El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Metafísica, la guerra continua (2).

quetgles | 29 Desembre, 2013 08:01

 

 

 


                    Metafísica, la guerra continua (2).


 


 


     Amb En Hume, es va anar imposant la concepció segons la qual la Metafísica no és possible com a ciència.


    Com he explicat als meus escrits, En Kant va fer una falsa crítica a la metafísica.  Podria semblar que acceptava el plantejament d'En Hume, però en realitat allò que pretenia era reconstruir la Metafísica de bell nou per mitjà d'una empatollada ''Raó Pràctica'' (Podeu veure el meu escrit  Kant, la metafísica "il·lustrada").


 


 El Positivisme i el Neopositivisme (corrents de pensament hegemònics), continuadors de l'Empirisme, han continuat afirmant que la Metafísica no és possible com a ciència.


 


    A considerar: Mentre que l'agnosticisme d'En Hume tenia en contra la Universitat i la l'Església anglicana, els filòsofs neopositivistes  repetiren la negació de la Metafísica com a ciència dins un ambient de predomini del positivisme.


 


   A considerar:  En Hume hagué d'argumentar per a demostrar la inconsistència dels fets extraordinaris que figuren al llibres sagrats, i la manca de rigor científic dels relats que descriuen miracles. També  hagué d'argumentar que els humans no disposen de vies de coneixement de Déu.  I, per descomptat, també va causar commoció  la seva argumentació a favor de l'emotivisme moral.


 


   A considerar:  En Wittgenstein, en canvi, declarava la impossibilitat de la Metafísica com a ciència, alhora que estava turmentat per qüestions metafísiques (Entre altres coses, havia de refrenar els impulsos suïcides, segons confessà).   En Wittgenstein era de família jueva conversa al protestantisme, però ell, En Ludwig Wittgenstein, fou batejat com a catòlic en honor a la seva àvia materna, que era catòlica. El filòsof analític no va apostatar.


 


    A destacar:  Mentre els escrits d'En Hume van commoure tot el món intel·lectual de l'Europa luterana ( l'Europa catòlica estava blindada per la Inquisició. En Felip II, rei de Castella, prohibí la importació de llibres)    , l'obra d'En Wittgenstein, a l'abast només per a estudiosos de la filosofia, en canvi, no va tenir cap conseqüència social.


 


 


       Fets aquests aclariments, puc enunciar les tesis primordials d'aquest escrit.


 


   Tesi:  Els filòsofs positivistes fan com si amb la seva declaració sobre la Metafísica, ja estigués el tema tancat.


 


   Tesi:  Pel contrari, la realitat és que el comú dels humans - i, per tant, també els filòsofs positivistes - es veuen contorbats  per qüestions de caràcter metafísic, qüestions que, d'una o altra manera, afectaran la pròpia existència personal. 


 


       Totes les persones es veuen abocades a reflexionar sobre l'existència de Déu. Creients i no creients, majoritàriament, fan seus arguments de caràcter metafísic. Els creients a favor dels seus dogmes, i els no creients en suport de l'agnosticisme o de l'ateisme.


 


      En Ratzinger sosté que sense la fe en Déu els científics perden el nord, que, com deia En Tomás d'Aquino, la fe i la ciència han d'anar de la mà. Pel contrari, En Protàgores, ja al segle V Ac, argumentava el seu agnosticisme dient: ''Quant als déus, jo no puc dir si existeixen o no, ni tampoc quina pugui ésser la seva forma, car hi ha molts impediments per a poder-ho saber amb seguretat: l'obscuritat de l'assumpte i la brevetat de la vida humana''.


 


      Tesi: Les qüestions morals són, de molt, les que més afecten als humans. Mentre la temàtica teològica sol ésser resolta durant la joventut,  els dubtes sobre el comportament moral propi acompanyen a les persones humanes al llarg de tota la vida.


 


     Tesi:  L'objectiu últim de les religions i de les filosofies es centra en fer valer com a imperatius morals un conjunt de prescripcions i de prohibicions.


 


   Com és sabut, les autoritats religioses afirmen que els ''manaments'' (els de la seva religió) foren revelats per Déu. Segons això, els manaments expressen la voluntat de Déu i són, per tant, d'obligat compliment. I, en conseqüència, són d'eterna validesa.


 


      Aclariment: l'intel·lectualisme moral és la teoria filosòfica segons la qual els valors morals i les normes morals poden ser conegudes per mitjà de raó. Es dóna per suposat que uns idees morals eternes que tenen existència pròpia. És a dir, entén l'Ètica com a ciència. Segons això,  únicament l'autèntic filòsof té accés al coneixement de les idees morals. Intel·lectualisme moral i idealisme són la mateixa cosa.


 


    Podeu veure una llista de filòsofs que han cultivat l'intel·lectualisme moral:  Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí, Tomàs d'Aquino, Descartes, Kant, Hegel.


 


    Tesi:  L'intel·lectualisme moral i la dogmàtica moral de les religions són coincidents. Els teòlegs esdevenen ''intel·lectualistes'' tot aportant arguments racionals que demostrin la universalitat i l'eternitat de la moral de la seva religió.


 


    Com a indicador: N'Aristòtil i En Pau de Tars coincideixen sobre la conveniència del manteniment de l'esclavitud.  N'Aristòtil afirma que és ''natural'' que hi hagi esclaus (entén la societat humana com un producte de la naturalesa) i que és bo que n'hi hagi ; d'aquesta manera els homes lliures queden alliberats dels treballs mecànics i es poden dedicar a les activitats intel·lectuals, el ver, el bé i el bell.


   En Pau de Tars a l'Epístola al romans desaprova la conducta d'uns esclaus cristians que han fugit del seu amo. Afirma En Pau que els esclaus cristians s'han de comportar com a fills respecte del seu amo. En cap de les seves Epístoles desaprova l'esclavitud.  Ans al contrari, arriba a l'extrem de considerar l'esclavitud com a una bona ocasió per a la salvació. Així, diu: Esclaus, obeïu amb temor i respecte els vostres amos d'aquest món, amb un cor senzill, tal com tots obeïm el Crist,  i no tan sols per acontentar-los quan us vigilen, sinó com esclaus del Crist que fan de tot cor la voluntat de Déu.  Serviu de bon grat, com qui serveix el Senyor i no pas els homes.  Penseu que cadascú, tant si és esclau com si és lliure, rebrà del Senyor la recompensa pel bé que haurà fet. (Efesis, 6, 5-8).


 


   Ben segur que els lectors progressistes donaran per bones les tesis anunciades més amunt. Però tal vegada els sorprengui el meu enunciat de que En Karl Marx fou nunci d'un nou intel·lectualisme moral. 


 


     Respecte a això, he de dir que les meves crítiques a l'intel·lectualisme de Marx són presents als meus posts de la Xarxa.  Per veure'n un exemple podeu baixar Marx i l'alienació.


 


      Tesi: En Karl Marx feu de l'intel·lectualisme moral un fonament essencial de la seva filosofia.


 


   Tesi: Les suposades noves ''ciències'' d'En Marx, El materialisme històric i El materialisme dialèctic, són en realitat una construcció intel·lectualista que manipula els fets socials i històrics.


 


     Al meu post  En Marx i el fracàs de les ciències marxistes,  jo deia:  Vegem el modus operandi de La no-ciència d'En Marx. Les anàlisis històriques concretes que En Marx presenta com a mostra de la bondat del seu mètode dialèctic fan com si aquestes s’acomodessin als processos històrics descrits; semblava que la història esdevenia esplèndidament dialèctica i acomplia les suposades lleis descobertes per Marx; semblava que es demostrava la bondat del mètode. Però la veritat no és aquesta. En Marx escull aquells temes històrics que més fàcilment puguin ésser adequats a la seva dialèctica i deixa de banda aquells processos històrics que contradiuen les suposades lleis de la dialèctica. Hi ha processos històrics on no es compleixen les lleis de la suposada dialèctica. La metodologia  de les ciències positives estableix el principi general que si un experiment contradiu una teoria, aquesta deixa de tenir validesa científica. Semblantment, si un procés històric contradiu una teoria sobre processos històrics, aquesta hauria de  deixar de tenir validesa científica.


 


     Respecte al fracàs de les ''ciències marxistes'', un hom d'esquerres tal volta es pregunti quina ha de ser, doncs, la filosofia vàlida per a la societat actual.


 


    Els llibres de text i les enciclopèdies, majoritàriament, donen a entendre que la història del pensament humà es una successió contínua de filòsofs i de filosofies, com si la filosofia fos un fer i desfer idees filosòfiques a la manera de Na Penèlope de l'Odissea. Però,  al meu entendre, no és aquesta la realitat històrica.


 


   Tesi:  La realitat històrica (a les societats amb classes socials) és que la ideologia dominant en una determinada societat és la que imposa la classe dominant.


 


    Tesi:  La filosofia de Sòcrates, Plató i Aristòtil respon als interessos ideològics de l'aristocràcia dels diversos ens territorials de la Hèl·lade.  Aquests pensadors despleguen l'intel·lectualisme moral, el qual es contraposa  a l'emotivisme moral i al contractualisme dominant a les polis democràtiques (ideologia que responia als interessos de la burgesia i de les amples masses).


 


    Tesi:  Respecte la història del pensament, la realitat històrica allò que mostra és un contínuum inacabable  d'intel·lectualisme moral dominant  en correspondència  amb la classe dominant, l'aristocràcia, la classe dels grans propietaris de terra.


 


    A partir del segle IV, el Pontifex Maximus (o sigui, l'Emperador romà) establí com a oficials les normes morals basades en  les denominades Epístoles d'En Pau de Tars. I la filosofia de N'Agustí d'Hipona fou declarada oficial pel Papa de Roma.


 


   Tesi: Fins al segle XIII,  a Europa , centenars de teòlegs-filòsofs (frares, quasi tots) feien exercicis teòrics d'intel·lectualisme moral, però mantenint-se tots ells dins el més estricte agustinisme.


    


    Tesi:  Al segle XIII, el Papa N'Urbà IV declarà a Tomàs d'Aquino com a referent primordial sobre teologia i filosofia. A partir de llavors, centenars de frares cultivaren una teologia i una filosofia rígidament emmarcades dins el tomisme.


 


    O sigui, no és que hi hagués centenars i centenars de nous filòsofs, sinó  uns centenars de frares teòlegs més distingits, els escrits dels quals sempre seguien al peu de la lletra la filosofia de N'Agustí o d'En Tomàs.


     Els pocs teòlegs dissidents foren perseguits per la Inquisició i la seva obra inclosa a l'Index librorum prohibitorum (el cas més tràgic fou el del frare dominic dissident, En Giordano Bruno,  mort cremat a la foguera de viu en viu).


 


     S'ha de saber (i s'ha de reconèixer la grandesa):  Fou En Martí Luter el qui trencà la cadena de l'intel·lectualisme moral imposat per Roma i el qui proclamà ''la llibertat del cristià''.  A la Dieta de Worms, a 1521, davant l'emperador, En Carles V, En Luter digué:  "Que se'm convenci mitjançant testimonis de l'Escriptura i clars arguments de la raó, perquè no crec ni en el papa ni en els concilis, ja que està demostrat que sovint han errat i es contradiuen a si mateixos; pels textos de la Sagrada Escriptura que he citat, estic sotmès a la meva consciència i lligat a la paraula de Déu. Per això no puc ni vull retractar-me de res, perquè fer alguna cosa en contra de la consciència no és segur ni saludable".


 


     S'ha de dir que la revolució luterana fou possible perquè la reforma propugnada per En Luter, a més a més del suport de les classes populars alemanyes,   tenia el  dels prínceps alemanys, els quals no dubtaren en entrar en guerra contra l'emperador.


 


    La ''llibertat del cristià'' anunciada per Luter era la mateixa cosa d'allò que posteriorment es denominaria ''llibertat de pensament''.


 


   A considerar:  Tan bon punt es feu efectiva la ''llibertat del cristià'' dins els països que s'havien alliberat del jou de Roma, esclatà una revolució cultural que el nunci de la modernitat. Les amples masses sortiren del pou de l'analfabetisme, la il·lustració fou present per tot arreu i l'avanç de la ciència experimentà un salt prodigiós. 


 


   A considerar: La revolució luterana fa palesa la inconsistència de la teoria marxista de la religió com a alienació.


 


   Tesi: En contra de la teoria marxista, s'ha d'afirmar que, en tot temps, la religió ha sigut un instrument per tal d'aconseguir uns objectius socials i polítics. 


 


     L'Església catòlica fou creada per l'emperador Constantí amb l'objectiu de cohesionar la diversitat ètnica de l'imperi i fer més efectiu el poder de Roma.


 


    I l'Islam fou l'instrument creat pels pobles de l'Orient Mitjà per combatre contra el domini dels imperis d'Europa.


 


   Tesi:  Les denominades ''guerres de religió'' no són altra cosa que conflictes socials i nacionals.


 


    Segons aquests referents, un hom podria pensar és molt difícil prescindir de les religions. Però podem constatar que hi ha una gran civilització (la de la Xina) que, d'antuvi,  va prescindir de l'exercici d'una religió nacional o imperial. És una civilització atea. Prescindeix de déus, de llibres sagrats i de casta sacerdotal.


 


     Un hom podria pensar que el confucianisme és una mena de religió i que actualment té el suport del govern xinès.


 


    Aclariment: els llibres de Confuci (els Analectes, per exemple) són tractats de moral i de política (en bona part són consells als governants) amb l'objectiu de fer imperar la justícia i la concòrdia. De vegades fa referència al Cel, però de manera de símbol de la bonesa. No es fa referència a cap Déu, ni es menta cap vida futura.


 


    A la Xina actual hi ha llibertat de religió; i, en efecte, hi ha budisme, mahometisme i cristianisme, com a religions majoritàries.  Però la realitat és que les amples masses xineses es mantenen satisfetes dintre l'ateisme pràctic tradicional.


 


   Tornant a la qüestió inicial,  faig la proposta general.


 


   És urgent i necessari deixar de banda el plantejament del positivisme i tornar a la denúncia de les religions i de les Esglésies. Respecte a nosaltres, els catalans, l'objectiu ha de ser no només fer crítica a la religió catòlica, l'objectiu essencial és liquidar el Poder de la Jerarquia catòlica catalana (És un Poder pervers que és  herència del franquisme; així, per exemple, els ciutadans no catòlics som contrets a sufragar els col·legis dels frares i de les monges. Semblantment,  als ciutadans no catòlics se'ns obliga a fer com si fóssim partícips de les festes catòliques).


 


  


 


   


   


   


     


 


 

 

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb