El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Filosofia

quetgles | 03 Setembre, 2008 14:13

  És una prova. Té el mateix contingut que   La filosofia i la religió sense caretes.

Filosofia i ideologia

quetgles | 03 Setembre, 2008 13:54

   Aquest escrit, "Filosofia i ideologia" té el mateix contingut que el que porta per títol "La filosofia i la religió sense caretes". La nova publicació obeeix a la idea de fer unes comprovacions sobre el funcionament de la Xarxa. Si voleu veure el contingut, podeu prémer La filosofia i la religió sense caretes.

La filosofia i la religiˇ sense caretes

quetgles | 03 Setembre, 2008 09:50

Aquest escrit, per la seva extensió, no cabia a d'edició de balearweb. Per a baixar-lo, podeu prémer aquesta altra web La filosofia i la religió sense caretes . (Segueix)

La filosofia i la religiˇ sense caretes

quetgles | 03 Setembre, 2008 08:49

Aquest escrit, per la seva extensió, no cabia a d'edició de balearweb. Per a baixar-la, podeu prémer La filosofia i la religió sense caretes, que correspon a una altra web.

La ideologia i les elits

quetgles | 31 Agost, 2008 07:45

  Aquest escrit és una repetició de l'article que anava amb el nom de "I en matèria de filosofia, on som ara?". La repetició la faig amb l'objectiu d'aconseguir una majordifusió.

       Vint tesis contra En Rorty i els filòsofs postmoderns.

  

    Tan bon punt apareix una nova elit econòmica, aquesta intenta assegurar-se els seus privilegis econòmics. Per això, intentarà fer-se present i tenir influència als cercles de Poder. En darrer terme, l'objectiu final – la seva situació ideal – seria aconseguir el blindatge dels seus privilegis.

 

     Amb l'aparició de la nova elit econòmica s'intensifica la lluita de classes. Per una banda, la nova elit entra en competició amb les altres elits; i, per l'altra, incideix en la lluita de classes (en el sentit marxista) entre la classe explotadora i les classes treballadores.

 

     La classe dominant i les noves elits en tot moment miren d'intensificar l'explotació i d'assegurar els seus privilegis.  I les classes que no formen part de la classe dominant lluiten en sentit contrari, és a dir, miren de resistir.

 

      Les diverses elits lluiten entre sí pel control dels media. I, en conjunt, la classe dominant intenta imposar la seva ideologia, i anul·lar les ideologies a favor dels interessos de les classes explotades.

 

  

    La nova elit també tracta d'assegurar-se privilegis jurídics.

 

 

     En la lluita de classes, la confrontació essencial és l'econòmica . La classe explotadora sempre procura intensificar l'explotació, i, l'inrevés, les classes espoliades intenten evitar l'espoli.

   Els resultats de les confrontacions són sempre imprevisibles. Constantment es produeixen situacions de crisi econòmica. El sistema capitalista no aconsegueix una ordenació racional de l'activitat econòmica.

  

    Els treballadors no solament ofereixen una resistència contra l'explotació, com, per exemple, quan es dóna una declaració de vaga; sinó que, constantment, promouen tot d'iniciatives espontànies que poden incidir decisivament dins el procés econòmic.  Majorment, les iniciatives de les classes treballadores són moviments profunds de llarg abast; són moviments profunds de les amples masses que no responen a una teoria o programació prèvies. Els exemples més evidents són els moviments migratoris dels treballadors.

   

    Els 102 pelegrins dels Mayflower tiraren endavant un projecte social i polític que era el resultat d'uns acords previs, essent de naturalesa religiosa l'impuls inicial. Si la fundació de noves colònies a Nova Anglaterra hagués depès únicament de les motivacions religioses, la història hauria estat una altra molt diferent (Actualment, les petites comunitats puritanes dels "amis" no passen de ser una curiosa mostra etnogràfica). Ben aviat la motivació dels nous immigrats a Nord-amèrica fou de caràcter social i econòmic.

 

   Així ho explico a "La filosofia i la religió sense caretes", pàgina125, que diu:    "De totes les àrees de colonització del món, les colònies britàniques eren les que oferien més avantatges i  les que més ràpidament augmentava la població. Nova Anglaterra no solament oferia llibertat i tolerància, amb la qual cosa els treballadors aconseguien un nivell de benestar mai vist. Si a un primer moment la immigració era per motius ideològics, ben aviat la motivació purament econòmica fou el vertader impuls. Les colònies anglo-americanes tenien un ritme de creixement de població molt més intens que el de les colònies espanyoles o franceses; doblava la població cada 25 anys. Per posar un referent: al 1760, els colons francesos del Quebec eren uns 40.000, mentre que les tretze colònies britàniques de Nord-amèrica tenien una població d'un milió i mig d'habitants. Els nord-americans consideraren que el formidable creixement econòmic de la seva república feia palès els    avantatges del seu sistema social i polític" (Sobre aquest tema podeu baixar més material escrit prement  La filosofia i la religió sense caretes).

   Els treballadors de l'Europa dels set-cents iniciaren el moviment profund de colonitzar Nova Anglaterra; moviment profund que tingué el punt culminant amb la proclamació de la primera República moderna del món.

  

   Tesi: En contra del que diu En Fukuyama, el sistema capitalista ni és acceptable ni representa la fi de la història.

 

   En Fukuyama argumenta que el sistema capitalista actual es reprodueix a si mateix, i, per tant, seria la darrera forma de societat. Entén que els intents alternatius han fracassat.

   En Rorty diu que el pragmatisme nord-americà és el final de la filosofia. O sigui, que poesia, filosofia i física són purs jocs de llenguatge. O sigui, en darrer terme, En Rorty també considera que l'Imperi nord-americà és la fi de la història.

    Si la "veritat" és allò que resulta útil a la societat, llavors no és d'estranyar que aparegui En Vattimo amb el seu "Creure que es creu".

    Tots aquests moderns volen fer una reutilització d'En Nietzsche i d'En Heidegger.   Són una bona colla: Vattimo, Baudrillard, Lyotard, Rorty, Derrida, Foucault, Deleuze, Dollé, Glucksmann...(Per cert, aquest antic maoista, va fer campanya per a En Zarkozy a les darreres presidencials franceses). S'hauria acabat l'època de la Raó, i hauríem entrat a la dels jocs de llenguatge  i de les idees "útils".

  

    Com ja he escrit a diversos articles, la meva tesi és:

 

Tesi:  En tot temps, la producció de materials filosòfics obeeix a les demandes dels bàndols enfrontats en guerra ideològica. Els filòsofs no fan sinó elaborar arguments a favor d'una determinada ideologia (La definició d'ideologia és: conjunt d'idees que són en funció dels interessos d'una determinada classe social). O sigui, no hi ha filosofia neutral. Els denominats filòsofs, al igual que altres actors intel·lectuals, són moguts per una passió, bé sigui noble, bé espúria, a favor – o en contra – d'una determinada ideologia.

 

    Al meu parer, els filòsofs al servei de la ideologia conservadora tenen com a encàrrec més important intentar introduir un nou irracionalisme, segons el qual les proposicions de la ciència són també jocs de llenguatge. 

   Per entendre'ns: El president George Bush als seus discursos s'atreveix a dir  que "l'ateisme és una creença".  Les expressions reaccionàries d'En Bush enllacen perfectament amb  la gran campanya ideològica de les esglésies evangèliques i de la catòlica per promoure la teoria de "El disseny intel·ligent", referida a la creació divina de l'univers.

 

   En Rorty es posa el vestit dels post-moderns i es presenta com un "pensador" que deixa de banda la filosofia, que "mostra" la inconsistència del llenguatge filosòfic i de la inutilitat dels filòsofs. Però aquest aspecte d'innovador d'En Rorty és una disfressa d'un que treballa decididament fent aportacions a la ideologia reaccionària. En Rorty, per amagar el seu reaccionarisme, exhibeix les seves crítiques contra la política exterior d'En Bush; però és En Rorty mateix el qui proporciona arguments per a les campanyes de les esglésies evangèliques. És contra la tradició de la filosofia il·lustrada que argumenta en Rorty. En Rorty recupera els arguments d'En Nietzsche contra la Il·lustració. És En Rorty el qui s'atreveix a posar a un mateix "nivell creatiu" la literatura, la filosofia i la ciència.

  

   Els  philosophes, en conjunt, despleguen una activitat que, objectivament, afavoreix la ideologia conservadora. La fotografia on apareix el financer En Lara Bosch acompanyat d'En Fukuyama i d'En Glucksmann (Al Cercle d'Economia de Barcelona, gener, 2008) dóna una clara pista de quina és la relació entre els philosophes i el Poder.

 

    La ideologia que sorgí de les revolucions democràtiques modernes d'Europa i d'Amèrica fou recollida a les Constitucions. És reconeguda  com a hegemònica. S'entén que les normes morals i les lleis actuals són una conseqüència de la ideologia democràtica.

 

   S'ha de rebutjar el concepte marxista de les revolucions burgeses.

 

   Tesi:  Els avanços socials i polítics aconseguits per les classes populars a un moment històric concret no es mantenen vigents seguint un impuls inercial. El desplegament de les societats democràtiques dóna lloc al sorgiment  de noves contradiccions que posen en perill l'ordre democràtic. Les societats democràtiques hagueren de ser espectadores de l'aparició del capitalisme al seu si.

 

    Aquelles colònies de grangers republicans de Nova Anglaterra no tenien ni idea del nou fenomen social que rebria la denominació de capitalisme. D'antuvi, els inquietà l'aparició de les grans fortunes, i votaren tot de lleis intentant regular l'acumulació de riqueses.

    

   Tesi: En tot moment les elits  intenten defugir dels controls democràtics. Al darrers temps, les elits han

 aconseguit tot de nous privilegis, econòmics, socials, jurídics, de manera que s'ha produït un afebliment de les garanties democràtiques.  Les grans acumulacions capitalistes són una greu amenaça per a la democràcia.

 

    Tesi:  Allò que importa no són les especulacions dels filòsofs d'ideologia conservadora. Allò que importa és que les classes treballadores trobin noves  formes de lluita per a restablir la democràcia vertadera.

 

       Tesi:  L'emotivisme moral i el contractualisme són les peces mestres de la ideologia democràtica. Allò que importa és fer valer aquestes peces. Amb aquests instruments ha de ser possible anul·lar els privilegis i acabar amb l'explotació i la injustícia.

    

   

     Per a intentar una aproximació a la pregunta inicial, començaré afirmant la tesi mestra, a partir de la qual seguirà la línia de l'argumentació.

    Tesi: L'ordenació de la societat d'acord amb l'emotivisme moral i el concepte de contractualisme social – el nucli de la ideologia hegemònica a les societats democràtiques – s'esdevingué per causa del triomf de les revolucions democràtiques. Fou la intel·ligència i els sentiments i el coratge de les classes populars oprimides les que determinaren l'aparició de les revolucions democràtiques. 

     

    Tesi: No és el cas que la Il·lustració francesa fos la causa de la revolució. Els il·lustrats no eren  pas revolucionaris. S'ha de punxar la bombolla de la Revolució francesa. És errònia la versió que donen els llibres de text espanyols.  

    S'ha de veure que la intervenció de les masses en el procés revolucionari francès del 89 sempre supera les previsions dels qui s'havien autodeclarat "representants del poble francès".

   Es pot constatar a altres àrees d'Europa – per exemple, a Prússia -  també es donava el fenomen de la Il·lustració i no per això se'n derivà una situació revolucionària.

   Podeu veure una explicació més acabada sobre aquest tema a la web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 57 i següents.

     Tesi: La filosofia, les filosofies, es despleguen al servei d'una determinada ideologia. Els filòsofs inicien la seva activitat intel·lectual instal·lats en la seva pròpia ideologia, la qual es correspon amb una de les ideologies en conflicte.   Fent un manlleu a En Hegel, "la filosofia surt com l'òliba, quan el sol ja és post". O sigui, no és el cas que de la ment d'un sol home – el filòsof – sorgeixi una ideologia.     Tesi: El fet de que uns determinats filòsofs figurin com "els més grans" o "els més importants" als llibres de text espanyols respon a una classificació i una valoració la qual concorda amb els interessos de la ideologia conservadora.  

   Tesi: La major part dels "grans filòsofs" són d'ideologia conservadora o reaccionària. Així, podem citar: Sòcrates, Plató, Aristòtil , Agustí, Tomàs d'Aquino, Descartes, Kant, Hegel, Nietzsche, Husserl, Heidegger.

     Tesi: A l'època moderna, els pensadors que elaboraren una filosofia en defensa de la ideologia democràtica triomfant foren en John Locke, En David Hume i En Rousseau, entre d'altres. 

    En Locke pogué publicar la seves "Cartes sobre la tolerància" després de la Revolució "la Gloriosa" de 1688. Però s'ha de considerar que En Cromwell ja havia decidit suspendre la prohibició d'entrada dels jueus a Anglaterra. O sigui, En Cromwell i els seus consellers ja feien valer a la societat els principis calvinistes   que els inspiraven, com, per exemple, el de tolerància.

      Tesi: No és el cas que els moviments de la història siguin originats per les doctrines dels filòsofs. Si de cas, són els profetes – alguns pocs profetes – els qui encapçalen un moviment històric.  

     Les monarquies europees, hereves del sistema de domini de l'Imperi romà, continuaren utilitzant l'Església catòlica com a instrument de repressió ideològica.  Fins a la revolució luterana, es mantingué el despotisme ideològic amb una violència extrema i cruel. (Per a veure el tema sobre la revolució luterana podeu a anar a la meva web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 30 i següents).

   

    Tesi: A les societats democràtiques febles – com n'és el cas de l'espanyola -, les forces conservadores mantenen tot de dispositius per fer prevaler els seus interessos ideològics; i la guerra ideològica és manté encesa.  

      Tesi:  Si les classes populars no aconsegueixen trobar fórmules de resistència eficaces contra el Poder, les classes privilegiades intensifiquen la seva opressió i el seu espoli.

  

       Tesi:  Mentre es manté viva la guerra ideològica, aquells discursos filosòfics que proposen canviar les peces mestres de la ideologia democràtica no fan sinó col·laborar amb les classes privilegiades, amb els opressors.

  

      Per posar un exemple aclaridor: a la França contemporània es dóna amb més intensitat el fenomen de la corrua de "philosophes" i es fàcil constatar que de l'allau de literatura filosòfica no se'n deriva cap canvi ideològic notable.

    Al meu parer, l'allau de "philosophes" no és una casualitat, sinó que és una conseqüència de la praxi de les elits dirigents franceses dels darrers seixanta anys. La producció de "philosophes" no ha sigut per una demanda de les classes populars franceses.

   Passo a exposar tot un seguit de detalls que jo crec que són decisius desvelar el misteri dels "philosophes".

   La seva aparició coincideix amb la victòria de França i amb l'inici de la política de "Grandeur" d'En Charles de Gaulle.

   Aquests "philosophes" de la postguerra ja no són uns foscos professors universitaris que s'esgoten traduint els autors alemanys.  Fan un salt qualitatiu i esdevenen les penses i les veus de "l'esprit" francès. De seguida esdevingueren uns privilegiats socials. Aquests pensadors professionals passaren a disposar d'un pressupost del ministeri més elevat, però, sobretot, tingueren accés als mitjans de comunicació, als grans diaris. Col·laboracions, encàrrecs, conferències, entrevistes, serveis especials, contractes de consellers, premis, honors...i més coses han acompanyat la vida d'aquests nous personatges públics.

    Tot i la tremenda diversitat de discursos filosòfics que amollen, els "philosophes"  participen - sembla que espontàniament – en una campanya permanent d'enaltiment de la filosofia. Quasi tots ells – els marxistes, com N'Althusser, inclosos – fan contínues autoproclames de les seves portentoses capacitats intel·lectuals i de la profunditat del seu pensament.

    Segons els seus discursos, allò important al món són els seus propis discursos que tracten sobre ells mateixos i els seus propis discursos. Es tanta la seva vanitat que arriben a fer afirmacions com la d'En Foucault que digué que En Deleuze és el filòsof més important del segle i que el segle XXI serà "deleuzià". I diu tot això  en to profètic sense que el món en sàpiga res (Bé, jo crec que la declaració d'En Foucault ocultava de fet una proclama de la seva pròpia superioritat respecte d'En Deleuze).

   Al meu parer, la intenció de les elits privilegiades franceses i del Poder francès consisteix en intentar desanimar les classes treballadores;  és com si aquestes elits volguessin rescatar "el dret de les classes dirigents" de línia platònica i deixar en suspens l'emotivisme moral, i per això fessin aquest ús dels "philosophes".

   L'enunciat elitista ( i també el de N'Althusser) seria una cosa així: "vosaltres treballadors i vosaltres gent vulgar  no disposeu de formació suficient per a intervenir en l'ordenació de la societat. Val més que ho deixeu en mans dels savis, dels preparats i dels experts - o dels dirigents del "partit" -. Renuncieu a l'emotivisme moral.

   És com si intentessin – aquestes elits – que els treballadors i les classes populars es sentissin intel·lectualment i moralment inferiors. Com si intentessin culpabilitzar a les "masses".

   És com si fessin experiments socials en el sentit de cercar una línia política i ideològica que donaria lloc a un nou platonisme social.

 

    Les elits privilegiades continuen amb el seus poders i els seus projectes contra els interessos de les classes treballadores. Les elits continuen provant nous mètodes en la guerra ideològica.

   

 

   Els intel·lectuals i els filòsofs i els individus corrents que denuncien les estratègies de les elits reaccionàries treballen a favor del bàndol democràtic.

  

  Per una banda, el desplegament econòmic mundial (per mitjà del sistema capitalista) fa que la producció de bens materials abasti nivells extraordinaris i això permet que amples capes de la població mundial tinguin accés a un nivell de vida més alt (El més remarcable és el desenvolupament de la Xina i de l'Índia, la població de les quals representa una tercera part de la població mundial). Per l'altra, les elits s'apoderen de part d'aquesta producció i aconsegueixen unes acumulacions de riquesa també extraordinàries.

      Les elits i les noves elits han fet unes extraordinàries acumulacions de riquesa en poques mans.

 

   Tesi: En tot moment, les elits – econòmiques, polítiques, ideològiques – tracten de burlar els controls democràtics. A més a més, en el terreny purament ideològic, tracten d'afeblir la ideologia democràtica.

  

    Vist això, respecte del tema que encapçalava l'article, he de dir que la filosofia convenient als interessos de les classes treballadores continua essent aquella que defensa la validesa del nucli essencial de la ideologia democràtica, a saber, l'emotivisme moral i el contractualisme social. I, per citar els clàssics, diria els noms d'En Locke, En Hume i, també, En Rousseau.

   És possible que alguns lectors, afectats al marxisme o a la filosofia d'algun "philosophe", s'escandalitzin de la meva proposta de fer valer el pensament d'uns autors del segle XVIII.

 

      En justificació a això, he de dir que l'emotivisme moral i el contractualisme social no són unes modes passatgeres. Que l'establiment dels règims democràtics respon a la voluntat majoritària de la població. Que la ideologia democràtica és hegemònica en quant és sostinguda  per la majoria de la població.

    Tesi: Al llarg dels segles, va predominar de manera absoluta i vergonyant "l'intel·lectualisme moral" i "el naturalisme social". No és el cas que els filòsofs es cansessin d'aquesta ideologia i inventessin unes noves modes ideològiques. Ja he dit que la filosofia és com l'òliba. Tancat el breu període de les "polis" democràtiques, durant més de dos mil anys va imperar el despotisme aristocràtic.  

   Tesi: Als llibres de text figura que durant aquest llarguíssim període hi va haver 40.000 filòsofs i teòlegs. Però no expliciten que tots aquests filòsofs no feien sinó repetir incansablement l'eterna cantilena de "l'intel·lectualisme moral" i de "el naturalisme social", cantilena que "no passava mai de moda". Els 40.000 teòlegs pasturaven dins la tanca construïda per N'Aquino i el Papa.

    (Aclariment: "intel·lectualisme moral" és la doctrina defensada per Sòcrates, Plató i Aristòtil. Segons aquesta, el Bé moral – únic i etern – s'aconsegueix  per mitjà de l'activitat intel·lectual; únicament el savi obra el bé. En Tomàs d'Aquino acomoda la teoria aristotèlica al dogma catòlic. Segons N'Aquino, "la fe i la raó" coincideixen; el Bé de la metafísica coincideix exactament amb la moral cristiana; o, també, la pura especulació racional descobreix les veritats morals del cristianisme. O sigui, en darrer terme, el Papa és la màxima autoritat en matèria de moral).     (Aclariment: "Naturalisme social" és la doctrina de N'Aristòtil sobre els principis "eterns" que defineixen "la societat humana".  Segons aquesta, les societats humanes són un producte natural; les societats humanes s'ordenen segons les lleis de la natura; les diverses formacions socials – monarquia, aristocràcia, democràcia – són productes naturals, són una conseqüència de la naturalesa humana. Segons la concepció aristotèlica, tots els processos de la naturalesa s'orienten necessàriament cap a la perfecció. Així, si a la societat hi ha esclaus, s'ha d'entendre que és una cosa natural i s'ha d'entendre que és una bona cosa que hi hagi esclaus; explicava el filòsof els beneficis de l'esclavitud,  gràcies als quals els homes lliures queden alliberats del treball i poden cultivar la filosofia.)     O sigui, que allò que importa és saber que la guerra ideològica contra totes aquelles organitzacions – i filosofies – enemigues de la ideologia democràtica continua més encesa que mai. Que "els enemics del poble" continuen promovent tot de "philosophes" amb la perversa intenció de crear confusió ideològica, d'afeblir les crítiques contra les elits.     Així, doncs, en matèria de filosofia seríem a un postmarxisme i a un post-postmodernisme.  

    Tesi: El denominat "postmodernisme" és un intent de sembrar la confusió de manera que totes les teories serien una mena de jocs de llenguatge. En Rorty, fent "pragmatisme de dretes", ens proposa que l'activitat de l'home al voltant de la poesia, la filosofia i la ciència no són més que jocs de llenguatge, pures creacions de "l'esperit humà".

(Podeu veure l'aclaridora denúncia de N'Alan Sokal contra les manipulacions dels filòsofs francesos dels darrers 50 anys a la web Imposturas intelectuales, en un resum; també inclou denúncies contra els postmoderns).     No sabem quin tipus de lluita  desfermaran les classes populars ni quines respostes crearan en contra dels privilegis i dels poders de les elits.    Però sí podem estar segurs que les forces reaccionàries tradicionals – en especial l'Església catòlica – no han abandonat els seus objectius més foscos.      Com ja he dit a altres escrits, les forces reaccionàries disposen de grans recursos materials per a difondre la seva ideologia, però el seu cos de doctrina – aristotèlic-tomista – és feble i no resisteix les crítiques fetes des de la ciència.     Per altre costat, l'Església catòlica no troba recursos dialèctics per a  front als qui denuncien la seva sèrie interminable de crims contra la humanitat. Ella vol ocultar els seus crims; nosaltres podem denunciar-los.

    O sigui, estem en guerra. I hem de ser en una filosofia – aquesta és la meva proposta – que aporti arguments per reforçar la ideologia de l'emotivisme moral i del contractualisme social. O sigui, hem de lluitar per a aconseguir la llibertat real i la igualtat real.

 

Rorty, el neopragmatisme i la confusiˇ.

quetgles | 31 Agost, 2008 07:28

 

Rorty, el neopragmatisme i la confusió.

quetgles | 31 Agost, 2008 09:28

En Richard Rorty o la confusió.

En Rorty  ens serveix d'excusa per a centrar el tema del debat. El debat seria qualque cosa així com:  Quina és la funció de la filosofia? o, també, Quins són agents dels processos socials al món en l'actualitat? o, també, Quina és la situació actual de la guerra ideològica? o, d'una altra manera, És que tal volta ja s'ha acabat la guerra? o, també, ¿O no és el cas que hi hagi unes elits extraordinàriament poderoses que fan valer els seus interessos per sobre dels interessos de les classes treballadores? o, també, És que, efectivament, som a la fi de la història, i no hi ha manera de promoure un sistema alternatiu al del capitalisme?A manera de resum de la qüestió:  En Rorty s'escuda en la tradició del pragmatisme nord-americà per fer crítica a la que ells anomenen "filosofia europea". En Rorty argumenta i mostra la inconsistència de totes aquelles filosofies que pretenen "aportar la veritat", com si la "veritat" fos una cosa, un objecte que s'aconsegueix gràcies a l'esforç de la ment privilegiada d'un filòsof. Reafirma el plantejament pragmatista, segons el qual allò que importa és fomentar les pràctiques socials que són beneficioses  per a la comunitat humana. Però haurem de veure que En Rorty trenca les regles bàsiques del pensament pragmatista, i inicia una cursa filosòfica tot fent manlleus a filòsofs "continentals"; fent manlleus - diu ell - d'En Nietzsche, d'En Heidegger i d'En Wittgenstein.En aquesta nova versió del pragmatisme - el denominat neopragmatisme - En Rorty s'atreveix a fer un salt prodigiós que consisteix en afirmar també el relativisme de la Ciència, en el sentit que les teories i les "veritats" de la Ciència no contenen la realitat ontològica, sinó que no deixen de ser "un joc de llenguatge", un més, entre altres jocs de llenguatge, com són el de la poesia i el de la religió. La ciència és també una convenció;  és un "joc de llenguatge" útil, que ha demostrat ésser molt convenient per a aconseguir un major benestar de la societat (El pragmatisme clàssic - James, Dewey - és expressió de la ideologia fortament hegemònica de la societat nord-americana).En Rorty, mentre mostra la inconsistència dels filòsofs "occidentals", alhora, sense donar explicacions, sorprenentment, comença a fer importants manlleus de la filosofia d'En Nietzsche i de la d'En Heidegger, així diu: ÿ"...la tradició filosòfica occidental concep la vida humana com un triomf en la mesura que transmuta el món del temps de l'aparença i de l'opinió individual en un altre món: el món de la veritat perdurable. Nietzsche, en canvi, creu que el límit que és important travessar no és el que separa el temps de l'intemporal, sinó el que divideix el vell del nou. Pensa que la vida humana triomfa en la mesura que escapa de les descripcions heretades de la contingència de l'existència i troba noves descripcions. És aquesta la diferència que separa la voluntat de veritat de la voluntat d'autosuperació. És la diferència entre concebre la redempció com el contacte amb una mica més ampli i més durador que un, i la redempció com En Nietzsche la descriu: Recrear-ho tot  per a convertir-lo en un així ho vaig voler", del llibre "Contingència, ironia, solidaritat", pàgina 49. Podeu veure que En Rorty no fa de pragmatista, sinó que ens proposa "trobar el camí de la salvació" en el pensament d'En Nietzsche. En Rorty no justifica aquesta aproximació a En Nietzsche, un autor que s'hauria de considerar a les antípodes del pragmatisme. En Rorty no explica perquè alhora que es declara un continuador d'En Dewey intenta fer valer la filosofia d'un autor tan atípic com és En Nietzsche (Als llibres de text del segle passat, En Nietzsche figurava com a màxim exponent de l'irracionalisme. A la meva web, explico que En Nietzsche era considerat el filòsof màxim pel règim nazi; ho podeu veure a  Friedrich Nietzsche, el profeta sense Déu).Semblantment,  al seu discurs filosòfic, En Rorty declara la seva admiració pel pensament d'En Heidegger. No fa cap tipus de comentari sobre la posició radicalment antinord-americana d'En Heidegger, en relació a la cultura, la ideologia, la ciència. Tampoc fa referència al passat nazi d'En Heidegger (A excepció d'alguns escrits menors del 1933, sembla que l'obra d'En Heidegger no pot ésser qualificada de concordant amb la ideologia nacional-socialista; però, com han denunciat molts d'intel·lectuals, fou alarmant el silenci d'En Heidegger. Mai feu una condemna dels crims nazis, ni va demanar perdó per la seva adscripció al partit nacional-socialista. Per a més informació podeu baixar Martin Heidegger, el corruptor).En Rorty es declara pragmatista i seguidor del pensament d'En John Dewey, però les seves declaracions són un pur formulisme. Els escrits d'En Rorty, les seves exposicions sobre temes de filosofia, mai semblen tenir la més remota referència al pragmatisme nord-americà  ni amb la filosofia d'En Dewey. En Rorty no segueix la proposta del pragmatisme de defugir de l'intel·lectualisme i de dedicar-se a coses pràctiques, útils i immediates.En comptes de seguir les propostes pragmatistes, En Rorty fa un intel·lectualisme duríssim, a la manera dels filòsofs francesos. Al seu llibre "Heidegger, contingència i pragmatisme",  mostra que l'atreviment d'En Rorty no té límits, tocant a fer teories filosòfiques. En Rorty es mostra com una mena de segon Heidegger, de deixeble avantatjat que recull els preciosos tresors del mestre i els junta als seus.  El qui havia de ser pragmatista - es a dir, pragmàtic - esdevé una cosa portentosa, com una mena de circ de la filosofia "més profunda de totes les filosofies possibles". El llibre sembla un llibre d'un "philosophe", com si fos En Derrida, per exemple. En Rorty es mostra tan savi i tan intel·lectualista que En Heidegger. En Rorty exposa el seu discurs a la manera d'un gran expert sobre En Heidegger. I Tots els temes que fan referència a En Heidegger els recull com si li fossin molt familiars i molt acceptables, i com si no haguessin de despertar cap alarma per a un lector pragmatista. En Rorty, com si no passés res, fa seus tot de termes i expressions heideggerianes que són abusius; i, més encara, fa ús de termes que converteixen un escrit en una cosa semblant a una obra poètica o religiosa;  així, per exemple, fa ús "els grecs" i "el pensament dels grecs" per referir-se a la filosofia d'En Plató; i també usa "Occident" i "filosofia occidental" com si fos tot una unitat de pensament filosòfic;  i també usa "els moderns", "nosaltres", "el pensament modern" per fer un tot u d'allò que és divers. Així es pot veure en aquest paràgraf del llibre esmentat més amunt:

"Per a centrar la qüestió de la contingència i de la nostra situació tardana, considerem el problema preliminar de si poden compaginar la inicial empresa« ontològica »de Heidegger amb el seu posterior intent d'esbossar la« història del Ser ». El lector d'   Ser y Tiempo Ser i Temps   puede verse llevado a pensar que los griegos disfrutaron de una relación especial con el Ser que hemos perdido los modernos, que tenían menos dificultades que nosotros en asumir una posición ontológica, mientras que los modernos tenemos serias dificultades en mantener presente la diferencia entre lo ontológico y lo óntico. pot veure portat a pensar que els grecs van gaudir d'una relació especial amb el Ser que hem perdut els moderns, que tenien menys dificultats que nosaltres a assumir una posició ontològica, mentre que els moderns tenim serioses dificultats en mantenir present la diferència entre l'ontològic i ho óntico. Sin embargo el lector de esta obra lee a menudo en ella que Descartes y Nietzsche fueron una expresión tan adecuada del Ser de sus épocas como Parménides lo fue del Ser de la suya. No obstant això el lector d'aquesta obra llegeix sovint en ella que Descartes i Nietzsche van ser una expressió tan adequada del Ser de les seves èpoques com Parmènides ho va ser l'Ésser de la seva. Esto hace difícil ver qué ventaja pueden haber tenido los griegos sobre los modernos, o cómo pueden compararse Parménides y Nietzsche con respecto al «carácter elemental» de las «palabras del Ser» a las que están asociados. Això fa difícil veure què avantatge poden haver tingut els grecs sobre els moderns, o com poden comparar Parmenide i Nietzsche respecte al «caràcter elemental» de les «paraules del Ser» a les quals estan associats. Como el Ser no consiste en más que en su comprensión por el Com el Ser no consisteix en més que en la seva comprensió per l'   Dasein , como el Ser no es un poder contrapuesto o superpuesto al Dasein, com l'Ésser no és un poder contraposat o superposat al   Dasein , no está claro cómo pueda haber algo más auténtico o primario en la parte superior de la escalera que en su base. Dasein, no està clar com pugui haver-hi una mica més autèntic o primari a la part superior de l'escala que a la seva base. Por ello no está claro por qué tenemos que pensar en términos de una escalera en vez de en términos de una pasillo rodante" Per això no està clar per què hem de pensar en termes d'una escala en comptes de en termes d'una passadís rodant "

      He de concloure que el neopragmatisme d'En Rorty és un salt increïble al buit, que el seu discurs és la negació del pragmatisme clàssic; que és una manipulació de les paraules; que el seus intents de fer casar En Dewey amb En Heidegger és com intentar mesclar oli amb vinagre.    El discurs d'En Rorty no fa sinó crear confusió, amb la intenció, jo crec, de desplegar una estratègia de llarg abast amb l'objectiu de reintroduir la metafísica i el "pensament religiós", a la manera que ho fan els de la campanya del "disseny intel·ligent". Però al darrera, jo pens, no només hi ha les esglésies cristianes; també les elits econòmiques nord-americanes estan interessades en el projecte. Però això ja és el tema per a un altre article.    

 

DÚu no existeix, 16 proves

quetgles | 27 Agost, 2008 06:46

       

        Arguments per fer veure la inconsistència intel·lectual de les creences en un Déu. 

 

  Els de la Cúria romana i els protestants ianquis són en campanya de propaganda permanent per tal de difondre el concepte de "disseny intel·ligent", dit del dogma de la creació divina de l'Univers. Les esglésies són en guerra ideològica permanent. Les seves grans campanyes tenen per objectiu influir a les grans masses, a la gent de les classes populars.

   Aquest escrit, és una modesta aportació d'arguments per fer veure la inconsistència de les suposades proves de l'existència de Déu.

 

    Les proves clàssiques per a demostrar l'existència de Déu quedaren invalidades a partir d'En Hume i d'En Kant.  Els conservadors a En Hume li deien "el senyor Hume, l'ateu". Però no es podia posar aquest qualificatiu a En Kant, que era un fervorós creient cristià: va reintroduir el concepte de Déu en nom d'una suposada raó pràctica.

   Amb l'Empirisme com a pensament hegemònic, quedava  establert que la metafísica no era possible com a ciència, i que, per tant, no es podia demostrar l'existència de Déu. El Positivisme no va fer sinó reafirmar els pressupòsits de l'Empirisme, i la metafísica quedava definitivament marginada del món de la ciència moderna.

    Però l'Església catòlica no admet mai, en cap cas, els seus errors, els relacionats amb la filosofia i la moral, en especial. És vigent el dogma de la infal·libilitat del Papa en matèria de fe i de moral. La Cúria romana continua mantenint a Tomàs d'Aquino com a doctor màxim de l'Església. "Philosophia perennis" és la denominació que donen a la filosofia de N'Aquino. Als seminaris de formació teològica, es continua impartint les doctrines aristotèlico-tomistes i afirmant que l'existència de Déu pot ésser demostrada fent ús de la raó.

 

  Fet aquest preàmbul, exposo una llista d'arguments que reforcen la idea de que és impossible l'existència de Déu.

 

1.    Contra la idea de Creació de l'Univers. Suposar que Déu creà l'Univers implica la següent contradicció: s'hauria d'acceptar que una cosa immaterial – Déu – hauria existit eternament com a substància única, i que, "després" d'aquesta eternitat, hauria creat una segona substància, la matèria. O sigui, l'esperit crea la matèria. Allò perfecte, Déu, – segons la idea aristotèlica de perfecció – hauria produït allò imperfecte, la matèria.

2.    Contra la idea de l'ordre de l'Univers. On suposa que a l'Univers hi ha un ordre i que Déu és l'ordenador de l'Univers. Però la física moderna introduí el concepte d'incertesa. I N'Ilya Prigogine (premi Nobel de química, 1977) va anar més enllà i va exposar el concepte de l'Univers com a Caos i com a procés irreversible; és a dir, no solament hi hauria hagut el "Big Bang" – el caos inicial -, sinó que l'Univers actual seria un moment de l'explosió inicial, explosió que continua la seva ona expansiva fins al dia d'avui. Per tant, si no hi ha el suposat ordre, tampoc hi ha d'haver  un Déu ordenador.

3.    Contra la idea de perfecció. Els denominats graus de perfecció de la naturalesa són apories que neguen els principis de les ciències empíriques. Quasi 2000 anys després, En Tomàs i l'Església catòlica encara insisteixen en la idea de l'escalonament general de  tots els éssers segons aquest suposat grau de perfecció. El tomisme va desplegar un sistema de manera que totes les coses havien de seguir un ordre jeràrquic fins a nivells inaudits, com és el cas de les jerarquies angèliques.   Les ciències positives van trencar definitivament el món de les jerarquies aristotèlico-tomistes. Llavors, la idea d'un ésser supremament perfecte és una pura fal·lera.

4.     Contra la idea de primer motor. En contra del que diuen els llibres de text i les enciclopèdies, N'Aristòtil no era un científic, ni tenia el menor interès per la investigació de la naturalesa. Es pot afirmar, rotundament, que la "Física" de N'Aristòtil no és sinó un cúmul de disbarats sobre temes de física. A la física aristotèlica hi havia diversos móns físics amb unes lleis físiques diferents. A la física moderna, no hi ha "primer motor".

5.      Semblantment, la física no fa distinció entre éssers contingents i éssers necessaris.

6.     En tot temps els pobles han cregut en déus, en esperits i en forces malignes. Avui, gràcies els avenços dels estudis d'etnologia, sabem quina funció social  complien les religions; sabem que servien per establir el sistema de prescripcions i de prohibicions que regien la vida de les comunitats humanes primitives. Però, actualment, a les societats democràtiques, les prescripcions i les prohibicions són establertes segons la voluntat de la majoria de ciutadans; és a dir, d'acord amb  l'emotivisme moral i el contractualisme. Si les societats democràtiques prescindeixen de "la voluntat de Déu", podem concloure que, a la pràctica, aquestes societats funcionen com si fossin atees.

7.       No es disposa ni mai s'ha disposat d'una via o d'un mètode per poder experimentar sobre suposats fenòmens sobrenaturals com serien els  ciències físiques no poden detectar el fenomen de la denominada "transsubstanciació". Igualment, els suposats fenòmens    "paranormals" no resisteixen  les anàlisis de la ciència experimental.

8.       Hi ha relats de l'antiguitat on els prodigis i els miracles es succeeixen constantment, de manera quasi familiar. Mostren unes societats acostumades als fenòmens prodigiosos relacionats amb les seves creences. Precisament, als relats dels cristians, als llibres de l'NT, arriba a moments de tal intensitat de fets miraculosos coma cap altre relat, que jo sàpiga. Per posar un exemple:  A "Els fets dels apòstols", 5, 12,  referent a l'apòstol En Pere, el narrador ens fa saber  que "Per les mans dels apòstols s'esqueien molts de miracles i prodigis al poble...I anaven creixent més i més els creients en el senyor...fins al punt que treien els malalts pels carrers i els posaven en lliteres i baiards perquè, en passar En Pere, al menys la seva ombra caigués sobre algun d'ells. Així mateix hi feia cap una gernació de les ciutats dels voltants de Jerusalem, portant malalts i turmentats pels esperits impurs, els quals, tots, eren guarits".  Com podeu comprovar, En Pere feia miracles en sèrie, com que desfer calça; bastava que passés pel carrer i la seva ombra ja era suficient per desfermar un doll de miracles.  Sóc de l'opinió de que els propis "llibres sagrats" ofereixen el millor material per demostrar la inconsistència dels dogmes religiosos. De la inconsistència dels "llibres sagrats", en podem deduir la inconsistència de la creença en un determinat Déu ( Sobre aquest tema podeu veure la meva web  Els Evangelis, històries impossibles).

9.       L'argument del sentit comú:  Com és possible pensar que l'ésser més gran del Món no es pot conèixer? Resultaria que l'ésser omnipotent no és accessible per mitjà de les ciències. I resulta que els administradors de la religió tampoc ofereixen vies de coneixement. Ofereixen únicament "els seus llibres sagrats"  i tot d'històries igualment inversemblants com a única "prova" de l'existència del seu déu.

10.                       N'Aquino i els 40.000 teòlegs parlen del "camí de la fe" com a diferent del de la raó, però que fe i raó, en darrer terme, han de coincidir. Però no són capaços d'explicar de quina manera s'ha d'obrar per seguir la via de la fe.  En Pascal proposa que un hom el que ha de fer és comportar-se com si tingués fe, com si cregués en Déu, i que, així, a un moment determinat tindrà autèntica fe.  Però allò que no planteja En Pascal és en quin Déu i en quins "llibres sagrats" ha de dipositar la fe inicial el qui està en període de proves.

11.                       N'Epicur no negava l'existència dels déus, però deia que els déus no s'ocupaven dels homes, posat que els consideraven bestioles insignificants; entenia que un home assenyat ha d'ordenar la seva vida com si els déus no existissin.

12.                       Però el plantejament de N'Epicur només és apropiat al món grec. Del Déu de les religions monoteistes, segons els seus "llibres sagrats", no es pot dir que no s'ocupa dels homes. Ans al contrari, el Déu de la Bíblia es mostra com un déu molt gelós, que vol que els homes l'adorin i l'estimin. Però a més del Déu dels jueus i dels cristians, hi ha els Déu dels mahometans; i, més lluny, el Déu de l'hinduisme, el del budisme, sintoisme, jainisme i d'altres. Ha de resultar inacceptable per a una ment moderna l'existència d'un Déu que intervé dins la història i alhora s'absté de donar les senyes de la seva identitat.

13.                       El fet de l'existència de tanta gent que no creu en Déu és una prova de la seva inexistència. Sobre això, els malvats teòlegs s'avancen a dir que "Déu castiga amb el seu silenci el pecat d'orgull dels qui es declaren ateus". Però què poden dir respecte dels infants que eren educats oficialment dins l'ateisme, com es feia a les repúbliques marxistes?

14.                       És inacceptable per a una ment formada dins la modernitat l'existència de Déu i alhora l'existència dels denominats "llibres sagrats". O sigui, segons el meu raonament, de les històries impossibles que narren els llibres "llibres sagrats" hem de concloure que Déu no existeix.

15.                       O, al menys, que no existeix el déu dels jueus i dels cristians. Segons la Bíblia, el principal manament de Déu seria el d'estimar-lo sobre totes les coses. Segons la Bíblia de la Fundació bíblica catalana, a "Èxode", 20, 6, diu: "...jo, Jahveh, el teu Déu, sóc un Déu gelós, que castigo la iniquitat dels pares en els fills fins a la tercera i la quarta generació dels qui m'odien, però que faig misericòrdia fins a milers per aquells que m'estimen i observen els meus preceptes". En contra de les suposicions dels redactors dels "textos sagrats", els sentiments de les persones broten del seu interiorment d'una manera espontània. És sabut que la voluntat  no domina els sentiments, sinó, al revés, són els  sentiments els que determinen la voluntat. Per entendre'ns: si de cas, el text bíblic  hauria de dir una cosa així com "faràs com si m'estimessis".

16.                       Igualment les suposades declaracions formals del Déu dels textos bíblics que feren greument la sensibilitat moderna s'han de considerar com una prova de que Déu no existeix. Per posar un exemple especialment notable, "Èxode", 22, 19: "Qui ofereixi sacrificis als déus, fora de Jahveh, serà exterminat". Segons aquest text, al peu de la lletra, tots els musulmans i els hinduistes haurien de ser exterminats. També podem veure el text que fa: "...Però si el servent declara: estimo el meu amo, la meva dona i els meus fills; no vull sortir lliure, aleshores el seu amo...li foradarà l'orella amb un punxó, i el servirà per sempre.", "Èxode", 21,5-6. O, també, aquest altre text: "Si algú ven la seva filla per esclava...", "Èxode", 21, 7. (He de reconèixer que, en molts aspectes, l'Alcorà és més pròxim a la sensibilitat moral moderna, en especial, referent a l'esclavitud i a temes socials. L'Alcorà declara que un musulmà no pot tenir un altre musulmà en esclavatge).

   Contra l'existència d'un "geni maligne" o d'un Déu que jugués cruelment amb els humans, he de confessar que no disposo d'arguments tan contundents, igualment sembla una idea inconsistent.

    

  

La filosofia i la religiˇ sense caretes

quetgles | 24 Agost, 2008 19:01

  

   El meu llibre no cap a l'espai de Balearweb. Si us plau, premeu aquesta altra web  La filosofia i la religió sense caretes.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb