El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Contra els fil˛sofs postmoderns

quetgles | 17 Agost, 2008 17:51

     

          Vint tesis contra En Rorty i els filòsofs postmoderns.

  

    Tan bon punt apareix una nova elit econòmica, aquesta intenta assegurar-se els seus privilegis econòmics. Per això, intentarà fer-se present i tenir influència als cercles de Poder. En darrer terme, l'objectiu final – la seva situació ideal – seria aconseguir el blindatge dels seus privilegis.

 

     Amb l'aparició de la nova elit econòmica s'intensifica la lluita de classes. Per una banda, la nova elit entra en competició amb les altres elits; i, per l'altra, incideix en la lluita de classes (en el sentit marxista) entre la classe explotadora i les classes treballadores.

 

     La classe dominant i les noves elits en tot moment miren d'intensificar l'explotació i d'assegurar els seus privilegis.  I les classes que no formen part de la classe dominant lluiten en sentit contrari, és a dir, miren de resistir.

 

      Les diverses elits lluiten entre sí pel control dels media. I, en conjunt, la classe dominant intenta imposar la seva ideologia, i anul·lar les ideologies a favor dels interessos de les classes explotades.

 

  

    La nova elit també tracta d'assegurar-se privilegis jurídics.

 

 

     En la lluita de classes, la confrontació essencial és l'econòmica . La classe explotadora sempre procura intensificar l'explotació, i, l'inrevés, les classes espoliades intenten evitar l'espoli.

   Els resultats de les confrontacions són sempre imprevisibles. Constantment es produeixen situacions de crisi econòmica. El sistema capitalista no aconsegueix una ordenació racional de l'activitat econòmica.

  

    Els treballadors no solament ofereixen una resistència contra l'explotació, com, per exemple, quan es dóna una declaració de vaga; sinó que, constantment, promouen tot d'iniciatives espontànies que poden incidir decisivament dins el procés econòmic.  Majorment, les iniciatives de les classes treballadores són moviments profunds de llarg abast; són moviments profunds de les amples masses que no responen a una teoria o programació prèvies. Els exemples més evidents són els moviments migratoris dels treballadors.

   

    Els 102 pelegrins dels Mayflower tiraren endavant un projecte social i polític que era el resultat d'uns acords previs, essent de naturalesa religiosa l'impuls inicial. Si la fundació de noves colònies a Nova Anglaterra hagués depès únicament de les motivacions religioses, la història hauria estat una altra molt diferent (Actualment, les petites comunitats puritanes dels "amis" no passen de ser una curiosa mostra etnogràfica). Ben aviat la motivació dels nous immigrats a Nord-amèrica fou de caràcter social i econòmic.

 

   Així ho explico a "La filosofia i la religió sense caretes", pàgina125, que diu:    "De totes les àrees de colonització del món, les colònies britàniques eren les que oferien més avantatges i  les que més ràpidament augmentava la població. Nova Anglaterra no solament oferia llibertat i tolerància, amb la qual cosa els treballadors aconseguien un nivell de benestar mai vist. Si a un primer moment la immigració era per motius ideològics, ben aviat la motivació purament econòmica fou el vertader impuls. Les colònies anglo-americanes tenien un ritme de creixement de població molt més intens que el de les colònies espanyoles o franceses; doblava la població cada 25 anys. Per posar un referent: al 1760, els colons francesos del Quebec eren uns 40.000, mentre que les tretze colònies britàniques de Nord-amèrica tenien una població d'un milió i mig d'habitants. Els nord-americans consideraren que el formidable creixement econòmic de la seva república feia palès els    avantatges del seu sistema social i polític" (Sobre aquest tema podeu baixar més material escrit prement La filosofia i la religió sense caretes).

   Els treballadors de l'Europa dels set-cents iniciaren el moviment profund de colonitzar Nova Anglaterra; moviment profund que tingué el punt culminant amb la proclamació de la primera República moderna del món.

  

   Tesi: En contra del que diu En Fukuyama, el sistema capitalista ni és acceptable ni representa la fi de la història.

 

   En Fukuyama argumenta que el sistema capitalista actual es reprodueix a si mateix, i, per tant, seria la darrera forma de societat. Entén que els intents alternatius han fracassat.

   En Rorty diu que el pragmatisme nord-americà és el final de la filosofia. O sigui, que poesia, filosofia i física són purs jocs de llenguatge. O sigui, en darrer terme, En Rorty també considera que l'Imperi nord-americà és la fi de la història.

    Si la "veritat" és allò que resulta útil a la societat, llavors no és d'estranyar que aparegui En Vattimo amb el seu "Creure que es creu".

    Tots aquests moderns volen fer una reutilització d'En Nietzsche i d'En Heidegger.   Són una bona colla: Vattimo, Baudrillard, Lyotard, Rorty, Derrida, Foucault, Deleuze, Dollé, Glucksmann...(Per cert, aquest antic maoista, va fer campanya per a En Zarkozy a les darreres presidencials franceses). S'hauria acabat l'època de la Raó, i hauríem entrat a la dels jocs de llenguatge  i de les idees "útils".

  

    Com ja he escrit a diversos articles, la meva tesi és:

 

Tesi:  En tot temps, la producció de materials filosòfics obeeix a les demandes dels bàndols enfrontats en guerra ideològica. Els filòsofs no fan sinó elaborar arguments a favor d'una determinada ideologia (La definició d'ideologia és: conjunt d'idees que són en funció dels interessos d'una determinada classe social). O sigui, no hi ha filosofia neutral. Els denominats filòsofs, al igual que altres actors intel·lectuals, són moguts per una passió, bé sigui noble, bé espúria, a favor – o en contra – d'una determinada ideologia.

 

    Al meu parer, els filòsofs al servei de la ideologia conservadora tenen com a encàrrec més important intentar introduir un nou irracionalisme, segons el qual les proposicions de la ciència són també jocs de llenguatge. 

   Per entendre'ns: El president George Bush als seus discursos s'atreveix a dir  que "l'ateisme és una creença".  Les expressions reaccionàries d'En Bush enllacen perfectament amb  la gran campanya ideològica de les esglésies evangèliques i de la catòlica per promoure la teoria de "El disseny intel·ligent", referida a la creació divina de l'univers.

 

   En Rorty es posa el vestit dels post-moderns i es presenta com un "pensador" que deixa de banda la filosofia, que "mostra" la inconsistència del llenguatge filosòfic i de la inutilitat dels filòsofs. Però aquest aspecte d'innovador d'En Rorty és una disfressa d'un que treballa decididament fent aportacions a la ideologia reaccionària. En Rorty, per amagar el seu reaccionarisme, exhibeix les seves crítiques contra la política exterior d'En Bush; però és En Rorty mateix el qui proporciona arguments per a les campanyes de les esglésies evangèliques. És contra la tradició de la filosofia il·lustrada que argumenta en Rorty. En Rorty recupera els arguments d'En Nietzsche contra la Il·lustració. És En Rorty el qui s'atreveix a posar a un mateix "nivell creatiu" la literatura, la filosofia i la ciència.

  

   Els  philosophes, en conjunt, despleguen una activitat que, objectivament, afavoreix la ideologia conservadora. La fotografia on apareix el financer En Lara Bosch acompanyat d'En Fukuyama i d'En Glucksmann (Al Cercle d'Economia de Barcelona, gener, 2008) dóna una clara pista de quina és la relació entre els philosophes i el Poder.

 

    La ideologia que sorgí de les revolucions democràtiques modernes d'Europa i d'Amèrica fou recollida a les Constitucions. És reconeguda  com a hegemònica. S'entén que les normes morals i les lleis actuals són una conseqüència de la ideologia democràtica.

 

   S'ha de rebutjar el concepte marxista de les revolucions burgeses.

 

   Tesi:  Els avanços socials i polítics aconseguits per les classes populars a un moment històric concret no es mantenen vigents seguint un impuls inercial. El desplegament de les societats democràtiques dóna lloc al sorgiment  de noves contradiccions que posen en perill l'ordre democràtic. Les societats democràtiques hagueren de ser espectadores de l'aparició del capitalisme al seu si.

 

    Aquelles colònies de grangers republicans de Nova Anglaterra no tenien ni idea del nou fenomen social que rebria la denominació de capitalisme. D'antuvi, els inquietà l'aparició de les grans fortunes, i votaren tot de lleis intentant regular l'acumulació de riqueses.

    

   Tesi: En tot moment les elits  intenten defugir dels controls democràtics. Al darrers temps, les elits han

 aconseguit tot de nous privilegis, econòmics, socials, jurídics, de manera que s'ha produït un afebliment de les garanties democràtiques.  Les grans acumulacions capitalistes són una greu amenaça per a la democràcia.

 

    Tesi:  Allò que importa no són les especulacions dels filòsofs d'ideologia conservadora. Allò que importa és que les classes treballadores trobin noves  formes de lluita per a restablir la democràcia vertadera.

 

       Tesi:  L'emotivisme moral i el contractualisme són les peces mestres de la ideologia democràtica. Allò que importa és fer valer aquestes peces. Amb aquests instruments ha de ser possible anul·lar els privilegis i acabar amb l'explotació i la injustícia.

    

   

     Per a intentar una aproximació a la pregunta inicial, començaré afirmant la tesi mestra, a partir de la qual seguirà la línia de l'argumentació.

    Tesi: L'ordenació de la societat d'acord amb l'emotivisme moral i el concepte de contractualisme social – el nucli de la ideologia hegemònica a les societats democràtiques – s'esdevingué per causa del triomf de les revolucions democràtiques. Fou la intel·ligència i els sentiments i el coratge de les classes populars oprimides les que determinaren l'aparició de les revolucions democràtiques. 

     

    Tesi: No és el cas que la Il·lustració francesa fos la causa de la revolució. Els il·lustrats no eren  pas revolucionaris. S'ha de punxar la bombolla de la Revolució francesa. És errònia la versió que donen els llibres de text espanyols.  

    S'ha de veure que la intervenció de les masses en el procés revolucionari francès del 89 sempre supera les previsions dels qui s'havien autodeclarat "representants del poble francès".

   Es pot constatar a altres àrees d'Europa – per exemple, a Prússia -  també es donava el fenomen de la Il·lustració i no per això se'n derivà una situació revolucionària.

   Podeu veure una explicació més acabada sobre aquest tema a la web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 57 i següents.

     Tesi: La filosofia, les filosofies, es despleguen al servei d'una determinada ideologia. Els filòsofs inicien la seva activitat intel·lectual instal·lats en la seva pròpia ideologia, la qual es correspon amb una de les ideologies en conflicte.   Fent un manlleu a En Hegel, "la filosofia surt com l'òliba, quan el sol ja és post". O sigui, no és el cas que de la ment d'un sol home – el filòsof – sorgeixi una ideologia.     Tesi: El fet de que uns determinats filòsofs figurin com "els més grans" o "els més importants" als llibres de text espanyols respon a una classificació i una valoració la qual concorda amb els interessos de la ideologia conservadora.  

   Tesi: La major part dels "grans filòsofs" són d'ideologia conservadora o reaccionària. Així, podem citar: Sòcrates, Plató, Aristòtil , Agustí, Tomàs d'Aquino, Descartes, Kant, Hegel, Nietzsche, Husserl, Heidegger.

     Tesi: A l'època moderna, els pensadors que elaboraren una filosofia en defensa de la ideologia democràtica triomfant foren en John Locke, En David Hume i En Rousseau, entre d'altres. 

    En Locke pogué publicar la seves "Cartes sobre la tolerància" després de la Revolució "la Gloriosa" de 1688. Però s'ha de considerar que En Cromwell ja havia decidit suspendre la prohibició d'entrada dels jueus a Anglaterra. O sigui, En Cromwell i els seus consellers ja feien valer a la societat els principis calvinistes   que els inspiraven, com, per exemple, el de tolerància.

      Tesi: No és el cas que els moviments de la història siguin originats per les doctrines dels filòsofs. Si de cas, són els profetes – alguns pocs profetes – els qui encapçalen un moviment històric.  

     Les monarquies europees, hereves del sistema de domini de l'Imperi romà, continuaren utilitzant l'Església catòlica com a instrument de repressió ideològica.  Fins a la revolució luterana, es mantingué el despotisme ideològic amb una violència extrema i cruel. (Per a veure el tema sobre la revolució luterana podeu a anar a la meva web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 30 i següents).

   

    Tesi: A les societats democràtiques febles – com n'és el cas de l'espanyola -, les forces conservadores mantenen tot de dispositius per fer prevaler els seus interessos ideològics; i la guerra ideològica és manté encesa.  

      Tesi:  Si les classes populars no aconsegueixen trobar fórmules de resistència eficaces contra el Poder, les classes privilegiades intensifiquen la seva opressió i el seu espoli.

  

       Tesi:  Mentre es manté viva la guerra ideològica, aquells discursos filosòfics que proposen canviar les peces mestres de la ideologia democràtica no fan sinó col·laborar amb les classes privilegiades, amb els opressors.

  

      Per posar un exemple aclaridor: a la França contemporània es dóna amb més intensitat el fenomen de la corrua de "philosophes" i es fàcil constatar que de l'allau de literatura filosòfica no se'n deriva cap canvi ideològic notable.

    Al meu parer, l'allau de "philosophes" no és una casualitat, sinó que és una conseqüència de la praxi de les elits dirigents franceses dels darrers seixanta anys. La producció de "philosophes" no ha sigut per una demanda de les classes populars franceses.

   Passo a exposar tot un seguit de detalls que jo crec que són decisius desvelar el misteri dels "philosophes".

   La seva aparició coincideix amb la victòria de França i amb l'inici de la política de "Grandeur" d'En Charles de Gaulle.

   Aquests "philosophes" de la postguerra ja no són uns foscos professors universitaris que s'esgoten traduint els autors alemanys.  Fan un salt qualitatiu i esdevenen les penses i les veus de "l'esprit" francès. De seguida esdevingueren uns privilegiats socials. Aquests pensadors professionals passaren a disposar d'un pressupost del ministeri més elevat, però, sobretot, tingueren accés als mitjans de comunicació, als grans diaris. Col·laboracions, encàrrecs, conferències, entrevistes, serveis especials, contractes de consellers, premis, honors...i més coses han acompanyat la vida d'aquests nous personatges públics.

    Tot i la tremenda diversitat de discursos filosòfics que amollen, els "philosophes"  participen - sembla que espontàniament – en una campanya permanent d'enaltiment de la filosofia. Quasi tots ells – els marxistes, com N'Althusser, inclosos – fan contínues autoproclames de les seves portentoses capacitats intel·lectuals i de la profunditat del seu pensament.

    Segons els seus discursos, allò important al món són els seus propis discursos que tracten sobre ells mateixos i els seus propis discursos. Es tanta la seva vanitat que arriben a fer afirmacions com la d'En Foucault que digué que En Deleuze és el filòsof més important del segle i que el segle XXI serà "deleuzià". I diu tot això  en to profètic sense que el món en sàpiga res (Bé, jo crec que la declaració d'En Foucault ocultava de fet una proclama de la seva pròpia superioritat respecte d'En Deleuze).

   Al meu parer, la intenció de les elits privilegiades franceses i del Poder francès consisteix en intentar desanimar les classes treballadores;  és com si aquestes elits volguessin rescatar "el dret de les classes dirigents" de línia platònica i deixar en suspens l'emotivisme moral, i per això fessin aquest ús dels "philosophes".

   L'enunciat elitista ( i també el de N'Althusser) seria una cosa així: "vosaltres treballadors i vosaltres gent vulgar  no disposeu de formació suficient per a intervenir en l'ordenació de la societat. Val més que ho deixeu en mans dels savis, dels preparats i dels experts - o dels dirigents del "partit" -. Renuncieu a l'emotivisme moral.

   És com si intentessin – aquestes elits – que els treballadors i les classes populars es sentissin intel·lectualment i moralment inferiors. Com si intentessin culpabilitzar a les "masses".

   És com si fessin experiments socials en el sentit de cercar una línia política i ideològica que donaria lloc a un nou platonisme social.

 

    Les elits privilegiades continuen amb el seus poders i els seus projectes contra els interessos de les classes treballadores. Les elits continuen provant nous mètodes en la guerra ideològica.

   

 

   Els intel·lectuals i els filòsofs i els individus corrents que denuncien les estratègies de les elits reaccionàries treballen a favor del bàndol democràtic.

  

  Per una banda, el desplegament econòmic mundial (per mitjà del sistema capitalista) fa que la producció de bens materials abasti nivells extraordinaris i això permet que amples capes de la població mundial tinguin accés a un nivell de vida més alt (El més remarcable és el desenvolupament de la Xina i de l'Índia, la població de les quals representa una tercera part de la població mundial). Per l'altra, les elits s'apoderen de part d'aquesta producció i aconsegueixen unes acumulacions de riquesa també extraordinàries.

      Les elits i les noves elits han fet unes extraordinàries acumulacions de riquesa en poques mans.

 

   Tesi: En tot moment, les elits – econòmiques, polítiques, ideològiques – tracten de burlar els controls democràtics. A més a més, en el terreny purament ideològic, tracten d'afeblir la ideologia democràtica.

  

    Vist això, respecte del tema que encapçalava l'article, he de dir que la filosofia convenient als interessos de les classes treballadores continua essent aquella que defensa la validesa del nucli essencial de la ideologia democràtica, a saber, l'emotivisme moral i el contractualisme social. I, per citar els clàssics, diria els noms d'En Locke, En Hume i, també, En Rousseau.

   És possible que alguns lectors, afectats al marxisme o a la filosofia d'algun "philosophe", s'escandalitzin de la meva proposta de fer valer el pensament d'uns autors del segle XVIII.

 

      En justificació a això, he de dir que l'emotivisme moral i el contractualisme social no són unes modes passatgeres. Que l'establiment dels règims democràtics respon a la voluntat majoritària de la població. Que la ideologia democràtica és hegemònica en quant és sostinguda  per la majoria de la població.

    Tesi: Al llarg dels segles, va predominar de manera absoluta i vergonyant "l'intel·lectualisme moral" i "el naturalisme social". No és el cas que els filòsofs es cansessin d'aquesta ideologia i inventessin unes noves modes ideològiques. Ja he dit que la filosofia és com l'òliba. Tancat el breu període de les "polis" democràtiques, durant més de dos mil anys va imperar el despotisme aristocràtic.  

   Tesi: Als llibres de text figura que durant aquest llarguíssim període hi va haver 40.000 filòsofs i teòlegs. Però no expliciten que tots aquests filòsofs no feien sinó repetir incansablement l'eterna cantilena de "l'intel·lectualisme moral" i de "el naturalisme social", cantilena que "no passava mai de moda". Els 40.000 teòlegs pasturaven dins la tanca construïda per N'Aquino i el Papa.

    (Aclariment: "intel·lectualisme moral" és la doctrina defensada per Sòcrates, Plató i Aristòtil. Segons aquesta, el Bé moral – únic i etern – s'aconsegueix  per mitjà de l'activitat intel·lectual; únicament el savi obra el bé. En Tomàs d'Aquino acomoda la teoria aristotèlica al dogma catòlic. Segons N'Aquino, "la fe i la raó" coincideixen; el Bé de la metafísica coincideix exactament amb la moral cristiana; o, també, la pura especulació racional descobreix les veritats morals del cristianisme. O sigui, en darrer terme, és el Papa la màxima autoritat en matèria de moral).     (Aclariment: "Naturalisme social" és la doctrina de N'Aristòtil sobre els principis "eterns" que defineixen "la societat humana".  Segons aquesta, les societats humanes són un producte natural; les societats humanes s'ordenen segons les lleis de la natura; les diverses formacions socials – monarquia, aristocràcia, democràcia – són productes naturals, són una conseqüència de la naturalesa humana. Segons la concepció aristotèlica, tots els processos de la naturalesa s'orienten necessàriament cap a la perfecció. Així, si a la societat hi ha esclaus, s'ha d'entendre que és una cosa natural i s'ha d'entendre que és una bona cosa que hi hagi esclaus; explicava el filòsof els beneficis de l'esclavitud,  gràcies als quals els homes lliures queden alliberats del treball i poden cultivar la filosofia.)     O sigui, que allò que importa és saber que la guerra ideològica contra totes aquelles organitzacions – i filosofies – enemigues de la ideologia democràtica continua més encesa que mai. Que "els enemics del poble" continuen promovent tot de "philosophes" amb la perversa intenció de crear confusió ideològica, d'afeblir les crítiques contra les elits.     Així, doncs, en matèria de filosofia seríem a un postmarxisme i a un post-postmodernisme.  

    Tesi: El denominat "postmodernisme" és un intent de sembrar la confusió de manera que totes les teories serien una mena de jocs de llenguatge. En Rorty, fent "pragmatisme de dretes", ens proposa que l'activitat de l'home al voltant de la poesia, la filosofia i la ciència no són més que jocs de llenguatge, pures creacions de "l'esperit humà".

(Podeu veure l'aclaridora denúncia de N'Alan Sokal contra les manipulacions dels filòsofs francesos dels darrers 50 anys a la web Imposturas intelectuales, en un resum; també inclou denúncies contra els postmoderns).     No sabem quin tipus de lluita  desfermaran les classes populars ni quines respostes crearan en contra dels privilegis i dels poders de les elits.    Però sí podem estar segurs que les forces reaccionàries tradicionals – en especial l'Església catòlica – no han abandonat els seus objectius més foscos.      Com ja he dit a altres escrits, les forces reaccionàries disposen de grans recursos materials per a difondre la seva ideologia, però el seu cos de doctrina – aristotèlic-tomista – és feble i no resisteix les crítiques fetes des de la ciència.     Per altre costat, l'Església catòlica no troba recursos dialèctics per a  front als qui denuncien la seva sèrie interminable de crims contra la humanitat. Ella vol ocultar els seus crims; nosaltres podem denunciar-los.

    O sigui, estem en guerra. I hem de ser en una filosofia – aquesta és la meva proposta – que aporti arguments per reforçar la ideologia de l'emotivisme moral i del contractualisme social. O sigui, hem de lluitar per a aconseguir la llibertat real i la igualtat real.

La existencia de Dios y el escepticismo

quetgles | 17 Agost, 2008 16:31

 

La existencia de Dios y el escepticismo (Es una versión del traductor automàtico del artículo en catalán "L'existència de Déu i l'escepticisme)


A partir del libro "Tótem y tabú", de Sigmund Freud, la etnología y la antropología estudian el fenómeno religioso de las diversas culturas como mecanismo de cohesión social.
En Freud fue el primero al hacer ver que los mitos y los rituales religiosos tenían una significación y una utilidad; más todavía: se ponía de manifiesto que, para aquellos pueblos, las prácticas totémicas y el imperio de los tabúes era una cuestión de vida o muerto social. Sin las prácticas religiosas, la sociedad se disolvía, desaparecía, quedaba destruida.
La versión clásica de los ilustrados franceses y españoles - pero no la de los de los países de tradición luterana - quedaba arrinconada. Igualmente, quedaba demostrada la inconsistencia de aquellas teorías que afirmaban que la religión era una especie de invento de los sacerdotes con el fin de someter y expoliar la población.
Entre los filósofos críticos con la religión, destaca En Nietzsche que defiende una teoría según la cual el origen de la Iglesia cristiana fue debida a las mentiras y manipulaciones efectuadas por Pau de Tars; En paz, movido por un profundo pique|resentimiento "judaico" contra Roma, habría ideado la creación del cristianismo con el fin de hacer "la transmutación de todos los valores". Ésta es la tesis esencial de Nietzsche, tense que se presente en toda su obra: la Iglesia cristiana retiró y condenó los valores superiores de la aristocracia romana e impuso y ensalzó los valores inferiores de los hebreos vencidos, vengativos y resentidos. Para un tratamiento más ancho, podéis ver mi web Friedrich Nietzsche, el profeta sin Dios.
En contra de lo que pensaba En Nietzsche, la realidad histórica muestra - en mi parecer - que la Iglesia católica fue una creación de Roma, como en instrumento para cohesionar la diversidad de pueblos del Imperio. Podéis ver La Iglesia católica, un instrumento del Imperio romano.

Por primera vez a la historia, en el Atenas democrático, siglo V aC, aparecieron los primeros filósofos agnósticos. Los más distinguidos serían En Protàgores y En Gòrgies (podéis ver que las enciclopedias españolas y catalanas hacen uso de la valoración conservadora - la católica-tomista - y clasifican los autores griegos, según sea, con la denominación de filósofos, "aquellos a quienes intentan hacer ciencia", y la de sofistas, "a los que son autores menores y que no son de fiar"). Aunque la obra de los autores demócratas fue destruida en su mayor parte, se conservaron fragmentos de muchos autores. En lo referente a la existencia de Dios, cito el famoso fragmento de Protàgores que hace: Respecto de los dioses no puedo conocer ni si existen ni si no existen, ni cuál sea su naturaleza, porque se oponen a este conocimiento muchas cosas: la oscuridad del problema y la brevedad de la vida humana" (Diògenes, IX, 51).
Queda evidente que en la época clásica no hubo conflicto entre la democracia y la religión. Segundos de Ello Epicur, el hombre no tiene que tener miedo de los dioses; argumenta que los dioses no se ocupan de los hombres. Aunque admite la existencia de los dioses, propone una vida absolutamente no religiosa, una vida ordenada racionalmente como si los dioses no existieran.
Siglos después, el poeta Lucreci hizo la versión latina del libro de N'Epicur, "Sobre la naturaleza" (Sólo dos ejemplares del libro llegaron a la modernidad; es decir, fue a punto de desaparecer). Los patricios romanos eran los responsables de mantener el culto y las "moras". No veían de buen ojo que uno uno "malgastara" el tiempo en la filosofía; y encara peor consideración tenían de aquéllos que hacían publicidad "de novedades poco respetuosas con los dioses y con la tradición romana.
De todas maneras, se fácil constatar que los romanos practicaban una religiosidad centrada a la ejecución del ritual heredado de los antiguos. Quiero decir, es difícil encontrar literatura latina que exprese qualque tipo de emoción religiosa de carácter personal.
Todo hace sospechar que aquellos patricios romanos se comportaban como|cómo sí los dioses o bien no existieran o bien no se ocuparan de los humanos; todo hace sospechar que, secretamente, coincidían con "el ateísmo" de Epicur. Si tengo que poner un ejemplo notable, citaré a "La guerra de las Gàl·lies", de Juli César; no está el más pequeño rastro de religiosidad; ni una invocación, ni una acción de gracias, ni un acto ritual, ni oración, ni el nombre de un dios. Se podría sospechar que En César lo hacéis apuesta.

Tan pronto como la Iglesia católica tuvo el monopolio del control ideológico - a finales del siglo IV -, empezó
la prohibición de las ideas que rehuían la Autoridad eclesiástica. Ideas éstas que, mayormente, eran de carácter religioso. Oponerse ideológicamente contra el cristianismo o la Autoridad de Papa era un hecho excepcional.

Hay que decir, aquí, que, tal vez, el hecho de oposición más extraordinario lo vivió N'Anselm Turmeda, fraile franciscano mallorquín, que renegó públicamente del cristianismo, se convirtió al Islam y publicó el libro dónde explica el motivos de su conversión. La "Tuhfa" - en catalán, "Contra los seguidores de la cruz cristiana" - no fue escrita para los cristianos, sino para los musulmanes. En Turmeda, clásico esciptor catalán, ocurrió - hecho insólito - también un clásico en lengua árabe. Podéis ver el artículo de la web Anselm Turmeda.




Durante más de mil años, la Iglesia católica ocupó todos los peldaños de poder posibles. Papa era la Autoridad en cuestiones de dogma de fe y de moral. Pero con respecto a las más diversas actividades intelectuales la Iglesia no sólo se dedicaba a vigilar, a "inquirir"; sino que ella misma, como iglesia-organización, decidía hacerse el principal agente intelectual de la sociedad.
Aquello que no explican lo bastante bien los libros de texto y las enciclopedias es que la Iglesia católica más que crear las Universidades aquello que hizo se convertir todas las Universidades en dependencias eclesiásticas, excepción hecha de las Facultades de Medicina; que, previamente, hizo cerrar las pocas escuelas de filosofía que restaban en el mundo griego; que las Universidades dependían directamente del Obispo de la Diócesis; así, por ejemplo, la Sorbona dependía del Arzobispo de París.
Aquello que no explican lo suficiente bien es que casi todos los catedráticos eran eclesiásticos; que las diversas órdenes religiosas - franciscanos, benedictinos, agustinos, dominicos y otros - se disputaban las Universidades y las cátedras; que aquellas Universidades eran teológicas y la línea filosófica la indicaba la Curia romana; que la ciencia máxima era la teología; que la física que se estudiaba, era la física aristotélica; que allí no se cultivaba la ciencia sino la superstición.
Aquellas horribles Universidades de frailes (los alumnos también eran frailes) no adelantaban|avanzaban ni un paso en el camino de la ciencia; y, más todavía, eran un instrumento para impedir el sorgiment de la ciencia.

Con En Luter vino la rotura|ruptura de las cadenas. El principio de la libertad de conciencia del "cristiano" se estableció en todo el orbe de la Reforma.
Con la revolución luterana restaban|quedaban abolidas las órdenes religiosas (Uno de los grandes fenómenos era el cierre de miles y miles de conventos de frailes y de monjas); y Alemania se hacía presente en el mundo como una gran potencia intelectual y científica.


Dos mil años después, dentro de la modernidad tolerante, volvía a surgir el escepticismo en materia de religión parecida al del pensadores de las antiguas ciudades griegas.

Por primera vez, un filósofo - David Hume - exponía unos razonamientos según los cuales no era posible demostrar la existencia de Dios. A partir de él, pasará a ser hegemónica la concepción que la metafísica no es posible como ciencia, especialmente a partir de Kant.
A pesar de no declararse ateo, en los medios conservadores a británicos se lo denominaba "El señor Hume, el ateo"; acusación que nunca se hizo a En Kant. En Kant no sólo se declara creyendo (parece que mantuvo las suyos sentimientos pietistas hasta al fin de su vida) sino que su filosofía postula la existencia de Dios como necesario para el despliegue de la moralidad (la "razón pura práctica").
En Hume, en cambio, en su obra "Investigación sobre el entendimiento humano", insiste particularmente en mostrar la inconsistencia de la manera de "dar por válidos" los milagros; dice que si un experimento científico requiere la garantía de un método riguroso, dar validez a los fenómenos extraordinarios que contradicen la experiencia y las leyes físicas requeriría una metodología científica, si de caso, más rigurosa. Señala En Hume que los denominados milagros son fenómenos que no se pueden experimentar (no se puede hacer volver a repetir el milagro); que los milagros tienen como única base de validez el testigo|testimonio de unas personas que afirman haber visto o escuchado el fenómeno milagroso. Y el filósofo considera una manera de valorar el testimonio y dice que "no hay lo suficiente en ningún testimonio para establecer un milagro, a menos que el testimonio sea de manera tal que la falsedad sea más milagrosa que que el hecho de que se intenta establecer".
En Hume destaca que los milagros que narran los evangelios presentan un testimonio muy pobre de manera que una persona corriente contemporánea los consideraría falsos.

El programa oficial de historia de la filosofía no incluye al filósofo francés Julien La Mettrie. La Mettrie es casi un desconocido al Universo español y al catalán. Los franceses parece que no le perdonan que se refugiara a Berlin, al amparo de Frederic II (mientras el Emperador le dedicó un "elogio", las enciclopedias francesas y españolas se dan prisa en hacer saber que En Voltaire, En Diderot y en De Holbach lo despreciaban).
Tendría que figurar en los libros de texto como el primer pensador que estableció las bases del materialismo moderno, materialismo que incluía la argumentación sobre la imposibilidad de la existencia de Dios.

Según La Mettrie, los filósofos se agotan inútilmente intentando justificar la existencia de dos sustancias, la materia y la no materia, la Naturaleza y Dios (haciendo referencia al dualismo de Descartas). Si todos los procesos que conocemos son materiales, y si todos los actos humanos los podemos explicar según la física y la fisiología, intentar buscar otras explicaciones no materiales no responde a los designios de la razón sino de la fe de un creyente.
Por otro lado, En La Mettrie, en su obra "Discurso sobre la felicidad", recuperó el cuerpo central del epicureísmo clásico.


Con el Empirismo británico, primero, y con el Positivismo, a continuación, se establecía que las ciencias positivas constituían la única vía de conocimiento; y la idea de que la metafísica no era posible como ciencia se convirtió en hegemónica.
En las áreas luteranas y calvinistas, el Positivismo hegemónico - u otras corrientes parecidas, como el Pragmatismo y el Utilitarismo - dejó de criticar los contenidos del dogma cristiano y los relatos Bíblicos; los pensadores de ésta corriente, mayormente, introdujeron el mensaje de que se tenía que ser respetuoso con las creencias religiosas; mayormente, defendieron una actitud agnóstica con respecto a la existencia de Dios. No son raros los que se declaran creyentes cristianos aun afirmando que la religión y la ciencia son compatibles (William James, por ejemplo).

Como ejemplo de la línea de falta de crítica contra la superstición, puedo citar a Karl Popper. La jefa de la Iglesia anglicana lo premió. Y Jordi Pujol, ferviente católico, le otorgó, a 1989, el Premio Cataluña.
En Popper es, seguramente, el filósofo positivista más premiado por las entidades de signo conservador.
Estas recompensas no deben ser casuales. En Popper se atrevió a escribir un libro, "el yo y mi cerebro", donde se contempla una "realidad" diferente a la del mundo físico; según eso, estaría el cerebro, que sería una realidad física, material, y "el yo" como realidad existente diferenciada del cerebro exactamente qué y que no es material; una realidad éste "yo" que no sabemos exactamente qué cosa es. Parece que estas especulaciones de Popper enlazarían en la línea oscurantista posmoderna.

Actualmente, parece que se ha consolidado una santa alianza entre las élites del Poder y las iglesias cristianas. Y de manera significativa en los Estados Unidos, donde, a diferencia de Europa, hay una oleada de exaltación religiosa.
Actualmente, la Religión católica y las iglesias evangélicas vuelven a intentar - por enèsima vez - lanzar un asalto contra el darwinismo.

La teoría de la alienación|enajenación religiosa de Marx es absolutamente inconsistente. Además, deja de lado la crítica en dogma religioso y el estudio de la organización del poder de las iglesias. También retira su atención del estudio de las diversa función de la religión dentro de los procesos históricos, ni las diversas maneras de utilización de la religión por parte del Poder. Al respecto podéis ver mi web En Marx y la religión.

Mi propuesta va en la línea de recuperar e intensificar el discurso de Hume con respecto a la crítica de la religión. Se tiene que hacer un esfuerzo por alejar el intento de los "posmodernos" de introducir una especie de relativismo de la ciencia, a la manera de Rorty. Según éste, la ciencia sería también un "juego de lenguaje" al lado de la religión y de la literatura; ciencia, religión y literatura son creaciones de los humanos y, por lo tanto, podemos hacer la mariposa, si ocurre.
Podéis ver la esclarecedora denuncia de N'Alan Sokal contra las manipulaciones de los filósofos franceses de los últimos 50 años a la web Imposturas intelectuales (también incluye denuncias contra los posmodernos).

Detrás de la expresión de tolerancia de Popper "tenemos que ser respetuosos con las creencias religiosas", se esconde un compromiso con las élites del Poder, en el sentido de abandonar la crítica ilustrada contra las supersticiones religiosas.

Exigir que no haya discriminación por causa de las creencias religiosas se tiene que interpretar, de ninguna manera, en el sentido que no se tengan que hacer críticas a la religión y a las iglesias con el fin de no ofender a los creyentes.

El derecho a difundir la verdad es más fuerte que el supuesto derecho de aquéllos que no quieren oír críticas contra sus creencias. El con respecto a las creencias religiosas no implica, nada ni pizca, el no profundizar en la crítica a la religión o abstenerse de hacer campañas|campiñas contra las políticas sociales de las organizaciones religiosas.

La tarea de la Ilustración es sin acabar. Conviene acabarla. Pero no sólo es un combate por|para la verdad, sino, sobre todo, por|para la justicia y la democracia. El combate contra los "lobbys" eclesiásticos forma parte de la lucha contra las élites del Poder. Hay que proclamar la democracia de nuevo.

L'existŔncia de DÚu i l'escepticisme

quetgles | 17 Agost, 2008 09:06

    

                  L'existència de Déu i l'escepticisme

 

  

   A partir del llibre "Tòtem i tabú", d'En Sigmund Freud,  l'etnologia i  l'antropologia estudien el fenomen religiós de les diverses cultures com a mecanisme de cohesió social.

   En Freud fou el primer en fer veure que els mites i els rituals religiosos tenien una significació i una utilitat; més encara: es posava de manifest que, per a aquells pobles, les pràctiques totèmiques i l'imperi dels tabús era una qüestió de vida o mort social. Sense les pràctiques religioses, la societat es dissolia, desapareixia, quedava destruïda.

   La versió clàssica dels il·lustrats francesos i espanyols – però no la dels dels països de tradició luterana – quedava arraconada.  Igualment, quedava demostrada la inconsistència d'aquelles teories que afirmaven que la religió era una mena d'invent dels sacerdots per tal de sotmetre i espoliar la població.

   Entre els filòsofs crítics amb la religió, destaca En Nietzsche que defensa una teoria segons la qual l'origen de l'Església cristiana fou deguda a les mentides i manipulacions efectuades per En Pau de Tars; En Pau, mogut per un profund ressentiment "judaic" contra Roma, hauria ideat la creació del cristianisme per tal de fer "la transmutació de tots els valors". Aquesta és la tesi essencial d'En Nietzsche, tesi que es present a tota la seva obra: l'Església cristiana retirà i condemnà els valors superiors de l'aristocràcia romana i imposà i exalçà els valors inferiors dels hebreus vençuts, venjatius i ressentits. Per a un tractament més ample, podeu veure la meva web  Friedrich Nietzsche, el profeta sense Déu.

    En contra del que pensava En Nietzsche, la realitat històrica mostra – al meu parer – que l'Església catòlica fou una creació de Roma, com a instrument per a cohesionar la diversitat de pobles de l'Imperi. Podeu veure  L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà.

   Per primera vegada a la història, a l'Atenes democràtica, segle V aC, aparegueren els primers filòsofs agnòstics. El més distingits foren En Protàgores i En Gòrgies (Podeu veure que les enciclopèdies espanyoles i catalanes fan ús de la valoració conservadora – la catòlica-tomista – i classifiquen els autors grecs, segons  sigui, amb la denominació de filòsofs, "els qui  intenten fer ciència", i la de  sofistes, "els qui són autors menors i que no són de fiar"). Tot i que l'obra dels autors demòcrates fou destruïda en la seva major part,  es van conservar fragments de molts d'autors. Referent a l'existència de Déu, cito el famós fragment de Protàgores que fa: "Respecte dels déus no puc conèixer ni si existeixen ni si no existeixen, ni quina sigui la seva naturalesa, perquè s'oposen a aquest coneixement moltes de coses: la foscor del problema i la brevetat de la vida humana" (Diògenes, IX, 51).

    Queda evident que a l'època clàssica no hi va haver conflicte entre la democràcia i la religió. Segons N'Epicur, l'home no ha de tenir por dels déus; argumenta que els déus no s'ocupen dels homes. Tot i que admet l'existència dels déus, proposa una vida absolutament no religiosa, una vida ordenada racionalment com si els déus no existissin.

   Segles després, el poeta Lucreci va fer la versió llatina del llibre de N'Epicur, "Sobre la naturalesa" (Només dos exemplars del llibre arribaren a la modernitat; és a dir, fou a punt de desaparèixer).  Els patricis romans eren els responsables de mantenir el culte i les "mores". No veien de bon ull que un hom "malgastés" el temps en la filosofia; i encara pitjor consideració tenien d'aquells que feien publicitat "de novetats poc respectuoses amb els déus i amb la tradició romana.

   De totes maneres, es fàcil constatar que els romans practicaven una religiositat centrada a l'execució del ritual heretat dels antics. Vull dir, és difícil trobar literatura llatina que expressi qualque tipus d'emoció religiosa de caràcter personal.

   Tot fa sospitar que aquells patricis romans es comportaven com si els déus o bé no existissin o bé no s'ocupessin dels humans; tot fa sospitar que, secretament, coincidien amb "l'ateisme" d'Epicur. Si he de posar un exemple notable, citaré a "La guerra de les Gàl·lies", de Juli César; no hi ha el més petit rastre de religiositat; ni una invocació, ni una acció de gràcies, ni un acte ritual, ni oració, ni el nom d'un déu.  Es podria sospitar que En César ho feu aposta.

 

   Tan bon punt l'Església catòlica tingué el monopoli del control ideològic – a finals del segle IV -, començà

la prohibició de les idees que defugien l'Autoritat eclesiàstica.  Idees aquestes que, majorment, eren de caràcter religiós.  Oposar-se ideològicament contra el cristianisme o l'Autoritat del Papa era un fet excepcional.

 

   Cal dir, aquí, que, tal vegada, el fet d'oposició més extraordinari el va viure N'Anselm Turmeda, frare franciscà mallorquí, que renegà públicament del cristianisme, es convertí a l'Islam i publicà el llibre on explica el motius de la seva conversió. La "Tuhfa" – en català, "Contra els seguidors de la creu cristiana" – no va ser escrita per als cristians, sinó per als musulmans. En Turmeda, clàssic esciptor català, esdevingué – fet insòlit – també un clàssic en llengua àrab.  Podeu veure  l'article de la web Anselm Turmeda .

   

  

   Durant més de mil anys, l'Església catòlica ocupà tots els esglaons de poder possibles. El Papa era l'Autoritat en qüestions de dogma de fe i de moral. Però, respecte a les més diverses activitats intel·lectuals, l'Església no solament es dedicava a vigilar, a "inquirir";  sinó que ella mateixa, com a església-organització, decidia fer-se el principal agent intel·lectual de la societat.

   Allò que no expliquen prou bé els llibres de text i les enciclopèdies és que l'Església catòlica més que crear les Universitats allò que va fer es convertir totes les Universitats en dependències eclesiàstiques, excepció feta de les Facultats de Medicina; que, prèviament, va fer tancar les poques escoles de filosofia que restaven al món grec; que les Universitats depenien directament del Bisbe de la Diòcesi;  així, per exemple, la Sorbona depenia de l'Arquebisbe de París.

   Allò que no expliquen prou bé  és que quasi tots els catedràtics eren eclesiàstics; que les diverses ordres religioses - franciscans, benedictins, agustins, dominics i d'altres - es disputaven les Universitats i les càtedres; que aquelles Universitats eren teològiques i la línia filosòfica la indicava la Cúria romana; que la ciència màxima era la teologia; que la física que s'estudiava, era la física aristotèlica; que allà no es cultivava la ciència sinó la superstició.

    Aquelles horribles Universitats de frares (els alumnes també eren frares) no avançaven ni una passa en el camí de la ciència; i, més encara, eren un instrument per impedir el sorgiment de la ciència.  

 

    Amb En Luter  vingué el trencament de les cadenes. El principi de la llibertat de consciència del "cristià" s'establí a tot l'orbe de la Reforma.

    Amb la revolució luterana restaven abolides les ordres religioses (Un dels grans fenòmens era el tancament de milers i milers de convents de frares i de monges); i Alemanya es feia present al món com una gran potència intel·lectual i científica.

  

   Dos mil anys després, dins la modernitat tolerant, tornava a sorgir l'escepticisme en matèria de religió semblant al del pensadors de les antigues ciutats gregues.

 

   Per primera vegada, un filòsof – En David Hume  – exposava uns raonaments segons els quals no era possible demostrar l'existència de Déu. A partir d'ell, passarà a ser hegemònica la concepció que la metafísica no és possible com a ciència, especialment a partir d'En Kant.

    Tot i no declarar-se ateu, als medis conservadors britànics se'l denominava "El senyor Hume, l'ateu"; acusació que mai es va fer a En Kant. En Kant no solament es declara creient (sembla que va mantenir les seus sentiments pietistes fins a la fi de la seva vida) sinó que la seva filosofia postula l'existència de Déu com a necessari per al desplegament de la moralitat  (la "raó pura pràctica").

    En Hume, en canvi, a la seva obra "Investigació sobre l'enteniment humà", insisteix particularment en mostrar la inconsistència de la manera de "donar per vàlids" els miracles; diu que si un experiment científic requereix la garantia d'un mètode rigorós, donar validesa als fenòmens extraordinaris que contradiuen l'experiència i les lleis físiques requeriria una metodologia científica, si de cas, més rigorosa. Assenyala En Hume que els denominats miracles són fenòmens que no es poden experimentar (no es pot fer tornar a repetir el miracle); que els miracles tenen com a única base de validesa el testimoni d'unes persones que afirmen haver vist o escoltat el fenomen miraculós. I el filòsof considera una manera de valorar el testimoniatge i diu que "no n'hi ha prou en cap testimoniatge per a establir un miracle, llevat que el testimoniatge sigui de tal manera que la falsedat sigui més miraculosa que no pas que el fet que s'intenta establir".

    En Hume destaca que els miracles que narren els evangelis presenten un testimoniatge molt pobre de manera que una persona corrent contemporània els consideraria falsos.

 

   El programa oficial d'història de la filosofia no inclou el filòsof francès En Julien La Mettrie. En La Mettrie és quasi un desconegut a l'Univers espanyol i al català. Els francesos sembla que no li perdonen que es refugiés a Berlin, a l'empara d'En Frederic II (Mentre l'Emperador li va dedicar un "Elogi", les enciclopèdies franceses i espanyoles s'afanyen a fer saber que En Voltaire, En Diderot i En D'Holbach el menyspreaven).

   Hauria de figurar als llibres de text com el primer pensador que establí les bases del materialisme modern, materialisme que incloïa l'argumentació sobre  la impossibilitat de l'existència de Déu. 

 

    Segons En La Mettrie, els filòsofs s'esgoten inútilment intentant justificar l'existència de dues substàncies, la matèria i la no-matèria, la Naturalesa i Déu (Tot fent referència al dualisme d'En Descartes). Si tots els processos que coneixem són materials, i si tots els actes humans els podem explicar segons la física i la fisiologia, intentar cercar unes altres explicacions no materials no respon als designis de la raó sinó de la fe d'un creient.

   Per altre costat, En La Mettrie, a la seva obra "Discurs sobre la felicitat", recuperà el cos central de l'epicureisme clàssic.

 

     

          Amb l'Empirisme britànic, primer, i amb el Positivisme, a continuació, s'establia que les ciències positives constituïen la única via de coneixement; i la idea que la metafísica no era possible com a ciència esdevingué  hegemònica.

    A les àrees luteranes i calvinistes, el Positivisme hegemònic – o altres corrents semblants, com el Pragmatisme i l'Utilitarisme – deixà de criticar els continguts del dogma cristià i els relats Bíblics; els pensadors d'aquesta corrent, majorment, introduïren el missatge de que s'havia de ser respectuós amb les creences religioses; majorment, defensaren una actitud agnòstica respecte a l'existència de Déu. No són rars els que es declaren creients cristians tot i afirmant que la religió i la ciència són compatibles (William James, per exemple).

 

     Com a exemple de la línia de manca de crítica contra la superstició, puc citar En Karl Popper. La cap de l'Església anglicana el premià. I En Jordi Pujol, fervent catòlic, li atorgà, al 1989, el Premi Catalunya.

En Popper és, segurament, el filòsof positivista més premiat per les entitats de signe conservador.

   Aquestes recompenses no deuen ser casuals. En Popper se va atrevir a escriure un llibre, "El jo i el meu cervell", on es contempla una "realitat" diferent a la del món físic; segons això, hi hauria el cervell, que seria una realitat física, material, i "el jo" com a realitat existent diferenciada del cervell exactament què   i que no és material; una realitat aquest "jo" que no sabem ben bé quina cosa és. Sembla que aquestes especulacions d'En Popper enllaçarien en la línia obscurantista postmoderna.

  

    Actualment, sembla que s'ha consolidat una santa aliança entre les elits del Poder i les esglésies cristianes.  I de manera significativa als Estats Units, on, a diferència d'Europa, hi ha una onada d'exaltació religiosa.

   Actualment, la Religió catòlica i les esglésies evangèliques tornen a provar - per enèsima vegada – de llançar un assalt contra el darwinisme. 

 

     La teoria de l'alienació religiosa d'En Marx és absolutament inconsistent.  A més a més, deixa de banda la crítica a dogma religiós i l'estudi de l'organització del poder de les esglésies. També retira la seva atenció de l'estudi de les diversa funció de la religió dins els processos històrics, ni les diverses maneres d'utilització de la religió per part del Poder. Sobre això podeu veure la meva web En Marx i la religió.

 

 La meva proposta va en la línia de recuperar i intensificar el discurs d'En Hume respecte a la crítica de la religió. S'ha de fer un esforç per bandejar l'intent dels "postmoderns" d'introduir una mena de relativisme de la ciència, a la manera d'En Rorty. Segons aquest, la ciència seria també un "joc de llenguatge" al costat de la religió  i de la literatura; ciència, religió i literatura són creacions dels humans i, per tant, podem fer la papallona, si s'escau.

Podeu veure l'aclaridora denúncia de N'Alan Sokal contra les manipulacions dels filòsofs francesos dels darrers 50 anys a la web Imposturas intelectuales (també inclou denúncies contra els postmoderns).

 

    Darrera l'expressió de tolerància d'En Popper "hem de ser respectuosos amb les creences religioses", s'amaga un compromís amb les elits del Poder, en el sentit d'abandonar la crítica il·lustrada contra les supersticions religioses.

 

    Exigir que no hi hagi discriminació per causa de les creences religioses no s'ha d'interpretar, de cap manera, en el sentit que no s'hagin de fer crítiques a la religió i a les esglésies per tal de no ofendre els creients.

 

    El dret a difondre la veritat és més fort que el suposat dret d'aquells que no volen sentir crítiques contra les seves creences. El respecte a les creences religioses no implica, gens ni mica, el no aprofundir en la crítica a la religió o abstenir-se de fer campanyes contra les polítiques socials de les organitzacions religioses.

 

    La tasca de la Il·lustració és sense acabar. Convé acabar-la. Però no només és un combat per la veritat, sinó, sobretot, per la justícia i la democràcia. El combat contra els "lobbys" eclesiàstics forma part de la lluita contra les elits del Poder. Cal proclamar la democràcia.

  

L'existŔncia de DÚu i l'escepticisme

quetgles | 17 Agost, 2008 09:06

    

                  L'existència de Déu i l'escepticisme

 

  

   A partir del llibre "Tòtem i tabú", d'En Sigmund Freud,  l'etnologia i de l'antropologia estudien el fenomen religiós de les diverses cultures com a mecanisme de cohesió social.

   En Freud fou el primer en fer veure que els mites i els rituals religiosos tenien una significació i una utilitat; més encara: es posava de manifest que, per a aquells pobles, les pràctiques totèmiques i l'imperi dels tabús era una qüestió de vida o mort social. Sense les pràctiques religioses, la societat es dissolia, desapareixia, quedava destruïda.

   La versió clàssica dels il·lustrats francesos i espanyols – però no la dels dels països de tradició luterana – quedava arraconada.  Igualment, quedava demostrada la inconsistència d'aquelles teories que afirmaven que la religió era una mena d'invent dels sacerdots per tal de sotmetre i espoliar la població.

   Entre els filòsofs crítics amb la religió, destaca En Nietzsche que defensa una teoria segons la qual l'origen de l'Església cristiana fou deguda a les mentides i manipulacions efectuades per En Pau de Tars; En Pau, mogut per un profund ressentiment "judaic" contra Roma, hauria ideat la creació del cristianisme per tal de fer "la transmutació de tots els valors". Aquesta és la tesi essencial d'En Nietzsche, tesi que es present a tota la seva obra: l'Església cristiana retirà i condemnà els valors superiors de l'aristocràcia romana i imposà i exalçà els valors inferiors dels hebreus vençuts, venjatius i ressentits. Per a un tractament més ample, podeu veure la meva web  Friedrich Nietzsche, el profeta sense Déu.

    En contra del que pensava En Nietzsche, la realitat històrica mostra – al meu parer – que l'Església catòlica fou una creació de Roma, com a instrument per a cohesionar la diversitat de pobles de l'Imperi. Podeu veure  L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà.

   Per primera vegada a la història, a l'Atenes democràtica, segle V aC, aparegueren els primers filòsofs agnòstics. El més distingits foren En Protàgores i En Gòrgies (Podeu veure que les enciclopèdies espanyoles i catalanes fan ús de la valoració conservadora – la catòlica-tomista – i classifiquen els autors grecs, segons  sigui, amb la denominació de filòsofs, "els qui  intenten fer ciència", i la de  sofistes, "els qui són autors menors i que no són de fiar"). Tot i que l'obra dels autors demòcrates fou destruïda en la seva major part,  es van conservar fragments de molts d'autors. Referent a l'existència de Déu, cito el famós fragment de Protàgores que fa: "Respecte dels déus no puc conèixer ni si existeixen ni si no existeixen, ni quina sigui la seva naturalesa, perquè s'oposen a aquest coneixement moltes de coses: la foscor del problema i la brevetat de la vida humana" (Diògenes, IX, 51).

    Queda evident que a l'època clàssica no hi va haver conflicte entre la democràcia i la religió. Segons N'Epicur, l'home no ha de tenir por dels déus; argumenta que els déus no s'ocupen dels homes. Tot i que admet l'existència dels déus, proposa una vida absolutament no religiosa, una vida ordenada racionalment com si els déus no existissin.

   Segles després, el poeta Lucreci va fer la versió llatina del llibre de N'Epicur, "Sobre la naturalesa" (Només dos exemplars del llibre arribaren a la modernitat; és a dir, fou a punt de desaparèixer).  Els patricis romans eren els responsables de mantenir el culte i les "mores". No veien de bon ull que un hom "malgastés" el temps en la filosofia; i encara pitjor consideració tenien d'aquells que feien publicitat "de novetats poc respectuoses amb els déus i amb la tradició romana.

   De totes maneres, es fàcil constatar que els romans practicaven una religiositat centrada a l'execució del ritual heretat dels antics. Vull dir, és difícil trobar literatura llatina que expressi qualque tipus d'emoció religiosa de caràcter personal.

   Tot fa sospitar que aquells patricis romans es comportaven com si els déus o bé no existissin o bé no s'ocupessin dels humans; tot fa sospitar que, secretament, coincidien amb "l'ateisme" d'Epicur. Si he de posar un exemple notable, citaré a "La guerra de les Gàl·lies", de Juli César; no hi ha el més petit rastre de religiositat; ni una invocació, ni una acció de gràcies, ni un acte ritual, ni oració, ni el nom d'un déu.  Es podria sospitar que En César ho feu aposta.

 

   Tan bon punt l'Església catòlica tingué el monopoli del control ideològic – a finals del segle IV -, començà

la prohibició de les idees que defugien l'Autoritat eclesiàstica.  Idees aquestes que, majorment, eren de caràcter religiós.  Oposar-se ideològicament contra el cristianisme o l'Autoritat del Papa era un fet excepcional.

 

   Cal dir, aquí, que, tal vegada, el fet d'oposició més extraordinari el va viure N'Anselm Turmeda, frare franciscà mallorquí, que renegà públicament del cristianisme, es convertí a l'Islam i publicà el llibre on explica el motius de la seva conversió. La "Tuhfa" – en català, "Contra els seguidors de la creu cristiana" – no va ser escrita per als cristians, sinó per als musulmans. En Turmeda, clàssic esciptor català, esdevingué – fet insòlit – també un clàssic en llengua àrab.  Podeu veure  l'article de la web Anselm Turmeda .

   

  

   Durant més de mil anys, l'Església catòlica ocupà tots els esglaons de poder possibles. El Papa era l'Autoritat en qüestions de dogma de fe i de moral. Però, respecte a les més diverses activitats intel·lectuals, l'Església no solament es dedicava a vigilar, a "inquirir";  sinó que ella mateixa, com a església-organització, decidia fer-se el principal agent intel·lectual de la societat.

   Allò que no expliquen prou bé els llibres de text i les enciclopèdies és que l'Església catòlica més que crear les Universitats allò que va fer es convertir totes les Universitats en dependències eclesiàstiques, excepció feta de les Facultats de Medicina; que, prèviament, va fer tancar les poques escoles de filosofia que restaven al món grec; que les Universitats depenien directament del Bisbe de la Diòcesi;  així, per exemple, la Sorbona depenia de l'Arquebisbe de París.

   Allò que no expliquen prou bé  és que quasi tots els catedràtics eren eclesiàstics; que les diverses ordres religioses - franciscans, benedictins, agustins, dominics i d'altres - es disputaven les Universitats i les càtedres; que aquelles Universitats eren teològiques i la línia filosòfica la indicava la Cúria romana; que la ciència màxima era la teologia; que la física que s'estudiava, era la física aristotèlica; que allà no es cultivava la ciència sinó la superstició.

    Aquelles horribles Universitats de frares (els alumnes també eren frares) no avançaven ni una passa en el camí de la ciència; i, més encara, eren un instrument per impedir el sorgiment de la ciència.  

 

    Amb En Luter  vingué el trencament de les cadenes. El principi de la llibertat de consciència del "cristià" s'establí a tot l'orbe de la Reforma.

    Amb la revolució luterana restaven abolides les ordres religioses (Un dels grans fenòmens era el tancament de milers i milers de convents de frares i de monges); i Alemanya es feia present al món com una gran potència intel·lectual i científica.

  

   Dos mil anys després, dins la modernitat tolerant, tornava a sorgir l'escepticisme en matèria de religió semblant al del pensadors de les antigues ciutats gregues.

 

   Per primera vegada, un filòsof – En David Hume  – exposava uns raonaments segons els quals no era possible demostrar l'existència de Déu. A partir d'ell, passarà a ser hegemònica la concepció que la metafísica no és possible com a ciència, especialment a partir d'En Kant.

    Tot i no declarar-se ateu, als medis conservadors britànics se'l denominava "El senyor Hume, l'ateu"; acusació que mai es va fer a En Kant. En Kant no solament es declara creient (sembla que va mantenir les seus sentiments pietistes fins a la fi de la seva vida) sinó que la seva filosofia postula l'existència de Déu com a necessari per al desplegament de la moralitat  (la "raó pura pràctica").

    En Hume, en canvi, a la seva obra "Investigació sobre l'enteniment humà", insisteix particularment en mostrar la inconsistència de la manera de "donar per vàlids" els miracles; diu que si un experiment científic requereix la garantia d'un mètode rigorós, donar validesa als fenòmens extraordinaris que contradiuen l'experiència i les lleis físiques requeriria una metodologia científica, si de cas, més rigorosa. Assenyala En Hume que els denominats miracles són fenòmens que no es poden experimentar (no es pot fer tornar a repetir el miracle); que els miracles tenen com a única base de validesa el testimoni d'unes persones que afirmen haver vist o escoltat el fenomen miraculós. I el filòsof considera una manera de valorar el testimoniatge i diu que "no n'hi ha prou en cap testimoniatge per a establir un miracle, llevat que el testimoniatge sigui de tal manera que la falsedat sigui més miraculosa que no pas que el fet que s'intenta establir".

    En Hume destaca que els miracles que narren els evangelis presenten un testimoniatge molt pobre de manera que una persona corrent contemporània els consideraria falsos.

 

   El programa oficial d'història de la filosofia no inclou el filòsof francès En Julien La Mettrie. En La Mettrie és quasi un desconegut a l'Univers espanyol i al català. Els francesos sembla que no li perdonen que es refugiés a Berlin, a l'empara d'En Frederic II (Mentre l'Emperador li va dedicar un "Elogi", les enciclopèdies franceses i espanyoles s'afanyen a fer saber que En Voltaire, En Diderot i En D'Holbach el menyspreaven).

   Hauria de figurar als llibres de text com el primer pensador que establí les bases del materialisme modern, materialisme que incloïa l'argumentació sobre  la impossibilitat de l'existència de Déu. 

 

    Segons En La Mettrie, els filòsofs s'esgoten inútilment intentant justificar l'existència de dues substàncies, la matèria i la no-matèria, la Naturalesa i Déu (Tot fent referència al dualisme d'En Descartes). Si tots els processos que coneixem són materials, i si tots els actes humans els podem explicar segons la física i la fisiologia, intentar cercar unes altres explicacions no materials no respon als designis de la raó sinó de la fe d'un creient.

   Per altre costat, En La Mettrie, a la seva obra "Discurs sobre la felicitat", recuperà el cos central de l'epicureisme clàssic.

 

     

          Amb l'Empirisme britànic, primer, i amb el Positivisme, a continuació, s'establia que les ciències positives constituïen la única via de coneixement; i la idea que la metafísica no era possible com a ciència esdevingué  hegemònica.

    A les àrees luteranes i calvinistes, el Positivisme hegemònic – o altres corrents semblants, com el Pragmatisme i l'Utilitarisme – deixà de criticar els continguts del dogma cristià i els relats Bíblics; els pensadors d'aquesta corrent, majorment, introduïren el missatge de que s'havia de ser respectuós amb les creences religioses; majorment, defensaren una actitud agnòstica respecte a l'existència de Déu. No són rars els que es declaren creients cristians tot i afirmant que la religió i la ciència són compatibles (William James, per exemple).

 

     Com a exemple de la línia de manca de crítica contra la superstició, puc citar En Karl Popper. La cap de l'Església anglicana el premià. I En Jordi Pujol, fervent catòlic, li atorgà, al 1989, el Premi Catalunya.

En Popper és, segurament, el filòsof positivista més premiat per les entitats de signe conservador.

   Aquestes recompenses no deuen ser casuals. En Popper se va atrevir a escriure un llibre, "El jo i el meu cervell", on es contempla una "realitat" diferent a la del món físic; segons això, hi hauria el cervell, que seria una realitat física, material, i "el jo" com a realitat existent diferenciada del cervell exactament què   i que no és material; una realitat aquest "jo" que no sabem ben bé quina cosa és. Sembla que aquestes especulacions d'En Popper enllaçarien en la línia obscurantista postmoderna.

  

    Actualment, sembla que s'ha consolidat una santa aliança entre les elits del Poder i les esglésies cristianes.  I de manera significativa als Estats Units, on, a diferència d'Europa, hi ha una onada d'exaltació religiosa.

   Actualment, la Religió catòlica i les esglésies evangèliques tornen a provar - per enèsima vegada – de llançar un assalt contra el darwinisme. 

 

     La teoria de l'alienació religiosa d'En Marx és absolutament inconsistent.  A més a més, deixa de banda la crítica a dogma religiós i l'estudi de l'organització del poder de les esglésies. També retira la seva atenció de l'estudi de les diversa funció de la religió dins els processos històrics, ni les diverses maneres d'utilització de la religió per part del Poder. Sobre això podeu veure la meva web En Marx i la religió.

 

 La meva proposta va en la línia de recuperar i intensificar el discurs d'En Hume respecte a la crítica de la religió. S'ha de fer un esforç per bandejar l'intent dels "postmoderns" d'introduir una mena de relativisme de la ciència, a la manera d'En Rorty. Segons aquest, la ciència seria també un "joc de llenguatge" al costat de la religió  i de la literatura; ciència, religió i literatura són creacions dels humans i, per tant, podem fer la papallona, si s'escau.

Podeu veure l'aclaridora denúncia de N'Alan Sokal contra les manipulacions dels filòsofs francesos dels darrers 50 anys a la web Imposturas intelectuales (també inclou denúncies contra els postmoderns).

 

    Darrera l'expressió de tolerància d'En Popper "hem de ser respectuosos amb les creences religioses", s'amaga un compromís amb les elits del Poder, en el sentit d'abandonar la crítica il·lustrada contra les supersticions religioses.

 

    Exigir que no hi hagi discriminació per causa de les creences religioses no s'ha d'interpretar, de cap manera, en el sentit que no s'hagin de fer crítiques a la religió i a les esglésies per tal de no ofendre els creients.

 

    El dret a difondre la veritat és més fort que el suposat dret d'aquells que no volen sentir crítiques contra les seves creences. El respecte a les creences religioses no implica, gens ni mica, el no aprofundir en la crítica a la religió o abstenir-se de fer campanyes contra les polítiques socials de les organitzacions religioses.

 

    La tasca de la Il·lustració és sense acabar. Convé acabar-la. Però no només és un combat per la veritat, sinó, sobretot, per la justícia i la democràcia. El combat contra els "lobbys" eclesiàstics forma part de la lluita contra les elits del Poder. Cal proclamar la democràcia.

  

En Rafel Nadal, un botifler vergonyant

quetgles | 14 Agost, 2008 09:36

  

    Em limito a reproduir la denúncia que fa En Víctor Alexandre sobre el comportament d'En Rafael Nadal, el tennista de Manacor. Heu de prémer la web Víctor Alexandre.

 

En matŔria de filosofia, on som, ara

quetgles | 14 Agost, 2008 05:52

  En matèria de filosofia, on som, ara?

  

    Tan bon punt apareix una nova elit econòmica, aquesta intenta assegurar-se els seus privilegis econòmics. Per això, intentarà fer-se present i tenir influència als cercles de Poder. En darrer terme, l'objectiu final – la seva situació ideal – seria aconseguir el blindatge dels seus privilegis.

 

     Amb l'aparició de la nova elit econòmica s'intensifica la lluita de classes. Per una banda, la nova elit entra en competició amb les altres elits; i, per l'altra, incideix en la lluita de classes (en el sentit marxista) entre la classe explotadora i les classes treballadores.

 

     La classe dominant i les noves elits en tot moment miren d'intensificar l'explotació i d'assegurar els seus privilegis.  I les classes que no formen part de la classe dominant lluiten en sentit contrari, és a dir, miren de resistir.

 

      Les diverses elits lluiten entre sí pel control dels media. I, en conjunt, la classe dominant intenta imposar la seva ideologia, i anul·lar les ideologies a favor dels interessos de les classes explotades.

 

  

    La nova elit també tracta d'assegurar-se privilegis jurídics.

 

 

     En la lluita de classes, la confrontació essencial és l'econòmica . La classe explotadora sempre procura intensificar l'explotació, i, l'inrevés, les classes espoliades intenten evitar l'espoli.

   Els resultats de les confrontacions són sempre imprevisibles. Constantment es produeixen situacions de crisi econòmica. El sistema capitalista no aconsegueix una ordenació racional de l'activitat econòmica.

  

    Els treballadors no solament ofereixen una resistència contra l'explotació, com, per exemple, quan es dóna una declaració de vaga; sinó que, constantment, promouen tot d'iniciatives espontànies que poden incidir decisivament dins el procés econòmic.  Majorment, les iniciatives de les classes treballadores són moviments profunds de llarg abast; són moviments profunds de les amples masses que no responen a una teoria o programació prèvies. Els exemples més evidents són els moviments migratoris dels treballadors.

   

    Els 102 pelegrins dels Mayflower tiraren endavant un projecte social i polític que era el resultat d'uns acords previs, essent de naturalesa religiosa l'impuls inicial. Si la fundació de noves colònies a Nova Anglaterra hagués depès únicament de les motivacions religioses, la història hauria estat una altra molt diferent (Actualment, les petites comunitats puritanes dels "amis" no passen de ser una curiosa mostra etnogràfica). Ben aviat la motivació dels nous immigrats a Nord-amèrica fou de caràcter social i econòmic.

 

   Així ho explico a La filosofia i la religió sense caretes, pàgina125, que diu:    "De totes les àrees de colonització del món, les colònies britàniques eren les que oferien més avantatges i  les que més ràpidament augmentava la població. Nova Anglaterra no solament oferia llibertat i tolerància, amb la qual cosa els treballadors aconseguien un nivell de benestar mai vist. Si a un primer moment la immigració era per motius ideològics, ben aviat la motivació purament econòmica fou el vertader impuls. Les colònies anglo-americanes tenien un ritme de creixement de població molt més intens que el de les colònies espanyoles o franceses; doblava la població cada 25 anys. Per posar un referent: al 1760, els colons francesos del Quebec eren uns 40.000, mentre que les tretze colònies britàniques de Nord-amèrica tenien una població d'un milió i mig d'habitants. Els nord-americans consideraren que el formidable creixement econòmic de la seva república feia palès els    avantatges del seu sistema social i polític" (Sobre aquest tema podeu baixar més material escrit prement  La filosofia i la religió sense caretes).

   Els treballadors de l'Europa dels set-cents iniciaren el moviment profund de colonitzar Nova Anglaterra; moviment profund que tingué el punt culminant amb la proclamació de la primera República moderna del món.

  

   Tesi: En contra del que diu En Fukuyama, el sistema capitalista ni és acceptable ni representa la fi de la història.

 

   En Fukuyama argumenta que el sistema capitalista actual es reprodueix a si mateix, i, per tant, seria la darrera forma de societat. Entén que els intents alternatius han fracassat.

   En Rorty diu que el pragmatisme nord-americà és el final de la filosofia. O sigui, que poesia, filosofia i física són purs jocs de llenguatge. O sigui, en darrer terme, En Rorty també considera que l'Imperi nord-americà és la fi de la història.

    Si la "veritat" és allò que resulta útil a la societat, llavors no és d'estranyar que aparegui En Vattimo amb el seu "Creure que es creu".

    Tots aquests moderns volen fer una reutilització d'En Nietzsche i d'En Heidegger.   Són una bona colla: Vattimo, Baudrillard, Lyotard, Rorty, Derrida, Foucault, Deleuze, Dollé, Glucksmann...(Per cert, aquest antic maoista, va fer campanya per a En Zarkozy a les darreres presidencials franceses). S'hauria acabat l'època de la Raó, i hauríem entrat a la dels jocs de llenguatge  i de les idees "útils".

  

    Com ja he escrit a diversos articles, la meva tesi és:

 

Tesi:  En tot temps, la producció de materials filosòfics obeeix a les demandes dels bàndols enfrontats en guerra ideològica. Els filòsofs no fan sinó elaborar arguments a favor d'una determinada ideologia (La definició d'ideologia és: conjunt d'idees que són en funció dels interessos d'una determinada classe social). O sigui, no hi ha filosofia neutral. Els denominats filòsofs, al igual que altres actors intel·lectuals, són moguts per una passió, bé sigui noble, bé espúria, a favor – o en contra – d'una determinada ideologia.

 

    Al meu parer, els filòsofs al servei de la ideologia conservadora tenen com a encàrrec més important intentar introduir un nou irracionalisme, segons el qual les proposicions de la ciència són també jocs de llenguatge. 

   Per entendre'ns: El president George Bush als seus discursos s'atreveix a dir  que "l'ateisme és una creença".  Les expressions reaccionàries d'En Bush enllacen perfectament amb  la gran campanya ideològica de les esglésies evangèliques i de la catòlica per promoure la teoria de "El disseny intel·ligent", referida a la creació divina de l'univers.

 

   En Rorty es posa el vestit dels post-moderns i es presenta com un "pensador" que deixa de banda la filosofia, que "mostra" la inconsistència del llenguatge filosòfic i de la inutilitat dels filòsofs. Però aquest aspecte d'innovador d'En Rorty és una disfressa d'un que treballa decididament fent aportacions a la ideologia reaccionària. En Rorty, per amagar el seu reaccionarisme, exhibeix les seves crítiques contra la política exterior d'En Bush; però és En Rorty mateix el qui proporciona arguments per a les campanyes de les esglésies evangèliques. És contra la tradició de la filosofia il·lustrada que argumenta en Rorty. En Rorty recupera els arguments d'En Nietzsche contra la Il·lustració. És En Rorty el qui s'atreveix a posar a un mateix "nivell creatiu" la literatura, la filosofia i la ciència.

  

   Els  philosophes, en conjunt, despleguen una activitat que, objectivament, afavoreix la ideologia conservadora. La fotografia on apareix el financer En Lara Bosch acompanyat d'En Fukuyama i d'En Glucksmann (Al Cercle d'Economia de Barcelona, gener, 2008) dóna una clara pista de quina és la relació entre els philosophes i el Poder.

 

    La ideologia que sorgí de les revolucions democràtiques modernes d'Europa i d'Amèrica fou recollida a les Constitucions. És reconeguda  com a hegemònica. S'entén que les normes morals i les lleis actuals són una conseqüència de la ideologia democràtica.

 

   S'ha de rebutjar el concepte marxista de les revolucions burgeses.

 

   Tesi:  Els avanços socials i polítics aconseguits per les classes populars a un moment històric concret no es mantenen vigents seguint un impuls inercial. El desplegament de les societats democràtiques dóna lloc al sorgiment  de noves contradiccions que posen en perill l'ordre democràtic. Les societats democràtiques hagueren de ser espectadores de l'aparició del capitalisme al seu si.

 

    Aquelles colònies de grangers republicans de Nova Anglaterra no tenien ni idea del nou fenomen social que rebria la denominació de capitalisme. D'antuvi, els inquietà l'aparició de les grans fortunes, i votaren tot de lleis intentant regular l'acumulació de riqueses.

    

   Tesi: En tot moment les elits  intenten defugir dels controls democràtics. Al darrers temps, les elits han

 aconseguit tot de nous privilegis, econòmics, socials, jurídics, de manera que s'ha produït un afebliment de les garanties democràtiques.  Les grans acumulacions capitalistes són una greu amenaça per a la democràcia.

 

    Tesi:  Allò que importa no són les especulacions dels filòsofs d'ideologia conservadora. Allò que importa és que les classes treballadores trobin noves  formes de lluita per a restablir la democràcia vertadera.

 

       Tesi:  L'emotivisme moral i el contractualisme són les peces mestres de la ideologia democràtica. Allò que importa és fer valer aquestes peces. Amb aquests instruments ha de ser possible anul·lar els privilegis i acabar amb l'explotació i la injustícia.

    

   

     Per a intentar una aproximació a la pregunta inicial, començaré afirmant la tesi mestra, a partir de la qual seguirà la línia de l'argumentació.

    Tesi: L'ordenació de la societat d'acord amb l'emotivisme moral i el concepte de contractualisme social – el nucli de la ideologia hegemònica a les societats democràtiques – s'esdevingué per causa del triomf de les revolucions democràtiques. Fou la intel·ligència i els sentiments i el coratge de les classes populars oprimides les que determinaren l'aparició de les revolucions democràtiques. 

     

    Tesi: No és el cas que la Il·lustració francesa fos la causa de la revolució. Els il·lustrats no eren  pas revolucionaris. S'ha de punxar la bombolla de la Revolució francesa. És errònia la versió que donen els llibres de text espanyols.  

    S'ha de veure que la intervenció de les masses en el procés revolucionari francès del 89 sempre supera les previsions dels qui s'havien autodeclarat "representants del poble francès".

   Es pot constatar a altres àrees d'Europa – per exemple, a Prússia -  també es donava el fenomen de la Il·lustració i no per això se'n derivà una situació revolucionària.

   Podeu veure una explicació més acabada sobre aquest tema a la web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 57 i següents.

     Tesi: La filosofia, les filosofies, es despleguen al servei d'una determinada ideologia. Els filòsofs inicien la seva activitat intel·lectual instal·lats en la seva pròpia ideologia, la qual es correspon amb una de les ideologies en conflicte.   Fent un manlleu a En Hegel, "la filosofia surt com l'òliba, quan el sol ja és post". O sigui, no és el cas que de la ment d'un sol home – el filòsof – sorgeixi una ideologia.     Tesi: El fet de que uns determinats filòsofs figurin com "els més grans" o "els més importants" als llibres de text espanyols respon a una classificació i una valoració la qual concorda amb els interessos de la ideologia conservadora.  

   Tesi: La major part dels "grans filòsofs" són d'ideologia conservadora o reaccionària. Així, podem citar: Sòcrates, Plató, Aristòtil , Agustí, Tomàs d'Aquino, Descartes, Kant, Hegel, Nietzsche, Husserl, Heidegger.

     Tesi: A l'època moderna, els pensadors que elaboraren una filosofia en defensa de la ideologia democràtica triomfant foren en John Locke, En David Hume i En Rousseau, entre d'altres. 

    En Locke pogué publicar la seves "Cartes sobre la tolerància" després de la Revolució "la Gloriosa" de 1688. Però s'ha de considerar que En Cromwell ja havia decidit suspendre la prohibició d'entrada dels jueus a Anglaterra. O sigui, En Cromwell i els seus consellers ja feien valer a la societat els principis calvinistes   que els inspiraven, com, per exemple, el de tolerància.

      Tesi: No és el cas que els moviments de la història siguin originats per les doctrines dels filòsofs. Si de cas, són els profetes – alguns pocs profetes – els qui encapçalen un moviment històric.  

     Les monarquies europees, hereves del sistema de domini de l'Imperi romà, continuaren utilitzant l'Església catòlica com a instrument de repressió ideològica.  Fins a la revolució luterana, es mantingué el despotisme ideològic amb una violència extrema i cruel. (Per a veure el tema sobre la revolució luterana podeu a anar a la meva web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 30 i següents).

   

    Tesi: A les societats democràtiques febles – com n'és el cas de l'espanyola -, les forces conservadores mantenen tot de dispositius per fer prevaler els seus interessos ideològics; i la guerra ideològica és manté encesa.  

      Tesi:  Si les classes populars no aconsegueixen trobar fórmules de resistència eficaces contra el Poder, les classes privilegiades intensifiquen la seva opressió i el seu espoli.

  

       Tesi:  Mentre es manté viva la guerra ideològica, aquells discursos filosòfics que proposen canviar les peces mestres de la ideologia democràtica no fan sinó col·laborar amb les classes privilegiades, amb els opressors.

  

      Per posar un exemple aclaridor: a la França contemporània es dóna amb més intensitat el fenomen de la corrua de "philosophes" i es fàcil constatar que de l'allau de literatura filosòfica no se'n deriva cap canvi ideològic notable.

    Al meu parer, l'allau de "philosophes" no és una casualitat, sinó que és una conseqüència de la praxi de les elits dirigents franceses dels darrers seixanta anys. La producció de "philosophes" no ha sigut per una demanda de les classes populars franceses.

   Passo a exposar tot un seguit de detalls que jo crec que són decisius desvelar el misteri dels "philosophes".

   La seva aparició coincideix amb la victòria de França i amb l'inici de la política de "Grandeur" d'En Charles de Gaulle.

   Aquests "philosophes" de la postguerra ja no són uns foscos professors universitaris que s'esgoten traduint els autors alemanys.  Fan un salt qualitatiu i esdevenen les penses i les veus de "l'esprit" francès. De seguida esdevingueren uns privilegiats socials. Aquests pensadors professionals passaren a disposar d'un pressupost del ministeri més elevat, però, sobretot, tingueren accés als mitjans de comunicació, als grans diaris. Col·laboracions, encàrrecs, conferències, entrevistes, serveis especials, contractes de consellers, premis, honors...i més coses han acompanyat la vida d'aquests nous personatges públics.

    Tot i la tremenda diversitat de discursos filosòfics que amollen, els "philosophes"  participen - sembla que espontàniament – en una campanya permanent d'enaltiment de la filosofia. Quasi tots ells – els marxistes, com N'Althusser, inclosos – fan contínues autoproclames de les seves portentoses capacitats intel·lectuals i de la profunditat del seu pensament.

    Segons els seus discursos, allò important al món són els seus propis discursos que tracten sobre ells mateixos i els seus propis discursos. Es tanta la seva vanitat que arriben a fer afirmacions com la d'En Foucault que digué que En Deleuze és el filòsof més important del segle i que el segle XXI serà "deleuzià". I diu tot això  en to profètic sense que el món en sàpiga res (Bé, jo crec que la declaració d'En Foucault ocultava de fet una proclama de la seva pròpia superioritat respecte d'En Deleuze).

   Al meu parer, la intenció de les elits privilegiades franceses i del Poder francès consisteix en intentar desanimar les classes treballadores;  és com si aquestes elits volguessin rescatar "el dret de les classes dirigents" de línia platònica i deixar en suspens l'emotivisme moral, i per això fessin aquest ús dels "philosophes".

   L'enunciat elitista ( i també el de N'Althusser) seria una cosa així: "vosaltres treballadors i vosaltres gent vulgar  no disposeu de formació suficient per a intervenir en l'ordenació de la societat. Val més que ho deixeu en mans dels savis, dels preparats i dels experts - o dels dirigents del "partit" -. Renuncieu a l'emotivisme moral.

   És com si intentessin – aquestes elits – que els treballadors i les classes populars es sentissin intel·lectualment i moralment inferiors. Com si intentessin culpabilitzar a les "masses".

   És com si fessin experiments socials en el sentit de cercar una línia política i ideològica que donaria lloc a un nou platonisme social.

 

    Les elits privilegiades continuen amb el seus poders i els seus projectes contra els interessos de les classes treballadores. Les elits continuen provant nous mètodes en la guerra ideològica.

   

 

   Els intel·lectuals i els filòsofs i els individus corrents que denuncien les estratègies de les elits reaccionàries treballen a favor del bàndol democràtic.

  

  Per una banda, el desplegament econòmic mundial (per mitjà del sistema capitalista) fa que la producció de bens materials abasti nivells extraordinaris i això permet que amples capes de la població mundial tinguin accés a un nivell de vida més alt (El més remarcable és el desenvolupament de la Xina i de l'Índia, la població de les quals representa una tercera part de la població mundial). Per l'altra, les elits s'apoderen de part d'aquesta producció i aconsegueixen unes acumulacions de riquesa també extraordinàries.

      Les elits i les noves elits han fet unes extraordinàries acumulacions de riquesa en poques mans.

 

   Tesi: En tot moment, les elits – econòmiques, polítiques, ideològiques – tracten de burlar els controls democràtics. A més a més, en el terreny purament ideològic, tracten d'afeblir la ideologia democràtica.

  

    Vist això, respecte del tema que encapçalava l'article, he de dir que la filosofia convenient als interessos de les classes treballadores continua essent aquella que defensa la validesa del nucli essencial de la ideologia democràtica, a saber, l'emotivisme moral i el contractualisme social. I, per citar els clàssics, diria els noms d'En Locke, En Hume i, també, En Rousseau.

   És possible que alguns lectors, afectats al marxisme o a la filosofia d'algun "philosophe", s'escandalitzin de la meva proposta de fer valer el pensament d'uns autors del segle XVIII.

 

      En justificació a això, he de dir que l'emotivisme moral i el contractualisme social no són unes modes passatgeres. Que l'establiment dels règims democràtics respon a la voluntat majoritària de la població. Que la ideologia democràtica és hegemònica en quant és sostinguda  per la majoria de la població.

    Tesi: Al llarg dels segles, va predominar de manera absoluta i vergonyant "l'intel·lectualisme moral" i "el naturalisme social". No és el cas que els filòsofs es cansessin d'aquesta ideologia i inventessin unes noves modes ideològiques. Ja he dit que la filosofia és com l'òliba. Tancat el breu període de les "polis" democràtiques, durant més de dos mil anys va imperar el despotisme aristocràtic.  

   Tesi: Als llibres de text figura que durant aquest llarguíssim període hi va haver 40.000 filòsofs i teòlegs. Però no expliciten que tots aquests filòsofs no feien sinó repetir incansablement l'eterna cantilena de "l'intel·lectualisme moral" i de "el naturalisme social", cantilena que "no passava mai de moda". Els 40.000 teòlegs pasturaven dins la tanca construïda per N'Aquino i el Papa.

    (Aclariment: "intel·lectualisme moral" és la doctrina defensada per Sòcrates, Plató i Aristòtil. Segons aquesta, el Bé moral – únic i etern – s'aconsegueix  per mitjà de l'activitat intel·lectual; únicament el savi obra el bé. En Tomàs d'Aquino acomoda la teoria aristotèlica al dogma catòlic. Segons N'Aquino, "la fe i la raó" coincideixen; el Bé de la metafísica coincideix exactament amb la moral cristiana; o, també, la pura especulació racional descobreix les veritats morals del cristianisme. O sigui, en darrer terme, és el Papa la màxima autoritat en matèria de moral).     (Aclariment: "Naturalisme social" és la doctrina de N'Aristòtil sobre els principis "eterns" que defineixen "la societat humana".  Segons aquesta, les societats humanes són un producte natural; les societats humanes s'ordenen segons les lleis de la natura; les diverses formacions socials – monarquia, aristocràcia, democràcia – són productes naturals, són una conseqüència de la naturalesa humana. Segons la concepció aristotèlica, tots els processos de la naturalesa s'orienten necessàriament cap a la perfecció. Així, si a la societat hi ha esclaus, s'ha d'entendre que és una cosa natural i s'ha d'entendre que és una bona cosa que hi hagi esclaus; explicava el filòsof els beneficis de l'esclavitud,  gràcies als quals els homes lliures queden alliberats del treball i poden cultivar la filosofia.)     O sigui, que allò que importa és saber que la guerra ideològica contra totes aquelles organitzacions – i filosofies – enemigues de la ideologia democràtica continua més encesa que mai. Que "els enemics del poble" continuen promovent tot de "philosophes" amb la perversa intenció de crear confusió ideològica, d'afeblir les crítiques contra les elits.     Així, doncs, en matèria de filosofia seríem a un postmarxisme i a un post-postmodernisme.      Tesi: El denominat "postmodernisme" és un intent de sembrar la confusió de manera que totes les teories serien una mena de jocs de llenguatge. En Rorty, fent "pragmatisme de dretes", ens proposa que l'activitat de l'home al voltant de la poesia, la filosofia i la ciència no són més que jocs de llenguatge, pures creacions de "l'esperit humà".     No sabem quin tipus de lluita  desfermaran les classes populars ni quines respostes crearan en contra dels privilegis i dels poders de les elits.    Però sí podem estar segurs que les forces reaccionàries tradicionals – en especial l'Església catòlica – no han abandonat els seus objectius més foscos.      Com ja he dit a altres escrits, les forces reaccionàries disposen de grans recursos materials per a difondre la seva ideologia, però el seu cos de doctrina – aristotèlic-tomista – és feble i no resisteix les crítiques fetes des de la ciència.     Per altre costat, l'Església catòlica no troba recursos dialèctics per a  front als qui denuncien la seva sèrie interminable de crims contra la humanitat. Ella vol ocultar els seus crims; nosaltres podem denunciar-los.

    O sigui, estem en guerra. I hem de ser en una filosofia – aquesta és la meva proposta – que aporti arguments per reforçar la ideologia de l'emotivisme moral i del contractualisme social. O sigui, hem de lluitar per a aconseguir la llibertat real i la igualtat real.

En matŔria de filosofia, 2na. part

quetgles | 13 Agost, 2008 05:38

   En matèria de filosofia, on som, ara? (Segona part)  

     Per a intentar una aproximació a la pregunta, començaré afirmant la tesi mestra, a partir de la qual seguirà la línia de l'argumentació.

    Tesi: L'ordenació de la societat d'acord amb l'emotivisme moral i el concepte de contractualisme social – el nucli de la ideologia hegemònica a les societats democràtiques – s'esdevingué per causa del triomf de les revolucions democràtiques. Fou la intel·ligència i els sentiments i el coratge de les classes populars oprimides les que determinaren l'aparició de les revolucions democràtiques. 

     

    Tesi: No és el cas que la Il·lustració francesa fos la causa de la revolució. Els il·lustrats no eren  pas revolucionaris. S'ha de punxar la bombolla de la Revolució francesa. És errònia la versió que donen els llibres de text espanyols.  

    S'ha de veure que la intervenció de les masses en el procés revolucionari francès del 89 sempre supera les previsions dels qui s'havien autodeclarat "representants del poble francès".

   Es pot constatar a altres àrees d'Europa – per exemple, a Prússia -  també es donava el fenomen de la Il·lustració i no per això se'n deriva una situació revolucionària.

   Podeu veure una explicació més acabada sobre aquest tema a la web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 57 i següents.

     Tesi: La filosofia, les filosofies, es despleguen al servei d'una determinada ideologia. Els filòsofs inicien la seva activitat intel·lectual instal·lats en la seva pròpia ideologia, la qual es correspon amb una de les ideologies en conflicte.   Fent un manlleu a En Hegel, "la filosofia surt com l'òliba, quan el sol ja és post". O sigui, no és el cas que de la ment d'un sol home – el filòsof – sorgeixi una ideologia.     Tesi: El fet de que uns determinats filòsofs figurin com "els més grans" o "els més importants" als llibres de text espanyols respon a una classificació i una valoració la qual concorda amb els interessos de la ideologia conservadora.  

   Tesi: La major part dels "grans filòsofs" són d'ideologia conservadora o reaccionària. Així, podem citar: Sòcrates, Plató, Aristòtil , Agustí, Tomàs d'Aquino, Descartes, Kant, Hegel, Nietzsche, Husserl, Heidegger.

     Tesi: A l'època moderna, els pensadors que elaboraren una filosofia en defensa de la ideologia democràtica triomfant foren en John Locke, En David Hume i En Rousseau, entre d'altres. 

    En Locke pogué publicar la seves "Cartes sobre la tolerància" després de la Revolució "la Gloriosa" de 1688. Però s'ha de considerar que En Cromwell ja havia decidit suspendre la prohibició d'entrada dels jueus a Anglaterra. O sigui, En Cromwell i els seus consellers ja feien valer a la societat els principis calvinistes   que els inspiraven, com, per exemple, el de tolerància.

      Tesi: No és el cas que els moviments de la història siguin originats per les doctrines dels filòsofs. Si de cas, són els profetes – alguns pocs profetes – els qui encapçalen un moviment històric.  

     Les monarquies europees, hereves del sistema de domini de l'Imperi romà, continuaren utilitzant l'Església catòlica com a instrument de repressió ideològica.  Fins a la revolució luterana, es mantingué el despotisme ideològic amb una violència extrema i cruel. (Per a veure el tema sobre la revolució luterana podeu a anar a la meva web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 30 i següents).

   

    Tesi: A les societats democràtiques febles – com n'és el cas de l'espanyola -, les forces conservadores mantenen tot de dispositius per fer prevaler els seus interessos ideològics; i la guerra ideològica és manté encesa.  

      Tesi:  Si les classes populars no aconsegueixen trobar fórmules de resistència eficaces contra el Poder, les classes privilegiades intensifiquen la seva opressió i el seu espoli.

  

       Tesi:  Mentre es manté viva la guerra ideològica, aquells discursos filosòfics que proposen canviar les peces mestres de la ideologia democràtica no fan sinó col·laborar amb les classes privilegiades, amb els opressors.

  

      Per posar un exemple aclaridor: a la França contemporània es dóna amb més intensitat el fenomen de la corrua de "philosophes" i es fàcil constatar que de l'allau de literatura filosòfica no se'n deriva cap canvi ideològic notable.

    Al meu parer, l'allau de "philosophes" no és una casualitat, sinó que és una conseqüència de la praxi de les elits dirigents franceses dels darrers seixanta anys. La producció de "philosophes" no ha sigut per una demanda de les classes populars franceses.

   Passo a exposar tot un seguit de detalls que jo crec que són decisius desvelar el misteri dels "philosophes".

   La seva aparició coincideix amb la victòria de França i amb l'inici de la política de "Grandeur" d'En Charles de Gaulle.

   Aquests "philosophes" de la postguerra ja no són uns foscos professors universitaris que s'esgoten traduint els autors alemanys.  Fan un salt qualitatiu i esdevenen les penses i les veus de "l'esprit" francès. De seguida esdevingueren uns privilegiats socials. Aquests pensadors professionals passaren a disposar d'un pressupost del ministeri més elevat, però, sobretot, tingueren accés als mitjans de comunicació, als grans diaris. Col·laboracions, encàrrecs, conferències, entrevistes, serveis especials, contractes de consellers, premis, honors...i més coses han acompanyat la vida d'aquests nous personatges públics.

    Tot i la tremenda diversitat de discursos filosòfics que amollen, els "philosophes"  participen - sembla que espontàniament – en una campanya permanent d'enaltiment de la filosofia. Quasi tots ells – els marxistes, com N'Althusser, inclosos – fan contínues autoproclames de les seves portentoses capacitats intel·lectuals i de la profunditat del seu pensament.

    Segons els seus discursos, allò important al món són els seus propis discursos que tracten sobre ells mateixos i els seus propis discursos. Es tanta la seva vanitat que arriben a fer afirmacions com la d'En Foucault que digué que En Deleuze és el filòsof més important del segle i que el segle XXI serà "deleuzià". I diu tot això  en to profètic sense que el món en sàpiga res (Bé, jo crec que la declaració d'En Foucault ocultava de fet una proclama de la seva pròpia superioritat respecte d'En Deleuze).

   Al meu parer, la intenció de les elits privilegiades franceses i del Poder francès consisteix en intentar desanimar les classes treballadores;  és com si aquestes elits volguessin rescatar "el dret de les classes dirigents" de línia platònica i deixar en suspens l'emotivisme moral, i per això fessin aquest ús dels "philosophes".

   L'enunciat elitista ( i també el de N'Althusser) seria una cosa així: "vosaltres treballadors i vosaltres gent vulgar  no disposeu de formació suficient per a intervenir en l'ordenació de la societat. Val més que ho deixeu en mans dels savis, dels preparats i dels experts - o dels dirigents del "partit" -. Renuncieu a l'emotivisme moral.

   És com si intentessin – aquestes elits – que els treballadors i les classes populars es sentissin intel·lectualment i moralment inferiors. Com si intentessin culpabilitzar a les "masses".

   És com si fessin experiments socials en el sentit de cercar una línia política i ideològica que donaria lloc a un nou platonisme social.

 

    Les elits privilegiades continuen amb el seus poders i els seus projectes contra els interessos de les classes treballadores. Les elits continuen provant nous mètodes en la guerra ideològica.

   

 

   Els intel·lectuals i els filòsofs i els individus corrents que denuncien les estratègies de les elits reaccionàries treballen a favor del bàndol democràtic.

  

  Per una banda, el desplegament econòmic mundial (per mitjà del sistema capitalista) fa que la producció de bens materials abasti nivells extraordinaris i això permet que amples capes de la població mundial tinguin accés a un nivell de vida més alt (El més remarcable és el desenvolupament de la Xina i de l'Índia, la població de les quals representa una tercera part de la població mundial). Per l'altra, les elits s'apoderen de part d'aquesta producció i aconsegueixen unes acumulacions de riquesa també extraordinàries.

      Les elits i les noves elits han fet unes extraordinàries acumulacions de riquesa en poques mans.

 

   Tesi: En tot moment, les elits – econòmiques, polítiques, ideològiques – tracten de burlar els controls democràtics. A més a més, en el terreny purament ideològic, tracten d'afeblir la ideologia democràtica.

  

    Vist això, respecte del tema que encapçalava l'article, he de dir que la filosofia convenient als interessos de les classes treballadores continua essent aquella que defensa la validesa del nucli essencial de la ideologia democràtica, a saber, l'emotivisme moral i el contractualisme social. I, per citar els clàssics, diria els noms d'En Locke, En Hume i, també, En Rousseau.

   És possible que alguns lectors, afectats al marxisme o a la filosofia d'algun "philosophe", s'escandalitzin de la meva proposta de fer valer el pensament d'uns autors del segle XVIII.

 

      En justificació a això, he de dir que l'emotivisme moral i el contractualisme social no són unes modes passatgeres. Que l'establiment dels règims democràtics respon a la voluntat majoritària de la població. Que la ideologia democràtica és hegemònica en quant és sostinguda  per la majoria de la població.

    Tesi: Al llarg dels segles, va predominar de manera absoluta i vergonyant "l'intel·lectualisme moral" i "el naturalisme social". No és el cas que els filòsofs es cansessin d'aquesta ideologia i inventessin unes noves modes ideològiques. Ja he dit que la filosofia és com l'òliba. Tancat el breu període de les "polis" democràtiques, durant més de dos mil anys va imperar el despotisme aristocràtic.  

   Tesi: Als llibres de text figura que durant aquest llarguíssim període hi va haver 40.000 filòsofs i teòlegs. Però no expliciten que tots aquests filòsofs no feien sinó repetir incansablement l'eterna cantilena de "l'intel·lectualisme moral" i de "el naturalisme social", cantilena que "no passava mai de moda". Els 40.000 teòlegs pasturaven dins la tanca construïda per N'Aquino i el Papa.

    (Aclariment: "intel·lectualisme moral" és la doctrina defensada per Sòcrates, Plató i Aristòtil. Segons aquesta, el Bé moral – únic i etern – s'aconsegueix  per mitjà de l'activitat intel·lectual; únicament el savi obra el bé. En Tomàs d'Aquino acomoda la teoria aristotèlica al dogma catòlic. Segons N'Aquino, "la fe i la raó" coincideixen; el Bé de la metafísica coincideix exactament amb la moral cristiana; o, també, la pura especulació racional descobreix les veritats morals del cristianisme. O sigui, en darrer terme, és el Papa la màxima autoritat en matèria de moral).     (Aclariment: "Naturalisme social" és la doctrina de N'Aristòtil sobre els principis "eterns" que defineixen "la societat humana".  Segons aquesta, les societats humanes són un producte natural; les societats humanes s'ordenen segons les lleis de la natura; les diverses formacions socials – monarquia, aristocràcia, democràcia – són productes naturals, són una conseqüència de la naturalesa humana. Segons la concepció aristotèlica, tots els processos de la naturalesa s'orienten necessàriament cap a la perfecció. Així, si a la societat hi ha esclaus, s'ha d'entendre que és una cosa natural i s'ha d'entendre que és una bona cosa que hi hagi esclaus; explicava el filòsof els beneficis de l'esclavitud,  gràcies als quals els homes lliures queden alliberats del treball i poden cultivar la filosofia.)     O sigui, que allò que importa és saber que la guerra ideològica contra totes aquelles organitzacions – i filosofies – enemigues de la ideologia democràtica continua més encesa que mai. Que "els enemics del poble" continuen promovent tot de "philosophes" amb la perversa intenció de crear confusió ideològica, d'afeblir les crítiques contra les elits.     Així, doncs, en matèria de filosofia seríem a un postmarxisme i a un post-postmodernisme.      Tesi: El denominat "postmodernisme" és un intent de sembrar la confusió de manera que totes les teories serien una mena de jocs de llenguatge. En Rorty, fent "pragmatisme de dretes", ens proposa que l'activitat de l'home al voltant de la poesia, la filosofia i la ciència no són més que jocs de llenguatge, pures creacions de "l'esperit humà".     No sabem quin tipus de lluita  desfermaran les classes populars ni quines respostes crearan en contra dels privilegis i dels poders de les elits.    Però sí podem estar segurs que les forces reaccionàries tradicionals – en especial l'Església catòlica – no han abandonat els seus objectius més foscos.      Com ja he dit a altres escrits, les forces reaccionàries disposen de grans recursos materials per a difondre la seva ideologia, però el seu cos de doctrina – aristotèlic-tomista – és feble i no resisteix les crítiques fetes des de la ciència.     Per altre costat, l'Església catòlica no troba recursos dialèctics per a  front als qui denuncien la seva sèrie interminable de crims contra la humanitat. Ella vol ocultar els seus crims; nosaltres podem denunciar-los.    O sigui, estem en guerra. I som en una filosofia – aquesta és la meva proposta – que aporta arguments per reforçar la ideologia de l'emotivisme moral i del contractualisme social. 

En matŔria .de filosofia, 1ra. part.

quetgles | 10 Agost, 2008 17:05

En matèria de filosofia, on som, ara? (aquesta actualització és per motius tècnics; comprèn la 1ra part i la 2na part).

  

    Tan bon punt apareix una nova elit econòmica, aquesta intenta assegurar-se els seus privilegis econòmics. Per això, intentarà fer-se present i tenir influència als cercles de Poder. En darrer terme, l'objectiu final – la seva situació ideal – seria aconseguir el blindatge dels seus privilegis.

 

     Amb l'aparició de la nova elit econòmica s'intensifica la lluita de classes. Per una banda, la nova elit entra en competició amb les altres elits; i, per l'altra, incideix en la lluita de classes (en el sentit marxista) entre la classe explotadora i les classes treballadores.

 

     La classe dominant i les noves elits en tot moment miren d'intensificar l'explotació i d'assegurar els seus privilegis.  I les classes que no formen part de la classe dominant lluiten en sentit contrari, és a dir, miren de resistir.

 

      Les diverses elits lluiten entre sí pel control dels media. I, en conjunt, la classe dominant intenta imposar la seva ideologia, i anul·lar les ideologies a favor dels interessos de les classes explotades.

 

  

    La nova elit també tracta d'assegurar-se privilegis jurídics.

 

 

     En la lluita de classes, la confrontació essencial és l'econòmica . La classe explotadora sempre procura intensificar l'explotació, i, l'inrevés, les classes espoliades intenten evitar l'espoli.

   Els resultats de les confrontacions són sempre imprevisibles. Constantment es produeixen situacions de crisi econòmica. El sistema capitalista no aconsegueix una ordenació racional de l'activitat econòmica.

  

    Els treballadors no solament ofereixen una resistència contra l'explotació, com, per exemple, quan es dóna una declaració de vaga; sinó que, constantment, promouen tot d'iniciatives espontànies que poden incidir decisivament dins el procés econòmic.  Majorment, les iniciatives de les classes treballadores són moviments profunds de llarg abast; són moviments profunds de les amples masses que no responen a una teoria o programació prèvies. Els exemples més evidents són els moviments migratoris dels treballadors.

   

    Els 102 pelegrins dels Mayflower tiraren endavant un projecte social i polític que era el resultat d'uns acords previs, essent de naturalesa religiosa l'impuls inicial. Si la fundació de noves colònies a Nova Anglaterra hagués depès únicament de les motivacions religioses, la història hauria estat una altra molt diferent (Actualment, les petites comunitats puritanes dels "amis" no passen de ser una curiosa mostra etnogràfica). Ben aviat la motivació dels nous immigrats a Nord-amèrica fou de caràcter social i econòmic.

 

   Així ho explico a La filosofia i la religió sense caretes, pàgina125, que diu:    "De totes les àrees de colonització del món, les colònies britàniques eren les que oferien més avantatges i  les que més ràpidament augmentava la població. Nova Anglaterra no solament oferia llibertat i tolerància, amb la qual cosa els treballadors aconseguien un nivell de benestar mai vist. Si a un primer moment la immigració era per motius ideològics, ben aviat la motivació purament econòmica fou el vertader impuls. Les colònies anglo-americanes tenien un ritme de creixement de població molt més intens que el de les colònies espanyoles o franceses; doblava la població cada 25 anys. Per posar un referent: al 1760, els colons francesos del Quebec eren uns 40.000, mentre que les tretze colònies britàniques de Nord-amèrica tenien una població d'un milió i mig d'habitants. Els nord-americans consideraren que el formidable creixement econòmic de la seva república feia palès els    avantatges del seu sistema social i polític" (Sobre aquest tema podeu baixar més material escrit prement  La filosofia i la religió sense caretes).

   Els treballadors de l'Europa dels set-cents iniciaren el moviment profund de colonitzar Nova Anglaterra; moviment profund que tingué el punt culminant amb la proclamació de la primera República moderna del món.

  

   Tesi: En contra del que diu En Fukuyama, el sistema capitalista ni és acceptable ni representa la fi de la història.

 

   En Fukuyama argumenta que el sistema capitalista actual es reprodueix a si mateix, i, per tant, seria la darrera forma de societat. Entén que els intents alternatius han fracassat.

   En Rorty diu que el pragmatisme nord-americà és el final de la filosofia. O sigui, que poesia, filosofia i física són purs jocs de llenguatge. O sigui, en darrer terme, En Rorty també considera que l'Imperi nord-americà és la fi de la història.

    Si la "veritat" és allò que resulta útil a la societat, llavors no és d'estranyar que aparegui En Vattimo amb el seu "Creure que es creu".

    Tots aquests moderns volen fer una reutilització d'En Nietzsche i d'En Heidegger.   Són una bona colla: Vattimo, Baudrillard, Lyotard, Rorty, Derrida, Foucault, Deleuze, Dollé, Glucksmann...(Per cert, aquest antic maoista, va fer campanya per a En Zarkozy a les darreres presidencials franceses). S'hauria acabat l'època de la Raó, i hauríem entrat a la dels jocs de llenguatge  i de les idees "útils".

  

    Com ja he escrit a diversos articles, la meva tesi és:

 

Tesi:  En tot temps, la producció de materials filosòfics obeeix a les demandes dels bàndols enfrontats en guerra ideològica. Els filòsofs no fan sinó elaborar arguments a favor d'una determinada ideologia (La definició d'ideologia és: conjunt d'idees que són en funció dels interessos d'una determinada classe social). O sigui, no hi ha filosofia neutral. Els denominats filòsofs, al igual que altres actors intel·lectuals, són moguts per una passió, bé sigui noble, bé espúria, a favor – o en contra – d'una determinada ideologia.

 

    Al meu parer, els filòsofs al servei de la ideologia conservadora tenen com a encàrrec més important intentar introduir un nou irracionalisme, segons el qual les proposicions de la ciència són també jocs de llenguatge. 

   Per entendre'ns: El president George Bush als seus discursos s'atreveix a dir  que "l'ateisme és una creença".  Les expressions reaccionàries d'En Bush enllacen perfectament amb  la gran campanya ideològica de les esglésies evangèliques i de la catòlica per promoure la teoria de "El disseny intel·ligent", referida a la creació divina de l'univers.

 

   En Rorty es posa el vestit dels post-moderns i es presenta com un "pensador" que deixa de banda la filosofia, que "mostra" la inconsistència del llenguatge filosòfic i de la inutilitat dels filòsofs. Però aquest aspecte d'innovador d'En Rorty és una disfressa d'un que treballa decididament fent aportacions a la ideologia reaccionària. En Rorty, per amagar el seu reaccionarisme, exhibeix les seves crítiques contra la política exterior d'En Bush; però és En Rorty mateix el qui proporciona arguments per a les campanyes de les esglésies evangèliques. És contra la tradició de la filosofia il·lustrada que argumenta en Rorty. En Rorty recupera els arguments d'En Nietzsche contra la Il·lustració. És En Rorty el qui s'atreveix a posar a un mateix "nivell creatiu" la literatura, la filosofia i la ciència.

  

   Els  philosophes, en conjunt, despleguen una activitat que, objectivament, afavoreix la ideologia conservadora. La fotografia on apareix el financer En Lara Bosch acompanyat d'En Fukuyama i d'En Glucksmann (Al Cercle d'Economia de Barcelona, gener, 2008) dóna una clara pista de quina és la relació entre els philosophes i el Poder.

 

    La ideologia que sorgí de les revolucions democràtiques modernes d'Europa i d'Amèrica fou recollida a les Constitucions. És reconeguda  com a hegemònica. S'entén que les normes morals i les lleis actuals són una conseqüència de la ideologia democràtica.

 

   S'ha de rebutjar el concepte marxista de les revolucions burgeses.

 

   Tesi:  Els avanços socials i polítics aconseguits per les classes populars a un moment històric concret no es mantenen vigents seguint un impuls inercial. El desplegament de les societats democràtiques dóna lloc al sorgiment  de noves contradiccions que posen en perill l'ordre democràtic. Les societats democràtiques hagueren de ser espectadores de l'aparició del capitalisme al seu si.

 

    Aquelles colònies de grangers republicans de Nova Anglaterra no tenien ni idea del nou fenomen social que rebria la denominació de capitalisme. D'antuvi, els inquietà l'aparició de les grans fortunes, i votaren tot de lleis intentant regular l'acumulació de riqueses.

    

   Tesi: En tot moment les elits  intenten defugir dels controls democràtics. Al darrers temps, les elits han

 aconseguit tot de nous privilegis, econòmics, socials, jurídics, de manera que s'ha produït un afebliment de les garanties democràtiques.  Les grans acumulacions capitalistes són una greu amenaça per a la democràcia.

 

    Tesi:  Allò que importa no són les especulacions dels filòsofs d'ideologia conservadora. Allò que importa és que les classes treballadores trobin noves  formes de lluita per a restablir la democràcia vertadera.

 

       Tesi:  L'emotivisme moral i el contractualisme són les peces mestres de la ideologia democràtica. Allò que importa és fer valer aquestes peces. Amb aquests instruments ha de ser possible anul·lar els privilegis i acabar amb l'explotació i la injustícia.

    

   

     Per a intentar una aproximació a la pregunta inicial, començaré afirmant la tesi mestra, a partir de la qual seguirà la línia de l'argumentació.

    Tesi: L'ordenació de la societat d'acord amb l'emotivisme moral i el concepte de contractualisme social – el nucli de la ideologia hegemònica a les societats democràtiques – s'esdevingué per causa del triomf de les revolucions democràtiques. Fou la intel·ligència i els sentiments i el coratge de les classes populars oprimides les que determinaren l'aparició de les revolucions democràtiques. 

     

    Tesi: No és el cas que la Il·lustració francesa fos la causa de la revolució. Els il·lustrats no eren  pas revolucionaris. S'ha de punxar la bombolla de la Revolució francesa. És errònia la versió que donen els llibres de text espanyols.  

    S'ha de veure que la intervenció de les masses en el procés revolucionari francès del 89 sempre supera les previsions dels qui s'havien autodeclarat "representants del poble francès".

   Es pot constatar a altres àrees d'Europa – per exemple, a Prússia -  també es donava el fenomen de la Il·lustració i no per això se'n derivà una situació revolucionària.

   Podeu veure una explicació més acabada sobre aquest tema a la web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 57 i següents.

     Tesi: La filosofia, les filosofies, es despleguen al servei d'una determinada ideologia. Els filòsofs inicien la seva activitat intel·lectual instal·lats en la seva pròpia ideologia, la qual es correspon amb una de les ideologies en conflicte.   Fent un manlleu a En Hegel, "la filosofia surt com l'òliba, quan el sol ja és post". O sigui, no és el cas que de la ment d'un sol home – el filòsof – sorgeixi una ideologia.     Tesi: El fet de que uns determinats filòsofs figurin com "els més grans" o "els més importants" als llibres de text espanyols respon a una classificació i una valoració la qual concorda amb els interessos de la ideologia conservadora.  

   Tesi: La major part dels "grans filòsofs" són d'ideologia conservadora o reaccionària. Així, podem citar: Sòcrates, Plató, Aristòtil , Agustí, Tomàs d'Aquino, Descartes, Kant, Hegel, Nietzsche, Husserl, Heidegger.

     Tesi: A l'època moderna, els pensadors que elaboraren una filosofia en defensa de la ideologia democràtica triomfant foren en John Locke, En David Hume i En Rousseau, entre d'altres. 

    En Locke pogué publicar la seves "Cartes sobre la tolerància" després de la Revolució "la Gloriosa" de 1688. Però s'ha de considerar que En Cromwell ja havia decidit suspendre la prohibició d'entrada dels jueus a Anglaterra. O sigui, En Cromwell i els seus consellers ja feien valer a la societat els principis calvinistes   que els inspiraven, com, per exemple, el de tolerància.

      Tesi: No és el cas que els moviments de la història siguin originats per les doctrines dels filòsofs. Si de cas, són els profetes – alguns pocs profetes – els qui encapçalen un moviment històric.  

     Les monarquies europees, hereves del sistema de domini de l'Imperi romà, continuaren utilitzant l'Església catòlica com a instrument de repressió ideològica.  Fins a la revolució luterana, es mantingué el despotisme ideològic amb una violència extrema i cruel. (Per a veure el tema sobre la revolució luterana podeu a anar a la meva web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 30 i següents).

   

    Tesi: A les societats democràtiques febles – com n'és el cas de l'espanyola -, les forces conservadores mantenen tot de dispositius per fer prevaler els seus interessos ideològics; i la guerra ideològica és manté encesa.  

      Tesi:  Si les classes populars no aconsegueixen trobar fórmules de resistència eficaces contra el Poder, les classes privilegiades intensifiquen la seva opressió i el seu espoli.

  

       Tesi:  Mentre es manté viva la guerra ideològica, aquells discursos filosòfics que proposen canviar les peces mestres de la ideologia democràtica no fan sinó col·laborar amb les classes privilegiades, amb els opressors.

  

      Per posar un exemple aclaridor: a la França contemporània es dóna amb més intensitat el fenomen de la corrua de "philosophes" i es fàcil constatar que de l'allau de literatura filosòfica no se'n deriva cap canvi ideològic notable.

    Al meu parer, l'allau de "philosophes" no és una casualitat, sinó que és una conseqüència de la praxi de les elits dirigents franceses dels darrers seixanta anys. La producció de "philosophes" no ha sigut per una demanda de les classes populars franceses.

   Passo a exposar tot un seguit de detalls que jo crec que són decisius desvelar el misteri dels "philosophes".

   La seva aparició coincideix amb la victòria de França i amb l'inici de la política de "Grandeur" d'En Charles de Gaulle.

   Aquests "philosophes" de la postguerra ja no són uns foscos professors universitaris que s'esgoten traduint els autors alemanys.  Fan un salt qualitatiu i esdevenen les penses i les veus de "l'esprit" francès. De seguida esdevingueren uns privilegiats socials. Aquests pensadors professionals passaren a disposar d'un pressupost del ministeri més elevat, però, sobretot, tingueren accés als mitjans de comunicació, als grans diaris. Col·laboracions, encàrrecs, conferències, entrevistes, serveis especials, contractes de consellers, premis, honors...i més coses han acompanyat la vida d'aquests nous personatges públics.

    Tot i la tremenda diversitat de discursos filosòfics que amollen, els "philosophes"  participen - sembla que espontàniament – en una campanya permanent d'enaltiment de la filosofia. Quasi tots ells – els marxistes, com N'Althusser, inclosos – fan contínues autoproclames de les seves portentoses capacitats intel·lectuals i de la profunditat del seu pensament.

    Segons els seus discursos, allò important al món són els seus propis discursos que tracten sobre ells mateixos i els seus propis discursos. Es tanta la seva vanitat que arriben a fer afirmacions com la d'En Foucault que digué que En Deleuze és el filòsof més important del segle i que el segle XXI serà "deleuzià". I diu tot això  en to profètic sense que el món en sàpiga res (Bé, jo crec que la declaració d'En Foucault ocultava de fet una proclama de la seva pròpia superioritat respecte d'En Deleuze).

   Al meu parer, la intenció de les elits privilegiades franceses i del Poder francès consisteix en intentar desanimar les classes treballadores;  és com si aquestes elits volguessin rescatar "el dret de les classes dirigents" de línia platònica i deixar en suspens l'emotivisme moral, i per això fessin aquest ús dels "philosophes".

   L'enunciat elitista ( i també el de N'Althusser) seria una cosa així: "vosaltres treballadors i vosaltres gent vulgar  no disposeu de formació suficient per a intervenir en l'ordenació de la societat. Val més que ho deixeu en mans dels savis, dels preparats i dels experts - o dels dirigents del "partit" -. Renuncieu a l'emotivisme moral.

   És com si intentessin – aquestes elits – que els treballadors i les classes populars es sentissin intel·lectualment i moralment inferiors. Com si intentessin culpabilitzar a les "masses".

   És com si fessin experiments socials en el sentit de cercar una línia política i ideològica que donaria lloc a un nou platonisme social.

 

    Les elits privilegiades continuen amb el seus poders i els seus projectes contra els interessos de les classes treballadores. Les elits continuen provant nous mètodes en la guerra ideològica.

   

 

   Els intel·lectuals i els filòsofs i els individus corrents que denuncien les estratègies de les elits reaccionàries treballen a favor del bàndol democràtic.

  

  Per una banda, el desplegament econòmic mundial (per mitjà del sistema capitalista) fa que la producció de bens materials abasti nivells extraordinaris i això permet que amples capes de la població mundial tinguin accés a un nivell de vida més alt (El més remarcable és el desenvolupament de la Xina i de l'Índia, la població de les quals representa una tercera part de la població mundial). Per l'altra, les elits s'apoderen de part d'aquesta producció i aconsegueixen unes acumulacions de riquesa també extraordinàries.

      Les elits i les noves elits han fet unes extraordinàries acumulacions de riquesa en poques mans.

 

   Tesi: En tot moment, les elits – econòmiques, polítiques, ideològiques – tracten de burlar els controls democràtics. A més a més, en el terreny purament ideològic, tracten d'afeblir la ideologia democràtica.

  

    Vist això, respecte del tema que encapçalava l'article, he de dir que la filosofia convenient als interessos de les classes treballadores continua essent aquella que defensa la validesa del nucli essencial de la ideologia democràtica, a saber, l'emotivisme moral i el contractualisme social. I, per citar els clàssics, diria els noms d'En Locke, En Hume i, també, En Rousseau.

   És possible que alguns lectors, afectats al marxisme o a la filosofia d'algun "philosophe", s'escandalitzin de la meva proposta de fer valer el pensament d'uns autors del segle XVIII.

 

      En justificació a això, he de dir que l'emotivisme moral i el contractualisme social no són unes modes passatgeres. Que l'establiment dels règims democràtics respon a la voluntat majoritària de la població. Que la ideologia democràtica és hegemònica en quant és sostinguda  per la majoria de la població.

    Tesi: Al llarg dels segles, va predominar de manera absoluta i vergonyant "l'intel·lectualisme moral" i "el naturalisme social". No és el cas que els filòsofs es cansessin d'aquesta ideologia i inventessin unes noves modes ideològiques. Ja he dit que la filosofia és com l'òliba. Tancat el breu període de les "polis" democràtiques, durant més de dos mil anys va imperar el despotisme aristocràtic.  

   Tesi: Als llibres de text figura que durant aquest llarguíssim període hi va haver 40.000 filòsofs i teòlegs. Però no expliciten que tots aquests filòsofs no feien sinó repetir incansablement l'eterna cantilena de "l'intel·lectualisme moral" i de "el naturalisme social", cantilena que "no passava mai de moda". Els 40.000 teòlegs pasturaven dins la tanca construïda per N'Aquino i el Papa.

    (Aclariment: "intel·lectualisme moral" és la doctrina defensada per Sòcrates, Plató i Aristòtil. Segons aquesta, el Bé moral – únic i etern – s'aconsegueix  per mitjà de l'activitat intel·lectual; únicament el savi obra el bé. En Tomàs d'Aquino acomoda la teoria aristotèlica al dogma catòlic. Segons N'Aquino, "la fe i la raó" coincideixen; el Bé de la metafísica coincideix exactament amb la moral cristiana; o, també, la pura especulació racional descobreix les veritats morals del cristianisme. O sigui, en darrer terme, és el Papa la màxima autoritat en matèria de moral).     (Aclariment: "Naturalisme social" és la doctrina de N'Aristòtil sobre els principis "eterns" que defineixen "la societat humana".  Segons aquesta, les societats humanes són un producte natural; les societats humanes s'ordenen segons les lleis de la natura; les diverses formacions socials – monarquia, aristocràcia, democràcia – són productes naturals, són una conseqüència de la naturalesa humana. Segons la concepció aristotèlica, tots els processos de la naturalesa s'orienten necessàriament cap a la perfecció. Així, si a la societat hi ha esclaus, s'ha d'entendre que és una cosa natural i s'ha d'entendre que és una bona cosa que hi hagi esclaus; explicava el filòsof els beneficis de l'esclavitud,  gràcies als quals els homes lliures queden alliberats del treball i poden cultivar la filosofia.)     O sigui, que allò que importa és saber que la guerra ideològica contra totes aquelles organitzacions – i filosofies – enemigues de la ideologia democràtica continua més encesa que mai. Que "els enemics del poble" continuen promovent tot de "philosophes" amb la perversa intenció de crear confusió ideològica, d'afeblir les crítiques contra les elits.     Així, doncs, en matèria de filosofia seríem a un postmarxisme i a un post-postmodernisme.      Tesi: El denominat "postmodernisme" és un intent de sembrar la confusió de manera que totes les teories serien una mena de jocs de llenguatge. En Rorty, fent "pragmatisme de dretes", ens proposa que l'activitat de l'home al voltant de la poesia, la filosofia i la ciència no són més que jocs de llenguatge, pures creacions de "l'esperit humà".     No sabem quin tipus de lluita  desfermaran les classes populars ni quines respostes crearan en contra dels privilegis i dels poders de les elits.    Però sí podem estar segurs que les forces reaccionàries tradicionals – en especial l'Església catòlica – no han abandonat els seus objectius més foscos.      Com ja he dit a altres escrits, les forces reaccionàries disposen de grans recursos materials per a difondre la seva ideologia, però el seu cos de doctrina – aristotèlic-tomista – és feble i no resisteix les crítiques fetes des de la ciència.     Per altre costat, l'Església catòlica no troba recursos dialèctics per a  front als qui denuncien la seva sèrie interminable de crims contra la humanitat. Ella vol ocultar els seus crims; nosaltres podem denunciar-los.

    O sigui, estem en guerra. I hem de ser en una filosofia – aquesta és la meva proposta – que aporti arguments per reforçar la ideologia de l'emotivisme moral i del contractualisme social. O sigui, hem de lluitar per a aconseguir la llibertat real i la igualtat real.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb