El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

El PSOE i els socialistes europeus es su´ciden; fan costat a l'imperialisme ianqui.

quetgles | 06 Febrer, 2019 17:20


    Què bonic!  El PSOE i els socialistes europeus agents  d'En Trump.

      En Guaidó és l'extrema dreta; és el peó d'En Trump. En Maduro representa l'antiimperialisme. El PSOE aposta per l'extrema dreta.

Els vassals europeus donen suport a l'imperialisme ianqui. Els socialistes europeus decididament en suport de les  maquinacions imperials.

  Vegeu que els mitjans russos ho tenen clar; vegeu el post de Russia Insider

    

Cold War 2.0 ha colpejat a Sud-amèrica amb una explosió als Estats Units i espera que els sieus enfronten els quatre pilars clau de la integració en curs Eurasia: Rússia, Xina, Iran i Turquia.

mongols.jpg

Integració eurasiàtica.

És l'oli, estúpid. Però hi ha molt més que conèixer l'ull (oliós).

Caracas ha comès el pecat cardinal final a ulls d'Excepcionalista; el comerç de petroli ignora el dòlar dels EUA o els intercanvis controlats pels EUA.

Recordeu l'Iraq. Recorda a Líbia. Tanmateix, l'Iran també ho està fent. Turquia ho està fent. Rússia és, parcialment, en el camí. I, finalment, la Xina comercialitzarà tota la seva energia en petroli.

 

Amb Veneçuela adoptant la cripto-moneda petroliera i el bolívar sobirà, ja l'any passat, l'administració de Trump havia sancionat a Caracas del sistema financer internacional.

 

No és d'estranyar que Caracas sigui recolzat per la Xina, Rússia i l'Iran. Són la veritable troika hardcore, no la "troika de la tirania", caricaturitzada de John Bolton, que tracta de lluitar contra l'estratègia de dominació energètica de l'administració de Trump, que consisteix bàsicament en aconseguir tancar totalment el comerç de petroli en petrodólares, per sempre.

teddyr.jpg

Petro-dòlars per sempre!

Veneçuela és un enginy clau a la màquina. L'assassí psico Bolton va admetre que estava en el registre; "Això farà una gran diferència econòmica als Estats Units si poguéssim invertir i produir les capacitats de petroli a Veneçuela". No es tracta només de deixar que ExxonMobil assumeixi les reserves massives de petroli a Veneçuela: la més gran del planeta . La clau és monopolitzar la seva explotació en dòlars dels EUA, beneficiant a uns pocs grans multimilionaris de petroli.

Una vegada més, la maledicció dels recursos naturals està en joc. No s'ha de permetre a Veneçuela beneficiar-se de la seva riquesa en els seus propis termes; D'aquesta manera, Excepcionalista ha dictaminat que l'Estat venezolà ha de ser destrossat.

Al final, això es tracta de la guerra econòmica. Cue al Departament del Tresor dels Estats Units imposant  noves sancions  a PDVSA que equivalen a un embargament de petroli de facto contra Veneçuela.

 

Guerra econòmica redux

 

Ara ja està fermament establert, el que va passar a Caracas no va ser una revolució de colors, però un règim promogut pels Estats Units d'edat va canviar el cop amb les elits compradoras locals, instal·lant com a "president interí" una quantitat desconeguda, Juan Guaido, amb el seu corredor d'Obama, credencials de dreta.

Tothom recorda que "Assad ha d'anar". La primera etapa de la revolució del color sirià va ser la instigació de la guerra civil, seguida d'una guerra proxy a través de mercenaris multinacionals i jihadi. Com ha assenyalat Thierry Meyssan, el paper de la Lliga Àrab és ara interpretat per l'OEA. I el paper d'Amics de Síria, ara mentit en la brossa de la història, ara és realitzat pel grup de Lima, el club dels vassalls de Washington. En comptes d'al-Nusra "moderats rebels", podem tenir mercenaris "moderats rebels" colombians -o formats diversos emirat-.

Contràriament a les notícies falses de les empreses corporatives occidentals, les últimes eleccions a Veneçuela van ser absolutament legítimes. No va haver-hi manera de manipular les màquines de vot electrònic a Taiwan. El Partit Socialista dirigent obté el 70 per cent dels vots; l'oposició, amb moltes festes boicotejant, va obtenir el 30 per cent. Una delegació greu del Consell Iberoamericà d'Experts Electorals (CEELA) va ser ferma; l'elecció va reflectir "pacíficament i sense problemes, la voluntat dels ciutadans veneçolans".

L'embargament nord-americà pot ser cruel. Paral·lelament, el govern de Maduro pot haver estat summament incompetent en no diversificar l'economia i invertir en l'autosuficiència alimentària. Els principals importadors d'aliments, especulant que no hi ha demà, estan fent una matança. Encara així, fonts fiables a Caracas expliquen que els  barris -els barris  populars- romanen en gran mesura pacífics. 

Sˇn els franquistes els terroristes.

quetgles | 01 Febrer, 2019 19:11


    Són els franquistes espanyols  els terroristes.

 

     

Dios no existe. 16 pruebas.

quetgles | 29 Gener, 2019 18:59

         
    Dios no existe. 16 pruebas (Reedición).
     Argumentos para hacer ver la inconsistencia intelectual de las creencias en un Dios.


Los de la Curia romana y los protestantes yanquis están en campaña de propaganda permanente para difundir el concepto de "diseño inteligente", como dicen del dogma de la creación divina del Universo. 

Las iglesias están en guerra ideológica permanente. Sus campañas tienen por objetivo influir en las grandes masas, a la gente de las clases populares. 
Este escrito, es una modesta aportación de argumentos para hacer ver la inconsistencia de las supuestas pruebas de la existencia de Dios. 

Las pruebas clásicas para demostrar la existencia de Dios quedaron invalidadas a partir de Hume y Kant. Los conservadores a Hume le decían "el señor Hume, el ateo". Pero no se podía poner este calificativo a Kant, que era un fervoroso creyente cristiano. Kant reintrodujo el concepto de Dios en nombre de una supuesta razón práctica. 

Con el Empirismo como pensamiento hegemónico, quedaba establecido que la metafísica no era posible como ciencia, y que, por tanto, no se podía demostrar la existencia de Dios. El Positivismo no hizo sino reafirmar los presupuestos del Empirismo, y la metafísica quedaba definitivamente marginada del mundo de la ciencia moderna. 

Pero la Iglesia católica no admite nunca, en ningún caso, sus errores, los relacionados con la filosofía y la moral, en especial. Es vigente el dogma de la infalibilidad del Papa en materia de fe y de moral. La Curia romana sigue manteniendo a Tomás de Aquino como doctor máximo de la Iglesia. "Philosophia PERENNIS" es la denominación que dan a la filosofía de Aquino. En los seminarios de formación teológica, se continúa impartiendo las doctrinas aristotélica-tomistes y afirmando que la existencia de Dios puede ser demostrada usando la razón. 

Hecho este preámbulo, expongo una lista de argumentos que refuerzan la idea de que es imposible la existencia de Dios.


1. Contra la idea de Creación del Universo. Suponer que Dios creó el Universo implica la siguiente contradicción: se debería aceptar que algo inmaterial - Dios - habría existido eternamente como sustancia única, y que, "después" de esta eternidad, habría creado una segunda sustancia, la materia. O sea, el espíritu crea la materia. Lo perfecto, Dios, - según la idea aristotélica de perfección - habría producido lo imperfecto, la materia. 


2. Contra la idea del orden del Universo. Se supone que en el Universo hay un orden y que Dios es el ordenador del Universo. Pero la física moderna introdujo el concepto de incertidumbre. Y Ilya Prigogine (premio Nobel de química, 1977) fue más allá y expuso el concepto del Universo como Caos y como proceso irreversible, es decir, no sólo habría habido el "Big Bang" -- el caos inicial -, sino que el Universo actual sería un momento de la explosión inicial, explosión que continúa su onda expansiva hasta el día de hoy. Por lo tanto, si no existe el supuesto orden, tampoco debe haber un Dios ordenador. 


3.  Contra la idea de perfección.Los denominados grados de perfección de la naturaleza son aporías que niegan los principios de las ciencias empíricas. Casi 2000 años después, En Tomás y la Iglesia católica todavía insisten en la idea del escalonamiento general de todos los seres según este supuesto grado de perfección. El tomismo desplegó un sistema de forma que todas las cosas tenían que seguir un orden jerárquico hasta niveles inauditos, como es el caso de las jerarquías angélicas. Las ciencias positivas rompieron definitivamente el mundo de las jerarquías aristotélica-tomistes. Entonces, la idea de un ser supremament perfecto es una pura fal lera. 


4. Contra la idea de primer motor. En contra de lo que dicen los libros de texto y las enciclopedias, Aristóteles no era un científico, ni tenía el menor interés por la investigación de la naturaleza. Se puede afirmar, rotundamente, que la "Física" de Aristóteles no es sino un cúmulo de disparates sobre temas de física. En la física aristotélica hay diversos mundos físicos (El mundo sublunar y el mundo supralunar, mundos regidos por dos sistemas de leyes físicas) . En la física moderna, no hay "primer motor". 


5. De manera similar, la física no hace distinción entre seres contingentes y seres necesarios. 


6.  En todo tiempo los pueblos han creído en dioses, en espíritus y fuerzas malignas. Hoy, gracias a los avances de los estudios de etnología, sabemos qué función social cumplían las religiones; sabemos que servían para establecer el sistema de prescripciones y prohibiciones que regían la vida de las comunidades humanas primitivas. Pero, actualmente, en las sociedades democráticas, las prescripciones y las prohibiciones son establecidas según la voluntad de la mayoría de ciudadanos, es decir, de acuerdo con el emotivisme moral y el contractualisme. Si las sociedades democráticas prescinden de "la voluntad de Dios", podemos concluir que, en la práctica, estas sociedades funcionan como si fueran ateas. 


7. No se dispone ni nunca se ha dispuesto de una vía o de un método para poder experimentar sobre supuestos fenómenos sobrenaturales; los ciencias físicas no pueden detectar el fenómeno de la denominada "transustanciación", pongamos por caso. Igualmente, los supuestos fenómenos "paranormales" no resisten los análisis de la ciencia experimental. 


8.  Hay relatos de la antigüedad donde los prodigios y los milagros se suceden constantemente, de manera casi familiar. Muestran unas sociedades acostumbradas a los fenómenos prodigiosos relacionados con sus creencias. Precisamente, los relatos de los cristianos, los libros del NT, llega a momentos de tal intensidad de hechos milagrosos coma ningún otro relato, que yo sepa. Por poner un ejemplo: En "Los hechos de los apóstoles", 5, 12, referente al apóstol Pedro, el narrador nos hace saber que "Por las manos de los apóstoles procedía muchos milagros y prodigios en el pueblo ... Y iban creciendo más y más los creyentes en el señor ... hasta el punto que sacaban los enfermos por las calles y los ponían en camillas y baiards porque, al pasar Pedro, al menos su sombra cayera sobre alguno de ellos. Así mismo se hacía hacia una gernació de las ciudades de los alrededores de Jerusalén, trayendo enfermos y atormentados por los espíritus impuros, los cuales, todos, eran curados ". Como podéis comprobar, Pedro hacía milagros en serie, como deshacerse calza; bastaba que pasara por la calle y su sombra ya era suficiente para desatar un chorro de milagros. Soy de la opinión de que los propios "libros sagrados" ofrecen el mejor material para demostrar la inconsistencia de los dogmas religiosos. De la inconsistencia de los "libros sagrados", podemos deducir la inconsistencia de la creencia en un Dios (Sobre este tema puede ver mi web Los Evangelios, historias imposibles). 


9. El argumento del sentido común: ¿Cómo es posible pensar que el ser más grande del Mundo no se puede conocer? Resultaría que el ser omnipotente no es accesible por medio de las ciencias. Y resulta que los administradores de la religión tampoco ofrecen vías de conocimiento. Ofrecen únicamente "sus libros sagrados" y todo de historias igualmente inverosímiles como única "prueba" de la existencia de su dios. 


10. Aquino y los 40.000 teólogos hablan del "camino de la fe" como distinto del de la razón, pero afirman que fe y razón, en último término, deben coincidir. Pero no son capaces de explicar de qué manera se ha de obrar para seguir la vía de la fe. Pascal propone que uno se lo que debe hacer es comportarse como si tuviera fe, como si creyera en Dios, y que, así, en un momento determinado tendrá auténtica fe. Pero lo que no plantea Pascal es en qué Dios y en qué "libros sagrados" debe depositar la fe inicial quien está en periodo de pruebas. 


11. Epicuro no negaba la existencia de los dioses, pero decía que los dioses no se ocupaban los hombres, puesto que los consideraban bichos insignificantes; entendía que un hombre sensato debe ordenar su vida como si los dioses no existieran. 


12.  Pero el planteamiento d'Epicur sólo es apropiado en el mundo griego. Del Dios de las religiones monoteístas, según sus "libros sagrados", no se puede decir que no se ocupa de los hombres. Al contrario, el Dios de la Biblia se muestra como un dios muy celoso, que quiere que los hombres la adoran y la amen.Pero además del Dios de los judíos y los cristianos, se muestran los Déu dels mahometans y, más lejos, el Dios del hinduismo, del budismo, sintoisme, Jainismo y otros. Ha de resultar inaceptable para una mente moderna la existencia de un Dios que interviene en la historia y al mismo tiempo se abstiene de dar las señas de su identidad. 


13.  El hecho de la existencia de tanta gente que no cree en Dios es una prueba de su inexistencia. Al respecto, los malvados teólogos se adelantan a decir que "Dios castiga con su silencio el pecado de orgullo de quienes se declaran ateos". Pero ¿qué pueden decir respecto de los niños que eran educados oficialmente dentro del ateísmo, como se hacía en las repúblicas marxistas? 


14. Es inaceptable para una mente formada en la modernidad la existencia de Dios y al mismo tiempo la existencia de los denominados "libros sagrados". O sea, según mi razonamiento, de las historias imposibles que narran los "libros sagrados" debemos concluir que Dios no existe. 


15.  Según la ciencia, el amor y el odio son sentimientos que rehuyen del control de los humanos. Según la Biblia, el principal mandamiento de Dios sería el de amarle sobre todas las cosas, lo cual es imposible. Según la Biblia de la Fundación bíblica catalana, en "Éxodo", 20, 6, dice: ".. . yo, Jahveh, tu Dios, soy un Dios celoso, que castigo la iniquidad de los padres en los hijos hasta la tercera y la cuarta generación de quienes m'odien, pero que hago misericordia a miles para aquellos que me quieren y observan mis preceptos ". En contra de las suposiciones de los redactores de los" textos sagrados ", los sentimientos de las personas brotan de su interior de una manera espontánea. Es sabido que la voluntad no domina los sentimientos, sino, al revés, son los sentimientos los que determinan la voluntad. Para entendernos: si acaso, el texto bíblico debería decir algo así como "harás como si me quisieras". 


16. Igualmente las supuestas declaraciones formales del Dios de los textos bíblicos que hieren gravemente la sensibilidad moderna deben considerarse como una prueba de que Dios no existe. Por poner un ejemplo especialmente notable, "Éxodo", 22, 19: "Quien ofrezca sacrificios a los dioses, fuera de Jahveh, será exterminado". Según este texto, al pie de la letra, todos los musulmanes y los hinduistas deberían ser exterminados. También podemos ver el texto que hace: "... Pero si el siervo declara: amo mi dueño, mi mujer y mis hijos, no quiero salir libre, entonces su dueño ... le foradarà la oreja con un punzón, y servirá para siempre. "," Éxodo ", 21,5-6. O, también, este otro texto:" Si alguien vende su hija por esclava ...", "Éxodo", 21, 7. (Debo reconocer que, en muchos aspectos, el Corán es más próximo a la sensibilidad moral moderna, en especial, referente a la esclavitud y temas sociales. El Corán declara que un musulmán no puede tener otro musulmán en esclavitud) . 


Contra la existencia de un "genio maligno" o de un Dios que jugara cruelmente con los humanos, debo confesar que no dispongo de argumentos tan contundentes, igualmente parece una idea inconsistente. 

 (Segueix)

En Marx i el fracÓs de les ciŔncies marxistes.

quetgles | 26 Gener, 2019 18:05

     En Marx i el fracàs de la “ciència marxista”

 

   A la fi del temps, després de la desfeta de l’URSS, els partits comunistes d'Europa canviaren de sigles  i també el programa polític. I retiraren dels seus programes polítics elements bàsics de la teoria marxista.

   Malgrat els esforços dels filòsofs marxistes a fi de salvar l'herència d'En Karl Marx, els seus intents no han aconseguit rectificar la tendència a la baixa de les teories marxistes.

   Així i tot, per tot arreu hi ha filòsofs i teòrics que fan ús del marxisme com a mètode d'anàlisi social. Però, alhora, hi ha una sensació d'inseguretat teòrica generalitzada quan s'ha de distingir entre allò que és vàlid del que no ho és.  Per altra banda, per fer crides a la revolució no es necessita el discurs marxista; de fet En Marx va veure com esclatava la revolució de 1948  sense que ell hi prengués part. En aquells moments, En Marx residia a París i estava ocupat amb la formació d'un partit comunista, la major part de membres del qual eren sastres alemanys residents a París; tots ells eren petits burgesos; no hi havia obrers en aquell petit cercle comunista; i la primera edició – feta a Londres - del Manifest comunista fou en llengua alemanya (cosa sorprenent) i no en francès. De bon principi, la denominació d'origen feia de testimoni del que seria la constant de tots els partits marxistes. Igualment, a la primera gran revolució obrera triomfant, La Commune de París de 1870, En Marx era un desconegut; En Marx era a Londres i s'assabentava dels esdeveniments per la premsa.  

    També hi ha teòrics que proposen reduir el marxisme a eina d'anàlisi social. Tots aquests teòrics viuen en una crisi permanent; no aconsegueixen establir una autoritat - a la manera de l'Escolàstica medieval - que aturi el procés de dispersió del marxisme. De l'Escola de Frankfurt va sortir un esplet de filòsofs marxistes, però cap d'ells va esdevenir una autoritat; l’Escola més aviat va ésser un exemple de  dispersió. Tot i l'èxit editorial de La raó i la revolució de N'Herbert  Marcuse, el marxisme entrava en un nou embolic al potenciar les antigues arrels hegelianes. També existeix  una mena d'Església marxista que manté oberts dispositius de propaganda arreu del món amb la intenció de mantenir viva la filosofia d’En Marx.

   En aquest escrit, la meva intenció és analitzar i fer explícits els principals errors de les teories marxistes; d’allò que jo anomeno els set pecats mortals d'En Marx; teories errònies que determinen l'error de tot el conjunt teòric marxista.  Les crítiques, les denúncies i les anàlisis que fa al capitalisme són magnífiques, les crides a la revolució, una meravella, les seves intencions, molt lloables; però les bones intencions no són cap garantia d'èxit intel·lectual o social. Haurem de veure que En Marx va desplegar una sèrie de vicis intel·lectuals que contaminaren la seva obra. En Marx i els marxistes introduïren la teoria de socialisme científic que presentaven com a única alternativa per a superar les diverses propostes de socialisme utòpic; d'antuvi es feia un ús del discurs teòric com a instrument de propaganda política. Es donava per fet que En Marx havia descobert dues noves ciències, el materialisme històric i el materialisme dialèctic. Haurem de veure que la pretensió es feia a partir de falsos pressupostos.

   La ideologia d'En Karl Marx és un producte de la societat alemanya de mitjans del segle XIX. Tot i que En Marx fa crítica a la ideologia alemanya (La ideologia alemanya, és el títol d’una obra d’En Marx i N’Engels), la pròpia  ideologia d’En Marx n'és un derivat d’aquesta ideologia alemanya.

    Inicialment, En Marx formà part de l'esquerra hegeliana. Els seus escrits traspuen sempre una forta flaire de germanisme i de hegelianisme. Al Manifest comunista, arriba a punts culminants quan diu: Els comunistes es fixen molt particularment en Alemanya, perquè Alemanya es troba a la vigília d'una revolució burgesa i perquè aquest capgirament és dut a terme en les condicions més avançades de la civilització europea en general i amb un proletariat molt més desenvolupat que a l'Anglaterra del segle XVII i a la França del XVIII, és a dir, que la revolució burgesa alemanya pot ser el preludi immediat d'una revolució proletària. De bon començament, la seva ciència incipient fallava. El nostre científic dóna per fet que hi ha una revolució burgesa a Alemanya; però, a l848, allà on hi havia una situació revolucionària era a França i no a Alemanya. Ja era que no es prestava esment a les prediccions d’En Marx.  Si els enunciats marxistes fossin coneguts dels líders revolucionaris  burgesos, ben segur que renunciarien al seu projecte revolucionari.

    En Marx va fer la crítica a Hegel i a la filosofia alemanya de l'època, però alhora mantingué elements bàsics del seu hegelianisme  inicial, en especial de la dialèctica hegeliana. Ell mateix explica de quina manera va adaptar la dialèctica hegeliana al seu propi sistema teòric. Diu que va girar de cap per avall la dialèctica de Hegel, que va substituir la dialèctica de la Idea per la dialèctica de la matèria. En lloc del desplegament de l'Esperit, allò que es desplegaria seria la Matèria, en el sentit de producció de bens materials i de la distribució social d'aquests bens. En Marx aplicà el seu mètode dialèctic a l'estudi de la societat i de les societats històriques, el resultat del qual fou satisfactori per al propi Marx i enlluernador per als seus seguidors (N'Althusser, típic teòric parisenc, va dedicar els seus esforços a demostrar que el materialisme històrics i el materialisme dialèctic eren efectivament dues ciències, dues noves ciències. Els seu intent no va servir de res per tal d'aturar la caiguda lliure del Partit comunista francès). 

  Vegem el modus operandi de La no-ciència d'En Marx. Les anàlisis històriques concretes que En Marx presenta com a mostra de la bondat del seu mètode dialèctic fan com si aquestes s’acomodessin als processos històrics descrits; semblava que la història esdevenia esplèndidament dialèctica i acomplia les suposades lleis descobertes per Marx; semblava que es demostrava la bondat del mètode. Però la veritat no és aquesta. En Marx escull aquells temes històrics que més fàcilment puguin ésser adequats a la seva dialèctica i deixa de banda aquells processos històrics que contradiuen les suposades lleis de la dialèctica. Hi ha processos històrics on no es compleixen les lleis de la suposada dialèctica. La metodologia  de les ciències positives estableix el principi general que si un experiment contradiu una teoria, aquesta deixa de tenir validesa científica. Semblantment, si un procés històric contradiu una teoria sobre processos històrics, aquesta hauria de  deixar de tenir validesa científica.  Vegem alguns exemples.

   Els processos històrics de les ciutats gregues a partir del segle VI aC posen en evidència que no es van acomplir les suposades lleis de la dialèctica històrica. El creixement de les polis gregues era el resultat de la seva activitat industrial i comercial.  Inicialment aquestes ciutats eren bàsicament la residència de l'aristocràcia i d'un nombre discret de ciutadans l'activitat dels quals era al voltant de la indústria, els comerç i els serveis socials. Ben aviat, l'activitat econòmica ultrapassà els límits de les polis. I mentre el nombre d'aristòcrates es mantenia idèntic - la propietat agrària era idèntica -, pel contrari, augmentava constantment el nombre dels ciutadans. A partir del segle VI aC, s'inicia l’època de les revolucions democràtiques  que fa que la classe dominant tradicional, la classe aristocràtica (patricis, grans propietaris de la terra, noblesa)  perd el monopoli del poder polític. Es dona un esclat de ciutats que instauren una constitució democràtica. Fins aquí semblaria que el procés històric segueix les lleis de la dialèctica: es donaria la lluita de classes, la classe dominant i les classes oprimides, i les revolucions burgeses. Però aquest exemple històric que hauria de ser magnífic com a confirmació de la bondat de la dialèctica, provoca - jo crec - una gran incomoditat als marxistes. En efecte, l'exemple de les polis democràtiques trastoca tot l'esquema marxista de manera flagrant. Vegem tot un seguit de consideracions que proven que la suposada ciència marxista, el materialisme històric, no es correspon amb la realitat històrica de les polis gregues.

      Milet, Atenes, Corint, Efes, Tebes, Samos, Megara i d'altres ciutats gregues importants la major part de la població s'ocupava d'activitats comercials o industrials. El mode de producció d'aquestes ciutats no era l'agrari esclavista; no basaven l’economia en la producció agrària, sinó en la indústria i el comerç.

    A aquelles ciutats burgeses democràtiques – en contra de les prediccions del materialisme dialèctic – no seguí cap tipus de revolució proletària. En Marx i els marxistes sempre s’han sentit molt incòmodes a l’hora de tractar sobre la Grècia clàssica. Resulta difícil trobar textos de Marx que facin referència a Grècia, a Atenes, a les polis democràtiques. Així, a El Capital, II, pàgina 425, FCE, es troba un comentari que fa:  Però també el sistema esclavista –allà on constitueix la forma predominant de l’agricultura, la navegació, etc., com ocorria en els Estats més desenvolupats de Grècia i de Roma – conté un element d’economia natural. En aquest paràgraf En Marx és arbitrari: parla de la navegació com a forma predominant d’ús d’esclaus; però la navegació no és pròpiament una activitat agrària. No hi ha explicacions, ni valoracions ni comentaris sobre aquesta qüestió.

    La fi d'aquestes ciutats democràtiques fou degut a la força  de les armes de potències militars exteriors, i no a una revolució proletària. Així, a Atenes, l’aristocràcia pogué desfermar la reacció antidemocràtica gràcies a la intervenció de l’exèrcit d’Esparta. A finals del segle Vè,  les polis  no pogueren fer front als naixents  grans imperis, el persa, el macedònic, el romà. Les ciutats democràtiques foren derrotades militarment; incorporades a l'imperi, perderen la independència i les seves constitucions democràtiques. El procés econòmic de producció industrial quedà estancat. No es  va donar cap procés del qual es pogués dir que era el resultat de la llei de la negació de la negació. Les ciutats burgeses no donaren pas a un nou estadi social; s'anaren mustiant dins l'Imperi romà; a partir del segle I de la nostra era, entren en una profunda  crisi. Les activitats comercials entraren  en declivi. Moltes de ciutats es despoblaren o desapareixeren del mapa o restaren convertides en ciutadelles. En cap cas és observable el denominat  procés dialèctic. Allò que restà foren les societats agràries de sempre.

   Respecte al ocàs de l'Imperi romà, els enunciats de Marx no aconsegueixen explicar la diversitat dels processos que se'n deriven. I els fets històrics no s'acomoden a les previsions de la dialèctica. No és el cas que la classe dels esclaus constituïssin el nucli de la lluita de classes. Els esclaus no encapçalaren en cap cas la lluita contra l'oligarquia romana. La revolta de N’Espartac fou això, una revolta esporàdica de gladiadors que no responia a una demanda social dels esclaus; o sigui, que no fou el cas que la lluita de classes culminés amb la rebel·lió de N’Espartac. A la Roma clàssica i a l'Imperi es donà un conflicte permanent entre el patriciat romà i els plebeus;  tots els intents de revolta dels plebeus acabaren en fracàs militar. També es donà un enfrontament entre el patriciat i la petita aristocràcia (Per exemple, la conjuració de Catilina, al segle I aC.) Igualment fracassaren les revoltes dels pobles sotmesos a Roma (La més coneguda i dramàtica fou la rebel·lió dels jueus a l’any 70). Certament,  hem d'entendre que la lluita de classes va continuar tot i no disposar d'uns clars registres històrics. S'ha de suposar una situació política de crisi permanent a partir del segle II, desprès del fracàs dels intents de reforma agrària dels Graco. L'esfondrament de l'activitat comercial en seria un fort indici. On suposa que el transport per terra s'havia fet impracticable per causa de la depredació de les bandes armades.      En contra del que diu En Marx, no és el cas de que l'establiment de l'Església catòlica com a aliada de l'Imperi signifiqués l'alienació de les classes oprimides. Podem constatar que es  va donar un augment de la descomposició de l'Imperi, però no debut als efectes de cap opi religiós, sinó per les creixents dificultats de l'Oligarquia per mantenir el poder; o sigui que no és el cas que a partir del segle IV es donés una major pau social gràcies a la consolidació del cristianisme com a religió oficial. O sigui,  fou l’emperador Constantí qui elaborà el projecte d’establir una església universal – catòlica – per a tot l’Imperi, amb l’objectiu d’homogeneïtzar la gran diversitat de pobles de l’Imperi.  

   Segons En Marx, al mode de producció agrari-esclavista segueix el mode de producció agrari-feudal. Certament, el feudalisme aparegué dins l'Imperi romà; a partir del segle II, comença una progressiva feudalització de l'Imperi. En contra de l'afirmació de Marx, no es pot parlar d'un canvi de mode de producció. Desaparegut l'Imperi, els nous regnes d'aristocràcia germànica despleguen una activitat econòmica molt similar a la de l'època anterior. Són una continuació del model romà. No hi ha cap canvi tecnològic significatiu; la innovació més notable fou la introducció del molí de  vent, al segle XII. Per altra banda, l'esclavitud es mantingué durant segles.  El canvi més significatiu es de naturalesa política; a l'Imperi romà,  una única aristocràcia dominava la resta de classes i els pobles; a l'Europa feudal, en canvi, les diverses aristocràcies germàniques administraven els diversos territoris de l'Imperi, dels quals s'havien apoderat militarment. Sembla oposat a la realitat històrica afirmar que les societats feudals d'Europa estiguessin a un nivell històric superior al de  l'Imperi romà. Als segles IV i V, l'autèntica dialèctica històrica era la que es donava entre els pobles germànics i l'oligarquia romana.

    En contra del que diu En Marx, no és el cas que la lluita de classes acaba sempre amb la transformació revolucionària de tota la societat o amb l'enfonsament de les classes bel·ligerants; allò que s'enfonsà fou l'Imperi romà i l'oligarquia romana; però no és el cas que s'enfonsessin o desapareguessin les classes oprimides i els pobles que conformaven l'Imperi; no s'acompleix la llei enunciada per Marx.

    La derrota de Roma en front dels pobles germànics contradiu els principis de la dialèctica hegelo-marxista. L'esfondrament de l'Imperi romà no fou degut a desplegament d'unes suposada potencialitat dialèctica interna, sinó a la derrota militar.  Per altra banda, l'Imperi bizantí - el que era la continuació de l'Imperi romà d'Orient - va perdurar mil anys més. La desaparició de Bizanci tampoc s'explica per una dialèctica interna, sinó per causa de l'expansió de l'Imperi turc. La derrota de Roma és la derrota de la dialèctica hegelo-marxista. En contra de les prediccions dialèctiques, allò que era a un estadi històric més primitiu - els pobles germànics - esfondrava allò que era a un estadi històric més evolucionat.

 

   En Marx usa arbitràriament la categoria de alienació religiosa per explicar els processos històrics. Escull uns processos històrics concrets, les anàlisis dels quals donen com a vàlida i aclaridora l'aplicació de la categoria alienació religiosa (Vegeu l'article En Marx i la religió).

 

   De bell antuvi, En Marx es va dotar d'una eina no-científica per a la construcció del materialisme dialèctic: és la utilització dels conceptes de burgesia i  proletariat. Armat amb aquesta eina ideològica, En Marx elabora la seva literatura; explica quins són els mecanismes determinants dels processos històrics de l`Edat moderna.  Estableix quines són les lleis que regulen els processos històrics i, tot seguit, fa la predicció del futur. La pretesa ciència d'En Marx és inconsistent perquè els conceptes utilitzats no s'acomoden a la realitat històrica.

   El vici inicial de la metodologia marxista - que contamina tota la seva producció teòrica - és la reducció  de la diversitats socials, històriques, a una suposada unitat ideològica. En Marx redueix la diversitat real, existent, a  una suposada unitat que no es correspon amb la realitat considerada.  Tot i donant per vàlida la tesi que la sobrestructura ideològica és una conseqüència de l'estructura econòmica, la determinació no pot preveure la diversitat de respostes ideològiques o creacions que se'n deriven. Així, per exemple, en contra de la reducció d'En Marx, l'estructura econòmica paleolítica fou una – bàsicament, acomodació a la naturalesa, i recol·lecció dels productes de la natura; és a dir que no hi ha “producció”  -, però les cultures creades pels pobles paleolítics foren a milers. Es donaren milers de cultures paleolítiques, l'aparició de les quals era impredictible. Una resposta cultural nova és una creació i, per tant, és imprevisible. En Marx fa referència a diverses situacions històriques en les que la burgesia de cada època jugava un determinat paper en el lluita de classes.   A l'època moderna, feta la revolució burgesa, la burgesia passa a disposar del Poder en substitució de l'aristocràcia tradicional; aquesta burgesia és  la classe dels propietaris del capital, la classe dels propietaris dels mitjans de producció. En Marx utilitza el terme burgesia de diversa manera i en diversa extensió; a  vegades, burgesia significa el conjunt dels individus que treballen per compte propi, i altres vegades el terme s'aplica en exclusiva al conjunt dels grans industrials; en aquest cas, burgès és sinònim de capitalista. En el seu sentit més estricte, la burgesia és l'agent que ha creat el món modern; en paraules de Marx:  La burgesia ha sotmès el camp al domini de la ciutat. Ha creat urbs immenses...ha creat forces productives més abundants i més grandioses que totes les generacions passades juntes...(Manifest, pàg. 13). 

   

  El petit botiguer que vol conservar la seva botigueta - posem - serà catalogat com a conservador. Llavors, hi hauria burgesos progressistes i burgesos conservadors, i petits burgesos. A més a més també hi hauria els petits burgesos progressistes. Els vuit sastres alemanys de París i En Marx  constituïen el Partit Comunista. En Marx mateix seria un petit burgès revolucionari i comunista; i N'Engels seria igualment revolucionari i comunista, però burgès o gran burgès (Era fill d’un empresari de la indústria tèxtil, i ell mateix participà durant molts d’anys en la direcció d’una fàbrica a Manchester). És, per tant, un cau d'errors utilitzar l'expressió pensament burgès; no existeix un pensament burgès com a representatiu d’un suposat conjunt de burgesos. En Marx mateix distingeix  la diversitat de grups burgesosque manifesten pensaments diversos: Les capes mitjanes - el petit industrial, el petit comerciant, l'artesà, el pagès -, totes elles lluiten contra la burgesia per a salvar de la ruïna la seva existència com a  capes mitjanes (Manifest, pàg. 35); aquest paràgraf és una mostra de la manera com En Marx usa el terme burgesia en una diversitat de significats; així, el petit industrial unes vegades forma part de la burgesia i d'altres, en canvi, no  hi pertany  i fins i tot lluita contra la burgesia  

   Tot el conjunt dels obrers formen una unitat que és el proletariat, però no existeix una cosa que sigui el conjunt dels pensaments dels proletaris. En Marx i els marxistes fan ús de les expressions   el pensament obrer, la consciència de  classe del proletariat, l’objectiu del proletariat, l’ideari obrer, i així.          Enllaçant amb el que he anat dient, a manera d’esquema, passo a exposar un seguit d’enunciats que mostren les insuficiències del marxisme.      Al llarg de la història, les religions tenen una gran diversitat  d’usos socials.     A les cultures paleolítiques (en el sentit social i econòmic, de manera que inclou les cultures de sistema paleolític que han sobreviscut fins avui en dia) la religió funciona com a element bàsic d’integració social. Les societats paleolítiques, al no existir la propietat de la terra, eren societats sense classes socials, a excepció d’aquelles que ho eren per motiu de gènere.     Afirmar que la religió és alienació significa deixar de banda l’estudi del funcionament de cada religió específica.      Les revolucions democràtiques de les polis gregues, al segle VI aC, no significaren la liquidació o afebliment de les pràctiques religioses. Si de cas, el culte dels deus preferits per les classes populars – com per exemple En Dionís – intensificava la seva presència a les festes cívico-religoses.    L’expansió de l’Islam va significar la liquidació del sistema agrari esclavista a les societats mahometanes. El procés històric de l’Islam no s’acomoda a l’esquema dels processos de mode de producció de Marx.    L’Islam, un fenomen que trasbalsà el món, no té cabuda dins la teoria de Marx – ni tampoc dins la de Hegel -. En Hegel i En Marx, a les seves obres, fan com si l’islamisme no hagués existit, com si fos present a la història.    En Marx planteja el cristianisme a la manera de la ideologia alemanya. Planteja el cristianisme com una alienació de les classes explotades. Deixa de considerar la funció de l’Església catòlica com a instrument de control i de domini.     En Marx ignora el projecte polític de l’emperador Constantí, projecte que consistia en imposar l’Església cristiana com a instrument polític essencial.     En Marx no distingeix els diversos usos que s’han fet de les religions.    En Marx és cec respecte dels grans moviments religiosos. Si la religió és alienació – devia pensar -, llavors els moviments religiosos són productes alienants.    En contra del planteig d’En Marx, els diversos grans moviments socials que suposaren una autèntica revolució utilitzaren la religió com a instrument de lluita ideològica.    En contra de Marx, de la tradició republicana d’origen francès i de la propaganda catòlica, s’ha d’entendre el luteranisme - la denominada Reforma protestant - com un gran moviment de masses que aconseguí treure’s del damunt les cadenes de Roma.     Superant la ceguesa de Marx, s’ha de veure que En Martí Luter, a la dieta de Worms, 1520, allò que afirmà – i en sortí victoriós – era el principi de la llibertat de consciència.    En contra de les tesis marxistes, foren els prínceps alemanys – l’aristocràcia –  i no la burgesia alemanya la que feu possible el triomf del luteranisme contra el despotisme de Roma.   En Marx, els marxistes i els Universos francès, espanyol i català, pretenen amagar el gran alliberament que va significar el luteranisme. (Als qui tinguin més encobeïda la Il·lustració francesa, els proposo que comprovin un fet històric molt indicador:  La Mettrie,  condemnat moralment pels il·lustrats francesos i perseguit per les autoritats, al 1748, trobà refugi i suport a la Cort d’En Frederic II, a Berlín).     En Marx tampoc veié el profund significat històric del moviment religiós iniciat per En Joan Calví a la Ginebra de 1541.     La teoria de Marx sobre les revolucions burgeses continua tenint una gran acceptació a l’Univers català i a l’espanyol, però aquesta teoria tampoc s’acomoda a la realitat històrica.  La Ginebra republicana que va aixecar En Calví podria ser considerada burgesa;  de ciutats socialment semblants a Ginebra ni havia per tot Europa i Àsia, però no per aqueixa semblança social esdevingueren republicanes.     La revolució democràtica anglesa de 1640 anava de la mà dels calvinistes (En Cromwell es sentia un instrument de la voluntat divina). Però l’Anglaterra del sis-cents  era enfora de ser una societat burgesa    La revolució britànica de 1688 va donar lloc a l’establiment de la primera democràcia moderna. Sens dubte que els empresaris i els grans comerciants, majorment, van donar suport a la revolta (Tal volta pensaren que no els convenia oposar-s’hi);  però també li’n va donar  una gran part dels aristòcrates.    O sigui, en contra de les prediccions marxistes, la revolució de 1688 no va significar la presa del poder polític de la burgesia en contra de l’aristocràcia;  no hi va haver confrontació entre burgesia i aristocràcia. L’aristocràcia britànica va continuar essent una classe privilegiada, però es veia obligada a acceptar el sistema democràtic i la seva hegemonia es feia més dubtosa.     En Marx estableix el fals axioma de que hi ha un determinat tipus de pensament o idea segons la classe social.  Però el fals axioma de Marx és insostenible. En Marx parla de pensament burgès o de consciència del proletariat. Però ni existeix la burgesia com un tot social homogeni, ni el proletariat com un conjunt compacte dels obrers industrials.     Als seus escrits, En Marx cau en un abús del fals axioma. De seguir la seva argumentació, resulta que la burgesia seria una mena d’agent meravellós al qual hauríem d’agrair totes les coses bones de la nostra societat.        El proletariat és una paraula que vol significar la totalitat dels obrers industrials. Però la totalitat dels obrers industrials com a tal totalitat no és mai, en cap cas, agent social. No pot ésser agent social, per la realitat social allò que conté és una diversitat d’obrers industrials. La realitat social ens forneix de tot tipus d’obrers per una diversitat causes. Fins i tot, dins una sola empresa, on els obrers pateixen unes mateixes condicions de treball, és dona una diversitat de comportaments i d’ideologies.      La fal·làcia més escandalosa d’En Marx, al meu parer, és la que diu que els obrers industrials despleguen una ideologia, que és la ideologia del proletariat. I que aquesta ideologia del proletariat coincideix amb els punts bàsics de la concepció social de Karl Marx.  Diu més encara: que aquesta mena d’inspiració de teoria revolucionària a la manera marxista prové de la creixent explotació a que es veu sotmès pel capitalisme.      En contra de la fal·làcia marxista, és pot constatar que a la primera gran revolució encapçalada pels obrers industrials, la de París de 1870, no es seguiren els designis marxistes, sinó que desenvoluparen tot de normes llibertàries i autogestionàries que es corresponien amb les doctrines del anarquisme.  Aquells revoltats contra el Poder establert no decidiren la conquesta de l’Estat, sinó la seva destrucció. Aquelles classes populars parisenques crearen la Commune de París, solament la de París; entenien que cada ciutat o regió de França havia de decidir per si mateixa quin ordre social li era més escaient.    En Marx no solament elaborava fal·làcies i feia prediccions errònies. De bell antuvi, amenaçava amb l’excomunió i les penes de l’infern als qui fessin propostes socials en desacord amb la ciència marxista. Les formacions comunistes, des dels seus inicis, van  dur una pràctica hostil  - i sovint extremadament violenta – contra les formacions obreres de signe no marxista. Igualment, en tot temps, s’ha donat una guerra fratricida entre les diverses formacions  comunistes (La idea ha quedat recollida en la imatge de l’assassinat de Trotski a mans d’un sicari de N’Stalin).     Però tant bon punt sorgien conductes obreres divergents dels enunciats marxistes, En Marx es treia de la màniga nous conceptes socials, com, per exemple, el de lumpenproletariat   Una de les caretes més usades  pels teòrics marxistes rau en el fet que contínuament fan recurs a crear teories adhoc per explicar aquells processos històrics que no s'acomoden al esquema marxista. Per posar un exemple notable, En Lenin va escriure L'esquerranisme malaltia infantívola del comunisme, tot un llibre per fer valer la seva nova categoria dialèctica amb el nom de esquerranisme comunista, de manera que els seus oponents polítics quedaven reduïts a la condició de malalts. A la novel·la 1984 N’Orwell descriu de manera insuperable el funcionament dels dispositius ideològics dels règims marxistes, dispositius que superen de molt qualsevol obra de ciència ficció. Per suposat, els dispositius ideològics anaven de la mà dels dispositius criminals. El marxistes d'ara mai podran superar l'estigma heretat dels règims comunistes.  La filosofia a l'abast        1 

Els Godˇ i la ''Reraguarda'', segons VilaWeb.

quetgles | 25 Gener, 2019 19:31

  La nació s'està desplegant com un meteor.  VilaWeb (que ha esdevingut lider dels digitals en català) s'atreveix a denunciar el franquisme monàrquic de La Vanguardia dels Godó. Vegeu l'article d'En Joan Miguet Batllori.
 
  L’esperit nadalenc, els Godó i la rereguarda | VilaWeb

Dios no existe. 16 pruebas.

quetgles | 19 Gener, 2019 19:45

          Dios no existe. 16 pruebas (Reedición).
     Argumentos para hacer ver la inconsistencia intelectual de las creencias en un Dios.


Los de la Curia romana y los protestantes yanquis están en campaña de propaganda permanente para difundir el concepto de "diseño inteligente", como dicen del dogma de la creación divina del Universo. 

Las iglesias están en guerra ideológica permanente. Sus campañas tienen por objetivo influir en las grandes masas, a la gente de las clases populares. 
Este escrito, es una modesta aportación de argumentos para hacer ver la inconsistencia de las supuestas pruebas de la existencia de Dios. 

Las pruebas clásicas para demostrar la existencia de Dios quedaron invalidadas a partir de Hume y Kant. Los conservadores a Hume le decían "el señor Hume, el ateo". Pero no se podía poner este calificativo a Kant, que era un fervoroso creyente cristiano. Kant reintrodujo el concepto de Dios en nombre de una supuesta razón práctica. 

Con el Empirismo como pensamiento hegemónico, quedaba establecido que la metafísica no era posible como ciencia, y que, por tanto, no se podía demostrar la existencia de Dios. El Positivismo no hizo sino reafirmar los presupuestos del Empirismo, y la metafísica quedaba definitivamente marginada del mundo de la ciencia moderna. 

Pero la Iglesia católica no admite nunca, en ningún caso, sus errores, los relacionados con la filosofía y la moral, en especial. Es vigente el dogma de la infalibilidad del Papa en materia de fe y de moral. La Curia romana sigue manteniendo a Tomás de Aquino como doctor máximo de la Iglesia. "Philosophia PERENNIS" es la denominación que dan a la filosofía de Aquino. En los seminarios de formación teológica, se continúa impartiendo las doctrinas aristotélica-tomistes y afirmando que la existencia de Dios puede ser demostrada usando la razón. 

Hecho este preámbulo, expongo una lista de argumentos que refuerzan la idea de que es imposible la existencia de Dios.


1. Contra la idea de Creación del Universo. Suponer que Dios creó el Universo implica la siguiente contradicción: se debería aceptar que algo inmaterial - Dios - habría existido eternamente como sustancia única, y que, "después" de esta eternidad, habría creado una segunda sustancia, la materia. O sea, el espíritu crea la materia. Lo perfecto, Dios, - según la idea aristotélica de perfección - habría producido lo imperfecto, la materia. 


2. Contra la idea del orden del Universo. Se supone que en el Universo hay un orden y que Dios es el ordenador del Universo. Pero la física moderna introdujo el concepto de incertidumbre. Y Ilya Prigogine (premio Nobel de química, 1977) fue más allá y expuso el concepto del Universo como Caos y como proceso irreversible, es decir, no sólo habría habido el "Big Bang" -- el caos inicial -, sino que el Universo actual sería un momento de la explosión inicial, explosión que continúa su onda expansiva hasta el día de hoy. Por lo tanto, si no existe el supuesto orden, tampoco debe haber un Dios ordenador. 


3.  Contra la idea de perfección.Los denominados grados de perfección de la naturaleza son aporías que niegan los principios de las ciencias empíricas. Casi 2000 años después, En Tomás y la Iglesia católica todavía insisten en la idea del escalonamiento general de todos los seres según este supuesto grado de perfección. El tomismo desplegó un sistema de forma que todas las cosas tenían que seguir un orden jerárquico hasta niveles inauditos, como es el caso de las jerarquías angélicas. Las ciencias positivas rompieron definitivamente el mundo de las jerarquías aristotélica-tomistes. Entonces, la idea de un ser supremament perfecto es una pura fal lera. 


4. Contra la idea de primer motor. En contra de lo que dicen los libros de texto y las enciclopedias, Aristóteles no era un científico, ni tenía el menor interés por la investigación de la naturaleza. Se puede afirmar, rotundamente, que la "Física" de Aristóteles no es sino un cúmulo de disparates sobre temas de física. En la física aristotélica hay diversos mundos físicos (El mundo sublunar y el mundo supralunar, mundos regidos por dos sistemas de leyes físicas) . En la física moderna, no hay "primer motor". 


5. De manera similar, la física no hace distinción entre seres contingentes y seres necesarios. 


6.  En todo tiempo los pueblos han creído en dioses, en espíritus y fuerzas malignas. Hoy, gracias a los avances de los estudios de etnología, sabemos qué función social cumplían las religiones; sabemos que servían para establecer el sistema de prescripciones y prohibiciones que regían la vida de las comunidades humanas primitivas. Pero, actualmente, en las sociedades democráticas, las prescripciones y las prohibiciones son establecidas según la voluntad de la mayoría de ciudadanos, es decir, de acuerdo con el emotivisme moral y el contractualisme. Si las sociedades democráticas prescinden de "la voluntad de Dios", podemos concluir que, en la práctica, estas sociedades funcionan como si fueran ateas. 


7. No se dispone ni nunca se ha dispuesto de una vía o de un método para poder experimentar sobre supuestos fenómenos sobrenaturales; los ciencias físicas no pueden detectar el fenómeno de la denominada "transustanciación", pongamos por caso. Igualmente, los supuestos fenómenos "paranormales" no resisten los análisis de la ciencia experimental. 


8.  Hay relatos de la antigüedad donde los prodigios y los milagros se suceden constantemente, de manera casi familiar. Muestran unas sociedades acostumbradas a los fenómenos prodigiosos relacionados con sus creencias. Precisamente, los relatos de los cristianos, los libros del NT, llega a momentos de tal intensidad de hechos milagrosos coma ningún otro relato, que yo sepa. Por poner un ejemplo: En "Los hechos de los apóstoles", 5, 12, referente al apóstol Pedro, el narrador nos hace saber que "Por las manos de los apóstoles procedía muchos milagros y prodigios en el pueblo ... Y iban creciendo más y más los creyentes en el señor ... hasta el punto que sacaban los enfermos por las calles y los ponían en camillas y baiards porque, al pasar Pedro, al menos su sombra cayera sobre alguno de ellos. Así mismo se hacía hacia una gernació de las ciudades de los alrededores de Jerusalén, trayendo enfermos y atormentados por los espíritus impuros, los cuales, todos, eran curados ". Como podéis comprobar, Pedro hacía milagros en serie, como deshacerse calza; bastaba que pasara por la calle y su sombra ya era suficiente para desatar un chorro de milagros. Soy de la opinión de que los propios "libros sagrados" ofrecen el mejor material para demostrar la inconsistencia de los dogmas religiosos. De la inconsistencia de los "libros sagrados", podemos deducir la inconsistencia de la creencia en un Dios (Sobre este tema puede ver mi web Los Evangelios, historias imposibles). 


9. El argumento del sentido común: ¿Cómo es posible pensar que el ser más grande del Mundo no se puede conocer? Resultaría que el ser omnipotente no es accesible por medio de las ciencias. Y resulta que los administradores de la religión tampoco ofrecen vías de conocimiento. Ofrecen únicamente "sus libros sagrados" y todo de historias igualmente inverosímiles como única "prueba" de la existencia de su dios. 


10. Aquino y los 40.000 teólogos hablan del "camino de la fe" como distinto del de la razón, pero afirman que fe y razón, en último término, deben coincidir. Pero no son capaces de explicar de qué manera se ha de obrar para seguir la vía de la fe. Pascal propone que uno se lo que debe hacer es comportarse como si tuviera fe, como si creyera en Dios, y que, así, en un momento determinado tendrá auténtica fe. Pero lo que no plantea Pascal es en qué Dios y en qué "libros sagrados" debe depositar la fe inicial quien está en periodo de pruebas. 


11. Epicuro no negaba la existencia de los dioses, pero decía que los dioses no se ocupaban los hombres, puesto que los consideraban bichos insignificantes; entendía que un hombre sensato debe ordenar su vida como si los dioses no existieran. 


12.  Pero el planteamiento d'Epicur sólo es apropiado en el mundo griego. Del Dios de las religiones monoteístas, según sus "libros sagrados", no se puede decir que no se ocupa de los hombres. Al contrario, el Dios de la Biblia se muestra como un dios muy celoso, que quiere que los hombres la adoran y la amen.Pero además del Dios de los judíos y los cristianos, se muestran los Déu dels mahometans y, más lejos, el Dios del hinduismo, del budismo, sintoisme, Jainismo y otros. Ha de resultar inaceptable para una mente moderna la existencia de un Dios que interviene en la historia y al mismo tiempo se abstiene de dar las señas de su identidad. 


13.  El hecho de la existencia de tanta gente que no cree en Dios es una prueba de su inexistencia. Al respecto, los malvados teólogos se adelantan a decir que "Dios castiga con su silencio el pecado de orgullo de quienes se declaran ateos". Pero ¿qué pueden decir respecto de los niños que eran educados oficialmente dentro del ateísmo, como se hacía en las repúblicas marxistas? 


14. Es inaceptable para una mente formada en la modernidad la existencia de Dios y al mismo tiempo la existencia de los denominados "libros sagrados". O sea, según mi razonamiento, de las historias imposibles que narran los "libros sagrados" debemos concluir que Dios no existe. 


15.  Según la ciencia, el amor y el odio son sentimientos que rehuyen del control de los humanos. Según la Biblia, el principal mandamiento de Dios sería el de amarle sobre todas las cosas, lo cual es imposible. Según la Biblia de la Fundación bíblica catalana, en "Éxodo", 20, 6, dice: ".. . yo, Jahveh, tu Dios, soy un Dios celoso, que castigo la iniquidad de los padres en los hijos hasta la tercera y la cuarta generación de quienes m'odien, pero que hago misericordia a miles para aquellos que me quieren y observan mis preceptos ". En contra de las suposiciones de los redactores de los" textos sagrados ", los sentimientos de las personas brotan de su interior de una manera espontánea. Es sabido que la voluntad no domina los sentimientos, sino, al revés, son los sentimientos los que determinan la voluntad. Para entendernos: si acaso, el texto bíblico debería decir algo así como "harás como si me quisieras". 


16. Igualmente las supuestas declaraciones formales del Dios de los textos bíblicos que hieren gravemente la sensibilidad moderna deben considerarse como una prueba de que Dios no existe. Por poner un ejemplo especialmente notable, "Éxodo", 22, 19: "Quien ofrezca sacrificios a los dioses, fuera de Jahveh, será exterminado". Según este texto, al pie de la letra, todos los musulmanes y los hinduistas deberían ser exterminados. También podemos ver el texto que hace: "... Pero si el siervo declara: amo mi dueño, mi mujer y mis hijos, no quiero salir libre, entonces su dueño ... le foradarà la oreja con un punzón, y servirá para siempre. "," Éxodo ", 21,5-6. O, también, este otro texto:" Si alguien vende su hija por esclava ...", "Éxodo", 21, 7. (Debo reconocer que, en muchos aspectos, el Corán es más próximo a la sensibilidad moral moderna, en especial, referente a la esclavitud y temas sociales. El Corán declara que un musulmán no puede tener otro musulmán en esclavitud) . 


Contra la existencia de un "genio maligno" o de un Dios que jugara cruelmente con los humanos, debo confesar que no dispongo de argumentos tan contundentes, igualmente parece una idea inconsistente. 

Flosofia a l'abast

quetgles | 14 Gener, 2019 20:00

  

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La filosofia a l'abast

quetgles | 19 Març, 2009 10:44

   

                        La filosofia a l'abast

 

         Història radical de la filosofia. 36 pensadors                   La filosofia a l'abast.             Història radical, en el sentit que pretén denunciar les mistificacions que, en matèria d'història de la filosofia, afecten  l'Univers espanyol i  l'Univers catòlic, especialment. Però veureu que les manipulacions històriques són generalitzades i afecten a altres Universos ideològics.   36 pensadors,  perquè faig referència a autors que, tot i que no figuren als manuals d'història filosofia, el seu pensament fou decisiu dins la història de la humanitat, com és el cas de Martí Luter.         Protàgores i la Il·lustració grega Sòcrates    Plató Aristòtil   Plató 2  Juli César desvela el joc  Jesús, la salvació pel martiri  Els Evangelis  Marc Aureli, la filosofia romana L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà

Agustí i Tomàs d'Aquino  Albert el Gran Ramon Llull, una passada

 

Martí Luter  Descartes David  Hume                         Thomas Paine Kant   Hegel Notícia de N'Auguste Comte


 Marx i la filosofia  Marx i l'alienació  El marxisme és un intel·lectualisme  Friedrich Nietzsche Peirce, James, Dewey  Ortega y Gasset i el racisme.  Ortega y Gasset i el racisme 2. George E.| Moore      Martin Heidegger  Jean-Paul Sartre  Wittgenstein Karl  Popper  Hayek i Popper La paradoxa d'En Hayek Richard  Rorty  Rorty, Vattimo i les Esglésies protestants   La filosofia i la religió sense caretes  La filosofia i la ciència   Filosofia emergent

 

La Xina a l'avantguarda del mˇn, segons publica VilaWeb.

quetgles | 11 Gener, 2019 08:09


    La Xina a l'avantguarda del món, segons publica VilaWeb. 

·   

 

·         https://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_google.png

·         https://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_meneame.png

·      https://www.vilaweb.cat/wp-content/plugins/custom-pdf-converter/img/ico_pdf_article.png

   L’arquitecte Vicente Guallart (València, 1963) acaba de guanyar el concurs internacional per a urbanitzar un nou centre a la ciutat xinesa de Shenzhen. Ha ideat un centre sense cotxes privats, amb edificis en forma de muntanya i un corredor ecològic que el travessa. Guallart viu a Barcelona, però passa més de la meitat del temps a la Xina, Rússia i els Estats Units. Va ser el primer director de l’Institut d’Arquitectura Avançada i, durant quatre anys, va ser l’arquitecte en cap de la ciutat de Barcelona, sota el mandat de Xavier Trias. Autor del llibre La ciutatautosuficient, on advocava per les ciutats ecologistes, en aquesta entrevista parla del seu projecte, d’urbanisme i del futur de les ciutats.

La ciutat de Shenzhen neix el 1979. Com l’hem d’imaginar?
—A Europa parlen de regions, a la Xina de províncies. La província de Guangdong és la més rica de la Xina, l’equivalent de Califòrnia. I Shenzhen n’és la ciutat tecnològica, equivalent a San Francisco. Forma part del conglomerat tecnològic més important de la Xina. Són uns dotze milions de persones. Vuit Barcelones. És la primera ciutat on Apple feia l’iPhone. Ara ja no. De fet, és la fàbrica del món. El lloc on hi havia la concentració més gran de fàbriques. I s’hi veuen les diverses generacions de ciutats. Els edificis d’habitatges dels setanta, vuitanta i noranta. La compararia amb Singapur. I entén que la urbanitat és molt important. Jo hi he descobert la primera ciutat descentralitzada del món. No té un centre i prou. En té molts. Hi ajuda el fet que no tingués un centre històric que cresqués de manera radial. Hi ha diversos centres. És una ciutat força única. És allò que Dubai voldria ser.

Hi urbanitzareu 2 milions de metres quadrats. Això, per comparació, què seria?
—Això seria mig Poble Nou de Barcelona. Abans, aquesta zona era un parc temàtic. Hi havia una Torre Eiffel petita, una muntanya russa dins un llac, i tot de coses que ara estan obsoletes. Ho tenen clar: s’ha de reformar. I volen fer dues coses. D’una banda, aixecar un dels nuclis urbans, que tindrà un edifici alt de 400 metres. I d’una altra banda, el gran repte (i per a això vam guanyar el concurs), que és reconstruir un corredor ecològic, entre la muntanya i el mar, que s’havia trencat. Un corredor verd. Hi hem projectat una malla semblant a Nova York, i el corredor ecològic.

Voleu fer un edifici en forma de muntanya?
—Si l’arquitectura és paisatge, els edificis són muntanyes. M’ha interessat l’arquitectura com a acumulació de matèria. I, per tant, aquest caràcter paisatgístic ens va fer pensar a fer una muntanya artificial. Un edifici emblemàtic en forma de muntanya. Dos-cents metres d’altura. Serà un centre de convencions. A la sala gran hi han de cabre cinc mil persones. I també hi posem un hotel a sobre.

Heu eliminat els cotxes?
—Hem eliminat el transport privat de l’espai públic. Els cotxes privats no hi podran circular. En el futur, el cotxe privat desapareixerà de les ciutats, de la mateixa manera que en van desaparèixer els cavalls.

I minibusos sense conductor.
—Aquí, a Sant Cugat, se’n va aprovar un, també. El futur de la mobilitat es basa en el transport públic, el transport personal (bicis, patinets) i els vehicles sense conductor. Són molt més segurs. S’ha demostrat que, en el 90% dels accidents, els responsables són les persones. Fa cent anys, els ascensors tenien una persona que premia el botó. I ara ja no. El vehicle sense conductor és un ascensor horitzontal.

Utilitzeu tecnologia blockchain.
—Fa anys que parlem de l’autosuficiència dels edificis. I ens imaginàvem que els edificis del futur generarien energia. Energia que gastaran a l’interior dels habitatges, la donaran per al vehicle elèctric o la vendran a la xarxa. Si agafem molts edificis que ho poden fer, ens cal un sistema d’intercanvi d’informació i de registre que no és pas una factura al mes, com ara. Cada petita quantitat d’energia que generem s’ha de registrar. I això és, literalment, blockchain.

Per què creieu que heu guanyat aquest projecte?
—Bona pregunta. Crec que vam guanyar sense por. Una malla amb carrers estrets, i sense vehicles a la superfície, no existeix a la Xina. I això vam proposar. Però també perquè ells estan molt oberts a noves idees. I nosaltres vam fer una barreja entre urbanitat densa i la idea del corredor ecològic.

Com serà el corredor?
—Seran un conjunt de parcs. I també vam proposar que les passeres que travessen les autopistes existents no fossin de quatre metres, sinó de cent. Entendre que si al segle XX hem construït el dret de conduir, ara hem de construir el dret de caminar. Això vol dir que no hem de fer solament passeres, sinó grans passeigs i superfícies.

Serà el vostre gran projecte?
—No. Ara el 50% del planeta viu a les ciutats, i som 7.000 milions de persones, és a dir que hi ha 3.500 milions de persones a les ciutats. Però diuen que l’any 2050 hi viurà el 70% de la gent. Això vol dir que hi ha 1.500 milions de persones que aniran a la ciutat. Hi haurà més projectes. A Europa ens pensem que la urbanització s’ha acabat. No és cert. Part del desafiament de salvar el planeta és que a aquests 1.500 milions de persones els fem bones ciutats. Ciutats del segle XXI. I reformes ben fetes. Vull abordar aquest objectiu: treballar els nous estàndards de les ciutats.

Vau tenir cap xoc cultural treballant a la Xina?
—La Xina és un altre món. I això vol dir, per exemple, que van amb unes altres aplicacions. No tenen Whatsapp, tenen WeChat. No tenen Google, tenen Baidu. Allà són un país comunista, i saben que les dades són de l’estat. No en tenen cap dubte. Al món occidental, encara ens preguntem si ens espien o no. A la Xina no en dubten: ens espien. I ho fa l’estat. I entenen que això és bo per a la societat. Ho entenen així. Poden entendre que ho fan de manera regulada. Aquí, en canvi, crec que ens enganyem, i ens espien igual. Nosaltres hem treballat amb gent xinesa intel·ligent que no tan sols ens van fer de traductors de llengua, sinó de cultura. I al revés. Jo els he fet de traductor cultural a ells. Era un procés doble. Ens han d’entendre. Però els hem d’entendre. I, clarament, tenen coses positives.

Per exemple?
—Shenzhen és una ciutat jove, i et trobes una gran alegria en segons quins espais. Hi ha reformes de districtes industrials absolutament excepcionals. Els concursos són nets i poc corruptes. Ho sé perquè he estat jurat. No m’he trobat mai ningú que em digués res. I els debats entre els membres eren de nivell. De nivell. La societat és molt formal i es tenen molt de respecte. No tens la sensació d’amistat com aquí, al món mediterrani, però estimen molt la família, i treballen de valent.

Es començarà a construir el 2020?
—Hem guanyat un concurs d’urbanisme. No de construcció. Ildefons Cerdà va guanyar el concurs i no va construir cap edifici. Però, certament, el nostre objectiu és començar a construir edificis a la Xina. Actuarem com a assessors. Això sí, voldríem que els edificis, com a mínim els més emblemàtics, siguin com els hem dissenyat.

Qui formava el vostre equip?
—Teníem gent a Beirut, Moscou, la Xina, Mèxic. Ex-estudiants de l’IACC, ara professionals. Gent molt bona. Content de treballar amb gent jove, que de fet és com treballen a la Xina. Per exemple, ara faig nous concursos i la mitjana és de 30 anys.

Com veieu l’urbanisme aquí a casa?
—Aquí, malauradament, no tenim debat sobre la manera de construir la ciutat ni sobre urbanisme. Per exemple, si les ciutats han de créixer o no. El pròxim desafiament de Barcelona és créixer en direcció als rius. Sempre hem estat una ciutat de mar. Però Barcelona també pot ser una ciutat de rius. El Besòs encara s’ha d’urbanitzar. I no hi ha cap pla. Construeixen algun edifici, però sense pla. Hem cregut que prenent petites decisions faríem una ciutat bona. I l’urbanisme requereix tenir grans idees, això ho vam inventar a Barcelona. Ara parlem només de les coses petites. I no de les coses importants. Nova York, Londres i Copenhaguen creixen en població. Barcelona ha de créixer o no? És un debat que no tenim. Ciutats pròsperes, com París, amb alcaldessa d’esquerres, han entès que cal tenir projecte, il·lusió, cal fer arquitectura i urbanisme innovador. Es proposen de construir sobre les rondes. Aquí començarem a parlar sobre això.

Heu seguit la cursa electoral de Barcelona?
—M’interessa. Visc a Nou de la Rambla. Tot i que el 60% del meu temps he estat a la Xina, Rússia i els EUA, visc a Barcelona. Encara s’ha de veure qui es presentarà a l’alcaldia i qui no. A Barcelona hem creat por al voltant de l’urbanisme. Jo vaig viure-ho. Era dolent parlar de certes coses. A Espanya, l’eco de la bombolla ha fet que no tinguem la calma per a parlar seriosament sobre què hem de fer a les ciutats les dècades vinents. Vaig escriure el llibre La ciutat autosuficient, i vaig defensar que les ciutats havien de tendir a produir la seva energia. S’han aprovat els acords de París. Barcelona ha signat que el 2050 vol ser una ciutat sense emissions. Haurà d’invertir molt i prendre decisions arriscades. Ara hi ha una desconnexió entre el missatge polític (zero emissions) i els projectes que fem.

Com valoreu la gestió d’Ada Colau?
—Tampoc no en tinc gaire opinió. L’àmbit urbanístic no li ha interessat. Ara comença a treballar l’àmbit de l’habitatge i mira de fer-ho bé. Van començar molt crítics i ara prenen bones decisions. Però crec que l’alcaldessa de Madrid ho ha fet millor, la veritat.

Colau no té oposició. 
—Exacte. Els mesos vinents podria debatre amb l’oposició novament. Sempre he estat a favor de ser una ciutat d’acollida, de donar benvinguda als immigrants i contra la pobresa energètica. Però més enllà de dir-ho, has de fer-ho. I amb projectes positius, perquè la gent visqui millor. Hem de treballar perquè tots siguem més rics, no pas més pobres.

 https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2018/12/2_Vicente-Guallart_-Guallart-Architects_Pati-Nunez-Agency-11132201-e1544531054437-604x270.jpgVicente Guallart, en una imatge d'arxiu

Per: Andreu Barnils

https://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_mail.png

 

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 ... 140 141 142  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb