El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

The Spanish, impossible capitalism.

quetgles | 24 Agost, 2008 16:40

 

The Spanish, impossible capitalism.
(Author: Joan Quetgles. 24, 8, 2008)
 

(I beg you that you excuse the deficiencies of the translation in English language).

Justification of the authority of my writing: The professors of economics would be the most appropriate persons when treating the subject of the perverse nature of the Spanish capitalism. But them, the doctors, or they are blind debut in a useless academic formation, or they observe the social evils provoked by the capitalism and do not dare to denouncing them. Par another band|side, the leaders of the working majority unions, in spite of the critics that they make against the abuses of the capital, do not fly or can not go salary beyond some "moderate" claims. My writing connects, if of case, with the voices of the unionists or of the politicians that denounce the wickedness of the system.
My writing receives communion with the conventionalist approach of Jean-Jacques Rousseau and with the spirit of the initial declaration of "Of the social contract" that he says: "The man is born free; and everywhere he is chained. One is believed the owner of the other ones, and a slave bigger than they still remains. How has this change happened? ...
Only if the force, and the effects that derived from it were taken into account, he should say: "While some people are forced to obey, and he obeys, he does good; as soon as he can give himselfof the yoke, and he gives himself some, he still makes better; because retrieving the freedom with the same right that had taken away |himself her, either he has right to retrieve her, or nobody had any right to remove it. But the social order is a holy right, which serves as basis to all the other ones. However, this right does not come of the nature; conventions are based on, then".


You will have to see that my speech is not a repetition of the better known "radical" speeches; you will see that it|he|she contains a few new approaches. My goal is to spread them.

The oligarchy of Catalonia-principality, the País Valencià and the Balears, from 1714, renounced to her national duties. And, as a matter of fact, she was confused, with the Spanish oligarchy.
The Spanish Marxists - and the Catalans - in every time they have confused Spanish oligarchy and Spanish bourgeoisie. To the Castilian-Andalusian oligarchy they hid it with the name of Spanish bourgeoisie.
The traditional Spanish oligarchy was the class of the great owners of land - the denominated aristocracy. This oligarchy had the control of the State. She had the monopoly of the direction of the army and of the administration of the State.
The Castilian-Andalusian aristocracy drowned the bourgeoisie of her nation (During the 16th century  the bourgeoisie almost disappeared of the map; Burgos, Valladolid, Toledo and other cities became depopulated; they seemed  ghost cities), and she blocked the deployment of the bourgeoisie.
The oligarchy, finally, allowed the controlled deployment of the bourgeoisie  in Catalonia and in the País Basc. This allowed that Catalonia became the focus of the industrial and commercial activity, and that, in 1931, Barcelona was the senior city of the State, with more than one a million inhabitants. The Oligarchy, frightened, ascertained that she had lost the control of the social and political processes that kept on happening.
She is the question ¿ How like this the oligarchy did not concentrate in Madrid the industrial activity, which now yes she is making?
The modern industrial activity did not unfold|display in Madrid nor in the Castilian-Andalusian cities perqué traditionally the control of the economical activity was a monopoly of the oligarchy (it has to be understood that the king was the oligarch senior). It is more: the system of the industrial and commercial activity consisted of the monopoly, the sole right and the concession in hands of the oligarchy. Sole Right and Concession: the great aristocrat is he reserved the rights of an economic  exploitation and he yielded them to the dealers (they were the customers of the great man). For example, the men had the sole right of the floury mills; the millers were the customers of the men that the concession had obtained. For example, the great oligarches established the monopoly of the trade with America and, because of that, centered all the commercial routes in the port of Cadis. As supposed, those aristocrats never took care of the business, but their dealers, their customers, directly. The king of Castella and those noblemen were very determined to not waste any beneficial economical activity. The king, as an oligarch senior, the exploitation of the saltworks of all the State was reserved. The Castilian-Andalusian bourgeoisie came off held up, reduced to the condition of customers of the noble or at the exercise of the traditional artisans.
Since always, the main economic|economical basis of the aristocracy was the derivative of the exploitation of its|his|her|their big agricultural estates|properties. Those aristocratic agricultural companies|societies, to|in the to block the deployment of the bourgeoisie, kept|sustained motionless, with decadence (The decadence of España, the writers suggested|said).

It|He could|might seem to use the concept of Spanish bourgeoisie to refer to the hegemonic class of the Spanish State in the present correct and logical. But my proposal goes in another direction. We have to consider that it|he|she is not the case that the Castilian-Andalusian oligarchy disappeared with the denominated democratic transition.
How I explain The philosophy and the religion without masks, page 9, to the book "The Castilian-Andalusian oligarchy was the dominant class in the Spanish State; it|he|she was the conservative class that had the ideological control; until year 1975, for 40 years, the dominant ideology in the State was that denominated nacional-catolicisme. With the establishment of the constitutional monarchy, it started a new historical stage in which the Spanish oligarchy - the Castilian-Andalusian - it|he|she accepted the new democratic frame (As a matter of fact, it|he|she was really well the result of a negotiation from a position of force|strength of the oligarchy). It would be more approximate to the historical reality to say that the democratic forces|strengths accepted the offer of a new political frame that had severe democratic lacks, severe lacks that last until the day of today. The several democratic formations|training of the State that had been struggling against the pro-Franco dictatorship negotiated the conditions that the pro-Franco state imposed them in the Power. Or it is that it was not the case that the oligarchy was defeated or weakened. The democratic Platform negotiated with the pro-Franco Power from a position of weakness, and was seen forced to accepting the maintenance of the privileges of the oligarchy and of the Catholic Church. The smallest reproof of the military uprising of the general Franco or of the pro-Franco diet|regime was not even agreed on. There was not any attempt to pioneer judicial processes against the pro-Franco criminals. There was not any type of purification of the pro-Franco civil servants with political responsibilities. The oligarches with all its|his|her|their intact estates|properties adapted splendidly to the new democratic order of the borbònica monarchy. On the other hand, the pro-Franco elements of the device of the State continued in its|his|her|their places of privilege without the most minimum revision being made. All the pro-Franco soldiers and the judges and the professors and tall clerks continued to|in its|his|her|their charges|posts without being "bothered".
At the years of the misery and of the opprobrium most awful - of 1940 in 1958 - the pro-Franco Diet|Regime, in a kidnapping of folly, endeavoured the return to the Middle Ages. What was denominated the autarchy intended to carry out an oligarchic economic|economical utopia: with one panoptic that it|he|she had to control until the smallest economic|economical activity, all the territory was left intervened economically and subtracted filling of a continuum of sole rights and of concessions and dealers. To put an example of the autarkic folly: according to the National Servicio of the Trigo, the farmers were forced to stating in writing the crop|growing of cereals - they were forced to sowing a determinate quota with wheat - the extension of its|his|her|their earth|lands dedicated themselves, and, once made the ripe grain, it|he|she had to declare again the amount of cereal obtained; they stayed in the National Servicio forced to selling all the spare wheat, in sole right; to grind the wheat for the selfconsumption the farmers were forced to filling in a bureaucratic paperwork that seemed a hieroglyph to them.
How it|he|she could not be in another way, the oligarchic dream worked out to be a nightmare; a ruined Spain that did not achieve to raise the boss|head; the level of industrial production of 1958 did not reach that of year 1936!

It|He|She could|might seem that, into beginning of the 21st century, the Spanish State had entered definitively on the way of the modernity. But we do not have to deceive ourselves; we will have to see that neither the oligarchy nor the Catholic Church have been defeated; that they have not been withdrawn of the history|story; that they continue sustaining its|his|her|their privileges.
In my opinion, for the time being, the oligarchy is winning the entry|game. To win the entry|game consists in assuring its|his|her|their power and becoming the clearly hegemonic class.
The senior part of writers talk exclusively to bourgeoisie Spanish without making distinction of this supposed bourgeoisie with respect to the classical bourgeoisie of Europe and Nord-amèrica. That which I want to bring to light in the readers is that the one that has adopted all the air of a typical bourgeoisie has been the traditional oligarchy; but the aristocracies do not perform and are not meant to the bourgeois way but the aristocratic way.
With the exception of the title of king, it seems to the civil code that all the noble titles do not have validity. But the descendants of the big|great Spanish aristocratic families, with noble title or without, they constitute the thickness of the big|great owners of earth|land.

Thesis: the senior of the individuals that they are part of the denominated "big|great Spanish bourgeoisie" established in Madrid they are not a supposed second generation of industrialists, some sons of some supposed captains of industry. They are rather the new figure of the oligarchy. Mostly they are oligarches, or main customers of the oligarchy.
Madrid it|she is full of big|great employers, but there are few captains of industry.

Already during the Franco's regime, the oligarchy had decided to act as Madrid a big industrial and financial center. The Big Madrid became the most populous city of the State.
A policy|politics of stimulus to the small traders and small industrialists is not the case that in the Madrid of the years of development it had started so that they became captains of industry.
During the Franco's regime and afterwards, until the day of today, the economical method of the oligarchy has continued being applied to stimulate the growth of Madrid. Through the privileges, the monopolies, the sole rights and the concessions, Madrid has become the main industrial and financial kernel of the State. As supposed, the consequence of this economic policy she went  to the detriment of the rest of industrial areas, of the Catalans and Basques, in particular.
To put an example: the dozen of small Majorcan companies who dedicated themselves to the maritime transport, following the indications of the Regime, were constituted in monopoly with the creation of the Compañia Transmediterránea, with headquarters in Palma de Mallorca; at the seventies, the company was nationalized, and, further later on, it was decided to move the headquarters to Madrid; and there she continues.
With the deployment of the tourism, they appeared from modest bourgeois kernels in everything all over the State, the economical activity of which followed the typical rules of the economy of free market.
During these last years and until right now, the Spanish Governments of turn have filled the mouth while stating that Spain is a great world-wide economic power. But these declarations are a bluff, of course.
The method of the oligarchy is opposed to that of the economy of free market. The industrial concentration in Madrid is not a consequence of the economic activity displayed by the autochthonous agents of the local bourgeoisie.

Thesis: The industrial concentration in Madrid is a consequence of the intervention, the privileges, the monopolies, the sole rights and the concessions; that is, she is the result of the vicious economic practices of the oligarchy.

The industrial large enterprises of Madrid are, mostly, delegations of international companies. The Spanish industrial large enterprises are, mostly, a drift of the great state monopolies, monopolies that they shared among the oligarches, especially during the Government of Of It Aznar. These large enterprises it is not they devote|dedicate to|in the manufacture of consumption objects, but that offer services; industries of gas and of electricity, of distribution of water, of telephonic service are, of air, maritime and terrestrial transport, of distribution of products of the oil, and other. Also they continue the oligarchic traditional large enterprises that take care of the extraction of raw materials.
Or it is, there are not industrial products of Spanish brand|mark, exception made of the alimentary industries. Thus, for example, there is not Spanish national automotive industry.

Since always, for all the geography of the State there were the quarrymen. Tens of thousands of small companies that constituted the industry of the construction. The oligarchy had always reserved itself|herself the estate|property of the large enterprises of construction, once these that had the sole right of the big works of the Government had been undertaken.
With the boom of the tourism, the construction became the main industrial activity. And to the period of Of It Aznar she arrived to the apotheosis; the construction in the Spanish State managed to overcome the joint construction of France, Great Britain and Germany. Bourgeoises and aristocrats pioneered the new stage with frenzy. Bankers, estate, promoting agents, Builders all they played strongly in this industry that fore didigner not have to fear the competence.
How they pointed out the economists of the Financial Times, the Spanish State invested the senior part of its savings - and besides, he became indebted - under construction of houses and in housing developments of second residences; that there was the danger of the estate bubble; and that, about everything, this Pharaonic investment was in non productive lambs.
The several national bourgeoisie of the State - the Castilian-Andalusian one, the Catalan, the Galician and the Basque - find smothered by the cdomain of the oligarchy. The bourgeois economic initiatives are always seen interfered for the devices of control and of being able of the oligarchy. Like always, the bourgeoisie see themselves forced to playing the unequal dirty game that imposes them the oligarchy. More still: often, she makes herself to distinguish a great Spanish bourgeois from a Spanish oligarch difficult.

Parallel lives: N'Henry Ford, North American, and Rodolfo Martín Villa, Spanish. The first was from a family of small ranchers; the second originated in the bossom of a well-to-do family from Leon and studied the career of engineer.
 Ford he heard passion for the mechanics; he devoted the good and best one of his energies to constructing a car within reach of the medium classes. From some beginnings as a manual worker, he became one of the biggest industrialists of the Nord-amèrica of the 20th century. Henry Ford has happened to the history as an example and as a model of the supposed kindness of the system of free market economy - or capitalism.
Martín Villa, of well young, he pioneered a magnificent career how he corresponds to an oligarch. So he occupied union and political charges in the pro-Franco Regime - he was a civil governor of Barcelona -, as charges to the direction of large enterprises - of Endesa, for example; or Sogegable, lately. Martin Villa serves as sample of the special availability of the Spanish oligarches to occupy the most diverse charges of direction.

The crisis of the estate bubble has brought to light the Spanish oligarchy she continues being incompatible with the one denominated economy of free market. The oligarches fill in themselves the mouth while declaring themselves economic enthusiasts in favor of the liberalism, but these liberal gestures are a pure scenic representation; they continue with the oligarchic methods that are own for them and, at all times, try to liquidate the free competence.
The big Spain world-wide power was the advertising version of the Spanish bubble.
One one could think that now she has arrived the period of the lean cows. But people have to go beyond what means the expression. The things have to be said for their name. The supposed fat cows were really the product of the aznarista folly. During these years of democratic monarchy and of free market economy, as a matter of fact, there have not been true democracy, and the economics - and the Catalan economy - in every time she has been intervened. Or are,

Thesis: The Spanish oligarchy smothers the economic  deployment of the several territories of the State. And, especially, smothers Catalonia for cause that is the area of senior industrial density.

In Zaplana charging a million euros of salary as a counselor of Telefónica he is an icon of the system.
On the other hand, the supposed fat cows have coincided with the help on a large scale that the European Union disbursed with the goal of the modernization of the Spanish economy.

Finally, the several Catalan social classes - and those of the rest|subtraction of the State - they will see themselves forced to getting of the oligarchic yoke rid. Or, but, in my opinion, the social panorama of every time will seem more a Mexican postcard.

 

 

El capitalisme espanyol, inviable

quetgles | 23 Agost, 2008 06:51

 

                  El capitalisme espanyol, inviable.  

 

   Justificació de l'autoritat del meu escrit: Els catedràtics d'economia serien els més autoritzats a l'hora de tractar el tema de la naturalesa perversa del capitalisme espanyol. Però ells, els doctors, o bé són cecs debut a una inútil formació acadèmica, o bé observen els mals socials provocats pel capitalisme i no s'atreveixen a denunciar-los. Par altra banda, els dirigents dels sindicats obrers majoritaris, tot i les crítiques que fan contra els abusos del capital, no volen o no poden anar més enllà d'unes "moderades" reivindicacions salarials. El meu escrit enllaça, si de cas, amb les veus dels sindicalistes o dels polítics que denuncien la malesa dels sistema.

    El meu escrit combrega amb el plantejament convencionalista d'En Jean-Jacques Rousseau i amb l'esperit de la declaració inicial de "Del contracte social" que diu:  "L'home neix lliure; i a tot arreu és en cadenes. Un es creu l'amo d'altres, i encara roman un esclau més gran que ells. Com ha succeït  aquest canvi? No ho sé. Què ho pot fer legítim?  Penso que puc contestar a la pregunta.
Si només tenia en compte la força, i els efectes se'n derivaven, hauria de dir: "Mentre un poble és obligat obeir, i obeeix, fa bé; tan aviat com es pugui lliurar del jou, i se'n lliuri, fa encara millor; perquè recuperant la llibertat amb el mateix dret que se li havia estat arrabassada, o bé ell té dret a recuperar-la, o bé ningú tenia cap dret per a llevar-la-hi. Però l'ordre social és un dret sagrat, que serveix de base a tots els altres. Tanmateix, aquest dret no ve de la natura; es basa, doncs, en convencions".
  

   Haureu de veure que el meu discurs no és una repetició dels discursos "radicals" més coneguts; veureu que conté uns quants plantejaments nous. El meu objectiu és difondre'ls.

   

   L'oligarquia de Catalunya-Principat, el País Valencià i les Balears, a partir de 1714, renuncià als seus deures nacionals. I, de fet, es confongué, amb l'oligarquia espanyola.

    Els marxistes espanyols – i els catalans – en tot  temps han confós oligarquia espanyola i burgesia espanyola. A l'oligarquia castellano-andalusa l'amagaven amb el nom de burgesia espanyola.

    L'oligarquia espanyola tradicional era la classe dels grans propietaris de terra – la denominada aristocràcia -.  Aquesta oligarquia tenia el control de  l'Estat. Tenia el monopoli de la direcció de l'exèrcit i de l'administració de l'Estat.

   L'aristocràcia castellano-andalusa va ofegar la burgesia de la seva nació (Durant el Siglo de oro quasi va desaparèixer del mapa; Burgos, Valladolid, Toledo i d'altres es van despoblar; pareixien ciutats fantasmes) i va impedir el desplegament de la burgesia al seus territoris nacionals.

   L'oligarquia, finalment, consentí el desplegament controlat de la burgesia als territoris no nacionals espanyols, a Catalunya i al País Basc. Això va permetre que Catalunya esdevingués el focus de l'activitat industrial i comercial, i que, a 1931, Barcelona fos la major ciutat de l'Estat, amb més d'un milió d'habitants. L'Oligarquia, espantada, constatava que havia perdut el control dels processos socials i polítics que s'anaven esdevenint.

   La pregunta és ¿Com així l'oligarquia no concentrava a Madrid l'activitat industrial, cosa que ara sí està fent?

   L'activitat industrial moderna no es desplegà a Madrid ni a les ciutats castellano-andaluses perqué tradicionalment el control de l'activitat econòmica era un monopoli de l'oligarquia (S'ha d'entendre que el rei era l'oligarca major). És més: el sistema de l'activitat industrial i comercial consistia en el monopoli, l'exclusiva i la concessió en mans de l'oligarquia. Exclusiva i Concessió: el gran aristòcrata és reservava els drets d'una explotació econòmica i els cedia als concessionaris (eren els clients del gran senyor). Per exemple, els senyors tenien l'exclusiva dels molins fariners; els moliners eren els clients dels senyors que havia obtingut la concessió. Per exemple, els grans oligarques establiren el monopoli del comerç amb Amèrica i, per això, centraren al port de Cadis totes les rutes comercials. Per suposat, aquells aristòcrates mai s'ocupaven directament del negoci, sinó els seus concessionaris, els seus clients. El rei de Castella i aquells nobles estaven ben decidits a no desaprofitar cap activitat econòmica beneficiosa. El rei, com a oligarca major, es reservava l'explotació de les salines de tot l'Estat. La burgesia castellano-andalusa quedava estancada, reduïda a la condició de clients del nobles o bé a l'exercici de la menestralia tradicional.

   Des de sempre, la principal base econòmica de l'aristocràcia era la derivada de l'explotació de les seves grans propietats agràries. Aquelles societats agràries aristocràtiques, al impedir el desplegament de la burgesia, es mantenien immòbils, amb decadència (La decadència de España, en deien els tractadistes).

  

   Podria semblar correcte i lògic utilitzar el concepte de burgesia espanyola per a referir-se a la classe hegemònica de l'Estat espanyol en l'actualitat. Però la meva proposta va en una altra direcció. Hem de considerar que no és el cas que l'oligarquia castellano-andalusa desaparegués amb la denominada transició democràtica.

   Com explico al llibre La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 9, "L'oligarquia castellano-andalusa era la classe dominant a l'Estat espanyol; era la classe conservadora que tenia el control ideològic; fins a l'any 1975, durant 40 anys, la ideologia dominant a l'Estat  fou allò denominat nacional-catolicisme. Amb l'establiment de la  monarquia constitucional, es va iniciar una nova etapa històrica en la qual l'oligarquia espanyola – la castellano-andalusa – acceptava el nou marc democràtic (Bé, de fet, realment era el resultat d'una negociació des d'una posició de força de l'oligarquia). Seria més aproximat a la realitat històrica dir que les forces democràtiques acceptaren l'oferta d'un nou marc polític que tenia greus mancances democràtiques, greus mancances que perduren fins el dia d'avui. Les diverses formacions democràtiques de l'Estat que havien estat lluitant contra la dictadura franquista "negociaren" les condicions que els imposava l'estament franquista  en el Poder. O sigui que no fou el cas que l'oligarquia fos derrotada o afeblida. La Plataforma democràtica negociava amb el Poder franquista des d'una posició de feblesa, i es va veure obligada a acceptar el manteniment dels privilegis de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Ni tan sols s'acordà la més petita reprovació de l'alçament militar del general Franco o del règim franquista. No hi va haver cap intent d'iniciar processos judicials contra els criminals franquistes.  No hi va haver cap tipus de depuració dels funcionaris franquistes amb responsabilitats polítiques. Els oligarques amb totes les seves propietats intactes s'acomodaren esplèndidament al nou ordre democràtic de la monarquia borbònica. Per altra banda, els elements franquistes de l'aparell de l'Estat continuaren als seus llocs de privilegi sense que es fes la més mínima revisió. Tots els militars franquistes i els jutges i els catedràtics i alts administratius continuaren als seus càrrecs sense ésser molestats".

   Als anys de la misèria i de l'oprobi més nefastos – de 1940 al 1958 – el Règim franquista, en un rapte de follia, intentà el retorn a l'Edat Mitjana. Allò que es denominà l'autarquia pretenia dur a terme una utopia econòmica oligàrquica: amb un panòptic que havia de controlar fins a la més petita activitat econòmica, tot el territori restà intervingut econòmicament i restà farcit d'un continu d'exclusives i de concessions i concessionaris. Per posar un exemple de la follia autàrquica: segons el Servicio Nacional del Trigo, els pagesos eren obligats a declarar per escrit l'extensió de les seves terres dedicades al cultiu de cereals – estaven obligats a sembrar una determinada quota de blat - , i, un cop fetes les messes, havia de tornar a declarar la quantitat de cereal obtingut; restaven obligats a vendre tot el blat sobrant al Servicio Nacional, en exclusiva; per a moldre el blat per a l'autoconsum els pagesos estaven obligats a omplir una paperassa burocràtica que els semblava un jeroglífic.

   Com no podia ser d'altra manera, el somni oligàrquic resultà ésser un malson; una Espanya arruïnada que no aconseguia aixecar el cap; el nivell de producció industrial de 1958 no abastava el de l'any 1936!

  

   Podria semblar que, a començament del segle XXI, l'Estat espanyol  havia entrat definitivament a la via de la modernitat. Però no ens hem d'enganyar; haurem de veure que ni l'oligarquia ni l'Església catòlica han estat vençudes; que no han estat retirades de la història; que continuen mantenint els seus privilegis.

   Al meu parer, de moment, l'oligarquia està guanyant la partida. Guanyar la partida consisteix en assegurar el seu poder i esdevenir la classe clarament hegemònica.

   La major part de tractadistes parlen exclusivament de burgesia espanyola sense fer distinció d'aquesta suposada burgesia respecte de les burgesies clàssiques d'Europa i Nord-amèrica. Allò que vull posar de manifest als lectors és que ha estat l'oligarquia tradicional la que ha adoptat tot l'aire d'una burgesia típica; però les aristocràcies no actuen ni es comporten a la manera burgesa sinó a la manera aristocràtica.

   A excepció del títol de rei, sembla que tots els títols nobiliaris no tenen validesa al codi civil. Però els descendents de les gran famílies aristocràtiques espanyoles, amb títol nobiliari o sense, constitueixen el gruix dels grans propietaris de terra.

     Tesi: la major dels individus que formen part de la denominada "gran burgesia espanyola" establerta a Madrid no són una suposada segona generació d'industrials, uns fills d'uns suposats capitans d'indústria. Més aviat són la nova figura de l'oligarquia. Majorment són oligarques, o clients principals de l'oligarquia.

    Madrid és plena de grans empresaris, però hi ha pocs capitans d'indústria. 

 

   Ja durant el franquisme, l'oligarquia havia decidit fer de Madrid un gran centre industrial i financer. El Gran Madrid  esdevingué la ciutat més populosa de l'Estat.

   No és el cas de que al Madrid dels anys de desenvolupament s'hagués iniciat una política d'estímul als petits comerciants i petits industrials per tal que esdevinguessin capitans d'indústria.

    Durant el franquisme i després, fins el dia d'avui, s'ha seguit aplicant el mètode econòmic de l'oligarquia per a estimular el creixement de Madrid. Per mitjà dels privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions, Madrid ha esdevingut el principal nucli industrial i financer de l'Estat. Per suposat, les conseqüències d'aquesta política econòmica anava – i va – en detriment de la resta d'àrees industrials, de les catalanes i basques, en particular.

    Per posar un exemple: la dotzena de petites companyies mallorquines que es dedicaven al transport marítim, seguint les indicacions del Règim,  es constituïren en monopoli amb la creació de la Compañia Transmediterránea, amb seu a Ciutat de Mallorca; als anys setanta, la companyia fou nacionalitzada, i, més endavant, es decidí traslladar la seu a Madrid; i allà continua.

   Amb el desplegament del turisme, sorgien de nuclis burgesos modestos a tot arreu de l'Estat, l'activitat econòmica dels quals seguia les normes típiques de l'economia de lliure mercat.

   Durant aquests darrers anys i fins ara mateix, els Governs espanyols de torn s'han omplert la boca tot declarant que Espanya és una gran potència econòmica mundial. Però aquestes declaracions són un bluf, és clar.

    El mètode de l'oligarquia es contraposa al de l'economia de lliure mercat. La concentració industrial a Madrid no és una conseqüència de l'activitat econòmica desplegada pels agents autòctons de la burgesia local.

 

   Tesi: La concentració industrial a Madrid és conseqüència de la intervenció, els privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions; és a dir, és el resultat de les pràctiques econòmiques vicioses de l'oligarquia.

  

   Les grans empreses industrials de Madrid són, majorment, delegacions d'empreses internacionals. Les grans empreses industrials espanyoles són, majorment, una deriva dels grans monopolis estatals, monopolis que es repartiren entre els oligarques, en especial durant el Govern de N'Aznar. Aquestes grans empreses no és dediquen a la fabricació d'objectes de consum, sinó que ofereixen serveis; són indústries de gas i d'electricitat, de repartiment d'aigua, de servei telefònic, de transport aeri, marítim i terrestre, de distribució de productes del petroli, i d'altres.

   O sigui, no hi ha productes industrials de marca espanyola, excepció feta de les indústries alimentàries. Així, per exemple, no hi ha indústria automobilística nacional espanyola.

 

     Des de sempre, per totes les geografies de l'Estat hi havia els picapedrers. Desenes de milers de petites empreses que constituïen la indústria de la construcció. L'oligarquia sempre s'havia reservat la propietat de les grans empreses de construcció, empreses aquestes que tenien l'exclusiva de les grans obres del Govern.

    Amb el boom del turisme, la construcció esdevingué la principal activitat industrial. I a l'època de N'Aznar arribà a l'apoteosi; la construcció a l'Estat espanyol arribà a superar la construcció conjunta de França, Gran Bretanya i Alemanya. Burgesos i aristòcrates iniciaven la nova etapa amb frenesí. Banquers, Constructors, agents immobiliaris, promotors,  tots ells jugaven fort en aquesta indústria que no havia de témer la competència estrangera.

    Com van assenyalar els economistes del Financial Times, l'Estat espanyol esmerçava la major part dels seus estalvis – i a més a més, s'endeutava – en construcció d'habitatges i en urbanitzacions de segones residències; que hi havia el perill de la bombolla immobiliària; i que, sobre tot, aquesta inversió faraònica era en bens no productius.

   Les diverses burgesies nacionals de l'Estat – la castellano-andalusa, la catalana, la gallega i la basca – es troben ofegades pel domini de l'oligarquia. Les iniciatives econòmiques burgeses sempre es veuen interferides pels dispositius de control i de poder de l'oligarquia. Com sempre, les burgesies es veuen obligades a jugar el joc brut desigual que els imposa l'oligarquia. Més encara: sovint, es fa difícil distingir un gran burgès hispà d'un oligarca.

 

    Vides paral·leles: N'Henry Ford, nord-americà, i En Rodolfo Martín Villa, espanyol. El primer era d'una família de petits grangers; el segon va néixer  al si d'una família benestant de Lleó i va estudiar la carrera d'enginyer.

    En Ford sentia passió per la mecànica; dedicà el bo i millor  de les seves energies a construir un automòbil a l'abast de les classes mitjanes.  A partir d'uns inicis com a treballador manual, esdevingué un dels més grans industrials de la Nord-amèrica del segle XX. Henry Ford ha passat a la història com a exemple i com a model de la suposada bonesa del sistema de lliure economia de mercat - o capitalisme -.

   En Martín Villa, de ben jove, va iniciar una magnífica carrera com correspon a un oligarca. Tan ocupava càrrecs sindicals i polítics dins el Règim franquista – va ésser governador civil de Barcelona -, com càrrecs a la direcció de grans empreses – d'Endesa, per exemple; o Sogegable, darrerament -. En Martin Villa serveix de mostra de l'especial disponibilitat dels oligarques espanyols per ocupar el més diversos càrrecs de direcció. 

    

    La crisi de la bombolla immobiliària ha posat de manifest l'oligarquia espanyola continua essent incompatible amb el denominat economia de lliure mercat. Els oligarques s'omplen la boca tot declarant-se entusiastes partidaris del liberalisme econòmic, però aquests gestos liberals són una pura representació escènica; ells continuen amb els mètodes oligàrquics que els són propis i, en tot moment, miren de liquidar la lliure competència.

   L'Espanya gran potència mundial era la versió publicitària de la bombolla espanyola.

    Un hom podria pensar que ara ha arribat l'època de les vaques magres. Però s'ha d'anar més enllà del que significa l'expressió. S'han de dir les coses pel seu nom. Les suposades vaques grasses eren en realitat el producte de la follia aznarista. Durant aquests anys de monarquia "democràtica" i de "lliure economia de mercat", de fet, no hi ha hagut vertadera democràcia, i l'economia – i l'economia catalana – en tot temps ha sigut intervinguda. O sigui,

   Tesi: L'oligarquia espanyola ofega el desplegament econòmic dels diversos territoris de l'Estat. I, especialment, ofega Catalunya per causa que és l'àrea de major densitat industrial.

  

    En Zaplana cobrant un milió d'euros de sou com a conseller de Telefónica és una icona del sistema.

    Per altra banda, les suposades vaques grasses han coincidit amb els ajuts a gran escala que la Unió Europea va desembossar amb l'objectiu de la modernització de l'economia espanyola.

 

   Finalment, les diverses classes socials catalanes – i les de la resta de l'Estat - es veuran obligades a desfer-se del jou oligàrquic. O, sinó, al meu parer, el panorama social de cada vegada semblarà més una postal mexicana.

   (Aquells lectors que estiguin interessats en saber quins són els meus arguments a favor de la meva autoritat intel·lectual, poden consultar la pàgina de la Xarxa, El blog d'En Joan Quetgles | Quina autoritat intel·lectual?

 

   

 

Rorty, Vattimo y las Iglesias protestantes

quetgles | 22 Agost, 2008 10:07

   De moment, sols hi ha l'original en català i la versió en anglés. Ací teniu la versió en llengua anglesa.

This is a version in English from the original in Catalan. Please, you should forgive the deficiencies of the translation. Arguments to make see that the concept of God will stop having functionality.

Clarification: Many of progressive intellectuals and the political formations of left consider that in the name of the freedom of consciousness has to be respectful with the believers, and they consider that "the religious question" has already been overcome, that now it "does not correspond" to enter in conflicts with the Church (the Catholic Church, in our area). The strategy of the political parties of left is to attract itself the vote of the believers and it avoids what could injure the feelings of the believers.
My repeated thesis is that the Churches are some great powers and they are always in war against the ideas and the considerate policies like a threat for their interests. The political parties of left can declare - of daydream - that they are in sleep of peace, which they do not want to make to the Church critical, but not because of that the Churches halt their ideological rearmament (Ideological rearmament in material sense: creation of Editorials, of mediàtics means, of Universities, of Foundations, of Ong, etc)
The militaristic policy so aggressive and so genocidal of George Bush is only possible with the support of the North American Christian Churches. In Marx he said that the criticism of the Sky had to be substituted for the criticism of the Earth. He explained that the religious alienation was a consequence of the social and economical one. Without entering to argue this theory, the one that is undoubted is that the Churches are a very powerful social and political instrument of |domain, and the Churches are not in the Sky; they fight on the Earth.

Thesis: As long as the Churches are these great Powers - economical, political, ideological -, to declare the "ideological peace nun" is an error and a pure illusion; a mirage that does not bring but in one senior oppression.


   Rorty, like in neopragmatist, and  Vattimo, as a postmodernist, two tips of lance are in the service of the Christian churches with the goal to re-introduce the religious literature - theological works and mystical works - in the area of the philosophy; or it is, the last intention is to produce a "philosophical literature" in favor of the existence of God and of Jesucrist. In futile Vattimo and, as if he went out of the wardrobe, with the book "To believe that one believes", he throws to making theological comments about the texts of the New Will. This would be the new philosophy of the "feeble thought". And, Rorty, is already exalted at the Catholic Universities. The idea that the science is also a game of language of the humans, how the philosophy and the poetry are it, thrills them.

   Against the crusade of the Christians, I have to say that for a post-postmodern mind the idea about God does not stand, and, besides, she is useless.
Here are some arguments in this sense declared.

   Kant he confessed that it "came out of the dogmatic dream" with the reading of "The research about the human common sense", of Hume. But Kant, that Lutheran was a pietist , once it demonstrated that the existence of God can not be proved, he hurried to postulating the existence of God.
   The Positivism is the hegemonic philosophical current in the world. And the Positivism picks up the thesis of Hume that the metaphysics is not possible as a science. The arguments of Hume are clearings and until now have not been overcome.

   With Hume, once the metaphysics had been discarded, the thing came off like this: We can not know of God because there is not any phenomenon that gives us reference; or it is, we can not have any experience of God. In the case of the mystical experiences, these have to be understood as a delivery formant of the prodigies and of the miracles.
   With respect to the miracles, En Hume makes to see that the stories that make reference to the miracles do not fulfill under any circumstances the rigor that requires to a theory or to an affirmation of a determinate phenomenon the science to give validity of weary nature. He understand Hume that if one  he affirms that there has been an extraordinary phenomenon that denies the laws of the physics, then the affirmation has to bring an evidence more rigorous than those that the science sues with respect to an ordinary experiment.

   Neither  Rorty, Even Vattimo, nor the Christian churches have sufficient power to invalidate the approach of Hume.
The Christian churches continue affirming that the prodigies and miracles that are reported to the Bible have to be understood as facts real and with guarantee really.
   Hume he said that the theologians in no way gave guarantees. For my part, I have to say that the main argument that the existence of God denies consists, precisely, in the nature strongly spurious of these texts that are considerate inspired by God.
Of entry, I leave out of the subject to the theists, to those theoreticians who in the way of Voltaire made criticism to the knowledgeable religion as a superstition, but, next, in a way one little superficial, they introduced the concept of the Supreme Being. And already not have we talk of that gray man, Auguste Comte, who got excited with the idea about creating him  a Religion of the Humanity with a lay hagiography where he himself it is there. If the God of the religions is a character opposed to the reason, the God of the theists does not go beyond to be an intellectual vase. If the metaphysics is not possible as a science and if the religions are considered superstition, no way remains to attempt to make a reference of God. The word God, simply, would stop having use.

The stories of prodigies and of miracles of the Bible, mostly, are impossible stories (you can see some analyses of the Gospels on my web page
 The Gospels, impossible histories).

   If it is demonstrated that many of the stories of the New Will are impossible stories, then it should be concluded that the idea about God should stop having sense for those that they based theirs beliefs in the kindness of these books.
But we can ascertain that the Christian believers do not want to check out the veracity of their saintly books.

   Thesis: the believers do not want to make, in no way, positivist, a critical revision of their saintly books. What matters to them - and for which they are disposed in everything - it is not the truth of their books, but the moral rules that their religion proclaims.

   Against the frivolous assumption of Rorty and of the evangelic Church (Also the Spanish bishops speak about "lay totalitarianism"), the atheism is not "a certain deafness with respect to the religion", nor an alternative belief. The atheism is not a religion; it does not constitute any church; it does not have any type of liturgy.

    Rorty he picks up the pragmatic tradition North American - hegemonic in the US -, according to which it does not have to struggle about the truth of a determinate religion, but to check out it are the social benefits that which she brings. In the North American tradition there is not conflict between the philosophy - the pragmatism - and the religion, they suggest.

   From the "Lutheran revolution" I established itself the beginning of the "freedom of consciousness of the Christian". Since then, the freedom of speech has been sustained, in effect, in the countries where the protestantism predominates. In the area of English speech, from Locke, the senior part of authors they have insisted on to affirm the ideas about freedom and about tolerance. But, at the same time, in defence of the freedom and tolerance religious, in practice, this tolerance has given a kind of harmony or "civil peace" among the authors of the dominant philosophical currents and the protestant churches as a result.
The thought of Rorty does not make but to reaffirm the tradition of the North American pragmatism in the sense of avoiding the conflict between the philosophy and the religion.
  Rorty  has added up his arguments in a brief book that graduate "The future of the religion" published with  Vattimo. There he wrote: I "coincide with Hume and with Kant that the concept of 'empirical test' is irrelevant when speaking about God, but this point is useful for in the same way against the atheism and the theism. The president Bush has brought a good argument when he|she|it said, in a speech destined to pleasing the Christian fundamentalists, that 'the atheism is a faith', since it 'can not confirm not even to refute through arguments or evidence|tests'. But the same one can apply, undoubtedly, to the theism. Not even the ones that affirm even the ones that deny the existence of God can claim, in a plausible way, to have tests of their part. Religious being in the modern Occident does not have very much that to see with the explanation of phenomena specifically observable", he argued Rorty.
Almost all keep on repeating that has to be respectful with the religious beliefs of the persons, but not even bring up the question of the Power of the protestant churches - The Anglican, the evangelical, as examples - not even the of intervention of this Power in the ideological and political war.

   Thesis: The protestant churches are organizations of Power. They have, therefore, a leading elite who decides the political line to be in every moment (For example, in 1936, they decided to give the Spanish Republic the back; and they did not denounce the military time nor the fascism).

   Thesis: The protestant churches, while they proclaim their decided support to the democratic principles, create everything of hidden devices while attempting to leave out or to destroy those authors or social groups that make critical to|in their ideology.

Thesis: The protestant churches - in a way similar to that of the Catholic Church - have made several crusades against the theories of Darwin. Crusades, in the sense of war and destruction against the evolutionist theories, in the meaning of making cost their political power for attempting to forbid the broadcast of the Darwinian ideas.

   At the fifties of the last century, the evangelist Church achieved "democratically", that the education of the Darwinism was forbidden to the schools in some States of the South of the US.
At present, the anti-Darwinian campaign of the Churches has achieved that, at some schools, by law, it is compulsory to explain the theory of the "intelligent design", beside the evolutionist theory.

   Thesis: The protestant Churches and the Catholic Church are a threat for the science and for the philosophy. All they attempt to subject them to its|his|her|their ideological interests.

   The threat is so present to such an extent that the extent that the Royal Society made a declaration public (2006) in support of the evolutionism and rejecting the pretensions of the creacionisme and of the "intelligent design". You can see the declaration on the web page Royal Society
Evolution, creacionism and intelligent design.

    Thesis: The protestant Churches and the Catholic Church are a threat for the freedom and the progress. They are always the instruments of the elites of the conservative Power.

For the tandem Rorty-Vattimo (It seems that the Catholic Universities are thrilled with this tandem), there would be a diversity of language games of the humans, used as it|he|she is the goal to achieve. Thus, beside the scientific literature (the Science has already lost, according to them, the golden one of the "truth"), and had the religious literature (that she would have other "truths") that satisfies the "spiritual needs".

It is necessary to leave apart of this way reactionary, and to follow the way pioneered by David Hume. Of what is treated him of advancing in the empiricist line.

Thesis: Once the resistance of the churches has been won, the inconsistency of the stories of prodigies and of miracles of the denominated "holy books" will be clear.

Thesis: If all human creations that make reference to God are inconsistent, and if the history|story of the churches him a downpour of crimes against the humanity, and if the science does not make the most minimum reference to "paranormal" phenomena, the word God would not have room in a post-postmodern human language.

Thesis: The inconsistency of the "holy books" and the crimes of the churches demonstrate that the existence of God is not possible. The existence of a mute God is not conceivable that anything does not say in front of those that books in name of his and of those that they commit invent crimes in name of his.

Thesis: The silence of God can only have a meaning. The philosophies which they attempt to justify the unjustifiable one are not but new servants of the dogmatic theology.
 This is a version in English from the original in Catalan. Please, you should forgive the deficiencies of the translation. 

Arguments to make see that the concept of God will stop having functionality.

Clarification: Many of progressive intellectuals and the political formations of left consider that in the name of the freedom of consciousness has to be respectful with the believers, and they consider that "the religious question" has already been overcome, that now it "does not correspond" to enter in conflicts with the Church (the Catholic Church, in our area). The strategy of the political parties of left is to attract itself the vote of the believers and it avoids what could injure the feelings of the believers.
My repeated thesis is that the Churches are some great powers and they are always in war against the ideas and the considerate policies like a threat for their interests. The political parties of left can declare - of daydream - that they are in sleep of peace, which they do not want to make to the Church critical, but not because of that the Churches halt their ideological rearmament (Ideological rearmament in material sense: creation of Editorials, of mediàtics means, of Universities, of Foundations, of Ong, etc)
The militaristic policy so aggressive and so genocidal of George Bush is only possible with the support of the North American Christian Churches. In Marx he said that the criticism of the Sky had to be substituted for the criticism of the Earth. He explained that the religious alienation was a consequence of the social and economical one. Without entering to argue this theory, the one that is undoubted is that the Churches are a very powerful social and political instrument of |domain, and the Churches are not in the Sky; they fight on the Earth.

Thesis: As long as the Churches are these great Powers - economical, political, ideological -, to declare the "ideological peace nun" is an error and a pure illusion; a mirage that does not bring but in one senior oppression.


   Rorty, like in neopragmatist, and  Vattimo, as a postmodernist, two tips of lance are in the service of the Christian churches with the goal to re-introduce the religious literature - theological works and mystical works - in the area of the philosophy; or it is, the last intention is to produce a "philosophical literature" in favor of the existence of God and of Jesucrist. In futile Vattimo and, as if he went out of the wardrobe, with the book "To believe that one believes", he throws to making theological comments about the texts of the New Will. This would be the new philosophy of the "feeble thought". And, Rorty, is already exalted at the Catholic Universities. The idea that the science is also a game of language of the humans, how the philosophy and the poetry are it, thrills them.

   Against the crusade of the Christians, I have to say that for a post-postmodern mind the idea about God does not stand, and, besides, she is useless.
Here are some arguments in this sense declared.

   Kant he confessed that it "came out of the dogmatic dream" with the reading of "The research about the human common sense", of Hume. But Kant, that Lutheran was a pietist , once it demonstrated that the existence of God can not be proved, he hurried to postulating the existence of God.
   The Positivism is the hegemonic philosophical current in the world. And the Positivism picks up the thesis of Hume that the metaphysics is not possible as a science. The arguments of Hume are clearings and until now have not been overcome.

   With Hume, once the metaphysics had been discarded, the thing came off like this: We can not know of God because there is not any phenomenon that gives us reference; or it is, we can not have any experience of God. In the case of the mystical experiences, these have to be understood as a delivery formant of the prodigies and of the miracles.
   With respect to the miracles, En Hume makes to see that the stories that make reference to the miracles do not fulfill under any circumstances the rigor that requires to a theory or to an affirmation of a determinate phenomenon the science to give validity of weary nature. He understand Hume that if one  he affirms that there has been an extraordinary phenomenon that denies the laws of the physics, then the affirmation has to bring an evidence more rigorous than those that the science sues with respect to an ordinary experiment.

   Neither  Rorty, Even Vattimo, nor the Christian churches have sufficient power to invalidate the approach of Hume.
The Christian churches continue affirming that the prodigies and miracles that are reported to the Bible have to be understood as facts real and with guarantee really.
   Hume he said that the theologians in no way gave guarantees. For my part, I have to say that the main argument that the existence of God denies consists, precisely, in the nature strongly spurious of these texts that are considerate inspired by God.
Of entry, I leave out of the subject to the theists, to those theoreticians who in the way of Voltaire made criticism to the knowledgeable religion as a superstition, but, next, in a way one little superficial, they introduced the concept of the Supreme Being. And already not have we talk of that gray man, Auguste Comte, who got excited with the idea about creating him  a Religion of the Humanity with a lay hagiography where he himself it is there. If the God of the religions is a character opposed to the reason, the God of the theists does not go beyond to be an intellectual vase. If the metaphysics is not possible as a science and if the religions are considered superstition, no way remains to attempt to make a reference of God. The word God, simply, would stop having use.

The stories of prodigies and of miracles of the Bible, mostly, are impossible stories (you can see some analyses of the Gospels on my web page
 The Gospels, impossible histories).

   If it is demonstrated that many of the stories of the New Will are impossible stories, then it should be concluded that the idea about God should stop having sense for those that they based theirs beliefs in the kindness of these books.
But we can ascertain that the Christian believers do not want to check out the veracity of their saintly books.

   Thesis: the believers do not want to make, in no way, positivist, a critical revision of their saintly books. What matters to them - and for which they are disposed in everything - it is not the truth of their books, but the moral rules that their religion proclaims.

   Against the frivolous assumption of Rorty and of the evangelic Church (Also the Spanish bishops speak about "lay totalitarianism"), the atheism is not "a certain deafness with respect to the religion", nor an alternative belief. The atheism is not a religion; it does not constitute any church; it does not have any type of liturgy.

    Rorty he picks up the pragmatic tradition North American - hegemonic in the US -, according to which it does not have to struggle about the truth of a determinate religion, but to check out it are the social benefits that which she brings. In the North American tradition there is not conflict between the philosophy - the pragmatism - and the religion, they suggest.

   From the "Lutheran revolution" I established itself the beginning of the "freedom of consciousness of the Christian". Since then, the freedom of speech has been sustained, in effect, in the countries where the protestantism predominates. In the area of English speech, from Locke, the senior part of authors they have insisted on to affirm the ideas about freedom and about tolerance. But, at the same time, in defence of the freedom and tolerance religious, in practice, this tolerance has given a kind of harmony or "civil peace" among the authors of the dominant philosophical currents and the protestant churches as a result.
The thought of Rorty does not make but to reaffirm the tradition of the North American pragmatism in the sense of avoiding the conflict between the philosophy and the religion.
  Rorty  has added up his arguments in a brief book that graduate "The future of the religion" published with  Vattimo. There he wrote: I "coincide with Hume and with Kant that the concept of 'empirical test' is irrelevant when speaking about God, but this point is useful for in the same way against the atheism and the theism. The president Bush has brought a good argument when he|she|it said, in a speech destined to pleasing the Christian fundamentalists, that 'the atheism is a faith', since it 'can not confirm not even to refute through arguments or evidence|tests'. But the same one can apply, undoubtedly, to the theism. Not even the ones that affirm even the ones that deny the existence of God can claim, in a plausible way, to have tests of their part. Religious being in the modern Occident does not have very much that to see with the explanation of phenomena specifically observable", he argued Rorty.
Almost all keep on repeating that has to be respectful with the religious beliefs of the persons, but not even bring up the question of the Power of the protestant churches - The Anglican, the evangelical, as examples - not even the of intervention of this Power in the ideological and political war.

   Thesis: The protestant churches are organizations of Power. They have, therefore, a leading elite who decides the political line to be in every moment (For example, in 1936, they decided to give the Spanish Republic the back; and they did not denounce the military time nor the fascism).

   Thesis: The protestant churches, while they proclaim their decided support to the democratic principles, create everything of hidden devices while attempting to leave out or to destroy those authors or social groups that make critical to|in their ideology.

Thesis: The protestant churches - in a way similar to that of the Catholic Church - have made several crusades against the theories of Darwin. Crusades, in the sense of war and destruction against the evolutionist theories, in the meaning of making cost their political power for attempting to forbid the broadcast of the Darwinian ideas.

   At the fifties of the last century, the evangelist Church achieved "democratically", that the education of the Darwinism was forbidden to the schools in some States of the South of the US.
At present, the anti-Darwinian campaign of the Churches has achieved that, at some schools, by law, it is compulsory to explain the theory of the "intelligent design", beside the evolutionist theory.

   Thesis: The protestant Churches and the Catholic Church are a threat for the science and for the philosophy. All they attempt to subject them to its|his|her|their ideological interests.

   The threat is so present to such an extent that the extent that the Royal Society made a declaration public (2006) in support of the evolutionism and rejecting the pretensions of the creacionisme and of the "intelligent design". You can see the declaration on the web page Royal Society
Evolution, creacionism and intelligent design.

    Thesis: The protestant Churches and the Catholic Church are a threat for the freedom and the progress. They are always the instruments of the elites of the conservative Power.

For the tandem Rorty-Vattimo (It seems that the Catholic Universities are thrilled with this tandem), there would be a diversity of language games of the humans, used as it|he|she is the goal to achieve. Thus, beside the scientific literature (the Science has already lost, according to them, the golden one of the "truth"), and had the religious literature (that she would have other "truths") that satisfies the "spiritual needs".

It is necessary to leave apart of this way reactionary, and to follow the way pioneered by David Hume. Of what is treated him of advancing in the empiricist line.

Thesis: Once the resistance of the churches has been won, the inconsistency of the stories of prodigies and of miracles of the denominated "holy books" will be clear.

Thesis: If all human creations that make reference to God are inconsistent, and if the history|story of the churches him a downpour of crimes against the humanity, and if the science does not make the most minimum reference to "paranormal" phenomena, the word God would not have room in a post-postmodern human language.

Thesis: The inconsistency of the "holy books" and the crimes of the churches demonstrate that the existence of God is not possible. The existence of a mute God is not conceivable that anything does not say in front of those that books in name of his and of those that they commit invent crimes in name of his.

Thesis: The silence of God can only have a meaning. The philosophies which they attempt to justify the unjustifiable one are not but new servants of the dogmatic theology.

 

Rorty, Vattimo and the protestant Churches

quetgles | 22 Agost, 2008 06:58

This is a version in English from the original in Catalan. Please, you should forgive the deficiencies of the translation. Arguments to make see that the concept of God will stop having functionality.

Clarification: Many of progressive intellectuals and the political formations of left consider that in the name of the freedom of consciousness has to be respectful with the believers, and they consider that "the religious question" has already been overcome, that now it "does not correspond" to enter in conflicts with the Church (the Catholic Church, in our area). The strategy of the political parties of left is to attract itself the vote of the believers and it avoids what could injure the feelings of the believers.
My repeated thesis is that the Churches are some great powers and they are always in war against the ideas and the considerate policies like a threat for their interests. The political parties of left can declare - of daydream - that they are in sleep of peace, which they do not want to make to the Church critical, but not because of that the Churches halt their ideological rearmament (Ideological rearmament in material sense: creation of Editorials, of mediàtics means, of Universities, of Foundations, of Ong, etc)
The militaristic policy so aggressive and so genocidal of George Bush is only possible with the support of the North American Christian Churches. In Marx he said that the criticism of the Sky had to be substituted for the criticism of the Earth. He explained that the religious alienation was a consequence of the social and economical one. Without entering to argue this theory, the one that is undoubted is that the Churches are a very powerful social and political instrument of |domain, and the Churches are not in the Sky; they fight on the Earth.

Thesis: As long as the Churches are these great Powers - economical, political, ideological -, to declare the "ideological peace nun" is an error and a pure illusion; a mirage that does not bring but in one senior oppression.


   Rorty, like in neopragmatist, and  Vattimo, as a postmodernist, two tips of lance are in the service of the Christian churches with the goal to re-introduce the religious literature - theological works and mystical works - in the area of the philosophy; or it is, the last intention is to produce a "philosophical literature" in favor of the existence of God and of Jesucrist. In futile Vattimo and, as if he went out of the wardrobe, with the book "To believe that one believes", he throws to making theological comments about the texts of the New Will. This would be the new philosophy of the "feeble thought". And, Rorty, is already exalted at the Catholic Universities. The idea that the science is also a game of language of the humans, how the philosophy and the poetry are it, thrills them.

   Against the crusade of the Christians, I have to say that for a post-postmodern mind the idea about God does not stand, and, besides, she is useless.
Here are some arguments in this sense declared.

   Kant he confessed that it "came out of the dogmatic dream" with the reading of "The research about the human common sense", of Hume. But Kant, that Lutheran was a pietist , once it demonstrated that the existence of God can not be proved, he hurried to postulating the existence of God.
   The Positivism is the hegemonic philosophical current in the world. And the Positivism picks up the thesis of Hume that the metaphysics is not possible as a science. The arguments of Hume are clearings and until now have not been overcome.

   With Hume, once the metaphysics had been discarded, the thing came off like this: We can not know of God because there is not any phenomenon that gives us reference; or it is, we can not have any experience of God. In the case of the mystical experiences, these have to be understood as a delivery formant of the prodigies and of the miracles.
   With respect to the miracles, En Hume makes to see that the stories that make reference to the miracles do not fulfill under any circumstances the rigor that requires to a theory or to an affirmation of a determinate phenomenon the science to give validity of weary nature. He understand Hume that if one  he affirms that there has been an extraordinary phenomenon that denies the laws of the physics, then the affirmation has to bring an evidence more rigorous than those that the science sues with respect to an ordinary experiment.

   Neither  Rorty, Even Vattimo, nor the Christian churches have sufficient power to invalidate the approach of Hume.
The Christian churches continue affirming that the prodigies and miracles that are reported to the Bible have to be understood as facts real and with guarantee really.
   Hume he said that the theologians in no way gave guarantees. For my part, I have to say that the main argument that the existence of God denies consists, precisely, in the nature strongly spurious of these texts that are considerate inspired by God.
Of entry, I leave out of the subject to the theists, to those theoreticians who in the way of Voltaire made criticism to the knowledgeable religion as a superstition, but, next, in a way one little superficial, they introduced the concept of the Supreme Being. And already not have we talk of that gray man, Auguste Comte, who got excited with the idea about creating him  a Religion of the Humanity with a lay hagiography where he himself it is there. If the God of the religions is a character opposed to the reason, the God of the theists does not go beyond to be an intellectual vase. If the metaphysics is not possible as a science and if the religions are considered superstition, no way remains to attempt to make a reference of God. The word God, simply, would stop having use.

The stories of prodigies and of miracles of the Bible, mostly, are impossible stories (you can see some analyses of the Gospels on my web page
 The Gospels, impossible histories).

   If it is demonstrated that many of the stories of the New Will are impossible stories, then it should be concluded that the idea about God should stop having sense for those that they based theirs beliefs in the kindness of these books.
But we can ascertain that the Christian believers do not want to check out the veracity of their saintly books.

   Thesis: the believers do not want to make, in no way, positivist, a critical revision of their saintly books. What matters to them - and for which they are disposed in everything - it is not the truth of their books, but the moral rules that their religion proclaims.

   Against the frivolous assumption of Rorty and of the evangelic Church (Also the Spanish bishops speak about "lay totalitarianism"), the atheism is not "a certain deafness with respect to the religion", nor an alternative belief. The atheism is not a religion; it does not constitute any church; it does not have any type of liturgy.

    Rorty he picks up the pragmatic tradition North American - hegemonic in the US -, according to which it does not have to struggle about the truth of a determinate religion, but to check out it are the social benefits that which she brings. In the North American tradition there is not conflict between the philosophy - the pragmatism - and the religion, they suggest.

   From the "Lutheran revolution" I established itself the beginning of the "freedom of consciousness of the Christian". Since then, the freedom of speech has been sustained, in effect, in the countries where the protestantism predominates. In the area of English speech, from Locke, the senior part of authors they have insisted on to affirm the ideas about freedom and about tolerance. But, at the same time, in defence of the freedom and tolerance religious, in practice, this tolerance has given a kind of harmony or "civil peace" among the authors of the dominant philosophical currents and the protestant churches as a result.
The thought of Rorty does not make but to reaffirm the tradition of the North American pragmatism in the sense of avoiding the conflict between the philosophy and the religion.
  Rorty  has added up his arguments in a brief book that graduate "The future of the religion" published with  Vattimo. There he wrote: I "coincide with Hume and with Kant that the concept of 'empirical test' is irrelevant when speaking about God, but this point is useful for in the same way against the atheism and the theism. The president Bush has brought a good argument when he|she|it said, in a speech destined to pleasing the Christian fundamentalists, that 'the atheism is a faith', since it 'can not confirm not even to refute through arguments or evidence|tests'. But the same one can apply, undoubtedly, to the theism. Not even the ones that affirm even the ones that deny the existence of God can claim, in a plausible way, to have tests of their part. Religious being in the modern Occident does not have very much that to see with the explanation of phenomena specifically observable", he argued Rorty.
Almost all keep on repeating that has to be respectful with the religious beliefs of the persons, but not even bring up the question of the Power of the protestant churches - The Anglican, the evangelical, as examples - not even the of intervention of this Power in the ideological and political war.

   Thesis: The protestant churches are organizations of Power. They have, therefore, a leading elite who decides the political line to be in every moment (For example, in 1936, they decided to give the Spanish Republic the back; and they did not denounce the military time nor the fascism).

   Thesis: The protestant churches, while they proclaim their decided support to the democratic principles, create everything of hidden devices while attempting to leave out or to destroy those authors or social groups that make critical to|in their ideology.

Thesis: The protestant churches - in a way similar to that of the Catholic Church - have made several crusades against the theories of Darwin. Crusades, in the sense of war and destruction against the evolutionist theories, in the meaning of making cost their political power for attempting to forbid the broadcast of the Darwinian ideas.

   At the fifties of the last century, the evangelist Church achieved "democratically", that the education of the Darwinism was forbidden to the schools in some States of the South of the US.
At present, the anti-Darwinian campaign of the Churches has achieved that, at some schools, by law, it is compulsory to explain the theory of the "intelligent design", beside the evolutionist theory.

   Thesis: The protestant Churches and the Catholic Church are a threat for the science and for the philosophy. All they attempt to subject them to its|his|her|their ideological interests.

   The threat is so present to such an extent that the extent that the Royal Society made a declaration public (2006) in support of the evolutionism and rejecting the pretensions of the creacionisme and of the "intelligent design". You can see the declaration on the web page Royal Society
Evolution, creacionism and intelligent design.

    Thesis: The protestant Churches and the Catholic Church are a threat for the freedom and the progress. They are always the instruments of the elites of the conservative Power.

For the tandem Rorty-Vattimo (It seems that the Catholic Universities are thrilled with this tandem), there would be a diversity of language games of the humans, used as it|he|she is the goal to achieve. Thus, beside the scientific literature (the Science has already lost, according to them, the golden one of the "truth"), and had the religious literature (that she would have other "truths") that satisfies the "spiritual needs".

It is necessary to leave apart of this way reactionary, and to follow the way pioneered by David Hume. Of what is treated him of advancing in the empiricist line.

Thesis: Once the resistance of the churches has been won, the inconsistency of the stories of prodigies and of miracles of the denominated "holy books" will be clear.

Thesis: If all human creations that make reference to God are inconsistent, and if the history|story of the churches him a downpour of crimes against the humanity, and if the science does not make the most minimum reference to "paranormal" phenomena, the word God would not have room in a post-postmodern human language.

Thesis: The inconsistency of the "holy books" and the crimes of the churches demonstrate that the existence of God is not possible. The existence of a mute God is not conceivable that anything does not say in front of those that books in name of his and of those that they commit invent crimes in name of his.

Thesis: The silence of God can only have a meaning. The philosophies which they attempt to justify the unjustifiable one are not but new servants of the dogmatic theology.
 

Les EsglÚsies cristianes contra el darwinisme encara

quetgles | 21 Agost, 2008 19:45

  

   Arguments per fer veure que el concepte de Déu deixarà de tenir funcionalitat.

 

     Aclariment: Molts d'intel·lectuals progressistes i les formacions polítiques d'esquerres consideren que en nom de la llibertat de consciència s'ha de ser respectuós amb els creients, i consideren que "la qüestió religiosa" ja ha estat superada, que ara "no toca" entrar en conflictes amb l'Església (la catòlica, al nostre àmbit). L'estratègia dels partits polítics d'esquerra és atreure's el vot dels creients i defuig tot allò que podria ferir els sentiments dels creients.

    La meva tesi repetida és que les Esglésies són uns grans poders i sempre estan en guerra  en contra de les idees i les polítiques considerades com una amenaça per a llurs interessos.  Els partits polítics d'esquerra poden declarar - de bades – que ells són en son de pau, que no volen fer crítica a l'Església, però no per això les Esglésies aturen el seu rearmament  ideològic (Rearmament ideològic en sentit material: creació d'Editorials, de mitjans mediàtics, d'Universitats, de Fundacions, d'Ong, etc.)

     La política militarista tan agressiva i tan genocida d'En George Bush només és possible amb el suport de les Esglésies cristianes nord-americanes. En Marx  deia que s'havia de substituir la crítica del Cel per la crítica de la Terra. Explicava que l'alienació religiosa era una conseqüència de la social i econòmica. Sense entrar a discutir aquesta teoria, el que és indubtable és que les Esglésies són un molt poderós instrument de domini social i polític, i les Esglésies no són al Cel; combaten a la Terra.

 

  Tesi: Mentre les Esglésies siguin aquests grans Poders – econòmics, polítics, ideològics -, declarar la "pau ideològica religiosa" és un error i una pura il·lusió; un miratge que no porta sinó a una major opressió.

  

    En Rorty, com a neopragmatista, i En Vattimo, com a postmodernista, són dues puntes de llança al servei de les esglésies cristianes amb l'objectiu de reintroduir  la literatura religiosa – obres teològiques i obres místiques – dins l'àmbit de la filosofia; o sigui, la intenció última és produir una "literatura filosòfica" a favor de l'existència de Déu i de Jesucrist. En Vattimo va i, com si sortís de l'armari, amb el llibre "Creure que un creu", es llança a fer comentaris teològics sobre els textos del Nou Testament. Aquesta seria la nova filosofia del "pensament feble". I, En Rorty, ja és exaltat a les Universitats catòliques. Els entusiasma la idea que la ciència és també un joc de llenguatge dels humans, com ho són la filosofia i la poesia.

 

     En contra de la croada dels cristians, he de dir que per a una ment post-postmoderna la idea de Déu no s'aguanta, i, a més a més, és inservible.

    Heus ací alguns arguments en aquest sentit enunciat. 

 

    En Kant confessà que "sortí del somni dogmàtic" amb la lectura de "La investigació sobre l'enteniment humà", d'En Hume. Però En Kant, que era beat pietista luterà, una vegada demostrat que l'existència de Déu no pot ésser provada, s'afanyà a postular l'existència de Déu.

   El Positivisme és el corrent filosòfic hegemònic al món. I el Positivisme recull la tesi de Hume de que la metafísica no és possible com a ciència. Els arguments d'En Hume són clars i fins ara no han estat superats.

 

    Amb En Hume, descartada la metafísica,  la cosa quedava així: No podem conèixer a Déu perquè no hi ha cap fenomen que ens doni referència;  o sigui, no podem tenir cap experiència de Déu. En el cas de les experiències místiques, aquestes s'han d'entendre com a formant part dels prodigis i dels miracles.

   Respecte als miracles,  En Hume fa veure que els relats que fan referència als miracles no compleixen en cap cas el rigor que exigeix la ciència per donar validesa a una teoria o una afirmació d'un determinat fenomen de las naturalesa.  Entén En Hume que si un hom afirma que hi ha hagut un fenomen extraordinari que nega les lleis de la física, llavors l'afirmació ha d'aportar unes proves més rigoroses que les que demanda la ciència respecte a un experiment corrent.

 

    Ni En Rorty, Ni En Vattimo, ni les esglésies cristianes disposen de suficient poder per invalidar el plantejament d'En Hume.

     Les esglésies cristianes continuen afirmant que els prodigis i miracles que es relaten a la Bíblia s'han d'entendre com a fets reals i amb garantia de veritat.

     En Hume deia que els teòlegs no donaven garanties de cap manera. Per la meva banda, he de dir que el principal argument que nega l'existència de Déu rau, precisament, en la naturalesa fortament espúria d'aquests textos que són considerats inspirats per Déu.

    D'entrada, deixo fora del tema als deistes, a aquells teòrics que a la manera d'En Voltaire feien crítica a la religió entesa com a superstició, però, tot seguit, d'una manera un poc superficial, introduïen el concepte de l'Ésser Suprem. I ja no hem parlem d'aquell home gris, N'Auguste Comte, que es va entusiasmar amb la idea de crear ell totsolet una Religió de la Humanitat amb un santoral laic on ell mateix tenia pressència. Si el Déu de les religions és un personatge contraposat a la raó, el Déu dels deistes no va més enllà d'ésser un gerro intel·lectual. Si la metafísica no és possible com a ciència i si les religions són considerades superstició, no queda cap via per a intentar fer una referència de Déu. La paraula Déu, simplement, deixaria de tenir ús.

     Els relats de prodigis i de miracles de la Bíblia, majorment, són històries impossibles (Podeu veure algunes anàlisis dels Evangelis a la meva web  Els Evangelis, històries impossibles).

  

    Si es demostra que molts dels relats del Nou Testament són històries impossibles, llavors s'hauria de concloure que la idea de Déu hauria de deixar de tenir sentit per a aquells que basaven la seves creences en la bondat d'aquests llibres.

   Però podem constatar que els creients cristians no volen comprovar la veracitat dels seus llibres sants.

   

    Tesi:  els creients no volen fer, de cap manera, una revisió crítica, positivista, dels seus llibres sants. Allò que els hi importa – i per la qual cosa estan disposats a tot – no és la veritat dels seus llibres, sinó les normes morals que proclama la seva religió.

 

    En contra de la frívola suposició d'En Rorty i de l'Església evangèlica (També els bisbes espanyols parlen de "totalitarisme laic"), l'ateisme no és "una certa sordesa respecte de la religió", ni una creença alternativa. L'ateisme no és cap religió; no constitueix cap església; no té cap tipus de litúrgia.

 

    En Rorty recull la tradició pragmatista nord-americana – hegemònica als EUA -, segons la qual no s'ha de debatre sobre la veritat d'una religió determinada, sinó comprovar quins són els beneficis socials que reporta. En la tradició nord-americana no hi ha conflicte entre la filosofia – el pragmatisme – i la religió, diuen.

 

    A partir de la revolució luterana s'establí el principi de la "llibertat de consciència del cristià". Des de llavors, s'ha mantingut, en efecte, la llibertat d'expressió als països on predomina el protestantisme. A l'àrea de parla anglesa, des de Locke, la major part d'autors han insistit en afirmar les idees de  llibertat i de tolerància. Però, alhora, en defensa de la llibertat i tolerància religioses, a la pràctica, aquesta tolerància  ha donat com a resultat una mena de concòrdia o "pau civil" entre els autors dels corrents filosòfics dominants  i les esglésies protestants.

    El pensament d'En Rorty no fa sinó reafirmar la tradició del pragmatisme nord-americà en el sentit d'evitar el conflicte entre la filosofia i la religió.

 En Rorty ha sumat els seus arguments en un llibre breu que va publicar amb En Vattimo titulat "El futur de la religió" . Allà va escriure: "Coincideixo amb Hume i amb Kant que el concepte de 'prova empírica' és irrellevant a l'hora de parlar de Déu, però aquest punt serveix per igual contra l'ateisme i el teisme. El president Bush ha aportat un bon argument quan va dir, en un discurs destinat a complaure els fonamentalistes cristians, que 'l'ateisme és una fe', ja que 'no pot confirmar-se ni refutar-se mitjançant arguments o proves'. Però el mateix pot aplicar-se, sens dubte, al teisme. Ni els que afirmen ni els que neguen l'existència de Déu no poden reclamar, de forma plausible, tenir proves de la seva part. Ser religiós a l'Occident modern no té gaire que veure amb l'explicació de fenòmens específicament observables", va argumentar Rorty.

   Quasi tots van repetint que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses de les persones, però ni tan sols plantegen la qüestió del Poder de les esglésies protestants – L'anglicana, l'evangèlica, com a exemples – ni la de intervenció d'aquest Poder en la guerra ideològica i política.

    Tesi: Les esglésies protestants són organitzacions de Poder. Disposen, per tant, d'una elit dirigent que decideix la línia política a seguir a cada moment (Per exemple, al 1936, decidiren donar l'esquena a la República espanyola; i no denunciaren el cop militar ni el feixisme).

 

   Tesi: Les esglésies protestants, alhora que proclamen el seu decidit suport als principis democràtics, creen tot de dispositius ocults tot intentant marginar o destruir aquells autors o grups socials que fan crítica a la seva ideologia.

 

    Tesi: Les esglésies protestants – de manera semblant a la de l'Església catòlica – han fet diverses croades contra les teories d'En Darwin. Croades, en el sentit de guerra i destrucció contra les teories evolucionistes, en el sentit de fer valer el seu poder polític per intentar prohibir la difusió de les idees darwinistes.

 

     Als anys cinquanta del segle passat, l'Església evangelista va aconseguir "democràticament", que es prohibís l'ensenyament del darwinisme a les escoles en alguns Estats del Sud dels EUA.

    Actualment, la campanya  anti-darwinista de les Esglésies ha aconseguit que, a algunes escoles, per llei, sigui obligatori explicar la teoria del "disseny intel·ligent", al costat de la teoria evolucionista.

 

   Tesi: Les Esglésies protestants  i l'Església catòlica són una amenaça per a la ciència i per a la filosofia. Totes elles intenten sotmetre-les als seus interessos ideològics.

 

      L'amenaça és tan present fins al punt que la Royal Society va fer pública una declaració, 2006, en suport de l'evolucionisme i rebutjant les pretensions del creacionisme i del "disseny intel·ligent". Podeu veure la declaració a la web Royal Society statement on evolution, creationism and intelligent design.

 

   Tesi: Les Esglésies protestants i l'Església catòlica  són una amenaça per a la llibertat i el progrés. Sempre són els instruments de les elits del Poder conservador.

 

   Pel tàndem  Rorty-Vattimo (Sembla que les Universitats catòliques estan entusiasmades amb aquest tàndem), hi hauria una diversitat de jocs de llenguatge dels humans, utilitzats segons sigui l'objectiu a aconseguir. Així, al costat de la literatura científica (la Ciència ja ha perdut, segons ells, l'àuria de la "veritat"), i hauria la literatura religiosa (Que disposaria d'unes altres "veritats")  que satisfà les "necessitats espirituals".

 

      Cal deixar de banda d'aquest camí reaccionari, i seguir la via iniciada per En David Hume. D'allò que es tracta es d'avançar en la línia empirista.

 

    Tesi:  Una vegada vençuda la resistència de les esglésies, quedarà clara la inconsistència dels relats de prodigis i de miracles dels denominats "llibres sagrats".

    Tesi: Si totes les creacions humanes que fan referència a Déu són inconsistents, i si la història de les esglésies es un devessall de crims contra la humanitat, i si la ciència no fa la més mínima referència a fenòmens "paranormals", la paraula Déu no tindria cabuda dins un llenguatge humà post-postmodern.

 

     Tesi: La inconsistència dels "llibres sagrats" i els crims de les esglésies demostren que no és possible l'existència de Déu. No és concebible l'existència d'un Déu mut que no diu res davant d'aquells que s'inventen llibres en nom seu i d'aquells que cometen  crims en nom seu.

 

    Tesi: El silenci de Déu només pot tenir un significat. Les filosofies que intenten justificar l'injustificable no són sinó noves serventes de la teologia dogmàtica. 

    

   

Rorty, Vattimo i les EsglÚsies protestants

quetgles | 21 Agost, 2008 11:30

 

  

   Arguments per fer veure que el concepte de Déu deixarà de tenir funcionalitat.

 

     Aclariment: Molts d'intel·lectuals progressistes i les formacions polítiques d'esquerres consideren que en nom de la llibertat de consciència s'ha de ser respectuós amb els creients, i consideren que "la qüestió religiosa" ja ha estat superada, que ara "no toca" entrar en conflictes amb l'Església (la catòlica, al nostre àmbit). L'estratègia dels partits polítics d'esquerra és atreure's el vot dels creients i defuig tot allò que podria ferir els sentiments dels creients.

    La meva tesi repetida és que les Esglésies són uns grans poders i sempre estan en guerra  en contra de les idees i les polítiques considerades com una amenaça per a llurs interessos.  Els partits polítics d'esquerra poden declarar - de bades – que ells són en son de pau, que no volen fer crítica a l'Església, però no per això les Esglésies aturen el seu rearmament  ideològic (Rearmament ideològic en sentit material: creació d'Editorials, de mitjans mediàtics, d'Universitats, de Fundacions, d'Ong, etc.)

     La política militarista tan agressiva i tan genocida d'En George Bush només és possible amb el suport de les Esglésies cristianes nord-americanes. En Marx  deia que s'havia de substituir la crítica del Cel per la crítica de la Terra. Explicava que l'alienació religiosa era una conseqüència de la social i econòmica. Sense entrar a discutir aquesta teoria, el que és indubtable és que les Esglésies són un molt poderós instrument de domini social i polític, i les Esglésies no són al Cel; combaten a la Terra.

 

  Tesi: Mentre les Esglésies siguin aquests grans Poders – econòmics, polítics, ideològics -, declarar la "pau ideològica religiosa" és un error i una pura il·lusió; un miratge que no porta sinó a una major opressió.

  

    En Rorty, com a neopragmatista, i En Vattimo, com a postmodernista, són dues puntes de llança al servei de les esglésies cristianes amb l'objectiu de reintroduir  la literatura religiosa – obres teològiques i obres místiques – dins l'àmbit de la filosofia; o sigui, la intenció última és produir una "literatura filosòfica" a favor de l'existència de Déu i de Jesucrist. En Vattimo va i, com si sortís de l'armari, amb el llibre "Creure que un creu", es llança a fer comentaris teològics sobre els textos del Nou Testament. Aquesta seria la nova filosofia del "pensament feble". I, En Rorty, ja és exaltat a les Universitats catòliques. Els entusiasma la idea que la ciència és també un joc de llenguatge dels humans, com ho són la filosofia i la poesia.

 

     En contra de la croada dels cristians, he de dir que per a una ment post-postmoderna la idea de Déu no s'aguanta, i, a més a més, és inservible.

    Heus ací alguns arguments en aquest sentit enunciat. 

 

    En Kant confessà que "sortí del somni dogmàtic" amb la lectura de "La investigació sobre l'enteniment humà", d'En Hume. Però En Kant, que era beat pietista luterà, una vegada demostrat que l'existència de Déu no pot ésser provada, s'afanyà a postular l'existència de Déu.

   El Positivisme és el corrent filosòfic hegemònic al món. I el Positivisme recull la tesi de Hume de que la metafísica no és possible com a ciència. Els arguments d'En Hume són clars i fins ara no han estat superats.

 

    Amb En Hume, descartada la metafísica,  la cosa quedava així: No podem conèixer a Déu perquè no hi ha cap fenomen que ens doni referència;  o sigui, no podem tenir cap experiència de Déu. En el cas de les experiències místiques, aquestes s'han d'entendre com a formant part dels prodigis i dels miracles.

   Respecte als miracles,  En Hume fa veure que els relats que fan referència als miracles no compleixen en cap cas el rigor que exigeix la ciència per donar validesa a una teoria o una afirmació d'un determinat fenomen de las naturalesa.  Entén En Hume que si un hom afirma que hi ha hagut un fenomen extraordinari que nega les lleis de la física, llavors l'afirmació ha d'aportar unes proves més rigoroses que les que demanda la ciència respecte a un experiment corrent.

 

    Ni En Rorty, Ni En Vattimo, ni les esglésies cristianes disposen de suficient poder per invalidar el plantejament d'En Hume.

     Les esglésies cristianes continuen afirmant que els prodigis i miracles que es relaten a la Bíblia s'han d'entendre com a fets reals i amb garantia de veritat.

     En Hume deia que els teòlegs no donaven garanties de cap manera. Per la meva banda, he de dir que el principal argument que nega l'existència de Déu rau, precisament, en la naturalesa fortament espúria d'aquests textos que són considerats inspirats per Déu.

    D'entrada, deixo fora del tema als deistes, a aquells teòrics que a la manera d'En Voltaire feien crítica a la religió entesa com a superstició, però, tot seguit, d'una manera un poc superficial, introduïen el concepte de l'Ésser Suprem. I ja no hem parlem d'aquell home gris, N'August Comte que es va entusiasmar amb la idea de crear ell totsolet una Religió de la Humanitat amb un santoral laic on ell mateix tenia pressència. Si el Déu de les religions és un personatge contraposat a la raó, el Déu dels deistes no va més enllà d'ésser un gerro intel·lectual. Si la metafísica no és possible com a ciència i si les religions són considerades superstició, no queda cap via per a intentar fer una referència de Déu. La paraula Déu, simplement, deixaria de tenir ús.

     Els relats de prodigis i de miracles de la Bíblia, majorment, són històries impossibles (Podeu veure algunes anàlisis dels Evangelis a la meva web  Els Evangelis, històries impossibles).

  

    Si es demostra que molts dels relats del Nou Testament són històries impossibles, llavors s'hauria de concloure que la idea de Déu hauria de deixar de tenir sentit per a aquells que basaven la seves creences en la bondat d'aquests llibres.

   Però podem constatar que els creients cristians no volen comprovar la veracitat dels seus llibres sants.

   

    Tesi:  els creients no volen fer, de cap manera, una revisió crítica, positivista, dels seus llibres sants. Allò que els hi importa – i per la qual cosa estan disposats a tot – no és la veritat dels seus llibres, sinó les normes morals que proclama la seva religió.

 

    En contra de la frívola suposició d'En Rorty i de l'Església evangèlica (També els bisbes espanyols parlen de "totalitarisme laic"), l'ateisme no és "una certa sordesa respecte de la religió", ni una creença alternativa. L'ateisme no és cap religió; no constitueix cap església; no té cap tipus de litúrgia.

 

    En Rorty recull la tradició pragmatista nord-americana – hegemònica als EUA -, segons la qual no s'ha de debatre sobre la veritat d'una religió determinada, sinó comprovar quins són els beneficis socials que reporta. En la tradició nord-americana no hi ha conflicte entre la filosofia – el pragmatisme – i la religió, diuen.

 

    A partir de la revolució luterana s'establí el principi de la "llibertat de consciència del cristià". Des de llavors, s'ha mantingut, en efecte, la llibertat d'expressió als països on predomina el protestantisme. A l'àrea de parla anglesa, des de Locke, la major part d'autors han insistit en afirmar les idees de  llibertat i de tolerància. Però, alhora, en defensa de la llibertat i tolerància religioses, a la pràctica, aquesta tolerància  ha donat com a resultat una mena de concòrdia o "pau civil" entre els autors dels corrents filosòfics dominants  i les esglésies protestants.

    El pensament d'En Rorty no fa sinó reafirmar la tradició del pragmatisme nord-americà en el sentit d'evitar el conflicte entre la filosofia i la religió.

 En Rorty ha sumat els seus arguments en un llibre breu que va publicar amb En Vattimo titulat "El futur de la religió" . Allà va escriure: "Coincideixo amb Hume i amb Kant que el concepte de 'prova empírica' és irrellevant a l'hora de parlar de Déu, però aquest punt serveix per igual contra l'ateisme i el teisme. El president Bush ha aportat un bon argument quan va dir, en un discurs destinat a complaure els fonamentalistes cristians, que 'l'ateisme és una fe', ja que 'no pot confirmar-se ni refutar-se mitjançant arguments o proves'. Però el mateix pot aplicar-se, sens dubte, al teisme. Ni els que afirmen ni els que neguen l'existència de Déu no poden reclamar, de forma plausible, tenir proves de la seva part. Ser religiós a l'Occident modern no té gaire que veure amb l'explicació de fenòmens específicament observables", va argumentar Rorty.

   Quasi tots van repetint que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses de les persones, però ni tan sols plantegen la qüestió del Poder de les esglésies protestants – L'anglicana, l'evangèlica, com a exemples – ni la de intervenció d'aquest Poder en la guerra ideològica i política.

    Tesi: Les esglésies protestants són organitzacions de Poder. Disposen, per tant, d'una elit dirigent que decideix la línia política a seguir a cada moment (Per exemple, al 1936, decidiren donar l'esquena a la República espanyola; i no denunciaren el cop militar ni el feixisme).

 

   Tesi: Les esglésies protestants, alhora que proclamen el seu decidit suport als principis democràtics, creen tot de dispositius ocults tot intentant marginar o destruir aquells autors o grups socials que fan crítica a la seva ideologia.

 

    Tesi: Les esglésies protestants – de manera semblant a la de l'Església catòlica – han fet diverses croades contra les teories d'En Darwin. Croades, en el sentit de guerra i destrucció contra les teories evolucionistes, en el sentit de fer valer el seu poder polític per intentar prohibir la difusió de les idees darwinistes.

 

     Als anys cinquanta del segle passat, l'Església evangelista va aconseguir "democràticament", que es prohibís l'ensenyament del darwinisme a les escoles en alguns Estats del Sud dels EUA.

    Actualment, la campanya  anti-darwinista de les Esglésies ha aconseguit que, a algunes escoles, per llei, sigui obligatori explicar la teoria del "disseny intel·ligent", al costat de la teoria evolucionista.

 

   Tesi: Les Esglésies protestants  i l'Església catòlica són una amenaça per a la ciència i per a la filosofia. Totes elles intenten sotmetre-les als seus interessos ideològics.

 

      L'amenaça és tan present fins al punt que la Royal Society va fer pública una declaració, 2006, en suport de l'evolucionisme i rebutjant les pretensions del creacionisme i del "disseny intel·ligent". Podeu veure la declaració a la web Royal Society statement on evolution, creationism and intelligent design.

 

   Tesi: Les Esglésies protestants i l'Església catòlica  són una amenaça per a la llibertat i el progrés. Sempre són els instruments de les elits del Poder conservador.

 

   Pel tàndem  Rorty-Vattimo (Sembla que les Universitats catòliques estan entusiasmades amb aquest tàndem), hi hauria una diversitat de jocs de llenguatge dels humans, utilitzats segons sigui l'objectiu a aconseguir. Així, al costat de la literatura científica (la Ciència ja ha perdut, segons ells, l'àuria de la "veritat"), i hauria la literatura religiosa (Que disposaria d'unes altres "veritats")  que satisfà les "necessitats espirituals".

 

      Cal deixar de banda d'aquest camí reaccionari, i seguir la via iniciada per En David Hume. D'allò que es tracta es d'avançar en la línia empirista.

 

    Tesi:  Una vegada vençuda la resistència de les esglésies, quedarà clara la inconsistència dels relats de prodigis i de miracles dels denominats "llibres sagrats".

    Tesi: Si totes les creacions humanes que fan referència a Déu són inconsistents, i si la història de les esglésies es un devessall de crims contra la humanitat, i si la ciència no fa la més mínima referència a fenòmens "paranormals", la paraula Déu no tindria cabuda dins un llenguatge humà post-postmodern.

 

     Tesi: La inconsistència dels "llibres sagrats" i els crims de les esglésies demostren que no és possible l'existència de Déu. No és concebible l'existència d'un Déu mut que no diu res davant d'aquells que s'inventen llibres en nom seu i d'aquells que cometen  crims en nom seu.

 

    Tesi: El silenci de Déu només pot tenir un significat. Les filosofies que intenten justificar l'injustificable no són sinó noves serventes de la teologia dogmàtica. 

    

        

 La filosofia a l'abast

Materials contra els fil˛sofs postmoderns

quetgles | 18 Agost, 2008 06:36

 

      Aquesta adreça de la Xarxa es pot considerar com a material adjunt  posterior al meu escrit "Contra Rorty i els postmoderns". Com veureu, és un escrit en anglès, molt aclaridor  i que  el podeu baixar prement Intellectual Terrorisme or just War.

 

 

Contra Rorty y los posmodernos

quetgles | 17 Agost, 2008 17:59

 

(Es una version del traductor automàtico del escrito original en lengua catalana)

       

Veinte tesis contra En Rorty y los filósofos posmodernos.


Tan pronto como aparece una nueva élite económica, ésta intenta asegurarse sus privilegios económicos. Por eso, intentará hacerse presente y tener influencia a los círculos de Poder. En último término, el objetivo final - su situación ideal - sería conseguir el blindaje de sus privilegios.

Con la aparición de la nueva élite económica se intensifica la lucha de clases. Por una parte, la nueva élite entra en competición con las otras élites; y, por|para la otra, incide en la lucha de clases (en el sentido marxista) entre la clase explotadora y las clases trabajadoras.

La clase dominante y las nuevas élites en todo momento tratan de intensificar la explotación y de asegurar sus privilegios. Y las clases que no forman parte de la clase dominante luchan en sentido contrario, es decir, tratan de resistir.

Las diversas élites luchan entre sí por|para el control de los media. Y, en conjunto, la clase dominante intenta imponer su ideología, y anular las ideologías a favor de los intereses de las clases explotadas.


La nueva élite también trata de asegurarse privilegios jurídicos.


En la lucha de clases, la confrontación esencial es la económica. La clase explotadora siempre procura intensificar la explotación, y, el revés, las clases expoliadas intentan evitar el espoli.
Los resultados de las confrontaciones son siempre imprevisibles. Constantemente se producen situaciones de crisis económica. El sistema capitalista no consigue una ordenación|ordenamiento racional de la actividad económica.

Los trabajadores no sólo ofrecen una resistencia contra la explotación, como, por ejemplo, cuándo se da una declaración de huelga; sino que, constantemente, promueven todo de iniciativas espontáneas que pueden incidir decisivamente dentro del proceso económico. Mayormente, las iniciativas de las clases trabajadoras son movimientos profundos de largo alcance; son movimientos profundos de las anchas masas que no responden a una teoría o programación previas. Los ejemplos más evidentes son los movimientos migratorios de los trabajadores.

Los 102 peregrinos de los Mayflower sacaron adelante un proyecto social y político que era el resultado de unos acuerdos previos, siendo de naturaleza religiosa el impulso inicial. Si la fundación de nuevas colonias en Nueva Inglaterra hubiera dependido únicamente de las motivaciones religiosas, la historia habría sido otra muy diferente (Actualmente, las pequeñas comunidades puritanas de los "ames" no pasan de ser una curiosa muestra etnográfica). Bien pronto la motivación de los nuevos inmigrados a Nord-amèrica fue de carácter social y económico.

Así lo explico a "La filosofía y la religión sin caretas", pàgina125, que dice: "De todas las áreas de colonización del mundo, las colonias británicas eran las que ofrecían más ventajas y las que más rápidamente aumentaba la población. Nueva Inglaterra no sólo ofrecía libertad y tolerancia, con lo cual los trabajadores conseguían un nivel de bienestar nunca visto. Si a un primer momento la inmigración era por motivos ideológicos, bien pronto la motivación puramente económica fue el verdadero impulso. Las colonias anglo-americanas tenían un ritmo de crecimiento de población mucho más intenso que el de las colonias españolas o francesas; doblaba la población cada 25 años. Para poner un referente: en 1760, los colonos franceses del Quebec eran unos 40.000, mientras que las trece colonias británicas de Nord-amèrica tenían una población de un millón y medio habitantes. Los norteamericanos consideraron que el formidable crecimiento económico de su república hacía patente las ventajas de su sistema social y político" (Sobre este tema podéis bajar más material escrito apretando La filosofía y la religión sin caretas).

Los trabajadores de la Europa de los setecientos iniciaron el movimiento profundo de colonizar Nueva Inglaterra; movimiento profundo que tuvo el punto culminante con la proclamación de la primera República moderna del mundo.


Tesis: En contra de lo que dice En Fukuyama, el sistema capitalista ni es aceptable ni representa el fin de la historia.

En Fukuyama argumenta que el sistema capitalista actual se reproduce en sí mismo, y, por lo tanto, sería la última forma de sociedad. Entiende que los intentos alternativos han fracasado.
En Rorty dice que el pragmatismo norteamericano es el final de la filosofía. O sea, que poesía, filosofía y física son puros juegos de lenguaje. O sea, en último término, En Rorty también considera que el Imperio norteamericano es el fin de la historia.
Si la "verdad" es aquello que resulta útil a la sociedad, entonces no es de extrañar que aparezca En Vattimo con el suyo "Creer que se cree".
Todos éstos modernos quieren hacer una reutilización de Nietzsche y de Heidegger. Son un buen grupo: Vattimo, Baudrillard, Lyotard, Rorty, Derrida, Foucault, Deleuze, Dollé, Glucksmann...(Per cierto, este antiguo maoista, hizo campaña|campiña para En Zarkozy a las últimas presidenciales francesas). Me habría acabado la época de la Razón, y habríamos entrado en aquella de los juegos de lenguaje y de las ideas "útiles".


Como ya he escrito a diversos artículos, mi tesis es:

Tesis: En todo tiempo, la producción de materiales filosóficos obedece a las demandas de los bandos enfrentados en guerra ideológica. Los filósofos no hacen sino elaborar argumentos a favor de una determinada ideología (La definición de ideología es: conjunto de ideas que son en función de los intereses de una determinada clase social). O sea, no hay filosofía neutral. Los denominados filósofos, al igual que otros actores intelectuales, son movidos por|para una pasión, bien sea noble, bien espuria, a favor - o en contra - de una determinada ideología.

En mi parecer, los filósofos al servicio de la ideología conservadora tienen como encargo más importante intentar introducir un nuevo irracionalismo, según el cual las proposiciones de la ciencia son también juegos de lenguaje.
Para entendernos: El presidente George Bush a sus discursos se atreve a decir que "el ateísmo es una creencia". Las expresiones reaccionarias de Bush enlazan perfectamente con la gran campaña|campiña ideológica de las iglesias evangélicas y de la católica para promover la teoría de "El diseño inteligente", referida a la creación divina del universo.

En Rorty se pone el vestido|traje de los post-modernos y se presenta como un "pensador" que deja de lado la filosofía, que "muestra" la inconsistencia del lenguaje filosófico y de la inutilidad de los filósofos. Pero este aspecto de innovador de Rorty es un disfraz de uno que trabaja decididamente haciendo aportaciones a la ideología reaccionaria. En Rorty, para esconder su reaccionarisme, exhibe sus críticas contra la política exterior de Bush; pero es En Rorty mismo el que proporciona argumentos para las campañas|campiñas de las iglesias evangélicas. Es contra la tradición de la filosofía ilustrada que argumenta en Rorty. En Rorty recupera los argumentos de Nietzsche contra la Ilustración. Es En Rorty el que se atreve a poner a un mismo "nivel creativo" la literatura, la filosofía y la ciencia.

Los philosophes, en conjunto, despliegan una actividad que, objetivamente, favorece la ideología conservadora. La fotografía donde aparece el financiero Lara Bosch acompañado de Fukuyama y de Glucksmann (Al Círculo de Economía de Barcelona, enero, 2008) da una clara pista de cuál es la relación entre los philosophes y el Poder.

La ideología que surgió de las revoluciones democráticas modernas de Europa y de América fue recogida en las Constituciones. Es reconocida como hegemónica. Se entiende que las normas morales y las leyes actuales son una consecuencia de la ideología democrática.

Se tiene que rechazar el concepto marxista de las revoluciones burguesas.

Tesis: Los avances sociales y políticos conseguidos por las clases populares a un momento histórico concreto no se mantienen vigentes siguiendo un impulso inercial. El despliegue de las sociedades democráticas da lugar al sorgiment de nuevas contradicciones que ponen en peligro el orden democrático. Las sociedades democráticas tuvieron que ser espectadoras de la aparición del capitalismo a su seno.

Aquellas colonias de granjeros republicanos de Nueva Inglaterra no tenían ni idea del nuevo fenómeno social que recibiría la denominación de capitalismo. Primeramente, les inquietó la aparición de las grandes fortunas, y votaron todo de leyes intentando regular la acumulación de riquezas.




Tesis: En todo momento las élites intentan eludir los controles democráticos. Al últimos tiempos, las élites han
conseguido todo de nuevos privilegios, económicos, sociales, jurídicos, de manera que se ha producido un debilitamiento de las garantías democráticas. Las grandes acumulaciones capitalistas son una grave amenaza para la democracia.

Tesis: Aquello que importa no son las especulaciones de los filósofos de ideología conservadora. Aquello que importa es que las clases trabajadoras encuentren nuevas formas de lucha para restablecer la democracia verdadera.

Tesis: El emotivisme moral y el contraactualismo son las piezas maestras de la ideología democrática. Aquello que importa es hacer valer estas piezas. Con estos instrumentos tiene que ser posible anular los privilegios y acabar con la explotación y la injusticia.




Para intentar una aproximación a la pregunta inicial, empezaré afirmando la tesis maestra, a partir de la cual seguirá la línea de la argumentación.

Tesis: La ordenación|ordenamiento de la sociedad de acuerdo con el emotivisme moral y el concepto de contraactualismo social - el núcleo de la ideología hegemónica a las sociedades democráticas - ocurrió por causa del triunfo de las revoluciones democráticas. Fue la inteligencia y los sentimientos y el coraje de las clases populares oprimidas las que determinaron la aparición de las revoluciones democráticas.



Tesis: No es el caso de que la Ilustración francesa fuera la causa de la revolución. Los ilustrados no eran en absoluto revolucionarios. Se tiene que pinchar la burbuja de la Revolución francesa. Es errónea la versión que dan los libros de texto españoles.

Se tiene que ver que la intervención de las masas en el proceso revolucionario francés del 89 siempre supera las previsiones de los que se habían autodeclarado "representantes del pueblo francés".
Se puede constatar en otras áreas de Europa - por ejemplo, en Prússia - también se daba el fenómeno de la Ilustración y no por eso se derivó una situación revolucionaria.
Podéis ver una explicación más acabada sobre este tema a la web La filosofía y la religión sin caretas, página 57 y siguientes.

Tesis: La filosofía, las filosofías, se despliegan al servicio de una determinada ideología. Los filósofos inician su actividad intelectual instalados en su propia ideología, la cual se corresponde con una de las ideologías en conflicto.
Haciendo un préstamo a En Hegel, "la filosofía sale como la lechuza, cuando el sol ya" es "puesto". O sea, no es el caso que de la mente de un solo hombre - el filósofo - surja una ideología.

Tesis: El hecho de que unos determinados filósofos figuren como "los mayores" o "los más importantes" en los libros de texto españoles responde a una clasificación y una valoración la cual concuerda con los intereses de la ideología conservadora.

Tesis: La mayor parte de los "grandes filósofos" son de ideología conservadora o reaccionaria. Así, podemos citar: Sòcrates, Plató, Aristóteles, Agustí, Tomàs d'Aquino, Descartas, Kant, Hegel, Nietzsche, Husserl, Heidegger.


Tesis: En la época moderna, los pensadores que elaboraron una filosofía en defensa de la ideología democrática triunfante serían John Locke, David Hume i En Rousseau, entre otros.

En Locke pudo publicar la suyas "cartas sobre la tolerancia" después de la Revolución "la Gloriosa" de 1688. Pero se tiene que considerar que En Cromwell ya había decidido suspender la prohibición de entrada de los judíos en Inglaterra. O sea, En Cromwell y sus consejeros ya hacían valer a la sociedad los principios calvinistas que los inspiraban, como, por ejemplo, el de tolerancia.


Tesis: No es el caso de que los movimientos de la historia sean originados por las doctrinas de los filósofos. Si de caso, son los profetas - algunos pocos profetas - los que encabezan un movimiento histórico.


Las monarquías europeas, herederas del sistema de dominio del Imperio romano, continuaron utilizando la Iglesia católica como instrumento de represión ideológica. Hasta la revolución luterana, se mantuvo el despotismo ideológico con una violencia extrema y cruel. (Para ver el tema sobre la revolución luterana podéis a ir a mi web La filosofía y la religión sin caretas, página 30 y siguientes).

Tesis: A las sociedades democráticas débiles - cómo es el caso de la española -, las fuerzas conservadoras mantienen todo de dispositivos para hacer prevalecer sus intereses ideológicos; y la guerra ideológica es mantiene encendido.

Tesis: Si las clases populares no consiguen encontrar fórmulas de resistencia eficaces contra el Poder, las clases privilegiadas intensifican su opresión y su espoli.


Tesis: Mientras se mantiene viva la guerra ideológica, aquellos discursos filosóficos que proponen cambiar las piezas maestras de la ideología democrática no hacen sino colaborar con las clases privilegiadas, con los opresores.


Para poner un ejemplo esclarecedor: en la Francia contemporánea se da con más intensidad el fenómeno de la hilera de "philosophes" y se fácil constatar que del alud|avalancha de literatura filosófica no se deriva ningún cambio ideológico notable.
En mi parecer, el alud|avalancha de "philosophes" no es una casualidad, sino que es una consecuencia de la praxis de las élites dirigentes francesas de los últimos sesenta años. La producción de "philosophes" no ha sido por|para una demanda de las clases populares francesas.
Paso a exponer toda una serie de detalles que yo creo que son decisivos revelar el misterio de los "philosophes".
Su aparición coincide con la victoria de Francia y con el inicio de la política de "Grandeur" de Charles de Gaulle.
Estos "philosophes" de la posguerra ya no son unos oscuros profesores universitarios que se agotan traduciendo a los autores alemanes. Hacen un salto cualitativo y ocurren las pensamientos y las voces de "el esprit" francés. Enseguida se convirtieron en unos privilegiados sociales. Estos pensadores profesionales pasaron a disponer de un presupuesto del ministerio más elevado, pero, sobre todo, tuvieron acceso a los medios de comunicación, en los grandes diarios. Colaboraciones, encargos, conferencias, entrevistas|vislumbradas, servicios especiales, contratas de consejeros, premios, honores... y más cosas han acompañado la vida de estos nuevos personajes públicos.
A pesar de la tremenda diversidad de discursos filosóficos que sueltan, los "philosophes" participan - parece que espontáneamente - en una campaña|campiña permanente de enaltecimiento de la filosofía. Casi todos ellos - los marxistas, como N'Althusser, incluidos - hacen continuas autoproclamas de sus portentosas capacidades intelectuales y de la profundidad de su pensamiento.
Según sus discursos, aquello importante en el mundo son sus propios discursos que tratan sobre ellos mismos y sus propios discursos. Se tanta su vanidad que llegan a hacer afirmaciones como|cómo la de Foucault que dijo que En Deleuze es el filósofo más importando del siglo y que el siglo XXI será "deleuzià". Y dice todo eso en tono profético sin que el mundo sepa nada (Bien, yo creo que la declaración de Foucault ocultaba de hecho una proclama de su propia superioridad respecto de Deleuze).
En mi parecer, la intención de las élites privilegiadas francesas y del Poder francés consiste al intentar desanimar a las clases trabajadoras; es como si estas élites quisieran rescatar "el derecho de las clases dirigentes" de línea platónica y dejar en suspense|suspenso el emotivisme moral, y por eso hicieran este uso de los "philosophes".
El enunciado elitista (y también el de N'Althusser) sería una cosa así: "vosotros trabajadores y vosotros gente vulgar no disponéis de formación suficiente para intervenir en la ordenación|ordenamiento de la sociedad. Vale más que lo dejéis en manos de los sabios, de los preparados y de los expertos - o de los dirigentes del "partido" . Renunciad al emotivisme moral.
Es como si intentaran - estas élites - que los trabajadores y las clases populares se sintieran intelectualmente y moralmente inferiores. Como si intentaran culpabilizar en las "masas".
Está como si hicieran experimentos sociales en el sentido de buscar una línea política e ideológica que daría lugar a un nuevo platonismo social.

Las élites privilegiadas continúan con el suyos poderes y sus proyectos contra los intereses de las clases trabajadoras. Las élites continúan probando nuevos métodos en la guerra ideológica.




Los intelectuales y los filósofos y los individuos corrientes que denuncian las estrategias de las élites reaccionarias trabajan a favor del bando democrático.

Por una parte, el despliegue económico mundial (por medio del sistema capitalista) hace que la producción de corderos materiales abarque niveles extraordinarios y eso permite que anchas capas de la población mundial tengan acceso a un nivel de vida más alto (El más destacable es el desarrollo de la China y de la India, cuya población representa una tercera parte de la población mundial). Por|Para la otra, las élites se apoderan de parte de esta producción y consiguen unas acumulaciones de riqueza también extraordinarias.
Las élites y las nuevas élites han hecho unas extraordinarias acumulaciones de riqueza en pocas manos.

Tesis: En todo momento, las élites - económicas, políticas, ideológicas - tratan de burlarse los controles democráticos. Además, en el terreno puramente ideológico, tratan de debilitar la ideología democrática.

Visto eso, respecto del tema que encabezaba el artículo, tengo que decir que la filosofía conveniente a los intereses de las clases trabajadoras continúa siendo aquélla que defiende la validez del núcleo esencial de la ideología democrática, a saber, el emotivisme moral y el contraactualismo social. Y, para citar los clásicos, diría los nombres de Locke, En Hume y, también, En Rousseau.
Es posible que algunos lectores, afectados al marxismo o a la filosofía de algún "philosophe", se escandalicen de mi propuesta de hacer valer el pensamiento de unos autores del siglo XVIII.

En justificación en eso, tengo que decir que el emotivisme moral y el contraactualismo social no son unas modas pasajeras. Que el establecimiento de los regímenes democráticos responde a la voluntad mayoritaria de la población. Que la ideología democrática es hegemónica en cuánto es sostenida por la mayoría de la población.

Tesis: A lo largo de los siglos, predominó de manera absoluta y vergonzante "el intelectualismo moral" y "el naturalismo social". No es el caso de que los filósofos se cansaran de esta ideología e inventaran unas nuevas modas ideológicas. Ya he dicho que la filosofía es como la lechuza. Cerrado el breve periodo de las "polis" democráticas, durante más de dos mil años imperó el despotismo aristocrático.

Tesis: En los libros de texto figura que durante este larguísimo periodo hubo 40.000 filósofos y teólogos. Pero no explicitan que todos estos filósofos no hacían sino repetir incansablemente la eterna cantilena de "el intelectualismo moral" y de "el naturalismo social", cantilena que "no pasaba nunca de moda". Los 40.000 teólogos pacían dentro de la valla construida por N'Aquino y Papa.

(Aclaración: "intelectualismo moral" es la doctrina defendida por Sòcrates, Plató y Aristóteles. Según ésta, el Bien moral - único y eterno - se consigue por medio de la actividad intelectual; únicamente el sabio obra el bien. Tomàs d'Aquino acomoda la teoría aristotélica al dogma católico. Segundos de Ello Aquino, "la fe y la razón" coinciden; el Bien de la metafísica coincide exactamente con la moral cristiana; o, también, la pura especulación racional descubre las verdades morales del cristianismo. O sea, en último término, es Papa la máxima autoridad en materia de moral).

(Aclaración: "Naturalismo social" es la doctrina de de Ello Aristóteles sobre los principios "eternos" que definen "la sociedad humana". Según ésta, las sociedades humanas son un producto natural; las sociedades humanas se ordenan según las leyes de la naturaleza; las diversas formaciones sociales - monarquía, aristocracia, democracia - son productos naturales, son una consecuencia de la naturaleza humana. Según la concepción aristotélica, todos los procesos de la naturaleza se orientan necesariamente hacia la perfección. Así, si a la sociedad hay esclavos, se tiene que entender que es una cosa natural y se tiene que entender que es una buena cosa que haya esclavos; explicaba el filósofo los beneficios de la esclavitud, gracias a los cuales los hombres libres quedan liberados del trabajo y pueden cultivar la filosofía.)

O sea, que aquello que importa es saber que la guerra ideológica contra todas aquellas organizaciones - y filosofías - enemigas de la ideología democrática continúa más encendida que nunca. Que "los enemigos del pueblo" continúan promoviendo todo de "philosophes" con la perversa intención de crear confusión ideológica, de debilitar a las críticas contra las élites.
Así, pues, en materia de filosofía seríamos a un postmarxismo y a un post-postmodernismo.

Tesis: El denominado "postmodernismo" es un intento de sembrar la confusión de manera que todas las teorías serían una especie de juegos de lenguaje. En Rorty, haciendo "pragmatismo de derechas", nos propone que la actividad del hombre en torno a la poesía, la filosofía y la ciencia no son más que juegos de lenguaje, puras creaciones de "el espíritu humano".
(Podéis ver la esclarecedora denuncia de N'Alan Sokal contra las manipulaciones de los filósofos franceses de los últimos 50 años a la web Imposturas intelectuales, en un resumen; también incluye denuncias contra los posmodernos).

No sabemos qué tipo de lucha soltarán las clases populares ni qué respuestas crearán en contra de los privilegios y de los poderes de las élites.
Pero sí podemos estar seguros de que las fuerzas reaccionarias tradicionales - en especial la Iglesia católica - no han abandonado sus objetivos más oscuros.
Como ya he dicho a otros escritos, las fuerzas reaccionarias disponen de grandes recursos materiales para difundir su ideología, pero su cuerpo de doctrina - aristotélico-tomista - es débil y no resiste a las críticas hechas desde la ciencia.
Por otro lado, la Iglesia católica no encuentra recursos dialécticos para frente a los que denuncian su serie interminable de crímenes contra la humanidad. Ella quiere ocultar sus crímenes; nosotros podemos denunciarlos.
O sea, estamos en guerra. Y tenemos que estar en una filosofía - ésta es mi propuesta - que aporte argumentos para reforzar la ideología del emotivisme moral y del contraactualismo social. O sea, tenemos que luchar para conseguir la libertad real y la

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb