El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La Ilustración, España y Cataluña

quetgles | 07 Juny, 2008 10:09

   Excuseu, d'aquest escrit només hi ha la versió original en llengua catalana. El fet que posi una Web amb el títol en espanyol ho faig amb la intenció d'aconseguir lectors catalans que, pocs concients, no naveguen en la llengua que els és pròpia. El meu recurs és una tàctica de combat.

  

  Amb la Revolució francesa, anunciaven la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat; però posaven unes altres cadenes, establien un nou sistema de privilegis i practicaven la germanor d'En Caïm.

   Las promeses anunciades es reduïren al no-res. La República del 91 solament durà tres anys i el Directori cinc anys. Tot seguit s'iniciava el Consolat i l'Imperi.

   Des de les hores, el Poder francès ha treballat incansablement per a construir l'Imaginari popular de les glòries de França. De bell antuvi, el Poder francès va elaborar i difondre la teoria de que la Revolució francesa del 89 era el fet més important  de la història moderna i que el pensament francès havia impregnat tota la modernitat d'Europa.

  Però la França "revolucionària" no es dedicava a exportar la revolució sinó a bastir el Gran Imperi.

   De bell antuvi, els progressistes espanyols – i els catalans – seguiren la deriva francesa. Els il·lustrats espanyols s'inspiraven en els grans il·lustrats francesos i, en tot moment, miraven cap a França.

   La Il·lustració francesa esdevenia un gran desplegament cultural en el qual intervenien il·lustrats de divers signe ideològic. Es presentava com una moda que afectava  una diversitat d'elements socials. Tot i que hi abundaven els agents provinents de la burgesia, fou la participació decidida  de la noblesa la que va donar la dimensió històrica al fenomen (No de bades, es va denominar Despotisme il·lustrat: hi participava el Rei i la Cort). Enduts per la moda, també hi prenien part distingits representants del clergat; feien com si no fos el cas que l'Església catòlica continués mantenint el control de les universitats, com si la Universitat de París no estigués sota el poder de l'arquebisbe  i com si no fos viva la Inquisició. Dins aquest totum revolutum, es donava una diversitat de tendències filosòfiques i polítiques; però totes elles portaven la marca d'un positivisme difús, avant la lettre; tots coincidien en l'enunciat general que afirmava que el cultiu de la Raó i de la Ciència havia d'aportar el benestar, el progrés i la llibertat.

   En Rousseau - de formació calvinista, i que, a qualque moment, enalteix el Calví polític – és un notable contrapunt a l'ideari progressista de la Il·lustració; així, escrigué La pau, la unió, la igualtat són enemigues de les subtileses polítiques. És difícil entabanar els homes rectes i senzills a causa de la seva senzillesa...En veure com, en el poble més feliç del món, les colles de pagesos resolen els afers d'Estat sota un roure...es pot evitar de menysprear els refinaments de les altres nacions, que es tornen il·lustres i miserables amb tant d'art i de misteris?  (El contracte social, llibre IV, capítol I).

 

   No és la meva intenció fer una revisió a la baixa dels valors de la Il·lustració francesa, ni tampoc provocar una mena de competició entre les  Il·lustracions més importants, l'anglesa, la francesa i l'alemanya. No; allò que importa és fer veure les dues grans derives de la modernitat.

   En contra del que diuen els llibres de text francesos i espanyols, el camí cap a la llibertat – i cap a la modernitat – no fou el de la Il·lustració francesa, sinó el de la reforma luterana (Vegeu el meu article a la Xarxa El blog d'En Joan Quetgles | Luter i el luteranisme ).

   S'omplien la boca amb la paraula Raó, però allò que demostraven era que tenien una gran habilitat per a confeccionar discursos d'acord amb les normes il·lustrades. Quan arribà l'hora decisiva, al 1789, aquells diputats il·lustrats es constituïren en Assemblea Constituent per a redactar una constitució democràtica, inspirada amb Montesquieu. Segons conten, semblava que allò era una meravella democràtica i il·lustrada.  Però haurem de veure que l'ou ja tenia un mal rovell.

 

   En nom de la Raó i de la Ciència, però també en nom de la Nació, aquells il·lustrats parisencs establien el nou despotisme positivista. Proclamaven la llibertat i alhora carregaven l'individu amb noves cadenes.

   En nom de la nació francesa i de la Voluntat general, aquells parisencs, com si fos un simple exercici burocràtic, decidien quins eren els valors socials i quines havien d'ésser les normes de comportament.

   Aquells buròcrates de París decidien sobre les normes que havien de regular la vida dels nacionals francesos, però, també, com si no passés res, sobre les normes dels nacionals no francesos. Aquells parisencs, tranquil·lament, sense immutar-se, establien que els nacionals no francesos s'havien de comportar com si fossin nacionals francesos.  Els no francesos – com, per exemple, els catalans de la Catalunya-Nord – eren obligats a reconèixer com a pròpia la llengua francesa, i a deixar de banda la llengua pròpia.

  En nom de la modernitat, la població de les molt diverses regions de l'hexàgon comprovà, terroritzada, que havia perdut el seu dret a decidir, dret a decidir que s'havia mantingut al llarg dels segles.

 

   Aquella Assemblea dels suposats representants del tercer Estat de totes les regions i ciutats de la corona francesa es constituïen en Assemblea  Nacional. S'havia d'entendre que eren el representants de la nació, de la nació francesa, de la nació dels francesos. Armats amb els nous conceptes de nació i de sobirania nacional, aquells homes, tan il·lustrats i raonables, es llençaven a una cursa embogida d'anorreament nacional de les nacions no franceses. Aquells parisencs feien i desfeien com si els pobles de l'hexàgon no existissin. En aquella Assemblea Nacional Francesa no hi havia cap veu que representés la voluntat i els interessos dels bretons, dels bascos, dels catalans, dels occitans, dels corsos, i d'altres que no eren francesos de nació.

 

   Aquells assemblearis ni representaven a les nacions ni a les classes treballadores. Tot allò era en realitat una representació teatral – i terrorífica –, en el sentit que no s'acomodava a la realitat social i política de l'Estat. D'aquí que l'Estat francès no aconseguí establir un sistema aparentment democràtic fins al segle XX. Un Estat, el francès, que és alhora una República i un Imperi; un Estat que es nega a reconèixer els crims contra la humanitat que ha comesos; un Estat que, avui en dia, continua sense reconèixer els drets lingüístics de les poblacions que encara usen llengües pròpies.

 

   La història moderna de l'Estat espanyol és una demostració de la incapacitat de l'oligarquia espanyola – la classe dels aristòcrates juntament de nous grans propietaris de terra o d'altres bens immobles – per establir un Estat modern. I, pitjor encara: l'oligarquia ha estat incapaç d'afluixar els funestos lligams amb Església catòlica, institució que sempre és instrument de la reacció i no cap altra cosa.

 

   L'acumulació de riquesa, de propietats i de poder de l'oligarquia espanyola ofegà les possibilitats del naixement d'una burgesia moderna (A començaments del segle XX, Madrid no era una ciutat burgesa; era la ciutat de l'Administració de l'Estat, de la Cort i de l'aristocràcia castellano-andalusa).

 

   Malgrat el fracàs de la República, la Revolució francesa derrotà  l'aristocràcia i  l'Església catòlica. Fou una magnífica liquidació del Trono i de l'Altar. Tot i les greus mancances dels règims francesos, al menys s'alliberaren per sempre de l'opressió de Roma.

   A l'Estat espanyol no es va donar cap revolució democràtica. L'oligarquia va reprimir violentament tots els intents de canvi democràtic. Fent demostració de fanatisme reaccionari, la monarquia sempre va donar una resposta bèl·lica a les demandes democràtiques de les colònies americanes. I, és clar, anà perdent una guerra darrera l'altra; la darrera fou la de Cuba i les Filipines. Als llibres de text i a les enciclopèdies, la Història d'Espanya havia esdevingut un memorial de derrotes heroiques.

  

   A l'Estat espanyol actual, l'oligarquia va considerar convenient acomodar-se a Europa i a la modernitat (És allò anomenat transició democràtica). L'oligarquia espanyola i l'Església catòlica espanyola mantenen quasi intactes el seu poder i els seus privilegis, heretats del Règim franquista.

   Donades les condicions socials descrites, la Il·lustració espanyola sempre ha estat una pobra imitació de la francesa. L'aristocràcia espanyola no s'apuntà a la moda del despotisme il·lustrat.

    Tesi: La Il·lustració espanyola ha estat incapaç de donar una resposta adequada a les demandes de la modernitat.  

   Tesi: Els il·lustrats espanyols, majorment, fan aliança amb les forces de la reacció en contra de les demandes democràtiques dels catalans, bascos i gallecs.

 

    A diferència de la Il·lustració francesa del set-cents, la Il·lustració espanyola es va trobar – i es troba actualment - molt incòmoda amb la Il·lustració catalana, basca i gallega. A l'Estat espanyol actual, es donen quatre Il·lustracions nacionals que creen i difonen Universos ideològics propis i Imaginaris populars propis. Es dóna una confrontació permanent entre la Il·lustració espanyola i les altres Il·lustracions no espanyoles.

    Els il·lustrats madrilenys d'ara es volen mostrar molt avançats, com si estiguessin a l'avantguarda europea, però, respecte de la confrontació nacional, no aconsegueixen anar més enllà d'on va anar N'Ortega y Gasset amb la seva famosa La Espanya invertebrada.

   Tot i que hi ha intel·lectuals espanyols que reconeixen el fet nacional català i que accepten el dret d'autodeterminació de Catalunya, ho fan amb la boca petita, de manera que no deixen sentir la seva veu en els espais públics.

 

  A Catalunya-Principat -  i a tot Catalunya -, la Il·lustració i la recuperació dels drets nacionals (o sigui, els drets democràtics) només poden anar de la mà de les ideologies d'esquerra.

 

   L'intent de recuperació nacional de la Lliga i del catalanisme conservador fou una falsa Il·lustració catalana. Era una pseudo-Il·lustració impregnada d'esperit conservador i catòlic (Il·lustració i catolicisme són conceptes contraposats). En efecte, al 1936, a l'hora de la veritat, l'Església catòlica catalana seguí els dictats de Roma i es passà al bàndol dels alçats contra la República. I En Cambó es declarà a favor d'En Franco, a qui va donar suport econòmic (Vegeu la GEC a la Xarxa).

 

   Els il·lustrats catalans del segle XXI tenen molta tasca per fer: Han d'anul·lar els intents anorreadors del Poder espanyol, han de fer present al món l'Univers català, i, alhora, han d'eliminar o refer tot de falsificacions i manipulacions dels conservadors catalans (De l'etapa pujolista, per exemple. S'ha de considerar que ara mateix continuen en funcionament tot de dispositius de la l'Església catòlica i dels conservadors catalans que mantenen actius tot de dispositius per mantenir un Univers català de signe conservador).

 

  Per posar un exemple de com rutlla el combat ideològic a l 'Univers català: D'antuvi, la Inquisició va posar a l'Índex l'obra de N'Anselm Turmeda. Uns catòlics catalans, actuant com si fossin agents del Sant Ofici, han aconseguit dificultar l'accés a la Xarxa dels escrits d'En Turmeda. Que jo conegui, només hi ha un accés als escrits d'aquest autor en llengua catalana, gràcies a N'Antoni Artigues, autèntic il·lustrat que ha trencat el bloqueig catòlic.

 

   Actualment, a l'Univers català es manté viva l'empremta catòlica. Als llibres de text, a les enciclopèdies i a les enciclopèdies virtuals, hi ha un clar predomini de l'esperit conservador.

 

    No són rars els intel·lectuals catalans que, tot i no ser catòlics, col·laboren, sense adonar-se, amb l'Univers catòlic. Consideren que fan divulgació catalanista quan, en realitat, allò que difonen és propaganda catòlica. Vegeu un exemple: és el cas de les hagiografies del frare mallorquí En Juníper Serra. Per tot arreu – a la GEC, també – el presenten com un benefactor dels indis de Califòrnia, quan la realitat històrica és que aquest fra Juníper era el típic instrument de domini polític que utilitzava la Corona castellana. Fra Juníper era el braç polític de l'exèrcit d'ocupació. Aquelles poblacions indígenes de la baixa Califòrnia s'assabentaven de mala manera de que havien esdevingut súbdits del rei de Castella; quedaven reduïts a l'esclavatge, sotmesos la voluntat omnímoda d'En Serra i la seva colla de frares.

 

   La destrucció física d'aquelles poblacions es feia amb la benedicció del Papa.  L'actual Papa, En Ratzinger, fa poc encara indignava alguns governs d'Amèrica per causa que es declarava complagut de l'evangelització d'Amèrica, que en diuen ells dels genocidis sistemàtics dels pobles indígenes.

  

 

La Il·lustració, Espanya i Catalunya

quetgles | 07 Juny, 2008 10:05

 

  

  Amb la Revolució francesa, anunciaven la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat; però posaven unes altres cadenes, establien un nou sistema de privilegis i practicaven la germanor d'En Caïm.

   Las promeses anunciades es reduïren al no-res. La República del 91 solament durà tres anys i el Directori cinc anys. Tot seguit s'iniciava el Consolat i l'Imperi.

   Des de les hores, el Poder francès ha treballat incansablement per a construir l'Imaginari popular de les glòries de França. De bell antuvi, el Poder francès va elaborar i difondre la teoria de que la Revolució francesa del 89 era el fet més important  de la història moderna i que el pensament francès havia impregnat tota la modernitat d'Europa.

  Però la França "revolucionària" no es dedicava a exportar la revolució sinó a bastir el Gran Imperi.

   De bell antuvi, els progressistes espanyols – i els catalans – seguiren la deriva francesa. Els il·lustrats espanyols s'inspiraven en els grans il·lustrats francesos i, en tot moment, miraven cap a França.

   La Il·lustració francesa esdevenia un gran desplegament cultural en el qual intervenien il·lustrats de divers signe ideològic. Es presentava com una moda que afectava  una diversitat d'elements socials. Tot i que hi abundaven els agents provinents de la burgesia, fou la participació decidida  de la noblesa la que va donar la dimensió històrica al fenomen (No de bades, es va denominar Despotisme il·lustrat: hi participava el Rei i la Cort). Enduts per la moda, també hi prenien part distingits representants del clergat; feien com si no fos el cas que l'Església catòlica continués mantenint el control de les universitats, com si la Universitat de París no estigués sota el poder de l'arquebisbe  i com si no fos viva la Inquisició. Dins aquest totum revolutum, es donava una diversitat de tendències filosòfiques i polítiques; però totes elles portaven la marca d'un positivisme difús, avant la lettre; tots coincidien en l'enunciat general que afirmava que el cultiu de la Raó i de la Ciència havia d'aportar el benestar, el progrés i la llibertat.

   En Rousseau - de formació calvinista, i que, a qualque moment, enalteix el Calví polític – és un notable contrapunt a l'ideari progressista de la Il·lustració; així, escrigué La pau, la unió, la igualtat són enemigues de les subtileses polítiques. És difícil entabanar els homes rectes i senzills a causa de la seva senzillesa...En veure com, en el poble més feliç del món, les colles de pagesos resolen els afers d'Estat sota un roure...es pot evitar de menysprear els refinaments de les altres nacions, que es tornen il·lustres i miserables amb tant d'art i de misteris?  (El contracte social, llibre IV, capítol I).

 

   No és la meva intenció fer una revisió a la baixa dels valors de la Il·lustració francesa, ni tampoc provocar una mena de competició entre les  Il·lustracions més importants, l'anglesa, la francesa i l'alemanya. No; allò que importa és fer veure les dues grans derives de la modernitat.

   En contra del que diuen els llibres de text francesos i espanyols, el camí cap a la llibertat – i cap a la modernitat – no fou el de la Il·lustració francesa, sinó el de la reforma luterana (Vegeu el meu article a la Xarxa El blog d'En Joan Quetgles | Luter i el luteranisme ).

   S'omplien la boca amb la paraula Raó, però allò que demostraven era que tenien una gran habilitat per a confeccionar discursos d'acord amb les normes il·lustrades. Quan arribà l'hora decisiva, al 1789, aquells diputats il·lustrats es constituïren en Assemblea Constituent per a redactar una constitució democràtica, inspirada amb Montesquieu. Segons conten, semblava que allò era una meravella democràtica i il·lustrada.  Però haurem de veure que l'ou ja tenia un mal rovell.

 

   En nom de la Raó i de la Ciència, però també en nom de la Nació, aquells il·lustrats parisencs establien el nou despotisme positivista. Proclamaven la llibertat i alhora carregaven l'individu amb noves cadenes.

   En nom de la nació francesa i de la Voluntat general, aquells parisencs, com si fos un simple exercici burocràtic, decidien quins eren els valors socials i quines havien d'ésser les normes de comportament.

   Aquells buròcrates de París decidien sobre les normes que havien de regular la vida dels nacionals francesos, però, també, com si no passés res, sobre les normes dels nacionals no francesos. Aquells parisencs, tranquil·lament, sense immutar-se, establien que els nacionals no francesos s'havien de comportar com si fossin nacionals francesos.  Els no francesos – com, per exemple, els catalans de la Catalunya-Nord – eren obligats a reconèixer com a pròpia la llengua francesa, i a deixar de banda la llengua pròpia.

  En nom de la modernitat, la població de les molt diverses regions de l'hexàgon comprovà, terroritzada, que havia perdut el seu dret a decidir, dret a decidir que s'havia mantingut al llarg dels segles.

 

   Aquella Assemblea dels suposats representants del tercer Estat de totes les regions i ciutats de la corona francesa es constituïen en Assemblea  Nacional. S'havia d'entendre que eren el representants de la nació, de la nació francesa, de la nació dels francesos. Armats amb els nous conceptes de nació i de sobirania nacional, aquells homes, tan il·lustrats i raonables, es llençaven a una cursa embogida d'anorreament nacional de les nacions no franceses. Aquells parisencs feien i desfeien com si els pobles de l'hexàgon no existissin. En aquella Assemblea Nacional Francesa no hi havia cap veu que representés la voluntat i els interessos dels bretons, dels bascos, dels catalans, dels occitans, dels corsos, i d'altres que no eren francesos de nació.

 

   Aquells assemblearis ni representaven a les nacions ni a les classes treballadores. Tot allò era en realitat una representació teatral – i terrorífica –, en el sentit que no s'acomodava a la realitat social i política de l'Estat. D'aquí que l'Estat francès no aconseguí establir un sistema aparentment democràtic fins al segle XX. Un Estat, el francès, que és alhora una República i un Imperi; un Estat que es nega a reconèixer els crims contra la humanitat que ha comesos; un Estat que, avui en dia, continua sense reconèixer els drets lingüístics de les poblacions que encara usen llengües pròpies.

 

   La història moderna de l'Estat espanyol és una demostració de la incapacitat de l'oligarquia espanyola – la classe dels aristòcrates juntament de nous grans propietaris de terra o d'altres bens immobles – per establir un Estat modern. I, pitjor encara: l'oligarquia ha estat incapaç d'afluixar els funestos lligams amb Església catòlica, institució que sempre és instrument de la reacció i no cap altra cosa.

 

   L'acumulació de riquesa, de propietats i de poder de l'oligarquia espanyola ofegà les possibilitats del naixement d'una burgesia moderna (A començaments del segle XX, Madrid no era una ciutat burgesa; era la ciutat de l'Administració de l'Estat, de la Cort i de l'aristocràcia castellano-andalusa).

 

   Malgrat el fracàs de la República, la Revolució francesa derrotà  l'aristocràcia i  l'Església catòlica. Fou una magnífica liquidació del Trono i de l'Altar. Tot i les greus mancances dels règims francesos, al menys s'alliberaren per sempre de l'opressió de Roma.

   A l'Estat espanyol no es va donar cap revolució democràtica. L'oligarquia va reprimir violentament tots els intents de canvi democràtic. Fent demostració de fanatisme reaccionari, la monarquia sempre va donar una resposta bèl·lica a les demandes democràtiques de les colònies americanes. I, és clar, anà perdent una guerra darrera l'altra; la darrera fou la de Cuba i les Filipines. Als llibres de text i a les enciclopèdies, la Història d'Espanya havia esdevingut un memorial de derrotes heroiques.

  

   A l'Estat espanyol actual, l'oligarquia va considerar convenient acomodar-se a Europa i a la modernitat (És allò anomenat transició democràtica). L'oligarquia espanyola i l'Església catòlica espanyola mantenen quasi intactes el seu poder i els seus privilegis, heretats del Règim franquista.

   Donades les condicions socials descrites, la Il·lustració espanyola sempre ha estat una pobra imitació de la francesa. L'aristocràcia espanyola no s'apuntà a la moda del despotisme il·lustrat.

    Tesi: La Il·lustració espanyola ha estat incapaç de donar una resposta adequada a les demandes de la modernitat.  

   Tesi: Els il·lustrats espanyols, majorment, fan aliança amb les forces de la reacció en contra de les demandes democràtiques dels catalans, bascos i gallecs.

 

    A diferència de la Il·lustració francesa del set-cents, la Il·lustració espanyola es va trobar – i es troba actualment - molt incòmoda amb la Il·lustració catalana, basca i gallega. A l'Estat espanyol actual, es donen quatre Il·lustracions nacionals que creen i difonen Universos ideològics propis i Imaginaris populars propis. Es dóna una confrontació permanent entre la Il·lustració espanyola i les altres Il·lustracions no espanyoles.

    Els il·lustrats madrilenys d'ara es volen mostrar molt avançats, com si estiguessin a l'avantguarda europea, però, respecte de la confrontació nacional, no aconsegueixen anar més enllà d'on va anar N'Ortega y Gasset amb la seva famosa La Espanya invertebrada.

   Tot i que hi ha intel·lectuals espanyols que reconeixen el fet nacional català i que accepten el dret d'autodeterminació de Catalunya, ho fan amb la boca petita, de manera que no deixen sentir la seva veu en els espais públics.

 

  A Catalunya-Principat -  i a tot Catalunya -, la Il·lustració i la recuperació dels drets nacionals (o sigui, els drets democràtics) només poden anar de la mà de les ideologies d'esquerra.

 

   L'intent de recuperació nacional de la Lliga i del catalanisme conservador fou una falsa Il·lustració catalana. Era una pseudo-Il·lustració impregnada d'esperit conservador i catòlic (Il·lustració i catolicisme són conceptes contraposats). En efecte, al 1936, a l'hora de la veritat, l'Església catòlica catalana seguí els dictats de Roma i es passà al bàndol dels alçats contra la República. I En Cambó es declarà a favor d'En Franco, a qui va donar suport econòmic (Vegeu la GEC a la Xarxa).

 

   Els il·lustrats catalans del segle XXI tenen molta tasca per fer: Han d'anul·lar els intents anorreadors del Poder espanyol, han de fer present al món l'Univers català, i, alhora, han d'eliminar o refer tot de falsificacions i manipulacions dels conservadors catalans (De l'etapa pujolista, per exemple. S'ha de considerar que ara mateix continuen en funcionament tot de dispositius de la l'Església catòlica i dels conservadors catalans que mantenen actius tot de dispositius per mantenir un Univers català de signe conservador).

 

  Per posar un exemple de com rutlla el combat ideològic a l 'Univers català: D'antuvi, la Inquisició va posar a l'Índex l'obra de N'Anselm Turmeda. Uns catòlics catalans, actuant com si fossin agents del Sant Ofici, han aconseguit dificultar l'accés a la Xarxa dels escrits d'En Turmeda. Que jo conegui, només hi ha un accés als escrits d'aquest autor en llengua catalana, gràcies a N'Antoni Artigues, autèntic il·lustrat que ha trencat el bloqueig catòlic.

 

   Actualment, a l'Univers català es manté viva l'empremta catòlica. Als llibres de text, a les enciclopèdies i a les enciclopèdies virtuals, hi ha un clar predomini de l'esperit conservador.

 

    No són rars els intel·lectuals catalans que, tot i no ser catòlics, col·laboren, sense adonar-se, amb l'Univers catòlic. Consideren que fan divulgació catalanista quan, en realitat, allò que difonen és propaganda catòlica. Vegeu un exemple: és el cas de les hagiografies del frare mallorquí En Juníper Serra. Per tot arreu – a la GEC, també – el presenten com un benefactor dels indis de Califòrnia, quan la realitat històrica és que aquest fra Juníper era el típic instrument de domini polític que utilitzava la Corona castellana. Fra Juníper era el braç polític de l'exèrcit d'ocupació. Aquelles poblacions indígenes de la baixa Califòrnia s'assabentaven de mala manera de que havien esdevingut súbdits del rei de Castella; quedaven reduïts a l'esclavatge, sotmesos la voluntat omnímoda d'En Serra i la seva colla de frares.

 

   La destrucció física d'aquelles poblacions es feia amb la benedicció del Papa.  L'actual Papa, En Ratzinger, fa poc encara indignava alguns governs d'Amèrica per causa que es declarava complagut de l'evangelització d'Amèrica, que en diuen ells dels genocidis sistemàtics dels pobles indígenes.

  

En Plató, el Gran Inquisidor

quetgles | 01 Juny, 2008 08:15

                                 EN PLATÓ

    Aquest escrit és un recull de notes breus que fan referència a alguns punts de la ideologia d'En Plató – i  a la d'altres pensadors pròxims -, notes que he penjat a la Xarxa, pensant que podria servir de revulsiu contra la beateria conservadora dominant.    Tesi: Sòcrates, Plató i Aristòtil són la tríada reaccionària de l'antiga Grècia. Representen l'intel·lectualisme moral; afirmen que hi ha una veritat moral;  i que únicament a través de l'esforç intel·lectual es coneix aquesta veritat. I que la moral – la vertadera – és exclusiva dels savis; i que les persones vulgars i els falsos savis (sofistes, els denomina En Plató) són incapaços de practicar el bé moral.   Intel·lectualisme moral o, simplement, intel·lectualisme:  S'ha d'entendre en un sentit més ample, de manera que abraça l'Intel·lectualisme de Sòcrates i N'Aristòtil; i, per extensió, inclou a N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino; i, per extensió, tots aquells que cultiven qualque mena de variant platònica.    Tesi: Primer foren les revolucions democràtiques de les polis de la Grècia clàssica. Tot seguit, l'emotivisme moral esdevingué el pensament hegemònic (l'emotivisme moral s'ha d'entendre com aquella doctrina que sosté que les normes morals són producte dels sentiments dels humans; són expressió de la voluntat i no de la intel·ligència).     L'atomisme d'En Demòcrit fou la teoria física que més s'acosta a la física moderna. Aquesta teoria fou majorment acceptada pels il·lustrats i pels epicuris. En Plató la combaté amb ardor.    Tesi: Els Diàlegs d'En Plató fan ús d'uns recursos teatrals espuris. No fou el cas que la dialèctica platònica s'imposés al discurs dels il·lustrats; la retirada de l'emotivisme moral i  de l'anorreament de la democràcia fou per causa de la formació de l'Imperi macedònic .      Tesi: La presència del platonisme estricte és una demostració de que l'oligarquia – i la jerarquia catòlica - no ha estat derrotada ni està en retirada.       Actualment, els programes d'ensenyament i, per tant, els llibres text i les enciclopèdies autoritzades – continuen mantenint una versió conservadora de la història universal i de la història del pensament humà. Es continua mantenint tradicions ideològiques  de l'època de N'Alfons XIII i de la del general Franco.    L'ensenyament oficial continua donant com a ajustada la realitat històrica una versió falsificadora segons la qual el pensament dels filòsofs de la reacció – Sòcrates, Plató i Aristòtil –  seria la culminació de la filosofia de l'antiguitat. I, semblantment, N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino són presentats com a glòria de la humanitat; però, en realitat, aquests autors acompliren l'encàrrec d'acomodar la filosofia dels autors grecs al servei dels interesos ideològics de l'Església catòlica.    Els estudiants espanyols – i, igualment, els catalans – han de passar unes proves de selectivitat on els cinc filòsofs de la reacció omplen la meitat de la llista dels deu filòsofs seleccionats per a les proves. I si hi s'afegeix En Descartes i En Heidegger, llavors  es mostraria clarament el predomini dels autors reaccionaris. 

   Els estudiants es veuen coaccionats, i han de ser capaços de reproduir en unes proves escrites les principals teories i argumentacions del pensament reaccionari. Els estudiants han de saber demostrar que la metafísica és una ciència, que es pot demostrar científicament l'existència de Déu, que l'ànima és un esperit i que pot ésser estudiada científicament, que els sentits ens enganyen,  que la ciència autèntica és aquella basada en el pur intel·lecte, que la ciència ha de deixar de banda els sentits i els experiments empírics, que la física es regulada per quatre causes, que la Terra és immòbil, que la Terra és el centre de l'Univers, que hi ha dues físiques, dos móns físics, la física sublunar –  la que regula els moviments de la terra – i la física celestial, que la naturalesa té horror al buit, que es dona la generació espontània, que l'home i l'univers té una finalitat (Aristòtil), que els sofistes comerciaven amb la veritat, que l'autoritat ve de Déu,  que és bo que hi hagi esclaus, que l'home perfecte és el que es dedica a la vida intel·lectual o contemplativa, que la democràcia és un sistema que mena a la corrupció, segons En Plató; que la democràcia, lo monarquia o un govern aristocràtic, poden ésser igual de bons, segons N'Aristòtil.

    Tesi: El denominat "amor platònic" és, en realitat, una exaltació de l'homosexualitat. En Plató argumenta que l'amor entre els homes – els mascles – és de superior qualitat intel·lectual i moral al del vulgar amor heterosexual.        En  el Simposi (179e/181b), Pausànias argumenta que els homes vils estimen per igual a les dones i als efebs i que estimen més els seus cossos que les seves ànimes. I que l'amor entre mascles és superior perquè els inspirats en aquest amor senten predilecció per allò que és per naturalesa  més fort i té un major enteniment.     De limitar-se al a la informació dels llibres de text o a les enciclopèdies, els estudiants de la filosofia Plató (Bé, en realitat, els fan memoritzar uns esquemes formalistes) no arriben a tenir ni la més petita sospita de les grans aberracions imaginades per En Plató per a la seva República. Vegeu el típic to hagiogràfic de l'article de l'Enciclopèdia Catalana, on es pot llegir:  "República (un dels diàlegs més extensos i en el qual Plató proposa la construcció d'un estat que realitza la idea de justícia)", i, tot seguit, referint-se tot cofoi, a les qualitats del bon polític, afegeix "al coneixement de la veritable realitat (i és per això que només el filòsof pot ésser un bon polític, l'adequat dirigent de la comunitat), mentre que...tot home com allunyat del veritable coneixement (i, per  la qual això mateix, com impedit d'un recte comportament, la possibilitat del qual resta condicionada —com és palès a la República— a una acurada i exigent educació filosòfica o a l'obediència als dictats de l'aristocràcia espiritual que ha de governar l'estat)." I no hi ha més informació sobre el tema. Noteu que l'autor de l'article de la GEC fa ús de l'expressió l'aristocràcia intel·lectual que ha de governar l'Estat en lloc de l'expressió més pròxima a la realitat descrita que podria ésser el dèspota ultraviolent per a establir un Estat policíac.     Els estudiants estarien més previnguts si se'ls avisava amb la següent tesi    Tesi:    La República d'En Plató és una orgia inaudita de la imaginació d'un reaccionari extrem – d'extrema dreta, diríem avui -. Imagina un règim despòtic on els treballadors – els productors, els anomena ell – són explotats en règim d'esclavitud i controlats per mitjà d'un colossal estat policíac.    Hi ha excepcions, però, els professors de filosofia, majorment, es senten bastant impotents per contrarestar el programa oficial i el que afirma el llibre de text.     Per suposat, la millor manera de conèixer el pensament d'En Plató seria llegir la seva extensa obra. Però la realitat socio-cultural és que els  lectors de la República són pocs i majorment inclinats al platonisme, jo crec.      Però, a aquesta Web, disposo de suficient llibertat per a indicar, sense més, algunes de les propostes més notables – i més estrambòtiques – de la República platònica. Vegem allò que no diuen o amaguen els llibres text:     Que la ciutat és regida per un grupet de dèspotes que s'autodenominen filòsofs. En Plató no explica com s'ho han fet aquests filòsofs per aconseguir el Poder; tampoc explica quin ha d'ésser el mecanisme successori. D'una manera falsament ingènua, diu repetidament que  els governants han de els més savis; però no diu qui dictamina el grau de saviesa dels possibles aspirants al exercici del Poder.  Que com que ha de ser una ciutat ideal, el nombre d'habitants d'aquesta ciutat ha de ser l'ideal; segons En Plató, exactament, 5040 habitants, que es corresponia amb la factorial del número 7 (O sigui: 1x2x3x4x5x6x7); però no només pel possible significat pitagòric del número 7, sinó per la prevenció contra el creixement desproporcionat dels productors (El règim aristocràtic en crisi havia vist que el creixement de les ciutats comportava la revolució democràtica. En efecte, s'ha de considerar que el nombre dels grans propietaris – els aristòcrates – es mantenia invariable, posat que no podien augmentar l'extensió de la terra).    Que la República descriu un terrorífic Estat policíac-militarista.    Que els policies-soldat constitueixen la classe excel·lent, és a dir, venen a ser una versió platònica de la típica classe aristocràtica, la classe dels militars professionals, o sigui, els nobles. Que no fa cap referència sobre el nombre de guardians-soldats o sobre quina proporció s'ha de donar entre els guardians i els  productors (la resta de població, els pagesos inclosos).   Que els treballadors s'han de dedicar a treballar i no res més. La imaginació d'En Plató forjà un obrer ideal que seria una versió humana d'un robot mecànic. Un obrer que només havia de treballar i no res més.   Que tota l'obra d'En Plató exhibeix una misogínia extrema. I que a la República arriba a l'extrem inaudit de convertir  a les dones, en conjunt, en una propietat de l'Estat (Aquest era el somni comunista d'En Plató).    Que el dèspota imaginari se'n anà empatollant tot de mesures extraordinàriament violentes contra les dones. Així imaginà una societat on s'hauria destruït la família i qualsevol tipus de lligam familiar.  Les dones serien reduïdes a la condició d'esclaves sexuals i d'esclaves reproductores.    Que s'inventà una formidable loteria sexual, de manera que es repartia participacions d'aquesta loteria als treballadors, i el premi era una dona, és a dir, l'accés sexual a una dona.    Que els nadons eren separats de les seves mares i passaven a ser criats per unes altres dones, en col·lectivitat, de manera que les mares no poguessin saber quins eren els seus fills.    Que es descriuen les propostes de pràctiques de selecció biològica per a la millora de la raça.    Que sovint es descriuen situacions ridícules com, per exemple, la de millorar el sistema de loteria sexual, de manera que, per mitjà de trampes, els més lletjos o els més defectuosos no aconseguissin cap premi; és a dir, se'ls donava a aquells desgraciats falses participacions. L'explicació que dona En Plató és que, així, aquests treballadors, ignorants de l'engany del loter, continuaven il·lusionats esperant guanyar el premi qualque dia.     Que els filòsofs-governants també enganyen als soldats-guardians per mitjà de la loteria trucada, a fi d'aconseguir una selecció biològica (Bé, En Plató no explica com és el funcionament d'aquesta loteria ni d'on treuen el temps els governants-loters per a poder efectuar els seus trucs) .  (Alguns comentaristes progressistes, avergonyits del reaccionarisme d'En Plató, s'afanyen a destacar com a gest progressista el text on es proposa que també hi hagi dones guardianes al costat dels guardians mascles. En efecte, diu En Plató que guardians i guardianes han de cohabitar i han de mantenir relacions sexuals amb la més absoluta promiscuïtat; es diu que les dones i els fills seran comuns. Però la intenció de Plató no és la de alliberar la dona, sinó reforçar el poder absolut dels Autòcrates-filòsofs i dels seus gossos guardians; la dona no quedava alliberada sinó reduïda a la condició de gossa. Els fills de les guardianes, per altra banda, eren separats de la mare al moment del néixer, i criats per unes dides i unes iaies, o sigui que, de totes maneres,  la cura dels infants era una exclusiva de les dones.       Que En Plató es trencava el cap pensant la manera com evitar l'incest. Que una manera d'evitar l'incest era que els joves consideressin mares a les dones de més edat, i que les dones madures consideressin com a fills als joves, en el benentès que en cap cas podien mantenir relacions sexuals. I igualment respecte a la relació entre els homes madurs i les jovenetes que podrien ser les filles. Respecte a l'incest entre germans, En Plató no va trobar la manera d'evitar-ho i ho va deixar a la cura de la pitonisa.    En algun moment de l'elaboració del text, sembla que l'autor no podia reprimir l'emoció i deixava anar l'exaltació de l'amor superior, l'amor homosexual, als llocs més impensats. Així, per tal d'enardir els soldats en acció de guerra, proposa que el guerrers més distingits tinguin dret a besar als seus companys; entén que si un soldat sent passió amorosa per algú, sigui home o dona,el seu cor cremarà en desigs de provar el seu valor(469 e).      Que als guardians En Plató els anomena, indistintament, guardians, soldats, guerrers, vigilants, però per la complexitat extraordinària de les tasques encomanades el nom que els seria més escaient seria el d'agents de la inquisició i de Grans Inquisidors als governants-filòsofs (eren un precedent del que seria la Cúria del Papa de Roma). La tasca era immensa: s'havia de revisar tota la literatura grega i esborrar tots els paràgrafs que podien ésser considerats no convenients per a l'educació dels infants i dels joves. A les pàgines finals del llibre II i a les del començament del III, es donen les normes per a que s'han de sotmetre la literatura; així, diu ...a les que ens han deixat Hesíode, Homer i els demés poetes. Aquests són els que han creat les falses fàbules...perquè aquestes històries són realment perilloses...no han de ser referides a la nostra ciutat (379 a).  I a continuació diu que els Governants ...com a fundadors de la ciutat...no ens correspon inventar fàbules, sinó únicament conèixer a quin model han d'atenir-se els poetes per a compondre-les i no sortir-se d'ell.   Segons En Plató s'haurien d'esborrar tots els poemes que representen als deus d'una manera grossera i inconvenient; no s'han de mostrar els deus dominants per les passions, o dient mentides o amb un comportament incorrecte. També seria prohibit parlar de la mort  o del Hades (i d'altres més coses). També s'hauria prohibir que les dides i les iaies contessin fàbules il·legals als nens.

    Aquells guardians es trobarien amb la sorpresa que, en lloc de fer la guerra, la seva ocupació quotidiana seria fer d'inquisidors i vigilar les dides i les iaies, i els nens i els joves, i els homes i les dones.

        

 La filosofia a l'abast

 

Platón, el déspota misógino

quetgles | 30 Maig, 2008 19:37

 

    De moment, solament hi ha la versió originària en català.

  

        Aquest escrit és un recull de notes breus que fan referència a alguns punts de la ideologia d'En Plató – i  a la d'altres pensadors pròxims -, notes que he penjat a la Xarxa, pensant que podria servir de revulsiu contra la beateria conservadora dominant.    Tesi: Sòcrates, Plató i Aristòtil són la tríada reaccionària de l'antiga Grècia. Representen l'intel·lectualisme moral; afirmen que hi ha una veritat moral;  i que únicament a través de l'esforç intel·lectual es coneix aquesta veritat. I que la moral – la vertadera – és exclusiva dels savis; i que les persones vulgars i els falsos savis (sofistes, els denomina En Plató) són incapaços de practicar el bé moral.   Intel·lectualisme moral o, simplement, intel·lectualisme:  S'ha d'entendre en un sentit més ample, de manera que abraça l'Intel·lectualisme de Sòcrates i N'Aristòtil; i, per extensió, inclou a N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino; i, per extensió, tots aquells que cultiven qualque mena de variant platònica.    Tesi: Primer foren les revolucions democràtiques de les polis de la Grècia clàssica. Tot seguit, l'emotivisme moral esdevingué el pensament hegemònic (l'emotivisme moral s'ha d'entendre com aquella doctrina que sosté que les normes morals són producte dels sentiments dels humans; són expressió de la voluntat i no de la intel·ligència).     L'atomisme d'En Demòcrit fou la teoria física que més s'acosta a la física moderna. Aquesta teoria fou majorment acceptada pels il·lustrats i pels epicuris. En Plató la combaté amb ardor.    Tesi: Els Diàlegs d'En Plató fan ús d'uns recursos teatrals espuris. No fou el cas que la dialèctica platònica s'imposés al discurs dels il·lustrats; la retirada de l'emotivisme moral i  de l'anorreament de la democràcia fou per causa de la formació de l'Imperi macedònic .      Tesi: La presència del platonisme estricte és una demostració de que l'oligarquia – i la jerarquia catòlica - no ha estat derrotada ni està en retirada.       Actualment, els programes d'ensenyament i, per tant, els llibres text i les enciclopèdies autoritzades – continuen mantenint una versió conservadora de la història universal i de la història del pensament humà. Es continua mantenint tradicions ideològiques  de l'època de N'Alfons XIII i de la del general Franco.    L'ensenyament oficial continua donant com a ajustada la realitat històrica una versió falsificadora segons la qual el pensament dels filòsofs de la reacció – Sòcrates, Plató i Aristòtil –  seria la culminació de la filosofia de l'antiguitat. I, semblantment, N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino són presentats com a glòria de la humanitat; però, en realitat, aquests autors acompliren l'encàrrec d'acomodar la filosofia dels autors grecs al servei dels interesos ideològics de l'Església catòlica.    Els estudiants espanyols – i, igualment, els catalans – han de passar unes proves de selectivitat on els cinc filòsofs de la reacció omplen la meitat de la llista dels deu filòsofs seleccionats per a les proves. I si hi s'afegeix En Descartes i En Heidegger, llavors  es mostraria clarament el predomini dels autors reaccionaris. 

   Els estudiants es veuen coaccionats, i han de ser capaços de reproduir en unes proves escrites les principals teories i argumentacions del pensament reaccionari. Els estudiants han de saber demostrar que la metafísica és una ciència, que es pot demostrar científicament l'existència de Déu, que l'ànima és un esperit i que pot ésser estudiada científicament, que els sentits ens enganyen,  que la ciència autèntica és aquella basada en el pur intel·lecte, que la ciència ha de deixar de banda els sentits i els experiments empírics, que la física es regulada per quatre causes, que la Terra és immòbil, que la Terra és el centre de l'Univers, que hi ha dues físiques, dos móns físics, la física sublunar –  la que regula els moviments de la terra – i la física celestial, que la naturalesa té horror al buit, que es dona la generació espontània, que l'home i l'univers té una finalitat (Aristòtil), que els sofistes comerciaven amb la veritat, que l'autoritat ve de Déu,  que és bo que hi hagi esclaus, que l'home perfecte és el que es dedica a la vida intel·lectual o contemplativa, que la democràcia és un sistema que mena a la corrupció, segons En Plató; que la democràcia, lo monarquia o un govern aristocràtic, poden ésser igual de bons, segons N'Aristòtil.

    Tesi: El denominat "amor platònic" és, en realitat, una exaltació de l'homosexualitat. En Plató argumenta que l'amor entre els homes – els mascles – és de superior qualitat intel·lectual i moral al del vulgar amor heterosexual.        En  el Simposi (179e/181b), Pausànias argumenta que els homes vils estimen per igual a les dones i als efebs i que estimen més els seus cossos que les seves ànimes. I que l'amor entre mascles és superior perquè els inspirats en aquest amor senten predilecció per allò que és per naturalesa  més fort i té un major enteniment.     De limitar-se al a la informació dels llibres de text o a les enciclopèdies, els estudiants de la filosofia Plató (Bé, en realitat, els fan memoritzar uns esquemes formalistes) no arriben a tenir ni la més petita sospita de les grans aberracions imaginades per En Plató per a la seva República. Vegeu el típic to hagiogràfic de l'article de l'Enciclopèdia Catalana, on es pot llegir:  "República (un dels diàlegs més extensos i en el qual Plató proposa la construcció d'un estat que realitza la idea de justícia)", i, tot seguit, referint-se tot cofoi, a les qualitats del bon polític, afegeix "al coneixement de la veritable realitat (i és per això que només el filòsof pot ésser un bon polític, l'adequat dirigent de la comunitat), mentre que...tot home com allunyat del veritable coneixement (i, per  la qual això mateix, com impedit d'un recte comportament, la possibilitat del qual resta condicionada —com és palès a la República— a una acurada i exigent educació filosòfica o a l'obediència als dictats de l'aristocràcia espiritual que ha de governar l'estat)." I no hi ha més informació sobre el tema. Noteu que l'autor de l'article de la GEC fa ús de l'expressió l'aristocràcia intel·lectual que ha de governar l'Estat en lloc de l'expressió més pròxima a la realitat descrita que podria ésser el dèspota ultraviolent per a establir un Estat policíac.     Els estudiants estarien més previnguts si se'ls avisava amb la següent tesi    Tesi:    La República d'En Plató és una orgia inaudita de la imaginació d'un reaccionari extrem – d'extrema dreta, diríem avui -. Imagina un règim despòtic on els treballadors – els productors, els anomena ell – són explotats en règim d'esclavitud i controlats per mitjà d'un colossal estat policíac.    Hi ha excepcions, però, els professors de filosofia, majorment, es senten bastant impotents per contrarestar el programa oficial i el que afirma el llibre de text.     Per suposat, la millor manera de conèixer el pensament d'En Plató seria llegir la seva extensa obra. Però la realitat socio-cultural és que els  lectors de la República són pocs i majorment inclinats al platonisme, jo crec.      Però, a aquesta Web, disposo de suficient llibertat per a indicar, sense més, algunes de les propostes més notables – i més estrambòtiques – de la República platònica. Vegem allò que no diuen o amaguen els llibres text:     Que la ciutat és regida per un grupet de dèspotes que s'autodenominen filòsofs. En Plató no explica com s'ho han fet aquests filòsofs per aconseguir el Poder; tampoc explica quin ha d'ésser el mecanisme successori. D'una manera falsament ingènua, diu repetidament que  els governants han de els més savis; però no diu qui dictamina el grau de saviesa dels possibles aspirants al exercici del Poder.  Que com que ha de ser una ciutat ideal, el nombre d'habitants d'aquesta ciutat ha de ser l'ideal; segons En Plató, exactament, 5040 habitants, que es corresponia amb la factorial del número 7 (O sigui: 1x2x3x4x5x6x7); però no només pel possible significat pitagòric del número 7, sinó per la prevenció contra el creixement desproporcionat dels productors (El règim aristocràtic en crisi havia vist que el creixement de les ciutats comportava la revolució democràtica. En efecte, s'ha de considerar que el nombre dels grans propietaris – els aristòcrates – es mantenia invariable, posat que no podien augmentar l'extensió de la terra).    Que la República descriu un terrorífic Estat policíac-militarista.    Que els policies-soldat constitueixen la classe excel·lent, és a dir, venen a ser una versió platònica de la típica classe aristocràtica, la classe dels militars professionals, o sigui, els nobles. Que no fa cap referència sobre el nombre de guardians-soldats o sobre quina proporció s'ha de donar entre els guardians i els  productors (la resta de població, els pagesos inclosos).   Que els treballadors s'han de dedicar a treballar i no res més. La imaginació d'En Plató forjà un obrer ideal que seria una versió humana d'un robot mecànic. Un obrer que només havia de treballar i no res més.   Que tota l'obra d'En Plató exhibeix una misogínia extrema. I que a la República arriba a l'extrem inaudit de convertir  a les dones, en conjunt, en una propietat de l'Estat (Aquest era el somni comunista d'En Plató).    Que el dèspota imaginari se'n anà empatollant tot de mesures extraordinàriament violentes contra les dones. Així imaginà una societat on s'hauria destruït la família i qualsevol tipus de lligam familiar.  Les dones serien reduïdes a la condició d'esclaves sexuals i d'esclaves reproductores.    Que s'inventà una formidable loteria sexual, de manera que es repartia participacions d'aquesta loteria als treballadors, i el premi era una dona, és a dir, l'accés sexual a una dona.    Que els nadons eren separats de les seves mares i passaven a ser criats per unes altres dones, en col·lectivitat, de manera que les mares no poguessin saber quins eren els seus fills.    Que es descriuen les propostes de pràctiques de selecció biològica per a la millora de la raça.    Que sovint es descriuen situacions ridícules com, per exemple, la de millorar el sistema de loteria sexual, de manera que, per mitjà de trampes, els més lletjos o els més defectuosos no aconseguissin cap premi; és a dir, se'ls donava a aquells desgraciats falses participacions. L'explicació que dona En Plató és que, així, aquests treballadors, ignorants de l'engany del loter, continuaven il·lusionats esperant guanyar el premi qualque dia.     Que els filòsofs-governants també enganyen als soldats-guardians per mitjà de la loteria trucada, a fi d'aconseguir una selecció biològica (Bé, En Plató no explica com és el funcionament d'aquesta loteria ni d'on treuen el temps els governants-loters per a poder efectuar els seus trucs) .  (Alguns comentaristes progressistes, avergonyits del reaccionarisme d'En Plató, s'afanyen a destacar com a gest progressista el text on es proposa que també hi hagi dones guardianes al costat dels guardians mascles. En efecte, diu En Plató que guardians i guardianes han de cohabitar i han de mantenir relacions sexuals amb la més absoluta promiscuïtat; es diu que les dones i els fills seran comuns. Però la intenció de Plató no és la de alliberar la dona, sinó reforçar el poder absolut dels Autòcrates-filòsofs i dels seus gossos guardians; la dona no quedava alliberada sinó reduïda a la condició de gossa. Els fills de les guardianes, per altra banda, eren separats de la mare al moment del néixer, i criats per unes dides i unes iaies, o sigui que, de totes maneres,  la cura dels infants era una exclusiva de les dones.       Que En Plató es trencava el cap pensant la manera com evitar l'incest. Que una manera d'evitar l'incest era que els joves consideressin mares a les dones de més edat, i que les dones madures consideressin com a fills als joves, en el benentès que en cap cas podien mantenir relacions sexuals. I igualment respecte a la relació entre els homes madurs i les jovenetes que podrien ser les filles. Respecte a l'incest entre germans, En Plató no va trobar la manera d'evitar-ho i ho va deixar a la cura de la pitonisa.    En algun moment de l'elaboració del text, sembla que l'autor no podia reprimir l'emoció i deixava anar l'exaltació de l'amor superior, l'amor homosexual, als llocs més impensats. Així, per tal d'enardir els soldats en acció de guerra, proposa que el guerrers més distingits tinguin dret a besar als seus companys; entén que si un soldat sent passió amorosa per algú, sigui home o dona,el seu cor cremarà en desigs de provar el seu valor(469 e).      Que als guardians En Plató els anomena, indistintament, guardians, soldats, guerrers, vigilants, però per la complexitat extraordinària de les tasques encomanades el nom que els seria més escaient seria el d'agents de la inquisició i de Grans Inquisidors als governants-filòsofs (eren un precedent del que seria la Cúria del Papa de Roma). La tasca era immensa: s'havia de revisar tota la literatura grega i esborrar tots els paràgrafs que podien ésser considerats no convenients per a l'educació dels infants i dels joves. A les pàgines finals del llibre II i a les del començament del III, es donen les normes per a que s'han de sotmetre la literatura; així, diu ...a les que ens han deixat Hesíode, Homer i els demés poetes. Aquests són els que han creat les falses fàbules...perquè aquestes històries són realment perilloses...no han de ser referides a la nostra ciutat (379 a).  I a continuació diu que els Governants ...com a fundadors de la ciutat...no ens correspon inventar fàbules, sinó únicament conèixer a quin model han d'atenir-se els poetes per a compondre-les i no sortir-se d'ell.   Segons En Plató s'haurien d'esborrar tots els poemes que representen als deus d'una manera grossera i inconvenient; no s'han de mostrar els deus dominants per les passions, o dient mentides o amb un comportament incorrecte. També seria prohibit parlar de la mort  o del Hades (i d'altres més coses). També s'hauria prohibir que les dides i les iaies contessin fàbules il·legals als nens.

    Aquells guardians es trobarien amb la sorpresa que, en lloc de fer la guerra, la seva ocupació quotidiana seria fer d'inquisidors i vigilar les dides i les iaies, i els nens i els joves, i els homes i les dones.

 

Plató i Aristòtil, notes

quetgles | 30 Maig, 2008 06:50

 És una reedició amb un petit canvi en el títol.

       

    Aquest escrit és un recull de notes breus que fan referència a alguns punts de la ideologia d'En Plató – i  a la d'altres pensadors pròxims -, notes que he penjat a la Xarxa, pensant que podria servir de revulsiu contra la beateria conservadora dominant.

   Tesi: Sòcrates, Plató i Aristòtil són la tríada reaccionària de l'antiga Grècia. Representen l'intel·lectualisme moral; afirmen que hi ha una veritat moral;  i que únicament a través de l'esforç intel·lectual es coneix aquesta veritat. I que la moral – la vertadera – és exclusiva dels savis; i que les persones vulgars i els falsos savis (sofistes, els denomina En Plató) són incapaços de practicar el bé moral.   Intel·lectualisme moral o, simplement, intel·lectualisme:  S'ha d'entendre en un sentit més ample, de manera que abraça l'Intel·lectualisme de Sòcrates i N'Aristòtil; i, per extensió, inclou a N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino; i, per extensió, tots aquells que cultiven qualque mena de variant platònica.    Tesi: Primer foren les revolucions democràtiques de les polis de la Grècia clàssica. Tot seguit, l'emotivisme moral esdevingué el pensament hegemònic (l'emotivisme moral s'ha d'entendre com aquella doctrina que sosté que les normes morals són producte dels sentiments dels humans; són expressió de la voluntat i no de la intel·ligència).     L'atomisme d'En Demòcrit fou la teoria física que més s'acosta a la física moderna. Aquesta teoria fou majorment acceptada pels il·lustrats i pels epicuris. En Plató la combaté amb ardor.    Tesi: Els Diàlegs d'En Plató fan ús d'uns recursos teatrals espuris. No fou el cas que la dialèctica platònica s'imposés al discurs dels il·lustrats; la retirada de l'emotivisme moral i  de l'anorreament de la democràcia fou per causa de la formació de l'Imperi macedònic .      Tesi: La presència del platonisme estricte és una demostració de que l'oligarquia – i la jerarquia catòlica - no ha estat derrotada ni està en retirada.       Actualment, els programes d'ensenyament i, per tant, els llibres text i les enciclopèdies autoritzades – continuen mantenint una versió conservadora de la història universal i de la història del pensament humà. Es continua mantenint tradicions ideològiques  de l'època de N'Alfons XIII i de la del general Franco.    L'ensenyament oficial continua donant com a ajustada la realitat històrica una versió falsificadora segons la qual el pensament dels filòsofs de la reacció – Sòcrates, Plató i Aristòtil –  seria la culminació de la filosofia de l'antiguitat. I, semblantment, N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino són presentats com a glòria de la humanitat; però, en realitat, aquests autors acompliren l'encàrrec d'acomodar la filosofia dels autors grecs al servei dels interesos ideològics de l'Església catòlica.    Els estudiants espanyols – i, igualment, els catalans – han de passar unes proves de selectivitat on els cinc filòsofs de la reacció omplen la meitat de la llista dels deu filòsofs seleccionats per a les proves. I si hi s'afegeix En Descartes i En Heidegger, llavors  es mostraria clarament el predomini dels autors reaccionaris. 

   Els estudiants es veuen coaccionats, i han de ser capaços de reproduir en unes proves escrites les principals teories i argumentacions del pensament reaccionari. Els estudiants han de saber demostrar que la metafísica és una ciència, que es pot demostrar científicament l'existència de Déu, que l'ànima és un esperit i que pot ésser estudiada científicament, que els sentits ens enganyen,  que la ciència autèntica és aquella basada en el pur intel·lecte, que la ciència ha de deixar de banda els sentits i els experiments empírics, que la física es regulada per quatre causes, que la Terra és immòbil, que la Terra és el centre de l'Univers, que hi ha dues físiques, dos móns físics, la física sublunar –  la que regula els moviments de la terra – i la física celestial, que la naturalesa té horror al buit, que es dona la generació espontània, que l'home i l'univers té una finalitat (Aristòtil), que els sofistes comerciaven amb la veritat, que l'autoritat ve de Déu,  que és bo que hi hagi esclaus, que l'home perfecte és el que es dedica a la vida intel·lectual o contemplativa, que la democràcia és un sistema que mena a la corrupció, segons En Plató; que la democràcia, lo monarquia o un govern aristocràtic, poden ésser igual de bons, segons N'Aristòtil.

    Tesi: El denominat "amor platònic" és, en realitat, una exaltació de l'homosexualitat. En Plató argumenta que l'amor entre els homes – els mascles – és de superior qualitat intel·lectual i moral al del vulgar amor heterosexual.        En  el Simposi (179e/181b), Pausànias argumenta que els homes vils estimen per igual a les dones i als efebs i que estimen més els seus cossos que les seves ànimes. I que l'amor entre mascles és superior perquè els inspirats en aquest amor senten predilecció per allò que és per naturalesa  més fort i té un major enteniment.     De limitar-se al a la informació dels llibres de text o a les enciclopèdies, els estudiants de la filosofia Plató (Bé, en realitat, els fan memoritzar uns esquemes formalistes) no arriben a tenir ni la més petita sospita de les grans aberracions imaginades per En Plató per a la seva República. Vegeu el típic to hagiogràfic de l'article de l'Enciclopèdia Catalana, on es pot llegir:  "República (un dels diàlegs més extensos i en el qual Plató proposa la construcció d'un estat que realitza la idea de justícia)", i, tot seguit, referint-se tot cofoi, a les qualitats del bon polític, afegeix "al coneixement de la veritable realitat (i és per això que només el filòsof pot ésser un bon polític, l'adequat dirigent de la comunitat), mentre que...tot home com allunyat del veritable coneixement (i, per  la qual això mateix, com impedit d'un recte comportament, la possibilitat del qual resta condicionada —com és palès a la República— a una acurada i exigent educació filosòfica o a l'obediència als dictats de l'aristocràcia espiritual que ha de governar l'estat)." I no hi ha més informació sobre el tema. Noteu que l'autor de l'article de la GEC fa ús de l'expressió l'aristocràcia intel·lectual que ha de governar l'Estat en lloc de l'expressió més pròxima a la realitat descrita que podria ésser el dèspota ultraviolent per a establir un Estat policíac.     Els estudiants estarien més previnguts si se'ls avisava amb la següent tesi    Tesi:    La República d'En Plató és una orgia inaudita de la imaginació d'un reaccionari extrem – d'extrema dreta, diríem avui -. Imagina un règim despòtic on els treballadors – els productors, els anomena ell – són explotats en règim d'esclavitud i controlats per mitjà d'un colossal estat policíac.    Hi ha excepcions, però, els professors de filosofia, majorment, es senten bastant impotents per contrarestar el programa oficial i el que afirma el llibre de text.     Per suposat, la millor manera de conèixer el pensament d'En Plató seria llegir la seva extensa obra. Però la realitat socio-cultural és que els  lectors de la República són pocs i majorment inclinats al platonisme, jo crec.      Però, a aquesta Web, disposo de suficient llibertat per a indicar, sense més, algunes de les propostes més notables – i més estrambòtiques – de la República platònica. Vegem allò que no diuen o amaguen els llibres text:     Que la ciutat és regida per un grupet de dèspotes que s'autodenominen filòsofs. En Plató no explica com s'ho han fet aquests filòsofs per aconseguir el Poder; tampoc explica quin ha d'ésser el mecanisme successori. D'una manera falsament ingènua, diu repetidament que  els governants han de els més savis; però no diu qui dictamina el grau de saviesa dels possibles aspirants al exercici del Poder.  Que com que ha de ser una ciutat ideal, el nombre d'habitants d'aquesta ciutat ha de ser l'ideal; segons En Plató, exactament, 5040 habitants, que es corresponia amb la factorial del número 7 (O sigui: 1x2x3x4x5x6x7); però no només pel possible significat pitagòric del número 7, sinó per la prevenció contra el creixement desproporcionat dels productors (El règim aristocràtic en crisi havia vist que el creixement de les ciutats comportava la revolució democràtica. En efecte, s'ha de considerar que el nombre dels grans propietaris – els aristòcrates – es mantenia invariable, posat que no podien augmentar l'extensió de la terra).    Que la República descriu un terrorífic Estat policíac-militarista.    Que els policies-soldat constitueixen la classe excel·lent, és a dir, venen a ser una versió platònica de la típica classe aristocràtica, la classe dels militars professionals, o sigui, els nobles. Que no fa cap referència sobre el nombre de guardians-soldats o sobre quina proporció s'ha de donar entre els guardians i els  productors (la resta de població, els pagesos inclosos).   Que els treballadors s'han de dedicar a treballar i no res més. La imaginació d'En Plató forjà un obrer ideal que seria una versió humana d'un robot mecànic. Un obrer que només havia de treballar i no res més.   Que tota l'obra d'En Plató exhibeix una misogínia extrema. I que a la República arriba a l'extrem inaudit de convertir  a les dones, en conjunt, en una propietat de l'Estat (Aquest era el somni comunista d'En Plató).    Que el dèspota imaginari se'n anà empatollant tot de mesures extraordinàriament violentes contra les dones. Així imaginà una societat on s'hauria destruït la família i qualsevol tipus de lligam familiar.  Les dones serien reduïdes a la condició d'esclaves sexuals i d'esclaves reproductores.    Que s'inventà una formidable loteria sexual, de manera que es repartia participacions d'aquesta loteria als treballadors, i el premi era una dona, és a dir, l'accés sexual a una dona.    Que els nadons eren separats de les seves mares i passaven a ser criats per unes altres dones, en col·lectivitat, de manera que les mares no poguessin saber quins eren els seus fills.    Que es descriuen les propostes de pràctiques de selecció biològica per a la millora de la raça.    Que sovint es descriuen situacions ridícules com, per exemple, la de millorar el sistema de loteria sexual, de manera que, per mitjà de trampes, els més lletjos o els més defectuosos no aconseguissin cap premi; és a dir, se'ls donava a aquells desgraciats falses participacions. L'explicació que dona En Plató és que, així, aquests treballadors, ignorants de l'engany del loter, continuaven il·lusionats esperant guanyar el premi qualque dia.     Que els filòsofs-governants també enganyen als soldats-guardians per mitjà de la loteria trucada, a fi d'aconseguir una selecció biològica (Bé, En Plató no explica com és el funcionament d'aquesta loteria ni d'on treuen el temps els governants-loters per a poder efectuar els seus trucs) .  (Alguns comentaristes progressistes, avergonyits del reaccionarisme d'En Plató, s'afanyen a destacar com a gest progressista el text on es proposa que també hi hagi dones guardianes al costat dels guardians mascles. En efecte, diu En Plató que guardians i guardianes han de cohabitar i han de mantenir relacions sexuals amb la més absoluta promiscuïtat; es diu que les dones i els fills seran comuns. Però la intenció de Plató no és la de alliberar la dona, sinó reforçar el poder absolut dels Autòcrates-filòsofs i dels seus gossos guardians; la dona no quedava alliberada sinó reduïda a la condició de gossa. Els fills de les guardianes, per altra banda, eren separats de la mare al moment del néixer, i criats per unes dides i unes iaies, o sigui que, de totes maneres,  la cura dels infants era una exclusiva de les dones.       Que En Plató es trencava el cap pensant la manera com evitar l'incest. Que una manera d'evitar l'incest era que els joves consideressin mares a les dones de més edat, i que les dones madures consideressin com a fills als joves, en el benentès que en cap cas podien mantenir relacions sexuals. I igualment respecte a la relació entre els homes madurs i les jovenetes que podrien ser les filles. Respecte a l'incest entre germans, En Plató no va trobar la manera d'evitar-ho i ho va deixar a la cura de la pitonisa.    En algun moment de l'elaboració del text, sembla que l'autor no podia reprimir l'emoció i deixava anar l'exaltació de l'amor superior, l'amor homosexual, als llocs més impensats. Així, per tal d'enardir els soldats en acció de guerra, proposa que el guerrers més distingits tinguin dret a besar als seus companys; entén que si un soldat sent passió amorosa per algú, sigui home o dona,el seu cor cremarà en desigs de provar el seu valor(469 e).      Que als guardians En Plató els anomena, indistintament, guardians, soldats, guerrers, vigilants, però per la complexitat extraordinària de les tasques encomanades el nom que els seria més escaient seria el d'agents de la inquisició i de Grans Inquisidors als governants-filòsofs (eren un precedent del que seria la Cúria del Papa de Roma). La tasca era immensa: s'havia de revisar tota la literatura grega i esborrar tots els paràgrafs que podien ésser considerats no convenients per a l'educació dels infants i dels joves. A les pàgines finals del llibre II i a les del començament del III, es donen les normes per a que s'han de sotmetre la literatura; així, diu ...a les que ens han deixat Hesíode, Homer i els demés poetes. Aquests són els que han creat les falses fàbules...perquè aquestes històries són realment perilloses...no han de ser referides a la nostra ciutat (379 a).  I a continuació diu que els Governants ...com a fundadors de la ciutat...no ens correspon inventar fàbules, sinó únicament conèixer a quin model han d'atenir-se els poetes per a compondre-les i no sortir-se d'ell.   Segons En Plató s'haurien d'esborrar tots els poemes que representen als deus d'una manera grossera i inconvenient; no s'han de mostrar els deus dominants per les passions, o dient mentides o amb un comportament incorrecte. També seria prohibit parlar de la mort  o del Hades (i d'altres més coses). També s'hauria prohibir que les dides i les iaies contessin fàbules il·legals als nens.

    Aquells guardians es trobarien amb la sorpresa que, en lloc de fer la guerra, la seva ocupació quotidiana seria fer d'inquisidors i vigilar les dides i les iaies, i els nens i els joves, i els homes i les dones. Torneu a  La filosofia a l'abast

 

 

Wittgenstein, filosofia, mística.

quetgles | 27 Maig, 2008 16:14

                      Wittgenstein, filosofia, mística

   La tesi d'aquest article és que l'èxit la filosofia analítica  és l'anunci de la seva mort. La filosofia quedaria reduïda a la tasca de l'estudi del llenguatge científic, de fer aclariments sobre problemes de llenguatge. La filosofia a la fi hauria arribat a l'estatus de ciència, però no tindria res a dir sobre el món o sobre la moral. És l'anunci de la mort, però no de la filosofia; només del positivisme lògic o filosofia analítica.  Si de cas, són els positivistes els qui han de callar. Si tot ja està dit, a què ve insistir una vegada i una altra sobre els "errors de llenguatge" on cauen els qui tracten sobre temes de metafísica o de moral? No és el cas que jo consideri que la filosofia hagi de tenir un estatus de privilegi en la recerca de la veritat. Pel contrari, jo sostinc que la filosofia no és ciència, i que, fins i tot, m’avindria a canviar el nom de la cosa; que en lloc de filosofia es digués qualque cosa així com pensament o ideologia, per exemple.                            En Ludwig Wittgenstein    En Wittgenstein és honrat: a les seves publicacions no debat sobre moral o metafísica, ni tampoc confessa la seva ideologia. No fa pública la seva ideologia, però sí pren decisions morals (S'ha d'entendre el terme "moral" amb la seva accepció  més ample) dins situacions familiars i socials. Si pren decisions morals, això vol dir  que raona sobre temes morals o metafísics. Vull subratllar que el nostre home no renuncia a l'ús de la raó per mirar de sortir dels dubtes morals o metafísics que l'assalten (per altra part, cosa comuna entre els mortals).         Es veu que aquell enginyer alemany va impressionar vivament  En Bertrand Russell; li plantejava qüestions sobre els Principia mathematica  com ningú altre – he de suposar -. El gran filòsof anglès es trobava davant un jove que demostrava un coneixement profund sobre el llenguatge de la lògica i de la matemàtica. Semblava  un prodigi, una cosa increïble.  En Russell degué pensar que aquell home disposava d'una capacitat intel·lectual tan extraordinària que podria resoldre problemes als que ell mateix no havia trobat solució. Prova de l'admiració d'En Russell  no és només que donés un suport decidit a la publicació del Tractatus; allò més sorprenent és que proclami que el llibret és un esdeveniment històric (Aconsella als filòsofs que s'afanyin a llegir el llibre!). En Ludwig Wittgenstein és el representant més influent de la filosofia analítica o positivisme lògic. En Wittgenstein  tanca el cercle positivista: la filosofia queda reduïda a una anàlisi lògica del llenguatge; la filosofia ha de fer veure que els homes – els filòsofs – es confonen al tractar de temes de metafísica i de moral perquè fan ús incorrecte del llenguatge. Amb la publicació del Tractatus logico-philosophicus, 1921, anunciava la solució definitiva dels problemes filosòfics, que la filosofia ha de pretendre la solució lògica de les idees.     En Wittgenstein diu veritat; amb la seva obra, la filosofia analítica fa el cim. Les tesis principals semblen inqüestionables. Les seves anàlisis sobre el funcionament del llenguatge a Investigacions filosòfiques s'haurà de considerar com una de les obres més notables dins el camp de la lògica, el llenguatge i el llenguatge científic.    Llavors, si els principals enunciats de Wittgenstein són incontrovertibles, tots haurem d'ésser devots de l'anomenada Filosofia analítica?  No, en absolut. El triomf de Wittgenstein no és el final de l'activitat intel·lectual sobre la moral i la metafísica  (La guerra ideològica mai té treva) , sinó el final de la Filosofia analítica, en el sentit d'obra acabada, definitiva. És aquesta filosofia la que ja no tindria res de nou a dir. Aparentment semblaria que jo entro en una contradicció, a saber: per una part, dono per bons els enunciats de Wittgenstein, i, per l'altra, pretenc presentar com a veritables enunciats que contradiuen els d'En Wittgenstein. Haurem d'analitzar les paradoxes.  Necessàriament hem de suposar – jo pens - que és En Wittgenstein mateix el qui al llarg de  tota la seva vida medita i fa raonaments sobre temes morals i de metafísica, i és ell el qui arriba a unes conclusions sobre aquests temes; és ell mateix el qui, tot i veient que no podia aplicar la seva filosofia proclamada, feta pública,  de totes maneres prenia decisions derivades d'un "pensar filosòfic no analític", és a dir, del que seria la seva "filosofia privada no feta pública". En Wittgenstein es mou contínuament assetjat per fets del seu entorn i del Món que el porten a situacions crítiques i extremes que l'obliguen a prendre grans decisions que canvien la seva vida una i altra vegada. La vida d'En Wittgenstein és una novel·la de passions i d'intriga i de contínues turbulències. Ja de bon començament,  la singularitat de la seva família també oferia amb escreix material per una saga novel·lística: jueus convertits al protestantisme a una Viena catòlica a l'època de l'Imperi austro-hongarès. Una cadena de singularitats: el pare, la mare, els germans...El pare, que va crear la gran indústria de l'acer, i esdevingué un dels homes més rics d'Àustria; el pare, que era un amant de les arts i de les ciències, i un mecenes. Un hom es fa creus i ho ha de llegir dues vegades quan se'n assabenta que entre els comensals invitats als àpats dels Wittgenstein hi figura En Sigmund Freud!  Una altra extravagància familiar: els fills foren educats a casa amb pedagogs privats; En Ludwig no va anar a escola fins després d'haver complert els tretze anys. I un pare molt exigent. I una altra extravagància: per motiu de complaure l'àvia materna que era catòlica, En Ludwig fou batejat com a catòlic, i durant anys acomplí el ritual catòlic. Tots els germans eren intel·lectualment dotats, però En Ludwig era el prodigi; no hi havia matèria o qüestió que no dominés en molt poc temps. Intel·ligència de geni i passió pel coneixement. I passió per les arts. Al igual que el seu pare, passió per les arts, per la música, sobretot. Vol posar la seva intel·ligència al servei de la societat, d'una manera útil, concreta i positiva; per això es matricula a la facultat d'enginyeria de la Universitat de Berlin.  I la mort planava sobre els   Wittgenstein. Al 1902, mor el seu germà  Hans, suïcidat; al 1904, el seu germà  Rudolf, també suïcidat; al 1918 mor en accident en unes proves de vol el seu millor amic, En David Pinsent; i el seu germà Kurt es suïcida al front de la guerra; al 1949, mor de càncer la seva germana Hermine.     En Ludwig Wittgenstein també destaca pels seus esforçats  actes morals.   He de pensar que En Wittgenstein reflexionava i raonava sobre les qüestions morals que afectaven la seva  singular conducta moral. I és que la vida d'En Ludwig està travessada pel canvi i el trasbals. Com una pel·lícula ràpida: De Berlín passa a Cambridge; al esclatar la guerra, al 1914, fa una donació anònima de 100.000 corones com a fons d'ajut als artistes necessitats, i es presenta voluntari a l'exèrcit austríac com a soldat ras; mentre és al front de guerra, continua treballant en el Tractatus. Al 1919, fa donació de la seva herència als seus germans; Al 1922, sembla que supera una tremenda crisi existencial i decideix fer de mestre d'escola; es treu el títol i fa de mestre; canvia d'escola de continu; sembla que té problemes amb els pares dels alumnes. Al 1926, a mitjan curs, té una altra crisi; deixa l'ensenyament i fa de jardiner a un convent de frares; tot seguit, aquest mateix any, amb un arquitecte amic seu comença a construir una casa per la seva germana; al 1927, entre en contacte amb el Cercle de Viena; al 1928, torna a treballar en temes de filosofia; al 29 torna a Cambridge.         En Wittgenstein i els filòsofs del positivisme lògic cauen en la mateixa contradicció: per una banda indiquen la filosofia no es pot ocupar de la moral ni de la metafísica, però, alhora, es veuen obligats a prendre decisions personals sobre qüestions de moral o metafísica i que, per tant, afectaran els cursos de les seves vides. Al final del Tractatus, diu expressament quina és, segons ell, la funció de la filosofia: El mètode correcte de la filosofia seria pròpiament el de no dir res més que allò que es pot dir, o sigui, proposicions de la ciència natural – quelcom , per tant, que no té res a veure amb la filosofia -, i després, quan algú altre volgués dir quelcom metafísic, demostrar-li sempre que en les seves proposicions no havia donat cap significat a certs signes.  Si donen per bona la definició expressada per Wittgenstein, llavors s'ha d'entendre que els homes i els filòsofs no han fet sinó una mala utilització del llenguatge, i que ara continuen fent aquesta mala pràctica.    Si En Wittgenstein es limités a afirmar que les proposicions de metafísica i d'ètica no són possibles com a ciència, llavors la seva afirmació coincideix amb les conclusions a que va arribar En Hume, dos-cents anys abans. Deixant de banda la utilització de la lògica formal última com a  instrument per a l'aclariment del mètode de la ciència, el positivisme lògic no tindria res a dir sobre els temes que tradicionalment eren tractats pels filòsofs. O sigui, la filosofia no aporta res a la veritat; és un pur exercici o una mística.    Veig que hi ha un punt essencial on En Wittgenstein divergeix del positivisme lògic: En Wittgenstein proposa que la vida autèntica comença allà on acaba el positivisme. Com si fos un líder d'una secta mística (Bé, si de cas, la secta seria molt elitista i  guardiana del secret), , amb llenguatge enigmàtic, proclama que No són pas els problemes de la ciència natural els que s'han de solucionar (Tractatus, 6.4312). Insisteix per deixar constància de la seva proposta mística, i diu Tenim la sensació que fins i tot que quan totes les possibles preguntes científiques s'han contestat, encara no s'han tocat gens els nostres problemes vitals. Ben cert, aleshores no queda, justament, cap més pregunta; i precisament això és la resposta (Tractatus, 652). No amaga gens la seva proposta  de seguir el camí de la mística; i així diu No deu ésser aquest el motiu pel qual homes als quals se'ls aclarí el sentit de la vida després de llargs dubtes,  no pogueren dir en què consistia aquest sentit? (Tractatus, 6.521)   Puc coincidir en la crítica positivista a les filosofies idealistes i en l'afirmació de que la metafísica ni l'ètica no són possibles com a ciències; però  la meva pregunta és:  si aquesta afirmació ja fou establerta per Hume i els filòsofs empiristes, a què treu cap l'elaboració unes colossals investigacions lògiques per insistir sobre la mateixa qüestió?    En Hume, una vegada que havia demostrat que la metafísica no era possible, donava una passa més i posava els arguments per mostrar la inconsistència dels miracles. La crítica de Hume als fonaments de la creença en els miracles, contenia realment una crítica soterrada a la creença en Déu i a la religió. De fet, les diverses línies filosòfiques de la Il·lustració – deisme, agnosticisme, escepticisme, ateisme – totes coincidiren en fer una crítica a les religions positives i combateren contra l'Església catòlica. No és aquest el cas dels neopositivistes; d'una manera molt discreta, més aviat manifesten un tarannà conservador molt profund. En Wittgenstein també declara que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses, però no fa crítica a les  religions ni a les malvestats que es cometen en nom de Déu.    En Wittgenstein deixa anar algunes expressions que coincideixen amb la seva actitud mística davant la vida. Pels seus actes, és com si volgués dir que ell no és pròpiament d'aquest món, sinó d'un món místic, personal, reservat, que mai serà explicitat o teoritzat. Únicament  podem entreveure aquest món per alguns aspectes de la seva conducta que sembla que porten la marca de la mística. Al Tractatus es troben algunes expressions en aquest sentit místic i enigmàtic. Al final del llibre es troben expressions com aquesta Tota la visió moderna del món es basa en la il·lusió que les lleis anomenades de la naturalesa ...Així s'aturen en les lleis de la naturalesa com si fossin quelcom intocable, com els antics s'aturaven en Déu i el destí. I tots dos, certament, tenen raó i no en tenen. Els antics són, tan mateix, més clars per tal com reconeixen un final clar, mentre que en el sistema nou sembla com si tot quedés explicat (Tractatus, 6.371 i 6.372) Hem d'entendre, jo suposo, que l'autor pensa que la ciència no resol l'enigma de l'home ni d'allò que és místic; i que no rebutja la idea de la mística, sinó tot al contrari: que allò místic és el més superior i elevat. Així dirà que El sentit del món ha de trobar-se fora d'ell...Si hi ha un valor que sigui valuós...ha de trobar-se fora del món...Per això tampoc no hi pot haver proposicions d'ètica...l'ètica no es pot expressar. L'ètica és transcendental. Ètica i estètica son u (Tractatus, 6.41, 6.42, 6.421).  Sembla que en algun moment està temptat de fer referència a Déu o a qualque cosa metafísica indefinible; així, en el paràgraf 6.522 es pot llegir: L'inexpressable, tanmateix, existeix. Es mostra, és allò místic. Al meu parer, el paràgraf més compromès és el 6.4312, on afirma que La immortalitat temporal de l'ànima de l'home...no està garantida...¿Aquesta vida eterna no serà potser igual d'enigmàtica que l'actual? La solució de l'enigma de la vida en l'espai i el temps es troba fora de l'espai i del temps. Em sembla indubtable que En Wittgenstein va estar molt interessat sobre temes de metafísica i de les creences religioses. És una llàstima que no deixés escrits sobre els seus estudis  i les seves reflexions sobre aquesta temàtica (Durant anys, els anys trenta, sempre portava amb ell L'evangeli de Tolstoi, llibre que tracta del camí de la santedat laica). Al meu parer, en el 6.432, s'ha d'entendre que dóna per suposat l'existència de Déu, quan diu A allò més elevat li és plenament indiferent com sigui el món. Déu no es revela en el món. Segur que En Wittgenstein degué estudiar amb passió la religió jueva – ells eren d'una família de jueus conversos – i també el cristianisme, així com el discurs il·lustrat sobre les religions. I també degué conèixer el llibre Perquè no sóc cristià del seu amic i protector Bertrand Russell. Segur que també coneixia l'obra de Freud. Segur que coneixia l'antisemitisme – tan potent dins el món germànic - i que el degué patir alguna vegada. He de suposar que parlava sobre aquests temes amb els seus familiars i amics. Sigui com sigui, no va deixar res escrit sobre aquestes qüestions (Bé, després m'he assabentat de l'existència dels Diaris secrets).   Tot i el silenci  sobre el seu món personal, sobre allò que ell considerava místic, el que no pogué amagar fou la seva conducta, la seva activitat com a persona social, les seves passions i sentiments. I la primera cosa que mostra l'excentricitat vital del nostre personatge és l'endimoniat ritme  que manté al llarg de tota la seva vida. A diferència d'altres personatges de vida frenètica, com podria ser En Napoleó o En Francesc Macià, En Wittgenstein és singular pel continu trencament del ritme vital i el continu canvi d'objectiu vital. Vull dir, es pot constatar que la seva dedicació als projectes vitals més estimats sempre té una durada ridículament curta. Un dia vol ser enginyer, l'altre músic, tot seguit filòsof, després deixa la filosofia, i fa d'arquitecte, després fa de mestre i ho deixa per fer de jardiner, de tant en tant, sovint, deixa la feina i es retira del món a Irlanda, a Noruega, amb un amic; no sé si eren amors platònics o dels altres, però les dones són absents de la seva  vida.  Sembla com si no pogués resistir més de sis mesos el estar ocupat en una activitat concreta. Tampoc resta aturat a un lloc; canvi de lloc continuat; i viatges, nombrosos viatges. Viu la vida a batzegades. La seva vida va ésser una batzegada contínua. No sé si això li devia agradar, perquè a l'hora de la mort, enigmàticament, diuen que va dir Els digueu que la meva vida ha estat meravellosa.     Darrerament,  s'ha fet de domini públic la vida secreta i escabrosa d'En Wittgenstein, amb la publicació dels seus Diaris secrets.  Estava turmentat pel descontrol dels seus impulsos sexuals. Ara sabem dels seus ingenus esforços per evitar la masturbació. Espantat per la seva homosexualitat, feia vots de castedat, però queia en arravataments de promiscuïtat incontrolables i extravagants. Sóc un fogonet consumit, ple d'escòries i brutor, deixà escrit com a confessió de la de la seva erotomania.      La proposta del positivisme lògic va a favor dels interessos ideològics del conservadorisme. Mentre la lluita de classes continua present, i els homes es lliuren a una guerra ideològica sense treva, ells, els positivistes, ens proposen la neutralitat. I la línia més reaccionària – la representada per N'Auguste  Comte –  proposa que es deixin en mans dels científics socials tots els conflictes socials, així com la resolució qüestió obrera.   La proposta última d'En Wittgenstein no té sentit, és absurda. No té sentit proposar una anada - no se sap ben bé quina ni com – a una mística indefinida.  O sigui, proposa el silenci i el no-res com a meta definitiva dels humans.    La negació de les tesis dels positivistes s'ha de fer per mitjà d'una praxi de combat ideològic, de participació plena en la guerra ideològica contra les forces reaccionàries, contra l'explotació dels obrers, contra la injustícia, contra tot tipus d'opressió social, per l'alliberament dels pobles oprimits. Tan és si els positivistes diuen que aquesta activitat no és fer filosofia. Certament, no és fer la seva filosofia, que consisteix en l'estudi de les aplicacions del llenguatge. De bon principi afirmo que la filosofia no és una ciència i que la moral i la metafísica no poden ser ciències, però l'emotivisme moral no és una pura emoció, sinó que els homes en tot temps fan arguments en suport dels seus sentiments morals. Allò que on diu moral, a la pràctica, abraça  la major part de les activitats humanes en l'ordre social.     La pretensió de transferir les qüestions morals als programes d'estudi d'uns suposats científics socials és, en realitat, una proposta reaccionària. És un intent de presentar com a científic un sistema basat en l'esclavatge. Aquests científics positivistes s'esforcen en crear paradisos socials a la manera de La República d'En Plató però en versió científica ultramoderna.     Cal tenir present la tesi primordial: Els homes  – i els filòsofs i els científics – pensen i tenen idees per causa de les emocions. En Descartes no només és un falsari, sinó una falsa figura. Al moment d'escriure El discurs del mètode, En Descartes  volia fer creure que iniciava una investigació a partir d'una neutralitat sentimental, de la més absoluta objectivitat, a la manera dels geòmetres. Però mentia; ell es movia per uns sentiments que no declarava; ocultava les seves intencions. Però nosaltres sabem que d'un home sense passions no en pot sortir res, i que els eunucs no senten cap interès per la geometria, ni per cap altra ciència.     

 La filosofia a l'abast

 

      

El Nuevo Testamento, invención de Roma

quetgles | 26 Maig, 2008 14:45

      De moment, només hi ha la versió original en català El Nou Testament, invenció de Roma.    La Bíblia explicada, de Voltaire, fou una de les obres particularment objecte de destrucció per part de l'Església catòlica. Impulsora de la reacció franquista,  L'Església catòlica espanyola, des de 1936, s'afanyà a iniciar les purgues ideològiques en gran escala a la manera de la nova Inquisició. Les biblioteques foren uns dels objectius preferents del seu zel exterminador. Actualment, al 2008, es pot constatar que encara perduren els efectes de la crema de llibres; es pot comprovar, per exemple, que l'obra esmentada d'En Voltaire no es pot trobar a les biblioteques espanyoles, ni a les catalanes. Ni a l'Ateneu de Barcelona hi és present.    Els teòlegs cristians i milers d'experts  menen un esforç sostingut en les seves elucubracions sobres temes relacionats amb els llibres del Nou Testament. Més que investigadors són combatents cristians que participen en la Guerra ideològica. Més que investigar la veritat, allò que pretenen es aportar eficàcia a la guerra. Per una part, miren d'ocupar el major nombre d'espais a totes aquelles àrees on es dóna confrontació ideològica: llibres, revistes, diaris, llibreries i també escoles, Universitats i tota mena de mitjans que serveixin de transport d'idees; als darrers temps, com era de preveure, han abocat els seus esforços a la construcció dels seus dominis a la Xarxa, tot intentant imposar la seva hegemonia a l'Univers espanyol – i als Universos italià i portugués -  .  Per altre costat, aquests experts catòlics intenten impressionar a les amples masses fent una exhibició dels seus extraordinaris sabers. Els teòlegs catòlics fan campanya permanent per convèncer al poble de Déu, és a dir, als que no són ni teòlegs ni experts, convèncer de que és necessari seguir el magisteri de l'Església per a una lectura dogmàtica dels llibres de la Bíblia; sense aquest magisteri, ells pensen, el catòlic es posa en una actitud més aviat luterana. No de bades, l'Església catòlica prohibí en tot temps la publicació de la Bíblia en altra llengua que no fos el llatí.     Heus aquí alguns dels disbarats o inversemblances més notables que es troben als Evangelis:    A l'Evangeli segons Sant Lluc, 3.23, sense preàmbul, es dóna una genealogia de Jesús, un llistat de noms de fills de pare que va de Jesús fins a Adam, fent un total de 71 generacions. Segons això, l'existència de l'home sobre la Terra no superaria els 2000 anys. Sense comentaris.    A l'Evangeli segons Sant Lluc, 2.4, es diu textualment: També Josep se'n pujà de Galilea, de la ciutat de Natzaret, a  Judea a la ciutat de David que s'anomena Betlem...a inscriure's amb Maria, la seva esposa, que estava encinta. I s'esdevingué que, essent ells allí, es compliren els dies que ella havia d'infantar. Ella donà a llum el seu primogènit, l'embolcallà i el reclinà en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a la posada.   En principi, no té sentit ni es creïble que una dona embarassada a punt de trencar aigües es posi en viatge a lloms d'una somera per motiu de complir una formalitat administrativa. Sembla inversemblant que En Josep decidís, malgrat tot, viatjar de Natzaret a Betlem per a empadronar-se, allò més propi, allò que hagués fet un matrimoni de l'època, hagués estat preparar l'estada a Betlem amb antelació, si de cas. Amb l'avançat estat de gravidesa de Na Maria no s'entén de cap manera que no prenguessin precaucions amb atenció a la imminència del part, com per exemple comptar amb l'assistència d'una llevadora o, al menys, d'una dona amb experiència (Per cert, els altres evangelis no en diuen res d'aquest assumpte).       A l'Evangeli segons Sant Mateu s'explica tot un seguit d'històries al voltant del naixement de Jesús, com és la de l'adoració dels mags, la fugida a Egipte i la mort dels innocents. Són històries que no figuren als altres evangelis. Aquestes històries no per ésser molt conegudes deixen de ser particularment inversemblants; van més enllà d'allò extraordinari; descriuen situacions que de cap manera es poden reconstruir idealment, que no es pot entendre el comportament dels protagonistes. El comissari de policia i el jutge no acceptarien la reconstrucció dels fets. Allò més sorprenent és que en una sola pàgina es puguin amuntegar tal garbuix d'inversemblances i de descomposicions de l'estructura del llenguatge.    A l'Evangeli de Sant Mateu, 2.1, es diu textualment: Un cop nascut Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vet aquí que uns mags vinguts d'orient arribaren a Jerusalem, tot demanant: On és el rei dels jueus que ha nascut? És que hem vist els seu estel a l'Orient, i hem vingut a adorar-lo. En sentir-ho, el rei Herodes es va trasbalsar i amb ell tot Jerusalem...Llavors Herodes féu cridar els mags d'amagat, es va assabentar ben bé per ells del temps de l'aparició de l'estel...i, ves!, l'estel que havien vist a l'orient els anava al davant, fins que s'aturà al damunt d'on hi havia el nen...i, caient de genolls, el van adorar.      Vegem el munt de mals usos linguístics que conté el breu text. En primer lloc, respecte de la pregunta dels mags On és el rei dels jueus que ha nascut?, no es tracta de fer un comentari o una crítica sobre un fet prodigiós; fer una pregunta no és cap prodigi; el que assenyalo és que la pregunta és impossible, no té sentit, és un tipus de pregunta que no es pot donar mai, que és inimaginable. Si amb aquella expressió  es volia donar a entendre la vinguda del Messies, del fill de Déu, llavors es pot imaginar la resposta d'un ciutadà corrent de Jerusalem tot dient una cosa així com no en sabem res de l'arribada del Messies. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots mostressin la seva estranyesa per allò què deien els mags. Una frase desbaratada enllaça amb una altra que encara ho és més. Diuen aquests reis o personatges: És que hem vist el seu estel a l'Orient . Aquesta sola expressió de descomposició de llenguatge, ella sola tanca un continuat desordre del llenguatge. Són uns personatges que sembla que suposen que un estel concret fa d'indicador, de semàfor; és un estel que, segons ells, indica el naixement del rei del jueus. Diuen que han vist l'estel a l'Orient. Veure l'estel a l'Orient torna a ser una mostra de descomposició de llenguatge. El seu aplicat a un estel torna a ser un mal ús del  llenguatge. Encara que es suposés que l'estel fos una mena de meteor lluminós ex profeso, no canvia la generació de desordres dels usos lingüístics. Així ocorre quan el suposat Mateu evangelista posa en boca dels denominats mags l'expressió hem vist l'estel. No hi ha manera de compondre un ús lingüístic correcte. Si en un moment donat s'esdevé un fenomen meteorològic lluminós poc corrent, tota la població de l'àrea geogràfica afectada en té notícia. Fos un estel o un meteor, no s'explica que els dits mags emprenguessin un llarg viatge seguint l'estel. L'estel els anava al davant torna a ésser una corrupció de l'ús lingüístic: els estels no van al davant ni al darrera; ningú fa aquests tipus de construccions desbaratades. En Mateu encara incrementa l'abús lingüístic amb l'expressió fins que s'aturà al damunt on hi havia el nen. Els usos dels llenguatge són a la manera de que és correcte dir l'home s'aturà o el rellotge s'aturà, però no tolera l'expressió l'estel s'aturà; els estels no s'aturen; per això el llenguatge no admet l'expressió l'estel s'aturà. S'ha de fer veure als doctors en teologia que aturar un estel en el llenguatge dels astrònoms es diria l'explosió d'una nova o la desintegració d'un sistema solar.   Posem que fos un meteor que causés aquestes il·lusions òptiques als mags. La pregunta seria: i els habitants de Jerusalem? I N'Herodes? I els grans sacerdots? I els escribes del poble? I el governador romà, En Pilat? Sembla que s'hauria d'entendre que tothom hauria vist el meteor extraordinari i que, com un sol home, tothom, en massa, haurien anat a Betlem.     Els mags, si no eren reis, eren un grans personatges que anaven en comitiva. És inversemblant que arribessin a Jerusalem de manera imprevista i sorprenguessin al rei Herodes – Herodes es va trasbalsar -.     El diu el text ...hem vingut a adorar-lo. Els reis no s'adoren.  Aquest Mateu embolica el relat fins a l'apoteosi; diu el text (2.11) ...i, caient de genolls, el van adorar; segons el text, s'ha de suposar que aquells mags no s'estranyaren d'aquell lloc tan inversemblant per a un rei o un Déu.  Si van adorar aquell nen, s'ha de deduir que ells creien que aquell nen era Déu; s'haurà de concloure que aquells mags d'Orient foren els primers creients cristians avant la lettre; seria una mena de cristianisme a priori.    N'Herodes té un comportament impropi d'un rei. És inversemblant que aquells personatges arribessin a Jerusalem així, com a per sorpresa. Allò propi, comú, és que els reis o les ambaixades concertin prèviament les visites a l'estranger. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots i els romans també haguessin vist l'estel d'Orient. Allò del tot impropi és que el rei Herodes faci cridar els mags d'amagat i els digui unes frases d'impossible ús lingüístic: aneu i informeu-vos ben bé sobre el nen, i, un cop l'hàgiu trobat, feu-m'ho saber perquè també jo vagi  a adorar-lo. O, sigui, per una banda indica als mags el lloc on ha nascut el nen, i, per l'altra, en canvi, els demana que l'informin a ell. Allò propi – i que no es pot donar d'altra manera – hagués sigut que N'Herodes s'informés personalment de l'assumpte; si hagués volgut, els seus agents haguessin arribat a Betlem abans que els mags. Allò propi hagués sigut enviar els seus agents per endavant; també hagués sigut propi que els oferís uns agents per a que els acompanyessin i els indiquessin el camí de Betlem.  Si N'Herodes volia matar el nadó de Betlem, ho tenia perfectament a l'abast: bastava enviar un sicari. Diu el relat evangèlic que Herodes...envià a matar tots els infants de Betlem i de la rodalia, de dos anys en avall. Aquest escrit dóna  testimoniatge d'una matança que no és confirmada per cap altre relat històric; els altres evangelis no en diuen res d'aquesta matança d'infants (Tampoc en diuen res dels mags). N'Herodes no hagués pogut dur a terme un crim tan escandalós; era un rei amb uns poders molt limitats;  Palestina estava sota el poder de Roma. Allò primer que haguessin trobat aquells mags o reis hagués estat els controls de l'exèrcit romà.      Insistint sobre el mal ús del llenguatge del relat evangèlic: s'ha de suposar que el trasbalsament de N'Herodes és degut al naixement d'un nen que podria ser una amenaça al seu tron. Però, segons els usos del llenguatge, els reis o els prínceps no neixen de manera improvisada, com a per sorpresa, a un lloc desconegut. No, els prínceps  són els fills d'una reina i neixen a un palau reial. Allò esperat és que N'Herodes hagués dit als mags que estaven equivocats, que la seva esposa, la reina no havia parit ni esperava infant. Perquè també jo vagi a adorar-lo: llavors, es dona a entendre que els mags i N'Herodes accepten la possibilitat que hagi nascut un Déu en forma de nadó humà, en forma d'infant. Al llenguatge dels jueus només era permès parlar d'adorar a Déu i no a cap altra cosa. Un jueu que hagués dit que un nadó era Déu o fill de Déu hagués estat considerat foll o blasfem.      La tornada a Israel.  Quan es produí la mort del rei Herodes, s'ha de suposar que la notícia s'estengué per tot arreu. A diferència del comú de la població, En Josep s'assabentà de la mort de N'Herodes per mitjà d'un àngel del Senyor. Sembla sobrer aquest ús de l'àngel.     La traïció d'En Judas. És el tipus de relat d'una situació que no es pot donar a la vida real. En Robertson va explicar la historia de Jesús a l'hort de Getsemaní es correspon amb una obreta de teatre popular de Babilònia; que aquesta mena de entremesos eren molt abundants a l'època a tota la Mesopotàmia; amb aquests entremesos es feien representacions que es podien improvisar a qualsevol lloc.     A Sant Mateu, 26.14, narra la traïció amb aquestes paraules: què em voleu donar, i jo us el faré a mans?; després explica que els grans sacerdots li assignaren trenta sicles. Al 26.47, es narra el que seria la representació de la presa de Jesús, amb aquest text: ...va arribar Judas...amb una colla amb espases i garrots...El traïdor els va donar aquest senyal: aquell qui jo besaré, és ell.     Els experts i els teòlegs no en diuen res, però la incoherència del relat salta a la vista d'una persona d'esperit crític. És fàcil de veure que el relat no pot quadrar amb la realitat.   És inimaginable que un hom  ofereixi a la policia allò que la policia ja té. Els grans sacerdots i tot Jerusalem sabien prou bé qui era Jesús. Com és possible que En Judas s'atreveixi a oferir allò que és a l'abast dels grans sacerdots?      L'escena on En Judas fa el lliurament de Jesús segurament devia ésser molt emotiva,  però el seu grau d'incoherència és insuportable. Un infiltrat en una organització secreta en cap cas va de colla amb la policia. A qualsevol moment, la policia dels grans sacerdots podien detenir Jesús. O sigui, allò que de cap manera es pot recompondre és que un personatge públic sigui lliurat com si fos un agent secret.            Les esglésies cristianes fan propaganda del cristianisme com a la religió de l'amor, i, en tot moment, exalcen Els Evangelis com la doctrina de la caritat; i presenten Jesucrist com el gran campió de la doctrina de l'amor. Però el discurs reaccionari propi de l'Església catòlica ja és present als textos dels Evangelis. Vull dir amb això que és errònia la idea d'un Jesús que és a favor dels pobres i dels desvalguts. L'última i principal reelaboració dels Evangelis, al segle IV,  aquella que va formar part del la Bíblia dita la Vulgata, era fruit d'uns cos de redacció que recollia els interessos del Poder, els interessos ideològics de l'Imperi i de l'Església catòlica.     Als Evangelis, certament, Jesús es presentat com el gran predicador de l'amor i de la caritat als pobres.  Però, alhora, són clares i abundants les paraules de Jesús en un sentit catòlic i reaccionari. Sempre i en tot moment, Jesús deixa prou clar que la seva oferta és per a l'altra vida; és allò de les benaurances: Sortosos els perseguits per la justícia, perquè d'ells és el regne del Cel. A Mateu, 5.17, es diu que Jesús ha vingut a perfeccionar la Llei – la llei judaica – i adverteix als seus propis deixebles que si la vostra justícia no sobrepassa la dels escribes i fariseus no entrareu pas al Regne del cel. La llei judaica diu No cometràs adulteri; Per mostrar el grau de repressió que s'ha d'imposar a la sexualitat, Jesús exhibeix tot una peça oratòria tremenda, tot dient: Tot aquell qui mira una dona cobejant-la, ja ha adulterat amb ells en el seu cor. Si el teu ull dret t'és ocasió de pecat, arrenca-te'l i llença'l.  No deixa de sorprendre que el campió de la caritat s'enfurismi amb diverses pobles de Judea on havien estats fets la majoria de miracles, però que no s'havien convertit. I així llança la maledicció contra la ciutat de Cafarnaüm tot dient que la sort de la terra de Sodoma serà més suportable que no pas la teva. Havia fet miracles i no s'havien convertit, deia. Això torna a ser una desconstrucció lingüística aberrant. Si els habitants de Cafarnaüm es comportaven de manera semblant a la dels habitants d'altres ciutats d'Israel, a què treu lloc la ira de Jesús? La cosa és: de quina manera es pot distingir si uns habitants s'han convertit o no? Aquí, en aquest text, la paraula convertir sembra l'absurd. Posem el cas d'una família de Cafarnaüm que compleix la llei i no s'ha convertit; segons Jesús haurien d'anar a parar a la gehenna, la qual cosa crea confusió i és contradictori.     Jesús diu que no ha vingut a abolir la Llei, sinó a dur a acompliment (Mateu, 5.17).  Jesús proposa que s'ha de ser més exigent, que s'ha d'anar més enllà de la llei, fins al punt de dir: estimaràs al teu enemic. I ho tanca (Mateu,5.48) amb Vosaltres, doncs, sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte.     Conversió? Quina conversió? Si es presenta com un profeta jueu ple de zel. A més a més,  predica a les sinagogues. Predica segons la Llei, però a la fi hi fica un afegit que és un escàndol i un gran pecat; diu que ell, ell mateix, és el Messies, que és Déu en persona. (Podeu trobar les meves tesis sobre la relació entre l'Imperi romà i l'Església catòlica a les primeres pàgines de La filosofia i la religió sense caretes, a la Web: http://quetgles.blogia.com/.                                  

El Nou Testament, invenció de Roma

quetgles | 26 Maig, 2008 06:39

     

El Nou Testament, invenció de Roma

quetgles | 26 Maig, 2008 08:39

     

    La Bíblia explicada, de Voltaire, fou una de les obres particularment objecte de destrucció per part de l'Església catòlica. Impulsora de la reacció franquista, L'Església catòlica espanyola, des de 1936, s'afanyà a iniciar les purgues ideològiques en gran escala a la manera de la nova Inquisició. Les biblioteques foren uns dels objectius preferents del seu zel exterminador. Actualment, al 2008, es pot constatar que encara perduren els efectes de la crema de llibres; es pot comprovar, per exemple, que l'obra esmentada d'En Voltaire no es pot trobar a les biblioteques espanyoles, ni a les catalanes. Ni a l'Ateneu de Barcelona hi és present.    Els teòlegs cristians i milers d'experts menen un esforç sostingut en les seves elucubracions sobres temes relacionats amb els llibres del Nou Testament. Més que investigadors són combatents cristians que participen en la Guerra ideològica. Més que investigar la veritat, allò que pretenen es aportar eficàcia a la guerra. Per una part, miren d'ocupar el major nombre d'espais a totes aquelles àrees on es dóna confrontació ideològica: llibres, revistes, diaris, llibreries i també escoles, Universitats i tota mena de mitjans que serveixin de transport d'idees; als darrers temps, com era de preveure, han abocat els seus esforços a la construcció dels seus dominis a la Xarxa, tot intentant imposar la seva hegemonia a l'Univers espanyol - i als Universos italià i portugués -   Per altre costat, aquests experts catòlics intenten impressionar a les amples masses fent una exhibició dels seus extraordinaris sabers. Els teòlegs catòlics fan campanya permanent per convèncer al poble de Déu, és a dir, als que no són ni teòlegs ni experts, convèncer de que és necessari seguir el magisteri de l'Església per a una lectura dogmàtica dels llibres de la Bíblia; sense aquest magisteri, ells pensen, el catòlic es posa en una actitud més aviat luterana. No de bades, l'Església catòlica prohibí en tot temps la publicació de la Bíblia en altra llengua que no fos el llatí.     Heus aquí alguns dels disbarats o inversemblances més notables que es troben als Evangelis:    A l'Evangeli segons Lluc, 3.23, sense preàmbul, es dóna una genealogia de Jesús, un llistat de noms de fills de pare que va de Jesús fins a Adam, fent un total de 71 generacions. Segons això, l'existència de l'home sobre la Terra no superaria els 2000 anys. Sense comentaris.    A l'Evangeli segons  Lluc, 2.4, es diu textualment:També Josep se'n pujà de Galilea, de la ciutat de Natzaret, a  Judea a la ciutat de David que s'anomena Betlem...a inscriure's amb Maria, la seva esposa, que estava encinta. I s'esdevingué que, essent ells allí, es compliren els dies que ella havia d'infantar. Ella donà a llum el seu primogènit, l'embolcallà i el reclinà en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a la posada.   En principi, no té sentit ni es creïble que una dona embarassada a punt de trencar aigües es posi en viatge a lloms d'una somera per motiu de complir una formalitat administrativa. Sembla inversemblant que En Josep decidís, malgrat tot, viatjar de Natzaret a Betlem per a empadronar-se, allò més propi, allò que hagués fet un matrimoni de l'època, hagués estat preparar l'estada a Betlem amb antelació, si de cas. Amb l'avançat estat de gravidesa de Na Maria no s'entén de cap manera que no prenguessin precaucions amb atenció a la imminència del part, com per exemple comptar amb l'assistència d'una llevadora o, al menys, d'una dona amb experiència (Per cert, els altres evangelis no en diuen res d'aquest assumpte).       A l'Evangeli segons  Mateu s'explica tot un seguit d'històries al voltant del naixement de Jesús, com és la de l'adoració dels mags, la fugida a Egipte i la mort dels innocents. Són històries que no figuren als altres evangelis. Aquestes històries no per ésser molt conegudes deixen de ser particularment inversemblants; van més enllà d'allò extraordinari; descriuen situacions que de cap manera es poden reconstruir idealment, que no es pot entendre el comportament dels protagonistes. El comissari de policia i el jutge no acceptarien la reconstrucció dels fets. Allò més sorprenent és que en una sola pàgina es puguin amuntegar tal garbuix d'inversemblances i de descomposicions de l'estructura del llenguatge.    A l'Evangeli de Mateu, 2.1, es diu textualment: Un cop nascut Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vet aquí que uns mags vinguts d'orient arribaren a Jerusalem, tot demanant: On és el rei dels jueus que ha nascut? És que hem vist els seu estel a l'Orient, i hem vingut a adorar-lo. En sentir-ho, el rei Herodes es va trasbalsar i amb ell tot Jerusalem...Llavors Herodes féu cridar els mags d'amagat, es va assabentar ben bé per ells del temps de l'aparició de l'estel...i, ves!, l'estel que havien vist a l'orient els anava al davant, fins que s'aturà al damunt d'on hi havia el nen...i, caient de genolls, el van adorar.     Vegem el munt de mals usos linguístics que conté el breu text. En primer lloc, respecte de la pregunta dels mags On és el rei dels jueus que ha nascut?, no es tracta de fer un comentari o una crítica sobre un fet prodigiós; fer una pregunta no és cap prodigi; el que assenyalo és que la pregunta és impossible, no té sentit, és un tipus de pregunta que no es pot donar mai, que és inimaginable. Si amb aquella expressió  es volia donar a entendre la vinguda del Messies, del fill de Déu, llavors es pot imaginar la resposta d'un ciutadà corrent de Jerusalem tot dient una cosa així com no en sabem res de l'arribada del Messies. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots mostressin la seva estranyesa per allò què deien els mags. Una frase desbaratada enllaça amb una altra que encara ho és més. Diuen aquests reis o personatges: És que hem vist el seu estel a l'Orient . Aquesta sola expressió de descomposició de llenguatge, ella sola tanca un continuat desordre del llenguatge. Són uns personatges que sembla que suposen que un estel concret fa d'indicador, de semàfor; és un estel que, segons ells, indica el naixement del rei del jueus. Diuen que han vist l'estel a l'Orient. Veure l'estel a l'Orient torna a ser una mostra de descomposició de llenguatge. El seuaplicat a un estel torna a ser un mal ús del  llenguatge. Encara que es suposés que l'estel fos una mena de meteor lluminós ex profeso, no canvia la generació de desordres dels usos lingüístics. Així ocorre quan el suposat Mateu evangelista posa en boca dels denominats mags l'expressió hem vist l'estel. No hi ha manera de compondre un ús lingüístic correcte. Si en un moment donat s'esdevé un fenomen meteorològic lluminós poc corrent, tota la població de l'àrea geogràfica afectada en té notícia. Fos un estel o un meteor, no s'explica que els dits mags emprenguessin un llarg viatge seguint l'estel. L'estel els anava al davant torna a ésser una corrupció de l'ús lingüístic: els estels no van al davant ni al darrera; ningú fa aquests tipus de construccions desbaratades. En Mateu encara incrementa l'abús lingüístic amb l'expressió fins que s'aturà al damunt on hi havia el nen. Els usos dels llenguatge són a la manera de que és correcte dir l'home s'aturà o el rellotge s'aturà, però no tolera l'expressió l'estel s'aturà; els estels no s'aturen; per això el llenguatge no admet l'expressió l'estel s'aturà. S'ha de fer veure als doctors en teologia queaturar un estel en el llenguatge dels astrònoms es dirial'explosió d'una nova o la desintegració d'un sistema solar.   Posem que fos un meteor que causés aquestes il·lusions òptiques als mags. La pregunta seria: i els habitants de Jerusalem? I N'Herodes? I els grans sacerdots? I els escribes del poble? I el governador romà, En Pilat? Sembla que s'hauria d'entendre que tothom hauria vist el meteor extraordinari i que, com un sol home, tothom, en massa, haurien anat a Betlem.     Els mags, si no eren reis, eren un grans personatges que anaven en comitiva. És inversemblant que arribessin a Jerusalem de manera imprevista i sorprenguessin al rei Herodes - Herodes es va trasbalsar -    El diu el text ...hem vingut a adorar-lo. Els reis no s'adoren.  Aquest Mateu embolica el relat fins a l'apoteosi; diu el text (2.11) ...i, caient de genolls, el van adorar; segons el text, s'ha de suposar que aquells mags no s'estranyaren d'aquell lloc tan inversemblant per a un rei o un Déu.  Si van adorar aquell nen, s'ha de deduir que ells creien que aquell nen era Déu; s'haurà de concloure que aquells mags d'Orient foren els primers creients cristians avant la lettre; seria una mena de cristianisme a priori.    N'Herodes té un comportament impropi d'un rei. És inversemblant que aquells personatges arribessin a Jerusalem així, com a per sorpresa. Allò propi, comú, és que els reis o les ambaixades concertin prèviament les visites a l'estranger. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots i els romans també haguessin vistl'estel d'Orient. Allò del tot impropi és que el rei Herodes faci cridar els mags d'amagat i els digui unes frases d'impossible ús lingüístic: aneu i informeu-vos ben bé sobre el nen, i, un cop l'hàgiu trobat, feu-m'ho saber perquè també jo vagi  a adorar-lo. O, sigui, per una banda indica als mags el lloc on ha nascut el nen, i, per l'altra, en canvi, els demana que l'informin a ell. Allò propi - i que no es pot donar d'altra manera - hagués sigut que N'Herodes s'informés personalment de l'assumpte; si hagués volgut, els seus agents haguessin arribat a Betlem abans que els mags. Allò propi hagués sigut enviar els seus agents per endavant; també hagués sigut propi que els oferís uns agents per a que els acompanyessin i els indiquessin el camí de Betlem.  Si N'Herodes volia matar el nadó de Betlem, ho tenia perfectament a l'abast: bastava enviar un sicari. Diu el relat evangèlic que Herodes...envià a matar tots els infants de Betlem i de la rodalia, de dos anys en avall. Aquest escrit dóna  testimoniatge d'una matança que no és confirmada per cap altre relat històric; els altres evangelis no en diuen res d'aquesta matança d'infants (Tampoc en diuen res dels mags). N'Herodes no hagués pogut dur a terme un crim tan escandalós; era un rei amb uns poders molt limitats; Palestina estava sota el poder de Roma. Allò primer que haguessin trobat aquells mags o reis hagués estat els controls de l'exèrcit romà.      Insistint sobre el mal ús del llenguatge del relat evangèlic: s'ha de suposar que el trasbalsament de N'Herodes és degut al naixement d'un nen que podria ser una amenaça al seu tron. Però, segons els usos del llenguatge, els reis o els prínceps no neixen de manera improvisada, com a per sorpresa, a un lloc desconegut. No, els prínceps  són els fills d'una reina i neixen a un palau reial. Allò esperat és que N'Herodes hagués dit als mags que estaven equivocats, que la seva esposa, la reina no havia parit ni esperava infant. Perquè també jo vagi a adorar-lo: llavors, es dona a entendre que els mags i N'Herodes accepten la possibilitat que hagi nascut un Déu en forma de nadó humà, en forma d'infant. Al llenguatge dels jueus només era permès parlar d'adorar a Déu i no a cap altra cosa. Un jueu que hagués dit que un nadó era Déu o fill de Déu hagués estat considerat foll o blasfem.      La tornada a Israel.  Quan es produí la mort del rei Herodes, s'ha de suposar que la notícia s'estengué per tot arreu. A diferència del comú de la població, En Josep s'assabentà de la mort de N'Herodes per mitjà d'un àngel del Senyor. Sembla sobrer aquest ús de l'àngel.     La traïció d'En Judas. És el tipus de relat d'una situació que no es pot donar a la vida real. En Robertson va explicar la historia de Jesús a l'hort de Getsemaní es correspon amb una obreta de teatre popular de Babilònia; que aquesta mena de entremesos eren molt abundants a l'època a tota la Mesopotàmia; amb aquests entremesos es feien representacions que es podien improvisar a qualsevol lloc.     A  Mateu, 26.14, narra la traïció amb aquestes paraules: què em voleu donar, i jo us el faré a mans?; després explica que els grans sacerdots li assignaren trenta sicles. Al 26.47, es narra el que seria la representació de la presa de Jesús, amb aquest text:...va arribar Judas...amb una colla amb espases i garrots...El traïdor els va donar aquest senyal: aquell qui jo besaré, és ell.     Els experts i els teòlegs no en diuen res, però la incoherència del relat salta a la vista d'una persona d'esperit crític. És fàcil de veure que el relat no pot quadrar amb la realitat.   És inimaginable que un hom  ofereixi a la policia allò que la policia ja té. Els grans sacerdots i tot Jerusalem sabien prou bé qui era Jesús. Com és possible que En Judas s'atreveixi a oferir allò que és a l'abast dels grans sacerdots?     L'escena on En Judas fa el lliurament de Jesús segurament devia ésser molt emotiva,  però el seu grau d'incoherència és insuportable. Un infiltrat en una organització secreta en cap cas va de colla amb la policia. A qualsevol moment, la policia dels grans sacerdots podien detenir Jesús. O sigui, allò que de cap manera es pot recompondre és que un personatge públic sigui lliurat com si fos un agent secret.           Les esglésies cristianes fan propaganda del cristianisme com a la religió de l'amor, i, en tot moment, exalcen Els Evangelis com la doctrina de la caritat; i presenten Jesucrist com el gran campió de la doctrina de l'amor. Però el discurs reaccionari propi de l'Església catòlica ja és present als textos dels Evangelis. Vull dir amb això que és errònia la idea d'un Jesús que és a favor dels pobres i dels desvalguts. L'última i principal reelaboració dels Evangelis, al segle IV,  aquella que va formar part del la Bíblia dita la Vulgata, era fruit d'uns cos de redacció que recollia els interessos del Poder, els interessos ideològics de l'Imperi i de l'Església catòlica.    Als Evangelis, certament, Jesús es presentat com el gran predicador de l'amor i de la caritat als pobres. Però, alhora, són clares i abundants les paraules de Jesús en un sentit catòlic i reaccionari. Sempre i en tot moment, Jesús deixa prou clar que la seva oferta és per a l'altra vida; és allò de les benaurances: Sortosos els perseguits per la justícia, perquè d'ells és el regne del Cel. A Mateu, 5.17, es diu que Jesús ha vingut a perfeccionar la Llei - la llei judaica - i adverteix als seus propis deixebles que si la vostra justícia no sobrepassa la dels escribes i fariseus no entrareu pas al Regne del cel. La llei judaica diu No cometràs adulteri; Per mostrar el grau de repressió que s'ha d'imposar a la sexualitat, Jesús exhibeix tot una peça oratòria tremenda, tot dient: Tot aquell qui mira una dona cobejant-la, ja ha adulterat amb ells en el seu cor. Si el teu ull dret t'és ocasió de pecat, arrenca-te'l i llença'l.  No deixa de sorprendre que el campió de la caritat s'enfurismi amb diverses pobles de Judea on havien estats fets la majoria de miracles, però que no s'havien convertit. I així llança la maledicció contra la ciutat de Cafarnaüm tot dient que la sort de la terra de Sodoma serà més suportable que no pas la teva. Havia fet miracles i no s'havien convertit, deia. Això torna a ser una desconstrucció lingüística aberrant. Si els habitants de Cafarnaüm es comportaven de manera semblant a la dels habitants d'altres ciutats d'Israel, a què treu lloc la ira de Jesús? La cosa és: de quina manera es pot distingir si uns habitants s'han convertit o no? Aquí, en aquest text, la paraula convertir sembra l'absurd. Posem el cas d'una família de Cafarnaüm que compleix la llei i no s'ha convertit; segons Jesús haurien d'anar a parar a la gehenna, la qual cosa crea confusió i és contradictori.     Jesús diu que no ha vingut a abolir la Llei, sinó a dur a acompliment (Mateu, 5.17) Jesús proposa que s'ha de ser més exigent, que s'ha d'anar més enllà de la llei, fins al punt de dir: estimaràs al teu enemic. I ho tanca (Mateu,5.48) amb Vosaltres, doncs, sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte.    Conversió? Quina conversió? Si es presenta com un profeta jueu ple de zel. A més a més,  predica a les sinagogues. Predica segons la Llei, però a la fi hi fica un afegit que és un escàndol i un gran pecat; diu que ell, ell mateix, és el Messies, que és Déu en persona. (Podeu trobar les meves tesis sobre la relació entre l'Imperi romà i l'Església catòlica a les primeres pàgines de La filosofia i la religió sense caretes, a la Web La filosofia i la religió sense màscares).   

    Torneu a  La filosofia a l'abast

  

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb