El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Què és la filosofia?

quetgles | 07 Agost, 2008 06:35

Què és la filosofia?

 

  Les respostes a aquesta qüestió – llevat d'algunes excepcions - són de dos tipus:

 

   Primer tipus. Són les respostes d'enaltiment. Corresponen a les  que fan els llibres de text, les enciclopèdies i els funcionaris que ensenyen els programes oficials de filosofia (A  l'Univers espanyol on els catalans estem encabits, el Poder dicta la norma) .

   Segon tipus. És la resposta que fa cada filòsof en particular, resposta amb la que cada autor distingeix entre la seva pròpia filosofia – i la dels autors precedents i acostats -, la qual és considerada com a l'autèntica, i la dels autors contraposats que és considerada d'errònia.

 

   Tesi: Majorment, els filòsofs miren d'ocultar les seves passions més secretes. Majorment, presenten la seva obra com si fos la contribució d'un científic a la recerca de la "veritat" (En aquest punt, seria encertada la crítica d'En Rorty).

 

   En relació a això, En Marx, al fer la crida per a la transformació del món i deixar de banda la interpretació del món, indueix a la confusió. No és el cas que els filòsofs, com uns il·lusos, es dediquin inútilment a interpretar el món. No, la seva funció és la de contribuir a reforçar la ideologia d'una determinada classe social o bé la de divulgar les idees d'una elit a la qual serveix.

 

  

 

   Cada corrent filosòfic fa una definició pròpia del que és la filosofia. Per a posar uns exemples:

 

   En Plató: De la seva filosofia els tomistes en diuen "Realisme Exagerat". "Realisme" s'ha d'entendre a l'inrevés del significat propi de la paraula; per "realisme" s'ha d'entendre que el món físic no és real, que l'autèntica realitat és el món de les idees. O sigui que "realisme exagerat" s'ha de traduir per "idealisme extremat". La intenció d'En Plató – i la seva passió – és combatre la ideologia dominant a l'Atenes democràtica. Proposa el rearmament ideològic de la classe aristocràtica, a la qual pertanyia.

 

   N'Aristòtil: Els tomistes en diuen "Realisme moderat", o sigui que s'hauria de dir "idealisme no tan extrem com el d'En Plató". No és tan extremista com En Plató, però és igualment idealista al afirmar el primat de la Metafísica.  N'Aristòtil i En Plató són els campions de la reacció. L'objectiu essencial d'ambdós era invalidar l'emotivisme moral, el relativisme i el materialisme. O sigui, invalidar les normes morals i socials que regien les ciutats democràtiques, com Atenes, vg. Els prejudicis i els sentiments que eren presents a l'aristocràcia d'Atenes tots ells afloren a l'obra d'En Plató i de N'Aristòtil.

    

    En Tomàs d'Aquino: Va complir l'encàrrec filosòfic del Papa En Climent IV: Es tractava d'acomodar la filosofia aristotèlica a la dogmàtica catòlica. La veritat és a les Sagrades Escriptures. D'això se segueix que Philosophia ancilla Theologiae (La filosofia és un instrument al servei de la Teologia). O sigui, no hi ha veritat fora del dogma cristià. I la filosofia serventa d'aquesta Teologia catòlica és l'aristotèlica. Observeu que en una primera època la teologia cristiana anava muntada sobre la Filosofia d'En Plató. Observeu que l'organització social de l'Església catòlica es correspon amb la idea d'impossibilitar el més petit exercici democràtic i la llibertat de pensament.

   

   En Hegel: La filosofia és el resultat del desplegament de l'Esperit. O sigui, tots els sistemes filosòfics són moments d'aquest desplegament. A cada filosofia li correspon la seva porció de la veritat. I el final d'aquest desplegament és la pròpia filosofia d'En Hegel. Per primera vegada apareixia una filosofia que no negava la veritat dels sistemes filosòfics precedents. A La Fenomenologia de l'Esperit, la filosofia era explicada com a resultat del desplegament de l'Esperit Absolut ( que vendria a ser Déu), de manera que la diversitat de sistemes filosòfics eren entesos com a formant part d'un desplegament ideològic únic que abraçava les religions, els sistemes de filosofia i les concepcions científiques. L'Esperit es desplegava dins la història, o, també, els esdeveniments històrics eren manifestació de l'Esperit. L'Esperit es desplegava per mitjà de l'acció dels homes, de totes les accions dels homes. La història deixava de ser una col·lecció de res gestae i l'objectiu de l'estudi de la història era entendre les lleis racionals que determinen els processos històrics. Era la famosa expressió que diu que allò real és racional i allò racional és real. En Hegel donava resposta a les inquietuds dels seminaristes luterans i dels universitaris inquiets; semblava il·luminar amb una nova llum les qüestions més fosques; ara els luterans més beats podrien trobar justificació al Mal; el Terror jacobí era explicat com un moment necessari del procés de la Revolució francesa. Els luterans podien acceptar  la idea de la Revolució francesa que els oferia En Hegel; la Revolució francesa era considerada un moment necessari del desplegament de l'Esperit, però no era la fi de la història; la fi de la història universal era la creació de l'Estat alemany com a fruit del cristianisme  germànic. En Hegel els explicava que els quatre grans esdeveniments de la història universal que eren: l'aparició del cristianisme, la Reforma luterana, la Revolució francesa i la Il·lustració alemanya. Els estudiants luterans quedaven entusiasmats amb aquesta literatura. Per als governants de Prússia l'obra d'En Hegel era una magnífica resposta a la literatura antimonàrquica de la Il·lustració francesa, i una resposta des de la modernitat; feien d'En Hegel un modern que recollia i superava la Il·lustració francesa.  Segons En Hegel, la moral i la llibertat  autèntiques  haurien de ser les que s'estaven construint a l'Estat prussià luterà ; solament l'Estat pot ésser garant  de la moral i de la llibertat. Per altra banda, de bell antuvi, la monarquia prussiana havia practicat un magnífic despotisme il·lustrat.

   

 

   En Nietzsche: Des d'En Plató, la filosofia és l'expressió dels corruptes. En Plató fou el causant de la corrupció universal. En Plató i En Pau de Tars – "el sacerdot judaic ressentit" – introduïren la pesta de la moral cristiana al món. La història de la filosofia és la història d'una corrupció moral i intel·lectual. En Nietzsche és el profeta d'una religió sense Déu.

 

   En Marx: La filosofia és alienació. La història de la humanitat és la història de l'explotació de l'home per l'home. La religió i la filosofia són construccions ideològiques al servei de l'alienació essencial,  l'econòmica. Allò que importa no és interpretar el món, sinó transformar el món, fer la Revolució proletària.

   De manera semblant a la d'En Hegel, En Marx fa de la dialèctica materialista un instrument pel mitjà del qual la història no fa sinó confirmar les seves tesis. Amb la intenció de confirmar la bonesa del seu mètode, En Marx selecciona aquells processos històrics que s'hi adeqüen i deixa de banda els que no. En Marx fa referència a les condicions dels esclaus romans de manera ideològica; és a dir, no és el cas que En Marx faci ús d'uns coneixements socials del món romà; redueix la particularitat històrica a element ideològic, a concepte; una vegada feta aquesta operació mental, el trencaclosques de la complexitat romana queda reduïda a una simple anàlisi algebraica.  En Marx allò que fa es fer passar la història pels seus esquemes ideològics. Agafa els processos històrics, els desmunta en porcions i manipula aquestes porcions fins que encaixin en les caselles marxistes. Hem de veure que no és difícil trobar exemples històrics que no s'acomoden, que no compleixen les lleis enunciades.

       La desfeta imprevista dels règims comunistes, va accelerar la crisi del marxisme. Així i tot, actualment, el marxisme continua essent una de les grans  filosofies modernes. És indiscutible que molts d'elements ideològics aportats per En Marx són presents a molts de discursos ideològics actuals. Per altre costat, el pensament marxista continua present dins l'esquerra espanyola i catalana.

  

   En Heidegger: Diu que En Plató és el  pensador de l'Ésser i que la filosofia va perdre el senderi platònic. L'única possibilitat del pensar essencial és recobrar el pensament de Plató. En Heidegger és el màxim arrissador de rínxols:  Proposa que la recuperació de l'ésser es faci a través de la pensa d'En Nietzsche, el gran denigrador d'En Plató.

   En Heidegger a Ésser i Temps es presenta també com a la ment més lúcida d'Europa, però, a més a més dins un país de cecs que han perdut totalment la visió de l'ésser. Al llarg de tota la seva obra declara que la filosofia moderna ha perdut l'orientació, i sense la guia filosòfica la ciència moderna no té sentit. Als seus escrits diu que cal tornar al lloc originari del naixement de l'autèntica filosofia, la d'En Sòcrates i En Plató. Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí són un constant referència en el plantejament de la recerca heideggeriana de l'ésser.  No deixen de sorprendre els cops d'audàcia del filòsof, com per exemple l'enaltiment que fa del pensament d'En Nietzsche, de manera que el presenta com a l'únic filòsof modern que denúncia la decadència de la filosofia europea. Des del 1933 fins al 1945, es dóna el període de màxima exaltació de la filosofia nietzschiana per part d'En Heidegger, exaltació que coincideix plenament amb la que duia a terme la maquinària propagandística nazi.   Aparentment, semblava que els discursos d'un i altre pensadors eren incompatibles; en efecte, la filosofia d'En Plató,  segons un seria la causa de la corrupció del món europeu, mentre que segons l'altre seria l'arca on es guarda la veritat de l'ésser.

   S'ha acusat En Heidegger de col·laborador amb el règim nazi. Alguns l'han acusat de feixista. A la web indicada, s'afirma que va ésser un entusiasta d'En Hitler i del règim nacionalsocialista.

(Vegeu:http://www.heideggeriana.com.ar/textos/autoafirmacion.htm). Del que no hi ha dubte és de que fou depurat al 1945 i expulsat de la Universitat (fou membre del partit nazi des de 1933, i nomenat rector de la Universitat de Friburg pel govern nazi) , si bé recuperà el càrrec al 1952.  Allò més lleig és, segurament, la imatge d'un Heidegger agraït al seu mestre N'Edmund Husserl (Li dedicà l'Ésser i Temps, 1926, en senyal de veneració i amistat)  al qual li comunica com a nou rector de la Universitat de Friburg, 1933, que ha d'abandonar la càtedra en compliment de les lleis de puresa racial del nou règim(Ell, posteriorment, negà aquest fet, però el que és cert és que retirà la famosa dedicatòria i que no assistí al funeral d'En Husserl, mort al 1938). Deixant de banda el grau d'implicació d'En Heidegger amb el règim nazi,  sembla  que la seva obra filosòfica no conté desplegaments teòrics que puguin ésser qualificats de connivència amb la ideologia nazi. Però això no lleva que pugui ésser acusat – al Tribunal de la històrica – i condemnat pel seu comportament moral, el qual pot ser definit com a canalla. Durant dotze anys En Heidegger visqué al costat  de les bestialitats , les injustícies i els crims dels nazis sense expressar cap protesta o desacord. En tot l'inventari dels seus escrits, no es troba cap condemna del règim i no es troba material que pugui ésser considerat com a contraposat a la ideologia del Mine Kampf .  Els simpatitzants d'En Heidegger tampoc poden aportar accions personals del mestre solidàries amb els perseguits o represaliats.

   L'Ésser i Temps explica i argumenta de quina manera ha de construir la moral de la vida autèntica, però no diu res sobre què ha de fer un professor de filosofia casat i catòlic si té un afer amb una alumna; ni tampoc diu què s'ha de fer si l'alumna és jueva. Tampoc diu res si la història es repeteix amb una altra alumna; tampoc diu que s'ha de fer si aquesta segona alumna també és jueva, jueva com jueu era el seu mestre i amic el venerat Edmund Husserl.  El cert és que el professor va mantenir secrets els seus afers amorosos, com a bon catòlic que era.

    No és la meva intenció fer la condemna moral d'En Martin Heidegger per causa de les seves relacions amoroses; No, allò que m'interessa destacar és que de l'obra escrita per aquest autor no podem trobar registres de la seva influència dins els processos reals, bé els socials històrics, bé els més personals. Vull dir que el comportament personal del professor amb l'ambient familiar i social no el podem definir en funció de la seva obra filosòfica. Dins el conjunt de vivències biogràfiques de les quals en tenim notícia, En Heidegger actua  - i es manifesta – no com  un heideggerià (si les seves actuacions demostressin novetats distingibles respecte dels tipus de comportament vulgars i coneguts) sinó com a un típic catòlic o un típic burgès de Friburg, o un típic racista alemany, o un típic nacionalista alemany o un típic professor de filosofia alemany. No disposem de mostres d'actuacions alternatives i diferenciades per mitjà de les quals poguéssim especificar el component heideggerià de la seva conducta. 

   En Heidegger només es comporta com a heideggerià als seus escrits i no a la seva conducta.

     

    En Wittgenstein: En Wittgenstein i els filòsofs del positivisme lògic cauen en la mateixa contradicció: per una banda indiquen la filosofia no es pot ocupar de la moral ni de la metafísica, però, alhora, es veuen obligats a prendre decisions personals sobre qüestions de moral o metafísica i que, per tant, afectaran els cursos de les seves vides. Al final del Tractatus, diu expressament quina és, segons ell, la funció de la filosofia: El mètode correcte de la filosofia seria pròpiament el de no dir res més que allò que es pot dir, o sigui, proposicions de la ciència natural – quelcom , per tant, que no té res a veure amb la filosofia -, i després, quan algú altre volgués dir quelcom metafísic, demostrar-li sempre que en les seves proposicions no havia donat cap significat a certs signes.  Si donen per bona la definició expressada per Wittgenstein, llavors s'ha d'entendre que els homes i els filòsofs no han fet sinó una mala utilització del llenguatge, i que ara continuen fent aquesta mala pràctica.

   Si En Wittgenstein es limités a afirmar que les proposicions de metafísica i d'ètica no són possibles com a ciència, llavors la seva afirmació coincideix amb les conclusions a que va arribar En Hume, dos-cents anys abans. Deixant de banda la utilització de la lògica formal última com a  instrument per a l'aclariment del mètode de la ciència, el positivisme lògic no tindria res a dir sobre els temes que tradicionalment eren tractats pels filòsofs. O sigui, la filosofia no aporta res a la veritat; és un pur exercici o una mística.

   Veig que hi ha un punt essencial on En Wittgenstein divergeix del positivisme lògic: En Wittgenstein proposa que la vida autèntica comença allà on acaba el positivisme. Com si fos un líder d'una secta mística (Bé, si de cas, la secta seria molt elitista i  guardiana del secret), , amb llenguatge enigmàtic, proclama que No són pas els problemes de la ciència natural els que s'han de solucionar (Tractatus, 6.4312). Insisteix per deixar constància de la seva proposta mística, i diu Tenim la sensació que fins i tot que quan totes les possibles preguntes científiques s'han contestat, encara no s'han tocat gens els nostres problemes vitals. Ben cert, aleshores no queda, justament, cap més pregunta; i precisament això és la resposta (Tractatus, 652). No amaga gens la seva proposta  de seguir el camí de la mística; i així diu No deu ésser aquest el motiu pel qual homes als quals se'ls aclarí el sentit de la vida després de llargs dubtes,  no pogueren dir en què consistia aquest sentit? (Tractatus, 6.521)

En Wittgenstein també declara que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses, però no fa crítica a les  religions ni a les malvestats que es cometen en nom de Déu, ni de la guerra ideològica de les esglésies contra el progrés i la justícia.

   En Wittgenstein deixa anar algunes expressions que coincideixen amb la seva actitud mística davant la vida. Pels seus actes, és com si volgués dir que ell no és pròpiament d'aquest món, sinó d'un món místic, personal, reservat, que mai serà explicitat o teoritzat. Únicament  podem entreveure aquest món per alguns aspectes de la seva conducta que sembla que porten la marca de la mística. Al Tractatus es troben algunes expressions en aquest sentit místic i enigmàtic. Al final del llibre es troben expressions com aquesta Tota la visió moderna del món es basa en la il·lusió que les lleis anomenades de la naturalesa ...Així s'aturen en les lleis de la naturalesa com si fossin quelcom intocable, com els antics s'aturaven en Déu i el destí. I tots dos, certament, tenen raó i no en tenen. Els antics són, tan mateix, més clars per tal com reconeixen un final clar, mentre que en el sistema nou sembla com si tot quedés explicat (Tractatus, 6.371 i 6.372) Hem d'entendre, jo suposo, que l'autor pensa que la ciència no resol l'enigma de l'home ni d'allò que és místic; i que no rebutja la idea de la mística, sinó tot al contrari: que allò místic és el més superior i elevat. Així dirà que El sentit del món ha de trobar-se fora d'ell...Si hi ha un valor que sigui valuós...ha de trobar-se fora del món...Per això tampoc no hi pot haver proposicions d'ètica...l'ètica no es pot expressar. L'ètica és transcendental. Ètica i estètica son u (Tractatus, 6.41, 6.42, 6.421).  Sembla que en algun moment està temptat de fer referència a Déu o a qualque cosa metafísica indefinible; així, en el paràgraf 6.522 es pot llegir: L'inexpressable, tanmateix, existeix. Es mostra, és allò místic. Al meu parer, el paràgraf més compromès és el 6.4312, on afirma que La immortalitat temporal de l'ànima de l'home...no està garantida...¿Aquesta vida eterna no serà potser igual d'enigmàtica que l'actual? La solució de l'enigma de la vida en l'espai i el temps es troba fora de l'espai i del temps. Em sembla indubtable que En Wittgenstein va estar molt interessat sobre temes de metafísica i de les creences religioses. És una llàstima que no deixés escrits sobre els seus estudis  i les seves reflexions sobre aquesta temàtica (Durant anys, els anys trenta, sempre portava amb ell L'evangeli de Tolstoi, llibre que tracta del camí de la santedat laica). Al meu parer, en el 6.432, s'ha d'entendre que dóna per suposat l'existència de Déu, quan diu A allò més elevat li és plenament indiferent com sigui el món. Déu no es revela en el món.  Sigui com sigui, no va deixar res escrit sobre aquestes qüestions (Bé, després m'he assabentat de l'existència dels Diaris secrets).

  

    Darrerament,  s'ha fet de domini públic la vida secreta i escabrosa d'En Wittgenstein, amb la publicació dels seus Diaris secrets.  Estava turmentat pel descontrol dels seus impulsos sexuals. Ara sabem dels seus ingenus esforços per evitar la masturbació. Espantat per la seva homosexualitat, feia vots de castedat, però queia en arravataments de promiscuïtat incontrolables i extravagants. Sóc un fogonet consumit, ple d'escòries i brutor, deixà escrit com a confessió de la de la seva erotomania.  

    La proposta del positivisme lògic va a favor dels interessos ideològics del conservadorisme. Mentre la lluita de classes continua present, i els homes es lliuren a una guerra ideològica sense treva, ells, els positivistes, ens proposen la neutralitat. I la línia més reaccionària – la representada per N'Auguste  Comte –  proposa que es deixin en mans dels científics socials tots els conflictes socials, així com la resolució qüestió obrera.

  

   En Rorty:  Postula que es deixi de banda els grans sistemes filosòfics que pretenien la "veritat", i es retorni al sòlid terreny del pragmatisme d'En William James i d'En Dewey. Hem de ser respectuosos amb les creences religioses, diu. I cal mirar de contribuir a millores concretes de la societat. De moment, sembla que no hi ha alternativa a les societats democràtiques de lliure mercat (Coincidència amb En Fukuyama i En Popper). En Rorty és dins la gran tradició nord-americana: quasi demana excuses per la seva dedicació a l'estudi de filosofies que són pures elucubracions com seria, vg., la filosofia d'En Hegel. Darrera les petges d'En Dewey i d'En Popper, no li agrada tractar la temàtica marxista. Té l'atreviment de dir que la ciència tampoc té la "veritat", que els enunciats de les ciències positives venen a ser, també, un "joc de llenguatge". Hi hauria així el "joc de llenguatge" de la filosofia, el de la poesia i el de la ciència. Al meu parer, es situa un poc més a la dreta i dóna la mà als teòrics del "disseny intel·ligent".

  

       La funció de la filosofia

 

   A l'època antiga, les societats humanes estaven integrades per mitjà de la religió i la tradició.  Les normes morals i les lleis venien justificades pels dogmes religiosos i el culte.

    A les grans civilitzacions  ( Vb., l'Egipte o Sumèria) la societat ja estava dividida en classes. S'ha d'entendre que aquestes classes socials  tenien interessos de classe diferenciats i que hi havia lluita de classes. Que hi havia una casta sacerdotal que tenia el monopoli del culte i el control de la moral. Però una casta sacerdotal no és una classe social. Els sacerdots eren un instrument de domini de la classe hegemònica, la dels grans propietaris de terra. Sovint, l'aristocràcia mateixa es reservava alguns  càrrecs  distingits de l'organització religiosa.

   S'ha d'entendre que quan es donaven grans moviments socials aquests es vestien de religió. I, al revés, els conflictes religiosos eren expressió de la lluita de classes.

    Al segle VI aC,  la Hèl·lade – així com la major part de territoris dels pobles d'Europa – estava molt fraccionada; hi havia una diversitat de regnes independents i centenars de ciutats que també eren estats independents.

   A destacar: la cosa més extraordinària de la civilització grega fou el sistema d'expansió de les ciutats;  l'èxit esclatant de la colonització grega feu que es formés un rosari de ciutats – més de mil - que anava des d'Emporion de la costa catalana  fins a Odessa de la mar Negra.

   A destacar: el sistema de colonització grega de crear noves ciutats fou com a conseqüència de la  lluita de classes. Bàsicament, fou una iniciativa de les classes socials més poc afavorides amb el suport de la classe aristocràtica dominant. Era una manera de resoldre el conflicte de classes. A aquelles societats agràries, augment natural de població era la causa principal dels conflictes socials.

   El sorgiment de la filosofia coincidí amb l'època de les revolucions democràtiques i amb l'establiment de sistemes democràtics.

   Els llibres de text i les enciclopèdies fan especial menció en el fet que a la societat grega no hi havia llibre sagrat ni casta sacerdotal com a intent d'explicació de l'aparició de les primeres escoles de filosofia. Venen a suposar que la filosofia va sorgir pel simple fet que no hi havia casta sacerdotal.

   Però l'explicació no quadra. Es pot constatar, primer, que segles abans tampoc hi havia organització eclesiàstica, i, segon, que els demés pobles d'Europa tampoc tenien casta sacerdotal ni llibres sagrats, i no per això sorgí la filosofia.

 

   Tesi: Esgotada la via de la colonització per a resoldre els conflictes socials, al segle VI aC esclataren les revolucions democràtiques.

 

   Tesi: Les revolucions democràtiques implicaven fer efectius uns nous sentiments i unes noves idees i propostes que configuressin el nou "nomos" de la ciutat.  Els sentiments d'afirmar els drets socials  de les classes més desfavorides(excepció feta dels esclaus)  no trobava material ideològic adequat en la religió o en la tradició.

 

   Tesi: Foren les pròpies classes més desvalgudes les que es veren impel·lides a fer valer els seus sentiments d'igualtat i d'humanitat, i a organitzar-se per tal d'aconseguir fer valer les seves demandes.

 

   Tesi:  El triomf de les revolucions democràtiques va posar de manifest l'existència d'una ideologia democràtica que fins llavors romania marginada o amagada.

 

    Tesi:  Primer són les ideologies, després les filosofies. Els filòsofs no són els creadors de la ideologia.

 

   Tesi: És una classe social concreta – o una elit d'una classe social – la que crea la ideologia d'acord amb els seus interessos de classe o de clan.

 

   Tesi: La nova ideologia democràtica no descansava intel·lectualment sobre les creences religioses ni sobre la tradició. Era expressió dels sentiments de les classes populars. Lo ideologia democràtica descansa sobre els principis de "l'emotivisme moral" (df.: les normes morals i les lleis són expressió del sentiment dels ciutadans).

 

   Amb les revolucions democràtiques la classe aristocràtica no desapareixia. Començava el debat ideològic permanent.

 

   Tesi:  La filosofia sorgí com a resultat de la confrontació de les diverses ideologies que es manifestaven a les ciutats democràtiques. Com a contra-exemple, a la Roma pseudorepublicana, els patricis mai toleraren el lliure debat ideològic; en conseqüència, no hi va haver pròpiament filosofia romana, llevat d'unes miserables imitacions formals.

 

     Podeu trobar més detalls sobre el sorgiment de l'emotivisme moral i els teòrics del contractualisme social a la meva web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 30.

 

   Tesi: La filosofia és una pràctica intel·lectual amb l'objectiu de crear arguments  que per a reforçar una determinada ideologia.

 

   Tesi: L'individu que dedica la seva activitat intel·lectual a tractar temes de filosofia ho fa a partir de la seva emotivitat originària. El punt de partida són les emocions, els sentiments, una passió;  uns sentiments viscuts personalment en experiències concretes.

  

   S'ha de bandejar decididament la versió comuna que presenta el filòsof com una mena de "savi apassionat per la veritat".

   

   També es dóna el tipus d'ideòleg professional que ofereix les seves habilitats intel·lectuals al postor més adient. Per posar un exemple pròxim, fou el cas de N'Eugeni D'Ors, el qual va passar de ser el gran ideòleg de la cultura catalana de la Lliga a ideòleg menor al servei del Règim franquista.

 

   O sigui,  en tot moment podem saber quina és la intencionalitat ideològica d'un text filosòfic, tot i que el seu autor intenti mantenir amagats els seus objectius més íntims. Basta comprovar a quina ideologia afavoreix l'obra d'un filòsof, o, d'una manera encara més decisiva, quines són les organitzacions que més afavoreixen la difusió de les obres d'un autor; o, a la inversa, quines organitzacions  marginen o critiquen un determinat autor.

    Ara bé, per suposat, és donen excepcions. Per exemple, és el cas de l'obra de Nietzsche que, a vegades, és utilitzada per pensadors o grups anarquistes ( És un error, una mala interpretació de l'obra d'En Nietzsche. En Nietzsche era extraordinàriament elitista, antidemòcrata, misògin i enemic declarat de les organitzacions obreres. En Heidegger i els que pasteregen amb ell sí que l'encerten tot fent ús dels llibres d'En Nietzsche. Podeu veure la meva web El blog d'En Joan Quetgles | Friedrich Nietzsche, el profeta sense Déu).

    

Religió, ideologia, filosofia.

quetgles | 06 Agost, 2008 17:24

     És el mateix escrit que el que porta el títol de "La filosofia i la religió sense caretes". L'edició amb aquest nou títol obeeix a motius purament tècnics.

  Per a baixar-lo, premeu la web Agosto 2008 | Segon blog d'En Quetgles

The Gospels, impossible histories

quetgles | 03 Agost, 2008 11:23

 This writing is a version in English of a text in Catalan language made automatically. We pray you that you forgive the linguistic insufficiencies. 

The explained Bible, of Voltaire, particularly object of destruction was one of the works on the part of the Catholic Church. Instigator of the pro-Franco reaction, The Spanish Catholic Church, from 1936, hurried to initiating the ideological purges into great scale in the way of the new Inquisition. The libraries were some of the preferential goals of her exterminating zeal. At present, in 2008, it can be ascertained that the effects of the cream of books still last; it can be checked out, for example, that the mentioned work of Voltaire can not be in the libraries Spanish, nor in the Catalans. Nor to the Cultural Association of Barcelona is there present.
The Christian theologians and thousands of experts lead an effort sustained in their subject envelopes lucubrations related with the books of the New Will. More that investigators are Christian combattants who participate in the ideological War. More that to investigate the truth, that that they intend him to bring efficiency in the war. On a part, they try to occupy the senior number of spaces in all those areas where ideological confrontation is given: books, magazines, newspapers, bookshops and also schools, Universities and every kind of means that serve as transport of ideas; at the last times, how it was from foreseeing, their efforts to the construction of their command have poured on the Net, while attempting to impose their hegemony to the Spanish Universe - and to the Universes Italian and portugal. For another side, these Catholic experts attempt to be impressive on the wide masses making an exhibition of their extraordinary knowledge. The Catholic theologians make permanent campaign to convince to the people of God, that is, in those who are not either theologians or experts, to convince that it is necessary to follow the teaching of the Church for a dogmatic reading of the books of the Bible; without this teaching, they think, the Catholic puts on rather Lutheran in an attitude. Not of daydream, the Catholic Church forbade in every time the publication of the Bible in another language that was not the Latin.
Here you are some of the nonsense or more remarkable implausibility that they find in the Gospels:

In the Gospel according to Luke, 3.23, without preamble, a genealogy of Jesus, a listing of sons of father names who goes of Jesus until Adam, making a total of 71 generations, is given. According to this, the existence of the man about the Earth would not overcome 2000 years. Without comments.

In the Gospel according to Luke, 2.4, it is said textually: "Also Joseph rose himself of Galilea, of the city of Natzaret, in Judea in the city of David that is called Bethlehem... to register with Maria, his wife, who was pregnant. And it happened that, they being there, were fulfilled the days that she had to give birth to. She gave birth to her first-born, wrapped him and leaned him against a trough, because there was not place for them in the inn".
   In principle, it does not have meaning not even him credible that a pregnant woman ready of breaking waters puts in journey to loins of a she-ass for motive of fulfilling an administrative formality. It seems farfetched that Joseph decided, despite everything, to travel of Natzaret in Bethlehem to register himself, that more own, what had made a marriage of the period, it had been to prepare the stay in Bethlehem with anticipation, if of case. With the advanced state of gravidity of Maria it is not understood in no way that they took away precautions with attention from the imminence of the delivery, as for example to count the assistance of a goodmother or, to the less, of a woman with experience (By the way, the other gospels do not say anything of this matter).

In the Gospel according to Matthew a series of stories about the birth of Jesus are explained, how it is that of the adoration of the magicians, the escape in Egypt and the death of the innocents. They are stories that do not appear in the other gospels. These stories not for being very known stop being particularly farfetched; they go beyond that extraordinary; they describe situations that can in no way be reconstructed ideally, which the behavior of the protagonists can not be understood. The police superintendent and the judge would not accept the reconstruction of the facts. That more surprising it is that in a page alone they can crowd such mess of implausibility and of decompositions of the structure of the language.
In the Gospel of  Matthew, 2.1, it is said textually: "Once born Jesus in Betlem de Judea, in time of the king Herod, and then some magicians come of Orient arrived to Jerusalem, while asking: Is it the king of the Jews that where he has been born? It is that we have seen the his star in the Orient, and we have come to adore him. In hearing it, the king Herod was upset and with him all Jerusalem... Then Herod made to call the magicians of being hidden, the time of the appearance of the star was informed completely for them... and, see!, the star that they had seen in Orient went them in front, until she stopped on where there was the boy... and, fall on knees, they adored him".
   We see the heap of troubles linguístics uses that the brief text contains. In first place, with respect to the question of the magicians "Where it is the king of the Jews that he has been born?", it is not a matter of making a comment or a criticism about a prodigious fact; to make a question is not a prodigy; the one that I point out is that the question is impossible, it does not have meaning, it is a type of question that can never be given, that it is unimaginable. If with that expression it was wanted to mean the arrival of the Messiah, of the son of God, then the answer of an ordinary citizen of Jerusalem while saying a thing can be imagined as well as we do not know anything of the arrival of the Messiah. That own it had been that Herod and the big priests showed their strangeness for that what the magicians said. A ruined sentence connects with another that is still it more. They say these kings or characters: It is that we have seen its|
his star in the Orient. This expression of language decomposition alone, she alone closes a continued disorder of the language. They are some characters who it seems suppose that a concrete star acts as indicator, of semaphore; it is a star that, according to them, she indicates the birth of the king of the Jews. They say that they have seen the star in the Orient. To see the star in the Orient is a sample of language decomposition again. It applied to a star is a bad use of the language again. Even if it was supposed that the star was a kind of luminous meteor ex profeso, it does not change the generation of disorders of the linguistic uses. Like this it occurs when the supposed one you Matthew evangelist he puts in mouth of the denominated magicians the expression we have seen the star. There is not way to compose a correct linguistic use. If in a given moment a little ordinary luminous weather phenomenon happens, piece of news has all the population of the affected geographical area. It was a star or a meteor, journey following the star does not explain that these magicians undertook a length. The star went to them in front them is again a corruption of the linguistic use: the stars do not go in front nor behind; nobody makes these types of ruined constructions. You still Matthew he increases the linguistic abuse with the expression "until she stopped above where there was the boy". The uses of the a language they are in the way that it is correct to say the man he stopped| or the clock stopped, but the expression does not tolerate the star she stopped; the stars do not stop; because of that the language does not accept the expression the star she stopped. The doctors has to be made see in theology that to halt a star in the language of the astronomers would be called the explosion of one new or the disintegration of a solar system.
   We put that it was a meteor that it caused the magicians these optic illusions. It| would be the question: and the inhabitants of Jerusalem? AND of it Herod? And the big priests? And the scribes of the people? And the roman governor, Poncius Pilatus? It seems that it should be understood that everybody would have seen the meteor extraordinary and that, like a man alone, everybody, in too much, they would have gone to Bethlehem.
The magicians, if they were not kings, were one big characters who went in delegation. It is farfetched that they arrived to Jerusalem in an unforeseen way and they surprised to the king Herod – "Herod was upset"-.
The text says it "... we have come to adore him". The kings do not adore themselves. This  Matthew he wraps the story until the apotheosis; it says the text (2.11) "... and, fall on knees, they adored him"; according to the text, it has to be supposed that those magicians were not amazed about that so farfetched place for a king or a God. If they adored that boy, it has to be deduced that they believed that that boy was a God; it will have to be concluded that those magicians of Orient were the first Christian believers "avant la lettre"; it would be a kind of Christianity a priori.
Herod has a behavior unbecoming to a king. It is farfetched that those characters arrived to Jerusalem like this, as to by surprise. That own, majority, is that the kings or the embassies agree previously on the visits abroad. That own it had been that Herod and the big priests and the Romans had also seen the star of Orient. That completely improper it is that the king Herod makes the magicians call of being hidden and says them some sentences of impossible linguistic use: " You go and brief completely about the boy, and, once you have found him, make me it know so that also I go to adore him". Or, it is, on the one hand the place indicates to the magicians where the boy has been born, and, for the other one, he however asks that they brief him them. That own - and that it can not happen in another way - it had been that Herod briefed himself of the matter personally; if he had wanted, their agents had arrived to Bethlehem before that the magicians. That own it had been to send their agents in advance; it had also been own that ihe offered some agents for that they went them and indicated them the way to Bethlehem. If Herod wanted to kill the baby of Bethlehem, had it perfectly within the reach: sending an assassin sufficed. It  says the evangelic story that Herod...envià to kill all the children of Bethlehem and of the surrounding, of two years in down. This writing gives testimony of a killing that is not confirmed by any other historical story; the other gospels do not say anything of this killing of children (Either they do not say anything of the magicians). Herod had not been able to carry out a so scandalous crime; he was a king with some very limited powers; Palestina was under the power of Rome. That first that they had found those magicians or kings had been the controls of the roman army.
Insisting about the bad use of the language of the evangelic story: it has to be supposed that the disorder of Herod is owed to the birth of a boy who might be a threat on his throne. However, according to the uses of the language, the kings or the princes are not born in improvised way, as to by surprise, in an unknown place. No, the princes are the sons of a king and are born in a royal palace. That waited for it is that Herod had told the magicians who were wrong, that  the queen had not given birth nor waited for child. So that also " I go to adore him": then, it understand that the magicians and Herod they accept the possibility of a God having been born in the form of human baby, in the form of child. To the language of the Jews God and not no other thing were only allowed to speak about adoring. A Jew who had said that a baby was God or son of God had been considerate mad person or blasphemer.

The return in Israel. When I produced the death of the king Herod, it has to be supposed that the piece of news stretche all over. Unlike the majority of the population, Joseph was informed of the death of Herod through an angel of the Man. This use of the angel seems spare.

The betrayal of Judas. It is the type of story of a situation that can not be given to the real life.  Robertson he explained the chronicles  of Jesus in the vegetable garden of Getsemaní corresponds with an play of popular theater of Babilònia; that this kind of starters were very abundant to the period in all the Mesopotàmia; with these starters representations that could be improvised in any place were made.
In  Matthew, 26.14, he narrates the betrayal with these words: "do you want for me what to give, and will I make him for you in tame?"; afterwards he explains that the big priests assigned him thirty sicles. In the 26.47, the one that would be the representation of the dam of Jesus, with this text, is narrated: "...  arrived Judas...amb a group with swords and garrottes... The betrayer he gave them this signal: he is, that who I will kiss".
The experts and the theologians do not say anything, but the inconsistency of the story comes off in view of a person of critical spirit. It is easy to see that the story can not square with the reality. It is unimaginable that one one he offers to the police what the police already have. The big priests and all Jerusalem knew well enough who was a Jesus. How is it possible that Judas dares to offering what it is to the reach of the big priests?
The scene where Judas probably makes the delivery of Jesus must be very emotional, but hers degree of inconsistency is unbearable. A filtrate in a secret organization under no circumstances goes of group with the police. In any moment, the police of the big priests they could stop Jesus. Or it is, what can in no way be recomposed is that a public character is given as if he were a secret agent.


The Christian churches make propaganda of the Christianity as the religion of the love, and, at all times, exalt The Gospels like the doctrine of the charity; and they present Jesucrist like the big champion of the doctrine of the love. But the reactionary speech typical of the Catholic Church is already present to the texts of the Gospels. I mean with this that the idea about a Jesus that he is in favor of the poor people and of the needy ones is erroneous. The last and main reelaboration of the Gospels, in the 4th century, that one that was part of the the said Bible the Vulgata, body of writing that picked up the interests of the Power, the ideological interests of the Empire and of the Catholic Church, was a fruit of some.
To the Gospels, certainly, Jesus him shown|presented like the big preacher of the love and of the charity to the poor people. But, at the same time, the words of Jesus are clear and abundant in a Catholic and reactionary meaning. Always and at all times, Jesus leaves enough clear that his offer is for the other life; it is that of the happiness: Lucky the ones pursued by the justice, because of them it is the kingdom of the Sky. To Matthew, 5.17, it is said that Jesus has come to perfect the Law - the Judaic law - and advises to his own disciples that if your justice does not surpass that of the scribes and Pharisees you will not enter at all into the Kingdom of the sky. The Judaic law says you will not commit adultery; For showing the degree of repression that has to be imposed to the sexuality, Jesus exhibits all a tremendous oratorical piece, while saying: "Everything that who looks at a woman coveting her, has already adulterated with them in his heart. If your right eye is an occasion of sin for you, pull it and launch it". It does not stop surprising villages of Judea where they had been made the majority of miracles, but that had not been converted that the champion of the charity becomes infuriated with several. And like this he launches the curse against the city of Cafarnaüm while saying that the luck of the land of Sodoma will be more bearable than yours. He had made miracles and had not become, he said. This is an aberrant linguistic deconstruction again. If the inhabitants of Cafarnaüm were entailed in a way similar to that of the inhabitants of other cities of Israel, to which place takes out the wrath of Jesus? It is the thing: in which way it can be distinguished if some inhabitants have converted themselves or not? Here, in this text, the word to convert sowing the absurd. We put the case of a family of Cafarnaüm that fulfills the law and has not been converted; according to Jesus they should end up to the gehenna, which creates confusion and is contradictory.
Jesus says that he has not come to abolish the Law, but to take to accomplishment (Matthew, 5.17). Jesus proposes that has to be more demanding, that has to go beyond the law, until the point of saying: "you will love to your enemy". And he closes it (Mateu,5.48) "with You, then, you are perfect how your celestial Father is perfect".
Conversion? Which conversion? If plenum of zeal is shown like a Jewish prophet. Besides, he preaches in the synagogues. He preaches according to the Law, but he finally puts an addition that is a scandal and a great sin there; he says that he is the Messiah, who is a God in person.
  

Jean-Paul Sartre i la bombolla francesa

quetgles | 02 Agost, 2008 17:46

                            

  

      Jean-Paul Sartre i la bombolla francesa

   Aquest escrit és un conjunt de notes i referències que pretenen donar una orientació sobre la significació de la producció ideològica francesa del segle XX. Un hom que és guiés pels llibres d'història oficials i per les enciclopèdies - especialment dels Universos francès, espanyol i català - pensaria que la França contemporània és una gran potència cultural i que, en especial, en matèria de filosofia, no té parió: seria la màxima productora mundial de grans filòsofs per quilòmetre quadrat. Però, en sentit oposat, veurem tot de referències que assenyalen la inconsistència de la bombolla filosòfica francesa. En seria un exemple el d’En Jean François Revel (un típic escriptor-filòsof francès) el qual, a la seva obra, Pourquoi des philosophes?, 1957, sosté que els filòsofs francesos es dediquen a especulacions inútils. Per altre costat, s'aixequen nombroses veus dels propis francesos assenyalant la decadència de la cultura francesa; molts d'autors fan veure que es dona una creixent presència dels productes culturals ianquis en detriment dels francesos - més evidents en els sectors de cinematografia, literatura, música, còmics, i d'altres – (La Disneyland de París en seria un símbol pregon).

   A l'Univers francès - i a l'espanyol i al català - la Revolució francesa figura com un esdeveniment que exportà la revolució a la resta d’Europa. Però, la realitat històrica és una altra (Podeu veure la meva web la filosofia i la religió sense caretes, pàgina 59).

   Tesi: la França napoleònica no pretenia exportar la revolució, sinó consolidar i ampliar l'Imperi francès. (En Napoleó nomenà el seu germà En Josep rei d'Espanya). Tesi: Les classes populars franceses es corromperen i donaren ple suport al projecte de crear un gran imperi francès que tindria Europa sota el seu control.

   Al segle XIX, França fou una modesta potència en matèria de filosofia. S'ha d'entendre que les revolucions de 1830 i de 1848 responien a les reivindicacions de les classes populars insatisfetes. A l'any 1851, las classes populars franceses, una altra vegada, acceptaren la proposta de constituir-se en Imperi. Aquelles classes populars corruptes votaren a favor de l'opressió i espoliació d'altres pobles a benefici propi. Aquelles classes populars corruptes estaven encantades amb les guerres de conquesta d'En Napoleó III. Sembla com si els francesos estiguessin en enyorança permanent de l'època d'En Napoleó I, època en la qual França, segons diuen ells, era la primera potència del món. Aquella aventura neonapoleònica acabà en desastre; i es proclamà la III República. Des de llavors fins avui, a França, s'ha mantingut el règim republicà amb el nom de République française. Aquesta república fou un continu de governs conservadors fins als anys de la dècada de 1930, durant la qual, per primera vegada, s'aconseguí un govern suposadament d'esquerres (El Front Popular). Tesi: A partir de la Revolució de 1789, el Poder francès ha anat configurant un formidable Imaginari d'exaltació de França, de la Revolució, i de la República francesa; més a més, a l'Imaginari, l'època napoleònica figura com un dels moments de major glòria de França. Durant dos segles se'n ha anat configurant un molt compacte Univers ideològic francès. Tesi: En tot temps, aquest Imaginari francès és en funció dels interessos de les elits del poder parisenques. Són un Imaginari i un Univers on es justifica l'Imperi com essència intangible de França. Tesi: Es fabrica un Imaginari al voltant del nom de la República francesa, però a la realitat històrica allò que hi ha és l'Imperi, el manteniment de l'Imperi, l'opressió contra els pobles no parisencs, l'exercici de la política exterior imperialista (Fins avui mateix, els Governs francesos mantenen tot d’estructures de Poder ocultes en funció dels seus interessos neocolonistes a l’Àfrica, i intervenen mafiosament i militarment en la política africana). Tesi: els escriptors i els filòsofs francesos han estat incapaços de trencar el silenci còmplice amb l'imperialisme francès, parisenc (parisenc, en el sentit que mai ha representat els interessos d'Occitània ni de la resta de pobles no francesos). Al segle XIX, sembla que el Poder parisenc considerà que disposava de pocs materials per a l'ampliació de l'Imaginari referit als filòsofs. De tots els pensadors, van escollir un dels més insignificants per a l'Imaginari, i el seu nom és Auguste Comte. Ara, l'insignificant Auguste Comte figura com un dels més grans filòsofs de la història (figura a la llista dels 12 filòsofs més importants a les proves de Selectivitat espanyoles i catalanes). Sembla que el Poder francès considerà que no disposava de material idoni per a fer noves ampliacions de l'Imaginari filosòfic francès. Es veu que durant quasi cent anys hi hagué una sequera de filòsofs. Tesi: Al llarg del segle XIX i XX, fins a la Segona Guerra Mundial, a l'Univers francès els nous corrents ideològics es manifestaven a través dels escrits dels teòrics socials (vg, En Blanqui, En Proudhon) i dels escriptors.

   Tesi: A la tradició ideològica francesa, els escriptors - poetes, novel·listes, dramaturgs, assagistes - feien d'intel·lectuals generalistes, capaços de tractar sobre qualsevol tema de manera que, sovint, feien la funció d'afeccionats de la filosofia o de filòsofs.

   Haurem de pensar - jo ho faig així - que l'Elit parisenca que tenia el control de l'Imperi degué considerar, en un primer moment, que no era convenient per als seus interessos que hi hagués un desplegament del cultiu de la filosofia a la manera alemanya.

   Tesi: Els escriptors, primer, i els filòsofs, a partir de la II Guerra, no denunciaren l'oprobiós Imperi francès; ben al contrari, desplegaren tot d'arguments i teories que contribuïen a exalçar la "civilització francesa". Tots ells participaven en allò que deia que els qui tenien un "patois" com a llengua materna havien de donar les gràcies per poder accedir a la llengua francesa, la  ''llengua de cultura universal".

    Al 1936, a l'Estat francès i a l’Estat l'espanyol, havien guanyat les eleccions la coalició d'esquerres, el denominat Front Popular. A ambdós casos, el partit socialista era el nucli de la coalició electoral. En aquest període, els francesos descrigueren una de les pàgines més vergonyoses de la seva història. Els germans del Front Popular francès convingueren a deixar a la seva sort els germans espanyols quan s'esdevingué l'aixecament militar del general Franco. El Cap del Govern Francès, En Léon Blum s’apressà a signar el Pacte de neutralitat, per mitjà del qual es comprometia a no intervenir a la guerra civil espanyola. Era un pacte entre cavallers per a evitar estendre la guerra; un pacte entre En Blum, En Churchill, N'Hitler i En Mussolini. Mentre el Govern francès immobilitzava les armes comprades pel Govern de la República espanyola i segellava la frontera, els Governs alemany i italià intervenien a la guerra amb crèdits, armes i fins i tot directament amb forces armades regulars, la qual cosa decidí el rumb de la guerra. Com digueren els republicans espanyols, el Govern francès i el poble francès estaven ben decidits a sacrificar els germans espanyols amb comptes d’evitar la guerra amb Alemanya. Amb unes altres paraules: estaven espantats els francesos; estaven espantats de les amenaces de N’Hitler; i, per evitar la guerra estaven disposats a sacrificar als germans espanyols. Amb la derrota republicana, centenars de milers de fugitius travessaren la frontera, i els exiliats espanyols i catalans foren rebuts hostilment per la població francesa; tancats en improvisats camps de concentració i visqueren en condicions penoses i humiliants. O sigui que al 1939 els francesos ja s’havien oblidat de la germanor. A aquesta estranya conducta francesa hi contribuí el fet que el Partit Comunista francès donà suport total al pacte de no agressió germano-soviètic (S’havien d’acabar, per tant, les campanyes contra el règim nazi)

    Tesi: En aquesta època, a França, eren els escriptors i els polítics els qui tractaven a un suposat més alt nivell intel·lectual les qüestions socials, polítiques i filosòfiques. Eren els escriptors reconeguts els qui tractaven d’influir sobre l'opinió pública. No era rar el cas de l'escriptor que esdevenia polític, com En Léon Blum mateix. S’ha de considerar que N'André Malraux esdevingué la figura que salvava l'honor de l'Imaginari francès. Com a compensació a tanta covardia i prostració, En Malraux, l'escriptor, era l'heroi francès, el voluntari a la guerra d'Espanya, que organitzava tota una esquadrilla d'aviació al servei de la República espanyola. L’honor de França restava salvat.

   Certament, s'ha de considerar que N'Henri Bergson ja figurava com a gran filòsof francès. S'ha de considerar que era un avançament del que seria l'esplet de filòsofs francesos a la postguerra. Allà on abans era l'espai on ressonaven les veus dels escriptors, després de la guerra les veus dels filòsofs i dels filòsofs-escriptors disposaren d’amplis escenaris on ressonar. Amb la postguerra, s'esdevingué el meteor filosòfic francès; podria semblar que França, d'improvís, es convertia en una gran potència mundial en matèria de filosofia. Els filòsofs prenien la davantera amb autoritat a l'hora de tractar els temes que abans eren cultivats pels literats. Aquests nous intel·lectuals eren els qui feien les noves propostes històriques sobre el que havia de ser la societat i la cultura. El meteor filosòfic francès es desplegà esplendent i es manté actiu fins el dia d'avui. Per posar uns noms, podríem citar: Sartre, Beauvoir, Aron, Merleau-Ponty, Kojève, Lévi-Strauss, Lévinas, Lefebvre, Barthes, Deleuze, Bataille, Althusser, Lacan, Castoriadis, Baudrillard, Lyotard, Derrida, Nancy, Revel, Foucault, Lipovetsky, Bernard-Henri Lévy, Finkielkraut, Glucksmann i molts altres. Al costat d’aquests, també hi havia importants escriptors que alhora eren filòsofs, a la manera de N’Albert Camus. La llista es podria fer més llarga; i encara molt més si s'haguessin d'incloure els noms d'autors del corrent tomista o espiritualista. Tot i que jo sento respecte per l'obra d'alguns d'aquests autors - com, vb, la d'En Cornelius Castoriadis -, la pregunta irònica que salta és: Quin sentit té aquesta immensa producció de materials filosòfics francesos? Una gran enciclopèdia de la Xarxa, a l'article sobre En Gilles Deleuze diu: Un dia, el segle serà deleuzià", fou l'expressió d'En Michel Foucault en relació a un filòsof que marcà profundament el pensament de la segona meitat del segle XX. O sigui, el redactor anònim de l'article enciclopèdic s'atreveix a establir la importància de les idees d'un filòsof. Jo, en contra de la suposada expressió d'En Foucault, m'atreveixo a dir que l'obra d'En Deleuze i la de la major part dels autors francesos no ha produït cap canvi significatiu a la societat francesa. Al llarg de la segona meitat del segle XX, la societat francesa es manté molt conservadora, en el sentit que es manté quasi idèntica la seva estructura social i política. Els canvis més notables en el terreny ideològic sembla que no provenen de les idees dels philosophes. Un hom podria considerar que per a la valoració del d'En Deleuze i d'altres autors seria preferible seguir les indicacions d'En Foucault - posem - o dels experts en l'obra d'En Deleuze. Però jo dissenteixo d'aquest plantejament.

  Tesi: En filosofia - i, en general en temes ideològics - no hi ha neutralitat possible. La filosofia no és una ciència, ni pot ésser-ho. La filosofia sempre és al servei d'una determinada ideologia i respon als interessos d'una classe social o d'una elit social. Els experts en l'obra d'un autor mai són neutrals. Comencen les seves investigacions amb un projecte ideològic previ. Sovint, els experts no fan sinó complaure la veu del seu amo. O, sigui, es pot fer el següent enunciat:

    Tesi: En principi, la valoració moral d'un expert sobre un tema de filosofia té la mateixa validesa que la d'un afeccionat.

 Tesi: Tot i que hi ha alguna excepció, en conjunt, l'obra dels philosophes és una immensa muntanya de productes confusos que no és al servei dels interessos de les classes treballadores, sinó, majorment, al servei de les elits econòmiques, polítiques i culturals. Aquests philosophes, que tant presumeixen de lingüística i d'epistemologia, segons sembla, no tenen res a comunicar quan el Parlament francès es pronuncia contra el reconeixement de les llengües no franceses (del català, per exemple). No tenen res a dir contra el genocidi cultural que practica l'Imperi. Els philosophes, majorment, es presenten davant el públic francès armats com si fossin uns grans savis, uns grans lingüistes i uns grans literats. En aquest sentit de multidisciplinarietat, En Jean-Paul Sartre fou un dels grans exponents: fou reconegut com a gran filòsof i alhora com a gran literat. La major part d'autors de la llista que he indicat abans, curiosament, han rebut l'habilitació com a professors a través dels cursos de l'École Normal Supérieur. Aquesta escola ha produït filòsofs com cap altra al món. Fou en aquest centre on En Kojève i En Jean Hyppolite impartien cursos sobre la filosofia d'En Hegel. Fou precisament N'Hyppolite el que traduí per primera vegada al francès La fenomenologia de l'Esperit. Al meu parer, l'aparició del meteor filosòfic francès coincidia amb l’enaltiment dels autors alemanys, en especial, de Kant, Hegel, Husserl i , sobretot, Heidegger. Amb la irrupció de l'obra d'En Sartre, L'Être et le Néant (L'Èsser i el No-res), la maquinària de propaganda de l'Imperi llançava al món una nova i magnífica filosofia francesa amb el nom d'existencialisme. En Sartre fou dels primers normalistes (De l'Escola Normal) que va seguir les orientacions de Kojève i begué de la font originària de la saviesa: es tractava d'assimilar, importar i tractar les obres dels grans pensadors alemanys. Ben prest, els noms de Kant, Hegel, Scheler, Husserl i Heidegger esdevingueren pròxims i quotidians; bé, o ho podria semblar. Un hom podria pensar que el llançament de l'existencialisme sartrià havia estat un èxit. Sí, es podia considerar com un èxit de llançament publicitari, però com a sistema filosòfic mai va arribar a tenir consistència. Vull dir que allò denominat existencialisme, a la França de postguerra, era poca cosa més que una molt difusa moda d'expressions orals i de gestualitat. No hi va haver mai un corrent filosòfic pròpiament existencialista. A la història de la filosofia es fa referència, per exemple, a kantisme o neokantisme; o, també, en referència a la filosofia d'En Hegel, es diu hegelianisme d'esquerra o de dreta, i es poden citar diversos autors adscrits a aquests corrents; i encara queda més evident si ens referim al marxisme. Però no es dóna, pròpiament, un corrent existencialista o sartrià.

   Tesi: L'elit francesa de la postguerra - i en aquell precís moment, el general de Gaulle era al nucli del Poder - tenia pressa per reforçar i donar grandeur al nou Imperi francès. I també s'havia d'aconseguir la grandesa en el terreny intel·lectual, en l'art, la literatura i la filosofia. La República francesa havia de se una gran potència en tots els ordres. El geni d'En Sartre s'acomodava a les pretensions de l'elit. Al moment oportú, al 1945, amb L'Ésser i el No-res sota el braç, En Sartre trucava a la porta de la fama i la porta s'obria de bat en bat. A diferència d'altres llicenciats de l'Escola Normal, En Sartre no es presentava com a simple expert en filosofia, sinó com a gran filòsof que aporta una filosofia pròpia. Aquella filosofia era de gran volada, donant resposta a les grans qüestions de l'ontologia. Però el factor decisiu, al meu parer, fou que aquella nova filosofia era original en llengua francesa, obra d'un francès ( i, a més a més, provinent de l'elitista Escola Normal Superior de París). La filosofia del nou Mides disposava d'un recurs màgic que entusiasmava els cercles cultivats francesos: era rotundament d'esprit francès. En Sartre recollia el sentir de la tradició intel·lectual francesa, segons la qual la literatura i la crítica literària és a un nivell igual o superior al de la filosofia. Ho deixa ben clar a una entrevista amb En Jorge Semprún on fa aquestes declaracions: ''...en aquest sentit, la filosofia, al deixar de ser contemplativa, al deixar de ser el mer estudi dels mètodes, de les lògiques, necessita transformar-se, en determinades ocasions, en literatura. No vull dir amb això...que la meva obra literària sigui la demostració d'una tesi filosòfica...la filosofia cedeix el pas, perquè hi ha de mostrar l'individual amb altres paraules i altres perspectives que les de la filosofia, i, arribat aquest moment, em poso a fer literatura. En veritat, com l'home és un, el que escric es semblarà més o menys a allò que faig com a filòsof. Però, per a mi, la veritable literatura comença aquí on la filosofia s'atura. Com la literatura, la política i la filosofia són tres maneres d'actuar sobre l'home, existeix entre elles certa relació. Jo diria, fins i tot, que un filòsof ha de ser un escriptor, perquè avui ho un no va sense l'altra, perquè els grans escriptors d'avui, com Kafka, són igualment filòsofs. Aquests escriptors-filòsofs que, alhora, volen integrar-se en una acció, jo els diria intel·lectuals; vull dir que no són polítics, però que són companys de viatge dels polítics''.

    Fent un parèntesi, s'ha de veure que els escriptors de l'Univers català, majorment, s'acosten a la posició dels escriptors francesos a l'hora de sentir-se plenament autoritzats a tractar temes de filosofia. Postulen que els literats en quant a literats tenen uns especials avantatges a l'hora de tractar temes filosòfics. O sigui, a manera semblant als filòsofs, aquests literats - poetes, novel·listes, crítics literaris - també afirmen la seva situació de privilegi respecte als humans que es dediquen a altres oficis, com podria ésser un cambrer o un apotecari ( a no ser que siguin afeccionats a la literatura, especialment els apotecaris). Aquests literats coincideixen en la concepció sartriana d'equiparar els literats amb els filòsofs.

   Tesi: La filosofia d'En Sartre és una recollida de materials ideològics que eren amplament tractats a la literatura francesa.

 Tesi: La metodologia d'En Sartre - la suposada fenomenologia referida a En Husserl i a En Heidegger - és, realitat, una vulgar introspecció. Tot mirant dins el seu interior, troba tot de materials més que suficients per a construir el seu edifici existencialista.

   Tesi: A la fi, En Sartre es va sincerar i declarà que l'autèntica filosofia era la d'En Marx; que, si de cas, la seva literatura filosòfica podria servir per donar un particular sentit humanista al marxisme; l'existencialisme podria ser un petit company del marxisme.

   Tesi: Mentre per un costat es declarava a favor del socialisme i de la Unió Soviètica i anava prenent compromisos polítics de cada vegada més a l'esquerra, per l'altre costat introduïa tot de valors i arguments de clar signe platònic al llarg de tots els seus escrits. Per posar-ne un entre centenars d'exemples, el de la pàgina 3 de L'existencialisme és un humanisme, sembla com si fos En Sòcrates que diu: Elegir ésser això o allò, és afirmar al mateix temps el valor d'allò que elegim, perquè mai podem elegir el mal; allò que elegim és sempre el bé, i res pot ésser bo per a nosaltres sense ésser-ho per a tots.

    Vull tancar aquestes notes posant un exemple que serveix de contrast i de negació de les pretensions elitistes dels philosophes. En vull referir al llibre de memòries d'En Carles Fontserè , Un exiliat de tercera. Ens dóna una visió lúcida de París durant la Segona Guerra, visió lúcida que difícilment es pot aconseguir de les referències procedents dels intel·lectuals. O sigui,

  Tesi: No és el cas que els filòsofs disposin d'una situació de privilegi intel·lectual, o d'un plus, a partir del qual puguin oferir una visió més profunda de la realitat.

   Tesi: No és el cas que les referències autobiogràfiques dels filòsofs tinguin més valor de testimoniatge que les de les persones del comú. Si havíem quedat que els filòsofs són al servei d'una ideologia, llavors s'ha de denunciar les pràctiques confusionàries que intenten amargar-la.

    Tesi: L'exhibició de sabers i de capacitats que fan els filòsofs és una pràctica confusionària. L'exhibició de sabers i de capacitats no és cap garantia de la bonesa de la seva ideologia.

    Tesi: Encara més refutable és la pretensió dels filòsofs que pretenen una filosofia científica.

   Tesi: Ni els llibres de text ni les enciclopèdies ni les càtedres universitàries ofereixen cap garantia a l'hora de valorar la importància d'un filòsof. Els llibres de text, les enciclopèdies i les càtedres són instruments de les elits de Poder.

   Tesi: Tota aquesta muntanya de filosofia francesa que enllaça amb En Plató, Kant, Husserl, Nietzsche i Heidegger cau sota sospita. Ens quedem sense saber què pretén En Foucault exalçant En Nietzsche i En Deleuze.

La filosofia a l'abast

Postmarxismo y postpositivismo. La función de la filosofía.

quetgles | 26 Juliol, 2008 18:38

   De moment, aquest article és en llengua catalana.

  

    Per posar un punt de partida: Si la teoria d'En Marx és errònia, ¿quina és l'orientació que cal aconseguir en matèria d'allò que es diu filosofia?

   O aquest altre: el plantejament de qualsevol  qüestió referent a la conducta dels éssers humans dóna lloc a una diversitat d'opinions, a una diversitat de respostes. La pretensió de justificar racionalment una conducta respecte a uns altres posicionaments teòrics és allò que es coneix com a filosofia.

 

    Tota persona segueix unes pautes de conducta segons la seva ideologia que li és pròpia. O sigui, la ideologia de l'individu determina el seu comportament.

 

    Aclariment: Cal entendre que sota la paraula moral – o normes de conducta humana – s'apleguen la major part de qüestions que són tema de debat entre els humans.

 

      Sembla indiscutible dir que a les societats de l'antiguitat les creences religioses eren la base de sustentació de les normes morals. Per posar un exemple notable – i molt a l'abast – es pot citar   la Torà dels jueus (Els llibres que es corresponen amb els del Pentateuc de l'Antic Testament dels catòlics). La Torà, en efecte, conté una detallada normativa de com ha de ser el comportament dels creients. A més de tots els detalls del culte, conté tot de normes sobre la vida familiar i social, fins al punt que la Torà esdevingué el fonament de les lleis civils. El Deuteronomi, com a indicador de les orientacions divinals, ofereix tot un detallat conjunt de prescripcions i de prohibicions en relació a la cuina i a l'alimentació. 

  

   Tesi: tan bon punt un hom reflexiona i cerca arguments racionals en suport de la seva ideologia, llavors, d'una o altra manera, s'entra en el terreny de la filosofia.

  En teoria, cada individu té una ideologia particular i exclusiva, però, de fet, la realitat és que les ideologies són unes poques. O sigui, l'individu es mou necessàriament dins un dels corrents ideològics.

 

    Tesi: Primer, sorgeix una nova ideologia a un moment del procés històric, tot seguit,  fan l'aparició els filòsofs que creen arguments en suport de la ideologia.

 

    Tesi: Els filòsofs no són criatures especials. Els denominats filòsofs comencen la seva carrera intel·lectual a partir de la vulgaritat. Al igual que la resta dels mortals, es conformen dins una determinada ideologia, i és a partir d'aquesta ideologia que els neixen els impulsos cap a la creació de teories filosòfiques.  Vull dir que els qui en un futur han de ser els filòsofs són moguts pels sentiments.

  

   Tesi: En Sòcrates-Plató fa un discurs filosòfic amb la intenció d'enganyar.  El suposat Sòcrates dels Diàlegs platònics convida als seus oponents ideològics a mantenir un diàleg sobre una determinada qüestió moral, com si el diàleg fos un mètode científic d'investigació per mitjà del qual es descobreix la veritat moral. En Plató imagina – i escriu – uns falsos diàlegs amb els qui eren els filòsofs de les ideologies oposades a la seva.

 

   Tesi: En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil són la tríada reaccionària que inicià l'Intel·lectualisme. Fou una reacció, en efecte, contra la ideologia democràtica – l'emotivisme moral - que era la dominant a l'Atenes de l'època.

  

   Tesi: Les noves idees democràtiques que commogueren el món després, en l'argot filosòfic, rebrien la denominació d'emotivisme moral (O sigui, les normes morals no són expressió de la voluntat dels déus ni d'una investigació racional, sinó dels sentiments dels homes. I les lleis de la ciutat eren expressió de la voluntat de la majoria de ciutadans). Podeu veure més sobre aquesta temàtica a la Xarxa a El blog d'En Joan Quetgles | Intel·lectualisme i reacció. Apunts

 

   Tesi: Les ideologies fan ús de les filosofies. Pròpiament, fan ús d'una filosofia concreta, alhora que utilitza també les teories de diversos autors.

 

   Així, per exemple, els teòlegs catòlics basen la seva producció ideològica en la filosofia tomista, però, alhora, estan autoritzats a fer ús de les aportacions filosòfiques d'altres autors tomistes o, fins i tot, de filòsofs no tomistes mentre siguin utilitzables, és a dir, facin qualque aportació teòrica valuosa per al catolicisme.

 

   Al llarg dels segles i fins a la modernitat, les creences religioses han influït de manera decisiva en l'ordenació de les societats humanes, en especial referides a les normes morals i cíviques.

 

    Tesi: S'ha de distingir entre els dos grans nivells d'utilització de les religions.  Hi hauria el nivell de les religions que podríem anomenar de baixa intensitat, les quals servirien de suport a la vida social. I les d'alta intensitat, com el judaisme, l'Església catòlica i l'Islam, les quals determinen i conformen tota la societat.

 

     La religió de les ciutats gregues no tenia llibre sagrat ni, en conseqüència, tampoc disposava de casta sacerdotal (Bé, aquest tipus de religió de baixa intensitat no era exclusiva dels grecs; la major part de pobles de la Mediterrània i d'Europa tenien religions de característiques semblants).

   L'Església catòlica és l'exemple arquetípic d'utilització de la religió a la manera d'alta intensitat.

  

     Tesi: L'Església catòlica fou una creació del emperador Constantí com a instrument de cohesió, domini i control dels pobles de l'Imperi romà (Podeu veure la meva web El blog d'En Joan Quetgles | L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

 

   Atenes i algunes altres ciutats gregues dugueren a terme les primeres revolucions democràtiques i establiren un règim democràtic que perdurà uns quants segles (Roma establí un règim republicà, però, a diferència del d'Atenes, de bell antuvi estigué dominat pels patricis).

 

    Tesi: Per primera vegada a la història, les normes socials, jurídiques i polítiques responen a la voluntat expressa de la majoria de ciutadans. S'estableix un règim polític, la ideologia del qual serà després tractada teòricament pels savis – pels filòsofs – amb la denominació posterior  de contractualisme social, expressió que incloïa els temes relacionats amb l'emotivisme moral, la llibertat de pensament, la tolerància i la solidaritat.  

   Podeu veure un tractament més extens sobre el tema a la meva web El blog d'En Joan Quetgles | La filosofia i la religió sense caretes.

 

   A l'època de l'Imperi romà, tots els intents de revoltes democràtiques fracassaren.  Dic això per fer veure que, a partir de la caiguda de l'Imperi, tots els grans moviments socials i històrics anaren sota l'estendard de la religió. Els moviments socials sempre anaven acompanyats de símbols religiosos (Encara al 1640, a la Guerra dels segadors, els revoltats contra l'opressió castellana enarboraven el símbol de la creu).

 

    Tesi: S'ha d'insistir en fer veure que el primer gran moviment d'alliberament que commogué a tot Europa fou la reforma luterana. En Martí Luter, com a profeta de la restauració del vertader cristianisme, fou el qui va provocar la guerra d'alliberament contra Roma (Vegeu la web esmentada, pàgina 31 i següents).

   Com explico a la mateixa Web, la difusió del luteranisme i del calvinisme va fer néixer les condicions històriques que provocaren l'esclafit de les primeres revolucions democràtiques modernes triomfants.

 

   A partir de la revolució britànica de 1688, per primera vegada a la modernitat, es restablia un sistema social i polític que recordava al de les ciutats democràtiques gregues. Amb el triomf de la revolució es restablia també, és clar, els principis teòrics contractualistes i de l'emotivisme moral.

 

    Tesi: les classes populars britàniques saberen fer ús dels corrents de reforma religiosa per expressar els seus sentiments de revolta contra el règim monàrquic autocràtic. 

 

    Com dic a la Web, primer es manifestà, anònimament, el sentiment de revolta popular. Posteriorment, després de la victòria democràtica, aparegueren els  filòsofs, els nous teòrics de l'emotivisme moral. En John Locke, tornat de l'exili, pogué publicar les seves obres.

  

      Tesi: S'ha de rebutjar el concepte marxista de  revolucions burgeses que sovint s'aplica a les revolucions democràtiques.

    Tesi: el concepte burgesia és objecte d'una constant i extraordinària manipulació.

 

   Tesi: Les forces reaccionàries vençudes per les revolucions democràtiques, majorment, no s'esvaeixen. Acomodades al nou sistema democràtic, les forces reaccionàries continuen fabricant  materials ideològics i prossegueixen la guerra ideològica, però, ara, des d'una posició de vençuts.  societats democràtiques modernes. La guerra ideològica no té aturall; els principals contendents de la guerra ideològica actual són: a un bàndol, els que lluiten en defensa de les conquestes socials i democràtiques de les classes populars, i, a l'altre bàndol totes les forces de la reacció.

   Per altre costat, el desenvolupament del capitalisme va comportar el creixement de nous poders que representaven – i representen - una amenaça per a la democràcia. 

 

   Tesi: A la fase actual de desenvolupament capitalista, les elits econòmiques, polítiques i ideològiques manipulen els Poders en funció dels interessos de la classe dels grans capitalistes.

   

  

  

   Tesi: Per tot arreu es fa la proclamació formal de la vigència dels drets humans, però, de manera semblant al que observava En Rousseau,   els homes van carregats de cadenes. La realitat social actual mostra que les grans proclames (com, per exemple, les de la llibertat, la igualtat i la solidaritat) són pendents de compliment.

 

   Tesi:  No és el cas que hi hagi un procés determinista de la història. No és el cas que s'hagi de desplegar un camí de roses per al drets humans, com si hi hagués un necessari creixement indefinit del benestar social.

    Pel contrari, la realitat actual allò que mostra és el creixement de les contradiccions socials i econòmiques i la continuació despietada de la lluita de classes i de la guerra ideològica (i també de les guerres reals) entre els contendents dels opressors i els dels oprimits.

 

    Per posar un exemple pròxim i actual, les classes treballadores de la Catalunya d'ara, a diferència de l'any 1931, no disposen de premsa pròpia en defensa dels seus drets socials i nacionals; la premsa és en mans de grans financers (El diari Avui és propietat d'un gran capo de les finances catalanes; El Periódico de Catalunya era propietat d'una família castellana i ara sembla que serà comprat per un nou ric especulador d'Extremadura, i no se sap amb quines intencions;  El diari de Balears és propietat d'un gran capo de les finances mallorquines).

     Per posar un altre exemple pròxim: En contra de les falses previsions dels qui afirmaven la bonesa de la democràcia espanyola, als darrers temps, es comprova la reducció constant dels drets socials i nacionals dels catalans.

 

     Tesi: En tot temps les classes populars cerquen de donar una resposta adequada contra l'opressió. No són els denominats filòsofs els que troben les solucions als conflictes socials, sinó els líders de les organitzacions populars en lluita contra l'opressió i l'explotació.

  

    Majorment, els llibres de text i les enciclopèdies recullen la versió conservadora – intel·lectualista – de la història del pensament. Introdueixen una enorme mistificació. Fan com si la història de la humanitat seguís l'estela descoberta pels filòsofs; fan com si fos una història de la filosofia en la qual el pensament fos una exclusiva dels filòsofs, i la història – a imitació de la concepció d'En Hegel – una mena de desplegament de l'Esperit (La fi de la història, si haguéssim de seguir En Fukuyama, consistiria en l'establiment del capitalisme neoliberal com a formació social última i definitiva).

    Tesi: En contra de l'intel·lectualisme moral, no són els filòsofs els qui fan moure el món. Les noves idees morals, socials, religioses, polítiques, són iniciades pel sentiment i l'activitat d'un grup social o d'un individu que és el líder d'un grup social.

    Posat que al llarg de la història, la religió era el puntal de les societats, tots els grans moviments socials utilitzaven la manifestació religiosa. Així, en sentit reaccionari, En Constantí impulsà la creació de l'Església catòlica amb la finalitat d'assegurar el control dels nombrosos pobles sotmesos a l'Imperi de Roma. En canvi, En Mahoma, com a profeta d'una nova religió, inicià un dels més formidables moviments d'alliberament de la història universal (Allò que no diuen les enciclopèdies dels països cristians és que a als països on s'implantà  l'Islam, les amples masses d'esclaus quedaren alliberades majorment. Tampoc diuen que l'Alcorà considera pecat imperdonable el comerç d'esclaus).

 

   De les noves idees dels filòsofs de l'època renaixentista no se'n derivà cap tipus de moviment social.

   A principis del sis-cents,  N'Erasme de Roterdam era l'humanista més famós; els seves idees de reforma eren acceptades per una gran majoria d'humanistes; però de l'erasmisme no se'n seguí cap moviment de reforma.

    Fou En Martí Luter el qui, com a profeta de la paraula de Déu segrestada per Roma, desfermà el gran moviment de la Reforma que commocionà Europa.

 

    Tesi:  Les classes populars alemanyes utilitzaren i feren seu el missatge d'En Luter. Però també el feren seu els burgesos de les ciutats, la petita noblesa i els prínceps alemanys (Vegeu la web).

 

   Els denominats filòsofs, com la resta dels humans, són moguts per una passió. La seva activitat intel·lectual és per a satisfer aquesta passió. Abans d'iniciar la cursa filosòfica, els futurs filòsofs van conformant la seva personalitat a partir d'una ideologia que ha rebut d'una societat concreta i d'una classe social determinada.

 

   Tesi: L'activitat intel·lectual dels filòsofs és alimentada per una passió i és al servei d'una ideologia.

  

   O sigui, es pot dir que els filòsofs són uns esforçats combatents en la guerra ideològica permanent.

  

     La major part de les innumerables gestes fetes per individus pertanyents a les classes populars passen desapercebudes, no tenen registre històric. Per suposat, la manca de registre és més greu  a mesura que ens fem enrera en el temps històric.

   Malgrat aquestes mancances, una porció d'aquestes gestes són conegudes i registrades. Aquestes gestes populars tingueren o han tingut diversa significació històrica; unes són petites històries locals, altres de gran transcendència; tampoc no manquen les històries tràgiques, els grans fracassos (Seria el cas de la revolta de N'Espartac, vg).

 

    Jo vull convidar al lector a prestar atenció a una d'aquestes gestes populars, la de la formidable odissea dels juramentats del Mayflower.

 

  La història dels pelegrins del Mayflower ben aviat va passar a ocupar un lloc preferent a l'imaginari de la societat Nord-americana – de l'Univers ideològic nord-americà -;  i es manté així fins al dia d'avui. La història dels 102 colons puritans (calvinistes) que fundaren Plymouth, a 1620, és un tema central de la història i de la cultura dels Estats Units.

   Per no repetir el que vaig escriure a la web esmentada, passaré  a exposar unes consideracions sobre el tema.

 

   La gesta d'aquells homes i dones, certament, fou extraordinària. Eren calvinistes beats que fugien per motius religiosos; pretenien fundar una nova Jerusalem d'acord el calvinisme més estricte.

   Aquells colons eren gent formada; tots sabien llegir i escriure;  havien debatut àmpliament  - i havien fet el famós jurament – la manera com s'havien d'organitzar socialment.  Feien seves les tradicionals llibertats angleses; acceptaven l'obediència al monarca, però sempre de manera condicionada a la raó i a les Escriptures; introduïen el concepte de pacte social i el iusnaturalisme; per altre costat, en tot moment, introduïen el poderós llevat autogestionari calvinista. 

    Tot i que hi havia altres corrents de colons que no es movien per motivacions religioses, el cert és que la colònia de Plymouth havia de marcar decisivament tot el procés social i polític de les 13 Colònies de Nova Anglaterra.  Les expedicions de colons calvinistes fou una constant; paradoxalment, la Corona afavoria aquesta migració calvinista amb l'objectiu d'alleugerir els conflictes religiosos de la metròpoli.

   La Carta de Llibertats de Rhode Island, de l636, fou la primera constitució de la història que declarava el principi de tolerància i de llibertat religiosa.

   La influència de la ideologia de les colònies calvinistes s'estengué per tot arreu del territori.

   A una primera època, Nova Anglaterra era un pol d'atracció per motius religiosos i ideològics; però ben prest els motius socials i econòmics foren predominants. Per a un pobre d'Europa l'oferta devia resultar un somni (el somni americà, on dirà després): la garantia de llibertat a una terra sense nobles i sense clergat, i la igualtat social.

    Els llibres de text espanyols i els dels catòlics destaquen els punts foscos de la colonització anglesa: la introducció de l'esclavitud i el genocidi dels pobles indígenes. Intel·lectuals espanyols i catòlics es complauen cercant peregrins arguments sobre una suposada major humanitat del genocidi espanyol.

  Jo no tracto aquí de condemnes morals o de justificacions. Allò que m'importa destacar són les condicions excepcionals d'aquelles colònies de Nova Anglaterra el desplegament de les quals determinà la proclamació de la primera república moderna de la història. Per a veure aquestes condicions faig unes consideracions.

    Els territoris imperials de Castella i de Portugal a Amèrica eren immensos, cent vegades més grans (és un dir) que els d'Anglaterra; però el gruix del corrent migratori cap a Nova Anglaterra era més ample que el que anava a les diverses àrees hispàniques.

    El creixement exponencial de la població de NA per causa de la immigració s'ha comprendre en funció del també exponencial creixement econòmic. Amb la proclamació de la independència, la nova república, els Estats Units d'Amèrica, accelerà encara més el seu procés de creixement de població, econòmic, d'extensió territorial i d'altres, de manera que ben aviat havia de demostrar que era una potència política i econòmica.

 

   Observant el desplegament de la societat nord-americana, podem constatar que la revolució política era la causa determinant de la revolució econòmica.

   Les garanties de protecció jurídica als més febles provocà l'auge migratori; paral·lelament, les garanties polítiques per a un fàcil accés a la propietat a favor dels desvalguts provocà una colonització vertiginosa i una acceleració del creixement econòmic.

    De manera semblant a la d'Anglaterra, als EUA es va iniciar la revolució industrial i el desplegament del capitalisme, de manera espontània. No és el cas que primer hi hagués uns teòrics del capitalisme; no, primer de tot aparegué el capitalisme, i posteriorment els teòrics que estudiaren el fenomen social (La riquesa de les nacions, de N'Adam Smith, fou publicada a 1776;  i El Capital, d'En Marx, a 1867).

    Aquelles primeres colònies calvinistes s'organitzaven a la manera republicana i autogestionària; aquelles colònies democràtiques i autònomes eren l'expressió de la voluntat del petits propietaris pagesos, dels petits grangers, els quals constituïen la majoria de població. Però la postal idíl·lica va durar poc. Amb el desenvolupament econòmic sorgiren els grans propietaris de terra, majorment esclavistes, la lluita de classes i la confrontació entre el Nord i el Sud que determinà la guerra civil al 1861.

  

     Les condicions socials i polítiques de les Colònies de Nova Anglaterra les situaven al cap davant del desenvolupament econòmic, i no al revés.

 

    L'establiment d'un Estat propi, republicà, feu que els EUA esdevinguessin l'Estat amb més avantatges per al desenvolupament econòmic. O sigui: primer els nord-americans s'alliberaren de la classe aristocràtica i de la casta sacerdotal, es dotaren d'unes noves normes republicanes d'organització social, reforçaren les garanties dels més febles i el dret a l'autonomia local i l'autogestió. És en aquest sentit que s'ha d'entendre l'avantatge dels EUA respecte dels altres països. Una vegada començada la cursa per al desenvolupament econòmic,  era evident que hi havia un corredor que corria més que els altres. Tot i que la Gran Bretanya va iniciar la Revolució industrial i que al segle XIX era la primera economia del món, això no nega l'afirmació anterior; al segle XIX, el ritme de creixement dels EUA era el més gran.

 

    Que quedi clar: el procés històric de Nord-amèrica nega la teoria marxista de la determinació de les sobrestructures. 

     Es pot fer un enunciat general afirmant que el desenvolupament econòmic que començà al segle XVII a Europa i Nord-amèrica segueix clarament les geografies d'aquelles àrees on havien triomfat les primeres revolucions democràtiques (bàsicament, eren Suïssa, Holanda, els Països Nòrdics, Gran Bretanya i Nova Anglaterra).

 

   La Constitució de la República dels Estats Units d'Amèrica no s'ha d'entendre com a l'obra d'uns representats del poble experts en legislació; la Constitució de 1776 fou el resultat final d'una constant iniciativa legislativa dels ens locals de les Colònies. La Constitució havia estat precedida  - i n'era conseqüència – per centenars de Cartes de Llibertat, Pactes per la llibertat, Cartes de privilegis, i així.

 

   Per suposat, sé que els nord-americans s'apoderaren de les terres dels pobles indígenes i cometeren un rosari macabre de genocidis, i també puc dir que sóc de l'opinió que els crims contra la humanitat no prescriuen; i que serà  un gran moment el dia que la humanitat pugui jutjar i jutgi aquests crims que cometeren els nord-americans als segles XVIII i XIX. També sé que, tot i que hi ha hagut grans defensors nord-americans dels drets de les poblacions originàries, això no és cap pal·liatiu dels crims.

 

  

    Ideologia i filosofia.

 

   Aquells puritans republicans de 1776 eren partidaris de la il·lustració. És més: eren plenament conscients de la superioritat de la seva l'organització social i també en matèria de coneixement, respecte del països d'Europa. Els nord-americans del segle XVIII se sentien formant part de la Il·lustració britànica. Quan a filosofia, estaven en línia amb els autors empiristes; sens dubte, En John Locke era el més preferit. La ideologia predominant serà un compost de calvinisme i d'empirisme.

 

   Tot i que hi hagut autors de diverses tendències ideològiques, de bell antuvi, el corrent filosòfic dominant fou el denominat pragmatisme, corrent que es corresponia amb la ideologia dominant nord-americana.

   Els filòsofs nord-americans porten una característica o senyal que els distingeix clarament dels d'Europa continental. Els autors nord-americans es manifesten en els seus escrits molt respectuosos amb els seus possibles lectors; la mateixa actitud manifesten a les seves conferències. Els autors nord-americans sempre es dirigeixen al públic com si fossin els seus iguals, com si s'afirmés primer de tot la igualtat intel·lectual entre tots.

    Des d'un primer moment, la universitat nord-americana va sentir com a molt aliena l'obra filosòfica dels grans autors de l'idealisme alemany, i va considerar familiar i pròxima la filosofia de l'empirisme britànic, primer, i de l'utilitarisme, després; i també enllaçà amb els corrents positivistes.

    El món cultural nord-americà sempre considera una desmesura aquells filòsofs que es presenten com a criatures extraordinàries i per sobre del comú dels mortals, com si haguessin descobert el camí de la veritat o de la salvació.

   Jo deia que la filosofia és una activitat que ha aparegut dels sentiment de l'autor en suport d'una determinada ideologia. 

 

   Tesi:  La formació de la societat de les colònies de Nova Anglaterra fou un cas extraordinari que mai s'havia donat al món i que mai més s'ha tornat a repetir. Era una nova forma social  que s'anava desplegant d'acord al projecte ideològic dels pelegrins calvinistes.

 

   Tesi:  Cas excepcional, aquella societat nord-americana naixia per causa d'una ideologia – el projecte calvinista – i això donà a aquesta ideologia una omnipresència arreu de totes les activitats socials.  El cas excepcional consistia en que aquella ideologia dominant no tenia cap ideologia contraposada o que rivalitzés.

 

     No vull dir que no hi hagués petits grups diferenciats o individus dissidents – que sí que hi eren -, sinó que els dissidents no aconseguiren fer néixer una ideologia rival.

   Quan a la fi, amb el desenvolupament del capitalisme, sorgiren els moviments obrers moderns que creaven una ideologia alternativa, la resposta del govern i de la societat nord-americana fou intolerant. I als anys 1950, es desfermà una tremenda cacera de bruixes amb el maccartisme (El comunistes i altres elements esquerranosos foren considerat unamerican i enemics del poble, enemics que calia perseguir i eradicar o destruir). Des de llavors, aquest esperit maccartista mai ha desaparegut de la societat nord-americana.

 

    Quan, a finals del XIX, aparegueren els considerats grans filòsofs nord-americans – els pragmatistes Peirce, William James, Dewey – la seva tasca consistí en donar arguments en suport de la ideologia dominant i en fer crítica a les filosofies contraposades a la ideologia nord-americana dominant.

 

   La darrera generació de filòsofs ianquis mostra l'aparent immobilisme de l'Univers ideològic nord-americà. En William Mcbride, refererint-se a la funció dels pensadors als EUA, utilitza la paraula complicitat per explicar el fenomen;  posa com a exemple a En John Wals i al seu assaig Sobre la dimensió global de la filosofia nord-americana diu:  Sea como fuere, podemos generalizar sin mentir, si decimos que el libro de Rawls4 refuerza la impresión general de que el sistema norteamericano, tanto político como económico, no es totalmente justo, sino, según la expresión de Rawls “casi justo” y, en resumen,que “nosotros” (lo pongo entre comillas como lo tengo que hacer tan a menudo en los últimos tiempos) somos un buen pueblo. (Quisiera hacer unareferencia al muy provocador y muy importante trabajo de Ted Honderich, After the terror, para apuntalar esta tesis sobre el trabajo de Rawls.)Y lo que es mucho peor, en A Theory of Justice, Rawls evita deliberadamente hablar del papel de una sociedad única tal como la imagina en el contexto de un orden mundial y cuando lo hace, en The Law of Peoples, el resultado es terriblemente cómplice. En esta última obra, Rawls –al desarrollar la ideas de la “guerra justa” de su ex colega de Harvard, Michael Walzer, (para mí) más cómplice todavía–, de hecho prepara el terreno para justificar la financiación de guerras pretendidamente liberales y democráticas contra los estados “canallas” (Rawls mismo suele emplear esta terminología del Departamento de Estado norteamericano), una política ahora adoptada oficialmente por el gobierno (Podeu veure la web pitjant Sobre la dimensión global de la filosofía norteamericana).

   Per suposat, també hi ha filòsofs ianquis que es situen a un nivell crític respecte de la ideologia dominant  – com per exemple En Mcbride mateix -, però aquests troben obstacles per a la difusió del seu pensament i sempre queden relegats a espais marginals.

 

   Respecte d'aquesta qüestió, la meva tesi és: Actualment els diversos Poders dels EUA – econòmics, polítics, ideològics – són expressió de la classe dels grans capitalistes i aquests Poder lluiten ocultament contra els interessos de les classes populars.

 

   Tesi: Els filòsofs, majorment, despleguen una activitat intel·lectual que - conscientment o inconscient – es fa en suport dels objectius polítics i ideològics dels Poders.

     O sigui, no és el cas qui hi hagi un camp neutral de lluita ideològica on s'enfrontin els diversos contendents, de manera que al final guanyin els millors intel·lectes i les millors idees. No, la realitat és que l'èlit capitalista és la propietària directa dels mitjans. En lloc de lluita allò que hi ha és control ideològic. L'èxit o la marginació d'un determinat pensador el decideixen els censors nomenats per l'elit.

 

    O sigui, per posar les coses clares, és el capitalista el qui compra la propietat d'un diari i tot seguit nomena el director. És el propietari el qui estableix la línia ideològica i no el director o el cos de redacció.

 

   Per posar un altre exemple:  Les diverses esglésies nord-americanes, a la guerra ideològica, actuen de manera semblant a l'Església catòlica, i miren de marginar socialment els adversaris ja que no poden destruir-los físicament- com feia l'Església catòlica als seus bons temps -. Les esglésies mouen la gran campanya obscurantista denominada el disseny intel·ligent referida a la Creació de Déu segons els seus llibres sagrats, però els filòsofs positivistes (vg., Wittgenstein, Popper, Wals) insisteixen a dir que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses. En la mateixa línia, l'elit política allò que cerca és el suport dels lobbys religiosos; i margina també tota veu crítica amb la religió (la filosofia d'En William James vol fer veure allò útil de la religió combinada amb l'empirisme).

 

   És d'esperar que el conflicte d'interessos entre les elits i les classes populars trenqui els grans dispositius de poder ideol&og

Postmarxismo i postpositivismo. La función de la filosofía.

quetgles | 26 Juliol, 2008 17:58

   De moment, aquest article només és diponible en versió catalana.

    Per posar un punt de partida: Si la teoria d'En Marx és errònia, ¿quina és l'orientació que cal aconseguir en matèria d'allò que es diu filosofia?

   O aquest altre: el plantejament de qualsevol  qüestió referent a la conducta dels éssers humans dóna lloc a una diversitat d'opinions, a una diversitat de respostes. La pretensió de justificar racionalment una conducta respecte a uns altres posicionaments teòrics és allò que es coneix com a filosofia.

 

    Tota persona segueix unes pautes de conducta segons la seva ideologia que li és pròpia. O sigui, la ideologia de l'individu determina el seu comportament.

 

    Aclariment: Cal entendre que sota la paraula moral – o normes de conducta humana – s'apleguen la major part de qüestions que són tema de debat entre els humans.

 

      Sembla indiscutible dir que a les societats de l'antiguitat les creences religioses eren la base de sustentació de les normes morals. Per posar un exemple notable – i molt a l'abast – es pot citar   la Torà dels jueus (Els llibres que es corresponen amb els del Pentateuc de l'Antic Testament dels catòlics). La Torà, en efecte, conté una detallada normativa de com ha de ser el comportament dels creients. A més de tots els detalls del culte, conté tot de normes sobre la vida familiar i social, fins al punt que la Torà esdevingué el fonament de les lleis civils. El Deuteronomi, com a indicador de les orientacions divinals, ofereix tot un detallat conjunt de prescripcions i de prohibicions en relació a la cuina i a l'alimentació. 

  

   Tesi: tan bon punt un hom reflexiona i cerca arguments racionals en suport de la seva ideologia, llavors, d'una o altra manera, s'entra en el terreny de la filosofia.

  En teoria, cada individu té una ideologia particular i exclusiva, però, de fet, la realitat és que les ideologies són unes poques. O sigui, l'individu es mou necessàriament dins un dels corrents ideològics.

 

    Tesi: Primer, sorgeix una nova ideologia a un moment del procés històric, tot seguit,  fan l'aparició els filòsofs que creen arguments en suport de la ideologia.

 

    Tesi: Els filòsofs no són criatures especials. Els denominats filòsofs comencen la seva carrera intel·lectual a partir de la vulgaritat. Al igual que la resta dels mortals, es conformen dins una determinada ideologia, i és a partir d'aquesta ideologia que els neixen els impulsos cap a la creació de teories filosòfiques.  Vull dir que els qui en un futur han de ser els filòsofs són moguts pels sentiments.

  

   Tesi: En Sòcrates-Plató fa un discurs filosòfic amb la intenció d'enganyar.  El suposat Sòcrates dels Diàlegs platònics convida als seus oponents ideològics a mantenir un diàleg sobre una determinada qüestió moral, com si el diàleg fos un mètode científic d'investigació per mitjà del qual es descobreix la veritat moral. En Plató imagina – i escriu – uns falsos diàlegs amb els qui eren els filòsofs de les ideologies oposades a la seva.

 

   Tesi: En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil són la tríada reaccionària que inicià l'Intel·lectualisme. Fou una reacció, en efecte, contra la ideologia democràtica – l'emotivisme moral - que era la dominant a l'Atenes de l'època.

  

   Tesi: Les noves idees democràtiques que commogueren el món després, en l'argot filosòfic, rebrien la denominació d'emotivisme moral (O sigui, les normes morals no són expressió de la voluntat dels déus ni d'una investigació racional, sinó dels sentiments dels homes. I les lleis de la ciutat eren expressió de la voluntat de la majoria de ciutadans). Podeu veure més sobre aquesta temàtica a la Xarxa a El blog d'En Joan Quetgles | Intel·lectualisme i reacció. Apunts

 

   Tesi: Les ideologies fan ús de les filosofies. Pròpiament, fan ús d'una filosofia concreta, alhora que utilitza també les teories de diversos autors.

 

   Així, per exemple, els teòlegs catòlics basen la seva producció ideològica en la filosofia tomista, però, alhora, estan autoritzats a fer ús de les aportacions filosòfiques d'altres autors tomistes o, fins i tot, de filòsofs no tomistes mentre siguin utilitzables, és a dir, facin qualque aportació teòrica valuosa per al catolicisme.

 

   Al llarg dels segles i fins a la modernitat, les creences religioses han influït de manera decisiva en l'ordenació de les societats humanes, en especial referides a les normes morals i cíviques.

 

    Tesi: S'ha de distingir entre els dos grans nivells d'utilització de les religions.  Hi hauria el nivell de les religions que podríem anomenar de baixa intensitat, les quals servirien de suport a la vida social. I les d'alta intensitat, com el judaisme, l'Església catòlica i l'Islam, les quals determinen i conformen tota la societat.

 

     La religió de les ciutats gregues no tenia llibre sagrat ni, en conseqüència, tampoc disposava de casta sacerdotal (Bé, aquest tipus de religió de baixa intensitat no era exclusiva dels grecs; la major part de pobles de la Mediterrània i d'Europa tenien religions de característiques semblants).

   L'Església catòlica és l'exemple arquetípic d'utilització de la religió a la manera d'alta intensitat.

  

     Tesi: L'Església catòlica fou una creació del emperador Constantí com a instrument de cohesió, domini i control dels pobles de l'Imperi romà (Podeu veure la meva web El blog d'En Joan Quetgles | L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

 

   Atenes i algunes altres ciutats gregues dugueren a terme les primeres revolucions democràtiques i establiren un règim democràtic que perdurà uns quants segles (Roma establí un règim republicà, però, a diferència del d'Atenes, de bell antuvi estigué dominat pels patricis).

 

    Tesi: Per primera vegada a la història, les normes socials, jurídiques i polítiques responen a la voluntat expressa de la majoria de ciutadans. S'estableix un règim polític, la ideologia del qual serà després tractada teòricament pels savis – pels filòsofs – amb la denominació posterior  de contractualisme social, expressió que incloïa els temes relacionats amb l'emotivisme moral, la llibertat de pensament, la tolerància i la solidaritat.  

   Podeu veure un tractament més extens sobre el tema a la meva web El blog d'En Joan Quetgles | La filosofia i la religió sense caretes.

 

   A l'època de l'Imperi romà, tots els intents de revoltes democràtiques fracassaren.  Dic això per fer veure que, a partir de la caiguda de l'Imperi, tots els grans moviments socials i històrics anaren sota l'estendard de la religió. Els moviments socials sempre anaven acompanyats de símbols religiosos (Encara al 1640, a la Guerra dels segadors, els revoltats contra l'opressió castellana enarboraven el símbol de la creu).

 

    Tesi: S'ha d'insistir en fer veure que el primer gran moviment d'alliberament que commogué a tot Europa fou la reforma luterana. En Martí Luter, com a profeta de la restauració del vertader cristianisme, fou el qui va provocar la guerra d'alliberament contra Roma (Vegeu la web esmentada, pàgina 31 i següents).

   Com explico a la mateixa Web, la difusió del luteranisme i del calvinisme va fer néixer les condicions històriques que provocaren l'esclafit de les primeres revolucions democràtiques modernes triomfants.

 

   A partir de la revolució britànica de 1688, per primera vegada a la modernitat, es restablia un sistema social i polític que recordava al de les ciutats democràtiques gregues. Amb el triomf de la revolució es restablia també, és clar, els principis teòrics contractualistes i de l'emotivisme moral.

 

    Tesi: les classes populars britàniques saberen fer ús dels corrents de reforma religiosa per expressar els seus sentiments de revolta contra el règim monàrquic autocràtic. 

 

    Com dic a la Web, primer es manifestà, anònimament, el sentiment de revolta popular. Posteriorment, després de la victòria democràtica, aparegueren els  filòsofs, els nous teòrics de l'emotivisme moral. En John Locke, tornat de l'exili, pogué publicar les seves obres.

  

      Tesi: S'ha de rebutjar el concepte marxista de  revolucions burgeses que sovint s'aplica a les revolucions democràtiques.

    Tesi: el concepte burgesia és objecte d'una constant i extraordinària manipulació.

 

   Tesi: Les forces reaccionàries vençudes per les revolucions democràtiques, majorment, no s'esvaeixen. Acomodades al nou sistema democràtic, les forces reaccionàries continuen fabricant  materials ideològics i prossegueixen la guerra ideològica, però, ara, des d'una posició de vençuts.  societats democràtiques modernes. La guerra ideològica no té aturall; els principals contendents de la guerra ideològica actual són: a un bàndol, els que lluiten en defensa de les conquestes socials i democràtiques de les classes populars, i, a l'altre bàndol totes les forces de la reacció.

   Per altre costat, el desenvolupament del capitalisme va comportar el creixement de nous poders que representaven – i representen - una amenaça per a la democràcia. 

 

   Tesi: A la fase actual de desenvolupament capitalista, les elits econòmiques, polítiques i ideològiques manipulen els Poders en funció dels interessos de la classe dels grans capitalistes.

   

  

  

   Tesi: Per tot arreu es fa la proclamació formal de la vigència dels drets humans, però, de manera semblant al que observava En Rousseau,   els homes van carregats de cadenes. La realitat social actual mostra que les grans proclames (com, per exemple, les de la llibertat, la igualtat i la solidaritat) són pendents de compliment.

 

   Tesi:  No és el cas que hi hagi un procés determinista de la història. No és el cas que s'hagi de desplegar un camí de roses per al drets humans, com si hi hagués un necessari creixement indefinit del benestar social.

    Pel contrari, la realitat actual allò que mostra és el creixement de les contradiccions socials i econòmiques i la continuació despietada de la lluita de classes i de la guerra ideològica (i també de les guerres reals) entre els contendents dels opressors i els dels oprimits.

 

    Per posar un exemple pròxim i actual, les classes treballadores de la Catalunya d'ara, a diferència de l'any 1931, no disposen de premsa pròpia en defensa dels seus drets socials i nacionals; la premsa és en mans de grans financers (El diari Avui és propietat d'un gran capo de les finances catalanes; El Periódico de Catalunya era propietat d'una família castellana i ara sembla que serà comprat per un nou ric especulador d'Extremadura, i no se sap amb quines intencions;  El diari de Balears és propietat d'un gran capo de les finances mallorquines).

     Per posar un altre exemple pròxim: En contra de les falses previsions dels qui afirmaven la bonesa de la democràcia espanyola, als darrers temps, es comprova la reducció constant dels drets socials i nacionals dels catalans.

 

     Tesi: En tot temps les classes populars cerquen de donar una resposta adequada contra l'opressió. No són els denominats filòsofs els que troben les solucions als conflictes socials, sinó els líders de les organitzacions populars en lluita contra l'opressió i l'explotació.

  

    Majorment, els llibres de text i les enciclopèdies recullen la versió conservadora – intel·lectualista – de la història del pensament. Introdueixen una enorme mistificació. Fan com si la història de la humanitat seguís l'estela descoberta pels filòsofs; fan com si fos una història de la filosofia en la qual el pensament fos una exclusiva dels filòsofs, i la història – a imitació de la concepció d'En Hegel – una mena de desplegament de l'Esperit (La fi de la història, si haguéssim de seguir En Fukuyama, consistiria en l'establiment del capitalisme neoliberal com a formació social última i definitiva).

    Tesi: En contra de l'intel·lectualisme moral, no són els filòsofs els qui fan moure el món. Les noves idees morals, socials, religioses, polítiques, són iniciades pel sentiment i l'activitat d'un grup social o d'un individu que és el líder d'un grup social.

    Posat que al llarg de la història, la religió era el puntal de les societats, tots els grans moviments socials utilitzaven la manifestació religiosa. Així, en sentit reaccionari, En Constantí impulsà la creació de l'Església catòlica amb la finalitat d'assegurar el control dels nombrosos pobles sotmesos a l'Imperi de Roma. En canvi, En Mahoma, com a profeta d'una nova religió, inicià un dels més formidables moviments d'alliberament de la història universal (Allò que no diuen les enciclopèdies dels països cristians és que a als països on s'implantà  l'Islam, les amples masses d'esclaus quedaren alliberades majorment. Tampoc diuen que l'Alcorà considera pecat imperdonable el comerç d'esclaus).

 

   De les noves idees dels filòsofs de l'època renaixentista no se'n derivà cap tipus de moviment social.

   A principis del sis-cents,  N'Erasme de Roterdam era l'humanista més famós; els seves idees de reforma eren acceptades per una gran majoria d'humanistes; però de l'erasmisme no se'n seguí cap moviment de reforma.

    Fou En Martí Luter el qui, com a profeta de la paraula de Déu segrestada per Roma, desfermà el gran moviment de la Reforma que commocionà Europa.

 

    Tesi:  Les classes populars alemanyes utilitzaren i feren seu el missatge d'En Luter. Però també el feren seu els burgesos de les ciutats, la petita noblesa i els prínceps alemanys (Vegeu la web).

 

   Els denominats filòsofs, com la resta dels humans, són moguts per una passió. La seva activitat intel·lectual és per a satisfer aquesta passió. Abans d'iniciar la cursa filosòfica, els futurs filòsofs van conformant la seva personalitat a partir d'una ideologia que ha rebut d'una societat concreta i d'una classe social determinada.

 

   Tesi: L'activitat intel·lectual dels filòsofs és alimentada per una passió i és al servei d'una ideologia.

  

   O sigui, es pot dir que els filòsofs són uns esforçats combatents en la guerra ideològica permanent.

  

     La major part de les innumerables gestes fetes per individus pertanyents a les classes populars passen desapercebudes, no tenen registre històric. Per suposat, la manca de registre és més greu  a mesura que ens fem enrera en el temps històric.

   Malgrat aquestes mancances, una porció d'aquestes gestes són conegudes i registrades. Aquestes gestes populars tingueren o han tingut diversa significació històrica; unes són petites històries locals, altres de gran transcendència; tampoc no manquen les històries tràgiques, els grans fracassos (Seria el cas de la revolta de N'Espartac, vg).

 

    Jo vull convidar al lector a prestar atenció a una d'aquestes gestes populars, la de la formidable odissea dels juramentats del Mayflower.

 

  La història dels pelegrins del Mayflower ben aviat va passar a ocupar un lloc preferent a l'imaginari de la societat Nord-americana – de l'Univers ideològic nord-americà -;  i es manté així fins al dia d'avui. La història dels 102 colons puritans (calvinistes) que fundaren Plymouth, a 1620, és un tema central de la història i de la cultura dels Estats Units.

   Per no repetir el que vaig escriure a la web esmentada, passaré  a exposar unes consideracions sobre el tema.

 

   La gesta d'aquells homes i dones, certament, fou extraordinària. Eren calvinistes beats que fugien per motius religiosos; pretenien fundar una nova Jerusalem d'acord el calvinisme més estricte.

   Aquells colons eren gent formada; tots sabien llegir i escriure;  havien debatut àmpliament  - i havien fet el famós jurament – la manera com s'havien d'organitzar socialment.  Feien seves les tradicionals llibertats angleses; acceptaven l'obediència al monarca, però sempre de manera condicionada a la raó i a les Escriptures; introduïen el concepte de pacte social i el iusnaturalisme; per altre costat, en tot moment, introduïen el poderós llevat autogestionari calvinista. 

    Tot i que hi havia altres corrents de colons que no es movien per motivacions religioses, el cert és que la colònia de Plymouth havia de marcar decisivament tot el procés social i polític de les 13 Colònies de Nova Anglaterra.  Les expedicions de colons calvinistes fou una constant; paradoxalment, la Corona afavoria aquesta migració calvinista amb l'objectiu d'alleugerir els conflictes religiosos de la metròpoli.

   La Carta de Llibertats de Rhode Island, de l636, fou la primera constitució de la història que declarava el principi de tolerància i de llibertat religiosa.

   La influència de la ideologia de les colònies calvinistes s'estengué per tot arreu del territori.

   A una primera època, Nova Anglaterra era un pol d'atracció per motius religiosos i ideològics; però ben prest els motius socials i econòmics foren predominants. Per a un pobre d'Europa l'oferta devia resultar un somni (el somni americà, on dirà després): la garantia de llibertat a una terra sense nobles i sense clergat, i la igualtat social.

    Els llibres de text espanyols i els dels catòlics destaquen els punts foscos de la colonització anglesa: la introducció de l'esclavitud i el genocidi dels pobles indígenes. Intel·lectuals espanyols i catòlics es complauen cercant peregrins arguments sobre una suposada major humanitat del genocidi espanyol.

  Jo no tracto aquí de condemnes morals o de justificacions. Allò que m'importa destacar són les condicions excepcionals d'aquelles colònies de Nova Anglaterra el desplegament de les quals determinà la proclamació de la primera república moderna de la història. Per a veure aquestes condicions faig unes consideracions.

    Els territoris imperials de Castella i de Portugal a Amèrica eren immensos, cent vegades més grans (és un dir) que els d'Anglaterra; però el gruix del corrent migratori cap a Nova Anglaterra era més ample que el que anava a les diverses àrees hispàniques.

    El creixement exponencial de la població de NA per causa de la immigració s'ha comprendre en funció del també exponencial creixement econòmic. Amb la proclamació de la independència, la nova república, els Estats Units d'Amèrica, accelerà encara més el seu procés de creixement de població, econòmic, d'extensió territorial i d'altres, de manera que ben aviat havia de demostrar que era una potència política i econòmica.

 

   Observant el desplegament de la societat nord-americana, podem constatar que la revolució política era la causa determinant de la revolució econòmica.

   Les garanties de protecció jurídica als més febles provocà l'auge migratori; paral·lelament, les garanties polítiques per a un fàcil accés a la propietat a favor dels desvalguts provocà una colonització vertiginosa i una acceleració del creixement econòmic.

    De manera semblant a la d'Anglaterra, als EUA es va iniciar la revolució industrial i el desplegament del capitalisme, de manera espontània. No és el cas que primer hi hagués uns teòrics del capitalisme; no, primer de tot aparegué el capitalisme, i posteriorment els teòrics que estudiaren el fenomen social (La riquesa de les nacions, de N'Adam Smith, fou publicada a 1776;  i El Capital, d'En Marx, a 1867).

    Aquelles primeres colònies calvinistes s'organitzaven a la manera republicana i autogestionària; aquelles colònies democràtiques i autònomes eren l'expressió de la voluntat del petits propietaris pagesos, dels petits grangers, els quals constituïen la majoria de població. Però la postal idíl·lica va durar poc. Amb el desenvolupament econòmic sorgiren els grans propietaris de terra, majorment esclavistes, la lluita de classes i la confrontació entre el Nord i el Sud que determinà la guerra civil al 1861.

  

     Les condicions socials i polítiques de les Colònies de Nova Anglaterra les situaven al cap davant del desenvolupament econòmic, i no al revés.

 

    L'establiment d'un Estat propi, republicà, feu que els EUA esdevinguessin l'Estat amb més avantatges per al desenvolupament econòmic. O sigui: primer els nord-americans s'alliberaren de la classe aristocràtica i de la casta sacerdotal, es dotaren d'unes noves normes republicanes d'organització social, reforçaren les garanties dels més febles i el dret a l'autonomia local i l'autogestió. És en aquest sentit que s'ha d'entendre l'avantatge dels EUA respecte dels altres països. Una vegada començada la cursa per al desenvolupament econòmic,  era evident que hi havia un corredor que corria més que els altres. Tot i que la Gran Bretanya va iniciar la Revolució industrial i que al segle XIX era la primera economia del món, això no nega l'afirmació anterior; al segle XIX, el ritme de creixement dels EUA era el més gran.

 

    Que quedi clar: el procés històric de Nord-amèrica nega la teoria marxista de la determinació de les sobrestructures. 

     Es pot fer un enunciat general afirmant que el desenvolupament econòmic que començà al segle XVII a Europa i Nord-amèrica segueix clarament les geografies d'aquelles àrees on havien triomfat les primeres revolucions democràtiques (bàsicament, eren Suïssa, Holanda, els Països Nòrdics, Gran Bretanya i Nova Anglaterra).

 

   La Constitució de la República dels Estats Units d'Amèrica no s'ha d'entendre com a l'obra d'uns representats del poble experts en legislació; la Constitució de 1776 fou el resultat final d'una constant iniciativa legislativa dels ens locals de les Colònies. La Constitució havia estat precedida  - i n'era conseqüència – per centenars de Cartes de Llibertat, Pactes per la llibertat, Cartes de privilegis, i així.

 

   Per suposat, sé que els nord-americans s'apoderaren de les terres dels pobles indígenes i cometeren un rosari macabre de genocidis, i també puc dir que sóc de l'opinió que els crims contra la humanitat no prescriuen; i que serà  un gran moment el dia que la humanitat pugui jutjar i jutgi aquests crims que cometeren els nord-americans als segles XVIII i XIX. També sé que, tot i que hi ha hagut grans defensors nord-americans dels drets de les poblacions originàries, això no és cap pal·liatiu dels crims.

 

  

    Ideologia i filosofia.

 

   Aquells puritans republicans de 1776 eren partidaris de la il·lustració. És més: eren plenament conscients de la superioritat de la seva l'organització social i també en matèria de coneixement, respecte del països d'Europa. Els nord-americans del segle XVIII se sentien formant part de la Il·lustració britànica. Quan a filosofia, estaven en línia amb els autors empiristes; sens dubte, En John Locke era el més preferit. La ideologia predominant serà un compost de calvinisme i d'empirisme.

 

   Tot i que hi hagut autors de diverses tendències ideològiques, de bell antuvi, el corrent filosòfic dominant fou el denominat pragmatisme, corrent que es corresponia amb la ideologia dominant nord-americana.

   Els filòsofs nord-americans porten una característica o senyal que els distingeix clarament dels d'Europa continental. Els autors nord-americans es manifesten en els seus escrits molt respectuosos amb els seus possibles lectors; la mateixa actitud manifesten a les seves conferències. Els autors nord-americans sempre es dirigeixen al públic com si fossin els seus iguals, com si s'afirmés primer de tot la igualtat intel·lectual entre tots.

    Des d'un primer moment, la universitat nord-americana va sentir com a molt aliena l'obra filosòfica dels grans autors de l'idealisme alemany, i va considerar familiar i pròxima la filosofia de l'empirisme britànic, primer, i de l'utilitarisme, després; i també enllaçà amb els corrents positivistes.

    El món cultural nord-americà sempre considera una desmesura aquells filòsofs que es presenten com a criatures extraordinàries i per sobre del comú dels mortals, com si haguessin descobert el camí de la veritat o de la salvació.

   Jo deia que la filosofia és una activitat que ha aparegut dels sentiment de l'autor en suport d'una determinada ideologia. 

 

   Tesi:  La formació de la societat de les colònies de Nova Anglaterra fou un cas extraordinari que mai s'havia donat al món i que mai més s'ha tornat a repetir. Era una nova forma social  que s'anava desplegant d'acord al projecte ideològic dels pelegrins calvinistes.

 

   Tesi:  Cas excepcional, aquella societat nord-americana naixia per causa d'una ideologia – el projecte calvinista – i això donà a aquesta ideologia una omnipresència arreu de totes les activitats socials.  El cas excepcional consistia en que aquella ideologia dominant no tenia cap ideologia contraposada o que rivalitzés.

 

     No vull dir que no hi hagués petits grups diferenciats o individus dissidents – que sí que hi eren -, sinó que els dissidents no aconseguiren fer néixer una ideologia rival.

   Quan a la fi, amb el desenvolupament del capitalisme, sorgiren els moviments obrers moderns que creaven una ideologia alternativa, la resposta del govern i de la societat nord-americana fou intolerant. I als anys 1950, es desfermà una tremenda cacera de bruixes amb el maccartisme (El comunistes i altres elements esquerranosos foren considerat unamerican i enemics del poble, enemics que calia perseguir i eradicar o destruir). Des de llavors, aquest esperit maccartista mai ha desaparegut de la societat nord-americana.

 

    Quan, a finals del XIX, aparegueren els considerats grans filòsofs nord-americans – els pragmatistes Peirce, William James, Dewey – la seva tasca consistí en donar arguments en suport de la ideologia dominant i en fer crítica a les filosofies contraposades a la ideologia nord-americana dominant.

 

   La darrera generació de filòsofs ianquis mostra l'aparent immobilisme de l'Univers ideològic nord-americà. En William Mcbride, refererint-se a la funció dels pensadors als EUA, utilitza la paraula complicitat per explicar el fenomen;  posa com a exemple a En John Wals i al seu assaig Sobre la dimensió global de la filosofia nord-americana diu:  Sea como fuere, podemos generalizar sin mentir, si decimos que el libro de Rawls4 refuerza la impresión general de que el sistema norteamericano, tanto político como económico, no es totalmente justo, sino, según la expresión de Rawls “casi justo” y, en resumen,que “nosotros” (lo pongo entre comillas como lo tengo que hacer tan a menudo en los últimos tiempos) somos un buen pueblo. (Quisiera hacer unareferencia al muy provocador y muy importante trabajo de Ted Honderich, After the terror, para apuntalar esta tesis sobre el trabajo de Rawls.)Y lo que es mucho peor, en A Theory of Justice, Rawls evita deliberadamente hablar del papel de una sociedad única tal como la imagina en el contexto de un orden mundial y cuando lo hace, en The Law of Peoples, el resultado es terriblemente cómplice. En esta última obra, Rawls –al desarrollar la ideas de la “guerra justa” de su ex colega de Harvard, Michael Walzer, (para mí) más cómplice todavía–, de hecho prepara el terreno para justificar la financiación de guerras pretendidamente liberales y democráticas contra los estados “canallas” (Rawls mismo suele emplear esta terminología del Departamento de Estado norteamericano), una política ahora adoptada oficialmente por el gobierno (Podeu veure la web pitjant Sobre la dimensión global de la filosofía norteamericana).

   Per suposat, també hi ha filòsofs ianquis que es situen a un nivell crític respecte de la ideologia dominant  – com per exemple En Mcbride mateix -, però aquests troben obstacles per a la difusió del seu pensament i sempre queden relegats a espais marginals.

 

   Respecte d'aquesta qüestió, la meva tesi és: Actualment els diversos Poders dels EUA – econòmics, polítics, ideològics – són expressió de la classe dels grans capitalistes i aquests Poder lluiten ocultament contra els interessos de les classes populars.

 

   Tesi: Els filòsofs, majorment, despleguen una activitat intel·lectual que - conscientment o inconscient – es fa en suport dels objectius polítics i ideològics dels Poders.

     O sigui, no és el cas qui hi hagi un camp neutral de lluita ideològica on s'enfrontin els diversos contendents, de manera que al final guanyin els millors intel·lectes i les millors idees. No, la realitat és que l'èlit capitalista és la propietària directa dels mitjans. En lloc de lluita allò que hi ha és control ideològic. L'èxit o la marginació d'un determinat pensador el decideixen els censors nomenats per l'elit.

 

    O sigui, per posar les coses clares, és el capitalista el qui compra la propietat d'un diari i tot seguit nomena el director. És el propietari el qui estableix la línia ideològica i no el director o el cos de redacció.

 

   Per posar un altre exemple:  Les diverses esglésies nord-americanes, a la guerra ideològica, actuen de manera semblant a l'Església catòlica, i miren de marginar socialment els adversaris ja que no poden destruir-los físicament- com feia l'Església catòlica als seus bons temps -. Les esglésies mouen la gran campanya obscurantista denominada el disseny intel·ligent referida a la Creació de Déu segons els seus llibres sagrats, però els filòsofs positivistes (vg., Wittgenstein, Popper, Wals) insisteixen a dir que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses. En la mateixa línia, l'elit política allò que cerca és el suport dels lobbys religiosos; i margina també tota veu crítica amb la religió (la filosofia d'En William James vol fer veure allò útil de la religió combinada amb l'empirisme).

 

   És d'esperar que el conflicte d'interessos entre les elits i les classes populars trenqui els grans dispositius d

Postmarxisme i postpositivisme. La funció de la filosofia.

quetgles | 26 Juliol, 2008 17:51

  

    Per posar un punt de partida: Si la teoria d'En Marx és errònia, ¿quina és l'orientació que cal aconseguir en matèria d'allò que es diu filosofia?

   O aquest altre: el plantejament de qualsevol  qüestió referent a la conducta dels éssers humans dóna lloc a una diversitat d'opinions, a una diversitat de respostes. La pretensió de justificar racionalment una conducta respecte a uns altres posicionaments teòrics és allò que es coneix com a filosofia.

 

    Tota persona segueix unes pautes de conducta segons la seva ideologia que li és pròpia. O sigui, la ideologia de l'individu determina el seu comportament.

 

    Aclariment: Cal entendre que sota la paraula moral – o normes de conducta humana – s'apleguen la major part de qüestions que són tema de debat entre els humans.

 

      Sembla indiscutible dir que a les societats de l'antiguitat les creences religioses eren la base de sustentació de les normes morals. Per posar un exemple notable – i molt a l'abast – es pot citar   la Torà dels jueus (Els llibres que es corresponen amb els del Pentateuc de l'Antic Testament dels catòlics). La Torà, en efecte, conté una detallada normativa de com ha de ser el comportament dels creients. A més de tots els detalls del culte, conté tot de normes sobre la vida familiar i social, fins al punt que la Torà esdevingué el fonament de les lleis civils. El Deuteronomi, com a indicador de les orientacions divinals, ofereix tot un detallat conjunt de prescripcions i de prohibicions en relació a la cuina i a l'alimentació. 

  

   Tesi: tan bon punt un hom reflexiona i cerca arguments racionals en suport de la seva ideologia, llavors, d'una o altra manera, s'entra en el terreny de la filosofia.

  En teoria, cada individu té una ideologia particular i exclusiva, però, de fet, la realitat és que les ideologies són unes poques. O sigui, l'individu es mou necessàriament dins un dels corrents ideològics.

 

    Tesi: Primer, sorgeix una nova ideologia a un moment del procés històric, tot seguit,  fan l'aparició els filòsofs que creen arguments en suport de la ideologia.

 

    Tesi: Els filòsofs no són criatures especials. Els denominats filòsofs comencen la seva carrera intel·lectual a partir de la vulgaritat. Al igual que la resta dels mortals, es conformen dins una determinada ideologia, i és a partir d'aquesta ideologia que els neixen els impulsos cap a la creació de teories filosòfiques.  Vull dir que els qui en un futur han de ser els filòsofs són moguts pels sentiments.

  

   Tesi: En Sòcrates-Plató fa un discurs filosòfic amb la intenció d'enganyar.  El suposat Sòcrates dels Diàlegs platònics convida als seus oponents ideològics a mantenir un diàleg sobre una determinada qüestió moral, com si el diàleg fos un mètode científic d'investigació per mitjà del qual es descobreix la veritat moral. En Plató imagina – i escriu – uns falsos diàlegs amb els qui eren els filòsofs de les ideologies oposades a la seva.

 

   Tesi: En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil són la tríada reaccionària que inicià l'Intel·lectualisme. Fou una reacció, en efecte, contra la ideologia democràtica – l'emotivisme moral - que era la dominant a l'Atenes de l'època.

  

   Tesi: Les noves idees democràtiques que commogueren el món després, en l'argot filosòfic, rebrien la denominació d'emotivisme moral (O sigui, les normes morals no són expressió de la voluntat dels déus ni d'una investigació racional, sinó dels sentiments dels homes. I les lleis de la ciutat eren expressió de la voluntat de la majoria de ciutadans). Podeu veure més sobre aquesta temàtica a la Xarxa a El blog d'En Joan Quetgles | Intel·lectualisme i reacció. Apunts

 

   Tesi: Les ideologies fan ús de les filosofies. Pròpiament, fan ús d'una filosofia concreta, alhora que utilitza també les teories de diversos autors.

 

   Així, per exemple, els teòlegs catòlics basen la seva producció ideològica en la filosofia tomista, però, alhora, estan autoritzats a fer ús de les aportacions filosòfiques d'altres autors tomistes o, fins i tot, de filòsofs no tomistes mentre siguin utilitzables, és a dir, facin qualque aportació teòrica valuosa per al catolicisme.

 

   Al llarg dels segles i fins a la modernitat, les creences religioses han influït de manera decisiva en l'ordenació de les societats humanes, en especial referides a les normes morals i cíviques.

 

    Tesi: S'ha de distingir entre els dos grans nivells d'utilització de les religions.  Hi hauria el nivell de les religions que podríem anomenar de baixa intensitat, les quals servirien de suport a la vida social. I les d'alta intensitat, com el judaisme, l'Església catòlica i l'Islam, les quals determinen i conformen tota la societat.

 

     La religió de les ciutats gregues no tenia llibre sagrat ni, en conseqüència, tampoc disposava de casta sacerdotal (Bé, aquest tipus de religió de baixa intensitat no era exclusiva dels grecs; la major part de pobles de la Mediterrània i d'Europa tenien religions de característiques semblants).

   L'Església catòlica és l'exemple arquetípic d'utilització de la religió a la manera d'alta intensitat.

  

     Tesi: L'Església catòlica fou una creació del emperador Constantí com a instrument de cohesió, domini i control dels pobles de l'Imperi romà (Podeu veure la meva web El blog d'En Joan Quetgles | L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

 

   Atenes i algunes altres ciutats gregues dugueren a terme les primeres revolucions democràtiques i establiren un règim democràtic que perdurà uns quants segles (Roma establí un règim republicà, però, a diferència del d'Atenes, de bell antuvi estigué dominat pels patricis).

 

    Tesi: Per primera vegada a la història, les normes socials, jurídiques i polítiques responen a la voluntat expressa de la majoria de ciutadans. S'estableix un règim polític, la ideologia del qual serà després tractada teòricament pels savis – pels filòsofs – amb la denominació posterior  de contractualisme social, expressió que incloïa els temes relacionats amb l'emotivisme moral, la llibertat de pensament, la tolerància i la solidaritat.  

   Podeu veure un tractament més extens sobre el tema a la meva web El blog d'En Joan Quetgles | La filosofia i la religió sense caretes.

 

   A l'època de l'Imperi romà, tots els intents de revoltes democràtiques fracassaren.  Dic això per fer veure que, a partir de la caiguda de l'Imperi, tots els grans moviments socials i històrics anaren sota l'estendard de la religió. Els moviments socials sempre anaven acompanyats de símbols religiosos (Encara al 1640, a la Guerra dels segadors, els revoltats contra l'opressió castellana enarboraven el símbol de la creu).

 

    Tesi: S'ha d'insistir en fer veure que el primer gran moviment d'alliberament que commogué a tot Europa fou la reforma luterana. En Martí Luter, com a profeta de la restauració del vertader cristianisme, fou el qui va provocar la guerra d'alliberament contra Roma (Vegeu la web esmentada, pàgina 31 i següents).

   Com explico a la mateixa Web, la difusió del luteranisme i del calvinisme va fer néixer les condicions històriques que provocaren l'esclafit de les primeres revolucions democràtiques modernes triomfants.

 

   A partir de la revolució britànica de 1688, per primera vegada a la modernitat, es restablia un sistema social i polític que recordava al de les ciutats democràtiques gregues. Amb el triomf de la revolució es restablia també, és clar, els principis teòrics contractualistes i de l'emotivisme moral.

 

    Tesi: les classes populars britàniques saberen fer ús dels corrents de reforma religiosa per expressar els seus sentiments de revolta contra el règim monàrquic autocràtic. 

 

    Com dic a la Web, primer es manifestà, anònimament, el sentiment de revolta popular. Posteriorment, després de la victòria democràtica, aparegueren els  filòsofs, els nous teòrics de l'emotivisme moral. En John Locke, tornat de l'exili, pogué publicar les seves obres.

  

      Tesi: S'ha de rebutjar el concepte marxista de  revolucions burgeses que sovint s'aplica a les revolucions democràtiques.

    Tesi: el concepte burgesia és objecte d'una constant i extraordinària manipulació.

 

   Tesi: Les forces reaccionàries vençudes per les revolucions democràtiques, majorment, no s'esvaeixen. Acomodades al nou sistema democràtic, les forces reaccionàries continuen fabricant  materials ideològics i prossegueixen la guerra ideològica, però, ara, des d'una posició de vençuts.  societats democràtiques modernes. La guerra ideològica no té aturall; els principals contendents de la guerra ideològica actual són: a un bàndol, els que lluiten en defensa de les conquestes socials i democràtiques de les classes populars, i, a l'altre bàndol totes les forces de la reacció.

   Per altre costat, el desenvolupament del capitalisme va comportar el creixement de nous poders que representaven – i representen - una amenaça per a la democràcia. 

 

   Tesi: A la fase actual de desenvolupament capitalista, les elits econòmiques, polítiques i ideològiques manipulen els Poders en funció dels interessos de la classe dels grans capitalistes.

   

  

  

   Tesi: Per tot arreu es fa la proclamació formal de la vigència dels drets humans, però, de manera semblant al que observava En Rousseau,   els homes van carregats de cadenes. La realitat social actual mostra que les grans proclames (com, per exemple, les de la llibertat, la igualtat i la solidaritat) són pendents de compliment.

 

   Tesi:  No és el cas que hi hagi un procés determinista de la història. No és el cas que s'hagi de desplegar un camí de roses per al drets humans, com si hi hagués un necessari creixement indefinit del benestar social.

    Pel contrari, la realitat actual allò que mostra és el creixement de les contradiccions socials i econòmiques i la continuació despietada de la lluita de classes i de la guerra ideològica (i també de les guerres reals) entre els contendents dels opressors i els dels oprimits.

 

    Per posar un exemple pròxim i actual, les classes treballadores de la Catalunya d'ara, a diferència de l'any 1931, no disposen de premsa pròpia en defensa dels seus drets socials i nacionals; la premsa és en mans de grans financers (El diari Avui és propietat d'un gran capo de les finances catalanes; El Periódico de Catalunya era propietat d'una família castellana i ara sembla que serà comprat per un nou ric especulador d'Extremadura, i no se sap amb quines intencions;  El diari de Balears és propietat d'un gran capo de les finances mallorquines).

     Per posar un altre exemple pròxim: En contra de les falses previsions dels qui afirmaven la bonesa de la democràcia espanyola, als darrers temps, es comprova la reducció constant dels drets socials i nacionals dels catalans.

 

     Tesi: En tot temps les classes populars cerquen de donar una resposta adequada contra l'opressió. No són els denominats filòsofs els que troben les solucions als conflictes socials, sinó els líders de les organitzacions populars en lluita contra l'opressió i l'explotació.

  

    Majorment, els llibres de text i les enciclopèdies recullen la versió conservadora – intel·lectualista – de la història del pensament. Introdueixen una enorme mistificació. Fan com si la història de la humanitat seguís l'estela descoberta pels filòsofs; fan com si fos una història de la filosofia en la qual el pensament fos una exclusiva dels filòsofs, i la història – a imitació de la concepció d'En Hegel – una mena de desplegament de l'Esperit (La fi de la història, si haguéssim de seguir En Fukuyama, consistiria en l'establiment del capitalisme neoliberal com a formació social última i definitiva).

    Tesi: En contra de l'intel·lectualisme moral, no són els filòsofs els qui fan moure el món. Les noves idees morals, socials, religioses, polítiques, són iniciades pel sentiment i l'activitat d'un grup social o d'un individu que és el líder d'un grup social.

    Posat que al llarg de la història, la religió era el puntal de les societats, tots els grans moviments socials utilitzaven la manifestació religiosa. Així, en sentit reaccionari, En Constantí impulsà la creació de l'Església catòlica amb la finalitat d'assegurar el control dels nombrosos pobles sotmesos a l'Imperi de Roma. En canvi, En Mahoma, com a profeta d'una nova religió, inicià un dels més formidables moviments d'alliberament de la història universal (Allò que no diuen les enciclopèdies dels països cristians és que a als països on s'implantà  l'Islam, les amples masses d'esclaus quedaren alliberades majorment. Tampoc diuen que l'Alcorà considera pecat imperdonable el comerç d'esclaus).

 

   De les noves idees dels filòsofs de l'època renaixentista no se'n derivà cap tipus de moviment social.

   A principis del sis-cents,  N'Erasme de Roterdam era l'humanista més famós; els seves idees de reforma eren acceptades per una gran majoria d'humanistes; però de l'erasmisme no se'n seguí cap moviment de reforma.

    Fou En Martí Luter el qui, com a profeta de la paraula de Déu segrestada per Roma, desfermà el gran moviment de la Reforma que commocionà Europa.

 

    Tesi:  Les classes populars alemanyes utilitzaren i feren seu el missatge d'En Luter. Però també el feren seu els burgesos de les ciutats, la petita noblesa i els prínceps alemanys (Vegeu la web).

 

   Els denominats filòsofs, com la resta dels humans, són moguts per una passió. La seva activitat intel·lectual és per a satisfer aquesta passió. Abans d'iniciar la cursa filosòfica, els futurs filòsofs van conformant la seva personalitat a partir d'una ideologia que ha rebut d'una societat concreta i d'una classe social determinada.

 

   Tesi: L'activitat intel·lectual dels filòsofs és alimentada per una passió i és al servei d'una ideologia.

  

   O sigui, es pot dir que els filòsofs són uns esforçats combatents en la guerra ideològica permanent.

  

     La major part de les innumerables gestes fetes per individus pertanyents a les classes populars passen desapercebudes, no tenen registre històric. Per suposat, la manca de registre és més greu  a mesura que ens fem enrera en el temps històric.

   Malgrat aquestes mancances, una porció d'aquestes gestes són conegudes i registrades. Aquestes gestes populars tingueren o han tingut diversa significació històrica; unes són petites històries locals, altres de gran transcendència; tampoc no manquen les històries tràgiques, els grans fracassos (Seria el cas de la revolta de N'Espartac, vg).

 

    Jo vull convidar al lector a prestar atenció a una d'aquestes gestes populars, la de la formidable odissea dels juramentats del Mayflower.

 

  La història dels pelegrins del Mayflower ben aviat va passar a ocupar un lloc preferent a l'imaginari de la societat Nord-americana – de l'Univers ideològic nord-americà -;  i es manté així fins al dia d'avui. La història dels 102 colons puritans (calvinistes) que fundaren Plymouth, a 1620, és un tema central de la història i de la cultura dels Estats Units.

   Per no repetir el que vaig escriure a la web esmentada, passaré  a exposar unes consideracions sobre el tema.

 

   La gesta d'aquells homes i dones, certament, fou extraordinària. Eren calvinistes beats que fugien per motius religiosos; pretenien fundar una nova Jerusalem d'acord el calvinisme més estricte.

   Aquells colons eren gent formada; tots sabien llegir i escriure;  havien debatut àmpliament  - i havien fet el famós jurament – la manera com s'havien d'organitzar socialment.  Feien seves les tradicionals llibertats angleses; acceptaven l'obediència al monarca, però sempre de manera condicionada a la raó i a les Escriptures; introduïen el concepte de pacte social i el iusnaturalisme; per altre costat, en tot moment, introduïen el poderós llevat autogestionari calvinista. 

    Tot i que hi havia altres corrents de colons que no es movien per motivacions religioses, el cert és que la colònia de Plymouth havia de marcar decisivament tot el procés social i polític de les 13 Colònies de Nova Anglaterra.  Les expedicions de colons calvinistes fou una constant; paradoxalment, la Corona afavoria aquesta migració calvinista amb l'objectiu d'alleugerir els conflictes religiosos de la metròpoli.

   La Carta de Llibertats de Rhode Island, de l636, fou la primera constitució de la història que declarava el principi de tolerància i de llibertat religiosa.

   La influència de la ideologia de les colònies calvinistes s'estengué per tot arreu del territori.

   A una primera època, Nova Anglaterra era un pol d'atracció per motius religiosos i ideològics; però ben prest els motius socials i econòmics foren predominants. Per a un pobre d'Europa l'oferta devia resultar un somni (el somni americà, on dirà després): la garantia de llibertat a una terra sense nobles i sense clergat, i la igualtat social.

    Els llibres de text espanyols i els dels catòlics destaquen els punts foscos de la colonització anglesa: la introducció de l'esclavitud i el genocidi dels pobles indígenes. Intel·lectuals espanyols i catòlics es complauen cercant peregrins arguments sobre una suposada major humanitat del genocidi espanyol.

  Jo no tracto aquí de condemnes morals o de justificacions. Allò que m'importa destacar són les condicions excepcionals d'aquelles colònies de Nova Anglaterra el desplegament de les quals determinà la proclamació de la primera república moderna de la història. Per a veure aquestes condicions faig unes consideracions.

    Els territoris imperials de Castella i de Portugal a Amèrica eren immensos, cent vegades més grans (és un dir) que els d'Anglaterra; però el gruix del corrent migratori cap a Nova Anglaterra era més ample que el que anava a les diverses àrees hispàniques.

    El creixement exponencial de la població de NA per causa de la immigració s'ha comprendre en funció del també exponencial creixement econòmic. Amb la proclamació de la independència, la nova república, els Estats Units d'Amèrica, accelerà encara més el seu procés de creixement de població, econòmic, d'extensió territorial i d'altres, de manera que ben aviat havia de demostrar que era una potència política i econòmica.

 

   Observant el desplegament de la societat nord-americana, podem constatar que la revolució política era la causa determinant de la revolució econòmica.

   Les garanties de protecció jurídica als més febles provocà l'auge migratori; paral·lelament, les garanties polítiques per a un fàcil accés a la propietat a favor dels desvalguts provocà una colonització vertiginosa i una acceleració del creixement econòmic.

    De manera semblant a la d'Anglaterra, als EUA es va iniciar la revolució industrial i el desplegament del capitalisme, de manera espontània. No és el cas que primer hi hagués uns teòrics del capitalisme; no, primer de tot aparegué el capitalisme, i posteriorment els teòrics que estudiaren el fenomen social (La riquesa de les nacions, de N'Adam Smith, fou publicada a 1776;  i El Capital, d'En Marx, a 1867).

    Aquelles primeres colònies calvinistes s'organitzaven a la manera republicana i autogestionària; aquelles colònies democràtiques i autònomes eren l'expressió de la voluntat del petits propietaris pagesos, dels petits grangers, els quals constituïen la majoria de població. Però la postal idíl·lica va durar poc. Amb el desenvolupament econòmic sorgiren els grans propietaris de terra, majorment esclavistes, la lluita de classes i la confrontació entre el Nord i el Sud que determinà la guerra civil al 1861.

  

     Les condicions socials i polítiques de les Colònies de Nova Anglaterra les situaven al cap davant del desenvolupament econòmic, i no al revés.

 

    L'establiment d'un Estat propi, republicà, feu que els EUA esdevinguessin l'Estat amb més avantatges per al desenvolupament econòmic. O sigui: primer els nord-americans s'alliberaren de la classe aristocràtica i de la casta sacerdotal, es dotaren d'unes noves normes republicanes d'organització social, reforçaren les garanties dels més febles i el dret a l'autonomia local i l'autogestió. És en aquest sentit que s'ha d'entendre l'avantatge dels EUA respecte dels altres països. Una vegada començada la cursa per al desenvolupament econòmic,  era evident que hi havia un corredor que corria més que els altres. Tot i que la Gran Bretanya va iniciar la Revolució industrial i que al segle XIX era la primera economia del món, això no nega l'afirmació anterior; al segle XIX, el ritme de creixement dels EUA era el més gran.

 

    Que quedi clar: el procés històric de Nord-amèrica nega la teoria marxista de la determinació de les sobrestructures. 

     Es pot fer un enunciat general afirmant que el desenvolupament econòmic que començà al segle XVII a Europa i Nord-amèrica segueix clarament les geografies d'aquelles àrees on havien triomfat les primeres revolucions democràtiques (bàsicament, eren Suïssa, Holanda, els Països Nòrdics, Gran Bretanya i Nova Anglaterra).

 

   La Constitució de la República dels Estats Units d'Amèrica no s'ha d'entendre com a l'obra d'uns representats del poble experts en legislació; la Constitució de 1776 fou el resultat final d'una constant iniciativa legislativa dels ens locals de les Colònies. La Constitució havia estat precedida  - i n'era conseqüència – per centenars de Cartes de Llibertat, Pactes per la llibertat, Cartes de privilegis, i així.

 

   Per suposat, sé que els nord-americans s'apoderaren de les terres dels pobles indígenes i cometeren un rosari macabre de genocidis, i també puc dir que sóc de l'opinió que els crims contra la humanitat no prescriuen; i que serà  un gran moment el dia que la humanitat pugui jutjar i jutgi aquests crims que cometeren els nord-americans als segles XVIII i XIX. També sé que, tot i que hi ha hagut grans defensors nord-americans dels drets de les poblacions originàries, això no és cap pal·liatiu dels crims.

 

  

    Ideologia i filosofia.

 

   Aquells puritans republicans de 1776 eren partidaris de la il·lustració. És més: eren plenament conscients de la superioritat de la seva l'organització social i també en matèria de coneixement, respecte del països d'Europa. Els nord-americans del segle XVIII se sentien formant part de la Il·lustració britànica. Quan a filosofia, estaven en línia amb els autors empiristes; sens dubte, En John Locke era el més preferit. La ideologia predominant serà un compost de calvinisme i d'empirisme.

 

   Tot i que hi hagut autors de diverses tendències ideològiques, de bell antuvi, el corrent filosòfic dominant fou el denominat pragmatisme, corrent que es corresponia amb la ideologia dominant nord-americana.

   Els filòsofs nord-americans porten una característica o senyal que els distingeix clarament dels d'Europa continental. Els autors nord-americans es manifesten en els seus escrits molt respectuosos amb els seus possibles lectors; la mateixa actitud manifesten a les seves conferències. Els autors nord-americans sempre es dirigeixen al públic com si fossin els seus iguals, com si s'afirmés primer de tot la igualtat intel·lectual entre tots.

    Des d'un primer moment, la universitat nord-americana va sentir com a molt aliena l'obra filosòfica dels grans autors de l'idealisme alemany, i va considerar familiar i pròxima la filosofia de l'empirisme britànic, primer, i de l'utilitarisme, després; i també enllaçà amb els corrents positivistes.

    El món cultural nord-americà sempre considera una desmesura aquells filòsofs que es presenten com a criatures extraordinàries i per sobre del comú dels mortals, com si haguessin descobert el camí de la veritat o de la salvació.

   Jo deia que la filosofia és una activitat que ha aparegut dels sentiment de l'autor en suport d'una determinada ideologia. 

 

   Tesi:  La formació de la societat de les colònies de Nova Anglaterra fou un cas extraordinari que mai s'havia donat al món i que mai més s'ha tornat a repetir. Era una nova forma social  que s'anava desplegant d'acord al projecte ideològic dels pelegrins calvinistes.

 

   Tesi:  Cas excepcional, aquella societat nord-americana naixia per causa d'una ideologia – el projecte calvinista – i això donà a aquesta ideologia una omnipresència arreu de totes les activitats socials.  El cas excepcional consistia en que aquella ideologia dominant no tenia cap ideologia contraposada o que rivalitzés.

 

     No vull dir que no hi hagués petits grups diferenciats o individus dissidents – que sí que hi eren -, sinó que els dissidents no aconseguiren fer néixer una ideologia rival.

   Quan a la fi, amb el desenvolupament del capitalisme, sorgiren els moviments obrers moderns que creaven una ideologia alternativa, la resposta del govern i de la societat nord-americana fou intolerant. I als anys 1950, es desfermà una tremenda cacera de bruixes amb el maccartisme (El comunistes i altres elements esquerranosos foren considerat unamerican i enemics del poble, enemics que calia perseguir i eradicar o destruir). Des de llavors, aquest esperit maccartista mai ha desaparegut de la societat nord-americana.

 

    Quan, a finals del XIX, aparegueren els considerats grans filòsofs nord-americans – els pragmatistes Peirce, William James, Dewey – la seva tasca consistí en donar arguments en suport de la ideologia dominant i en fer crítica a les filosofies contraposades a la ideologia nord-americana dominant.

 

   La darrera generació de filòsofs ianquis mostra l'aparent immobilisme de l'Univers ideològic nord-americà. En William Mcbride, refererint-se a la funció dels pensadors als EUA, utilitza la paraula complicitat per explicar el fenomen;  posa com a exemple a En John Wals i al seu assaig Sobre la dimensió global de la filosofia nord-americana diu:  Sea como fuere, podemos generalizar sin mentir, si decimos que el libro de Rawls4 refuerza la impresión general de que el sistema norteamericano, tanto político como económico, no es totalmente justo, sino, según la expresión de Rawls “casi justo” y, en resumen,que “nosotros” (lo pongo entre comillas como lo tengo que hacer tan a menudo en los últimos tiempos) somos un buen pueblo. (Quisiera hacer unareferencia al muy provocador y muy importante trabajo de Ted Honderich, After the terror, para apuntalar esta tesis sobre el trabajo de Rawls.)Y lo que es mucho peor, en A Theory of Justice, Rawls evita deliberadamente hablar del papel de una sociedad única tal como la imagina en el contexto de un orden mundial y cuando lo hace, en The Law of Peoples, el resultado es terriblemente cómplice. En esta última obra, Rawls –al desarrollar la ideas de la “guerra justa” de su ex colega de Harvard, Michael Walzer, (para mí) más cómplice todavía–, de hecho prepara el terreno para justificar la financiación de guerras pretendidamente liberales y democráticas contra los estados “canallas” (Rawls mismo suele emplear esta terminología del Departamento de Estado norteamericano), una política ahora adoptada oficialmente por el gobierno (Podeu veure la web pitjant Sobre la dimensión global de la filosofía norteamericana).

   Per suposat, també hi ha filòsofs ianquis que es situen a un nivell crític respecte de la ideologia dominant  – com per exemple En Mcbride mateix -, però aquests troben obstacles per a la difusió del seu pensament i sempre queden relegats a espais marginals.

 

   Respecte d'aquesta qüestió, la meva tesi és: Actualment els diversos Poders dels EUA – econòmics, polítics, ideològics – són expressió de la classe dels grans capitalistes i aquests Poder lluiten ocultament contra els interessos de les classes populars.

 

   Tesi: Els filòsofs, majorment, despleguen una activitat intel·lectual que - conscientment o inconscient – es fa en suport dels objectius polítics i ideològics dels Poders.

     O sigui, no és el cas qui hi hagi un camp neutral de lluita ideològica on s'enfrontin els diversos contendents, de manera que al final guanyin els millors intel·lectes i les millors idees. No, la realitat és que l'èlit capitalista és la propietària directa dels mitjans. En lloc de lluita allò que hi ha és control ideològic. L'èxit o la marginació d'un determinat pensador el decideixen els censors nomenats per l'elit.

 

    O sigui, per posar les coses clares, és el capitalista el qui compra la propietat d'un diari i tot seguit nomena el director. És el propietari el qui estableix la línia ideològica i no el director o el cos de redacció.

 

   Per posar un altre exemple:  Les diverses esglésies nord-americanes, a la guerra ideològica, actuen de manera semblant a l'Església catòlica, i miren de marginar socialment els adversaris ja que no poden destruir-los físicament- com feia l'Església catòlica als seus bons temps -. Les esglésies mouen la gran campanya obscurantista denominada el disseny intel·ligent referida a la Creació de Déu segons els seus llibres sagrats, però els filòsofs positivistes (vg., Wittgenstein, Popper, Wals) insisteixen a dir que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses. En la mateixa línia, l'elit política allò que cerca és el suport dels lobbys religiosos; i margina també tota veu crítica amb la religió (la filosofia d'En William James vol fer veure allò útil de la religió combinada amb l'empirisme).

 

   És d'esperar que el conflicte d'interessos entre les elits i les classes populars trenqui els grans dispositius de poder ideològic que han muntat les elits.

General | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

Nietzsche y el cristianismo

quetgles | 13 Juliol, 2008 15:12

   De moment, aquest article és una còpia de l'original editat en llengua catalana.

  

   Qüestió prèvia: En aquest escrit el que pretenc és mostrar alguns aspectes de la guerra ideològica, aspectes que es mostren al voltant de l'obra d'En Friedrich Nietzsche.

  A les enciclopèdies de signe positivista, la filosofia d'En Nietzsche podria figurar dins el corrent irracionalista de la segona part del segle XX; en aquest cas, l'autor seria definit com un dels iniciadors del vitalisme o de l'irracionalisme. Figuraria com a una filosofia de la qual més endavant havia d'emergir el feixisme. I figuraria com un corrent ja mort i sepultat.

    Però haurem de veure que actualment, a partir de la postguerra, hi ha diversos corrents ideològics que conflueixen a l'hora de fer valer el pensament d'En Nietzsche com a pensament de la màxima actualitat.

    Allò que m'importa és posar de manifest els intents dels corrents ideològics de signe reaccionari per difondre i exalçar la filosofia de Nietzsche.

   Un dels motius d'aquest escrit és per cridar l'atenció de la gent d'esquerra – dels anarquistes, en especial – perquè defugin de la temptació d'utilitzar idees de Nietzsche per a construir un discurs  progressista. Aquests intents d'utilitzar pedres de l'edifici nietzschià esdevenen una convergència amb les posicions més reaccionàries.

    Haurem de veure com, sorprenentment, els gruix més important dels filòsofs francesos ha seguit la sendera que va obrir En Martin Heidegger. Quasi tots s'han apuntat amb entusiasme al mètode de Nietzsche-Heidegger: la genealogia del llenguatge (Podeu baixar la Web El blog d'En Joan Quetgles|Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge).

   També alguns dels anomenats filòsofs espanyols s'ha apuntat amb entusiasme a la moda del redescobriment d'En Nietzsche. Així, En Fernando Zavater, exalça l'autor alemany com un campió de la modernitat i del progrés. Com a exemple d'aquesta negra onada de nietzschisme, a un denominat congrés d'ecologia – versió vaticana - organitzat per la Santa Seu (Expo de Zaragossa, 2008), l'arquebisbe de Saragossa, actuant d'insòlit president del comitè científic, va justificar el seu discurs en suport de la necessitat de la metafísica i va deixar anar perles com aquesta: L'home del nostre temps, com a N'Adam i N'Eva, de la mà de Nietzsche, ha tornat a creure que és Déu. I, tot seguit, els teòlegs de Roma, a les seves intervencions, no es privaren de fer referències a Nietzsche, com un dels mestres de la sospita.  

  Tesi: En Nietzsche representa el paper de profeta d'una religió sense Déu. 

 

      Dic profeta, en el sentit que En Nietzsche anuncia la vinguda d'un nou temps, d'una nova humanitat, concepte aquest que s'ha divulgat en català amb el nom de el Superhome. Profeta, perquè en Nietzsche declara expressament que ell no és el Superhome, que ell no és l'inici d'aquesta Nova Humanitat superior que ha de venir. Dóna a entendre que hi haurà un iniciador de la Humanitat superior, però ho deixa per a un temps que encara ha de venir, però que ja s'acosta.

   Religió, perquè aquesta Nova Humanitat no és el producte de l'evolució de l'espècie, no és un producte biològic. Religió, perquè els homes seran superiors per causa de la seva moral superior. O sigui, els homes, gràcies a l'establiment de la nova religió de la Humanitat Superior, tindran un comportament moral superior; superior, a la manera que es comporten els homes superiors segons En Nietzsche.

    No hi ha Déu, però sí la promesa d'una mena d'eternitat que és enunciada amb la teoria de l'Etern retorn. Segons aquesta religió nietzschiana,  els homes nobles de la Humanitat superior tornarien a viure una vegada i una altra la seva noble vida. S'ha d'entendre que per a aquests homes superiors no hi ha recompensa;  que la recompensa és la pròpia vida superior.

  

   Tesi: La filosofia esdevé genealogia. La filosofia esdevé etimologia. Com a fiscal contra els filòsofs – contra En Sòcrates i En Plató, particularment -, En Nietzsche feu de la filologia un instrument d'anàlisi genealògica de les idees i dels corrents ideològics.

 

     No debades En Nietzsche fou catedràtic de llengua grega clàssica. En Nietzsche encapçala la llista dels grans manipuladors del llenguatge, en el sentit pejoratiu; manipuladors que pretenen haver trobat el camí de la veritat per mitjà de l'anàlisi del llenguatge. Fan com si les paraules guardessin el secret de la veritat; com si de l'anàlisi de les paraules aquestes havien de deixar anar el sentit autèntic de la història. 

   

   

 

   Tesi: Els llibres d'En Nietzsche venen a ser les Noves Escriptures d'una nova religió.

 

    Respecte de la veritat, els profetes són a un estadi superior al dels filòsofs. Els profetes veuen més enllà dels filòsofs i dels científics. Els filòsofs fan ús dels recursos de les ciències filosòfiques per a intentar de trobar la veritat; els profetes, en canvi, són els portadors de la veritat. Els profetes són els receptors dels missatges de Déu, i els transmissors d'aquests missatges. En Nietzsche dóna a entendre que no rep cap missatge de Déu, però es comporta com un profeta a qui arriben missatges. En Nietzsche profeta experimenta emocions profètiques, té visions de futur, té revelacions i somnis reveladors, sent el poder de la sublimació, capta realitats ocultes, desxifra els jeroglífics de la vida superior,  i moltes altres coses. O sigui, figura que no hi ha Déu, però es comporta com un profeta de Déu. Per això, En Nietzsche fa ús del llenguatge propi dels profetes; abandona el llenguatge acadèmic;  no tracta de fer cap tipus de curs de filosofia; no es dedica a la recerca del suport de la ciència.  En Nietzsche fa literatura; literatura profana i literatura religiosa. Profana, quan ha de fer crítica als filòsofs; religiosa, quan ha de fer les revelacions de la salvació de la Humanitat superior. Això explica l'abundància de textos que semblen una imitació de la literatura bíblica; es donen tot d'aforismes, màximes, metàfores, paràboles.

    

  A l'Univers ideològic espanyol, els llibres de text i les enciclopèdies presenten En Friedrich Nietzsche com si fos un dels majors filòsofs de la humanitat. En aquesta qüestió, els llibres de text no fan sinó seguir les orientacions provinents del Ministeri. Així mateix, el Ministeri, en matèria de programació de la història de la filosofia, es dóna per establert que recull les valoracions actuals que fa la Universitat espanyola. Tocant als llibres de text catalans, aquests, per imperatiu polític, no es poden allunyar del model espanyol;  si de cas, s'han de limitar a introduir alguns afegits, com, per exemple, fer referència a alguns filòsofs catalans (A les Balears, durant molt d'anys, En Ramon Llull figurava a la llista dels deu grans autors escollits per als exàmens de Selectivitat; figurava a la llista, però, estranyament, la butlleta Ramon Llull mai va tocar en sort. O sigui, per una banda, es s'afirmaven els trets de la cultura de la comunitat autònoma balear – amb En Ramon Llull inclòs a la llista – i, per l'altra, s'evitaven conflictes innecessaris amb els sectors de cultura espanyola – En Ramon Llull no entrava al bombo -).

    Si se dóna aquesta preeminència a la filosofia d'En Nietzsche, hem de concloure que els elements conservadors i reaccionaris continuen essent hegemònics a la Universitat espanyola , i que importants Poders ideològics decidiren moure guerra tot utilitzant l'obra de Nietzsche (Podeu comprovar que a la Xarxa hi ha una Web que ofereix la versió en espanyol de les obres Nietzsche, Heidegger i Derrida, una mena de centre de culte i promoció d'aquests autors, en exclusiva). Per altra costat, sembla que l'Església catòlica va decidir, al seu moment, fer ús i promoció de l'obra d'En Nietzsche al servei dels interessos de l'Església. Així mateix, podeu veure que en aquesta Web nietzschiana es recullen nombroses aportacions de suposats filòsofs espanyols, com En Fernando Savater o N'Eugenio Trias. També podeu saber que N'Ortega y Gasset – que figura com el filòsof espanyol més important –, al seu moment, es declarà seguidor entusiasta d'En Nietzsche.

 

   En contra del que pretenen aquests exalçadors d'En Nietzsche, he de fer evident que l'obra d'aquest autor només pot ésser útil per a construir edificis reaccionaris o per a induir a la confusió.

    Primer de tot, haurem de veure algunes de les teories més inconsistents de l'autor. En efecte, és inconsistent:

 

   Suposar que ell és l'única persona al món que sap el camí de la salvació. Que totes les filosofies estan en l'error, a excepció de la seva. Per a una ment catalana, aquesta pretensió d'En Nietzsche només podria ser acceptable si un hom es presenta com a profeta, com a home tocat per Déu.

 

  Suposar que el pensament d'En Sòcrates i d'En Plató fou la causa de la corrupció moral universal.

   Que En Plató, al rebutjar la doxa – la via del coneixement sensible – i establir l'episteme com a camí de la veritat que condueix al món de les idees, va anorrear la moral superior que havien creat i imposat els aristòcrates grecs.

    En Nietzsche dedica tot un llibre per a explicar la seva teoria (Si bé, en realitat, aquesta teoria del pecat original platònic la repeteix al llarg de la seva obra).

   El plantejament històric que ofereix En Nietzsche no s'acomoda a la realitat històrica. En Plató no va desfermar cap tipus de moviment social o polític. En Plató era aristòcrata i pertanyia al partit aristocràtic. En Sòcrates i En Plató eren uns teòrics esforçats contra l'Atenes democràtica. El triomf de la reacció a l'Atenes democràtica no fou deguda a cap campanya electoral d'En Plató, sinó a les llances dels espartans. I, més tard, al 338 aC, tampoc fou per causa de la filosofia de Plató que Atenes perdé la democràcia, sinó per les armes del rei de Macedònia.

   En Nietzsche feu com si no haguessin existit les revolucions democràtiques de les ciutats gregues. Feu un fals plantejament segons el qual el pensament de Plató fou el causant de la decadència de la moral aristocràtica. La realitat històrica és que foren les revolucions democràtiques les que escombraren la moral i el poder de l'oligarquia aristocràtica.

    S'ha de suposar que En Sòcrates i En Plató s'entusiasmaren amb el nou govern dels Trenta Tirans.  En tot moment ambdós coincidirien amb la voluntat de poder d'En Nietzsche.

  Que  el mal va venir de la filosofia d'En Plató, de la metafísica, de la seva teoria del món de les idees.  Però En Nietzsche s'hauria d'haver sorprès de les grans coincidències entre ell i En Plató.

    En Nietzsche i En Plató afirmen la superioritat moral dels nobles sobre els plebeus. Ambdós entenen que la democràcia és una perversió. En Plató també va predicar una mena de superhomes a la seva República. Ambdós menyspreen el tipus de vida vulgar del seu temps, i proposen l'ideal d'una humanitat superior. Ambdós menyspreen els treballadors i el treball manual. Ambdós exalcen l'activitat intel·lectual per sobre qualsevol altra cosa.  En Nietzsche és en contínua campanya a favor de la vida, dels valors vitals, de més vida, però ell mateix, en persona, revela la significació del que són els seus valors vitals: Els suposats valors vitals d'En Nietzsche són una misèria de valors vitals, una misèria de vida, estan continguts dins la seva miserable vida. En Nietzsche - que s'atreví a senyalar la miserable vida d'En Kant – portà un tipus de vida  miserable que s'assembla a la de Kant, com una gota d'aigua a una altra. 

    Segons ho descriu el mateix Nietzsche, tots els seus grans moments d'entusiasme, d'alegria, d'exaltació, de fruïció, d'apoteosi, estan relacionats amb la seva activitat intel·lectual. Per altra banda, he de suposar que ambdós devien ésser misògins i devien sentir una por cerval davant les dones. Actualment es coneixen molts de detalls del fracàs amorós d'En Nietzsche amb Na Lou Salomé. On suposa que d'aquest fracàs en la seva misogínia. Les obres d'En Nietzsche van salpicades de perles misògines, com, per exemple: La dona...és venjativa: això ve condicionat per la seva debilitat, el mateix que ve condicionat per ella la seva excitable sensibilitat per a la indigència aliena (Perquè sóc tan savi?, pàgina 7).  O aquest altre: Pocs homes hi ha aquí: per això es masculinitzen les dones. Doncs sols el qui sigui bastant home podrà "redimir" a la dona en la "dona" (Així va parlar Zaratustra); o, també: Quan una dona té virtuts virils, s'ha de fugir d'ella; si no les té, ella mateixa fuig (L'ocàs dels ídols).

 

   En Nietzsche enllaça En Plató amb el cristianisme, però sense donar-ne raons. Explica que ambdós són la pesta del mal moral del món.

    És inconsistent deixar de banda les realitats històriques més òbvies i conegudes. La realitat històrica fou que Atenes i la resta de polis democràtiques foren vençudes militarment per l'Imperi macedoni de N'Alexandre el Gran. Les ciutats gregues continuaren dirigides per les oligarquies aristocràtiques de sempre. I, a l'època de l'Imperi romà, les oligarquies dels grans propietaris de terra continuaren mantenint la seva hegemonia política.

    Es inconsistent i ridícula l'afirmació que la història del món fou determinada per allò que pensà En Plató. Explica el nostre autor que les idees d'En Plató s'expandiren i, a un moment determinat, foren integrades a la teologia cristiana per obra d'aquells ressentits i perversos sacerdots que tramaren la pesta ideològica judeo-cristiana. Creure, com creia En Nietzsche, que el pensament d'un sol home va determinar la història de la humanitat, deu comportar un estat quasi permanent de misticisme (Als moments de frenesí, el nostre autor provocador escrivia aquells textos encara més provocadors, on deia coses així com Perquè sóc tan savi? Perquè escric aquests llibres tan bons?  .   

   D'acord amb la historiografia oficial, podem constatar que la vida social, moral i política de l'Imperi romà mantingué la seva identitat al llarg dels segles fins al final de l'Imperi. Que l'Església cristiana fos declarada oficial a l'any 380 no tingué conseqüències socials o polítiques. Fins a la fi, l'Imperi romà continuà sota el control dels grans patricis – dels grans propietaris de terra -, la producció agrària continuà essent esclavista. Si de cas, hem de destacar que, a partir del segle III, començà el llarg procés de feudalització de l'Imperi. O sigui, que de les proclames oficials de cristianisme, no se'n seguia cap canvi substancial.  Al meu parer, En Constantí – i el patriciat romà – va decidir fer de l'Església cristiana un instrument de cohesió política de l'Imperi (Podeu veure la meva Web El blog d'En Joan Quetgles | L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

 

   Segons En Nietzsche tots els mals de la societat contemporània – del seu temps – tenien el seu origen en la venjança judaica. Els valors letals judeo-cristians van infectar les societats europees. Els iniciadors de la corrupció i de la perdició foren els perversos – demoníacs, hauríem de dir- sacerdots judaics que construïren la primera Església cristiana.

Els mals d'aquest verí judaic són presents a tot arreu; per posar un exemples:  les democràcies i la imposició dels valors procedents de les masses, dels plebeus, dels homes inferiors; la creixent socialització de la societat; les diverses doctrines socialistes són un producte d'arrels judaitzants. Igualment, s'ha de condemnar la massificació de l'ensenyament i de la Universitat;  darrera la màscara de bondat de positivisme i de les ciències positives es pretén una nova versió de cristianisme consumista;  és la promesa falsa de construir un cel vulgar, plebeu, a la terra. 

    Una de les contradiccions – que tant li agradaven al filòleg – més divertides és la que contraposa la figura de Jesús de Natzaret – tot un autèntic Superhome – a la dels escribes i fariseus. El profeta ens assabenta que Jesús era un revoltat contra el sistema hebraic. Diu que Jesús fou l'únic cristià, posat que els seus deixebles, els apòstols, no l'entengueren, que els cristians no són autèntics cristians.  El profeta Nietzsche digué que el cristianisme és la traïció a l'autèntic missatge de Jesús; que En Pau inicià la perversió judaica d'invertir l'autèntic missatge de Jesús, el qual no oferia la recompensa de la vida eterna, sinó que mostrava el camí d'una nova vida a la terra, i no a una altra vida.  En Nietzsche arrissa el ris:  afirma i nega els Evangelis al mateix temps; accepta la mort de Jesús, però nega la resurrecció.  En Nietzsche demostrà que res era capaç de resistir-se a la seva dialèctica i al seu poder filològic.

  

    El nacionalsocialisme alemany va entendre que En Nietzsche era el nunci de l'arribada de la Humanitat superior alemanya. El Règim nazi proclamà En Nietzsche com a el gran filòsof de la nova era. El nietzchisme esdevingué la filosofia obligada a les Universitats alemanyes. N'Hitler mateix es declarava lector de l'obra del filòsof. Amb aquells insuperables espectacles de masses, En Nietzsche esdevingué el profeta de la religió nazi; així, per exemple, a la kolossal col·locació de la primera pedra de la nova seu del partit nazi a Munich s'hi va acompanyar unes obres completes de Nietzsche. Com a anècdota, podem constatar que del 36 al 44 el camarada  Heidegger va dedicar els seus cursos universitaris a l'estudi del pensament d'En Nietzsche, (!Kolossal¡).

  

   Els filòsofs de París bé s'avançaren a proclamar que els nazis s'havien apropiat indegudament de l'obra i del pensament d'En Nietzsche (Els espanyols, si bé més modestament, els seguiren les petjades). Els parisencs, amb els seus escrits i declaracions, confirmaven d'una manera definitiva que En Nietzsche no tenia res a veure amb el nazisme i que tampoc era racista.  Els parisencs també declararen net de culpa i de sospita al seu admirat Heidegger.  Mostraren textos d'En Nietzsche on sembla que el filòsof desaprovava el racisme i l'antisemitisme (I posaven l'exemple de les bregues del filòsof amb la seva germana, la qual era racista i antisemita).

  

   Els filòsofs parisencs menteixen – i també els madrilenys – al declarar Nietzsche lliure de sospita d'antisemitisme. Menteixen, i menteixen sense escrúpols, tot i sabent que són abundants els textos de Nietzsche amarats de racisme.

   Així, a La genealogia de la moral, Ae, 1970, pàgina 35, innocentment, fent exhibició dels seus sabers etnogràfics,  fa el següent aclariment: Amb el llatí "malus"(dolent) tal volta es carateritzava a l'home vulgar en quant home de pell fosca i sobretot en quant home de cabells negres, en quant habitant preari del territori italià, el qual pel color era pel que més clarament es distingia de la raça rossa, es a dir, de la raça ària dels conqueridors; i, tot seguit, fent referència als mapes etnogràfics del territori alemany, segons els quals s'observaven tot de faixes amb abundància de pobladors no aris, En Nietzsche explica que ...el mateix es pot dir de quasi tota Europa: en essència la raça sotmesa ha acabat per predominar de nou allà mateix  en el color de la pell, en el curt del crani i tal vegada fins i tot en els instints intel·lectuals i socials: ¿qui ens garanteix que la moderna democràcia, l'encara més modern anarquisme i, sobre tot, aquella tendència  cap a la "commune", cap a la forma més primitiva de la societat, tendència avui pròpia de tots els socialistes d'Europa, no signifiquen en l'essencial un gegantí contracop – i que la raça dels conqueridors i senyors, la dels aris, no està sucumbint fins i tot fisiològicament? (Sembla coincidir amb les teories d'En Gobineau; per altra banda, En Wagner era un fervent admirador d'aquest clàssic del racisme)

   En Nietzsche va desplegant una mena de frenesí contra les malvestats del poble jueu contra la humanitat; i així, a la pàgina 41, diu...mai cap poble (referint-se als jueus) va tenir una missió més gran en la història universal. "Els senyors" estan liquidats; la moral de l'home vulgar ha vençut. Es pot considerar aquesta victòria a la vegada com un enverinament de la sang (ella ha mesclat les races entre sí)...tot se judaitza... I a la pàgina 59, ens fa saber quin és l'esdeveniment més important de la història universal amb l'expressió "Roma contra Judea, Judea contra Roma" i explica que, al seu parer, Roma veia al jueu "convicte d'odi contra el gènere huma", i torna a fer una crida justificant tota possible intent de "solució final": amb raó, amb la mesura  que hi ha dret a vincular la salvació i el futur del gènere humà al domini incondicional dels valors aristocràtics, dels valors romans. I afegeix que mentre els romans eren els més forts i els més nobles de tota la història, ...els jueus eren, en canvi, el poble sacerdotal del ressentiment "par excellence", en el que habitava una genialitat popular-moral sense parió. A la pàgina 60, fa un resum de la història de les victòries de "Judea"; en primer lloc, Roma ha sucumbit, i en lloc seu hi hagué l'Església catòlica, la Roma judaïtzada...la qual oferia l'aspecte d'una sinagoga ecumènica. Amb la Reforma luterana, tornà a triomfar Judea, gràcies a aquell moviment plebeu (alemany i anglès); i en tercer lloc, Judea tornà a vèncer una altra vegada...amb la Revolució francesa.

 

    Particularment abundants els trobem a L'Anticrist. Així, a la pàgina 24, es diu:

Els jueus són l'avantguarda d'allò decadent: van sostenir el partit dels decadents aconseguint crear il·lusió, i amb non plus ultra de histriònic van saber col·locar-se al vèrtex de tots geni els moviments de decadència (en qualitat de cristianisme d'En Pau), per a crear una cosa que fos més forta que qualsevol partit que afirmés la vida. Per a aquella espècie d'homes que arribaren al poder per mitjà del judaisme i del cristianisme, la decadència és una forma sacerdotal, és solament un mitjà. Aquesta espècie d'homes té un interès vital en fer que la humanitat emmalalteixi i en invertir, en el sentit perillós per a la vida i calumniador per al món, els conceptes de be i mal, vertader i fals...

   Per cert, aquests textos no figuren a la selecció de textos   que han fan els admiradors d'En Nietzsche (a la Web de N'Horacio Potel).

   També podem llegir: ...els jueus, aquest poble sacerdotal, que no ha sabut prendre satisfacció dels seus enemics  i dominadors més que amb una radical transvaloració dels valors propis d'aquests, es a dir, per un acte de la més espiritual venjança. Això és l'únic que resultava adequat precisament a un poble sacerdotal, al poble de la més refrenada ànsia de venjança sacerdotal. Han sigut els jueus els qui, amb una conseqüència lògica aterradora, s'han atrevit a invertir la identificació aristocràtica dels valors (bo = noble = poderós = bell = feliç = estimat de Déu) i han mantingut amb les dents de l'odi més abismal (l'odi de la impotència) aquesta inversió, a saber, "!els miserables són els bons; els pobres, els impotents, els baixos són els únics bons...en canvi, vosaltres, vosaltres nobles i violents, vosaltres sou, per tota l'eternitat, els malvats, els cruels, els lascius, els insaciables, els ateus...   En aquests textos En Nietzsche es manifesta com a antisemita extremista. I en alguns moments, els seus textos semblen hitlerians i que demanen la solució final. Així, a la pàgina 24, es pot llegir: Els hebreus són el poble més extraordinari en la història del món...van invertir successivament la religió, el culte, la moral, la història, la psicologia, d'una manera irremeiable ...els hebreus són el poble més fatal de la història del món.    I a la pàgina 44, es diu:  Estem entre hebreus...Per això és necessària la raça...El cristià, aquesta última ratio de la mentida, és una vegada més l'hebreu...Aquest fou el més funest deliri de grandeses que fins ara ha existit a la terra: petits avortaments d'hipòcrites i mentiders començaren a reivindicar per si els conceptes de Déu, veritat, llum, esperit, amor, saviesa, vida, quasi com a sinònims d'ells mateixos...       Els nietzschians afirmen que el règim nazi féu una utilització d'En Nietzsche i de la seva filosofia, i que de cap manera pot ésser considerat un precedent del nazisme. Però, segons el meu parer, la realitat és que el nazis entronitzaren En Nietzsche no per arbitrarietat, sinó perquè les principals teories d'aquest autor coincidien amb la ideologia nazi. De tots els filòsofs alemanys, En Nietzsche és el que té més veïnatge amb el nazisme.      No és el cas que jo suposi que els actuals manipuladors de l'obra d'En Nietzsche pretenguin impulsar algun tipus de neofeixisme. Diverses formacions ideològiques coincideixen a l'hora d'utilitzar la seva obra, però ho fan amb objectius diferents; ara bé, tots ells de signe reaccionari i contra els interessos de les classes populars.     És més, cada un dels filòsofs que fa ús de l'obra d'En Nietzsche té el seu propi objectiu. I entre els teòlegs mateixos es donen grans diferències; n'hi ha que l'escullen com a enemic preferit; preferit, en el sentit que els agrada fer els seus discursos metafísics contra les teories nietzschianes, pensant que d'aquesta manera reforçaran l'autoritat del pensament d'En Plató; fins i tot, no són rars els joves teòlegs agosarats que sostenen que l'obra d'En Nietzsche fou impulsada per un profund sentiment cristià nascut al si del cristianisme (No oblidem que el Superhome és menyspreador del sexe, misogin i intel·lectualista).     He d'indicar com a molt significatiu que els filòsofs de París, quasi sense excepcions, han caigut en la temptació de fer cadascun un cultiu propi de l'obra de Nietzsche (En un altre article faré referència a aquest fenomen parisenc. Ara m'he de limitar a dir que aquests parisencs – que es presenten a si mateixos com el més savis – conviuen magníficament amb l'opressió de l'Estat francès contra les minories nacionals i lingüístiques del seu territori. Aquests savis parisencs són com una mena de literats, l'obra dels quals té molt poca incidència en cap baula del processos històrics. A la fi, un dells, En Jean Paul Sartre, va declarar que l'autèntica filosofia era la d'En Marx, que la seva es limitava a ser un complement de la ciència marxista; la resta no vol confessar que són dins les xarxes ideològiques de l'Imperi francès. 
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb