El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La filosofia i la religiˇ sense caretes

quetgles | 03 Setembre, 2008 09:50

Aquest escrit, per la seva extensió, no cabia a d'edició de balearweb. Per a baixar-lo, podeu prémer aquesta altra web La filosofia i la religió sense caretes . (Segueix)

La filosofia i la religiˇ sense caretes

quetgles | 03 Setembre, 2008 08:49

Aquest escrit, per la seva extensió, no cabia a d'edició de balearweb. Per a baixar-la, podeu prémer La filosofia i la religió sense caretes, que correspon a una altra web.

La ideologia i les elits

quetgles | 31 Agost, 2008 07:45

  Aquest escrit és una repetició de l'article que anava amb el nom de "I en matèria de filosofia, on som ara?". La repetició la faig amb l'objectiu d'aconseguir una majordifusió.

       Vint tesis contra En Rorty i els filòsofs postmoderns.

  

    Tan bon punt apareix una nova elit econòmica, aquesta intenta assegurar-se els seus privilegis econòmics. Per això, intentarà fer-se present i tenir influència als cercles de Poder. En darrer terme, l'objectiu final – la seva situació ideal – seria aconseguir el blindatge dels seus privilegis.

 

     Amb l'aparició de la nova elit econòmica s'intensifica la lluita de classes. Per una banda, la nova elit entra en competició amb les altres elits; i, per l'altra, incideix en la lluita de classes (en el sentit marxista) entre la classe explotadora i les classes treballadores.

 

     La classe dominant i les noves elits en tot moment miren d'intensificar l'explotació i d'assegurar els seus privilegis.  I les classes que no formen part de la classe dominant lluiten en sentit contrari, és a dir, miren de resistir.

 

      Les diverses elits lluiten entre sí pel control dels media. I, en conjunt, la classe dominant intenta imposar la seva ideologia, i anul·lar les ideologies a favor dels interessos de les classes explotades.

 

  

    La nova elit també tracta d'assegurar-se privilegis jurídics.

 

 

     En la lluita de classes, la confrontació essencial és l'econòmica . La classe explotadora sempre procura intensificar l'explotació, i, l'inrevés, les classes espoliades intenten evitar l'espoli.

   Els resultats de les confrontacions són sempre imprevisibles. Constantment es produeixen situacions de crisi econòmica. El sistema capitalista no aconsegueix una ordenació racional de l'activitat econòmica.

  

    Els treballadors no solament ofereixen una resistència contra l'explotació, com, per exemple, quan es dóna una declaració de vaga; sinó que, constantment, promouen tot d'iniciatives espontànies que poden incidir decisivament dins el procés econòmic.  Majorment, les iniciatives de les classes treballadores són moviments profunds de llarg abast; són moviments profunds de les amples masses que no responen a una teoria o programació prèvies. Els exemples més evidents són els moviments migratoris dels treballadors.

   

    Els 102 pelegrins dels Mayflower tiraren endavant un projecte social i polític que era el resultat d'uns acords previs, essent de naturalesa religiosa l'impuls inicial. Si la fundació de noves colònies a Nova Anglaterra hagués depès únicament de les motivacions religioses, la història hauria estat una altra molt diferent (Actualment, les petites comunitats puritanes dels "amis" no passen de ser una curiosa mostra etnogràfica). Ben aviat la motivació dels nous immigrats a Nord-amèrica fou de caràcter social i econòmic.

 

   Així ho explico a "La filosofia i la religió sense caretes", pàgina125, que diu:    "De totes les àrees de colonització del món, les colònies britàniques eren les que oferien més avantatges i  les que més ràpidament augmentava la població. Nova Anglaterra no solament oferia llibertat i tolerància, amb la qual cosa els treballadors aconseguien un nivell de benestar mai vist. Si a un primer moment la immigració era per motius ideològics, ben aviat la motivació purament econòmica fou el vertader impuls. Les colònies anglo-americanes tenien un ritme de creixement de població molt més intens que el de les colònies espanyoles o franceses; doblava la població cada 25 anys. Per posar un referent: al 1760, els colons francesos del Quebec eren uns 40.000, mentre que les tretze colònies britàniques de Nord-amèrica tenien una població d'un milió i mig d'habitants. Els nord-americans consideraren que el formidable creixement econòmic de la seva república feia palès els    avantatges del seu sistema social i polític" (Sobre aquest tema podeu baixar més material escrit prement  La filosofia i la religió sense caretes).

   Els treballadors de l'Europa dels set-cents iniciaren el moviment profund de colonitzar Nova Anglaterra; moviment profund que tingué el punt culminant amb la proclamació de la primera República moderna del món.

  

   Tesi: En contra del que diu En Fukuyama, el sistema capitalista ni és acceptable ni representa la fi de la història.

 

   En Fukuyama argumenta que el sistema capitalista actual es reprodueix a si mateix, i, per tant, seria la darrera forma de societat. Entén que els intents alternatius han fracassat.

   En Rorty diu que el pragmatisme nord-americà és el final de la filosofia. O sigui, que poesia, filosofia i física són purs jocs de llenguatge. O sigui, en darrer terme, En Rorty també considera que l'Imperi nord-americà és la fi de la història.

    Si la "veritat" és allò que resulta útil a la societat, llavors no és d'estranyar que aparegui En Vattimo amb el seu "Creure que es creu".

    Tots aquests moderns volen fer una reutilització d'En Nietzsche i d'En Heidegger.   Són una bona colla: Vattimo, Baudrillard, Lyotard, Rorty, Derrida, Foucault, Deleuze, Dollé, Glucksmann...(Per cert, aquest antic maoista, va fer campanya per a En Zarkozy a les darreres presidencials franceses). S'hauria acabat l'època de la Raó, i hauríem entrat a la dels jocs de llenguatge  i de les idees "útils".

  

    Com ja he escrit a diversos articles, la meva tesi és:

 

Tesi:  En tot temps, la producció de materials filosòfics obeeix a les demandes dels bàndols enfrontats en guerra ideològica. Els filòsofs no fan sinó elaborar arguments a favor d'una determinada ideologia (La definició d'ideologia és: conjunt d'idees que són en funció dels interessos d'una determinada classe social). O sigui, no hi ha filosofia neutral. Els denominats filòsofs, al igual que altres actors intel·lectuals, són moguts per una passió, bé sigui noble, bé espúria, a favor – o en contra – d'una determinada ideologia.

 

    Al meu parer, els filòsofs al servei de la ideologia conservadora tenen com a encàrrec més important intentar introduir un nou irracionalisme, segons el qual les proposicions de la ciència són també jocs de llenguatge. 

   Per entendre'ns: El president George Bush als seus discursos s'atreveix a dir  que "l'ateisme és una creença".  Les expressions reaccionàries d'En Bush enllacen perfectament amb  la gran campanya ideològica de les esglésies evangèliques i de la catòlica per promoure la teoria de "El disseny intel·ligent", referida a la creació divina de l'univers.

 

   En Rorty es posa el vestit dels post-moderns i es presenta com un "pensador" que deixa de banda la filosofia, que "mostra" la inconsistència del llenguatge filosòfic i de la inutilitat dels filòsofs. Però aquest aspecte d'innovador d'En Rorty és una disfressa d'un que treballa decididament fent aportacions a la ideologia reaccionària. En Rorty, per amagar el seu reaccionarisme, exhibeix les seves crítiques contra la política exterior d'En Bush; però és En Rorty mateix el qui proporciona arguments per a les campanyes de les esglésies evangèliques. És contra la tradició de la filosofia il·lustrada que argumenta en Rorty. En Rorty recupera els arguments d'En Nietzsche contra la Il·lustració. És En Rorty el qui s'atreveix a posar a un mateix "nivell creatiu" la literatura, la filosofia i la ciència.

  

   Els  philosophes, en conjunt, despleguen una activitat que, objectivament, afavoreix la ideologia conservadora. La fotografia on apareix el financer En Lara Bosch acompanyat d'En Fukuyama i d'En Glucksmann (Al Cercle d'Economia de Barcelona, gener, 2008) dóna una clara pista de quina és la relació entre els philosophes i el Poder.

 

    La ideologia que sorgí de les revolucions democràtiques modernes d'Europa i d'Amèrica fou recollida a les Constitucions. És reconeguda  com a hegemònica. S'entén que les normes morals i les lleis actuals són una conseqüència de la ideologia democràtica.

 

   S'ha de rebutjar el concepte marxista de les revolucions burgeses.

 

   Tesi:  Els avanços socials i polítics aconseguits per les classes populars a un moment històric concret no es mantenen vigents seguint un impuls inercial. El desplegament de les societats democràtiques dóna lloc al sorgiment  de noves contradiccions que posen en perill l'ordre democràtic. Les societats democràtiques hagueren de ser espectadores de l'aparició del capitalisme al seu si.

 

    Aquelles colònies de grangers republicans de Nova Anglaterra no tenien ni idea del nou fenomen social que rebria la denominació de capitalisme. D'antuvi, els inquietà l'aparició de les grans fortunes, i votaren tot de lleis intentant regular l'acumulació de riqueses.

    

   Tesi: En tot moment les elits  intenten defugir dels controls democràtics. Al darrers temps, les elits han

 aconseguit tot de nous privilegis, econòmics, socials, jurídics, de manera que s'ha produït un afebliment de les garanties democràtiques.  Les grans acumulacions capitalistes són una greu amenaça per a la democràcia.

 

    Tesi:  Allò que importa no són les especulacions dels filòsofs d'ideologia conservadora. Allò que importa és que les classes treballadores trobin noves  formes de lluita per a restablir la democràcia vertadera.

 

       Tesi:  L'emotivisme moral i el contractualisme són les peces mestres de la ideologia democràtica. Allò que importa és fer valer aquestes peces. Amb aquests instruments ha de ser possible anul·lar els privilegis i acabar amb l'explotació i la injustícia.

    

   

     Per a intentar una aproximació a la pregunta inicial, començaré afirmant la tesi mestra, a partir de la qual seguirà la línia de l'argumentació.

    Tesi: L'ordenació de la societat d'acord amb l'emotivisme moral i el concepte de contractualisme social – el nucli de la ideologia hegemònica a les societats democràtiques – s'esdevingué per causa del triomf de les revolucions democràtiques. Fou la intel·ligència i els sentiments i el coratge de les classes populars oprimides les que determinaren l'aparició de les revolucions democràtiques. 

     

    Tesi: No és el cas que la Il·lustració francesa fos la causa de la revolució. Els il·lustrats no eren  pas revolucionaris. S'ha de punxar la bombolla de la Revolució francesa. És errònia la versió que donen els llibres de text espanyols.  

    S'ha de veure que la intervenció de les masses en el procés revolucionari francès del 89 sempre supera les previsions dels qui s'havien autodeclarat "representants del poble francès".

   Es pot constatar a altres àrees d'Europa – per exemple, a Prússia -  també es donava el fenomen de la Il·lustració i no per això se'n derivà una situació revolucionària.

   Podeu veure una explicació més acabada sobre aquest tema a la web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 57 i següents.

     Tesi: La filosofia, les filosofies, es despleguen al servei d'una determinada ideologia. Els filòsofs inicien la seva activitat intel·lectual instal·lats en la seva pròpia ideologia, la qual es correspon amb una de les ideologies en conflicte.   Fent un manlleu a En Hegel, "la filosofia surt com l'òliba, quan el sol ja és post". O sigui, no és el cas que de la ment d'un sol home – el filòsof – sorgeixi una ideologia.     Tesi: El fet de que uns determinats filòsofs figurin com "els més grans" o "els més importants" als llibres de text espanyols respon a una classificació i una valoració la qual concorda amb els interessos de la ideologia conservadora.  

   Tesi: La major part dels "grans filòsofs" són d'ideologia conservadora o reaccionària. Així, podem citar: Sòcrates, Plató, Aristòtil , Agustí, Tomàs d'Aquino, Descartes, Kant, Hegel, Nietzsche, Husserl, Heidegger.

     Tesi: A l'època moderna, els pensadors que elaboraren una filosofia en defensa de la ideologia democràtica triomfant foren en John Locke, En David Hume i En Rousseau, entre d'altres. 

    En Locke pogué publicar la seves "Cartes sobre la tolerància" després de la Revolució "la Gloriosa" de 1688. Però s'ha de considerar que En Cromwell ja havia decidit suspendre la prohibició d'entrada dels jueus a Anglaterra. O sigui, En Cromwell i els seus consellers ja feien valer a la societat els principis calvinistes   que els inspiraven, com, per exemple, el de tolerància.

      Tesi: No és el cas que els moviments de la història siguin originats per les doctrines dels filòsofs. Si de cas, són els profetes – alguns pocs profetes – els qui encapçalen un moviment històric.  

     Les monarquies europees, hereves del sistema de domini de l'Imperi romà, continuaren utilitzant l'Església catòlica com a instrument de repressió ideològica.  Fins a la revolució luterana, es mantingué el despotisme ideològic amb una violència extrema i cruel. (Per a veure el tema sobre la revolució luterana podeu a anar a la meva web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 30 i següents).

   

    Tesi: A les societats democràtiques febles – com n'és el cas de l'espanyola -, les forces conservadores mantenen tot de dispositius per fer prevaler els seus interessos ideològics; i la guerra ideològica és manté encesa.  

      Tesi:  Si les classes populars no aconsegueixen trobar fórmules de resistència eficaces contra el Poder, les classes privilegiades intensifiquen la seva opressió i el seu espoli.

  

       Tesi:  Mentre es manté viva la guerra ideològica, aquells discursos filosòfics que proposen canviar les peces mestres de la ideologia democràtica no fan sinó col·laborar amb les classes privilegiades, amb els opressors.

  

      Per posar un exemple aclaridor: a la França contemporània es dóna amb més intensitat el fenomen de la corrua de "philosophes" i es fàcil constatar que de l'allau de literatura filosòfica no se'n deriva cap canvi ideològic notable.

    Al meu parer, l'allau de "philosophes" no és una casualitat, sinó que és una conseqüència de la praxi de les elits dirigents franceses dels darrers seixanta anys. La producció de "philosophes" no ha sigut per una demanda de les classes populars franceses.

   Passo a exposar tot un seguit de detalls que jo crec que són decisius desvelar el misteri dels "philosophes".

   La seva aparició coincideix amb la victòria de França i amb l'inici de la política de "Grandeur" d'En Charles de Gaulle.

   Aquests "philosophes" de la postguerra ja no són uns foscos professors universitaris que s'esgoten traduint els autors alemanys.  Fan un salt qualitatiu i esdevenen les penses i les veus de "l'esprit" francès. De seguida esdevingueren uns privilegiats socials. Aquests pensadors professionals passaren a disposar d'un pressupost del ministeri més elevat, però, sobretot, tingueren accés als mitjans de comunicació, als grans diaris. Col·laboracions, encàrrecs, conferències, entrevistes, serveis especials, contractes de consellers, premis, honors...i més coses han acompanyat la vida d'aquests nous personatges públics.

    Tot i la tremenda diversitat de discursos filosòfics que amollen, els "philosophes"  participen - sembla que espontàniament – en una campanya permanent d'enaltiment de la filosofia. Quasi tots ells – els marxistes, com N'Althusser, inclosos – fan contínues autoproclames de les seves portentoses capacitats intel·lectuals i de la profunditat del seu pensament.

    Segons els seus discursos, allò important al món són els seus propis discursos que tracten sobre ells mateixos i els seus propis discursos. Es tanta la seva vanitat que arriben a fer afirmacions com la d'En Foucault que digué que En Deleuze és el filòsof més important del segle i que el segle XXI serà "deleuzià". I diu tot això  en to profètic sense que el món en sàpiga res (Bé, jo crec que la declaració d'En Foucault ocultava de fet una proclama de la seva pròpia superioritat respecte d'En Deleuze).

   Al meu parer, la intenció de les elits privilegiades franceses i del Poder francès consisteix en intentar desanimar les classes treballadores;  és com si aquestes elits volguessin rescatar "el dret de les classes dirigents" de línia platònica i deixar en suspens l'emotivisme moral, i per això fessin aquest ús dels "philosophes".

   L'enunciat elitista ( i també el de N'Althusser) seria una cosa així: "vosaltres treballadors i vosaltres gent vulgar  no disposeu de formació suficient per a intervenir en l'ordenació de la societat. Val més que ho deixeu en mans dels savis, dels preparats i dels experts - o dels dirigents del "partit" -. Renuncieu a l'emotivisme moral.

   És com si intentessin – aquestes elits – que els treballadors i les classes populars es sentissin intel·lectualment i moralment inferiors. Com si intentessin culpabilitzar a les "masses".

   És com si fessin experiments socials en el sentit de cercar una línia política i ideològica que donaria lloc a un nou platonisme social.

 

    Les elits privilegiades continuen amb el seus poders i els seus projectes contra els interessos de les classes treballadores. Les elits continuen provant nous mètodes en la guerra ideològica.

   

 

   Els intel·lectuals i els filòsofs i els individus corrents que denuncien les estratègies de les elits reaccionàries treballen a favor del bàndol democràtic.

  

  Per una banda, el desplegament econòmic mundial (per mitjà del sistema capitalista) fa que la producció de bens materials abasti nivells extraordinaris i això permet que amples capes de la població mundial tinguin accés a un nivell de vida més alt (El més remarcable és el desenvolupament de la Xina i de l'Índia, la població de les quals representa una tercera part de la població mundial). Per l'altra, les elits s'apoderen de part d'aquesta producció i aconsegueixen unes acumulacions de riquesa també extraordinàries.

      Les elits i les noves elits han fet unes extraordinàries acumulacions de riquesa en poques mans.

 

   Tesi: En tot moment, les elits – econòmiques, polítiques, ideològiques – tracten de burlar els controls democràtics. A més a més, en el terreny purament ideològic, tracten d'afeblir la ideologia democràtica.

  

    Vist això, respecte del tema que encapçalava l'article, he de dir que la filosofia convenient als interessos de les classes treballadores continua essent aquella que defensa la validesa del nucli essencial de la ideologia democràtica, a saber, l'emotivisme moral i el contractualisme social. I, per citar els clàssics, diria els noms d'En Locke, En Hume i, també, En Rousseau.

   És possible que alguns lectors, afectats al marxisme o a la filosofia d'algun "philosophe", s'escandalitzin de la meva proposta de fer valer el pensament d'uns autors del segle XVIII.

 

      En justificació a això, he de dir que l'emotivisme moral i el contractualisme social no són unes modes passatgeres. Que l'establiment dels règims democràtics respon a la voluntat majoritària de la població. Que la ideologia democràtica és hegemònica en quant és sostinguda  per la majoria de la població.

    Tesi: Al llarg dels segles, va predominar de manera absoluta i vergonyant "l'intel·lectualisme moral" i "el naturalisme social". No és el cas que els filòsofs es cansessin d'aquesta ideologia i inventessin unes noves modes ideològiques. Ja he dit que la filosofia és com l'òliba. Tancat el breu període de les "polis" democràtiques, durant més de dos mil anys va imperar el despotisme aristocràtic.  

   Tesi: Als llibres de text figura que durant aquest llarguíssim període hi va haver 40.000 filòsofs i teòlegs. Però no expliciten que tots aquests filòsofs no feien sinó repetir incansablement l'eterna cantilena de "l'intel·lectualisme moral" i de "el naturalisme social", cantilena que "no passava mai de moda". Els 40.000 teòlegs pasturaven dins la tanca construïda per N'Aquino i el Papa.

    (Aclariment: "intel·lectualisme moral" és la doctrina defensada per Sòcrates, Plató i Aristòtil. Segons aquesta, el Bé moral – únic i etern – s'aconsegueix  per mitjà de l'activitat intel·lectual; únicament el savi obra el bé. En Tomàs d'Aquino acomoda la teoria aristotèlica al dogma catòlic. Segons N'Aquino, "la fe i la raó" coincideixen; el Bé de la metafísica coincideix exactament amb la moral cristiana; o, també, la pura especulació racional descobreix les veritats morals del cristianisme. O sigui, en darrer terme, el Papa és la màxima autoritat en matèria de moral).     (Aclariment: "Naturalisme social" és la doctrina de N'Aristòtil sobre els principis "eterns" que defineixen "la societat humana".  Segons aquesta, les societats humanes són un producte natural; les societats humanes s'ordenen segons les lleis de la natura; les diverses formacions socials – monarquia, aristocràcia, democràcia – són productes naturals, són una conseqüència de la naturalesa humana. Segons la concepció aristotèlica, tots els processos de la naturalesa s'orienten necessàriament cap a la perfecció. Així, si a la societat hi ha esclaus, s'ha d'entendre que és una cosa natural i s'ha d'entendre que és una bona cosa que hi hagi esclaus; explicava el filòsof els beneficis de l'esclavitud,  gràcies als quals els homes lliures queden alliberats del treball i poden cultivar la filosofia.)     O sigui, que allò que importa és saber que la guerra ideològica contra totes aquelles organitzacions – i filosofies – enemigues de la ideologia democràtica continua més encesa que mai. Que "els enemics del poble" continuen promovent tot de "philosophes" amb la perversa intenció de crear confusió ideològica, d'afeblir les crítiques contra les elits.     Així, doncs, en matèria de filosofia seríem a un postmarxisme i a un post-postmodernisme.  

    Tesi: El denominat "postmodernisme" és un intent de sembrar la confusió de manera que totes les teories serien una mena de jocs de llenguatge. En Rorty, fent "pragmatisme de dretes", ens proposa que l'activitat de l'home al voltant de la poesia, la filosofia i la ciència no són més que jocs de llenguatge, pures creacions de "l'esperit humà".

(Podeu veure l'aclaridora denúncia de N'Alan Sokal contra les manipulacions dels filòsofs francesos dels darrers 50 anys a la web Imposturas intelectuales, en un resum; també inclou denúncies contra els postmoderns).     No sabem quin tipus de lluita  desfermaran les classes populars ni quines respostes crearan en contra dels privilegis i dels poders de les elits.    Però sí podem estar segurs que les forces reaccionàries tradicionals – en especial l'Església catòlica – no han abandonat els seus objectius més foscos.      Com ja he dit a altres escrits, les forces reaccionàries disposen de grans recursos materials per a difondre la seva ideologia, però el seu cos de doctrina – aristotèlic-tomista – és feble i no resisteix les crítiques fetes des de la ciència.     Per altre costat, l'Església catòlica no troba recursos dialèctics per a  front als qui denuncien la seva sèrie interminable de crims contra la humanitat. Ella vol ocultar els seus crims; nosaltres podem denunciar-los.

    O sigui, estem en guerra. I hem de ser en una filosofia – aquesta és la meva proposta – que aporti arguments per reforçar la ideologia de l'emotivisme moral i del contractualisme social. O sigui, hem de lluitar per a aconseguir la llibertat real i la igualtat real.

 

Rorty, el neopragmatisme i la confusiˇ.

quetgles | 31 Agost, 2008 07:28

 

Rorty, el neopragmatisme i la confusió.

quetgles | 31 Agost, 2008 09:28

En Richard Rorty o la confusió.

En Rorty  ens serveix d'excusa per a centrar el tema del debat. El debat seria qualque cosa així com:  Quina és la funció de la filosofia? o, també, Quins són agents dels processos socials al món en l'actualitat? o, també, Quina és la situació actual de la guerra ideològica? o, d'una altra manera, És que tal volta ja s'ha acabat la guerra? o, també, ¿O no és el cas que hi hagi unes elits extraordinàriament poderoses que fan valer els seus interessos per sobre dels interessos de les classes treballadores? o, també, És que, efectivament, som a la fi de la història, i no hi ha manera de promoure un sistema alternatiu al del capitalisme?A manera de resum de la qüestió:  En Rorty s'escuda en la tradició del pragmatisme nord-americà per fer crítica a la que ells anomenen "filosofia europea". En Rorty argumenta i mostra la inconsistència de totes aquelles filosofies que pretenen "aportar la veritat", com si la "veritat" fos una cosa, un objecte que s'aconsegueix gràcies a l'esforç de la ment privilegiada d'un filòsof. Reafirma el plantejament pragmatista, segons el qual allò que importa és fomentar les pràctiques socials que són beneficioses  per a la comunitat humana. Però haurem de veure que En Rorty trenca les regles bàsiques del pensament pragmatista, i inicia una cursa filosòfica tot fent manlleus a filòsofs "continentals"; fent manlleus - diu ell - d'En Nietzsche, d'En Heidegger i d'En Wittgenstein.En aquesta nova versió del pragmatisme - el denominat neopragmatisme - En Rorty s'atreveix a fer un salt prodigiós que consisteix en afirmar també el relativisme de la Ciència, en el sentit que les teories i les "veritats" de la Ciència no contenen la realitat ontològica, sinó que no deixen de ser "un joc de llenguatge", un més, entre altres jocs de llenguatge, com són el de la poesia i el de la religió. La ciència és també una convenció;  és un "joc de llenguatge" útil, que ha demostrat ésser molt convenient per a aconseguir un major benestar de la societat (El pragmatisme clàssic - James, Dewey - és expressió de la ideologia fortament hegemònica de la societat nord-americana).En Rorty, mentre mostra la inconsistència dels filòsofs "occidentals", alhora, sense donar explicacions, sorprenentment, comença a fer importants manlleus de la filosofia d'En Nietzsche i de la d'En Heidegger, així diu: ÿ"...la tradició filosòfica occidental concep la vida humana com un triomf en la mesura que transmuta el món del temps de l'aparença i de l'opinió individual en un altre món: el món de la veritat perdurable. Nietzsche, en canvi, creu que el límit que és important travessar no és el que separa el temps de l'intemporal, sinó el que divideix el vell del nou. Pensa que la vida humana triomfa en la mesura que escapa de les descripcions heretades de la contingència de l'existència i troba noves descripcions. És aquesta la diferència que separa la voluntat de veritat de la voluntat d'autosuperació. És la diferència entre concebre la redempció com el contacte amb una mica més ampli i més durador que un, i la redempció com En Nietzsche la descriu: Recrear-ho tot  per a convertir-lo en un així ho vaig voler", del llibre "Contingència, ironia, solidaritat", pàgina 49. Podeu veure que En Rorty no fa de pragmatista, sinó que ens proposa "trobar el camí de la salvació" en el pensament d'En Nietzsche. En Rorty no justifica aquesta aproximació a En Nietzsche, un autor que s'hauria de considerar a les antípodes del pragmatisme. En Rorty no explica perquè alhora que es declara un continuador d'En Dewey intenta fer valer la filosofia d'un autor tan atípic com és En Nietzsche (Als llibres de text del segle passat, En Nietzsche figurava com a màxim exponent de l'irracionalisme. A la meva web, explico que En Nietzsche era considerat el filòsof màxim pel règim nazi; ho podeu veure a  Friedrich Nietzsche, el profeta sense Déu).Semblantment,  al seu discurs filosòfic, En Rorty declara la seva admiració pel pensament d'En Heidegger. No fa cap tipus de comentari sobre la posició radicalment antinord-americana d'En Heidegger, en relació a la cultura, la ideologia, la ciència. Tampoc fa referència al passat nazi d'En Heidegger (A excepció d'alguns escrits menors del 1933, sembla que l'obra d'En Heidegger no pot ésser qualificada de concordant amb la ideologia nacional-socialista; però, com han denunciat molts d'intel·lectuals, fou alarmant el silenci d'En Heidegger. Mai feu una condemna dels crims nazis, ni va demanar perdó per la seva adscripció al partit nacional-socialista. Per a més informació podeu baixar Martin Heidegger, el corruptor).En Rorty es declara pragmatista i seguidor del pensament d'En John Dewey, però les seves declaracions són un pur formulisme. Els escrits d'En Rorty, les seves exposicions sobre temes de filosofia, mai semblen tenir la més remota referència al pragmatisme nord-americà  ni amb la filosofia d'En Dewey. En Rorty no segueix la proposta del pragmatisme de defugir de l'intel·lectualisme i de dedicar-se a coses pràctiques, útils i immediates.En comptes de seguir les propostes pragmatistes, En Rorty fa un intel·lectualisme duríssim, a la manera dels filòsofs francesos. Al seu llibre "Heidegger, contingència i pragmatisme",  mostra que l'atreviment d'En Rorty no té límits, tocant a fer teories filosòfiques. En Rorty es mostra com una mena de segon Heidegger, de deixeble avantatjat que recull els preciosos tresors del mestre i els junta als seus.  El qui havia de ser pragmatista - es a dir, pragmàtic - esdevé una cosa portentosa, com una mena de circ de la filosofia "més profunda de totes les filosofies possibles". El llibre sembla un llibre d'un "philosophe", com si fos En Derrida, per exemple. En Rorty es mostra tan savi i tan intel·lectualista que En Heidegger. En Rorty exposa el seu discurs a la manera d'un gran expert sobre En Heidegger. I Tots els temes que fan referència a En Heidegger els recull com si li fossin molt familiars i molt acceptables, i com si no haguessin de despertar cap alarma per a un lector pragmatista. En Rorty, com si no passés res, fa seus tot de termes i expressions heideggerianes que són abusius; i, més encara, fa ús de termes que converteixen un escrit en una cosa semblant a una obra poètica o religiosa;  així, per exemple, fa ús "els grecs" i "el pensament dels grecs" per referir-se a la filosofia d'En Plató; i també usa "Occident" i "filosofia occidental" com si fos tot una unitat de pensament filosòfic;  i també usa "els moderns", "nosaltres", "el pensament modern" per fer un tot u d'allò que és divers. Així es pot veure en aquest paràgraf del llibre esmentat més amunt:

"Per a centrar la qüestió de la contingència i de la nostra situació tardana, considerem el problema preliminar de si poden compaginar la inicial empresa« ontològica »de Heidegger amb el seu posterior intent d'esbossar la« història del Ser ». El lector d'   Ser y Tiempo Ser i Temps   puede verse llevado a pensar que los griegos disfrutaron de una relación especial con el Ser que hemos perdido los modernos, que tenían menos dificultades que nosotros en asumir una posición ontológica, mientras que los modernos tenemos serias dificultades en mantener presente la diferencia entre lo ontológico y lo óntico. pot veure portat a pensar que els grecs van gaudir d'una relació especial amb el Ser que hem perdut els moderns, que tenien menys dificultats que nosaltres a assumir una posició ontològica, mentre que els moderns tenim serioses dificultats en mantenir present la diferència entre l'ontològic i ho óntico. Sin embargo el lector de esta obra lee a menudo en ella que Descartes y Nietzsche fueron una expresión tan adecuada del Ser de sus épocas como Parménides lo fue del Ser de la suya. No obstant això el lector d'aquesta obra llegeix sovint en ella que Descartes i Nietzsche van ser una expressió tan adequada del Ser de les seves èpoques com Parmènides ho va ser l'Ésser de la seva. Esto hace difícil ver qué ventaja pueden haber tenido los griegos sobre los modernos, o cómo pueden compararse Parménides y Nietzsche con respecto al «carácter elemental» de las «palabras del Ser» a las que están asociados. Això fa difícil veure què avantatge poden haver tingut els grecs sobre els moderns, o com poden comparar Parmenide i Nietzsche respecte al «caràcter elemental» de les «paraules del Ser» a les quals estan associats. Como el Ser no consiste en más que en su comprensión por el Com el Ser no consisteix en més que en la seva comprensió per l'   Dasein , como el Ser no es un poder contrapuesto o superpuesto al Dasein, com l'Ésser no és un poder contraposat o superposat al   Dasein , no está claro cómo pueda haber algo más auténtico o primario en la parte superior de la escalera que en su base. Dasein, no està clar com pugui haver-hi una mica més autèntic o primari a la part superior de l'escala que a la seva base. Por ello no está claro por qué tenemos que pensar en términos de una escalera en vez de en términos de una pasillo rodante" Per això no està clar per què hem de pensar en termes d'una escala en comptes de en termes d'una passadís rodant "

      He de concloure que el neopragmatisme d'En Rorty és un salt increïble al buit, que el seu discurs és la negació del pragmatisme clàssic; que és una manipulació de les paraules; que el seus intents de fer casar En Dewey amb En Heidegger és com intentar mesclar oli amb vinagre.    El discurs d'En Rorty no fa sinó crear confusió, amb la intenció, jo crec, de desplegar una estratègia de llarg abast amb l'objectiu de reintroduir la metafísica i el "pensament religiós", a la manera que ho fan els de la campanya del "disseny intel·ligent". Però al darrera, jo pens, no només hi ha les esglésies cristianes; també les elits econòmiques nord-americanes estan interessades en el projecte. Però això ja és el tema per a un altre article.    

 

DÚu no existeix, 16 proves

quetgles | 27 Agost, 2008 06:46

       

        Arguments per fer veure la inconsistència intel·lectual de les creences en un Déu. 

 

  Els de la Cúria romana i els protestants ianquis són en campanya de propaganda permanent per tal de difondre el concepte de "disseny intel·ligent", dit del dogma de la creació divina de l'Univers. Les esglésies són en guerra ideològica permanent. Les seves grans campanyes tenen per objectiu influir a les grans masses, a la gent de les classes populars.

   Aquest escrit, és una modesta aportació d'arguments per fer veure la inconsistència de les suposades proves de l'existència de Déu.

 

    Les proves clàssiques per a demostrar l'existència de Déu quedaren invalidades a partir d'En Hume i d'En Kant.  Els conservadors a En Hume li deien "el senyor Hume, l'ateu". Però no es podia posar aquest qualificatiu a En Kant, que era un fervorós creient cristià: va reintroduir el concepte de Déu en nom d'una suposada raó pràctica.

   Amb l'Empirisme com a pensament hegemònic, quedava  establert que la metafísica no era possible com a ciència, i que, per tant, no es podia demostrar l'existència de Déu. El Positivisme no va fer sinó reafirmar els pressupòsits de l'Empirisme, i la metafísica quedava definitivament marginada del món de la ciència moderna.

    Però l'Església catòlica no admet mai, en cap cas, els seus errors, els relacionats amb la filosofia i la moral, en especial. És vigent el dogma de la infal·libilitat del Papa en matèria de fe i de moral. La Cúria romana continua mantenint a Tomàs d'Aquino com a doctor màxim de l'Església. "Philosophia perennis" és la denominació que donen a la filosofia de N'Aquino. Als seminaris de formació teològica, es continua impartint les doctrines aristotèlico-tomistes i afirmant que l'existència de Déu pot ésser demostrada fent ús de la raó.

 

  Fet aquest preàmbul, exposo una llista d'arguments que reforcen la idea de que és impossible l'existència de Déu.

 

1.    Contra la idea de Creació de l'Univers. Suposar que Déu creà l'Univers implica la següent contradicció: s'hauria d'acceptar que una cosa immaterial – Déu – hauria existit eternament com a substància única, i que, "després" d'aquesta eternitat, hauria creat una segona substància, la matèria. O sigui, l'esperit crea la matèria. Allò perfecte, Déu, – segons la idea aristotèlica de perfecció – hauria produït allò imperfecte, la matèria.

2.    Contra la idea de l'ordre de l'Univers. On suposa que a l'Univers hi ha un ordre i que Déu és l'ordenador de l'Univers. Però la física moderna introduí el concepte d'incertesa. I N'Ilya Prigogine (premi Nobel de química, 1977) va anar més enllà i va exposar el concepte de l'Univers com a Caos i com a procés irreversible; és a dir, no solament hi hauria hagut el "Big Bang" – el caos inicial -, sinó que l'Univers actual seria un moment de l'explosió inicial, explosió que continua la seva ona expansiva fins al dia d'avui. Per tant, si no hi ha el suposat ordre, tampoc hi ha d'haver  un Déu ordenador.

3.    Contra la idea de perfecció. Els denominats graus de perfecció de la naturalesa són apories que neguen els principis de les ciències empíriques. Quasi 2000 anys després, En Tomàs i l'Església catòlica encara insisteixen en la idea de l'escalonament general de  tots els éssers segons aquest suposat grau de perfecció. El tomisme va desplegar un sistema de manera que totes les coses havien de seguir un ordre jeràrquic fins a nivells inaudits, com és el cas de les jerarquies angèliques.   Les ciències positives van trencar definitivament el món de les jerarquies aristotèlico-tomistes. Llavors, la idea d'un ésser supremament perfecte és una pura fal·lera.

4.     Contra la idea de primer motor. En contra del que diuen els llibres de text i les enciclopèdies, N'Aristòtil no era un científic, ni tenia el menor interès per la investigació de la naturalesa. Es pot afirmar, rotundament, que la "Física" de N'Aristòtil no és sinó un cúmul de disbarats sobre temes de física. A la física aristotèlica hi havia diversos móns físics amb unes lleis físiques diferents. A la física moderna, no hi ha "primer motor".

5.      Semblantment, la física no fa distinció entre éssers contingents i éssers necessaris.

6.     En tot temps els pobles han cregut en déus, en esperits i en forces malignes. Avui, gràcies els avenços dels estudis d'etnologia, sabem quina funció social  complien les religions; sabem que servien per establir el sistema de prescripcions i de prohibicions que regien la vida de les comunitats humanes primitives. Però, actualment, a les societats democràtiques, les prescripcions i les prohibicions són establertes segons la voluntat de la majoria de ciutadans; és a dir, d'acord amb  l'emotivisme moral i el contractualisme. Si les societats democràtiques prescindeixen de "la voluntat de Déu", podem concloure que, a la pràctica, aquestes societats funcionen com si fossin atees.

7.       No es disposa ni mai s'ha disposat d'una via o d'un mètode per poder experimentar sobre suposats fenòmens sobrenaturals com serien els  ciències físiques no poden detectar el fenomen de la denominada "transsubstanciació". Igualment, els suposats fenòmens    "paranormals" no resisteixen  les anàlisis de la ciència experimental.

8.       Hi ha relats de l'antiguitat on els prodigis i els miracles es succeeixen constantment, de manera quasi familiar. Mostren unes societats acostumades als fenòmens prodigiosos relacionats amb les seves creences. Precisament, als relats dels cristians, als llibres de l'NT, arriba a moments de tal intensitat de fets miraculosos coma cap altre relat, que jo sàpiga. Per posar un exemple:  A "Els fets dels apòstols", 5, 12,  referent a l'apòstol En Pere, el narrador ens fa saber  que "Per les mans dels apòstols s'esqueien molts de miracles i prodigis al poble...I anaven creixent més i més els creients en el senyor...fins al punt que treien els malalts pels carrers i els posaven en lliteres i baiards perquè, en passar En Pere, al menys la seva ombra caigués sobre algun d'ells. Així mateix hi feia cap una gernació de les ciutats dels voltants de Jerusalem, portant malalts i turmentats pels esperits impurs, els quals, tots, eren guarits".  Com podeu comprovar, En Pere feia miracles en sèrie, com que desfer calça; bastava que passés pel carrer i la seva ombra ja era suficient per desfermar un doll de miracles.  Sóc de l'opinió de que els propis "llibres sagrats" ofereixen el millor material per demostrar la inconsistència dels dogmes religiosos. De la inconsistència dels "llibres sagrats", en podem deduir la inconsistència de la creença en un determinat Déu ( Sobre aquest tema podeu veure la meva web  Els Evangelis, històries impossibles).

9.       L'argument del sentit comú:  Com és possible pensar que l'ésser més gran del Món no es pot conèixer? Resultaria que l'ésser omnipotent no és accessible per mitjà de les ciències. I resulta que els administradors de la religió tampoc ofereixen vies de coneixement. Ofereixen únicament "els seus llibres sagrats"  i tot d'històries igualment inversemblants com a única "prova" de l'existència del seu déu.

10.                       N'Aquino i els 40.000 teòlegs parlen del "camí de la fe" com a diferent del de la raó, però que fe i raó, en darrer terme, han de coincidir. Però no són capaços d'explicar de quina manera s'ha d'obrar per seguir la via de la fe.  En Pascal proposa que un hom el que ha de fer és comportar-se com si tingués fe, com si cregués en Déu, i que, així, a un moment determinat tindrà autèntica fe.  Però allò que no planteja En Pascal és en quin Déu i en quins "llibres sagrats" ha de dipositar la fe inicial el qui està en període de proves.

11.                       N'Epicur no negava l'existència dels déus, però deia que els déus no s'ocupaven dels homes, posat que els consideraven bestioles insignificants; entenia que un home assenyat ha d'ordenar la seva vida com si els déus no existissin.

12.                       Però el plantejament de N'Epicur només és apropiat al món grec. Del Déu de les religions monoteistes, segons els seus "llibres sagrats", no es pot dir que no s'ocupa dels homes. Ans al contrari, el Déu de la Bíblia es mostra com un déu molt gelós, que vol que els homes l'adorin i l'estimin. Però a més del Déu dels jueus i dels cristians, hi ha els Déu dels mahometans; i, més lluny, el Déu de l'hinduisme, el del budisme, sintoisme, jainisme i d'altres. Ha de resultar inacceptable per a una ment moderna l'existència d'un Déu que intervé dins la història i alhora s'absté de donar les senyes de la seva identitat.

13.                       El fet de l'existència de tanta gent que no creu en Déu és una prova de la seva inexistència. Sobre això, els malvats teòlegs s'avancen a dir que "Déu castiga amb el seu silenci el pecat d'orgull dels qui es declaren ateus". Però què poden dir respecte dels infants que eren educats oficialment dins l'ateisme, com es feia a les repúbliques marxistes?

14.                       És inacceptable per a una ment formada dins la modernitat l'existència de Déu i alhora l'existència dels denominats "llibres sagrats". O sigui, segons el meu raonament, de les històries impossibles que narren els llibres "llibres sagrats" hem de concloure que Déu no existeix.

15.                       O, al menys, que no existeix el déu dels jueus i dels cristians. Segons la Bíblia, el principal manament de Déu seria el d'estimar-lo sobre totes les coses. Segons la Bíblia de la Fundació bíblica catalana, a "Èxode", 20, 6, diu: "...jo, Jahveh, el teu Déu, sóc un Déu gelós, que castigo la iniquitat dels pares en els fills fins a la tercera i la quarta generació dels qui m'odien, però que faig misericòrdia fins a milers per aquells que m'estimen i observen els meus preceptes". En contra de les suposicions dels redactors dels "textos sagrats", els sentiments de les persones broten del seu interiorment d'una manera espontània. És sabut que la voluntat  no domina els sentiments, sinó, al revés, són els  sentiments els que determinen la voluntat. Per entendre'ns: si de cas, el text bíblic  hauria de dir una cosa així com "faràs com si m'estimessis".

16.                       Igualment les suposades declaracions formals del Déu dels textos bíblics que feren greument la sensibilitat moderna s'han de considerar com una prova de que Déu no existeix. Per posar un exemple especialment notable, "Èxode", 22, 19: "Qui ofereixi sacrificis als déus, fora de Jahveh, serà exterminat". Segons aquest text, al peu de la lletra, tots els musulmans i els hinduistes haurien de ser exterminats. També podem veure el text que fa: "...Però si el servent declara: estimo el meu amo, la meva dona i els meus fills; no vull sortir lliure, aleshores el seu amo...li foradarà l'orella amb un punxó, i el servirà per sempre.", "Èxode", 21,5-6. O, també, aquest altre text: "Si algú ven la seva filla per esclava...", "Èxode", 21, 7. (He de reconèixer que, en molts aspectes, l'Alcorà és més pròxim a la sensibilitat moral moderna, en especial, referent a l'esclavitud i a temes socials. L'Alcorà declara que un musulmà no pot tenir un altre musulmà en esclavatge).

   Contra l'existència d'un "geni maligne" o d'un Déu que jugués cruelment amb els humans, he de confessar que no disposo d'arguments tan contundents, igualment sembla una idea inconsistent.

    

  

La filosofia i la religiˇ sense caretes

quetgles | 24 Agost, 2008 19:01

  

   El meu llibre no cap a l'espai de Balearweb. Si us plau, premeu aquesta altra web  La filosofia i la religió sense caretes.

The Spanish, impossible capitalism.

quetgles | 24 Agost, 2008 16:40

 

The Spanish, impossible capitalism.
(Author: Joan Quetgles. 24, 8, 2008)
 

(I beg you that you excuse the deficiencies of the translation in English language).

Justification of the authority of my writing: The professors of economics would be the most appropriate persons when treating the subject of the perverse nature of the Spanish capitalism. But them, the doctors, or they are blind debut in a useless academic formation, or they observe the social evils provoked by the capitalism and do not dare to denouncing them. Par another band|side, the leaders of the working majority unions, in spite of the critics that they make against the abuses of the capital, do not fly or can not go salary beyond some "moderate" claims. My writing connects, if of case, with the voices of the unionists or of the politicians that denounce the wickedness of the system.
My writing receives communion with the conventionalist approach of Jean-Jacques Rousseau and with the spirit of the initial declaration of "Of the social contract" that he says: "The man is born free; and everywhere he is chained. One is believed the owner of the other ones, and a slave bigger than they still remains. How has this change happened? ...
Only if the force, and the effects that derived from it were taken into account, he should say: "While some people are forced to obey, and he obeys, he does good; as soon as he can give himselfof the yoke, and he gives himself some, he still makes better; because retrieving the freedom with the same right that had taken away |himself her, either he has right to retrieve her, or nobody had any right to remove it. But the social order is a holy right, which serves as basis to all the other ones. However, this right does not come of the nature; conventions are based on, then".


You will have to see that my speech is not a repetition of the better known "radical" speeches; you will see that it|he|she contains a few new approaches. My goal is to spread them.

The oligarchy of Catalonia-principality, the País Valencià and the Balears, from 1714, renounced to her national duties. And, as a matter of fact, she was confused, with the Spanish oligarchy.
The Spanish Marxists - and the Catalans - in every time they have confused Spanish oligarchy and Spanish bourgeoisie. To the Castilian-Andalusian oligarchy they hid it with the name of Spanish bourgeoisie.
The traditional Spanish oligarchy was the class of the great owners of land - the denominated aristocracy. This oligarchy had the control of the State. She had the monopoly of the direction of the army and of the administration of the State.
The Castilian-Andalusian aristocracy drowned the bourgeoisie of her nation (During the 16th century  the bourgeoisie almost disappeared of the map; Burgos, Valladolid, Toledo and other cities became depopulated; they seemed  ghost cities), and she blocked the deployment of the bourgeoisie.
The oligarchy, finally, allowed the controlled deployment of the bourgeoisie  in Catalonia and in the País Basc. This allowed that Catalonia became the focus of the industrial and commercial activity, and that, in 1931, Barcelona was the senior city of the State, with more than one a million inhabitants. The Oligarchy, frightened, ascertained that she had lost the control of the social and political processes that kept on happening.
She is the question ¿ How like this the oligarchy did not concentrate in Madrid the industrial activity, which now yes she is making?
The modern industrial activity did not unfold|display in Madrid nor in the Castilian-Andalusian cities perqué traditionally the control of the economical activity was a monopoly of the oligarchy (it has to be understood that the king was the oligarch senior). It is more: the system of the industrial and commercial activity consisted of the monopoly, the sole right and the concession in hands of the oligarchy. Sole Right and Concession: the great aristocrat is he reserved the rights of an economic  exploitation and he yielded them to the dealers (they were the customers of the great man). For example, the men had the sole right of the floury mills; the millers were the customers of the men that the concession had obtained. For example, the great oligarches established the monopoly of the trade with America and, because of that, centered all the commercial routes in the port of Cadis. As supposed, those aristocrats never took care of the business, but their dealers, their customers, directly. The king of Castella and those noblemen were very determined to not waste any beneficial economical activity. The king, as an oligarch senior, the exploitation of the saltworks of all the State was reserved. The Castilian-Andalusian bourgeoisie came off held up, reduced to the condition of customers of the noble or at the exercise of the traditional artisans.
Since always, the main economic|economical basis of the aristocracy was the derivative of the exploitation of its|his|her|their big agricultural estates|properties. Those aristocratic agricultural companies|societies, to|in the to block the deployment of the bourgeoisie, kept|sustained motionless, with decadence (The decadence of España, the writers suggested|said).

It|He could|might seem to use the concept of Spanish bourgeoisie to refer to the hegemonic class of the Spanish State in the present correct and logical. But my proposal goes in another direction. We have to consider that it|he|she is not the case that the Castilian-Andalusian oligarchy disappeared with the denominated democratic transition.
How I explain The philosophy and the religion without masks, page 9, to the book "The Castilian-Andalusian oligarchy was the dominant class in the Spanish State; it|he|she was the conservative class that had the ideological control; until year 1975, for 40 years, the dominant ideology in the State was that denominated nacional-catolicisme. With the establishment of the constitutional monarchy, it started a new historical stage in which the Spanish oligarchy - the Castilian-Andalusian - it|he|she accepted the new democratic frame (As a matter of fact, it|he|she was really well the result of a negotiation from a position of force|strength of the oligarchy). It would be more approximate to the historical reality to say that the democratic forces|strengths accepted the offer of a new political frame that had severe democratic lacks, severe lacks that last until the day of today. The several democratic formations|training of the State that had been struggling against the pro-Franco dictatorship negotiated the conditions that the pro-Franco state imposed them in the Power. Or it is that it was not the case that the oligarchy was defeated or weakened. The democratic Platform negotiated with the pro-Franco Power from a position of weakness, and was seen forced to accepting the maintenance of the privileges of the oligarchy and of the Catholic Church. The smallest reproof of the military uprising of the general Franco or of the pro-Franco diet|regime was not even agreed on. There was not any attempt to pioneer judicial processes against the pro-Franco criminals. There was not any type of purification of the pro-Franco civil servants with political responsibilities. The oligarches with all its|his|her|their intact estates|properties adapted splendidly to the new democratic order of the borbònica monarchy. On the other hand, the pro-Franco elements of the device of the State continued in its|his|her|their places of privilege without the most minimum revision being made. All the pro-Franco soldiers and the judges and the professors and tall clerks continued to|in its|his|her|their charges|posts without being "bothered".
At the years of the misery and of the opprobrium most awful - of 1940 in 1958 - the pro-Franco Diet|Regime, in a kidnapping of folly, endeavoured the return to the Middle Ages. What was denominated the autarchy intended to carry out an oligarchic economic|economical utopia: with one panoptic that it|he|she had to control until the smallest economic|economical activity, all the territory was left intervened economically and subtracted filling of a continuum of sole rights and of concessions and dealers. To put an example of the autarkic folly: according to the National Servicio of the Trigo, the farmers were forced to stating in writing the crop|growing of cereals - they were forced to sowing a determinate quota with wheat - the extension of its|his|her|their earth|lands dedicated themselves, and, once made the ripe grain, it|he|she had to declare again the amount of cereal obtained; they stayed in the National Servicio forced to selling all the spare wheat, in sole right; to grind the wheat for the selfconsumption the farmers were forced to filling in a bureaucratic paperwork that seemed a hieroglyph to them.
How it|he|she could not be in another way, the oligarchic dream worked out to be a nightmare; a ruined Spain that did not achieve to raise the boss|head; the level of industrial production of 1958 did not reach that of year 1936!

It|He|She could|might seem that, into beginning of the 21st century, the Spanish State had entered definitively on the way of the modernity. But we do not have to deceive ourselves; we will have to see that neither the oligarchy nor the Catholic Church have been defeated; that they have not been withdrawn of the history|story; that they continue sustaining its|his|her|their privileges.
In my opinion, for the time being, the oligarchy is winning the entry|game. To win the entry|game consists in assuring its|his|her|their power and becoming the clearly hegemonic class.
The senior part of writers talk exclusively to bourgeoisie Spanish without making distinction of this supposed bourgeoisie with respect to the classical bourgeoisie of Europe and Nord-amèrica. That which I want to bring to light in the readers is that the one that has adopted all the air of a typical bourgeoisie has been the traditional oligarchy; but the aristocracies do not perform and are not meant to the bourgeois way but the aristocratic way.
With the exception of the title of king, it seems to the civil code that all the noble titles do not have validity. But the descendants of the big|great Spanish aristocratic families, with noble title or without, they constitute the thickness of the big|great owners of earth|land.

Thesis: the senior of the individuals that they are part of the denominated "big|great Spanish bourgeoisie" established in Madrid they are not a supposed second generation of industrialists, some sons of some supposed captains of industry. They are rather the new figure of the oligarchy. Mostly they are oligarches, or main customers of the oligarchy.
Madrid it|she is full of big|great employers, but there are few captains of industry.

Already during the Franco's regime, the oligarchy had decided to act as Madrid a big industrial and financial center. The Big Madrid became the most populous city of the State.
A policy|politics of stimulus to the small traders and small industrialists is not the case that in the Madrid of the years of development it had started so that they became captains of industry.
During the Franco's regime and afterwards, until the day of today, the economical method of the oligarchy has continued being applied to stimulate the growth of Madrid. Through the privileges, the monopolies, the sole rights and the concessions, Madrid has become the main industrial and financial kernel of the State. As supposed, the consequence of this economic policy she went  to the detriment of the rest of industrial areas, of the Catalans and Basques, in particular.
To put an example: the dozen of small Majorcan companies who dedicated themselves to the maritime transport, following the indications of the Regime, were constituted in monopoly with the creation of the Compañia Transmediterránea, with headquarters in Palma de Mallorca; at the seventies, the company was nationalized, and, further later on, it was decided to move the headquarters to Madrid; and there she continues.
With the deployment of the tourism, they appeared from modest bourgeois kernels in everything all over the State, the economical activity of which followed the typical rules of the economy of free market.
During these last years and until right now, the Spanish Governments of turn have filled the mouth while stating that Spain is a great world-wide economic power. But these declarations are a bluff, of course.
The method of the oligarchy is opposed to that of the economy of free market. The industrial concentration in Madrid is not a consequence of the economic activity displayed by the autochthonous agents of the local bourgeoisie.

Thesis: The industrial concentration in Madrid is a consequence of the intervention, the privileges, the monopolies, the sole rights and the concessions; that is, she is the result of the vicious economic practices of the oligarchy.

The industrial large enterprises of Madrid are, mostly, delegations of international companies. The Spanish industrial large enterprises are, mostly, a drift of the great state monopolies, monopolies that they shared among the oligarches, especially during the Government of Of It Aznar. These large enterprises it is not they devote|dedicate to|in the manufacture of consumption objects, but that offer services; industries of gas and of electricity, of distribution of water, of telephonic service are, of air, maritime and terrestrial transport, of distribution of products of the oil, and other. Also they continue the oligarchic traditional large enterprises that take care of the extraction of raw materials.
Or it is, there are not industrial products of Spanish brand|mark, exception made of the alimentary industries. Thus, for example, there is not Spanish national automotive industry.

Since always, for all the geography of the State there were the quarrymen. Tens of thousands of small companies that constituted the industry of the construction. The oligarchy had always reserved itself|herself the estate|property of the large enterprises of construction, once these that had the sole right of the big works of the Government had been undertaken.
With the boom of the tourism, the construction became the main industrial activity. And to the period of Of It Aznar she arrived to the apotheosis; the construction in the Spanish State managed to overcome the joint construction of France, Great Britain and Germany. Bourgeoises and aristocrats pioneered the new stage with frenzy. Bankers, estate, promoting agents, Builders all they played strongly in this industry that fore didigner not have to fear the competence.
How they pointed out the economists of the Financial Times, the Spanish State invested the senior part of its savings - and besides, he became indebted - under construction of houses and in housing developments of second residences; that there was the danger of the estate bubble; and that, about everything, this Pharaonic investment was in non productive lambs.
The several national bourgeoisie of the State - the Castilian-Andalusian one, the Catalan, the Galician and the Basque - find smothered by the cdomain of the oligarchy. The bourgeois economic initiatives are always seen interfered for the devices of control and of being able of the oligarchy. Like always, the bourgeoisie see themselves forced to playing the unequal dirty game that imposes them the oligarchy. More still: often, she makes herself to distinguish a great Spanish bourgeois from a Spanish oligarch difficult.

Parallel lives: N'Henry Ford, North American, and Rodolfo Martín Villa, Spanish. The first was from a family of small ranchers; the second originated in the bossom of a well-to-do family from Leon and studied the career of engineer.
 Ford he heard passion for the mechanics; he devoted the good and best one of his energies to constructing a car within reach of the medium classes. From some beginnings as a manual worker, he became one of the biggest industrialists of the Nord-amèrica of the 20th century. Henry Ford has happened to the history as an example and as a model of the supposed kindness of the system of free market economy - or capitalism.
Martín Villa, of well young, he pioneered a magnificent career how he corresponds to an oligarch. So he occupied union and political charges in the pro-Franco Regime - he was a civil governor of Barcelona -, as charges to the direction of large enterprises - of Endesa, for example; or Sogegable, lately. Martin Villa serves as sample of the special availability of the Spanish oligarches to occupy the most diverse charges of direction.

The crisis of the estate bubble has brought to light the Spanish oligarchy she continues being incompatible with the one denominated economy of free market. The oligarches fill in themselves the mouth while declaring themselves economic enthusiasts in favor of the liberalism, but these liberal gestures are a pure scenic representation; they continue with the oligarchic methods that are own for them and, at all times, try to liquidate the free competence.
The big Spain world-wide power was the advertising version of the Spanish bubble.
One one could think that now she has arrived the period of the lean cows. But people have to go beyond what means the expression. The things have to be said for their name. The supposed fat cows were really the product of the aznarista folly. During these years of democratic monarchy and of free market economy, as a matter of fact, there have not been true democracy, and the economics - and the Catalan economy - in every time she has been intervened. Or are,

Thesis: The Spanish oligarchy smothers the economic  deployment of the several territories of the State. And, especially, smothers Catalonia for cause that is the area of senior industrial density.

In Zaplana charging a million euros of salary as a counselor of Telefónica he is an icon of the system.
On the other hand, the supposed fat cows have coincided with the help on a large scale that the European Union disbursed with the goal of the modernization of the Spanish economy.

Finally, the several Catalan social classes - and those of the rest|subtraction of the State - they will see themselves forced to getting of the oligarchic yoke rid. Or, but, in my opinion, the social panorama of every time will seem more a Mexican postcard.

 

 

El capitalisme espanyol, inviable

quetgles | 23 Agost, 2008 06:51

 

                  El capitalisme espanyol, inviable.  

 

   Justificació de l'autoritat del meu escrit: Els catedràtics d'economia serien els més autoritzats a l'hora de tractar el tema de la naturalesa perversa del capitalisme espanyol. Però ells, els doctors, o bé són cecs debut a una inútil formació acadèmica, o bé observen els mals socials provocats pel capitalisme i no s'atreveixen a denunciar-los. Par altra banda, els dirigents dels sindicats obrers majoritaris, tot i les crítiques que fan contra els abusos del capital, no volen o no poden anar més enllà d'unes "moderades" reivindicacions salarials. El meu escrit enllaça, si de cas, amb les veus dels sindicalistes o dels polítics que denuncien la malesa dels sistema.

    El meu escrit combrega amb el plantejament convencionalista d'En Jean-Jacques Rousseau i amb l'esperit de la declaració inicial de "Del contracte social" que diu:  "L'home neix lliure; i a tot arreu és en cadenes. Un es creu l'amo d'altres, i encara roman un esclau més gran que ells. Com ha succeït  aquest canvi? No ho sé. Què ho pot fer legítim?  Penso que puc contestar a la pregunta.
Si només tenia en compte la força, i els efectes se'n derivaven, hauria de dir: "Mentre un poble és obligat obeir, i obeeix, fa bé; tan aviat com es pugui lliurar del jou, i se'n lliuri, fa encara millor; perquè recuperant la llibertat amb el mateix dret que se li havia estat arrabassada, o bé ell té dret a recuperar-la, o bé ningú tenia cap dret per a llevar-la-hi. Però l'ordre social és un dret sagrat, que serveix de base a tots els altres. Tanmateix, aquest dret no ve de la natura; es basa, doncs, en convencions".
  

   Haureu de veure que el meu discurs no és una repetició dels discursos "radicals" més coneguts; veureu que conté uns quants plantejaments nous. El meu objectiu és difondre'ls.

   

   L'oligarquia de Catalunya-Principat, el País Valencià i les Balears, a partir de 1714, renuncià als seus deures nacionals. I, de fet, es confongué, amb l'oligarquia espanyola.

    Els marxistes espanyols – i els catalans – en tot  temps han confós oligarquia espanyola i burgesia espanyola. A l'oligarquia castellano-andalusa l'amagaven amb el nom de burgesia espanyola.

    L'oligarquia espanyola tradicional era la classe dels grans propietaris de terra – la denominada aristocràcia -.  Aquesta oligarquia tenia el control de  l'Estat. Tenia el monopoli de la direcció de l'exèrcit i de l'administració de l'Estat.

   L'aristocràcia castellano-andalusa va ofegar la burgesia de la seva nació (Durant el Siglo de oro quasi va desaparèixer del mapa; Burgos, Valladolid, Toledo i d'altres es van despoblar; pareixien ciutats fantasmes) i va impedir el desplegament de la burgesia al seus territoris nacionals.

   L'oligarquia, finalment, consentí el desplegament controlat de la burgesia als territoris no nacionals espanyols, a Catalunya i al País Basc. Això va permetre que Catalunya esdevingués el focus de l'activitat industrial i comercial, i que, a 1931, Barcelona fos la major ciutat de l'Estat, amb més d'un milió d'habitants. L'Oligarquia, espantada, constatava que havia perdut el control dels processos socials i polítics que s'anaven esdevenint.

   La pregunta és ¿Com així l'oligarquia no concentrava a Madrid l'activitat industrial, cosa que ara sí està fent?

   L'activitat industrial moderna no es desplegà a Madrid ni a les ciutats castellano-andaluses perqué tradicionalment el control de l'activitat econòmica era un monopoli de l'oligarquia (S'ha d'entendre que el rei era l'oligarca major). És més: el sistema de l'activitat industrial i comercial consistia en el monopoli, l'exclusiva i la concessió en mans de l'oligarquia. Exclusiva i Concessió: el gran aristòcrata és reservava els drets d'una explotació econòmica i els cedia als concessionaris (eren els clients del gran senyor). Per exemple, els senyors tenien l'exclusiva dels molins fariners; els moliners eren els clients dels senyors que havia obtingut la concessió. Per exemple, els grans oligarques establiren el monopoli del comerç amb Amèrica i, per això, centraren al port de Cadis totes les rutes comercials. Per suposat, aquells aristòcrates mai s'ocupaven directament del negoci, sinó els seus concessionaris, els seus clients. El rei de Castella i aquells nobles estaven ben decidits a no desaprofitar cap activitat econòmica beneficiosa. El rei, com a oligarca major, es reservava l'explotació de les salines de tot l'Estat. La burgesia castellano-andalusa quedava estancada, reduïda a la condició de clients del nobles o bé a l'exercici de la menestralia tradicional.

   Des de sempre, la principal base econòmica de l'aristocràcia era la derivada de l'explotació de les seves grans propietats agràries. Aquelles societats agràries aristocràtiques, al impedir el desplegament de la burgesia, es mantenien immòbils, amb decadència (La decadència de España, en deien els tractadistes).

  

   Podria semblar correcte i lògic utilitzar el concepte de burgesia espanyola per a referir-se a la classe hegemònica de l'Estat espanyol en l'actualitat. Però la meva proposta va en una altra direcció. Hem de considerar que no és el cas que l'oligarquia castellano-andalusa desaparegués amb la denominada transició democràtica.

   Com explico al llibre La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 9, "L'oligarquia castellano-andalusa era la classe dominant a l'Estat espanyol; era la classe conservadora que tenia el control ideològic; fins a l'any 1975, durant 40 anys, la ideologia dominant a l'Estat  fou allò denominat nacional-catolicisme. Amb l'establiment de la  monarquia constitucional, es va iniciar una nova etapa històrica en la qual l'oligarquia espanyola – la castellano-andalusa – acceptava el nou marc democràtic (Bé, de fet, realment era el resultat d'una negociació des d'una posició de força de l'oligarquia). Seria més aproximat a la realitat històrica dir que les forces democràtiques acceptaren l'oferta d'un nou marc polític que tenia greus mancances democràtiques, greus mancances que perduren fins el dia d'avui. Les diverses formacions democràtiques de l'Estat que havien estat lluitant contra la dictadura franquista "negociaren" les condicions que els imposava l'estament franquista  en el Poder. O sigui que no fou el cas que l'oligarquia fos derrotada o afeblida. La Plataforma democràtica negociava amb el Poder franquista des d'una posició de feblesa, i es va veure obligada a acceptar el manteniment dels privilegis de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Ni tan sols s'acordà la més petita reprovació de l'alçament militar del general Franco o del règim franquista. No hi va haver cap intent d'iniciar processos judicials contra els criminals franquistes.  No hi va haver cap tipus de depuració dels funcionaris franquistes amb responsabilitats polítiques. Els oligarques amb totes les seves propietats intactes s'acomodaren esplèndidament al nou ordre democràtic de la monarquia borbònica. Per altra banda, els elements franquistes de l'aparell de l'Estat continuaren als seus llocs de privilegi sense que es fes la més mínima revisió. Tots els militars franquistes i els jutges i els catedràtics i alts administratius continuaren als seus càrrecs sense ésser molestats".

   Als anys de la misèria i de l'oprobi més nefastos – de 1940 al 1958 – el Règim franquista, en un rapte de follia, intentà el retorn a l'Edat Mitjana. Allò que es denominà l'autarquia pretenia dur a terme una utopia econòmica oligàrquica: amb un panòptic que havia de controlar fins a la més petita activitat econòmica, tot el territori restà intervingut econòmicament i restà farcit d'un continu d'exclusives i de concessions i concessionaris. Per posar un exemple de la follia autàrquica: segons el Servicio Nacional del Trigo, els pagesos eren obligats a declarar per escrit l'extensió de les seves terres dedicades al cultiu de cereals – estaven obligats a sembrar una determinada quota de blat - , i, un cop fetes les messes, havia de tornar a declarar la quantitat de cereal obtingut; restaven obligats a vendre tot el blat sobrant al Servicio Nacional, en exclusiva; per a moldre el blat per a l'autoconsum els pagesos estaven obligats a omplir una paperassa burocràtica que els semblava un jeroglífic.

   Com no podia ser d'altra manera, el somni oligàrquic resultà ésser un malson; una Espanya arruïnada que no aconseguia aixecar el cap; el nivell de producció industrial de 1958 no abastava el de l'any 1936!

  

   Podria semblar que, a començament del segle XXI, l'Estat espanyol  havia entrat definitivament a la via de la modernitat. Però no ens hem d'enganyar; haurem de veure que ni l'oligarquia ni l'Església catòlica han estat vençudes; que no han estat retirades de la història; que continuen mantenint els seus privilegis.

   Al meu parer, de moment, l'oligarquia està guanyant la partida. Guanyar la partida consisteix en assegurar el seu poder i esdevenir la classe clarament hegemònica.

   La major part de tractadistes parlen exclusivament de burgesia espanyola sense fer distinció d'aquesta suposada burgesia respecte de les burgesies clàssiques d'Europa i Nord-amèrica. Allò que vull posar de manifest als lectors és que ha estat l'oligarquia tradicional la que ha adoptat tot l'aire d'una burgesia típica; però les aristocràcies no actuen ni es comporten a la manera burgesa sinó a la manera aristocràtica.

   A excepció del títol de rei, sembla que tots els títols nobiliaris no tenen validesa al codi civil. Però els descendents de les gran famílies aristocràtiques espanyoles, amb títol nobiliari o sense, constitueixen el gruix dels grans propietaris de terra.

     Tesi: la major dels individus que formen part de la denominada "gran burgesia espanyola" establerta a Madrid no són una suposada segona generació d'industrials, uns fills d'uns suposats capitans d'indústria. Més aviat són la nova figura de l'oligarquia. Majorment són oligarques, o clients principals de l'oligarquia.

    Madrid és plena de grans empresaris, però hi ha pocs capitans d'indústria. 

 

   Ja durant el franquisme, l'oligarquia havia decidit fer de Madrid un gran centre industrial i financer. El Gran Madrid  esdevingué la ciutat més populosa de l'Estat.

   No és el cas de que al Madrid dels anys de desenvolupament s'hagués iniciat una política d'estímul als petits comerciants i petits industrials per tal que esdevinguessin capitans d'indústria.

    Durant el franquisme i després, fins el dia d'avui, s'ha seguit aplicant el mètode econòmic de l'oligarquia per a estimular el creixement de Madrid. Per mitjà dels privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions, Madrid ha esdevingut el principal nucli industrial i financer de l'Estat. Per suposat, les conseqüències d'aquesta política econòmica anava – i va – en detriment de la resta d'àrees industrials, de les catalanes i basques, en particular.

    Per posar un exemple: la dotzena de petites companyies mallorquines que es dedicaven al transport marítim, seguint les indicacions del Règim,  es constituïren en monopoli amb la creació de la Compañia Transmediterránea, amb seu a Ciutat de Mallorca; als anys setanta, la companyia fou nacionalitzada, i, més endavant, es decidí traslladar la seu a Madrid; i allà continua.

   Amb el desplegament del turisme, sorgien de nuclis burgesos modestos a tot arreu de l'Estat, l'activitat econòmica dels quals seguia les normes típiques de l'economia de lliure mercat.

   Durant aquests darrers anys i fins ara mateix, els Governs espanyols de torn s'han omplert la boca tot declarant que Espanya és una gran potència econòmica mundial. Però aquestes declaracions són un bluf, és clar.

    El mètode de l'oligarquia es contraposa al de l'economia de lliure mercat. La concentració industrial a Madrid no és una conseqüència de l'activitat econòmica desplegada pels agents autòctons de la burgesia local.

 

   Tesi: La concentració industrial a Madrid és conseqüència de la intervenció, els privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions; és a dir, és el resultat de les pràctiques econòmiques vicioses de l'oligarquia.

  

   Les grans empreses industrials de Madrid són, majorment, delegacions d'empreses internacionals. Les grans empreses industrials espanyoles són, majorment, una deriva dels grans monopolis estatals, monopolis que es repartiren entre els oligarques, en especial durant el Govern de N'Aznar. Aquestes grans empreses no és dediquen a la fabricació d'objectes de consum, sinó que ofereixen serveis; són indústries de gas i d'electricitat, de repartiment d'aigua, de servei telefònic, de transport aeri, marítim i terrestre, de distribució de productes del petroli, i d'altres.

   O sigui, no hi ha productes industrials de marca espanyola, excepció feta de les indústries alimentàries. Així, per exemple, no hi ha indústria automobilística nacional espanyola.

 

     Des de sempre, per totes les geografies de l'Estat hi havia els picapedrers. Desenes de milers de petites empreses que constituïen la indústria de la construcció. L'oligarquia sempre s'havia reservat la propietat de les grans empreses de construcció, empreses aquestes que tenien l'exclusiva de les grans obres del Govern.

    Amb el boom del turisme, la construcció esdevingué la principal activitat industrial. I a l'època de N'Aznar arribà a l'apoteosi; la construcció a l'Estat espanyol arribà a superar la construcció conjunta de França, Gran Bretanya i Alemanya. Burgesos i aristòcrates iniciaven la nova etapa amb frenesí. Banquers, Constructors, agents immobiliaris, promotors,  tots ells jugaven fort en aquesta indústria que no havia de témer la competència estrangera.

    Com van assenyalar els economistes del Financial Times, l'Estat espanyol esmerçava la major part dels seus estalvis – i a més a més, s'endeutava – en construcció d'habitatges i en urbanitzacions de segones residències; que hi havia el perill de la bombolla immobiliària; i que, sobre tot, aquesta inversió faraònica era en bens no productius.

   Les diverses burgesies nacionals de l'Estat – la castellano-andalusa, la catalana, la gallega i la basca – es troben ofegades pel domini de l'oligarquia. Les iniciatives econòmiques burgeses sempre es veuen interferides pels dispositius de control i de poder de l'oligarquia. Com sempre, les burgesies es veuen obligades a jugar el joc brut desigual que els imposa l'oligarquia. Més encara: sovint, es fa difícil distingir un gran burgès hispà d'un oligarca.

 

    Vides paral·leles: N'Henry Ford, nord-americà, i En Rodolfo Martín Villa, espanyol. El primer era d'una família de petits grangers; el segon va néixer  al si d'una família benestant de Lleó i va estudiar la carrera d'enginyer.

    En Ford sentia passió per la mecànica; dedicà el bo i millor  de les seves energies a construir un automòbil a l'abast de les classes mitjanes.  A partir d'uns inicis com a treballador manual, esdevingué un dels més grans industrials de la Nord-amèrica del segle XX. Henry Ford ha passat a la història com a exemple i com a model de la suposada bonesa del sistema de lliure economia de mercat - o capitalisme -.

   En Martín Villa, de ben jove, va iniciar una magnífica carrera com correspon a un oligarca. Tan ocupava càrrecs sindicals i polítics dins el Règim franquista – va ésser governador civil de Barcelona -, com càrrecs a la direcció de grans empreses – d'Endesa, per exemple; o Sogegable, darrerament -. En Martin Villa serveix de mostra de l'especial disponibilitat dels oligarques espanyols per ocupar el més diversos càrrecs de direcció. 

    

    La crisi de la bombolla immobiliària ha posat de manifest l'oligarquia espanyola continua essent incompatible amb el denominat economia de lliure mercat. Els oligarques s'omplen la boca tot declarant-se entusiastes partidaris del liberalisme econòmic, però aquests gestos liberals són una pura representació escènica; ells continuen amb els mètodes oligàrquics que els són propis i, en tot moment, miren de liquidar la lliure competència.

   L'Espanya gran potència mundial era la versió publicitària de la bombolla espanyola.

    Un hom podria pensar que ara ha arribat l'època de les vaques magres. Però s'ha d'anar més enllà del que significa l'expressió. S'han de dir les coses pel seu nom. Les suposades vaques grasses eren en realitat el producte de la follia aznarista. Durant aquests anys de monarquia "democràtica" i de "lliure economia de mercat", de fet, no hi ha hagut vertadera democràcia, i l'economia – i l'economia catalana – en tot temps ha sigut intervinguda. O sigui,

   Tesi: L'oligarquia espanyola ofega el desplegament econòmic dels diversos territoris de l'Estat. I, especialment, ofega Catalunya per causa que és l'àrea de major densitat industrial.

  

    En Zaplana cobrant un milió d'euros de sou com a conseller de Telefónica és una icona del sistema.

    Per altra banda, les suposades vaques grasses han coincidit amb els ajuts a gran escala que la Unió Europea va desembossar amb l'objectiu de la modernització de l'economia espanyola.

 

   Finalment, les diverses classes socials catalanes – i les de la resta de l'Estat - es veuran obligades a desfer-se del jou oligàrquic. O, sinó, al meu parer, el panorama social de cada vegada semblarà més una postal mexicana.

   (Aquells lectors que estiguin interessats en saber quins són els meus arguments a favor de la meva autoritat intel·lectual, poden consultar la pàgina de la Xarxa, El blog d'En Joan Quetgles | Quina autoritat intel·lectual?

 

   

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb