El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Metafísica, la guerra continua

quetgles | 17 Novembre, 2013 17:06

 

   

                                                    Metafísica, la guerra continua.


 


 


    Proemi.


 


      Els llibres de text  i les enciclopèdies  (tan les de paper com les  cibernètiques) es mostren subordinats a l'autoritat de la ciència; ciència segons la defineix el positivisme. És a dir que seria excepcional i aberrant que una enciclopèdia concedís autoritat al geocentrisme contra l'heliocentrisme establert per la Ciència.   


     Fins al segle XVI, l'Església catòlica s'autoproclamava dipositària de l'autoritat científica.  I més encara:  Amb poques excepcions, les Universitats depenien dels Bisbats i del Papa de Roma. I les càtedres universitàries eren monopolitzades per les ordres religioses més influents (o sigui, els ''científics'' tots eren frares, amb poques excepcions).


   


    Fins llavors, la ''ciència oficial'' (la no ciència, en podríem dir)  era un Totum revolutum sotmès a l'autoritat de la Cúria romana. Els 120 cardenals (tots de nomenació papal) eren considerats la màxima autoritat en matèria de ciència.


 


    Ciència i Filosofia era tot u. Ciència i Filosofia es cultivaven en base a la filosofia de N'Aristòtil i d'En Tomàs d'Aquino.


    Segons això, les ciències eren classificades de forma piramidal, segons la importància del seu objecte d'estudi. La Ciència era una piràmide, i la Teologia constituïa el  cim. La teologia era la ciència màxima, posat que el seu objecte d'estudi era Déu.


 


    Amb la revolució luterana, 1520, la major part de l'Europa germànica es va alliberar de les cadenes de Roma (Roma és militarista. Els prínceps alemanys hagueren de desembeinar l'espasa contra l'Emperador - el braç de Roma - que els movia guerra, i guanyar la guerra). Es tancaren els convents i es proclamà ''la llibertat de consciència  del cristià'', anunciada per En Luter.


 


    Al 1687, la publicació de Philosophiae Naturalis Principia Mathematica significà la segona derrota de Roma. Aquesta vegada la derrota fou exclusivament intel·lectual, més dolorosa. Amb l'obra d'En Newton quedava definitivament consolidada la Física com a ciència autònoma.  El desplegament de les ciències a les àrees luteranes feia palès el fracàs intel·lectual de l'orbe catòlic. 


 


    Fins llavors,  la Cúria romana pretengué reduir les noves teories astronòmiques  heliocèntriques a pura teoria especulativa.  Amb la publicació a 1633 de  l'obra Diàleg, d'En Galileu, el Papa, N'Urbà VIII, es declarà enganyat per l'astrònom italià.  En Galileu havia jurat per escrit que la seva teoria era absolutament hipotètica. El Sant Ofici (Amb En Bellarmino de president del tribunal) condemnà En Galileu per mentider:  considerà que el contingut del llibre tenia una intenció totalment oposada anunciada  al prefaci on es declaraven hipotètics i especulatius els arguments sobre l'heliocentrisme.


 


  


 


     Per a subratllar:  La pretensió de la Cúria era mantenir en consideració de ''pura especulació hipotètica'' les publicacions de contingut heliocèntric, i, alhora, reafirmar el geocentrisme com a veritat científica (veritat que concordava amb els referents de la Bíblia sobre cosmologia).


 


    


 


    Roma hagué de claudicar, tot i continuar proclamant que l'obra de N'Aquino era la Philosophia Perennis. (Posteriorment, al segle XVIII,  els Estats de confessió catòlica (com Espanya i Itàlia) es veren obligats a obrir Facultats universitàries de ciència física autònoma a les quals, per descomptat, s'estudiava En Newton. Igual reforma hagueren de fer les Universitats catòliques dependents de l'Església).


 


      Amb les primeres grans revolucions democràtiques modernes (Països Baixos, segle XVII, Escòcia i Anglaterra, segle XVIII) contra l'Absolutisme i contra Roma (contra el catolicisme i contra l'Església catòlica) es va recuperar i es va imposar ''l'emotivisme moral''. Dos mil anys després de l'Atenes democràtica, es feia possible l'exercici de la democràcia.


 


            Primer foren les revolucions triomfants, després els científics pogueren desplegar una Física autònoma, i els pensadors elaborar la nova filosofia. La nova filosofia fou coneguda amb el nom de Empirisme Anglès o Empirisme Britànic.


 


    En David Hume representà la culminació d'aquest corrent filosòfic.  Amb la publicació de l'obra  Investigació sobre l'enteniment humà, 1748, per primera vegada a la història, es feia una argumentació que pretenia demostrar la impossibilitat de la Metafísica com a ciència (Si de cas, En Gòrgies, segle Vè Ac,  en seria un precedent). Segons En Hume, no és possible l'accés al coneixement de Déu o de l'ànima humana.


 


   La negació de la metafísica com a ciència fou mantinguda pel Positivisme posterior, així com pel Neopositivisme o Filosofia  Analítica, actual (Corrent de pensament dominant fins als nostres dies).


 


     Un hom podria pensar que la Metafísica havia restat absolutament liquidada. Però erraria.


 


    Tesi: Després de la derrota infligida per l'Empirisme, les forces de la reacció iniciaren noves estratègies de guerra ideològica a fi de revalidar la Metafísica com a ciència. Actualment, la guerra continua.


 


     Tesi cabdal d'aquest escrit:  En contra del que suposaven les forces progressistes, les forces de la reacció (principalment les de les Esglésies cristianes) iniciaren amb èxit tot d'iniciatives  per guanyar terrenys perduts de caràcter ideològic.


 


      La concepció empirista antimetafísica és predominant entre els científics de les ciències positives.  Però, en sentit contrari, una gran part de les armes ideològiques continuen en poder de les forces reaccionàries.


 


      Tesi: Al camp de les activitats científiques l'empirisme és hegemònic, però, en canvi, al camp de les activitats ideològiques sembla que hi ha un predomini de les forces reaccionàries''.


 


    Tesi: Les forces reaccionàries tenen el control majoritari dels organismes de producció ideològica, i, en especial,  els de temàtica filosòfica.


 


    Tesi: Les forces reaccionàries predominen dins les Administracions que tenen cura d'elaborar els llibres de text de matèries de caràcter ideològic, i dins les Administracions que tenen cura d'elaborar els articles de caràcter ideològic o filosòfic per a les enciclopèdies.


 


    El pervers sistema per a seleccionar els redactors dels articles de caràcter filosòfic procedeix com si la filosofia fos una ciència (i com si no hi hagués una diversitat de corrents de pensament).  Es seleccionen uns suposats ''experts'' sobre el tema ideològic a redactar; així, ''l'expert'' per elaborar l'article sobre N'Aristòtil o sobre la Física aristotèlica sempre resulta ésser un erudit pròxim a l'intel·lectualisme aristotèlic o tomista, posem per cas.


 


       En relació a això, es pot constatar fàcilment que, a l'Estat espanyol,  les Universitats continuen mantenint tot de Facultats ''humanistes'' on la Metafísica es considerada com a ciència fonamental. Basta veure que a totes elles hi ha càtedra d'Ètica (Càtedra, l'existència de la qual només es pot justificar donant per vàlid l'intel·lectualisme  moral a la manera de Sòcrates-Plató i Aristòtil).


 


     A considerar:  Els llicenciats en Filosofia espanyols (i els catalans, igual) per obtenir el títol acadèmic, necessàriament, s'han hagut de cremar les celles amb l'estudi dels filòsofs propugnadors de la Metafísica (i impugnadors dels valors democràtics). Es pot citar com a destacats, Sòcrates, Plató, Aristòtil, Plotí, Agustí, Tomàs d'Aquino, Ramon Llull, Leibniz,  Descartes, Spinoza, Kant, Hegel i Heidegger, entre d'altres.


 


     A considerar:  els llicenciats en Física no és el cas que hagin de fer cap tipus d'acumulació de sabers erudits sobre les teories cosmològiques dels antics o dels medievals. Per descomptat, no es dediquen a estudiar la Física de N'Aristòtil ni prenen en consideració el noümen kantià.


 


    A considerar: els estudiants del batxillerat d'humanitats es veuen obligats a dedicar més atenció a la Física aristotèlica  que a la d'En Newton.


 


    A considerar:  Els llibres de text (i les enciclopèdies) no fan la més petita crítica a la filosofia de N'Aristòtil, però, a més a més, afirmen que fou un avançat de la ciència en Cosmologia, en Física, en botànica, en biologia, en anatomia, en psicologia, en economia i en política.  Però la realitat és que les teories sobre el món físic de N'Aristòtil són una col·lecció  de disbarats. Es pot dir que ni una sola de les seves teories més famoses és encertada  (És ben sabut que va dividir la Física en dues: la Física del món sublunar, imperfecte, (La de la Terra) regida pel moviment rectilini (imperfecte) i la Física del món supralunar, perfecte, (''de més amunt de la Lluna), regit pel moviment circular (perfecte). Va afirmar l'esfericitat dels cossos celestes deduïda de la idea de perfecció, argumentant:  és així que els cossos celestes són perfectes, llavors aquests cossos són esferes, posat que l'esfera és la forma geomètrica més perfecta).


 


    


 


    El tractament de la figura de Kant com a exemple.


 


   Als llibres de text i a les enciclopèdies tendeixen a evitar la crítica a l'obra d'En Kant.


     Majorment, fan referència dogmàtica  a Kant com a científic important .  I es cita a Kant com a autor d'una teoria sobre la formació del sistema solar. Però no diuen que En Kant no disposava de telescopi (això dit en el sentit que aquell teòleg, el qual havia llegit llibres d'astronomia, un bon dia es va treure de la màniga una teoria per explicar la creació del sistema solar). A la seva època,  les facultats de teologia de Prússia,  s'esforçaven en donar una formació ''científica'' als futurs teòlegs per tal de poder fer front a l'amenaça de la Il·lustració francesa; pretenien fer una Il·lustració paral·lela, luterana, que blindés els valors religiosos i morals de la Germània luterana.


 


      També fan suposar, els llibres de text, que el filòsof de Königsberg argumentà de manera original sobre la impossibilitat de la Metafísica com a ciència, d'acord amb l'empirisme de Hume, com si els dos filòsofs anessin de la mà. És cert que En Kant va argumentar dient que els intents d'aplicar la raó per explicar l'origen de l'Univers condueix a les apories, en el sentit que es pot demostrar correctament una cosa i , alhora, la contrària.


      Però allò que no diuen (i és el que s'hauria de subratllar) és que el que pretenia el pensador de Königsberg era invalidar l'empirisme. Allò que s'hauria de dir és que l'espatarrant edifici filosòfic kantià tenia per objectiu el blindatge de la metafísica luterana, de la religió i de la moral luteranes.


     Allò que s'hauria de dir és que En Kant va fer la pirueta de fer jugar una ''raó pràctica'' que postula l'existència de Déu i de l'ànima humana; pirueta, segons la qual els valors morals universals ''habiten'' a l'interior de l'home, cosa que deixar resumida amb la famosa frase que diu ''Dues coses omplen l'ànim amb una admiració i una veneració sempre renovades i creixents, com més freqüent i continuadament reflexionem sobre elles: el cel estelat sobre mi i la llei moral dins meu''. En contra de la fe del beat pietista, es pot dir que és més a prop de la realitat afirmar que l'Univers és  una deriva caòtica d'una explosió inicial i que els humans tenen uns sentiments morals diversos i, sovint, contraposats (Per veure un tractament crític més extens podeu veure el post  Kant, la metafísica "il·lustrada").


 


      Al llarg dels segles XIX  i XX, per tot arreu es multiplicaren els centres dedicats a l'estudi i a la investigació  de les ciències empíriques.  Semblava que el pensament empirista era absolutament hegemònic. Però, en realitat, no fou així. Haurem de veure qualques punts de la complexitat del tema.


 


      Certament, el Positivisme esdevingué la filosofia hegemònica, i, en tot moment, proclamava que la Metafísica era impossible com a ciència.  Però el Positivisme desplegà línies de pensament que contenien el corcó de l'intel·lectualisme i de la Metafísica; intel·lectualisme, en el sentit d'intel·lectualisme moral, de manera que els positivistes feien ús dels vicis típics de la tradició idealista, a la manera dels tomistes, per exemple.


      N'Auguste Comte, considerat el fundador del Positivisme,  de bell antuvi, pretengué la creació d'una nova ciència, la sociologia, que havia de servir per a resoldre els mals que afectaven a les societats industrials modernes. Com ell mateix declarava,  En Comte estava preocupat per les tendències revolucionàries que mostraven els obrers de les àrees industrials. Esperit conservador i mediocre, En Comte pretenia solucionar els conflictes socials per mitjà de l'educació de la classe obrera (Ja posat en feina, el filòsof va crear una nova Religió de la Humanitat. Els obrers haurien d'estar  encantats amb l'oferta comtiana: disposarien d'una  nova ciència i d'una nova religió, mira tu).


 


    L'aplicació de la ciència i de la tècnica determinaren la Revolució Industrial. Fins al darrer racó del món es reconegué la potencialitat gegantina de les ciències positives. Independentment dels escrits dels filòsofs positivistes,  l'esperit positivista  esdevingué majoritari entre les diverses classes socials.


 


 


       Durant dos-cents anys el discurs positivista no ha fet sinó repetir els llocs comuns bàsics del positivisme.


    La proposta última de la Filosofia Analítica consisteix en reduir la filosofia a definir els límits del llenguatge científic. Segons això, les proposicions filosòfiques que pretenen anar més enllà de del llenguatge de les ciències de la naturalesa  fan un mal ús del llenguatge lògic. I es ratifica la impossibilitat de la Metafísica com a ciència.


 


     Tesi contra la Filosofia Analítica:  Els pensadors analítics fan un discurs que amaga o menysté la seva  pròpia experiència vital.


 


    Tesi: Tots els humans  - els filòsofs analítics inclosos -, sense excepció, tan bon punt arriben a l'edat de la raó es veuen comminats a prendre decisions que afecten el seu comportament moral, familiar i social.  Es troben impel·lits a raonar sobre qüestions morals i religioses que afecten la seva vida quotidiana (Així, per exemple, els humans han de fer seus arguments metafísics que recolzin la seva fe en Déu o bé el seu agnosticisme). 


 


       El discurs dels pensadors analítics es situa fora del món real, i no és  operatiu. Vull dir que, al deixar de banda els temes humans més candents, del discurs analític no se'n segueix res. No provoca cap tipus de moviment moral o social. 


 


     Mentre En Wittgenstein elaborava el Tractatus on es demostrava la inconsistència de les proposicions de Metafísica, alhora, no deia res  dels terribles problemes que afectaven la seva vida ni de les seves absorbents elucubracions metafísiques.


    Com jo deia en un escrit sobre el filòsof, ''En Wittgenstein va estar molt interessat sobre temes de metafísica i de les creences religioses. És una llàstima que no deixés escrits sobre els seus estudis  i les seves reflexions sobre aquesta temàtica (Durant anys, els anys trenta, sempre portava amb ell L'evangeli de Tolstoi, llibre que tracta del camí de la santedat laica)''.


 


         I també feia saber que ''Darrerament,  s'ha fet de domini públic la vida secreta i escabrosa d'En Wittgenstein, amb la publicació dels seus Diaris secrets.  Estava turmentat pel descontrol dels seus impulsos sexuals. Ara sabem dels seus ingenus esforços per evitar la masturbació. Espantat per la seva homosexualitat, feia vots de castedat, però queia en arravataments de promiscuïtat incontrolables i extravagants. Sóc un fogonet consumit, ple d'escòries i brutor, deixà escrit com a confessió de la de la seva erotomania''.     


 Podeu veure el post  (Wittgenstein, filosofia, mística.


 


 


 


 


     En resum, es pot afirmar que els diversos corrents del Positivisme - la Filosofia Analítica, inclosa - estan acomodats a les societats capitalistes actuals; no fan denúncia de la injustícia social i, en cap cas, combaten contra el capitalisme (En Karl Popper, analista destacat, va escriure La societat oberta i els seus enemics, obra en la que ''la societat oberta'' són els països capitalistes, i els seus enemics són els feixistes i els comunistes, a l'engròs. En Popper s'empatolla un resum de la història universal, segons el qual les idees de Plató, de Hegel i de Marx han conduït als totalitarisme modern, al nacional-socialisme i al comunisme, en concret).


 


 


    Però l'obra esmentada defuig la normativa dels autors positivistes, els quals, en general, eviten el debat sobre temes socials o polítics.  


 


   Per altra banda, els filòsofs positivistes intervenen al camp ideològic de manera individual; vull dir, no és el cas que estiguin organitzats col·lectivament.


 


   En Joseph Ratzinger també ha desplegat una ampla activitat de caràcter filosòfic. La seva obra s'inscriuria com a filosofia tomista. És a dir, com a pensador, En Ratzinger és reaccionari, en el sentit que promou una ideologia que retroteu a la societat del segle XIII.


 


     Allò a destacar: A diferència del comú dels filòsofs, En Ratzinger ha fet difondre el seu pensament valent-se d'una gegantina organització. En Ratzinger fou Prefecte de la Congregació de la doctrina de la Fe (successora de l'antiga Inquisició) des de 1981 fins a 2005. En Ratzinger, a més a més de pensar com un filòsof, dedicava la major part de la seva activitat a vigilar les doctrines que poguessin afectar de qualque manera la dogmàtica catòlica.   L'inquisidor publicava obra filosòfica personal, però llavors 40.000 teòlegs catòlics se'n feien ressò i 40.000 periodistes dels mitjans catòlics la difonien. Per descomptat, encara fou més exorbitant la difusió de les idees reaccionàries d'En Ratzinger elevat a la categoria de Papa com a Benet XVI.


 


 


     El cardenal   Ratzinger va posar com a eix de la seva campanya ideològica els suposats valors eterns  de la Summa Theologica  de Tomàs d'Aquino (segle XIII).  Declara expressament que la ciència sense Déu és cega, i que l'autèntica ciència es veu reforçada per la fe. El cardenal no ha reconegut els possibles errors de l'Església catòlica. Al 1990, el Prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, a la universitat romana de La Sapienza, en una conferència sobre els valors de la ciència, es va atrevir a justificar el procés de la Inquisició contra Galileu (Procés presidit pel cardenal Bellarmino,  canonitzat al 1930 per Pius XI).  El cardenal Ratzinger va fer seva l'afirmació del filòsof escèptic En Paul Feyerabend  sobre el procés a Galileu, afirmació que feia: ''L'Església de l'època de Galileu s'atenia més estrictament a la raó que el propi Galileu, i prenia en consideració també les conseqüències ètiques i socials de la doctrina galileana. La seva sentència contra Galileu va ser raonable i justa, i nomésper motius d'oportunisme polític es legitima la seva revisió''


 


  


 


     


   


      En la mateixa línia reaccionària, la Jerarquia de l'Església metodista ianqui (i el president ianqui En George W. Bush), coincidint amb la campanya catòlica, fa dècades que promou la validesa científica a la teoria del ''disseny intel·ligent'' (la creació del món per Déu) en contraposició a l'evolucionisme que impera entre els científics de la natura. Actualment, hi ha Estats dels EUA on a les escoles és prohibit ensenyar la teoria de l'evolució.


 


         Els filòsofs positivistes declaren la impossibilitat de metafísica com a ciència, però, majorment, es declaren respectuosos en relació a les creences religioses. Però s'ha de dir que aquesta declaració de respecte va acompanyada d'un silenci còmplice amb l'activisme reaccionari de les Esglésies cristianes.  Certament, En Bertrand Russell es declarà agnòstic i crític amb el cristianisme amb   l'opuscle Perquè no sóc cristià, 1927. Però la posició d'En Russell  no és pas freqüent; és més comuna la d'autors com Moore, Popper i  Wittgenstein que eviten fer crítiques a la religió i a les Esglésies (En Wittgenstein no apostatà mai del seu catolicisme. Al morir, li feren el funeral segons el ritual catòlic).


      


      Una vegada exposats aquesta bateria de raonaments, la proposta que se'n deriva pot ésser enunciada dient:  Actualment, allò que importa més és destapar els mecanismes de manipulació ideològica de les forces reaccionàries, i participar esforçadament a la batalla ideològica contra els opressors.

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb