El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Les falses primaveres i les falses banderes. Un condensat informatiu en 36 cops.

quetgles | 03 Juny, 2013 10:12

 

        Les falses primaveres i les falses banderes. Un condensat informatiu en 36 cops.

 

      Avís: Als països capitalistes, la veu dels economistes distingits és la veu del seu amo, la dels magnats.

   Avís:  Els mitjans de comunicació d'aquets països, majorment, són propietat dels magnats. S'ha de saber que la major part d'aquest magnats són sionistes (Podeu veure la webZionist control of media).

    Tesi:  Catalunya (Sencera) depèn dels projectes de l'imperi ianqui.  Els esdeveniments del Nord d'Àfrica i de l'Orient Mitjà (i d'altres llocs)  són un indicador molt viu del procés històric mundial determinat per la confrontació entre l'Imperi i les forces multilaterals (Per un costat, els EUA i els seus aliats vassalls, i, per l'altre, la Xina, Rússia, l'Iran i Veneçuela al cap davant, juntament amb  altres nombrosos països). Per descomptat, el present i el futur de Catalunya són decisivament afectats per la confrontació global.  Per descomptat, els agents de les corporacions  catalanes i els de les espanyoles tenen com un dels objectius prioritaris mantenir la bena de la suposada superioritat del ''món occidental'' i, alhora, presentar sempre en negatiu els països que desafien el poder imperial).

 

  Els mitjans ''occidentals'' en deien ''la primavera àrab''.  Es referien a les rebel·lions populars de Tunísia i d'Egipte contra els seus règims tirànics. Primer fou la revolta de Tunis, i, tot seguit, la d'Egipte (Utilitzo ''occidentals'', entre cometes, en lloc de ''capitalistes'', paraula que seria més escaient per qualificar la cosa).

   Els mitjans posaven la boca petita per dir que els sàtrapes eren titelles de ''l'Occident''. Els costava posar de relleu que En Ben Ali era al servei dels interessos francesos, i que En Mubarak era l'instrument de Washington per a fonamentar la seguretat d'Israel i per a reforçar l'autoritat de Washington a la  zona de l'Orient Mitjà.

    Quan va esclatar la guerra civil de Líbia, la premsa ''occidental'' va mostrar el seu vertader rostre, el de la corrupció. Va donar per inqüestionable que els aixecaments armats contra En Moammar al-Gaddafi eren una revolta democràtica contra la dictadura. Establien que la guerra de Líbia era una cas més de ''la primavera àrab''.

    Segurs del seu poder, els mitjans europeus s'atrevien a congratular-se per la intervenció d'Europa a favor de la ''primavera àrab''; aplaudien els bombardejos de l'OTAN sobre els centres militars i civils de Líbia; de fet, els bombardejos  eren fets per  França i Anglaterra.

    Els mitjans europeus (i els dels EUA) no explicaven perquè En Gaddafi - que durant els darrers anys es feia fotos amb el líders europeus - havia caigut en desgràcia (Com a anècdotes significatives:  Les fotos d'En Gaddafi amb N'Aznar i el cavall que li havia regalat el líder libi; o les d'En Gaddafi i En Zapatero;  o les fotos de les abraçades entre germans entre En Gaddafi i En Berlusconi, un any abans del bombardejos; o les fotos d'En Gaddafi a Itàlia mentre repartia eufòric exemplars de l'Alcorà a una multitud de joves italianes (Podeu veure la formidable web que mostra a balquena les fotos d'En Gaddafi amb els líders ''amics'' Gaddafi i els líders).

 

    La premsa europea es conhortava de que Europa hagués intervingut en suport dels ''demòcrates libis'' contra ''el dictador que massacrava el seu propi poble'' .

   Com a indicador de la confusió política que regna a Catalunya, es pot constatar que, al Congrés de Diputats, 22.03.2011,  els partits catalans, al igual que els espanyols, van votar a favor de la intervenció de l'OTAN a Líbia; únicament IU i BNG votaren en contra (És de destacar que En Joan Ridao, el portaveu d'ERC al Congrés, aprovava la resolució encara que ''lamentava el retard'').

   Els governs europeus – i les formacions socialdemòcrates europees – no distingien entre les ''primaveres àrabs'' vertaderes i les falses. Tampoc ho distingien els mitjans capitalistes.

  Però resultava evident que els règims de Tunis  i d'Egipte eren servidors dels interessos dels imperialistes. El de Tunísia, dels  interessos de l'imperi francès; i el d'Egipte, dels interessos  dels EUA i d'Israel, principalment.

   El règim de Gaddafi, en canvi, pretenia mantenir una estratègia política que ampliés i reforcés les agrupacions dels països no alineats, i, en especial, la referent als països de l'Àfrica.

   Tot desplegant aquesta estratègia, En Gaddafi havia establert una aliança comercial amb la Xina, de manera que la potència asiàtica esdevingué el principal inversor en l'economia líbia. Quan començà la guerra, al 2011, més de cent empreses xineses operaven a Líbia, i més de trenta mil obrers i enginyers xinesos estaven treballant allà.

    Per més ofensa als interessos de l'Imperi, En Gaddafi havia començat a desplegar el pla per crear ''el dinar d'or'', una moneda única africana  com a divisa, en substitució del dòlar i de l'euro. Segons els ''savis no occidentals'', aquesta iniciativa financera d'En Gaddafi provocà la seva caiguda en desgràcia a Washington (Podeu veure un  informe ben documentat a la web El dinar d'or).

 

      Cal distingir entre les ''primaveres'' realment democràtiques i les falses, les que són falses banderes. Les autèntiques, majorment, són dutes a terme per mitjà de les manifestacions pacífiques de les amples masses de la població.

     Per descomptat, les autèntiques s'aconsegueixen amb sang, suor i llàgrimes, després de patir la repressió durant un període que semblava inacabable.

    Una de les claus per a distingir la vertadera de la falsa:  A la vertadera, el dèspota té el suport de les potències imperialistes; la CIA i la resta d'agències maniobren (sempre en guerra bruta) per salvar els dèspotes protegits.

   Les revoltes contra En Ben Ali i En Mubàrak tardaren més d'un any en fer-los caure. Durant les revoltes, ni ''Occident'' ni les NU intervingueren.

    S'ha de saber: l'ONU està controlada per l'Imperi. El president espanyol, En Rodríguez Zapatero, ho va haver d'entendre a això del ''funcionament'' de l'ONU. En un primer moment, al 2004,  ignorant de com rutllava la cosa, va ordenar la retirada de les tropes espanyoles de l'Iraq.  L'Imperi li va fer saber com era el joc (No fou solament que el president Bush es mostrés distant i fred respecte a En Zapatero, sinó que el govern espanyol depenia dels ajuts dels EUA en moltes qüestions, ajuts que minvaven o es retardaven segons fos l'humor de  Washington), i, a partir de llavors, rectificant, amb la lliçó ben apresa,  els socialistes espanyols han votat sempre a favor de les intervencions bèl·liques de l'Imperi (dels ''aliats'', que els agrada dir).

 

   Al desembre del 2011, es van iniciar a Bahrain les protestes en demanda  de de reformes democràtiques. Des de llavors, les amples masses  mantenen la mobilització permanent contra règim feudal. En resposta a les demandes democràtiques, el dèspota Al Khalifa  va desplegar una repressió violenta. D'immediat, Al Khalifa va disposar del suport de l'Aràbia – també monarquia feudal de monarca absolut -, i del consentiment dels EUA (Bahrain és la base de la V flota ianqui). El silenci de l'ONU respecte a la repressió a Bahrain és una mostra del control de Washington sobre els fils que fan moure aquesta organització mundial. 

    Tot i que la repressió és de cada vegada més brutal, els mitjans ''occidentals'' sembla com si sentissin ploure sobre el ''tema'' de Bahrain.

 

    En resum, es pot fer el següent enunciat: Sempre que té lloc un moviment  democràtic a qualsevol punt del món, les ambaixades ianquis, la CIA i les altres 15 agències ''d'intel·ligència'', intenten desvirtuar el moviment proposant alternatives convenients per a l'Imperi.

 

     Tan bon punt va triomfar la revolta tunisenca, Na Hillary Clinton, la Secretària d'Estat, es va plantar a Tunis per tal ''d'oferir ajut i protecció''.  Washington mostrava quin havia de ser el joc de poder als nous dirigents tunisencs.

     De manera semblant, una vegada caigut En Hosni Mubarak, convocades  les eleccions presidencials a l'Egipte, els EUA – i Israel – va donar el suport a En Ahmed Shafiq, general que havia estat primer ministre quan el règim de Mubàrak ja era a les últimes  (Vegeu la web Islam Times - EEUU e Israel apoyan al candidato egipcio Shafiq).

 

   I tancant el plantejament fet anteriorment, es pot afirmar  la tesi següent:

   Tesi: En tot moment, Washington intenta soscavar l'estabilitat dels països que no combreguem amb la seva estratègia mundial.

    Washington, en tot moment, dóna suport mediàtic, econòmic i militar a les formacions que combaten els governs que desafien la voluntat imperial. I, per descomptat, l'autoritarisme de l'Imperi arriba a l'extrem de fer intervencions militars directament, fetes pel propi exèrcit imperial.

 

   En contra de les expectatives que va despertar la legislatura d'En Barack Obama, la Casa Blanca ha intensificat el recurs a la intervenció militar directa i indirecta per a sotmetre els països oponents.

   Directa, principalment, per mitjà de la CIA i de l'aviació telecomandada (Per poder cometre els assassinats des d'una oficina que comanda les operacions dels abellots, és imprescindible que, prèviament, els espies hagin assenyalat l'objectiu, bé sigui una persona, un automòbil o una casa; o sigui, els espies no poden espiar a distància, han de  petjar el territori de manera familiar;  o sigui, els espies de la CIA que busquen objectius ''talibans'' al Nord de Pakistan han d'ésser paquistanesos o ho han de semblar.  Tema de meditació:  els espies que assenyalen els objectius dels abellots no poden ésser supervisats; poden cometre crims impunement).

    La intervenció indirecta consisteix en fer la guerra per encàrrec a un tercer. L'encàrrec de guerra més notable fou el de la guerra contra l'Iran. Washington feu l'encàrrec a l'Iraq. En Saddam Hussein, amb un exèrcit armat i pagat pels EUA, feu vuit anys de guerra contra  la República Islàmica, 1980-1988.

    Actualment, la principal guerra per encàrrec de Washington  és la guerra contra Síria. És un encàrrec un poc sofisticat perquè hi ha una diversitat d'encarregats de la guerra. Aquesta complicació és deguda a que el president Obama fa com si els EUA es mantingués a l'expectativa, sense intervenir a la guerra.  El president ianqui i els mitjans ianquis es congratulen de que els dèspotes feudals de l'Aràbia Saudita i de Qatar (el patrocinador de la samarreta del Barça) donin suport als ''rebels contra la dictadura'' d'En Bashar al-Assad.  Per altra costat, la Turquia de N'Erdogan fa de base principal per a la preparació dels voluntaris de l'Exèrcit Sirià Lliure, procedents de 29 països estrangers.   França i Anglaterra també toquen a rebat exigint la renúncia de N'Al-Assad.

Per descomptat, l'Israel governat per l'extrema dreta també ''col·labora'' per tal ''d'alliberar'' Síria de la dictadura (Entre d'altres col·laboracions, ha bombardejat Damasc en dues ocasions).

 

   Que es faci palès sobre qui és el que fa l'encàrrec de la guerra de Síria: Rússia, com a gran potència protectora de Síria, a l'hora de fer propostes per la pau de Síria cerca els EUA com a interlocutor.   Rússia no té res que parlar amb els encarregats de la guerra. En Vladimir Putin parla directament amb el qui ha fet l'encàrrec, amb En Barack Obama.

 

   Vist quin és el joc al món, seria bo que sortissin uns líders de les classes treballadores catalanes que acomodessin la lluita per la independència amb concordança amb  les forces multilateralistes.

 

 

 

  

   

   

 

  

 

 

 

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb