El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La naturalesa esbiaixada del discurs hispànic (Text no mutilat).

quetgles | 18 Setembre, 2011 05:45

  

  

     La naturalesa esbiaixada del discurs hispànic (1)

 

    Des del segle XIX, la base intel·lectual
del discurs social i polític a Espanya i a Catalunya majorment és esbiaixat en
el sentit que és un discurs que interpreta de manera distorsionada la realitat social.

     Exposaré un seguit de breus comentaris, a
manera de lluernes, per tal de fer un poc més de llum al debat ideològic
català.

    Aclariment previ: Des de l’antiguitat, la classe social
dominant ha sigut la dels grans propietaris de terra. A Roma es denominaren
”patricis” (els forjadors de la pàtria i els seus descendents); però, la
denominació més universal ha sigut la de ”l’aristocràcia” o ”la noblesa” .
El nom de ”oligarquia” es una altra denominació de la dita classe social.

Al llarg del segle XIX, les diverses
reformes legislatives democràtiques a l’Estat espanyol (Les primeres foren les
de les Cortes de Cádiz, 1811) rebaixaren l’estatus de l’aristocràcia espanyola;
al 1837, fou abolit el ”règim de senyoriu”. Durant el segle XX, continuaren
les reformes democràtiques per tal d’eliminar els últims privilegis legislatius
de la noblesa. Però encara es va haver d’esperar a l’any 1984 per abolir el
dret de passaport diplomàtic del que
encara gaudien ”los grandes de España”.

Certament, des dels anys 30 del segle
passat, es pot afirmar que l’aristocràcia espanyola va deixar de figurar com a
classe social específica, segons la legislació. Però allò que interessa
subratllar és que les famílies aristocràtiques espanyoles continuaren disposant
d’immensos recursos econòmics i socials.

Tesi:
L’oligarquia castellano-andalusa és la classe dominant a l’Estat
espanyol des de la formació d’aquest Estat al 1714 (com a conseqüència de la
victòria franco-espanyola a la guerra de successió).

Qüestió de noms: uso l’expressió
”oligarquia castellano-andalusa” per tal de destacar el nucli dur de la
classe dominant a l’Estat espanyol. Pel contrari, l’expressió ”oligarquia
espanyola” és més confusa posat que amaga la confrontació entre la nació
imperialista, l’Espanya estricta (el que era la Corona de Castella), i les
nacionalitats sotmeses (Galícia, Euskadi i Catalunya).

Qüestió de noms: S’ha d’entendre que fins als anys 1930, els membres de les
famílies aristocràtiques constituïen la base majoritària de l’oligarquia. O
sigui, s’ha d’entendre que l’oligarquia incloïa un nombre creixent d’individus
sense títol nobiliari però formant un sol bloc de classe dominant integrats amb
l’aristocràcia.

Aclariment: L’aristocràcia catalana (de la Catalunya sencera) fidel als interessos de la nació va
desaparèixer de l’escena històrica com a conseqüència de la derrota a la Guerra
de Successió. Només va romandre la
noblesa catalana botifler, la qual va quedar formant part del conjunt de la
noblesa espanyola. O sigui, a partir de 1714, l’aristocràcia catalana va restar
absolutament desnacionalitzada.

Aclariment: El grau de poder i de prestigi de l’aristocràcia espanyola (al igual que les diverses aristocràcies) es basava en la propietat de la terra. Es pot dir que el conjunt dels latifundistes era quasi idèntic als dels grans aristòcrates. O sigui, fins al segle XX, molt rarament es podria donar el cas d’un gran terratinent espanyol sense títol nobiliari. Els ”grandes” de l’aristocràcia d’Espanya (uns cinc-cents) eren els majors terratinents de l’Estat. La
”grandesa” dels ”grandes” era proporcional a l’extensió de les propietats
de cadascú.

Aclariment: Si bé la propietat de la terra
era la base econòmica de la noblesa, des de sempre els nobles van participar en
altres activitats econòmiques per tal d’incrementar la seva riquesa. A l’època
moderna, s’incrementà la participació dels aristòcrates en activitats econòmiques relacionades amb la indústria i el comerç.

Per posar un exemple aclaridor: La introducció del molí de vent (segle XII)
fou l’avanç tecnològic més important de la baixa edat mitjana. Doncs bé, els
terratinents, o sigui, els nobles, de bell antuvi, decretaren el monopoli del
molí de vent. Per descomptat, els senyors no s’ocupaven directament de
l’explotació industrial dels molins, explotació comercial que era una concessió
del senyor.

Aclariment: A part del benefici de la
producció primària dels seus latifundis, en tot temps, les diverses
aristocràcies han intervingut en
l’activitat econòmica, però sempre a la manera aristocràtica: per mitjà de
privilegis, monopolis, concessions i
llicències.

A manera d’exemple: Com a cosa inaudita, N’Alfons XIII tenia un
patrimoni més aviat escàs (No era propietari de cap gran finca). Posat que amb
el pressupost de la casa reial no cobria les seves despeses, el rei participà
en nombroses iniciatives de les elits econòmiques madrilenyes, de manera que en
poc temps aconseguí una millora substancial dels seus ingressos.

En referència a l’Estat espanyol i al
segle XX, passo a exposar els següents
enunciats:

Tesi:
no és el cas que l’aristocràcia com a classe dominant tradicional fos
substituïda per la burgesia moderna.


Tesi: Fou la pròpia classe
aristocràtica la que establí la manera de com fer front a les amenaces de la
modernitat sense perdre la seva hegemonia econòmica i social.

L’aristocràcia espanyola fou incorporant als
seus cercles socials nombrosos grups d’individus no pertanyents a la
noblesa. Aquest nou conglomerat social
es correspon amb la denominació de ”oligarquia castellano-andalusa”,
denominació que faig servir preferentment.

Tesi: Els jerarques de l’Església
catòlica també formaven part essencial de l’oligarquia castellano-andalusa. Que
resti clar: No és el cas que a l’Estat
espanyol hi hagi cap jerarquia catòlica no sotmesa a l’espanyola (Si de cas, la
del País Basc, als anys trenta, en seria una excepció).


Tesi: Aquesta oligarquia, tot i centrar el seu poder econòmic en la
renda de la terra, disposava també del
control de les grans finances, i participava en la major part de grans
projectes econòmics de l’Estat. Els oligarques eren els accionistes majoritaris
de les noves grans empreses com eren la telefònica estatal, els ferrocarrils,
les elèctriques, aviació, els embassaments
i d’altres.

Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa
del segle XX mantingué el control dels
poders de l’Estat; de l’exèrcit i del Poder judicial, en especial.

Tesi: La imprevista instauració de la República
Espanyola fou entesa per l’oligarquia com a una greu amenaça al seu domini.
D’aquí que, d’immediat, inicià la conspiració contra la República (El general
Sanjurjo feu el primer intent de cop d’Estat al 1932).

Aclariment: La jerarquia catòlica espanyola (la catalana en formava part) va
constituir una peça clau de la conspiració contra la República. I no fou
solament que la jerarquia disposés del consentiment del Vaticà, sinó que el seu
cap, En Pius XI, s’implicà personalment a la conspiració. La trama conspiradora del Papa era cent
vegades més potent que la dels agents d’En Mussolini.

L’oligarquia guanyà la guerra i anorreà la
República.

Tesi: El Règim del general Franco fou
expressió dels interessos de l’oligarquia (Cal recordar que, al cop d’Estat de
1936, dels vuitanta-vuit generals de l’exèrcit espanyol solament dos es
mantingueren fidels a la República).

Tesi: No és el cas que amb la denominada
Transició Democràtica Espanyola l’oligarquia deixés d’ésser la classe social
dominant. Ans al contrari, l’oligarquia negocià amb l’oposició democràtica des
d’una posició de força de manera va mantenir intactes els seus privilegis i el
seu poder.

O sigui,

Tesi: L’oligarquia espanyola mai ha sigut
vençuda.

Tesi:
L’oligarquia castellano-andalusa continua essent la classe dominant,
continua administrant les corporacions financeres i continua controlant els
mecanismes de poder de l’Estat espanyol.

Exposats els enunciats precedents, he de
fer un seguit de consideracions que mostren la inconsistència del discurs
polític de les formacions polítiques de l’esquerra a l’Estat espanyol.

Des de l’esclat dels conflictes socials a
principis del segle XX, el discurs polític de l’esquerra s’afanyà a imitar el
discurs de l’esquerra europea. Els partits obreristes i els sindicats obrers
feren seus els plantejaments marxistes més generals.

Per a centrar la qüestió: Les formacions
obreristes basaren el seu discurs en
”el conflicte de classes entre la burgesia i el proletariat”.

Les formacions obreristes de les diverses
nacions de l’Estat espanyol, tot i que van suprimir les crides a la insurrecció
armada, han mantingut el discurs marxista fins a l’actualitat.

Al voltant d’aquesta qüestió, exposaré
una bateria de comentaris que mostren el biaix
del discurs de les formacions obreristes.

Burgesia espanyola.

Sostenen que el conflicte bàsic a
l’Estat espanyol és entre una suposada burgesia i un suposat proletariat, reproduint
així el discurs marxista.

Tesi: Als anys 30, certament s’havia dut a
terme una modesta revolució industrial a l’Estat espanyol, però aquesta
industrialització es concentrava a Catalunya Principat i a Euskadi (També
abastava a les zones mineres asturianes).

Per altra banda, a Catalunya l’expansió
industrial (tèxtil, bàsicament) es concentrava al Barcelonès.

Tesi: El concepte de ”burgesia
espanyola” no s’adequava a la realitat social de l’Estat. Era un concepte
espuri, que encobria l’autèntica realitat social que era l’oligarquia
catellano-andalusa. El concepte de burgesia industrial només es corresponia amb
la realitat social catalana o basca, però no en absolut a la realitat social de
l’Espanya pròpiament dita.

Es podria pensar que a Madrid havien
aparegut qualcunes grans empreses de manera que també hi hauria una burgesia
madrilenya encara que fos modesta.

Però aquesta suposició seria errònia.
La realitat social al Madrid dels anys trenta era una continuació d’una
realitat social on l’oligarquia mantenia el monopoli dels principals recursos
econòmics, cosa que havia fet sempre.

Per suposat, en referència a Madrid,
l’oligarquia formava societats anònimes que creaven els nous monopolis
econòmics de la ciutat. No hi havia un sol moviment econòmic que no estigués
controlat i utilitzat per l’oligarquia. Eren individus de l’oligarquia els qui
constituïen les noves societats econòmiques madrilenyes. L’oligarquia, tal com
havia fet sempre, establia els nous monopolis comercials i industrials de
Madrid. Així, sorgiren les grans companyies d’electricitat, d’aigües,
telefònica, aèria, de ferrocarrils i d’altres.

Actualment,
l’oligarquia manté el seu domini de
classe. Respecte a això, reprodueixo uns paràgrafs d’un escrit meu (
L’Espanya impossible)
que fan així: ”Podria semblar que, a
començament del segle XXI, l’Estat espanyol havia entrat definitivament a la
via de la modernitat. Però no ens hem d’enganyar; haurem de veure que ni
l’oligarquia ni l’Església catòlica han estat vençudes; que no han estat
retirades de la història; que continuen mantenint els seus privilegis.

Al meu parer, de
moment, l’oligarquia està guanyant la partida. Guanyar la partida consisteix en
assegurar el seu poder i esdevenir la classe clarament hegemònica.

La major part de
tractadistes parlen exclusivament de burgesia espanyola sense fer distinció d’aquesta suposada burgesia respecte de les burgesies
clàssiques d’Europa i Nord-amèrica. Allò que vull posar de manifest als lectors
és que ha estat l’oligarquia tradicional la que ha adoptat tot l’aire d’una
burgesia típica; però les aristocràcies no actuen ni es comporten a la manera
burgesa sinó a la manera aristocràtica.

A excepció del títol
de rei, sembla que tots els títols nobiliaris no tenen validesa al codi civil.
Però els descendents de les gran famílies aristocràtiques espanyoles, amb títol
nobiliari o sense, constitueixen el gruix dels grans propietaris de terra.

Tesi: la major dels individus que formen part de la denominada
“gran burgesia espanyola” establerta a Madrid no són una suposada
segona generació d’industrials, uns fills d’uns suposats capitans d’indústria
. Més aviat són la nova
figura de l’oligarquia. Majorment són oligarques, o clients principals de
l’oligarquia.

Madrid és plena de
grans empresaris, però hi ha pocs capitans d’indústria.

Ja durant el
franquisme, l’oligarquia havia decidit fer de Madrid un gran centre industrial
i financer. El Gran Madrid esdevingué la ciutat més populosa de l’Estat.

No és el cas de que
al Madrid dels anys de desenvolupament s’hagués iniciat una política d’estímul als petits comerciants i petits
industrials per tal que esdevinguessin capitans d’indústria.

Durant el franquisme
i després, fins el dia d’avui, s’ha seguit aplicant el mètode econòmic de
l’oligarquia per a estimular el creixement de Madrid. Per mitjà dels
privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions, Madrid ha
esdevingut el principal nucli industrial i financer de l’Estat. Per suposat,
les conseqüències d’aquesta política econòmica anava – i va – en detriment de
la resta d’àrees industrials, de les catalanes i basques, en particular”.


*******************************************


Als anys trenta, el discurs de les formacions obreristes no solament era
esbiaixat per a definir la classe dominant. De manera semblant, feia un
plantejament esbiaixat sobre un suposat proletariat i, alhora, cultivava amb
delectació el mite del poder revolucionari del ”proletariat”. Es pot dir,
sense exagerar, que el discurs obrerista era mitòman, de manera exaltada. Ho
eren les formacions llibertàries, en especial, però també el PSOE de Largo
Caballero.
Dit de manera esquemàtica, el discurs de les formacions obreristes
creava el mite d’un proletariat espanyol gegant, amb força més que sobrada per
trencar les cadenes socials. El discurs establia els seus fonaments teòrics en
la confrontació de la burgesia espanyola i el proletariat, però ambdós
conceptes expressaven miratges, no realitats.
Tesi: No hi havia una burgesia espanyola com a classe sorgida de la
revolució industrial, per la senzilla raó que a l’Espanya estricta no es va
donar la revolució industrial.
Així, per exemple, les empreses comercials i industrials del Madrid de
1930 eren un monopoli de l’oligarquia. O sigui, no fou el cas que a Madrid
aparegués una burgesia industrial com a nova classe que competís amb
l’oligarquia.
Per suposat, la burgesia tradicional, la dels menestrals i dels petits
comerciants, que tenia segles
d’existència sí era present a les ciutats espanyoles.
Respecte a la significació de la burgesia espanyola, es pot fer el
següent enunciat:
L’Espanya de 1930 estava sotmesa a
l’immobilisme social decretat
per l’oligarquia.


Tesi: Als anys trenta, la
burgesia i les classes treballadores urbanes de l’Espanya estricta, eren una
continuació de la burgesia tradicional i de les classes treballadores urbanes
de sempre (Els menestrals constituïen el gruix de la burgesia industrial
tradicional; i la major part dels treballadors urbans ho eren dels tallers dels menestrals).

(
De bell antuvi, l’ús del terme ”burgesia” ha sigut un niu de confusió. Els teòrics socials, majorment, equiparen
”burgesia” amb la classe dels capitalistes. Sovint es deixa de banda el
social determinant: que els menestrals i els petits comerciants constituïen la
base dels burgs. Tots aquells
burgs on no s’ha produït la
revolució industrial fan testimoni del
manteniment de la menestralia i del petit comerç).


Respecte de la realitat social de la burgesia i dels treballadors industrials urbans al Principat dels anys
trenta, és veritat que hi havia hagut una modesta revolució industrial (basada
en la indústria del tèxtil); és veritat
que havia aparegut la nova burgesia industrial capitalista i el proletariat de
les grans fàbriques. Però, respecte a això, s’ha de fer el següent aclariment:
Allò a considerar: Que la
revolució industrial catalana es concentrava a Barcelona i al seu anell
industrial. Que a la majoria de les comarques catalanes (i a

Barcelona mateix) continuava immòbil
l’estructura econòmica i social de sempre.


En Marx (Però també En Hayek, el guru dels neoliberals) va desplegar la
teoria de ”la revolució burgesa”, teoria que va a tenir èxit extraordinari.
Però la nova burgesia barcelonina dels anys vint i trenta en lloc d’impulsar
una ”revolució burgesa” va portar una pràctica social i política confronta a
les demandes de les classes treballadores, i en tot moment es va mostrar inclinada a pactar amb les forces
reaccionàries (En Francesc Cambó, el
líder de la Lliga, al 1936, va fer una proclama a favor de Franco, i
després va fer generoses contribucions econòmiques al bàndol rebel).
La nova burgesia catalana dels anys vint i trenta no estava per cap
tipus de ”revolució burgesa”. I els que donaven suport al catalanisme ho
feien majorment per mitjà de formacions polítiques dretanes.
El proletariat de l’Estat espanyol, definit a la manera marxista,
abastava solament una petita porció de
les classes treballadores.
Els proletariat català era sens dubte el més nombrós de l’Estat. Però
s’ha d’entendre que estava concentrat a l’àrea industrial del Barcelonès i que
els obrers de les grans fàbriques continuava essent una porció modesta del
total del treballadors catalans.
Tesi: El proletariat espanyol
dels anys trenta fou ”un tigre de paper”.


Les formacions obreres de les àrees
industrials modernes tingueren
una capacitat d’organització i de mobilització
que no tenien color al costat dels gremis tradicionals. Per altra banda,
s’ha d’entendre que aquesta gran capacitat d’organització dels obrers catalans
era semblant a la dels obrers d’altres àrees industrials d’Europa.

Però a diferència de les de l’Europa
democràtica, les formacions obreres catalanes – i les de la resta de l’Estat –,
debut a la seva aparent fortalesa semblaven un colós revolucionari, un tigre
disposat a saltar. Però haurem de veure
que, en realitat, era ”un tigre de
paper”.
Tesi: Fou per causa de l’endarreriment social i polític de l’Estat
espanyol que les organitzacions obreres de les àrees industrials tingueren una
incidència social tan accentuada.
A principis de segle, les organitzacions obreres que sorgien a l’Estat espanyol anaven més
enllà dels objectius sindicals.
A l’Estat espanyol no s’havia produït la revolució democràtica.
L’oligarquia tractava d’acomodar-se a la modernitat però sense cedir cap
parcel·la de poder.


Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa, alhora que parlava
d’europeïtzació i de modernització, intensificà la repressió contra les
demandes de les classes oprimides de les diverses nacions de l’Estat.
L’oligarquia refermà la seva aliança estratègica amb l’Església catòlica
per tal de bastir una ciutadella conservadora.
Tesi: La multiplicació
d’organitzacions obreres i l’expansió de les grans centrals sindicals (la CNT i
la UGT, bàsicament) esdevingueren el gran instrument de les classes treballadores
per a reivindicar l’establiment dels drets democràtics més elementals.
En referència a Catalunya, el moviment obrer català va caure dins una
fatal deriva espanyolista.
Tesi: Les organitzacions obreres de Catalunya, majorment, rebutjaren les
reivindicacions del catalanisme polític. A la revolta de ”solidaritat
catalana”, les organitzacions obreres del Barcelonès hi contraposaren ”la
solidaridad obrera”.


De bell antuvi, el que seria el sindicat majoritari a Catalunya, adoptà
la denominació de Confederación Nacional del Trabajo (CNT, amb les sigles). La
CNT va decidir usar l’espanyol com a llengua vehicular. A més a més, els
dirigents del sindicat van incloure a la denominació del sindicat el terme
”nacional”, però amb aquest ”nacional” es referien a ”la nació
espanyola”. Els líders anarquistes
declararen, majorment, que el concepte de ”nació catalana” era una invenció
de la burgesia catalana. Per cert, l’ús del terme ”nacional” no pot ésser més
contradictori per una formació obrera que es declara anarquista.


Per a entendre l’extraordinària expansió de les organitzacions obreres
(de les centrals sindicals, especialment, podeu veure el següent enunciat:

Tesi:
A una època d’agreujament dels conflictes socials, les organitzacions
obreres de les grans àrees industrials (Barcelona, Bilbao, Astúries, Madrid)
esdevingueren el pal de paller de la resta d’àrees, socialment més endarrerides
(Madrid, tot i que no disposava de grans nuclis industrials, així mateix desplegat
unes grans empreses de serveis que empraven un gran nombre de treballadors, com
per exemple, els ferroviaris).

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb