El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Caste Susanna, an impossible story.

quetgles | 08 Maig, 2011 07:25

 

 

 

                                 La casta Susanna, una història impossible.      

      Qüestió prèvia:  Considero que no és perdre el temps fer una crítica ''il·lustrada'' als textos bíblics, ans al contrari, s'ha de fer front a la campanya obscurantista promoguda per En Benet XVI (i també pels Jerarques  de les Esglésies reformades), campanya que pretén un retorn a l'època de la Teologia com a ciència màxima.

    Es pot constatar que a Internet hi ha tot de batallons de bloguers que participen activament a la campanya de ''reevangelització'', i que, en canvi, són escassos els qui fan una tasca en favor de la Il·lustració.

    També s'ha de saber que, amb el triomf de la ''croada'' franquista, l'Església catòlica espanyola i l'Església catòlica catalana van dur a terme una tremenda expurgació de les biblioteques públiques i privades, de manera que van ésser trets tots els llibres que figuraven al Índex de la Inquisició.

    A considerar:  ''La Bíblia explicada'' de Voltaire fou expurgada de la Biblioteca de l'Ateneu de Barcelona, però no és el cas que aquesta famosa obra  fos reintegrada a l'Ateneu a l'època postfranquista. O sigui, actualment, el llibre de Voltaire no és a l'abast dels ateneistes de Barcelona.

 

     A considerar:  Els teòlegs són els primers en saber que els relats bíblics són una col·lecció d'històries impossibles. Els 40.000 teòlegs es dediquen a l'estudi de les Sagrades Escriptures però no amb la intenció  de destapar la veritat  sinó d'amagar-la.

   

    Fins aquí, la nota prèvia.

  

        El relat bíblic que fa referència a ''la casta Susanna'', Daniel, 13, no és el cas que sigui un text especialment inconsistent. La seva inconsistència narrativa és la típica dels relats bíblics.

 

    De bon començament, el relat de la història de Susanna fa afirmacions inversemblants. Així, al paràgraf 4, explicant que En Joaquim, l'espòs de Na Susanna,  ''era molt ric i que tenia un jardí al costat de casa seva'', diu que ''els jueus  anaven a casa d'ell perquè era el més honorable de tots''.  Els succeïts són a Babilònia, la gran ciutat;  s'ha d'entendre que els jueus de Babilònia eren una multitud, desenes de milers pel cap baix.

    El narrador hauria d'haver explicat un fenomen social tan extraordinari: tot una comunitat humana ocupant la casa d'un ciutadà ric i honrat. En primer lloc, seria un fenomen físicament impossible. No és possible encabir a milers de persones a una casa particular.  Però allò més notable és la magnanimitat i el fervor comunista del tal Joaquim que posava la seva casa, o el seu palau, al servei de la comunitat. 

   

  

     Continua el relat amb un seguit d'afirmacions rares, estranyes, sense que el narrador doni les raons d'aquestes rareses.

   Així, referint-se al dos ancians designats com a jutges pel poble hebreu, on diu, 13, 6: ''Aquests freqüentaven  assíduament la casa de Joaquim i tots els qui tenien litigis recorrien a ells'', amb la qual cosa s'ha de suposar que els dos jutges utilitzaven la casa (o mansió) d'En Joaquim com a Sala de Justícia.   Segons el relat, la comunitat hebrea també ocupava quotidianament el jardí d'En Joaquim, com si hagués esdevingut un espai públic.  I així, el relat, 13, 7,  diu: ''Després que el poble s'havia retirat al migdia, Susanna entrava al jardí del seu marit i s'hi passejava''. S'ha de suposar que En Joaquim i la seva esposa tenien sort encara: el poble hebreu en massa es retirava de la mansió i del jardí a l'hora de dinar. Imagineu el disgust de Na Susanna si hi hagués hagut gent que s'hagués retardat o que hagués continuat al jardí fins a l'entrada de fosca.

   Al 13, 8, on diu:  ''Els dos ancians la veien entrar cada dia i passejar-se i varen concebre cobdícia respecte d'ella''. Segons això, s'ha d'entendre que els dos ancians anaven cada dia al casa d'En Joaquim, convertida en Jutjat, però també anaven cada dia al jardí.

   Al igual de la major part de relats bíblics, aquest relat mostra greus incoherències. El narrador no té cura d'evitar les contradiccions. Així, per exemple, diu que Na Susanna anava al jardí quan la gent ja se'n havia anat, però unes línies més avall diu que els dos ancians la veien entrar i passejar-se. 

   Allò propi és que a l'hora de dinar, els dos ancians també es retiressin del jardí. Allò propi és que els dos jutges anés amb altra gent, en companyia de litigants o d'amics i coneguts. 

     Si els dos ancians haguessin volgut allargar la seva estada al jardí, a l'espera de l'entrada de Na Susanna, llavors allò propi que era de preveure és que la gent que sortia del jardí forçosament se'n havia d'adonar de l'endarreriment dels dos jutges.

   Allò propi hagués sigut que la gent davant l'estranya conducte dels jutges hagués dit una cosa així com ''Què els passa als jutges, que queden al jardí i no van a dinar?

    Per altra banda, si els dos ancians restaven al jardí,  allò propi hagués sigut que es topessin amb  Na Susanna.  Sembla molt inversemblant que els dos jutges s'amaguessin cada dia dins el jardí.

    Sobre això, el narrador no fa sinó embolicar la troca;  en efecte, a 13, 12, es diu: ''Ells espiaven cada dia, amb cura, per tal de veure-la'' i a 13,13, ''Es digueren l'un a l'altre: Anem a casa perquè és l'hora de dinar. Sortirem i es separaren''.  Si ells l'espiaven cada dia, no té sentit que el narrador els faci dir ''anem a casa perquè és l'hora de dinar''.

   Diu el narrador, 13, 14, que ''...es posaren de comú acord sobre el moment que podrien trobar-la tota sola''.

    En contra del que pretén fer creure el narrador, allò propi hagués sigut donar per suposat que els dos jutges tenien unes estretes relacions socials amb la família d'En Joaquim. Si la relació arribava fins a l'extrem que els dos ancians  feien els judicis a la casa d'En Joaquim. S'ha de suposar que els dos jutges tenien ocasió de saludar a Na Susanna i de conversar amb ella.

   És absurd que un jutge s'amagui dins un jardí  per tal de veure una dona, si aquest jutge pot conversar amb aquesta dona a casa seva.

   Si els jutges ''havien concebut cobdícia'' sobre la senyora de la casa, allò propi hagués sigut que fessin la cort a Na Susanna, i, si de cas, declarar la seva passió.

    En el cas poc probable que els dos jutges es conjuressin per violentar a Na Susanna, llavors el lloc més idoni era el dormitori de Na Susanna.

 

       Diu el text: 15, ''Com que vigilaven, un dia convenient s'escaigué que Susanna entrà dins el jardí, tal com havia fet el dia abans i l'anterior, solament amb dues noietes. Desitjà banyar-se perquè feia calor. 16, No hi havia allà ningú més que els dos ancians que estaven amagats i la sotjaven. 17, Ella digué a les noietes: Porteu-me, doncs, oli i ungüents i tanqueu les portes del jardí a fi que jo em banyi''.

 

   Comprovarem que la narració que segueix és un cúmul de disbarats i de inversemblances.

   Diu que, una vegada que les noietes hagueren sortit, els ancians anaren cap a Na Susanna i , 13, 20, ''digueren: Vet aquí que les portes del jardí estan tancades i no hi ha ningú que ens miri i nosaltres estem plens de desig per tu: sigues benevolent i estigues amb nosaltres, 21, sinó nosaltres testificarem contra tu que hi havia amb tu un jove i que per causa d'això has fet marxar les dues noietes''.

    Si inversemblant és el discurs dels dos vells, encara més increïble és el de Susanna, 13, 22:  ''Susanna sospirà i digué: de tots costats l'angúnia m'envolta, perquè, si faig això, és per a mi la mort i, si no ho faig, no escaparé a les vostres mans. 23, Es preferible per a mi caure entre les vostres mans sense haver fet res, que pecar davant el Senyor''.

 

    És inversemblant que per portar ''oli i ungüents'' es faci ús del servei de dues persones. Més aviat sembla que és el recurs literari del narrador a fi que Na Susanna restés sola.

   El narrador i els dos ancians s'obliden de les dues criades. Allò propi era considerar que d'immediat haurien tornat.

   Allò propi és que una gran dama, com ho era Na Susanna, reaccionés indignadíssima a les escomesa dels dos ancians, tan amics de la família.

    El narrador és un mal novel·lista:  inverteix la relació de força moral dels protagonistes. A un procés judicial típic, els dos ancians serien els imputats i Na Susanna seria la part demandant. Na Susanna era a casa seva; els intrusos eren els dos ancians. Als crits de Na Susanna, allò propi hagués sigut que els servents de la casa haguessin agafat els dos vellets destarotats.

    Les preguntes de la gent haguessin saltat espotàniament:  ''Què hi feien al jardí els dos homes amb la porta tancada i a l'hora de dinar?''  Com així aquells dos jutges s'havien atrevit a dirigir-se cap a una dona nua que s'estava banyant (Els pintors majorment representen la casta Susanna mig nua devora un safareig).

  Allò propi hagués sigut que En Joaquim hagués intervingut personalment contra aquells dos bandarres, que eren els seus protegits.  

    És inversemblant que En Joaquim, el marit de Na Susanna, no aparegués  en cap moment del drama;  només compareix al final feliç quan tot ja està solucionat.

 

    Aquells dos ancians ho tenien malament per justificar la seva presència al jardí mentre Na Susanna es banyava.

    El narrador, absurdament, fa desaparèixer de l'escena a les dues serventes de Na Susanna.  Resultava evident que el testimoni de les dues noies esfondrava la falsa acusació dels jutges. Les dues noies se'n anaren un moment a cercar els ungüents. No era possible, per tant, que la senyora hagués planejat mantenir relacions adúlteres amb un jove allà al jardí a l'hora del bany.

 

       Sembla que la intenció del narrador era exaltar la intervenció del profeta Daniel, gràcies a la qual es salvà de la pena de mort  Na Susanna i es condemnà els culpables. En Daniel  restablia la justícia de Jahvè.

  

     Segons el relat, 13, 45, ''...Déu despertà l'esperit sant d'un jove anomenat Daniel''. Segons la narració, En Daniel va convèncer al poble hebreu (Sembla que vol suposar que tot el pobre era dins la casa d'En Joaquim, cosa físicament impossible) per tal de revisar el judici. Al paràgraf 13, 50, En Daniel diu ''Retornem al tribunal perquè ells ha fet un fals testimoni''.

   El narrador fa suposar que En Daniel és inspirat per Déu i que les seves paraules són paraules de Jahvè. I, així, En Daniel, esdevingut jutge suprem, també fa de fiscal alhora, i així llançà una tremenda acusació i condemna contra els ancians luxuriosos. Així,  digué, 13, 56: ''...Raça de Canaan i no de Judà, la bellesa t'ha seduït i el desig ha pervertit el teu cor. 57, es així que vosaltres us comportàveu amb les filles d'Israel, i aquestes, perquè us temien, conversaven amb vosaltres, però una filla de Judà no ha pogut suportar la vostra iniquitat''.

    Tot seguit, el narrador s'inventa un procés judicial que sembla extret d'una rondalla mallorquina. En Daniel, per mitjà d'una pregunta de pagès astut, feu patent que els dos ancians mentien. En Daniel pregunta als ancians, per separat, sota quin arbre havien vist conversant Na Susanna i el jove. Un respongué que els amants eren sota un llentiscle, i l'altre que sota una alzina verda.

    En contra de les pràctiques judicials pròpies, els dos ancians imputats no tingueren oportunitat de pronunciar el discurs de la defensa.  Tot just expressada la condemna a mort,  els esperava l'àngel de Déu amb un glavi per esberlar-los.

    A un judici propi, el jutge hagués preguntat què hi feien els dos vellets amagats devora el safareig on es banyava Na Susanna, i com  era que no havien anat a dinar el migdia;  i també hauria preguntat com era que no van fer acta de presència quan entrà al jardí Na Susanna acompanyada de les dues serventes, i amb quines intencions havien romàs amagats. I per quin motiu havien acusat Na Susanna de cometre adulteri:  si les dues serventes eren a buscar uns ungüents era evident que havien de tornar de seguida, i que era inimaginable una escena d'adulteri. Els jutge hauria fet altres preguntes semblants apropiades per a escatir els fets.

 

    En resum, el relat és una munió de disbarats i d'inversemblances, cosa pròpia dels relats bíblics.

  

   

 

  

    

  

    

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb