El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La naturalesa esbiaixada del discurs hispànic (2)

quetgles | 08 Octubre, 2011 15:54

   

         La naturalesa esbiaixada del discurs hispànic (2)

  

   Tesi:  A causa del retard social de la societat espanyola i de la catalana, les grans centrals sindicals, l'UGT, socialista, i la CNT, anarquista, cobraven l'aparença de gran colós.

    La gran capacitat d'organització i de combat social de la CNT a l'àrea de Barcelona, atorgà un immens prestigi a aquesta central sindical entre les classes treballadores de tota la nació catalana (València i les Illes, incloses) (L'UGT hi era minoritària). 

    

    Tesi: El colossalisme  de les organitzacions obreres de l'Estat espanyol era postís.  L'èxit de les organitzacions obreres a les àrees industrials, àrees on eren pròpies, provocà un allau d'afiliacions per motius ideològics a les àrees socials endarrerides.

   Ho explico:  Des de principis del segle XX, les organitzacions obreres de l'àrea de Barcelona es van veure obligades a trencar el marc purament sindical de les seves reivindicacions.  Les organitzacions van haver de donar resposta a qüestions socials que els afectaven molt directament.

     Tesi: La capacitat de mobilització social de les organitzacions obreres modernes, i de la CNT, en especial, feu que la major part de sectors que exigien reformes socials formessin part d'un gran entramat social que participava amb les mobilitzacions promogudes per l'anarco-sindicalisme.

       Els fets de la denominada ''Setmana Tràgica'' il·lustren en gran detallisme les tesis precedents. Es coneix com a ''Setmana Tràgica'' els esdeveniments que van tenir lloc a Barcelona i altres ciutats dels voltants, entre el 25 de juliol i el 2 d'agost. El detonant de la revolta de les classes populars fou debut a la mobilització de reservistes per a la ''Guerra de Melilla'' que havia esclatat el 9 d'agost al Marroc.

     Segons la infame legislació de reclutament,  un hom podia quedar exempt de servei militar mitjançant el pagament de 6000 rals, quantitat que no estava a l'abast de les famílies de les classes treballadores.

    El nou de juliol, grups armats berbers van atacar els obrers espanyols que treballaven en la construcció d'una línia de ferrocarril que havia d'unir Melilla amb unes mines propietat d'una companyia controlada  pel Comte de Romanones, el marquès de Comillas i el comte de Güell (La companyia minera ''Beni Bu Ifrur'' és un exemple que fa palesa l'hegemonia de l'aristocràcia en relació amb les grans empreses industrials espanyoles).

     Els esdeveniments de la Setmana Tràgica mostraren la nefasta contradicció que collava la CNT i el moviment obrer català.  Per una banda, la Solidaridad Obrera feia palès la seva capacitat de mobilització obrera:  es declarava la vaga general a Barcelona i, com a resposta a la repressió, l'aixecament de barricades.  Però, per l'altra banda, la crida de la CNT a la vaga general no era seguida a la resta de l'Estat, i la revolta acabava amb una violenta repressió.

    La CNT i el moviment obrer català entrava al l'engranatge letal de ''revolució-reacció''. Des dels fets de 1909 fins al 1939, es donà un contínuum de ''setmanes tràgiques'' fins al desastre final.

    La Setmana Tràgica commogué el món amb la crema d'esglésies i convents. L'Església catòlica era vista  pels obrers catalans com a instrument principal d'opressió ideològica. L'Església catòlica, en efecte, era la promotora a Barcelona dels sindicats grocs.

   A destacar:  Les amples masses de la Barcelona revoltada expressaren el seu odi no contra les mansions de la burgesia sinó contra les esglésies i els convents.

    A destacar:  En aquella primera setmana tràgica els agents de la reacció es mostraven tal com eren i deixaven veure els seus horribles rostres.

    En Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog fundador de l'Escola Moderna, fou processat i condemnat a pena de mort per instigació dels prelats  de Barcelona amb carta remesa al cap de govern, N'Antoni Maura. En Ferrer i Guàrdia no era sindicalista ni tenia relacions amb  els instigadors de la revolta obrera. Però, per als prelats de Barcelona, el ''pecat'' de Ferrer i Guàrdia  que els inquietava era el d'haver-se atrevit a crear una escola amb un ideari il·lustrat, laic, per tant.

    La contradicció:  la Solidaridad Obrera demostrava la seva força a l'àrea de Barcelona; la vaga general fou seguida amplament a Barcelona i a les ciutats industrials. Però, d'immediat, la revolta defugí la direcció dels sindicalistes.  Per altra banda, a la resta de l'Estat, els sindicats no es solidaritzaren amb la revolta barcelonina.

     La contradicció més greu:  la rebel·lió obrera fou esclafada d'immediat –amb un tres i no-res – per l'exèrcit espanyol.

   Durant tres dècades,  aquesta serà la contradicció capdal de les sindicats i de les formacions d'esquerra catalanes i de la resta de l'Estat:  Per una banda fan proclames fent crides a la insurrecció contra l'Estat i , alhora, mostren que no tenen prevista cap estratègia militar, ni disposen de suport internacional. 

   Per altra banda, s'ha de destacar que:  No fou el cas que la patronal catalana impulsés o donés suport a cap mena de ''revolució burgesa'', ans al contrari establí una aliança estratègica amb l'Església catòlica catalana, institució que era el principal agent de la reacció.

   L'Església catòlica disposava del monopoli d'organització de masses que combatia ferotgement contra el sindicalisme, i contra l'anarco-sindicalisme en particular.

   Durant la dictadura de Primo de Rivera, els sindicalistes catalans acusaven a la Jerarquia catòlica de promoure el pistolerisme blanc contra els líders obrers.

     Vegem uns fets destacats que fan palès la vertadera naturalesa del conflicte social i nacional. I fan palès també el misticisme i la mitomania que impregnava el discurs de les formacions d'esquerra de Catalunya i de la resta de l'Estat.

   Fets:  Al 1923, uns pistolers del Sindicat Lliure, finançat per la patronal catalana,  assassinen el sindicalista En Salvador Seguí, el Noi de Sucre. Uns mesos  després, com a represàlia per aquest crim, el grup anarquista Los Solidarios va executar el cardenal de Saragossa, En Juan Soldevila, el qual, segons els anarquistes, finançava el pistolerisme blanc.  

  

     A destacar:  Entre els dirigents del grup Los Solidarios hi figuraven En Buenaventura  Durruti i En Francisco Ascaso, els que serien els grans líders de la CNT-FAI.

   A subratllar:  Molts dels grans líders de la CNT eren espanyols i espontàniament espanyolistes.  I el líder de major prestigi, En Durruti, deixà clares mostres del seu profund espanyolisme (És significatiu que dos germans d'En Durruti es fessin falangistes, i que un d'ells fou afusellat pels republicans; i això essent una família obrera amb el pare anarquista).

    Dins la clandestinitat, aquells líders es radicalitzaren. Al 1927, fundaren la Federación Anarquista Ibérica. Ibérica:  Aquells líders espanyols no solament eren espanyolistes sinó que pretenien incloure Portugal com a territori nacional espanyol, refent l'imperi.

     Tampoc eren rars els líders anarquistes fills de mare catalana que renegaren de la seva ascendència. Així, En Frederic Montseny, el més gran editor de literatura anarquista, renegà de la seva nació i es convertí amb En Federico Urales (En Federico no estava per a petites coses casolanes, com devia considerar que ho eren el Montseny i la llengua catalana).

   Els Fets de Casas Viejas.

    A  l'any 1933 van succeir els Fets de Casas Viejas, a Andalusia. Un grup de jornalers del camp, afiliats a la CNT, aixecats en armes, proclamaren el comunisme llibertari.  La repressió de la Guàrdia d'Assalt va causar 25 víctimes, entre les quals s'ha de comptar el líder Seisdedos i la seva família, que moriren cremats  dins casa seva.
   S'ha de suposar que per a aquells pobres jornalers andalusos el missatge del  comunisme llibertari era una mena de redempció religiosa. Aquella doctrina de comunisme i llibertat era la terra promesa, l'edificació del cel a la terra.

  Aquells camperols de Casas Viejas anaven encegats cap al precipici. En Seisdedos tenia una fe absoluta que la seva proclama llibertària s'estendria per tota Andalusia, i seria l'espira de la revolució proletària.

      Allò a destacar: La direcció de la CNT, de Barcelona (Barcelona era la capital mundial de l'anarquisme), va condemnar l'actuació sagnant de la Guàrdia d'Assalt, i, fent campanya política, va convertir les víctimes de Casa Viejas en màrtirs de la causa llibertària. 

     A subratllar:  Els líders de la CNT (Barcelona) no van aturar la proclama suïcida d'En Seisdedos, però no fou el cas que declaressin la vaga general revolucionària.

    Com a prova a favor de la tesi central del meu escrit:  Aquells líders de la CNT seguien un discurs esbiaixat, segons el qual la revolució proletària era imminent, i el proletariat invencible.  Discurs esbiaixat, perquè, a cada succés, no hi havia concordança entre les tesis del discurs i la realitat social del moment.

    

    Un hom pot pensar que el discurs de la dreta espanyola és més esbiaixat que el de l'esquerra. Segur que sí, però s'ha de considerar que és el discurs de l'oligarquia, que és un discurs cínic.  El discurs de l'oligarquia no és solament que no es correspon amb la realitat social;  és un discurs públic que amaga els interessos de la classe dominant i la seva estratègia de dominació.

    El biaix del discurs (és a dir, l'allunyament de la realitat social del discurs polític) no era exclusiu de l'anarquisme hispànic, sinó que també es manifestava en el discurs d'altres formacions polítiques d'esquerra.

   Els Fets d'Octubre de 1934 feren palès la magnitud del biaix al discurs dels l'UGT, del PSOE i d'ERC i del govern de la Generalitat.

      L'entrada de la CEDA – la coalició de dretes espanyola – al govern a Madrid, provocà la indignació de les forces d'esquerra.  Com protesta política, l'UGT i la CNT decretaren la vaga general revolucionària. I, alhora, el mateix dia 6 d'octubre, el president de la Generalitat, En Lluís Companys, proclamà l'Estat Català.

    El 6 d'octubre començà una dansa macabra i tràgica. La mort cobrava les primeres víctimes al biaix de les esquerres.

    Vegem l'onada de biaixos:  La vaga general únicament fou seguida a Astúries, per acord entre l'UGT i la CNT.  A la resta de l'Estat no hi haver cap gran nucli obrer que es declarés en vaga.

     A Barcelona, on la CNT era sindicat majoritari, la CNT es va negar a participar a la vaga general.  O sigui, mentre la CNT donà suport decidit a la Revolució d'Astúries, s'oposava a la revolta a Catalunya. La CNT s'oposava a la proclama d'independència del president Companys (Com no s'havia d'oposar si els seus dirigents eren espanyols!).

   Vist el fracàs de la convocatòria de vaga, no fou el cas de que la direcció de l'UGT i de la CNT aturessin la vaga a Astúries. Aquells miners asturians cegats pel discurs esbiaixat creien que la Revolució Asturiana seria l'inici de l'espanyola. La seva ceguesa els portà creure que podrien ''alliberar'' Madrid fent una marxa cap a la capital; aquells miners es devien sentir com una mena d'exèrcit roig armat amb cartutxos de dinamita.   Aquella CNT asturiana no estava per a perdre temps, i de seguida va iniciar en gran escala la creació de comunes llibertàries. Semblantment, l'UGT asturiana iniciava la construcció de l'Astúries socialista. Per altra banda, s'ha d'assenyalar que les Joventuts Socialistes Asturianes eren a l'avantguarda en els preparatius per a l'alçament armat; des de feia mesos feien recurs a l'ensinistrament militar per les zones muntanyenques de la regió.

   Per descomptat, tota aquesta moguda  asturiana tenia el vist i plau  d'En Largo Caballero i de l'UGT de Madrid.

    De seguida, els revolucionaris comprovaren que els seus càlculs no tenien base sòlida. Després de tanta guerra i tants d'esforços, ''l'exèrcit roig'' s'hagué de rendir al general  López Ochoa. La república comunista va durar una setmana. Centenars de grandiosos projectes revolucionaris avortaren.

    Dins aqueixa línia de fuita de la realitat i de cultiu del mite, es va manifestar també l'independentisme català. I  Els Fets d'Octubre en són una mostra destacada. També rebutjant l'entrada de la CEDA, el president de la Generalitat, En Lluís Companys, es rebel·la contra la legalitat republicana i el 6 d'octubre proclama l'Estat Català.  El text de la proclama mostra la ceguesa provocada pel biaix:

  '' Catalans! Les forces monàrquiques i feixistes que d'un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. En aquesta hora solemne, en nom del Poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l'Estat Català de la República Federal Espanyola, i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i magnífica. Catalans! L'hora és greu i gloriosa. L'esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!''

    Segons les cròniques, era una mena de declaració de guerra però sense disposar d'exèrcit. A tot estirar, el govern disposava de 400 mossos d'esquadra i d'uns 3.000 guàrdies d'assalt. Estat Català disposava de 3.400 militants pobrament armats i Aliança Obrera en prou feines reunia un miler d'obrers armats. La CNT i la Unió de Rabassaires no feren costat a la insurrecció.

    Segons les cròniques,  En Lluís Companys avisà al general Batet  (Cap de les forces armades de Catalunya) que es posés a les seves ordres. La resposta del general, prèvia consulta a Madrid, fou la declaració de l'estat de guerra. D'immediat, l'exèrcit espanyol prengué el Palau de la Generalitat sense disparar un sol tret. La insurrecció catalana havia durat vint-i-quatre hores. Al vuit d'octubre els membres del govern català eren a la presó.

    Sembla que el projecte d'En Companys era fer una insurrecció d'opereta, un projecte on no es preveia, en absolut, una confrontació armada amb l'exèrcit espanyol.

   En la proclama, En Companys feia referència a l'esperit del president Macià. I, certament, En Francesc Macià es feu mundialment famós pels Fets de Prats del Molló, succeïts a 1926.  Segons el pla d'En Macià i d'Estat Català, es tractava de muntar un exèrcit secret a la Catalunya Nord, al poblet de Prats del Molló, amb el qual procedir a la invasió de Catalunya Principat, ocupar Ripoll i proclamar la República Catalana. Allò de ''exèrcit secret'' era un dir; per descomptat, des del primer moment, el servei d'intel·ligència francès seguia els moviments; segons les cròniques un dels voluntaris italians era un espia d'En Mussolini.

   Hem de concloure que En Macià no tenia previst cap confrontació armada amb exèrcit espanyol; devia creure que la simple proclama seria la fi de la dictadura de Primo de Rivera.

      En Macià, En Companys i Estat Català elaboraven un discurs hispànic, un discurs esbiaixat que no concordava amb la realitat social.

    Els dirigents de l'independentisme català, des l'època d'En Macià fins al dia d'avui, no han disposat de projectes acomodats a la situació  històrica real. Amb cap cas o situació, han aconseguit el suport d'un Estat o d'una organització poderosa.

     Al llarg del segle XX, les formacions d'esquerra de Catalunya i d'Espanya s'ha mantingut obsessivament aferrades al discurs esbiaixat. A tot temps han cregut que  les seves proclames mourien muntanyes.

    Aquest desordre mental es palesà encara més amb la proclamació de la República. A diferència dels altres Estats d'Europa, la República espanyola no va entrar a formar part de  cap aliança o pacte de seguretat. Encara que al 1936 França i la República espanyola tenien un govern de Front Popular d'esquerres, els dos Estats no signaren cap acord de pacte militar. En canvi, França sí tenia pacte amb els Aliats, i amb el Regne Unit, en especial; el fet que el govern britànic fos de dretes sembla que no afectà els pactes militars.

   Iniciada la guerra civil, la República espanyola restà quasi aïllada.  Solament comptava amb el suport de Mèxic – tan llunyà -;  posteriorment aconseguí l'ajuda de la Unió Soviètica. 

    L'oligarquia espanyola, en canvi, va aconseguir el suport decisiu d'Itàlia, Alemanya i el Vaticà (més discretament, Portugal també donà suport als insurrectes).

    En sentit invers, el govern de la República fou greument afeblit per causa de la política de no intervenció del govern francès, del govern dels ''germans'' del Front Popular francès (La França morta de por va sacrificar el peó espanyol per tal d'evitar la guerra amb Alemanya).  Les armes comprades – i pagades – a França restaren retingudes pel govern francès.

   Amb la Transició democràtica espanyola semblava que a la fi s'enterrava el discurs mitòman de les formacions d'esquerra catalanes. Si de cas, la CNT intentava renéixer tot i fent ús del seu discurs revolucionari; però els seus intents fracassaren. Els treballadors catalans, majorment, no s'afiliaren la nova CNT.

   La Transició democràtica espanyola fou el resultat de la negociació política entre l'oligarquia i les forces democràtiques antifranquistes.  Des d'una posició de força, l'oligarquia franquista negocià el seu magnífic acomodament a un nou règim democràtic. El pacte establia l'absoluta amnistia judicial dels suposats crims franquistes, i, alhora, garantia els privilegis econòmics i socials de l'oligarquia i dels agents franquistes.

     Respecte de les formacions catalanes independentistes actuals, es pot dir que no han aconseguit superar la   marginalitat. 

    Els partits nacionalistes catalans, tot i que parlen molt de soberanisme, de moment, no ofereixen cap projecte concret per a la consecució de l'Estat Català. Per altra banda, sovint, s'aplica de forma incorrecta el nom d'Estat Català referit al Principat de Catalunya, excloent la resta de la nació.

     A destacar:  Les formacions nacionalistes catalanes continuen cultivant el discurs esbiaixat, en el sentit que no disposen d'una alternativa real per a la proclamació d'un Estat Català.

     A subratllar:  Les formacions polítiques catalanes no disposen del suport de cap Estat.

     A subratllar:  les formacions més revolucionàries només aconsegueixen acords propagandístics amb altres formacions independentistes d'Europa. Així, La Carta de Brest no passava de ser una proclama independentista signada a Brest per mitja dotzena de partits de nacions d'Europa sense Estat.

    A manera d'orientació:  A l'any 1706, l'exèrcit català va ocupar Madrid. Durant la guerra de Successió, Catalunya Sencera tenia el suport de l'exèrcit de l'Imperi D'Àustria. Catalunya tenia un pacte militar amb Anglaterra i Àustria.

    Els sobiranistes catalans diuen que confien amb Europa com a suport a la seva pretensió política. ''Amb Europa'', diuen, sense fer referència a cap Estat europeu concret.

   I, en efecte, no hi cap Estat  que reconegui a Catalunya-Principat com a nació.  Espanya no reconeix a Catalunya-Principat com a nació. No és previsible que cap Estat d'Europa reconegués un Estat català contra la voluntat d'Espanya.

    Majorment, els sobiranistes catalans argumenten el seu discurs europeista posant com exemple l'esplet de nous Estats indpendents que han tingut el suport majoritari dels Estats Europeus, i citen com exemple els Estats sorgits de l'antiga Iugoslàvia i  els dels Països Bàltics que formaven part de l'Unió Soviètica.

    Dins la mateixa línia d'argumentació, equiparen les possibilitats de Catalunya (Catalunya-Principat) a les de Flandes i d'Escòcia.

     Aquesta argumentació és esbiaixada, no és correspon amb la realitat històrica. Els nous Estats europeus abans d'accedir a la independència tenien reconegut l'estatus nació i i l'estatus de repúbliques lliurement federades.

    El cas de Kosovo ens pot servir d'orientació. Kosovo no tenia l'estatus de nació. Tot i que la majors part  de població era d'ètnia albanesa, Kosovo figurava com una regió de Sèrvia. La insurrecció dels albano-kosovars contra els servis va tenir èxit per causa de la intervenció dels Estats Units en suport de la creació de  l'Estat de Kosovo.  Els albano-kosovars van poder aconseguir la independència gràcies a l'aviació ianqui, que va bombardejar Belgrad.

    L'equiparació de Catalunya (Catalunya-Principat) amb Flandes i amb Escòcia també és esbiaixada. 

   En efecte, no es pot equiparar Catalunya-Principat amb Flandes.  La situació política de Catalunya és confusa i feble, la de Flandes és clara i potent.  Per a semblar-se a Flandes Catalunya hauria d'estar reunificada i hauria de tenir una població de 25 milions de catalans en front de 20 milions d'espanyols. I, alhora, hauria de fer valer els seus drets nacionals. A Flandes, el flamenc és l'única llengua oficial; els valons monolingües  no hi poden exercir de polítics o de funcionaris.

 

   Catalunya-Principat tampoc es pot equiparar amb Escòcia, tocant a la qüestió nacional. A la Gran Bretanya, Escòcia es reconeguda com a nació. Encara que els escocesos parlen anglès com a llengua pròpia, mai es dóna confusió nacional. En tota situació, escocesos i anglesos es reconeixen com a nacions diferenciades. Per altra banda, Anglaterra reconeix el dret d'Escòcia a l'autodeterminació. A l'Estat Espanyol, els partits majoritaris, el PSOE i el PP, no reconeixen Catalunya-Principat com a nació. En cas de proclamació d'Estat Català, s'ha de suposar que es donaria una situació de guerra com va succeir amb la independència de Kosovo. Per cert, Espanya no reconeix l'Estat de Kosovo.

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb