El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

El poder de les religions. Les religions, una diversitat irreductible.

quetgles | 30 Octubre, 2013 10:40

  

     El poder de les religions. Les religions, una diversitat irreductible. 

Proemi a manera d’advertiment als lectors: 

   Tesi: La recerca de la veritat sobre qüestions que són objecte de polèmica ideològica defuig, sense excepcions, l’autoritat acadèmica.

    Fent l’enunciat d’una altra manera:  Tan bon punt el Poder (les elits de la classe dominant) pretén blindar la validesa d’uns determinats valors ideològics (morals, religiosos, polítics o d’altres temàtiques) intenta fer ús de les autoritats acadèmiques i, alhora, monopolitzar els mecanismes de producció i difusió ideològica.

    Com a exemple notable que confirma la tesi més amunt enunciada: els batallons de frares teòlegs, “experts” en l’estudi de les Sagrades Escriptures, de ser objectius, haurien de ser els primers en declarar la inconsistència escandalosa dels relats bíblics. En canvi, endormiscats i cecs,  afirmen la bonesa intel·lectual de la Bíblia (Si de cas, l’excepció seria la de N’Anselm Turmeda, frare català (insular) que renegà del cristianisme i es feu musulmà). 

   Com va fer evident En Hume, la Metafísica no és possible com a ciència. 

   Però, en tot moment, el Poder tracta de corrompre les suposades autoritats en matèria d’història, de sociologia i d’altres ciències humanes similars, fàcilment manipulables, corrompre amb l'objectiu de reforçar el seu discurs moral.

Fins aquí, el proemi.

  

   Aquest escrit és una bateria d’indicadors sobre el poder de les religions i sobre les diverses maneres que n’han fet ús els grups humans històrics.

     

   A La qüestió jueva (1843), En Karl Marx desplegava tot el seu arsenal filosòfic per arribar a la conclusió que els jueus alemanys, com a practicants de la religió jueva, allò que havien d’aconseguir no era el dret a la no discriminació per motiu de la religió, sinó alliberar-se de les creences religioses, renegar del judaisme, sortir de la situació d’alienació provocada per les creences religioses (Fent recurs a tòpics antisemites, En Marx, de família de conversos, fa ús del concepte de “judaisme laic” en referència a una pràctica social governada pels guanys econòmics). 

    La teoria de l’alienació religiosa d’En Marx no s’aguanta per cap costat. Vegem-ho.

    Per fer vàlida la seva teoria, el filòsof de Trèveris no té cap escrúpol a l’hora de manipular la història, tan és així que afirma que la Grècia clàssica era una societat agrària esclavista, quan, pel contrari, allò que va distingir Grècia foren les ciutats (ciutats: és a dir, societats dedicades a la indústria i al comerç, essencialment).

   A l’època prehistòrica, les societats paleolítiques no estaven dividides en classes (a no ser per raó del gènere),  i, per tant, no existia l’explotació de l’home per l’home.    Però, tot i que no era possible “l’alienació econòmica”, aquelles formacions socials primitives havien desenvolupat, sense excepcions, un sistema original de creences religioses, és a dir, una religió.

   Tan En Marx com els il·lustrats francesos van reduir a “la religió”  l’extraordinària i complexa diversitat de les religions. Pels il·lustrats francesos, “la religió” era un producte sorgit de la por i de la ignorància. Entenien que en una societat moderna il·lustrada la religió no hi tenia cabuda.

   En Marx i En Feuerbach i els il·lustrats de París feien crítica de “la religió” (bàsicament, referits al cristianisme i a la religió jueva) però deixant de banda la investigació sobre la funció de la religió dins els diversos marcs socials i històrics.

   Segons les aportacions dels estudis antropològics i dels estudis històrics, sembla inqüestionable que la religió (les diverses religions) ha sigut un fenomen universal que afectà als diferents pobles del paleolític. Bé, tot de grups humans de cultura paleolítica, marginals, encara subsisteixen fins avui en dia; grups humans d’Amèrica i d’Àfrica, principalment, que han sigut estudiats en profunditat pels antropòlegs.

A la fi, al segle XX, s’obriren noves vies d’intel·ligència de manera que començaren les primeres investigacions  serioses pera a copsar la funció de les religió. En aquest nou marc d’estudi, cobra particular relleu l’obra de Sigmund Freud.  Amb Totem i tabú, En Freud destapava i feia comprensibles els mecanismes psicològics (que adopten formulacions religioses) que regulen el comportament social. Els mites i les pràctiques màgiques mostraven el seu sentit profund i deixaven de ser considerades manies absurdes, primitivisme o alienació. No, no era un absurd; el mite i la pràctica del  Àpat Sant present a diverses cultures antigues representava el penediment per l’assassinat original del pare  i  la reconciliació entre germans.  S’ha d’entendre:  Per aquelles poblacions antigues, no disposar d’una regulació moral (basada amb les creences religioses i les pràctiques màgiques) significava restar sota l’amenaça de l’autodestrucció, la guerra de tots (i de totes) contra tots (Començant per l’assassinat del pare, posem).

   Podeu veure que qualcuns d’aquests tabús (com el de l’horror a l’incest) es mantenen particularment vius a les societats actuals.

   En contra dels teòrics de la religió com alienació, es palès que les religions a l’antiguitat (a les ciutats gregues i a Roma, posem per cas) no oferien el cel i la glòria als seus creients. Únicament els déus eren immortals; els humans, pel contrari, al morir desembarcaven al regne de les ombres, un infern fosc i fred.

   És de destacar que, a l’Antic Testament,  En Jahvé no fa ofertes de Cel ni de vida futura després de la mort; les promeses de recompensa  de Jahvé per als seus adoradors  fan referència a beneficis que obtindran en aquesta vida, o a beneficis que obtindran en el futur els seus descendents.

   Com a paradigma de les promeses del déu dels jueus destaca la declaració de l’aliança concertada entre En Jahvé i N’Abraham. Vegeu-ne el text que fa: “Mira, aquesta és la meva aliança entre jo i tu: seràs pare d’una multitud de pobles. Ja no et diràs més Abram; el teu nom serà Abraham, perquè et faré pare d’una multitud de pobles. Et faré molt i molt fecund; els teus descendents formaran diverses nacions, i de tu sortiran reis. Mantindré la meva aliança entre jo i tu, i amb les generacions que et succeiran. Serà una aliança perpètua: jo seré el teu Déu i el Déu de la teva descendència” (Gènesi, 17, 4-7).

   Per descomptat, els mites i les pràctiques màgiques continuaren essent considerats  uns elements essencials per a la cohesió social i la conservació de les antigues civilitzacions agràries. Pels sumeris, el seu llibre sagrat, El Poema de Gilgamesh, era el puntal de la seva civilització, segons deixaren escrit a les seves tauletes.

   Com a aclariment:  Les mil famílies patrícies romanes tenien el monopoli del poder de la Roma imperial, però la seva religió original (de la primera època republicana), ben aviat, va mostrar la seva insuficiència per garantir la cohesió social de l’Imperi.

   Els joves patricis rebien una educació que inculcava la por als déus, el respecte a les lleis, les regles de la decència, la modèstia i la frugalitat. Però, mentre els preceptors els ensenyaven aquestes normes morals, els joves veien amb els seus ulls les pràctiques immorals i criminals dels adults de la seva pròpia família, així com tenien prompta  notícia  de la criminalitat i corrupció de les famílies dels patricis.

   La preocupació pel manteniment de la moral tradicional romana féu que s’establís el càrrec públic de Praefectus mores (Prefecte de la moral pública).

   Però les severes mesures per tal de preservar la moral tradicional foren inútils.  Es pot afirmar que les grans famílies patrícies foren un niu de corrupció  i de crim.

   De quina manera podien preservar les “mores” aquells prefectes romans, si ells mateixos i la seva família  a tot temps “pecaven” i feien contínues trames criminals.

    (En referència a la història de Roma,  els llibres de text espanyols - i els catalans - i les enciclopèdies encara mantenen viva la tradició d’exaltar la glòria de Roma i “l’herència” rebuda de la civilització romana).

   En Juli César, esdevingut al 45 Ac. Praefectus morum, Imperator i Pontifex Maximus, no va poder esquivar els punyals dels senadors que conspiraven per assassinar-lo, punyals entre els quals hi havia el del seu fill, En Brutus.

    Es pot constatar que la quasi totalitat d’emperadors romans van cometre “crims d’Estat”, i que molts d’ells van morir de mort violenta (33 emperadors assassinats, 8 executats i 7 suïcidats, i un nombre indeterminat de morts no explicades).

   El fracàs de les reformes religioses dutes a terme pels diversos Pontifex Maximus, així com la ineficàcia de les pràctiques màgiques romanes, comportà unes creixents mesures de repressió contra els infractors de la llei i de les normes morals. El Poder romà arribà a uns nivells de violència tan extrems que no han pogut ésser superats per cap altra “civilització” (difícilment un hom pot imaginar l’espectacle dels 30 km de la calçada  d’Ostia a Roma amb les voreres sembrades de crucificats,  com a càstig exemplar pel Poder romà) (Segons la llei romana, en el cas un patrici fos assassinat per un esclau, llavors tots els esclaus de la casa o del latifundi havien de ser passats per les armes).

   En matèria de relacions de gènere i de sexualitat, els esforços del patriciat romà per assegurar la moral tradicional fracassaren estrepitosament. Precisament, era entre els membres de la classe oligàrquica on més es manifestava la corrupció moral, fins a extrems increïbles.  Segurament, el cas més escandalós fou a causa de la conducta llicenciosa de Júlia, filla d’August, l’emperador, tot i que havia sigut educada amb unes normes morals molt estrictes.  El creixent frenesí sexual de Na Júlia arribà fins al punt de mantenir relacions amb nombrosos membres del Senat (Però també li abellia anar als bordells i fer de falsa prostituta).

Fent punt i a part.

    Els romans, a l’igual que els grecs, no tenien llibres sagrats ni casta sacerdotal; situació religiosa aquesta que s’equiparava amb la de la majoria de pobles de l’antiguitat. Sumèria, Egipte, Israel i els cristians, serien una excepció a la regla.

    No era d’estranyar que N’August tingués la dèria de reforçar els fonaments de la moral. Com a Pontifex Maximus, degué tenir enveja dels grecs, els quals, si bé  tampoc no tenien sagrades escriptures,  disposaven, en canvi,  de la  Ilíada, com a poema nacional. És per això que N’August degué encarregar a En Virgili l’elaboració de l’Eneida com a poema nacional romà, a imitació de la Ilíada (Peregrina història:  N’Eneas fugint de la Ílion (Troia) destruïda, amb el seu pare a collibè,  deambulant per la Mediterrània,  i que, a la fi, funda Roma).

    L’imperi romà estava en un permanent estat de desestabilització per causa de la incapacitat del Poder romà d’integrar els diversos pobles (amb creences i morals diferenciades) a la normativa oficial de Roma.

    Com he explicat en diversos escrits, no fou fins al segle IV que Roma va decidir crear una gran església universal a tot l’imperi, de manera que esdevingués l’eina per a la integració dels diversos pobles de l’imperi.  En Constantí ideà el projecte d’una església romana, que s’havia d’estendre per tots els racons de l’imperi. Per veure el tema en profunditat podeu baixar el meu post L’Església catòlica, un instrument de l’Imperi romà.

 

Punt i a part.

    En contra de la teoria de Marx sobre l’alienació religiosa ( i contra altres teòrics semblants), no és el cas que els esclaus no es revoltessin per causa d'una suposada alienació religiosa.

    En primer lloc, els esclaus romans (al igual que els esclaus d’altres indrets històrics) no disposaven de cap dret, i en quant a religió, estaven obligats a seguir la litúrgia imposada pels seus amos. O sigui, en tot temps, els esclaus han practicat la religió dels seus amos, majorment.

     Per altra banda, la religió dels romans (al igual que la dels grecs) no oferia un altra vida després de la mort.

    Que quedi clar:  la religió cristiana (que, en efecte, prometia una vida eterna al Cel a aquells que complien els manaments de Déu i de l’Església, els esclaus inclosos) no esdevingué religió de masses fins ben avançat el segle IV.

     Les amples masses de les ciutats i els esclaus es “convertien” al cristianisme complint la voluntat del Poder romà.

    Que quedi clar:  Tan bon punt els patricis (seguint la voluntat del emperador) es “convertien” al cristianisme, els esclaus i els seus clients tot seguit també es “convertien”.

   L’Islam significa la negació radical de les teories de la religió com alienació.

   El sorgiment i l’expansió de l’Islam va significar la liquidació total del sistema d’agricultura esclavista.     L’Islam va alliberar les amples masses d’esclaus de l’Àsia Occidental, i del Nord d’Àfrica i de la península Ibèrica. L’Alcorà declara expressament un musulmà no pot tenir esclaus musulmans.

   S’ha de reconèixer que l’estratègia de Mahoma fou genial:  En contra dels nous imperis europeus, que es declaraven hereus de l’imperi romà (i que mantenien l’esclavatge i l’opressió de les amples masses pageses), En Mahoma (l’Islam) trencà el sistema militarista oligàrquic.            En Mahoma incorporà les amples masses pageses i els esclaus alliberats com a base per a la formació de les forces armades musulmanes.  O sigui, les amples masses d'aquestes àrees es passaven a l'Islam, com a ocasió per al seu alliberament. 

    Per a destacar:  els territoris islàmics quedaren lliures d'esclavitud tan bon punt s'imposà la xària islàmica (a partir del segle VII); mentre que als territoris cristians l'esclavitud fou legal fins al segle XIX).

  

  Tesi: Les religions i les Esglésies poden ésser instrument d'opressió (com és el cas de la religió catòlica i l'Església catòlica) o d'alliberament (com fou el cas de l'expansió primera de l'Islam;  o el cas de la revolució luterana).

   Punt i a part.

    

   En Marx donava per suposat que una vegada establert el socialisme, acabada la divisió de la societat en classes i l'explotació de l'home per l'home, llavors la religió s'extingirà de manera natural.

   Els il·lustrats parisencs i En Marx donaven per suposat que en una societat moderna les normes morals socials s'establirien segons criteris racionals i no en base a creences religioses.  Aquests parisencs i En Marx no se'n adonaren de que havien caigut en l'error de l'intel·lectualisme moral (Iniciat per Sòcrates (Sòcrates- Plató), l'intel·lectualisme moral sosté que les normes morals són  descobertes per l'activitat intel·lectual i que, per tant,   únicament els savis tenen accés a les veritats morals, i que la veritat moral no és a l'abast de les amples masses). 

       Els savis de París (i els marxistes, més tard) ben prest iniciaren la persecució dels savis dissidents. En La Mettrie     va haver de haver de fugir de París i de Leiden i cercar refugi a Berlín,  a la cort d'En Frederic el Gran. I En Thomas Paine fou empresonat per Robespierre, per la seva oposició al Terror jacobí.

    Els savis parisencs i els marxistes feren com si la filosofia d'En David Hume no existís. Però la realitat històrica és que En Hume establí les sòlides bases del pensament de la modernitat. Va demostrar que la conducta dels humans és sempre una conseqüència dels sentiments i les passions, i que pretendre una ciència moral era una pura fal·làcia. Les normes morals de la societat són (o han de ser) el resultat de la voluntat de la majoria de ciutadans. I, de manera semblant, la voluntat de la majoria regula les lleis i la política. La teoria de Hume sobre la moral es coneix com a ''emotivisme moral'' contraposat a l'intel·lectualisme.

   S'ha de saber:  El corrent de pensament modern dominant - l'empirisme, el positivisme i el neopositivisme o filosofia analítica -  són hereus directes de l'emotivisme moral d'En Hume.

    No he de referir aquí les interminables lluites ideològiques entre les formacions marxistes. Basta assenyalar, com a indicador potent, que el conflicte intel·lectual entre Trotski i Stalin acabà amb l'assassinat de Trotski per un sicari de N'Stalin.

    Les societats modernes on la religió té poca influència o és nul·la continuen dividides per nombroses qüestions morals i polítiques.

   Tesi:  A les societats actuals (immerses dins el sistema capitalista neoliberal) plana l'amenaça de desintegració  per causa de la multiplicació de grups (tan laics com religiosos) que accentuen l'atomisme moral i social. 

   

     Els Estats Units és  el país més infectat per aquest càncer social. En primer lloc, un gran nombre d'associacions culturals, socials o religioses dels EUA deriven de la sensibilitat nacionalista de ciutadans originaris d'altres nacions (Es calcula que més de 120 nacionalitats són presents a la vida pública del país).

   Actualment,  a uns EUA en decadència econòmica i política s'intensifica la lluita de classes; però juntament a aquest conflicte, s'afegeixen els conflictes derivats de confrontacions ideològiques. És una explosió incontrolable de conflictes per motius ètnics o racials, culturals, polítics, morals i religiosos (Segons la premsa ianqui, hi ha 3900 grups extremistes i violents de diversa índole operant al país). 

    Per posar un exemple que demostra la capacitat de provocar greus disfuncions a l'Estat ianqui:  Nova York és la major ciutat jueva del món, en el sentit que el nombre de ciutadans jueus de la ciutat supera el dels habitants de Tel Aviv. La pressió del call jueu ianqui influeix decisivament sobre la política exterior de Washington.  Fa uns dies, el jueu sionista Sheldon Adelson (el del projecte d'Eurovegas de Madrid), en una conferència a una universitat de Nova York, es va atrevir a dir que s'havia de llançar una bomba atòmica sobre Teheran (ciutat que té 12 milions d'habitants); ho va dir, i no l'empresonaren ni l'han portat als tribunals de justícia.

   Punt i a part.

    

    En Vladimir Putin, el president de Rússia, va visitar el puig Athos al 2012. A la muntanya sagrada d’Athos hi ha vint monestirs ortodoxos, un dels quals, el monestir de Sant Panteleimonos (segle X),  és sota la custòdia de monjos russos de l’Església ortodoxa russa.

    Amb la visita a Athos, En Putin feia un gest que declarava de manera ostensible el retorn  de l’aliança secular entre l’Estat rus i l’Església ortodoxa russa. Es feia palès que el nou Estat rus trencava amb el marxisme en relació al tractament de la qüestió religiosa.

   El gest d'En Putin pretén fer evident que la cohesió nacional al voltant d'uns valors morals no ve donada de manera espontània, ans al contrari, és una tasca de gran abast  fins al punt que determina l'existència de la nació o la seva anihilació.

     Aclariment:  No és el cas que servidor doni suport teòric a favor de les religions. Queda clar als meus escrits la crítica permanent a les creences religioses i la denúncia de la malvestat de l'Església catòlica.

   Fet l'aclariment, he de dir que la ceguesa dels il·lustrats intel·lectualistes va consistir en suposar que la religió era un no res, una pura ignorància. Aquells savis suposaven que, una vegada superada l'etapa teocràtica, la humanitat, de la mà de la ciència, entraria al paradís laic on tot serien flors i violes.

    Punt i a part.

     L'experiència del socialisme a Rússia acabà en total fracàs. A l'any 1990, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques es desintegrava, i era substituïda per una República Russa Federal amb economia de mercat (o sigui, economia capitalista). I, juntament amb l'URSS, arribava la fi de la resta de règims comunistes d'Europa.

    La Cuba socialista no plegava, però no aconseguia sortir del subdesenvolupament.

    Però, cap al finals dels anys 90, per distinció respecte dels  règims comunistes fracassats, totes les mirades es centraren a la Xina i la seva sorprenent expansió econòmica.

     La Xina, sota el lideratge d'En Deng Xiaobing, va dur a terme un desplegament econòmic ( i industrial, tecnològic i científic) tan ràpid i intens com mai s'havia vist a la història de la humanitat. A principis de segle, la producció industrial xinesa superava àmpliament la dels Estats Units.

    Actualment, la indústria xinesa encapçala el rànquing mundial en quasi totes les branques, en especial les d'alta tecnologia. Així, s'esdevé, per exemple, respecte a la construcció de vaixells o a la indústria electrònica (l'ordinador Lenovo és el més venut del món) (Podeu veure la meva web  La Xina, la civilització vertical (1)). 

      

     Però haurem de veure que, juntament amb el desplegament econòmic,  la Xina s'acomodava al nou  concepte de ''socialisme a la manera xinesa'', ideat pel geni d'En Deng . ''Socialisme la manera xinesa'' significà posar en concordança i unió el socialisme del PCX i la cultura i els valors morals tradicionals de la Xina. O sigui, des del poder, s'establia una unió entre socialisme i nació (S'ha de considerar que els trets distintius nacionals de la Xina es basen en el confucianisme).

    En Mao Zedong va menar una campanya permanent per tal d'eradicar el confucianisme que amarava la moral de les amples masses. Entenia, En Mao, que la filosofia  de Confuci havia sigut un instrument de dominació al servei de la classe dominant. En Mao considerava el confucianisme provocava uns efectes semblants als de la religió entre les amples masses xineses.

     Les tesis d'En Deng Xiaobing  en matèria de moral i de nació s'imposaren dins el PCX. Segons les tesis, s'ha d'entendre que el confucianisme posat al servei del socialisme xinès pot ésser un formidable instrument d'integració social i nacional. I, alhora, la filosofia confuciana pot servir de carta de presentació de la Xina al món (des de llavors, el govern xinès ha creat instituts confucians per tot arreu del món).

    Des de l'època d'En Deng, la Xina manté una política de relacions internacionals a la manera confuciana: cultiu de les relacions d'amistat i cooperació, aposta decidida pel pacifisme i el diàleg (alhora que no cauen en la ingenuïtat  i despleguen el seu potencial militar), respecte i tolerància envers les diverses cultures nacionals i les diverses religions.

     Es pot constatar que la Xina, al Consell de Seguretat, sempre s'oposa a les solucions militaristes.

       Per tancar el tema, vegeu aquesta bateria de consideracions.

      La Xina ha sigut la única civilització laica de la història. O sigui, que no ha disposat de llibre sagrat, ni d'Església, ni de casta sacerdotal, si bé quasi en tot temps s'ha mostrat respectuosa amb les diverses formacions religioses que operen al seu si.

    El confucianisme no és una religió (tot i que a partir del segle V van aparèixer els temples confucians (com a iniciativa política del govern) on  Confuci era reverenciat com a profeta).

   En Confuci es va desentendre de les qüestions de Metafísica.

    

    Per a subratllar:  La civilització xinesa es va desplegar sense fer recurs a l'esclavitud, pràctica criminal incompatible amb el confucianisme  (Certament, l'Islam va alliberar els esclaus, però l'islamisme sempre s'ha mostrat dogmàtic i bel·licista).

     Amb comparació amb la xinesa, la civilització romana fou més bé una barbàrie, una negació de la civilització. Una única ciutat, Roma, esdevinguda superpotència militar, s'imposà per la força de les armes sobre una multitud de pobles.

     Les esglésies cristianes, especialment la romana, foren cíniques en relació al tractament de l'esclavitud. En Pau de Tars a les seves cartes diu que els esclaus cristians han de ser fidels als seus amos. I el frare català En Pere Claver, practicant el fals heroisme catòlic, s'immergia entre els esclaus africans, però no per alliberar-los sinó per induir-los a la conversió al cristianisme.

    En Confuci, als seus Analectes, fa crítica als suposats bens espirituals que a la fi resulten ésser una entelèquia. El que sempre proposa és el benestar de les amples masses com a objectiu prioritari del governant (Un benestar referit a aquesta vida i que no contempla alternatives possibles).

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb