El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La Festa de l'Estendard. El fet de guerra de 31 de desembre de 1229 (Redició de 2012).

quetgles | 28 Desembre, 2012 11:43

  

            El fet de guerra del 31 de desembre de 1229.

Al 31 de desembre de 1229, l'exèrcit català assaltà les muralles de Ciutat de Mallorca. Al dia següent, la senyera del Rei En Jaume, l'estendard de les quatre barres, onejava al Palau de l'Almudaina. L'expedició per a la conquesta de Mallorca havia triomfat.

Des de les hores, aquest fet d'armes s'ha commemorat a Mallorca com a fet cabdal de la història de la nació. Fins a l'actualitat, es celebra com a Festa de l'Estendard.

Per suposat, als espanyols no els agrada gens aquesta commemoració. Qualcuns més desbaratats s'atreveixen a inventar estúpides teories (En Delgado Ripoll cultiva la teoria aberrant segons la qual a Mallorca ja es parlava el mallorquí abans de l'arribada dels catalans).

Respecte a aquesta commemoració, sovint els espanyols esquerranosos deixen caure el discurs que no els agrada enaltir un fet de guerra, com ho és el referent al 31 de desembre.

El motiu del meu escrit és exposar unes breus consideracions crítiques amb el fals antibel·licisme dels esquerranosos espanyols.

Per altra banda, tothom pot veure que els llibres de text de Historia de España continuen essent una hagiografia de les gestes dels grans personatges espanyols, gestes de guerra, majorment. Durant els governs del PSOE, s'ha continuat amb el cultiu de la Reconquista (una reconquista a l'espanyola, que va durar 800 anys, la més lenta de la història universal).

Allò que importa no és debatre a veure quines són les gestes bèl·liques més notables, sinó posar de relleu quines eren les necessitats socials i polítiques de la Catalunya del segle XIII.

Al segle XIII, els comtats catalans vivien immersos en un món en estat de guerra permanent. Els territoris de frontera (de marca, com ho eren els territoris de l'antiga Marca Hispànica) d'Europa i de la Mediterrània estaven sota l'amenaça constant d'ésser envaïts per un exèrcit enemic. Aquesta situació de perill permanent determinava que les societats feudals dediquessin la major part de l'excedent econòmic a despeses de defensa; per tot arreu s'aixecaven castells, muralles, torres de vigilància, destacaments de cavalleria i altres recursos defensius. I els nobles eren els professionals de la guerra.

Els comtats catalans mantenien conflictes bèl·lics constants amb els regnes peninsulars, amb els islàmics principalment.

La Catalunya de principis del segle XIII era un Estat massa exposat a una invasió d'un gran exèrcit (Era ben viva a la consciència dels catalans l'assalt a Barcelona de N'al-Mansur a l'any 985).

El rei En Jaume i l'aristocràcia catalana van entendre que un Estat català més gran i més fort era l'única opció per a superar l'amenaça militar.

El rei En Jaume va fer entendre la necessitat de conquerir els regnes musulmans de Mallorca i d'Eivissa per alliberar-se de l'amenaça militar marítima. Semblantment va fer veure la necessitat de conquerir el regne de València per a sortir de l'estat de guerra permanent a la frontera sud.

Les ràtzies victorioses de N'al-Mansur havien fet palès que els comtats catalans podien ésser conquerits pels regnes musulmans.

L'estratègia del Conqueridor era desplegada per trencar la de N'al-Mansur.

Una vegada conquerides Mallorca, Eivissa i València restà desarticulat el corsarisme musulmà pròxim (amb la qual cosa el comerç català obtenia seguretat). I la conquesta de València, significà la fi de les ràtzies musulmanes (Si bé, el nou perill era l'agressiu regne de Castella).

I un darrer apunt: Cal assenyalar que els pagesos mallorquins, tot i que eren musulmans, no demostraren massa entusiasme per a la defensa de Medina Maiurca; els pagesos estaven en conflicte de classe amb l'aristocràcia d'origen almoràvide.

Nou comentari (12, 2012): El fet d'armes de la conquesta de Mallorca va significar la supervivència de la nació. I la població musulmana autòctona ben aviat esdevingué catalana; degueren pensar que el domini català era més convenient que el dels almoràvides.

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb