El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge (Reediciˇ).

quetgles | 11 Marš, 2018 09:41

             Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge.

(Extracte del meu llibre La filosofia i la religió sense caretes. Si fa el cas, podeu clicar la web  filosofia i la religió sense caretes | Quetgles's Weblog)

https://quetgles.wordpress.com/la-filosofia-i-la-religio-sense-caretes/

   Podríem imaginar un procés contra aquests filòsofs acusant-los d'engany, d'estafa, de manca de garanties, d'incompliment de promeses, de falsedat. Quasi tots ells cauen en una mena d'autoexaltació com si la seva ment estigués per sobre les de tots els homes. No expliquen el perquè de la seva situació tan privilegiada; els profetes bé que fan grans clams tot dient que són inspirats per Déu i enviats de Déu. En Nietzsche es presentava com l'únic pensador que havia aconseguit alliberar-se de l'engany i de la corrupció  que s'estenia per tots els pobles d'Europa des de que fou contaminada pel platonisme i pel cristianisme. En Hegel es presenta a si mateix no solament com el pensador més gran de la història sinó com l'intèrpret dels designis de Déu. No només descriu el desplegament de l'Idea de Déu, també anuncia que la bona nova és el cristianisme germànic, i que el regne de llibertat és el resultat de l'establiment de l'Estat prussià. En Heidegger a Ésser i Temps es presenta també com a la ment més lúcida d'Europa, però, a més a més dins un país de cecs que han perdut totalment la visió de l'ésser. Al llarg de tota la seva obra declara que la filosofia moderna ha perdut l'orientació, i sense la guia filosòfica la ciència moderna no té sentit. Als seus escrits diu que cal tornar al lloc originari del naixement de l'autèntica filosofia, la d'En Sòcrates i En Plató. Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí són un constant referència en el plantejament de la recerca heideggeriana de l'ésser.  No deixen de sorprendre els cops d'audàcia del filòsof, com per exemple l'enaltiment que fa del pensament d'En Nietzsche, de manera que el presenta com a l'únic filòsof modern que denúncia la decadència de la filosofia europea. Des del 1933 fins al 1945, es dóna el període de màxima exaltació de la filosofia nietzschiana per part d'En Heidegger, exaltació que coincideix plenament amb la que duia a terme la maquinària propagandística nazi.   Aparentment, semblava que els discursos d'un i altre pensadors eren incompatibles; en efecte, la filosofia d'En Plató,  segons un seria la causa de la corrupció del món europeu, mentre que segons l'altre seria l'arca on es guarda la veritat de l'ésser.    S'ha acusat En Heidegger de col·laborador amb el règim nazi. Alguns l'han acusat de feixista. A la web indicada, s'afirma que va ésser un entusiasta d'En Hitler i del règim nacionalsocialista.(Vegeu:http://www.heideggeriana.com.ar/textos/autoafirmacion.htm). Del que no hi ha dubte és de que fou depurat al 1945 i expulsat de la Universitat (fou membre del partit nazi des de 1933, i nomenat rector de la Universitat de Friburg pel govern nazi) , si bé recuperà el càrrec al 1952.  Allò més lleig és, segurament, la imatge d'un Heidegger agraït al seu mestre N'Edmund Husserl (Li dedicà l'Ésser i Temps, 1926, en senyal de veneració i amistat)  al qual li comunica com a nou rector de la Universitat de Friburg, 1933, que ha d'abandonar la càtedra en compliment de les lleis de puresa racial del nou règim(Ell, posteriorment, negà aquest fet, però el que és cert és que retirà la famosa dedicatòria i que no assistí al funeral d'En Husserl, mort al 1938). Deixant de banda el grau d'implicació d'En Heidegger amb el règim nazi,  sembla  que la seva obra filosòfica no conté desplegaments teòrics que puguin ésser qualificats de connivència amb la ideologia nazi. Però això no lleva que pugui ésser acusat – al Tribunal de la històrica – i condemnat pel seu comportament moral, el qual pot ser definit com a canalla. Durant dotze anys En Heidegger visqué al costat  de les bestialitats , les injustícies i els crims dels nazis sense expressar cap protesta o desacord. En tot l'inventari dels seus escrits, no es troba cap condemna del règim i no es troba material que pugui ésser considerat com a contraposat a la ideologia del Mein Kampf .  Els simpatitzants d'En Heidegger tampoc poden aportar accions personals del mestre solidàries amb els perseguits o represaliats.    L'Ésser i Temps explica i argumenta de quina manera ha de construir la moral de la vida autèntica, però no diu res sobre què ha de fer un professor de filosofia casat i catòlic si té un afer amb una alumna; ni tampoc diu què s'ha de fer si l'alumna és jueva. Tampoc diu res si la història es repeteix amb una altra alumna; tampoc diu que s'ha de fer si aquesta segona alumna també és jueva, jueva com jueu era el seu mestre i amic el venerat Edmund Husserl.  El cert és que el professor va mantenir secrets els seus afers amorosos, com a bon catòlic que era.    No és la meva intenció fer la condemna moral d'En Martin Heidegger per causa de les seves relacions amoroses; no, allò que m'interessa destacar és que de l'obra escrita per aquest autor no podem trobar registres de la seva influència dins els processos reals, bé els socials històrics, bé els més personals. Vull dir que el comportament personal del professor amb l'ambient familiar i social no el podem definir en funció de la seva obra filosòfica. Dins el conjunt de vivències biogràfiques de les quals en tenim notícia, En Heidegger actua  - i es manifesta – no com  un heideggerià (si les seves actuacions demostressin novetats distingibles respecte dels tipus de comportament vulgars i coneguts) sinó com a un típic catòlic o un típic burgès de Friburg, o un típic racista alemany, o un típic nacionalista alemany o un típic professor de filosofia alemany. No disposem de mostres d'actuacions alternatives i diferenciades per mitjà de les quals poguéssim especificar el component heideggerià de la seva conducta.     En Heidegger només es comporta com a heideggerià als seus escrits i no a la seva conducta.     Tesi: La filosofia d'En Heidegger és un reducte formal on, en cap moment, es fa referència de manera concreta a un fet personal, social o polític. Extremadament formal fins al punt que no hi ha valoracions sobre el nacional-socialisme, tot i que ell  fou membre del partit. El discurs filosòfic d'En Heidegger és el del no compromís en cap proposta concreta personal o social o política.   En Nietzsche expressa un rebuig radical contra la modernitat i fa una negació expressa del cristianisme i de la filosofia d'En Hegel; és per això que En Heidegger el fa, a En Nietzsche, el seu gran aliat contra el món i a la recerca dels orígens essencials.Considera que el món actual – l'Occident, que diu ell – és la conseqüència d'una pèrdua d'orientació i d'una caiguda. No explica en concret en que consistí aquesta caiguda. Afirma que la bona orientació venia donada pel pensament d'En Plató. La proposta generalista d'En Heidegger consistiria en anar als orígens, en un retorn a la metafísica platònica. Una vegada que ha arribat al final de la seva investigació essencial, l'autor no posa en pràctica la seva proposta, no es posa en moviment. On va de misteri en misteri fins al tipus de proposta que es troba a l'última pàgina  del seu opuscle Què és metafísica?, on diu I la filosofia sols es posa en moviment per una peculiar manera de posar en joc la pròpia existència al mig de les possibilitats radicals de l'existència en total...quedar suspesos per a que ressoni constantment la "qüestió fonamental" de la metafísica, a la qual ens impel·leix  el no-res mateix: "Perquè hi ha ésser i no més aviat  no-res?"    Em sembla que no sabrem mai si dins l'estratègia oculta d'En Heidegger, per ell personalment, d'allò que es tractava era de quedar suspès a l'espera de no se sap ben bé què.    Han sovintejat les crítiques a l'obra d'En Heidegger. Les crítiques dels positivistes lògics han insistit en assenyalar la inconsistència del seu mètode; han assenyalat que fa un ús incorrecte del llenguatge; han repetit que la metafísica no és possible com a ciència. Com a mostra de crítica especialment aclaridora ens podem referir a En Theodor Adorno de l'Escola de Frankfurt (Vegeu:Heidegger en castellano - Adorno - De "Terminología filosófica").  En Georg Lukács al llibre L'assalt a la raó, dedicat a l'estudi de l'irracionalisme, considera En Heidegger com un notable exemplar d'irracionalisme propi del període d'entreguerres, en sentit de la recerca desesperada d'una no se sap ben bé  quina salvació; i fent un resum, En Lukács diu ...Amb En Heidegger ens trobem amb una problemàtica pareguda a la de Kierkegaard, encara que sense Déu, sense Crist i sense ànima. En Heidegger tracta de crear una filosofia teològica de la història apta per a l'"ateisme religiós". D'aquí que desapareguin ...tots els moments intrínsecs de la teologia...quedant només la bastida teològica, ara completament buida (pàg. 420).    El mateix Heidegger ens ofereix una declaració d'intencions sobre els seus objectius intel·lectuals, al llibre  La situació del present i el futur de la filosofia alemanya, on diu (pàg. inicial) que ...les direccions actuals presents són en l'essencial reproduccions i reformulacions del treball ja pensat dels tres pensadors més grans del segle XIX: Hegel, Kierkegaard i Nietzsche. En Hegel és la consumació de la marxa de la filosofia occidental. El seu sistema – que és l'únic sistema de la filosofia (occidental) que hi ha hagut fins ara – recull la veritat del cristianisme amb la veritat de la filosofia en quant que saber absolut...En Kierkegaard és la rebel·lió de l'existència cristiana...contra el saber absolut de la filosofia. En Nietzsche és la negació d'ambdós – de la filosofia pretèrita i del cristianisme – perquè ambdós són els precursors del nihilisme europeu...      Tot i les nombroses crítiques negatives de l'obra i del personatge, el fet és  que, a partir de la postguerra, es va donar una gran difusió del pensament d'En Heidegger, difusió que a anat en augment fins al dia d'avui, sembla. Cap al 1976, segons les declaracions a una entrevista, es deia que hi havia uns sis mil llibres que tractaven d'alguna manera de l'obra d'En Heidegger.      Tesi: A partir de la postguerra i fins avui, s'utilitza la filosofia d'En Heidegger al front de la guerra ideològica mundial. S'ha convertit en polvorí ideològic on es rearmen tot de Poders reaccionaris, com el catòlic.     Entre els Poders reaccionaris, destaca l'Església catòlica a l'hora de fer ús d'En Heidegger. Les grans propostes estratègiques del filòsof van en línia amb els objectius de l'Església. Ambdós, l'Església i el pensador, rebutgen els valors de la modernitat i el pensament il·lustrat en general. Nega la validesa a la ciència i a la tècnica, al entendre que han perdut l'arrel originària. El retorn a "l'origen" és tornar al pensament d'En Plató i de N'Aristòtil, tot dos autors reconeguts com a propis del pensament catòlic (Agustí i Tomàs d'Aquino).      En Heidegger ha esdevingut una icona de les línies de pensament idealista. És utilitzat pels que lluiten contra la filosofia positivista amb l'intent de d'instal·lar el culte a una nova metafísica. Al voltant de la filosofia d'aquest autor, s'han anat situant professionals del pensament de diverses corrents; el vincle que els uneix és el rebuig al progrés i a la modernitat. Tots ells van, plens d'ànim, darrere el comandant Heidegger, el qui proclama que la metafísica és més rigorosa que les matemàtiques i el qui diu que la ciència - un invent d'Occident – ha de tornar al seu lloc originari integrada dins el conjunt de la filosofia i ha de recuperar el sentit humà d'Occident. El filòsof entén que hi ha un sentit humà propi d'Occident, però alhora continua considerant molt negativament la cultura americana i la ciència i la tecnologia americana, és a dir, la tecnologia sensu estricto. En línies generals sembla que va mantenir una visió panoràmica mundial que, a grans trets, coincidia amb la del nacionalsocialisme: considerava que les dues grans amenaces per a Occident eren l'URSS i els Estats Units.   Al terreny del debat ideològic que afecta les amples masses, aquest front promou tot de campanyes reaccionàries i neoconservadores, en contra del nihilisme i l'escepticisme moral.     Tesi: La dita fenomenologia d'En Heidegger  va ser adoptada d'una o altra manera per diverses escoles filosòfiques, i, en especial va contaminar la major part de la producció filosòfica francesa. L'obra d'En Sartre en seria una mostra.     Tesi: La dita fenomenologia heideggeriana és basa en dos recursos que són inadmissibles per a la ciència. Un consisteix en donar validesa científica a la introspecció psicològica i a l'anàlisi dels records de les emocions. El segon es basa en una suposada "investigació" – espúria – de la significació oculta de les paraules i del llenguatge.    Comunament, a l'hora de tractar sobre una veritat filosòfica, En Heidegger convida al lector a situar-se en una suposada situació existenciària, a partir de la qual, s'anirà descabdellant la veritat. El descabdellament de la veritat es manifestarà seguint un particular camí de situacions i de sentiments. Així, a l'opuscle Què és la metafísica diu Quina essencial cosa ens esdevé al fons de l'existència quan la ciència s'ha convertit en la nostra passió? (pàg. 16); i, a la pàgina 29, ...com si estiguéssim perduts en aquest o altre districte de l'ens; i a la 29-30, ...ens agafa aquest "tot", per exemple, en el vertader avorriment. Aquest no és el que sobrevé quan sols ens avorreix aquest llibre o aquell espectacle, aquesta ocupació o aquell oci. Brota quan "s'està avorrit". L'avorriment profund va rodant pels sins de l'existència com una silenciosa boira i anivella totes les coses, els homes i a un mateix en una estranya indiferència. Aquest avorriment ens revela l'ens en total. Vegeu una llista dels sentiments o dels estats d'ànim que, segons En Heidegger, ens serveixen per a la investigació metafísica: avorriment, vertader avorriment, avorriment profund, passió, alegria, tristesa, temperament de l'ànim, l'angoixa, l'angoixa radical, la por, l'afany, l'estranyesa, l'admiració, abissos insondables, i d'altres.    El desvelament del llenguatge és el principal instrument d'En Heidegger. Dels llenguatges en plural, s'ha de dir, posat que les llengües que maneja són, bàsicament, l'alemany, el grec i el llatí. Hem de suposar que realment és un gran cultivador d'aquests idiomes, però l'ús que en fa dels seus coneixements lingüístics no és amb finalitat lexicogràfica, sinó que són l'autèntic camí de la ciència. Així ens fa saber que el llenguatge és la casa de l'ésser i que el Dasein és el pastor del llenguatge.    Amb un tour de force inaudit, En Heidegger s'atreveix a donar per incontestable que una suposada veritat primigènia s'oculta dins el llenguatge (Segons això, el llenguatge suprem seria el grec clàssic) i que la funció del filòsof consisteix en desvelar les veritats per mitjà de l'estudi metafísic del llenguatge. Segons ell, el llenguatge és la casa de l'ésser  i l'home, el Daseinel pastor del llenguatge. L'atreviment d'En Heidegger bat rècords. L'opuscle citat, Què és metafísica, ve a ser una declaració d'intencions fet amb esperit bèl·lic, com si fos una declaració de guerra filosòfica. S'atreveix a dir que ell personalment, al investigar sobre l'ens adopta una nova actitud científica per mitjà de la qual recupera el fonament essencial de les ciències, fonament que aquestes ciències positives haurien perdut per complet, segons ell. I així, arriba a retreure que La ciència no vol saber res del no-res. Però no és menys cert també que, justament, quan intenta expressar la seva pròpia essència recorre al no-res...Què passa amb aquest no-res? I continua amb les seves declaracions i diu La presumpta sobrietat i superioritat de la ciència es converteix en ridiculesa si no pren amb serietat el no-res; i afegeix que D'aquí que no hi ha rigor de cap ciència comparable a la serietat de la metafísica.    A la postguerra i fins a la mort, En Heidegger manté un postura molt pessimista sobre el món contemporani. Sembla que la derrota alemanya significà, de qualque manera, l'esfondrament del seu món ideal (Pensem que al 1933 declarava que dipositava les seves il·lusions en el projecte nacional-socialista).  A l'entrevista a l'Spiegel, afirma que el desenvolupament d'un món dominat per la tecnologia és l'inici d'una era d'esclavatge i entén la cibernètica com a un gran mal.      Al costat d'En Heidegger, podria fer aquí, en aquest escrit, l'anàlisi de les filosofies d'una dotzena més de grans pensadors idealistes, però no és aquesta la meva intenció. Els filòsofs positivistes o els marxistes, en general, mantenen una major cohesió que els idealistes. Cada filòsof idealista, majorment, abandona el mètode instaurat pel seu predecessor i anuncia una nova filosofia amb uns nous objectius i un nou mètode. Des de Descartes, els corrents idealistes són un constant anar endavant i endarrere, i cada pensador inventa un nou mètode, escriu la seva particular història de la filosofia i fa seva llista d'autors preferits. 


Calvinisme i Rep˙blica. Una revisiˇ (Reediciˇ).

quetgles | 02 Marš, 2018 17:35

                Calvinisme i República. Una revisió (Reedició).

 

 

    Aquest escrit és un fragment del meu llibre (on line)  La filosofia i la religió sense caretes | Quetgles's Weblog





 

Tesi: La línia d’expansió de la modernitat, de la democràcia i dels drets humans va anar indissolublement unida a la difusió de la Reforma, i, en particular, de la difusió del calvinisme.

La Revolució nord-americana en fou capítol notable; i fou la culminació d’un procés que s’inicià a l’any 1620 amb l’aventura del Mayflower. Aquells calvinistes radicals i impacients van tirar endavant el projecte d’establir colònies calvinistes a Nova Anglaterra. Aquells colons eren petits grangers – la major part – i menestrals.
Per primera vegada a la història, emergia, espontàniament, una nova societat sense estaments socials; una societat on no hi havia ni aristocràcia ni casta sacerdotal. Es convenient constatar altres característiques d’aquest fenomen social que ben aviat esdevingué un agent decisiu de la història mundial: Que aquelles colònies de petits grangers es mostraven molt actives, obertes, emprenedores; que, de bon començament, aquells colons eren moguts més per un ideal religiós que per interès econòmic; que aquells beats puritans del Mayflower anaren a Nova Anglaterra a la cerca d’un espai geogràfic on construir la seva nova Jerusalem, és a dir, la seva societat cristiana; que, d’antuvi, aquelles colònies s’organitzaren social i políticament amb un grau de llibertat sense parió al de la metròpoli; aquells beats insistien en que afirmar la llibertat, la igualtat de drets, la tolerància, la llibertat religiosa; que, d’antuvi, aquells beats establien l’escola laica; que no estaven, ni volien estar, aïllats del Món; l’ideal d’aquells homes religiosos no era apartar-se del Món, sinó construir un nou Món; que mantenien una intensa comunicació amb els germans d’Europa; que, fruit d’aquesta comunicació intensa, el ritme de migració també era intens; que, per aquesta causa, l’increment de població a Nova Anglaterra era, de molt, el més alt de tot Amèrica (Per comparació: Al 1760, el Canadà francès tenia una població de 40.000 colons, mentre que la de les tretze Colònies abastava la xifra de 1.500.000 colons. I una altra referència: el nombre de colons – colons només, sense comptar els indígenes – de Nova Anglaterra superava de molt els de tota l’Amèrica hispana); que el corrent migratori era estimulat per motius religiosos, però que, de cada vegada més, també ho era per motius purament econòmics; que, tot i que eren súbdits sense representació al Parlament britànic, disposaven de més llibertat que els de la metròpoli; que, entre les llibertats que ells mateixos es donaven, destacaven les tres grans marques calvinistes: l’assemblearisme, el cantonalisme i l’autogestió ( Assemblearisme, en el sentit de l’exercici de la democràcia directa per mitjà de les assemblees de ciutadans, per mitjà de les quals es decidien les lleis. I cantonalisme, és a dir, una forta tendència a fer prevaler els drets de les entitats menors com a garantia de llibertat); que els homes i dones de les tretze Colònies tenien una clara consciència dels avantatges del seu sistema polític; que la escolarització era generalitzada i la totalitat dels colons sabia llegir i escriure (a la mateixa època, a Castella, l’analfabetisme superava el 90 % de la població). En compliment del seu ideari il·lustrat, aquells colons s’afanyaren a fundar la primera Universitat a 1636, amb el nom de Harvard i que fou l’inici del que avui és la prestigiosa Universitat de Harvard; que, en efecte, eren les associacions civils, lliures, les que creaven escoles, biblioteques i Universitats; que els nord-americans, en general, tenien una major informació sobre quina era la situació política, social i religiosa a Europa que els propis europeus continentals; que els Estats Units esdevingueren el gran refugi mundial dels perseguits per causa de llur religió.

No fou per atzar que la República francesa s’esvaís de seguida i que la República nord-americana, en canvi, es consolidés com un règim molt estable (En contra de les previsions d’En Hegel, el qual tenia una informació molt pobra sobre la realitat nord-americana). Haurem de veure les contradiccions en que cauen els discursos que exalten sense esperit crític la Revolució francesa. Els escrits hagiogràfics sobre el tema no salven les contradiccions, ans al contrari, les fan més escandaloses. Amb la revolució, els francesos passaren de la monarquia absoluta a un període constituent per dotar-se d’una constitució; però l’assemblea constituent era un embolic de tendències polítiques diverses; no era el resultat d’unes negociacions entre forces polítiques representatives; els pagesos – que eren la majoria de la població – no disposaven d’un mecanisme de representació política pròpia; les masses de París – que feren d’exèrcit popular – no tenia uns autèntics representants que haguessin sorgit del seu si; les diverses constitucions que es succeïen amb vertigen responien a relacions de força política entre els grups parlamentaris; i els grups parlamentaris no eren els autèntics representants de les amples masses. Les greus insuficiències de comunicació intel·lectual i sentimental entre les amples masses revolucionàries i els que se suposava formalment que eren els seus representants polítics foren la causa determinant de l’esfondrament de la república.

Els expedicionaris del Mayflower elaboraren i juraren la famosa Declaració abans de desembarcar; els d’articles de la Declaració eren el resultat del debat, de les argumentacions i del consens de l’assemblea improvisada per aquells pelegrins. Aquella Declaració no fou paper mullat: des del primer dia, inspirava les formes de l’organització social i política. Els habitants de Nova Anglaterra eren conscients de la superioritat del seu sistema social; sabien que anaven constituint una societat més lliure i més igualitària (excepció feta de les tres Colònies del Sud, que eren esclavistes) que la de la metròpoli. Per l’altre costat, aquesta societat nord-americana despertava l’entusiasme entre les masses oprimides dels països d’Europa on s’havia fet la reforma; semblantment, entre les minories oprimides per motius religiosos; de bell antuvi, Nord-amèrica fou terra d’acollida dels jueus perseguits i d’altres minories discriminades per motius ideològics.
Finalment esclatà el conflicte per la sobirania; els colons de Nova Anglaterra es revoltaven contra el rei i contra el Parlament britànic; es proclamà la independència i va començar la guerra (1776); però aquesta revolució, a diferència de la francesa, feia 150 anys que s’estava congriant; al llarg d’aquest temps, les assemblees locals foren particularment actives i participaren de manera decisiva en les reformes i les innovacions socials i polítiques (Tot i que ja hi havia ciutats importants – Nova York, Boston, Filadèlfia – l’estructura social de la població de les Colònies era clarament agrària; la major part d’individus es dedicaven a activitats del sector primari; per altra banda, l’activitat econòmica de la resta de població girava al voltant de les activitats primàries. I allò que m’interessa destacar: La major part dels parlamentaris a l’assemblea constituent nord-americana defensaven exactament el mandat i la voluntat de les assemblees de pagesos, pagesos que formaven el segment majoritari de la població. I també: Els parlamentaris portaven el mandat de cada una de les tretze Colònies; i la Constitució que s’aprovà establia el sistema dels tretze Estats federats; cada Estat es reservava la plena sobirania en tot una sèrie qüestions fonamentals – govern interior, educació, policia, serveis socials i d’altres -. La major part d’articles de la Constitució no feien sinó recollir normes socials i polítiques que ja eren vigents a les Colònies. La República dels Estats Units d’Amèrica fou la primera república moderna del Món. Les condicions socials i polítiques de la nova república li donaren una situació d’avantatge respecte de la resta d’Estats del Món; no feren sinó incrementar les que ja tenien. Això determinà un ritme de creixement social i econòmic superior al dels països més avançats (No he de tractar aquí del genocidi de les nacions indígenes de Nord-amèrica, una de les grans tragèdies de la història).
Breument, he de fer un seguit de consideracions al voltant de la relació entre les revolucions i les ideologies: Que la Revolució francesa fou l’esclat d’una revolta, però que els grups socials que li donaven suport eren diversos, així com diversos eren els sentiments i els ideals que els movien. Que els il·lustrats no tenien un projecte comú i formaven faccions. Que les masses ciutadanes i les masses pageses no es movien pels mateixos sentiments i idees. Que hi hagué consens en arrancar els privilegis a l’aristocràcia i en alliberar-se del despotisme de l’Església catòlica. Que aquests alliberaments foren els grans èxits de la Revolució. Que la República francesa fou un fracàs estrepitós. I el que m’interessa subratllar: els qui aconseguien el poder polític – persones totes elles il·lustrades – en un moment determinat dedicaven ingents esforços a anul·lar i/o corregir les pràctiques i les normes que les masses es donaven a elles mateixes. El Consolat fou l’instrument de la contrarevolució; es dedicà a perseguir i liquidar tots els intents d’organització de masses revolucionàries.
La República nord-americana va gaudir de bona salut, la francesa va néixer malalta i va morir de seguida. La nord-americana s’ha mantingut en els principis de la Declaració fundacional fins el dia d’avui, amb esmenes constitucionals que no alteren l’esperit inicial. A l’Estat francès, pel contrari, es van anar succeint tot de règims inestables i de revolucions fracassades. Semblaria, doncs, que aquest exemple històric serviria d’argument als neoconservadors (per exemple, els ideòlegs del partit republicà als EUA) que sostenen que la religió cristiana (o sigui, les esglésies reformades) és una garantia de democràcia i que l’agnosticisme i l’ateisme són ideologies que condueixen al despotisme.

Tesi: El combat ideològic de Luter, primer, i de Calví, després, contra l’Església catòlica, foren el llevat del que seria la Il·lustració – la primera, la britànica -. Els arguments contra la teologia catòlica i contra la ideologia i la filosofia tomista foren l’inici de la Il·lustració. És erroni fer una confrontació entre Calvinisme i Il·lustració. En Calví i altres reformadors, i les esglésies de perfil calvinista, foren l’instrument essencial per tirar endavant amb èxit tot tipus de reformes.

Tesi: El calvinisme fou un poderós instrument que fou utilitzat amb èxit per les classes populars contra el despotisme. El calvinisme és una teologia, però més encara una proposició pràctica d’església reformada. La força del calvinisme va raure en la seva capacitat d’organització social.

Tesi: Prova de la superioritat intel·lectual dels reformats calvinistes fou la seva capacitat per crear i organitzar els nous exèrcits populars, exèrcits que demostraren que eren superiors als tradicionals aristocràtics.

Per descomptat, ni En Luter, ni En Calví feren declaracions a favor de l’esperit il·lustrat. Allò que predicava En Luter era la doctrina de la justificació per la fe; i En Calví la manera com construir una església cristiana, entesa com a comunitat dels qui han de ser salvats per Déu, com una societat teocràtica. En Calví establí un govern teocràtic a Ginebra. Però aquesta teocràcia calvinista estava ordenada de manera que quedés garantida la igualtat del cristià. La teocràcia calvinista era republicana; però republicana no com un afegit o una circumstància, sinó com un punt essencial de la comunitat cristiana. A l’església reformada no hi havia ni Papa ni bisbes; tampoc hi havia capellans, ni frares ni monges; no hi havia càrrecs religiosos, sinó que cada cristià era sacerdot i havia de compartir en plena igualtat les tasques eclesiàstiques; i ha de ser responsable d’aquelles tasques que li hagi assignat la comunitat. Pels calvinistes radicals, església i comunitat és la mateixa cosa; Déu és present en totes les activitats dels homes.

Tesi: El calvinisme és radical. S’ha d’entendre que quan proclama que cada cristià és sacerdot, això estableix també la igualtat intel·lectual entre els cristians reformats.

Fou a les àrees luteranes i calvinistes on sorgí la Il·lustració. Aquells cristians reformats no es limitaren a tolerar l’avanç de la ciència i la divulgació científica, sinó que hi participaren directament i decidida. La Reforma i, encara més, el calvinisme foren la clau de la revolució ideològica. Els luterans establiren el principi de llibertat de consciència com a paret mestre i desmuntaren els aparells d’opressió de l’Església de Roma. Els calvinistes anaren més enllà; la proesa calvinista consistí en bastir una Església sense casta sacerdotal. Una vegada alliberats del jou catòlic, no només hi hagué una explosió d’edicions de la Bíblia en llengua vernacle; tot de llibres prohibits fins aleshores pogueren ésser publicats; així succeí amb l’obra de Copèrnic i de Galilei. N’Spinoza – jueu de religió – fou expulsat de la sinagoga d’Amsterdam, però pogué desplegar lliurement les seves activitats sense ésser perseguit o molestat per l’Administració holandesa; i En Descartes decidí establir la seva residència a La Haia.

 


La Xina exhibeix el super canˇ que espanta els EUA.

quetgles | 22 Febrer, 2018 10:38

La Xina exhibeix el super canó que espanta els EUA.



Darrerament, la Xina ha deixat de banda el secretisme militar i fa saber als EUA l'alt nivell de la seva tecnologia militar.

Era de preveure que el salt tecnològic que ha dut a terme la indústria xinesa s'estendria al camp militar.

A considerar: La Xina disposa de quatre vegades més d'enginyers que els EUA, pel cap baix (Més a fons, podeu veure el meu post El 2021. La Xina refà l'Imperi del Mig).


Sovint els mitjans capitalistes no informen sobre els avenços tecnològics dels xinesos. He pensat que seria bo contribuir (modestament) a la difusió d'aquests avenços entre els internautes catalans.

Per això he penjat el vídeo. Vegeu-lo












 


La Xina va a mil.

quetgles | 13 Febrer, 2018 17:31




                La Xina va a mil, al 2018.



 

A l'època d'En Mao Zedong, la Xina era una gran potència mundial, però alhora un país subdesenvolupat. Els resultats dels plans de desenvolupament duts a terme en aquella època foren modestos.

Però, a partir del 1979, sota el lideratge d'En Deng Xiaobing, la Xina inicià un desplegament industrial extraordinari, fins al punt que a principis de segle esdevingué ''el taller del món''.

Durant dècades, la Xina copià les tecnologies industrials dels països avançats (Procediment aquest comú als països emergents).

Però ''la Xina-taller del món'' no solament era capaç d'assimilar les tecnologies més avançades. Al 2004 es feu públic que el país asiàtic disposava de més enginyers que els Estats Units.

Enginyers i centres d'investigació: S'inicià el frenesí innovador xinès.

Al 2018 es fa palès que la Xina s'està instal·lant a un estadi superior de civilització. Va més enllà d'allò que són innovacions tecnològiques que milloren la competitivitat industrial. Provoquen profunds canvis socials (Revolucions, poden dir).

Per veure un indicador: Actualment les amples masses xineses han fet seu el sistema de pagament per mitjà del telèfon mòbil; de manera que el sistema tradicional de pagament en diners resta obsolet. Així, el consumidor corrent s'estalvia les cues per fer pagaments; però, per altra banda, la societat xinesa estalvia milers (centenars de milers o milions) de cobradors que eren per tot arreu. És una autèntica revolució social.

En aquesta línia, l'administració xinesa prepara la instal·lació d'estacions de càrregues elèctriques per tot arreu, estacions que són d'autoservei, sense cobradors ni dependents.



Els mitjans capitalistes són en ridícul al voler amagar els avenços de la nació asiàtica.

 

Com a demostració d'això, he pensat que seria bo difondre entre els navegants catalans uns vídeos sobre innovacions xineses, vídeos aquests que destaquen entre milers, jo crec.

Vegeu-los.

 

EHANG184, world's first Autonomous Aerial Vehicle





North China's Taiyuan will be first in country with only electric taxis ...


Xina construeix la xarxa de càrrega més gran del món amb 167.000 estacions







El rei va nu. Les quaranta, cantades. Reediciˇ.

quetgles | 05 Febrer, 2018 09:11

 
          El rei va nu. Les quaranta, cantades.



   

  

    El rei va nu, dit en el sentit  quan proclamar la veritat no és fruit d'una particular investigació sinó de la voluntat de revolta contra la tirania.   

    L'imperi ianqui mou guerra a tots aquells  que s'oposen al seu imperialisme. Mou guerra contra països, contra tota mena d'organitzacions i contra persones individuals (contra tot déu).

    L'Imperi ho fia tot al seu poder militar. Com es sabut, el seu pressupost de defensa (o sigui, de guerra) es més gran que la suma dels pressupostos de defensa de les deu potències militars que estan al seu darrere.

    L'Imperi també mou guerra  en termes no estrictament militars: es manté en estat de guerra ideològica universal, fa un continu exercici de sancions als països independents i promou tot de cops d'Estat (revolucions taronja, en especial) contra els règims que s'oposen al seu dictak. 

   Els Estats europeus (de la Unió Europea) són vassalls  de l'Imperi. Estan impedits de desplegar una política exterior pròpia.

    Els 40.000 experts i els 40.000 economistes proclamen les excel·lències del sistema imperial. Les setze agències d'intel·ligència de l'Imperi, tan greixades que van, no deixen d'atendre cap qüestió d'interès mundial; tan és així, que fins i tot s'ocuparen de que el  President (el de les execucions de persones efectuades per mitjà de ''drones'') fos declarat premi Nobel de la Pau. 

    Per descomptat, els mitjans de comunicació ''occidentals'' fan campanya permanent per a difondre la bonesa dels plans imperials oficials.

     Per descomptat, els periodistes d'aquests mitjans veuen (amb els seus ullots) els actes criminals de l'Imperi, però la seva feina no és escatir la veritat, sinó amagar-la.

    Proclamen la llibertat de premsa, però saben que és la llibertat de les Corporacions capitalistes de tenir a les seves mans els mitjans de comunicació.

    Fins aquí els enunciats precedents són prou coneguts. Venen a ser un preàmbul al planteig de la qüestió central:  Si, amb l'esfondrament de l'URSS, els Estats Units va restar com a única gran potència mundial, a què treu cap mantenir uns  pressupostos militars com si continuessin enfrontats a la Unió Soviètica?

      Certament, les grans corporacions de les indústries de guerra dels EUA disposen del lobby més influent a la política de Washington; però la influència del lobby industrial no explica la falsa carrera d'armaments que manté el govern. S'ha de suposar que el lobby industrial igualment quedaria satisfet si en lloc d'armament fabriqués naus espacials o vaixells de luxe, posem.

   

     Per a amenaçar a països  com l'Iran, Corea del Nord o Sèrbia (Recordem que l'aviació nord-americana va bombardejar Belgrad al 1991 per tal de posar a ratlla al govern serbi), no cal tanta despesa militar. 

     Tesi: Washington manté l'exorbitant despesa militar com a últim recurs per a fer sostenible l'economia nord-americana.

   Vegem com va la cosa.

  

   Des dels anys 70, els Estats Units va començar a patir el declivi industrial (Ho explico al meu post  Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen 2. L'estratègia suprema.). Actualment, el PIB nord-americà prové del sector terciari; la gran indústria ha quedat concentrada a l'àrea de la producció militar (els Estats Units encapçalen el rànquing dels països exportadors d'armament, seguit ben de prop de Rússia).

   Per altra banda, enguany la Xina ha esdevingut la primera economia mundial (Els mitjans capitalistes  la denominaven economia emergent. Quina gràcia!).

    Els mitjans de les Corporacions no s'aturen mai de proclamar que l'economia de lliure mercat (la  capitalista) és insubstituïble per a crear riquesa i llibertat  (Proclama que també feia el president dels Estats Units, En  Barack Obama, al discurs de la seva investidura).

    Però, fent una valoració pragmàtica, atenint-nos a les dades estadístiques, es pot constatar fàcilment que, des dels anys 70, els EUA han seguit un procés de desindustrialització, mentre que la Xina iniciava el seu extraordinari desplegament.

   S'ha de saber: A principis del segle XXI,  la Xina va esdevenir la primera potència industrial del món.

     S'ha de saber: Als darrers 50 anys, els EUA han seguit un procés de creixent desigualtat social. Actualment, allà hi ha uns cinquanta milions de pobres.

      Atenint-nos a la realitat, la veritat seria dir que el capitalisme provoca l'empobriment de les amples masses treballadores, i que la desigualtat social fa befa de la llibertat. La veritat seria dir que el capitalisme provoca un nou esclavatge no declarat.

         Vists aquests esquemes que ja eren coneguts, vegem el nou plantejament.

       Washington, a  partir dels anys 90, veient que era incapaç de frenar l'ascens dels BRICS,  va desplegar una estratègia de creixent intervenció als assumptes interns de tots els Estats del món (La major part de països van patir el sistema d'espionatge de la NSA). Creixent intervenció que desplegava tot de plans de desestabilització i d'intervenció militar.

      Tesi: El creixent militarisme de l'Imperi és paral·lel i contrposat a l'avançament del nou cicle de la història on es perfila un món multipolar liderat pels països asiàtics, per la Xina, en particular.

      Washington fa recurs a l'intervencionisme com a estratègia  per a sostenir la seva situació econòmica de  privilegi  i, en especial, per a blindar la seva indústria, la bèl·lica, sobretot.

    I, alhora, intervencionisme amb la intenció de malmetre  l'economia dels competidors o dels països considerats enemics.

      Com a exemple, destaca la intervenció militar a Líbia al 2011. Amb ella, Washington eliminava un règim hostil,  però alhora malmetia les empreses xineses que operaven a Líbia (la Xina era el seu major soci comercial. Al esclatar la guerra, Pequín hagué de rescatar  30.000  obrers de les empreses xineses que treballaven allà).

    Allò que s'ha de veure:  Mentre la Xina es fa present a l'Àfrica, l'Àsia i a l'Amèrica llatina impulsant la  creació de grans d'infrastructures, els Estats Units fa oferiments que es concentren en torn de la indústria militar o de les activitats relacionades en plans militars.

    S'ha de saber:  els Estats Units és el líder mundial en producció i exportació d'armament.

      S'ha de veure:  En un món de creixents amenaces de conflicte bèl·lic, la indústria de materials de guerra està en plena expansió.

     S'ha d'entendre:   Una major estabilitat política mundial seria un cop mortal per a la indústria de guerra nord-americana.

       L'intervencionisme  dels Estats Units no ha impedit l'expansió de les economies emergents.   L'OECD preveu que l'Índia serà la tercera economia mundial dins pocs anys (o  la segona, més endavant).

     A principis de segle, la Xina  va esdevenir la primera potència industrial del món. I al 2014 va ser la primera economia mundial.

    Però allò que els mitjans capitalistes procuren amagar és que la Xina iguala o supera als EUA en capacitat científica i tecnològica.  (Podeu veure el tractament del tema al meu post  No n'hi haurà de recuperació. Els cicles històrics són irreversibles.).

    Encara que la Xina manté una política pacifista d'arrel confuciana, aquesta ha coincidit amb una dedicació intensa al desenvolupament de l'alta tecnologia militar de manera que desafia clarament la suposada hegemonia que tenia els EUA.

      S'ha de preveure que, al ritme actual, d'immediat, la Xina superarà els EUA en capacitat científica i tecnològica.

    

   

      Passant a una altra qüestió que he tractat al post esmentat.

   El rei va nu: Els 40.000 economistes de les Corporacions no han dit ni diuen que els Estats  europeus més febles econòmicament estan condemnats a la ruïna.

   El rei va nu:  L'establiment del mercat únic europeu ha significat deixar indefenses les àrees més poc desenvolupades davant les multinacionals (En concret, els països de l'Est i del Sud d'Europa).

      Es pot constatar que la major part del teixit industrial d'Espanya i de Catalunya ha desaparegut als últims trenta anys.  Les indústries locals han tancat o  han sigut substituïdes  per multinacionals.

   L'oligarquia espanyola va pretendre burlar el sistema capitalista. A l'època del'Aznarat, 1996-2004, i fins al crac del 2008,  l'oligarquia hispana, enduta per la seva mitomania característica, va pretendre la revolució industrial de l'Espanya estricta. El president Aznar sortia a la foto de les Azores al costat d'En Bush i d'En Tony Blair. N'Aznar feia saber al món  que Espanya era la vuitena economia mundial. Era la revolució industrial del totxo. Espanya construïa més edificis que  França i Alemanya juntes.

 

     Per descomptat, l'estrambòtica revolució del totxo menava a la més absoluta ruïna, encara que no s'hagués produït la crisi mundial.

   Fitxem-nos:   La construcció és l'única gran indústria en la que les empreses no han de competir amb les empreses foranes. És per causa d'aquesta excepcionalitat que els empresaris espanyols centren el seu interès al voltant dels afers immobiliaris, una i altra vegada.  Ells senten horror a la competivitat.

   

  

    Tesi: El sistema capitalista neoliberal desplega una estratègia suïcida:  concentra la producció i la distribució en mans d'unes poques empreses de manera que una gran part de la població necessàriament resta desocupada. Desocupació que alhora provoca una crisi de sobreproducció.  I, a més sobreproducció segueix més desocupació. És el ritme infernal del neoliberalisme.

  

    A la fase actual del neoliberalisme, el procés de concentració capitalista afecta els sectors primari i secundari. Actualment, a l'Estat espanyol,   les multinacionals del comerç estan liquidant milers de petits comerços locals.

    Que quedi clar:  Amb l'actual política neoliberal, és impossible que la Unió Europea surti de la crisi.

   Que quedi clar: La recuperació no és possible.

      El catedràtic d'economia i astròleg, En Santiago Niño Becerra, ho explicita una i altra vegada dient que sobra el factor treball, que l'aplicació de noves tecnologies a la producció  fa minvar el nombre de treballadors dels sectors industrials de renovada tecnologia.

    Vegeu la meva resposta:  El capitalisme neoliberal és autodestructiu.  Els governs dels Estats d'economia neoliberal estan subordinats als governs de les grans empreses multinacionals. Les multinacionals (i els magnats) sempre tenen com a objectiu el benefici econòmic de l'empresa; es desentenen de les necessitats de la població.

   Aclariment:  El cas que les multinacionals exhibeixin  programes d'ajuda social, com pugui ésser la donació d'un hospital, no canvia per res la definició feta sobre el funcionament de les multinacionals i sobre la indefensió de la població respecte al poder de les multinacionals.

   El rei va nu:  Les denominades democràcies  no són democràcies. El demos no té el poder.  Les elits econòmiques tenen el control dels mecanismes de l'Estat. Les amples masses estan indefenses.

    Tesi: Únicament els països els governs dels quals disposen del control del Poder i, per tant, tenen sota control les grans empreses privades, únicament aquests països es poden deslliurar de la pesta neoliberal.

Fins aquí, l'edició publicada al 2015.


En aquests darrers anys s'han multiplicat les edicions de vídeos a You Tube que fan palesa la superioritat xinesa en quasi tots els fronts, de manera que els mitjans ''occidentals'' resten en ridícul.

He pensat que seria bo contribuir a la difusió d'aquests vídeos aclaridors. Particularment eficaç és el vídeo que penjo aquí. Vegeu



 





El rei va nu. Segona reediciˇ.

quetgles | 04 Febrer, 2018 08:34

   El rei va nu. Les altres quaranta,  també cantades.

 

 

   Preàmbul.


     La denominada ''llibertat de premsa'' és, en realitat,  la llibertat de l’oligarquia neoliberal (o ''neocon'',  que en diuen als EUA) de disposar dels grans mitjans de comunicació.

    Els mitjans ''occidentals'', majoritàriament,   són propietat dels magnats o de les Corporacions capitalistes. En darrer terme,  aquests mitjans depenen de les agències internacionals,  les quals,  per descomptat,  també pertanyen a les Corporacions. Per altra banda, els mitjans públics depenen de governs subordinats a Washington,  inclosos els que s'anomenen socialistes.

    Per descomptat, els mitjans de Catalunya (de Catalunya Sencera) no en són una excepció.

   O sigui,  els catalans també reben una informació que no s'atreveix a dir que el rei va nu. Però el rei va nu,  certament.

   Fi del preàmbul. Vegem les altres quaranta.

 

       Els neoliberals proclamen (com fa N'Obama,  per exemple) que el capitalisme (l'economia de mercat,  en diuen ells) és inigualable per aconseguir riquesa i llibertat. O sigui,  fan ús d'un argument pragmatista.

    Fent ús del mateix tipus d'argumentació,  es pot concloure que el sistema de producció de la Xina comunista és inigualable per aconseguir riquesa i llibertat.

    Vegem la cosa:  Durant 38 anys,  l'economia xinesa  ha tingut un creixement econòmic al voltant dels dos dígits,  molt més alt que el de les grans economies capitalistes (Els mitjans ''occidentals'' parlen de la ''desacceleració'' de l'economia xinesa,  tot i que el creixement previst al 2016,  el 6.5 %, és molt superior al 2 % del dels EUA).  Allò correcte seria  dir que,  des de principis de segle,   la Xina és el Taller del món; i que actualment  continua la seva expansió industrial.

   I  més encara: Des dels anys 1970,  els EUA i Anglaterra han seguit un procés de desindustrialització,  procés de decadència industrial que actualment afecta a la quasi totalitat dels països europeus.

 

     I la llibertat?, s'exclamarien ells,  els neocons.

    El rei va nu:  Són els 1340 milions de xinesos els qui han aconseguit la llibertat. Vegem de quina manera.

    En primer lloc, van aconseguir la llibertat essencial,  la recuperació la sobirania nacional (Sobirania que havia estat arravatada per les potències occidentals i el Japó. Aquestes potències estaven decidides a repartir-se la Xina).  Fou En Mao Zedong el qui a 1949 va poder proclamar l'alliberament de la Xina respecte de les potències ocupants (Bé,  excepte Hong Kong,  recuperada més tard,  i Taiwan,  pendent de reintegració).

      S'ha de saber: Les amples masses pageses van respondre a la crida de Mao; amb elles es va configurar l'Exèrcit Roig, el qual havia de portar la revolució del camp a la ciutat).

   A partir de 1949,  la Xina va restar alliberada de les intervencions de les potències estrangeres. Els pagesos xinesos van restar alliberats dels terratinents i dels senyors de la guerra. I els obrers de les ciutats industrials, alliberats de la casta dels capitalistes.

   A ''Occident'',  en canvi, els ciutadans estan sotmesos als interessos de les Corporacions capitalistes; els ciutadans han perdut la sobirania nacional,  ara en mans de les Corporacions.

     I la llibertat de premsa?, tornarien a exclamar. A ''Occident'',  la denominada ''llibertat de premsa'' consisteix en la llibertat de que gaudeixen els capitalistes per a crear o comprar mitjans de comunicació. O sigui,  els qui no disposen de capital (el 99 % de la població) no tenen accés a la llibertat de premsa.

    Certament,  a la Xina,  hi ha capitalistes,  però els magnats no disposen de llibertat per poder adquirir un mitjà de comunicació; resten sotmesos a l'ordenament social del Partit Comunista Xinès.

Rajoy i Zoido, Mortadelo i Filemˇn.

quetgles | 27 Gener, 2018 18:26

 

                          Rajoy i Zoido, Mortadelo i Filemón.


 

 


El president del Govern espanyol, En Mariano Rajoy, i el ministre d'Interior, En Juan Ignacio Zoido fan el paper de Mortadelo i Filemón, els protagonistes del popular còmic d'humor. A l'actual historieta també hi jugaria un bon paper la vicepresidenta del Govern, Na Soraya Sáenz de Santamaria.

A cada moment propici (que és un contínuum), En Rajoy-Mortadelo i Na Santamaria-Filemón anuncien que impugnaran la investidura d'En Carles Puigdemont en el cas que sigui elegit president. Es fer de Mortadelo negar el dret a la presidència a qualsevol dels diputats elegits el 21D.

La còmica resta així: Si En Rajoy i Na Santamaria van acceptar com a vàlid el resultat electoral del 21D, llavors fan de Mortadelo i Filemón al pretendre fer l'excepció de Puigdemont. Fan com si diguessin: ''Acceptem la investidura presidencial del Parlament de Catalunya de qualsevol dels diputats electes, amb l'excepció de la d'En Carles Puigdemont''.


Si de cas, En Rajoy hauria d'haver impugnat la llista electoral de JuntsxCat, llista encapçalada per En Puigdemont.


En Zoido-Mortadelo té desplegats per arreu del Principat agents secrets, policies espanyols i guàrdies civils tot esgotant el pressupost del Ministeri d'Interior. En Zoilo-Mortadelo arriba a l'extrem d'enviar policies disfressats de bomber a les clavegueres dels voltants del Parlament de Catalunya amb l'objectiu de prevenir l'entrada d'En Puigdemont a través del clavegueram.


A considerar: En Pedro Sánchez-Mortadelo ha donat el seu suport intel·lectual a En Rajoy contra la investidura d'En Puigdemont.


A considerar: El rei dels espanyols, En Felipe VI, ha anat a Davos tot manifestant la bonesa de la democràcia espanyola. Però s'ha de saber: Fou el general Franco el qui promulgà la monarquia espanyola i el qui elegí al príncep Juan Carlos com a futur rei (Es feu el nomenament de Juan Carlos com a successor de Franco a títol de rei per aprovació de les Corts el 22 de juliol de 1969).

Que resti clar: No hi ha hagut referèndum sobre la monarquia borbònica.




La guerra ideol˛gica. 92 tesis (Reediciˇ 2).

quetgles | 24 Gener, 2018 07:53


    La guerra ideològica. 92 tesis (Reedició 2).





Proemi.

   La filosofia sempre és un instrument de combat ideològic. Actualment, el principal front de la guerra ideològica es desplega entre els ideòlegs que treballen al servei de l'Imperi ianqui i els qui el combaten.

   En aquest conflicte mundial, l'Estat espanyol és un aliat formal de l'Imperi.

    Allò que pretenc amb aquest escrit és fer un breu repàs sobre qualcunes qüestions sobre l'estratègia de les elits capitalistes amb relació a la guerra ideològica.

   També pretenc fer palesa la maquinària que utilitzen els comandants de l'Imperi amb l'objectiu d'alienar les amples masses treballadores.

   També haurem de veure que els joves – i els no tan joves – oposats a l'opressió de l'imperi capitalista s'hauran d'esforçar per tal de desbaratar la maquinària ideològica de l'enemic i hauran d'augmentar els recursos propis.

   O sigui: tan bon punt es planteja la qüestió del conflicte ideològic, llavors s'ha entrat en el territori propi de la filosofia.

    Haurem de veure que els ideòlegs de l'Imperi ''fan filosofia'' de manera encoberta; tracten de confondre a les amples masses treballadores per mitjà d'estafes intel·lectuals.

  Tot i que als meus escrits faig una crítica molt dura a En Marx i al marxisme, he de confessar que el meu pensament actual és una deriva d'un pensament jovenívol declaradament marxista.

   Per altra banda, d'entre els grans corrents filosòfics actuals, el marxisme és el més acostat.

''92 tesis'' i no un tractat de filosofia acadèmica, perquè la filosofia acadèmica és erma.

''92 tesis'' són una mena de compendi filosòfic elaborat amb la intenció de provocar inquietud intel·lectual.

Les Tesis.

   La filosofia no és ''amor al saber'', pròpiament. Tot i que es presenta com a una activitat racional i un ''saber'', l'impuls primigeni que mou un home envers ''el saber filosòfic'' és de naturalesa emotiva. En contra del que diuen els llibres de text i les enciclopèdies, els filòsofs elaboren els seus productes filosòfics a partir dels seus sentiments i desigs que brotaren a la seva joventut o, altrament, en una situació de crisi personal. D'aquests sentiments originaris, derivarà la ideologia primera, la del seu compromís social i polític. Serà a posteriori que el filòsof desplegarà la seva obra feta amb la finalitat d'aportar arguments ''filosòfics''.

    Des dels seus orígens, els qui foren denominats filòsofs tenien un compromís personal amb una determinada facció social de manera que es bellugaven segons un projecte social-moral-religiós-polític-cultural.

   Podeu constatar que els homes de l'antiga Grècia que desplegaren una activitat purament científica no són classificats com a filòsofs, com, per exemple, Pitàgores, Euclides, Arquímedes, Eratòstones, Empèdocles, Ctesibi, Filó de Bizanci i d'altres.

   Així com ho explico als meus escrits, Sòcrates, Plató i Aristòtil eren la tríada reaccionària a l'Atenes del 400 aC.

De bell antuvi, En Plató va ésser un esforçat representant del partit aristocràtic. La seva obra filosòfica és un instrument de guerra contra l'ideari del partit democràtic. O sigui, no era ''l'amor al saber'' allò que motivava En Plató, sinó l'odi que sentia contra els líders democràtics allò que impulsava la seva activitat filosòfica (Podeu veure el meu post Sòcrates el reaccionari).

(Per a la major part de referents històrics d'aquestes tesis, podeu veure un tractament més detallat al meu llibre, a la Xarxa,  La filosofia i la religió sense | Quetgles's ).

   Els filòsofs en tot temps són en combat ideològic. Cerquen i exposen arguments a favor del projecte del qual són servidors, o, també, arguments en contra dels projectes dels enemics.

   A l'època de l'Imperi catòlic romà, durant mil anys, la filosofia era considerada amb l'expressió ''Philosophia ancilla Theologiae'' (La filosofia al servei de la teologia); és a dir, es declarava quina era la funció de la filosofia, la de servidora de la teologia cristiana.

   És una falsa imatge la de N'Aristòtil com a iniciador de la física. No és solament que la ''Física'' d'aquest filòsof sigui una col·lecció de disbarats (Ni una sola de les seves teories coincideix amb les de la física actual). El seu objectiu era desplegar una cosmologia finalista, és a dir, idealista, de manera que servís de fonament per a ''la ciència moral'' i  ''la ciència política''. Si el món era el millor dels móns possibles, i estava ordenat segons unes lleis eternes establertes pel ''Nous'', s'havia de deduir que l'home i la societat també s'havien d'ordenar segons unes lleis morals eternes, i no per la ''doxa'' canviant dels humans.

   Per cert, la continuïtat del predomini de l'oligarquia castellano-andalusa fa que els agents intel·lectuals franquistes, majorment, mantinguin el domini sobre les Facultats de filosofia. Es pot constatar que la programació oficial obliga als estudiants – catalans i espanyols – a l'estudi de la física de N'Aristòtil. Professors i alumnes – i les enciclopèdies – han de fer com si creguessin que els disbarats de la física aristotèlica fossin una gran aportació per a l'avanç de la ciència.

    Els llibres de text i les enciclopèdies continuen afirmant en fals que l'Església catòlica fou una mena de salvadora de la cultura clàssica i una impulsora de la ciència. Allò que haurien d'explicar és que l'Església monopolitzà el saber i fou el principal obstacle per l'avançament de la ciència.

  Bé, més exactament, l'Església catòlica fou – i és encara ara – un colossal instrument de control ideològic de les amples masses, un instrument al servei de les monarquies aristocràtiques. O, dit d'una altra manera, a Europa, la classe dels grans propietaris de terra estructuraren el seu domini polític per mitjà de la monarquia i de l'Església catòlica.

   Allò que no diuen els llibres de text ni les enciclopèdies és que la filosofia aristotèlica-tomista fou l'instrument d'opressió amb el qual l'Església catòlica ofegà el sorgiment de la ciència. Per exemple, no expliquen prou a bastament que el cardenal Roberto Bellarmino era ''l'autoritat científica'' que havia de jutjar les teories físiques d'En Galileu. No solament acusava a Galileu d'anar contra el dogma de l'Església, sinó que el cardenal pretenia demostrar la ''inconsistència'' de la física galileana amb argumentacions basades amb la física aristotèlica (No expliciten, els llibres de text, que En Bellarmino fou canonitzat al 1930 pel Papa Pius X, en recompensa la seva tasca repressora abominable).

   El trencament del monopoli ideològic fou dut a terme amb la revolució luterana. Amb En Luter s'establí el principi de la llibertat de consciència del ''cristià''. O sigui, si es fes una història de la filosofia no manipulada, la revolució luterana figuraria com un dels punts més àlgids de la història.

   La denominació de ''guerres de religió'' serveix per amagar la dimensió històrica de la ideologia luterana.

    A l'Estat espanyol no hi hagut edició de les obres d'En  Martí Luter. Als darrers temps s'han editat qualques obres sobre el reformador. Es pot comprovar que la bibliografia sobre En Luter és miserable. S'ha de suposar que els intel·lectuals espanyols i catalans, majorment, no han llegit les obres d'En Luter.

    El pensament de Luter recollí i feu efectiu la nova sensibilitat moral i intel·lectual. Foren les idees del frare agustí les que commogueren el món.

   A diferència d'En Pau de Tars, En Martí Luter ni tenia converses amb Jesús ni feia miracles. Certament, era el nunci de la Reforma, però la commoció que provocava la seva paraula era deguda a l'ordre racional del seu discurs.

    No foren els filòsofs renaixentistes els nuncis d'un nou ordre moral. La influència d'aquells filòsofs – majorment, platonitzants – no anava molt més enllà dels cercles intel·lectuals (Les amples masses d'Europa ni se'n adonaren que existia una cosa a la qual els cultivats en deien el Renaixement).

   Tot i que N'Erasme de Rotterdam era el teòleg més distingit i admirat, el seu discurs reformista no anava molt més enllà dels cercles eclesiàstics i universitaris (Universitaris, sí, però tenint en compte que les Universitats al segle XVI continuaven estant sota el monopoli de les ordres religioses, i que els estudiants eren frares que feien la llicenciatura de Teologia).

   A destacar que, a un moment determinat, el reformista Erasme declarà la guerra a la reforma luterana.

   S'ha de subratllar: En Martí Luter, un humil frare agustí de la petita població d'Eisleben, va commoure Alemanya – i Europa – degut a la força del seu discurs. O sigui, el discurs d'En Luter era a l'abast de les amples masses i afectava  individus de les diverses classes socials.

  Sovint, En Luter demanà el suport de la classe aristocràtica dels diversos Estats alemanys, però el discurs luterà igualment era fet seu per les amples masses alemanyes.

  Quan es faci una Història de la Filosofia més objectiva, llavors es posarà de relleu que fou el pensament d'En Luter el que provocà les primeres grans revolucions democràtiques triomfants.

   Fou En Luter el qui elaborà l'argument modern en defensa de la llibertat de consciència.

Reprodueixo uns paràgrafs del meu escrit El blog d'En Joan Quetgles | Luter i el luteranisme , que fan així:

    Tesi: la denominada Reforma protestant s'ha d'entendre com el gran trencament del domini del Poder tradicional, i l'inici dels moviments de la modernitat.

   La revolució luterana va aconseguir trencar, a la fi, el despotisme de l'Església catòlica. Revolució, i no reforma, s'ha de dir, perquè el moviment luterà anava més enllà de la reforma eclesiàstica o del cisma. Revolució ideològica, perquè la doctrina d'En Martí Luter establia la primera pedra del que havia de ser la modernitat: la llibertat de consciència. En Luter no solament expressa un sentiment, sinó que l'argumenta de manera que els seus raonaments contenen elements essencials del que seria el pensament modern. A la dieta de Worms, davant l'emperador En Carles, en resposta a la pregunta del nunci del Papa de si es retractava o no de les seves proclames, En Luter feia la seva famosa declaració:

...estic lligat als textos que he aportat; la meva consciència està captiva en les paraules de Déu. Revocar qualsevol cosa, no ho puc ni ho vull. Perquè actuar contra la pròpia consciència no és ni segur ni honrat...Al dia següent, el món sencer s'assabentava del rebuig d'En Luter a l'autoritat de Roma. Al proclamar la llibertat del cristià, s'establia la llibertat de consciència. Era la rebel·lió contra el Poder de Roma. Les revolucions luteranes i les calvinistes mostren els greus errors de la teoria marxista. En Marx desplegà la teoria de ''les revolucions burgeses'', teoria segons la qual una classe social denominada ''la burgesia'' hauria encapçalat les revolucions contra la classe aristocràtica. Segons això, la dita burgesia hauria utilitzat la classe obrera per a derrotar la noblesa i instaurar la ''democràcia burgesa'', un sistema polític per mitjà del qual la dita burgesia explota la classe obrera. En contra de la teoria marxista, resulta evident que l'aristocràcia participà de manera decisiva les a les primeres grans revolucions democràtiques. A la revolta luterana contra el Papa i contra l'emperador, una gran part dels prínceps alemanys aportaren els seus exèrcits en suport del nou ordre luterà. I la petita noblesa en bloc s'enfrontà a Roma i a l'emperador. Semblantment, la noblesa de Ginebra, d'Holanda, de Dinamarca, Noruega i Suècia, d'Escòcia i d'Anglaterra, fou la classe social que encapçalà les revolucions democràtiques contra la monarquia absoluta i l'Església catòlica. El concepte amb la denominació de ''burgesia'' és confús, es presta a la manipulació i a la mentida. Igualment confusionari és la denominació de ''revolució burgesa''. En contra de Marx i els marxistes, les elits econòmiques modernes – grans comerciants i industrials, banquers, financers – majorment han fet costat als governs conservadors de signe aristocràtic i han pres partit contra les reivindicacions democràtiques. Per posar un referent pròxim: els industrials i comerciants catalans del Principat, en conjunt, donaven suport a les formacions polítiques conservadores. En Francesc Cambó, el líder de la Lliga Regionalista i, segurament, l'home més ric del Principat, alhora que impulsava un catalanisme conservador, donava suport polític als governs dretans de la monarquia espanyola; als anys vint, fins i tot fou ministre del govern de N'Antonio Maura. A les eleccions de 1931, En Cambó no aconseguí l'acta de diputat; ni tampoc l'aconseguí a les eleccions de 1936. S'ha d'entendre que la classe obrera catalana i les amples capes populars havien donat l'esquena a la Lliga. Iniciada la guerra civil, En Cambó, des de l'exili, va fer públic el seu suport al general Franco; i, més encara, contribuí econòmicament en suport del bàndol rebel. Fent un tall a l'ordre del discurs, ens centrarem a qüestions de l'època actual. A parir del segle XIX, com es sabut, la filosofia dominant al món fou el Positivisme. El Positivisme i els corrents positivistes són predominants al món fins al dia d'avui. Davant aquesta deriva filosòfica, la pregunta seria: Si, tal com afirma el Positivisme, la filosofia ha de cedir el pas a la ciència, hauria de sorprendre que encara no s'hagi fet efectiu el traspàs. Les constants proclames positivistes s'han mostrat com a simples bones intencions. No hi ha hagut la suposada solució positivista per als greus conflictes socials, polítics i econòmics que afecten al món. La tesi principal del Positivisme s'ha demostrat que era falsa. S'ha comprovat que era fals, en efecte, suposar que la ciència podria solucionar els conflictes humans. És un miratge o un engany donar per suposat que ''uns experts (científics) en qüestions socials'' resoldran els conflictes socials. És un miratge o un engany suposar que ''uns experts en economia'' resoldran les crisis econòmiques. D'antuvi, les elits capitalistes impulsaren la formació d'experts en temes socials que, segons l'esquema positivista, havien de resoldre els conflictes socials. O sigui, d'antuvi, els capitalistes promogueren la substitució de l'exercici de la ''la voluntat general'' per les ''solucions'' dels experts. El primer gran intent, l'ús de la sociologia per a resoldre el conflictes, fou un fracàs. Va resultar que cadascuna de les formacions polítiques confrontades disposà dels seus experts en ciències socials (Cal subratllar que En Marx s'apuntà a la nova moda i es declarà científic de la societat i científic de l'economia). El segon gran intent. A començaments del segle XX, les elits capitalistes iniciaren la gran estratègia per tal de guanyar la guerra ideològica en defensa dels interessos del gran capital. L'estratègia capitalista consistí en intentar fer seva la nova ciència denominada ''economia''. Els grans financers ianquis es situaren a l'avantguarda de l'ordre de la batalla ideològica. La nova moda consistí en crear Universitats o Centres d'investigació científica per mitjà de fundacions, de manera que els magnats capitalistes restaven com els mecenes de la ciència. Per suposat, els equips directius de les fundacions eren nomenats pel magnat fundador. Exemple aclaridor: En John Rockefeller, amb el seu afany de poder ideològic, als anys 1920, va fer grans aportacions a la London School Econòmics a fi de difondre la teoria de l'economia ''liberal'', la que postula la llibertat total del mercat. S'iniciava l'era dels ''Think Tanks''. Entre aquests, destacà la Mont Pelerin Society, impulsada per l'economista-filòsof En Friedrich Hayek. Ha de restar clar: En Hayek fou contractat per la LSE perquè el seu currículum s'acomodava als projectes d'En Rockefeller. Per suposat, la Mont Pelerin fou possible perquè En Rockefeller es feia càrrec de les despeses.

L'ús de les teories econòmiques com a instrument de lluita ideològica ja venia de lluny. Ho explico al meu post Hayek i Popper | quetgles: De bell antuvi, els teòrics de ''l’economia polític'' aportaren els seus ''sabers econòmic'' en suport d’una determinada ideologia. A principis del segle XIX, el Parlament britànic prohibí les associacions sindicals obreres – les ''unions'' – . En David Ricardo i En James Mill van fer costat a la prohibició; feren pública la seva ''opinió d’experts'', segons la qual els sindicats esdevenien un fre per al desplegament econòmic. En Thomas Hodgskin, en canvi, també com a savi economista, explicà que el capitalisme es basava en la injustícia i en els privilegis dels capitalistes. Ricardo, Mill, Bentham, representaren l’economia ortodoxa (''utilitarista''), En Hodgskin, la radical, la revolucionària. I uns anys més tard En Marx, a Londres estant, començaria a elaborar ''El Capital''.

D'antuvi i fins avui, les elits capitalistes disposaren d'enormes avantatges respecte a la guerra ideològica. Els mitjans de comunicació eren empreses que rutllaven a la manera capitalista i el seus propietaris eren majorment empresaris capitalistes. I, en canvi, les organitzacions socials de caire obrerista sempre han estat en inferioritat de condicions.

Certament, a vegades qualque capitalista dóna suport a projectes obreristes, com fou el cas de N'Engels que va prestar ajuda econòmica a En Marx i, posteriorment, es feu responsable de l'edició de ''El Capital'' (Per posar un exemple pròxim: En Pere Portabella, fill del capitalista Antoni Portabella, propietari de Danone, fou un activista del PSUC i dels projectes culturals del partit).

Actualment, a Europa, els grans mitjans de comunicació majorment són empreses capitalistes; les excepcions són les dels mitjans de propietat de l'Estat.

S'ha de subratllar que tot i que les empreses de la comunicació es presenten com a societats anònimes, de fet sempre tenen un ''amo'', sempre hi ha un gran magnat que és el qui disposa de la majoria d'accions de l'empresa mediàtica i el qui estableix la línia ideològica del mitjà.

En aquest camp de batalla, és evident que les forces són desiguals: les formacions de caràcter obrerista disposen de pocs mitjans, i les grans empreses mediàtiques són propietat dels grans capitalistes i despleguen, sense excepció, una ideologia en defensa de ''la llibertat de mercat''.

Al camp de batalla purament ideològic, podem constatar que, a partir dels anys 1980, es manifesta una retirada contínua de les forces intel·lectuals d'esquerra.

La desfeta imprevista de l'URSS al 1990, va significar la gran crisi dels partits comunistes d'Europa. En paral·lel, els filòsofs i els intel·lectuals marxistes es trobaren derrotats i desorientats.

Per altra banda, es va posar de manifest que ''la filosofia'' era una planta que no aconseguia arrelar als països de règim comunista.

Per a que resti dit: De bell antuvi, els partits comunistes s'organitzaren de manera que fos impossible l'exercici de la democràcia interna. Una vegada que ha consolidat el seu control sobre el comitè central, el Secretari General esdevé una mena de Pontífex. Amb la ciència marxista al seu servei, el Secretari general es reconegut com a màxima autoritat científica referit a temes socials, polítics i econòmics.

S'ha de comprendre que aquest sistema d'ordenació de ''la ciència'' no deixava marge per al debat filosòfic. Tan bon punt un membre del partit pretenia desplegar unes idees confrontades a les del Secretari General aquell hom ''queia en desgràcia''. A una fase posterior, els líders marxistes, és a dir els Secretaris Generals, rebutjaren l'estalinisme al que consideraren una degeneració burocràtica de ''l'Estat obrer soviètic'' i de la Tercera Internacional.

Es pot constatar fàcilment que al conjunt de països de règim comunista no aparegué ni una sola figura destacada de la filosofia, excepció feta dels ''grans líders'' del Partit.

Els pocs noms de filòsofs marxistes contemporanis corresponen a personalitats majorment d'Europa. Destaquen els autors de l'Escola de Frankfurt (Marcuse, Habermas, Adorno...) i N'Althusser.

A partir de la II Guerra, les elits capitalistes han estès per tot arreu les seves organitzacions de caràcter ideològic, les nord-americanes en avantguarda. Tot de d'Universitats, Centres d'Investigació i Societats de ''savis'' han estat creats en funció dels interessos de les elits de l'Imperi.

La nova estratègia de l'Imperi incorpora el recent creat exèrcit d'economistes que ha esdevingut la punta de llança de l'ofensiva ideològica capitalista.

A la fase actual de la lluita de classes, les elits capitalistes han desplegat l'ofensiva ideològica, i les organitzacions treballadores són a la defensiva.

Les elits han deixat la filosofia en un segon pla, com si fos una arma poc segura i d'escassos rendiments.

   Les elits van decidir substituir els filòsofs pels teòrics de l'economia, pels grans gurus de la ''ciència econòmica''.

   Karl Popper amb la seva famosa obra liberal ''La societat oberta i els seus enemics'', fou declarat com a ''filòsof màxim'' per les elits capitalistes. Però l'obra teòrica de Popper sobre la falsabilitat de la metodologia científica defuig dels interessos de les elits; no els resulta útil per al reforçament del seu predomini ideològic.

  En Friedrich Hayek (originàriament, Von Hayek) esdevingué el gran guru de les elits neoliberals  (També anomenats ''neocons'').

   Certament, als anys trenta, la teoria econòmica d'En Keynes guanyà la partida a la d'En Hayek, però no era el cas que En Keynes negués o fes crítica al sistema capitalista.

   Als anys 1980, les elits capitalistes decidiren imposar la teoria econòmica (i la filosofia) d'En Friedrich Hayek. S'inicià l'època de la política econòmica dels neoliberals o neoconservadors, amb Reagan als Estats Units i Margaret Thatcher al Regne Unit.

Com a indicador notable de l'orientació neoliberal dels capitalistes catalans i de CIU podeu veure la web ''Gruphayek''. Com ells mateixos declaren, el Gruphayek o Grup Hayek pretén ésser el principal ''Think Tank'' català. La versió espanyola del ''Grup de Reflexió'' seria la Faes, presidida per l'expresident José María Aznar.

   El Crac del 2007 ha posat de manifest el fracàs de la política econòmica neoliberal.

    La Crisi econòmica no solament mostra el fracàs de la política dels neocons. També fa patent a les amples masses treballadores el fracàs dels partits socialdemòcrates.

   Tothom ha vist que la pretensió dels partits socialdemòcrates de fer d'administradors de ''l'economia de lliure mercat'' era una il·lusió, un pur miratge. Com indicaven a bastament les estadístiques, durant aquests últims trenta anys les elits capitalistes ianquis han anat incrementant la seva porció de la renda nacional alhora que, inevitablement, s'estancava l'augment salarial de les classes treballadores (O sigui que els capitalistes feien seu l'augment de la productivitat derivat de les innovacions tecnològiques).

    En Barack Obama, al discurs d'investidura, reafirmava la bonesa del sistema capitalista malgrat de la catàstrofe provocada pel Crac financer del 2007. Deia N'Obama: ''La nostra economia s'ha debilitat enormement degut a la cobdícia i a la irresponsabilitat de qualcuns'', i, tot seguit, referint-se al sistema capitalista (al ''lliure mercat''), expressava la valoració tradicional, a la manera d'En Hayek, dient ''la seva capacitat (del capitalisme) de generar riquesa i estendre la llibertat no té igual''.

Segons aquest discurs - i segons el programa polític desplegat fins ara -, l'acció política ha de consistir en un rearmament moral i ha de tenir el propòsit d'eradicar el mal moral (Bé, sembla que el rearmament moral no s'ha aconseguit, però, en canvi, sí han crescut encara més els pressupostos de guerra).

   Com afirmava En Marx, les crisis econòmiques són pròpies del capitalisme. Aquesta teoria marxista s'ha confirmat a bastament per l'experiència.

En contra de la presumpció de N'Obama, la causa de la Crisi no és per ''culpa'' d'uns pocs financers ambiciosos. A la fase actual de l'economia mundial, el capitalisme s'enfronta a una contradicció insuperable: li resulta impossible fer valer la llei de ferro del capital. Ho diré amb unes altres paraules al paràgraf següent.

   La contradicció insuperable: L'acumulació de capital a mans de la banca i dels financers arriba a un punt que no troba objectius per a efectuar inversions de capital. O sigui, a l'actualitat, els financers es troben impel·lits a crear ''espais virtuals'' on poder invertir els capitals que no troben llocs d'economia real on invertir. O sigui:

   El problema no és de si hi ha pocs o molts de financers que especulen cobdiciosament i irresponsablement.

  Sembla que el sistema capitalista ha arribat a un punt on ja és incapaç de superar la contradicció entre ''els capitals virtuals'' i l'economia real.

   Es pot veure que la major part dels economistes teòrics del ''món occidental'' no tracten en profunditat l'aparició dels nous gegants de l'economia emergent. I, en especial, els fa peresa tractar sobre el gegant xinès.

    Als darrers trenta anys, la Xina ha mantingut el ritme de creixement econòmic més alt del món. Els columnistes econòmics dels mitjans no es cansen de repetir l'estúpida salmòdia que el ''miracle'' xinès es debut al baixos salaris de la mà d'obra. Aquests falsos teòrics haurien d'explicar perquè, doncs, Haití (on els treballadors tenen uns salaris miserables) no ha esdevingut una potència industrial.

Amb l'argument pragmatista, s'hauria d'afirmar que, posat que la Xina ha aconseguit el desenvolupament més elevat, llavors s'hauria de posar com a model mundial el sistema econòmic xinès.

   El Partit Comunista de Xina ha demostrat que era possible i convenient el control estricte del capital. El PCX ha posat el capital al servei del interessos de la nació.

   A destacar: A partir del 1980, l'estratègia del PCX contra el domini imperial dels Estats Units es va centrar en guanyar la cursa econòmica de manera discreta i abandonant la bandera de la revolució comunista mundial.

    L'estratègia del PCX ha resultat genial; ha aconseguit que els capitalistes del ''món occidental'', temptats per la cobdícia, hagin fet inversions de capitals de xifres astronòmiques, cosa que ha fet possible l'acceleració del desenvolupament xinès. Sembla una història impossible, però és la realitat: La cobdícia del gran capital ha impulsat el creixement de la Xina, com a gran potència econòmica mundial.

   Al moment present, avançant-se a les previsions més optimistes, la Xina és a punt d'esdevenir la primera potència econòmica mundial.

   El triomf econòmic de la Xina i de les grans economies emergents significa la fi de l'Imperi ianqui i l'inici d'un món multipolar (i pro-socialista).


   

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 ... 132 133 134  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb