El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen, l'Iran s'industrialitza. La resolució del misteri.

quetgles | 19 Febrer, 2012 08:19

   

       Els EUA i el RU es desindustrialitzen, l'Iran s'industrialitza. La resolució del misteri.

   El misteri, el gran misteri consisteix en fer comprensibles les causes que provoquen els processos de desindustrialització de països, com els EUA i el Regne Unit, que semblaven líders indiscutibles en moltes branques de la producció industrial. O, dit d'una altra manera:  Per quin motiu Londres, el taller del món a 1840 quasi ha quedat sense grans fàbriques al 2012? (Bé, s'ha de dir que, actualment, Anglaterra encara es manté com a potència industrial en aeronàutica i en indústria farmacèutica, majorment).

      Podem constatar una altra errònia llei del materialisme dialèctic de Karl Marx.  Els grans canvis històrics i el desenvolupament dels grans processos econòmics al segles XIX i XX no s'han acomodat al suposat mecanicisme de la llei de l'acumulació del capital de Marx. Segons aquesta llei, s'esdevé un creixement inacabable del capital i de les empreses capitalistes, així com del nombre de treballadors; es dona per suposat que, necessàriament, les grans empreses absorbiran o eliminaran a les petites empreses. Aquests enunciats mecanicistes foren fets des d'una radical concepció etnocentrista. Per a Marx, era inconcebible l'aparició de  burgesies no europees capaces de desafiar a la burgesia establerta, l'europea. Per veure una cita, En Marx escrigué: Així com (la burgesia) ha fet el camp dependent de la ciutat, ha fet els països bàrbars i semibàrbars dependents dels civilitzats, els pobles pagesos dependents dels burgesos, l'Orient d'Occident (El Manifest del Partit Comunista, pàg. 19).

     En contra del pronòstic marxista, al llarg del segle XX molts de països d'Orient iniciaren la seva pròpia revolució industrial, de manera que entraren en competència amb les potències industrials clàssiques.

   Després de la guerra, Londres no solament perdia l'imperi sinó que anava baixant en el rànquing de països industrials. I, a partir dels anys 1970, iniciava un procés continuat de desindustrializació que s'allarga fins a l'actualitat.   

      Podria semblar que els Estats Units havien pres el relleu com a primera potència industrial. Certament, els EUA continua essent  la primera economia mundial, amb un PIB que duplica el del seu immediat seguidor, la Xina. I així, s'hauria de suposar que la civilització continuava en mans d'Occident; però seria una suposició errònia: els EUA també iniciaren el seu propi procés de desindustrializació a partir de 1970.

   Per suposat, actualment els EUA continua essent una gran potència industrial, però han deixat d'ésser el número u; ocupen un discret tercer lloc a la llista de països productors d'acer;  un tercer lloc seguit de molt a prop per l'Índia, Rússia i Corea del Sud.   S'ha de destacar que la producció d'acer de la Xina  és vuit vegades més gran que la dels EUA (Vegeu l'estadística de 2011: List of countries by steel production).

  

  Dit ras i curt: Des de començament de segle, la Xina és la primera potència industrial del món. Certament, l'economia nord-americana és la primera del món, però està basada en el sector terciari, sector que produeix al voltant del 70 % del PIB ianqui.

   Tot i el procés de desindustrialització que pateix, els Estats Units manté la seva hegemonia en diverses branques de producció industrial d'alta tecnologia.

  Als darrers temps, els EUA i el RU segueixen un procés  de desindustrialització (Procés que afectà a les indústries lleugeres, primer, i  a la indústria pesada, després).  Paral·lelament, s'ha incrementat el sector terciari; Wall Street de Nova York i la City de Londres són la punta de llança que impulsa les economies d'ambdós països.

    En contra de les prediccions de Marx, a l'Orient van aparèixer  empreses industrials que competiren amb les occidentals i que, a moltes branques industrials, guanyaren la partida (Com a referents més coneguts, es poden citar les indústries d'automoció i  d'electrònica del Japó i de Corea). A partir dels anys 1980, l'exponencial creixement industrial de la Xina accelerà la crisi de les indústries dels EUA i del RU.

    Els 40.000 economistes del sistema van repetint incansablement que la competitivitat de la indústria xinesa és deguda a la mà d'obra barata de la que disposen les empreses xineses. Segons aquest axioma, s'hauria de suposar que les nacions més endarrerides que disposen de la mà d'obra més barata estan en magnífiques condicions per a iniciar un desplegament industrial. Però resulta evident que no és així.

    Allò del que no en parlen els economistes del sistema és sobre els sous i el bons de que gaudeixen els dirigents de les empreses capitalistes. Allò que s'hauria de dir és que els sous i les recompenses dels dirigents de la banca ianqui (i de la banca espanyola) són 10 (o 20) vegades més elevats que els dels seus homòlegs xinesos.

    Els elevats sous i bons dels dirigents de les empreses capitalistes debiliten la capacitat competitiva de les seves empreses.

    Però allò que provoca la decadència industrial dels EUA i  del RU és la insuportable càrrega de despeses no productives que es veuen obligades a atendre les empreses industrials (teoria que explicaré més endavant).

        Per suposat, la competència de les empreses de fora, de les asiàtiques en especial, és la principal causa de la crisi industrial dels EUA i del RU.

     Als anys 1840, quatre milions de tallers hindús tancaren per causa de la competència de la indústria anglesa (El govern britànic havia decretat la llibertat de comerç entre la metròpoli i l'Índia, la corona de l'imperi). O sigui, que l'Índia va patir un violent procés de desindustrialització provocat per la potència ocupant. En poc temps l'Índia restà sense indústria tèxtil. Pel tema que ens ocupa, hem de destacar que no fou el cas a la colònia. emprenedors britànics se'ls acudís aixecar fàbriques tèxtils.

  

     El procés de desindustrialització dels EUA i el RU no és causat per una gran potència ocupant, sinó que el procés és endogen. Aquest fenomen es pot enunciar de la següent manera:

      Tesi: El desplegament de les grans empreses capitalistes als EUA i al RU arribà a un punt culminant, a partir del qual s'inicia un procés de decadència i contracció provocat pel creixement de les contradiccions internes del sistema capitalista.

   Com és sabut, per imperatiu propi del sistema capitalista, les grans empreses industrials i comercials intenten aconseguir una situació de monopoli o d'oligopoli.

    Tesi:  Per imperatiu del sistema, a la recerca d'una situació monopolista,  les empreses capitalistes creen organismes amb l'objectiu de fer créixer   i de blindar els seus privilegis.

   Les corporacions capitalistes creen o contracten agències d'assegurança jurídica a fi d'aconseguir el blindatge jurídic.

   Les corporacions capitalistes de bell antuvi iniciaren el control del mitjans de comunicació de masses. Com es pot constatar fàcilment, la major part dels mitjans són propietat de capitalistes. I la quasi totalitat dels mitjans, en darrer terme, depèn econòmicament de la despesa publicitària de les empreses.

   Occident (o sigui, la veu del sistema capitalista) es proclama el gran defensor de la llibertat de premsa, però  aquesta suposada llibertat de premsa és en realitat la llibertat dels capitalistes per a tenir el monopoli de la premsa.

     On diu que les corporacions capitalistes creen lobbis ocupats en aconseguir l'atenció i el favor de representants populars cap als interessos de la corporació.  Però la realitat és que l'activitat de les corporacions capitalistes corromp absolutament a les denominades democràcies. No és solament que els capitalistes muntin lobbis per a influir en política, sinó que les elits econòmiques i socials (l'1 per cent de la població, posem) són els veritables participants de les conteses democràtiques. L'advertència sobre l'amenaça que representa el capitalisme per a la democràcia ja fou feta de bell antuvi pel president Thomas Jefferson, el qual digué: Crec que les institucions bancàries  són més perilloses per a les nostres llibertats que els exèrcits permanents.

     Però l'acumulació de poder i de riquesa de les elits econòmiques no evita la crisi del sistema capitalista, ans al contrari, l'accentua.

     En tot temps, pels posseïdors de capital, allò que centra la seva voluntat és el desig d'aconseguir el màxim interès del seu capital i alhora disposar d'una assegurança contra possibles fallides. O sigui:  volen els majors beneficis i, alhora, la màxima seguretat. Però les crisis i les fallides són una característica del sistema capitalista.

     

      A una fase avançada del desenvolupament capitalista, el sistema es decanta de cada vegada més per les activitats terciàries, com en el cas de les economies dels EUA i del RU.  Segons la llei enunciada per En Marx, la intensificació de la competència entre les empreses determina una contínua minva dels beneficis i provoca les constants crisis del sistema.

       Respecte a això darrer, es pot fer un enunciat dient:  Tan bon punt una determinada branca de producció industrial inicia l'etapa de gran competitivitat, la baixada de beneficis del capital espanta els accionistes i provoca  la fugida d'aquests.  Els accionistes retiren les seves accions dels sectors industrials tradicionals i, majorment, inverteixen al sector terciari o bé fan inversions en noves aventures empresarials.

  Actualment, els grans financers exploren el món a la recerca de noves empreses on aconseguir majors beneficis del seu capital. Al 2008, En Warren Buffet va invertir 230 milions de dòlars a l'empresa BYD, empresa xinesa especialitzada en la producció d'automòbils elèctrics. El govern dels EUA i dels fabricants d'automòbils ianquis hagueren de veure, indignats, que un financer  ianqui, En Buffet, de projecció mediàtica mundial, invertia a la Xina, la gran competidora de la indústria ianqui.

      Als darrers trenta anys, en contra de les prediccions d'En Marx, tot de països que figuraven com a subdesenvolupats han aixecat empreses industrials que desafien a les grans empreses d'Europa i dels EUA.

   Actualment la Xina ha esdevingut el taller del món, jo deia. Però, en contra de la propaganda sinofòbica, la Xina no és el taller dels petits productes molt barats i de baixa qualitat. Allò que s'estalvien de dir els 40.000 economistes del sistema és que la indústria pesant xinesa és més de sis vegades més gran que la dels  EUA (Així, per exemple, les drassanes xineses arriben al 40 % de la producció mundial). Allò que intenten ocultar els mitjans occidentals és que la Xina és el principal proveïdor mundial de productes industrials d'alta tecnologia, com són les bateries per a telèfons mòbils i per a ordinadors portàtils, o com són les plaques fotovoltaiques i els aerogeneradors.

     Allò a destacar:  Al costat del gegant xinès i del Japó, han aparegut noves potències industrials que també desafien la indústria dels EUA, com són Corea, l'Índia, el Brasil, Taiwan, Malàisia, Turquia, l'Iran, Sud-Àfrica i d'altres.

    Davant aquest panorama, la pregunta és perquè el RU i els EUA (i les antigues potències, en general) pateixen un procés de desindustrialització mentre, alhora, emergeixen noves potències industrials.

     La meva resposta l'anuncio per mitjà d'un seguit d'enunciats:

       Tesi:  A una fase avançada del capitalisme, a mesura que augmenta la competitivitat entre les empreses, les elits capitalistes es veuen constretes a incrementar la despesa en  factors extraeconòmics.

      De bell antuvi, les corporacions industrials inverteixen capital en activitats socials que no estan relacionades directament  amb la producció industrial. 

   De bell antuvi, les corporacions i les grans empreses es proveeixen d'equips d'experts que no tenen res a veure amb la producció industrial. Vegem-ne un quants exemples del més corrents.

    Equips d'experts en matèria jurídica (o agències jurídiques) que s'ocupen de l'assessoria jurídica i d'atendre les relacions jurídiques de la corporació. Mantenen equips d'experts jurídics per a les relacions amb l'administració pública (Els lobbis que s'ocupen d'influir dins els processos parlamentaris en serien una mostra). També disposen d'equips d'experts per a atendre els conflictes legals comercials amb altres corporacions. També disposen d'equips d'experts per atendre les relacions i els conflictes amb els treballadors.

   Equips d'espionatge i de contraespionatge per a intentar conèixer els plans industrials i comercials de les empreses competidores, i per a protegir els plans secrets de la pròpia empresa. Així mateix els espies de les corporacions també tenen per missió obtenir informació privilegiada de les administracions públiques.

   Equips de servei de premsa que tenen per objectiu recollir la informació dels mitjans relacionada amb l'empresa i els empresaris, i, així mateix, fer pública als mitjans la propaganda creada per l'empresa.

    Per suposat, els magnats i les corporacions , majorment, disposen dels seus propis mitjans de comunicació.

   Per altre costat, una de les tasques dels equips de servei de premsa consisteix en establir acords amb els propietaris dels mitjans per tal que aquests mitjans difonguin una bona imatge de l'empresa i dels directius.

    En Rudolf Diesel, l'inventor del motor dièsel, no era  magnat ni membre de cap corporació industrial. A l'any 1913, va desaparèixer del vaixell en que viatjava, durant la travessia d'Anvers a Anglaterra.  Van trobar el cadàver al mar. La hipòtesi més acceptada és la que sosté que En Diesel fou assassinat per agents del govern alemany per a evitar que vengués la seva patent als britànics.

    Als Estats Units, a l'època de la Gran Depressió, es feu molt popular l'expressió els barons lladres aplicada als grans magnats industrials, acusats d'acumular riqueses per mitjà de pràctiques immorals i canalles. Aquest terme, usat en sentit pejoratiu, fou utilitzat en un pamflets antimonopoli contra els magnats del ferrocarril als anys 1880. El terme fou usat de bell nou per a referir-se als nobles alemanys que imposaren un peatge per a creuar el Rin, a l'època de Frederic III.

    Al debat sobre el tema, als EUA s'ha imposat la tesi neoliberal, com fa el teòric N'Alfred Chandler, La mà invisible, 1977, segons el qual la industrialització dels Estats Units  va ésser un procés històric i no una obra teatral del bé contra el mal.

    Fins i tot, En Barack Obama, al discurs inaugural, al referir-se a la causa de la crisi econòmica és limita a dir:  La nostra economia està greument debilitada com a conseqüència de la cobdícia i de la irresponsabilitat d'alguns, i, alhora, tot seguit afirmar com a indiscutible la bonesa del capitalisme, i, així, diu: El seu poder (el de l'economia de mercat) per crear riquesa i per expandir la llibertat no té rival.

   No es tracta aquí de retornar al debat sobre la immoralitat del sistema capitalista. Allò que jo assenyalo és la incompetència del capitalisme respecte al progrés econòmic i al benestar social. En lloc de riquesa, allò que genera és pobresa, i ,en lloc de llibertat, un nou esclavatge. La riquesa que crea el capitalisme s'acumula a l'elit econòmica, de manera que s'accentua la desigualtat social.

    La producció industrial dels EUA disminueix a la major part de branques industrials, però, en canvi, les indústries d'armament es mantenen esplendents.  Les grans empreses d'armament de guerra ianquis han d'atendre les comandes del Pentàgon (El pressupost de guerra dels EUA supera en despesa als de la resta de països del món. És sis vegades més gran que el de la Xina).

    La indústria d'armament ianqui és potent, però no ha frenat la decadència de les grans acereries. Podeu veure un formidable informe sobre l'esfondrament de les acereries de Pittsburgh, la ciutat que fou la capital de l'acer: Pittsburgh.

   La major part de la despesa dels pressupost de guerra dels EUA és improductiu. Actualment, els EUA manté un pressupostos de defensa semblants als de la segona guerra. Aquestes descomunals  despeses en projectes bel·licistes provoquen l'endeutament del país. Com és sabut, el deute públic dels EUA és el major i és equivalent a la suma dels deutes de la resta de països.

       Des de 1970, els EUA han mantingut un fals nivell de despesa pública i privada molt per sobre de la seva realitat econòmica. El crac del 2008 no és sinó el final d'una escapada impossible.

    Tesi: Així com les corporacions empresarials ianquis de cada vegada inverteixen més en equips d'agents econòmicament no productius, les elits ianquis intervenen al món com un imperi que fa valer per sobre de tot la seva superioritat militar.

     Sembla evident que l'imperi ianqui segueix una deriva semblant a la que va seguir l'imperi britànic. 

   El Regne Unit, tot i que ja no tenia imperi, va intentar  mantenir un pressupost de guerra d'aspecte imperial. El RU volia mantenir  el seu estatus de gran potència. Però al darrers temps els governants  britànics  han hagut de sotmetre's a la dura realitat de la crisi econòmica. El RU es va veure obligat ha rebaixar el pressupost de guerra. 

   Tot i així, el RU no ha rebaixat la seva bel·licositat, de manera que ha intervingut de forma destacada a les guerres promogudes pels EUA (Iraq, Afganistan, Líbia).

    El món va ésser testimoni de la manera de competir dels EUA i dels subimperis (el Regne Unit i França) en relació a Líbia. La intervenció militar del trio imperial a Líbia va provocar desfeta del règim de Gaddafi.  La premsa occidental parlava de l'alliberament de Líbia, però no es feia ressò de la catàstrofe de les empreses xineses que operaven a Líbia.

    A començament del 2011, en relació a l'economia líbia, semblava que la Xina havia guanyat la partida econòmica a Occident (Per cert, s'ha de saber que la població de Líbia tenia el nivell de vida més alt de tota l'Àfrica). A l'inici del conflicte, les empreses xineses eren omnipresents amb un desplegament de 30.000 obrers. Al final de la guerra, mentre els xinesos se'n havien agut d'anar amb la cua entre les cames, les empreses occidentals feien el desembarcament a Líbia oferint uns grans projectes econòmics.

     Així com hi ha magnats que basen la seva estratègia econòmica amb pràctiques il·legals,  el corol·lari que se'n segueix d'aquesta intervenció militar dels imperis és que fan servir la seva superioritat militar com a instrument essencial per no perdre la competició econòmica.  O, amb unes altres paraules, Occident fa valer l'amenaça militar amb l'objectiu de produir la ruïna econòmica de l'adversari.

  

      L'Iran  s'industrialitza.

      Una breu introducció.  Al 1951, el primer ministre de l'Iran, En Mohammad Mossadeq, va nacionalitzar les explotacions petroleres del seu país, les quals, fins llavors, eren administrades pels britànics.  D'immediat, els britànics i els ianquis promogueren el cop d'Estat que destituí a En Mossadeq al 1953. El Sha, En Reza Pahlevi, esdevingut un sàtrapa, fou un titella al servei dels interessos occidentals.

    Amb l'enderrocament del Sha,   els iranians s'alliberaren de l'espoli per part del RU i dels EUA i iniciaren el seu propi desplegament social i econòmic. Des del 1979, el RU i els EUA han intentat esclafar la República Islàmica, i contra ella han mantingut un estat permanent de guerra semi-secreta. Els EUA promogueren la guerra de l'Iraq contra l'Iran, 1980-88.   EL RU i els EUA han hagut de contemplar l'ascens de l'Iran com a nova potència industrial, tecnològica i científica, a partir de la revolució de 1979. 

     Actualment, els EUA i la UE intenten un ofegament econòmic de l'Iran per mitjà de sancions preses al marge de les Nacions Unides, sancions imposades formalment per causa d'un possible pla d'armament nuclear. S'ha de destacar que els EUA intentà esclafar el règim dels aiatol·làs abans de que l'Iran desplegués la indústria nuclear.

    Però, malgrat les sancions econòmiques imposades pels EUA i Europa, l'Iran ha continuat mantenint un destacat creixement econòmic i industrial. Segons informen les agències aquests dies, l'Iran ha esdevingut la dissetena economia mundial. En paral·lel, la seva població abasta els 77 milions, segons dades del Fact Book de la CIA. També s'ha de destacar que l'Iran és el país amb una major urbanització de l'Orient Mitjà. Teheran ha esdevingut una megalòpoli de més de 12 milions d'habitants;  i, així mateix, deu ciutats iranianes tenen més d'un milió d'habitants.

     La clau per a entendre l'èxit econòmic i científic de la República Islàmica de l'Iran:  La seva organització social i econòmica es correspon amb la de un país de règim socialista.  A la manera de la Xina comunista, l'Iran manté una economia summament controlada i centralitzada. Per altra banda, s'ha de destacar que la principal font de riquesa del país, la indústria del petroli i del gas, és propietat de l'Estat. De manera semblant, la banca i les grans empreses industrials (feta qualque excepció),  també pertanyen a l'Estat, o bé a organitzacions socials.

     Tesi: Així com els financers i les corporacions capitalistes s'arruïnen per causa de les forçoses inversions no productives (sovint, de caràcter mafiós), les empreses de l'Iran i de La Xina són immunes d'aquest mal.

    En efecte, a l'Iran i a la Xina els capitalistes nacionals, els milionaris, no tenen possibilitats de crear lobbis per incidir en la política o en els mitjans de comunicació, així com greus dificultats per crear bandes delictives.

   Per altra banda,  si durant mil·lenis hi ha hagut destacada presència persa al món, sembla raonable suposar que es torni a fer present al món actual.

  

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb