El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La ideologia ianqui.

quetgles | 01 Octubre, 2019 09:40

       La ideologia nord-americana 2.
 

      Els ideòlegs nord-americans – teòlegs, polítics, escriptors, periodistes, moralistes, professors i d'altres intel·lectuals - es consideraven hereus de l'Empirisme anglès – En Locke era l'autor de major autoritat – i insistien en la necessitat de cultivar la ciència en sentit pràctic, utilitari. La ciència havia de ser un instrument de benestar social(En Francis Bacon també els resultava familiar a aquells teòrics).

   Era ben entrat el segle XIX i d'aquella massa d'ideòlegs encara no havia sorgit produccions que es poguessin considerar plenament com a filosòfiques. Encara no hi havia filòsofs ianquis. Els primers autors, En Charles Peirce, En William James i En John Dewey aparegueren ja  a finals de segle.

   

   Tesi: La tardança en el sorgiment dels primers filòsofs ianquis era deguda a la pressió de la ideologia dominant que menystenia o desaprovava la dedicació d'un hom a la filosofia pura.

 

   Es poden considerar tres línies de força que anaven en aquesta direcció de desaprovar el cultiu de la filosofia.

   La primera,  el sentiment profund, expressat a tot arreu, de l'igualitarisme intel·lectual. S'hauria considerat forassenyat que un hom entre iguals, ell sol, pretengués haver trobat el camí de la veritat o haver descobert una altra realitat diferent de la del món real, del món de la vida quotidiana.

   La segona,  l'emotivisme moral imperant segons el qual els valors morals  i la conducta no són el resultat d'un "saber" o d'una suposada investigació. O sigui, els ideòlegs expressaven de continu el fracàs i la inutilitat de les filosofies idealistes clàssiques de Plató, Aristòtil, Aquino, Descartes, Kant i d'altres. Emotivisme moral que enllaçava amb la proclamació dels principis de la moral cristiana calvinista.

    I la tercera, un positivisme ingenu àmpliament generalitzat, fruit del sentiment, segons el qual allò que importa és dedicar-se a fer coses útils per a la societat.  Aquest positivisme, fent referència a les activitats intel·lectuals, donava per suposat que la veritat i de la utilitat es trobaven a les ciències de la naturalesa i a les aplicacions d'aquestes ciències.

 

      

    Tesi: Aquest pragmatisme vulgar de la societat nord-americana sorgí el Pragmatisme com a filosofia hegemònica dins el pensament ianqui.

 

    Es pot dir que el Pragmatisme és la filosofia típica ianqui.  Però s'ha de tenir en compte que al llarg del segle XX, als Estats Units es desplegà un poderós pensament positivista al costat del pragmatisme. Però també feren acte de presència altres corrents filosòfics, si bé de menor difusió social. Per altra banda,  els pensadors que discreparen – o discrepen - de la ideologia dominant tingueren – o tenen - una projecció social molt més inferior a la dels autors pragmatistes o positivistes. O sigui, com sempre s'esdevé, el Poder intenta marginar o anul·lar les mostres d'ideologia dissident.

 

      D’antuvi, el Pragmatisme es mostrà com un decidit escut en defensa de la ideologia dominant als Estats Units.  Especialment notables foren els seus esforços per donar suport a la teologia de les esglésies luteranes i calvinistes. Mentre autors positivistes com En Popper es limiten a dir que s’ha de ser respectuós amb les creences religioses, els pragmatistes despleguen arguments i teories intentant construir uns fonaments ideològics com a nou suport de la religió. En Charles Peirce i En William James des de joves es mostraren preocupats al entendre que l’avanç de la ciència posava en perill les creences religioses.

   Per a En James, la millor proposta del pragmatisme consisteix en servir d'intermediari entre "l'esperit rude" - empirisme radical, materialisme – i "l'esperit delicat" – racionalisme, idealisme -. Segons el seu argument, la discussió interminable entre els qui afirmen que els fenòmens i les lleis de Naturalesa és una conseqüència de la matèria i dels processos d'aquesta matèria i els qui sostenen que Déu fou el creador de l'Univers i que aquest Déu creador és el que manté l'ordre de l'Univers. En James pensa haver demostrat que sigui quina sigui la postura adoptada, "rude" o "delicada", no afecta les activitats quotidianes; o sigui, la investigació que du a terme un científic segueix els mateix procediment sigui quin sigui el seu "esperit". Per altre costat, segon En James, la major part dels homes són religiosos i tenen un comportament moral segons les seves creences religioses; considera que no solament s'ha de respectar les creences religioses, sinó també acceptar la veritat de l'experiència religiosa (Ell mateix, segons confessa, tingué intenses experiències místiques que el salvaren de la depressió i de les tendències suïcides). En James sosté que l'home corrent – l'home ianqui típic – és un home religiós i té experiències religioses; no es tracta de cercar grans experiències místiques, sinó a les experiències religioses de la vida quotidiana, com pugui ésser l'emoció promoguda per una oració, un acte de fe, un acte litúrgic. Treu la conclusió de que la fe religiosa i la ciència afirmen la veritat.  Estableix la teoria de les "dues creences", la d'aquells que creuen en Déu i la d'aquells que "creuen" que solament hi ha la Naturalesa. Al llibre titulat "Pragmatisme" declara de manera solemne que allò més important per a l'home modern és establir un nou teisme que sigui perfectament compatible amb la ciència. Que la importància del pragmatisme rau en que serveix de pont entre l'experiència religiosa i la ciència. En paraules seves, a "Pragmatisme", pàgina 72, "...el pragmatisme, tot i que es dedica als fets ("els fets" és la paraula que usa En James per a referir-se a la ciència), no té una base tan materialista com l'empirisme comú. A més a més no té res a objectar a l'ús de l'abstracció...Interessat (El pragmatisme) en aquelles conclusions en que laboren conjuntament els nostres esperits i les nostres experiències, no té prejudicis a priori contra la teologia. Si les idees teològiques proven posseir valor per a la vida, seran vertaderes per al pragmatisme en la mesura que ho aconsegueixin. La seva veritat dependrà completament de les seves relacions amb les altres veritats les quals també han de ser conegudes".

    El plantejament bàsic d'En James és que una idea és vertadera en quant és beneficiosa per a la vida dels éssers humans. Així, a la pàgina 78, diu "El seu únic criteri de la veritat probable (del pragmatisme) és que serà millor per a orientar-nos, que s'adequa millor a la vida i se combina amb el conjunt de demandes de l'experiència, sense ometre res. Si les idees teològiques fessin això, si la noció de Déu en particular demostrés que ho feia així, com podria negar el pragmatisme l'existència de Déu? No tindria sentit considerar com a no vertadera una noció que pragmàticament tenia tant d'èxit".

   En James entenia que el desplegament de la ciència moderna i, en especial, el darwinisme havien deixat descol·locada  la religió. Considerava que la deriva dels teòlegs cap les filosofies idealistes deixava a la religió en inferioritat de condicions. La seva proposta és la d'oferir una nou camí per a les religions (en especial, per a les nord-americanes típiques, per a les protestants), de manera que les veritats de la religió puguin conviure còmodament amb les veritats del darwinisme. Així, al final del llibre esmentat, fa una crida convidant a la nova doctrina del teisme pragmatista, i, amb un llenguatge volgudament planer (El llibre és un recull de conferències), escriu "Però si vostès no són esperits rudes (és a dir, empiristes agnòstics o ateus) ni delicats ("esperits delicats" vol dir els qui són religiosos i antimaterialistes) en un sentit radical i extrem, sinó de complexió mixta, com la majoria de nosaltres, tal vegada els sembli que el tipus de religió pluralista i moralista que els he ofert constitueix una síntesi tan bona com qualsevol altra. Entre els dos extrems, de cru naturalisme d'un costat, i absolutisme transcendental de l'altre, advertiran que allò que jo me prenc la llibertat d'anomenar teisme pragmatista o meliorista(en el sentit que s'ha de defugir el teisme dogmàtic)  és exactament el que vostès necessiten".

  En Peirce i En Dewey també consideren com a tema central de la seva filosofia la recuperació d'un esperit religiós acomodat a la modernitat i a la ciència. Així, En Dewey, al final de la seva obra més ambiciosa "La reconstrucció de la filosofia" fa un resum del que entén que ha de ser la tasca filosòfica, i exposa "La poesia, l'art i la religió són coses precioses. No poden sostenir-se quedant retardats en el passat i anhelant fútilment la restauració del que ha estat destruït per la marxa dels esdeveniments en la indústria, en la ciència i en la política...El vent de l'esperit bufa on ell vol i el Regne de Déu no advé en aquestes coses mitjançant l'observació. Però, si és impossible conservar i recuperar per un acte deliberat volitiu les velles fonts de la religió i de l'art que ja perderen el seu crèdit, sí que és possible activar el desenvolupament de les fonts vitals d'una religió i d'un art que encara estan per néixer...Quant la filosofia hagi cooperat amb el curs dels esdeveniments i hagi fet clar i coherent el significat del detall diari, la ciència i l'emoció es compenetraran mútuament; la pràctica i la imaginació es donaran una abraçada. La poesia i el sentit religiós brotaran llavors com a flors espontànies de la vida. La tasca i el problema de la filosofia  durant l'època de transició consistiran en afavorir aquesta articulació del curs corrent dels fets i la revelació dels seus significats".

    En Charles Peirce sembla que és el representant més prestigiós del pragmatisme. Al meu parer, és l'autor que presenta una argumentació més sòlida i profunda de pragmatisme. De manera semblant als altres pensadors pragmatismes, En Peirce considera com a nucli més valuós del seu pensament el conjunt d'arguments segons els quals la metafísica, la religió i l'ànima humana queden demostrades com a "realitats pragmatistes".  El rigor d'En Peirce deriva de la seva formació científica (va exercir com a físic professional durant 30 anys) i de la seva dedicació a l'estudi de la lògica i de la semiòtica.

   Tot i que hi ha escrits d'En Peirce sobre temes de metafísica de quan encara era un jovenet, no fou fins a una edat avançada que es manifestà com a metafísic. Quan tenia vint anys, va deixar escrit "Assaig sobre els límits del pensament religiós escrit per a demostrar que podem raonar respecte de la naturalesa de Déu" (Ho podeu baixar de la Xarxa, Ensayo sobre los límites del pensamiento religioso escrito para probar que podemos razonar acerca de la naturaleza de Dios. Quasi tota la seva obra és disponible en versió espanyola, per iniciativa de la Universitat de Navarra. Hem d'entendre que l'Opus Dei, amb l'aprovació de Roma, considera molt valuós el pensament d'En Peirce amb l'objectiu un nou ordre mundial respecte a la metafísica i la filosofia). En Peirce considerà que els filòsofs de la història de la filosofia van demostrar que eren incapaços de fer una filosofia científica. Pensa que els científics estan en millors condicions per a intentar elaborar una filosofia científica i una metafísica científica.

   En Pierce alhora que mostra la inconsistència de del racionalisme d'En Plató i d'En Descartes, ell mateix es construeix una caverna a la manera d'En Plató. El seu argument central consisteix en afirmar que els filòsofs – els homes, en general – no han estat capaços d'elaborar una metodologia científica (són dins la caverna platònica confonent la realitat amb les aparences) capaç de desplegar una filosofia científica i una metafísica igualment científica (Moltes de les seves obres de semiòtica són considerades .incloses dins el corrent del positivisme lògic. En Popper, segons diuen, va afirmar que En Pierce era el pensador més gran del segle XX).

    Segons En Peirce, la voluntat de desplegar una metafísica que demostri que Déu existeix, tot i que arranca del sentiment, això no s'ha de considerar com una manca de garanties per a trobar la veritat. El científic que investiga en un laboratori també ho fa a partit d'una emotivitat originària. Sense una passió per la veritat no hi hauria ciència. Ciència de la naturalesa i ciència filosòfica tenen el mateix impuls originari de recerca de la veritat.

   En Pierce i En James no amaguen que l'objectiu principal de la seva filosofia és donar noves ales a les creences – i la resta d'autors pragmatistes, també, si bé no tan apassionadament -. Però En Pierce no es conforme amb un deisme a la manera dels il·lustrats; sinó que vol demostrar la veritat del cristianisme i la veritat de les doctrines de les esglésies reformades.

   Aquest pensador afirma que cal superar els filòsofs racionalistes i fer una filosofia científica aplicant una lògica rigorosa – i, en especial, la lògica de relacions -. Però, tant bon punt En Pierce es dedica a fer filosofia de la història i història de la filosofia, els seus escrits són un devessall d'incompliments de les "normes científiques" que postulava per la filosofia. En lloc d'explicar de quina manera s'ha de fer per a aconseguir la "cientificitat" de la filosofia, es llança a fer atrevides suposicions històriques d'una manera alegre i confiada, com si tothom hi hagués d'estar d'acord. Per posar un exemple d'aquests procediments audaços, vegem aquest text on En Peirce sembla un prestidigitador extravagant: "... Ara bé,  narradors eren un cúmul de les ments més sanes i sòbries de l'Antiguitat: Plató, Aristòtil, Ciceró, Sèneca, Plini, Plutarc, Llucià, Elià i altres més (Aquí va fer una barreja explosiva per l'asimetria dels autors i per les desiguals posicions ideològiques. No té cap sentit que posés En Llucià, el gran narrador satíric i més aviat pròxim als cínics). Els grecs esperaven que la filosofia afectés a la vida, no per un lent procés de filtració de formes... sinó directament a la persona i a l'ànima del filòsof mateix, diferenciant-lo dels homes normals en les seves idees sobre la recta conducta... N'Aristòtil, d'altra banda, planteja correctament aquesta qüestió. N'Aristòtil no tenia gaire de grec. No és probable que tingués enterament sang grega. Està clar que no era en absolut un home de mentalitat grega. Encara que pertanyia a l'escola d'En Plató, quan va ser allà era ja un estudiós, potser deixeble personal d'En Demòcrit, ell mateix un altre tracià; i durant seus primer anys a Atenes no va poder haver tingut molta relació amb En Plató, que passava una gran part del temps a Siracusa... Aristòtil era un pacient científic, tal com ho veiem en l'actualitat, llevat que ell incloïa tot el coneixement. Com home d'instint científic situava la metafísica, en la que no dubto incloïa la lògica, com a una cosa normal, entre les ciències - ciències en el nostre sentit, vull dir, el que ell anomenava ciències teorètiques - junt amb la matemàtica i la ciència natural (aquesta incloïa el que diem, en general, les ciències físiques i les psíquiques). Per a ell, aquesta ciència teorètica era una cosa animada per un esperit, que tenia com a última finalitat i objectiu el coneixement de la teoria. Els estudis d'estètica eren de tipus radicalment diferent; mentre que la moral, i tot el que es refereix a la conducta de la vida, formava un tercer departament de l'activitat intel·lectual, radicalment estrany, en la seva naturalesa i idea, els altres dos. Ara bé, cavallers, en començar aquest curs, els he de confessar que, referent a això, em presento davant de vostès, com a aristotèlic i científic, condemnant amb tota la força de la meva convicció la tendència hel·lènica a barrejar filosofia i pràctica ("La filosofia i la conducta a la vida", apartat 46).   Aquest apartat número 46 és un cúmul d'afirmacions que entren en contradicció amb la seva proposta de fer una "filosofia científica". Allò més escandalós és que pretén fer una contraposició entre En Plató i N'Aristòtil. Al llarg de la seva obra, En Peirce sempre posa En Plató com exemple de mal camí filosòfic. Com la major part d'homes de formació científica, En Pierce mostra una clara insuficiència de coneixements sobre temes d'història. Aquest comentaris tan rotunds sobre una suposada significació progressista de N'Aristòtil posen de relleu el greu desordre intel·lectual inicial d'En Peirce. Sense fer comentaris ni donar explicacions, En Peirce trenca la tradició empirista molt crítica amb la filosofia de N'Aristòtil i de N'Aquino. He de pensar que En Peirce, realment, no era un bon coneixedor de la física de N'Aristòtil. No sé què s'empatolla sobre si Aristòtil tenia poca sang grega. Allò a destacar és que N'Aristòtil – i el seu pare – era al servei personal del rei de Macedònia. En Peirce, astrònom i físic, va desaprofitar l'oportunitat de denunciar la deriva anticientífica de N'Aristòtil. (N'Aristòtil, en qüestions morals és intel·lectualista, al igual que En Sòcrates i En Plató; i en qüestions de física és antiempirista en línia platònica. Podeu veure una explicació sobre aquest tema a la web Aristòtil i  Tomàs d'Aquino).        En general, els filòsofs pragmatistes fan arguments a favor de la "veritat" de la religió i, en especial de la religió cristiana de les esglésies reformades. En aquesta línia, En Pierce és el més extremista al pretendre construir una metafísica com a ciència, on es demostraria l'existència de Déu.     El pragmatisme nord-americà acompleix la tasca que es pròpia d'una filosofia, crear una trama sistemàtica d'arguments en suport de la ideologia de la qual ha sorgit. Construeix una trama d'arguments on reafirma les idees bàsiques del calvinisme i de l'empirisme, i les idees en suport de la ciència i la tècnica al servei del benestar dels ciutadans. Són conservadors en el sentit que defensen la idea de conservar les essències de la societat nord-americana.   En Pierce, En James i En Dewey van suposar que l'afebliment del sentiment religiós entre les amples masses i, en especial, a les grans ciutats, era debut als grans avenços de la ciència i de la tècnica així com del formidable procés d'industrialització. Van considerar que aquest procés de descristianització era la pitjor amenaça per a la societat nord-americana.

    Els autors pragmatistes, sense excepció, fan una defensa aferrissada del sistema social i polític tradicional. Els més progressistes, en la línia d'En Dewey, es limiten a proposar algunes reformes. En general tracten de puntetes el tema del capitalisme i de les conseqüències del capitalisme dins la  societat nord-americana.

        El Neopragmatisme de Richard Rorty representa l'últim intent de la ideologia nord-americana per a produir nous arguments per a justificar de la religió i del cristianisme. Mentre per un costat fa una crítica de la inconsistència de la filosofia – "La filosofia i el mirall de la naturalesa" -, per l'altre allò que fa és un assalt a la raó tot afirmant un escepticisme nihilista que va més enllà de la crítica a la filosofia agafada en bloc. El seu sistema nihilista el duu a afirmar que la ciència, en darrer terme, també és un "joc de llenguatge". Al meu parer, l'objectiu últim d'En Rorty és crear unes ales noves al "joc de la religió" i a l'instrumental ideològic de les esglésies cristianes. Per a no repetir-me, podeu veure el meu anàlisi sobre la filosofia d'En Rorty a la web Richard Rorty o la confusió.

(Aquest escrit continua amb  La ideologia nord-americana 3)

 

La IndependŔncia s'acosta. Castella se despobla.

quetgles | 21 Setembre, 2019 20:18


      La Independència s'acosta. Castella se despobla.
 
      Certament, més de tres mil pobles de les Castelles són a punt de tancar. Les Castelles són en ruïna econòmica insalvable. En front d'un Estat fracassat, Catalunya (Catalunya sencera) no li resta altre opció que establir un Estat propi d'immediat. La cosa és urgent.
  Vegeu un tìpic comentari de la premsa castellana sobre la ruïna de Castella. 
  

Sevilla se despuebla 

En Madrid se echaron el otro día miles de personas a la calle, llegadas de toda España para llamar la atención sobre un hecho demográfico y social hasta ahora no valorado en toda su crudeza y su ruina económica: gran parte de la España tradicional, esos pueblos de las provincias de Soria, Segovia o Palencia, se está despoblando. No queda casi nadie. En los pueblos de Castilla y de León no nacen niños, sólo hay gente mayor. Algunos no llegan ni a los cincuenta vecinos que por su edad a la fuerza serán cada vez menos. Se pedían medidas contra esta despoblación de España, atractivos económicos para que la gente joven se quede en los pueblos o vuelva. ¿Cómo va a volver, si no tienen donde trabajar y la agricultura y la ganadería, a la que estos pueblos sostenían antaño, ya apenas da para malvivir? Pasó aquella manifestación de tantas organizaciones preocupadas por la despoblación de España. Y ha ocurrido como con todas estas protestas que ocupan minutos y minutos en los telediarios: no se ha tomado medida alguna contra la situación sobre la que se llamaba la atención. Que yo sepa, en esas maquinas de tirar el dinero público que son los "consejos sociales" de ministros de los viernes, no se ha tomado acuerdo alguno para que Castilla no sea un páramo y León un desierto con las minas cerradas.

Pero no hay que ir tan lejos. No, no hay que meterse en carretera. Sevilla, lo que entendemos por Sevilla, el centro de Sevilla, también se está despoblando. Como los pueblos de Castilla. En los días sagrados que se acercan, cuando estén por el centro viendo cofradías, hagan una observación personal: miren la cantidad de balcones cerrados que hay, de pisos sin habitar. Sevilla se está despoblando en beneficio de los pueblos del Aljarafe... y de los pisos turísticos. A este paso, en el centro sólo vivirán los turistas de los pisos o los huéspedes de los siete mil millones de hoteles que o bien están haciendo ya, o bien está proyectado construirlos de aquí a dos años.

Y no hablo a humo de pajas. ¿Usted ha pasado por la calle Alvarez Quintero, entrando por donde la Costa Robles y saliendo hacia El Salvador? ¿Cuantos vecinos quedan en la calle Alvarez Quintero? ¿Y en Francos? ¿Cuantos sevillanos siguen viviendo en la calle Francos? ¿Y en Chicarreros? ¿Usted ha pasado últimamente por Chicarreros? Casi todos los locales comerciales cerrados y los pisos altos vacíos, sin un alma. Sólo cuando hay cola para entrar a algún acto de Cajasol por las puertas que dan a esa calle se anima aquello algo. Pero en el resto del día, miedo da pasar por Chicarreros. Y Chapineros, tres cuartos de lo propio. ¿Quiénes viven en esos pisos? ¿Y Acetres, por mucha casa de Luis Cernuda que este allí esperando, como Lázaro, que le digan que se levante y ande? ¿Y Lagar? ¿Y Rivero? ¿Quién vive en la calle Rivero, siempre como la boca del lobo?

No estoy refiriéndome a calles alejadas, sino al centro mismo de la ciudad. A lo que hasta ahora entendíamos por el centro. Que ha sufrido una transformación social quizá inadvertida. El que se ha despoblado sin que nadie proteste. Al revés, todo el mundo encantado con que el centro haya sido abandonado por los sevillanos y tomado por los turistas. En el centro no quedan ya más clásicas tiendas de los desavíos que los minimercados que abre Carrefour. En cambio, edificios de apartamentos turísticos y pisos turísticos sueltos, hay todos los que usted quiera. Que son los que quizá expulsaron a los sevillanos del paraíso del centro de Sevilla al que daban vida. En Sierpes mismo, ¿quién vive ya en la calle Sierpes? Y quien dice en Sierpes dice en Cerrajería. O en Cuna. Pero, claro, como esto no es Castilla, sino Sevilla, la imagen universal de Sevilla, la que vende ante el mundo, pues nadie protesta por este peligrosísimo fenómeno de despoblación.

 

 

 

L'autŔntica ''mÓ d'obra barata de la Xina''.

quetgles | 15 Setembre, 2019 21:21

    L'autèntica ''mà d'obra barata xinesa''
 
      Els 40.000 economistes ''occidentals'' (''occidentals'', és a dir, al servei de les Corporacions capitalistes) han enlairat l'eterna cantinela (la cançó de l'enfadós) sobre ''la mà d'obra barata xinesa'' com a teoria principal per explicar el gran creixement econòmic de la Xina actual.
    Segons aquesta teoria, s'ha d'entendre que els països que tenen molta ''mà d'obra barata'' estan en condicions de fer un gran desplegament econòmic. Però, vaja!, ara resulta que de ''la mà d'obra barata andalusa'' no se'n deriva cap revolució industrial. I el mateix s'esdevé amb la major part de països que, malhauradament, tenen el patiment d'una abundant ''mà d'obra barata''.
 

    Aclarint la cosa: La Xina d'En Mao (1945-1978) tenia un creixement econòmic modest i desproporcionat.
Però, a partir de 1978, amb la nova política econòmica d'En Deng Xiaoping, la Xina encetava un desplegament tan accelerat com mai se'n havia donat a la història de la humanitat.
   Tot llevant la bena: Des de principi de segle, la Xina és, de molt, la primera potència industrial del món.
   Tot llevant la bena: Són el milions d'enginyers xinesos (proporció de 6 a 1 respecte als ianquis), i els milions de científics l'autèntica mà d'obra barata xinesa; així com, els economistes xinesos.
   Tot llevant la bena: Ha sigut el Partit Comunista Xinès i el sistema comunista els que han fet possible la gran odisea. 
 
     Com dic sovint, el 2021 (el centenari del PCX) el món reconeixerà la realitat de la civilització  xinesa contemporània. 
 
    Els 40.000 estan perduts. No poden evitar l'embat que s'esdeve d'Internet. No poden impedir que centenars i centenars de videos mostrin la realitat de l'esplendor tecnològic de la Xina. Ací en teniu una mostra del You Tube. Salut!
  
10:11S'ESTÀ REPRODUINT
China Innovation! Unbelievable China Su

El 2021. La Xina refÓ l'Imperi del Mig. Reediciˇ.

quetgles | 06 Setembre, 2019 21:03

  El 2021. La Xina refà l'Imperi del Mig.

    2021. Segons informa el diari Xinhuanet, entre els grans fastos de l'any 2021 en celebració del centenari de la creació del Partit Comunista de la Xina,  el govern de Pequín ha anunciat el projecte de l'enviament a Mart d'una nau espacial (Amb aterrament d'un rover). 

    S'ha de saber: Actualment, el PCCh consta de més de 89 milions de membres.

    

   

     Ells, els ''experts occidentals'',   amb els seus ullots, veuen que la Xina tornarà a ser l'Imperi del Mig, de manera imminent. Ho veuen,  però la seva tasca no és fer públic el que veuen,  sinó  elaborar arguments en suport de l'estratègia dissenyada per l'imperi ianqui,  ara en decadència.  

   Fa temps (des de principis de segle) que els mitjans ''occidentals'' deixaren de dir el que veien  del procés industrial mundial. El motiu del seu mutisme era a causa de que la Xina havia esdevingut la primera potència industrial del món des de principis de segle (Actualment,  la Xina produeix vuit vegades més acer que els Estats Units. Sobre això podeu veure el post Els EUA i el RU es desindustrialitzen).

   Allò que s'esforcen en amagar és el prodigiós salt cap endavant de la Xina. El gegant asiàtic ha dut a terme la revolució  més gran mai vista al món. En només quaranta anys,  ha passat de ser un país endarrerit on la major part de la població era rural a ser un país a l'avantguarda mundial. Mentre els mitjans entabanadors han estat referint-se tot el temps  a ''la barata mà d'obra xinesa'',  al 2004 es va saber que la Xina sextuplicava als EUA,  en nombre d'enginyers. I mentre s'exclamaven,  els mitjans,  del perill de la ''bombolla immobiliària xinesa'',  la realitat era que els gratacels  creixien com a bolets. Ha sigut una cosa mai vista: El frenesí constructor ha fet de la Xina el major productor – i consumidor – de ciment del món. Els xinesos han aixecat més de seixanta grans urbs (de més de tres milions d'habitants). Des de 1978 (any de l'inici del lideratge d'En Deng Xiaobing),  més 400 milions de migrats rurals disposaren d'habitatge als nous gratacels de les ciutats, gratacels que són a l'avantguarda en arquitectura,  en tecnologia i en medi ambient. Per no repetir-me,  podeu veure el post La Xina, l'autèntica llibertat.

     Amb relació amb el títol d'aquest escrit,  vegeu la cosa: L'economia xinesa va esdevenir la primera del món al 2015; va superar per primera vegada la dels Estats Units.

   Els mitjans de les Corporacions no s'aturen de referir-se a la ''desacceleració'' de l'economia xinesa i fan com si fos una greu crisi. Però les campanyes entabanadores dels mitjans no alteren el procés de l'economia global.  El creixement econòmic de la Xina ara es situa entre 6'5 i   el 7 per cent anual. El dels EUA es situa entre l'1'5 i el 2'5 per cent (1'5 % el 2013,  2'4 el 2014,  2'5 el 2015). Atenint-nos a aquestes dades, si no hi ha alteració del ritme econòmic,   s'ha de preveure que d'aquí a sis anys,  al 2021,  l'economia xinesa haurà crescut un 42 % i la ianqui un 14 %. O sigui, l'economia xinesa serà més del 25 % més gran que la ianqui.

    Per descomptat, els inaudits índex de creixement econòmic de la Xina comporten una inaudita revolució social. Revolució social que afecta tots - o quasi tots - els aspectes de la societat.

     En contra de la pràctica d'ocultació dels mitjans de les Corporacions,  s'ha de saber que els índex de creixement exponencials    són encara més alts en relació al desplegament de la investigació científica i de l'alta tecnologia (la de la indústria militar inclosa).

    Vegeu aquest clar argument:  Si actualment la Xina es fa present de manera destacada en quasi tots els camps de l'alta tecnologia, i que de cada any augmenta la inversió en aquesta àrea,   s'ha de suposar  que també  superarà als EUA  en molts de camps,  al 2021.

    (Un avís per a aquells lectors que no tenen el costum de llegir premsa ''oriental'':  La Xina ocupa el primer lloc en el rànquing mundial de construcció naval (Al seu costat,  els EUA és un nan).  Allò que s'ha de saber:  La superior capacitat de les drassanes xineses no és deguda a ''la ma d'obra barata'' sinó a la seva superioritat en alta tecnologia).

     En relació a la indústria militar i a l'alta tecnologia militar,  vegeu aquest comentari: S'ha de suposar que els pressupostos de defensa (de guerra) dels EUA continuaran essent el més alts de tots. Encara que la Xina ha anat incrementat el pressupost de defensa,  la despesa militar entre les dues potències està en una relació de 3 a 1,  aproximadament; però seria erroni suposar que els EUA té una superioritat incontestada en matèria d'alta tecnologia militar. La realitat és que la Xina contesta, mostra el seu creixement també  en alta tecnologia militar.

   Un avís: Als EUA,  són les corporacions capitalistes,  propietàries de les indústries militars, les que reben les subvencions per a la investigació de la tecnologia militar (Les Corporacions tenen la tendència a inflar sense fre  els pressupostos de defensa). A la Xina,  pel contrari, les indústries de guerra són propietat de l'Estat,  i també estatals són els centres d'investigació d'alta tecnologia militar. I,  com a resultat d'això,  el rendiment econòmic proporcional entre un i altre sistema,  pot ésser de 4 a 1,  o més,  a favor de la Xina. S'ha d'entendre: Si la Xina té de 4 a 6 vegades mes enginyers que els EUA,  llavors el més coherent és suposar que també disposa de més investigadors d'alta tecnologia militar. Per altra banda, la Xina de tant en tant fa demostracions  de la seva capacitat per desafiar el poder militar ianqui (Podeu veure el post Xina 's super engineering that shocked the world - YouTube)  

Ortega y Gasset i la filosofia espanyola. Reediciˇ.

quetgles | 05 Setembre, 2019 09:28


                           Ortega y Gasset i la filosofia espanyola.

      Seria més apropiat posar per títol el gran garbuix de la filosofia espanyola.

   Gran garbuix de línies ideològiques que es relacionen amb la figura i l’obra de N’Ortega y Gasset.   Gran garbuix perquè uns ideòlegs treballen dins els dispositius ideològics de l’Estat  amb l’objectiu d’exalçar la filosofia de N’Ortega y Gasset i alhora aquests ideòlegs, al seu fur intern, dissenteixen de l’ideari de N’Ortega.  Gran garbuix perquè mentre els foscos dispositius treballen amb l’objectiu d’exalçar N’Ortega, alhora es pot constatar que els 40 filòsofs moderns espanyols més distingits no es declaren ni seguidors ni admiradors de l’obra de M’Ortega (Molts d’ells ni tan sols fan la més petita referència al pensament d’aquest filòsof);  Gran garbuix: als llibres  de text i a les enciclopèdies, N’Ortega y Gasset figura com un dels grans autors de la filosofia espanyola. Als programes oficials i als llibres d’història de la filosofia, aquest autor resta situat entre els grans pensadors europeus. Majorment, el nom d’ Ortega y Gasset  o, simplement, d’Ortega, entra a formar part de les llistes dels grans autors dels programes oficials de la Prova de Selectivitat; o sigui, figura al costat dels grans filòsofs, com Plató, Aristòtil, Hume, Kant, Hegel, Sartre i d’altres.

     Gran garbuix perquè aquest Ortega y Gasset és pràcticament un desconegut fora de l’àmbit de l’Univers hispà (Uns pocs hispanistes es dediquen a divulgar l’obra de N’Ortega. I també unes fundacions espanyoles, privades i públiques, fan aquesta funció).

      Problema insoluble pels encarregats de la maquinària de propaganda de la cultura espanyola. Ni N’Ortega y Gasset ni els 40 filòsofs moderns espanyols aconsegueixen tenir una mínima presència als Universos anglès, alemany, francès o italià.

 

    Gran garbuix perquè mentre la maquinària de propaganda va aconseguir introduir el nom de N’Ortega y Gasset a la llista dels grans filòsofs per a la Prova de Selectivitat,  alhora, els 40 filòsofs moderns espanyols i els catedràtics de filosofia dediquen poca atenció al filòsof de Madrid.

 

    Tesi: Les contradiccions de la cultura espanyola respecte a les valoracions i tractaments dels temes de filosofia són el resultat de l’exercici del poder ideològic  que continua interferit per l’oligarquia espanyola actual.

       Tesi:    El gran Garbuix al voltant de la filosofia de N’Ortega y Gasset fou provocat per la presumpció de l’autor de presentar-se com a campió antiburgès.  

         Al llarg de la seva obra,  l’assagista no es cansa de denunciar la malvestat de la classe burgesa.  A la condemna moral de la burgesia catalana li dedica un llibre sencer, el titulat España invertebrada, però és un tema que repeteix constantment al llarg de la seva obra.

    Per altra banda,  també produeix abundants escrits contra la burgesia dels Estats burgesos més notables, com per exemple, França, Gran Bretanya, els Estats Units i d’altres. Segons el filòsof, la burgesia és un absolut fracàs en tots els ordres; o sigui, els mals que afecten a les societats contemporànies són una conseqüència de l’ascens de la burgesia i el seu domini.

     El gran Garbuix:  la intel·lectualitat espanyola pretesament  progressista no ha sigut capaç de desfer el garbuix orteguià. Sembren la confusió al presentar al pensador de Madrid com una mena d’il·lustrat en lluita contra l’Església catòlica, i, accentuant el desgavell, remarquen el seu perfil antiburgès com si fos un gran progressista. Actualment, 2009, la maquinària de producció ideològica de l’Estat, continua presentant a Ortega y Gasset  com un dels grans filòsofs de la modernitat.

 

     Com he explicat en diverses ocasions a alguns dels meus escrits, la classe social dominant a l’Estat espanyol – la classe que anomeno oligarquia  per a distingir-la de la burgesia – continua essent l’oligarquia tradicional. I, així, a la pàgina 1 del meu escrit Què és filosofia, insistint, deia el següent:

  

  Els plans d'estudi de la filosofia són una mistificació. Els plans d'estudi de filosofia del ministeri d'educació actual no presenten diferències destacades respecte dels plans de l'època del general Franco. I, com no podia ésser d'altra manera, els plans d'estudi  catalans tenen el mateix contingut bàsic que els espanyols; si de cas, incorporen alguns modestos afegits. Vull fer veure que aquests plans   enllacen amb la ideologia tradicional de l'oligarquia espanyola. L'únic intent de trencament es donà al 1931, amb la República espanyola, intent que, com sabeu, fou avortat.   No hauria de dir que l'Església catòlica tenia el control i quasi el monopoli sobre tot allò que feia referència a filosofia. Amb la destrucció de la República, l'Església va recuperar els poders tradicionals.     I si ens situem a l'època de la denominada Transició democràtica espanyola, hem de sospitar que els demòcrates també hagueren de negociar des de la seva posició de feblesa la qüestió de la llibertat ideològica; o sigui, l'oligarquia imposà les normes atípiques que havien de regir la democràcia espanyola.    Per altre costat, els mitjans de producció i difusió d'idees són en mans dels agents oligàrquics o dels capitalistes locals. Les organitzacions d'esquerra estan enfonsades dins un estat de pobresa escandalosa en quant a mitjans de comunicació.

   I, referits al Principat de Catalunya, hem de veure que el pujolisme s'emparava en la ideologia de  l'Església catòlica catalana. No és d'estranyar, doncs, que la Gran Enciclopèdia Catalana coincideixi en gran manera amb la Enciclopedia Católica respecte als temes que fan referència  a filosofia.

     Majorment, es diu que N’Ortega y Gasset era de família acomodada o de família burgesa, però per a entendre  el fenomen Ortega y Gasset i la seva filosofia només es pot fer a partir de considerar l’absolut marc oligàrquic de l’Espanya de començament de segle.  Amb la monarquia de n’Alfonso XIII, l’oligarquia desplegava un joc de provatures democràtiques(Ha de restar clar:  a l’Espanya estricta, la minsa burgesia tradicional no s’havia desplegat, no havia iniciat cap tipus de revolució industrial; o sigui, la burgesia castellana i andalusa continuava en el seu paper social propi del segle XVI). En aquest joc democràtic l’oligarquia espanyola deixava uns petits marges de poder  a la burgesia catalana i basca).  L’oligarquia jugava a fer de demòcrata, però sense abandonar cap ressort de poder. El rei, com a oligarca suprem, es reservava el poder suprem.

    El pare de N’Ortega y Gasset, N’Ortega Munilla, era propietari del diari de Madrid El Imparcial. Per a entendre’ns: Per a poder ser propietari d’un diari de Madrid no bastava disposar de capacitat econòmica; s’havia de ser individu de l’oligarquia i tenir el vist i plau de l’oligarquia i del rei (El periodisme espanyol de l’època era en mans de l’oligarquia; tenia poc que veure amb el periodisme  burgès de Gran Bretanya o dels Estats Units).

     He de suposar que els Ortega, pare i fill, tenien un comportament típic de l’oligarquia madrilenya. Es pot veure que Ortega va fer una cursa acadèmica com si fos d’una família de la gran oligarquia;  als 27 anys, 1910,  acabada la seva gira d’ampliació d’estudis per Alemanya, guanya el concurs oposició de la càtedra de metafísica de la Universitat de Madrid.  Vull dir: allò que sabem és la manera com exerceix el poder l’oligarquia, i sempre ho fa per ordre jeràrquic (Els més grans és queden les peces més cobdiciades).

 

    Majorment, les enciclopèdies i els llibres de text espanyols donen a entendre que N’Ortega fou un filòsof molt important i que va influir a molts autors. També solen dir que N’Ortega aixecà el nivell filosòfic i que impulsà l’acostament al pensament filosòfic europeu. Es destaca també la seva tasca divulgadora a través de la premsa i de la Revista de Occidente que va fundar a 1923.

 

      Haurem de veure que la filosofia i l’activitat intel·lectual de N’Ortega y Gasset, al període 1910-1936, es correspon majorment amb la ideologia de l’oligarquia tradicional castellano-andalusa.

    De família oligàrquica, ell mateix va viure satisfet segons les  maneres i costums de la gran oligarquia madrilenya (Per posar un exemple destacat:  per mitjà dels seus escrits l’aristòcrata filòsof feia saber als lectors que disposava de xofer uniformat, basc, per a més senyes). 

    En tot moment, N’Ortega va fer seus els valors ideològics de la seva classe. No és el cas que N’Ortega trenqués amb la classe oligàrquica ni renunciés als interessos de classe. 

    Si he de fer un esquema, diré que N’Ortega era un ideòleg de l’oligarquia que desplegava una activitat intel·lectual amb la intenció de defensar els interessos d’aquesta classe social.  Era un ideòleg de l’oligarquia però excèntric i sense estar subjecte a la disciplina de les organitzacions oligàrquiques.

    Per altra banda, el fet de declarar-se crític amb l’Església catòlica i el fet que l’Església el considerés laicista va afavorir el desplegament de la seva àuria de modernitat com si formés part del regeneracionisme espanyol.  Així, als seus escrits jovenívols, es troben frases com la següent: L'Església catòlica, que es proclama font de veritat, impedeix avui la recerca de la veritat ...  Per a nosaltres això significa que l'Església no té ja fe en si mateixa.  L'Església catòlica, que es proclama ministre de la vida, encadena i ofega avui tot el que dins d'ella viu juvenil ... L'Església catòlica, que proclama que vol renovar tot en Crist, és hostil als qui volem disputar als enemics de Crist el portar la direcció del progrés social.  Per a nosaltres això i moltes altres coses signifiquen portar a Crist en els llavis i no en el cor.  Tal és avui l'Església catòlica (Obras Completas, tomo I, pàg. 433).        S’ha de dir que N’Ortega y Gasset fou un home de dretes, clarament de dretes. Al llarg dels debats polítics als que va participar – que foren molts -, el filòsof majorment adoptà la posició dels partits de la dreta. Es presentava a sí mateix  com si personalment estigués per sobre de la classificació entre dretes i esquerres, però, alhora, prenia partit en les posicions dretanes.  És cert que es declarà crític de l’Església catòlica, però crític des d’una postura d’oligarca.  N’Ortega és un oligarca crític de l’Església, el qual, al moment que ell consideri oportú, no tindrà inconvenient a sortir en defensa de l’Església contra la política anticlerical de la República espanyola.     N’Ortega fou un home de dretes.  Tot i que havia donat el seu suport a la República a l’abril de 1931, ja al novembre del mateix any, feu una convocatòria per rectificar la República, on expressava la urgència de construir un gran partit nacional de dretes. El discurs va  sortir publicat al diari El Sol, 8.11.1931; d’aquella publicació és el següent paràgraf, que ens mostra el tarannà del filòsof en aquella època: La República nova necessita un nou partit de dimensió enorme, de rigorosa disciplina, que sigui capaç d'imposar-se, de defensar davant de tot partit partidista.  Per això em fa pena veure com en aquest mateix Parlament actual perden la major part de la seva energia vivint en grups dislocada, quan no en singularitat solitària, atractiva i gràcil, sens dubte, però inoperant. 

Hi ha algun grup compost per homes excel lents, dirigit per persones que han donat ja proves de les seves dots de comandament, de la seva aptitud per a la política més difícil, que és la política quirúrgica, i que no podrà donar tot el seu rendiment al país si no acudeix a col laborar en un gran partit de rigorosa disciplina, com el que jo he vingut aquí a postular.  Hi ha també alguna personalitat (es refereix a En Miquel Maura), avui senyera, tot empenta i nervi, en qui tots veuen una admirable vocació de polític, i a qui tant deu la República, que només amb raspar els residus d'un vocabulari extemporani dretà, incompatible amb el seu temperament i l'estil actual de la seva figura, podria destacar sobre el fons d'aquest partit i quallar en gran governant. 
(Gran ovació, que es fa extensiva a D. Miguel Maura, que ocupa un dels llotges.)
   

       Els franquistes consideraren que N’Ortega no havia sigut “afecto al Règimen”, el marginaren i no li deixaren ocupar la càtedra quan tornà de l’autoexili, a l’any 1945. Però sembla que en cap moment s’impedí la publicació de les obres de N’Ortega ni les seves iniciatives intel·lectuals.      Hem de suposar que l’Església catòlica mantingué un projecte d’exclusió de l’obra de N’Ortega y Gasset. Es pot constatar que hi havia llibres de text de filosofia dels anys 1960 on aquest pensador no figurava per a res (Per exemple, La historia de la filosofia y de las ciencias,  1963, de Joaquín Carreras Artau, catedràtic de la Universitat de Barcelona. En aquest llibre de text figurava el nom d’En Jaime Balmes, però no el de N’Ortega y Gasset).       A partir del nou règim monàrquic espanyol, el conflictes entre els pro i els contra de N’Ortega Gasset sembla que han anat perdent virulència. Als darrers temps, com deia al principi,  es dóna el Gran Garbuix al voltant de N’Ortega y Gasset i la seva filosofia.       Haurem de veure que N’Ortega y Gasset fa filosofia a partir de la seva ideologia oligàrquica. És a dir, excepció feta de la seva postura religiosa, el pensador de Madrid no fa sinó difondre arguments i teories en suport de la més rància ideologia de l’oligarquia espanyola.     Un hom es podria preguntar a veure si la filosofia de N’Ortega té alguns continguts innovadors com a contrapès a les seves idees conservadores i dretanes.  La meva resposta és que no. El catedràtic es presentava a sí mateix com a un gran innovador en els diversos terrenys ideològics – polític, social, filosòfic -, però s’enganyava; no era innovador, era reaccionari.          Respecte a la filosofia pròpiament dita, haurem de veure que N’Ortega y Gasset fou l’iniciador del gran Garbuix  que continua afectant a la filosofia espanyola d’avui. Haurem de veure que aquest filòsof,  des d’un primer moment, feu  manlleu essencial de conceptes i  recursos metodològics  d’En Friedrich Nietzsche, d’En Georg Wilhelm Hegel, de N’Oswald Spengler i d’altres.    Des de Meditaciones del Quijote, N’Ortega fa un ús constant del concepte de destí dels pobles i de les nacions.       Resumint la tesi referent a la causa generadora de les tendències irracionalistes de N’Ortega y Gasset, podem dir: a Espanya hi havia l’oligarquia tradicional –  els grans propietaris de terra, i les elits socials i financeres – que tenia el monopoli del Poder;  N’Ortega pertanyia a aquesta classe social i seguí la tradició familiar de letrado; pertanyia a una de les deu mil famílies, i, per tant, hagués pogut aspirar a un dels llocs reservats: magistratura, diplomàcia, Cort reial, alt funcionari, alta oficialitat de l’exèrcit, etc.   Conseqüent amb el paper que li tocava representar, desplegà una ideologia orientada a conservar el seu món, els privilegis de l’oligarquia, i el manteniment de les estructures socials.   Pel que es veu, sembla que la idea de la grandeza de España inspira els grans aristòcrates espanyols; i així, no resulta estrany que N’Ortega y Gasset i En José Antonio Primo de Rivera coincideixin en la idea del destí gloriós d’Espanya.     De bell antuvi, N’Ortega y Gasset va tractar la filosofia com si fos una propietat privada, la propietat d’un gran aristòcrata. Va tractar els mil temes de filosofia segons el sentiment  del moment, de manera que l’irracionalisme plana esplendorós al llarg de tota la seva obra.  Té una tendència molt marcada a donar un aire de croada moral i de salvació nacional als seus escrits; presenta un estat d’esperit que sembla nodrir-se de la seva vocació com a predicador d’un nou estat d’esperit nacional. I, així, a les Meditaciones del Quijote, 1914, fa saber que el recobrament d’Espanya serà conseqüència de la trobada de l’esperit de Cervantes, i diu: Una d’aquestes experiències essencials és En Cervantes, tal volta la major. Heus ací una plenitud espanyola. Heus ací una paraula que, en tota ocasió, podem brandar com si fos una llança. Ah, si sabéssim amb evidència amb què consisteix l’estil d’En Cervantes, la manera cervantina d’acostar-se a les coses, ho tindríem tot aconseguit. Perquè en aquests cims regna intrencable solidaritat, i un estil poètic porta en sí mateix una filosofia i una moral, una ciència i una política. Si un dia vingués qualcú i ens descobrís el perfil de l’estil d’En Cervantes, bastaria que prologuéssim les seves línies sobre els demés problemes col·lectius per a despertar a nova vida. Aleshores, si hi ha geni i coratge entre nosaltres, cabria fer, amb tota la seva puresa, el nou assaig espanyol(Meditaciones del Quijote, pàgina 97).    Al costat d’aquesta recerca salvadora de N’Ortega y Gasset, totes les demés possibles activitats intel·lectuals  de l’home passen a un segon pla. Així, arrauxat - com sempre sol anar -, s’atrevirà a dir que la política, l’economia i la tècnica són ocupacions intel·lectuals de segon ordre. I, així, escrigué: Que Espanya no hagi sigut un poble “modern”; que, al menys, no ho hagi sigut en grau suficient, és cosa que en aquesta data no ha de entristir-nos molt. Tot anuncia que la dita “Edat Moderna” arriba a al seva  fi ...el joc de l’existència individual i col·lectiva, es regirà per regles distintes, i per a guanyar-hi la partida serà menester dots, destreses molt diferents de les que en el darrer passat proporcionaven el triomf  (Obres Completes, III, pàgina 123).    Les crítiques de N’Otega y Gasset a la classe dirigent, a l’oligarquia, no són per a negar la seva condició de classe dirigent, ans al contrari, per reafirmar-la en el seu paper , si bé fent-li amonestacions i convidant-la a seguir el camí de la redempció nacional, camí que mai queda definit; si de cas, a vegades en fa referència dient aquell senzill tremolor hispànic davant el caos.     Si, d’una banda, N’Ortega defensa els interessos de la seva classe, de l’altra, presenta tot un programa de crítica les ideologies pròpiament burgeses, segons la seva concepció. I si, en general, mostra el seu rancor contra la burgesia com a classe que substituí a l’aristocràcia terratinent a bona part dels països d’Europa, més virulenta és la seva crítica a les modestes i noves burgesies, la basca i la catalana, especialment, a la catalana. Així com l’oligarquia expressava la seva rancúnia i el seu menyspreu contra una suposada perversa burgesia catalana, així també N’Ortega y Gasset mostra la seva incompetència a l’hora de judicar el ressorgiment del sentiment nacional de Catalunya i del País basc.  El filòsof es mostra totalment incapaç de superar la muntanya de prejudicis de la seva classe; i segueix la tradició de fer recreacions històriques falsejadores de la realitat històrica;  semblantment, tampoc pot reprimir l’impuls a atemptar contra la dignitat dels poble català. Per posar una cita típica: Aquesta errònia idea porta a presumir, per exemple, que quan Castella redueix a unitat espanyola a Aragó, Catalunya i “Bascónia”, perden aquests pobles el seu caràcter de pobles distints entre sí i del tot que en formen part. Res d’això: sotmetiment, unificació, incorporació, no signifiquen mort dels grups com a tal grups; la força d’independència que hi ha dins ells perdura, encara que sotmesa; això és, contingut llur poder centrífug per l’energia central que els obliga a viure com a parts s’un tot i no com a totalitat a part(España invertebrada,  1921, pàgina, 27-28).     I unes pàgines després, donà la seva particular versió de la Unió de Castella i Aragó. I així, diu:  Perqué no se li doni més voltes: Espanya és una cosa feta per Castella, i hi ha raons per anar sospitant que, en general, solament testes castellanes tenen òrgans adequats per a percebre el gran problema de l’Espanya integral (España invertebrada, pàgina 40).     Els llibres de text espanyols de l’època de N’Ortega y Gasset i els d’ara continuen afirmant que la Unitat nacional d’Espanya fou com a conseqüència de les noces entre Isabel I de Castella i Ferran I d’Aragó.  Hem de notar la tranquil·litat amb la qual N’Ortega deixa de banda “la història oficial”; hem de creure que ell donva per feta una secreta connivència; era com si, dirigint-se al seus, els estigués dient:  deixem-nos d’històries piadoses, i diguem les coses com són.  La discordant afirmació de N’Ortega cobrava tot el sentit.  Efectivament, Espanya – l’Estat espanyol modern – és una cosa feta per l’oligarquia castellana;  i és conseqüent afirmar que solament les testes dels oligarques castellans – castellans-andalusos – comprenen perfectament els projectes de la seva política oligàrquica castellana.   (Aclariment:  En general, els polítics espanyols  repliquen contra les peticions del nacionalisme català tot fent recurs als llibres de text espanyols. Vull dir que personatges destacats com ho és En Felipe González al fer declaracions sobre temes històrics fan recurs al llibre de text. Allò que no explicava En Felipe González era  de quina manera es produeix la formació d’una nova nació per causa d’unes noces reials; no expliquen com és que no es compleix la famosa dita de Monta tanto, tanto monta, Isabel como Fernando.  Allò que mai expliquen és que  és la gent del bàndol de N’Isabel la qui monta, i que són les lleis de N’Isabel les que són vigents, i que és la llengua de N’Isabel la que es declara d’obligat coneixement per als ferrandistes. I no expliquen què se’n va fer de la gent, de les lleis i de la llengua d’En Ferran. O sigui, no expliquen perquè al nou Estat havien de predominar els interessos de la nació castellana per sobre dels de la nació catalana).   Aquest tipus d’expressions es donen amb escreix dins l’obra de N’Ortega. Vegeu aquest altra cita: La genial rabosa aragonesa comprengué que Castella tenia raó, que calia amansir l’esquerpor dels seus paisans i incorporar-se a una Espanya major. Els seus pensament d’alta volada solament podien ésser executats des de Castella, perquè solament allà trobaven nativa resonància (España invertebrada, pàgina 63).   Còmodament instal·lat com a ideòleg de l’oligarquia espanyola,  N’Ortega no fou gens original respecte de les reivindicacions nacionals de bascos i catalans;  més aviat es situà en una posició que fàcilment es podria considerar reaccionària, la qual combregava amb els projectes repressius del general Primo de Rivera – i del rei Alfonso XIII -. Així, referit a les reivindicacions de bascos i catalans, digué:   ...són ambdós (catalanisme i biscaitarrisme) no altra cosa que la manifestació més acusada de l’estat de descomposició en que ha caigut el nostre poble; en ells es perllonga el gest de dispersió que fa tres segles fou iniciat. Les teories nacionalistes, els programes polítics del regionalisme, les frases dels seus homes manquen d’interès i són en gran part artificis (España invertebrada, pàgina 52).

     Des d’un primer moment, N’Ortega y Gasset va escollir el paper de guia intel·lectual privilegiat – ungit, es podria dir -. En aquest sentit anaven les seves pròpies declaracions de dirigent indiscutit, de profeta moral, d’elit suprem. No dubta en fer crides a l’emotivitat del lector o de l’oient. Tan és així que, animat per no sabem quines ambicions (tal vegada suggestionat per l’exemple de certs cabdills polítics),  el filòsof de Madrid arriba a vertaders extrems d’impudor intel·lectual, com si ell fos realment un cabdill;  així es veu a un famós text de 1933:

   No se m’oculta que podria tenir a quasi tota la joventut espanyola en vint-i-quatre hores, com un sol home, a rera meu: bastaria que pronunciés una sola paraula. Però aquesta paraula seria falsa i no estic disposat a que falsifiqueu les vostres vides. Sé, i vosaltres ho sabreu dins no molts d’anys, que tots els moviments característics d’aquest moment són històricament falsos i van cap a un terrible fracàs...Prefereixo, doncs, esperar a que es presenti la primera generació autèntica. Si, per atzar, fóssiu vosaltres, tindria que esperar poc (Obres Completes, III, pàgina 116-117).

      He assenyalat la decisiva determinació social del jove assagista i el pes de la tradició de letrados pròpia de la seva família. El jove Ortega va ser seves les contradiccions ideològiques de la seva classe.  Al meu parer, la contradicció fonamental – originada per les il·lusions oligàrquiques  -  era provocada per una voluntat que volia unir allò que era separat i contraposat;  per una part desitjava un Estat modern i eficaç que superés la vergonyosa decadència espanyola, mentre que

, alhora,  el seu instint de conservació de classe el portava a oposar-se a qualsevol canvi estructural de l’Estat espanyol o de la societat espanyola, i desplegar una nova ideologia orteguiana que justifiqués la marginació – política, econòmica, cultural – tradicional de les classes no aristocràtiques, i de la burgesia catalana, en especial.

 

     Per posar un referent del fracàs dels intel·lectuals espanyols progressistes, citaré l’historiador En Tuñón de Lara. En Lara no contribueix a descobrir la funció de la ideologia de N’Ortega y Gasset, i, així, arriba a aquesta errònia conclusió:   Va néixer i es formà als estrats superiors de la societat, si bé, a dins ells, en un medi ” il·lustrat”que discrepava profundament dels homes  i equips que exercien el poder polític i de la manera com les classe socials  dirigents es beneficiaven de l’estructura política i social del país; en resum, estem parlant d’una burgesia moderna, que volia renovar el país i  posar-lo al ritme d’Europa (Medio siglo de cultura española, M. Tuñón de Lara, 1970, pàgina 224).

   Aparentment, sembla com si els intel·lectuals espanyols tinguessin una particular dificultat per entendre quina és l’autèntica classe dominant de l’Estat espanyol. Segur que el control directe que exerceix l’oligarquia sobre els mitjans de producció ideològica i la seva influència dins ells organismes i les institucions amb relació amb la cultura i la ideologia fan que els intel·lectuals espanyols de major projecció mostrin la marca de la seva deficiència.  Vull dir, sens dubte que mols altres intel·lectuals no combreguen amb les pedres de molí del molí oligàrquic, però per aquest motiu es veuen marginats i el seu pensament ofegat per la censura ( Sempre hi ha uns poderosos mecanismes de censura, tot i que es mantinguin ocults; és una censura no oficial, però, no per això, menys efectiva).

 

      De totes maneres, com era d’esperar, de tant en tant esclata qualque bombolla ideològica que posa de manifest que la ceguesa ideològica sovint és simulada. Així, el propi Unamuno, al 1907, en un moment d’indignació contra el sistema de domini de l’oligarquia, s’exclama:  Tot això envia al Parlament un munt de grans propietaris o de criats seus, de “señoritos” ignorants, de “sportmen” incults, de nens gòtics, de “ricachos empedernidos” i, sobre tot, d’insignificants que són a mercè del qui mana (Ensayos, tom II, pàgina 439).

 

         Dins l’Univers ideològic català, a diferència de l’espanyol, de bell antuvi, abundaren les crítiques contra el sistema oligàrquic i els seus ideòlegs. Aquest fou el cas del gran historiador Jaume Vicenç Vives, el qual, fent referència al domini de l’oligarquia i a la concepció de N’Ortega, va escriure:  La fortuna de la interpretació que J. Ortega y Gasset féu de la història d’Espanya prové absolutament del títol de l’obra, ja que els elements científics amb què fou bastida no resisteixen, ni abans ni ara, la més lleugera anàlisi. Però a la gent li plagué allò de la invertebració, perquè  justificava, a priori, qualsevol projecte de vertebració, àdhuc un projecte  aïrat, especialment si s’acomplia el ritu ortegagassetià de la minoria aristocràtica perfent Espanya. Exculpant l’eminent pensador castellà, diguem que “España invertebrada” fou escrita en anys de crisi per a la consciència castellana d’Espanya...A començaments de 1920, trontollava la Constitució dels Notables, el sistema d’autoengany parlamentari, el règim social al camp i a la ciutat, la monarquia...La invertebració d’Espanya de què es planyia Ortega y Gasset provenia del marcat desequilibri entre les estructures econòmiques, socials i ideològiques llegades del segle XIX. D’una banda, el ritme d’introducció i desenvolupament del maquinisme i de la revolució industrial havia sigut distint entre els diversos territoris de l’Estat espanyol, promovent-hi, en alguns, una societat burgesa evolucionada, amb una dinàmica ràpida – com a Catalunya i, després, al País Basc -, i en altres una fossilització del règim agrari latifundista...(Aproximación a la historia de España,  J. Vicenç Vives, pàgines 161-162).

 

      

     Tesi:  La manera de fer filosofia de N’Ortega y Gasset s’ha d’entendre com a resultat de l’exercici d’un gran aristòcrata que generosament  posava la seva intel·ligència  per a orientació i consell de persones de rang social inferior.    Tesi:  No és el cas que N’Ortega y Gasset desplegués el seu pensament a partir d’un determinat autor o d’una determinada escola filosòfica. Com a gran aristòcrata, agafava idees i recursos metodològics d’allà on li venia de gana, sense fer justificacions ni donar explicacions.     Tesi:   No és el cas que la deriva ideològica de N’Ortega y Gasset fos un cas excepcional, ans al contrari, fou la deriva pròpia dels grans aristòcrates espanyols a l’hora de donar compta de la seva conducta.  N’Ortega presentà “las cuentas del Gran Capitán” de les seves teories: ell entenia que no havia de donar comptes a ningú de la seva deriva ideològica.      Tesi: Els oligarques espanyols actuals – hereus i continuadors dels de l’època de N’Ortega i dels de l’època del General Franco – sempre presenten “las cuentas del Gran Capitán”: són cínics, no creuen en la veritat; entenen que la veritat la creen ells, com feia N’Ortega, que era  un dels seus. 

   Cal entendre el subjectivisme de N’Ortega a partir dels seus sentiments d’aristocratisme, a partir de la seva creença original de la inqüestinabilitat del seu cabdillatge intel·lectual. El privilegi de l’aristòcrata, sigui quin sigui, no pot ésser discutit ni posat en dubte pels seus vassalls.

   Les diferents postures irracionalistes que adoptà el filòsof no ens ha d’impedir de veure la dinàmica ideològica essencial:  la defensa dels interessos ideològics de l’oligarquia espanyola.

   

     Haurem de veure una petita col·lecció dels recursos arbitraris dels quals el filòsof en féu un ús continuat; recursos arbitraris penosos, que mostren la misèria intel·lectual de l’època (i un tipus de misèria intel·lectual que l’allarga fins a l’actualitat).

    (Per a tornar, podeu prémer   La filosofia a l'abast)  

El Nacional.cat al servei de Washington.

quetgles | 28 Agost, 2019 09:11


 
           El Nacional.cat

  al servei de Washington.  
 
 
       Aquests darrers dies el diari digital català, ''El Nacional.cat'', es desplega en furiosa campanya a favor dels manifestants de Hong Kong repetint el discurs de les grans agències (ianquis) de notícies.
             
        Al meu parer, s'ha d'entendre que la direcció del diari no ha aconseguit desfer-se de la ideologia neoliberal de l'època d'En Pujol.  La crìtica que faig a ''El Nacional'' està explicada  a l'article que vaig publicar  fa uns anys, i que reprodueixo a continuació.
 

     La independència de Mitja Catalunya? Serà que no. Així, no. Amb la proclama actual, no. Vassalls d'un altre senyor? No, gràcies.

 

 

    El rei va nu.

 

     El líders, En Mas i En Jonqueres, reclamen la independència només d'una part de la nació, la del Principat de Catalunya. De l'altra mitja part de Catalunya, no en diuen res.

   Deuen suposar, aquests líders, que els balears, els valencians i els nord-catalans   restaran embadalits contemplant la feta i aplaudint.

 

   En tot moment, a les seves declaracions, malden per no fer cap referència a la Catalunya ''perifèrica''. Hem de suposar que ells deuen pensar que ara no toca, que fer referència a la nació sencera restaria vots a la seva proposta. O sigui, fan una proposta de mercader. Això em recorda els inicis del PSM (Partit Socialista de Mallorca), a finals dels anys 70, quan els dirigents, a cau d'orella, predicaven als militants i als simpatitzants que no havien de mostrar-se ni massa catalanistes ni massa esquerranistes, de manera que aquells líders es feien comparses voluntaris de l'espanyolisme, i iniciaven el camí cap al no-res.

 

    El tàndem principatí també va de mercader.

 

   En Mas i En Jonqueres proposen un independentisme ''tranquil'', a través de consultes electorals.

 

     El rei va nu:  En Mas i En Jonqueres (i En Fernández) fan com si estiguéssim dins un sistema veritablement democràtic, amagant el fet  que la monarquia espanyola és un projecte franquista, i no denunciant l'actual monopoli del Poder de la casta franquista.

 

    En Mas i En Jonqueres (i En Fernández) postulen  un Estat català (de mitja Catalunya)  que formaria part de la magnífica Unió Europea.

   Els líders principatins fan constant campanya de marketing per vendre el producte. Envien tot d'agents a vendre el producte català a Brussel·les, a Berlín, a París, a Londres, però, també, a Washington.    

 

    El rei va nu: Els països de la Unió Europea no són la meravella del món, sinó  vassalls dels Estats Units (Com ha denunciat recentment el president de Rússia, En Vladímir Putin).

     

     El rei va nu: Washington i els seus vassalls desfermen la guerra  contra tots aquells països que pretenen una autèntica independència respecte de l'Imperi (L'Imperi del Caos). Davant la follia imperial,  En Mas i En Jonqueres (i En Fernández) resten muts, com a morts. És clar, ells són aspirants a formar part dels vassalls de l'Imperi.

 

  El rei va nu:  Aquests de CIU s'han passat trenta anys  com a formació regionalista al servei dels empresaris catalans (del Principat), i, un bon dia, es desperten independentistes. Què bonic:  Dreta i esquerra catalanes (principatines, s'hauria de dir) conjuntades darrere la bandera estelada.

 

    Els conjurats no expliquen quina és la seva relació amb els magnats del Principat.

   S'ha de saber: El Fòrum Pont Aeri, la patronal Foment del Treball, l’elitista Círculo Ecuestre, el Cercle d’Economia o la internacional Comissió Trilateral són alguns dels grups de pressió que rebutgen la independència.

  José Manuel Lara (quan era viu) (Planeta), Isidre Fainé (Caixabank), Josep Lluís Bonet (Freixenet) o Josep Oliu (Banc Sabadell) són el paradigma d’elit corporativa catalana contrària a la independència.

 

    Oh, vaja, sembla com si el President Mas desplegués  el seus dots diplomàtics en comptes d'atreure's aquests nius de franquistes a la causa sobiranista. Què bonic que seria!  Franquistes i anti-franquistes, espoliadors i espoliats, neoliberals i socialistes, catalans (del Principat) tots ells formant una gran pinya sobiranista.

 

    O sigui: Amb l'objectiu de ser acceptats a la UE,   els líders procuren que la moguda es mostri pro-europea, pro-ianqui i pro-sionista (Oh, sí, què bonic:  Aquell  líder d'ERC exclamant  que s'ha de fer pedagogia a París, com si els parisencs no tinguessin notícia de Catalunya, els parisencs, uns imperialistes que des de sempre tenen l'ull posat a Catalunya, uns que tenen informació precisa i contínua sobre els diversos territoris catalans). 

 

   O sigui, resumint:  Aquesta moguda sobra.   Vassalls dels Estats Units ja ho som ara. L'Estat espanyol, des del 1953, és un fidel vassall estatunidenc.  Ara som vassalls del vassall espanyol i del vassall francès. Allò que importa és ésser lliures.

 

      

 

   

 

    

 

 

 

 

   

Ha mort Na Miquela Vadell.

quetgles | 20 Agost, 2019 22:18

   

    Ha mort Na Miquela  Vadell

    Toda una vida lliurada a l'enseyament del català. Toda una vida al servei del despertar  de la llengua i de la cultura catalana entre els joves alumnes. Un exemple de fidelitat a un poble. La mantindrem en el record.

 

 

El 2021. La Xina refÓ l'Imperi del Mig. Reediciˇ.

quetgles | 16 Agost, 2019 06:58


  

                 El 2021. La Xina refà l'Imperi del Mig.

    2021. Segons informa el diari Xinhuanet, entre els grans fastos de l'any 2021 en celebració del centenari de la creació del Partit Comunista de la Xina,  el govern de Pequín ha anunciat el projecte de l'enviament a Mart d'una nau espacial (Amb aterrament d'un rover).

     Ells, els ''experts occidentals'',   amb els seus ullots, veuen que la Xina tornarà a ser l'Imperi del Mig, de manera imminent. Ho veuen,  però la seva tasca no és fer públic el que veuen,  sinó  elaborar arguments en suport de l'estratègia dissenyada per l'imperi ianqui,  ara en decadència.  

   Fa temps (des de principis de segle) que els mitjans ''occidentals'' deixaren de dir el que veien  del procés industrial mundial. El motiu del seu mutisme era a causa de que la Xina havia esdevingut la primera potència industrial del món des de principis de segle (Actualment,  la Xina produeix vuit vegades més acer que els Estats Units. Sobre això podeu veure el post Els EUA i el RU es desindustrialitzen).

   Allò que s'esforcen en amagar és el prodigiós salt cap endavant de la Xina. El gegant asiàtic ha dut a terme la revolució  més gran mai vista al món. En només trenta anys,  ha passat de ser un país endarrerit on la major part de la població era rural a ser un país a l'avantguarda mundial. Mentre els mitjans entabanadors han estat referint-se tot el temps  a ''la barata mà d'obra xinesa'',  al 2004 es va saber que la Xina sextuplicava als EUA,  en nombre d'enginyers. I mentre s'exclamaven,  els mitjans,  del perill de la ''bombolla immobiliària xinesa'',  la realitat era que els gratacels  creixien com a bolets. Ha sigut una cosa mai vista: El frenesí constructor ha fet de la Xina el major productor – i consumidor – de ciment del món. Els xinesos han aixecat més de seixanta grans urbs (de més de tres milions d'habitants). Des de 1978 (any de l'inici del lideratge d'En Deng Xiaobing),  més 400 milions de migrats rurals disposaren d'habitatge als nous gratacels de les ciutats, gratacels que són a l'avantguarda en arquitectura,  en tecnologia i en medi ambient. Per no repetir-me,  podeu veure el post La Xina, l'autèntica llibertat.

     Amb relació amb el títol d'aquest escrit,  vegeu la cosa: L'economia xinesa va esdevenir la primera del món al 2015; va superar per primera vegada la dels Estats Units.

   Els mitjans de les Corporacions no s'aturen de referir-se a la ''desacceleració'' de l'economia xinesa i fan com si fos una greu crisi. Però les campanyes entabanadores dels mitjans no alteren el procés de l'economia global.  El creixement econòmic de la Xina ara es situa entre 6'5 i   el 7 per cent anual. El dels EUA es situa entre l'1'5 i el 2'5 per cent (1'5 % el 2013,  2'4 el 2014,  2'5 el 2015). Atenint-nos a aquestes dades, si no hi ha alteració del ritme econòmic,   s'ha de preveure que d'aquí a sis anys,  al 2021,  l'economia xinesa haurà crescut un 42 % i la ianqui un 14 %. O sigui, l'economia xinesa serà més del 25 % més gran que la ianqui.

    Per descomptat, els inaudits índex de creixement econòmic de la Xina comporten una inaudita revolució social. Revolució social que afecta tots - o quasi tots - els aspectes de la societat.

     En contra de la pràctica d'ocultació dels mitjans de les Corporacions,  s'ha de saber que els índex de creixement exponencials    són encara més alts en relació al desplegament de la investigació científica i de l'alta tecnologia (la de la indústria militar inclosa).

    Vegeu aquest clar argument:  Si actualment la Xina es fa present de manera destacada en quasi tots els camps de l'alta tecnologia, i que de cada any augmenta la inversió en aquesta àrea,   s'ha de suposar  que també  superarà als EUA  en molts de camps,  al 2021.

    (Un avís per a aquells lectors que no tenen el costum de llegir premsa ''oriental'':  La Xina ocupa el primer lloc en el rànquing mundial de construcció naval (Al seu costat,  els EUA és un nan).  Allò que s'ha de saber:  La superior capacitat de les drassanes xineses no és deguda a ''la ma d'obra barata'' sinó a la seva superioritat en alta tecnologia).

     En relació a la indústria militar i a l'alta tecnologia militar,  vegeu aquest comentari: S'ha de suposar que els pressupostos de defensa (de guerra) dels EUA continuaran essent el més alts de tots. Encara que la Xina ha anat incrementat el pressupost de defensa,  la despesa militar entre les dues potències està en una relació de 3 a 1,  aproximadament; però seria erroni suposar que els EUA té una superioritat incontestada en matèria d'alta tecnologia militar. La realitat és que la Xina contesta, mostra el seu creixement també  en alta tecnologia militar.

   Un avís: Als EUA,  són les corporacions capitalistes,  propietàries de les indústries militars, les que reben les subvencions per a la investigació de la tecnologia militar (Les Corporacions tenen la tendència a inflar sense fre  els pressupostos de defensa). A la Xina,  pel contrari, les indústries de guerra són propietat de l'Estat,  i també estatals són els centres d'investigació d'alta tecnologia militar. I,  com a resultat d'això,  el rendiment econòmic proporcional entre un i altre sistema,  pot ésser de 4 a 1,  o més,  a favor de la Xina. S'ha d'entendre: Si la Xina té de 4 a 6 vegades mes enginyers que els EUA,  llavors el més coherent és suposar que també disposa de més investigadors d'alta tecnologia militar. Per altra banda, la Xina de tant en tant fa demostracions  de la seva capacitat per desafiar el poder militar ianqui (Podeu veure el post Xina 's super engineering that shocked the world - YouTube)  

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 ... 145 146 147  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb