El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La Xina, a l'avantguarda del món.

quetgles | 13 Novembre, 2017 20:26

    

                                    La Xina, a l'avantguarda del món.







La Xina és a l'avantguarda del món en tecnologia.

I, a més a més, continua augmentat la seva avantatge tecnològica respecte als EUA.

S'ha de suposar que al 2021 els EUA s'hauran de rendir. Restarà palès que han perdut la cursa tecnològica (i la social, és clar).

En relació a això, he pensat que seria de l'interès dels navegants catalans veure un vídeo del You Tube (un entre molts d'altres que hi ha) que fa veure que la Xina ja està situada a un altre nivell de civilització.

Vegeu el vídeo: Dongfeng Trucks: what we do – YouTube

O aquest altre: 


1:31

EV Truck / 混合动力卡车 巨无

El rei va nu. Reedició.

quetgles | 07 Novembre, 2017 18:58

      El rei va nu. Les altres quaranta,  també cantades.

 

 

   Preàmbul.

     La denominada ''llibertat de premsa'',  és en realitat,  la llibertat de l’oligarquia neoliberal (o ''neocon'',  que en diuen als EUA) de disposar dels grans mitjans de comunicació.

    Els mitjans ''occidentals'', majoritàriament,   són propietat dels magnats o de les Corporacions capitalistes. En darrer terme,  aquests mitjans depenen de les agències internacionals,  les quals,  per descomptat,  també pertanyen a les Corporacions. Per altra banda, els mitjans públics depenen de governs subordinats a Washington,  inclosos els que s'anomenen socialistes.

    Per descomptat, els mitjans de Catalunya (de Catalunya Sencera) no en són una excepció.

   O sigui,  els catalans també reben una informació que no s'atreveix a dir que el rei va nu. Però el rei va nu,  certament.

   Fi del preàmbul. Vegem les altres quaranta.

 

       Els neoliberals proclamen (com fa N'Obama,  per exemple) que el capitalisme (l'economia de mercat,  en diuen ells) és inigualable per aconseguir riquesa i llibertat. O sigui,  fan ús d'un argument pragmatista.

    Fent ús del mateix tipus d'argumentació,  es pot concloure que el sistema de producció de la Xina comunista és inigualable per aconseguir riquesa i llibertat.

    Vegem la cosa:  Durant 38 anys,  l'economia xinesa  ha tingut un creixement econòmic al voltant dels dos dígits,  molt més alt que el de les grans economies capitalistes (Els mitjans ''occidentals'' parlen de la ''desacceleració'' de l'economia xinesa,  tot i que el creixement previst al 2016,  el 6.5 %, és molt superior al 2 % del dels EUA).  Allò correcte seria  dir que,  des de principis de segle,   la Xina és el Taller del món; i que actualment  continua la seva expansió industrial.

   I  més encara: Des dels anys 1970,  els EUA i Anglaterra han seguit un procés de desindustrialització,  procés de decadència industrial que actualment afecta a la quasi totalitat dels països europeus.

 

     I la llibertat?, s'exclamarien ells,  els neocons.

    El rei va nu:  Són els 1340 milions de xinesos els qui han aconseguit la llibertat. Vegem de quina manera.

    En primer lloc, van aconseguir la llibertat essencial,  la recuperació la sobirania nacional (Sobirania que havia estat arravatada per les potències occidentals i el Japó. Aquestes potències estaven decidides a repartir-se la Xina).  Fou En Mao Zedong el qui a 1949 va poder proclamar l'alliberament de la Xina respecte de les potències ocupants (Bé,  excepte Hong Kong,  recuperada més tard,  i Taiwan,  pendent de reintegració).

      S'ha de saber: Les amples masses pageses van respondre a la crida de Mao; amb elles es va configurar l'Exèrcit Roig, el qual havia de portar la revolució del camp a la ciutat).

   A partir de 1949,  la Xina va restar alliberada de les intervencions de les potències estrangeres. Els pagesos xinesos van restar alliberats dels terratinents i dels senyors de la guerra. I els obrers de les ciutats industrials, alliberats de la casta dels capitalistes.

   A ''Occident'',  en canvi, els ciutadans estan sotmesos als interessos de les Corporacions capitalistes; els ciutadans han perdut la sobirania nacional,  ara en mans de les Corporacions.

     I la llibertat de premsa?, tornarien a exclamar. A ''Occident'',  la denominada ''llibertat de premsa'' consisteix en la llibertat de que gaudeixen els capitalistes per a crear o comprar mitjans de comunicació. O sigui,  els qui no disposen de capital (el 99 % de la població) no tenen accés a la llibertat de premsa.

    Certament,  a la Xina,  hi ha capitalistes,  però els magnats no disposen de llibertat per poder adquirir un mitjà de comunicació; resten sotmesos a l'ordenament social del Partit Comunista Xinès.

La independència de Catalunya. Què diuen els russos a EADaily.

quetgles | 01 Novembre, 2017 21:05

La independència de Catalunya. Què diuen els russos a EADaily.com.


He considerat que era un article molt precís i instructiu respecte a la situació política catalana, espanyola i europea.

He pensat que seria bo contribuir a la difusió d'aquest informe de EADaily.


30 d'octubre de 2017 
10:39

La Síndrome de Catalunya: deutes de bilions i l'amenaça del separatisme al sud d'Europa

Il·lustració: Alter-idea.info

Així doncs, Catalunya va declarar la independència. En resposta, el primer ministre d'Espanya, Mariano Rajoy, va decidir encendre al cap de Catalunya Carles Puigdemona i al govern en general i dissoldre el parlament català. Les eleccions per a la nova s'han de celebrar el 21 de desembre. La confrontació continua essent sorprenent, les contradiccions entre Madrid i Barcelona són molt antigues i fonamentades econòmicament.

Primer una mica d'història. Regionalisme i el separatisme sobre si mateixa Espanya, en aquest cas, a diferència de la veïna França, on París té recursos suficients per neutralitzar les diferències locals en el procés de la Península Ibèrica "kastilizatsii" van quedar sense concloure.

Espanya com a tal va sorgir arran de la unió personal de Castella i Aragó en 1479 (Fernando d'Aragó va ser proclamat oficialment rei de Castella el 1475). No obstant això, les terres de la "Corona d'Aragó" van mantenir el seu aïllament durant més de dos-cents anys (les seves pròpies cortes i la legislació), i les seves "recidives" es van conservar almenys fins a mitjan segle XIX.

"La Corona d'Aragó", al seu torn, va ser principalment fruit d'una unió personal entre Aragó i Catalunya pròpiament dita, mentre que la segona tenia una autonomia considerable respecte a Saragossa, heretat i en relació amb Madrid. Aquests últims no tenien dret a mantenir forces en el territori de la "autonomia", nomenar funcionaris no provinents de funcionaris locals i gastar impostos de Catalunya en el finançament de guerres externes. Aquest últim, potser, era el més sensible per a la corona que es trobava en l'eterna crisi financera. El segon enclavament semi-autònom existia a la zona basca.

La columna vertebral de les tendències autonomistes era la heterogeneïtat ètnica d'Espanya, no reduïda a la presència dels bascos. La població del país va parlar sobre un impressionant conjunt de llengües romàniques que pertanyien a diferents subgrups. D'aquesta manera, el català es refereix al subgrup occità, és a dir, es troba proper al "idioma de l'ok" del sud de França, i no al castellà. Aragó es va formar sobre el substrat basc i va experimentar una forta influència del català.

Com a resultat, hi va haver una situació paradoxal quan la corona controlava els territoris de l'altre hemisferi molt més eficaç que dins de la Península Ibèrica. Els esforços de centralització i unificació de Madrid van trobar ràpidament una resistència.

1640-1652 La Guerra dels segadors és un aixecament en resposta a un intent de retallar l'autonomia de Catalunya del govern central. Com a resultat, es conserven els drets autònoms.

1701-1714 La guerra de la successió espanyola. Catalunya dóna suport als Habsburgs enfront dels Borbós victorians, amb conseqüències corresponents. Resum dels decrets de Nova Planta: "En el càstig per al suport de Carlos VI, el nou rei espanyol va abolir tots els drets i privilegis de Catalunya. Els documents sobre els quals van ser gravats van ser cremats solemnement. Felip V va abolir la constitució catalana i va tancar les universitats catalanes. Queda prohibit utilitzar la llengua catalana en el treball d'oficina (1768) i la seva docència a les escoles. El dia de l'11 de setembre va ser la data del dol nacional dels catalans ". De fet, tots els territoris de l'antic regne d'Aragó van ser objecte de repressió: Catalunya, Aragó propi, València, la majoria de les Illes Balears.

Com a resultat, 1734 es pot considerar com el punt de partida oficial del separatisme català; és llavors quan apareix la primera composició política amb l'atractiu de recrear el regne independent aragonès o crear una república catalana independent.

1826-1828 La guerra dels agraviats, el motí de clergues i absolutistes a Catalunya. L'ultraconservador, percebut com una excusa per tornar als bons temps d'autonomia, es convertirà en l'estendard de la resistència catalana al llarg del segle anterior a l'anterior.

1833-1839 La primera guerra carlina. El retador al tron, Don Carlos el Vell, que es percep com a partidari de la preservació / restauració dels drets provincials autònoms, és recolzat a Catalunya.

1843 L'aixecament a Barcelona (l'ocasió és el reconeixement de la mort de la Reina Isabel)

1846-49 Segona Guerra Carlina (aixecament de Cabrera).

1872-1876 La Tercera Guerra Carlina.

En general, com la saviesa atribuïda a un dels regents llavors va dir: "Per la gran tranquil·litat d'Espanya, Barcelona ha de ser bombardejada cada 50 anys".

Mentrestant, Espanya es modernitza i industrialitza progressivament, i Catalunya es converteix en la regió més industrialitzada. Com a resultat, el separatisme deixa de ser una qüestió per als ultraconservadors: la seva bandera és interceptada per la burgesia catalana, que mira als castellans "endarrerits". Paral·lelament, la proletarització condueix a la multiplicació de "vermells", principalment anarquistes.

1909 - "Setmana Tràgica", revolta contra un conjunt de catalans de l'exèrcit per a la guerra del Marroc espanyol.

Les peripètiques associades a l'autonomia catalana al segle XX són ben conegudes. Només tingui en compte que per obtenir l'autonomia de Catalunya durant la guerra civil s'ha convertit en un dels pilars dels republicans (cal destacar que en un equip que va demostrar Aragó - "Corona d'Aragó" parcialment reproduïda quatre-cents anys més tard), i les conseqüències en l'era de Franco no va passar molt de temps. Per cert, en ordre d'ironia històrica, una de les parts més motivades dels franquistes va resultar ser ... els carlistes. D'una manera o altra, la identitat catalana va ser suprimida activament des de fa més de quaranta anys.

No obstant això, a partir del 2013, el 37% de la població utilitza més sovint el català a la vida quotidiana, un 12% més que l'espanyol i el català. En altres paraules, fins i tot una identitat lingüística relativament fàcil d'erosionar en el cas català va demostrar ser més sòlida que, per exemple, a Ucraïna.


Com vau morir en una vida passada? Vols saber-ho? Preneu 10 lliçons i recordeu les vostres vides passades. Aconsegueix-ho!lp.reincarnationics.com/ RecordemAltres encarnacionsPropòsitEl viatge de l'ànimaLa influència de laAnar aYandex.DirectAmaga els anuncis:No m'interessa aquest tema / ja he compratObsessiu i cansatContingut dubtós o spamEvita que es visualitzi el contingut

Gràcies, l'anunci està amagat.

Tot i que Espanya tenia un èxit econòmic, aquests factors no eren suficients. No obstant això, la crisi de 2008 va provocar una recessió prolongada. 2009 - menys el 3,7% del PIB, 2010 - menys el 0,3%, 2011 - gairebé zero, 2012 - menys l'1,6%, 2013 - menys l'1,2%. L'economia es va recuperar només el 2014, més un 1,4%, i el 2015-16 la taxa de creixement superava el 3%.

No obstant això, la sortida a la recessió es va lliurar a Madrid a un alt preu. El ràpid creixement del deute nacional d'Espanya va començar el 2009. El 2008, va ser del 39,4% del PIB, el 2009, el 52,7% i el 2013, més del 90% del PIB. En aquest cas, a diferència dels EUA, el deute de Madrid no és tan barat, de manera que els tipus d'interès dels bons a deu anys són una vegada i mitja fins ara.

Com a resultat, fins i tot durant 2015-2016. En general, el deute de l'Estat respecte al PIB va créixer. Així, l'any passat Espanya va mostrar un creixement del PIB del 3,2%. No obstant això, el dèficit pressupostari al mateix temps, era un impressionant 4,33% del PIB, i al febrer de l'any 2016 El deute nacional d'Espanya per primera vegada va superar el 100% del PIB (en altres paraules, que ha aconseguit una suma "modesta" de bilions de € 1.081). Al mateix temps, durant l'any, el deute nacional va créixer un 3,38%, un 1,2% superant la xifra de control. Al juny de l'any 2016 El deute públic espanyol ha arribat a 100,9% del PIB (1.107 bilions de dòlars., Plus 4,7% ia). En aquest cas, la taxa absoluta no pot impressionant augment al juny va ascendir € 18,55 mil milions, o el 1,7% respecte al maig ..

Un any més tard, les taxes es van reduir de manera significativa: d'aquesta manera, el deute nacional d'Espanya va augmentar en 13,9 milions d'euros aquest any i va assolir els 1.138 bilions d'euros. No obstant això, abans de Madrid, d'una manera o altra, hi ha la perspectiva d'un pagament gairebé sense fi del deute públic, mentre que, de fet, s'ha de pagar a algunes regions de donants, la més gran de les quals és Catalunya.

Al mateix temps, les coses són molt millors a la regió que a tot el conjunt d'Espanya. El creixement de l'economia catalana és constantment superior al de la gran majoria d'altres regions. En el període 2013-2016, va ser de l'1,9% enfront del 1,5% de mitjana al país, l'any passat, un 3,5% enfront del 3,2%. Com a resultat, el 2016, la participació de Catalunya al PIB d'Espanya va arribar al 19,03%. Aquest és el màxim des de l'any 2000. Pel que fa a altres indicadors macroeconòmics, el 2016 l'autonomia va aconseguir augmentar la taxa d'ocupació un 3,4% (el màxim des del 2007).

No és d'estranyar que la resta d'Espanya es percebi únicament com una càrrega, sobretot des de la perspectiva de simplement desfer-se de Madrid, quedant-se a la UE semblant real.

No obstant això, aquesta perspectiva no es compleix de manera decisiva ni amb Madrid, ni amb Brussel·les. En poques paraules, significa l'amenaça d'un defecte per part d'Espanya. Mentrestant, el col · lapse de la seva trillió d'economia no és només un cop per a la UE; Pràcticament tothom sentirà les conseqüències, inclosos els Estats Units. Tanmateix, la prevenció d'aquest escenari requerirà costos que superin qualsevol límit raonable.

La situació es veu encara pitjor atès que la sortida tranquil·la de Catalunya pot provocar una reacció en cadena. Catalans ocupen no només de Catalunya, sinó també de València (és a dir, que ocupen gairebé tota la costa est d'Espanya), a més de les Illes Balears (el nombre posseir català - 74,6%). Al mateix temps, aquests últims són una altra regió important de donants; València també subvenciona el pressupost general espanyol, però és molt més limitat. Gairebé català són les tres regions espanyoles del donant dels cinc, amb un dels dos restants (Navarra) és extremadament petita (població -. 641.000), i també té un potencial separatista significativa (47% de la població - bascos ètnics). Dit d'una altra manera, darrere del separatisme local de Catalunya, tot i que de forma molt teòrica, es pot seguir la pràctica eliminació del malentès de 1479 i Espanya com a tal.

Al mateix temps, l'espectre de separatisme econòmicament desmotivat, que pot arribar a ser molt significatiu en el cas del col·lapse d'Espanya, no es redueix al català i al basc. Els Pirineus són molt menys èticament homogenis del que es pensa.

La paradoxa és que el "nacionalista espanyol" Franco era ... no un espanyol / castellà. El caudillo era gallec: un representant de la gent, de fet, representava la versió nord del portuguès. Al barri "es van assentar" els asturians amb un llenguatge completament viu (té 550 mil), utilitzat fins i tot en la correspondència comercial. Existeixen moviments autonomistes a Aragó, Andalusia i Canàries.

Al mateix temps, la desfilada de les sobiranies no és en cap cas una amenaça purament intrapsíquica. Per tant, la tercera major economia de la UE és evidentment vulnerable. El deute públic d'Itàlia a finals de 2016 va ascendir a un modest € 2.217 bilions. (133% del PIB), que ha augmentat un 2,7% o 45 mil milions d'euros l'any. Al mateix temps, al nord del país, veiem la síndrome "catalana" més característica. Itàlia es va unir molt tard - finalment, el 1870. Al mateix temps, els unificadors de la unió de la Unió Nord van aparèixer bastant inesperadament. Així, la base de l'italià literari era el dialecte toscà, mentre que els dialectes del nord estaven més a prop del "llenguatge bé". Diferències ètniques molt marcades superposades a la donació sistemàtica. El resultat és ben conegut.

En altres paraules, l'amenaça del separatisme al sud d'Europa en general i, en particular, a Espanya sembla prou greu que ni Madrid ni Brussel·les estan massa avergonyits pels mitjans. Els catalans probablement van sobrevalorar el nivell de correcció política europea i hauran de lamentar-ho.

Eugene Pozhidaev, especialment per EADaily


Llegeix més: 
https://eadaily.com/es/news/2017/10/30/katalonskiy-sindrom-trillionnye-dolgi-i-ugroza-separatizma-na-yuge-evropy


 


L'aristocràcia i la burgesia espanyoles. De revolució burgesa espanyola no n'hi ha hagut mai (Reedició).

quetgles | 25 Octubre, 2017 10:14


        L'aristocràcia i la burgesia espanyoles. De revolució burgesa espanyola no n'hi ha hagut mai (Reedició).
  
     He pensat que al moment actual, Octubre del 2017, de greu crisi política de l'Estat espanyol, és convenient insistir en fer veure quina és l'autèntica lluita de classes i de nacions a l'Estat espanyol.
 
 
 
    Des del segle XIX, la base intel·lectual del discurs social i polític a Espanya i a Catalunya majorment és esbiaixat en el sentit que és un discurs que interpreta de manera distorsionada la realitat social de l'Estat espanyol.

     Exposaré un seguit de breus comentaris, a
manera de lluernes, per tal de fer un poc més de llum al debat ideològic català.

    Aclariment previ: Des de l’antiguitat, la classe social dominant ha sigut la dels grans propietaris de terra. A Roma es denominaren
”patricis” (els forjadors de la pàtria i els seus descendents); però, la denominació més universal ha sigut la de ”l’aristocràcia” o ”la noblesa”. El nom de ”oligarquia” es una altra denominació de la dita classe social.

Al llarg del segle XIX, les diverses reformes legislatives democràtiques a l’Estat espanyol (Les primeres foren les de les Cortes de Cádiz, 1811) rebaixaren l’estatus de l’aristocràcia espanyola; al 1837, fou abolit el ”règim de senyoriu”. Durant el segle XX, continuaren les reformes democràtiques per tal d’eliminar els últims privilegis legislatius de la noblesa. Però encara es va haver d’esperar a l’any 1984 per abolir el dret de passaport diplomàtic del que encara gaudien ”los grandes de España”.

Certament, des dels anys 30 del segle passat, es pot afirmar que l’aristocràcia espanyola va deixar de figurar com a classe social específica, segons la legislació. Però allò que interessa subratllar és que les famílies aristocràtiques espanyoles continuaren disposant d’immensos recursos econòmics i socials.

Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa és la classe dominant a l’Estat espanyol des de la formació d’aquest Estat al 1714 (com a conseqüència de la victòria franco-espanyola a la guerra de successió).

Qüestió de noms: uso l’expressió
”oligarquia castellano-andalusa” per tal de destacar el nucli dur de la classe dominant a l’Estat espanyol. Pel contrari, l’expressió ”oligarquia espanyola” és més confusa posat que amaga la confrontació entre la nació
imperialista, l’Espanya estricta (el que era la Corona de Castella), i les nacionalitats sotmeses (Galícia, Euskadi i Catalunya).

   Qüestió de noms: S’ha d’entendre que fins als anys 1930, els membres de les famílies aristocràtiques constituïen la base majoritària de l’oligarquia. O sigui, s’ha d’entendre que l’oligarquia incloïa un nombre creixent d’individus sense títol nobiliari però formant un sol bloc de classe dominant integrats amb l’aristocràcia.

   Aclariment: L’aristocràcia catalana (de la Catalunya sencera) fidel als interessos de la nació va desaparèixer de l’escena històrica com a conseqüència de la derrota a la Guerra de Successió. Només va romandre la noblesa catalana botifler, la qual va quedar formant part del conjunt de la noblesa espanyola. O sigui, a partir de 1714, l’aristocràcia catalana va restar absolutament desnacionalitzada.

   Aclariment: El grau de poder i de prestigi de l’aristocràcia espanyola (al igual que les diverses aristocràcies) es basava en la propietat de la terra. Es pot dir que el conjunt dels latifundistes era quasi idèntic als dels grans aristòcrates. O sigui, fins al segle XX, molt rarament es podria donar el cas d’un gran terratinent espanyol sense títol nobiliari. Els ”grandes” de l’aristocràcia d’Espanya (uns cinc-cents) eren els majors terratinents de l’Estat. La ”grandesa” dels ”grandes” era proporcional a l'extensió de les terres de cadascun.

   Tesi: Si bé la propietat de la terra era la base econòmica de la noblesa, des de sempre els nobles van participar en altres activitats econòmiques per tal d’incrementar la seva riquesa. A l’època moderna, s’incrementà la participació dels aristòcrates en activitats econòmiques relacionades amb la indústria i el comerç.

   Per posar un exemple aclaridor: La introducció del molí de vent (segle XII) fou l’avanç tecnològic més important de la baixa edat mitjana. Doncs bé, els terratinents, o sigui, els nobles, de bell antuvi, decretaren el monopoli del molí de vent. Per descomptat, els senyors no s’ocupaven directament de l’explotació industrial dels molins, explotació comercial que era una concessió del senyor.

   Tesi: A part del benefici de la producció primària dels seus latifundis, en tot temps, les diverses aristocràcies han intervingut en l’activitat econòmica, però sempre a la manera aristocràtica: per mitjà de privilegis, monopolis, concessions i llicències.

   A manera d’exemple: Com a cosa inaudita, N’Alfons XIII tenia un patrimoni més aviat escàs (No era propietari de cap gran finca). Posat que amb el pressupost de la casa reial no cobria les seves despeses, el rei participà en nombroses iniciatives de les elits econòmiques madrilenyes, de manera que en poc temps aconseguí una millora substancial dels seus ingressos.

En referència a l’Estat espanyol i al segle XX, passo a exposar els següents enunciats:

   Tesi: No és el cas que l’aristocràcia com a classe dominant tradicional fos substituïda per la burgesia moderna.


   Tesi: Fou la pròpia classe aristocràtica la que establí la manera de com fer front a les amenaces de la modernitat sense perdre la seva hegemonia econòmica i social.

   L’aristocràcia espanyola anà incorporant als
seus cercles socials nombrosos grups d’individus no pertanyents a la noblesa. Aquest nou conglomerat social es correspon amb la denominació de ”oligarquia castellano-andalusa”, denominació que faig servir preferentment.

   Tesi: Els jerarques de l’Església catòlica també formaven part essencial de l’oligarquia castellano-andalusa.

   Que resti clar: No és el cas que a l’Estat espanyol hi hagi cap jerarquia catòlica no sotmesa a l’espanyola (Si de cas, la del País Basc, als anys trenta, en seria una excepció).


   Tesi: Aquesta oligarquia, tot i centrar el seu poder econòmic en la renda de la terra, disposava també del control de les grans finances, i participava en la major part de grans projectes econòmics de l’Estat. Els oligarques eren els accionistes majoritaris de les noves grans empreses com eren la telefònica estatal, els ferrocarrils, les elèctriques, aviació, els embassaments i d’altres.

   Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa del segle XX mantingué el control dels poders de l’Estat; de l’exèrcit i del Poder judicial, en especial.

   Tesi: La imprevista instauració de la República Espanyola fou entesa per l’oligarquia com a una greu amenaça al seu domini. D’aquí que, d’immediat, inicià la conspiració contra la República (El general Sanjurjo feu el primer intent de cop d’Estat al 1932).

   Tesi: La jerarquia catòlica espanyola (la catalana en formava part) va constituir una peça clau de la conspiració contra la República. I no fou solament que la jerarquia disposés del consentiment del Vaticà, sinó que el seu cap, En Pius XI, s’implicà personalment en la conspiració. La trama conspiradora del Papa era cent vegades més potent que la dels agents d’En Mussolini.

   L’oligarquia guanyà la guerra i anorreà les conquestes socials de la República.

   Tesi: El Règim del general Franco fou
expressió dels interessos de l’oligarquia (Cal recordar que, al cop d’Estat de 1936, dels vuitanta-vuit generals de l’exèrcit espanyol solament dos es mantingueren fidels a la República).

   Tesi: No és el cas que amb la denominada
Transició Democràtica Espanyola l’oligarquia deixés d’ésser la classe social dominant. Ans al contrari, l’oligarquia negocià amb l’oposició democràtica des d’una posició de força de manera va mantenir intactes els seus privilegis i el seu poder.

O sigui,

   Tesi: L’oligarquia espanyola mai ha sigut
vençuda per una revolució democràtica (una ''revolució burgesa'',  diria En Marx).

  Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa continua essent la classe dominant, continua administrant les corporacions financeres i continua controlant els mecanismes de poder de l’Estat espanyol.

   Exposats els enunciats precedents, he de
fer un seguit de consideracions que mostren la inconsistència del discurs polític de les formacions polítiques de l’esquerra de l’Estat espanyol.

   Des de l’esclat dels conflictes socials a principis del segle XX, el discurs polític de l’esquerra s’afanyà a imitar el discurs de l’esquerra europea. Els partits obreristes i els sindicats obrers feren seus els plantejaments marxistes i anarquistes més generals.

   Per a centrar la qüestió: Les formacions
obreristes basaren el seu discurs en ''el conflicte de classes entre la burgesia i el proletaria''.

    Les formacions obreristes de les diverses
nacions de l’Estat espanyol, tot i que posteriorment van   suprimir les crides a la insurrecció armada, han mantingut el discurs marxista fins a l’actualitat.

    Al voltant d’aquesta qüestió, exposaré una bateria de comentaris que mostren el biaix del discurs de les formacions obreristes.

''Burgesia espanyola''.

    Sostenen que el conflicte bàsic a l’Estat espanyol és entre una suposada burgesia i un suposat proletariat, reproduint així el discurs marxista.

    Als anys 30, certament s’havia dut a
terme una modesta revolució industrial a l’Estat espanyol, però aquesta industrialització es concentrava a Catalunya Principat i a Euskadi (També abastava a les zones mineres asturianes).

   Per altra banda, a Catalunya l’expansió industrial (tèxtil, bàsicament) es concentrava al Barcelonès.

   Tesi: El concepte de ”burgesia espanyola” no s’adequava a la realitat social de l’Estat. Era un concepte arbitrari, que encobria l’autèntica realitat social que era l’oligarquia catellano-andalusa. El concepte de burgesia industrial només es corresponia amb la realitat social catalana o basca, però no en absolut a la realitat social de l’Espanya pròpiament dita.

    Es podria pensar que a Madrid havien aparegut qualcunes grans empreses de manera que també hi hauria una burgesia madrilenya encara que fos modesta. Però aquesta suposició seria errònia. La realitat social del Madrid dels anys trenta era una continuació d’una realitat social on l’oligarquia mantenia el monopoli dels principals recursos econòmics, cosa que havia fet sempre.

   Per descomptat, en referència a Madrid,
l’oligarquia era el nucli de les societats anònimes que controlaven nous monopolis econòmics de la ciutat. No hi havia un sol moviment econòmic que no estigués controlat i utilitzat per l’oligarquia. Eren individus de l’oligarquia els qui constituïen les noves societats econòmiques madrilenyes. L’oligarquia, tal com havia fet sempre, establia els nous monopolis comercials i industrials de
Madrid. Així, sorgiren les grans companyies d’electricitat, d’aigües, telefònica, del transport urbà,  aèria, de ferrocarrils,  de grans empreses comercials i d’altres.

   Actualment, l’oligarquia manté el seu domini de classe. Respecte a això, reprodueixo uns paràgrafs d’un escrit meu (Espanya impossible) que fan així: ”Podria semblar que, a començament del segle XXI, l’Estat espanyol havia entrat definitivament a la via de la modernitat. Però no ens hem enganyar,  haurem de veure que ni l’oligarquia ni l’Església catòlica han estat vençudes; que no han estat retirades de la història; que continuen mantenint el seu poder i els seus privilegis.

   Al meu parer, de moment, l’oligarquia està guanyant la partida. Guanyar la partida consisteix en assegurar el seu poder i esdevenir la classe clarament hegemònica. La major part de tractadistes parlen exclusivament de burgesia espanyola sense fer distinció d’aquesta suposada burgesia respecte de les burgesies clàssiques d’Europa i Nord-amèrica. Allò que vull posar de manifest als lectors
és que ha estat l’oligarquia tradicional la que ha adoptat tot l’aire d’una burgesia típica; però les aristocràcies no actuen ni es comporten a la manera burgesa sinó a la manera aristocràtica.

  A excepció del títol de rei, sembla que tots els títols nobiliaris no tenen validesa al codi civil.
Però els descendents de les gran famílies aristocràtiques espanyoles, amb títol nobiliari o sense, constitueixen el gruix dels grans propietaris de terra.

   Tesi: la major part dels individus que conformen la denominada “gran burgesia espanyola” establerta a Madrid no són una suposada segona generació d’industrials, uns fills d’uns suposats capitans d’indústria. Més aviat són la nova figura de l’oligarquia. majorment són oligarques, o clients principals de l’oligarquia.

   Madrid és ple de grans empresaris, però hi ha pocs capitans d’indústria.

   Ja durant el franquisme, l’oligarquia havia decidit fer de Madrid un gran centre industrial i financer. El Gran Madrid esdevingué la ciutat més populosa de l’Estat.

   No és el cas de que al Madrid dels anys de desenvolupament s’hagués iniciat una política d’estímul als petits comerciants i petits industrials per tal que esdevinguessin capitans d’indústria.

   Durant el franquisme i després, fins el dia d’avui, s’ha seguit aplicant el mètode econòmic de l’oligarquia per a estimular el creixement de Madrid. Per mitjà dels privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions, Madrid ha esdevingut el principal nucli industrial i financer de l’Estat. Per suposat, les conseqüències d’aquesta política econòmica anava – i va – en detriment de la resta d’àrees industrials, de les catalanes i basques, en particular”.





   Als anys trenta, el discurs de les formacions obreristes no solament era esbiaixat per a definir la classe dominant. De manera semblant, feia un
plantejament esbiaixat sobre un suposat proletariat i, alhora, cultivava amb delectació el mite del poder revolucionari del ''proletaria''. Es pot dir, sense exagerar, que el discurs obrerista era mitòman, de manera exaltada. Ho eren les formacions llibertàries, en especial, però també el PSOE de Largo Caballero.
   Dit de manera esquemàtica, el discurs de les formacions obreristes creava el mite d’un proletariat espanyol gegant, amb força més que sobrada per
trencar les cadenes socials. El discurs establia els seus fonaments teòrics en la confrontació de la burgesia espanyola i el proletariat, però ambdós
conceptes expressaven miratges, no realitats.


   Tesi: No hi havia una burgesia espanyola com a classe sorgida de la revolució industrial, per la senzilla raó que a l’Espanya estricta no es va
donar la revolució industrial. Així, per exemple, les empreses comercials i industrials del Madrid de 1930 eren un monopoli de l’oligarquia. O sigui, no fou el cas que a Madrid
aparegués una burgesia industrial com a nova classe que competís amb l’oligarquia. Per suposat, la burgesia tradicional, la dels menestrals i dels petits
comerciants, que tenia segles d’existència sí era present a les ciutats espanyoles,  tan endarrerides i poc poblades.
Respecte a la significació de la burgesia espanyola, es pot fer el següent enunciat: L’Espanya de 1930 estava sotmesa a l’immobilisme social decretat per l’oligarquia.


     Tesi: Als anys trenta, la burgesia i les classes treballadores urbanes de l’Espanya estricta, eren una continuació de la burgesia tradicional i de les classes treballadores urbanes de sempre (Els menestrals constituïen el gruix de la burgesia industrial tradicional; i la major part dels treballadors urbans ho eren dels tallers dels menestrals). O sigui, la burgesia moderna era totalment absent.


    De bell antuvi, l’ús del terme ”burgesia” ha sigut un niu de confusió. Els teòrics socials, majorment, equiparen ''burgesi'' amb la classe dels capitalistes. Sovint es deixa de banda el fet social determinant: que els menestrals i els petits comerciants constituïen la base dels burgs. Tots aquells burgs on no s’ha produït la revolució industrial fan testimoni del manteniment de la menestralia i del petit comerç tradicionals.


    Respecte de la realitat social de la burgesia i dels treballadors industrials urbans al Principat dels anys
trenta, és veritat que hi havia hagut una modesta revolució industrial (amb la indústria del tèxtil com a nucli); és veritat que havia aparegut la nova burgesia industrial capitalista i el proletariat de
les grans empreses. Però, respecte a això, s’ha de fer el següent aclariment.  Allò a considerar: Que la
revolució industrial catalana es concentrava a Barcelona i al seu anell industrial. Que a la majoria de les comarques catalanes (i a
Barcelona mateix) continuava immòbil
l’estructura econòmica i social de sempre.


    S'ha de saber: Al costat (i en contra) del concepte marxista de ''revolució burgesa'',  els capitalistes ianquis (En Rockefeller,  primer gran promotor) difongueren el concepte de ''revolució burgesa'', segons el qual l'activitat dels emprenedors,  quan es dóna un marc de lliure comerç,  crea riquesa i llibertat (En Fredrich Hayek, el guru dels neocons, fou promogut per En Rockefeller,  als anys 20)  
Però la nova burgesia barcelonina dels anys vint i trenta en lloc d’impulsar una ''revolució burges'' va portar una pràctica social i política confrontada
les demandes de les classes treballadores, i en tot moment es va mostrar inclinada a pactar amb les forces més reaccionàries (En Francesc Cambó, el
líder de la Lliga, al 1936,  iniciada la guerra civil, va fer una proclama a favor del general Franco, i d'immediat va fer generoses contribucions econòmiques al bàndol colpista).
   La nova burgesia catalana dels anys vint i trenta no estava per cap tipus de ”revolució burgesa”. I els que donaven suport al catalanisme ho feien majorment per mitjà de formacions polítiques dretanes.
   El proletariat de l’Estat espanyol, definit a la manera marxista com al conjunt d'obrers de les grans empreses industrials, abastava solament una petita porció de les classes treballadores. El proletariat català era sens dubte el més nombrós de l’Estat. Però s’ha d’entendre que estava concentrat a l’àrea industrial del Barcelonès i que els obrers de les grans fàbriques continuava essent una porció modesta del total del treballadors catalans.


Tesi: El proletariat espanyol dels anys trenta fou' ''un tigre de paper''.


Les formacions obreres dels grans nuclis industrials
tingueren una capacitat d’organització i de mobilització,  al costat de la qual  els gremis tradicionals no tenien color  . Per altra banda, s’ha d’entendre que aquesta gran capacitat d’organització dels obrers catalans era semblant a la dels obrers d’altres àrees industrials d’Europa.

     Però a diferència de les de l’Europa
democràtica, les formacions obreres catalanes – i les de la resta de l’Estat –, debut a la seva aparent fortalesa semblaven un colós revolucionari, un tigre
disposat a saltar. Però haurem de veure que, en realitat, era ”un tigre de paper”.


    Tesi: Fou per causa de l’endarreriment social i polític de l’Estat espanyol que les organitzacions obreres de les àrees industrials tingueren una
incidència social tan accentuada.
   A principis de segle, les organitzacions obreres que sorgien a l’Estat espanyol anaven més enllà dels objectius sindicals.  Però a l’Estat espanyol no s’havia produït la revolució democràtica.
L’oligarquia tractava d’acomodar-se a la modernitat però sense voler cedir cap parcel·la de poder.


   Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa, alhora que parlava d’europeïtzació i de modernització, intensificà la repressió contra les demandes de les classes oprimides de les diverses nacions de l’Estat.
L’oligarquia refermà la seva aliança estratègica amb l’Església catòlica per tal de bastir una ciutadella conservadora.


   Tesi: La multiplicació d’organitzacions obreres i l’expansió de les grans centrals sindicals (la CNT i
la UGT, bàsicament) esdevingueren el gran instrument de les classes treballadores per a reivindicar l’establiment dels drets democràtics més elementals.
   En referència a Catalunya, el moviment obrer català va caure dins una fatal deriva espanyolista.
   Tesi: Les organitzacions obreres de Catalunya, majorment, rebutjaren les reivindicacions del catalanisme polític. A la revolta de ”solidaritat
catalana”, les organitzacions obreres del Barcelonès hi contraposaren ''la solidaridad obrera''.


    De bell antuvi, el que seria el sindicat majoritari a Catalunya, adoptà la denominació de Confederación Nacional del Trabajo (CNT, amb les sigles). La
CNT va decidir usar l’espanyol com a llengua vehicular. A més a més, els dirigents del sindicat van incloure a la denominació del sindicat el terme
”nacional”, però amb aquest ”nacional” es referien a ”la nació espanyola”. Els líders anarquistes
declararen, majorment, que el concepte de ”nació catalana” era una invenció de la burgesia catalana.   (Per cert, l’ús del terme ”nacional” no pot ésser més
contradictori per una formació obrera que es declara anarquista).

   Per entendre la cosa: A Barcelona i al cinturó industrial de Barcelona,  a la major part de grans empreses,  era molt elevat el percentatge de treballadors immigrats castellano-parlants. La conseqüència fou que la minoria de treballadors espanyols s'imposà grollerament i negà els drets elementals dels treballadors catalans. Els líders anarquistes feien com si ni s'adonessin que el seu anticatalanisme era una deriva de l'oligarquia espanyola,  com si no s'adonessin que la imposició del seu espanyolisme era una conseqüència de l'opressió a que estava sotmesa Catalunya Catalunya Sencera) des de 1714.

    Per entendre la cosa: El gran líder anarquista En Buenaventura Durruti,  nascut al si d'una família obrera de Lleó; traspuava l'espanyolisme barroer de la plebs castellana. Con a indicador: Dos germans de N'Urruti s'inscrigueren a Falange espanyola,  formant part dels escamots feixistes contra el sindicats obrers.

 


Per a entendre l’extraordinària expansió de les organitzacions obreres (de les centrals sindicals, especialment), podeu veure el següent enunciat:

   Tesi: A una època d’agreujament dels conflictes socials, les organitzacions obreres de les grans àrees industrials (Barcelona, Bilbao, Astúries, Madrid)
esdevingueren el pal de paller de la resta d’àrees, socialment més endarrerides (Madrid, tot i que no tenia de grans nuclis industrials, així mateix disposava de grans empreses de serveis que empraven un gran nombre de treballadors, com per exemple, les del transport).

El govern franquista es lleva la careta.

quetgles | 17 Octubre, 2017 17:03


                                                    El govern franquista es lleva la careta.


   El govern franquista d'En Mariano Rajoy es lleva la careta democràtica. A la pràctica, fa un cop d'Estat.
''Atado, i bien atado'', era la fórmula del manteniment del domini franquista feta al 1978. 
    Des de el 78, en tot temps, els franquistes han mantingut el control del mecanismes del Poder, en especial el de les forces armades i el del poder judicial (el del Tribunal Constitucional i el del Tribunal Suprem, en particular).
   Els jutges franquistes   actuen a la manera dels jutges hitlerians. Els jutges hitlerians, cumplint la llei, enviaven els jueus als camps de d'extermini. Hi enviaven els jueus, però també els acusats de revoltosos contra la legalitat (O sigui, els que s'atrevien a denunciar el règim nazi).
   La magistrada Carmen Lamela ha sigut l'encarregada d'enviar a la presó als líders d'ANC i d'Omnium Cultural, En Jordi Sànchez i En Jordi Cuixart, acusats del delicte de sedició. Na Carmen Lamela té un destacat historial judicial repressiu contra independentistes bascos. Fa poc dies, Na Lamela fou condecorada pel ministre d'Interior, Juan Ignacio Zoilo, amb la medalla al mèrit policial, al 2 d'octubre, dia dels Àngels Custodis, patrons de la policia espanyola. Na Carmen Lamela ha sigut condecorada per la Policia i per la Guardia Civil.
    El PSOE actual exclama ''somos la izquierda'', però s'ha d'entendre que és una ''izquierda franquista''. El PSOE del 78  ja va firmar que estava d'acord amb el nou règim porposat pels franquistes. El secretari general, En Pedro Sánchez, prefereix donar suport al Partit Popular que fer una aliança amb Podemos contra el PP. Una aliança del PSOE amb Podemos no solament llevaria el PP del poder sinó que significaria la fi del règim franquista actual, la monarquia espanyola (Per cert, fou En Franco el qui, al 1947, va proclamar la monarquia espanyola. En Franco restava com a regente.).

L'Estat català, més endavant.

quetgles | 11 Octubre, 2017 16:44


                                                                  L'Estat català, més endavant.



En relació als esdeveniments relacionats amb el 1-O, he pensat que seria bo penjar un post que vaig publicar al 2015. Vegeu-lo: Catalunya dins el nou mapa ...

Catalunya dins el nou mapa del món (Parlem-ne una vegada més).

quetgles | 08 Octubre, 2017 11:50


 
  Catalunya dins el nou mapa del món (Parlem-ne una vegada més).


En relació als esdeveniments relacionats amb el 1-O, he pensat que seria bo penjar un post que vaig publicar al 2015. Vegeu-lo: Catalunya dins el nou mapa ... 

El soberanisme català no ha de confiar en la Unió Europea.

quetgles | 04 Octubre, 2017 17:06


El sobiranisme català no ha de confiar en la Unió Europea.




Sovint, els portaveus de formacions independentistes catalanes manifesten la seva confiança amb les suposades ''democràcies'' de la Unió Europea. Suposen que tindran el suport d'aquestes ''democràcies''.

Per altra banda, en tot temps, els mitjans catalans i els espanyols fan una mena de campanya inacabable de les boneses d'aquestes democràcies.

Però la realitat és una altra. Per a saber-ho no cal ésser un ''expert'' en geopolítica.

I com a exemple esclatant que es pot constatar: La majoria parlamentària del Parlament Europeu està formada pel Partit Popular Europeu. Partit aquest que manté una política de centre-dreta.

Podeu veure que, entre els diversos partits populars nacionals, la Unió Demòcrata Cristiana Alemanya (la CDU) és la formació més nombrosa, de molt.

També es pot comprovar que el Partit Popular d'Espanya està integrat en el Partit Popular Europeu.

En resum, no ha de sorprendre que el Consell Europeu i el Parlament Europeu donin total suport a la política franquista del Govern de Mariano Rajoy. Ells també són de dretes.

Per a tractar a fons sobre la qüestió he pensat que seria bo penjar el post que vaig publicar al 2013. Vegeu-lo: Les falses primaveres i les falses ...


«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 ... 129 130 131  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb