El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat ''La filosofia i la religiˇ sense caretes'', editat a la Xarxa com a post.

Vaja! Ara resulta que En Trump ens ha salvat del TPP, del pla secret d'En Soros i els Clinton.

quetgles | 26 Gener, 2017 08:20

 

 

Normal 0 21 false false false CA X-NONE X-NONE

   Vaja! Ara resulta que En Trump ens ha salvat del TPP, del pla secret d'En Soros i els  Clinton.

 

      (Haurem de veure fins quan les pseudo-esquerres deixaran de fer l'idiota).

  Segons informa Sputnik, dilluns En Trump va signar la retirada dels EUA del TPP (l'acord de lliure comerç del Trans-Pacífic),  de manera que pegava un cop mortal a l'acord.

    Com explica En Feienstein: ''El TPP va ser dissenyat deliberadament per garantir una forma de "globalització", de manera que aquestes mateixes empreses que van dissenyar les "regles" podrien operar en la foscor amb total impunitat mentre treu les nacions membres de la seva sobirania i fa la negació de tots els seus drets i proteccions dels consumidors''.

    Jo penso que és urgent que els catalans de tot Catalunya s'acostin a la informació i a les denúncies que fan els grans mitjans russos. Si s'hi acosten,  veuran que els grans mitjans espanyols (i també La Vanguardia) no fan sinó reproduir les consignes dels neocons en relació a la geopolítica mundial.

Normal 0 21 false false false CA X-NONE X-NONE

  Vegeu la web Trump Foiled Soros` Master Plan to Impose New World Order - Hedge Fund Manager.

 

 

 

Trump Foiled Soros` Master Plan to Impose New World Order - Hedge Fund Manager

 

En Trump tÚ raˇ, segons En Bancroft-Hinchey.

quetgles | 22 Gener, 2017 07:25

                                              En Trump té raó,  segons En Bancroft-Hinchey.

 

 

      He pensat que seria bo difondre l'article d'En Bancroft-Hinchey,  publicat al diari Pravda,  21/01/17; que seria  bo difondre'l entre els internautes catalans.

   Donada la batalla dialèctica,  jo dono per suposat la derrota dels neocons.

   Per altre costat, s'ha de veure que els social-demòcrates europeus (i altres formacions d'esquerra) han adoptat  el discurs dels neoliberals. Segueixen el camí del suïcidi,  jo crec.

    Vegeu el post Trump is right.

 

El cÓncer que rosega els Estats Units, segons En Jack Ma.

quetgles | 20 Gener, 2017 06:37

 

 

Normal 0 21 false false false CA X-NONE X-NONE

                El càncer que rosega els Estats Units,  segons En Jack Ma.

 

 

      A Davos estant,  el multimilionari xinès En Jack Ma (el fundador de la multinacional Alibaba) s'atreveix a dir quina és la causa de la ruïna dels Estats Units. Alhora que els 40.000 ''experts occidentals''  passen de puntetes,  tot siulant.

    He pensat que seia bo difondre les declaracions d'En Ma entre els navegants catalans. Per això he penjat aquest post. Vegeu-lo:   solonews.net/672631/news/alibaba-founder-us-spent-trillions-on-war-not-on-itself.html - Traductor.

 

L'aristocrÓcia i la burgesia espanyoles. De revoluciˇ burgesa espanyola no n'hi ha hagut mai.

quetgles | 19 Gener, 2017 08:54

           L'aristocràcia i la burgesia espanyoles. De revolució burgesa espanyola no n'hi ha hagut mai.  

 

 

 

    Des del segle XIX, la base intel·lectual del discurs social i polític a Espanya i a Catalunya majorment és esbiaixat en el sentit que és un discurs que interpreta de manera distorsionada la realitat social de l'Estat espanyol.

     Exposaré un seguit de breus comentaris, a
manera de lluernes, per tal de fer un poc més de llum al debat ideològic català.

    Aclariment previ: Des de l’antiguitat, la classe social dominant ha sigut la dels grans propietaris de terra. A Roma es denominaren
”patricis” (els forjadors de la pàtria i els seus descendents); però, la denominació més universal ha sigut la de ”l’aristocràcia” o ”la noblesa”. El nom de ”oligarquia” es una altra denominació de la dita classe social.

Al llarg del segle XIX, les diverses reformes legislatives democràtiques a l’Estat espanyol (Les primeres foren les de les Cortes de Cádiz, 1811) rebaixaren l’estatus de l’aristocràcia espanyola; al 1837, fou abolit el ”règim de senyoriu”. Durant el segle XX, continuaren les reformes democràtiques per tal d’eliminar els últims privilegis legislatius de la noblesa. Però encara es va haver d’esperar a l’any 1984 per abolir el dret de passaport diplomàtic del que encara gaudien ”los grandes de España”.

Certament, des dels anys 30 del segle passat, es pot afirmar que l’aristocràcia espanyola va deixar de figurar com a classe social específica, segons la legislació. Però allò que interessa subratllar és que les famílies aristocràtiques espanyoles continuaren disposant d’immensos recursos econòmics i socials.

Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa és la classe dominant a l’Estat espanyol des de la formació d’aquest Estat al 1714 (com a conseqüència de la victòria franco-espanyola a la guerra de successió).

Qüestió de noms: uso l’expressió
”oligarquia castellano-andalusa” per tal de destacar el nucli dur de la classe dominant a l’Estat espanyol. Pel contrari, l’expressió ”oligarquia espanyola” és més confusa posat que amaga la confrontació entre la nació
imperialista, l’Espanya estricta (el que era la Corona de Castella), i les nacionalitats sotmeses (Galícia, Euskadi i Catalunya).

   Qüestió de noms: S’ha d’entendre que fins als anys 1930, els membres de les famílies aristocràtiques constituïen la base majoritària de l’oligarquia. O sigui, s’ha d’entendre que l’oligarquia incloïa un nombre creixent d’individus sense títol nobiliari però formant un sol bloc de classe dominant integrats amb l’aristocràcia.

   Aclariment: L’aristocràcia catalana (de la Catalunya sencera) fidel als interessos de la nació va desaparèixer de l’escena històrica com a conseqüència de la derrota a la Guerra de Successió. Només va romandre la noblesa catalana botifler, la qual va quedar formant part del conjunt de la noblesa espanyola. O sigui, a partir de 1714, l’aristocràcia catalana va restar absolutament desnacionalitzada.

   Aclariment: El grau de poder i de prestigi de l’aristocràcia espanyola (al igual que les diverses aristocràcies) es basava en la propietat de la terra. Es pot dir que el conjunt dels latifundistes era quasi idèntic als dels grans aristòcrates. O sigui, fins al segle XX, molt rarament es podria donar el cas d’un gran terratinent espanyol sense títol nobiliari. Els ”grandes” de l’aristocràcia d’Espanya (uns cinc-cents) eren els majors terratinents de l’Estat. La ”grandesa” dels ”grandes” era proporcional a l'extensió de les terres de cadascun.

   Tesi: Si bé la propietat de la terra era la base econòmica de la noblesa, des de sempre els nobles van participar en altres activitats econòmiques per tal d’incrementar la seva riquesa. A l’època moderna, s’incrementà la participació dels aristòcrates en activitats econòmiques relacionades amb la indústria i el comerç.

   Per posar un exemple aclaridor: La introducció del molí de vent (segle XII) fou l’avanç tecnològic més important de la baixa edat mitjana. Doncs bé, els terratinents, o sigui, els nobles, de bell antuvi, decretaren el monopoli del molí de vent. Per descomptat, els senyors no s’ocupaven directament de l’explotació industrial dels molins, explotació comercial que era una concessió del senyor.

   Tesi: A part del benefici de la producció primària dels seus latifundis, en tot temps, les diverses aristocràcies han intervingut en l’activitat econòmica, però sempre a la manera aristocràtica: per mitjà de privilegis, monopolis, concessions i llicències.

   A manera d’exemple: Com a cosa inaudita, N’Alfons XIII tenia un patrimoni més aviat escàs (No era propietari de cap gran finca). Posat que amb el pressupost de la casa reial no cobria les seves despeses, el rei participà en nombroses iniciatives de les elits econòmiques madrilenyes, de manera que en poc temps aconseguí una millora substancial dels seus ingressos.

En referència a l’Estat espanyol i al segle XX, passo a exposar els següents enunciats:

   Tesi: No és el cas que l’aristocràcia com a classe dominant tradicional fos substituïda per la burgesia moderna.


   Tesi: Fou la pròpia classe aristocràtica la que establí la manera de com fer front a les amenaces de la modernitat sense perdre la seva hegemonia econòmica i social.

   L’aristocràcia espanyola anà incorporant als
seus cercles socials nombrosos grups d’individus no pertanyents a la noblesa. Aquest nou conglomerat social es correspon amb la denominació de ”oligarquia castellano-andalusa”, denominació que faig servir preferentment.

   Tesi: Els jerarques de l’Església catòlica també formaven part essencial de l’oligarquia castellano-andalusa.

   Que resti clar: No és el cas que a l’Estat espanyol hi hagi cap jerarquia catòlica no sotmesa a l’espanyola (Si de cas, la del País Basc, als anys trenta, en seria una excepció).


   Tesi: Aquesta oligarquia, tot i centrar el seu poder econòmic en la renda de la terra, disposava també del control de les grans finances, i participava en la major part de grans projectes econòmics de l’Estat. Els oligarques eren els accionistes majoritaris de les noves grans empreses com eren la telefònica estatal, els ferrocarrils, les elèctriques, aviació, els embassaments i d’altres.

   Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa del segle XX mantingué el control dels poders de l’Estat; de l’exèrcit i del Poder judicial, en especial.

   Tesi: La imprevista instauració de la República Espanyola fou entesa per l’oligarquia com a una greu amenaça al seu domini. D’aquí que, d’immediat, inicià la conspiració contra la República (El general Sanjurjo feu el primer intent de cop d’Estat al 1932).

   Tesi: La jerarquia catòlica espanyola (la catalana en formava part) va constituir una peça clau de la conspiració contra la República. I no fou solament que la jerarquia disposés del consentiment del Vaticà, sinó que el seu cap, En Pius XI, s’implicà personalment en la conspiració. La trama conspiradora del Papa era cent vegades més potent que la dels agents d’En Mussolini.

   L’oligarquia guanyà la guerra i anorreà les conquestes socials de la República.

   Tesi: El Règim del general Franco fou
expressió dels interessos de l’oligarquia (Cal recordar que, al cop d’Estat de 1936, dels vuitanta-vuit generals de l’exèrcit espanyol solament dos es mantingueren fidels a la República).

   Tesi: No és el cas que amb la denominada
Transició Democràtica Espanyola l’oligarquia deixés d’ésser la classe social dominant. Ans al contrari, l’oligarquia negocià amb l’oposició democràtica des d’una posició de força de manera va mantenir intactes els seus privilegis i el seu poder.

O sigui,

   Tesi: L’oligarquia espanyola mai ha sigut
vençuda per una revolució democràtica (una ''revolució burgesa'',  diria En Marx).

  Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa continua essent la classe dominant, continua administrant les corporacions financeres i continua controlant els mecanismes de poder de l’Estat espanyol.

   Exposats els enunciats precedents, he de
fer un seguit de consideracions que mostren la inconsistència del discurs polític de les formacions polítiques de l’esquerra de l’Estat espanyol.

   Des de l’esclat dels conflictes socials a principis del segle XX, el discurs polític de l’esquerra s’afanyà a imitar el discurs de l’esquerra europea. Els partits obreristes i els sindicats obrers feren seus els plantejaments marxistes i anarquistes més generals.

   Per a centrar la qüestió: Les formacions
obreristes basaren el seu discurs en ''el conflicte de classes entre la burgesia i el proletaria''.

    Les formacions obreristes de les diverses
nacions de l’Estat espanyol, tot i que posteriorment van   suprimir les crides a la insurrecció armada, han mantingut el discurs marxista fins a l’actualitat.

    Al voltant d’aquesta qüestió, exposaré una bateria de comentaris que mostren el biaix del discurs de les formacions obreristes.

''Burgesia espanyola''.

    Sostenen que el conflicte bàsic a l’Estat espanyol és entre una suposada burgesia i un suposat proletariat, reproduint així el discurs marxista.

    Als anys 30, certament s’havia dut a
terme una modesta revolució industrial a l’Estat espanyol, però aquesta industrialització es concentrava a Catalunya Principat i a Euskadi (També abastava a les zones mineres asturianes).

   Per altra banda, a Catalunya l’expansió industrial (tèxtil, bàsicament) es concentrava al Barcelonès.

   Tesi: El concepte de ”burgesia espanyola” no s’adequava a la realitat social de l’Estat. Era un concepte arbitrari, que encobria l’autèntica realitat social que era l’oligarquia catellano-andalusa. El concepte de burgesia industrial només es corresponia amb la realitat social catalana o basca, però no en absolut a la realitat social de l’Espanya pròpiament dita.

    Es podria pensar que a Madrid havien aparegut qualcunes grans empreses de manera que també hi hauria una burgesia madrilenya encara que fos modesta. Però aquesta suposició seria errònia. La realitat social del Madrid dels anys trenta era una continuació d’una realitat social on l’oligarquia mantenia el monopoli dels principals recursos econòmics, cosa que havia fet sempre.

   Per descomptat, en referència a Madrid,
l’oligarquia era el nucli de les societats anònimes que controlaven nous monopolis econòmics de la ciutat. No hi havia un sol moviment econòmic que no estigués controlat i utilitzat per l’oligarquia. Eren individus de l’oligarquia els qui constituïen les noves societats econòmiques madrilenyes. L’oligarquia, tal com havia fet sempre, establia els nous monopolis comercials i industrials de
Madrid. Així, sorgiren les grans companyies d’electricitat, d’aigües, telefònica, del transport urbà,  aèria, de ferrocarrils,  de grans empreses comercials i d’altres.

   Actualment, l’oligarquia manté el seu domini de classe. Respecte a això, reprodueixo uns paràgrafs d’un escrit meu (Espanya impossible) que fan així: ”Podria semblar que, a començament del segle XXI, l’Estat espanyol havia entrat definitivament a la via de la modernitat. Però no ens hem enganyar,  haurem de veure que ni l’oligarquia ni l’Església catòlica han estat vençudes; que no han estat retirades de la història; que continuen mantenint el seu poder i els seus privilegis.

   Al meu parer, de moment, l’oligarquia està guanyant la partida. Guanyar la partida consisteix en assegurar el seu poder i esdevenir la classe clarament hegemònica. La major part de tractadistes parlen exclusivament de burgesia espanyola sense fer distinció d’aquesta suposada burgesia respecte de les burgesies clàssiques d’Europa i Nord-amèrica. Allò que vull posar de manifest als lectors
és que ha estat l’oligarquia tradicional la que ha adoptat tot l’aire d’una burgesia típica; però les aristocràcies no actuen ni es comporten a la manera burgesa sinó a la manera aristocràtica.

  A excepció del títol de rei, sembla que tots els títols nobiliaris no tenen validesa al codi civil.
Però els descendents de les gran famílies aristocràtiques espanyoles, amb títol nobiliari o sense, constitueixen el gruix dels grans propietaris de terra.

   Tesi: la major part dels individus que conformen la denominada “gran burgesia espanyola” establerta a Madrid no són una suposada segona generació d’industrials, uns fills d’uns suposats capitans d’indústria. Més aviat són la nova figura de l’oligarquia. majorment són oligarques, o clients principals de l’oligarquia.

   Madrid és ple de grans empresaris, però hi ha pocs capitans d’indústria.

   Ja durant el franquisme, l’oligarquia havia decidit fer de Madrid un gran centre industrial i financer. El Gran Madrid esdevingué la ciutat més populosa de l’Estat.

   No és el cas de que al Madrid dels anys de desenvolupament s’hagués iniciat una política d’estímul als petits comerciants i petits industrials per tal que esdevinguessin capitans d’indústria.

   Durant el franquisme i després, fins el dia d’avui, s’ha seguit aplicant el mètode econòmic de l’oligarquia per a estimular el creixement de Madrid. Per mitjà dels privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions, Madrid ha esdevingut el principal nucli industrial i financer de l’Estat. Per suposat, les conseqüències d’aquesta política econòmica anava – i va – en detriment de la resta d’àrees industrials, de les catalanes i basques, en particular”.




   Als anys trenta, el discurs de les formacions obreristes no solament era esbiaixat per a definir la classe dominant. De manera semblant, feia un
plantejament esbiaixat sobre un suposat proletariat i, alhora, cultivava amb delectació el mite del poder revolucionari del ''proletaria''. Es pot dir, sense exagerar, que el discurs obrerista era mitòman, de manera exaltada. Ho eren les formacions llibertàries, en especial, però també el PSOE de Largo Caballero.
   Dit de manera esquemàtica, el discurs de les formacions obreristes creava el mite d’un proletariat espanyol gegant, amb força més que sobrada per
trencar les cadenes socials. El discurs establia els seus fonaments teòrics en la confrontació de la burgesia espanyola i el proletariat, però ambdós
conceptes expressaven miratges, no realitats.


   Tesi: No hi havia una burgesia espanyola com a classe sorgida de la revolució industrial, per la senzilla raó que a l’Espanya estricta no es va
donar la revolució industrial. Així, per exemple, les empreses comercials i industrials del Madrid de 1930 eren un monopoli de l’oligarquia. O sigui, no fou el cas que a Madrid
aparegués una burgesia industrial com a nova classe que competís amb l’oligarquia. Per suposat, la burgesia tradicional, la dels menestrals i dels petits
comerciants, que tenia segles d’existència sí era present a les ciutats espanyoles,  tan endarrerides i poc poblades.
Respecte a la significació de la burgesia espanyola, es pot fer el següent enunciat: L’Espanya de 1930 estava sotmesa a l’immobilisme social decretat per l’oligarquia.


     Tesi: Als anys trenta, la burgesia i les classes treballadores urbanes de l’Espanya estricta, eren una continuació de la burgesia tradicional i de les classes treballadores urbanes de sempre (Els menestrals constituïen el gruix de la burgesia industrial tradicional; i la major part dels treballadors urbans ho eren dels tallers dels menestrals). O sigui, la burgesia moderna era totalment absent.


    De bell antuvi, l’ús del terme ”burgesia” ha sigut un niu de confusió. Els teòrics socials, majorment, equiparen ''burgesi'' amb la classe dels capitalistes. Sovint es deixa de banda el fet social determinant: que els menestrals i els petits comerciants constituïen la base dels burgs. Tots aquells burgs on no s’ha produït la revolució industrial fan testimoni del manteniment de la menestralia i del petit comerç tradicionals.


    Respecte de la realitat social de la burgesia i dels treballadors industrials urbans al Principat dels anys
trenta, és veritat que hi havia hagut una modesta revolució industrial (amb la indústria del tèxtil com a nucli); és veritat que havia aparegut la nova burgesia industrial capitalista i el proletariat de
les grans empreses. Però, respecte a això, s’ha de fer el següent aclariment.  Allò a considerar: Que la
revolució industrial catalana es concentrava a Barcelona i al seu anell industrial. Que a la majoria de les comarques catalanes (i a
Barcelona mateix) continuava immòbil
l’estructura econòmica i social de sempre.


    S'ha de saber: Al costat (i en contra) del concepte marxista de ''revolució burgesa'',  els capitalistes ianquis (En Rockefeller,  primer gran promotor) difongueren el concepte de ''revolució burgesa'', segons el qual l'activitat dels emprenedors,  quan es dóna un marc de lliure comerç,  crea riquesa i llibertat (En Fredrich Hayek, el guru dels neocons, fou promogut per En Rockefeller,  als anys 20) 
Però la nova burgesia barcelonina dels anys vint i trenta en lloc d’impulsar una ''revolució burges'' va portar una pràctica social i política confrontada
les demandes de les classes treballadores, i en tot moment es va mostrar inclinada a pactar amb les forces més reaccionàries (En Francesc Cambó, el
líder de la Lliga, al 1936,  iniciada la guerra civil, va fer una proclama a favor del general Franco, i d'immediat va fer generoses contribucions econòmiques al bàndol colpista).
   La nova burgesia catalana dels anys vint i trenta no estava per cap tipus de ”revolució burgesa”. I els que donaven suport al catalanisme ho feien majorment per mitjà de formacions polítiques dretanes.
   El proletariat de l’Estat espanyol, definit a la manera marxista com al conjunt d'obrers de les grans empreses industrials, abastava solament una petita porció de les classes treballadores. El proletariat català era sens dubte el més nombrós de l’Estat. Però s’ha d’entendre que estava concentrat a l’àrea industrial del Barcelonès i que els obrers de les grans fàbriques continuava essent una porció modesta del total del treballadors catalans.


Tesi: El proletariat espanyol dels anys trenta fou' ''un tigre de paper''.


Les formacions obreres dels grans nuclis industrials
tingueren una capacitat d’organització i de mobilització,  al costat de la qual  els gremis tradicionals no tenien color  . Per altra banda, s’ha d’entendre que aquesta gran capacitat d’organització dels obrers catalans era semblant a la dels obrers d’altres àrees industrials d’Europa.

     Però a diferència de les de l’Europa
democràtica, les formacions obreres catalanes – i les de la resta de l’Estat –, debut a la seva aparent fortalesa semblaven un colós revolucionari, un tigre
disposat a saltar. Però haurem de veure que, en realitat, era ”un tigre de paper”.


    Tesi: Fou per causa de l’endarreriment social i polític de l’Estat espanyol que les organitzacions obreres de les àrees industrials tingueren una
incidència social tan accentuada.
   A principis de segle, les organitzacions obreres que sorgien a l’Estat espanyol anaven més enllà dels objectius sindicals.  Però a l’Estat espanyol no s’havia produït la revolució democràtica.
L’oligarquia tractava d’acomodar-se a la modernitat però sense voler cedir cap parcel·la de poder.


   Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa, alhora que parlava d’europeïtzació i de modernització, intensificà la repressió contra les demandes de les classes oprimides de les diverses nacions de l’Estat.
L’oligarquia refermà la seva aliança estratègica amb l’Església catòlica per tal de bastir una ciutadella conservadora.


   Tesi: La multiplicació d’organitzacions obreres i l’expansió de les grans centrals sindicals (la CNT i
la UGT, bàsicament) esdevingueren el gran instrument de les classes treballadores per a reivindicar l’establiment dels drets democràtics més elementals.
   En referència a Catalunya, el moviment obrer català va caure dins una fatal deriva espanyolista.
   Tesi: Les organitzacions obreres de Catalunya, majorment, rebutjaren les reivindicacions del catalanisme polític. A la revolta de ”solidaritat
catalana”, les organitzacions obreres del Barcelonès hi contraposaren ''la solidaridad obrera''.


    De bell antuvi, el que seria el sindicat majoritari a Catalunya, adoptà la denominació de Confederación Nacional del Trabajo (CNT, amb les sigles). La
CNT va decidir usar l’espanyol com a llengua vehicular. A més a més, els dirigents del sindicat van incloure a la denominació del sindicat el terme
”nacional”, però amb aquest ”nacional” es referien a ”la nació espanyola”. Els líders anarquistes
declararen, majorment, que el concepte de ”nació catalana” era una invenció de la burgesia catalana.   (Per cert, l’ús del terme ”nacional” no pot ésser més
contradictori per una formació obrera que es declara anarquista).

   Per entendre la cosa: A Barcelona i al cinturó industrial de Barcelona,  a la major part de grans empreses,  era molt elevat el percentatge de treballadors immigrats castellano-parlants. La conseqüència fou que la minoria de treballadors espanyols s'imposà grollerament i negà els drets elementals dels treballadors catalans. Els líders anarquistes feien com si ni s'adonessin que el seu anticatalanisme era una deriva de l'oligarquia espanyola,  com si no s'adonessin que la imposició del seu espanyolisme era una conseqüència de l'opressió a que estava sotmesa Catalunya Catalunya Sencera) des de 1714.

    Per entendre la cosa: El gran líder anarquista En Buenaventura Durruti,  nascut al si d'una família obrera de Lleó; traspuava l'espanyolisme barroer de la plebs castellana. Con a indicador: Dos germans de N'Urruti s'inscrigueren a Falange espanyola,  formant part dels escamots feixistes contra el sindicats obrers.

 


Per a entendre l’extraordinària expansió de les organitzacions obreres (de les centrals sindicals, especialment), podeu veure el següent enunciat:

   Tesi: A una època d’agreujament dels conflictes socials, les organitzacions obreres de les grans àrees industrials (Barcelona, Bilbao, Astúries, Madrid)
esdevingueren el pal de paller de la resta d’àrees, socialment més endarrerides (Madrid, tot i que no tenia de grans nuclis industrials, així mateix disposava de grans empreses de serveis que empraven un gran nombre de treballadors, com per exemple, les dels transport).

Normal 0 21 false false false CA X-NONE X-NONE

L'actual guerra ideol˛gica. Un repÓs.

quetgles | 16 Gener, 2017 22:18

 

 

Normal 0 21 false false false CA X-NONE X-NONE

           L'actual guerra ideològica.    Un repàs.

   

 

     Tesi: els capitalistes declaren formalment que són a favor de la igualtat, però fan perjuri; ells en tot moment malavegen  amb l’objectiu d’incrementar els seus privilegis. 

     Actualment, la guerra ideològica entre els dos bàndols en conflicte és a un moment d’''impasse'' en que les classes treballadores no acaben de decidir el pla de batalla contra les elits capitalistes (contra les elits econòmiques i socials).

 

     Com explico sovint als meus escrits, són les classes populars – i majorment les classes treballadores – les que prenen la iniciativa en la lluita inacabable contra les classes opressores. Primer es feren les revolucions democràtiques, i, tot seguit, els teòrics – els filòsofs – pogueren desplegar els materials de la nova ideologia democràtica (Ho podeu veure a La filosofia i la religió sense màscares, pàgina 14 i següents).

 

       No és el cas que els filòsofs hagin de dir a les amples masses a què han d’aspirar ni com han d’organitzar la seva lluita.

 

   Els filòsofs – i tota mena de persones que escriuen discursos –  treballen al servei d’un dels dos bàndols en lluita; o bé a favor de les classes treballadores, o bé a favor de les elits dominants. O, en negatiu, uns treballen contra la ideologia de les elits dominants, i els altres tenen per objectiu confondre o distreure a les classes treballadores.

 

       El gran impasse del moviment obrer ja havia començat, abans de la caiguda del mur de Berlín.  Des de finals dels anys 1960, les denúncies contra els Gulags soviètics plovien més espesses. Es feia evident el fracàs social i econòmic dels països de règim comunista.

 

    La caiguda del mur de Berlín va significar el reconeixement de la derrota de l’estratègia dels partits comunistes. Les classes treballadores els donaren l’esquena, i els grans partits comunistes – com el francès o l’italià – , esquelètics i desorientats, esgoten les seves energies amb l’intent de recuperar el favor de les masses.

 

    Els filòsofs que mantenien la flama marxista també patiren la gran sacsejada. I fins i tot els més distingits pensadors de l’Escola de Frankfurt hagueren de veure que els seus baluards mostraven escletxes que amenaçaven de ruïna l’edifici. Per tot arreu, els neoliberals proclamaven que “Marx era mort” i quedava confirmada la fi de la història, de manera que es declarava que el sistema capitalista era la última i definitiva organització del sistema de producció.

 

     Durant els últims 40 anys, les elits econòmiques i socials (els capitalistes) han continuat desplegant els seus mecanismes de poder per tal d’assegurar els seus privilegis i d’incrementar el seva porció de la renda econòmica nacional.

 

    Es pot dir que continua el procés d’acumulació de capitals i que les elits incrementen les seves porcions de la renda; i, pel contrari, minva la porció de renda de les classes treballadores. 

      Segons les dades recollides per l’economista Martín Seco i publicades al diari “Público”, referits als Estats Units, l’augment de poder de l’elit capitalista  (posem l’1 % de la població) s’ha demostrat amb el fet que aquesta elit ha aconseguit un augment aberrant de la seva porció de la renda nacional. Les estadístiques oficials ianquis són clares: es mostra  que durant aquests darrers 27 anys ha augmentat la desigualtat social nord-americana. Tot i que la renda va augmentar un 50 %, el repartiment de la renda fou desigual. Segons les dades, el 80 % de la població està per sota de la mitjana, i els més rics, l’altre 20 %  obtenen un augment del 86 %. Les llars en menors ingressos, els pobres, ( un 20 % de la població) que a 1979 obtenia el 6,8 % de la renda total, a 2006 li correspon únicament un 4,7 %, mentre que el sector social de major renda, un 20 %, passa de percebre el 42,4 % de 1979 al 52,1 % de 2006. I la dada més escandalosa seria la que fa referència a l’increment del percentatge de la renda dels més rics, dels qui tenen uns majors ingressos, que són l’1 % de la població. Segons la dada, aquest 1 % a 1979 es quedava amb un 7,5 % de la renda total; i al 2006, el 16 %.         Les classes treballadores són en un impasse, jo deia. Són elles les que iniciaran les noves formes de lluita contra l’opressió.     Entretant,  els filòsofs i els qui es dediquen a tractar qüestions ideològiques, els qui són al bàndol que lluita contra l’opressió, allò que els correspon fer és posar al descobert les estratègies de les elits econòmiques i socials, i fer veure la inconsistència dels discursos dels seus ideòlegs. O sigui, els intel·lectuals que són a favor de la igualtat i de la llibertat han de posar en crisi el discurs  dels falsos llibertaris; aquests intel·lectuals han de fer veure que “el camí de la servitud” és el del domini dels capitalistes. Els ideòlegs d’esquerra han de derrotar dialècticament als teòrics del “llibertarisme capitalista”.         Al meu parer (i que motiva aquest exordi), la peça mestra fonamental de la guerra ideològica gira al voltant de la configuració de la nova filosofia (La ideologia dominant és la que sustenta la classe dominant; i les teories filosòfiques, les filosofies, són un instrument per a reforçar  una determinada ideologia).       Si actualment el sistema polític de l’Estat espanyol és formalment una denominada “democràcia parlamentària” és una conseqüència de la lluita de les classes populars.    La democràcia – limitada, parcial – de l’Estat espanyol d’avui és una deriva de les llunyanes revolucions democràtiques que triomfaren als segles passats (Hem de notar que l’oligarquia tradicional hispana mai ha sigut derrotada; que l’únic intent d’establir un règim democràtic va desfermar una contrarevolució genocida; que actualment l’oligarquia hispana continua esplèndidament instal·lada en els seus privilegis de sempre).        No foren les elits econòmiques les que promogueren les revolucions democràtiques (Cal rebutjar frontalment la teoria marxista sobre les denominades “revolucions burgeses”).  Les classes treballadores foren l’agent de les revolucions democràtiques. I la ideologia impulsora de la revolució democràtica esdevingué la nova ideologia dominant.      Fou llavors, una vegada establerta la nova ideologia democràtica d’acord amb el sentir de les amples capes populars, fou llavors que es desplegà la nova filosofia, denominada més tard, “Empirisme anglès” o “Empirisme britànic” (L’òliba britànica emprengué el vol; el sol ja era post).       Haurem de veure que En Descartes i el Racionalisme no tingueren incidència real  en el procés general de la història (Tesi: la importància que es concedeix al pensament d’En Descartes és una pura recreació dels historiadors conservadors, de signe idealista).       Als llibres d’història de la filosofia, majorment, es qualifica  l’Empirisme com a filosofia que inaugurava la modernitat i que les seves idees bàsiques són idees dominants que s’han mantingut fins avui. Els llibres d’història de la filosofia expliquen que les idees bàsiques de l’Empirisme  foren recollides pel “Positivisme” i pel “Neopositivisme” , també denominat “Positivisme lògic” o “Filosofia analítica” (Per posar un exemple, l’afirmació de la impossibilitat de que la metafísica sigui una ciència).       Els llibres d’història de la filosofia, majorment, donen a entendre que es dona una immensa dispersió de filòsofs i de corrents filosòfics. Als ulls dels profans, allò sembla una selva filosòfica impenetrable.  

      És ben segur que és una selva, però el meu exordi és una crida a no deixar la selva filosòfica en mans de l’enemic. Actualment, els neocons fan una campanya mundial a favor de la filosofia llibertària d’En Friedrich Hayek (Podeu veure l’escrit  Hayek i Popper). La immensa maquinària dels neoliberals (“liberals” es diuen ells) està rutllant amb la intenció d’ocupar la “selva”; també disposen d’un exèrcit de 40.000 economistes filòsofs que anuncien la bona nova de la “llibertat capitalista” (Ho fan a la manera dels 40.000 teòlegs, doctors en Teologia científica, que seguint les epístoles  de Pau de Tars (Ei, “paraula de Déu"!), intentaven convèncer els esclaus de que allò que importava no era sortir de l’esclavatge sinó esdevenir bons cristians, uns bons esclaus cristians)

 

       Exordi: Allò que importa és combatre i fer fora de la “selva” els predicadors de l’esclavatge dels treballadors.

 

 

Les revolucions burgeses (reediciˇ).

quetgles | 13 Gener, 2017 21:13

    

              Les “revolucions burgeses”, una mistificació d'En Karl Marx (Reedició).   

  En contra del que diuen En Marx i els marxistes, els capitalistes mai han tingut cap interès en fomentar les revolucions democràtiques;  si de cas, al contrari, han donat suport als moviments reaccionaris. 

    Són abundants els textos d’historiadors que descriuen la ideologia i la pràctica política dels capitalistes i la seva relació negativa amb la democràcia. Els historiadors catalans ho expressen clarament;   així, per posar un exemple,  vegeu aquest text:

  

   Als burgesos revolucionaris del XVIII i del XIX els interessava la democràcia censatària, és a dir, el dret a vot dels majors contribuents; era la democràcia dels rics. Per posar un exemple del que significava el vot censatari a Catalunya, podem dir que l'any 1867 només tenia dret a votar el 2,5% de la població. A Catalunya, aquest mateix any només va exercir el dret de vot el 33% dels votants, és a dir, d'una població de quasi 1.700.000 habitants, en van votar solament 15.000. De la llibertat, l'únic que els interessava era, sobretot, la llibertat de comerç. Va ser la classe obrera catalana qui aviat es va adonar que la seva lluita per l'emancipació anava intrínsecament lligada a l'exercici real del dret a la llibertat d'expressió, associació i vot. Podem recordar la manifestació de Barcelona de1855 amb el lema "associació o mort".    La lluita per aconseguir el sufragi universal (masculí) tot i intentar-se al 1820-23, i al sexenni revolucionari, només es consolidà l'any 1890. Durant dos segles el moviment obrer i el conjunt de forces laiques i progressistes van haver de lluitar de valent per fer valer els seus drets a la llibertat. Van sovintejar clausures de locals, detencions, multes, judicis, etc. (La fi de l'Antic Règim i la industrialització 1787-1868, Josep Fontana,pàgina 341) .

 

     De bell antuvi, En Karl Marx va convertir  les expressions  de revolució burgesa i democràcia burgesa,  en  categories de la realitat social i històrica. El filòsof va construir les seves ciències – el materialisme històric i el materialisme dialèctic -, on el concepte de burgesia esdevé referent central.

     El pensador de Tréveris fa ús de les categories revolució burgesa i democràcia burgesa,  sense explicitar els exemples històrics concrets a que feia referència. Als seus escrits, abunden tot de tesis històriques sense que aportin proves o arguments o autoritats.  Declara com a vertaderes i indubtables les seves descripcions de les diverses situacions històriques.

      El pensador alemany sempre dóna per suposat que les revolucions democràtiques modernes foren encapçalades per la burgesia en la seva lluita contra l’aristocràcia dominant; que la burgesia hauria aconseguit que les demés classes socials, els proletaris inclosos, seguissin la bandera democràtica que havia aixecat contra l’Absolutisme.

    En contra de les tesis marxistes,  allò que mostra la història és que les revolucions democràtiques que esclataren a Europa a partir del segle XVI foren totes elles,  sense excepcions,  comandades per la facció renovadora de l'aristocràcia.

   Per entendre la cosa: A molts de països d'Europa (sobretot els d'arrel germànica),  l'aristocràcia s'escindí entre els conservadors (partidaris de l'absolutisme i el catolicisme) i els renovadors que donaven suport a la reforma protestant. Foren les forces armades de la facció renovadora feren possible la Reforma luterana.

   En paraules de l'historiador En John H. Elliot:  La fusió (entre els reformistes religiosos i l'aristocràcia renovadora) va culminar en poc més d'una dècada, ja que durant la dècada de 1550 i començaments de la de 1560 fou quan l'aristocràcia europea començà a acollir-se a la fe calvinista en nombre considerable.

    I també diu: En Calví mateix no tenia dubtes sobre la suprema importància de guanyar-se la noblesa per a la seva causa. Podeu  veure el llibre de N'Elliot a la xarxa:    La Europa dividida. 1559-1598 - Resultat de Google Llibres.

    Convé saber:  Les enciclopèdies i els llibres de text d'inspiració conservadora catòlica (com ho són,  majoritàriament,  els publicats a Espanya i a Catalunya) presenten la Ginebra calvinista com a una teocràcia i a En Calví com a un dèspota,  alhora que amaguen la qüestió essencial,  que En Calví,  el calvinisme,  posava les bases teòriques fonamentals de les futures repúbliques. També amaguen el funcionament plenament republicà del Consistori dels Ancians,  que regia la vida política i social de Ginebra.

    En Marx usa en dos sentits la categoria revolució burgesa. Quan es refereix a l’activitat revolucionària de la burgesia, majorment, empra la categoria en el sentit d’agent de la Revolució industrial;  un capità d’indústria o un comerciant que crea una línia de navegació son uns revolucionaris, a la manera que Marx escrigué:  La burgesia ha representat a la història un paper altament revolucionari (Manifest del Partit Comunista, pàgina 25); i a la pàgina anterior, la 24, es pot llegir: El descobriment d'Amèrica i la navegació al voltant d'Àfrica crearen un nou terreny a la burgesia naixent. El mercat de les Índies orientals i de la Xina, la colonització d'Amèrica, l'intercanvi amb les colònies, la multiplicació dels mitjans de canvi i de les mercaderies en general donaren un impuls no vist mai fins llavors al comerç, a la navegació, a la indústria, i, amb això, un desenvolupament ràpid a l'element revolucionari dins la societat feudal en descomposició.     L’altre sentit en que fa ús de la categoria de burgesia revolucionària és quan es refereix a les revolucions polítiques encapçalades – segons En Marx – per la burgesia. Però, es pot constatar que el filòsof de Tréveris fou molt gasiu a l’hora d’explicar de quina manera  va intervenir la gran burgesia en el procés revolucionari. En canvi, en el sentit primer – de revolució econòmica - hi ha una gran abundor de textos.    Sobre la revolució política de la burgesia, quasi no hi ha textos explicatius al Manifest del Partit Comunista; a la pàgina 29, es troba aquest text:  La burgesia, allí on ha arribat al poder, ha destruït totes les condicions de vida feudals, patriarcals, idíl·liques. Ha esquinçat sense pietat tot l'empolainament de vincles feudals que lligaven els homes als seus superiors naturals, i no ha deixat entre home i home cap altre vincle que no sigui l'interès nu i el “pagament al comptat” sense entranyes. Ha ofegat les santes esgarrifances de l'exaltació religiosa, de l'entusiasme cavalleresc, de la malenconia petitburgesa en les aigües glaçades del càlcul egoista. Ha diluït la dignitat personal en el valor de canvi i al lloc de les innombrables llibertats guanyades a pols i garantides documentalment ha posat l'única llibertat de comerç, sense escrúpols. En un mot, al lloc de l'explotació disfressada amb il·lusions religioses i polítiques ha posat l'explotació oberta, desvergonyida, directa, àrida.     A un opuscle titulat La burgesia i la contrarevolució,  En Marx és un poc més explícit, i així, a la pàgines 2 i 3, escrigué: (Referint-se a la revolució anglesa de 1648) En 1648, la burgesia, aliada amb la nova noblesa, lluità contra la monarquia, contra la noblesa feudal i contra l’Església dominant.   Anàlisi del text.   Al 1648, encara no s’havia iniciat la Revolució industrial, fenomen que començà a la segona meitat del segle XVIII. Si el filòsof es volia referir  a la classe dels menestrals, llavors cometia una contradicció: la classe dels menestrals no era una burgesia nova. En Marx es refereix a una nova noblesa, sense explicar el significat. Contra la monarquia, diu.  El conflicte s’havia iniciat al 1642 entre el rei, En Carles I, i el Parlament anglès. El Parlament reclamava al rei el compliment de les lleis i la carta de llibertat; els parlamentaris reclamaven allò que els corresponia.   I contra l’església dominant:   En Marx s’inventa una altra expressió nova, misteriosa, de la qual no desxifra el significat.    I en aquest paràgraf no en diu res del proletariat, ni de les classes no burgeses.                 I en referència a la Revolució francesa, el text continua dient:     A 1789, la burgesia, aliada amb el poble, lluità contra la monarquia, contra la noblesa i contra l’Església dominant.    La revolució de 1789 havia tingut el seu prototip...únicament en la revolució de 1648, i la revolució de 1648 l’havia tingut en la rebel·lió dels Països Baixos contra Espanya...A ambdues revolucions , la burgesia era la classe que encapçalava realment el moviment. El “proletariat i les capes de població urbana que no pertanyien a la burgesia” no tenien encara els seus interessos separats dels de la burgesia.      Anàlisi del text.       La burgesia, aliada amb el poble. No especifica que s’ha d’entendre per poble;  tampoc aclareix de quina aliança es tracta.      En aquest text, estranyament, no fa referència a la pagesia tot i que constituïa la major part de la població.“proletariat i les capes de població urbana que no pertanyien a la burgesia” (l’entrecomillat és d’En Marx). És una mostra de la poca escrupulositat de l’autor a l’hora de fer ús dels conceptes. No sé si, al fons, aquesta manera “desembarassada” de manejar els conceptes constitueix el nucli de la denominada dialèctica materialista.    El proletariat, diu. Diu que el proletariat prenia part activa a la revolució anglesa de 1648.  Però, en altres escrits defineix molt clarament com a el conjunt dels obrers de la gran indústria moderna;  així a El Manifest, pàgina 31, està escrit: En la mateixa proporció en que es desenvolupa la burgesia, és a dir, el capital, es desenvolupa també el proletariat, la classe dels obrers moderns.  Hem de considerar que a 1648 encara no havia començat la Revolució industrial, i que no hi havia proletariat. Ni el capital ni el proletariat eren presents a les revolucions democràtiques de 1541 (Ginebra) 1566 (Països Baixos), 1648 (Anglaterra), 1688 (Anglaterra i Escòcia), 1776 (Estats Units) i 1789 (França).      Quines altres capes de la població?,  podríem preguntar a Marx; perquè, en realitat, si descartem la burgesia i el proletariat,  no hi ha mes capes de població urbana.    Les capes de població urbana que no pertanyien a la burgesia. Si es volia referir a la menestralia i als botiguers, llavors allò més propi hagués estat escriure “el proletariat, els menestrals i els botiguers”.    He de pensar que En Marx va fer recurs a aquest circumloqui en comptes d’usar les paraules exactes – menestral, botiguer – intencionadament, posat que en altres escrits diu que els menestrals formaven part de la burgesia tradicional.                En Marx deixa de banda la revolució primera i més important d’Europa, la Gloriosa, la que va tenir lloc a l’any 1688 a Gran Bretanya, aquella a partir de la qual s’establiren les bases de la monarquia democràtica del Regne Unit.    I també deixa de banda la revolució que instaurà la primera república moderna al món. No cita la revolució nord-americana que proclamà la independència a 1776.    Als seus escrits, sempre que tracten de revolucions burgeses, En Marx exalça la Revolució francesa com a  revolució burgesa que va commoure el món.     L’Univers ideològic francès  ha creat un immens imaginari on s’estableix la Il·lustració francesa i la Revolució francesa són els esdeveniments més importants que han contribuït a forjar el món modern. L’Univers ideològic de les esglésies marxistes actuals mantenen viva la tradició marxista clàssica sobre la Revolució francesa.      El sector progressista de l’Univers ideològic espanyol d’antuvi es va mostrar francesitzat. A l’Univers català,  després d’una llarga tradició antifrancesa que arrancava  de 1659,  també es va donar un corrent francòfil, corrent més o menys francòfil, de línia il·lustrada, laica i republicana. Però cap als anys 1970,  l’independentisme català va prendre clares posicions de denúncia de l’imperialisme francès i de les mistificacions culturals  de les elits franceses. 

    Tesi:  En Marx no fa d’investigador de la veritat històrica, sinó que manipula els fets històrics a fi de que encaixin al seu esquema del materialisme històric.    

 Tesi:  En Marx fa d’ideòleg i no té escrúpols a l’hora de presentar la denominada democràcia burgesa com el pitjor règim possible per a les classes treballadores. Per això identifica Capitalisme amb democràcia burgesa.

    Tesi: En Marx fa aquesta descripció catastrofista per a justificar la crida a la guerra civil i a l’establiment d’una dictadura.    En darrer terme, d’allò que es tractava era de pegar un cop d’Estat  i establir la dictadura del proletariat.

      Tesi primordial:  En contra de la teoria marxista, les revolucions democràtiques foren a benefici immediat de les classes populars, les quals eren l’agent històric.  

   Tesi primordial: Una vegada establert el règim democràtic, continuà el conflicte entre les elits econòmiques i les classes treballadores.  La lluita de classes, que menà a les revolucions i a les guerres civils, continuà amb uns altres protagonistes socials i en un altre escenari històric.  

  Tesi primordial:  No és el cas que el conflicte sigui entre les classes treballadores i la – denominada per En Marx – democràcia burgesa. La realitat històrica de les societats democràtiques modernes és que les classes populars es veuen obligades a lluitar en defensa de les seves conquestes socials i polítiques que abastaren amb les revolucions democràtiques. Les elits socials i econòmiques tracten d’augmentar el seu poder i blindar els seus privilegis; les classes populars tracten d’impedir-ho. 

    Al meu llibre La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 48 i següents, explico de quina manera les classes populars aconseguiren la unitat ideològica per tal d’alliberar-se de l’Absolutisme i del despotisme de l’Església de Roma.  Per posar un exemple, al llibre esmentat, es pot llegir: 

     Si En Luter proclamà la llibertat del cristià, tot seguit, En Calví proclamarà la igualtat del cristià

. En Luter havia trencat el centralisme; En Calví establí el principi de l'autonomia de les assemblees cristianes locals. Certament, l'objectiu d'En Calví era de caràcter religiós. Allò que proposava era l'establiment de l'autèntica església cristiana. Però el projecte calvinista establia, de fet, la igualtat entre els cristians; eliminava tot tipus de jerarquia eclesial. I allò que més importa: feia valer l'emotivisme moral, principi que implica el reconeixement de la voluntat de la majoria. La Ginebra calvinista esdevingué la primera república; i la federació de cantons suïssos, majorment calvinistes, el primer Estat republicà – la República Helvètica -. Ginebra irradiava el calvinisme a tot Europa. A Ginebra cercaven refugi els exiliats (En Jean Calvin mateix hi cercà refugi fugint de la repressió de l'Església francesa).

    

Tesi: Tan bon punt es despleguen societats obertes, llavors allà es manifesta el cantonalisme, entès com a única garantia d'igualtat i de llibertat.

   Tesis primordial:  Les classes populars feren ús del calvinisme com a instrument de la lluita de classes contra l’Absolutisme i l’aristocràcia. La religió i l’organització de la nova església esdevingué imprescindible a les classes populars per a aconseguir la unió ideològica i l’organització política. Organitzar i estendre l’Església presbiteriana (calvinista) era establir les bases fermes d’allò que seria republicanisme.      Es pot constatar fàcilment que l’expansió del calvinisme va seguit, quasi inevitablement, de revolucions democràtiques.  Heus ací una breu referència:      Ginebra a 1541. Pot ser considerada la primera república de signe calvinista;  En Calví en persona va disposar de poder polític per a dur a terme la Reforma. Sovint, es diu que la Ginebra d’En Calví era una teocràcia puritana, i no és mentida; però allò que m’interessa destacar és que aquells beats calvinistes de Ginebra s’organitzaven de manera republicana i assembleària. Allò que En Marx i els marxistes miraren d’amagar és que la gran burgesia de Ginebra s’oposà a les reformes de Calví, no per escrúpols sobre el dogma, sinó per l’establiment d’un sistema clarament democràtic.  La Ginebra de la Reforma és una prova per a demostrar la inconsistència del marxisme, al meu parer.   

  La guerra dels 80 anys. Els Països Baixos a 1566. El poble del Països Baixos – majoritàriament calvinista - s’oposà a la política absolutista, centralista i catòlica de Felip II, rei de Castella i d’Aragó. El conflicte desembocà a la revolta popular de 1566. I en resposta a la genocida intervenció militar del duc d’Alba contra els rebels, al 1568, s’iniciava la Guerra dels  80 anys per la independència. El rei de Castella i l’aristocràcia castellana no hi podien consentir a perdre la joia de la Corona, aquelles províncies que proveïen les arques reials. S’ha de veure que la ideologia calvinista i les organitzacions socials calvinistes van ser l’instrument que cohesionà les Províncies Unides. El poble desarmat aconseguí guanyar la guerra contra un gran imperi militarista. S’ha de destacar que l’holandesa fou la primera guerra d’alliberament nacional que es donava a l’Edat moderna. Cal assenyal.ar que les províncies del Sud, catòliques, es separen dels seus connacionals del Nord i continuaren sota el despotisme dels castellans i del Papa de Roma (Passarien a ser el Flandes que forma part  de Bèlgica).   

   La Declaració del Mayflouer a 1620. Els 120 pelegrins del Mayflouer emigraren a Nova Anglaterra amb la missió de fundar una colònia plenament calvinista de cristians lliures i iguals.      

    La revolució anglesa de 1648.  La reforma protestant era majoritària a Anglaterra i Escòcia. I el calvinisme havia penetrat profundament entre les classes populars de Londres. El calvinisme era present arreu. Foren aquestes classes populars treballadores les qui donaren força a Cromwell i als parlamentaris de tendència republicana per tirar en davant la revolució. Hom diu que En Cromwell creia que complia un designi diví. És més que probable que sí, però això no llevà qualitat a les iniciatives revolucionàries que afavorien la condició social de les classes populars. Per primera vegada es processava i s’executava un rei. Aquell procés era la proclamació urbi et orbe de que la sobirania nacional és exclusiva del poble (De bell antuvi, els calvinismes acceptaren la monarquia si i solament si el monarca jurava fidelitat a la Constitució. Segurament, la innovació més revolucionària i personal d’En Cromwell fou la creació de la New Army. Amb el nou model d’exèrcit s’iniciava el que serien més endavant els exèrcits nacionals. La New Army trencava el monopoli secular de l’aristocràcia;  la New Army fou una decisiva arma de cavalleria (heus ací: els menestrals de Londres fent de cavallers!) formada a partir de voluntaris per lluitar contra l’absolutisme i l’amenaça de la reacció catòlica; la major part de cavallers de la New Army pertanyien a les classes populars i abraçaven el calvinisme. La cavalleria de Cromwell va destrossar la del rei, l’aristocràtica (A l’exèrcit aristocràtic, els càrrecs s’obtenien segons la categoria aristocràtica; el general en cap era el rei. A la New Army s’ascendia per mèrits de guerra; a més a més, era un exèrcit democràtic altament polititzat, que seguia amb passió tots els esdeveniments socials i polítics, i hi deixava sentir la seva veu.   En Marx tractà d’amagar el significat democràtic de la revolució de 1648. Oculta la participació dels treballadors amb l’expressió la burgesia, aliada amb la nova noblesa.  

   La Revolució de 1688, la Gloriosa (Que ja he esmentat més amunt).  Va permetre que la Gran Bretanya, tot i mantenint la monarquia i els privilegis de l’aristocràcia, va aconseguir establir les bases sòlides del sistema democràtic:  Establiment de la sobirania del poble i afirmació de l’emotivisme moral com a ideologia hegemònica. Certament, tot i que s’establiren tot de normes per tal d’assegurar la democràcia, les elits socials i econòmiques – l’aristocràcia,  els grans industrials i els grans comerciants – aconseguiren augmentar les seves riqueses i cercaren blindar els seus privilegis. O sigui, la lluita de classes continuà viva però dins un nou marc històric.  

    La Revolució americana de 1776. S’establí la primera república de l’Era moderna. Deixant de banda els Estats esclavistes del Sud, la nova república dels Estats Units d’Amèrica esdevingué un gran refugi per als exiliats del món per motius religiosos i, alhora, en un gran pol d’atracció per les oportunitats quasi inesgotables que oferia la república als desposseïts d’Europa. 

   La Revolució francesa de 1789. S’ha de considerar que fou un fracàs.  En contra del que afirma l’Imaginari francès i en contra de la valoració que en feu En Marx, la República francesa no durà més de tres anys. Els motius del fracàs els explico a La filosofia i la religió sense caretes:     Que la Revolució francesa fou l'esclat d'una revolta, però que els grups socials que li donaven suport eren diversos, així com diversos eren els sentiments i els ideals que els movien. Que els il·lustrats no tenien un projecte comú i formaven faccions. Que les masses ciutadanes i les masses pageses no es movien pels mateixos sentiments i idees. Que es donà un fatal desacord inicial entre els jacobins parisencs i els girondins de les àrees de les altres nacionalitats no franceses (Un altra vegada francs subjugaren els gals).  Que hi hagué consens en arrancar els privilegis a l'aristocràcia i en alliberar-se del despotisme de l'Església catòlica. Que aquests alliberaments foren els grans èxits de la Revolució. Que la República francesa fou un fracàs estrepitós. I el que m'interessa subratllar: els qui aconseguien el poder polític – persones totes elles il·lustrades – en un moment determinat dedicaven ingents esforços a anul·lar i/o corregir les pràctiques i les normes que les masses es donaven a elles mateixes. El Consolat fou l'instrument de la contrarevolució; es dedicà a perseguir i liquidar tots els intents d'organització de masses revolucionàries.  (Després de publicar aquest post a la xarxa, m’he trobat amb una web que recull les tesis d’experts de la Revolució francesa amb les quals coincideixo. En aquest article, titulat París: Llums i Revolució » Florence Gauthier: “Crítica del concepte de “revolució burgesa” aplicat a les revolucions dels drets de l’home i del ciutadà del segle XVIII”, veureu que denuncia la manipulació marxista i dels defensors de l’Imaginari francès. I m’he congratulat de comprovar que reconeix la validesa del pensament d’En Thomas Paine).    

    Resulta ridícul que En Marx i els marxistes pretenguin dir quina ha sigut la realitat històrica, com si fossin uns investigadors d’uns determinats processos històrics i amb substitució dels historiadors pròpiament dits (Certament, no és rar que alguns historiadors actuïn ideològicament. La manipulació de la veritat històrica s’accentua a mesura que minven les garanties democràtiques;  d’aquí deriva la poca fiabilitat de la historiografia espanyola).          En Marx al seu temps feia crides als comunistes comminant-los a preparar la rebel·lió armada per a fer l’assalt al Poder. El filòsof vivia a Londres – sense ésser molestat per les seves activitats polítiques  - però, curiosament, no organitzava cap partit comunista d’Anglaterra. O sigui, allò que vull subratllar és que el pensador no esperava que revolució tingués lloc a Anglaterra.     Per una banda, En Marx descriu el desenvolupament capitalista d’una manera radicalment determinista, com un astrònom que anuncia la trajectòria d’un cos celeste, però alhora, estranyament, en les seves previsions científiques no preveu que la revolució proletària hagi d’esclatar a Anglaterra, tot i essent, de molt, l’àrea de major desenvolupament capitalista del món.     S’ha de suposar que En Marx i N’Engels veien molt clar que les Unions – els sindicats britànics – eren refractàries a les propostes marxistes.    Al Manifest, el filòsof revolucionari declara que confia que la revolució comunista esclatarà a Alemanya;  així, es pot llegir: Els comunistes es fixen molt particularment en Alemanya, perquè Alemanya es troba a la vigília d'una revolució burgesa i perquè aquest capgirament és dut a terme en les condicions més avançades de la civilització europea en general i amb un proletariat molt més desenvolupat que a l'Anglaterra del segle XVII i a la França del XVIII, és a dir, que la revolució burgesa alemanya pot ser el preludi immediat d'una revolució proletària (El Manifest, pàgina, 65).     A l’Anglaterra del segle XVII, diu. Però, al segle XVII no hi havia capitalistes, ni obrers industrials moderns.     Alemanya...amb un  proletariat molt més desenvolupat, diu, però no explica que aquell proletariat no era tan desenvolupat com el d’Anglaterra.    Alemanya es troba a la vigília d’una revolució burgesa, diu. I és que, de bell antuvi, En Marx i els comunistes marxistes van considerar que una revolució democràtica (revolució burgesa), donada la feblesa del Govern en aquell moment de crisi,  és una oportunitat única per a intentar el cop d’Estat i implantar la denominada dictadura del proletariat.    Tocant a aquest tema, En Lenin fou el deixeble avantatjat d’En Marx: aprofità les contradiccions que ofegaven la recent proclamada República russa, per pegar un cop d’Estat. S’emparà del poder manu militari i proclamà la dictadura del proletariat (Era la dictadura del Partit Comunista Rus, la dictadura d’En Lenin; un Lenin que no dubtà a bombardejar i aniquilar la gran comuna anarquista de Kronstadt). Però això ja és una altra història que requereix una especial tractament i estudi.

George Soros. La seva conspiraciˇ, destapada.

quetgles | 09 Gener, 2017 21:04

 

   George  Soros. La seva conspiració,  destapada a Rússia Today.

   Com he explicat moltes vegades,  els magnats i les Corporacions,  sempre seguit,  intenten manipular de manera secreta tot de qüestions socials,  polítiques i econòmiques mitjançant la creació de societats aparentment benèfiques; i,  per descomptat, sempre fent recurs als mitjans de comunicació, la major part dels quals estan sota el seu control.

     El multimilionari George Soros és l'arquetip de magnat manipulador. Però, últimament, les seves llances han esdevingut canyes: A la contesa electoral per a la presidència dels EUA,   la seva tremenda aposta en contra  d'En Donald Trump va caure en el buit. Va restar clar que les  maquinacions d'En Soros i de Wall Street  ja no eren efectives,  que les classes treballadores ianquis es revoltaven contra les elits,   que havia començat una nova època.

    En relació a això,  he pensat que seria bo contribuir a la difusió de l'informe del periodista irlandès En Bryan McDonald,  publicat a Rússia Today, informe que destapa el funcionament mafiós de les Corporacions. Vegeu el post george soros' world is falling apart - Bing.

Els Reis Mags d'Orient.

quetgles | 02 Gener, 2017 19:52

  

      Els Reis Mags. El relat d'En Mateu,  un

 cúmul de disbarats.

     Amb l'avinentesa d'aquest 6 de gener del 2017, aprofito per fer guerra a la dogmàtica catòlica,  i als Evangelis,  en particular. He de dir que plantejo qüestions que ja he tractat en altres escrits. Salut.

  A l'Evangeli segons Mateu s'explica tot un seguit d'històries al voltant del naixement de Jesús, com és la de l'adoració dels mags, la fugida a Egipte i la mort dels innocents. Són històries que no figuren als altres evangelis. Aquestes històries no per ésser molt conegudes deixen de ser particularment inversemblants; van més enllà d'allò extraordinari; descriuen situacions que de cap manera es poden reconstruir idealment, que no es pot entendre el comportament dels protagonistes. El comissari de policia i el jutge no acceptarien la reconstrucció dels fets. Allò més sorprenent és que en una sola pàgina es puguin amuntegar tal garbuix d'inversemblances i de descomposicions de l'estructura del llenguatge.    A l'Evangeli de Mateu, 2.1, es diu textualment: Un cop nascut Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vet aquí que uns mags vinguts d'orient arribaren a Jerusalem, tot demanant: On és el rei dels jueus que ha nascut? És que hem vist els seu estel a l'Orient, i hem vingut a adorar-lo. En sentir-ho, el rei Herodes es va trasbalsar i amb ell tot Jerusalem...Llavors Herodes féu cridar els mags d'amagat, es va assabentar ben bé per ells del temps de l'aparició de l'estel...i, ves!, l'estel que havien vist a l'orient els anava al davant, fins que s'aturà al damunt d'on hi havia el nen...i, caient de genolls, el van adorar.      Vegem el munt de mals usos lingüístics que conté el breu text. En primer lloc, respecte de la pregunta dels mags On és el rei dels jueus que ha nascut?, no es tracta de fer un comentari o una crítica sobre un fet prodigiós; fer una pregunta no és cap prodigi; el que assenyalo és que la pregunta és impossible, no té sentit, és un tipus de pregunta que no es pot donar mai, que és inimaginable. Si amb aquella expressió  es volia donar a entendre la vinguda del Messies, del fill de Déu, llavors es pot imaginar la resposta d'un ciutadà corrent de Jerusalem tot dient una cosa així com no en sabem res de l'arribada del Messies. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots mostressin la seva estranyesa per allò què deien els mags. Una frase desbaratada enllaça amb una altra que encara ho és més. Diuen aquests reis o personatges: És que hem vist el seu estel a l'Orient . Aquesta sola expressió de descomposició de llenguatge, ella sola tanca un continuat desordre del llenguatge. Són uns personatges que sembla que suposen que un estel concret fa d'indicador, de semàfor; és un estel que, segons ells, indica el naixement del rei del jueus. Diuen que han vist l'estel a l'Orient. Veure l'estel a l'Orient torna a ser una mostra de descomposició de llenguatge. El seu aplicat a un estel torna a ser un mal ús del  llenguatge. Encara que es suposés que l'estel fos un asteroide ex profeso, no canvia la generació de desordres dels usos lingüístics. Així ocorre quan el suposat Mateu evangelista posa en boca dels denominats mags l'expressió hem vist l'estel. No hi ha manera de compondre un ús lingüístic correcte. Si en un moment donat s'esdevé un fenomen meteorològic lluminós poc corrent, tota la població de l'àrea geogràfica afectada en té notícia. Fos un estel o un asteroide, no s'explica que els dits mags emprenguessin un llarg viatge seguint l'estel. L'estel els anava al davant torna a ésser una corrupció de l'ús lingüístic: els estels no van al davant ni al darrera; ningú fa aquests tipus de construccions desbaratades. En Mateu encara incrementa l'abús lingüístic amb l'expressió fins que s'aturà al damunt on hi havia el nen. Els usos dels llenguatge són a la manera de que és correcte dir l'home s'aturà o el rellotge s'aturà, però no tolera l'expressió l'estel s'aturà; els estels no s'aturen; per això el llenguatge no admet l'expressió l'estel s'aturà. S'ha de fer veure als doctors en teologia que aturar un estel en el llenguatge dels astrònoms es diria l'explosió d'una nova o la desintegració d'un sistema solar.   Posem que fos un meteor que causés aquestes il·lusions òptiques als mags. La pregunta seria: i els habitants de Jerusalem? I N'Herodes? I els grans sacerdots? I els escribes del poble? I el governador romà, En Pilat? Sembla que s'hauria d'entendre que tothom hauria vist el meteor extraordinari i que, com un sol home, tothom, en massa, haurien anat a Betlem.     Els mags, si no eren reis, eren un grans personatges que anaven en comitiva. És inversemblant que arribessin a Jerusalem de manera imprevista i sorprenguessin al rei Herodes - Herodes es va trasbalsar -     Diu el text ...hem vingut a adorar-lo. Els reis no s'adoren.  Aquest Mateu embolica el relat fins a l'apoteosi; diu el text (2.11) ...i, caient de genolls, el van adorar; segons el text, s'ha de suposar que aquells mags no s'estranyaren d'aquell lloc tan inversemblant per a un rei o un Déu.  Si van adorar aquell nen, s'ha de deduir que ells creien que aquell nen era Déu; s'haurà de concloure que aquells mags d'Orient foren els primers creients cristians avant la lettre; seria una mena de cristianisme a priori.    N'Herodes té un comportament impropi d'un rei. És inversemblant que aquells personatges arribessin a Jerusalem així, com a per sorpresa. Allò propi, comú, és que els reis o les ambaixades concertin prèviament les visites a l'estranger. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots i els romans també haguessin vist l'estel d'Orient. Allò del tot impropi és que el rei Herodes faci cridar els mags d'amagat i els digui unes frases d'impossible ús lingüístic: aneu i informeu-vos ben bé sobre el nen, i, un cop l'hàgiu trobat, feu-m'ho saber perquè també jo vagi  a adorar-lo. O, sigui, per una banda indica als mags el lloc on ha nascut el nen, i, per l'altra, en canvi, els demana que l'informin a ell. Allò propi - i que no es pot donar d'altra manera - hagués sigut que N'Herodes s'informés personalment de l'assumpte; si hagués volgut, els seus agents haguessin arribat a Betlem abans que els mags. Allò propi hagués sigut enviar els seus agents per endavant; també hagués sigut propi que els oferís uns agents per a que els acompanyessin i els indiquessin el camí de Betlem.  Si N'Herodes volia matar el nadó de Betlem, ho tenia perfectament a l'abast: bastava enviar un sicari. Diu el relat evangèlic que Herodes...envià a matar tots els infants de Betlem i de la rodalia, de dos anys en avall. Aquest escrit dóna  testimoniatge d'una matança que no és confirmada per cap altre relat històric; els altres evangelis no en diuen res d'aquesta matança d'infants (Tampoc en diuen res dels mags). N'Herodes no hagués pogut dur a terme un crim tan escandalós; era un rei amb uns poders molt limitats;  Palestina estava sota el poder de Roma. Allò primer que haguessin trobat aquells mags o reis hagués estat els controls de l'exèrcit romà.      Insistint sobre el mal ús del llenguatge del relat evangèlic: s'ha de suposar que el trasbalsament de N'Herodes és degut al naixement d'un nen que podria ser una amenaça al seu tron. Però, segons els usos del llenguatge, els reis o els prínceps no neixen de manera improvisada, com a per sorpresa, a un lloc desconegut. No, els prínceps  són els fills d'una reina i neixen a un palau reial. Allò esperat és que N'Herodes hagués dit als mags que estaven equivocats, que la seva esposa, la reina no havia parit ni esperava infant. Perquè també jo vagi a adorar-lo: llavors, es dona a entendre que els mags i N'Herodes accepten la possibilitat que hagi nascut un Déu en forma de nadó humà, en forma d'infant. Al llenguatge dels jueus només era permès parlar d'adorar a Déu i no a cap altra cosa. Un jueu que hagués dit que un nadó era Déu o fill de Déu hagués estat considerat foll o blasfem.  

  

   En aquest 2017 afeixeixo un nou comentari que ressalta encara més la inconsistència del relat d'En Mateu. El relat fa: l'estel que havien vist a l'orient els anava al davant, fins que s'aturà al damunt d'on hi havia el nen...

 El meu comentari: Si un asteroide,  encara que fos minúscul,  s'hagués ''aturat'' a prop de Betlem,  el nen,  els mags,  els pastors i tots els habitants de Betlem haguessin quedat desintegrats, s'ha de suposar.

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 ... 123 124 125  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb