El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Nova estratègia per a Catalunya.

quetgles | 06 Març, 2014 08:27

       Proposta d'una nova estratègia per a Catalunya dins el context de la confrontació mundial.

 

 

        

    Quan dic Catalunya, s'ha d'entendre que em refereixo a la nació plena, completa.

 

      Amb l'expressió confrontació mundial, em refereixo a la confrontació de les potències multilateralistes amb l'Imperi.

   Potències multilateralistes són les que encapçalen la resistència contra l'estratègia de domini mundial dels Estats Units (l'Imperi actual, unilateral, monopolar);  Rússia, la Xina i l'Iran estan al cap d'avant.

 

   Es pot constatar que les formacions independentistes catalanes dels anys 80 i 90 (PSAN, MDT i d'altres) centraven la seva política internacional en unes ''futuribles'' aliances amb altres formacions independentistes revolucionàries dels països de l'Europa occidental, en exclusiva. Eren propostes d'aliança entre formacions minoritàries, propostes que no anaven més enllà d'una declaració de principis (La més coneguda fou La Carta de Brest). 

 

      Per descomptat, aquells esquifits partits independentistes catalans, tot i reivindicar la nació sencera,  tenien la seva base al Principat de Catalunya.  Al País Valencià i a les Illes,  la seva presència era molt feble, més aviat testimonial.

 

     Per a aquelles formacions independentistes catalanes, el món quedava reduït a França, Espanya i Catalunya. Però no és el cas que aquells partits estiguessin somiant truites: la seva funció en aquella època no era fer la revolució, sinó fer que les amples masses catalanes despertessin i prenguessin consciència nacional.  Sembla que en això hi contribuïren d'una manera decisiva (Que a una Mallorca nacionalment endarrerida, al 2013, sortissin 100.000 persones als carrers de Palma en protesta contra els atacs a la llengua catalana  era impensable als anys 90, posem per cas. Fou la manifestació més gran mai feta).

 

      Era imprevisible que, a l'any 2012, Convergència Democràtica de Catalunya deixés de banda quaranta anys de discurs catalanista regionalista i es declarés partidària de constituir un Estat propi.

 

   Tan bon punt les amples masses catalanes del Principat s'han manifestat (i tant que s'han manifestat!) en demanda d'Estat propi, el govern de la Generalitat va declarar el seu compromís en la demanda popular, i el Parlament principatí va proclamar (20.05.2013) el dret de Catalunya (Catalunya-Principat) a convocar una consulta sobiranista. I al desembre es va aprovar la data del referèndum (nou de novembre del 2014), en el cas que es pogués fer.

 

     Una vegada proclamada la voluntat  de constituir un Estat propi, el govern català i els partits polítics sobiranistes van expressar la necessitat de cercar suport internacional al projecte independentista català. Especialment actius es mostraren el govern català i CDC. Durant l'any de 2013, la Generalitat intensificà la seva tasca de fer conèixer al món l'existència de la nació catalana i del seu projecte de proclamar un Estat català independent.

 

          El president de la Generalitat, N'Artur Mas, no es cansa de repetir que el procés independentista català es desplega dins un marc rigorosament democràtic i europeista. Amb aquesta intenció, han sovintejat les ambaixades de bona voluntat. 

 

      N'Artur Mas ha posat el descobert les seves preferències per demanar el suport dels EUA  i d'Israel. No de bades els convergents en tot temps s'han declarat partidaris del neoliberalisme ianqui i prosionistes, majorment.   Precisament,  N'Artur Mas ha encapçalat les delegacions que han viatjat a Boston (Estat de Massachusetts) i a Israel. En Mas diu que Catalunya és una mena de Massachusetts del sud d'Europa.  Al meu parer, el viatge a Israel no només cerca establir llaços entre els dos països, sinó que respon a una estratègia per aconseguir el suport dels EUA al procés independentista català.

 

      Al meu parer, el pensament ocult d'En Mas i de la plana major convergent pressuposa que els sionistes exerceixen una influència decisiva sobre el govern dels Estats Units i les institucions ianquis, i que, en el mateix sentit, els sionistes controlen els mitjans de comunicació ianquis, de manera que influeixen l'opinió pública nord-americana i mundial. Pressuposa En Mas, jo crec, que el suport sionista al projecte sobiranista català implicarà el suport de Washington.

 

        Sobre aquesta qüestió,  els republicans també afirmen la necessitat de difondre el projecte independentista català a Europa.  El líder d'ERC, N'Oriol Junqueras, sovint declara que confia en Europa, que Europa ha donat suport a la constitució dels nous Estats europeus. I qualques portaveus republicans donaven pressa perquè es donés a conèixer el projecte d'Estat català propi a Londres, París i Berlín.

 

     Però haurem de veure que la visió d'Europa com a paradís de les llibertats democràtiques i nacionals és un miratge.

 

       Allò que mostra la història és que la proclamació de nous Estats nacionals, comunament, s'ha aconseguit per mitjà d'una guerra d'alliberament nacional. Un procés alternatiu i amable d'alliberament nacional succeeix amb la desfeta dels imperis.

 

     La quasi totalitat de la darrera fornada d'Estats europeus  són una conseqüència de la desfeta de l'imperi rus i de l'imperi serbi (El primer es denominava URSS i el segon Iugoslàvia).  La desfeta de l'imperi rus feu possible la proclamació dels nous Estats de Letònia, Estònia, Lituània, Geòrgia i Armènia; la desfeta de Iugoslàvia va fer possible l'accés a la independència de Croàcia, Eslovènia, Bòsnia, Montenegro i Macedònia.

 

     Comunament, es fa referència al Regne Unit com a exemple de democràcia i de respecte dels drets nacionals.

Però convé no badar:  Anglaterra va mantenir el seu imperi manu militari fins a 1960. Anglaterra va moure guerra contra les seves colònies que intentaven independitzar-se (La guerra més famosa, contra les colònies de Nova Anglaterra (Estats Units), 1775-1781).

 

   Per a subratllar:  Anglaterra va mantenir més de cent anys de guerra intermitent per tal de mantenir oprimida Irlanda.

     Vegeu:  Tot i que finalment ha reconegut la República d'Irlanda, Anglaterra encara reté l'Ulster, la Irlanda del Nord. O sigui, el conflicte irlandès encara s'ha de resoldre.

    Acabada la II Guerra, Londres va comprendre que ja no era possible mantenir l'imperi, que l'hora era arribada de retirar-se de l'escenari imperial.

 

      Anar a explicar el projecte sobiranista a París:  quin extremat grau d'innocència o de falsa innocència!

 

Allò que es diu Republique Française amaga en realitat  allò que s'hauria de dir Empire Français. 

    Després de la II Guerra, a diferència d'Anglaterra, França es va aferrar desesperadament al seu somni imperial; de manera que es va embarcar en dues grans guerres imperialistes, guerres que va perdre i que palesaren que l'imperialisme europeu havia arribat a la seva fi (Les guerres foren la d'Indoxina, 1945-1954, i la d'Algèria, 1954-1962).

 

      Encara que París es veié empès a sumar-se a la descolonització mundial dels anys 60, no per això renuncià a la seva pràctica imperialista. Dit breument:  París ha mantingut i reforçat el seu domini sobre la major part de les antigues colònies africanes. A totes elles destaca la presència de les multinacionals franceses. Totes elles formen part d'allò que els parisencs han batejat amb el nom de La Francophonie.

    Allò a destacar:  A tot temps, l'exèrcit francès intervé de manera decisiva a tots els conflictes que esclaten a les antigues colònies africanes (Actualment, intervé a Mali i la RCA).

 

    

    Ei! Els catalans que no volen combregar amb rodes de molí  han de rebutjar el miratge d'una Europa com a meravella democràtica. Darrera la màscara democràtica, allò que hi ha és l'Europa dels financers, de la banca i de les multinacionals, així com l'Europa dels imperis francès i anglès. La UE, per altra banda, està subordinada al poder de Washington.

 

       

       Avís als lectors:  Si allò que interessa és l'encaix de Catalunya al món, és urgent i necessari saber quina és la posició política de París respecte a Catalunya. 

 

       Vegem una bateria d'enunciats en relació al tema.

 

Tesi: En nom de la revolució (de 1789), els parisencs (o sigui, els autèntics francesos) van negar i destruir els drets dels nacionals no francesos, els dels catalans, bascos i occitans, i d'altres.

 

   Tesi: Parisencs i espanyols es posaren d'acord per esquarterar Catalunya pel Tractat dels Pirineus, 1659.

 

 

 

     Tesi:  Parisencs i espanyols mantingueren guerra contra Catalunya Sencera i ocuparen Barcelona a l'any 1714.

 

    Tesi:  En nom de la revolució, els parisencs intensificaren la violència contra els drets lingüístics dels nord-catalans, amb la intenció de fer desaparèixer l'ús de la llengua catalana.

 

   S'ha de saber:  L'Estat francès és l'únic que no ha ratificat la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.

 

    Tesi:  A l'època actual, els parisencs mantenen el menyspreu tradicional respecte  a la llengua i la cultura catalana.

 

 

 

    

       Com ha passat fins avui, s'ha de preveure que els governs europeus evitaran pronunciar-se sobre el contenciós català. Si de cas, allò previsible són les declaracions de membres dels governs tot aconsellant la permanència de Catalunya dins l'Estat espanyol.

 

     Com es sabut, la Generalitat de Catalunya ha engegat una campanya global per tal de fer conèixer la realitat nacional de Catalunya i la seva confrontació amb l'Estat espanyol.

 

     L'activitat de difondre quina és la realitat nacional de Catalunya necessàriament ha de ser positiva, com ho és difondre la veritat de les realitats històriques entre la opinió pública.

 

     Tesi:  Encara que s'aconseguís moure una opinió pública europea majoritària a favor de la demanda sobiranista de Catalunya  (del Principat de Catalunya)     , això no faria canviar el modus operandi dels governs europeus, modus operandi que determina que els governs s'atenen als seus compromisos polítics.

 

    Tesi:  Si l'Imperi (els EUA) i els subimperis (França i Anglaterra), desaproven la formació de l'Estat català, s'ha de preveure que cap cancelleria de la Unió Europea s'atreviria a desafiar-los. 

 

    Tesi: Els EUA s'autoproclamen campions universals en la defensa de la democràcia i dels drets humans, però el cert és que sovint la seva política contradiu  la proclama.

 

      Vegem qualques fets més escandalosos que contradiuen el discurs oficial de Washington.

 

    Al 1953, el president dels Estats Units, En Dwight Eisenhouer, va viatjar a Madrid i es va fer la foto amb el general Franco. Washington enviava un clar missatge als seus socis europeus: Allò que importava no era el restabliment de la democràcia a Espanya, sinó  donar suport als règims que combatien l'amenaça del comunisme, com feia el règim franquista.

      

       Al 1954, amb l'excusa de frenar l'expansió del comunisme al sud-est asiàtic, els EUA va intervenir militarment al Vietnam en substitució de França, la potència ocupant derrotada. O sigui, els EUA intentaren anul·lar la guerra d'alliberament nacional del Vietnam.

 

     Al 1973 tingué lloc el cop d'Estat del general  Augusto Pinochet a Xile, cop d'Estat que havia sigut programat meticulosament  pel president dels Estats Units, En Richard Nixon  i el secretari d'Estat, En Henry Kissinger.   

    

    Al 1973 mateix, En  Henry Kissinger rebia el premi Nobel de la Pau. Era una exhibició del poder de les trames secretes de Washington. 

 

    En tot moment,  els EUA, en nom de la democràcia i dels drets humans ha donat suport als dictadors de l'Amèrica llatina.

 

    En la mateixa línia, Washington ha sostingut els règims autocràtics del Marroc, l'Aràbia Saudita, Bahrain, Qatar i els Emirats Àrabs Units.

 

    Al 1980 Washington va promoure la guerra de l'Iraq contra l'Iran (1980-88). Va proporcionar armament i ajut econòmic a cors que vols a Saddam Hussein.

 

    Al 2003, 300.000 soldats nord-americans i britànics van envair l'Iraq amb l'objectiu de destruir el règim de  Saddam Hussein, acusat de posseir armes de destrucció massiva.

 

    Washington en tot temps fa ús dels moviments independentistes i de les revoltes democràtiques per desestabilitzar els règims oposats a la seva política. Així, ha promogut la independència de Kosovo contra el règim de Sèrbia (Al 1999, l'OTAN va bombardejar Belgrad). 

     Semblantment, Washington va promoure o va impulsar els moviments independentistes de l'Afganistan (contra l'ocupació de l'exèrcit rus), del Tibet, del Sudan del Sud, entre d'altres.

 

    Però, en canvi, el govern  ianqui ha mirat enfora respecte de la demanda d'independència del poble saharauí (És clar: es tracta de fer costat al seu client polític, la monarquia absoluta marroquí).

 

   Tesi: Washington tracta de destruir els règims considerats enemics, i, pel contrari, dóna suport als règims dictatorials que són titelles seus o clients polítics.

 

     Podem veure que, per una banda, al 2011, Washington orquestrava la rebel·lió contra Al Gaddafi (i l'OTAN iniciava el bombardeig de Trípoli), i, per l'altra banda, tractava de mantenir els règims dictatorials de Tunísia i de l'Egipte (Ben Ali a Tunísia era el titella de França, i Hosni Mubarak a Egipte, el titella dels EUA).

 

   Actualment, el Pentàgon està desplegant un espessa xarxa militar a l'Àfrica, amb la intenció de contrarestar l'expansió econòmica de la Xina (Vegeu la web EUA expandeix la xarxa militar sobre Àfrica).

 

   

     Arribats fins aquí, llavors semblaria que hem topat amb un nu gordià.  Podria semblar que de moment és impossible desfermar el nu de la demanda sobiranista de Catalunya.  

 

      Així com està la situació, s'ha de preveure que el govern espanyol (i el parlament espanyol) negarà validesa al referèndum sobiranista català, i, alhora, els EUA i la UE, continuaran dient que la demanda catalana és ''un problema intern d'Espanya''.

 

  També s'ha de preveure que la política de negació i de tancament del govern espanyol i del parlament espanyol en relació a l'independentisme català no resoldrà el conflicte. S'ha de preveure una intensificació de la demanda independentista catalana, però és imprevisible la resposta que donaran les amples masses del Principat de Catalunya (I les amples masses de Catalunya Sencera).  

 

   S'ha de tenir present que el contenciós entre Irlanda i Anglaterra va durar més de cent anys, i que l'independentisme irlandès només aconseguí el suport dels Estats que estaven en guerra amb Anglaterra.

 

   És cert que a les dues darreres dècades i escaig ha aparegut una munió de nous Estats europeus. Els teòrics catalans més optimistes assenyalen el fet. Però aquests teòrics no tenen en compte el que jo deia al principi d'aquest escrit,  que la munió de nous Estats europeus   és deguda a la desfeta de dos imperis, el rus i el serbi.

 

     Certament, el nus gordià hi és, però és previsible que l'acceleració històrica del món global obri ben prest noves perspectives favorables a la creació d'un Estat català independent (un Estat català de tot Catalunya).

 

    Respecte d'això, vegem qualcunes consideracions.

 

 S'ha de tenir en compte que, de fet, l'Administració espanyola està en fallida.

 

    Em el cas que l'Estat espanyol es declarés en bancarrota (cosa que passarà d'immediat tan bon punt els Poders deixin de comprar-li  deute), llavors probablement l'Administració de l'Estat deixaria d'estar en mans espanyoles. 

    Des de sempre, l'Administració espanyola espolia el Principat de Catalunya, el País Valencià i les Balears. Però també des de sempre, l'Administració espanyola espolia les classes treballadores espanyoles (S'ha de tenir present que l'oligarquia castellano-andalusa continua controlant els organismes de l'Estat espanyol).  A cada època, el procés espoliador de l'oligarquia espanyola acaba en  bancarrota. l'Estat espanyol és líder mundial en bancarrotes (Vegeu la web Las quiebras de España, algo de historia).

 

   

    Si bé sembla impredictible el futur immediat de l'Estat espanyol (i de la perifèria europea ),  això no lleva que sí sigui previsible el procés del món global.

 

    Tesi: El moviment independentista català haurà de situar-se en un nou paràmetre mundial trencant el discurs europeista.

 

    Tesi: La Unió Europea és feble políticament. Està subordinada a la política de l'Imperi.

 

   Tesi: Allò predictible és que Washington mogui els fils en defensa de l'Estat espanyol, aliat seu. S'ha de suposar que el govern ianqui veu el sobiranisme català com un element de desestabilització de l'Estat espanyol. O sigui, s'ha de preveure que l'Imperi intenti apaivagar l'independentisme català.

 

    Tesi: Allò predictible és que la Unió Europea, si de cas, recolzarà la política neocentralista del seu soci espanyol.

 

      Per descomptat, s'ha de suposar que els països que despleguen una estratègia multilateralista, en principi, no estan involucrats amb l'independentisme català. En concret, s'ha de suposar que ni Rússia ni la Xina en tenen interès.

 

    Però, una vegada dit això, haurem de veure que la proposta alternativa per a l'establiment un Estat català està vinculada a l'avanç de l'estratègia multilateralista.

    Vegeu que és evident l'enunciat  que segueix.

 

    Tesi: Si l'Imperi desaprova el sobiranisme català, llavors s'ha de suposar que l'afebliment de l'Imperi ha de significar un enfortiment del sobiranisme català.

 

     La realitat històrica mostra que la caiguda dels imperis és seguida de la proclamació de la independència de les nacions que eren oprimides al si dels imperis respectius.

 

     Tesi:  D'acord  amb això, s'ha de preveure que la caiguda dels imperis espanyol i francès ha de significar l'alliberament de les nacions ara sotmeses al seu si.

 

   Tesi: La desfeta dels imperis espanyol i francès permetria la reunificació de la nació catalana i la proclamació de l'Estat català.

 

     (Nota d'avís als intel·lectuals espanyolistes i als afrancesats:  l'emancipació de les classes treballadores  de Catalunya Sencera només es pot aconseguir a través de l'alliberament nacional).

   (Segona nota:  Les amples masses espanyoles i les franceses estan corrompudes per l'imperialisme propi. O sigui, aquestes masses, en tot moment, donen suport a la política d'opressió contra les minories nacionals, i es mostren entusiastes de la política imperialista dels govern respectiu).

   (Tercera nota: Els intel·lectuals francesos i els espanyols, majoritàriament, col·laboren en el projecte imperial respectiu. O sigui, en tot moment, són la veu l'oligarquia respectiva).

 

    Tesi: Els imperis espanyol, francès i anglès formen aliança amb l'Imperi (els EUA), però de manera subordinada. En tot moment, els EUA té el monopoli de l'estratègia política mundial.

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb