El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

''Los indignados'', una revolució sense teoria revolucionària.

quetgles | 14 Octubre, 2011 08:02

  

 

  

            ''Los indignados'', una revolució sense teoria revolucionària.

    Aclariment:  ''Indignados''  i no indignats, perquè les assemblees dels ''indignados'' a Catalunya (la peninsular i la insular) es fan majorment en llengua espanyola. Aquests ''indignados'' catalans són individus que no mostren cap tipus d'indignació per l'opressió nacional de Catalunya ni per l'espoli de la nació. Sembla que, pròpiament, els ''indignados'' no són catalans.

 

      En Cayo Lara va fer una proposta a DRY (Democracia Real Ya), de manera que IU recolliria qualcunes de les demandes socials del moviment 15-M per a traslladar-les al Parlament. La resposta de DRY fou a través de twitter i feia així: ''DRY es desvincula de les propostes d'IU d'entrar a les seves llistes. NO ENS REPRESENTEN''. DRY ho argumentava amb 140 caràcters.

 

   Ni DRY ni cap portaveu dels indignados expliquen com ho faran per a aconseguir representants vàlids. Tampoc aclareixen si rebutgen el sistema parlamentari. Podria semblar que mostren tendències a favor de la democràcia directa, per mitjà d'assemblees, però no ho expliciten. No fan cap referència a la CNT o al moviments llibertaris.

 

    En tot moment, fan proclames sobre l'immens poder  de les manifestacions dels indignats,  de les seves assemblees, de les seves marxes i de les seves acampades.

   Segons la Bíblia (Immensa col·lecció d'històries desbaratades), En Josué encerclà la ciutat emmurallada de Jericó. Al setè dia, van fer set tombs, i els sacerdots van fer sonar els seus corns, i  tot el poble feu un gran crit de guerra;  en aquell instant les muralles de Jericó s'esfondraren i la presa de la ciutat fou molt fàcil per a les tropes d'En Josué.

 

   L'estratègia dels indignados sembla copiada de la d'En Josué. Els indignados pretenen esfondrar les muralles de la ciutadella dels ''acumuladors de Poder'' i dels polítics servils. Sembla que creuen que és suficient donar set tombs a les muralles de la ciutadella capitalista.

 

   Però la recent història de la ''Primavera àrab'' mostra que, per molt que els sacerdots facin sonar els corns, les muralles de la ciutadella neoliberal no s'esfondren.

 

   Com és sabut, la revolució democràtica àrab inicial fou la de Tunísia. Les manifestacions multitudinàries de Tunis, iniciades el desembre del 2010, ''esfondraren'' el règim autoritari d'En Ben Ali. Al gener del 2011, el President del govern hagué de renunciar al poder, després de 23 anys de dictadura. En Ben Ali es va exiliar a l'Aràbia Saudita. 

 

   Al gener de 2011 començaren les protestes generalitzades contra el règim autoritari de Hosni Mubarak. Al febrer, En Mubarak abandonava el poder.

 

  A aquests esdeveniments han seguit altres moviments de protesta democràtica a països del nord d'Àfrica i a l'Orient Mitjà,  com són Líbia, el Marroc, el Iemen, Jordània, Bahrain, Síria i qualcun altre. Darrerament, s'han iniciat les protestes a l'Aràbia  Saudita.

    Aquests esdeveniments han sigut denominats com a ''Primavera àrab''.

 

    Però hem de veure que aquesta suposada primavera democràtica és un miratge, que les amples masses de Tunísia i d'Egipte continuen marginades del poder, i que les condicions econòmiques i socials no han experimentat canvis substancials.

 

   Allò que hem de veure (obrint bé els ulls) és que En Ben Ali era l'home exalçat  per les democràcies ''occidentals''. En Ben Ali i la seva camarilla era l'instrument de domini de l'Imperi (els Estats Units) i el subimperi francès.

   Semblantment, En Mubarak era la titella que servia els interessos de l'Imperi i del govern d'Israel (Durant 33 anys).

   Tan bon punt els dictadors perderen el poder, la maquinària diplomàtica ''occidental'' i els agents secrets es posaren a reconstruir els llaços que assegurin el domini imperial.

 

    Al cap de pocs dies de la marxa d'En Ben Ali, es pogué veure Na Hillary Clinton, Secretari d'Estat del EUA, passejant per Tunis tot fent declaracions a favor del procés democràtic tunisenc.

   Actualment, octubre del 2011, el primer ministre provisional de Tunísia (l'home fort de Tunísia, on suposa) és un vell de 85 anys, En Caib El Sebsi, que porta més de cinquanta anys de carrera política. S'ha de suposar que En Sarkozy  i N'Obama no han trobat cap home jove de ''confiança'' per a refer la ''democràcia'' a  Tunis.

 

    En Mubarak va deixar el Poder, però actualment el Poder continua en mans de la junta militar al igual que a l'època de Mubarak.  Les manifestacions multitudinàries han tornat a començar a El Caire (I a Tunis), manifestacions que són reprimides violentament.

 

    A Bahrain, des de fa mesos hi ha contínues manifestacions multitudinàries contra la monarquia absoluta de Al Khalifa. La repressió és molt violenta. El monarca absolut de l'Aràbia Saudita ha enviat tropes de reforç per a la repressió dels bahrainesos.

 

    Els mitjans ''occidentals'', majorment,  no informen sobre els esdeveniments de Bahrain.  S'ha de suposar que el silenci informatiu és debut a que Bahrain és la base de la setena flota ianqui, i a que els mitjans no volen caure en desgràcia amb les jerarquies imperials.

 

    A destacar:  Els Estats Units (que es proclamen els campions de la democràcia) són els grans aliats de les aberrants monarquies absolutes àrabs. Aràbia Saudita, Bahrain, el Marroc, mantenen aliances estratègiques amb els Estats Units.

 

   Sens dubte, l'Iemen és el país on les amples masses més s'han esforçat per enderrocar al dèspota N'Ali Abdullah Saleh (Des de febrer de 2011).  Fins ara aquests esforços no han aconseguit els seus objectius, entre altres raons, perquè En Saleh té el supost d'Aràbia i dels Estats Units.

   I més encara:  N'Obama manté una guerra no declarada contra l'Al Qaida (La CIA té una base d'avions teledirigits, des d'on fa continus bombardejos sobre objectius determinats).

 

 

  De totes les revoltes populars, la de  Líbia és l'única que figura com a victoriosa. Però la revolta líbia defuig els esquemes de les revoltes àrabs.  La de Líbia ha sigut una insurrecció armada contra el règim autoritari de Moammar Gaddafi.

 

   A destacar:  Els dèspotes contra els que es revoltaven les masses àrabs tenien el vist i plau de l'Imperi. En Gaddafi era l'excepció; no era un titella dels Estats Units.

 

   De totes maneres, nombroses multinacionals europees s'havien instal·lat a Líbia i semblava que els anava vent en popa.

 

     Al meu parer, la caiguda en desgràcia d'En Gaddafi fou deguda a l'estratègia ultrabel·licosa d'En Barack Obama. Jo crec que N'Obama va decidir fer la guerra a En Gaddafi per tal d'anul·lar la penetració econòmica de la Xina. Abans de la crisi, la Xina era la principal potència inversora a Líbia;  i, en especial, destacaven els grans projectes conjunts  relacionats amb el petroli.

 

      Jo crec que N'Obama fa la guerra comercial a la Xina per mitjà de les setze agències d'intel·ligència ianquis.  

 

   La declarada exclusió aèria de Líbia, fou en realitat un exercici de guerra en el que els avions de l'OTAN (de França i d'Anglaterra) feien com si fossin l'aviació dels insurgents contra  En  Gaddafi (És un escàndol. Els bombardejos vulneren la legislació internacional). 

 

     Per altra banda, bona part de la premsa no imperial sosté que la revolta contra En Gaddafi fou una trama de les agències de guerra imperials.

 

 

   En resum:  es pot copsar fàcilment que les revoltes pacífiques àrabs no ha comportat l'establiment de règims  democràtics, i que aquests països continuen  sotmesos a l'Imperi.

 

    En vista d'aquesta realitat històrica, sembla evident que els corns dels sacerdots dels ''indignados'' no esfondraran les muralles de la ciutadella de l'oligarquia castellano-andalusa.

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb