El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Rorty, Vattimo y las Iglesias protestantes

quetgles | 22 Agost, 2008 10:07

   De moment, sols hi ha l'original en català i la versió en anglés. Ací teniu la versió en llengua anglesa.

This is a version in English from the original in Catalan. Please, you should forgive the deficiencies of the translation. Arguments to make see that the concept of God will stop having functionality.

Clarification: Many of progressive intellectuals and the political formations of left consider that in the name of the freedom of consciousness has to be respectful with the believers, and they consider that "the religious question" has already been overcome, that now it "does not correspond" to enter in conflicts with the Church (the Catholic Church, in our area). The strategy of the political parties of left is to attract itself the vote of the believers and it avoids what could injure the feelings of the believers.
My repeated thesis is that the Churches are some great powers and they are always in war against the ideas and the considerate policies like a threat for their interests. The political parties of left can declare - of daydream - that they are in sleep of peace, which they do not want to make to the Church critical, but not because of that the Churches halt their ideological rearmament (Ideological rearmament in material sense: creation of Editorials, of mediàtics means, of Universities, of Foundations, of Ong, etc)
The militaristic policy so aggressive and so genocidal of George Bush is only possible with the support of the North American Christian Churches. In Marx he said that the criticism of the Sky had to be substituted for the criticism of the Earth. He explained that the religious alienation was a consequence of the social and economical one. Without entering to argue this theory, the one that is undoubted is that the Churches are a very powerful social and political instrument of |domain, and the Churches are not in the Sky; they fight on the Earth.

Thesis: As long as the Churches are these great Powers - economical, political, ideological -, to declare the "ideological peace nun" is an error and a pure illusion; a mirage that does not bring but in one senior oppression.


   Rorty, like in neopragmatist, and  Vattimo, as a postmodernist, two tips of lance are in the service of the Christian churches with the goal to re-introduce the religious literature - theological works and mystical works - in the area of the philosophy; or it is, the last intention is to produce a "philosophical literature" in favor of the existence of God and of Jesucrist. In futile Vattimo and, as if he went out of the wardrobe, with the book "To believe that one believes", he throws to making theological comments about the texts of the New Will. This would be the new philosophy of the "feeble thought". And, Rorty, is already exalted at the Catholic Universities. The idea that the science is also a game of language of the humans, how the philosophy and the poetry are it, thrills them.

   Against the crusade of the Christians, I have to say that for a post-postmodern mind the idea about God does not stand, and, besides, she is useless.
Here are some arguments in this sense declared.

   Kant he confessed that it "came out of the dogmatic dream" with the reading of "The research about the human common sense", of Hume. But Kant, that Lutheran was a pietist , once it demonstrated that the existence of God can not be proved, he hurried to postulating the existence of God.
   The Positivism is the hegemonic philosophical current in the world. And the Positivism picks up the thesis of Hume that the metaphysics is not possible as a science. The arguments of Hume are clearings and until now have not been overcome.

   With Hume, once the metaphysics had been discarded, the thing came off like this: We can not know of God because there is not any phenomenon that gives us reference; or it is, we can not have any experience of God. In the case of the mystical experiences, these have to be understood as a delivery formant of the prodigies and of the miracles.
   With respect to the miracles, En Hume makes to see that the stories that make reference to the miracles do not fulfill under any circumstances the rigor that requires to a theory or to an affirmation of a determinate phenomenon the science to give validity of weary nature. He understand Hume that if one  he affirms that there has been an extraordinary phenomenon that denies the laws of the physics, then the affirmation has to bring an evidence more rigorous than those that the science sues with respect to an ordinary experiment.

   Neither  Rorty, Even Vattimo, nor the Christian churches have sufficient power to invalidate the approach of Hume.
The Christian churches continue affirming that the prodigies and miracles that are reported to the Bible have to be understood as facts real and with guarantee really.
   Hume he said that the theologians in no way gave guarantees. For my part, I have to say that the main argument that the existence of God denies consists, precisely, in the nature strongly spurious of these texts that are considerate inspired by God.
Of entry, I leave out of the subject to the theists, to those theoreticians who in the way of Voltaire made criticism to the knowledgeable religion as a superstition, but, next, in a way one little superficial, they introduced the concept of the Supreme Being. And already not have we talk of that gray man, Auguste Comte, who got excited with the idea about creating him  a Religion of the Humanity with a lay hagiography where he himself it is there. If the God of the religions is a character opposed to the reason, the God of the theists does not go beyond to be an intellectual vase. If the metaphysics is not possible as a science and if the religions are considered superstition, no way remains to attempt to make a reference of God. The word God, simply, would stop having use.

The stories of prodigies and of miracles of the Bible, mostly, are impossible stories (you can see some analyses of the Gospels on my web page
 The Gospels, impossible histories).

   If it is demonstrated that many of the stories of the New Will are impossible stories, then it should be concluded that the idea about God should stop having sense for those that they based theirs beliefs in the kindness of these books.
But we can ascertain that the Christian believers do not want to check out the veracity of their saintly books.

   Thesis: the believers do not want to make, in no way, positivist, a critical revision of their saintly books. What matters to them - and for which they are disposed in everything - it is not the truth of their books, but the moral rules that their religion proclaims.

   Against the frivolous assumption of Rorty and of the evangelic Church (Also the Spanish bishops speak about "lay totalitarianism"), the atheism is not "a certain deafness with respect to the religion", nor an alternative belief. The atheism is not a religion; it does not constitute any church; it does not have any type of liturgy.

    Rorty he picks up the pragmatic tradition North American - hegemonic in the US -, according to which it does not have to struggle about the truth of a determinate religion, but to check out it are the social benefits that which she brings. In the North American tradition there is not conflict between the philosophy - the pragmatism - and the religion, they suggest.

   From the "Lutheran revolution" I established itself the beginning of the "freedom of consciousness of the Christian". Since then, the freedom of speech has been sustained, in effect, in the countries where the protestantism predominates. In the area of English speech, from Locke, the senior part of authors they have insisted on to affirm the ideas about freedom and about tolerance. But, at the same time, in defence of the freedom and tolerance religious, in practice, this tolerance has given a kind of harmony or "civil peace" among the authors of the dominant philosophical currents and the protestant churches as a result.
The thought of Rorty does not make but to reaffirm the tradition of the North American pragmatism in the sense of avoiding the conflict between the philosophy and the religion.
  Rorty  has added up his arguments in a brief book that graduate "The future of the religion" published with  Vattimo. There he wrote: I "coincide with Hume and with Kant that the concept of 'empirical test' is irrelevant when speaking about God, but this point is useful for in the same way against the atheism and the theism. The president Bush has brought a good argument when he|she|it said, in a speech destined to pleasing the Christian fundamentalists, that 'the atheism is a faith', since it 'can not confirm not even to refute through arguments or evidence|tests'. But the same one can apply, undoubtedly, to the theism. Not even the ones that affirm even the ones that deny the existence of God can claim, in a plausible way, to have tests of their part. Religious being in the modern Occident does not have very much that to see with the explanation of phenomena specifically observable", he argued Rorty.
Almost all keep on repeating that has to be respectful with the religious beliefs of the persons, but not even bring up the question of the Power of the protestant churches - The Anglican, the evangelical, as examples - not even the of intervention of this Power in the ideological and political war.

   Thesis: The protestant churches are organizations of Power. They have, therefore, a leading elite who decides the political line to be in every moment (For example, in 1936, they decided to give the Spanish Republic the back; and they did not denounce the military time nor the fascism).

   Thesis: The protestant churches, while they proclaim their decided support to the democratic principles, create everything of hidden devices while attempting to leave out or to destroy those authors or social groups that make critical to|in their ideology.

Thesis: The protestant churches - in a way similar to that of the Catholic Church - have made several crusades against the theories of Darwin. Crusades, in the sense of war and destruction against the evolutionist theories, in the meaning of making cost their political power for attempting to forbid the broadcast of the Darwinian ideas.

   At the fifties of the last century, the evangelist Church achieved "democratically", that the education of the Darwinism was forbidden to the schools in some States of the South of the US.
At present, the anti-Darwinian campaign of the Churches has achieved that, at some schools, by law, it is compulsory to explain the theory of the "intelligent design", beside the evolutionist theory.

   Thesis: The protestant Churches and the Catholic Church are a threat for the science and for the philosophy. All they attempt to subject them to its|his|her|their ideological interests.

   The threat is so present to such an extent that the extent that the Royal Society made a declaration public (2006) in support of the evolutionism and rejecting the pretensions of the creacionisme and of the "intelligent design". You can see the declaration on the web page Royal Society
Evolution, creacionism and intelligent design.

    Thesis: The protestant Churches and the Catholic Church are a threat for the freedom and the progress. They are always the instruments of the elites of the conservative Power.

For the tandem Rorty-Vattimo (It seems that the Catholic Universities are thrilled with this tandem), there would be a diversity of language games of the humans, used as it|he|she is the goal to achieve. Thus, beside the scientific literature (the Science has already lost, according to them, the golden one of the "truth"), and had the religious literature (that she would have other "truths") that satisfies the "spiritual needs".

It is necessary to leave apart of this way reactionary, and to follow the way pioneered by David Hume. Of what is treated him of advancing in the empiricist line.

Thesis: Once the resistance of the churches has been won, the inconsistency of the stories of prodigies and of miracles of the denominated "holy books" will be clear.

Thesis: If all human creations that make reference to God are inconsistent, and if the history|story of the churches him a downpour of crimes against the humanity, and if the science does not make the most minimum reference to "paranormal" phenomena, the word God would not have room in a post-postmodern human language.

Thesis: The inconsistency of the "holy books" and the crimes of the churches demonstrate that the existence of God is not possible. The existence of a mute God is not conceivable that anything does not say in front of those that books in name of his and of those that they commit invent crimes in name of his.

Thesis: The silence of God can only have a meaning. The philosophies which they attempt to justify the unjustifiable one are not but new servants of the dogmatic theology.
 This is a version in English from the original in Catalan. Please, you should forgive the deficiencies of the translation. 

Arguments to make see that the concept of God will stop having functionality.

Clarification: Many of progressive intellectuals and the political formations of left consider that in the name of the freedom of consciousness has to be respectful with the believers, and they consider that "the religious question" has already been overcome, that now it "does not correspond" to enter in conflicts with the Church (the Catholic Church, in our area). The strategy of the political parties of left is to attract itself the vote of the believers and it avoids what could injure the feelings of the believers.
My repeated thesis is that the Churches are some great powers and they are always in war against the ideas and the considerate policies like a threat for their interests. The political parties of left can declare - of daydream - that they are in sleep of peace, which they do not want to make to the Church critical, but not because of that the Churches halt their ideological rearmament (Ideological rearmament in material sense: creation of Editorials, of mediàtics means, of Universities, of Foundations, of Ong, etc)
The militaristic policy so aggressive and so genocidal of George Bush is only possible with the support of the North American Christian Churches. In Marx he said that the criticism of the Sky had to be substituted for the criticism of the Earth. He explained that the religious alienation was a consequence of the social and economical one. Without entering to argue this theory, the one that is undoubted is that the Churches are a very powerful social and political instrument of |domain, and the Churches are not in the Sky; they fight on the Earth.

Thesis: As long as the Churches are these great Powers - economical, political, ideological -, to declare the "ideological peace nun" is an error and a pure illusion; a mirage that does not bring but in one senior oppression.


   Rorty, like in neopragmatist, and  Vattimo, as a postmodernist, two tips of lance are in the service of the Christian churches with the goal to re-introduce the religious literature - theological works and mystical works - in the area of the philosophy; or it is, the last intention is to produce a "philosophical literature" in favor of the existence of God and of Jesucrist. In futile Vattimo and, as if he went out of the wardrobe, with the book "To believe that one believes", he throws to making theological comments about the texts of the New Will. This would be the new philosophy of the "feeble thought". And, Rorty, is already exalted at the Catholic Universities. The idea that the science is also a game of language of the humans, how the philosophy and the poetry are it, thrills them.

   Against the crusade of the Christians, I have to say that for a post-postmodern mind the idea about God does not stand, and, besides, she is useless.
Here are some arguments in this sense declared.

   Kant he confessed that it "came out of the dogmatic dream" with the reading of "The research about the human common sense", of Hume. But Kant, that Lutheran was a pietist , once it demonstrated that the existence of God can not be proved, he hurried to postulating the existence of God.
   The Positivism is the hegemonic philosophical current in the world. And the Positivism picks up the thesis of Hume that the metaphysics is not possible as a science. The arguments of Hume are clearings and until now have not been overcome.

   With Hume, once the metaphysics had been discarded, the thing came off like this: We can not know of God because there is not any phenomenon that gives us reference; or it is, we can not have any experience of God. In the case of the mystical experiences, these have to be understood as a delivery formant of the prodigies and of the miracles.
   With respect to the miracles, En Hume makes to see that the stories that make reference to the miracles do not fulfill under any circumstances the rigor that requires to a theory or to an affirmation of a determinate phenomenon the science to give validity of weary nature. He understand Hume that if one  he affirms that there has been an extraordinary phenomenon that denies the laws of the physics, then the affirmation has to bring an evidence more rigorous than those that the science sues with respect to an ordinary experiment.

   Neither  Rorty, Even Vattimo, nor the Christian churches have sufficient power to invalidate the approach of Hume.
The Christian churches continue affirming that the prodigies and miracles that are reported to the Bible have to be understood as facts real and with guarantee really.
   Hume he said that the theologians in no way gave guarantees. For my part, I have to say that the main argument that the existence of God denies consists, precisely, in the nature strongly spurious of these texts that are considerate inspired by God.
Of entry, I leave out of the subject to the theists, to those theoreticians who in the way of Voltaire made criticism to the knowledgeable religion as a superstition, but, next, in a way one little superficial, they introduced the concept of the Supreme Being. And already not have we talk of that gray man, Auguste Comte, who got excited with the idea about creating him  a Religion of the Humanity with a lay hagiography where he himself it is there. If the God of the religions is a character opposed to the reason, the God of the theists does not go beyond to be an intellectual vase. If the metaphysics is not possible as a science and if the religions are considered superstition, no way remains to attempt to make a reference of God. The word God, simply, would stop having use.

The stories of prodigies and of miracles of the Bible, mostly, are impossible stories (you can see some analyses of the Gospels on my web page
 The Gospels, impossible histories).

   If it is demonstrated that many of the stories of the New Will are impossible stories, then it should be concluded that the idea about God should stop having sense for those that they based theirs beliefs in the kindness of these books.
But we can ascertain that the Christian believers do not want to check out the veracity of their saintly books.

   Thesis: the believers do not want to make, in no way, positivist, a critical revision of their saintly books. What matters to them - and for which they are disposed in everything - it is not the truth of their books, but the moral rules that their religion proclaims.

   Against the frivolous assumption of Rorty and of the evangelic Church (Also the Spanish bishops speak about "lay totalitarianism"), the atheism is not "a certain deafness with respect to the religion", nor an alternative belief. The atheism is not a religion; it does not constitute any church; it does not have any type of liturgy.

    Rorty he picks up the pragmatic tradition North American - hegemonic in the US -, according to which it does not have to struggle about the truth of a determinate religion, but to check out it are the social benefits that which she brings. In the North American tradition there is not conflict between the philosophy - the pragmatism - and the religion, they suggest.

   From the "Lutheran revolution" I established itself the beginning of the "freedom of consciousness of the Christian". Since then, the freedom of speech has been sustained, in effect, in the countries where the protestantism predominates. In the area of English speech, from Locke, the senior part of authors they have insisted on to affirm the ideas about freedom and about tolerance. But, at the same time, in defence of the freedom and tolerance religious, in practice, this tolerance has given a kind of harmony or "civil peace" among the authors of the dominant philosophical currents and the protestant churches as a result.
The thought of Rorty does not make but to reaffirm the tradition of the North American pragmatism in the sense of avoiding the conflict between the philosophy and the religion.
  Rorty  has added up his arguments in a brief book that graduate "The future of the religion" published with  Vattimo. There he wrote: I "coincide with Hume and with Kant that the concept of 'empirical test' is irrelevant when speaking about God, but this point is useful for in the same way against the atheism and the theism. The president Bush has brought a good argument when he|she|it said, in a speech destined to pleasing the Christian fundamentalists, that 'the atheism is a faith', since it 'can not confirm not even to refute through arguments or evidence|tests'. But the same one can apply, undoubtedly, to the theism. Not even the ones that affirm even the ones that deny the existence of God can claim, in a plausible way, to have tests of their part. Religious being in the modern Occident does not have very much that to see with the explanation of phenomena specifically observable", he argued Rorty.
Almost all keep on repeating that has to be respectful with the religious beliefs of the persons, but not even bring up the question of the Power of the protestant churches - The Anglican, the evangelical, as examples - not even the of intervention of this Power in the ideological and political war.

   Thesis: The protestant churches are organizations of Power. They have, therefore, a leading elite who decides the political line to be in every moment (For example, in 1936, they decided to give the Spanish Republic the back; and they did not denounce the military time nor the fascism).

   Thesis: The protestant churches, while they proclaim their decided support to the democratic principles, create everything of hidden devices while attempting to leave out or to destroy those authors or social groups that make critical to|in their ideology.

Thesis: The protestant churches - in a way similar to that of the Catholic Church - have made several crusades against the theories of Darwin. Crusades, in the sense of war and destruction against the evolutionist theories, in the meaning of making cost their political power for attempting to forbid the broadcast of the Darwinian ideas.

   At the fifties of the last century, the evangelist Church achieved "democratically", that the education of the Darwinism was forbidden to the schools in some States of the South of the US.
At present, the anti-Darwinian campaign of the Churches has achieved that, at some schools, by law, it is compulsory to explain the theory of the "intelligent design", beside the evolutionist theory.

   Thesis: The protestant Churches and the Catholic Church are a threat for the science and for the philosophy. All they attempt to subject them to its|his|her|their ideological interests.

   The threat is so present to such an extent that the extent that the Royal Society made a declaration public (2006) in support of the evolutionism and rejecting the pretensions of the creacionisme and of the "intelligent design". You can see the declaration on the web page Royal Society
Evolution, creacionism and intelligent design.

    Thesis: The protestant Churches and the Catholic Church are a threat for the freedom and the progress. They are always the instruments of the elites of the conservative Power.

For the tandem Rorty-Vattimo (It seems that the Catholic Universities are thrilled with this tandem), there would be a diversity of language games of the humans, used as it|he|she is the goal to achieve. Thus, beside the scientific literature (the Science has already lost, according to them, the golden one of the "truth"), and had the religious literature (that she would have other "truths") that satisfies the "spiritual needs".

It is necessary to leave apart of this way reactionary, and to follow the way pioneered by David Hume. Of what is treated him of advancing in the empiricist line.

Thesis: Once the resistance of the churches has been won, the inconsistency of the stories of prodigies and of miracles of the denominated "holy books" will be clear.

Thesis: If all human creations that make reference to God are inconsistent, and if the history|story of the churches him a downpour of crimes against the humanity, and if the science does not make the most minimum reference to "paranormal" phenomena, the word God would not have room in a post-postmodern human language.

Thesis: The inconsistency of the "holy books" and the crimes of the churches demonstrate that the existence of God is not possible. The existence of a mute God is not conceivable that anything does not say in front of those that books in name of his and of those that they commit invent crimes in name of his.

Thesis: The silence of God can only have a meaning. The philosophies which they attempt to justify the unjustifiable one are not but new servants of the dogmatic theology.

 

Rorty, Vattimo and the protestant Churches

quetgles | 22 Agost, 2008 06:58

This is a version in English from the original in Catalan. Please, you should forgive the deficiencies of the translation. Arguments to make see that the concept of God will stop having functionality.

Clarification: Many of progressive intellectuals and the political formations of left consider that in the name of the freedom of consciousness has to be respectful with the believers, and they consider that "the religious question" has already been overcome, that now it "does not correspond" to enter in conflicts with the Church (the Catholic Church, in our area). The strategy of the political parties of left is to attract itself the vote of the believers and it avoids what could injure the feelings of the believers.
My repeated thesis is that the Churches are some great powers and they are always in war against the ideas and the considerate policies like a threat for their interests. The political parties of left can declare - of daydream - that they are in sleep of peace, which they do not want to make to the Church critical, but not because of that the Churches halt their ideological rearmament (Ideological rearmament in material sense: creation of Editorials, of mediàtics means, of Universities, of Foundations, of Ong, etc)
The militaristic policy so aggressive and so genocidal of George Bush is only possible with the support of the North American Christian Churches. In Marx he said that the criticism of the Sky had to be substituted for the criticism of the Earth. He explained that the religious alienation was a consequence of the social and economical one. Without entering to argue this theory, the one that is undoubted is that the Churches are a very powerful social and political instrument of |domain, and the Churches are not in the Sky; they fight on the Earth.

Thesis: As long as the Churches are these great Powers - economical, political, ideological -, to declare the "ideological peace nun" is an error and a pure illusion; a mirage that does not bring but in one senior oppression.


   Rorty, like in neopragmatist, and  Vattimo, as a postmodernist, two tips of lance are in the service of the Christian churches with the goal to re-introduce the religious literature - theological works and mystical works - in the area of the philosophy; or it is, the last intention is to produce a "philosophical literature" in favor of the existence of God and of Jesucrist. In futile Vattimo and, as if he went out of the wardrobe, with the book "To believe that one believes", he throws to making theological comments about the texts of the New Will. This would be the new philosophy of the "feeble thought". And, Rorty, is already exalted at the Catholic Universities. The idea that the science is also a game of language of the humans, how the philosophy and the poetry are it, thrills them.

   Against the crusade of the Christians, I have to say that for a post-postmodern mind the idea about God does not stand, and, besides, she is useless.
Here are some arguments in this sense declared.

   Kant he confessed that it "came out of the dogmatic dream" with the reading of "The research about the human common sense", of Hume. But Kant, that Lutheran was a pietist , once it demonstrated that the existence of God can not be proved, he hurried to postulating the existence of God.
   The Positivism is the hegemonic philosophical current in the world. And the Positivism picks up the thesis of Hume that the metaphysics is not possible as a science. The arguments of Hume are clearings and until now have not been overcome.

   With Hume, once the metaphysics had been discarded, the thing came off like this: We can not know of God because there is not any phenomenon that gives us reference; or it is, we can not have any experience of God. In the case of the mystical experiences, these have to be understood as a delivery formant of the prodigies and of the miracles.
   With respect to the miracles, En Hume makes to see that the stories that make reference to the miracles do not fulfill under any circumstances the rigor that requires to a theory or to an affirmation of a determinate phenomenon the science to give validity of weary nature. He understand Hume that if one  he affirms that there has been an extraordinary phenomenon that denies the laws of the physics, then the affirmation has to bring an evidence more rigorous than those that the science sues with respect to an ordinary experiment.

   Neither  Rorty, Even Vattimo, nor the Christian churches have sufficient power to invalidate the approach of Hume.
The Christian churches continue affirming that the prodigies and miracles that are reported to the Bible have to be understood as facts real and with guarantee really.
   Hume he said that the theologians in no way gave guarantees. For my part, I have to say that the main argument that the existence of God denies consists, precisely, in the nature strongly spurious of these texts that are considerate inspired by God.
Of entry, I leave out of the subject to the theists, to those theoreticians who in the way of Voltaire made criticism to the knowledgeable religion as a superstition, but, next, in a way one little superficial, they introduced the concept of the Supreme Being. And already not have we talk of that gray man, Auguste Comte, who got excited with the idea about creating him  a Religion of the Humanity with a lay hagiography where he himself it is there. If the God of the religions is a character opposed to the reason, the God of the theists does not go beyond to be an intellectual vase. If the metaphysics is not possible as a science and if the religions are considered superstition, no way remains to attempt to make a reference of God. The word God, simply, would stop having use.

The stories of prodigies and of miracles of the Bible, mostly, are impossible stories (you can see some analyses of the Gospels on my web page
 The Gospels, impossible histories).

   If it is demonstrated that many of the stories of the New Will are impossible stories, then it should be concluded that the idea about God should stop having sense for those that they based theirs beliefs in the kindness of these books.
But we can ascertain that the Christian believers do not want to check out the veracity of their saintly books.

   Thesis: the believers do not want to make, in no way, positivist, a critical revision of their saintly books. What matters to them - and for which they are disposed in everything - it is not the truth of their books, but the moral rules that their religion proclaims.

   Against the frivolous assumption of Rorty and of the evangelic Church (Also the Spanish bishops speak about "lay totalitarianism"), the atheism is not "a certain deafness with respect to the religion", nor an alternative belief. The atheism is not a religion; it does not constitute any church; it does not have any type of liturgy.

    Rorty he picks up the pragmatic tradition North American - hegemonic in the US -, according to which it does not have to struggle about the truth of a determinate religion, but to check out it are the social benefits that which she brings. In the North American tradition there is not conflict between the philosophy - the pragmatism - and the religion, they suggest.

   From the "Lutheran revolution" I established itself the beginning of the "freedom of consciousness of the Christian". Since then, the freedom of speech has been sustained, in effect, in the countries where the protestantism predominates. In the area of English speech, from Locke, the senior part of authors they have insisted on to affirm the ideas about freedom and about tolerance. But, at the same time, in defence of the freedom and tolerance religious, in practice, this tolerance has given a kind of harmony or "civil peace" among the authors of the dominant philosophical currents and the protestant churches as a result.
The thought of Rorty does not make but to reaffirm the tradition of the North American pragmatism in the sense of avoiding the conflict between the philosophy and the religion.
  Rorty  has added up his arguments in a brief book that graduate "The future of the religion" published with  Vattimo. There he wrote: I "coincide with Hume and with Kant that the concept of 'empirical test' is irrelevant when speaking about God, but this point is useful for in the same way against the atheism and the theism. The president Bush has brought a good argument when he|she|it said, in a speech destined to pleasing the Christian fundamentalists, that 'the atheism is a faith', since it 'can not confirm not even to refute through arguments or evidence|tests'. But the same one can apply, undoubtedly, to the theism. Not even the ones that affirm even the ones that deny the existence of God can claim, in a plausible way, to have tests of their part. Religious being in the modern Occident does not have very much that to see with the explanation of phenomena specifically observable", he argued Rorty.
Almost all keep on repeating that has to be respectful with the religious beliefs of the persons, but not even bring up the question of the Power of the protestant churches - The Anglican, the evangelical, as examples - not even the of intervention of this Power in the ideological and political war.

   Thesis: The protestant churches are organizations of Power. They have, therefore, a leading elite who decides the political line to be in every moment (For example, in 1936, they decided to give the Spanish Republic the back; and they did not denounce the military time nor the fascism).

   Thesis: The protestant churches, while they proclaim their decided support to the democratic principles, create everything of hidden devices while attempting to leave out or to destroy those authors or social groups that make critical to|in their ideology.

Thesis: The protestant churches - in a way similar to that of the Catholic Church - have made several crusades against the theories of Darwin. Crusades, in the sense of war and destruction against the evolutionist theories, in the meaning of making cost their political power for attempting to forbid the broadcast of the Darwinian ideas.

   At the fifties of the last century, the evangelist Church achieved "democratically", that the education of the Darwinism was forbidden to the schools in some States of the South of the US.
At present, the anti-Darwinian campaign of the Churches has achieved that, at some schools, by law, it is compulsory to explain the theory of the "intelligent design", beside the evolutionist theory.

   Thesis: The protestant Churches and the Catholic Church are a threat for the science and for the philosophy. All they attempt to subject them to its|his|her|their ideological interests.

   The threat is so present to such an extent that the extent that the Royal Society made a declaration public (2006) in support of the evolutionism and rejecting the pretensions of the creacionisme and of the "intelligent design". You can see the declaration on the web page Royal Society
Evolution, creacionism and intelligent design.

    Thesis: The protestant Churches and the Catholic Church are a threat for the freedom and the progress. They are always the instruments of the elites of the conservative Power.

For the tandem Rorty-Vattimo (It seems that the Catholic Universities are thrilled with this tandem), there would be a diversity of language games of the humans, used as it|he|she is the goal to achieve. Thus, beside the scientific literature (the Science has already lost, according to them, the golden one of the "truth"), and had the religious literature (that she would have other "truths") that satisfies the "spiritual needs".

It is necessary to leave apart of this way reactionary, and to follow the way pioneered by David Hume. Of what is treated him of advancing in the empiricist line.

Thesis: Once the resistance of the churches has been won, the inconsistency of the stories of prodigies and of miracles of the denominated "holy books" will be clear.

Thesis: If all human creations that make reference to God are inconsistent, and if the history|story of the churches him a downpour of crimes against the humanity, and if the science does not make the most minimum reference to "paranormal" phenomena, the word God would not have room in a post-postmodern human language.

Thesis: The inconsistency of the "holy books" and the crimes of the churches demonstrate that the existence of God is not possible. The existence of a mute God is not conceivable that anything does not say in front of those that books in name of his and of those that they commit invent crimes in name of his.

Thesis: The silence of God can only have a meaning. The philosophies which they attempt to justify the unjustifiable one are not but new servants of the dogmatic theology.
 

Les EsglÚsies cristianes contra el darwinisme encara

quetgles | 21 Agost, 2008 19:45

  

   Arguments per fer veure que el concepte de Déu deixarà de tenir funcionalitat.

 

     Aclariment: Molts d'intel·lectuals progressistes i les formacions polítiques d'esquerres consideren que en nom de la llibertat de consciència s'ha de ser respectuós amb els creients, i consideren que "la qüestió religiosa" ja ha estat superada, que ara "no toca" entrar en conflictes amb l'Església (la catòlica, al nostre àmbit). L'estratègia dels partits polítics d'esquerra és atreure's el vot dels creients i defuig tot allò que podria ferir els sentiments dels creients.

    La meva tesi repetida és que les Esglésies són uns grans poders i sempre estan en guerra  en contra de les idees i les polítiques considerades com una amenaça per a llurs interessos.  Els partits polítics d'esquerra poden declarar - de bades – que ells són en son de pau, que no volen fer crítica a l'Església, però no per això les Esglésies aturen el seu rearmament  ideològic (Rearmament ideològic en sentit material: creació d'Editorials, de mitjans mediàtics, d'Universitats, de Fundacions, d'Ong, etc.)

     La política militarista tan agressiva i tan genocida d'En George Bush només és possible amb el suport de les Esglésies cristianes nord-americanes. En Marx  deia que s'havia de substituir la crítica del Cel per la crítica de la Terra. Explicava que l'alienació religiosa era una conseqüència de la social i econòmica. Sense entrar a discutir aquesta teoria, el que és indubtable és que les Esglésies són un molt poderós instrument de domini social i polític, i les Esglésies no són al Cel; combaten a la Terra.

 

  Tesi: Mentre les Esglésies siguin aquests grans Poders – econòmics, polítics, ideològics -, declarar la "pau ideològica religiosa" és un error i una pura il·lusió; un miratge que no porta sinó a una major opressió.

  

    En Rorty, com a neopragmatista, i En Vattimo, com a postmodernista, són dues puntes de llança al servei de les esglésies cristianes amb l'objectiu de reintroduir  la literatura religiosa – obres teològiques i obres místiques – dins l'àmbit de la filosofia; o sigui, la intenció última és produir una "literatura filosòfica" a favor de l'existència de Déu i de Jesucrist. En Vattimo va i, com si sortís de l'armari, amb el llibre "Creure que un creu", es llança a fer comentaris teològics sobre els textos del Nou Testament. Aquesta seria la nova filosofia del "pensament feble". I, En Rorty, ja és exaltat a les Universitats catòliques. Els entusiasma la idea que la ciència és també un joc de llenguatge dels humans, com ho són la filosofia i la poesia.

 

     En contra de la croada dels cristians, he de dir que per a una ment post-postmoderna la idea de Déu no s'aguanta, i, a més a més, és inservible.

    Heus ací alguns arguments en aquest sentit enunciat. 

 

    En Kant confessà que "sortí del somni dogmàtic" amb la lectura de "La investigació sobre l'enteniment humà", d'En Hume. Però En Kant, que era beat pietista luterà, una vegada demostrat que l'existència de Déu no pot ésser provada, s'afanyà a postular l'existència de Déu.

   El Positivisme és el corrent filosòfic hegemònic al món. I el Positivisme recull la tesi de Hume de que la metafísica no és possible com a ciència. Els arguments d'En Hume són clars i fins ara no han estat superats.

 

    Amb En Hume, descartada la metafísica,  la cosa quedava així: No podem conèixer a Déu perquè no hi ha cap fenomen que ens doni referència;  o sigui, no podem tenir cap experiència de Déu. En el cas de les experiències místiques, aquestes s'han d'entendre com a formant part dels prodigis i dels miracles.

   Respecte als miracles,  En Hume fa veure que els relats que fan referència als miracles no compleixen en cap cas el rigor que exigeix la ciència per donar validesa a una teoria o una afirmació d'un determinat fenomen de las naturalesa.  Entén En Hume que si un hom afirma que hi ha hagut un fenomen extraordinari que nega les lleis de la física, llavors l'afirmació ha d'aportar unes proves més rigoroses que les que demanda la ciència respecte a un experiment corrent.

 

    Ni En Rorty, Ni En Vattimo, ni les esglésies cristianes disposen de suficient poder per invalidar el plantejament d'En Hume.

     Les esglésies cristianes continuen afirmant que els prodigis i miracles que es relaten a la Bíblia s'han d'entendre com a fets reals i amb garantia de veritat.

     En Hume deia que els teòlegs no donaven garanties de cap manera. Per la meva banda, he de dir que el principal argument que nega l'existència de Déu rau, precisament, en la naturalesa fortament espúria d'aquests textos que són considerats inspirats per Déu.

    D'entrada, deixo fora del tema als deistes, a aquells teòrics que a la manera d'En Voltaire feien crítica a la religió entesa com a superstició, però, tot seguit, d'una manera un poc superficial, introduïen el concepte de l'Ésser Suprem. I ja no hem parlem d'aquell home gris, N'Auguste Comte, que es va entusiasmar amb la idea de crear ell totsolet una Religió de la Humanitat amb un santoral laic on ell mateix tenia pressència. Si el Déu de les religions és un personatge contraposat a la raó, el Déu dels deistes no va més enllà d'ésser un gerro intel·lectual. Si la metafísica no és possible com a ciència i si les religions són considerades superstició, no queda cap via per a intentar fer una referència de Déu. La paraula Déu, simplement, deixaria de tenir ús.

     Els relats de prodigis i de miracles de la Bíblia, majorment, són històries impossibles (Podeu veure algunes anàlisis dels Evangelis a la meva web  Els Evangelis, històries impossibles).

  

    Si es demostra que molts dels relats del Nou Testament són històries impossibles, llavors s'hauria de concloure que la idea de Déu hauria de deixar de tenir sentit per a aquells que basaven la seves creences en la bondat d'aquests llibres.

   Però podem constatar que els creients cristians no volen comprovar la veracitat dels seus llibres sants.

   

    Tesi:  els creients no volen fer, de cap manera, una revisió crítica, positivista, dels seus llibres sants. Allò que els hi importa – i per la qual cosa estan disposats a tot – no és la veritat dels seus llibres, sinó les normes morals que proclama la seva religió.

 

    En contra de la frívola suposició d'En Rorty i de l'Església evangèlica (També els bisbes espanyols parlen de "totalitarisme laic"), l'ateisme no és "una certa sordesa respecte de la religió", ni una creença alternativa. L'ateisme no és cap religió; no constitueix cap església; no té cap tipus de litúrgia.

 

    En Rorty recull la tradició pragmatista nord-americana – hegemònica als EUA -, segons la qual no s'ha de debatre sobre la veritat d'una religió determinada, sinó comprovar quins són els beneficis socials que reporta. En la tradició nord-americana no hi ha conflicte entre la filosofia – el pragmatisme – i la religió, diuen.

 

    A partir de la revolució luterana s'establí el principi de la "llibertat de consciència del cristià". Des de llavors, s'ha mantingut, en efecte, la llibertat d'expressió als països on predomina el protestantisme. A l'àrea de parla anglesa, des de Locke, la major part d'autors han insistit en afirmar les idees de  llibertat i de tolerància. Però, alhora, en defensa de la llibertat i tolerància religioses, a la pràctica, aquesta tolerància  ha donat com a resultat una mena de concòrdia o "pau civil" entre els autors dels corrents filosòfics dominants  i les esglésies protestants.

    El pensament d'En Rorty no fa sinó reafirmar la tradició del pragmatisme nord-americà en el sentit d'evitar el conflicte entre la filosofia i la religió.

 En Rorty ha sumat els seus arguments en un llibre breu que va publicar amb En Vattimo titulat "El futur de la religió" . Allà va escriure: "Coincideixo amb Hume i amb Kant que el concepte de 'prova empírica' és irrellevant a l'hora de parlar de Déu, però aquest punt serveix per igual contra l'ateisme i el teisme. El president Bush ha aportat un bon argument quan va dir, en un discurs destinat a complaure els fonamentalistes cristians, que 'l'ateisme és una fe', ja que 'no pot confirmar-se ni refutar-se mitjançant arguments o proves'. Però el mateix pot aplicar-se, sens dubte, al teisme. Ni els que afirmen ni els que neguen l'existència de Déu no poden reclamar, de forma plausible, tenir proves de la seva part. Ser religiós a l'Occident modern no té gaire que veure amb l'explicació de fenòmens específicament observables", va argumentar Rorty.

   Quasi tots van repetint que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses de les persones, però ni tan sols plantegen la qüestió del Poder de les esglésies protestants – L'anglicana, l'evangèlica, com a exemples – ni la de intervenció d'aquest Poder en la guerra ideològica i política.

    Tesi: Les esglésies protestants són organitzacions de Poder. Disposen, per tant, d'una elit dirigent que decideix la línia política a seguir a cada moment (Per exemple, al 1936, decidiren donar l'esquena a la República espanyola; i no denunciaren el cop militar ni el feixisme).

 

   Tesi: Les esglésies protestants, alhora que proclamen el seu decidit suport als principis democràtics, creen tot de dispositius ocults tot intentant marginar o destruir aquells autors o grups socials que fan crítica a la seva ideologia.

 

    Tesi: Les esglésies protestants – de manera semblant a la de l'Església catòlica – han fet diverses croades contra les teories d'En Darwin. Croades, en el sentit de guerra i destrucció contra les teories evolucionistes, en el sentit de fer valer el seu poder polític per intentar prohibir la difusió de les idees darwinistes.

 

     Als anys cinquanta del segle passat, l'Església evangelista va aconseguir "democràticament", que es prohibís l'ensenyament del darwinisme a les escoles en alguns Estats del Sud dels EUA.

    Actualment, la campanya  anti-darwinista de les Esglésies ha aconseguit que, a algunes escoles, per llei, sigui obligatori explicar la teoria del "disseny intel·ligent", al costat de la teoria evolucionista.

 

   Tesi: Les Esglésies protestants  i l'Església catòlica són una amenaça per a la ciència i per a la filosofia. Totes elles intenten sotmetre-les als seus interessos ideològics.

 

      L'amenaça és tan present fins al punt que la Royal Society va fer pública una declaració, 2006, en suport de l'evolucionisme i rebutjant les pretensions del creacionisme i del "disseny intel·ligent". Podeu veure la declaració a la web Royal Society statement on evolution, creationism and intelligent design.

 

   Tesi: Les Esglésies protestants i l'Església catòlica  són una amenaça per a la llibertat i el progrés. Sempre són els instruments de les elits del Poder conservador.

 

   Pel tàndem  Rorty-Vattimo (Sembla que les Universitats catòliques estan entusiasmades amb aquest tàndem), hi hauria una diversitat de jocs de llenguatge dels humans, utilitzats segons sigui l'objectiu a aconseguir. Així, al costat de la literatura científica (la Ciència ja ha perdut, segons ells, l'àuria de la "veritat"), i hauria la literatura religiosa (Que disposaria d'unes altres "veritats")  que satisfà les "necessitats espirituals".

 

      Cal deixar de banda d'aquest camí reaccionari, i seguir la via iniciada per En David Hume. D'allò que es tracta es d'avançar en la línia empirista.

 

    Tesi:  Una vegada vençuda la resistència de les esglésies, quedarà clara la inconsistència dels relats de prodigis i de miracles dels denominats "llibres sagrats".

    Tesi: Si totes les creacions humanes que fan referència a Déu són inconsistents, i si la història de les esglésies es un devessall de crims contra la humanitat, i si la ciència no fa la més mínima referència a fenòmens "paranormals", la paraula Déu no tindria cabuda dins un llenguatge humà post-postmodern.

 

     Tesi: La inconsistència dels "llibres sagrats" i els crims de les esglésies demostren que no és possible l'existència de Déu. No és concebible l'existència d'un Déu mut que no diu res davant d'aquells que s'inventen llibres en nom seu i d'aquells que cometen  crims en nom seu.

 

    Tesi: El silenci de Déu només pot tenir un significat. Les filosofies que intenten justificar l'injustificable no són sinó noves serventes de la teologia dogmàtica. 

    

   

Rorty, Vattimo i les EsglÚsies protestants

quetgles | 21 Agost, 2008 11:30

 

  

   Arguments per fer veure que el concepte de Déu deixarà de tenir funcionalitat.

 

     Aclariment: Molts d'intel·lectuals progressistes i les formacions polítiques d'esquerres consideren que en nom de la llibertat de consciència s'ha de ser respectuós amb els creients, i consideren que "la qüestió religiosa" ja ha estat superada, que ara "no toca" entrar en conflictes amb l'Església (la catòlica, al nostre àmbit). L'estratègia dels partits polítics d'esquerra és atreure's el vot dels creients i defuig tot allò que podria ferir els sentiments dels creients.

    La meva tesi repetida és que les Esglésies són uns grans poders i sempre estan en guerra  en contra de les idees i les polítiques considerades com una amenaça per a llurs interessos.  Els partits polítics d'esquerra poden declarar - de bades – que ells són en son de pau, que no volen fer crítica a l'Església, però no per això les Esglésies aturen el seu rearmament  ideològic (Rearmament ideològic en sentit material: creació d'Editorials, de mitjans mediàtics, d'Universitats, de Fundacions, d'Ong, etc.)

     La política militarista tan agressiva i tan genocida d'En George Bush només és possible amb el suport de les Esglésies cristianes nord-americanes. En Marx  deia que s'havia de substituir la crítica del Cel per la crítica de la Terra. Explicava que l'alienació religiosa era una conseqüència de la social i econòmica. Sense entrar a discutir aquesta teoria, el que és indubtable és que les Esglésies són un molt poderós instrument de domini social i polític, i les Esglésies no són al Cel; combaten a la Terra.

 

  Tesi: Mentre les Esglésies siguin aquests grans Poders – econòmics, polítics, ideològics -, declarar la "pau ideològica religiosa" és un error i una pura il·lusió; un miratge que no porta sinó a una major opressió.

  

    En Rorty, com a neopragmatista, i En Vattimo, com a postmodernista, són dues puntes de llança al servei de les esglésies cristianes amb l'objectiu de reintroduir  la literatura religiosa – obres teològiques i obres místiques – dins l'àmbit de la filosofia; o sigui, la intenció última és produir una "literatura filosòfica" a favor de l'existència de Déu i de Jesucrist. En Vattimo va i, com si sortís de l'armari, amb el llibre "Creure que un creu", es llança a fer comentaris teològics sobre els textos del Nou Testament. Aquesta seria la nova filosofia del "pensament feble". I, En Rorty, ja és exaltat a les Universitats catòliques. Els entusiasma la idea que la ciència és també un joc de llenguatge dels humans, com ho són la filosofia i la poesia.

 

     En contra de la croada dels cristians, he de dir que per a una ment post-postmoderna la idea de Déu no s'aguanta, i, a més a més, és inservible.

    Heus ací alguns arguments en aquest sentit enunciat. 

 

    En Kant confessà que "sortí del somni dogmàtic" amb la lectura de "La investigació sobre l'enteniment humà", d'En Hume. Però En Kant, que era beat pietista luterà, una vegada demostrat que l'existència de Déu no pot ésser provada, s'afanyà a postular l'existència de Déu.

   El Positivisme és el corrent filosòfic hegemònic al món. I el Positivisme recull la tesi de Hume de que la metafísica no és possible com a ciència. Els arguments d'En Hume són clars i fins ara no han estat superats.

 

    Amb En Hume, descartada la metafísica,  la cosa quedava així: No podem conèixer a Déu perquè no hi ha cap fenomen que ens doni referència;  o sigui, no podem tenir cap experiència de Déu. En el cas de les experiències místiques, aquestes s'han d'entendre com a formant part dels prodigis i dels miracles.

   Respecte als miracles,  En Hume fa veure que els relats que fan referència als miracles no compleixen en cap cas el rigor que exigeix la ciència per donar validesa a una teoria o una afirmació d'un determinat fenomen de las naturalesa.  Entén En Hume que si un hom afirma que hi ha hagut un fenomen extraordinari que nega les lleis de la física, llavors l'afirmació ha d'aportar unes proves més rigoroses que les que demanda la ciència respecte a un experiment corrent.

 

    Ni En Rorty, Ni En Vattimo, ni les esglésies cristianes disposen de suficient poder per invalidar el plantejament d'En Hume.

     Les esglésies cristianes continuen afirmant que els prodigis i miracles que es relaten a la Bíblia s'han d'entendre com a fets reals i amb garantia de veritat.

     En Hume deia que els teòlegs no donaven garanties de cap manera. Per la meva banda, he de dir que el principal argument que nega l'existència de Déu rau, precisament, en la naturalesa fortament espúria d'aquests textos que són considerats inspirats per Déu.

    D'entrada, deixo fora del tema als deistes, a aquells teòrics que a la manera d'En Voltaire feien crítica a la religió entesa com a superstició, però, tot seguit, d'una manera un poc superficial, introduïen el concepte de l'Ésser Suprem. I ja no hem parlem d'aquell home gris, N'August Comte que es va entusiasmar amb la idea de crear ell totsolet una Religió de la Humanitat amb un santoral laic on ell mateix tenia pressència. Si el Déu de les religions és un personatge contraposat a la raó, el Déu dels deistes no va més enllà d'ésser un gerro intel·lectual. Si la metafísica no és possible com a ciència i si les religions són considerades superstició, no queda cap via per a intentar fer una referència de Déu. La paraula Déu, simplement, deixaria de tenir ús.

     Els relats de prodigis i de miracles de la Bíblia, majorment, són històries impossibles (Podeu veure algunes anàlisis dels Evangelis a la meva web  Els Evangelis, històries impossibles).

  

    Si es demostra que molts dels relats del Nou Testament són històries impossibles, llavors s'hauria de concloure que la idea de Déu hauria de deixar de tenir sentit per a aquells que basaven la seves creences en la bondat d'aquests llibres.

   Però podem constatar que els creients cristians no volen comprovar la veracitat dels seus llibres sants.

   

    Tesi:  els creients no volen fer, de cap manera, una revisió crítica, positivista, dels seus llibres sants. Allò que els hi importa – i per la qual cosa estan disposats a tot – no és la veritat dels seus llibres, sinó les normes morals que proclama la seva religió.

 

    En contra de la frívola suposició d'En Rorty i de l'Església evangèlica (També els bisbes espanyols parlen de "totalitarisme laic"), l'ateisme no és "una certa sordesa respecte de la religió", ni una creença alternativa. L'ateisme no és cap religió; no constitueix cap església; no té cap tipus de litúrgia.

 

    En Rorty recull la tradició pragmatista nord-americana – hegemònica als EUA -, segons la qual no s'ha de debatre sobre la veritat d'una religió determinada, sinó comprovar quins són els beneficis socials que reporta. En la tradició nord-americana no hi ha conflicte entre la filosofia – el pragmatisme – i la religió, diuen.

 

    A partir de la revolució luterana s'establí el principi de la "llibertat de consciència del cristià". Des de llavors, s'ha mantingut, en efecte, la llibertat d'expressió als països on predomina el protestantisme. A l'àrea de parla anglesa, des de Locke, la major part d'autors han insistit en afirmar les idees de  llibertat i de tolerància. Però, alhora, en defensa de la llibertat i tolerància religioses, a la pràctica, aquesta tolerància  ha donat com a resultat una mena de concòrdia o "pau civil" entre els autors dels corrents filosòfics dominants  i les esglésies protestants.

    El pensament d'En Rorty no fa sinó reafirmar la tradició del pragmatisme nord-americà en el sentit d'evitar el conflicte entre la filosofia i la religió.

 En Rorty ha sumat els seus arguments en un llibre breu que va publicar amb En Vattimo titulat "El futur de la religió" . Allà va escriure: "Coincideixo amb Hume i amb Kant que el concepte de 'prova empírica' és irrellevant a l'hora de parlar de Déu, però aquest punt serveix per igual contra l'ateisme i el teisme. El president Bush ha aportat un bon argument quan va dir, en un discurs destinat a complaure els fonamentalistes cristians, que 'l'ateisme és una fe', ja que 'no pot confirmar-se ni refutar-se mitjançant arguments o proves'. Però el mateix pot aplicar-se, sens dubte, al teisme. Ni els que afirmen ni els que neguen l'existència de Déu no poden reclamar, de forma plausible, tenir proves de la seva part. Ser religiós a l'Occident modern no té gaire que veure amb l'explicació de fenòmens específicament observables", va argumentar Rorty.

   Quasi tots van repetint que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses de les persones, però ni tan sols plantegen la qüestió del Poder de les esglésies protestants – L'anglicana, l'evangèlica, com a exemples – ni la de intervenció d'aquest Poder en la guerra ideològica i política.

    Tesi: Les esglésies protestants són organitzacions de Poder. Disposen, per tant, d'una elit dirigent que decideix la línia política a seguir a cada moment (Per exemple, al 1936, decidiren donar l'esquena a la República espanyola; i no denunciaren el cop militar ni el feixisme).

 

   Tesi: Les esglésies protestants, alhora que proclamen el seu decidit suport als principis democràtics, creen tot de dispositius ocults tot intentant marginar o destruir aquells autors o grups socials que fan crítica a la seva ideologia.

 

    Tesi: Les esglésies protestants – de manera semblant a la de l'Església catòlica – han fet diverses croades contra les teories d'En Darwin. Croades, en el sentit de guerra i destrucció contra les teories evolucionistes, en el sentit de fer valer el seu poder polític per intentar prohibir la difusió de les idees darwinistes.

 

     Als anys cinquanta del segle passat, l'Església evangelista va aconseguir "democràticament", que es prohibís l'ensenyament del darwinisme a les escoles en alguns Estats del Sud dels EUA.

    Actualment, la campanya  anti-darwinista de les Esglésies ha aconseguit que, a algunes escoles, per llei, sigui obligatori explicar la teoria del "disseny intel·ligent", al costat de la teoria evolucionista.

 

   Tesi: Les Esglésies protestants  i l'Església catòlica són una amenaça per a la ciència i per a la filosofia. Totes elles intenten sotmetre-les als seus interessos ideològics.

 

      L'amenaça és tan present fins al punt que la Royal Society va fer pública una declaració, 2006, en suport de l'evolucionisme i rebutjant les pretensions del creacionisme i del "disseny intel·ligent". Podeu veure la declaració a la web Royal Society statement on evolution, creationism and intelligent design.

 

   Tesi: Les Esglésies protestants i l'Església catòlica  són una amenaça per a la llibertat i el progrés. Sempre són els instruments de les elits del Poder conservador.

 

   Pel tàndem  Rorty-Vattimo (Sembla que les Universitats catòliques estan entusiasmades amb aquest tàndem), hi hauria una diversitat de jocs de llenguatge dels humans, utilitzats segons sigui l'objectiu a aconseguir. Així, al costat de la literatura científica (la Ciència ja ha perdut, segons ells, l'àuria de la "veritat"), i hauria la literatura religiosa (Que disposaria d'unes altres "veritats")  que satisfà les "necessitats espirituals".

 

      Cal deixar de banda d'aquest camí reaccionari, i seguir la via iniciada per En David Hume. D'allò que es tracta es d'avançar en la línia empirista.

 

    Tesi:  Una vegada vençuda la resistència de les esglésies, quedarà clara la inconsistència dels relats de prodigis i de miracles dels denominats "llibres sagrats".

    Tesi: Si totes les creacions humanes que fan referència a Déu són inconsistents, i si la història de les esglésies es un devessall de crims contra la humanitat, i si la ciència no fa la més mínima referència a fenòmens "paranormals", la paraula Déu no tindria cabuda dins un llenguatge humà post-postmodern.

 

     Tesi: La inconsistència dels "llibres sagrats" i els crims de les esglésies demostren que no és possible l'existència de Déu. No és concebible l'existència d'un Déu mut que no diu res davant d'aquells que s'inventen llibres en nom seu i d'aquells que cometen  crims en nom seu.

 

    Tesi: El silenci de Déu només pot tenir un significat. Les filosofies que intenten justificar l'injustificable no són sinó noves serventes de la teologia dogmàtica. 

    

        

 La filosofia a l'abast

Materials contra els fil˛sofs postmoderns

quetgles | 18 Agost, 2008 06:36

 

      Aquesta adreça de la Xarxa es pot considerar com a material adjunt  posterior al meu escrit "Contra Rorty i els postmoderns". Com veureu, és un escrit en anglès, molt aclaridor  i que  el podeu baixar prement Intellectual Terrorisme or just War.

 

 

Contra Rorty y los posmodernos

quetgles | 17 Agost, 2008 17:59

 

(Es una version del traductor automàtico del escrito original en lengua catalana)

       

Veinte tesis contra En Rorty y los filósofos posmodernos.


Tan pronto como aparece una nueva élite económica, ésta intenta asegurarse sus privilegios económicos. Por eso, intentará hacerse presente y tener influencia a los círculos de Poder. En último término, el objetivo final - su situación ideal - sería conseguir el blindaje de sus privilegios.

Con la aparición de la nueva élite económica se intensifica la lucha de clases. Por una parte, la nueva élite entra en competición con las otras élites; y, por|para la otra, incide en la lucha de clases (en el sentido marxista) entre la clase explotadora y las clases trabajadoras.

La clase dominante y las nuevas élites en todo momento tratan de intensificar la explotación y de asegurar sus privilegios. Y las clases que no forman parte de la clase dominante luchan en sentido contrario, es decir, tratan de resistir.

Las diversas élites luchan entre sí por|para el control de los media. Y, en conjunto, la clase dominante intenta imponer su ideología, y anular las ideologías a favor de los intereses de las clases explotadas.


La nueva élite también trata de asegurarse privilegios jurídicos.


En la lucha de clases, la confrontación esencial es la económica. La clase explotadora siempre procura intensificar la explotación, y, el revés, las clases expoliadas intentan evitar el espoli.
Los resultados de las confrontaciones son siempre imprevisibles. Constantemente se producen situaciones de crisis económica. El sistema capitalista no consigue una ordenación|ordenamiento racional de la actividad económica.

Los trabajadores no sólo ofrecen una resistencia contra la explotación, como, por ejemplo, cuándo se da una declaración de huelga; sino que, constantemente, promueven todo de iniciativas espontáneas que pueden incidir decisivamente dentro del proceso económico. Mayormente, las iniciativas de las clases trabajadoras son movimientos profundos de largo alcance; son movimientos profundos de las anchas masas que no responden a una teoría o programación previas. Los ejemplos más evidentes son los movimientos migratorios de los trabajadores.

Los 102 peregrinos de los Mayflower sacaron adelante un proyecto social y político que era el resultado de unos acuerdos previos, siendo de naturaleza religiosa el impulso inicial. Si la fundación de nuevas colonias en Nueva Inglaterra hubiera dependido únicamente de las motivaciones religiosas, la historia habría sido otra muy diferente (Actualmente, las pequeñas comunidades puritanas de los "ames" no pasan de ser una curiosa muestra etnográfica). Bien pronto la motivación de los nuevos inmigrados a Nord-amèrica fue de carácter social y económico.

Así lo explico a "La filosofía y la religión sin caretas", pàgina125, que dice: "De todas las áreas de colonización del mundo, las colonias británicas eran las que ofrecían más ventajas y las que más rápidamente aumentaba la población. Nueva Inglaterra no sólo ofrecía libertad y tolerancia, con lo cual los trabajadores conseguían un nivel de bienestar nunca visto. Si a un primer momento la inmigración era por motivos ideológicos, bien pronto la motivación puramente económica fue el verdadero impulso. Las colonias anglo-americanas tenían un ritmo de crecimiento de población mucho más intenso que el de las colonias españolas o francesas; doblaba la población cada 25 años. Para poner un referente: en 1760, los colonos franceses del Quebec eran unos 40.000, mientras que las trece colonias británicas de Nord-amèrica tenían una población de un millón y medio habitantes. Los norteamericanos consideraron que el formidable crecimiento económico de su república hacía patente las ventajas de su sistema social y político" (Sobre este tema podéis bajar más material escrito apretando La filosofía y la religión sin caretas).

Los trabajadores de la Europa de los setecientos iniciaron el movimiento profundo de colonizar Nueva Inglaterra; movimiento profundo que tuvo el punto culminante con la proclamación de la primera República moderna del mundo.


Tesis: En contra de lo que dice En Fukuyama, el sistema capitalista ni es aceptable ni representa el fin de la historia.

En Fukuyama argumenta que el sistema capitalista actual se reproduce en sí mismo, y, por lo tanto, sería la última forma de sociedad. Entiende que los intentos alternativos han fracasado.
En Rorty dice que el pragmatismo norteamericano es el final de la filosofía. O sea, que poesía, filosofía y física son puros juegos de lenguaje. O sea, en último término, En Rorty también considera que el Imperio norteamericano es el fin de la historia.
Si la "verdad" es aquello que resulta útil a la sociedad, entonces no es de extrañar que aparezca En Vattimo con el suyo "Creer que se cree".
Todos éstos modernos quieren hacer una reutilización de Nietzsche y de Heidegger. Son un buen grupo: Vattimo, Baudrillard, Lyotard, Rorty, Derrida, Foucault, Deleuze, Dollé, Glucksmann...(Per cierto, este antiguo maoista, hizo campaña|campiña para En Zarkozy a las últimas presidenciales francesas). Me habría acabado la época de la Razón, y habríamos entrado en aquella de los juegos de lenguaje y de las ideas "útiles".


Como ya he escrito a diversos artículos, mi tesis es:

Tesis: En todo tiempo, la producción de materiales filosóficos obedece a las demandas de los bandos enfrentados en guerra ideológica. Los filósofos no hacen sino elaborar argumentos a favor de una determinada ideología (La definición de ideología es: conjunto de ideas que son en función de los intereses de una determinada clase social). O sea, no hay filosofía neutral. Los denominados filósofos, al igual que otros actores intelectuales, son movidos por|para una pasión, bien sea noble, bien espuria, a favor - o en contra - de una determinada ideología.

En mi parecer, los filósofos al servicio de la ideología conservadora tienen como encargo más importante intentar introducir un nuevo irracionalismo, según el cual las proposiciones de la ciencia son también juegos de lenguaje.
Para entendernos: El presidente George Bush a sus discursos se atreve a decir que "el ateísmo es una creencia". Las expresiones reaccionarias de Bush enlazan perfectamente con la gran campaña|campiña ideológica de las iglesias evangélicas y de la católica para promover la teoría de "El diseño inteligente", referida a la creación divina del universo.

En Rorty se pone el vestido|traje de los post-modernos y se presenta como un "pensador" que deja de lado la filosofía, que "muestra" la inconsistencia del lenguaje filosófico y de la inutilidad de los filósofos. Pero este aspecto de innovador de Rorty es un disfraz de uno que trabaja decididamente haciendo aportaciones a la ideología reaccionaria. En Rorty, para esconder su reaccionarisme, exhibe sus críticas contra la política exterior de Bush; pero es En Rorty mismo el que proporciona argumentos para las campañas|campiñas de las iglesias evangélicas. Es contra la tradición de la filosofía ilustrada que argumenta en Rorty. En Rorty recupera los argumentos de Nietzsche contra la Ilustración. Es En Rorty el que se atreve a poner a un mismo "nivel creativo" la literatura, la filosofía y la ciencia.

Los philosophes, en conjunto, despliegan una actividad que, objetivamente, favorece la ideología conservadora. La fotografía donde aparece el financiero Lara Bosch acompañado de Fukuyama y de Glucksmann (Al Círculo de Economía de Barcelona, enero, 2008) da una clara pista de cuál es la relación entre los philosophes y el Poder.

La ideología que surgió de las revoluciones democráticas modernas de Europa y de América fue recogida en las Constituciones. Es reconocida como hegemónica. Se entiende que las normas morales y las leyes actuales son una consecuencia de la ideología democrática.

Se tiene que rechazar el concepto marxista de las revoluciones burguesas.

Tesis: Los avances sociales y políticos conseguidos por las clases populares a un momento histórico concreto no se mantienen vigentes siguiendo un impulso inercial. El despliegue de las sociedades democráticas da lugar al sorgiment de nuevas contradicciones que ponen en peligro el orden democrático. Las sociedades democráticas tuvieron que ser espectadoras de la aparición del capitalismo a su seno.

Aquellas colonias de granjeros republicanos de Nueva Inglaterra no tenían ni idea del nuevo fenómeno social que recibiría la denominación de capitalismo. Primeramente, les inquietó la aparición de las grandes fortunas, y votaron todo de leyes intentando regular la acumulación de riquezas.




Tesis: En todo momento las élites intentan eludir los controles democráticos. Al últimos tiempos, las élites han
conseguido todo de nuevos privilegios, económicos, sociales, jurídicos, de manera que se ha producido un debilitamiento de las garantías democráticas. Las grandes acumulaciones capitalistas son una grave amenaza para la democracia.

Tesis: Aquello que importa no son las especulaciones de los filósofos de ideología conservadora. Aquello que importa es que las clases trabajadoras encuentren nuevas formas de lucha para restablecer la democracia verdadera.

Tesis: El emotivisme moral y el contraactualismo son las piezas maestras de la ideología democrática. Aquello que importa es hacer valer estas piezas. Con estos instrumentos tiene que ser posible anular los privilegios y acabar con la explotación y la injusticia.




Para intentar una aproximación a la pregunta inicial, empezaré afirmando la tesis maestra, a partir de la cual seguirá la línea de la argumentación.

Tesis: La ordenación|ordenamiento de la sociedad de acuerdo con el emotivisme moral y el concepto de contraactualismo social - el núcleo de la ideología hegemónica a las sociedades democráticas - ocurrió por causa del triunfo de las revoluciones democráticas. Fue la inteligencia y los sentimientos y el coraje de las clases populares oprimidas las que determinaron la aparición de las revoluciones democráticas.



Tesis: No es el caso de que la Ilustración francesa fuera la causa de la revolución. Los ilustrados no eran en absoluto revolucionarios. Se tiene que pinchar la burbuja de la Revolución francesa. Es errónea la versión que dan los libros de texto españoles.

Se tiene que ver que la intervención de las masas en el proceso revolucionario francés del 89 siempre supera las previsiones de los que se habían autodeclarado "representantes del pueblo francés".
Se puede constatar en otras áreas de Europa - por ejemplo, en Prússia - también se daba el fenómeno de la Ilustración y no por eso se derivó una situación revolucionaria.
Podéis ver una explicación más acabada sobre este tema a la web La filosofía y la religión sin caretas, página 57 y siguientes.

Tesis: La filosofía, las filosofías, se despliegan al servicio de una determinada ideología. Los filósofos inician su actividad intelectual instalados en su propia ideología, la cual se corresponde con una de las ideologías en conflicto.
Haciendo un préstamo a En Hegel, "la filosofía sale como la lechuza, cuando el sol ya" es "puesto". O sea, no es el caso que de la mente de un solo hombre - el filósofo - surja una ideología.

Tesis: El hecho de que unos determinados filósofos figuren como "los mayores" o "los más importantes" en los libros de texto españoles responde a una clasificación y una valoración la cual concuerda con los intereses de la ideología conservadora.

Tesis: La mayor parte de los "grandes filósofos" son de ideología conservadora o reaccionaria. Así, podemos citar: Sòcrates, Plató, Aristóteles, Agustí, Tomàs d'Aquino, Descartas, Kant, Hegel, Nietzsche, Husserl, Heidegger.


Tesis: En la época moderna, los pensadores que elaboraron una filosofía en defensa de la ideología democrática triunfante serían John Locke, David Hume i En Rousseau, entre otros.

En Locke pudo publicar la suyas "cartas sobre la tolerancia" después de la Revolución "la Gloriosa" de 1688. Pero se tiene que considerar que En Cromwell ya había decidido suspender la prohibición de entrada de los judíos en Inglaterra. O sea, En Cromwell y sus consejeros ya hacían valer a la sociedad los principios calvinistas que los inspiraban, como, por ejemplo, el de tolerancia.


Tesis: No es el caso de que los movimientos de la historia sean originados por las doctrinas de los filósofos. Si de caso, son los profetas - algunos pocos profetas - los que encabezan un movimiento histórico.


Las monarquías europeas, herederas del sistema de dominio del Imperio romano, continuaron utilizando la Iglesia católica como instrumento de represión ideológica. Hasta la revolución luterana, se mantuvo el despotismo ideológico con una violencia extrema y cruel. (Para ver el tema sobre la revolución luterana podéis a ir a mi web La filosofía y la religión sin caretas, página 30 y siguientes).

Tesis: A las sociedades democráticas débiles - cómo es el caso de la española -, las fuerzas conservadoras mantienen todo de dispositivos para hacer prevalecer sus intereses ideológicos; y la guerra ideológica es mantiene encendido.

Tesis: Si las clases populares no consiguen encontrar fórmulas de resistencia eficaces contra el Poder, las clases privilegiadas intensifican su opresión y su espoli.


Tesis: Mientras se mantiene viva la guerra ideológica, aquellos discursos filosóficos que proponen cambiar las piezas maestras de la ideología democrática no hacen sino colaborar con las clases privilegiadas, con los opresores.


Para poner un ejemplo esclarecedor: en la Francia contemporánea se da con más intensidad el fenómeno de la hilera de "philosophes" y se fácil constatar que del alud|avalancha de literatura filosófica no se deriva ningún cambio ideológico notable.
En mi parecer, el alud|avalancha de "philosophes" no es una casualidad, sino que es una consecuencia de la praxis de las élites dirigentes francesas de los últimos sesenta años. La producción de "philosophes" no ha sido por|para una demanda de las clases populares francesas.
Paso a exponer toda una serie de detalles que yo creo que son decisivos revelar el misterio de los "philosophes".
Su aparición coincide con la victoria de Francia y con el inicio de la política de "Grandeur" de Charles de Gaulle.
Estos "philosophes" de la posguerra ya no son unos oscuros profesores universitarios que se agotan traduciendo a los autores alemanes. Hacen un salto cualitativo y ocurren las pensamientos y las voces de "el esprit" francés. Enseguida se convirtieron en unos privilegiados sociales. Estos pensadores profesionales pasaron a disponer de un presupuesto del ministerio más elevado, pero, sobre todo, tuvieron acceso a los medios de comunicación, en los grandes diarios. Colaboraciones, encargos, conferencias, entrevistas|vislumbradas, servicios especiales, contratas de consejeros, premios, honores... y más cosas han acompañado la vida de estos nuevos personajes públicos.
A pesar de la tremenda diversidad de discursos filosóficos que sueltan, los "philosophes" participan - parece que espontáneamente - en una campaña|campiña permanente de enaltecimiento de la filosofía. Casi todos ellos - los marxistas, como N'Althusser, incluidos - hacen continuas autoproclamas de sus portentosas capacidades intelectuales y de la profundidad de su pensamiento.
Según sus discursos, aquello importante en el mundo son sus propios discursos que tratan sobre ellos mismos y sus propios discursos. Se tanta su vanidad que llegan a hacer afirmaciones como|cómo la de Foucault que dijo que En Deleuze es el filósofo más importando del siglo y que el siglo XXI será "deleuzià". Y dice todo eso en tono profético sin que el mundo sepa nada (Bien, yo creo que la declaración de Foucault ocultaba de hecho una proclama de su propia superioridad respecto de Deleuze).
En mi parecer, la intención de las élites privilegiadas francesas y del Poder francés consiste al intentar desanimar a las clases trabajadoras; es como si estas élites quisieran rescatar "el derecho de las clases dirigentes" de línea platónica y dejar en suspense|suspenso el emotivisme moral, y por eso hicieran este uso de los "philosophes".
El enunciado elitista (y también el de N'Althusser) sería una cosa así: "vosotros trabajadores y vosotros gente vulgar no disponéis de formación suficiente para intervenir en la ordenación|ordenamiento de la sociedad. Vale más que lo dejéis en manos de los sabios, de los preparados y de los expertos - o de los dirigentes del "partido" . Renunciad al emotivisme moral.
Es como si intentaran - estas élites - que los trabajadores y las clases populares se sintieran intelectualmente y moralmente inferiores. Como si intentaran culpabilizar en las "masas".
Está como si hicieran experimentos sociales en el sentido de buscar una línea política e ideológica que daría lugar a un nuevo platonismo social.

Las élites privilegiadas continúan con el suyos poderes y sus proyectos contra los intereses de las clases trabajadoras. Las élites continúan probando nuevos métodos en la guerra ideológica.




Los intelectuales y los filósofos y los individuos corrientes que denuncian las estrategias de las élites reaccionarias trabajan a favor del bando democrático.

Por una parte, el despliegue económico mundial (por medio del sistema capitalista) hace que la producción de corderos materiales abarque niveles extraordinarios y eso permite que anchas capas de la población mundial tengan acceso a un nivel de vida más alto (El más destacable es el desarrollo de la China y de la India, cuya población representa una tercera parte de la población mundial). Por|Para la otra, las élites se apoderan de parte de esta producción y consiguen unas acumulaciones de riqueza también extraordinarias.
Las élites y las nuevas élites han hecho unas extraordinarias acumulaciones de riqueza en pocas manos.

Tesis: En todo momento, las élites - económicas, políticas, ideológicas - tratan de burlarse los controles democráticos. Además, en el terreno puramente ideológico, tratan de debilitar la ideología democrática.

Visto eso, respecto del tema que encabezaba el artículo, tengo que decir que la filosofía conveniente a los intereses de las clases trabajadoras continúa siendo aquélla que defiende la validez del núcleo esencial de la ideología democrática, a saber, el emotivisme moral y el contraactualismo social. Y, para citar los clásicos, diría los nombres de Locke, En Hume y, también, En Rousseau.
Es posible que algunos lectores, afectados al marxismo o a la filosofía de algún "philosophe", se escandalicen de mi propuesta de hacer valer el pensamiento de unos autores del siglo XVIII.

En justificación en eso, tengo que decir que el emotivisme moral y el contraactualismo social no son unas modas pasajeras. Que el establecimiento de los regímenes democráticos responde a la voluntad mayoritaria de la población. Que la ideología democrática es hegemónica en cuánto es sostenida por la mayoría de la población.

Tesis: A lo largo de los siglos, predominó de manera absoluta y vergonzante "el intelectualismo moral" y "el naturalismo social". No es el caso de que los filósofos se cansaran de esta ideología e inventaran unas nuevas modas ideológicas. Ya he dicho que la filosofía es como la lechuza. Cerrado el breve periodo de las "polis" democráticas, durante más de dos mil años imperó el despotismo aristocrático.

Tesis: En los libros de texto figura que durante este larguísimo periodo hubo 40.000 filósofos y teólogos. Pero no explicitan que todos estos filósofos no hacían sino repetir incansablemente la eterna cantilena de "el intelectualismo moral" y de "el naturalismo social", cantilena que "no pasaba nunca de moda". Los 40.000 teólogos pacían dentro de la valla construida por N'Aquino y Papa.

(Aclaración: "intelectualismo moral" es la doctrina defendida por Sòcrates, Plató y Aristóteles. Según ésta, el Bien moral - único y eterno - se consigue por medio de la actividad intelectual; únicamente el sabio obra el bien. Tomàs d'Aquino acomoda la teoría aristotélica al dogma católico. Segundos de Ello Aquino, "la fe y la razón" coinciden; el Bien de la metafísica coincide exactamente con la moral cristiana; o, también, la pura especulación racional descubre las verdades morales del cristianismo. O sea, en último término, es Papa la máxima autoridad en materia de moral).

(Aclaración: "Naturalismo social" es la doctrina de de Ello Aristóteles sobre los principios "eternos" que definen "la sociedad humana". Según ésta, las sociedades humanas son un producto natural; las sociedades humanas se ordenan según las leyes de la naturaleza; las diversas formaciones sociales - monarquía, aristocracia, democracia - son productos naturales, son una consecuencia de la naturaleza humana. Según la concepción aristotélica, todos los procesos de la naturaleza se orientan necesariamente hacia la perfección. Así, si a la sociedad hay esclavos, se tiene que entender que es una cosa natural y se tiene que entender que es una buena cosa que haya esclavos; explicaba el filósofo los beneficios de la esclavitud, gracias a los cuales los hombres libres quedan liberados del trabajo y pueden cultivar la filosofía.)

O sea, que aquello que importa es saber que la guerra ideológica contra todas aquellas organizaciones - y filosofías - enemigas de la ideología democrática continúa más encendida que nunca. Que "los enemigos del pueblo" continúan promoviendo todo de "philosophes" con la perversa intención de crear confusión ideológica, de debilitar a las críticas contra las élites.
Así, pues, en materia de filosofía seríamos a un postmarxismo y a un post-postmodernismo.

Tesis: El denominado "postmodernismo" es un intento de sembrar la confusión de manera que todas las teorías serían una especie de juegos de lenguaje. En Rorty, haciendo "pragmatismo de derechas", nos propone que la actividad del hombre en torno a la poesía, la filosofía y la ciencia no son más que juegos de lenguaje, puras creaciones de "el espíritu humano".
(Podéis ver la esclarecedora denuncia de N'Alan Sokal contra las manipulaciones de los filósofos franceses de los últimos 50 años a la web Imposturas intelectuales, en un resumen; también incluye denuncias contra los posmodernos).

No sabemos qué tipo de lucha soltarán las clases populares ni qué respuestas crearán en contra de los privilegios y de los poderes de las élites.
Pero sí podemos estar seguros de que las fuerzas reaccionarias tradicionales - en especial la Iglesia católica - no han abandonado sus objetivos más oscuros.
Como ya he dicho a otros escritos, las fuerzas reaccionarias disponen de grandes recursos materiales para difundir su ideología, pero su cuerpo de doctrina - aristotélico-tomista - es débil y no resiste a las críticas hechas desde la ciencia.
Por otro lado, la Iglesia católica no encuentra recursos dialécticos para frente a los que denuncian su serie interminable de crímenes contra la humanidad. Ella quiere ocultar sus crímenes; nosotros podemos denunciarlos.
O sea, estamos en guerra. Y tenemos que estar en una filosofía - ésta es mi propuesta - que aporte argumentos para reforzar la ideología del emotivisme moral y del contraactualismo social. O sea, tenemos que luchar para conseguir la libertad real y la

Contra els fil˛sofs postmoderns

quetgles | 17 Agost, 2008 17:51

     

          Vint tesis contra En Rorty i els filòsofs postmoderns.

  

    Tan bon punt apareix una nova elit econòmica, aquesta intenta assegurar-se els seus privilegis econòmics. Per això, intentarà fer-se present i tenir influència als cercles de Poder. En darrer terme, l'objectiu final – la seva situació ideal – seria aconseguir el blindatge dels seus privilegis.

 

     Amb l'aparició de la nova elit econòmica s'intensifica la lluita de classes. Per una banda, la nova elit entra en competició amb les altres elits; i, per l'altra, incideix en la lluita de classes (en el sentit marxista) entre la classe explotadora i les classes treballadores.

 

     La classe dominant i les noves elits en tot moment miren d'intensificar l'explotació i d'assegurar els seus privilegis.  I les classes que no formen part de la classe dominant lluiten en sentit contrari, és a dir, miren de resistir.

 

      Les diverses elits lluiten entre sí pel control dels media. I, en conjunt, la classe dominant intenta imposar la seva ideologia, i anul·lar les ideologies a favor dels interessos de les classes explotades.

 

  

    La nova elit també tracta d'assegurar-se privilegis jurídics.

 

 

     En la lluita de classes, la confrontació essencial és l'econòmica . La classe explotadora sempre procura intensificar l'explotació, i, l'inrevés, les classes espoliades intenten evitar l'espoli.

   Els resultats de les confrontacions són sempre imprevisibles. Constantment es produeixen situacions de crisi econòmica. El sistema capitalista no aconsegueix una ordenació racional de l'activitat econòmica.

  

    Els treballadors no solament ofereixen una resistència contra l'explotació, com, per exemple, quan es dóna una declaració de vaga; sinó que, constantment, promouen tot d'iniciatives espontànies que poden incidir decisivament dins el procés econòmic.  Majorment, les iniciatives de les classes treballadores són moviments profunds de llarg abast; són moviments profunds de les amples masses que no responen a una teoria o programació prèvies. Els exemples més evidents són els moviments migratoris dels treballadors.

   

    Els 102 pelegrins dels Mayflower tiraren endavant un projecte social i polític que era el resultat d'uns acords previs, essent de naturalesa religiosa l'impuls inicial. Si la fundació de noves colònies a Nova Anglaterra hagués depès únicament de les motivacions religioses, la història hauria estat una altra molt diferent (Actualment, les petites comunitats puritanes dels "amis" no passen de ser una curiosa mostra etnogràfica). Ben aviat la motivació dels nous immigrats a Nord-amèrica fou de caràcter social i econòmic.

 

   Així ho explico a "La filosofia i la religió sense caretes", pàgina125, que diu:    "De totes les àrees de colonització del món, les colònies britàniques eren les que oferien més avantatges i  les que més ràpidament augmentava la població. Nova Anglaterra no solament oferia llibertat i tolerància, amb la qual cosa els treballadors aconseguien un nivell de benestar mai vist. Si a un primer moment la immigració era per motius ideològics, ben aviat la motivació purament econòmica fou el vertader impuls. Les colònies anglo-americanes tenien un ritme de creixement de població molt més intens que el de les colònies espanyoles o franceses; doblava la població cada 25 anys. Per posar un referent: al 1760, els colons francesos del Quebec eren uns 40.000, mentre que les tretze colònies britàniques de Nord-amèrica tenien una població d'un milió i mig d'habitants. Els nord-americans consideraren que el formidable creixement econòmic de la seva república feia palès els    avantatges del seu sistema social i polític" (Sobre aquest tema podeu baixar més material escrit prement La filosofia i la religió sense caretes).

   Els treballadors de l'Europa dels set-cents iniciaren el moviment profund de colonitzar Nova Anglaterra; moviment profund que tingué el punt culminant amb la proclamació de la primera República moderna del món.

  

   Tesi: En contra del que diu En Fukuyama, el sistema capitalista ni és acceptable ni representa la fi de la història.

 

   En Fukuyama argumenta que el sistema capitalista actual es reprodueix a si mateix, i, per tant, seria la darrera forma de societat. Entén que els intents alternatius han fracassat.

   En Rorty diu que el pragmatisme nord-americà és el final de la filosofia. O sigui, que poesia, filosofia i física són purs jocs de llenguatge. O sigui, en darrer terme, En Rorty també considera que l'Imperi nord-americà és la fi de la història.

    Si la "veritat" és allò que resulta útil a la societat, llavors no és d'estranyar que aparegui En Vattimo amb el seu "Creure que es creu".

    Tots aquests moderns volen fer una reutilització d'En Nietzsche i d'En Heidegger.   Són una bona colla: Vattimo, Baudrillard, Lyotard, Rorty, Derrida, Foucault, Deleuze, Dollé, Glucksmann...(Per cert, aquest antic maoista, va fer campanya per a En Zarkozy a les darreres presidencials franceses). S'hauria acabat l'època de la Raó, i hauríem entrat a la dels jocs de llenguatge  i de les idees "útils".

  

    Com ja he escrit a diversos articles, la meva tesi és:

 

Tesi:  En tot temps, la producció de materials filosòfics obeeix a les demandes dels bàndols enfrontats en guerra ideològica. Els filòsofs no fan sinó elaborar arguments a favor d'una determinada ideologia (La definició d'ideologia és: conjunt d'idees que són en funció dels interessos d'una determinada classe social). O sigui, no hi ha filosofia neutral. Els denominats filòsofs, al igual que altres actors intel·lectuals, són moguts per una passió, bé sigui noble, bé espúria, a favor – o en contra – d'una determinada ideologia.

 

    Al meu parer, els filòsofs al servei de la ideologia conservadora tenen com a encàrrec més important intentar introduir un nou irracionalisme, segons el qual les proposicions de la ciència són també jocs de llenguatge. 

   Per entendre'ns: El president George Bush als seus discursos s'atreveix a dir  que "l'ateisme és una creença".  Les expressions reaccionàries d'En Bush enllacen perfectament amb  la gran campanya ideològica de les esglésies evangèliques i de la catòlica per promoure la teoria de "El disseny intel·ligent", referida a la creació divina de l'univers.

 

   En Rorty es posa el vestit dels post-moderns i es presenta com un "pensador" que deixa de banda la filosofia, que "mostra" la inconsistència del llenguatge filosòfic i de la inutilitat dels filòsofs. Però aquest aspecte d'innovador d'En Rorty és una disfressa d'un que treballa decididament fent aportacions a la ideologia reaccionària. En Rorty, per amagar el seu reaccionarisme, exhibeix les seves crítiques contra la política exterior d'En Bush; però és En Rorty mateix el qui proporciona arguments per a les campanyes de les esglésies evangèliques. És contra la tradició de la filosofia il·lustrada que argumenta en Rorty. En Rorty recupera els arguments d'En Nietzsche contra la Il·lustració. És En Rorty el qui s'atreveix a posar a un mateix "nivell creatiu" la literatura, la filosofia i la ciència.

  

   Els  philosophes, en conjunt, despleguen una activitat que, objectivament, afavoreix la ideologia conservadora. La fotografia on apareix el financer En Lara Bosch acompanyat d'En Fukuyama i d'En Glucksmann (Al Cercle d'Economia de Barcelona, gener, 2008) dóna una clara pista de quina és la relació entre els philosophes i el Poder.

 

    La ideologia que sorgí de les revolucions democràtiques modernes d'Europa i d'Amèrica fou recollida a les Constitucions. És reconeguda  com a hegemònica. S'entén que les normes morals i les lleis actuals són una conseqüència de la ideologia democràtica.

 

   S'ha de rebutjar el concepte marxista de les revolucions burgeses.

 

   Tesi:  Els avanços socials i polítics aconseguits per les classes populars a un moment històric concret no es mantenen vigents seguint un impuls inercial. El desplegament de les societats democràtiques dóna lloc al sorgiment  de noves contradiccions que posen en perill l'ordre democràtic. Les societats democràtiques hagueren de ser espectadores de l'aparició del capitalisme al seu si.

 

    Aquelles colònies de grangers republicans de Nova Anglaterra no tenien ni idea del nou fenomen social que rebria la denominació de capitalisme. D'antuvi, els inquietà l'aparició de les grans fortunes, i votaren tot de lleis intentant regular l'acumulació de riqueses.

    

   Tesi: En tot moment les elits  intenten defugir dels controls democràtics. Al darrers temps, les elits han

 aconseguit tot de nous privilegis, econòmics, socials, jurídics, de manera que s'ha produït un afebliment de les garanties democràtiques.  Les grans acumulacions capitalistes són una greu amenaça per a la democràcia.

 

    Tesi:  Allò que importa no són les especulacions dels filòsofs d'ideologia conservadora. Allò que importa és que les classes treballadores trobin noves  formes de lluita per a restablir la democràcia vertadera.

 

       Tesi:  L'emotivisme moral i el contractualisme són les peces mestres de la ideologia democràtica. Allò que importa és fer valer aquestes peces. Amb aquests instruments ha de ser possible anul·lar els privilegis i acabar amb l'explotació i la injustícia.

    

   

     Per a intentar una aproximació a la pregunta inicial, començaré afirmant la tesi mestra, a partir de la qual seguirà la línia de l'argumentació.

    Tesi: L'ordenació de la societat d'acord amb l'emotivisme moral i el concepte de contractualisme social – el nucli de la ideologia hegemònica a les societats democràtiques – s'esdevingué per causa del triomf de les revolucions democràtiques. Fou la intel·ligència i els sentiments i el coratge de les classes populars oprimides les que determinaren l'aparició de les revolucions democràtiques. 

     

    Tesi: No és el cas que la Il·lustració francesa fos la causa de la revolució. Els il·lustrats no eren  pas revolucionaris. S'ha de punxar la bombolla de la Revolució francesa. És errònia la versió que donen els llibres de text espanyols.  

    S'ha de veure que la intervenció de les masses en el procés revolucionari francès del 89 sempre supera les previsions dels qui s'havien autodeclarat "representants del poble francès".

   Es pot constatar a altres àrees d'Europa – per exemple, a Prússia -  també es donava el fenomen de la Il·lustració i no per això se'n derivà una situació revolucionària.

   Podeu veure una explicació més acabada sobre aquest tema a la web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 57 i següents.

     Tesi: La filosofia, les filosofies, es despleguen al servei d'una determinada ideologia. Els filòsofs inicien la seva activitat intel·lectual instal·lats en la seva pròpia ideologia, la qual es correspon amb una de les ideologies en conflicte.   Fent un manlleu a En Hegel, "la filosofia surt com l'òliba, quan el sol ja és post". O sigui, no és el cas que de la ment d'un sol home – el filòsof – sorgeixi una ideologia.     Tesi: El fet de que uns determinats filòsofs figurin com "els més grans" o "els més importants" als llibres de text espanyols respon a una classificació i una valoració la qual concorda amb els interessos de la ideologia conservadora.  

   Tesi: La major part dels "grans filòsofs" són d'ideologia conservadora o reaccionària. Així, podem citar: Sòcrates, Plató, Aristòtil , Agustí, Tomàs d'Aquino, Descartes, Kant, Hegel, Nietzsche, Husserl, Heidegger.

     Tesi: A l'època moderna, els pensadors que elaboraren una filosofia en defensa de la ideologia democràtica triomfant foren en John Locke, En David Hume i En Rousseau, entre d'altres. 

    En Locke pogué publicar la seves "Cartes sobre la tolerància" després de la Revolució "la Gloriosa" de 1688. Però s'ha de considerar que En Cromwell ja havia decidit suspendre la prohibició d'entrada dels jueus a Anglaterra. O sigui, En Cromwell i els seus consellers ja feien valer a la societat els principis calvinistes   que els inspiraven, com, per exemple, el de tolerància.

      Tesi: No és el cas que els moviments de la història siguin originats per les doctrines dels filòsofs. Si de cas, són els profetes – alguns pocs profetes – els qui encapçalen un moviment històric.  

     Les monarquies europees, hereves del sistema de domini de l'Imperi romà, continuaren utilitzant l'Església catòlica com a instrument de repressió ideològica.  Fins a la revolució luterana, es mantingué el despotisme ideològic amb una violència extrema i cruel. (Per a veure el tema sobre la revolució luterana podeu a anar a la meva web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 30 i següents).

   

    Tesi: A les societats democràtiques febles – com n'és el cas de l'espanyola -, les forces conservadores mantenen tot de dispositius per fer prevaler els seus interessos ideològics; i la guerra ideològica és manté encesa.  

      Tesi:  Si les classes populars no aconsegueixen trobar fórmules de resistència eficaces contra el Poder, les classes privilegiades intensifiquen la seva opressió i el seu espoli.

  

       Tesi:  Mentre es manté viva la guerra ideològica, aquells discursos filosòfics que proposen canviar les peces mestres de la ideologia democràtica no fan sinó col·laborar amb les classes privilegiades, amb els opressors.

  

      Per posar un exemple aclaridor: a la França contemporània es dóna amb més intensitat el fenomen de la corrua de "philosophes" i es fàcil constatar que de l'allau de literatura filosòfica no se'n deriva cap canvi ideològic notable.

    Al meu parer, l'allau de "philosophes" no és una casualitat, sinó que és una conseqüència de la praxi de les elits dirigents franceses dels darrers seixanta anys. La producció de "philosophes" no ha sigut per una demanda de les classes populars franceses.

   Passo a exposar tot un seguit de detalls que jo crec que són decisius desvelar el misteri dels "philosophes".

   La seva aparició coincideix amb la victòria de França i amb l'inici de la política de "Grandeur" d'En Charles de Gaulle.

   Aquests "philosophes" de la postguerra ja no són uns foscos professors universitaris que s'esgoten traduint els autors alemanys.  Fan un salt qualitatiu i esdevenen les penses i les veus de "l'esprit" francès. De seguida esdevingueren uns privilegiats socials. Aquests pensadors professionals passaren a disposar d'un pressupost del ministeri més elevat, però, sobretot, tingueren accés als mitjans de comunicació, als grans diaris. Col·laboracions, encàrrecs, conferències, entrevistes, serveis especials, contractes de consellers, premis, honors...i més coses han acompanyat la vida d'aquests nous personatges públics.

    Tot i la tremenda diversitat de discursos filosòfics que amollen, els "philosophes"  participen - sembla que espontàniament – en una campanya permanent d'enaltiment de la filosofia. Quasi tots ells – els marxistes, com N'Althusser, inclosos – fan contínues autoproclames de les seves portentoses capacitats intel·lectuals i de la profunditat del seu pensament.

    Segons els seus discursos, allò important al món són els seus propis discursos que tracten sobre ells mateixos i els seus propis discursos. Es tanta la seva vanitat que arriben a fer afirmacions com la d'En Foucault que digué que En Deleuze és el filòsof més important del segle i que el segle XXI serà "deleuzià". I diu tot això  en to profètic sense que el món en sàpiga res (Bé, jo crec que la declaració d'En Foucault ocultava de fet una proclama de la seva pròpia superioritat respecte d'En Deleuze).

   Al meu parer, la intenció de les elits privilegiades franceses i del Poder francès consisteix en intentar desanimar les classes treballadores;  és com si aquestes elits volguessin rescatar "el dret de les classes dirigents" de línia platònica i deixar en suspens l'emotivisme moral, i per això fessin aquest ús dels "philosophes".

   L'enunciat elitista ( i també el de N'Althusser) seria una cosa així: "vosaltres treballadors i vosaltres gent vulgar  no disposeu de formació suficient per a intervenir en l'ordenació de la societat. Val més que ho deixeu en mans dels savis, dels preparats i dels experts - o dels dirigents del "partit" -. Renuncieu a l'emotivisme moral.

   És com si intentessin – aquestes elits – que els treballadors i les classes populars es sentissin intel·lectualment i moralment inferiors. Com si intentessin culpabilitzar a les "masses".

   És com si fessin experiments socials en el sentit de cercar una línia política i ideològica que donaria lloc a un nou platonisme social.

 

    Les elits privilegiades continuen amb el seus poders i els seus projectes contra els interessos de les classes treballadores. Les elits continuen provant nous mètodes en la guerra ideològica.

   

 

   Els intel·lectuals i els filòsofs i els individus corrents que denuncien les estratègies de les elits reaccionàries treballen a favor del bàndol democràtic.

  

  Per una banda, el desplegament econòmic mundial (per mitjà del sistema capitalista) fa que la producció de bens materials abasti nivells extraordinaris i això permet que amples capes de la població mundial tinguin accés a un nivell de vida més alt (El més remarcable és el desenvolupament de la Xina i de l'Índia, la població de les quals representa una tercera part de la població mundial). Per l'altra, les elits s'apoderen de part d'aquesta producció i aconsegueixen unes acumulacions de riquesa també extraordinàries.

      Les elits i les noves elits han fet unes extraordinàries acumulacions de riquesa en poques mans.

 

   Tesi: En tot moment, les elits – econòmiques, polítiques, ideològiques – tracten de burlar els controls democràtics. A més a més, en el terreny purament ideològic, tracten d'afeblir la ideologia democràtica.

  

    Vist això, respecte del tema que encapçalava l'article, he de dir que la filosofia convenient als interessos de les classes treballadores continua essent aquella que defensa la validesa del nucli essencial de la ideologia democràtica, a saber, l'emotivisme moral i el contractualisme social. I, per citar els clàssics, diria els noms d'En Locke, En Hume i, també, En Rousseau.

   És possible que alguns lectors, afectats al marxisme o a la filosofia d'algun "philosophe", s'escandalitzin de la meva proposta de fer valer el pensament d'uns autors del segle XVIII.

 

      En justificació a això, he de dir que l'emotivisme moral i el contractualisme social no són unes modes passatgeres. Que l'establiment dels règims democràtics respon a la voluntat majoritària de la població. Que la ideologia democràtica és hegemònica en quant és sostinguda  per la majoria de la població.

    Tesi: Al llarg dels segles, va predominar de manera absoluta i vergonyant "l'intel·lectualisme moral" i "el naturalisme social". No és el cas que els filòsofs es cansessin d'aquesta ideologia i inventessin unes noves modes ideològiques. Ja he dit que la filosofia és com l'òliba. Tancat el breu període de les "polis" democràtiques, durant més de dos mil anys va imperar el despotisme aristocràtic.  

   Tesi: Als llibres de text figura que durant aquest llarguíssim període hi va haver 40.000 filòsofs i teòlegs. Però no expliciten que tots aquests filòsofs no feien sinó repetir incansablement l'eterna cantilena de "l'intel·lectualisme moral" i de "el naturalisme social", cantilena que "no passava mai de moda". Els 40.000 teòlegs pasturaven dins la tanca construïda per N'Aquino i el Papa.

    (Aclariment: "intel·lectualisme moral" és la doctrina defensada per Sòcrates, Plató i Aristòtil. Segons aquesta, el Bé moral – únic i etern – s'aconsegueix  per mitjà de l'activitat intel·lectual; únicament el savi obra el bé. En Tomàs d'Aquino acomoda la teoria aristotèlica al dogma catòlic. Segons N'Aquino, "la fe i la raó" coincideixen; el Bé de la metafísica coincideix exactament amb la moral cristiana; o, també, la pura especulació racional descobreix les veritats morals del cristianisme. O sigui, en darrer terme, és el Papa la màxima autoritat en matèria de moral).     (Aclariment: "Naturalisme social" és la doctrina de N'Aristòtil sobre els principis "eterns" que defineixen "la societat humana".  Segons aquesta, les societats humanes són un producte natural; les societats humanes s'ordenen segons les lleis de la natura; les diverses formacions socials – monarquia, aristocràcia, democràcia – són productes naturals, són una conseqüència de la naturalesa humana. Segons la concepció aristotèlica, tots els processos de la naturalesa s'orienten necessàriament cap a la perfecció. Així, si a la societat hi ha esclaus, s'ha d'entendre que és una cosa natural i s'ha d'entendre que és una bona cosa que hi hagi esclaus; explicava el filòsof els beneficis de l'esclavitud,  gràcies als quals els homes lliures queden alliberats del treball i poden cultivar la filosofia.)     O sigui, que allò que importa és saber que la guerra ideològica contra totes aquelles organitzacions – i filosofies – enemigues de la ideologia democràtica continua més encesa que mai. Que "els enemics del poble" continuen promovent tot de "philosophes" amb la perversa intenció de crear confusió ideològica, d'afeblir les crítiques contra les elits.     Així, doncs, en matèria de filosofia seríem a un postmarxisme i a un post-postmodernisme.  

    Tesi: El denominat "postmodernisme" és un intent de sembrar la confusió de manera que totes les teories serien una mena de jocs de llenguatge. En Rorty, fent "pragmatisme de dretes", ens proposa que l'activitat de l'home al voltant de la poesia, la filosofia i la ciència no són més que jocs de llenguatge, pures creacions de "l'esperit humà".

(Podeu veure l'aclaridora denúncia de N'Alan Sokal contra les manipulacions dels filòsofs francesos dels darrers 50 anys a la web Imposturas intelectuales, en un resum; també inclou denúncies contra els postmoderns).     No sabem quin tipus de lluita  desfermaran les classes populars ni quines respostes crearan en contra dels privilegis i dels poders de les elits.    Però sí podem estar segurs que les forces reaccionàries tradicionals – en especial l'Església catòlica – no han abandonat els seus objectius més foscos.      Com ja he dit a altres escrits, les forces reaccionàries disposen de grans recursos materials per a difondre la seva ideologia, però el seu cos de doctrina – aristotèlic-tomista – és feble i no resisteix les crítiques fetes des de la ciència.     Per altre costat, l'Església catòlica no troba recursos dialèctics per a  front als qui denuncien la seva sèrie interminable de crims contra la humanitat. Ella vol ocultar els seus crims; nosaltres podem denunciar-los.

    O sigui, estem en guerra. I hem de ser en una filosofia – aquesta és la meva proposta – que aporti arguments per reforçar la ideologia de l'emotivisme moral i del contractualisme social. O sigui, hem de lluitar per a aconseguir la llibertat real i la igualtat real.

La existencia de Dios y el escepticismo

quetgles | 17 Agost, 2008 16:31

 

La existencia de Dios y el escepticismo (Es una versión del traductor automàtico del artículo en catalán "L'existència de Déu i l'escepticisme)


A partir del libro "Tótem y tabú", de Sigmund Freud, la etnología y la antropología estudian el fenómeno religioso de las diversas culturas como mecanismo de cohesión social.
En Freud fue el primero al hacer ver que los mitos y los rituales religiosos tenían una significación y una utilidad; más todavía: se ponía de manifiesto que, para aquellos pueblos, las prácticas totémicas y el imperio de los tabúes era una cuestión de vida o muerto social. Sin las prácticas religiosas, la sociedad se disolvía, desaparecía, quedaba destruida.
La versión clásica de los ilustrados franceses y españoles - pero no la de los de los países de tradición luterana - quedaba arrinconada. Igualmente, quedaba demostrada la inconsistencia de aquellas teorías que afirmaban que la religión era una especie de invento de los sacerdotes con el fin de someter y expoliar la población.
Entre los filósofos críticos con la religión, destaca En Nietzsche que defiende una teoría según la cual el origen de la Iglesia cristiana fue debida a las mentiras y manipulaciones efectuadas por Pau de Tars; En paz, movido por un profundo pique|resentimiento "judaico" contra Roma, habría ideado la creación del cristianismo con el fin de hacer "la transmutación de todos los valores". Ésta es la tesis esencial de Nietzsche, tense que se presente en toda su obra: la Iglesia cristiana retiró y condenó los valores superiores de la aristocracia romana e impuso y ensalzó los valores inferiores de los hebreos vencidos, vengativos y resentidos. Para un tratamiento más ancho, podéis ver mi web Friedrich Nietzsche, el profeta sin Dios.
En contra de lo que pensaba En Nietzsche, la realidad histórica muestra - en mi parecer - que la Iglesia católica fue una creación de Roma, como en instrumento para cohesionar la diversidad de pueblos del Imperio. Podéis ver La Iglesia católica, un instrumento del Imperio romano.

Por primera vez a la historia, en el Atenas democrático, siglo V aC, aparecieron los primeros filósofos agnósticos. Los más distinguidos serían En Protàgores y En Gòrgies (podéis ver que las enciclopedias españolas y catalanas hacen uso de la valoración conservadora - la católica-tomista - y clasifican los autores griegos, según sea, con la denominación de filósofos, "aquellos a quienes intentan hacer ciencia", y la de sofistas, "a los que son autores menores y que no son de fiar"). Aunque la obra de los autores demócratas fue destruida en su mayor parte, se conservaron fragmentos de muchos autores. En lo referente a la existencia de Dios, cito el famoso fragmento de Protàgores que hace: Respecto de los dioses no puedo conocer ni si existen ni si no existen, ni cuál sea su naturaleza, porque se oponen a este conocimiento muchas cosas: la oscuridad del problema y la brevedad de la vida humana" (Diògenes, IX, 51).
Queda evidente que en la época clásica no hubo conflicto entre la democracia y la religión. Segundos de Ello Epicur, el hombre no tiene que tener miedo de los dioses; argumenta que los dioses no se ocupan de los hombres. Aunque admite la existencia de los dioses, propone una vida absolutamente no religiosa, una vida ordenada racionalmente como si los dioses no existieran.
Siglos después, el poeta Lucreci hizo la versión latina del libro de N'Epicur, "Sobre la naturaleza" (Sólo dos ejemplares del libro llegaron a la modernidad; es decir, fue a punto de desaparecer). Los patricios romanos eran los responsables de mantener el culto y las "moras". No veían de buen ojo que uno uno "malgastara" el tiempo en la filosofía; y encara peor consideración tenían de aquéllos que hacían publicidad "de novedades poco respetuosas con los dioses y con la tradición romana.
De todas maneras, se fácil constatar que los romanos practicaban una religiosidad centrada a la ejecución del ritual heredado de los antiguos. Quiero decir, es difícil encontrar literatura latina que exprese qualque tipo de emoción religiosa de carácter personal.
Todo hace sospechar que aquellos patricios romanos se comportaban como|cómo sí los dioses o bien no existieran o bien no se ocuparan de los humanos; todo hace sospechar que, secretamente, coincidían con "el ateísmo" de Epicur. Si tengo que poner un ejemplo notable, citaré a "La guerra de las Gàl·lies", de Juli César; no está el más pequeño rastro de religiosidad; ni una invocación, ni una acción de gracias, ni un acto ritual, ni oración, ni el nombre de un dios. Se podría sospechar que En César lo hacéis apuesta.

Tan pronto como la Iglesia católica tuvo el monopolio del control ideológico - a finales del siglo IV -, empezó
la prohibición de las ideas que rehuían la Autoridad eclesiástica. Ideas éstas que, mayormente, eran de carácter religioso. Oponerse ideológicamente contra el cristianismo o la Autoridad de Papa era un hecho excepcional.

Hay que decir, aquí, que, tal vez, el hecho de oposición más extraordinario lo vivió N'Anselm Turmeda, fraile franciscano mallorquín, que renegó públicamente del cristianismo, se convirtió al Islam y publicó el libro dónde explica el motivos de su conversión. La "Tuhfa" - en catalán, "Contra los seguidores de la cruz cristiana" - no fue escrita para los cristianos, sino para los musulmanes. En Turmeda, clásico esciptor catalán, ocurrió - hecho insólito - también un clásico en lengua árabe. Podéis ver el artículo de la web Anselm Turmeda.




Durante más de mil años, la Iglesia católica ocupó todos los peldaños de poder posibles. Papa era la Autoridad en cuestiones de dogma de fe y de moral. Pero con respecto a las más diversas actividades intelectuales la Iglesia no sólo se dedicaba a vigilar, a "inquirir"; sino que ella misma, como iglesia-organización, decidía hacerse el principal agente intelectual de la sociedad.
Aquello que no explican lo bastante bien los libros de texto y las enciclopedias es que la Iglesia católica más que crear las Universidades aquello que hizo se convertir todas las Universidades en dependencias eclesiásticas, excepción hecha de las Facultades de Medicina; que, previamente, hizo cerrar las pocas escuelas de filosofía que restaban en el mundo griego; que las Universidades dependían directamente del Obispo de la Diócesis; así, por ejemplo, la Sorbona dependía del Arzobispo de París.
Aquello que no explican lo suficiente bien es que casi todos los catedráticos eran eclesiásticos; que las diversas órdenes religiosas - franciscanos, benedictinos, agustinos, dominicos y otros - se disputaban las Universidades y las cátedras; que aquellas Universidades eran teológicas y la línea filosófica la indicaba la Curia romana; que la ciencia máxima era la teología; que la física que se estudiaba, era la física aristotélica; que allí no se cultivaba la ciencia sino la superstición.
Aquellas horribles Universidades de frailes (los alumnos también eran frailes) no adelantaban|avanzaban ni un paso en el camino de la ciencia; y, más todavía, eran un instrumento para impedir el sorgiment de la ciencia.

Con En Luter vino la rotura|ruptura de las cadenas. El principio de la libertad de conciencia del "cristiano" se estableció en todo el orbe de la Reforma.
Con la revolución luterana restaban|quedaban abolidas las órdenes religiosas (Uno de los grandes fenómenos era el cierre de miles y miles de conventos de frailes y de monjas); y Alemania se hacía presente en el mundo como una gran potencia intelectual y científica.


Dos mil años después, dentro de la modernidad tolerante, volvía a surgir el escepticismo en materia de religión parecida al del pensadores de las antiguas ciudades griegas.

Por primera vez, un filósofo - David Hume - exponía unos razonamientos según los cuales no era posible demostrar la existencia de Dios. A partir de él, pasará a ser hegemónica la concepción que la metafísica no es posible como ciencia, especialmente a partir de Kant.
A pesar de no declararse ateo, en los medios conservadores a británicos se lo denominaba "El señor Hume, el ateo"; acusación que nunca se hizo a En Kant. En Kant no sólo se declara creyendo (parece que mantuvo las suyos sentimientos pietistas hasta al fin de su vida) sino que su filosofía postula la existencia de Dios como necesario para el despliegue de la moralidad (la "razón pura práctica").
En Hume, en cambio, en su obra "Investigación sobre el entendimiento humano", insiste particularmente en mostrar la inconsistencia de la manera de "dar por válidos" los milagros; dice que si un experimento científico requiere la garantía de un método riguroso, dar validez a los fenómenos extraordinarios que contradicen la experiencia y las leyes físicas requeriría una metodología científica, si de caso, más rigurosa. Señala En Hume que los denominados milagros son fenómenos que no se pueden experimentar (no se puede hacer volver a repetir el milagro); que los milagros tienen como única base de validez el testigo|testimonio de unas personas que afirman haber visto o escuchado el fenómeno milagroso. Y el filósofo considera una manera de valorar el testimonio y dice que "no hay lo suficiente en ningún testimonio para establecer un milagro, a menos que el testimonio sea de manera tal que la falsedad sea más milagrosa que que el hecho de que se intenta establecer".
En Hume destaca que los milagros que narran los evangelios presentan un testimonio muy pobre de manera que una persona corriente contemporánea los consideraría falsos.

El programa oficial de historia de la filosofía no incluye al filósofo francés Julien La Mettrie. La Mettrie es casi un desconocido al Universo español y al catalán. Los franceses parece que no le perdonan que se refugiara a Berlin, al amparo de Frederic II (mientras el Emperador le dedicó un "elogio", las enciclopedias francesas y españolas se dan prisa en hacer saber que En Voltaire, En Diderot y en De Holbach lo despreciaban).
Tendría que figurar en los libros de texto como el primer pensador que estableció las bases del materialismo moderno, materialismo que incluía la argumentación sobre la imposibilidad de la existencia de Dios.

Según La Mettrie, los filósofos se agotan inútilmente intentando justificar la existencia de dos sustancias, la materia y la no materia, la Naturaleza y Dios (haciendo referencia al dualismo de Descartas). Si todos los procesos que conocemos son materiales, y si todos los actos humanos los podemos explicar según la física y la fisiología, intentar buscar otras explicaciones no materiales no responde a los designios de la razón sino de la fe de un creyente.
Por otro lado, En La Mettrie, en su obra "Discurso sobre la felicidad", recuperó el cuerpo central del epicureísmo clásico.


Con el Empirismo británico, primero, y con el Positivismo, a continuación, se establecía que las ciencias positivas constituían la única vía de conocimiento; y la idea de que la metafísica no era posible como ciencia se convirtió en hegemónica.
En las áreas luteranas y calvinistas, el Positivismo hegemónico - u otras corrientes parecidas, como el Pragmatismo y el Utilitarismo - dejó de criticar los contenidos del dogma cristiano y los relatos Bíblicos; los pensadores de ésta corriente, mayormente, introdujeron el mensaje de que se tenía que ser respetuoso con las creencias religiosas; mayormente, defendieron una actitud agnóstica con respecto a la existencia de Dios. No son raros los que se declaran creyentes cristianos aun afirmando que la religión y la ciencia son compatibles (William James, por ejemplo).

Como ejemplo de la línea de falta de crítica contra la superstición, puedo citar a Karl Popper. La jefa de la Iglesia anglicana lo premió. Y Jordi Pujol, ferviente católico, le otorgó, a 1989, el Premio Cataluña.
En Popper es, seguramente, el filósofo positivista más premiado por las entidades de signo conservador.
Estas recompensas no deben ser casuales. En Popper se atrevió a escribir un libro, "el yo y mi cerebro", donde se contempla una "realidad" diferente a la del mundo físico; según eso, estaría el cerebro, que sería una realidad física, material, y "el yo" como realidad existente diferenciada del cerebro exactamente qué y que no es material; una realidad éste "yo" que no sabemos exactamente qué cosa es. Parece que estas especulaciones de Popper enlazarían en la línea oscurantista posmoderna.

Actualmente, parece que se ha consolidado una santa alianza entre las élites del Poder y las iglesias cristianas. Y de manera significativa en los Estados Unidos, donde, a diferencia de Europa, hay una oleada de exaltación religiosa.
Actualmente, la Religión católica y las iglesias evangélicas vuelven a intentar - por enèsima vez - lanzar un asalto contra el darwinismo.

La teoría de la alienación|enajenación religiosa de Marx es absolutamente inconsistente. Además, deja de lado la crítica en dogma religioso y el estudio de la organización del poder de las iglesias. También retira su atención del estudio de las diversa función de la religión dentro de los procesos históricos, ni las diversas maneras de utilización de la religión por parte del Poder. Al respecto podéis ver mi web En Marx y la religión.

Mi propuesta va en la línea de recuperar e intensificar el discurso de Hume con respecto a la crítica de la religión. Se tiene que hacer un esfuerzo por alejar el intento de los "posmodernos" de introducir una especie de relativismo de la ciencia, a la manera de Rorty. Según éste, la ciencia sería también un "juego de lenguaje" al lado de la religión y de la literatura; ciencia, religión y literatura son creaciones de los humanos y, por lo tanto, podemos hacer la mariposa, si ocurre.
Podéis ver la esclarecedora denuncia de N'Alan Sokal contra las manipulaciones de los filósofos franceses de los últimos 50 años a la web Imposturas intelectuales (también incluye denuncias contra los posmodernos).

Detrás de la expresión de tolerancia de Popper "tenemos que ser respetuosos con las creencias religiosas", se esconde un compromiso con las élites del Poder, en el sentido de abandonar la crítica ilustrada contra las supersticiones religiosas.

Exigir que no haya discriminación por causa de las creencias religiosas se tiene que interpretar, de ninguna manera, en el sentido que no se tengan que hacer críticas a la religión y a las iglesias con el fin de no ofender a los creyentes.

El derecho a difundir la verdad es más fuerte que el supuesto derecho de aquéllos que no quieren oír críticas contra sus creencias. El con respecto a las creencias religiosas no implica, nada ni pizca, el no profundizar en la crítica a la religión o abstenerse de hacer campañas|campiñas contra las políticas sociales de las organizaciones religiosas.

La tarea de la Ilustración es sin acabar. Conviene acabarla. Pero no sólo es un combate por|para la verdad, sino, sobre todo, por|para la justicia y la democracia. El combate contra los "lobbys" eclesiásticos forma parte de la lucha contra las élites del Poder. Hay que proclamar la democracia de nuevo.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb