El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

20 N L'oligarquia espanyola i les multinacionals.

quetgles | 12 Novembre, 2011 14:53

  

   20 N L'oligarquia espanyola i les multinacionals.

 

    Durant la campanya electoral, els diversos partits exposen els seus programes de reconversió industrial. El PP i el PSOE proposen plans per a noves indústries netes, d'avantguarda i d'alta tecnologia, com per exemple les d'energia renovable o les d'automoció elèctrica.

     Però tots aquests discursos sobre la reconversió industrial d'Espanya es limiten a alimentar els desigs de l'opinió pública.

   Ras i curt, l'oligarquia castellano-andalusa no té capacitat, en absolut, per tirar en davant una reconversió industrial (Com explico als meus escrits, l'oligarquia espanyola mai ha sigut derrotada; continua essent la classe dominant a l'Estat. L'expressió burgesia espanyola és impròpia i enterboleix la realitat social. No és el cas que hi hagi una classe burgesa diferenciada i enfrontada a l'oligarquia; si de cas, els burgesos espanyols (i els catalans) són agents o clients dels oligarques i fan pinya amb l'oligarquia).

 

     L'oligarquia va impedir el sorgiment d'una burgesia castellana moderna. I va permetre, en canvi, que es desplegués la burgesia industrial a Catalunya-Principat i al País Basc. Ho va permetre, però de manera que aquestes burgesies perifèriques restessin dependents de l'oligarquia.

     L'oligarquia espanyola actual és una formació social que deriva de l'aristocràcia tradicional. Aquesta oligarquia d'ara continua mantenint els instruments socials que li permeten el domini de l'Estat.

 

       La base econòmica i de poder de l'oligarquia espanyola era la propietat de la terra. Però, de bell antuvi, l'oligarquia va exercir un estret control sobre l'activitat econòmica de l'Estat (Podeu veure el tractament d'aquesta qüestió a la meva web  L'Espanya impossible).

 

      La burgesia catalana tirà en davant una modesta revolució industrial. L'oligarquia, en tot moment, va controlar, supeditar i frenar l'activitat econòmica de la burgesia principatina.

 

      L'oligarquia espanyola, tot i que és present – i dominant – a les grans empreses financeres espanyoles, no ha pogut desplegar una revolució industrial a l'Espanya estricta.  Els mètodes econòmics dels oligarques són monopolistes, són una continuació de la pràctica econòmica tradicional de l'aristocràcia.

 

  Amb aquest sistema de domini oligàrquic resultà impossible el desplegament d'una indústria moderna a l'Espanya estricta.  Es pot constatar que, actualment, no hi ha marques industrials espanyoles o quasi.

  

 

    Per fer front a les amenaces exteriors,  l'oligarquia espanyola, finalment, va trobar una fórmula magistral per tal de desplegar una indústria moderna sense burgesia espanyola.

 

     Al llarg de quatre dècades, Madrid (l'oligarquia) ha anat fent un nombre creixent de permisos, llicències i concessions a les empreses multinacionals de la indústria; permisos i concessions en aquelles activitats econòmiques que no interferissin amb les grans empreses oligàrquiques.

 

     La indústria d'automoció en seria el paradigma de la incapacitat de l'oligarquia per a crear marques industrials tecnològiques.

   Tots els intents de crear una gran empresa automobilística nacional espanyola han acabat en fracàs. La Seat era una llicència de la Fiat italiana. Al 1980, al no renovar-se la llicència, la Seat fou nacionalitzada, però l'alegria va durar poc temps; sis anys després, l'empresa fou adquirida per la Volkswagen alemanya.  Semblantment, l'empresa d'automoció Santana tampoc va reeixir com a empresa espanyola. Al 1996, la Junta d'Andalusia la va comprar a la japonesa Suzuki per una pesseta i va intentar revifar-la amb la col·laboració d'Iveco (Fiat), però enguany, febrer de 2011, va decidir  tancar les portes.

 

    L'oligarquia espanyola s'ha reservat la propietat i la direcció  d'aquelles grans empreses que pot explotar en règim de monopoli, aquelles empreses que, majorment,  són a recer de les amenaces de les multinacionals estrangeres.

    Així, com a empreses de tipus monopolista, es poden citar:    Telefònica, companyies  d'autopistes de pagament, companyies de subministrament d'aigua, gas i electricitat, companyies que tenen un monopoli de transport, i d'altres.

 

 

    Feta aquesta reserva, es pot afirmar que la major part de l'activitat industrial tecnològica és en mans de les empreses multinacionals. 

 

     Semblava que, finalment, l'oligarquia espanyola havia trobat una alternativa al ''que inventen ellos'' de N'Unamuno. Essent que l'Espanya estricta no tenia una classe burgesa moderna capaç de fer la revolució industrial, l'oligarquia inicià la revolució industrial per mitjà de pactes amb les empreses multinacionals foranes. Així els governs espanyols anaren  fent revolucions industrials a les diverses àrees de l'Espanya profunda.

    A les tres darreres dècades, els governs de Madrid haurien aconseguit atreure la inversió d'unes 2200 multinacionals estrangeres (Podeu veure la web El perfil de las filiales). Podria semblar que és un èxit de l'oligarquia, però la realitat mostra la cara lletja del negoci.

   En primer lloc, significa que l'Espanya estricta continua sense disposar d'una classe burgesa moderna, classe social a la que competiria el desenvolupament industrial i tecnològic.

   

     

     El cas excepcional: la indústria de la construcció.

 

    A la fi els grans oligarques es llançaren a participar a fons en una activitat industrial que defugia el control monopolista, la relativa a la indústria de la construcció.

  

   De bell antuvi, la indústria de la construcció era pròpia dels menestrals. Les tradicions medievals d'aquesta activitat s'han mantingut fins a la modernitat. Actualment, encara es manté molt viva l'estructura social tradicional de l'activitat de la construcció: l'estampa típica és la del mestre de picapedrers ( de paletes).

 

     Es pot veure que les grans empreses constructores no són una conseqüència del creixement dels tallers de construcció. O sigui, no fou el cas que els mestres de picapedrers esdevinguessin grans empresaris constructors, majorment. Les grans empreses constructores (i les promotores i les immobiliàries) foren creades per consorcis oligàrquics, salvades les excepcions.

 

      Que quedi clar: No és el cas que els presidents de les actuals empreses constructores hagin sigut antics mestres de picapedrers.

 

   Durant l'Aznarat, la bombolla immobiliària, sense cap control, esdevingué la major d'Europa. Els líders del PP presumien de que Espanya era la vuitena potència industrial.

   Però la realitat era que l'oligarquia congriava el seu propi desastre.  Alienada, l'oligarquia concentrava la major part d'inversió financera a la construcció. La banca dedicava la major part dels recursos en crèdits hipotecaris per a la compra d'habitatges o segones residències i per atendre la demanda de crèdits de les constructores. Però, a més a més, la banca espanyola contragué un deute enorme amb la banca estrangera per tal de poder atendre la demanda creixent  de crèdits immobiliaris.  O sigui, els bancs de l'Estat consumien els recursos propis i s'endeutaven invertint en negocis immobiliaris.

      Amb l'esclat de la bombolla, al 2008, la banca i les grans empreses immobiliàries descobriren que estaven arruïnades. Les empreses no pogueren retornar els crèdits, i la banca no pogué recuperar els crèdits.  A més a més, la banca espanyola restà sense saber com satisfer els seus deutes amb la banca forana.

 

     Hem de suposar que la banca de l'Estat i les grans empreses immobiliàries i  el Banc d'Espanya van fer uns acords secrets per tal de que s'evités, a qualsevol preu, la declaració de fallida.

    Si les grans empreses immobiliàries s'haguessin declarat en fallida (el seu estat real) els bancs s'haurien d'haver quedat amb les propietats immobiliàries, cosa que no volien de cap manera.  Ara les financeres i les empreses immobiliàries resten com a zombis amb paràlisi quasi total, majorment.

     Actualment, l'entitat CAM (Caja de Ahorros del Mediterràneo) ha estat  intervinguda pel Banc d'Espanya. Però, fins ara, la banca espanyola resta immòbil, sense aportar solucions, a l'espera de no se sap quin fet miraculós que la salvi.

 

  

    Amb el desplegament de les multinacionals estrangeres, semblava que l'oligarquia havia reforçat la seva hegemonia. Per una banda, aconseguia anul·lar o rebaixar l'amenaça de les potències imperialistes, i, per l'altra, no havia de cedir poder a una burgesia espanyola (de l'Espanya estricta) moderna.

      L'amenaça de les potències imperialistes s'ha d'entendre en el sentit que una Espanya estancada, sense entrar en la modernitat, era una presa a l'abast de les potències arrogants, com es palesà amb la guerra hispano-ianqui del 1898 (A la batalla naval de Santiago de Cuba, l'esquadra espanyola fou enfonsada per la superior esquadra ianqui, la qual restà indemne).

 

     Amb la Crisi, s'ha fet palesa la debilitat del domini de l'oligarquia  espanyola. S'ha vist que era una falsa potència econòmica i que la seva modernitat era un a farsa.  L'oligarquia ha creat un  l'Estat fals, un Estat amb estructures semblants a les dels Estats verament desenvolupats; però aquestes estructures no es corresponen amb la realitat social.  Enginyers, físics, químics, Universitats d'estudis científics, centres d'investigació, etc., majorment, són infrautilitzats, són titelles. Els científics espanyols i els catalans no tenen sortida professional autèntica, la major part d'ells esdevenen funcionaris de l'Estat i es dediquen a feines burocràtiques.  Les multinacionals estrangeres que operen a l'Estat espanyol no fan demanda de tècnics espanyols;  disposen de centres d'investigació al seu país d'origen.

 

 

     Al meu entendre, l'oligarquia espanyola ha arribat a la seva fi, al final del seu cicle històric.

 

    Banquers, economistes i polítics espanyols fan una cantilena sobre la necessitat d'innovació industrial, d'invertir en indústries d'alta tecnologia dedicades a l'exportació; però no plantegen el fet essencial: que no hi ha capitans d'indústria espanyols.

 

   L'oligarquia espanyola és incapaç de crear indústria tecnològica.

   L'oligarquia, econòmicament tocada, no s'atrevirà a embarcar-se en un segona aventura immobiliària (Tot i que En Rajoy i qualques barons del PP sí que ho proposen).

 

     Les multinacionals estrangeres no estan sotmeses als designis de l'oligarquia. Actualment, qualques multinacionals han tancat la seva empresa a l'Estat espanyol, fent palesa la seva manca de compromís amb el govern.

 

    Pot ésser molt bé que estiguem a les vespres de la fi l'Estat espanyol. Es poden observar signes que prediuen un avanç del cantonalisme, al meu parer.

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb