El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La independència de Catalunya succeirà quan es produeixi la desfeta de l'imperi ianqui, si de cas. (1)

quetgles | 03 Març, 2013 08:43

  

   La independència de Catalunya  succeirà  quan es produeixi la desfeta de l'imperi ianqui, si de cas. (1)

   El president dels Estats Units, En  Barack Obama, ja va donar la resposta sobre ''la qüestió catalana'', dient que ''tot i reconeixent la singularitat de la cultura i de les tradicions del territori català, l'autodeterminació de Catalunya (''Principat de Catalunya'') és una qüestió interna de l'Estat espanyol que s'ha de resoldre segons les lleis i la constitució''. Però quan sorgí el conflicte kosovar, llavors Washington considerà que no era una qüestió interna de Sèrbia.

      Certament,  els Estats Units figura que no té colònies a la manera que sí en tenien els imperis històrics. Però la realitat és que Washington intervé en tots els països del món fent violència per a imposar els seus objectius imperials.

   Els EUA ha fet guerra declarada contra Sèrvia (Va bombardejar Belgrad al 1999), l'Afganistan i l'Iraq, però   són en guerra no declarada (a diversos graus d'intensitat) contra els governs que fan resistència o que s'oposen als plans imperials.  L'esfondrament de l'URSS, al 1990, va significar deixar via lliure a l'intervencionisme ianqui. Els Estats Units va esdevenir la superpotència mundial en exclusiva. Però, tot i així, va mantenir operativa l'OTAN, organisme  que en teoria havia estat creat per a defensar Europa de l'amenaça militar soviètica (Ara que ja no hi ha la suposada amenaça, es fa palesa la veritable funció de l'OTAN:  el d'instrument d'intervenció militar mundial, de manera que Washington pot tirar la pedra amagant el braç).

  Tot i així, haurem de veure que la durada de l'imperi ianqui haurà estat molt curta, quasi un vist i no vist. Vegem-ho.    

   Més de vint anys després, a 2013, sembla que els Estats Units és en una profunda crisi i no se'n surt. La seva hegemonia al món se'n ressent. Però, sobre tot, l'emergència de les noves grans potències reforcen la tendència multipolar de les relacions internacionals.

   (Aclariment previ: Això que se'n diu ''Europa'' – que constantment és en boca dels polítics catalans – no és pròpiament un subjecte polític sobirà. A l'hora de prendre una decisió, Brussel·les es veu abocada a obrir llargues negociacions entre les nacions de la UE. A més a més, la Unió Europea, resta cega i muda quan un - o uns - dels seus membres emprèn aventures internacionals pel seu compte, com fou el cas del Regne Unit quan, al 2003, participà a la guerra contra l'Iraq)

   Aclariment previ: En aquest escrit intentaré fer veure que els catalans, en general, han estat sotmesos a la propaganda ideològica de l'Imperi, propaganda que s'emet ininterrompudament a través de les agències de notícies ''occidentals'' (és a dir, subordinades als interessos de Washington) i dels grans mitjans de comunicació ''occidentals'', mitjans els propietaris dels quals formen part d'una Corporació  (A la nostra àrea, un diari que sigui dissident respecte de la política de Washington és una ametlla que se seu, com en fou el cas del diari ''Público'', creat per En Jaume Roures, empresari català comunista i independentista, segons confessa). 

   Una mostra de les conseqüències nefastes de la propaganda de ''la premsa lliure'':   Fa uns dies, un  filòsof i periodista català, molt present als mitjans, tot parlant d'una esquerra alternativa per a superar la inútil socialdemocràcia actual, declarava: ''No ens n'arriben senyals. A hores d'ara totes les alternatives són negatives. El model xinès? El sistema de capitalisme mafiós de Rússia? No. L'esquerra ha de plantejar mecanismes i ha de ser reformista. Si ha de ser com la dreta, no ens cal''.

   (O sigui, segons aquest filòsof, del model xinès, ja no n'hem ni de parlar, encara que sembla el model triomfant. I respecte a model rus, sembla que creu que el sistema capitalista ''occidental''  no és mafiós; es veu que el filòsof és a la recerca d'una nova esquerra compatible amb el capitalisme ''no mafiós'')

      A hores d'ara resulta estúpid proposar una no se sap quina esquerra alternativa com a entreteniment intel·lectual.

   La tesi general: El sorgiment de nous Estats independents (o l'esfondrament d'un Estat) va a cavall dels sismes de la història.  Amb unes altres paraules, els grans canvis mundials (i les revolucions econòmiques, particularment) determinen els processos locals.

    Per posar un exemple:  La primera guerra mundial va provocar l'esfondrament dels grans imperis europeus,  de Rússia, d'Àustria i de Turquia. A conseqüència d'això, les nacions sotmeses dins aquests imperis, pogueren aconseguir la independència.

   Tesi primordial:  Actualment, el sisme mundial es mogut per la confrontació de dos grans corrents, el corrent que es mou a favor d'un món global monopolar (en el que els Estats Units mantindria la seva hegemonia), i el corrent que empeny a favor d'un món multipolar.

     Sisme mundial:  Així s'ha d'entendre la confrontació econòmica i social mundial, confrontació que s'ha accentuat a partir del crac del 2008.

    El món global monopolar: El projecte d'imperi universal dels Estats Units n'és la seva expressió.

   Món global multipolar:  Es contraposa al projecte ianqui. Els Estats que més destaquen en aquest corrent són la Xina, Rússia i l'Iran, així com les denominades potències emergents, l'Índia, el Brasil, Corea del Sud.  Per descomptat, també hi participen en aquest corrent nombrosos països de l'Àsia, l'Àfrica i Amèrica llatina.

   Respecte a això, s'ha de considerar que la Xina ha esdevingut la segona economia mundial, i Rússia ha recuperat el estatus de gran potència econòmica i industrial (és el segon exportador d'armes al món).

    Des de principis de segle, la Xina és la primera potència industrial mundial, tot superant en més de sis vegades la producció industrial del EUA. Segons la ODCE, la Xina esdevindrà la primera economia mundial al 2016, sobrepassant els Estats Units.

    Des de 1970, els Estats Units és afectat per una constant desindustrialització.

   A considerar:  La crisi econòmica afecta particularment als EUA, Europa i el Japó; però la major part de la resta del món manté un creixement econòmic alt o acceptable.

      Com deia, tots els països del món són afectats pel sisme, d'una o altra manera.

     Arribats aquí, podem veure com s'ha de plantejar ''la qüestió catalana''.

   El Parlament de Catalunya-Principat va declarar, 15.01.2013, que  ''el poble de Catalunya és subjecte polític i jurídic sobirà'' (''poble de Catalunya'', entès de manera restrictiva, referint-se a la població de Catalunya-Principat).

     Tesi: Considerar que és possible aconseguir l'establiment d'un Estat català per mitjà d'una simple consulta  a la població de Catalunya-Principat és una consideració que no s'avé amb les ensenyances de la història.

    A considerar:  En el cas que es pogués dur a terme la consulta, i el resultat fos clarament a favor del sí, la consulta no donaria pas a la creació de l'Estat català. S'ha de suposar que el Parlament espanyol impugnaria la proclamació d'independència. Al mateix temps, el Parlament espanyol, si volia, podria anul·lar l'autonomia del Principat.

       També és il·lusori suposar que la UE faria costat a la voluntat política del poble català (principatí). Igualment il·lusori és suposar que qualque Estat d'Europa en donaria suport (Alemanya, per exemple).

    És molt improbable que un govern europeu, tot i essent simpatitzant de la causa catalana,  volgués enfrontar-se al govern espanyol per aquesta qüestió (Podeu veure el tractament en extens del tema baixant el meu post  La independència de Catalunya. Bé, i quins són els països que li han de fer costat?).

   Tornant al plantejament central:  La Crisi ha fet més palesa  la confrontació dels dos grans corrents que mouen el sisme mundial. Vegem-ho.

    Els EUA continua en procés de decadència industrial i econòmica (és el país més endeutat del món, amb un deute que abasta l'astronòmica xifra de 16 bilions de dòlars, 16.000.000.000.000), al mateix temps que reforça la seva estratègia de guerra.

    Recollint l'herència d'En Bush, N'Obama ha seguit l'estratègia d'aplicació continuada  del poder militar com a instrument de la estratègia imperial ianqui. O sigui, Washington obté guanys polítics i econòmics per mitjà de la intervenció militar o de l'amenaça d'intervenció militar (Per pressionar l'Iran perquè desmantelli les instal·lacions nuclears, al president Obama  li abelleix dir que ''totes les opcions resten obertes, i que la militar està sobre la taula'').

    Dit breument: Washington dóna suport als països subordinats a la política imperial ianqui, i mira de perjudicar o destruir a aquells que s'atreveixen a oposar-s'hi.

     Els EUA es proclama el valedor de la democràcia,  però  fa aliances amb règims feudals, despòtics, com són el Marroc,  l'Aràbia Saudita, Qatar, Bahrain i d'altres. I, com és ben sabut, Washington ha donat  suport a totes les dictadures de l'Amèrica llatina, i, sovint, ha sigut el promotor dels cops d'Estat que s'han produït allà.

   En relació a les demandes d'independència dels diversos territoris, Washington també aplica la política del doble raser: dóna suport a unes demandes, i s'oposa, o deixa marginades, a unes altres. Vegem qualques casos.

    Els EUA va intervenir de manera decisiva en suport dels albano-kosovars, fins al punt que al 1999 va promoure el bombardeig de l'OTAN sobre Belgrad (Sense tenir el mandat  de l'ONU).  Així, es va fer possible la proclamació de l'Estat sobirà de Kosovo al 2008.

   I quin era el motiu de l'Imperi?, es pot preguntar. La resposta més convincent seria la que diu que Washington considerava Sèrbia com a enemic tradicional (I un enemic aliat  de Rússia,  l'enemic més gran).

    En la mateixa línia, Washington, en guerra freda contra el Sudan, va provocar l'escissió del Sudan del Sud.

   Però, amb l'altre raser, respecte del territori de l'antic Sàhara espanyol, Washington no va intervenir ni va condemnar l'ocupació militar marroquina de 1975; tampoc ha dit res sobre la manca de compliment de la resolució de l'ONU, 1992, segons la qual s'havia de celebrar un referèndum d'autodeterminació dels saharians.

  Amb un grau més alt de biaix, els EUA han fet costat a la intervenció militar de París a Mali; intervenció, que té per objectiu impedir la creació d'un Estat tuareg, al Nord de Mali que abraçaria  les dues terceres parts del territori.

     Un altre exemple: En afirmació de la seva voluntat d'independència, Abkhàzia, comunitat autònoma de Geòrgia, va entrar en conflicte amb el govern de l'Estat i va esclatar la guerra, 1991-1992. Després de la derrota militar de Geòrgia, Abkhàzia esdevingué Estat sobirà de facto, comptant amb el suport de Rússia. En aquest cas, els EUA feren costat a Geòrgia i s'oposaren al reconeixement de l'Estat d'Abkhàzia. 

    Una història molt semblant succeí  respecte d'Ossètia del Sud, territori que formava part de Geòrgia i que aconseguí de facto la independència al 1998. En aquest cas, els Estats Units i Rússia la mateixa estratègia que en el conflicte d'Abkhàzia.

     Vists aquests exemples, es podria pensar que, actualment,  les possibilitats de Catalunya per aconseguir la independència són nul·les o quasi nul·les. Certament, seia raonable pensar això, però s'ha de dir que també és un bon juí pensar que creixerà  la consciència nacional de les classes treballadores catalanes de tota la nació, de manera que de cada vegada serà més greu el conflicte entre l'Espanya estricta i Catalunya Plena.

   Qualcuns impacients trobarien que ho fiem molt llarg, però s'ha de considerar que, al moment present, sembla que el procés de la història ha iniciat una acceleració creixent.

     Tornant al títol de l'article,   hi ha molts d'indicadors  que assenyalen que ''la desfeta de l'imperi ianqui'' és propera  o molt propera.

    Respecte a això, vegeu unes darreres consideracions breument anunciades.

     Sembla que Washington no pot complir els seus grans projectes militaristes. Al març d'enguany, el president Obama s'ha vist obligat a retallar la despesa militar.

   L'esperança ianqui (cantada pel president Ronald Reagan) d'aconseguir la immunitat militar sembla una ficció, un miratge.

     De cada dia, es redueix la diferència en desenvolupament entre els Estats Units i la UE, d'una banda i la major part de part de la resta de països del món, de l'altra.

    És probable que la Xina  aviat esdevingui la primera economia mundial. Però s'ha de saber que el creixement de la Xina durant aquests darrers 30 anys ha estat un salt apoteòsic en tots els aspectes humans. El gegant asiàtic també s'ha situat al capdavant en ciència i tecnologia (Perquè s'entengui: disposa de sis vegades més d'enginyers que els EUA).

     Durant aquest temps, la Xina s'ha mostrat pacifista i s'ha esforçat en evitar l'enfrontament amb els Estats Units. Però s'ha de destacar que ''el socialisme a la manera xinesa'', discretament, ha desenvolupat també l'alta tecnologia  militar, de manera que actualment s'equipara a la dels EUA. Tot i així, la Xina continua practicant el pacifisme, malgrat la creixent agressivitat del president Obama.

     Que resti clar: No és el cas que jo suposi que la Xina, en un futur proper, aprovarà o donarà suport al projecte independentista català. El que suposo és que la gran nació asiàtica no estarà a favor de l'opressió espanyola i francesa. El que suposo és que Catalunya Plena tindrà més a l'abast l'Estat propi si els EUA deixen de fer de policia del món.

    Una altra consideració: França, de bell antuvi, ha sigut una amenaça constant per a Catalunya.  És probable que, dins poc temps, la França decadent perdi el seu imperi exterior (el situat a l'Àfrica). Llavors, s'afluixarà la pressió contra Catalunya, i Catalunya-Nord es podrà integrar al nou Estat català.

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb