El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La fi de l'Estat espanyol.

quetgles | 09 Novembre, 2012 08:41

  

                    La fi de l'Estat espanyol.

 

   Nota prèvia:

     Tesi: Els savis oficials, els experts i els economistes majorment són al servei del Poder, bé sigui el de l'administració de l'Estat o bé el de les corporacions econòmiques. 

     La presumpció de concedir autoritat intel·lectual a aquests savis oficials és incongruent.

   Per altra banda, després de la derrota de Roma (En Tomàs d'Aquino era el tambor de guerra), restà invalidada la metafísica com a ciència i desqualificat l'intel·lectualisme.  Era rebutjada la suposada infal·libilitat del Papa en matèria de moral i s'establia que la moral – les normes morals – era una creació de l'emotivitat i no de l'intel·lecte.    

   Tot allò que fa referència l'ordenació de la societat (lleis, normes morals, política...) es va concebre com  a resultat de la voluntat de la majoria, de la ''voluntat general''.

    Segons el meu raonament, en temps de corrupció intel·lectual, és prioritari combatre aquesta corrupció . I al nostre temps l'Imperi provoca la corrupció universal als seus dominis (Bé, aquest imperi es pot denominar FRUKUS, és a dir,  els EUA, França i Regne Unit).

   S'ha de saber que dins el propi territori imperial (''Occident'', en diuen) creixen com  a bolets  mitjans dissidents o anti-sistema, mitjans que són ''l'altra premsa occidental'', la premsa que denuncia els crims de l'Imperi.

   Respecte a això, m'abelleix reproduir un text d'En Mike Stathis – economista nord-americà ''dissident''-.  El text fa: ''Mai escoltaràs el tema del comerç reflectit fidelment pels economistes, els polítics i els gestors de fons de Wall Street i els analistes que han estat iniciats en el club dels mitjans de comunicació. En canvi, els mitjans de comunicació abasta a aquells que fan afirmacions falses sobre o distreure del lliure comerç, la salut i altres qüestions fonamentals, Paul Krugman, Ben Stein, Peter Schiff, Nouriel Roubini, Robert Reich i molts altres, la majoria dels quals són sionistes. Mentrestant, altres que no són part de la tribu es queden fora del debat. Tot això s'està fent a propòsit.

   El monopoli del mitjans de comunicació dels Estats Units és controlat per les corporacions nord-americanes i Washington. . El propòsit d'aquest monopoli no és reportar notícies, com la majoria de la gent suposa. El seu únic propòsit és controlar la percepció del públic. Això s'aconsegueix el control de les masses a través de la venda d'anuncis per a les empreses, que al seu torn reben propaganda favorable al complex dels mitjans d'entreteniment. Aquesta relació de negocis també ajuda a complir els objectius de Washington perquè Washington i Amèrica corporativa són una i la mateixa'' (La veritat sobre la taxa d'atur als Estats Units, Mike Stathis, Press TV, 30.10.2012).

 

    D'aquesta corrupció universal, els ''savis oficials'' i els experts no en tenen res a dir.

    Fins aquí, la nota prèvia.

 

      Segons l'enunciat, haurem de veure les senyes que indiquen que l'Estat espanyol ha arribat a un punt on ja no és possible la continuïtat de l'Estat;  un punt on  són inútils els intents de reformes polítiques per reforçar l'Estat.

    S'ha donat per suposat que l'esfondrament actual de l'Estat espanyol és a conseqüència de la crisi econòmica mundial. És una suposició incerta: es pot constatar que els Brics i la major part de països de l'Àsia, l'Àfrica i l'Amèrica llatina – la major part del món – no estan estancats,  continuen amb creixement econòmic.

 

    Tesi:  En cas que no s'hagués produït la Crac del 2008, l'Estat espanyol s'hagués esfondrat igualment.

 

  Amb l'ingrés a la Unió Europea, a l'Estat espanyol es va donar un fals desplegament econòmic. Des de l'any 1986 al 2007,  li va caure una pluja de milions procedents de la UE, essent el major receptor d'ajuts de la UE (118.000 milions d'euros, Eroski Consumer, 19.03.2007).

     Fals desplegament, perquè no es corresponia amb la dinàmica econòmica pròpia de les diverses regions de l'Estat sinó a un programa de modernització i de cohesió elaborat pels buròcrates de Brussel·les i pels de Madrid.  

    Fou el govern espanyol el que determinà que la primera línia de l'AVE seria la de Madrid-Sevilla. Com era de preveure, la línia no ha sigut rentable. Però els buròcrates de Brussel·les havien aprovat el projecte, com si fos una bona inversió. Segons els experts crítics, les línies AVE no són rentables (Podeu veure  Un mal negocio para España.).

 

   La Revolució Industrial a Anglaterra va determinar la revolució del sistema de transport. Però l'Espanya d'En Felipe González feia la revolució del transport  sense que hi hagués cap revolució industrial. En efecte, a Sevilla no s'havia fet cap revolució industrial, i ara no saben com fer-ho perquè el tren s'ompli.

   A l'era de l'Aznarat (1996-2004) s'accentuà el fals boom econòmic espanyol.  Per mitjà de la desregulació del sol urbanitzable, la bombolla immobiliària esdevingué la més gran d'Europa. Segons deia N'Aznar, Espanya era la vuitena potència industrial del món. Però la realitat era la bombolla del totxo:  Espanya produïa més habitatges que el Regne Unit, França i Alemanya juntes.

 

  En paral·lel, per satisfer la demanda de crèdit del sector de la construcció, la banca espanyola (i la catalana) fou el major sol·licitant de crèdit d'Europa

   La febre constructora s'estenia sense control:  Habitatges, locals comercials, hotels, urbanitzacions, però, també, carreteres, línies fèrries, autopistes, túnels, aeroports, polígons industrials, ports esportius, parcs temàtics,  camps d'esports, palaus de congressos i d'altres.

  Un hom podria pensar que aquells constructors havien aixecat un imperi, però la realitat fou que l'imperi del totxo era invendible i que la banca espanyola restà la més endeutada d'Europa. Hi ha fonts que suposen que la banca espanyola deu més d'un bilió d'euros.

 La crisi accelerà el col·lapse.

 

   Tesi: Encara que no s'hagués produït la crisi, la bombolla espanyola hagués esclatat igualment. La quasi totalitat de les inversions efectuades no són rentables, una bona part han estat com tirar diners a la mar (així, per exemple, la major part dels 5.000 polígons industrials que es van construir ara són un desert).

 

  

 

   Tesi: L'oligarquia castellano-andalusa (la continuadora de la classe aristocràtica tradicional) mai ha estat derrotada; sempre ha tingut el monopoli del poder.

 

   Tesi: Amb la denominada transició democràtica, l'oligarquia espanyola va negociar des d'una posició de força de manera que el ''pacte democràtic'' incloïa la garantia del manteniment dels privilegis de l'oligarquia.

 

   Tesi: Amb el nou règim de ''monarquia parlamentària'', l'oligarquia continuava apropiant-se de gran part de la renda social, però, a més a més, continuava disposant del control de l'Estat.

    Un hom podria pensar que amb els governs del PSOE es trencava el monopoli de poder de l'oligarquia, però seria una suposició ingènua. Els governs del PSOE, en cap cas, intentaren revisar els privilegis de l'oligarquia.

 

    Tesi: Durant aquest darrer període històric, l'oligarquia  ha sigut la que ha dissenyat l'ordenació econòmica i territorial de l'Estat (Pràctica aquesta que havia fet als períodes històrics precedents).

 

   Tesi: Al llarg de la història, l'oligarquia  va demostrar la seva ineptitud per a dirigir l'economia de la monarquia espanyola i de l'Imperi espanyol.  L'oligarquia es dedicà principalment a blindar els seus privilegis i a augmentar el seu patrimoni. Aquesta pràctica provocà la ruïna de les ciutats castellanes al segle XVI. Ciutats que continuaren en decadència segles després.

    Fins just ara, la població de l'Espanya estricta estava ocupada bàsicament  en activitats agràries i en indústries agroalimentàries, i la major part de la població practicava una economia  de supervivència. 

  

 

    Es pot constatar que la monarquia hispànica ha estat en constant crisi econòmica al llarg del segles.

 

   Tornant a la situació econòmica dels darrers temps, centrant-nos en l'Aznarat, l'oligarquia va creure que havia trobat la manera de promoure una gran revolució industrial. Es van creure que tenien el poder del rei Mides.  N'Aznar es sentia el gran líder de la renovació espanyola.   Tiraven endavant una accelerada revolució industrial – el ''miracle espanyol'' – i, a més a més, hi feien participar les diverses classes socials;  a la fi sorgiria una burgesia industrial espanyola, deien.   Però el somni de N'Aznar  va durar un ''misto''. Fou una revolució industrial que al cap de vuit anys acabà el ble.

        L'oligarquia espanyola estava entusiasmada;  impulsava una indústria pròpia  – la indústria de la construcció – que tenia un avantatge essencial: era una indústria que no havia de competir amb les estrangeres. Amb connivència amb els promotors immobiliaris i el governs municipals,  els propietaris de terra van veure com el seus terrenys rústics esdevenien solars urbanitzables.  

   Amb el Crac, les empreses immobiliàries no pogueren pagar els deutes; els bancs s'hagueren de quedar amb els actius immobiliaris, i, per causa d'això,  entraren en fallida (que intenten amagar).  La banca espanyola ha quedat descapitalitzada, i no pot fer front als deutes que va contreure amb la banca estrangera (o sigui, els crèdits atorgats per la banca estrangera feu possible la tremebunda bombolla espanyola). La descapitalització de la banca produeix l'asfíxia econòmica a tots els sectors.

 

    La febre constructora provocava el boom de les indústries auxiliars de la construcció, indústries que són molt diverses i que ocupen molts de treballadors. Per tot arreu aparegueren empreses proveïdores de productes bàsics - ciment, calç, guix, pedra, marbre, formigó, acer i d'altres –, de productes elaborats – maons, teules, ceràmiques, instal·lacions elèctriques, tubs, elements de fusta, tancaments metàl·lics, ascensors, vidre, climatització, sanitaris, aixetes, pintura i d'altres -, i d'equipament de la llar – mobles, il·luminació, tèxtil llar, aparells domèstics, etc. -.

   Semblava que a la fi es produïa  la revolució industrial a aquelles terres de l'Espanya estricta.  Però ben aviat hagueren de comprovar que era un miratge.  La bombolla esclatà i les indústries de la construcció i les auxiliars majorment entraren en fallida.

 

   Villacañas, poble de Toledo, ha esdevingut el paradigma de la falsa revolució industrial de l'Espanya estricta. 

  Llençant-se amb fervor a l'onada constructora de l'Aznarat, Villacañas trencà les cadenes de la miserable economia agrària tradicional manxega i pujà al carro de  la revolució industrial. Però aquella gent hagué de comprovar amargament que tot havia estat un miratge.

   El periodista nord-americà, En Phil Bennett, en publicà una crònica al Washington Post, al juny del 2010, on posa de relleu el drama produït per la crisi. Com a mostra, vegeu aquest paràgraf: ''Fins fa uns anys, el tret més característic de Villacañas eren les seves sitges. Generacions de pagesos pobres vivien en uns búnquers subterranis, en molts casos excavats amb eines de mà al terreny calcari de la Manxa. Les sitges eren barates i oferien calor a l'hivern i fresc a l'estiu. En els anys cinquanta del segle passat seguia havent centenars en ús, però avui n'hi ha poques de visibles. El motiu és que, de la nit al dia, Villacañas es va enriquir de manera sorprenent. La gent es va comprar pisos a Madrid, cases a la platja, i va construir nous habitatges sobre les coves dels seus avantpassats.

L'opulència va arribar a través d'una indústria la audàcia i simplicitat estava a l'altura de les sitges: Villacañas fabricava portes. No unes quantes, sinó 11 milions de portes el 2006, més del 60% del mercat nacional en ple apogeu de la construcció...La crisi amenaça deixar tot això en ferralla''.

 

    El govern i les corporacions en tot temps excusen el fracàs del seu lideratge amb l'argument que la crisi econòmica afecta a tots els països de la UE.  Els grans mitjans fan costat a aquesta línia d'argumentació. Donen per suposat que, una vegada superada la crisi, l'Estat espanyol tornarà a la situació de bonança que existia abans de la crisi. Però haurem de veure que aquesta suposició no està fonamentada, ans al contrari manté uns prejudicis que no s'acomoden a la realitat social espanyola.

    Precisament, la tesi cabdal d'aquest escrit afirma que, actualment l'Estat espanyol és econòmicament insostenible, que l'oligarquia espanyola és a les vespres de la seva extinció com a classe social.  Vegem-ne qualcunes consideracions.

 

       En primer lloc, l'entrada a la UE de l'Estat espanyol va significar l'acceleració del procés de desindustrialització de d'aquest Estat; i, en particular, la desindustrialització afectà a Catalunya-Principat, la major àrea industrial de l'Estat espanyol.

   A un món globalitzat, l'aparició de noves grans potències industrials (Corea, la Xina, l'Índia, entre les més destacades) determina la desindustrialització de qualques potències industrials tradicionals, com Anglaterra, particularment, però també afecta als Estats Units i a la major part de les nacions industrials europees.

 

     Ha esdevingut una pràctica econòmica comuna que les àrees industrials en declivi cerquin la salvació  invertint en el sector terciari, en turisme, majorment (Com és el cas del Principat, València i les Illes).

 

   Tesi: L'Estat espanyol no tornarà a l'estat de la suposada bonança econòmic. No és possible un nou boom de les indústries auxiliars de la construcció, ara en fallida.

   De manera suïcida, l'oligarquia va esmerçar la porció més gran dels seus recursos en la creació de la bombolla immobiliària, bombolla que era previsible que acabés en desastre. Per altra banda, el descontrol financer d'Europa i dels EUA, facilità que la banca espanyola (i la catalana) s'endeutés fins a nivells demencials, de manera que ara, arruïnada, està descapitalitzada.

   

   

 

   Tesi: L'oligarquia va programar una irracional revolució industrial a l'Espanya estricta,  amb la presumpció que ''España'' era una gran potència industrial (En tot temps, l'oligarquia espanyola s'ha mostrat extremadament mitòmana i forassenyada).

 

    La falsa revolució industrial de l'automoció.

 

   Als anys 1990,  l'oligarquia espanyola va creure que a la fi podria aconseguir la industrialització de l'Espanya estricta. Va promoure la indústria de l'automoció a àrees dedicades a l'economia agrària tradicional.

   Des de sempre, l'oligarquia espanyola ha sentit horror a participar en competició comercial. En conseqüència, no fou el cas que s'intentés crear una indústria nacional d'automoció; ans al contrari, al 1990,va vendre la SEAT, que era de propietat estatal, al grup Volkswagen d'Alemanya.  Per altra part, s'ha de dir que la marca SEAT espanyola era la franquícia de la FIAT italiana.

 

    El govern espanyol negocià amb les multinacionals de l'automoció per aconseguir la implantació d'aquestes indústries a les diverses àrees de l'Estat. El govern feia com a de repartidora d'indústries d'automoció, com si volgués aconseguir un nivell industrial igualat entre les diverses regions.

   O sigui, el govern  feu una localització de les indústries d'automoció no en base a una optimització de la competitivitat industrial sinó segons criteris purament polític polítics. Les multinacionals, per altra banda, s'acomodaven a les exigències irracionals del govern perquè així guanyaven el mercat espanyol. És a dir, si les multinacionals haguessin tingut lliure accés al mercat espanyol, no hagués tingut sentit que  muntessin fàbriques a àrees rurals.  Però tampoc tenia sentit aixecar fàbriques a Madrid, una àrea la geografia de la qual no ofereix cap tipus d'incentiu econòmic.

 

      En aquesta situació industrial estranya, la crisi ha fet més palesa la bombolla de l'automació espanyola. Ara, al 2012, les empreses no saben què fer amb la disminució de vendes de vehicles. Tenen una capacitat producció de més de dos milions de cotxes, però les vendes actuals són molt per sota del milió anual. Es dóna una contínua baixada de vendes, fins al punt que a l'octubre d'enguany, les matriculacions de vehicles abasten l'esquifida xifra de 44.943 (O sigui, les empreses d'automoció són en fallida).

 

   

  Una vegada posat al descobert la falsa industrialització de l'Estat espanyol,  hem de passar a veure els arguments  que mostren que l'Estat ha arribat a la seva fi.

  Un hom podria pensar que, malgrat el fracàs actual, tal vegada seria viable un Estat espanyol semblant al de l'època dels anys setanta.  Però haurem de veure que no és possible reproduir la situació econòmica de quaranta anys enrere.

     Tesi:  Dins un món de predomini de l'economia neoliberal, les àrees  que mantenen modes de producció tradicionals no poden resistir l'increment de la competència de les grans empreses, i, per això, es veuen abocades a una crisi permanent.

     Un exemple aclaridor:  El sector agrari tradicional i majoritari de la Mallorca dels anys seixanta entrà en profunda crisi; no pogué resistir la competència provinent de l'exterior. Els intents de modernització fracassaren. La mecanització del camp millorà la producció, però la crisi continuà imparable. A més a més, a la major part dels cultius arbrats de les terres de secà (ametllers, garrofers, albercoquers, figueres i d'altres) difícilment es podia aplicar la mecanització.

    A Mallorca allò que s'esdevingué fou l'abandonament de la major part de les explotacions agràries de secà.

    Per suposat, la crisi agrària mallorquina no fou una excepció; la crisi agrària afectà les diverses regions de l'Estat espanyol, segons la particular condició de cadascuna.

   En paral·lel a la crisi agrària de la major part de les regions de l'Estat, també entraren en crisi les indústries tradicionals que atenien les demandes del món rural.

 

     Els molins (les denominades ''farineres'') foren engolits per les grans fàbriques de farina ''nacionals''; però els nous fabricants dels carros de motor no eren ''espanyols''.

 

   Tesi: Les empreses multinacionals necessiten estar en contínua expansió, de manera que miren d'assaltar els petits reductes comercials (que són a milions) que encara són capaços de resistir la competència de les multinacionals.

   Així, per exemple, les fleques tradicionals han de suportar la competència de les multinacionals. Posant un altre exemple, les multinacionals han eliminat del mercat les  indústries locals de begudes no alcohòliques, indústries que eren a milers fa cinquanta anys.

    En referència a Catalunya-Principat, es pot veure que la samarreta del barça és exclusiva de la internacional tèxtil Nike, i no d'una tèxtil catalana.

    No pot ésser més ridícula la pretensió de l'oligarquia espanyola de desplegar indústries ''nacionals'' basades en  tecnologies d'avantguarda (les fotovoltaiques, per exemple).

    La crisi ha fet més evident la incompetència de l'oligarquia espanyola. I ha palesat la insostenibilitat econòmica de l'Estat espanyol.

    Tesi: Encara que no hi hagués crisi, el conjunt  de les diverses nacions de l'Estat veurien que de cada dia eren més pobres.

    A destacar:  Actualment, el fonament de l'economia de l'Estat rau en el turisme.   Catalunya (Principat, València, Balears) concentra la major part d'hotels de tot l'Estat.

 

    L'oligarquia ha tractat sempre Catalunya (Tota, excepte la Nord) com a colònia. La crisi ha fet més palès l'espoli que pateix Catalunya.  L'oligarquia ha compensat la incapacitat econòmica de l'Espanya estricta per mitjà de l'espoli de Catalunya.

   Amb la crisi, l'oligarquia, sense recursos econòmics, ha intensificat l'espoli de Catalunya.

     Tesi: La ineptitud de l'oligarquia produeix l'asfíxia econòmica de Catalunya. Per una banda, l'espolia, per l'altra, malaveja per afeblir econòmicament Catalunya (Aquests dies Iberia ha llençat una opa hostil per absorbir Vueling, la companyia puntera de l'aeroport del Prat).

 

    Com a resum, puc fer l'enunciat següent.

 

  Tesi:  Segons això, s'ha de concloure que el domini de l'oligarquia espanyola ha arribat a la seva fi històrica. Ha arribat a la seva fi,  tant si Catalunya s'independitza com si no.

      A considerar:  Amb una Catalunya sotmesa però arruïnada, igualment quedaria col·lapsat el domini de l'oligarquia espanyola.

 

    

   

economia i politica | Següent | Anterior | Comentaris (0) | Retroenllaços (0)

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb