El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat ''La filosofia i la religiˇ sense caretes'', editat a la Xarxa com a post.

En Wittgenstein i el positivisme l˛gic

quetgles | 20 Novembre, 2007 10:56

   La tesi d'aquest article és que l'èxit la filosofia analítica  és l'anunci de la seva mort. La filosofia quedaria reduïda a la tasca de l'estudi del llenguatge científic, de fer aclariments sobre problemes de llenguatge. La filosofia a la fi hauria arribat a l'estatus de ciència, però no tindria res a dir sobre el món o sobre la moral. És l'anunci de la mort, però no de la filosofia; només del positivisme lògic o filosofia analítica.  Si de cas, són els positivistes els qui han de callar. Si tot ja està dit, a què ve insistir una vegada i una altra sobre els "errors de llenguatge" on cauen els qui tracten sobre temes de metafísica o de moral? No és el cas que jo consideri que la filosofia hagi de tenir un estatus de privilegi en la recerca de la veritat. Pel contrari, jo sostinc que la filosofia no és ciència, i que, fins i tot, m’avindria a canviar el nom de la cosa; que en lloc de filosofia es digués qualque cosa així com pensament o ideologia, per exemple.     

                       En Ludwig Wittgenstein  

     En Wittgenstein és honrat: a les seves publicacions no debat sobre moral o metafísica, ni tampoc confessa la seva ideologia. No fa pública la seva ideologia, però sí pren decisions morals (S'ha d'entendre el terme "moral" amb la seva accepció  més ample) dins situacions familiars i socials. Si pren decisions morals, això vol dir  que raona sobre temes morals o metafísics. Vull subratllar que el nostre home no renuncia a l'ús de la raó per mirar de sortir dels dubtes morals o metafísics que l'assalten (per altra part, cosa comuna entre els mortals).         Es veu que aquell enginyer alemany va impressionar vivament  En Bertrand Russell; li plantejava qüestions sobre els Principia mathematica  com ningú altre – he de suposar -. El gran filòsof anglès es trobava davant un jove que demostrava un coneixement profund sobre el llenguatge de la lògica i de la matemàtica. Semblava  un prodigi, una cosa increïble.  En Russell degué pensar que aquell home disposava d'una capacitat intel·lectual tan extraordinària que podria resoldre problemes als que ell mateix no havia trobat solució. Prova de l'admiració d'En Russell  no és només que donés un suport decidit a la publicació del Tractatus; allò més sorprenent és que proclami que el llibret és un esdeveniment històric (Aconsella als filòsofs que s'afanyin a llegir el llibre!). En Ludwig Wittgenstein és el representant més influent de la filosofia analítica o positivisme lògic. En Wittgenstein  tanca el cercle positivista: la filosofia queda reduïda a una anàlisi lògica del llenguatge; la filosofia ha de fer veure que els homes – els filòsofs – es confonen al tractar de temes de metafísica i de moral perquè fan ús incorrecte del llenguatge. Amb la publicació del Tractatus logico-philosophicus, 1921, anunciava la solució definitiva dels problemes filosòfics, que la filosofia ha de pretendre la solució lògica de les idees.     En Wittgenstein diu veritat; amb la seva obra, la filosofia analítica fa el cim. Les tesis principals semblen inqüestionables. Les seves anàlisis sobre el funcionament del llenguatge a Investigacions filosòfiques s'haurà de considerar com una de les obres més notables dins el camp de la lògica, el llenguatge i el llenguatge científic.    Llavors, si els principals enunciats de Wittgenstein són incontrovertibles, tots haurem d'ésser devots de l'anomenada Filosofia analítica?  No, en absolut. El triomf de Wittgenstein no és el final de l'activitat intel·lectual sobre la moral i la metafísica  (La guerra ideològica mai té treva) , sinó el final de la Filosofia analítica, en el sentit d'obra acabada, definitiva. És aquesta filosofia la que ja no tindria res de nou a dir. Aparentment semblaria que jo entro en una contradicció, a saber: per una part, dono per bons els enunciats de Wittgenstein, i, per l'altra, pretenc presentar com a veritables enunciats que contradiuen els d'En Wittgenstein. Haurem d'analitzar les paradoxes.  Necessàriament hem de suposar – jo pens - que és En Wittgenstein mateix el qui al llarg de  tota la seva vida medita i fa raonaments sobre temes morals i de metafísica, i és ell el qui arriba a unes conclusions sobre aquests temes; és ell mateix el qui, tot i veient que no podia aplicar la seva filosofia proclamada, feta pública,  de totes maneres prenia decisions derivades d'un "pensar filosòfic no analític", és a dir, del que seria la seva "filosofia privada no feta pública". En Wittgenstein es mou contínuament assetjat per fets del seu entorn i del Món que el porten a situacions crítiques i extremes que l'obliguen a prendre grans decisions que canvien la seva vida una i altra vegada. La vida d'En Wittgenstein és una novel·la de passions i d'intriga i de contínues turbulències. Ja de bon començament,  la singularitat de la seva família també oferia amb escreix material per una saga novel·lística: jueus convertits al protestantisme a una Viena catòlica a l'època de l'Imperi austro-hongarès. Una cadena de singularitats: el pare, la mare, els germans...El pare, que va crear la gran indústria de l'acer, i esdevingué un dels homes més rics d'Àustria; el pare, que era un amant de les arts i de les ciències, i un mecenes. Un hom es fa creus i ho ha de llegir dues vegades quan se'n assabenta que entre els comensals invitats als àpats dels Wittgenstein hi figura En Sigmund Freud!  Una altra extravagància familiar: els fills foren educats a casa amb pedagogs privats; En Ludwig no va anar a escola fins després d'haver complert els tretze anys. I un pare molt exigent. I una altra extravagància: per motiu de complaure l'àvia materna que era catòlica, En Ludwig fou batejat com a catòlic, i durant anys acomplí el ritual catòlic. Tots els germans eren intel·lectualment dotats, però En Ludwig era el prodigi; no hi havia matèria o qüestió que no dominés en molt poc temps. Intel·ligència de geni i passió pel coneixement. I passió per les arts. Al igual que el seu pare, passió per les arts, per la música, sobretot. Vol posar la seva intel·ligència al servei de la societat, d'una manera útil, concreta i positiva; per això es matricula a la facultat d'enginyeria de la Universitat de Berlin.  I la mort planava sobre els   Wittgenstein. Al 1902, mor el seu germà  Hans, suïcidat; al 1904, el seu germà  Rudolf, també suïcidat; al 1918 mor en accident en unes proves de vol el seu millor amic, En David Pinsent; i el seu germà Kurt es suïcida al front de la guerra; al 1949, mor de càncer la seva germana Hermine.     En Ludwig Wittgenstein també destaca pels seus esforçats  actes morals.   He de pensar que En Wittgenstein reflexionava i raonava sobre les qüestions morals que afectaven la seva  singular conducta moral. I és que la vida d'En Ludwig està travessada pel canvi i el trasbals. Com una pel·lícula ràpida: De Berlín passa a Cambridge; al esclatar la guerra, al 1914, fa una donació anònima de 100.000 corones com a fons d'ajut als artistes necessitats, i es presenta voluntari a l'exèrcit austríac com a soldat ras; mentre és al front de guerra, continua treballant en el Tractatus. Al 1919, fa donació de la seva herència als seus germans; Al 1922, sembla que supera una tremenda crisi existencial i decideix fer de mestre d'escola; es treu el títol i fa de mestre; canvia d'escola de continu; sembla que té problemes amb els pares dels alumnes. Al 1926, a mitjan curs, té una altra crisi; deixa l'ensenyament i fa de jardiner a un convent de frares; tot seguit, aquest mateix any, amb un arquitecte amic seu comença a construir una casa per la seva germana; al 1927, entre en contacte amb el Cercle de Viena; al 1928, torna a treballar en temes de filosofia; al 29 torna a Cambridge.         En Wittgenstein i els filòsofs del positivisme lògic cauen en la mateixa contradicció: per una banda indiquen la filosofia no es pot ocupar de la moral ni de la metafísica, però, alhora, es veuen obligats a prendre decisions personals sobre qüestions de moral o metafísica i que, per tant, afectaran els cursos de les seves vides. Al final del Tractatus, diu expressament quina és, segons ell, la funció de la filosofia: El mètode correcte de la filosofia seria pròpiament el de no dir res més que allò que es pot dir, o sigui, proposicions de la ciència natural – quelcom , per tant, que no té res a veure amb la filosofia -, i després, quan algú altre volgués dir quelcom metafísic, demostrar-li sempre que en les seves proposicions no havia donat cap significat a certs signes.  Si donen per bona la definició expressada per Wittgenstein, llavors s'ha d'entendre que els homes i els filòsofs no han fet sinó una mala utilització del llenguatge, i que ara continuen fent aquesta mala pràctica.    Si En Wittgenstein es limités a afirmar que les proposicions de metafísica i d'ètica no són possibles com a ciència, llavors la seva afirmació coincideix amb les conclusions a que va arribar En Hume, dos-cents anys abans. Deixant de banda la utilització de la lògica formal última com a  instrument per a l'aclariment del mètode de la ciència, el positivisme lògic no tindria res a dir sobre els temes que tradicionalment eren tractats pels filòsofs. O sigui, la filosofia no aporta res a la veritat; és un pur exercici o una mística.    Veig que hi ha un punt essencial on En Wittgenstein divergeix del positivisme lògic: En Wittgenstein proposa que la vida autèntica comença allà on acaba el positivisme. Com si fos un líder d'una secta mística (Bé, si de cas, la secta seria molt elitista i  guardiana del secret), , amb llenguatge enigmàtic, proclama que No són pas els problemes de la ciència natural els que s'han de solucionar (Tractatus, 6.4312). Insisteix per deixar constància de la seva proposta mística, i diu Tenim la sensació que fins i tot que quan totes les possibles preguntes científiques s'han contestat, encara no s'han tocat gens els nostres problemes vitals. Ben cert, aleshores no queda, justament, cap més pregunta; i precisament això és la resposta (Tractatus, 652). No amaga gens la seva proposta  de seguir el camí de la mística; i així diu No deu ésser aquest el motiu pel qual homes als quals se'ls aclarí el sentit de la vida després de llargs dubtes,  no pogueren dir en què consistia aquest sentit? (Tractatus, 6.521)   Puc coincidir en la crítica positivista a les filosofies idealistes i en l'afirmació de que la metafísica ni l'ètica no són possibles com a ciències; però  la meva pregunta és:  si aquesta afirmació ja fou establerta per Hume i els filòsofs empiristes, a què treu cap l'elaboració unes colossals investigacions lògiques per insistir sobre la mateixa qüestió?    En Hume, una vegada que havia demostrat que la metafísica no era possible, donava una passa més i posava els arguments per mostrar la inconsistència dels miracles. La crítica de Hume als fonaments de la creença en els miracles, contenia realment una crítica soterrada a la creença en Déu i a la religió. De fet, les diverses línies filosòfiques de la Il·lustració – deisme, agnosticisme, escepticisme, ateisme – totes coincidiren en fer una crítica a les religions positives i combateren contra l'Església catòlica. No és aquest el cas dels neopositivistes; d'una manera molt discreta, més aviat manifesten un tarannà conservador molt profund. En Wittgenstein també declara que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses, però no fa crítica a les  religions ni a les malvestats que es cometen en nom de Déu.    En Wittgenstein deixa anar algunes expressions que coincideixen amb la seva actitud mística davant la vida. Pels seus actes, és com si volgués dir que ell no és pròpiament d'aquest món, sinó d'un món místic, personal, reservat, que mai serà explicitat o teoritzat. Únicament  podem entreveure aquest món per alguns aspectes de la seva conducta que sembla que porten la marca de la mística. Al Tractatus es troben algunes expressions en aquest sentit místic i enigmàtic. Al final del llibre es troben expressions com aquesta Tota la visió moderna del món es basa en la il·lusió que les lleis anomenades de la naturalesa ...Així s'aturen en les lleis de la naturalesa com si fossin quelcom intocable, com els antics s'aturaven en Déu i el destí. I tots dos, certament, tenen raó i no en tenen. Els antics són, tan mateix, més clars per tal com reconeixen un final clar, mentre que en el sistema nou sembla com si tot quedés explicat (Tractatus, 6.371 i 6.372) Hem d'entendre, jo suposo, que l'autor pensa que la ciència no resol l'enigma de l'home ni d'allò que és místic; i que no rebutja la idea de la mística, sinó tot al contrari: que allò místic és el més superior i elevat. Així dirà que El sentit del món ha de trobar-se fora d'ell...Si hi ha un valor que sigui valuós...ha de trobar-se fora del món...Per això tampoc no hi pot haver proposicions d'ètica...l'ètica no es pot expressar. L'ètica és transcendental. Ètica i estètica son u (Tractatus, 6.41, 6.42, 6.421).  Sembla que en algun moment està temptat de fer referència a Déu o a qualque cosa metafísica indefinible; així, en el paràgraf 6.522 es pot llegir: L'inexpressable, tanmateix, existeix. Es mostra, és allò místic. Al meu parer, el paràgraf més compromès és el 6.4312, on afirma que La immortalitat temporal de l'ànima de l'home...no està garantida...¿Aquesta vida eterna no serà potser igual d'enigmàtica que l'actual? La solució de l'enigma de la vida en l'espai i el temps es troba fora de l'espai i del temps. Em sembla indubtable que En Wittgenstein va estar molt interessat sobre temes de metafísica i de les creences religioses. És una llàstima que no deixés escrits sobre els seus estudis  i les seves reflexions sobre aquesta temàtica (Durant anys, els anys trenta, sempre portava amb ell L'evangeli de Tolstoi, llibre que tracta del camí de la santedat laica). Al meu parer, en el 6.432, s'ha d'entendre que dóna per suposat l'existència de Déu, quan diu A allò més elevat li és plenament indiferent com sigui el món. Déu no es revela en el món. Segur que En Wittgenstein degué estudiar amb passió la religió jueva – ells eren d'una família de jueus conversos – i també el cristianisme, així com el discurs il·lustrat sobre les religions. I també degué conèixer el llibre Perquè no sóc cristià del seu amic i protector Bertrand Russell. Segur que també coneixia l'obra de Freud. Segur que coneixia l'antisemitisme – tan potent dins el món germànic - i que el degué patir alguna vegada. He de suposar que parlava sobre aquests temes amb els seus familiars i amics. Sigui com sigui, no va deixar res escrit sobre aquestes qüestions (Bé, després m'he assabentat de l'existència dels Diaris secrets).   Tot i el silenci  sobre el seu món personal, sobre allò que ell considerava místic, el que no pogué amagar fou la seva conducta, la seva activitat com a persona social, les seves passions i sentiments. I la primera cosa que mostra l'excentricitat vital del nostre personatge és l'endimoniat ritme  que manté al llarg de tota la seva vida. A diferència d'altres personatges de vida frenètica, com podria ser En Napoleó o En Francesc Macià, En Wittgenstein és singular pel continu trencament del ritme vital i el continu canvi d'objectiu vital. Vull dir, es pot constatar que la seva dedicació als projectes vitals més estimats sempre té una durada ridículament curta. Un dia vol ser enginyer, l'altre músic, tot seguit filòsof, després deixa la filosofia, i fa d'arquitecte, després fa de mestre i ho deixa per fer de jardiner, de tant en tant, sovint, deixa la feina i es retira del món a Irlanda, a Noruega, amb un amic; no sé si eren amors platònics o dels altres, però les dones són absents de la seva  vida.  Sembla com si no pogués resistir més de sis mesos el estar ocupat en una activitat concreta. Tampoc resta aturat a un lloc; canvi de lloc continuat; i viatges, nombrosos viatges. Viu la vida a batzegades. La seva vida va ésser una batzegada contínua. No sé si això li devia agradar, perquè a l'hora de la mort, enigmàticament, diuen que va dir Els digueu que la meva vida ha estat meravellosa.     Darrerament,  s'ha fet de domini públic la vida secreta i escabrosa d'En Wittgenstein, amb la publicació dels seus Diaris secrets.  Estava turmentat pel descontrol dels seus impulsos sexuals. Ara sabem dels seus ingenus esforços per evitar la masturbació. Espantat per la seva homosexualitat, feia vots de castedat, però queia en arravataments de promiscuïtat incontrolables i extravagants. Sóc un fogonet consumit, ple d'escòries i brutor, deixà escrit com a confessió de la de la seva erotomania.      La proposta del positivisme lògic va a favor dels interessos ideològics del conservadorisme. Mentre la lluita de classes continua present, i els homes es lliuren a una guerra ideològica sense treva, ells, els positivistes, ens proposen la neutralitat. I la línia més reaccionària – la representada per N'Auguste  Comte –  proposa que es deixin en mans dels científics socials tots els conflictes socials, així com la resolució qüestió obrera.   La proposta última d'En Wittgenstein no té sentit, és absurda. No té sentit proposar una anada - no se sap ben bé quina ni com – a una mística indefinida.  O sigui, proposa el silenci i el no-res com a meta definitiva dels humans.    La negació de les tesis dels positivistes s'ha de fer per mitjà d'una praxi de combat ideològic, de participació plena en la guerra ideològica contra les forces reaccionàries, contra l'explotació dels obrers, contra la injustícia, contra tot tipus d'opressió social, per l'alliberament dels pobles oprimits. Tan és si els positivistes diuen que aquesta activitat no és fer filosofia. Certament, no és fer la seva filosofia, que consisteix en l'estudi de les aplicacions del llenguatge. De bon principi afirmo que la filosofia no és una ciència i que la moral i la metafísica no poden ser ciències, però l'emotivisme moral no és una pura emoció, sinó que els homes en tot temps fan arguments en suport dels seus sentiments morals. Allò que on diu moral, a la pràctica, abraça  la major part de les activitats humanes en l'ordre social.     La pretensió de transferir les qüestions morals als programes d'estudi d'uns suposats científics socials és, en realitat, una proposta reaccionària. És un intent de presentar com a científic un sistema basat en l'esclavatge. Aquests científics positivistes s'esforcen en crear paradisos socials a la manera de La República d'En Plató però en versió científica ultramoderna.   

    Cal tenir present la tesi primordial: Els homes  – i els filòsofs i els científics – pensen i tenen idees per causa de les emocions. En Descartes no només és un falsari, sinó una falsa figura. Al moment d'escriure El discurs del mètode, En Descartes  volia fer creure que iniciava una investigació a partir d'una neutralitat sentimental, de la més absoluta objectivitat, a la manera dels geòmetres. Però mentia; ell es movia per uns sentiments que no declarava; ocultava les seves intencions. Però nosaltres sabem que d'un home sense passions no en pot sortir res, i que els eunucs no senten cap interès per la geometria, ni per cap altra ciència.   

Dios no existe y Hume

quetgles | 13 Novembre, 2007 07:35

Déu no existeix. Una vegada establert el sistema democràtic a la Gran Bretanya, En Hume va disposar de llibertat per afirmar que la Metafísica no era possible com a ciència i que les denominades "proves de l’existència de Déu" eren inconsistents, que es feia un ús incorrecte de la lògica. En Hume, emperò, anava més enllà del simple agnosticisme; dedica tot un capítol a mostrar la inconsistència de les "proves" aportades per a verificar la realitat dels miracles. No hi ha cap camí conegut per poder aplicar el mètode de les ciències experimentals als miracles. Els miracles no es poden reproduir ni experimentar. Pel contrari, si es pot aplicar el mètode científic a algun fenomen suposadament miraculós, el resultat és sempre negatiu. És el cas del "Llençol Sant" de Torí. A determinades èpoques, s'exhibia públicament el suposat sudari de Jesús de la catedral de Torí com a mostra de fenomen miraculós. I alhora començava una formidable campanya de propaganda a nivell mundial. El suposat miracle consistiria en que en aquest llençol conté una reproducció d'una figura humana despullada que correspondria a Jesús, al cadàver de Jesús. Per fer front a les crítiques, El Papa de Roma, En Joan Pau II, al 2002, finalment va acceptar el repte: permetria que s'apliqués la prova del carboni 14 per a dilucidar la datació en que es va teixir el suposat sudari. La prova del carboni va donar negatiu: el teixit era del segle XIV i no del segle I. Però la campanya de la maquinària propagandística catòlica en suport del "Sant Sudari" miraculós no s'ha aturat; infecta tots els mitjans de comunicació. A la nostra època, malgrat els dispositius adversos disposats pel l'Univers catòlic, ens és permès d'avançar en la línia que va iniciar En Hume. Si no hi ha cap garantia de la veracitat dels miracles, llavors la creença en Déu resta com un pur exercici de la voluntat. Des de l'època de Hume, el pensament dominant, el positivisme, estableix el principi que la metafísica no és possible com a ciència. La ciència de Déu, la teologia, resta com un intent intel·lectual forassenyat, inútil i sempre molt pròxima a la ridiculesa (En Karl Popper - i el neopositivisme conservador - fa un gir a la dreta i expressa el seu respecte i reconeixement als teòlegs i metafísics que cerquen arguments a favor del "disseny intel·ligent", és a dir, del món com a creació de Déu). En Kant accepta les tesis de Hume, però, tot seguit, com a creient que és, postula l'existència de Déu com a única garantia de la llibertat i de la moralitat. Una vegada acceptat Déu com a postulat, l'Idealisme modern intenta tornar a introduir l'intel·lectualisme moral, intel·lectualisme que ja havia sigut rebutjat per les revolucions democràtiques. Certament, la metafísica no és possible com a ciència, però cada persona es veu obligada a decidir si duu una vida d'acord amb una determinada creença religiosa o no, o sigui, ha de raonar sobre temes de metafísica, ha de decidir si creu en Déu o no. La via que no accepta la creença, és la via de la llibertat i de la racionalitat, hem de pensar. En canvi, En Popper i N'Eccles consideren que és molt inversemblant que el cervell i les creacions espirituals com el llenguatge o les matemàtiques – el Món 3 que en diuen ells – siguin producte de la matèria i de l'atzar. Pel contrari, la meva tesi és que es pot fer palès que Déu i el Món són absolutament incompatibles. I que Déu i la Història seria un continuum d'irracionalitat inacceptable. Palesar això és equivalent a aportar proves de que Déu és inconcebible o de que Déu no pot existir. Breument enunciades, les proves serien aquestes: S'afirma que Déu es un pur esperit – una cosa que no és matèria -. Això, "una cosa que no és matèria" no ho podem imaginar ni concebre. El plantejament de Hume continua inamovible: només podem tenir idees a partir de les percepcions o de l'associació d'idees. Però l'expressió "una cosa que no és matèria" no és una associació d'idees; és una mera expressió verbal, a la manera que també es pot construir expressions com ara: "una cosa que no és cosa", "una cosa que és no-res", "una cosa que no es pot pensar", "una cosa que és un pur esperit", "una cosa immaterial", i així. Els atributs de Déu sí que deriven d'associacions d'idees: perfecte, omnipotent, etern, creador, bo, etc. Però si N'Eccles i els teòlegs demanen un sentit, una finalitat al Món, si volen "un disseny intel·ligent" fan metafísica. Si hem de fer metafísica el plantejament seria: Si Déu és un pur esperit, a què treu lloc crear el "no-esperit", la matèria, el Món, l'Univers? Segons els teòlegs cristians, hi hauria tres moments del Tot Universal: al primer moment hi hauria la No-matèria (Déu) conformant el Tot Universal en exclusiva; a un segon moment la No-matèria (Déu) crearia la matèria i el Tot seria cohabitat per la No-matèria (Déu) i la matèria; i al tercer i últim moment la matèria deixaria d'existir – seria la fi del Món, segons pronostiquen els llibres sagrats – i el Tot Universal seria conformat novament per la No-matèria, si bé s'ha de dir que aquest Tot Universal darrer no seria una simple repetició del Tot Universal primer posat que el Tot Universal tercer ha de recollir dins el seu si elements procedents de la fi del Món, com són el cossos de les persones ressuscitades, tant dels cossos "gloriosos" que aniran al Cel com dels cossos abominables de les persones condemnades a l'Infern. No he de repetir les critiques dels pensadors il·lustrats a les denominades Sagrades Escriptures. He de dir que el principal manament de la "Llei de Déu" de la Bíblia - "Estimaràs a Déu sobre totes les coses" - és un mandat que no es pot complir. A l'Èxode, 20: 2-17 (de la versió catalana Bíblia del 2000), on troba l'expressió que fa al cas i diu així:"...jo, el Senyor Etern, sóc el teu Déu, un Déu gelós, que castigo la iniquitat dels pares en els fills, fins a la tercera i la quarta generació d'aquells que m'odien; però mantinc la misericòrdia fins a mil generacions amb aquells que m'estimen..." Un hom no pot estimar allò que no coneix. Un hom no pot estimar a una cosa a la que anomena Déu. Podem entendre el temor de Déu dels creients, però no l'amor a Déu. Les experiències emotives dels místics allò que proven és que es donen i es manifesten experiències místiques, experiències que poden ser objecte d'estudi per part de la psicologia experimental. Les emocions místiques atribuïdes a l'amor a Déu, en cap cas, ens poden oferir referències privilegiades del coneixement de Déu. Els enamorats profans, en les seves narracions amoroses, ens donen a balquena tot de dades descriptives del seu objecte amorós. Els "enamorats" de Déu, no, mai; no ens descriuen cap detall del seu objecte amorós a no ser que aquest prengui forma humana, però llavors l'experiència mística es confon amb la profana. És possible que es doni qualque tipus de gran atleta de la mística que aconseguís unes formidables emocions místiques amb el no-res (S'acostaria a aquell subtil joc de paraules d'En Heidegger quan diu allò de "el no-res anorrea"). O, sigui, resumint, un déu no ho faria mai allò de manar als humans el que no poden complir. Però encara trobo més escandalós que els textos bíblics donin per fet, donin a entendre que és una cosa corrent, el domini i control dels sentiments i de les emocions dels humans. La pròpia experiència – i la ciència – ens diu tot el contrari. L'amor i l'odi broten al nostre interior i marquen la nostra vida. No governem les passions, sinó, al revés, són les passions les que ens dominen. Si els humans no poden controlar la seva emotivitat en el món real, en base a què els quaranta mil teòlegs donen per vàlid el manament que imposa aquest impossible amor. (Article en construcció...)

DÚu no existeix i En Hume

quetgles | 13 Novembre, 2007 07:34

Déu no existeix. Una vegada establert el sistema democràtic a la Gran Bretanya, En Hume va disposar de llibertat per afirmar que la Metafísica no era possible com a ciència i que les denominades "proves de l’existència de Déu" eren inconsistents, que es feia un ús incorrecte de la lògica. En Hume, emperò, anava més enllà del simple agnosticisme; dedica tot un capítol a mostrar la inconsistència de les "proves" aportades per a verificar la realitat dels miracles. No hi ha cap camí conegut per poder aplicar el mètode de les ciències experimentals als miracles. Els miracles no es poden reproduir ni experimentar. Pel contrari, si es pot aplicar el mètode científic a algun fenomen suposadament miraculós, el resultat és sempre negatiu. És el cas del "Llençol Sant" de Torí. A determinades èpoques, s'exhibia públicament el suposat sudari de Jesús de la catedral de Torí com a mostra de fenomen miraculós. I alhora començava una formidable campanya de propaganda a nivell mundial. El suposat miracle consistiria en que en aquest llençol conté una reproducció d'una figura humana despullada que correspondria a Jesús, al cadàver de Jesús. Per fer front a les crítiques, El Papa de Roma, En Joan Pau II, al 2002, finalment va acceptar el repte: permetria que s'apliqués la prova del carboni 14 per a dilucidar la datació en que es va teixir el suposat sudari. La prova del carboni va donar negatiu: el teixit era del segle XIV i no del segle I. Però la campanya de la maquinària propagandística catòlica en suport del "Sant Sudari" miraculós no s'ha aturat; infecta tots els mitjans de comunicació. A la nostra època, malgrat els dispositius adversos disposats pel l'Univers catòlic, ens és permès d'avançar en la línia que va iniciar En Hume. Si no hi ha cap garantia de la veracitat dels miracles, llavors la creença en Déu resta com un pur exercici de la voluntat. Des de l'època de Hume, el pensament dominant, el positivisme, estableix el principi que la metafísica no és possible com a ciència. La ciència de Déu, la teologia, resta com un intent intel·lectual forassenyat, inútil i sempre molt pròxima a la ridiculesa (En Karl Popper - i el neopositivisme conservador - fa un gir a la dreta i expressa el seu respecte i reconeixement als teòlegs i metafísics que cerquen arguments a favor del "disseny intel·ligent", és a dir, del món com a creació de Déu). En Kant accepta les tesis de Hume, però, tot seguit, com a creient que és, postula l'existència de Déu com a única garantia de la llibertat i de la moralitat. Una vegada acceptat Déu com a postulat, l'Idealisme modern intenta tornar a introduir l'intel·lectualisme moral, intel·lectualisme que ja havia sigut rebutjat per les revolucions democràtiques. Certament, la metafísica no és possible com a ciència, però cada persona es veu obligada a decidir si duu una vida d'acord amb una determinada creença religiosa o no, o sigui, ha de raonar sobre temes de metafísica, ha de decidir si creu en Déu o no. La via que no accepta la creença, és la via de la llibertat i de la racionalitat, hem de pensar. En canvi, En Popper i N'Eccles consideren que és molt inversemblant que el cervell i les creacions espirituals com el llenguatge o les matemàtiques – el Món 3 que en diuen ells – siguin producte de la matèria i de l'atzar. Pel contrari, la meva tesi és que es pot fer palès que Déu i el Món són absolutament incompatibles. I que Déu i la Història seria un continuum d'irracionalitat inacceptable. Palesar això és equivalent a aportar proves de que Déu és inconcebible o de que Déu no pot existir. Breument enunciades, les proves serien aquestes: S'afirma que Déu es un pur esperit – una cosa que no és matèria -. Això, "una cosa que no és matèria" no ho podem imaginar ni concebre. El plantejament de Hume continua inamovible: només podem tenir idees a partir de les percepcions o de l'associació d'idees. Però l'expressió "una cosa que no és matèria" no és una associació d'idees; és una mera expressió verbal, a la manera que també es pot construir expressions com ara: "una cosa que no és cosa", "una cosa que és no-res", "una cosa que no es pot pensar", "una cosa que és un pur esperit", "una cosa immaterial", i així. Els atributs de Déu sí que deriven d'associacions d'idees: perfecte, omnipotent, etern, creador, bo, etc. Però si N'Eccles i els teòlegs demanen un sentit, una finalitat al Món, si volen "un disseny intel·ligent" fan metafísica. Si hem de fer metafísica el plantejament seria: Si Déu és un pur esperit, a què treu lloc crear el "no-esperit", la matèria, el Món, l'Univers? Segons els teòlegs cristians, hi hauria tres moments del Tot Universal: al primer moment hi hauria la No-matèria (Déu) conformant el Tot Universal en exclusiva; a un segon moment la No-matèria (Déu) crearia la matèria i el Tot seria cohabitat per la No-matèria (Déu) i la matèria; i al tercer i últim moment la matèria deixaria d'existir – seria la fi del Món, segons pronostiquen els llibres sagrats – i el Tot Universal seria conformat novament per la No-matèria, si bé s'ha de dir que aquest Tot Universal darrer no seria una simple repetició del Tot Universal primer posat que el Tot Universal tercer ha de recollir dins el seu si elements procedents de la fi del Món, com són el cossos de les persones ressuscitades, tant dels cossos "gloriosos" que aniran al Cel com dels cossos abominables de les persones condemnades a l'Infern. No he de repetir les critiques dels pensadors il·lustrats a les denominades Sagrades Escriptures. He de dir que el principal manament de la "Llei de Déu" de la Bíblia - "Estimaràs a Déu sobre totes les coses" - és un mandat que no es pot complir. A l'Èxode, 20: 2-17 (de la versió catalana Bíblia del 2000), on troba l'expressió que fa al cas i diu així:"...jo, el Senyor Etern, sóc el teu Déu, un Déu gelós, que castigo la iniquitat dels pares en els fills, fins a la tercera i la quarta generació d'aquells que m'odien; però mantinc la misericòrdia fins a mil generacions amb aquells que m'estimen..." Un hom no pot estimar allò que no coneix. Un hom no pot estimar a una cosa a la que anomena Déu. Podem entendre el temor de Déu dels creients, però no l'amor a Déu. Les experiències emotives dels místics allò que proven és que es donen i es manifesten experiències místiques, experiències que poden ser objecte d'estudi per part de la psicologia experimental. Les emocions místiques atribuïdes a l'amor a Déu, en cap cas, ens poden oferir referències privilegiades del coneixement de Déu. Els enamorats profans, en les seves narracions amoroses, ens donen a balquena tot de dades descriptives del seu objecte amorós. Els "enamorats" de Déu, no, mai; no ens descriuen cap detall del seu objecte amorós a no ser que aquest prengui forma humana, però llavors l'experiència mística es confon amb la profana. És possible que es doni qualque tipus de gran atleta de la mística que aconseguís unes formidables emocions místiques amb el no-res (S'acostaria a aquell subtil joc de paraules d'En Heidegger quan diu allò de "el no-res anorrea"). O, sigui, resumint, un déu no ho faria mai allò de manar als humans el que no poden complir. Però encara trobo més escandalós que els textos bíblics donin per fet, donin a entendre que és una cosa corrent, el domini i control dels sentiments i de les emocions dels humans. La pròpia experiència – i la ciència – ens diu tot el contrari. L'amor i l'odi broten al nostre interior i marquen la nostra vida. No governem les passions, sinó, al revés, són les passions les que ens dominen. Si els humans no poden controlar la seva emotivitat en el món real, ¿en base a què els quaranta mil teòlegs donen per vàlid el manament que imposa aquest impossible amor?

      

 La filosofia a l'abast

Catalunya i Espanya

quetgles | 12 Novembre, 2007 07:12

    Actualment la guerra ideològica entre Catalunya i Espanya és a un punt crític. El Poder espanyol  continua invariable amb el seu objectiu  d'integrar Catalunya dins una suposada nació espanyola homogènia. En un primer moment, sembla que el Poder espanyol continua guanyant en aquesta guerra tan desigual. Els nostres enemics, en tota circumstància, miren d'anorrear la consciència nacional catalana. La Resistència catalana intenta trencar el setge dels espanyols i dels seus aliats principals, el Poder catòlic i el Poder francès.

Qualcú pot pensar que tenim la guerra perduda  enfront d'aquests enemics tan poderosos; però haurem de veure que es  donen tot un seguit de fenòmens la valoració dels quals obre les portes a l'esperança. En contra de les seves previsions, el Poder espanyol va comprovar que les onades d'immigrants espanyols – i d'altres nacionalitats – a Catalunya (Països catalans) no es va traduir en una espanyolització directament proporcional; els  comptes no els surten. Una gran part dels fills d'aquells immigrants esdevingueren nacionals catalans (aquests dies destaca com exemple En Joan Ridao, el dirigent d'Esquerra republicana, fill de pare andalús i de mare vallisoletana). 

   Els enemics tenen tot de dispositius ideològics ocults, però en tenen molts que no es poden ocultar i que mostren la seva inconseqüència i la seva feblesa intel·lectual. Així, per exemple, als llibres d'història d'Espanya de l'ensenyament oficial,  Mallorca, com a societat històrica, desapareix o queda reduïda a una ridícula referència; cinc segles d'història queden reduïts a quatre línies de la guerra de les germanies a Mallorca.

    L'oligarquia espanyola i l'Església espanyola no han perdut els seus poders; pel contrari, van aconseguir garanties pel manteniment dels seus privilegis. És per aquest motiu que la "història d'Espanya" continua essent la història dels reis i de les res gestae. La Resistència catalana, en canvi, quasi no té competidor: s'ha de dedicar a construir i publicar la història de Catalunya. O sigui, tornant a l'exemple de Mallorca, que mentre ells continuen amb la Mallorca silenciada, la Resistència, tranquil·lament, ha publicat centenars d'obres i opuscles sobre els processos socials de la Mallorca existent. És la gran contradicció: el Goliat espanyol té una gran força que fa servir per no fer res; es dedica  diluir la realitat històrica catalana, una tasca inútil i bastant ridícula.

   Més actius es mostren els nostres enemics a l'hora de construir mecanismes d'una més lliure manipulació històrica.  

 Per  posar un exemple típic de com operen els dispositius dels enemics:  una web d'Internet,  "Symploké. Enciclopedia Filosófica", ha penjat una entrada de "Anselmo Turmeda"  i diu així: "Anselmo Turmeda (1352-1425-30). Franciscano español que en 1387 viajó a Túnez i se convirtió al Islam, cambiando su nombre por el de Abdala al-Tarjudman. Sus obras estan escritas en àrabe i en lengua romance". De l'anàlisi del text es pot comprovar l'alt grau de manipulació que conté.  En primer lloc, es fa una castellanització del nom Anselm. Per  altra banda, En Turmeda no era espanyol; era de nació catalana, nascut a Palma. Podeu observar que l'autor de l'article no indica el lloc de naixement. Amaga que N'Anselm Turmeda és un clàssic de la literatura catalana. No diu que "La disputa de l'ase", obra d'En Turmeda, fou una de les obres més populars. Hem de deduir que l'articulista practica la falsa ignorància al no especificar quina era aquesta "lengua romance", per a ocultar que era la catalana.

   El Poder espanyol és el que més dispositius té instal·lats per tot arreu.  El Poder del Vaticà, el Poder catòlic coopera decididament en l'estratègia espanyola (Vegeu "L'Univers catòlic"). El Poder de Roma construeix un Univers catòlic on Catalunya es presentada com una de les diòcesis espanyoles; el català és desconegut. En Benet XVI continua la guerra ideològica contra els interessos de la nació catalana i, encara més, contra els interessos de les classes treballadores catalanes. Com sempre, tenen el cor dur i enverinat aquests papes de Roma. Fou En Pius XII el qui donà el vist i plau a la "Cruzada" (Bé, segurament més aviat en degué ésser l'estrateg). En Benet XVI no només es desentén de les responsabilitats de l'Església catòlica derivades de la "Cruzada" contra la República; també ara dirigeix l'actual petita croada; la campanya reaccionària de l'Episcopat espanyol només és possible amb l'autorització i el suport de Roma.

  Al moment present, tot i les greus mancances democràtiques de la monarquia espanyola,  els catalans han aconseguit establir el combat ideològic en unes millors condicions  i amb més grans possibilitats de reforçar el seu arsenal ideològic.

   Primera gran avantatge. Cada Univers ideològic nacional fa una contínua reconstrucció de la Història com a totalitat. L'avantatge dels catalans és que intenten reconstruir i fer valer universalment la seva realitat històrica o una aproximació a aquesta realitat. Això dóna un gran poder de convicció als discursos ideològics dels reconstructors catalans. Ens hem d'avançar a dir que en algunes qüestions l'esquerra espanyola i la catalana són coincidents, als menys, parcialment. Els nostres enemics disposen d'uns dispositius de propaganda ideològica i d'uns instruments de domini ideològic  molt més potents que els dels catalans. Però, malgrat els designis del Poder, la veritat històrica es va obrint pas. David venç Goliat. Al moment actual, les classes populars catalanes van prenent part en la guerra ideològica. I entre els immigrants, el discurs català va guanyant la guerra al discurs espanyol. Els Garcia i els López catalans, majorment, es senten nacionals catalans, i, molts d'ells intervenen decisivament en el debat ideològic.

   Segon avantatge. L'avanç de la globalització va a favor del reconeixement de la nació catalana, de l'Univers català.

   Tercer avantatge. L'accés a Internet juga a favor dels catalans. L'avantatge consisteix en que el gran potencial comunicatiu d'Internet trenca els monopolis dels universos enemics. S'igualen les armes dels contendents. Tant per a la demanda com a per a l'oferta d'informació. Internet és a l'abast de les classes populars catalanes. Internet també fa possible la difusió d'idees per part de les classes populars espanyoles. En aquest sentit, hi ha un combat de l'esquerra espanyola contra el poder franquista i contra el poder catòlic. (Article en construcció...)

 

S˛crates el reaccionari

quetgles | 11 Novembre, 2007 07:33

                                       Sòcrates, el reaccionari

Voldria fer veure que el tractament de la figura de Sòcrates que es fa als diversos universos ideològics és un indicador de la situació de la guerra ideològica mundial; i un indicador de les dificultats que troben les forces progressistes per tal de fer prevaler la realitat històrica. L'Univers espanyol, el francès i el catòlic van plenament d'acord per tal d'enaltir la figura de Sòcrates; i les autoritats acadèmiques donen suport a aquest enaltiment. Les grans enciclopèdies d'aquests universos majorment es limiten a fer l'apologia del personatge. A grans trets, les enciclopèdies, els llibres d'Història i els d'Història de la filosofia fan l'apologia de Sòcrates. Quaranta mil doctors en ciències morals estan disposats a jurar que En Sòcrates és un sant laic. A l'Univers anglès, pel contrari, no és rar trobar pensadors decididament crítics respecte a Sòcrates i a la seva teoria moral. Per posar un exemple, En John Bernal, al seu llibre "Història social de la ciència", dedica un apartat a "la tríada reaccionària: Sòcrates, Plató i Aristòtil". En Bernal és fidel a la tradició britànica de crítica a l'idealisme. En Sòcrates era un ideòleg al servei de l'oligarquia atenenca. Podem dir que era un desclassat; era un pobre de família treballadora i no tenia ofici ni benefici. Tot i que no ens poden fiar dels testimonis de l'època – i menys del d'En Plató -, es pot pensar que En Sòcrates anava en companyia d'individus pertanyents a la classe aristocràtica, els seus amics eren aristòcrates així com els seus deixebles. Als àpats i festes d'aquests patricis En Sòcrates era el convidat; l'home no podia correspondre: era un pobre amb una caseta de pobre; no podia convidar els seus protectors. La teoria moral de Sòcrates – tant és si la teoria era pròpia d'un Sòcrates real o d'un personatge imaginari inventat per En Plató – és coneguda, a partir de la modernitat, a partir de Locke i de Hume, com a "intel·lectualisme moral". Afirma que només el savi pot aconseguir la virtut. La moral és el resultat d'un exercici intel·lectual. Sòcrates, Plató i Aristòtil són els teòrics clàssics de "l'intel·lectualisme moral". La moral – tant les normes de conducte individuals com el "nomos", les lleis de la ciutat – obren a l'interior de l'home; la persona humana té el coneixement de la moral l'abast de la seva intel·ligència; basta que miri al seu interior; era el famós gnoti seauton, "coneix-te a tu mateix". Als "Diàlegs" i a "l'Apologia de Sòcrates", en Plató recrea la figura d'un Sòcrates campió de la "ciència moral" que derrota en debat als savis que argumentaven a favor de l'ideari de la Il·lustració grega i del sistema democràtic d'Atenes. Mentre En Pèricles en el seu "Elogi fúnebre" diu que "La llibertat és la nostra norma de govern en la vida pública i en el comerç ordinari de la vida no ens mirem amb recel, ni ens irritem amb el veí si fa el que li plau, ni li fem cara de retret que no perjudica però que dol. Sense molèsties en les nostres relacions privades ...", En Sòcrates-Plató, en canvi, en tot moment i circumstància li va bé per iniciar un procés d'inquisició. Els seus àpats intel·lectuals – organitzats pels seus amics aristòcrates – són una trampa parada al savi convidat, Protàgores, per exemple; el savi cau a dins la trampa i es posa en evidència, públicament, les seves contradiccions. En Sòcrates-Plató és un campió de la intolerància. Dóna com a marc inqüestionable el que en qualsevol tema moral hi ha una veritat, una única veritat. En el "Diàlegs" el personatge Sòcrates va desmuntant d'en un en un els arguments de la ideologia de la Il·lustració i de la democràcia. En Plató presenta el seu Sòcrates que per mitjà del diàleg sempre venç i humilia els savis il·lustrats. ( l'expressió "sofista" en sentit pejoratiu fou introduït per la reacció triomfant). Ells – En Sòcrates i En Plató - reproven "la venda de la veritat" per guanys econòmics. Alguns apologistes, ha volgut veure una intenció democràtica en aquesta crítica de Sòcrates als professionals de la saviesa; han assenyalat que Sòcrates impartia el seva ensenyança de franc i que, per tant, era a l'abast de qualsevol individu, independentment de la seva condició econòmica. Aquests apologistes manipulen la figura de Sòcrates-Plató. No era En Sòcrates el qui pretenia espargir la saviesa entre les classes populars d'Atenes, sinó els il·lustrats. No és rara l'escena on es presenta En Sòcrates-Plató envoltat de joves rics i macos als qui els fa un adoctrinament moral i polític de caire reaccionari. En Sòcrates és un professional de la difusió de la ideologia reaccionària i antidemocràtica. L'extensió de la il·lustració era una conseqüència de la revolucions democràtiques que afectaren a nombroses polis. Dins una societat aristocràtica, la filosofia – en el cas de ser tolerada – havia d'estar en concordança amb la ideologia aristocràtica i amb el nomos d'aquesta societat. Aristòtil ho expressa molt clarament: per dedicar-se a la filosofia no s'ha de dependre de les preocupacions econòmiques. En Plató és misogin fins a l'extrem que al Diàleg "Lisis o de l'amistat" a l'hora de posar un exemple de l'amor el posa d'un amor homosexual; l'amistat a que es refereix és l'amistat entre dos joves homosexuals, de dos joves enamorats (Ni els apologistes catòlics, ni els evangelistes ni els llibres text en diuen res de les inclinacions sexuals d'En Plató i d'En Sòcrates). En Lisis és el nom d'un jove molt bell que és adoctrinat per En Sòcrates a la palestra. Allà es reunien els joves "de casa bona" per jugar i conversar; no tenien altra feina que fer. En paraules d'un jove preguntat per Sòcrates que diu: "Aquí és on passem nosaltres els nostres dies, en companyia de nombrosos i bells joves" (Lisis, pàg. 1). I també li pregunta "quin és el noi més bell d'aquest lloc", i el jove es posà vermell; i, arribat aquí, un Sòcrates entusiasta va i diu: "...és en mi una espècie de do dels déus el saber reconèixer al primer cop de vista a aquell que estima o que és estimat". (Article en construcció...)

      

 La filosofia a l'abast

Rudiments de filosofia

quetgles | 09 Novembre, 2007 11:56

Allò que vull publicar a Internet és un conjunt d'escrits – a manera d'articles - sobre temes de filosofia que poden ajudar a la construcció del nou Univers ideològic català. Com comprovareu, tot i que apareixen com a pàgines aïllades, de fet, conformen un conjunt. És un intent de crear armes ideològiques contra el Universos ideològics dominants, universos que van contra els interessos de les classes populars catalanes. Un hom podria pensar que no disposem de forces suficients contra Goliat. Segons uns arguments basats en la realitat històrica, hem de creure que els catalans som capaços de construir un David català, que ens alliberi dels opressors i ens permeti aixecar una Catalunya triomfant. Aquest escrit és una mena de programa de les lliçons, un aproximació als temes o idees més importants que conformen el conjunt. Els universos ideològics. Les ideologies – la ciència, les filosofies i les religions, i tots els seus derivats – són expressades i reproduïdes inicialment per mitjà d'una llengua concreta. La literatura en el sentit més ample i tot allò que serveix de vehicle per a la difusió de les idees també forma part d'aquest Univers. Així podem parlar de l'Univers ideològic espanyol, francès, alemany, rus, català, etc. També hi ha l'Univers catòlic, el qual ens afecta molt directament. El Poder, l'estructura de poder de l'Estat espanyol, força als catalans a pertànyer a l'Univers ideològic espanyol estricte i en tot temps intenta reduir l'Univers català a unes restes folklòriques o a un modest museu. L'Univers francès és tacat de malalties lletges; és afectat d'una greu esquizofrènia. El Poder francès, tot i autoproclamar-se campió de la llibertat, de la igualtat, va cometre i comet crims contra els catalans i contra molts altres pobles. La seva fraternitat és la de Caín. Veurem que l'Univers catòlic ens afecta molt negativament. I que l'Església catòlica sempre ha sigut un instrument de domini al servei del Poder. Essencialment totalitari, és un enemic de la llibertat i del progrés. Aquests universos ideològics disposen d'un enorme poder material per a mantenir-se i, si poden, per a expandir-se. Però a aquests tres Goliats decadents no podran suportar les conseqüències del progrés tecnològic i de les comunicacions. Aquests tres universos són tres ciutadelles extraordinàriament fortificades amb l'objectiu d'impedir l'entrada de la llum de la veritat, entrada que posaria en evidència les seves malvestats. Tot i els innombrables dispositius de l'Estat espanyol i de l'Església catòlica, Catalunya avança, i els Goliats estan inquiets. La guerra ideològica s'intensifica. L'accés a Internet ha de significar el principi de la fi de tots els Goliats del Món. I, viceversa, el temps juga a favor dels pobles oprimits. De cada dia, Catalunya disposa de més força per a fer valer el seu univers ideològic. L'Univers català que ara s'està bastint és nou; no és una simple reconstrucció de l'univers destruït per la reacció espanyola del 36. No és a la manera que pretenia el pujolisme que s'està bastint; no és a la manera d'En Torres i Bagues; no és allò de "Catalunya cristiana o no serà"; al contrari, hem de dir que "Catalunya serà, si trenca el fermall catòlic". El Poder, la classe dominant, intenta construir un univers ideològic d'acord amb els seus interessos i l'imposa a les classes oprimides. A l'Estat espanyol, els treballadors catalans pateixen una doble opressió, com a treballadors i com a catalans. Una gran part de les classes populars espanyoles són seduïdes pel discurs nacionalista espanyol. (Article en construcció...)

La guerra ideol˛gica

quetgles | 07 Novembre, 2007 07:21

Les diverses filosofies i ideologies estan en guerra permanent. Cada una d'elles afirma la seva validesa i nega la de les altres. De manera continuada i sense treva, cada univers ideològic intenta imposar la seva ideologia i arraconar o anorrear les contràries. Unes ideologies són més obertes, altres més intolerants (Podeu veure a l'article corresponent que l'Església catòlica és un dels més grans referents d'intolerància i violència) ; però totes elles intenten fer prevaler la seva veritat. Les persones, els individus són dins una determinada ideologia. Quan diem que les ideologies estan en guerra és una manera de dir que els individus, personalment i col·lectivament, manifesten la seva ideologia fins allà on poden; dins els règims autoritaris, els individus cerquen fórmules subtils o clandestines o de no participació per a fer valer la seva ideologia. Els panorames dels camps de batalla de la guerra ideològica són molt diversos. El nostre camp de batalla, aquell on estem situats els combatents catalans, és molt desigual. Vam sortir del llarg túnel del franquisme. Amb la denominada transició democràtica, les forces de la reacció reconeixien el seu fracàs històric i pactaven un nou marc polític. Per una banda, l'oligarquia espanyola, reconeixia que havia fracassat en el seu projecte polític del nacional-catolicisme, però, per l'altra banda, quedava clar que en el nou marc semi-democràtic la classe dominant dins l'Estat espanyol. Els catalans amb consciència nacional i de classe lluiten per desplegar l'Univers ideològic català. La seva lluita es a favor dels interessos de les classes treballadores catalanes. És la guerra del que volen refermar i desplegar l'Univers català en contra dels que volen enfortir l'Univers espanyol estricte i l'Univers catòlic. A primer cop d'ull, semblaria que els catalans tenen la guerra perduda. Però amb una anàlisi més precisa, haurem de veure que podem resistir – com fins ara – i vèncer; és a dir, podem tenir l'esperança d'anorrear els dos universos reaccionaris i opressors, l'espanyol i el catòlic. Se'm podria retreure que hi ha molts de catòlics catalans que són nacionalistes i progressistes. Segur que sí, i és bo que ho siguin. Mentre aquests catalans catòlics lluitin contra els enemics, ja ens va bé. Però mai hem d'abandonar el plantejament estratègic i, en cap moment, hem de deixar de denunciar els crims de Roma. Un catòlic català és a les ordres del Papa de Roma, i els papes de Roma en tot temps són l'instrument dels poderosos (Vegeu l'article "l'Església catòlica). L'Església catòlica és un aliat molt sòlid d'Espanya. Actualment mena una lluita destapada contra l'Univers català. I en tot moment hem de recordar que l'Església era el soci principal d'En Franco. (Article en construcció...)

Marx i l'alienaciˇ

quetgles | 06 Novembre, 2007 07:11

  

   Segons  Marx, cal anar més enllà de la crítica il·lustrada a la religió.  En Marx fa una exposició sistemàtica de la seva teoria de l'alienació religiosa a partir de la crítica a la concepció de Feuerbach. Per a Feuerbach, no és Déu el qui ha fet l'home a la seva semblança, sinó l'home el qui ha creat a Déu, projectant en ell l'essència humana. A Les tesis sobre Feuerbach,  Marx considera que el defecte principal del materialisme anterior – i també el de Feuerbach – rau en que concep la realitat com a un objecte, com a una abstracció, i no com a resultat de l'activitat humana. Ras i curt, no es tracta de que el treballador esdevingui un il·lustrat alliberat de la superstició religiosa, sinó de fer la revolució del proletariat. Són les condicions socials que fan possible l'explotació de l'home per l'home, les que generen i mantenen l'alienació religiosa. Per En Marx i els marxistes l'objectiu immediat no consisteix en fer campanyes per a il·lustrar el proletariat en matèria de religió, sinó d'organitzar els obrers amb l'objectiu de la revolució  social. Així, amb paraules de Marx, La misèria religiosa és, alhora, expressió de la misèria i una protesta contra aquesta misèria. La religió és el sospir de la criatura aclaparada...i l'ànima d'una època sense ànima. És l'opi del poble. I també diu: La tasca immediata de la filosofia consisteix a revelar l'alienació sota les seves formes seculars...La crítica del cel es transforma així en crítica de la terra, la crítica de la religió en crítica del dret i la crítica a la teologia en crítica a la política. (Crítica a la filosofia del dret).

   Tot i la satisfacció de Marx i dels marxistes pensant que havien superat definitivament el plantejament no dialèctic dels il·lustrats, he de posar de manifest les greus mancances de la teoria de l'alienació marxista.    Certament, s'ha d'entendre que la religió és un producte social - i que no hi ha una essència humana natural, única i definitiva com defensava l'antropologia de Feuerbach -, però no ha de restar com una declaració formal que s'aplica retòricament en el debat ideològic. Vull dir que haurem de veure que les societats són moltes i diverses i que igualment són diversos els seus productes socials religiosos. El punt més feble del  concepte de Marx és la reducció d'una gran complexitat de situacions socials i de processos històrics a una sola dialèctica formal amb la denominació d'alienació.  Per a la comprensió d'un determinat procés històric, no ens serveix de res dir que la religió és una alienació; allò  que importa és entendre quina és la seva funció social i de quina manera actua i quins són els seus objectius seculars.      Els pobles antics dels quals en tenim notícia mostren que llur religió juga un paper important per a l'ordenament de la vida familiar i social.  Igualment les grans cultures antigues són indestriables del seu component religiós. Per als sumeris, el seu llibre sagrat, el Poema de Gilgamesh, era allò que feia possible la seva civilització. Seria un contrasentit explicar el desplegament de la civilització de Sumer com el resultat de l'alienació religiosa. Els sumeris, per primera vegada a la Història, aconseguien dominar les aigües de l'Eufrates i del Tigris i constituir tot un sistema de canals i de recs – la major horta del món - que pràcticament ha durat fins avui. En contra de la visió simplista de Marx, la cultura sumèria no solament creava les primeres grans ciutats – riques i plenes -, sinó també el primer gran codi  de dret civil, el Codi d'AmmurabiSemblants consideracions podem fer respecte de l'antiga civilització egípcia. Fa 5000 anys, les voreres del riu Nil eren un fangar, unes terres inhòspites i ermes. Els egipcis realitzaren la proesa de dominar el gran riu; fou a partir de llavors que es pogué dir que el Nil era un do de Déu. És contradictori haver d'atribuir a l'alienació religiosa la formació de les grans civilitzacions.    La religió grega ja estava constituïda quan els diversos pobles germànics començaren les onades invasores a partir del segle XII aC. i s'establiren a l'àrea  mediterrània del que es denominaria la Hèl·lade. Les pobles segueixen un determinat procés històric, però els dogmes de la seva religió es mantenen sense canvis substancials. Tot i la gran diversitat de formacions socials i polítiques dels pobles de la Hèl·lade, tots ells reconeixien la Ilíada com a poema nacional comú. La teoria marxista no explica els processos socials i polítics succeïts a l'època antiga. En Marx i els marxistes resten incomodats a l'hora de fer valoracions sobre la cultura grega. En Marx redueix  tota la història i la cultura de l'Hèlade a un mode de producció econòmica, el mode de producció "agrari esclavista". Segons En Marx, la religió grega s'hauria d'interpretar, doncs, com una alienació que és un reflex d'aquesta societat agrària esclavista. S'hauria d'entendre que eren expressió de la mateixa alienació tan Esparta com Atenes, la qual cosa no s'ajusta a la realitat històrica. Al segle V aC, Esparta es mantenia estancada dins el seu sistema social on tota la població estava militaritzada sota el poder de l'aristocràcia guerrera; i continuava mantenint esclavitzats els messenis, tot i que també eren grecs, de raça, de llengua i de religió. Atenes era una ciutat industrial i comercial i no es pot conceptuar com a ciutat de mode de producció "agrari esclavista". Atenes s'havia convertit en el model de les ciutats democràtiques. Com podem constatar, tres situacions socials i nacionals molt diferents – les d'Atenes, Esparta i Messènia – disposaven d'uns mateixos mites i del mateix culte. Podem veure que la realitat històrica no s'adequa a l'esquema marxista; la religió dels messenis no era expressió de l'opressió a que estaven sotmesos. Per als grecs, l'ànima era equivalent a vida; amb la mort s'acabava tot; no hi havia una altra vida; amb la mort, l'ànima s'extingia. Únicament els déus eren immortals. A les ciutats gregues i també a Roma el culte religiós i els actes cívics coincidien; les festes religioses i les cíviques es confonien.     Haurem de pensar que la teoria de l'alienació religiosa de Marx fou elaborada centrant-se en la Bíblia i fent referència  quasi en exclusiva a les societats cristianes i, en especial, a l'Imperi romà. Però la teoria de l'alienació tampoc explica els processos que es donen a les societats cristianes. Veurem alguns exemples. En Marx es limita a dir que a l'Imperi romà, els esclaus i els plebeus, en lloc de trencar les seves cadenes, es convertiren al cristianisme. La teoria de "l'opi del poble" quedava molt rodona, però la dialèctica de la Historia quedava interrompuda. Però en aquest cas En Marx posa ma a un altre recurs retòric: diu que si en la lluita de classes entre el classe explotadora i la classe explotada no es produeix la revolució – com pertoca segons les lleis de la dialèctica -, llavors s'esdevé la mort de les dues classes en lluita, la desintegració de la societat i la seva extinció històrica.    En totes les societats de sistema esclavista, les revoltes d'esclaus eren molt rares i sempre, o quasi, fracassaven en l'intent; i no era per causa d'una suposada alienació religiosa, sinó perquè, entre altres motius, les masses esclaves no aconseguien desplegar un sistema d'integració. Les grans revoltes d'esclaus – com la d'Espartac – acabaven necessàriament en derrota.     Certament, l'Església cristiana predicava que els esclaus havien d'acceptar la seva condició i no pensar en fugir del seu amo.  I que els cristians lliures s'han de sotmetre de bon grat al governants.  A l'Epístola als romans, del Nou Testament, es pot llegir que Tothom s'ha de sotmetre als governants en funcions. Perquè no hi ha autoritat sinó de Déu. I els governants d'ara és ell qui els ha posats. Per tant, qui planta cara a l'autoritat s'ha rebel·lat contra l'ordre volgut per Déu...si et portes malament, tremola. Que no porta l'espasa sense més ni més. Sí, l'autoritat és al servei de Déu: castigant, manifesta Déu indignat contra els malfactors.   En Marx donava per suposat que el cristianisme era una creació dels oprimits, però  això era una suposició errònia  (Vegeu l'article sobre l'Església catòlica a la Xarxa: El blog d'En Joan Quetgles ).  Els oprimits feien els que manava el Poder, i els esclaus el que manava el seu amo. Els esclaus romans no tenien cap dret; el seu estatus era pròxim al dels animals domèstics.  Era inimaginable que un esclau pretengués tenir autonomia religiosa; si de cas, l'esclau tenia la religió que li manés el seu amo. Si el poder de l'Imperi romà establia unes pràctiques de culte oficials, d'immediat es duien a terme a tot l'Imperi. En Constantí proclamà l'oficialitat de l'Església catòlica, cosa que fou acceptada sense resistències importants; a l'Imperi hi havia consciència de la capacitat manipuladora dels emperadors. Al 380, En Teodosi declarà fora de la llei a la resta de religions i tampoc  hi hagué revoltes ni cap tipus de resistència remarcable. Quan En Constantí impulsà l'Església catòlica, ja havien passat segles des de que els pobles no romans havien estat vençuts i sotmesos; feia segles que aquests pobles havien aconseguit la ciutadania de Roma; aquests pobles només tenien una opció: aconseguir la ciutadania romana o el no-res. Els ciutadans romans de la Gàl·lia, per exemple, feia segles que havien deixat la seva religió, és a dir, havien perdut la consciència nacional.    De bell antuvi, els antics romans anaren fent afegits i modificacions a la primitiva religió llatina. Feren grans manlleus de la religió etrusca; i, més tard, de la poderosa cultura grega instal·lada a la Magna Grècia.  En tot temps, els emperadors romans feien i desfeien en qüestions de religió i civisme; no de bades, des d'August, l'emperador assumia el títol de pontifex maximus, és a dir el de la màxima autoritat religiosa.   A l'Edat antiga, els grans canvis d'orientació religiosa sempre era el resultat d'una decisió política; era tot una ciutat o una nació que abandonava la religió tradicional i n'adoptava una altra, si així convenia a la ciutat o a la nació. Aquest sistema  de conversió religiosa multitudinària es donà fins ben avançada l'època medieval (Encara al segle XVII, en un intent d'aconseguir la pau religiosa a Europa, s'establí el principi polític de Cuius regio eius religio; es reconeixia l'autonomia en matèria de religió a cada nació o entitat política; és a dir, l'autonomia religiosa dels prínceps o de les ciutats lliures respecte de l'Emperador o del Papa (Vigileu: les enciclopèdies pro-catòliques en fan una versió tot invertint el sentit de la cosa). Hom disposa de nombrosos registres històrics d'aquestes conversions massisses.    En Marx té el greu defecte de ser un mal espigolador de la història; recull només els fets històrics que s'acomoden a les seves teories, i deixa de banda, sense comentaris, els fets que no s'hi acomoden. Així, En Marx i els marxistes deixen de considerar el fet de que el luteranisme i , sobretot, el calvinisme foren decisiu a l'hora de l'esclat de les primeres grans revolucions democràtiques modernes; en serien exemples: Suïssa, Holanda, Anglaterra i Escòcia, i, especialment, els Estats Units. No és el cas que jo sostingui que la religió sigui la causa de les revolucions democràtiques sinó que, en contra de la tesi de Marx, la reforma luterana

fou un magnífic instrument d'alliberament contra el domini de l'Església catòlica.

 

   En Marx i els marxistes – així com els ideòlegs cristians – es troben molt incòmodes a l'hora d'explicar l'expansió de l'Islam. En Marx va deixar de banda el tractament de la significació històrica del mahometisme. La civilització islàmica s'expandí amb una rapidesa mai vista (A Estudi de la Història, N'Arnold Toynbee, explica l'Islam com una resposta de les societats orientals contra el domini d'Occident). Atenint-nos el mètode marxista, he de  dir que el mode producció de les societats islàmiques no pot ésser considerat una variant del mode de producció agrari-esclavista. L'Islam es presentà com el gran alliberador i liquidà d'immediat l'esclavitud. El seu mode de producció era agrari no esclavista alhora que desplegava l'activitat industrial i comercial i creixien les grans ciutats.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb