El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La filosofia i la religiˇ sense caretes.

quetgles | 13 Maig, 2008 04:41

                     La filosofia i la religió sense caretes

   Aquest escrit, per la seva extensió, no cabia a l'edició de Balearweb. Per a baixar-lo, podeu prémer La filosofia i la religió sense caretes.

 

 .

En Fukuyama i En Lara

quetgles | 01 Marš, 2008 08:03

   Es veu que no s'havia entès en el sentit propi allò de la fi de la història d'En Fukuyama. La foto (gener, 2008) on es veia En Fukuyama i En Glucksman acompanyant En Lara Bosch era tot una revelació. En Lara no es conformava amb el seu paper de gran mag de les finances; així apareixia com a gran mecenes d'àmbit mundial. A la composició, En Fukuyama i En Glucksman hi feien de gerro.

Els Evangelis, hist˛ries impossibles

quetgles | 09 Gener, 2008 21:02

           

           Els Evangelis, històries impossibles

            La Bíblia explicada, de Voltaire, fou una de les obres particularment objecte de destrucció per part de l'Església catòlica. Impulsora de la reacció franquista,  L'Església catòlica espanyola, des de 1936, s'afanyà a iniciar les purgues ideològiques en gran escala a la manera de la nova Inquisició. Les biblioteques foren uns dels objectius preferents del seu zel exterminador. Actualment, al 2008, es pot constatar que encara perduren els efectes de la crema de llibres; es pot comprovar, per exemple, que l'obra esmentada d'En Voltaire no es pot trobar a les biblioteques espanyoles, ni a les catalanes. Ni a l'Ateneu de Barcelona hi és present.    Els teòlegs cristians i milers d'experts  menen un esforç sostingut en les seves elucubracions sobres temes relacionats amb els llibres del Nou Testament. Més que investigadors són combatents cristians que participen en la Guerra ideològica. Més que investigar la veritat, allò que pretenen es aportar eficàcia a la guerra. Per una part, miren d'ocupar el major nombre d'espais a totes aquelles àrees on es dóna confrontació ideològica: llibres, revistes, diaris, llibreries i també escoles, Universitats i tota mena de mitjans que serveixin de transport d'idees; als darrers temps, com era de preveure, han abocat els seus esforços a la construcció dels seus dominis a la Xarxa, tot intentant imposar la seva hegemonia a l'Univers espanyol - i als Universos italià i portuguès -  .  Per altre costat, aquests experts catòlics intenten impressionar a les amples masses fent una exhibició dels seus extraordinaris sabers. Els teòlegs catòlics fan campanya permanent per convèncer al poble de Déu, és a dir, als que no són ni teòlegs ni experts, convèncer de que és necessari seguir el magisteri de l'Església per a una lectura dogmàtica dels llibres de la Bíblia; sense aquest magisteri, ells pensen, el catòlic es posa en una actitud més aviat luterana. No de bades, l'Església catòlica prohibí en tot temps la publicació de la Bíblia en altra llengua que no fos el llatí.     Heus aquí alguns dels disbarats o inversemblances més notables que es troben als Evangelis:    A l'Evangeli segons Lluc, 3.23, sense preàmbul, es dóna una genealogia de Jesús, un llistat de noms de fills de pare que va de Jesús fins a Adam, fent un total de 71 generacions. Segons això, l'existència de l'home sobre la Terra no superaria els 2000 anys. Sense comentaris.    A l'Evangeli segons  Lluc, 2.4, es diu textualment: També Josep se'n pujà de Galilea, de la ciutat de Natzaret, a  Judea a la ciutat de David que s'anomena Betlem...a inscriure's amb Maria, la seva esposa, que estava encinta. I s'esdevingué que, essent ells allí, es compliren els dies que ella havia d'infantar. Ella donà a llum el seu primogènit, l'embolcallà i el reclinà en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a la posada.   En principi, no té sentit ni es creïble que una dona embarassada a punt de trencar aigües es posi en viatge a lloms d'una somera per motiu de complir una formalitat administrativa. Sembla inversemblant que En Josep decidís, malgrat tot, viatjar de Natzaret a Betlem per a empadronar-se, allò més propi, allò que hagués fet un matrimoni de l'època, hagués estat preparar l'estada a Betlem amb antelació, si de cas. Amb l'avançat estat de gravidesa de Na Maria no s'entén de cap manera que no prenguessin precaucions amb atenció a la imminència del part, com per exemple comptar amb l'assistència d'una llevadora o, al menys, d'una dona amb experiència (Per cert, els altres evangelis no en diuen res d'aquest assumpte).       A l'Evangeli segons Mateu s'explica tot un seguit d'històries al voltant del naixement de Jesús, com és la de l'adoració dels mags, la fugida a Egipte i la mort dels innocents. Són històries que no figuren als altres evangelis. Aquestes històries no per ésser molt conegudes deixen de ser particularment inversemblants; van més enllà d'allò extraordinari; descriuen situacions que de cap manera es poden reconstruir idealment, que no es pot entendre el comportament dels protagonistes. El comissari de policia i el jutge no acceptarien la reconstrucció dels fets. Allò més sorprenent és que en una sola pàgina es puguin amuntegar tal garbuix d'inversemblances i de descomposicions de l'estructura del llenguatge.    A l'Evangeli de Mateu, 2.1, es diu textualment: Un cop nascut Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vet aquí que uns mags vinguts d'orient arribaren a Jerusalem, tot demanant: On és el rei dels jueus que ha nascut? És que hem vist els seu estel a l'Orient, i hem vingut a adorar-lo. En sentir-ho, el rei Herodes es va trasbalsar i amb ell tot Jerusalem...Llavors Herodes féu cridar els mags d'amagat, es va assabentar ben bé per ells del temps de l'aparició de l'estel...i, ves!, l'estel que havien vist a l'orient els anava al davant, fins que s'aturà al damunt d'on hi havia el nen...i, caient de genolls, el van adorar.      Vegem el munt de mals usos lingüístics que conté el breu text. En primer lloc, respecte de la pregunta dels mags On és el rei dels jueus que ha nascut?, no es tracta de fer un comentari o una crítica sobre un fet prodigiós; fer una pregunta no és cap prodigi; el que assenyalo és que la pregunta és impossible, no té sentit, és un tipus de pregunta que no es pot donar mai, que és inimaginable. Si amb aquella expressió  es volia donar a entendre la vinguda del Messies, del fill de Déu, llavors es pot imaginar la resposta d'un ciutadà corrent de Jerusalem tot dient una cosa així com no en sabem res de l'arribada del Messies. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots mostressin la seva estranyesa per allò què deien els mags. Una frase desbaratada enllaça amb una altra que encara ho és més. Diuen aquests reis o personatges: És que hem vist el seu estel a l'Orient . Aquesta sola expressió de descomposició de llenguatge, ella sola tanca un continuat desordre del llenguatge. Són uns personatges que sembla que suposen que un estel concret fa d'indicador, de semàfor; és un estel que, segons ells, indica el naixement del rei del jueus. Diuen que han vist l'estel a l'Orient. Veure l'estel a l'Orient torna a ser una mostra de descomposició de llenguatge. El seu aplicat a un estel torna a ser un mal ús del  llenguatge. Encara que es suposés que l'estel fos una mena de meteor lluminós ex profeso, no canvia la generació de desordres dels usos lingüístics. Així ocorre quan el suposat Mateu evangelista posa en boca dels denominats mags l'expressió hem vist l'estel. No hi ha manera de compondre un ús lingüístic correcte. Si en un moment donat s'esdevé un fenomen meteorològic lluminós poc corrent, tota la població de l'àrea geogràfica afectada en té notícia. Fos un estel o un meteor, no s'explica que els dits mags emprenguessin un llarg viatge seguint l'estel. L'estel els anava al davant torna a ésser una corrupció de l'ús lingüístic: els estels no van al davant ni al darrera; ningú fa aquests tipus de construccions desbaratades. En Mateu encara incrementa l'abús lingüístic amb l'expressió fins que s'aturà al damunt on hi havia el nen. Els usos dels llenguatge són a la manera de que és correcte dir l'home s'aturà o el rellotge s'aturà, però no tolera l'expressió l'estel s'aturà; els estels no s'aturen; per això el llenguatge no admet l'expressió l'estel s'aturà. S'ha de fer veure als doctors en teologia que aturar un estel en el llenguatge dels astrònoms es diria l'explosió d'una nova o la desintegració d'un sistema solar.   Posem que fos un meteor que causés aquestes il·lusions òptiques als mags. La pregunta seria: i els habitants de Jerusalem? I N'Herodes? I els grans sacerdots? I els escribes del poble? I el governador romà, En Pilat? Sembla que s'hauria d'entendre que tothom hauria vist el meteor extraordinari i que, com un sol home, tothom, en massa, haurien anat a Betlem.     Els mags, si no eren reis, eren un grans personatges que anaven en comitiva. És inversemblant que arribessin a Jerusalem de manera imprevista i sorprenguessin al rei Herodes - Herodes es va trasbalsar -     Diu el text ...hem vingut a adorar-lo. Els reis no s'adoren.  Aquest Mateu embolica el relat fins a l'apoteosi; diu el text (2.11) ...i, caient de genolls, el van adorar; segons el text, s'ha de suposar que aquells mags no s'estranyaren d'aquell lloc tan inversemblant per a un rei o un Déu.  Si van adorar aquell nen, s'ha de deduir que ells creien que aquell nen era Déu; s'haurà de concloure que aquells mags d'Orient foren els primers creients cristians avant la lettre; seria una mena de cristianisme a priori.    N'Herodes té un comportament impropi d'un rei. És inversemblant que aquells personatges arribessin a Jerusalem així, com a per sorpresa. Allò propi, comú, és que els reis o les ambaixades concertin prèviament les visites a l'estranger. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots i els romans també haguessin vist l'estel d'Orient. Allò del tot impropi és que el rei Herodes faci cridar els mags d'amagat i els digui unes frases d'impossible ús lingüístic: aneu i informeu-vos ben bé sobre el nen, i, un cop l'hàgiu trobat, feu-m'ho saber perquè també jo vagi  a adorar-lo. O, sigui, per una banda indica als mags el lloc on ha nascut el nen, i, per l'altra, en canvi, els demana que l'informin a ell. Allò propi - i que no es pot donar d'altra manera - hagués sigut que N'Herodes s'informés personalment de l'assumpte; si hagués volgut, els seus agents haguessin arribat a Betlem abans que els mags. Allò propi hagués sigut enviar els seus agents per endavant; també hagués sigut propi que els oferís uns agents per a que els acompanyessin i els indiquessin el camí de Betlem.  Si N'Herodes volia matar el nadó de Betlem, ho tenia perfectament a l'abast: bastava enviar un sicari. Diu el relat evangèlic que Herodes...envià a matar tots els infants de Betlem i de la rodalia, de dos anys en avall. Aquest escrit dóna  testimoniatge d'una matança que no és confirmada per cap altre relat històric; els altres evangelis no en diuen res d'aquesta matança d'infants (Tampoc en diuen res dels mags). N'Herodes no hagués pogut dur a terme un crim tan escandalós; era un rei amb uns poders molt limitats;  Palestina estava sota el poder de Roma. Allò primer que haguessin trobat aquells mags o reis hagués estat els controls de l'exèrcit romà.      Insistint sobre el mal ús del llenguatge del relat evangèlic: s'ha de suposar que el trasbalsament de N'Herodes és degut al naixement d'un nen que podria ser una amenaça al seu tron. Però, segons els usos del llenguatge, els reis o els prínceps no neixen de manera improvisada, com a per sorpresa, a un lloc desconegut. No, els prínceps  són els fills d'una reina i neixen a un palau reial. Allò esperat és que N'Herodes hagués dit als mags que estaven equivocats, que la seva esposa, la reina no havia parit ni esperava infant. Perquè també jo vagi a adorar-lo: llavors, es dona a entendre que els mags i N'Herodes accepten la possibilitat que hagi nascut un Déu en forma de nadó humà, en forma d'infant. Al llenguatge dels jueus només era permès parlar d'adorar a Déu i no a cap altra cosa. Un jueu que hagués dit que un nadó era Déu o fill de Déu hagués estat considerat foll o blasfem.      La tornada a Israel.  Quan es produí la mort del rei Herodes, s'ha de suposar que la notícia s'estengué per tot arreu. A diferència del comú de la població, En Josep s'assabentà de la mort de N'Herodes per mitjà d'un àngel del Senyor. Sembla sobrer aquest ús de l'àngel.     La traïció d'En Judas. És el tipus de relat d'una situació que no es pot donar a la vida real. En Robertson va explicar la historia de Jesús a l'hort de Getsemaní es correspon amb una obreta de teatre popular de Babilònia; que aquesta mena de entremesos eren molt abundants a l'època a tota la Mesopotàmia; amb aquests entremesos es feien representacions que es podien improvisar a qualsevol lloc.     A  Mateu, 26.14, narra la traïció amb aquestes paraules: què em voleu donar, i jo us el faré a mans?; després explica que els grans sacerdots li assignaren trenta sicles. Al 26.47, es narra el que seria la representació de la presa de Jesús, amb aquest text: ...va arribar Judas...amb una colla amb espases i garrots...El traïdor els va donar aquest senyal: aquell qui jo besaré, és ell.     Els experts i els teòlegs no en diuen res, però la incoherència del relat salta a la vista d'una persona d'esperit crític. És fàcil de veure que el relat no pot quadrar amb la realitat.   És inimaginable que un hom  ofereixi a la policia allò que la policia ja té. Els grans sacerdots i tot Jerusalem sabien prou bé qui era Jesús. Com és possible que En Judas s'atreveixi a oferir allò que és a l'abast dels grans sacerdots?      L'escena on En Judas fa el lliurament de Jesús segurament devia ésser molt emotiva,  però el seu grau d'incoherència és insuportable. Un infiltrat en una organització secreta en cap cas va de colla amb la policia. A qualsevol moment, la policia dels grans sacerdots podien detenir Jesús. O sigui, allò que de cap manera es pot recompondre és que un personatge públic sigui lliurat com si fos un agent secret.            Les esglésies cristianes fan propaganda del cristianisme com a la religió de l'amor, i, en tot moment, exalcen Els Evangelis com la doctrina de la caritat; i presenten Jesucrist com el gran campió de la doctrina de l'amor. Però el discurs reaccionari propi de l'Església catòlica ja és present als textos dels Evangelis. Vull dir amb això que és errònia la idea d'un Jesús que és a favor dels pobres i dels desvalguts. L'última i principal reelaboració dels Evangelis, al segle IV,  aquella que va formar part del la Bíblia dita la Vulgata, era fruit d'uns cos de redacció que recollia els interessos del Poder, els interessos ideològics de l'Imperi i de l'Església catòlica.     Als Evangelis, certament, Jesús es presentat com el gran predicador de l'amor i de la caritat als pobres.  Però, alhora, són clares i abundants les paraules de Jesús en un sentit catòlic i reaccionari. Sempre i en tot moment, Jesús deixa prou clar que la seva oferta és per a l'altra vida; és allò de les benaurances: Sortosos els perseguits per la justícia, perquè d'ells és el regne del Cel. A Mateu, 5.17, es diu que Jesús ha vingut a perfeccionar la Llei - la llei judaica - i adverteix als seus propis deixebles que si la vostra justícia no sobrepassa la dels escribes i fariseus no entrareu pas al Regne del cel. La llei judaica diu No cometràs adulteri; Per mostrar el grau de repressió que s'ha d'imposar a la sexualitat, Jesús exhibeix tot una peça oratòria tremenda, tot dient: Tot aquell qui mira una dona cobejant-la, ja ha adulterat amb ells en el seu cor. Si el teu ull dret t'és ocasió de pecat, arrenca-te'l i llença'l.  No deixa de sorprendre que el campió de la caritat s'enfurismi amb diverses pobles de Judea on havien estats fets la majoria de miracles, però que no s'havien convertit.  I així llança la maledicció contra la ciutat de Cafarnaüm tot dient que la sort de la terra de Sodoma serà més suportable que no pas la teva. Havia fet miracles i no s'havien convertit, deia aquell suposat profeta. Això torna a ser una desconstrucció lingüística aberrant. Si els habitants de Cafarnaüm es comportaven de manera semblant a la dels habitants d'altres ciutats d'Israel, a què treu lloc la ira de Jesús? La cosa és: de quina manera es pot distingir si uns habitants s'han convertit o no? Aquí, en aquest text, la paraula convertir sembra l'absurd. Posem el cas d'una família de Cafarnaüm que compleix la llei i no s'ha convertit; segons Jesús haurien d'anar a parar a la gehenna, la qual cosa crea confusió i és contradictori.     Jesús diu que no ha vingut a abolir la Llei, sinó a dur-la a acompliment (Mateu, 5.17).  Jesús proposa que s'ha de ser més exigent, que s'ha d'anar més enllà de la llei, fins al punt de dir: estimaràs al teu enemic. I ho tanca (Mateu,5.48) amb Vosaltres, doncs, sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte.     Conversió? Quina conversió?, haurien d’haver exclamat aquella gent de Cafarnaüm.  Si aquest Jesús es presenta com un profeta jueu ple de zel que predica a les sinagogues. Predica segons la Llei, però a la fi hi fica un afegit que és un escàndol i un gran pecat; diu que ell, ell mateix en persona, és el Messies, que és el Déu anunciat. (Podeu trobar les meves tesis sobre la relació entre l'Imperi romà i l'Església catòlica a les primeres pàgines de   La filosofia i la religió sense caretes.).       La clau del drama de Jesús  es mou al voltant de la paraula conversió i les variables convertit,  convertir-se i d’altres semblants.      Als quatre Evangelis  relaten  que Jesús predica a les diverses poblacions de Palestina. Podem constatar fàcilment que les prèdiques del profeta són molt escasses, i van d’acord amb la Llei judaica. Allò de les doctrines de Jesús que seria pedra d’escàndol per als escribes i als grans sacerdots es  concentra en l’afirmació de que ell, Jesús, és el Messies promès.  L’afirmació de Jesús es conté en unes poques línies. La declaració formal de que ell, en persona, sigui el Messies promès, es fa al final dels relats evangèlics.     O sigui, segons els Evangelis, durant els tres anys de vida pública, Jesús no declara que ell sigui el Messies. No és el cas que prediqui una nova religió. La novetat principal de les seves predicacions és el zel extremat en l’exigència del compliment de la llei judaica; així, per exemple, quan diu “si la vostra justícia no sobrepassa la dels escribes i fariseus, no entrareu pas al Regne del cel”,  no en deriva cap conseqüència que afecti el dogma judaic.    Jesús passava per Cafarnaüm i feia miracles, en especial, feia curacions prodigioses, però no és el cas que anunciés a aquella gent que ell era el Messies. Per tant, no tindria sentit que el profeta exigís una conversió, com jo deia més amunt. Conversió es diu referit a passar a creure en una religió. Però, encara que alguns haguessin cregut que efectivament era el Messies, no donava peu a la creació d’una nova religió.     Tesi primordial: Segons els Evangelis, el dit profeta Jesús, a les seves predicacions no anuncià mai la seva intenció de crear una religió o una església.            Torneu a

 La filosofia a l'abast

  
               

L'esperit republicÓ

quetgles | 31 Desembre, 2007 16:56

    A l'Estat espanyol no s'ha esdevingut la denominada revolució democràtica burgesa. L'únic intent seriós que hi ha hagut fou al 1931. Recordem que el 12 d'abril En Francesc Macià proclamà la República Catalana, proclama que resultà precipitada i que no es corresponia amb la relació de forces militars. Malgrat tot, la República espanyola aixecà grans expectatives. A Catalunya-Principat i al País Basc la República era possible, però a la major part de les mesetes i de les espanyes fondes eren molt enfora de ser societats burgeses. Si encara ara, avui dia, grans àrees dels països castellans tenen una estructura social agrària no burgesa, latifundista, senyorial, greument decadent. L'intent d'establir una societat democràtica fou escapçat amb la contra-revolució del 36, i esclafat amb el franquisme, aquella barbàrie clerical-feixista. La monarquia borbònica espanyola actual és, com sabem, el resultat d'un pacte entre el Règim franquista i la clandestina oposició antifranquista que abans del pacte havia proposat el "trencament democràtic". Els diversos pobles i nacions de l'Estat passaven a "gaudir" d'un nou règim formalment democràtic suposat calc de les monarquies constitucionals europees. Però la revolució democràtica-burgesa no s'esdevenia, no hi havia cap "trencament". Tot i el formalisme democràtic, no s'ha donat ni l'entusiasme del 1931 ni les demostracions de capacitat creadora de les classes populars de les diverses nacions de l'Estat, excepció feta, segurament, a Euskadi. Multitud de projectes i de propostes populars de tot tipus s'han anat marcint, projectes que van des dels summament ambiciosos com la reconstrucció d'un sindicalisme català a d'altres de més concrets com els que es proposaven fer renéixer ateneus, associacions populars, cooperatives obreres, ràdios lliures, grups de teatre popular, projectes pedagògics progressistes, diaris, revistes, editorials, emissores en català -quina befa! aquí a Mallorca, disset ràdios forasteres i cap en català! -, agrupacions de joves, etc. Els fracassos continuats han donant lloc al desànim generalitzat. Però seria una mala interpretació pensar que les classes populars, les classes treballadores no capitalistes estan abocades a restar com a comparses o espectadores dels procés històric actual. No, no és així, sinó que allò que cal posar de manifest i que és el que motiva aquest escrit és el fet que la situació de democràcia formal amaga, continua amagant, la situació de pacte inicial de la transició: el fet que els poders, la diversitat de poders franquistes no fossin qüestionats ni posats en crisi. AQUESTA ÉS LA QUESTIÓ FONAMENTAL; és aquesta realitat oculta - la dels poders reals i el seu estatut antidemocràtic - la que és la causa i explica, per tant, el fracàs parcial de les forces democràtiques autònomes, d'aquelles forces populars que no signaren cap pacte. Però l'esperit de les forces populars, de les autèntiques forces democràtiques, prevaldrà, finalment, contra les forces de l'opressió social i nacional. Heu de considerar els milers de dispositius - els en diuen això, "dispositius" - d'En Franco, d'abans d'En Franco i de després d'En Franco col·locats estratègicament per impedir o ofegar el sorgiment de l'esperit popular modern, de l'esperit democràtic, d'allò que en direm, per entendre'ns, l'esperit republicà. Aquests dispositius amagats que van contra el poble català i els altres pobles de l'Estat, el poble espanyol inclòs. Són aquells dispositius del tipus dels famosos del Compte-Duc d'Olivares - que, per cert, la reacció popular contra els quals fou la Guerra dels Segadors - que deia que "sense que es vés la "cura" - el "dispositiu" - s'aconseguís l'objectiu de reduir els catalans a les lleis de Castella. Ells en tenen per tot d'aquests dispositius. Una de les tasques urgents és destapar-los, denunciar públicament com actuen aquests poders opressors ocults. La fallida d'aquests aparells farà que, de sobta, alliberarà les forces democràtiques, i l'esperit republicà esclatarà i farà possible la proclamació de la República Catalana. En el proper article, explicaré com és que ells estan en crisi, i que ja no poden fer créixer els dispositius, i com i perquè l'esperit republicà aconsegueix manifestar-se, com seria el cas, aquí, a Mallorca, a la Catalunya insular, del reeiximent de la revista S'ARENAL DE MALLORCA. No deixa de ser paradoxal la cosa: mentre per una banda juren i perjuren els valors democràtics, per l'altra malden com a espiritats contra els drets del poble, de la manera més "discreta" possible, és clar. Per exemple: Signen els protocols europeus de respecte i suport a les llengües minoritàries, i, tot seguit, van i munten uns quants dispositius més que dificultin l'ús de la llengua catalana, com el d'establir el senyal de recepció del Canal 9 valencià coincident amb el de TV3. Signen protocols i, tot seguit, l'editorial Anaya -la més gran de l'Estat- s'atreveix a treure un llibre escolar sobre "las lenguas espanolas" on, com si no hagués passat res, es parla de la "lengua valenciana" de la C. valenciana, i on no es diu res sobre la situació lingüística balear. Ja en temps d'En Franco, aquesta mateixa editorial era molt experta sobre els idiomes "catalàn, valenciano, leridano". El vici inicial d'aquesta restauració borbònica fa que existeixen aquests milers de dispositius feixistes; molts són herència del franquisme, però molts d'altres són de nova creació. Benauradament, aquests dispositius han arribat a un punt de crisi definitiva. Ara que han infestat tots els mecanismes estatals i paraestatals d'aquests dispositius, ara se'n adonen que és urgent retirar-los; però no saben com fer-ho. El GAL - el fracàs del GAL - és el màxim exponent del desordre del sistema. La lògica d'aquest règim monàrquic ha estat el d'ofegar tot allò que fes olor de republicanisme, i signar protocols democràtics alhora. Aquesta lògica és impossible: pretén passar per damunt del principi de contradicció. És una lògica que estimula les més brutes pràctiques feixistes amb la condició que siguin secretes. I, per tant, premia els feixistes i fa fora els autèntics demòcrates. Si només fos un problema d'Ètica, ells no estarien massa preocupats. Allò que els amoïna és que el sistema no rutlla. Els dispositius resulten de cada vegada més cars i són de més baix rendiment. Però, sobretot, hom constata la desintegració del sistema; i la que és més dolorosa i temuda, la desintegració econòmica. I és que els dispositius parafeixistes no poden fer res per dirigir els processos socials i econòmics, a no ser en sentit negatiu com un gran pes que estira per avall. És precisament aquesta decadència de la monarquia la que fa la crida involuntària a l'esperit republicà per al salvament de la nació. Aquest esperit habita de manera natural de les classes populars catalanes, dins les gents treballadores. Ara, espontàniament, va sorgint, perquè és propi d'aquestes persones que expressin sentiments de veritat, de llibertat, d'igualtat, de solidaritat. És propi de les classes populars modernes rebutjar l'opressió i la condició de súbdits. De manera natural, volen justícia i rebutgen l'espoli. Als treballadors catalans els convé la República Catalana. Però, també, als botiguers i als pagesos i als industrials. I als homes de professions lliberals i als funcionaris. I als dependents de comerç i als oficinistes. Si convé a tanta gent, no és gens forassenyat pensar que la República és possible.

 

En Marx i el fracÓs de les ciŔncies marxistes

quetgles | 10 Desembre, 2007 16:13

1

                                 En Marx i el fracàs de la “ciència marxista”

 

   A la fi del temps, després de la desfeta de l’URSS, els partits comunistes d'Europa canviaren de sigles  i també el programa polític. I retiraren dels seus programes polítics elements bàsics de la teoria marxista.

   Malgrat els esforços dels filòsofs marxistes a fi de salvar l'herència d'En Karl Marx, els seus intents no han aconseguit rectificar la tendència a la baixa de les teories marxistes.

   Així i tot, per tot arreu hi ha filòsofs i teòrics que fan ús del marxisme com a mètode d'anàlisi social. Però, alhora, hi ha una sensació d'inseguretat teòrica generalitzada quan s'ha de distingir entre allò que és vàlid del que no ho és.  Per altra banda, per fer crides a la revolució no es necessita el discurs marxista; de fet En Marx va veure com esclatava la revolució de 1948  sense que ell hi prengués part. En aquells moments, En Marx residia a París i estava ocupat amb la formació d'un partit comunista, la major part de membres del qual eren sastres alemanys residents a París; tots ells eren petits burgesos; no hi havia obrers en aquell petit cercle comunista; i la primera edició – feta a Londres - del Manifest comunista fou en llengua alemanya (cosa sorprenent) i no en francès. De bon principi, la denominació d'origen feia de testimoni del que seria la constant de tots els partits marxistes. Igualment, a la primera gran revolució obrera triomfant, La Commune de París de 1870, En Marx era un desconegut; En Marx era a Londres i s'assabentava dels esdeveniments per la premsa.  

    També hi ha teòrics que proposen reduir el marxisme a eina d'anàlisi social. Tots aquests teòrics viuen en una crisi permanent; no aconsegueixen establir una autoritat - a la manera de l'Escolàstica medieval - que aturi el procés de dispersió del marxisme. De l'Escola de Frankfurt va sortir un esplet de filòsofs marxistes, però cap d'ells va esdevenir una autoritat; l’Escola més aviat va ésser un exemple de  dispersió. Tot i l'èxit editorial de La raó i la revolució de N'Herbert  Marcuse, el marxisme entrava en un nou embolic al potenciar les antigues arrels hegelianes. També existeix  una mena d'Església marxista que manté oberts dispositius de propaganda arreu del món amb la intenció de mantenir viva la filosofia d’En Marx.

   En aquest escrit, la meva intenció és analitzar i fer explícits els principals errors de les teories marxistes; d’allò que jo anomeno els set pecats mortals d'En Marx; teories errònies que determinen l'error de tot el conjunt teòric marxista.  Les crítiques, les denúncies i les anàlisis que fa al capitalisme són magnífiques, les crides a la revolució, una meravella, les seves intencions, molt lloables; però les bones intencions no són cap garantia d'èxit intel·lectual o social. Haurem de veure que En Marx va desplegar una sèrie de vicis intel·lectuals que contaminaren la seva obra. En Marx i els marxistes introduïren la teoria de socialisme científic que presentaven com a única alternativa per a superar les diverses propostes de socialisme utòpic; d'antuvi es feia un ús del discurs teòric com a instrument de propaganda política. Es donava per fet que En Marx havia descobert dues noves ciències, el materialisme històric i el materialisme dialèctic. Haurem de veure que la pretensió es feia a partir de falsos pressupostos.

   La ideologia d'En Karl Marx és un producte de la societat alemanya de mitjans del segle XIX. Tot i que En Marx fa crítica a la ideologia alemanya (La ideologia alemanya, és el títol d’una obra d’En Marx i N’Engels), la pròpia  ideologia d’En Marx n'és un derivat d’aquesta ideologia alemanya.

    Inicialment, En Marx formà part de l'esquerra hegeliana. Els seus escrits traspuen sempre una forta flaire de germanisme i de hegelianisme. Al Manifest comunista, arriba a punts culminants quan diu: Els comunistes es fixen molt particularment en Alemanya, perquè Alemanya es troba a la vigília d'una revolució burgesa i perquè aquest capgirament és dut a terme en les condicions més avançades de la civilització europea en general i amb un proletariat molt més desenvolupat que a l'Anglaterra del segle XVII i a la França del XVIII, és a dir, que la revolució burgesa alemanya pot ser el preludi immediat d'una revolució proletària. De bon començament, la seva ciència incipient fallava. El nostre científic dóna per fet que hi ha una revolució burgesa a Alemanya; però, a l848, allà on hi havia una situació revolucionària era a França i no a Alemanya. Ja era que no es prestava esment a les prediccions d’En Marx.  Si els enunciats marxistes fossin coneguts dels líders revolucionaris  burgesos, ben segur que renunciarien al seu projecte revolucionari.

    En Marx va fer la crítica a Hegel i a la filosofia alemanya de l'època, però alhora mantingué elements bàsics del seu hegelianisme  inicial, en especial de la dialèctica hegeliana. Ell mateix explica de quina manera va adaptar la dialèctica hegeliana al seu propi sistema teòric. Diu que va girar de cap per avall la dialèctica de Hegel, que va substituir la dialèctica de la Idea per la dialèctica de la matèria. En lloc del desplegament de l'Esperit, allò que es desplegaria seria la Matèria, en el sentit de producció de bens materials i de la distribució social d'aquests bens. En Marx aplicà el seu mètode dialèctic a l'estudi de la societat i de les societats històriques, el resultat del qual fou satisfactori per al propi Marx i enlluernador per als seus seguidors (N'Althusser, típic teòric parisenc, va dedicar els seus esforços a demostrar que el materialisme històrics i el materialisme dialèctic eren efectivament dues ciències, dues noves ciències. Els seu intent no va servir de res per tal d'aturar la caiguda lliure del Partit comunista francès). 

  Vegem el modus operandi de La no-ciència d'En Marx. Les anàlisis històriques concretes que En Marx presenta com a mostra de la bondat del seu mètode dialèctic fan com si aquestes s’acomodessin als processos històrics descrits; semblava que la història esdevenia esplèndidament dialèctica i acomplia les suposades lleis descobertes per Marx; semblava que es demostrava la bondat del mètode. Però la veritat no és aquesta. En Marx escull aquells temes històrics que més fàcilment puguin ésser adequats a la seva dialèctica i deixa de banda aquells processos històrics que contradiuen les suposades lleis de la dialèctica. Hi ha processos històrics on no es compleixen les lleis de la suposada dialèctica. La metodologia  de les ciències positives estableix el principi general que si un experiment contradiu una teoria, aquesta deixa de tenir validesa científica. Semblantment, si un procés històric contradiu una teoria sobre processos històrics, aquesta hauria de  deixar de tenir validesa científica.  Vegem alguns exemples.

   Els processos històrics de les ciutats gregues a partir del segle VI aC posen en evidència que no es van acomplir les suposades lleis de la dialèctica històrica. El creixement de les polis gregues era el resultat de la seva activitat industrial i comercial.  Inicialment aquestes ciutats eren bàsicament la residència de l'aristocràcia i d'un nombre discret de ciutadans l'activitat dels quals era al voltant de la indústria, els comerç i els serveis socials. Ben aviat, l'activitat econòmica ultrapassà els límits de les polis. I mentre el nombre d'aristòcrates es mantenia idèntic - la propietat agrària era idèntica -, pel contrari, augmentava constantment el nombre dels ciutadans. A partir del segle VI aC, s'inicia l’època de les revolucions democràtiques  que fa que la classe dominant tradicional, la classe aristocràtica (patricis, grans propietaris de la terra, noblesa)  perd el monopoli del poder polític. Es dona un esclat de ciutats que instauren una constitució democràtica. Fins aquí semblaria que el procés històric segueix les lleis de la dialèctica: es donaria la lluita de classes, la classe dominant i les classes oprimides, i les revolucions burgeses. Però aquest exemple històric que hauria de ser magnífic com a confirmació de la bondat de la dialèctica, provoca - jo crec - una gran incomoditat als marxistes. En efecte, l'exemple de les polis democràtiques trastoca tot l'esquema marxista de manera flagrant. Vegem tot un seguit de consideracions que proven que la suposada ciència marxista, el materialisme històric, no es correspon amb la realitat històrica de les polis gregues.

      Milet, Atenes, Corint, Efes, Tebes, Samos, Megara i d'altres ciutats gregues importants la major part de la població s'ocupava d'activitats comercials o industrials. El mode de producció d'aquestes ciutats no era l'agrari esclavista; no basaven l’economia en la producció agrària, sinó en la indústria i el comerç.

    A aquelles ciutats burgeses democràtiques – en contra de les prediccions del materialisme dialèctic – no seguí cap tipus de revolució proletària. En Marx i els marxistes sempre s’han sentit molt incòmodes a l’hora de tractar sobre la Grècia clàssica. Resulta difícil trobar textos de Marx que facin referència a Grècia, a Atenes, a les polis democràtiques. Així, a El Capital, II, pàgina 425, FCE, es troba un comentari que fa:  Però també el sistema esclavista –allà on constitueix la forma predominant de l’agricultura, la navegació, etc., com ocorria en els Estats més desenvolupats de Grècia i de Roma – conté un element d’economia natural. En aquest paràgraf En Marx és arbitrari: parla de la navegació com a forma predominant d’ús d’esclaus; però la navegació no és pròpiament una activitat agrària. No hi ha explicacions, ni valoracions ni comentaris sobre aquesta qüestió.

    La fi d'aquestes ciutats democràtiques fou degut a la força  de les armes de potències militars exteriors, i no a una revolució proletària. Així, a Atenes, l’aristocràcia pogué desfermar la reacció antidemocràtica gràcies a la intervenció de l’exèrcit d’Esparta. A finals del segle Vè,  les polis  no pogueren fer front als naixents  grans imperis, el persa, el macedònic, el romà. Les ciutats democràtiques foren derrotades militarment; incorporades a l'imperi, perderen la independència i les seves constitucions democràtiques. El procés econòmic de producció industrial quedà estancat. No es  va donar cap procés del qual es pogués dir que era el resultat de la llei de la negació de la negació. Les ciutats burgeses no donaren pas a un nou estadi social; s'anaren mustiant dins l'Imperi romà; a partir del segle I de la nostra era, entren en una profunda  crisi. Les activitats comercials entraren  en declivi. Moltes de ciutats es despoblaren o desapareixeren del mapa o restaren convertides en ciutadelles. En cap cas és observable el denominat  procés dialèctic. Allò que restà foren les societats agràries de sempre.

   Respecte al ocàs de l'Imperi romà, els enunciats de Marx no aconsegueixen explicar la diversitat dels processos que se'n deriven. I els fets històrics no s'acomoden a les previsions de la dialèctica. No és el cas que la classe dels esclaus constituïssin el nucli de la lluita de classes. Els esclaus no encapçalaren en cap cas la lluita contra l'oligarquia romana. La revolta de N’Espartac fou això, una revolta esporàdica de gladiadors que no responia a una demanda social dels esclaus; o sigui, que no fou el cas que la lluita de classes culminés amb la rebel·lió de N’Espartac. A la Roma clàssica i a l'Imperi es donà un conflicte permanent entre el patriciat romà i els plebeus;  tots els intents de revolta dels plebeus acabaren en fracàs militar. També es donà un enfrontament entre el patriciat i la petita aristocràcia (Per exemple, la conjuració de Catilina, al segle I aC.) Igualment fracassaren les revoltes dels pobles sotmesos a Roma (La més coneguda i dramàtica fou la rebel·lió dels jueus a l’any 70). Certament,  hem d'entendre que la lluita de classes va continuar tot i no disposar d'uns clars registres històrics. S'ha de suposar una situació política de crisi permanent a partir del segle II, desprès del fracàs dels intents de reforma agrària dels Graco. L'esfondrament de l'activitat comercial en seria un fort indici. On suposa que el transport per terra s'havia fet impracticable per causa de la depredació de les bandes armades.      En contra del que diu En Marx, no és el cas de que l'establiment de l'Església catòlica com a aliada de l'Imperi signifiqués l'alienació de les classes oprimides. Podem constatar que es  va donar un augment de la descomposició de l'Imperi, però no debut als efectes de cap opi religiós, sinó per les creixents dificultats de l'Oligarquia per mantenir el poder; o sigui que no és el cas que a partir del segle IV es donés una major pau social gràcies a la consolidació del cristianisme com a religió oficial. O sigui,  fou l’emperador Constantí qui elaborà el projecte d’establir una església universal – catòlica – per a tot l’Imperi, amb l’objectiu d’homogeneïtzar la gran diversitat de pobles de l’Imperi.  

   Segons En Marx, al mode de producció agrari-esclavista segueix el mode de producció agrari-feudal. Certament, el feudalisme aparegué dins l'Imperi romà; a partir del segle II, comença una progressiva feudalització de l'Imperi. En contra de l'afirmació de Marx, no es pot parlar d'un canvi de mode de producció. Desaparegut l'Imperi, els nous regnes d'aristocràcia germànica despleguen una activitat econòmica molt similar a la de l'època anterior. Són una continuació del model romà. No hi ha cap canvi tecnològic significatiu; la innovació més notable fou la introducció del molí de  vent, al segle XII. Per altra banda, l'esclavitud es mantingué durant segles.  El canvi més significatiu es de naturalesa política; a l'Imperi romà,  una única aristocràcia dominava la resta de classes i els pobles; a l'Europa feudal, en canvi, les diverses aristocràcies germàniques administraven els diversos territoris de l'Imperi, dels quals s'havien apoderat militarment. Sembla oposat a la realitat històrica afirmar que les societats feudals d'Europa estiguessin a un nivell històric superior al de  l'Imperi romà. Als segles IV i V, l'autèntica dialèctica històrica era la que es donava entre els pobles germànics i l'oligarquia romana.

    En contra del que diu En Marx, no és el cas que la lluita de classes acaba sempre amb la transformació revolucionària de tota la societat o amb l'enfonsament de les classes bel·ligerants; allò que s'enfonsà fou l'Imperi romà i l'oligarquia romana; però no és el cas que s'enfonsessin o desapareguessin les classes oprimides i els pobles que conformaven l'Imperi; no s'acompleix la llei enunciada per Marx.

    La derrota de Roma en front dels pobles germànics contradiu els principis de la dialèctica hegelo-marxista. L'esfondrament de l'Imperi romà no fou degut a desplegament d'unes suposada potencialitat dialèctica interna, sinó a la derrota militar.  Per altra banda, l'Imperi bizantí - el que era la continuació de l'Imperi romà d'Orient - va perdurar mil anys més. La desaparició de Bizanci tampoc s'explica per una dialèctica interna, sinó per causa de l'expansió de l'Imperi turc. La derrota de Roma és la derrota de la dialèctica hegelo-marxista. En contra de les prediccions dialèctiques, allò que era a un estadi històric més primitiu - els pobles germànics - esfondrava allò que era a un estadi històric més evolucionat.

 

   En Marx usa arbitràriament la categoria de alienació religiosa per explicar els processos històrics. Escull uns processos històrics concrets, les anàlisis dels quals donen com a vàlida i aclaridora l'aplicació de la categoria alienació religiosa (Vegeu l'article En Marx i la religió).

 

   De bell antuvi, En Marx es va dotar d'una eina no-científica per a la construcció del materialisme dialèctic: és la utilització dels conceptes de burgesia i  proletariat. Armat amb aquesta eina ideològica, En Marx elabora la seva literatura; explica quins són els mecanismes determinants dels processos històrics de l`Edat moderna.  Estableix quines són les lleis que regulen els processos històrics i, tot seguit, fa la predicció del futur. La pretesa ciència d'En Marx és inconsistent perquè els conceptes utilitzats no s'acomoden a la realitat històrica.

   El vici inicial de la metodologia marxista - que contamina tota la seva producció teòrica - és la reducció  de la diversitats socials, històriques, a una suposada unitat ideològica. En Marx redueix la diversitat real, existent, a  una suposada unitat que no es correspon amb la realitat considerada.  Tot i donant per vàlida la tesi que la sobrestructura ideològica és una conseqüència de l'estructura econòmica, la determinació no pot preveure la diversitat de respostes ideològiques o creacions que se'n deriven. Així, per exemple, en contra de la reducció d'En Marx, l'estructura econòmica paleolítica fou una – bàsicament, acomodació a la naturalesa, i recol·lecció dels productes de la natura; és a dir que no hi ha “producció”  -, però les cultures creades pels pobles paleolítics foren a milers. Es donaren milers de cultures paleolítiques, l'aparició de les quals era impredictible. Una resposta cultural nova és una creació i, per tant, és imprevisible. En Marx fa referència a diverses situacions històriques en les que la burgesia de cada època jugava un determinat paper en el lluita de classes.   A l'època moderna, feta la revolució burgesa, la burgesia passa a disposar del Poder en substitució de l'aristocràcia tradicional; aquesta burgesia és  la classe dels propietaris del capital, la classe dels propietaris dels mitjans de producció. En Marx utilitza el terme burgesia de diversa manera i en diversa extensió; a  vegades, burgesia significa el conjunt dels individus que treballen per compte propi, i altres vegades el terme s'aplica en exclusiva al conjunt dels grans industrials; en aquest cas, burgès és sinònim de capitalista. En el seu sentit més estricte, la burgesia és l'agent que ha creat el món modern; en paraules de Marx:  La burgesia ha sotmès el camp al domini de la ciutat. Ha creat urbs immenses...ha creat forces productives més abundants i més grandioses que totes les generacions passades juntes...(Manifest, pàg. 13). 

   

  El petit botiguer que vol conservar la seva botigueta - posem - serà catalogat com a conservador. Llavors, hi hauria burgesos progressistes i burgesos conservadors, i petits burgesos. A més a més també hi hauria els petits burgesos progressistes. Els vuit sastres alemanys de París i En Marx  constituïen el Partit Comunista. En Marx mateix seria un petit burgès revolucionari i comunista; i N'Engels seria igualment revolucionari i comunista, però burgès o gran burgès (Era fill d’un empresari de la indústria tèxtil, i ell mateix participà durant molts d’anys en la direcció d’una fàbrica a Manchester). És, per tant, un cau d'errors utilitzar l'expressió pensament burgès; no existeix un pensament burgès com a representatiu d’un suposat conjunt de burgesos. En Marx mateix distingeix  la diversitat de grups burgesos que manifesten pensaments diversos: Les capes mitjanes - el petit industrial, el petit comerciant, l'artesà, el pagès -, totes elles lluiten contra la burgesia per a salvar de la ruïna la seva existència com a  capes mitjanes (Manifest, pàg. 35); aquest paràgraf és una mostra de la manera com En Marx usa el terme burgesia en una diversitat de significats; així, el petit industrial unes vegades forma part de la burgesia i d'altres, en canvi, no  hi pertany  i fins i tot lluita contra la burgesia.   

   Tot el conjunt dels obrers formen una unitat que és el proletariat, però no existeix una cosa que sigui el conjunt dels pensaments dels proletaris. En Marx i els marxistes fan ús de les expressions   el pensament obrer, la consciència de  classe del proletariat, l’objectiu del proletariat, l’ideari obrer, i així.          Enllaçant amb el que he anat dient, a manera d’esquema, passo a exposar un seguit d’enunciats que mostren les insuficiències del marxisme.      Al llarg de la història, les religions tenen una gran diversitat  d’usos socials.     A les cultures paleolítiques (en el sentit social i econòmic, de manera que inclou les cultures de sistema paleolític que han sobreviscut fins avui en dia) la religió funciona com a element bàsic d’integració social. Les societats paleolítiques, al no existir la propietat de la terra, eren societats sense classes socials, a excepció d’aquelles que ho eren per motiu de gènere.     Afirmar que la religió és alienació significa deixar de banda l’estudi del funcionament de cada religió específica.      Les revolucions democràtiques de les polis gregues, al segle VI aC, no significaren la liquidació o afebliment de les pràctiques religioses. Si de cas, el culte dels deus preferits per les classes populars – com per exemple En Dionís – intensificava la seva presència a les festes cívico-religoses.    L’expansió de l’Islam va significar la liquidació del sistema agrari esclavista a les societats mahometanes. El procés històric de l’Islam no s’acomoda a l’esquema dels processos de mode de producció de Marx.    L’Islam, un fenomen que trasbalsà el món, no té cabuda dins la teoria de Marx – ni tampoc dins la de Hegel -. En Hegel i En Marx, a les seves obres, fan com si l’islamisme no hagués existit, com si fos present a la història.    En Marx planteja el cristianisme a la manera de la ideologia alemanya. Planteja el cristianisme com una alienació de les classes explotades. Deixa de considerar la funció de l’Església catòlica com a instrument de control i de domini.     En Marx ignora el projecte polític de l’emperador Constantí, projecte que consistia en imposar l’Església cristiana com a instrument polític essencial.     En Marx no distingeix els diversos usos que s’han fet de les religions.    En Marx és cec respecte dels grans moviments religiosos. Si la religió és alienació – devia pensar -, llavors els moviments religiosos són productes alienants.    En contra del planteig d’En Marx, els diversos grans moviments socials que suposaren una autèntica revolució utilitzaren la religió com a instrument de lluita ideològica.    En contra de Marx, de la tradició republicana d’origen francès i de la propaganda catòlica, s’ha d’entendre el luteranisme - la denominada Reforma protestant - com un gran moviment de masses que aconseguí treure’s del damunt les cadenes de Roma.     Superant la ceguesa de Marx, s’ha de veure que En Martí Luter, a la dieta de Worms, 1520, allò que afirmà – i en sortí victoriós – era el principi de la llibertat de consciència.    En contra de les tesis marxistes, foren els prínceps alemanys – l’aristocràcia –  i no la burgesia alemanya la que feu possible el triomf del luteranisme contra el despotisme de Roma.   En Marx, els marxistes i els Universos francès, espanyol i català, pretenen amagar el gran alliberament que va significar el luteranisme. (Als qui tinguin més encobeïda la Il·lustració francesa, els proposo que comprovin un fet històric molt indicador:  La Mettrie,  condemnat moralment pels il·lustrats francesos i perseguit per les autoritats, al 1748, trobà refugi i suport a la Cort d’En Frederic II, a Berlín).     En Marx tampoc veié el profund significat històric del moviment religiós iniciat per En Joan Calví a la Ginebra de 1541.     La teoria de Marx sobre les revolucions burgeses continua tenint una gran acceptació a l’Univers català i a l’espanyol, però aquesta teoria tampoc s’acomoda a la realitat històrica.  La Ginebra republicana que va aixecar En Calví podria ser considerada burgesa;  de ciutats socialment semblants a Ginebra ni havia per tot Europa i Àsia, però no per aqueixa semblança social esdevingueren republicanes.     La revolució democràtica anglesa de 1640 anava de la mà dels calvinistes (En Cromwell es sentia un instrument de la voluntat divina). Però l’Anglaterra del sis-cents  era enfora de ser una societat burgesa.     La revolució britànica de 1688 va donar lloc a l’establiment de la primera democràcia moderna. Sens dubte que els empresaris i els grans comerciants, majorment, van donar suport a la revolta (Tal volta pensaren que no els convenia oposar-s’hi);  però també li’n va donar  una gran part dels aristòcrates.    O sigui, en contra de les prediccions marxistes, la revolució de 1688 no va significar la presa del poder polític de la burgesia en contra de l’aristocràcia;  no hi va haver confrontació entre burgesia i aristocràcia. L’aristocràcia britànica va continuar essent una classe privilegiada, però es veia obligada a acceptar el sistema democràtic i la seva hegemonia es feia més dubtosa.     En Marx estableix el fals axioma de que hi ha un determinat tipus de pensament o idea segons la classe social.  Però el fals axioma de Marx és insostenible. En Marx parla de pensament burgès o de consciència del proletariat. Però ni existeix la burgesia com un tot social homogeni, ni el proletariat com un conjunt compacte dels obrers industrials.     Als seus escrits, En Marx cau en un abús del fals axioma. De seguir la seva argumentació, resulta que la burgesia seria una mena d’agent meravellós al qual hauríem d’agrair totes les coses bones de la nostra societat.        El proletariat és una paraula que vol significar la totalitat dels obrers industrials. Però la totalitat dels obrers industrials com a tal totalitat no és mai, en cap cas, agent social. No pot ésser agent social, per la realitat social allò que conté és una diversitat d’obrers industrials. La realitat social ens forneix de tot tipus d’obrers per una diversitat causes. Fins i tot, dins una sola empresa, on els obrers pateixen unes mateixes condicions de treball, és dona una diversitat de comportaments i d’ideologies.      La fal·làcia més escandalosa d’En Marx, al meu parer, és la que diu que els obrers industrials despleguen una ideologia, que és la ideologia del proletariat. I que aquesta ideologia del proletariat coincideix amb els punts bàsics de la concepció social de Karl Marx.  Diu més encara: que aquesta mena d’inspiració de teoria revolucionària a la manera marxista prové de la creixent explotació a que es veu sotmès pel capitalisme.      En contra de la fal·làcia marxista, és pot constatar que a la primera gran revolució encapçalada pels obrers industrials, la de París de 1870, no es seguiren els designis marxistes, sinó que desenvoluparen tot de normes llibertàries i autogestionàries que es corresponien amb les doctrines del anarquisme.  Aquells revoltats contra el Poder establert no decidiren la conquesta de l’Estat, sinó la seva destrucció. Aquelles classes populars parisenques crearen la Commune de París, solament la de París; entenien que cada ciutat o regió de França havia de decidir per si mateixa quin ordre social li era més escaient.    En Marx no solament elaborava fal·làcies i feia prediccions errònies. De bell antuvi, amenaçava amb l’excomunió i les penes de l’infern als qui fessin propostes socials en desacord amb la ciència marxista. Les formacions comunistes, des dels seus inicis, van  dur una pràctica hostil  - i sovint extremadament violenta – contra les formacions obreres de signe no marxista. Igualment, en tot temps, s’ha donat una guerra fratricida entre les diverses formacions  comunistes (La idea ha quedat recollida en la imatge de l’assassinat de Trotski a mans d’un sicari de N’Stalin).     Però tant bon punt sorgien conductes obreres divergents dels enunciats marxistes, En Marx es treia de la màniga nous conceptes socials, com, per exemple, el de lumpenproletariat.    Una de les caretes més usades  pels teòrics marxistes rau en el fet que contínuament fan recurs a crear teories adhoc per explicar aquells processos històrics que no s'acomoden al esquema marxista. Per posar un exemple notable, En Lenin va escriure L'esquerranisme malaltia infantívola del comunisme, tot un llibre per fer valer la seva nova categoria dialèctica amb el nom de esquerranisme comunista, de manera que els seus oponents polítics quedaven reduïts a la condició de malalts. A la novel·la 1984  N’Orwell descriu de manera insuperable el funcionament dels dispositius ideològics dels règims marxistes, dispositius que superen de molt qualsevol obra de ciència ficció. Per suposat, els dispositius ideològics anaven de la mà dels dispositius criminals. El marxistes d'ara mai podran superar l'estigma heretat dels règims comunistes.  La filosofia a l'abast        1 

N'Arist˛til i En TomÓs d'Aquino

quetgles | 26 Novembre, 2007 07:11

     A l'Univers catòlic, N'Aristòtil sempre apareix emmarcat per una àuria de grandesa i de veritat, com un dels filòsofs més grans i un gran científic. Actualment, l'Església catòlica manté la seva estratègia ideològica tradicional: la filosofia de Tomàs d'Aquino continua essent l'oficial de l'orbe catòlic (En Tomàs fou l'acomodador de l'aristotelisme al servei de la dogmàtica cristiana). Les facultats catòliques de teologia continuen immerses en el "realisme moderat" de N'Aristòtil (Els tomistes denominen l'idealisme amb el nom de "realisme"). De totes maneres, els tomistes van introduir alguns canvis per a modernitzar la seva doctrina; així, per exemple,  acceptaren que la Terra no era el centre de l'Univers i que girava al voltant del Sol. Però, tot i així, com si no hi hagués contradicció,  continuen exalçant l'astronomia aristotèlica com a joia del pensament de la humanitat. Als universos  catòlic i espanyol, N'Aristòtil sempre es presentat a la manera que ho fa l'Enciclopèdia catòlica  o el portal cibernètic Wiquipèdia; aquest, en versió catalana, fa així: "Aristòtil va ser...un dels grans pensadors de la humanitat. Va dominar gairebé totes les ciències en els seus diferents àmbits, des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques a la psicologia".

   Les facultats espanyoles de filosofia també reten culte a N'Aristòtil; semblantment, els programes oficials d'ensenyament traspuen aquest culte. A la programació oficial, sempre figura entre els deu filòsofs més grans de la humanitat, quan no és entre els cinc més grans.    Als alumnes d'ensenyança secundària els torturen obligant-los a memoritzar les disbaratades teories aristotèliques sobre la física i l'astronomia.  (L'Univers català no té autonomia; és dins l'òrbita de l'Univers espanyol).Aquest to hagiogràfic  també es manifesta a les enciclopèdies (Jo sospito que hi ha un dispositiu catòlic activat amb la finalitat de manipular la major part d'enciclopèdies del món). A altres universos ideològics que defugen de la pressió de l'Església catòlica, es més a l'abast trobar publicacions crítiques amb el pensament aristotèlic ( Veurem que En Luter confessava en converses privades  que sentia odi per N'Aristòtil) .

   Tot seguit, mostraré la ridiculesa d'aquest culte a N'Aristòtil. Per descomptat, la major part dels conceptes utilitzats per aquest savi eren manlleus procedents d'altres escoles, de la pitagòrica, en especial. En Plató i N'Aristòtil esdevingueren els grans campions contra l'empirisme i el materialisme. Ambdós s'oposaren frontalment a la teoria física d'En Demòcrit. El materialisme, l'atomisme i l'atzar fan d'aquesta teoria física allò més pròxim a la ciència física moderna.

   Tinc la presumpció  que l'obra de N'Aristòtil, això que es diu "les seves obres seleccionades", fou una construcció edificada al llarg dels segles XIV i XV per encàrrec de l'autoritat catòlica.  Sense massa dificultats, es pot constatar que N'Aristòtil era pràcticament un desconegut pels autors llatins  durant l'època de l'Imperi romà. El llibre en llengua grega "Vides dels filòsofs més il·lustres", d'En Diògenes Laerci, de finals del segle II,  es una de les poques mostres de les restes del naufragi – o més aviat destrucció, jo crec – dels llibres de filosofia de l'època clàssica. En aquest llibre,  entre una relació d'una setantena de filòsofs, N'Aristòtil ocupa un lloc discret, sense cap especial dedicació; per fer un aclariment: es dediquen 7 pàgines a N'Aristòtil i 34 a N'Epicur. No n'hi ha d'altres de llibres semblants al de Diògenes. Per N'Agustí, N'Aristòtil era un desconegut. Igualment era un desconegut pels autors cristians de l'alta Edat mitjana.

 

    La física de N'Aristòtil no s'aguanta per cap costat; els seus conceptes i teories no són sinó disbarats. La pregunta que salta d'immediat és: Com així, si és tan inconsistent, la física de N'Aristòtil figura per tot arreu com una obra important que va influir en gran manera en la filosofia i la ciència? Resposta: els que es mouen dins l'Univers espanyol i dins l'Univers catòlic segueixen l'estratègia  imposada per l'Església catòlica; és una estratègia de guerra ideològica: totes les armes són vàlides contra l'enemic, la mentida i la impostura incloses. Als moment actual, els catòlics tenen disposats milers i milers de dispositius amb l'objectiu  de mantenir el "culte" a Aristòtil (Vegeu l'article "L'Església catòlica").

 

   Vegem als exemples dels conceptes i de les teories de la física aristotèlica:

   Física. Els "quatre elements". N'Aristòtil recull la teoria  dels "quatre elements"  de la tradició dels "fisiologoi", de N'Empèdocles, en particular; segons aquesta, la gran diversitat de productes materials compostos pot ésser reduïda a una combinació a partir dels "quatre elements" simples, a saber, la terra, l'aigua, l'aire i el foc. Breument: es pot constatar que cap d'aquests "elements" és simple; que fer valer l'element "terra"  és una mostra de manca absoluta d'esperit científic; semblantment, aquells "físics" grecs ignoraven absolutament el procés de combustió.

   Tot manejant els seus dispositius de propaganda, els apologistes no s'estan de dir que N'Aristòtil va introduir un cinquè element denominat "èter" o "cinquena essència"; aquest element ocuparia tot l'immens espai que hi ha entre els astres i estaria en continu moviment. 

   N'Aristòtil no aplica ni el més rudimentari mètode experimental. Majorment, assenyala que els sentits són una font d'errors. Construeix  la seva física per mitjà de raonaments.  Certament, a vegades, fa observacions de fenòmens de la naturalesa, però sempre sense rigor científic. De fet, segons ell, hi ha dues físiques, amb dos sistemes de lleis físiques; per una banda, hi ha el Món sublunar,  el  dels quatre elements i de les lleis físiques del planeta Terra; i per una altra, el Món  supralunar, el Món de l'èter i de les lleis físiques celestials. Dit més clarament: ell distingeix entre el Món terrenal i el Món celestial. L'esfera de la lluna és la línia divisòria entre els dos móns; d'aquí que utilitzi les denominacions de "sublunar" – que és a sota de la Lluna – i "supralunar" – que és més enllà de la Lluna -. Segons ell, la Terra és imperfecta i el Cel és perfecte; a la Terra hi ha generació i corrupció; al Cel, no.

   A partir d'exemples d'estar per casa, N'Aristòtil, per mitjà de l'analogia i la lògica, va deduint erròniament les lleis de la física i de l'astronomia, com que desfer calça.

   És un error la utilització dels anomenats "quatre elements".

   És un error l'afirmació de l'existència de l'èter. Ell raona, bordament, d'aquesta manera: El Cel és perfecte perquè no hi ha ni generació ni corrupció; llavors no pot estar format pels quatre elements; ha d'estar format per un element no corruptible que és "l'èter".

   És un disbarat dir que els elements tenen tendències i propietats, i que totes les coses tenen propietats segons sigui la proporció en que la conformen els quatre elements.

   És un disbarat dir que l'aire té tendència a pujar. No té cap rigor dir que la terra té tendència a baixar.

   És un disbarat dir que l'aigua és freda per naturalesa i que produeix fredor.

   És fals afirmar que la Terra és immòbil i que està situada al centre de l'univers.

   És fals afirmar que el Sol es mou en torn de la Terra.

   Qualque vegada N'Aristòtil desplega una teoria encertada; així és conforme a veritat quan diu que els astres tenen forma esfèrica. Però és errònia la seva argumentació: dona per suposat que allò celestial és perfecte; dona per fet que tots els astres són perfectes; també dóna com a veritat indiscutible que l'esfera és la figura geomètrica més perfecta; i dedueix per analogia – errònia – que els astres són necessàriament esferes en virtut de la seva perfecció.

  Respecte al moviment, N'Aristòtil ens proveeix d'una col·lecció d'errors.

   És erroni sostenir que el moviment natural dels cossos a la Terra segueix la línia recta.

  És un disbarat dir l la línia corba és perfecta i la línia recta, imperfecta. 

   No treu cap enlloc dir que la naturalesa "té horror al buit". Segons aquesta falsa teoria s'explicaria fenòmens en aquells temps inexplicables, com, per exemple, que dues semiesferes ajuntades amb força es mantenien unides i es resistien a ser separades.

   Es una falsedat afirmar que la superfície de la lluna es llisa i uniforme com un mirall.

   És fals afirmar que la superfície dels astres es llisa, perfecta i uniforme com un mirall.

   És falsa la suposició que els astres són perfectes.

   És aberrant la teoria segons la qual l'Univers seria un disseny finit format per deu esferes concèntriques.

  És aberrant suposar que els diversos grups d'astres estan col·locats en les diverses esferes, enganxats fixos en aquestes esferes.

   És falsa la descripció que fa N'Aristòtil dels moviments dels astres. Ve a dir que les nou primeres esferes fan uns formidables moviments cap avant i cap arrera descrivint una línia semicircular.

   És aberrant suposar que la desena esfera sigui immòbil i que els estels que estiguin fixos, sense moviment.

   Com és sabut, els grecs desplegaren una geometria plana – la de N'Euclides – plenament científica, però no foren capaços d'establir l'inici d'altres ciències. Havia començat la gran reacció, l'època dels imperis. Era la fi de la polis democràtica. L'oligarquia  - grega o romana – no estava per cap projecte de "despotisme il·lustrat".

  Així s'explica que les teories de N'Aristòtil sobre altres temes científics siguin un mostrari d'errors o inconsistències; com, per exemple, la teoria de la generació espontània.

 

    El lector d'aquest escrit podria ésser que estigués escandalitzat i es fes preguntes com, per exemple: "¿Com és possible que la física de N'Aristòtil sigui aquesta col·lecció de disbarats, si per tot arreu l'exalcen?"

   Resposta a la pregunta: Dins un règim totalitari no és permesa la crítica ni el debat.  Així, durant segles, l'Església catòlica construïa tranquil·lament el seu Univers ideològic. Podia crear i embellir els seus mites sense cap veu opositora.  Certament, amb la modernitat, l'Univers catòlic va quedar tocat de mort. A l'Estat espanyol, amb la fi del franquisme, l'Església han perdut el monopoli ideològic, però no ha renunciat a recuperar-lo. L'Església catòlica continua en guerra ideològica en tots els fronts.  Tot i que amb moltes limitacions de la defectuosa democràcia espanyola, ara és possible fer pública la crítica i denunciar les malifetes dels dèspotes. Pel que fa al tema de la denúncia de la manipulació històrica practicada pels Poders conservadors, haig de dir que una vegada han perdut el monopoli del control ideològic els dèspotes es troben en una situació de gran debilitat enfront de la crítica i les denúncies dels oprimits. L'Església catòlica no accepta el lliure pensament, condemna els "lliurepensadors". Se sent feble contra els arguments dels enemics ideològics. No accepta el debat. La seva resposta a la crítica i a les denúncies dels seus crims és l'intent de fer callar els oponents, de liquidar-los, si cal. Ara es senten amenaçats i tenen por de perdre el poders que encara retenen. La seva resposta no és mai l'autocrítica, sinó incrementar els mitjans materials – universitats, escoles, mitjans de comunicació, editorials – (Vegeu l'article "Rudiments de filosofia").

     

 La filosofia a l'abast

La filosofia i la ciŔncia, objectius diferents

quetgles | 22 Novembre, 2007 05:59

   

                      La filosofia i la ciència, objectius diferents    En aquest article exposo la següent tesi: L'objectiu últim de la filosofia no és la pura recerca de la veritat a la manera de la investigació d'una qüestió de física sinó  que, pel contrari, allò que pretén és o bé destruir una suposada amenaça moral a la societat, o bé construir alguns fonaments morals d'aquesta societat. O, dit d’una altra manera, l'activitat filosòfica consisteix en argumentar amb raonaments per a afirmar com a vertadera  una determinada ideologia  o/i negar  la veritat o consistència d'una altra o, en plural, d'unes altres ideologies. El filòsof presenta la seva literatura  com a una contribució a la moral en l'accepció més ample de la paraula (de fet, la ideologia és present en totes les activitats dels humans); fins al punt que els més ambiciosos presenten la seva obra com a doctrina de salvació per a la humanitat o per a una determinada cultura. I/o, inversament, argumenten sobre la malesa moral d'una altra o altres ideologies. Així, per posar un exemple, el tomisme  considera  que la filosofia és al servei de la teologia  - Philosophia ancilla theologiae - i que la teologia és la ciència de Déu. Per a Tomàs d'Aquino, l'objectiu de la filosofia és servir d’instrument en suport de la dogmàtica catòlica, i d’instrument per a construir una ciutadella  que fes intocables el Papa i la Cúria romana (Es tractava de demostrar la infal·libilitat del Papa, així com fer resplendent l’autoritat dels cardenals en matèria de ciència). No debades, el Papa de Roma ofereix les garanties per a la salvació eterna dels mortals: assistit per l'Esperit Sant, no pot equivocar-se en allò tocant a les qüestions que són matèria de fe o de moral. Entén En Tomàs que tota filosofia sense la veritat revelada per Déu, inexorablement cau en l'error i comet el pecat d'orgull.  Ja mil anys abans N'Agustí proclamava la màxima de credo ut intelligam (És perquè tinc fe en les veritats revelades que puc avançar en la comprensió del món).     Els llibres de text i les enciclopèdies repeteixen ad infinitum que els filòsofs són uns homes que es dediquen a la recerca de la veritat com a activitat principal, uns homes que són uns amants del saber. Però, de seguida, un hom veu que aquesta definició no és correspon amb la realitat. Que, si bé en una primera època (Tales de Milet, 635 aC), podria semblar que els savis i els filòsofs  eren una mateixa cosa, a no tardar,  s’havia de distingir la diversitat d’objectius entre els homes que volien construir una ciència i els que desplegaven arguments a favor d’una determinada ideologia i/o en contra d’una altra.    Quan En Plató descabdellava arguments contra la física d’En Demòcrit, la seva intenció no era fer una contribució a la ciència física (Ciència física que es va desplegar mai al món antic), sinó invalidar aquelles teories físiques que feien inconsistents  les seves pròpies especulacions metafísica. En Plató negava l’atomisme no a causa d’unes investigacions pròpies sobre la naturalesa, sinó per motius ideològics;  l’atomisme de Demòcrit era un obstacle  a la teoria de les Idees platònica.     Als primers temps de l'Edat antiga, els sabers, allò que podríem anomenar els rudiments  de la ciència, es manifestaven a les grans civilitzacions orientals; a Sumèria, a Egipte, a l'Imperi persa. Eren uns sabers molt lligats a les aplicacions pràctiques; rudiments d'aritmètica i geometria, rudiments de física i d'astronomia, rudiments de ciències naturals i de biologia, rudiments d'anatomia, i així.     Les ciutats gregues emergents eren deutores i aprenents d'aquests sabers de les civilitzacions veïnes. A partir del segle VIII aC, es fa evident al món antic l'èxit extraordinari de l'originalitat de les polis, de les ciutat-estat gregues. És un fenomen portentós: en uns pocs segles, a les costes de la Mediterrània i de la Mar Negra, i del Bósfor, apareixen noves ciutats gregues com si fossin bolets. No són a resultes d'una guerra de conquesta; són ciutats de nova creació producte d'una fundació per obra d'una ciutat mare, la metròpoli; ciutats que inicialment eren una simple colònia comercial. En efecte, totes les colònies, quasi sense excepció, eren portuàries. En aquesta estratègia colonitzadora, destacà la ciutat de Milet: ella sola va dur a terme la fundació de 90 colònies, una cinquantena de les quals han deixat registre com a ciutat històrica (I Bizanci fou la més notable).   La Història de la filosofia i les enciclopèdies expliquen que en aquesta ciutat, Milet, va tenir lloc el naixement de la filosofia, al segle VI aC. Es diu que, per primera vegada a la Història, En Tales de Milet va escriure una obra, Sobre la naturalesa, on explicava l'origen i naturalesa del Cosmos per causes purament materials d'acord amb unes lleis físiques que regulaven tota la naturalesa; cosmologia on no intervenien ni els herois ni els déus ni cap ésser mitològic. Anaxímenes i Anaximandre seguiren el camí de Tales.  Es diu que amb ells apareixia la filosofia, però les històries de filosofia i les enciclopèdies no expliquen o no expliquen prou bé que a aquells homes eren denominats amb el nom de savis; si de cas, més en davant, es distingí entre la paraula generalista "savi" i la més específica de "físic", en el sentit de la llengua grega de l'època, que volia dir "el savi que tracta sobre la naturalesa". La introducció de les paraules "filòsof" i "sofista" va obeir als intents dels ideòlegs de la reacció - Sòcrates, Plató, Aristòtil - de desqualificar en conjunt els teòrics de la convencionalitat, és a dir, la  Il·lustració grega.   Les filosofies sempre es presenten com una lluita contra un suposat mal moral que afecta a tota la societat o contra una suposada amenaça; i en positiu es presenten com a instrument del Bé, de la pau social o fins i tot de la salvació. Les filosofies sempre es manifesten com a crítica a una altra filosofia o ideologia (per exemple, pot ésser una crítica a la religió).   Abans de la modernitat, el control ideològic de l'Església catòlica - totalitari i altament destructiu - imposà el tomisme com filosofia oficial i com a pensament únic. No és el cas de que el pensament d'En Tomàs d'Aquino convencés  els caps pensants de l'Univers catòlic, sinó que fou imposat per ordre del Papa.  El Poder de Roma - el poder material, és a dir, la policia del Papa - ofegava  el sorgiment de qualsevol mostra de pensament dissident.     No és el cas que el pensament d'En Tomàs d'Aquino convencés a N'Alexandre IV, sinó, al revés, fou N'Alexandre el qui feu l'encàrrec a En Tomàs.     Enunciat de la tesi general: Són els sentiments i la voluntat dels homes allò que determina quina serà l'activitat intel·lectual d'aquests homes i quin seran els objectius a aconseguir (M'he d'avançar a dir que l'enunciat no té res a veure amb la filosofia que es diu vitalista o irracionalista, com la d'En Nietzsche o En Schopenhauer). És la voluntat la que decideix, però és una voluntat oberta al discurs intel·lectual i/o a les noves emocions que deriven de les seves vivències. Precisament són nombrosos els filòsofs que declaren i expliquen l'emoció que els produí una determinada vivència com a causa determinant de la seva dedicació a l'activitat filosòfica o a la negació o revisió de la filosofia que havien elaborat. És el cas d'En Kant: la lectura de Investigació sobre l'enteniment humà, d’En Hume li provocà una crisi i renuncià a la filosofia idealista d'En Wolf on estava instal·lat fins aleshores.   La guerra ideològica. L'enunciat de la tesi faria: tan bon punt en una determinada societat hi ha llibertat de pensament, la guerra ideològica aflora i es fa patent. O sigui, guerra sempre n'hi ha, oculta en un règim totalitari i present en un règim tolerant. Aclariment: No és el cas que la guerra ideològica sigui una contesa entre cavallers. Majorment, és una guerra bruta; i encara més si hi intervenen els sicaris de les ideologies totalitàries, com per exemple els sicaris de l'Església catòlica, com fa En Benet XVI i els seus cardenals  tot fent campanya contra el que ells anomenen fonamentalisme laic. Els totalitaris, si poden, fan recurs a l'espasa per demostrar la bondat de la seva teoria.      Primer fou el naixement de la polis democràtica, i, alhora, el de la filosofia. Primer fou la democràcia, després, la Il·lustració. Els conflictes socials es manifestaren en forma de guerra ideològica i amb el sorgiment de corrents ideològics i d'escoles de filosofia.        A les democràcies de les polis, el debat ideològic era permanent; d'aquí de derivava la presència del savi en el paisatge ciutadà quotidià. La ideologia dominant - la il·lustrada, la democràtica - establia el principi de l'emotivisme moral: les normes morals i les lleis són resultat de la voluntat dels homes, de la majoria. Els homes fan i desfan les lleis segons els seus sentiments. No són el resultat de cap ciència. La ideologia reaccionària - representada per Sòcrates, Plató i Aristòtil - estableix l'intel·lectualisme moral; entén que la norma moral és el resultat d'una ciència, que hi ha uns valors morals  - la idea de Bé - que es coneixen per mitjà de l'activitat intel·lectual; i que una vegada un hom coneix el Bé, necessàriament voldrà aquest Bé.  És a l'abast de tothom constatar que la Il·lustració grega fou derrotada no pels teòrics de la reacció, sinó per l'exèrcit del rei En Filip II de Macedònia.     A l'Univers espanyol la figura d'Aristòtil és poc menys que intocable; sempre es presentat com un dels més grans filòsofs de la humanitat; però també com un gran científic, l'obra del qual fou el fonament de la física i de l'astronomia de l'època clàssica i medieval (Vegeu l'article N'Aristòtil i En Tomàs d'Aquino, on intento posar de manifest  que els llibres de física de N'Aristòtil estan farcits d'una ideologia anti-empírica de manera que no anaven orientats cap a la ciència, sinó que, al revés,  constituïren un mur   contraposat al progrés científic).    Enunciat de la tesi: Excepció feta dels positivistes, l'objectiu dels filòsofs mai ha sigut el de l'avanç de la ciència.  En el cas de que un científic es dediqui també a qüestions filosòfiques - cas que no és gens rar -, no per això la seva obra filosòfica  és al servei de la ciència (Per posar un exemple: En Pascal era matemàtic, però en els seus Pensaments, d'allò que tracta és de moral, de metafísica, i convida al lector a apostar a favor de l'existència de Déu).   S'ha de deixar de banda la ficció de que la filosofia era com a la mare de les ciències, de que les ciències positives es  van anant separant de la filosofia a mesura que es feien grans, a l’època moderna. L'aportació de les escoles de filosofia a l'avanç de la ciència fou pràcticament nul·la. Durant l'edat mitjana i fins al triomf de la Il·lustració moderna, el monopoli de l'Església catòlica va frenar l'avanç de la ciència. Els monestirs i les universitats més aviat foren centres de cultiu de la no-ciència, de la superstició, del fanatisme i de la intolerància.  Quan, a la fi, al segle XVII, quan semblava que la física com a ciència havia de obrir-se pas amb l’obra d’En Galileu, heus ací que la Inquisició el va processar i condemnar. Tot i les iniciatives de les ciutats renaixentistes italianes, aquestes no aconseguiren defugir el despotisme de Roma. Qualsevol projecte d’investigació sobre astronomia havia de ser presentat a Roma per a la seva aprovació. Per exemple, a l’any 1623, el Papa Urbà VIII autoritza En Galileu a escriure un llibre per a comparar els sistemes de Ptolemeu i Copèrnic (Prèviament, a 1616, el Sant Ofici havia publicat un edicte contra Copèrnic). En Galileu es jutjat i condemnat a 1632 per haver publicat els Diàlegs. Així mateix, aconseguí publicar els Discursos sobre dues noves ciències, a Leiden, Països Baixos, a 1638.    Hem de veure que els intents d’introduir la física com a ciència foren ofegats a tota la geografia on arribava el despotisme romà. Que les ciutats italianes, abans tan avançades i distingides, acabaren dins la foscor i l’estancament. Que en Galileu fou processat per decisió del Papa de Roma. Que el president del tribunal fou el cardenal Roberto Bellarmino; que l’autoritat amb que es revestia el cardenal era en nom de la ciència. Que aquest Roberto fou el mateix que condemnà a la foguera a En Giordano Bruno. Que el Papa va recompensar canonitzant-lo. Que avui aquest jutge que condemnava innocents figura als calendaris catòlics com a sant (17 de setembre). Que la condemna contra En Galileu no fou anul·lada fins a l’any 1992.     A vegades, es presenta l’oposició a Copèrnic per part de l’Església catòlica com una equivocació lamentable (els apologistes catòlics treballen en aquest tema) , de manera que es manté el discurs apologètic de sempre tot afirmant una grandiosa contribució de l’Església en relació a la ciència.    En un futur – jo espero no massa llunyà -, els llibres de text i les enciclopèdies s’hauran acostat a la realitat històrica i explicaran que els qui ara figuren com a grans savis catòlics – teòlegs, filòsofs i suposats científics – foren, majorment, uns frares d’una determinada ordre religiosa (cada ordre religiosa establia la seva orientació científica; i les ordres religioses es repartien les càtedres universitàries segons el seu grau de poder polític),  frares que s’esgotaven intentant fer ciència a partir de pressupòsits que eren la negació de la ciència.       Durant més de mil anys, aquells frares (Dic frares, no d’una manera despectiva, sinó atesa a la realitat social) carregaven sobre les seves amples esquenes la saviesa heretada. Havien de carregar i transmetre tot un cúmul de falsos sabers. Dins el sistema catòlic romà del saber jerarquitzat, aquells savis, en cap cas, podien defugir l’ordenament oficial del saber segons era la voluntat del Papa i de la Cúria romana. Fins al segle XIII, la seva ciència havia de coincidir amb la filosofia de N’Agustí (és a dir, la filosofia platònica adaptada al dogma catòlic) , i, a partir del segle XIII, amb la d’En Tomàs d’Aquino (és a dir, la filosofia de N’Aristòtil, també adaptada).     Aquells suposats savis, acumulaven tot de errònies o fantasioses informacions, sobre les que podien fer comentaris, sempre mostrant una manca d’esperit crític. Per exemple, les Etimologies de N’Isidor de Sevilla, segons les enciclopèdies catòliques i afins, figuren com una joia de la formidable saviesa de l’autor, i que summament apreciades a tot Europa. Però la realitat és que les Etimologies són un compendi de mostres del pobre nivell de coneixement científic, de manera semblant a la resta d’obres de divulgació medievals. Així, N’Isidor especulava sobre la llengua dels nostres primers pares,  i feia saber que abans de Babel, al món hi havia una sola llengua que era l’hebreu. També fa un recull  dels sabers sobre els àngels, i descriu les nou categories angèliques, perfectament jerarquitzades.  El nom de l’obra era Etimologies, i, en efecte, és un llibre fantasiós de tot tipus d’etimologies; però allò que s’ha de veure és que les Etimologies era compilació del saber del seu temps. S’ha d’entendre que no hi havia altre tipus de compilacions del saber.     Allò a destacar és l’estancament del saber durant mil anys. Encara al segle XV es feien reedicions de les Etymologiae, com si fos una mena d’enciclopèdia de saber superior.    La reforma luterana significà la desfeta del despotisme de Roma. La llibertat del cristià proclamada per En Luter va fer possible el desplegament de la ciència.    Una vegada iniciada la modernitat, el desplegament de les ciències positives fou incontenible.      La derrota de l’Església catòlica fou tan severa que, fins i tot els països sota el domini ideològic catòlic es van veure obligats a reconèixer l’autoritat indiscutible de les ciències positives, i els cardenals de la Cúria romana deixaren d’ésser doctors en física aristotèlica .    La ciència moderna resta independent de les ideologies. És a dir, la ideologia d’un matemàtic o d’un químic no intervé en el resultats de les seves investigacions o del seu treball com a científic.      Les ideologies, en canvi, poden ser afectades per segons quines teories científiques o segons quins descobriments.  Així, per exemple, les diverses Esglésies continuen sense trobar un postura còmoda respecte de la teoria evolucionista. Encara ara, els neoconservadors protestants i l’Església catòlica menen una nova batalla contra l’evolucionisme, i pretenen que la seva teoria del disseny intel·ligent sigui considerada com a teoria científica.    Però aquests excessos dels neoconservadors no inquieten en absolut la marxa de la ciència. Les ciències positives continuen desplegant la seva activitat, ignorant  les aventures científiques dels neocons.           Podria semblar que el Positivisme lògic – o Filosofia analítica – seria el darrer corrent filosòfic que deixaria aclarida definitivament quina ha de ser la relació entre la filosofia i la ciència. Sembla que no hi ha dubte que el Positivisme és la filosofia hegemònica al món actual. Aquest corrent repeteix, com una cantilena, que la metafísica no és possible com a ciència. I sosté que  els fets que s’esdevenen al món han de ser descrits per mitjà de les proposicions de la ciència. I que la filosofia, si de cas – Wittgenstein, Popper -, s’ha d’ocupar a revisar el llenguatge de la ciència.      Però no és el cas que els científics tinguin problemes sobre la seva pròpia metodologia científica. Majorment, no fan cas de les teories epistemològiques dels filòsofs.      Actualment, el Positivisme és una filosofia que adopta una posició conservadora. És un corrent de pensament que renuncia a la funció que és pròpia de la filosofia, la de participar en el debat ideològic i destapar l’estratègia immoral del Poder de les elits econòmiques.    La filosofia a l'abast 

En Wittgenstein i el positivisme l˛gic

quetgles | 20 Novembre, 2007 10:56

   La tesi d'aquest article és que l'èxit la filosofia analítica  és l'anunci de la seva mort. La filosofia quedaria reduïda a la tasca de l'estudi del llenguatge científic, de fer aclariments sobre problemes de llenguatge. La filosofia a la fi hauria arribat a l'estatus de ciència, però no tindria res a dir sobre el món o sobre la moral. És l'anunci de la mort, però no de la filosofia; només del positivisme lògic o filosofia analítica.  Si de cas, són els positivistes els qui han de callar. Si tot ja està dit, a què ve insistir una vegada i una altra sobre els "errors de llenguatge" on cauen els qui tracten sobre temes de metafísica o de moral? No és el cas que jo consideri que la filosofia hagi de tenir un estatus de privilegi en la recerca de la veritat. Pel contrari, jo sostinc que la filosofia no és ciència, i que, fins i tot, m’avindria a canviar el nom de la cosa; que en lloc de filosofia es digués qualque cosa així com pensament o ideologia, per exemple.     

                       En Ludwig Wittgenstein  

     En Wittgenstein és honrat: a les seves publicacions no debat sobre moral o metafísica, ni tampoc confessa la seva ideologia. No fa pública la seva ideologia, però sí pren decisions morals (S'ha d'entendre el terme "moral" amb la seva accepció  més ample) dins situacions familiars i socials. Si pren decisions morals, això vol dir  que raona sobre temes morals o metafísics. Vull subratllar que el nostre home no renuncia a l'ús de la raó per mirar de sortir dels dubtes morals o metafísics que l'assalten (per altra part, cosa comuna entre els mortals).         Es veu que aquell enginyer alemany va impressionar vivament  En Bertrand Russell; li plantejava qüestions sobre els Principia mathematica  com ningú altre – he de suposar -. El gran filòsof anglès es trobava davant un jove que demostrava un coneixement profund sobre el llenguatge de la lògica i de la matemàtica. Semblava  un prodigi, una cosa increïble.  En Russell degué pensar que aquell home disposava d'una capacitat intel·lectual tan extraordinària que podria resoldre problemes als que ell mateix no havia trobat solució. Prova de l'admiració d'En Russell  no és només que donés un suport decidit a la publicació del Tractatus; allò més sorprenent és que proclami que el llibret és un esdeveniment històric (Aconsella als filòsofs que s'afanyin a llegir el llibre!). En Ludwig Wittgenstein és el representant més influent de la filosofia analítica o positivisme lògic. En Wittgenstein  tanca el cercle positivista: la filosofia queda reduïda a una anàlisi lògica del llenguatge; la filosofia ha de fer veure que els homes – els filòsofs – es confonen al tractar de temes de metafísica i de moral perquè fan ús incorrecte del llenguatge. Amb la publicació del Tractatus logico-philosophicus, 1921, anunciava la solució definitiva dels problemes filosòfics, que la filosofia ha de pretendre la solució lògica de les idees.     En Wittgenstein diu veritat; amb la seva obra, la filosofia analítica fa el cim. Les tesis principals semblen inqüestionables. Les seves anàlisis sobre el funcionament del llenguatge a Investigacions filosòfiques s'haurà de considerar com una de les obres més notables dins el camp de la lògica, el llenguatge i el llenguatge científic.    Llavors, si els principals enunciats de Wittgenstein són incontrovertibles, tots haurem d'ésser devots de l'anomenada Filosofia analítica?  No, en absolut. El triomf de Wittgenstein no és el final de l'activitat intel·lectual sobre la moral i la metafísica  (La guerra ideològica mai té treva) , sinó el final de la Filosofia analítica, en el sentit d'obra acabada, definitiva. És aquesta filosofia la que ja no tindria res de nou a dir. Aparentment semblaria que jo entro en una contradicció, a saber: per una part, dono per bons els enunciats de Wittgenstein, i, per l'altra, pretenc presentar com a veritables enunciats que contradiuen els d'En Wittgenstein. Haurem d'analitzar les paradoxes.  Necessàriament hem de suposar – jo pens - que és En Wittgenstein mateix el qui al llarg de  tota la seva vida medita i fa raonaments sobre temes morals i de metafísica, i és ell el qui arriba a unes conclusions sobre aquests temes; és ell mateix el qui, tot i veient que no podia aplicar la seva filosofia proclamada, feta pública,  de totes maneres prenia decisions derivades d'un "pensar filosòfic no analític", és a dir, del que seria la seva "filosofia privada no feta pública". En Wittgenstein es mou contínuament assetjat per fets del seu entorn i del Món que el porten a situacions crítiques i extremes que l'obliguen a prendre grans decisions que canvien la seva vida una i altra vegada. La vida d'En Wittgenstein és una novel·la de passions i d'intriga i de contínues turbulències. Ja de bon començament,  la singularitat de la seva família també oferia amb escreix material per una saga novel·lística: jueus convertits al protestantisme a una Viena catòlica a l'època de l'Imperi austro-hongarès. Una cadena de singularitats: el pare, la mare, els germans...El pare, que va crear la gran indústria de l'acer, i esdevingué un dels homes més rics d'Àustria; el pare, que era un amant de les arts i de les ciències, i un mecenes. Un hom es fa creus i ho ha de llegir dues vegades quan se'n assabenta que entre els comensals invitats als àpats dels Wittgenstein hi figura En Sigmund Freud!  Una altra extravagància familiar: els fills foren educats a casa amb pedagogs privats; En Ludwig no va anar a escola fins després d'haver complert els tretze anys. I un pare molt exigent. I una altra extravagància: per motiu de complaure l'àvia materna que era catòlica, En Ludwig fou batejat com a catòlic, i durant anys acomplí el ritual catòlic. Tots els germans eren intel·lectualment dotats, però En Ludwig era el prodigi; no hi havia matèria o qüestió que no dominés en molt poc temps. Intel·ligència de geni i passió pel coneixement. I passió per les arts. Al igual que el seu pare, passió per les arts, per la música, sobretot. Vol posar la seva intel·ligència al servei de la societat, d'una manera útil, concreta i positiva; per això es matricula a la facultat d'enginyeria de la Universitat de Berlin.  I la mort planava sobre els   Wittgenstein. Al 1902, mor el seu germà  Hans, suïcidat; al 1904, el seu germà  Rudolf, també suïcidat; al 1918 mor en accident en unes proves de vol el seu millor amic, En David Pinsent; i el seu germà Kurt es suïcida al front de la guerra; al 1949, mor de càncer la seva germana Hermine.     En Ludwig Wittgenstein també destaca pels seus esforçats  actes morals.   He de pensar que En Wittgenstein reflexionava i raonava sobre les qüestions morals que afectaven la seva  singular conducta moral. I és que la vida d'En Ludwig està travessada pel canvi i el trasbals. Com una pel·lícula ràpida: De Berlín passa a Cambridge; al esclatar la guerra, al 1914, fa una donació anònima de 100.000 corones com a fons d'ajut als artistes necessitats, i es presenta voluntari a l'exèrcit austríac com a soldat ras; mentre és al front de guerra, continua treballant en el Tractatus. Al 1919, fa donació de la seva herència als seus germans; Al 1922, sembla que supera una tremenda crisi existencial i decideix fer de mestre d'escola; es treu el títol i fa de mestre; canvia d'escola de continu; sembla que té problemes amb els pares dels alumnes. Al 1926, a mitjan curs, té una altra crisi; deixa l'ensenyament i fa de jardiner a un convent de frares; tot seguit, aquest mateix any, amb un arquitecte amic seu comença a construir una casa per la seva germana; al 1927, entre en contacte amb el Cercle de Viena; al 1928, torna a treballar en temes de filosofia; al 29 torna a Cambridge.         En Wittgenstein i els filòsofs del positivisme lògic cauen en la mateixa contradicció: per una banda indiquen la filosofia no es pot ocupar de la moral ni de la metafísica, però, alhora, es veuen obligats a prendre decisions personals sobre qüestions de moral o metafísica i que, per tant, afectaran els cursos de les seves vides. Al final del Tractatus, diu expressament quina és, segons ell, la funció de la filosofia: El mètode correcte de la filosofia seria pròpiament el de no dir res més que allò que es pot dir, o sigui, proposicions de la ciència natural – quelcom , per tant, que no té res a veure amb la filosofia -, i després, quan algú altre volgués dir quelcom metafísic, demostrar-li sempre que en les seves proposicions no havia donat cap significat a certs signes.  Si donen per bona la definició expressada per Wittgenstein, llavors s'ha d'entendre que els homes i els filòsofs no han fet sinó una mala utilització del llenguatge, i que ara continuen fent aquesta mala pràctica.    Si En Wittgenstein es limités a afirmar que les proposicions de metafísica i d'ètica no són possibles com a ciència, llavors la seva afirmació coincideix amb les conclusions a que va arribar En Hume, dos-cents anys abans. Deixant de banda la utilització de la lògica formal última com a  instrument per a l'aclariment del mètode de la ciència, el positivisme lògic no tindria res a dir sobre els temes que tradicionalment eren tractats pels filòsofs. O sigui, la filosofia no aporta res a la veritat; és un pur exercici o una mística.    Veig que hi ha un punt essencial on En Wittgenstein divergeix del positivisme lògic: En Wittgenstein proposa que la vida autèntica comença allà on acaba el positivisme. Com si fos un líder d'una secta mística (Bé, si de cas, la secta seria molt elitista i  guardiana del secret), , amb llenguatge enigmàtic, proclama que No són pas els problemes de la ciència natural els que s'han de solucionar (Tractatus, 6.4312). Insisteix per deixar constància de la seva proposta mística, i diu Tenim la sensació que fins i tot que quan totes les possibles preguntes científiques s'han contestat, encara no s'han tocat gens els nostres problemes vitals. Ben cert, aleshores no queda, justament, cap més pregunta; i precisament això és la resposta (Tractatus, 652). No amaga gens la seva proposta  de seguir el camí de la mística; i així diu No deu ésser aquest el motiu pel qual homes als quals se'ls aclarí el sentit de la vida després de llargs dubtes,  no pogueren dir en què consistia aquest sentit? (Tractatus, 6.521)   Puc coincidir en la crítica positivista a les filosofies idealistes i en l'afirmació de que la metafísica ni l'ètica no són possibles com a ciències; però  la meva pregunta és:  si aquesta afirmació ja fou establerta per Hume i els filòsofs empiristes, a què treu cap l'elaboració unes colossals investigacions lògiques per insistir sobre la mateixa qüestió?    En Hume, una vegada que havia demostrat que la metafísica no era possible, donava una passa més i posava els arguments per mostrar la inconsistència dels miracles. La crítica de Hume als fonaments de la creença en els miracles, contenia realment una crítica soterrada a la creença en Déu i a la religió. De fet, les diverses línies filosòfiques de la Il·lustració – deisme, agnosticisme, escepticisme, ateisme – totes coincidiren en fer una crítica a les religions positives i combateren contra l'Església catòlica. No és aquest el cas dels neopositivistes; d'una manera molt discreta, més aviat manifesten un tarannà conservador molt profund. En Wittgenstein també declara que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses, però no fa crítica a les  religions ni a les malvestats que es cometen en nom de Déu.    En Wittgenstein deixa anar algunes expressions que coincideixen amb la seva actitud mística davant la vida. Pels seus actes, és com si volgués dir que ell no és pròpiament d'aquest món, sinó d'un món místic, personal, reservat, que mai serà explicitat o teoritzat. Únicament  podem entreveure aquest món per alguns aspectes de la seva conducta que sembla que porten la marca de la mística. Al Tractatus es troben algunes expressions en aquest sentit místic i enigmàtic. Al final del llibre es troben expressions com aquesta Tota la visió moderna del món es basa en la il·lusió que les lleis anomenades de la naturalesa ...Així s'aturen en les lleis de la naturalesa com si fossin quelcom intocable, com els antics s'aturaven en Déu i el destí. I tots dos, certament, tenen raó i no en tenen. Els antics són, tan mateix, més clars per tal com reconeixen un final clar, mentre que en el sistema nou sembla com si tot quedés explicat (Tractatus, 6.371 i 6.372) Hem d'entendre, jo suposo, que l'autor pensa que la ciència no resol l'enigma de l'home ni d'allò que és místic; i que no rebutja la idea de la mística, sinó tot al contrari: que allò místic és el més superior i elevat. Així dirà que El sentit del món ha de trobar-se fora d'ell...Si hi ha un valor que sigui valuós...ha de trobar-se fora del món...Per això tampoc no hi pot haver proposicions d'ètica...l'ètica no es pot expressar. L'ètica és transcendental. Ètica i estètica son u (Tractatus, 6.41, 6.42, 6.421).  Sembla que en algun moment està temptat de fer referència a Déu o a qualque cosa metafísica indefinible; així, en el paràgraf 6.522 es pot llegir: L'inexpressable, tanmateix, existeix. Es mostra, és allò místic. Al meu parer, el paràgraf més compromès és el 6.4312, on afirma que La immortalitat temporal de l'ànima de l'home...no està garantida...¿Aquesta vida eterna no serà potser igual d'enigmàtica que l'actual? La solució de l'enigma de la vida en l'espai i el temps es troba fora de l'espai i del temps. Em sembla indubtable que En Wittgenstein va estar molt interessat sobre temes de metafísica i de les creences religioses. És una llàstima que no deixés escrits sobre els seus estudis  i les seves reflexions sobre aquesta temàtica (Durant anys, els anys trenta, sempre portava amb ell L'evangeli de Tolstoi, llibre que tracta del camí de la santedat laica). Al meu parer, en el 6.432, s'ha d'entendre que dóna per suposat l'existència de Déu, quan diu A allò més elevat li és plenament indiferent com sigui el món. Déu no es revela en el món. Segur que En Wittgenstein degué estudiar amb passió la religió jueva – ells eren d'una família de jueus conversos – i també el cristianisme, així com el discurs il·lustrat sobre les religions. I també degué conèixer el llibre Perquè no sóc cristià del seu amic i protector Bertrand Russell. Segur que també coneixia l'obra de Freud. Segur que coneixia l'antisemitisme – tan potent dins el món germànic - i que el degué patir alguna vegada. He de suposar que parlava sobre aquests temes amb els seus familiars i amics. Sigui com sigui, no va deixar res escrit sobre aquestes qüestions (Bé, després m'he assabentat de l'existència dels Diaris secrets).   Tot i el silenci  sobre el seu món personal, sobre allò que ell considerava místic, el que no pogué amagar fou la seva conducta, la seva activitat com a persona social, les seves passions i sentiments. I la primera cosa que mostra l'excentricitat vital del nostre personatge és l'endimoniat ritme  que manté al llarg de tota la seva vida. A diferència d'altres personatges de vida frenètica, com podria ser En Napoleó o En Francesc Macià, En Wittgenstein és singular pel continu trencament del ritme vital i el continu canvi d'objectiu vital. Vull dir, es pot constatar que la seva dedicació als projectes vitals més estimats sempre té una durada ridículament curta. Un dia vol ser enginyer, l'altre músic, tot seguit filòsof, després deixa la filosofia, i fa d'arquitecte, després fa de mestre i ho deixa per fer de jardiner, de tant en tant, sovint, deixa la feina i es retira del món a Irlanda, a Noruega, amb un amic; no sé si eren amors platònics o dels altres, però les dones són absents de la seva  vida.  Sembla com si no pogués resistir més de sis mesos el estar ocupat en una activitat concreta. Tampoc resta aturat a un lloc; canvi de lloc continuat; i viatges, nombrosos viatges. Viu la vida a batzegades. La seva vida va ésser una batzegada contínua. No sé si això li devia agradar, perquè a l'hora de la mort, enigmàticament, diuen que va dir Els digueu que la meva vida ha estat meravellosa.     Darrerament,  s'ha fet de domini públic la vida secreta i escabrosa d'En Wittgenstein, amb la publicació dels seus Diaris secrets.  Estava turmentat pel descontrol dels seus impulsos sexuals. Ara sabem dels seus ingenus esforços per evitar la masturbació. Espantat per la seva homosexualitat, feia vots de castedat, però queia en arravataments de promiscuïtat incontrolables i extravagants. Sóc un fogonet consumit, ple d'escòries i brutor, deixà escrit com a confessió de la de la seva erotomania.      La proposta del positivisme lògic va a favor dels interessos ideològics del conservadorisme. Mentre la lluita de classes continua present, i els homes es lliuren a una guerra ideològica sense treva, ells, els positivistes, ens proposen la neutralitat. I la línia més reaccionària – la representada per N'Auguste  Comte –  proposa que es deixin en mans dels científics socials tots els conflictes socials, així com la resolució qüestió obrera.   La proposta última d'En Wittgenstein no té sentit, és absurda. No té sentit proposar una anada - no se sap ben bé quina ni com – a una mística indefinida.  O sigui, proposa el silenci i el no-res com a meta definitiva dels humans.    La negació de les tesis dels positivistes s'ha de fer per mitjà d'una praxi de combat ideològic, de participació plena en la guerra ideològica contra les forces reaccionàries, contra l'explotació dels obrers, contra la injustícia, contra tot tipus d'opressió social, per l'alliberament dels pobles oprimits. Tan és si els positivistes diuen que aquesta activitat no és fer filosofia. Certament, no és fer la seva filosofia, que consisteix en l'estudi de les aplicacions del llenguatge. De bon principi afirmo que la filosofia no és una ciència i que la moral i la metafísica no poden ser ciències, però l'emotivisme moral no és una pura emoció, sinó que els homes en tot temps fan arguments en suport dels seus sentiments morals. Allò que on diu moral, a la pràctica, abraça  la major part de les activitats humanes en l'ordre social.     La pretensió de transferir les qüestions morals als programes d'estudi d'uns suposats científics socials és, en realitat, una proposta reaccionària. És un intent de presentar com a científic un sistema basat en l'esclavatge. Aquests científics positivistes s'esforcen en crear paradisos socials a la manera de La República d'En Plató però en versió científica ultramoderna.   

    Cal tenir present la tesi primordial: Els homes  – i els filòsofs i els científics – pensen i tenen idees per causa de les emocions. En Descartes no només és un falsari, sinó una falsa figura. Al moment d'escriure El discurs del mètode, En Descartes  volia fer creure que iniciava una investigació a partir d'una neutralitat sentimental, de la més absoluta objectivitat, a la manera dels geòmetres. Però mentia; ell es movia per uns sentiments que no declarava; ocultava les seves intencions. Però nosaltres sabem que d'un home sense passions no en pot sortir res, i que els eunucs no senten cap interès per la geometria, ni per cap altra ciència.   

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb