El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Catalunya avança a les palpentes.

quetgles | 24 Setembre, 2012 06:18

 

     

                 Catalunya avança a les palpentes.

  ''Catalunya  avança'', perquè certament a les diverses regions de la nació s'ha fet palès el creixement de la consciència nacional i social. Destaca el Principat de Catalunya, on l'independentisme abasta les amples masses de la població.

   ''Avança a les palpentes'', perquè els partits polítics més representatius del  nacionalisme català mantenen un discurs confús sobre la qüestió nacional de manera que també és incert el projecte per a l'establiment de l'Estat català. Entenen Estat català com a l'Estat del Principat de Catalunya, i no especifiquen quin serà el destí de la resta de la nació.

     Les formacions polítiques amb un discurs independentista que planteja la lluita de classes (com per exemple la CUP) no han aconseguit, de moment, arrossegar un ampli moviment de masses al seu darrere.  Per altra banda, aquestes formacions tampoc especifiquen de quina manera es desplegarà el procés independentista. En general, mostren el pedigrí leninista confiant arribar al poder per mitjà d'una revolta de les classes treballadores, però, alhora, accepten el marc polític legal i participen a la contesa electoral. El cert és que fins ara no han aconseguit representació al Parlament del Principat (La CUP és present únicament als ens locals i amb una representació esquifida).

  En aquest Onze de Setembre, el clam per la independència de Catalunya ha ressonat pel centre de Barcelona. Un milió i mig de manifestants, segons la policia municipal. És, sens dubte, la manifestació més gran feta al Principat de Catalunya. 

   L'èxit de la convocatòria ha provocat una onada d'entusiasme i de satisfacció. Els dirigents  dels diversos corrents sobiranistes tots donaven per cert que l'independentisme català havia fet un decisiu pas endavant. Els mitjans catalans ho han recollit a bastament.

   Així, a l'editorial del diari Ara, 13.09.2012, es diu que ''A partir d'avui, doncs, la política catalana entra en una nova etapa en què la pregunta a què han de respondre les forces que tenen majoria al Parlament ja no és el què sinó el com...Mas...activa ja la segona fase per la construcció d'un Estat propi, que consisteix a convèncer al món  que una Catalunya independent no és una amenaça per a ningú ni un focus d'inestabilitat. És hora, doncs, de començar a guanyar complicitats internacionals''.

    ''Començar a guanyar complicitats internacionals'', diuen. Però el cert és que Catalunya-Principat no és reconeguda internacionalment  com a nació; cap Estat la reconeix com a nació. I ja no parlem del reconeixement  de la Catalunya Sencera (PPCC), concepte aquest que és desconegut al fòrums polítics internacionals.

   

   El cert és que el Principat – i la Catalunya Sencera – continua avançant a les palpentes, sense disposar d'una estratègia prou definida que indiqui el procés a seguir.

   La major part de dirigents i de teòrics de les formacions sobiranistes catalanes donen per suposat l'existència d'un camí ''tranquil'' cap la independència del Principat. Resta sense especificar quin el procés que han de seguir les altres àrees de la nació, València, les Balears i Catalunya-Nord.

    Esquemàticament, el seu camí ''tranquil'' es basa, per una banda,  en el avanços de les consultes electorals, i, per l'altra, amb negociacions amb el govern espanyol per al traspàs de poders.

   Segons això, es tractaria d'aconseguir la majoria independentista al Parlament, el qual proposaria la celebració d'un referèndum per a la independència. Seria una victòria de l'independentisme ''tranquil'', un exercici del dret d'autodeterminació.

    Els teòrics – majorment, llicenciats en dret - donen per suposat que Europa donaria per inqüestionable la voluntat del poble català (dels principatins)  i reconeixeria el dret de Catalunya (Principat de Catalunya) a constituir-se en Estat sobirà. I el govern espanyol  i el parlament espanyol es veurien impel·lits a acceptar la voluntat expressada pel poble català (principatí).

    El sendemà de la manifestació de Barcelona, el president Mas va anar a Madrid per a fer una declaració independentista.

   Allò a destacar: A un moment del seu discurs, N'Artur Mas reconeix l'existència d'un possible greu obstacle per a l'assoliment de l'Estat català (l'Estat de Catalunya-Principat, només):  la negació de Catalunya com a nació.  En front de la negació del fet nacional català, En Mas no diu què el que s'ha de fer.  Vegem el paràgraf d'En Mas al respecte;  diu així: ''Catalunya és una nació. Si partim d'aquí, hi ha moltes coses que es poden resoldre, però si neguem això, si neguem la pura evidència, aleshores hi ha moltes coses que no es poden resoldre. I si no es poden resoldre, entenguin que aleshores un poble que té molta història al darrere i anhel de futur vulgui resoldre pacíficament i de manera estrictament europea aquest futur''.

     El propi Mas destaca la foscor del camí. ''Si neguem això'', diu, si el govern espanyol nega que Catalunya sigui una nació, llavors ''moltes coses no es poden resoldre'', no es pot avançar cap a la independència. 

    Davant la possibilitat d'irresolució del procés sobiranista, En Mas fa una cabriola que atempta contra la lògica tot afirmant allò que prèviament s'havia negat. El president fa una mena de sil·logisme espuri que ve a dir ''Si el parlament espanyol nega que Catalunya sigui una nació, llavors Catalunya, de totes maneres, voldrà aconseguir la independència''.

   ''Vulgui resoldre pacíficament i de manera estrictament europea aquest futur'', diu. En Mas vol assegurar-se de que no se l'acusi de radical.

   Com no pot ser d'altra manera, el discurs del president cau dins la contradicció. En una construcció formalment lògica, l'argumentació aberrant d'En Mas ve a fer  així:  ''El poble del Principat de Catalunya vol assolir la plena sobirania (l'Estat català)per mitjans pacífics i de manera estrictament europea, però, si no pot resoldre el procés sobiranista, aleshores el poble del Principat de Catalunya voldrà assolir la plena sobirania per mitjans pacífics i de manera estrictament europea''.

     Que resti clar: el president Mas declara expressament que la independència de Catalunya (Catalunya-Principat) depèn absolutament de la voluntat dels espanyols, de la voluntat dels no catalans. ''Si neguem això'', vol dir  ''si els espanyols neguen que Catalunya sigui una nació''.

  

     Per suposat que el discurs sobiranista d'En Mas va en línia amb el discurs sobiranista de ''l'independentisme tranquil'', Certament, centenars (o milers) d'experts, de periodistes, d'advocats i de dirigents polítics aposten pel sobiranisme legalista, l'independentisme ''tranquil''.

           N'Artur Mas va poder saber quina era la valoració del govern espanyol i dels partits espanyols  a la seva declaració de Madrid:  Cap membre del govern espanyol va ésser present a la conferència. I de manera més escandalosa, tampoc feren acte de presència els dirigents del PSOE. I En Cayo Lara, el dirigent d'Izquierda Unida, s'ha afanyat a dir al respecte que ''seria un error que Catalunya es plantegés ara la independència'', Diari de Balears, 14.09.2012.

    És evident que el govern espanyol no acceptarà la via sobiranista proposada pel president Mas. I que el parlament espanyol impedirà o invalidarà qualsevol consulta popular sobre el sobiranisme del Principat.

     Tesi: Les classes populars espanyoles estan corrompudes en relació a Catalunya. Per una banda són conscients de la realitat nacional catalana, cosa que els espanta, però, alhora, neguen  maliciosament aquesta realitat i neguen el dret d'autodeterminació de Catalunya.

   És una corrupció moral semblant a la de les amples masses alemanyes que donaven suport al règim d'En Hitler. Aquelles amples masses pro-nazis acceptaven amb entusiasme el projecte d'un  Gran Reich alemany  que faria efectiu el dret a ''l'espai vital'', el dret a annexionar territoris exteriors,  els dels pobles eslaus, principalment.   

   També  s'ha de considerar que la major part de les classes populars de les Castelles donaven un decidit suport al règim d'En Franco (A considerar:  Dels Durruti de Lleó, família obrera, en Buenaventura, fou líder de la CNT barcelonina, però els seus germans, En Marciano Pedro i En Manuel, s'afiliaren a Falange Española. Els tres germans rivalitzaven per veure qui tenia l'espanyolitat més profunda).

      Retornant a la qüestió del projecte independentista, es pot veure que totes les formacions independentistes amb representació al Parlament fan comptes d'advocar davant Europa la seva demanda de sobirania (''d'una manera estrictament europea'', deia el president Mas en referència al procés sobiranista).

    Però, si bé els països d'Europa accepten formalment el principi d'autodeterminació, la Unió Europea i cada un dels Estats europeus en particular a la pràctica s'han mostrat molt incomodats i poc decidits en relació als processos independentistes europeus i de tot el món.

          De fet, des de la II Guerra, és l'Administració ianqui la que porta la iniciativa en relació als conflictes nacionals que afecten als països europeus.

    Als darrers temps, davant la proclamació de nous Estats nacionals, Europa s'ha limitat a reconèixer aquests nous Estats.

      A destacar: les nacions d'Europa que han establert el seu propi Estat, majorment, eren nacions que tenien clarament reconeguda la seva nacionalitat i el seu dret a bastir un Estat. Així, per exemple, els Països Bàltics, Letònia, Estònia i Lituània, figuraven dins l'URSS com a repúbliques federades. Amb la desfeta de l'URSS, la tres repúbliques proclamaren la plena sobirania sense que cap Estat s'hi oposés.

    I un altre exemple:  Eslovàquia es separà de Txèquia i es constituí en Estat sobirà a 1993, de manera pacífica. Però Eslovàquia prèviament figurava com a república federada formant part de l'Estat Txecoslovac.

     A destacar:  el procés d'independència de les sis repúbliques que conformaven oficialment Iugoslàvia d'immediat fou afectat pels enfrontaments bèl·lics. La realitat fou que Sèrvia (que dominava la confederació) no acceptà la formalitat confederal. Davant la desfeta de confederació, Sèrvia exigí un nou mapa que reproduís la Gran Sèrvia; és a dir, que les àrees de població ètnica sèrvia s'havien de formar part de la nova república sèrvia.  Van esclatar  diverses guerres entre les nacions iugoslaves i Europa es mostrà incapaç d'aturar els enfrontaments i les massacres.

    Quan va esclatar el conflicte entre els albano-kosovars i Sèrvia, la indefinició europea feu que els EUA prenguessin la iniciativa per resoldre el conflicte. Per resoldre els conflictes els EUA comunament envia per davant les seves forces armades. Els EUA ''va resoldre'' el conflicte bombardejant Belgrad, al 1999.  I, tot seguit, donà el seu suport a la proclamació del nou Estat de Kosovo.

    Tesi: L'aparició de nous Estats a Europa no és per causa d'una ''manera europea'' de donar suport a les nacions que aspiren a la independència.

   Els nous Estats sobirans d'Europa ho foren a causa de la desfeta de l'URSS i de Iugoslàvia. Per altra part, com ja he dit, aquests nous Estats de plena sobirania, prèviament, tenien l'estatus d'Estat federat o confederat.

       En contra de la presumpció dels europeistes catalans, s'ha de saber que les nacions oprimides de l'Europa occidental en cap cas han aconseguit el reconeixement de la seva realitat nacional per part dels Estats europeus o de les institucions europees.  L'exemple en seria Irlanda la qual aconseguí la plena sobirania, a 1949, després de quasi cent anys de lluita contra el Regne Unit, l'Estat opressor (Bé, resta sense resoldre encara la qüestió d'Irlanda del Nord).  O sigui, cap Estat d'Europa s'atreví a donar suport als independentistes irlandesos.

    L'Administració francesa actual ha continuat mantenint la política d'anorreament de les nacions no franceses de l'Estat francès. París continua sense reconèixer els drets culturals i lingüístics de les àrees de nacionalitat no francesa. París continua posant tots d'obstacles als modestos intents de recuperació de la llengua de la Catalunya-Nord.

     Els parisencs continuen agredint amb el seu eslògan  ''soyez prope, parlez français'' (Sigueu net, parleu francès).

    Allò a subratllar:  No és el cas que Europa o qualque Estat d'Europa hagi recriminat la política opressora i bàrbara de París contra les minories nacionals no franceses.

     A tenir en compte:  França no solament ocupava militarment  Algèria; França pretenia destruir la nació algerina per tal que esdevingués un departament francès (''L'Algerie française'').  Mentre Europa restava muda, els algerins  desfermaren una guerra victoriosa contra els mig milió de soldats de l'ocupant.

       Aquests dies hi ha una explosió d'eufòria entre els nacionalistes catalans. Els diaris van tips d'articles de periodistes i de polítics els quals venen a suposar que ara, després de la Gran Manifestació, tot seran flors i violes. Bé, s'ha de dir que la major part d'aquests periodistes i polítics són pròxims a CIU; o sigui, són gent més aviat conservadora, de dretes.

    Diuen els articulistes que ara el que importa es fer saber a Europa i als EUA l'aspiració de Catalunya a constituir-se en Estat independent.  Donen per suposat que els governants dels Estats europeus, majorment, donaran suport a la demanda del poble català.

    Els articles d'En Bernat Joan i Marí sobre aquest tema a Diari de Balears il·lustren aquest estat d'eufòria de la qual parlaven.

     Tot i que En Bernat Joan milita a ERC,  pel seu entusiasme  per l'estratègia  sobiranista del govern de N'Artur Mas, sembla un savi de la formació conservadora CIU.

    La crítica que faig a En Bernat Joan pot servir de referent general.

    Assenyala En Joan que el govern de la Generalitat ha començat a donar les passes en la direcció correcta:  el president Mas a Madrid a fer una declaració sobiranista, i N'Oriol Pujol a la convenció demòcrata de Charlotte per a explicar l'aspiració del poble de Catalunya; ''i que poc abans havia anat a fer el mateix a Israel'', segons diu En Joan.

   I també diu:  ''Algú hauria d'haver assistit a fer aquesta mateixa feina a la convenció republicana, perquè Mitt Romney podria guanyar les eleccions, i a Catalunya no li convé deixar cap fil a l'aire, en qüestions tan delicades''.

    I continua dient: ''Ara toca que el president Mas desplegui l'aparell de comunicació davant les institucions europees. Toca anar a Brussel·les (i a Londres, París, Berlín...)''.

    En Joan destacà la presència de la Casa Reial a la conferència d'En Mas tot dient: ''La classe política espanyola li ha fet el buit, però hi havia gent destacada de la societat civil i el Cap de la Casa Reial (que escolta més que no els partits polítics espanyols, per cert)''. La frase ha resultat una pífia, però, és clar, En Bernat Joan no podia preveure la resposta immediata  d'En Juan Carlos  en la que taxava de ''quimera'' la voluntat sobiranista expressada pel President Mas.

    Segons el que diu En Bernat Joan, s'ha de suposar que l'esquerra catalana pot confiar amb la dreta catalana (una dreta que es declara neoliberal). I que s'ha d'aconseguir l'aquiescència dels governs dels EUA i d'Israel, encara que siguin de dreta o d'extrema dreta (com és el cas d'En Benjamin Netanyahu).

  Faria gràcia si fos una broma, però els savis de la dreta catalana i qualcuns de l'esquerra donen per cert la influència del sionisme sobre les institucions ianquis. Aquests savis fan el següent raonament: Donada la influència del sionisme, si el govern català aconsegueix una bona relació amb el govern d'En Netanyahu, llavors es guanyarà més fàcilment el suport de Washington.

    Els columnistes de la premsa catalana, majorment, insisteixen en dir que els EUA és una mena de campió a favor de dels moviments independentistes.

   Però aquests columnistes no s'atenen a la realitat de la política exterior de Washington, sinó que cultiven un miratge.

   Els ''savis'' dels mitjans catalans majorment es mostren pro-ianquis, pro-sionistes i partidaris del neoliberalisme,  seguint les petges de la plana major  neoliberal  (El CIU va crear i impulsa la ''Think Tank'' denominada ''Grup Hayek'',  la qual  es declara neoliberal i pro-sionista; la denominada ''Catalunya Oberta'' ve a ser la mateixa cosa).

    Però haurem de veure que en relació als moviments independentistes,  la política exterior de Washington coincideix estrictament amb els interessos geopolítics dels EUA.

     Els EUA s'ha mantingut i es manté com a gendarme  mundial. Des de fa dècades, els agents de la CIA són presents allà on hi ha un conflicte i encara més presents si el conflicte és a causa de la voluntat sobiranista d'una determinada població.

   Tesi: Els EUA donen suport als processos independentistes si i solament si aquests processos són en contra d'Estats considerats enemics o desafectes dels EUA.

   I, més encara:

   Tesi: Els governs ianquis, de manera sistemàtic, promouen moviments separatistes per tal de desestabilitzar a països considerats enemics o desafectes a l'Imperi.

   Tesi: L'Administració ianqui no reconeix ni dóna suport als moviments separatistes si aquests moviments afecten a un país aliat o amic dels EUA.

     Vegem-ne qualques exemples.

  Els EUA prengueren el relleu a França com a potència imperialista contra els independentistes vietnamites, a 1954. Per suposat, la maquinària de propaganda ianqui va presentar l'ocupació ianqui com a ''col·laboració'' a la lluita contra la dictadura comunista. Després de vint anys de guerra, els EUA foren derrotats i Vietnam (Sencer) esdevingué Estat sobirà.

    Amb la guerra contra Corea del Nord (1950-1953), els EUA no pretenia la secessió, sinó la formació d'un sol Estat coreà, ''democràtic'', sota la protecció de l'Imperi.

    Durant la guerra d'independència d'Algèria, els EUA – i els països d'Europa occidental – es mantingueren dins una ''neutralitat'' vergonyosa. El poble algerí va disposar únicament de les pròpies forces (desenes de milers de patriotes algerins hi perderen la vida).

   Els governs ianquis, sense excepció, són sionistes. De manera que la política ianqui feu possible la proclamació de l'Estat d'Israel, però tal cosa suposava l'opressió dels palestins.

    En cap cas els EUA han donat suport a les ''intifades'' dels palestins contra l'ocupació israeliana. Tampoc tenen res a dir del setge israelià contra Gaza. I el president Obama va justificar la massacre israeliana contra la flota que portava ajuda humanitària als afamegats de Gaza.

   Al 1991,  les Nacions Unides, van votar una resolució que establia el dret del poble sahrauí a decidir la independència per mitjà d'un referèndum. Els EUA s'han abstingut de prendre part a favor de la independència de la república del Sàhara. S'ha de suposar que es debut a que la potència ocupant, el Marroc, és un aliat  estratègic dels EUA.

   Washington ha promogut el separatisme del Sudan del Sud, com a arma política  desestabilitzadora contra del règim de Bashir, règim islamista que no s'avé amb la política de l'Imperi, i que, a més a més, manté una forta relació amb Pequín.

   Pel contrari, els EUA es van oposar a la secessió d'Abkhàzia respecte de Geòrgia, al 1992. Els EUA continuen enfrontats a Rússia, en geopolítica. Els EUA donen suport a Geòrgia. Rússia va fer costat a Abkhàzia.

  En un teatre semblant, Ossètia del Sud també es va separar de Geòrgia, amb el suport de Rússia i amb gran disgust de Washington.  Ambdós conflictes feren esclatar la guerra.

   Al 1949, En Xiang-Kai-Xec, fugint de l'exèrcit d'En Mao, es va fer fort a l'illa de Taiwan. Des de llavors, els EUA han fet possible que Taiwan rutlli com a Estat independent.  S'ha de destacar que la població de Taiwan és xinesa, i que la Xina s'oposa a la secessió de l'illa.

     Com a contrast, i com prova de la política esbiaixada dels EUA, l'Administració ianqui en cap moment s'ha manifestat a favor de la independència del Caixmir, territori sota el domini de l'Índia. El biaix en aquest cas s'explica per l'interès de Washington per assegurar la fidelitat de Delhi a la geopolítica ianqui del Sud-Est asiàtic.

   Semblantment, Washington multiplica els seus recursos més criminals per tal d'impedir la secessió del Iemen del Sud.

     Igualment, el govern d'Obama s'esforça per impedir la sobirania de Somàlia.

    El president Obama és el qui autoritza els bombardejos dels ''drones'' contra els militants independentistes del Iemen i de Somàlia (Bombardejos quasi a diari).

      Vists els exemples exposats, s'ha de considerar que Washington no voldrà indisposar-se amb el seu ''aliat'' espanyol per motiu de la reivindicació independentista de Catalunya-Principat. Espanya és membre de l'OTAN, organització militar comandada pels EUA; la separació del Principat provocaria un afebliment de l'Aliança.

    Crec que és raonable pensar que Washington no valorarà les promeses de fidelitat que li hagin fet les ambaixades del govern de la Generalitat.

   Semblantment, és il·lusori creure que qualques països d'Europa reconeixeran l'Estat català.

En Vicent Partal, endut per l'entusiasme,  ja oferia una llista de països que suposadament  votarien a favor de la independència del Principat, Vilaweb, 14.09.2012. Així, citava a Finlàndia, Alemanya, Croàcia, Àustria, Països Baixos, i d'altres, entre els quals el Regne Unit i els EUA.

   Si el Parlament de Catalunya-Principat votés la independència, allò més probable és que el govern central suspengués l'autonomia del Principat, invocant l'article 155 de la Constitució (com així ja ho avisen amb to d'amenaça).

    Si fins ara cap dels governs dels països d'Europa s'ha manifestat a favor del dret a la independència de Catalunya-Principat, allò assenyat és pensar que cap govern europeu voldrà enfrontar-se a Madrid en una situació de més alta tensió emocional.

   Si al 1934 Europa no es commogué quan fou suspesa l'autonomia del Principat i ficats entre barrots En Companys i els seus ministres, perquè ho havia de fer ara quan Espanya figura com a soci d'Europa?

    En Bernat Joan deia que era urgent anar a les principals capitals europees per a fer saber quina és la voluntat del poble català; entre les capitals, citava a París.

     Citant a París, tot fa pensar que En Joan s'ha begut el seny.  Els catalans, en general, saben que França es va annexar la Catalunya-Nord i que en tot temps ha intentat anorrear el sentiment nacional dels catalans del Nord.

   Si En Joan ahir cridava ''Ni França ni Espanya, Països Catalans'', no s'explica que avui cridi ''França en suport de Catalunya independent''. 

     Aclariment: Els parisencs, des de 1789, intenten esborrar del mapa les nacions no franceses del seu Estat. Sota la denominació de République Française, els parisencs continuen mantenint viu l'imperi francès, tot fent un contínuum de crims contra la humanitat. Els parisencs, al igual que els espanyols, són políticament corruptes. Uns diuen que els catalans del Rosselló són francesos, i els altres, que els catalans de l'Estat espanyol són espanyols.

   Els nacionalistes catalans no cal que perdin el temps i la llavor fent ambaixades per divulgar el fet nacional català. Poden comptar que París, Londres, Berlin i Washington, entre d'altres capitals, tenen una informació puntual sobre la situació de l'Estat espanyol.

   Allò a preveure és que els països de la UE i els USA en cap cas prendran partit a favor de Catalunya, si es dóna un enfrontament amb Espanya. Espanya és soci de la UE i membre de l'OTAN. No treu cap enlloc que els socis i aliats s'enfrontessin a Espanya donant suport a la causa catalana.

    Si fins ara han fracassat tots els intents pel reconeixement del català com a llengua oficial de la UE, un major fracàs s'ha d'esperar de la demanda d'independència.

       Amb un plantejament més assenyat, En Jordi Pujol ha declarat que veu molt difícil aconseguir la independència del Principat.

         Per suposat, la meva crítica no és feta per desanimar l'independentisme català.  La meva crítica va dirigida exclusivament als qui propugnen ''l'independentisme tranquil'', als qui fan una argumentació bàsicament de caràcter legalista.

      Al meu parer, l'independentisme català anirà creixent necessàriament. Vegem qualque enunciats que van en aquest sentit.

    Tesi:  L'oligarquia castellano-andalusa continua tenint el control dels mecanismes de l'Estat. Així mateix, conforma el nucli del poder econòmic de tot l'Estat.

   Tesi: L'oligarquia és la

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb