El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Els Savis de Sió. Imprevisibilitat de la història.

quetgles | 14 Desembre, 2011 06:51

  

            Els Savis de Sió. Imprevisibilitat  de la història.

 

 

 

        Aclariments previs:

 

   Amb la paraula  Imperi, per suposat, em refereixo a l'Imperi ianqui, a la política global que desplega el govern dels Estats Units al servei de la cobdícia de les elits econòmiques i socials nord-americanes, o sigui, al servei del capitalisme ianqui.

 

     L'OTAN és un instrument polític, econòmic i militar, per mitjà del qual els Estats Units exerceix la seva principal pràctica d'imperi mundial.

 

     El govern espanyol de Felipe González, cedint a la pressió de l'Imperi, finalment, al 1982, formalitzà l'ingrés de l'Estat  espanyol a L'OTAN.

 

    El Canadà i la major part de països de la UE formen part de l'OTAN. Per una banda, les elits dominants d'aquests països són capitalistes; per l'altra, no s'atreviren a competir amb l'elit ianqui.

 

    A considerar: L'Estat francès va mostrar vel·leïtats imperials diferenciades. Va haver de renunciar a mantenir  formalment el seu imperi, però ha mantingut en funcionament els seus instruments de domini imperial (econòmics i militars) a la major part de les seves antigues  colònies africanes.

        Fins ara mateix, l'Estat francès manté un enorme desplegament militar a tot arreu d'Àfrica. O sigui, no hi ha un sol conflicte bèl·lic africà sense intervenció militar francesa. 

 

     De bell antuvi, 1789, la denominada République Française coincidia més amb l'expressió Empire Français. Un imperi francès genocida que ha intentat destruir les nacionalitats no franceses de l'Estat francès, nacionalitats entre les quals hi ha la catalana i la basca.

 

    En relació al tema que ens ocupa:  La República Francesa i el Regne Unit mantenen en funcionament els instruments de domini imperial al servei de les seves elits capitalistes respectives. Parlant amb propietat, es pot dir, que són els dos subimperis, subordinats a l'Imperi.

 

 

      Al meu escrit, s'ha d'entendre que la paraula Catalunya significa la Catalunya Plena, és a dir, Catalunya-Principat, el País Valencià, Catalunya Nord i les Illes (o Illes Balears).

  

 

    Malgrat la greu crisi capitalista, les classes treballadores catalanes no estan engrescades en cap projecte de revolta política, en contrast amb la situació revolucionària de les primeres dècades del segle passat.

 

      Actualment, sembla que l'oligarquia espanyola no es sent atemorida per l'esclat de protestes socials.

    I més encara:  Sembla que l'oligarquia pretén sortir de la situació de ruïna econòmica (conjuminada a l'època de l'Aznarat amb la bombolla del totxo) incrementant el grau d'espoli de les classes treballadores.

 

 

      Les agències de notícies occidentals són absolutament controlades pels Estats Units i els seus aliats principals.

   I a l'Estat espanyol, les agències i els mitjans de comunicació són sota control de l'oligarquia, fetes unes poques excepcions.

 

    A Catalunya, els mitjans són propietat dels oligarques locals, majorment.

    Els propietaris dels grans mitjans catalans (els Godó, els Lara, els Asensio) estan integrats amb l'oligarquia espanyola; no tenen cap vel·leïtat cantonalista. 

 

      Fins ací les prèvies.

         

 

 

 

 

   Tesi 1:  Actualment, tot i la globalització, la lluita de classes continua essent nacional. Encara que la crisi econòmica afecta als països de la UE, els moviments de les amples masses obeeixen segons sigui el conflicte  nacional propi.

   Tesi 2:  La utilització de l'expressió ''el Capitalisme'' com si fos una realitat social independent crea confusió. Allò real són les elits socials i econòmiques de cada nació.

Les elits  administren els instruments del seu Estat, per mitjà dels quals pretenen que l'activitat de la nació estigui en funció dels seus interessos de classe (Certament, això és una revisió del marxisme. En Marx anava carregat de bones intencions, però la seva teoria social és intel·lectualista).

   Actualment, es dóna el predomini de l'economia neoliberal com a conseqüència del lideratge de poder de les elits dels Estats Units.

    

    Tesi 3: Són les nacions, amb les seves particularitats nacionals, els agents de la història. A l'època del capitalisme, com a altres èpoques, cada nació desplega la seva economia i el seu ordenament social segons les seves característiques nacionals i segons la seva particular relació amb la resta de nacions.

 

     Per posar un exemple molt notable:  L'imprevisible sorgiment del moviment nacionalista jueu a Europa, el sionisme, a finals del segle XIX (L'Estat Jueu, de Theodor Herzl, fou publicat al 1896).

    Tan bon punt Palestina  esdevingué Mandat britànic al 1917, el Secretari d'exteriors del Regne Unit, N'Arthur Balfour feia la famosa Declaració de Balfour, segons la qual el Govern britànic recolzava el projecte de crear una Llar nacional jueva a Palestina. El comte Balfour enviava la missiva al baró Rothschild, cap de la comunitat jueva del Regne Unit.  O sigui, quedava clar que el lobby sionista incidia decisivament sobre el Govern britànic.

    El cas Balfour mostra la validesa de la tesi 3. En efecte, el cas mostra que En Lionel Rothschild, el financer més poderós de Londres, posava la seva riquesa i el seu poder al servei de la causa sionista, i no al revés.  La comunitat jueva del Regne Unit abraçà la causa sionista, no per imperatius economics sinó per motivacions ideològiques – el sionisme -. 

 

    La creació de l'Estat d'Israel al 1948 podria semblar una anècdota dins el gran conjunt de la història universal (Per cert, s'ha de saber que molts de catalanistes de dreta (els pujolistes, en particular) sempre han donat suport a la causa sionista).

 

      Però haurem de veure que la creació de l'Estat d'Israel no era una simple anècdota. La creació del nou Estat provocà una situació de conflicte bèl·lic permanent que afecta tot l'Orient Mitjà, conflicte bèl·lic que continua viu fins al dia d'avui.

 

    Tal com fou presentat pel periodisme occidental dominant, podria semblar que, una vegada més,  En David havia guanyat a En Goliat; que uns heroics colons jueus de Palestina havien sigut capaços de derrotar als cinc exèrcits àrabs que els volien llançar a la mar.

    Però la realitat era una altra:  aquells pobres pagesos palestins, sense Estat propi, restaven indefensos per a fer front als plans dels sionistes. Els Savis de Sió jugaven la partida sols; no hi havia uns Savis de Palestina que disputessin la partida.

    Al 1917, l'Imperi per antonomàsia era el britànic; però, al 1948,  ja transcorria la nova era imperial dels Estats Units. La molt especial relació dels Estats Units amb l'Israel és un accident de la historia, un accident que palesa l'indeterminisme de la història, o sigui, la imprevisibilitat dels esdeveniments històrics.

    Certament, era imprevisible el creixement de la comunitat jueva al Regne Unit. Va passar de 60.000 individus al 1880 a uns 250.000 al 1917, esdevenint una de les comunitats jueves més grans i pròsperes d'Europa.

    I encara més imprevisible que la comunitat jueva dels Estats Units esdevingués la major del món. Entre 1890 i 1924, uns dos milions de jueus emigraren a USA. A l'any 1948, els jueus ianquis eren uns cinc milions. Actualment, als USA hi ha més jueus – uns sis milions i mig – que a Israel, i a Nova York   n'hi ha més (uns dos milions) que a Tel Aviv. 

    Certament, Els protocols dels Savis de Sió és una fantasia creada pels antisemites russos,  publicada al 1903. És purament novel·lesc suposar que un grup de savis jueus pretenen dominar el món per mitjà de la maçoneria i el comunisme.  

      Però, en canvi, sí que ha sigut una realitat històrica la influència dels lobbys sionistes, en especial a la Gran Bretanya i als Estats Units. I sí que és veritat que les comunitats jueves esdevingueren sionistes de bell antuvi; i que actualment continuen lligades al sionisme pur i dur.

    

   Qualques punts a considerar:  La comunitat jueva dels EUA està concentrada en unes poques grans ciutats (destaquen els nuclis de Nova York i el de Los Angeles). No és solament que aquesta comunitat sigui rica i distingida; la comunitat jueva nord-americana té un plus de poder perquè molts dels seus membres ocupen posicions de privilegi en activitats al voltant dels mitjans de comunicació, les finances, la indústria cinematogràfica i els càrrecs polítics.

 

    La particular situació de privilegi aconseguit per comunitat jueva ianqui ha fet que els Estats Units desplegués en tot moment una política lligada amb el sionisme i amb Israel.

   Tradicionalment,  els jueus ianquis voten majoritàriament a favor dels candidats del Partit Demòcrata, però no és el cas que els candidats del Partit Republicà s'hagin atrevit mai a enfrontar-se al sionisme.

       A tot temps, republicans i demòcrates cerquen el suport de les organitzacions sionistes. S'ha de subratllar que la major part dels grans mitjans de comunicació ianquis són propietat de magnats jueus, i, en paral·lel, també es dóna un alt percentatge de directors de mitjans i de periodistes que són jueus.

 

      Com a resultat de les pràctiques tèrboles dels lobbis sionistes, el Govern i el Congrés dels Estats Units segueixen una política que coincideix majorment amb les demandes d'Israel i del sionisme  (Per suposat, el poder dels lobbis només és possible degut a la naturalesa corrupte de les elits polítiques ianquis).

 

 

...........................................

 

 

   Amb la desintegració de la Unió Soviètica a 1990, els mitjans occidentals anunciaven gojosos la fi de la història. Anunciaven l'exclusiva del capitalisme (l'economia de lliure mercat, segons els agrada dir) per al desenvolupament de l'economia mundial. I donaven per fet que la Xina, tot i tenir un règim comunista, també feia recurs a les pràctiques capitalistes per tal d'estimular la seva economia.

 

      La Xina creixia a un ritme superior al dels Estats Units.  Davant aquest fenomen imprevist, els experts occidentals es limitaren  a dir que l'alt índex de creixement xinès era debut a la utilització d'una enorme mà d'obra barata al servei d'un capitalisme desfermat.

     Des de llavors, la teoria de la mà d'obra xinesa barata esdevingué una cantilena de la premsa occidental, cantilena que ha continuant sonant incansablement fins al dia d'avui.

    Com a resultat d'aquesta pràctica de manipulació dels mitjans occidentals, l'opinió pública d'Europa i d'Amèrica té una informació molt pobra, quan no errònia sobre la realitat de la Xina actual.

 

     En contra de la pràctica informativa corrupta de la premsa murdoquiana sobre la realitat xinesa, es poden fer els següents enunciats:

 

    Tesi:  La Xina actual ha d'ésser definida com una societat plenament socialista.

 

      La banca està socialitzada. Igualment tota l'activitat financera és sota control del Govern i del PCX.

    

    Les grans corporacions industrials o bé són de propietat de l'Estat, o bé són empreses on la participació de l'Estat és predominant.

 

    Tot i que la major de granges agrícoles són d'explotació privada, l'Estat continua essent el propietari de la terra i de l'aigua. 

 

 

    Tesi: Seguint la línia del gran líder En Deng Xiaobing, la Xina ha desenvolupat una civilització vertical. Vertical, de manera que no hi ha ni una sola qüestió transcendent on no intervinguin els representants dels diversos nivells socials. Vertical, en el sentit que a totes i a cada una de les qüestions socials i econòmiques hi participen, de baix a d'alt, els agents socials i el governs locals, els centres d'investigació, la Universitat, el Partit Comunista, la Banca, el Govern central...  (Podeu veure el tema al meu post La Xina, la civilització vertical).

 

     És cert que durant tres decennis han aparegut com a bolets centenars de milers de petites i mitjanes empreses de propietat privada;  i qualcunes de grans dimensions.  També és cert que centenars de grans empreses internacionals han invertit a la Xina i han aixecat una munió de filials xineses.

      Però no és el cas que hi ha hagi un capitalisme a la manera xinesa. Allò real és el socialisme xinès.

 

   Tesi: La realitat social i econòmica de la Xina segueix fidelment el programa dengià de construir el socialisme segons les característiques xineses.

 

      S'ha de suposar que els vuitanta milions de membres del PCX vigilen pel compliment del programa.

 

 

    No és el cas que a la Xina hi hagi dos sistemes, el socialista i el capitalista. No. La Xina és una societat on el socialisme és en construcció (segons les característiques xineses).

 

   Tesi:  A la Xina no hi ha desplegament capitalista autònom. Les empreses de signe capitalista que operen a la Xina són absolutament  sota el control del Govern. 

 

   Tesi: Les empreses  privades xineses i les multinacionals que operen a la Xina són en funció i al servei del socialisme, de la Civilització vertical xinesa.

 

    En contra de les cròniques sinofòbiques de la premsa occidental, ha quedat palesa la superioritat econòmica del sistema xinès. Des de 1980, durant tres dècades, l'índex de creixement del PIB xinès, al voltant dels dos dígits, ha sigut  el més alt del món.  Ha sigut un creixement tan intens mai vist a la història de la humanitat.

 

 

    Atenint-nos a les dades econòmiques dels indicadors mundials, es pot fer el següent enunciat:

 

   Tesi: A partir de l'inici del segle XXI, s'ha de considerar que la Xina ha esdevingut la primera potència industrial del món, i en indústria pesada en especial.

 

    Com explico a l'escrit que he citat, el PIB dels EUA és el major del món, però està basat en el sector terciari, i en l'activitat financera especialment.

 

 

 

 

     Segons la World Steel Association, a l'any 2010, la producció d'acer de la Xina era més de set vegades la dels EUA (626.7 i 80.6 milions de tones, respectivament).

   Queda clar que la indústria pesada xinesa és la primera del món, des de principis de segle.

 

     O sigui, actualment, en relació a la capacitat industrial, els Estats Units és un nan en comparació amb la Xina.

 

    De fet, ja fa temps que la Xina ha començat el lideratge mundial.

 

     De seguir així, és de preveure que en uns pocs anys la Xina serà reconeguda com a  líder únic mundial.

 

    S'ha de suposar que el sistema econòmic xinès serà àmpliament imitat. I que es posaran les bases per a la construcció del socialisme mundial.

 

  

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb