El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà

quetgles | 29 Juny, 2008 06:28

         

                L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà

      L'Església catòlica fou un instrument de domini  creat per l'Imperi romà per tal d'aconseguir un major nivell d'integració social de les diverses poblacions de l'Imperi, així com d'una major cohesió social, els esclaus inclosos. I l'Univers catòlic és un continuum de manipulació històrica, i de mistificació, tot començant per l'elaboració dels textos del Nou Testament.  Els apologistes catòlics no disposen ni d'un sol text originari;  són textos en llengua grega del segle IV. Com és sabut,  no hi ha proves, no hi ha documents, no hi ha referències escrites ni de Jesucrist, ni dels apòstols ni d'unes suposades comunitats cristianes del segle I i II. El miracle del Llençol Sant de Torí no ha resistit la prova del carboni catorze. Entre la immensa producció literària durant els primers segles de l'Imperi romà, no hi ha escrits que facin referència al tal Jesús. Ni poetes ni filòsofs ni historiadors fan referència a Jesús o a unes suposades comunitats cristianes primitives. "La guerra dels jueus" de Flavi Josef, del segle I, única obra que descriu el món jueu i els seus conflictes, no en diu res de Jesús ni dels cristians. Descriu detalladament les diverses tendències i faccions del judaisme i els conflictes socials i polítics de la societat palestina, però no diu res dels cristians.  Per fer front a aquest buit ominós, els apologistes catòlics decidiren fer una molt greu mistificació: afegir breu paràgraf  al text original d'En Josef, on es fa referència a Jesús, d'una manera forçada, com un parèntesi que trenca els curs de la narració. Tot i que els historiadors  seriosos han assenyalat aquesta manipulació vergonyosa, la maquinària catòlica de guerra ideològica presenta com a vertader el fals testimoni a tots els racons del món on pot fer sentir la seva veu (vegeu la crítica a Internet: The Myth of the Historical Veracity of Jesus, de Hayyim ben Yehoshua, on s'explica que no hi ha garanties de l'existència històrica de Jesús, però, a més a més, assenyala la incompetència dels autors dels Evangelis respecte del món jueu del segle I). 

    En un Imperi romà en descomposició, la religió podria jugar un paper decisiu per aconseguir la cohesió i la integració de la gran diversitat de pobles. D'entre una dotzena de religions de salvació que s'escampaven per l'Imperi al segle IV, l'emperador  Constantí va decidir fer del cristianisme la religió de l'Imperi. On diu que per l'edicte de Milà, any 313, s'autoritzava la pràctica de la religió cristiana, però s'ha de subratllar que En Constantí va intervenir personalment, com un campió, a l'expansió de l'Església cristiana per mitjà de donacions i de privilegis; ell mateix va convocar el Concili de Nicea, al 325. De fet, aquesta església, a tots els efectes  es comportava com si fos l'oficial  del Estat, oficialitat que promulgarà Teodosi, al 380. L'Església catòlica esdevenia el més formidable instrument d'integració, violenta, és clar; tan bon punt, l'Església catòlica fou l'oficial de l'Imperi,  les demés religions eren prohibides i perseguides. Però  si el projecte polític d'En Constantí no aturà l'esfondrament de l'Imperi romà d'Occident, sí va demostrar, en canvi, que l'Església cristiana feia possible la supervivència de l'Imperi romà d'Orient, l'Imperi bizantí (No de bades la capital, Bizanci, es digué Constantinoble i l'emperador passà al santoral de l'Església Ortodoxa com a Sant Constantí), durant més de mil anys.

   Alguns  elements bàsics de la ideologia de l'Imperi foren introduïts dins els textos del Nou Testament, i de manera especial a Els fets dels apòstols i a Les Epístoles de Sant Pau (Les suposades epístoles d'un suposat Pau de Tars són considerades inversemblants per una munió d'investigadors seriosos. Vegeu www.skeptically.org). Dit d'una altra manera, les normes de conducte proposades al Nou Testament coincideixen o reforcen les lleis i normes de l'Imperi.  D'un Imperi on l'esclavitud era una pedra essencial del sistema, els textos del Nou Testament es limiten a fer unes breus valoracions i recomanacions; es limiten a afirmar que els esclaus cristians han de ser uns bons esclaus per als seus senyors, que han de mirar per la casa, que fins i tot han de ser com un fills dels seus amos; i que l'amo cristià ha de ser un bon amo. En cap escrit es planteja globalment el tema de l'esclavitud; no es fa cap recomanació als amos cristians per  què alliberin els seus esclaus o millorin la seva condició vital. El sistema de repressió romà era d'una violència inaudita, i en especial contra els esclaus; la llei romana amenaçava permanentment amb el genocidi (En el cas que un esclau assassinés al seu amo, segons la llei, tots els esclaus de la casa o de la finca havien de ser passats per les armes. Al segle II, els esclaus de Sicília, aixecats en armes, foren exterminats per l'exèrcit de Roma).  Enfront de la malvestat, l'Església no tenia res a dir; ni una sola demanda de reforma de les lleis genocides (En contrast, segons la llei de  l'Antic Testament, l'amo jueu havia d'alliberar els seus esclaus jueus al cap de set anys de servitud. En un pla moralment superior, l'Alcorà declara que l'esclavitud és prohibida entre musulmans).   Igualment, el textos del NT passen de puntetes  sobre la qüestió dels fonaments de l'ordenació política i social; aquells suposats apòstols es limiten a dir que tota l'Autoritat ve de Déu i que els cristians han de ser molt respectuosos amb les autoritats i amb les lleis. Sembla que defugien un tema davant el qual se sentien molt incòmodes.    Mantenen una posició masclista i conservadora   sobre el matrimoni i la relació de gènere. Repeteixen que la dona ha de subjectar-se al marit; i que les vídues joves s'han de tornar a casar; o sigui que sembla que no convenia que una dona visqués sola sense dependre de ningú. 

   Els Pares de l'Església feien una condemna expressa de la filosofia amb l'argument de que la veritat està continguda en la Revelació divina. Els patricis romans sempre expressaren la seva desconfiança respecte a l'activitat filosòfica; veien de mal ull un home que es dediqués a l'especulació intel·lectual; únicament aprovaven els estudis dedicats a la retòrica i a la història.

   Als textos del Nou Testament hi ha desaprovació  expressa de la filosofia i dels que pretenen ésser savis sense la paraula de Déu. Al llibre de Els fets dels apòstols es diu que En Pau va anar a Atenes i que ...s'exasperava d'indignació veient que la ciutat era plena d'ídols. Discutia...a la sinagoga amb els jueus i...a l'àgora ...alguns filòsofs epicuris i estoics discutien amb ell.     De bon principi, sense fer cap tipus d'anàlisi, es dóna per normal i natural el fet de la divisió de la societat en classes i l'existència de l'esclavitud. En això també coincideixen amb la ideologia dominant del patriciat romà. La novetat del discurs cristià en aquest tema consisteix en l'aportació d'una nova retòrica d'exaltació purament religiosa, de caire místic, de manera que no conté cap proposta de canvi de les condicions socials. No és la denúncia d'un sistema injust, sinó que proposa l'acceptació de la injustícia com si fos un mèrit als ulls de Déu aquesta acceptació resignada d'una vida esclavitzada. La preocupació del cristià oprimit no ha de ser sortir de l'opressió, sinó confiar en Déu que els recompensarà amb la vida eterna.    El lector actual també queda escandalitzat pel tractament dels temes referits a la salut i a les malalties. Els apòstols presenten l'oració com a gran recurs general per a la curació dels malalts.   Es dona un marcat paral·lelisme entre la moral cristiana i l'estoica  dels patricis romans. En general, els textos del NT afirmen els valors de la societat patriarcal romana.    Per a En Constantí i per al Poder de Roma, l'Església catòlica era qualque cosa més que un aliat ideològic. L'Església es desplegava com un autèntic Poder paral·lel – però al servei del Poder polític – tot aconseguint uns objectius de control moral i ideològic, d'integració i de cohesió social que mai podria aconseguir el Poder imperial directament. Amb el suport decidit d'En Constantí, i tot fent ús de recursos de coacció i de promeses materials, l'Església catòlica va aconseguir atreure les  masses de les grans ciutats. L'Univers catòlic, la història oficial de l'Església catòlica presenta l'expansió del cristianisme com a resultat de la bonesa del missatge cristià i de l'atracció pel model de vida d'unes suposades comunitats cristianes primitives – comunitats que mai van existir, ni podien existir – . A tot el món antic de l'època romana les ciutats, pobles, o nacions religió i normes morals i socials estaven indissolublement unides, formaven un tot social. L'Imperi romà havia afeblit quan no destruït les normes morals i socials locals tot imposant les lleis i les normes de l'Imperi. A un moment determinant de canvi del procés històric, al segle IV,  les ciutats i pobles decidiren assembleàriament – o en assemblea de notables – adoptar una nova religió en funció dels interessos de la ciutat o nació (Hi ha abundant bibliografia que mostra de quina manera les nacions germàniques invasores de l'Imperi romà decidien canviar de llengua i de religió amb l'objectiu de consolidar les seves conquestes. Amb un maquiavelisme inaudit, el rei franc i l'assemblea dels nobles adopten el cristianisme com a nova religió dels francs. Podeu veure més detalls a la meva Web Segon blog d'En Quetgles). El debat a les ciutats de l'Imperi per a resoldre  si s'adoptava o no el cristianisme no era un debat teològic o de temes de mística, sinó quins serien els guanys que obtindrien en cas afirmatiu o els perjudicis que seguirien  en cas contrari. L'Església cristiana constantina oferia a les ciutats més seguretat i protecció, una major garantia respecte a la provisió d'aliments, més facilitats per als ciutadans per a l'obtenció dels drets civils, concessió de privilegis fiscals, concessió d'avantatges per a accedir a càrrecs burocràtics de l'Estat, etc. La idiosincràsia dels pobles i ciutats s'esvaïa i era substituïda pels signes distintius de l'Església catòlica. Així, s'aconseguia fer homogènies les ciutats de l'Imperi: religió, moral, llengua – el llatí a Occident i el grec a Orient -, llei civil, festes familiars i cíviques. Tot portava la marca del cristianisme. El cristianisme esdevenia el tret distintiu dels nacionals de l'Imperi. D'immediat, els governants perses en va prendre bona nota d'aquest nou nacionalisme cristià i van prendre mesures per tal d'impedir la propaganda de l'Església catòlica  a l'interior de l'Imperi persa.   

     

 La filosofia a l'abast

En Marx i la religió

quetgles | 28 Juny, 2008 17:10

   Segons  Marx, cal anar més enllà de la crítica il·lustrada a la religió.  En Marx fa una exposició sistemàtica de la seva teoria de l'alienació religiosa a partir de la crítica a la concepció de Feuerbach. Per a Feuerbach, no és Déu el qui ha fet l'home a la seva semblança, sinó l'home el qui ha creat a Déu, projectant en ell l'essència humana. A Les tesis sobre Feuerbach,  Marx considera que el defecte principal del materialisme anterior – i també el de Feuerbach – rau en que concep la realitat com a un objecte, com a una abstracció, i no com a resultat de l'activitat humana. Ras i curt, no es tracta de que el treballador esdevingui un il·lustrat alliberat de la superstició religiosa, sinó de fer la revolució del proletariat. Són les condicions socials que fan possible l'explotació de l'home per l'home, les que generen i mantenen l'alienació religiosa. Per En Marx i els marxistes l'objectiu immediat no consisteix en fer campanyes per a il·lustrar el proletariat en matèria de religió, sinó d'organitzar els obrers amb l'objectiu de la revolució  social. Així, amb paraules de Marx, La misèria religiosa és, alhora, expressió de la misèria i una protesta contra aquesta misèria. La religió és el sospir de la criatura aclaparada...i l'ànima d'una època sense ànima. És l'opi del poble. I també diu: La tasca immediata de la filosofia consisteix a revelar l'alienació sota les seves formes seculars...La crítica del cel es transforma així en crítica de la terra, la crítica de la religió en crítica del dret i la crítica a la teologia en crítica a la política. (Crítica a la filosofia del dret).    Tot i la satisfacció de Marx i dels marxistes pensant que havien superat definitivament el plantejament no dialèctic dels il·lustrats, he de posar de manifest les greus mancances de la teoria de l'alienació marxista.    Certament, s'ha d'entendre que la religió és un producte social - i que no hi ha una essència humana natural, única i definitiva com defensava l'antropologia de Feuerbach -, però no ha de restar com una declaració formal que s'aplica retòricament en el debat ideològic. Vull dir que haurem de veure que les societats són moltes i diverses i que igualment són diversos els seus productes socials religiosos. El punt més feble del  concepte de Marx és la reducció d'una gran complexitat de situacions socials i de processos històrics a una sola dialèctica formal amb la denominació d'alienació.  Per a la comprensió d'un determinat procés històric, no ens serveix de res dir que la religió és una alienació; allò  que importa és entendre quina és la seva funció social i de quina manera actua i quins són els seus objectius seculars.      Els pobles antics dels quals en tenim notícia mostren que llur religió juga un paper important per a l'ordenament de la vida familiar i social.  Igualment les grans cultures antigues són indestriables del seu component religiós. Per als sumeris, el seu llibre sagrat, el Poema de Gilgamesh, era allò que feia possible la seva civilització. Seria un contrasentit explicar el desplegament de la civilització de Sumer com el resultat de l'alienació religiosa. Els sumeris, per primera vegada a la Història, aconseguien dominar les aigües de l'Eufrates i del Tigris i constituir tot un sistema de canals i de recs – la major horta del món - que pràcticament ha durat fins avui. En contra de la visió simplista de Marx, la cultura sumèria no solament creava les primeres grans ciutats – riques i plenes -, sinó també el primer gran codi  de dret civil, el Codi d'AmmurabiSemblants consideracions podem fer respecte de l'antiga civilització egípcia. Fa 5000 anys, les voreres del riu Nil eren un fangar, unes terres inhòspites i ermes. Els egipcis realitzaren la proesa de dominar el gran riu; fou a partir de llavors que es pogué dir que el Nil era un do de Déu. És contradictori haver d'atribuir a l'alienació religiosa la formació de les grans civilitzacions.    La religió grega ja estava constituïda quan els diversos pobles germànics començaren les onades invasores a partir del segle XII aC. i s'establiren a l'àrea  mediterrània del que es denominaria la Hèl·lade. Les pobles segueixen un determinat procés històric, però els dogmes de la seva religió es mantenen sense canvis substancials. Tot i la gran diversitat de formacions socials i polítiques dels pobles de la Hèl·lade, tots ells reconeixien la Ilíada com a poema nacional comú. La teoria marxista no explica els processos socials i polítics succeïts a l'època antiga. En Marx i els marxistes resten incomodats a l'hora de fer valoracions sobre la cultura grega. En Marx redueix  tota la història i la cultura de l'Hèlade a un mode de producció econòmica, el mode de producció "agrari esclavista". Segons En Marx, la religió grega s'hauria d'interpretar, doncs, com una alienació que és un reflex d'aquesta societat agrària esclavista. S'hauria d'entendre que eren expressió de la mateixa alienació tan Esparta com Atenes, la qual cosa no s'ajusta a la realitat històrica. Al segle V aC, Esparta es mantenia estancada dins el seu sistema social on tota la població estava militaritzada sota el poder de l'aristocràcia guerrera; i continuava mantenint esclavitzats els messenis, tot i que també eren grecs, de raça, de llengua i de religió. Atenes era una ciutat industrial i comercial i no es pot conceptuar com a ciutat de mode de producció "agrari esclavista". Atenes s'havia convertit en el model de les ciutats democràtiques. Com podem constatar, tres situacions socials i nacionals molt diferents – les d'Atenes, Esparta i Messènia – disposaven d'uns mateixos mites i del mateix culte. Podem veure que la realitat històrica no s'adequa a l'esquema marxista; la religió dels messenis no era expressió de l'opressió a que estaven sotmesos. Per als grecs, l'ànima era equivalent a vida; amb la mort s'acabava tot; no hi havia una altra vida; amb la mort, l'ànima s'extingia. Únicament els déus eren immortals. A les ciutats gregues i també a Roma el culte religiós i els actes cívics coincidien; les festes religioses i les cíviques es confonien.     Haurem de pensar que la teoria de l'alienació religiosa de Marx fou elaborada centrant-se en la Bíblia i fent referència  quasi en exclusiva a les societats cristianes i, en especial, a l'Imperi romà. Però la teoria de l'alienació tampoc explica els processos que es donen a les societats cristianes. Veurem alguns exemples. En Marx es limita a dir que a l'Imperi romà, els esclaus i els plebeus, en lloc de trencar les seves cadenes, es convertiren al cristianisme. La teoria de "l'opi del poble" quedava molt rodona, però la dialèctica de la Historia quedava interrompuda. Però en aquest cas En Marx posa ma a un altre recurs retòric: diu que si en la lluita de classes entre el classe explotadora i la classe explotada no es produeix la revolució – com pertoca segons les lleis de la dialèctica -, llavors s'esdevé la mort de les dues classes en lluita, la desintegració de la societat i la seva extinció històrica.    En totes les societats de sistema esclavista, les revoltes d'esclaus eren molt rares i sempre, o quasi, fracassaven en l'intent; i no era per causa d'una suposada alienació religiosa, sinó perquè, entre altres motius, les masses esclaves no aconseguien desplegar un sistema d'integració. Les grans revoltes d'esclaus – com la d'Espartac – acabaven necessàriament en derrota.     Certament, l'Església cristiana predicava que els esclaus havien d'acceptar la seva condició i no pensar en fugir del seu amo.  I que els cristians lliures s'han de sotmetre de bon grat al governants.  A l'Epístola als romans, del Nou Testament, es pot llegir que Tothom s'ha de sotmetre als governants en funcions. Perquè no hi ha autoritat sinó de Déu. I els governants d'ara és ell qui els ha posats. Per tant, qui planta cara a l'autoritat s'ha rebel·lat contra l'ordre volgut per Déu...si et portes malament, tremola. Que no porta l'espasa sense més ni més. Sí, l'autoritat és al servei de Déu: castigant, manifesta Déu indignat contra els malfactors.   En Marx donava per suposat que el cristianisme era una creació dels oprimits, però  això era una suposició errònia  (Vegeu l'article sobre l'Església catòlica a la Xarxa: El blog d'En Joan Quetgles ).  Els oprimits feien els que manava el Poder, i els esclaus el que manava el seu amo. Els esclaus romans no tenien cap dret; el seu estatus era pròxim al dels animals domèstics.  Era inimaginable que un esclau pretengués tenir autonomia religiosa; si de cas, l'esclau tenia la religió que li manés el seu amo. Si el poder de l'Imperi romà establia unes pràctiques de culte oficials, d'immediat es duien a terme a tot l'Imperi. En Constantí proclamà l'oficialitat de l'Església catòlica, cosa que fou acceptada sense resistències importants; a l'Imperi hi havia consciència de la capacitat manipuladora dels emperadors. Al 380, En Teodosi declarà fora de la llei a la resta de religions i tampoc  hi hagué revoltes ni cap tipus de resistència remarcable. Quan En Constantí impulsà l'Església catòlica, ja havien passat segles des de que els pobles no romans havien estat vençuts i sotmesos; feia segles que aquests pobles havien aconseguit la ciutadania de Roma; aquests pobles només tenien una opció: aconseguir la ciutadania romana o el no-res. Els ciutadans romans de la Gàl·lia, per exemple, feia segles que havien deixat la seva religió, és a dir, havien perdut la consciència nacional.    De bell antuvi, els antics romans anaren fent afegits i modificacions a la primitiva religió llatina. Feren grans manlleus de la religió etrusca; i, més tard, de la poderosa cultura grega instal·lada a la Magna Grècia.  En tot temps, els emperadors romans feien i desfeien en qüestions de religió i civisme; no de bades, des d'August, l'emperador assumia el títol de pontifex maximus, és a dir el de la màxima autoritat religiosa.   A l'Edat antiga, els grans canvis d'orientació religiosa sempre era el resultat d'una decisió política; era tot una ciutat o una nació que abandonava la religió tradicional i n'adoptava una altra, si així convenia a la ciutat o a la nació. Aquest sistema  de conversió religiosa multitudinària es donà fins ben avançada l'època medieval (Encara al segle XVII, en un intent d'aconseguir la pau religiosa a Europa, s'establí el principi polític de Cuius regio eius religio; es reconeixia l'autonomia en matèria de religió a cada nació o entitat política; és a dir, l'autonomia religiosa dels prínceps o de les ciutats lliures respecte de l'Emperador o del Papa (Vigileu: les enciclopèdies pro-catòliques en fan una versió tot invertint el sentit de la cosa). Hom disposa de nombrosos registres històrics d'aquestes conversions massisses.    En Marx té el greu defecte de ser un mal espigolador de la història; recull només els fets històrics que s'acomoden a les seves teories, i deixa de banda, sense comentaris, els fets que no s'hi acomoden. Així, En Marx i els marxistes deixen de considerar el fet de que el luteranisme i , sobretot, el calvinisme foren decisiu a l'hora de l'esclat de les primeres grans revolucions democràtiques modernes; en serien exemples: Suïssa, Holanda, Anglaterra i Escòcia, i, especialment, els Estats Units. No és el cas que jo sostingui que la religió sigui la causa de les revolucions democràtiques sinó que, en contra de la tesi de Marx, la reforma luterana

fou un magnífic instrument d'alliberament contra el domini de l'Església catòlica.

 

   En Marx i els marxistes – així com els ideòlegs cristians – es troben molt incòmodes a l'hora d'explicar l'expansió de l'Islam. En Marx va deixar de banda el tractament de la significació històrica del mahometisme. La civilització islàmica s'expandí amb una rapidesa mai vista (A Estudi de la Història, N'Arnold Toynbee, explica l'Islam com una resposta de les societats orientals contra el domini d'Occident). Atenint-nos el mètode marxista, he de  dir que el mode producció de les societats islàmiques no pot ésser considerat una variant del mode de producció agrari-esclavista. L'Islam es presentà com el gran alliberador i liquidà d'immediat l'esclavitud. El seu mode de producció era agrari no esclavista alhora que desplegava l'activitat industrial i comercial i creixien les grans ciutats.  Torneu a La filosofia a l'abast

 

Filosofía y autoridad intelectual

quetgles | 25 Juny, 2008 15:34

 

   De moment, només hi ha la versió originària en català, que és la següent:

 

  

  

   Justificació dels escrits que he publicat a la Xarxa, així com de la metodologia empleada.

 

   Es probable que qualque lector hagi pensat ¿Com s'atreveix aquest antic professor a fer una crítica tan radical contra tan grans pensadors? Quina és la seva autoritat? Quina és la seva aportació científica reconeguda? Quins els seus títols acadèmics?  

 

   La meva resposta: Precisament, els meus escrits els he construït a partir de la idea de denúncia del sistema del Poder ideològic.

 

   Tesi: la ideologia dominant no és el resultat d'un lliure exercici de confrontació d'idees, sinó d'una instrumentalització construïda pel Poder.

 

   Per suposat, la ideologia dominant mai disposa del control absolut sobre els processos socials ni sobre els processos ideològics. Fins i tot als règims més totalitaris, el Poder sempre posa de manifest la seva inquietud davant l'aparició de noves formacions socials i ideològiques que no havia previst i que no aconsegueix controlar (Basta recordar els ridículs esforços de l'Església catòlica, als anys 1950, amb els seus cursillos de cristiandat, per intentar aturar el nou paganisme, com era el ball d'aferrat i la promiscuïtat a les platges).

 

   Dins l'ordenació de l'Estat – segons la voluntat del Poder -, la Universitat és la institució que disposa de l'Autoritat en matèria de ciència.

   Respecte a l'Autoritat en matèria de filosofia, a l'Estat espanyol es manté una situació bastant confusa: per una banda, es manté quasi intacte tot el sistema acadèmic tradicional – heretat del franquisme i de la monarquia anterior a Franco – i per l'altra, s'han introduït tot de petites innovacions i regulacions de la tasca acadèmica en matèria de filosofia.

 

   Tesi: Així com l'oligarquia castellano-andalusa ha continuat mantenint el seu poder i els seus privilegis en el terreny social i polític (polític, per exemple, la imposició monarquia borbònica com a forma de govern postfranquista), semblantment, també ha mantingut el seu poder a les institucions acadèmiques (Basta veure que els Governs socialistes no han estat capaços de suprimir les càtedres d'ontologia ni de psicologia metafísica).

 

   Certament, es podrà dir que s'ha reforçat la llibertat de càtedra, i que actualment a les universitats espanyoles i catalanes hi ha una diversitat de corrents ideològics. És possible que el nombre de professors tomistes sigui actualment minoritari; però això no significa cap canvi substancial tocant al repartiment dels mecanismes de control ideològic. Ho podem constatar veient que a la programació de temes de filosofia per la les proves de Selectivitat es continua donant preeminència als filòsofs de la més pura tradició conservadora tomista (De manera ridícula, dels deu grans filòsofs de la història, cinc són els propis dels seminaris catòlics, a saber: Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí i Tomàs. Seria còmic veure com s'ho munten els del ministeri – o de la conselleria – per decidir quins són els filòsofs importants).

   Les càtedres de filosofia pura són en decadència a tot el món. I pitjor és la de les universitats espanyoles.  Basta veure que quan es dóna una situació de conflicte ideològic a ningú se li acut anar fer la consulta al savi oficial, al catedràtic que en teoria hauria d'ésser l'autoritat indiscutible. Per ventura, qualcú fa una consulta sobre la immortalitat de l'ànima al catedràtic de psicologia?  Es freqüent que un d'aquests catedràtics publiqui un article o participi en un debat sobre un determinant tema d'actualitat, però sense que se li concedeixi més autoritat que als altres comentaristes sense càtedra.

  

   Els savis en ciències filosòfiques, bé siguin d'escalafó – a la manera espanyola – bé sigui en virtut d'un suposat reconeixement públic, fan un gran esforç per oferir una imatge semblant a la dels savis de les ciències positives, com pugui ésser un matemàtic o un físic. A l'Univers anglo-saxó, el prestigi i l'autoritat d'un científic no s'aconsegueix per oposició – a la manera típica espanyola – sinó per les seves aportacions al món de la ciència. Els denominats filòsofs presenten el seu curriculum, els seus estudis, els seus títols, les seves investigacions (sovint una simple lectura ja esdevé una investigació), i aporten el llistat de la bibliografia;  si haguessin de fer cas d'En Popper, segurament batria el rècord Guidness:  la bibliografia que adjunta al final de la seva obra El jo i el seu  cervell, acumula més dos mil llibres. 

 

   Però de l'acumulació dels sabers no se segueix que un hom disposi de la veritat, segons la metodologia de les ciències positives. La veritat d'una teoria és demostra per mitjà de l'experimentació i no per acumulació de sabers.

 

   Amb el triomf de les revolucions democràtiques( Anglaterra i Escòcia al 1688) l'Empirisme esdevingué el pensament hegemònic.  Es constituí el principi  que la validesa de les normes morals – i les lleis, per tant - era expressió de la voluntat dels ciutadans, i que la voluntat era moguda pels sentiments. Més de dos mils anys després, es restablia l'emotivisme moral i el concepte de pacte social (Podeu veure el tema a  http://quetgles.blogia.com/, pàgina 56 i següents).

 

    Ara alguns positivistes poc de fiar, de manera subreptícia, proven d'introduir noves versions de l'intel·lectualisme moral; pretenen fer valer les seves especulacions de signe conservador (a favor del liberalisme econòmic) com si fossin treballs científics (ciències socials els anomena En Popper).

 

   Continuo exposant els arguments de la meva justificació: El que sostinc és que s'ha de reforçar encara més l'emotivisme moral proclamat pels demòcrates del segle XVII i explicitat pels teòrics de l'Empirisme.

 

   En conseqüència, rebutjo tota pretensió de cientifisme dels escrits de caire moral o social.

   La meva autoritat descansa únicament en els arguments que faig servir en defensa de les meves teories.

 

   Qualque lector podria pensar les meves idees són massa autònomes, massa individualistes i que convindria que cités autors contemporanis. 

    Explico com entenc la meva situació ideològica: El meu punt de partida ideològic fou el republicanisme inicial i l'abraçada al marxisme. Com a molts intel·lectuals catalans, vaig passar d'una època d'entusiasme pel marxisme  i pel comunisme, a una de posterior de cada vegada més crítica, fins arribar a entendre el pensament marxista com un gran fracàs.

   Però rebutjar el comunisme marxista i denunciar la inconsistència de la filosofia d'En Marx, no ha de significar acceptar com a necessari el neoliberalisme o donar com a definitiu el pensament positivista. Per altra banda, s'ha de reconèixer el geni d'En Marx; el seu pensament ha tingut una gran influència dins els diversos camps del pensament contemporani, i la seva denúncia del sistema capitalista continua vigent.

 

   Cal posar de manifest el punt més feble del positivisme. Els 10.000 teòrics positivistes repeteixen una i altra vegada que les proposicions certes i vertaderes són les de les ciències positives, que la metafísica no és possible com a ciència. Però haurien d'explicar i no ho expliquen que els  humans, sense excepcions, es veuen impulsats a prendre decisions que són de caràcter metafísic o moral.

 

   Per posar un exemple aclaridor: Un hom pren una postura personal respecte de la religió. A un moment de la seva vida, es planteja les qüestions metafísiques; ha de decidir si es creient, agnòstic o ateu; ha d'establir quin és el seu posicionament respecte de les religions o respecte d'una religió determinada. En Wittgenstein també sostenia en públic que les proposicions metafísiques són una conseqüència del mal ús del llenguatge, però a la seva vida privada era un fogonet consumit pel sexe i un místic (Durant anys, sempre portava al damunt L'evangeli de Toltoi).

 

   Les teories que exposo als meus escrits són una denúncia del Poder ideològic i, en especial, una denúncia de l'Imaginari de l'Univers espanyol.

  

  Però la denúncia no és una pura negació. Totes les crítiques van orientades en un objectiu d'afirmació dels drets de les classes treballadores i dels drets dels pobles oprimits.

  

   En primer lloc, s'han de reafirmar tots els valors bàsics de l'emotivisme moral,  els del pacte social, els del republicanisme i del socialisme.

  

    Els meus escrits recullen tot d'idees dels clàssics. Però, allò a destacar és que moltes de les idees que exposo en aquests escrits són idees que he sentit a dir, en converses i debats espontanis entre gent de classe treballadora. Els meus escrits pretenen recollir  sentiments i idees d'aquells ambients.

 

  Tesi: El cap d'un treballador és, en principi,  igual de clar o més que el cap d'un intel·lectual o el d'un filòsof.

 

   És urgent i necessari reivindicar de bell nou la igualtat, i, especialment, s'ha de reclamar la igualtat intel·lectual, a la manera que s'establí a les colònies calvinistes de Nova Anglaterra (No em canso d'insistir sobre els privilegis de que es dotaren aquells beats puritans: aconseguiren el cim més alt del republicanisme, mai més igualat a cap lloc del món; si de cas, s'hauria de considerar el formidable autonomisme dels cantons suïssos, també d'arrels calvinistes).

   Ara són abundants les veus dels qui en nom de la il·lustració fan campanya contra la igualtat intel·lectual. No és rar sentir comentaris injuriosos contra determinats polítics tot acusant-los de no tenir estudis. És urgent i necessari desfermar una campanya permanent que posi de manifest la malesa que s'hi amaga dins els conceptes de estudis superiors o educació superior.

  Jo considero que es va donar una línia aristocràtica, idealista, platonitzant dins la Il·lustració francesa, i que, des de les hores, es va desplegar  a l'Univers espanyol. Des de llavors, en aquest Univers hi han conviscut l'intel·lectualisme tomista tradicional - el de l'Església catòlica – i el dels il·lustrats que seguien el model francès.

 

   Tinc pendent un article on he d'explicar el miratge de l'educació superior. Faré veure que una facultat universitària pot oferir uns determinants coneixements, però no educa. El miratge platonitzant dona a entendre que hi ha una mena d'Esperit Sant que deixa una marca indeleble als afortunats que van a la Universitat. Segons això, l'estudiant de veterinària aprèn el coneixements de veterinària i un plus misteriós – sagrat, podríem dir – que és l'educació superior. L'aprenentatge d'un ofici, pel que es veu, no ofereix cap plus. Un aprenent de fuster aprèn l'ofici i res més; no gaudeix del afegit sacramental que ofereixen les facultats universitàries.

 

   Haurem d'exigir que la igualtat  intel·lectual es faci expressa i real. Si de cas, que la societat i els organismes oficials reconeguin que l'aprenentatge dels oficis igualment ofereixen un plus de superioritat en matèria d'educació (O sigui, a la nostra república, els aprenents de picapedrer obtindran l'ofici de picapedrer i el d'educació superior).

 

   Hem d'afirmar i fer públic allò que és evident: que, posem pel cas, un forner afeccionat a l'estudi de la Història té una educació més superior que la d'un arquitecte o un advocat poc afeccionats a la lectura.

 

      Tesi: Els treballadors manuals estan realment en igualtat de condicions intel·lectuals a l'hora de tractar qüestions morals respecte dels treballadors no manuals o dels qui no treballen. (Moral, en sentit ample, s'ha d'entendre que afecta a totes les qüestions socials i polítiques).

 O sigui, per entendre'ns: l'objectiu a aconseguir és anul·lar els privilegis dels poderosos, fermar molt curt els capitalistes i crear creixents espais de llibertat. I, per suposat, seran els treballadors els agents de la igualtat. 

   Aquest seria el primer l'argument  per defensar la meva autoritat intel·lectual: que els meus escrits expressen sentiments i pensaments prou arrelats al si dels ambients obrers, sentiments i pensaments que el Poder tracta d'ofegar o marginar.

 

  

 

  

Filosofia i autoritat intel·lectual

quetgles | 25 Juny, 2008 15:25

  

  

  

  

    Filosofia i autoritat intel·lectual.

  

   Justificació dels escrits que he publicat a la Xarxa, així com de la metodologia empleada.

 

   Es probable que qualque lector hagi pensat ¿Com s'atreveix aquest antic professor a fer una crítica tan radical contra tan grans pensadors? Quina és la seva autoritat? Quina és la seva aportació científica reconeguda? Quins els seus títols acadèmics?  

 

   La meva resposta: Precisament, els meus escrits els he construït a partir de la idea de denúncia del sistema del Poder ideològic.

 

   Tesi: la ideologia dominant no és el resultat d'un lliure exercici de confrontació d'idees, sinó d'una instrumentalització construïda pel Poder.

 

   Per suposat, la ideologia dominant mai disposa del control absolut sobre els processos socials ni sobre els processos ideològics. Fins i tot als règims més totalitaris, el Poder sempre posa de manifest la seva inquietud davant l'aparició de noves formacions socials i ideològiques que no havia previst i que no aconsegueix controlar (Basta recordar els ridículs esforços de l'Església catòlica, als anys 1950, amb els seus cursillos de cristiandat, per intentar aturar el nou paganisme, com era el ball d'aferrat i la "promiscuïtat" a les platges).

 

   Dins l'ordenació de l'Estat – segons la voluntat del Poder -, la Universitat és la institució que disposa de l'Autoritat en matèria de ciència.

   Respecte a l'Autoritat en matèria de filosofia, a l'Estat espanyol es manté una situació bastant confusa: per una banda, es manté quasi intacte tot el sistema acadèmic tradicional – heretat del franquisme i de la monarquia anterior a Franco – i per l'altra, s'han introduït tot de petites innovacions i regulacions de la tasca acadèmica en matèria de filosofia.

 

   Tesi: Així com l'oligarquia castellano-andalusa ha continuat mantenint el seu poder i els seus privilegis en el terreny social i polític (polític, per exemple, la imposició monarquia borbònica com a forma de govern postfranquista), semblantment, també ha mantingut el seu poder a les institucions acadèmiques (Basta veure que els Governs socialistes no han estat capaços de suprimir les càtedres d'ontologia ni de psicologia metafísica).

 

   Certament, es podrà dir que s'ha reforçat la llibertat de càtedra, i que actualment a les universitats espanyoles i catalanes hi ha una diversitat de corrents ideològics. És possible que el nombre de professors tomistes sigui actualment minoritari; però això no significa cap canvi substancial tocant al repartiment dels mecanismes de control ideològic. Ho podem constatar veient que a la programació de temes de filosofia per la les proves de Selectivitat es continua donant preeminència als filòsofs de la més pura tradició conservadora tomista (De manera ridícula, dels deu grans filòsofs de la història, cinc són els propis dels seminaris catòlics, a saber: Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí i Tomàs. Seria còmic veure com s'ho munten els del ministeri – o de la conselleria – per decidir quins són els filòsofs importants).

    També és cert que es va multiplicar el nombre d'instituts de segon ensenyament i que, conseqüentment, també va augmentar el nombre de professors de filosofia; segurament, la majoria d'aquests professors no eren tomistes. Però els programes oficials de filosofia per a l'ensenyament secundari no depenien  en absolut de l'orientació ideològica majoritària del professorat.  Tot i que els professors de filosofia de secundària i d'Universitat tenen la mateixa formació acadèmica bàsica – els estudis d'especialització de Filosofia Pura -, el sistema d'elaboració dels programes d'estudi de secundària continuà essent d'acord amb la línia ideològica de l'oligarquia.

   Les càtedres de filosofia pura són en decadènia a tot el món. I pitjor és la de les universitats espanyoles.  Basta veure que quan es dóna una situació de conflicte ideològic a ningú se li acut anar fer la consulta al savi oficial, al catedràtic que en teoria hauria d'ésser l'autoritat indiscutible. Per ventura, qualcú fa una consulta sobre la immortalitat de l'ànima al catedràtic de psicologia metafísica?  Es freqüent que un d'aquests catedràtics publiqui un article o participi en un debat sobre un determinant tema d'actualitat, però sense que se li concedeixi més autoritat que als altres comentaristes sense càtedra.

  

   Els savis en ciències filosòfiques, bé siguin d'escalafó – a la manera espanyola – bé sigui en virtut d'un suposat reconeixement públic, fan un gran esforç per oferir una imatge semblant a la dels savis de les ciències positives, com pugui ésser un matemàtic o un físic. A l'Univers anglo-saxó, el prestigi i l'autoritat d'un científic no s'aconsegueix pel sistema d'oposicions burocràtiques – a la manera típica espanyola – sinó per les seves aportacions al món de la ciència.

   En general, els denominats filòsofs presenten el seu curriculum, els seus estudis, els seus títols, les seves investigacions (sovint una simple lectura ja esdevé una investigació), les seves publicacions, i aporten el llistat de la bibliografia que han consultada;  si haguessin de fer cas d'En Popper, segurament batria el rècord Guidness:  la bibliografia que adjunta al final de la seva obra El jo i el seu  cervell, acumula més dos mil títols. 

 

   Però de l'acumulació dels sabers no se segueix que un hom disposi de la veritat, si hem de fer cas de la metodologia de les ciències positives. La veritat d'una teoria és demostra per mitjà de l'experimentació i no per acumulació de sabers.

 

   Amb el triomf de les revolucions democràtiques( Anglaterra i Escòcia al 1688) l'Empirisme esdevingué el pensament hegemònic a l'Univers britànic.  Es constituí el principi  que la validesa de les normes morals – i les lleis, per tant - era expressió de la voluntat dels ciutadans, i que la voluntat era moguda pels sentiments. Més de dos mils anys després de l'exercici democràtic de les polis gregues, es restablia l'emotivisme moral i el concepte de pacte social (Podeu veure el tema a  http://quetgles.blogia.com/, pàgina 56 i següents).

 

    Ara alguns positivistes poc de fiar, de manera subreptícia, proven d'introduir noves versions a la baixa de l'intel·lectualisme moral; pretenen fer valer les seves especulacions de signe conservador (a favor del liberalisme econòmic) com si fossin treballs científics (ciències socials els anomena En Popper, i ens fa recordar En Comte, aquell home tan gris).

 

   Continuo exposant els arguments de la meva justificació: El que sostinc és que s'ha de reforçar encara més l'emotivisme moral proclamat pels demòcrates del segle XVII i explicitat pels teòrics de l'Empirisme.

 

   En conseqüència, rebutjo tota pretensió de cientifisme dels escrits de caire moral o social.

   La meva autoritat descansa únicament en els arguments que faig servir en defensa de les meves teories.

 

   Qualque lector podria pensar les meves idees són massa autònomes, massa individualistes i que convindria que cités autors contemporanis. 

    Explico com entenc la meva situació ideològica: El meu punt de partida ideològic fou el republicanisme inicial i l'abraçada al marxisme. Com a molts intel·lectuals catalans, vaig passar d'una època d'entusiasme pel marxisme  i pel comunisme, a una de posterior de cada vegada més crítica, fins arribar a entendre el pensament marxista com un gran fracàs.

   Però rebutjar el comunisme marxista i denunciar la inconsistència de la filosofia d'En Marx, no ha de significar acceptar com a necessari el neoliberalisme o donar com a definitiu el pensament positivista. Per altra banda, s'ha de reconèixer el geni d'En Marx; el seu pensament ha tingut una gran influència dins els diversos camps del pensament contemporani, i la seva denúncia del sistema capitalista continua vigent.

 

   Cal posar de manifest el punt més feble del positivisme. Els 10.000 teòrics positivistes repeteixen una i altra vegada que les proposicions certes i vertaderes són les de les ciències positives, que la metafísica no és possible com a ciència. Però haurien d'explicar i no ho expliquen que els  humans, sense excepcions, es veuen impulsats a prendre decisions que són de caràcter metafísic o moral.

 

   Per posar un exemple aclaridor: Un hom pren una postura personal respecte de la religió. A un moment de la seva vida, es planteja les qüestions metafísiques; ha de decidir si es creient, agnòstic o ateu; ha d'establir quin és el seu posicionament respecte de les religions o respecte d'una religió determinada. En Wittgenstein també sostenia en públic que les proposicions metafísiques són una conseqüència del mal ús del llenguatge, però a la seva vida privada era un fogonet consumit pel sexe i un místic (Durant anys, sempre portava al damunt L'evangeli de Toltoi).

 

   Les teories que exposo als meus escrits són una denúncia del Poder ideològic i, en especial, una denúncia de l'Imaginari de l'Univers espanyol.

  

  Però la denúncia no és una pura negació. Totes les crítiques van orientades en un objectiu d'afirmació dels drets de les classes treballadores i dels drets dels pobles oprimits.

  

   En primer lloc, s'han de reafirmar tots els valors bàsics de l'emotivisme moral,  els del pacte social, els del republicanisme i del socialisme.

  

    Els meus escrits recullen tot d'idees dels clàssics. Però, allò a destacar és que moltes de les idees que exposo en aquests escrits són idees que he sentit a dir, en converses i debats espontanis entre gent de classe treballadora. Els meus escrits pretenen recollir  sentiments i idees d'aquells ambients.

 

  Tesi: El cap d'un treballador és, en principi,  igual de clar o més que el cap d'un intel·lectual o el d'un filòsof.

 

   És urgent i necessari reivindicar de bell nou la igualtat, i, especialment, s'ha de reclamar la igualtat intel·lectual, a la manera que s'establí a les colònies calvinistes de Nova Anglaterra (No em canso d'insistir sobre els privilegis de que es dotaren aquells beats puritans: aconseguiren el cim més alt del republicanisme, mai més igualat a cap lloc del món; si de cas, s'hauria de considerar el formidable autonomisme dels cantons suïssos, també d'arrels calvinistes).

   Ara són abundants les veus dels qui en nom de la il·lustració fan campanya contra la igualtat intel·lectual. No és rar sentir comentaris injuriosos contra determinats polítics tot acusant-los de no tenir estudis. És urgent i necessari desfermar una campanya permanent que posi de manifest la malesa que s'hi amaga dins els conceptes de estudis superiors o educació superior.

  Jo considero que es va donar una línia aristocràtica, idealista, platonitzant dins la Il·lustració francesa, i que, des de les hores, aquest platonisme il·lustrat va infectar  l'Univers espanyol i l'Univers català. Des de llavors, en aquest Univers hi han conviscut l'intel·lectualisme tomista tradicional - el de l'Església catòlica – i el dels il·lustrats que seguien el model francès.

 

   Tinc pendent un article on he d'explicar el miratge de l'educació superior. Faré veure que una facultat universitària pot oferir uns determinants coneixements, però no educa. El miratge platonitzant dona a entendre que hi ha una mena d'Esperit Sant que deixa una marca indeleble als afortunats que van a la Universitat. Segons això, l'estudiant de veterinària aprèn el coneixements de veterinària i un plus misteriós – sagrat, podríem dir – que és l'educació superior. L'aprenentatge d'un ofici, pel que es veu, no ofereix cap plus. Un aprenent de fuster aprèn l'ofici i res més; no gaudeix del afegit sacramental que ofereixen les facultats universitàries.

 

   Haurem d'exigir que la igualtat  intel·lectual es faci expressa i real. Si de cas, que la societat i els organismes oficials reconeguin que l'aprenentatge dels oficis igualment ofereixen un plus de superioritat en matèria d'educació (O sigui, a la nostra república, els aprenents de picapedrer obtindran l'ofici de picapedrer i el d'educació superior).

 

   Hem d'afirmar i fer públic allò que és evident: que, posem pel cas, un forner afeccionat a l'estudi de la Història té una educació més superior que la d'un arquitecte o un advocat poc afeccionats a la lectura. Fou En  Friedrich Schliemann – empleat, primer, i home de negocis, després - el qui va descobrir la Troia de N'Homer i no els catedràtics de les Universitats.

 

      Tesi: Els treballadors manuals estan realment en igualtat de condicions intel·lectuals a l'hora de tractar qüestions morals respecte dels treballadors no manuals o dels qui no treballen. (Moral, en sentit ample, s'ha d'entendre que afecta a totes les qüestions socials i polítiques).

 O sigui, per entendre'ns: l'objectiu a aconseguir és anul·lar els privilegis dels poderosos, fermar molt curt els capitalistes – si més no - i crear creixents espais de llibertat. I, per suposat, seran els treballadors els agents de la igualtat. 

   Aquest seria el primer l'argument  per defensar la meva autoritat intel·lectual: que els meus escrits expressen sentiments i pensaments prou arrelats al si dels ambients obrers, sentiments i pensaments que el Poder tracta d'ofegar o marginar.

  

En Popper i els neoconservadors

quetgles | 22 Juny, 2008 09:19

  

  

   L'objectiu d'aquest article és fer veure que el Positivisme i els diversos corrents positivistes – utilitarisme, pragmatisme, neopositivisme, filosofia analítica i d'altres –, tot i sostenir  l'emotivisme moral i la teoria del pacte social i els valors de la Il·lustració, sovint mantenen postures conservadores o poc  crítiques respecte del capitalisme. Els il·lustrats francesos es presentaven com a continuadors dels il·lustrats britànics, però, majorment tornaven a introduir a tot de conceptes de caràcter platònic.

      En nom de la Raó i de la Ciència, però també en nom de la Nació, aquells il·lustrats parisencs establien el nou despotisme positivista. Proclamaven la llibertat i alhora carregaven l'individu amb noves cadenes.

   En nom de la nació francesa i de la Voluntat general, aquells parisencs, com si fos un simple exercici burocràtic, decidien quins eren els valors socials i quines havien d'ésser les normes de comportament.

   Aquells buròcrates de París decidien sobre les normes que havien de regular la vida dels nacionals francesos, però, també, com si no passés res, sobre les normes dels nacionals no francesos. Aquells parisencs, tranquil·lament, sense immutar-se, establien que els nacionals no francesos s'havien de comportar com si fossin nacionals francesos.  Els no francesos – com, per exemple, els catalans de la Catalunya-Nord – eren obligats a reconèixer com a pròpia la llengua francesa, i a deixar de banda la llengua pròpia.

  En nom de la modernitat, la població de les molt diverses regions de l'hexàgon comprovà, terroritzada, que havia perdut el seu dret a decidir, dret a decidir que s'havia mantingut al llarg dels segles. 

 

  

  N'Auguste Comte figura com a l'iniciador del Positivisme i de la sociologia com a ciència positiva.

 (Crida l'atenció que En Comte fos un home tan minvat intel·lectualment; també la seva erudició era molt limitada. Hem de suposar que l'enlairament de la figura d'aquest autor fou deguda a la voluntat dels manipuladors que elaboraven l'Imaginari de l'Univers francés. I que, d'immediat, la figura de Comte com a gran home fou incorporada a l'Univers espanyol. Actualment, als programes de filosofia de les proves de Selectivitat, En Comte figura entre els deu grans filòsofs de la humanitat. Hem de considerar que és una ironia de la història. Podeu trobar més informació sobre aquest tema a la meva Web http://quetgles.blogia.com/, pàgina 75 i següents).

 

   A l'Univers anglosaxó el Positivisme seguí una pauta més rigorosa i progressista. El positivistes eren uns continuadors de l'Empirisme. Per altra banda, a la Gran Bretanya i als Estats Units – a diferència de l'Estat francès – s'ha mantingut hegemònic i clar el concepte d'emotivisme moral; vull dir, que els positivistes de l'àrea anglosaxona, molt rarament fan propostes d'utopies socials reaccionàries, com feia En Comte. Però, tot i així, aquests pensadors anaren introduint nous elements teòrics que, d'alguna manera, intentaven justificar les noves formacions socials derivades del desenvolupament capitalista.

   La intenció del meu escrit consisteix en posar de manifest la contradicció dels positivistes   i, encara més, dels neopositivistes, els quals alhora que defensen la ideologia progressista – empirisme, pensament il·lustrat, emotivisme moral, llibertat, democràcia i d'altres – adopten posicions teòriques en suport de les societats de sistema capitalista o, com ells prefereixen dir, de lliure mercat.

 

  La filosofia d'En Locke era expressió del sentiment dominant que menà a la revolució 1688. Eren els sentiments i els pensaments de les amples masses els que triomfaren; després, a continuació, En Locke pogué tornar de l'exili i publicar els seus llibres. Les idees d'En Locke i d'En Hume, l'Empirisme, esdevingueren hegemòniques a la Gran Bretanya. Semblantment, el Pragmatisme d'En William James i d'En John Dewey era expressió dels sentiments i pensaments de les amples masses nord-americanes.

   Fins avui, es dona una llarga cadena de pensadors positivistes. Poden dir que el positivisme és el pensament hegemònic al món. Els positivistes mantenen les tesis bàsiques de l'Empirisme d'En Hume. Els positivistes repeteixen una i altra vegada la validesa exclusiva de l'epistemologia empirista, que la metafísica no és possible com a ciència,  que les úniques ciències reals són les ciències positives, empíriques o experimentals.

 

   Tesi: El Positivisme repeteix incansable les seves tesis essencials perquè les societats modernes actuals són una continuació de les societats aparegudes al segle XVIII.

 

    Gran Bretanya al segle XIX, i els Estats Units al segles XX, foren les potències hegemòniques al món. Ambdues foren les primeres a establir el sistema democràtic modern (2000 anys després de la florida democràtica de les polis gregues).

   En contra del que suposa la teoria marxista, primer foren les revolucions democràtiques, i, posteriorment, la Revolució industrial i l'aparició del capitalisme.

   

   El darrer capítol de la història universal ens mostra el desplegament indeturable del sistema democràtic  i del capitalisme. I la confirmació de l'hegemonia del pensament positivista. Hegemonia del pensament positivista en el sentit que la realitat social i política mostra sempre un component positivista.

    Per  altre banda, els règims comunistes van ésser entusiastes de la ciència i de la tècnica, enteses a la manera positivista.

   Per una banda, hi ha un  predomini de pensadors positivistes, per l'altra les institucions són regides per homes d'ideologia positivista. Els autors positivistes contemporanis reafirmen els valors tradicionals de la ideologia positivista: recull els plantejaments del primer empirisme, confirmació de que la metafísica no és possible com a ciència, afirmació dels valors de les ciències positives com a garantia del saber i de la utilitat, demanda d'un major esforç d'investigació científica i de l'aplicació de les noves tecnologies, defensa del sistema democràtic i dels valors democràtics, afirmació de la llibertat, de la tolerància, de la defensa dels drets humans, defensa de l'economia de lliure mercat, afirmació explícita de la igualtat d'oportunitats per mitjà de l'ensenyament, etc.

    Els positivistes insisteixen en afirmar que el paper de la filosofia s'ha de limitar a desplegar una teoria de coneixement positivista; és a dir, que l'única via de coneixement són les ciències positives i que els intents d'anar per altres vies cauen tots ells en els vicis de la metafísica, és a dir, fan un ús incorrecte del llenguatge científic. Segons això, la filosofia s'ha de centrar a l'estudi del llenguatge científic.

   

   Aquesta és la recomanació epistemològica positivista, però els autors positivistes  mostren una tendència a incomplir la recomanació; els pensadors positivistes fàcilment entren a debatre o a tractar sobre tot de qüestions que defugen l'àmbit de les ciències positives.

 

   Actualment, sembla que En Ludwig Wittgenstein i En Karl Popper són els pensadors positivistes de més anomenada i els autors l'obra dels quals ha tingut una més ampla difusió.

    En aquest escrit, em referiré a En Popper, posat que tinc editat un article dedicat a En Wittgenstein, article que podeu baixar de la Xarxa si premeu El blog d'En Joan Quetgles | Wittgenstein, filosofia, mística.

 

   La Filosofia d'En Karl Popper està centrada a l'estudi del llenguatge científic. A la seva obra més important sobre aquesta temàtica, La lògica de la investigació científica, 1934, proposa el principi de falsabilitat, el criteri segons el qual només seran considerades proposicions científiques aquelles que puguin ésser contradites per mitjà d'un experiment científic o una observació. Estranyament, En Popper va posar com a exemples d'enunciats que queden fora de la ciència els del Marxisme i els de la Psicoanàlisi. Al dir estranyament, vull significar que l'autor pren una postura discriminatòria al assenyalar els dos exemples citats; jo entenc que és desorientador posar justament el Marxisme com a exemple de no ciència. El Marxisme figura com una filosofia més al costat de les altres filosofies. Justament, el Marxisme fa costat al Positivisme al afirmar el materialisme, els valors de les ciències empíriques, l'utilitarisme, la crítica a la metafísica i a la religió, etc. I encara més estrany és posar l'obra d'En Freud com a exemple de no ciència, quan precisament la Psicoanàlisi es declara expressament positivista. Vull aclarir: una cosa es fer una crítica concreta a una determinada teoria freudiana, i una altra diferent escollir el freudisme com a exemple de treball no científic. Vull dir, si de cas, el que s'havia de destacar era que la teoria del metge En Freud havia trasbalsat tot el món filosòfic. En Popper és roí amb l'obra d'En Freud;  roí i intel·lectualment insignificant.

   Generalment, els pensadors positivistes són uns grans coneixedors de les ciències; En Popper s'especialitzà en matemàtiques i física. Al publicar les seves obres, fa aportació d'una molt extensa bibliografia científica. Proposa que l'estudi dels temes socials s'ha de fer amb un gran rigor científic; però, alhora, molt fàcilment, incompleix escandalosament les seves pròpies normes metodològiques.

   Al seu llibre La societat oberta i els seus enemics,  1945, pretengué demostrar que la causa del naixement  i expansió dels totalitarismes – el feixisme i el comunisme – fou degut a l'expansió de filosofies que ell anomena historicistes, com les de Plató, Hegel i Marx. Que En Popper  assenyalés el caràcter totalitarista de la utopia platònica anava en la línia del pensament social tradicional del positivisme britànic; però que pretengués improvisar una nova història de la humanitat semblava un disbarat. Semblava que els disbarats del llibre havien de ser pedra d'escàndol i no fou així; el llibre fou rebut favorablement per la societat  britànica– i per la Universitat -, sense cap crítica adversa notable i molt menys sense cap esqueixada de vestidures. Fou considerat com a una contribució a la lluita contra els totalitarismes amenaçadors. La pregunta seria: com així cap d'aquells savis britànics aixecà la veu contra el desvari d'En Popper? (Desvariejament en el sentit de pretendre que la idees d'En Plató foren determinants pel sorgiment del feixisme) Però haurem de veure, tot seguit, una enumeració de les idees d'En Popper, que, al meu parer, són escandaloses, en el sentit que són inversemblants o inconsistents o que cauen en els vicis que ell tan denuncia.

   

   

   Així, al meu parer, s'haurà de considerar inversemblant o inconsistent:

 

    Que els règims totalitaris moderns – el feixisme i el comunisme – tinguin el seu origen en les idees socials d'En Plató (idees que tindrien continuïtat en el pensament de N'Aristòtil).

 

  Que els esdeveniments històrics siguin causats per les idees d'un filòsof. He de pensar més encertat l'enunciat d'En Hegel, segons el qual, la filosofia és com l'òliba, que emprèn el vol al capvespre, sol post, quan ja tot ha succeït.

 

   Que En Plató fos historicista. En Plató era reaccionari, pertanyent al partit aristocràtic. La seva República era una utopia aristocràtica i s'inspirava en el model militarista aristocràtic d'Esparta.

 

   Que una mena d'història de la filosofia hagi de valer com a ciència social. En Popper era matemàtic i tenia coneixements de física. La seva formació científica no és cap garantia per a la seva especulació sobre els processos històrics.

 

   Que En Plató formés tàndem amb N'Heràclit. En Popper persegueix idees com si aquestes no fossin originades dins un marc social concret.

 

   Que presenti un Sòcrates com a contraposat a la figura d'En Plató és un contrasentit. Si En Popper hagués consultat un professor de filosofia, aquests li hagués explicat que En Plató figura com a deixeble d'En Sòcrates. Quedava palès que En Popper tenia una pobre formació en matèria de filosofia clàssica.

   En Popper postula un Sòcrates fals al qual el fa figurar al costat de d'En Pèricles i dels il·lustrats de l'Atenes democràtica. El professor de filosofia li hagués explicat que En Sòcrates figura com a campió contra el sistema democràtic atenenc, i que era de la colla d'En Plató; i que anava contra En Pèricles i contra el pensament il·lustrat.

 

    En Popper es desentén de les conseqüències immediates de les perilloses idees d'En Plató. El professor de filosofia li hagués explicat que la filosofia platònica estava molt estesa entre els àmbits filosòfics de l'Imperi romà, especialment a l'àrea grega.

 

   En Popper demostra que desconeixia allò que saben tots els professors de filosofia: que N'Agustí utilitzà l'estructura essencial del platonisme per a construir la filosofia cristiana i que la filosofia de N'Agustí fou durant segles la filosofia oficial de l'Església catòlica.

 

   Els professors li haguessin explicat també que l'altra filosofia, la d'Aristòtil, esdevingué la continuadora de la de N'Agustí, passant a ésser la nova filosofia oficial de Roma, al llarg dels segles i fins a la modernitat.

 

   El tractament que fa de l'obra d'En Hegel demostra un profund desconeixement d'aquest autor. Es refereix a En Hegel com si aquest fos un petit filòsof que desvariejava, l'objectiu del qual seria, a parer seu, justificar la construcció de l'Estat prussià de Guillem II. Els professors li haguessin fet saber que En Hegel figura com el cim de l'Idealisme alemany, i que les seves idees es difongueren entre els intel·lectuals de dreta i d'esquerra. Els professors de filosofia li haguessin explicat que moltes de les idees d'En Hegel es mantenen vives; que En Marx recollí importants idees d'En Hegel, es més, que adaptà al seu sistema la Dialèctica hegeliana.

 

      Diu que En Marx tenia bones intencions i pretenia una major justícia social, però que les seves teories són historicistes, i que, per tant, són errònies.

 

   En Popper, sempre fa plantejaments conservadors respecte dels conflictes socials i de les guerres civils. Com a bon positivista, ell es presenta a si mateix com a un lluitador per la llibertat i la ciència, i defuig entrar a tractar dels conflictes que es deriven del capitalisme. Ell entén que si hi ha desordre econòmic, allò que importa aleshores és aplicar les solucions econòmiques satisfactòries; i si es donen situacions de conflicte social dins una societat democràtica, llavors allò que importa és que els governants i els sociòlegs facin propostes idònies per a superar el conflicte.  Per suposat, a En Popper no se li acut plantejar les causes de les malvestats del sistema capitalista i de la política militarista dels Estats Units.

 

 

    Respecte de les creences religioses i de les esglésies, En Popper, seguint la línia del neopositivisme, es desentén de les croades neoconservadores i es limita a repetir els llocs comuns sobre la tolerància i sobre el comportament respectuós amb els creients.

   Juntament amb John Eccles (neurofisiòleg i premi Nobel), publicaren un llibre intitulat El jo i el seu cervell, 1977, on desplega una sospitosa teoria ontològica, segons la qual els productes del meravellós cervell humà constitueixen una realitat ideal al costat del món físic. He de suposar que, de seguir per aquest nou camí idealista, el neopositivisme es trobaria donant la mà al neoconservadorisme. Prova d'això és que N'Eccles s'atreveix a parlar de manera decidida de la possibilitat que hi hagi una ànima humana i qualque cosa més després de la mort. N'Eccles no hi pot consentir amb la idea que la immensa saviesa que ha acumulat al seu cervell hagi de desaparèixer tan inútilment. Al seu costat, dialogant amb ell, En Popper, si bé de moment no participa amb la idea de l'existència de l'ànima humana, es declara respectuós amb les idees exposades pel seu amic, el gran científic. Amb el diàleg, N'Eccles es va entusiasmant i planteja el tema de l'ànima espiritual i de la immortalitat; així, diu ¿Ha d'acabar tota aquesta vida present amb la mort, o podem abrigar l'esperança de que queda qualque significat per descobrir?...Així, hi ha d'haver...el jo més íntim, que sobreviu a la mort del cervell per a accedir a alguna altra existència que està completament més enllà de qualsevol cosa que puguem imaginar (El jo i el seu cervell, pàg. 625). I a la pàgina 628, s'atreveix a dir Així, me veig obligat a creure que existeix el que podríem anomenar un origen sobrenatural de la meva única ment autoconscient, del meu jo únic o de la meva ànima única... En Popper accepta el concepte de misterium tremendum de la vida humana i del cervell humà proposat pel seu amic; i dedica tota una pàgina, la 629, a ...subratllar...que la teoria evolucionista mai ens suministra una explicació plena de res d'allò que es genera en el transcurs de l'evolució, de manera que, fent una separata, la pàgina d'En Popper no es distingiria de les dels partidaris del disseny intel·ligent, o sigui la creació com obra de Déu.

 

    Al cap i a la fi, la ideologia desplegada per En Popper coincidia en bona mesura amb la ideologia d'aquells que li concediren mencions honorífiques i premis. La reina d'Anglaterra li concedí el títol de Sir; tingué el suport d'En Friedrich Haiek, el gran teòric a favor del capitalisme; i, ja posats, he de dir que. entre molts altres premis, li fou concedit el de Catalunya (1989) a mans del president  Jordi Pujol (En Jordi Pujol, conservador, catòlic i partidari de "l'economia de lliure mercat" premiava a un conservador, molt respectuós amb les creences, i també defensor del sistema capitalista. En aquest marc, allò que no quadrava era la relació amb Catalunya d'un home que mai havia dit res sobre el dret dels pobles oprimits).   Tornar a La filosofia a l'abast

 

 

El positivisme i el capitalisme

quetgles | 22 Juny, 2008 09:14

  

   L'objectiu d'aquest article és fer veure que el Positivisme i els diversos corrents positivistes – utilitarisme, pragmatisme, neopositivisme, filosofia analítica i d'altres –, tot i sostenir  l'emotivisme moral i la teoria del pacte social i els valors de la Il·lustració, sovint mantenen postures conservadores o poc  crítiques respecte del capitalisme. Els il·lustrats francesos es presentaven com a continuadors dels il·lustrats britànics, però, majorment tornaven a introduir a tot de conceptes de caràcter platònic.

      En nom de la Raó i de la Ciència, però també en nom de la Nació, aquells il·lustrats parisencs establien el nou despotisme positivista. Proclamaven la llibertat i alhora carregaven l'individu amb noves cadenes.

   En nom de la nació francesa i de la Voluntat general, aquells parisencs, com si fos un simple exercici burocràtic, decidien quins eren els valors socials i quines havien d'ésser les normes de comportament.

   Aquells buròcrates de París decidien sobre les normes que havien de regular la vida dels nacionals francesos, però, també, com si no passés res, sobre les normes dels nacionals no francesos. Aquells parisencs, tranquil·lament, sense immutar-se, establien que els nacionals no francesos s'havien de comportar com si fossin nacionals francesos.  Els no francesos – com, per exemple, els catalans de la Catalunya-Nord – eren obligats a reconèixer com a pròpia la llengua francesa, i a deixar de banda la llengua pròpia.

  En nom de la modernitat, la població de les molt diverses regions de l'hexàgon comprovà, terroritzada, que havia perdut el seu dret a decidir, dret a decidir que s'havia mantingut al llarg dels segles. 

 

  

  N'Auguste Comte figura com a l'iniciador del Positivisme i de la sociologia com a ciència positiva.

 (Crida l'atenció que En Comte fos un home tan minvat intel·lectualment; també la seva erudició era molt limitada. Hem de suposar que l'enlairament de la figura d'aquest autor fou deguda a la voluntat dels manipuladors que elaboraven l'Imaginari de l'Univers francés. I que, d'immediat, la figura de Comte com a gran home fou incorporada a l'Univers espanyol. Actualment, als programes de filosofia de les proves de Selectivitat, En Comte figura entre els deu grans filòsofs de la humanitat. Hem de considerar que és una ironia de la història. Podeu trobar més informació sobre aquest tema a la meva Web http://quetgles.blogia.com/, pàgina 75 i següents).

 

   A l'Univers anglosaxó el Positivisme seguí una pauta més rigorosa i progressista. El positivistes eren uns continuadors de l'Empirisme. Per altra banda, a la Gran Bretanya i als Estats Units – a diferència de l'Estat francès – s'ha mantingut hegemònic i clar el concepte d'emotivisme moral; vull dir, que els positivistes de l'àrea anglosaxona, molt rarament fan propostes d'utopies socials reaccionàries, com feia En Comte. Però, tot i així, aquests pensadors anaren introduint nous elements teòrics que, d'alguna manera, intentaven justificar les noves formacions socials derivades del desenvolupament capitalista.

   La intenció del meu escrit consisteix en posar de manifest la contradicció dels positivistes   i, encara més, dels neopositivistes, els quals alhora que defensen la ideologia progressista – empirisme, pensament il·lustrat, emotivisme moral, llibertat, democràcia i d'altres – adopten posicions teòriques en suport de les societats de sistema capitalista o, com ells prefereixen dir, de lliure mercat.

 

  La filosofia d'En Locke era expressió del sentiment dominant que menà a la revolució 1688. Eren els sentiments i els pensaments de les amples masses els que triomfaren; després, a continuació, En Locke pogué tornar de l'exili i publicar els seus llibres. Les idees d'En Locke i d'En Hume, l'Empirisme, esdevingueren hegemòniques a la Gran Bretanya. Semblantment, el Pragmatisme d'En William James i d'En John Dewey era expressió dels sentiments i pensaments de les amples masses nord-americanes.

   Fins avui, es dona una llarga cadena de pensadors positivistes. Poden dir que el positivisme és el pensament hegemònic al món. Els positivistes mantenen les tesis bàsiques de l'Empirisme d'En Hume. Els positivistes repeteixen una i altra vegada la validesa exclusiva de l'epistemologia empirista, que la metafísica no és possible com a ciència,  que les úniques ciències reals són les ciències positives, empíriques o experimentals.

 

   Tesi: El Positivisme repeteix incansable les seves tesis essencials perquè les societats modernes actuals són una continuació de les societats aparegudes al segle XVIII.

 

    Gran Bretanya al segle XIX, i els Estats Units al segles XX, foren les potències hegemòniques al món. Ambdues foren les primeres a establir el sistema democràtic modern (2000 anys després de la florida democràtica de les polis gregues).

   En contra del que suposa la teoria marxista, primer foren les revolucions democràtiques, i, posteriorment, la Revolució industrial i l'aparició del capitalisme.

   

   El darrer capítol de la història universal ens mostra el desplegament indeturable del sistema democràtic  i del capitalisme. I la confirmació de l'hegemonia del pensament positivista. Hegemonia del pensament positivista en el sentit que la realitat social i política mostra sempre un component positivista.

    Per  altre banda, els règims comunistes van ésser entusiastes de la ciència i de la tècnica, enteses a la manera positivista.

   Per una banda, hi ha un  predomini de pensadors positivistes, per l'altra les institucions són regides per homes d'ideologia positivista. Els autors positivistes contemporanis reafirmen els valors tradicionals de la ideologia positivista: recull els plantejaments del primer empirisme, confirmació de que la metafísica no és possible com a ciència, afirmació dels valors de les ciències positives com a garantia del saber i de la utilitat, demanda d'un major esforç d'investigació científica i de l'aplicació de les noves tecnologies, defensa del sistema democràtic i dels valors democràtics, afirmació de la llibertat, de la tolerància, de la defensa dels drets humans, defensa de l'economia de lliure mercat, afirmació explícita de la igualtat d'oportunitats per mitjà de l'ensenyament, etc.

    Els positivistes insisteixen en afirmar que el paper de la filosofia s'ha de limitar a desplegar una teoria de coneixement positivista; és a dir, que l'única via de coneixement són les ciències positives i que els intents d'anar per altres vies cauen tots ells en els vicis de la metafísica, és a dir, fan un ús incorrecte del llenguatge científic. Segons això, la filosofia s'ha de centrar a l'estudi del llenguatge científic.

   

   Aquesta és la recomanació epistemològica positivista, però els autors positivistes  mostren una tendència a incomplir la recomanació; els pensadors positivistes fàcilment entren a debatre o a tractar sobre tot de qüestions que defugen l'àmbit de les ciències positives.

 

   Actualment, sembla que En Ludwig Wittgenstein i En Karl Popper són els pensadors positivistes de més anomenada i els autors l'obra dels quals ha tingut una més ampla difusió.

    En aquest escrit, em referiré a En Popper, posat que tinc editat un article dedicat a En Wittgenstein, article que podeu baixar de la Xarxa si premeu El blog d'En Joan Quetgles | Wittgenstein, filosofia, mística.

 

   La Filosofia d'En Karl Popper està centrada a l'estudi del llenguatge científic. A la seva obra més important sobre aquesta temàtica, La lògica de la investigació científica, 1934, proposa el principi de falsabilitat, el criteri segons el qual només seran considerades proposicions científiques aquelles que puguin ésser contradites per mitjà d'un experiment científic o una observació. Estranyament, En Popper va posar com a exemples d'enunciats que queden fora de la ciència els del Marxisme i els de la Psicoanàlisi. Al dir estranyament, vull significar que l'autor pren una postura discriminatòria al assenyalar els dos exemples citats; jo entenc que és desorientador posar justament el Marxisme com a exemple de no ciència. Justament, el Marxisme fa costat al Positivisme al afirmar el materialisme, els valors de les ciències empíriques, l'utilitarisme, la crítica a la metafísica i a la religió, etc. I encara més estrany és posar l'obra d'En Freud com a exemple de no ciència, quan precisament la Psicoanàlisi es declara expressament positivista. Vull aclarir: una cosa es fer una crítica concreta a una determinada teoria freudiana, i una altra diferent escollir el freudisme com a exemple de treball no científic.

   Generalment, els pensadors positivistes són uns grans coneixedors de les ciències; En Popper s'especialitzà en matemàtiques i física. Al publicar les seves obres, fa aportació d'una molt extensa bibliografia científica. Proposa que l'estudi dels temes socials s'ha de fer amb un gran rigor científic; però, alhora, molt fàcilment, incompleix escandalosament les seves pròpies normes metodològiques.

   Al seu llibre La societat oberta i els seus enemics,  1945, pretengué demostrar que la causa del naixement  i expansió dels totalitarismes – el feixisme i el comunisme – fou degut a l'expansió de filosofies que ell anomena historicistes, com les de Plató, Hegel i Marx. Que En Popper  assenyalés el caràcter totalitarista de la utopia platònica anava en la línia del pensament social tradicional del positivisme britànic; però que pretengués improvisar una nova història de la humanitat semblava un disbarat. Semblava que havia de ser pedra d'escàndol i no fou així; el llibre fou rebut favorablement per la societat  britànica– i per la Universitat -, sense cap crítica adversa notable i molt menys sense cap esqueixada de vestidures. Fou considerat com a una contribució a la lluita contra els totalitarismes amenaçadors. La pregunta seria: com així cap d'aquells savis britànics aixecà la veu contra el desvari d'En Popper? (Desvariejament en el sentit de pretendre que la idees d'En Plató foren determinants pel sorgiment del feixisme) Però haurem de veure, tot seguit, una enumeració de les idees d'En Popper, que, al meu parer, són escandaloses, en el sentit que són inversemblants o inconsistents o que cauen en els vicis que ell tan denuncia.

   

   

   Així, al meu parer, s'haurà de considerar inversemblant o inconsistent:

 

    Que els règims totalitaris moderns – el feixisme i el comunisme – tinguin el seu origen en les idees socials d'En Plató (idees que tindrien continuïtat en el pensament de N'Aristòtil).

 

  Que els esdeveniments històrics siguin causats per les idees d'un filòsof. He de pensar més encertat l'enunciat d'En Hegel, segons el qual, la filosofia és com les òlibes, que fa la seva aparició al capvespre, quan ja tot ha succeït.

 

   Que En Plató fos historicista. En Plató era reaccionari, pertanyent al partit aristocràtic. La seva República era una utopia aristocràtica i s'inspirava en el model militarista aristocràtic d'Esparta.

 

   Que una mena d'història de la filosofia hagi de valer com a ciència social. En Popper era matemàtic i tenia coneixements de física. La seva formació científica no és cap garantia per a la seva especulació filosòfica.

 

   Que En Plató formés tàndem amb N'Heràclit. En Popper persegueix idees com si aquestes no fossin originades dins un marc social concret.

 

   Que presenti un Sòcrates com a contraposat a la figura d'En Plató és un contrasentit. Si hagués consultat un professor de filosofia li hagués explicat que En Plató figura com a deixeble d'En Sòcrates.

   En Popper postula un Sòcrates fals al qual el fa figurar al costat de d'En Pèricles i dels il·lustrats de l'Atenes democràtica. El professor li hagués explicat que En Sòcrates figura com a campió contra el sistema democràtic atenenc.

 

    En Popper es desentén de les conseqüències immediates de les perilloses idees d'En Plató. El professor li hagués explicat que la filosofia platònica estava molt estesa entre els àmbits filosòfics de l'Imperi romà, especialment a l'àrea grega.

 

   En Popper demostra que desconeixia allò que saben tots els professors de filosofia: que N'Agustí utilitzà l'estructura essencial del platonisme per a construir la filosofia cristiana i que la filosofia de N'Agustí fou durant segles la filosofia oficial de l'Església catòlica.

 

   Els professors li haguessin explicat també que l'altra filosofia, la d'Aristòtil, esdevingué la continuadora de la de N'Agustí, passant a ésser la nova filosofia oficial de Roma, al llarg dels segles i fins a la modernitat.

 

   El tractament que fa de l'obra d'En Hegel demostra un profund desconeixement. Es refereix a En Hegel com si aquest fos un petit filòsof que desvariejava, l'objectiu del qual seria, a parer seu, justificar la construcció de l'Estat prussià de Guillem II. Els professors li haguessin fet saber que En Hegel figura com el cim de l'Idealisme alemany, i que les seves idees es difongueren entre els intel·lectuals de dreta i d'esquerra. Els professors li haguessin explicat que En Marx recollí importants idees d'En Hegel, es més, que adaptà al seu sistema la Dialèctica hegeliana.

 

      Que En Marx tenia bones intencions i pretenia una major justícia social, però que les seves teories són historicistes, i que, per tant, són errònies.

 

   En Popper, com a ideòleg del sistema que és, fa un plantejament durament idealista dels conflictes socials i de les guerres civils. Com a bon positivista, ell es presenta a si mateix com a un lluitador per la llibertat i la ciència, i defuig entrar a tractar dels conflictes que es deriven del capitalisme. Ell entén que si hi ha desordre econòmic, allò que importa aleshores és aplicar les solucions econòmiques satisfactòries; i si es donen situacions de conflicte social dins una societat democràtica, llavors allò que importa és que els governants i els sociòlegs facin propostes idònies per a superar el conflicte.  No se li acut plantejar-se la possibilitat que es pogués donar un sistema social socialista.

 

 

    Respecte de les creences religioses i de les esglésies, En Popper, seguint la línia del neopositivisme, es desentén de les croades neoconservadores i es limita a repetir els llocs comuns sobre la tolerància i sobre el comportament respectuós amb els creients.

   Juntament amb John Eccles (neurofisiòleg i premi Nobel), publicaren un llibre intitulat El jo i el seu cervell, 1977, on desplega una sospitosa teoria ontològica, segons la qual els productes del meravellós cervell humà constitueixen una realitat ideal al costat del món físic. He de suposar que, de seguir per aquest nou camí idealista, el neopositivisme es trobaria donant la mà al neoconservadorisme. Prova d'això és que N'Eccles s'atreveix a parlar de manera decidida de la possibilitat que hi hagi una ànima humana i qualque cosa més després de la mort. N'Eccles no hi pot consentir amb la idea que la immensa saviesa que ha acumulat al seu cervell hagi de desaparèixer tan inútilment. Al seu costat, dialogant amb ell, En Popper, si bé de moment no participa amb la idea de l'existència de l'ànima humana, es declara respectuós amb les idees exposades pel seu amic, el gran científic. Amb el diàleg, N'Eccles es va entusiasmant i planteja el tema de l'ànima espiritual i de la immortalitat; així, diu ¿Ha d'acabar tota aquesta vida present amb la mort, o podem abrigar l'esperança de que queda qualque significat per descobrir?...Així, hi ha d'haver...el jo més íntim, que sobreviu a la mort del cervell per a accedir a alguna altra existència que està completament més enllà de qualsevol cosa que puguem imaginar (El jo i el seu cervell, pàg. 625). I a la pàgina 628, s'atreveix a dir Així, me veig obligat a creure que existeix el que podríem anomenar un origen sobrenatural de la meva única ment autoconscient, del meu jo únic o de la meva ànima única... En Popper accepta el concepte de misterium tremendum de la vida humana i del cervell humà proposat pel seu amic; i dedica tota una pàgina, la 629, a ...subratllar...que la teoria evolucionista mai ens suministra una explicació plena de res d'allò que es genera en el transcurs de l'evolució, de manera que, fent una separata, la pàgina d'En Popper no es distingiria de les dels partidaris del disseny intel·ligent, o sigui la creació com obra de Déu.

 

    Al cap i a la fi, la ideologia desplegada per En Popper coincidia en bona mesura amb la ideologia d'aquells que li concediren mencions honorífiques i premis. La reina d'Anglaterra li concedí el títol de Sir; tingué el suport d'En Friedrich Haiek, el gran teòric a favor del capitalisme; i, ja posats, he de dir que. entre molts altres premis, li fou concedit el de Catalunya (1989) a mans d'En Jordi Pujol.

Intelectualismo y reacción. Apuntes.

quetgles | 13 Juny, 2008 06:56

 

     Aquesta és la versió original en català. De moment, no hi ha la versió espanyola.

 

   

    Aquest escrit és un recull de breus enunciats. Tot i la diversitat de temes a que fan referència, mantenen un fil conductor que els uneix. La finalitat de recull és posar de manifest i denunciar el virus intel·lectualista. Molts d'aquests enunciats, a manera de tesis, resten pendents d'un possible desplegament posterior. Ara resten com a indicadors ideològics.

 

   No és el cas que sigui una dedicació erudita fer referència als clàssics de l'intel·lectualisme.  Actualment, l'intel·lectualisme és un virus que infecta diverses línies de pensament.

 

   N'Aristòtil era al servei del rei de Macedònia. Acusat de traïció, hagué de fugir de l'Atenes democràtica.

 

   Sòcrates figura com a creador d'allò que es denomina intel·lectualisme moral, concepció segons la qual hi ha una moralitat autèntica i única a la que solament es pot accedir per mitjà de l'intel·lecte. Solament el savi – el savi autèntic - pot abastar el Bé moral.

 

   Sòcrates, Aristòtil i Plató són la tríada reaccionària que impulsaren l'intel·lectualisme moral (Vegeu la Web El blog d'En Joan Quetgles | Sòcrates el reaccionari).

  Segons el trio, el bé moral és el producte de l'activitat intel·lectual. Afirmen que únicament el savi coneix les veritats morals.

 

     Segons N'Aristòtil, la felicitat autèntica és la del filòsof que es dedica a l'activitat intel·lectual. Per això, un hom ha de ser de la classe dels propietaris de terra, o, si més no, una persona rica, que no treballi. N'Aristòtil diu expressament que el filòsof ha d'estar alliberat de les preocupacions materials; d'aquí ve la conveniència de disposar d'esclaus; afegeix que també s'ha de disposar de bona salut. Dit planerament, la felicitat s'aconsegueix per mitjà de la riquesa, la salut i la meditació epistemològica (epistemològica; és a dir, la del savi; la meditació de les persones vulgars no te validesa).

 

   A L'Antic Testament, o sigui, a la Torà, les recompenses ofertes per En Jahvè als bons complidors de la Llei sempre són bens concrets que, majorment, es gaudiran en vida. No hi ha cap referència a un altra vida per a després de la mort. Al Nou Testament, en canvi, hi ha la promesa explícita de la vida eterna. I encara més: s'estableix com a dogma que hi haurà una resurrecció general dels cossos i que les ànimes afortunades amb el seu cos recuperat viuran per a sempre al Cel.

 

    Tesi: el Cel del cristians és intel·lectualista.

 

   Vida eterna, sí, però vida contemplativa. La promesa de recompensa cristiana és radicalment intel·lectualista. La vida contemplativa cristiana coincideix amb l'ideal de Plató i Aristòtil. Allà, al Cel dels catòlics, els benaventurats estaran quiets i immòbils extasiats amb la contemplació de Déu. Es dóna a entendre que els cossos ressuscitats tindran una activitat molt limitada; sembla que hi veuran i que hi sentiran, i que, fins i tot, és possible que cantin himnes, però poca cosa més.

 

   N'Agustí d'Hipona, entusiasta del pensament platònic, fou l'encarregat d'elaborar una filosofia cristiana, una filosofia en concordança amb els dogmes de fe i amb els projectes socials i polítics de l'Església catòlica.

    N'Agustí mostrava sovint el seu fervor a les idees d'En Plató. Així diu ...d'on es desprèn que també els platònics mateixos han de sotmetre els seus piadosos caps a Crist, rei únic i invicte, tan sols conviant unes quantes coses, d'acord amb les exigències de la fe cristiana (Epístoles, 56). 

   La filosofia de N'Agustí fou reconeguda com a la pròpia de l'Església catòlica durant bona part de l'Edat mitjana, fins al segle XIII.  En aquest segle, en efecte, la Cúria romana procedí a establir la filosofia d'En Tomàs d'Aquino com a doctrina oficial de l'Església, tot i que no s'invalidava o reprovava l'agustinisme (L'Església de Roma, en cap situació,  mai  reconeix haver comès un error o un crim).

 

  En Tomàs d'Aquino fou l'encarregat de confeccionar un nou marc filosòfic per a ús de la teologia catòlica. En base al concepte de Philosophia ancilla Theologiae, la nova filosofia d'En Tomàs seria l'instrument escaient. La Summa Theologica esdevindria el llibre essencial de les càtedres de teologia. Fins avui, el tomisme s'ha mantingut com a  filosofia oficial de l'Església catòlica.

 

Plató, Aristòtil, Agustí, Tomàs, tots eren intel·lectualistes i afirmaven l'intel·lectualisme moral.  N'Agustí  bevia d'En Plató, i En Tomàs, de N'Aristòtil.

  En Plató i N'Aristòtil no sabien – i no explicaven – de quina manera s'havia de distingir els filòsofs autèntics dels espuris (Hem de suposar que En Plató estava improvisant quan intentava convèncer al tirà Dionisi I perquè apliqués algunes de les idees de la República). Per altra banda, entenien que solament uns pocs afortunats poden accedir al cultiu de la filosofia.

   N'Agustí i En Tomàs disposaven, en canvi, d'una extraordinària situació de privilegi intel·lectual, impensable a la l'època de la Grècia clàssica. I especialment En Tomàs.

   N'Agustí i En Tomàs partien amb l'avantatge que coneixien i disposaven de la veritat revelada per Déu a les Sagrades Escriptures; uns llibres sants i una paraula de Déu que tenia el reconeixement universal; uns llibres que eren declarats com a la suprema autoritat moral i intel·lectual.

   A l'època d'En Tomàs, no era admesa cap autoritat intel·lectual fora de l'Església catòlica. El Papa era infal·lible en matèria de fe i de moral. I la Cúria romana es reservava l'autoritat suprema en matèria de la ciència.

   En Tomàs no hagué de fer cap concurs de mèrits, ni es veié en la necessitat de fer una promoció de la seva Summa. El Papa, la Cúria romana, feia públic a tota la cristiandat que En Tomàs era el savi màxim i que la seva obra, en tot moment, havia de servir d'orientació.

   El Papa i els cardenals tripulaven la nau de l'Església. S'havia de considerar que eren els més savis i els més sants; i que, a més a més, tenien la garantia de la protecció de l'Esperit Sant.

   La Cúria considerà que l'accés a la Bíblia s'havia de reservar als savis. Per això la Inquisició prohibí – i destruí – les versions en llengües modernes (Segons la GEC, foren cremats els exemplars de diverses versions en llengua catalana).

 

   En Ramon Llull exposa quin és l'ideal de l'intel·lectualisme catòlic al segle XIII. En Blanquerna, el protagonista de la seva novel·la exemplar,  viu diverses experiències de la vida humana: ell i la seva promesa renuncien al matrimoni hi entren en sengles convents; més tard es nomenat bisbe, després cardenal i, finalment Papa. Una vegada que En Blanquerna ha dut a terme la reforma de la cristiandat i ha creat un món feliç on regnen les virtuts, renuncia al papat i esdevé un senzill eremita dedicat a la vida contemplativa, a la qual se li uneix l'Emperador.

 

   Segons l'intel·lectualisme catòlic de l'època, l'estat suprem de perfecció de l'home era la renúncia al món i el lliurament a la vida contemplativa, és a dir, a la meditació, l'estudi sant,  la pregària, la lectura de llibres pietosos i, si es pot, l'èxtasi místic.

 

   En Pau, a les Epístoles, aconsella com ideal de vida cristiana l'abstenció sexual; i, afegeix que aquells que no puguin es casin. O sigui que si s'aconseguia l'estat ideal paulí universal, significaria l'extinció de l'espècie humana.

  

   Els llibres de text donen a entendre – i desorienten els lectors – que l'Església catòlica fou la impulsora de la filosofia. La veritat històrica és que, fins al trencament luterà, tot allò que fos considerat activitat intel·lectual era controlat per la Cúria romana.

 

   Ofereixen tot de noms de filòsofs de l'època pre-luterana com si hi hagués llibertat de pensament; i com si fos un període d'avenços del saber i de la filosofia. Així, fan referència a Escot Eriúgena, Anselm, Roscelin, Pere Abelard, Hildegard, Pere Llombard, Albert Magne, Bonaventura, Mestre Eckhart, Ramon Llull, Tomàs d'Aquino, Jean Buridan i molts d'altres.

   Però la realitat històrica és que tots aquests autors no feien sinó repetir el punts bàsics de la Philosophia perennis. Aquests autors no s'apartaven de la "veritat oficial" dictada pel Papa i la Cúria romana. Feien com si caminessin en el camí de la Ciència, però, en realitat, romanien immòbils, clavats al mateix lloc.

   

   Tan bon punt un d'aquells frares (els dits filòsofs quasi tots pertanyien a una ordre religiosa) escrivia alguna teoria en desacord amb la doctrina oficial, corria el risc d'ésser processat per la Inquisició (Com fou el cas d'En Guillem d'Ockam).

 

    S'ha de desmuntar l'Imaginari conservador de l'Univers català (El que fou creat majorment pels homes de la Lliga, del pujolisme i pels bisbes catalans). En Ramon Llull es situava un poc al marge del pensament oficial de Roma; però convé fer veure que En Llull s'inclinava cap al tombant més extremista. En Ramon Llull pretenia demostrar racionalment els dogmes catòlics. Amb la seva Art havia de convertir els mahometans al cristianisme. Aquest Llull intel·lectualista extrem era, alhora,  fervent partidari d'usar l'espasa per a convertir els musulmans.

 

    Tot i que les amples masses eren pagesos analfabets, rebien una formació cristiana suficient – segons la Cúria – per aconseguir la salvació i la vida eterna.  El Vicari de Crist els guiava intel·lectualment i moral; a més a més, disposava dels sagraments, instruments de santificació.

   Aquelles masses d'analfabets catòlics també eren convidats – i obligats – a practicar els principis de l'intel·lectualisme en virtut del guiatge dels seus pastors. Eren convidats a participar de la vida contemplativa. El més humil dels catòlics – el més pobre i el més ignorant – tenia al seu abast esdevenir sant. Calia, doncs, que els més miserables fessin dejunis i abstinències, rebutgessin els plaers, es mortifiquessin, fessin oració.

  

 A la pràctica, les societats medievals cristianes miraven de mal ull a aquells que dedicaven la seva activitat a l'enriquiment personal; en especial, els comerciants i tot tipus d'activitats comercials eren considerades negativament. En tot temps, els predicadors no s'estaven d'avisar de les penes de l'infern que esperaven als comerciants desaprensius. El treball manual i els oficis tradicionals no eren mal considerats, però tota innovació tècnica aixecava sospites als pastors del ramat cristià.

 

   Aquest ordenament tingué conseqüències funestes. La societat de Castella del sis-cents en fou un paradigma (Em refereixo a Castella perquè és una de les societats històriques sobre la qual ens donen més informació). Castella acabà arruïnada i despoblada. 

   A tenor del Poder i de la ideologia dominant, la salvació terrenal – i la felicitat personal – només era possible si un hom pertanyia a les classes que monopolitzaven la dita salvació, a saber, la gran noblesa (que eren els grans propietaris de terra), la petita noblesa (petits propietaris o hidalgos sense cap propietat, però que en cap cas es dedicaven al comerç o a un treball productiu.  Representaven 10 per cent de la població – uns 600.000 individus –), i els religiosos (En aquest estat confluïen els nobles i els d'origen plebeu. De totes maneres, els grans càrrecs eclesiàstics – que, alhora, proporcionaven més ingressos econòmics – corresponien a la gran noblesa.

   La carrera social de la noblesa castellana només era possible bé com a servidor del Rei a l'exèrcit (Considereu que En Cervantes es va haver de conformar a fer de soldat ras), o bé com a servidor del Rei a l'administració, o bé com a servidor d'un gran noble,  o bé seguint la carrera eclesiàstica.

 

   Els nobles de la Cort d'En Felip III, s'oposaven a que el rei concedís el títol de noblesa a En Velázquez; argumentaven que treballava per diners, cosa que no podia fer un noble;  per a superar el conflicte, En Velázquez hagué de declarar formalment que no treballava per diners, que la seva activitat pictòrica era feta sense ànim de lucre, per amor a l'art.

 

   Amb uns sous de misèria, molts de jornalers preferien afegir-se a les fileres dels mendicants. Fileres inacabables de pobres que recorrien la ruta dels convents que subministraven la sopa boba. En cap moment, els pobres eren culpables; ans al contrari, d'antuvi, la pobresa era considerada com una mena de mèrit; així, comunament, els religiosos feien vot de pobresa.

 

   L'objectiu de l'Església catòlica no era treure els pobres de la pobresa, sinó la santificació per la pobresa.

 

    Aquestes tradicions socials, mantingudes al llarg dels segles, han deixat caràcters indelebles a la societat castellano-andalusa, al meu parer. Hem de considerar que actualment, en ple segle XXI, els mecanismes socials tradicionals es mantenen funcionals. Tot i que els privilegis nobiliaris foren formalment abolits al segle XIX, la noblesa espanyola mai fou desposseïda de les seves propietats.

   Aquelles inèrcies continuen actuant de diversa manera dins els processos socials presents. L'oligarquia actual és l'hereva de l'aristocràcia tradicional. Si de cas, nous grans propietaris s'han sumat a la classe dels grans propietaris tradicionals. Ara, els grans propietaris de terra, acomodats a la modernitat, han passat a ser també grans propietaris d'altres bens que no són terres. L'oligarquia continua fent ús  de les seves maneres per a l'exercici de poder.

   

   La societat castellano-andalusa actual s'ha modernitzat, certament. Però no hem de perdre de vista que els protagonistes actuals despleguen els rols tradicionals. Tots continuen actius: els grans propietaris, l'Església catòlica i la versió modernitzada del que  era la classes de la petita noblesa.

 

  

   

95 tesis contra l'intel·lectualisme.

  

     Si bé el pensament positivista és hegemònic a l'Univers ideològic espanyol, la filosofia intel·lectualista  continua ocupant importants espais culturals i centres de difusió d'ideologia. Filosofia intel·lectualista: s'ha d'entendre aquella que és una continuació de la filosofia aristotèlica-tomista i , la qual encara és la filosofia oficial de l'Església catòlica. També s'ha d'entendre com a intel·lectualistes  aquells autors relacionats amb el pensament platònic. A l'Univers ideològic català la situació és molt semblant.

   Per altra banda, l'intel·lectualisme i la filosofia intel·lectualista també és activa en molts altres països d'Europa i Amèrica.

   A l'Estat espanyol, l'oligarquia castellano-andalusa continua mantenint els seu poder i els seus privilegis; l'Església catòlica, també.  A la Universitat i a altres institucions de l'Estat, l'oligarquia manté les seves posicions de poder. Sobre aquest tema, podeu veure la Web El blog d'En Joan Quetgles | La guerra ideològica.

 

    Aclariment:  quan dic els llibres de text, en refereixo a tot tipus de programació de l'Administració de l'Estat. Quan dic enciclopèdies, en vull referir a les enciclopèdies i a altres llibres de divulgació que majorment són sota el control de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Per suposat, els poders també disposen d'amples dispositius a la Xarxa (I no desaprofiten l'ocasió d'ocupar espais a les diverses viquipèdies )

   Actualment,  a Catalunya, la premsa és en mans de l'oligarquia espanyola o de gent implicada amb l'oligarquia. No s'ha produït  l'autènt

 

    Els llibres de text i les enciclopèdies ofereixen una versió de la història d'acord amb els interessos de l'intel·lectualisme. Aquesta versió és una manipulació de la realitat històrica.

 

   Els llibres de text i les enciclopèdies fan una contínua discriminació. Estableixen unes llistes dogmàtiques de filòsofs i de savis més importants o menys importants.

 

   Per posar un exemple:  referent al món antic, sense vacil·lar, afirmen que En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil són els tres filòsofs més grans. Tal afirmació coincideix amb la que fan les enciclopèdies catòliques.

 

    La programació del Ministeri d'Educació obliga als alumnes a considerar que l'obra dels grans filòsofs conté uns tresors de saviesa. Es dóna per cert que els alumnes estaran més formats si són capaços d'escriure sis línies sobre la causa formal de N'Aristòtil.

 

   Els supòsits del Ministeri d'Educació són sense fonament; la programació del Ministeri mostra que l'intel·lectualisme continua essent hegemònic.

 

   La contraprogramació feria veure que, per exemple, En Plató era un aristòcrata ressentit contra la democràcia atenenca;  o que els llibres de Física de N'Aristòtil mostren la incompetència de l'autor en matèria de física i d'astronomia. Podeu veure més detalls a la Web El blog d'En Joan Quetgles | En Plató i N'Aristòtil, notes.

 

   l'Intel·lectualisme dóna per suposat que el pensament i l'obra dels grans filòsofs determina el procés de la història. En Nietzsche arriba a l'extrem d'afirmar que el pensament d'En Plató – juntament amb les posteriors manipulacions d'En Pau de Tars – fou la causa del triomf del cristianisme i de la corrupció d'Occident.

 

   En contra de l'Intel·lectualisme, es pot constatar que, durant l'Imperi romà, En Plató i N'Aristòtil eren pràcticament uns desconeguts de la cultura llatina. Solament alguns pocs autors llatins fan alguna cita d'En Plató. A les biblioteques dels patricis molt rarament es veia un llibre de filosofia.

 

    El patriciat romà desaprovava que un hom es dediqués a la filosofia; si més no, ho consideraven una cosa inútil, una pèrdua de temps. És per aquest motiu que, pròpiament, no hi ha filòsofs llatins. Als llibres de text hi fan figurar Sèneca, Ciceró, Lucreci,  Marc Aureli, Boeci, Casiodor i pocs més. Els fan figurar com a filòsofs menors, però, pròpiament, no es dedicaven al cultiu de la filosofia.

   L'emperador Marc Aureli figura com a filòsof als llibres de text pel simple fet d'haver escrit un llibre titulat Reflexions. Com a membre distingit de la classe alta romana, En Marc Aureli  recomana  que els joves s'abstinguin de perdre el temps llegint obres de filosofia.

 

    Que els llibres de text d'història i de filosofia mostrin tants de components d'origen intel·lectualista no ens ha de venir de nou. Durant segles, les qüestions de teologia i moral foren competència de l'Església catòlica; ni un sol paper podia circular sense el nihil obstat. Actualment, els llibres de text d'història i de filosofia se semblen molt als de l'última etapa del franquisme.

 

   Els llibres de text d'història d'Espanya no condemnen expressament el franquisme ni molt menys el suport que va rebre de l'Església catòlica. En tot moment, aquests llibres de text presenten una Església catòlica que desplega unes suposades accions beneficioses.

 

    Tot i que la Constitució espanyola declara el laïcisme de l'Estat,  de fet, a la manera espanyola – superant el principi de contradicció – l'ensenyament oficial encara inclou l'assignatura de religió catòlica.

 

  Els diversos governs socialistes han sigut  incapaços de fer la reforma de les Facultats de filosofia. Així, continua el reconeixement oficial – administratiu – de les càtedres d'unes ciències de l'època medieval que es diuen: ontologia, metafísica, estètica, teoria de coneixement, psicologia filosòfica (aquesta psicologia és un derivat de la ciència de l'ànima tomista amb untors de psiquiatria i psicoanàlisi ;  per a accedir a la càtedra, els opositors han de ser uns experts en  la psicologia d'En Plató i de N'Aristòtil).

 

   Una i altra vegada, els programadors de la ciència espanyola intentaren utilitzar l'escola com a instrument de control ideològic i de projecció ideològica. Però comprovaren que els seus somnis no es complien. De la implantació a l'escola de la Formación del Espíritu Nacional i de l'apologia de la religió catòlica no sorgí una nova generació d'espanyols imbuïda de la idea de Por el Imperio hacia Dios; aquells estudiants acabaven els estudis i no demostraven cap especial entusiasme ni pel franquisme o ni pel catolicisme.

 

   Després del desastre del 98, l'oligarquia considerà que s'havia de fer un esforç de modernització. Pensaren que, posat que Espanya era bàsicament agrària, l'escola podria ésser un instrument  per a la modernització agrària. Així, els Ministeri disposà que l'assignatura d'agricultura formés part del programa del batxillerat, i que, semblantment, s'inclogués als  estudis de magisteri. Als anys 1960, els estudiants de magisteri encara seguien estudis d'agricultura. Per suposat, mai s'ha vist un pagès fent consultes a un mestre d'escola sobre qüestions d'agricultura.

 

Intel·lectualisme i reacció. Apunts

quetgles | 13 Juny, 2008 06:22

 

   

    Aquest escrit és un recull de breus enunciats. Tot i la diversitat de temes a que fan referència, mantenen un fil conductor que els uneix. La finalitat de recull és posar de manifest i denunciar el virus intel·lectualista. Molts d'aquests enunciats, a manera de tesis, resten pendents d'un possible desplegament posterior. Ara resten com a indicadors ideològics.

 

   No és el cas que sigui una dedicació erudita fer referència als clàssics de l'intel·lectualisme.  Actualment, l'intel·lectualisme és un virus que infecta diverses línies de pensament.

 

   N'Aristòtil era al servei del rei de Macedònia. Acusat de traïció, hagué de fugir de l'Atenes democràtica.

 

   Sòcrates figura com a creador d'allò que es denomina intel·lectualisme moral, concepció segons la qual hi ha una moralitat autèntica i única a la que solament es pot accedir per mitjà de l'intel·lecte. Solament el savi – el savi autèntic - pot abastar el Bé moral.

 

   Sòcrates, Aristòtil i Plató són la tríada reaccionària que impulsaren l'intel·lectualisme moral (Vegeu la Web El blog d'En Joan Quetgles | Sòcrates el reaccionari).

  Segons el trio, el bé moral és el producte de l'activitat intel·lectual. Afirmen que únicament el savi coneix les veritats morals.

 

     Segons N'Aristòtil, la felicitat autèntica és la del filòsof que es dedica a l'activitat intel·lectual. Per això, un hom ha de ser de la classe dels propietaris de terra, o, si més no, una persona rica, que no treballi. N'Aristòtil diu expressament que el filòsof ha d'estar alliberat de les preocupacions materials; d'aquí ve la conveniència de disposar d'esclaus; afegeix que també s'ha de disposar de bona salut. Dit planerament, la felicitat s'aconsegueix per mitjà de la riquesa, la salut i la meditació epistemològica (epistemològica; és a dir, la del savi; la meditació de les persones vulgars no te validesa).

 

   A L'Antic Testament, o sigui, a la Torà, les recompenses ofertes per En Jahvè als bons complidors de la Llei sempre són bens concrets que, majorment, es gaudiran en vida. No hi ha cap referència a un altra vida per a després de la mort. Al Nou Testament, en canvi, hi ha la promesa explícita de la vida eterna. I encara més: s'estableix com a dogma que hi haurà una resurrecció general dels cossos i que les ànimes afortunades amb el seu cos recuperat viuran per a sempre al Cel.

 

    Tesi: el Cel del cristians és intel·lectualista.

 

   Vida eterna, sí, però vida contemplativa. La promesa de recompensa cristiana és radicalment intel·lectualista. La vida contemplativa cristiana coincideix amb l'ideal de Plató i Aristòtil. Allà, al Cel dels catòlics, els benaventurats estaran quiets i immòbils extasiats amb la contemplació de Déu. Es dóna a entendre que els cossos ressuscitats tindran una activitat molt limitada; sembla que hi veuran i que hi sentiran, i que, fins i tot, és possible que cantin himnes, però poca cosa més.

 

   N'Agustí d'Hipona, entusiasta del pensament platònic, fou l'encarregat d'elaborar una filosofia cristiana, una filosofia en concordança amb els dogmes de fe i amb els projectes socials i polítics de l'Església catòlica.

    N'Agustí mostrava sovint el seu fervor a les idees d'En Plató. Així diu ...d'on es desprèn que també els platònics mateixos han de sotmetre els seus piadosos caps a Crist, rei únic i invicte, tan sols conviant unes quantes coses, d'acord amb les exigències de la fe cristiana (Epístoles, 56). 

   La filosofia de N'Agustí fou reconeguda com a la pròpia de l'Església catòlica durant bona part de l'Edat mitjana, fins al segle XIII.  En aquest segle, en efecte, la Cúria romana procedí a establir la filosofia d'En Tomàs d'Aquino com a doctrina oficial de l'Església, tot i que no s'invalidava o reprovava l'agustinisme (L'Església de Roma, en cap situació,  mai  reconeix haver comès un error o un crim).

 

  En Tomàs d'Aquino fou l'encarregat de confeccionar un nou marc filosòfic per a ús de la teologia catòlica. En base al concepte de Philosophia ancilla Theologiae, la nova filosofia d'En Tomàs seria l'instrument escaient. La Summa Theologica esdevindria el llibre essencial de les càtedres de teologia. Fins avui, el tomisme s'ha mantingut com a  filosofia oficial de l'Església catòlica.

 

Plató, Aristòtil, Agustí, Tomàs, tots eren intel·lectualistes i afirmaven l'intel·lectualisme moral.  N'Agustí  bevia d'En Plató, i En Tomàs, de N'Aristòtil.

  En Plató i N'Aristòtil no sabien – i no explicaven – de quina manera s'havia de distingir els filòsofs autèntics dels espuris (Hem de suposar que En Plató estava improvisant quan intentava convèncer al tirà Dionisi I perquè apliqués algunes de les idees de la República). Per altra banda, entenien que solament uns pocs afortunats poden accedir al cultiu de la filosofia.

   N'Agustí i En Tomàs disposaven, en canvi, d'una extraordinària situació de privilegi intel·lectual, impensable a la l'època de la Grècia clàssica. I especialment En Tomàs.

   N'Agustí i En Tomàs partien amb l'avantatge que coneixien i disposaven de la veritat revelada per Déu a les Sagrades Escriptures; uns llibres sants i una paraula de Déu que tenia el reconeixement universal; uns llibres que eren declarats com a la suprema autoritat moral i intel·lectual.

   A l'època d'En Tomàs, no era admesa cap autoritat intel·lectual fora de l'Església catòlica. El Papa era infal·lible en matèria de fe i de moral. I la Cúria romana es reservava l'autoritat suprema en matèria de la ciència.

   En Tomàs no hagué de fer cap concurs de mèrits, ni es veié en la necessitat de fer una promoció de la seva Summa. El Papa, la Cúria romana, feia públic a tota la cristiandat que En Tomàs era el savi màxim i que la seva obra, en tot moment, havia de servir d'orientació.

   El Papa i els cardenals tripulaven la nau de l'Església. S'havia de considerar que eren els més savis i els més sants; i que, a més a més, tenien la garantia de la protecció de l'Esperit Sant.

   La Cúria considerà que l'accés a la Bíblia s'havia de reservar als savis. Per això la Inquisició prohibí – i destruí – les versions en llengües modernes (Segons la GEC, foren cremats els exemplars de diverses versions en llengua catalana).

 

   En Ramon Llull exposa quin és l'ideal de l'intel·lectualisme catòlic al segle XIII. En Blanquerna, el protagonista de la seva novel·la exemplar,  viu diverses experiències de la vida humana: ell i la seva promesa renuncien al matrimoni hi entren en sengles convents; més tard es nomenat bisbe, després cardenal i, finalment Papa. Una vegada que En Blanquerna ha dut a terme la reforma de la cristiandat i ha creat un món feliç on regnen les virtuts, renuncia al papat i esdevé un senzill eremita dedicat a la vida contemplativa, a la qual se li uneix l'Emperador.

 

   Segons l'intel·lectualisme catòlic de l'època, l'estat suprem de perfecció de l'home era la renúncia al món i el lliurament a la vida contemplativa, és a dir, a la meditació, l'estudi sant,  la pregària, la lectura de llibres pietosos i, si es pot, l'èxtasi místic.

 

   En Pau, a les Epístoles, aconsella com ideal de vida cristiana l'abstenció sexual; i, afegeix que aquells que no puguin es casin. O sigui que si s'aconseguia l'estat ideal paulí universal, significaria l'extinció de l'espècie humana.

  

   Els llibres de text donen a entendre – i desorienten els lectors – que l'Església catòlica fou la impulsora de la filosofia. La veritat històrica és que, fins al trencament luterà, tot allò que fos considerat activitat intel·lectual era controlat per la Cúria romana.

 

   Ofereixen tot de noms de filòsofs de l'època pre-luterana com si hi hagués llibertat de pensament; i com si fos un període d'avenços del saber i de la filosofia. Així, fan referència a Escot Eriúgena, Anselm, Roscelin, Pere Abelard, Hildegard, Pere Llombard, Albert Magne, Bonaventura, Mestre Eckhart, Ramon Llull, Tomàs d'Aquino, Jean Buridan i molts d'altres.

   Però la realitat històrica és que tots aquests autors no feien sinó repetir el punts bàsics de la Philosophia perennis. Aquests autors no s'apartaven de la "veritat oficial" dictada pel Papa i la Cúria romana. Feien com si caminessin en el camí de la Ciència, però, en realitat, romanien immòbils, clavats al mateix lloc.

   

   Tan bon punt un d'aquells frares (els dits filòsofs quasi tots pertanyien a una ordre religiosa) escrivia alguna teoria en desacord amb la doctrina oficial, corria el risc d'ésser processat per la Inquisició (Com fou el cas d'En Guillem d'Ockam).

 

    S'ha de desmuntar l'Imaginari conservador de l'Univers català (El que fou creat majorment pels homes de la Lliga, del pujolisme i pels bisbes catalans). En Ramon Llull es situava un poc al marge del pensament oficial de Roma; però convé fer veure que En Llull s'inclinava cap al tombant més extremista. En Ramon Llull pretenia demostrar racionalment els dogmes catòlics. Amb la seva Art havia de convertir els mahometans al cristianisme. Aquest Llull intel·lectualista extrem era, alhora,  fervent partidari d'usar l'espasa per a convertir els musulmans.

 

    Tot i que les amples masses eren pagesos analfabets, rebien una formació cristiana suficient – segons la Cúria – per aconseguir la salvació i la vida eterna.  El Vicari de Crist els guiava intel·lectualment i moral; a més a més, disposava dels sagraments, instruments de santificació.

   Aquelles masses d'analfabets catòlics també eren convidats – i obligats – a practicar els principis de l'intel·lectualisme en virtut del guiatge dels seus pastors. Eren convidats a participar de la vida contemplativa. El més humil dels catòlics – el més pobre i el més ignorant – tenia al seu abast esdevenir sant. Calia, doncs, que els més miserables fessin dejunis i abstinències, rebutgessin els plaers, es mortifiquessin, fessin oració.

  

 A la pràctica, les societats medievals cristianes miraven de mal ull a aquells que dedicaven la seva activitat a l'enriquiment personal; en especial, els comerciants i tot tipus d'activitats comercials eren considerades negativament. En tot temps, els predicadors no s'estaven d'avisar de les penes de l'infern que esperaven als comerciants desaprensius. El treball manual i els oficis tradicionals no eren mal considerats, però tota innovació tècnica aixecava sospites als pastors del ramat cristià.

 

   Aquest ordenament tingué conseqüències funestes. La societat de Castella del sis-cents en fou un paradigma (Em refereixo a Castella perquè és una de les societats històriques sobre la qual ens donen més informació). Castella acabà arruïnada i despoblada. 

   A tenor del Poder i de la ideologia dominant, la salvació terrenal – i la felicitat personal – només era possible si un hom pertanyia a les classes que monopolitzaven la dita salvació, a saber, la gran noblesa (que eren els grans propietaris de terra), la petita noblesa (petits propietaris o hidalgos sense cap propietat, però que en cap cas es dedicaven al comerç o a un treball productiu.  Representaven 10 per cent de la població – uns 600.000 individus –), i els religiosos (En aquest estat confluïen els nobles i els d'origen plebeu. De totes maneres, els grans càrrecs eclesiàstics – que, alhora, proporcionaven més ingressos econòmics – corresponien a la gran noblesa.

   La carrera social de la noblesa castellana només era possible bé com a servidor del Rei a l'exèrcit (Considereu que En Cervantes es va haver de conformar a fer de soldat ras), o bé com a servidor del Rei a l'administració, o bé com a servidor d'un gran noble,  o bé seguint la carrera eclesiàstica.

 

   Els nobles de la Cort d'En Felip III, s'oposaven a que el rei concedís el títol de noblesa a En Velázquez; argumentaven que treballava per diners, cosa que no podia fer un noble;  per a superar el conflicte, En Velázquez hagué de declarar formalment que no treballava per diners, que la seva activitat pictòrica era feta sense ànim de lucre, per amor a l'art.

 

   Amb uns sous de misèria, molts de jornalers preferien afegir-se a les fileres dels mendicants. Fileres inacabables de pobres que recorrien la ruta dels convents que subministraven la sopa boba. En cap moment, els pobres eren culpables; ans al contrari, d'antuvi, la pobresa era considerada com una mena de mèrit; així, comunament, els religiosos feien vot de pobresa.

 

   L'objectiu de l'Església catòlica no era treure els pobres de la pobresa, sinó la santificació per la pobresa.

 

    Aquestes tradicions socials, mantingudes al llarg dels segles, han deixat caràcters indelebles a la societat castellano-andalusa, al meu parer. Hem de considerar que actualment, en ple segle XXI, els mecanismes socials tradicionals es mantenen funcionals. Tot i que els privilegis nobiliaris foren formalment abolits al segle XIX, la noblesa espanyola mai fou desposseïda de les seves propietats.

   Aquelles inèrcies continuen actuant de diversa manera dins els processos socials presents. L'oligarquia actual és l'hereva de l'aristocràcia tradicional. Si de cas, nous grans propietaris s'han sumat a la classe dels grans propietaris tradicionals. Ara, els grans propietaris de terra, acomodats a la modernitat, han passat a ser també grans propietaris d'altres bens que no són terres. L'oligarquia continua fent ús  de les seves maneres per a l'exercici de poder.

   

   La societat castellano-andalusa actual s'ha modernitzat, certament. Però no hem de perdre de vista que els protagonistes actuals despleguen els rols tradicionals. Tots continuen actius: els grans propietaris, l'Església catòlica i la versió modernitzada del que  era la classes de la petita noblesa.

 

  

   

95 tesis contra l'intel·lectualisme.

  

     Si bé el pensament positivista és hegemònic a l'Univers ideològic espanyol, la filosofia intel·lectualista  continua ocupant importants espais culturals i centres de difusió d'ideologia. Filosofia intel·lectualista: s'ha d'entendre aquella que és una continuació de la filosofia aristotèlica-tomista i , la qual encara és la filosofia oficial de l'Església catòlica. També s'ha d'entendre com a intel·lectualistes  aquells autors relacionats amb el pensament platònic. A l'Univers ideològic català la situació és molt semblant.

   Per altra banda, l'intel·lectualisme i la filosofia intel·lectualista també és activa en molts altres països d'Europa i Amèrica.

   A l'Estat espanyol, l'oligarquia castellano-andalusa continua mantenint els seu poder i els seus privilegis; l'Església catòlica, també.  A la Universitat i a altres institucions de l'Estat, l'oligarquia manté les seves posicions de poder. Sobre aquest tema, podeu veure la Web El blog d'En Joan Quetgles | La guerra ideològica.

 

    Aclariment:  quan dic els llibres de text, en refereixo a tot tipus de programació de l'Administració de l'Estat. Quan dic enciclopèdies, en vull referir a les enciclopèdies i a altres llibres de divulgació que majorment són sota el control de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Per suposat, els poders també disposen d'amples dispositius a la Xarxa (I no desaprofiten l'ocasió d'ocupar espais a les diverses viquipèdies )

   Actualment,  a Catalunya, la premsa és en mans de l'oligarquia espanyola o de gent implicada amb l'oligarquia. No s'ha produït  l'autènt

 

    Els llibres de text i les enciclopèdies ofereixen una versió de la història d'acord amb els interessos de l'intel·lectualisme. Aquesta versió és una manipulació de la realitat històrica.

 

   Els llibres de text i les enciclopèdies fan una contínua discriminació. Estableixen unes llistes dogmàtiques de filòsofs i de savis més importants o menys importants.

 

   Per posar un exemple:  referent al món antic, sense vacil·lar, afirmen que En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil són els tres filòsofs més grans. Tal afirmació coincideix amb la que fan les enciclopèdies catòliques.

 

    La programació del Ministeri d'Educació obliga als alumnes a considerar que l'obra dels grans filòsofs conté uns tresors de saviesa. Es dóna per cert que els alumnes estaran més formats si són capaços d'escriure sis línies sobre la causa formal de N'Aristòtil.

 

   Els supòsits del Ministeri d'Educació són sense fonament; la programació del Ministeri mostra que l'intel·lectualisme continua essent hegemònic.

 

   La contraprogramació feria veure que, per exemple, En Plató era un aristòcrata ressentit contra la democràcia atenenca;  o que els llibres de Física de N'Aristòtil mostren la incompetència de l'autor en matèria de física i d'astronomia. Podeu veure més detalls a la Web El blog d'En Joan Quetgles | En Plató i N'Aristòtil, notes.

 

   l'Intel·lectualisme dóna per suposat que el pensament i l'obra dels grans filòsofs determina el procés de la història. En Nietzsche arriba a l'extrem d'afirmar que el pensament d'En Plató – juntament amb les posteriors manipulacions d'En Pau de Tars – fou la causa del triomf del cristianisme i de la corrupció d'Occident.

 

   En contra de l'Intel·lectualisme, es pot constatar que, durant l'Imperi romà, En Plató i N'Aristòtil eren pràcticament uns desconeguts de la cultura llatina. Solament alguns pocs autors llatins fan alguna cita d'En Plató. A les biblioteques dels patricis molt rarament es veia un llibre de filosofia.

 

    El patriciat romà desaprovava que un hom es dediqués a la filosofia; si més no, ho consideraven una cosa inútil, una pèrdua de temps. És per aquest motiu que, pròpiament, no hi ha filòsofs llatins. Als llibres de text hi fan figurar Sèneca, Ciceró, Lucreci,  Marc Aureli, Boeci, Casiodor i pocs més. Els fan figurar com a filòsofs menors, però, pròpiament, no es dedicaven al cultiu de la filosofia.

   L'emperador Marc Aureli figura com a filòsof als llibres de text pel simple fet d'haver escrit un llibre titulat Reflexions. Com a membre distingit de la classe alta romana, En Marc Aureli  recomana  que els joves s'abstinguin de perdre el temps llegint obres de filosofia.

 

    Que els llibres de text d'història i de filosofia mostrin tants de components d'origen intel·lectualista no ens ha de venir de nou. Durant segles, les qüestions de teologia i moral foren competència de l'Església catòlica; ni un sol paper podia circular sense el nihil obstat. Actualment, els llibres de text d'història i de filosofia se semblen molt als de l'última etapa del franquisme.

 

   Els llibres de text d'història d'Espanya no condemnen expressament el franquisme ni molt menys el suport que va rebre de l'Església catòlica. En tot moment, aquests llibres de text presenten una Església catòlica que desplega unes suposades accions beneficioses.

 

    Tot i que la Constitució espanyola declara el laïcisme de l'Estat,  de fet, a la manera espanyola – superant el principi de contradicció – l'ensenyament oficial encara inclou l'assignatura de religió catòlica.

 

  Els diversos governs socialistes han sigut  incapaços de fer la reforma de les Facultats de filosofia. Així, continua el reconeixement oficial – administratiu – de les càtedres d'unes ciències de l'època medieval que es diuen: ontologia, metafísica, estètica, teoria de coneixement, psicologia filosòfica (aquesta psicologia és un derivat de la ciència de l'ànima tomista amb untors de psiquiatria i psicoanàlisi ;  per a accedir a la càtedra, els opositors han de ser uns experts en  la psicologia d'En Plató i de N'Aristòtil).

 

   Una i altra vegada, els programadors de la ciència espanyola intentaren utilitzar l'escola com a instrument de control ideològic i de projecció ideològica. Però comprovaren que els seus somnis no es complien. De la implantació a l'escola de la Formación del Espíritu Nacional i de l'apologia de la religió catòlica no sorgí una nova generació d'espanyols imbuïda de la idea de Por el Imperio hacia Dios; aquells estudiants acabaven els estudis i no demostraven cap especial entusiasme ni pel franquisme o ni pel catolicisme.

 

   Després del desastre del 98, l'oligarquia considerà que s'havia de fer un esforç de modernització. Pensaren que, posat que Espanya era bàsicament agrària, l'escola podria ésser un instrument  per a la modernització agrària. Així, els Ministeri disposà que l'assignatura d'agricultura formés part del programa del batxillerat, i que, semblantment, s'inclogués als  estudis de magisteri. Als anys 1960, els estudiants de magisteri encara seguien estudis d'agricultura. Per suposat, mai s'ha vist un pagès fent consultes a un mestre d'escola sobre qüestions d'agricultura.

 
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb