El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat ''La filosofia i la religió sense caretes'', editat a la Xarxa com a post.

Marx i l'alienació

quetgles | 06 Novembre, 2007 07:11

  

   Segons  Marx, cal anar més enllà de la crítica il·lustrada a la religió.  En Marx fa una exposició sistemàtica de la seva teoria de l'alienació religiosa a partir de la crítica a la concepció de Feuerbach. Per a Feuerbach, no és Déu el qui ha fet l'home a la seva semblança, sinó l'home el qui ha creat a Déu, projectant en ell l'essència humana. A Les tesis sobre Feuerbach,  Marx considera que el defecte principal del materialisme anterior – i també el de Feuerbach – rau en que concep la realitat com a un objecte, com a una abstracció, i no com a resultat de l'activitat humana. Ras i curt, no es tracta de que el treballador esdevingui un il·lustrat alliberat de la superstició religiosa, sinó de fer la revolució del proletariat. Són les condicions socials que fan possible l'explotació de l'home per l'home, les que generen i mantenen l'alienació religiosa. Per En Marx i els marxistes l'objectiu immediat no consisteix en fer campanyes per a il·lustrar el proletariat en matèria de religió, sinó d'organitzar els obrers amb l'objectiu de la revolució  social. Així, amb paraules de Marx, La misèria religiosa és, alhora, expressió de la misèria i una protesta contra aquesta misèria. La religió és el sospir de la criatura aclaparada...i l'ànima d'una època sense ànima. És l'opi del poble. I també diu: La tasca immediata de la filosofia consisteix a revelar l'alienació sota les seves formes seculars...La crítica del cel es transforma així en crítica de la terra, la crítica de la religió en crítica del dret i la crítica a la teologia en crítica a la política. (Crítica a la filosofia del dret).

   Tot i la satisfacció de Marx i dels marxistes pensant que havien superat definitivament el plantejament no dialèctic dels il·lustrats, he de posar de manifest les greus mancances de la teoria de l'alienació marxista.    Certament, s'ha d'entendre que la religió és un producte social - i que no hi ha una essència humana natural, única i definitiva com defensava l'antropologia de Feuerbach -, però no ha de restar com una declaració formal que s'aplica retòricament en el debat ideològic. Vull dir que haurem de veure que les societats són moltes i diverses i que igualment són diversos els seus productes socials religiosos. El punt més feble del  concepte de Marx és la reducció d'una gran complexitat de situacions socials i de processos històrics a una sola dialèctica formal amb la denominació d'alienació.  Per a la comprensió d'un determinat procés històric, no ens serveix de res dir que la religió és una alienació; allò  que importa és entendre quina és la seva funció social i de quina manera actua i quins són els seus objectius seculars.      Els pobles antics dels quals en tenim notícia mostren que llur religió juga un paper important per a l'ordenament de la vida familiar i social.  Igualment les grans cultures antigues són indestriables del seu component religiós. Per als sumeris, el seu llibre sagrat, el Poema de Gilgamesh, era allò que feia possible la seva civilització. Seria un contrasentit explicar el desplegament de la civilització de Sumer com el resultat de l'alienació religiosa. Els sumeris, per primera vegada a la Història, aconseguien dominar les aigües de l'Eufrates i del Tigris i constituir tot un sistema de canals i de recs – la major horta del món - que pràcticament ha durat fins avui. En contra de la visió simplista de Marx, la cultura sumèria no solament creava les primeres grans ciutats – riques i plenes -, sinó també el primer gran codi  de dret civil, el Codi d'AmmurabiSemblants consideracions podem fer respecte de l'antiga civilització egípcia. Fa 5000 anys, les voreres del riu Nil eren un fangar, unes terres inhòspites i ermes. Els egipcis realitzaren la proesa de dominar el gran riu; fou a partir de llavors que es pogué dir que el Nil era un do de Déu. És contradictori haver d'atribuir a l'alienació religiosa la formació de les grans civilitzacions.    La religió grega ja estava constituïda quan els diversos pobles germànics començaren les onades invasores a partir del segle XII aC. i s'establiren a l'àrea  mediterrània del que es denominaria la Hèl·lade. Les pobles segueixen un determinat procés històric, però els dogmes de la seva religió es mantenen sense canvis substancials. Tot i la gran diversitat de formacions socials i polítiques dels pobles de la Hèl·lade, tots ells reconeixien la Ilíada com a poema nacional comú. La teoria marxista no explica els processos socials i polítics succeïts a l'època antiga. En Marx i els marxistes resten incomodats a l'hora de fer valoracions sobre la cultura grega. En Marx redueix  tota la història i la cultura de l'Hèlade a un mode de producció econòmica, el mode de producció "agrari esclavista". Segons En Marx, la religió grega s'hauria d'interpretar, doncs, com una alienació que és un reflex d'aquesta societat agrària esclavista. S'hauria d'entendre que eren expressió de la mateixa alienació tan Esparta com Atenes, la qual cosa no s'ajusta a la realitat històrica. Al segle V aC, Esparta es mantenia estancada dins el seu sistema social on tota la població estava militaritzada sota el poder de l'aristocràcia guerrera; i continuava mantenint esclavitzats els messenis, tot i que també eren grecs, de raça, de llengua i de religió. Atenes era una ciutat industrial i comercial i no es pot conceptuar com a ciutat de mode de producció "agrari esclavista". Atenes s'havia convertit en el model de les ciutats democràtiques. Com podem constatar, tres situacions socials i nacionals molt diferents – les d'Atenes, Esparta i Messènia – disposaven d'uns mateixos mites i del mateix culte. Podem veure que la realitat històrica no s'adequa a l'esquema marxista; la religió dels messenis no era expressió de l'opressió a que estaven sotmesos. Per als grecs, l'ànima era equivalent a vida; amb la mort s'acabava tot; no hi havia una altra vida; amb la mort, l'ànima s'extingia. Únicament els déus eren immortals. A les ciutats gregues i també a Roma el culte religiós i els actes cívics coincidien; les festes religioses i les cíviques es confonien.     Haurem de pensar que la teoria de l'alienació religiosa de Marx fou elaborada centrant-se en la Bíblia i fent referència  quasi en exclusiva a les societats cristianes i, en especial, a l'Imperi romà. Però la teoria de l'alienació tampoc explica els processos que es donen a les societats cristianes. Veurem alguns exemples. En Marx es limita a dir que a l'Imperi romà, els esclaus i els plebeus, en lloc de trencar les seves cadenes, es convertiren al cristianisme. La teoria de "l'opi del poble" quedava molt rodona, però la dialèctica de la Historia quedava interrompuda. Però en aquest cas En Marx posa ma a un altre recurs retòric: diu que si en la lluita de classes entre el classe explotadora i la classe explotada no es produeix la revolució – com pertoca segons les lleis de la dialèctica -, llavors s'esdevé la mort de les dues classes en lluita, la desintegració de la societat i la seva extinció històrica.    En totes les societats de sistema esclavista, les revoltes d'esclaus eren molt rares i sempre, o quasi, fracassaven en l'intent; i no era per causa d'una suposada alienació religiosa, sinó perquè, entre altres motius, les masses esclaves no aconseguien desplegar un sistema d'integració. Les grans revoltes d'esclaus – com la d'Espartac – acabaven necessàriament en derrota.     Certament, l'Església cristiana predicava que els esclaus havien d'acceptar la seva condició i no pensar en fugir del seu amo.  I que els cristians lliures s'han de sotmetre de bon grat al governants.  A l'Epístola als romans, del Nou Testament, es pot llegir que Tothom s'ha de sotmetre als governants en funcions. Perquè no hi ha autoritat sinó de Déu. I els governants d'ara és ell qui els ha posats. Per tant, qui planta cara a l'autoritat s'ha rebel·lat contra l'ordre volgut per Déu...si et portes malament, tremola. Que no porta l'espasa sense més ni més. Sí, l'autoritat és al servei de Déu: castigant, manifesta Déu indignat contra els malfactors.   En Marx donava per suposat que el cristianisme era una creació dels oprimits, però  això era una suposició errònia  (Vegeu l'article sobre l'Església catòlica a la Xarxa: El blog d'En Joan Quetgles ).  Els oprimits feien els que manava el Poder, i els esclaus el que manava el seu amo. Els esclaus romans no tenien cap dret; el seu estatus era pròxim al dels animals domèstics.  Era inimaginable que un esclau pretengués tenir autonomia religiosa; si de cas, l'esclau tenia la religió que li manés el seu amo. Si el poder de l'Imperi romà establia unes pràctiques de culte oficials, d'immediat es duien a terme a tot l'Imperi. En Constantí proclamà l'oficialitat de l'Església catòlica, cosa que fou acceptada sense resistències importants; a l'Imperi hi havia consciència de la capacitat manipuladora dels emperadors. Al 380, En Teodosi declarà fora de la llei a la resta de religions i tampoc  hi hagué revoltes ni cap tipus de resistència remarcable. Quan En Constantí impulsà l'Església catòlica, ja havien passat segles des de que els pobles no romans havien estat vençuts i sotmesos; feia segles que aquests pobles havien aconseguit la ciutadania de Roma; aquests pobles només tenien una opció: aconseguir la ciutadania romana o el no-res. Els ciutadans romans de la Gàl·lia, per exemple, feia segles que havien deixat la seva religió, és a dir, havien perdut la consciència nacional.    De bell antuvi, els antics romans anaren fent afegits i modificacions a la primitiva religió llatina. Feren grans manlleus de la religió etrusca; i, més tard, de la poderosa cultura grega instal·lada a la Magna Grècia.  En tot temps, els emperadors romans feien i desfeien en qüestions de religió i civisme; no de bades, des d'August, l'emperador assumia el títol de pontifex maximus, és a dir el de la màxima autoritat religiosa.   A l'Edat antiga, els grans canvis d'orientació religiosa sempre era el resultat d'una decisió política; era tot una ciutat o una nació que abandonava la religió tradicional i n'adoptava una altra, si així convenia a la ciutat o a la nació. Aquest sistema  de conversió religiosa multitudinària es donà fins ben avançada l'època medieval (Encara al segle XVII, en un intent d'aconseguir la pau religiosa a Europa, s'establí el principi polític de Cuius regio eius religio; es reconeixia l'autonomia en matèria de religió a cada nació o entitat política; és a dir, l'autonomia religiosa dels prínceps o de les ciutats lliures respecte de l'Emperador o del Papa (Vigileu: les enciclopèdies pro-catòliques en fan una versió tot invertint el sentit de la cosa). Hom disposa de nombrosos registres històrics d'aquestes conversions massisses.    En Marx té el greu defecte de ser un mal espigolador de la història; recull només els fets històrics que s'acomoden a les seves teories, i deixa de banda, sense comentaris, els fets que no s'hi acomoden. Així, En Marx i els marxistes deixen de considerar el fet de que el luteranisme i , sobretot, el calvinisme foren decisiu a l'hora de l'esclat de les primeres grans revolucions democràtiques modernes; en serien exemples: Suïssa, Holanda, Anglaterra i Escòcia, i, especialment, els Estats Units. No és el cas que jo sostingui que la religió sigui la causa de les revolucions democràtiques sinó que, en contra de la tesi de Marx, la reforma luterana

fou un magnífic instrument d'alliberament contra el domini de l'Església catòlica.

 

   En Marx i els marxistes – així com els ideòlegs cristians – es troben molt incòmodes a l'hora d'explicar l'expansió de l'Islam. En Marx va deixar de banda el tractament de la significació històrica del mahometisme. La civilització islàmica s'expandí amb una rapidesa mai vista (A Estudi de la Història, N'Arnold Toynbee, explica l'Islam com una resposta de les societats orientals contra el domini d'Occident). Atenint-nos el mètode marxista, he de  dir que el mode producció de les societats islàmiques no pot ésser considerat una variant del mode de producció agrari-esclavista. L'Islam es presentà com el gran alliberador i liquidà d'immediat l'esclavitud. El seu mode de producció era agrari no esclavista alhora que desplegava l'activitat industrial i comercial i creixien les grans ciutats.

Marx i la religió

quetgles | 05 Novembre, 2007 12:21

  

   Segons  Marx, cal anar més enllà de la crítica il·lustrada a la religió.  En Marx fa una exposició sistemàtica de la seva teoria de l'alienació religiosa a partir de la crítica a la concepció de Feuerbach. Per a Feuerbach, no és Déu el qui ha fet l'home a la seva semblança, sinó l'home el qui ha creat a Déu, projectant en ell l'essència humana. A Les tesis sobre Feuerbach,  Marx considera que el defecte principal del materialisme anterior – i també el de Feuerbach – rau en que concep la realitat com a un objecte, com a una abstracció, i no com a resultat de l'activitat humana. Ras i curt, no es tracta de que el treballador esdevingui un il·lustrat alliberat de la superstició religiosa, sinó de fer la revolució del proletariat. Són les condicions socials que fan possible l'explotació de l'home per l'home, les que generen i mantenen l'alienació religiosa. Per En Marx i els marxistes l'objectiu immediat no consisteix en fer campanyes per a il·lustrar el proletariat en matèria de religió, sinó d'organitzar els obrers amb l'objectiu de la revolució  social. Així, amb paraules de Marx, La misèria religiosa és, alhora, expressió de la misèria i una protesta contra aquesta misèria. La religió és el sospir de la criatura aclaparada...i l'ànima d'una època sense ànima. És l'opi del poble. I també diu: La tasca immediata de la filosofia consisteix a revelar l'alienació sota les seves formes seculars...La crítica del cel es transforma així en crítica de la terra, la crítica de la religió en crítica del dret i la crítica a la teologia en crítica a la política. (Crítica a la filosofia del dret).

   Tot i la satisfacció de Marx i dels marxistes pensant que havien superat definitivament el plantejament no dialèctic dels il·lustrats, he de posar de manifest les greus mancances de la teoria de l'alienació marxista.    Certament, s'ha d'entendre que la religió és un producte social - i que no hi ha una essència humana natural, única i definitiva com defensava l'antropologia de Feuerbach -, però no ha de restar com una declaració formal que s'aplica retòricament en el debat ideològic. Vull dir que haurem de veure que les societats són moltes i diverses i que igualment són diversos els seus productes socials religiosos. El punt més feble del  concepte de Marx és la reducció d'una gran complexitat de situacions socials i de processos històrics a una sola dialèctica formal amb la denominació d'alienació.  Per a la comprensió d'un determinat procés històric, no ens serveix de res dir que la religió és una alienació; allò  que importa és entendre quina és la seva funció social i de quina manera actua i quins són els seus objectius seculars.      Els pobles antics dels quals en tenim notícia mostren que llur religió juga un paper important per a l'ordenament de la vida familiar i social.  Igualment les grans cultures antigues són indestriables del seu component religiós. Per als sumeris, el seu llibre sagrat, el Poema de Gilgamesh, era allò que feia possible la seva civilització. Seria un contrasentit explicar el desplegament de la civilització de Sumer com el resultat de l'alienació religiosa. Els sumeris, per primera vegada a la Història, aconseguien dominar les aigües de l'Eufrates i del Tigris i constituir tot un sistema de canals i de recs – la major horta del món - que pràcticament ha durat fins avui. En contra de la visió simplista de Marx, la cultura sumèria no solament creava les primeres grans ciutats – riques i plenes -, sinó també el primer gran codi  de dret civil, el Codi d'AmmurabiSemblants consideracions podem fer respecte de l'antiga civilització egípcia. Fa 5000 anys, les voreres del riu Nil eren un fangar, unes terres inhòspites i ermes. Els egipcis realitzaren la proesa de dominar el gran riu; fou a partir de llavors que es pogué dir que el Nil era un do de Déu. És contradictori haver d'atribuir a l'alienació religiosa la formació de les grans civilitzacions.    La religió grega ja estava constituïda quan els diversos pobles germànics començaren les onades invasores a partir del segle XII aC. i s'establiren a l'àrea  mediterrània del que es denominaria la Hèl·lade. Les pobles segueixen un determinat procés històric, però els dogmes de la seva religió es mantenen sense canvis substancials. Tot i la gran diversitat de formacions socials i polítiques dels pobles de la Hèl·lade, tots ells reconeixien la Ilíada com a poema nacional comú. La teoria marxista no explica els processos socials i polítics succeïts a l'època antiga. En Marx i els marxistes resten incomodats a l'hora de fer valoracions sobre la cultura grega. En Marx redueix  tota la història i la cultura de l'Hèlade a un mode de producció econòmica, el mode de producció "agrari esclavista". Segons En Marx, la religió grega s'hauria d'interpretar, doncs, com una alienació que és un reflex d'aquesta societat agrària esclavista. S'hauria d'entendre que eren expressió de la mateixa alienació tan Esparta com Atenes, la qual cosa no s'ajusta a la realitat històrica. Al segle V aC, Esparta es mantenia estancada dins el seu sistema social on tota la població estava militaritzada sota el poder de l'aristocràcia guerrera; i continuava mantenint esclavitzats els messenis, tot i que també eren grecs, de raça, de llengua i de religió. Atenes era una ciutat industrial i comercial i no es pot conceptuar com a ciutat de mode de producció "agrari esclavista". Atenes s'havia convertit en el model de les ciutats democràtiques. Com podem constatar, tres situacions socials i nacionals molt diferents – les d'Atenes, Esparta i Messènia – disposaven d'uns mateixos mites i del mateix culte. Podem veure que la realitat històrica no s'adequa a l'esquema marxista; la religió dels messenis no era expressió de l'opressió a que estaven sotmesos. Per als grecs, l'ànima era equivalent a vida; amb la mort s'acabava tot; no hi havia una altra vida; amb la mort, l'ànima s'extingia. Únicament els déus eren immortals. A les ciutats gregues i també a Roma el culte religiós i els actes cívics coincidien; les festes religioses i les cíviques es confonien.     Haurem de pensar que la teoria de l'alienació religiosa de Marx fou elaborada centrant-se en la Bíblia i fent referència  quasi en exclusiva a les societats cristianes i, en especial, a l'Imperi romà. Però la teoria de l'alienació tampoc explica els processos que es donen a les societats cristianes. Veurem alguns exemples. En Marx es limita a dir que a l'Imperi romà, els esclaus i els plebeus, en lloc de trencar les seves cadenes, es convertiren al cristianisme. La teoria de "l'opi del poble" quedava molt rodona, però la dialèctica de la Historia quedava interrompuda. Però en aquest cas En Marx posa ma a un altre recurs retòric: diu que si en la lluita de classes entre el classe explotadora i la classe explotada no es produeix la revolució – com pertoca segons les lleis de la dialèctica -, llavors s'esdevé la mort de les dues classes en lluita, la desintegració de la societat i la seva extinció històrica.    En totes les societats de sistema esclavista, les revoltes d'esclaus eren molt rares i sempre, o quasi, fracassaven en l'intent; i no era per causa d'una suposada alienació religiosa, sinó perquè, entre altres motius, les masses esclaves no aconseguien desplegar un sistema d'integració. Les grans revoltes d'esclaus – com la d'Espartac – acabaven necessàriament en derrota.     Certament, l'Església cristiana predicava que els esclaus havien d'acceptar la seva condició i no pensar en fugir del seu amo.  I que els cristians lliures s'han de sotmetre de bon grat al governants.  A l'Epístola als romans, del Nou Testament, es pot llegir que Tothom s'ha de sotmetre als governants en funcions. Perquè no hi ha autoritat sinó de Déu. I els governants d'ara és ell qui els ha posats. Per tant, qui planta cara a l'autoritat s'ha rebel·lat contra l'ordre volgut per Déu...si et portes malament, tremola. Que no porta l'espasa sense més ni més. Sí, l'autoritat és al servei de Déu: castigant, manifesta Déu indignat contra els malfactors.   En Marx donava per suposat que el cristianisme era una creació dels oprimits, però  això era una suposició errònia  (Vegeu l'article sobre l'Església catòlica a la Xarxa: El blog d'En Joan Quetgles ).  Els oprimits feien els que manava el Poder, i els esclaus el que manava el seu amo. Els esclaus romans no tenien cap dret; el seu estatus era pròxim al dels animals domèstics.  Era inimaginable que un esclau pretengués tenir autonomia religiosa; si de cas, l'esclau tenia la religió que li manés el seu amo. Si el poder de l'Imperi romà establia unes pràctiques de culte oficials, d'immediat es duien a terme a tot l'Imperi. En Constantí proclamà l'oficialitat de l'Església catòlica, cosa que fou acceptada sense resistències importants; a l'Imperi hi havia consciència de la capacitat manipuladora dels emperadors. Al 380, En Teodosi declarà fora de la llei a la resta de religions i tampoc  hi hagué revoltes ni cap tipus de resistència remarcable. Quan En Constantí impulsà l'Església catòlica, ja havien passat segles des de que els pobles no romans havien estat vençuts i sotmesos; feia segles que aquests pobles havien aconseguit la ciutadania de Roma; aquests pobles només tenien una opció: aconseguir la ciutadania romana o el no-res. Els ciutadans romans de la Gàl·lia, per exemple, feia segles que havien deixat la seva religió, és a dir, havien perdut la consciència nacional.    De bell antuvi, els antics romans anaren fent afegits i modificacions a la primitiva religió llatina. Feren grans manlleus de la religió etrusca; i, més tard, de la poderosa cultura grega instal·lada a la Magna Grècia.  En tot temps, els emperadors romans feien i desfeien en qüestions de religió i civisme; no de bades, des d'August, l'emperador assumia el títol de pontifex maximus, és a dir el de la màxima autoritat religiosa.   A l'Edat antiga, els grans canvis d'orientació religiosa sempre era el resultat d'una decisió política; era tot una ciutat o una nació que abandonava la religió tradicional i n'adoptava una altra, si així convenia a la ciutat o a la nació. Aquest sistema  de conversió religiosa multitudinària es donà fins ben avançada l'època medieval (Encara al segle XVII, en un intent d'aconseguir la pau religiosa a Europa, s'establí el principi polític de Cuius regio eius religio; es reconeixia l'autonomia en matèria de religió a cada nació o entitat política; és a dir, l'autonomia religiosa dels prínceps o de les ciutats lliures respecte de l'Emperador o del Papa (Vigileu: les enciclopèdies pro-catòliques en fan una versió tot invertint el sentit de la cosa). Hom disposa de nombrosos registres històrics d'aquestes conversions massisses.    En Marx té el greu defecte de ser un mal espigolador de la història; recull només els fets històrics que s'acomoden a les seves teories, i deixa de banda, sense comentaris, els fets que no s'hi acomoden. Així, En Marx i els marxistes deixen de considerar el fet de que el luteranisme i , sobretot, el calvinisme foren decisiu a l'hora de l'esclat de les primeres grans revolucions democràtiques modernes; en serien exemples: Suïssa, Holanda, Anglaterra i Escòcia, i, especialment, els Estats Units. No és el cas que jo sostingui que la religió sigui la causa de les revolucions democràtiques sinó que, en contra de la tesi de Marx, la reforma luterana

fou un magnífic instrument d'alliberament contra el domini de l'Església catòlica.

 

   En Marx i els marxistes – així com els ideòlegs cristians – es troben molt incòmodes a l'hora d'explicar l'expansió de l'Islam. En Marx va deixar de banda el tractament de la significació històrica del mahometisme. La civilització islàmica s'expandí amb una rapidesa mai vista (A Estudi de la Història, N'Arnold Toynbee, explica l'Islam com una resposta de les societats orientals contra el domini d'Occident). Atenint-nos el mètode marxista, he de  dir que el mode producció de les societats islàmiques no pot ésser considerat una variant del mode de producció agrari-esclavista. L'Islam es presentà com el gran alliberador i liquidà d'immediat l'esclavitud. El seu mode de producció era agrari no esclavista alhora que desplegava l'activitat industrial i comercial i creixien les grans ciutats.

La religió i la primera Il·lustració

quetgles | 02 Novembre, 2007 07:02

Al llarg de la història, la religió sempre és present dins les societats. Haurem de veure que les religions són molt diverses i que obren de diversa manera dins el si de les societats, que també són diverses. I que, majorment, és l'instrument bàsic per a la cohesió social. Per primera vegada, a les ciutats gregues on havia triomfat la democràcia, es van poder manifestar els teòrics de l'agnosticisme i del secularisme. Protàgores d'Abdera fou el gran teòric de la convencionalitat social, concepció sorgida amb les revolucions democràtiques del segle V aC. Hem de pensar que els seus llibres foren destruïts. Dels pocs fragments que en resten, a un d'ells diu que "l'home és la mesura de totes les coses" i a un altre que "Quan als déus, no puc dir si existeixen o no, ni tampoc quina pugui ésser la seva forma, doncs hi ha molts d'impediments per poder saber-ho amb seguretat: l'obscuritat de l'assumpte i la brevetat de la vida humana". Epicur de Samos entén que els déus no s'ocupen dels homes. A diferència d'altres cultures, la cultura grega – i la romana – no tenia ni "Llibres Sagrats" ni casta sacerdotal. Aquesta situació va fer que no hi hagués conflicte entre la revolució democràtica i la religió. A la nova situació democràtica, els déus preferits per les classes populars obtenen un estatus de privilegi en el culte i en les festes cívico-religioses. El culte a Dionís no tenia aturador. No serà la religió la que anorrearà la democràcia antiga, sinó la força de les armes dels nous imperis emergents: persa, macedònic, romà. El primer cop de la reacció contra l'Atenes democràtica fou degut a la intervenció de l'exèrcit d'Esparta. Foren les armes les que derrotaren la Il·lustració grega, i no el discurs de Sòcrates, Plató i Aristòtil. Havia arribat l'hora dels Imperis a la Història universal. (Continuarà...)

L'Església catòlica

quetgles | 25 Octubre, 2007 08:46

 

   L'Església catòlica fou un instrument de domini  creat per l'Imperi romà per tal d'aconseguir un major nivell d'integració social de les diverses poblacions de l'Imperi, així com d'una major cohesió social, els esclaus inclosos. I l'Univers catòlic és un continuum de manipulació històrica, i de mistificació, tot començant per l'elaboració dels textos del Nou Testament.  Els apologistes catòlics no disposen ni d'un sol text originari;  són textos en llengua grega del segle IV. Com és sabut,  no hi ha proves, no hi ha documents, no hi ha referències escrites ni de Jesucrist, ni dels apòstols ni d'unes suposades comunitats cristianes del segle I i II. El miracle del Llençol Sant de Torí no ha resistit la prova del carboni catorze. Entre la immensa producció literària durant els primers segles de l'Imperi romà, no hi ha escrits que facin referència al tal Jesús. Ni poetes ni filòsofs ni historiadors fan referència a Jesús o a unes suposades comunitats cristianes primitives. "La guerra dels jueus" de Flavi Josef, del segle I, única obra que descriu el món jueu i els seus conflictes, no en diu res de Jesús ni dels cristians. Descriu detalladament les diverses tendències i faccions del judaisme i els conflictes socials i polítics de la societat palestina, però no diu res dels cristians.  Per fer front a aquest buit ominós, els apologistes catòlics decidiren fer una molt greu mistificació: afegir breu paràgraf  al text original d'En Josef, on es fa referència a Jesús, d'una manera forçada, com un parèntesi que trenca els curs de la narració. Tot i que els historiadors  seriosos han assenyalat aquesta manipulació vergonyosa, la maquinària catòlica de guerra ideològica presenta com a vertader el fals testimoni a tots els racons del món on pot fer sentir la seva veu (vegeu la crítica a Internet: The Myth of the Historical Veracity of Jesus, de Hayyim ben Yehoshua, on s'explica que no hi ha garanties de l'existència històrica de Jesús, però, a més a més, assenyala la incompetència dels autors dels Evangelis respecte del món jueu del segle I). 

    En un Imperi romà en descomposició, la religió podria jugar un paper decisiu per aconseguir la cohesió i la integració de la gran diversitat de pobles. D'entre una dotzena de religions de salvació que s'escampaven per l'Imperi al segle IV, l'emperador  Constantí va decidir fer del cristianisme la religió de l'Imperi. On diu que per l'edicte de Milà, any 313, s'autoritzava la pràctica de la religió cristiana, però s'ha de subratllar que En Constantí va intervenir personalment, com un campió, a l'expansió de l'Església cristiana per mitjà de donacions i de privilegis; ell mateix va convocar el Concili de Nicea, al 325. De fet, aquesta església, a tots els efectes  es comportava com si fos l'oficial  del Estat, oficialitat que promulgarà Teodosi, al 380. L'Església catòlica esdevenia el més formidable instrument d'integració, violenta, és clar; tan bon punt, l'Església catòlica fou l'oficial de l'Imperi,  les demés religions eren prohibides i perseguides. Però  si el projecte polític d'En Constantí no aturà l'esfondrament de l'Imperi romà d'Occident, sí va demostrar, en canvi, que l'Església cristiana feia possible la supervivència de l'Imperi romà d'Orient, l'Imperi bizantí (No de bades la capital, Bizanci, es digué Constantinoble i l'emperador passà al santoral de l'Església Ortodoxa com a Sant Constantí), durant més de mil anys.

   Alguns  elements bàsics de la ideologia de l'Imperi foren introduïts dins els textos del Nou Testament, i de manera especial a Els fets dels apòstols i a Les Epístoles de Sant Pau (Les suposades epístoles d'un suposat Pau de Tars són considerades inversemblants per una munió d'investigadors seriosos. Vegeu www.skeptically.org). Dit d'una altra manera, les normes de conducte proposades al Nou Testament coincideixen o reforcen les lleis i normes de l'Imperi.  D'un Imperi on l'esclavitud era una pedra essencial del sistema, els textos del Nou Testament es limiten a fer unes breus valoracions i recomanacions; es limiten a afirmar que els esclaus cristians han de ser uns bons esclaus per als seus senyors, que han de mirar per la casa, que fins i tot han de ser com un fills dels seus amos; i que l'amo cristià ha de ser un bon amo. En cap escrit es planteja globalment el tema de l'esclavitud; no es fa cap recomanació als amos cristians per  què alliberin els seus esclaus o millorin la seva condició vital. El sistema de repressió romà era d'una violència inaudita, i en especial contra els esclaus; la llei romana amenaçava permanentment amb el genocidi (En el cas que un esclau assassinés al seu amo, segons la llei, tots els esclaus de la casa o de la finca havien de ser passats per les armes. Al segle II, els esclaus de Sicília, aixecats en armes, foren exterminats per l'exèrcit de Roma).  Enfront de la malvestat, l'Església no tenia res a dir; ni una sola demanda de reforma de les lleis genocides (En contrast, segons la llei de  l'Antic Testament, l'amo jueu havia d'alliberar els seus esclaus jueus al cap de set anys de servitud. En un pla moralment superior, l'Alcorà declara que l'esclavitud és prohibida entre musulmans).   Igualment, el textos del NT passen de puntetes  sobre la qüestió dels fonaments de l'ordenació política i social; aquells suposats apòstols es limiten a dir que tota l'Autoritat ve de Déu i que els cristians han de ser molt respectuosos amb les autoritats i amb les lleis. Sembla que defugien un tema davant el qual se sentien molt incòmodes.    Mantenen una posició masclista i conservadora   sobre el matrimoni i la relació de gènere. Repeteixen que la dona ha de subjectar-se al marit; i que les vídues joves s'han de tornar a casar; o sigui que sembla que no convenia que una dona visqués sola sense dependre de ningú. 

   Els Pares de l'Església feien una condemna expressa de la filosofia amb l'argument de que la veritat està continguda en la Revelació divina. Els patricis romans sempre expressaren la seva desconfiança respecte a l'activitat filosòfica; veien de mal ull un home que es dediqués a l'especulació intel·lectual; únicament aprovaven els estudis dedicats a la retòrica i a la història.

   Als textos del Nou Testament hi ha desaprovació  expressa de la filosofia i dels que pretenen ésser savis sense la paraula de Déu. Al llibre de Els fets dels apòstols es diu que En Pau va anar a Atenes i que ...s'exasperava d'indignació veient que la ciutat era plena d'ídols. Discutia...a la sinagoga amb els jueus i...a l'àgora ...alguns filòsofs epicuris i estoics discutien amb ell.     De bon principi, sense fer cap tipus d'anàlisi, es dóna per normal i natural el fet de la divisió de la societat en classes i l'existència de l'esclavitud. En això també coincideixen amb la ideologia dominant del patriciat romà. La novetat del discurs cristià en aquest tema consisteix en l'aportació d'una nova retòrica d'exaltació purament religiosa, de caire místic, de manera que no conté cap proposta de canvi de les condicions socials. No és la denúncia d'un sistema injust, sinó que proposa l'acceptació de la injustícia com si fos un mèrit als ulls de Déu aquesta acceptació resignada d'una vida esclavitzada. La preocupació del cristià oprimit no ha de ser sortir de l'opressió, sinó confiar en Déu que els recompensarà amb la vida eterna.    El lector actual també queda escandalitzat pel tractament dels temes referits a la salut i a les malalties. Els apòstols presenten l'oració com a gran recurs general per a la curació dels malalts.   Es dona un marcat paral·lelisme entre la moral cristiana i l'estoica  dels patricis romans. En general, els textos del NT afirmen els valors de la societat patriarcal romana.    Per a En Constantí i per al Poder de Roma, l'Església catòlica era qualque cosa més que un aliat ideològic. L'Església es desplegava com un autèntic Poder paral·lel – però al servei del Poder polític – tot aconseguint uns objectius de control moral i ideològic, d'integració i de cohesió social que mai podria aconseguir el Poder imperial directament. Amb el suport decidit d'En Constantí, i tot fent ús de recursos de coacció i de promeses materials, l'Església catòlica va aconseguir atreure les  masses de les grans ciutats. L'Univers catòlic, la història oficial de l'Església catòlica presenta l'expansió del cristianisme com a resultat de la bonesa del missatge cristià i de l'atracció pel model de vida d'unes suposades comunitats cristianes primitives – comunitats que mai van existir, ni podien existir – . A tot el món antic de l'època romana les ciutats, pobles, o nacions religió i normes morals i socials estaven indissolublement unides, formaven un tot social. L'Imperi romà havia afeblit quan no destruït les normes morals i socials locals tot imposant les lleis i les normes de l'Imperi. A un moment determinant de canvi del procés històric, al segle IV,  les ciutats i pobles decidiren assembleàriament – o en assemblea de notables – adoptar una nova religió en funció dels interessos de la ciutat o nació (Hi ha abundant bibliografia que mostra de quina manera les nacions germàniques invasores de l'Imperi romà decidien canviar de llengua i de religió amb l'objectiu de consolidar les seves conquestes. Amb un maquiavelisme inaudit, el rei franc i l'assemblea dels nobles adopten el cristianisme com a nova religió dels francs. Podeu veure més detalls a la meva Web Segon blog d'En Quetgles). El debat a les ciutats de l'Imperi per a resoldre  si s'adoptava o no el cristianisme no era un debat teològic o de temes de mística, sinó quins serien els guanys que obtindrien en cas afirmatiu o els perjudicis que seguirien  en cas contrari. L'Església cristiana constantina oferia a les ciutats més seguretat i protecció, una major garantia respecte a la provisió d'aliments, més facilitats per als ciutadans per a l'obtenció dels drets civils, concessió de privilegis fiscals, concessió d'avantatges per a accedir a càrrecs burocràtics de l'Estat, etc. La idiosincràsia dels pobles i ciutats s'esvaïa i era substituïda pels signes distintius de l'Església catòlica. Així, s'aconseguia fer homogènies les ciutats de l'Imperi: religió, moral, llengua – el llatí a Occident i el grec a Orient -, llei civil, festes familiars i cíviques. Tot portava la marca del cristianisme. El cristianisme esdevenia el tret distintiu dels nacionals de l'Imperi. D'immediat, els governants perses en va prendre bona nota d'aquest nou nacionalisme cristià i van prendre mesures per tal d'impedir la propaganda de l'Església catòlica  a l'interior de l'Imperi persa.   

      

 La filosofia a l'abast

La filosofia i el Poder

quetgles | 23 Octubre, 2007 06:20

La Filosofia i el Poder. Totes les societats humanes són integrades per una ideologia dominant. A les societats antigues, més integrades, la ideologia es desprèn de la religió. És la religió la que dóna les pautes de conducte familiar i social; estableix allò que és prohibit i allò que és obligat; igualment, estableix la jerarquia de valors en tots els àmbits de l'activitat humana. L'Autoritat i les lleis s'entén que són expressió de la voluntat de Déu o dels déus. Nació i religió era una sola cosa. Igualment, les festes religioses i les cíviques eren indestriables. Amb l'aparició de les societats dividides en classes socials, la ideologia tradicional entra en crisi. La confrontació de classes es manifesta per mitjà de les dissensions ideològiques que fan crítica a l'Autoritat i a les lleis tradicionals; però la dissensió ideològica va de la mà de la religiosa. També es pot dir que el cisma religiós és conseqüència d'un conflicte de classes – o de nacions - que es resol de manera violenta. Al segle VIè aC., la lluita de classes a les ciutat-Estat gregues desencadena les revolucions democràtiques a moltes de les "polis". És la revolta de les classes populars ciutadanes contra l'oligarquia – noblesa, aristocràcia, patricis, terratinents, són noms diversos de la mateixa cosa -. Per primera vegada a la història, s'establien unes societats democràtiques amb una constitució i unes lleis que eren expressió de la voluntat de la majoria de ciutadans. Per allò que ens importa: primer hi ha un sentiment de revolta contra l'opressió, els privilegis i la desigualtat; tot seguit, comença un període de debat ideològic permanent que caracteritza la vida política ciutadana. Per primera vegada a la història, la ideologia era reconeguda com a producte dels homes, i no com a inspiració dels déus. El debat ideològic i la filosofia foren coetanis. En primer lloc, es va congriar la dissidència i els sentiments democràtics, i amb ells la nova ideologia i el debat ideològic. Arribats aquí, puc fer l'enunciat de la tesi: la filosofia s'origina a partir dels sentiments i de la voluntat dels homes, i no de la pura especulació intel·lectual (vegeu l'article "La filosofia i laciència"). La filosofia no és sinó un conjunt d'argumentacions que neguen la validesa d'una ideologia – la religió inclosa – i que afirmen la de la ideologia que li és pròpia. El nou ordre democràtic de les polis es correspon amb la nova ideologia democràtica dominant. És ara quan floreixen els teòrics de la convenció social i de l'emotivisme moral. En Protàgores serà el màxim exponent del pensament dominant de l'època de Pèricles. "L'home és la mesura de totes les coses", és la seva coneguda expressió. Pensament dominant o filosofia dominant és la mateixa cosa. El Poder de les polis democràtiques es correspon amb la filosofia dominant. Haurem de veure en un altre apartat que la ideologia i la filosofia dominant a les ciutats democràtiques no fou vençuda per causa de l'aparició d'una nova filosofia – com pretén la història de la filosofia oficial -, sinó per la força de les armes. Les ciutats democràtiques foren derrotades militarment, i no dialècticament. El triomf de la filosofia Sòcrates, de Plató i d'Aristòtil és la contraportada de la liquidació violenta de la democràcia. La filosofia dels anomenats sofistes fou aniquilada per la reacció (A l'Univers anglès hi ha molts estudiosos del tema, vb, En John D. Bernal, "Història social de la Ciència"). La filosofia dominant a l'Atenes democràtica fou anorreada per Esparta, i per Macedònia. Per N'Alexandre i no per N'Aristòtil. Hem de veure també, en un altre apartat, que la el ressorgiment dels teòrics moderns de la convencionalitat i de l'emotivisme moral (Locke, Hume) aparegueren després de les revolucions democràtiques modernes (la revolució anglesa data de 1688).

La Via catalana

quetgles | 22 Octubre, 2007 05:15

Via catalana per a l'alliberament ideològic. Es pot entendre com un manifest que convida als catalans a participar en la tasca immediata d'esfondrar o inutilitzar l'Univers ideològic espanyol en quant aquest opera i treballa amb l'objectiu no declarat d'afeblir progressivament l'Univers català, fins anorrear-lo definitivament. De manera semblant, l'Univers francès ha operat i opera – fins i tot amb més agressivitat i intolerància – contra l'Univers català. La via catalana refà l'Univers català i l'enforteix. Això suposa la negació dels Universos francès i espanyol, especialment d'aquest darrer. Al moment present, any 2007, l'Univers català té a l'abast la tecnologia d'Internet per a difondre el seu ideari. Els Universos francès i espanyol són construïts a partir de la manipulació sistemàtica de la realitat històrica. L'Església catòlica ha construït i manté el més fals de tots els Universos ideològics. La nació catalana, com a la resta de nacions, és en combat ideològic permanent per tal de fer present al Món el seu Univers. Tots i els enormes mitjans materials de que disposen els enemics, l'avantatge de Catalunya consisteix en que el seu Univers ideològic s'acosta a la realitat històrica i la referma. Actualment, els catalans poden enllaçar amb altres Universos ideològics que també fan negació dels Universos espanyol, francès i catòlic.

Alliberament. La via catalana.

quetgles | 22 Octubre, 2007 04:43

Alliberament. Via catalana per a l'alliberament ideològic. Es pot entendre com un manifest que convida als catalans a participar en la tasca immediata d'esfondrar o inutilitzar l'Univers ideològic espanyol en quant aquest opera i treballa amb l'objectiu no declarat d'afeblir progressivament l'Univers català, fins anorrear-lo definitivament. De manera semblant, l'Univers francès ha operat i opera – fins i tot amb més agressivitat i intolerància – contra l'Univers català. La via catalana refà l'Univers català i l'enforteix. Això suposa la negació dels Universos francès i espanyol, especialment d'aquest darrer. Al moment present, any 2007, l'Univers català té a l'abast la tecnologia d'Internet per a difondre el seu ideari. Els Universos francès i espanyol són construïts a partir de la manipulació sistemàtica de la realitat històrica. També l'Església catòlica ha construït i manté un dels més falsos dels Universos ideològics. La nació catalana, com a la resta de nacions, és en combat ideològic permanent per tal de fer present al Món el seu Univers. Tots i els enormes mitjans materials de que disposen els enemics, l'avantatge de Catalunya consisteix en que el seu Univers ideològic s'acosta a la realitat històrica i la referma. Actualment, els catalans poden enllaçar amb altres Universos ideològics que també fan negació dels Universos espanyol, francès i catòlic.

Déu no existeix i En Popper

quetgles | 19 Octubre, 2007 17:30

Déu no existeix i En Popper. Hi ha una marcada tendència dins el Neopositivisme a deixar de banda la crítica la Religió. En Popper n'és un exemple: alhora que declara que és molt respectuós amb les creences religioses, no entra a debatre sobre el pretès "disseny intel·ligent" – Déu creador de l'Univers -, la campanya mundial que ha engegat els neoconservadors per a recuperar la "bonior" de la societat impregnada de fe religiosa. Pel contrari, En Popper dóna suport als intents intel·lectuals del seu amic John Eccles d'argumentar amb un bagatge científic a favor de l'existència d'una ànima humana immaterial i immortal – "El jo i el seu cervell" -.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb