El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Postmarxismo i postpositivismo. La funciˇn de la filosofÝa.

quetgles | 26 Juliol, 2008 17:58

   De moment, aquest article només és diponible en versió catalana.

    Per posar un punt de partida: Si la teoria d'En Marx és errònia, ¿quina és l'orientació que cal aconseguir en matèria d'allò que es diu filosofia?

   O aquest altre: el plantejament de qualsevol  qüestió referent a la conducta dels éssers humans dóna lloc a una diversitat d'opinions, a una diversitat de respostes. La pretensió de justificar racionalment una conducta respecte a uns altres posicionaments teòrics és allò que es coneix com a filosofia.

 

    Tota persona segueix unes pautes de conducta segons la seva ideologia que li és pròpia. O sigui, la ideologia de l'individu determina el seu comportament.

 

    Aclariment: Cal entendre que sota la paraula moral – o normes de conducta humana – s'apleguen la major part de qüestions que són tema de debat entre els humans.

 

      Sembla indiscutible dir que a les societats de l'antiguitat les creences religioses eren la base de sustentació de les normes morals. Per posar un exemple notable – i molt a l'abast – es pot citar   la Torà dels jueus (Els llibres que es corresponen amb els del Pentateuc de l'Antic Testament dels catòlics). La Torà, en efecte, conté una detallada normativa de com ha de ser el comportament dels creients. A més de tots els detalls del culte, conté tot de normes sobre la vida familiar i social, fins al punt que la Torà esdevingué el fonament de les lleis civils. El Deuteronomi, com a indicador de les orientacions divinals, ofereix tot un detallat conjunt de prescripcions i de prohibicions en relació a la cuina i a l'alimentació. 

  

   Tesi: tan bon punt un hom reflexiona i cerca arguments racionals en suport de la seva ideologia, llavors, d'una o altra manera, s'entra en el terreny de la filosofia.

  En teoria, cada individu té una ideologia particular i exclusiva, però, de fet, la realitat és que les ideologies són unes poques. O sigui, l'individu es mou necessàriament dins un dels corrents ideològics.

 

    Tesi: Primer, sorgeix una nova ideologia a un moment del procés històric, tot seguit,  fan l'aparició els filòsofs que creen arguments en suport de la ideologia.

 

    Tesi: Els filòsofs no són criatures especials. Els denominats filòsofs comencen la seva carrera intel·lectual a partir de la vulgaritat. Al igual que la resta dels mortals, es conformen dins una determinada ideologia, i és a partir d'aquesta ideologia que els neixen els impulsos cap a la creació de teories filosòfiques.  Vull dir que els qui en un futur han de ser els filòsofs són moguts pels sentiments.

  

   Tesi: En Sòcrates-Plató fa un discurs filosòfic amb la intenció d'enganyar.  El suposat Sòcrates dels Diàlegs platònics convida als seus oponents ideològics a mantenir un diàleg sobre una determinada qüestió moral, com si el diàleg fos un mètode científic d'investigació per mitjà del qual es descobreix la veritat moral. En Plató imagina – i escriu – uns falsos diàlegs amb els qui eren els filòsofs de les ideologies oposades a la seva.

 

   Tesi: En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil són la tríada reaccionària que inicià l'Intel·lectualisme. Fou una reacció, en efecte, contra la ideologia democràtica – l'emotivisme moral - que era la dominant a l'Atenes de l'època.

  

   Tesi: Les noves idees democràtiques que commogueren el món després, en l'argot filosòfic, rebrien la denominació d'emotivisme moral (O sigui, les normes morals no són expressió de la voluntat dels déus ni d'una investigació racional, sinó dels sentiments dels homes. I les lleis de la ciutat eren expressió de la voluntat de la majoria de ciutadans). Podeu veure més sobre aquesta temàtica a la Xarxa a El blog d'En Joan Quetgles | Intel·lectualisme i reacció. Apunts

 

   Tesi: Les ideologies fan ús de les filosofies. Pròpiament, fan ús d'una filosofia concreta, alhora que utilitza també les teories de diversos autors.

 

   Així, per exemple, els teòlegs catòlics basen la seva producció ideològica en la filosofia tomista, però, alhora, estan autoritzats a fer ús de les aportacions filosòfiques d'altres autors tomistes o, fins i tot, de filòsofs no tomistes mentre siguin utilitzables, és a dir, facin qualque aportació teòrica valuosa per al catolicisme.

 

   Al llarg dels segles i fins a la modernitat, les creences religioses han influït de manera decisiva en l'ordenació de les societats humanes, en especial referides a les normes morals i cíviques.

 

    Tesi: S'ha de distingir entre els dos grans nivells d'utilització de les religions.  Hi hauria el nivell de les religions que podríem anomenar de baixa intensitat, les quals servirien de suport a la vida social. I les d'alta intensitat, com el judaisme, l'Església catòlica i l'Islam, les quals determinen i conformen tota la societat.

 

     La religió de les ciutats gregues no tenia llibre sagrat ni, en conseqüència, tampoc disposava de casta sacerdotal (Bé, aquest tipus de religió de baixa intensitat no era exclusiva dels grecs; la major part de pobles de la Mediterrània i d'Europa tenien religions de característiques semblants).

   L'Església catòlica és l'exemple arquetípic d'utilització de la religió a la manera d'alta intensitat.

  

     Tesi: L'Església catòlica fou una creació del emperador Constantí com a instrument de cohesió, domini i control dels pobles de l'Imperi romà (Podeu veure la meva web El blog d'En Joan Quetgles | L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

 

   Atenes i algunes altres ciutats gregues dugueren a terme les primeres revolucions democràtiques i establiren un règim democràtic que perdurà uns quants segles (Roma establí un règim republicà, però, a diferència del d'Atenes, de bell antuvi estigué dominat pels patricis).

 

    Tesi: Per primera vegada a la història, les normes socials, jurídiques i polítiques responen a la voluntat expressa de la majoria de ciutadans. S'estableix un règim polític, la ideologia del qual serà després tractada teòricament pels savis – pels filòsofs – amb la denominació posterior  de contractualisme social, expressió que incloïa els temes relacionats amb l'emotivisme moral, la llibertat de pensament, la tolerància i la solidaritat.  

   Podeu veure un tractament més extens sobre el tema a la meva web El blog d'En Joan Quetgles | La filosofia i la religió sense caretes.

 

   A l'època de l'Imperi romà, tots els intents de revoltes democràtiques fracassaren.  Dic això per fer veure que, a partir de la caiguda de l'Imperi, tots els grans moviments socials i històrics anaren sota l'estendard de la religió. Els moviments socials sempre anaven acompanyats de símbols religiosos (Encara al 1640, a la Guerra dels segadors, els revoltats contra l'opressió castellana enarboraven el símbol de la creu).

 

    Tesi: S'ha d'insistir en fer veure que el primer gran moviment d'alliberament que commogué a tot Europa fou la reforma luterana. En Martí Luter, com a profeta de la restauració del vertader cristianisme, fou el qui va provocar la guerra d'alliberament contra Roma (Vegeu la web esmentada, pàgina 31 i següents).

   Com explico a la mateixa Web, la difusió del luteranisme i del calvinisme va fer néixer les condicions històriques que provocaren l'esclafit de les primeres revolucions democràtiques modernes triomfants.

 

   A partir de la revolució britànica de 1688, per primera vegada a la modernitat, es restablia un sistema social i polític que recordava al de les ciutats democràtiques gregues. Amb el triomf de la revolució es restablia també, és clar, els principis teòrics contractualistes i de l'emotivisme moral.

 

    Tesi: les classes populars britàniques saberen fer ús dels corrents de reforma religiosa per expressar els seus sentiments de revolta contra el règim monàrquic autocràtic. 

 

    Com dic a la Web, primer es manifestà, anònimament, el sentiment de revolta popular. Posteriorment, després de la victòria democràtica, aparegueren els  filòsofs, els nous teòrics de l'emotivisme moral. En John Locke, tornat de l'exili, pogué publicar les seves obres.

  

      Tesi: S'ha de rebutjar el concepte marxista de  revolucions burgeses que sovint s'aplica a les revolucions democràtiques.

    Tesi: el concepte burgesia és objecte d'una constant i extraordinària manipulació.

 

   Tesi: Les forces reaccionàries vençudes per les revolucions democràtiques, majorment, no s'esvaeixen. Acomodades al nou sistema democràtic, les forces reaccionàries continuen fabricant  materials ideològics i prossegueixen la guerra ideològica, però, ara, des d'una posició de vençuts.  societats democràtiques modernes. La guerra ideològica no té aturall; els principals contendents de la guerra ideològica actual són: a un bàndol, els que lluiten en defensa de les conquestes socials i democràtiques de les classes populars, i, a l'altre bàndol totes les forces de la reacció.

   Per altre costat, el desenvolupament del capitalisme va comportar el creixement de nous poders que representaven – i representen - una amenaça per a la democràcia. 

 

   Tesi: A la fase actual de desenvolupament capitalista, les elits econòmiques, polítiques i ideològiques manipulen els Poders en funció dels interessos de la classe dels grans capitalistes.

   

  

  

   Tesi: Per tot arreu es fa la proclamació formal de la vigència dels drets humans, però, de manera semblant al que observava En Rousseau,   els homes van carregats de cadenes. La realitat social actual mostra que les grans proclames (com, per exemple, les de la llibertat, la igualtat i la solidaritat) són pendents de compliment.

 

   Tesi:  No és el cas que hi hagi un procés determinista de la història. No és el cas que s'hagi de desplegar un camí de roses per al drets humans, com si hi hagués un necessari creixement indefinit del benestar social.

    Pel contrari, la realitat actual allò que mostra és el creixement de les contradiccions socials i econòmiques i la continuació despietada de la lluita de classes i de la guerra ideològica (i també de les guerres reals) entre els contendents dels opressors i els dels oprimits.

 

    Per posar un exemple pròxim i actual, les classes treballadores de la Catalunya d'ara, a diferència de l'any 1931, no disposen de premsa pròpia en defensa dels seus drets socials i nacionals; la premsa és en mans de grans financers (El diari Avui és propietat d'un gran capo de les finances catalanes; El Periódico de Catalunya era propietat d'una família castellana i ara sembla que serà comprat per un nou ric especulador d'Extremadura, i no se sap amb quines intencions;  El diari de Balears és propietat d'un gran capo de les finances mallorquines).

     Per posar un altre exemple pròxim: En contra de les falses previsions dels qui afirmaven la bonesa de la democràcia espanyola, als darrers temps, es comprova la reducció constant dels drets socials i nacionals dels catalans.

 

     Tesi: En tot temps les classes populars cerquen de donar una resposta adequada contra l'opressió. No són els denominats filòsofs els que troben les solucions als conflictes socials, sinó els líders de les organitzacions populars en lluita contra l'opressió i l'explotació.

  

    Majorment, els llibres de text i les enciclopèdies recullen la versió conservadora – intel·lectualista – de la història del pensament. Introdueixen una enorme mistificació. Fan com si la història de la humanitat seguís l'estela descoberta pels filòsofs; fan com si fos una història de la filosofia en la qual el pensament fos una exclusiva dels filòsofs, i la història – a imitació de la concepció d'En Hegel – una mena de desplegament de l'Esperit (La fi de la història, si haguéssim de seguir En Fukuyama, consistiria en l'establiment del capitalisme neoliberal com a formació social última i definitiva).

    Tesi: En contra de l'intel·lectualisme moral, no són els filòsofs els qui fan moure el món. Les noves idees morals, socials, religioses, polítiques, són iniciades pel sentiment i l'activitat d'un grup social o d'un individu que és el líder d'un grup social.

    Posat que al llarg de la història, la religió era el puntal de les societats, tots els grans moviments socials utilitzaven la manifestació religiosa. Així, en sentit reaccionari, En Constantí impulsà la creació de l'Església catòlica amb la finalitat d'assegurar el control dels nombrosos pobles sotmesos a l'Imperi de Roma. En canvi, En Mahoma, com a profeta d'una nova religió, inicià un dels més formidables moviments d'alliberament de la història universal (Allò que no diuen les enciclopèdies dels països cristians és que a als països on s'implantà  l'Islam, les amples masses d'esclaus quedaren alliberades majorment. Tampoc diuen que l'Alcorà considera pecat imperdonable el comerç d'esclaus).

 

   De les noves idees dels filòsofs de l'època renaixentista no se'n derivà cap tipus de moviment social.

   A principis del sis-cents,  N'Erasme de Roterdam era l'humanista més famós; els seves idees de reforma eren acceptades per una gran majoria d'humanistes; però de l'erasmisme no se'n seguí cap moviment de reforma.

    Fou En Martí Luter el qui, com a profeta de la paraula de Déu segrestada per Roma, desfermà el gran moviment de la Reforma que commocionà Europa.

 

    Tesi:  Les classes populars alemanyes utilitzaren i feren seu el missatge d'En Luter. Però també el feren seu els burgesos de les ciutats, la petita noblesa i els prínceps alemanys (Vegeu la web).

 

   Els denominats filòsofs, com la resta dels humans, són moguts per una passió. La seva activitat intel·lectual és per a satisfer aquesta passió. Abans d'iniciar la cursa filosòfica, els futurs filòsofs van conformant la seva personalitat a partir d'una ideologia que ha rebut d'una societat concreta i d'una classe social determinada.

 

   Tesi: L'activitat intel·lectual dels filòsofs és alimentada per una passió i és al servei d'una ideologia.

  

   O sigui, es pot dir que els filòsofs són uns esforçats combatents en la guerra ideològica permanent.

  

     La major part de les innumerables gestes fetes per individus pertanyents a les classes populars passen desapercebudes, no tenen registre històric. Per suposat, la manca de registre és més greu  a mesura que ens fem enrera en el temps històric.

   Malgrat aquestes mancances, una porció d'aquestes gestes són conegudes i registrades. Aquestes gestes populars tingueren o han tingut diversa significació històrica; unes són petites històries locals, altres de gran transcendència; tampoc no manquen les històries tràgiques, els grans fracassos (Seria el cas de la revolta de N'Espartac, vg).

 

    Jo vull convidar al lector a prestar atenció a una d'aquestes gestes populars, la de la formidable odissea dels juramentats del Mayflower.

 

  La història dels pelegrins del Mayflower ben aviat va passar a ocupar un lloc preferent a l'imaginari de la societat Nord-americana – de l'Univers ideològic nord-americà -;  i es manté així fins al dia d'avui. La història dels 102 colons puritans (calvinistes) que fundaren Plymouth, a 1620, és un tema central de la història i de la cultura dels Estats Units.

   Per no repetir el que vaig escriure a la web esmentada, passaré  a exposar unes consideracions sobre el tema.

 

   La gesta d'aquells homes i dones, certament, fou extraordinària. Eren calvinistes beats que fugien per motius religiosos; pretenien fundar una nova Jerusalem d'acord el calvinisme més estricte.

   Aquells colons eren gent formada; tots sabien llegir i escriure;  havien debatut àmpliament  - i havien fet el famós jurament – la manera com s'havien d'organitzar socialment.  Feien seves les tradicionals llibertats angleses; acceptaven l'obediència al monarca, però sempre de manera condicionada a la raó i a les Escriptures; introduïen el concepte de pacte social i el iusnaturalisme; per altre costat, en tot moment, introduïen el poderós llevat autogestionari calvinista. 

    Tot i que hi havia altres corrents de colons que no es movien per motivacions religioses, el cert és que la colònia de Plymouth havia de marcar decisivament tot el procés social i polític de les 13 Colònies de Nova Anglaterra.  Les expedicions de colons calvinistes fou una constant; paradoxalment, la Corona afavoria aquesta migració calvinista amb l'objectiu d'alleugerir els conflictes religiosos de la metròpoli.

   La Carta de Llibertats de Rhode Island, de l636, fou la primera constitució de la història que declarava el principi de tolerància i de llibertat religiosa.

   La influència de la ideologia de les colònies calvinistes s'estengué per tot arreu del territori.

   A una primera època, Nova Anglaterra era un pol d'atracció per motius religiosos i ideològics; però ben prest els motius socials i econòmics foren predominants. Per a un pobre d'Europa l'oferta devia resultar un somni (el somni americà, on dirà després): la garantia de llibertat a una terra sense nobles i sense clergat, i la igualtat social.

    Els llibres de text espanyols i els dels catòlics destaquen els punts foscos de la colonització anglesa: la introducció de l'esclavitud i el genocidi dels pobles indígenes. Intel·lectuals espanyols i catòlics es complauen cercant peregrins arguments sobre una suposada major humanitat del genocidi espanyol.

  Jo no tracto aquí de condemnes morals o de justificacions. Allò que m'importa destacar són les condicions excepcionals d'aquelles colònies de Nova Anglaterra el desplegament de les quals determinà la proclamació de la primera república moderna de la història. Per a veure aquestes condicions faig unes consideracions.

    Els territoris imperials de Castella i de Portugal a Amèrica eren immensos, cent vegades més grans (és un dir) que els d'Anglaterra; però el gruix del corrent migratori cap a Nova Anglaterra era més ample que el que anava a les diverses àrees hispàniques.

    El creixement exponencial de la població de NA per causa de la immigració s'ha comprendre en funció del també exponencial creixement econòmic. Amb la proclamació de la independència, la nova república, els Estats Units d'Amèrica, accelerà encara més el seu procés de creixement de població, econòmic, d'extensió territorial i d'altres, de manera que ben aviat havia de demostrar que era una potència política i econòmica.

 

   Observant el desplegament de la societat nord-americana, podem constatar que la revolució política era la causa determinant de la revolució econòmica.

   Les garanties de protecció jurídica als més febles provocà l'auge migratori; paral·lelament, les garanties polítiques per a un fàcil accés a la propietat a favor dels desvalguts provocà una colonització vertiginosa i una acceleració del creixement econòmic.

    De manera semblant a la d'Anglaterra, als EUA es va iniciar la revolució industrial i el desplegament del capitalisme, de manera espontània. No és el cas que primer hi hagués uns teòrics del capitalisme; no, primer de tot aparegué el capitalisme, i posteriorment els teòrics que estudiaren el fenomen social (La riquesa de les nacions, de N'Adam Smith, fou publicada a 1776;  i El Capital, d'En Marx, a 1867).

    Aquelles primeres colònies calvinistes s'organitzaven a la manera republicana i autogestionària; aquelles colònies democràtiques i autònomes eren l'expressió de la voluntat del petits propietaris pagesos, dels petits grangers, els quals constituïen la majoria de població. Però la postal idíl·lica va durar poc. Amb el desenvolupament econòmic sorgiren els grans propietaris de terra, majorment esclavistes, la lluita de classes i la confrontació entre el Nord i el Sud que determinà la guerra civil al 1861.

  

     Les condicions socials i polítiques de les Colònies de Nova Anglaterra les situaven al cap davant del desenvolupament econòmic, i no al revés.

 

    L'establiment d'un Estat propi, republicà, feu que els EUA esdevinguessin l'Estat amb més avantatges per al desenvolupament econòmic. O sigui: primer els nord-americans s'alliberaren de la classe aristocràtica i de la casta sacerdotal, es dotaren d'unes noves normes republicanes d'organització social, reforçaren les garanties dels més febles i el dret a l'autonomia local i l'autogestió. És en aquest sentit que s'ha d'entendre l'avantatge dels EUA respecte dels altres països. Una vegada començada la cursa per al desenvolupament econòmic,  era evident que hi havia un corredor que corria més que els altres. Tot i que la Gran Bretanya va iniciar la Revolució industrial i que al segle XIX era la primera economia del món, això no nega l'afirmació anterior; al segle XIX, el ritme de creixement dels EUA era el més gran.

 

    Que quedi clar: el procés històric de Nord-amèrica nega la teoria marxista de la determinació de les sobrestructures. 

     Es pot fer un enunciat general afirmant que el desenvolupament econòmic que començà al segle XVII a Europa i Nord-amèrica segueix clarament les geografies d'aquelles àrees on havien triomfat les primeres revolucions democràtiques (bàsicament, eren Suïssa, Holanda, els Països Nòrdics, Gran Bretanya i Nova Anglaterra).

 

   La Constitució de la República dels Estats Units d'Amèrica no s'ha d'entendre com a l'obra d'uns representats del poble experts en legislació; la Constitució de 1776 fou el resultat final d'una constant iniciativa legislativa dels ens locals de les Colònies. La Constitució havia estat precedida  - i n'era conseqüència – per centenars de Cartes de Llibertat, Pactes per la llibertat, Cartes de privilegis, i així.

 

   Per suposat, sé que els nord-americans s'apoderaren de les terres dels pobles indígenes i cometeren un rosari macabre de genocidis, i també puc dir que sóc de l'opinió que els crims contra la humanitat no prescriuen; i que serà  un gran moment el dia que la humanitat pugui jutjar i jutgi aquests crims que cometeren els nord-americans als segles XVIII i XIX. També sé que, tot i que hi ha hagut grans defensors nord-americans dels drets de les poblacions originàries, això no és cap pal·liatiu dels crims.

 

  

    Ideologia i filosofia.

 

   Aquells puritans republicans de 1776 eren partidaris de la il·lustració. És més: eren plenament conscients de la superioritat de la seva l'organització social i també en matèria de coneixement, respecte del països d'Europa. Els nord-americans del segle XVIII se sentien formant part de la Il·lustració britànica. Quan a filosofia, estaven en línia amb els autors empiristes; sens dubte, En John Locke era el més preferit. La ideologia predominant serà un compost de calvinisme i d'empirisme.

 

   Tot i que hi hagut autors de diverses tendències ideològiques, de bell antuvi, el corrent filosòfic dominant fou el denominat pragmatisme, corrent que es corresponia amb la ideologia dominant nord-americana.

   Els filòsofs nord-americans porten una característica o senyal que els distingeix clarament dels d'Europa continental. Els autors nord-americans es manifesten en els seus escrits molt respectuosos amb els seus possibles lectors; la mateixa actitud manifesten a les seves conferències. Els autors nord-americans sempre es dirigeixen al públic com si fossin els seus iguals, com si s'afirmés primer de tot la igualtat intel·lectual entre tots.

    Des d'un primer moment, la universitat nord-americana va sentir com a molt aliena l'obra filosòfica dels grans autors de l'idealisme alemany, i va considerar familiar i pròxima la filosofia de l'empirisme britànic, primer, i de l'utilitarisme, després; i també enllaçà amb els corrents positivistes.

    El món cultural nord-americà sempre considera una desmesura aquells filòsofs que es presenten com a criatures extraordinàries i per sobre del comú dels mortals, com si haguessin descobert el camí de la veritat o de la salvació.

   Jo deia que la filosofia és una activitat que ha aparegut dels sentiment de l'autor en suport d'una determinada ideologia. 

 

   Tesi:  La formació de la societat de les colònies de Nova Anglaterra fou un cas extraordinari que mai s'havia donat al món i que mai més s'ha tornat a repetir. Era una nova forma social  que s'anava desplegant d'acord al projecte ideològic dels pelegrins calvinistes.

 

   Tesi:  Cas excepcional, aquella societat nord-americana naixia per causa d'una ideologia – el projecte calvinista – i això donà a aquesta ideologia una omnipresència arreu de totes les activitats socials.  El cas excepcional consistia en que aquella ideologia dominant no tenia cap ideologia contraposada o que rivalitzés.

 

     No vull dir que no hi hagués petits grups diferenciats o individus dissidents – que sí que hi eren -, sinó que els dissidents no aconseguiren fer néixer una ideologia rival.

   Quan a la fi, amb el desenvolupament del capitalisme, sorgiren els moviments obrers moderns que creaven una ideologia alternativa, la resposta del govern i de la societat nord-americana fou intolerant. I als anys 1950, es desfermà una tremenda cacera de bruixes amb el maccartisme (El comunistes i altres elements esquerranosos foren considerat unamerican i enemics del poble, enemics que calia perseguir i eradicar o destruir). Des de llavors, aquest esperit maccartista mai ha desaparegut de la societat nord-americana.

 

    Quan, a finals del XIX, aparegueren els considerats grans filòsofs nord-americans – els pragmatistes Peirce, William James, Dewey – la seva tasca consistí en donar arguments en suport de la ideologia dominant i en fer crítica a les filosofies contraposades a la ideologia nord-americana dominant.

 

   La darrera generació de filòsofs ianquis mostra l'aparent immobilisme de l'Univers ideològic nord-americà. En William Mcbride, refererint-se a la funció dels pensadors als EUA, utilitza la paraula complicitat per explicar el fenomen;  posa com a exemple a En John Wals i al seu assaig Sobre la dimensió global de la filosofia nord-americana diu:  Sea como fuere, podemos generalizar sin mentir, si decimos que el libro de Rawls4 refuerza la impresión general de que el sistema norteamericano, tanto político como económico, no es totalmente justo, sino, según la expresión de Rawls “casi justo” y, en resumen,que “nosotros” (lo pongo entre comillas como lo tengo que hacer tan a menudo en los últimos tiempos) somos un buen pueblo. (Quisiera hacer unareferencia al muy provocador y muy importante trabajo de Ted Honderich, After the terror, para apuntalar esta tesis sobre el trabajo de Rawls.)Y lo que es mucho peor, en A Theory of Justice, Rawls evita deliberadamente hablar del papel de una sociedad única tal como la imagina en el contexto de un orden mundial y cuando lo hace, en The Law of Peoples, el resultado es terriblemente cómplice. En esta última obra, Rawls –al desarrollar la ideas de la “guerra justa” de su ex colega de Harvard, Michael Walzer, (para mí) más cómplice todavía–, de hecho prepara el terreno para justificar la financiación de guerras pretendidamente liberales y democráticas contra los estados “canallas” (Rawls mismo suele emplear esta terminología del Departamento de Estado norteamericano), una política ahora adoptada oficialmente por el gobierno (Podeu veure la web pitjant Sobre la dimensión global de la filosofía norteamericana).

   Per suposat, també hi ha filòsofs ianquis que es situen a un nivell crític respecte de la ideologia dominant  – com per exemple En Mcbride mateix -, però aquests troben obstacles per a la difusió del seu pensament i sempre queden relegats a espais marginals.

 

   Respecte d'aquesta qüestió, la meva tesi és: Actualment els diversos Poders dels EUA – econòmics, polítics, ideològics – són expressió de la classe dels grans capitalistes i aquests Poder lluiten ocultament contra els interessos de les classes populars.

 

   Tesi: Els filòsofs, majorment, despleguen una activitat intel·lectual que - conscientment o inconscient – es fa en suport dels objectius polítics i ideològics dels Poders.

     O sigui, no és el cas qui hi hagi un camp neutral de lluita ideològica on s'enfrontin els diversos contendents, de manera que al final guanyin els millors intel·lectes i les millors idees. No, la realitat és que l'èlit capitalista és la propietària directa dels mitjans. En lloc de lluita allò que hi ha és control ideològic. L'èxit o la marginació d'un determinat pensador el decideixen els censors nomenats per l'elit.

 

    O sigui, per posar les coses clares, és el capitalista el qui compra la propietat d'un diari i tot seguit nomena el director. És el propietari el qui estableix la línia ideològica i no el director o el cos de redacció.

 

   Per posar un altre exemple:  Les diverses esglésies nord-americanes, a la guerra ideològica, actuen de manera semblant a l'Església catòlica, i miren de marginar socialment els adversaris ja que no poden destruir-los físicament- com feia l'Església catòlica als seus bons temps -. Les esglésies mouen la gran campanya obscurantista denominada el disseny intel·ligent referida a la Creació de Déu segons els seus llibres sagrats, però els filòsofs positivistes (vg., Wittgenstein, Popper, Wals) insisteixen a dir que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses. En la mateixa línia, l'elit política allò que cerca és el suport dels lobbys religiosos; i margina també tota veu crítica amb la religió (la filosofia d'En William James vol fer veure allò útil de la religió combinada amb l'empirisme).

 

   És d'esperar que el conflicte d'interessos entre les elits i les classes populars trenqui els grans dispositius d

Postmarxisme i postpositivisme. La funciˇ de la filosofia.

quetgles | 26 Juliol, 2008 17:51

  

    Per posar un punt de partida: Si la teoria d'En Marx és errònia, ¿quina és l'orientació que cal aconseguir en matèria d'allò que es diu filosofia?

   O aquest altre: el plantejament de qualsevol  qüestió referent a la conducta dels éssers humans dóna lloc a una diversitat d'opinions, a una diversitat de respostes. La pretensió de justificar racionalment una conducta respecte a uns altres posicionaments teòrics és allò que es coneix com a filosofia.

 

    Tota persona segueix unes pautes de conducta segons la seva ideologia que li és pròpia. O sigui, la ideologia de l'individu determina el seu comportament.

 

    Aclariment: Cal entendre que sota la paraula moral – o normes de conducta humana – s'apleguen la major part de qüestions que són tema de debat entre els humans.

 

      Sembla indiscutible dir que a les societats de l'antiguitat les creences religioses eren la base de sustentació de les normes morals. Per posar un exemple notable – i molt a l'abast – es pot citar   la Torà dels jueus (Els llibres que es corresponen amb els del Pentateuc de l'Antic Testament dels catòlics). La Torà, en efecte, conté una detallada normativa de com ha de ser el comportament dels creients. A més de tots els detalls del culte, conté tot de normes sobre la vida familiar i social, fins al punt que la Torà esdevingué el fonament de les lleis civils. El Deuteronomi, com a indicador de les orientacions divinals, ofereix tot un detallat conjunt de prescripcions i de prohibicions en relació a la cuina i a l'alimentació. 

  

   Tesi: tan bon punt un hom reflexiona i cerca arguments racionals en suport de la seva ideologia, llavors, d'una o altra manera, s'entra en el terreny de la filosofia.

  En teoria, cada individu té una ideologia particular i exclusiva, però, de fet, la realitat és que les ideologies són unes poques. O sigui, l'individu es mou necessàriament dins un dels corrents ideològics.

 

    Tesi: Primer, sorgeix una nova ideologia a un moment del procés històric, tot seguit,  fan l'aparició els filòsofs que creen arguments en suport de la ideologia.

 

    Tesi: Els filòsofs no són criatures especials. Els denominats filòsofs comencen la seva carrera intel·lectual a partir de la vulgaritat. Al igual que la resta dels mortals, es conformen dins una determinada ideologia, i és a partir d'aquesta ideologia que els neixen els impulsos cap a la creació de teories filosòfiques.  Vull dir que els qui en un futur han de ser els filòsofs són moguts pels sentiments.

  

   Tesi: En Sòcrates-Plató fa un discurs filosòfic amb la intenció d'enganyar.  El suposat Sòcrates dels Diàlegs platònics convida als seus oponents ideològics a mantenir un diàleg sobre una determinada qüestió moral, com si el diàleg fos un mètode científic d'investigació per mitjà del qual es descobreix la veritat moral. En Plató imagina – i escriu – uns falsos diàlegs amb els qui eren els filòsofs de les ideologies oposades a la seva.

 

   Tesi: En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil són la tríada reaccionària que inicià l'Intel·lectualisme. Fou una reacció, en efecte, contra la ideologia democràtica – l'emotivisme moral - que era la dominant a l'Atenes de l'època.

  

   Tesi: Les noves idees democràtiques que commogueren el món després, en l'argot filosòfic, rebrien la denominació d'emotivisme moral (O sigui, les normes morals no són expressió de la voluntat dels déus ni d'una investigació racional, sinó dels sentiments dels homes. I les lleis de la ciutat eren expressió de la voluntat de la majoria de ciutadans). Podeu veure més sobre aquesta temàtica a la Xarxa a El blog d'En Joan Quetgles | Intel·lectualisme i reacció. Apunts

 

   Tesi: Les ideologies fan ús de les filosofies. Pròpiament, fan ús d'una filosofia concreta, alhora que utilitza també les teories de diversos autors.

 

   Així, per exemple, els teòlegs catòlics basen la seva producció ideològica en la filosofia tomista, però, alhora, estan autoritzats a fer ús de les aportacions filosòfiques d'altres autors tomistes o, fins i tot, de filòsofs no tomistes mentre siguin utilitzables, és a dir, facin qualque aportació teòrica valuosa per al catolicisme.

 

   Al llarg dels segles i fins a la modernitat, les creences religioses han influït de manera decisiva en l'ordenació de les societats humanes, en especial referides a les normes morals i cíviques.

 

    Tesi: S'ha de distingir entre els dos grans nivells d'utilització de les religions.  Hi hauria el nivell de les religions que podríem anomenar de baixa intensitat, les quals servirien de suport a la vida social. I les d'alta intensitat, com el judaisme, l'Església catòlica i l'Islam, les quals determinen i conformen tota la societat.

 

     La religió de les ciutats gregues no tenia llibre sagrat ni, en conseqüència, tampoc disposava de casta sacerdotal (Bé, aquest tipus de religió de baixa intensitat no era exclusiva dels grecs; la major part de pobles de la Mediterrània i d'Europa tenien religions de característiques semblants).

   L'Església catòlica és l'exemple arquetípic d'utilització de la religió a la manera d'alta intensitat.

  

     Tesi: L'Església catòlica fou una creació del emperador Constantí com a instrument de cohesió, domini i control dels pobles de l'Imperi romà (Podeu veure la meva web El blog d'En Joan Quetgles | L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

 

   Atenes i algunes altres ciutats gregues dugueren a terme les primeres revolucions democràtiques i establiren un règim democràtic que perdurà uns quants segles (Roma establí un règim republicà, però, a diferència del d'Atenes, de bell antuvi estigué dominat pels patricis).

 

    Tesi: Per primera vegada a la història, les normes socials, jurídiques i polítiques responen a la voluntat expressa de la majoria de ciutadans. S'estableix un règim polític, la ideologia del qual serà després tractada teòricament pels savis – pels filòsofs – amb la denominació posterior  de contractualisme social, expressió que incloïa els temes relacionats amb l'emotivisme moral, la llibertat de pensament, la tolerància i la solidaritat.  

   Podeu veure un tractament més extens sobre el tema a la meva web El blog d'En Joan Quetgles | La filosofia i la religió sense caretes.

 

   A l'època de l'Imperi romà, tots els intents de revoltes democràtiques fracassaren.  Dic això per fer veure que, a partir de la caiguda de l'Imperi, tots els grans moviments socials i històrics anaren sota l'estendard de la religió. Els moviments socials sempre anaven acompanyats de símbols religiosos (Encara al 1640, a la Guerra dels segadors, els revoltats contra l'opressió castellana enarboraven el símbol de la creu).

 

    Tesi: S'ha d'insistir en fer veure que el primer gran moviment d'alliberament que commogué a tot Europa fou la reforma luterana. En Martí Luter, com a profeta de la restauració del vertader cristianisme, fou el qui va provocar la guerra d'alliberament contra Roma (Vegeu la web esmentada, pàgina 31 i següents).

   Com explico a la mateixa Web, la difusió del luteranisme i del calvinisme va fer néixer les condicions històriques que provocaren l'esclafit de les primeres revolucions democràtiques modernes triomfants.

 

   A partir de la revolució britànica de 1688, per primera vegada a la modernitat, es restablia un sistema social i polític que recordava al de les ciutats democràtiques gregues. Amb el triomf de la revolució es restablia també, és clar, els principis teòrics contractualistes i de l'emotivisme moral.

 

    Tesi: les classes populars britàniques saberen fer ús dels corrents de reforma religiosa per expressar els seus sentiments de revolta contra el règim monàrquic autocràtic. 

 

    Com dic a la Web, primer es manifestà, anònimament, el sentiment de revolta popular. Posteriorment, després de la victòria democràtica, aparegueren els  filòsofs, els nous teòrics de l'emotivisme moral. En John Locke, tornat de l'exili, pogué publicar les seves obres.

  

      Tesi: S'ha de rebutjar el concepte marxista de  revolucions burgeses que sovint s'aplica a les revolucions democràtiques.

    Tesi: el concepte burgesia és objecte d'una constant i extraordinària manipulació.

 

   Tesi: Les forces reaccionàries vençudes per les revolucions democràtiques, majorment, no s'esvaeixen. Acomodades al nou sistema democràtic, les forces reaccionàries continuen fabricant  materials ideològics i prossegueixen la guerra ideològica, però, ara, des d'una posició de vençuts.  societats democràtiques modernes. La guerra ideològica no té aturall; els principals contendents de la guerra ideològica actual són: a un bàndol, els que lluiten en defensa de les conquestes socials i democràtiques de les classes populars, i, a l'altre bàndol totes les forces de la reacció.

   Per altre costat, el desenvolupament del capitalisme va comportar el creixement de nous poders que representaven – i representen - una amenaça per a la democràcia. 

 

   Tesi: A la fase actual de desenvolupament capitalista, les elits econòmiques, polítiques i ideològiques manipulen els Poders en funció dels interessos de la classe dels grans capitalistes.

   

  

  

   Tesi: Per tot arreu es fa la proclamació formal de la vigència dels drets humans, però, de manera semblant al que observava En Rousseau,   els homes van carregats de cadenes. La realitat social actual mostra que les grans proclames (com, per exemple, les de la llibertat, la igualtat i la solidaritat) són pendents de compliment.

 

   Tesi:  No és el cas que hi hagi un procés determinista de la història. No és el cas que s'hagi de desplegar un camí de roses per al drets humans, com si hi hagués un necessari creixement indefinit del benestar social.

    Pel contrari, la realitat actual allò que mostra és el creixement de les contradiccions socials i econòmiques i la continuació despietada de la lluita de classes i de la guerra ideològica (i també de les guerres reals) entre els contendents dels opressors i els dels oprimits.

 

    Per posar un exemple pròxim i actual, les classes treballadores de la Catalunya d'ara, a diferència de l'any 1931, no disposen de premsa pròpia en defensa dels seus drets socials i nacionals; la premsa és en mans de grans financers (El diari Avui és propietat d'un gran capo de les finances catalanes; El Periódico de Catalunya era propietat d'una família castellana i ara sembla que serà comprat per un nou ric especulador d'Extremadura, i no se sap amb quines intencions;  El diari de Balears és propietat d'un gran capo de les finances mallorquines).

     Per posar un altre exemple pròxim: En contra de les falses previsions dels qui afirmaven la bonesa de la democràcia espanyola, als darrers temps, es comprova la reducció constant dels drets socials i nacionals dels catalans.

 

     Tesi: En tot temps les classes populars cerquen de donar una resposta adequada contra l'opressió. No són els denominats filòsofs els que troben les solucions als conflictes socials, sinó els líders de les organitzacions populars en lluita contra l'opressió i l'explotació.

  

    Majorment, els llibres de text i les enciclopèdies recullen la versió conservadora – intel·lectualista – de la història del pensament. Introdueixen una enorme mistificació. Fan com si la història de la humanitat seguís l'estela descoberta pels filòsofs; fan com si fos una història de la filosofia en la qual el pensament fos una exclusiva dels filòsofs, i la història – a imitació de la concepció d'En Hegel – una mena de desplegament de l'Esperit (La fi de la història, si haguéssim de seguir En Fukuyama, consistiria en l'establiment del capitalisme neoliberal com a formació social última i definitiva).

    Tesi: En contra de l'intel·lectualisme moral, no són els filòsofs els qui fan moure el món. Les noves idees morals, socials, religioses, polítiques, són iniciades pel sentiment i l'activitat d'un grup social o d'un individu que és el líder d'un grup social.

    Posat que al llarg de la història, la religió era el puntal de les societats, tots els grans moviments socials utilitzaven la manifestació religiosa. Així, en sentit reaccionari, En Constantí impulsà la creació de l'Església catòlica amb la finalitat d'assegurar el control dels nombrosos pobles sotmesos a l'Imperi de Roma. En canvi, En Mahoma, com a profeta d'una nova religió, inicià un dels més formidables moviments d'alliberament de la història universal (Allò que no diuen les enciclopèdies dels països cristians és que a als països on s'implantà  l'Islam, les amples masses d'esclaus quedaren alliberades majorment. Tampoc diuen que l'Alcorà considera pecat imperdonable el comerç d'esclaus).

 

   De les noves idees dels filòsofs de l'època renaixentista no se'n derivà cap tipus de moviment social.

   A principis del sis-cents,  N'Erasme de Roterdam era l'humanista més famós; els seves idees de reforma eren acceptades per una gran majoria d'humanistes; però de l'erasmisme no se'n seguí cap moviment de reforma.

    Fou En Martí Luter el qui, com a profeta de la paraula de Déu segrestada per Roma, desfermà el gran moviment de la Reforma que commocionà Europa.

 

    Tesi:  Les classes populars alemanyes utilitzaren i feren seu el missatge d'En Luter. Però també el feren seu els burgesos de les ciutats, la petita noblesa i els prínceps alemanys (Vegeu la web).

 

   Els denominats filòsofs, com la resta dels humans, són moguts per una passió. La seva activitat intel·lectual és per a satisfer aquesta passió. Abans d'iniciar la cursa filosòfica, els futurs filòsofs van conformant la seva personalitat a partir d'una ideologia que ha rebut d'una societat concreta i d'una classe social determinada.

 

   Tesi: L'activitat intel·lectual dels filòsofs és alimentada per una passió i és al servei d'una ideologia.

  

   O sigui, es pot dir que els filòsofs són uns esforçats combatents en la guerra ideològica permanent.

  

     La major part de les innumerables gestes fetes per individus pertanyents a les classes populars passen desapercebudes, no tenen registre històric. Per suposat, la manca de registre és més greu  a mesura que ens fem enrera en el temps històric.

   Malgrat aquestes mancances, una porció d'aquestes gestes són conegudes i registrades. Aquestes gestes populars tingueren o han tingut diversa significació històrica; unes són petites històries locals, altres de gran transcendència; tampoc no manquen les històries tràgiques, els grans fracassos (Seria el cas de la revolta de N'Espartac, vg).

 

    Jo vull convidar al lector a prestar atenció a una d'aquestes gestes populars, la de la formidable odissea dels juramentats del Mayflower.

 

  La història dels pelegrins del Mayflower ben aviat va passar a ocupar un lloc preferent a l'imaginari de la societat Nord-americana – de l'Univers ideològic nord-americà -;  i es manté així fins al dia d'avui. La història dels 102 colons puritans (calvinistes) que fundaren Plymouth, a 1620, és un tema central de la història i de la cultura dels Estats Units.

   Per no repetir el que vaig escriure a la web esmentada, passaré  a exposar unes consideracions sobre el tema.

 

   La gesta d'aquells homes i dones, certament, fou extraordinària. Eren calvinistes beats que fugien per motius religiosos; pretenien fundar una nova Jerusalem d'acord el calvinisme més estricte.

   Aquells colons eren gent formada; tots sabien llegir i escriure;  havien debatut àmpliament  - i havien fet el famós jurament – la manera com s'havien d'organitzar socialment.  Feien seves les tradicionals llibertats angleses; acceptaven l'obediència al monarca, però sempre de manera condicionada a la raó i a les Escriptures; introduïen el concepte de pacte social i el iusnaturalisme; per altre costat, en tot moment, introduïen el poderós llevat autogestionari calvinista. 

    Tot i que hi havia altres corrents de colons que no es movien per motivacions religioses, el cert és que la colònia de Plymouth havia de marcar decisivament tot el procés social i polític de les 13 Colònies de Nova Anglaterra.  Les expedicions de colons calvinistes fou una constant; paradoxalment, la Corona afavoria aquesta migració calvinista amb l'objectiu d'alleugerir els conflictes religiosos de la metròpoli.

   La Carta de Llibertats de Rhode Island, de l636, fou la primera constitució de la història que declarava el principi de tolerància i de llibertat religiosa.

   La influència de la ideologia de les colònies calvinistes s'estengué per tot arreu del territori.

   A una primera època, Nova Anglaterra era un pol d'atracció per motius religiosos i ideològics; però ben prest els motius socials i econòmics foren predominants. Per a un pobre d'Europa l'oferta devia resultar un somni (el somni americà, on dirà després): la garantia de llibertat a una terra sense nobles i sense clergat, i la igualtat social.

    Els llibres de text espanyols i els dels catòlics destaquen els punts foscos de la colonització anglesa: la introducció de l'esclavitud i el genocidi dels pobles indígenes. Intel·lectuals espanyols i catòlics es complauen cercant peregrins arguments sobre una suposada major humanitat del genocidi espanyol.

  Jo no tracto aquí de condemnes morals o de justificacions. Allò que m'importa destacar són les condicions excepcionals d'aquelles colònies de Nova Anglaterra el desplegament de les quals determinà la proclamació de la primera república moderna de la història. Per a veure aquestes condicions faig unes consideracions.

    Els territoris imperials de Castella i de Portugal a Amèrica eren immensos, cent vegades més grans (és un dir) que els d'Anglaterra; però el gruix del corrent migratori cap a Nova Anglaterra era més ample que el que anava a les diverses àrees hispàniques.

    El creixement exponencial de la població de NA per causa de la immigració s'ha comprendre en funció del també exponencial creixement econòmic. Amb la proclamació de la independència, la nova república, els Estats Units d'Amèrica, accelerà encara més el seu procés de creixement de població, econòmic, d'extensió territorial i d'altres, de manera que ben aviat havia de demostrar que era una potència política i econòmica.

 

   Observant el desplegament de la societat nord-americana, podem constatar que la revolució política era la causa determinant de la revolució econòmica.

   Les garanties de protecció jurídica als més febles provocà l'auge migratori; paral·lelament, les garanties polítiques per a un fàcil accés a la propietat a favor dels desvalguts provocà una colonització vertiginosa i una acceleració del creixement econòmic.

    De manera semblant a la d'Anglaterra, als EUA es va iniciar la revolució industrial i el desplegament del capitalisme, de manera espontània. No és el cas que primer hi hagués uns teòrics del capitalisme; no, primer de tot aparegué el capitalisme, i posteriorment els teòrics que estudiaren el fenomen social (La riquesa de les nacions, de N'Adam Smith, fou publicada a 1776;  i El Capital, d'En Marx, a 1867).

    Aquelles primeres colònies calvinistes s'organitzaven a la manera republicana i autogestionària; aquelles colònies democràtiques i autònomes eren l'expressió de la voluntat del petits propietaris pagesos, dels petits grangers, els quals constituïen la majoria de població. Però la postal idíl·lica va durar poc. Amb el desenvolupament econòmic sorgiren els grans propietaris de terra, majorment esclavistes, la lluita de classes i la confrontació entre el Nord i el Sud que determinà la guerra civil al 1861.

  

     Les condicions socials i polítiques de les Colònies de Nova Anglaterra les situaven al cap davant del desenvolupament econòmic, i no al revés.

 

    L'establiment d'un Estat propi, republicà, feu que els EUA esdevinguessin l'Estat amb més avantatges per al desenvolupament econòmic. O sigui: primer els nord-americans s'alliberaren de la classe aristocràtica i de la casta sacerdotal, es dotaren d'unes noves normes republicanes d'organització social, reforçaren les garanties dels més febles i el dret a l'autonomia local i l'autogestió. És en aquest sentit que s'ha d'entendre l'avantatge dels EUA respecte dels altres països. Una vegada començada la cursa per al desenvolupament econòmic,  era evident que hi havia un corredor que corria més que els altres. Tot i que la Gran Bretanya va iniciar la Revolució industrial i que al segle XIX era la primera economia del món, això no nega l'afirmació anterior; al segle XIX, el ritme de creixement dels EUA era el més gran.

 

    Que quedi clar: el procés històric de Nord-amèrica nega la teoria marxista de la determinació de les sobrestructures. 

     Es pot fer un enunciat general afirmant que el desenvolupament econòmic que començà al segle XVII a Europa i Nord-amèrica segueix clarament les geografies d'aquelles àrees on havien triomfat les primeres revolucions democràtiques (bàsicament, eren Suïssa, Holanda, els Països Nòrdics, Gran Bretanya i Nova Anglaterra).

 

   La Constitució de la República dels Estats Units d'Amèrica no s'ha d'entendre com a l'obra d'uns representats del poble experts en legislació; la Constitució de 1776 fou el resultat final d'una constant iniciativa legislativa dels ens locals de les Colònies. La Constitució havia estat precedida  - i n'era conseqüència – per centenars de Cartes de Llibertat, Pactes per la llibertat, Cartes de privilegis, i així.

 

   Per suposat, sé que els nord-americans s'apoderaren de les terres dels pobles indígenes i cometeren un rosari macabre de genocidis, i també puc dir que sóc de l'opinió que els crims contra la humanitat no prescriuen; i que serà  un gran moment el dia que la humanitat pugui jutjar i jutgi aquests crims que cometeren els nord-americans als segles XVIII i XIX. També sé que, tot i que hi ha hagut grans defensors nord-americans dels drets de les poblacions originàries, això no és cap pal·liatiu dels crims.

 

  

    Ideologia i filosofia.

 

   Aquells puritans republicans de 1776 eren partidaris de la il·lustració. És més: eren plenament conscients de la superioritat de la seva l'organització social i també en matèria de coneixement, respecte del països d'Europa. Els nord-americans del segle XVIII se sentien formant part de la Il·lustració britànica. Quan a filosofia, estaven en línia amb els autors empiristes; sens dubte, En John Locke era el més preferit. La ideologia predominant serà un compost de calvinisme i d'empirisme.

 

   Tot i que hi hagut autors de diverses tendències ideològiques, de bell antuvi, el corrent filosòfic dominant fou el denominat pragmatisme, corrent que es corresponia amb la ideologia dominant nord-americana.

   Els filòsofs nord-americans porten una característica o senyal que els distingeix clarament dels d'Europa continental. Els autors nord-americans es manifesten en els seus escrits molt respectuosos amb els seus possibles lectors; la mateixa actitud manifesten a les seves conferències. Els autors nord-americans sempre es dirigeixen al públic com si fossin els seus iguals, com si s'afirmés primer de tot la igualtat intel·lectual entre tots.

    Des d'un primer moment, la universitat nord-americana va sentir com a molt aliena l'obra filosòfica dels grans autors de l'idealisme alemany, i va considerar familiar i pròxima la filosofia de l'empirisme britànic, primer, i de l'utilitarisme, després; i també enllaçà amb els corrents positivistes.

    El món cultural nord-americà sempre considera una desmesura aquells filòsofs que es presenten com a criatures extraordinàries i per sobre del comú dels mortals, com si haguessin descobert el camí de la veritat o de la salvació.

   Jo deia que la filosofia és una activitat que ha aparegut dels sentiment de l'autor en suport d'una determinada ideologia. 

 

   Tesi:  La formació de la societat de les colònies de Nova Anglaterra fou un cas extraordinari que mai s'havia donat al món i que mai més s'ha tornat a repetir. Era una nova forma social  que s'anava desplegant d'acord al projecte ideològic dels pelegrins calvinistes.

 

   Tesi:  Cas excepcional, aquella societat nord-americana naixia per causa d'una ideologia – el projecte calvinista – i això donà a aquesta ideologia una omnipresència arreu de totes les activitats socials.  El cas excepcional consistia en que aquella ideologia dominant no tenia cap ideologia contraposada o que rivalitzés.

 

     No vull dir que no hi hagués petits grups diferenciats o individus dissidents – que sí que hi eren -, sinó que els dissidents no aconseguiren fer néixer una ideologia rival.

   Quan a la fi, amb el desenvolupament del capitalisme, sorgiren els moviments obrers moderns que creaven una ideologia alternativa, la resposta del govern i de la societat nord-americana fou intolerant. I als anys 1950, es desfermà una tremenda cacera de bruixes amb el maccartisme (El comunistes i altres elements esquerranosos foren considerat unamerican i enemics del poble, enemics que calia perseguir i eradicar o destruir). Des de llavors, aquest esperit maccartista mai ha desaparegut de la societat nord-americana.

 

    Quan, a finals del XIX, aparegueren els considerats grans filòsofs nord-americans – els pragmatistes Peirce, William James, Dewey – la seva tasca consistí en donar arguments en suport de la ideologia dominant i en fer crítica a les filosofies contraposades a la ideologia nord-americana dominant.

 

   La darrera generació de filòsofs ianquis mostra l'aparent immobilisme de l'Univers ideològic nord-americà. En William Mcbride, refererint-se a la funció dels pensadors als EUA, utilitza la paraula complicitat per explicar el fenomen;  posa com a exemple a En John Wals i al seu assaig Sobre la dimensió global de la filosofia nord-americana diu:  Sea como fuere, podemos generalizar sin mentir, si decimos que el libro de Rawls4 refuerza la impresión general de que el sistema norteamericano, tanto político como económico, no es totalmente justo, sino, según la expresión de Rawls “casi justo” y, en resumen,que “nosotros” (lo pongo entre comillas como lo tengo que hacer tan a menudo en los últimos tiempos) somos un buen pueblo. (Quisiera hacer unareferencia al muy provocador y muy importante trabajo de Ted Honderich, After the terror, para apuntalar esta tesis sobre el trabajo de Rawls.)Y lo que es mucho peor, en A Theory of Justice, Rawls evita deliberadamente hablar del papel de una sociedad única tal como la imagina en el contexto de un orden mundial y cuando lo hace, en The Law of Peoples, el resultado es terriblemente cómplice. En esta última obra, Rawls –al desarrollar la ideas de la “guerra justa” de su ex colega de Harvard, Michael Walzer, (para mí) más cómplice todavía–, de hecho prepara el terreno para justificar la financiación de guerras pretendidamente liberales y democráticas contra los estados “canallas” (Rawls mismo suele emplear esta terminología del Departamento de Estado norteamericano), una política ahora adoptada oficialmente por el gobierno (Podeu veure la web pitjant Sobre la dimensión global de la filosofía norteamericana).

   Per suposat, també hi ha filòsofs ianquis que es situen a un nivell crític respecte de la ideologia dominant  – com per exemple En Mcbride mateix -, però aquests troben obstacles per a la difusió del seu pensament i sempre queden relegats a espais marginals.

 

   Respecte d'aquesta qüestió, la meva tesi és: Actualment els diversos Poders dels EUA – econòmics, polítics, ideològics – són expressió de la classe dels grans capitalistes i aquests Poder lluiten ocultament contra els interessos de les classes populars.

 

   Tesi: Els filòsofs, majorment, despleguen una activitat intel·lectual que - conscientment o inconscient – es fa en suport dels objectius polítics i ideològics dels Poders.

     O sigui, no és el cas qui hi hagi un camp neutral de lluita ideològica on s'enfrontin els diversos contendents, de manera que al final guanyin els millors intel·lectes i les millors idees. No, la realitat és que l'èlit capitalista és la propietària directa dels mitjans. En lloc de lluita allò que hi ha és control ideològic. L'èxit o la marginació d'un determinat pensador el decideixen els censors nomenats per l'elit.

 

    O sigui, per posar les coses clares, és el capitalista el qui compra la propietat d'un diari i tot seguit nomena el director. És el propietari el qui estableix la línia ideològica i no el director o el cos de redacció.

 

   Per posar un altre exemple:  Les diverses esglésies nord-americanes, a la guerra ideològica, actuen de manera semblant a l'Església catòlica, i miren de marginar socialment els adversaris ja que no poden destruir-los físicament- com feia l'Església catòlica als seus bons temps -. Les esglésies mouen la gran campanya obscurantista denominada el disseny intel·ligent referida a la Creació de Déu segons els seus llibres sagrats, però els filòsofs positivistes (vg., Wittgenstein, Popper, Wals) insisteixen a dir que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses. En la mateixa línia, l'elit política allò que cerca és el suport dels lobbys religiosos; i margina també tota veu crítica amb la religió (la filosofia d'En William James vol fer veure allò útil de la religió combinada amb l'empirisme).

 

   És d'esperar que el conflicte d'interessos entre les elits i les classes populars trenqui els grans dispositius de poder ideològic que han muntat les elits.

General | Enllaš permanent | Comentaris (2) | Retroenllašos (0)

Nietzsche y el cristianismo

quetgles | 13 Juliol, 2008 15:12

   De moment, aquest article és una còpia de l'original editat en llengua catalana.

  

   Qüestió prèvia: En aquest escrit el que pretenc és mostrar alguns aspectes de la guerra ideològica, aspectes que es mostren al voltant de l'obra d'En Friedrich Nietzsche.

  A les enciclopèdies de signe positivista, la filosofia d'En Nietzsche podria figurar dins el corrent irracionalista de la segona part del segle XX; en aquest cas, l'autor seria definit com un dels iniciadors del vitalisme o de l'irracionalisme. Figuraria com a una filosofia de la qual més endavant havia d'emergir el feixisme. I figuraria com un corrent ja mort i sepultat.

    Però haurem de veure que actualment, a partir de la postguerra, hi ha diversos corrents ideològics que conflueixen a l'hora de fer valer el pensament d'En Nietzsche com a pensament de la màxima actualitat.

    Allò que m'importa és posar de manifest els intents dels corrents ideològics de signe reaccionari per difondre i exalçar la filosofia de Nietzsche.

   Un dels motius d'aquest escrit és per cridar l'atenció de la gent d'esquerra – dels anarquistes, en especial – perquè defugin de la temptació d'utilitzar idees de Nietzsche per a construir un discurs  progressista. Aquests intents d'utilitzar pedres de l'edifici nietzschià esdevenen una convergència amb les posicions més reaccionàries.

    Haurem de veure com, sorprenentment, els gruix més important dels filòsofs francesos ha seguit la sendera que va obrir En Martin Heidegger. Quasi tots s'han apuntat amb entusiasme al mètode de Nietzsche-Heidegger: la genealogia del llenguatge (Podeu baixar la Web El blog d'En Joan Quetgles|Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge).

   També alguns dels anomenats filòsofs espanyols s'ha apuntat amb entusiasme a la moda del redescobriment d'En Nietzsche. Així, En Fernando Zavater, exalça l'autor alemany com un campió de la modernitat i del progrés. Com a exemple d'aquesta negra onada de nietzschisme, a un denominat congrés d'ecologia – versió vaticana - organitzat per la Santa Seu (Expo de Zaragossa, 2008), l'arquebisbe de Saragossa, actuant d'insòlit president del comitè científic, va justificar el seu discurs en suport de la necessitat de la metafísica i va deixar anar perles com aquesta: L'home del nostre temps, com a N'Adam i N'Eva, de la mà de Nietzsche, ha tornat a creure que és Déu. I, tot seguit, els teòlegs de Roma, a les seves intervencions, no es privaren de fer referències a Nietzsche, com un dels mestres de la sospita.  

  Tesi: En Nietzsche representa el paper de profeta d'una religió sense Déu. 

 

      Dic profeta, en el sentit que En Nietzsche anuncia la vinguda d'un nou temps, d'una nova humanitat, concepte aquest que s'ha divulgat en català amb el nom de el Superhome. Profeta, perquè en Nietzsche declara expressament que ell no és el Superhome, que ell no és l'inici d'aquesta Nova Humanitat superior que ha de venir. Dóna a entendre que hi haurà un iniciador de la Humanitat superior, però ho deixa per a un temps que encara ha de venir, però que ja s'acosta.

   Religió, perquè aquesta Nova Humanitat no és el producte de l'evolució de l'espècie, no és un producte biològic. Religió, perquè els homes seran superiors per causa de la seva moral superior. O sigui, els homes, gràcies a l'establiment de la nova religió de la Humanitat Superior, tindran un comportament moral superior; superior, a la manera que es comporten els homes superiors segons En Nietzsche.

    No hi ha Déu, però sí la promesa d'una mena d'eternitat que és enunciada amb la teoria de l'Etern retorn. Segons aquesta religió nietzschiana,  els homes nobles de la Humanitat superior tornarien a viure una vegada i una altra la seva noble vida. S'ha d'entendre que per a aquests homes superiors no hi ha recompensa;  que la recompensa és la pròpia vida superior.

  

   Tesi: La filosofia esdevé genealogia. La filosofia esdevé etimologia. Com a fiscal contra els filòsofs – contra En Sòcrates i En Plató, particularment -, En Nietzsche feu de la filologia un instrument d'anàlisi genealògica de les idees i dels corrents ideològics.

 

     No debades En Nietzsche fou catedràtic de llengua grega clàssica. En Nietzsche encapçala la llista dels grans manipuladors del llenguatge, en el sentit pejoratiu; manipuladors que pretenen haver trobat el camí de la veritat per mitjà de l'anàlisi del llenguatge. Fan com si les paraules guardessin el secret de la veritat; com si de l'anàlisi de les paraules aquestes havien de deixar anar el sentit autèntic de la història. 

   

   

 

   Tesi: Els llibres d'En Nietzsche venen a ser les Noves Escriptures d'una nova religió.

 

    Respecte de la veritat, els profetes són a un estadi superior al dels filòsofs. Els profetes veuen més enllà dels filòsofs i dels científics. Els filòsofs fan ús dels recursos de les ciències filosòfiques per a intentar de trobar la veritat; els profetes, en canvi, són els portadors de la veritat. Els profetes són els receptors dels missatges de Déu, i els transmissors d'aquests missatges. En Nietzsche dóna a entendre que no rep cap missatge de Déu, però es comporta com un profeta a qui arriben missatges. En Nietzsche profeta experimenta emocions profètiques, té visions de futur, té revelacions i somnis reveladors, sent el poder de la sublimació, capta realitats ocultes, desxifra els jeroglífics de la vida superior,  i moltes altres coses. O sigui, figura que no hi ha Déu, però es comporta com un profeta de Déu. Per això, En Nietzsche fa ús del llenguatge propi dels profetes; abandona el llenguatge acadèmic;  no tracta de fer cap tipus de curs de filosofia; no es dedica a la recerca del suport de la ciència.  En Nietzsche fa literatura; literatura profana i literatura religiosa. Profana, quan ha de fer crítica als filòsofs; religiosa, quan ha de fer les revelacions de la salvació de la Humanitat superior. Això explica l'abundància de textos que semblen una imitació de la literatura bíblica; es donen tot d'aforismes, màximes, metàfores, paràboles.

    

  A l'Univers ideològic espanyol, els llibres de text i les enciclopèdies presenten En Friedrich Nietzsche com si fos un dels majors filòsofs de la humanitat. En aquesta qüestió, els llibres de text no fan sinó seguir les orientacions provinents del Ministeri. Així mateix, el Ministeri, en matèria de programació de la història de la filosofia, es dóna per establert que recull les valoracions actuals que fa la Universitat espanyola. Tocant als llibres de text catalans, aquests, per imperatiu polític, no es poden allunyar del model espanyol;  si de cas, s'han de limitar a introduir alguns afegits, com, per exemple, fer referència a alguns filòsofs catalans (A les Balears, durant molt d'anys, En Ramon Llull figurava a la llista dels deu grans autors escollits per als exàmens de Selectivitat; figurava a la llista, però, estranyament, la butlleta Ramon Llull mai va tocar en sort. O sigui, per una banda, es s'afirmaven els trets de la cultura de la comunitat autònoma balear – amb En Ramon Llull inclòs a la llista – i, per l'altra, s'evitaven conflictes innecessaris amb els sectors de cultura espanyola – En Ramon Llull no entrava al bombo -).

    Si se dóna aquesta preeminència a la filosofia d'En Nietzsche, hem de concloure que els elements conservadors i reaccionaris continuen essent hegemònics a la Universitat espanyola , i que importants Poders ideològics decidiren moure guerra tot utilitzant l'obra de Nietzsche (Podeu comprovar que a la Xarxa hi ha una Web que ofereix la versió en espanyol de les obres Nietzsche, Heidegger i Derrida, una mena de centre de culte i promoció d'aquests autors, en exclusiva). Per altra costat, sembla que l'Església catòlica va decidir, al seu moment, fer ús i promoció de l'obra d'En Nietzsche al servei dels interessos de l'Església. Així mateix, podeu veure que en aquesta Web nietzschiana es recullen nombroses aportacions de suposats filòsofs espanyols, com En Fernando Savater o N'Eugenio Trias. També podeu saber que N'Ortega y Gasset – que figura com el filòsof espanyol més important –, al seu moment, es declarà seguidor entusiasta d'En Nietzsche.

 

   En contra del que pretenen aquests exalçadors d'En Nietzsche, he de fer evident que l'obra d'aquest autor només pot ésser útil per a construir edificis reaccionaris o per a induir a la confusió.

    Primer de tot, haurem de veure algunes de les teories més inconsistents de l'autor. En efecte, és inconsistent:

 

   Suposar que ell és l'única persona al món que sap el camí de la salvació. Que totes les filosofies estan en l'error, a excepció de la seva. Per a una ment catalana, aquesta pretensió d'En Nietzsche només podria ser acceptable si un hom es presenta com a profeta, com a home tocat per Déu.

 

  Suposar que el pensament d'En Sòcrates i d'En Plató fou la causa de la corrupció moral universal.

   Que En Plató, al rebutjar la doxa – la via del coneixement sensible – i establir l'episteme com a camí de la veritat que condueix al món de les idees, va anorrear la moral superior que havien creat i imposat els aristòcrates grecs.

    En Nietzsche dedica tot un llibre per a explicar la seva teoria (Si bé, en realitat, aquesta teoria del pecat original platònic la repeteix al llarg de la seva obra).

   El plantejament històric que ofereix En Nietzsche no s'acomoda a la realitat històrica. En Plató no va desfermar cap tipus de moviment social o polític. En Plató era aristòcrata i pertanyia al partit aristocràtic. En Sòcrates i En Plató eren uns teòrics esforçats contra l'Atenes democràtica. El triomf de la reacció a l'Atenes democràtica no fou deguda a cap campanya electoral d'En Plató, sinó a les llances dels espartans. I, més tard, al 338 aC, tampoc fou per causa de la filosofia de Plató que Atenes perdé la democràcia, sinó per les armes del rei de Macedònia.

   En Nietzsche feu com si no haguessin existit les revolucions democràtiques de les ciutats gregues. Feu un fals plantejament segons el qual el pensament de Plató fou el causant de la decadència de la moral aristocràtica. La realitat històrica és que foren les revolucions democràtiques les que escombraren la moral i el poder de l'oligarquia aristocràtica.

    S'ha de suposar que En Sòcrates i En Plató s'entusiasmaren amb el nou govern dels Trenta Tirans.  En tot moment ambdós coincidirien amb la voluntat de poder d'En Nietzsche.

  Que  el mal va venir de la filosofia d'En Plató, de la metafísica, de la seva teoria del món de les idees.  Però En Nietzsche s'hauria d'haver sorprès de les grans coincidències entre ell i En Plató.

    En Nietzsche i En Plató afirmen la superioritat moral dels nobles sobre els plebeus. Ambdós entenen que la democràcia és una perversió. En Plató també va predicar una mena de superhomes a la seva República. Ambdós menyspreen el tipus de vida vulgar del seu temps, i proposen l'ideal d'una humanitat superior. Ambdós menyspreen els treballadors i el treball manual. Ambdós exalcen l'activitat intel·lectual per sobre qualsevol altra cosa.  En Nietzsche és en contínua campanya a favor de la vida, dels valors vitals, de més vida, però ell mateix, en persona, revela la significació del que són els seus valors vitals: Els suposats valors vitals d'En Nietzsche són una misèria de valors vitals, una misèria de vida, estan continguts dins la seva miserable vida. En Nietzsche - que s'atreví a senyalar la miserable vida d'En Kant – portà un tipus de vida  miserable que s'assembla a la de Kant, com una gota d'aigua a una altra. 

    Segons ho descriu el mateix Nietzsche, tots els seus grans moments d'entusiasme, d'alegria, d'exaltació, de fruïció, d'apoteosi, estan relacionats amb la seva activitat intel·lectual. Per altra banda, he de suposar que ambdós devien ésser misògins i devien sentir una por cerval davant les dones. Actualment es coneixen molts de detalls del fracàs amorós d'En Nietzsche amb Na Lou Salomé. On suposa que d'aquest fracàs en la seva misogínia. Les obres d'En Nietzsche van salpicades de perles misògines, com, per exemple: La dona...és venjativa: això ve condicionat per la seva debilitat, el mateix que ve condicionat per ella la seva excitable sensibilitat per a la indigència aliena (Perquè sóc tan savi?, pàgina 7).  O aquest altre: Pocs homes hi ha aquí: per això es masculinitzen les dones. Doncs sols el qui sigui bastant home podrà "redimir" a la dona en la "dona" (Així va parlar Zaratustra); o, també: Quan una dona té virtuts virils, s'ha de fugir d'ella; si no les té, ella mateixa fuig (L'ocàs dels ídols).

 

   En Nietzsche enllaça En Plató amb el cristianisme, però sense donar-ne raons. Explica que ambdós són la pesta del mal moral del món.

    És inconsistent deixar de banda les realitats històriques més òbvies i conegudes. La realitat històrica fou que Atenes i la resta de polis democràtiques foren vençudes militarment per l'Imperi macedoni de N'Alexandre el Gran. Les ciutats gregues continuaren dirigides per les oligarquies aristocràtiques de sempre. I, a l'època de l'Imperi romà, les oligarquies dels grans propietaris de terra continuaren mantenint la seva hegemonia política.

    Es inconsistent i ridícula l'afirmació que la història del món fou determinada per allò que pensà En Plató. Explica el nostre autor que les idees d'En Plató s'expandiren i, a un moment determinat, foren integrades a la teologia cristiana per obra d'aquells ressentits i perversos sacerdots que tramaren la pesta ideològica judeo-cristiana. Creure, com creia En Nietzsche, que el pensament d'un sol home va determinar la història de la humanitat, deu comportar un estat quasi permanent de misticisme (Als moments de frenesí, el nostre autor provocador escrivia aquells textos encara més provocadors, on deia coses així com Perquè sóc tan savi? Perquè escric aquests llibres tan bons?  .   

   D'acord amb la historiografia oficial, podem constatar que la vida social, moral i política de l'Imperi romà mantingué la seva identitat al llarg dels segles fins al final de l'Imperi. Que l'Església cristiana fos declarada oficial a l'any 380 no tingué conseqüències socials o polítiques. Fins a la fi, l'Imperi romà continuà sota el control dels grans patricis – dels grans propietaris de terra -, la producció agrària continuà essent esclavista. Si de cas, hem de destacar que, a partir del segle III, començà el llarg procés de feudalització de l'Imperi. O sigui, que de les proclames oficials de cristianisme, no se'n seguia cap canvi substancial.  Al meu parer, En Constantí – i el patriciat romà – va decidir fer de l'Església cristiana un instrument de cohesió política de l'Imperi (Podeu veure la meva Web El blog d'En Joan Quetgles | L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

 

   Segons En Nietzsche tots els mals de la societat contemporània – del seu temps – tenien el seu origen en la venjança judaica. Els valors letals judeo-cristians van infectar les societats europees. Els iniciadors de la corrupció i de la perdició foren els perversos – demoníacs, hauríem de dir- sacerdots judaics que construïren la primera Església cristiana.

Els mals d'aquest verí judaic són presents a tot arreu; per posar un exemples:  les democràcies i la imposició dels valors procedents de les masses, dels plebeus, dels homes inferiors; la creixent socialització de la societat; les diverses doctrines socialistes són un producte d'arrels judaitzants. Igualment, s'ha de condemnar la massificació de l'ensenyament i de la Universitat;  darrera la màscara de bondat de positivisme i de les ciències positives es pretén una nova versió de cristianisme consumista;  és la promesa falsa de construir un cel vulgar, plebeu, a la terra. 

    Una de les contradiccions – que tant li agradaven al filòleg – més divertides és la que contraposa la figura de Jesús de Natzaret – tot un autèntic Superhome – a la dels escribes i fariseus. El profeta ens assabenta que Jesús era un revoltat contra el sistema hebraic. Diu que Jesús fou l'únic cristià, posat que els seus deixebles, els apòstols, no l'entengueren, que els cristians no són autèntics cristians.  El profeta Nietzsche digué que el cristianisme és la traïció a l'autèntic missatge de Jesús; que En Pau inicià la perversió judaica d'invertir l'autèntic missatge de Jesús, el qual no oferia la recompensa de la vida eterna, sinó que mostrava el camí d'una nova vida a la terra, i no a una altra vida.  En Nietzsche arrissa el ris:  afirma i nega els Evangelis al mateix temps; accepta la mort de Jesús, però nega la resurrecció.  En Nietzsche demostrà que res era capaç de resistir-se a la seva dialèctica i al seu poder filològic.

  

    El nacionalsocialisme alemany va entendre que En Nietzsche era el nunci de l'arribada de la Humanitat superior alemanya. El Règim nazi proclamà En Nietzsche com a el gran filòsof de la nova era. El nietzchisme esdevingué la filosofia obligada a les Universitats alemanyes. N'Hitler mateix es declarava lector de l'obra del filòsof. Amb aquells insuperables espectacles de masses, En Nietzsche esdevingué el profeta de la religió nazi; així, per exemple, a la kolossal col·locació de la primera pedra de la nova seu del partit nazi a Munich s'hi va acompanyar unes obres completes de Nietzsche. Com a anècdota, podem constatar que del 36 al 44 el camarada  Heidegger va dedicar els seus cursos universitaris a l'estudi del pensament d'En Nietzsche, (!Kolossal¡).

  

   Els filòsofs de París bé s'avançaren a proclamar que els nazis s'havien apropiat indegudament de l'obra i del pensament d'En Nietzsche (Els espanyols, si bé més modestament, els seguiren les petjades). Els parisencs, amb els seus escrits i declaracions, confirmaven d'una manera definitiva que En Nietzsche no tenia res a veure amb el nazisme i que tampoc era racista.  Els parisencs també declararen net de culpa i de sospita al seu admirat Heidegger.  Mostraren textos d'En Nietzsche on sembla que el filòsof desaprovava el racisme i l'antisemitisme (I posaven l'exemple de les bregues del filòsof amb la seva germana, la qual era racista i antisemita).

  

   Els filòsofs parisencs menteixen – i també els madrilenys – al declarar Nietzsche lliure de sospita d'antisemitisme. Menteixen, i menteixen sense escrúpols, tot i sabent que són abundants els textos de Nietzsche amarats de racisme.

   Així, a La genealogia de la moral, Ae, 1970, pàgina 35, innocentment, fent exhibició dels seus sabers etnogràfics,  fa el següent aclariment: Amb el llatí "malus"(dolent) tal volta es carateritzava a l'home vulgar en quant home de pell fosca i sobretot en quant home de cabells negres, en quant habitant preari del territori italià, el qual pel color era pel que més clarament es distingia de la raça rossa, es a dir, de la raça ària dels conqueridors; i, tot seguit, fent referència als mapes etnogràfics del territori alemany, segons els quals s'observaven tot de faixes amb abundància de pobladors no aris, En Nietzsche explica que ...el mateix es pot dir de quasi tota Europa: en essència la raça sotmesa ha acabat per predominar de nou allà mateix  en el color de la pell, en el curt del crani i tal vegada fins i tot en els instints intel·lectuals i socials: ¿qui ens garanteix que la moderna democràcia, l'encara més modern anarquisme i, sobre tot, aquella tendència  cap a la "commune", cap a la forma més primitiva de la societat, tendència avui pròpia de tots els socialistes d'Europa, no signifiquen en l'essencial un gegantí contracop – i que la raça dels conqueridors i senyors, la dels aris, no està sucumbint fins i tot fisiològicament? (Sembla coincidir amb les teories d'En Gobineau; per altra banda, En Wagner era un fervent admirador d'aquest clàssic del racisme)

   En Nietzsche va desplegant una mena de frenesí contra les malvestats del poble jueu contra la humanitat; i així, a la pàgina 41, diu...mai cap poble (referint-se als jueus) va tenir una missió més gran en la història universal. "Els senyors" estan liquidats; la moral de l'home vulgar ha vençut. Es pot considerar aquesta victòria a la vegada com un enverinament de la sang (ella ha mesclat les races entre sí)...tot se judaitza... I a la pàgina 59, ens fa saber quin és l'esdeveniment més important de la història universal amb l'expressió "Roma contra Judea, Judea contra Roma" i explica que, al seu parer, Roma veia al jueu "convicte d'odi contra el gènere huma", i torna a fer una crida justificant tota possible intent de "solució final": amb raó, amb la mesura  que hi ha dret a vincular la salvació i el futur del gènere humà al domini incondicional dels valors aristocràtics, dels valors romans. I afegeix que mentre els romans eren els més forts i els més nobles de tota la història, ...els jueus eren, en canvi, el poble sacerdotal del ressentiment "par excellence", en el que habitava una genialitat popular-moral sense parió. A la pàgina 60, fa un resum de la història de les victòries de "Judea"; en primer lloc, Roma ha sucumbit, i en lloc seu hi hagué l'Església catòlica, la Roma judaïtzada...la qual oferia l'aspecte d'una sinagoga ecumènica. Amb la Reforma luterana, tornà a triomfar Judea, gràcies a aquell moviment plebeu (alemany i anglès); i en tercer lloc, Judea tornà a vèncer una altra vegada...amb la Revolució francesa.

 

    Particularment abundants els trobem a L'Anticrist. Així, a la pàgina 24, es diu:

Els jueus són l'avantguarda d'allò decadent: van sostenir el partit dels decadents aconseguint crear il·lusió, i amb non plus ultra de histriònic van saber col·locar-se al vèrtex de tots geni els moviments de decadència (en qualitat de cristianisme d'En Pau), per a crear una cosa que fos més forta que qualsevol partit que afirmés la vida. Per a aquella espècie d'homes que arribaren al poder per mitjà del judaisme i del cristianisme, la decadència és una forma sacerdotal, és solament un mitjà. Aquesta espècie d'homes té un interès vital en fer que la humanitat emmalalteixi i en invertir, en el sentit perillós per a la vida i calumniador per al món, els conceptes de be i mal, vertader i fals...

   Per cert, aquests textos no figuren a la selecció de textos   que han fan els admiradors d'En Nietzsche (a la Web de N'Horacio Potel).

   També podem llegir: ...els jueus, aquest poble sacerdotal, que no ha sabut prendre satisfacció dels seus enemics  i dominadors més que amb una radical transvaloració dels valors propis d'aquests, es a dir, per un acte de la més espiritual venjança. Això és l'únic que resultava adequat precisament a un poble sacerdotal, al poble de la més refrenada ànsia de venjança sacerdotal. Han sigut els jueus els qui, amb una conseqüència lògica aterradora, s'han atrevit a invertir la identificació aristocràtica dels valors (bo = noble = poderós = bell = feliç = estimat de Déu) i han mantingut amb les dents de l'odi més abismal (l'odi de la impotència) aquesta inversió, a saber, "!els miserables són els bons; els pobres, els impotents, els baixos són els únics bons...en canvi, vosaltres, vosaltres nobles i violents, vosaltres sou, per tota l'eternitat, els malvats, els cruels, els lascius, els insaciables, els ateus...   En aquests textos En Nietzsche es manifesta com a antisemita extremista. I en alguns moments, els seus textos semblen hitlerians i que demanen la solució final. Així, a la pàgina 24, es pot llegir: Els hebreus són el poble més extraordinari en la història del món...van invertir successivament la religió, el culte, la moral, la història, la psicologia, d'una manera irremeiable ...els hebreus són el poble més fatal de la història del món.    I a la pàgina 44, es diu:  Estem entre hebreus...Per això és necessària la raça...El cristià, aquesta última ratio de la mentida, és una vegada més l'hebreu...Aquest fou el més funest deliri de grandeses que fins ara ha existit a la terra: petits avortaments d'hipòcrites i mentiders començaren a reivindicar per si els conceptes de Déu, veritat, llum, esperit, amor, saviesa, vida, quasi com a sinònims d'ells mateixos...       Els nietzschians afirmen que el règim nazi féu una utilització d'En Nietzsche i de la seva filosofia, i que de cap manera pot ésser considerat un precedent del nazisme. Però, segons el meu parer, la realitat és que el nazis entronitzaren En Nietzsche no per arbitrarietat, sinó perquè les principals teories d'aquest autor coincidien amb la ideologia nazi. De tots els filòsofs alemanys, En Nietzsche és el que té més veïnatge amb el nazisme.      No és el cas que jo suposi que els actuals manipuladors de l'obra d'En Nietzsche pretenguin impulsar algun tipus de neofeixisme. Diverses formacions ideològiques coincideixen a l'hora d'utilitzar la seva obra, però ho fan amb objectius diferents; ara bé, tots ells de signe reaccionari i contra els interessos de les classes populars.     És més, cada un dels filòsofs que fa ús de l'obra d'En Nietzsche té el seu propi objectiu. I entre els teòlegs mateixos es donen grans diferències; n'hi ha que l'escullen com a enemic preferit; preferit, en el sentit que els agrada fer els seus discursos metafísics contra les teories nietzschianes, pensant que d'aquesta manera reforçaran l'autoritat del pensament d'En Plató; fins i tot, no són rars els joves teòlegs agosarats que sostenen que l'obra d'En Nietzsche fou impulsada per un profund sentiment cristià nascut al si del cristianisme (No oblidem que el Superhome és menyspreador del sexe, misogin i intel·lectualista).     He d'indicar com a molt significatiu que els filòsofs de París, quasi sense excepcions, han caigut en la temptació de fer cadascun un cultiu propi de l'obra de Nietzsche (En un altre article faré referència a aquest fenomen parisenc. Ara m'he de limitar a dir que aquests parisencs – que es presenten a si mateixos com el més savis – conviuen magníficament amb l'opressió de l'Estat francès contra les minories nacionals i lingüístiques del seu territori. Aquests savis parisencs són com una mena de literats, l'obra dels quals té molt poca incidència en cap baula del processos històrics. A la fi, un dells, En Jean Paul Sartre, va declarar que l'autèntica filosofia era la d'En Marx, que la seva es limitava a ser un complement de la ciència marxista; la resta no vol confessar que són dins les xarxes ideològiques de l'Imperi francès. 

Nietzsche i el cristianisme

quetgles | 13 Juliol, 2008 15:05

  

   Qüestió prèvia: En aquest escrit el que pretenc és mostrar alguns aspectes de la guerra ideològica, aspectes que es mostren al voltant de l'obra d'En Friedrich Nietzsche.

  A les enciclopèdies de signe positivista, la filosofia d'En Nietzsche podria figurar dins el corrent irracionalista de la segona part del segle XX; en aquest cas, l'autor seria definit com un dels iniciadors del vitalisme o de l'irracionalisme. Figuraria com a una filosofia de la qual més endavant havia d'emergir el feixisme. I figuraria com un corrent ja mort i sepultat.

    Però haurem de veure que actualment, a partir de la postguerra, hi ha diversos corrents ideològics que conflueixen a l'hora de fer valer el pensament d'En Nietzsche com a pensament de la màxima actualitat.

    Allò que m'importa és posar de manifest els intents dels corrents ideològics de signe reaccionari per difondre i exalçar la filosofia de Nietzsche.

   Un dels motius d'aquest escrit és per cridar l'atenció de la gent d'esquerra – dels anarquistes, en especial – perquè defugin de la temptació d'utilitzar idees de Nietzsche per a construir un discurs  progressista. Aquests intents d'utilitzar pedres de l'edifici nietzschià esdevenen una convergència amb les posicions més reaccionàries.

    Haurem de veure com, sorprenentment, els gruix més important dels filòsofs francesos ha seguit la sendera que va obrir En Martin Heidegger. Quasi tots s'han apuntat amb entusiasme al mètode de Nietzsche-Heidegger: la genealogia del llenguatge (Podeu baixar la Web El blog d'En Joan Quetgles|Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge).

   També alguns dels anomenats filòsofs espanyols s'ha apuntat amb entusiasme a la moda del redescobriment d'En Nietzsche. Així, En Fernando Zavater, exalça l'autor alemany com un campió de la modernitat i del progrés. Com a exemple d'aquesta negra onada de nietzschisme, a un denominat congrés d'ecologia – versió vaticana - organitzat per la Santa Seu (Expo de Zaragossa, 2008), l'arquebisbe de Saragossa, actuant d'insòlit president del comitè científic, va justificar el seu discurs en suport de la necessitat de la metafísica i va deixar anar perles com aquesta: L'home del nostre temps, com a N'Adam i N'Eva, de la mà de Nietzsche, ha tornat a creure que és Déu. I, tot seguit, els teòlegs de Roma, a les seves intervencions, no es privaren de fer referències a Nietzsche, com un dels mestres de la sospita.  

  Tesi: En Nietzsche representa el paper de profeta d'una religió sense Déu. 

 

      Dic profeta, en el sentit que En Nietzsche anuncia la vinguda d'un nou temps, d'una nova humanitat, concepte aquest que s'ha divulgat en català amb el nom de el Superhome. Profeta, perquè en Nietzsche declara expressament que ell no és el Superhome, que ell no és l'inici d'aquesta Nova Humanitat superior que ha de venir. Dóna a entendre que hi haurà un iniciador de la Humanitat superior, però ho deixa per a un temps que encara ha de venir, però que ja s'acosta.

   Religió, perquè aquesta Nova Humanitat no és el producte de l'evolució de l'espècie, no és un producte biològic. Religió, perquè els homes seran superiors per causa de la seva moral superior. O sigui, els homes, gràcies a l'establiment de la nova religió de la Humanitat Superior, tindran un comportament moral superior; superior, a la manera que es comporten els homes superiors segons En Nietzsche.

    No hi ha Déu, però sí la promesa d'una mena d'eternitat que és enunciada amb la teoria de l'Etern retorn. Segons aquesta religió nietzschiana,  els homes nobles de la Humanitat superior tornarien a viure una vegada i una altra la seva noble vida. S'ha d'entendre que per a aquests homes superiors no hi ha recompensa;  que la recompensa és la pròpia vida superior.

  

   Tesi: La filosofia esdevé genealogia. La filosofia esdevé etimologia. Com a fiscal contra els filòsofs – contra En Sòcrates i En Plató, particularment -, En Nietzsche feu de la filologia un instrument d'anàlisi genealògica de les idees i dels corrents ideològics.

 

     No debades En Nietzsche fou catedràtic de llengua grega clàssica. En Nietzsche encapçala la llista dels grans manipuladors del llenguatge, en el sentit pejoratiu; manipuladors que pretenen haver trobat el camí de la veritat per mitjà de l'anàlisi del llenguatge. Fan com si les paraules guardessin el secret de la veritat; com si de l'anàlisi de les paraules aquestes havien de deixar anar el sentit autèntic de la història. 

   

   

 

   Tesi: Els llibres d'En Nietzsche venen a ser les Noves Escriptures d'una nova religió.

 

    Respecte de la veritat, els profetes són a un estadi superior al dels filòsofs. Els profetes veuen més enllà dels filòsofs i dels científics. Els filòsofs fan ús dels recursos de les ciències filosòfiques per a intentar de trobar la veritat; els profetes, en canvi, són els portadors de la veritat. Els profetes són els receptors dels missatges de Déu, i els transmissors d'aquests missatges. En Nietzsche dóna a entendre que no rep cap missatge de Déu, però es comporta com un profeta a qui arriben missatges. En Nietzsche profeta experimenta emocions profètiques, té visions de futur, té revelacions i somnis reveladors, sent el poder de la sublimació, capta realitats ocultes, desxifra els jeroglífics de la vida superior,  i moltes altres coses. O sigui, figura que no hi ha Déu, però es comporta com un profeta de Déu. Per això, En Nietzsche fa ús del llenguatge propi dels profetes; abandona el llenguatge acadèmic;  no tracta de fer cap tipus de curs de filosofia; no es dedica a la recerca del suport de la ciència.  En Nietzsche fa literatura; literatura profana i literatura religiosa. Profana, quan ha de fer crítica als filòsofs; religiosa, quan ha de fer les revelacions de la salvació de la Humanitat superior. Això explica l'abundància de textos que semblen una imitació de la literatura bíblica; es donen tot d'aforismes, màximes, metàfores, paràboles.

    

  A l'Univers ideològic espanyol, els llibres de text i les enciclopèdies presenten En Friedrich Nietzsche com si fos un dels majors filòsofs de la humanitat. En aquesta qüestió, els llibres de text no fan sinó seguir les orientacions provinents del Ministeri. Així mateix, el Ministeri, en matèria de programació de la història de la filosofia, es dóna per establert que recull les valoracions actuals que fa la Universitat espanyola. Tocant als llibres de text catalans, aquests, per imperatiu polític, no es poden allunyar del model espanyol;  si de cas, s'han de limitar a introduir alguns afegits, com, per exemple, fer referència a alguns filòsofs catalans (A les Balears, durant molt d'anys, En Ramon Llull figurava a la llista dels deu grans autors escollits per als exàmens de Selectivitat; figurava a la llista, però, estranyament, la butlleta Ramon Llull mai va tocar en sort. O sigui, per una banda, es s'afirmaven els trets de la cultura de la comunitat autònoma balear – amb En Ramon Llull inclòs a la llista – i, per l'altra, s'evitaven conflictes innecessaris amb els sectors de cultura espanyola – En Ramon Llull no entrava al bombo -).

    Si se dóna aquesta preeminència a la filosofia d'En Nietzsche, hem de concloure que els elements conservadors i reaccionaris continuen essent hegemònics a la Universitat espanyola , i que importants Poders ideològics decidiren moure guerra tot utilitzant l'obra de Nietzsche (Podeu comprovar que a la Xarxa hi ha una Web que ofereix la versió en espanyol de les obres Nietzsche, Heidegger i Derrida, una mena de centre de culte i promoció d'aquests autors, en exclusiva). Per altra costat, sembla que l'Església catòlica va decidir, al seu moment, fer ús i promoció de l'obra d'En Nietzsche al servei dels interessos de l'Església. Així mateix, podeu veure que en aquesta Web nietzschiana es recullen nombroses aportacions de suposats filòsofs espanyols, com En Fernando Savater o N'Eugenio Trias. També podeu saber que N'Ortega y Gasset – que figura com el filòsof espanyol més important –, al seu moment, es declarà seguidor entusiasta d'En Nietzsche.

 

   En contra del que pretenen aquests exalçadors d'En Nietzsche, he de fer evident que l'obra d'aquest autor només pot ésser útil per a construir edificis reaccionaris o per a induir a la confusió.

    Primer de tot, haurem de veure algunes de les teories més inconsistents de l'autor. En efecte, és inconsistent:

 

   Suposar que ell és l'única persona al món que sap el camí de la salvació. Que totes les filosofies estan en l'error, a excepció de la seva. Per a una ment catalana, aquesta pretensió d'En Nietzsche només podria ser acceptable si un hom es presenta com a profeta, com a home tocat per Déu.

 

  Suposar que el pensament d'En Sòcrates i d'En Plató fou la causa de la corrupció moral universal.

   Que En Plató, al rebutjar la doxa – la via del coneixement sensible – i establir l'episteme com a camí de la veritat que condueix al món de les idees, va anorrear la moral superior que havien creat i imposat els aristòcrates grecs.

    En Nietzsche dedica tot un llibre per a explicar la seva teoria (Si bé, en realitat, aquesta teoria del pecat original platònic la repeteix al llarg de la seva obra).

   El plantejament històric que ofereix En Nietzsche no s'acomoda a la realitat històrica. En Plató no va desfermar cap tipus de moviment social o polític. En Plató era aristòcrata i pertanyia al partit aristocràtic. En Sòcrates i En Plató eren uns teòrics esforçats contra l'Atenes democràtica. El triomf de la reacció a l'Atenes democràtica no fou deguda a cap campanya electoral d'En Plató, sinó a les llances dels espartans. I, més tard, al 338 aC, tampoc fou per causa de la filosofia de Plató que Atenes perdé la democràcia, sinó per les armes del rei de Macedònia.

   En Nietzsche feu com si no haguessin existit les revolucions democràtiques de les ciutats gregues. Feu un fals plantejament segons el qual el pensament de Plató fou el causant de la decadència de la moral aristocràtica. La realitat històrica és que foren les revolucions democràtiques les que escombraren la moral i el poder de l'oligarquia aristocràtica.

    S'ha de suposar que En Sòcrates i En Plató s'entusiasmaren amb el nou govern dels Trenta Tirans.  En tot moment ambdós coincidirien amb la voluntat de poder d'En Nietzsche.

  Que  el mal va venir de la filosofia d'En Plató, de la metafísica, de la seva teoria del món de les idees.  Però En Nietzsche s'hauria d'haver sorprès de les grans coincidències entre ell i En Plató.

    En Nietzsche i En Plató afirmen la superioritat moral dels nobles sobre els plebeus. Ambdós entenen que la democràcia és una perversió. En Plató també va predicar una mena de superhomes a la seva República. Ambdós menyspreen el tipus de vida vulgar del seu temps, i proposen l'ideal d'una humanitat superior. Ambdós menyspreen els treballadors i el treball manual. Ambdós exalcen l'activitat intel·lectual per sobre qualsevol altra cosa.  En Nietzsche és en contínua campanya a favor de la vida, dels valors vitals, de més vida, però ell mateix, en persona, revela la significació del que són els seus valors vitals: Els suposats valors vitals d'En Nietzsche són una misèria de valors vitals, una misèria de vida, estan continguts dins la seva miserable vida. En Nietzsche - que s'atreví a senyalar la miserable vida d'En Kant – portà un tipus de vida  miserable que s'assembla a la de Kant, com una gota d'aigua a una altra. 

    Segons ho descriu el mateix Nietzsche, tots els seus grans moments d'entusiasme, d'alegria, d'exaltació, de fruïció, d'apoteosi, estan relacionats amb la seva activitat intel·lectual. Per altra banda, he de suposar que ambdós devien ésser misògins i devien sentir una por cerval davant les dones. Actualment es coneixen molts de detalls del fracàs amorós d'En Nietzsche amb Na Lou Salomé. On suposa que d'aquest fracàs en la seva misogínia. Les obres d'En Nietzsche van salpicades de perles misògines, com, per exemple: La dona...és venjativa: això ve condicionat per la seva debilitat, el mateix que ve condicionat per ella la seva excitable sensibilitat per a la indigència aliena (Perquè sóc tan savi?, pàgina 7).  O aquest altre: Pocs homes hi ha aquí: per això es masculinitzen les dones. Doncs sols el qui sigui bastant home podrà "redimir" a la dona en la "dona" (Així va parlar Zaratustra); o, també: Quan una dona té virtuts virils, s'ha de fugir d'ella; si no les té, ella mateixa fuig (L'ocàs dels ídols).

 

   En Nietzsche enllaça En Plató amb el cristianisme, però sense donar-ne raons. Explica que ambdós són la pesta del mal moral del món.

    És inconsistent deixar de banda les realitats històriques més òbvies i conegudes. La realitat històrica fou que Atenes i la resta de polis democràtiques foren vençudes militarment per l'Imperi macedoni de N'Alexandre el Gran. Les ciutats gregues continuaren dirigides per les oligarquies aristocràtiques de sempre. I, a l'època de l'Imperi romà, les oligarquies dels grans propietaris de terra continuaren mantenint la seva hegemonia política.

    Es inconsistent i ridícula l'afirmació que la història del món fou determinada per allò que pensà En Plató. Explica el nostre autor que les idees d'En Plató s'expandiren i, a un moment determinat, foren integrades a la teologia cristiana per obra d'aquells ressentits i perversos sacerdots que tramaren la pesta ideològica judeo-cristiana. Creure, com creia En Nietzsche, que el pensament d'un sol home va determinar la història de la humanitat, deu comportar un estat quasi permanent de misticisme (Als moments de frenesí, el nostre autor provocador escrivia aquells textos encara més provocadors, on deia coses així com Perquè sóc tan savi? Perquè escric aquests llibres tan bons?  .   

   D'acord amb la historiografia oficial, podem constatar que la vida social, moral i política de l'Imperi romà mantingué la seva identitat al llarg dels segles fins al final de l'Imperi. Que l'Església cristiana fos declarada oficial a l'any 380 no tingué conseqüències socials o polítiques. Fins a la fi, l'Imperi romà continuà sota el control dels grans patricis – dels grans propietaris de terra -, la producció agrària continuà essent esclavista. Si de cas, hem de destacar que, a partir del segle III, començà el llarg procés de feudalització de l'Imperi. O sigui, que de les proclames oficials de cristianisme, no se'n seguia cap canvi substancial.  Al meu parer, En Constantí – i el patriciat romà – va decidir fer de l'Església cristiana un instrument de cohesió política de l'Imperi (Podeu veure la meva Web El blog d'En Joan Quetgles | L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

 

   Segons En Nietzsche tots els mals de la societat contemporània – del seu temps – tenien el seu origen en la venjança judaica. Els valors letals judeo-cristians van infectar les societats europees. Els iniciadors de la corrupció i de la perdició foren els perversos – demoníacs, hauríem de dir- sacerdots judaics que construïren la primera Església cristiana.

Els mals d'aquest verí judaic són presents a tot arreu; per posar un exemples:  les democràcies i la imposició dels valors procedents de les masses, dels plebeus, dels homes inferiors; la creixent socialització de la societat; les diverses doctrines socialistes són un producte d'arrels judaitzants. Igualment, s'ha de condemnar la massificació de l'ensenyament i de la Universitat;  darrera la màscara de bondat de positivisme i de les ciències positives es pretén una nova versió de cristianisme consumista;  és la promesa falsa de construir un cel vulgar, plebeu, a la terra. 

    Una de les contradiccions – que tant li agradaven al filòleg – més divertides és la que contraposa la figura de Jesús de Natzaret – tot un autèntic Superhome – a la dels escribes i fariseus. El profeta ens assabenta que Jesús era un revoltat contra el sistema hebraic. Diu que Jesús fou l'únic cristià, posat que els seus deixebles, els apòstols, no l'entengueren, que els cristians no són autèntics cristians.  El profeta Nietzsche digué que el cristianisme és la traïció a l'autèntic missatge de Jesús; que En Pau inicià la perversió judaica d'invertir l'autèntic missatge de Jesús, el qual no oferia la recompensa de la vida eterna, sinó que mostrava el camí d'una nova vida a la terra, i no a una altra vida.  En Nietzsche arrissa el ris:  afirma i nega els Evangelis al mateix temps; accepta la mort de Jesús, però nega la resurrecció.  En Nietzsche demostrà que res era capaç de resistir-se a la seva dialèctica i al seu poder filològic.

  

    El nacionalsocialisme alemany va entendre que En Nietzsche era el nunci de l'arribada de la Humanitat superior alemanya. El Règim nazi proclamà En Nietzsche com a el gran filòsof de la nova era. El nietzchisme esdevingué la filosofia obligada a les Universitats alemanyes. N'Hitler mateix es declarava lector de l'obra del filòsof. Amb aquells insuperables espectacles de masses, En Nietzsche esdevingué el profeta de la religió nazi; així, per exemple, a la kolossal col·locació de la primera pedra de la nova seu del partit nazi a Munich s'hi va acompanyar unes obres completes de Nietzsche. Com a anècdota, podem constatar que del 36 al 44 el camarada  Heidegger va dedicar els seus cursos universitaris a l'estudi del pensament d'En Nietzsche, (!Kolossal¡).

  

   Els filòsofs de París bé s'avançaren a proclamar que els nazis s'havien apropiat indegudament de l'obra i del pensament d'En Nietzsche (Els espanyols, si bé més modestament, els seguiren les petjades). Els parisencs, amb els seus escrits i declaracions, confirmaven d'una manera definitiva que En Nietzsche no tenia res a veure amb el nazisme i que tampoc era racista.  Els parisencs també declararen net de culpa i de sospita al seu admirat Heidegger.  Mostraren textos d'En Nietzsche on sembla que el filòsof desaprovava el racisme i l'antisemitisme (I posaven l'exemple de les bregues del filòsof amb la seva germana, la qual era racista i antisemita).

  

   Els filòsofs parisencs menteixen – i també els madrilenys – al declarar Nietzsche lliure de sospita d'antisemitisme. Menteixen, i menteixen sense escrúpols, tot i sabent que són abundants els textos de Nietzsche amarats de racisme.

   Així, a La genealogia de la moral, Ae, 1970, pàgina 35, innocentment, fent exhibició dels seus sabers etnogràfics,  fa el següent aclariment: Amb el llatí "malus"(dolent) tal volta es carateritzava a l'home vulgar en quant home de pell fosca i sobretot en quant home de cabells negres, en quant habitant preari del territori italià, el qual pel color era pel que més clarament es distingia de la raça rossa, es a dir, de la raça ària dels conqueridors; i, tot seguit, fent referència als mapes etnogràfics del territori alemany, segons els quals s'observaven tot de faixes amb abundància de pobladors no aris, En Nietzsche explica que ...el mateix es pot dir de quasi tota Europa: en essència la raça sotmesa ha acabat per predominar de nou allà mateix  en el color de la pell, en el curt del crani i tal vegada fins i tot en els instints intel·lectuals i socials: ¿qui ens garanteix que la moderna democràcia, l'encara més modern anarquisme i, sobre tot, aquella tendència  cap a la "commune", cap a la forma més primitiva de la societat, tendència avui pròpia de tots els socialistes d'Europa, no signifiquen en l'essencial un gegantí contracop – i que la raça dels conqueridors i senyors, la dels aris, no està sucumbint fins i tot fisiològicament? (Sembla coincidir amb les teories d'En Gobineau; per altra banda, En Wagner era un fervent admirador d'aquest clàssic del racisme)

   En Nietzsche va desplegant una mena de frenesí contra les malvestats del poble jueu contra la humanitat; i així, a la pàgina 41, diu...mai cap poble (referint-se als jueus) va tenir una missió més gran en la història universal. "Els senyors" estan liquidats; la moral de l'home vulgar ha vençut. Es pot considerar aquesta victòria a la vegada com un enverinament de la sang (ella ha mesclat les races entre sí)...tot se judaitza... I a la pàgina 59, ens fa saber quin és l'esdeveniment més important de la història universal amb l'expressió "Roma contra Judea, Judea contra Roma" i explica que, al seu parer, Roma veia al jueu "convicte d'odi contra el gènere huma", i torna a fer una crida justificant tota possible intent de "solució final": amb raó, amb la mesura  que hi ha dret a vincular la salvació i el futur del gènere humà al domini incondicional dels valors aristocràtics, dels valors romans. I afegeix que mentre els romans eren els més forts i els més nobles de tota la història, ...els jueus eren, en canvi, el poble sacerdotal del ressentiment "par excellence", en el que habitava una genialitat popular-moral sense parió. A la pàgina 60, fa un resum de la història de les victòries de "Judea"; en primer lloc, Roma ha sucumbit, i en lloc seu hi hagué l'Església catòlica, la Roma judaïtzada...la qual oferia l'aspecte d'una sinagoga ecumènica. Amb la Reforma luterana, tornà a triomfar Judea, gràcies a aquell moviment plebeu (alemany i anglès); i en tercer lloc, Judea tornà a vèncer una altra vegada...amb la Revolució francesa.

 

    Particularment abundants els trobem a L'Anticrist. Així, a la pàgina 24, es diu:

Els jueus són l'avantguarda d'allò decadent: van sostenir el partit dels decadents aconseguint crear il·lusió, i amb non plus ultra de histriònic van saber col·locar-se al vèrtex de tots geni els moviments de decadència (en qualitat de cristianisme d'En Pau), per a crear una cosa que fos més forta que qualsevol partit que afirmés la vida. Per a aquella espècie d'homes que arribaren al poder per mitjà del judaisme i del cristianisme, la decadència és una forma sacerdotal, és solament un mitjà. Aquesta espècie d'homes té un interès vital en fer que la humanitat emmalalteixi i en invertir, en el sentit perillós per a la vida i calumniador per al món, els conceptes de be i mal, vertader i fals...

   Per cert, aquests textos no figuren a la selecció de textos   que han fan els admiradors d'En Nietzsche (a la Web de N'Horacio Potel).

   També podem llegir: ...els jueus, aquest poble sacerdotal, que no ha sabut prendre satisfacció dels seus enemics  i dominadors més que amb una radical transvaloració dels valors propis d'aquests, es a dir, per un acte de la més espiritual venjança. Això és l'únic que resultava adequat precisament a un poble sacerdotal, al poble de la més refrenada ànsia de venjança sacerdotal. Han sigut els jueus els qui, amb una conseqüència lògica aterradora, s'han atrevit a invertir la identificació aristocràtica dels valors (bo = noble = poderós = bell = feliç = estimat de Déu) i han mantingut amb les dents de l'odi més abismal (l'odi de la impotència) aquesta inversió, a saber, "!els miserables són els bons; els pobres, els impotents, els baixos són els únics bons...en canvi, vosaltres, vosaltres nobles i violents, vosaltres sou, per tota l'eternitat, els malvats, els cruels, els lascius, els insaciables, els ateus...   En aquests textos En Nietzsche es manifesta com a antisemita extremista. I en alguns moments, els seus textos semblen hitlerians i que demanen la solució final. Així, a la pàgina 24, es pot llegir: Els hebreus són el poble més extraordinari en la història del món...van invertir successivament la religió, el culte, la moral, la història, la psicologia, d'una manera irremeiable ...els hebreus són el poble més fatal de la història del món.    I a la pàgina 44, es diu:  Estem entre hebreus...Per això és necessària la raça...El cristià, aquesta última ratio de la mentida, és una vegada més l'hebreu...Aquest fou el més funest deliri de grandeses que fins ara ha existit a la terra: petits avortaments d'hipòcrites i mentiders començaren a reivindicar per si els conceptes de Déu, veritat, llum, esperit, amor, saviesa, vida, quasi com a sinònims d'ells mateixos...       Els nietzschians afirmen que el règim nazi féu una utilització d'En Nietzsche i de la seva filosofia, i que de cap manera pot ésser considerat un precedent del nazisme. Però, segons el meu parer, la realitat és que el nazis entronitzaren En Nietzsche no per arbitrarietat, sinó perquè les principals teories d'aquest autor coincidien amb la ideologia nazi. De tots els filòsofs alemanys, En Nietzsche és el que té més veïnatge amb el nazisme.      No és el cas que jo suposi que els actuals manipuladors de l'obra d'En Nietzsche pretenguin impulsar algun tipus de neofeixisme. Diverses formacions ideològiques coincideixen a l'hora d'utilitzar la seva obra, però ho fan amb objectius diferents; ara bé, tots ells de signe reaccionari i contra els interessos de les classes populars.     És més, cada un dels filòsofs que fa ús de l'obra d'En Nietzsche té el seu propi objectiu. I entre els teòlegs mateixos es donen grans diferències; n'hi ha que l'escullen com a enemic preferit; preferit, en el sentit que els agrada fer els seus discursos metafísics contra les teories nietzschianes, pensant que d'aquesta manera reforçaran l'autoritat del pensament d'En Plató; fins i tot, no són rars els joves teòlegs agosarats que sostenen que l'obra d'En Nietzsche fou impulsada per un profund sentiment cristià nascut al si del cristianisme (No oblidem que el Superhome és menyspreador del sexe, misogin i intel·lectualista).     He d'indicar com a molt significatiu que els filòsofs de París, quasi sense excepcions, han caigut en la temptació de fer cadascun un cultiu propi de l'obra de Nietzsche (En un altre article faré referència a aquest fenomen parisenc. Ara m'he de limitar a dir que aquests parisencs – que es presenten a si mateixos com el més savis – conviuen magníficament amb l'opressió de l'Estat francès contra les minories nacionals i lingüístiques del seu territori. Aquests savis parisencs són com una mena de literats, l'obra dels quals té molt poca incidència en cap baula del processos històrics. A la fi, un dells, En Jean Paul Sartre, va declarar que l'autèntica filosofia era la d'En Marx, que la seva es limitava a ser un complement de la ciència marxista; la resta no vol confessar que són dins les xarxes ideològiques de l'Imperi francès. 

 

Friedrich Nietzsche, el profeta sin Dios

quetgles | 13 Juliol, 2008 08:49

   De moment només hi ha la versió original en català.

  

   Qüestió prèvia: En aquest escrit el que pretenc és mostrar alguns aspectes de la guerra ideològica, aspectes que es mostren al voltant de l'obra d'En Friedrich Nietzsche.

  A les enciclopèdies de signe positivista, la filosofia d'En Nietzsche podria figurar dins el corrent irracionalista de la segona part del segle XX; en aquest cas, l'autor seria definit com un dels iniciadors del vitalisme o de l'irracionalisme. Figuraria com a una filosofia de la qual més endavant havia d'emergir el feixisme. I figuraria com un corrent ja mort i sepultat.

    Però haurem de veure que actualment, a partir de la postguerra, hi ha diversos corrents ideològics que conflueixen a l'hora de fer valer el pensament d'En Nietzsche com a pensament de la màxima actualitat.

    Allò que m'importa és posar de manifest els intents dels corrents ideològics de signe reaccionari per difondre i exalçar la filosofia de Nietzsche.

   Un dels motius d'aquest escrit és per cridar l'atenció de la gent d'esquerra – dels anarquistes, en especial – perquè defugin de la temptació d'utilitzar idees de Nietzsche per a construir un discurs  progressista. Aquests intents d'utilitzar pedres de l'edifici nietzschià esdevenen una convergència amb les posicions més reaccionàries.

    Haurem de veure com, sorprenentment, els gruix més important dels filòsofs francesos ha seguit la sendera que va obrir En Martin Heidegger. Quasi tots s'han apuntat amb entusiasme al mètode de Nietzsche-Heidegger: la genealogia del llenguatge (Podeu baixar la Web El blog d'En Joan Quetgles|Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge).

   També alguns dels anomenats filòsofs espanyols s'ha apuntat amb entusiasme a la moda del redescobriment d'En Nietzsche. Així, En Fernando Zavater, exalça l'autor alemany com un campió de la modernitat i del progrés. Com a exemple d'aquesta negra onada de nietzschisme, a un denominat congrés d'ecologia – versió vaticana - organitzat per la Santa Seu (Expo de Zaragossa, 2008), l'arquebisbe de Saragossa, actuant d'insòlit president del comitè científic, va justificar el seu discurs en suport de la necessitat de la metafísica i va deixar anar perles com aquesta: L'home del nostre temps, com a N'Adam i N'Eva, de la mà de Nietzsche, ha tornat a creure que és Déu. I, tot seguit, els teòlegs de Roma, a les seves intervencions, no es privaren de fer referències a Nietzsche, com un dels mestres de la sospita.  

  Tesi: En Nietzsche representa el paper de profeta d'una religió sense Déu. 

 

      Dic profeta, en el sentit que En Nietzsche anuncia la vinguda d'un nou temps, d'una nova humanitat, concepte aquest que s'ha divulgat en català amb el nom de el Superhome. Profeta, perquè en Nietzsche declara expressament que ell no és el Superhome, que ell no és l'inici d'aquesta Nova Humanitat superior que ha de venir. Dóna a entendre que hi haurà un iniciador de la Humanitat superior, però ho deixa per a un temps que encara ha de venir, però que ja s'acosta.

   Religió, perquè aquesta Nova Humanitat no és el producte de l'evolució de l'espècie, no és un producte biològic. Religió, perquè els homes seran superiors per causa de la seva moral superior. O sigui, els homes, gràcies a l'establiment de la nova religió de la Humanitat Superior, tindran un comportament moral superior; superior, a la manera que es comporten els homes superiors segons En Nietzsche.

    No hi ha Déu, però sí la promesa d'una mena d'eternitat que és enunciada amb la teoria de l'Etern retorn. Segons aquesta religió nietzschiana,  els homes nobles de la Humanitat superior tornarien a viure una vegada i una altra la seva noble vida. S'ha d'entendre que per a aquests homes superiors no hi ha recompensa;  que la recompensa és la pròpia vida superior.

  

   Tesi: La filosofia esdevé genealogia. La filosofia esdevé etimologia. Com a fiscal contra els filòsofs – contra En Sòcrates i En Plató, particularment -, En Nietzsche feu de la filologia un instrument d'anàlisi genealògica de les idees i dels corrents ideològics.

 

     No debades En Nietzsche fou catedràtic de llengua grega clàssica. En Nietzsche encapçala la llista dels grans manipuladors del llenguatge, en el sentit pejoratiu; manipuladors que pretenen haver trobat el camí de la veritat per mitjà de l'anàlisi del llenguatge. Fan com si les paraules guardessin el secret de la veritat; com si de l'anàlisi de les paraules aquestes havien de deixar anar el sentit autèntic de la història. 

   

   

 

   Tesi: Els llibres d'En Nietzsche venen a ser les Noves Escriptures d'una nova religió.

 

    Respecte de la veritat, els profetes són a un estadi superior al dels filòsofs. Els profetes veuen més enllà dels filòsofs i dels científics. Els filòsofs fan ús dels recursos de les ciències filosòfiques per a intentar de trobar la veritat; els profetes, en canvi, són els portadors de la veritat. Els profetes són els receptors dels missatges de Déu, i els transmissors d'aquests missatges. En Nietzsche dóna a entendre que no rep cap missatge de Déu, però es comporta com un profeta a qui arriben missatges. En Nietzsche profeta experimenta emocions profètiques, té visions de futur, té revelacions i somnis reveladors, sent el poder de la sublimació, capta realitats ocultes, desxifra els jeroglífics de la vida superior,  i moltes altres coses. O sigui, figura que no hi ha Déu, però es comporta com un profeta de Déu. Per això, En Nietzsche fa ús del llenguatge propi dels profetes; abandona el llenguatge acadèmic;  no tracta de fer cap tipus de curs de filosofia; no es dedica a la recerca del suport de la ciència.  En Nietzsche fa literatura; literatura profana i literatura religiosa. Profana, quan ha de fer crítica als filòsofs; religiosa, quan ha de fer les revelacions de la salvació de la Humanitat superior. Això explica l'abundància de textos que semblen una imitació de la literatura bíblica; es donen tot d'aforismes, màximes, metàfores, paràboles.

    

  A l'Univers ideològic espanyol, els llibres de text i les enciclopèdies presenten En Friedrich Nietzsche com si fos un dels majors filòsofs de la humanitat. En aquesta qüestió, els llibres de text no fan sinó seguir les orientacions provinents del Ministeri. Així mateix, el Ministeri, en matèria de programació de la història de la filosofia, es dóna per establert que recull les valoracions actuals que fa la Universitat espanyola. Tocant als llibres de text catalans, aquests, per imperatiu polític, no es poden allunyar del model espanyol;  si de cas, s'han de limitar a introduir alguns afegits, com, per exemple, fer referència a alguns filòsofs catalans (A les Balears, durant molt d'anys, En Ramon Llull figurava a la llista dels deu grans autors escollits per als exàmens de Selectivitat; figurava a la llista, però, estranyament, la butlleta Ramon Llull mai va tocar en sort. O sigui, per una banda, es s'afirmaven els trets de la cultura de la comunitat autònoma balear – amb En Ramon Llull inclòs a la llista – i, per l'altra, s'evitaven conflictes innecessaris amb els sectors de cultura espanyola – En Ramon Llull no entrava al bombo -).

    Si se dóna aquesta preeminència a la filosofia d'En Nietzsche, hem de concloure que els elements conservadors i reaccionaris continuen essent hegemònics a la Universitat espanyola , i que importants Poders ideològics decidiren moure guerra tot utilitzant l'obra de Nietzsche (Podeu comprovar que a la Xarxa hi ha una Web que ofereix la versió en espanyol de les obres Nietzsche, Heidegger i Derrida, una mena de centre de culte i promoció d'aquests autors, en exclusiva). Per altra costat, sembla que l'Església catòlica va decidir, al seu moment, fer ús i promoció de l'obra d'En Nietzsche al servei dels interessos de l'Església. Així mateix, podeu veure que en aquesta Web nietzschiana es recullen nombroses aportacions de suposats filòsofs espanyols, com En Fernando Savater o N'Eugenio Trias. També podeu saber que N'Ortega y Gasset – que figura com el filòsof espanyol més important –, al seu moment, es declarà seguidor entusiasta d'En Nietzsche.

 

   En contra del que pretenen aquests exalçadors d'En Nietzsche, he de fer evident que l'obra d'aquest autor només pot ésser útil per a construir edificis reaccionaris o per a induir a la confusió.

    Primer de tot, haurem de veure algunes de les teories més inconsistents de l'autor. En efecte, és inconsistent:

 

   Suposar que ell és l'única persona al món que sap el camí de la salvació. Que totes les filosofies estan en l'error, a excepció de la seva. Per a una ment catalana, aquesta pretensió d'En Nietzsche només podria ser acceptable si un hom es presenta com a profeta, com a home tocat per Déu.

 

  Suposar que el pensament d'En Sòcrates i d'En Plató fou la causa de la corrupció moral universal.

   Que En Plató, al rebutjar la doxa – la via del coneixement sensible – i establir l'episteme com a camí de la veritat que condueix al món de les idees, va anorrear la moral superior que havien creat i imposat els aristòcrates grecs.

    En Nietzsche dedica tot un llibre per a explicar la seva teoria (Si bé, en realitat, aquesta teoria del pecat original platònic la repeteix al llarg de la seva obra).

   El plantejament històric que ofereix En Nietzsche no s'acomoda a la realitat històrica. En Plató no va desfermar cap tipus de moviment social o polític. En Plató era aristòcrata i pertanyia al partit aristocràtic. En Sòcrates i En Plató eren uns teòrics esforçats contra l'Atenes democràtica. El triomf de la reacció a l'Atenes democràtica no fou deguda a cap campanya electoral d'En Plató, sinó a les llances dels espartans. I, més tard, al 338 aC, tampoc fou per causa de la filosofia de Plató que Atenes perdé la democràcia, sinó per les armes del rei de Macedònia.

   En Nietzsche feu com si no haguessin existit les revolucions democràtiques de les ciutats gregues. Feu un fals plantejament segons el qual el pensament de Plató fou el causant de la decadència de la moral aristocràtica. La realitat històrica és que foren les revolucions democràtiques les que escombraren la moral i el poder de l'oligarquia aristocràtica.

    S'ha de suposar que En Sòcrates i En Plató s'entusiasmaren amb el nou govern dels Trenta Tirans.  En tot moment ambdós coincidirien amb la voluntat de poder d'En Nietzsche.

  Que  el mal va venir de la filosofia d'En Plató, de la metafísica, de la seva teoria del món de les idees.  Però En Nietzsche s'hauria d'haver sorprès de les grans coincidències entre ell i En Plató.

    En Nietzsche i En Plató afirmen la superioritat moral dels nobles sobre els plebeus. Ambdós entenen que la democràcia és una perversió. En Plató també va predicar una mena de superhomes a la seva República. Ambdós menyspreen el tipus de vida vulgar del seu temps, i proposen l'ideal d'una humanitat superior. Ambdós menyspreen els treballadors i el treball manual. Ambdós exalcen l'activitat intel·lectual per sobre qualsevol altra cosa.  En Nietzsche és en contínua campanya a favor de la vida, dels valors vitals, de més vida, però ell mateix, en persona, revela la significació del que són els seus valors vitals: Els suposats valors vitals d'En Nietzsche són una misèria de valors vitals, una misèria de vida, estan continguts dins la seva miserable vida. En Nietzsche - que s'atreví a senyalar la miserable vida d'En Kant – portà un tipus de vida  miserable que s'assembla a la de Kant, com una gota d'aigua a una altra. 

    Segons ho descriu el mateix Nietzsche, tots els seus grans moments d'entusiasme, d'alegria, d'exaltació, de fruïció, d'apoteosi, estan relacionats amb la seva activitat intel·lectual. Per altra banda, he de suposar que ambdós devien ésser misògins i devien sentir una por cerval davant les dones. Actualment es coneixen molts de detalls del fracàs amorós d'En Nietzsche amb Na Lou Salomé. On suposa que d'aquest fracàs en la seva misogínia. Les obres d'En Nietzsche van salpicades de perles misògines, com, per exemple: La dona...és venjativa: això ve condicionat per la seva debilitat, el mateix que ve condicionat per ella la seva excitable sensibilitat per a la indigència aliena (Perquè sóc tan savi?, pàgina 7).  O aquest altre: Pocs homes hi ha aquí: per això es masculinitzen les dones. Doncs sols el qui sigui bastant home podrà "redimir" a la dona en la "dona" (Així va parlar Zaratustra); o, també: Quan una dona té virtuts virils, s'ha de fugir d'ella; si no les té, ella mateixa fuig (L'ocàs dels ídols).

 

   En Nietzsche enllaça En Plató amb el cristianisme, però sense donar-ne raons. Explica que ambdós són la pesta del mal moral del món.

    És inconsistent deixar de banda les realitats històriques més òbvies i conegudes. La realitat històrica fou que Atenes i la resta de polis democràtiques foren vençudes militarment per l'Imperi macedoni de N'Alexandre el Gran. Les ciutats gregues continuaren dirigides per les oligarquies aristocràtiques de sempre. I, a l'època de l'Imperi romà, les oligarquies dels grans propietaris de terra continuaren mantenint la seva hegemonia política.

    Es inconsistent i ridícula l'afirmació que la història del món fou determinada per allò que pensà En Plató. Explica el nostre autor que les idees d'En Plató s'expandiren i, a un moment determinat, foren integrades a la teologia cristiana per obra d'aquells ressentits i perversos sacerdots que tramaren la pesta ideològica judeo-cristiana. Creure, com creia En Nietzsche, que el pensament d'un sol home va determinar la història de la humanitat, deu comportar un estat quasi permanent de misticisme (Als moments de frenesí, el nostre autor provocador escrivia aquells textos encara més provocadors, on deia coses així com Perquè sóc tan savi? Perquè escric aquests llibres tan bons?  .   

   D'acord amb la historiografia oficial, podem constatar que la vida social, moral i política de l'Imperi romà mantingué la seva identitat al llarg dels segles fins al final de l'Imperi. Que l'Església cristiana fos declarada oficial a l'any 380 no tingué conseqüències socials o polítiques. Fins a la fi, l'Imperi romà continuà sota el control dels grans patricis – dels grans propietaris de terra -, la producció agrària continuà essent esclavista. Si de cas, hem de destacar que, a partir del segle III, començà el llarg procés de feudalització de l'Imperi. O sigui, que de les proclames oficials de cristianisme, no se'n seguia cap canvi substancial.  Al meu parer, En Constantí – i el patriciat romà – va decidir fer de l'Església cristiana un instrument de cohesió política de l'Imperi (Podeu veure la meva Web El blog d'En Joan Quetgles | L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

 

   Segons En Nietzsche tots els mals de la societat contemporània – del seu temps – tenien el seu origen en la venjança judaica. Els valors letals judeo-cristians van infectar les societats europees. Els iniciadors de la corrupció i de la perdició foren els perversos – demoníacs, hauríem de dir- sacerdots judaics que construïren la primera Església cristiana.

Els mals d'aquest verí judaic són presents a tot arreu; per posar un exemples:  les democràcies i la imposició dels valors procedents de les masses, dels plebeus, dels homes inferiors; la creixent socialització de la societat; les diverses doctrines socialistes són un producte d'arrels judaitzants. Igualment, s'ha de condemnar la massificació de l'ensenyament i de la Universitat;  darrera la màscara de bondat de positivisme i de les ciències positives es pretén una nova versió de cristianisme consumista;  és la promesa falsa de construir un cel vulgar, plebeu, a la terra. 

    Una de les contradiccions – que tant li agradaven al filòleg – més divertides és la que contraposa la figura de Jesús de Natzaret – tot un autèntic Superhome – a la dels escribes i fariseus. El profeta ens assabenta que Jesús era un revoltat contra el sistema hebraic. Diu que Jesús fou l'únic cristià, posat que els seus deixebles, els apòstols, no l'entengueren, que els cristians no són autèntics cristians.  El profeta Nietzsche digué que el cristianisme és la traïció a l'autèntic missatge de Jesús; que En Pau inicià la perversió judaica d'invertir l'autèntic missatge de Jesús, el qual no oferia la recompensa de la vida eterna, sinó que mostrava el camí d'una nova vida a la terra, i no a una altra vida.  En Nietzsche arrissa el ris:  afirma i nega els Evangelis al mateix temps; accepta la mort de Jesús, però nega la resurrecció.  En Nietzsche demostrà que res era capaç de resistir-se a la seva dialèctica i al seu poder filològic.

  

    El nacionalsocialisme alemany va entendre que En Nietzsche era el nunci de l'arribada de la Humanitat superior alemanya. El Règim nazi proclamà En Nietzsche com a el gran filòsof de la nova era. El nietzchisme esdevingué la filosofia obligada a les Universitats alemanyes. N'Hitler mateix es declarava lector de l'obra del filòsof. Amb aquells insuperables espectacles de masses, En Nietzsche esdevingué el profeta de la religió nazi; així, per exemple, a la kolossal col·locació de la primera pedra de la nova seu del partit nazi a Munich s'hi va acompanyar unes obres completes de Nietzsche. Com a anècdota, podem constatar que del 36 al 44 el camarada  Heidegger va dedicar els seus cursos universitaris a l'estudi del pensament d'En Nietzsche, (!Kolossal¡).

  

   Els filòsofs de París bé s'avançaren a proclamar que els nazis s'havien apropiat indegudament de l'obra i del pensament d'En Nietzsche (Els espanyols, si bé més modestament, els seguiren les petjades). Els parisencs, amb els seus escrits i declaracions, confirmaven d'una manera definitiva que En Nietzsche no tenia res a veure amb el nazisme i que tampoc era racista.  Els parisencs també declararen net de culpa i de sospita al seu admirat Heidegger.  Mostraren textos d'En Nietzsche on sembla que el filòsof desaprovava el racisme i l'antisemitisme (I posaven l'exemple de les bregues del filòsof amb la seva germana, la qual era racista i antisemita).

  

   Els filòsofs parisencs menteixen – i també els madrilenys – al declarar Nietzsche lliure de sospita d'antisemitisme. Menteixen, i menteixen sense escrúpols, tot i sabent que són abundants els textos de Nietzsche amarats de racisme.

   Així, a La genealogia de la moral, Ae, 1970, pàgina 35, innocentment, fent exhibició dels seus sabers etnogràfics,  fa el següent aclariment: Amb el llatí "malus"(dolent) tal volta es carateritzava a l'home vulgar en quant home de pell fosca i sobretot en quant home de cabells negres, en quant habitant preari del territori italià, el qual pel color era pel que més clarament es distingia de la raça rossa, es a dir, de la raça ària dels conqueridors; i, tot seguit, fent referència als mapes etnogràfics del territori alemany, segons els quals s'observaven tot de faixes amb abundància de pobladors no aris, En Nietzsche explica que ...el mateix es pot dir de quasi tota Europa: en essència la raça sotmesa ha acabat per predominar de nou allà mateix  en el color de la pell, en el curt del crani i tal vegada fins i tot en els instints intel·lectuals i socials: ¿qui ens garanteix que la moderna democràcia, l'encara més modern anarquisme i, sobre tot, aquella tendència  cap a la "commune", cap a la forma més primitiva de la societat, tendència avui pròpia de tots els socialistes d'Europa, no signifiquen en l'essencial un gegantí contracop – i que la raça dels conqueridors i senyors, la dels aris, no està sucumbint fins i tot fisiològicament? (Sembla coincidir amb les teories d'En Gobineau; per altra banda, En Wagner era un fervent admirador d'aquest clàssic del racisme)

   En Nietzsche va desplegant una mena de frenesí contra les malvestats del poble jueu contra la humanitat; i així, a la pàgina 41, diu...mai cap poble (referint-se als jueus) va tenir una missió més gran en la història universal. "Els senyors" estan liquidats; la moral de l'home vulgar ha vençut. Es pot considerar aquesta victòria a la vegada com un enverinament de la sang (ella ha mesclat les races entre sí)...tot se judaitza... I a la pàgina 59, ens fa saber quin és l'esdeveniment més important de la història universal amb l'expressió "Roma contra Judea, Judea contra Roma" i explica que, al seu parer, Roma veia al jueu "convicte d'odi contra el gènere huma", i torna a fer una crida justificant tota possible intent de "solució final": amb raó, amb la mesura  que hi ha dret a vincular la salvació i el futur del gènere humà al domini incondicional dels valors aristocràtics, dels valors romans. I afegeix que mentre els romans eren els més forts i els més nobles de tota la història, ...els jueus eren, en canvi, el poble sacerdotal del ressentiment "par excellence", en el que habitava una genialitat popular-moral sense parió. A la pàgina 60, fa un resum de la història de les victòries de "Judea"; en primer lloc, Roma ha sucumbit, i en lloc seu hi hagué l'Església catòlica, la Roma judaïtzada...la qual oferia l'aspecte d'una sinagoga ecumènica. Amb la Reforma luterana, tornà a triomfar Judea, gràcies a aquell moviment plebeu (alemany i anglès); i en tercer lloc, Judea tornà a vèncer una altra vegada...amb la Revolució francesa.

 

    Particularment abundants els trobem a L'Anticrist. Així, a la pàgina 24, es diu:

Els jueus són l'avantguarda d'allò decadent: van sostenir el partit dels decadents aconseguint crear il·lusió, i amb non plus ultra de histriònic van saber col·locar-se al vèrtex de tots geni els moviments de decadència (en qualitat de cristianisme d'En Pau), per a crear una cosa que fos més forta que qualsevol partit que afirmés la vida. Per a aquella espècie d'homes que arribaren al poder per mitjà del judaisme i del cristianisme, la decadència és una forma sacerdotal, és solament un mitjà. Aquesta espècie d'homes té un interès vital en fer que la humanitat emmalalteixi i en invertir, en el sentit perillós per a la vida i calumniador per al món, els conceptes de be i mal, vertader i fals...

   Per cert, aquests textos no figuren a la selecció de textos   que han fan els admiradors d'En Nietzsche (a la Web de N'Horacio Potel).

   També podem llegir: ...els jueus, aquest poble sacerdotal, que no ha sabut prendre satisfacció dels seus enemics  i dominadors més que amb una radical transvaloració dels valors propis d'aquests, es a dir, per un acte de la més espiritual venjança. Això és l'únic que resultava adequat precisament a un poble sacerdotal, al poble de la més refrenada ànsia de venjança sacerdotal. Han sigut els jueus els qui, amb una conseqüència lògica aterradora, s'han atrevit a invertir la identificació aristocràtica dels valors (bo = noble = poderós = bell = feliç = estimat de Déu) i han mantingut amb les dents de l'odi més abismal (l'odi de la impotència) aquesta inversió, a saber, "!els miserables són els bons; els pobres, els impotents, els baixos són els únics bons...en canvi, vosaltres, vosaltres nobles i violents, vosaltres sou, per tota l'eternitat, els malvats, els cruels, els lascius, els insaciables, els ateus...   En aquests textos En Nietzsche es manifesta com a antisemita extremista. I en alguns moments, els seus textos semblen hitlerians i que demanen la solució final. Així, a la pàgina 24, es pot llegir: Els hebreus són el poble més extraordinari en la història del món...van invertir successivament la religió, el culte, la moral, la història, la psicologia, d'una manera irremeiable ...els hebreus són el poble més fatal de la història del món.    I a la pàgina 44, es diu:  Estem entre hebreus...Per això és necessària la raça...El cristià, aquesta última ratio de la mentida, és una vegada més l'hebreu...Aquest fou el més funest deliri de grandeses que fins ara ha existit a la terra: petits avortaments d'hipòcrites i mentiders començaren a reivindicar per si els conceptes de Déu, veritat, llum, esperit, amor, saviesa, vida, quasi com a sinònims d'ells mateixos...       Els nietzschians afirmen que el règim nazi féu una utilització d'En Nietzsche i de la seva filosofia, i que de cap manera pot ésser considerat un precedent del nazisme. Però, segons el meu parer, la realitat és que el nazis entronitzaren En Nietzsche no per arbitrarietat, sinó perquè les principals teories d'aquest autor coincidien amb la ideologia nazi. De tots els filòsofs alemanys, En Nietzsche és el que té més veïnatge amb el nazisme.      No és el cas que jo suposi que els actuals manipuladors de l'obra d'En Nietzsche pretenguin impulsar algun tipus de neofeixisme. Diverses formacions ideològiques coincideixen a l'hora d'utilitzar la seva obra, però ho fan amb objectius diferents; ara bé, tots ells de signe reaccionari i contra els interessos de les classes populars.     És més, cada un dels filòsofs que fa ús de l'obra d'En Nietzsche té el seu propi objectiu. I entre els teòlegs mateixos es donen grans diferències; n'hi ha que l'escullen com a enemic preferit; preferit, en el sentit que els agrada fer els seus discursos metafísics contra les teories nietzschianes, pensant que d'aquesta manera reforçaran l'autoritat del pensament d'En Plató; fins i tot, no són rars els joves teòlegs agosarats que sostenen que l'obra d'En Nietzsche fou impulsada per un profund sentiment cristià nascut al si del cristianisme (No oblidem que el Superhome és menyspreador del sexe, misogin i intel·lectualista).     He d'indicar com a molt significatiu que els filòsofs de París, quasi sense excepcions, han caigut en la temptació de fer cadascun un cultiu propi de l'obra de Nietzsche (En un altre article faré referència a aquest fenomen parisenc. Ara m'he de limitar a dir que aquests parisencs – que es presenten a si mateixos com el més savis – conviuen magníficament amb l'opressió de l'Estat francès contra les minories nacionals i lingüístiques del seu territori. Aquests savis parisencs són com una mena de literats, l'obra dels quals té molt poca incidència en cap baula del processos històrics. A la fi, un dells, En Jean Paul Sartre, va declarar que l'autèntica filosofia era la d'En Marx, que la seva es limitava a ser un complement de la ciència marxista; la resta no vol confessar que són dins les xarxes ideològiques de l'Imperi francès. 

Friedrich Nietzsche, el profeta sense DÚu

quetgles | 13 Juliol, 2008 07:32

      

                                             FRIEDRICH NIETZSCHE

  

      Qüestió prèvia: En aquest escrit el que pretenc és mostrar alguns aspectes de la guerra ideològica actual, aspectes que es mostren al voltant de l'obra d'En Friedrich Nietzsche.

   A les enciclopèdies de signe positivista, la filosofia d'En Nietzsche podria figurar dins el corrent irracionalista de la segona part del segle XIX; en aquest cas, l'autor seria definit com un dels iniciadors del vitalisme o de l'irracionalisme. Figuraria com a una filosofia de la qual més endavant havia d'emergir el feixisme. I figuraria com un corrent ja mort i sepultat.

    Però haurem de veure que actualment, a partir de la postguerra, hi ha diversos corrents ideològics que conflueixen a l'hora de fer valer el pensament d'En Nietzsche com a pensament de la màxima actualitat.

    Allò que m'importa és posar de manifest els intents dels corrents ideològics de signe reaccionari per difondre i exalçar la filosofia de Nietzsche.

   Un dels motius d'aquest escrit és per cridar l'atenció de la gent d'esquerra – dels anarquistes, en especial – perquè defugin de la temptació d'utilitzar idees de Nietzsche per a construir un discurs  progressista. Aquests intents d'utilitzar pedres de l'edifici nietzschià esdevenen una convergència amb les posicions més reaccionàries.

    Haurem de veure com, sorprenentment, els gruix més important dels filòsofs francesos ha seguit la sendera que va obrir En Martin Heidegger. Quasi tots s'han apuntat amb entusiasme al mètode de Nietzsche-Heidegger: la genealogia del llenguatge (Podeu baixar la web Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge).

   També alguns dels anomenats filòsofs espanyols s'ha apuntat amb entusiasme a la moda del redescobriment d'En Nietzsche. Així, En Fernando Zavater – iniciador de la campanya feixista "Por la lengua común"- exalça l'autor alemany com un campió de la modernitat i del progrés. Com a exemple d'aquesta negra onada de nietzschisme, a un denominat congrés d'ecologia – versió vaticana - organitzat per la Santa Seu (Expo de Zaragossa, 2008), l'arquebisbe de Saragossa, actuant d'insòlit president del comitè científic, va justificar el seu discurs en suport de la necessitat de la metafísica i va deixar anar perles com aquesta: L'home del nostre temps, com a N'Adam i N'Eva, de la mà de Nietzsche, ha tornat a creure que és Déu. I, tot seguit, els teòlegs de Roma, a les seves intervencions, no es privaren de fer referències a Nietzsche, com un dels mestres de la sospita.  

  Tesi: En Nietzsche representa el paper de profeta d'una religió sense Déu. 

 

      Dic profeta, en el sentit que En Nietzsche anuncia la vinguda d'un nou temps, d'una nova humanitat, concepte aquest que s'ha divulgat en català amb el nom de el Superhome. Profeta, perquè en Nietzsche declara expressament que ell no és el Superhome, que ell no és l'inici d'aquesta Nova Humanitat superior que ha de venir. Dóna a entendre que hi haurà un iniciador de la Humanitat superior, però ho deixa per a un temps que encara ha de venir, però que ja s'acosta.

   Religió, perquè aquesta Nova Humanitat no és el producte de l'evolució de l'espècie, no és un producte biològic. Religió, perquè els homes seran superiors per causa de la seva moral superior. O sigui, els homes, gràcies a l'establiment de la nova religió de la Humanitat Superior, tindran un comportament moral superior; superior, a la manera que es comporten els homes superiors segons En Nietzsche.

    No hi ha Déu, però sí la promesa d'una mena d'eternitat que és enunciada amb la teoria de l'Etern retorn. Segons aquesta religió nietzschiana, els homes nobles de la Humanitat superior tornarien a viure una vegada i una altra la seva noble vida. S'ha d'entendre que per a aquests homes superiors no hi ha recompensa;  que la recompensa és la pròpia vida superior.

  

   Tesi: La filosofia esdevé genealogia. La filosofia esdevé etimologia. Com a fiscal contra els filòsofs – contra En Sòcrates i En Plató, particularment -, En Nietzsche feu de la filologia un instrument d'anàlisi genealògica de les idees i dels corrents ideològics.

 

     No debades En Nietzsche fou catedràtic de llengua grega clàssica. En Nietzsche encapçala la llista dels grans manipuladors del llenguatge, en el sentit pejoratiu; manipuladors que pretenen haver trobat el camí de la veritat per mitjà de l'anàlisi del llenguatge. Fan com si les paraules guardessin el secret de la veritat; com si de l'anàlisi de les paraules aquestes havien de deixar anar el sentit autèntic de la història. 

   

   

 

   Tesi: Els llibres d'En Nietzsche venen a ser les Noves Escriptures d'una nova religió.

 

    Respecte de la veritat, els profetes són a un estadi superior al dels filòsofs. Els profetes veuen més enllà dels filòsofs i dels científics. Els filòsofs fan ús dels recursos de les "ciències filosòfiques" per a intentar de trobar la veritat; els profetes, en canvi, són els portadors de la veritat. Els profetes són els receptors dels missatges de Déu, i els transmissors d'aquests missatges. En Nietzsche dóna a entendre que no rep cap missatge de Déu, però es comporta com un profeta a qui arriben missatges. En Nietzsche profeta experimenta emocions profètiques, té visions de futur, té revelacions i somnis reveladors, sent el poder de la sublimació, capta realitats ocultes, desxifra els jeroglífics de la vida superior,  i moltes altres coses. O sigui, figura que no hi ha Déu, però es comporta com un profeta de Déu. Per això, En Nietzsche fa ús del llenguatge propi dels profetes; abandona el llenguatge acadèmic;  no tracta de fer cap tipus de curs de filosofia; no es dedica a la recerca del suport de la ciència.  En Nietzsche fa literatura; literatura profana i literatura religiosa. Profana, quan ha de fer crítica als filòsofs; religiosa, quan ha de fer les revelacions de la salvació de la Humanitat superior. Això explica l'abundància de textos que semblen una imitació de la literatura bíblica; es donen tot d'aforismes, màximes, metàfores, paràboles.

    

   A l'Univers ideològic espanyol, els llibres de text i les enciclopèdies presenten En Friedrich Nietzsche com si fos un dels majors filòsofs de la humanitat. En aquesta qüestió, els llibres de text no fan sinó seguir les orientacions provinents del Ministeri. Així mateix, el Ministeri, en matèria de programació de la història de la filosofia, es dóna per establert que recull les valoracions actuals que fa la Universitat espanyola. Tocant als llibres de text catalans, aquests, per imperatiu polític, no es poden allunyar del model espanyol;  si de cas, s'han de limitar a introduir alguns afegits, com, per exemple, fer referència a alguns filòsofs catalans (A les Balears, durant molt d'anys, En Ramon Llull figurava a la llista dels deu grans autors escollits per als exàmens de Selectivitat; figurava a la llista, però, estranyament, la butlleta Ramon Llull mai va tocar en sort. O sigui, per una banda, s'afirmaven els trets de la cultura de la comunitat autònoma balear – amb En Ramon Llull inclòs a la llista – i, per l'altra, s'evitaven conflictes innecessaris amb els sectors de cultura espanyola que no en volien saber res d'En Llull – En Ramon Llull no entrava al bombo -).

    Si se dóna aquesta preeminència a la filosofia d'En Nietzsche, hem de concloure que els elements conservadors i reaccionaris continuen essent hegemònics a la Universitat espanyola, i que importants Poders ideològics decidiren moure guerra tot utilitzant l'obra de Nietzsche (Podeu comprovar que a la Xarxa hi ha una Web que ofereix la versió en espanyol d'obres de Nietzsche, Heidegger i Derrida, una mena de centre de culte i promoció d'aquests autors, en exclusiva). Per altra costat, sembla que l'Església catòlica va decidir, al seu moment, fer ús i promoció de l'obra d'En Nietzsche al servei dels interessos de l'Església. Així mateix, podeu veure que en aquesta Web nietzschiana es recullen nombroses aportacions de suposats filòsofs espanyols, com En Fernando Savater o N'Eugenio Trias. També podeu saber que N'Ortega y Gasset – que figura com el filòsof espanyol més important –, al seu moment, es declarà seguidor entusiasta d'En Nietzsche.

 

   En contra del que pretenen aquests exalçadors d'En Nietzsche, he de fer evident que l'obra d'aquest autor només pot ésser útil per a construir edificis reaccionaris o per a induir a la confusió.

    Primer de tot, haurem de veure algunes de les teories més inconsistents de l'autor. En efecte, és inconsistent suposar:

 

    Que ell és l'única persona al món que sap el camí de la salvació. Que totes les filosofies estan en l'error, a excepció de la seva. Per a una ment catalana, aquesta pretensió d'En Nietzsche només podria ser acceptable si un hom es presenta com a profeta, com a home tocat per Déu.

 

  Suposar que el pensament d'En Sòcrates i d'En Plató fou la causa de la corrupció moral universal.

   Que En Plató, al rebutjar la doxa – la via del coneixement sensible – i establir l'episteme com a camí de la veritat que condueix al món de les idees, va anorrear la moral superior que havien creat i imposat els aristòcrates grecs.

    En Nietzsche dedica tot un llibre per a explicar la seva teoria (Si bé, en realitat, aquesta teoria del pecat original platònic la repeteix al llarg de la seva obra).

   El plantejament històric que ofereix En Nietzsche no s'acomoda a la realitat històrica. En Plató no va desfermar cap tipus de moviment social o polític. En Plató era aristòcrata i pertanyia al partit aristocràtic. En Sòcrates i En Plató eren uns teòrics esforçats contra l'Atenes democràtica. El triomf de la reacció a l'Atenes democràtica no fou deguda a cap campanya electoral d'En Plató, sinó a les llances dels espartans. I, més tard, al 338 aC, tampoc fou per causa de la filosofia de Plató que Atenes perdé la democràcia, sinó per les armes del rei de Macedònia.

   En Nietzsche feu com si no haguessin existit les revolucions democràtiques de les ciutats gregues. Feu un fals plantejament segons el qual el pensament de Plató seria el causant de la decadència de la moral aristocràtica. La realitat històrica és que foren les revolucions democràtiques les que escombraren la moral i el poder de l'oligarquia aristocràtica.

    S'ha de suposar que En Sòcrates i En Plató s'entusiasmaren amb el nou govern dels Trenta Tirans.  En tot moment ambdós coincidirien amb la voluntat de poder d'En Nietzsche.

  Que  el mal va venir de la filosofia d'En Plató, de la metafísica, de la seva teoria del món de les idees.  Però En Nietzsche s'hauria d'haver sorprès de les grans coincidències entre ell i En Plató.

    En Nietzsche i En Plató afirmen la superioritat moral dels nobles sobre els plebeus. Ambdós entenen que la democràcia és una perversió. En Plató també va predicar una mena de superhomes a la seva República. Ambdós menyspreen el tipus de vida vulgar del seu temps, i proposen l'ideal d'una humanitat superior. Ambdós menyspreen els treballadors i el treball manual. Ambdós exalcen l'activitat intel·lectual per sobre qualsevol altra cosa.  En Nietzsche és en contínua campanya a favor de la vida, dels valors vitals, de més vida, però ell mateix, en persona, revela la significació del que són els seus valors vitals: Els suposats valors vitals d'En Nietzsche són una misèria de valors vitals, una misèria de vida, estan continguts dins la seva miserable vida. En Nietzsche - que s'atreví a senyalar la miserable vida d'En Kant – portà un tipus de vida  miserable que s'assembla a la de Kant, com una gota d'aigua a una altra. 

    Segons ho descriu el mateix Nietzsche, tots els seus grans moments d'entusiasme, d'alegria, d'exaltació, de fruïció, d'apoteosi, estan relacionats amb la seva activitat intel·lectual. Per altra banda, he de suposar que ambdós devien ésser misògins i devien sentir una por cerval davant les dones. Actualment es coneixen molts de detalls del fracàs amorós d'En Nietzsche amb Na Lou Salomé. On suposa que d'aquest fracàs en la seva misogínia. Les obres d'En Nietzsche van salpicades de perles misògines, com, per exemple: La dona...és venjativa: això ve condicionat per la seva debilitat, el mateix que ve condicionat per ella la seva excitable sensibilitat per a la indigència aliena ("Perquè sóc tan savi?", pàgina 7).  O aquest altre: Pocs homes hi ha aquí: per això es masculinitzen les dones. Doncs sols el qui sigui bastant home podrà "redimir" a la dona en la "dona" (Així va parlar Zaratustra); o, també: Quan una dona té virtuts virils, s'ha de fugir d'ella; si no les té, ella mateixa fuig (L'ocàs dels ídols).

 

   En Nietzsche enllaça En Plató amb el cristianisme, però sense donar-ne raons. Explica que ambdós són la pesta del mal moral del món.

    És inconsistent deixar de banda les realitats històriques més òbvies i conegudes. La realitat històrica fou que Atenes i la resta de polis democràtiques foren vençudes militarment per l'Imperi macedoni de N'Alexandre el Gran. Les ciutats gregues continuaren dirigides per les oligarquies aristocràtiques de sempre. I, a l'època de l'Imperi romà, les oligarquies dels grans propietaris de terra continuaren mantenint la seva hegemonia política.

    Es inconsistent i ridícula l'afirmació que la història del món fou determinada per allò que pensà En Plató. Explica el nostre autor que les idees d'En Plató s'expandiren i, a un moment determinat, foren integrades a la teologia cristiana per obra d'aquells ressentits i perversos sacerdots que tramaren la pesta ideològica judeo-cristiana. Creure, com creia En Nietzsche, que el pensament d'un sol home va determinar la història de la humanitat, deu comportar un estat quasi permanent de misticisme (Als moments de frenesí, el nostre autor provocador escrivia aquells textos encara més provocadors, on deia coses així com Perquè sóc tan savi? Perquè escric aquests llibres tan bons?  .   

   D'acord amb la historiografia oficial, podem constatar que la vida social, moral i política de l'Imperi romà mantingué la seva identitat al llarg dels segles fins al final de l'Imperi. Que l'Església cristiana fos declarada oficial a l'any 380 no tingué conseqüències socials o polítiques. Fins a la fi, l'Imperi romà continuà sota el control dels grans patricis – dels grans propietaris de terra -, la producció agrària continuà essent esclavista. Si de cas, hem de destacar que, a partir del segle III, començà el llarg procés de feudalització de l'Imperi. O sigui, que de les proclames oficials de cristianisme, no se'n seguia cap canvi substancial.  Al meu parer, En Constantí – i el patriciat romà – va decidir fer de l'Església cristiana un instrument de cohesió política de l'Imperi (Podeu veure la meva Web El blog d'En Joan Quetgles | L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

 

   Segons En Nietzsche tots els mals de la societat contemporània – del seu temps – tenien el seu origen en la venjança judaica. Els valors letals judeo-cristians van infectar les societats europees. Els iniciadors de la corrupció i de la perdició foren els perversos – demoníacs, hauríem de dir- sacerdots judaics que construïren la primera Església cristiana.

Els mals d'aquest verí judaic són presents a tot arreu; per posar un exemples:  les democràcies i la imposició dels valors procedents de les masses, dels plebeus, dels homes inferiors; la creixent socialització de la societat; les diverses doctrines socialistes són un producte d'arrels judaitzants. Igualment, s'ha de condemnar la massificació de l'ensenyament i de la Universitat;  darrera la màscara de bondat de positivisme i de les ciències positives es pretén una nova versió de cristianisme consumista;  és la promesa falsa de construir un cel vulgar, plebeu, a la terra. 

    Una de les contradiccions – que tant li agradaven al filòleg – més divertides és la que contraposa la figura de Jesús de Natzaret – tot un autèntic Superhome – a la dels escribes i fariseus. El profeta Nietzsche ens assabenta que Jesús era un revoltat contra el sistema hebraic. Diu que Jesús fou l'únic cristià, posat que els seus deixebles, els apòstols, no l'entengueren, que els cristians no són autèntics cristians.  El profeta Nietzsche digué que el cristianisme és la traïció a l'autèntic missatge de Jesús; que En Pau inicià la perversió judaica d'invertir l'autèntic missatge de Jesús, el qual no oferia la recompensa de la vida eterna, sinó que mostrava el camí d'una nova vida a la terra, i no a una altra vida.  En Nietzsche arrissa el ris:  afirma i nega els Evangelis al mateix temps; accepta la mort de Jesús, però nega la resurrecció.  En Nietzsche demostrà que res era capaç de resistir-se a la seva dialèctica i al seu poder filològic.

  

    El nacionalsocialisme alemany va entendre que En Nietzsche era el nunci de l'arribada de la Humanitat superior alemanya. El Règim nazi proclamà En Nietzsche com a el gran filòsof de la nova era. El nietzchisme esdevingué la filosofia obligada a les Universitats alemanyes. N'Hitler mateix es declarava lector de l'obra del filòsof. Amb aquells insuperables espectacles de masses, En Nietzsche esdevingué el profeta de la religió nazi; així, per exemple, a la kolossal col·locació de la primera pedra de la nova seu del partit nazi a Munich, al 1933, s'hi va acompanyar unes obres completes de Nietzsche. Com a anècdota, podem constatar que del 36 al 44 el camarada  Heidegger va dedicar els seus cursos universitaris a l'estudi del pensament d'En Nietzsche, (Kolossal!).

  

   Els filòsofs de París bé s'avançaren a proclamar que els nazis s'havien apropiat indegudament de l'obra i del pensament d'En Nietzsche (Els espanyols, si bé més modestament, els seguiren les petjades). Els parisencs, amb els seus escrits i declaracions, confirmaven d'una manera definitiva que En Nietzsche no tenia res a veure amb el nazisme i que tampoc era racista.  Els parisencs també declararen net de culpa i de sospita al seu admirat Heidegger.  Mostraren textos d'En Nietzsche on sembla que el filòsof desaprovava el racisme i l'antisemitisme (I posaven l'exemple de les bregues del filòsof amb la seva germana, la qual era una racista i antisemita de gran anomenada).

  

   Els filòsofs parisencs menteixen – i també els madrilenys – al declarar Nietzsche lliure de sospita d'antisemitisme. Menteixen, i menteixen sense escrúpols, tot i sabent que són abundants els textos de Nietzsche amarats de racisme.

   Així, a La genealogia de la moral, Ae, 1970, pàgina 35, En Nietzsche, innocentment, fent exhibició dels seus sabers etnogràfics, fa el següent aclariment: Amb el llatí "malus"(dolent) tal volta es carateritzava a l'home vulgar en quant home de pell fosca i sobretot en quant home de cabells negres, en quant habitant preari del territori italià, el qual pel color era pel que més clarament es distingia de la raça rossa, es a dir, de la raça ària dels conqueridors; i, tot seguit, fent referència als mapes etnogràfics del territori alemany, segons els quals s'observaven tot de faixes amb abundància de pobladors no aris, En Nietzsche explica que ...el mateix es pot dir de quasi tota Europa: en essència la raça sotmesa ha acabat per predominar de nou allà mateix  en el color de la pell, en el curt del crani i tal vegada fins i tot en els instints intel·lectuals i socials: ¿qui ens garanteix que la moderna democràcia, l'encara més modern anarquisme i, sobre tot, aquella tendència  cap a la "commune", cap a la forma més primitiva de la societat, tendència avui pròpia de tots els socialistes d'Europa, no signifiquen en l'essencial un gegantí contracop – i que la raça dels conqueridors i senyors, la dels aris, no està sucumbint fins i tot fisiològicament? (Sembla coincidir amb les teories d'En Gobineau, el gran teòric del racisme clàssic; per altra banda, En Wagner era un fervent admirador d'En Gobineau).

   En Nietzsche va desplegant una mena de frenesí contra "les malvestats del poble jueu contra la humanitat"; i així, a la pàgina 41, diu...mai cap poble (referint-se als jueus) va tenir una missió més gran en la història universal. "Els senyors" estan liquidats; la moral de l'home vulgar ha vençut. Es pot considerar aquesta victòria a la vegada com un enverinament de la sang (ella ha mesclat les races entre sí)...tot se judaitza... I a la pàgina 59, ens fa saber quin és l'esdeveniment més important de la història universal amb l'expressió "Roma contra Judea, Judea contra Roma" i explica que, al seu parer, Roma veia al jueu "convicte d'odi contra el gènere huma", i torna a fer una crida justificant tota possible intent de "solució final": amb raó, amb la mesura  que hi ha dret a vincular la salvació i el futur del gènere humà al domini incondicional dels valors aristocràtics, dels valors romans. I afegeix que mentre els romans eren els més forts i els més nobles de tota la història, ...els jueus eren, en canvi, el poble sacerdotal del ressentiment "par excellence", en el que habitava una genialitat popular-moral sense parió. A la pàgina 60, fa un resum de la història de les victòries de "Judea"; en primer lloc, Roma ha sucumbit, i en lloc seu hi hagué l'Església catòlica, la Roma judaïtzada...la qual oferia l'aspecte d'una sinagoga ecumènica. Amb la Reforma luterana, tornà a triomfar Judea, gràcies a aquell moviment plebeu (alemany i anglès); i en tercer lloc, Judea tornà a vèncer una altra vegada...amb la Revolució francesa.

 

    Particularment abundants els trobem a L'Anticrist. Així, a la pàgina 24, es diu:

Els jueus són l'avantguarda d'allò decadent: van sostenir el partit dels decadents aconseguint crear il·lusió, i amb non plus ultra de histriònic van saber col·locar-se al vèrtex de tots geni els moviments de decadència (en qualitat de cristianisme d'En Pau), per a crear una cosa que fos més forta que qualsevol partit que afirmés la vida. Per a aquella espècie d'homes que arribaren al poder per mitjà del judaisme i del cristianisme, la decadència és una forma sacerdotal, és solament un mitjà. Aquesta espècie d'homes té un interès vital en fer que la humanitat emmalalteixi i en invertir, en el sentit perillós per a la vida i calumniador per al món, els conceptes de be i mal, vertader i fals...

   Per cert, aquests textos no figuren a la selecció de textos   que han fet els admiradors d'En Nietzsche (a la Web de N'Horacio Potel).

   També podem llegir: ...els jueus, aquest poble sacerdotal, que no ha sabut prendre satisfacció dels seus enemics  i dominadors més que amb una radical transvaloració dels valors propis d'aquests, es a dir, per un acte de la més espiritual venjança. Això és l'únic que resultava adequat precisament a un poble sacerdotal, al poble de la més refrenada ànsia de venjança sacerdotal. Han sigut els jueus els qui, amb una conseqüència lògica aterradora, s'han atrevit a invertir la identificació aristocràtica dels valors (bo = noble = poderós = bell = feliç = estimat de Déu) i han mantingut amb les dents de l'odi més abismal (l'odi de la impotència) aquesta inversió, a saber, els miserables són els bons; els pobres, els impotents, els baixos són els únics bons...en canvi, vosaltres, vosaltres nobles i violents, vosaltres sou, per tota l'eternitat, els malvats, els cruels, els lascius, els insaciables, els ateus...   En aquests textos En Nietzsche es manifesta com a antisemita extremista. I en alguns moments, els seus textos semblen hitlerians i que demanen la solució final. Així, a la pàgina 24, es pot llegir: Els hebreus són el poble més extraordinari en la història del món...van invertir successivament la religió, el culte, la moral, la història, la psicologia, d'una manera irremeiable ...els hebreus són el poble més fatal de la història del món.    I a la pàgina 44, es diu:  Estem entre hebreus...Per això és necessària la raça...El cristià, aquesta última ratio de la mentida, és una vegada més l'hebreu...Aquest fou el més funest deliri de grandeses que fins ara ha existit a la terra: petits avortaments d'hipòcrites i mentiders començaren a reivindicar per si els conceptes de Déu, veritat, llum, esperit, amor, saviesa, vida, quasi com a sinònims d'ells mateixos...       Els nietzschians afirmen que el règim nazi féu una utilització d'En Nietzsche i de la seva filosofia, i que de cap manera pot ésser considerat un precedent del nazisme. Però, segons el meu parer, la realitat és que el nazis entronitzaren En Nietzsche no per arbitrarietat, sinó perquè les principals teories d'aquest autor coincidien amb la ideologia nazi. De tots els filòsofs alemanys, En Nietzsche és el que té més veïnatge amb el nazisme.      No és el cas que jo suposi que els actuals manipuladors de l'obra d'En Nietzsche pretenguin impulsar algun tipus de neofeixisme. Diverses formacions ideològiques coincideixen a l'hora d'utilitzar la seva obra, però ho fan amb objectius diferents; ara bé, tots ells de signe reaccionari i contra els interessos de les classes populars.     És més, cada un dels filòsofs que fa ús de l'obra d'En Nietzsche té el seu propi objectiu. I entre els teòlegs mateixos es donen grans diferències; n'hi ha que l'escullen com a enemic preferit; preferit, en el sentit que els agrada fer els seus discursos metafísics contra les teories nietzschianes, pensant que d'aquesta manera reforçaran l'autoritat del pensament d'En Plató; fins i tot, no són rars els joves teòlegs agosarats que sostenen que l'obra d'En Nietzsche fou impulsada per un profund sentiment cristià nascut al si del cristianisme (No oblidem que el Superhome és menyspreador del sexe, misogin i intel·lectualista).     He d'indicar com a molt significatiu que els filòsofs de París, quasi sense excepcions, han caigut en la temptació de fer cadascun un cultiu propi de l'obra de Nietzsche (En un altre article faré referència a aquest fenomen parisenc. Ara m'he de limitar a dir que aquests parisencs – que es presenten a si mateixos com el més savis – conviuen magníficament amb l'opressió de l'Estat francès contra les minories nacionals i lingüístiques del seu territori. Aquests savis parisencs són com una mena de literats, l'obra dels quals té molt poca incidència en cap baula del processos històrics. A la fi, un d'ells, En Jean Paul Sartre, va declarar que l'autèntica filosofia era la d'En Marx, que la seva pròpia es limitava a ser un complement de la ciència marxista. la resta de filòsofs parisencs no vol confessar que són dins les xarxes ideològiques de l'Imperi francès, imperi del qual reben els honors i el sosteniment econòmic.   

 La filosofia a l'abast

Mem˛ria hist˛rica. Es Botifarronet.

quetgles | 04 Juliol, 2008 17:58

 

  

  

 Es Botifarronet.  Un cas escandalós de pederàstia eclesiàstica (Bé, escandalós o no tant).

  

   Amb aquest escrit pretenc contribuir a una variant de la memòria històrica popular. Descriu uns fets de la postguerra, cap als 1950, que posen de manifest la situació de misèria moral de la Mallorca d'aquella època. Dels fets descrits jo en sóc testimoni.

 

    El poble era Llucmajor. L'escola es coneixia amb el mal nom de Ca Na Meca (Per la cosa formal i burocràtica, s'anomenava Colegio San Miguel). El malnom es devia a que el fundador de l'escola tenia aquest malnom; li deien Don Joan Meca o de Ca Na Meca. Aquest Don Joan tenia fama de ser un dels majors homosexuals del poble. Per sort, en aquell temps, ja havia deixat l'ensenyament (regentava una gran botiga de roba de la seva propietat) i molt rarament feia compareixença a l'escola.

   Ca Na Meca tenia dos puntals, dos ensenyants, que eren els que tenien més dedicació a l'escola. Un era Don Francesc, l'altre, Don Francisco. Tots dos eren homosexuals, si bé Don Francisco, ho era de manera reservada, en el sentit que les seves pràctiques amoroses eren amagades i poc conegudes. Don Francesc, en canvi, era un cas escandalòs de pederàstia irreprimible. Don Francesc era capellà i era molt petit de talla i gras; per això, li dèiem de mal nom Es Botifarronet.

   No he de contar aquí tot d'històries que corrien entre nosaltres sobre la fortor d'Es Botifarronet. M'he de limitar a dir que, durant tots els anys que vaig anar a Ca Na Meca, Don Francesc sempre va disposar de querido. El querido de Don Francesc fou una figura permanent a l'escola de Ca Na Meca. La figura de querido la representava un noiet d'entre vuit i tretze anys que en tot moment sempre estava al costat del capellà; a cada cicle, el querido de torn era substituït pel nou querido.

     Amb relació a això, durant anys, la imatge de la relació eròtica més repetida era la de Don Francesc amb el braç envoltant el cos del seu noiet, mentre feia guàrdia a la sala d'estudis (Don Francesc assegut, i el querido, dret, al seu costat. O sigui, cada dia, i durant anys, Es Botifarronet cremava con un fogonet, davant nosaltres, sense amagar-se de les nostres mirades interessades. No era rar el dia que vèiem com Es Botifarronet encès ficava la mà dins els pantalons del noiet i allà anava manipulant i fent moviments. En tot temps, nosaltres, els estudiants ens limitaven a fer comentaris cínics i bromes sobre les aventures amoroses d'Es Botifarronet . Donàvem per suposat que Don Francesc feia brutors més grosses amb el seu querido quan quedaven sols,  tancats a una saleta de material escolar. També suposàvem que devia sodomitzar el querido quan el portava a casa seva.

   Com a testimoni de Memòria històrica, he de dir que mai vaig sentir a dir que Es Botifarronet fos denunciat o tingués cap tipus de problema pel seu ardor pederasta. He de pensar que si els estudiants sabien de les seves pràctiques llicencioses del capellanet, molta més gent del poble en devia estar assabentada . I he de pensar que les autoritats civils i eclesiàstiques – les quals, majorment, estaven informades de tots els succeïts – també ho sabien i no feren res per apagar el fogonet encès. Sembla que d'aquells fogonets encesos ni devia haver per tot arreu.

    Si s'escaigués, jo proposaria la constitució d'un tribunal internacional que processés a l'Església catòlica com a encobridora de la pederàstia universal (Com ha quedat vist als tribunals de justícia dels Estats Units, el clergat catòlic és el principal agent de corrupció de menors).

   

     

  

   

   

    

La Espa˝a imposible

quetgles | 04 Juliol, 2008 05:02

  De moment, sols hi ha la versió en català.

   L'oligarquia de Catalunya-Principat, el País Valencià i les Balears, a partir de 1714, renuncià als seus deures nacionals. I, de fet, es confongué, amb l'oligarquia espanyola.

    Els marxistes espanyols – i els catalans – en tot  temps han confós oligarquia espanyola i burgesia espanyola. A l'oligarquia castellano-andalusa l'amagaven amb el nom de burgesia espanyola.

    L'oligarquia espanyola tradicional era la classe dels grans propietaris de terra – la denominada aristocràcia -.  Aquesta oligarquia tenia el control de  l'Estat. Tenia el monopoli de la direcció de l'exèrcit i de l'administració de l'Estat.

   L'aristocràcia castellano-andalusa va ofegar la burgesia de la seva nació –  durant el Siglo de oro quasi va desaparèixer del mapa – i va impedir el desplegament de la burgesia al seus territoris nacionals.

   L'oligarquia, finalment, consentí el desplegament controlat de la burgesia als territoris no nacionals espanyols, a Catalunya i al País Basc. Això va permetre que Catalunya esdevingués el focus de l'activitat industrial i comercial, i que, a 1931, Barcelona fos la major ciutat de l'Estat, amb més d'un milió d'habitants. L'Oligarquia, espantada, constatava que havia perdut el control dels processos socials i polítics que s'anaven esdevenint.

   La pregunta és ¿Com així l'oligarquia no concentrava a Madrid l'activitat industrial, cosa que ara sí està fent?

   L'activitat industrial moderna no es desplegà a Madrid ni a les ciutats castellano-andaluses perqué tradicionalment el control de l'activitat econòmica era un monopoli de l'oligarquia (S'ha d'entendre que el rei era l'oligarca major). És més: el sistema de l'activitat industrial i comercial consistia en el monopoli, l'exclusiva i la concessió en mans de l'oligarquia. Exclusiva i Concessió: el gran aristòcrata és reservava els drets d'una explotació econòmica i els cedia als concessionaris (eren els clients del gran senyor). Per exemple, els senyors tenien l'exclusiva dels molins fariners; els moliners eren els clients dels senyors que havia obtingut la concessió. Per exemple, els grans oligarques establiren el monopoli del comerç amb Amèrica i, per això, centraren al port de Cadis totes les rutes comercials. Per suposat, aquells aristòcrates mai s'ocupaven directament del negoci, sinó els seus concessionaris, els seus clients. El rei de Castella i aquells nobles estaven ben decidits a no desaprofitar cap activitat econòmica beneficiosa. El rei, com a oligarca major, es reservava l'explotació de les salines de tot l'Estat. La burgesia catellano-andalusa quedava estancada, reduïda a la condició de clients del nobles o bé a l'exercici de la menestralia tradicional.

   Des de sempre, la principal base econòmica de l'aristocràcia era la derivada de l'explotació de les seves grans propietats agràries. Aquelles societats agràries aristocràtiques, al impedir el desplegament de la burgesia, es mantenien immòbils, amb decadència (La decadència de España, en deien els tractadistes).

  

   Podria semblar correcte i lògic utilitzar el concepte de burgesia espanyola per a referir-se a la classe hegemònica de l'Estat espanyol en l'actualitat. Però la meva proposta va en una altra direcció. Hem de considerar que no és el cas que l'oligarquia castellano-andalusa desaparegués amb la denominada transició democràtica.

   Com explico al llibre La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 9, "L'oligarquia castellano-andalusa era la classe dominant a l'Estat espanyol; era la classe conservadora que tenia el control ideològic; fins a l'any 1975, durant 40 anys, la ideologia dominant a l'Estat  fou allò denominat nacional-catolicisme. Amb l'establiment de la  monarquia constitucional, es va iniciar una nova etapa històrica en la qual l'oligarquia espanyola – la castellano-andalusa – acceptava el nou marc democràtic (Bé, de fet, realment era el resultat d'una negociació des d'una posició de força de l'oligarquia). Seria més aproximat a la realitat històrica dir que les forces democràtiques acceptaren l'oferta d'un nou marc polític que tenia greus mancances democràtiques, greus mancances que perduren fins el dia d'avui. Les diverses formacions democràtiques de l'Estat que havien estat lluitant contra la dictadura franquista negociaren les condicions que els imposava l'estament franquista  en el Poder. O sigui que no fou el cas que l'oligarquia fos derrotada o afeblida. La Plataforma democràtica negociava amb el Poder franquista des d'una posició de feblesa, i es va veure obligada a acceptar el manteniment dels privilegis de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Ni tan sols s'acordà la més petita reprovació de l'alçament militar del general Franco o del règim franquista. No hi va haver cap intent d'iniciar processos judicials contra els criminals franquistes.  No hi va haver cap tipus de depuració dels funcionaris franquistes amb responsabilitats polítiques. Els oligarques amb totes les seves propietats intactes s'acomodaren esplèndidament al nou ordre democràtic de la monarquia borbònica. Per altra banda, els elements franquistes de l'aparell de l'Estat continuaren als seus llocs de privilegi sense que es fes la més mínima revisió. Tots els militars franquistes i els jutges i els catedràtics i alts administratius continuaren als seus càrrecs sense ésser molestats".

   Als anys de la misèria i de l'oprobi més nefastos – de 1940 al 1958 – el Règim franquista, en un rapte de follia, intentà el retorn a l'Edat Mitjana. Allò que es denominà l'autarquia pretenia dur a terme una utopia econòmica oligàrquica: amb un panòptic que havia de controlar fins a la més petita activitat econòmica, tot el territori restà intervingut econòmicament i restà farcit d'un continu d'exclusives i de concessions i concessionaris. Per posar un exemple de la follia autàrquica: segons el Servicio Nacional del Trigo, els pagesos eren obligats a declarar per escrit l'extensió de les seves terres dedicades al cultiu de cereals – estaven obligats a sembrar una determinada quota de blat - , i, un cop fetes les messes, havia de tornar a declarar la quantitat de cereal obtingut; restaven obligats a vendre tot el blat sobrant al Servicio Nacional, en exclusiva; per a moldre el blat per a l'autoconsum els pagesos estaven obligats a omplir una paperassa burocràtica que els semblava un jeroglífic.

   Com no podia ser d'altra manera, el somni oligàrquic resultà ésser un malson; una Espanya arruïnada que no aconseguia aixecar el cap; el nivell de producció industrial de 1958 no abastava el de l'any 1936!

  

   Podria semblar que, a començament del segle XXI, l'Estat espanyol  havia entrat definitivament a la via de la modernitat. Però no ens hem d'enganyar; haurem de veure que ni l'oligarquia ni l'Església catòlica han estat vençudes; que no han estat retirades de la història; que continuen mantenint els seus privilegis.

   Al meu parer, de moment, l'oligarquia està guanyant la partida. Guanyar la partida consisteix en assegurar el seu poder i esdevenir la classe clarament hegemònica.

   La major part de tractadistes parlen exclusivament de burgesia espanyola sense fer distinció d'aquesta suposada burgesia respecte de les burgesies clàssiques d'Europa i Nord-amèrica. Allò que vull posar de manifest als lectors és que ha estat l'oligarquia tradicional la que ha adoptat tot l'aire d'una burgesia típica; però les aristocràcies no actuen ni es comporten a la manera burgesa sinó a la manera aristocràtica.

   A excepció del títol de rei, sembla que tots els títols nobiliaris no tenen validesa al codi civil. Però els descendents de les gran famílies aristocràtiques espanyoles, amb títol nobiliari o sense, constitueixen el gruix dels grans propietaris de terra.

     Tesi: la major dels individus que formen part de la denominada "gran burgesia espanyola" establerta a Madrid no són una suposada segona generació d'industrials, uns fills d'uns suposats capitans d'indústria. Més aviat són la nova figura de l'oligarquia. Majorment són oligarques, o clients principals de l'oligarquia.

    Madrid és plena de grans empresaris, però hi ha pocs capitans d'indústria. 

 

   Ja durant el franquisme, l'oligarquia havia decidit fer de Madrid un gran centre industrial i financer. El Gran Madrid  esdevingué la ciutat més populosa de l'Estat.

   No és el cas de que al Madrid dels anys de desenvolupament s'hagués iniciat una política d'estímul als petits comerciants i petits industrials per tal que esdevinguessin capitans d'indústria.

    Durant el franquisme i després, fins el dia d'avui, s'ha seguit aplicant el mètode econòmic de l'oligarquia per a estimular el creixement de Madrid. Per mitjà dels privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions, Madrid ha esdevingut el principal nucli industrial i financer de l'Estat. Per suposat, les conseqüències d'aquesta política econòmica anava – i va – en detriment de la resta d'àrees industrials, de les catalanes i basques, en particular.

    Per posar un exemple: la dotzena de petites companyies mallorquines que es dedicaven al transport marítim, seguint les indicacions del Règim,  es constituïren en monopoli amb la creació de la Compañia Transmediterránea, amb seu a Ciutat de Mallorca; als anys setanta, la companyia fou nacionalitzada, i, més endavant, es decidí traslladar la seu a Madrid; i allà continua.

   Amb el desplegament del turisme, sorgien de nuclis burgesos modestos a tot arreu de l'Estat, l'activitat econòmica dels quals seguia les normes típiques de l'economia de lliure mercat.

   Durant aquests darrers anys i fins ara mateix, els Governs espanyols de torn s'han omplert la boca tot declarant que Espanya és una gran potència econòmica mundial. Però aquestes declaracions són un bluf, és clar.

    El mètode de l'oligarquia es contraposa al de l'economia de lliure mercat. La concentració industrial a Madrid no és una conseqüència de l'activitat econòmica desplegada pels agents autòctons de la burgesia local.

 

   Tesi: La concentració industrial a Madrid és conseqüència de la intervenció, els privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions; és a dir, és el resultat de les pràctiques econòmiques vicioses de l'oligarquia.

  

   Les grans empreses industrials de Madrid són, majorment, delegacions d'empreses internacionals. Les grans empreses industrials espanyoles són, majorment, una deriva dels grans monopolis estatals, monopolis que es repartiren entre els oligarques, en especial durant el Govern de N'Aznar. Aquestes grans empreses no és dediquen a la fabricació d'objectes de consum, sinó que ofereixen serveis; són indústries de gas i d'electricitat, de repartiment d'aigua, de servei telefònic, de transport aeri, marítim i terrestre, de distribució de productes del petroli, i d'altres.

   O sigui, no hi ha productes industrials de marca espanyola, excepció feta de les indústries alimentàries. Així, per exemple, no hi ha indústria automobilística nacional espanyola.

 

     Des de sempre, per totes les geografies de l'Estat hi havia els picapedrers. Desenes de milers de petites empreses que constituïen la indústria de la construcció. L'oligarquia sempre s'havia reservat la propietat de les grans empreses de construcció, empreses aquestes que tenien l'exclusiva de les grans obres del Govern.

    Amb el boom del turisme, la construcció esdevingué la principal activitat industrial. I a l'època de N'Aznar arribà a l'apoteosi; la construcció a l'Estat espanyol arribà a superar la construcció conjunta de França, Gran Bretanya i Alemanya. Burgesos i aristòcrates iniciaven la nova etapa amb frenesí. Banquers, Constructors, agents immobiliaris, promotors,  tots ells jugaven fort en aquesta indústria que no havia de témer la competència extrangera.

    Com van assenyalar els economistes del Financial Times, l'Estat espanyol esmerçava la major part dels seus estalvis – i a més a més, s'endeutava – en construcció d'habitatges i en urbanitzacions de segones residències; que hi havia el perill de la bombolla immobiliària; i que, sobre tot, aquesta inversió faraònica era en bens no productius.

   Les diverses burgesies nacionals de l'Estat – la castellano-andalusa, la catalana, la gallega i la basca – es troben ofegades pel domini de l'oligarquia. Les iniciatives econòmiques burgeses sempre es veuen interferides pels dispositius de control i de poder de l'oligarquia. Com sempre, les burgesies es veuen obligades a jugar el joc brut desigual que els imposa l'oligarquia. Més encara: sovint, es fa difícil distingir un gran burgès hispà d'un oligarca.

 

    Vides paral·leles: N'Henry Ford, nord-americà, i En Rodolfo Martín Villa, espanyol. El primer era d'una família de petits grangers; el segon va néixer  al si d'una família benestant de Lleó i va estudiar la carrera d'enginyer.

    En Ford sentia passió per la mecànica; dedicà el bo i millor  de les seves energies a construir un automòbil a l'abast de les classes mitjanes.  A partir d'uns inicis com a treballador manual, esdevingué un dels més grans industrials de la Nord-amèrica del segle XX. Henry Ford ha passat a la història com a exemple i com a model de la suposada bonesa del sistema de lliure economia de mercat - o capitalisme -.

   En Martín Villa, de ben jove, va iniciar una magnífica carrera com correspon a un oligarca. Tan ocupava càrrecs sindicals i polítics dins el Règim franquista – va ésser governador civil de Barcelona -, com càrrecs a la direcció de grans empreses – d'Endesa, per exemple; o Sogegable, darrerament -. En Martin Villa serveix de mostra de l'especial disponibilitat dels oligarques espanyols per ocupar el més diversos càrrecs de direcció. 

    

    La crisi de la bombolla immobiliària ha posat de manifest l'oligarquia espanyola continua essent incompatible amb el denominat economia de lliure mercat. Els oligarques s'omplen la boca tot declarant-se entusiastes partidaris del liberalisme econòmic, però aquests gestos liberals són una pura representació escènica; ells continuen amb els mètodes oligàrquics que els són propis i, en tot moment, miren de liquidar la lliure competència.

   L'Espanya gran potència mundial era la versió publicitària de la bombolla espanyola.

    Un hom podria pensar que ara ha arribat l'època de les vaques magres. Però s'ha d'anar més enllà del que significa l'expressió. S'han de dir les coses pel seu nom. Les suposades vaques grasses eren en realitat el producte de la follia aznarista. Durant aquests anys de monarquia democràtica i de lliure economia de mercat, de fet, no hi ha hagut vertadera democràcia, i l'economia – i l'economia catalana – en tot temps ha sigut intervinguda. O sigui,

   Tesi: L'oligarquia espanyola ofega el desplegament econòmic dels diversos territoris de l'Estat. I, especialment, ofega Catalunya per causa que és l'àrea de major densitat industrial.

  

    En Zaplana cobrant un milió d'euros de sou com a conseller de Telefónica és una icona del sistema.

    Per altra banda, les suposades vaques grasses han coincidit amb els ajuts a gran escala que la Unió Europea va desembossar amb l'objectiu de la modernització de l'economia espanyola.

 

   Finalment, les diverses classes socials catalanes – i les de la resta de l'Estat - es veuran obligades a desfer-se del jou oligàrquic. O, sinó, al meu parer, el panorama social de cada vegada semblarà més una postal mexicana.

   (Aquells lectors que estiguin interessats en saber quins són els meus arguments a favor de la meva autoritat intel·lectual, poden consultar la pàgina de la Xarxa, El blog d'En Joan Quetgles | Quina autoritat intel·lectual?

 

 

  

 

 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb