El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Símptomes de la imminent caiguda de l'Imperi.

quetgles | 14 Febrer, 2013 19:33

  

     

     

     Símptomes de la imminent caiguda de l'Imperi.

 

    L'Imperi pròpiament dit és el dels Estats Units, però l'acompanyen dos subimperis, el de França i el d'Anglaterra. El conjunt es pot denominar, com fan els russos, el Frukus, compost fet de ''Fr'', per França, ''uk'', per United Kingdom, i ''us'', per United States.  Subimperis, perquè  estan subordinats a l'autèntic imperi, el dels EUA.

    Un hom podria pensar que la França i la Gran Bretanya fa temps que deixaren de tenir l'estatus d'imperi. Però aquest seria un pensament ingenu. La realitat és que els dos Estats, alhora que reconeixien la independència de llurs colònies, majorment han continuat mantenint-hi la seva influència política i econòmica, a nivells diversos, segons la particularitat de cada nou Estat.

   Denominar ''imperi'' als EUA es pot entendre com una llibertat de llenguatge. Certament, els EUA no disposa de colònies a la manera clàssica.  Però això no lleva propietat a l'ús de la paraula ''imperi'' per a qualificar el domini directe dels EUA sobre moltes nacions del món. També és apropiat usar ''Imperi'' (Així, amb majúscula) per a qualificar el poder hegemònic dels Estats Units que exerceix a tot el món.

   El cert és que amb l'esfondrament de la Unió Soviètica, al 1990, els EUA restaven com a única superpotència mundial.

   Però en aquest article haurem de veure que uns tumors letals ja afectaven els Estats Units als anys 70.

   Als anys setanta, en efecte, s'iniciava el procés de desindustrialització que continua fins avui. Pittsburgh (la Ciutat de l'Acer, li deien) i Detroit (la ciutat seu de la General Motors) són un exponent de la decadència que afecta a les grans ciutats industrials dels EUA.  Ambdues ciutats seguiren un letal procés de decreixement industrial i de despoblació. Actualment, Detroit  sembla una acròpolis; una gran part dels barris estan despoblats; els seus gratacels deshabitats semblen un escenari de pel·lícula de terror (Per seguir el tema, vegeu la web Informe de Bloomberg).

 

       Els EUA havia iniciat el declivi industrial, però l'economia ianqui continuava creixent a causa del gran desplegament del sector terciari. Actualment, continua essent la primera economia mundial, però, segons la OCDE, la Xina serà la primera economia a l'any 2016. Malgrat la boira que escampen els mitjans ''occidentals'', es pot constatar fàcilment que la Xina encapçala el rànquing industrial mundial (Vegeu les dades estadístiques: segons les dades del 2012 de World Steel Association, la Xina produeix com a vuit vegades més acer que els EUA).

  Els Estats Units continua essent la superpotència mundial, però en declivi.  Continua en declivi industrial i econòmic, però alhora, com una mena de compensació, ha intensificat el seu intervencionisme  a escala mundial, així com la seva cursa d'armaments.

     Aquesta aparent contradicció es deguda a tres factors, a saber: 1) La desaparició del contrapoder de l'URSS de l'escenari polític mundial al 1990. 2) A partir de la mort d'En Mao ZeDong, 1976, la  Xina fa un gir radical en política internacional: arracona ''l'internacionalisme proletari'', de manera que la Xina (''el socialisme a la manera xinesa'', d'En Deng Xiaobing) deixa de promoure la revolució comunista i manté una política d'estricta de no intervenció a l'àmbit internacional. I, com a conseqüència, abaixa la seva oposició a la política imperialista nord-americana. 3) Contra tot pronòstic, els EUA va mantenir – o va augmentar – els pressupostos militars propis de l'època de la guerra freda. I més encara, Washington va intensificar el desplegament d'altes tecnologies en armes de guerra. I  també va donar via lliure a les pràctiques de ''falsa bandera'' per tal de poder intervenir en la política interior de qualsevol país que s'oposi al seu projecte imperial. En aquesta estratègia, Washington ha convertit la CIA en exèrcit secret  que opera a arreu del món; i així mateix, ha creat altres quinze agències d'intel·ligència en funció de l'intervencionisme contra els governs considerats enemics.

 

  Aquesta és la contradicció de l'Imperi: per un costat, és en declivi; per l'altre, el seu intervencionisme i el seu poder militar són creixents.

   Haurem de veure que aquesta situació és molt inestable. Al moment present, els EUA, a més a més de dues guerres obertes, promou guerres i practica accions de guerra a nombrosos països (les més conegudes al Pakistan, al Iemen i a Somàlia).

    Actualment, les agències d'intel·ligència ianquis prenen part activa (o en tenen la iniciativa)  en quasi la totalitat dels conflictes violents del món.

     A considerar:  Després de la II Guerra Mundial, les guerres mantingudes pels Estats Units li han resultat nefastes. Fem una ullada.

   La guerra de Corea, 1953-1955,  acabà en taules. El Goliat nord-americà no fou capaç de derrotar la Corea comunista (A subratllar:  Washington té una especial predilecció per aconseguir uns suposats ''aliats'' que li facin costat en les seves guerres).

   L'experiència bèl·lica més desastrosa fou la del Vietnam, 1965-1975, on el Goliat prepotent fou derrotat pels guerrillers del Vietcong (És de destacar l'eficàcia de les agències d'intel·ligència ianquis per tal d'aconseguir ''aliats'' per a la guerra del Vietnam: fins i tot aconseguiren que el General Franco hi enviés un equip mèdic militar). 

    Es de suposar que l'amarga experiència de la guerra del Vietnam va fer triomfar la nova estratègia imperial consistent en moure guerra per encàrrec,  per mitjà de tercers, de manera que l'exèrcit  d'un altre Estat  fes la guerra en lloc de l'exèrcit ianqui. Així, s'ha d'entendre com a d'encàrrec la guerra que va moure En Saddam Hussein (1980-1988)  contra la recent proclamada República Islàmica de l'Iran.  Washington va induir  Saddam a fer la guerra proporcionant-li armament i suport econòmic, comptant amb la col·laboració de l'Aràbia Saudita (La monarquia feudal fa de peó de la política dels Estats Units a l'àrea de l'Orient Mitjà).

   Washington no aconseguí el seu objectiu de destruir el règim islàmic de l'Iran. Per altra banda, fracassades les contínues maquinacions del govern ianqui contra el règim iranià, l'Iran esdevingué, segons el president George W. Bush, ''un eix del mal'' (Veurem que el president Obama ha seguit i reforçat l'estratègia de guerra ''secreta'' preventiva, atemptatòria a la legalitat internacional).

     Desapareguda la Unió Soviètica, el president Bush inaugurà ''alegrement'' una política  exterior veritablement imperial, de manera que, si calia, Washington no havia d'esperar l'aprovació del Consell de Seguretat per a declarar la guerra o per imposar sancions a les nacions que desafiaven les ''normes'' de l'Imperi.

     Inaugurada la nova etapa imperial, el president G. W. Bush es llançà obertament pel camí de la guerra preventiva, amb un entusiasme tan gran que va fer que declarés no una sinó dues guerres alhora, la de l'Afganistan, primer, i la de l'Iraq, després.

    Certament, al desembre del 2001, les Nacions Unides aprovava la intervenció armada per a enderrocar el règim talibà de l'Afganistan, però l'aprovació de l'ONU beneïa la preparació de guerra de Washington. Mai s'havia vist una coalició tan nombrosa per a intervenir en una guerra contra un sol país, un país devastat per la guerra (Vegeu Troop Numbers & Contributions | ISAF).

    Al 2002, els ''aliats'' – o sigui, En Bush – es felicitaven. Escombrar el règim talibà havia estat bufar i fer ampolles. Però els Estats Units i els seus ''aliats'' s'erraven, feien uns càlculs equivocats. Els talibans, en efecte, no s'havien rendit, continuaven en guerra contra els ocupants. Una guerra que continua fins avui; una guerra que ha esdevingut la més llarga de les guerres mantingudes pels EUA.  S'ha de destacar que la insòlita resistència dels talibans ha posat en crisi els 50 exèrcits aliats ocupants.

    S'ha de suposar que el president  G. W. Bush (O sigui, les elits ianquis), entusiasmat per ''l'èxit'' de la intervenció a l'Afganistan,  va decidir ''millorar'' la situació política i social de l'Orient Mitjà eliminant el règim despòtic d'En Saddam Hussein, que fins feia poc havia servit d'instrument de guerra contra l'Iran. Com es sabut, l'excusa  per declarar la guerra a l'Iraq (al 2003) fou la suposició que En Hussein disposava d'armes de destrucció massiva.

   Com també es sabut, les suposades armes de mai van aperèixer. La maquinària mediàtica ''occidental'' ho presentava com un error d'apreciació. Però altres mitjans més independents afirmaven que ''el trio de les Azores'' (Bush, Blair i Aznar) mentien deliberadament.  La lògica fa costat als crítics; en efecte, per lògica, s'ha de suposar que Washington estava  perfectament informat de l'armament de l'exèrcit iraquià. Com no havia d'estar informat, si els mateixos EUA havien estat el principal proveïdor d'armament per a l'exèrcit de l'Iraq.   

   Allò a destacar en aquest nou capítol de la història és que els Estats Units (i els seus aliats) van començar la guerra contra l'Iraq sense esperar la resolució de l'ONU; I no per pressa (l'ONU hagués aprovat d'immediat la intervenció), sinó per evitar les formalitats del Consell de Seguretat.

 

    Arribats a l'any 2013, el panorama és desolador per a l'Imperi. Malgrat la seva política intervencionista i militarista creixent, el declivi es fa palès a tot el món.

     Vegem qualcuns dels aspectes que configuren el panorama de crisi.

 

     El sostre de la despesa del govern federal dels EUA continua pujant sense aturall. I el sistema d'una suposada regulació del deute és una mena d'estafa consentida. La Reserva Federal (el Banc Central dels Estats Units) emet uns bons que són comprats per la mateixa Reserva Federal. Com diu En Peter Schiff, és una operació econòmica semblant a la d'un individu que pagués el deute de la seva Visa amb la Visa mateix (Vegeu El drama del deute USA).    

 

    Siguin quin siguin els mecanismes d'endeutament, el que és fora de discussió és que el deute de l'Estat nord-americà és més gran que la suma dels deutes de la resta d'Estats endeutats de tot el món.  Des de fa dècades, la balança comercial dels Estats Units és negativa; és a dir, gasta més del que produeix. Sembla que, a la fi, la Reserva Federal es declararà insolvent,  la qual cosa provocarà una nova crisi.

   Tot i la decadència econòmica, els EUA manté els enormes pressupostos de guerra, en detriment dels pressupostos de benestar social i de manteniment de les infraestructures.

     La Xina no solament és la nova superpotència econòmica que amenaça amb  destronar  els Estats Units; també és una superpotència militar. De totes maneres,  el pressupost de guerra ianqui sextuplica al de la Xina; però malgrat aquesta diferència de pressupost, el Pentàgon es va mostrar inquiet quan va saber que el pressupost xinès superava els 100.000 milions de dòlars. I la inquietud va créixer quan es va comprovar que l'exèrcit xinès disposava de tecnologia avançada en qüestió d'armament, de manera que s'equiparava a la dels ianquis.

     La Rússia sota la direcció d'En Vladimir Putin ha recuperat, en gran part, la seva condició de gran potència econòmica i militar (Com a indicador:  Rússia és el segon exportador mundial d'armes, darrere dels Estats Units).

   La República Islàmica de l'Iran ha donat una formidable resposta a les amenaces de destrucció del seu règim manifestades constantment pels EUA i per  Israel. Gràcies al creixement econòmic, l'Iran ha pogut desenvolupar una formidable indústria guerra. Allò a destacar és l'alt nivell tecnològic que ha abastat en matèria d'aviació de tele-comandament, en cibernètica i en investigació aeroespacial (Al 2011, aconseguí fer aterrar un avió no tripulat ianqui. I fa uns dies ha exhibit diversos models de la seva indústria d'abellots).  Per entendre'ns: l'Iran d'avui és deu vegades més fort militarment que a l'any 1980 (Actualment, els míssils iranians abasten Israel i les bases ianquis de la regió).

   L'enunciat general consistiria en dir que un creixent nombre de nous països emergents han anat guanyant autonomia política (i veu política) respecte dels Estats Units i de les potències europees. Al costat de la Xina, Rússia i l'Iran, es poden citar països com l'Índia, el Brasil, Argentina, Indonèsia, Turquia, República Sud-africana,  Veneçuela i d'altres.

   Certament, els Estats Units continua mantenint un pressupost militar molt superior al dels seus immediats seguidors.   Les retallades del pressupost general que ha fet el govern d'Obama pel 2013 no afecten la despesa militar. El pressupost de Defensa per al 2013 abasta la xifra de 851.000 milions de dòlars, xifra que supera la suma dels pressupostos militars dels deu països amb major despesa de defensa ( Vegeu US  2013 Military Budget).  

   L'hegemonia militar ianqui sembla inqüestionable, però alhora es fan més paleses les contradiccions de la política de guerra dels Estats Units. Respecte a això, vegeu aquests enunciats:

     Considerant que el deute dels Estats Units és una bola en creixement indeturable, es pot afirmar sense cap dubte que el poder militar ianqui és a deure, és a dir, es paga amb uns diners manllevats, es paga per mitjà del bons del Tresor. La paradoxa és que la Xina té la major quantitat d'aquest bons de crèdit.

     S'ha de suposar que a un moment determinat, es trencarà el crèdit i el pressupost de guerra no es podrà complir.

     Si bé el pressupost de defensa ianqui és més de sis vegades major que el de la Xina,  l'administració xinesa aconsegueix un major rendiment de les seves inversions en defensa. O, en sentit invers, Washington manté unes colossals despeses militars que són de poca eficàcia per a augmentar el poder militar. Així, les 800 (o més) bases militars ianquis escampades per tot el món fan engreixar enormement el pressupost de guerra, però no procuren increment de poder (Vg.: Els EUA continua mantenint uns 50.000 soldats a les seves bases d'Alemanya, de l'època de la guerra freda). De manera semblant, el desplegament de les flotes de guerra és una gran despesa, però tampoc suposa un augment de poder (Són al servei d'una estratègia, però sense produir un augment de poder militar).

      La Xina concentra la seva despesa militar a l'apartat de la indústria de guerra (investigació i innovació). El poder militar de la Xina creix més de pressa que el dels Estats Units. Com diuen els experts ianquis, l'índex de creixement del pressupost de defensa de la Xina és paral·lel a l'índex de creixement  de l'economia xinesa. A partir del 2008, la Xina es va fer  autosuficient en relació a la indústria de guerra, deixant de dependre de Rússia, el seu proveïdor tradicional).

    Els mitjans occidentals no es cansen de parlar cada dia ''de la ma d'obra barata xinesa'' per a justificar la bonesa del sistema capitalista; però no en diuen res dels milions d'enginyers i de científics xinesos.  La Xina, en efecte, té més enginyers (sis vegades més, pel cap baix) i  més investigadors que els Estats Units.

  

      Tot de distingits economistes ''occidentals'', intentant justificar la bonesa de la ''civilització capitalista'', afirmen que la Crisi és sistèmica, però no proposen un canvi cap a un tipus de sistema socialista.

    Respecte a això, hi ha molt de debat teòric, però allò real, el que determina la realitat econòmica i social de la societat nord-americana,  és a conseqüència de l'exercici de poder per part de les Corporacions  i del Govern dels Estats Units. O sigui, les Corporacions i el Govern continuen reforçant el seu blindatge. O sigui, en front de la Crisi, augmenten el nivell d'explotació dels treballadors (''classe mitjana'', en diu la premsa). O sigui, s'apropien d'una porció major de la renda nacional.

     En contra del que s'esperava,  el govern d'En Barack Obama aprova uns pressupostos federals on s'augmenta la despesa militar i es disminueix la despesa en benestar social, pressupostos semblants als  d'En G.W. Bush.

    El govern de N'Obama ha intensificat la política militarista i intervencionista heretada d'En Bush. N'Obama ha apostat per les noves tecnologies de guerra, les de l'aviació teledirigida, en especial. N'Obama ha intensificat notablement l'ús dels avions no tripulats per a bombardejar (Principalment, el Paquistan, l'Afganistan, la Somàlia i el Iemen).

  

     Amb l'intent d'aturar el declivi econòmic,  Washington ha intensificat extraordinàriament l'intervencionisme i l'ús de la seva força militar, de modo que tots els països del món en són afectats, d'una o altra manera. Washington intenta desestabilitzar tots aquells països que no es sotmeten als seus designis imperials. Contínuament, imposa sancions a les nacions rebels o les fa amenaces de guerra (L'Iran en seria el cas més escandalós).

  

  Però allò que jo vull destacar sobre la política intervencionista de l'Imperi és que fa ús de la força militar per perjudicar els seus rivals econòmics (la Xina, en particular).

   Els Estats Units manté pactes d'aliança militar amb països veïns que temen el creixement de la Xina; així mateix, manté nombroses bases militars a l'àrea del mar Meridional de la Xina (la d'Okinawa, al Japó, en seria la més gran, amb uns 20.000 marines; i és un secret cantat que la base conté un magatzem nuclear).

   Però, a més d'aquesta estratègia militar, els Estats Units  mou guerres les quals, objectivament, causen greus perjudicis econòmics  a la Xina. El cas de la guerra de Líbia n'és el paradigma. Vegem qualques detalls sobre el tema.

   Als darrers anys, la Líbia d'En  Mohamed Gadafi mantenia un intens procés de desenvolupament, centrat en especial en la producció de petroli. La desfeta del règim va suposar el col·lapse econòmic del país, i sembla que, de moment, no se'n poden sortir.

   Allò a destacar:  La Xina era el principal país que participava al desenvolupament de Líbia, de molt. Al 2011 hi havia més d'un centenar d'empreses xineses que operaven allà, amb uns 30.000 obrers (obrers i enginyers).   El predomini xinès a Líbia era debut a motius purament econòmics (La Xina deixa de banda les qüestions ideològiques en les seves relacions amb altres països, majorment).

 

      Un hom erraria si pensés que les potències que van intervenir a la guerra contra el règim d'En Gadafi – el Frukus – s'han beneficiat econòmicament. No s'han pogut beneficiar perquè la guerra ha significat la destrucció de l'Estat libi. Ara a Líbia regna el caos, i, de moment, sembla que el Frukus és incapaç d'iniciar la reconstrucció de l'Estat.

   El cas de la guerra de Líbia, així com les de l'Irak i de l'Afganistan, es una mostra del fracàs del projecte imperial dels Estats Units. Les guerres ''victorioses'' no li reporten ni beneficis econòmics ni augment del poder, ans al contrari, contribueixen a la seva ruïna econòmica i al desprestigi.

 

  Respecte a l'Iraq, els mitjans ''occidentals'' no ho volen veure, però  la realitat històrica és que ''la llibertat duradora'' que va engegar En G. W. Bush allò que va comportar fou la destrucció de l'Iraq.

   Allò que tampoc no volen veure:  Tan bon punt hi hagué eleccions a l'Iraq, el nou govern contradigué la política de Washington tot establint una aliança amb l'Iran, ''Eix del mal'' (La majoria de població de l'Iraq és de religió musulmana xiïta, religió que és l'oficial de la República Islàmica de l'Iran; això ha determinat que en tot temps hi hagués uns llaços fraternals entre ambdues comunitats de creients). Actualment, el govern de Al Maliki manté, de fet, una aliança estratègica amb l'Iran i Síria, de manera que ha fet palesa la niciesa del govern de Bush.

   Tampoc no volen veure la realitat de l'Afganistan. Els mitjans són incapaços d'explicar com és possible que l'exèrcit imperial i cinquanta exèrcits aliats siguin incapaços d'eradicar la inseguretat provocada per uns ''terroristes''.

    Respecte de l'Iran, Washington amenaça amb l'excusa que vol impedir que l'Iran disposi d'armes nuclears. Però els mitjans ''occidentals'' no fan referència a que els Estats Units va intentar destruir la República Islàmica de l'Iran des del seu naixement, de quan encara no existia el projecte nuclear iranià. 

   Actualment, Israel amenaça amb bombardejar les instal·lacions nuclears de l'Iran. I el president Obama declara que de moment es limita a sancionar l'Iran, però que l'opció militar contra l'Iran està sobre la taula. Els mitjans sembla que volen enfosquir dues realitats de primer ordre:  La primera, que Israel disposa d'armament nuclear (on diu que disposa de més de 200 ogives atòmiques) sense que Washington i l'ONU en facin referència. Tampoc expliquen perquè s'ha de suposar que l'Iran nuclear és un perill mundial i no ho és l'Israel nuclear.  Els mitjans tampoc volen especular sobre la possibilitat que Israel llancés una bomba atòmica sobre Teheran (En Netanyahu i N'Obama fan ús del concepte de ''atac preventiu'' o el de''guerra preventiva'').

   La segona:  l'extraordinari creixement de l'Iran en tots els ordres, i, en especial, en l'ordre militar. L'Iran ha esdevingut la major potència militar de la regió.  L'Iran ha sigut capaç de crear una indústria de guerra basada en un inaudit desplegament de l'alta tecnologia (El Pentàgon no se'n sabia avenir del fet que l'exèrcit de l'Iran fes aterrar un avió  no tripulat de l'exèrcit ianqui per mitjà de tècnica cibernètica).

 

   Fent un darrer apunt: ''el despertar islàmic'' ha significat la liquidació dels governs titella imposats i mantinguts pels EUA. La desfeta més sonada i més transcendent fou la liquidació del règim lacai de Mubarak i l'establiment d'un règim islàmic a El Caire; règim que de seguida ha establert relacions amb l'Iran. S'ha de destacar que la revolució iraniana fou l'avantguarda d'aquest despertar islàmic.

 

   Com a resum de tot allò escrit fins aquí, es pot dir que de cada dia que passa els Estats Units i els seus aliats s'afebleixen, mentre que els països no sotmesos a l'Imperi, majoritàriament, avancen de manera que redueixen la distància que els separa dels més avançats. Aquests països avancen ràpidament en capacitat industrial, en infraestructures, en educació, en indústria cultural, i, especialment,  en ciència i tecnologia. I, també, com no podia ser d'altra manera, també han avançat en relació a la capacitat militar. I Rússia torna a ser una gran potència en tots els ordres.

    Sembla que l'Imperi ha arribat a la seva fi.

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb