El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La desintegració de l'Estat espanyol (2).

quetgles | 21 Setembre, 2013 08:04

 

 

 

 

 

 

   

 

                       

                            La desintegració imminent de l'Estat espanyol (2).Indicis de l'any 13.

 

   

     Advertència:  Per descomptat,  els meus arguments sobre la desintegració de l'Estat espanyol es basen en les dades econòmiques oficials (que no són objecte de discussió). Per altra banda, són nombrosos els informes que preveuen una situació catastrofista a Europa i, en especial, a l'Estat espanyol (com a exemple destacat, podeu veure la web La trampa de l'austeritat, publicada per Intermon el 18/09/2013, on es diu que a l'Estat espanyol es podria arribar vint milions de pobres a l'any 2025, un 42 % de la població).     

   L'oligarquia oculta la ruïna de Castella (de Castella - la Manxa i de Castella – Lleó) encobrint-la sota un constant discurs segons el qual la recessió econòmica de Castella (I d'Andalusia i Extremadura) s'ha d'emmarcar dins el context de la crisi europea. Donen per suposat que la crisi espanyola és paral·lela a l'Europea i que, tan bon punt l'economia europea remunti, la de Castella també remuntarà, cosa totalment incerta.

    En contra de la propaganda del govern, haurem de veure que el boom econòmic de Castella (de totes dues Castelles) era conseqüència d'una planificació econòmica   irracional, producte mitòman.

  Per explicar aquesta situació repetiré ací uns amplis fragments del meu escrit a la Xarxa La fi de l'Estat espanyol. 

 En aquest escrit jo deia:  Amb l'ingrés a la Unió Europea, a l'Estat espanyol es va donar un fals desplegament econòmic. Des de l'any 1986 al 2007,  li va caure una pluja de milions procedents de la UE, essent el major receptor d'ajuts de la UE (118.000 milions d'euros, Eroski Consumer, 19.03.2007).

     Fals desplegament, perquè no es corresponia amb la dinàmica econòmica pròpia de les diverses regions de l'Estat sinó a un programa de modernització i de cohesió elaborat pels buròcrates de Brussel·les i pels de Madrid.  

    Fou el govern espanyol el que determinà que la primera línia de l'AVE seria la de Madrid-Sevilla. Com era de preveure, la línia no ha sigut rentable. Però els buròcrates de Brussel·les havien aprovat el projecte, com si fos una bona inversió. Segons els experts crítics, les línies AVE no són rentables (Podeu veure  Un mal negocio para España.).

 

   La Revolució Industrial a Anglaterra va determinar la revolució del sistema de transport. Però l'Espanya d'En Felipe González feia la revolució del transport  sense que hi hagués cap revolució industrial. En efecte, a Sevilla no s'havia fet cap revolució industrial, i ara no saben com fer-ho perquè el tren s'ompli.

 

 I a continuació, afirmava:  A l'era de l'Aznarat (1996-2004) s'accentuà el fals boom econòmic espanyol.  Per mitjà de la desregulació del sol urbanitzable, la bombolla immobiliària esdevingué la més gran d'Europa. Segons deia N'Aznar, Espanya era la vuitena potència industrial del món. Però la realitat era la bombolla del totxo:  Espanya produïa més habitatges que el Regne Unit, França i Alemanya juntes.

 

  En paral·lel, per satisfer la demanda de crèdit del sector de la construcció, la banca espanyola (i la catalana) fou el major sol·licitant de crèdit d'Europa

   La febre constructora s'estenia sense control:  Habitatges, locals comercials, hotels, urbanitzacions, però, també, carreteres, línies fèrries, autopistes, túnels, aeroports, polígons industrials, ports esportius, parcs temàtics,  camps d'esports, palaus de congressos i d'altres.

  Un hom podria pensar que aquells constructors havien aixecat un imperi, però la realitat fou que l'imperi del totxo era invendible i que la banca espanyola restà la més endeutada d'Europa. Hi ha fonts que suposen que la banca espanyola deu més d'un bilió d'euros.

    I ho resumia fent: Tesi: Encara que no s'hagués produït la crisi, la bombolla espanyola hagués esclatat igualment. La quasi totalitat de les inversions efectuades no són rentables, una bona part han estat com tirar diners a la mar (així, per exemple, la major part dels 5.000 polígons industrials que es van construir ara són un desert).

 

  

    Allò a subratllar per entendre les estratègies econòmiques diferents que, a l'actualitat, han configurat diferents estructures econòmiques entre Castella i Catalunya (La peninsular i la insular), anunciat a manera de tesi, fa així:  Mentre que a Catalunya el desplegament econòmic es debut a les iniciatives dels emprenedors catalans, a Castella el desplegament ve determinat per la voluntat política de l'oligarquia.

    L'oligarquia espanyola tocava amb un dit al  cel:  Procedia al desplegament a gran escala de la indústria automotriu a Castella, tot i no disposar ni de tradició industrial  ni d'una classe social industrial. El govern espanyol (els diversos governs) ''repartia'' grans centres industrials automotrius per les diverses regions espanyoles per mitjà dels acords amb les multinacionals del sector (Bé, s'ha de saber que aquests centres són en realitat cadenes de muntatge d'automòbils). Amb un tres i no-res, Castella esdevenia una gran àrea de la indústria automotriu. Madrid, Valladolid, Burgos, Palència, sorgien com a grans centres d'aquesta indústria. Certament, era un esplet de multinacionals mai vist, multinacionals procedents  de França, Alemanya, Estats Units, Japó, Corea.

 

   Tornant a la tesi central d'aquest escrit:  L'oligarquia espanyola ha fet un salt en el buit; ha pretès fer  la revolució industrial des dels despatxos de Madrid; ha pretès la industrialització de Castella sense disposar d'una burgesia competent. I més encara: Com ha fet sempre al llarg de la història, l'oligarquia ha deixat de banda les febles formacions burgeses de l'Espanya estricta.

    L'oligarquia castellano-andalusa, conscient de la seva incapacitat per a desplegar una indústria tecnològica pròpia, va delegar la ''industrialització'' a les empreses transnacionals. Però, alhora, com a tocada d'una febrada, l'oligarquia s'abocava a la indústria de la construcció. En aquesta activitat industrial sí que hi ha hagut – i hi ha – concurrència entre l'oligarquia i la burgesia. Vull dir que en tot moment els oligarques han fet recurs en base a les empreses constructores tradicionals.

   Que quedi clar: La construcció (i les indústries subsidiàries) és la única gran activitat industrial blindada contra  la competència estrangera.

(Continuarà...)

    

 

 

 

 

 

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb