El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Catalunya serà d'esquerres o no serà.

quetgles | 15 Maig, 2012 08:14

  

     Catalunya serà d'esquerres o no serà. Facem un cop d'ull.

 

 

   Aquests de CIU són de dretes, tant o més que els del PP.

 

 Els de CIU són els continuadors del que era la Lliga Regionalista dels anys vint i trenta.

 

   A les eleccions de 1931, En Francesc Macià arrasà; la recent creada Esquerra Republicana de Catalunya esdevingué la primera força política de Catalunya-Principat, força que es mantingué hegemònica durant la República. La Lliga patí una gran derrota, i posteriorment no aconseguí aixecar el cap.

 

   La CIU es mostra hereva del bisbe Torras i Bages, el de la famosa expressió ''Catalunya serà cristiana o no serà''.

 

     En Francesc Cambó  fou el gran líder de la Lliga. Iniciada la guerra, En Cambó, des de l'exili, feu públic el seu suport al general Franco; i també feu contribucions econòmiques a favor dels generals rebels (En Cambó era un dels homes més rics del Principat).

 

      Convé no badar: Al 1936, l'Església catòlica catalana participava en la conspiració contra la República, conspiració catòlica el cap inductor de la qual era el Papa de Roma, En Pius XI.

 

    Allò més formidable de les accions de guerra del juliol del 36 a Barcelona fou el fet que les organitzacions obreres catalanes derrotaren a l'exèrcit espanyol, el qual es va rendir. El seu cap, el general Goded fou capturat i executat.  El Principat abastà la plena sobirania. Lliure de les forces d'ocupació espanyoles, Catalunya-Principat es comportà com un Estat independent.

 

    En Lluís Companys proclamà l'Estat Català a 1934; però era una forma d'expressar la seva protesta contra la política reaccionària del govern de Madrid. A l'agost del 36,  el govern de la Generalitat, tot i disposant de plens poders i sense l'amenaça militar de Madrid, no va proclamar la independència.

 

  A l'agost del 36, al costat del govern de la Generalitat, hi havia altres governs que exercien el poder al marge del govern de la Generalitat. Destacaven sobretot les iniciatives de les organitzacions anarquistes, de la CNT, en primer lloc. Així, els dirigents anarquistes disposaven de l'hegemonia dins el Comitè de les Milícies Antifeixistes.  Al terreny de les reformes socials,  era la CNT i no la Generalitat la que procedia a la incautació de les empreses capitalistes i a l'establiment de l'autogestió obrera.

 

    A l'agost del 36, el principal poder militar al Principat era el de les formacions anarquistes. Foren els combatents cenetistes els qui s'apoderaren de les armes de la caserna de Sant Andreu de Palomar. Les organitzacions anarquistes esdevingueren la principal força militar del Principat. Foren els líders anarquistes els qui decidiren envair l'Aragó. Així, es creà la ''Columna Durruti'', formada per voluntaris anarquistes i sota el comandament militar d'En Buenaventura Durruti, amb l'objectiu d'alliberar Saragossa.

 

   Que quedi clar:  El govern de la Generalitat es limitava a ratificar  les iniciatives revolucionàries de les formacions anarco-sindicalistes catalanes.

 

   Que quedi clar:  A l'agost del 36, el govern de Madrid no intervenia per a res en els afers de Catalunya-Principat.

 

   Foren els dirigents anarquistes els qui decidiren enviar la Columna Durruti a la defensa de Madrid.

 

    Que quedi clar: molts de dirigents de la CNT catalana, a més de revolucionaris, eren espanyols i profundament espanyolistes (Com En Durruti, per exemple).

 

   Convé dir que aquella República Catalana era feble. El poder era compartit de mala manera entre les tres grans formacions polítiques que participaven del govern de la Generalitat, a saber,  els d'Esquerra Republicana, els anarquistes i els comunistes. Planava l'amenaça de guerra civil, la qual va esclatar al maig de 1937. Com a resultat, els anarquistes perdien poder, el POUM era liquidat i els PSUC esdevenia la força política emergent.

 

   Pel que motiva aquest escrit, s'ha de subratllar la incompetència de la República espanyola i de la Generalitat del Principat de Catalunya en ordre a aconseguir aliances internacionals per tal de reforçar la seguretat de l'Estat.

 

    La trama que conspirava contra la República aconseguí el suport de tres grans potències, Itàlia, Alemanya i el Vaticà. Mussolini i Hitler donaren cobertura política i econòmica.   En Pius XI donà cobertura religiosa. Realment, la trama promoguda pel Papa fou el corcó més letal per a  la República.

 

     Al esclatar la guerra espanyola,  En Léon Blum  barrà la frontera i deixà anar a la seva sort la República germana.  A ambdós països hi havia el Front Popular, però no tenien subscrit cap pacte militar (Podeu veure el testimoni de N'Indalecio Prieto Memoria - República . Indalecio Prieto).

 

   França, en canvi, sí que havia fet pactes de defensa mútua  amb Anglaterra. Així mateix, al 1939, França i Anglaterra signaren un pacte militar amb Polònia com a garantia contra l'amenaça alemanya.

 

   Iniciada la guerra civil espanyola, la República restava feble i aïllada. Mentre França i Anglaterra complien de manera estricta el tractat de no intervenció, Itàlia i Alemanya se'n burlaven descaradament. Les potències feixistes no solament  proveïen d'armament al bàndol rebel, sinó que intervenien directament a la guerra (El cas més escandalós fou el bombardeig de Guernica per la aviació alemanya). 

 

    Semblava que els dies de la República estaven comptats, però, inesperadament, la Unió Soviètica intervingué de manera decidida en suport dels republicans espanyols i catalans (El govern de N'Stalin treballà estretament amb el govern de la Generalitat).

 

   Amb relació als pactes militars espanyols a partir de 1945,  es pot veure dos esdeveniments essencials: Primer, la visita a Madrid del president dels Estats Units, En Dwight Eisenhowuer, al 1953, amb la qual cosa es trencava l'aïllament internacional del règim franquista, i es formava un un pacte militar amb l'establiment de bases militars nord-americanes a Espanya.

  I segon, l'ingrés del Reino de España a l'OTAN a l'any1978, ingrés ratificat pel govern d'En Felipe González a l'any 1986.

 

 

 

    Centrant-nos al tema de la independència de Catalunya, haurem de veure els arguments que demostren que l'objectiu no és fàcil ni tranquil.

 

     El sorgiment d'un nou Estat és la culminació d'una guerra per a la independència, majorment.

 

 Amb l'auge del sentiment independentista a Catalunya-Principat,  diverses formacions polítiques catalanes ''moderades'' han incorporat l'independentisme al seu discurs.

   Així, Esquerra Republicana de Catalunya  va anunciar el seu programa de ''independentisme tranquil''. Semblantment, CIU i altres formacions donen suport a la idea de la majoria parlamentària a favor de l'Estat català. Entenen que una vegada la majoria parlamentària es pronunciés a favor de la independència, a continuació es faria una consulta referèndum a la població. Amb el triomf del si, el Parlament del Principat disposaria d'autoritat legal per a declarar la independència de Catalunya-Principat (La resta d'àrees de la nació, si de cas, hauria de seguir un procés polític semblant per tal d'aconseguir la seva independència, i, a l'esdevenidor, els diversos parlaments de cada un dels països catalans independents podrien proclamar un sol Estat nacional de Catalunya.

   És una alternativa a l'independentisme ''radical'' de signe marxista, com  el del PSAN, l'MDT o la CUP.

 

     La major part dels nous Estats van aconseguir la sobirania per mitjà d'una guerra d'independència contra l'imperi opressor.  Així va succeir majorment a la formació dels nous Estats d'Europa, Amèrica, Àfrica i Àsia.

 

    Les nacions o els territoris que han aconseguit l'Estat sobirà sense conflicte bèl·lic són una excepció.

   L'esfondrament d'un imperi provoca moments molt dolços per a les nacions oprimides, les quals s'estalvien una sagnant guerra d'alliberament. Així va succeir a Europa al final de la I Guerra Mundial. Amb la desfeta de tres grans imperis - el rus, l'austríac i el turc -, aparegueren un esplet  de nous Estats a Europa.

 

    Els catalans que aposten per un independentisme tranquil  s'emmirallen en els processos d'independència d'Europa on no hi ha hagut recurs a la violència, el de la separació negociada entre Txèquia i Eslovàquia en seria el paradigma.

 Per suposat, la violentíssima desintegració de Iugoslàvia espanta als qui pretenen aconseguir l'Estat Català per mitjà d'un procés de diàleg i negociacions de caràcter jurídic.

 

    Amb la desintegració de l'URSS, al 1990, les repúbliques que conformaven l'Estat federal soviètic formalment es constituïren en Estats independents. Però és evident que aquelles noves repúbliques amb plena sobirania ja tenien l'estatus de república,    eren les mateixes repúbliques de sobirania limitada que existien al si de la Unió Soviètica.

 

Actualment, els sobiranistes catalans, experts en lleis com són,  s'emmirallen en el cas d'Escòcia. Però, en aquest assumpte,  els experts són cecs. Vegem-ho.

  

    Amb l'Acta d'Unió, 1707, Escòcia passava a formar part del Regne Unit de Gran Bretanya, però, formalment, en igualtat de drets que Anglaterra. En tot temps, ha restat palès que el RU era una unió de tres nacions, Anglaterra, Escòcia i Gal·les (i, més tard, l'Irlanda del nord). 

   Escòcia és reconeguda formalment  com  a nació  per Anglaterra. Escòcia ha mantingut els trets nacionals propis, la cultura pròpia  (excepció feta de la pèrdua de la llengua pròpia, el gaèlic, substituïda per l'anglès), així com la legislació i el parlament. 

 

     Catalunya no és reconeguda com a nació ni per Espanya ni per França.

   La guerra de Successió fou el darrer capítol de la història on els diversos territoris de la nació catalana es manifestaren com a realitat nacional, recordant la Corona d'Aragó (en guerra contra Espanya i França).

 

     El despertar nacional i la lluita pel reconeixement de la nació  a principi del segle XX és va circumscriure al Principat de Catalunya (o Catalunya Central). La presa de consciència nacional al País Valencià i a les Illes ha sigut tardana. I les formacions nacionalistes d'aquestes àrees no ha disposat de suficient suport popular per a esdevenir hegemòniques o, almenys, imprescindibles.

 

     L'Estat espanyol no reconeix Catalunya-Principat com a nació. I ja no parlem del reconeixement de la Catalunya pròpia;  la Catalunya Sencera és un referent considerat per Madrid com a construcció esbojarrada dels pancatalanistes.

 

    El parlament espanyol disposa de poder absolut sobre Catalunya-Principat. A qualsevol moment, pot decidir rebaixar el nivell de l'autonomia catalana, i, si vol, té poder per a suspendre-la o derogar-la (Basta recordar que a l'octubre del 1934, el govern espanyol va suspendre l'autonomia del Principat).

 

    Com no podia ser d'altra manera, no hi ha cap Estat que reconegui el Principat de Catalunya com a nació.

 

   Els Estats més sensibles a les demandes nacionals catalanes (Com és el cas d'Alemanya) es limiten a fer un reconeixement de la llengua catalana i dels drets culturals dels catalans.

 

   A considerar:  Des de sempre, Castella (o l'Espanya estricta) i França han desplegat una política orientada primer al debilitament de Catalunya, i a l'absorció de la nació catalana, després.

 

    Mentre a Alemanya una vintena d'universitats imparteixen classes de llengua i cultura catalanes, a Espanya les universitats donen l'esquena al català.

 

   Les Facultats de Filologia Hispànica (la màxima autoritat en matèria lingüística, hom suposa) mantenen un silenci escandalós sobre l'aparició del recent idioma valenciano.

 

   

  Segons sobiranistes pacifistes, la independència de Catalunya (Catalunya-Principat) ha de ser el resultat de la voluntat sobiranista de la majoria de ciutadans. L'expressió d'aquesta voluntat ha de donar lloc a una majoria de diputats al Parlament i a la subsegüent convocatòria de referèndum. Els tranquils donen per suposat que, en cas que el govern espanyol impedís o no acceptés el referéndum, llavors s'iniciaria la fase internacionalista.  En aquesta fase, segons suposen, la UE donaria la raó als  arguments jurídics dels sobiranistes catalans, de manera que, en darrer terme, Espanya es veuria obligada a acceptar la independència de Catalunya-Principat (de la resta de la nació catalana no en parlen). 

    N'Alfons López Tena, notari i diputat per SI, fa seva la típica denúncia contra l'opressió  espanyola; amb paraules seves, diu: Del seu naixement ençà, al llarg de segle i mig, el catalanisme polític hegemònic ha propugnat sempre respecte a Espanya l’entesa, el diàleg, la pedagogia, l’encaix, el pacte, amb l’objectiu de compartir sobirania i participar dels poders de l’Estat. De les Bases de Manresa al pacte fiscal, passant per Estatuts diversos, el balanç és el que en resulta de la resposta espanyola: dictadura, repressió, menyspreu, dominació, saqueig. Per pactar en calen dos, i Espanya mai no ha acceptat ser una part que pacta amb Catalunya, una altra part, sinó un tot que inclou Catalunya com a integrant seva: la part catalana no es relaciona ni pacta amb el tot espanyol, s’hi sotmet i prou (La raó de la força, El Mundo, 29.01.2012).  Però En López Tena decep amb la seva particular alternativa pacifista. Mentre la raó de la força de Xile revoltat era la guerra contra Espanya, la raó de la força propugnada pel notari és la força d'un poble que democràticament, cívica i pacífica opta i vota per la independència.

 

   És estrany que En López Tena no faci referència a la via pacifista d'En Gandhi, la de la desobediència civil, via per mitjà de la qual l'Índia aconseguí la independència.  La independència per mitjà d'eleccions i consultes és una via desconeguda.

 

 

    En contra d'aquest miratge de combats legalistes sense nafres, la història allò que mostra és la naturalesa violenta que majorment acompanya els processos d'independència, i que, en cap cas, és una conseqüència de debats jurídics o ètics.

 

     Un exemple que pot servir d'il·lustració és el del procés d'independència d'Irlanda.

 

    Al 1919, a la fi, els parlamentaris  irlandesos independentistes abandonaren el Parlament britànic i es constituïren en Parlament d'Irlanda i proclamaren la república d'Irlanda (73 del 106 parlamentaris eren del Sinn Féin). La república d'Irlanda no va rebre cap reconeixement internacional excepció feta de la recent creada República Russa de Lenin.

     Després de superar conflictes molt violents (inclosa la guerra), a la fi, al 1939, la república d'Irlanda era reconeguda per Londres, si bé fins al 1949 Irlanda  no es va desempallegar dels lligams amb la Commonwealth.

 

    

    Respecte a les condicions de Catalunya Sencera (PPCC) o de Catalunya-Principat per a accedir a la independència, s'ha de partir de considerar les mancances següents:

 

     1. La constitució espanyola no reconeix Catalunya (el Principat) com a nació. Al inici parla vagament de regions i nacionalitats, però en cap cas fa  referència expressa a Catalunya.

 

   2. L'Estat francès mena una llarga lluita amb el clar objectiu d'anihilar les nacions no franceses, Catalunya-Nord entre les quals. Una lluita bàrbara i canalla.

  

    

 

   3. No hi ha cap formació política o sindical d'àmbit estatal d'Espanya o França que reconegui els drets nacionals de Catalunya.

 

   4.  No hi ha cap Estat ni cap organisme internacional que reconegui Catalunya com a nació. 

 

   5. Fins al moment, la Unió Europea s'oposa a que la llengua catalana sigui oficial dins l'àmbit de la burocràcia de la UE.

 

    6. Catalunya és òrfena. No hi ha una gran potència que faci costat al nacionalisme català.

    Com a contrast, es pot assenyalar que la intervenció dels Estats Units fou decisiva per a la independència de Cuba.

   Les formacions revolucionàries catalanes han dut una falsa política internacionalista. Febles com són, han desplegat unes aliances amb altres febles partits revolucionaris de nacions d'Europa sense Estat, aliances que més que res eren retòrica per a la propaganda.

 

    7. Integrat a la UE i a l'OTAN, l'Estat espanyol va aconseguir trencar el seu aïllament tradicional.

 

   8. Actualment, l'Estat espanyol no és en conflicte amb cap Estat d'Europa (ni l'Estat francès). La major tensió és amb el Marroc, però sembla que els revolucionaris catalans tindrien dificultats a l'hora de fer pactes amb una monarquia absoluta de caire feudal.

 

 

 

     Allò previsible és que els socis actuals d'Espanya i de França no donaran suport a l'independentisme català. S'ha de preveure que el suport a l'independentisme català ha de venir d'Estats i d'organitzacions d'interessos contraposats als de l'OTAN.

 

 

    

 

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb