El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

El problema Carles Puigdemont

quetgles | 23 Juliol, 2018 08:50

          El problema Carles Puigdemont

 

   He pensat que seria bo difondre l’article d’En David González, publicat a El Nacional-Cat. A l’escrit resta clar l’èxit de l’estratègia d’En Carles Puigdemont contra la repressió cega del nacionalisme espanyol. Segons això, sembla inevitable la proclamació de la República de Catalunya. Esperem que així sigui, i que, més endavant, es proclami la República Catalana Sencera.

    Vegeu la pàgina web: Vostès tenen un problema que es diu Carles Puigdemont

Eugenio Trias. Contra crònica. Reedició.

quetgles | 22 Juliol, 2018 19:08

Eugenio Trías, contra crònica.

quetgles | 23 Febrer, 2013 19:38

   

              

                 Eugenio Trías, contra crònica.

     A la mort de N'Eugenio Trías, 10.02.2013, els mitjans espanyols i els catalans li han dedicat uns panegírics, on, majorment, el professor  era considerat com un dels més grans filòsofs espanyols, sinó el més gran, i també com un gran renovador de la filosofia espanyola; i qualcuns mitjans l'han presentat com a filòsof català, tot i que el professor no va publicar mai res en català i tenia dificultat per parlar en català.

     Aquest article fa de contra crònica de les suposades virtuts filosòfiques del finat; és una contra crònica oposada a l'onada de panegírics enaltidors. He d'aclarir de bon començament que no és el cas que jo tingués un particular interès per les teories d'aquest filòsof. El tenia classificat com a autor reaccionari i ultraespanyolista. Era un personatge que no m'interessava.

   La meva pretensió va més enllà de ser una pura crítica de la filosofia de N'Eugenio Trías. No és la mort del professor la que motiva el meu escrit, sinó la batalla ideològica desfermada al voltant de l'òbit. Allò que vull fer és un exercici d'aclariment intel·lectual, com una mena de lliçó de filosofia, de manera que es faci palesa la guerra ideològica actual a l'Estat espanyol (Una guerra permanent entre les elits dominants i les diverses avantguardes de les classes socials espoliades; i també una guerra entre les milícies intel·lectuals d'Espanya i les de Catalunya).  

     Una mena de lliçó de filosofia, aclariment:  Els ciutadans, majorment, prenen posicions ideològiques sobre les qüestions polítiques i socials; és a dir, els ciutadans es senten en capacitat intel·lectual per valorar les declaracions dels personatges públics respecte a multitud de temes socials.  Però no succeeix el mateix en relació a les declaracions que fan referència expressa a la filosofia, majorment.

    Tesi: La dificultat i els dubtes per prendre  una determinada posició en relació a qüestions de filosofia també afecta a la major part dels intel·lectuals, a tots aquells que  no disposen d'una formació sòlida en filosofia.

    Mentre els ciutadans tenen feta una valoració de la ideologia del general Franco, no succeeix així respecte a la filosofia de N'Ortega y Gasset, posem per cas.  Els periodistes, més o menys, tenen una valoració feta sobre qualcunes idees més divulgades del pensador madrileny, però hem de suposar que tindrien dificultat si haguessin de parlar sobre les coincidències entre la filosofia de N'Ortega i la d'En Heidegger, per exemple.

     En aquest article ensenyo un mètode que facilita al gran públic – i encara més, als periodistes – l'accés a una comprensió i a una valoració justa del pensament dels filòsofs.  Un mètode  que ha de servir, en aquesta ocasió per fer palesa la ideologia de N'Eugenio Trías.

   En Sebastià Alzamora, al diari Ara, feia  el panegíric del catedràtic finat, i declarava que quan era universitari  admirava l'esperit innovador i independent de la filosofia d'En Trías ( ell i també altres universitaris catalans, diu). Consideraven que En Trías era com una onada d'aire fresc  que trencava l'ambient acadèmic  ensopit de les facultats de filosofia de Barcelona. N'Alzamora, així mateix, aclareix que sabien que el catedràtic simpatitzava amb el Partit Popular, però no en treien conseqüències.

   

         Com la de N'Alzamora, està molt generalitzada la idea de separar les teories ''filosòfiques'' d'un filòsof de les seves opinions ''vulgars'' i del seu comportament a la societat.  Tots aquells intel·lectuals catalans que feien el panegíric d'En Tries mantenien la trampa ideològica:  la separació entre idees ''filosòfiques'' (que són les importants) i  ''opinions personals'' (les quals, si contenen disbarats, es poden perdonar), referides al filòsof. Els qui feien el panegíric devien considerar que no era oportú parlar de l'anticatalanisme del filòsof.

    El resultat d'aquesta pràctica ha consistit en una exaltació de N'Eugenio Trías com si fos valorat com un dels filòsofs més gran d'Europa. I no és el cas que en un altre moment es sentissin les veus crítiques.

      El mètode per a una anàlisi correcta d'un discurs  ideològic.

   Tesi: El punt de partida d'un filòsof sempre és una passió. La persona humana, a l'adolescència, desplega la seva ideologia a partir dels seus sentiments més profunds. L'adolescent estima unes coses i n'odia unes altres. El desplegament teòric per a justificar la bonesa dels seus sentiments és allò que em diem ideologia. És sempre a partir de la pròpia ideologia que el futur filòsof elaborarà el seu pensament distintiu.

     En contraposició a la situació ideològica conflictiva dels filòsofs (i dels considerats intel·lectuals), els treballs dels matemàtics i dels científics naturals no resten afectats per la ideologia dels seus autors. La ideologia d'un físic o d'un geòmetra no afecta per res la seva obra científica.

       N'Eugenio Trías va desplegar un tipus de filosofia extraordinàriament pretensiosa, a la manera dels ''philosophes'' francesos de la segona  meitat del segle XX.

   Aquests ''philosophes'' (En Sartre fou el primer) van fer seva la dialèctica mistificadora  d'En Martin Heidegger (Alhora aquest filòsof  ofereix arguments per atorgar validesa al nihilisme d'En Nietzsche). La mistificació consisteix, en primer lloc,  en atorgar validesa científica a les pròpies introspeccions i a les anàlisis dels propis sentiments, de la manera com ho fa el mestre, En Heidegger. I, segonament, pretenen trobar la ''veritat'' per mitjà de l'anàlisi del llenguatge, com si les paraules, en si mateixes, continguessin la veritat.

  En Trías, seguint a Heidegger, obté nous ''materials de veritat'' tot repassant constantment els grans mestres de la filosofia idealista, En Plató i En Nietzsche;  En Plató, principalment (Per veure amb més detall aquest mètode espuri, podeu baixar la web Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge).

        El mètode.

    Sense haver d'estudiar les teories filosòfiques ''més profundes'' d'En Trías, podem valorar amb justícia el seu perfil intel·lectual i la significació de la seva obra en relació a la guerra ideològica actual (A Catalunya i a Espanya, particularment, és clar).

    Tesi: Tota persona desplega un comportament sustentant-se en la ideologia pròpia.

   Tesi: Els filòsofs, o els intel·lectuals en un sentit més ampli, es poden definir dient que són aquells individus que s'ocupen públicament de qüestions ideològiques. A partir de la seva pròpia ideologia, elaboren idees i fan teories o bé a favor de la ideologia dominant o bé en contra.

     Per posar un exemple aclaridor:  En Plató era de família aristocràtica i combregava amb la ideologia típica de  la seva classe social. En Plató vivia (i patia)  a l'època de les revolucions democràtiques de les ciutats gregues, revolucions que eren abominables per a l'aristocràcia (o sigui, la classe dels grans propietaris de terra). Integrat a la seva classe, En Plató va desplegar la seva activitat com a filòsof en combat permanent contra la democràcia i contra els il·lustrats. I, per altre costat, va elaborar tot de teories per a justificar el domini de l'aristocràcia.

    Tesi:  Les idees expressades vulgarment per un filòsof ens faciliten la comprensió del seu projecte intel·lectual.

    Tesi:  Els silencis que pugui fer un autor sobre els esdeveniments que l'envolten també deixen veure clarament la seva ideologia.

          

    N'Eugenio Trías procedia d'una família catalana d'arrels ultraconservadores. El seu avi era un distingit carlí, i el seu pare, En Carlos Trías Bertran, fou un capitost falangista que prengué part amb armes en la revolta militar del 18 de juliol, a Barcelona estant. Fracassat el cop d'Estat a Barcelona, hagué de fugir d'amagat, i es va incorporar a les tropes del general Franco. Després de la guerra, ocupà diversos càrrecs polítics, i, fins a la seva mort, al 1969, continuà essent un personatge important del Règim (A Madrid li van dedicar el nom  d'una plaça en homenatge).

    N'Eugenio va conformar la seva ideologia dins un ambient familiar de culte al valors franquistes; un ambient on el pare figurava com un heroi i com a salvador de la pàtria . En aquest ambient, la mare feia de santa Mònica, de manera que  la religió era el puntal ideològic familiar. Aquella família semblava el paradigma del nacional-catolicisme espanyol.  

     A destacar: Els valors religiosos han sigut determinants en la ideologia de N'Eugenio Trías, al llarg de tota la seva vida.

    A destacar:   Per influència materna, el futur filòsof esdevingué numerari de l'Opus Dei durant uns quants anys, fet que marcà la seva vida, segons confessa (referent  a aquesta qüestió podeu veure la web  Experiencia de Eugenio Trías en el Opus Dei). Podeu veure que la major part de panegírics no en diuen res d'aquesta estada a l'Opus. Tampoc en diu res la Wikipedia (Quina gràcia, el nom de ''Eugenio Trías'' no té entrada a la GEC).

    N'Eugenio Trías i els seus germans (En Carlos, fou senador del PP) van mantenir el culte al seu pare i als valors feixistes, com ho mostra el fet que van interposar a l'any 1994 una demanda judicial contra TV3 per un programa sobre del procés sumaríssim de Manuel Carrasco i Formiguera (líder d'Unió Democràtica de Catalunya), ''Sumaríssim 477'', programa  on es revelava que En Carlos Trías Bertran era un dels vuit testimonis catalans (i no n'hi havia d'altres, de testimonis) que abonaven  que Carrasco era culpable de col·laborar amb els enemics de la pàtria (referint-se a la pàtria espanyola), crim que era castigat en la pena de mort. Finalment, el Tribunal Supremo, al 2004, va donar la raó a TV3.

      Tesi: N'Eugenio  Trias va anar elaborant un perfil  de pensador progressista; però era una màscara. Es presentava com a ''il·lustrat'' i com a innovador. Però en realitat mantenia operativa la ideologia feixista originària.

    En Trías, quan fa de filòsof, es declara ''l'il·lustrat exorcista''. ''L'il·lustrat'', en quant es declara a favor de la ciència;  i ''exorcista'', en quant que vol conjurar els dimonis ocults dins la societat moderna i anar més enllà dels límits de la ciència. De la seva filosofia, ell en diu ''la filosofia dels límits''.

    Però, en realitat,  En Trías combat contra la Il·lustració;  diu que els il·lustrats van cometre el greu error als menystenir la religió, al no copsar la importància dels mites i del sagrat en la formació de les cultures. L'aportació filosòfica ''triaista'' rauria en ''avançar intel·lectualmet'' a partir de la mística,  dels mites i d'allò que és sagrat.

   El filòsof barceloní coincideix amb el Papa, En Benet XVI, al afirmar que una ciència sense Déu és cega. Declara expressament que considera En Joseph Ratzinger com a l'home més intel·ligent del món.

   Aclariment: Sembla que En Trías es va a apuntar a la darrera moda filosòfica, la representada pel pensament d'En  Rorty i d'En Vattimo, pensament  que cultiva una espessa boira on es conjuguen a un mateix pla la ciència, la filosofia, la religió i l'art (vegeu el post Rorty,  Vattimo).

     Es pot constatar que els caus més reaccionaris són entusiastes d'En Trías. I, alhora, es pot veure que les declaracions d'En Trías figuren al costat (i un nivell intel·lectual semblant) dels personatges més sinistres i més anticatalans.  Sovint el seu nom figura als llistats reaccionaris al costat de noms com  Fraga Iribarne,  José María Aznar, Vidal-Quadras, Mayor Oreja, Pío Moa, Jiménez Losantos, César Vidal, Iván Tubau, Agapito Maestre, Félix de Azúa i molts altres. A la recollida de materials feixistes (catalonofobia), figuren qualques perles del ''filòsof espanyol nascut a Catalunya'', una de les quals exposo aquí, i fa: 1996

Algún día despertará Cataluña de su «sueño dogmático»: que ha hecho posible durante casi dos décadas que gobernara el país, en asuntos de lengua, cultura, humanidades e historia, una especie de República Islámica de ayatolás, o de talibanes , que han hecho de la lengua catalana el tarro de todas las esencias sagradas patrias. Es este integrísimo lingüístico, claramente reaccionario y resentido, pura inversión de lo que pretendió el franquismo, lo que esta impresentable ley de usos lingüísticos entroniza. Sólo que los integristas de lengua y cultura (de los que el conseller Pujals es, tan sólo, su triste y chapucero transmisor) no contaban con una nueva voz dentro de la lucha contra ese nacionalismo reaccionario e impositivo. Hasta ahora se frotaban las manos advirtiendo que la oposición les venía siempre de la derecha, o de colectivos claramente situados fuera del espectro del consenso nacional-lingüístico. Pero con el Foro Babel se ha producido un salto cualitativo en la lucha en favor de los inalienables derechos de los ciudadanos de Cataluña.

Eugenio Trias. Filósofo español nacido en Catalunya

   En Martin Heidegger (que fou membre del partit nazi fins a 1945) mai va expressar la condemna dels crims del règim nazi. Amb una certa semblança, el filòsof espanyol nascut a Catalunya  tampoc condemna els crims dels règim franquista. Pitjor encara: segons declara, si pogués, ell hi participaria a la repetició dels actes criminals.

N'Eugenio Trias. La perversió intel·lectual. Reedició.

quetgles | 21 Juliol, 2018 20:47

Eugenio Trías, la perversió intel·lectual. La contra crònica. Reedició.

quetgles | 23 Febrer, 2013 19:38

   

              

                 Eugenio Trías, contra crònica.

     A la mort de N'Eugenio Trías, 10.02.2013, els mitjans espanyols i els catalans li han dedicat uns panegírics, on, majorment, el professor  era considerat com un dels més grans filòsofs espanyols, sinó el més gran, i també com un gran renovador de la filosofia espanyola; i qualcuns mitjans l'han presentat com a filòsof català, tot i que el professor no va publicar mai res en català i tenia dificultat per parlar en català.

     Aquest article fa de contra crònica de les suposades virtuts filosòfiques del finat; és una contra crònica oposada a l'onada de panegírics enaltidors. He d'aclarir de bon començament que no és el cas que jo tingués un particular interès per les teories d'aquest filòsof. El tenia classificat com a autor reaccionari i ultraespanyolista. Era un personatge que no m'interessava.

   La meva pretensió va més enllà de ser una pura crítica de la filosofia de N'Eugenio Trías. No és la mort del professor la que motiva el meu escrit, sinó la batalla ideològica desfermada al voltant de l'òbit. Allò que vull fer és un exercici d'aclariment intel·lectual, com una mena de lliçó de filosofia, de manera que es faci palesa la guerra ideològica actual a l'Estat espanyol (Una guerra permanent entre les elits dominants i les diverses avantguardes de les classes socials espoliades; i també una guerra entre les milícies intel·lectuals d'Espanya i les de Catalunya).  

     Una mena de lliçó de filosofia, aclariment:  Els ciutadans, majorment, prenen posicions ideològiques sobre les qüestions polítiques i socials; és a dir, els ciutadans es senten en capacitat intel·lectual per valorar les declaracions dels personatges públics respecte a multitud de temes socials.  Però no succeeix el mateix en relació a les declaracions que fan referència expressa a la filosofia, majorment.

    Tesi: La dificultat i els dubtes per prendre  una determinada posició en relació a qüestions de filosofia també afecta a la major part dels intel·lectuals, a tots aquells que  no disposen d'una formació sòlida en filosofia.

    Mentre els ciutadans tenen feta una valoració de la ideologia del general Franco, no succeeix així respecte a la filosofia de N'Ortega y Gasset, posem per cas.  Els periodistes, més o menys, tenen una valoració feta sobre qualcunes idees més divulgades del pensador madrileny, però hem de suposar que tindrien dificultat si haguessin de parlar sobre les coincidències entre la filosofia de N'Ortega i la d'En Heidegger, per exemple.

     En aquest article ensenyo un mètode que facilita al gran públic – i encara més, als periodistes – l'accés a una comprensió i a una valoració justa del pensament dels filòsofs.  Un mètode  que ha de servir, en aquesta ocasió per fer palesa la ideologia de N'Eugenio Trías.

   En Sebastià Alzamora, al diari Ara, feia  el panegíric del catedràtic finat, i declarava que quan era universitari  admirava l'esperit innovador i independent de la filosofia d'En Trías ( ell i també altres universitaris catalans, diu). Consideraven que En Trías era com una onada d'aire fresc  que trencava l'ambient acadèmic  ensopit de les facultats de filosofia de Barcelona. N'Alzamora, així mateix, aclareix que sabien que el catedràtic simpatitzava amb el Partit Popular, però no en treien conseqüències.

   

         Com la de N'Alzamora, està molt generalitzada la idea de separar les teories ''filosòfiques'' d'un filòsof de les seves opinions ''vulgars'' i del seu comportament a la societat.  Tots aquells intel·lectuals catalans que feien el panegíric d'En Tries mantenien la trampa ideològica:  la separació entre idees ''filosòfiques'' (que són les importants) i  ''opinions personals'' (les quals, si contenen disbarats, es poden perdonar), referides al filòsof. Els qui feien el panegíric devien considerar que no era oportú parlar de l'anticatalanisme del filòsof.

    El resultat d'aquesta pràctica ha consistit en una exaltació de N'Eugenio Trías com si fos valorat com un dels filòsofs més gran d'Europa. I no és el cas que en un altre moment es sentissin les veus crítiques.

      El mètode per a una anàlisi correcta d'un discurs  ideològic.

   Tesi: El punt de partida d'un filòsof sempre és una passió. La persona humana, a l'adolescència, desplega la seva ideologia a partir dels seus sentiments més profunds. L'adolescent estima unes coses i n'odia unes altres. El desplegament teòric per a justificar la bonesa dels seus sentiments és allò que em diem ideologia. És sempre a partir de la pròpia ideologia que el futur filòsof elaborarà el seu pensament distintiu.

     En contraposició a la situació ideològica conflictiva dels filòsofs (i dels considerats intel·lectuals), els treballs dels matemàtics i dels científics naturals no resten afectats per la ideologia dels seus autors. La ideologia d'un físic o d'un geòmetra no afecta per res la seva obra científica.

       N'Eugenio Trías va desplegar un tipus de filosofia extraordinàriament pretensiosa, a la manera dels ''philosophes'' francesos de la segona  meitat del segle XX.

   Aquests ''philosophes'' (En Sartre fou el primer) van fer seva la dialèctica mistificadora  d'En Martin Heidegger (Alhora aquest filòsof  ofereix arguments per atorgar validesa al nihilisme d'En Nietzsche). La mistificació consisteix, en primer lloc,  en atorgar validesa científica a les pròpies introspeccions i a les anàlisis dels propis sentiments, de la manera com ho fa el mestre, En Heidegger. I, segonament, pretenen trobar la ''veritat'' per mitjà de l'anàlisi del llenguatge, com si les paraules, en si mateixes, continguessin la veritat.

  En Trías, seguint a Heidegger, obté nous ''materials de veritat'' tot repassant constantment els grans mestres de la filosofia idealista, En Plató i En Nietzsche;  En Plató, principalment (Per veure amb més detall aquest mètode espuri, podeu baixar la web Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge).

        El mètode.

    Sense haver d'estudiar les teories filosòfiques ''més profundes'' d'En Trías, podem valorar amb justícia el seu perfil intel·lectual i la significació de la seva obra en relació a la guerra ideològica actual (A Catalunya i a Espanya, particularment, és clar).

    Tesi: Tota persona desplega un comportament sustentant-se en la ideologia pròpia.

   Tesi: Els filòsofs, o els intel·lectuals en un sentit més ampli, es poden definir dient que són aquells individus que s'ocupen públicament de qüestions ideològiques. A partir de la seva pròpia ideologia, elaboren idees i fan teories o bé a favor de la ideologia dominant o bé en contra.

     Per posar un exemple aclaridor:  En Plató era de família aristocràtica i combregava amb la ideologia típica de  la seva classe social. En Plató vivia (i patia)  a l'època de les revolucions democràtiques de les ciutats gregues, revolucions que eren abominables per a l'aristocràcia (o sigui, la classe dels grans propietaris de terra). Integrat a la seva classe, En Plató va desplegar la seva activitat com a filòsof en combat permanent contra la democràcia i contra els il·lustrats. I, per altre costat, va elaborar tot de teories per a justificar el domini de l'aristocràcia.

    Tesi:  Les idees expressades vulgarment per un filòsof ens faciliten la comprensió del seu projecte intel·lectual.

    Tesi:  Els silencis que pugui fer un autor sobre els esdeveniments que l'envolten també deixen veure clarament la seva ideologia.

          

    N'Eugenio Trías procedia d'una família catalana d'arrels ultraconservadores. El seu avi era un distingit carlí, i el seu pare, En Carlos Trías Bertran, fou un capitost falangista que prengué part amb armes en la revolta militar del 18 de juliol, a Barcelona estant. Fracassat el cop d'Estat a Barcelona, hagué de fugir d'amagat, i es va incorporar a les tropes del general Franco. Després de la guerra, ocupà diversos càrrecs polítics, i, fins a la seva mort, al 1969, continuà essent un personatge important del Règim (A Madrid li van dedicar el nom  d'una plaça en homenatge).

    N'Eugenio va conformar la seva ideologia dins un ambient familiar de culte al valors franquistes; un ambient on el pare figurava com un heroi i com a salvador de la pàtria . En aquest ambient, la mare feia de santa Mònica, de manera que  la religió era el puntal ideològic familiar. Aquella família semblava el paradigma del nacional-catolicisme espanyol.  

     A destacar: Els valors religiosos han sigut determinants en la ideologia de N'Eugenio Trías, al llarg de tota la seva vida.

    A destacar:   Per influència materna, el futur filòsof esdevingué numerari de l'Opus Dei durant uns quants anys, fet que marcà la seva vida, segons confessa (referent  a aquesta qüestió podeu veure la web  Experiencia de Eugenio Trías en el Opus Dei). Podeu veure que la major part de panegírics no en diuen res d'aquesta estada a l'Opus. Tampoc en diu res la Wikipedia (Quina gràcia, el nom de ''Eugenio Trías'' no té entrada a la GEC).

    N'Eugenio Trías i els seus germans (En Carlos, fou senador del PP) van mantenir el culte al seu pare i als valors feixistes, com ho mostra el fet que van interposar a l'any 1994 una demanda judicial contra TV3 per un programa sobre del procés sumaríssim de Manuel Carrasco i Formiguera (líder d'Unió Democràtica de Catalunya), ''Sumaríssim 477'', programa  on es revelava que En Carlos Trías Bertran era un dels vuit testimonis catalans (i no n'hi havia d'altres, de testimonis) que abonaven  que Carrasco era culpable de col·laborar amb els enemics de la pàtria (referint-se a la pàtria espanyola), crim que era castigat en la pena de mort. Finalment, el Tribunal Supremo, al 2004, va donar la raó a TV3.

      Tesi: N'Eugenio  Trias va anar elaborant un perfil  de pensador progressista; però era una màscara. Es presentava com a ''il·lustrat'' i com a innovador. Però en realitat mantenia operativa la ideologia feixista originària.

    En Trías, quan fa de filòsof, es declara ''l'il·lustrat exorcista''. ''L'il·lustrat'', en quant es declara a favor de la ciència;  i ''exorcista'', en quant que vol conjurar els dimonis ocults dins la societat moderna i anar més enllà dels límits de la ciència. De la seva filosofia, ell en diu ''la filosofia dels límits''.

    Però, en realitat,  En Trías combat contra la Il·lustració;  diu que els il·lustrats van cometre el greu error als menystenir la religió, al no copsar la importància dels mites i del sagrat en la formació de les cultures. L'aportació filosòfica ''triaista'' rauria en ''avançar intel·lectualmet'' a partir de la mística,  dels mites i d'allò que és sagrat.

   El filòsof barceloní coincideix amb el Papa, En Benet XVI, al afirmar que una ciència sense Déu és cega. Declara expressament que considera En Joseph Ratzinger com a l'home més intel·ligent del món.

   Aclariment: Sembla que En Trías es va a apuntar a la darrera moda filosòfica, la representada pel pensament d'En  Rorty i d'En Vattimo, pensament  que cultiva una espessa boira on es conjuguen a un mateix pla la ciència, la filosofia, la religió i l'art (vegeu el post Rorty,  Vattimo).

     Es pot constatar que els caus més reaccionaris són entusiastes d'En Trías. I, alhora, es pot veure que les declaracions d'En Trías figuren al costat (i un nivell intel·lectual semblant) dels personatges més sinistres i més anticatalans.  Sovint el seu nom figura als llistats reaccionaris al costat de noms com  Fraga Iribarne,  José María Aznar, Vidal-Quadras, Mayor Oreja, Pío Moa, Jiménez Losantos, César Vidal, Iván Tubau, Agapito Maestre, Félix de Azúa i molts altres. A la recollida de materials feixistes (catalonofobia), figuren qualques perles del ''filòsof espanyol nascut a Catalunya'', una de les quals exposo aquí, i fa: 1996

Algún día despertará Cataluña de su «sueño dogmático»: que ha hecho posible durante casi dos décadas que gobernara el país, en asuntos de lengua, cultura, humanidades e historia, una especie de República Islámica de ayatolás, o de talibanes , que han hecho de la lengua catalana el tarro de todas las esencias sagradas patrias. Es este integrísimo lingüístico, claramente reaccionario y resentido, pura inversión de lo que pretendió el franquismo, lo que esta impresentable ley de usos lingüísticos entroniza. Sólo que los integristas de lengua y cultura (de los que el conseller Pujals es, tan sólo, su triste y chapucero transmisor) no contaban con una nueva voz dentro de la lucha contra ese nacionalismo reaccionario e impositivo. Hasta ahora se frotaban las manos advirtiendo que la oposición les venía siempre de la derecha, o de colectivos claramente situados fuera del espectro del consenso nacional-lingüístico. Pero con el Foro Babel se ha producido un salto cualitativo en la lucha en favor de los inalienables derechos de los ciudadanos de Cataluña.

Eugenio Trias. Filósofo español nacido en Catalunya

   En Martin Heidegger (que fou membre del partit nazi fins a 1945) mai va expressar la condemna dels crims del règim nazi. Amb una certa semblança, el filòsof espanyol nascut a Catalunya  tampoc condemna els crims dels règim franquista. Pitjor encara: segons declara, si pogués, ell hi participaria a la repetició dels actes criminals.

Plató, el déspota misògin. Reedició.

quetgles | 18 Juliol, 2018 19:31

Plató, el déspota misògin.

quetgles | 24 Setembre, 2015 08:23

               

                                              Plató, el déspota misògin.

           (És una reedició de l'escrit del 2008, el títol del qual apareixia en espanyol)

  

        Aquest escrit és un recull de notes breus que fan referència a alguns punts de la ideologia d'En Plató – i  a la d'altres pensadors pròxims -, notes que he penjat a la Xarxa, pensant que podria servir de revulsiu contra la beateria conservadora dominant.    Tesi: Sòcrates, Plató i Aristòtil són la tríada reaccionària de l'antiga Grècia. Representen l'intel·lectualisme moral; afirmen que hi ha una veritat moral;  i que únicament a través de l'esforç intel·lectual es coneix aquesta veritat. I que la moral – la vertadera – és exclusiva dels savis; i que les persones vulgars i els falsos savis(sofistes, els denomina En Plató) són incapaços de practicar el bé moral.   Intel·lectualisme moral o, simplement, intel·lectualisme:  S'ha d'entendre en un sentit més ample, de manera que abraça l'Intel·lectualisme de Sòcrates i N'Aristòtil; i, per extensió, inclou a N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino; i, per extensió, tots aquells que cultiven qualque mena de variant platònica.    Tesi: Primer foren les revolucions democràtiques de les polis de la Grècia clàssica. Tot seguit, l'emotivisme moral esdevingué el pensament hegemònic (l'emotivisme moral s'ha d'entendre com aquella doctrina que sosté que les normes morals són producte dels sentiments dels humans; són expressió de la voluntat i no de la intel·ligència).     L'atomisme d'En Demòcrit fou la teoria física que més s'acosta a la física moderna. Aquesta teoria fou majorment acceptada pels il·lustrats i pels epicuris. En Plató la combaté amb ardor.    Tesi: Els Diàlegs d'En Plató fan ús d'uns recursos teatrals espuris. No fou el cas que la dialèctica platònica s'imposés al discurs dels il·lustrats; la retirada de l'emotivisme moral i  de l'anorreament de la democràcia fou per causa de la formació de l'Imperi macedònic .      Tesi: La presència del platonisme estricte és una demostració de que l'oligarquia – i la jerarquia catòlica - no ha estat derrotada ni està en retirada.       Actualment, els programes d'ensenyament i, per tant, els llibres text i les enciclopèdies autoritzades – continuen mantenint una versió conservadora de la història universal i de la història del pensament humà. Es continua mantenint tradicions ideològiques  de l'època de N'Alfons XIII i de la del general Franco.    L'ensenyament oficial continua donant com a ajustada la realitat històrica una versió falsificadora segons la qual el pensament dels filòsofs de la reacció – Sòcrates, Plató i Aristòtil –  seria la culminació de la filosofia de l'antiguitat. I, semblantment, N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino són presentats com a glòria de la humanitat; però, en realitat, aquests autors acompliren l'encàrrec d'acomodar la filosofia dels autors grecs al servei dels interesos ideològics de l'Església catòlica.    Els estudiants espanyols – i, igualment, els catalans – han de passar unes proves de selectivitat on els cinc filòsofs de la reacció omplen la meitat de la llista dels deu filòsofs seleccionats per a les proves. I si hi s'afegeix En Descartes i En Heidegger, llavors  es mostraria clarament el predomini dels autors reaccionaris. 

   Els estudiants es veuen coaccionats, i han de ser capaços de reproduir en unes proves escrites les principals teories i argumentacions del pensament reaccionari. Els estudiants han de saber demostrar que la metafísica és una ciència, que es pot demostrar científicament l'existència de Déu, que l'ànima és un esperit i que pot ésser estudiada científicament, que els sentits ens enganyen,  que la ciència autèntica és aquella basada en el pur intel·lecte, que la ciència ha de deixar de banda els sentits i els experiments empírics, que la física es regulada per quatre causes, que la Terra és immòbil, que la Terra és el centre de l'Univers, que hi ha dues físiques, dos móns físics, la física sublunar –  la que regula els moviments de la terra – i la física celestial, que la naturalesa té horror al buit, que es dona la generació espontània, que l'home i l'univers té una finalitat (Aristòtil), que els sofistes comerciaven amb la veritat, que l'autoritat ve de Déu,  que és bo que hi hagi esclaus, que l'home perfecte és el que es dedica a la vida intel·lectual o contemplativa, que la democràcia és un sistema que mena a la corrupció, segons En Plató; que la democràcia, lo monarquia o un govern aristocràtic, poden ésser igual de bons, segons N'Aristòtil.

    Tesi: El denominat "amor platònic" és, en realitat, una exaltació de l'homosexualitat. En Plató argumenta que l'amor entre els homes – els mascles – és de superior qualitat intel·lectual i moral al del vulgar amor heterosexual.        En  el Simposi (179e/181b), Pausànias argumenta que els homes vils estimen per igual a les dones i als efebs i que estimen més els seus cossos que les seves ànimes. I que l'amor entre mascles és superior perquè els inspirats en aquest amor senten predilecció per allò que és per naturalesa  més fort i té un major enteniment.     De limitar-se al a la informació dels llibres de text o a les enciclopèdies, els estudiants de la filosofia Plató (Bé, en realitat, els fan memoritzar uns esquemes formalistes) no arriben a tenir ni la més petita sospita de les grans aberracions imaginades per En Plató per a la seva República. Vegeu el típic to hagiogràfic de l'article de l'Enciclopèdia Catalana, on es pot llegir:  "República (un dels diàlegs més extensos i en el qual Plató proposa la construcció d'un estat que realitza la idea de justícia)", i, tot seguit, referint-se tot cofoi, a les qualitats del bon polític, afegeix "al coneixement de la veritable realitat (i és per això que només el filòsof pot ésser un bon polític, l'adequat dirigent de la comunitat), mentre que...tot home com allunyat del veritable coneixement (i, per  la qual això mateix, com impedit d'un recte comportament, la possibilitat del qual resta condicionada —com és palès a la República— a una acurada i exigent educació filosòfica o a l'obediència als dictats de l'aristocràcia espiritual que ha de governar l'estat)." I no hi ha més informació sobre el tema. Noteu que l'autor de l'article de la GEC fa ús de l'expressió l'aristocràcia intel·lectual que ha de governar l'Estat en lloc de l'expressió més pròxima a la realitat descrita que podria ésser el dèspota ultraviolent per a establir un Estat policíac.     Els estudiants estarien més previnguts si se'ls avisava amb la següent tesi    Tesi:    La República d'En Plató és una orgia inaudita de la imaginació d'un reaccionari extrem – d'extrema dreta, diríem avui -. Imagina un règim despòtic on els treballadors – els productors, els anomena ell – són explotats en règim d'esclavitud i controlats per mitjà d'un colossal estat policíac.    Hi ha excepcions, però, els professors de filosofia, majorment, es senten bastant impotents per contrarestar el programa oficial i el que afirma el llibre de text.     Per suposat, la millor manera de conèixer el pensament d'En Plató seria llegir la seva extensa obra. Però la realitat socio-cultural és que els  lectors de la República són pocs i majorment inclinats al platonisme, jo crec.      Però, a aquesta Web, disposo de suficient llibertat per a indicar, sense més, algunes de les propostes més notables – i més estrambòtiques – de la República platònica. Vegem allò que no diuen o amaguen els llibres text:     Que la ciutat és regida per un grupet de dèspotes que s'autodenominen filòsofs. En Plató no explica com s'ho han fet aquests filòsofs per aconseguir el Poder; tampoc explica quin ha d'ésser el mecanisme successori. D'una manera falsament ingènua, diu repetidament que  els governants han de els més savis; però no diu qui dictamina el grau de saviesa dels possibles aspirants al exercici del Poder.  Que com que ha de ser una ciutat ideal, el nombre d'habitants d'aquesta ciutat ha de ser l'ideal; segons En Plató, exactament, 5040 habitants, que es corresponia amb la factorial del número 7 (O sigui: 1x2x3x4x5x6x7); però no només pel possible significat pitagòric del número 7, sinó per la prevenció contra el creixement desproporcionat dels productors (El règim aristocràtic en crisi havia vist que el creixement de les ciutats comportava la revolució democràtica. En efecte, s'ha de considerar que el nombre dels grans propietaris – els aristòcrates – es mantenia invariable, posat que no podien augmentar l'extensió de la terra).    Que la República descriu un terrorífic Estat policíac-militarista.    Que els policies-soldat constitueixen la classe excel·lent, és a dir, venen a ser una versió platònica de la típica classe aristocràtica, la classe dels militars professionals, o sigui, els nobles. Que no fa cap referència sobre el nombre de guardians-soldats o sobre quina proporció s'ha de donar entre els guardians i els  productors (la resta de població, els pagesos inclosos).   Que els treballadors s'han de dedicar a treballar i no res més. La imaginació d'En Plató forjà un obrer ideal que seria una versió humana d'un robot mecànic. Un obrer que només havia de treballar i no res més.   Que tota l'obra d'En Plató exhibeix una misogínia extrema. I que a la República arriba a l'extrem inaudit de convertir  a les dones, en conjunt, en una propietat de l'Estat (Aquest era el somni comunista d'En Plató).    Que el dèspota imaginari se'n anà empatollant tot de mesures extraordinàriament violentes contra les dones. Així imaginà una societat on s'hauria destruït la família i qualsevol tipus de lligam familiar.  Les dones serien reduïdes a la condició d'esclaves sexuals i d'esclaves reproductores.    Que s'inventà una formidable loteria sexual, de manera que es repartia participacions d'aquesta loteria als treballadors, i el premi era una dona, és a dir, l'accés sexual a una dona.    Que els nadons eren separats de les seves mares i passaven a ser criats per unes altres dones, en col·lectivitat, de manera que les mares no poguessin saber quins eren els seus fills.    Que es descriuen les propostes de pràctiques de selecció biològica per a la millora de la raça.    Que sovint es descriuen situacions ridícules com, per exemple, la de millorar el sistema de loteria sexual, de manera que, per mitjà de trampes, els més lletjos o els més defectuosos no aconseguissin cap premi; és a dir, se'ls donava a aquells desgraciats falses participacions. L'explicació que dona En Plató és que, així, aquests treballadors, ignorants de l'engany del loter, continuaven il·lusionats esperant guanyar el premi qualque dia.     Que els filòsofs-governants també enganyen als soldats-guardians per mitjà de la loteria trucada, a fi d'aconseguir una selecció biològica (Bé, En Plató no explica com és el funcionament d'aquesta loteria ni d'on treuen el temps els governants-loters per a poder efectuar els seus trucs) .  (Alguns comentaristes progressistes, avergonyits del reaccionarisme d'En Plató, s'afanyen a destacar com a gest progressista el text on es proposa que també hi hagi dones guardianes al costat dels guardians mascles. En efecte, diu En Plató que guardians i guardianes han de cohabitar i han de mantenir relacions sexuals amb la més absoluta promiscuïtat; es diu que les dones i els fills seran comuns. Però la intenció de Plató no és la de alliberar la dona, sinó reforçar el poder absolut dels Autòcrates-filòsofs i dels seus gossos guardians; la dona no quedava alliberada sinó reduïda a la condició de gossa. Els fills de les guardianes, per altra banda, eren separats de la mare al moment del néixer, i criats per unes dides i unes iaies, o sigui que, de totes maneres,  la cura dels infants era una exclusiva de les dones.       Que En Plató es trencava el cap pensant la manera com evitar l'incest. Que una manera d'evitar l'incest era que els joves consideressin mares a les dones de més edat, i que les dones madures consideressin com a fills als joves, en el benentès que en cap cas podien mantenir relacions sexuals. I igualment respecte a la relació entre els homes madurs i les jovenetes que podrien ser les filles. Respecte a l'incest entre germans, En Plató no va trobar la manera d'evitar-ho i ho va deixar a la cura de la pitonisa.    En algun moment de l'elaboració del text, sembla que l'autor no podia reprimir l'emoció i deixava anar l'exaltació de l'amor superior, l'amor homosexual, als llocs més impensats. Així, per tal d'enardir els soldats en acció de guerra, proposa que el guerrers més distingits tinguin dret a besar als seus companys; entén que si un soldat sent passió amorosa per algú, sigui home o dona,el seu cor cremarà en desigs de provar el seu valor(469 e).      Que als guardians En Plató els anomena, indistintament, guardians, soldats, guerrers, vigilants, però per la complexitat extraordinària de les tasques encomanades el nom que els seria més escaient seria el d'agents de la inquisició i de Grans Inquisidors als governants-filòsofs (eren un precedent del que seria la Cúria del Papa de Roma). La tasca era immensa: s'havia de revisar tota la literatura grega i esborrar tots els paràgrafs que podien ésser considerats no convenients per a l'educació dels infants i dels joves. A les pàgines finals del llibre II i a les del començament del III, es donen les normes per a que s'han de sotmetre la literatura; així, diu ...a les que ens han deixat Hesíode, Homer i els demés poetes. Aquests són els que han creat les falses fàbules...perquè aquestes històries són realment perilloses...no han de ser referides a la nostra ciutat (379 a).  I a continuació diu que els Governants ...com a fundadors de la ciutat...no ens correspon inventar fàbules, sinó únicament conèixer a quin model han d'atenir-se els poetes per a compondre-les i no sortir-se d'ell.   Segons En Plató s'haurien d'esborrar tots els poemes que representen als deus d'una manera grossera i inconvenient; no s'han de mostrar els deus dominants per les passions, o dient mentides o amb un comportament incorrecte. També seria prohibit parlar de la mort  o del Hades (i d'altres més coses). També s'hauria prohibir que les dides i les iaies contessin fàbules il·legals als nens.

    Aquells guardians es trobarien amb la sorpresa que, en lloc de fer la guerra, la seva ocupació quotidiana seria fer d'inquisidors i vigilar les dides i les iaies, i els nens i els joves, i els homes i les dones.

Déu no existeix.16 proves. Reedició.

quetgles | 12 Juliol, 2018 17:01

                                    Déu no existeix. 16 proves. Reedició.

 

Arguments per fer veure la inconsistència intel·lectual de les creences en un Déu. 

 

  Els de la Cúria romana i els protestants ianquis són en campanya de propaganda permanent per tal de difondre el concepte de "disseny intel·ligent", dit del dogma de la creació divina de l'Univers. Les esglésies són en guerra ideològica permanent. Les seves grans campanyes tenen per objectiu influir a les grans masses, a la gent de les classes populars.

   Aquest escrit, és una modesta aportació d'arguments per fer veure la inconsistència de les suposades proves de l'existència de Déu.

 

    Les proves clàssiques per a demostrar l'existència de Déu quedaren invalidades a partir d'En Hume i d'En Kant.  Els conservadors a En Hume li deien "el senyor Hume, l'ateu". Però no es podia posar aquest qualificatiu a En Kant, que era un fervorós creient cristià: va reintroduir el concepte de Déu en nom d'una suposada raó pràctica.

   Amb l'Empirisme com a pensament hegemònic, quedava  establert que la metafísica no era possible com a ciència, i que, per tant, no es podia demostrar l'existència de Déu. El Positivisme no va fer sinó reafirmar els pressupòsits de l'Empirisme, i la metafísica quedava definitivament marginada del món de la ciència moderna.

    Però l'Església catòlica no admet mai, en cap cas, els seus errors, els relacionats amb la filosofia i la moral, en especial. És vigent el dogma de la infal·libilitat del Papa en matèria de fe i de moral. La Cúria romana continua mantenint a Tomàs d'Aquino com a doctor màxim de l'Església. "Philosophia perennis" és la denominació que donen a la filosofia de N'Aquino. Als seminaris de formació teològica, es continua impartint les doctrines aristotèlico-tomistes i afirmant que l'existència de Déu pot ésser demostrada fent ús de la raó.

 

  Fet aquest preàmbul, exposo una llista d'arguments que reforcen la idea de que és impossible l'existència de Déu.

 

1.    Contra la idea de Creació de l'Univers. Suposar que Déu creà l'Univers implica la següent contradicció: s'hauria d'acceptar que una cosa immaterial – Déu – hauria existit eternament com a substància única, i que, "després" d'aquesta eternitat, hauria creat una segona substància, la matèria. O sigui, l'esperit crea la matèria. Allò perfecte, Déu, – segons la idea aristotèlica de perfecció – hauria produït allò imperfecte, la matèria.

2.    Contra la idea de l'ordre de l'Univers. On suposa que a l'Univers hi ha un ordre i que Déu és l'ordenador de l'Univers. Però la física moderna introduí el concepte d'incertesa. I N'Ilya Prigogine (premi Nobel de química, 1977) va anar més enllà i va exposar el concepte de l'Univers com a Caos i com a procés irreversible; és a dir, no solament hi hauria hagut el "Big Bang" – el caos inicial -, sinó que l'Univers actual seria un moment de l'explosió inicial, explosió que continua la seva ona expansiva fins al dia d'avui. Per tant, si no hi ha el suposat ordre, tampoc hi ha d'haver  un Déu ordenador.

3.    Contra la idea de perfecció. Els denominats graus de perfecció de la naturalesa són apories que neguen els principis de les ciències empíriques. Quasi 2000 anys després, En Tomàs i l'Església catòlica encara insisteixen en la idea de l'escalonament general de  tots els éssers segons aquest suposat grau de perfecció. El tomisme va desplegar un sistema de manera que totes les coses havien de seguir un ordre jeràrquic fins a nivells inaudits, com és el cas de les jerarquies angèliques.   Les ciències positives van trencar definitivament el món de les jerarquies aristotèlico-tomistes. Llavors, la idea d'un ésser supremament perfecte és una pura fal·lera.

4.     Contra la idea de primer motor. En contra del que diuen els llibres de text i les enciclopèdies, N'Aristòtil no era un científic, ni tenia el menor interès per la investigació de la naturalesa. Es pot afirmar, rotundament, que la "Física" de N'Aristòtil no és sinó un cúmul de disbarats sobre temes de física. A la física aristotèlica hi havia diversos mons físics amb unes lleis físiques diferents. A la física moderna, no hi ha "primer motor".

5.      Semblantment, la física no fa distinció entre éssers contingents i éssers necessaris.

6.     En tot temps els pobles han cregut en déus, en esperits i en forces malignes. Avui, gràcies els avenços dels estudis d'etnologia, sabem quina funció social  complien les religions; sabem que servien per establir el sistema de prescripcions i de prohibicions que regien la vida de les comunitats humanes primitives. Però, actualment, a les societats democràtiques, les prescripcions i les prohibicions són establertes segons la voluntat de la majoria de ciutadans; és a dir, d'acord amb  l'emotivisme moral i el contractualisme. Si les societats democràtiques prescindeixen de "la voluntat de Déu", podem concloure que, a la pràctica, aquestes societats funcionen com si fossin atees.

7.       No es disposa ni mai s'ha disposat d'una via o d'un mètode per poder experimentar sobre suposats fenòmens sobrenaturals com serien els  ciències físiques no poden detectar el fenomen de la denominada "transsubstanciació". Igualment, els suposats fenòmens    "paranormals" no resisteixen  les anàlisis de la ciència experimental.

8.       Hi ha relats de l'antiguitat on els prodigis i els miracles es succeeixen constantment, de manera quasi familiar. Mostren unes societats acostumades als fenòmens prodigiosos relacionats amb les seves creences. Precisament, als relats dels cristians, als llibres de l'NT, arriba a moments de tal intensitat de fets miraculosos coma cap altre relat, que jo sàpiga. Per posar un exemple:  A "Els fets dels apòstols", 5, 12,  referent a l'apòstol En Pere, el narrador ens fa saber  que "Per les mans dels apòstols s'esqueien molts de miracles i prodigis al poble...I anaven creixent més i més els creients en el senyor...fins al punt que treien els malalts pels carrers i els posaven en lliteres i baiards perquè, en passar En Pere, al menys la seva ombra caigués sobre algun d'ells. Així mateix hi feia cap una gernació de les ciutats dels voltants de Jerusalem, portant malalts i turmentats pels esperits impurs, els quals, tots, eren guarits".  Com podeu comprovar, En Pere feia miracles en sèrie, com que desfer calça; bastava que passés pel carrer i la seva ombra ja era suficient per desfermar un doll de miracles.  Soc de l'opinió de que els propis "llibres sagrats" ofereixen el millor material per demostrar la inconsistència dels dogmes religiosos. De la inconsistència dels "llibres sagrats", en podem deduir la inconsistència de la creença en un determinat Déu ( Sobre aquest tema podeu veure la meva web  Els Evangelis, històries impossibles).

9.       L'argument del sentit comú:  Com és possible pensar que l'ésser més gran del Món no es pot conèixer? Resultaria que l'ésser omnipotent no és accessible per mitjà de les ciències. I resulta que els administradors de la religió tampoc ofereixen vies de coneixement. Ofereixen únicament "els seus llibres sagrats"  i tot d'històries igualment inversemblants com a única "prova" de l'existència del seu déu.

10.                       N'Aquino i els 40.000 teòlegs parlen del "camí de la fe" com a diferent del de la raó, però que fe i raó, en darrer terme, han de coincidir. Però no són capaços d'explicar de quina manera s'ha d'obrar per seguir la via de la fe.  En Pascal proposa que un hom el que ha de fer és comportar-se com si tingués fe, com si cregués en Déu, i que, així, a un moment determinat tindrà autèntica fe.  Però allò que no planteja En Pascal és en quin Déu i en quins "llibres sagrats" ha de dipositar la fe inicial el qui està en període de proves.

11.                       N'Epicur no negava l'existència dels déus, però deia que els déus no s'ocupaven dels homes, posat que els consideraven bestioles insignificants; entenia que un home assenyat ha d'ordenar la seva vida com si els déus no existissin.

12.                       Però el plantejament de N'Epicur només és apropiat al món grec. Del Déu de les religions monoteistes, segons els seus "llibres sagrats", no es pot dir que no s'ocupa dels homes. Ans al contrari, el Déu de la Bíblia es mostra com un déu molt gelós, que vol que els homes l'adorin i l'estimin. Però a més del Déu dels jueus i dels cristians, hi ha els Déu dels mahometans; i, més lluny, el Déu de l'hinduisme, el del budisme, sintoisme, jainisme i d'altres. Ha de resultar inacceptable per a una ment moderna l'existència d'un Déu que intervé dins la història i alhora s'absté de donar les senyes de la seva identitat.

13.                       El fet de l'existència de tanta gent que no creu en Déu és una prova de la seva inexistència. Sobre això, els malvats teòlegs s'avancen a dir que "Déu castiga amb el seu silenci el pecat d'orgull dels qui es declaren ateus". Però què poden dir respecte dels infants que eren educats oficialment dins l'ateisme, com es feia a les repúbliques marxistes?

14.                       És inacceptable per a una ment formada dins la modernitat l'existència de Déu i alhora l'existència dels denominats "llibres sagrats". O sigui, segons el meu raonament, de les històries impossibles que narren els llibres "llibres sagrats" hem de concloure que Déu no existeix.

15.                       O, al menys, que no existeix el déu dels jueus i dels cristians. Segons la Bíblia, el principal manament de Déu seria el d'estimar-lo sobre totes les coses. Segons la Bíblia de la Fundació bíblica catalana, a "Èxode", 20, 6, diu: "...jo, Jahvé, el teu Déu, soc un Déu gelós, que castigo la iniquitat dels pares en els fills fins a la tercera i la quarta generació dels qui m'odien, però que faig misericòrdia fins a milers per aquells que m'estimen i observen els meus preceptes". En contra de les suposicions dels redactors dels "textos sagrats", els sentiments de les persones broten del seu interiorment d'una manera espontània. És sabut que la voluntat  no domina els sentiments, sinó, al revés, són els  sentiments els que determinen la voluntat. Per entendre'ns: si de cas, el text bíblic  hauria de dir una cosa així com "faràs com si m'estimessis".

16.                       Igualment les suposades declaracions formals del Déu dels textos bíblics que feren greument la sensibilitat moderna s'han de considerar com una prova de que Déu no existeix. Per posar un exemple especialment notable, "Èxode", 22, 19: "Qui ofereixi sacrificis als déus, fora de Jahveh, serà exterminat". Segons aquest text, al peu de la lletra, tots els musulmans i els hinduistes haurien de ser exterminats. També podem veure el text que fa: "...Però si el servent declara: estimo el meu amo, la meva dona i els meus fills; no vull sortir lliure, aleshores el seu amo...li foradarà l'orella amb un punxó, i el servirà per sempre.", "Èxode", 21,5-6. O, també, aquest altre text: "Si algú ven la seva filla per esclava...", "Èxode", 21, 7. (He de reconèixer que, en molts aspectes, l'Alcorà és més pròxim a la sensibilitat moral moderna, en especial, referent a l'esclavitud i a temes socials. L'Alcorà declara que un musulmà no pot tenir un altre musulmà en esclavatge).

   Contra l'existència d'un "geni maligne" o d'un Déu que jugués cruelment amb els humans, he de confessar que no disposo d'arguments tan contundents, igualment sembla una idea inconsistent.

    

 

La plebs espayola. Reedició.

quetgles | 05 Juliol, 2018 09:49

                        La plebs espanyola

   

    La plebs castellana de l'Estat espanyol, s'ha d'entendre.

      Aquests dies, quan el debat sobre la investidura presidencial arriba al paroxisme, resta palès que els partits espanyols fan un discurs per a satisfer els baixos instints xovinistes de la plebs castellano-andalusa. Si de cas, Podemos, en seria una excepció (i una novetat dins el miserable panorama intel·lectual espanyol).  Per descomptat, no tot és negre dins aquest panorama: cinc milions de votants elegiren la papereta de Podemos.

    En relació al paper de les plebs corrompudes, vegeu el cop genial d'En Hegel contra la beateria de la tradició enaltidora de l'Imperi Romà; fa així: La contradicció...es desenvolupa, del costat de l'aristocràcia, en superstició i en l'afirmació d'una violència freda i àvida, i del costat democràtic com a corrupció plebea. Tal dissolució provoca la desgràcia general i la mort de la vida ètica.  

     En comptes de no repetir-me,  he pensat que seria bo reproduir un escrit que vaig publicar a S'Arenal de Mallorca, a 1992, on exposava la relació entre l'oligarquia  i la plebs espanyoles. Fa així:

Heisenberg va establir un dels principis que defineixen la Física contemporània, el de la  incertesa. La pretensió de Marx de fer una mena de ciència física dels processos socials històrics restava més forassenyada

encara. Els "doctors" marxistes han hagut de patir la humiliació de veure com esdevenien, davant dels ulls del món, aprenents de bruixots, d'una bruixeria que els duia a no sabien quin infern (Ei! perquè no  sigui amagat: jo mateix, durant molts d'anys, vaig ésser marxista; crític, però marxista; de cada vegada més crític, fins que només m'ha quedat, de Marx, bàsicament, la crítica social i alguns punts del materialisme històric). En un dels seus

cops de geni, Hegel va assenyalar que la Filosofia era com l'òliba, que només emprenia el vol quan s'havia fet fosc, quan ja havia transcorregut tot el dia. Aplicats els conceptes a la nostra realitat nacional,

ens trobem que, per una banda, el nostre procés històric també és incert, i, per l'altra, si volem fer filosofia, el dia ja és passat. En aquest cas, el dia són aquests dos-cents darrers anys; durant aquest temps, la nació catalana ha anat desplegant les seves possibilitats en tots els ordres de la realitat social-històrica i en oposició dialèctica a la nació castellana. Seguint la idea d'En Hegel: les òlibes no

canvien la realitat dels processos històrics, si de cas en són un producte.

Tot aquest preàmbul és per a tractar d'alguns punts sobre l'estratègia independentista. Es a dir, consideracions

sobre les possibilitats d'aconseguir l'establiment d'un Estat Català a curt termini. L'esquema dialèctic essencial és la confrontació entre la nació castellana, que

disposa del poder del seu Estat, i la nació catalana. La raó dialèctica és plurinacional. La nació espanyola té sotmeses Galícia, Catalunya i Euskadi. La classe dominant actual, seguint la política tradicional, no reconeix la realitat nacional de Galícia, Euskadi i Catalunya, i

s'esforça per ocultar la seva identitat nacional. L'esglaó final del projecte nacional espanyol és la integració de

Catalunya, és a dir, la fi de la història de Catalunya, com a nació. Aquesta dialèctica no és absoluta sinó que es fa dins el context d'Europa i del món. Com s'ha vist a l'imperi rus, tot d'una que la nació opressora perd el monopoli del poder, les nacions oprimides aprofiten per establir el seu propi Estat, si poden. Un buit de poder tan fora-mides com ha representat la dissolució del poder del PCUS ha permès

la reaparició d'un munt de nacions que estaven amagades dins la presó de pobles que era l'URSS. Llavors, si' prenem

nota d'aquesta lliçó històrica, l'estratègia que ens convé a nosaltres és aquella que aconsegueix afeblir el poder de l'Estat espanyol, i tot allò que sigui centralisme i

estatalisme. Observem com, en aquest punt, els marxisme clàssic espanyol -PSOE i PCE- coincideix amb la classe dominant. La classe dominant tradicional espanyola,

tot i que ha hagut de cedir parcel·les de poder, encara controla els mecanismes essencials de l'Estat. La pèrdua d'aquests mecanismes significaria un trencament

- un salt dialèctic- del procés històric hispànic de conseqüències una mica semblants - esperem - a les dels països bàltics.

Es podria parlar d'estafa del PSOE perquè es diu socialista o obrer; però, de fet, va segellar un pacte de cavallers amb la classe dominant espanyola. Més encara: una part important de l'élit del PSOE pertany socialment a aquesta classe tradicional que disposa de les terres, de la banca, de la premsa, i, sobretot, dels càrrecs de les

administracions civils i militars. El govern del PSOE representa d'amagat, els interessos de la classe dominant espanyola. Precisament, en aquesta política d'amagar la realitat a les masses espanyoles - de mantenir-les dins el parany - rau el rar virtuosisme de la cúpula d'aquest partit.

Fins ara , la classe dominant espanyola sempre ha aconseguit el suport de les classes populars españoles amb la seva estratègia política imperialista, espanyolista, reaccionària i anticatalana. Recordem el suport entusiasta de les masses espanyoles a la política anticubana de finals del segle passat. Tots, com a esperitats, juraven i perjuraven, que Cuba - i sabeu que l'estimaven de molt a aquella illa!- formava part indivisible de la pàtria

espanyola. Quan va esclatar la guerra amb els Estats Units, haguéssiu vist quines manifestacions d'eufòria per places i carrers de Madrid: estaven segurs que en aquella guerra tot seria bufar i fer ampolles, i que el món quedaria astorat de l'ardor bèl·lic espanyol. Es clar, aquelles classes populars espanyoles eren de mentalitat pre-industrial, un xic troglodites, i es creien tot allò que els deien els seus amos.

A l'any 1992,  cent anys després, l'estratègia de la classe dominant no ha variat substancialment. A través dels mitjans de comunicació, que, majorment, són propietat seva, i per mitjà dels partits que fan la política que  convé, continua desplegant una política xovinista, espanyolista, anticatalana, andalusista. Fins ara li va bé: aconsegueix fer una pinya de "tots" els espanyols contra els catalans i bascos. Però nosaltres hem de defugir aquest parany. La nostra estratègia - la dels diversos partits d'obediència catalana - ha de ser la defensa de l'esperit republicà: el rebuig de l'irracionalisme i de la xenofòbia, la denúncia dels intents de confrontació ètnica. L'esperit republicà és il·lustrat i s'empara amb la raó i amb la veritat. No, no es tracta d'una mena de partit de futbol a gran escala. Hem de proclamar que el nostre escut és la veritat, i que ells menteixen.

   Fins aquí l'escrit. Si voleu, podeu veure de què anava la revista en aquell temps: L'esperit republicà (X).

 

 

 

 

Desperta poble! (Reedició).

quetgles | 04 Juliol, 2018 18:45

 

                                                                                    A manera de poema: Desperta poble!

 

 

   Avui, a l’inici del juliol, em sentia particularment comunicatiu. I he decidit penjar aquest escrit, a manera de poema. Vegeu-lo.

 

  Per poble s’ha d’entendre poble català, i s’ha de saber que els mallorquins som catalans, de nació catalana.

    S’ha de saber: el Principat de Catalunya  és solament una part de la nació catalana (El nucli aglutinador de la nació, si voleu).

   Ja és ben hora de deixar de banda l’expressió  confusa de Països Catalans.

    Quan es diu Catalunya, sempre s’ha d’entendre com a Catalunya Sencera. Certament, la nació s’estén de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.

      Però el que he dit fins aquí no és cap novetat.

Allò nou, allò que inspira aquest poema, és l’anunci de l’alliberament dels pobles sotmesos a l’Imperi, alliberament que comporta la fi universal de l’esclavatge de les classes treballadores (assalariades).

    Per Imperi s’ha d’entendre un conglomerat d’elits econòmiques, el nucli del qual és l’elit ianqui. O sigui, el conglomerat gira al voltant de Wall Street.

   S’ha de saber: la Unió Europea i l’OTAN són a manera d’instruments creats al servei de l’Imperi.

    Per altra banda, les elits econòmiques de la Unió Europea disposen del control dels mecanismes socials i econòmics que li asseguren el sotmetiment de les amples masses treballadores de la Unió Europea.

    Però, oh sorpresa!, contra el que estava previst, vet aquí que les amples masses de la UE expressen un creixent rebuig a la Unió Europea.

   La revolta dels grecs, de moment, ha estat continguda, però de mala manera. No se sap com acabarà la cosa.  

   La revolta dels anglesos, la Brexit, en canvi, inicialment sembla que ha triomfat.

    Europa, l’Imperi i el món estan pendents del resultat de les eleccions franceses de dia 7 de maig. La derrota de N'Emmanuel Macron significaria l’anunci de la mort de la Unió Europea. Allò més probable és que Na Marine Le Pen no obtingui la presidència en disputa, però això no llevaria que la ‘’marabunta’’ francesa segueixi creixent (A tot temps, els mitjans de les Corporacions intenten espantar fent escarafalls del suposat ultradretanisme del FN; però allò que fa por a les Corporacions no és el dretanisme del FN, sinó que la sobirania nacional estigui en mans de les classes populars. És la democràcia vertadera allò que els espanta).

     D’una o altra manera,  hem de preveure que la fi de la Unió Europea és pròxim, que les nacions d’Europa, les classes populars europees, recuperaran la sobirania nacional i que les Corporacions a la fi seran desposseïdes.

    Un Estat sobirà de Catalunya (de Catalunya-Principat) no és acceptat per l’Imperi ni pels ‘’subimperis’’ europeus.  Així les coses, les aspiracions independentistes  dels principatins són ‘’precipitades’’.

   Però no s’ha de caure dins el pessimisme. L’arribada del temps per a la independència de Catalunya (de Catalunya Sencera) es va acostant. És el temps de l’esfondrament de l’Imperi i dels subimperis. Serà una cosa semblant a la caiguda dels imperis europeus de l’any 1918. Amb la caiguda dels imperis, un esplet de nacions aconseguí, a la fi, la independència.

    En una guerra mundial, només hi pot haver dos bàndols i no més. I en una guerra freda, igualment, hi ha dos bàndols.

  En tot temps, Convergència i Unió, absurdament, s’ha declarat partidària del bàndol de l’Imperi; o sigui, partidària del bàndol dels opressors de Catalunya. Els de Junts pel sí sembla que no han rectificat.

  Segons una previsió optimista, el 2021 serà l'inici del desmantellament del sistema imperial ara vigent al món.

 

 A manera de poema: Desperta poble!

 

   Avui, a l’inici del juliol, em sentia particularment comunicatiu. I he decidit penjar aquest escrit, a manera de poema. Vegeu-lo.

 

Els catalans, opressors dels espanyols?

quetgles | 16 Maig, 2018 17:16

                Els catalans, opressors dels espanyols?





La major part de la premsa espanyola ha embogit cercant arguments que denunciïn ''el malvat nacionalisme català''. La mateixa follia ha contaminat

els comentaristes de les edicions digitals dels diaris espanyols i dels diaris catalans (els diaris catalans que tenen la seva seu a l'Estat espanyol). Majorment, columnistes i comentaristes espanyols (o espanyolistes) fan tot d'arguments segons els quals els nacionalistes catalans mostren tot de símptomes de intolerància, xenofòbia, racisme (feixisme, en darrer terme), amb diversos graus i formes. Per curar el mal, qualcuns de més exaltats proposen bombardejar Barcelona.

Però no són els catalans els qui oprimeixen o marginen els espanyols. La realitat històrica palesa que, des de sempre, són els governs espanyols els que prenen tot de mesures repressives contra les institucions catalanes. Així, per posar un exemple adient al dia d'avui, sapigueu que, a l'any 1939, el governador civil de les Balears va prohibir la retolació en català a tot el territori de la ''província''. Vegeu el post publicat a El Nacional El franquisme prohibeix els rètols en català a les Balears.



 


«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 ... 136 137 138  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb