El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Mariano Rajoy i el conte de la lletera

quetgles | 01 Novembre, 2011 14:16

  

        En Mariano Rajoy i el conte de la lletera

     Els polítics del Partit Popular van entusiasmats;  en base a les enquestes, donen per suposat que guanyaran les eleccions del 20 N. Es freguen les mans pensant en els milers de càrrecs que ocuparan i en els pressupostos econòmics que administraran.

     L'entusiasme dels del PP no és cap miratge, té un fonament molt sòlid.  Semblaria  que no s'escau parlar del conte de la lletera. Però haurem de veure la naturalesa del doble discurs del PP, i, segons els meus arguments, comprovar que En Mariano Rajoy fa una rèplica del conte de la lletera amb el seu discurs electoral.

   Al discurs intern, el discurs veritable, els del PP fan comptes de prosseguir l'obra iniciada durant l'Aznarat consistent en vendre a les empreses privades el que resta del patrimoni de l'Estat.

   Amb les muntanyes de diners de la venda del patrimoni, l'homenet insofrible es creia un rei Mides, un geni de les finances i un líder mundial.

   Durant l'Aznarat, 1996-2004, els governs del PP van desplegar una forassenyada política de desregulació econòmica que provocà la formació d'una immensa bombolla  immobiliària.

    A resultes d'aquesta política, l'Estat espanyol esdevingué la primera potència de construcció immobiliària d'Europa. Espanya – i Catalunya – construïa més habitatges que el conjunt de França, Alemanya i el Regne Unit.

   El Crac   (al 2007) posà en evidència la niciesa de N'Aznar i del seu equip de govern.  Niciesa que s'estenia a  l'oligarquia espanyola (i a la catalana). La banca de l'Estat espanyol aportà els seus recursos en suport de la política immobiliària. I més encara:  els grans grups financers internacionals concediren enormes crèdits a la banca ibèrica de manera que aquesta restà fortament endeutada.  

     Al esclatar la bombolla, la principal activitat industrial espanyola restà paralitzada, i  els agents  que havien participat al desplegament de la bombolla entraren en crisi quan no a la ruïna.

    Actualment, 2011,   la banca hispànica està endeutada i acumula uns actius (immobles i solars) que figuren a preus del 2007 als seus  comptes.

    En Rajoy i els dirigents del PP han declarat que aplicaran la política econòmica de l'Aznarat, la política de la ''España va bien''. 

   Però no els serà possible tornar al 1996. Actualment, els bancs, les empreses i l'Estat estan endeutats, no disposen de diners per a tirar en davant projectes de molta despesa.  Les constructores, les promotores i les immobiliàries, majorment, són en fallida o en stand by.

   Tot i així, sembla que confien en trobar financers internacionals que inverteixin en projectes immobiliaris d'alt estanding i molt selectius. El PP balear parla de camps de golf;  i la premsa informava d'un possible un projecte faraònic, el de la creació d'una Terra Santa de Mallorca (Seria una rèplica dels llocs sagrats de Palestina, destí turístic més barat i, sobretot, més segur). 

.

     Com  la resta de partits, el PP també inclou al seu discurs la proposta d'invertir en noves indústries d'alta tecnologia, per mitjà de les quals es superaria la crisi. Però aquesta proposta és un altre conte de la lletera.  Des del segle XIX, l'oligarquia castellano-andalusa ha fet seu el discurs de la renovació, de la modernització i de fer d'Espanya una potència industrial. 

   L'oligarquia espanyola (la de l'Espanya estricta) desplega una activitat econòmica que fa impossible el desplegament d'una  indústria  competitiva. A un opuscle ( L'Espanya impossible) ho explico a bastament: '' Els marxistes espanyols - i els catalans - en tot temps han confós oligarquia espanyola i burgesia espanyola. A l'oligarquia castellano-andalusa l'amagaven amb el nom de burgesia espanyola.

L'oligarquia espanyola tradicional era la classe dels grans propietaris de terra - la denominada aristocràcia -. Aquesta oligarquia tenia el control de l'Estat. Tenia el monopoli de la direcció de l'exèrcit i de l'administració de l'Estat.

L'aristocràcia castellano-andalusa va ofegar la burgesia de la seva nació - durant el Siglo de oro quasi va desaparèixer del mapa - i va impedir el desplegament de la burgesia al seus territoris nacionals.

L'oligarquia, finalment, consentí el desplegament controlat de la burgesia als territoris no nacionals espanyols, a Catalunya i al País Basc. Això va permetre que Catalunya esdevingués el focus de l'activitat industrial i comercial, i que, a 1931, Barcelona fos la major ciutat de l'Estat, amb més d'un milió d'habitants. L'Oligarquia, espantada, constatava que havia perdut el control dels processos socials i polítics que s'anaven esdevenint.

La pregunta és ¿Com així l'oligarquia no concentrava a Madrid l'activitat industrial, cosa que ara sí està fent?

L'activitat industrial moderna no es desplegà a Madrid ni a les ciutats castellano-andaluses perqué tradicionalment el control de l'activitat econòmica era un monopoli de l'oligarquia (S'ha d'entendre que el rei era l'oligarca major). És més: el sistema de l'activitat industrial i comercial consistia en el monopoli, l'exclusiva i la concessió en mans de l'oligarquia. Exclusiva i Concessió: el gran aristòcrata és reservava els drets d'una explotació econòmica i els cedia als concessionaris (eren els clients del gran senyor). Per exemple, els senyors tenien l'exclusiva dels molins fariners; els moliners eren els clients dels senyors que havia obtingut la concessió. Per exemple, els grans oligarques establiren el monopoli del comerç amb Amèrica i, per això, centraren al port de Cadis totes les rutes comercials. Per suposat, aquells aristòcrates mai s'ocupaven directament del negoci, sinó els seus concessionaris, els seus clients. El rei de Castella i aquells nobles estaven ben decidits a no desaprofitar cap activitat econòmica beneficiosa. El rei, com a oligarca major, es reservava l'explotació de les salines de tot l'Estat. La burgesia catellano-andalusa quedava estancada, reduïda a la condició de clients del nobles o bé a l'exercici de la menestralia tradicional.

Des de sempre, la principal base econòmica de l'aristocràcia era la derivada de l'explotació de les seves grans propietats agràries. Aquelles societats agràries aristocràtiques, al impedir el desplegament de la burgesia, es mantenien immòbils, amb decadència (La decadència de España, en deien els tractadistes).

Podria semblar correcte i lògic utilitzar el concepte de burgesia espanyola per a referir-se a la classe hegemònica de l'Estat espanyol en l'actualitat. Però la meva proposta va en una altra direcció. Hem de considerar que no és el cas que l'oligarquia castellano-andalusa desaparegués amb la denominada transició democràtica''.

      Arribats al segle XXI, l'oligarquia castellano-andalusa continua essent la classe dominant a l'Estat espanyol.  No és el cas que hi hagi una burgesia espanyola, pròpiament.

   Tesi: Els suposats grans burgesos espanyols són en realitat agents o clients o concessionaris de l'oligarquia. Són individus que fan tasques al servei dels interessos dels oligarques;  fan tasques socials, polítiques i econòmiques.

     O sigui, no és el cas que hi hagi una burgesia espanyola que hagi substituït a l'oligarquia tradicional.

    Per les seves pràctiques els coneixereu.

   Al llarg dels segles i fins el dia d'avui l'aristocràcia espanyola ha mantingut un bloc sòlid en defensa dels seus interessos econòmics i els seus privilegis. Per a l'aristocràcia, la riquesa i els privilegis no s'aconsegueixen per mitjà de l'activitat econòmica, sinó que provenen del lloc de naixement. Certament, un hom pot accedir a la noblesa o ascendir de nivell nobiliari però no per la seva activitat industrial o comercial, sinó pels serveis prestats a la Corona.

      La noblesa castellana protestà pel fet que el rei, En Felip IV, nomenà a Diego Velázquez, el pintor, palafrener reial. Aquells nobles entenien que un pintor, un burgès, no podia ocupar un lloc reservat a la noblesa. Per resoldre el conflicte jurídic, En Velázquez va haver de fer una declaració jurada, segons la qual ell practicava la pintura per amor a l'art i no com a professional.

    La mentalitat de l'aristocràcia espanyola (i la de l'Església catòlica) fa valer la jerarquia social com a principi essencial. 

 

   En Felip II, impregnat de mentalitat jeràrquica, va nomenar  el duc de Medinasidónia  com a l'almirall que havia de dirigir la Armada Invencible, tot i que el duc no era home de mar. La inaudita decisió reial es basava en el fet que el duc de Medinasidónia era grande de España i fidel servidor de la política imperial de Felip II.

     Certament, des de fa temps (segle XIX), la legislació espanyola deixà de reconèixer els títols i els privilegis de la noblesa. Però l'oligarquia – continuadora de l'aristocràcia – ha continuat essent la classe hegemònica de l'Estat espanyol.

    Actualment, Madrid és ple de personalitats que figuren com a empresaris, financers o homes de negocis. Aparentment serien els homòlegs del ''burgesos'' dels països industrialitzats d'Europa.

   

 L'anàlisi social del sector industrial  fa palès la inexistència d'un autèntic empresariat industrial a l'Espanya estricta.

   Tesi:  A l'Espanya estricta no hi ha hagut capitans d'indústria espanyols, ni n'hi ha ara. A l'Espanya estricta no es va donar la revolució industrial.

    Per a entendre la cosa.

   Tesi:  Quan l'oligarquia decidí fer de Madrid un gran centre industrial no fou el cas que impulsés els petits industrials de l'Espanya estricta. L'oligarquia aplicà la política econòmica de sempre : va desplegar tolt de concessions a les empreses industrials estrangeres.

     Tesi: L'Espanya estricta feu la revolució industrial a la manera aristocràtica. O sigui, era una falsa revolució. No eren les petites empreses industrials castellanes les que feien la revolució (la major part d'elles hagueren de tancar les portes). A partir dels anys 1960, un bon nombre de multinacionals industrials obrien sucursals a  Madrid i altres àrees espanyoles. 

    Tesi: Tot i que la Catalunya Principat havia fet una moderada revolució industrial, l'oligarquia espanyola obstaculitzà el desplegament  al Principat d'indústries  de les noves tecnologies. 

   Per altra banda, les multinacionals també posaren en crisi les petites i mitjanes empreses industrials de Catalunya Principat.

    Com a prova de la bondat de les tesis exposades:  Es pot constatar que no hi ha capitans d'indústria espanyols;  i que la quasi totalitat de grans indústries de l'Estat són propietat de multinacionals. I que les poques indústries autòctones estan situades, majorment, a Catalunya Principat o al País Basc.

   Es pot constatar que la quasi totalitat dels personatges que ocupen els càrrecs de direcció de les grans empreses no són capitans d'indústria; són de família oligàrquica o gent que ha fet mèrits al servei de l'oligarquia.  

   Si això que he dit és cert (i és cert) hem de suposar que ha arribat la fi del domini de l'oligarquia castellano-andalusa.

    S'ha de d'entendre que En Mariano Rajoy i la cúpula del PP són agents de l'oligarquia, i que el seu programa polític és al servei dels interessos dels oligarques.

     L'aliança estratègica amb la Jerarquia catòlica pretén una mena de retorn al franquisme. Segons això, s'intentaria imposar una mena de sindicalisme vertical (dirigit per funcionaris), i, per altra banda, l'Església catòlica tindria un quasi monopoli de l'ensenyament i dels centres de salut (En èpoques no molt llunyanes, l'Església s'ocupava d'atendre els malalts pobres, els marginals, els orfes, els ancians desvalguts i d'altres col·lectius de gent desvalguda. Alhora l'Església tenia l'exclusiva del control de la moral, les bones costums; i era la garantia contra les desviacions herètiques).

     Hem de concloure, segons ho entenc, que l'oligarquia i l'Església catòlica  no tenen capacitat per a dirigir una societat moderna.

    Pot ésser que En Rajoy guanyi les eleccions, però la seva victòria seria el cant de cigne del règim, jo crec.

       

    

    

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb