El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Rorty, el neopragmatisme i la confusió.

quetgles | 31 Agost, 2008 07:28

 

Rorty, el neopragmatisme i la confusió.

quetgles | 31 Agost, 2008 09:28

En Richard Rorty o la confusió.

En Rorty  ens serveix d'excusa per a centrar el tema del debat. El debat seria qualque cosa així com:  Quina és la funció de la filosofia? o, també, Quins són agents dels processos socials al món en l'actualitat? o, també, Quina és la situació actual de la guerra ideològica? o, d'una altra manera, És que tal volta ja s'ha acabat la guerra? o, també, ¿O no és el cas que hi hagi unes elits extraordinàriament poderoses que fan valer els seus interessos per sobre dels interessos de les classes treballadores? o, també, És que, efectivament, som a la fi de la història, i no hi ha manera de promoure un sistema alternatiu al del capitalisme?A manera de resum de la qüestió:  En Rorty s'escuda en la tradició del pragmatisme nord-americà per fer crítica a la que ells anomenen "filosofia europea". En Rorty argumenta i mostra la inconsistència de totes aquelles filosofies que pretenen "aportar la veritat", com si la "veritat" fos una cosa, un objecte que s'aconsegueix gràcies a l'esforç de la ment privilegiada d'un filòsof. Reafirma el plantejament pragmatista, segons el qual allò que importa és fomentar les pràctiques socials que són beneficioses  per a la comunitat humana. Però haurem de veure que En Rorty trenca les regles bàsiques del pensament pragmatista, i inicia una cursa filosòfica tot fent manlleus a filòsofs "continentals"; fent manlleus - diu ell - d'En Nietzsche, d'En Heidegger i d'En Wittgenstein.En aquesta nova versió del pragmatisme - el denominat neopragmatisme - En Rorty s'atreveix a fer un salt prodigiós que consisteix en afirmar també el relativisme de la Ciència, en el sentit que les teories i les "veritats" de la Ciència no contenen la realitat ontològica, sinó que no deixen de ser "un joc de llenguatge", un més, entre altres jocs de llenguatge, com són el de la poesia i el de la religió. La ciència és també una convenció;  és un "joc de llenguatge" útil, que ha demostrat ésser molt convenient per a aconseguir un major benestar de la societat (El pragmatisme clàssic - James, Dewey - és expressió de la ideologia fortament hegemònica de la societat nord-americana).En Rorty, mentre mostra la inconsistència dels filòsofs "occidentals", alhora, sense donar explicacions, sorprenentment, comença a fer importants manlleus de la filosofia d'En Nietzsche i de la d'En Heidegger, així diu: ÿ"...la tradició filosòfica occidental concep la vida humana com un triomf en la mesura que transmuta el món del temps de l'aparença i de l'opinió individual en un altre món: el món de la veritat perdurable. Nietzsche, en canvi, creu que el límit que és important travessar no és el que separa el temps de l'intemporal, sinó el que divideix el vell del nou. Pensa que la vida humana triomfa en la mesura que escapa de les descripcions heretades de la contingència de l'existència i troba noves descripcions. És aquesta la diferència que separa la voluntat de veritat de la voluntat d'autosuperació. És la diferència entre concebre la redempció com el contacte amb una mica més ampli i més durador que un, i la redempció com En Nietzsche la descriu: Recrear-ho tot  per a convertir-lo en un així ho vaig voler", del llibre "Contingència, ironia, solidaritat", pàgina 49. Podeu veure que En Rorty no fa de pragmatista, sinó que ens proposa "trobar el camí de la salvació" en el pensament d'En Nietzsche. En Rorty no justifica aquesta aproximació a En Nietzsche, un autor que s'hauria de considerar a les antípodes del pragmatisme. En Rorty no explica perquè alhora que es declara un continuador d'En Dewey intenta fer valer la filosofia d'un autor tan atípic com és En Nietzsche (Als llibres de text del segle passat, En Nietzsche figurava com a màxim exponent de l'irracionalisme. A la meva web, explico que En Nietzsche era considerat el filòsof màxim pel règim nazi; ho podeu veure a  Friedrich Nietzsche, el profeta sense Déu).Semblantment,  al seu discurs filosòfic, En Rorty declara la seva admiració pel pensament d'En Heidegger. No fa cap tipus de comentari sobre la posició radicalment antinord-americana d'En Heidegger, en relació a la cultura, la ideologia, la ciència. Tampoc fa referència al passat nazi d'En Heidegger (A excepció d'alguns escrits menors del 1933, sembla que l'obra d'En Heidegger no pot ésser qualificada de concordant amb la ideologia nacional-socialista; però, com han denunciat molts d'intel·lectuals, fou alarmant el silenci d'En Heidegger. Mai feu una condemna dels crims nazis, ni va demanar perdó per la seva adscripció al partit nacional-socialista. Per a més informació podeu baixar Martin Heidegger, el corruptor).En Rorty es declara pragmatista i seguidor del pensament d'En John Dewey, però les seves declaracions són un pur formulisme. Els escrits d'En Rorty, les seves exposicions sobre temes de filosofia, mai semblen tenir la més remota referència al pragmatisme nord-americà  ni amb la filosofia d'En Dewey. En Rorty no segueix la proposta del pragmatisme de defugir de l'intel·lectualisme i de dedicar-se a coses pràctiques, útils i immediates.En comptes de seguir les propostes pragmatistes, En Rorty fa un intel·lectualisme duríssim, a la manera dels filòsofs francesos. Al seu llibre "Heidegger, contingència i pragmatisme",  mostra que l'atreviment d'En Rorty no té límits, tocant a fer teories filosòfiques. En Rorty es mostra com una mena de segon Heidegger, de deixeble avantatjat que recull els preciosos tresors del mestre i els junta als seus.  El qui havia de ser pragmatista - es a dir, pragmàtic - esdevé una cosa portentosa, com una mena de circ de la filosofia "més profunda de totes les filosofies possibles". El llibre sembla un llibre d'un "philosophe", com si fos En Derrida, per exemple. En Rorty es mostra tan savi i tan intel·lectualista que En Heidegger. En Rorty exposa el seu discurs a la manera d'un gran expert sobre En Heidegger. I Tots els temes que fan referència a En Heidegger els recull com si li fossin molt familiars i molt acceptables, i com si no haguessin de despertar cap alarma per a un lector pragmatista. En Rorty, com si no passés res, fa seus tot de termes i expressions heideggerianes que són abusius; i, més encara, fa ús de termes que converteixen un escrit en una cosa semblant a una obra poètica o religiosa;  així, per exemple, fa ús "els grecs" i "el pensament dels grecs" per referir-se a la filosofia d'En Plató; i també usa "Occident" i "filosofia occidental" com si fos tot una unitat de pensament filosòfic;  i també usa "els moderns", "nosaltres", "el pensament modern" per fer un tot u d'allò que és divers. Així es pot veure en aquest paràgraf del llibre esmentat més amunt:

"Per a centrar la qüestió de la contingència i de la nostra situació tardana, considerem el problema preliminar de si poden compaginar la inicial empresa« ontològica »de Heidegger amb el seu posterior intent d'esbossar la« història del Ser ». El lector d'   Ser y Tiempo Ser i Temps   puede verse llevado a pensar que los griegos disfrutaron de una relación especial con el Ser que hemos perdido los modernos, que tenían menos dificultades que nosotros en asumir una posición ontológica, mientras que los modernos tenemos serias dificultades en mantener presente la diferencia entre lo ontológico y lo óntico. pot veure portat a pensar que els grecs van gaudir d'una relació especial amb el Ser que hem perdut els moderns, que tenien menys dificultats que nosaltres a assumir una posició ontològica, mentre que els moderns tenim serioses dificultats en mantenir present la diferència entre l'ontològic i ho óntico. Sin embargo el lector de esta obra lee a menudo en ella que Descartes y Nietzsche fueron una expresión tan adecuada del Ser de sus épocas como Parménides lo fue del Ser de la suya. No obstant això el lector d'aquesta obra llegeix sovint en ella que Descartes i Nietzsche van ser una expressió tan adequada del Ser de les seves èpoques com Parmènides ho va ser l'Ésser de la seva. Esto hace difícil ver qué ventaja pueden haber tenido los griegos sobre los modernos, o cómo pueden compararse Parménides y Nietzsche con respecto al «carácter elemental» de las «palabras del Ser» a las que están asociados. Això fa difícil veure què avantatge poden haver tingut els grecs sobre els moderns, o com poden comparar Parmenide i Nietzsche respecte al «caràcter elemental» de les «paraules del Ser» a les quals estan associats. Como el Ser no consiste en más que en su comprensión por el Com el Ser no consisteix en més que en la seva comprensió per l'   Dasein , como el Ser no es un poder contrapuesto o superpuesto al Dasein, com l'Ésser no és un poder contraposat o superposat al   Dasein , no está claro cómo pueda haber algo más auténtico o primario en la parte superior de la escalera que en su base. Dasein, no està clar com pugui haver-hi una mica més autèntic o primari a la part superior de l'escala que a la seva base. Por ello no está claro por qué tenemos que pensar en términos de una escalera en vez de en términos de una pasillo rodante" Per això no està clar per què hem de pensar en termes d'una escala en comptes de en termes d'una passadís rodant "

      He de concloure que el neopragmatisme d'En Rorty és un salt increïble al buit, que el seu discurs és la negació del pragmatisme clàssic; que és una manipulació de les paraules; que el seus intents de fer casar En Dewey amb En Heidegger és com intentar mesclar oli amb vinagre.    El discurs d'En Rorty no fa sinó crear confusió, amb la intenció, jo crec, de desplegar una estratègia de llarg abast amb l'objectiu de reintroduir la metafísica i el "pensament religiós", a la manera que ho fan els de la campanya del "disseny intel·ligent". Però al darrera, jo pens, no només hi ha les esglésies cristianes; també les elits econòmiques nord-americanes estan interessades en el projecte. Però això ja és el tema per a un altre article.    

 

Déu no existeix, 16 proves

quetgles | 27 Agost, 2008 06:46

       

        Arguments per fer veure la inconsistència intel·lectual de les creences en un Déu. 

 

  Els de la Cúria romana i els protestants ianquis són en campanya de propaganda permanent per tal de difondre el concepte de "disseny intel·ligent", dit del dogma de la creació divina de l'Univers. Les esglésies són en guerra ideològica permanent. Les seves grans campanyes tenen per objectiu influir a les grans masses, a la gent de les classes populars.

   Aquest escrit, és una modesta aportació d'arguments per fer veure la inconsistència de les suposades proves de l'existència de Déu.

 

    Les proves clàssiques per a demostrar l'existència de Déu quedaren invalidades a partir d'En Hume i d'En Kant.  Els conservadors a En Hume li deien "el senyor Hume, l'ateu". Però no es podia posar aquest qualificatiu a En Kant, que era un fervorós creient cristià: va reintroduir el concepte de Déu en nom d'una suposada raó pràctica.

   Amb l'Empirisme com a pensament hegemònic, quedava  establert que la metafísica no era possible com a ciència, i que, per tant, no es podia demostrar l'existència de Déu. El Positivisme no va fer sinó reafirmar els pressupòsits de l'Empirisme, i la metafísica quedava definitivament marginada del món de la ciència moderna.

    Però l'Església catòlica no admet mai, en cap cas, els seus errors, els relacionats amb la filosofia i la moral, en especial. És vigent el dogma de la infal·libilitat del Papa en matèria de fe i de moral. La Cúria romana continua mantenint a Tomàs d'Aquino com a doctor màxim de l'Església. "Philosophia perennis" és la denominació que donen a la filosofia de N'Aquino. Als seminaris de formació teològica, es continua impartint les doctrines aristotèlico-tomistes i afirmant que l'existència de Déu pot ésser demostrada fent ús de la raó.

 

  Fet aquest preàmbul, exposo una llista d'arguments que reforcen la idea de que és impossible l'existència de Déu.

 

1.    Contra la idea de Creació de l'Univers. Suposar que Déu creà l'Univers implica la següent contradicció: s'hauria d'acceptar que una cosa immaterial – Déu – hauria existit eternament com a substància única, i que, "després" d'aquesta eternitat, hauria creat una segona substància, la matèria. O sigui, l'esperit crea la matèria. Allò perfecte, Déu, – segons la idea aristotèlica de perfecció – hauria produït allò imperfecte, la matèria.

2.    Contra la idea de l'ordre de l'Univers. On suposa que a l'Univers hi ha un ordre i que Déu és l'ordenador de l'Univers. Però la física moderna introduí el concepte d'incertesa. I N'Ilya Prigogine (premi Nobel de química, 1977) va anar més enllà i va exposar el concepte de l'Univers com a Caos i com a procés irreversible; és a dir, no solament hi hauria hagut el "Big Bang" – el caos inicial -, sinó que l'Univers actual seria un moment de l'explosió inicial, explosió que continua la seva ona expansiva fins al dia d'avui. Per tant, si no hi ha el suposat ordre, tampoc hi ha d'haver  un Déu ordenador.

3.    Contra la idea de perfecció. Els denominats graus de perfecció de la naturalesa són apories que neguen els principis de les ciències empíriques. Quasi 2000 anys després, En Tomàs i l'Església catòlica encara insisteixen en la idea de l'escalonament general de  tots els éssers segons aquest suposat grau de perfecció. El tomisme va desplegar un sistema de manera que totes les coses havien de seguir un ordre jeràrquic fins a nivells inaudits, com és el cas de les jerarquies angèliques.   Les ciències positives van trencar definitivament el món de les jerarquies aristotèlico-tomistes. Llavors, la idea d'un ésser supremament perfecte és una pura fal·lera.

4.     Contra la idea de primer motor. En contra del que diuen els llibres de text i les enciclopèdies, N'Aristòtil no era un científic, ni tenia el menor interès per la investigació de la naturalesa. Es pot afirmar, rotundament, que la "Física" de N'Aristòtil no és sinó un cúmul de disbarats sobre temes de física. A la física aristotèlica hi havia diversos móns físics amb unes lleis físiques diferents. A la física moderna, no hi ha "primer motor".

5.      Semblantment, la física no fa distinció entre éssers contingents i éssers necessaris.

6.     En tot temps els pobles han cregut en déus, en esperits i en forces malignes. Avui, gràcies els avenços dels estudis d'etnologia, sabem quina funció social  complien les religions; sabem que servien per establir el sistema de prescripcions i de prohibicions que regien la vida de les comunitats humanes primitives. Però, actualment, a les societats democràtiques, les prescripcions i les prohibicions són establertes segons la voluntat de la majoria de ciutadans; és a dir, d'acord amb  l'emotivisme moral i el contractualisme. Si les societats democràtiques prescindeixen de "la voluntat de Déu", podem concloure que, a la pràctica, aquestes societats funcionen com si fossin atees.

7.       No es disposa ni mai s'ha disposat d'una via o d'un mètode per poder experimentar sobre suposats fenòmens sobrenaturals com serien els  ciències físiques no poden detectar el fenomen de la denominada "transsubstanciació". Igualment, els suposats fenòmens    "paranormals" no resisteixen  les anàlisis de la ciència experimental.

8.       Hi ha relats de l'antiguitat on els prodigis i els miracles es succeeixen constantment, de manera quasi familiar. Mostren unes societats acostumades als fenòmens prodigiosos relacionats amb les seves creences. Precisament, als relats dels cristians, als llibres de l'NT, arriba a moments de tal intensitat de fets miraculosos coma cap altre relat, que jo sàpiga. Per posar un exemple:  A "Els fets dels apòstols", 5, 12,  referent a l'apòstol En Pere, el narrador ens fa saber  que "Per les mans dels apòstols s'esqueien molts de miracles i prodigis al poble...I anaven creixent més i més els creients en el senyor...fins al punt que treien els malalts pels carrers i els posaven en lliteres i baiards perquè, en passar En Pere, al menys la seva ombra caigués sobre algun d'ells. Així mateix hi feia cap una gernació de les ciutats dels voltants de Jerusalem, portant malalts i turmentats pels esperits impurs, els quals, tots, eren guarits".  Com podeu comprovar, En Pere feia miracles en sèrie, com que desfer calça; bastava que passés pel carrer i la seva ombra ja era suficient per desfermar un doll de miracles.  Sóc de l'opinió de que els propis "llibres sagrats" ofereixen el millor material per demostrar la inconsistència dels dogmes religiosos. De la inconsistència dels "llibres sagrats", en podem deduir la inconsistència de la creença en un determinat Déu ( Sobre aquest tema podeu veure la meva web  Els Evangelis, històries impossibles).

9.       L'argument del sentit comú:  Com és possible pensar que l'ésser més gran del Món no es pot conèixer? Resultaria que l'ésser omnipotent no és accessible per mitjà de les ciències. I resulta que els administradors de la religió tampoc ofereixen vies de coneixement. Ofereixen únicament "els seus llibres sagrats"  i tot d'històries igualment inversemblants com a única "prova" de l'existència del seu déu.

10.                       N'Aquino i els 40.000 teòlegs parlen del "camí de la fe" com a diferent del de la raó, però que fe i raó, en darrer terme, han de coincidir. Però no són capaços d'explicar de quina manera s'ha d'obrar per seguir la via de la fe.  En Pascal proposa que un hom el que ha de fer és comportar-se com si tingués fe, com si cregués en Déu, i que, així, a un moment determinat tindrà autèntica fe.  Però allò que no planteja En Pascal és en quin Déu i en quins "llibres sagrats" ha de dipositar la fe inicial el qui està en període de proves.

11.                       N'Epicur no negava l'existència dels déus, però deia que els déus no s'ocupaven dels homes, posat que els consideraven bestioles insignificants; entenia que un home assenyat ha d'ordenar la seva vida com si els déus no existissin.

12.                       Però el plantejament de N'Epicur només és apropiat al món grec. Del Déu de les religions monoteistes, segons els seus "llibres sagrats", no es pot dir que no s'ocupa dels homes. Ans al contrari, el Déu de la Bíblia es mostra com un déu molt gelós, que vol que els homes l'adorin i l'estimin. Però a més del Déu dels jueus i dels cristians, hi ha els Déu dels mahometans; i, més lluny, el Déu de l'hinduisme, el del budisme, sintoisme, jainisme i d'altres. Ha de resultar inacceptable per a una ment moderna l'existència d'un Déu que intervé dins la història i alhora s'absté de donar les senyes de la seva identitat.

13.                       El fet de l'existència de tanta gent que no creu en Déu és una prova de la seva inexistència. Sobre això, els malvats teòlegs s'avancen a dir que "Déu castiga amb el seu silenci el pecat d'orgull dels qui es declaren ateus". Però què poden dir respecte dels infants que eren educats oficialment dins l'ateisme, com es feia a les repúbliques marxistes?

14.                       És inacceptable per a una ment formada dins la modernitat l'existència de Déu i alhora l'existència dels denominats "llibres sagrats". O sigui, segons el meu raonament, de les històries impossibles que narren els llibres "llibres sagrats" hem de concloure que Déu no existeix.

15.                       O, al menys, que no existeix el déu dels jueus i dels cristians. Segons la Bíblia, el principal manament de Déu seria el d'estimar-lo sobre totes les coses. Segons la Bíblia de la Fundació bíblica catalana, a "Èxode", 20, 6, diu: "...jo, Jahveh, el teu Déu, sóc un Déu gelós, que castigo la iniquitat dels pares en els fills fins a la tercera i la quarta generació dels qui m'odien, però que faig misericòrdia fins a milers per aquells que m'estimen i observen els meus preceptes". En contra de les suposicions dels redactors dels "textos sagrats", els sentiments de les persones broten del seu interiorment d'una manera espontània. És sabut que la voluntat  no domina els sentiments, sinó, al revés, són els  sentiments els que determinen la voluntat. Per entendre'ns: si de cas, el text bíblic  hauria de dir una cosa així com "faràs com si m'estimessis".

16.                       Igualment les suposades declaracions formals del Déu dels textos bíblics que feren greument la sensibilitat moderna s'han de considerar com una prova de que Déu no existeix. Per posar un exemple especialment notable, "Èxode", 22, 19: "Qui ofereixi sacrificis als déus, fora de Jahveh, serà exterminat". Segons aquest text, al peu de la lletra, tots els musulmans i els hinduistes haurien de ser exterminats. També podem veure el text que fa: "...Però si el servent declara: estimo el meu amo, la meva dona i els meus fills; no vull sortir lliure, aleshores el seu amo...li foradarà l'orella amb un punxó, i el servirà per sempre.", "Èxode", 21,5-6. O, també, aquest altre text: "Si algú ven la seva filla per esclava...", "Èxode", 21, 7. (He de reconèixer que, en molts aspectes, l'Alcorà és més pròxim a la sensibilitat moral moderna, en especial, referent a l'esclavitud i a temes socials. L'Alcorà declara que un musulmà no pot tenir un altre musulmà en esclavatge).

   Contra l'existència d'un "geni maligne" o d'un Déu que jugués cruelment amb els humans, he de confessar que no disposo d'arguments tan contundents, igualment sembla una idea inconsistent.

    

  

La filosofia i la religió sense caretes

quetgles | 24 Agost, 2008 19:01

  

   El meu llibre no cap a l'espai de Balearweb. Si us plau, premeu aquesta altra web  La filosofia i la religió sense caretes.

The Spanish, impossible capitalism.

quetgles | 24 Agost, 2008 16:40

 

The Spanish, impossible capitalism.
(Author: Joan Quetgles. 24, 8, 2008)
 

(I beg you that you excuse the deficiencies of the translation in English language).

Justification of the authority of my writing: The professors of economics would be the most appropriate persons when treating the subject of the perverse nature of the Spanish capitalism. But them, the doctors, or they are blind debut in a useless academic formation, or they observe the social evils provoked by the capitalism and do not dare to denouncing them. Par another band|side, the leaders of the working majority unions, in spite of the critics that they make against the abuses of the capital, do not fly or can not go salary beyond some "moderate" claims. My writing connects, if of case, with the voices of the unionists or of the politicians that denounce the wickedness of the system.
My writing receives communion with the conventionalist approach of Jean-Jacques Rousseau and with the spirit of the initial declaration of "Of the social contract" that he says: "The man is born free; and everywhere he is chained. One is believed the owner of the other ones, and a slave bigger than they still remains. How has this change happened? ...
Only if the force, and the effects that derived from it were taken into account, he should say: "While some people are forced to obey, and he obeys, he does good; as soon as he can give himselfof the yoke, and he gives himself some, he still makes better; because retrieving the freedom with the same right that had taken away |himself her, either he has right to retrieve her, or nobody had any right to remove it. But the social order is a holy right, which serves as basis to all the other ones. However, this right does not come of the nature; conventions are based on, then".


You will have to see that my speech is not a repetition of the better known "radical" speeches; you will see that it|he|she contains a few new approaches. My goal is to spread them.

The oligarchy of Catalonia-principality, the País Valencià and the Balears, from 1714, renounced to her national duties. And, as a matter of fact, she was confused, with the Spanish oligarchy.
The Spanish Marxists - and the Catalans - in every time they have confused Spanish oligarchy and Spanish bourgeoisie. To the Castilian-Andalusian oligarchy they hid it with the name of Spanish bourgeoisie.
The traditional Spanish oligarchy was the class of the great owners of land - the denominated aristocracy. This oligarchy had the control of the State. She had the monopoly of the direction of the army and of the administration of the State.
The Castilian-Andalusian aristocracy drowned the bourgeoisie of her nation (During the 16th century  the bourgeoisie almost disappeared of the map; Burgos, Valladolid, Toledo and other cities became depopulated; they seemed  ghost cities), and she blocked the deployment of the bourgeoisie.
The oligarchy, finally, allowed the controlled deployment of the bourgeoisie  in Catalonia and in the País Basc. This allowed that Catalonia became the focus of the industrial and commercial activity, and that, in 1931, Barcelona was the senior city of the State, with more than one a million inhabitants. The Oligarchy, frightened, ascertained that she had lost the control of the social and political processes that kept on happening.
She is the question ¿ How like this the oligarchy did not concentrate in Madrid the industrial activity, which now yes she is making?
The modern industrial activity did not unfold|display in Madrid nor in the Castilian-Andalusian cities perqué traditionally the control of the economical activity was a monopoly of the oligarchy (it has to be understood that the king was the oligarch senior). It is more: the system of the industrial and commercial activity consisted of the monopoly, the sole right and the concession in hands of the oligarchy. Sole Right and Concession: the great aristocrat is he reserved the rights of an economic  exploitation and he yielded them to the dealers (they were the customers of the great man). For example, the men had the sole right of the floury mills; the millers were the customers of the men that the concession had obtained. For example, the great oligarches established the monopoly of the trade with America and, because of that, centered all the commercial routes in the port of Cadis. As supposed, those aristocrats never took care of the business, but their dealers, their customers, directly. The king of Castella and those noblemen were very determined to not waste any beneficial economical activity. The king, as an oligarch senior, the exploitation of the saltworks of all the State was reserved. The Castilian-Andalusian bourgeoisie came off held up, reduced to the condition of customers of the noble or at the exercise of the traditional artisans.
Since always, the main economic|economical basis of the aristocracy was the derivative of the exploitation of its|his|her|their big agricultural estates|properties. Those aristocratic agricultural companies|societies, to|in the to block the deployment of the bourgeoisie, kept|sustained motionless, with decadence (The decadence of España, the writers suggested|said).

It|He could|might seem to use the concept of Spanish bourgeoisie to refer to the hegemonic class of the Spanish State in the present correct and logical. But my proposal goes in another direction. We have to consider that it|he|she is not the case that the Castilian-Andalusian oligarchy disappeared with the denominated democratic transition.
How I explain The philosophy and the religion without masks, page 9, to the book "The Castilian-Andalusian oligarchy was the dominant class in the Spanish State; it|he|she was the conservative class that had the ideological control; until year 1975, for 40 years, the dominant ideology in the State was that denominated nacional-catolicisme. With the establishment of the constitutional monarchy, it started a new historical stage in which the Spanish oligarchy - the Castilian-Andalusian - it|he|she accepted the new democratic frame (As a matter of fact, it|he|she was really well the result of a negotiation from a position of force|strength of the oligarchy). It would be more approximate to the historical reality to say that the democratic forces|strengths accepted the offer of a new political frame that had severe democratic lacks, severe lacks that last until the day of today. The several democratic formations|training of the State that had been struggling against the pro-Franco dictatorship negotiated the conditions that the pro-Franco state imposed them in the Power. Or it is that it was not the case that the oligarchy was defeated or weakened. The democratic Platform negotiated with the pro-Franco Power from a position of weakness, and was seen forced to accepting the maintenance of the privileges of the oligarchy and of the Catholic Church. The smallest reproof of the military uprising of the general Franco or of the pro-Franco diet|regime was not even agreed on. There was not any attempt to pioneer judicial processes against the pro-Franco criminals. There was not any type of purification of the pro-Franco civil servants with political responsibilities. The oligarches with all its|his|her|their intact estates|properties adapted splendidly to the new democratic order of the borbònica monarchy. On the other hand, the pro-Franco elements of the device of the State continued in its|his|her|their places of privilege without the most minimum revision being made. All the pro-Franco soldiers and the judges and the professors and tall clerks continued to|in its|his|her|their charges|posts without being "bothered".
At the years of the misery and of the opprobrium most awful - of 1940 in 1958 - the pro-Franco Diet|Regime, in a kidnapping of folly, endeavoured the return to the Middle Ages. What was denominated the autarchy intended to carry out an oligarchic economic|economical utopia: with one panoptic that it|he|she had to control until the smallest economic|economical activity, all the territory was left intervened economically and subtracted filling of a continuum of sole rights and of concessions and dealers. To put an example of the autarkic folly: according to the National Servicio of the Trigo, the farmers were forced to stating in writing the crop|growing of cereals - they were forced to sowing a determinate quota with wheat - the extension of its|his|her|their earth|lands dedicated themselves, and, once made the ripe grain, it|he|she had to declare again the amount of cereal obtained; they stayed in the National Servicio forced to selling all the spare wheat, in sole right; to grind the wheat for the selfconsumption the farmers were forced to filling in a bureaucratic paperwork that seemed a hieroglyph to them.
How it|he|she could not be in another way, the oligarchic dream worked out to be a nightmare; a ruined Spain that did not achieve to raise the boss|head; the level of industrial production of 1958 did not reach that of year 1936!

It|He|She could|might seem that, into beginning of the 21st century, the Spanish State had entered definitively on the way of the modernity. But we do not have to deceive ourselves; we will have to see that neither the oligarchy nor the Catholic Church have been defeated; that they have not been withdrawn of the history|story; that they continue sustaining its|his|her|their privileges.
In my opinion, for the time being, the oligarchy is winning the entry|game. To win the entry|game consists in assuring its|his|her|their power and becoming the clearly hegemonic class.
The senior part of writers talk exclusively to bourgeoisie Spanish without making distinction of this supposed bourgeoisie with respect to the classical bourgeoisie of Europe and Nord-amèrica. That which I want to bring to light in the readers is that the one that has adopted all the air of a typical bourgeoisie has been the traditional oligarchy; but the aristocracies do not perform and are not meant to the bourgeois way but the aristocratic way.
With the exception of the title of king, it seems to the civil code that all the noble titles do not have validity. But the descendants of the big|great Spanish aristocratic families, with noble title or without, they constitute the thickness of the big|great owners of earth|land.

Thesis: the senior of the individuals that they are part of the denominated "big|great Spanish bourgeoisie" established in Madrid they are not a supposed second generation of industrialists, some sons of some supposed captains of industry. They are rather the new figure of the oligarchy. Mostly they are oligarches, or main customers of the oligarchy.
Madrid it|she is full of big|great employers, but there are few captains of industry.

Already during the Franco's regime, the oligarchy had decided to act as Madrid a big industrial and financial center. The Big Madrid became the most populous city of the State.
A policy|politics of stimulus to the small traders and small industrialists is not the case that in the Madrid of the years of development it had started so that they became captains of industry.
During the Franco's regime and afterwards, until the day of today, the economical method of the oligarchy has continued being applied to stimulate the growth of Madrid. Through the privileges, the monopolies, the sole rights and the concessions, Madrid has become the main industrial and financial kernel of the State. As supposed, the consequence of this economic policy she went  to the detriment of the rest of industrial areas, of the Catalans and Basques, in particular.
To put an example: the dozen of small Majorcan companies who dedicated themselves to the maritime transport, following the indications of the Regime, were constituted in monopoly with the creation of the Compañia Transmediterránea, with headquarters in Palma de Mallorca; at the seventies, the company was nationalized, and, further later on, it was decided to move the headquarters to Madrid; and there she continues.
With the deployment of the tourism, they appeared from modest bourgeois kernels in everything all over the State, the economical activity of which followed the typical rules of the economy of free market.
During these last years and until right now, the Spanish Governments of turn have filled the mouth while stating that Spain is a great world-wide economic power. But these declarations are a bluff, of course.
The method of the oligarchy is opposed to that of the economy of free market. The industrial concentration in Madrid is not a consequence of the economic activity displayed by the autochthonous agents of the local bourgeoisie.

Thesis: The industrial concentration in Madrid is a consequence of the intervention, the privileges, the monopolies, the sole rights and the concessions; that is, she is the result of the vicious economic practices of the oligarchy.

The industrial large enterprises of Madrid are, mostly, delegations of international companies. The Spanish industrial large enterprises are, mostly, a drift of the great state monopolies, monopolies that they shared among the oligarches, especially during the Government of Of It Aznar. These large enterprises it is not they devote|dedicate to|in the manufacture of consumption objects, but that offer services; industries of gas and of electricity, of distribution of water, of telephonic service are, of air, maritime and terrestrial transport, of distribution of products of the oil, and other. Also they continue the oligarchic traditional large enterprises that take care of the extraction of raw materials.
Or it is, there are not industrial products of Spanish brand|mark, exception made of the alimentary industries. Thus, for example, there is not Spanish national automotive industry.

Since always, for all the geography of the State there were the quarrymen. Tens of thousands of small companies that constituted the industry of the construction. The oligarchy had always reserved itself|herself the estate|property of the large enterprises of construction, once these that had the sole right of the big works of the Government had been undertaken.
With the boom of the tourism, the construction became the main industrial activity. And to the period of Of It Aznar she arrived to the apotheosis; the construction in the Spanish State managed to overcome the joint construction of France, Great Britain and Germany. Bourgeoises and aristocrats pioneered the new stage with frenzy. Bankers, estate, promoting agents, Builders all they played strongly in this industry that fore didigner not have to fear the competence.
How they pointed out the economists of the Financial Times, the Spanish State invested the senior part of its savings - and besides, he became indebted - under construction of houses and in housing developments of second residences; that there was the danger of the estate bubble; and that, about everything, this Pharaonic investment was in non productive lambs.
The several national bourgeoisie of the State - the Castilian-Andalusian one, the Catalan, the Galician and the Basque - find smothered by the cdomain of the oligarchy. The bourgeois economic initiatives are always seen interfered for the devices of control and of being able of the oligarchy. Like always, the bourgeoisie see themselves forced to playing the unequal dirty game that imposes them the oligarchy. More still: often, she makes herself to distinguish a great Spanish bourgeois from a Spanish oligarch difficult.

Parallel lives: N'Henry Ford, North American, and Rodolfo Martín Villa, Spanish. The first was from a family of small ranchers; the second originated in the bossom of a well-to-do family from Leon and studied the career of engineer.
 Ford he heard passion for the mechanics; he devoted the good and best one of his energies to constructing a car within reach of the medium classes. From some beginnings as a manual worker, he became one of the biggest industrialists of the Nord-amèrica of the 20th century. Henry Ford has happened to the history as an example and as a model of the supposed kindness of the system of free market economy - or capitalism.
Martín Villa, of well young, he pioneered a magnificent career how he corresponds to an oligarch. So he occupied union and political charges in the pro-Franco Regime - he was a civil governor of Barcelona -, as charges to the direction of large enterprises - of Endesa, for example; or Sogegable, lately. Martin Villa serves as sample of the special availability of the Spanish oligarches to occupy the most diverse charges of direction.

The crisis of the estate bubble has brought to light the Spanish oligarchy she continues being incompatible with the one denominated economy of free market. The oligarches fill in themselves the mouth while declaring themselves economic enthusiasts in favor of the liberalism, but these liberal gestures are a pure scenic representation; they continue with the oligarchic methods that are own for them and, at all times, try to liquidate the free competence.
The big Spain world-wide power was the advertising version of the Spanish bubble.
One one could think that now she has arrived the period of the lean cows. But people have to go beyond what means the expression. The things have to be said for their name. The supposed fat cows were really the product of the aznarista folly. During these years of democratic monarchy and of free market economy, as a matter of fact, there have not been true democracy, and the economics - and the Catalan economy - in every time she has been intervened. Or are,

Thesis: The Spanish oligarchy smothers the economic  deployment of the several territories of the State. And, especially, smothers Catalonia for cause that is the area of senior industrial density.

In Zaplana charging a million euros of salary as a counselor of Telefónica he is an icon of the system.
On the other hand, the supposed fat cows have coincided with the help on a large scale that the European Union disbursed with the goal of the modernization of the Spanish economy.

Finally, the several Catalan social classes - and those of the rest|subtraction of the State - they will see themselves forced to getting of the oligarchic yoke rid. Or, but, in my opinion, the social panorama of every time will seem more a Mexican postcard.

 

 

El capitalisme espanyol, inviable

quetgles | 23 Agost, 2008 06:51

 

                  El capitalisme espanyol, inviable.  

 

   Justificació de l'autoritat del meu escrit: Els catedràtics d'economia serien els més autoritzats a l'hora de tractar el tema de la naturalesa perversa del capitalisme espanyol. Però ells, els doctors, o bé són cecs debut a una inútil formació acadèmica, o bé observen els mals socials provocats pel capitalisme i no s'atreveixen a denunciar-los. Par altra banda, els dirigents dels sindicats obrers majoritaris, tot i les crítiques que fan contra els abusos del capital, no volen o no poden anar més enllà d'unes "moderades" reivindicacions salarials. El meu escrit enllaça, si de cas, amb les veus dels sindicalistes o dels polítics que denuncien la malesa dels sistema.

    El meu escrit combrega amb el plantejament convencionalista d'En Jean-Jacques Rousseau i amb l'esperit de la declaració inicial de "Del contracte social" que diu:  "L'home neix lliure; i a tot arreu és en cadenes. Un es creu l'amo d'altres, i encara roman un esclau més gran que ells. Com ha succeït  aquest canvi? No ho sé. Què ho pot fer legítim?  Penso que puc contestar a la pregunta.
Si només tenia en compte la força, i els efectes se'n derivaven, hauria de dir: "Mentre un poble és obligat obeir, i obeeix, fa bé; tan aviat com es pugui lliurar del jou, i se'n lliuri, fa encara millor; perquè recuperant la llibertat amb el mateix dret que se li havia estat arrabassada, o bé ell té dret a recuperar-la, o bé ningú tenia cap dret per a llevar-la-hi. Però l'ordre social és un dret sagrat, que serveix de base a tots els altres. Tanmateix, aquest dret no ve de la natura; es basa, doncs, en convencions".
  

   Haureu de veure que el meu discurs no és una repetició dels discursos "radicals" més coneguts; veureu que conté uns quants plantejaments nous. El meu objectiu és difondre'ls.

   

   L'oligarquia de Catalunya-Principat, el País Valencià i les Balears, a partir de 1714, renuncià als seus deures nacionals. I, de fet, es confongué, amb l'oligarquia espanyola.

    Els marxistes espanyols – i els catalans – en tot  temps han confós oligarquia espanyola i burgesia espanyola. A l'oligarquia castellano-andalusa l'amagaven amb el nom de burgesia espanyola.

    L'oligarquia espanyola tradicional era la classe dels grans propietaris de terra – la denominada aristocràcia -.  Aquesta oligarquia tenia el control de  l'Estat. Tenia el monopoli de la direcció de l'exèrcit i de l'administració de l'Estat.

   L'aristocràcia castellano-andalusa va ofegar la burgesia de la seva nació (Durant el Siglo de oro quasi va desaparèixer del mapa; Burgos, Valladolid, Toledo i d'altres es van despoblar; pareixien ciutats fantasmes) i va impedir el desplegament de la burgesia al seus territoris nacionals.

   L'oligarquia, finalment, consentí el desplegament controlat de la burgesia als territoris no nacionals espanyols, a Catalunya i al País Basc. Això va permetre que Catalunya esdevingués el focus de l'activitat industrial i comercial, i que, a 1931, Barcelona fos la major ciutat de l'Estat, amb més d'un milió d'habitants. L'Oligarquia, espantada, constatava que havia perdut el control dels processos socials i polítics que s'anaven esdevenint.

   La pregunta és ¿Com així l'oligarquia no concentrava a Madrid l'activitat industrial, cosa que ara sí està fent?

   L'activitat industrial moderna no es desplegà a Madrid ni a les ciutats castellano-andaluses perqué tradicionalment el control de l'activitat econòmica era un monopoli de l'oligarquia (S'ha d'entendre que el rei era l'oligarca major). És més: el sistema de l'activitat industrial i comercial consistia en el monopoli, l'exclusiva i la concessió en mans de l'oligarquia. Exclusiva i Concessió: el gran aristòcrata és reservava els drets d'una explotació econòmica i els cedia als concessionaris (eren els clients del gran senyor). Per exemple, els senyors tenien l'exclusiva dels molins fariners; els moliners eren els clients dels senyors que havia obtingut la concessió. Per exemple, els grans oligarques establiren el monopoli del comerç amb Amèrica i, per això, centraren al port de Cadis totes les rutes comercials. Per suposat, aquells aristòcrates mai s'ocupaven directament del negoci, sinó els seus concessionaris, els seus clients. El rei de Castella i aquells nobles estaven ben decidits a no desaprofitar cap activitat econòmica beneficiosa. El rei, com a oligarca major, es reservava l'explotació de les salines de tot l'Estat. La burgesia castellano-andalusa quedava estancada, reduïda a la condició de clients del nobles o bé a l'exercici de la menestralia tradicional.

   Des de sempre, la principal base econòmica de l'aristocràcia era la derivada de l'explotació de les seves grans propietats agràries. Aquelles societats agràries aristocràtiques, al impedir el desplegament de la burgesia, es mantenien immòbils, amb decadència (La decadència de España, en deien els tractadistes).

  

   Podria semblar correcte i lògic utilitzar el concepte de burgesia espanyola per a referir-se a la classe hegemònica de l'Estat espanyol en l'actualitat. Però la meva proposta va en una altra direcció. Hem de considerar que no és el cas que l'oligarquia castellano-andalusa desaparegués amb la denominada transició democràtica.

   Com explico al llibre La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 9, "L'oligarquia castellano-andalusa era la classe dominant a l'Estat espanyol; era la classe conservadora que tenia el control ideològic; fins a l'any 1975, durant 40 anys, la ideologia dominant a l'Estat  fou allò denominat nacional-catolicisme. Amb l'establiment de la  monarquia constitucional, es va iniciar una nova etapa històrica en la qual l'oligarquia espanyola – la castellano-andalusa – acceptava el nou marc democràtic (Bé, de fet, realment era el resultat d'una negociació des d'una posició de força de l'oligarquia). Seria més aproximat a la realitat històrica dir que les forces democràtiques acceptaren l'oferta d'un nou marc polític que tenia greus mancances democràtiques, greus mancances que perduren fins el dia d'avui. Les diverses formacions democràtiques de l'Estat que havien estat lluitant contra la dictadura franquista "negociaren" les condicions que els imposava l'estament franquista  en el Poder. O sigui que no fou el cas que l'oligarquia fos derrotada o afeblida. La Plataforma democràtica negociava amb el Poder franquista des d'una posició de feblesa, i es va veure obligada a acceptar el manteniment dels privilegis de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Ni tan sols s'acordà la més petita reprovació de l'alçament militar del general Franco o del règim franquista. No hi va haver cap intent d'iniciar processos judicials contra els criminals franquistes.  No hi va haver cap tipus de depuració dels funcionaris franquistes amb responsabilitats polítiques. Els oligarques amb totes les seves propietats intactes s'acomodaren esplèndidament al nou ordre democràtic de la monarquia borbònica. Per altra banda, els elements franquistes de l'aparell de l'Estat continuaren als seus llocs de privilegi sense que es fes la més mínima revisió. Tots els militars franquistes i els jutges i els catedràtics i alts administratius continuaren als seus càrrecs sense ésser molestats".

   Als anys de la misèria i de l'oprobi més nefastos – de 1940 al 1958 – el Règim franquista, en un rapte de follia, intentà el retorn a l'Edat Mitjana. Allò que es denominà l'autarquia pretenia dur a terme una utopia econòmica oligàrquica: amb un panòptic que havia de controlar fins a la més petita activitat econòmica, tot el territori restà intervingut econòmicament i restà farcit d'un continu d'exclusives i de concessions i concessionaris. Per posar un exemple de la follia autàrquica: segons el Servicio Nacional del Trigo, els pagesos eren obligats a declarar per escrit l'extensió de les seves terres dedicades al cultiu de cereals – estaven obligats a sembrar una determinada quota de blat - , i, un cop fetes les messes, havia de tornar a declarar la quantitat de cereal obtingut; restaven obligats a vendre tot el blat sobrant al Servicio Nacional, en exclusiva; per a moldre el blat per a l'autoconsum els pagesos estaven obligats a omplir una paperassa burocràtica que els semblava un jeroglífic.

   Com no podia ser d'altra manera, el somni oligàrquic resultà ésser un malson; una Espanya arruïnada que no aconseguia aixecar el cap; el nivell de producció industrial de 1958 no abastava el de l'any 1936!

  

   Podria semblar que, a començament del segle XXI, l'Estat espanyol  havia entrat definitivament a la via de la modernitat. Però no ens hem d'enganyar; haurem de veure que ni l'oligarquia ni l'Església catòlica han estat vençudes; que no han estat retirades de la història; que continuen mantenint els seus privilegis.

   Al meu parer, de moment, l'oligarquia està guanyant la partida. Guanyar la partida consisteix en assegurar el seu poder i esdevenir la classe clarament hegemònica.

   La major part de tractadistes parlen exclusivament de burgesia espanyola sense fer distinció d'aquesta suposada burgesia respecte de les burgesies clàssiques d'Europa i Nord-amèrica. Allò que vull posar de manifest als lectors és que ha estat l'oligarquia tradicional la que ha adoptat tot l'aire d'una burgesia típica; però les aristocràcies no actuen ni es comporten a la manera burgesa sinó a la manera aristocràtica.

   A excepció del títol de rei, sembla que tots els títols nobiliaris no tenen validesa al codi civil. Però els descendents de les gran famílies aristocràtiques espanyoles, amb títol nobiliari o sense, constitueixen el gruix dels grans propietaris de terra.

     Tesi: la major dels individus que formen part de la denominada "gran burgesia espanyola" establerta a Madrid no són una suposada segona generació d'industrials, uns fills d'uns suposats capitans d'indústria. Més aviat són la nova figura de l'oligarquia. Majorment són oligarques, o clients principals de l'oligarquia.

    Madrid és plena de grans empresaris, però hi ha pocs capitans d'indústria. 

 

   Ja durant el franquisme, l'oligarquia havia decidit fer de Madrid un gran centre industrial i financer. El Gran Madrid  esdevingué la ciutat més populosa de l'Estat.

   No és el cas de que al Madrid dels anys de desenvolupament s'hagués iniciat una política d'estímul als petits comerciants i petits industrials per tal que esdevinguessin capitans d'indústria.

    Durant el franquisme i després, fins el dia d'avui, s'ha seguit aplicant el mètode econòmic de l'oligarquia per a estimular el creixement de Madrid. Per mitjà dels privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions, Madrid ha esdevingut el principal nucli industrial i financer de l'Estat. Per suposat, les conseqüències d'aquesta política econòmica anava – i va – en detriment de la resta d'àrees industrials, de les catalanes i basques, en particular.

    Per posar un exemple: la dotzena de petites companyies mallorquines que es dedicaven al transport marítim, seguint les indicacions del Règim,  es constituïren en monopoli amb la creació de la Compañia Transmediterránea, amb seu a Ciutat de Mallorca; als anys setanta, la companyia fou nacionalitzada, i, més endavant, es decidí traslladar la seu a Madrid; i allà continua.

   Amb el desplegament del turisme, sorgien de nuclis burgesos modestos a tot arreu de l'Estat, l'activitat econòmica dels quals seguia les normes típiques de l'economia de lliure mercat.

   Durant aquests darrers anys i fins ara mateix, els Governs espanyols de torn s'han omplert la boca tot declarant que Espanya és una gran potència econòmica mundial. Però aquestes declaracions són un bluf, és clar.

    El mètode de l'oligarquia es contraposa al de l'economia de lliure mercat. La concentració industrial a Madrid no és una conseqüència de l'activitat econòmica desplegada pels agents autòctons de la burgesia local.

 

   Tesi: La concentració industrial a Madrid és conseqüència de la intervenció, els privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions; és a dir, és el resultat de les pràctiques econòmiques vicioses de l'oligarquia.

  

   Les grans empreses industrials de Madrid són, majorment, delegacions d'empreses internacionals. Les grans empreses industrials espanyoles són, majorment, una deriva dels grans monopolis estatals, monopolis que es repartiren entre els oligarques, en especial durant el Govern de N'Aznar. Aquestes grans empreses no és dediquen a la fabricació d'objectes de consum, sinó que ofereixen serveis; són indústries de gas i d'electricitat, de repartiment d'aigua, de servei telefònic, de transport aeri, marítim i terrestre, de distribució de productes del petroli, i d'altres.

   O sigui, no hi ha productes industrials de marca espanyola, excepció feta de les indústries alimentàries. Així, per exemple, no hi ha indústria automobilística nacional espanyola.

 

     Des de sempre, per totes les geografies de l'Estat hi havia els picapedrers. Desenes de milers de petites empreses que constituïen la indústria de la construcció. L'oligarquia sempre s'havia reservat la propietat de les grans empreses de construcció, empreses aquestes que tenien l'exclusiva de les grans obres del Govern.

    Amb el boom del turisme, la construcció esdevingué la principal activitat industrial. I a l'època de N'Aznar arribà a l'apoteosi; la construcció a l'Estat espanyol arribà a superar la construcció conjunta de França, Gran Bretanya i Alemanya. Burgesos i aristòcrates iniciaven la nova etapa amb frenesí. Banquers, Constructors, agents immobiliaris, promotors,  tots ells jugaven fort en aquesta indústria que no havia de témer la competència estrangera.

    Com van assenyalar els economistes del Financial Times, l'Estat espanyol esmerçava la major part dels seus estalvis – i a més a més, s'endeutava – en construcció d'habitatges i en urbanitzacions de segones residències; que hi havia el perill de la bombolla immobiliària; i que, sobre tot, aquesta inversió faraònica era en bens no productius.

   Les diverses burgesies nacionals de l'Estat – la castellano-andalusa, la catalana, la gallega i la basca – es troben ofegades pel domini de l'oligarquia. Les iniciatives econòmiques burgeses sempre es veuen interferides pels dispositius de control i de poder de l'oligarquia. Com sempre, les burgesies es veuen obligades a jugar el joc brut desigual que els imposa l'oligarquia. Més encara: sovint, es fa difícil distingir un gran burgès hispà d'un oligarca.

 

    Vides paral·leles: N'Henry Ford, nord-americà, i En Rodolfo Martín Villa, espanyol. El primer era d'una família de petits grangers; el segon va néixer  al si d'una família benestant de Lleó i va estudiar la carrera d'enginyer.

    En Ford sentia passió per la mecànica; dedicà el bo i millor  de les seves energies a construir un automòbil a l'abast de les classes mitjanes.  A partir d'uns inicis com a treballador manual, esdevingué un dels més grans industrials de la Nord-amèrica del segle XX. Henry Ford ha passat a la història com a exemple i com a model de la suposada bonesa del sistema de lliure economia de mercat - o capitalisme -.

   En Martín Villa, de ben jove, va iniciar una magnífica carrera com correspon a un oligarca. Tan ocupava càrrecs sindicals i polítics dins el Règim franquista – va ésser governador civil de Barcelona -, com càrrecs a la direcció de grans empreses – d'Endesa, per exemple; o Sogegable, darrerament -. En Martin Villa serveix de mostra de l'especial disponibilitat dels oligarques espanyols per ocupar el més diversos càrrecs de direcció. 

    

    La crisi de la bombolla immobiliària ha posat de manifest l'oligarquia espanyola continua essent incompatible amb el denominat economia de lliure mercat. Els oligarques s'omplen la boca tot declarant-se entusiastes partidaris del liberalisme econòmic, però aquests gestos liberals són una pura representació escènica; ells continuen amb els mètodes oligàrquics que els són propis i, en tot moment, miren de liquidar la lliure competència.

   L'Espanya gran potència mundial era la versió publicitària de la bombolla espanyola.

    Un hom podria pensar que ara ha arribat l'època de les vaques magres. Però s'ha d'anar més enllà del que significa l'expressió. S'han de dir les coses pel seu nom. Les suposades vaques grasses eren en realitat el producte de la follia aznarista. Durant aquests anys de monarquia "democràtica" i de "lliure economia de mercat", de fet, no hi ha hagut vertadera democràcia, i l'economia – i l'economia catalana – en tot temps ha sigut intervinguda. O sigui,

   Tesi: L'oligarquia espanyola ofega el desplegament econòmic dels diversos territoris de l'Estat. I, especialment, ofega Catalunya per causa que és l'àrea de major densitat industrial.

  

    En Zaplana cobrant un milió d'euros de sou com a conseller de Telefónica és una icona del sistema.

    Per altra banda, les suposades vaques grasses han coincidit amb els ajuts a gran escala que la Unió Europea va desembossar amb l'objectiu de la modernització de l'economia espanyola.

 

   Finalment, les diverses classes socials catalanes – i les de la resta de l'Estat - es veuran obligades a desfer-se del jou oligàrquic. O, sinó, al meu parer, el panorama social de cada vegada semblarà més una postal mexicana.

   (Aquells lectors que estiguin interessats en saber quins són els meus arguments a favor de la meva autoritat intel·lectual, poden consultar la pàgina de la Xarxa, El blog d'En Joan Quetgles | Quina autoritat intel·lectual?

 

   

 

Rorty, Vattimo y las Iglesias protestantes

quetgles | 22 Agost, 2008 10:07

   De moment, sols hi ha l'original en català i la versió en anglés. Ací teniu la versió en llengua anglesa.

This is a version in English from the original in Catalan. Please, you should forgive the deficiencies of the translation. Arguments to make see that the concept of God will stop having functionality.

Clarification: Many of progressive intellectuals and the political formations of left consider that in the name of the freedom of consciousness has to be respectful with the believers, and they consider that "the religious question" has already been overcome, that now it "does not correspond" to enter in conflicts with the Church (the Catholic Church, in our area). The strategy of the political parties of left is to attract itself the vote of the believers and it avoids what could injure the feelings of the believers.
My repeated thesis is that the Churches are some great powers and they are always in war against the ideas and the considerate policies like a threat for their interests. The political parties of left can declare - of daydream - that they are in sleep of peace, which they do not want to make to the Church critical, but not because of that the Churches halt their ideological rearmament (Ideological rearmament in material sense: creation of Editorials, of mediàtics means, of Universities, of Foundations, of Ong, etc)
The militaristic policy so aggressive and so genocidal of George Bush is only possible with the support of the North American Christian Churches. In Marx he said that the criticism of the Sky had to be substituted for the criticism of the Earth. He explained that the religious alienation was a consequence of the social and economical one. Without entering to argue this theory, the one that is undoubted is that the Churches are a very powerful social and political instrument of |domain, and the Churches are not in the Sky; they fight on the Earth.

Thesis: As long as the Churches are these great Powers - economical, political, ideological -, to declare the "ideological peace nun" is an error and a pure illusion; a mirage that does not bring but in one senior oppression.


   Rorty, like in neopragmatist, and  Vattimo, as a postmodernist, two tips of lance are in the service of the Christian churches with the goal to re-introduce the religious literature - theological works and mystical works - in the area of the philosophy; or it is, the last intention is to produce a "philosophical literature" in favor of the existence of God and of Jesucrist. In futile Vattimo and, as if he went out of the wardrobe, with the book "To believe that one believes", he throws to making theological comments about the texts of the New Will. This would be the new philosophy of the "feeble thought". And, Rorty, is already exalted at the Catholic Universities. The idea that the science is also a game of language of the humans, how the philosophy and the poetry are it, thrills them.

   Against the crusade of the Christians, I have to say that for a post-postmodern mind the idea about God does not stand, and, besides, she is useless.
Here are some arguments in this sense declared.

   Kant he confessed that it "came out of the dogmatic dream" with the reading of "The research about the human common sense", of Hume. But Kant, that Lutheran was a pietist , once it demonstrated that the existence of God can not be proved, he hurried to postulating the existence of God.
   The Positivism is the hegemonic philosophical current in the world. And the Positivism picks up the thesis of Hume that the metaphysics is not possible as a science. The arguments of Hume are clearings and until now have not been overcome.

   With Hume, once the metaphysics had been discarded, the thing came off like this: We can not know of God because there is not any phenomenon that gives us reference; or it is, we can not have any experience of God. In the case of the mystical experiences, these have to be understood as a delivery formant of the prodigies and of the miracles.
   With respect to the miracles, En Hume makes to see that the stories that make reference to the miracles do not fulfill under any circumstances the rigor that requires to a theory or to an affirmation of a determinate phenomenon the science to give validity of weary nature. He understand Hume that if one  he affirms that there has been an extraordinary phenomenon that denies the laws of the physics, then the affirmation has to bring an evidence more rigorous than those that the science sues with respect to an ordinary experiment.

   Neither  Rorty, Even Vattimo, nor the Christian churches have sufficient power to invalidate the approach of Hume.
The Christian churches continue affirming that the prodigies and miracles that are reported to the Bible have to be understood as facts real and with guarantee really.
   Hume he said that the theologians in no way gave guarantees. For my part, I have to say that the main argument that the existence of God denies consists, precisely, in the nature strongly spurious of these texts that are considerate inspired by God.
Of entry, I leave out of the subject to the theists, to those theoreticians who in the way of Voltaire made criticism to the knowledgeable religion as a superstition, but, next, in a way one little superficial, they introduced the concept of the Supreme Being. And already not have we talk of that gray man, Auguste Comte, who got excited with the idea about creating him  a Religion of the Humanity with a lay hagiography where he himself it is there. If the God of the religions is a character opposed to the reason, the God of the theists does not go beyond to be an intellectual vase. If the metaphysics is not possible as a science and if the religions are considered superstition, no way remains to attempt to make a reference of God. The word God, simply, would stop having use.

The stories of prodigies and of miracles of the Bible, mostly, are impossible stories (you can see some analyses of the Gospels on my web page
 The Gospels, impossible histories).

   If it is demonstrated that many of the stories of the New Will are impossible stories, then it should be concluded that the idea about God should stop having sense for those that they based theirs beliefs in the kindness of these books.
But we can ascertain that the Christian believers do not want to check out the veracity of their saintly books.

   Thesis: the believers do not want to make, in no way, positivist, a critical revision of their saintly books. What matters to them - and for which they are disposed in everything - it is not the truth of their books, but the moral rules that their religion proclaims.

   Against the frivolous assumption of Rorty and of the evangelic Church (Also the Spanish bishops speak about "lay totalitarianism"), the atheism is not "a certain deafness with respect to the religion", nor an alternative belief. The atheism is not a religion; it does not constitute any church; it does not have any type of liturgy.

    Rorty he picks up the pragmatic tradition North American - hegemonic in the US -, according to which it does not have to struggle about the truth of a determinate religion, but to check out it are the social benefits that which she brings. In the North American tradition there is not conflict between the philosophy - the pragmatism - and the religion, they suggest.

   From the "Lutheran revolution" I established itself the beginning of the "freedom of consciousness of the Christian". Since then, the freedom of speech has been sustained, in effect, in the countries where the protestantism predominates. In the area of English speech, from Locke, the senior part of authors they have insisted on to affirm the ideas about freedom and about tolerance. But, at the same time, in defence of the freedom and tolerance religious, in practice, this tolerance has given a kind of harmony or "civil peace" among the authors of the dominant philosophical currents and the protestant churches as a result.
The thought of Rorty does not make but to reaffirm the tradition of the North American pragmatism in the sense of avoiding the conflict between the philosophy and the religion.
  Rorty  has added up his arguments in a brief book that graduate "The future of the religion" published with  Vattimo. There he wrote: I "coincide with Hume and with Kant that the concept of 'empirical test' is irrelevant when speaking about God, but this point is useful for in the same way against the atheism and the theism. The president Bush has brought a good argument when he|she|it said, in a speech destined to pleasing the Christian fundamentalists, that 'the atheism is a faith', since it 'can not confirm not even to refute through arguments or evidence|tests'. But the same one can apply, undoubtedly, to the theism. Not even the ones that affirm even the ones that deny the existence of God can claim, in a plausible way, to have tests of their part. Religious being in the modern Occident does not have very much that to see with the explanation of phenomena specifically observable", he argued Rorty.
Almost all keep on repeating that has to be respectful with the religious beliefs of the persons, but not even bring up the question of the Power of the protestant churches - The Anglican, the evangelical, as examples - not even the of intervention of this Power in the ideological and political war.

   Thesis: The protestant churches are organizations of Power. They have, therefore, a leading elite who decides the political line to be in every moment (For example, in 1936, they decided to give the Spanish Republic the back; and they did not denounce the military time nor the fascism).

   Thesis: The protestant churches, while they proclaim their decided support to the democratic principles, create everything of hidden devices while attempting to leave out or to destroy those authors or social groups that make critical to|in their ideology.

Thesis: The protestant churches - in a way similar to that of the Catholic Church - have made several crusades against the theories of Darwin. Crusades, in the sense of war and destruction against the evolutionist theories, in the meaning of making cost their political power for attempting to forbid the broadcast of the Darwinian ideas.

   At the fifties of the last century, the evangelist Church achieved "democratically", that the education of the Darwinism was forbidden to the schools in some States of the South of the US.
At present, the anti-Darwinian campaign of the Churches has achieved that, at some schools, by law, it is compulsory to explain the theory of the "intelligent design", beside the evolutionist theory.

   Thesis: The protestant Churches and the Catholic Church are a threat for the science and for the philosophy. All they attempt to subject them to its|his|her|their ideological interests.

   The threat is so present to such an extent that the extent that the Royal Society made a declaration public (2006) in support of the evolutionism and rejecting the pretensions of the creacionisme and of the "intelligent design". You can see the declaration on the web page Royal Society
Evolution, creacionism and intelligent design.

    Thesis: The protestant Churches and the Catholic Church are a threat for the freedom and the progress. They are always the instruments of the elites of the conservative Power.

For the tandem Rorty-Vattimo (It seems that the Catholic Universities are thrilled with this tandem), there would be a diversity of language games of the humans, used as it|he|she is the goal to achieve. Thus, beside the scientific literature (the Science has already lost, according to them, the golden one of the "truth"), and had the religious literature (that she would have other "truths") that satisfies the "spiritual needs".

It is necessary to leave apart of this way reactionary, and to follow the way pioneered by David Hume. Of what is treated him of advancing in the empiricist line.

Thesis: Once the resistance of the churches has been won, the inconsistency of the stories of prodigies and of miracles of the denominated "holy books" will be clear.

Thesis: If all human creations that make reference to God are inconsistent, and if the history|story of the churches him a downpour of crimes against the humanity, and if the science does not make the most minimum reference to "paranormal" phenomena, the word God would not have room in a post-postmodern human language.

Thesis: The inconsistency of the "holy books" and the crimes of the churches demonstrate that the existence of God is not possible. The existence of a mute God is not conceivable that anything does not say in front of those that books in name of his and of those that they commit invent crimes in name of his.

Thesis: The silence of God can only have a meaning. The philosophies which they attempt to justify the unjustifiable one are not but new servants of the dogmatic theology.
 This is a version in English from the original in Catalan. Please, you should forgive the deficiencies of the translation. 

Arguments to make see that the concept of God will stop having functionality.

Clarification: Many of progressive intellectuals and the political formations of left consider that in the name of the freedom of consciousness has to be respectful with the believers, and they consider that "the religious question" has already been overcome, that now it "does not correspond" to enter in conflicts with the Church (the Catholic Church, in our area). The strategy of the political parties of left is to attract itself the vote of the believers and it avoids what could injure the feelings of the believers.
My repeated thesis is that the Churches are some great powers and they are always in war against the ideas and the considerate policies like a threat for their interests. The political parties of left can declare - of daydream - that they are in sleep of peace, which they do not want to make to the Church critical, but not because of that the Churches halt their ideological rearmament (Ideological rearmament in material sense: creation of Editorials, of mediàtics means, of Universities, of Foundations, of Ong, etc)
The militaristic policy so aggressive and so genocidal of George Bush is only possible with the support of the North American Christian Churches. In Marx he said that the criticism of the Sky had to be substituted for the criticism of the Earth. He explained that the religious alienation was a consequence of the social and economical one. Without entering to argue this theory, the one that is undoubted is that the Churches are a very powerful social and political instrument of |domain, and the Churches are not in the Sky; they fight on the Earth.

Thesis: As long as the Churches are these great Powers - economical, political, ideological -, to declare the "ideological peace nun" is an error and a pure illusion; a mirage that does not bring but in one senior oppression.


   Rorty, like in neopragmatist, and  Vattimo, as a postmodernist, two tips of lance are in the service of the Christian churches with the goal to re-introduce the religious literature - theological works and mystical works - in the area of the philosophy; or it is, the last intention is to produce a "philosophical literature" in favor of the existence of God and of Jesucrist. In futile Vattimo and, as if he went out of the wardrobe, with the book "To believe that one believes", he throws to making theological comments about the texts of the New Will. This would be the new philosophy of the "feeble thought". And, Rorty, is already exalted at the Catholic Universities. The idea that the science is also a game of language of the humans, how the philosophy and the poetry are it, thrills them.

   Against the crusade of the Christians, I have to say that for a post-postmodern mind the idea about God does not stand, and, besides, she is useless.
Here are some arguments in this sense declared.

   Kant he confessed that it "came out of the dogmatic dream" with the reading of "The research about the human common sense", of Hume. But Kant, that Lutheran was a pietist , once it demonstrated that the existence of God can not be proved, he hurried to postulating the existence of God.
   The Positivism is the hegemonic philosophical current in the world. And the Positivism picks up the thesis of Hume that the metaphysics is not possible as a science. The arguments of Hume are clearings and until now have not been overcome.

   With Hume, once the metaphysics had been discarded, the thing came off like this: We can not know of God because there is not any phenomenon that gives us reference; or it is, we can not have any experience of God. In the case of the mystical experiences, these have to be understood as a delivery formant of the prodigies and of the miracles.
   With respect to the miracles, En Hume makes to see that the stories that make reference to the miracles do not fulfill under any circumstances the rigor that requires to a theory or to an affirmation of a determinate phenomenon the science to give validity of weary nature. He understand Hume that if one  he affirms that there has been an extraordinary phenomenon that denies the laws of the physics, then the affirmation has to bring an evidence more rigorous than those that the science sues with respect to an ordinary experiment.

   Neither  Rorty, Even Vattimo, nor the Christian churches have sufficient power to invalidate the approach of Hume.
The Christian churches continue affirming that the prodigies and miracles that are reported to the Bible have to be understood as facts real and with guarantee really.
   Hume he said that the theologians in no way gave guarantees. For my part, I have to say that the main argument that the existence of God denies consists, precisely, in the nature strongly spurious of these texts that are considerate inspired by God.
Of entry, I leave out of the subject to the theists, to those theoreticians who in the way of Voltaire made criticism to the knowledgeable religion as a superstition, but, next, in a way one little superficial, they introduced the concept of the Supreme Being. And already not have we talk of that gray man, Auguste Comte, who got excited with the idea about creating him  a Religion of the Humanity with a lay hagiography where he himself it is there. If the God of the religions is a character opposed to the reason, the God of the theists does not go beyond to be an intellectual vase. If the metaphysics is not possible as a science and if the religions are considered superstition, no way remains to attempt to make a reference of God. The word God, simply, would stop having use.

The stories of prodigies and of miracles of the Bible, mostly, are impossible stories (you can see some analyses of the Gospels on my web page
 The Gospels, impossible histories).

   If it is demonstrated that many of the stories of the New Will are impossible stories, then it should be concluded that the idea about God should stop having sense for those that they based theirs beliefs in the kindness of these books.
But we can ascertain that the Christian believers do not want to check out the veracity of their saintly books.

   Thesis: the believers do not want to make, in no way, positivist, a critical revision of their saintly books. What matters to them - and for which they are disposed in everything - it is not the truth of their books, but the moral rules that their religion proclaims.

   Against the frivolous assumption of Rorty and of the evangelic Church (Also the Spanish bishops speak about "lay totalitarianism"), the atheism is not "a certain deafness with respect to the religion", nor an alternative belief. The atheism is not a religion; it does not constitute any church; it does not have any type of liturgy.

    Rorty he picks up the pragmatic tradition North American - hegemonic in the US -, according to which it does not have to struggle about the truth of a determinate religion, but to check out it are the social benefits that which she brings. In the North American tradition there is not conflict between the philosophy - the pragmatism - and the religion, they suggest.

   From the "Lutheran revolution" I established itself the beginning of the "freedom of consciousness of the Christian". Since then, the freedom of speech has been sustained, in effect, in the countries where the protestantism predominates. In the area of English speech, from Locke, the senior part of authors they have insisted on to affirm the ideas about freedom and about tolerance. But, at the same time, in defence of the freedom and tolerance religious, in practice, this tolerance has given a kind of harmony or "civil peace" among the authors of the dominant philosophical currents and the protestant churches as a result.
The thought of Rorty does not make but to reaffirm the tradition of the North American pragmatism in the sense of avoiding the conflict between the philosophy and the religion.
  Rorty  has added up his arguments in a brief book that graduate "The future of the religion" published with  Vattimo. There he wrote: I "coincide with Hume and with Kant that the concept of 'empirical test' is irrelevant when speaking about God, but this point is useful for in the same way against the atheism and the theism. The president Bush has brought a good argument when he|she|it said, in a speech destined to pleasing the Christian fundamentalists, that 'the atheism is a faith', since it 'can not confirm not even to refute through arguments or evidence|tests'. But the same one can apply, undoubtedly, to the theism. Not even the ones that affirm even the ones that deny the existence of God can claim, in a plausible way, to have tests of their part. Religious being in the modern Occident does not have very much that to see with the explanation of phenomena specifically observable", he argued Rorty.
Almost all keep on repeating that has to be respectful with the religious beliefs of the persons, but not even bring up the question of the Power of the protestant churches - The Anglican, the evangelical, as examples - not even the of intervention of this Power in the ideological and political war.

   Thesis: The protestant churches are organizations of Power. They have, therefore, a leading elite who decides the political line to be in every moment (For example, in 1936, they decided to give the Spanish Republic the back; and they did not denounce the military time nor the fascism).

   Thesis: The protestant churches, while they proclaim their decided support to the democratic principles, create everything of hidden devices while attempting to leave out or to destroy those authors or social groups that make critical to|in their ideology.

Thesis: The protestant churches - in a way similar to that of the Catholic Church - have made several crusades against the theories of Darwin. Crusades, in the sense of war and destruction against the evolutionist theories, in the meaning of making cost their political power for attempting to forbid the broadcast of the Darwinian ideas.

   At the fifties of the last century, the evangelist Church achieved "democratically", that the education of the Darwinism was forbidden to the schools in some States of the South of the US.
At present, the anti-Darwinian campaign of the Churches has achieved that, at some schools, by law, it is compulsory to explain the theory of the "intelligent design", beside the evolutionist theory.

   Thesis: The protestant Churches and the Catholic Church are a threat for the science and for the philosophy. All they attempt to subject them to its|his|her|their ideological interests.

   The threat is so present to such an extent that the extent that the Royal Society made a declaration public (2006) in support of the evolutionism and rejecting the pretensions of the creacionisme and of the "intelligent design". You can see the declaration on the web page Royal Society
Evolution, creacionism and intelligent design.

    Thesis: The protestant Churches and the Catholic Church are a threat for the freedom and the progress. They are always the instruments of the elites of the conservative Power.

For the tandem Rorty-Vattimo (It seems that the Catholic Universities are thrilled with this tandem), there would be a diversity of language games of the humans, used as it|he|she is the goal to achieve. Thus, beside the scientific literature (the Science has already lost, according to them, the golden one of the "truth"), and had the religious literature (that she would have other "truths") that satisfies the "spiritual needs".

It is necessary to leave apart of this way reactionary, and to follow the way pioneered by David Hume. Of what is treated him of advancing in the empiricist line.

Thesis: Once the resistance of the churches has been won, the inconsistency of the stories of prodigies and of miracles of the denominated "holy books" will be clear.

Thesis: If all human creations that make reference to God are inconsistent, and if the history|story of the churches him a downpour of crimes against the humanity, and if the science does not make the most minimum reference to "paranormal" phenomena, the word God would not have room in a post-postmodern human language.

Thesis: The inconsistency of the "holy books" and the crimes of the churches demonstrate that the existence of God is not possible. The existence of a mute God is not conceivable that anything does not say in front of those that books in name of his and of those that they commit invent crimes in name of his.

Thesis: The silence of God can only have a meaning. The philosophies which they attempt to justify the unjustifiable one are not but new servants of the dogmatic theology.

 

Rorty, Vattimo and the protestant Churches

quetgles | 22 Agost, 2008 06:58

This is a version in English from the original in Catalan. Please, you should forgive the deficiencies of the translation. Arguments to make see that the concept of God will stop having functionality.

Clarification: Many of progressive intellectuals and the political formations of left consider that in the name of the freedom of consciousness has to be respectful with the believers, and they consider that "the religious question" has already been overcome, that now it "does not correspond" to enter in conflicts with the Church (the Catholic Church, in our area). The strategy of the political parties of left is to attract itself the vote of the believers and it avoids what could injure the feelings of the believers.
My repeated thesis is that the Churches are some great powers and they are always in war against the ideas and the considerate policies like a threat for their interests. The political parties of left can declare - of daydream - that they are in sleep of peace, which they do not want to make to the Church critical, but not because of that the Churches halt their ideological rearmament (Ideological rearmament in material sense: creation of Editorials, of mediàtics means, of Universities, of Foundations, of Ong, etc)
The militaristic policy so aggressive and so genocidal of George Bush is only possible with the support of the North American Christian Churches. In Marx he said that the criticism of the Sky had to be substituted for the criticism of the Earth. He explained that the religious alienation was a consequence of the social and economical one. Without entering to argue this theory, the one that is undoubted is that the Churches are a very powerful social and political instrument of |domain, and the Churches are not in the Sky; they fight on the Earth.

Thesis: As long as the Churches are these great Powers - economical, political, ideological -, to declare the "ideological peace nun" is an error and a pure illusion; a mirage that does not bring but in one senior oppression.


   Rorty, like in neopragmatist, and  Vattimo, as a postmodernist, two tips of lance are in the service of the Christian churches with the goal to re-introduce the religious literature - theological works and mystical works - in the area of the philosophy; or it is, the last intention is to produce a "philosophical literature" in favor of the existence of God and of Jesucrist. In futile Vattimo and, as if he went out of the wardrobe, with the book "To believe that one believes", he throws to making theological comments about the texts of the New Will. This would be the new philosophy of the "feeble thought". And, Rorty, is already exalted at the Catholic Universities. The idea that the science is also a game of language of the humans, how the philosophy and the poetry are it, thrills them.

   Against the crusade of the Christians, I have to say that for a post-postmodern mind the idea about God does not stand, and, besides, she is useless.
Here are some arguments in this sense declared.

   Kant he confessed that it "came out of the dogmatic dream" with the reading of "The research about the human common sense", of Hume. But Kant, that Lutheran was a pietist , once it demonstrated that the existence of God can not be proved, he hurried to postulating the existence of God.
   The Positivism is the hegemonic philosophical current in the world. And the Positivism picks up the thesis of Hume that the metaphysics is not possible as a science. The arguments of Hume are clearings and until now have not been overcome.

   With Hume, once the metaphysics had been discarded, the thing came off like this: We can not know of God because there is not any phenomenon that gives us reference; or it is, we can not have any experience of God. In the case of the mystical experiences, these have to be understood as a delivery formant of the prodigies and of the miracles.
   With respect to the miracles, En Hume makes to see that the stories that make reference to the miracles do not fulfill under any circumstances the rigor that requires to a theory or to an affirmation of a determinate phenomenon the science to give validity of weary nature. He understand Hume that if one  he affirms that there has been an extraordinary phenomenon that denies the laws of the physics, then the affirmation has to bring an evidence more rigorous than those that the science sues with respect to an ordinary experiment.

   Neither  Rorty, Even Vattimo, nor the Christian churches have sufficient power to invalidate the approach of Hume.
The Christian churches continue affirming that the prodigies and miracles that are reported to the Bible have to be understood as facts real and with guarantee really.
   Hume he said that the theologians in no way gave guarantees. For my part, I have to say that the main argument that the existence of God denies consists, precisely, in the nature strongly spurious of these texts that are considerate inspired by God.
Of entry, I leave out of the subject to the theists, to those theoreticians who in the way of Voltaire made criticism to the knowledgeable religion as a superstition, but, next, in a way one little superficial, they introduced the concept of the Supreme Being. And already not have we talk of that gray man, Auguste Comte, who got excited with the idea about creating him  a Religion of the Humanity with a lay hagiography where he himself it is there. If the God of the religions is a character opposed to the reason, the God of the theists does not go beyond to be an intellectual vase. If the metaphysics is not possible as a science and if the religions are considered superstition, no way remains to attempt to make a reference of God. The word God, simply, would stop having use.

The stories of prodigies and of miracles of the Bible, mostly, are impossible stories (you can see some analyses of the Gospels on my web page
 The Gospels, impossible histories).

   If it is demonstrated that many of the stories of the New Will are impossible stories, then it should be concluded that the idea about God should stop having sense for those that they based theirs beliefs in the kindness of these books.
But we can ascertain that the Christian believers do not want to check out the veracity of their saintly books.

   Thesis: the believers do not want to make, in no way, positivist, a critical revision of their saintly books. What matters to them - and for which they are disposed in everything - it is not the truth of their books, but the moral rules that their religion proclaims.

   Against the frivolous assumption of Rorty and of the evangelic Church (Also the Spanish bishops speak about "lay totalitarianism"), the atheism is not "a certain deafness with respect to the religion", nor an alternative belief. The atheism is not a religion; it does not constitute any church; it does not have any type of liturgy.

    Rorty he picks up the pragmatic tradition North American - hegemonic in the US -, according to which it does not have to struggle about the truth of a determinate religion, but to check out it are the social benefits that which she brings. In the North American tradition there is not conflict between the philosophy - the pragmatism - and the religion, they suggest.

   From the "Lutheran revolution" I established itself the beginning of the "freedom of consciousness of the Christian". Since then, the freedom of speech has been sustained, in effect, in the countries where the protestantism predominates. In the area of English speech, from Locke, the senior part of authors they have insisted on to affirm the ideas about freedom and about tolerance. But, at the same time, in defence of the freedom and tolerance religious, in practice, this tolerance has given a kind of harmony or "civil peace" among the authors of the dominant philosophical currents and the protestant churches as a result.
The thought of Rorty does not make but to reaffirm the tradition of the North American pragmatism in the sense of avoiding the conflict between the philosophy and the religion.
  Rorty  has added up his arguments in a brief book that graduate "The future of the religion" published with  Vattimo. There he wrote: I "coincide with Hume and with Kant that the concept of 'empirical test' is irrelevant when speaking about God, but this point is useful for in the same way against the atheism and the theism. The president Bush has brought a good argument when he|she|it said, in a speech destined to pleasing the Christian fundamentalists, that 'the atheism is a faith', since it 'can not confirm not even to refute through arguments or evidence|tests'. But the same one can apply, undoubtedly, to the theism. Not even the ones that affirm even the ones that deny the existence of God can claim, in a plausible way, to have tests of their part. Religious being in the modern Occident does not have very much that to see with the explanation of phenomena specifically observable", he argued Rorty.
Almost all keep on repeating that has to be respectful with the religious beliefs of the persons, but not even bring up the question of the Power of the protestant churches - The Anglican, the evangelical, as examples - not even the of intervention of this Power in the ideological and political war.

   Thesis: The protestant churches are organizations of Power. They have, therefore, a leading elite who decides the political line to be in every moment (For example, in 1936, they decided to give the Spanish Republic the back; and they did not denounce the military time nor the fascism).

   Thesis: The protestant churches, while they proclaim their decided support to the democratic principles, create everything of hidden devices while attempting to leave out or to destroy those authors or social groups that make critical to|in their ideology.

Thesis: The protestant churches - in a way similar to that of the Catholic Church - have made several crusades against the theories of Darwin. Crusades, in the sense of war and destruction against the evolutionist theories, in the meaning of making cost their political power for attempting to forbid the broadcast of the Darwinian ideas.

   At the fifties of the last century, the evangelist Church achieved "democratically", that the education of the Darwinism was forbidden to the schools in some States of the South of the US.
At present, the anti-Darwinian campaign of the Churches has achieved that, at some schools, by law, it is compulsory to explain the theory of the "intelligent design", beside the evolutionist theory.

   Thesis: The protestant Churches and the Catholic Church are a threat for the science and for the philosophy. All they attempt to subject them to its|his|her|their ideological interests.

   The threat is so present to such an extent that the extent that the Royal Society made a declaration public (2006) in support of the evolutionism and rejecting the pretensions of the creacionisme and of the "intelligent design". You can see the declaration on the web page Royal Society
Evolution, creacionism and intelligent design.

    Thesis: The protestant Churches and the Catholic Church are a threat for the freedom and the progress. They are always the instruments of the elites of the conservative Power.

For the tandem Rorty-Vattimo (It seems that the Catholic Universities are thrilled with this tandem), there would be a diversity of language games of the humans, used as it|he|she is the goal to achieve. Thus, beside the scientific literature (the Science has already lost, according to them, the golden one of the "truth"), and had the religious literature (that she would have other "truths") that satisfies the "spiritual needs".

It is necessary to leave apart of this way reactionary, and to follow the way pioneered by David Hume. Of what is treated him of advancing in the empiricist line.

Thesis: Once the resistance of the churches has been won, the inconsistency of the stories of prodigies and of miracles of the denominated "holy books" will be clear.

Thesis: If all human creations that make reference to God are inconsistent, and if the history|story of the churches him a downpour of crimes against the humanity, and if the science does not make the most minimum reference to "paranormal" phenomena, the word God would not have room in a post-postmodern human language.

Thesis: The inconsistency of the "holy books" and the crimes of the churches demonstrate that the existence of God is not possible. The existence of a mute God is not conceivable that anything does not say in front of those that books in name of his and of those that they commit invent crimes in name of his.

Thesis: The silence of God can only have a meaning. The philosophies which they attempt to justify the unjustifiable one are not but new servants of the dogmatic theology.
 

Les Esglésies cristianes contra el darwinisme encara

quetgles | 21 Agost, 2008 19:45

  

   Arguments per fer veure que el concepte de Déu deixarà de tenir funcionalitat.

 

     Aclariment: Molts d'intel·lectuals progressistes i les formacions polítiques d'esquerres consideren que en nom de la llibertat de consciència s'ha de ser respectuós amb els creients, i consideren que "la qüestió religiosa" ja ha estat superada, que ara "no toca" entrar en conflictes amb l'Església (la catòlica, al nostre àmbit). L'estratègia dels partits polítics d'esquerra és atreure's el vot dels creients i defuig tot allò que podria ferir els sentiments dels creients.

    La meva tesi repetida és que les Esglésies són uns grans poders i sempre estan en guerra  en contra de les idees i les polítiques considerades com una amenaça per a llurs interessos.  Els partits polítics d'esquerra poden declarar - de bades – que ells són en son de pau, que no volen fer crítica a l'Església, però no per això les Esglésies aturen el seu rearmament  ideològic (Rearmament ideològic en sentit material: creació d'Editorials, de mitjans mediàtics, d'Universitats, de Fundacions, d'Ong, etc.)

     La política militarista tan agressiva i tan genocida d'En George Bush només és possible amb el suport de les Esglésies cristianes nord-americanes. En Marx  deia que s'havia de substituir la crítica del Cel per la crítica de la Terra. Explicava que l'alienació religiosa era una conseqüència de la social i econòmica. Sense entrar a discutir aquesta teoria, el que és indubtable és que les Esglésies són un molt poderós instrument de domini social i polític, i les Esglésies no són al Cel; combaten a la Terra.

 

  Tesi: Mentre les Esglésies siguin aquests grans Poders – econòmics, polítics, ideològics -, declarar la "pau ideològica religiosa" és un error i una pura il·lusió; un miratge que no porta sinó a una major opressió.

  

    En Rorty, com a neopragmatista, i En Vattimo, com a postmodernista, són dues puntes de llança al servei de les esglésies cristianes amb l'objectiu de reintroduir  la literatura religiosa – obres teològiques i obres místiques – dins l'àmbit de la filosofia; o sigui, la intenció última és produir una "literatura filosòfica" a favor de l'existència de Déu i de Jesucrist. En Vattimo va i, com si sortís de l'armari, amb el llibre "Creure que un creu", es llança a fer comentaris teològics sobre els textos del Nou Testament. Aquesta seria la nova filosofia del "pensament feble". I, En Rorty, ja és exaltat a les Universitats catòliques. Els entusiasma la idea que la ciència és també un joc de llenguatge dels humans, com ho són la filosofia i la poesia.

 

     En contra de la croada dels cristians, he de dir que per a una ment post-postmoderna la idea de Déu no s'aguanta, i, a més a més, és inservible.

    Heus ací alguns arguments en aquest sentit enunciat. 

 

    En Kant confessà que "sortí del somni dogmàtic" amb la lectura de "La investigació sobre l'enteniment humà", d'En Hume. Però En Kant, que era beat pietista luterà, una vegada demostrat que l'existència de Déu no pot ésser provada, s'afanyà a postular l'existència de Déu.

   El Positivisme és el corrent filosòfic hegemònic al món. I el Positivisme recull la tesi de Hume de que la metafísica no és possible com a ciència. Els arguments d'En Hume són clars i fins ara no han estat superats.

 

    Amb En Hume, descartada la metafísica,  la cosa quedava així: No podem conèixer a Déu perquè no hi ha cap fenomen que ens doni referència;  o sigui, no podem tenir cap experiència de Déu. En el cas de les experiències místiques, aquestes s'han d'entendre com a formant part dels prodigis i dels miracles.

   Respecte als miracles,  En Hume fa veure que els relats que fan referència als miracles no compleixen en cap cas el rigor que exigeix la ciència per donar validesa a una teoria o una afirmació d'un determinat fenomen de las naturalesa.  Entén En Hume que si un hom afirma que hi ha hagut un fenomen extraordinari que nega les lleis de la física, llavors l'afirmació ha d'aportar unes proves més rigoroses que les que demanda la ciència respecte a un experiment corrent.

 

    Ni En Rorty, Ni En Vattimo, ni les esglésies cristianes disposen de suficient poder per invalidar el plantejament d'En Hume.

     Les esglésies cristianes continuen afirmant que els prodigis i miracles que es relaten a la Bíblia s'han d'entendre com a fets reals i amb garantia de veritat.

     En Hume deia que els teòlegs no donaven garanties de cap manera. Per la meva banda, he de dir que el principal argument que nega l'existència de Déu rau, precisament, en la naturalesa fortament espúria d'aquests textos que són considerats inspirats per Déu.

    D'entrada, deixo fora del tema als deistes, a aquells teòrics que a la manera d'En Voltaire feien crítica a la religió entesa com a superstició, però, tot seguit, d'una manera un poc superficial, introduïen el concepte de l'Ésser Suprem. I ja no hem parlem d'aquell home gris, N'Auguste Comte, que es va entusiasmar amb la idea de crear ell totsolet una Religió de la Humanitat amb un santoral laic on ell mateix tenia pressència. Si el Déu de les religions és un personatge contraposat a la raó, el Déu dels deistes no va més enllà d'ésser un gerro intel·lectual. Si la metafísica no és possible com a ciència i si les religions són considerades superstició, no queda cap via per a intentar fer una referència de Déu. La paraula Déu, simplement, deixaria de tenir ús.

     Els relats de prodigis i de miracles de la Bíblia, majorment, són històries impossibles (Podeu veure algunes anàlisis dels Evangelis a la meva web  Els Evangelis, històries impossibles).

  

    Si es demostra que molts dels relats del Nou Testament són històries impossibles, llavors s'hauria de concloure que la idea de Déu hauria de deixar de tenir sentit per a aquells que basaven la seves creences en la bondat d'aquests llibres.

   Però podem constatar que els creients cristians no volen comprovar la veracitat dels seus llibres sants.

   

    Tesi:  els creients no volen fer, de cap manera, una revisió crítica, positivista, dels seus llibres sants. Allò que els hi importa – i per la qual cosa estan disposats a tot – no és la veritat dels seus llibres, sinó les normes morals que proclama la seva religió.

 

    En contra de la frívola suposició d'En Rorty i de l'Església evangèlica (També els bisbes espanyols parlen de "totalitarisme laic"), l'ateisme no és "una certa sordesa respecte de la religió", ni una creença alternativa. L'ateisme no és cap religió; no constitueix cap església; no té cap tipus de litúrgia.

 

    En Rorty recull la tradició pragmatista nord-americana – hegemònica als EUA -, segons la qual no s'ha de debatre sobre la veritat d'una religió determinada, sinó comprovar quins són els beneficis socials que reporta. En la tradició nord-americana no hi ha conflicte entre la filosofia – el pragmatisme – i la religió, diuen.

 

    A partir de la revolució luterana s'establí el principi de la "llibertat de consciència del cristià". Des de llavors, s'ha mantingut, en efecte, la llibertat d'expressió als països on predomina el protestantisme. A l'àrea de parla anglesa, des de Locke, la major part d'autors han insistit en afirmar les idees de  llibertat i de tolerància. Però, alhora, en defensa de la llibertat i tolerància religioses, a la pràctica, aquesta tolerància  ha donat com a resultat una mena de concòrdia o "pau civil" entre els autors dels corrents filosòfics dominants  i les esglésies protestants.

    El pensament d'En Rorty no fa sinó reafirmar la tradició del pragmatisme nord-americà en el sentit d'evitar el conflicte entre la filosofia i la religió.

 En Rorty ha sumat els seus arguments en un llibre breu que va publicar amb En Vattimo titulat "El futur de la religió" . Allà va escriure: "Coincideixo amb Hume i amb Kant que el concepte de 'prova empírica' és irrellevant a l'hora de parlar de Déu, però aquest punt serveix per igual contra l'ateisme i el teisme. El president Bush ha aportat un bon argument quan va dir, en un discurs destinat a complaure els fonamentalistes cristians, que 'l'ateisme és una fe', ja que 'no pot confirmar-se ni refutar-se mitjançant arguments o proves'. Però el mateix pot aplicar-se, sens dubte, al teisme. Ni els que afirmen ni els que neguen l'existència de Déu no poden reclamar, de forma plausible, tenir proves de la seva part. Ser religiós a l'Occident modern no té gaire que veure amb l'explicació de fenòmens específicament observables", va argumentar Rorty.

   Quasi tots van repetint que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses de les persones, però ni tan sols plantegen la qüestió del Poder de les esglésies protestants – L'anglicana, l'evangèlica, com a exemples – ni la de intervenció d'aquest Poder en la guerra ideològica i política.

    Tesi: Les esglésies protestants són organitzacions de Poder. Disposen, per tant, d'una elit dirigent que decideix la línia política a seguir a cada moment (Per exemple, al 1936, decidiren donar l'esquena a la República espanyola; i no denunciaren el cop militar ni el feixisme).

 

   Tesi: Les esglésies protestants, alhora que proclamen el seu decidit suport als principis democràtics, creen tot de dispositius ocults tot intentant marginar o destruir aquells autors o grups socials que fan crítica a la seva ideologia.

 

    Tesi: Les esglésies protestants – de manera semblant a la de l'Església catòlica – han fet diverses croades contra les teories d'En Darwin. Croades, en el sentit de guerra i destrucció contra les teories evolucionistes, en el sentit de fer valer el seu poder polític per intentar prohibir la difusió de les idees darwinistes.

 

     Als anys cinquanta del segle passat, l'Església evangelista va aconseguir "democràticament", que es prohibís l'ensenyament del darwinisme a les escoles en alguns Estats del Sud dels EUA.

    Actualment, la campanya  anti-darwinista de les Esglésies ha aconseguit que, a algunes escoles, per llei, sigui obligatori explicar la teoria del "disseny intel·ligent", al costat de la teoria evolucionista.

 

   Tesi: Les Esglésies protestants  i l'Església catòlica són una amenaça per a la ciència i per a la filosofia. Totes elles intenten sotmetre-les als seus interessos ideològics.

 

      L'amenaça és tan present fins al punt que la Royal Society va fer pública una declaració, 2006, en suport de l'evolucionisme i rebutjant les pretensions del creacionisme i del "disseny intel·ligent". Podeu veure la declaració a la web Royal Society statement on evolution, creationism and intelligent design.

 

   Tesi: Les Esglésies protestants i l'Església catòlica  són una amenaça per a la llibertat i el progrés. Sempre són els instruments de les elits del Poder conservador.

 

   Pel tàndem  Rorty-Vattimo (Sembla que les Universitats catòliques estan entusiasmades amb aquest tàndem), hi hauria una diversitat de jocs de llenguatge dels humans, utilitzats segons sigui l'objectiu a aconseguir. Així, al costat de la literatura científica (la Ciència ja ha perdut, segons ells, l'àuria de la "veritat"), i hauria la literatura religiosa (Que disposaria d'unes altres "veritats")  que satisfà les "necessitats espirituals".

 

      Cal deixar de banda d'aquest camí reaccionari, i seguir la via iniciada per En David Hume. D'allò que es tracta es d'avançar en la línia empirista.

 

    Tesi:  Una vegada vençuda la resistència de les esglésies, quedarà clara la inconsistència dels relats de prodigis i de miracles dels denominats "llibres sagrats".

    Tesi: Si totes les creacions humanes que fan referència a Déu són inconsistents, i si la història de les esglésies es un devessall de crims contra la humanitat, i si la ciència no fa la més mínima referència a fenòmens "paranormals", la paraula Déu no tindria cabuda dins un llenguatge humà post-postmodern.

 

     Tesi: La inconsistència dels "llibres sagrats" i els crims de les esglésies demostren que no és possible l'existència de Déu. No és concebible l'existència d'un Déu mut que no diu res davant d'aquells que s'inventen llibres en nom seu i d'aquells que cometen  crims en nom seu.

 

    Tesi: El silenci de Déu només pot tenir un significat. Les filosofies que intenten justificar l'injustificable no són sinó noves serventes de la teologia dogmàtica. 

    

   
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb