El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

El món multipolar que s'albira. Indicadors.

quetgles | 29 Abril, 2013 08:41

 

  

                El món multipolar que s'albira.  Indicadors.

 

      Sembla que els països del Frukus – o Fukus - (França, Anglaterra, EUA) s'enfonsen; i s'enfonsen de manera irremeiable.

   O sigui, és la fi de l'Imperi ianqui i dels dos imperis subalterns (França i Anglaterra centren els seus majors esforços al manteniment del seus imperis. Per una banda, fan neocolonialisme, però, alhora, es mostren com a grans potències imperials, intervenint en nombrosos conflictes mundials).

      La denominada crisi econòmica mundial no ha  d'amagar la realitat dels tres països a que ens referíem. Anglaterra i els Estats Units, des dels anys setanta, són afectats per un profund procés de desindustrialització. Pittsburgh, la que fou la capital de l'acer, avui és una necròpolis;  i Detroit, la seu de General Motors, és una ruïna.

     No és de les ''típiques'' crisis del capitalisme del que s'ha de parlar, sinó de la fi de l'hegemonia de l'Imperi.

  La fi de l'hegemonia del Frukus és una conseqüència inevitable  del desenvolupament dels països de l'Àsia, l'Àfrica i l'Amèrica llatina, i, de manera especial, de l'inaudit creixement de la Xina.

     A la fase final del domini imperial, els tres imperis fan recurs a la seva superioritat militar. Es pot constatar que el Frukus ha intensificat de manera notable el seu recurs a la violència i a la guerra.

    Un hom podria pensar que el recurs a la violència és propi de l'imperialisme. Però  el que vull destacar és que, actualment, la violència imperial més aviat és un fracàs.

   Vegem un indicador:  Al 1953, els EUA i Anglaterra van promoure un cop d'Estat a Iran amb l'objectiu d'imposar un govern titella (el del Xa Reza Pahlavi). Va resultar fàcil i barat. Però, en canvi, a partir del 1979, tots els intents per desfer-se del règim islàmic de l'Iran han fracassat.  

   Al 1980, els EUA donaren  un suport militar i econòmic a Saddam Hussein de l'Iraq perquè fes la guerra a l'Iran (1980-1988). Fou una despesa caríssima que no va donar cap fruit.

   Des de llavors, tots els intents per a desballestar la República Islàmica de l'Iran han fracassat.

    L'endarrerit Iran de 1953 (amb 34 milions  d'habitants) ha esdevingut l'Iran actual (amb 80 milions d'habitants), primera potència econòmica industrial i militar de l'Orient Mitjà.

   El ressorgiment de l'Iran ha espantat Europa i els EUA.

La capacitat de l'Iran en indústria, ciència i tecnologia iguala o supera la de França o la d'Anglaterra. Segons l'últim informe publicat per l'Associació Mundial de l'Acer, l'Iran va produir 14.463.000 tones d'acer cru l'any passat, i va ser nomenat  el 15è major productor d'acer al món; de manera que quasi igualava la producció de França, i superava la del Regne Unit.

   L'Iran no solament entrava en competició amb els potències europees; a més a més, els seus mitjans de comunicació, amb la denúncia de les pràctiques criminals del Frukus, trenca el domini dels mitjans ''occidentals''  (En resposta a això, el president George Bush declarà solemnement que l'Iran formava part de ''l'eix del Mal'').

    En tot moment, Washington ha intentat ofegar l'economia iraniana; però no ho ha aconseguit.

   Des de fa uns mesos, els EUA, la UE i els sionistes  intenten bloquejar les emissions dels mitjans iranians d'abast mundial. Sembla que de manera il·legal, les empreses propietàries dels satèl·lits servidors de les senyals de televisió han tallat les emissions dels canals de la república islàmica de l'Iran. S'ha de suposar que l'Imperi i els sionistes consideren com una amenaça la informació tramesa pels mitjans iranians.

   Però també s'ha de suposar que l'Imperi i els sionistes fracassaran al seu intent de posar barreres electròniques.

 

 

 

 

   La tragèdia de l'Imperi ianqui i dels imperis subalterns.

     Segons l'OECD, a l'any 2016, la Xina serà la primera economia mundial. Però s'ha de subratllar que la Xina és la primera potència industrial des d'inicis del segle.

   També destaca el creixement de l'Índia.

    S'ha de subratllar: la major part de països d'Àfrica, Àsia i Amèrica no han quedat ofegats per la crisi ''occidental'', sinó que han continuat desenvolupant-se.

   Per posar un  exemple:  Indonèsia, amb una població de 248 milions (en quart lloc mundial), manté un notable creixement econòmic (amb unes taxes de creixement de 6.2 % , 6.5 % i 6 % corresponents als anys 2010, 2011 i 2012, respectivament) . És la 16ena economia mundial, segons el PPP de 2012. A destacar: La Xina ha esdevingut el seu principal soci comercial; els EUA, en canvi, ha vist minvar l'intercanvi comercial amb Indonèsia.

   La tragèdia dels imperis:  No poden frenar o desviar l'actual procés mundial. De cada any, constaten que la seva superioritat industrial, científica i tecnològica és en declivi irreversible.

   De cada dia que passa, s'escurça la diferència entre països desenvolupats  i la major part de països de l'Àsia, l'Àfrica i l'Amèrica.

   En relació a aquest procés al continent africà, s'ha de destacar que la Xina ha esdevingut el principal soci comercial i el principal inversor (arribant als 100.000 milions de dòlars al 2012).

    Per posar un referent concret, Tanzània pot servir d'indicador. Als darrers anys, Tanzània (48 milions d'habitants), ha mantingut la seva expansió econòmica (amb unes taxes  del 7 % , 6.4 % i 6.5 % , del PIB, corresponents als anys 2010, 2011 i 2012, respectivament). Per descomptat, la Xina – seguida de l'Índia – és el principal soci comercial.

 

       Actualment, els imperis han constatat que tenen perduda la ''guerra industrial''.

    Tesi:  L'Imperi no accepta la nova realitat multipolar del món. No accepta la fi de la seva hegemonia ni la pèrdua dels seus privilegis.

   Tesi: Com a resposta al multipolarisme, l'Imperi no solament reafirma el seu poder en base a la seva superioritat militar i en indústria militar d'alta tecnologia. L'Imperi augmenta les seves intervencions bèl·liques i amenaça militarment als països que no accepten la subordinació.

   Tesi: L'Imperi es comporta com si cregués que amb les seves intervencions militars arreu del món pot fer canviar de signe el procés econòmic mundial. Però erra.

   S'ha de suposar que la creixent agressivitat  de l'Imperi no fa sinó estimular les ànsies d'independència dels països del món.  

 

      Un exemple: La intervenció militar del Frukus a Líbia va significar la destrucció de l'Estat libi (Líbia era el país de més alt nivell de vida de l'Àfrica; ara és com un camp de concentració). Però també va significar una catàstrofe pels centenars d'empreses xineses que operaven al país. El govern xinès hagué de repatriar trenta mil obrers i tècnics que operaven allà. O sigui, amb la falsa bandera d'enderrocar  Mohammar al-Gaddafi , el Frukus feia fora de Líbia a la Xina, fins  llavors el principal inversor.

 

     

      Al 2012, la Xina ha esdevingut la primera potència comercial del món, deixant al seu darrera els Estats Units.

  S'ha de suposar que l'estratègia militarista del Frukus i d'Israel no farà canviar de signe el procés econòmic mundial.  Aquesta estratègia consisteix en donar preferència a la despesa militar, però, en especial, en centrar les inversions en les indústries de guerra d'alta tecnologia.

   Tesi: L'estratègia militarista del Frukus no esdevé incentiu per a la seva recuperació econòmica.

   Certament, estimulen les indústries de guerra d'alta tecnologia, però les altíssimes inversions  en aquestes indústries signifiquen un ofec per a l'activitat manufacturera general.

 

    L'estancament de l'economia ''occidental'' accelera el procés multipolarista. Està previst que al 2016 la Xina serà la primera economia mundial, però, a més a més,  tot d'indicadors  econòmics fan preveure que l'Àsia serà el centre econòmic del món.

    Tesi: L'estratègia militarista és il·lusòria. És una estratègia que dóna per suposat que ''Occident'' mantindrà el seu avantatge en ciència i tecnologia (i, en especial, respecte a l'alta tecnologia de les indústries militars). És il·lusòria, com ja s'ha vist amb els  avenços en alta tecnologia militar  de la Xina i l'Iran. I Rússia es manté com a segon país exportador d'armament, i competeix amb els EUA respecte a l'alta tecnologia de les indústries de guerra.

 

      Tesi: Si al 2016 la Xina esdevé la primera economia mundial, llavors s'ha de raonar concloent que els EUA té perduda la seva competició en la cursa d'armament. S'ha de suposar que, en cas de continuar la cursa d'armament,  la Xina, inexorablement, guanyaria.  S'ha de suposar que la Xina faria unes inversions superiors en matèria d'armament, inversions que són el factor determinant de la cursa.

      Des de principi de segle, la Xina supera àmpliament als USA en nombre de llicenciats en enginyeria; i al darrers anys aquesta superioritat ha augmentat.

 

       És raonable suposar que els dirigents xinesos d'ara miren d'aplicar les ensenyances del mestre  Sun Zi amb l'objectiu d'anul·lar l'amenaça militar ianqui  (A ''l'art de la guerra'', es pot llegir: ''El suprem art de la guerra consisteix en sotmetre l'enemic sense haver d'entrar en combat'').

    Actualment, la Xina ha esdevingut el primer constructor de vaixells del món, superant a Corea del Sud. S'ha de subratllar que l'èxit de les drassanes  xineses es bassa amb l'alta capacitat tecnològica (Podeu veure la web  China Shipbuilding).     

    

    Aparentment, sembla incontestable la superioritat naval dels EUA. En efecte, la flota ianqui disposa d'onze portaavions i la xinesa d'un sol portaavions. Però s'ha de considerar que els EUA són un nan al costat de la Xina, amb relació a la construcció naval.

 Amb relació amb l'art de la guerra  a que ens referíem, s'han de considerar raonables les veus que diuen que la Xina ha accelerat la modernització de la marina de guerra i que té en marxa la construcció de nous portaavions amb tecnologia pròpia. Al present no se sap ben bé si la Xina està construint o no els famosos portaavions (Podeu veure la web Portaavions xinès), però  del que no hi ha dubte, jo pens, és de que la Xina, si vol, pot disposar de dos o mès  portaavions  al 2015 (hi ha qui parla de sis vaixells).

 

 

 

  

 

 

  

 

  

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb