El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Agustí d'Hipona i Tomàs d'Aquino (Reedició)

quetgles | 31 Maig, 2012 14:48

  

                      Agustí d'Hipona i Tomàs d'Aquino

    Vida eterna, sí, però vida contemplativa. La promesa de recompensa cristiana és radicalment intel·lectualista. La vida contemplativa cristiana coincideix amb l'ideal de Plató i Aristòtil. Allà, al Cel dels catòlics, els benaventurats estaran quiets i immòbils extasiats amb la contemplació de Déu. Es dóna a entendre que els cossos ressuscitats tindran una activitat molt limitada; sembla que hi veuran i que hi sentiran, i que, fins i tot, és possible que cantin himnes, però poca cosa més.

N'Agustí d'Hipona, entusiasta del pensament platònic, fou l'encarregat d'elaborar la primera filosofia cristiana, una filosofia en concordança amb els dogmes de fe i amb els projectes socials i polítics de l'Església catòlica (Abans de N'Agustí, els grans teòrics del cristianisme, els denominats "Pares de l'Església, es limitaren a condemnar la filosofia, en general). Com a recompensa al seu esforç intel·lectual, N'Agustí i la seva mare – Mònica - serien beatificats (Com explica una web catòlica, "church.org": "Milers de mares i d'esposes s'han encomanat a tots aquests segles a Santa Mònica, perquè els ajudi a convertir els seus marits i fills, i han aconseguit conversions admirables").

N'Agustí mostrava sovint el seu fervor a les idees d'En Plató. Així diu "...d'on es desprèn que també els platònics mateixos han de sotmetre els seus piadosos caps a Crist, rei únic i invicte, tan sols canviant unes quantes coses, d'acord amb les exigències de la fe cristiana" (Epístoles, 56).

La filosofia de N'Agustí fou reconeguda com a la pròpia de l'Església catòlica durant bona part de l'Edat mitjana, fins al segle XIII. En aquest segle, en efecte, la Cúria romana procedí a establir la filosofia d'En Tomàs d'Aquino com a doctrina oficial de l'Església, tot i que no s'invalidava o reprovava l'agustinisme (L'Església de Roma, en cap situació, mai reconeix haver comès un error o un crim; per això no donà cap justificació pel canvi d'orientació ideològica).

En Tomàs d'Aquino fou l'encarregat de confeccionar un nou marc filosòfic per a ús de la teologia catòlica. En base al concepte de Philosophia ancilla Theologiae, la nova filosofia d'En Tomàs seria l'instrument escaient. La Summa Theologica esdevindria el llibre essencial de les càtedres de teologia. Fins avui, el tomisme s'ha mantingut com a filosofia oficial de l'Església catòlica.

Plató, Aristòtil, Agustí, Tomàs, tots eren intel·lectualistes i afirmaven l'intel·lectualisme moral. N'Agustí bevia d'En Plató, i En Tomàs, de N'Aristòtil.

En Plató i N'Aristòtil no sabien – i no explicaven – de quina manera s'havia de distingir els filòsofs autèntics dels espuris (Hem de suposar que En Plató estava improvisant quan intentava convèncer al tirà Dionisi I perquè apliqués algunes de les idees de la República). Per altra banda, entenien que solament uns pocs afortunats poden accedir al cultiu de la filosofia.

N'Agustí i En Tomàs disposaven, en canvi, d'una extraordinària situació de privilegi intel·lectual, impensable a la l'època de la Grècia clàssica.

N'Agustí i En Tomàs partien amb l'avantatge que coneixien i disposaven de la veritat revelada per Déu a les Sagrades Escriptures; uns llibres sants i una paraula de Déu que tenia el reconeixement universal; uns llibres que eren declarats com a la suprema autoritat moral i intel·lectual.

A l'època d'En Tomàs, no era admesa cap autoritat intel·lectual fora de l'Església catòlica. El Papa era infal·lible en matèria de fe i de moral. I la Cúria romana es reservava l'autoritat suprema en matèria de la ciència.

En Tomàs no hagué de fer cap concurs de mèrits, ni es veié en la necessitat de fer una promoció de la seva Summa. El Papa, la Cúria romana, feia públic a tota la cristiandat que En Tomàs era el savi màxim i que la seva obra, en tot moment, havia de servir d'orientació.

El Papa i els cardenals tripulaven la nau de l'Església. S'havia de considerar que eren els més savis i els més sants; i que, a més a més, tenien la garantia de la protecció de l'Esperit Sant.

La Cúria considerà que l'accés a la Bíblia s'havia de reservar als savis. Per això la Inquisició prohibí – i destruí – les versions en llengües modernes (Segons la GEC, foren cremats els exemplars de diverses versions en llengua catalana).

En Ramon Llull exposa quin és l'ideal de l'intel·lectualisme catòlic al segle XIII. En Blanquerna, el protagonista de la seva novel·la exemplar, viu diverses experiències de la vida humana: ell i la seva promesa renuncien al matrimoni hi entren en sengles convents; més tard es nomenat bisbe, després cardenal i, finalment Papa. Una vegada que el Papa En Blanquerna ha dut a terme la reforma de la cristiandat i ha creat un món feliç on regnen les virtuts, renuncia al papat i esdevé un senzill eremita dedicat a la vida contemplativa, a la qual se li uneix l'Emperador. O sigui, el món feliç lul·lià vendria a ser la fi de la història, la desaparició de la espècie humana. Seria un món d'ermitans i ermitanes mal nodrits i sense reproducció.

Segons l'intel·lectualisme catòlic de l'època, l'estat suprem de perfecció de l'home era la renúncia al món i el lliurament a la vida contemplativa, és a dir, a la meditació, l'estudi sant, la pregària, la lectura de llibres pietosos i, si es podia, l'èxtasi místic.

En Pau, a les Epístoles, aconsella com ideal de vida cristiana l'abstenció sexual; i, afegeix que aquells que no puguin es casin. O sigui que si s'aconseguia l'estat ideal paulí universal, significaria l'extinció de l'espècie humana.

Els llibres de text donen a entendre – i desorienten els lectors – que l'Església catòlica fou la impulsora de la filosofia. La veritat històrica és que, fins al trencament luterà, tot allò que fos considerat activitat intel·lectual era controlat per la Cúria romana.

Ofereixen tot de noms de filòsofs de l'època pre-luterana com si hi hagués llibertat de pensament; i com si fos un període d'avenços del saber, de la ciència i de la filosofia. Així, fan referència a Escot Eriúgena, Anselm, Roscelin, Pere Abelard, Hildegard, Pere Llombard, Albert Magne, Bonaventura, Mestre Eckhart, Ramon Llull, Tomàs d'Aquino, Jean Buridan i molts d'altres.

Però la realitat històrica és que tots aquests autors no feien sinó repetir el punts bàsics de la Philosophia perennis. Aquests autors no s'apartaven de la "veritat oficial" dictada pel Papa i la Cúria romana. Feien com si caminessin en el camí de la Ciència, però, en realitat, romanien immòbils, clavats al mateix lloc.

Tan bon punt un d'aquells frares (els anomenats filòsofs quasi tots pertanyien a una ordre religiosa) escrivia alguna teoria en desacord amb la doctrina oficial, corria el risc d'ésser processat per la Inquisició (Com fou el cas d'En Guillem d'Ockham).

S'ha de desmuntar l'Imaginari conservador de l'Univers català (El que fou creat majorment pels homes de la Lliga, del pujolisme i pels abats catalans). En Ramon Llull es situava un poc al marge del pensament oficial de Roma; però convé fer veure que En Llull s'inclinava cap al tombant més extremista. En Ramon Llull pretenia demostrar racionalment els dogmes catòlics. Amb la seva Art havia de convertir els mahometans al cristianisme. Aquest Llull intel·lectualista extrem era, alhora, fervent partidari d'usar l'espasa per a convertir els musulmans.

Tot i que les amples masses eren pagesos analfabets, rebien una formació cristiana suficient – segons la Cúria – per aconseguir la salvació i la vida eterna. El Vicari de Crist els guiava intel·lectualment i moral; a més a més, disposava dels sagraments, instruments de santificació.

Aquelles masses d'analfabets catòlics també eren convidats – i obligats – a practicar els principis de l'intel·lectualisme en virtut del guiatge dels seus pastors. Eren convidats a participar de la vida contemplativa. El més humil dels catòlics – el més pobre i el més ignorant – tenia al seu abast esdevenir sant. Calia, doncs, que els més miserables fessin dejunis i abstinències, rebutgessin els plaers, es mortifiquessin, fessin oració.

    

 La filosofia a l'abast

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb