El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La filosofia i el Poder

quetgles | 23 Octubre, 2007 06:20

La Filosofia i el Poder. Totes les societats humanes són integrades per una ideologia dominant. A les societats antigues, més integrades, la ideologia es desprèn de la religió. És la religió la que dóna les pautes de conducte familiar i social; estableix allò que és prohibit i allò que és obligat; igualment, estableix la jerarquia de valors en tots els àmbits de l'activitat humana. L'Autoritat i les lleis s'entén que són expressió de la voluntat de Déu o dels déus. Nació i religió era una sola cosa. Igualment, les festes religioses i les cíviques eren indestriables. Amb l'aparició de les societats dividides en classes socials, la ideologia tradicional entra en crisi. La confrontació de classes es manifesta per mitjà de les dissensions ideològiques que fan crítica a l'Autoritat i a les lleis tradicionals; però la dissensió ideològica va de la mà de la religiosa. També es pot dir que el cisma religiós és conseqüència d'un conflicte de classes – o de nacions - que es resol de manera violenta. Al segle VIè aC., la lluita de classes a les ciutat-Estat gregues desencadena les revolucions democràtiques a moltes de les "polis". És la revolta de les classes populars ciutadanes contra l'oligarquia – noblesa, aristocràcia, patricis, terratinents, són noms diversos de la mateixa cosa -. Per primera vegada a la història, s'establien unes societats democràtiques amb una constitució i unes lleis que eren expressió de la voluntat de la majoria de ciutadans. Per allò que ens importa: primer hi ha un sentiment de revolta contra l'opressió, els privilegis i la desigualtat; tot seguit, comença un període de debat ideològic permanent que caracteritza la vida política ciutadana. Per primera vegada a la història, la ideologia era reconeguda com a producte dels homes, i no com a inspiració dels déus. El debat ideològic i la filosofia foren coetanis. En primer lloc, es va congriar la dissidència i els sentiments democràtics, i amb ells la nova ideologia i el debat ideològic. Arribats aquí, puc fer l'enunciat de la tesi: la filosofia s'origina a partir dels sentiments i de la voluntat dels homes, i no de la pura especulació intel·lectual (vegeu l'article "La filosofia i laciència"). La filosofia no és sinó un conjunt d'argumentacions que neguen la validesa d'una ideologia – la religió inclosa – i que afirmen la de la ideologia que li és pròpia. El nou ordre democràtic de les polis es correspon amb la nova ideologia democràtica dominant. És ara quan floreixen els teòrics de la convenció social i de l'emotivisme moral. En Protàgores serà el màxim exponent del pensament dominant de l'època de Pèricles. "L'home és la mesura de totes les coses", és la seva coneguda expressió. Pensament dominant o filosofia dominant és la mateixa cosa. El Poder de les polis democràtiques es correspon amb la filosofia dominant. Haurem de veure en un altre apartat que la ideologia i la filosofia dominant a les ciutats democràtiques no fou vençuda per causa de l'aparició d'una nova filosofia – com pretén la història de la filosofia oficial -, sinó per la força de les armes. Les ciutats democràtiques foren derrotades militarment, i no dialècticament. El triomf de la filosofia Sòcrates, de Plató i d'Aristòtil és la contraportada de la liquidació violenta de la democràcia. La filosofia dels anomenats sofistes fou aniquilada per la reacció (A l'Univers anglès hi ha molts estudiosos del tema, vb, En John D. Bernal, "Història social de la Ciència"). La filosofia dominant a l'Atenes democràtica fou anorreada per Esparta, i per Macedònia. Per N'Alexandre i no per N'Aristòtil. Hem de veure també, en un altre apartat, que la el ressorgiment dels teòrics moderns de la convencionalitat i de l'emotivisme moral (Locke, Hume) aparegueren després de les revolucions democràtiques modernes (la revolució anglesa data de 1688).

La Via catalana

quetgles | 22 Octubre, 2007 05:15

Via catalana per a l'alliberament ideològic. Es pot entendre com un manifest que convida als catalans a participar en la tasca immediata d'esfondrar o inutilitzar l'Univers ideològic espanyol en quant aquest opera i treballa amb l'objectiu no declarat d'afeblir progressivament l'Univers català, fins anorrear-lo definitivament. De manera semblant, l'Univers francès ha operat i opera – fins i tot amb més agressivitat i intolerància – contra l'Univers català. La via catalana refà l'Univers català i l'enforteix. Això suposa la negació dels Universos francès i espanyol, especialment d'aquest darrer. Al moment present, any 2007, l'Univers català té a l'abast la tecnologia d'Internet per a difondre el seu ideari. Els Universos francès i espanyol són construïts a partir de la manipulació sistemàtica de la realitat històrica. L'Església catòlica ha construït i manté el més fals de tots els Universos ideològics. La nació catalana, com a la resta de nacions, és en combat ideològic permanent per tal de fer present al Món el seu Univers. Tots i els enormes mitjans materials de que disposen els enemics, l'avantatge de Catalunya consisteix en que el seu Univers ideològic s'acosta a la realitat històrica i la referma. Actualment, els catalans poden enllaçar amb altres Universos ideològics que també fan negació dels Universos espanyol, francès i catòlic.

Alliberament. La via catalana.

quetgles | 22 Octubre, 2007 04:43

Alliberament. Via catalana per a l'alliberament ideològic. Es pot entendre com un manifest que convida als catalans a participar en la tasca immediata d'esfondrar o inutilitzar l'Univers ideològic espanyol en quant aquest opera i treballa amb l'objectiu no declarat d'afeblir progressivament l'Univers català, fins anorrear-lo definitivament. De manera semblant, l'Univers francès ha operat i opera – fins i tot amb més agressivitat i intolerància – contra l'Univers català. La via catalana refà l'Univers català i l'enforteix. Això suposa la negació dels Universos francès i espanyol, especialment d'aquest darrer. Al moment present, any 2007, l'Univers català té a l'abast la tecnologia d'Internet per a difondre el seu ideari. Els Universos francès i espanyol són construïts a partir de la manipulació sistemàtica de la realitat històrica. També l'Església catòlica ha construït i manté un dels més falsos dels Universos ideològics. La nació catalana, com a la resta de nacions, és en combat ideològic permanent per tal de fer present al Món el seu Univers. Tots i els enormes mitjans materials de que disposen els enemics, l'avantatge de Catalunya consisteix en que el seu Univers ideològic s'acosta a la realitat històrica i la referma. Actualment, els catalans poden enllaçar amb altres Universos ideològics que també fan negació dels Universos espanyol, francès i catòlic.

Déu no existeix i En Popper

quetgles | 19 Octubre, 2007 17:30

Déu no existeix i En Popper. Hi ha una marcada tendència dins el Neopositivisme a deixar de banda la crítica la Religió. En Popper n'és un exemple: alhora que declara que és molt respectuós amb les creences religioses, no entra a debatre sobre el pretès "disseny intel·ligent" – Déu creador de l'Univers -, la campanya mundial que ha engegat els neoconservadors per a recuperar la "bonior" de la societat impregnada de fe religiosa. Pel contrari, En Popper dóna suport als intents intel·lectuals del seu amic John Eccles d'argumentar amb un bagatge científic a favor de l'existència d'una ànima humana immaterial i immortal – "El jo i el seu cervell" -.

Déu no existeix i En Hume

quetgles | 19 Octubre, 2007 11:14

Déu no existeix. Una vegada establert el sistema democràtic a la Gran Bretanya, En Hume va disposar de llibertat per afirmar que la Metafísica no era possible com a ciència i que les denominades "proves de l’existència de Déu" eren inconsistents, que es feia un ús incorrecte de la lògica. En Hume, emperò, anava més enllà del simple agnosticisme; dedica tot un capítol a mostrar la inconsistència de les "proves" aportades per a verificar la realitat dels miracles. No hi ha cap camí conegut per poder aplicar el mètode de les ciències experimentals als miracles. Els miracles no es poden reproduir ni experimentar. Pel contrari, si es pot aplicar el mètode científic a algun fenomen suposadament miraculós, el resultat és sempre negatiu. És el cas del "Llençol Sant" de Torí. A determinades èpoques, s'exhibia públicament el suposat sudari de Jesús de la catedral de Torí com a mostra de fenomen miraculós. I alhora començava una formidable campanya de propaganda a nivell mundial. El suposat miracle consistiria en que en aquest llençol conté una reproducció d'una figura humana despullada que correspondria a Jesús, al cadàver de Jesús. Per fer front a les crítiques, El Papa de Roma, En Joan Pau II, al 2002, finalment va acceptar el repte: permetria que s'apliqués la prova del carboni 14 per a dilucidar la datació en que es va teixir el suposat sudari. La prova del carboni va donar negatiu: el teixit era del segle XIV i no del segle I. Però la campanya de la maquinària propagandística catòlica en suport del "Sant Sudari" miraculós no s'ha aturat; infecta tots els mitjans de comunicació. A la nostra època, malgrat els dispositius adversos disposats pel l'Univers catòlic, ens és permès d'avançar en la línia que va iniciar En Hume. Si no hi ha cap garantia de la veracitat dels miracles, llavors la creença en Déu resta com un pur exercici de la voluntat. Des de l'època de Hume, el pensament dominant, el positivisme, estableix el principi que la metafísica no és possible com a ciència. La ciència de Déu, la teologia, resta com un intent intel·lectual forassenyat, inútil i sempre molt pròxima a la ridiculesa (En Karl Popper - i el neopositivisme conservador - fa un gir a la dreta i expressa el seu respecte i reconeixement als teòlegs i metafísics que cerquen arguments a favor del "disseny intel·ligent", és a dir, del món com a creació de Déu). En Kant accepta les tesis de Hume, però, tot seguit, com a creient que és, postula l'existència de Déu com a única garantia de la llibertat i de la moralitat. Una vegada acceptat Déu com a postulat, l'Idealisme modern intenta tornar a introduir l'intel·lectualisme moral, intel·lectualisme que ja havia sigut rebutjat per les revolucions democràtiques. Certament, la metafísica no és possible com a ciència, però cada persona es veu obligada a decidir si duu una vida d'acord amb una determinada creença religiosa o no, o sigui, ha de raonar sobre temes de metafísica, ha de decidir si creu en Déu o no. La via que no accepta la creença, és la via de la llibertat i de la racionalitat, hem de pensar. En canvi, En Popper i N'Eccles consideren que és molt inversemblant que el cervell i les creacions espirituals com el llenguatge o les matemàtiques – el Món 3 que en diuen ells – siguin producte de la matèria i de l'atzar. Pel contrari, la meva tesi és que es pot fer palès que Déu i el Món són absolutament incompatibles. I que Déu i la Història seria un continuum d'irracionalitat inacceptable. Palesar això és equivalent a aportar proves de que Déu és inconcebible o de que Déu no pot existir. Breument enunciades, les proves serien aquestes: S'afirma que Déu es un pur esperit – una cosa que no és matèria -. Això, "una cosa que no és matèria" no ho podem imaginar ni concebre. El plantejament de Hume continua inamovible: només podem tenir idees a partir de les percepcions o de l'associació d'idees. Però l'expressió "una cosa que no és matèria" no és una associació d'idees; és una mera expressió verbal, a la manera que també es pot construir expressions com ara: "una cosa que no és cosa", "una cosa que no és no-res", "una cosa que no es pot pensar", "una cosa que és un pur esperit", "una cosa immaterial", i així. Els atributs de Déu sí que deriven d'associacions d'idees: perfecte, omnipotent, etern, creador, bo, etc. Però si N'Eccles i els teòlegs demanen un sentit, una finalitat al Món, si volen "un disseny intel·ligent" fan metafísica. Si hem de fer metafísica el plantejament seria: Si Déu és un pur esperit, a què treu lloc crear el "no-esperit", la matèria, el Món, l'Univers? Segons els teòlegs cristians, hi hauria tres moments del Tot Universal: al primer moment hi hauria la No-matèria (Déu) conformant el Tot Universal en exclusiva; a un segon moment la No-matèria (Déu) crearia la matèria i el Tot seria cohabitat per la No-matèria (Déu) i la matèria; i al tercer i últim moment la matèria deixaria d'existir – seria la fi del Món, segons pronostiquen els llibres sagrats – i el Tot Universal seria conformat novament per la No-matèria, si bé s'ha de dir que aquest Tot Universal darrer no seria una simple repetició del Tot Universal primer posat que el Tot Universal tercer ha de recollir dins el seu si elements procedents de la fi del Món, com són el cossos de les persones ressuscitades, tant dels cossos "gloriosos" que aniran al Cel com dels cossos abominables de les persones condemnades a l'Infern. No he de repetir les critiques dels pensadors il·lustrats a les denominades Sagrades Escriptures. He de dir que el principal manament de la "Llei de Déu" de la Bíblia - "Estimaràs a Déu sobre totes les coses" - és un mandat que no es pot complir. A l'Èxode, 20: 2-17 (de la versió catalana Bíblia del 2000), on troba l'expressió que fa al cas i diu així:"...jo, el Senyor Etern, sóc el teu Déu, un Déu gelós, que castigo la iniquitat dels pares en els fills, fins a la tercera i la quarta generació d'aquells que m'odien; però mantinc la misericòrdia fins a mil generacions amb aquells que m'estimen..." Un hom no pot estimar allò que no coneix. Ni odiar. Però encara trobo més escandalós donar per fet, donar a entendre que és una cosa corrent, el domini i control dels sentiments i de les emocions. La pròpia experiència – i la ciència – ens diu tot el contrari. L'amor i l'odi broten al nostre interior i marquen la nostra vida. No governem les passions, sinó, al revés, són les passions les que ens dominen.

N'Eccles i En Popper

quetgles | 18 Octubre, 2007 05:55

N’Eccles i En Popper es presenten com a científics o quasi científics – En Popper com a filòsof neopositivista amb uns grans coneixements de les ciències físiques -; i, tot seguit, fan història de la ciència. Però, alhora, sense diferenciar, passen a fer història de la filosofia. I acaben fent un esplèndid garbuix on col·loquen En Plató dialogant amb En Heisenberg. I fan un enaltiment d’En Sòcrates com a gran descobridor. O sigui que al final coincideixen amb les valoracions que fan els tomistes i els idealistes. No deixa de ser una novetat: uns que es presenten com a positivistes renovadors fan una proposta que va contra el nucli de la filosofia positivista clàssica.

Sant Sòcrates

quetgles | 16 Octubre, 2007 15:20

Als diversos universos culturals nacionals, En Sòcrates es mostra poc menys que un heroi, un sant i un gran savi. En John D. Bernal, en canvi, té l'atreviment de denunciar els tractats hagiogràfics. Presenta En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil com a "la tríada reaccionària".

La filosofia no té autonomia

quetgles | 13 Octubre, 2007 16:35

L'ensenyament oficial prensenta la història de la filosofia com un seguit de corrents fiolosòfics que fan com si tinguessin vida pròpia. I no és el cas. La filosofia no te autonomia. Primer és el canvi històric, després la filosofia. No és el cas que Plató derrotés dialècticament a Demòcrit o a Protàgores; sinó que la derrota de l'Atenes democràtica va suposar, la destrucció dels textos dels teòrics de la convencionalitat i de l'emotivisme moral.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb