El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Intelectualismo y reacción. Apuntes.

quetgles | 13 Juny, 2008 06:56

 

     Aquesta és la versió original en català. De moment, no hi ha la versió espanyola.

 

   

    Aquest escrit és un recull de breus enunciats. Tot i la diversitat de temes a que fan referència, mantenen un fil conductor que els uneix. La finalitat de recull és posar de manifest i denunciar el virus intel·lectualista. Molts d'aquests enunciats, a manera de tesis, resten pendents d'un possible desplegament posterior. Ara resten com a indicadors ideològics.

 

   No és el cas que sigui una dedicació erudita fer referència als clàssics de l'intel·lectualisme.  Actualment, l'intel·lectualisme és un virus que infecta diverses línies de pensament.

 

   N'Aristòtil era al servei del rei de Macedònia. Acusat de traïció, hagué de fugir de l'Atenes democràtica.

 

   Sòcrates figura com a creador d'allò que es denomina intel·lectualisme moral, concepció segons la qual hi ha una moralitat autèntica i única a la que solament es pot accedir per mitjà de l'intel·lecte. Solament el savi – el savi autèntic - pot abastar el Bé moral.

 

   Sòcrates, Aristòtil i Plató són la tríada reaccionària que impulsaren l'intel·lectualisme moral (Vegeu la Web El blog d'En Joan Quetgles | Sòcrates el reaccionari).

  Segons el trio, el bé moral és el producte de l'activitat intel·lectual. Afirmen que únicament el savi coneix les veritats morals.

 

     Segons N'Aristòtil, la felicitat autèntica és la del filòsof que es dedica a l'activitat intel·lectual. Per això, un hom ha de ser de la classe dels propietaris de terra, o, si més no, una persona rica, que no treballi. N'Aristòtil diu expressament que el filòsof ha d'estar alliberat de les preocupacions materials; d'aquí ve la conveniència de disposar d'esclaus; afegeix que també s'ha de disposar de bona salut. Dit planerament, la felicitat s'aconsegueix per mitjà de la riquesa, la salut i la meditació epistemològica (epistemològica; és a dir, la del savi; la meditació de les persones vulgars no te validesa).

 

   A L'Antic Testament, o sigui, a la Torà, les recompenses ofertes per En Jahvè als bons complidors de la Llei sempre són bens concrets que, majorment, es gaudiran en vida. No hi ha cap referència a un altra vida per a després de la mort. Al Nou Testament, en canvi, hi ha la promesa explícita de la vida eterna. I encara més: s'estableix com a dogma que hi haurà una resurrecció general dels cossos i que les ànimes afortunades amb el seu cos recuperat viuran per a sempre al Cel.

 

    Tesi: el Cel del cristians és intel·lectualista.

 

   Vida eterna, sí, però vida contemplativa. La promesa de recompensa cristiana és radicalment intel·lectualista. La vida contemplativa cristiana coincideix amb l'ideal de Plató i Aristòtil. Allà, al Cel dels catòlics, els benaventurats estaran quiets i immòbils extasiats amb la contemplació de Déu. Es dóna a entendre que els cossos ressuscitats tindran una activitat molt limitada; sembla que hi veuran i que hi sentiran, i que, fins i tot, és possible que cantin himnes, però poca cosa més.

 

   N'Agustí d'Hipona, entusiasta del pensament platònic, fou l'encarregat d'elaborar una filosofia cristiana, una filosofia en concordança amb els dogmes de fe i amb els projectes socials i polítics de l'Església catòlica.

    N'Agustí mostrava sovint el seu fervor a les idees d'En Plató. Així diu ...d'on es desprèn que també els platònics mateixos han de sotmetre els seus piadosos caps a Crist, rei únic i invicte, tan sols conviant unes quantes coses, d'acord amb les exigències de la fe cristiana (Epístoles, 56). 

   La filosofia de N'Agustí fou reconeguda com a la pròpia de l'Església catòlica durant bona part de l'Edat mitjana, fins al segle XIII.  En aquest segle, en efecte, la Cúria romana procedí a establir la filosofia d'En Tomàs d'Aquino com a doctrina oficial de l'Església, tot i que no s'invalidava o reprovava l'agustinisme (L'Església de Roma, en cap situació,  mai  reconeix haver comès un error o un crim).

 

  En Tomàs d'Aquino fou l'encarregat de confeccionar un nou marc filosòfic per a ús de la teologia catòlica. En base al concepte de Philosophia ancilla Theologiae, la nova filosofia d'En Tomàs seria l'instrument escaient. La Summa Theologica esdevindria el llibre essencial de les càtedres de teologia. Fins avui, el tomisme s'ha mantingut com a  filosofia oficial de l'Església catòlica.

 

Plató, Aristòtil, Agustí, Tomàs, tots eren intel·lectualistes i afirmaven l'intel·lectualisme moral.  N'Agustí  bevia d'En Plató, i En Tomàs, de N'Aristòtil.

  En Plató i N'Aristòtil no sabien – i no explicaven – de quina manera s'havia de distingir els filòsofs autèntics dels espuris (Hem de suposar que En Plató estava improvisant quan intentava convèncer al tirà Dionisi I perquè apliqués algunes de les idees de la República). Per altra banda, entenien que solament uns pocs afortunats poden accedir al cultiu de la filosofia.

   N'Agustí i En Tomàs disposaven, en canvi, d'una extraordinària situació de privilegi intel·lectual, impensable a la l'època de la Grècia clàssica. I especialment En Tomàs.

   N'Agustí i En Tomàs partien amb l'avantatge que coneixien i disposaven de la veritat revelada per Déu a les Sagrades Escriptures; uns llibres sants i una paraula de Déu que tenia el reconeixement universal; uns llibres que eren declarats com a la suprema autoritat moral i intel·lectual.

   A l'època d'En Tomàs, no era admesa cap autoritat intel·lectual fora de l'Església catòlica. El Papa era infal·lible en matèria de fe i de moral. I la Cúria romana es reservava l'autoritat suprema en matèria de la ciència.

   En Tomàs no hagué de fer cap concurs de mèrits, ni es veié en la necessitat de fer una promoció de la seva Summa. El Papa, la Cúria romana, feia públic a tota la cristiandat que En Tomàs era el savi màxim i que la seva obra, en tot moment, havia de servir d'orientació.

   El Papa i els cardenals tripulaven la nau de l'Església. S'havia de considerar que eren els més savis i els més sants; i que, a més a més, tenien la garantia de la protecció de l'Esperit Sant.

   La Cúria considerà que l'accés a la Bíblia s'havia de reservar als savis. Per això la Inquisició prohibí – i destruí – les versions en llengües modernes (Segons la GEC, foren cremats els exemplars de diverses versions en llengua catalana).

 

   En Ramon Llull exposa quin és l'ideal de l'intel·lectualisme catòlic al segle XIII. En Blanquerna, el protagonista de la seva novel·la exemplar,  viu diverses experiències de la vida humana: ell i la seva promesa renuncien al matrimoni hi entren en sengles convents; més tard es nomenat bisbe, després cardenal i, finalment Papa. Una vegada que En Blanquerna ha dut a terme la reforma de la cristiandat i ha creat un món feliç on regnen les virtuts, renuncia al papat i esdevé un senzill eremita dedicat a la vida contemplativa, a la qual se li uneix l'Emperador.

 

   Segons l'intel·lectualisme catòlic de l'època, l'estat suprem de perfecció de l'home era la renúncia al món i el lliurament a la vida contemplativa, és a dir, a la meditació, l'estudi sant,  la pregària, la lectura de llibres pietosos i, si es pot, l'èxtasi místic.

 

   En Pau, a les Epístoles, aconsella com ideal de vida cristiana l'abstenció sexual; i, afegeix que aquells que no puguin es casin. O sigui que si s'aconseguia l'estat ideal paulí universal, significaria l'extinció de l'espècie humana.

  

   Els llibres de text donen a entendre – i desorienten els lectors – que l'Església catòlica fou la impulsora de la filosofia. La veritat històrica és que, fins al trencament luterà, tot allò que fos considerat activitat intel·lectual era controlat per la Cúria romana.

 

   Ofereixen tot de noms de filòsofs de l'època pre-luterana com si hi hagués llibertat de pensament; i com si fos un període d'avenços del saber i de la filosofia. Així, fan referència a Escot Eriúgena, Anselm, Roscelin, Pere Abelard, Hildegard, Pere Llombard, Albert Magne, Bonaventura, Mestre Eckhart, Ramon Llull, Tomàs d'Aquino, Jean Buridan i molts d'altres.

   Però la realitat històrica és que tots aquests autors no feien sinó repetir el punts bàsics de la Philosophia perennis. Aquests autors no s'apartaven de la "veritat oficial" dictada pel Papa i la Cúria romana. Feien com si caminessin en el camí de la Ciència, però, en realitat, romanien immòbils, clavats al mateix lloc.

   

   Tan bon punt un d'aquells frares (els dits filòsofs quasi tots pertanyien a una ordre religiosa) escrivia alguna teoria en desacord amb la doctrina oficial, corria el risc d'ésser processat per la Inquisició (Com fou el cas d'En Guillem d'Ockam).

 

    S'ha de desmuntar l'Imaginari conservador de l'Univers català (El que fou creat majorment pels homes de la Lliga, del pujolisme i pels bisbes catalans). En Ramon Llull es situava un poc al marge del pensament oficial de Roma; però convé fer veure que En Llull s'inclinava cap al tombant més extremista. En Ramon Llull pretenia demostrar racionalment els dogmes catòlics. Amb la seva Art havia de convertir els mahometans al cristianisme. Aquest Llull intel·lectualista extrem era, alhora,  fervent partidari d'usar l'espasa per a convertir els musulmans.

 

    Tot i que les amples masses eren pagesos analfabets, rebien una formació cristiana suficient – segons la Cúria – per aconseguir la salvació i la vida eterna.  El Vicari de Crist els guiava intel·lectualment i moral; a més a més, disposava dels sagraments, instruments de santificació.

   Aquelles masses d'analfabets catòlics també eren convidats – i obligats – a practicar els principis de l'intel·lectualisme en virtut del guiatge dels seus pastors. Eren convidats a participar de la vida contemplativa. El més humil dels catòlics – el més pobre i el més ignorant – tenia al seu abast esdevenir sant. Calia, doncs, que els més miserables fessin dejunis i abstinències, rebutgessin els plaers, es mortifiquessin, fessin oració.

  

 A la pràctica, les societats medievals cristianes miraven de mal ull a aquells que dedicaven la seva activitat a l'enriquiment personal; en especial, els comerciants i tot tipus d'activitats comercials eren considerades negativament. En tot temps, els predicadors no s'estaven d'avisar de les penes de l'infern que esperaven als comerciants desaprensius. El treball manual i els oficis tradicionals no eren mal considerats, però tota innovació tècnica aixecava sospites als pastors del ramat cristià.

 

   Aquest ordenament tingué conseqüències funestes. La societat de Castella del sis-cents en fou un paradigma (Em refereixo a Castella perquè és una de les societats històriques sobre la qual ens donen més informació). Castella acabà arruïnada i despoblada. 

   A tenor del Poder i de la ideologia dominant, la salvació terrenal – i la felicitat personal – només era possible si un hom pertanyia a les classes que monopolitzaven la dita salvació, a saber, la gran noblesa (que eren els grans propietaris de terra), la petita noblesa (petits propietaris o hidalgos sense cap propietat, però que en cap cas es dedicaven al comerç o a un treball productiu.  Representaven 10 per cent de la població – uns 600.000 individus –), i els religiosos (En aquest estat confluïen els nobles i els d'origen plebeu. De totes maneres, els grans càrrecs eclesiàstics – que, alhora, proporcionaven més ingressos econòmics – corresponien a la gran noblesa.

   La carrera social de la noblesa castellana només era possible bé com a servidor del Rei a l'exèrcit (Considereu que En Cervantes es va haver de conformar a fer de soldat ras), o bé com a servidor del Rei a l'administració, o bé com a servidor d'un gran noble,  o bé seguint la carrera eclesiàstica.

 

   Els nobles de la Cort d'En Felip III, s'oposaven a que el rei concedís el títol de noblesa a En Velázquez; argumentaven que treballava per diners, cosa que no podia fer un noble;  per a superar el conflicte, En Velázquez hagué de declarar formalment que no treballava per diners, que la seva activitat pictòrica era feta sense ànim de lucre, per amor a l'art.

 

   Amb uns sous de misèria, molts de jornalers preferien afegir-se a les fileres dels mendicants. Fileres inacabables de pobres que recorrien la ruta dels convents que subministraven la sopa boba. En cap moment, els pobres eren culpables; ans al contrari, d'antuvi, la pobresa era considerada com una mena de mèrit; així, comunament, els religiosos feien vot de pobresa.

 

   L'objectiu de l'Església catòlica no era treure els pobres de la pobresa, sinó la santificació per la pobresa.

 

    Aquestes tradicions socials, mantingudes al llarg dels segles, han deixat caràcters indelebles a la societat castellano-andalusa, al meu parer. Hem de considerar que actualment, en ple segle XXI, els mecanismes socials tradicionals es mantenen funcionals. Tot i que els privilegis nobiliaris foren formalment abolits al segle XIX, la noblesa espanyola mai fou desposseïda de les seves propietats.

   Aquelles inèrcies continuen actuant de diversa manera dins els processos socials presents. L'oligarquia actual és l'hereva de l'aristocràcia tradicional. Si de cas, nous grans propietaris s'han sumat a la classe dels grans propietaris tradicionals. Ara, els grans propietaris de terra, acomodats a la modernitat, han passat a ser també grans propietaris d'altres bens que no són terres. L'oligarquia continua fent ús  de les seves maneres per a l'exercici de poder.

   

   La societat castellano-andalusa actual s'ha modernitzat, certament. Però no hem de perdre de vista que els protagonistes actuals despleguen els rols tradicionals. Tots continuen actius: els grans propietaris, l'Església catòlica i la versió modernitzada del que  era la classes de la petita noblesa.

 

  

   

95 tesis contra l'intel·lectualisme.

  

     Si bé el pensament positivista és hegemònic a l'Univers ideològic espanyol, la filosofia intel·lectualista  continua ocupant importants espais culturals i centres de difusió d'ideologia. Filosofia intel·lectualista: s'ha d'entendre aquella que és una continuació de la filosofia aristotèlica-tomista i , la qual encara és la filosofia oficial de l'Església catòlica. També s'ha d'entendre com a intel·lectualistes  aquells autors relacionats amb el pensament platònic. A l'Univers ideològic català la situació és molt semblant.

   Per altra banda, l'intel·lectualisme i la filosofia intel·lectualista també és activa en molts altres països d'Europa i Amèrica.

   A l'Estat espanyol, l'oligarquia castellano-andalusa continua mantenint els seu poder i els seus privilegis; l'Església catòlica, també.  A la Universitat i a altres institucions de l'Estat, l'oligarquia manté les seves posicions de poder. Sobre aquest tema, podeu veure la Web El blog d'En Joan Quetgles | La guerra ideològica.

 

    Aclariment:  quan dic els llibres de text, en refereixo a tot tipus de programació de l'Administració de l'Estat. Quan dic enciclopèdies, en vull referir a les enciclopèdies i a altres llibres de divulgació que majorment són sota el control de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Per suposat, els poders també disposen d'amples dispositius a la Xarxa (I no desaprofiten l'ocasió d'ocupar espais a les diverses viquipèdies )

   Actualment,  a Catalunya, la premsa és en mans de l'oligarquia espanyola o de gent implicada amb l'oligarquia. No s'ha produït  l'autènt

 

    Els llibres de text i les enciclopèdies ofereixen una versió de la història d'acord amb els interessos de l'intel·lectualisme. Aquesta versió és una manipulació de la realitat històrica.

 

   Els llibres de text i les enciclopèdies fan una contínua discriminació. Estableixen unes llistes dogmàtiques de filòsofs i de savis més importants o menys importants.

 

   Per posar un exemple:  referent al món antic, sense vacil·lar, afirmen que En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil són els tres filòsofs més grans. Tal afirmació coincideix amb la que fan les enciclopèdies catòliques.

 

    La programació del Ministeri d'Educació obliga als alumnes a considerar que l'obra dels grans filòsofs conté uns tresors de saviesa. Es dóna per cert que els alumnes estaran més formats si són capaços d'escriure sis línies sobre la causa formal de N'Aristòtil.

 

   Els supòsits del Ministeri d'Educació són sense fonament; la programació del Ministeri mostra que l'intel·lectualisme continua essent hegemònic.

 

   La contraprogramació feria veure que, per exemple, En Plató era un aristòcrata ressentit contra la democràcia atenenca;  o que els llibres de Física de N'Aristòtil mostren la incompetència de l'autor en matèria de física i d'astronomia. Podeu veure més detalls a la Web El blog d'En Joan Quetgles | En Plató i N'Aristòtil, notes.

 

   l'Intel·lectualisme dóna per suposat que el pensament i l'obra dels grans filòsofs determina el procés de la història. En Nietzsche arriba a l'extrem d'afirmar que el pensament d'En Plató – juntament amb les posteriors manipulacions d'En Pau de Tars – fou la causa del triomf del cristianisme i de la corrupció d'Occident.

 

   En contra de l'Intel·lectualisme, es pot constatar que, durant l'Imperi romà, En Plató i N'Aristòtil eren pràcticament uns desconeguts de la cultura llatina. Solament alguns pocs autors llatins fan alguna cita d'En Plató. A les biblioteques dels patricis molt rarament es veia un llibre de filosofia.

 

    El patriciat romà desaprovava que un hom es dediqués a la filosofia; si més no, ho consideraven una cosa inútil, una pèrdua de temps. És per aquest motiu que, pròpiament, no hi ha filòsofs llatins. Als llibres de text hi fan figurar Sèneca, Ciceró, Lucreci,  Marc Aureli, Boeci, Casiodor i pocs més. Els fan figurar com a filòsofs menors, però, pròpiament, no es dedicaven al cultiu de la filosofia.

   L'emperador Marc Aureli figura com a filòsof als llibres de text pel simple fet d'haver escrit un llibre titulat Reflexions. Com a membre distingit de la classe alta romana, En Marc Aureli  recomana  que els joves s'abstinguin de perdre el temps llegint obres de filosofia.

 

    Que els llibres de text d'història i de filosofia mostrin tants de components d'origen intel·lectualista no ens ha de venir de nou. Durant segles, les qüestions de teologia i moral foren competència de l'Església catòlica; ni un sol paper podia circular sense el nihil obstat. Actualment, els llibres de text d'història i de filosofia se semblen molt als de l'última etapa del franquisme.

 

   Els llibres de text d'història d'Espanya no condemnen expressament el franquisme ni molt menys el suport que va rebre de l'Església catòlica. En tot moment, aquests llibres de text presenten una Església catòlica que desplega unes suposades accions beneficioses.

 

    Tot i que la Constitució espanyola declara el laïcisme de l'Estat,  de fet, a la manera espanyola – superant el principi de contradicció – l'ensenyament oficial encara inclou l'assignatura de religió catòlica.

 

  Els diversos governs socialistes han sigut  incapaços de fer la reforma de les Facultats de filosofia. Així, continua el reconeixement oficial – administratiu – de les càtedres d'unes ciències de l'època medieval que es diuen: ontologia, metafísica, estètica, teoria de coneixement, psicologia filosòfica (aquesta psicologia és un derivat de la ciència de l'ànima tomista amb untors de psiquiatria i psicoanàlisi ;  per a accedir a la càtedra, els opositors han de ser uns experts en  la psicologia d'En Plató i de N'Aristòtil).

 

   Una i altra vegada, els programadors de la ciència espanyola intentaren utilitzar l'escola com a instrument de control ideològic i de projecció ideològica. Però comprovaren que els seus somnis no es complien. De la implantació a l'escola de la Formación del Espíritu Nacional i de l'apologia de la religió catòlica no sorgí una nova generació d'espanyols imbuïda de la idea de Por el Imperio hacia Dios; aquells estudiants acabaven els estudis i no demostraven cap especial entusiasme ni pel franquisme o ni pel catolicisme.

 

   Després del desastre del 98, l'oligarquia considerà que s'havia de fer un esforç de modernització. Pensaren que, posat que Espanya era bàsicament agrària, l'escola podria ésser un instrument  per a la modernització agrària. Així, els Ministeri disposà que l'assignatura d'agricultura formés part del programa del batxillerat, i que, semblantment, s'inclogués als  estudis de magisteri. Als anys 1960, els estudiants de magisteri encara seguien estudis d'agricultura. Per suposat, mai s'ha vist un pagès fent consultes a un mestre d'escola sobre qüestions d'agricultura.

 

Intel·lectualisme i reacció. Apunts

quetgles | 13 Juny, 2008 06:22

 

   

    Aquest escrit és un recull de breus enunciats. Tot i la diversitat de temes a que fan referència, mantenen un fil conductor que els uneix. La finalitat de recull és posar de manifest i denunciar el virus intel·lectualista. Molts d'aquests enunciats, a manera de tesis, resten pendents d'un possible desplegament posterior. Ara resten com a indicadors ideològics.

 

   No és el cas que sigui una dedicació erudita fer referència als clàssics de l'intel·lectualisme.  Actualment, l'intel·lectualisme és un virus que infecta diverses línies de pensament.

 

   N'Aristòtil era al servei del rei de Macedònia. Acusat de traïció, hagué de fugir de l'Atenes democràtica.

 

   Sòcrates figura com a creador d'allò que es denomina intel·lectualisme moral, concepció segons la qual hi ha una moralitat autèntica i única a la que solament es pot accedir per mitjà de l'intel·lecte. Solament el savi – el savi autèntic - pot abastar el Bé moral.

 

   Sòcrates, Aristòtil i Plató són la tríada reaccionària que impulsaren l'intel·lectualisme moral (Vegeu la Web El blog d'En Joan Quetgles | Sòcrates el reaccionari).

  Segons el trio, el bé moral és el producte de l'activitat intel·lectual. Afirmen que únicament el savi coneix les veritats morals.

 

     Segons N'Aristòtil, la felicitat autèntica és la del filòsof que es dedica a l'activitat intel·lectual. Per això, un hom ha de ser de la classe dels propietaris de terra, o, si més no, una persona rica, que no treballi. N'Aristòtil diu expressament que el filòsof ha d'estar alliberat de les preocupacions materials; d'aquí ve la conveniència de disposar d'esclaus; afegeix que també s'ha de disposar de bona salut. Dit planerament, la felicitat s'aconsegueix per mitjà de la riquesa, la salut i la meditació epistemològica (epistemològica; és a dir, la del savi; la meditació de les persones vulgars no te validesa).

 

   A L'Antic Testament, o sigui, a la Torà, les recompenses ofertes per En Jahvè als bons complidors de la Llei sempre són bens concrets que, majorment, es gaudiran en vida. No hi ha cap referència a un altra vida per a després de la mort. Al Nou Testament, en canvi, hi ha la promesa explícita de la vida eterna. I encara més: s'estableix com a dogma que hi haurà una resurrecció general dels cossos i que les ànimes afortunades amb el seu cos recuperat viuran per a sempre al Cel.

 

    Tesi: el Cel del cristians és intel·lectualista.

 

   Vida eterna, sí, però vida contemplativa. La promesa de recompensa cristiana és radicalment intel·lectualista. La vida contemplativa cristiana coincideix amb l'ideal de Plató i Aristòtil. Allà, al Cel dels catòlics, els benaventurats estaran quiets i immòbils extasiats amb la contemplació de Déu. Es dóna a entendre que els cossos ressuscitats tindran una activitat molt limitada; sembla que hi veuran i que hi sentiran, i que, fins i tot, és possible que cantin himnes, però poca cosa més.

 

   N'Agustí d'Hipona, entusiasta del pensament platònic, fou l'encarregat d'elaborar una filosofia cristiana, una filosofia en concordança amb els dogmes de fe i amb els projectes socials i polítics de l'Església catòlica.

    N'Agustí mostrava sovint el seu fervor a les idees d'En Plató. Així diu ...d'on es desprèn que també els platònics mateixos han de sotmetre els seus piadosos caps a Crist, rei únic i invicte, tan sols conviant unes quantes coses, d'acord amb les exigències de la fe cristiana (Epístoles, 56). 

   La filosofia de N'Agustí fou reconeguda com a la pròpia de l'Església catòlica durant bona part de l'Edat mitjana, fins al segle XIII.  En aquest segle, en efecte, la Cúria romana procedí a establir la filosofia d'En Tomàs d'Aquino com a doctrina oficial de l'Església, tot i que no s'invalidava o reprovava l'agustinisme (L'Església de Roma, en cap situació,  mai  reconeix haver comès un error o un crim).

 

  En Tomàs d'Aquino fou l'encarregat de confeccionar un nou marc filosòfic per a ús de la teologia catòlica. En base al concepte de Philosophia ancilla Theologiae, la nova filosofia d'En Tomàs seria l'instrument escaient. La Summa Theologica esdevindria el llibre essencial de les càtedres de teologia. Fins avui, el tomisme s'ha mantingut com a  filosofia oficial de l'Església catòlica.

 

Plató, Aristòtil, Agustí, Tomàs, tots eren intel·lectualistes i afirmaven l'intel·lectualisme moral.  N'Agustí  bevia d'En Plató, i En Tomàs, de N'Aristòtil.

  En Plató i N'Aristòtil no sabien – i no explicaven – de quina manera s'havia de distingir els filòsofs autèntics dels espuris (Hem de suposar que En Plató estava improvisant quan intentava convèncer al tirà Dionisi I perquè apliqués algunes de les idees de la República). Per altra banda, entenien que solament uns pocs afortunats poden accedir al cultiu de la filosofia.

   N'Agustí i En Tomàs disposaven, en canvi, d'una extraordinària situació de privilegi intel·lectual, impensable a la l'època de la Grècia clàssica. I especialment En Tomàs.

   N'Agustí i En Tomàs partien amb l'avantatge que coneixien i disposaven de la veritat revelada per Déu a les Sagrades Escriptures; uns llibres sants i una paraula de Déu que tenia el reconeixement universal; uns llibres que eren declarats com a la suprema autoritat moral i intel·lectual.

   A l'època d'En Tomàs, no era admesa cap autoritat intel·lectual fora de l'Església catòlica. El Papa era infal·lible en matèria de fe i de moral. I la Cúria romana es reservava l'autoritat suprema en matèria de la ciència.

   En Tomàs no hagué de fer cap concurs de mèrits, ni es veié en la necessitat de fer una promoció de la seva Summa. El Papa, la Cúria romana, feia públic a tota la cristiandat que En Tomàs era el savi màxim i que la seva obra, en tot moment, havia de servir d'orientació.

   El Papa i els cardenals tripulaven la nau de l'Església. S'havia de considerar que eren els més savis i els més sants; i que, a més a més, tenien la garantia de la protecció de l'Esperit Sant.

   La Cúria considerà que l'accés a la Bíblia s'havia de reservar als savis. Per això la Inquisició prohibí – i destruí – les versions en llengües modernes (Segons la GEC, foren cremats els exemplars de diverses versions en llengua catalana).

 

   En Ramon Llull exposa quin és l'ideal de l'intel·lectualisme catòlic al segle XIII. En Blanquerna, el protagonista de la seva novel·la exemplar,  viu diverses experiències de la vida humana: ell i la seva promesa renuncien al matrimoni hi entren en sengles convents; més tard es nomenat bisbe, després cardenal i, finalment Papa. Una vegada que En Blanquerna ha dut a terme la reforma de la cristiandat i ha creat un món feliç on regnen les virtuts, renuncia al papat i esdevé un senzill eremita dedicat a la vida contemplativa, a la qual se li uneix l'Emperador.

 

   Segons l'intel·lectualisme catòlic de l'època, l'estat suprem de perfecció de l'home era la renúncia al món i el lliurament a la vida contemplativa, és a dir, a la meditació, l'estudi sant,  la pregària, la lectura de llibres pietosos i, si es pot, l'èxtasi místic.

 

   En Pau, a les Epístoles, aconsella com ideal de vida cristiana l'abstenció sexual; i, afegeix que aquells que no puguin es casin. O sigui que si s'aconseguia l'estat ideal paulí universal, significaria l'extinció de l'espècie humana.

  

   Els llibres de text donen a entendre – i desorienten els lectors – que l'Església catòlica fou la impulsora de la filosofia. La veritat històrica és que, fins al trencament luterà, tot allò que fos considerat activitat intel·lectual era controlat per la Cúria romana.

 

   Ofereixen tot de noms de filòsofs de l'època pre-luterana com si hi hagués llibertat de pensament; i com si fos un període d'avenços del saber i de la filosofia. Així, fan referència a Escot Eriúgena, Anselm, Roscelin, Pere Abelard, Hildegard, Pere Llombard, Albert Magne, Bonaventura, Mestre Eckhart, Ramon Llull, Tomàs d'Aquino, Jean Buridan i molts d'altres.

   Però la realitat històrica és que tots aquests autors no feien sinó repetir el punts bàsics de la Philosophia perennis. Aquests autors no s'apartaven de la "veritat oficial" dictada pel Papa i la Cúria romana. Feien com si caminessin en el camí de la Ciència, però, en realitat, romanien immòbils, clavats al mateix lloc.

   

   Tan bon punt un d'aquells frares (els dits filòsofs quasi tots pertanyien a una ordre religiosa) escrivia alguna teoria en desacord amb la doctrina oficial, corria el risc d'ésser processat per la Inquisició (Com fou el cas d'En Guillem d'Ockam).

 

    S'ha de desmuntar l'Imaginari conservador de l'Univers català (El que fou creat majorment pels homes de la Lliga, del pujolisme i pels bisbes catalans). En Ramon Llull es situava un poc al marge del pensament oficial de Roma; però convé fer veure que En Llull s'inclinava cap al tombant més extremista. En Ramon Llull pretenia demostrar racionalment els dogmes catòlics. Amb la seva Art havia de convertir els mahometans al cristianisme. Aquest Llull intel·lectualista extrem era, alhora,  fervent partidari d'usar l'espasa per a convertir els musulmans.

 

    Tot i que les amples masses eren pagesos analfabets, rebien una formació cristiana suficient – segons la Cúria – per aconseguir la salvació i la vida eterna.  El Vicari de Crist els guiava intel·lectualment i moral; a més a més, disposava dels sagraments, instruments de santificació.

   Aquelles masses d'analfabets catòlics també eren convidats – i obligats – a practicar els principis de l'intel·lectualisme en virtut del guiatge dels seus pastors. Eren convidats a participar de la vida contemplativa. El més humil dels catòlics – el més pobre i el més ignorant – tenia al seu abast esdevenir sant. Calia, doncs, que els més miserables fessin dejunis i abstinències, rebutgessin els plaers, es mortifiquessin, fessin oració.

  

 A la pràctica, les societats medievals cristianes miraven de mal ull a aquells que dedicaven la seva activitat a l'enriquiment personal; en especial, els comerciants i tot tipus d'activitats comercials eren considerades negativament. En tot temps, els predicadors no s'estaven d'avisar de les penes de l'infern que esperaven als comerciants desaprensius. El treball manual i els oficis tradicionals no eren mal considerats, però tota innovació tècnica aixecava sospites als pastors del ramat cristià.

 

   Aquest ordenament tingué conseqüències funestes. La societat de Castella del sis-cents en fou un paradigma (Em refereixo a Castella perquè és una de les societats històriques sobre la qual ens donen més informació). Castella acabà arruïnada i despoblada. 

   A tenor del Poder i de la ideologia dominant, la salvació terrenal – i la felicitat personal – només era possible si un hom pertanyia a les classes que monopolitzaven la dita salvació, a saber, la gran noblesa (que eren els grans propietaris de terra), la petita noblesa (petits propietaris o hidalgos sense cap propietat, però que en cap cas es dedicaven al comerç o a un treball productiu.  Representaven 10 per cent de la població – uns 600.000 individus –), i els religiosos (En aquest estat confluïen els nobles i els d'origen plebeu. De totes maneres, els grans càrrecs eclesiàstics – que, alhora, proporcionaven més ingressos econòmics – corresponien a la gran noblesa.

   La carrera social de la noblesa castellana només era possible bé com a servidor del Rei a l'exèrcit (Considereu que En Cervantes es va haver de conformar a fer de soldat ras), o bé com a servidor del Rei a l'administració, o bé com a servidor d'un gran noble,  o bé seguint la carrera eclesiàstica.

 

   Els nobles de la Cort d'En Felip III, s'oposaven a que el rei concedís el títol de noblesa a En Velázquez; argumentaven que treballava per diners, cosa que no podia fer un noble;  per a superar el conflicte, En Velázquez hagué de declarar formalment que no treballava per diners, que la seva activitat pictòrica era feta sense ànim de lucre, per amor a l'art.

 

   Amb uns sous de misèria, molts de jornalers preferien afegir-se a les fileres dels mendicants. Fileres inacabables de pobres que recorrien la ruta dels convents que subministraven la sopa boba. En cap moment, els pobres eren culpables; ans al contrari, d'antuvi, la pobresa era considerada com una mena de mèrit; així, comunament, els religiosos feien vot de pobresa.

 

   L'objectiu de l'Església catòlica no era treure els pobres de la pobresa, sinó la santificació per la pobresa.

 

    Aquestes tradicions socials, mantingudes al llarg dels segles, han deixat caràcters indelebles a la societat castellano-andalusa, al meu parer. Hem de considerar que actualment, en ple segle XXI, els mecanismes socials tradicionals es mantenen funcionals. Tot i que els privilegis nobiliaris foren formalment abolits al segle XIX, la noblesa espanyola mai fou desposseïda de les seves propietats.

   Aquelles inèrcies continuen actuant de diversa manera dins els processos socials presents. L'oligarquia actual és l'hereva de l'aristocràcia tradicional. Si de cas, nous grans propietaris s'han sumat a la classe dels grans propietaris tradicionals. Ara, els grans propietaris de terra, acomodats a la modernitat, han passat a ser també grans propietaris d'altres bens que no són terres. L'oligarquia continua fent ús  de les seves maneres per a l'exercici de poder.

   

   La societat castellano-andalusa actual s'ha modernitzat, certament. Però no hem de perdre de vista que els protagonistes actuals despleguen els rols tradicionals. Tots continuen actius: els grans propietaris, l'Església catòlica i la versió modernitzada del que  era la classes de la petita noblesa.

 

  

   

95 tesis contra l'intel·lectualisme.

  

     Si bé el pensament positivista és hegemònic a l'Univers ideològic espanyol, la filosofia intel·lectualista  continua ocupant importants espais culturals i centres de difusió d'ideologia. Filosofia intel·lectualista: s'ha d'entendre aquella que és una continuació de la filosofia aristotèlica-tomista i , la qual encara és la filosofia oficial de l'Església catòlica. També s'ha d'entendre com a intel·lectualistes  aquells autors relacionats amb el pensament platònic. A l'Univers ideològic català la situació és molt semblant.

   Per altra banda, l'intel·lectualisme i la filosofia intel·lectualista també és activa en molts altres països d'Europa i Amèrica.

   A l'Estat espanyol, l'oligarquia castellano-andalusa continua mantenint els seu poder i els seus privilegis; l'Església catòlica, també.  A la Universitat i a altres institucions de l'Estat, l'oligarquia manté les seves posicions de poder. Sobre aquest tema, podeu veure la Web El blog d'En Joan Quetgles | La guerra ideològica.

 

    Aclariment:  quan dic els llibres de text, en refereixo a tot tipus de programació de l'Administració de l'Estat. Quan dic enciclopèdies, en vull referir a les enciclopèdies i a altres llibres de divulgació que majorment són sota el control de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Per suposat, els poders també disposen d'amples dispositius a la Xarxa (I no desaprofiten l'ocasió d'ocupar espais a les diverses viquipèdies )

   Actualment,  a Catalunya, la premsa és en mans de l'oligarquia espanyola o de gent implicada amb l'oligarquia. No s'ha produït  l'autènt

 

    Els llibres de text i les enciclopèdies ofereixen una versió de la història d'acord amb els interessos de l'intel·lectualisme. Aquesta versió és una manipulació de la realitat històrica.

 

   Els llibres de text i les enciclopèdies fan una contínua discriminació. Estableixen unes llistes dogmàtiques de filòsofs i de savis més importants o menys importants.

 

   Per posar un exemple:  referent al món antic, sense vacil·lar, afirmen que En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil són els tres filòsofs més grans. Tal afirmació coincideix amb la que fan les enciclopèdies catòliques.

 

    La programació del Ministeri d'Educació obliga als alumnes a considerar que l'obra dels grans filòsofs conté uns tresors de saviesa. Es dóna per cert que els alumnes estaran més formats si són capaços d'escriure sis línies sobre la causa formal de N'Aristòtil.

 

   Els supòsits del Ministeri d'Educació són sense fonament; la programació del Ministeri mostra que l'intel·lectualisme continua essent hegemònic.

 

   La contraprogramació feria veure que, per exemple, En Plató era un aristòcrata ressentit contra la democràcia atenenca;  o que els llibres de Física de N'Aristòtil mostren la incompetència de l'autor en matèria de física i d'astronomia. Podeu veure més detalls a la Web El blog d'En Joan Quetgles | En Plató i N'Aristòtil, notes.

 

   l'Intel·lectualisme dóna per suposat que el pensament i l'obra dels grans filòsofs determina el procés de la història. En Nietzsche arriba a l'extrem d'afirmar que el pensament d'En Plató – juntament amb les posteriors manipulacions d'En Pau de Tars – fou la causa del triomf del cristianisme i de la corrupció d'Occident.

 

   En contra de l'Intel·lectualisme, es pot constatar que, durant l'Imperi romà, En Plató i N'Aristòtil eren pràcticament uns desconeguts de la cultura llatina. Solament alguns pocs autors llatins fan alguna cita d'En Plató. A les biblioteques dels patricis molt rarament es veia un llibre de filosofia.

 

    El patriciat romà desaprovava que un hom es dediqués a la filosofia; si més no, ho consideraven una cosa inútil, una pèrdua de temps. És per aquest motiu que, pròpiament, no hi ha filòsofs llatins. Als llibres de text hi fan figurar Sèneca, Ciceró, Lucreci,  Marc Aureli, Boeci, Casiodor i pocs més. Els fan figurar com a filòsofs menors, però, pròpiament, no es dedicaven al cultiu de la filosofia.

   L'emperador Marc Aureli figura com a filòsof als llibres de text pel simple fet d'haver escrit un llibre titulat Reflexions. Com a membre distingit de la classe alta romana, En Marc Aureli  recomana  que els joves s'abstinguin de perdre el temps llegint obres de filosofia.

 

    Que els llibres de text d'història i de filosofia mostrin tants de components d'origen intel·lectualista no ens ha de venir de nou. Durant segles, les qüestions de teologia i moral foren competència de l'Església catòlica; ni un sol paper podia circular sense el nihil obstat. Actualment, els llibres de text d'història i de filosofia se semblen molt als de l'última etapa del franquisme.

 

   Els llibres de text d'història d'Espanya no condemnen expressament el franquisme ni molt menys el suport que va rebre de l'Església catòlica. En tot moment, aquests llibres de text presenten una Església catòlica que desplega unes suposades accions beneficioses.

 

    Tot i que la Constitució espanyola declara el laïcisme de l'Estat,  de fet, a la manera espanyola – superant el principi de contradicció – l'ensenyament oficial encara inclou l'assignatura de religió catòlica.

 

  Els diversos governs socialistes han sigut  incapaços de fer la reforma de les Facultats de filosofia. Així, continua el reconeixement oficial – administratiu – de les càtedres d'unes ciències de l'època medieval que es diuen: ontologia, metafísica, estètica, teoria de coneixement, psicologia filosòfica (aquesta psicologia és un derivat de la ciència de l'ànima tomista amb untors de psiquiatria i psicoanàlisi ;  per a accedir a la càtedra, els opositors han de ser uns experts en  la psicologia d'En Plató i de N'Aristòtil).

 

   Una i altra vegada, els programadors de la ciència espanyola intentaren utilitzar l'escola com a instrument de control ideològic i de projecció ideològica. Però comprovaren que els seus somnis no es complien. De la implantació a l'escola de la Formación del Espíritu Nacional i de l'apologia de la religió catòlica no sorgí una nova generació d'espanyols imbuïda de la idea de Por el Imperio hacia Dios; aquells estudiants acabaven els estudis i no demostraven cap especial entusiasme ni pel franquisme o ni pel catolicisme.

 

   Després del desastre del 98, l'oligarquia considerà que s'havia de fer un esforç de modernització. Pensaren que, posat que Espanya era bàsicament agrària, l'escola podria ésser un instrument  per a la modernització agrària. Així, els Ministeri disposà que l'assignatura d'agricultura formés part del programa del batxillerat, i que, semblantment, s'inclogués als  estudis de magisteri. Als anys 1960, els estudiants de magisteri encara seguien estudis d'agricultura. Per suposat, mai s'ha vist un pagès fent consultes a un mestre d'escola sobre qüestions d'agricultura.

 

La Ilustración, España y Cataluña

quetgles | 07 Juny, 2008 10:09

   Excuseu, d'aquest escrit només hi ha la versió original en llengua catalana. El fet que posi una Web amb el títol en espanyol ho faig amb la intenció d'aconseguir lectors catalans que, pocs concients, no naveguen en la llengua que els és pròpia. El meu recurs és una tàctica de combat.

  

  Amb la Revolució francesa, anunciaven la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat; però posaven unes altres cadenes, establien un nou sistema de privilegis i practicaven la germanor d'En Caïm.

   Las promeses anunciades es reduïren al no-res. La República del 91 solament durà tres anys i el Directori cinc anys. Tot seguit s'iniciava el Consolat i l'Imperi.

   Des de les hores, el Poder francès ha treballat incansablement per a construir l'Imaginari popular de les glòries de França. De bell antuvi, el Poder francès va elaborar i difondre la teoria de que la Revolució francesa del 89 era el fet més important  de la història moderna i que el pensament francès havia impregnat tota la modernitat d'Europa.

  Però la França "revolucionària" no es dedicava a exportar la revolució sinó a bastir el Gran Imperi.

   De bell antuvi, els progressistes espanyols – i els catalans – seguiren la deriva francesa. Els il·lustrats espanyols s'inspiraven en els grans il·lustrats francesos i, en tot moment, miraven cap a França.

   La Il·lustració francesa esdevenia un gran desplegament cultural en el qual intervenien il·lustrats de divers signe ideològic. Es presentava com una moda que afectava  una diversitat d'elements socials. Tot i que hi abundaven els agents provinents de la burgesia, fou la participació decidida  de la noblesa la que va donar la dimensió històrica al fenomen (No de bades, es va denominar Despotisme il·lustrat: hi participava el Rei i la Cort). Enduts per la moda, també hi prenien part distingits representants del clergat; feien com si no fos el cas que l'Església catòlica continués mantenint el control de les universitats, com si la Universitat de París no estigués sota el poder de l'arquebisbe  i com si no fos viva la Inquisició. Dins aquest totum revolutum, es donava una diversitat de tendències filosòfiques i polítiques; però totes elles portaven la marca d'un positivisme difús, avant la lettre; tots coincidien en l'enunciat general que afirmava que el cultiu de la Raó i de la Ciència havia d'aportar el benestar, el progrés i la llibertat.

   En Rousseau - de formació calvinista, i que, a qualque moment, enalteix el Calví polític – és un notable contrapunt a l'ideari progressista de la Il·lustració; així, escrigué La pau, la unió, la igualtat són enemigues de les subtileses polítiques. És difícil entabanar els homes rectes i senzills a causa de la seva senzillesa...En veure com, en el poble més feliç del món, les colles de pagesos resolen els afers d'Estat sota un roure...es pot evitar de menysprear els refinaments de les altres nacions, que es tornen il·lustres i miserables amb tant d'art i de misteris?  (El contracte social, llibre IV, capítol I).

 

   No és la meva intenció fer una revisió a la baixa dels valors de la Il·lustració francesa, ni tampoc provocar una mena de competició entre les  Il·lustracions més importants, l'anglesa, la francesa i l'alemanya. No; allò que importa és fer veure les dues grans derives de la modernitat.

   En contra del que diuen els llibres de text francesos i espanyols, el camí cap a la llibertat – i cap a la modernitat – no fou el de la Il·lustració francesa, sinó el de la reforma luterana (Vegeu el meu article a la Xarxa El blog d'En Joan Quetgles | Luter i el luteranisme ).

   S'omplien la boca amb la paraula Raó, però allò que demostraven era que tenien una gran habilitat per a confeccionar discursos d'acord amb les normes il·lustrades. Quan arribà l'hora decisiva, al 1789, aquells diputats il·lustrats es constituïren en Assemblea Constituent per a redactar una constitució democràtica, inspirada amb Montesquieu. Segons conten, semblava que allò era una meravella democràtica i il·lustrada.  Però haurem de veure que l'ou ja tenia un mal rovell.

 

   En nom de la Raó i de la Ciència, però també en nom de la Nació, aquells il·lustrats parisencs establien el nou despotisme positivista. Proclamaven la llibertat i alhora carregaven l'individu amb noves cadenes.

   En nom de la nació francesa i de la Voluntat general, aquells parisencs, com si fos un simple exercici burocràtic, decidien quins eren els valors socials i quines havien d'ésser les normes de comportament.

   Aquells buròcrates de París decidien sobre les normes que havien de regular la vida dels nacionals francesos, però, també, com si no passés res, sobre les normes dels nacionals no francesos. Aquells parisencs, tranquil·lament, sense immutar-se, establien que els nacionals no francesos s'havien de comportar com si fossin nacionals francesos.  Els no francesos – com, per exemple, els catalans de la Catalunya-Nord – eren obligats a reconèixer com a pròpia la llengua francesa, i a deixar de banda la llengua pròpia.

  En nom de la modernitat, la població de les molt diverses regions de l'hexàgon comprovà, terroritzada, que havia perdut el seu dret a decidir, dret a decidir que s'havia mantingut al llarg dels segles.

 

   Aquella Assemblea dels suposats representants del tercer Estat de totes les regions i ciutats de la corona francesa es constituïen en Assemblea  Nacional. S'havia d'entendre que eren el representants de la nació, de la nació francesa, de la nació dels francesos. Armats amb els nous conceptes de nació i de sobirania nacional, aquells homes, tan il·lustrats i raonables, es llençaven a una cursa embogida d'anorreament nacional de les nacions no franceses. Aquells parisencs feien i desfeien com si els pobles de l'hexàgon no existissin. En aquella Assemblea Nacional Francesa no hi havia cap veu que representés la voluntat i els interessos dels bretons, dels bascos, dels catalans, dels occitans, dels corsos, i d'altres que no eren francesos de nació.

 

   Aquells assemblearis ni representaven a les nacions ni a les classes treballadores. Tot allò era en realitat una representació teatral – i terrorífica –, en el sentit que no s'acomodava a la realitat social i política de l'Estat. D'aquí que l'Estat francès no aconseguí establir un sistema aparentment democràtic fins al segle XX. Un Estat, el francès, que és alhora una República i un Imperi; un Estat que es nega a reconèixer els crims contra la humanitat que ha comesos; un Estat que, avui en dia, continua sense reconèixer els drets lingüístics de les poblacions que encara usen llengües pròpies.

 

   La història moderna de l'Estat espanyol és una demostració de la incapacitat de l'oligarquia espanyola – la classe dels aristòcrates juntament de nous grans propietaris de terra o d'altres bens immobles – per establir un Estat modern. I, pitjor encara: l'oligarquia ha estat incapaç d'afluixar els funestos lligams amb Església catòlica, institució que sempre és instrument de la reacció i no cap altra cosa.

 

   L'acumulació de riquesa, de propietats i de poder de l'oligarquia espanyola ofegà les possibilitats del naixement d'una burgesia moderna (A començaments del segle XX, Madrid no era una ciutat burgesa; era la ciutat de l'Administració de l'Estat, de la Cort i de l'aristocràcia castellano-andalusa).

 

   Malgrat el fracàs de la República, la Revolució francesa derrotà  l'aristocràcia i  l'Església catòlica. Fou una magnífica liquidació del Trono i de l'Altar. Tot i les greus mancances dels règims francesos, al menys s'alliberaren per sempre de l'opressió de Roma.

   A l'Estat espanyol no es va donar cap revolució democràtica. L'oligarquia va reprimir violentament tots els intents de canvi democràtic. Fent demostració de fanatisme reaccionari, la monarquia sempre va donar una resposta bèl·lica a les demandes democràtiques de les colònies americanes. I, és clar, anà perdent una guerra darrera l'altra; la darrera fou la de Cuba i les Filipines. Als llibres de text i a les enciclopèdies, la Història d'Espanya havia esdevingut un memorial de derrotes heroiques.

  

   A l'Estat espanyol actual, l'oligarquia va considerar convenient acomodar-se a Europa i a la modernitat (És allò anomenat transició democràtica). L'oligarquia espanyola i l'Església catòlica espanyola mantenen quasi intactes el seu poder i els seus privilegis, heretats del Règim franquista.

   Donades les condicions socials descrites, la Il·lustració espanyola sempre ha estat una pobra imitació de la francesa. L'aristocràcia espanyola no s'apuntà a la moda del despotisme il·lustrat.

    Tesi: La Il·lustració espanyola ha estat incapaç de donar una resposta adequada a les demandes de la modernitat.  

   Tesi: Els il·lustrats espanyols, majorment, fan aliança amb les forces de la reacció en contra de les demandes democràtiques dels catalans, bascos i gallecs.

 

    A diferència de la Il·lustració francesa del set-cents, la Il·lustració espanyola es va trobar – i es troba actualment - molt incòmoda amb la Il·lustració catalana, basca i gallega. A l'Estat espanyol actual, es donen quatre Il·lustracions nacionals que creen i difonen Universos ideològics propis i Imaginaris populars propis. Es dóna una confrontació permanent entre la Il·lustració espanyola i les altres Il·lustracions no espanyoles.

    Els il·lustrats madrilenys d'ara es volen mostrar molt avançats, com si estiguessin a l'avantguarda europea, però, respecte de la confrontació nacional, no aconsegueixen anar més enllà d'on va anar N'Ortega y Gasset amb la seva famosa La Espanya invertebrada.

   Tot i que hi ha intel·lectuals espanyols que reconeixen el fet nacional català i que accepten el dret d'autodeterminació de Catalunya, ho fan amb la boca petita, de manera que no deixen sentir la seva veu en els espais públics.

 

  A Catalunya-Principat -  i a tot Catalunya -, la Il·lustració i la recuperació dels drets nacionals (o sigui, els drets democràtics) només poden anar de la mà de les ideologies d'esquerra.

 

   L'intent de recuperació nacional de la Lliga i del catalanisme conservador fou una falsa Il·lustració catalana. Era una pseudo-Il·lustració impregnada d'esperit conservador i catòlic (Il·lustració i catolicisme són conceptes contraposats). En efecte, al 1936, a l'hora de la veritat, l'Església catòlica catalana seguí els dictats de Roma i es passà al bàndol dels alçats contra la República. I En Cambó es declarà a favor d'En Franco, a qui va donar suport econòmic (Vegeu la GEC a la Xarxa).

 

   Els il·lustrats catalans del segle XXI tenen molta tasca per fer: Han d'anul·lar els intents anorreadors del Poder espanyol, han de fer present al món l'Univers català, i, alhora, han d'eliminar o refer tot de falsificacions i manipulacions dels conservadors catalans (De l'etapa pujolista, per exemple. S'ha de considerar que ara mateix continuen en funcionament tot de dispositius de la l'Església catòlica i dels conservadors catalans que mantenen actius tot de dispositius per mantenir un Univers català de signe conservador).

 

  Per posar un exemple de com rutlla el combat ideològic a l 'Univers català: D'antuvi, la Inquisició va posar a l'Índex l'obra de N'Anselm Turmeda. Uns catòlics catalans, actuant com si fossin agents del Sant Ofici, han aconseguit dificultar l'accés a la Xarxa dels escrits d'En Turmeda. Que jo conegui, només hi ha un accés als escrits d'aquest autor en llengua catalana, gràcies a N'Antoni Artigues, autèntic il·lustrat que ha trencat el bloqueig catòlic.

 

   Actualment, a l'Univers català es manté viva l'empremta catòlica. Als llibres de text, a les enciclopèdies i a les enciclopèdies virtuals, hi ha un clar predomini de l'esperit conservador.

 

    No són rars els intel·lectuals catalans que, tot i no ser catòlics, col·laboren, sense adonar-se, amb l'Univers catòlic. Consideren que fan divulgació catalanista quan, en realitat, allò que difonen és propaganda catòlica. Vegeu un exemple: és el cas de les hagiografies del frare mallorquí En Juníper Serra. Per tot arreu – a la GEC, també – el presenten com un benefactor dels indis de Califòrnia, quan la realitat històrica és que aquest fra Juníper era el típic instrument de domini polític que utilitzava la Corona castellana. Fra Juníper era el braç polític de l'exèrcit d'ocupació. Aquelles poblacions indígenes de la baixa Califòrnia s'assabentaven de mala manera de que havien esdevingut súbdits del rei de Castella; quedaven reduïts a l'esclavatge, sotmesos la voluntat omnímoda d'En Serra i la seva colla de frares.

 

   La destrucció física d'aquelles poblacions es feia amb la benedicció del Papa.  L'actual Papa, En Ratzinger, fa poc encara indignava alguns governs d'Amèrica per causa que es declarava complagut de l'evangelització d'Amèrica, que en diuen ells dels genocidis sistemàtics dels pobles indígenes.

  

 

La Il·lustració, Espanya i Catalunya

quetgles | 07 Juny, 2008 10:05

 

  

  Amb la Revolució francesa, anunciaven la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat; però posaven unes altres cadenes, establien un nou sistema de privilegis i practicaven la germanor d'En Caïm.

   Las promeses anunciades es reduïren al no-res. La República del 91 solament durà tres anys i el Directori cinc anys. Tot seguit s'iniciava el Consolat i l'Imperi.

   Des de les hores, el Poder francès ha treballat incansablement per a construir l'Imaginari popular de les glòries de França. De bell antuvi, el Poder francès va elaborar i difondre la teoria de que la Revolució francesa del 89 era el fet més important  de la història moderna i que el pensament francès havia impregnat tota la modernitat d'Europa.

  Però la França "revolucionària" no es dedicava a exportar la revolució sinó a bastir el Gran Imperi.

   De bell antuvi, els progressistes espanyols – i els catalans – seguiren la deriva francesa. Els il·lustrats espanyols s'inspiraven en els grans il·lustrats francesos i, en tot moment, miraven cap a França.

   La Il·lustració francesa esdevenia un gran desplegament cultural en el qual intervenien il·lustrats de divers signe ideològic. Es presentava com una moda que afectava  una diversitat d'elements socials. Tot i que hi abundaven els agents provinents de la burgesia, fou la participació decidida  de la noblesa la que va donar la dimensió històrica al fenomen (No de bades, es va denominar Despotisme il·lustrat: hi participava el Rei i la Cort). Enduts per la moda, també hi prenien part distingits representants del clergat; feien com si no fos el cas que l'Església catòlica continués mantenint el control de les universitats, com si la Universitat de París no estigués sota el poder de l'arquebisbe  i com si no fos viva la Inquisició. Dins aquest totum revolutum, es donava una diversitat de tendències filosòfiques i polítiques; però totes elles portaven la marca d'un positivisme difús, avant la lettre; tots coincidien en l'enunciat general que afirmava que el cultiu de la Raó i de la Ciència havia d'aportar el benestar, el progrés i la llibertat.

   En Rousseau - de formació calvinista, i que, a qualque moment, enalteix el Calví polític – és un notable contrapunt a l'ideari progressista de la Il·lustració; així, escrigué La pau, la unió, la igualtat són enemigues de les subtileses polítiques. És difícil entabanar els homes rectes i senzills a causa de la seva senzillesa...En veure com, en el poble més feliç del món, les colles de pagesos resolen els afers d'Estat sota un roure...es pot evitar de menysprear els refinaments de les altres nacions, que es tornen il·lustres i miserables amb tant d'art i de misteris?  (El contracte social, llibre IV, capítol I).

 

   No és la meva intenció fer una revisió a la baixa dels valors de la Il·lustració francesa, ni tampoc provocar una mena de competició entre les  Il·lustracions més importants, l'anglesa, la francesa i l'alemanya. No; allò que importa és fer veure les dues grans derives de la modernitat.

   En contra del que diuen els llibres de text francesos i espanyols, el camí cap a la llibertat – i cap a la modernitat – no fou el de la Il·lustració francesa, sinó el de la reforma luterana (Vegeu el meu article a la Xarxa El blog d'En Joan Quetgles | Luter i el luteranisme ).

   S'omplien la boca amb la paraula Raó, però allò que demostraven era que tenien una gran habilitat per a confeccionar discursos d'acord amb les normes il·lustrades. Quan arribà l'hora decisiva, al 1789, aquells diputats il·lustrats es constituïren en Assemblea Constituent per a redactar una constitució democràtica, inspirada amb Montesquieu. Segons conten, semblava que allò era una meravella democràtica i il·lustrada.  Però haurem de veure que l'ou ja tenia un mal rovell.

 

   En nom de la Raó i de la Ciència, però també en nom de la Nació, aquells il·lustrats parisencs establien el nou despotisme positivista. Proclamaven la llibertat i alhora carregaven l'individu amb noves cadenes.

   En nom de la nació francesa i de la Voluntat general, aquells parisencs, com si fos un simple exercici burocràtic, decidien quins eren els valors socials i quines havien d'ésser les normes de comportament.

   Aquells buròcrates de París decidien sobre les normes que havien de regular la vida dels nacionals francesos, però, també, com si no passés res, sobre les normes dels nacionals no francesos. Aquells parisencs, tranquil·lament, sense immutar-se, establien que els nacionals no francesos s'havien de comportar com si fossin nacionals francesos.  Els no francesos – com, per exemple, els catalans de la Catalunya-Nord – eren obligats a reconèixer com a pròpia la llengua francesa, i a deixar de banda la llengua pròpia.

  En nom de la modernitat, la població de les molt diverses regions de l'hexàgon comprovà, terroritzada, que havia perdut el seu dret a decidir, dret a decidir que s'havia mantingut al llarg dels segles.

 

   Aquella Assemblea dels suposats representants del tercer Estat de totes les regions i ciutats de la corona francesa es constituïen en Assemblea  Nacional. S'havia d'entendre que eren el representants de la nació, de la nació francesa, de la nació dels francesos. Armats amb els nous conceptes de nació i de sobirania nacional, aquells homes, tan il·lustrats i raonables, es llençaven a una cursa embogida d'anorreament nacional de les nacions no franceses. Aquells parisencs feien i desfeien com si els pobles de l'hexàgon no existissin. En aquella Assemblea Nacional Francesa no hi havia cap veu que representés la voluntat i els interessos dels bretons, dels bascos, dels catalans, dels occitans, dels corsos, i d'altres que no eren francesos de nació.

 

   Aquells assemblearis ni representaven a les nacions ni a les classes treballadores. Tot allò era en realitat una representació teatral – i terrorífica –, en el sentit que no s'acomodava a la realitat social i política de l'Estat. D'aquí que l'Estat francès no aconseguí establir un sistema aparentment democràtic fins al segle XX. Un Estat, el francès, que és alhora una República i un Imperi; un Estat que es nega a reconèixer els crims contra la humanitat que ha comesos; un Estat que, avui en dia, continua sense reconèixer els drets lingüístics de les poblacions que encara usen llengües pròpies.

 

   La història moderna de l'Estat espanyol és una demostració de la incapacitat de l'oligarquia espanyola – la classe dels aristòcrates juntament de nous grans propietaris de terra o d'altres bens immobles – per establir un Estat modern. I, pitjor encara: l'oligarquia ha estat incapaç d'afluixar els funestos lligams amb Església catòlica, institució que sempre és instrument de la reacció i no cap altra cosa.

 

   L'acumulació de riquesa, de propietats i de poder de l'oligarquia espanyola ofegà les possibilitats del naixement d'una burgesia moderna (A començaments del segle XX, Madrid no era una ciutat burgesa; era la ciutat de l'Administració de l'Estat, de la Cort i de l'aristocràcia castellano-andalusa).

 

   Malgrat el fracàs de la República, la Revolució francesa derrotà  l'aristocràcia i  l'Església catòlica. Fou una magnífica liquidació del Trono i de l'Altar. Tot i les greus mancances dels règims francesos, al menys s'alliberaren per sempre de l'opressió de Roma.

   A l'Estat espanyol no es va donar cap revolució democràtica. L'oligarquia va reprimir violentament tots els intents de canvi democràtic. Fent demostració de fanatisme reaccionari, la monarquia sempre va donar una resposta bèl·lica a les demandes democràtiques de les colònies americanes. I, és clar, anà perdent una guerra darrera l'altra; la darrera fou la de Cuba i les Filipines. Als llibres de text i a les enciclopèdies, la Història d'Espanya havia esdevingut un memorial de derrotes heroiques.

  

   A l'Estat espanyol actual, l'oligarquia va considerar convenient acomodar-se a Europa i a la modernitat (És allò anomenat transició democràtica). L'oligarquia espanyola i l'Església catòlica espanyola mantenen quasi intactes el seu poder i els seus privilegis, heretats del Règim franquista.

   Donades les condicions socials descrites, la Il·lustració espanyola sempre ha estat una pobra imitació de la francesa. L'aristocràcia espanyola no s'apuntà a la moda del despotisme il·lustrat.

    Tesi: La Il·lustració espanyola ha estat incapaç de donar una resposta adequada a les demandes de la modernitat.  

   Tesi: Els il·lustrats espanyols, majorment, fan aliança amb les forces de la reacció en contra de les demandes democràtiques dels catalans, bascos i gallecs.

 

    A diferència de la Il·lustració francesa del set-cents, la Il·lustració espanyola es va trobar – i es troba actualment - molt incòmoda amb la Il·lustració catalana, basca i gallega. A l'Estat espanyol actual, es donen quatre Il·lustracions nacionals que creen i difonen Universos ideològics propis i Imaginaris populars propis. Es dóna una confrontació permanent entre la Il·lustració espanyola i les altres Il·lustracions no espanyoles.

    Els il·lustrats madrilenys d'ara es volen mostrar molt avançats, com si estiguessin a l'avantguarda europea, però, respecte de la confrontació nacional, no aconsegueixen anar més enllà d'on va anar N'Ortega y Gasset amb la seva famosa La Espanya invertebrada.

   Tot i que hi ha intel·lectuals espanyols que reconeixen el fet nacional català i que accepten el dret d'autodeterminació de Catalunya, ho fan amb la boca petita, de manera que no deixen sentir la seva veu en els espais públics.

 

  A Catalunya-Principat -  i a tot Catalunya -, la Il·lustració i la recuperació dels drets nacionals (o sigui, els drets democràtics) només poden anar de la mà de les ideologies d'esquerra.

 

   L'intent de recuperació nacional de la Lliga i del catalanisme conservador fou una falsa Il·lustració catalana. Era una pseudo-Il·lustració impregnada d'esperit conservador i catòlic (Il·lustració i catolicisme són conceptes contraposats). En efecte, al 1936, a l'hora de la veritat, l'Església catòlica catalana seguí els dictats de Roma i es passà al bàndol dels alçats contra la República. I En Cambó es declarà a favor d'En Franco, a qui va donar suport econòmic (Vegeu la GEC a la Xarxa).

 

   Els il·lustrats catalans del segle XXI tenen molta tasca per fer: Han d'anul·lar els intents anorreadors del Poder espanyol, han de fer present al món l'Univers català, i, alhora, han d'eliminar o refer tot de falsificacions i manipulacions dels conservadors catalans (De l'etapa pujolista, per exemple. S'ha de considerar que ara mateix continuen en funcionament tot de dispositius de la l'Església catòlica i dels conservadors catalans que mantenen actius tot de dispositius per mantenir un Univers català de signe conservador).

 

  Per posar un exemple de com rutlla el combat ideològic a l 'Univers català: D'antuvi, la Inquisició va posar a l'Índex l'obra de N'Anselm Turmeda. Uns catòlics catalans, actuant com si fossin agents del Sant Ofici, han aconseguit dificultar l'accés a la Xarxa dels escrits d'En Turmeda. Que jo conegui, només hi ha un accés als escrits d'aquest autor en llengua catalana, gràcies a N'Antoni Artigues, autèntic il·lustrat que ha trencat el bloqueig catòlic.

 

   Actualment, a l'Univers català es manté viva l'empremta catòlica. Als llibres de text, a les enciclopèdies i a les enciclopèdies virtuals, hi ha un clar predomini de l'esperit conservador.

 

    No són rars els intel·lectuals catalans que, tot i no ser catòlics, col·laboren, sense adonar-se, amb l'Univers catòlic. Consideren que fan divulgació catalanista quan, en realitat, allò que difonen és propaganda catòlica. Vegeu un exemple: és el cas de les hagiografies del frare mallorquí En Juníper Serra. Per tot arreu – a la GEC, també – el presenten com un benefactor dels indis de Califòrnia, quan la realitat històrica és que aquest fra Juníper era el típic instrument de domini polític que utilitzava la Corona castellana. Fra Juníper era el braç polític de l'exèrcit d'ocupació. Aquelles poblacions indígenes de la baixa Califòrnia s'assabentaven de mala manera de que havien esdevingut súbdits del rei de Castella; quedaven reduïts a l'esclavatge, sotmesos la voluntat omnímoda d'En Serra i la seva colla de frares.

 

   La destrucció física d'aquelles poblacions es feia amb la benedicció del Papa.  L'actual Papa, En Ratzinger, fa poc encara indignava alguns governs d'Amèrica per causa que es declarava complagut de l'evangelització d'Amèrica, que en diuen ells dels genocidis sistemàtics dels pobles indígenes.

  

En Plató, el Gran Inquisidor

quetgles | 01 Juny, 2008 08:15

                                 EN PLATÓ

    Aquest escrit és un recull de notes breus que fan referència a alguns punts de la ideologia d'En Plató – i  a la d'altres pensadors pròxims -, notes que he penjat a la Xarxa, pensant que podria servir de revulsiu contra la beateria conservadora dominant.    Tesi: Sòcrates, Plató i Aristòtil són la tríada reaccionària de l'antiga Grècia. Representen l'intel·lectualisme moral; afirmen que hi ha una veritat moral;  i que únicament a través de l'esforç intel·lectual es coneix aquesta veritat. I que la moral – la vertadera – és exclusiva dels savis; i que les persones vulgars i els falsos savis (sofistes, els denomina En Plató) són incapaços de practicar el bé moral.   Intel·lectualisme moral o, simplement, intel·lectualisme:  S'ha d'entendre en un sentit més ample, de manera que abraça l'Intel·lectualisme de Sòcrates i N'Aristòtil; i, per extensió, inclou a N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino; i, per extensió, tots aquells que cultiven qualque mena de variant platònica.    Tesi: Primer foren les revolucions democràtiques de les polis de la Grècia clàssica. Tot seguit, l'emotivisme moral esdevingué el pensament hegemònic (l'emotivisme moral s'ha d'entendre com aquella doctrina que sosté que les normes morals són producte dels sentiments dels humans; són expressió de la voluntat i no de la intel·ligència).     L'atomisme d'En Demòcrit fou la teoria física que més s'acosta a la física moderna. Aquesta teoria fou majorment acceptada pels il·lustrats i pels epicuris. En Plató la combaté amb ardor.    Tesi: Els Diàlegs d'En Plató fan ús d'uns recursos teatrals espuris. No fou el cas que la dialèctica platònica s'imposés al discurs dels il·lustrats; la retirada de l'emotivisme moral i  de l'anorreament de la democràcia fou per causa de la formació de l'Imperi macedònic .      Tesi: La presència del platonisme estricte és una demostració de que l'oligarquia – i la jerarquia catòlica - no ha estat derrotada ni està en retirada.       Actualment, els programes d'ensenyament i, per tant, els llibres text i les enciclopèdies autoritzades – continuen mantenint una versió conservadora de la història universal i de la història del pensament humà. Es continua mantenint tradicions ideològiques  de l'època de N'Alfons XIII i de la del general Franco.    L'ensenyament oficial continua donant com a ajustada la realitat històrica una versió falsificadora segons la qual el pensament dels filòsofs de la reacció – Sòcrates, Plató i Aristòtil –  seria la culminació de la filosofia de l'antiguitat. I, semblantment, N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino són presentats com a glòria de la humanitat; però, en realitat, aquests autors acompliren l'encàrrec d'acomodar la filosofia dels autors grecs al servei dels interesos ideològics de l'Església catòlica.    Els estudiants espanyols – i, igualment, els catalans – han de passar unes proves de selectivitat on els cinc filòsofs de la reacció omplen la meitat de la llista dels deu filòsofs seleccionats per a les proves. I si hi s'afegeix En Descartes i En Heidegger, llavors  es mostraria clarament el predomini dels autors reaccionaris. 

   Els estudiants es veuen coaccionats, i han de ser capaços de reproduir en unes proves escrites les principals teories i argumentacions del pensament reaccionari. Els estudiants han de saber demostrar que la metafísica és una ciència, que es pot demostrar científicament l'existència de Déu, que l'ànima és un esperit i que pot ésser estudiada científicament, que els sentits ens enganyen,  que la ciència autèntica és aquella basada en el pur intel·lecte, que la ciència ha de deixar de banda els sentits i els experiments empírics, que la física es regulada per quatre causes, que la Terra és immòbil, que la Terra és el centre de l'Univers, que hi ha dues físiques, dos móns físics, la física sublunar –  la que regula els moviments de la terra – i la física celestial, que la naturalesa té horror al buit, que es dona la generació espontània, que l'home i l'univers té una finalitat (Aristòtil), que els sofistes comerciaven amb la veritat, que l'autoritat ve de Déu,  que és bo que hi hagi esclaus, que l'home perfecte és el que es dedica a la vida intel·lectual o contemplativa, que la democràcia és un sistema que mena a la corrupció, segons En Plató; que la democràcia, lo monarquia o un govern aristocràtic, poden ésser igual de bons, segons N'Aristòtil.

    Tesi: El denominat "amor platònic" és, en realitat, una exaltació de l'homosexualitat. En Plató argumenta que l'amor entre els homes – els mascles – és de superior qualitat intel·lectual i moral al del vulgar amor heterosexual.        En  el Simposi (179e/181b), Pausànias argumenta que els homes vils estimen per igual a les dones i als efebs i que estimen més els seus cossos que les seves ànimes. I que l'amor entre mascles és superior perquè els inspirats en aquest amor senten predilecció per allò que és per naturalesa  més fort i té un major enteniment.     De limitar-se al a la informació dels llibres de text o a les enciclopèdies, els estudiants de la filosofia Plató (Bé, en realitat, els fan memoritzar uns esquemes formalistes) no arriben a tenir ni la més petita sospita de les grans aberracions imaginades per En Plató per a la seva República. Vegeu el típic to hagiogràfic de l'article de l'Enciclopèdia Catalana, on es pot llegir:  "República (un dels diàlegs més extensos i en el qual Plató proposa la construcció d'un estat que realitza la idea de justícia)", i, tot seguit, referint-se tot cofoi, a les qualitats del bon polític, afegeix "al coneixement de la veritable realitat (i és per això que només el filòsof pot ésser un bon polític, l'adequat dirigent de la comunitat), mentre que...tot home com allunyat del veritable coneixement (i, per  la qual això mateix, com impedit d'un recte comportament, la possibilitat del qual resta condicionada —com és palès a la República— a una acurada i exigent educació filosòfica o a l'obediència als dictats de l'aristocràcia espiritual que ha de governar l'estat)." I no hi ha més informació sobre el tema. Noteu que l'autor de l'article de la GEC fa ús de l'expressió l'aristocràcia intel·lectual que ha de governar l'Estat en lloc de l'expressió més pròxima a la realitat descrita que podria ésser el dèspota ultraviolent per a establir un Estat policíac.     Els estudiants estarien més previnguts si se'ls avisava amb la següent tesi    Tesi:    La República d'En Plató és una orgia inaudita de la imaginació d'un reaccionari extrem – d'extrema dreta, diríem avui -. Imagina un règim despòtic on els treballadors – els productors, els anomena ell – són explotats en règim d'esclavitud i controlats per mitjà d'un colossal estat policíac.    Hi ha excepcions, però, els professors de filosofia, majorment, es senten bastant impotents per contrarestar el programa oficial i el que afirma el llibre de text.     Per suposat, la millor manera de conèixer el pensament d'En Plató seria llegir la seva extensa obra. Però la realitat socio-cultural és que els  lectors de la República són pocs i majorment inclinats al platonisme, jo crec.      Però, a aquesta Web, disposo de suficient llibertat per a indicar, sense més, algunes de les propostes més notables – i més estrambòtiques – de la República platònica. Vegem allò que no diuen o amaguen els llibres text:     Que la ciutat és regida per un grupet de dèspotes que s'autodenominen filòsofs. En Plató no explica com s'ho han fet aquests filòsofs per aconseguir el Poder; tampoc explica quin ha d'ésser el mecanisme successori. D'una manera falsament ingènua, diu repetidament que  els governants han de els més savis; però no diu qui dictamina el grau de saviesa dels possibles aspirants al exercici del Poder.  Que com que ha de ser una ciutat ideal, el nombre d'habitants d'aquesta ciutat ha de ser l'ideal; segons En Plató, exactament, 5040 habitants, que es corresponia amb la factorial del número 7 (O sigui: 1x2x3x4x5x6x7); però no només pel possible significat pitagòric del número 7, sinó per la prevenció contra el creixement desproporcionat dels productors (El règim aristocràtic en crisi havia vist que el creixement de les ciutats comportava la revolució democràtica. En efecte, s'ha de considerar que el nombre dels grans propietaris – els aristòcrates – es mantenia invariable, posat que no podien augmentar l'extensió de la terra).    Que la República descriu un terrorífic Estat policíac-militarista.    Que els policies-soldat constitueixen la classe excel·lent, és a dir, venen a ser una versió platònica de la típica classe aristocràtica, la classe dels militars professionals, o sigui, els nobles. Que no fa cap referència sobre el nombre de guardians-soldats o sobre quina proporció s'ha de donar entre els guardians i els  productors (la resta de població, els pagesos inclosos).   Que els treballadors s'han de dedicar a treballar i no res més. La imaginació d'En Plató forjà un obrer ideal que seria una versió humana d'un robot mecànic. Un obrer que només havia de treballar i no res més.   Que tota l'obra d'En Plató exhibeix una misogínia extrema. I que a la República arriba a l'extrem inaudit de convertir  a les dones, en conjunt, en una propietat de l'Estat (Aquest era el somni comunista d'En Plató).    Que el dèspota imaginari se'n anà empatollant tot de mesures extraordinàriament violentes contra les dones. Així imaginà una societat on s'hauria destruït la família i qualsevol tipus de lligam familiar.  Les dones serien reduïdes a la condició d'esclaves sexuals i d'esclaves reproductores.    Que s'inventà una formidable loteria sexual, de manera que es repartia participacions d'aquesta loteria als treballadors, i el premi era una dona, és a dir, l'accés sexual a una dona.    Que els nadons eren separats de les seves mares i passaven a ser criats per unes altres dones, en col·lectivitat, de manera que les mares no poguessin saber quins eren els seus fills.    Que es descriuen les propostes de pràctiques de selecció biològica per a la millora de la raça.    Que sovint es descriuen situacions ridícules com, per exemple, la de millorar el sistema de loteria sexual, de manera que, per mitjà de trampes, els més lletjos o els més defectuosos no aconseguissin cap premi; és a dir, se'ls donava a aquells desgraciats falses participacions. L'explicació que dona En Plató és que, així, aquests treballadors, ignorants de l'engany del loter, continuaven il·lusionats esperant guanyar el premi qualque dia.     Que els filòsofs-governants també enganyen als soldats-guardians per mitjà de la loteria trucada, a fi d'aconseguir una selecció biològica (Bé, En Plató no explica com és el funcionament d'aquesta loteria ni d'on treuen el temps els governants-loters per a poder efectuar els seus trucs) .  (Alguns comentaristes progressistes, avergonyits del reaccionarisme d'En Plató, s'afanyen a destacar com a gest progressista el text on es proposa que també hi hagi dones guardianes al costat dels guardians mascles. En efecte, diu En Plató que guardians i guardianes han de cohabitar i han de mantenir relacions sexuals amb la més absoluta promiscuïtat; es diu que les dones i els fills seran comuns. Però la intenció de Plató no és la de alliberar la dona, sinó reforçar el poder absolut dels Autòcrates-filòsofs i dels seus gossos guardians; la dona no quedava alliberada sinó reduïda a la condició de gossa. Els fills de les guardianes, per altra banda, eren separats de la mare al moment del néixer, i criats per unes dides i unes iaies, o sigui que, de totes maneres,  la cura dels infants era una exclusiva de les dones.       Que En Plató es trencava el cap pensant la manera com evitar l'incest. Que una manera d'evitar l'incest era que els joves consideressin mares a les dones de més edat, i que les dones madures consideressin com a fills als joves, en el benentès que en cap cas podien mantenir relacions sexuals. I igualment respecte a la relació entre els homes madurs i les jovenetes que podrien ser les filles. Respecte a l'incest entre germans, En Plató no va trobar la manera d'evitar-ho i ho va deixar a la cura de la pitonisa.    En algun moment de l'elaboració del text, sembla que l'autor no podia reprimir l'emoció i deixava anar l'exaltació de l'amor superior, l'amor homosexual, als llocs més impensats. Així, per tal d'enardir els soldats en acció de guerra, proposa que el guerrers més distingits tinguin dret a besar als seus companys; entén que si un soldat sent passió amorosa per algú, sigui home o dona,el seu cor cremarà en desigs de provar el seu valor(469 e).      Que als guardians En Plató els anomena, indistintament, guardians, soldats, guerrers, vigilants, però per la complexitat extraordinària de les tasques encomanades el nom que els seria més escaient seria el d'agents de la inquisició i de Grans Inquisidors als governants-filòsofs (eren un precedent del que seria la Cúria del Papa de Roma). La tasca era immensa: s'havia de revisar tota la literatura grega i esborrar tots els paràgrafs que podien ésser considerats no convenients per a l'educació dels infants i dels joves. A les pàgines finals del llibre II i a les del començament del III, es donen les normes per a que s'han de sotmetre la literatura; així, diu ...a les que ens han deixat Hesíode, Homer i els demés poetes. Aquests són els que han creat les falses fàbules...perquè aquestes històries són realment perilloses...no han de ser referides a la nostra ciutat (379 a).  I a continuació diu que els Governants ...com a fundadors de la ciutat...no ens correspon inventar fàbules, sinó únicament conèixer a quin model han d'atenir-se els poetes per a compondre-les i no sortir-se d'ell.   Segons En Plató s'haurien d'esborrar tots els poemes que representen als deus d'una manera grossera i inconvenient; no s'han de mostrar els deus dominants per les passions, o dient mentides o amb un comportament incorrecte. També seria prohibit parlar de la mort  o del Hades (i d'altres més coses). També s'hauria prohibir que les dides i les iaies contessin fàbules il·legals als nens.

    Aquells guardians es trobarien amb la sorpresa que, en lloc de fer la guerra, la seva ocupació quotidiana seria fer d'inquisidors i vigilar les dides i les iaies, i els nens i els joves, i els homes i les dones.

        

 La filosofia a l'abast

 

Platón, el déspota misógino

quetgles | 30 Maig, 2008 19:37

 

    De moment, solament hi ha la versió originària en català.

  

        Aquest escrit és un recull de notes breus que fan referència a alguns punts de la ideologia d'En Plató – i  a la d'altres pensadors pròxims -, notes que he penjat a la Xarxa, pensant que podria servir de revulsiu contra la beateria conservadora dominant.    Tesi: Sòcrates, Plató i Aristòtil són la tríada reaccionària de l'antiga Grècia. Representen l'intel·lectualisme moral; afirmen que hi ha una veritat moral;  i que únicament a través de l'esforç intel·lectual es coneix aquesta veritat. I que la moral – la vertadera – és exclusiva dels savis; i que les persones vulgars i els falsos savis (sofistes, els denomina En Plató) són incapaços de practicar el bé moral.   Intel·lectualisme moral o, simplement, intel·lectualisme:  S'ha d'entendre en un sentit més ample, de manera que abraça l'Intel·lectualisme de Sòcrates i N'Aristòtil; i, per extensió, inclou a N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino; i, per extensió, tots aquells que cultiven qualque mena de variant platònica.    Tesi: Primer foren les revolucions democràtiques de les polis de la Grècia clàssica. Tot seguit, l'emotivisme moral esdevingué el pensament hegemònic (l'emotivisme moral s'ha d'entendre com aquella doctrina que sosté que les normes morals són producte dels sentiments dels humans; són expressió de la voluntat i no de la intel·ligència).     L'atomisme d'En Demòcrit fou la teoria física que més s'acosta a la física moderna. Aquesta teoria fou majorment acceptada pels il·lustrats i pels epicuris. En Plató la combaté amb ardor.    Tesi: Els Diàlegs d'En Plató fan ús d'uns recursos teatrals espuris. No fou el cas que la dialèctica platònica s'imposés al discurs dels il·lustrats; la retirada de l'emotivisme moral i  de l'anorreament de la democràcia fou per causa de la formació de l'Imperi macedònic .      Tesi: La presència del platonisme estricte és una demostració de que l'oligarquia – i la jerarquia catòlica - no ha estat derrotada ni està en retirada.       Actualment, els programes d'ensenyament i, per tant, els llibres text i les enciclopèdies autoritzades – continuen mantenint una versió conservadora de la història universal i de la història del pensament humà. Es continua mantenint tradicions ideològiques  de l'època de N'Alfons XIII i de la del general Franco.    L'ensenyament oficial continua donant com a ajustada la realitat històrica una versió falsificadora segons la qual el pensament dels filòsofs de la reacció – Sòcrates, Plató i Aristòtil –  seria la culminació de la filosofia de l'antiguitat. I, semblantment, N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino són presentats com a glòria de la humanitat; però, en realitat, aquests autors acompliren l'encàrrec d'acomodar la filosofia dels autors grecs al servei dels interesos ideològics de l'Església catòlica.    Els estudiants espanyols – i, igualment, els catalans – han de passar unes proves de selectivitat on els cinc filòsofs de la reacció omplen la meitat de la llista dels deu filòsofs seleccionats per a les proves. I si hi s'afegeix En Descartes i En Heidegger, llavors  es mostraria clarament el predomini dels autors reaccionaris. 

   Els estudiants es veuen coaccionats, i han de ser capaços de reproduir en unes proves escrites les principals teories i argumentacions del pensament reaccionari. Els estudiants han de saber demostrar que la metafísica és una ciència, que es pot demostrar científicament l'existència de Déu, que l'ànima és un esperit i que pot ésser estudiada científicament, que els sentits ens enganyen,  que la ciència autèntica és aquella basada en el pur intel·lecte, que la ciència ha de deixar de banda els sentits i els experiments empírics, que la física es regulada per quatre causes, que la Terra és immòbil, que la Terra és el centre de l'Univers, que hi ha dues físiques, dos móns físics, la física sublunar –  la que regula els moviments de la terra – i la física celestial, que la naturalesa té horror al buit, que es dona la generació espontània, que l'home i l'univers té una finalitat (Aristòtil), que els sofistes comerciaven amb la veritat, que l'autoritat ve de Déu,  que és bo que hi hagi esclaus, que l'home perfecte és el que es dedica a la vida intel·lectual o contemplativa, que la democràcia és un sistema que mena a la corrupció, segons En Plató; que la democràcia, lo monarquia o un govern aristocràtic, poden ésser igual de bons, segons N'Aristòtil.

    Tesi: El denominat "amor platònic" és, en realitat, una exaltació de l'homosexualitat. En Plató argumenta que l'amor entre els homes – els mascles – és de superior qualitat intel·lectual i moral al del vulgar amor heterosexual.        En  el Simposi (179e/181b), Pausànias argumenta que els homes vils estimen per igual a les dones i als efebs i que estimen més els seus cossos que les seves ànimes. I que l'amor entre mascles és superior perquè els inspirats en aquest amor senten predilecció per allò que és per naturalesa  més fort i té un major enteniment.     De limitar-se al a la informació dels llibres de text o a les enciclopèdies, els estudiants de la filosofia Plató (Bé, en realitat, els fan memoritzar uns esquemes formalistes) no arriben a tenir ni la més petita sospita de les grans aberracions imaginades per En Plató per a la seva República. Vegeu el típic to hagiogràfic de l'article de l'Enciclopèdia Catalana, on es pot llegir:  "República (un dels diàlegs més extensos i en el qual Plató proposa la construcció d'un estat que realitza la idea de justícia)", i, tot seguit, referint-se tot cofoi, a les qualitats del bon polític, afegeix "al coneixement de la veritable realitat (i és per això que només el filòsof pot ésser un bon polític, l'adequat dirigent de la comunitat), mentre que...tot home com allunyat del veritable coneixement (i, per  la qual això mateix, com impedit d'un recte comportament, la possibilitat del qual resta condicionada —com és palès a la República— a una acurada i exigent educació filosòfica o a l'obediència als dictats de l'aristocràcia espiritual que ha de governar l'estat)." I no hi ha més informació sobre el tema. Noteu que l'autor de l'article de la GEC fa ús de l'expressió l'aristocràcia intel·lectual que ha de governar l'Estat en lloc de l'expressió més pròxima a la realitat descrita que podria ésser el dèspota ultraviolent per a establir un Estat policíac.     Els estudiants estarien més previnguts si se'ls avisava amb la següent tesi    Tesi:    La República d'En Plató és una orgia inaudita de la imaginació d'un reaccionari extrem – d'extrema dreta, diríem avui -. Imagina un règim despòtic on els treballadors – els productors, els anomena ell – són explotats en règim d'esclavitud i controlats per mitjà d'un colossal estat policíac.    Hi ha excepcions, però, els professors de filosofia, majorment, es senten bastant impotents per contrarestar el programa oficial i el que afirma el llibre de text.     Per suposat, la millor manera de conèixer el pensament d'En Plató seria llegir la seva extensa obra. Però la realitat socio-cultural és que els  lectors de la República són pocs i majorment inclinats al platonisme, jo crec.      Però, a aquesta Web, disposo de suficient llibertat per a indicar, sense més, algunes de les propostes més notables – i més estrambòtiques – de la República platònica. Vegem allò que no diuen o amaguen els llibres text:     Que la ciutat és regida per un grupet de dèspotes que s'autodenominen filòsofs. En Plató no explica com s'ho han fet aquests filòsofs per aconseguir el Poder; tampoc explica quin ha d'ésser el mecanisme successori. D'una manera falsament ingènua, diu repetidament que  els governants han de els més savis; però no diu qui dictamina el grau de saviesa dels possibles aspirants al exercici del Poder.  Que com que ha de ser una ciutat ideal, el nombre d'habitants d'aquesta ciutat ha de ser l'ideal; segons En Plató, exactament, 5040 habitants, que es corresponia amb la factorial del número 7 (O sigui: 1x2x3x4x5x6x7); però no només pel possible significat pitagòric del número 7, sinó per la prevenció contra el creixement desproporcionat dels productors (El règim aristocràtic en crisi havia vist que el creixement de les ciutats comportava la revolució democràtica. En efecte, s'ha de considerar que el nombre dels grans propietaris – els aristòcrates – es mantenia invariable, posat que no podien augmentar l'extensió de la terra).    Que la República descriu un terrorífic Estat policíac-militarista.    Que els policies-soldat constitueixen la classe excel·lent, és a dir, venen a ser una versió platònica de la típica classe aristocràtica, la classe dels militars professionals, o sigui, els nobles. Que no fa cap referència sobre el nombre de guardians-soldats o sobre quina proporció s'ha de donar entre els guardians i els  productors (la resta de població, els pagesos inclosos).   Que els treballadors s'han de dedicar a treballar i no res més. La imaginació d'En Plató forjà un obrer ideal que seria una versió humana d'un robot mecànic. Un obrer que només havia de treballar i no res més.   Que tota l'obra d'En Plató exhibeix una misogínia extrema. I que a la República arriba a l'extrem inaudit de convertir  a les dones, en conjunt, en una propietat de l'Estat (Aquest era el somni comunista d'En Plató).    Que el dèspota imaginari se'n anà empatollant tot de mesures extraordinàriament violentes contra les dones. Així imaginà una societat on s'hauria destruït la família i qualsevol tipus de lligam familiar.  Les dones serien reduïdes a la condició d'esclaves sexuals i d'esclaves reproductores.    Que s'inventà una formidable loteria sexual, de manera que es repartia participacions d'aquesta loteria als treballadors, i el premi era una dona, és a dir, l'accés sexual a una dona.    Que els nadons eren separats de les seves mares i passaven a ser criats per unes altres dones, en col·lectivitat, de manera que les mares no poguessin saber quins eren els seus fills.    Que es descriuen les propostes de pràctiques de selecció biològica per a la millora de la raça.    Que sovint es descriuen situacions ridícules com, per exemple, la de millorar el sistema de loteria sexual, de manera que, per mitjà de trampes, els més lletjos o els més defectuosos no aconseguissin cap premi; és a dir, se'ls donava a aquells desgraciats falses participacions. L'explicació que dona En Plató és que, així, aquests treballadors, ignorants de l'engany del loter, continuaven il·lusionats esperant guanyar el premi qualque dia.     Que els filòsofs-governants també enganyen als soldats-guardians per mitjà de la loteria trucada, a fi d'aconseguir una selecció biològica (Bé, En Plató no explica com és el funcionament d'aquesta loteria ni d'on treuen el temps els governants-loters per a poder efectuar els seus trucs) .  (Alguns comentaristes progressistes, avergonyits del reaccionarisme d'En Plató, s'afanyen a destacar com a gest progressista el text on es proposa que també hi hagi dones guardianes al costat dels guardians mascles. En efecte, diu En Plató que guardians i guardianes han de cohabitar i han de mantenir relacions sexuals amb la més absoluta promiscuïtat; es diu que les dones i els fills seran comuns. Però la intenció de Plató no és la de alliberar la dona, sinó reforçar el poder absolut dels Autòcrates-filòsofs i dels seus gossos guardians; la dona no quedava alliberada sinó reduïda a la condició de gossa. Els fills de les guardianes, per altra banda, eren separats de la mare al moment del néixer, i criats per unes dides i unes iaies, o sigui que, de totes maneres,  la cura dels infants era una exclusiva de les dones.       Que En Plató es trencava el cap pensant la manera com evitar l'incest. Que una manera d'evitar l'incest era que els joves consideressin mares a les dones de més edat, i que les dones madures consideressin com a fills als joves, en el benentès que en cap cas podien mantenir relacions sexuals. I igualment respecte a la relació entre els homes madurs i les jovenetes que podrien ser les filles. Respecte a l'incest entre germans, En Plató no va trobar la manera d'evitar-ho i ho va deixar a la cura de la pitonisa.    En algun moment de l'elaboració del text, sembla que l'autor no podia reprimir l'emoció i deixava anar l'exaltació de l'amor superior, l'amor homosexual, als llocs més impensats. Així, per tal d'enardir els soldats en acció de guerra, proposa que el guerrers més distingits tinguin dret a besar als seus companys; entén que si un soldat sent passió amorosa per algú, sigui home o dona,el seu cor cremarà en desigs de provar el seu valor(469 e).      Que als guardians En Plató els anomena, indistintament, guardians, soldats, guerrers, vigilants, però per la complexitat extraordinària de les tasques encomanades el nom que els seria més escaient seria el d'agents de la inquisició i de Grans Inquisidors als governants-filòsofs (eren un precedent del que seria la Cúria del Papa de Roma). La tasca era immensa: s'havia de revisar tota la literatura grega i esborrar tots els paràgrafs que podien ésser considerats no convenients per a l'educació dels infants i dels joves. A les pàgines finals del llibre II i a les del començament del III, es donen les normes per a que s'han de sotmetre la literatura; així, diu ...a les que ens han deixat Hesíode, Homer i els demés poetes. Aquests són els que han creat les falses fàbules...perquè aquestes històries són realment perilloses...no han de ser referides a la nostra ciutat (379 a).  I a continuació diu que els Governants ...com a fundadors de la ciutat...no ens correspon inventar fàbules, sinó únicament conèixer a quin model han d'atenir-se els poetes per a compondre-les i no sortir-se d'ell.   Segons En Plató s'haurien d'esborrar tots els poemes que representen als deus d'una manera grossera i inconvenient; no s'han de mostrar els deus dominants per les passions, o dient mentides o amb un comportament incorrecte. També seria prohibit parlar de la mort  o del Hades (i d'altres més coses). També s'hauria prohibir que les dides i les iaies contessin fàbules il·legals als nens.

    Aquells guardians es trobarien amb la sorpresa que, en lloc de fer la guerra, la seva ocupació quotidiana seria fer d'inquisidors i vigilar les dides i les iaies, i els nens i els joves, i els homes i les dones.

 

Plató i Aristòtil, notes

quetgles | 30 Maig, 2008 06:50

 És una reedició amb un petit canvi en el títol.

       

    Aquest escrit és un recull de notes breus que fan referència a alguns punts de la ideologia d'En Plató – i  a la d'altres pensadors pròxims -, notes que he penjat a la Xarxa, pensant que podria servir de revulsiu contra la beateria conservadora dominant.

   Tesi: Sòcrates, Plató i Aristòtil són la tríada reaccionària de l'antiga Grècia. Representen l'intel·lectualisme moral; afirmen que hi ha una veritat moral;  i que únicament a través de l'esforç intel·lectual es coneix aquesta veritat. I que la moral – la vertadera – és exclusiva dels savis; i que les persones vulgars i els falsos savis (sofistes, els denomina En Plató) són incapaços de practicar el bé moral.   Intel·lectualisme moral o, simplement, intel·lectualisme:  S'ha d'entendre en un sentit més ample, de manera que abraça l'Intel·lectualisme de Sòcrates i N'Aristòtil; i, per extensió, inclou a N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino; i, per extensió, tots aquells que cultiven qualque mena de variant platònica.    Tesi: Primer foren les revolucions democràtiques de les polis de la Grècia clàssica. Tot seguit, l'emotivisme moral esdevingué el pensament hegemònic (l'emotivisme moral s'ha d'entendre com aquella doctrina que sosté que les normes morals són producte dels sentiments dels humans; són expressió de la voluntat i no de la intel·ligència).     L'atomisme d'En Demòcrit fou la teoria física que més s'acosta a la física moderna. Aquesta teoria fou majorment acceptada pels il·lustrats i pels epicuris. En Plató la combaté amb ardor.    Tesi: Els Diàlegs d'En Plató fan ús d'uns recursos teatrals espuris. No fou el cas que la dialèctica platònica s'imposés al discurs dels il·lustrats; la retirada de l'emotivisme moral i  de l'anorreament de la democràcia fou per causa de la formació de l'Imperi macedònic .      Tesi: La presència del platonisme estricte és una demostració de que l'oligarquia – i la jerarquia catòlica - no ha estat derrotada ni està en retirada.       Actualment, els programes d'ensenyament i, per tant, els llibres text i les enciclopèdies autoritzades – continuen mantenint una versió conservadora de la història universal i de la història del pensament humà. Es continua mantenint tradicions ideològiques  de l'època de N'Alfons XIII i de la del general Franco.    L'ensenyament oficial continua donant com a ajustada la realitat històrica una versió falsificadora segons la qual el pensament dels filòsofs de la reacció – Sòcrates, Plató i Aristòtil –  seria la culminació de la filosofia de l'antiguitat. I, semblantment, N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino són presentats com a glòria de la humanitat; però, en realitat, aquests autors acompliren l'encàrrec d'acomodar la filosofia dels autors grecs al servei dels interesos ideològics de l'Església catòlica.    Els estudiants espanyols – i, igualment, els catalans – han de passar unes proves de selectivitat on els cinc filòsofs de la reacció omplen la meitat de la llista dels deu filòsofs seleccionats per a les proves. I si hi s'afegeix En Descartes i En Heidegger, llavors  es mostraria clarament el predomini dels autors reaccionaris. 

   Els estudiants es veuen coaccionats, i han de ser capaços de reproduir en unes proves escrites les principals teories i argumentacions del pensament reaccionari. Els estudiants han de saber demostrar que la metafísica és una ciència, que es pot demostrar científicament l'existència de Déu, que l'ànima és un esperit i que pot ésser estudiada científicament, que els sentits ens enganyen,  que la ciència autèntica és aquella basada en el pur intel·lecte, que la ciència ha de deixar de banda els sentits i els experiments empírics, que la física es regulada per quatre causes, que la Terra és immòbil, que la Terra és el centre de l'Univers, que hi ha dues físiques, dos móns físics, la física sublunar –  la que regula els moviments de la terra – i la física celestial, que la naturalesa té horror al buit, que es dona la generació espontània, que l'home i l'univers té una finalitat (Aristòtil), que els sofistes comerciaven amb la veritat, que l'autoritat ve de Déu,  que és bo que hi hagi esclaus, que l'home perfecte és el que es dedica a la vida intel·lectual o contemplativa, que la democràcia és un sistema que mena a la corrupció, segons En Plató; que la democràcia, lo monarquia o un govern aristocràtic, poden ésser igual de bons, segons N'Aristòtil.

    Tesi: El denominat "amor platònic" és, en realitat, una exaltació de l'homosexualitat. En Plató argumenta que l'amor entre els homes – els mascles – és de superior qualitat intel·lectual i moral al del vulgar amor heterosexual.        En  el Simposi (179e/181b), Pausànias argumenta que els homes vils estimen per igual a les dones i als efebs i que estimen més els seus cossos que les seves ànimes. I que l'amor entre mascles és superior perquè els inspirats en aquest amor senten predilecció per allò que és per naturalesa  més fort i té un major enteniment.     De limitar-se al a la informació dels llibres de text o a les enciclopèdies, els estudiants de la filosofia Plató (Bé, en realitat, els fan memoritzar uns esquemes formalistes) no arriben a tenir ni la més petita sospita de les grans aberracions imaginades per En Plató per a la seva República. Vegeu el típic to hagiogràfic de l'article de l'Enciclopèdia Catalana, on es pot llegir:  "República (un dels diàlegs més extensos i en el qual Plató proposa la construcció d'un estat que realitza la idea de justícia)", i, tot seguit, referint-se tot cofoi, a les qualitats del bon polític, afegeix "al coneixement de la veritable realitat (i és per això que només el filòsof pot ésser un bon polític, l'adequat dirigent de la comunitat), mentre que...tot home com allunyat del veritable coneixement (i, per  la qual això mateix, com impedit d'un recte comportament, la possibilitat del qual resta condicionada —com és palès a la República— a una acurada i exigent educació filosòfica o a l'obediència als dictats de l'aristocràcia espiritual que ha de governar l'estat)." I no hi ha més informació sobre el tema. Noteu que l'autor de l'article de la GEC fa ús de l'expressió l'aristocràcia intel·lectual que ha de governar l'Estat en lloc de l'expressió més pròxima a la realitat descrita que podria ésser el dèspota ultraviolent per a establir un Estat policíac.     Els estudiants estarien més previnguts si se'ls avisava amb la següent tesi    Tesi:    La República d'En Plató és una orgia inaudita de la imaginació d'un reaccionari extrem – d'extrema dreta, diríem avui -. Imagina un règim despòtic on els treballadors – els productors, els anomena ell – són explotats en règim d'esclavitud i controlats per mitjà d'un colossal estat policíac.    Hi ha excepcions, però, els professors de filosofia, majorment, es senten bastant impotents per contrarestar el programa oficial i el que afirma el llibre de text.     Per suposat, la millor manera de conèixer el pensament d'En Plató seria llegir la seva extensa obra. Però la realitat socio-cultural és que els  lectors de la República són pocs i majorment inclinats al platonisme, jo crec.      Però, a aquesta Web, disposo de suficient llibertat per a indicar, sense més, algunes de les propostes més notables – i més estrambòtiques – de la República platònica. Vegem allò que no diuen o amaguen els llibres text:     Que la ciutat és regida per un grupet de dèspotes que s'autodenominen filòsofs. En Plató no explica com s'ho han fet aquests filòsofs per aconseguir el Poder; tampoc explica quin ha d'ésser el mecanisme successori. D'una manera falsament ingènua, diu repetidament que  els governants han de els més savis; però no diu qui dictamina el grau de saviesa dels possibles aspirants al exercici del Poder.  Que com que ha de ser una ciutat ideal, el nombre d'habitants d'aquesta ciutat ha de ser l'ideal; segons En Plató, exactament, 5040 habitants, que es corresponia amb la factorial del número 7 (O sigui: 1x2x3x4x5x6x7); però no només pel possible significat pitagòric del número 7, sinó per la prevenció contra el creixement desproporcionat dels productors (El règim aristocràtic en crisi havia vist que el creixement de les ciutats comportava la revolució democràtica. En efecte, s'ha de considerar que el nombre dels grans propietaris – els aristòcrates – es mantenia invariable, posat que no podien augmentar l'extensió de la terra).    Que la República descriu un terrorífic Estat policíac-militarista.    Que els policies-soldat constitueixen la classe excel·lent, és a dir, venen a ser una versió platònica de la típica classe aristocràtica, la classe dels militars professionals, o sigui, els nobles. Que no fa cap referència sobre el nombre de guardians-soldats o sobre quina proporció s'ha de donar entre els guardians i els  productors (la resta de població, els pagesos inclosos).   Que els treballadors s'han de dedicar a treballar i no res més. La imaginació d'En Plató forjà un obrer ideal que seria una versió humana d'un robot mecànic. Un obrer que només havia de treballar i no res més.   Que tota l'obra d'En Plató exhibeix una misogínia extrema. I que a la República arriba a l'extrem inaudit de convertir  a les dones, en conjunt, en una propietat de l'Estat (Aquest era el somni comunista d'En Plató).    Que el dèspota imaginari se'n anà empatollant tot de mesures extraordinàriament violentes contra les dones. Així imaginà una societat on s'hauria destruït la família i qualsevol tipus de lligam familiar.  Les dones serien reduïdes a la condició d'esclaves sexuals i d'esclaves reproductores.    Que s'inventà una formidable loteria sexual, de manera que es repartia participacions d'aquesta loteria als treballadors, i el premi era una dona, és a dir, l'accés sexual a una dona.    Que els nadons eren separats de les seves mares i passaven a ser criats per unes altres dones, en col·lectivitat, de manera que les mares no poguessin saber quins eren els seus fills.    Que es descriuen les propostes de pràctiques de selecció biològica per a la millora de la raça.    Que sovint es descriuen situacions ridícules com, per exemple, la de millorar el sistema de loteria sexual, de manera que, per mitjà de trampes, els més lletjos o els més defectuosos no aconseguissin cap premi; és a dir, se'ls donava a aquells desgraciats falses participacions. L'explicació que dona En Plató és que, així, aquests treballadors, ignorants de l'engany del loter, continuaven il·lusionats esperant guanyar el premi qualque dia.     Que els filòsofs-governants també enganyen als soldats-guardians per mitjà de la loteria trucada, a fi d'aconseguir una selecció biològica (Bé, En Plató no explica com és el funcionament d'aquesta loteria ni d'on treuen el temps els governants-loters per a poder efectuar els seus trucs) .  (Alguns comentaristes progressistes, avergonyits del reaccionarisme d'En Plató, s'afanyen a destacar com a gest progressista el text on es proposa que també hi hagi dones guardianes al costat dels guardians mascles. En efecte, diu En Plató que guardians i guardianes han de cohabitar i han de mantenir relacions sexuals amb la més absoluta promiscuïtat; es diu que les dones i els fills seran comuns. Però la intenció de Plató no és la de alliberar la dona, sinó reforçar el poder absolut dels Autòcrates-filòsofs i dels seus gossos guardians; la dona no quedava alliberada sinó reduïda a la condició de gossa. Els fills de les guardianes, per altra banda, eren separats de la mare al moment del néixer, i criats per unes dides i unes iaies, o sigui que, de totes maneres,  la cura dels infants era una exclusiva de les dones.       Que En Plató es trencava el cap pensant la manera com evitar l'incest. Que una manera d'evitar l'incest era que els joves consideressin mares a les dones de més edat, i que les dones madures consideressin com a fills als joves, en el benentès que en cap cas podien mantenir relacions sexuals. I igualment respecte a la relació entre els homes madurs i les jovenetes que podrien ser les filles. Respecte a l'incest entre germans, En Plató no va trobar la manera d'evitar-ho i ho va deixar a la cura de la pitonisa.    En algun moment de l'elaboració del text, sembla que l'autor no podia reprimir l'emoció i deixava anar l'exaltació de l'amor superior, l'amor homosexual, als llocs més impensats. Així, per tal d'enardir els soldats en acció de guerra, proposa que el guerrers més distingits tinguin dret a besar als seus companys; entén que si un soldat sent passió amorosa per algú, sigui home o dona,el seu cor cremarà en desigs de provar el seu valor(469 e).      Que als guardians En Plató els anomena, indistintament, guardians, soldats, guerrers, vigilants, però per la complexitat extraordinària de les tasques encomanades el nom que els seria més escaient seria el d'agents de la inquisició i de Grans Inquisidors als governants-filòsofs (eren un precedent del que seria la Cúria del Papa de Roma). La tasca era immensa: s'havia de revisar tota la literatura grega i esborrar tots els paràgrafs que podien ésser considerats no convenients per a l'educació dels infants i dels joves. A les pàgines finals del llibre II i a les del començament del III, es donen les normes per a que s'han de sotmetre la literatura; així, diu ...a les que ens han deixat Hesíode, Homer i els demés poetes. Aquests són els que han creat les falses fàbules...perquè aquestes històries són realment perilloses...no han de ser referides a la nostra ciutat (379 a).  I a continuació diu que els Governants ...com a fundadors de la ciutat...no ens correspon inventar fàbules, sinó únicament conèixer a quin model han d'atenir-se els poetes per a compondre-les i no sortir-se d'ell.   Segons En Plató s'haurien d'esborrar tots els poemes que representen als deus d'una manera grossera i inconvenient; no s'han de mostrar els deus dominants per les passions, o dient mentides o amb un comportament incorrecte. També seria prohibit parlar de la mort  o del Hades (i d'altres més coses). També s'hauria prohibir que les dides i les iaies contessin fàbules il·legals als nens.

    Aquells guardians es trobarien amb la sorpresa que, en lloc de fer la guerra, la seva ocupació quotidiana seria fer d'inquisidors i vigilar les dides i les iaies, i els nens i els joves, i els homes i les dones. Torneu a  La filosofia a l'abast

 

 

Wittgenstein, filosofia, mística.

quetgles | 27 Maig, 2008 16:14

                      Wittgenstein, filosofia, mística

   La tesi d'aquest article és que l'èxit la filosofia analítica  és l'anunci de la seva mort. La filosofia quedaria reduïda a la tasca de l'estudi del llenguatge científic, de fer aclariments sobre problemes de llenguatge. La filosofia a la fi hauria arribat a l'estatus de ciència, però no tindria res a dir sobre el món o sobre la moral. És l'anunci de la mort, però no de la filosofia; només del positivisme lògic o filosofia analítica.  Si de cas, són els positivistes els qui han de callar. Si tot ja està dit, a què ve insistir una vegada i una altra sobre els "errors de llenguatge" on cauen els qui tracten sobre temes de metafísica o de moral? No és el cas que jo consideri que la filosofia hagi de tenir un estatus de privilegi en la recerca de la veritat. Pel contrari, jo sostinc que la filosofia no és ciència, i que, fins i tot, m’avindria a canviar el nom de la cosa; que en lloc de filosofia es digués qualque cosa així com pensament o ideologia, per exemple.                            En Ludwig Wittgenstein    En Wittgenstein és honrat: a les seves publicacions no debat sobre moral o metafísica, ni tampoc confessa la seva ideologia. No fa pública la seva ideologia, però sí pren decisions morals (S'ha d'entendre el terme "moral" amb la seva accepció  més ample) dins situacions familiars i socials. Si pren decisions morals, això vol dir  que raona sobre temes morals o metafísics. Vull subratllar que el nostre home no renuncia a l'ús de la raó per mirar de sortir dels dubtes morals o metafísics que l'assalten (per altra part, cosa comuna entre els mortals).         Es veu que aquell enginyer alemany va impressionar vivament  En Bertrand Russell; li plantejava qüestions sobre els Principia mathematica  com ningú altre – he de suposar -. El gran filòsof anglès es trobava davant un jove que demostrava un coneixement profund sobre el llenguatge de la lògica i de la matemàtica. Semblava  un prodigi, una cosa increïble.  En Russell degué pensar que aquell home disposava d'una capacitat intel·lectual tan extraordinària que podria resoldre problemes als que ell mateix no havia trobat solució. Prova de l'admiració d'En Russell  no és només que donés un suport decidit a la publicació del Tractatus; allò més sorprenent és que proclami que el llibret és un esdeveniment històric (Aconsella als filòsofs que s'afanyin a llegir el llibre!). En Ludwig Wittgenstein és el representant més influent de la filosofia analítica o positivisme lògic. En Wittgenstein  tanca el cercle positivista: la filosofia queda reduïda a una anàlisi lògica del llenguatge; la filosofia ha de fer veure que els homes – els filòsofs – es confonen al tractar de temes de metafísica i de moral perquè fan ús incorrecte del llenguatge. Amb la publicació del Tractatus logico-philosophicus, 1921, anunciava la solució definitiva dels problemes filosòfics, que la filosofia ha de pretendre la solució lògica de les idees.     En Wittgenstein diu veritat; amb la seva obra, la filosofia analítica fa el cim. Les tesis principals semblen inqüestionables. Les seves anàlisis sobre el funcionament del llenguatge a Investigacions filosòfiques s'haurà de considerar com una de les obres més notables dins el camp de la lògica, el llenguatge i el llenguatge científic.    Llavors, si els principals enunciats de Wittgenstein són incontrovertibles, tots haurem d'ésser devots de l'anomenada Filosofia analítica?  No, en absolut. El triomf de Wittgenstein no és el final de l'activitat intel·lectual sobre la moral i la metafísica  (La guerra ideològica mai té treva) , sinó el final de la Filosofia analítica, en el sentit d'obra acabada, definitiva. És aquesta filosofia la que ja no tindria res de nou a dir. Aparentment semblaria que jo entro en una contradicció, a saber: per una part, dono per bons els enunciats de Wittgenstein, i, per l'altra, pretenc presentar com a veritables enunciats que contradiuen els d'En Wittgenstein. Haurem d'analitzar les paradoxes.  Necessàriament hem de suposar – jo pens - que és En Wittgenstein mateix el qui al llarg de  tota la seva vida medita i fa raonaments sobre temes morals i de metafísica, i és ell el qui arriba a unes conclusions sobre aquests temes; és ell mateix el qui, tot i veient que no podia aplicar la seva filosofia proclamada, feta pública,  de totes maneres prenia decisions derivades d'un "pensar filosòfic no analític", és a dir, del que seria la seva "filosofia privada no feta pública". En Wittgenstein es mou contínuament assetjat per fets del seu entorn i del Món que el porten a situacions crítiques i extremes que l'obliguen a prendre grans decisions que canvien la seva vida una i altra vegada. La vida d'En Wittgenstein és una novel·la de passions i d'intriga i de contínues turbulències. Ja de bon començament,  la singularitat de la seva família també oferia amb escreix material per una saga novel·lística: jueus convertits al protestantisme a una Viena catòlica a l'època de l'Imperi austro-hongarès. Una cadena de singularitats: el pare, la mare, els germans...El pare, que va crear la gran indústria de l'acer, i esdevingué un dels homes més rics d'Àustria; el pare, que era un amant de les arts i de les ciències, i un mecenes. Un hom es fa creus i ho ha de llegir dues vegades quan se'n assabenta que entre els comensals invitats als àpats dels Wittgenstein hi figura En Sigmund Freud!  Una altra extravagància familiar: els fills foren educats a casa amb pedagogs privats; En Ludwig no va anar a escola fins després d'haver complert els tretze anys. I un pare molt exigent. I una altra extravagància: per motiu de complaure l'àvia materna que era catòlica, En Ludwig fou batejat com a catòlic, i durant anys acomplí el ritual catòlic. Tots els germans eren intel·lectualment dotats, però En Ludwig era el prodigi; no hi havia matèria o qüestió que no dominés en molt poc temps. Intel·ligència de geni i passió pel coneixement. I passió per les arts. Al igual que el seu pare, passió per les arts, per la música, sobretot. Vol posar la seva intel·ligència al servei de la societat, d'una manera útil, concreta i positiva; per això es matricula a la facultat d'enginyeria de la Universitat de Berlin.  I la mort planava sobre els   Wittgenstein. Al 1902, mor el seu germà  Hans, suïcidat; al 1904, el seu germà  Rudolf, també suïcidat; al 1918 mor en accident en unes proves de vol el seu millor amic, En David Pinsent; i el seu germà Kurt es suïcida al front de la guerra; al 1949, mor de càncer la seva germana Hermine.     En Ludwig Wittgenstein també destaca pels seus esforçats  actes morals.   He de pensar que En Wittgenstein reflexionava i raonava sobre les qüestions morals que afectaven la seva  singular conducta moral. I és que la vida d'En Ludwig està travessada pel canvi i el trasbals. Com una pel·lícula ràpida: De Berlín passa a Cambridge; al esclatar la guerra, al 1914, fa una donació anònima de 100.000 corones com a fons d'ajut als artistes necessitats, i es presenta voluntari a l'exèrcit austríac com a soldat ras; mentre és al front de guerra, continua treballant en el Tractatus. Al 1919, fa donació de la seva herència als seus germans; Al 1922, sembla que supera una tremenda crisi existencial i decideix fer de mestre d'escola; es treu el títol i fa de mestre; canvia d'escola de continu; sembla que té problemes amb els pares dels alumnes. Al 1926, a mitjan curs, té una altra crisi; deixa l'ensenyament i fa de jardiner a un convent de frares; tot seguit, aquest mateix any, amb un arquitecte amic seu comença a construir una casa per la seva germana; al 1927, entre en contacte amb el Cercle de Viena; al 1928, torna a treballar en temes de filosofia; al 29 torna a Cambridge.         En Wittgenstein i els filòsofs del positivisme lògic cauen en la mateixa contradicció: per una banda indiquen la filosofia no es pot ocupar de la moral ni de la metafísica, però, alhora, es veuen obligats a prendre decisions personals sobre qüestions de moral o metafísica i que, per tant, afectaran els cursos de les seves vides. Al final del Tractatus, diu expressament quina és, segons ell, la funció de la filosofia: El mètode correcte de la filosofia seria pròpiament el de no dir res més que allò que es pot dir, o sigui, proposicions de la ciència natural – quelcom , per tant, que no té res a veure amb la filosofia -, i després, quan algú altre volgués dir quelcom metafísic, demostrar-li sempre que en les seves proposicions no havia donat cap significat a certs signes.  Si donen per bona la definició expressada per Wittgenstein, llavors s'ha d'entendre que els homes i els filòsofs no han fet sinó una mala utilització del llenguatge, i que ara continuen fent aquesta mala pràctica.    Si En Wittgenstein es limités a afirmar que les proposicions de metafísica i d'ètica no són possibles com a ciència, llavors la seva afirmació coincideix amb les conclusions a que va arribar En Hume, dos-cents anys abans. Deixant de banda la utilització de la lògica formal última com a  instrument per a l'aclariment del mètode de la ciència, el positivisme lògic no tindria res a dir sobre els temes que tradicionalment eren tractats pels filòsofs. O sigui, la filosofia no aporta res a la veritat; és un pur exercici o una mística.    Veig que hi ha un punt essencial on En Wittgenstein divergeix del positivisme lògic: En Wittgenstein proposa que la vida autèntica comença allà on acaba el positivisme. Com si fos un líder d'una secta mística (Bé, si de cas, la secta seria molt elitista i  guardiana del secret), , amb llenguatge enigmàtic, proclama que No són pas els problemes de la ciència natural els que s'han de solucionar (Tractatus, 6.4312). Insisteix per deixar constància de la seva proposta mística, i diu Tenim la sensació que fins i tot que quan totes les possibles preguntes científiques s'han contestat, encara no s'han tocat gens els nostres problemes vitals. Ben cert, aleshores no queda, justament, cap més pregunta; i precisament això és la resposta (Tractatus, 652). No amaga gens la seva proposta  de seguir el camí de la mística; i així diu No deu ésser aquest el motiu pel qual homes als quals se'ls aclarí el sentit de la vida després de llargs dubtes,  no pogueren dir en què consistia aquest sentit? (Tractatus, 6.521)   Puc coincidir en la crítica positivista a les filosofies idealistes i en l'afirmació de que la metafísica ni l'ètica no són possibles com a ciències; però  la meva pregunta és:  si aquesta afirmació ja fou establerta per Hume i els filòsofs empiristes, a què treu cap l'elaboració unes colossals investigacions lògiques per insistir sobre la mateixa qüestió?    En Hume, una vegada que havia demostrat que la metafísica no era possible, donava una passa més i posava els arguments per mostrar la inconsistència dels miracles. La crítica de Hume als fonaments de la creença en els miracles, contenia realment una crítica soterrada a la creença en Déu i a la religió. De fet, les diverses línies filosòfiques de la Il·lustració – deisme, agnosticisme, escepticisme, ateisme – totes coincidiren en fer una crítica a les religions positives i combateren contra l'Església catòlica. No és aquest el cas dels neopositivistes; d'una manera molt discreta, més aviat manifesten un tarannà conservador molt profund. En Wittgenstein també declara que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses, però no fa crítica a les  religions ni a les malvestats que es cometen en nom de Déu.    En Wittgenstein deixa anar algunes expressions que coincideixen amb la seva actitud mística davant la vida. Pels seus actes, és com si volgués dir que ell no és pròpiament d'aquest món, sinó d'un món místic, personal, reservat, que mai serà explicitat o teoritzat. Únicament  podem entreveure aquest món per alguns aspectes de la seva conducta que sembla que porten la marca de la mística. Al Tractatus es troben algunes expressions en aquest sentit místic i enigmàtic. Al final del llibre es troben expressions com aquesta Tota la visió moderna del món es basa en la il·lusió que les lleis anomenades de la naturalesa ...Així s'aturen en les lleis de la naturalesa com si fossin quelcom intocable, com els antics s'aturaven en Déu i el destí. I tots dos, certament, tenen raó i no en tenen. Els antics són, tan mateix, més clars per tal com reconeixen un final clar, mentre que en el sistema nou sembla com si tot quedés explicat (Tractatus, 6.371 i 6.372) Hem d'entendre, jo suposo, que l'autor pensa que la ciència no resol l'enigma de l'home ni d'allò que és místic; i que no rebutja la idea de la mística, sinó tot al contrari: que allò místic és el més superior i elevat. Així dirà que El sentit del món ha de trobar-se fora d'ell...Si hi ha un valor que sigui valuós...ha de trobar-se fora del món...Per això tampoc no hi pot haver proposicions d'ètica...l'ètica no es pot expressar. L'ètica és transcendental. Ètica i estètica son u (Tractatus, 6.41, 6.42, 6.421).  Sembla que en algun moment està temptat de fer referència a Déu o a qualque cosa metafísica indefinible; així, en el paràgraf 6.522 es pot llegir: L'inexpressable, tanmateix, existeix. Es mostra, és allò místic. Al meu parer, el paràgraf més compromès és el 6.4312, on afirma que La immortalitat temporal de l'ànima de l'home...no està garantida...¿Aquesta vida eterna no serà potser igual d'enigmàtica que l'actual? La solució de l'enigma de la vida en l'espai i el temps es troba fora de l'espai i del temps. Em sembla indubtable que En Wittgenstein va estar molt interessat sobre temes de metafísica i de les creences religioses. És una llàstima que no deixés escrits sobre els seus estudis  i les seves reflexions sobre aquesta temàtica (Durant anys, els anys trenta, sempre portava amb ell L'evangeli de Tolstoi, llibre que tracta del camí de la santedat laica). Al meu parer, en el 6.432, s'ha d'entendre que dóna per suposat l'existència de Déu, quan diu A allò més elevat li és plenament indiferent com sigui el món. Déu no es revela en el món. Segur que En Wittgenstein degué estudiar amb passió la religió jueva – ells eren d'una família de jueus conversos – i també el cristianisme, així com el discurs il·lustrat sobre les religions. I també degué conèixer el llibre Perquè no sóc cristià del seu amic i protector Bertrand Russell. Segur que també coneixia l'obra de Freud. Segur que coneixia l'antisemitisme – tan potent dins el món germànic - i que el degué patir alguna vegada. He de suposar que parlava sobre aquests temes amb els seus familiars i amics. Sigui com sigui, no va deixar res escrit sobre aquestes qüestions (Bé, després m'he assabentat de l'existència dels Diaris secrets).   Tot i el silenci  sobre el seu món personal, sobre allò que ell considerava místic, el que no pogué amagar fou la seva conducta, la seva activitat com a persona social, les seves passions i sentiments. I la primera cosa que mostra l'excentricitat vital del nostre personatge és l'endimoniat ritme  que manté al llarg de tota la seva vida. A diferència d'altres personatges de vida frenètica, com podria ser En Napoleó o En Francesc Macià, En Wittgenstein és singular pel continu trencament del ritme vital i el continu canvi d'objectiu vital. Vull dir, es pot constatar que la seva dedicació als projectes vitals més estimats sempre té una durada ridículament curta. Un dia vol ser enginyer, l'altre músic, tot seguit filòsof, després deixa la filosofia, i fa d'arquitecte, després fa de mestre i ho deixa per fer de jardiner, de tant en tant, sovint, deixa la feina i es retira del món a Irlanda, a Noruega, amb un amic; no sé si eren amors platònics o dels altres, però les dones són absents de la seva  vida.  Sembla com si no pogués resistir més de sis mesos el estar ocupat en una activitat concreta. Tampoc resta aturat a un lloc; canvi de lloc continuat; i viatges, nombrosos viatges. Viu la vida a batzegades. La seva vida va ésser una batzegada contínua. No sé si això li devia agradar, perquè a l'hora de la mort, enigmàticament, diuen que va dir Els digueu que la meva vida ha estat meravellosa.     Darrerament,  s'ha fet de domini públic la vida secreta i escabrosa d'En Wittgenstein, amb la publicació dels seus Diaris secrets.  Estava turmentat pel descontrol dels seus impulsos sexuals. Ara sabem dels seus ingenus esforços per evitar la masturbació. Espantat per la seva homosexualitat, feia vots de castedat, però queia en arravataments de promiscuïtat incontrolables i extravagants. Sóc un fogonet consumit, ple d'escòries i brutor, deixà escrit com a confessió de la de la seva erotomania.      La proposta del positivisme lògic va a favor dels interessos ideològics del conservadorisme. Mentre la lluita de classes continua present, i els homes es lliuren a una guerra ideològica sense treva, ells, els positivistes, ens proposen la neutralitat. I la línia més reaccionària – la representada per N'Auguste  Comte –  proposa que es deixin en mans dels científics socials tots els conflictes socials, així com la resolució qüestió obrera.   La proposta última d'En Wittgenstein no té sentit, és absurda. No té sentit proposar una anada - no se sap ben bé quina ni com – a una mística indefinida.  O sigui, proposa el silenci i el no-res com a meta definitiva dels humans.    La negació de les tesis dels positivistes s'ha de fer per mitjà d'una praxi de combat ideològic, de participació plena en la guerra ideològica contra les forces reaccionàries, contra l'explotació dels obrers, contra la injustícia, contra tot tipus d'opressió social, per l'alliberament dels pobles oprimits. Tan és si els positivistes diuen que aquesta activitat no és fer filosofia. Certament, no és fer la seva filosofia, que consisteix en l'estudi de les aplicacions del llenguatge. De bon principi afirmo que la filosofia no és una ciència i que la moral i la metafísica no poden ser ciències, però l'emotivisme moral no és una pura emoció, sinó que els homes en tot temps fan arguments en suport dels seus sentiments morals. Allò que on diu moral, a la pràctica, abraça  la major part de les activitats humanes en l'ordre social.     La pretensió de transferir les qüestions morals als programes d'estudi d'uns suposats científics socials és, en realitat, una proposta reaccionària. És un intent de presentar com a científic un sistema basat en l'esclavatge. Aquests científics positivistes s'esforcen en crear paradisos socials a la manera de La República d'En Plató però en versió científica ultramoderna.     Cal tenir present la tesi primordial: Els homes  – i els filòsofs i els científics – pensen i tenen idees per causa de les emocions. En Descartes no només és un falsari, sinó una falsa figura. Al moment d'escriure El discurs del mètode, En Descartes  volia fer creure que iniciava una investigació a partir d'una neutralitat sentimental, de la més absoluta objectivitat, a la manera dels geòmetres. Però mentia; ell es movia per uns sentiments que no declarava; ocultava les seves intencions. Però nosaltres sabem que d'un home sense passions no en pot sortir res, i que els eunucs no senten cap interès per la geometria, ni per cap altra ciència.     

 La filosofia a l'abast

 

      

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb