El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Alliberament. La via catalana.

quetgles | 22 Octubre, 2007 04:43

Alliberament. Via catalana per a l'alliberament ideol˛gic. Es pot entendre com un manifest que convida als catalans a participar en la tasca immediata d'esfondrar o inutilitzar l'Univers ideol˛gic espanyol en quant aquest opera i treballa amb l'objectiu no declarat d'afeblir progressivament l'Univers catalÓ, fins anorrear-lo definitivament. De manera semblant, l'Univers francŔs ha operat i opera ľ fins i tot amb mÚs agressivitat i intolerÓncia ľ contra l'Univers catalÓ. La via catalana refÓ l'Univers catalÓ i l'enforteix. Aix˛ suposa la negaciˇ dels Universos francŔs i espanyol, especialment d'aquest darrer. Al moment present, any 2007, l'Univers catalÓ tÚ a l'abast la tecnologia d'Internet per a difondre el seu ideari. Els Universos francŔs i espanyol sˇn constru´ts a partir de la manipulaciˇ sistemÓtica de la realitat hist˛rica. TambÚ l'EsglÚsia cat˛lica ha constru´t i mantÚ un dels mÚs falsos dels Universos ideol˛gics. La naciˇ catalana, com a la resta de nacions, Ús en combat ideol˛gic permanent per tal de fer present al Mˇn el seu Univers. Tots i els enormes mitjans materials de que disposen els enemics, l'avantatge de Catalunya consisteix en que el seu Univers ideol˛gic s'acosta a la realitat hist˛rica i la referma. Actualment, els catalans poden enllašar amb altres Universos ideol˛gics que tambÚ fan negaciˇ dels Universos espanyol, francŔs i cat˛lic.

DÚu no existeix i En Popper

quetgles | 19 Octubre, 2007 17:30

Déu no existeix i En Popper. Hi ha una marcada tendència dins el Neopositivisme a deixar de banda la crítica la Religió. En Popper n'és un exemple: alhora que declara que és molt respectuós amb les creences religioses, no entra a debatre sobre el pretès "disseny intel·ligent" – Déu creador de l'Univers -, la campanya mundial que ha engegat els neoconservadors per a recuperar la "bonior" de la societat impregnada de fe religiosa. Pel contrari, En Popper dóna suport als intents intel·lectuals del seu amic John Eccles d'argumentar amb un bagatge científic a favor de l'existència d'una ànima humana immaterial i immortal – "El jo i el seu cervell" -.

DÚu no existeix i En Hume

quetgles | 19 Octubre, 2007 11:14

Déu no existeix. Una vegada establert el sistema democràtic a la Gran Bretanya, En Hume va disposar de llibertat per afirmar que la Metafísica no era possible com a ciència i que les denominades "proves de l’existència de Déu" eren inconsistents, que es feia un ús incorrecte de la lògica. En Hume, emperò, anava més enllà del simple agnosticisme; dedica tot un capítol a mostrar la inconsistència de les "proves" aportades per a verificar la realitat dels miracles. No hi ha cap camí conegut per poder aplicar el mètode de les ciències experimentals als miracles. Els miracles no es poden reproduir ni experimentar. Pel contrari, si es pot aplicar el mètode científic a algun fenomen suposadament miraculós, el resultat és sempre negatiu. És el cas del "Llençol Sant" de Torí. A determinades èpoques, s'exhibia públicament el suposat sudari de Jesús de la catedral de Torí com a mostra de fenomen miraculós. I alhora començava una formidable campanya de propaganda a nivell mundial. El suposat miracle consistiria en que en aquest llençol conté una reproducció d'una figura humana despullada que correspondria a Jesús, al cadàver de Jesús. Per fer front a les crítiques, El Papa de Roma, En Joan Pau II, al 2002, finalment va acceptar el repte: permetria que s'apliqués la prova del carboni 14 per a dilucidar la datació en que es va teixir el suposat sudari. La prova del carboni va donar negatiu: el teixit era del segle XIV i no del segle I. Però la campanya de la maquinària propagandística catòlica en suport del "Sant Sudari" miraculós no s'ha aturat; infecta tots els mitjans de comunicació. A la nostra època, malgrat els dispositius adversos disposats pel l'Univers catòlic, ens és permès d'avançar en la línia que va iniciar En Hume. Si no hi ha cap garantia de la veracitat dels miracles, llavors la creença en Déu resta com un pur exercici de la voluntat. Des de l'època de Hume, el pensament dominant, el positivisme, estableix el principi que la metafísica no és possible com a ciència. La ciència de Déu, la teologia, resta com un intent intel·lectual forassenyat, inútil i sempre molt pròxima a la ridiculesa (En Karl Popper - i el neopositivisme conservador - fa un gir a la dreta i expressa el seu respecte i reconeixement als teòlegs i metafísics que cerquen arguments a favor del "disseny intel·ligent", és a dir, del món com a creació de Déu). En Kant accepta les tesis de Hume, però, tot seguit, com a creient que és, postula l'existència de Déu com a única garantia de la llibertat i de la moralitat. Una vegada acceptat Déu com a postulat, l'Idealisme modern intenta tornar a introduir l'intel·lectualisme moral, intel·lectualisme que ja havia sigut rebutjat per les revolucions democràtiques. Certament, la metafísica no és possible com a ciència, però cada persona es veu obligada a decidir si duu una vida d'acord amb una determinada creença religiosa o no, o sigui, ha de raonar sobre temes de metafísica, ha de decidir si creu en Déu o no. La via que no accepta la creença, és la via de la llibertat i de la racionalitat, hem de pensar. En canvi, En Popper i N'Eccles consideren que és molt inversemblant que el cervell i les creacions espirituals com el llenguatge o les matemàtiques – el Món 3 que en diuen ells – siguin producte de la matèria i de l'atzar. Pel contrari, la meva tesi és que es pot fer palès que Déu i el Món són absolutament incompatibles. I que Déu i la Història seria un continuum d'irracionalitat inacceptable. Palesar això és equivalent a aportar proves de que Déu és inconcebible o de que Déu no pot existir. Breument enunciades, les proves serien aquestes: S'afirma que Déu es un pur esperit – una cosa que no és matèria -. Això, "una cosa que no és matèria" no ho podem imaginar ni concebre. El plantejament de Hume continua inamovible: només podem tenir idees a partir de les percepcions o de l'associació d'idees. Però l'expressió "una cosa que no és matèria" no és una associació d'idees; és una mera expressió verbal, a la manera que també es pot construir expressions com ara: "una cosa que no és cosa", "una cosa que no és no-res", "una cosa que no es pot pensar", "una cosa que és un pur esperit", "una cosa immaterial", i així. Els atributs de Déu sí que deriven d'associacions d'idees: perfecte, omnipotent, etern, creador, bo, etc. Però si N'Eccles i els teòlegs demanen un sentit, una finalitat al Món, si volen "un disseny intel·ligent" fan metafísica. Si hem de fer metafísica el plantejament seria: Si Déu és un pur esperit, a què treu lloc crear el "no-esperit", la matèria, el Món, l'Univers? Segons els teòlegs cristians, hi hauria tres moments del Tot Universal: al primer moment hi hauria la No-matèria (Déu) conformant el Tot Universal en exclusiva; a un segon moment la No-matèria (Déu) crearia la matèria i el Tot seria cohabitat per la No-matèria (Déu) i la matèria; i al tercer i últim moment la matèria deixaria d'existir – seria la fi del Món, segons pronostiquen els llibres sagrats – i el Tot Universal seria conformat novament per la No-matèria, si bé s'ha de dir que aquest Tot Universal darrer no seria una simple repetició del Tot Universal primer posat que el Tot Universal tercer ha de recollir dins el seu si elements procedents de la fi del Món, com són el cossos de les persones ressuscitades, tant dels cossos "gloriosos" que aniran al Cel com dels cossos abominables de les persones condemnades a l'Infern. No he de repetir les critiques dels pensadors il·lustrats a les denominades Sagrades Escriptures. He de dir que el principal manament de la "Llei de Déu" de la Bíblia - "Estimaràs a Déu sobre totes les coses" - és un mandat que no es pot complir. A l'Èxode, 20: 2-17 (de la versió catalana Bíblia del 2000), on troba l'expressió que fa al cas i diu així:"...jo, el Senyor Etern, sóc el teu Déu, un Déu gelós, que castigo la iniquitat dels pares en els fills, fins a la tercera i la quarta generació d'aquells que m'odien; però mantinc la misericòrdia fins a mil generacions amb aquells que m'estimen..." Un hom no pot estimar allò que no coneix. Ni odiar. Però encara trobo més escandalós donar per fet, donar a entendre que és una cosa corrent, el domini i control dels sentiments i de les emocions. La pròpia experiència – i la ciència – ens diu tot el contrari. L'amor i l'odi broten al nostre interior i marquen la nostra vida. No governem les passions, sinó, al revés, són les passions les que ens dominen.

N'Eccles i En Popper

quetgles | 18 Octubre, 2007 05:55

N’Eccles i En Popper es presenten com a científics o quasi científics – En Popper com a filòsof neopositivista amb uns grans coneixements de les ciències físiques -; i, tot seguit, fan història de la ciència. Però, alhora, sense diferenciar, passen a fer història de la filosofia. I acaben fent un esplèndid garbuix on col·loquen En Plató dialogant amb En Heisenberg. I fan un enaltiment d’En Sòcrates com a gran descobridor. O sigui que al final coincideixen amb les valoracions que fan els tomistes i els idealistes. No deixa de ser una novetat: uns que es presenten com a positivistes renovadors fan una proposta que va contra el nucli de la filosofia positivista clàssica.

Sant S˛crates

quetgles | 16 Octubre, 2007 15:20

Als diversos universos culturals nacionals, En Sòcrates es mostra poc menys que un heroi, un sant i un gran savi. En John D. Bernal, en canvi, té l'atreviment de denunciar els tractats hagiogràfics. Presenta En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil com a "la tríada reaccionària".

La filosofia no tÚ autonomia

quetgles | 13 Octubre, 2007 16:35

L'ensenyament oficial prensenta la història de la filosofia com un seguit de corrents fiolosòfics que fan com si tinguessin vida pròpia. I no és el cas. La filosofia no te autonomia. Primer és el canvi històric, després la filosofia. No és el cas que Plató derrotés dialècticament a Demòcrit o a Protàgores; sinó que la derrota de l'Atenes democràtica va suposar, la destrucció dels textos dels teòrics de la convencionalitat i de l'emotivisme moral.

L'ESPERIT REPUBLIC└

quetgles | 05 Octubre, 2007 14:37

                                  L'ESPERIT REPUBLICÀ 

A l'Estat espanyol no s'ha esdevingut la denominada revolució democràtica burgesa. L'únic intent seriós que hi ha hagut fou al 1931. Recordem que el 12 d'abril En Francesc Macià proclamà la República Catalana, ploclama que resultà precipitada i que no es corresponia amb la relació de forces militars. Malgrat tot, la República espanyola aixecà grans espectatives. A Catalunya-Principat i al País Basc la República era possible, però a la major part de les mesetes i de les espanyes fondes eren molt enfora de ser societats burgeses. Si encara ara, avui dia, grans àrees dels països castellans tenen una estructura social agrària no burgesa, latifundista, senyorial, greument decadent. L'intent d'establir una societat democràtica fou escapçat amb la contra-revolució del 36, i esclafat amb el franquisme, aquella barbàrie clerical-feixista. La monarquia borbònica espanyola actual és, com sabem, el resultat d'un pacte entre el Règim franquista i la clandestina oposició antifranquista que abans del pacte havia proposat el "trencament democràtic". Els diversos pobles i nacions de l'Estat passaven a "gaudir" d'un nou règim formalment democràtic suposat calc de les monarquies constitucionals europees. Però la revolució democràtica-burgesa no s'esdevenia, no hi havia cap "trencament". Tot i el formalisme democràtic, no s'ha donat ni l'entusiasme del 1931 ni les demostracions de capacitat creadora de les classes populars de les diverses nacions de l'Estat, excepció feta, segurament, a Euskadi. Multitud de projectes i de propostes populars de tot tipus s'han anat marcint, projectes que van des dels summament ambiciosos com la reconstrucció d'un sindicalisme català a d'altres de més concrets com els que es proposaven fer renéixer ateneus, associacions populars, cooperatives obreres, ràdios lliures, grups de teatre popular, projectes pedagògics progressistes, diaris, revistes, editorials, emissores en català -quina befa! aquí a Mallorca, disset ràdios forasteres i cap en català! -, agrupacions de joves, etc. Els fracassos continuats han donant lloc al desànim generalitzat. Però seria una mala interpretació pensar que les classes populars, les classes treballadores no capitalistes estan abocades a restar com a comparses o espectadores dels procés històric actual. No, no és així, sinó que allò que cal posar de manifest i que és el que motiva aquest escrit és el fet que la situació de democràcia formal amaga, continua amagant, la situació de pacte inicial de la transcició: el fet que els poders, la diversitat de poders franquistes no fossin questionats ni posats en crisi. AQUESTA ÉS LA QUESTIÓ FONAMENTAL; és aquesta realitat oculta - la dels poders reals i el seu estatut antidemocràtic - la que és la causa i explica, per tant, el fracàs parcial de les forces democràtiques autònomes, d'aquelles forces populars que no signaren cap pacte. Però l'esperit de les forces populars, de les autèntiques forces democràtiques, prevaldrà, finalment, contra les forces de l'opressió social i nacional. Heu de considerar els milers de dispositius - els en diuen això, "dispositius" - d'En Franco, d'abans d'En Franco i de després dEn Franco col.locats estratègicament per impedir o ofegar el sorgiment de l'esperit popular modern, de l'esperit democràtic, d'allò que en direm, per entendre'ns, l'esperit republicà. Aquests dispositius amagats que van contra el poble català i els altres pobles de l'Estat, el poble espanyol inclòs. Són aquells dispositius del tipus dels famosos del Compte-Duc d'Olivares - que, per cert, la reacció popular contra els quals fou la Guerra dels Segadors - que deia que "sense que es vés la "cura" - el "dispositiu" - s'aconseguís l'objectiu de reduïr els catalans a les lleis de Castella. Ells en tenen per tot d'aquests dispositius. Una de les tasques urgents és destapar-los, denunciar públicament com actuen aquests poders opressors ocults. La fallida d'aquests aparells farà que, de sobta, alliberarà les forces democràtiques, i l'esperit republicà esclatarà i farà possible la proclamació de la República Catalana. En el proper article, explicaré com és que ells estan en crisi, i que ja no poden fer créixer els dispositius, i com i perquè l'esperit republicà aconsegueix manifestar-se, com seria el cas, aquí, a Mallorca, a la Catalunya insular, del reeximent de la revista S'ARENAL DE MALLORCA. No deixa de ser paradoxal la cosa: mentre per una banda juren i perjuren els valors democràtics, per l'altra malden com a espiritats contra els drets del poble, de la manera més "discreta" possible, és clar. Per exemple: Signen els protocols europeus de respecte i suport a les llengues minoritàries, i, tot seguit, van i munten uns quants dispositius més que dificultin l'ús de la llengua catalana, com el d'establir el senyal de recepció del Canal 9 valencià coincident amb el de TV3. Signen protocols i, tot seguit, l'editorial Anaya -la més gran de l'Estat- s'atreveix a treure un llibre escolar sobre "las lenguas espanolas" on, com si no hagués passat res, es parla de la "lengua valenciana" de la C. valenciana, i on no es diu res sobre la situació lingüística balear. Ja en temps den Franco, aquesta mateixa editorial era molt experta sobre els idiomes "catalàn, valenciano, leridano". El vici inicial d'aquesta restauració borbònica fa que existeixen aquests milers de dispositius feixistes; molts són herència del franquisme, però molts d'altres són de nova creació. Benauradament, aquests dispositius han arribat a un punt de crisi definitiva. Ara que han infestat tots els mecanismes estatals i paraestatals d'aquests dispositius, ara se'n adonen que és urgent retirar-los; però no saben com fer-ho. El GAL - el fracàs del GAL - és el màxim exponent del desordre del sistema. La lògica d'aquest règim monàrquic ha estat el d'ofegar tot allò que fes olor de republicanisme, i signar protocols democràtics alhora. Aquesta lògica és impossible: pretén passar per damunt del principi de contradicció. És una lògica que estimula les més brutes pràctiques feixistes amb la condició que siguin secretes. I, per tant, premia els feixistes i fa fora els autèntics demócrates. Si només fós un problema d'Ética, ells no estarien massa preocupats. Allò que els amoïna és que el sistema no rutlla. Els dispositius resulten de cada vegada més cars i són de més baix rendiment. Però, sobretot, hom constata la desintegració del sistema; i la que és més dolorosa i temuda, la desintegració econòmica. I és que els dispositius parafeixistes no poden fer res per dirigir els processos socials i econòmics, a no ser en sentit negatiu com un gran pes que estira per avall. És precisament aquesta decadència de la monarquia la que fa la crida involuntària a l'esperit republicà per al salvament de la nació. Aquest esperit habita de manera natural de les classes populars catalanes, dins les gents treballadores. Ara, espontàniament, va sorgint, perque és propi d'aquestes persones que expressin sentiments de veritat, de llibertat, d'igualtat, de solidaritat. És propi de les classes populars modernes rebutjar l'opressió i la condició de súbdits. De manera natural, volen justícia i rebutjen l'espoli. Als treballadors catalans els convé la República Catalana. Però, també, als botiguers i als pagesos i als industrials. I als homes de professions lliberals i als funcionaris. I als dependents de comerç i als oficinistes. Si convé a tanta gent, no és gens forasenyat pensar que la República és possible.

porreries

quetgles | 16 Juliol, 2007 05:51

fent mÚs proves a veure si surt l'expressiˇ porreries. O, tambÚ, flixflaix.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb