El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

L'independentisme català, sense suport internacional.

quetgles | 03 Maig, 2011 10:37

 

   

    L'independentisme de Catalunya, sense suport internacional. O sigui, és un projecte polític a mig embastar.  

  

         L'independentisme català actual elabora projectes que deixen de banda la qüestió referent al suport internacional, qüestió essencial per a la proclamació d'un Estat independent.  La qual cosa demostra que les formacions polítiques independentistes fan declaracions de principis però no presenten projectes concrets de com aconseguir l'alliberament. O sigui, aquestes formacions fan ús d'una retòrica independentista, però els seus objectius immediats no inclouen cap proposta concreta de d'instauració d'un Estat Català. Vull dir, són expressió d'un desig, i no l'exposició d'una estratègia.

 

      Sigui com sigui, el que queda clar és que els diversos grups eviten parlar dels seus possibles suports exteriors. No expliquen quins Estats o quines organitzacions faran costat al projecte independentista.

 

     Més endavant, haurem de veure la inanitat  de la Carta de Brest.

 

     Per altra banda, els qui tot ho fien  a la majoria dels vots independentistes del Parlament de Catalunya, no tenen cap projecte alternatiu en el cas que el Parlament espanyol declarés il·legal la pràctica parlamentària del Parlament català.  Amb la seva dèria, aquests predicadors de ''l'independentisme tranquil'' no disposen d'alternativa al cas que Europa no desautoritzés les resolucions antiindependentistes del Parlament espanyol.

       A la Guerra de Successió , 1701-1714, Catalunya i l'exèrcit català, va comptar   amb el suport de grans potències  europees. En especial, el destí de Catalunya va anar lligat al d'Àustria (Imperi austríac), principal aliada de Catalunya.

 

    A partir de la desfeta de 1714, a totes les situacions de crisi de l'Estat espanyol on han intervingut políticament els catalans s'ha mostrat l'aïllament internacional dels activistes  catalans.

 

        Tot seguit exposo unes consideracions generalistes.

 

   La proclamació d'un nou Estat és la satisfacció de la demanda  d'independència d'una determinada nació.

 

    Majorment, la creació d'un nou Estat és a conseqüència de la victòria militar del moviment independentista  contra l'Estat dominant.

 

      Com a paradigma, es pot citar   la proclamació de la República dels Estats Units a 1776, després de guanyar la guerra a l'Imperi anglès.

 

    Per posar més referents, es pot  veure que França (l'Imperi francès) va fer recurs a l'extrema violència per mantenir el seu domini sobre la nació algeriana.  El nou Estat d'Algèria fou a conseqüència del fracàs de la política militarista francesa amb la consegüent victòria del ront d'Alliberament Nacional d'Algèria.

 

    Al segle XIX, es donaren moments històrics especialment rellevants  de proclamacions de nous  Estats nacionals.

     A la fi de la I Guerra, la desfeta de l'Imperi austríac va fer possible la independència de les nacions oprimides dins l'Imperi (Es crearen els nous Estats de Txecoslovàquia, Iugoslàvia i Hongria).

 

   A destacar:  La creació de nous Estats de manera ''pacífica'' (és a dir, que no és com a resultat de la guerra d'alliberament) és debut a que prèviament l'Imperi ha sigut derrotat militarment per una potència exterior, com fou el cas  de l'Imperi austríac a l'any 1919.

 

   Tesi: Tan bon punt s'inicia  un moviment d'alliberament nacional, els seus dirigents cerquen el suport d'un Estat (o de diversos Estats) o d'organitzacions exteriors polítiques o religioses.

 

   Així,  els Estats Units, durant la seva guerra d'independència, va tenir el suport de França (Un suport en aquest cas provocat a causa de la rivalitat imperial entre Anglaterra i França).

   Així,  França, Rússia i el Regne Unit, en especial,  intervingueren militarment en suport dels grecs revoltats contra el domini otomà, als anys 1820.

   Així, els moviments independentistes de les nacions llatinoamericanes, a principis del segle XIX, van tenir el suport decisiu dels Estats Units i del Regne Unit, entre d'altres.

    Un altre exemple:  La revolta dels independentistes cubans contra el domini espanyol va determinar la intervenció militar dels Estats Units, amb l'esclat de la guerra hispano-ianqui de 1898.

    I un exemple més dramàtic:  El Front d'Alliberament Nacional d'Algèria va tenir un modest suport d'Egipte i de l'URSS.  L'aïllament del FLN va permetre que la potència ocupant, França, menés una guerra genocida contra els argelins revoltats, 1962, en la qual es calcula que hi va haver més de 500.000 víctimes (Per cert, En François Mitterrand era el ministre de l'Interior responsable de combatre els insurgents, és a dir, responsable de les pràctiques criminals contra la població algeriana).

   

   Una vegada exposada aquesta bateria de casos històrics que mostren la relació entre els moviments independentistes i el suport exterior, hem de veure que els moviments independentistes de la Catalunya moderna, des de 1714, mostren una greu deficiència a l'hora de desenvolupar una política de relacions exteriors. O sigui, els moviments independentistes catalans han sigut incapaços d'aconseguir el suport significatiu d'un Estat o d'una organització capaç d'aportar una ajuda efectiva.

  

    Certament, a l'any 1812, Catalunya-Principat deixà de formar part de l'Estat espanyol, però no per iniciativa catalana sinó en compliment del projecte de Napoleó  d'eixamplar cap al Sud el territori nacional francès. Va quedar demostrat que el domini francès al Principat no despertà l'entusiasme dels principatins,  més aviat al contrari tot de grups armats s'oposaren als nous dominadors francesos.

 

    Els fets del Prat del Molló a 1926 posaren de manifest una vegada més la manca de suport internacional al independentisme català.

     El pla d'En Francesc Macià i d'Estat Català consistia en desfermar una acció de ''l'exèrcit català'' des de Prat del Molló amb l'objectiu d'ocupar militarment la vila d'Olot i  proclamar la República Catalana.  El pla donava per suposat que tot seguit es produiria un aixecament popular contra el Govern d'En Primo de Rivera i la proclamació de la República catalana.

  Com s'explica  a la pàgina  web Fets Prat de Molló, ''

El procés dura tres dies, assoleix una notorietat mundial i esdevé un espectacular acte de propaganda del nacionalisme català. Macià, des del primer moment es declarà únic responsable dels fets. Les penes de condemna, es reduïren a expulsió i multes. L'aventura de Prats de Molló, des d'un punt de vista militar havia constituït un fracàs, però el seu impacte en l'opinió pública fou la més brillant operació de propaganda muntada mai a l'entorn del problema català.

A Catalunya, malgrat la censura, la figura de Macià adquireix una aurèola mítica i el converteix en tot un símbol, que es concreta en la victòria electoral de 12 d'abril de 1931, i en la proclamació de la República Catalana, dos dies després. En el llarguíssim i inacabat diàleg entre Catalunya i Espanya, els fets de Prats de Molló marquen el punt més alt del nacionalisme polític català, i es projecten com el moviment de més relleu dintre la panoràmica històrica del catalanisme modern.

 

   Certament,  com a estratègia militar, es pot considerar deficient o molt deficient el pla de Prat de Molló, però l'èxit electoral aconseguit per En Francesc Macià el 12 d'abril de 1931 demostrà que els fets de Prat de Molló donaven uns rèdits extraordinaris (En aquests comicis, la Lliga, de la dreta catalana, restà escombrada).

 

    A considerar:  En Macià va proclamar la República catalana el 12 d'abril de 1931, però el dia 14 s'hagué de desdir, dient que reconeixia l'autoritat de la República espanyola.

 

   L'intent de cop d'Estat del general Franco, el 18 de juliol de 1936, fracassà a Catalunya. El general Goded fou derrotat i executat. El Govern de la Generalitat i les organitzacions obreres catalanes havien fet  fracassar el cop d'Estat.

    Però mentre el general Franco va disposar del suport a gran nescala d'Alemanya, d'Itàlia i del Vaticà, el Govern espanyol i el Govern català no disposaren de l'ajut de cap Govern (El Govern francès, per por a Alemanya, va trair al Govern espanyol). Finalment, per a trencar el total aïllament diplomàtic, els dos governs, el català i l'espanyol, hagueren d'acceptar les condicions del cap del Govern de l'URSS, En Josif Stalin. La URSS fou l'únic Estat disposat a donar un decidit suport material als dos governs.

 

     A destacar:  A partir de la revolució de 1936, el Govern català assumí unes competències polítiques tan elevades que, en qualques moments, la Generalitat semblava el govern d'un Estat independent.  

 

       Actualment, predominen els projectes  polítics que s'acomoden a ''l'independentisme tranquil'', com és el d'Esquerra Republicana de Catalunya.  L'independentisme català més a l'esquerra continua sense tenir  representació parlamentària.

 

    A destacar:  les dues línies de l'independentisme català continuen sense comptar amb el suport internacional.

 

     La Carta de Brest és un document que fou signat pel Moviment Republicà Irlandès, Unió Democràtica de Bretanya i Unió del Poble Gallec, al 1972, a la ciutat de Brest, a Bretanya. Al 1974, altres organitzacions independentistes de l'Europa occidental també signaren el document, organitzacions  entre les quals hi figurava el Partit Socialista d'Alliberament Nacional Provisional.

   La Carta de Brest proposava la coordinació de la lluita de les nacions oprimides d'Europa occidental amb l'objectiu d'establir un conjunt de nous Estats independents i socialistes.

    A la pràctica, la Carta restava com un pur formulisme, però que formalment satisfeia un teòric ''internacionalisme proletari'' del programa ''revolucionari'' d'aquestes formacions independentistes.

   Sembla fora de dubte que ni el PSAN-P ni cap altre dels partits signants de la Carta no van establir cap tipus de relació amb l'URSS, ni van disposar del suport de les formacions comunistes.

 

   A considerar davant el panorama actual.  L'Imperi i els subimperis (França i el Regne Unit) s'oposen clarament a les reivindicacions de les nacions sense Estat d'Europa.

  

   A considerar: Quasi sense excepció, els moviments independentistes han comptat  amb el suport d'un Estat, Estat que estava en confrontació amb l'Estat opressor.  Actualment, l'independentisme català continua sense suport internacional. En cas de conflicte legal entre Catalunya-Principat i Espanya, s'ha de suposar que Europa i l'Imperi donarien suport a  les mesures repressives aprovades del Parlament espanyol.

 

    A considerar:  És un error d'apreciació equiparar la situació nacional de Catalunya amb la de Flandes.  Flandes és més rica i poblada que la Valònia, de parla francesa. No és el cas que Flandes estigui sotmès a Valònia. Actualment, el Parlament belga es incapaç d'aprovar lleis en contra de l'independentisme flamenc. No és el cas que hi hagi un conflicte d'autoritat entre el Parlament flamenc i  el Parlament belga; els diputats de nacionalitat flamenca són majoritaris al Parlament belga.

 

    Tesi:  El suport internacional a favor de l'independentisme català només pot provenir d'un Estat (o organització) els interessos del qual xoquin amb els d'Espanya  o amb els d'Europa (El referent més pròxim seria el suport de l'URSS al govern  de la Generalitat de Catalunya-Principat durant la guerra civil. L'URSS donava suport econòmic  i militar a Catalunya en quant mantenia una confrontació total amb el feixisme europeu, i amb l'alemany en particular).

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb