El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Jean-Paul Sartre i la bombolla francesa

quetgles | 02 Agost, 2008 17:46

                            

  

      Jean-Paul Sartre i la bombolla francesa

   Aquest escrit és un conjunt de notes i referències que pretenen donar una orientació sobre la significació de la producció ideològica francesa del segle XX. Un hom que és guiés pels llibres d'història oficials i per les enciclopèdies - especialment dels Universos francès, espanyol i català - pensaria que la França contemporània és una gran potència cultural i que, en especial, en matèria de filosofia, no té parió: seria la màxima productora mundial de grans filòsofs per quilòmetre quadrat. Però, en sentit oposat, veurem tot de referències que assenyalen la inconsistència de la bombolla filosòfica francesa. En seria un exemple el d’En Jean François Revel (un típic escriptor-filòsof francès) el qual, a la seva obra, Pourquoi des philosophes?, 1957, sosté que els filòsofs francesos es dediquen a especulacions inútils. Per altre costat, s'aixequen nombroses veus dels propis francesos assenyalant la decadència de la cultura francesa; molts d'autors fan veure que es dona una creixent presència dels productes culturals ianquis en detriment dels francesos - més evidents en els sectors de cinematografia, literatura, música, còmics, i d'altres – (La Disneyland de París en seria un símbol pregon).

   A l'Univers francès - i a l'espanyol i al català - la Revolució francesa figura com un esdeveniment que exportà la revolució a la resta d’Europa. Però, la realitat històrica és una altra (Podeu veure la meva web la filosofia i la religió sense caretes, pàgina 59).

   Tesi: la França napoleònica no pretenia exportar la revolució, sinó consolidar i ampliar l'Imperi francès. (En Napoleó nomenà el seu germà En Josep rei d'Espanya). Tesi: Les classes populars franceses es corromperen i donaren ple suport al projecte de crear un gran imperi francès que tindria Europa sota el seu control.

   Al segle XIX, França fou una modesta potència en matèria de filosofia. S'ha d'entendre que les revolucions de 1830 i de 1848 responien a les reivindicacions de les classes populars insatisfetes. A l'any 1851, las classes populars franceses, una altra vegada, acceptaren la proposta de constituir-se en Imperi. Aquelles classes populars corruptes votaren a favor de l'opressió i espoliació d'altres pobles a benefici propi. Aquelles classes populars corruptes estaven encantades amb les guerres de conquesta d'En Napoleó III. Sembla com si els francesos estiguessin en enyorança permanent de l'època d'En Napoleó I, època en la qual França, segons diuen ells, era la primera potència del món. Aquella aventura neonapoleònica acabà en desastre; i es proclamà la III República. Des de llavors fins avui, a França, s'ha mantingut el règim republicà amb el nom de République française. Aquesta república fou un continu de governs conservadors fins als anys de la dècada de 1930, durant la qual, per primera vegada, s'aconseguí un govern suposadament d'esquerres (El Front Popular). Tesi: A partir de la Revolució de 1789, el Poder francès ha anat configurant un formidable Imaginari d'exaltació de França, de la Revolució, i de la República francesa; més a més, a l'Imaginari, l'època napoleònica figura com un dels moments de major glòria de França. Durant dos segles se'n ha anat configurant un molt compacte Univers ideològic francès. Tesi: En tot temps, aquest Imaginari francès és en funció dels interessos de les elits del poder parisenques. Són un Imaginari i un Univers on es justifica l'Imperi com essència intangible de França. Tesi: Es fabrica un Imaginari al voltant del nom de la República francesa, però a la realitat històrica allò que hi ha és l'Imperi, el manteniment de l'Imperi, l'opressió contra els pobles no parisencs, l'exercici de la política exterior imperialista (Fins avui mateix, els Governs francesos mantenen tot d’estructures de Poder ocultes en funció dels seus interessos neocolonistes a l’Àfrica, i intervenen mafiosament i militarment en la política africana). Tesi: els escriptors i els filòsofs francesos han estat incapaços de trencar el silenci còmplice amb l'imperialisme francès, parisenc (parisenc, en el sentit que mai ha representat els interessos d'Occitània ni de la resta de pobles no francesos). Al segle XIX, sembla que el Poder parisenc considerà que disposava de pocs materials per a l'ampliació de l'Imaginari referit als filòsofs. De tots els pensadors, van escollir un dels més insignificants per a l'Imaginari, i el seu nom és Auguste Comte. Ara, l'insignificant Auguste Comte figura com un dels més grans filòsofs de la història (figura a la llista dels 12 filòsofs més importants a les proves de Selectivitat espanyoles i catalanes). Sembla que el Poder francès considerà que no disposava de material idoni per a fer noves ampliacions de l'Imaginari filosòfic francès. Es veu que durant quasi cent anys hi hagué una sequera de filòsofs. Tesi: Al llarg del segle XIX i XX, fins a la Segona Guerra Mundial, a l'Univers francès els nous corrents ideològics es manifestaven a través dels escrits dels teòrics socials (vg, En Blanqui, En Proudhon) i dels escriptors.

   Tesi: A la tradició ideològica francesa, els escriptors - poetes, novel·listes, dramaturgs, assagistes - feien d'intel·lectuals generalistes, capaços de tractar sobre qualsevol tema de manera que, sovint, feien la funció d'afeccionats de la filosofia o de filòsofs.

   Haurem de pensar - jo ho faig així - que l'Elit parisenca que tenia el control de l'Imperi degué considerar, en un primer moment, que no era convenient per als seus interessos que hi hagués un desplegament del cultiu de la filosofia a la manera alemanya.

   Tesi: Els escriptors, primer, i els filòsofs, a partir de la II Guerra, no denunciaren l'oprobiós Imperi francès; ben al contrari, desplegaren tot d'arguments i teories que contribuïen a exalçar la "civilització francesa". Tots ells participaven en allò que deia que els qui tenien un "patois" com a llengua materna havien de donar les gràcies per poder accedir a la llengua francesa, la  ''llengua de cultura universal".

    Al 1936, a l'Estat francès i a l’Estat l'espanyol, havien guanyat les eleccions la coalició d'esquerres, el denominat Front Popular. A ambdós casos, el partit socialista era el nucli de la coalició electoral. En aquest període, els francesos descrigueren una de les pàgines més vergonyoses de la seva història. Els germans del Front Popular francès convingueren a deixar a la seva sort els germans espanyols quan s'esdevingué l'aixecament militar del general Franco. El Cap del Govern Francès, En Léon Blum s’apressà a signar el Pacte de neutralitat, per mitjà del qual es comprometia a no intervenir a la guerra civil espanyola. Era un pacte entre cavallers per a evitar estendre la guerra; un pacte entre En Blum, En Churchill, N'Hitler i En Mussolini. Mentre el Govern francès immobilitzava les armes comprades pel Govern de la República espanyola i segellava la frontera, els Governs alemany i italià intervenien a la guerra amb crèdits, armes i fins i tot directament amb forces armades regulars, la qual cosa decidí el rumb de la guerra. Com digueren els republicans espanyols, el Govern francès i el poble francès estaven ben decidits a sacrificar els germans espanyols amb comptes d’evitar la guerra amb Alemanya. Amb unes altres paraules: estaven espantats els francesos; estaven espantats de les amenaces de N’Hitler; i, per evitar la guerra estaven disposats a sacrificar als germans espanyols. Amb la derrota republicana, centenars de milers de fugitius travessaren la frontera, i els exiliats espanyols i catalans foren rebuts hostilment per la població francesa; tancats en improvisats camps de concentració i visqueren en condicions penoses i humiliants. O sigui que al 1939 els francesos ja s’havien oblidat de la germanor. A aquesta estranya conducta francesa hi contribuí el fet que el Partit Comunista francès donà suport total al pacte de no agressió germano-soviètic (S’havien d’acabar, per tant, les campanyes contra el règim nazi)

    Tesi: En aquesta època, a França, eren els escriptors i els polítics els qui tractaven a un suposat més alt nivell intel·lectual les qüestions socials, polítiques i filosòfiques. Eren els escriptors reconeguts els qui tractaven d’influir sobre l'opinió pública. No era rar el cas de l'escriptor que esdevenia polític, com En Léon Blum mateix. S’ha de considerar que N'André Malraux esdevingué la figura que salvava l'honor de l'Imaginari francès. Com a compensació a tanta covardia i prostració, En Malraux, l'escriptor, era l'heroi francès, el voluntari a la guerra d'Espanya, que organitzava tota una esquadrilla d'aviació al servei de la República espanyola. L’honor de França restava salvat.

   Certament, s'ha de considerar que N'Henri Bergson ja figurava com a gran filòsof francès. S'ha de considerar que era un avançament del que seria l'esplet de filòsofs francesos a la postguerra. Allà on abans era l'espai on ressonaven les veus dels escriptors, després de la guerra les veus dels filòsofs i dels filòsofs-escriptors disposaren d’amplis escenaris on ressonar. Amb la postguerra, s'esdevingué el meteor filosòfic francès; podria semblar que França, d'improvís, es convertia en una gran potència mundial en matèria de filosofia. Els filòsofs prenien la davantera amb autoritat a l'hora de tractar els temes que abans eren cultivats pels literats. Aquests nous intel·lectuals eren els qui feien les noves propostes històriques sobre el que havia de ser la societat i la cultura. El meteor filosòfic francès es desplegà esplendent i es manté actiu fins el dia d'avui. Per posar uns noms, podríem citar: Sartre, Beauvoir, Aron, Merleau-Ponty, Kojève, Lévi-Strauss, Lévinas, Lefebvre, Barthes, Deleuze, Bataille, Althusser, Lacan, Castoriadis, Baudrillard, Lyotard, Derrida, Nancy, Revel, Foucault, Lipovetsky, Bernard-Henri Lévy, Finkielkraut, Glucksmann i molts altres. Al costat d’aquests, també hi havia importants escriptors que alhora eren filòsofs, a la manera de N’Albert Camus. La llista es podria fer més llarga; i encara molt més si s'haguessin d'incloure els noms d'autors del corrent tomista o espiritualista. Tot i que jo sento respecte per l'obra d'alguns d'aquests autors - com, vb, la d'En Cornelius Castoriadis -, la pregunta irònica que salta és: Quin sentit té aquesta immensa producció de materials filosòfics francesos? Una gran enciclopèdia de la Xarxa, a l'article sobre En Gilles Deleuze diu: Un dia, el segle serà deleuzià", fou l'expressió d'En Michel Foucault en relació a un filòsof que marcà profundament el pensament de la segona meitat del segle XX. O sigui, el redactor anònim de l'article enciclopèdic s'atreveix a establir la importància de les idees d'un filòsof. Jo, en contra de la suposada expressió d'En Foucault, m'atreveixo a dir que l'obra d'En Deleuze i la de la major part dels autors francesos no ha produït cap canvi significatiu a la societat francesa. Al llarg de la segona meitat del segle XX, la societat francesa es manté molt conservadora, en el sentit que es manté quasi idèntica la seva estructura social i política. Els canvis més notables en el terreny ideològic sembla que no provenen de les idees dels philosophes. Un hom podria considerar que per a la valoració del d'En Deleuze i d'altres autors seria preferible seguir les indicacions d'En Foucault - posem - o dels experts en l'obra d'En Deleuze. Però jo dissenteixo d'aquest plantejament.

  Tesi: En filosofia - i, en general en temes ideològics - no hi ha neutralitat possible. La filosofia no és una ciència, ni pot ésser-ho. La filosofia sempre és al servei d'una determinada ideologia i respon als interessos d'una classe social o d'una elit social. Els experts en l'obra d'un autor mai són neutrals. Comencen les seves investigacions amb un projecte ideològic previ. Sovint, els experts no fan sinó complaure la veu del seu amo. O, sigui, es pot fer el següent enunciat:

    Tesi: En principi, la valoració moral d'un expert sobre un tema de filosofia té la mateixa validesa que la d'un afeccionat.

 Tesi: Tot i que hi ha alguna excepció, en conjunt, l'obra dels philosophes és una immensa muntanya de productes confusos que no és al servei dels interessos de les classes treballadores, sinó, majorment, al servei de les elits econòmiques, polítiques i culturals. Aquests philosophes, que tant presumeixen de lingüística i d'epistemologia, segons sembla, no tenen res a comunicar quan el Parlament francès es pronuncia contra el reconeixement de les llengües no franceses (del català, per exemple). No tenen res a dir contra el genocidi cultural que practica l'Imperi. Els philosophes, majorment, es presenten davant el públic francès armats com si fossin uns grans savis, uns grans lingüistes i uns grans literats. En aquest sentit de multidisciplinarietat, En Jean-Paul Sartre fou un dels grans exponents: fou reconegut com a gran filòsof i alhora com a gran literat. La major part d'autors de la llista que he indicat abans, curiosament, han rebut l'habilitació com a professors a través dels cursos de l'École Normal Supérieur. Aquesta escola ha produït filòsofs com cap altra al món. Fou en aquest centre on En Kojève i En Jean Hyppolite impartien cursos sobre la filosofia d'En Hegel. Fou precisament N'Hyppolite el que traduí per primera vegada al francès La fenomenologia de l'Esperit. Al meu parer, l'aparició del meteor filosòfic francès coincidia amb l’enaltiment dels autors alemanys, en especial, de Kant, Hegel, Husserl i , sobretot, Heidegger. Amb la irrupció de l'obra d'En Sartre, L'Être et le Néant (L'Èsser i el No-res), la maquinària de propaganda de l'Imperi llançava al món una nova i magnífica filosofia francesa amb el nom d'existencialisme. En Sartre fou dels primers normalistes (De l'Escola Normal) que va seguir les orientacions de Kojève i begué de la font originària de la saviesa: es tractava d'assimilar, importar i tractar les obres dels grans pensadors alemanys. Ben prest, els noms de Kant, Hegel, Scheler, Husserl i Heidegger esdevingueren pròxims i quotidians; bé, o ho podria semblar. Un hom podria pensar que el llançament de l'existencialisme sartrià havia estat un èxit. Sí, es podia considerar com un èxit de llançament publicitari, però com a sistema filosòfic mai va arribar a tenir consistència. Vull dir que allò denominat existencialisme, a la França de postguerra, era poca cosa més que una molt difusa moda d'expressions orals i de gestualitat. No hi va haver mai un corrent filosòfic pròpiament existencialista. A la història de la filosofia es fa referència, per exemple, a kantisme o neokantisme; o, també, en referència a la filosofia d'En Hegel, es diu hegelianisme d'esquerra o de dreta, i es poden citar diversos autors adscrits a aquests corrents; i encara queda més evident si ens referim al marxisme. Però no es dóna, pròpiament, un corrent existencialista o sartrià.

   Tesi: L'elit francesa de la postguerra - i en aquell precís moment, el general de Gaulle era al nucli del Poder - tenia pressa per reforçar i donar grandeur al nou Imperi francès. I també s'havia d'aconseguir la grandesa en el terreny intel·lectual, en l'art, la literatura i la filosofia. La República francesa havia de se una gran potència en tots els ordres. El geni d'En Sartre s'acomodava a les pretensions de l'elit. Al moment oportú, al 1945, amb L'Ésser i el No-res sota el braç, En Sartre trucava a la porta de la fama i la porta s'obria de bat en bat. A diferència d'altres llicenciats de l'Escola Normal, En Sartre no es presentava com a simple expert en filosofia, sinó com a gran filòsof que aporta una filosofia pròpia. Aquella filosofia era de gran volada, donant resposta a les grans qüestions de l'ontologia. Però el factor decisiu, al meu parer, fou que aquella nova filosofia era original en llengua francesa, obra d'un francès ( i, a més a més, provinent de l'elitista Escola Normal Superior de París). La filosofia del nou Mides disposava d'un recurs màgic que entusiasmava els cercles cultivats francesos: era rotundament d'esprit francès. En Sartre recollia el sentir de la tradició intel·lectual francesa, segons la qual la literatura i la crítica literària és a un nivell igual o superior al de la filosofia. Ho deixa ben clar a una entrevista amb En Jorge Semprún on fa aquestes declaracions: ''...en aquest sentit, la filosofia, al deixar de ser contemplativa, al deixar de ser el mer estudi dels mètodes, de les lògiques, necessita transformar-se, en determinades ocasions, en literatura. No vull dir amb això...que la meva obra literària sigui la demostració d'una tesi filosòfica...la filosofia cedeix el pas, perquè hi ha de mostrar l'individual amb altres paraules i altres perspectives que les de la filosofia, i, arribat aquest moment, em poso a fer literatura. En veritat, com l'home és un, el que escric es semblarà més o menys a allò que faig com a filòsof. Però, per a mi, la veritable literatura comença aquí on la filosofia s'atura. Com la literatura, la política i la filosofia són tres maneres d'actuar sobre l'home, existeix entre elles certa relació. Jo diria, fins i tot, que un filòsof ha de ser un escriptor, perquè avui ho un no va sense l'altra, perquè els grans escriptors d'avui, com Kafka, són igualment filòsofs. Aquests escriptors-filòsofs que, alhora, volen integrar-se en una acció, jo els diria intel·lectuals; vull dir que no són polítics, però que són companys de viatge dels polítics''.

    Fent un parèntesi, s'ha de veure que els escriptors de l'Univers català, majorment, s'acosten a la posició dels escriptors francesos a l'hora de sentir-se plenament autoritzats a tractar temes de filosofia. Postulen que els literats en quant a literats tenen uns especials avantatges a l'hora de tractar temes filosòfics. O sigui, a manera semblant als filòsofs, aquests literats - poetes, novel·listes, crítics literaris - també afirmen la seva situació de privilegi respecte als humans que es dediquen a altres oficis, com podria ésser un cambrer o un apotecari ( a no ser que siguin afeccionats a la literatura, especialment els apotecaris). Aquests literats coincideixen en la concepció sartriana d'equiparar els literats amb els filòsofs.

   Tesi: La filosofia d'En Sartre és una recollida de materials ideològics que eren amplament tractats a la literatura francesa.

 Tesi: La metodologia d'En Sartre - la suposada fenomenologia referida a En Husserl i a En Heidegger - és, realitat, una vulgar introspecció. Tot mirant dins el seu interior, troba tot de materials més que suficients per a construir el seu edifici existencialista.

   Tesi: A la fi, En Sartre es va sincerar i declarà que l'autèntica filosofia era la d'En Marx; que, si de cas, la seva literatura filosòfica podria servir per donar un particular sentit humanista al marxisme; l'existencialisme podria ser un petit company del marxisme.

   Tesi: Mentre per un costat es declarava a favor del socialisme i de la Unió Soviètica i anava prenent compromisos polítics de cada vegada més a l'esquerra, per l'altre costat introduïa tot de valors i arguments de clar signe platònic al llarg de tots els seus escrits. Per posar-ne un entre centenars d'exemples, el de la pàgina 3 de L'existencialisme és un humanisme, sembla com si fos En Sòcrates que diu: Elegir ésser això o allò, és afirmar al mateix temps el valor d'allò que elegim, perquè mai podem elegir el mal; allò que elegim és sempre el bé, i res pot ésser bo per a nosaltres sense ésser-ho per a tots.

    Vull tancar aquestes notes posant un exemple que serveix de contrast i de negació de les pretensions elitistes dels philosophes. En vull referir al llibre de memòries d'En Carles Fontserè , Un exiliat de tercera. Ens dóna una visió lúcida de París durant la Segona Guerra, visió lúcida que difícilment es pot aconseguir de les referències procedents dels intel·lectuals. O sigui,

  Tesi: No és el cas que els filòsofs disposin d'una situació de privilegi intel·lectual, o d'un plus, a partir del qual puguin oferir una visió més profunda de la realitat.

   Tesi: No és el cas que les referències autobiogràfiques dels filòsofs tinguin més valor de testimoniatge que les de les persones del comú. Si havíem quedat que els filòsofs són al servei d'una ideologia, llavors s'ha de denunciar les pràctiques confusionàries que intenten amargar-la.

    Tesi: L'exhibició de sabers i de capacitats que fan els filòsofs és una pràctica confusionària. L'exhibició de sabers i de capacitats no és cap garantia de la bonesa de la seva ideologia.

    Tesi: Encara més refutable és la pretensió dels filòsofs que pretenen una filosofia científica.

   Tesi: Ni els llibres de text ni les enciclopèdies ni les càtedres universitàries ofereixen cap garantia a l'hora de valorar la importància d'un filòsof. Els llibres de text, les enciclopèdies i les càtedres són instruments de les elits de Poder.

   Tesi: Tota aquesta muntanya de filosofia francesa que enllaça amb En Plató, Kant, Husserl, Nietzsche i Heidegger cau sota sospita. Ens quedem sense saber què pretén En Foucault exalçant En Nietzsche i En Deleuze.

La filosofia a l'abast

Postmarxismo y postpositivismo. La función de la filosofía.

quetgles | 26 Juliol, 2008 18:38

   De moment, aquest article és en llengua catalana.

  

    Per posar un punt de partida: Si la teoria d'En Marx és errònia, ¿quina és l'orientació que cal aconseguir en matèria d'allò que es diu filosofia?

   O aquest altre: el plantejament de qualsevol  qüestió referent a la conducta dels éssers humans dóna lloc a una diversitat d'opinions, a una diversitat de respostes. La pretensió de justificar racionalment una conducta respecte a uns altres posicionaments teòrics és allò que es coneix com a filosofia.

 

    Tota persona segueix unes pautes de conducta segons la seva ideologia que li és pròpia. O sigui, la ideologia de l'individu determina el seu comportament.

 

    Aclariment: Cal entendre que sota la paraula moral – o normes de conducta humana – s'apleguen la major part de qüestions que són tema de debat entre els humans.

 

      Sembla indiscutible dir que a les societats de l'antiguitat les creences religioses eren la base de sustentació de les normes morals. Per posar un exemple notable – i molt a l'abast – es pot citar   la Torà dels jueus (Els llibres que es corresponen amb els del Pentateuc de l'Antic Testament dels catòlics). La Torà, en efecte, conté una detallada normativa de com ha de ser el comportament dels creients. A més de tots els detalls del culte, conté tot de normes sobre la vida familiar i social, fins al punt que la Torà esdevingué el fonament de les lleis civils. El Deuteronomi, com a indicador de les orientacions divinals, ofereix tot un detallat conjunt de prescripcions i de prohibicions en relació a la cuina i a l'alimentació. 

  

   Tesi: tan bon punt un hom reflexiona i cerca arguments racionals en suport de la seva ideologia, llavors, d'una o altra manera, s'entra en el terreny de la filosofia.

  En teoria, cada individu té una ideologia particular i exclusiva, però, de fet, la realitat és que les ideologies són unes poques. O sigui, l'individu es mou necessàriament dins un dels corrents ideològics.

 

    Tesi: Primer, sorgeix una nova ideologia a un moment del procés històric, tot seguit,  fan l'aparició els filòsofs que creen arguments en suport de la ideologia.

 

    Tesi: Els filòsofs no són criatures especials. Els denominats filòsofs comencen la seva carrera intel·lectual a partir de la vulgaritat. Al igual que la resta dels mortals, es conformen dins una determinada ideologia, i és a partir d'aquesta ideologia que els neixen els impulsos cap a la creació de teories filosòfiques.  Vull dir que els qui en un futur han de ser els filòsofs són moguts pels sentiments.

  

   Tesi: En Sòcrates-Plató fa un discurs filosòfic amb la intenció d'enganyar.  El suposat Sòcrates dels Diàlegs platònics convida als seus oponents ideològics a mantenir un diàleg sobre una determinada qüestió moral, com si el diàleg fos un mètode científic d'investigació per mitjà del qual es descobreix la veritat moral. En Plató imagina – i escriu – uns falsos diàlegs amb els qui eren els filòsofs de les ideologies oposades a la seva.

 

   Tesi: En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil són la tríada reaccionària que inicià l'Intel·lectualisme. Fou una reacció, en efecte, contra la ideologia democràtica – l'emotivisme moral - que era la dominant a l'Atenes de l'època.

  

   Tesi: Les noves idees democràtiques que commogueren el món després, en l'argot filosòfic, rebrien la denominació d'emotivisme moral (O sigui, les normes morals no són expressió de la voluntat dels déus ni d'una investigació racional, sinó dels sentiments dels homes. I les lleis de la ciutat eren expressió de la voluntat de la majoria de ciutadans). Podeu veure més sobre aquesta temàtica a la Xarxa a El blog d'En Joan Quetgles | Intel·lectualisme i reacció. Apunts

 

   Tesi: Les ideologies fan ús de les filosofies. Pròpiament, fan ús d'una filosofia concreta, alhora que utilitza també les teories de diversos autors.

 

   Així, per exemple, els teòlegs catòlics basen la seva producció ideològica en la filosofia tomista, però, alhora, estan autoritzats a fer ús de les aportacions filosòfiques d'altres autors tomistes o, fins i tot, de filòsofs no tomistes mentre siguin utilitzables, és a dir, facin qualque aportació teòrica valuosa per al catolicisme.

 

   Al llarg dels segles i fins a la modernitat, les creences religioses han influït de manera decisiva en l'ordenació de les societats humanes, en especial referides a les normes morals i cíviques.

 

    Tesi: S'ha de distingir entre els dos grans nivells d'utilització de les religions.  Hi hauria el nivell de les religions que podríem anomenar de baixa intensitat, les quals servirien de suport a la vida social. I les d'alta intensitat, com el judaisme, l'Església catòlica i l'Islam, les quals determinen i conformen tota la societat.

 

     La religió de les ciutats gregues no tenia llibre sagrat ni, en conseqüència, tampoc disposava de casta sacerdotal (Bé, aquest tipus de religió de baixa intensitat no era exclusiva dels grecs; la major part de pobles de la Mediterrània i d'Europa tenien religions de característiques semblants).

   L'Església catòlica és l'exemple arquetípic d'utilització de la religió a la manera d'alta intensitat.

  

     Tesi: L'Església catòlica fou una creació del emperador Constantí com a instrument de cohesió, domini i control dels pobles de l'Imperi romà (Podeu veure la meva web El blog d'En Joan Quetgles | L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

 

   Atenes i algunes altres ciutats gregues dugueren a terme les primeres revolucions democràtiques i establiren un règim democràtic que perdurà uns quants segles (Roma establí un règim republicà, però, a diferència del d'Atenes, de bell antuvi estigué dominat pels patricis).

 

    Tesi: Per primera vegada a la història, les normes socials, jurídiques i polítiques responen a la voluntat expressa de la majoria de ciutadans. S'estableix un règim polític, la ideologia del qual serà després tractada teòricament pels savis – pels filòsofs – amb la denominació posterior  de contractualisme social, expressió que incloïa els temes relacionats amb l'emotivisme moral, la llibertat de pensament, la tolerància i la solidaritat.  

   Podeu veure un tractament més extens sobre el tema a la meva web El blog d'En Joan Quetgles | La filosofia i la religió sense caretes.

 

   A l'època de l'Imperi romà, tots els intents de revoltes democràtiques fracassaren.  Dic això per fer veure que, a partir de la caiguda de l'Imperi, tots els grans moviments socials i històrics anaren sota l'estendard de la religió. Els moviments socials sempre anaven acompanyats de símbols religiosos (Encara al 1640, a la Guerra dels segadors, els revoltats contra l'opressió castellana enarboraven el símbol de la creu).

 

    Tesi: S'ha d'insistir en fer veure que el primer gran moviment d'alliberament que commogué a tot Europa fou la reforma luterana. En Martí Luter, com a profeta de la restauració del vertader cristianisme, fou el qui va provocar la guerra d'alliberament contra Roma (Vegeu la web esmentada, pàgina 31 i següents).

   Com explico a la mateixa Web, la difusió del luteranisme i del calvinisme va fer néixer les condicions històriques que provocaren l'esclafit de les primeres revolucions democràtiques modernes triomfants.

 

   A partir de la revolució britànica de 1688, per primera vegada a la modernitat, es restablia un sistema social i polític que recordava al de les ciutats democràtiques gregues. Amb el triomf de la revolució es restablia també, és clar, els principis teòrics contractualistes i de l'emotivisme moral.

 

    Tesi: les classes populars britàniques saberen fer ús dels corrents de reforma religiosa per expressar els seus sentiments de revolta contra el règim monàrquic autocràtic. 

 

    Com dic a la Web, primer es manifestà, anònimament, el sentiment de revolta popular. Posteriorment, després de la victòria democràtica, aparegueren els  filòsofs, els nous teòrics de l'emotivisme moral. En John Locke, tornat de l'exili, pogué publicar les seves obres.

  

      Tesi: S'ha de rebutjar el concepte marxista de  revolucions burgeses que sovint s'aplica a les revolucions democràtiques.

    Tesi: el concepte burgesia és objecte d'una constant i extraordinària manipulació.

 

   Tesi: Les forces reaccionàries vençudes per les revolucions democràtiques, majorment, no s'esvaeixen. Acomodades al nou sistema democràtic, les forces reaccionàries continuen fabricant  materials ideològics i prossegueixen la guerra ideològica, però, ara, des d'una posició de vençuts.  societats democràtiques modernes. La guerra ideològica no té aturall; els principals contendents de la guerra ideològica actual són: a un bàndol, els que lluiten en defensa de les conquestes socials i democràtiques de les classes populars, i, a l'altre bàndol totes les forces de la reacció.

   Per altre costat, el desenvolupament del capitalisme va comportar el creixement de nous poders que representaven – i representen - una amenaça per a la democràcia. 

 

   Tesi: A la fase actual de desenvolupament capitalista, les elits econòmiques, polítiques i ideològiques manipulen els Poders en funció dels interessos de la classe dels grans capitalistes.

   

  

  

   Tesi: Per tot arreu es fa la proclamació formal de la vigència dels drets humans, però, de manera semblant al que observava En Rousseau,   els homes van carregats de cadenes. La realitat social actual mostra que les grans proclames (com, per exemple, les de la llibertat, la igualtat i la solidaritat) són pendents de compliment.

 

   Tesi:  No és el cas que hi hagi un procés determinista de la història. No és el cas que s'hagi de desplegar un camí de roses per al drets humans, com si hi hagués un necessari creixement indefinit del benestar social.

    Pel contrari, la realitat actual allò que mostra és el creixement de les contradiccions socials i econòmiques i la continuació despietada de la lluita de classes i de la guerra ideològica (i també de les guerres reals) entre els contendents dels opressors i els dels oprimits.

 

    Per posar un exemple pròxim i actual, les classes treballadores de la Catalunya d'ara, a diferència de l'any 1931, no disposen de premsa pròpia en defensa dels seus drets socials i nacionals; la premsa és en mans de grans financers (El diari Avui és propietat d'un gran capo de les finances catalanes; El Periódico de Catalunya era propietat d'una família castellana i ara sembla que serà comprat per un nou ric especulador d'Extremadura, i no se sap amb quines intencions;  El diari de Balears és propietat d'un gran capo de les finances mallorquines).

     Per posar un altre exemple pròxim: En contra de les falses previsions dels qui afirmaven la bonesa de la democràcia espanyola, als darrers temps, es comprova la reducció constant dels drets socials i nacionals dels catalans.

 

     Tesi: En tot temps les classes populars cerquen de donar una resposta adequada contra l'opressió. No són els denominats filòsofs els que troben les solucions als conflictes socials, sinó els líders de les organitzacions populars en lluita contra l'opressió i l'explotació.

  

    Majorment, els llibres de text i les enciclopèdies recullen la versió conservadora – intel·lectualista – de la història del pensament. Introdueixen una enorme mistificació. Fan com si la història de la humanitat seguís l'estela descoberta pels filòsofs; fan com si fos una història de la filosofia en la qual el pensament fos una exclusiva dels filòsofs, i la història – a imitació de la concepció d'En Hegel – una mena de desplegament de l'Esperit (La fi de la història, si haguéssim de seguir En Fukuyama, consistiria en l'establiment del capitalisme neoliberal com a formació social última i definitiva).

    Tesi: En contra de l'intel·lectualisme moral, no són els filòsofs els qui fan moure el món. Les noves idees morals, socials, religioses, polítiques, són iniciades pel sentiment i l'activitat d'un grup social o d'un individu que és el líder d'un grup social.

    Posat que al llarg de la història, la religió era el puntal de les societats, tots els grans moviments socials utilitzaven la manifestació religiosa. Així, en sentit reaccionari, En Constantí impulsà la creació de l'Església catòlica amb la finalitat d'assegurar el control dels nombrosos pobles sotmesos a l'Imperi de Roma. En canvi, En Mahoma, com a profeta d'una nova religió, inicià un dels més formidables moviments d'alliberament de la història universal (Allò que no diuen les enciclopèdies dels països cristians és que a als països on s'implantà  l'Islam, les amples masses d'esclaus quedaren alliberades majorment. Tampoc diuen que l'Alcorà considera pecat imperdonable el comerç d'esclaus).

 

   De les noves idees dels filòsofs de l'època renaixentista no se'n derivà cap tipus de moviment social.

   A principis del sis-cents,  N'Erasme de Roterdam era l'humanista més famós; els seves idees de reforma eren acceptades per una gran majoria d'humanistes; però de l'erasmisme no se'n seguí cap moviment de reforma.

    Fou En Martí Luter el qui, com a profeta de la paraula de Déu segrestada per Roma, desfermà el gran moviment de la Reforma que commocionà Europa.

 

    Tesi:  Les classes populars alemanyes utilitzaren i feren seu el missatge d'En Luter. Però també el feren seu els burgesos de les ciutats, la petita noblesa i els prínceps alemanys (Vegeu la web).

 

   Els denominats filòsofs, com la resta dels humans, són moguts per una passió. La seva activitat intel·lectual és per a satisfer aquesta passió. Abans d'iniciar la cursa filosòfica, els futurs filòsofs van conformant la seva personalitat a partir d'una ideologia que ha rebut d'una societat concreta i d'una classe social determinada.

 

   Tesi: L'activitat intel·lectual dels filòsofs és alimentada per una passió i és al servei d'una ideologia.

  

   O sigui, es pot dir que els filòsofs són uns esforçats combatents en la guerra ideològica permanent.

  

     La major part de les innumerables gestes fetes per individus pertanyents a les classes populars passen desapercebudes, no tenen registre històric. Per suposat, la manca de registre és més greu  a mesura que ens fem enrera en el temps històric.

   Malgrat aquestes mancances, una porció d'aquestes gestes són conegudes i registrades. Aquestes gestes populars tingueren o han tingut diversa significació històrica; unes són petites històries locals, altres de gran transcendència; tampoc no manquen les històries tràgiques, els grans fracassos (Seria el cas de la revolta de N'Espartac, vg).

 

    Jo vull convidar al lector a prestar atenció a una d'aquestes gestes populars, la de la formidable odissea dels juramentats del Mayflower.

 

  La història dels pelegrins del Mayflower ben aviat va passar a ocupar un lloc preferent a l'imaginari de la societat Nord-americana – de l'Univers ideològic nord-americà -;  i es manté així fins al dia d'avui. La història dels 102 colons puritans (calvinistes) que fundaren Plymouth, a 1620, és un tema central de la història i de la cultura dels Estats Units.

   Per no repetir el que vaig escriure a la web esmentada, passaré  a exposar unes consideracions sobre el tema.

 

   La gesta d'aquells homes i dones, certament, fou extraordinària. Eren calvinistes beats que fugien per motius religiosos; pretenien fundar una nova Jerusalem d'acord el calvinisme més estricte.

   Aquells colons eren gent formada; tots sabien llegir i escriure;  havien debatut àmpliament  - i havien fet el famós jurament – la manera com s'havien d'organitzar socialment.  Feien seves les tradicionals llibertats angleses; acceptaven l'obediència al monarca, però sempre de manera condicionada a la raó i a les Escriptures; introduïen el concepte de pacte social i el iusnaturalisme; per altre costat, en tot moment, introduïen el poderós llevat autogestionari calvinista. 

    Tot i que hi havia altres corrents de colons que no es movien per motivacions religioses, el cert és que la colònia de Plymouth havia de marcar decisivament tot el procés social i polític de les 13 Colònies de Nova Anglaterra.  Les expedicions de colons calvinistes fou una constant; paradoxalment, la Corona afavoria aquesta migració calvinista amb l'objectiu d'alleugerir els conflictes religiosos de la metròpoli.

   La Carta de Llibertats de Rhode Island, de l636, fou la primera constitució de la història que declarava el principi de tolerància i de llibertat religiosa.

   La influència de la ideologia de les colònies calvinistes s'estengué per tot arreu del territori.

   A una primera època, Nova Anglaterra era un pol d'atracció per motius religiosos i ideològics; però ben prest els motius socials i econòmics foren predominants. Per a un pobre d'Europa l'oferta devia resultar un somni (el somni americà, on dirà després): la garantia de llibertat a una terra sense nobles i sense clergat, i la igualtat social.

    Els llibres de text espanyols i els dels catòlics destaquen els punts foscos de la colonització anglesa: la introducció de l'esclavitud i el genocidi dels pobles indígenes. Intel·lectuals espanyols i catòlics es complauen cercant peregrins arguments sobre una suposada major humanitat del genocidi espanyol.

  Jo no tracto aquí de condemnes morals o de justificacions. Allò que m'importa destacar són les condicions excepcionals d'aquelles colònies de Nova Anglaterra el desplegament de les quals determinà la proclamació de la primera república moderna de la història. Per a veure aquestes condicions faig unes consideracions.

    Els territoris imperials de Castella i de Portugal a Amèrica eren immensos, cent vegades més grans (és un dir) que els d'Anglaterra; però el gruix del corrent migratori cap a Nova Anglaterra era més ample que el que anava a les diverses àrees hispàniques.

    El creixement exponencial de la població de NA per causa de la immigració s'ha comprendre en funció del també exponencial creixement econòmic. Amb la proclamació de la independència, la nova república, els Estats Units d'Amèrica, accelerà encara més el seu procés de creixement de població, econòmic, d'extensió territorial i d'altres, de manera que ben aviat havia de demostrar que era una potència política i econòmica.

 

   Observant el desplegament de la societat nord-americana, podem constatar que la revolució política era la causa determinant de la revolució econòmica.

   Les garanties de protecció jurídica als més febles provocà l'auge migratori; paral·lelament, les garanties polítiques per a un fàcil accés a la propietat a favor dels desvalguts provocà una colonització vertiginosa i una acceleració del creixement econòmic.

    De manera semblant a la d'Anglaterra, als EUA es va iniciar la revolució industrial i el desplegament del capitalisme, de manera espontània. No és el cas que primer hi hagués uns teòrics del capitalisme; no, primer de tot aparegué el capitalisme, i posteriorment els teòrics que estudiaren el fenomen social (La riquesa de les nacions, de N'Adam Smith, fou publicada a 1776;  i El Capital, d'En Marx, a 1867).

    Aquelles primeres colònies calvinistes s'organitzaven a la manera republicana i autogestionària; aquelles colònies democràtiques i autònomes eren l'expressió de la voluntat del petits propietaris pagesos, dels petits grangers, els quals constituïen la majoria de població. Però la postal idíl·lica va durar poc. Amb el desenvolupament econòmic sorgiren els grans propietaris de terra, majorment esclavistes, la lluita de classes i la confrontació entre el Nord i el Sud que determinà la guerra civil al 1861.

  

     Les condicions socials i polítiques de les Colònies de Nova Anglaterra les situaven al cap davant del desenvolupament econòmic, i no al revés.

 

    L'establiment d'un Estat propi, republicà, feu que els EUA esdevinguessin l'Estat amb més avantatges per al desenvolupament econòmic. O sigui: primer els nord-americans s'alliberaren de la classe aristocràtica i de la casta sacerdotal, es dotaren d'unes noves normes republicanes d'organització social, reforçaren les garanties dels més febles i el dret a l'autonomia local i l'autogestió. És en aquest sentit que s'ha d'entendre l'avantatge dels EUA respecte dels altres països. Una vegada començada la cursa per al desenvolupament econòmic,  era evident que hi havia un corredor que corria més que els altres. Tot i que la Gran Bretanya va iniciar la Revolució industrial i que al segle XIX era la primera economia del món, això no nega l'afirmació anterior; al segle XIX, el ritme de creixement dels EUA era el més gran.

 

    Que quedi clar: el procés històric de Nord-amèrica nega la teoria marxista de la determinació de les sobrestructures. 

     Es pot fer un enunciat general afirmant que el desenvolupament econòmic que començà al segle XVII a Europa i Nord-amèrica segueix clarament les geografies d'aquelles àrees on havien triomfat les primeres revolucions democràtiques (bàsicament, eren Suïssa, Holanda, els Països Nòrdics, Gran Bretanya i Nova Anglaterra).

 

   La Constitució de la República dels Estats Units d'Amèrica no s'ha d'entendre com a l'obra d'uns representats del poble experts en legislació; la Constitució de 1776 fou el resultat final d'una constant iniciativa legislativa dels ens locals de les Colònies. La Constitució havia estat precedida  - i n'era conseqüència – per centenars de Cartes de Llibertat, Pactes per la llibertat, Cartes de privilegis, i així.

 

   Per suposat, sé que els nord-americans s'apoderaren de les terres dels pobles indígenes i cometeren un rosari macabre de genocidis, i també puc dir que sóc de l'opinió que els crims contra la humanitat no prescriuen; i que serà  un gran moment el dia que la humanitat pugui jutjar i jutgi aquests crims que cometeren els nord-americans als segles XVIII i XIX. També sé que, tot i que hi ha hagut grans defensors nord-americans dels drets de les poblacions originàries, això no és cap pal·liatiu dels crims.

 

  

    Ideologia i filosofia.

 

   Aquells puritans republicans de 1776 eren partidaris de la il·lustració. És més: eren plenament conscients de la superioritat de la seva l'organització social i també en matèria de coneixement, respecte del països d'Europa. Els nord-americans del segle XVIII se sentien formant part de la Il·lustració britànica. Quan a filosofia, estaven en línia amb els autors empiristes; sens dubte, En John Locke era el més preferit. La ideologia predominant serà un compost de calvinisme i d'empirisme.

 

   Tot i que hi hagut autors de diverses tendències ideològiques, de bell antuvi, el corrent filosòfic dominant fou el denominat pragmatisme, corrent que es corresponia amb la ideologia dominant nord-americana.

   Els filòsofs nord-americans porten una característica o senyal que els distingeix clarament dels d'Europa continental. Els autors nord-americans es manifesten en els seus escrits molt respectuosos amb els seus possibles lectors; la mateixa actitud manifesten a les seves conferències. Els autors nord-americans sempre es dirigeixen al públic com si fossin els seus iguals, com si s'afirmés primer de tot la igualtat intel·lectual entre tots.

    Des d'un primer moment, la universitat nord-americana va sentir com a molt aliena l'obra filosòfica dels grans autors de l'idealisme alemany, i va considerar familiar i pròxima la filosofia de l'empirisme britànic, primer, i de l'utilitarisme, després; i també enllaçà amb els corrents positivistes.

    El món cultural nord-americà sempre considera una desmesura aquells filòsofs que es presenten com a criatures extraordinàries i per sobre del comú dels mortals, com si haguessin descobert el camí de la veritat o de la salvació.

   Jo deia que la filosofia és una activitat que ha aparegut dels sentiment de l'autor en suport d'una determinada ideologia. 

 

   Tesi:  La formació de la societat de les colònies de Nova Anglaterra fou un cas extraordinari que mai s'havia donat al món i que mai més s'ha tornat a repetir. Era una nova forma social  que s'anava desplegant d'acord al projecte ideològic dels pelegrins calvinistes.

 

   Tesi:  Cas excepcional, aquella societat nord-americana naixia per causa d'una ideologia – el projecte calvinista – i això donà a aquesta ideologia una omnipresència arreu de totes les activitats socials.  El cas excepcional consistia en que aquella ideologia dominant no tenia cap ideologia contraposada o que rivalitzés.

 

     No vull dir que no hi hagués petits grups diferenciats o individus dissidents – que sí que hi eren -, sinó que els dissidents no aconseguiren fer néixer una ideologia rival.

   Quan a la fi, amb el desenvolupament del capitalisme, sorgiren els moviments obrers moderns que creaven una ideologia alternativa, la resposta del govern i de la societat nord-americana fou intolerant. I als anys 1950, es desfermà una tremenda cacera de bruixes amb el maccartisme (El comunistes i altres elements esquerranosos foren considerat unamerican i enemics del poble, enemics que calia perseguir i eradicar o destruir). Des de llavors, aquest esperit maccartista mai ha desaparegut de la societat nord-americana.

 

    Quan, a finals del XIX, aparegueren els considerats grans filòsofs nord-americans – els pragmatistes Peirce, William James, Dewey – la seva tasca consistí en donar arguments en suport de la ideologia dominant i en fer crítica a les filosofies contraposades a la ideologia nord-americana dominant.

 

   La darrera generació de filòsofs ianquis mostra l'aparent immobilisme de l'Univers ideològic nord-americà. En William Mcbride, refererint-se a la funció dels pensadors als EUA, utilitza la paraula complicitat per explicar el fenomen;  posa com a exemple a En John Wals i al seu assaig Sobre la dimensió global de la filosofia nord-americana diu:  Sea como fuere, podemos generalizar sin mentir, si decimos que el libro de Rawls4 refuerza la impresión general de que el sistema norteamericano, tanto político como económico, no es totalmente justo, sino, según la expresión de Rawls “casi justo” y, en resumen,que “nosotros” (lo pongo entre comillas como lo tengo que hacer tan a menudo en los últimos tiempos) somos un buen pueblo. (Quisiera hacer unareferencia al muy provocador y muy importante trabajo de Ted Honderich, After the terror, para apuntalar esta tesis sobre el trabajo de Rawls.)Y lo que es mucho peor, en A Theory of Justice, Rawls evita deliberadamente hablar del papel de una sociedad única tal como la imagina en el contexto de un orden mundial y cuando lo hace, en The Law of Peoples, el resultado es terriblemente cómplice. En esta última obra, Rawls –al desarrollar la ideas de la “guerra justa” de su ex colega de Harvard, Michael Walzer, (para mí) más cómplice todavía–, de hecho prepara el terreno para justificar la financiación de guerras pretendidamente liberales y democráticas contra los estados “canallas” (Rawls mismo suele emplear esta terminología del Departamento de Estado norteamericano), una política ahora adoptada oficialmente por el gobierno (Podeu veure la web pitjant Sobre la dimensión global de la filosofía norteamericana).

   Per suposat, també hi ha filòsofs ianquis que es situen a un nivell crític respecte de la ideologia dominant  – com per exemple En Mcbride mateix -, però aquests troben obstacles per a la difusió del seu pensament i sempre queden relegats a espais marginals.

 

   Respecte d'aquesta qüestió, la meva tesi és: Actualment els diversos Poders dels EUA – econòmics, polítics, ideològics – són expressió de la classe dels grans capitalistes i aquests Poder lluiten ocultament contra els interessos de les classes populars.

 

   Tesi: Els filòsofs, majorment, despleguen una activitat intel·lectual que - conscientment o inconscient – es fa en suport dels objectius polítics i ideològics dels Poders.

     O sigui, no és el cas qui hi hagi un camp neutral de lluita ideològica on s'enfrontin els diversos contendents, de manera que al final guanyin els millors intel·lectes i les millors idees. No, la realitat és que l'èlit capitalista és la propietària directa dels mitjans. En lloc de lluita allò que hi ha és control ideològic. L'èxit o la marginació d'un determinat pensador el decideixen els censors nomenats per l'elit.

 

    O sigui, per posar les coses clares, és el capitalista el qui compra la propietat d'un diari i tot seguit nomena el director. És el propietari el qui estableix la línia ideològica i no el director o el cos de redacció.

 

   Per posar un altre exemple:  Les diverses esglésies nord-americanes, a la guerra ideològica, actuen de manera semblant a l'Església catòlica, i miren de marginar socialment els adversaris ja que no poden destruir-los físicament- com feia l'Església catòlica als seus bons temps -. Les esglésies mouen la gran campanya obscurantista denominada el disseny intel·ligent referida a la Creació de Déu segons els seus llibres sagrats, però els filòsofs positivistes (vg., Wittgenstein, Popper, Wals) insisteixen a dir que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses. En la mateixa línia, l'elit política allò que cerca és el suport dels lobbys religiosos; i margina també tota veu crítica amb la religió (la filosofia d'En William James vol fer veure allò útil de la religió combinada amb l'empirisme).

 

   És d'esperar que el conflicte d'interessos entre les elits i les classes populars trenqui els grans dispositius de poder ideol&og

Postmarxismo i postpositivismo. La función de la filosofía.

quetgles | 26 Juliol, 2008 17:58

   De moment, aquest article només és diponible en versió catalana.

    Per posar un punt de partida: Si la teoria d'En Marx és errònia, ¿quina és l'orientació que cal aconseguir en matèria d'allò que es diu filosofia?

   O aquest altre: el plantejament de qualsevol  qüestió referent a la conducta dels éssers humans dóna lloc a una diversitat d'opinions, a una diversitat de respostes. La pretensió de justificar racionalment una conducta respecte a uns altres posicionaments teòrics és allò que es coneix com a filosofia.

 

    Tota persona segueix unes pautes de conducta segons la seva ideologia que li és pròpia. O sigui, la ideologia de l'individu determina el seu comportament.

 

    Aclariment: Cal entendre que sota la paraula moral – o normes de conducta humana – s'apleguen la major part de qüestions que són tema de debat entre els humans.

 

      Sembla indiscutible dir que a les societats de l'antiguitat les creences religioses eren la base de sustentació de les normes morals. Per posar un exemple notable – i molt a l'abast – es pot citar   la Torà dels jueus (Els llibres que es corresponen amb els del Pentateuc de l'Antic Testament dels catòlics). La Torà, en efecte, conté una detallada normativa de com ha de ser el comportament dels creients. A més de tots els detalls del culte, conté tot de normes sobre la vida familiar i social, fins al punt que la Torà esdevingué el fonament de les lleis civils. El Deuteronomi, com a indicador de les orientacions divinals, ofereix tot un detallat conjunt de prescripcions i de prohibicions en relació a la cuina i a l'alimentació. 

  

   Tesi: tan bon punt un hom reflexiona i cerca arguments racionals en suport de la seva ideologia, llavors, d'una o altra manera, s'entra en el terreny de la filosofia.

  En teoria, cada individu té una ideologia particular i exclusiva, però, de fet, la realitat és que les ideologies són unes poques. O sigui, l'individu es mou necessàriament dins un dels corrents ideològics.

 

    Tesi: Primer, sorgeix una nova ideologia a un moment del procés històric, tot seguit,  fan l'aparició els filòsofs que creen arguments en suport de la ideologia.

 

    Tesi: Els filòsofs no són criatures especials. Els denominats filòsofs comencen la seva carrera intel·lectual a partir de la vulgaritat. Al igual que la resta dels mortals, es conformen dins una determinada ideologia, i és a partir d'aquesta ideologia que els neixen els impulsos cap a la creació de teories filosòfiques.  Vull dir que els qui en un futur han de ser els filòsofs són moguts pels sentiments.

  

   Tesi: En Sòcrates-Plató fa un discurs filosòfic amb la intenció d'enganyar.  El suposat Sòcrates dels Diàlegs platònics convida als seus oponents ideològics a mantenir un diàleg sobre una determinada qüestió moral, com si el diàleg fos un mètode científic d'investigació per mitjà del qual es descobreix la veritat moral. En Plató imagina – i escriu – uns falsos diàlegs amb els qui eren els filòsofs de les ideologies oposades a la seva.

 

   Tesi: En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil són la tríada reaccionària que inicià l'Intel·lectualisme. Fou una reacció, en efecte, contra la ideologia democràtica – l'emotivisme moral - que era la dominant a l'Atenes de l'època.

  

   Tesi: Les noves idees democràtiques que commogueren el món després, en l'argot filosòfic, rebrien la denominació d'emotivisme moral (O sigui, les normes morals no són expressió de la voluntat dels déus ni d'una investigació racional, sinó dels sentiments dels homes. I les lleis de la ciutat eren expressió de la voluntat de la majoria de ciutadans). Podeu veure més sobre aquesta temàtica a la Xarxa a El blog d'En Joan Quetgles | Intel·lectualisme i reacció. Apunts

 

   Tesi: Les ideologies fan ús de les filosofies. Pròpiament, fan ús d'una filosofia concreta, alhora que utilitza també les teories de diversos autors.

 

   Així, per exemple, els teòlegs catòlics basen la seva producció ideològica en la filosofia tomista, però, alhora, estan autoritzats a fer ús de les aportacions filosòfiques d'altres autors tomistes o, fins i tot, de filòsofs no tomistes mentre siguin utilitzables, és a dir, facin qualque aportació teòrica valuosa per al catolicisme.

 

   Al llarg dels segles i fins a la modernitat, les creences religioses han influït de manera decisiva en l'ordenació de les societats humanes, en especial referides a les normes morals i cíviques.

 

    Tesi: S'ha de distingir entre els dos grans nivells d'utilització de les religions.  Hi hauria el nivell de les religions que podríem anomenar de baixa intensitat, les quals servirien de suport a la vida social. I les d'alta intensitat, com el judaisme, l'Església catòlica i l'Islam, les quals determinen i conformen tota la societat.

 

     La religió de les ciutats gregues no tenia llibre sagrat ni, en conseqüència, tampoc disposava de casta sacerdotal (Bé, aquest tipus de religió de baixa intensitat no era exclusiva dels grecs; la major part de pobles de la Mediterrània i d'Europa tenien religions de característiques semblants).

   L'Església catòlica és l'exemple arquetípic d'utilització de la religió a la manera d'alta intensitat.

  

     Tesi: L'Església catòlica fou una creació del emperador Constantí com a instrument de cohesió, domini i control dels pobles de l'Imperi romà (Podeu veure la meva web El blog d'En Joan Quetgles | L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

 

   Atenes i algunes altres ciutats gregues dugueren a terme les primeres revolucions democràtiques i establiren un règim democràtic que perdurà uns quants segles (Roma establí un règim republicà, però, a diferència del d'Atenes, de bell antuvi estigué dominat pels patricis).

 

    Tesi: Per primera vegada a la història, les normes socials, jurídiques i polítiques responen a la voluntat expressa de la majoria de ciutadans. S'estableix un règim polític, la ideologia del qual serà després tractada teòricament pels savis – pels filòsofs – amb la denominació posterior  de contractualisme social, expressió que incloïa els temes relacionats amb l'emotivisme moral, la llibertat de pensament, la tolerància i la solidaritat.  

   Podeu veure un tractament més extens sobre el tema a la meva web El blog d'En Joan Quetgles | La filosofia i la religió sense caretes.

 

   A l'època de l'Imperi romà, tots els intents de revoltes democràtiques fracassaren.  Dic això per fer veure que, a partir de la caiguda de l'Imperi, tots els grans moviments socials i històrics anaren sota l'estendard de la religió. Els moviments socials sempre anaven acompanyats de símbols religiosos (Encara al 1640, a la Guerra dels segadors, els revoltats contra l'opressió castellana enarboraven el símbol de la creu).

 

    Tesi: S'ha d'insistir en fer veure que el primer gran moviment d'alliberament que commogué a tot Europa fou la reforma luterana. En Martí Luter, com a profeta de la restauració del vertader cristianisme, fou el qui va provocar la guerra d'alliberament contra Roma (Vegeu la web esmentada, pàgina 31 i següents).

   Com explico a la mateixa Web, la difusió del luteranisme i del calvinisme va fer néixer les condicions històriques que provocaren l'esclafit de les primeres revolucions democràtiques modernes triomfants.

 

   A partir de la revolució britànica de 1688, per primera vegada a la modernitat, es restablia un sistema social i polític que recordava al de les ciutats democràtiques gregues. Amb el triomf de la revolució es restablia també, és clar, els principis teòrics contractualistes i de l'emotivisme moral.

 

    Tesi: les classes populars britàniques saberen fer ús dels corrents de reforma religiosa per expressar els seus sentiments de revolta contra el règim monàrquic autocràtic. 

 

    Com dic a la Web, primer es manifestà, anònimament, el sentiment de revolta popular. Posteriorment, després de la victòria democràtica, aparegueren els  filòsofs, els nous teòrics de l'emotivisme moral. En John Locke, tornat de l'exili, pogué publicar les seves obres.

  

      Tesi: S'ha de rebutjar el concepte marxista de  revolucions burgeses que sovint s'aplica a les revolucions democràtiques.

    Tesi: el concepte burgesia és objecte d'una constant i extraordinària manipulació.

 

   Tesi: Les forces reaccionàries vençudes per les revolucions democràtiques, majorment, no s'esvaeixen. Acomodades al nou sistema democràtic, les forces reaccionàries continuen fabricant  materials ideològics i prossegueixen la guerra ideològica, però, ara, des d'una posició de vençuts.  societats democràtiques modernes. La guerra ideològica no té aturall; els principals contendents de la guerra ideològica actual són: a un bàndol, els que lluiten en defensa de les conquestes socials i democràtiques de les classes populars, i, a l'altre bàndol totes les forces de la reacció.

   Per altre costat, el desenvolupament del capitalisme va comportar el creixement de nous poders que representaven – i representen - una amenaça per a la democràcia. 

 

   Tesi: A la fase actual de desenvolupament capitalista, les elits econòmiques, polítiques i ideològiques manipulen els Poders en funció dels interessos de la classe dels grans capitalistes.

   

  

  

   Tesi: Per tot arreu es fa la proclamació formal de la vigència dels drets humans, però, de manera semblant al que observava En Rousseau,   els homes van carregats de cadenes. La realitat social actual mostra que les grans proclames (com, per exemple, les de la llibertat, la igualtat i la solidaritat) són pendents de compliment.

 

   Tesi:  No és el cas que hi hagi un procés determinista de la història. No és el cas que s'hagi de desplegar un camí de roses per al drets humans, com si hi hagués un necessari creixement indefinit del benestar social.

    Pel contrari, la realitat actual allò que mostra és el creixement de les contradiccions socials i econòmiques i la continuació despietada de la lluita de classes i de la guerra ideològica (i també de les guerres reals) entre els contendents dels opressors i els dels oprimits.

 

    Per posar un exemple pròxim i actual, les classes treballadores de la Catalunya d'ara, a diferència de l'any 1931, no disposen de premsa pròpia en defensa dels seus drets socials i nacionals; la premsa és en mans de grans financers (El diari Avui és propietat d'un gran capo de les finances catalanes; El Periódico de Catalunya era propietat d'una família castellana i ara sembla que serà comprat per un nou ric especulador d'Extremadura, i no se sap amb quines intencions;  El diari de Balears és propietat d'un gran capo de les finances mallorquines).

     Per posar un altre exemple pròxim: En contra de les falses previsions dels qui afirmaven la bonesa de la democràcia espanyola, als darrers temps, es comprova la reducció constant dels drets socials i nacionals dels catalans.

 

     Tesi: En tot temps les classes populars cerquen de donar una resposta adequada contra l'opressió. No són els denominats filòsofs els que troben les solucions als conflictes socials, sinó els líders de les organitzacions populars en lluita contra l'opressió i l'explotació.

  

    Majorment, els llibres de text i les enciclopèdies recullen la versió conservadora – intel·lectualista – de la història del pensament. Introdueixen una enorme mistificació. Fan com si la història de la humanitat seguís l'estela descoberta pels filòsofs; fan com si fos una història de la filosofia en la qual el pensament fos una exclusiva dels filòsofs, i la història – a imitació de la concepció d'En Hegel – una mena de desplegament de l'Esperit (La fi de la història, si haguéssim de seguir En Fukuyama, consistiria en l'establiment del capitalisme neoliberal com a formació social última i definitiva).

    Tesi: En contra de l'intel·lectualisme moral, no són els filòsofs els qui fan moure el món. Les noves idees morals, socials, religioses, polítiques, són iniciades pel sentiment i l'activitat d'un grup social o d'un individu que és el líder d'un grup social.

    Posat que al llarg de la història, la religió era el puntal de les societats, tots els grans moviments socials utilitzaven la manifestació religiosa. Així, en sentit reaccionari, En Constantí impulsà la creació de l'Església catòlica amb la finalitat d'assegurar el control dels nombrosos pobles sotmesos a l'Imperi de Roma. En canvi, En Mahoma, com a profeta d'una nova religió, inicià un dels més formidables moviments d'alliberament de la història universal (Allò que no diuen les enciclopèdies dels països cristians és que a als països on s'implantà  l'Islam, les amples masses d'esclaus quedaren alliberades majorment. Tampoc diuen que l'Alcorà considera pecat imperdonable el comerç d'esclaus).

 

   De les noves idees dels filòsofs de l'època renaixentista no se'n derivà cap tipus de moviment social.

   A principis del sis-cents,  N'Erasme de Roterdam era l'humanista més famós; els seves idees de reforma eren acceptades per una gran majoria d'humanistes; però de l'erasmisme no se'n seguí cap moviment de reforma.

    Fou En Martí Luter el qui, com a profeta de la paraula de Déu segrestada per Roma, desfermà el gran moviment de la Reforma que commocionà Europa.

 

    Tesi:  Les classes populars alemanyes utilitzaren i feren seu el missatge d'En Luter. Però també el feren seu els burgesos de les ciutats, la petita noblesa i els prínceps alemanys (Vegeu la web).

 

   Els denominats filòsofs, com la resta dels humans, són moguts per una passió. La seva activitat intel·lectual és per a satisfer aquesta passió. Abans d'iniciar la cursa filosòfica, els futurs filòsofs van conformant la seva personalitat a partir d'una ideologia que ha rebut d'una societat concreta i d'una classe social determinada.

 

   Tesi: L'activitat intel·lectual dels filòsofs és alimentada per una passió i és al servei d'una ideologia.

  

   O sigui, es pot dir que els filòsofs són uns esforçats combatents en la guerra ideològica permanent.

  

     La major part de les innumerables gestes fetes per individus pertanyents a les classes populars passen desapercebudes, no tenen registre històric. Per suposat, la manca de registre és més greu  a mesura que ens fem enrera en el temps històric.

   Malgrat aquestes mancances, una porció d'aquestes gestes són conegudes i registrades. Aquestes gestes populars tingueren o han tingut diversa significació històrica; unes són petites històries locals, altres de gran transcendència; tampoc no manquen les històries tràgiques, els grans fracassos (Seria el cas de la revolta de N'Espartac, vg).

 

    Jo vull convidar al lector a prestar atenció a una d'aquestes gestes populars, la de la formidable odissea dels juramentats del Mayflower.

 

  La història dels pelegrins del Mayflower ben aviat va passar a ocupar un lloc preferent a l'imaginari de la societat Nord-americana – de l'Univers ideològic nord-americà -;  i es manté així fins al dia d'avui. La història dels 102 colons puritans (calvinistes) que fundaren Plymouth, a 1620, és un tema central de la història i de la cultura dels Estats Units.

   Per no repetir el que vaig escriure a la web esmentada, passaré  a exposar unes consideracions sobre el tema.

 

   La gesta d'aquells homes i dones, certament, fou extraordinària. Eren calvinistes beats que fugien per motius religiosos; pretenien fundar una nova Jerusalem d'acord el calvinisme més estricte.

   Aquells colons eren gent formada; tots sabien llegir i escriure;  havien debatut àmpliament  - i havien fet el famós jurament – la manera com s'havien d'organitzar socialment.  Feien seves les tradicionals llibertats angleses; acceptaven l'obediència al monarca, però sempre de manera condicionada a la raó i a les Escriptures; introduïen el concepte de pacte social i el iusnaturalisme; per altre costat, en tot moment, introduïen el poderós llevat autogestionari calvinista. 

    Tot i que hi havia altres corrents de colons que no es movien per motivacions religioses, el cert és que la colònia de Plymouth havia de marcar decisivament tot el procés social i polític de les 13 Colònies de Nova Anglaterra.  Les expedicions de colons calvinistes fou una constant; paradoxalment, la Corona afavoria aquesta migració calvinista amb l'objectiu d'alleugerir els conflictes religiosos de la metròpoli.

   La Carta de Llibertats de Rhode Island, de l636, fou la primera constitució de la història que declarava el principi de tolerància i de llibertat religiosa.

   La influència de la ideologia de les colònies calvinistes s'estengué per tot arreu del territori.

   A una primera època, Nova Anglaterra era un pol d'atracció per motius religiosos i ideològics; però ben prest els motius socials i econòmics foren predominants. Per a un pobre d'Europa l'oferta devia resultar un somni (el somni americà, on dirà després): la garantia de llibertat a una terra sense nobles i sense clergat, i la igualtat social.

    Els llibres de text espanyols i els dels catòlics destaquen els punts foscos de la colonització anglesa: la introducció de l'esclavitud i el genocidi dels pobles indígenes. Intel·lectuals espanyols i catòlics es complauen cercant peregrins arguments sobre una suposada major humanitat del genocidi espanyol.

  Jo no tracto aquí de condemnes morals o de justificacions. Allò que m'importa destacar són les condicions excepcionals d'aquelles colònies de Nova Anglaterra el desplegament de les quals determinà la proclamació de la primera república moderna de la història. Per a veure aquestes condicions faig unes consideracions.

    Els territoris imperials de Castella i de Portugal a Amèrica eren immensos, cent vegades més grans (és un dir) que els d'Anglaterra; però el gruix del corrent migratori cap a Nova Anglaterra era més ample que el que anava a les diverses àrees hispàniques.

    El creixement exponencial de la població de NA per causa de la immigració s'ha comprendre en funció del també exponencial creixement econòmic. Amb la proclamació de la independència, la nova república, els Estats Units d'Amèrica, accelerà encara més el seu procés de creixement de població, econòmic, d'extensió territorial i d'altres, de manera que ben aviat havia de demostrar que era una potència política i econòmica.

 

   Observant el desplegament de la societat nord-americana, podem constatar que la revolució política era la causa determinant de la revolució econòmica.

   Les garanties de protecció jurídica als més febles provocà l'auge migratori; paral·lelament, les garanties polítiques per a un fàcil accés a la propietat a favor dels desvalguts provocà una colonització vertiginosa i una acceleració del creixement econòmic.

    De manera semblant a la d'Anglaterra, als EUA es va iniciar la revolució industrial i el desplegament del capitalisme, de manera espontània. No és el cas que primer hi hagués uns teòrics del capitalisme; no, primer de tot aparegué el capitalisme, i posteriorment els teòrics que estudiaren el fenomen social (La riquesa de les nacions, de N'Adam Smith, fou publicada a 1776;  i El Capital, d'En Marx, a 1867).

    Aquelles primeres colònies calvinistes s'organitzaven a la manera republicana i autogestionària; aquelles colònies democràtiques i autònomes eren l'expressió de la voluntat del petits propietaris pagesos, dels petits grangers, els quals constituïen la majoria de població. Però la postal idíl·lica va durar poc. Amb el desenvolupament econòmic sorgiren els grans propietaris de terra, majorment esclavistes, la lluita de classes i la confrontació entre el Nord i el Sud que determinà la guerra civil al 1861.

  

     Les condicions socials i polítiques de les Colònies de Nova Anglaterra les situaven al cap davant del desenvolupament econòmic, i no al revés.

 

    L'establiment d'un Estat propi, republicà, feu que els EUA esdevinguessin l'Estat amb més avantatges per al desenvolupament econòmic. O sigui: primer els nord-americans s'alliberaren de la classe aristocràtica i de la casta sacerdotal, es dotaren d'unes noves normes republicanes d'organització social, reforçaren les garanties dels més febles i el dret a l'autonomia local i l'autogestió. És en aquest sentit que s'ha d'entendre l'avantatge dels EUA respecte dels altres països. Una vegada començada la cursa per al desenvolupament econòmic,  era evident que hi havia un corredor que corria més que els altres. Tot i que la Gran Bretanya va iniciar la Revolució industrial i que al segle XIX era la primera economia del món, això no nega l'afirmació anterior; al segle XIX, el ritme de creixement dels EUA era el més gran.

 

    Que quedi clar: el procés històric de Nord-amèrica nega la teoria marxista de la determinació de les sobrestructures. 

     Es pot fer un enunciat general afirmant que el desenvolupament econòmic que començà al segle XVII a Europa i Nord-amèrica segueix clarament les geografies d'aquelles àrees on havien triomfat les primeres revolucions democràtiques (bàsicament, eren Suïssa, Holanda, els Països Nòrdics, Gran Bretanya i Nova Anglaterra).

 

   La Constitució de la República dels Estats Units d'Amèrica no s'ha d'entendre com a l'obra d'uns representats del poble experts en legislació; la Constitució de 1776 fou el resultat final d'una constant iniciativa legislativa dels ens locals de les Colònies. La Constitució havia estat precedida  - i n'era conseqüència – per centenars de Cartes de Llibertat, Pactes per la llibertat, Cartes de privilegis, i així.

 

   Per suposat, sé que els nord-americans s'apoderaren de les terres dels pobles indígenes i cometeren un rosari macabre de genocidis, i també puc dir que sóc de l'opinió que els crims contra la humanitat no prescriuen; i que serà  un gran moment el dia que la humanitat pugui jutjar i jutgi aquests crims que cometeren els nord-americans als segles XVIII i XIX. També sé que, tot i que hi ha hagut grans defensors nord-americans dels drets de les poblacions originàries, això no és cap pal·liatiu dels crims.

 

  

    Ideologia i filosofia.

 

   Aquells puritans republicans de 1776 eren partidaris de la il·lustració. És més: eren plenament conscients de la superioritat de la seva l'organització social i també en matèria de coneixement, respecte del països d'Europa. Els nord-americans del segle XVIII se sentien formant part de la Il·lustració britànica. Quan a filosofia, estaven en línia amb els autors empiristes; sens dubte, En John Locke era el més preferit. La ideologia predominant serà un compost de calvinisme i d'empirisme.

 

   Tot i que hi hagut autors de diverses tendències ideològiques, de bell antuvi, el corrent filosòfic dominant fou el denominat pragmatisme, corrent que es corresponia amb la ideologia dominant nord-americana.

   Els filòsofs nord-americans porten una característica o senyal que els distingeix clarament dels d'Europa continental. Els autors nord-americans es manifesten en els seus escrits molt respectuosos amb els seus possibles lectors; la mateixa actitud manifesten a les seves conferències. Els autors nord-americans sempre es dirigeixen al públic com si fossin els seus iguals, com si s'afirmés primer de tot la igualtat intel·lectual entre tots.

    Des d'un primer moment, la universitat nord-americana va sentir com a molt aliena l'obra filosòfica dels grans autors de l'idealisme alemany, i va considerar familiar i pròxima la filosofia de l'empirisme britànic, primer, i de l'utilitarisme, després; i també enllaçà amb els corrents positivistes.

    El món cultural nord-americà sempre considera una desmesura aquells filòsofs que es presenten com a criatures extraordinàries i per sobre del comú dels mortals, com si haguessin descobert el camí de la veritat o de la salvació.

   Jo deia que la filosofia és una activitat que ha aparegut dels sentiment de l'autor en suport d'una determinada ideologia. 

 

   Tesi:  La formació de la societat de les colònies de Nova Anglaterra fou un cas extraordinari que mai s'havia donat al món i que mai més s'ha tornat a repetir. Era una nova forma social  que s'anava desplegant d'acord al projecte ideològic dels pelegrins calvinistes.

 

   Tesi:  Cas excepcional, aquella societat nord-americana naixia per causa d'una ideologia – el projecte calvinista – i això donà a aquesta ideologia una omnipresència arreu de totes les activitats socials.  El cas excepcional consistia en que aquella ideologia dominant no tenia cap ideologia contraposada o que rivalitzés.

 

     No vull dir que no hi hagués petits grups diferenciats o individus dissidents – que sí que hi eren -, sinó que els dissidents no aconseguiren fer néixer una ideologia rival.

   Quan a la fi, amb el desenvolupament del capitalisme, sorgiren els moviments obrers moderns que creaven una ideologia alternativa, la resposta del govern i de la societat nord-americana fou intolerant. I als anys 1950, es desfermà una tremenda cacera de bruixes amb el maccartisme (El comunistes i altres elements esquerranosos foren considerat unamerican i enemics del poble, enemics que calia perseguir i eradicar o destruir). Des de llavors, aquest esperit maccartista mai ha desaparegut de la societat nord-americana.

 

    Quan, a finals del XIX, aparegueren els considerats grans filòsofs nord-americans – els pragmatistes Peirce, William James, Dewey – la seva tasca consistí en donar arguments en suport de la ideologia dominant i en fer crítica a les filosofies contraposades a la ideologia nord-americana dominant.

 

   La darrera generació de filòsofs ianquis mostra l'aparent immobilisme de l'Univers ideològic nord-americà. En William Mcbride, refererint-se a la funció dels pensadors als EUA, utilitza la paraula complicitat per explicar el fenomen;  posa com a exemple a En John Wals i al seu assaig Sobre la dimensió global de la filosofia nord-americana diu:  Sea como fuere, podemos generalizar sin mentir, si decimos que el libro de Rawls4 refuerza la impresión general de que el sistema norteamericano, tanto político como económico, no es totalmente justo, sino, según la expresión de Rawls “casi justo” y, en resumen,que “nosotros” (lo pongo entre comillas como lo tengo que hacer tan a menudo en los últimos tiempos) somos un buen pueblo. (Quisiera hacer unareferencia al muy provocador y muy importante trabajo de Ted Honderich, After the terror, para apuntalar esta tesis sobre el trabajo de Rawls.)Y lo que es mucho peor, en A Theory of Justice, Rawls evita deliberadamente hablar del papel de una sociedad única tal como la imagina en el contexto de un orden mundial y cuando lo hace, en The Law of Peoples, el resultado es terriblemente cómplice. En esta última obra, Rawls –al desarrollar la ideas de la “guerra justa” de su ex colega de Harvard, Michael Walzer, (para mí) más cómplice todavía–, de hecho prepara el terreno para justificar la financiación de guerras pretendidamente liberales y democráticas contra los estados “canallas” (Rawls mismo suele emplear esta terminología del Departamento de Estado norteamericano), una política ahora adoptada oficialmente por el gobierno (Podeu veure la web pitjant Sobre la dimensión global de la filosofía norteamericana).

   Per suposat, també hi ha filòsofs ianquis que es situen a un nivell crític respecte de la ideologia dominant  – com per exemple En Mcbride mateix -, però aquests troben obstacles per a la difusió del seu pensament i sempre queden relegats a espais marginals.

 

   Respecte d'aquesta qüestió, la meva tesi és: Actualment els diversos Poders dels EUA – econòmics, polítics, ideològics – són expressió de la classe dels grans capitalistes i aquests Poder lluiten ocultament contra els interessos de les classes populars.

 

   Tesi: Els filòsofs, majorment, despleguen una activitat intel·lectual que - conscientment o inconscient – es fa en suport dels objectius polítics i ideològics dels Poders.

     O sigui, no és el cas qui hi hagi un camp neutral de lluita ideològica on s'enfrontin els diversos contendents, de manera que al final guanyin els millors intel·lectes i les millors idees. No, la realitat és que l'èlit capitalista és la propietària directa dels mitjans. En lloc de lluita allò que hi ha és control ideològic. L'èxit o la marginació d'un determinat pensador el decideixen els censors nomenats per l'elit.

 

    O sigui, per posar les coses clares, és el capitalista el qui compra la propietat d'un diari i tot seguit nomena el director. És el propietari el qui estableix la línia ideològica i no el director o el cos de redacció.

 

   Per posar un altre exemple:  Les diverses esglésies nord-americanes, a la guerra ideològica, actuen de manera semblant a l'Església catòlica, i miren de marginar socialment els adversaris ja que no poden destruir-los físicament- com feia l'Església catòlica als seus bons temps -. Les esglésies mouen la gran campanya obscurantista denominada el disseny intel·ligent referida a la Creació de Déu segons els seus llibres sagrats, però els filòsofs positivistes (vg., Wittgenstein, Popper, Wals) insisteixen a dir que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses. En la mateixa línia, l'elit política allò que cerca és el suport dels lobbys religiosos; i margina també tota veu crítica amb la religió (la filosofia d'En William James vol fer veure allò útil de la religió combinada amb l'empirisme).

 

   És d'esperar que el conflicte d'interessos entre les elits i les classes populars trenqui els grans dispositius d

Postmarxisme i postpositivisme. La funció de la filosofia.

quetgles | 26 Juliol, 2008 17:51

  

    Per posar un punt de partida: Si la teoria d'En Marx és errònia, ¿quina és l'orientació que cal aconseguir en matèria d'allò que es diu filosofia?

   O aquest altre: el plantejament de qualsevol  qüestió referent a la conducta dels éssers humans dóna lloc a una diversitat d'opinions, a una diversitat de respostes. La pretensió de justificar racionalment una conducta respecte a uns altres posicionaments teòrics és allò que es coneix com a filosofia.

 

    Tota persona segueix unes pautes de conducta segons la seva ideologia que li és pròpia. O sigui, la ideologia de l'individu determina el seu comportament.

 

    Aclariment: Cal entendre que sota la paraula moral – o normes de conducta humana – s'apleguen la major part de qüestions que són tema de debat entre els humans.

 

      Sembla indiscutible dir que a les societats de l'antiguitat les creences religioses eren la base de sustentació de les normes morals. Per posar un exemple notable – i molt a l'abast – es pot citar   la Torà dels jueus (Els llibres que es corresponen amb els del Pentateuc de l'Antic Testament dels catòlics). La Torà, en efecte, conté una detallada normativa de com ha de ser el comportament dels creients. A més de tots els detalls del culte, conté tot de normes sobre la vida familiar i social, fins al punt que la Torà esdevingué el fonament de les lleis civils. El Deuteronomi, com a indicador de les orientacions divinals, ofereix tot un detallat conjunt de prescripcions i de prohibicions en relació a la cuina i a l'alimentació. 

  

   Tesi: tan bon punt un hom reflexiona i cerca arguments racionals en suport de la seva ideologia, llavors, d'una o altra manera, s'entra en el terreny de la filosofia.

  En teoria, cada individu té una ideologia particular i exclusiva, però, de fet, la realitat és que les ideologies són unes poques. O sigui, l'individu es mou necessàriament dins un dels corrents ideològics.

 

    Tesi: Primer, sorgeix una nova ideologia a un moment del procés històric, tot seguit,  fan l'aparició els filòsofs que creen arguments en suport de la ideologia.

 

    Tesi: Els filòsofs no són criatures especials. Els denominats filòsofs comencen la seva carrera intel·lectual a partir de la vulgaritat. Al igual que la resta dels mortals, es conformen dins una determinada ideologia, i és a partir d'aquesta ideologia que els neixen els impulsos cap a la creació de teories filosòfiques.  Vull dir que els qui en un futur han de ser els filòsofs són moguts pels sentiments.

  

   Tesi: En Sòcrates-Plató fa un discurs filosòfic amb la intenció d'enganyar.  El suposat Sòcrates dels Diàlegs platònics convida als seus oponents ideològics a mantenir un diàleg sobre una determinada qüestió moral, com si el diàleg fos un mètode científic d'investigació per mitjà del qual es descobreix la veritat moral. En Plató imagina – i escriu – uns falsos diàlegs amb els qui eren els filòsofs de les ideologies oposades a la seva.

 

   Tesi: En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil són la tríada reaccionària que inicià l'Intel·lectualisme. Fou una reacció, en efecte, contra la ideologia democràtica – l'emotivisme moral - que era la dominant a l'Atenes de l'època.

  

   Tesi: Les noves idees democràtiques que commogueren el món després, en l'argot filosòfic, rebrien la denominació d'emotivisme moral (O sigui, les normes morals no són expressió de la voluntat dels déus ni d'una investigació racional, sinó dels sentiments dels homes. I les lleis de la ciutat eren expressió de la voluntat de la majoria de ciutadans). Podeu veure més sobre aquesta temàtica a la Xarxa a El blog d'En Joan Quetgles | Intel·lectualisme i reacció. Apunts

 

   Tesi: Les ideologies fan ús de les filosofies. Pròpiament, fan ús d'una filosofia concreta, alhora que utilitza també les teories de diversos autors.

 

   Així, per exemple, els teòlegs catòlics basen la seva producció ideològica en la filosofia tomista, però, alhora, estan autoritzats a fer ús de les aportacions filosòfiques d'altres autors tomistes o, fins i tot, de filòsofs no tomistes mentre siguin utilitzables, és a dir, facin qualque aportació teòrica valuosa per al catolicisme.

 

   Al llarg dels segles i fins a la modernitat, les creences religioses han influït de manera decisiva en l'ordenació de les societats humanes, en especial referides a les normes morals i cíviques.

 

    Tesi: S'ha de distingir entre els dos grans nivells d'utilització de les religions.  Hi hauria el nivell de les religions que podríem anomenar de baixa intensitat, les quals servirien de suport a la vida social. I les d'alta intensitat, com el judaisme, l'Església catòlica i l'Islam, les quals determinen i conformen tota la societat.

 

     La religió de les ciutats gregues no tenia llibre sagrat ni, en conseqüència, tampoc disposava de casta sacerdotal (Bé, aquest tipus de religió de baixa intensitat no era exclusiva dels grecs; la major part de pobles de la Mediterrània i d'Europa tenien religions de característiques semblants).

   L'Església catòlica és l'exemple arquetípic d'utilització de la religió a la manera d'alta intensitat.

  

     Tesi: L'Església catòlica fou una creació del emperador Constantí com a instrument de cohesió, domini i control dels pobles de l'Imperi romà (Podeu veure la meva web El blog d'En Joan Quetgles | L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

 

   Atenes i algunes altres ciutats gregues dugueren a terme les primeres revolucions democràtiques i establiren un règim democràtic que perdurà uns quants segles (Roma establí un règim republicà, però, a diferència del d'Atenes, de bell antuvi estigué dominat pels patricis).

 

    Tesi: Per primera vegada a la història, les normes socials, jurídiques i polítiques responen a la voluntat expressa de la majoria de ciutadans. S'estableix un règim polític, la ideologia del qual serà després tractada teòricament pels savis – pels filòsofs – amb la denominació posterior  de contractualisme social, expressió que incloïa els temes relacionats amb l'emotivisme moral, la llibertat de pensament, la tolerància i la solidaritat.  

   Podeu veure un tractament més extens sobre el tema a la meva web El blog d'En Joan Quetgles | La filosofia i la religió sense caretes.

 

   A l'època de l'Imperi romà, tots els intents de revoltes democràtiques fracassaren.  Dic això per fer veure que, a partir de la caiguda de l'Imperi, tots els grans moviments socials i històrics anaren sota l'estendard de la religió. Els moviments socials sempre anaven acompanyats de símbols religiosos (Encara al 1640, a la Guerra dels segadors, els revoltats contra l'opressió castellana enarboraven el símbol de la creu).

 

    Tesi: S'ha d'insistir en fer veure que el primer gran moviment d'alliberament que commogué a tot Europa fou la reforma luterana. En Martí Luter, com a profeta de la restauració del vertader cristianisme, fou el qui va provocar la guerra d'alliberament contra Roma (Vegeu la web esmentada, pàgina 31 i següents).

   Com explico a la mateixa Web, la difusió del luteranisme i del calvinisme va fer néixer les condicions històriques que provocaren l'esclafit de les primeres revolucions democràtiques modernes triomfants.

 

   A partir de la revolució britànica de 1688, per primera vegada a la modernitat, es restablia un sistema social i polític que recordava al de les ciutats democràtiques gregues. Amb el triomf de la revolució es restablia també, és clar, els principis teòrics contractualistes i de l'emotivisme moral.

 

    Tesi: les classes populars britàniques saberen fer ús dels corrents de reforma religiosa per expressar els seus sentiments de revolta contra el règim monàrquic autocràtic. 

 

    Com dic a la Web, primer es manifestà, anònimament, el sentiment de revolta popular. Posteriorment, després de la victòria democràtica, aparegueren els  filòsofs, els nous teòrics de l'emotivisme moral. En John Locke, tornat de l'exili, pogué publicar les seves obres.

  

      Tesi: S'ha de rebutjar el concepte marxista de  revolucions burgeses que sovint s'aplica a les revolucions democràtiques.

    Tesi: el concepte burgesia és objecte d'una constant i extraordinària manipulació.

 

   Tesi: Les forces reaccionàries vençudes per les revolucions democràtiques, majorment, no s'esvaeixen. Acomodades al nou sistema democràtic, les forces reaccionàries continuen fabricant  materials ideològics i prossegueixen la guerra ideològica, però, ara, des d'una posició de vençuts.  societats democràtiques modernes. La guerra ideològica no té aturall; els principals contendents de la guerra ideològica actual són: a un bàndol, els que lluiten en defensa de les conquestes socials i democràtiques de les classes populars, i, a l'altre bàndol totes les forces de la reacció.

   Per altre costat, el desenvolupament del capitalisme va comportar el creixement de nous poders que representaven – i representen - una amenaça per a la democràcia. 

 

   Tesi: A la fase actual de desenvolupament capitalista, les elits econòmiques, polítiques i ideològiques manipulen els Poders en funció dels interessos de la classe dels grans capitalistes.

   

  

  

   Tesi: Per tot arreu es fa la proclamació formal de la vigència dels drets humans, però, de manera semblant al que observava En Rousseau,   els homes van carregats de cadenes. La realitat social actual mostra que les grans proclames (com, per exemple, les de la llibertat, la igualtat i la solidaritat) són pendents de compliment.

 

   Tesi:  No és el cas que hi hagi un procés determinista de la història. No és el cas que s'hagi de desplegar un camí de roses per al drets humans, com si hi hagués un necessari creixement indefinit del benestar social.

    Pel contrari, la realitat actual allò que mostra és el creixement de les contradiccions socials i econòmiques i la continuació despietada de la lluita de classes i de la guerra ideològica (i també de les guerres reals) entre els contendents dels opressors i els dels oprimits.

 

    Per posar un exemple pròxim i actual, les classes treballadores de la Catalunya d'ara, a diferència de l'any 1931, no disposen de premsa pròpia en defensa dels seus drets socials i nacionals; la premsa és en mans de grans financers (El diari Avui és propietat d'un gran capo de les finances catalanes; El Periódico de Catalunya era propietat d'una família castellana i ara sembla que serà comprat per un nou ric especulador d'Extremadura, i no se sap amb quines intencions;  El diari de Balears és propietat d'un gran capo de les finances mallorquines).

     Per posar un altre exemple pròxim: En contra de les falses previsions dels qui afirmaven la bonesa de la democràcia espanyola, als darrers temps, es comprova la reducció constant dels drets socials i nacionals dels catalans.

 

     Tesi: En tot temps les classes populars cerquen de donar una resposta adequada contra l'opressió. No són els denominats filòsofs els que troben les solucions als conflictes socials, sinó els líders de les organitzacions populars en lluita contra l'opressió i l'explotació.

  

    Majorment, els llibres de text i les enciclopèdies recullen la versió conservadora – intel·lectualista – de la història del pensament. Introdueixen una enorme mistificació. Fan com si la història de la humanitat seguís l'estela descoberta pels filòsofs; fan com si fos una història de la filosofia en la qual el pensament fos una exclusiva dels filòsofs, i la història – a imitació de la concepció d'En Hegel – una mena de desplegament de l'Esperit (La fi de la història, si haguéssim de seguir En Fukuyama, consistiria en l'establiment del capitalisme neoliberal com a formació social última i definitiva).

    Tesi: En contra de l'intel·lectualisme moral, no són els filòsofs els qui fan moure el món. Les noves idees morals, socials, religioses, polítiques, són iniciades pel sentiment i l'activitat d'un grup social o d'un individu que és el líder d'un grup social.

    Posat que al llarg de la història, la religió era el puntal de les societats, tots els grans moviments socials utilitzaven la manifestació religiosa. Així, en sentit reaccionari, En Constantí impulsà la creació de l'Església catòlica amb la finalitat d'assegurar el control dels nombrosos pobles sotmesos a l'Imperi de Roma. En canvi, En Mahoma, com a profeta d'una nova religió, inicià un dels més formidables moviments d'alliberament de la història universal (Allò que no diuen les enciclopèdies dels països cristians és que a als països on s'implantà  l'Islam, les amples masses d'esclaus quedaren alliberades majorment. Tampoc diuen que l'Alcorà considera pecat imperdonable el comerç d'esclaus).

 

   De les noves idees dels filòsofs de l'època renaixentista no se'n derivà cap tipus de moviment social.

   A principis del sis-cents,  N'Erasme de Roterdam era l'humanista més famós; els seves idees de reforma eren acceptades per una gran majoria d'humanistes; però de l'erasmisme no se'n seguí cap moviment de reforma.

    Fou En Martí Luter el qui, com a profeta de la paraula de Déu segrestada per Roma, desfermà el gran moviment de la Reforma que commocionà Europa.

 

    Tesi:  Les classes populars alemanyes utilitzaren i feren seu el missatge d'En Luter. Però també el feren seu els burgesos de les ciutats, la petita noblesa i els prínceps alemanys (Vegeu la web).

 

   Els denominats filòsofs, com la resta dels humans, són moguts per una passió. La seva activitat intel·lectual és per a satisfer aquesta passió. Abans d'iniciar la cursa filosòfica, els futurs filòsofs van conformant la seva personalitat a partir d'una ideologia que ha rebut d'una societat concreta i d'una classe social determinada.

 

   Tesi: L'activitat intel·lectual dels filòsofs és alimentada per una passió i és al servei d'una ideologia.

  

   O sigui, es pot dir que els filòsofs són uns esforçats combatents en la guerra ideològica permanent.

  

     La major part de les innumerables gestes fetes per individus pertanyents a les classes populars passen desapercebudes, no tenen registre històric. Per suposat, la manca de registre és més greu  a mesura que ens fem enrera en el temps històric.

   Malgrat aquestes mancances, una porció d'aquestes gestes són conegudes i registrades. Aquestes gestes populars tingueren o han tingut diversa significació històrica; unes són petites històries locals, altres de gran transcendència; tampoc no manquen les històries tràgiques, els grans fracassos (Seria el cas de la revolta de N'Espartac, vg).

 

    Jo vull convidar al lector a prestar atenció a una d'aquestes gestes populars, la de la formidable odissea dels juramentats del Mayflower.

 

  La història dels pelegrins del Mayflower ben aviat va passar a ocupar un lloc preferent a l'imaginari de la societat Nord-americana – de l'Univers ideològic nord-americà -;  i es manté així fins al dia d'avui. La història dels 102 colons puritans (calvinistes) que fundaren Plymouth, a 1620, és un tema central de la història i de la cultura dels Estats Units.

   Per no repetir el que vaig escriure a la web esmentada, passaré  a exposar unes consideracions sobre el tema.

 

   La gesta d'aquells homes i dones, certament, fou extraordinària. Eren calvinistes beats que fugien per motius religiosos; pretenien fundar una nova Jerusalem d'acord el calvinisme més estricte.

   Aquells colons eren gent formada; tots sabien llegir i escriure;  havien debatut àmpliament  - i havien fet el famós jurament – la manera com s'havien d'organitzar socialment.  Feien seves les tradicionals llibertats angleses; acceptaven l'obediència al monarca, però sempre de manera condicionada a la raó i a les Escriptures; introduïen el concepte de pacte social i el iusnaturalisme; per altre costat, en tot moment, introduïen el poderós llevat autogestionari calvinista. 

    Tot i que hi havia altres corrents de colons que no es movien per motivacions religioses, el cert és que la colònia de Plymouth havia de marcar decisivament tot el procés social i polític de les 13 Colònies de Nova Anglaterra.  Les expedicions de colons calvinistes fou una constant; paradoxalment, la Corona afavoria aquesta migració calvinista amb l'objectiu d'alleugerir els conflictes religiosos de la metròpoli.

   La Carta de Llibertats de Rhode Island, de l636, fou la primera constitució de la història que declarava el principi de tolerància i de llibertat religiosa.

   La influència de la ideologia de les colònies calvinistes s'estengué per tot arreu del territori.

   A una primera època, Nova Anglaterra era un pol d'atracció per motius religiosos i ideològics; però ben prest els motius socials i econòmics foren predominants. Per a un pobre d'Europa l'oferta devia resultar un somni (el somni americà, on dirà després): la garantia de llibertat a una terra sense nobles i sense clergat, i la igualtat social.

    Els llibres de text espanyols i els dels catòlics destaquen els punts foscos de la colonització anglesa: la introducció de l'esclavitud i el genocidi dels pobles indígenes. Intel·lectuals espanyols i catòlics es complauen cercant peregrins arguments sobre una suposada major humanitat del genocidi espanyol.

  Jo no tracto aquí de condemnes morals o de justificacions. Allò que m'importa destacar són les condicions excepcionals d'aquelles colònies de Nova Anglaterra el desplegament de les quals determinà la proclamació de la primera república moderna de la història. Per a veure aquestes condicions faig unes consideracions.

    Els territoris imperials de Castella i de Portugal a Amèrica eren immensos, cent vegades més grans (és un dir) que els d'Anglaterra; però el gruix del corrent migratori cap a Nova Anglaterra era més ample que el que anava a les diverses àrees hispàniques.

    El creixement exponencial de la població de NA per causa de la immigració s'ha comprendre en funció del també exponencial creixement econòmic. Amb la proclamació de la independència, la nova república, els Estats Units d'Amèrica, accelerà encara més el seu procés de creixement de població, econòmic, d'extensió territorial i d'altres, de manera que ben aviat havia de demostrar que era una potència política i econòmica.

 

   Observant el desplegament de la societat nord-americana, podem constatar que la revolució política era la causa determinant de la revolució econòmica.

   Les garanties de protecció jurídica als més febles provocà l'auge migratori; paral·lelament, les garanties polítiques per a un fàcil accés a la propietat a favor dels desvalguts provocà una colonització vertiginosa i una acceleració del creixement econòmic.

    De manera semblant a la d'Anglaterra, als EUA es va iniciar la revolució industrial i el desplegament del capitalisme, de manera espontània. No és el cas que primer hi hagués uns teòrics del capitalisme; no, primer de tot aparegué el capitalisme, i posteriorment els teòrics que estudiaren el fenomen social (La riquesa de les nacions, de N'Adam Smith, fou publicada a 1776;  i El Capital, d'En Marx, a 1867).

    Aquelles primeres colònies calvinistes s'organitzaven a la manera republicana i autogestionària; aquelles colònies democràtiques i autònomes eren l'expressió de la voluntat del petits propietaris pagesos, dels petits grangers, els quals constituïen la majoria de població. Però la postal idíl·lica va durar poc. Amb el desenvolupament econòmic sorgiren els grans propietaris de terra, majorment esclavistes, la lluita de classes i la confrontació entre el Nord i el Sud que determinà la guerra civil al 1861.

  

     Les condicions socials i polítiques de les Colònies de Nova Anglaterra les situaven al cap davant del desenvolupament econòmic, i no al revés.

 

    L'establiment d'un Estat propi, republicà, feu que els EUA esdevinguessin l'Estat amb més avantatges per al desenvolupament econòmic. O sigui: primer els nord-americans s'alliberaren de la classe aristocràtica i de la casta sacerdotal, es dotaren d'unes noves normes republicanes d'organització social, reforçaren les garanties dels més febles i el dret a l'autonomia local i l'autogestió. És en aquest sentit que s'ha d'entendre l'avantatge dels EUA respecte dels altres països. Una vegada començada la cursa per al desenvolupament econòmic,  era evident que hi havia un corredor que corria més que els altres. Tot i que la Gran Bretanya va iniciar la Revolució industrial i que al segle XIX era la primera economia del món, això no nega l'afirmació anterior; al segle XIX, el ritme de creixement dels EUA era el més gran.

 

    Que quedi clar: el procés històric de Nord-amèrica nega la teoria marxista de la determinació de les sobrestructures. 

     Es pot fer un enunciat general afirmant que el desenvolupament econòmic que començà al segle XVII a Europa i Nord-amèrica segueix clarament les geografies d'aquelles àrees on havien triomfat les primeres revolucions democràtiques (bàsicament, eren Suïssa, Holanda, els Països Nòrdics, Gran Bretanya i Nova Anglaterra).

 

   La Constitució de la República dels Estats Units d'Amèrica no s'ha d'entendre com a l'obra d'uns representats del poble experts en legislació; la Constitució de 1776 fou el resultat final d'una constant iniciativa legislativa dels ens locals de les Colònies. La Constitució havia estat precedida  - i n'era conseqüència – per centenars de Cartes de Llibertat, Pactes per la llibertat, Cartes de privilegis, i així.

 

   Per suposat, sé que els nord-americans s'apoderaren de les terres dels pobles indígenes i cometeren un rosari macabre de genocidis, i també puc dir que sóc de l'opinió que els crims contra la humanitat no prescriuen; i que serà  un gran moment el dia que la humanitat pugui jutjar i jutgi aquests crims que cometeren els nord-americans als segles XVIII i XIX. També sé que, tot i que hi ha hagut grans defensors nord-americans dels drets de les poblacions originàries, això no és cap pal·liatiu dels crims.

 

  

    Ideologia i filosofia.

 

   Aquells puritans republicans de 1776 eren partidaris de la il·lustració. És més: eren plenament conscients de la superioritat de la seva l'organització social i també en matèria de coneixement, respecte del països d'Europa. Els nord-americans del segle XVIII se sentien formant part de la Il·lustració britànica. Quan a filosofia, estaven en línia amb els autors empiristes; sens dubte, En John Locke era el més preferit. La ideologia predominant serà un compost de calvinisme i d'empirisme.

 

   Tot i que hi hagut autors de diverses tendències ideològiques, de bell antuvi, el corrent filosòfic dominant fou el denominat pragmatisme, corrent que es corresponia amb la ideologia dominant nord-americana.

   Els filòsofs nord-americans porten una característica o senyal que els distingeix clarament dels d'Europa continental. Els autors nord-americans es manifesten en els seus escrits molt respectuosos amb els seus possibles lectors; la mateixa actitud manifesten a les seves conferències. Els autors nord-americans sempre es dirigeixen al públic com si fossin els seus iguals, com si s'afirmés primer de tot la igualtat intel·lectual entre tots.

    Des d'un primer moment, la universitat nord-americana va sentir com a molt aliena l'obra filosòfica dels grans autors de l'idealisme alemany, i va considerar familiar i pròxima la filosofia de l'empirisme britànic, primer, i de l'utilitarisme, després; i també enllaçà amb els corrents positivistes.

    El món cultural nord-americà sempre considera una desmesura aquells filòsofs que es presenten com a criatures extraordinàries i per sobre del comú dels mortals, com si haguessin descobert el camí de la veritat o de la salvació.

   Jo deia que la filosofia és una activitat que ha aparegut dels sentiment de l'autor en suport d'una determinada ideologia. 

 

   Tesi:  La formació de la societat de les colònies de Nova Anglaterra fou un cas extraordinari que mai s'havia donat al món i que mai més s'ha tornat a repetir. Era una nova forma social  que s'anava desplegant d'acord al projecte ideològic dels pelegrins calvinistes.

 

   Tesi:  Cas excepcional, aquella societat nord-americana naixia per causa d'una ideologia – el projecte calvinista – i això donà a aquesta ideologia una omnipresència arreu de totes les activitats socials.  El cas excepcional consistia en que aquella ideologia dominant no tenia cap ideologia contraposada o que rivalitzés.

 

     No vull dir que no hi hagués petits grups diferenciats o individus dissidents – que sí que hi eren -, sinó que els dissidents no aconseguiren fer néixer una ideologia rival.

   Quan a la fi, amb el desenvolupament del capitalisme, sorgiren els moviments obrers moderns que creaven una ideologia alternativa, la resposta del govern i de la societat nord-americana fou intolerant. I als anys 1950, es desfermà una tremenda cacera de bruixes amb el maccartisme (El comunistes i altres elements esquerranosos foren considerat unamerican i enemics del poble, enemics que calia perseguir i eradicar o destruir). Des de llavors, aquest esperit maccartista mai ha desaparegut de la societat nord-americana.

 

    Quan, a finals del XIX, aparegueren els considerats grans filòsofs nord-americans – els pragmatistes Peirce, William James, Dewey – la seva tasca consistí en donar arguments en suport de la ideologia dominant i en fer crítica a les filosofies contraposades a la ideologia nord-americana dominant.

 

   La darrera generació de filòsofs ianquis mostra l'aparent immobilisme de l'Univers ideològic nord-americà. En William Mcbride, refererint-se a la funció dels pensadors als EUA, utilitza la paraula complicitat per explicar el fenomen;  posa com a exemple a En John Wals i al seu assaig Sobre la dimensió global de la filosofia nord-americana diu:  Sea como fuere, podemos generalizar sin mentir, si decimos que el libro de Rawls4 refuerza la impresión general de que el sistema norteamericano, tanto político como económico, no es totalmente justo, sino, según la expresión de Rawls “casi justo” y, en resumen,que “nosotros” (lo pongo entre comillas como lo tengo que hacer tan a menudo en los últimos tiempos) somos un buen pueblo. (Quisiera hacer unareferencia al muy provocador y muy importante trabajo de Ted Honderich, After the terror, para apuntalar esta tesis sobre el trabajo de Rawls.)Y lo que es mucho peor, en A Theory of Justice, Rawls evita deliberadamente hablar del papel de una sociedad única tal como la imagina en el contexto de un orden mundial y cuando lo hace, en The Law of Peoples, el resultado es terriblemente cómplice. En esta última obra, Rawls –al desarrollar la ideas de la “guerra justa” de su ex colega de Harvard, Michael Walzer, (para mí) más cómplice todavía–, de hecho prepara el terreno para justificar la financiación de guerras pretendidamente liberales y democráticas contra los estados “canallas” (Rawls mismo suele emplear esta terminología del Departamento de Estado norteamericano), una política ahora adoptada oficialmente por el gobierno (Podeu veure la web pitjant Sobre la dimensión global de la filosofía norteamericana).

   Per suposat, també hi ha filòsofs ianquis que es situen a un nivell crític respecte de la ideologia dominant  – com per exemple En Mcbride mateix -, però aquests troben obstacles per a la difusió del seu pensament i sempre queden relegats a espais marginals.

 

   Respecte d'aquesta qüestió, la meva tesi és: Actualment els diversos Poders dels EUA – econòmics, polítics, ideològics – són expressió de la classe dels grans capitalistes i aquests Poder lluiten ocultament contra els interessos de les classes populars.

 

   Tesi: Els filòsofs, majorment, despleguen una activitat intel·lectual que - conscientment o inconscient – es fa en suport dels objectius polítics i ideològics dels Poders.

     O sigui, no és el cas qui hi hagi un camp neutral de lluita ideològica on s'enfrontin els diversos contendents, de manera que al final guanyin els millors intel·lectes i les millors idees. No, la realitat és que l'èlit capitalista és la propietària directa dels mitjans. En lloc de lluita allò que hi ha és control ideològic. L'èxit o la marginació d'un determinat pensador el decideixen els censors nomenats per l'elit.

 

    O sigui, per posar les coses clares, és el capitalista el qui compra la propietat d'un diari i tot seguit nomena el director. És el propietari el qui estableix la línia ideològica i no el director o el cos de redacció.

 

   Per posar un altre exemple:  Les diverses esglésies nord-americanes, a la guerra ideològica, actuen de manera semblant a l'Església catòlica, i miren de marginar socialment els adversaris ja que no poden destruir-los físicament- com feia l'Església catòlica als seus bons temps -. Les esglésies mouen la gran campanya obscurantista denominada el disseny intel·ligent referida a la Creació de Déu segons els seus llibres sagrats, però els filòsofs positivistes (vg., Wittgenstein, Popper, Wals) insisteixen a dir que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses. En la mateixa línia, l'elit política allò que cerca és el suport dels lobbys religiosos; i margina també tota veu crítica amb la religió (la filosofia d'En William James vol fer veure allò útil de la religió combinada amb l'empirisme).

 

   És d'esperar que el conflicte d'interessos entre les elits i les classes populars trenqui els grans dispositius de poder ideològic que han muntat les elits.

General | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

Nietzsche y el cristianismo

quetgles | 13 Juliol, 2008 15:12

   De moment, aquest article és una còpia de l'original editat en llengua catalana.

  

   Qüestió prèvia: En aquest escrit el que pretenc és mostrar alguns aspectes de la guerra ideològica, aspectes que es mostren al voltant de l'obra d'En Friedrich Nietzsche.

  A les enciclopèdies de signe positivista, la filosofia d'En Nietzsche podria figurar dins el corrent irracionalista de la segona part del segle XX; en aquest cas, l'autor seria definit com un dels iniciadors del vitalisme o de l'irracionalisme. Figuraria com a una filosofia de la qual més endavant havia d'emergir el feixisme. I figuraria com un corrent ja mort i sepultat.

    Però haurem de veure que actualment, a partir de la postguerra, hi ha diversos corrents ideològics que conflueixen a l'hora de fer valer el pensament d'En Nietzsche com a pensament de la màxima actualitat.

    Allò que m'importa és posar de manifest els intents dels corrents ideològics de signe reaccionari per difondre i exalçar la filosofia de Nietzsche.

   Un dels motius d'aquest escrit és per cridar l'atenció de la gent d'esquerra – dels anarquistes, en especial – perquè defugin de la temptació d'utilitzar idees de Nietzsche per a construir un discurs  progressista. Aquests intents d'utilitzar pedres de l'edifici nietzschià esdevenen una convergència amb les posicions més reaccionàries.

    Haurem de veure com, sorprenentment, els gruix més important dels filòsofs francesos ha seguit la sendera que va obrir En Martin Heidegger. Quasi tots s'han apuntat amb entusiasme al mètode de Nietzsche-Heidegger: la genealogia del llenguatge (Podeu baixar la Web El blog d'En Joan Quetgles|Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge).

   També alguns dels anomenats filòsofs espanyols s'ha apuntat amb entusiasme a la moda del redescobriment d'En Nietzsche. Així, En Fernando Zavater, exalça l'autor alemany com un campió de la modernitat i del progrés. Com a exemple d'aquesta negra onada de nietzschisme, a un denominat congrés d'ecologia – versió vaticana - organitzat per la Santa Seu (Expo de Zaragossa, 2008), l'arquebisbe de Saragossa, actuant d'insòlit president del comitè científic, va justificar el seu discurs en suport de la necessitat de la metafísica i va deixar anar perles com aquesta: L'home del nostre temps, com a N'Adam i N'Eva, de la mà de Nietzsche, ha tornat a creure que és Déu. I, tot seguit, els teòlegs de Roma, a les seves intervencions, no es privaren de fer referències a Nietzsche, com un dels mestres de la sospita.  

  Tesi: En Nietzsche representa el paper de profeta d'una religió sense Déu. 

 

      Dic profeta, en el sentit que En Nietzsche anuncia la vinguda d'un nou temps, d'una nova humanitat, concepte aquest que s'ha divulgat en català amb el nom de el Superhome. Profeta, perquè en Nietzsche declara expressament que ell no és el Superhome, que ell no és l'inici d'aquesta Nova Humanitat superior que ha de venir. Dóna a entendre que hi haurà un iniciador de la Humanitat superior, però ho deixa per a un temps que encara ha de venir, però que ja s'acosta.

   Religió, perquè aquesta Nova Humanitat no és el producte de l'evolució de l'espècie, no és un producte biològic. Religió, perquè els homes seran superiors per causa de la seva moral superior. O sigui, els homes, gràcies a l'establiment de la nova religió de la Humanitat Superior, tindran un comportament moral superior; superior, a la manera que es comporten els homes superiors segons En Nietzsche.

    No hi ha Déu, però sí la promesa d'una mena d'eternitat que és enunciada amb la teoria de l'Etern retorn. Segons aquesta religió nietzschiana,  els homes nobles de la Humanitat superior tornarien a viure una vegada i una altra la seva noble vida. S'ha d'entendre que per a aquests homes superiors no hi ha recompensa;  que la recompensa és la pròpia vida superior.

  

   Tesi: La filosofia esdevé genealogia. La filosofia esdevé etimologia. Com a fiscal contra els filòsofs – contra En Sòcrates i En Plató, particularment -, En Nietzsche feu de la filologia un instrument d'anàlisi genealògica de les idees i dels corrents ideològics.

 

     No debades En Nietzsche fou catedràtic de llengua grega clàssica. En Nietzsche encapçala la llista dels grans manipuladors del llenguatge, en el sentit pejoratiu; manipuladors que pretenen haver trobat el camí de la veritat per mitjà de l'anàlisi del llenguatge. Fan com si les paraules guardessin el secret de la veritat; com si de l'anàlisi de les paraules aquestes havien de deixar anar el sentit autèntic de la història. 

   

   

 

   Tesi: Els llibres d'En Nietzsche venen a ser les Noves Escriptures d'una nova religió.

 

    Respecte de la veritat, els profetes són a un estadi superior al dels filòsofs. Els profetes veuen més enllà dels filòsofs i dels científics. Els filòsofs fan ús dels recursos de les ciències filosòfiques per a intentar de trobar la veritat; els profetes, en canvi, són els portadors de la veritat. Els profetes són els receptors dels missatges de Déu, i els transmissors d'aquests missatges. En Nietzsche dóna a entendre que no rep cap missatge de Déu, però es comporta com un profeta a qui arriben missatges. En Nietzsche profeta experimenta emocions profètiques, té visions de futur, té revelacions i somnis reveladors, sent el poder de la sublimació, capta realitats ocultes, desxifra els jeroglífics de la vida superior,  i moltes altres coses. O sigui, figura que no hi ha Déu, però es comporta com un profeta de Déu. Per això, En Nietzsche fa ús del llenguatge propi dels profetes; abandona el llenguatge acadèmic;  no tracta de fer cap tipus de curs de filosofia; no es dedica a la recerca del suport de la ciència.  En Nietzsche fa literatura; literatura profana i literatura religiosa. Profana, quan ha de fer crítica als filòsofs; religiosa, quan ha de fer les revelacions de la salvació de la Humanitat superior. Això explica l'abundància de textos que semblen una imitació de la literatura bíblica; es donen tot d'aforismes, màximes, metàfores, paràboles.

    

  A l'Univers ideològic espanyol, els llibres de text i les enciclopèdies presenten En Friedrich Nietzsche com si fos un dels majors filòsofs de la humanitat. En aquesta qüestió, els llibres de text no fan sinó seguir les orientacions provinents del Ministeri. Així mateix, el Ministeri, en matèria de programació de la història de la filosofia, es dóna per establert que recull les valoracions actuals que fa la Universitat espanyola. Tocant als llibres de text catalans, aquests, per imperatiu polític, no es poden allunyar del model espanyol;  si de cas, s'han de limitar a introduir alguns afegits, com, per exemple, fer referència a alguns filòsofs catalans (A les Balears, durant molt d'anys, En Ramon Llull figurava a la llista dels deu grans autors escollits per als exàmens de Selectivitat; figurava a la llista, però, estranyament, la butlleta Ramon Llull mai va tocar en sort. O sigui, per una banda, es s'afirmaven els trets de la cultura de la comunitat autònoma balear – amb En Ramon Llull inclòs a la llista – i, per l'altra, s'evitaven conflictes innecessaris amb els sectors de cultura espanyola – En Ramon Llull no entrava al bombo -).

    Si se dóna aquesta preeminència a la filosofia d'En Nietzsche, hem de concloure que els elements conservadors i reaccionaris continuen essent hegemònics a la Universitat espanyola , i que importants Poders ideològics decidiren moure guerra tot utilitzant l'obra de Nietzsche (Podeu comprovar que a la Xarxa hi ha una Web que ofereix la versió en espanyol de les obres Nietzsche, Heidegger i Derrida, una mena de centre de culte i promoció d'aquests autors, en exclusiva). Per altra costat, sembla que l'Església catòlica va decidir, al seu moment, fer ús i promoció de l'obra d'En Nietzsche al servei dels interessos de l'Església. Així mateix, podeu veure que en aquesta Web nietzschiana es recullen nombroses aportacions de suposats filòsofs espanyols, com En Fernando Savater o N'Eugenio Trias. També podeu saber que N'Ortega y Gasset – que figura com el filòsof espanyol més important –, al seu moment, es declarà seguidor entusiasta d'En Nietzsche.

 

   En contra del que pretenen aquests exalçadors d'En Nietzsche, he de fer evident que l'obra d'aquest autor només pot ésser útil per a construir edificis reaccionaris o per a induir a la confusió.

    Primer de tot, haurem de veure algunes de les teories més inconsistents de l'autor. En efecte, és inconsistent:

 

   Suposar que ell és l'única persona al món que sap el camí de la salvació. Que totes les filosofies estan en l'error, a excepció de la seva. Per a una ment catalana, aquesta pretensió d'En Nietzsche només podria ser acceptable si un hom es presenta com a profeta, com a home tocat per Déu.

 

  Suposar que el pensament d'En Sòcrates i d'En Plató fou la causa de la corrupció moral universal.

   Que En Plató, al rebutjar la doxa – la via del coneixement sensible – i establir l'episteme com a camí de la veritat que condueix al món de les idees, va anorrear la moral superior que havien creat i imposat els aristòcrates grecs.

    En Nietzsche dedica tot un llibre per a explicar la seva teoria (Si bé, en realitat, aquesta teoria del pecat original platònic la repeteix al llarg de la seva obra).

   El plantejament històric que ofereix En Nietzsche no s'acomoda a la realitat històrica. En Plató no va desfermar cap tipus de moviment social o polític. En Plató era aristòcrata i pertanyia al partit aristocràtic. En Sòcrates i En Plató eren uns teòrics esforçats contra l'Atenes democràtica. El triomf de la reacció a l'Atenes democràtica no fou deguda a cap campanya electoral d'En Plató, sinó a les llances dels espartans. I, més tard, al 338 aC, tampoc fou per causa de la filosofia de Plató que Atenes perdé la democràcia, sinó per les armes del rei de Macedònia.

   En Nietzsche feu com si no haguessin existit les revolucions democràtiques de les ciutats gregues. Feu un fals plantejament segons el qual el pensament de Plató fou el causant de la decadència de la moral aristocràtica. La realitat històrica és que foren les revolucions democràtiques les que escombraren la moral i el poder de l'oligarquia aristocràtica.

    S'ha de suposar que En Sòcrates i En Plató s'entusiasmaren amb el nou govern dels Trenta Tirans.  En tot moment ambdós coincidirien amb la voluntat de poder d'En Nietzsche.

  Que  el mal va venir de la filosofia d'En Plató, de la metafísica, de la seva teoria del món de les idees.  Però En Nietzsche s'hauria d'haver sorprès de les grans coincidències entre ell i En Plató.

    En Nietzsche i En Plató afirmen la superioritat moral dels nobles sobre els plebeus. Ambdós entenen que la democràcia és una perversió. En Plató també va predicar una mena de superhomes a la seva República. Ambdós menyspreen el tipus de vida vulgar del seu temps, i proposen l'ideal d'una humanitat superior. Ambdós menyspreen els treballadors i el treball manual. Ambdós exalcen l'activitat intel·lectual per sobre qualsevol altra cosa.  En Nietzsche és en contínua campanya a favor de la vida, dels valors vitals, de més vida, però ell mateix, en persona, revela la significació del que són els seus valors vitals: Els suposats valors vitals d'En Nietzsche són una misèria de valors vitals, una misèria de vida, estan continguts dins la seva miserable vida. En Nietzsche - que s'atreví a senyalar la miserable vida d'En Kant – portà un tipus de vida  miserable que s'assembla a la de Kant, com una gota d'aigua a una altra. 

    Segons ho descriu el mateix Nietzsche, tots els seus grans moments d'entusiasme, d'alegria, d'exaltació, de fruïció, d'apoteosi, estan relacionats amb la seva activitat intel·lectual. Per altra banda, he de suposar que ambdós devien ésser misògins i devien sentir una por cerval davant les dones. Actualment es coneixen molts de detalls del fracàs amorós d'En Nietzsche amb Na Lou Salomé. On suposa que d'aquest fracàs en la seva misogínia. Les obres d'En Nietzsche van salpicades de perles misògines, com, per exemple: La dona...és venjativa: això ve condicionat per la seva debilitat, el mateix que ve condicionat per ella la seva excitable sensibilitat per a la indigència aliena (Perquè sóc tan savi?, pàgina 7).  O aquest altre: Pocs homes hi ha aquí: per això es masculinitzen les dones. Doncs sols el qui sigui bastant home podrà "redimir" a la dona en la "dona" (Així va parlar Zaratustra); o, també: Quan una dona té virtuts virils, s'ha de fugir d'ella; si no les té, ella mateixa fuig (L'ocàs dels ídols).

 

   En Nietzsche enllaça En Plató amb el cristianisme, però sense donar-ne raons. Explica que ambdós són la pesta del mal moral del món.

    És inconsistent deixar de banda les realitats històriques més òbvies i conegudes. La realitat històrica fou que Atenes i la resta de polis democràtiques foren vençudes militarment per l'Imperi macedoni de N'Alexandre el Gran. Les ciutats gregues continuaren dirigides per les oligarquies aristocràtiques de sempre. I, a l'època de l'Imperi romà, les oligarquies dels grans propietaris de terra continuaren mantenint la seva hegemonia política.

    Es inconsistent i ridícula l'afirmació que la història del món fou determinada per allò que pensà En Plató. Explica el nostre autor que les idees d'En Plató s'expandiren i, a un moment determinat, foren integrades a la teologia cristiana per obra d'aquells ressentits i perversos sacerdots que tramaren la pesta ideològica judeo-cristiana. Creure, com creia En Nietzsche, que el pensament d'un sol home va determinar la història de la humanitat, deu comportar un estat quasi permanent de misticisme (Als moments de frenesí, el nostre autor provocador escrivia aquells textos encara més provocadors, on deia coses així com Perquè sóc tan savi? Perquè escric aquests llibres tan bons?  .   

   D'acord amb la historiografia oficial, podem constatar que la vida social, moral i política de l'Imperi romà mantingué la seva identitat al llarg dels segles fins al final de l'Imperi. Que l'Església cristiana fos declarada oficial a l'any 380 no tingué conseqüències socials o polítiques. Fins a la fi, l'Imperi romà continuà sota el control dels grans patricis – dels grans propietaris de terra -, la producció agrària continuà essent esclavista. Si de cas, hem de destacar que, a partir del segle III, començà el llarg procés de feudalització de l'Imperi. O sigui, que de les proclames oficials de cristianisme, no se'n seguia cap canvi substancial.  Al meu parer, En Constantí – i el patriciat romà – va decidir fer de l'Església cristiana un instrument de cohesió política de l'Imperi (Podeu veure la meva Web El blog d'En Joan Quetgles | L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

 

   Segons En Nietzsche tots els mals de la societat contemporània – del seu temps – tenien el seu origen en la venjança judaica. Els valors letals judeo-cristians van infectar les societats europees. Els iniciadors de la corrupció i de la perdició foren els perversos – demoníacs, hauríem de dir- sacerdots judaics que construïren la primera Església cristiana.

Els mals d'aquest verí judaic són presents a tot arreu; per posar un exemples:  les democràcies i la imposició dels valors procedents de les masses, dels plebeus, dels homes inferiors; la creixent socialització de la societat; les diverses doctrines socialistes són un producte d'arrels judaitzants. Igualment, s'ha de condemnar la massificació de l'ensenyament i de la Universitat;  darrera la màscara de bondat de positivisme i de les ciències positives es pretén una nova versió de cristianisme consumista;  és la promesa falsa de construir un cel vulgar, plebeu, a la terra. 

    Una de les contradiccions – que tant li agradaven al filòleg – més divertides és la que contraposa la figura de Jesús de Natzaret – tot un autèntic Superhome – a la dels escribes i fariseus. El profeta ens assabenta que Jesús era un revoltat contra el sistema hebraic. Diu que Jesús fou l'únic cristià, posat que els seus deixebles, els apòstols, no l'entengueren, que els cristians no són autèntics cristians.  El profeta Nietzsche digué que el cristianisme és la traïció a l'autèntic missatge de Jesús; que En Pau inicià la perversió judaica d'invertir l'autèntic missatge de Jesús, el qual no oferia la recompensa de la vida eterna, sinó que mostrava el camí d'una nova vida a la terra, i no a una altra vida.  En Nietzsche arrissa el ris:  afirma i nega els Evangelis al mateix temps; accepta la mort de Jesús, però nega la resurrecció.  En Nietzsche demostrà que res era capaç de resistir-se a la seva dialèctica i al seu poder filològic.

  

    El nacionalsocialisme alemany va entendre que En Nietzsche era el nunci de l'arribada de la Humanitat superior alemanya. El Règim nazi proclamà En Nietzsche com a el gran filòsof de la nova era. El nietzchisme esdevingué la filosofia obligada a les Universitats alemanyes. N'Hitler mateix es declarava lector de l'obra del filòsof. Amb aquells insuperables espectacles de masses, En Nietzsche esdevingué el profeta de la religió nazi; així, per exemple, a la kolossal col·locació de la primera pedra de la nova seu del partit nazi a Munich s'hi va acompanyar unes obres completes de Nietzsche. Com a anècdota, podem constatar que del 36 al 44 el camarada  Heidegger va dedicar els seus cursos universitaris a l'estudi del pensament d'En Nietzsche, (!Kolossal¡).

  

   Els filòsofs de París bé s'avançaren a proclamar que els nazis s'havien apropiat indegudament de l'obra i del pensament d'En Nietzsche (Els espanyols, si bé més modestament, els seguiren les petjades). Els parisencs, amb els seus escrits i declaracions, confirmaven d'una manera definitiva que En Nietzsche no tenia res a veure amb el nazisme i que tampoc era racista.  Els parisencs també declararen net de culpa i de sospita al seu admirat Heidegger.  Mostraren textos d'En Nietzsche on sembla que el filòsof desaprovava el racisme i l'antisemitisme (I posaven l'exemple de les bregues del filòsof amb la seva germana, la qual era racista i antisemita).

  

   Els filòsofs parisencs menteixen – i també els madrilenys – al declarar Nietzsche lliure de sospita d'antisemitisme. Menteixen, i menteixen sense escrúpols, tot i sabent que són abundants els textos de Nietzsche amarats de racisme.

   Així, a La genealogia de la moral, Ae, 1970, pàgina 35, innocentment, fent exhibició dels seus sabers etnogràfics,  fa el següent aclariment: Amb el llatí "malus"(dolent) tal volta es carateritzava a l'home vulgar en quant home de pell fosca i sobretot en quant home de cabells negres, en quant habitant preari del territori italià, el qual pel color era pel que més clarament es distingia de la raça rossa, es a dir, de la raça ària dels conqueridors; i, tot seguit, fent referència als mapes etnogràfics del territori alemany, segons els quals s'observaven tot de faixes amb abundància de pobladors no aris, En Nietzsche explica que ...el mateix es pot dir de quasi tota Europa: en essència la raça sotmesa ha acabat per predominar de nou allà mateix  en el color de la pell, en el curt del crani i tal vegada fins i tot en els instints intel·lectuals i socials: ¿qui ens garanteix que la moderna democràcia, l'encara més modern anarquisme i, sobre tot, aquella tendència  cap a la "commune", cap a la forma més primitiva de la societat, tendència avui pròpia de tots els socialistes d'Europa, no signifiquen en l'essencial un gegantí contracop – i que la raça dels conqueridors i senyors, la dels aris, no està sucumbint fins i tot fisiològicament? (Sembla coincidir amb les teories d'En Gobineau; per altra banda, En Wagner era un fervent admirador d'aquest clàssic del racisme)

   En Nietzsche va desplegant una mena de frenesí contra les malvestats del poble jueu contra la humanitat; i així, a la pàgina 41, diu...mai cap poble (referint-se als jueus) va tenir una missió més gran en la història universal. "Els senyors" estan liquidats; la moral de l'home vulgar ha vençut. Es pot considerar aquesta victòria a la vegada com un enverinament de la sang (ella ha mesclat les races entre sí)...tot se judaitza... I a la pàgina 59, ens fa saber quin és l'esdeveniment més important de la història universal amb l'expressió "Roma contra Judea, Judea contra Roma" i explica que, al seu parer, Roma veia al jueu "convicte d'odi contra el gènere huma", i torna a fer una crida justificant tota possible intent de "solució final": amb raó, amb la mesura  que hi ha dret a vincular la salvació i el futur del gènere humà al domini incondicional dels valors aristocràtics, dels valors romans. I afegeix que mentre els romans eren els més forts i els més nobles de tota la història, ...els jueus eren, en canvi, el poble sacerdotal del ressentiment "par excellence", en el que habitava una genialitat popular-moral sense parió. A la pàgina 60, fa un resum de la història de les victòries de "Judea"; en primer lloc, Roma ha sucumbit, i en lloc seu hi hagué l'Església catòlica, la Roma judaïtzada...la qual oferia l'aspecte d'una sinagoga ecumènica. Amb la Reforma luterana, tornà a triomfar Judea, gràcies a aquell moviment plebeu (alemany i anglès); i en tercer lloc, Judea tornà a vèncer una altra vegada...amb la Revolució francesa.

 

    Particularment abundants els trobem a L'Anticrist. Així, a la pàgina 24, es diu:

Els jueus són l'avantguarda d'allò decadent: van sostenir el partit dels decadents aconseguint crear il·lusió, i amb non plus ultra de histriònic van saber col·locar-se al vèrtex de tots geni els moviments de decadència (en qualitat de cristianisme d'En Pau), per a crear una cosa que fos més forta que qualsevol partit que afirmés la vida. Per a aquella espècie d'homes que arribaren al poder per mitjà del judaisme i del cristianisme, la decadència és una forma sacerdotal, és solament un mitjà. Aquesta espècie d'homes té un interès vital en fer que la humanitat emmalalteixi i en invertir, en el sentit perillós per a la vida i calumniador per al món, els conceptes de be i mal, vertader i fals...

   Per cert, aquests textos no figuren a la selecció de textos   que han fan els admiradors d'En Nietzsche (a la Web de N'Horacio Potel).

   També podem llegir: ...els jueus, aquest poble sacerdotal, que no ha sabut prendre satisfacció dels seus enemics  i dominadors més que amb una radical transvaloració dels valors propis d'aquests, es a dir, per un acte de la més espiritual venjança. Això és l'únic que resultava adequat precisament a un poble sacerdotal, al poble de la més refrenada ànsia de venjança sacerdotal. Han sigut els jueus els qui, amb una conseqüència lògica aterradora, s'han atrevit a invertir la identificació aristocràtica dels valors (bo = noble = poderós = bell = feliç = estimat de Déu) i han mantingut amb les dents de l'odi més abismal (l'odi de la impotència) aquesta inversió, a saber, "!els miserables són els bons; els pobres, els impotents, els baixos són els únics bons...en canvi, vosaltres, vosaltres nobles i violents, vosaltres sou, per tota l'eternitat, els malvats, els cruels, els lascius, els insaciables, els ateus...   En aquests textos En Nietzsche es manifesta com a antisemita extremista. I en alguns moments, els seus textos semblen hitlerians i que demanen la solució final. Així, a la pàgina 24, es pot llegir: Els hebreus són el poble més extraordinari en la història del món...van invertir successivament la religió, el culte, la moral, la història, la psicologia, d'una manera irremeiable ...els hebreus són el poble més fatal de la història del món.    I a la pàgina 44, es diu:  Estem entre hebreus...Per això és necessària la raça...El cristià, aquesta última ratio de la mentida, és una vegada més l'hebreu...Aquest fou el més funest deliri de grandeses que fins ara ha existit a la terra: petits avortaments d'hipòcrites i mentiders començaren a reivindicar per si els conceptes de Déu, veritat, llum, esperit, amor, saviesa, vida, quasi com a sinònims d'ells mateixos...       Els nietzschians afirmen que el règim nazi féu una utilització d'En Nietzsche i de la seva filosofia, i que de cap manera pot ésser considerat un precedent del nazisme. Però, segons el meu parer, la realitat és que el nazis entronitzaren En Nietzsche no per arbitrarietat, sinó perquè les principals teories d'aquest autor coincidien amb la ideologia nazi. De tots els filòsofs alemanys, En Nietzsche és el que té més veïnatge amb el nazisme.      No és el cas que jo suposi que els actuals manipuladors de l'obra d'En Nietzsche pretenguin impulsar algun tipus de neofeixisme. Diverses formacions ideològiques coincideixen a l'hora d'utilitzar la seva obra, però ho fan amb objectius diferents; ara bé, tots ells de signe reaccionari i contra els interessos de les classes populars.     És més, cada un dels filòsofs que fa ús de l'obra d'En Nietzsche té el seu propi objectiu. I entre els teòlegs mateixos es donen grans diferències; n'hi ha que l'escullen com a enemic preferit; preferit, en el sentit que els agrada fer els seus discursos metafísics contra les teories nietzschianes, pensant que d'aquesta manera reforçaran l'autoritat del pensament d'En Plató; fins i tot, no són rars els joves teòlegs agosarats que sostenen que l'obra d'En Nietzsche fou impulsada per un profund sentiment cristià nascut al si del cristianisme (No oblidem que el Superhome és menyspreador del sexe, misogin i intel·lectualista).     He d'indicar com a molt significatiu que els filòsofs de París, quasi sense excepcions, han caigut en la temptació de fer cadascun un cultiu propi de l'obra de Nietzsche (En un altre article faré referència a aquest fenomen parisenc. Ara m'he de limitar a dir que aquests parisencs – que es presenten a si mateixos com el més savis – conviuen magníficament amb l'opressió de l'Estat francès contra les minories nacionals i lingüístiques del seu territori. Aquests savis parisencs són com una mena de literats, l'obra dels quals té molt poca incidència en cap baula del processos històrics. A la fi, un dells, En Jean Paul Sartre, va declarar que l'autèntica filosofia era la d'En Marx, que la seva es limitava a ser un complement de la ciència marxista; la resta no vol confessar que són dins les xarxes ideològiques de l'Imperi francès. 

Nietzsche i el cristianisme

quetgles | 13 Juliol, 2008 15:05

  

   Qüestió prèvia: En aquest escrit el que pretenc és mostrar alguns aspectes de la guerra ideològica, aspectes que es mostren al voltant de l'obra d'En Friedrich Nietzsche.

  A les enciclopèdies de signe positivista, la filosofia d'En Nietzsche podria figurar dins el corrent irracionalista de la segona part del segle XX; en aquest cas, l'autor seria definit com un dels iniciadors del vitalisme o de l'irracionalisme. Figuraria com a una filosofia de la qual més endavant havia d'emergir el feixisme. I figuraria com un corrent ja mort i sepultat.

    Però haurem de veure que actualment, a partir de la postguerra, hi ha diversos corrents ideològics que conflueixen a l'hora de fer valer el pensament d'En Nietzsche com a pensament de la màxima actualitat.

    Allò que m'importa és posar de manifest els intents dels corrents ideològics de signe reaccionari per difondre i exalçar la filosofia de Nietzsche.

   Un dels motius d'aquest escrit és per cridar l'atenció de la gent d'esquerra – dels anarquistes, en especial – perquè defugin de la temptació d'utilitzar idees de Nietzsche per a construir un discurs  progressista. Aquests intents d'utilitzar pedres de l'edifici nietzschià esdevenen una convergència amb les posicions més reaccionàries.

    Haurem de veure com, sorprenentment, els gruix més important dels filòsofs francesos ha seguit la sendera que va obrir En Martin Heidegger. Quasi tots s'han apuntat amb entusiasme al mètode de Nietzsche-Heidegger: la genealogia del llenguatge (Podeu baixar la Web El blog d'En Joan Quetgles|Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge).

   També alguns dels anomenats filòsofs espanyols s'ha apuntat amb entusiasme a la moda del redescobriment d'En Nietzsche. Així, En Fernando Zavater, exalça l'autor alemany com un campió de la modernitat i del progrés. Com a exemple d'aquesta negra onada de nietzschisme, a un denominat congrés d'ecologia – versió vaticana - organitzat per la Santa Seu (Expo de Zaragossa, 2008), l'arquebisbe de Saragossa, actuant d'insòlit president del comitè científic, va justificar el seu discurs en suport de la necessitat de la metafísica i va deixar anar perles com aquesta: L'home del nostre temps, com a N'Adam i N'Eva, de la mà de Nietzsche, ha tornat a creure que és Déu. I, tot seguit, els teòlegs de Roma, a les seves intervencions, no es privaren de fer referències a Nietzsche, com un dels mestres de la sospita.  

  Tesi: En Nietzsche representa el paper de profeta d'una religió sense Déu. 

 

      Dic profeta, en el sentit que En Nietzsche anuncia la vinguda d'un nou temps, d'una nova humanitat, concepte aquest que s'ha divulgat en català amb el nom de el Superhome. Profeta, perquè en Nietzsche declara expressament que ell no és el Superhome, que ell no és l'inici d'aquesta Nova Humanitat superior que ha de venir. Dóna a entendre que hi haurà un iniciador de la Humanitat superior, però ho deixa per a un temps que encara ha de venir, però que ja s'acosta.

   Religió, perquè aquesta Nova Humanitat no és el producte de l'evolució de l'espècie, no és un producte biològic. Religió, perquè els homes seran superiors per causa de la seva moral superior. O sigui, els homes, gràcies a l'establiment de la nova religió de la Humanitat Superior, tindran un comportament moral superior; superior, a la manera que es comporten els homes superiors segons En Nietzsche.

    No hi ha Déu, però sí la promesa d'una mena d'eternitat que és enunciada amb la teoria de l'Etern retorn. Segons aquesta religió nietzschiana,  els homes nobles de la Humanitat superior tornarien a viure una vegada i una altra la seva noble vida. S'ha d'entendre que per a aquests homes superiors no hi ha recompensa;  que la recompensa és la pròpia vida superior.

  

   Tesi: La filosofia esdevé genealogia. La filosofia esdevé etimologia. Com a fiscal contra els filòsofs – contra En Sòcrates i En Plató, particularment -, En Nietzsche feu de la filologia un instrument d'anàlisi genealògica de les idees i dels corrents ideològics.

 

     No debades En Nietzsche fou catedràtic de llengua grega clàssica. En Nietzsche encapçala la llista dels grans manipuladors del llenguatge, en el sentit pejoratiu; manipuladors que pretenen haver trobat el camí de la veritat per mitjà de l'anàlisi del llenguatge. Fan com si les paraules guardessin el secret de la veritat; com si de l'anàlisi de les paraules aquestes havien de deixar anar el sentit autèntic de la història. 

   

   

 

   Tesi: Els llibres d'En Nietzsche venen a ser les Noves Escriptures d'una nova religió.

 

    Respecte de la veritat, els profetes són a un estadi superior al dels filòsofs. Els profetes veuen més enllà dels filòsofs i dels científics. Els filòsofs fan ús dels recursos de les ciències filosòfiques per a intentar de trobar la veritat; els profetes, en canvi, són els portadors de la veritat. Els profetes són els receptors dels missatges de Déu, i els transmissors d'aquests missatges. En Nietzsche dóna a entendre que no rep cap missatge de Déu, però es comporta com un profeta a qui arriben missatges. En Nietzsche profeta experimenta emocions profètiques, té visions de futur, té revelacions i somnis reveladors, sent el poder de la sublimació, capta realitats ocultes, desxifra els jeroglífics de la vida superior,  i moltes altres coses. O sigui, figura que no hi ha Déu, però es comporta com un profeta de Déu. Per això, En Nietzsche fa ús del llenguatge propi dels profetes; abandona el llenguatge acadèmic;  no tracta de fer cap tipus de curs de filosofia; no es dedica a la recerca del suport de la ciència.  En Nietzsche fa literatura; literatura profana i literatura religiosa. Profana, quan ha de fer crítica als filòsofs; religiosa, quan ha de fer les revelacions de la salvació de la Humanitat superior. Això explica l'abundància de textos que semblen una imitació de la literatura bíblica; es donen tot d'aforismes, màximes, metàfores, paràboles.

    

  A l'Univers ideològic espanyol, els llibres de text i les enciclopèdies presenten En Friedrich Nietzsche com si fos un dels majors filòsofs de la humanitat. En aquesta qüestió, els llibres de text no fan sinó seguir les orientacions provinents del Ministeri. Així mateix, el Ministeri, en matèria de programació de la història de la filosofia, es dóna per establert que recull les valoracions actuals que fa la Universitat espanyola. Tocant als llibres de text catalans, aquests, per imperatiu polític, no es poden allunyar del model espanyol;  si de cas, s'han de limitar a introduir alguns afegits, com, per exemple, fer referència a alguns filòsofs catalans (A les Balears, durant molt d'anys, En Ramon Llull figurava a la llista dels deu grans autors escollits per als exàmens de Selectivitat; figurava a la llista, però, estranyament, la butlleta Ramon Llull mai va tocar en sort. O sigui, per una banda, es s'afirmaven els trets de la cultura de la comunitat autònoma balear – amb En Ramon Llull inclòs a la llista – i, per l'altra, s'evitaven conflictes innecessaris amb els sectors de cultura espanyola – En Ramon Llull no entrava al bombo -).

    Si se dóna aquesta preeminència a la filosofia d'En Nietzsche, hem de concloure que els elements conservadors i reaccionaris continuen essent hegemònics a la Universitat espanyola , i que importants Poders ideològics decidiren moure guerra tot utilitzant l'obra de Nietzsche (Podeu comprovar que a la Xarxa hi ha una Web que ofereix la versió en espanyol de les obres Nietzsche, Heidegger i Derrida, una mena de centre de culte i promoció d'aquests autors, en exclusiva). Per altra costat, sembla que l'Església catòlica va decidir, al seu moment, fer ús i promoció de l'obra d'En Nietzsche al servei dels interessos de l'Església. Així mateix, podeu veure que en aquesta Web nietzschiana es recullen nombroses aportacions de suposats filòsofs espanyols, com En Fernando Savater o N'Eugenio Trias. També podeu saber que N'Ortega y Gasset – que figura com el filòsof espanyol més important –, al seu moment, es declarà seguidor entusiasta d'En Nietzsche.

 

   En contra del que pretenen aquests exalçadors d'En Nietzsche, he de fer evident que l'obra d'aquest autor només pot ésser útil per a construir edificis reaccionaris o per a induir a la confusió.

    Primer de tot, haurem de veure algunes de les teories més inconsistents de l'autor. En efecte, és inconsistent:

 

   Suposar que ell és l'única persona al món que sap el camí de la salvació. Que totes les filosofies estan en l'error, a excepció de la seva. Per a una ment catalana, aquesta pretensió d'En Nietzsche només podria ser acceptable si un hom es presenta com a profeta, com a home tocat per Déu.

 

  Suposar que el pensament d'En Sòcrates i d'En Plató fou la causa de la corrupció moral universal.

   Que En Plató, al rebutjar la doxa – la via del coneixement sensible – i establir l'episteme com a camí de la veritat que condueix al món de les idees, va anorrear la moral superior que havien creat i imposat els aristòcrates grecs.

    En Nietzsche dedica tot un llibre per a explicar la seva teoria (Si bé, en realitat, aquesta teoria del pecat original platònic la repeteix al llarg de la seva obra).

   El plantejament històric que ofereix En Nietzsche no s'acomoda a la realitat històrica. En Plató no va desfermar cap tipus de moviment social o polític. En Plató era aristòcrata i pertanyia al partit aristocràtic. En Sòcrates i En Plató eren uns teòrics esforçats contra l'Atenes democràtica. El triomf de la reacció a l'Atenes democràtica no fou deguda a cap campanya electoral d'En Plató, sinó a les llances dels espartans. I, més tard, al 338 aC, tampoc fou per causa de la filosofia de Plató que Atenes perdé la democràcia, sinó per les armes del rei de Macedònia.

   En Nietzsche feu com si no haguessin existit les revolucions democràtiques de les ciutats gregues. Feu un fals plantejament segons el qual el pensament de Plató fou el causant de la decadència de la moral aristocràtica. La realitat històrica és que foren les revolucions democràtiques les que escombraren la moral i el poder de l'oligarquia aristocràtica.

    S'ha de suposar que En Sòcrates i En Plató s'entusiasmaren amb el nou govern dels Trenta Tirans.  En tot moment ambdós coincidirien amb la voluntat de poder d'En Nietzsche.

  Que  el mal va venir de la filosofia d'En Plató, de la metafísica, de la seva teoria del món de les idees.  Però En Nietzsche s'hauria d'haver sorprès de les grans coincidències entre ell i En Plató.

    En Nietzsche i En Plató afirmen la superioritat moral dels nobles sobre els plebeus. Ambdós entenen que la democràcia és una perversió. En Plató també va predicar una mena de superhomes a la seva República. Ambdós menyspreen el tipus de vida vulgar del seu temps, i proposen l'ideal d'una humanitat superior. Ambdós menyspreen els treballadors i el treball manual. Ambdós exalcen l'activitat intel·lectual per sobre qualsevol altra cosa.  En Nietzsche és en contínua campanya a favor de la vida, dels valors vitals, de més vida, però ell mateix, en persona, revela la significació del que són els seus valors vitals: Els suposats valors vitals d'En Nietzsche són una misèria de valors vitals, una misèria de vida, estan continguts dins la seva miserable vida. En Nietzsche - que s'atreví a senyalar la miserable vida d'En Kant – portà un tipus de vida  miserable que s'assembla a la de Kant, com una gota d'aigua a una altra. 

    Segons ho descriu el mateix Nietzsche, tots els seus grans moments d'entusiasme, d'alegria, d'exaltació, de fruïció, d'apoteosi, estan relacionats amb la seva activitat intel·lectual. Per altra banda, he de suposar que ambdós devien ésser misògins i devien sentir una por cerval davant les dones. Actualment es coneixen molts de detalls del fracàs amorós d'En Nietzsche amb Na Lou Salomé. On suposa que d'aquest fracàs en la seva misogínia. Les obres d'En Nietzsche van salpicades de perles misògines, com, per exemple: La dona...és venjativa: això ve condicionat per la seva debilitat, el mateix que ve condicionat per ella la seva excitable sensibilitat per a la indigència aliena (Perquè sóc tan savi?, pàgina 7).  O aquest altre: Pocs homes hi ha aquí: per això es masculinitzen les dones. Doncs sols el qui sigui bastant home podrà "redimir" a la dona en la "dona" (Així va parlar Zaratustra); o, també: Quan una dona té virtuts virils, s'ha de fugir d'ella; si no les té, ella mateixa fuig (L'ocàs dels ídols).

 

   En Nietzsche enllaça En Plató amb el cristianisme, però sense donar-ne raons. Explica que ambdós són la pesta del mal moral del món.

    És inconsistent deixar de banda les realitats històriques més òbvies i conegudes. La realitat històrica fou que Atenes i la resta de polis democràtiques foren vençudes militarment per l'Imperi macedoni de N'Alexandre el Gran. Les ciutats gregues continuaren dirigides per les oligarquies aristocràtiques de sempre. I, a l'època de l'Imperi romà, les oligarquies dels grans propietaris de terra continuaren mantenint la seva hegemonia política.

    Es inconsistent i ridícula l'afirmació que la història del món fou determinada per allò que pensà En Plató. Explica el nostre autor que les idees d'En Plató s'expandiren i, a un moment determinat, foren integrades a la teologia cristiana per obra d'aquells ressentits i perversos sacerdots que tramaren la pesta ideològica judeo-cristiana. Creure, com creia En Nietzsche, que el pensament d'un sol home va determinar la història de la humanitat, deu comportar un estat quasi permanent de misticisme (Als moments de frenesí, el nostre autor provocador escrivia aquells textos encara més provocadors, on deia coses així com Perquè sóc tan savi? Perquè escric aquests llibres tan bons?  .   

   D'acord amb la historiografia oficial, podem constatar que la vida social, moral i política de l'Imperi romà mantingué la seva identitat al llarg dels segles fins al final de l'Imperi. Que l'Església cristiana fos declarada oficial a l'any 380 no tingué conseqüències socials o polítiques. Fins a la fi, l'Imperi romà continuà sota el control dels grans patricis – dels grans propietaris de terra -, la producció agrària continuà essent esclavista. Si de cas, hem de destacar que, a partir del segle III, començà el llarg procés de feudalització de l'Imperi. O sigui, que de les proclames oficials de cristianisme, no se'n seguia cap canvi substancial.  Al meu parer, En Constantí – i el patriciat romà – va decidir fer de l'Església cristiana un instrument de cohesió política de l'Imperi (Podeu veure la meva Web El blog d'En Joan Quetgles | L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

 

   Segons En Nietzsche tots els mals de la societat contemporània – del seu temps – tenien el seu origen en la venjança judaica. Els valors letals judeo-cristians van infectar les societats europees. Els iniciadors de la corrupció i de la perdició foren els perversos – demoníacs, hauríem de dir- sacerdots judaics que construïren la primera Església cristiana.

Els mals d'aquest verí judaic són presents a tot arreu; per posar un exemples:  les democràcies i la imposició dels valors procedents de les masses, dels plebeus, dels homes inferiors; la creixent socialització de la societat; les diverses doctrines socialistes són un producte d'arrels judaitzants. Igualment, s'ha de condemnar la massificació de l'ensenyament i de la Universitat;  darrera la màscara de bondat de positivisme i de les ciències positives es pretén una nova versió de cristianisme consumista;  és la promesa falsa de construir un cel vulgar, plebeu, a la terra. 

    Una de les contradiccions – que tant li agradaven al filòleg – més divertides és la que contraposa la figura de Jesús de Natzaret – tot un autèntic Superhome – a la dels escribes i fariseus. El profeta ens assabenta que Jesús era un revoltat contra el sistema hebraic. Diu que Jesús fou l'únic cristià, posat que els seus deixebles, els apòstols, no l'entengueren, que els cristians no són autèntics cristians.  El profeta Nietzsche digué que el cristianisme és la traïció a l'autèntic missatge de Jesús; que En Pau inicià la perversió judaica d'invertir l'autèntic missatge de Jesús, el qual no oferia la recompensa de la vida eterna, sinó que mostrava el camí d'una nova vida a la terra, i no a una altra vida.  En Nietzsche arrissa el ris:  afirma i nega els Evangelis al mateix temps; accepta la mort de Jesús, però nega la resurrecció.  En Nietzsche demostrà que res era capaç de resistir-se a la seva dialèctica i al seu poder filològic.

  

    El nacionalsocialisme alemany va entendre que En Nietzsche era el nunci de l'arribada de la Humanitat superior alemanya. El Règim nazi proclamà En Nietzsche com a el gran filòsof de la nova era. El nietzchisme esdevingué la filosofia obligada a les Universitats alemanyes. N'Hitler mateix es declarava lector de l'obra del filòsof. Amb aquells insuperables espectacles de masses, En Nietzsche esdevingué el profeta de la religió nazi; així, per exemple, a la kolossal col·locació de la primera pedra de la nova seu del partit nazi a Munich s'hi va acompanyar unes obres completes de Nietzsche. Com a anècdota, podem constatar que del 36 al 44 el camarada  Heidegger va dedicar els seus cursos universitaris a l'estudi del pensament d'En Nietzsche, (!Kolossal¡).

  

   Els filòsofs de París bé s'avançaren a proclamar que els nazis s'havien apropiat indegudament de l'obra i del pensament d'En Nietzsche (Els espanyols, si bé més modestament, els seguiren les petjades). Els parisencs, amb els seus escrits i declaracions, confirmaven d'una manera definitiva que En Nietzsche no tenia res a veure amb el nazisme i que tampoc era racista.  Els parisencs també declararen net de culpa i de sospita al seu admirat Heidegger.  Mostraren textos d'En Nietzsche on sembla que el filòsof desaprovava el racisme i l'antisemitisme (I posaven l'exemple de les bregues del filòsof amb la seva germana, la qual era racista i antisemita).

  

   Els filòsofs parisencs menteixen – i també els madrilenys – al declarar Nietzsche lliure de sospita d'antisemitisme. Menteixen, i menteixen sense escrúpols, tot i sabent que són abundants els textos de Nietzsche amarats de racisme.

   Així, a La genealogia de la moral, Ae, 1970, pàgina 35, innocentment, fent exhibició dels seus sabers etnogràfics,  fa el següent aclariment: Amb el llatí "malus"(dolent) tal volta es carateritzava a l'home vulgar en quant home de pell fosca i sobretot en quant home de cabells negres, en quant habitant preari del territori italià, el qual pel color era pel que més clarament es distingia de la raça rossa, es a dir, de la raça ària dels conqueridors; i, tot seguit, fent referència als mapes etnogràfics del territori alemany, segons els quals s'observaven tot de faixes amb abundància de pobladors no aris, En Nietzsche explica que ...el mateix es pot dir de quasi tota Europa: en essència la raça sotmesa ha acabat per predominar de nou allà mateix  en el color de la pell, en el curt del crani i tal vegada fins i tot en els instints intel·lectuals i socials: ¿qui ens garanteix que la moderna democràcia, l'encara més modern anarquisme i, sobre tot, aquella tendència  cap a la "commune", cap a la forma més primitiva de la societat, tendència avui pròpia de tots els socialistes d'Europa, no signifiquen en l'essencial un gegantí contracop – i que la raça dels conqueridors i senyors, la dels aris, no està sucumbint fins i tot fisiològicament? (Sembla coincidir amb les teories d'En Gobineau; per altra banda, En Wagner era un fervent admirador d'aquest clàssic del racisme)

   En Nietzsche va desplegant una mena de frenesí contra les malvestats del poble jueu contra la humanitat; i així, a la pàgina 41, diu...mai cap poble (referint-se als jueus) va tenir una missió més gran en la història universal. "Els senyors" estan liquidats; la moral de l'home vulgar ha vençut. Es pot considerar aquesta victòria a la vegada com un enverinament de la sang (ella ha mesclat les races entre sí)...tot se judaitza... I a la pàgina 59, ens fa saber quin és l'esdeveniment més important de la història universal amb l'expressió "Roma contra Judea, Judea contra Roma" i explica que, al seu parer, Roma veia al jueu "convicte d'odi contra el gènere huma", i torna a fer una crida justificant tota possible intent de "solució final": amb raó, amb la mesura  que hi ha dret a vincular la salvació i el futur del gènere humà al domini incondicional dels valors aristocràtics, dels valors romans. I afegeix que mentre els romans eren els més forts i els més nobles de tota la història, ...els jueus eren, en canvi, el poble sacerdotal del ressentiment "par excellence", en el que habitava una genialitat popular-moral sense parió. A la pàgina 60, fa un resum de la història de les victòries de "Judea"; en primer lloc, Roma ha sucumbit, i en lloc seu hi hagué l'Església catòlica, la Roma judaïtzada...la qual oferia l'aspecte d'una sinagoga ecumènica. Amb la Reforma luterana, tornà a triomfar Judea, gràcies a aquell moviment plebeu (alemany i anglès); i en tercer lloc, Judea tornà a vèncer una altra vegada...amb la Revolució francesa.

 

    Particularment abundants els trobem a L'Anticrist. Així, a la pàgina 24, es diu:

Els jueus són l'avantguarda d'allò decadent: van sostenir el partit dels decadents aconseguint crear il·lusió, i amb non plus ultra de histriònic van saber col·locar-se al vèrtex de tots geni els moviments de decadència (en qualitat de cristianisme d'En Pau), per a crear una cosa que fos més forta que qualsevol partit que afirmés la vida. Per a aquella espècie d'homes que arribaren al poder per mitjà del judaisme i del cristianisme, la decadència és una forma sacerdotal, és solament un mitjà. Aquesta espècie d'homes té un interès vital en fer que la humanitat emmalalteixi i en invertir, en el sentit perillós per a la vida i calumniador per al món, els conceptes de be i mal, vertader i fals...

   Per cert, aquests textos no figuren a la selecció de textos   que han fan els admiradors d'En Nietzsche (a la Web de N'Horacio Potel).

   També podem llegir: ...els jueus, aquest poble sacerdotal, que no ha sabut prendre satisfacció dels seus enemics  i dominadors més que amb una radical transvaloració dels valors propis d'aquests, es a dir, per un acte de la més espiritual venjança. Això és l'únic que resultava adequat precisament a un poble sacerdotal, al poble de la més refrenada ànsia de venjança sacerdotal. Han sigut els jueus els qui, amb una conseqüència lògica aterradora, s'han atrevit a invertir la identificació aristocràtica dels valors (bo = noble = poderós = bell = feliç = estimat de Déu) i han mantingut amb les dents de l'odi més abismal (l'odi de la impotència) aquesta inversió, a saber, "!els miserables són els bons; els pobres, els impotents, els baixos són els únics bons...en canvi, vosaltres, vosaltres nobles i violents, vosaltres sou, per tota l'eternitat, els malvats, els cruels, els lascius, els insaciables, els ateus...   En aquests textos En Nietzsche es manifesta com a antisemita extremista. I en alguns moments, els seus textos semblen hitlerians i que demanen la solució final. Així, a la pàgina 24, es pot llegir: Els hebreus són el poble més extraordinari en la història del món...van invertir successivament la religió, el culte, la moral, la història, la psicologia, d'una manera irremeiable ...els hebreus són el poble més fatal de la història del món.    I a la pàgina 44, es diu:  Estem entre hebreus...Per això és necessària la raça...El cristià, aquesta última ratio de la mentida, és una vegada més l'hebreu...Aquest fou el més funest deliri de grandeses que fins ara ha existit a la terra: petits avortaments d'hipòcrites i mentiders començaren a reivindicar per si els conceptes de Déu, veritat, llum, esperit, amor, saviesa, vida, quasi com a sinònims d'ells mateixos...       Els nietzschians afirmen que el règim nazi féu una utilització d'En Nietzsche i de la seva filosofia, i que de cap manera pot ésser considerat un precedent del nazisme. Però, segons el meu parer, la realitat és que el nazis entronitzaren En Nietzsche no per arbitrarietat, sinó perquè les principals teories d'aquest autor coincidien amb la ideologia nazi. De tots els filòsofs alemanys, En Nietzsche és el que té més veïnatge amb el nazisme.      No és el cas que jo suposi que els actuals manipuladors de l'obra d'En Nietzsche pretenguin impulsar algun tipus de neofeixisme. Diverses formacions ideològiques coincideixen a l'hora d'utilitzar la seva obra, però ho fan amb objectius diferents; ara bé, tots ells de signe reaccionari i contra els interessos de les classes populars.     És més, cada un dels filòsofs que fa ús de l'obra d'En Nietzsche té el seu propi objectiu. I entre els teòlegs mateixos es donen grans diferències; n'hi ha que l'escullen com a enemic preferit; preferit, en el sentit que els agrada fer els seus discursos metafísics contra les teories nietzschianes, pensant que d'aquesta manera reforçaran l'autoritat del pensament d'En Plató; fins i tot, no són rars els joves teòlegs agosarats que sostenen que l'obra d'En Nietzsche fou impulsada per un profund sentiment cristià nascut al si del cristianisme (No oblidem que el Superhome és menyspreador del sexe, misogin i intel·lectualista).     He d'indicar com a molt significatiu que els filòsofs de París, quasi sense excepcions, han caigut en la temptació de fer cadascun un cultiu propi de l'obra de Nietzsche (En un altre article faré referència a aquest fenomen parisenc. Ara m'he de limitar a dir que aquests parisencs – que es presenten a si mateixos com el més savis – conviuen magníficament amb l'opressió de l'Estat francès contra les minories nacionals i lingüístiques del seu territori. Aquests savis parisencs són com una mena de literats, l'obra dels quals té molt poca incidència en cap baula del processos històrics. A la fi, un dells, En Jean Paul Sartre, va declarar que l'autèntica filosofia era la d'En Marx, que la seva es limitava a ser un complement de la ciència marxista; la resta no vol confessar que són dins les xarxes ideològiques de l'Imperi francès. 

 

Friedrich Nietzsche, el profeta sin Dios

quetgles | 13 Juliol, 2008 08:49

   De moment només hi ha la versió original en català.

  

   Qüestió prèvia: En aquest escrit el que pretenc és mostrar alguns aspectes de la guerra ideològica, aspectes que es mostren al voltant de l'obra d'En Friedrich Nietzsche.

  A les enciclopèdies de signe positivista, la filosofia d'En Nietzsche podria figurar dins el corrent irracionalista de la segona part del segle XX; en aquest cas, l'autor seria definit com un dels iniciadors del vitalisme o de l'irracionalisme. Figuraria com a una filosofia de la qual més endavant havia d'emergir el feixisme. I figuraria com un corrent ja mort i sepultat.

    Però haurem de veure que actualment, a partir de la postguerra, hi ha diversos corrents ideològics que conflueixen a l'hora de fer valer el pensament d'En Nietzsche com a pensament de la màxima actualitat.

    Allò que m'importa és posar de manifest els intents dels corrents ideològics de signe reaccionari per difondre i exalçar la filosofia de Nietzsche.

   Un dels motius d'aquest escrit és per cridar l'atenció de la gent d'esquerra – dels anarquistes, en especial – perquè defugin de la temptació d'utilitzar idees de Nietzsche per a construir un discurs  progressista. Aquests intents d'utilitzar pedres de l'edifici nietzschià esdevenen una convergència amb les posicions més reaccionàries.

    Haurem de veure com, sorprenentment, els gruix més important dels filòsofs francesos ha seguit la sendera que va obrir En Martin Heidegger. Quasi tots s'han apuntat amb entusiasme al mètode de Nietzsche-Heidegger: la genealogia del llenguatge (Podeu baixar la Web El blog d'En Joan Quetgles|Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge).

   També alguns dels anomenats filòsofs espanyols s'ha apuntat amb entusiasme a la moda del redescobriment d'En Nietzsche. Així, En Fernando Zavater, exalça l'autor alemany com un campió de la modernitat i del progrés. Com a exemple d'aquesta negra onada de nietzschisme, a un denominat congrés d'ecologia – versió vaticana - organitzat per la Santa Seu (Expo de Zaragossa, 2008), l'arquebisbe de Saragossa, actuant d'insòlit president del comitè científic, va justificar el seu discurs en suport de la necessitat de la metafísica i va deixar anar perles com aquesta: L'home del nostre temps, com a N'Adam i N'Eva, de la mà de Nietzsche, ha tornat a creure que és Déu. I, tot seguit, els teòlegs de Roma, a les seves intervencions, no es privaren de fer referències a Nietzsche, com un dels mestres de la sospita.  

  Tesi: En Nietzsche representa el paper de profeta d'una religió sense Déu. 

 

      Dic profeta, en el sentit que En Nietzsche anuncia la vinguda d'un nou temps, d'una nova humanitat, concepte aquest que s'ha divulgat en català amb el nom de el Superhome. Profeta, perquè en Nietzsche declara expressament que ell no és el Superhome, que ell no és l'inici d'aquesta Nova Humanitat superior que ha de venir. Dóna a entendre que hi haurà un iniciador de la Humanitat superior, però ho deixa per a un temps que encara ha de venir, però que ja s'acosta.

   Religió, perquè aquesta Nova Humanitat no és el producte de l'evolució de l'espècie, no és un producte biològic. Religió, perquè els homes seran superiors per causa de la seva moral superior. O sigui, els homes, gràcies a l'establiment de la nova religió de la Humanitat Superior, tindran un comportament moral superior; superior, a la manera que es comporten els homes superiors segons En Nietzsche.

    No hi ha Déu, però sí la promesa d'una mena d'eternitat que és enunciada amb la teoria de l'Etern retorn. Segons aquesta religió nietzschiana,  els homes nobles de la Humanitat superior tornarien a viure una vegada i una altra la seva noble vida. S'ha d'entendre que per a aquests homes superiors no hi ha recompensa;  que la recompensa és la pròpia vida superior.

  

   Tesi: La filosofia esdevé genealogia. La filosofia esdevé etimologia. Com a fiscal contra els filòsofs – contra En Sòcrates i En Plató, particularment -, En Nietzsche feu de la filologia un instrument d'anàlisi genealògica de les idees i dels corrents ideològics.

 

     No debades En Nietzsche fou catedràtic de llengua grega clàssica. En Nietzsche encapçala la llista dels grans manipuladors del llenguatge, en el sentit pejoratiu; manipuladors que pretenen haver trobat el camí de la veritat per mitjà de l'anàlisi del llenguatge. Fan com si les paraules guardessin el secret de la veritat; com si de l'anàlisi de les paraules aquestes havien de deixar anar el sentit autèntic de la història. 

   

   

 

   Tesi: Els llibres d'En Nietzsche venen a ser les Noves Escriptures d'una nova religió.

 

    Respecte de la veritat, els profetes són a un estadi superior al dels filòsofs. Els profetes veuen més enllà dels filòsofs i dels científics. Els filòsofs fan ús dels recursos de les ciències filosòfiques per a intentar de trobar la veritat; els profetes, en canvi, són els portadors de la veritat. Els profetes són els receptors dels missatges de Déu, i els transmissors d'aquests missatges. En Nietzsche dóna a entendre que no rep cap missatge de Déu, però es comporta com un profeta a qui arriben missatges. En Nietzsche profeta experimenta emocions profètiques, té visions de futur, té revelacions i somnis reveladors, sent el poder de la sublimació, capta realitats ocultes, desxifra els jeroglífics de la vida superior,  i moltes altres coses. O sigui, figura que no hi ha Déu, però es comporta com un profeta de Déu. Per això, En Nietzsche fa ús del llenguatge propi dels profetes; abandona el llenguatge acadèmic;  no tracta de fer cap tipus de curs de filosofia; no es dedica a la recerca del suport de la ciència.  En Nietzsche fa literatura; literatura profana i literatura religiosa. Profana, quan ha de fer crítica als filòsofs; religiosa, quan ha de fer les revelacions de la salvació de la Humanitat superior. Això explica l'abundància de textos que semblen una imitació de la literatura bíblica; es donen tot d'aforismes, màximes, metàfores, paràboles.

    

  A l'Univers ideològic espanyol, els llibres de text i les enciclopèdies presenten En Friedrich Nietzsche com si fos un dels majors filòsofs de la humanitat. En aquesta qüestió, els llibres de text no fan sinó seguir les orientacions provinents del Ministeri. Així mateix, el Ministeri, en matèria de programació de la història de la filosofia, es dóna per establert que recull les valoracions actuals que fa la Universitat espanyola. Tocant als llibres de text catalans, aquests, per imperatiu polític, no es poden allunyar del model espanyol;  si de cas, s'han de limitar a introduir alguns afegits, com, per exemple, fer referència a alguns filòsofs catalans (A les Balears, durant molt d'anys, En Ramon Llull figurava a la llista dels deu grans autors escollits per als exàmens de Selectivitat; figurava a la llista, però, estranyament, la butlleta Ramon Llull mai va tocar en sort. O sigui, per una banda, es s'afirmaven els trets de la cultura de la comunitat autònoma balear – amb En Ramon Llull inclòs a la llista – i, per l'altra, s'evitaven conflictes innecessaris amb els sectors de cultura espanyola – En Ramon Llull no entrava al bombo -).

    Si se dóna aquesta preeminència a la filosofia d'En Nietzsche, hem de concloure que els elements conservadors i reaccionaris continuen essent hegemònics a la Universitat espanyola , i que importants Poders ideològics decidiren moure guerra tot utilitzant l'obra de Nietzsche (Podeu comprovar que a la Xarxa hi ha una Web que ofereix la versió en espanyol de les obres Nietzsche, Heidegger i Derrida, una mena de centre de culte i promoció d'aquests autors, en exclusiva). Per altra costat, sembla que l'Església catòlica va decidir, al seu moment, fer ús i promoció de l'obra d'En Nietzsche al servei dels interessos de l'Església. Així mateix, podeu veure que en aquesta Web nietzschiana es recullen nombroses aportacions de suposats filòsofs espanyols, com En Fernando Savater o N'Eugenio Trias. També podeu saber que N'Ortega y Gasset – que figura com el filòsof espanyol més important –, al seu moment, es declarà seguidor entusiasta d'En Nietzsche.

 

   En contra del que pretenen aquests exalçadors d'En Nietzsche, he de fer evident que l'obra d'aquest autor només pot ésser útil per a construir edificis reaccionaris o per a induir a la confusió.

    Primer de tot, haurem de veure algunes de les teories més inconsistents de l'autor. En efecte, és inconsistent:

 

   Suposar que ell és l'única persona al món que sap el camí de la salvació. Que totes les filosofies estan en l'error, a excepció de la seva. Per a una ment catalana, aquesta pretensió d'En Nietzsche només podria ser acceptable si un hom es presenta com a profeta, com a home tocat per Déu.

 

  Suposar que el pensament d'En Sòcrates i d'En Plató fou la causa de la corrupció moral universal.

   Que En Plató, al rebutjar la doxa – la via del coneixement sensible – i establir l'episteme com a camí de la veritat que condueix al món de les idees, va anorrear la moral superior que havien creat i imposat els aristòcrates grecs.

    En Nietzsche dedica tot un llibre per a explicar la seva teoria (Si bé, en realitat, aquesta teoria del pecat original platònic la repeteix al llarg de la seva obra).

   El plantejament històric que ofereix En Nietzsche no s'acomoda a la realitat històrica. En Plató no va desfermar cap tipus de moviment social o polític. En Plató era aristòcrata i pertanyia al partit aristocràtic. En Sòcrates i En Plató eren uns teòrics esforçats contra l'Atenes democràtica. El triomf de la reacció a l'Atenes democràtica no fou deguda a cap campanya electoral d'En Plató, sinó a les llances dels espartans. I, més tard, al 338 aC, tampoc fou per causa de la filosofia de Plató que Atenes perdé la democràcia, sinó per les armes del rei de Macedònia.

   En Nietzsche feu com si no haguessin existit les revolucions democràtiques de les ciutats gregues. Feu un fals plantejament segons el qual el pensament de Plató fou el causant de la decadència de la moral aristocràtica. La realitat històrica és que foren les revolucions democràtiques les que escombraren la moral i el poder de l'oligarquia aristocràtica.

    S'ha de suposar que En Sòcrates i En Plató s'entusiasmaren amb el nou govern dels Trenta Tirans.  En tot moment ambdós coincidirien amb la voluntat de poder d'En Nietzsche.

  Que  el mal va venir de la filosofia d'En Plató, de la metafísica, de la seva teoria del món de les idees.  Però En Nietzsche s'hauria d'haver sorprès de les grans coincidències entre ell i En Plató.

    En Nietzsche i En Plató afirmen la superioritat moral dels nobles sobre els plebeus. Ambdós entenen que la democràcia és una perversió. En Plató també va predicar una mena de superhomes a la seva República. Ambdós menyspreen el tipus de vida vulgar del seu temps, i proposen l'ideal d'una humanitat superior. Ambdós menyspreen els treballadors i el treball manual. Ambdós exalcen l'activitat intel·lectual per sobre qualsevol altra cosa.  En Nietzsche és en contínua campanya a favor de la vida, dels valors vitals, de més vida, però ell mateix, en persona, revela la significació del que són els seus valors vitals: Els suposats valors vitals d'En Nietzsche són una misèria de valors vitals, una misèria de vida, estan continguts dins la seva miserable vida. En Nietzsche - que s'atreví a senyalar la miserable vida d'En Kant – portà un tipus de vida  miserable que s'assembla a la de Kant, com una gota d'aigua a una altra. 

    Segons ho descriu el mateix Nietzsche, tots els seus grans moments d'entusiasme, d'alegria, d'exaltació, de fruïció, d'apoteosi, estan relacionats amb la seva activitat intel·lectual. Per altra banda, he de suposar que ambdós devien ésser misògins i devien sentir una por cerval davant les dones. Actualment es coneixen molts de detalls del fracàs amorós d'En Nietzsche amb Na Lou Salomé. On suposa que d'aquest fracàs en la seva misogínia. Les obres d'En Nietzsche van salpicades de perles misògines, com, per exemple: La dona...és venjativa: això ve condicionat per la seva debilitat, el mateix que ve condicionat per ella la seva excitable sensibilitat per a la indigència aliena (Perquè sóc tan savi?, pàgina 7).  O aquest altre: Pocs homes hi ha aquí: per això es masculinitzen les dones. Doncs sols el qui sigui bastant home podrà "redimir" a la dona en la "dona" (Així va parlar Zaratustra); o, també: Quan una dona té virtuts virils, s'ha de fugir d'ella; si no les té, ella mateixa fuig (L'ocàs dels ídols).

 

   En Nietzsche enllaça En Plató amb el cristianisme, però sense donar-ne raons. Explica que ambdós són la pesta del mal moral del món.

    És inconsistent deixar de banda les realitats històriques més òbvies i conegudes. La realitat històrica fou que Atenes i la resta de polis democràtiques foren vençudes militarment per l'Imperi macedoni de N'Alexandre el Gran. Les ciutats gregues continuaren dirigides per les oligarquies aristocràtiques de sempre. I, a l'època de l'Imperi romà, les oligarquies dels grans propietaris de terra continuaren mantenint la seva hegemonia política.

    Es inconsistent i ridícula l'afirmació que la història del món fou determinada per allò que pensà En Plató. Explica el nostre autor que les idees d'En Plató s'expandiren i, a un moment determinat, foren integrades a la teologia cristiana per obra d'aquells ressentits i perversos sacerdots que tramaren la pesta ideològica judeo-cristiana. Creure, com creia En Nietzsche, que el pensament d'un sol home va determinar la història de la humanitat, deu comportar un estat quasi permanent de misticisme (Als moments de frenesí, el nostre autor provocador escrivia aquells textos encara més provocadors, on deia coses així com Perquè sóc tan savi? Perquè escric aquests llibres tan bons?  .   

   D'acord amb la historiografia oficial, podem constatar que la vida social, moral i política de l'Imperi romà mantingué la seva identitat al llarg dels segles fins al final de l'Imperi. Que l'Església cristiana fos declarada oficial a l'any 380 no tingué conseqüències socials o polítiques. Fins a la fi, l'Imperi romà continuà sota el control dels grans patricis – dels grans propietaris de terra -, la producció agrària continuà essent esclavista. Si de cas, hem de destacar que, a partir del segle III, començà el llarg procés de feudalització de l'Imperi. O sigui, que de les proclames oficials de cristianisme, no se'n seguia cap canvi substancial.  Al meu parer, En Constantí – i el patriciat romà – va decidir fer de l'Església cristiana un instrument de cohesió política de l'Imperi (Podeu veure la meva Web El blog d'En Joan Quetgles | L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

 

   Segons En Nietzsche tots els mals de la societat contemporània – del seu temps – tenien el seu origen en la venjança judaica. Els valors letals judeo-cristians van infectar les societats europees. Els iniciadors de la corrupció i de la perdició foren els perversos – demoníacs, hauríem de dir- sacerdots judaics que construïren la primera Església cristiana.

Els mals d'aquest verí judaic són presents a tot arreu; per posar un exemples:  les democràcies i la imposició dels valors procedents de les masses, dels plebeus, dels homes inferiors; la creixent socialització de la societat; les diverses doctrines socialistes són un producte d'arrels judaitzants. Igualment, s'ha de condemnar la massificació de l'ensenyament i de la Universitat;  darrera la màscara de bondat de positivisme i de les ciències positives es pretén una nova versió de cristianisme consumista;  és la promesa falsa de construir un cel vulgar, plebeu, a la terra. 

    Una de les contradiccions – que tant li agradaven al filòleg – més divertides és la que contraposa la figura de Jesús de Natzaret – tot un autèntic Superhome – a la dels escribes i fariseus. El profeta ens assabenta que Jesús era un revoltat contra el sistema hebraic. Diu que Jesús fou l'únic cristià, posat que els seus deixebles, els apòstols, no l'entengueren, que els cristians no són autèntics cristians.  El profeta Nietzsche digué que el cristianisme és la traïció a l'autèntic missatge de Jesús; que En Pau inicià la perversió judaica d'invertir l'autèntic missatge de Jesús, el qual no oferia la recompensa de la vida eterna, sinó que mostrava el camí d'una nova vida a la terra, i no a una altra vida.  En Nietzsche arrissa el ris:  afirma i nega els Evangelis al mateix temps; accepta la mort de Jesús, però nega la resurrecció.  En Nietzsche demostrà que res era capaç de resistir-se a la seva dialèctica i al seu poder filològic.

  

    El nacionalsocialisme alemany va entendre que En Nietzsche era el nunci de l'arribada de la Humanitat superior alemanya. El Règim nazi proclamà En Nietzsche com a el gran filòsof de la nova era. El nietzchisme esdevingué la filosofia obligada a les Universitats alemanyes. N'Hitler mateix es declarava lector de l'obra del filòsof. Amb aquells insuperables espectacles de masses, En Nietzsche esdevingué el profeta de la religió nazi; així, per exemple, a la kolossal col·locació de la primera pedra de la nova seu del partit nazi a Munich s'hi va acompanyar unes obres completes de Nietzsche. Com a anècdota, podem constatar que del 36 al 44 el camarada  Heidegger va dedicar els seus cursos universitaris a l'estudi del pensament d'En Nietzsche, (!Kolossal¡).

  

   Els filòsofs de París bé s'avançaren a proclamar que els nazis s'havien apropiat indegudament de l'obra i del pensament d'En Nietzsche (Els espanyols, si bé més modestament, els seguiren les petjades). Els parisencs, amb els seus escrits i declaracions, confirmaven d'una manera definitiva que En Nietzsche no tenia res a veure amb el nazisme i que tampoc era racista.  Els parisencs també declararen net de culpa i de sospita al seu admirat Heidegger.  Mostraren textos d'En Nietzsche on sembla que el filòsof desaprovava el racisme i l'antisemitisme (I posaven l'exemple de les bregues del filòsof amb la seva germana, la qual era racista i antisemita).

  

   Els filòsofs parisencs menteixen – i també els madrilenys – al declarar Nietzsche lliure de sospita d'antisemitisme. Menteixen, i menteixen sense escrúpols, tot i sabent que són abundants els textos de Nietzsche amarats de racisme.

   Així, a La genealogia de la moral, Ae, 1970, pàgina 35, innocentment, fent exhibició dels seus sabers etnogràfics,  fa el següent aclariment: Amb el llatí "malus"(dolent) tal volta es carateritzava a l'home vulgar en quant home de pell fosca i sobretot en quant home de cabells negres, en quant habitant preari del territori italià, el qual pel color era pel que més clarament es distingia de la raça rossa, es a dir, de la raça ària dels conqueridors; i, tot seguit, fent referència als mapes etnogràfics del territori alemany, segons els quals s'observaven tot de faixes amb abundància de pobladors no aris, En Nietzsche explica que ...el mateix es pot dir de quasi tota Europa: en essència la raça sotmesa ha acabat per predominar de nou allà mateix  en el color de la pell, en el curt del crani i tal vegada fins i tot en els instints intel·lectuals i socials: ¿qui ens garanteix que la moderna democràcia, l'encara més modern anarquisme i, sobre tot, aquella tendència  cap a la "commune", cap a la forma més primitiva de la societat, tendència avui pròpia de tots els socialistes d'Europa, no signifiquen en l'essencial un gegantí contracop – i que la raça dels conqueridors i senyors, la dels aris, no està sucumbint fins i tot fisiològicament? (Sembla coincidir amb les teories d'En Gobineau; per altra banda, En Wagner era un fervent admirador d'aquest clàssic del racisme)

   En Nietzsche va desplegant una mena de frenesí contra les malvestats del poble jueu contra la humanitat; i així, a la pàgina 41, diu...mai cap poble (referint-se als jueus) va tenir una missió més gran en la història universal. "Els senyors" estan liquidats; la moral de l'home vulgar ha vençut. Es pot considerar aquesta victòria a la vegada com un enverinament de la sang (ella ha mesclat les races entre sí)...tot se judaitza... I a la pàgina 59, ens fa saber quin és l'esdeveniment més important de la història universal amb l'expressió "Roma contra Judea, Judea contra Roma" i explica que, al seu parer, Roma veia al jueu "convicte d'odi contra el gènere huma", i torna a fer una crida justificant tota possible intent de "solució final": amb raó, amb la mesura  que hi ha dret a vincular la salvació i el futur del gènere humà al domini incondicional dels valors aristocràtics, dels valors romans. I afegeix que mentre els romans eren els més forts i els més nobles de tota la història, ...els jueus eren, en canvi, el poble sacerdotal del ressentiment "par excellence", en el que habitava una genialitat popular-moral sense parió. A la pàgina 60, fa un resum de la història de les victòries de "Judea"; en primer lloc, Roma ha sucumbit, i en lloc seu hi hagué l'Església catòlica, la Roma judaïtzada...la qual oferia l'aspecte d'una sinagoga ecumènica. Amb la Reforma luterana, tornà a triomfar Judea, gràcies a aquell moviment plebeu (alemany i anglès); i en tercer lloc, Judea tornà a vèncer una altra vegada...amb la Revolució francesa.

 

    Particularment abundants els trobem a L'Anticrist. Així, a la pàgina 24, es diu:

Els jueus són l'avantguarda d'allò decadent: van sostenir el partit dels decadents aconseguint crear il·lusió, i amb non plus ultra de histriònic van saber col·locar-se al vèrtex de tots geni els moviments de decadència (en qualitat de cristianisme d'En Pau), per a crear una cosa que fos més forta que qualsevol partit que afirmés la vida. Per a aquella espècie d'homes que arribaren al poder per mitjà del judaisme i del cristianisme, la decadència és una forma sacerdotal, és solament un mitjà. Aquesta espècie d'homes té un interès vital en fer que la humanitat emmalalteixi i en invertir, en el sentit perillós per a la vida i calumniador per al món, els conceptes de be i mal, vertader i fals...

   Per cert, aquests textos no figuren a la selecció de textos   que han fan els admiradors d'En Nietzsche (a la Web de N'Horacio Potel).

   També podem llegir: ...els jueus, aquest poble sacerdotal, que no ha sabut prendre satisfacció dels seus enemics  i dominadors més que amb una radical transvaloració dels valors propis d'aquests, es a dir, per un acte de la més espiritual venjança. Això és l'únic que resultava adequat precisament a un poble sacerdotal, al poble de la més refrenada ànsia de venjança sacerdotal. Han sigut els jueus els qui, amb una conseqüència lògica aterradora, s'han atrevit a invertir la identificació aristocràtica dels valors (bo = noble = poderós = bell = feliç = estimat de Déu) i han mantingut amb les dents de l'odi més abismal (l'odi de la impotència) aquesta inversió, a saber, "!els miserables són els bons; els pobres, els impotents, els baixos són els únics bons...en canvi, vosaltres, vosaltres nobles i violents, vosaltres sou, per tota l'eternitat, els malvats, els cruels, els lascius, els insaciables, els ateus...   En aquests textos En Nietzsche es manifesta com a antisemita extremista. I en alguns moments, els seus textos semblen hitlerians i que demanen la solució final. Així, a la pàgina 24, es pot llegir: Els hebreus són el poble més extraordinari en la història del món...van invertir successivament la religió, el culte, la moral, la història, la psicologia, d'una manera irremeiable ...els hebreus són el poble més fatal de la història del món.    I a la pàgina 44, es diu:  Estem entre hebreus...Per això és necessària la raça...El cristià, aquesta última ratio de la mentida, és una vegada més l'hebreu...Aquest fou el més funest deliri de grandeses que fins ara ha existit a la terra: petits avortaments d'hipòcrites i mentiders començaren a reivindicar per si els conceptes de Déu, veritat, llum, esperit, amor, saviesa, vida, quasi com a sinònims d'ells mateixos...       Els nietzschians afirmen que el règim nazi féu una utilització d'En Nietzsche i de la seva filosofia, i que de cap manera pot ésser considerat un precedent del nazisme. Però, segons el meu parer, la realitat és que el nazis entronitzaren En Nietzsche no per arbitrarietat, sinó perquè les principals teories d'aquest autor coincidien amb la ideologia nazi. De tots els filòsofs alemanys, En Nietzsche és el que té més veïnatge amb el nazisme.      No és el cas que jo suposi que els actuals manipuladors de l'obra d'En Nietzsche pretenguin impulsar algun tipus de neofeixisme. Diverses formacions ideològiques coincideixen a l'hora d'utilitzar la seva obra, però ho fan amb objectius diferents; ara bé, tots ells de signe reaccionari i contra els interessos de les classes populars.     És més, cada un dels filòsofs que fa ús de l'obra d'En Nietzsche té el seu propi objectiu. I entre els teòlegs mateixos es donen grans diferències; n'hi ha que l'escullen com a enemic preferit; preferit, en el sentit que els agrada fer els seus discursos metafísics contra les teories nietzschianes, pensant que d'aquesta manera reforçaran l'autoritat del pensament d'En Plató; fins i tot, no són rars els joves teòlegs agosarats que sostenen que l'obra d'En Nietzsche fou impulsada per un profund sentiment cristià nascut al si del cristianisme (No oblidem que el Superhome és menyspreador del sexe, misogin i intel·lectualista).     He d'indicar com a molt significatiu que els filòsofs de París, quasi sense excepcions, han caigut en la temptació de fer cadascun un cultiu propi de l'obra de Nietzsche (En un altre article faré referència a aquest fenomen parisenc. Ara m'he de limitar a dir que aquests parisencs – que es presenten a si mateixos com el més savis – conviuen magníficament amb l'opressió de l'Estat francès contra les minories nacionals i lingüístiques del seu territori. Aquests savis parisencs són com una mena de literats, l'obra dels quals té molt poca incidència en cap baula del processos històrics. A la fi, un dells, En Jean Paul Sartre, va declarar que l'autèntica filosofia era la d'En Marx, que la seva es limitava a ser un complement de la ciència marxista; la resta no vol confessar que són dins les xarxes ideològiques de l'Imperi francès. 

Friedrich Nietzsche, el profeta sense Déu

quetgles | 13 Juliol, 2008 07:32

      

                                             FRIEDRICH NIETZSCHE

  

      Qüestió prèvia: En aquest escrit el que pretenc és mostrar alguns aspectes de la guerra ideològica actual, aspectes que es mostren al voltant de l'obra d'En Friedrich Nietzsche.

   A les enciclopèdies de signe positivista, la filosofia d'En Nietzsche podria figurar dins el corrent irracionalista de la segona part del segle XIX; en aquest cas, l'autor seria definit com un dels iniciadors del vitalisme o de l'irracionalisme. Figuraria com a una filosofia de la qual més endavant havia d'emergir el feixisme. I figuraria com un corrent ja mort i sepultat.

    Però haurem de veure que actualment, a partir de la postguerra, hi ha diversos corrents ideològics que conflueixen a l'hora de fer valer el pensament d'En Nietzsche com a pensament de la màxima actualitat.

    Allò que m'importa és posar de manifest els intents dels corrents ideològics de signe reaccionari per difondre i exalçar la filosofia de Nietzsche.

   Un dels motius d'aquest escrit és per cridar l'atenció de la gent d'esquerra – dels anarquistes, en especial – perquè defugin de la temptació d'utilitzar idees de Nietzsche per a construir un discurs  progressista. Aquests intents d'utilitzar pedres de l'edifici nietzschià esdevenen una convergència amb les posicions més reaccionàries.

    Haurem de veure com, sorprenentment, els gruix més important dels filòsofs francesos ha seguit la sendera que va obrir En Martin Heidegger. Quasi tots s'han apuntat amb entusiasme al mètode de Nietzsche-Heidegger: la genealogia del llenguatge (Podeu baixar la web Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge).

   També alguns dels anomenats filòsofs espanyols s'ha apuntat amb entusiasme a la moda del redescobriment d'En Nietzsche. Així, En Fernando Zavater – iniciador de la campanya feixista "Por la lengua común"- exalça l'autor alemany com un campió de la modernitat i del progrés. Com a exemple d'aquesta negra onada de nietzschisme, a un denominat congrés d'ecologia – versió vaticana - organitzat per la Santa Seu (Expo de Zaragossa, 2008), l'arquebisbe de Saragossa, actuant d'insòlit president del comitè científic, va justificar el seu discurs en suport de la necessitat de la metafísica i va deixar anar perles com aquesta: L'home del nostre temps, com a N'Adam i N'Eva, de la mà de Nietzsche, ha tornat a creure que és Déu. I, tot seguit, els teòlegs de Roma, a les seves intervencions, no es privaren de fer referències a Nietzsche, com un dels mestres de la sospita.  

  Tesi: En Nietzsche representa el paper de profeta d'una religió sense Déu. 

 

      Dic profeta, en el sentit que En Nietzsche anuncia la vinguda d'un nou temps, d'una nova humanitat, concepte aquest que s'ha divulgat en català amb el nom de el Superhome. Profeta, perquè en Nietzsche declara expressament que ell no és el Superhome, que ell no és l'inici d'aquesta Nova Humanitat superior que ha de venir. Dóna a entendre que hi haurà un iniciador de la Humanitat superior, però ho deixa per a un temps que encara ha de venir, però que ja s'acosta.

   Religió, perquè aquesta Nova Humanitat no és el producte de l'evolució de l'espècie, no és un producte biològic. Religió, perquè els homes seran superiors per causa de la seva moral superior. O sigui, els homes, gràcies a l'establiment de la nova religió de la Humanitat Superior, tindran un comportament moral superior; superior, a la manera que es comporten els homes superiors segons En Nietzsche.

    No hi ha Déu, però sí la promesa d'una mena d'eternitat que és enunciada amb la teoria de l'Etern retorn. Segons aquesta religió nietzschiana, els homes nobles de la Humanitat superior tornarien a viure una vegada i una altra la seva noble vida. S'ha d'entendre que per a aquests homes superiors no hi ha recompensa;  que la recompensa és la pròpia vida superior.

  

   Tesi: La filosofia esdevé genealogia. La filosofia esdevé etimologia. Com a fiscal contra els filòsofs – contra En Sòcrates i En Plató, particularment -, En Nietzsche feu de la filologia un instrument d'anàlisi genealògica de les idees i dels corrents ideològics.

 

     No debades En Nietzsche fou catedràtic de llengua grega clàssica. En Nietzsche encapçala la llista dels grans manipuladors del llenguatge, en el sentit pejoratiu; manipuladors que pretenen haver trobat el camí de la veritat per mitjà de l'anàlisi del llenguatge. Fan com si les paraules guardessin el secret de la veritat; com si de l'anàlisi de les paraules aquestes havien de deixar anar el sentit autèntic de la història. 

   

   

 

   Tesi: Els llibres d'En Nietzsche venen a ser les Noves Escriptures d'una nova religió.

 

    Respecte de la veritat, els profetes són a un estadi superior al dels filòsofs. Els profetes veuen més enllà dels filòsofs i dels científics. Els filòsofs fan ús dels recursos de les "ciències filosòfiques" per a intentar de trobar la veritat; els profetes, en canvi, són els portadors de la veritat. Els profetes són els receptors dels missatges de Déu, i els transmissors d'aquests missatges. En Nietzsche dóna a entendre que no rep cap missatge de Déu, però es comporta com un profeta a qui arriben missatges. En Nietzsche profeta experimenta emocions profètiques, té visions de futur, té revelacions i somnis reveladors, sent el poder de la sublimació, capta realitats ocultes, desxifra els jeroglífics de la vida superior,  i moltes altres coses. O sigui, figura que no hi ha Déu, però es comporta com un profeta de Déu. Per això, En Nietzsche fa ús del llenguatge propi dels profetes; abandona el llenguatge acadèmic;  no tracta de fer cap tipus de curs de filosofia; no es dedica a la recerca del suport de la ciència.  En Nietzsche fa literatura; literatura profana i literatura religiosa. Profana, quan ha de fer crítica als filòsofs; religiosa, quan ha de fer les revelacions de la salvació de la Humanitat superior. Això explica l'abundància de textos que semblen una imitació de la literatura bíblica; es donen tot d'aforismes, màximes, metàfores, paràboles.

    

   A l'Univers ideològic espanyol, els llibres de text i les enciclopèdies presenten En Friedrich Nietzsche com si fos un dels majors filòsofs de la humanitat. En aquesta qüestió, els llibres de text no fan sinó seguir les orientacions provinents del Ministeri. Així mateix, el Ministeri, en matèria de programació de la història de la filosofia, es dóna per establert que recull les valoracions actuals que fa la Universitat espanyola. Tocant als llibres de text catalans, aquests, per imperatiu polític, no es poden allunyar del model espanyol;  si de cas, s'han de limitar a introduir alguns afegits, com, per exemple, fer referència a alguns filòsofs catalans (A les Balears, durant molt d'anys, En Ramon Llull figurava a la llista dels deu grans autors escollits per als exàmens de Selectivitat; figurava a la llista, però, estranyament, la butlleta Ramon Llull mai va tocar en sort. O sigui, per una banda, s'afirmaven els trets de la cultura de la comunitat autònoma balear – amb En Ramon Llull inclòs a la llista – i, per l'altra, s'evitaven conflictes innecessaris amb els sectors de cultura espanyola que no en volien saber res d'En Llull – En Ramon Llull no entrava al bombo -).

    Si se dóna aquesta preeminència a la filosofia d'En Nietzsche, hem de concloure que els elements conservadors i reaccionaris continuen essent hegemònics a la Universitat espanyola, i que importants Poders ideològics decidiren moure guerra tot utilitzant l'obra de Nietzsche (Podeu comprovar que a la Xarxa hi ha una Web que ofereix la versió en espanyol d'obres de Nietzsche, Heidegger i Derrida, una mena de centre de culte i promoció d'aquests autors, en exclusiva). Per altra costat, sembla que l'Església catòlica va decidir, al seu moment, fer ús i promoció de l'obra d'En Nietzsche al servei dels interessos de l'Església. Així mateix, podeu veure que en aquesta Web nietzschiana es recullen nombroses aportacions de suposats filòsofs espanyols, com En Fernando Savater o N'Eugenio Trias. També podeu saber que N'Ortega y Gasset – que figura com el filòsof espanyol més important –, al seu moment, es declarà seguidor entusiasta d'En Nietzsche.

 

   En contra del que pretenen aquests exalçadors d'En Nietzsche, he de fer evident que l'obra d'aquest autor només pot ésser útil per a construir edificis reaccionaris o per a induir a la confusió.

    Primer de tot, haurem de veure algunes de les teories més inconsistents de l'autor. En efecte, és inconsistent suposar:

 

    Que ell és l'única persona al món que sap el camí de la salvació. Que totes les filosofies estan en l'error, a excepció de la seva. Per a una ment catalana, aquesta pretensió d'En Nietzsche només podria ser acceptable si un hom es presenta com a profeta, com a home tocat per Déu.

 

  Suposar que el pensament d'En Sòcrates i d'En Plató fou la causa de la corrupció moral universal.

   Que En Plató, al rebutjar la doxa – la via del coneixement sensible – i establir l'episteme com a camí de la veritat que condueix al món de les idees, va anorrear la moral superior que havien creat i imposat els aristòcrates grecs.

    En Nietzsche dedica tot un llibre per a explicar la seva teoria (Si bé, en realitat, aquesta teoria del pecat original platònic la repeteix al llarg de la seva obra).

   El plantejament històric que ofereix En Nietzsche no s'acomoda a la realitat històrica. En Plató no va desfermar cap tipus de moviment social o polític. En Plató era aristòcrata i pertanyia al partit aristocràtic. En Sòcrates i En Plató eren uns teòrics esforçats contra l'Atenes democràtica. El triomf de la reacció a l'Atenes democràtica no fou deguda a cap campanya electoral d'En Plató, sinó a les llances dels espartans. I, més tard, al 338 aC, tampoc fou per causa de la filosofia de Plató que Atenes perdé la democràcia, sinó per les armes del rei de Macedònia.

   En Nietzsche feu com si no haguessin existit les revolucions democràtiques de les ciutats gregues. Feu un fals plantejament segons el qual el pensament de Plató seria el causant de la decadència de la moral aristocràtica. La realitat històrica és que foren les revolucions democràtiques les que escombraren la moral i el poder de l'oligarquia aristocràtica.

    S'ha de suposar que En Sòcrates i En Plató s'entusiasmaren amb el nou govern dels Trenta Tirans.  En tot moment ambdós coincidirien amb la voluntat de poder d'En Nietzsche.

  Que  el mal va venir de la filosofia d'En Plató, de la metafísica, de la seva teoria del món de les idees.  Però En Nietzsche s'hauria d'haver sorprès de les grans coincidències entre ell i En Plató.

    En Nietzsche i En Plató afirmen la superioritat moral dels nobles sobre els plebeus. Ambdós entenen que la democràcia és una perversió. En Plató també va predicar una mena de superhomes a la seva República. Ambdós menyspreen el tipus de vida vulgar del seu temps, i proposen l'ideal d'una humanitat superior. Ambdós menyspreen els treballadors i el treball manual. Ambdós exalcen l'activitat intel·lectual per sobre qualsevol altra cosa.  En Nietzsche és en contínua campanya a favor de la vida, dels valors vitals, de més vida, però ell mateix, en persona, revela la significació del que són els seus valors vitals: Els suposats valors vitals d'En Nietzsche són una misèria de valors vitals, una misèria de vida, estan continguts dins la seva miserable vida. En Nietzsche - que s'atreví a senyalar la miserable vida d'En Kant – portà un tipus de vida  miserable que s'assembla a la de Kant, com una gota d'aigua a una altra. 

    Segons ho descriu el mateix Nietzsche, tots els seus grans moments d'entusiasme, d'alegria, d'exaltació, de fruïció, d'apoteosi, estan relacionats amb la seva activitat intel·lectual. Per altra banda, he de suposar que ambdós devien ésser misògins i devien sentir una por cerval davant les dones. Actualment es coneixen molts de detalls del fracàs amorós d'En Nietzsche amb Na Lou Salomé. On suposa que d'aquest fracàs en la seva misogínia. Les obres d'En Nietzsche van salpicades de perles misògines, com, per exemple: La dona...és venjativa: això ve condicionat per la seva debilitat, el mateix que ve condicionat per ella la seva excitable sensibilitat per a la indigència aliena ("Perquè sóc tan savi?", pàgina 7).  O aquest altre: Pocs homes hi ha aquí: per això es masculinitzen les dones. Doncs sols el qui sigui bastant home podrà "redimir" a la dona en la "dona" (Així va parlar Zaratustra); o, també: Quan una dona té virtuts virils, s'ha de fugir d'ella; si no les té, ella mateixa fuig (L'ocàs dels ídols).

 

   En Nietzsche enllaça En Plató amb el cristianisme, però sense donar-ne raons. Explica que ambdós són la pesta del mal moral del món.

    És inconsistent deixar de banda les realitats històriques més òbvies i conegudes. La realitat històrica fou que Atenes i la resta de polis democràtiques foren vençudes militarment per l'Imperi macedoni de N'Alexandre el Gran. Les ciutats gregues continuaren dirigides per les oligarquies aristocràtiques de sempre. I, a l'època de l'Imperi romà, les oligarquies dels grans propietaris de terra continuaren mantenint la seva hegemonia política.

    Es inconsistent i ridícula l'afirmació que la història del món fou determinada per allò que pensà En Plató. Explica el nostre autor que les idees d'En Plató s'expandiren i, a un moment determinat, foren integrades a la teologia cristiana per obra d'aquells ressentits i perversos sacerdots que tramaren la pesta ideològica judeo-cristiana. Creure, com creia En Nietzsche, que el pensament d'un sol home va determinar la història de la humanitat, deu comportar un estat quasi permanent de misticisme (Als moments de frenesí, el nostre autor provocador escrivia aquells textos encara més provocadors, on deia coses així com Perquè sóc tan savi? Perquè escric aquests llibres tan bons?  .   

   D'acord amb la historiografia oficial, podem constatar que la vida social, moral i política de l'Imperi romà mantingué la seva identitat al llarg dels segles fins al final de l'Imperi. Que l'Església cristiana fos declarada oficial a l'any 380 no tingué conseqüències socials o polítiques. Fins a la fi, l'Imperi romà continuà sota el control dels grans patricis – dels grans propietaris de terra -, la producció agrària continuà essent esclavista. Si de cas, hem de destacar que, a partir del segle III, començà el llarg procés de feudalització de l'Imperi. O sigui, que de les proclames oficials de cristianisme, no se'n seguia cap canvi substancial.  Al meu parer, En Constantí – i el patriciat romà – va decidir fer de l'Església cristiana un instrument de cohesió política de l'Imperi (Podeu veure la meva Web El blog d'En Joan Quetgles | L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

 

   Segons En Nietzsche tots els mals de la societat contemporània – del seu temps – tenien el seu origen en la venjança judaica. Els valors letals judeo-cristians van infectar les societats europees. Els iniciadors de la corrupció i de la perdició foren els perversos – demoníacs, hauríem de dir- sacerdots judaics que construïren la primera Església cristiana.

Els mals d'aquest verí judaic són presents a tot arreu; per posar un exemples:  les democràcies i la imposició dels valors procedents de les masses, dels plebeus, dels homes inferiors; la creixent socialització de la societat; les diverses doctrines socialistes són un producte d'arrels judaitzants. Igualment, s'ha de condemnar la massificació de l'ensenyament i de la Universitat;  darrera la màscara de bondat de positivisme i de les ciències positives es pretén una nova versió de cristianisme consumista;  és la promesa falsa de construir un cel vulgar, plebeu, a la terra. 

    Una de les contradiccions – que tant li agradaven al filòleg – més divertides és la que contraposa la figura de Jesús de Natzaret – tot un autèntic Superhome – a la dels escribes i fariseus. El profeta Nietzsche ens assabenta que Jesús era un revoltat contra el sistema hebraic. Diu que Jesús fou l'únic cristià, posat que els seus deixebles, els apòstols, no l'entengueren, que els cristians no són autèntics cristians.  El profeta Nietzsche digué que el cristianisme és la traïció a l'autèntic missatge de Jesús; que En Pau inicià la perversió judaica d'invertir l'autèntic missatge de Jesús, el qual no oferia la recompensa de la vida eterna, sinó que mostrava el camí d'una nova vida a la terra, i no a una altra vida.  En Nietzsche arrissa el ris:  afirma i nega els Evangelis al mateix temps; accepta la mort de Jesús, però nega la resurrecció.  En Nietzsche demostrà que res era capaç de resistir-se a la seva dialèctica i al seu poder filològic.

  

    El nacionalsocialisme alemany va entendre que En Nietzsche era el nunci de l'arribada de la Humanitat superior alemanya. El Règim nazi proclamà En Nietzsche com a el gran filòsof de la nova era. El nietzchisme esdevingué la filosofia obligada a les Universitats alemanyes. N'Hitler mateix es declarava lector de l'obra del filòsof. Amb aquells insuperables espectacles de masses, En Nietzsche esdevingué el profeta de la religió nazi; així, per exemple, a la kolossal col·locació de la primera pedra de la nova seu del partit nazi a Munich, al 1933, s'hi va acompanyar unes obres completes de Nietzsche. Com a anècdota, podem constatar que del 36 al 44 el camarada  Heidegger va dedicar els seus cursos universitaris a l'estudi del pensament d'En Nietzsche, (Kolossal!).

  

   Els filòsofs de París bé s'avançaren a proclamar que els nazis s'havien apropiat indegudament de l'obra i del pensament d'En Nietzsche (Els espanyols, si bé més modestament, els seguiren les petjades). Els parisencs, amb els seus escrits i declaracions, confirmaven d'una manera definitiva que En Nietzsche no tenia res a veure amb el nazisme i que tampoc era racista.  Els parisencs també declararen net de culpa i de sospita al seu admirat Heidegger.  Mostraren textos d'En Nietzsche on sembla que el filòsof desaprovava el racisme i l'antisemitisme (I posaven l'exemple de les bregues del filòsof amb la seva germana, la qual era una racista i antisemita de gran anomenada).

  

   Els filòsofs parisencs menteixen – i també els madrilenys – al declarar Nietzsche lliure de sospita d'antisemitisme. Menteixen, i menteixen sense escrúpols, tot i sabent que són abundants els textos de Nietzsche amarats de racisme.

   Així, a La genealogia de la moral, Ae, 1970, pàgina 35, En Nietzsche, innocentment, fent exhibició dels seus sabers etnogràfics, fa el següent aclariment: Amb el llatí "malus"(dolent) tal volta es carateritzava a l'home vulgar en quant home de pell fosca i sobretot en quant home de cabells negres, en quant habitant preari del territori italià, el qual pel color era pel que més clarament es distingia de la raça rossa, es a dir, de la raça ària dels conqueridors; i, tot seguit, fent referència als mapes etnogràfics del territori alemany, segons els quals s'observaven tot de faixes amb abundància de pobladors no aris, En Nietzsche explica que ...el mateix es pot dir de quasi tota Europa: en essència la raça sotmesa ha acabat per predominar de nou allà mateix  en el color de la pell, en el curt del crani i tal vegada fins i tot en els instints intel·lectuals i socials: ¿qui ens garanteix que la moderna democràcia, l'encara més modern anarquisme i, sobre tot, aquella tendència  cap a la "commune", cap a la forma més primitiva de la societat, tendència avui pròpia de tots els socialistes d'Europa, no signifiquen en l'essencial un gegantí contracop – i que la raça dels conqueridors i senyors, la dels aris, no està sucumbint fins i tot fisiològicament? (Sembla coincidir amb les teories d'En Gobineau, el gran teòric del racisme clàssic; per altra banda, En Wagner era un fervent admirador d'En Gobineau).

   En Nietzsche va desplegant una mena de frenesí contra "les malvestats del poble jueu contra la humanitat"; i així, a la pàgina 41, diu...mai cap poble (referint-se als jueus) va tenir una missió més gran en la història universal. "Els senyors" estan liquidats; la moral de l'home vulgar ha vençut. Es pot considerar aquesta victòria a la vegada com un enverinament de la sang (ella ha mesclat les races entre sí)...tot se judaitza... I a la pàgina 59, ens fa saber quin és l'esdeveniment més important de la història universal amb l'expressió "Roma contra Judea, Judea contra Roma" i explica que, al seu parer, Roma veia al jueu "convicte d'odi contra el gènere huma", i torna a fer una crida justificant tota possible intent de "solució final": amb raó, amb la mesura  que hi ha dret a vincular la salvació i el futur del gènere humà al domini incondicional dels valors aristocràtics, dels valors romans. I afegeix que mentre els romans eren els més forts i els més nobles de tota la història, ...els jueus eren, en canvi, el poble sacerdotal del ressentiment "par excellence", en el que habitava una genialitat popular-moral sense parió. A la pàgina 60, fa un resum de la història de les victòries de "Judea"; en primer lloc, Roma ha sucumbit, i en lloc seu hi hagué l'Església catòlica, la Roma judaïtzada...la qual oferia l'aspecte d'una sinagoga ecumènica. Amb la Reforma luterana, tornà a triomfar Judea, gràcies a aquell moviment plebeu (alemany i anglès); i en tercer lloc, Judea tornà a vèncer una altra vegada...amb la Revolució francesa.

 

    Particularment abundants els trobem a L'Anticrist. Així, a la pàgina 24, es diu:

Els jueus són l'avantguarda d'allò decadent: van sostenir el partit dels decadents aconseguint crear il·lusió, i amb non plus ultra de histriònic van saber col·locar-se al vèrtex de tots geni els moviments de decadència (en qualitat de cristianisme d'En Pau), per a crear una cosa que fos més forta que qualsevol partit que afirmés la vida. Per a aquella espècie d'homes que arribaren al poder per mitjà del judaisme i del cristianisme, la decadència és una forma sacerdotal, és solament un mitjà. Aquesta espècie d'homes té un interès vital en fer que la humanitat emmalalteixi i en invertir, en el sentit perillós per a la vida i calumniador per al món, els conceptes de be i mal, vertader i fals...

   Per cert, aquests textos no figuren a la selecció de textos   que han fet els admiradors d'En Nietzsche (a la Web de N'Horacio Potel).

   També podem llegir: ...els jueus, aquest poble sacerdotal, que no ha sabut prendre satisfacció dels seus enemics  i dominadors més que amb una radical transvaloració dels valors propis d'aquests, es a dir, per un acte de la més espiritual venjança. Això és l'únic que resultava adequat precisament a un poble sacerdotal, al poble de la més refrenada ànsia de venjança sacerdotal. Han sigut els jueus els qui, amb una conseqüència lògica aterradora, s'han atrevit a invertir la identificació aristocràtica dels valors (bo = noble = poderós = bell = feliç = estimat de Déu) i han mantingut amb les dents de l'odi més abismal (l'odi de la impotència) aquesta inversió, a saber, els miserables són els bons; els pobres, els impotents, els baixos són els únics bons...en canvi, vosaltres, vosaltres nobles i violents, vosaltres sou, per tota l'eternitat, els malvats, els cruels, els lascius, els insaciables, els ateus...   En aquests textos En Nietzsche es manifesta com a antisemita extremista. I en alguns moments, els seus textos semblen hitlerians i que demanen la solució final. Així, a la pàgina 24, es pot llegir: Els hebreus són el poble més extraordinari en la història del món...van invertir successivament la religió, el culte, la moral, la història, la psicologia, d'una manera irremeiable ...els hebreus són el poble més fatal de la història del món.    I a la pàgina 44, es diu:  Estem entre hebreus...Per això és necessària la raça...El cristià, aquesta última ratio de la mentida, és una vegada més l'hebreu...Aquest fou el més funest deliri de grandeses que fins ara ha existit a la terra: petits avortaments d'hipòcrites i mentiders començaren a reivindicar per si els conceptes de Déu, veritat, llum, esperit, amor, saviesa, vida, quasi com a sinònims d'ells mateixos...       Els nietzschians afirmen que el règim nazi féu una utilització d'En Nietzsche i de la seva filosofia, i que de cap manera pot ésser considerat un precedent del nazisme. Però, segons el meu parer, la realitat és que el nazis entronitzaren En Nietzsche no per arbitrarietat, sinó perquè les principals teories d'aquest autor coincidien amb la ideologia nazi. De tots els filòsofs alemanys, En Nietzsche és el que té més veïnatge amb el nazisme.      No és el cas que jo suposi que els actuals manipuladors de l'obra d'En Nietzsche pretenguin impulsar algun tipus de neofeixisme. Diverses formacions ideològiques coincideixen a l'hora d'utilitzar la seva obra, però ho fan amb objectius diferents; ara bé, tots ells de signe reaccionari i contra els interessos de les classes populars.     És més, cada un dels filòsofs que fa ús de l'obra d'En Nietzsche té el seu propi objectiu. I entre els teòlegs mateixos es donen grans diferències; n'hi ha que l'escullen com a enemic preferit; preferit, en el sentit que els agrada fer els seus discursos metafísics contra les teories nietzschianes, pensant que d'aquesta manera reforçaran l'autoritat del pensament d'En Plató; fins i tot, no són rars els joves teòlegs agosarats que sostenen que l'obra d'En Nietzsche fou impulsada per un profund sentiment cristià nascut al si del cristianisme (No oblidem que el Superhome és menyspreador del sexe, misogin i intel·lectualista).     He d'indicar com a molt significatiu que els filòsofs de París, quasi sense excepcions, han caigut en la temptació de fer cadascun un cultiu propi de l'obra de Nietzsche (En un altre article faré referència a aquest fenomen parisenc. Ara m'he de limitar a dir que aquests parisencs – que es presenten a si mateixos com el més savis – conviuen magníficament amb l'opressió de l'Estat francès contra les minories nacionals i lingüístiques del seu territori. Aquests savis parisencs són com una mena de literats, l'obra dels quals té molt poca incidència en cap baula del processos històrics. A la fi, un d'ells, En Jean Paul Sartre, va declarar que l'autèntica filosofia era la d'En Marx, que la seva pròpia es limitava a ser un complement de la ciència marxista. la resta de filòsofs parisencs no vol confessar que són dins les xarxes ideològiques de l'Imperi francès, imperi del qual reben els honors i el sosteniment econòmic.   

 La filosofia a l'abast

 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb