El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La filosofia. En sobren mil, de filòsofs. Convé segar arran. (1)

quetgles | 08 Gener, 2014 08:48

         

                        La filosofia. En sobren mil, de filòsofs. Convé segar arran. (1)

 

 

 

    Proemi.

 

 

     El títol d'aquest escrit ha sigut fet per atreure l'atenció dels internautes catalans.

   

    L'escrit és un condensat d'enunciats de manera que es faci més evident la guerra ideològica que ens afecta.

 

      Allò que pretenc és orientar a les persones  - i, en especial, als joves - en relació amb això que es diu filosofia. 

 

     Sovint, moltes persones s'esgoten intentant desxifrar complexes obres de filosofia, i moltes d'aquestes persones, a la fi llança la tovallola perquè ho considera una tasca excessiva.

    Per altra banda, es manifesta un rebuig general contra la filosofia i els filòsofs, a qui s'acusa d'incompetents degut a la multiplicació inabastable de filosofies.

 

    En efecte, les filosofies esdevenen una mena de selva inextricable.

 

    Pareu, amics, l'orella:  Però, alhora que la filosofia i els filòsofs són de rota batuda, la guerra ideològica és més viva que mai.

 

      Pareu, amics, l'orella:  Tan bon punt no hi ha una filosofia (o una autoritat intel·lectual) que serveixi de referent,   llavors tot déu exposa les seves pròpies teories filosòfiques, de manera que contribueix a augmentar el caos ideològic.

 

     A la nostra època el Positivisme ( o el Neopositivisme) és la filosofia hegemònica. Però el Positivisme, al renunciar als ''debats no científics'', deixa el camp de la guerra ideològica a altres corrents filosòfics.

 

     Fins aquí el proemi.

 

 

     Al títol dic que sobren mil filòsofs. Hauria de dir sobren mil filòsofs o més.

 

    Com és sabut, les societats històriques estan dividides en classes socials que tenen interessos diferents. Els conflictes de classe giren bàsicament al voltant del repartiment de la renda econòmica.

 

    El creixement de les ciutats de la Hèl·lade posà de relleu l'enfrontament entre l'aristocràcia (els grans propietaris de terra) i la classe dels menestrals i dels comerciants de les ciutats, principalment.   El creixement de les ciutats provocà la revolta contra l'aristocràcia i el triomf de les revolucions i l'establiment d'un règim democràtic per primera vegada a la història.

 

    Tesi: La lluita de classes a la Hèl·lade provocà l'aparició de la guerra ideològica. L'aristocràcia (que monopolitzava el poder polític) entenia que la societat tenia un ordenament social i polític que seguia unes lleis (''naturals'') que sempre havien existit. Les classes populars, en canvi, desplegaren el nou concepte de convencionalitat social o contractualisme. Es declarava que el nomos que havia de regular la vida de la ciutat era expressió de la voluntat dels ciutadans, de manera que podia ésser revisat en tot moment segons l'expressió d'aquesta voluntat general.

 

   Tesi: Esclatada la guerra ideològica entre l'aristocràcia i les classes populars, els savis (σοφός) d'un i altre bàndol social foren els qui tingueren cura d'elaborar les teories que justifiquessin les diverses voluntats socials.

 

   Tesi: En Protàgores fou paradigma del savi al servei de la democràcia. I En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil foren els teòrics de la reacció.

 

   Convé no badar:  En Filip II, rei de Macedònia, va escollir N'Aristòtil com a preceptor del príncep Alexandre (El pare del filòsof, fou metge del rei).

 

    Tesi:  La democràcia d'Atenes fou aniquilada no per causa de la tríada reaccionària sinó per les armes l'exèrcit d'Esparta, primer, i de Macedònia, definitivament.

 

      Aclariment: El període de les polis democràtiques fou de curta durada.  Fou com una excepció a la regla del domini universal de l'aristocràcia. A partir del segle IV aC, s'inicià el període inacabable dels imperis, període que s'allargà fins al segle XVIII. O sigui, que foren més de dos mil anys de règims aristocràtics. 

 

     S'ha de saber: les aristocràcies disposaven dels latifundis, i es reservaven l'exclusiva de les forces armades.

 

   Tesi:  Tan bon punt foren aniquilades les ciutats democràtiques, desaparegueren els savis de la il·lustració primera. El discurs contractualista es feu inaudible.

 

   Tesi  primordial: Una vegada liquidat l'experiment democràtic, seguí l'època de domini absolut de les aristocràcies, època on solament podien circular filosofies de caràcter idealista,  o be de defensa del dogma cristià (catòlic) i de la moral cristiana.

 

    Tesi: Es pot constatar que les Epístoles d'En Pau de Tars

donen un suport total a les normes socials propugnades per l'imperi romà (allò més escandalós és la declaració paulina de la bonesa de l'esclavitud).

 

    Tesi primordial:  Al llarg de més de dos mil·lenis hi ha un contínuum de filòsofs o de teòlegs que no han fet sinó repetir de mil formes distintes la ideologia reaccionària de la classe dominant (S'ha d'entendre que l'Església fou un instrument imprescindible pel control ideològic de la població).

 

    D'antuvi es formà la unió entre la filosofia idealista i la religió catòlica.  L'obra de N'Agustí d'Hipona és una síntesi entre el dogma cristià i el platonisme. Fou reconeguda com a filosofia oficial de l'Església cristiana fins al segle XIII.  

 

       A partir del segle XIII, la filosofia d'En Tomàs d'Aquino fou declarada la oficial de l'Església catòlica. Per ordre del Papa, En Tomàs - N'Aristòtil - esdevenia la màxima autoritat ''científica'' en substitució de N'Agustí - En Plató -, però de manera sibil·lina, sense desautoritzar l'obra de N'Agustí (Per entendre la pirueta filosòfica:  A les estampes de promoció d'En Tomàs, mostraven el teòleg acompanyat de Plató i Aristòtil).  

 

   Tesi: Durant dos mil·lenis una legió interminable de filòsofs i de teòlegs van escrivint llibres com si hi hagués un moviment de les idees i de la filosofia. Però  no n'hi havia; era una representació de canvi, però no hi havia canvi. Era un exercici de representació del ''moviment immòbil''; sempre estaven al mateix punt.

 

    Tesi:  És fals el lloc comú que dona per suposat un esfondrament cultural amb la caiguda de l'imperi romà per causa de les ''invasions dels bàrbars''. I és fals parlar d'una època sense dedicació a la filosofia. La veritat és que el patriciat romà en tot temps considerà impropi d'un patrici ''perdre el temps'' amb la filosofia (A les seves Reflexions,  l'emperador Marc Aureli aconsella no dedicar-se a la filosofia). 

 

      Ha de quedar clar:  La ''producció'' d'obres de filosofia en llatí a l'època de l'imperi romà és insignificant. Els intel·lectuals romans, d'acord amb la ideologia dominant, s'abstingueren de fer tractats de filosofia, majoritàriament.

 

    Precisant l'afirmació anterior:  els escrits de filosofia anaven a compte d'escriptors que en cap cas es definien com a filòsofs. En seria un exemple En Lucreci, el qual va escriure un poema - De rerum natura -, inspirat en l'obra d'Epicur.  Es pot dir que l'estoïcisme seria el corrent més seguit entre els patricis perquè exposava una moral que, a grans trets, coincidia amb les normes morals del patriciat.

     En concret, els romans que tracten de qüestions de filosofia són solament un grapat, a saber, Lucreci, Cicerò, Marc Aureli i Sèneca. En Boeci ja és de l'època del regne dels ostrogots.

 

     La fi de l'imperi romà no va significar cap retrocés cultural o científic (els carros continuaven estirats per bous a una velocitat de dos quilòmetres per hora). Els pobles germànics (els ''bàrbars'', que en diuen els mistificadors) que es repartiren els diversos territoris de l'imperi romà mantingueren l'administració imperial romana,  les institucions i la llengua llatina com a llengua oficial dels nous Estats, i l'Església catòlica romana.

 

    Allò que amaguen els llibres de text d'història, tesi:  L'aristocràcia dels nous regnes germànics administradors dels territoris del desaparegut imperi romà desplegaren una nova estratègia amb l'objectiu d'assegurar la continuïtat dels seus regnes.  L'aristocràcia feu un salt estratègic apoteòsic: decidí adoptar la religió dels ''llatins''. Així, els francs, els ostrogots i els visigots decidiren ''convertir-se'' al cristianisme.

 

     S'ha de suposar que els consellers dels monarques dels nous regnes germànics pensaren la manera de trencar el mur que separava la minoria dominant germànica de la majoria llatina sotmesa. El projecte de  conversió en massa al cristianisme era una idea dels consellers i no d'un teòleg. Els llibres de text i les enciclopèdies, majorment, recullen l'explicació ''beata'' de la historiografia catòlica, la qual diu que la conversió dels germànics fou deguda a la labor dels missioners cristians.

 

    Els nous regnes germànics eren en realitat fragments de l'imperi romà, de manera que la major part de població era ''llatina'' (tenien el llatí com a llengua pròpia) i de religió cristiana.  Els germans eren una minoria  (Segons En Vicens i Vives, hi havia 200.000 visigots entre una població de sis milions d'hispano-romans).  Els nous regnes mantingueren l'administració civil romana (exclusivament en llengua llatina)  i l'administració religiosa (l'organització de l'Església catòlica) que també usava el llatí.

 

   La historiografia de tradició catòlica dóna per suposat que ''la invasió dels bàrbars'' fou la causa de l'apagada cultural europea, i, especialment, l'apagada de la filosofia.

   També dóna per suposat que l'Església catòlica fou la salvadora de la cultura i la que inicià la recuperació de la filosofia.

 

     Tesi:   En contra d'aquestes suposicions, s'ha de saber que en tot temps  l'Església catòlica s'ha dedicat a prohibir els llibres considerats un perill pel dogma o la moral catòlica.

 

     Tesi:  L'Església catòlica és militarista; a més a més d'ampliar l'Index, es dedicà a destruir físicament els llibres ''perversos'' i, si podia ser, també els seus autors (La Inquisició va intentar cremar tots els exemplars de De l'Infinito, Universo e Mondi, i va cremar el seu autor, En Giordano Bruno).

 

      Convé saber: No foren ''els bàrbars'', sinó l'emperador bizantí, En Justinià, el qui, a instàncies de l'Església, tancà l'escola d'Atenes (la darrera que restava oberta) a l'any 529 (La figura del savi filòsof desaparegué de la vida social).

 

   Tesi: La foscor en matèria de filosofia no fou provocada pels ''bàrbars'', sinó per l'Església catòlica. Als nous regnes germànics, l'Església desplegà de manera més meticulosa el monopoli del saber. No es tolerà ni una sola institució cultural independent del poder eclesiàstic. A més a més, s'intensificà la destrucció sistemàtica dels llibres considerats enemics de la fe cristiana (Del llibre De rerum natura, d'En Lucreci, només se'n salvaren dos exemplars, els quals, finalment, pogueren arribar a la impremta. I de La disputa de l'ase, de N'Anselm Turmeda, no en restà ni un sol exemplar en català; l'obra fou recuperada a partir  d'una versió en francès que s'havia salvat de la crema).

 

      S'ha de saber:  L'Església cristiana, de seguida que pogué, començà la crema indiscriminada de llibres de física i de cosmologia (D'En Demòcrit, un dels teòrics més notables, no se'n salvà ni un exemplar dels seus llibres).

 

   O sigui, en contra del que diuen els llibres text i les enciclopèdies, en general, l'Església no fou la salvadora de del saber sinó la seva destructora.

 

   Tesi: Allò més aproximat a la veritat és dir que l'Església catòlica fou el principal obstacle que impedia l'avanç del coneixement científic.

 

       Tornant al tema central que ens ocupa, hem de veure que allò que es denomina ''filosofia medieval'' i ''ciència medieval'', en realitat,  no és altra cosa que una corrua de frares ignorants que van repetint els llocs comuns de la filosofia propugnada pel Bisbe de Roma. Tan bon punt un autor elaborava una teoria que no coincidia amb la filosofia oficial, trobava la Inquisició darrera seu (Com fou el cas que afectà  a En Guillem d'Occam).

 

        Vegem-ne uns exemples:

 

        N'Isidoro de Sevilla, 556-636, com a cas esperpèntic:  Tot i que no figura com innovador en matèria de filosofia, N'Isidor ha esdevingut matèria d'escandalosa de mitificació. L'Església catòlica i l'espanyolisme ''il·lustrat'' han pretès fer d'un personatge fosc  perdut dins la història  una gran figura de la cultura europea.  Les enciclopèdies que recullen la mistificació de la tradició catòlica afirmen que les Etimologies constitueixen una enorme obra enciclopèdica que va fer possible la conservació de la cultura romana.

    Fa mal de creure que una mare pugui tenir quatre fills tots sants. Segons la tradició catòlica, els quatre germans eren Sant Isidor, Sant Leandre, Sant Fulgenci i Santa Florentina; i, per afegitó, Na Teodora, la filla que no era santa, fou reina, al casar-se amb En Leovigild, rei dels visigots.

    La veritat és que les Etimologies no salvaren la cultura romana, sinó més aviat la manipularen. A diferència de les Geòrgiques d'En Virgili, les Etimologies empastifen els coneixements de l'època amb el dogma cristià i amb els disbarats elaborats per la tradició cristiana.

   Breument, només dues cites.  Segons les llengües dels pobles, diu: 1. La diversitat de llengües va sorgir a l'edificació de la torre desprès del diluvi, puix  abans que la supèrbia dividís la societat humana en diversos sons dels signes, una sola fou la llengua de totes les nacions, que es diu Hebrea, que van usar els Patriarques i els Profetes...   Com podeu veure, els comentaris sobren.

    I, a Etimologia 5, 4, fa saber que Nou testimonien les sagrades Escriptures que són els ordes dels àngels; a saber: àngels, arcàngels, tronos, dominacions, virtuts, principats, potestats, querubins i serafins.

    I, al 5, 31, fa saber  que En aquestes paraules es manifesta que desprès de la ruïna dels àngels dolents, els qui romangueren van aconseguir la fermesa de la perseverança eterna, sense que cap feblesa les pugui apartar d'ella, sense que els faci caure la supèrbia; sinó que romanen fermament en l'amor de Déu i en la seva contemplació, i no tenen cap altra dolçor que la d'aquell per qui foren creats.  Sobren els comentaris.

 

 

     N'Anselm de Canterbury, 1033-1109, frare benedictí,   (Canonitzat i proclamat doctor de l'Església) compongué una teologia (Philosophia ancilla theologiae) que, com era comú, es mantingué dins la més estricta observança  de l'agustinisme (platonisme). Cultivà el concepte de credo ut intelligam, en el sentit que la fe fa possible el coneixement racional. Entén que les Sagrades Escriptures contenen la veritat revelada per Déu, que la raó humana sense el concurs teològic és incapaç de trobar la veritat. Entén que la idea de Déu és innata i que la veritat habita a l'interior de l'home (Agustí).

 

    Per descomptat, N'Anselm i la resta de la tropa de teòlegs medievals seguien un camí contraposat al de la ciència. Afirmaven que el coneixement de les propietats de les coses sensibles (el coneixement empíric) no portava la veritat sinó la confusió i l'error.

 

   En Pere Abelard, 1079-1142, monjo benedictí, inquiet i bellugadís, no va poder sortir del cercle filosòfic agustinista (platònic). Va haver d'acceptar que sense la revelació no es possible abastar la veritat.  

   En Bernat de Claravall, 1090-1153, co-fundador de l'orde del Cister, doctor de l'Església i canonitzat; opositor decidit de la teologia dita ''racionalista'' (com era considerada la d'En  Pere Abelard). Segons ell hi havia tres nivells de veritat que són la humilitat, la caritat i la contemplació que donaven lloc a la veritat severa, la veritat misericordiosa i la veritat pura, respectivament; la primera, obra del Fill, la segona, del Pare, i la tercera, de l'Esperit Sant.

 

    En Raül de Caravall, seguidor d'En Bernat, predicava la massacre dels jueus; si bé En Bernat desaprovava aquests excessos, no es tallava gens a l'hora de predicar ell mateix la segona croada per a recuperar ''Terra Santa''. Es veu que els crims contra la humanitat no pertorben l'Església catòlica si aquesta humanitat ha despertat la ''ira de Déu''.  En Raül també fou canonitzat.

 

     N'Albert de Colònia (més conegut per Albert el Gran), 1206-1280, frare dominicà, doctor de l'Església i canonitzat, figura com un dels més grans pensadors cristians. En Pius XII el va fer patró dels estudiants de ciències naturals.   

    (Aclariment: Abans de l'aparició de la impremta, resultava molt fàcil atribuir una obra d'un autor a un altre. Quasi sense excepcions, constantment s'anava inflant la bibliografia dels autors més famosos amb obres espúries).

 

     Per descomptat, les enciclopèdies catòliques i similars fan una exaltació exorbitant de l'obra de N'Albert. Així, per exemple, la Viquipèdia, abeurada de fervor per la santedat catòlica, fa saber: Fou una autoritat en física, geografia, astronomia, mineralogia, alquímia...metafísica, matemàtiques, ètica, medicina, fisiologia animal, biologia, filosofia, teologia i fins i tot va escriure in manual del perfecte jardiner. 

    Jo no sé si el llibre sobre alquímia, El Compost dels Compostos, fou escrit per N'Albert de Colònia, però sí puc afirmar que aquest llibre mostra l'estancament de la ciència per causa del monopoli intel·lectual de Roma.

     He pensat que seria bo mostrar un fragment de l'escrit perquè els lectors se'n adonin de l'abominable literatura ''científica'' que cultivaven aquells frares medievals. Així, podeu veure un paràgraf  de la pàgina inicial de l'esmentat llibre; diu així: S'ha observat que la naturalesa dels metalls, tal com el coneixem, és, en termes generals, generada pel Sofre i el Mercuri. Només els diferents coctions i digestions que fa per la varietat en les espècies metàl · liques. Jo mateix he observat que en un sol recipient, que és, en un sol sentit, la naturalesa va produir diversos metalls com la plata aquí i allà. Hem dit clarament en el nostre "Tractat de Minerals" que la generació dels metalls és, de fet, circular, cadascun d'ells amb facilitat en passar d'un a un altre, com en un cercle; metalls veïns tenen propietats similars, i aquesta és la raó per la plata es transforma en or més fàcilment que qualsevol altre metall.

N'hi ha prou, per dir-ho, per alterar en plata seu color i pes, que és fàcil. A causa que una substància ja compacte s'incrementa més fàcilment en pes. I atès que conté sofre blanc groguenc seu color serà canviat tan fàcilment.

El mateix succeeix amb els altres metalls. El sofre és, per dir-ho així, el seu pare, i Mercuri a la seva mare. Això està encara més veritat si diem que en conjunt, Sofre representa l'esperma del pare i Mercuri representa la menstruum coagulada que es forma la substància de l'embrió. Sulphur, com un pare, no pot fer una generació només per si mateix.

Per tant, com el mascle engendra la seva pròpia substància barrejada amb la sang menstrual, pel que no engendren Sulphur amb Mercuri, però per si sola no produeix res. Amb aquesta comparació, tenim la intenció de manifestar que l'alquimista ha sobretot extracte del metall del enganyós Naturalesa li ha donat i després procedeixi de la Natura va fer amb Mercuri i el Sofre preparat i purificat, sempre seguint l'exemple de la Natura.

    Les enciclopèdies catòliques assenyalen que N'Albert  Colònia fou el mestre de En Tomàs d'Aquino i posen de relleu que N'Albert fou l'iniciador de la metodologia aristotèlica.

   Amb N'Aquino restà establerta la teologia basada en la filosofia aristotèlica. Sobre això, en un escrit jo deia: A l'Univers catòlic, N'Aristòtil sempre apareix emmarcat per una àuria de grandesa i de veritat, com un dels filòsofs més grans i un gran científic. Actualment, l'Església catòlica manté la seva estratègia ideològica tradicional: la filosofia de Tomàs d'Aquino continua essent l'oficial de l'orbe catòlic (En Tomàs fou l'acomodador de l'aristotelisme al servei de la dogmàtica cristiana). Les facultats catòliques de teologia continuen immerses en el "realisme moderat" de N'Aristòtil (Els tomistes denominen l'idealisme amb el nom de "realisme"). De totes maneres, els tomistes van introduir alguns canvis per a modernitzar la seva doctrina; així, per exemple,  acceptaren que la Terra no era el centre de l'Univers i que girava al voltant del Sol. Però, tot i així, com si no hi hagués contradicció,  continuen exalçant l'astronomia aristotèlica com a joia del pensament de la humanitat. Als universos  catòlic i espanyol, N'Aristòtil sempre es presentat a la manera que ho fa l'Enciclopèdia catòlica  o el portal cibernètic Wiquipèdia; aquest, en versió catalana, fa així: "Aristòtil va ser...un dels grans pensadors de la humanitat. Va dominar gairebé totes les ciències en els seus diferents àmbits, des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques a la psicologia"  (Podeu baixar el post  N'Aristòtil i En Tomàs d'Aquino).

     Tesi: Mentre que els il·lustrats consideraren la corrua de teòlegs medievals com a un obstacle per a l'avanç de la ciència, no ha sigut aquesta la consideració respecte a En René Descartes.

    Tesi: Els il·lustrats francesos cometeren un greu error:  mitificaren la figura d'En Descartes com a gran lluitador pel triomf de la raó, basant-se en el fet que l'obra del filòsof fou inclosa a l'Index de la Inquisició.  Però la realitat històrica és que En Descartes es mantingué dins un idealisme extrem (a la manera platònica), tot afirmant Déu i l'ànima humana com a idees innates.

   Tesi: La guerra ideològica continua:  És pot constatar que la majoria d'enciclopèdies consideren a Descartes com a iniciador de la filosofia moderna, i res de més fals que aquesta consideració.

     Per tal de reforçar la meva autoritat intel·lectual en relació a la meva crítica a Descartes, reprodueixo als meus escrits l'oferta que feu el filòsof per a servir al dogma catòlic: ''...a 1641, presentà el seu nou llibre, Meditacions metafísiques, a la Universitat de París; obra que - com diu al pròleg -  posava a la disposició de Els senyors degans i doctors de la Sagrada Facultat de Teologia de París.  El projecte científic d'En Descartes no conté cap element d'innovació, ans al contrari, és una clara oferta platònica, reaccionària, dirigida a la Cúria romana;  ofereix un instrument ideològic per a combatre els heterodoxos, o uns suposats agnòstics. El projecte consisteix en demostrar que Déu i l'ànima humana són a l'abast de la raó natural; amb paraules seves: ...l'existència de Déu pot provar-se per la raó natural...que de la Sagrada Escriptura s'infereix que el seu coneixement és molt més clar que el que d'altres coses creades i que és, en veritat, tan fàcil, que els qui no el tenen són culpables. (Meditacions metafísiques,  introducció)''.  Podeu veure l'escrit a  Descartes, un mètode per a una metafísica).

 

      Tesi:  El denominat Racionalisme no és una conseqüència de cap moviment social o religiós o polític. Ni tampoc va provocar cap tipus de canvi social.

    Els autors més distingits - Descartes, Spinoza, Leibniz - són cultivadors d'una estricta metafísica que encaixa amb el platonisme, i que no té res a veure amb l'empirisme d'En David Hume.

      ...Continuarà.

 

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb