El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

N'Arist˛til i En TomÓs d'Aquino

quetgles | 26 Novembre, 2007 07:11

     A l'Univers catòlic, N'Aristòtil sempre apareix emmarcat per una àuria de grandesa i de veritat, com un dels filòsofs més grans i un gran científic. Actualment, l'Església catòlica manté la seva estratègia ideològica tradicional: la filosofia de Tomàs d'Aquino continua essent l'oficial de l'orbe catòlic (En Tomàs fou l'acomodador de l'aristotelisme al servei de la dogmàtica cristiana). Les facultats catòliques de teologia continuen immerses en el "realisme moderat" de N'Aristòtil (Els tomistes denominen l'idealisme amb el nom de "realisme"). De totes maneres, els tomistes van introduir alguns canvis per a modernitzar la seva doctrina; així, per exemple,  acceptaren que la Terra no era el centre de l'Univers i que girava al voltant del Sol. Però, tot i així, com si no hi hagués contradicció,  continuen exalçant l'astronomia aristotèlica com a joia del pensament de la humanitat. Als universos  catòlic i espanyol, N'Aristòtil sempre es presentat a la manera que ho fa l'Enciclopèdia catòlica  o el portal cibernètic Wiquipèdia; aquest, en versió catalana, fa així: "Aristòtil va ser...un dels grans pensadors de la humanitat. Va dominar gairebé totes les ciències en els seus diferents àmbits, des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques a la psicologia".

   Les facultats espanyoles de filosofia també reten culte a N'Aristòtil; semblantment, els programes oficials d'ensenyament traspuen aquest culte. A la programació oficial, sempre figura entre els deu filòsofs més grans de la humanitat, quan no és entre els cinc més grans.    Als alumnes d'ensenyança secundària els torturen obligant-los a memoritzar les disbaratades teories aristotèliques sobre la física i l'astronomia.  (L'Univers català no té autonomia; és dins l'òrbita de l'Univers espanyol).Aquest to hagiogràfic  també es manifesta a les enciclopèdies (Jo sospito que hi ha un dispositiu catòlic activat amb la finalitat de manipular la major part d'enciclopèdies del món). A altres universos ideològics que defugen de la pressió de l'Església catòlica, es més a l'abast trobar publicacions crítiques amb el pensament aristotèlic ( Veurem que En Luter confessava en converses privades  que sentia odi per N'Aristòtil) .

   Tot seguit, mostraré la ridiculesa d'aquest culte a N'Aristòtil. Per descomptat, la major part dels conceptes utilitzats per aquest savi eren manlleus procedents d'altres escoles, de la pitagòrica, en especial. En Plató i N'Aristòtil esdevingueren els grans campions contra l'empirisme i el materialisme. Ambdós s'oposaren frontalment a la teoria física d'En Demòcrit. El materialisme, l'atomisme i l'atzar fan d'aquesta teoria física allò més pròxim a la ciència física moderna.

   Tinc la presumpció  que l'obra de N'Aristòtil, això que es diu "les seves obres seleccionades", fou una construcció edificada al llarg dels segles XIV i XV per encàrrec de l'autoritat catòlica.  Sense massa dificultats, es pot constatar que N'Aristòtil era pràcticament un desconegut pels autors llatins  durant l'època de l'Imperi romà. El llibre en llengua grega "Vides dels filòsofs més il·lustres", d'En Diògenes Laerci, de finals del segle II,  es una de les poques mostres de les restes del naufragi – o més aviat destrucció, jo crec – dels llibres de filosofia de l'època clàssica. En aquest llibre,  entre una relació d'una setantena de filòsofs, N'Aristòtil ocupa un lloc discret, sense cap especial dedicació; per fer un aclariment: es dediquen 7 pàgines a N'Aristòtil i 34 a N'Epicur. No n'hi ha d'altres de llibres semblants al de Diògenes. Per N'Agustí, N'Aristòtil era un desconegut. Igualment era un desconegut pels autors cristians de l'alta Edat mitjana.

 

    La física de N'Aristòtil no s'aguanta per cap costat; els seus conceptes i teories no són sinó disbarats. La pregunta que salta d'immediat és: Com així, si és tan inconsistent, la física de N'Aristòtil figura per tot arreu com una obra important que va influir en gran manera en la filosofia i la ciència? Resposta: els que es mouen dins l'Univers espanyol i dins l'Univers catòlic segueixen l'estratègia  imposada per l'Església catòlica; és una estratègia de guerra ideològica: totes les armes són vàlides contra l'enemic, la mentida i la impostura incloses. Als moment actual, els catòlics tenen disposats milers i milers de dispositius amb l'objectiu  de mantenir el "culte" a Aristòtil (Vegeu l'article "L'Església catòlica").

 

   Vegem als exemples dels conceptes i de les teories de la física aristotèlica:

   Física. Els "quatre elements". N'Aristòtil recull la teoria  dels "quatre elements"  de la tradició dels "fisiologoi", de N'Empèdocles, en particular; segons aquesta, la gran diversitat de productes materials compostos pot ésser reduïda a una combinació a partir dels "quatre elements" simples, a saber, la terra, l'aigua, l'aire i el foc. Breument: es pot constatar que cap d'aquests "elements" és simple; que fer valer l'element "terra"  és una mostra de manca absoluta d'esperit científic; semblantment, aquells "físics" grecs ignoraven absolutament el procés de combustió.

   Tot manejant els seus dispositius de propaganda, els apologistes no s'estan de dir que N'Aristòtil va introduir un cinquè element denominat "èter" o "cinquena essència"; aquest element ocuparia tot l'immens espai que hi ha entre els astres i estaria en continu moviment. 

   N'Aristòtil no aplica ni el més rudimentari mètode experimental. Majorment, assenyala que els sentits són una font d'errors. Construeix  la seva física per mitjà de raonaments.  Certament, a vegades, fa observacions de fenòmens de la naturalesa, però sempre sense rigor científic. De fet, segons ell, hi ha dues físiques, amb dos sistemes de lleis físiques; per una banda, hi ha el Món sublunar,  el  dels quatre elements i de les lleis físiques del planeta Terra; i per una altra, el Món  supralunar, el Món de l'èter i de les lleis físiques celestials. Dit més clarament: ell distingeix entre el Món terrenal i el Món celestial. L'esfera de la lluna és la línia divisòria entre els dos móns; d'aquí que utilitzi les denominacions de "sublunar" – que és a sota de la Lluna – i "supralunar" – que és més enllà de la Lluna -. Segons ell, la Terra és imperfecta i el Cel és perfecte; a la Terra hi ha generació i corrupció; al Cel, no.

   A partir d'exemples d'estar per casa, N'Aristòtil, per mitjà de l'analogia i la lògica, va deduint erròniament les lleis de la física i de l'astronomia, com que desfer calça.

   És un error la utilització dels anomenats "quatre elements".

   És un error l'afirmació de l'existència de l'èter. Ell raona, bordament, d'aquesta manera: El Cel és perfecte perquè no hi ha ni generació ni corrupció; llavors no pot estar format pels quatre elements; ha d'estar format per un element no corruptible que és "l'èter".

   És un disbarat dir que els elements tenen tendències i propietats, i que totes les coses tenen propietats segons sigui la proporció en que la conformen els quatre elements.

   És un disbarat dir que l'aire té tendència a pujar. No té cap rigor dir que la terra té tendència a baixar.

   És un disbarat dir que l'aigua és freda per naturalesa i que produeix fredor.

   És fals afirmar que la Terra és immòbil i que està situada al centre de l'univers.

   És fals afirmar que el Sol es mou en torn de la Terra.

   Qualque vegada N'Aristòtil desplega una teoria encertada; així és conforme a veritat quan diu que els astres tenen forma esfèrica. Però és errònia la seva argumentació: dona per suposat que allò celestial és perfecte; dona per fet que tots els astres són perfectes; també dóna com a veritat indiscutible que l'esfera és la figura geomètrica més perfecta; i dedueix per analogia – errònia – que els astres són necessàriament esferes en virtut de la seva perfecció.

  Respecte al moviment, N'Aristòtil ens proveeix d'una col·lecció d'errors.

   És erroni sostenir que el moviment natural dels cossos a la Terra segueix la línia recta.

  És un disbarat dir l la línia corba és perfecta i la línia recta, imperfecta. 

   No treu cap enlloc dir que la naturalesa "té horror al buit". Segons aquesta falsa teoria s'explicaria fenòmens en aquells temps inexplicables, com, per exemple, que dues semiesferes ajuntades amb força es mantenien unides i es resistien a ser separades.

   Es una falsedat afirmar que la superfície de la lluna es llisa i uniforme com un mirall.

   És fals afirmar que la superfície dels astres es llisa, perfecta i uniforme com un mirall.

   És falsa la suposició que els astres són perfectes.

   És aberrant la teoria segons la qual l'Univers seria un disseny finit format per deu esferes concèntriques.

  És aberrant suposar que els diversos grups d'astres estan col·locats en les diverses esferes, enganxats fixos en aquestes esferes.

   És falsa la descripció que fa N'Aristòtil dels moviments dels astres. Ve a dir que les nou primeres esferes fan uns formidables moviments cap avant i cap arrera descrivint una línia semicircular.

   És aberrant suposar que la desena esfera sigui immòbil i que els estels que estiguin fixos, sense moviment.

   Com és sabut, els grecs desplegaren una geometria plana – la de N'Euclides – plenament científica, però no foren capaços d'establir l'inici d'altres ciències. Havia començat la gran reacció, l'època dels imperis. Era la fi de la polis democràtica. L'oligarquia  - grega o romana – no estava per cap projecte de "despotisme il·lustrat".

  Així s'explica que les teories de N'Aristòtil sobre altres temes científics siguin un mostrari d'errors o inconsistències; com, per exemple, la teoria de la generació espontània.

 

    El lector d'aquest escrit podria ésser que estigués escandalitzat i es fes preguntes com, per exemple: "¿Com és possible que la física de N'Aristòtil sigui aquesta col·lecció de disbarats, si per tot arreu l'exalcen?"

   Resposta a la pregunta: Dins un règim totalitari no és permesa la crítica ni el debat.  Així, durant segles, l'Església catòlica construïa tranquil·lament el seu Univers ideològic. Podia crear i embellir els seus mites sense cap veu opositora.  Certament, amb la modernitat, l'Univers catòlic va quedar tocat de mort. A l'Estat espanyol, amb la fi del franquisme, l'Església han perdut el monopoli ideològic, però no ha renunciat a recuperar-lo. L'Església catòlica continua en guerra ideològica en tots els fronts.  Tot i que amb moltes limitacions de la defectuosa democràcia espanyola, ara és possible fer pública la crítica i denunciar les malifetes dels dèspotes. Pel que fa al tema de la denúncia de la manipulació històrica practicada pels Poders conservadors, haig de dir que una vegada han perdut el monopoli del control ideològic els dèspotes es troben en una situació de gran debilitat enfront de la crítica i les denúncies dels oprimits. L'Església catòlica no accepta el lliure pensament, condemna els "lliurepensadors". Se sent feble contra els arguments dels enemics ideològics. No accepta el debat. La seva resposta a la crítica i a les denúncies dels seus crims és l'intent de fer callar els oponents, de liquidar-los, si cal. Ara es senten amenaçats i tenen por de perdre el poders que encara retenen. La seva resposta no és mai l'autocrítica, sinó incrementar els mitjans materials – universitats, escoles, mitjans de comunicació, editorials – (Vegeu l'article "Rudiments de filosofia").

     

 La filosofia a l'abast

La filosofia i la ciŔncia, objectius diferents

quetgles | 22 Novembre, 2007 05:59

   

                      La filosofia i la ciència, objectius diferents    En aquest article exposo la següent tesi: L'objectiu últim de la filosofia no és la pura recerca de la veritat a la manera de la investigació d'una qüestió de física sinó  que, pel contrari, allò que pretén és o bé destruir una suposada amenaça moral a la societat, o bé construir alguns fonaments morals d'aquesta societat. O, dit d’una altra manera, l'activitat filosòfica consisteix en argumentar amb raonaments per a afirmar com a vertadera  una determinada ideologia  o/i negar  la veritat o consistència d'una altra o, en plural, d'unes altres ideologies. El filòsof presenta la seva literatura  com a una contribució a la moral en l'accepció més ample de la paraula (de fet, la ideologia és present en totes les activitats dels humans); fins al punt que els més ambiciosos presenten la seva obra com a doctrina de salvació per a la humanitat o per a una determinada cultura. I/o, inversament, argumenten sobre la malesa moral d'una altra o altres ideologies. Així, per posar un exemple, el tomisme  considera  que la filosofia és al servei de la teologia  - Philosophia ancilla theologiae - i que la teologia és la ciència de Déu. Per a Tomàs d'Aquino, l'objectiu de la filosofia és servir d’instrument en suport de la dogmàtica catòlica, i d’instrument per a construir una ciutadella  que fes intocables el Papa i la Cúria romana (Es tractava de demostrar la infal·libilitat del Papa, així com fer resplendent l’autoritat dels cardenals en matèria de ciència). No debades, el Papa de Roma ofereix les garanties per a la salvació eterna dels mortals: assistit per l'Esperit Sant, no pot equivocar-se en allò tocant a les qüestions que són matèria de fe o de moral. Entén En Tomàs que tota filosofia sense la veritat revelada per Déu, inexorablement cau en l'error i comet el pecat d'orgull.  Ja mil anys abans N'Agustí proclamava la màxima de credo ut intelligam (És perquè tinc fe en les veritats revelades que puc avançar en la comprensió del món).     Els llibres de text i les enciclopèdies repeteixen ad infinitum que els filòsofs són uns homes que es dediquen a la recerca de la veritat com a activitat principal, uns homes que són uns amants del saber. Però, de seguida, un hom veu que aquesta definició no és correspon amb la realitat. Que, si bé en una primera època (Tales de Milet, 635 aC), podria semblar que els savis i els filòsofs  eren una mateixa cosa, a no tardar,  s’havia de distingir la diversitat d’objectius entre els homes que volien construir una ciència i els que desplegaven arguments a favor d’una determinada ideologia i/o en contra d’una altra.    Quan En Plató descabdellava arguments contra la física d’En Demòcrit, la seva intenció no era fer una contribució a la ciència física (Ciència física que es va desplegar mai al món antic), sinó invalidar aquelles teories físiques que feien inconsistents  les seves pròpies especulacions metafísica. En Plató negava l’atomisme no a causa d’unes investigacions pròpies sobre la naturalesa, sinó per motius ideològics;  l’atomisme de Demòcrit era un obstacle  a la teoria de les Idees platònica.     Als primers temps de l'Edat antiga, els sabers, allò que podríem anomenar els rudiments  de la ciència, es manifestaven a les grans civilitzacions orientals; a Sumèria, a Egipte, a l'Imperi persa. Eren uns sabers molt lligats a les aplicacions pràctiques; rudiments d'aritmètica i geometria, rudiments de física i d'astronomia, rudiments de ciències naturals i de biologia, rudiments d'anatomia, i així.     Les ciutats gregues emergents eren deutores i aprenents d'aquests sabers de les civilitzacions veïnes. A partir del segle VIII aC, es fa evident al món antic l'èxit extraordinari de l'originalitat de les polis, de les ciutat-estat gregues. És un fenomen portentós: en uns pocs segles, a les costes de la Mediterrània i de la Mar Negra, i del Bósfor, apareixen noves ciutats gregues com si fossin bolets. No són a resultes d'una guerra de conquesta; són ciutats de nova creació producte d'una fundació per obra d'una ciutat mare, la metròpoli; ciutats que inicialment eren una simple colònia comercial. En efecte, totes les colònies, quasi sense excepció, eren portuàries. En aquesta estratègia colonitzadora, destacà la ciutat de Milet: ella sola va dur a terme la fundació de 90 colònies, una cinquantena de les quals han deixat registre com a ciutat històrica (I Bizanci fou la més notable).   La Història de la filosofia i les enciclopèdies expliquen que en aquesta ciutat, Milet, va tenir lloc el naixement de la filosofia, al segle VI aC. Es diu que, per primera vegada a la Història, En Tales de Milet va escriure una obra, Sobre la naturalesa, on explicava l'origen i naturalesa del Cosmos per causes purament materials d'acord amb unes lleis físiques que regulaven tota la naturalesa; cosmologia on no intervenien ni els herois ni els déus ni cap ésser mitològic. Anaxímenes i Anaximandre seguiren el camí de Tales.  Es diu que amb ells apareixia la filosofia, però les històries de filosofia i les enciclopèdies no expliquen o no expliquen prou bé que a aquells homes eren denominats amb el nom de savis; si de cas, més en davant, es distingí entre la paraula generalista "savi" i la més específica de "físic", en el sentit de la llengua grega de l'època, que volia dir "el savi que tracta sobre la naturalesa". La introducció de les paraules "filòsof" i "sofista" va obeir als intents dels ideòlegs de la reacció - Sòcrates, Plató, Aristòtil - de desqualificar en conjunt els teòrics de la convencionalitat, és a dir, la  Il·lustració grega.   Les filosofies sempre es presenten com una lluita contra un suposat mal moral que afecta a tota la societat o contra una suposada amenaça; i en positiu es presenten com a instrument del Bé, de la pau social o fins i tot de la salvació. Les filosofies sempre es manifesten com a crítica a una altra filosofia o ideologia (per exemple, pot ésser una crítica a la religió).   Abans de la modernitat, el control ideològic de l'Església catòlica - totalitari i altament destructiu - imposà el tomisme com filosofia oficial i com a pensament únic. No és el cas de que el pensament d'En Tomàs d'Aquino convencés  els caps pensants de l'Univers catòlic, sinó que fou imposat per ordre del Papa.  El Poder de Roma - el poder material, és a dir, la policia del Papa - ofegava  el sorgiment de qualsevol mostra de pensament dissident.     No és el cas que el pensament d'En Tomàs d'Aquino convencés a N'Alexandre IV, sinó, al revés, fou N'Alexandre el qui feu l'encàrrec a En Tomàs.     Enunciat de la tesi general: Són els sentiments i la voluntat dels homes allò que determina quina serà l'activitat intel·lectual d'aquests homes i quin seran els objectius a aconseguir (M'he d'avançar a dir que l'enunciat no té res a veure amb la filosofia que es diu vitalista o irracionalista, com la d'En Nietzsche o En Schopenhauer). És la voluntat la que decideix, però és una voluntat oberta al discurs intel·lectual i/o a les noves emocions que deriven de les seves vivències. Precisament són nombrosos els filòsofs que declaren i expliquen l'emoció que els produí una determinada vivència com a causa determinant de la seva dedicació a l'activitat filosòfica o a la negació o revisió de la filosofia que havien elaborat. És el cas d'En Kant: la lectura de Investigació sobre l'enteniment humà, d’En Hume li provocà una crisi i renuncià a la filosofia idealista d'En Wolf on estava instal·lat fins aleshores.   La guerra ideològica. L'enunciat de la tesi faria: tan bon punt en una determinada societat hi ha llibertat de pensament, la guerra ideològica aflora i es fa patent. O sigui, guerra sempre n'hi ha, oculta en un règim totalitari i present en un règim tolerant. Aclariment: No és el cas que la guerra ideològica sigui una contesa entre cavallers. Majorment, és una guerra bruta; i encara més si hi intervenen els sicaris de les ideologies totalitàries, com per exemple els sicaris de l'Església catòlica, com fa En Benet XVI i els seus cardenals  tot fent campanya contra el que ells anomenen fonamentalisme laic. Els totalitaris, si poden, fan recurs a l'espasa per demostrar la bondat de la seva teoria.      Primer fou el naixement de la polis democràtica, i, alhora, el de la filosofia. Primer fou la democràcia, després, la Il·lustració. Els conflictes socials es manifestaren en forma de guerra ideològica i amb el sorgiment de corrents ideològics i d'escoles de filosofia.        A les democràcies de les polis, el debat ideològic era permanent; d'aquí de derivava la presència del savi en el paisatge ciutadà quotidià. La ideologia dominant - la il·lustrada, la democràtica - establia el principi de l'emotivisme moral: les normes morals i les lleis són resultat de la voluntat dels homes, de la majoria. Els homes fan i desfan les lleis segons els seus sentiments. No són el resultat de cap ciència. La ideologia reaccionària - representada per Sòcrates, Plató i Aristòtil - estableix l'intel·lectualisme moral; entén que la norma moral és el resultat d'una ciència, que hi ha uns valors morals  - la idea de Bé - que es coneixen per mitjà de l'activitat intel·lectual; i que una vegada un hom coneix el Bé, necessàriament voldrà aquest Bé.  És a l'abast de tothom constatar que la Il·lustració grega fou derrotada no pels teòrics de la reacció, sinó per l'exèrcit del rei En Filip II de Macedònia.     A l'Univers espanyol la figura d'Aristòtil és poc menys que intocable; sempre es presentat com un dels més grans filòsofs de la humanitat; però també com un gran científic, l'obra del qual fou el fonament de la física i de l'astronomia de l'època clàssica i medieval (Vegeu l'article N'Aristòtil i En Tomàs d'Aquino, on intento posar de manifest  que els llibres de física de N'Aristòtil estan farcits d'una ideologia anti-empírica de manera que no anaven orientats cap a la ciència, sinó que, al revés,  constituïren un mur   contraposat al progrés científic).    Enunciat de la tesi: Excepció feta dels positivistes, l'objectiu dels filòsofs mai ha sigut el de l'avanç de la ciència.  En el cas de que un científic es dediqui també a qüestions filosòfiques - cas que no és gens rar -, no per això la seva obra filosòfica  és al servei de la ciència (Per posar un exemple: En Pascal era matemàtic, però en els seus Pensaments, d'allò que tracta és de moral, de metafísica, i convida al lector a apostar a favor de l'existència de Déu).   S'ha de deixar de banda la ficció de que la filosofia era com a la mare de les ciències, de que les ciències positives es  van anant separant de la filosofia a mesura que es feien grans, a l’època moderna. L'aportació de les escoles de filosofia a l'avanç de la ciència fou pràcticament nul·la. Durant l'edat mitjana i fins al triomf de la Il·lustració moderna, el monopoli de l'Església catòlica va frenar l'avanç de la ciència. Els monestirs i les universitats més aviat foren centres de cultiu de la no-ciència, de la superstició, del fanatisme i de la intolerància.  Quan, a la fi, al segle XVII, quan semblava que la física com a ciència havia de obrir-se pas amb l’obra d’En Galileu, heus ací que la Inquisició el va processar i condemnar. Tot i les iniciatives de les ciutats renaixentistes italianes, aquestes no aconseguiren defugir el despotisme de Roma. Qualsevol projecte d’investigació sobre astronomia havia de ser presentat a Roma per a la seva aprovació. Per exemple, a l’any 1623, el Papa Urbà VIII autoritza En Galileu a escriure un llibre per a comparar els sistemes de Ptolemeu i Copèrnic (Prèviament, a 1616, el Sant Ofici havia publicat un edicte contra Copèrnic). En Galileu es jutjat i condemnat a 1632 per haver publicat els Diàlegs. Així mateix, aconseguí publicar els Discursos sobre dues noves ciències, a Leiden, Països Baixos, a 1638.    Hem de veure que els intents d’introduir la física com a ciència foren ofegats a tota la geografia on arribava el despotisme romà. Que les ciutats italianes, abans tan avançades i distingides, acabaren dins la foscor i l’estancament. Que en Galileu fou processat per decisió del Papa de Roma. Que el president del tribunal fou el cardenal Roberto Bellarmino; que l’autoritat amb que es revestia el cardenal era en nom de la ciència. Que aquest Roberto fou el mateix que condemnà a la foguera a En Giordano Bruno. Que el Papa va recompensar canonitzant-lo. Que avui aquest jutge que condemnava innocents figura als calendaris catòlics com a sant (17 de setembre). Que la condemna contra En Galileu no fou anul·lada fins a l’any 1992.     A vegades, es presenta l’oposició a Copèrnic per part de l’Església catòlica com una equivocació lamentable (els apologistes catòlics treballen en aquest tema) , de manera que es manté el discurs apologètic de sempre tot afirmant una grandiosa contribució de l’Església en relació a la ciència.    En un futur – jo espero no massa llunyà -, els llibres de text i les enciclopèdies s’hauran acostat a la realitat històrica i explicaran que els qui ara figuren com a grans savis catòlics – teòlegs, filòsofs i suposats científics – foren, majorment, uns frares d’una determinada ordre religiosa (cada ordre religiosa establia la seva orientació científica; i les ordres religioses es repartien les càtedres universitàries segons el seu grau de poder polític),  frares que s’esgotaven intentant fer ciència a partir de pressupòsits que eren la negació de la ciència.       Durant més de mil anys, aquells frares (Dic frares, no d’una manera despectiva, sinó atesa a la realitat social) carregaven sobre les seves amples esquenes la saviesa heretada. Havien de carregar i transmetre tot un cúmul de falsos sabers. Dins el sistema catòlic romà del saber jerarquitzat, aquells savis, en cap cas, podien defugir l’ordenament oficial del saber segons era la voluntat del Papa i de la Cúria romana. Fins al segle XIII, la seva ciència havia de coincidir amb la filosofia de N’Agustí (és a dir, la filosofia platònica adaptada al dogma catòlic) , i, a partir del segle XIII, amb la d’En Tomàs d’Aquino (és a dir, la filosofia de N’Aristòtil, també adaptada).     Aquells suposats savis, acumulaven tot de errònies o fantasioses informacions, sobre les que podien fer comentaris, sempre mostrant una manca d’esperit crític. Per exemple, les Etimologies de N’Isidor de Sevilla, segons les enciclopèdies catòliques i afins, figuren com una joia de la formidable saviesa de l’autor, i que summament apreciades a tot Europa. Però la realitat és que les Etimologies són un compendi de mostres del pobre nivell de coneixement científic, de manera semblant a la resta d’obres de divulgació medievals. Així, N’Isidor especulava sobre la llengua dels nostres primers pares,  i feia saber que abans de Babel, al món hi havia una sola llengua que era l’hebreu. També fa un recull  dels sabers sobre els àngels, i descriu les nou categories angèliques, perfectament jerarquitzades.  El nom de l’obra era Etimologies, i, en efecte, és un llibre fantasiós de tot tipus d’etimologies; però allò que s’ha de veure és que les Etimologies era compilació del saber del seu temps. S’ha d’entendre que no hi havia altre tipus de compilacions del saber.     Allò a destacar és l’estancament del saber durant mil anys. Encara al segle XV es feien reedicions de les Etymologiae, com si fos una mena d’enciclopèdia de saber superior.    La reforma luterana significà la desfeta del despotisme de Roma. La llibertat del cristià proclamada per En Luter va fer possible el desplegament de la ciència.    Una vegada iniciada la modernitat, el desplegament de les ciències positives fou incontenible.      La derrota de l’Església catòlica fou tan severa que, fins i tot els països sota el domini ideològic catòlic es van veure obligats a reconèixer l’autoritat indiscutible de les ciències positives, i els cardenals de la Cúria romana deixaren d’ésser doctors en física aristotèlica .    La ciència moderna resta independent de les ideologies. És a dir, la ideologia d’un matemàtic o d’un químic no intervé en el resultats de les seves investigacions o del seu treball com a científic.      Les ideologies, en canvi, poden ser afectades per segons quines teories científiques o segons quins descobriments.  Així, per exemple, les diverses Esglésies continuen sense trobar un postura còmoda respecte de la teoria evolucionista. Encara ara, els neoconservadors protestants i l’Església catòlica menen una nova batalla contra l’evolucionisme, i pretenen que la seva teoria del disseny intel·ligent sigui considerada com a teoria científica.    Però aquests excessos dels neoconservadors no inquieten en absolut la marxa de la ciència. Les ciències positives continuen desplegant la seva activitat, ignorant  les aventures científiques dels neocons.           Podria semblar que el Positivisme lògic – o Filosofia analítica – seria el darrer corrent filosòfic que deixaria aclarida definitivament quina ha de ser la relació entre la filosofia i la ciència. Sembla que no hi ha dubte que el Positivisme és la filosofia hegemònica al món actual. Aquest corrent repeteix, com una cantilena, que la metafísica no és possible com a ciència. I sosté que  els fets que s’esdevenen al món han de ser descrits per mitjà de les proposicions de la ciència. I que la filosofia, si de cas – Wittgenstein, Popper -, s’ha d’ocupar a revisar el llenguatge de la ciència.      Però no és el cas que els científics tinguin problemes sobre la seva pròpia metodologia científica. Majorment, no fan cas de les teories epistemològiques dels filòsofs.      Actualment, el Positivisme és una filosofia que adopta una posició conservadora. És un corrent de pensament que renuncia a la funció que és pròpia de la filosofia, la de participar en el debat ideològic i destapar l’estratègia immoral del Poder de les elits econòmiques.    La filosofia a l'abast 

En Wittgenstein i el positivisme l˛gic

quetgles | 20 Novembre, 2007 10:56

   La tesi d'aquest article és que l'èxit la filosofia analítica  és l'anunci de la seva mort. La filosofia quedaria reduïda a la tasca de l'estudi del llenguatge científic, de fer aclariments sobre problemes de llenguatge. La filosofia a la fi hauria arribat a l'estatus de ciència, però no tindria res a dir sobre el món o sobre la moral. És l'anunci de la mort, però no de la filosofia; només del positivisme lògic o filosofia analítica.  Si de cas, són els positivistes els qui han de callar. Si tot ja està dit, a què ve insistir una vegada i una altra sobre els "errors de llenguatge" on cauen els qui tracten sobre temes de metafísica o de moral? No és el cas que jo consideri que la filosofia hagi de tenir un estatus de privilegi en la recerca de la veritat. Pel contrari, jo sostinc que la filosofia no és ciència, i que, fins i tot, m’avindria a canviar el nom de la cosa; que en lloc de filosofia es digués qualque cosa així com pensament o ideologia, per exemple.     

                       En Ludwig Wittgenstein  

     En Wittgenstein és honrat: a les seves publicacions no debat sobre moral o metafísica, ni tampoc confessa la seva ideologia. No fa pública la seva ideologia, però sí pren decisions morals (S'ha d'entendre el terme "moral" amb la seva accepció  més ample) dins situacions familiars i socials. Si pren decisions morals, això vol dir  que raona sobre temes morals o metafísics. Vull subratllar que el nostre home no renuncia a l'ús de la raó per mirar de sortir dels dubtes morals o metafísics que l'assalten (per altra part, cosa comuna entre els mortals).         Es veu que aquell enginyer alemany va impressionar vivament  En Bertrand Russell; li plantejava qüestions sobre els Principia mathematica  com ningú altre – he de suposar -. El gran filòsof anglès es trobava davant un jove que demostrava un coneixement profund sobre el llenguatge de la lògica i de la matemàtica. Semblava  un prodigi, una cosa increïble.  En Russell degué pensar que aquell home disposava d'una capacitat intel·lectual tan extraordinària que podria resoldre problemes als que ell mateix no havia trobat solució. Prova de l'admiració d'En Russell  no és només que donés un suport decidit a la publicació del Tractatus; allò més sorprenent és que proclami que el llibret és un esdeveniment històric (Aconsella als filòsofs que s'afanyin a llegir el llibre!). En Ludwig Wittgenstein és el representant més influent de la filosofia analítica o positivisme lògic. En Wittgenstein  tanca el cercle positivista: la filosofia queda reduïda a una anàlisi lògica del llenguatge; la filosofia ha de fer veure que els homes – els filòsofs – es confonen al tractar de temes de metafísica i de moral perquè fan ús incorrecte del llenguatge. Amb la publicació del Tractatus logico-philosophicus, 1921, anunciava la solució definitiva dels problemes filosòfics, que la filosofia ha de pretendre la solució lògica de les idees.     En Wittgenstein diu veritat; amb la seva obra, la filosofia analítica fa el cim. Les tesis principals semblen inqüestionables. Les seves anàlisis sobre el funcionament del llenguatge a Investigacions filosòfiques s'haurà de considerar com una de les obres més notables dins el camp de la lògica, el llenguatge i el llenguatge científic.    Llavors, si els principals enunciats de Wittgenstein són incontrovertibles, tots haurem d'ésser devots de l'anomenada Filosofia analítica?  No, en absolut. El triomf de Wittgenstein no és el final de l'activitat intel·lectual sobre la moral i la metafísica  (La guerra ideològica mai té treva) , sinó el final de la Filosofia analítica, en el sentit d'obra acabada, definitiva. És aquesta filosofia la que ja no tindria res de nou a dir. Aparentment semblaria que jo entro en una contradicció, a saber: per una part, dono per bons els enunciats de Wittgenstein, i, per l'altra, pretenc presentar com a veritables enunciats que contradiuen els d'En Wittgenstein. Haurem d'analitzar les paradoxes.  Necessàriament hem de suposar – jo pens - que és En Wittgenstein mateix el qui al llarg de  tota la seva vida medita i fa raonaments sobre temes morals i de metafísica, i és ell el qui arriba a unes conclusions sobre aquests temes; és ell mateix el qui, tot i veient que no podia aplicar la seva filosofia proclamada, feta pública,  de totes maneres prenia decisions derivades d'un "pensar filosòfic no analític", és a dir, del que seria la seva "filosofia privada no feta pública". En Wittgenstein es mou contínuament assetjat per fets del seu entorn i del Món que el porten a situacions crítiques i extremes que l'obliguen a prendre grans decisions que canvien la seva vida una i altra vegada. La vida d'En Wittgenstein és una novel·la de passions i d'intriga i de contínues turbulències. Ja de bon començament,  la singularitat de la seva família també oferia amb escreix material per una saga novel·lística: jueus convertits al protestantisme a una Viena catòlica a l'època de l'Imperi austro-hongarès. Una cadena de singularitats: el pare, la mare, els germans...El pare, que va crear la gran indústria de l'acer, i esdevingué un dels homes més rics d'Àustria; el pare, que era un amant de les arts i de les ciències, i un mecenes. Un hom es fa creus i ho ha de llegir dues vegades quan se'n assabenta que entre els comensals invitats als àpats dels Wittgenstein hi figura En Sigmund Freud!  Una altra extravagància familiar: els fills foren educats a casa amb pedagogs privats; En Ludwig no va anar a escola fins després d'haver complert els tretze anys. I un pare molt exigent. I una altra extravagància: per motiu de complaure l'àvia materna que era catòlica, En Ludwig fou batejat com a catòlic, i durant anys acomplí el ritual catòlic. Tots els germans eren intel·lectualment dotats, però En Ludwig era el prodigi; no hi havia matèria o qüestió que no dominés en molt poc temps. Intel·ligència de geni i passió pel coneixement. I passió per les arts. Al igual que el seu pare, passió per les arts, per la música, sobretot. Vol posar la seva intel·ligència al servei de la societat, d'una manera útil, concreta i positiva; per això es matricula a la facultat d'enginyeria de la Universitat de Berlin.  I la mort planava sobre els   Wittgenstein. Al 1902, mor el seu germà  Hans, suïcidat; al 1904, el seu germà  Rudolf, també suïcidat; al 1918 mor en accident en unes proves de vol el seu millor amic, En David Pinsent; i el seu germà Kurt es suïcida al front de la guerra; al 1949, mor de càncer la seva germana Hermine.     En Ludwig Wittgenstein també destaca pels seus esforçats  actes morals.   He de pensar que En Wittgenstein reflexionava i raonava sobre les qüestions morals que afectaven la seva  singular conducta moral. I és que la vida d'En Ludwig està travessada pel canvi i el trasbals. Com una pel·lícula ràpida: De Berlín passa a Cambridge; al esclatar la guerra, al 1914, fa una donació anònima de 100.000 corones com a fons d'ajut als artistes necessitats, i es presenta voluntari a l'exèrcit austríac com a soldat ras; mentre és al front de guerra, continua treballant en el Tractatus. Al 1919, fa donació de la seva herència als seus germans; Al 1922, sembla que supera una tremenda crisi existencial i decideix fer de mestre d'escola; es treu el títol i fa de mestre; canvia d'escola de continu; sembla que té problemes amb els pares dels alumnes. Al 1926, a mitjan curs, té una altra crisi; deixa l'ensenyament i fa de jardiner a un convent de frares; tot seguit, aquest mateix any, amb un arquitecte amic seu comença a construir una casa per la seva germana; al 1927, entre en contacte amb el Cercle de Viena; al 1928, torna a treballar en temes de filosofia; al 29 torna a Cambridge.         En Wittgenstein i els filòsofs del positivisme lògic cauen en la mateixa contradicció: per una banda indiquen la filosofia no es pot ocupar de la moral ni de la metafísica, però, alhora, es veuen obligats a prendre decisions personals sobre qüestions de moral o metafísica i que, per tant, afectaran els cursos de les seves vides. Al final del Tractatus, diu expressament quina és, segons ell, la funció de la filosofia: El mètode correcte de la filosofia seria pròpiament el de no dir res més que allò que es pot dir, o sigui, proposicions de la ciència natural – quelcom , per tant, que no té res a veure amb la filosofia -, i després, quan algú altre volgués dir quelcom metafísic, demostrar-li sempre que en les seves proposicions no havia donat cap significat a certs signes.  Si donen per bona la definició expressada per Wittgenstein, llavors s'ha d'entendre que els homes i els filòsofs no han fet sinó una mala utilització del llenguatge, i que ara continuen fent aquesta mala pràctica.    Si En Wittgenstein es limités a afirmar que les proposicions de metafísica i d'ètica no són possibles com a ciència, llavors la seva afirmació coincideix amb les conclusions a que va arribar En Hume, dos-cents anys abans. Deixant de banda la utilització de la lògica formal última com a  instrument per a l'aclariment del mètode de la ciència, el positivisme lògic no tindria res a dir sobre els temes que tradicionalment eren tractats pels filòsofs. O sigui, la filosofia no aporta res a la veritat; és un pur exercici o una mística.    Veig que hi ha un punt essencial on En Wittgenstein divergeix del positivisme lògic: En Wittgenstein proposa que la vida autèntica comença allà on acaba el positivisme. Com si fos un líder d'una secta mística (Bé, si de cas, la secta seria molt elitista i  guardiana del secret), , amb llenguatge enigmàtic, proclama que No són pas els problemes de la ciència natural els que s'han de solucionar (Tractatus, 6.4312). Insisteix per deixar constància de la seva proposta mística, i diu Tenim la sensació que fins i tot que quan totes les possibles preguntes científiques s'han contestat, encara no s'han tocat gens els nostres problemes vitals. Ben cert, aleshores no queda, justament, cap més pregunta; i precisament això és la resposta (Tractatus, 652). No amaga gens la seva proposta  de seguir el camí de la mística; i així diu No deu ésser aquest el motiu pel qual homes als quals se'ls aclarí el sentit de la vida després de llargs dubtes,  no pogueren dir en què consistia aquest sentit? (Tractatus, 6.521)   Puc coincidir en la crítica positivista a les filosofies idealistes i en l'afirmació de que la metafísica ni l'ètica no són possibles com a ciències; però  la meva pregunta és:  si aquesta afirmació ja fou establerta per Hume i els filòsofs empiristes, a què treu cap l'elaboració unes colossals investigacions lògiques per insistir sobre la mateixa qüestió?    En Hume, una vegada que havia demostrat que la metafísica no era possible, donava una passa més i posava els arguments per mostrar la inconsistència dels miracles. La crítica de Hume als fonaments de la creença en els miracles, contenia realment una crítica soterrada a la creença en Déu i a la religió. De fet, les diverses línies filosòfiques de la Il·lustració – deisme, agnosticisme, escepticisme, ateisme – totes coincidiren en fer una crítica a les religions positives i combateren contra l'Església catòlica. No és aquest el cas dels neopositivistes; d'una manera molt discreta, més aviat manifesten un tarannà conservador molt profund. En Wittgenstein també declara que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses, però no fa crítica a les  religions ni a les malvestats que es cometen en nom de Déu.    En Wittgenstein deixa anar algunes expressions que coincideixen amb la seva actitud mística davant la vida. Pels seus actes, és com si volgués dir que ell no és pròpiament d'aquest món, sinó d'un món místic, personal, reservat, que mai serà explicitat o teoritzat. Únicament  podem entreveure aquest món per alguns aspectes de la seva conducta que sembla que porten la marca de la mística. Al Tractatus es troben algunes expressions en aquest sentit místic i enigmàtic. Al final del llibre es troben expressions com aquesta Tota la visió moderna del món es basa en la il·lusió que les lleis anomenades de la naturalesa ...Així s'aturen en les lleis de la naturalesa com si fossin quelcom intocable, com els antics s'aturaven en Déu i el destí. I tots dos, certament, tenen raó i no en tenen. Els antics són, tan mateix, més clars per tal com reconeixen un final clar, mentre que en el sistema nou sembla com si tot quedés explicat (Tractatus, 6.371 i 6.372) Hem d'entendre, jo suposo, que l'autor pensa que la ciència no resol l'enigma de l'home ni d'allò que és místic; i que no rebutja la idea de la mística, sinó tot al contrari: que allò místic és el més superior i elevat. Així dirà que El sentit del món ha de trobar-se fora d'ell...Si hi ha un valor que sigui valuós...ha de trobar-se fora del món...Per això tampoc no hi pot haver proposicions d'ètica...l'ètica no es pot expressar. L'ètica és transcendental. Ètica i estètica son u (Tractatus, 6.41, 6.42, 6.421).  Sembla que en algun moment està temptat de fer referència a Déu o a qualque cosa metafísica indefinible; així, en el paràgraf 6.522 es pot llegir: L'inexpressable, tanmateix, existeix. Es mostra, és allò místic. Al meu parer, el paràgraf més compromès és el 6.4312, on afirma que La immortalitat temporal de l'ànima de l'home...no està garantida...¿Aquesta vida eterna no serà potser igual d'enigmàtica que l'actual? La solució de l'enigma de la vida en l'espai i el temps es troba fora de l'espai i del temps. Em sembla indubtable que En Wittgenstein va estar molt interessat sobre temes de metafísica i de les creences religioses. És una llàstima que no deixés escrits sobre els seus estudis  i les seves reflexions sobre aquesta temàtica (Durant anys, els anys trenta, sempre portava amb ell L'evangeli de Tolstoi, llibre que tracta del camí de la santedat laica). Al meu parer, en el 6.432, s'ha d'entendre que dóna per suposat l'existència de Déu, quan diu A allò més elevat li és plenament indiferent com sigui el món. Déu no es revela en el món. Segur que En Wittgenstein degué estudiar amb passió la religió jueva – ells eren d'una família de jueus conversos – i també el cristianisme, així com el discurs il·lustrat sobre les religions. I també degué conèixer el llibre Perquè no sóc cristià del seu amic i protector Bertrand Russell. Segur que també coneixia l'obra de Freud. Segur que coneixia l'antisemitisme – tan potent dins el món germànic - i que el degué patir alguna vegada. He de suposar que parlava sobre aquests temes amb els seus familiars i amics. Sigui com sigui, no va deixar res escrit sobre aquestes qüestions (Bé, després m'he assabentat de l'existència dels Diaris secrets).   Tot i el silenci  sobre el seu món personal, sobre allò que ell considerava místic, el que no pogué amagar fou la seva conducta, la seva activitat com a persona social, les seves passions i sentiments. I la primera cosa que mostra l'excentricitat vital del nostre personatge és l'endimoniat ritme  que manté al llarg de tota la seva vida. A diferència d'altres personatges de vida frenètica, com podria ser En Napoleó o En Francesc Macià, En Wittgenstein és singular pel continu trencament del ritme vital i el continu canvi d'objectiu vital. Vull dir, es pot constatar que la seva dedicació als projectes vitals més estimats sempre té una durada ridículament curta. Un dia vol ser enginyer, l'altre músic, tot seguit filòsof, després deixa la filosofia, i fa d'arquitecte, després fa de mestre i ho deixa per fer de jardiner, de tant en tant, sovint, deixa la feina i es retira del món a Irlanda, a Noruega, amb un amic; no sé si eren amors platònics o dels altres, però les dones són absents de la seva  vida.  Sembla com si no pogués resistir més de sis mesos el estar ocupat en una activitat concreta. Tampoc resta aturat a un lloc; canvi de lloc continuat; i viatges, nombrosos viatges. Viu la vida a batzegades. La seva vida va ésser una batzegada contínua. No sé si això li devia agradar, perquè a l'hora de la mort, enigmàticament, diuen que va dir Els digueu que la meva vida ha estat meravellosa.     Darrerament,  s'ha fet de domini públic la vida secreta i escabrosa d'En Wittgenstein, amb la publicació dels seus Diaris secrets.  Estava turmentat pel descontrol dels seus impulsos sexuals. Ara sabem dels seus ingenus esforços per evitar la masturbació. Espantat per la seva homosexualitat, feia vots de castedat, però queia en arravataments de promiscuïtat incontrolables i extravagants. Sóc un fogonet consumit, ple d'escòries i brutor, deixà escrit com a confessió de la de la seva erotomania.      La proposta del positivisme lògic va a favor dels interessos ideològics del conservadorisme. Mentre la lluita de classes continua present, i els homes es lliuren a una guerra ideològica sense treva, ells, els positivistes, ens proposen la neutralitat. I la línia més reaccionària – la representada per N'Auguste  Comte –  proposa que es deixin en mans dels científics socials tots els conflictes socials, així com la resolució qüestió obrera.   La proposta última d'En Wittgenstein no té sentit, és absurda. No té sentit proposar una anada - no se sap ben bé quina ni com – a una mística indefinida.  O sigui, proposa el silenci i el no-res com a meta definitiva dels humans.    La negació de les tesis dels positivistes s'ha de fer per mitjà d'una praxi de combat ideològic, de participació plena en la guerra ideològica contra les forces reaccionàries, contra l'explotació dels obrers, contra la injustícia, contra tot tipus d'opressió social, per l'alliberament dels pobles oprimits. Tan és si els positivistes diuen que aquesta activitat no és fer filosofia. Certament, no és fer la seva filosofia, que consisteix en l'estudi de les aplicacions del llenguatge. De bon principi afirmo que la filosofia no és una ciència i que la moral i la metafísica no poden ser ciències, però l'emotivisme moral no és una pura emoció, sinó que els homes en tot temps fan arguments en suport dels seus sentiments morals. Allò que on diu moral, a la pràctica, abraça  la major part de les activitats humanes en l'ordre social.     La pretensió de transferir les qüestions morals als programes d'estudi d'uns suposats científics socials és, en realitat, una proposta reaccionària. És un intent de presentar com a científic un sistema basat en l'esclavatge. Aquests científics positivistes s'esforcen en crear paradisos socials a la manera de La República d'En Plató però en versió científica ultramoderna.   

    Cal tenir present la tesi primordial: Els homes  – i els filòsofs i els científics – pensen i tenen idees per causa de les emocions. En Descartes no només és un falsari, sinó una falsa figura. Al moment d'escriure El discurs del mètode, En Descartes  volia fer creure que iniciava una investigació a partir d'una neutralitat sentimental, de la més absoluta objectivitat, a la manera dels geòmetres. Però mentia; ell es movia per uns sentiments que no declarava; ocultava les seves intencions. Però nosaltres sabem que d'un home sense passions no en pot sortir res, i que els eunucs no senten cap interès per la geometria, ni per cap altra ciència.   

Dios no existe y Hume

quetgles | 13 Novembre, 2007 07:35

Déu no existeix. Una vegada establert el sistema democràtic a la Gran Bretanya, En Hume va disposar de llibertat per afirmar que la Metafísica no era possible com a ciència i que les denominades "proves de l’existència de Déu" eren inconsistents, que es feia un ús incorrecte de la lògica. En Hume, emperò, anava més enllà del simple agnosticisme; dedica tot un capítol a mostrar la inconsistència de les "proves" aportades per a verificar la realitat dels miracles. No hi ha cap camí conegut per poder aplicar el mètode de les ciències experimentals als miracles. Els miracles no es poden reproduir ni experimentar. Pel contrari, si es pot aplicar el mètode científic a algun fenomen suposadament miraculós, el resultat és sempre negatiu. És el cas del "Llençol Sant" de Torí. A determinades èpoques, s'exhibia públicament el suposat sudari de Jesús de la catedral de Torí com a mostra de fenomen miraculós. I alhora començava una formidable campanya de propaganda a nivell mundial. El suposat miracle consistiria en que en aquest llençol conté una reproducció d'una figura humana despullada que correspondria a Jesús, al cadàver de Jesús. Per fer front a les crítiques, El Papa de Roma, En Joan Pau II, al 2002, finalment va acceptar el repte: permetria que s'apliqués la prova del carboni 14 per a dilucidar la datació en que es va teixir el suposat sudari. La prova del carboni va donar negatiu: el teixit era del segle XIV i no del segle I. Però la campanya de la maquinària propagandística catòlica en suport del "Sant Sudari" miraculós no s'ha aturat; infecta tots els mitjans de comunicació. A la nostra època, malgrat els dispositius adversos disposats pel l'Univers catòlic, ens és permès d'avançar en la línia que va iniciar En Hume. Si no hi ha cap garantia de la veracitat dels miracles, llavors la creença en Déu resta com un pur exercici de la voluntat. Des de l'època de Hume, el pensament dominant, el positivisme, estableix el principi que la metafísica no és possible com a ciència. La ciència de Déu, la teologia, resta com un intent intel·lectual forassenyat, inútil i sempre molt pròxima a la ridiculesa (En Karl Popper - i el neopositivisme conservador - fa un gir a la dreta i expressa el seu respecte i reconeixement als teòlegs i metafísics que cerquen arguments a favor del "disseny intel·ligent", és a dir, del món com a creació de Déu). En Kant accepta les tesis de Hume, però, tot seguit, com a creient que és, postula l'existència de Déu com a única garantia de la llibertat i de la moralitat. Una vegada acceptat Déu com a postulat, l'Idealisme modern intenta tornar a introduir l'intel·lectualisme moral, intel·lectualisme que ja havia sigut rebutjat per les revolucions democràtiques. Certament, la metafísica no és possible com a ciència, però cada persona es veu obligada a decidir si duu una vida d'acord amb una determinada creença religiosa o no, o sigui, ha de raonar sobre temes de metafísica, ha de decidir si creu en Déu o no. La via que no accepta la creença, és la via de la llibertat i de la racionalitat, hem de pensar. En canvi, En Popper i N'Eccles consideren que és molt inversemblant que el cervell i les creacions espirituals com el llenguatge o les matemàtiques – el Món 3 que en diuen ells – siguin producte de la matèria i de l'atzar. Pel contrari, la meva tesi és que es pot fer palès que Déu i el Món són absolutament incompatibles. I que Déu i la Història seria un continuum d'irracionalitat inacceptable. Palesar això és equivalent a aportar proves de que Déu és inconcebible o de que Déu no pot existir. Breument enunciades, les proves serien aquestes: S'afirma que Déu es un pur esperit – una cosa que no és matèria -. Això, "una cosa que no és matèria" no ho podem imaginar ni concebre. El plantejament de Hume continua inamovible: només podem tenir idees a partir de les percepcions o de l'associació d'idees. Però l'expressió "una cosa que no és matèria" no és una associació d'idees; és una mera expressió verbal, a la manera que també es pot construir expressions com ara: "una cosa que no és cosa", "una cosa que és no-res", "una cosa que no es pot pensar", "una cosa que és un pur esperit", "una cosa immaterial", i així. Els atributs de Déu sí que deriven d'associacions d'idees: perfecte, omnipotent, etern, creador, bo, etc. Però si N'Eccles i els teòlegs demanen un sentit, una finalitat al Món, si volen "un disseny intel·ligent" fan metafísica. Si hem de fer metafísica el plantejament seria: Si Déu és un pur esperit, a què treu lloc crear el "no-esperit", la matèria, el Món, l'Univers? Segons els teòlegs cristians, hi hauria tres moments del Tot Universal: al primer moment hi hauria la No-matèria (Déu) conformant el Tot Universal en exclusiva; a un segon moment la No-matèria (Déu) crearia la matèria i el Tot seria cohabitat per la No-matèria (Déu) i la matèria; i al tercer i últim moment la matèria deixaria d'existir – seria la fi del Món, segons pronostiquen els llibres sagrats – i el Tot Universal seria conformat novament per la No-matèria, si bé s'ha de dir que aquest Tot Universal darrer no seria una simple repetició del Tot Universal primer posat que el Tot Universal tercer ha de recollir dins el seu si elements procedents de la fi del Món, com són el cossos de les persones ressuscitades, tant dels cossos "gloriosos" que aniran al Cel com dels cossos abominables de les persones condemnades a l'Infern. No he de repetir les critiques dels pensadors il·lustrats a les denominades Sagrades Escriptures. He de dir que el principal manament de la "Llei de Déu" de la Bíblia - "Estimaràs a Déu sobre totes les coses" - és un mandat que no es pot complir. A l'Èxode, 20: 2-17 (de la versió catalana Bíblia del 2000), on troba l'expressió que fa al cas i diu així:"...jo, el Senyor Etern, sóc el teu Déu, un Déu gelós, que castigo la iniquitat dels pares en els fills, fins a la tercera i la quarta generació d'aquells que m'odien; però mantinc la misericòrdia fins a mil generacions amb aquells que m'estimen..." Un hom no pot estimar allò que no coneix. Un hom no pot estimar a una cosa a la que anomena Déu. Podem entendre el temor de Déu dels creients, però no l'amor a Déu. Les experiències emotives dels místics allò que proven és que es donen i es manifesten experiències místiques, experiències que poden ser objecte d'estudi per part de la psicologia experimental. Les emocions místiques atribuïdes a l'amor a Déu, en cap cas, ens poden oferir referències privilegiades del coneixement de Déu. Els enamorats profans, en les seves narracions amoroses, ens donen a balquena tot de dades descriptives del seu objecte amorós. Els "enamorats" de Déu, no, mai; no ens descriuen cap detall del seu objecte amorós a no ser que aquest prengui forma humana, però llavors l'experiència mística es confon amb la profana. És possible que es doni qualque tipus de gran atleta de la mística que aconseguís unes formidables emocions místiques amb el no-res (S'acostaria a aquell subtil joc de paraules d'En Heidegger quan diu allò de "el no-res anorrea"). O, sigui, resumint, un déu no ho faria mai allò de manar als humans el que no poden complir. Però encara trobo més escandalós que els textos bíblics donin per fet, donin a entendre que és una cosa corrent, el domini i control dels sentiments i de les emocions dels humans. La pròpia experiència – i la ciència – ens diu tot el contrari. L'amor i l'odi broten al nostre interior i marquen la nostra vida. No governem les passions, sinó, al revés, són les passions les que ens dominen. Si els humans no poden controlar la seva emotivitat en el món real, en base a què els quaranta mil teòlegs donen per vàlid el manament que imposa aquest impossible amor. (Article en construcció...)

DÚu no existeix i En Hume

quetgles | 13 Novembre, 2007 07:34

Déu no existeix. Una vegada establert el sistema democràtic a la Gran Bretanya, En Hume va disposar de llibertat per afirmar que la Metafísica no era possible com a ciència i que les denominades "proves de l’existència de Déu" eren inconsistents, que es feia un ús incorrecte de la lògica. En Hume, emperò, anava més enllà del simple agnosticisme; dedica tot un capítol a mostrar la inconsistència de les "proves" aportades per a verificar la realitat dels miracles. No hi ha cap camí conegut per poder aplicar el mètode de les ciències experimentals als miracles. Els miracles no es poden reproduir ni experimentar. Pel contrari, si es pot aplicar el mètode científic a algun fenomen suposadament miraculós, el resultat és sempre negatiu. És el cas del "Llençol Sant" de Torí. A determinades èpoques, s'exhibia públicament el suposat sudari de Jesús de la catedral de Torí com a mostra de fenomen miraculós. I alhora començava una formidable campanya de propaganda a nivell mundial. El suposat miracle consistiria en que en aquest llençol conté una reproducció d'una figura humana despullada que correspondria a Jesús, al cadàver de Jesús. Per fer front a les crítiques, El Papa de Roma, En Joan Pau II, al 2002, finalment va acceptar el repte: permetria que s'apliqués la prova del carboni 14 per a dilucidar la datació en que es va teixir el suposat sudari. La prova del carboni va donar negatiu: el teixit era del segle XIV i no del segle I. Però la campanya de la maquinària propagandística catòlica en suport del "Sant Sudari" miraculós no s'ha aturat; infecta tots els mitjans de comunicació. A la nostra època, malgrat els dispositius adversos disposats pel l'Univers catòlic, ens és permès d'avançar en la línia que va iniciar En Hume. Si no hi ha cap garantia de la veracitat dels miracles, llavors la creença en Déu resta com un pur exercici de la voluntat. Des de l'època de Hume, el pensament dominant, el positivisme, estableix el principi que la metafísica no és possible com a ciència. La ciència de Déu, la teologia, resta com un intent intel·lectual forassenyat, inútil i sempre molt pròxima a la ridiculesa (En Karl Popper - i el neopositivisme conservador - fa un gir a la dreta i expressa el seu respecte i reconeixement als teòlegs i metafísics que cerquen arguments a favor del "disseny intel·ligent", és a dir, del món com a creació de Déu). En Kant accepta les tesis de Hume, però, tot seguit, com a creient que és, postula l'existència de Déu com a única garantia de la llibertat i de la moralitat. Una vegada acceptat Déu com a postulat, l'Idealisme modern intenta tornar a introduir l'intel·lectualisme moral, intel·lectualisme que ja havia sigut rebutjat per les revolucions democràtiques. Certament, la metafísica no és possible com a ciència, però cada persona es veu obligada a decidir si duu una vida d'acord amb una determinada creença religiosa o no, o sigui, ha de raonar sobre temes de metafísica, ha de decidir si creu en Déu o no. La via que no accepta la creença, és la via de la llibertat i de la racionalitat, hem de pensar. En canvi, En Popper i N'Eccles consideren que és molt inversemblant que el cervell i les creacions espirituals com el llenguatge o les matemàtiques – el Món 3 que en diuen ells – siguin producte de la matèria i de l'atzar. Pel contrari, la meva tesi és que es pot fer palès que Déu i el Món són absolutament incompatibles. I que Déu i la Història seria un continuum d'irracionalitat inacceptable. Palesar això és equivalent a aportar proves de que Déu és inconcebible o de que Déu no pot existir. Breument enunciades, les proves serien aquestes: S'afirma que Déu es un pur esperit – una cosa que no és matèria -. Això, "una cosa que no és matèria" no ho podem imaginar ni concebre. El plantejament de Hume continua inamovible: només podem tenir idees a partir de les percepcions o de l'associació d'idees. Però l'expressió "una cosa que no és matèria" no és una associació d'idees; és una mera expressió verbal, a la manera que també es pot construir expressions com ara: "una cosa que no és cosa", "una cosa que és no-res", "una cosa que no es pot pensar", "una cosa que és un pur esperit", "una cosa immaterial", i així. Els atributs de Déu sí que deriven d'associacions d'idees: perfecte, omnipotent, etern, creador, bo, etc. Però si N'Eccles i els teòlegs demanen un sentit, una finalitat al Món, si volen "un disseny intel·ligent" fan metafísica. Si hem de fer metafísica el plantejament seria: Si Déu és un pur esperit, a què treu lloc crear el "no-esperit", la matèria, el Món, l'Univers? Segons els teòlegs cristians, hi hauria tres moments del Tot Universal: al primer moment hi hauria la No-matèria (Déu) conformant el Tot Universal en exclusiva; a un segon moment la No-matèria (Déu) crearia la matèria i el Tot seria cohabitat per la No-matèria (Déu) i la matèria; i al tercer i últim moment la matèria deixaria d'existir – seria la fi del Món, segons pronostiquen els llibres sagrats – i el Tot Universal seria conformat novament per la No-matèria, si bé s'ha de dir que aquest Tot Universal darrer no seria una simple repetició del Tot Universal primer posat que el Tot Universal tercer ha de recollir dins el seu si elements procedents de la fi del Món, com són el cossos de les persones ressuscitades, tant dels cossos "gloriosos" que aniran al Cel com dels cossos abominables de les persones condemnades a l'Infern. No he de repetir les critiques dels pensadors il·lustrats a les denominades Sagrades Escriptures. He de dir que el principal manament de la "Llei de Déu" de la Bíblia - "Estimaràs a Déu sobre totes les coses" - és un mandat que no es pot complir. A l'Èxode, 20: 2-17 (de la versió catalana Bíblia del 2000), on troba l'expressió que fa al cas i diu així:"...jo, el Senyor Etern, sóc el teu Déu, un Déu gelós, que castigo la iniquitat dels pares en els fills, fins a la tercera i la quarta generació d'aquells que m'odien; però mantinc la misericòrdia fins a mil generacions amb aquells que m'estimen..." Un hom no pot estimar allò que no coneix. Un hom no pot estimar a una cosa a la que anomena Déu. Podem entendre el temor de Déu dels creients, però no l'amor a Déu. Les experiències emotives dels místics allò que proven és que es donen i es manifesten experiències místiques, experiències que poden ser objecte d'estudi per part de la psicologia experimental. Les emocions místiques atribuïdes a l'amor a Déu, en cap cas, ens poden oferir referències privilegiades del coneixement de Déu. Els enamorats profans, en les seves narracions amoroses, ens donen a balquena tot de dades descriptives del seu objecte amorós. Els "enamorats" de Déu, no, mai; no ens descriuen cap detall del seu objecte amorós a no ser que aquest prengui forma humana, però llavors l'experiència mística es confon amb la profana. És possible que es doni qualque tipus de gran atleta de la mística que aconseguís unes formidables emocions místiques amb el no-res (S'acostaria a aquell subtil joc de paraules d'En Heidegger quan diu allò de "el no-res anorrea"). O, sigui, resumint, un déu no ho faria mai allò de manar als humans el que no poden complir. Però encara trobo més escandalós que els textos bíblics donin per fet, donin a entendre que és una cosa corrent, el domini i control dels sentiments i de les emocions dels humans. La pròpia experiència – i la ciència – ens diu tot el contrari. L'amor i l'odi broten al nostre interior i marquen la nostra vida. No governem les passions, sinó, al revés, són les passions les que ens dominen. Si els humans no poden controlar la seva emotivitat en el món real, ¿en base a què els quaranta mil teòlegs donen per vàlid el manament que imposa aquest impossible amor?

      

 La filosofia a l'abast

Catalunya i Espanya

quetgles | 12 Novembre, 2007 07:12

    Actualment la guerra ideològica entre Catalunya i Espanya és a un punt crític. El Poder espanyol  continua invariable amb el seu objectiu  d'integrar Catalunya dins una suposada nació espanyola homogènia. En un primer moment, sembla que el Poder espanyol continua guanyant en aquesta guerra tan desigual. Els nostres enemics, en tota circumstància, miren d'anorrear la consciència nacional catalana. La Resistència catalana intenta trencar el setge dels espanyols i dels seus aliats principals, el Poder catòlic i el Poder francès.

Qualcú pot pensar que tenim la guerra perduda  enfront d'aquests enemics tan poderosos; però haurem de veure que es  donen tot un seguit de fenòmens la valoració dels quals obre les portes a l'esperança. En contra de les seves previsions, el Poder espanyol va comprovar que les onades d'immigrants espanyols – i d'altres nacionalitats – a Catalunya (Països catalans) no es va traduir en una espanyolització directament proporcional; els  comptes no els surten. Una gran part dels fills d'aquells immigrants esdevingueren nacionals catalans (aquests dies destaca com exemple En Joan Ridao, el dirigent d'Esquerra republicana, fill de pare andalús i de mare vallisoletana). 

   Els enemics tenen tot de dispositius ideològics ocults, però en tenen molts que no es poden ocultar i que mostren la seva inconseqüència i la seva feblesa intel·lectual. Així, per exemple, als llibres d'història d'Espanya de l'ensenyament oficial,  Mallorca, com a societat històrica, desapareix o queda reduïda a una ridícula referència; cinc segles d'història queden reduïts a quatre línies de la guerra de les germanies a Mallorca.

    L'oligarquia espanyola i l'Església espanyola no han perdut els seus poders; pel contrari, van aconseguir garanties pel manteniment dels seus privilegis. És per aquest motiu que la "història d'Espanya" continua essent la història dels reis i de les res gestae. La Resistència catalana, en canvi, quasi no té competidor: s'ha de dedicar a construir i publicar la història de Catalunya. O sigui, tornant a l'exemple de Mallorca, que mentre ells continuen amb la Mallorca silenciada, la Resistència, tranquil·lament, ha publicat centenars d'obres i opuscles sobre els processos socials de la Mallorca existent. És la gran contradicció: el Goliat espanyol té una gran força que fa servir per no fer res; es dedica  diluir la realitat històrica catalana, una tasca inútil i bastant ridícula.

   Més actius es mostren els nostres enemics a l'hora de construir mecanismes d'una més lliure manipulació històrica.  

 Per  posar un exemple típic de com operen els dispositius dels enemics:  una web d'Internet,  "Symploké. Enciclopedia Filosófica", ha penjat una entrada de "Anselmo Turmeda"  i diu així: "Anselmo Turmeda (1352-1425-30). Franciscano español que en 1387 viajó a Túnez i se convirtió al Islam, cambiando su nombre por el de Abdala al-Tarjudman. Sus obras estan escritas en àrabe i en lengua romance". De l'anàlisi del text es pot comprovar l'alt grau de manipulació que conté.  En primer lloc, es fa una castellanització del nom Anselm. Per  altra banda, En Turmeda no era espanyol; era de nació catalana, nascut a Palma. Podeu observar que l'autor de l'article no indica el lloc de naixement. Amaga que N'Anselm Turmeda és un clàssic de la literatura catalana. No diu que "La disputa de l'ase", obra d'En Turmeda, fou una de les obres més populars. Hem de deduir que l'articulista practica la falsa ignorància al no especificar quina era aquesta "lengua romance", per a ocultar que era la catalana.

   El Poder espanyol és el que més dispositius té instal·lats per tot arreu.  El Poder del Vaticà, el Poder catòlic coopera decididament en l'estratègia espanyola (Vegeu "L'Univers catòlic"). El Poder de Roma construeix un Univers catòlic on Catalunya es presentada com una de les diòcesis espanyoles; el català és desconegut. En Benet XVI continua la guerra ideològica contra els interessos de la nació catalana i, encara més, contra els interessos de les classes treballadores catalanes. Com sempre, tenen el cor dur i enverinat aquests papes de Roma. Fou En Pius XII el qui donà el vist i plau a la "Cruzada" (Bé, segurament més aviat en degué ésser l'estrateg). En Benet XVI no només es desentén de les responsabilitats de l'Església catòlica derivades de la "Cruzada" contra la República; també ara dirigeix l'actual petita croada; la campanya reaccionària de l'Episcopat espanyol només és possible amb l'autorització i el suport de Roma.

  Al moment present, tot i les greus mancances democràtiques de la monarquia espanyola,  els catalans han aconseguit establir el combat ideològic en unes millors condicions  i amb més grans possibilitats de reforçar el seu arsenal ideològic.

   Primera gran avantatge. Cada Univers ideològic nacional fa una contínua reconstrucció de la Història com a totalitat. L'avantatge dels catalans és que intenten reconstruir i fer valer universalment la seva realitat històrica o una aproximació a aquesta realitat. Això dóna un gran poder de convicció als discursos ideològics dels reconstructors catalans. Ens hem d'avançar a dir que en algunes qüestions l'esquerra espanyola i la catalana són coincidents, als menys, parcialment. Els nostres enemics disposen d'uns dispositius de propaganda ideològica i d'uns instruments de domini ideològic  molt més potents que els dels catalans. Però, malgrat els designis del Poder, la veritat històrica es va obrint pas. David venç Goliat. Al moment actual, les classes populars catalanes van prenent part en la guerra ideològica. I entre els immigrants, el discurs català va guanyant la guerra al discurs espanyol. Els Garcia i els López catalans, majorment, es senten nacionals catalans, i, molts d'ells intervenen decisivament en el debat ideològic.

   Segon avantatge. L'avanç de la globalització va a favor del reconeixement de la nació catalana, de l'Univers català.

   Tercer avantatge. L'accés a Internet juga a favor dels catalans. L'avantatge consisteix en que el gran potencial comunicatiu d'Internet trenca els monopolis dels universos enemics. S'igualen les armes dels contendents. Tant per a la demanda com a per a l'oferta d'informació. Internet és a l'abast de les classes populars catalanes. Internet també fa possible la difusió d'idees per part de les classes populars espanyoles. En aquest sentit, hi ha un combat de l'esquerra espanyola contra el poder franquista i contra el poder catòlic. (Article en construcció...)

 

S˛crates el reaccionari

quetgles | 11 Novembre, 2007 07:33

                                       Sòcrates, el reaccionari

Voldria fer veure que el tractament de la figura de Sòcrates que es fa als diversos universos ideològics és un indicador de la situació de la guerra ideològica mundial; i un indicador de les dificultats que troben les forces progressistes per tal de fer prevaler la realitat històrica. L'Univers espanyol, el francès i el catòlic van plenament d'acord per tal d'enaltir la figura de Sòcrates; i les autoritats acadèmiques donen suport a aquest enaltiment. Les grans enciclopèdies d'aquests universos majorment es limiten a fer l'apologia del personatge. A grans trets, les enciclopèdies, els llibres d'Història i els d'Història de la filosofia fan l'apologia de Sòcrates. Quaranta mil doctors en ciències morals estan disposats a jurar que En Sòcrates és un sant laic. A l'Univers anglès, pel contrari, no és rar trobar pensadors decididament crítics respecte a Sòcrates i a la seva teoria moral. Per posar un exemple, En John Bernal, al seu llibre "Història social de la ciència", dedica un apartat a "la tríada reaccionària: Sòcrates, Plató i Aristòtil". En Bernal és fidel a la tradició britànica de crítica a l'idealisme. En Sòcrates era un ideòleg al servei de l'oligarquia atenenca. Podem dir que era un desclassat; era un pobre de família treballadora i no tenia ofici ni benefici. Tot i que no ens poden fiar dels testimonis de l'època – i menys del d'En Plató -, es pot pensar que En Sòcrates anava en companyia d'individus pertanyents a la classe aristocràtica, els seus amics eren aristòcrates així com els seus deixebles. Als àpats i festes d'aquests patricis En Sòcrates era el convidat; l'home no podia correspondre: era un pobre amb una caseta de pobre; no podia convidar els seus protectors. La teoria moral de Sòcrates – tant és si la teoria era pròpia d'un Sòcrates real o d'un personatge imaginari inventat per En Plató – és coneguda, a partir de la modernitat, a partir de Locke i de Hume, com a "intel·lectualisme moral". Afirma que només el savi pot aconseguir la virtut. La moral és el resultat d'un exercici intel·lectual. Sòcrates, Plató i Aristòtil són els teòrics clàssics de "l'intel·lectualisme moral". La moral – tant les normes de conducte individuals com el "nomos", les lleis de la ciutat – obren a l'interior de l'home; la persona humana té el coneixement de la moral l'abast de la seva intel·ligència; basta que miri al seu interior; era el famós gnoti seauton, "coneix-te a tu mateix". Als "Diàlegs" i a "l'Apologia de Sòcrates", en Plató recrea la figura d'un Sòcrates campió de la "ciència moral" que derrota en debat als savis que argumentaven a favor de l'ideari de la Il·lustració grega i del sistema democràtic d'Atenes. Mentre En Pèricles en el seu "Elogi fúnebre" diu que "La llibertat és la nostra norma de govern en la vida pública i en el comerç ordinari de la vida no ens mirem amb recel, ni ens irritem amb el veí si fa el que li plau, ni li fem cara de retret que no perjudica però que dol. Sense molèsties en les nostres relacions privades ...", En Sòcrates-Plató, en canvi, en tot moment i circumstància li va bé per iniciar un procés d'inquisició. Els seus àpats intel·lectuals – organitzats pels seus amics aristòcrates – són una trampa parada al savi convidat, Protàgores, per exemple; el savi cau a dins la trampa i es posa en evidència, públicament, les seves contradiccions. En Sòcrates-Plató és un campió de la intolerància. Dóna com a marc inqüestionable el que en qualsevol tema moral hi ha una veritat, una única veritat. En el "Diàlegs" el personatge Sòcrates va desmuntant d'en un en un els arguments de la ideologia de la Il·lustració i de la democràcia. En Plató presenta el seu Sòcrates que per mitjà del diàleg sempre venç i humilia els savis il·lustrats. ( l'expressió "sofista" en sentit pejoratiu fou introduït per la reacció triomfant). Ells – En Sòcrates i En Plató - reproven "la venda de la veritat" per guanys econòmics. Alguns apologistes, ha volgut veure una intenció democràtica en aquesta crítica de Sòcrates als professionals de la saviesa; han assenyalat que Sòcrates impartia el seva ensenyança de franc i que, per tant, era a l'abast de qualsevol individu, independentment de la seva condició econòmica. Aquests apologistes manipulen la figura de Sòcrates-Plató. No era En Sòcrates el qui pretenia espargir la saviesa entre les classes populars d'Atenes, sinó els il·lustrats. No és rara l'escena on es presenta En Sòcrates-Plató envoltat de joves rics i macos als qui els fa un adoctrinament moral i polític de caire reaccionari. En Sòcrates és un professional de la difusió de la ideologia reaccionària i antidemocràtica. L'extensió de la il·lustració era una conseqüència de la revolucions democràtiques que afectaren a nombroses polis. Dins una societat aristocràtica, la filosofia – en el cas de ser tolerada – havia d'estar en concordança amb la ideologia aristocràtica i amb el nomos d'aquesta societat. Aristòtil ho expressa molt clarament: per dedicar-se a la filosofia no s'ha de dependre de les preocupacions econòmiques. En Plató és misogin fins a l'extrem que al Diàleg "Lisis o de l'amistat" a l'hora de posar un exemple de l'amor el posa d'un amor homosexual; l'amistat a que es refereix és l'amistat entre dos joves homosexuals, de dos joves enamorats (Ni els apologistes catòlics, ni els evangelistes ni els llibres text en diuen res de les inclinacions sexuals d'En Plató i d'En Sòcrates). En Lisis és el nom d'un jove molt bell que és adoctrinat per En Sòcrates a la palestra. Allà es reunien els joves "de casa bona" per jugar i conversar; no tenien altra feina que fer. En paraules d'un jove preguntat per Sòcrates que diu: "Aquí és on passem nosaltres els nostres dies, en companyia de nombrosos i bells joves" (Lisis, pàg. 1). I també li pregunta "quin és el noi més bell d'aquest lloc", i el jove es posà vermell; i, arribat aquí, un Sòcrates entusiasta va i diu: "...és en mi una espècie de do dels déus el saber reconèixer al primer cop de vista a aquell que estima o que és estimat". (Article en construcció...)

      

 La filosofia a l'abast

Rudiments de filosofia

quetgles | 09 Novembre, 2007 11:56

Allò que vull publicar a Internet és un conjunt d'escrits – a manera d'articles - sobre temes de filosofia que poden ajudar a la construcció del nou Univers ideològic català. Com comprovareu, tot i que apareixen com a pàgines aïllades, de fet, conformen un conjunt. És un intent de crear armes ideològiques contra el Universos ideològics dominants, universos que van contra els interessos de les classes populars catalanes. Un hom podria pensar que no disposem de forces suficients contra Goliat. Segons uns arguments basats en la realitat històrica, hem de creure que els catalans som capaços de construir un David català, que ens alliberi dels opressors i ens permeti aixecar una Catalunya triomfant. Aquest escrit és una mena de programa de les lliçons, un aproximació als temes o idees més importants que conformen el conjunt. Els universos ideològics. Les ideologies – la ciència, les filosofies i les religions, i tots els seus derivats – són expressades i reproduïdes inicialment per mitjà d'una llengua concreta. La literatura en el sentit més ample i tot allò que serveix de vehicle per a la difusió de les idees també forma part d'aquest Univers. Així podem parlar de l'Univers ideològic espanyol, francès, alemany, rus, català, etc. També hi ha l'Univers catòlic, el qual ens afecta molt directament. El Poder, l'estructura de poder de l'Estat espanyol, força als catalans a pertànyer a l'Univers ideològic espanyol estricte i en tot temps intenta reduir l'Univers català a unes restes folklòriques o a un modest museu. L'Univers francès és tacat de malalties lletges; és afectat d'una greu esquizofrènia. El Poder francès, tot i autoproclamar-se campió de la llibertat, de la igualtat, va cometre i comet crims contra els catalans i contra molts altres pobles. La seva fraternitat és la de Caín. Veurem que l'Univers catòlic ens afecta molt negativament. I que l'Església catòlica sempre ha sigut un instrument de domini al servei del Poder. Essencialment totalitari, és un enemic de la llibertat i del progrés. Aquests universos ideològics disposen d'un enorme poder material per a mantenir-se i, si poden, per a expandir-se. Però a aquests tres Goliats decadents no podran suportar les conseqüències del progrés tecnològic i de les comunicacions. Aquests tres universos són tres ciutadelles extraordinàriament fortificades amb l'objectiu d'impedir l'entrada de la llum de la veritat, entrada que posaria en evidència les seves malvestats. Tot i els innombrables dispositius de l'Estat espanyol i de l'Església catòlica, Catalunya avança, i els Goliats estan inquiets. La guerra ideològica s'intensifica. L'accés a Internet ha de significar el principi de la fi de tots els Goliats del Món. I, viceversa, el temps juga a favor dels pobles oprimits. De cada dia, Catalunya disposa de més força per a fer valer el seu univers ideològic. L'Univers català que ara s'està bastint és nou; no és una simple reconstrucció de l'univers destruït per la reacció espanyola del 36. No és a la manera que pretenia el pujolisme que s'està bastint; no és a la manera d'En Torres i Bagues; no és allò de "Catalunya cristiana o no serà"; al contrari, hem de dir que "Catalunya serà, si trenca el fermall catòlic". El Poder, la classe dominant, intenta construir un univers ideològic d'acord amb els seus interessos i l'imposa a les classes oprimides. A l'Estat espanyol, els treballadors catalans pateixen una doble opressió, com a treballadors i com a catalans. Una gran part de les classes populars espanyoles són seduïdes pel discurs nacionalista espanyol. (Article en construcció...)
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb