El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat ''La filosofia i la religió sense caretes'', editat a la Xarxa com a post.

La religió i la primera Il·lustració

quetgles | 02 Novembre, 2007 07:02

Al llarg de la història, la religió sempre és present dins les societats. Haurem de veure que les religions són molt diverses i que obren de diversa manera dins el si de les societats, que també són diverses. I que, majorment, és l'instrument bàsic per a la cohesió social. Per primera vegada, a les ciutats gregues on havia triomfat la democràcia, es van poder manifestar els teòrics de l'agnosticisme i del secularisme. Protàgores d'Abdera fou el gran teòric de la convencionalitat social, concepció sorgida amb les revolucions democràtiques del segle V aC. Hem de pensar que els seus llibres foren destruïts. Dels pocs fragments que en resten, a un d'ells diu que "l'home és la mesura de totes les coses" i a un altre que "Quan als déus, no puc dir si existeixen o no, ni tampoc quina pugui ésser la seva forma, doncs hi ha molts d'impediments per poder saber-ho amb seguretat: l'obscuritat de l'assumpte i la brevetat de la vida humana". Epicur de Samos entén que els déus no s'ocupen dels homes. A diferència d'altres cultures, la cultura grega – i la romana – no tenia ni "Llibres Sagrats" ni casta sacerdotal. Aquesta situació va fer que no hi hagués conflicte entre la revolució democràtica i la religió. A la nova situació democràtica, els déus preferits per les classes populars obtenen un estatus de privilegi en el culte i en les festes cívico-religioses. El culte a Dionís no tenia aturador. No serà la religió la que anorrearà la democràcia antiga, sinó la força de les armes dels nous imperis emergents: persa, macedònic, romà. El primer cop de la reacció contra l'Atenes democràtica fou degut a la intervenció de l'exèrcit d'Esparta. Foren les armes les que derrotaren la Il·lustració grega, i no el discurs de Sòcrates, Plató i Aristòtil. Havia arribat l'hora dels Imperis a la Història universal. (Continuarà...)

L'Església catòlica

quetgles | 25 Octubre, 2007 08:46

 

   L'Església catòlica fou un instrument de domini  creat per l'Imperi romà per tal d'aconseguir un major nivell d'integració social de les diverses poblacions de l'Imperi, així com d'una major cohesió social, els esclaus inclosos. I l'Univers catòlic és un continuum de manipulació històrica, i de mistificació, tot començant per l'elaboració dels textos del Nou Testament.  Els apologistes catòlics no disposen ni d'un sol text originari;  són textos en llengua grega del segle IV. Com és sabut,  no hi ha proves, no hi ha documents, no hi ha referències escrites ni de Jesucrist, ni dels apòstols ni d'unes suposades comunitats cristianes del segle I i II. El miracle del Llençol Sant de Torí no ha resistit la prova del carboni catorze. Entre la immensa producció literària durant els primers segles de l'Imperi romà, no hi ha escrits que facin referència al tal Jesús. Ni poetes ni filòsofs ni historiadors fan referència a Jesús o a unes suposades comunitats cristianes primitives. "La guerra dels jueus" de Flavi Josef, del segle I, única obra que descriu el món jueu i els seus conflictes, no en diu res de Jesús ni dels cristians. Descriu detalladament les diverses tendències i faccions del judaisme i els conflictes socials i polítics de la societat palestina, però no diu res dels cristians.  Per fer front a aquest buit ominós, els apologistes catòlics decidiren fer una molt greu mistificació: afegir breu paràgraf  al text original d'En Josef, on es fa referència a Jesús, d'una manera forçada, com un parèntesi que trenca els curs de la narració. Tot i que els historiadors  seriosos han assenyalat aquesta manipulació vergonyosa, la maquinària catòlica de guerra ideològica presenta com a vertader el fals testimoni a tots els racons del món on pot fer sentir la seva veu (vegeu la crítica a Internet: The Myth of the Historical Veracity of Jesus, de Hayyim ben Yehoshua, on s'explica que no hi ha garanties de l'existència històrica de Jesús, però, a més a més, assenyala la incompetència dels autors dels Evangelis respecte del món jueu del segle I). 

    En un Imperi romà en descomposició, la religió podria jugar un paper decisiu per aconseguir la cohesió i la integració de la gran diversitat de pobles. D'entre una dotzena de religions de salvació que s'escampaven per l'Imperi al segle IV, l'emperador  Constantí va decidir fer del cristianisme la religió de l'Imperi. On diu que per l'edicte de Milà, any 313, s'autoritzava la pràctica de la religió cristiana, però s'ha de subratllar que En Constantí va intervenir personalment, com un campió, a l'expansió de l'Església cristiana per mitjà de donacions i de privilegis; ell mateix va convocar el Concili de Nicea, al 325. De fet, aquesta església, a tots els efectes  es comportava com si fos l'oficial  del Estat, oficialitat que promulgarà Teodosi, al 380. L'Església catòlica esdevenia el més formidable instrument d'integració, violenta, és clar; tan bon punt, l'Església catòlica fou l'oficial de l'Imperi,  les demés religions eren prohibides i perseguides. Però  si el projecte polític d'En Constantí no aturà l'esfondrament de l'Imperi romà d'Occident, sí va demostrar, en canvi, que l'Església cristiana feia possible la supervivència de l'Imperi romà d'Orient, l'Imperi bizantí (No de bades la capital, Bizanci, es digué Constantinoble i l'emperador passà al santoral de l'Església Ortodoxa com a Sant Constantí), durant més de mil anys.

   Alguns  elements bàsics de la ideologia de l'Imperi foren introduïts dins els textos del Nou Testament, i de manera especial a Els fets dels apòstols i a Les Epístoles de Sant Pau (Les suposades epístoles d'un suposat Pau de Tars són considerades inversemblants per una munió d'investigadors seriosos. Vegeu www.skeptically.org). Dit d'una altra manera, les normes de conducte proposades al Nou Testament coincideixen o reforcen les lleis i normes de l'Imperi.  D'un Imperi on l'esclavitud era una pedra essencial del sistema, els textos del Nou Testament es limiten a fer unes breus valoracions i recomanacions; es limiten a afirmar que els esclaus cristians han de ser uns bons esclaus per als seus senyors, que han de mirar per la casa, que fins i tot han de ser com un fills dels seus amos; i que l'amo cristià ha de ser un bon amo. En cap escrit es planteja globalment el tema de l'esclavitud; no es fa cap recomanació als amos cristians per  què alliberin els seus esclaus o millorin la seva condició vital. El sistema de repressió romà era d'una violència inaudita, i en especial contra els esclaus; la llei romana amenaçava permanentment amb el genocidi (En el cas que un esclau assassinés al seu amo, segons la llei, tots els esclaus de la casa o de la finca havien de ser passats per les armes. Al segle II, els esclaus de Sicília, aixecats en armes, foren exterminats per l'exèrcit de Roma).  Enfront de la malvestat, l'Església no tenia res a dir; ni una sola demanda de reforma de les lleis genocides (En contrast, segons la llei de  l'Antic Testament, l'amo jueu havia d'alliberar els seus esclaus jueus al cap de set anys de servitud. En un pla moralment superior, l'Alcorà declara que l'esclavitud és prohibida entre musulmans).   Igualment, el textos del NT passen de puntetes  sobre la qüestió dels fonaments de l'ordenació política i social; aquells suposats apòstols es limiten a dir que tota l'Autoritat ve de Déu i que els cristians han de ser molt respectuosos amb les autoritats i amb les lleis. Sembla que defugien un tema davant el qual se sentien molt incòmodes.    Mantenen una posició masclista i conservadora   sobre el matrimoni i la relació de gènere. Repeteixen que la dona ha de subjectar-se al marit; i que les vídues joves s'han de tornar a casar; o sigui que sembla que no convenia que una dona visqués sola sense dependre de ningú. 

   Els Pares de l'Església feien una condemna expressa de la filosofia amb l'argument de que la veritat està continguda en la Revelació divina. Els patricis romans sempre expressaren la seva desconfiança respecte a l'activitat filosòfica; veien de mal ull un home que es dediqués a l'especulació intel·lectual; únicament aprovaven els estudis dedicats a la retòrica i a la història.

   Als textos del Nou Testament hi ha desaprovació  expressa de la filosofia i dels que pretenen ésser savis sense la paraula de Déu. Al llibre de Els fets dels apòstols es diu que En Pau va anar a Atenes i que ...s'exasperava d'indignació veient que la ciutat era plena d'ídols. Discutia...a la sinagoga amb els jueus i...a l'àgora ...alguns filòsofs epicuris i estoics discutien amb ell.     De bon principi, sense fer cap tipus d'anàlisi, es dóna per normal i natural el fet de la divisió de la societat en classes i l'existència de l'esclavitud. En això també coincideixen amb la ideologia dominant del patriciat romà. La novetat del discurs cristià en aquest tema consisteix en l'aportació d'una nova retòrica d'exaltació purament religiosa, de caire místic, de manera que no conté cap proposta de canvi de les condicions socials. No és la denúncia d'un sistema injust, sinó que proposa l'acceptació de la injustícia com si fos un mèrit als ulls de Déu aquesta acceptació resignada d'una vida esclavitzada. La preocupació del cristià oprimit no ha de ser sortir de l'opressió, sinó confiar en Déu que els recompensarà amb la vida eterna.    El lector actual també queda escandalitzat pel tractament dels temes referits a la salut i a les malalties. Els apòstols presenten l'oració com a gran recurs general per a la curació dels malalts.   Es dona un marcat paral·lelisme entre la moral cristiana i l'estoica  dels patricis romans. En general, els textos del NT afirmen els valors de la societat patriarcal romana.    Per a En Constantí i per al Poder de Roma, l'Església catòlica era qualque cosa més que un aliat ideològic. L'Església es desplegava com un autèntic Poder paral·lel – però al servei del Poder polític – tot aconseguint uns objectius de control moral i ideològic, d'integració i de cohesió social que mai podria aconseguir el Poder imperial directament. Amb el suport decidit d'En Constantí, i tot fent ús de recursos de coacció i de promeses materials, l'Església catòlica va aconseguir atreure les  masses de les grans ciutats. L'Univers catòlic, la història oficial de l'Església catòlica presenta l'expansió del cristianisme com a resultat de la bonesa del missatge cristià i de l'atracció pel model de vida d'unes suposades comunitats cristianes primitives – comunitats que mai van existir, ni podien existir – . A tot el món antic de l'època romana les ciutats, pobles, o nacions religió i normes morals i socials estaven indissolublement unides, formaven un tot social. L'Imperi romà havia afeblit quan no destruït les normes morals i socials locals tot imposant les lleis i les normes de l'Imperi. A un moment determinant de canvi del procés històric, al segle IV,  les ciutats i pobles decidiren assembleàriament – o en assemblea de notables – adoptar una nova religió en funció dels interessos de la ciutat o nació (Hi ha abundant bibliografia que mostra de quina manera les nacions germàniques invasores de l'Imperi romà decidien canviar de llengua i de religió amb l'objectiu de consolidar les seves conquestes. Amb un maquiavelisme inaudit, el rei franc i l'assemblea dels nobles adopten el cristianisme com a nova religió dels francs. Podeu veure més detalls a la meva Web Segon blog d'En Quetgles). El debat a les ciutats de l'Imperi per a resoldre  si s'adoptava o no el cristianisme no era un debat teològic o de temes de mística, sinó quins serien els guanys que obtindrien en cas afirmatiu o els perjudicis que seguirien  en cas contrari. L'Església cristiana constantina oferia a les ciutats més seguretat i protecció, una major garantia respecte a la provisió d'aliments, més facilitats per als ciutadans per a l'obtenció dels drets civils, concessió de privilegis fiscals, concessió d'avantatges per a accedir a càrrecs burocràtics de l'Estat, etc. La idiosincràsia dels pobles i ciutats s'esvaïa i era substituïda pels signes distintius de l'Església catòlica. Així, s'aconseguia fer homogènies les ciutats de l'Imperi: religió, moral, llengua – el llatí a Occident i el grec a Orient -, llei civil, festes familiars i cíviques. Tot portava la marca del cristianisme. El cristianisme esdevenia el tret distintiu dels nacionals de l'Imperi. D'immediat, els governants perses en va prendre bona nota d'aquest nou nacionalisme cristià i van prendre mesures per tal d'impedir la propaganda de l'Església catòlica  a l'interior de l'Imperi persa.   

      

 La filosofia a l'abast

La filosofia i el Poder

quetgles | 23 Octubre, 2007 06:20

La Filosofia i el Poder. Totes les societats humanes són integrades per una ideologia dominant. A les societats antigues, més integrades, la ideologia es desprèn de la religió. És la religió la que dóna les pautes de conducte familiar i social; estableix allò que és prohibit i allò que és obligat; igualment, estableix la jerarquia de valors en tots els àmbits de l'activitat humana. L'Autoritat i les lleis s'entén que són expressió de la voluntat de Déu o dels déus. Nació i religió era una sola cosa. Igualment, les festes religioses i les cíviques eren indestriables. Amb l'aparició de les societats dividides en classes socials, la ideologia tradicional entra en crisi. La confrontació de classes es manifesta per mitjà de les dissensions ideològiques que fan crítica a l'Autoritat i a les lleis tradicionals; però la dissensió ideològica va de la mà de la religiosa. També es pot dir que el cisma religiós és conseqüència d'un conflicte de classes – o de nacions - que es resol de manera violenta. Al segle VIè aC., la lluita de classes a les ciutat-Estat gregues desencadena les revolucions democràtiques a moltes de les "polis". És la revolta de les classes populars ciutadanes contra l'oligarquia – noblesa, aristocràcia, patricis, terratinents, són noms diversos de la mateixa cosa -. Per primera vegada a la història, s'establien unes societats democràtiques amb una constitució i unes lleis que eren expressió de la voluntat de la majoria de ciutadans. Per allò que ens importa: primer hi ha un sentiment de revolta contra l'opressió, els privilegis i la desigualtat; tot seguit, comença un període de debat ideològic permanent que caracteritza la vida política ciutadana. Per primera vegada a la història, la ideologia era reconeguda com a producte dels homes, i no com a inspiració dels déus. El debat ideològic i la filosofia foren coetanis. En primer lloc, es va congriar la dissidència i els sentiments democràtics, i amb ells la nova ideologia i el debat ideològic. Arribats aquí, puc fer l'enunciat de la tesi: la filosofia s'origina a partir dels sentiments i de la voluntat dels homes, i no de la pura especulació intel·lectual (vegeu l'article "La filosofia i laciència"). La filosofia no és sinó un conjunt d'argumentacions que neguen la validesa d'una ideologia – la religió inclosa – i que afirmen la de la ideologia que li és pròpia. El nou ordre democràtic de les polis es correspon amb la nova ideologia democràtica dominant. És ara quan floreixen els teòrics de la convenció social i de l'emotivisme moral. En Protàgores serà el màxim exponent del pensament dominant de l'època de Pèricles. "L'home és la mesura de totes les coses", és la seva coneguda expressió. Pensament dominant o filosofia dominant és la mateixa cosa. El Poder de les polis democràtiques es correspon amb la filosofia dominant. Haurem de veure en un altre apartat que la ideologia i la filosofia dominant a les ciutats democràtiques no fou vençuda per causa de l'aparició d'una nova filosofia – com pretén la història de la filosofia oficial -, sinó per la força de les armes. Les ciutats democràtiques foren derrotades militarment, i no dialècticament. El triomf de la filosofia Sòcrates, de Plató i d'Aristòtil és la contraportada de la liquidació violenta de la democràcia. La filosofia dels anomenats sofistes fou aniquilada per la reacció (A l'Univers anglès hi ha molts estudiosos del tema, vb, En John D. Bernal, "Història social de la Ciència"). La filosofia dominant a l'Atenes democràtica fou anorreada per Esparta, i per Macedònia. Per N'Alexandre i no per N'Aristòtil. Hem de veure també, en un altre apartat, que la el ressorgiment dels teòrics moderns de la convencionalitat i de l'emotivisme moral (Locke, Hume) aparegueren després de les revolucions democràtiques modernes (la revolució anglesa data de 1688).

La Via catalana

quetgles | 22 Octubre, 2007 05:15

Via catalana per a l'alliberament ideològic. Es pot entendre com un manifest que convida als catalans a participar en la tasca immediata d'esfondrar o inutilitzar l'Univers ideològic espanyol en quant aquest opera i treballa amb l'objectiu no declarat d'afeblir progressivament l'Univers català, fins anorrear-lo definitivament. De manera semblant, l'Univers francès ha operat i opera – fins i tot amb més agressivitat i intolerància – contra l'Univers català. La via catalana refà l'Univers català i l'enforteix. Això suposa la negació dels Universos francès i espanyol, especialment d'aquest darrer. Al moment present, any 2007, l'Univers català té a l'abast la tecnologia d'Internet per a difondre el seu ideari. Els Universos francès i espanyol són construïts a partir de la manipulació sistemàtica de la realitat històrica. L'Església catòlica ha construït i manté el més fals de tots els Universos ideològics. La nació catalana, com a la resta de nacions, és en combat ideològic permanent per tal de fer present al Món el seu Univers. Tots i els enormes mitjans materials de que disposen els enemics, l'avantatge de Catalunya consisteix en que el seu Univers ideològic s'acosta a la realitat històrica i la referma. Actualment, els catalans poden enllaçar amb altres Universos ideològics que també fan negació dels Universos espanyol, francès i catòlic.

Alliberament. La via catalana.

quetgles | 22 Octubre, 2007 04:43

Alliberament. Via catalana per a l'alliberament ideològic. Es pot entendre com un manifest que convida als catalans a participar en la tasca immediata d'esfondrar o inutilitzar l'Univers ideològic espanyol en quant aquest opera i treballa amb l'objectiu no declarat d'afeblir progressivament l'Univers català, fins anorrear-lo definitivament. De manera semblant, l'Univers francès ha operat i opera – fins i tot amb més agressivitat i intolerància – contra l'Univers català. La via catalana refà l'Univers català i l'enforteix. Això suposa la negació dels Universos francès i espanyol, especialment d'aquest darrer. Al moment present, any 2007, l'Univers català té a l'abast la tecnologia d'Internet per a difondre el seu ideari. Els Universos francès i espanyol són construïts a partir de la manipulació sistemàtica de la realitat històrica. També l'Església catòlica ha construït i manté un dels més falsos dels Universos ideològics. La nació catalana, com a la resta de nacions, és en combat ideològic permanent per tal de fer present al Món el seu Univers. Tots i els enormes mitjans materials de que disposen els enemics, l'avantatge de Catalunya consisteix en que el seu Univers ideològic s'acosta a la realitat històrica i la referma. Actualment, els catalans poden enllaçar amb altres Universos ideològics que també fan negació dels Universos espanyol, francès i catòlic.

Déu no existeix i En Popper

quetgles | 19 Octubre, 2007 17:30

Déu no existeix i En Popper. Hi ha una marcada tendència dins el Neopositivisme a deixar de banda la crítica la Religió. En Popper n'és un exemple: alhora que declara que és molt respectuós amb les creences religioses, no entra a debatre sobre el pretès "disseny intel·ligent" – Déu creador de l'Univers -, la campanya mundial que ha engegat els neoconservadors per a recuperar la "bonior" de la societat impregnada de fe religiosa. Pel contrari, En Popper dóna suport als intents intel·lectuals del seu amic John Eccles d'argumentar amb un bagatge científic a favor de l'existència d'una ànima humana immaterial i immortal – "El jo i el seu cervell" -.

Déu no existeix i En Hume

quetgles | 19 Octubre, 2007 11:14

Déu no existeix. Una vegada establert el sistema democràtic a la Gran Bretanya, En Hume va disposar de llibertat per afirmar que la Metafísica no era possible com a ciència i que les denominades "proves de l’existència de Déu" eren inconsistents, que es feia un ús incorrecte de la lògica. En Hume, emperò, anava més enllà del simple agnosticisme; dedica tot un capítol a mostrar la inconsistència de les "proves" aportades per a verificar la realitat dels miracles. No hi ha cap camí conegut per poder aplicar el mètode de les ciències experimentals als miracles. Els miracles no es poden reproduir ni experimentar. Pel contrari, si es pot aplicar el mètode científic a algun fenomen suposadament miraculós, el resultat és sempre negatiu. És el cas del "Llençol Sant" de Torí. A determinades èpoques, s'exhibia públicament el suposat sudari de Jesús de la catedral de Torí com a mostra de fenomen miraculós. I alhora començava una formidable campanya de propaganda a nivell mundial. El suposat miracle consistiria en que en aquest llençol conté una reproducció d'una figura humana despullada que correspondria a Jesús, al cadàver de Jesús. Per fer front a les crítiques, El Papa de Roma, En Joan Pau II, al 2002, finalment va acceptar el repte: permetria que s'apliqués la prova del carboni 14 per a dilucidar la datació en que es va teixir el suposat sudari. La prova del carboni va donar negatiu: el teixit era del segle XIV i no del segle I. Però la campanya de la maquinària propagandística catòlica en suport del "Sant Sudari" miraculós no s'ha aturat; infecta tots els mitjans de comunicació. A la nostra època, malgrat els dispositius adversos disposats pel l'Univers catòlic, ens és permès d'avançar en la línia que va iniciar En Hume. Si no hi ha cap garantia de la veracitat dels miracles, llavors la creença en Déu resta com un pur exercici de la voluntat. Des de l'època de Hume, el pensament dominant, el positivisme, estableix el principi que la metafísica no és possible com a ciència. La ciència de Déu, la teologia, resta com un intent intel·lectual forassenyat, inútil i sempre molt pròxima a la ridiculesa (En Karl Popper - i el neopositivisme conservador - fa un gir a la dreta i expressa el seu respecte i reconeixement als teòlegs i metafísics que cerquen arguments a favor del "disseny intel·ligent", és a dir, del món com a creació de Déu). En Kant accepta les tesis de Hume, però, tot seguit, com a creient que és, postula l'existència de Déu com a única garantia de la llibertat i de la moralitat. Una vegada acceptat Déu com a postulat, l'Idealisme modern intenta tornar a introduir l'intel·lectualisme moral, intel·lectualisme que ja havia sigut rebutjat per les revolucions democràtiques. Certament, la metafísica no és possible com a ciència, però cada persona es veu obligada a decidir si duu una vida d'acord amb una determinada creença religiosa o no, o sigui, ha de raonar sobre temes de metafísica, ha de decidir si creu en Déu o no. La via que no accepta la creença, és la via de la llibertat i de la racionalitat, hem de pensar. En canvi, En Popper i N'Eccles consideren que és molt inversemblant que el cervell i les creacions espirituals com el llenguatge o les matemàtiques – el Món 3 que en diuen ells – siguin producte de la matèria i de l'atzar. Pel contrari, la meva tesi és que es pot fer palès que Déu i el Món són absolutament incompatibles. I que Déu i la Història seria un continuum d'irracionalitat inacceptable. Palesar això és equivalent a aportar proves de que Déu és inconcebible o de que Déu no pot existir. Breument enunciades, les proves serien aquestes: S'afirma que Déu es un pur esperit – una cosa que no és matèria -. Això, "una cosa que no és matèria" no ho podem imaginar ni concebre. El plantejament de Hume continua inamovible: només podem tenir idees a partir de les percepcions o de l'associació d'idees. Però l'expressió "una cosa que no és matèria" no és una associació d'idees; és una mera expressió verbal, a la manera que també es pot construir expressions com ara: "una cosa que no és cosa", "una cosa que no és no-res", "una cosa que no es pot pensar", "una cosa que és un pur esperit", "una cosa immaterial", i així. Els atributs de Déu sí que deriven d'associacions d'idees: perfecte, omnipotent, etern, creador, bo, etc. Però si N'Eccles i els teòlegs demanen un sentit, una finalitat al Món, si volen "un disseny intel·ligent" fan metafísica. Si hem de fer metafísica el plantejament seria: Si Déu és un pur esperit, a què treu lloc crear el "no-esperit", la matèria, el Món, l'Univers? Segons els teòlegs cristians, hi hauria tres moments del Tot Universal: al primer moment hi hauria la No-matèria (Déu) conformant el Tot Universal en exclusiva; a un segon moment la No-matèria (Déu) crearia la matèria i el Tot seria cohabitat per la No-matèria (Déu) i la matèria; i al tercer i últim moment la matèria deixaria d'existir – seria la fi del Món, segons pronostiquen els llibres sagrats – i el Tot Universal seria conformat novament per la No-matèria, si bé s'ha de dir que aquest Tot Universal darrer no seria una simple repetició del Tot Universal primer posat que el Tot Universal tercer ha de recollir dins el seu si elements procedents de la fi del Món, com són el cossos de les persones ressuscitades, tant dels cossos "gloriosos" que aniran al Cel com dels cossos abominables de les persones condemnades a l'Infern. No he de repetir les critiques dels pensadors il·lustrats a les denominades Sagrades Escriptures. He de dir que el principal manament de la "Llei de Déu" de la Bíblia - "Estimaràs a Déu sobre totes les coses" - és un mandat que no es pot complir. A l'Èxode, 20: 2-17 (de la versió catalana Bíblia del 2000), on troba l'expressió que fa al cas i diu així:"...jo, el Senyor Etern, sóc el teu Déu, un Déu gelós, que castigo la iniquitat dels pares en els fills, fins a la tercera i la quarta generació d'aquells que m'odien; però mantinc la misericòrdia fins a mil generacions amb aquells que m'estimen..." Un hom no pot estimar allò que no coneix. Ni odiar. Però encara trobo més escandalós donar per fet, donar a entendre que és una cosa corrent, el domini i control dels sentiments i de les emocions. La pròpia experiència – i la ciència – ens diu tot el contrari. L'amor i l'odi broten al nostre interior i marquen la nostra vida. No governem les passions, sinó, al revés, són les passions les que ens dominen.

N'Eccles i En Popper

quetgles | 18 Octubre, 2007 05:55

N’Eccles i En Popper es presenten com a científics o quasi científics – En Popper com a filòsof neopositivista amb uns grans coneixements de les ciències físiques -; i, tot seguit, fan història de la ciència. Però, alhora, sense diferenciar, passen a fer història de la filosofia. I acaben fent un esplèndid garbuix on col·loquen En Plató dialogant amb En Heisenberg. I fan un enaltiment d’En Sòcrates com a gran descobridor. O sigui que al final coincideixen amb les valoracions que fan els tomistes i els idealistes. No deixa de ser una novetat: uns que es presenten com a positivistes renovadors fan una proposta que va contra el nucli de la filosofia positivista clàssica.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb