El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

El col·lapse de l'Estat espanyol. 36 enunciats.

quetgles | 06 Novembre, 2013 07:38

 

 

  

                    El col·lapse de l'Estat espanyol. 36 enunciats.

 

 

 

     Aclariment.

 

     La recerca de la veritat sobre  qüestions econòmiques no va lligada a la titulació acadèmica.  L'objectiu dels economistes no és trobar la veritat.  

   Als països de sistema capitalista, els llicenciats en economia troben feina majorment en empreses capitalistes (els contractats per l'Administració també són al servei del sistema).

 

    La major part dels economistes comuns té com a feina portar l'administració  d'una empresa. Els economistes més distingits fan de portaveus de l'empresa on treballen, fent discursos on exposen les bondats de l'empresa.

 

    I els més distingits de tots esdevenen els economistes filòsofs del sistema, seguint l'estela del gran líder neocon En Friedrich von Hayek (Per cert, els de la plana major de CIU, amb el vist i plau d'En Jordi Pujol, van crear el GrupHayek, com a Think Tank català (Podeu veure el meu post El Grup Hayek català).

 

 

   Per descomptat, hi ha economistes que fan crítica del sistema, emperò aquests dissidents, majorment, no tenen accés als grans mitjans capitalistes. Per sort, qualcuns d'ells aconsegueixen introduir-se en revistes especialitzades i poden fer conèixer les malvestats del sistema capitalista.

 

    Fins aquí l'aclariment.

 

 

   El govern espanyol  menteix al declarar que Espanya ha sortit de la recessió econòmica. La realitat és que hi ha un devessall continuat d'empreses que fan fallida.

 

    Els ministre d'economia, En Luis de Guindos, afirma que hi ha un canvi de perspectiva i que es dóna un lleuger augment (un 8,4 % enguany) en la creació d'empreses. Menteix: no diu que el nombre de les empreses en fallida (65.803) supera  el de les empreses de nova creació (64.643). També amaga el fet que les noves empreses són més petites i en menys recursos  (Podeu veure la informació a la web La dissolució d'empreses).

 

     Mentre el vaixell s'enfonsa, En Xavier Sala i Martín (el guru portaveu dels neocons catalans), impertorbable, diu que el capitalisme produeix riquesa i benestar, i que és el millor instrument per sortir de la pobresa.

 

    Els mitjans occidentals parlen a tot temps de la crisi econòmica mundial,  posant sordina al creixement dels països d'Àsia, d'Àfrica i d'Amèrica llatina.  Tampoc els agrada referir-se al creixement ininterromput dels BRICS (Vegeu les estadístiques de creixement.  L'Índia: 6.5 %, 7.7 %, 11.2 %, percentatges de l'índex de creixement dels anys 2012, 2011 i 2010, respectivament. El Brasil:   0.9 %, 2.7 %, 7.5 %, per al mateix període. La Xina:  7.8 %,  9.3 %, 10.4 per al mateix període).

   Certament, al 2008 hi va haver el gran crac financer que va afectar l'economia mundial.

 

    Però allò que s'ha de subratllar és que des dels anys 70 els Estats Units i Anglaterra (com a exemples indicadors) pateixen un procés irreversible  de desindustrialització.

 

     En Santiago Niño Becerra (catedràtic d'economia i astròleg) ''despatxava'' en unes poques línies la causa de l'expansió  econòmica de la Xina dient que era deguda a l'abundant ma d'obra barata xinesa.  Oh, vaja! En contra de la tesis del catedràtic, es  pot constatar que Andalusia no ha esdevingut potència industrial tot i disposar d'abundant mà d'obra barata.

 

     La desindustrialització de potències industrials tradicionals (com és el cas d'Anglaterra o els  EUA) és paral·lela a la industrialització de països com la Xina, l'Índia, Corea del Sud o l'Iran.

 

     Tan bon punt els països del denominat Tercer Món van aconseguir una autèntica independència política (tot alliberant-se del neocolonialisme), iniciaren un autèntic desenvolupament, el qual incloïa el del sector industrial.

 

    Corea del Sud, Brasil, Turquia, Taiwan  o l'Iran superen a França,  Anglaterra o Espanya en producció d'acer.

 

    Els EUA ocupa el tercer lloc en el rànquing mundial de països productors d'acer, darrere de la Xina i el Japó. Però la Xina produeix (2012) el 46.3 % de la producció mundial.

 

   Els EUA és un nan devora la Xina. La Xina produeix (2012) 17 vegades més acer que els EUA.  L'Índia, Rússia i Corea del Sud diuen de tu als EUA (Vegeu la web List of countries by steel production).

 

    Dins aquest panorama mundial, les possibilitats de l'Estat espanyol per sortir del pou són nul·les.

    A cada moment històric, l'oligarquia espanyola (l'actual és hereva de l'aristocràcia tradicional) sempre repeteix la mateixa pràctica política en relació a l'economia de l'Estat espanyol (Dic ''oligarquia'' i no ''burgesia'', perquè a l'Espanya estricta no hi ha autèntica burgesia).  Pràctica política que consisteix en allargar més el braç que la màniga.  L'oligarquia espanyola sempre es mostra megalòmana:  fa uns projectes polítics de grandesa que no s'adeqüen a la seva capacitat econòmica. De manera que sempre condueix a la fallida econòmica de l'Estat.

   L'oligarquia castellano-andalusa tradicionalment recorre al deute amb la banca estrangera  per tal de poder satisfer les despeses dels seus projectes megalòmans.

    A l'època de ''l'Aznarat'', 1996-2004,   , l'oligarquia s'embarcà en el projecte suprem de ''convertir Espanya en una gran potència mundial'' (i ''gran potència econòmica'', també) (S'ha de suposar que N'Aznar té begut el seny).

      Vegem breument com va anar la cosa.

 

     Posat que no disposaven d'una burgesia industrial castellano-andalusa, llavors acceleraren un fals procés d'industrialització de la mà de les multinacionals (particularment notable en la indústria d'automoció).

     Però allò més extraordinari fou l'intent de fer una revolució industrial basada en la l'activitat immobiliària. La follia aznariana feu que l'Estat espanyol produís més edificis que el conjunt de França, Regne Unit i Alemanya.

      S'ha de saber: entre totes les activitats industrials,  la indústria de la construcció és la preferida per l'oligarquia. Perquè, per una banda, és una activitat econòmica on convergeixen els propietaris dels terrenys urbanitzables (els oligarques, majorment) i les empreses immobiliàries.

     S'ha de saber: a l'oligarquia  l'espanta el sistema de lliure competència industrial. L'oligarquia espanyola en tot moment pretén blindar les seves inversions econòmiques; sempre vol fer inversions segures.

    Durant l'Aznarat, es llançà la casa per la finestra. Per  satisfer les demandes estrafolàries de les constructores i de les agències immobiliàries, la banca espanyola s'endeutà amb la banca estrangera, fins a nivells mai vistos. I el govern, per tal de poder satisfer les grandioses despeses, inicià la venda en gran escala del patrimoni de l'Estat.

    L'actual Administració espanyola és absolutament incapaç de tornar els deutes contrets. Igualment, la banca espanyola també és incapaç de liquidar els seus deutes. De manera semblant, les grans empreses de la construcció i les promotores no poden afrontar els seus deutes.

   Tal com va fer públic la premsa, el deute de l'Estat va sobrepassar, al segon trimestre d'enguany, el límit fixat per a tot l'any 2013. Entre  l'abril i el juny, l'endeutament del conjunt de les administracions públiques va pujar a 942.758 milions d'euros, quantitat que suposa un increment del 17.16 % respecte al mateix període de l'any anterior equivalent al 92.2 % del PIB,  la qual cosa suposa un nou rècord històric (Podeu veure la web  Deuda Pública de España 2013).

    Euskadi i el Principat de Catalunya són les dues àrees on realment es va donar una modesta revolució industrial al segle XIX.

    Al no disposar d'Estat propi, Catalunya ha vist com s'encongia el seu teixit industrial. Actualment, la major part de la indústria de Catalunya (Sencera) és en mans d'empreses multinacionals.

    Malgrat la indefensió, Catalunya (Sencera) ha pogut mantenir com a pròpia (fins ara)  una poderosa ''indústria'' turística, cosa que li permet resistir amb més recursos  la crisi econòmica.

   l'Espanya estricta, i l'Espanya interior, en especial, no disposa d'elements per superar una situació econòmica desesperada.

   La pretensió d'industrialitzar Madrid i les Castelles per mitja de cadenes de muntatge de les multinacionals es desfà ara com la calamarsa quan és a terra.

   Al mes d'agost d'enguany, per primera vegada, l'aeroport del Prat ha superat al de Barajas en nombre de viatgers. Madrid ha patit una considerable davallada de turistes. 

    Tocats de megalomania, els administradors espanyols han volgut fer de Barajas l'aeroport més gran d'Europa. Ara només li manquen els avions per ésser-ho. Sembla que ''prendre un cafè amb llet a una terrassa d'una cafeteria'' no és un motiu suficient per atreure el turisme de masses.

   L'agricultura i la indústria de transformació agrària és l'única base sòlida de l'economia de Castella, d'Extremadura i d'Andalusia (excepció feta de la costa andalusa, que, a més a més, disposa del recurs del turisme)(l'agricultura extensiva és d'un rendiment modest).

    Dins una Europa d'economia neoliberal, les pretensions de l'oligarquia espanyola de fer ''revolucions  industrials'' és total bogeria.

     Els oligarques espanyols es van entusiasmar amb el colossal projecte de fer d'Espanya una gran potència en producció d'energia renovable.  Els latifundistes disposaven de les terres i dels diners per realitzar el gran projecte. La dificultat a superar consistia en que aquesta electricitat ''neta'' resultava més cara. Per superar aquest entrebanc el govern va aprovar unes substancioses ajudes econòmiques; però tan bon punt  augmentaren les inversions en energies renovables, la tresoreria del govern no pogué satisfer les ajudes acordades, i, d'immediat, aprovà una nova llei que rebaixava les ajudes  (Podeu aconseguir informació a la web   El Gran Timo de la Energía Eólica). També és aclaridor l'informe Los ajustes asfixian a 30.000 familias con huertos solares).

   

    En tot temps, la classe oligàrquica (classe social que tradicionalment era la mateixa cosa que l'aristocràcia) vol disposar del control de la política econòmica de l'Estat.

     Al igual que els antics aristòcrates, els oligarques allò que pretenen és mantenir o augmentar els seus privilegis socials i econòmics.

 

    Tesi primordial:  Els oligarques, al igual que els aristòcrates, per la seva condició social, són incapaços d'esdevenir ''capitans d'indústria''  (Els nobles de la cort d'En Felip II, s'oposaren a la concessió del títol de noblesa atorgat al pintor En Velázquez, amb l'argument que aquest vivia pels guanys del seu treball, de la seva activitat industrial. En efecte, tenia un taller de pintura).

     Certament, a Europa, i també a Espanya, els aristòcrates invertiren els seus capitals en empreses industrials; però molt rarament trobareu un noble dirigint personalment una empresa.

     Seria quasi un miracle trobar un oligarca dirigint una fàbrica de bombetes d'electricitat o de panells  solars. Pel contrari, els oligarques sempre han considerat objectiu preferent la inversió de capital en grans empreses elèctriques.

   Els oligarques, al igual que els aristòcrates, senten aversió per la competivitat empresarial, competivitat que provoca una inseguretat permanent als accionistes de les empreses.  

    Una gran empresa elèctrica en general disposa del monopoli - o quasi monopoli - de la producció i la distribució d'energia elèctrica d'un determinat territori.

    Aquesta és la condició de preferència pels oligarques espanyols (i pels catalans igualment):  que les empreses siguin monopolistes i, a més a més, que disposin de la protecció de  l'Estat.

    Tesi: el monopolisme empresarial que deriva del sistema de domini oligàrquic determina un encariment dels bens de consum de les masses.

 Així, per exemple, resulta que el cost de l'electricitat a l'Estat espanyol és un dels més elevat d'Europa (Ho podeu veure al post Comparativa europea de precios de energía).

  

    Tesi cabdal:  El sistema de domini oligàrquic (o aristocràtic) ofega necessàriament l'economia de l'Estat. La història d'Espanya es pot veure com una repetició  continuada de fallida econòmica de  l'Estat.

 

      En conseqüència, s'ha de suposar que el Govern espanyol (l'oligarquia espanyola) és incapaç de redreçar la situació econòmica.

 

 

 

     Havent arribat al límit de l'endeutament, s'ha de preveure la imminent fallida de l'Estat (Al llarg del segle XIX, l'Estat espanyol va estar en perill de desaparèixer, en diverses ocasions; al 1845, especialment). Sembla que la declaració de bancarrota de l'Estat espanyols s'ha produït més d'una dotzena de vegades des del segle XVI (Podeu veure la web La bancarrota en España: una tradición histórica).

 

 

 

  

 

 

 

 

 

  

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb