El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Karl Marx. La dialèctica marxista és inconsistent, però la lluita de classes és real. 32 tesis (1)

quetgles | 01 Setembre, 2012 17:32

   Karl Marx.  La dialèctica marxista és inconsistent, però la lluita de classes és real. 32 tesis.

   Proemi.

                       Com diu En Marx mateix, va incorporar la dialèctica d'En Hegel al seu propi discurs teòric, però de manera que la dialèctica hegeliana restà invertida, ''cap per avall''. En Marx declarava que la dialèctica hegeliana era idealista, i que la que ell propugnava era una dialèctica materialista. Ho expressa dient ''... El meu mètode dialèctic, no sols difereix fonamentalment del de Hegel, sinó que li és directament oposat. Per a Hegel, el procés mental, del qual arriba fins a fer un subjecte independent sota el nom d'idea, és el demiürg de la realitat, la qual només és la seva manifestació externa. Per a mi, per contra, la realitat ideal no és res més que la realitat material, traslladada i interpretada en el cap de l'home'' (Prefaci del llibre primer de ''El Capital''.

     En Hegel es proclamava com a màxima autoritat científica. En Marx donà per suposat que havia concebut dues noves ciències, a saber, el materialisme dialèctic i el materialisme històric.

       Com veurem més endavant, la dialèctica de Marx és també una metafísica.   

   En Marx i N'Engels no s'havien dedicat a l'estudi de la història; i les seves elucubracions mostren el deficient nivell de coneixement de la història.

   En Marx estudià dret a la Universitat de Bonn i filosofia hegeliana a la Universitat de Berlin. N'Engels era un empresari autodidacte que, al igual que En Marx, recorria a la historiografia alemanya del seu temps, una historiografia marcada per l'idealisme alemany i per l'etnocentrisme alemany. Mostra d'això és el paràgraf del Manifest Comunista, que fa: ''Els comunistes fixen principalment l’atenció en Alemanya, perquè aquest país es troba a la vigília d’una revolució burgesa, i donat que Alemanya portarà a cap aquesta revolució en unes condicions de la civilització europea més avançades en general, i amb un proletariat molt més format que no pas a Anglaterra en el segle XVIIè i a França en el XVIIIè, la revolució burgesa alemanya pot ésser, doncs, només el preludi d’una revolució proletària''(El Manifest, pàgina 31)..

   En Marx i N'Engels primer elaboren la seva metafísica ''materialista'', i després reconstrueixen la història de manera que s'acomodi a ''les lleis del materialisme dialèctic''.

      Faig crítica a la metafísica marxista,  però el meu escrit allò que pretén és estimular el discurs de l'esquerra catalana, de manera que el nou discurs resti net de   plantejaments dogmàtics i s'adeqüi a la realitat social de Catalunya Sencera.

   Fins aquí el proemi.

    En Marx desplega el seu pensament donant per inqüestionable la validesa científica de materialisme dialèctic. En Marx fa seva la dialèctica d'En Hegel, tot capgirant-la. El vici que infecta tota la teoria marxista és la pretensió de fer ciència social i ciència històrica en base a l'aplicació de la dialèctica materialista.

    Segons la dialèctica marxista, el mode de producció de bens materials i la distribució social d'aquests bens determina absolutament la superestructura de la societat.

    Segons les ''lleis'' de la dialèctica s'ha de saber que les societats són en continu canvi i, alhora, en continu progrés. Segons aquestes ''lleis'', la lluita de classes és el motor del procés històric. Segons la ''llei'' de la ''negació de la negació'', el conflicte de classes dóna pas a la creació d'un nou estadi social superior o, sinó, significaria l'extinció de la societat. 

     A un primer moment, la dialèctica semblava un instrument teòric formidable per a entendre els processos històrics. Però haurem de veure que basta gratar un poc per a constatar que la dialèctica, en realitat, no passa de ser un recurs de xarlatans. I més encara:  la dialèctica d'En Hegel és més lògica que la d'En Marx.

    Per fer vàlida la dialèctica anunciada (la història com un procés continu), En Marx afirmà l'existència de de quatre modes de producció, a saber, l'asiàtic (que no es prou definit), l'agrari esclavista (el de l'imperi romà en seria l'arquetipus), l'agrari feudal i el burgès o capitalista. En paraules seves, digué: '' Una societat no desapareix mai abans que siguin desenvolupades totes les forces productores que pugui contenir, i les relacions de producció noves i superiors no se substitueixen mai en ella abans que les condicions materials d'existència d'aquestes relacions hagin estat covades al si mateix de la vella societat. Per això, la humanitat no es proposa mai més que els problemes que pugui resoldre, perquè mirant més de prop, es veurà sempre que el problema mateix no es presenta més que quan les condicions materials per resoldre'l existeixen o es troben en estat d'existir.. Les relacions burgeses de producció són l'última forma antagònica del procés de producció social, no en el sentit d'un antagonisme individual, sinó en el d'un antagonisme que neix de les condicions socials d'existència dels individus; les forces productores que es desenvolupen al si de la societat burgesa creen al mateix temps les condicions materials per resoldre aquest antagonisme. Amb aquesta formació social acaba, doncs, la prehistòria de la societat humana'' («Prefaci» en Contribución a la crítica a la economía política, Alberto Corazón, Madrid 1970, p. 37-38).

    Vegem les contradiccions de la teoria marxista.  Segons En Marx, les societats es despleguen d'acord amb les ''forces productives'' que són al seu si. Al referir-se als tipus de modes producció,  En Marx passà de puntetes a l'hora d'explicar aquests modes de producció. Al text citat, de manera molt escarida, on diu: ''Esbossats a grans trets els modes de producció asiàtics, antics, feudals i burgesos moderns, poden ser designats com altres tantes èpoques progressives de la formació econòmica''.

    En referència a Europa, el modes de producció haurien sigut solament tres,  l'antic, el feudal i el burgès modern.

En contra de la teoria marxista, vegeu la següent tesi:

    Des de la formació de les primeres grans civilitzacions (Sumèria, Egipte, Babilònia), la base de l'economia de l'antiguitat era l'agricultura (tenien el mode de producció agrari, es diria en termes marxistes).

   En contra de la presumpció marxista, la historiografia informa que l'ús d'esclaus en grans explotacions agràries latifundistes fou un fenomen propi de l'Imperi romà. Els latifundis esclavistes es concentraven a Itàlia i a Hispania. A la resta d'àrees de l'imperi romà, la població esclavitzada, majorment, era minoritària.

    Tesi:  La formació de grans nuclis rurals de població esclava a l'imperi romà fou originada no per causa del ''mode de producció'' agrari de l'antiguitat, sinó que fou una conseqüència de les guerres imperialistes i per causa de la concentració de grans propietats en mans del patriciat romà.

    Tan bon punt acabaren les grans guerres de l'imperi romà (a la fi del segle II),  s'acabà el proveïment d'esclaus, i el nombre d'esclaus disminuí constantment.

    En Marx, per tal de ''demostrar'' la bonesa de la dialèctica, dóna per fet l'existència de societats que es despleguen segons els enunciats del materialisme històric. Segons això, la fi d'una societat fa que aparegui una nova societat però a un nivell superior. O sigui, un mode de producció acaba essent substituït per un altre mode de producció de major capacitat econòmica. Però la realitat històrica no s'acomoda  a l'esquema marxista.

 

   Les tesis següents són contraposades a les del materialisme històric i són d'acord amb la vertadera realitat històrica.

   Tesi: Des de l'antiguitat fins a la revolució  industrial al segle XVIII, el mode de producció es mantingué sense canvis essencials.

   

   A considerar: Durant l'època feudal, l'arada romana continuà  essent l'eina bàsica pel conreu. I més encara,  fins ben entrat el segle XX, l'arada romana continuà en ús als conreus de Catalunya (Sencera).

   A considerar: La parella de bous continuà essent la força utilitzada per a llaurar els camps (D'aquí ve l'expressió ''passar l'arada davant els bous'').

    Semblantment, els bous continuaren essent usats per al transport (a la velocitat  de  uns dos quilòmetres per hora). Posteriorment, s'introduí l'ús del mul en substitució de bou (llavors el ritme de velocitat abastà els quatre quilòmetres per hora).

    A considerar: El molí de vent constituí la innovació tecnològica més notable i de més abast a l'edat mitjana.

    A considerar:  Les arts, els oficis i la tecnologia es mantingueren amb molt pocs canvis  fins a la Revolució Industrial.

  

   

   Tesi:  No fou el cas que la desintegració de l'imperi romà donés lloc a l'aparició d'una societat a un estadi superior.

   Tesi: El denominat ''mode de producció feudal'' és una fal·làcia d'En Marx.

      Suposar que el sistema agrari de l'època medieval era diferent i superior al de l'antiguitat és contradit per la realitat històrica.

    Per altra banda, el mode de producció agrari esclavista dels territoris imperials va continuar sense canvis sota la nova administració germànica.

    Com és ben sabut, l'esclavitud (el mode de producció esclavista) es mantingué fins ben avançada l'època moderna.

    

   Tesi: Els diversos regnes germànics, successors de l'imperi romà, no introduïren cap canvi substancial al sistema econòmic. L'agricultura i la indústria continuaren sense canvis notables.

     En Marx recull el plantejament d'En Hegel i estableix la dialèctica entre el Senyor i l'esclau com la relació fonamental a l'antiguitat.

    En contra d'aquesta teoria, vegem la següent tesi:

   Tesi: A l'època antiga la lluita de classes central mai va ésser entre l'aristocràcia (l'oligarquia terratinent) i els esclaus.

      Les revoltes d'esclaus mai tenien un propòsit de revolució política o de reivindicació social. L'objectiu més comú dels esclaus revoltats era fugir.

      La revolta d'Espàrtac, tot i la seva amplitud, també tenia la fuita com a objectiu. N'Espàrtac no pretenia cap reforma social; allò que volia era fugir cap a Tràcia, la seva terra natal.

    Les revoltes dels esclaus de Messènia en són una excepció. Els esclaus messenis pretenien l'alliberament, però aquesta excepció s'explica perquè era tota la nació messènia la que estava esclavitzada, sotmesa a Esparta. La revolta dels esclaus messenis era en realitat una guerra d'alliberament nacional.

   Tesi: La lluita de classes essencial a l'imperi romà (la major confrontació política fou durant el segle II aC) fou entre els patricis i la ''plebs'', els plebeus (La plebs romana era formada per persones lliures no patrícies: comerciants, menestrals, treballadors a sou i agricultors).

   

    Tesi: De fet, els pobles germànics que es repartiren els territoris que havien conformat l'imperi romà constituïen una minoria que tenia el monopoli del poder. Bé, el poder era en mans de l'aristocràcia; les amples masses germàniques eren el seu instrument militar.

Tesi: Els conqueridors germànics esdevingueren els administradors de les corresponents àrees imperials que havien conquerit.  Les aristocràcies germàniques feien de substitut del patriciat romà.

   Tesi: Allò més extraordinari dels conqueridors germànics:  Amb l'objectiu d'assegurar el domini sobre la població no germànica, les elits germàniques decidiren ''fer-se romans''. Així, els francs, els ostrogots i el visigots, en assemblees solemnes, adoptaren com a pròpia la llengua i la religió dels dominats; es ''convertiren'' al cristianisme. Aquelles elits tenien una concepció utilitària de la religió (Concepció que no devia diferir de la del patriciat romà). Entenien la religió com a instrument d'integració  de la diversitat ètnica, i com a garant de les normes morals i cíviques que havien de regir tot l'Estat.

    Tesi: Per fer valer les ''lleis'' del seu materialisme històric, En Marx va esborrar de la història els fets històrics que contradeien la seva teoria.

    Tesi: En Marx i els teòrics marxistes posteriors deixen de fer la més mínima referència a les ciutats Estat gregues, les ''polis'', de l'antiguitat. Aquelles  ''polis burgeses'' no s'acomodaven a l'esquema marxista.

    La segle VI aC, a Atenes i a moltes altres ciutats esclataren les revoltes que portaren a l'establiment dels primers règims democràtics de la història de la humanitat.

    Aplicant la terminologia marxista, s'hauria de dir que a l'antiga Atenes, la lluita de classes entre l'aristocràcia (l'oligarquia terrera) i la burgesia va donar lloc a una revolució burgesa i a l'establiment d'una democràcia burgesa.

     Per a l'esquema marxista, la burgesia és una classe que sorgida dels serfs de la gleva medievals. En efecte, al Manifest Comunista, pàgina 13,  es pot llegir: ''Dels serfs de la gleva de l'edat mitjana sorgí la població dels ravals de les viles;

d'aquesta població es desenvoluparen els primers elements de la burgesia''.

      En Marx va deixar de banda el fenomen  tan formidable com fou el de la colonització grega i fenícia, colonització que omplí la costa de la Mediterrània de ciutats gregues i fenícies, amb un gran predomini de les ciutats gregues.

   Tesi: Les ciutat-Estat de l'antiguitat eren ciutats industrials i comercials, majorment. O sigui, en termes marxistes, s'haurien de definir com a ciutats burgeses.

   A l'antiguitat les formacions socials estaven dividides en classes, i la lluita de classes era present a totes elles. I també s'ha d'admetre com a cert que la lluita de classes sempre girava al voltant de la distribució de la renda.

    L'error cabdal de Marx.

     En Marx  dóna per suposat que la divisió de la societat en classes socials i la lluita de classes és una mena de producte natural derivat del mode de producció. Segons En Marx, el procés històric d'una societat és l'expressió de les contradiccions socials que provoca un determinat sistema de producció. Dit d'una manera simplificada, segons En Marx, el sistema agrari esclavista produeix esclaus i fa la lluita de classes essencial sigui entre els esclaus i els propietaris d'esclaus. Igualment mecanicista és el concepte marxista de la successió dels modes de producció. Segons En Marx, el mode de producció agrari medieval fou el successor necessari i superior del mode de producció agrari esclavista romà. 

   En contra de la suposició de Marx,

   

 Tesi: No es va donar cap tipus de successió de modes de producció. Durant mil·lennis, el sistema de cultiu i els tallers dels menestrals es mantingueren sense canvis substancials.

   A considerar:  el molí de vent – introduït a Europa al segle XII - fou la principal innovació tecnològica a l'edat mitjana.

      En contra del mecanicisme social del marxisme, la realitat històrica palesa la imprevisibilitat  dels processos històrics.

     Tesi:  A totes les èpoques, les formacions  històriques estableixen un ordre social que té per objectiu assegurar la supervivència com a ens social.

    A l'antiguitat, el món responia a l'esquema d'En Hobbes. Era un món de guerra universal. Durant mil·lennis, es va donar un constant desplaçament de pobles a la recerca de nous territoris on instal·lar-se. Per altra banda, les àrees civilitzades, com Sumèria o Egipte, estaven sota la constant amenaça d'incursions de bandes armades de les poblacions nòmades o semi-nòmades que les envoltaven.

    Semblantment, les ciutats autònomes o independents vivien sota l'amenaça de ser atacades bé per bandes armades, bé per una ciutat enemiga o bé per un imperi.

    A l'antiguitat, a Europa existien centenars de pobles o nacions. I els ens autònoms o independents (políticament sobirans) eren a milers. Per altra banda, la pertinença a una mateix ètnia dels ens sobirans no evitava els conflictes armats entre ells. La guerra entre sí era contínua entre les ciutats gregues.

   

 

   En contra del mecanicisme marxista,

    Tesi: A cada època històrica, les societats van crear multitud de respostes per assegurar la seva defensa. Cada resposta era impredictible.

    A considerar:  No era previsible que la petita república de  Roma esdevingués un imperi.

    Tesi:  L'ordenació social d'una societat no fou una deriva mecànica del mode de producció d'aquesta societat.

   Tesi: Atenint-se exclusivament al mode de producció,  l'aparició històrica d'una nova societat agrària no explica la formació d'una classe aristocràtica.

    Tesi: A l'antiguitat, l'aparició de castes aristocràtiques es correspongué amb el reforçament de la defensa militar. La formació de castes guerreres era el resultat d'una dialèctica en relació als ens exteriors.  

   Des de les primeres societats històriques  fins a la modernitat, l'aristocràcia era la mateixa cosa que la casta guerrera. Els aristòcrates eren els professionals de les armes i de les forces armades (Els plebeus únicament manejaven  armes de guerra en temps de guerra).

   La revolució democràtica (calvinista) d'En Cromwell, en relació a les forces armades, determinà la formació del primer exèrcit nacional modern (els ''ironsides'') i la fi del monopoli militar de l'aristocràcia.

   A l'antiguitat, una societat autònoma sense casta guerrera no tenia possibilitats de sobreviure. 

  

    La pel·lícula ''Els set samurais'' de N'Akira Kurosawa, descriu la història d'una vila de camperols els quals  farts dels assalts periòdics d'una colla de bandits decideixen contractar uns samurais per a la defensa de la vila.

   Quan de bell nou arriben els bandits, els pagesos els fan resistència armada.  Tots els homes de la vila hi participen, però els samurais són els qui porten la direcció de la guerra. Però no només això:  els samurais fan palesa la seva superioritat militar; els samurais són els combatents més eficaços i decisius.

    En aquest sentit, la pel·lícula és didàctica:  feia palès que sense els samurais els pagesos haguessin perdut la guerra contra els bandits.

   La història mostra prou a b

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb