El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Luter i el Luteranisme. Reedició.

quetgles | 11 Agost, 2018 20:28

  (Extracte del meu llibre  La filosofia i la religió sense caretes, que podeu trobar a la Web

La filosofia i la religió sense caretes )

).    

     Tesi: la denominada Reforma protestant s'ha d'entendre com el gran trencament del domini del Poder tradicional, i l'inici dels moviments de la modernitat.    La revolució luterana va aconseguir trencar, a la fi, el despotisme de l'Església catòlica. Revolució i no reforma s'ha de dir, perquè el moviment luterà anava més enllà de la reforma eclesiàstica o del cisma. Revolució ideològica, perquè la doctrina d'En Martí Luter establia la primera pedra del que havia de ser la modernitat: la llibertat de consciència. En Luter no solament expressa un sentiment, sinó que l'argumenta de manera que els seus raonaments contenen elements essencials del que seria el pensament modern. A la dieta de Worms, davant l'emperador En Carles,  en resposta a la pregunta del nunci del Papa de si es retractava o no de les seves proclames, En Luter feia la seva famosa declaració:  ...estic lligat als textos que he aportat; la meva consciència està captiva en les paraules de Déu. Revocar qualsevol cosa, no ho puc ni ho vull. Perquè actuar contra la pròpia consciència  no és ni segur ni honrat...  Al dia següent, el món sencer s'assabentava del rebuig de Luter a l'autoritat de Roma. Al proclamar la llibertat del cristià, s'establia la llibertat de consciència. Era la rebel·lió contra el Poder de Roma.    Les tesis que faig sobre En Luter, el luteranisme i el calvinisme són les claus per entendre la intenció global d'aquest escrit.     Tesi: Fou el pensament d'En Martí Luter el que va fer moure el món; el món de les idees i el procés de la història.        Abans de desplegar el sentit d'aquest anunciat,  m'he d'avançar a fer una altra tesi per fer veure que no hi ha lloc per a cap mostra d'idealisme.    Tesi: El pensament d'En Martí Luter era un producte de la societat alemanya del segle XVI.    Tota la tensió i els conflictes de les societats que conformaven l'Imperi germànic – que incloïa també els Països Baixos (Holanda) – a començaments del segle XVI conformaren la vida i l'obra d'En Luter. A cada moment, En Luter patia les influències del seu medi que era de molt ample abast; influència de la pròpia família, de classe obrera; influència dels comportaments dels pagesos i de les classes populars; influència de les idees i sentiments que brollaven als ambients eclesiàstics i universitaris on es movia. També s'ha d'entendre que En Luter va captar l'esperit de les actives ciutats comercials alemanyes. I també hem de pensar que fou decisiva la influència de la noblesa alemanya que disposava del Poder polític.         Els llibres de text i les enciclopèdies presenten En Luter com a teòleg i com a reformador religiós, però no com a pensador; com si la seva presència no s'hagués d'emmarcar dins la història de la filosofia.  Allò que jo afirmo és que el pensament d'En Luter afectava molt decisivament filosofia i el que obria el pas al que seria la modernitat i la nova filosofia.      Tesi: Foren les idees d'En Luter les que trasbalsaren el món; les idees  d'En Luter i no les d'aquells que els llibres d'història de la filosofia destaca com als grans filòsofs.     Tesi: S'ha de denunciar i s'ha de desmuntar la gran trampa dels llibres d'història de la filosofia d'encuny conservador que atorguen validesa a les idees que no han tingut cap significació social. Oculten les idees que mogueren el món del sis-cents i presenten com a autèntica realitat idees que no mogueren la voluntat dels homes.     Hi ha tot de dispositius de manipulació ideològica que s'atreveixen a atorgar  validesa a unes suposades idees filosòfiques que no tenen correlació amb la societat real (Com seria el cas d'En Descartes, que veurem més endavant).        Fou En Luter el qui va argumentar d'una manera clara i distingible sobre la inconsistència de la infal·libilitat del Papa (D'altres autors, poc coneguts, s'havien avançat en el tractament del tema, però això no resta mèrit intel·lectual a En Luter). En Luterargumenta; argumenta i basteix una autèntica fortalesa intel·lectual; argumenta i, d'un sol cop, convenç i fa seva  tota la Germània.  La  seva dialèctica espanta Roma. La resposta de la Cúria romana  no consistí en l'intent de fer patents els errors de la doctrina de Luter, sinó en la butlla de l'excomunió personal. L'excomulgat respongué amb la publicació de Contra l'execrable butlla de l'Anticrist (Amb la paraula Anticrist es referia al Papa). La Roma bel·licista recorria a la tàctica de sempre, la destrucció física de l'enemic.   Les meves valoracions sobre En Luter no s'han de veure com una proposta erudita d'un professor de filosofia. El tema que proposo no és de si En Luter és més o menys important. Les meves tesis allò que pretenen és indicar quin és l'autèntic fil de la Història. Allò que pretenc és fer veure les causes de la situació de confusió ideològica actual i els seus agents. Comprendre En Luter ens situa bé per seguir el fil de la Història.   En Luter fou el nunci de l'emotivisme moral, doctrina que serà la marca distintiva de les societats modernes; i doctrina combatuda per l'Església catòlica fins al dia d'avui. En Luter estudià a N'Aristòtil  (El tandem Tomàs-Aristòtil era la ciènciaoficial a la Universitat). Luter critica a N'Aristòtil. Però si bé d'altres autors ho havien fet primer, En Luter sorprèn per posar de manifest els seus sentiments al costat dels raonaments ;  confessa als seus amics – i deixa constància escrita – que sentia odi per N'Aristòtil. També va dir sentia odi per N'Erasme, el qui era líder intocable dels humanistes de tot Europa. No s'ha de contemplar com una boutaded'En Luter. La manifestació dels seus sentiments és en perfecta línia amb l'eficàcia del nou pensament.  Al fer les argumentacions contra la teoria de la infal·libilitat del Papa, no només diu que la teoria és errònia; afegeix que és una teoria perversa. Aquest és el fil conductor que ens guia i ens mostra la grandesa del pensament d'En Luter. No assenyala solament errors, sinó dolenteria. Així, en resposta al discurs del Papa sobre les indulgències, la tesi 82 de Wittenberg diu: El Papa és massa cruel si, tenint en efecte el poder d'alliberar a les ànimes del Purgatori, no concedeix de franc a les ànimes que sofreixen allò que atorga per diners a les ànimes privilegiades...     Tesi: En Luter obria una nova via de pensament: posava de manifest els sentiments i les emocions com a causa de l'activitat intel·lectual.    Era el rebuig frontal  de N'Aristòtil i d'En Sòcrates. Certament, En Luter cercava el camí de salvació dels cristians, però aquesta recerca  el portà a la utilització d'uns nous recursos intel·lectuals que iniciaven el camí cap a la modernitat. Europa n'era plena de teòlegs que feien crides per a la reforma de l'Església. D'entre tots ells, es distingia la  figura de N'Erasme de Rotterdam. Però únicament En Luter feia tremolar Roma. No falten autors que diuen que En Luter era una fúria desfermada i un salvatge. Alemanya anava plena de libels furiosos  contra el Papa i contra Roma; libels furiosos,  però no per això els seus autors esdevenien autoritats morals o intel·lectuals.    Tesi: En Luter fou possible perquè Alemanya era "luterana" per endavant (Aquesta afirmació enllaça amb la tesi que diu que primer són les revolucions, després els teòrics).     Totes les classes socials alemanyes foren extraordinàriament receptores de les idees que expressava aquell frare agustí. Els aristòcrates, els burgesos, els menestrals, els pagesos, els jornalers,  els clergues,  tots eren pendents del que feia En Luter (La història recull l'anècdota que N'Aleandro, el nunci del Papa, quan va anar a Alemanya, el 1520, va exclamar: Nou dècimes d'Alemanya criden: Visca En Luter! I, tot i no seguir-lo, la resta fa cor per a cridar: Mort a Roma!) Contra tot pronòstic, els prínceps alemanys seguiren les propostes de reforma d'En Luter.     El luteranisme fou possible perquè els prínceps alemanys es revoltaren contra l'emperador  i contra el Papa, i perquè la revolta triomfà(Prèviament, En Luter havia hagut d'autoritzar l'aixecament armat dels nobles  contra el seu emperador En Carles).  Si haguessin fracassat militarment, el luteranisme hagués sigut anorreat  a la manera que ho foren els càtars; i En Luter hagués tingut una sort semblant a la d'En Thomas Müntzer que fou executat. Però l'Alemanya luterana era una àrea molt més extensa que l'Occitània càtara. A més a més, la sensibilitat luterana planava per tota l'Europa germànica.      Certament, queda clar que En Luter fou  conservador en matèria social i política; així i tot, amb el luteranisme comportà tot de reformes socials i polítiques;  que no reclamava cap tipus de reforma democràtica, però es feu evident que s'havia fet un salt democràtic. És un error d'apreciació veure només el luteranisme com a reforma eclesiàstica. Alemanya i els països  que adoptaren el luteranisme desplegaren la ideologia en múltiples camps. La llibertat del cristià va permetre la manifestació del colós germànic en les lletres i les arts, en filosofia i en ciència, i també va impregnar tota l'activitat social. La guia del nou cristià no era el Papa de Roma, sinó les Sagrades Escriptures.   En Luter no solament proclamava la llibertat del cristià; obria el camí una nova teologia i d'un nou pensament. El discurs luterà feu miques tot l'edifici intel·lectualista aristotèlic-tomista. Una història de la filosofia correcta indicaria  el terratrèmol que representà el pensament d'En Luter.    Com subratllen els estudiosos d'En Luter, el punt d'arrencada del pensament del frare agustí no foren el textos de N'Occam o d'En Biel, sinó la pròpia experiència  mística, íntima i personal. L'agustí partia de les emocions experimentades, però no es quedava en un estadi místic; de l'experiència religiosa passava a la recerca intensa i potent de la justificació racional. En Luter fou un argumentador incansable. Al tractar un determinat tema de teologia o de moral, no s'aturava fins a trobar uns raonaments convincents a la seva pròpia consciència.    O sigui que el discurs d'En Luter es basava, de fet, en  l'emotivisme moral i invalidava l'intel·lectualisme. No era la recerca de la veritat allò que movia la gran humanitat del frare agustí, sinó la cerca d'un camí de salvació espiritual que l'alliberi dels terrors, dels turments, de la crisi d'ansietat que el consumia.    Al convent, el frare angoixat tractava  d'aconseguir la pau duent a terme obres pietoses; però sempre arribava a la convicció de que els seus esforços eren inútils, que mai aconseguiria assegurar la salvació, posat que les temptacions demostraven la feblesa de l'home; la sensació de fracàs continuat era insuportable. La Il·luminació que va experimentar al 1514 l'alliberà de la situació d'angoixa, li donava la pau i la força per a transmetre la seva RevelacióIl·luminació, és a dir, una experiència mística però que s'expressava en llenguatge intel·lectual, en descobriment raciona. Aquella experiència plena d'emoció fou l'inici del luteranisme.    En Luter escrivia tractats de teologia i de moral, i els seus escrits contenien la Revolució dels esperits, de les idees,  de la moral. El punt central de la Il·luminació  consistí en la idea que el cristià és justificat per la fe; això implicava la idea de l'acceptació del pecat, de l'acceptació de la naturalesa pecaminosa dels humans; malgrat aquesta naturalesa i malgrat el pecat, Déu salvava l'home que tenia fe. I Déu i En Luter condemnaven aquells homes canalles que pretenien comprar la seva salvació. Denunciava l'Església com una malvestat i al Papa de Roma com a l'Anticrist. En paraules d'En Lucien Febvre, referint-se a uns textos de Luter de 1517, Textos...Impregnats de la teologia personal de Luter, proclamen amb força que l'home no pot complir el bé. En ells l'agustí es posa en guerra, violentament, contra aquest a Aristòtil que ensenya una voluntat lliure, una virtut en poder de l'home: i darrere de N'Aristòtil s'endevina ja els humanistes, N'Erasme, el seu lliure arbitri, el seu moralisme, el seu cristianisme...(Martin Lutero, FCE, pàg. 71).    En Luter fou l'alliberador de consciències que es dirigia directament als fidels cristians i els feia partícips de la seva il·luminació. No tractava de convèncer les autoritats religioses, ni cercava l'aprovació dels teòlegs. Les 95 tesis que havia penjat a les portes de la Universitat de Wittenberg no van tenir resposta immediata; ningú es presentà a discutir amb el germà Martí, però, al cap d'uns pocs dies, les 95 tesis, traduïdes a l'alemany, inundaven tot Alemanya. Va ésser com un tro. En Luter se'n adonà que tot el món germànic estava pendent d'ell. El frare agustí no pretenia ser teòleg ni reformador; se sentia tocat per Déu i tenia necessitat imperiosa de comunicar la seva llum religiosa. En Luter era un profeta i actuava com a tal; però era un profeta que , com cap altre, volia argumentar sempre molt sòlidament les seves afirmacions. En Luter era un profeta que es veia obligat a recórrer a la teologia i a la filosofia per fer conèixer la seva fe. La fe del profeta s'expandia muntada sobre un discurs molt treballat intel·lectualment. Es veia obligat a entrar en debats ideològics de manera continuada. I sovint de manera apassionada; així deixà escrit en una carta de 1518:  Jo quan més furor mostren ells, més lluny avanço! Abandono les meves primeres posicions, per a que ells lladrin al seu darrere; me'n vaig a les mes avançades per a que lladrin allà també; i en De captivitate de 1520, diu: Ho vulgui o no, em veig obligat a fer-me cada  dia més savi, amb tants i tan alts mestres que m'empenyen i m'exciten sense descans.   El profeta veié reconeguda la seva autoritat moral. Els prínceps alemanys li donaren el suport decisiu, la força armada per a oposar-se al exèrcit de l'Emperador, expressió en aquell moment de la voluntat de Roma. L'exèrcit luterà guanyà la guerra. Quedava establerta l'Església luterana. Però no només s'havia assegurat el dret d'existir d'aquesta església, sinó que s'havia iniciat una nova era a tot Alemanya i a les àrees luteranes.     Fou En Luter el qui creà els arguments que venceren la ideologia dominant de signe catòlic. I el creador de la nova moral.      Foren els arguments d'En Martí els que derrotaren l'intel·lectualisme de N'Aristòtil i d'En Tomàs. La mateixa línia crítica posà de manifest la inconsistència dels arguments a favor de la infal·libilitat del Papa. Afirmava que no és ni pot ésser resultat de l'activitat intel·lectual d'un suposat gran savi. Que l'única autoritat moral ens ve donada a les Sagrades Escriptures. Que la Inquisició era una creació criminal per a impedir l'exercici de la llibertat del cristià. Que l'organització jerarquitzada de l'Església romana és feta amb la intenció de tenir un domini absolut sobre els cristians; que, pel contrari, s'ha d'afirmar que tots els cristians participen de la mateixa Església i que tots són consagrats sacerdots, bisbes i Papa pel baptisme (No són rares les expressions luteranes que anuncien la vinguda d'En Calví); que el sacerdoci no és un sagrament, sinó una feina revocable pel poder civil; que el cristià no necessita intermediaris per a tractar amb Déu. Que la paraula de Déu, la Bíblia, havia estat segrestada, tancada dins el llatí, llengua a la qual no tenien accés les amples capes de població. Era de la màxima urgència fer la Bíblia accessible al poble. Com és sabut, En Luter mateix es dedicà a aquesta tasca urgent i traduí el llibre; de retruc, la llengua d'aquesta versió de la Bíblia, l'alemany luterà, passà a ser la llengua culta estàndard(Per cert, sembla que hi va haver unes primeres versions en llengua catalana, i que foren prohibides per Roma, segons la GEC).     Les reformes socials  anaven de la mà de la reforma religiosa. Seguint les directius del reformador, els cristians alliberats de la ignorància bé s'afanyaren a aprendre a llegir; allò fou una autèntica revolució cultural: Alemanya es col·locava a la avantguarda d'Europa en alfabetització.    I també argumentava que tot el ritual catòlic de fer mèrits per mitjà del martiri del propi cos era una aberració, un engany i una crueltat; que no era aquest el designi de Déu. Que Déu volia que l'home gaudís de tot de coses agradables de la vida. Que així com el dejuni i els silicis que no eren cap mèrit, tampoc era pecat gaudir de la bona taula.     Mentre un catolicisme de cada vegada més misogin s'empantanegava amb l'obsessió pel sexe, la reforma luterana esdevingué el primer gran alliberament de la dona. L'obsessió per reprimir el sexe no era cap mèrit als ulls de Déu; la dona deixava de ser la causant de la perdició de l'home; el sexe i el plaer sexual s'havia de considerar com el que era, una creació de Déu.    D'immediat, amb la Reforma es tancaren els convents. L'argumentació de Luter tornava a ser irrebatible: voler establir privilegis i garanties per a assegurar-se la salvació era un camí equivocat; aquells convents de frares i de monges, per mitjà dels quals volien aconseguir separar-se del món i del pecat, eren en realitat una provocació contra l'ordre natural establert per Déu. Aquells religiosos deien que volien la santedat, però més aviat les seves pràctiques eren perverses; i eren una càrrega social inútil. I l'oració  feta un automatisme sense sentiment més aviat era un ritual satànic, afirmava el reformador de consciències. I afegia: Cal sortir de les cel·les i cal renegar amb tota l'ànima de l'ascetisme. Déu ha fet el món i també és Déu qui ens hi ha posat. Quedem allà on ens ha posat i complim la nostra tasca quotidiana. El pagès que llaura, la criada que neteja, el ferrer que dóna cops de martell a l'enclusa, fan una obra tan encomiable i sana com el bon predicador evangèlic l'ofici del qual és adoctrinar al poble cristià – molt més que l'odiós monjo que mussita els seus sempiterns parenostres.  En Luter sabia que era els seus gestos que feia en la vida diària eren coneguts per tothom i que incidien fortament dins la nova moral que es congriava al si de les amples masses luteranes. El mestre de la nova moral no duia una vida retirada ni protegia la seva intimitat; ans al contrari, mai faltaven els hostes a la seva casa d'home casat i de pare de família nombrosa.  Heus ací el geni del Reformador de consciències: n o volia oferir el seu retrat en posat de sant i de savi, sinó el retrat d'un cristià que s'aferra alegrement i confiada a la vida corrent d'un treballador. El reformador enviava al poble contínues imatges d'home que no defugia el treball manual, que mostrava els seus sentiments  com a espòs feliç i com a pare, que no amagava la seva satisfacció amb els petits plaers de la vida quotidiana. De cop, amb la Reforma, la humanitat germànica quedava alliberada de l'opressió i de l'espoli de Roma. I, de cop, també es treia de damunt l'intel·lectualisme i l'espiritualisme catòlic.   Mentre l'Església catòlica havia esdevingut una Inquisició universal on tothom era vigilant i vigilat; ni un sol acte, ni un paper ni un pensament que no fos examinat. L'Església de Roma, enfurida contra els heretges, arribà a l'extrem de canonitzar el més significats representants del Sant ofici; així, el  cardenal Roberto Bellarmino va jutjar i condemnar  a la foguera a En Giordano Bruno acusat de panteisme, i també va processar  i condemnar a En Galileo Galilei per causa de les seves teories físiques; canonitzat per aquests mèrits al 1930, avui figura com a sant als calendaris catòlics – 17 de setembre -.    , en canvi, és el campió de la llibertat de pensament. Entén que entre els creients tots han de ser iguals, que no s'ha de fer cap distinció ni jerarquia; tots iguals per baptisme i l'evangeli. Que encara que es faci una organització per a l'ensenyament de l'Evangeli, mai s'ha d'entendre que tinguin autoritat divina; que l'autèntica Església és la invisible, la que els creients porten en el seu interior. No hi ha, ni hi ha hagut mai ni hi haurà un col·lectiu que es pugui declarar encarregat per Déu per a definir el sentit de les Sagrades Escriptures. Ningú, ni cap autoritat pot dir a un cristià el que ha de creure o deixar de creure; no hi ha ningú que tingui dret a recórrer al braç secular per imposar creences. Aquell que vulgui prescindir de la comunió té dret a fer-ho. També té dret aquell qui no vulgui confessar-se, diu en un text de 1521. I a 1523, insisteix en l'afirmació de la llibertat de consciència, dient La fe és cosa absolutament lliure. No es pot forçar els cors, ni tan sols amb sacrificis. S'aconseguirà tot lo més constrènyer els febles a mentir, a parlar d'una manera diferent d'allò que pensen en el fons de sí mateixos. Afirma una i altra vegada que no s'ha de forçar als descreguts; que l'únic mitjà vàlid és ensenyar l'Evangeli; i va escriure aquest text clàssic Si ella – la Paraula de Déu – res, la força obtindrà encara menys, fins i tot submergint el món en aquests banys de sang. L'heretgia és una força espiritual. No se la pot ferir amb el ferro, cremar amb el foc, ofegar dins l'aigua. Però hi ha la Paraula de Déu: Ella és la que triomfarà.     En Luter no es presenta com a reformador de l'Església, sinó com el profeta que diu que únicament en la llibertat es troba la salvació, que Déu és llibertat i no cadenes.  Per això crema a Wittenberg la butlla del Papa; però ja abans, a les Tesis de Leipzig, havia escrit:  Vull ser lliure. No vull fer-me esclau de cap autoritat, ja sigui la d'un Concili o la de un poder qualsevol, o de una Universitat, o del Papa. Perquè proclamaré amb confiança allò que crec que és veritat, ja hagi estat dit per un catòlic o per un herètic; ja hagi estat aprovat o rebutjat per qualsevol autoritat.       Es pot constatar que les ciutats italianes dels cinc-cents, tot i ésser les primeres d'Europa per població i per la importància de la seva burgesia, no aconseguiren tirar en davant cap tipus de revolució de les dites, impròpiament, burgeses. Els petits espais de llibertat que construïren, no inquietaven el poder de Roma. Les escoles de filosofia renaixentistes no anaren molt més enllà del cultiu de la literatura filosòfica per a consum de lletraferits.   L'Església catòlica intentà impedir per tots els mitjans que els escrits d'En Luter i dels luterans es difonguessin pels territoris que eren sota el seu control. El zel inquisidor s'estengué als erasmistes i a tota forma de dissidència. Durant dos-cents anys, el crim contra la humanitat fou un exercici permanent del Poder de Roma. Tant al regne de Castella com a la Corona d'Aragó, la Inquisició aconseguí els seus objectius. Posteriorment, mantingué l'Estat espanyol immune del contagi protestant.    Majorment, les conseqüències dels moviments històrics són de llarga durada. En aquest cas, l'Univers cultural espanyol patí una marca infame.    L'Univers cultural espanyol arrossega un estat de misèria intel·lectual que arriba fins als nostres dies. El buit intel·lectual fou provocat per segles de terror ideològic.    A diferència de l'explosió d'entusiasme de 1931, la recuperació intel·lectual a la democràcia espanyola vigilada  és molt tènue. A l'Estat espanyol les biblioteques continuen sense disposar dels llibres  d'En Luter ni dels d'En Calví. Als darrers anys, s'ha publicat qualque llibret – Escritos políticos, Tecnos, 1986 -, però no fa canviar el pobre panorama intel·lectual: la major part dels intel·lectuals espanyols no han llegit En Luter. A Catalunya tal vegada sigui més conegut, però també és absent de les llibreries i de les biblioteques. Els canvis més significatius venen donats per la labor de divulgació de les organitzacions evangèliques.    La llibertat del cristià guanyada va obrir el camí d'altres reformes. La reforma d'En Joan Calví, el calvinisme, havia de d'ésser un factor determinant de les revolucions democràtiques a Europa i a Nord-Amèrica. La Contrareforma catòlica, en canvi, ofegava tot intent de progrés i iniciava una llarga nit de progroms (El darrer auto de fe de la Inquisició a l'Estat espanyol, amb la crema de persones vives, es portà a terme a Ciutat de Mallorca, a l'any 1691. Vegeu a la Xarxa:

Full text of "La fe triunfante en quatro autos Celebrados en Mallorca ...

, o bé, l'autor del llibre el jesuïta Francisco Garau) . 

La paradoxa d'En Hayek. Reedició

quetgles | 10 Agost, 2018 21:16

                                     La paradoxa d’En Friedrich Hayek

 

   (En Friedrich Hayek ha esdevingut una de les màximes icones dels neocons o neoliberals (A Catalunya s’autodenominen liberals. Podeu veure que En Hayek bat records d’entrades a la Xarxa. Els de CIU van muntar el GrupHayek a 1996).

 

 

    En Hayek economista – i els neocons – perdé la batalla en front d’En Keynes. Les propostes d’En Keynes – als anys 1930 - foren seguides pels Governs  dels Estats Units i els dels països europeus.

 

  La maquinària de propaganda dels neocons (disposen de la maquinària més gran del món) crearen el que jo denomino “fenomen Hayek”.  Feren grandioses tirades de “The Road to Serfdom” (Camí de servitud), 1945. En Hayek quedà convertit en filòsof. Ara, al firmament neocon, En Hayek figura com el filòsof més important del segle XX, majorment.

 

     Però En Hayek era economista, no filòsof. Al meu parer, tenia una pobre formació en matèria d’història i d’història de la filosofia. No va estudiar en profunditat els autors que cita, jo crec.

 

    En Friedrich Hayek és un filòsof mediocre o molt mediocre, jo considero.

 

 

 

    Una de les teories centrals d’En Hayek filòsof consisteix en afirmar que els comunistes i els nacionalsocialistes són, en realitat, dos grups rivals que tenen el mateix objectiu, que és el de liquidar el liberalisme. Sosté que els comunistes i els nazis són una deriva del socialisme. Que l’afebliment del liberalisme és causat pels socialistes, i pels progressistes, els quals donen suport a les idees socialistes. 

 

    L’esquema d’En Hayek:

 

    Amb l’activitat comercial lliure d’Holanda i Anglaterra, aparegueren les idees liberals i democràtiques. L’activitat dels homes emprenedors i competitius van crear riquesa per a tots, però també ciència.

    Els grans avenços de la ciència van provocar l’aparició de “la fatal arrogància” dels progressistes que exaltaren i divinitzaren la raó humana.

    Aparegué el racionalisme de Descartes, i va continuar  l’exaltació de la raó amb la Il·lustració.

    Tots aquests “constructivistes” enarboraren la raó contra el liberalisme i pretengueren valer-se de la ciència per a crear una nova societat (socialista) que havia de superar tots els mals que arrossegava la humanitat.

   Però la raó humana és feble; no pot controlar els processos de la història.

    Tesi central d’En Hayek:  La civilització – les normes que regulen la societat - avança a “la manera de les senderes del bosc”. Els “homes emprenedors” són els qui inicien noves les noves senderes, i, si tenen èxit, són aprofitades pels altres homes. 

    La pretensió de construir una societat nova a partir d’elucubracions racionalistes provoca “la fatal arrogància”.

 

    La paradoxa d’En Hayek: Allò racional és irracional, i allò irracional és racional.

 

   La pretensió d’aplicar la ciència per a resoldre els problemes socials és irracional; allò racional es deixar anar la societat sense direcció racionalitzada i regulada.  

 

     La paradoxa de Hayek també es podria enunciar dient:  Els intents de regular l’economia és una “fatal arrogància” dels racionalistes, dels “constructivistes”; el millor regulador de l’economia consisteix en deixar l’economia sense regles ni reguladors.

 

    En Hayek i els Rockefellers (La Fundació Rockefeller fou la que va fundar la “London School Economics”, la que va “fitxar” En Hayek, i la que va patrocinar la “Mont Pelerin Society”) pretenen fer creure a la gent que allò més convenient per a la societat es deixar el procés econòmic i social en mans de la iniciativa dels “emprenedors”, o sigui, dels grans capitalistes.

 

     La paradoxa d’En Hayek:

 

   Són els grans “emprenedors” els qui tracen “les senderes del bosc”. La llibertat dels ciutadans consisteix en seguir les senderes.  O sigui, la llibertat seria la no llibertat, la llibertat seria l’esclavatge.

 

    La paradoxa d’En Hayek:

 

      Es declara que els homes són iguals. S’afirma que hi ha d’haver igualtat d’oportunitats (I es mostren els exemples de N’Henry Ford i de Barack Obama). Però uns homes – l’1 per cent de la població – són els qui tenen el gran Capital que han heretat dels seus pares, i la resta – el 99 % - no disposen de Capital.

 

     La paradoxa d’En Hayek: els homes iguals són desiguals. I la igualtat d’oportunitats és tenir unes oportunitats absolutament desiguals.

      

    

(Podeu veure una anàlisi més extensa la meva web Hayek i Popper)

 

      

En René Descartes al servei de Roma. Reedició.

quetgles | 09 Agost, 2018 19:00

 Descartes al servei de Roma.
 
                      Descartes, un nou mètode (?) al servei de la     metafísica tradicional.    

       En René Descartes pertanyia a noblesa francesa. Rebé una educació catòlica tradicional. En tot temps es mantingué fidel a la seva classe social, al seu rei i a la seva Església.  No pretengué cap tipus de reforma social o religiosa. Mentre Europa esclatava en conflictes ideològics violentíssims,  En Cartesius defugia qualsevol tipus de confrontació. Ell mai aixecà la veu per fer una protesta o una denúncia. En Descartes, per no esmentar res de compromès,  no fa la més petita referència a la matança de la Nit de Sant Bartomeu, ni a la cruel persecució a que eren sotmesos els hugonots.  En Cartesius es va posar decididament al servei de les autoritats intel·lectuals conservadores de París, és a dir, de l’Arquebisbe.

  El pensament d’En Descartes no obrí camí cap a la modernitat. Tot i la pròpia declaració de la bondat de la  seva investigació, la veritat és que El Discurs del mètode és un intent de fer valer la metafísica com a ciència; la seva novetat era que feia ús d’una metodologia que semblava independent de la de l'Escolàstica. Hem de sospitar que la suposada grandesa d'En Descartes és un mite creat i cultivat pel Poder francès; que és una construcció del nou Imaginari de l'Univers francès del segle XVIII, obra de la Il·lustració. Els Universos espanyol i català també rendeixen culte a la mitologia de la figura d'En Descartes. A la programació oficial d'ensenyament, En Descartes figura com un dels grans filòsofs de tots els temps. Hem de suposar que a un determinat moment del segle XIX, la Cúria romana va treure de l’Índex les obres d’En Descartes; aquells cardenals degueren concloure  que el cartesianisme, en darrer terme, podia ésser un aliat contra l'agnosticisme  i el materialisme. Sigui pel motiu que sigui, el cert és que les enciclopèdies catòliques i les de l'espanyolisme continuen amb el cultiu del mite cartesià. En Descartes pretenia demostrar l'existència de Déu a partir de la idea de Déu. L'argument parteix de considerar que la idea de Déu no és adventícia, no procedeix de cap tipus d'experiència dels nostres sentits, ni és el resultat d'una combinació d'idees; també afegeix que la idea de Déu és la més gran possible (Aquells metafísics s’empatollaven tot de classificacions segons la grandària de les idees, les quals sembla que podien ser grans, la més gran, mitjanes, petites, majors i menors, insignificants, minúscules, etc). El pas crucial en l'argumentació cartesiana rau en considerar  axiomàtic el principi que diu que tota idea en la nostra ment és per una causa específica i que hi ha una proporcionalitat necessària entre la idea i la causa d'aquesta idea; segons això, en Descartes argumenta que la idea de Déu a la nostra ment ha de ser causada necessàriament per una causa infinita,  la qual és Déu. En Hume demostraria la inconsistència d'aquesta metodologia. Els llibres de text posen el Racionalisme com un precedent de l’Empirisme, com si els dos anessin de la mà; però aquesta suposada relació és una mistificació de la realitat històrica.

   En contra del que afirmen els llibres de text i les enciclopèdies de l'Univers espanyol, he de suposar que el pensament d'En Descartes degué tenir una difusió molt limitada a Europa del seu temps. En Descartes establí la residència a Holanda, però no hi anava atret per l’ambient intel·lectual renovador holandès, sinó  perquè tenia por de l'amenaça catòlica; ell va estar molt pendent de les incidències del procés d'En Galilei. Per altra banda, a França, la Inquisició es mostrava molt activa i violenta contra els hugonots (calvinistes francesos) i contra els jueus. El projecte intel·lectual d'En Descartes no va néixer del context on brotaven les idees del pensament modern; s'establia a Holanda, però no s'impregnava de l'esperit calvinista holandès. En Descartes no fou mai una amenaça per  a la França absolutista, catòlica i opressora; no manifestà ni pública ni privadament cap tipus de queixa o protesta contra la intolerància. Tot i  que sabia que En Galilei era processat per la Inquisició, no va fer pública ni la més mínima protesta per la condemna del científic italià.  En Descartes es mostrà molt poruc, fins al punt que evità qualsevol tipus de crítica contra la filosofia oficial. A la seva obra, no cità per a res a N'Aristòtil ni a En Tomàs;  hem de suposar que ho feia per prevenció, perquè sabia de quina manera les gastava la Inquisició. No deixa de sorprendre el fet que als escrits d'En Descartes quasi no hi ha referències a altres filòsofs. Per allò que havia de dir - de manera que no posava en qüestió cap punt de la ideologia oficial - s'hagués pogut estalviar l'estada a Holanda.  En efecte, anys més tard, a 1641, presentà el seu nou llibre, Meditacions metafísiques, a la Universitat de París; obra que - com diu al pròleg -  posava a la disposició de Els senyors degans i doctors de la Sagrada Facultat de Teologia de París.  El projecte científicd'En Descartes no conté cap element d'innovació, ans al contrari, és una clara oferta platònica, reaccionària, dirigida a la Cúria romana;  ofereix un instrument ideològic per a combatre els heterodoxos, o uns suposats agnòstics. El projecte consisteix en demostrar que Déu i l'ànima humana són a l'abast de la raó natural; amb paraules seves...l'existència de Déu pot provar-se per la raó natural...que de la Sagrada Escriptura s'infereix que el seu coneixement és molt més clar que el que d'altres coses creades i que és, en veritat, tan fàcil, que els qui no el tenen són culpables. (Meditacions metafísiques,  introducció). En Descartes declara que els seus escrits són una modesta aportació per adjuntar-la, si convé, a les dels grans personatges a fi d'anul·lar les raons adduïdes per alguns impius que no volen acceptar que hagi Déu i que l'ànima humana sigui cosa distinta del cos. O sigui que el projecte cartesià, segons confessa el propi autor, fou crear un instrument al servei de la reacció sangonosa de la Contrareforma. Però les obres de Descartes foren rebudes amb desconfiança pels teòlegs escolàstics; la Sagrada Facultat de Teologia no es va entusiasmar per l'oferiment de Descartes; al poc temps començaren les impugnacions de la filosofia cartesiana; paral·lelament, l'Església catòlica la condemnà, i prohibí el seu ensenyament. Al 1671, per decret reial, es prohibia l'ensenyament de la filosofia d'En Cartesius a les universitats de França.

   He de suposar que l'enaltiment d'En Descartes fou obra dels constructors del nou Univers ideològic francès. Hem de suposar que els nous dirigents pretenien construir un nou Univers francès que havia de ser l'admiració del Món. Els nous rectors culturals degueren decidir un bon dia crear un mite magnífic: en Descartes havia de ser un gran científic i un gran filòsof; havia de ser el gran pensador francès, potser el més gran, que havia iniciat el camí de la modernitat. En Descartes era el personatge més escaient: per una banda era un que havia estat condemnat per la Inquisició i alhora proclamava l’imperi de la raó. El xovinisme francès s'ha mantingut fins avui, amb la qual cosa es mostra la feblesa de tot l'Univers ideològic francès. Els llibres de text francesos i les enciclopèdies franceses mantenen quasi  tota la immensa mitologia xovinista creada al llarg dels segles.

   

     Els llibres de text i les enciclopèdies donen per suposat que el Racionalisme d’En Descartes significava l’inici del pensament modern (Per exemple, vegeu la versió ostentosa de Viquipèdia de la pàgina dedicada a En René Descartes, que fa: És considerat el pare de la filosofia moderna en ser el primer en proposar el problema de la validesa del coneixement com a primera qüestió filosòfica, i una de les figures clau de la revolució científica. És responsable, entre d'altres coses, de la geometria analítica, de la generalització de l'ús del mot idea amb el significat de "contingut de la ment humana", la invenció de les coordenades cartesianes o de la sentència  cogito ergo sum (penso, aleshores existeixo), a partir de la qual construeix el seu pensament filosòfic.). Però, en realitat, objectivament, el racionalisme d’En Descartes no anava més enllà del racionalisme d’En Tomàs. En Tomàs havia acomodat al dogma catòlic la metafísica aristotèlica. La Summa Teològicahavia recollit les proves de l’existència de Déu basades exclusivament en la raó natural que havia exposat Aristòtil al seu temps. En Tomàs no es cansa de repetir que les veritats de la fe i les de la raó necessàriament han de coincidir.  O sigui, podem afirmar que ambdós pensadors son igualment intel·lectualistes racionalistes.

 

   Si de cas, es podria dir que En Descartes insistia en la validesa de la metafísica, i que pretenia fer algunes aportacions personals en suport de la Teologia entesa com a ciència suprema.

   

     

   En Descartes pretenia construir els seu edifici sobre uns fonaments dogmàtics. Donava per suposat que hi havia idees innates, com la idea de Déu o la idea d’ànima espiritual. 

     Una vegada va haver afirmat el sum del cogito, En Descartes va iniciar la investigació de l’ànima a una velocitat de creuer. Tot resultava rodó; així, va descobrir que el jo era el mateix que l’ànima, que la naturalesa de l’ànima és pensar, que per existir no necessita de cap lloc ni de cosa alguna material, que és completament distinta del cos, que és més fàcil de conèixer que el cos, que encara que no existís el cos, l’ànima no deixaria d’ésser tot  el que és (Discurs del mètodequarta part) .

 

   Ja posat en una formidable introspecció metafísica, En Descartes feia la seva primera demostració de l’existència de Déu. Així, en unes poques línies, fa tot un seguit de descobriments de ciència metafísica total; i diu que posat que jo dubtava, no era el meu ésser enterament perfecte, doncs veia clarament que hi ha més perfecció en el conèixer que en el dubtar. Arribat aquí, a En Descartes se li va ocórrer indagar per on havia après a pensar en qualque cosa més perfecte que el jo. Tot seguit, va deduir que havia de ser una naturalesa més perfecta.

   Fa saber que els pensaments de coses exteriors a ell, com el cel, la terra, la llum, el calor ...no me preocupava molt el saber d’on procedien.  O sigui, el d’En Descartes seria un mètode (no gens científic) que introdueix l’estranya categoria de la preocupació i dels diversos graus de preocupació.

      I, a continuació, afirma: no veient en aquestes coses res que me paregués fer-les superiors a mi.  El mètode, inconsistentment, introdueix les categories poc científiques de “veure o no veure en els propis pensaments”, de “parèixer a un mateix o no parèixer a un mateix”, i de “idees que semblin superiors o no”.  

   Amb aquest mètode gens metòdic, estableix una  absurda classificació de les idees que estan dins la ment (en aquest cas, el cel, la terra, la llum i la calor), segons la qual “ell podia creure ( o sigui, el mètode de poder creure o no poder creure) que, si eren vertaderes, eren unes dependències de la meva naturalesa, en quant que aquesta posseeix alguna perfecció, i,  si no ho eren, procedien del no-res, és a dir, estaven en mi, perquè hi ha en mi qualque defecte. Segons això, les idees de la nostra ment o bé són de la pròpia ment o bé procedeixen del no-res;  quedava establerta la nova categoria no-científica  de la classificació de les idees segons si procedeixen del no-res o no.

   Arribat aquí, En Descartes emprèn el vol cap a la teologia i presenta la primera prova de l’existència de Déu.  No li provoca cap dubte el tema de les idees innates. Dóna per fet que hi ha la idea d’un ser més perfecte, i que aquesta idea no pot procedir del no-res. Així, diu:  ...era cosa manifestament impossible que la dita idea procedís del no-res; i com no hi ha menor repugnància en pensar que allò més perfecte sigui conseqüència i dependència d’allò menys perfecte, que pensar que del no-res esdevingui qualque cosa, no podia tampoc procedir de mi mateix; de manera que sols restava hagués estat posada (la idea) en mi per una naturalesa vertaderament més perfecta que jo, i posseïdora inclusiu de totes les perfeccions de que jo pogués tenir idea; això és, per explicar-ho en una paraula, per Déu.

    Es pot constatar que el mètode d’En Descartes té poc a veure amb la lògica i la geometria. No explica la relació de les idees i el no-res, ni entre la veritat i la perfecció, ni de quina perfecció es tracta a cada moment. Introdueix elements irracionals no propis per a la ciència, com és fer referència a la repugnància intel·lectual i als graus d’aquesta repugnància. Li repugna, diu, però no justifica la seva negació.  En contra de la suposició cartesiana, al regne animal abunden els casos en que els fills són superiors a llurs pares. 

   En referència a si Déu és o no és una idea forjada pels humans – que aquest seria, precisament, el tema de debat - ,  En Cartesius es limita a dir que no podia tampoc procedir de mi mateix. O sigui, podem resumir la miserable argumentació cartesiana: Jo tinc idees, unes que són pròpies meves (de les meves dependències intel·lectuals)i unes altres que jo considero superiors a mi, com les de les perfeccions, les quals no poden procedir de mi ni del no-res; per tant, aquestes idees de perfeccions solament poden procedir d’un ésser supremament perfecte.

   

    En aquesta quarta part, En Cartesius presenta  una segona demostració de l’existència de Déu que pretenia superar l’argument ontològic de N’Anselm.

   L’argument d’En Descartes es basa en l’afirmació de que tota idea de la nostra ment és produïda per una causa proporcional a la idea. Que la idea de Déu és la idea de la cosa més gran possible. Que la idea més gran possible ha de tenir una causa proporcional possible. I que, per tant, la causa proporcional de la idea més gran possible és Déu. I així, quedava demostrat que Déu era la causa de la idea de Déu.

 

     Per suposat ni En Cartesius ni En Tomàs poden explicar què passa quan un hom té, per exemple, una idea politeista, o una concepció atea. Igualment, quina seria la causa de les idees aberrants?

   

   Podem concloure que és just i necessari revisar els llibres text i les enciclopèdies avui sota control de les forces conservadores. Forces conservadores, però s’ha d’afegir que, sovint, unes suposades forces  progressistes també contribueixen  a l’enaltiment de personatges que més aviat foren nefasts. 

   

 La filosofia a l'abast

 

En René Descartes al servei de Roma. Reedició.

quetgles | 08 Agost, 2018 19:56

                                                                  Descartes al servei de Roma.
 
                      Descartes, un nou mètode (?) al servei de la     metafísica tradicional.    

       En René Descartes pertanyia a noblesa francesa. Rebé una educació catòlica tradicional. En tot temps es mantingué fidel a la seva classe social, al seu rei i a la seva Església.  No pretengué cap tipus de reforma social o religiosa. Mentre Europa esclatava en conflictes ideològics violentíssims,  En Cartesius defugia qualsevol tipus de confrontació. Ell mai aixecà la veu per fer una protesta o una denúncia. En Descartes, per no esmentar res de compromès,  no fa la més petita referència a la matança de la Nit de Sant Bartomeu, ni a la cruel persecució a que eren sotmesos els hugonots.  En Cartesius es va posar decididament al servei de les autoritats intel·lectuals conservadores de París, és a dir, de l’Arquebisbe.

  El pensament d’En Descartes no obrí camí cap a la modernitat. Tot i la pròpia declaració de la bondat de la  seva investigació, la veritat és que El Discurs del mètode és un intent de fer valer la metafísica com a ciència; la seva novetat era que feia ús d’una metodologia que semblava independent de la de l'Escolàstica. Hem de sospitar que la suposada grandesa d'En Descartes és un mite creat i cultivat pel Poder francès; que és una construcció del nou Imaginari de l'Univers francès del segle XVIII, obra de la Il·lustració. Els Universos espanyol i català també rendeixen culte a la mitologia de la figura d'En Descartes. A la programació oficial d'ensenyament, En Descartes figura com un dels grans filòsofs de tots els temps. Hem de suposar que a un determinat moment del segle XIX, la Cúria romana va treure de l’Índex les obres d’En Descartes; aquells cardenals degueren concloure  que el cartesianisme, en darrer terme, podia ésser un aliat contra l'agnosticisme  i el materialisme. Sigui pel motiu que sigui, el cert és que les enciclopèdies catòliques i les de l'espanyolisme continuen amb el cultiu del mite cartesià. En Descartes pretenia demostrar l'existència de Déu a partir de la idea de Déu. L'argument parteix de considerar que la idea de Déu no és adventícia, no procedeix de cap tipus d'experiència dels nostres sentits, ni és el resultat d'una combinació d'idees; també afegeix que la idea de Déu és la més gran possible (Aquells metafísics s’empatollaven tot de classificacions segons la grandària de les idees, les quals sembla que podien ser grans, la més gran, mitjanes, petites, majors i menors, insignificants, minúscules, etc). El pas crucial en l'argumentació cartesiana rau en considerar  axiomàtic el principi que diu que tota idea en la nostra ment és per una causa específica i que hi ha una proporcionalitat necessària entre la idea i la causa d'aquesta idea; segons això, en Descartes argumenta que la idea de Déu a la nostra ment ha de ser causada necessàriament per una causa infinita,  la qual és Déu. En Hume demostraria la inconsistència d'aquesta metodologia. Els llibres de text posen el Racionalisme com un precedent de l’Empirisme, com si els dos anessin de la mà; però aquesta suposada relació és una mistificació de la realitat històrica.

   En contra del que afirmen els llibres de text i les enciclopèdies de l'Univers espanyol, he de suposar que el pensament d'En Descartes degué tenir una difusió molt limitada a Europa del seu temps. En Descartes establí la residència a Holanda, però no hi anava atret per l’ambient intel·lectual renovador holandès, sinó  perquè tenia por de l'amenaça catòlica; ell va estar molt pendent de les incidències del procés d'En Galilei. Per altra banda, a França, la Inquisició es mostrava molt activa i violenta contra els hugonots (calvinistes francesos) i contra els jueus. El projecte intel·lectual d'En Descartes no va néixer del context on brotaven les idees del pensament modern; s'establia a Holanda, però no s'impregnava de l'esperit calvinista holandès. En Descartes no fou mai una amenaça per  a la França absolutista, catòlica i opressora; no manifestà ni pública ni privadament cap tipus de queixa o protesta contra la intolerància. Tot i  que sabia que En Galilei era processat per la Inquisició, no va fer pública ni la més mínima protesta per la condemna del científic italià.  En Descartes es mostrà molt poruc, fins al punt que evità qualsevol tipus de crítica contra la filosofia oficial. A la seva obra, no cità per a res a N'Aristòtil ni a En Tomàs;  hem de suposar que ho feia per prevenció, perquè sabia de quina manera les gastava la Inquisició. No deixa de sorprendre el fet que als escrits d'En Descartes quasi no hi ha referències a altres filòsofs. Per allò que havia de dir - de manera que no posava en qüestió cap punt de la ideologia oficial - s'hagués pogut estalviar l'estada a Holanda.  En efecte, anys més tard, a 1641, presentà el seu nou llibre, Meditacions metafísiques, a la Universitat de París; obra que - com diu al pròleg -  posava a la disposició de Els senyors degans i doctors de la Sagrada Facultat de Teologia de París.  El projecte científicd'En Descartes no conté cap element d'innovació, ans al contrari, és una clara oferta platònica, reaccionària, dirigida a la Cúria romana;  ofereix un instrument ideològic per a combatre els heterodoxos, o uns suposats agnòstics. El projecte consisteix en demostrar que Déu i l'ànima humana són a l'abast de la raó natural; amb paraules seves...l'existència de Déu pot provar-se per la raó natural...que de la Sagrada Escriptura s'infereix que el seu coneixement és molt més clar que el que d'altres coses creades i que és, en veritat, tan fàcil, que els qui no el tenen són culpables. (Meditacions metafísiques,  introducció). En Descartes declara que els seus escrits són una modesta aportació per adjuntar-la, si convé, a les dels grans personatges a fi d'anul·lar les raons adduïdes per alguns impius que no volen acceptar que hagi Déu i que l'ànima humana sigui cosa distinta del cos. O sigui que el projecte cartesià, segons confessa el propi autor, fou crear un instrument al servei de la reacció sangonosa de la Contrareforma. Però les obres de Descartes foren rebudes amb desconfiança pels teòlegs escolàstics; la Sagrada Facultat de Teologia no es va entusiasmar per l'oferiment de Descartes; al poc temps començaren les impugnacions de la filosofia cartesiana; paral·lelament, l'Església catòlica la condemnà, i prohibí el seu ensenyament. Al 1671, per decret reial, es prohibia l'ensenyament de la filosofia d'En Cartesius a les universitats de França.

   He de suposar que l'enaltiment d'En Descartes fou obra dels constructors del nou Univers ideològic francès. Hem de suposar que els nous dirigents pretenien construir un nou Univers francès que havia de ser l'admiració del Món. Els nous rectors culturals degueren decidir un bon dia crear un mite magnífic: en Descartes havia de ser un gran científic i un gran filòsof; havia de ser el gran pensador francès, potser el més gran, que havia iniciat el camí de la modernitat. En Descartes era el personatge més escaient: per una banda era un que havia estat condemnat per la Inquisició i alhora proclamava l’imperi de la raó. El xovinisme francès s'ha mantingut fins avui, amb la qual cosa es mostra la feblesa de tot l'Univers ideològic francès. Els llibres de text francesos i les enciclopèdies franceses mantenen quasi  tota la immensa mitologia xovinista creada al llarg dels segles.

   

     Els llibres de text i les enciclopèdies donen per suposat que el Racionalisme d’En Descartes significava l’inici del pensament modern (Per exemple, vegeu la versió ostentosa de Viquipèdia de la pàgina dedicada a En René Descartes, que fa: És considerat el pare de la filosofia moderna en ser el primer en proposar el problema de la validesa del coneixement com a primera qüestió filosòfica, i una de les figures clau de la revolució científica. És responsable, entre d'altres coses, de la geometria analítica, de la generalització de l'ús del mot idea amb el significat de "contingut de la ment humana", la invenció de les coordenades cartesianes o de la sentència  cogito ergo sum (penso, aleshores existeixo), a partir de la qual construeix el seu pensament filosòfic.). Però, en realitat, objectivament, el racionalisme d’En Descartes no anava més enllà del racionalisme d’En Tomàs. En Tomàs havia acomodat al dogma catòlic la metafísica aristotèlica. La Summa Teològicahavia recollit les proves de l’existència de Déu basades exclusivament en la raó natural que havia exposat Aristòtil al seu temps. En Tomàs no es cansa de repetir que les veritats de la fe i les de la raó necessàriament han de coincidir.  O sigui, podem afirmar que ambdós pensadors son igualment intel·lectualistes racionalistes.

 

   Si de cas, es podria dir que En Descartes insistia en la validesa de la metafísica, i que pretenia fer algunes aportacions personals en suport de la Teologia entesa com a ciència suprema.

   

     

   En Descartes pretenia construir els seu edifici sobre uns fonaments dogmàtics. Donava per suposat que hi havia idees innates, com la idea de Déu o la idea d’ànima espiritual. 

     Una vegada va haver afirmat el sum del cogito, En Descartes va iniciar la investigació de l’ànima a una velocitat de creuer. Tot resultava rodó; així, va descobrir que el jo era el mateix que l’ànima, que la naturalesa de l’ànima és pensar, que per existir no necessita de cap lloc ni de cosa alguna material, que és completament distinta del cos, que és més fàcil de conèixer que el cos, que encara que no existís el cos, l’ànima no deixaria d’ésser tot  el que és (Discurs del mètodequarta part) .

 

   Ja posat en una formidable introspecció metafísica, En Descartes feia la seva primera demostració de l’existència de Déu. Així, en unes poques línies, fa tot un seguit de descobriments de ciència metafísica total; i diu que posat que jo dubtava, no era el meu ésser enterament perfecte, doncs veia clarament que hi ha més perfecció en el conèixer que en el dubtar. Arribat aquí, a En Descartes se li va ocórrer indagar per on havia après a pensar en qualque cosa més perfecte que el jo. Tot seguit, va deduir que havia de ser una naturalesa més perfecta.

   Fa saber que els pensaments de coses exteriors a ell, com el cel, la terra, la llum, el calor ...no me preocupava molt el saber d’on procedien.  O sigui, el d’En Descartes seria un mètode (no gens científic) que introdueix l’estranya categoria de la preocupació i dels diversos graus de preocupació.

      I, a continuació, afirma: no veient en aquestes coses res que me paregués fer-les superiors a mi.  El mètode, inconsistentment, introdueix les categories poc científiques de “veure o no veure en els propis pensaments”, de “parèixer a un mateix o no parèixer a un mateix”, i de “idees que semblin superiors o no”.  

   Amb aquest mètode gens metòdic, estableix una  absurda classificació de les idees que estan dins la ment (en aquest cas, el cel, la terra, la llum i la calor), segons la qual “ell podia creure ( o sigui, el mètode de poder creure o no poder creure) que, si eren vertaderes, eren unes dependències de la meva naturalesa, en quant que aquesta posseeix alguna perfecció, i,  si no ho eren, procedien del no-res, és a dir, estaven en mi, perquè hi ha en mi qualque defecte. Segons això, les idees de la nostra ment o bé són de la pròpia ment o bé procedeixen del no-res;  quedava establerta la nova categoria no-científica  de la classificació de les idees segons si procedeixen del no-res o no.

   Arribat aquí, En Descartes emprèn el vol cap a la teologia i presenta la primera prova de l’existència de Déu.  No li provoca cap dubte el tema de les idees innates. Dóna per fet que hi ha la idea d’un ser més perfecte, i que aquesta idea no pot procedir del no-res. Així, diu:  ...era cosa manifestament impossible que la dita idea procedís del no-res; i com no hi ha menor repugnància en pensar que allò més perfecte sigui conseqüència i dependència d’allò menys perfecte, que pensar que del no-res esdevingui qualque cosa, no podia tampoc procedir de mi mateix; de manera que sols restava hagués estat posada (la idea) en mi per una naturalesa vertaderament més perfecta que jo, i posseïdora inclusiu de totes les perfeccions de que jo pogués tenir idea; això és, per explicar-ho en una paraula, per Déu.

    Es pot constatar que el mètode d’En Descartes té poc a veure amb la lògica i la geometria. No explica la relació de les idees i el no-res, ni entre la veritat i la perfecció, ni de quina perfecció es tracta a cada moment. Introdueix elements irracionals no propis per a la ciència, com és fer referència a la repugnància intel·lectual i als graus d’aquesta repugnància. Li repugna, diu, però no justifica la seva negació.  En contra de la suposició cartesiana, al regne animal abunden els casos en que els fills són superiors a llurs pares. 

   En referència a si Déu és o no és una idea forjada pels humans – que aquest seria, precisament, el tema de debat - ,  En Cartesius es limita a dir que no podia tampoc procedir de mi mateix. O sigui, podem resumir la miserable argumentació cartesiana: Jo tinc idees, unes que són pròpies meves (de les meves dependències intel·lectuals)i unes altres que jo considero superiors a mi, com les de les perfeccions, les quals no poden procedir de mi ni del no-res; per tant, aquestes idees de perfeccions solament poden procedir d’un ésser supremament perfecte.

   

    En aquesta quarta part, En Cartesius presenta  una segona demostració de l’existència de Déu que pretenia superar l’argument ontològic de N’Anselm.

   L’argument d’En Descartes es basa en l’afirmació de que tota idea de la nostra ment és produïda per una causa proporcional a la idea. Que la idea de Déu és la idea de la cosa més gran possible. Que la idea més gran possible ha de tenir una causa proporcional possible. I que, per tant, la causa proporcional de la idea més gran possible és Déu. I així, quedava demostrat que Déu era la causa de la idea de Déu.

 

     Per suposat ni En Cartesius ni En Tomàs poden explicar què passa quan un hom té, per exemple, una idea politeista, o una concepció atea. Igualment, quina seria la causa de les idees aberrants?

   

   Podem concloure que és just i necessari revisar els llibres text i les enciclopèdies avui sota control de les forces conservadores. Forces conservadores, però s’ha d’afegir que, sovint, unes suposades forces  progressistes també contribueixen  a l’enaltiment de personatges que més aviat foren nefasts. 

   

 La filosofia a l'abast

 

Les noces d'En Caín (1)

quetgles | 02 Agost, 2018 18:57

                                   Les noces d’En Caín (1)

 

 

     El relat bíblic sobre  el casament d’En Caín ens és especialment útil per fer palesa la intencionalitat oculta de l’obra de la major part dels filòsofs cristians (En concret, al costat de N’Agustí d’Hipona i d’En Tomàs d’Aquino, i els autor medievals, podem citar a Kant, Fichte, Hegel, però també Heidegger; i també els pragmatistes ianquis).

    El cas d’En Kant, com exemple.  Els llibres de text oficials i les enciclopèdies situen a Immanuel Kant amb relació amb En David Hume, afirmant que el pensador alemany també va sostenir que la Metafísica no era possible com a ciència. Però allò que pretenia el beat pietista era introduir de nou la idea de Déu com a fonament necessari de la Moral (Moral pietista, és clar), segons desenvolupa a la ‘’Crítica de la raó pràctica’’.

 

     Aclarint la qüestió: Els teòlegs cristians, al estudiar la Bíblia, no s’ocupen en descriure les contradiccions i mancances del llibre sagrat, sinó de justificar-les, d’ignorar-les o d’amagar-les.

    Dit ras i curt: La Bíblia és una interminable  acumulació de disbarats i d’històries impossibles.

   

      Vegeu el textos bíblics sobre el que faré els comentaris:

 

Descendents de Caín


    
17 Caín es va unir a la seva dona, i ella va infantar el seu fill Hanoc. Caín va fundar una ciutat i li posà el nom d’Hanoc, el seu fill. 
    
18 Hanoc va ser el pare d’Irad; Irad, de Mehuiael; Mehuiael, de Metuixael; i Metuixael, de Lèmec. 
    
19 Lèmec es va casar amb dues dones; una es deia Adà i l’altra Sil·là. 20 Adà va donar a llum Jabal, l’avantpassat dels pastors nòmades. 21 El germà de Jabal es deia Jubal, i fou l’avantpassat dels qui toquen la cítara i el flabiol. 
    
22 També Sil·là va tenir un fill, Tubal-Caín, forjador de tota mena d’eines o armes de tall, tant de bronze com de ferro. La germana de Tubal-Caín era Naamà. 

 

D’Adam a Noè

 

 

 Quan Adam tenia cent trenta anys va tenir un fill a semblança seva, a imatge seva i li va posar el nom de Set. * 4 Després del naixement de Set, Adam encara va viure vuit-cents anys i tingué fills i filles. 

 

      Vegem la cosa. Diu el text ‘’Caín es va unir a la seva dona’’. No té sentit que el narrador del text no digui res sobre la dona d’En Caín. Ni tan sols diu quin era el seu nom.

 

     No cal ésser un expert per deduir que aquesta dona d’En Caín era una germana seva.

    L’espant dels teòlegs i dels filòsofs beats: s’ha de deduir forçosament que aquesta primera humanitat   era fruit de les relacions incestuoses entre els fills i filles de N’Adam i N’Eva.

    A considerar: Donada una suposada longevitat d’aquests primers humans (de prop de  mil anys), s’hauria de preveure la possibilitat d’una il·limitada pràctica incestuosa entre persones de diversa relació familiar (Per exemple, entre pares i filles, mares  i fills, avis i netes, oncles i nebodes, nebots i ties, etc.

    A destacar: No surt ni un sol nom de les filles de N’Adam i N’Eva. Tampoc no diu res sobre el nombre, ni de quines eren les seves activitats.  

      Ja embalat, el  narrador no s’està de dir amb quatre paraules que  ‘’Caín va fundar una ciutat’’ . Vaja, per Déu! Per fundar una ciutat - encara  que només tingués uns pocs centenars d’habitants – s’hauria de suposar que En Caín hauria de ‘’produir’’ aquests ciutadans; o sigui, que En Caín s’hauria d’haver ajuntat a un munt de dones (50? 80? 100?), totes elles familiars seves.

Les noces d'En Caín (1)

quetgles | 30 Juliol, 2018 15:45

 Les noces d’En Caín (1)

 

 

     El relat bíblic sobre  el casament d’En Caín ens és especialment útil per fer palesa la intencionalitat oculta de l’obra de la major part dels filòsofs cristians (En concret, al costat de N’Agustí d’Hipona i d’En Tomàs d’Aquino, i els autor medievals, podem citar a Kant, Fichte, Hegel, però també Heidegger; i també els pragmatistes ianquis).

    El cas d’En Kant, com exemple.  Els llibres de text oficials i les enciclopèdies situen a Immanuel Kant amb relació amb En David Hume, afirmant que el pensador alemany també va sostenir que la Metafísica no era possible com a ciència. Però allò que pretenia el beat pietista era introduir de nou la idea de Déu com a fonament necessari de la Moral (Moral pietista, és clar), segons desenvolupa a la ‘’Crítica de la raó pràctica’’.

 

     Aclarint la qüestió: Els teòlegs cristians, al estudiar la Bíblia, no s’ocupen en descriure les contradiccions i mancances del llibre sagrat, sinó de justificar-les, d’ignorar-les o d’amagar-les.

    Dit ras i curt: La Bíblia és una interminable  acumulació de disbarats i d’històries impossibles.

   

      Vegeu el textos bíblics sobre el que faré els comentaris:

 

Descendents de Caín


    
17 Caín es va unir a la seva dona, i ella va infantar el seu fill Hanoc. Caín va fundar una ciutat i li posà el nom d’Hanoc, el seu fill. 
    
18 Hanoc va ser el pare d’Irad; Irad, de Mehuiael; Mehuiael, de Metuixael; i Metuixael, de Lèmec. 
    
19 Lèmec es va casar amb dues dones; una es deia Adà i l’altra Sil·là. 20 Adà va donar a llum Jabal, l’avantpassat dels pastors nòmades. 21 El germà de Jabal es deia Jubal, i fou l’avantpassat dels qui toquen la cítara i el flabiol. 
    
22 També Sil·là va tenir un fill, Tubal-Caín, forjador de tota mena d’eines o armes de tall, tant de bronze com de ferro. La germana de Tubal-Caín era Naamà. 

 

D’Adam a Noè

 

 

 Quan Adam tenia cent trenta anys va tenir un fill a semblança seva, a imatge seva i li va posar el nom de Set. * 4 Després del naixement de Set, Adam encara va viure vuit-cents anys i tingué fills i filles. 

 

      Vegem la cosa. Diu el text ‘’Caín es va unir a la seva dona’’. No té sentit que el narrador del text no digui res sobre la dona d’En Caín. Ni tan sols diu quin era el seu nom.

 

     No cal ésser un expert per deduir que aquesta dona d’En Caín era una germana seva.

    L’espant dels teòlegs i dels filòsofs beats: s’ha de deduir forçosament que aquesta primera humanitat   era fruit de les relacions incestuoses entre els fills i filles de N’Adam i N’Eva.

    A considerar: Donada una suposada longevitat d’aquests primers humans (de prop de  mil anys), s’hauria de preveure la possibilitat d’una il·limitada pràctica incestuosa entre persones de diversa relació familiar (Per exemple, entre pares i filles, mares  i fills, avis i netes, oncles i nebodes, nebots i ties, etc.

    A destacar: No surt ni un sol nom de les filles de N’Adam i N’Eva. Tampoc no diu res sobre el nombre, ni de quines eren les seves activitats.  

      Ja embalat, el  narrador no s’està de dir amb quatre paraules que  ‘’Caín va fundar una ciutat’’ . Vaja, per Déu! Per fundar una ciutat - encara  que només tingués uns pocs centenars d’habitants – s’hauria de suposar que En Caín hauria de ‘’produir’’ aquests ciutadans; o sigui, que En Caín s’hauria d’haver ajuntat a un munt de dones (50? 80? 100?), totes elles familiars seves.

El problema Carles Puigdemont

quetgles | 23 Juliol, 2018 08:50

          El problema Carles Puigdemont

 

   He pensat que seria bo difondre l’article d’En David González, publicat a El Nacional-Cat. A l’escrit resta clar l’èxit de l’estratègia d’En Carles Puigdemont contra la repressió cega del nacionalisme espanyol. Segons això, sembla inevitable la proclamació de la República de Catalunya. Esperem que així sigui, i que, més endavant, es proclami la República Catalana Sencera.

    Vegeu la pàgina web: Vostès tenen un problema que es diu Carles Puigdemont

Eugenio Trias. Contra crònica. Reedició.

quetgles | 22 Juliol, 2018 19:08

Eugenio Trías, contra crònica.

quetgles | 23 Febrer, 2013 19:38

   

              

                 Eugenio Trías, contra crònica.

     A la mort de N'Eugenio Trías, 10.02.2013, els mitjans espanyols i els catalans li han dedicat uns panegírics, on, majorment, el professor  era considerat com un dels més grans filòsofs espanyols, sinó el més gran, i també com un gran renovador de la filosofia espanyola; i qualcuns mitjans l'han presentat com a filòsof català, tot i que el professor no va publicar mai res en català i tenia dificultat per parlar en català.

     Aquest article fa de contra crònica de les suposades virtuts filosòfiques del finat; és una contra crònica oposada a l'onada de panegírics enaltidors. He d'aclarir de bon començament que no és el cas que jo tingués un particular interès per les teories d'aquest filòsof. El tenia classificat com a autor reaccionari i ultraespanyolista. Era un personatge que no m'interessava.

   La meva pretensió va més enllà de ser una pura crítica de la filosofia de N'Eugenio Trías. No és la mort del professor la que motiva el meu escrit, sinó la batalla ideològica desfermada al voltant de l'òbit. Allò que vull fer és un exercici d'aclariment intel·lectual, com una mena de lliçó de filosofia, de manera que es faci palesa la guerra ideològica actual a l'Estat espanyol (Una guerra permanent entre les elits dominants i les diverses avantguardes de les classes socials espoliades; i també una guerra entre les milícies intel·lectuals d'Espanya i les de Catalunya).  

     Una mena de lliçó de filosofia, aclariment:  Els ciutadans, majorment, prenen posicions ideològiques sobre les qüestions polítiques i socials; és a dir, els ciutadans es senten en capacitat intel·lectual per valorar les declaracions dels personatges públics respecte a multitud de temes socials.  Però no succeeix el mateix en relació a les declaracions que fan referència expressa a la filosofia, majorment.

    Tesi: La dificultat i els dubtes per prendre  una determinada posició en relació a qüestions de filosofia també afecta a la major part dels intel·lectuals, a tots aquells que  no disposen d'una formació sòlida en filosofia.

    Mentre els ciutadans tenen feta una valoració de la ideologia del general Franco, no succeeix així respecte a la filosofia de N'Ortega y Gasset, posem per cas.  Els periodistes, més o menys, tenen una valoració feta sobre qualcunes idees més divulgades del pensador madrileny, però hem de suposar que tindrien dificultat si haguessin de parlar sobre les coincidències entre la filosofia de N'Ortega i la d'En Heidegger, per exemple.

     En aquest article ensenyo un mètode que facilita al gran públic – i encara més, als periodistes – l'accés a una comprensió i a una valoració justa del pensament dels filòsofs.  Un mètode  que ha de servir, en aquesta ocasió per fer palesa la ideologia de N'Eugenio Trías.

   En Sebastià Alzamora, al diari Ara, feia  el panegíric del catedràtic finat, i declarava que quan era universitari  admirava l'esperit innovador i independent de la filosofia d'En Trías ( ell i també altres universitaris catalans, diu). Consideraven que En Trías era com una onada d'aire fresc  que trencava l'ambient acadèmic  ensopit de les facultats de filosofia de Barcelona. N'Alzamora, així mateix, aclareix que sabien que el catedràtic simpatitzava amb el Partit Popular, però no en treien conseqüències.

   

         Com la de N'Alzamora, està molt generalitzada la idea de separar les teories ''filosòfiques'' d'un filòsof de les seves opinions ''vulgars'' i del seu comportament a la societat.  Tots aquells intel·lectuals catalans que feien el panegíric d'En Tries mantenien la trampa ideològica:  la separació entre idees ''filosòfiques'' (que són les importants) i  ''opinions personals'' (les quals, si contenen disbarats, es poden perdonar), referides al filòsof. Els qui feien el panegíric devien considerar que no era oportú parlar de l'anticatalanisme del filòsof.

    El resultat d'aquesta pràctica ha consistit en una exaltació de N'Eugenio Trías com si fos valorat com un dels filòsofs més gran d'Europa. I no és el cas que en un altre moment es sentissin les veus crítiques.

      El mètode per a una anàlisi correcta d'un discurs  ideològic.

   Tesi: El punt de partida d'un filòsof sempre és una passió. La persona humana, a l'adolescència, desplega la seva ideologia a partir dels seus sentiments més profunds. L'adolescent estima unes coses i n'odia unes altres. El desplegament teòric per a justificar la bonesa dels seus sentiments és allò que em diem ideologia. És sempre a partir de la pròpia ideologia que el futur filòsof elaborarà el seu pensament distintiu.

     En contraposició a la situació ideològica conflictiva dels filòsofs (i dels considerats intel·lectuals), els treballs dels matemàtics i dels científics naturals no resten afectats per la ideologia dels seus autors. La ideologia d'un físic o d'un geòmetra no afecta per res la seva obra científica.

       N'Eugenio Trías va desplegar un tipus de filosofia extraordinàriament pretensiosa, a la manera dels ''philosophes'' francesos de la segona  meitat del segle XX.

   Aquests ''philosophes'' (En Sartre fou el primer) van fer seva la dialèctica mistificadora  d'En Martin Heidegger (Alhora aquest filòsof  ofereix arguments per atorgar validesa al nihilisme d'En Nietzsche). La mistificació consisteix, en primer lloc,  en atorgar validesa científica a les pròpies introspeccions i a les anàlisis dels propis sentiments, de la manera com ho fa el mestre, En Heidegger. I, segonament, pretenen trobar la ''veritat'' per mitjà de l'anàlisi del llenguatge, com si les paraules, en si mateixes, continguessin la veritat.

  En Trías, seguint a Heidegger, obté nous ''materials de veritat'' tot repassant constantment els grans mestres de la filosofia idealista, En Plató i En Nietzsche;  En Plató, principalment (Per veure amb més detall aquest mètode espuri, podeu baixar la web Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge).

        El mètode.

    Sense haver d'estudiar les teories filosòfiques ''més profundes'' d'En Trías, podem valorar amb justícia el seu perfil intel·lectual i la significació de la seva obra en relació a la guerra ideològica actual (A Catalunya i a Espanya, particularment, és clar).

    Tesi: Tota persona desplega un comportament sustentant-se en la ideologia pròpia.

   Tesi: Els filòsofs, o els intel·lectuals en un sentit més ampli, es poden definir dient que són aquells individus que s'ocupen públicament de qüestions ideològiques. A partir de la seva pròpia ideologia, elaboren idees i fan teories o bé a favor de la ideologia dominant o bé en contra.

     Per posar un exemple aclaridor:  En Plató era de família aristocràtica i combregava amb la ideologia típica de  la seva classe social. En Plató vivia (i patia)  a l'època de les revolucions democràtiques de les ciutats gregues, revolucions que eren abominables per a l'aristocràcia (o sigui, la classe dels grans propietaris de terra). Integrat a la seva classe, En Plató va desplegar la seva activitat com a filòsof en combat permanent contra la democràcia i contra els il·lustrats. I, per altre costat, va elaborar tot de teories per a justificar el domini de l'aristocràcia.

    Tesi:  Les idees expressades vulgarment per un filòsof ens faciliten la comprensió del seu projecte intel·lectual.

    Tesi:  Els silencis que pugui fer un autor sobre els esdeveniments que l'envolten també deixen veure clarament la seva ideologia.

          

    N'Eugenio Trías procedia d'una família catalana d'arrels ultraconservadores. El seu avi era un distingit carlí, i el seu pare, En Carlos Trías Bertran, fou un capitost falangista que prengué part amb armes en la revolta militar del 18 de juliol, a Barcelona estant. Fracassat el cop d'Estat a Barcelona, hagué de fugir d'amagat, i es va incorporar a les tropes del general Franco. Després de la guerra, ocupà diversos càrrecs polítics, i, fins a la seva mort, al 1969, continuà essent un personatge important del Règim (A Madrid li van dedicar el nom  d'una plaça en homenatge).

    N'Eugenio va conformar la seva ideologia dins un ambient familiar de culte al valors franquistes; un ambient on el pare figurava com un heroi i com a salvador de la pàtria . En aquest ambient, la mare feia de santa Mònica, de manera que  la religió era el puntal ideològic familiar. Aquella família semblava el paradigma del nacional-catolicisme espanyol.  

     A destacar: Els valors religiosos han sigut determinants en la ideologia de N'Eugenio Trías, al llarg de tota la seva vida.

    A destacar:   Per influència materna, el futur filòsof esdevingué numerari de l'Opus Dei durant uns quants anys, fet que marcà la seva vida, segons confessa (referent  a aquesta qüestió podeu veure la web  Experiencia de Eugenio Trías en el Opus Dei). Podeu veure que la major part de panegírics no en diuen res d'aquesta estada a l'Opus. Tampoc en diu res la Wikipedia (Quina gràcia, el nom de ''Eugenio Trías'' no té entrada a la GEC).

    N'Eugenio Trías i els seus germans (En Carlos, fou senador del PP) van mantenir el culte al seu pare i als valors feixistes, com ho mostra el fet que van interposar a l'any 1994 una demanda judicial contra TV3 per un programa sobre del procés sumaríssim de Manuel Carrasco i Formiguera (líder d'Unió Democràtica de Catalunya), ''Sumaríssim 477'', programa  on es revelava que En Carlos Trías Bertran era un dels vuit testimonis catalans (i no n'hi havia d'altres, de testimonis) que abonaven  que Carrasco era culpable de col·laborar amb els enemics de la pàtria (referint-se a la pàtria espanyola), crim que era castigat en la pena de mort. Finalment, el Tribunal Supremo, al 2004, va donar la raó a TV3.

      Tesi: N'Eugenio  Trias va anar elaborant un perfil  de pensador progressista; però era una màscara. Es presentava com a ''il·lustrat'' i com a innovador. Però en realitat mantenia operativa la ideologia feixista originària.

    En Trías, quan fa de filòsof, es declara ''l'il·lustrat exorcista''. ''L'il·lustrat'', en quant es declara a favor de la ciència;  i ''exorcista'', en quant que vol conjurar els dimonis ocults dins la societat moderna i anar més enllà dels límits de la ciència. De la seva filosofia, ell en diu ''la filosofia dels límits''.

    Però, en realitat,  En Trías combat contra la Il·lustració;  diu que els il·lustrats van cometre el greu error als menystenir la religió, al no copsar la importància dels mites i del sagrat en la formació de les cultures. L'aportació filosòfica ''triaista'' rauria en ''avançar intel·lectualmet'' a partir de la mística,  dels mites i d'allò que és sagrat.

   El filòsof barceloní coincideix amb el Papa, En Benet XVI, al afirmar que una ciència sense Déu és cega. Declara expressament que considera En Joseph Ratzinger com a l'home més intel·ligent del món.

   Aclariment: Sembla que En Trías es va a apuntar a la darrera moda filosòfica, la representada pel pensament d'En  Rorty i d'En Vattimo, pensament  que cultiva una espessa boira on es conjuguen a un mateix pla la ciència, la filosofia, la religió i l'art (vegeu el post Rorty,  Vattimo).

     Es pot constatar que els caus més reaccionaris són entusiastes d'En Trías. I, alhora, es pot veure que les declaracions d'En Trías figuren al costat (i un nivell intel·lectual semblant) dels personatges més sinistres i més anticatalans.  Sovint el seu nom figura als llistats reaccionaris al costat de noms com  Fraga Iribarne,  José María Aznar, Vidal-Quadras, Mayor Oreja, Pío Moa, Jiménez Losantos, César Vidal, Iván Tubau, Agapito Maestre, Félix de Azúa i molts altres. A la recollida de materials feixistes (catalonofobia), figuren qualques perles del ''filòsof espanyol nascut a Catalunya'', una de les quals exposo aquí, i fa: 1996

Algún día despertará Cataluña de su «sueño dogmático»: que ha hecho posible durante casi dos décadas que gobernara el país, en asuntos de lengua, cultura, humanidades e historia, una especie de República Islámica de ayatolás, o de talibanes , que han hecho de la lengua catalana el tarro de todas las esencias sagradas patrias. Es este integrísimo lingüístico, claramente reaccionario y resentido, pura inversión de lo que pretendió el franquismo, lo que esta impresentable ley de usos lingüísticos entroniza. Sólo que los integristas de lengua y cultura (de los que el conseller Pujals es, tan sólo, su triste y chapucero transmisor) no contaban con una nueva voz dentro de la lucha contra ese nacionalismo reaccionario e impositivo. Hasta ahora se frotaban las manos advirtiendo que la oposición les venía siempre de la derecha, o de colectivos claramente situados fuera del espectro del consenso nacional-lingüístico. Pero con el Foro Babel se ha producido un salto cualitativo en la lucha en favor de los inalienables derechos de los ciudadanos de Cataluña.

Eugenio Trias. Filósofo español nacido en Catalunya

   En Martin Heidegger (que fou membre del partit nazi fins a 1945) mai va expressar la condemna dels crims del règim nazi. Amb una certa semblança, el filòsof espanyol nascut a Catalunya  tampoc condemna els crims dels règim franquista. Pitjor encara: segons declara, si pogués, ell hi participaria a la repetició dels actes criminals.

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 ... 135 136 137  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb