El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Els EUA, un imperi que trontolla.

quetgles | 16 Octubre, 2012 06:31

  

      

            Els EUA, un imperi que trontolla

 

   Aquest escrit exposa uns fets que fan palès l'estat de ruïna material i ètica dels EUA, i la intensificació del caos estratègic. Descrits de manera sintètica, els fets són els que segueixen.

 

     El pressupost de guerra dels EUA continua essent el més gran del món (més de 600.000 milions de dòlars, el d'enguany). Però les inversions en armament i en bases militars no donen rendiment econòmic, ans, al contrari, han provocat l'inaudit endeutament dels EUA.

    Un hom podria pensar que el poder militar dels EUA fa possible l'Imperi, i, per tant, l'espoli quasi universal. Però veurem fets que mostren que l'hegemonia militar, per ella mateixa,  no és cap garantia per a assegurar la solidesa de l'Imperi. Si s'acompleixen els pronòstics, l'Imperi ianqui seria un dels de més curta durada (d'uns trenta o quaranta anys, solament).

      Segons un informe del SIPRI (Institut d'Estocolm per a la Investigació de la Pau), els EUA ocupa el primer lloc en relació a la despesa mundial d'armament amb el 41 % , la Xina ocupa el segon lloc amb el 8,2 %, i en tercer lloc es situa Rússia amb un 4,1 % . Segons això, la despesa dels EUA seria cinc vegades més gran que la de la Xina.

 

   Allò que procuren enfosquir els ''savis occidentals'':  que al pressupost de guerra de la Xina no hi figuren despeses per causa d'una guerra ni per causa del manteniment de centenars de basses militars a l'estranger, despeses aquestes que sí tenen els EUA i que són colossals..

  Semblantment, van a càrrec del pressupost de guerra ianqui les despeses que figuren com a ajudes militars a països amics o col·laboradors.

    Els mitjans ''occidentals'' també procuren fer borroses les guerres secretes i les guerres toves dels EUA, guerres secretes com són les que manté al Iemen, Somàlia, Pakistan (aquests tres països són bombardejats per mitjà d'avions telecomandats, avions que entusiasmen el president Obama), Líbia, Síria, Sudan, Bahrain i d'altres. Les sancions il·legals dels EUA contra l'Iran són un exemple de guerra tova.

   Encara que Washington es limita a amenaçar a l'Iran,  alhora ha fet unes despeses militars extraordinàries per tal d'encerclar i pressionar a l'Iran (Bahrain és la base de la cinquena flota, flota que és la principal amenaça per a l'Iran, on suposa).

   Ras i curt: S'ha de saber que la despesa dedicada estrictament a la producció i a la investigació d'armament  s'ha igualat entre la Xina i els Estats Units. És a dir, la Xina ha abastat els nivells d'alta tecnologia militar que on suposava que eren exclusiva dels EUA. I alhora la Xina s'ha fet autosuficient en la producció d'armament (Per altra part, s'ha de saber que, des de principis de segle, la Xina supera els EUA en capacitat industrial, i que, per tant, si vol, la Xina pot superar els EUA en producció d'armament).

     Encara que els EUA continuen líders en producció d'armament, al darrers temps, tot de potències emergents escurcen  l'avantatge que els porta la gran potència.

   Respecte d'això, vegem una història aclaridora:  Al 1980, l'Iran era un país amb una feble capacitat militar. Les seves mancances en armament  es palesaren a la guerra amb l'Iraq, 1890-98; però, des de llavors, la República Islàmica ha aconseguit un notable desenvolupament industrial, desenvolupament que ha anat paral·lel a un desplegament científic i tecnològic. Aquest desplegament ha fet  possible que l'Iran sigui autosuficient en indústries d'armament, fins al punt que ha esdevingut una potència regional. Això fa que, actualment, Israel i el cercle de bases militars ianquis estiguin a l'abast dels míssils de l'exèrcit iranià.

    Aquests dies, la premsa mundial ha destacat  l'estupefacció que ha causat l'aparició d'un misteriós  avió telecomandat al cel d'Israel tot burlant el sistema de radar (sistema ianqui de màxima seguretat)  i sense que ningú en sabés la seva procedència.  A la fi s'ha aclarit el misteri: En Hasan Nasrallah, el líder de Hezbolah, ha declarat als mitjans que el ''drone'' l'havia llançat Hezbolah, i que era de fabricació iraniana. En efecte, l'Iran va fer pública la seva capacitat de produir ''drones''.

    O sigui, actualment, l'Iran diu de tu als EUA i als països més avançats en tecnologia (També va causar estupefacció que l'exèrcit iranià interceptés un ''drone'' avió espia ianqui i el fes aterrar sense danys, l'11 de novembre de 2011).

   En aquesta línia de notícies, fa uns dies En Leo Panetta, Secretari de Defensa dels EUA, va declarar que s'havia produït un ''Ciber-Pearl Harbor'', un atac cibernètic de grans proporcions, atac del qual  l'Iran n'era  sospitós.

   

 

   Aquests dies, En Nuri al-Maliki, primer ministre de l'Iraq, és a Moscou per a signar la  compra d'armament per un valor de 4.200 milions de dòlars, com a conseqüència de l'acord estratègic entre Iraq i Rússia.

    En contra del projecte imperial, la ''llibertat duradora'' no ha comportat l'establiment d'un règim titella (d'un ''aliat'') a l'Iraq. En contra de les previsions de Washington, el govern de l'Iraq s'ha allunyat de la tutela nord-americana.

   

     La majoria de la població iraquiana és de religió xiïta; s'entén, doncs, la creixent influència de la República Islàmica de l'Iran.

   L'administració ianqui ha expressat la seva preocupació per l'aliança entre Síria, l'Iraq i l'Iran. S'ha de saber que l'ètnia siriana  dominant  és l'alauita (els alauites són xiïtes), com alauita és En Bashar al-Assad, el president de Síria.

      Washington ha de patir la humiliació de veure fracassat el seu pla imperial per a l'Iraq.

    Els EUA fa costat als règims despòtics que estan subordinats a l'Imperi (I els proporciona armament a cor que vols). Així, fa costat als règims del Marroc, el Iemen, l'Aràbia saudita, Bahrain, Qatar, Jordània i d'altres (I fou el sostenidor principal del govern de Mubarak).

    Tan bon punt arribà ''la primavera àrab'' a Egipte, Na Hillary Clinton feu acte de presència al Caire comportant-se com si no fos el cas que En Mubarak hagués sigut el titella dels EUA durant trenta anys.

   Però les maniobres de Washington per a imposar un nou Mubarak fracassaren. A la contesa electoral per a la presidència d'Egipte, el candidat de la junta militar (i de Washington), el general Chafik, fou derrotat pel candidat del Germans Musulmans, En Mohamed Morsi.

   Amb En Morsi com a president d'Egipte, tot el sistema de domini imperial a la regió per tal d'assegurar l'existència d'Israel ha fet ull. En Morsi ha reivindicat els drets del poble palestí, i ha expressat la seva voluntat de  revisar l'acord de Camp Davis.

 

    Els EUA proveïa d'ajuda econòmica i d'armament a la Junta Militar egípcia. Aquesta ajuda ara és incerta. El president Obama ha dit que Egipte actualment no és ni un amic ni un enemic (Abans, amb En Mubarak, l'Egipte era un aliat segur, devia pensar l'home).

 

        S'ha de suposar que En Morsi és a la recerca de nous sostenidors en substitució de l'ajuda del govern ianqui. Això explicaria el viatge de Morsi a Pequín.

    Ha sigut un fet inquietant per a la Casa Blanca el que la primera visita a l'exterior del president Morsi fos a la Xina. ''El viatge a Pequín és a la recerca de suport econòmic i armamentista?'' devia ser la pregunta que es feien.

    I, per EUA i Israel, més inquietant ha resultat la crida a la Guerra Santa (la Jihad) feta pel guia suprem dels Germans Musulmans. En Mohamed Badie advocava a la ''nació islàmica'' per alliberar Jerusalem i Palestina.  "El temps ha arribat perquè la nació islàmica s'ha  d'unir al voltant d'un home pel bé del-Quds i Palestina...  Els jueus han dominat, la corrupció s'ha propagat a la terra, els jueus van vessar la sang dels creients, i en les seves accions van profanar els llocs sagrats, incloent el propi'', va dir En Badie (Al-Ahram, 13.10.2012).

    Ha resultat evident que l'Egipte d'En Morsi va en camí d'assumir l'estratègia de la República Islàmica de l'Iran. En Badie i En Khamenei no amaguen la seva abraçada.

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb