El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Ramon Llull i TomÓs d'Aquino. Comentaris impertinents.

quetgles | 24 Octubre, 2008 06:11

   El títol original d'aquest escrit és "92 tesis contra l'Intel·lectualisme". El canvi de títol el faig amb l'objectiu d'aconseguir una difusió més ampla a la Xarxa.

  

    Aquest escrit és un recull de breus enunciats. Tot i la diversitat de temes a que fan referència, mantenen un fil conductor que els uneix. La finalitat de l'escrit és posar de manifest i denunciar el virus intel·lectualista que infecta la major part de les obres de filosofia. Molts d'aquests enunciats, a manera de tesis, resten pendents d'un possible desplegament posterior. Ara queden com a indicadors ideològics que avisen dels esculls.

 

   No és el cas que sigui una dedicació erudita fer referència als grans autors clàssics de l'intel·lectualisme.  Actualment, l'intel·lectualisme és un virus que infecta diverses línies de pensament dels filòsofs actuals (Com veurem més endavant, En Heidegger proposa un retorn a Plató). Per altra banda, la immensa maquinària de la propaganda catòlica continua projectant al món les idees de N'Aristòtil i d'En Tomàs d'Aquino.

 

   N'Aristòtil era al servei del rei de Macedònia. Acusat de traïció a la ciutat, hagué de fugir de l'Atenes democràtica.

 

   Sòcrates figura com a creador d'allò que es denomina intel·lectualisme moral, concepció segons la qual hi ha una moralitat autèntica i única a la que solament es pot accedir per mitjà de l'intel·lecte. Solament el savi – el savi autèntic - pot abastar el Bé moral.

 

   Sòcrates, Aristòtil i Plató són la tríada reaccionària que impulsaren l'intel·lectualisme moral (Vegeu la Web El blog d'En Joan Quetgles | Sòcrates el reaccionari).

  Segons el trio, el bé moral és el producte de l'activitat intel·lectual. Afirmen que únicament el savi coneix les veritats morals.

 

     Segons N'Aristòtil, la felicitat autèntica és la del filòsof que es dedica a l'activitat intel·lectual. Per això, un hom ha de ser de la classe dels propietaris de terra, o, si més no, una persona rica, que no treballi. N'Aristòtil diu expressament que el filòsof ha d'estar alliberat de les preocupacions materials; d'aquí ve la conveniència de disposar d'esclaus; afegeix que també s'ha de disposar de bona salut. Dit planerament, la felicitat s'aconsegueix per mitjà de la riquesa, la salut i la meditació epistemològica (epistemològica; és a dir, la del savi; la meditació de les persones vulgars és "doxa", opinió vulgar i no té validesa).

 

   A L'Antic Testament, o sigui, a la Torà, les recompenses ofertes per En Jahvè als bons complidors de la Llei sempre són bens concrets que, majorment, es gaudiran en vida. No hi ha cap referència a un altra vida per a després de la mort. Al Nou Testament, en canvi, hi ha la promesa explícita de la vida eterna. I encara més: s'estableix com a dogma que hi haurà una resurrecció general dels cossos i que les ànimes afortunades amb el seu cos recuperat viuran per a sempre al Cel.

 

    Tesi: el Cel del cristians és intel·lectualista.

 

   Vida eterna, sí, però vida contemplativa. La promesa de recompensa cristiana és radicalment intel·lectualista. La vida contemplativa cristiana coincideix amb l'ideal de Plató i Aristòtil. Allà, al Cel dels catòlics, els benaventurats estaran quiets i immòbils extasiats amb la contemplació de Déu. Es dóna a entendre que els cossos ressuscitats tindran una activitat molt limitada; sembla que hi veuran i que hi sentiran, i que, fins i tot, és possible que cantin himnes, però poca cosa més.

 

   N'Agustí d'Hipona, entusiasta del pensament platònic, fou l'encarregat d'elaborar la primera filosofia cristiana, una filosofia en concordança amb els dogmes de fe i amb els projectes socials i polítics de l'Església catòlica (Abans de N'Agustí, els grans teòrics del cristianisme, els denominats "Pares de l'Església, es limitaren a condemnar la filosofia, en general). Com a recompensa al seu esforç intel·lectual, N'Agustí  i la seva mare – Mònica -  serien beatificats (Com explica una web catòlica, "church.org": "Milers de mares i d'esposes s'han encomanat a tots aquests segles a Santa Mònica, perquè els ajudi a convertir els seus marits i fills, i han aconseguit conversions admirables").

    N'Agustí mostrava sovint el seu fervor a les idees d'En Plató. Així diu "...d'on es desprèn que també els platònics mateixos han de sotmetre els seus piadosos caps a Crist, rei únic i invicte, tan sols canviant unes quantes coses, d'acord amb les exigències de la fe cristiana" (Epístoles, 56). 

   La filosofia de N'Agustí fou reconeguda com a la pròpia de l'Església catòlica durant bona part de l'Edat mitjana, fins al segle XIII.  En aquest segle, en efecte, la Cúria romana procedí a establir la filosofia d'En Tomàs d'Aquino com a doctrina oficial de l'Església, tot i que no s'invalidava o reprovava l'agustinisme (L'Església de Roma, en cap situació,  mai  reconeix haver comès un error o un crim; per això no donà cap justificació pel canvi d'orientació ideològica).

 

  En Tomàs d'Aquino fou l'encarregat de confeccionar un nou marc filosòfic per a ús de la teologia catòlica. En base al concepte de Philosophia ancilla Theologiae, la nova filosofia d'En Tomàs seria l'instrument escaient. La Summa Theologica esdevindria el llibre essencial de les càtedres de teologia. Fins avui, el tomisme s'ha mantingut com a  filosofia oficial de l'Església catòlica.

 

    Plató, Aristòtil, Agustí, Tomàs, tots eren intel·lectualistes i afirmaven l'intel·lectualisme moral.  N'Agustí  bevia d'En Plató, i En Tomàs, de N'Aristòtil.

   En Plató i N'Aristòtil no sabien – i no explicaven – de quina manera s'havia de distingir els filòsofs autèntics dels espuris (Hem de suposar que En Plató estava improvisant quan intentava convèncer al tirà Dionisi I perquè apliqués algunes de les idees de la República). Per altra banda, entenien que solament uns pocs afortunats poden accedir al cultiu de la filosofia.

   N'Agustí i En Tomàs disposaven, en canvi, d'una extraordinària situació de privilegi intel·lectual, impensable a la l'època de la Grècia clàssica.

   N'Agustí i En Tomàs partien amb l'avantatge que coneixien i disposaven de la veritat revelada per Déu a les Sagrades Escriptures; uns llibres sants i una paraula de Déu que tenia el reconeixement universal; uns llibres que eren declarats com a la suprema autoritat moral i intel·lectual.

   A l'època d'En Tomàs, no era admesa cap autoritat intel·lectual fora de l'Església catòlica. El Papa era infal·lible en matèria de fe i de moral. I la Cúria romana es reservava l'autoritat suprema en matèria de la ciència.

   En Tomàs no hagué de fer cap concurs de mèrits, ni es veié en la necessitat de fer una promoció de la seva Summa. El Papa, la Cúria romana, feia públic a tota la cristiandat que En Tomàs era el savi màxim i que la seva obra, en tot moment, havia de servir d'orientació.

   El Papa i els cardenals tripulaven la nau de l'Església. S'havia de considerar que eren els més savis i els més sants; i que, a més a més, tenien la garantia de la protecció de l'Esperit Sant.

   La Cúria considerà que l'accés a la Bíblia s'havia de reservar als savis. Per això la Inquisició prohibí – i destruí – les versions en llengües modernes (Segons la GEC, foren cremats els exemplars de diverses versions en llengua catalana).

 

   En Ramon Llull exposa quin és l'ideal de l'intel·lectualisme catòlic al segle XIII. En Blanquerna, el protagonista de la seva novel·la exemplar,  viu diverses experiències de la vida humana: ell i la seva promesa renuncien al matrimoni hi entren en sengles convents; més tard es nomenat bisbe, després cardenal i, finalment Papa. Una vegada que el Papa En Blanquerna ha dut a terme la reforma de la cristiandat i ha creat un món feliç on regnen les virtuts, renuncia al papat i esdevé un senzill eremita dedicat a la vida contemplativa, a la qual se li uneix l'Emperador. O sigui, el món feliç lul·lià vendria a ser la fi de la història, la desaparició de la espècie humana. Seria un món d'ermitans i ermitanes mal nodrits i sense reproducció.

 

   Segons l'intel·lectualisme catòlic de l'època, l'estat suprem de perfecció de l'home era la renúncia al món i el lliurament a la vida contemplativa, és a dir, a la meditació, l'estudi sant,  la pregària, la lectura de llibres pietosos i, si es podia, l'èxtasi místic.

 

   En Pau, a les Epístoles, aconsella com ideal de vida cristiana l'abstenció sexual; i, afegeix que aquells que no puguin es casin. O sigui que si s'aconseguia l'estat ideal paulí universal, significaria l'extinció de l'espècie humana.

  

   Els llibres de text donen a entendre – i desorienten els lectors – que l'Església catòlica fou la impulsora de la filosofia. La veritat històrica és que, fins al trencament luterà, tot allò que fos considerat activitat intel·lectual era controlat per la Cúria romana.

 

   Ofereixen tot de noms de filòsofs de l'època pre-luterana com si hi hagués llibertat de pensament; i com si fos un període d'avenços del saber, de la ciència i de la filosofia. Així, fan referència a Escot Eriúgena, Anselm, Roscelin, Pere Abelard, Hildegard, Pere Llombard, Albert Magne, Bonaventura, Mestre Eckhart, Ramon Llull, Tomàs d'Aquino, Jean Buridan i molts d'altres.

   Però la realitat històrica és que tots aquests autors no feien sinó repetir el punts bàsics de la Philosophia perennis. Aquests autors no s'apartaven de la "veritat oficial" dictada pel Papa i la Cúria romana. Feien com si caminessin en el camí de la Ciència, però, en realitat, romanien immòbils, clavats al mateix lloc.

   

   Tan bon punt un d'aquells frares (els anomenats filòsofs quasi tots pertanyien a una ordre religiosa) escrivia alguna teoria en desacord amb la doctrina oficial, corria el risc d'ésser processat per la Inquisició (Com fou el cas d'En Guillem d'Ockham).

 

    S'ha de desmuntar l'Imaginari conservador de l'Univers català (El que fou creat majorment pels homes de la Lliga, del pujolisme i pels abats catalans). En Ramon Llull es situava un poc al marge del pensament oficial de Roma; però convé fer veure que En Llull s'inclinava cap al tombant més extremista. En Ramon Llull pretenia demostrar racionalment els dogmes catòlics. Amb la seva Art havia de convertir els mahometans al cristianisme. Aquest Llull intel·lectualista extrem era, alhora,  fervent partidari d'usar l'espasa per a convertir els musulmans.

 

    Tot i que les amples masses eren pagesos analfabets, rebien una formació cristiana suficient – segons la Cúria – per aconseguir la salvació i la vida eterna.  El Vicari de Crist els guiava intel·lectualment i moral; a més a més, disposava dels sagraments, instruments de santificació.

   Aquelles masses d'analfabets catòlics també eren convidats – i obligats – a practicar els principis de l'intel·lectualisme en virtut del guiatge dels seus pastors. Eren convidats a participar de la vida contemplativa. El més humil dels catòlics – el més pobre i el més ignorant – tenia al seu abast esdevenir sant. Calia, doncs, que els més miserables fessin dejunis i abstinències, rebutgessin els plaers, es mortifiquessin, fessin oració.

  

 A la pràctica, les societats medievals cristianes miraven de mal ull a aquells que dedicaven la seva activitat a l'enriquiment personal; en especial, els comerciants i tot tipus d'activitats comercials eren considerades negativament. En tot temps, els predicadors no s'estaven d'avisar de les penes de l'infern que esperaven als comerciants desaprensius. El treball manual i els oficis tradicionals no eren mal considerats, però tota innovació tècnica aixecava sospites als pastors del ramat cristià.

 

   Aquest ordenament tingué conseqüències funestes. La societat de Castella del sis-cents en fou un paradigma (Em refereixo a Castella perquè és una de les societats històriques sobre la qual ens donen més informació). Castella acabà arruïnada i despoblada. 

   A tenor del Poder i de la ideologia dominant, la salvació terrenal – i la felicitat personal – només era possible si un hom pertanyia a les classes que monopolitzaven la dita salvació, a saber, la gran noblesa (que eren els grans propietaris de terra), la petita noblesa (petits propietaris o hidalgos "pelats",  que en cap cas es dedicaven al comerç o a un treball productiu.  Representaven 10 per cent de la població – uns 600.000 individus –), i els religiosos (En aquest estat confluïen els nobles i els d'origen plebeu. De totes maneres, els grans càrrecs eclesiàstics – que, alhora, proporcionaven més ingressos econòmics – corresponien a la gran noblesa).

   La carrera social de la noblesa castellana només era possible bé com a servidor del Rei a l'exèrcit (Considereu que En Cervantes es va haver de conformar a fer de soldat ras), o bé com a servidor del Rei a l'administració, o bé com a servidor d'un gran noble,  o bé seguint la carrera eclesiàstica.

 

   Els nobles de la Cort d'En Felip III, s'oposaven a que el rei concedís el títol de noblesa a En Velázquez; argumentaven que treballava per diners, cosa que no podia fer un noble;  per a superar el conflicte, En Velázquez hagué de declarar formalment que no treballava per diners, que la seva activitat pictòrica era feta sense ànim de lucre, per amor a l'art.

 

   Amb uns sous de misèria, molts de jornalers preferien afegir-se a les fileres dels mendicants. Fileres inacabables de pobres que recorrien la ruta dels convents que subministraven la sopa boba. En cap moment, els pobres eren culpables; ans al contrari, d'antuvi, la pobresa era considerada com una mena de mèrit; així, comunament, els religiosos feien vot de pobresa.

 

   L'objectiu de l'Església catòlica no era treure els pobres de la pobresa, sinó el d'aconseguir la santificació per la pobresa.

 

    Aquestes tradicions socials, mantingudes al llarg dels segles, han deixat caràcters indelebles a la societat castellano-andalusa, al meu parer. Hem de considerar que actualment, en ple segle XXI, els mecanismes socials tradicionals es mantenen funcionals. Tot i que els privilegis nobiliaris foren formalment abolits al segle XIX, la noblesa espanyola mai fou desposseïda de les seves propietats.

   Aquelles inèrcies continuen actuant de diversa manera dins els processos socials presents. L'oligarquia actual és l'hereva de l'aristocràcia tradicional. Si de cas, nous grans propietaris s'han sumat a la classe dels grans propietaris tradicionals. Ara, els grans propietaris de terra, acomodats a la modernitat, han passat a ser també grans propietaris d'altres bens que no són terres. L'oligarquia continua fent ús  de les seves maneres per a l'exercici de poder.

   

   La societat castellano-andalusa actual s'ha modernitzat, certament. Però no hem de perdre de vista que els protagonistes actuals despleguen els rols tradicionals. Tots continuen actius: els grans propietaris, l'Església catòlica i la versió modernitzada del que  era la classe de la petita noblesa.

 

  

  

     Si bé el pensament positivista és formalment hegemònic a l'Univers ideològic espanyol, la filosofia intel·lectualista  continua ocupant importants espais culturals i centres de difusió d'ideologia. Filosofia intel·lectualista: s'ha d'entendre aquella que és una continuació de la filosofia aristotèlica-tomista i , la qual encara és la filosofia oficial de l'Església catòlica. També s'ha d'entendre com a intel·lectualistes  aquells autors relacionats amb el pensament platònic. A l'Univers ideològic català la situació és molt semblant.

   Per altra banda, l'intel·lectualisme i la filosofia intel·lectualista també és activa en molts altres països d'Europa i Amèrica.

   A l'Estat espanyol, l'oligarquia castellano-andalusa continua mantenint els seu poder i els seus privilegis; l'Església catòlica, també.  A la Universitat i a altres institucions de l'Estat, l'oligarquia manté les seves posicions de poder. Sobre aquest tema, podeu veure la Web El blog d'En Joan Quetgles | La guerra ideològica.

 

    Aclariment:  quan dic els llibres de text, en refereixo a tot tipus de programació de l'Administració de l'Estat. Quan dic enciclopèdies, en vull referir a les enciclopèdies i a altres llibres de divulgació que majorment són sota el control de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Per suposat, els Poders també disposen d'amples dispositius a la Xarxa (I no desaprofiten l'ocasió d'ocupar espais a les diverses viquipèdies )

   Actualment,  a Catalunya, la premsa és en mans de l'oligarquia espanyola o de gent implicada amb l'oligarquia.

 

    Els llibres de text i les enciclopèdies ofereixen una versió de la història d'acord amb els interessos de l'intel·lectualisme. Aquesta versió és una manipulació de la realitat històrica.

 

   Els llibres de text i les enciclopèdies fan una contínua discriminació. Estableixen unes llistes dogmàtiques de filòsofs i de savis més importants o menys importants.

 

   Per posar un exemple:  referent al món antic, sense vacil·lar, afirmen que En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil són els tres filòsofs més grans. Tal afirmació coincideix amb la que fan les enciclopèdies catòliques.

 

    La programació del Ministeri d'Educació obliga als alumnes a considerar que l'obra dels grans filòsofs conté uns tresors de saviesa. Es dóna per cert que els alumnes estaran més formats si són capaços d'escriure sis línies sobre l'hilemorfisme de N'Aristòtil.

 

   Els supòsits del Ministeri d'Educació són sense els fonaments de la modernitat; la programació del Ministeri mostra que l'intel·lectualisme ranci continua essent hegemònic.

 

   La contraprogramació feria veure que, per exemple, En Plató era un aristòcrata ressentit contra la democràcia atenenca;  o que els llibres de Física de N'Aristòtil mostren la incompetència de l'autor en matèria de física i d'astronomia. Podeu veure més detalls a la web  Intel·lectualisme i reacció. Apunts

 

   l'Intel·lectualisme dóna per suposat que el pensament i l'obra dels grans filòsofs determina el procés de la història. En Nietzsche arriba a l'extrem d'afirmar que el pensament d'En Plató – juntament amb la posterior activitat ideològica d'En Pau de Tars – fou la causa del triomf del cristianisme i de "la corrupció d'Occident" (Per a En Nietzsche, la Història d'Europa, no és altra cosa que una suposada corrupció moral provocada pel cristianisme, la història de la corrupció d'Europa). Per descomptat, En Pau de Tars i els denominats apòstols no en sabien res d'En Plató;  si de cas, feien una condemna expressa de la filosofia en general.

 

   En contra dels mites de l'Intel·lectualisme, es pot constatar que, durant l'Imperi romà, En Plató i N'Aristòtil eren pràcticament uns desconeguts de la cultura llatina. Solament alguns pocs autors llatins fan alguna cita d'En Plató. A les biblioteques dels patricis molt rarament es veia un llibre de filosofia.

 

    El patriciat romà desaprovava que un hom es dediqués a la filosofia; si més no, ho consideraven una cosa inútil, una pèrdua de temps. És per aquest motiu que, pròpiament, no hi ha filòsofs llatins. Als llibres de text hi fan figurar Sèneca, Ciceró, Lucreci,  Marc Aureli, Boeci, Casiodor i pocs més. Els fan figurar com a filòsofs menors, però, pròpiament, no es dedicaven al cultiu de la filosofia; cap d'aquests autors es declarava filòsof ni es dedicava a preferentment al cultiu de la filosofia.

   L'emperador Marc Aureli figura com a filòsof als llibres de text pel simple fet d'haver escrit un llibre titulat Reflexions. Com a membre distingit de la classe alta romana, En Marc Aureli  recomana  que els joves s'abstinguin de perdre el temps llegint obres de filosofia.

 

    Que els llibres de text d'història i de filosofia mostrin tants de components d'origen intel·lectualista no ens ha de venir de nou. Durant segles, les qüestions de teologia i moral foren competència de l'Església catòlica; ni un sol paper podia circular sense el nihil obstat. Actualment, els llibres de text d'història i de filosofia se semblen molt als de l'última etapa del franquisme.

 

   Els llibres de text d'història d'Espanya no condemnen expressament el franquisme ni molt menys el suport que va rebre de l'Església catòlica. En tot moment, aquests llibres de text presenten una Església catòlica que desplega unes suposades accions beneficioses.

 

    Tot i que la Constitució espanyola declara el laïcisme de l'Estat,  de fet, a la manera espanyola – fent cas omès del principi de contradicció –  , l'ensenyament oficial encara inclou l'assignatura de  l'apologia de la religió catòlica.

 

  Els diversos governs socialistes han sigut  incapaços de fer la reforma de les Facultats de filosofia. Així, continua el reconeixement oficial – administratiu – de les càtedres d'unes ciències de l'època medieval que es diuen: ontologia, metafísica, estètica, teoria de coneixement, psicologia filosòfica (aquesta psicologia és un derivat de la ciència de l'ànima tomista, barrejat amb autors moderns de psicologia positiva  i amb En Freud ben present;  per a accedir a la càtedra, els opositors han de ser uns experts en  la psicologia d'En Plató i de N'Aristòtil).

 

   Una i altra vegada, els programadors de la ciència espanyola intentaren utilitzar l'escola com a instrument de control ideològic i de projecció ideològica. Però comprovaren que els seus somnis no es complien. De la implantació a l'escola de la Formación del Espíritu Nacional i de l'apologia de la religió catòlica no sorgí una nova generació d'espanyols imbuïda de la idea de Por el Imperio hacia Dios; aquells estudiants acabaven els estudis i no demostraven cap especial entusiasme ni pel franquisme o ni pel catolicisme.

 

   Després del desastre del 98, l'oligarquia considerà que s'havia de fer un esforç de modernització. Pensaren que, posat que Espanya era bàsicament agrària, l'escola podria ésser un instrument  per a la modernització de l'agricultura. Així, els Ministeri disposà que l'assignatura d'agricultura formés part del programa del batxillerat, i que, semblantment, s'inclogués als  estudis de magisteri. Als anys 1960, els estudiants de magisteri encara seguien estudis d'agricultura. Per suposat, mai s'ha vist un pagès fent consultes a un mestre d'escola sobre qüestions d'agricultura.

  

La filosofia cat˛lica. Comentaris impertinents

quetgles | 24 Octubre, 2008 05:55

  

   El títol originari d'aquest escrit és "92 tesis contra l'Intel·lectualisme". El títol de la web respon al propòsit d'aconseguir una major difusió.

 

    Aquest escrit és un recull de breus enunciats. Tot i la diversitat de temes a que fan referència, mantenen un fil conductor que els uneix. La finalitat de l'escrit és posar de manifest i denunciar el virus intel·lectualista que infecta la major part de les obres de filosofia. Molts d'aquests enunciats, a manera de tesis, resten pendents d'un possible desplegament posterior. Ara queden com a indicadors ideològics que avisen dels esculls.

 

   No és el cas que sigui una dedicació erudita fer referència als grans autors clàssics de l'intel·lectualisme.  Actualment, l'intel·lectualisme és un virus que infecta diverses línies de pensament dels filòsofs actuals (Com veurem més endavant, En Heidegger proposa un retorn a Plató). Per altra banda, la immensa maquinària de la propaganda catòlica continua projectant al món les idees de N'Aristòtil i d'En Tomàs d'Aquino.

 

   N'Aristòtil era al servei del rei de Macedònia. Acusat de traïció a la ciutat, hagué de fugir de l'Atenes democràtica.

 

   Sòcrates figura com a creador d'allò que es denomina intel·lectualisme moral, concepció segons la qual hi ha una moralitat autèntica i única a la que solament es pot accedir per mitjà de l'intel·lecte. Solament el savi – el savi autèntic - pot abastar el Bé moral.

 

   Sòcrates, Aristòtil i Plató són la tríada reaccionària que impulsaren l'intel·lectualisme moral (Vegeu la Web El blog d'En Joan Quetgles | Sòcrates el reaccionari).

  Segons el trio, el bé moral és el producte de l'activitat intel·lectual. Afirmen que únicament el savi coneix les veritats morals.

 

     Segons N'Aristòtil, la felicitat autèntica és la del filòsof que es dedica a l'activitat intel·lectual. Per això, un hom ha de ser de la classe dels propietaris de terra, o, si més no, una persona rica, que no treballi. N'Aristòtil diu expressament que el filòsof ha d'estar alliberat de les preocupacions materials; d'aquí ve la conveniència de disposar d'esclaus; afegeix que també s'ha de disposar de bona salut. Dit planerament, la felicitat s'aconsegueix per mitjà de la riquesa, la salut i la meditació epistemològica (epistemològica; és a dir, la del savi; la meditació de les persones vulgars és "doxa", opinió vulgar i no té validesa).

 

   A L'Antic Testament, o sigui, a la Torà, les recompenses ofertes per En Jahvè als bons complidors de la Llei sempre són bens concrets que, majorment, es gaudiran en vida. No hi ha cap referència a un altra vida per a després de la mort. Al Nou Testament, en canvi, hi ha la promesa explícita de la vida eterna. I encara més: s'estableix com a dogma que hi haurà una resurrecció general dels cossos i que les ànimes afortunades amb el seu cos recuperat viuran per a sempre al Cel.

 

    Tesi: el Cel del cristians és intel·lectualista.

 

   Vida eterna, sí, però vida contemplativa. La promesa de recompensa cristiana és radicalment intel·lectualista. La vida contemplativa cristiana coincideix amb l'ideal de Plató i Aristòtil. Allà, al Cel dels catòlics, els benaventurats estaran quiets i immòbils extasiats amb la contemplació de Déu. Es dóna a entendre que els cossos ressuscitats tindran una activitat molt limitada; sembla que hi veuran i que hi sentiran, i que, fins i tot, és possible que cantin himnes, però poca cosa més.

 

   N'Agustí d'Hipona, entusiasta del pensament platònic, fou l'encarregat d'elaborar la primera filosofia cristiana, una filosofia en concordança amb els dogmes de fe i amb els projectes socials i polítics de l'Església catòlica (Abans de N'Agustí, els grans teòrics del cristianisme, els denominats "Pares de l'Església, es limitaren a condemnar la filosofia, en general). Com a recompensa al seu esforç intel·lectual, N'Agustí  i la seva mare – Mònica -  serien beatificats (Com explica una web catòlica, "church.org": "Milers de mares i d'esposes s'han encomanat a tots aquests segles a Santa Mònica, perquè els ajudi a convertir els seus marits i fills, i han aconseguit conversions admirables").

    N'Agustí mostrava sovint el seu fervor a les idees d'En Plató. Així diu "...d'on es desprèn que també els platònics mateixos han de sotmetre els seus piadosos caps a Crist, rei únic i invicte, tan sols canviant unes quantes coses, d'acord amb les exigències de la fe cristiana" (Epístoles, 56). 

   La filosofia de N'Agustí fou reconeguda com a la pròpia de l'Església catòlica durant bona part de l'Edat mitjana, fins al segle XIII.  En aquest segle, en efecte, la Cúria romana procedí a establir la filosofia d'En Tomàs d'Aquino com a doctrina oficial de l'Església, tot i que no s'invalidava o reprovava l'agustinisme (L'Església de Roma, en cap situació,  mai  reconeix haver comès un error o un crim; per això no donà cap justificació pel canvi d'orientació ideològica).

 

  En Tomàs d'Aquino fou l'encarregat de confeccionar un nou marc filosòfic per a ús de la teologia catòlica. En base al concepte de Philosophia ancilla Theologiae, la nova filosofia d'En Tomàs seria l'instrument escaient. La Summa Theologica esdevindria el llibre essencial de les càtedres de teologia. Fins avui, el tomisme s'ha mantingut com a  filosofia oficial de l'Església catòlica.

 

    Plató, Aristòtil, Agustí, Tomàs, tots eren intel·lectualistes i afirmaven l'intel·lectualisme moral.  N'Agustí  bevia d'En Plató, i En Tomàs, de N'Aristòtil.

   En Plató i N'Aristòtil no sabien – i no explicaven – de quina manera s'havia de distingir els filòsofs autèntics dels espuris (Hem de suposar que En Plató estava improvisant quan intentava convèncer al tirà Dionisi I perquè apliqués algunes de les idees de la República). Per altra banda, entenien que solament uns pocs afortunats poden accedir al cultiu de la filosofia.

   N'Agustí i En Tomàs disposaven, en canvi, d'una extraordinària situació de privilegi intel·lectual, impensable a la l'època de la Grècia clàssica.

   N'Agustí i En Tomàs partien amb l'avantatge que coneixien i disposaven de la veritat revelada per Déu a les Sagrades Escriptures; uns llibres sants i una paraula de Déu que tenia el reconeixement universal; uns llibres que eren declarats com a la suprema autoritat moral i intel·lectual.

   A l'època d'En Tomàs, no era admesa cap autoritat intel·lectual fora de l'Església catòlica. El Papa era infal·lible en matèria de fe i de moral. I la Cúria romana es reservava l'autoritat suprema en matèria de la ciència.

   En Tomàs no hagué de fer cap concurs de mèrits, ni es veié en la necessitat de fer una promoció de la seva Summa. El Papa, la Cúria romana, feia públic a tota la cristiandat que En Tomàs era el savi màxim i que la seva obra, en tot moment, havia de servir d'orientació.

   El Papa i els cardenals tripulaven la nau de l'Església. S'havia de considerar que eren els més savis i els més sants; i que, a més a més, tenien la garantia de la protecció de l'Esperit Sant.

   La Cúria considerà que l'accés a la Bíblia s'havia de reservar als savis. Per això la Inquisició prohibí – i destruí – les versions en llengües modernes (Segons la GEC, foren cremats els exemplars de diverses versions en llengua catalana).

 

   En Ramon Llull exposa quin és l'ideal de l'intel·lectualisme catòlic al segle XIII. En Blanquerna, el protagonista de la seva novel·la exemplar,  viu diverses experiències de la vida humana: ell i la seva promesa renuncien al matrimoni hi entren en sengles convents; més tard es nomenat bisbe, després cardenal i, finalment Papa. Una vegada que el Papa En Blanquerna ha dut a terme la reforma de la cristiandat i ha creat un món feliç on regnen les virtuts, renuncia al papat i esdevé un senzill eremita dedicat a la vida contemplativa, a la qual se li uneix l'Emperador. O sigui, el món feliç lul·lià vendria a ser la fi de la història, la desaparició de la espècie humana. Seria un món d'ermitans i ermitanes mal nodrits i sense reproducció.

 

   Segons l'intel·lectualisme catòlic de l'època, l'estat suprem de perfecció de l'home era la renúncia al món i el lliurament a la vida contemplativa, és a dir, a la meditació, l'estudi sant,  la pregària, la lectura de llibres pietosos i, si es podia, l'èxtasi místic.

 

   En Pau, a les Epístoles, aconsella com ideal de vida cristiana l'abstenció sexual; i, afegeix que aquells que no puguin es casin. O sigui que si s'aconseguia l'estat ideal paulí universal, significaria l'extinció de l'espècie humana.

  

   Els llibres de text donen a entendre – i desorienten els lectors – que l'Església catòlica fou la impulsora de la filosofia. La veritat històrica és que, fins al trencament luterà, tot allò que fos considerat activitat intel·lectual era controlat per la Cúria romana.

 

   Ofereixen tot de noms de filòsofs de l'època pre-luterana com si hi hagués llibertat de pensament; i com si fos un període d'avenços del saber, de la ciència i de la filosofia. Així, fan referència a Escot Eriúgena, Anselm, Roscelin, Pere Abelard, Hildegard, Pere Llombard, Albert Magne, Bonaventura, Mestre Eckhart, Ramon Llull, Tomàs d'Aquino, Jean Buridan i molts d'altres.

   Però la realitat històrica és que tots aquests autors no feien sinó repetir el punts bàsics de la Philosophia perennis. Aquests autors no s'apartaven de la "veritat oficial" dictada pel Papa i la Cúria romana. Feien com si caminessin en el camí de la Ciència, però, en realitat, romanien immòbils, clavats al mateix lloc.

   

   Tan bon punt un d'aquells frares (els anomenats filòsofs quasi tots pertanyien a una ordre religiosa) escrivia alguna teoria en desacord amb la doctrina oficial, corria el risc d'ésser processat per la Inquisició (Com fou el cas d'En Guillem d'Ockham).

 

    S'ha de desmuntar l'Imaginari conservador de l'Univers català (El que fou creat majorment pels homes de la Lliga, del pujolisme i pels abats catalans). En Ramon Llull es situava un poc al marge del pensament oficial de Roma; però convé fer veure que En Llull s'inclinava cap al tombant més extremista. En Ramon Llull pretenia demostrar racionalment els dogmes catòlics. Amb la seva Art havia de convertir els mahometans al cristianisme. Aquest Llull intel·lectualista extrem era, alhora,  fervent partidari d'usar l'espasa per a convertir els musulmans.

 

    Tot i que les amples masses eren pagesos analfabets, rebien una formació cristiana suficient – segons la Cúria – per aconseguir la salvació i la vida eterna.  El Vicari de Crist els guiava intel·lectualment i moral; a més a més, disposava dels sagraments, instruments de santificació.

   Aquelles masses d'analfabets catòlics també eren convidats – i obligats – a practicar els principis de l'intel·lectualisme en virtut del guiatge dels seus pastors. Eren convidats a participar de la vida contemplativa. El més humil dels catòlics – el més pobre i el més ignorant – tenia al seu abast esdevenir sant. Calia, doncs, que els més miserables fessin dejunis i abstinències, rebutgessin els plaers, es mortifiquessin, fessin oració.

  

 A la pràctica, les societats medievals cristianes miraven de mal ull a aquells que dedicaven la seva activitat a l'enriquiment personal; en especial, els comerciants i tot tipus d'activitats comercials eren considerades negativament. En tot temps, els predicadors no s'estaven d'avisar de les penes de l'infern que esperaven als comerciants desaprensius. El treball manual i els oficis tradicionals no eren mal considerats, però tota innovació tècnica aixecava sospites als pastors del ramat cristià.

 

   Aquest ordenament tingué conseqüències funestes. La societat de Castella del sis-cents en fou un paradigma (Em refereixo a Castella perquè és una de les societats històriques sobre la qual ens donen més informació). Castella acabà arruïnada i despoblada. 

   A tenor del Poder i de la ideologia dominant, la salvació terrenal – i la felicitat personal – només era possible si un hom pertanyia a les classes que monopolitzaven la dita salvació, a saber, la gran noblesa (que eren els grans propietaris de terra), la petita noblesa (petits propietaris o hidalgos "pelats",  que en cap cas es dedicaven al comerç o a un treball productiu.  Representaven 10 per cent de la població – uns 600.000 individus –), i els religiosos (En aquest estat confluïen els nobles i els d'origen plebeu. De totes maneres, els grans càrrecs eclesiàstics – que, alhora, proporcionaven més ingressos econòmics – corresponien a la gran noblesa).

   La carrera social de la noblesa castellana només era possible bé com a servidor del Rei a l'exèrcit (Considereu que En Cervantes es va haver de conformar a fer de soldat ras), o bé com a servidor del Rei a l'administració, o bé com a servidor d'un gran noble,  o bé seguint la carrera eclesiàstica.

 

   Els nobles de la Cort d'En Felip III, s'oposaven a que el rei concedís el títol de noblesa a En Velázquez; argumentaven que treballava per diners, cosa que no podia fer un noble;  per a superar el conflicte, En Velázquez hagué de declarar formalment que no treballava per diners, que la seva activitat pictòrica era feta sense ànim de lucre, per amor a l'art.

 

   Amb uns sous de misèria, molts de jornalers preferien afegir-se a les fileres dels mendicants. Fileres inacabables de pobres que recorrien la ruta dels convents que subministraven la sopa boba. En cap moment, els pobres eren culpables; ans al contrari, d'antuvi, la pobresa era considerada com una mena de mèrit; així, comunament, els religiosos feien vot de pobresa.

 

   L'objectiu de l'Església catòlica no era treure els pobres de la pobresa, sinó el d'aconseguir la santificació per la pobresa.

 

    Aquestes tradicions socials, mantingudes al llarg dels segles, han deixat caràcters indelebles a la societat castellano-andalusa, al meu parer. Hem de considerar que actualment, en ple segle XXI, els mecanismes socials tradicionals es mantenen funcionals. Tot i que els privilegis nobiliaris foren formalment abolits al segle XIX, la noblesa espanyola mai fou desposseïda de les seves propietats.

   Aquelles inèrcies continuen actuant de diversa manera dins els processos socials presents. L'oligarquia actual és l'hereva de l'aristocràcia tradicional. Si de cas, nous grans propietaris s'han sumat a la classe dels grans propietaris tradicionals. Ara, els grans propietaris de terra, acomodats a la modernitat, han passat a ser també grans propietaris d'altres bens que no són terres. L'oligarquia continua fent ús  de les seves maneres per a l'exercici de poder.

   

   La societat castellano-andalusa actual s'ha modernitzat, certament. Però no hem de perdre de vista que els protagonistes actuals despleguen els rols tradicionals. Tots continuen actius: els grans propietaris, l'Església catòlica i la versió modernitzada del que  era la classe de la petita noblesa.

 

  

  

     Si bé el pensament positivista és formalment hegemònic a l'Univers ideològic espanyol, la filosofia intel·lectualista  continua ocupant importants espais culturals i centres de difusió d'ideologia. Filosofia intel·lectualista: s'ha d'entendre aquella que és una continuació de la filosofia aristotèlica-tomista i , la qual encara és la filosofia oficial de l'Església catòlica. També s'ha d'entendre com a intel·lectualistes  aquells autors relacionats amb el pensament platònic. A l'Univers ideològic català la situació és molt semblant.

   Per altra banda, l'intel·lectualisme i la filosofia intel·lectualista també és activa en molts altres països d'Europa i Amèrica.

   A l'Estat espanyol, l'oligarquia castellano-andalusa continua mantenint els seu poder i els seus privilegis; l'Església catòlica, també.  A la Universitat i a altres institucions de l'Estat, l'oligarquia manté les seves posicions de poder. Sobre aquest tema, podeu veure la Web El blog d'En Joan Quetgles | La guerra ideològica.

 

    Aclariment:  quan dic els llibres de text, en refereixo a tot tipus de programació de l'Administració de l'Estat. Quan dic enciclopèdies, en vull referir a les enciclopèdies i a altres llibres de divulgació que majorment són sota el control de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Per suposat, els Poders també disposen d'amples dispositius a la Xarxa (I no desaprofiten l'ocasió d'ocupar espais a les diverses viquipèdies )

   Actualment,  a Catalunya, la premsa és en mans de l'oligarquia espanyola o de gent implicada amb l'oligarquia.

 

    Els llibres de text i les enciclopèdies ofereixen una versió de la història d'acord amb els interessos de l'intel·lectualisme. Aquesta versió és una manipulació de la realitat històrica.

 

   Els llibres de text i les enciclopèdies fan una contínua discriminació. Estableixen unes llistes dogmàtiques de filòsofs i de savis més importants o menys importants.

 

   Per posar un exemple:  referent al món antic, sense vacil·lar, afirmen que En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil són els tres filòsofs més grans. Tal afirmació coincideix amb la que fan les enciclopèdies catòliques.

 

    La programació del Ministeri d'Educació obliga als alumnes a considerar que l'obra dels grans filòsofs conté uns tresors de saviesa. Es dóna per cert que els alumnes estaran més formats si són capaços d'escriure sis línies sobre l'ilemorfisme de N'Aristòtil.

 

   Els supòsits del Ministeri d'Educació són sense els fonaments de la modernitat; la programació del Ministeri mostra que l'intel·lectualisme ranci continua essent hegemònic.

 

   La contraprogramació feria veure que, per exemple, En Plató era un aristòcrata ressentit contra la democràcia atenenca;  o que els llibres de Física de N'Aristòtil mostren la incompetència de l'autor en matèria de física i d'astronomia. Podeu veure més detalls a la web  Intel·lectualisme i reacció. Apunts

 

   l'Intel·lectualisme dóna per suposat que el pensament i l'obra dels grans filòsofs determina el procés de la història. En Nietzsche arriba a l'extrem d'afirmar que el pensament d'En Plató – juntament amb la posterior activitat ideològica d'En Pau de Tars – fou la causa del triomf del cristianisme i de "la corrupció d'Occident" (Per a En Nietzsche, la Història d'Europa, no és altra cosa que una suposada corrupció moral provocada pel cristianisme, la història de la corrupció d'Europa). Per descomptat, En Pau de Tars i els denominats apòstols no en sabien res d'En Plató;  si de cas, feien una condemna expressa de la filosofia en general.

 

   En contra dels mites de l'Intel·lectualisme, es pot constatar que, durant l'Imperi romà, En Plató i N'Aristòtil eren pràcticament uns desconeguts de la cultura llatina. Solament alguns pocs autors llatins fan alguna cita d'En Plató. A les biblioteques dels patricis molt rarament es veia un llibre de filosofia.

 

    El patriciat romà desaprovava que un hom es dediqués a la filosofia; si més no, ho consideraven una cosa inútil, una pèrdua de temps. És per aquest motiu que, pròpiament, no hi ha filòsofs llatins. Als llibres de text hi fan figurar Sèneca, Ciceró, Lucreci,  Marc Aureli, Boeci, Casiodor i pocs més. Els fan figurar com a filòsofs menors, però, pròpiament, no es dedicaven al cultiu de la filosofia; cap d'aquests autors es declarava filòsof ni es dedicava a preferentment al cultiu de la filosofia.

   L'emperador Marc Aureli figura com a filòsof als llibres de text pel simple fet d'haver escrit un llibre titulat Reflexions. Com a membre distingit de la classe alta romana, En Marc Aureli  recomana  que els joves s'abstinguin de perdre el temps llegint obres de filosofia.

 

    Que els llibres de text d'història i de filosofia mostrin tants de components d'origen intel·lectualista no ens ha de venir de nou. Durant segles, les qüestions de teologia i moral foren competència de l'Església catòlica; ni un sol paper podia circular sense el nihil obstat. Actualment, els llibres de text d'història i de filosofia se semblen molt als de l'última etapa del franquisme.

 

   Els llibres de text d'història d'Espanya no condemnen expressament el franquisme ni molt menys el suport que va rebre de l'Església catòlica. En tot moment, aquests llibres de text presenten una Església catòlica que desplega unes suposades accions beneficioses.

 

    Tot i que la Constitució espanyola declara el laïcisme de l'Estat,  de fet, a la manera espanyola – fent cas omès del principi de contradicció –  , l'ensenyament oficial encara inclou l'assignatura de  l'apologia de la religió catòlica.

 

  Els diversos governs socialistes han sigut  incapaços de fer la reforma de les Facultats de filosofia. Així, continua el reconeixement oficial – administratiu – de les càtedres d'unes ciències de l'època medieval que es diuen: ontologia, metafísica, estètica, teoria de coneixement, psicologia filosòfica (aquesta psicologia és un derivat de la ciència de l'ànima tomista, barrejat amb autors moderns de psicologia positiva  i amb En Freud ben present;  per a accedir a la càtedra, els opositors han de ser uns experts en  la psicologia d'En Plató i de N'Aristòtil).

 

   Una i altra vegada, els programadors de la ciència espanyola intentaren utilitzar l'escola com a instrument de control ideològic i de projecció ideològica. Però comprovaren que els seus somnis no es complien. De la implantació a l'escola de la Formación del Espíritu Nacional i de l'apologia de la religió catòlica no sorgí una nova generació d'espanyols imbuïda de la idea de Por el Imperio hacia Dios; aquells estudiants acabaven els estudis i no demostraven cap especial entusiasme ni pel franquisme o ni pel catolicisme.

 

   Després del desastre del 98, l'oligarquia considerà que s'havia de fer un esforç de modernització. Pensaren que, posat que Espanya era bàsicament agrària, l'escola podria ésser un instrument  per a la modernització de l'agricultura. Així, els Ministeri disposà que l'assignatura d'agricultura formés part del programa del batxillerat, i que, semblantment, s'inclogués als  estudis de magisteri. Als anys 1960, els estudiants de magisteri encara seguien estudis d'agricultura. Per suposat, mai s'ha vist un pagès fent consultes a un mestre d'escola sobre qüestions d'agricultura.

  

 

Thomas Paine, una perspectiva catalana

quetgles | 12 Octubre, 2008 07:59

 

                         Thomas Paine, una perspectiva catalana        Amb aquest títol, reprodueixo un escrit anterior La ideologia nord-americana 3. La meva intenció és donar una major difusió del pensament d'En Thomas Paine, des d'una perspectiva catalana radical, en el sentit de denunciar l’estat de pobresa de l’Univers ideològic català (Proposo que en tot moment tinguem present que continuem tancats dins l’Univers espanyol, i que som uns pobres hereus de 40 anys de nacional-catolicisme espanyol; i que, per altra banda, el catalanisme cultural pujolià posterior feu conxorxa amb l’Església catòlica, amb la monarquia i amb les elits econòmiques del Principat).         El pragmatisme i el positivisme són el dos corrents que dominaren l'espai filosòfic als Estats Units al llarg del segle XX. Els filòsofs dels dos corrents han aportat tot d'arguments, teories i informacions en suport dels principis de la ideologia hegemònica nord-americana; i, en sentit contrari, desplegaren tot de materials per negar validesa les ideologies contraposades o dissidents.        En Thomas Paine  va participar de manera molt activa a la Revolució nord-americana, i, 22 anys després, a la Revolució francesa. Els seus escrits de 1776, El sentit comú i La crisi americana, foren extraordinàriament populars. Fugitiu de la repressió anglesa, En Paine fou rebut  com a "amic del poble"; participà molt activament en la preparació de la revolta de les colònies. I el seus pamflets polítics contra la monarquia i el poder de l'aristocràcia tingueren una difusió extraordinària. El seu opuscle "El sentit comú", 1776, (On diu que se'n editaren mig milió d'exemplars) establia els principis i l'argumentació per a l'establiment de la República; l'escrit no només escalfava els ànims de les amples masses, sinó que els ideòlegs - com En Jefferson, per exemple - els feien seu i inspirava el text de la Declaració d'independència. Així mateix on diu que En George Washington  va fer llegir a tots els soldats el pamflet d'En Paine "La crisi americana".   Com explico sovint als meus escrits, la història veritable de les idees desplegades pels humans no es correspon amb la història de la filosofia dels llibres de text. En Thomas Paine no figura en aquests llibres de text espanyols, però tampoc als nord-americans.       Als escrits d'En Thomas Paine s'exposà per primera vegada la concepció de la república com a incompatible amb la monarquia  i amb l'aristocràcia.    Les obres d'En Paine foren l'expressió filosòfica d'una ideologia amplament sentida per amples masses de la Gran Bretanya i dels Estats Units, ideologia que s'ha mantingut viva fins avui; ideologia, emperò, que no ha aconseguit ésser hegemònica.       Mentre En Locke - i els il·lustrats francesos - justificava la denominada "monarquia parlamentària", En Paine exposava els arguments basats amb la raó i amb la naturalesa humana segons els quals la democràcia era incompatible amb la monarquia. Assenyalà que en el sistema polític britànic la parafernàlia monàrquica era una mostra de la feblesa de la democràcia; explicà que la permanència del rei i dels aristòcrates britànics era el resultat no d'un pacte entre iguals, sinó d'una imposició, d'una violència, del partit aristocràtic; violència que constituïa de fet una negació de la democràcia.       Ningú com En Paine va saber veure les conseqüències que havia de tenir per a la història universal la Revolució nord-americana. Mentre En Hegel, amb superba ignorància, anunciava que els Estats Units encara no estava preparat per a establir una monarquia, En Paine anunciava l'arribada de la independència dels Estats Units com a la possibilitat real d'una nova era mundial sense opressors i oprimits (Per Hegel, la monarquia, es especial la germànica, era el punt més alt del desplegament de l’Esperit). En Paine parlava de la gran Revolució americana. A El sentit comú, es pot llegir ...tenim totes les oportunitats i tots els encoratjaments davant de nosaltres, per formar la constitució més pura  de la Terra.  Tenim el poder de començar el món una altra vegada. Una situació similar a la present no ha passat mai des dels dies d'En Noè fins ara. L'aniversari d'un món nou és a la mà, i una raça d'homes... ha de rebre la seva porció de llibertat de l'esdeveniment d'aquí a uns quants mesos          Es pot dir que l'obra escrita d'En Paine fou dividida per la història en dues parts, cada una de les quals tingué un destí ben diferent. Per una banda, El sentit comú i La crisi americana ocuparen un lloc distingit entre els escrits que configuraven la ideologia nord-americana. Però els escrits posteriors, en especial L'edat de la raó, foren la causa del trencament d'En Paine amb  les elits dominants nord-americanes i de la seva marginació social i política. En Paine passaria a ser considerat un radical thinker (un pensador radical), denominació aquesta que té una valoració negativa a la societat nord-americana. Allà s'entén que els pensador radicals queden exclosos de la ideologia americana, que la seva obra ha de ser valorada negativament, que no són convenients per a la cultura nord-americana. Durant el període maccarthista, a molts radical thinkers se'ls va posar l'etiqueta amenaçadora de unamericans, no americans.    Els líders demòcrates que inicialment li havien donat suport, com En Thomas Jefferson i En Benjamin Franklin,  degueren pensar que ja havia complert la seva missió històrica i que ja es podia retirar de l'activitat política. En aquest sentit, el Congrés, en reconeixement dels serveis acomplerts per En Paine, li regalà una granja per a que s'entretingués fent de pagès.  En Jefferson i els dirigents demòcrates es volgueren assegurar el suport de les elits conservadores, és a dir, dels grans propietaris, temorosos dels moviments de les amples masses revolucionàries; i, per això, s'apartaren d'En Paine i el marginaren.    En Paine és considerat com un nunci de la ideologia de signe anarquista. Entén l'Estat com un mal necessari i propugna reduir els poders de l'Estat fins a la supressió definitiva. Semblantment, denuncia tots els mecanismes socials perversos que permeten els privilegis i l'herència de la gran propietat. En aquesta línia de denúncia social, també explica l'aparició de les esglésies com a institucions per aterrir i esclavitzar la humanitat.    La ideologia hegemònica ianqui, fins al dia d'avui, ve marcada pel component religiós.  Els conservadors i les esglésies consideraren En Thomas Paine com una amenaça i, en conseqüència, procuraren esborrar-lo  de la història.     A L'edat de la raó, En Paine mostra les inconsistència dels relats bíblics a la manera dels il·lustrats francesos. El seu llibre recorda al de la crítica que feu En Voltaire a la Bíblia. En Paine a més d'assenyalar les contradiccions, li interessa destacar els conflictes morals dels relats bíblics; denúncia la inconsistència de la Bíblia no tant per les seves contradiccions amb les lleis de la física, com en contradicció amb la moral. En Paine va més enllà del discurs crític dels il·lustrats: explica i argumenta les causes de l'origen de les esglésies. Deixa de considerar la teoria il·lustrada de la motivació de la religió. Segons els il·lustrats, el fenomen religiós era per causa de la ignorància, de la superstició, del temor  a la natura i d'altres semblants. En Paine, en canvi, fe una nova teoria sobre l’origen de les esglésies com a instrument criminal de domini contra les classes treballadores. No és als creients a qui critica; entén que cadascú té dret a creure segons la seva consciència. Però En Paine manifestarà el seu dret - i el dret dels qui pensin com ell - a no creure en els dogmes de les esglésies. I així ho afirmarà amb l’expressió La meva pròpia ment és la meva pròpia església. En aquest sentit, exposa la base de la seva teoria moral segons la qual la felicitat de l'home consisteix en ser mentalment fidel a si mateix...La infidelitat no consisteix en creure o no creure; consisteix en afirmar que es creu amb allò que no creu...Quan un home s'ha corromput i ha prostituït la castedat de la seva ment, al afirmar públicament allò que no creu, està preparat per a cometre dos tipus de delictes. Practica el comerç dels sacerdots per tal d'obtenir un benefici, i per a estar ben situat en aquest comerç, comença amb un perjuri. Podem concebre alguna cosa més destructiva que això? (L'edat de la raó, capítol I, pàgina 1).      L'heroi revolucionari fou marginat - o traït? - als Estats Units, i per segona vegada va caure en desgràcia a la França revolucionària. Prengué part de manera decisiva a la revolució francesa, fins al punt d'ésser elegit diputat a la Convenció Nacional Francesa (D'aquella època, 1791, data la seva obra, Els drets de l'home); però fou considerat un enemic pels jacobins i fou empresonat per En Robespierre a 1793. Els jacobins consideraren - i no erraven - que En Paine donava arguments als girondins (Els girondins reclamaven recuperar l’autonomia que havia arravatat la Monarquia Absoluta; i, és clar, estaven en contra del centralisme parisenc). En Paine, en canvi, denunciava la deriva jacobina com un assalt als drets dels homes de les àrees girondines ( homes, entre els quals hi havia els occitans i els catalans).     La meva intenció no és fer un recordatori que reivindiqui la memòria històrica d'En Paine, solament.  En Thomas Paine ha esdevingut un referent central de la guerra ideològica als Estats Units. El conflicte ideològic que van provocar els escrits d'En Paine anava molt més lluny que una història personal o d'una revisió dels valors de la seva obra.        Els escrits d'En Thomas Paine recolliren el sentir i pensar de les amples capes de la població de Nova Anglaterra.       Els grans propietaris i les esglésies - totes les esglésies - consideraren com una greu amenaça el pensament d'En Paine i iniciaren una guerra sorda en contra. Una guerra que seguia les maneres canalles de la tradició catòlica: allò que importava era destruir l'enemic. Els reaccionaris obraren com si En Paine no hagués existit. Miraren d'esborrar la seva memòria i els seus escrits. Aparentment, semblava que les elits del Poder havien aconseguit el seu objectiu. Semblava que ningú se'n recordava d'En Thomas Paine. Però, benauradament, per espant dels reaccionaris, es comprovà que el pensament d'En Paine seguia viu entre els progressistes nord-americans i europeus. La guerra ideològica començada al 1776 al voltant del pensament d'En Paine s'ha mantingut, en alts i baixos, fins a la nostra època. Actualment, la guerra és més viva que mai.   En un article de 1934, El destí d'En Thomas Paine, En Bertrand Russell escrigué: Per als nostres rebesavis era una espècie DE SATANÀS terrenal, un infidel subversiu, rebel contra el seu Déu i contra el seu rei. Es va guanyar l'hostilitat de tres homes a qui no se sol relacionar: Pitt, Robespierre i Washington.. D'aquests, els dos primers van tractar de donar-li mort, mentre el tercer es va abstenir  de prendre mesures per salvar la seva vida. Pitt i Washington l'odiaven  perquè era demòcrata, Robespierre, perquè es va oposar a l'execució del rei i al regnat del Terror.[] El seu destí va ser sempre ser honrat per l'oposició i odiat pels governs.               Actualment la situació a l'Univers anglòfon va més enllà de recuperar En Paine; ara, el moviment de recuperació dels pensadors i dels herois marginats entra de ple en la guerra ideològica. Sembla que el pensament recuperat d'En Paine torna a ésser un instrument decisiu en la lluita contra l'opressió.       Hem d'entendre opressió en el sentit de la violència oculta i permanent que fan les elits del Poder - la classe dels grans propietaris, majorment - contra les classes treballadores. Els dirigents de les esglésies han de ser considerats com unes elits que sempre fan conxorxa amb la classe dominant.    Mentre a Europa hi ha una tradició de denúncia contra l'explotació capitalista, als Estats Units la classe dels capitalistes va aconseguir mantenir marginades les ideologies que feien crítica al capitalisme; i als anys 1950, es va desplegar una autèntica persecució contra els amics dels comunistes.  Fan que els seus ideòlegs mantinguin una campanya permanent a fi  i a efecte que es mantingui el mite insofrible de que el capitalisme és un bé i un producte típic de la dinàmica societat nord-americana. Tot i que és una ideologia aberrant, els capitalistes ianquis se senten segurs i poderosos  en aquesta lluita ideològica. En efecte, són els capitalistes els qui inunden el mercat amb les seves produccions ideològiques; no de bades són els propietaris dels mitjans de comunicació de masses.  Per altre costat, les Universitats ianquis de tradició no estatal, majorment, depenen de les ajudes de les fundacions filantròpiques dels grans capitalistes. També s'ha de considerar que les esglésies controlen directament centenars d'Universitats nord-americanes. Les esglésies de tradició luterana i calvinista, majorment, fan costat a les elits del Poder i, per tot arreu, disposen dels seus propis mitjans de comunicació. Aquestes esglésies, juntament amb la catòlica, engeguen tot de campanyes reaccionàries de manera continuada.       Durant molt de temps la ideologia dominant va mantenir marginada la memòria d'En Paine i del seu pensament. Així i tot, en tot temps aparegueren grups de lluitadors socials que reivindicaren la seva memòria. A la segona meitat del segle XIX, En Paine i la seva obra foren exalçats per grups de rebels a ambdues ribes l'Atlàntic. Organitzacions anarquistes, formacions socialistes i sindicalistes el feren seu. I, de manera semblant, tot d'agrupacions de signe agnòstic o ateu reclamaren el seu nom.    Quedava manifest que la guerra ideològica continuava i era de llarg abast. Als anys 1920, el reconeixement de la grandesa d'En Paine feu un salt important: Per iniciativa d'En Thomas Edison, es creà la casa museu dedicada a difondre l'ideari d'En Paine. A partir de llavors, s'han succeït les campanyes en aquest sentit. Foren molt significatives les  declaracions de N'Edison i d'En Roosevelt exalçant el pensament i l'acció d'En Paine. Heus ací un paràgraf d'una declaració de N'Edison: Sempre he considerat En Paine com un dels més grans de tots els nord-americans. Mai hem tingut una sòlida intel·ligència en aquesta república. . . .Va ser la meva bona fortuna descobrir En Thomas Paine a la meva infantesa. . .fou, de fet, una revelació per a mi llegir aquest gran pensador sobre temes de política i de teologia. En Paine despertava el meu interès sobre molts d'assumptes que mai havia pensat abans. Recordo molt vívid, el flaix de la il·luminació que va brillar a partir dels escrits d'En Paine, i recordo que vaig pensar en aquell moment 'Quina llàstima que aquestes obres no siguin avui llibres a l'abast de tots els nens!' El meu interès per en Paine no quedà satisfet per la meva primera lectura de les seves obres.  Vaig tornar a ell una i altra vegada, tal com ho he fet des de la meva infantesa.         Les esglésies luteranes i calvinistes, fracassat el seu intent d'esborrar el nom d'En Thomas Paine, seguiren una deriva a la manera catòlica, i es dedicaren a difamar la vida i l'obra del gran home. Els teòlegs cristians no entraren a debatre els arguments de "L'edat de la raó".  A la manera catòlica, el seu miserable gran argument contra En Paine consistí en posar falsos testimonis sobre la seva retractació religiosa a l'hora de la seva mort.        Les elits reaccionàries nord-americanes i les esglésies  han mantingut la seva estratègia de sempre respecte d'En Paine. Actualment, continuen l'esforç per tal d'ocultar o distorsionar el pensament del gran home. Per posar un clar exemple, per a la Stanford Encyclopedia of Philosophy - de la poderosíssima Universitat de Stanford - En Thomas Paine és un desconegut.  Igualment, com assenyala En Pablo Pozzi, el catedràtic d'història dels Estats Units: És notable com dos importants històries sobre el radicalisme nord-americà de la Independència a penes si el mencionen (a En Paine).  Vegeu Gordon S. Wood. The Radicalism of the American Revolution, 1991. Y Richard Buel, Jr. Securing the Revolution. I Richard Buele, Jr. Securing the Revolution. Ideology in American Politics 1789-1815 (Ithaca: Cornell University Press, 1972). Ideology in American Politics 1789-1815 (Ithaca: Cornell University Press, 1972). El llibre d'En Wood va rebre el Premi Pulitzer a la millor obra històrica. En canvi, En Vernon Louis Parrington li dedica un llarg capítol en la seva història sobre el pensament nord-americà. Vegeu Main Currents in American Thought. The Colonial Mind (New York: Harcourt, Brace and Co., 1927. Per En Parrington, En Paine era un dels grans pensadors de l'època. Potser la diferència sigui ideològica. En Parrington era un progressista i un reformista, mentre que En Wood i En Buele són exponents de la "escola del consens", o sigui de la història oficial.       Al seu escrit, Thomas Paine: la democràcia radical versus la república conservadora, En Pozzi ens ofereix aquest magnífic resum: El dia d'avui Thomas Paine té una rellevància notable. No només pel seu internacionalisme revolucionari i desafiament a les institucions existents, sinó per la modernitat del seu pensament, el seu racionalisme i la seva fe en la naturalesa humana. La seva participació com a dirigent i gran pensador en la independència nord-americana i en la Revolució francesa el marca com un dels grans pensadors del món modern. En el cas nord-americà va ser l'expressió més acabada del radicalisme democràtic artesanal i va ser, de lluny, el gran orador de la revolució americana.  Potser per això va ser condemnat a la foscor i l'ostracisme. Com tots els idealistes cometre l'error de subestimar el poder de la classe dominant.  Els seus milers de seguidors no van poder protegir la seva reputació contra aquests atacs i aquesta persecució.  Tanmateix, la seva figura i el seu pensament han estat atresorats durant dècades pels treballadors a les dues ribes de l'Atlàntic per emergir, en els últims temps, com poderosa antítesi a aquells que s'oposen a la raó i  l'humanisme (Podeu veure el text complet a la web Thomas Paine).        Al moment present, octubre del 2008, amb la tremenda crisi de l'economia mundial, la guerra ideològica als Estats Units s'ha intensificat. Basta veure de quina manera més notable s'ha superat l'abstencionisme electoral.    El crac econòmic ha trencat les sòlides muralles de la ciutadella ideològica neoliberal.    Els ideòlegs  crítics contra la ideologia capitalista dominant  no només s'han multiplicat als darrers temps - en especial, durant el govern d'En George Bush -, sinó que els canals de difusió del radicalisme han fet un salt qualitatiu, sembla.   Amb la mateixa línia inquieta i radical també es mou un creient nombre de líders religiosos, en especial entre els quàquers i les esglésies evangèliques.    (Amb la revolució cultural de Google, tenim a l'abast les obres completes d'En Thomas Paine en versió catalana. Es poden baixar de la Xarxa  Thomas Paine).      Els falsos textos d’història de la filosofia i les enciclopèdies donen a entendre que al llarg de la història hi ha una successió inacabable de corrents filosòfics. Però en contra d’aquesta visió – que és a la manera del deplegament de l’Esperit -, haig de dir que en la lluita entre les  classes opressores i les explotades, el conflicte ideològic sempre és una confrontació entre els qui afirmen l’intel·lectualisme moral i el iusnaturalisme i els qui sostenen l’emotivisme moral i el convencionalisme social.  Al nostre temps, ara, es reprodueix el conflicte ideològic que es va viure a l’Atenes democràtica del segle V. Derrotades militarment les polis democràtiques, començava l’època dels Imperis, començava el monopoli ideològic de l’Intel·lectualisme. El monopoli intel·lectualista –  en mans de l’Església catòlica – es mantingué al llarg dels segles fins a l’aparició de les revolucions democràtiques modernes. Hi havia molts de filòsofs, però una sola ideologia. Sòcrates, Plató, Aristòtil, Plotí, Marc Aureli, Agustí, Anselm, Ramon Llull, Tomàs d’Aquino, Descartes, Kant, Fichte, Hegel, tots ells perfectament integrats dins l’intel·lectualisme (Podeu veure el tema al meu post La filosofia i la religió sense caretes)  

          

 La filosofia a l'abast

La ideologia nord-americana 2

quetgles | 12 Octubre, 2008 06:10

    

                          La ideologia nord-americana 2.

 

      Els ideòlegs nord-americans – teòlegs, polítics, escriptors, periodistes, moralistes, professors i d'altres intel·lectuals - es consideraven hereus de l'Empirisme anglès – En Locke era l'autor de major autoritat – i insistien en la necessitat de cultivar la ciència en sentit pràctic, utilitari. La ciència havia de ser un instrument de benestar social(En Francis Bacon també els resultava familiar a aquells teòrics).

   Era ben entrat el segle XIX i d'aquella massa d'ideòlegs encara no havia sorgit produccions que es poguessin considerar plenament com a filosòfiques. Encara no hi havia filòsofs ianquis. Els primers autors, En Charles Peirce, En William James i En John Dewey aparegueren a finals de segle.

   

   Tesi: La tardança en el sorgiment dels primers filòsofs nord-americans s'ha d'entendre com a resultat de la pressió de la ideologia dominant que menystenia o desaprovava la dedicació d'un hom a la filosofia pura.

 

   Es poden considerar tres línies de força que anaven en aquesta direcció de desaprovar el cultiu de la filosofia.

   La primera,  el sentiment profund, expressat a tot arreu, de l'igualitarisme intel·lectual. S'hauria considerat forassenyat que un hom entre iguals, ell sol, pretengués haver trobat el camí de la veritat o haver descobert una altra realitat diferent de la del món real, del món de la vida quotidiana.

   La segona,  l'emotivisme moral imperant segons el qual els valors morals  i la conducta no són el resultat d'un "saber" o d'una suposada investigació. O sigui, els ideòlegs expressaven de continu el fracàs i la inutilitat de les filosofies idealistes clàssiques de Plató, Aristòtil, Aquino, Descartes, Kant i d'altres. Emotivisme moral que enllaçava amb la proclamació dels principis de la moral cristiana.

    I la tercera, un positivisme ingenu àmpliament generalitzat, fruit del sentiment, segons el qual allò que importa és dedicar-se a fer coses útils per a la societat.  Aquest positivisme, fent referència a les activitats intel·lectuals, donava per suposat que la veritat i de la utilitat es trobaven a les ciències de la naturalesa i a les aplicacions d'aquestes ciències.

 

      

    Tesi: Aquest pragmatisme vulgar de la societat nord-americana sorgí el Pragmatisme com a filosofia hegemònica dins el pensament nord-americà.

 

    Es pot dir que el Pragmatisme és la filosofia típica nord-americana.  Però s'ha de tenir en compte que al llarg del segle XX, als Estats Units es desplegà un poderós pensament positivista al costat del pragmatisme. Però també feren acte de presència altres corrents filosòfics, si bé de menor difusió social. Per altra banda,  els pensadors que discreparen – o discrepen - de la ideologia dominant tingueren – o tenen - una projecció social molt més inferior a la dels autors pragmatistes o positivistes. O sigui, com sempre s'esdevé, el Poder intenta marginar o anul·lar les mostres d'ideologia dissident.

 

      D’antuvi, el Pragmatisme es mostrà com un decidit escut en defensa de la ideologia dominant als Estats Units.  Especialment notables foren els seus esforços per donar suport a la teologia de les esglésies protestants. Mentre autors positivistes com En Popper es limiten a dir que s’ha de ser respectuós amb les creences religioses, els pragmatistes despleguen arguments i teories intentant construir uns fonaments ideològics com a nou suport de la religió. En Charles Peirce i En William James des de joves es mostraren preocupats al entendre que l’avanç de la ciència posava en perill les creences religioses.

   Per a En James, la millor proposta del pragmatisme consisteix en servir d'intermediari entre "l'esperit rude" - empirisme radical, materialisme – i "l'esperit delicat" – racionalisme, idealisme -. Segons el seu argument, la discussió interminable entre els qui afirmen que els fenòmens i les lleis de Naturalesa és una conseqüència de la matèria i dels processos d'aquesta matèria i els qui sostenen que Déu fou el creador de l'Univers i que aquest Déu creador és el que manté l'ordre de l'Univers. En James pensa haver demostrat que sigui quina sigui la postura adoptada, "rude" o "delicada", no afecta les activitats quotidianes; o sigui, la investigació que du a terme un científic segueix els mateix procediment sigui quin sigui el seu "esperit". Per altre costat, segon En James, la major part dels homes són religiosos i tenen un comportament moral segons les seves creences religioses; considera que no solament s'ha de respectar les creences religioses, sinó també acceptar la veritat de l'experiència religiosa (Ell mateix, segons confessa, tingué intenses experiències místiques que el salvaren de la depressió i de les tendències suïcides). En James sosté que l'home corrent – l'home ianqui típic – és un home religiós i té experiències religioses; no es tracta de cercar grans experiències místiques, sinó a les experiències religioses de la vida quotidiana, com pugui ésser l'emoció promoguda per una oració, un acte de fe, un acte litúrgic. Treu la conclusió de que la fe religiosa i la ciència afirmen la veritat.  Estableix la teoria de les "dues creences", la d'aquells que creuen en Déu i la d'aquells que "creuen" que solament hi ha la Naturalesa. Al llibre titulat "Pragmatisme" declara de manera solemne que allò més important per a l'home modern és establir un nou teisme que sigui perfectament compatible amb la ciència. Que la importància del pragmatisme rau en que serveix de pont entre l'experiència religiosa i la ciència. En paraules seves, a "Pragmatisme", pàgina 72, "...el pragmatisme, tot i que es dedica als fets ("els fets" és la paraula que usa En James per a referir-se a la ciència), no té una base tan materialista com l'empirisme comú. A més a més no té res a objectar a l'ús de l'abstracció...Interessat (El pragmatisme) en aquelles conclusions en que laboren conjuntament els nostres esperits i les nostres experiències, no té prejudicis a priori contra la teologia. Si les idees teològiques proven posseir valor per a la vida, seran vertaderes per al pragmatisme en la mesura que ho aconsegueixin. La seva veritat dependrà completament de les seves relacions amb les altres veritats les quals també han de ser conegudes".

    El plantejament bàsic d'En James és que una idea és vertadera en quant és beneficiosa per a la vida dels éssers humans. Així, a la pàgina 78, diu "El seu únic criteri de la veritat probable (del pragmatisme) és que serà millor per a orientar-nos, que s'adequa millor a la vida i se combina amb el conjunt de demandes de l'experiència, sense ometre res. Si les idees teològiques fessin això, si la noció de Déu en particular demostrés que ho feia així, com podria negar el pragmatisme l'existència de Déu? No tindria sentit considerar com a no vertadera una noció que pragmàticament tenia tant d'èxit".

   En James entenia que el desplegament de la ciència moderna i, en especial, el darwinisme havien deixat descol·locada  la religió. Considerava que la deriva dels teòlegs cap les filosofies idealistes deixava a la religió en inferioritat de condicions. La seva proposta és la d'oferir una nou camí per a les religions (en especial, per a les nord-americanes típiques, per a les protestants), de manera que les veritats de la religió puguin conviure còmodament amb les veritats del darwinisme. Així, al final del llibre esmentat, fa una crida convidant a la nova doctrina del teisme pragmatista, i, amb un llenguatge volgudament planer (El llibre és un recull de conferències), escriu "Però si vostès no són esperits rudes (és a dir, empiristes agnòstics o ateus) ni delicats ("esperits delicats" vol dir els qui són religiosos i antimaterialistes) en un sentit radical i extrem, sinó de complexió mixta, com la majoria de nosaltres, tal vegada els sembli que el tipus de religió pluralista i moralista que els he ofert constitueix una síntesi tan bona com qualsevol altra. Entre els dos extrems, de cru naturalisme d'un costat, i absolutisme transcendental de l'altre, advertiran que allò que jo me prenc la llibertat d'anomenar teisme pragmatista o meliorista(en el sentit que s'ha de defugir el teisme dogmàtic)  és exactament el que vostès necessiten".

  En Peirce i En Dewey també consideren com a tema central de la seva filosofia la recuperació d'un esperit religiós acomodat a la modernitat i a la ciència. Així, En Dewey, al final de la seva obra més ambiciosa "La reconstrucció de la filosofia" fa un resum del que entén que ha de ser la tasca filosòfica, i exposa "La poesia, l'art i la religió són coses precioses. No poden sostenir-se quedant retardats en el passat i anhelant fútilment la restauració del que ha estat destruït per la marxa dels esdeveniments en la indústria, en la ciència i en la política...El vent de l'esperit bufa on ell vol i el Regne de Déu no advé en aquestes coses mitjançant l'observació. Però, si és impossible conservar i recuperar per un acte deliberat volitiu les velles fonts de la religió i de l'art que ja perderen el seu crèdit, sí que és possible activar el desenvolupament de les fonts vitals d'una religió i d'un art que encara estan per néixer...Quant la filosofia hagi cooperat amb el curs dels esdeveniments i hagi fet clar i coherent el significat del detall diari, la ciència i l'emoció es compenetraran mútuament; la pràctica i la imaginació es donaran una abraçada. La poesia i el sentit religiós brotaran llavors com a flors espontànies de la vida. La tasca i el problema de la filosofia  durant l'època de transició consistiran en afavorir aquesta articulació del curs corrent dels fets i la revelació dels seus significats".

    En Charles Peirce sembla que és el representant més prestigiós del pragmatisme. Al meu parer, és l'autor que presenta una argumentació més sòlida i profunda de pragmatisme. De manera semblant als altres pensadors pragmatismes, En Peirce considera com a nucli més valuós del seu pensament el conjunt d'arguments segons els quals la metafísica, la religió i l'ànima humana queden demostrades com a "realitats pragmatistes".  El rigor d'En Peirce deriva de la seva formació científica (va exercir com a físic professional durant 30 anys) i de la seva dedicació a l'estudi de la lògica i de la semiòtica.

   Tot i que hi ha escrits d'En Peirce sobre temes de metafísica de quan encara era un jovenet, no fou fins a una edat avançada que es manifestà com a metafísic. Quan tenia vint anys, va deixar escrit "Assaig sobre els límits del pensament religiós escrit per a demostrar que podem raonar respecte de la naturalesa de Déu" (Ho podeu baixar de la Xarxa, Ensayo sobre los límites del pensamiento religioso escrito para probar que podemos razonar acerca de la naturaleza de Dios. Quasi tota la seva obra és disponible en versió espanyola, per iniciativa de la Universitat de Navarra. Hem d'entendre que l'Opus Dei, amb l'aprovació de Roma, considera molt valuós el pensament d'En Peirce amb l'objectiu un nou ordre mundial respecte a la metafísica i la filosofia). En Peirce considerà que els filòsofs de la història de la filosofia van demostrar que eren incapaços de fer una filosofia científica. Pensa que els científics estan en millors condicions per a intentar elaborar una filosofia científica i una metafísica científica.

   En Pierce alhora que mostra la inconsistència de del racionalisme d'En Plató i d'En Descartes, ell mateix es construeix una caverna a la manera d'En Plató. El seu argument central consisteix en afirmar que els filòsofs – els homes, en general – no han estat capaços d'elaborar una metodologia científica (són dins la caverna platònica confonent la realitat amb les aparences) capaç de desplegar una filosofia científica i una metafísica igualment científica (Moltes de les seves obres de semiòtica són considerades .incloses dins el corrent del positivisme lògic. En Popper, segons diuen, va afirmar que En Pierce era el pensador més gran del segle XX).

    Segons En Peirce, la voluntat de desplegar una metafísica que demostri que Déu existeix, tot i que arranca del sentiment, això no s'ha de considerar com una manca de garanties per a trobar la veritat. El científic que investiga en un laboratori també ho fa a partit d'una emotivitat originària. Sense una passió per la veritat no hi hauria ciència. Ciència de la naturalesa i ciència filosòfica tenen el mateix impuls originari de recerca de la veritat.

   En Pierce i En James no amaguen que l'objectiu principal de la seva filosofia és donar noves ales a les creences – i la resta d'autors pragmatistes, també, si bé no tan apassionadament -. Però En Pierce no es conforme amb un deisme a la manera dels il·lustrats; sinó que vol demostrar la veritat del cristianisme i la veritat de les doctrines de les esglésies reformades.

   Aquest pensador afirma que cal superar els filòsofs racionalistes i fer una filosofia científica aplicant una lògica rigorosa – i, en especial, la lògica de relacions -. Però, tant bon punt En Pierce es dedica a fer filosofia de la història i història de la filosofia, els seus escrits són un devessall d'incompliments de les "normes científiques" que postulava per la filosofia. En lloc d'explicar de quina manera s'ha de fer per a aconseguir la "cientificitat" de la filosofia, es llança a fer atrevides suposicions històriques d'una manera alegre i confiada, com si tothom hi hagués d'estar d'acord. Per posar un exemple d'aquests procediments audaços, vegem aquest text on En Peirce sembla un prestidigitador extravagant: "... Ara bé,  narradors eren un cúmul de les ments més sanes i sòbries de l'Antiguitat: Plató, Aristòtil, Ciceró, Sèneca, Plini, Plutarc, Llucià, Elià i altres més (Aquí va fer una barreja explosiva per l'asimetria dels autors i per les desiguals posicions ideològiques. No té cap sentit que posés En Llucià, el gran narrador satíric i més aviat pròxim als cínics). Els grecs esperaven que la filosofia afectés a la vida, no per un lent procés de filtració de formes... sinó directament a la persona i a l'ànima del filòsof mateix, diferenciant-lo dels homes normals en les seves idees sobre la recta conducta... N'Aristòtil, d'altra banda, planteja correctament aquesta qüestió. N'Aristòtil no tenia gaire de grec. No és probable que tingués enterament sang grega. Està clar que no era en absolut un home de mentalitat grega. Encara que pertanyia a l'escola d'En Plató, quan va ser allà era ja un estudiós, potser deixeble personal d'En Demòcrit, ell mateix un altre tracià; i durant seus primer anys a Atenes no va poder haver tingut molta relació amb En Plató, que passava una gran part del temps a Siracusa... Aristòtil era un pacient científic, tal com ho veiem en l'actualitat, llevat que ell incloïa tot el coneixement. Com home d'instint científic situava la metafísica, en la que no dubto incloïa la lògica, com a una cosa normal, entre les ciències - ciències en el nostre sentit, vull dir, el que ell anomenava ciències teorètiques - junt amb la matemàtica i la ciència natural (aquesta incloïa el que diem, en general, les ciències físiques i les psíquiques). Per a ell, aquesta ciència teorètica era una cosa animada per un esperit, que tenia com a última finalitat i objectiu el coneixement de la teoria. Els estudis d'estètica eren de tipus radicalment diferent; mentre que la moral, i tot el que es refereix a la conducta de la vida, formava un tercer departament de l'activitat intel·lectual, radicalment estrany, en la seva naturalesa i idea, els altres dos. Ara bé, cavallers, en començar aquest curs, els he de confessar que, referent a això, em presento davant de vostès, com a aristotèlic i científic, condemnant amb tota la força de la meva convicció la tendència hel·lènica a barrejar filosofia i pràctica ("La filosofia i la conducta a la vida", apartat 46).   Aquest apartat número 46 és un cúmul d'afirmacions que entren en contradicció amb la seva proposta de fer una "filosofia científica". Allò més escandalós és que pretén fer una contraposició entre En Plató i N'Aristòtil. Al llarg de la seva obra, En Peirce sempre posa En Plató com exemple de mal camí filosòfic. Com la major part d'homes de formació científica, En Pierce mostra una clara insuficiència de coneixements sobre temes d'història. Aquest comentaris tan rotunds sobre una suposada significació progressista de N'Aristòtil posen de relleu el greu desordre intel·lectual inicial d'En Peirce. Sense fer comentaris ni donar explicacions, En Peirce trenca la tradició empirista molt crítica amb la filosofia de N'Aristòtil i de N'Aquino. He de pensar que En Peirce, realment, no era un bon coneixedor de la física de N'Aristòtil. No sé què s'empatolla sobre si Aristòtil tenia poca sang grega. Allò a destacar és que N'Aristòtil – i el seu pare – era al servei personal del rei de Macedònia. En Peirce, astrònom i físic, va desaprofitar l'oportunitat de denunciar la deriva anticientífica de N'Aristòtil. (N'Aristòtil, en qüestions morals és intel·lectualista, al igual que En Sòcrates i En Plató; i en qüestions de física és antiempirista en línia platònica. Podeu veure una explicació sobre aquest tema a la web Aristòtil i  Tomàs d'Aquino).        En general, els filòsofs pragmatistes fan arguments a favor de la "veritat" de la religió i, en especial de la religió cristiana de les esglésies reformades. En aquesta línia, En Pierce és el més extremista al pretendre construir una metafísica com a ciència, on es demostraria l'existència de Déu.     El pragmatisme nord-americà acompleix la tasca que es pròpia d'una filosofia, crear una trama sistemàtica d'arguments en suport de la ideologia de la qual ha sorgit. Construeix una trama d'arguments on reafirma les idees bàsiques del calvinisme i de l'empirisme, i les idees en suport de la ciència i la tècnica al servei del benestar dels ciutadans. Són conservadors en el sentit que defensen la idea de conservar les essències de la societat nord-americana.   En Pierce, En James i En Dewey van suposar que l'afebliment del sentiment religiós entre les amples masses i, en especial, a les grans ciutats, era debut als grans avenços de la ciència i de la tècnica així com del formidable procés d'industrialització. Van considerar que aquest procés de descristianització era la pitjor amenaça per a la societat nord-americana.

    Els autors pragmatistes, sense excepció, fan una defensa aferrissada del sistema social i polític tradicional. Els més progressistes, en la línia d'En Dewey, es limiten a proposar algunes reformes. En general tracten de puntetes el tema del capitalisme i de les conseqüències del capitalisme dins la  societat nord-americana.

        El Neopragmatisme de Richard Rorty representa l'últim intent de la ideologia nord-americana per a produir nous arguments per a justificar de la religió i del cristianisme. Mentre per un costat fa una crítica de la inconsistència de la filosofia – "La filosofia i el mirall de la naturalesa" -, per l'altre allò que fa és un assalt a la raó tot afirmant un escepticisme nihilista que va més enllà de la crítica a la filosofia agafada en bloc. El seu sistema nihilista el duu a afirmar que la ciència, en darrer terme, també és un "joc de llenguatge". Al meu parer, l'objectiu últim d'En Rorty és crear unes ales noves al "joc de la religió" i a l'instrumental ideològic de les esglésies cristianes. Per a no repetir-me, podeu veure el meu anàlisi sobre la filosofia d'En Rorty a la web Richard Rorty o la confusió.

(Aquest escrit continua amb  La ideologia nord-americana 3)

 

La ideologia nord-americana 3

quetgles | 12 Octubre, 2008 05:47

        

          La ideologia nord-americana 3

    

                 

      El pragmatisme i el positivisme són el dos corrents que dominaren l'espai filosòfic als Estats Units al llarga del segle XX. Els filòsofs dels dos corrents han aportat tot d'arguments, teories i informacions en suport dels principis de la ideologia hegemònica nord-americana; i, en sentit contrari, desplegaren tot de materials per negar validesa les ideologies contraposades o dissidents.       D'antuvi, aparegueren línies ideològiques crítiques respecte de la ideologia dominant. El pensament d'En Thomas Paine és la mostra més notable de dissidència contra la ideologia hegemònica a l'emergent República nord-americana.  El pensament d'En Paine era una amenaça per a les elits econòmiques i polítiques; per això, En Paine fou marginat i el seu pensament fou declarat "radical",extremista, en el sentit de ser considerat com una mena d'amenaça social, quasi un "enemic del poble".   Fugitiu de la repressió anglesa, En Paine fou rebut  com a "amic del poble"; participà molt activament en la preparació de la revolta de les colònies. I el seus pamflets polítics contra la monarquia i el poder de l'aristocràcia tingueren una difusió extraordinària. El seu opuscle "El sentit comú", 1776, (On diu que se'n editaren mig milió d'exemplars) establia els principis i l'argumentació per a l'establiment de la República; l'escrit no només escalfava els ànims de les amples masses, sinó que els ideòlegs – com En Jefferson, per exemple – els feien seu i inspirava el text de la Declaració d'independència. Així mateix on diu que En George Washington  va fer llegir a tots els soldats el pamflet d'En Paine "La crisi americana".   Com explico sovint als meus escrits, la història veritable de les idees desplegades pels humans no es correspon amb la història de la filosofia dels llibres de text. En Thomas Paine no figura en aquests llibres de text espanyols, però tampoc als nord-americans.       Als escrits d'En Thomas Paine s'exposà per primera vegada la concepció de la república com a incompatible amb la monarquia  i amb l'aristocràcia.    Les obres d'En Paine foren l'expressió filosòfica d'una ideologia amplament sentida per amples masses de la Gran Bretanya i dels Estats Units, ideologia que s'ha mantingut viva fins avui; ideologia, emperò, que no ha aconseguit ésser hegemònica.       Mentre En Locke – i els il·lustrats francesos - justificava la denominada "monarquia parlamentària", En Paine exposava els arguments basats amb la raó i amb la naturalesa humana segons els quals la democràcia era incompatible amb la monarquia. Assenyalà que en el sistema polític britànic la parafernàlia monàrquica era una mostra de la feblesa de la democràcia; explicà que la permanència del rei i dels aristòcrates britànics era el resultat no d'un pacte entre iguals, sinó d'una imposició, d'una violència, del partit aristocràtic; violència que constituïa de fet una negació de la democràcia.       Ningú com En Paine va saber veure les conseqüències que havia de tenir per a la història universal la Revolució nord-americana. Mentre En Hegel, amb superba ignorància, anunciava que els Estats Units "encara no estava preparat per a establir una monarquia", En Paine anunciava l'arribada de la independència dels Estats Units com a la possibilitat real d'una nova era mundial sense opressors i oprimits. En Paine parlava de “la gran Revolució americana”. A ''El sentit comú'', es pot llegir "...tenim totes les oportunitats i tots els encoratjaments davant de nosaltres, per formar la constitució més pura  de la Terra.  Tenim el poder de començar el món una altra vegada. Una situació similar a la present no ha passat mai des dels dies d'En Noè fins ara. L'aniversari d'un món nou és a la mà, i una raça d'homes... ha de rebre la seva porció de llibertat de l'esdeveniment d'aquí a uns quants mesos".           Es pot dir que l'obra d'En Paine fou dividida per la història en dues parts, cada una de les quals tingué un destí ben diferent. Per una banda, "El sentit comú" i "La crisi americana" ocuparen un lloc distingit entre els escrits que configuraven la ideologia nord-americana. Però els escrits posteriors, en especial "L'edat de la raó", foren la causa del trencament d'En Paine amb  les elits dominants nord-americanes i de la seva marginació social i política. En Paine passaria a ser considerat un "radical thinker" (un pensador radical), denominació aquesta que té una valoració negativa a la societat nord-americana (Allà s'entén que els "pensador radicals" queden exclosos de la ideologia americana, que la seva obra ha de ser valorada negativament, que no són convenients per a la cultura nord-americana. Durant el període maccarthista, a molts "radical thinkers" se'ls va posar l'etiqueta violenta de "unamericans").    Aquells que li havien donat suport, com En Thomas Jefferson i En Benjamin Franklin,  degueren pensar que ja havia complert la seva missió històrica i que ja es podia retirar de l'activitat política. En aquest sentit, el Congrés, en reconeixement dels serveis acomplerts per En Paine, li regalà una granja per a que s'entretingués fent de pagès.  En Jefferson i els dirigents demòcrates es volgueren assegurar el suport de les elits conservadores, és a dir, dels grans propietaris, temorosos dels moviments de les amples masses revolucionàries; i, per això, s'apartaren d'En Paine i el marginaren.    En Paine és considerat com un nunci de la ideologia de signe anarquista. Entén l'Estat com un mal necessari i propugna reduir els poders de l'Estat fins a la supressió definitiva. Semblantment, denuncia tots els mecanismes socials perversos que permeten els privilegis i l'herència de la gran propietat. En aquesta línia de denúncia social, també explica l'aparició de les esglésies com a "institucions per aterrir i esclavitzar la humanitat".    La ideologia hegemònica ianqui, fins al dia d'avui, ve marcada pel component religiós.  Els conservadors i les esglésies consideraren En Thomas Paine com una amenaça i, en conseqüència, procuraren esborrar-lo  de la història.     A "L'edat de la raó", En Paine mostra les inconsistència dels relats bíblics a la manera dels il·lustrats francesos. El seu llibre recorda al de la crítica d'En Voltaire a la Bíblia. En Paine a més d'assenyalar les contradiccions, li interessa destacar els conflictes morals dels relats bíblics; denúncia la inconsistència de la Bíblia no tant per contradicció amb la física, com en contradicció amb la moral. En Paine va més enllà del discurs crític dels il·lustrats: explica i argumenta les causes de l'origen de les esglésies. Deixa de considerar la teoria il·lustrada de la motivació de la religió. Segons els il·lustrats, el fenomen religiós era per causa de la ignorància, de la superstició, del temor  a la natura i d'altres semblants. En Paine, en canvi, es centra en les esglésies com a instrument criminal de domini contra les classes treballadores. No és als creients a qui critica; entén que cadascú té dret a creure segons la seva consciència. Però En Paine manifestarà el seu dret – i el dret dels qui pensin com ell – a no creure en els dogmes de les esglésies. I així afirmarà "La meva pròpia ment és la meva pròpia església". En aquest sentit exposa la base de la seva teoria moral segons la qual "la felicitat de l'home consisteix en ser mentalment fidel a si mateix...La infidelitat no consisteix en creure o no creure; consisteix en afirmar que es creu amb allò que no creu...Quan un home s'ha corromput i ha prostituït la castedat de la seva ment, al afirmar públicament allò que no creu, està preparat per a cometre dos tipus de delictes. Practica el comerç dels sacerdots per tal d'obtenir un benefici, i per a estar ben situat en aquest comerç, comença amb un perjuri. Podem concebre alguna cosa més destructiva que això?" ("L'edat de la raó", capítol I, pàgina 1).      L'heroi revolucionari, primer, fou marginat – o traït? – als Estats Units, i per segona vegada va caure en desgràcia a la França revolucionària. Prengué part de manera decisiva a la revolució francesa, fins al punt d’ésser elegit diputat a la Convenció Nacional Francesa (D’aquella època, 1791, data la seva obra, Els drets de l'home); però fou considerat un enemic pels jacobins i fou empresonat per En Robespierre a 1793. Els jacobins consideraren – i no erraven – que En Paine donava arguments als girondins (La tradició espanyola i catalana dóna per bona la versió jacobina dels fets històrics). En Paine, en canvi, denunciava la deriva jacobina com un assalt als drets dels homes de les àrees girondines ( homes, entre els quals hi havia els occitans i els catalans).       La meva intenció no és fer un recordatori que reivindiqui la memòria històrica d'En Paine.  En Thomas Paine ha esdevingut un referent central de la guerra ideològica als Estats Units. El conflicte ideològic que van provocar els escrits d'En Paine anava molt més lluny que una història personal o d'una revisió dels valors de la seva obra.        Els escrits d'En Thomas Paine recolliren el sentir i pensar de les amples capes de la població de Nova Anglaterra.       Els grans propietaris i les esglésies – totes les esglésies – consideraren com una greu amenaça el pensament d'En Paine i iniciaren una guerra sorda en contra. Una guerra que seguia les maneres canalles de la tradició catòlica: allò que importava era destruir l'enemic. Els reaccionaris obraren com si En Paine no hagués existit. Miraren d'esborrar la seva memòria i els seus escrits.       Aparentment, semblava que les elits del Poder havien aconseguit el seu objectiu. Semblava que ningú se'n recordava d'En Thomas Paine. Però, benauradament, per espant dels reaccionaris, es comprovà que el pensament d'En Paine seguia viu entre els progressistes nord-americans.      La guerra ideològica començada al 1776 al voltant del pensament d'En Paine s'ha mantingut, en alts i baixos, fins a la nostra època. Actualment, la guerra és més viva que mai.        En un article de 1934, "El destí d'En Thomas Paine", En Bertrand Russell escrigué: "Per als nostres rebesavis era una espècie DE SATANÀS terrenal, un infidel subversiu, rebel contra el seu Déu i contra el seu rei. Es va guanyar l'hostilitat de tres homes a qui no se sol relacionar: Pitt, Robespierre i Washington.. D'aquests, els dos primers van tractar de donar-li mort, mentre el tercer es va abstenir  de prendre mesures per salvar la seva vida. Pitt i Washington l'odiaven  perquè era demòcrata, Robespierre, perquè es va oposar a l'execució del rei i al regnat del Terror.[] El seu destí va ser sempre ser honrat per l'oposició i odiat pels governs".         Però actualment la situació a l'Univers anglòfon va més enllà de recuperar En Paine; ara, el moviment de recuperació dels pensadors i dels herois marginats entra de ple en la guerra ideològica. Sembla que el pensament recuperat d'En Paine torna a ésser un instrument decisiu en la lluita contra l'opressió.       Hem d'entendre "opressió" en el sentit de la violència oculta i permanent que fan les elits del Poder – la classe dels grans propietaris – contra les classes treballadores. Els dirigents de les esglésies han de ser considerats com unes elits que sempre fan conxorxa amb la classe dominant.    Mentre a Europa hi ha una tradició de denúncia contra l'explotació capitalista, als Estats Units la classe dels capitalistes va aconseguir mantenir marginades les ideologies que feien crítica al capitalisme; i als anys 1950, es va desplegar una autèntica persecució contra "els amics dels comunistes".  Fan que els seus ideòlegs mantinguin una campanya permanent a fi  i a efecte que es mantingui el mite insofrible de que el capitalisme és un bé i un producte típic de la dinàmica societat nord-americana. Tot i que és una ideologia aberrant, els capitalistes ianquis se senten segurs i poderosos  en aquesta lluita ideològica. En efecte, són els capitalistes els qui inunden el mercat amb les seves produccions ideològiques; no de bades són els propietaris dels mitjans de comunicació de masses.  Per altre costat, les Universitats ianquis de tradició no estatal, majorment, depenen de les ajudes de les fundacions filantròpiques dels grans capitalistes. També s'ha de considerar que les esglésies controlen directament centenars d'Universitats nord-americanes. Les esglésies de tradició luterana i calvinista, majorment, fan costat a les elits del Poder i, per tot arreu, disposen dels seus propis mitjans de comunicació. Aquestes esglésies, juntament amb la catòlica, engeguen tot de campanyes reaccionàries de manera continuada.       Durant molt de temps la ideologia dominant va mantenir marginada la memòria d'En Paine i del seu pensament. Així i tot, en tot temps aparegueren grups de lluitadors socials que reivindicaren la seva memòria. A la segona meitat del segle XIX, En Paine i la seva obra foren exalçats per grups de rebels a ambdues ribes l'Atlàntic. Organitzacions anarquistes, formacions socialistes i sindicalistes el feren seu. I, de manera semblant, tot d'agrupacions de signe agnòstic o ateu reclamaren el seu nom.    Quedava manifest que la guerra ideològica continuava i era de llarg abast. Als anys 1920, el reconeixement de la grandesa d'En Paine feu un salt important: Per iniciativa d'En Thomas Edison, es creà la casa museu dedicada a difondre l'ideari d'En Paine. A partir de llavors, s'han succeït les campanyes en aquest sentit. Foren molt significatives les  declaracions de N'Edison i d'En Roosevelt exalçant el pensament i l'acció d'En Paine. Heus ací un paràgraf d'una declaració de N'Edison: " Sempre he considerat En Paine com un dels més grans de tots els nord-americans. Mai hem tingut una sòlida intel·ligència en aquesta república. . . .Va ser la meva bona fortuna descobrir En Thomas Paine a la meva infantesa. . .fou, de fet, una revelació per a mi llegir aquest gran pensador sobre temes de política i de teologia. En Paine despertava el meu interès sobre molts d'assumptes que mai havia pensat abans. Recordo molt vívid, el flaix de la il·luminació que va brillar a partir dels escrits d'En Paine, i recordo que vaig pensar en aquell moment 'Quina llàstima que aquestes obres no siguin avui llibres a l'abast de tots els nens!' El meu interès per en Paine no quedà satisfet per la meva primera lectura de les seves obres.  Vaig tornar a ell una i altra vegada, tal com ho he fet des de la meva infantesa".         Les esglésies luteranes i calvinistes, fracassat el seu intent d'esborrar el nom d'En Thomas Paine, seguiren una deriva a la manera catòlica, i es dedicaren a difamar la vida i l'obra del gran home. Els teòlegs cristians no entraren a debatre els arguments de "L'edat de la raó".  A la manera catòlica, el seu miserable gran argument contra En Paine consistí en posar falsos testimonis sobre la seva retractació religiosa a l'hora de la seva mort.        Les elits reaccionàries nord-americanes i les esglésies  han mantingut la seva estratègia de sempre respecte d'En Paine. Actualment, continuen l'esforç per tal d'ocultar o distorsionar el pensament del gran home. Per posar un clar exemple, per a la Stanford Encyclopedia of Philosophy – de la poderosísima Universitat de Stanford – En Thomas Paine és un desconegut.  Igualment, com assenyala En Pablo Pozzi, el catedràtic d'història dels Estats Units: "És notable com dos importants històries sobre el radicalisme nord-americà de la Independència a penes si el mencionen (a En Paine).  Vegeu Gordon S. Wood. The Radicalism of the American Revolution, 1991. Y Richard Buel, Jr. Securing the Revolution. I Richard Buele, Jr. Securing the Revolution. Ideology in American Politics 1789-1815 (Ithaca: Cornell University Press, 1972). Ideology in American Politics 1789-1815 (Ithaca: Cornell University Press, 1972). El llibre d'En Wood va rebre el Premi Pulitzer a la millor obra històrica. En canvi, En Vernon Louis Parrington li dedica un llarg capítol en la seva història sobre el pensament nord-americà. Vegeu Main Currents in American Thought. The Colonial Mind (New York: Harcourt, Brace and Co., 1927. Per En Parrington, En Paine era un dels grans pensadors de l'època. Potser la diferència sigui ideològica. En Parrington era un progressista i un reformista, mentre que En Wood i En Buele són exponents de la "escola del consens", o sigui de la història oficial".       Al seu escrit, "Thomas Paine: la democràcia radical versus la república conservadora", En Pozzi ens ofereix aquest magnífic resum: " El dia d'avui Thomas Paine té una rellevància notable. No només pel seu internacionalisme revolucionari i desafiament a les institucions existents, sinó per la modernitat del seu pensament, el seu racionalisme i la seva fe en la naturalesa humana. La seva participació com a dirigent i gran pensador en la independència nord-americana i en la Revolució francesa el marca com un dels grans pensadors del món modern. En el cas nord-americà va ser l'expressió més acabada del radicalisme democràtic artesanal i va ser, de lluny, el gran orador de la revolució americana.  Potser per això va ser condemnat a la foscor i l'ostracisme. Com tots els idealistes cometre l'error de subestimar el poder de la classe dominant.  Els seus milers de seguidors no van poder protegir la seva reputació contra aquests atacs i aquesta persecució.  Tanmateix, la seva figura i el seu pensament han estat atresorats durant dècades pels treballadors a les dues ribes de l'Atlàntic per emergir, en els últims temps, com poderosa antítesi a aquells que s'oposen a la raó i  l'humanisme" (Podeu veure el text complet a la web Thomas Paine).        Al moment present, octubre del 2008, amb la tremenda crisi de l'economia mundial, la guerra ideològica als Estats Units s'ha intensificat. Basta veure de quina manera més notable s'ha superat l'abstencionisme electoral.    El crac econòmic ha trencat les sòlides muralles de la ciutadella ideològica neoliberal.    Els ideòlegs  crítics contra la ideologia capitalista dominant  – "radicals" que els anomenen als EUA – no només s'han multiplicat als darrers temps – en especial, durant el govern d'En George Bush -, sinó que els canals de difusió del "radicalisme" han fet un salt qualitatiu, sembla.   Amb la mateixa línia "inquieta i radical" també es mou un creient nombre de líders religiosos, en especial entre els quàquers i les esglésies evangèliques.    (Amb la "revolució cultural" de Google, tenim a l'abast les obres completes d'En Thomas Paine en versió catalana. Es poden baixar de la Xarxa  Thomas Paine)   

La ideologia norteamericana

quetgles | 20 Setembre, 2008 10:02

   De moment, només hi ha la versió en català.

              La ideologia nord-americana  

    A tota societat dividida en classes, és manifesta la lluita de classes segons la concepció marxista. La classe dominant imposa la seva ideologia, de manera que esdevé la ideologia dominant o hegemònica. Per a precisar la definició, hem d’entendre ideologia com a conjunt d'idees morals en sentit molt ample, idees morals que expliquen i determinen la conducta dels individus. La ideologia hegemònica és el conjunt d’idees morals que s’imposen sobre altres idees morals que existeixen al si de la societat. En darrer terme, la ideologia hegemònica es fa efectiva i present a través de les lleis que regulen la societat. Sembla, però, que els individus de la classe dominant sovint tenen un comportament moral que no es correspon amb la moralitat formalment establerta, fenomen que haurem d'observar.

 

    De bell antuvi, la societat nord-americana va desplegar una poderosa ideologia que s'ha mantingut fins el dia d’avui.

 

   Tesi:  Així com les formacions socials de Nova Anglaterra va ésser un fenomen social únic a la història moderna, semblantment va desplegar una poderosa ideologia que també mostra unes característiques que la fan també extraordinària. El fet que els antagonismes de classe encara no s'haguessin desenvolupat determinà que es manifestés una sola línia ideològica, fenomen que ha marcat el comportament ideològic de la societat nord-americana fins avui.

  

   

 

      Inicialment, allò que va distingir la colonització de Nova Anglaterra fou la motivació religiosa (No era el cas de Virgínia  i altres colònies del Sud, però, a la llarga, aquestes àrees també s'impregnaren de la ideologia del Nord).  Les colònies de Nova Anglaterra no tenien classe aristocràtica ni casta sacerdotal; i, per altre costat, en aquelles societats de grangers beats encara no s'havia format una classe de treballadors proletaris (Per a més informació sobre el tema, podeu baixar la meva web  El calvinisme i la Revolució nord-americana).

 

    No és el cas que En Tocqueville es dediqués a fer teories. El seu llibre es bàsicament una descripció d'un expert en lleis sobre la característiques més notables de la societat nord-americana d'aquella època. I destacava que era la societat més igualitària del  món.

    Quan aquells colons proclamaren la República,  al 1776, realment, feia més de 150 anys que l'estaven construint a aquella República. Des del primer moment, aquelles colònies es conformaven segons l'esperit republicà; i la llibertat i la igualtat regien les relacions socials i polítiques (Excepte en el fet de reconèixer l'autoritat del rei i del Parlament britànic; excepció que quedà invalidada al 1776).

  Al meu parer, allò més notable d'aquelles petites colònies de pagesos  era l'exercici de la democràcia directa per mitjà de l'assemblearisme, així com la no cessió de la sobirania local. Aquelles formacions socials s'autoregulaven permanentment i, de fet, funcionaven com a petites repúbliques sobiranes. Semblaven una nova versió a imitació de les antigues "polis" democràtiques de l'Antiga Grècia. De totes maneres, s'ha d'assenyalar que les colònies tenien voluntat de cooperació i d'ajuda mútua, de manera que es reforçaven permanentment els vincles d'únió entre totes elles. A més a més, l'èxit d'una iniciativa local, despertava l'esperit d'emulació de les altres colònies.

     Proclamada la República dels Estats Units d'Amèrica, la ideologia del nou Estat quedà reflectida en la Declaració d'Independència, 1776, i en la Constitució de 1887.  A diferència de la francesa – que era una retòrica que disfressava l'ideari imperial francès de les elits parisenques -, la Constitució nord-americana era el resultat d'intenses negociacions entre a partir dels "Bills", o Cartes de llibertat, proclamats per les diverses colònies, al llarg de l'etapa colonial. Fou a les assemblees de ciutadans, en exercici de la democràcia directe, on s'aprovaren aquelles "cartes de llibertat", escrits on es recollien els principis morals i socials que ja informaven la vida quotidiana dels colons.

 

     Era cert que a la nova República es donava una diversitat de sensibilitats socials, religioses i polítiques, però aquesta diversitat no trencava la ideologia comuna bàsica.

    Aquells republicans es declaraven creients. A tots els Estats de la Unió, les formacions religioses calvinistes eren absolutament majoritàries; i, entre aquestes, l'església presbiteriana era la més estesa i predominant.

    La marca calvinista era present a les activitats ideològiques. I s'ha mantingut al llarg dels anys. El calvinisme considera que l'home hereta el pecat original;  que l'home, per causa del pecat original, és inclinat al mal i al pecat; que el poder es causa de la corrupció; que, per tant, s'ha d'evitar l'acumulació de poder i que s'ha de fer una particular vigilància dels més poderosos. Per això, aquells calvinistes ianquis adoptaren multitud de mesures polítiques amb l'objectiu de resguardar-se dels poderosos i del Poder (Per posar un exemple: segons la Constitució, els jutges han d'ésser elegits pels ciutadans periòdicament).

  Però, al costat dels principis de prevenció, el calvinisme presentava els principis d'afirmació de fe amb la humanitat; així, aquells republicans temorosos de Déu exalçaren el treball i el treball manual i els oficis, la llibertat de l'individu (El principi capdal del calvinisme afirma el pacte del cristià amb Déu, sense intermediaris), l'afirmació de la recerca de la felicitat en aquest món (Ja el luteranisme afirmava el dret al gaudi dels bens de la natura, i considerava una pràctica perversa del catolicisme l'exaltació de la pobresa, de les privacions, de l'autosuplici, del vott de castedat, i d'altres), la tolerància respecte als qui practiquen altres religions o normes morals, la pràctica de l'assemblearisme i de la democràcia directa, l'estímul a l'ajuda mútua i a la cooperació, l'impuls a l'estudi i a la formació intel·lectual. 

   Convé subratllar aquest darrer punt. A l'Univers espanyol i al catòlic abunden els escrits que donen per suposat la idea d'una "cultura europea" molt superior a la nord-americana. També es troben escrits menyspreadors en altres Universos ideològics. Per posar un exemple, En Hegel, assentat en una ignorància supina, afirmava alegrement que els Estats Units no aportaven res important a la cultura mundial i que "encara estaven a una fase de roturació" (S'ha d'entendre que devia voler dir que d'una societat de pagesos que "roturen" no s'ha d'esperar res, que són molt poca cosa, que la seva incidència en el "desplegament de l'Esperit" s'ha de considerar que és nul·la).  A l'Univers espanyol, fins avui, hi ha una tendència molt forta a donar per suposat que els nord-americans són culturalment inferiors, "innocents" i fàcilment manipulables, i que la seva cultura també és menor. Se seguien les petges de N'Ortega y Gasset que feia aquella "genial" classificació entre pobles adults – on hi havia els espanyols – i els pobles "joves", com els Estats Units; la perspectiva del filòsof de Madrid era tan local, tan vetona, que s'atrevia a referir-se a la llengua anglesa com "conjunt de sons displicents".

    En contra d'aquesta crosta aberrant, s'ha de veure la realitat històrica. A Plymouth, la primera colònia dels pelegrins fundadors, tots eren alfabets,  i un dels acords fonamentals dels conjurats consistia en promoure l'ensenyament. Aquella República de 1776 era la nació, entre totes les del món, que tenia més població alfabetitzada (Sense comptar  la població esclava i la indígena). Cap allà el1860,  els Estats Units ja estaven al cap davant en relació a la creació d'Universitats. De bell antuvi, els nord-americans foren conscients de la seva situació de privilegi en comparació amb els pobles d'Europa.

   En contra de la crosta de la ignorància: eren els europeus els qui tenien una informació pobra i esbiaixada de la realitat nord-americana. Encara ara, els llibres de text espanyols, al referir-se de puntetes a la guerra hispano-ianqui, venen a suposar que l'opinió pública nord-americana fou manipulada per la premsa de les elits mediàtiques. No expliquen la situació de misèria intel·lectual i moral de les amples masses castellano-andalusses. Amaguen el fet de la superioritat de la premsa ianqui sobre la miserable premsa espanyola, monopoli de l'oligarquia. No explique que, enardida per la imbècil campanya de premsa, la població de Madrid sortí al carrer plena d'entusiasme al esclatar la guerra, convençuda de la superioritat de l'exèrcit espanyol, quan, alhora, el Govern espanyol estava espantat i sabia que aquella guerra la tenia perduda, sabia que l'esquadra espanyola era com a de jugueta. No expliquen clarament - els llibres de text – que l'esquadra espanyola fou enfonsada a Cavite i a Santiago, mentre l'esquadra ianqui en sortia intacta.

   Per suposat, el creixement social i econòmic dels Estats Units va fer que les classes socials es dibuixessin més clarament. I amb el sorgiment dels grans nuclis industrials al llarg del segle XIX, la societat nord-americana s'anava semblant a la dels països capitalistes europeus. Però, tot i això, els trets característics de societat democràtica i igualitària encara es mantenien amb força. És d'aquest manteniment social democràtic que hem de parlar.

 

   Tesi: La jove República nord-americana havia de patir una de les contradiccions més greus de la història. Per un costat, l'organització social afavorí extraordinàriament el creixement econòmic; i, per l'altre costat, el desplegament del capitalisme trencava l'uniformisme social que tant va admirar En Tocqueville, cap allà els anys 1830.

 

   O sigui, el sistema republicà nord-americà garantitzava realment l'accés a la propietat de la terra (Deixem ara de banda, l'apropiació de les terres dels pobles autòctons) a qualsevol ciutadà; això determinà un constant sosteniment del valor del salari dels treballadors, en general. Com assenyalà En Jefferson, la situació de misèria dels obrers anglesos feia que aquests no poguessin exigir uns salaris que garantissin una vida digna. Els treballadors nord-americans, en canvi, enfront del naixent capitalisme,  estaven reforçats pel ventall de possibilitats econòmiques que els oferia una economia rica i oberta. Posant un exemple planer, a qualsevol moment un "cawboy" a sou d'un ranxer, si estava descontent del sou, tenia al seu abast la possibilitat d'establir-se pel seu compte o de provar tot d'aventures econòmiques.

 

   Però la visió idíl·lica que va poder contemplar En Tocqueville, tenia el temps comptat. Als Estats del Sud, es va desplegar una horrible aristocràcia esclavista; i al Nord, més gran, més poblat i més calvinista, es van desplegar els nous gran centres industrials. El Nord era l'àrea  de major acceleració de la cursa capitalista mundial. De fet, després de la primera Guerra Mundial, els Estats Units esdevingueren la primera potència econòmica mundial.

 

    En contra de la teoria marxista, podem constatar que no foren uns "burgesos" els qui realitzaren la revolució democràtica, sinó uns "pagesos". Els qui prengueren les armes al 1776 per a proclamar la república eren majorment grangers, pagesos que explotaven les terres pròpies. Si de cas, si es volia precisar el tipus de revolució nord-americana, s'hauria d'haver denominat "revolució democràtica pagesa".

 

   A finals del segle XIX, a la societat nord-americana no hi havia aristocràcia ( i els "aristòcrates del Sud" havien quedat desinflats després de la guerra), però feia temps que s'havia trencat l'homogeneïtat social. Havien sorgit tot d'elits que acumulaven uns grans poders i que constituïen una amenaça pròxima contra la democràcia. Al costat de les gran explotacions agràries, sorgiren tot de grans empreses industrials, comercials i financeres. En relació amb aquestes grans empreses capitalistes es formaren elits socials que desplegaren una activitat que sempre s'orientava en el sentit de rebaixar les garanties democràtiques dels ciutadans. Es pot dir, com ja va dir En Jefferson, que aquestes elits constituïen una amenaça per a la República.

 

       El capitalisme no és, pròpiament, una ideologia; és un mètode de producció econòmica que va sorgir d'una manera espontània dins les societats que s'havien alliberat de l'absolutisme i del Poder de Roma. En contra de la teoria marxista, primer foren les revolucions democràtiques, i, despès, el desplegament de les societats burgeses i del capitalisme.

  Tot i que els ideòlegs repeteixen incansablement que el capitalisme és un sistema de lliure mercat acomodat a les societats democràtiques, i presenten la "cosa" com si els senyors del gran capital fossin uns atletes econòmics – els guanyadors legítims  de la cursa econòmica -, la realitat és que les elits econòmiques que operen a l'interior de les societats democràtiques, en tot temps, no fan sinó intentar neutralitzar les garanties democràtiques i  ampliar els seus privilegis.

 

     D'antuvi, el desplegament del capitalisme comportà l'aparició d'elits. Resultava evident que la simple existència  d'un individu gran capitalista significava la vulneració del principi d'igualtat, principi que és el fonament de la democràcia. "Aristòcrates", els denominava En Jefferson als capitalistes. Tot i que no conspiressin, el simple fet de ser grans propietaris els donava privilegis. Els fills dels grans empresaris, de manera natural, esdevenien els hereus; és a dir, els homes de la república no naixien iguals;  ni havia uns que naixien pobres, i uns altres que naixien rics i envoltats de privilegis. Llavors – com ara -, allò que es denominava "igualtat d'oportunitats" no passava de ser un eslògan de la ideologia conservadora.

    Al llarg del segle XIX, el creixement econòmic dels Estats Units fou molt intens, de manera que a final de segle havia esdevingut la primera potència industrial del món.

   Malgrat la creixent desigualtat social i malgrat el desplegament del gran capitalisme, la lluita de classes no va produir el sorgiment d'una nova ideologia.  El major conflicte ideològic fou entre el Nord i el Sud,  entre els partidaris de l'esclavitud i els abolicionistes; conflicte que fou la causa de la guerra civil. Concernent a la ideologia, és de destacar que les classes populars blanques del Sud, tot i no essent propietàries d'esclaus, eren partidàries de l'esclavitud.

    L'expressió ideològica de la lluita de classes fou, bàsicament, en termes polítics; és a dir, els dos grans partits polítics eren els instruments per mitjà dels quals es manifestaven les diferències ideològiques. Allò a destacar és que les diferències polítiques no amenaçaven la ideologia dominant, comuna a les diverses formacions i tendències polítiques.

   La nova classe dels treballadors industrials, que es concentrava a les grans ciutats del Nord-est, no elaborà una ideologia pròpia diferenciada. No fou el cas que aparegués un partit polític dels "proletaris"; no sorgí cap tipus de partit socialista o laborista a la manera com va sorgir a Anglaterra. Per altra banda, els sindicats obrers no desplegaren cap tipus d'ideologia confrontada a la ideologia dominant. Per suposat, a les grans ciutats hi havia tot de productes ideològics esquerranistes; especialment forts i actius foren els grups d'ideologia anarquista, dels quals sorgiren destacades figures intel·lectuals. Però fins a la crisi del 1929, les organitzacions obreristes no aconseguiren prou suport de les amples masses treballadores per tal d'incidir significativament dins els processos  polítics o socials.

   El desplegament del capitalisme als Estats Units tenia unes taxes de creixement tan extraordinàries que  feu que en poc temps esdevinguessin la primera potència industrial.

    A diferència de Gran Bretanya – que sempre era el punt de referència –, els obrers de les grans empreses dels EUA no tenien el sentiment de frustració. En general, els obrers industrials de les grans empreses tenien un nivell de vida confortable que feia que se sentissin com a formant part de l'ampla classe mitja. Cap als anys 1920, el sou dels obrers nord-americans era tres o quatre vegades més elevat que el d'un obrer d'Anglaterra, Alemanya o França.

    Tot i les denúncies contra les elits capitalistes, el capitalisme i la revolució industrial als EUA apareixia  com el gran motor de creació de riquesa i benestar. Revolució industrial i revolució tecnològica, alhora; cada conquesta tècnica despertava l'entusiasme de les amples masses (A finals de segle els EUA tenien més línies fèrries que Europa). A Europa, l'entusiasme de la població era més apagat – i, a vegades, nul -, en relació amb els beneficis que els proporcionaven les innovacions tècniques i econòmiques.

   A Anglaterra la Revolució industrial es presentava a l'imaginari popular unida a la ruïna dels menestrals, dels tallers tradicionals, dels treballadors autònoms; i despertava un sentiment de frustració entre les capes treballadores. Als Estats Units, en canvi, les empreses capitalistes – eren les més grans  del món – apareixien a l'imaginari popular com a resultat de "l'esperit americà"; és a dir, com una conseqüència de les virtuts promogudes per la societat nord-americana, com, per exemple, valoració del treball i de l'esforç, l'esperit d'iniciativa, voluntat de domini de la naturalesa, suport a la creació de riquesa i benestar, etc.

    Per suposat, les empreses capitalistes ianquis tenien unes pràctiques econòmiques i socials que no es diferenciaven de les europees. L'organització social del capitalisme és absolutament antidemocràtica. El règim capitalista és monàrquic dins la pròpia empresa capitalista. Les lleis – que son al servei del sistema capitalista – permeten que els empresaris es comportin, si volen, com a autèntics sàtrapes. De fet, la major part d'empreses tenen un comportament despòtic amb els seus obrers. Aquí la definició marxista no ha perdut validesa: el capital redueix els obrers a força de treball, a cosa. Parlar de llibertat i d'igualtat dins el sistema capitalista, no deixava de ser una broma.

   Per suposat, ben aviat esclataren els conflictes obrers dins les empreses  nord-americanes. Però la difusió d'idees polítiques com a alternativa al capitalisme no aconseguiren afectar a les amples masses de població. El partit socialista dels USA, amb denominacions diverses no aconseguí difondre's entre la classe obrera;  els diversos partits obreristes sempre han estat molt minoritaris. Per altra banda, els sindicats nord-americans sempre s'han mantingut en un "sindicalisme pragmàtic" que renunciava a qualsevol tipus de reivindicació política i que, sovint, es mostrava hostil al partit socialista.

    De totes maneres, l'esquerranisme semple ha estat present a la societat nord-americana al llarg de tot el segle vint. En política, ha deixat sentir la veu, majorment, a través de congressistes del Partit demòcrata. Especialment decisiu fou el moviment popular contra la Guerra del Vietnam, on l'esquerra era l'avantguarda.

  

   La filosofia nord-americana. El Pragmatisme.

 

   Als meus escrits sostinc la tesi segons la qual allò que on diu "filosofia" no és altra cosa que un sistema coherent d'arguments i teories en suport o en contra  d'una determinada ideologia.

 

   Poso a consideració del lector que les ideologies  que han conformat les societats històriques són unes poques ideologies i que aquestes es mantenen al llarg dels segles.

   Respecte a això que em diem "filosofia", el lector també ha de considerar que, en contra del que fan entendre els llibres de text, les "filosofies" són unes poques. Els llibres de text fan suposar que a l'Europa medieval hi va haver una multitud de filòsofs, amb un gran ventall de filosofies; o, també, que hi havia un procés històric del pensament filosòfic. Però la realitat històrica és que els 40.000 teòlegs medievals no feien sinó treballar segons les normes que havien jurat servir. Els teòlegs i els filòsofs (Bé, quasi tots els filòsofs tenien la carrera eclesiàstica) produïen arguments o apologies en defensa de la ideologia catòlica, aristocràtica i feudal; era una literatura filosòfica dins el marc de la filosofia aristotèlica-tomista i sotmesa  a les estrictes normes establertes per la Cúria romana.

 

    "L'Amèrica feliç" dels pares pelegrins fundadors de Nova Anglaterra (El seu projecte era fundar una Nova Jerusalem republicana) no reclamava filòsofs; li eren suficients els grans predicadors, com En Roger Williams,  que menà una lluita victoriosa per a la separació de l'Església i l'Estat (Podeu veure el meu escrit  El calvinisme i la Revolució nord-americana).

 

   A la primera meitat del segle XIX, la cultura nord-americana encara no havia produït cap filòsof. Però aquesta manca no era per causa de que encara estiguessin a l'etapa de "la roturació", com pensava En Hegel.  Pel contrari, d'antuvi, els Estats Units estaven situats a un lloc de privilegi referits a les Universitats i al percentatge d'estudiants universitaris. I, al mateix temps, les universitats ianquis demostraren la seva vàlua en el camp de la ciència; les seves aportacions començaren a ser decisives a la segona meitat del segle XIX. 

  

     Com deia, la ideologia republicana calvinista primera va impregnar tota la societat nord-americana. Era una ideologia clara, forta i present per tot arreu.

 

   Tesi: La ideologia republicana puritana no solament era hegemònica, sinó que no havia de competir amb altres ideologies. De fet, la societat mostrava una única ideologia social. Les comunitats o grups socials diferenciats com, per exemple, els jueus, hem de suposar que tenien una ideologia diferenciada, però que no era presentada com a alternativa. O, sigui, les minories integrades, tot i tenir algunes característiques pròpies, també donaven suport a la ideologia republicana puritana.

 

    El creixement de la població i el desenvolupament econòmic determinaren l'aparició de classes socials i de classes socials antagòniques. A la segona meitat del segle XIX, s'accelerà l'expansió de les empreses capitalistes, i les grans ciutats industrials nord-americanes començaren a semblar-se a les d'Europa.. Per altra banda, a les àrees industrials i a les grans ciutats aparegueren els grups socials desfavorits, aquells grups que no havien estat previstos per la ideologia republicana calvinista, la qual considera la pobresa com a una conseqüència d'un mal comportament moral.

    Però de la formació de les diverses classes socials no se'n derivà la manifestació d'ideologies enfrontades a la dominant. La nova classe dels obrers industrials organitzaren els seus sindicats de manera purament pragmàtica, renunciant expressament a tota reivindicació de tipus polític. L'aparició de partits esquerranistes no significà l'aparició d'una ideologia alternativa. El Partit socialista americà - la formació política més estesa a principis del segle XX – no aconseguí el suport de la classe obrera. El PSA sempre tingué uns pobres resultats a les conteses electorals. El seu millor resultat l'obtingué a les eleccions presidencials de 1912; En Debs, el candidat socialista, obtingué el 6% dels vots. Un altre "bon resultat" a les eleccions de 1920  es traduïa en un modest 3.4% de vots. Aquesta feble incidència social dels socialistes també es posava de manifest amb la seves males relacions amb els sindicats, els quals, sovint, es mostraven hostils.

 

      Tesi: He d'entendre que els grans empresaris nord-americans, en tot temps, tenien una ideologia que, de fet, significava la destrucció de la ideologia republicana.

 

     Tesi:  La classe capitalista nord-americana mantingué – i manté ara – la seva ideologia pròpia, diferenciada, amb absoluta reserva, i, alhora, es declarà decidit partidari del "sistema de vida americà", com si els seus interessos no entressin en conflicte amb els interessos de les classes treballadores.

 

   Tesi: La classe capitalista ianqui va desplegar tot de tàctiques subtils de manera que la ideologia republicana i el sistema polític passessin a ser instruments al servei dels seus interessos. Era una casta oligàrquica, però que jurava i perjurava la seva fidelitat a la constitució democràtica.

 

   Tesi: La classe dels capitalistes triomfà en la línia ideològica perquè era realment una conseqüència del desplegament econòmic de la societat republicano-puritana. Si Déu premia i exalça els homes que posen esforç al seu treball, que tenen iniciativa i capacitat creadora, que tenen una voluntat de ferro, llavors s'havia d'entendre que els triomfadors en empreses econòmiques – i, de fet, tot és "business"- obtenien una justa recompensa segons la voluntat de Déu. O sigui, el capitalisme, amb el nom de "societat d'economia de lliure mercat", seria conseqüència del "disseny intel·ligent", també.

 

      Per a la classe dominant, la ideologia puritana ja li anava bé. Les elits capitalistes desplegaren tot de dispositius amb la fi de blindar la seva riquesa i els seus privilegis;  és a dir, tot de dispositius que anul·laven l'eficàcia de la democràcia.

 

   Tesi: Es mantenia l'edifici polític de la República i la il·lusió de que allò era una Gran Democràcia, alhora que la classe capitalista aconseguia el control del Poder al servei dels seus interessos de classe.

 

   O sigui, és un Estat oligàrquic amb els ropatges democràtics. Té una certa semblança amb la falsa república romana que estava en mans dels patricis. En Ciceró feia uns discursos com si el Senat fos expressió de la voluntat del poble romà (Per tot l'Imperi figurava la sigla "SPQR", "Senatus Populusque Romanus", el "Senat i el Poble romà"), però la realitat era que les mil famílies dels grans romans - els patricis - es repartien l'Imperi. Jo no sabria dir quants de mils de famílies nord-americanes constitueixen l'actual oligarquia ianqui. Però sí puc dir que l'oligarquia ianqui disposa del monopoli del Poder. I que les mil – o les deu mil, tan és - famílies "patrícies" ianquis es reparteixen l'Imperi;  són propietàries de grans empreses que estan escampades per quasi tot el món.

 

   La política a la Roma imperial entre els patricis era semblant a les lluites pel poder a la màfia. Sempre estaven en perill i en perill de mort (Una bona part d'emperadors moriren de mort violenta, executats pels seus competidors polítics o "suicidats". L'assassinat d'En Juli Cèsar, fou el tret de sortida de la cursa criminal). Les grans empreses ianquis i les elits del Poder sembla que no arriben al nivell de mortaldat del patricis romans, però la mortaldat que provoquen a la resta del món va en camí de superar les gestes genocides dels romans.

 

    La ideologia dels pares pelegrins estava inspirada pel calvinisme. Es basava en l'afirmació  central d'En Calví – i d'En Luter – segons la qual la veritat està continguda en la Bíblia i que la Bíblia és la veritat; que els cristians no admetran cap autoritat que atempti contra la "paraula de Déu"; que els cristians són tots sacerdots. En base a això, els escrits ideològics de l'època colonial molt rarament fan referència als filòsofs. Es dóna a entendre als escrits de l'època que sobre temes de moral allò que s'havia de conèixer i estudiar era la Bíblia.

    De totes maneres, aquella Nova Anglaterra no partia intel·lectualment del no-res, sinó que era una prolongació – molt particular, però prolongació – de la societat britànica, i, de manera semblant a la metròpoli, la ideologia dominant era l'empirisme. Com explico a La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 50, la filosofia empirista recollia els sentiments i l'ideari dels que havien fet la revolució democràtica britànica. Sembla fora de dubte que els escrits de filosofia més coneguts i valorats eren les obres d'En John Locke. Polítics, teòlegs i reformadors morals sovint basaven els seus arguments en l'autoritat de Locke.

    

   Al meu parer, el retard en l'aparició de filòsofs nord-americans es degué al fet que fins al segle XIX la ideologia dominant - empirista, republicana i puritana – no tenia competidors que la desafiessin. No hi havia encara grups socials dissidents de prou gruix. La formació de grans àrees d'obrers industrials al nord-est del país, la major densitat dels grups socials de professions intel·lectuals, així com la difusió de les noves idees procedents d'Europa, determinaren l'aparició d'ideologies alternatives a la ideologia hegemònica.

    Tres foren les grans onades ideològiques que desafiaren la ideologia dominant i que provocaren l'aparició dels primers filòsofs nord-americans, a saber, les doctrines agnòstiques i atees, les teories evolucionistes en el camp de la ciència, i la irrupció dels moviments socialistes.

      L'agnosticisme d'En Hume va esdevenir pròpia del corrent empirista. Quedava establert que la metafísica no era possible com a ciència, que la religió era una qüestió de fe i no de raó, tot i que s'havia de ser respectuós amb les creences religioses. D'antuvi, En Hume resultava incòmode pels teòlegs cristians, posat que havia posat de manifest la inconsistència dels testimonis dels miracles. Però En Hume no es declarà ateu. Els materialistes del segle XIX (En La Mettrie en seria el precedent) negaven expressament l'existència de Déu i elaboraven tot de teories segons les quals la religió era una pura creació humana.

    La publicació de "L'origen de les espècies", 1859, va commoure els ciments de les esglésies cristianes. Els teòlegs de les esglésies reformades promogueren d'immediat les primeres campanyes contra el darwinisme. L'Església romana també prenia posicions contra l'evolucionisme; En Lleó XIII, publicava l'encíclica "Providentissimus Deus", al 1893.

   Per altra costat, tot de publicacions de filòsofs materialistes o ateus feien la seva aparició removent les tranquil·les aigües ideològiques de la societat nord-americana. Per posar el noms d'alguns inquietadors, es pot citar Feuerbach, Marx, Engels, Haeckel, Comte, Schopenhauer, Nietzsche i molts d'altres.

    I el tercer corrent que provocà encara més inquietud fou  el de les idees i propostes socials de signe socialista. Es difongueren les idees d'Owen,  Saint-Simon, Proudhon, Bakunin, Stirner, Marx, Engels, Bebel i d'altres. Alhora sorgien les primeres organitzacions socialistes i anarquistes, les quals desplegaven unes activitats  crítiques respecte a la ideologia dominant.

 

   

   El Pragmatisme – la filosofia nord-americana – és una filosofia sorgida al si de la ideologia dominant tradicional – republicana, luterana, empirista -. No és sinó un conjunt d'arguments, formant un sistema, en defensa de la ideologia dominant i contra les ideologies i les filosofies oposades.

 

 Continuació

 

La ideologia nord-americana

quetgles | 20 Setembre, 2008 08:01

             

                      La ideologia nord-americana

  

    A tota societat dividida en classes, és manifesta la lluita de classes segons la concepció marxista. La classe dominant imposa la seva ideologia, de manera que esdevé la ideologia dominant o hegemònica. Per a precisar la definició, hem d’entendre ideologia com a conjunt d'idees morals en sentit molt ample, idees morals que expliquen i determinen la conducta dels individus. La ideologia hegemònica és el conjunt d’idees morals que s’imposen sobre altres idees morals que existeixen al si de la societat. En darrer terme, la ideologia hegemònica es fa efectiva i present a través de les lleis que regulen la societat. Sembla, però, que els individus de la classe dominant sovint tenen un comportament moral que no es correspon amb la moralitat formalment establerta, fenomen que haurem d'observar.

 

    De bell antuvi, la societat nord-americana va desplegar una poderosa ideologia que s'ha mantingut fins el dia d’avui.

 

   Tesi:  Així com les formacions socials de Nova Anglaterra va ésser un fenomen social únic a la història moderna, semblantment va desplegar una poderosa ideologia que també mostra unes característiques que la fan també extraordinària. El fet que els antagonismes de classe encara no s'haguessin desenvolupat determinà que es manifestés una sola línia ideològica, fenomen que ha marcat el comportament ideològic de la societat nord-americana fins avui.

  

   

 

      Inicialment, allò que va distingir la colonització de Nova Anglaterra fou la motivació religiosa (No era el cas de Virgínia  i altres colònies del Sud, però, a la llarga, aquestes àrees també s'impregnaren de la ideologia del Nord).  Les colònies de Nova Anglaterra no tenien classe aristocràtica ni casta sacerdotal; i, per altre costat, en aquelles societats de grangers beats encara no s'havia format una classe de treballadors proletaris (Per a més informació sobre el tema, podeu baixar la meva web  El calvinisme i la Revolució nord-americana).

 

    No és el cas que En Tocqueville es dediqués a fer teories. El seu llibre es bàsicament una descripció d'un expert en lleis sobre la característiques més notables de la societat nord-americana d'aquella època. I destacava que era la societat més igualitària del  món.

    Quan aquells colons proclamaren la República,  al 1776, realment, feia més de 150 anys que l'estaven construint a aquella República. Des del primer moment, aquelles colònies es conformaven segons l'esperit republicà; i la llibertat i la igualtat regien les relacions socials i polítiques (Excepte en el fet de reconèixer l'autoritat del rei i del Parlament britànic; excepció que quedà invalidada al 1776).

  Al meu parer, allò més notable d'aquelles petites colònies de pagesos  era l'exercici de la democràcia directa per mitjà de l'assemblearisme, així com la no cessió de la sobirania local. Aquelles formacions socials s'autoregulaven permanentment i, de fet, funcionaven com a petites repúbliques sobiranes. Semblaven una nova versió a imitació de les antigues "polis" democràtiques de l'Antiga Grècia. De totes maneres, s'ha d'assenyalar que les colònies tenien voluntat de cooperació i d'ajuda mútua, de manera que es reforçaven permanentment els vincles d'únió entre totes elles. A més a més, l'èxit d'una iniciativa local, despertava l'esperit d'emulació de les altres colònies.

     Proclamada la República dels Estats Units d'Amèrica, la ideologia del nou Estat quedà reflectida en la Declaració d'Independència, 1776, i en la Constitució de 1887.  A diferència de la francesa – que era una retòrica que disfressava l'ideari imperial francès de les elits parisenques -, la Constitució nord-americana era el resultat d'intenses negociacions entre a partir dels "Bills", o Cartes de llibertat, proclamats per les diverses colònies, al llarg de l'etapa colonial. Fou a les assemblees de ciutadans, en exercici de la democràcia directe, on s'aprovaren aquelles "cartes de llibertat", escrits on es recollien els principis morals i socials que ja informaven la vida quotidiana dels colons.

 

     Era cert que a la nova República es donava una diversitat de sensibilitats socials, religioses i polítiques, però aquesta diversitat no trencava la ideologia comuna bàsica.

    Aquells republicans es declaraven creients. A tots els Estats de la Unió, les formacions religioses calvinistes eren absolutament majoritàries; i, entre aquestes, l'església presbiteriana era la més estesa i predominant.

    La marca calvinista era present a les activitats ideològiques. I s'ha mantingut al llarg dels anys. El calvinisme considera que l'home hereta el pecat original;  que l'home, per causa del pecat original, és inclinat al mal i al pecat; que el poder es causa de la corrupció; que, per tant, s'ha d'evitar l'acumulació de poder i que s'ha de fer una particular vigilància dels més poderosos. Per això, aquells calvinistes ianquis adoptaren multitud de mesures polítiques amb l'objectiu de resguardar-se dels poderosos i del Poder (Per posar un exemple: segons la Constitució, els jutges han d'ésser elegits pels ciutadans periòdicament).

  Però, al costat dels principis de prevenció, el calvinisme presentava els principis d'afirmació de fe amb la humanitat; així, aquells republicans temorosos de Déu exalçaren el treball i el treball manual i els oficis, la llibertat de l'individu (El principi capdal del calvinisme afirma el pacte del cristià amb Déu, sense intermediaris), l'afirmació de la recerca de la felicitat en aquest món (Ja el luteranisme afirmava el dret al gaudi dels bens de la natura, i considerava una pràctica perversa del catolicisme l'exaltació de la pobresa, de les privacions, de l'autosuplici, del vott de castedat, i d'altres), la tolerància respecte als qui practiquen altres religions o normes morals, la pràctica de l'assemblearisme i de la democràcia directa, l'estímul a l'ajuda mútua i a la cooperació, l'impuls a l'estudi i a la formació intel·lectual. 

   Convé subratllar aquest darrer punt. A l'Univers espanyol i al catòlic abunden els escrits que donen per suposat la idea d'una "cultura europea" molt superior a la nord-americana. També es troben escrits menyspreadors en altres Universos ideològics. Per posar un exemple, En Hegel, assentat en una ignorància supina, afirmava alegrement que els Estats Units no aportaven res important a la cultura mundial i que "encara estaven a una fase de roturació" (S'ha d'entendre que devia voler dir que d'una societat de pagesos que "roturen" no s'ha d'esperar res, que són molt poca cosa, que la seva incidència en el "desplegament de l'Esperit" s'ha de considerar que és nul·la).  A l'Univers espanyol, fins avui, hi ha una tendència molt forta a donar per suposat que els nord-americans són culturalment inferiors, "innocents" i fàcilment manipulables, i que la seva cultura també és menor. Se seguien les petges de N'Ortega y Gasset que feia aquella "genial" classificació entre pobles adults – on hi havia els espanyols – i els pobles "joves", com els Estats Units; la perspectiva del filòsof de Madrid era tan local, tan vetona, que s'atrevia a referir-se a la llengua anglesa com "conjunt de sons displicents".

    En contra d'aquesta crosta aberrant, s'ha de veure la realitat històrica. A Plymouth, la primera colònia dels pelegrins fundadors, tots eren alfabets,  i un dels acords fonamentals dels conjurats consistia en promoure l'ensenyament. Aquella República de 1776 era la nació, entre totes les del món, que tenia més població alfabetitzada (Sense comptar  la població esclava i la indígena). Cap allà el1860,  els Estats Units ja estaven al cap davant en relació a la creació d'Universitats. De bell antuvi, els nord-americans foren conscients de la seva situació de privilegi en comparació amb els pobles d'Europa.

   En contra de la crosta de la ignorància: eren els europeus els qui tenien una informació pobra i esbiaixada de la realitat nord-americana. Encara ara, els llibres de text espanyols, al referir-se de puntetes a la guerra hispano-ianqui, venen a suposar que l'opinió pública nord-americana fou manipulada per la premsa de les elits mediàtiques. No expliquen la situació de misèria intel·lectual i moral de les amples masses castellano-andalusses. Amaguen el fet de la superioritat de la premsa ianqui sobre la miserable premsa espanyola, monopoli de l'oligarquia. No explique que, enardida per la imbècil campanya de premsa, la població de Madrid sortí al carrer plena d'entusiasme al esclatar la guerra, convençuda de la superioritat de l'exèrcit espanyol, quan, alhora, el Govern espanyol estava espantat i sabia que aquella guerra la tenia perduda, sabia que l'esquadra espanyola era com a de jugueta. No expliquen clarament - els llibres de text – que l'esquadra espanyola fou enfonsada a Cavite i a Santiago, mentre l'esquadra ianqui en sortia intacta.

   Per suposat, el creixement social i econòmic dels Estats Units va fer que les classes socials es dibuixessin més clarament. I amb el sorgiment dels grans nuclis industrials al llarg del segle XIX, la societat nord-americana s'anava semblant a la dels països capitalistes europeus. Però, tot i això, els trets característics de societat democràtica i igualitària encara es mantenien amb força. És d'aquest manteniment social democràtic que hem de parlar.

 

   Tesi: La jove República nord-americana havia de patir una de les contradiccions més greus de la història. Per un costat, l'organització social afavorí extraordinàriament el creixement econòmic; i, per l'altre costat, el desplegament del capitalisme trencava l'uniformisme social que tant va admirar En Tocqueville, cap allà els anys 1830.

 

   O sigui, el sistema republicà nord-americà garantitzava realment l'accés a la propietat de la terra (Deixem ara de banda, l'apropiació de les terres dels pobles autòctons) a qualsevol ciutadà; això determinà un constant sosteniment del valor del salari dels treballadors, en general. Com assenyalà En Jefferson, la situació de misèria dels obrers anglesos feia que aquests no poguessin exigir uns salaris que garantissin una vida digna. Els treballadors nord-americans, en canvi, enfront del naixent capitalisme,  estaven reforçats pel ventall de possibilitats econòmiques que els oferia una economia rica i oberta. Posant un exemple planer, a qualsevol moment un "cawboy" a sou d'un ranxer, si estava descontent del sou, tenia al seu abast la possibilitat d'establir-se pel seu compte o de provar tot d'aventures econòmiques.

 

   Però la visió idíl·lica que va poder contemplar En Tocqueville, tenia el temps comptat. Als Estats del Sud, es va desplegar una horrible aristocràcia esclavista; i al Nord, més gran, més poblat i més calvinista, es van desplegar els nous gran centres industrials. El Nord era l'àrea  de major acceleració de la cursa capitalista mundial. De fet, després de la primera Guerra Mundial, els Estats Units esdevingueren la primera potència econòmica mundial.

 

    En contra de la teoria marxista, podem constatar que no foren uns "burgesos" els qui realitzaren la revolució democràtica, sinó uns "pagesos". Els qui prengueren les armes al 1776 per a proclamar la república eren majorment grangers, pagesos que explotaven les terres pròpies. Si de cas, si es volia precisar el tipus de revolució nord-americana, s'hauria d'haver denominat "revolució democràtica pagesa".

 

   A finals del segle XIX, a la societat nord-americana no hi havia aristocràcia ( i els "aristòcrates del Sud" havien quedat desinflats després de la guerra), però feia temps que s'havia trencat l'homogeneïtat social. Havien sorgit tot d'elits que acumulaven uns grans poders i que constituïen una amenaça pròxima contra la democràcia. Al costat de les gran explotacions agràries, sorgiren tot de grans empreses industrials, comercials i financeres. En relació amb aquestes grans empreses capitalistes es formaren elits socials que desplegaren una activitat que sempre s'orientava en el sentit de rebaixar les garanties democràtiques dels ciutadans. Es pot dir, com ja va dir En Jefferson, que aquestes elits constituïen una amenaça per a la República.

 

       El capitalisme no és, pròpiament, una ideologia; és un mètode de producció econòmica que va sorgir d'una manera espontània dins les societats que s'havien alliberat de l'absolutisme i del Poder de Roma. En contra de la teoria marxista, primer foren les revolucions democràtiques, i, despès, el desplegament de les societats burgeses i del capitalisme.

  Tot i que els ideòlegs repeteixen incansablement que el capitalisme és un sistema de lliure mercat acomodat a les societats democràtiques, i presenten la "cosa" com si els senyors del gran capital fossin uns atletes econòmics – els guanyadors legítims  de la cursa econòmica -, la realitat és que les elits econòmiques que operen a l'interior de les societats democràtiques, en tot temps, no fan sinó intentar neutralitzar les garanties democràtiques i  ampliar els seus privilegis.

 

     D'antuvi, el desplegament del capitalisme comportà l'aparició d'elits. Resultava evident que la simple existència  d'un individu gran capitalista significava la vulneració del principi d'igualtat, principi que és el fonament de la democràcia. "Aristòcrates", els denominava En Jefferson als capitalistes. Tot i que no conspiressin, el simple fet de ser grans propietaris els donava privilegis. Els fills dels grans empresaris, de manera natural, esdevenien els hereus; és a dir, els homes de la república no naixien iguals;  ni havia uns que naixien pobres, i uns altres que naixien rics i envoltats de privilegis. Llavors – com ara -, allò que es denominava "igualtat d'oportunitats" no passava de ser un eslògan de la ideologia conservadora.

    Al llarg del segle XIX, el creixement econòmic dels Estats Units fou molt intens, de manera que a final de segle havia esdevingut la primera potència industrial del món.

   Malgrat la creixent desigualtat social i malgrat el desplegament del gran capitalisme, la lluita de classes no va produir el sorgiment d'una nova ideologia.  El major conflicte ideològic fou entre el Nord i el Sud,  entre els partidaris de l'esclavitud i els abolicionistes; conflicte que fou la causa de la guerra civil. Concernent a la ideologia, és de destacar que les classes populars blanques del Sud, tot i no essent propietàries d'esclaus, eren partidàries de l'esclavitud.

    L'expressió ideològica de la lluita de classes fou, bàsicament, en termes polítics; és a dir, els dos grans partits polítics eren els instruments per mitjà dels quals es manifestaven les diferències ideològiques. Allò a destacar és que les diferències polítiques no amenaçaven la ideologia dominant, comuna a les diverses formacions i tendències polítiques.

   La nova classe dels treballadors industrials, que es concentrava a les grans ciutats del Nord-est, no elaborà una ideologia pròpia diferenciada. No fou el cas que aparegués un partit polític dels "proletaris"; no sorgí cap tipus de partit socialista o laborista a la manera com va sorgir a Anglaterra. Per altra banda, els sindicats obrers no desplegaren cap tipus d'ideologia confrontada a la ideologia dominant. Per suposat, a les grans ciutats hi havia tot de productes ideològics esquerranistes; especialment forts i actius foren els grups d'ideologia anarquista, dels quals sorgiren destacades figures intel·lectuals. Però fins a la crisi del 1929, les organitzacions obreristes no aconseguiren prou suport de les amples masses treballadores per tal d'incidir significativament dins els processos  polítics o socials.

   El desplegament del capitalisme als Estats Units tenia unes taxes de creixement tan extraordinàries que  feu que en poc temps esdevinguessin la primera potència industrial.

    A diferència de Gran Bretanya – que sempre era el punt de referència –, els obrers de les grans empreses dels EUA no tenien el sentiment de frustració. En general, els obrers industrials de les grans empreses tenien un nivell de vida confortable que feia que se sentissin com a formant part de l'ampla classe mitja. Cap als anys 1920, el sou dels obrers nord-americans era tres o quatre vegades més elevat que el d'un obrer d'Anglaterra, Alemanya o França.

    Tot i les denúncies contra les elits capitalistes, el capitalisme i la revolució industrial als EUA apareixia  com el gran motor de creació de riquesa i benestar. Revolució industrial i revolució tecnològica, alhora; cada conquesta tècnica despertava l'entusiasme de les amples masses (A finals de segle els EUA tenien més línies fèrries que Europa). A Europa, l'entusiasme de la població era més apagat – i, a vegades, nul -, en relació amb els beneficis que els proporcionaven les innovacions tècniques i econòmiques.

   A Anglaterra la Revolució industrial es presentava a l'imaginari popular unida a la ruïna dels menestrals, dels tallers tradicionals, dels treballadors autònoms; i despertava un sentiment de frustració entre les capes treballadores. Als Estats Units, en canvi, les empreses capitalistes – eren les més grans  del món – apareixien a l'imaginari popular com a resultat de "l'esperit americà"; és a dir, com una conseqüència de les virtuts promogudes per la societat nord-americana, com, per exemple, valoració del treball i de l'esforç, l'esperit d'iniciativa, voluntat de domini de la naturalesa, suport a la creació de riquesa i benestar, etc.

    Per suposat, les empreses capitalistes ianquis tenien unes pràctiques econòmiques i socials que no es diferenciaven de les europees. L'organització social del capitalisme és absolutament antidemocràtica. El règim capitalista és monàrquic dins la pròpia empresa capitalista. Les lleis – que son al servei del sistema capitalista – permeten que els empresaris es comportin, si volen, com a autèntics sàtrapes. De fet, la major part d'empreses tenen un comportament despòtic amb els seus obrers. Aquí la definició marxista no ha perdut validesa: el capital redueix els obrers a força de treball, a cosa. Parlar de llibertat i d'igualtat dins el sistema capitalista, no deixava de ser una broma.

   Per suposat, ben aviat esclataren els conflictes obrers dins les empreses  nord-americanes. Però la difusió d'idees polítiques com a alternativa al capitalisme no aconseguiren afectar a les amples masses de població. El partit socialista dels USA, amb denominacions diverses no aconseguí difondre's entre la classe obrera;  els diversos partits obreristes sempre han estat molt minoritaris. Per altra banda, els sindicats nord-americans sempre s'han mantingut en un "sindicalisme pragmàtic" que renunciava a qualsevol tipus de reivindicació política i que, sovint, es mostrava hostil al partit socialista.

    De totes maneres, l'esquerranisme semple ha estat present a la societat nord-americana al llarg de tot el segle vint. En política, ha deixat sentir la veu, majorment, a través de congressistes del Partit demòcrata. Especialment decisiu fou el moviment popular contra la Guerra del Vietnam, on l'esquerra era l'avantguarda.

  

   La filosofia nord-americana. El Pragmatisme.

 

   Als meus escrits sostinc la tesi segons la qual allò que on diu "filosofia" no és altra cosa que un sistema coherent d'arguments i teories en suport o en contra  d'una determinada ideologia.

 

   Poso a consideració del lector que les ideologies  que han conformat les societats històriques són unes poques ideologies i que aquestes es mantenen al llarg dels segles.

   Respecte a això que em diem "filosofia", el lector també ha de considerar que, en contra del que fan entendre els llibres de text, les "filosofies" són unes poques. Els llibres de text fan suposar que a l'Europa medieval hi va haver una multitud de filòsofs, amb un gran ventall de filosofies; o, també, que hi havia un procés històric del pensament filosòfic. Però la realitat històrica és que els 40.000 teòlegs medievals no feien sinó treballar segons les normes que havien jurat servir. Els teòlegs i els filòsofs (Bé, quasi tots els filòsofs tenien la carrera eclesiàstica) produïen arguments o apologies en defensa de la ideologia catòlica, aristocràtica i feudal; era una literatura filosòfica dins el marc de la filosofia aristotèlica-tomista i sotmesa  a les estrictes normes establertes per la Cúria romana.

 

    "L'Amèrica feliç" dels pares pelegrins fundadors de Nova Anglaterra (El seu projecte era fundar una Nova Jerusalem republicana) no reclamava filòsofs; li eren suficients els grans predicadors, com En Roger Williams,  que menà una lluita victoriosa per a la separació de l'Església i l'Estat (Podeu veure el meu escrit  El calvinisme i la Revolució nord-americana).

 

   A la primera meitat del segle XIX, la cultura nord-americana encara no havia produït cap filòsof. Però aquesta manca no era per causa de que encara estiguessin a l'etapa de "la roturació", com pensava En Hegel.  Pel contrari, d'antuvi, els Estats Units estaven situats a un lloc de privilegi referits a les Universitats i al percentatge d'estudiants universitaris. I, al mateix temps, les universitats ianquis demostraren la seva vàlua en el camp de la ciència; les seves aportacions començaren a ser decisives a la segona meitat del segle XIX. 

  

     Com deia, la ideologia republicana calvinista primera va impregnar tota la societat nord-americana. Era una ideologia clara, forta i present per tot arreu.

 

   Tesi: La ideologia republicana puritana no solament era hegemònica, sinó que no havia de competir amb altres ideologies. De fet, la societat mostrava una única ideologia social. Les comunitats o grups socials diferenciats com, per exemple, els jueus, hem de suposar que tenien una ideologia diferenciada, però que no era presentada com a alternativa. O, sigui, les minories integrades, tot i tenir algunes característiques pròpies, també donaven suport a la ideologia republicana puritana.

 

    El creixement de la població i el desenvolupament econòmic determinaren l'aparició de classes socials i de classes socials antagòniques. A la segona meitat del segle XIX, s'accelerà l'expansió de les empreses capitalistes, i les grans ciutats industrials nord-americanes començaren a semblar-se a les d'Europa.. Per altra banda, a les àrees industrials i a les grans ciutats aparegueren els grups socials desfavorits, aquells grups que no havien estat previstos per la ideologia republicana calvinista, la qual considera la pobresa com a una conseqüència d'un mal comportament moral.

    Però de la formació de les diverses classes socials no se'n derivà la manifestació d'ideologies enfrontades a la dominant. La nova classe dels obrers industrials organitzaren els seus sindicats de manera purament pragmàtica, renunciant expressament a tota reivindicació de tipus polític. L'aparició de partits esquerranistes no significà l'aparició d'una ideologia alternativa. El Partit socialista americà - la formació política més estesa a principis del segle XX – no aconseguí el suport de la classe obrera. El PSA sempre tingué uns pobres resultats a les conteses electorals. El seu millor resultat l'obtingué a les eleccions presidencials de 1912; En Debs, el candidat socialista, obtingué el 6% dels vots. Un altre "bon resultat" a les eleccions de 1920  es traduïa en un modest 3.4% de vots. Aquesta feble incidència social dels socialistes també es posava de manifest amb la seves males relacions amb els sindicats, els quals, sovint, es mostraven hostils.

 

      Tesi: He d'entendre que els grans empresaris nord-americans, en tot temps, tenien una ideologia que, de fet, significava la destrucció de la ideologia republicana.

 

     Tesi:  La classe capitalista nord-americana mantingué – i manté ara – la seva ideologia pròpia, diferenciada, amb absoluta reserva, i, alhora, es declarà decidit partidari del "sistema de vida americà", com si els seus interessos no entressin en conflicte amb els interessos de les classes treballadores.

 

   Tesi: La classe capitalista ianqui va desplegar tot de tàctiques subtils de manera que la ideologia republicana i el sistema polític passessin a ser instruments al servei dels seus interessos. Era una casta oligàrquica, però que jurava i perjurava la seva fidelitat a la constitució democràtica.

 

   Tesi: La classe dels capitalistes triomfà en la línia ideològica perquè era realment una conseqüència del desplegament econòmic de la societat republicano-puritana. Si Déu premia i exalça els homes que posen esforç al seu treball, que tenen iniciativa i capacitat creadora, que tenen una voluntat de ferro, llavors s'havia d'entendre que els triomfadors en empreses econòmiques – i, de fet, tot és "business"- obtenien una justa recompensa segons la voluntat de Déu. O sigui, el capitalisme, amb el nom de "societat d'economia de lliure mercat", seria conseqüència del "disseny intel·ligent", també.

 

      Per a la classe dominant, la ideologia puritana ja li anava bé. Les elits capitalistes desplegaren tot de dispositius amb la fi de blindar la seva riquesa i els seus privilegis;  és a dir, tot de dispositius que anul·laven l'eficàcia de la democràcia.

 

   Tesi: Es mantenia l'edifici polític de la República i la il·lusió de que allò era una Gran Democràcia, alhora que la classe capitalista aconseguia el control del Poder al servei dels seus interessos de classe.

 

   O sigui, és un Estat oligàrquic amb els ropatges democràtics. Té una certa semblança amb la falsa república romana que estava en mans dels patricis. En Ciceró feia uns discursos com si el Senat fos expressió de la voluntat del poble romà (Per tot l'Imperi figurava la sigla "SPQR", "Senatus Populusque Romanus", el "Senat i el Poble romà"), però la realitat era que les mil famílies dels grans romans - els patricis - es repartien l'Imperi. Jo no sabria dir quants de mils de famílies nord-americanes constitueixen l'actual oligarquia ianqui. Però sí puc dir que l'oligarquia ianqui disposa del monopoli del Poder. I que les mil – o les deu mil, tan és - famílies "patrícies" ianquis es reparteixen l'Imperi;  són propietàries de grans empreses que estan escampades per quasi tot el món.

 

   La política a la Roma imperial entre els patricis era semblant a les lluites pel poder a la màfia. Sempre estaven en perill i en perill de mort (Una bona part d'emperadors moriren de mort violenta, executats pels seus competidors polítics o "suicidats". L'assassinat d'En Juli Cèsar, fou el tret de sortida de la cursa criminal). Les grans empreses ianquis i les elits del Poder sembla que no arriben al nivell de mortaldat del patricis romans, però la mortaldat que provoquen a la resta del món va en camí de superar les gestes genocides dels romans.

 

    La ideologia dels pares pelegrins estava inspirada pel calvinisme. Es basava en l'afirmació  central d'En Calví – i d'En Luter – segons la qual la veritat està continguda en la Bíblia i que la Bíblia és la veritat; que els cristians no admetran cap autoritat que atempti contra la "paraula de Déu"; que els cristians són tots sacerdots. En base a això, els escrits ideològics de l'època colonial molt rarament fan referència als filòsofs. Es dóna a entendre als escrits de l'època que sobre temes de moral allò que s'havia de conèixer i estudiar era la Bíblia.

    De totes maneres, aquella Nova Anglaterra no partia intel·lectualment del no-res, sinó que era una prolongació – molt particular, però prolongació – de la societat britànica, i, de manera semblant a la metròpoli, la ideologia dominant era l'empirisme. Com explico a La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 50, la filosofia empirista recollia els sentiments i l'ideari dels que havien fet la revolució democràtica britànica. Sembla fora de dubte que els escrits de filosofia més coneguts i valorats eren les obres d'En John Locke. Polítics, teòlegs i reformadors morals sovint basaven els seus arguments en l'autoritat de Locke.

    

   Al meu parer, el retard en l'aparició de filòsofs nord-americans es degué al fet que fins al segle XIX la ideologia dominant - empirista, republicana i puritana – no tenia competidors que la desafiessin. No hi havia encara grups socials dissidents de prou gruix. La formació de grans àrees d'obrers industrials al nord-est del país, la major densitat dels grups socials de professions intel·lectuals, així com la difusió de les noves idees procedents d'Europa, determinaren l'aparició d'ideologies alternatives a la ideologia hegemònica.

    Tres foren les grans onades ideològiques que desafiaren la ideologia dominant i que provocaren l'aparició dels primers filòsofs nord-americans, a saber, les doctrines agnòstiques i atees, les teories evolucionistes en el camp de la ciència, i la irrupció dels moviments socialistes.

      L'agnosticisme d'En Hume va esdevenir pròpia del corrent empirista. Quedava establert que la metafísica no era possible com a ciència, que la religió era una qüestió de fe i no de raó, tot i que s'havia de ser respectuós amb les creences religioses. D'antuvi, En Hume resultava incòmode pels teòlegs cristians, posat que havia posat de manifest la inconsistència dels testimonis dels miracles. Però En Hume no es declarà ateu. Els materialistes del segle XIX (En La Mettrie en seria el precedent) negaven expressament l'existència de Déu i elaboraven tot de teories segons les quals la religió era una pura creació humana.

    La publicació de "L'origen de les espècies", 1859, va commoure els ciments de les esglésies cristianes. Els teòlegs de les esglésies reformades promogueren d'immediat les primeres campanyes contra el darwinisme. L'Església romana també prenia posicions contra l'evolucionisme; En Lleó XIII, publicava l'encíclica "Providentissimus Deus", al 1893.

   Per altra costat, tot de publicacions de filòsofs materialistes o ateus feien la seva aparició removent les tranquil·les aigües ideològiques de la societat nord-americana. Per posar el noms d'alguns inquietadors, es pot citar Feuerbach, Marx, Engels, Haeckel, Comte, Schopenhauer, Nietzsche i molts d'altres.

    I el tercer corrent que provocà encara més inquietud fou  el de les idees i propostes socials de signe socialista. Es difongueren les idees d'Owen,  Saint-Simon, Proudhon, Bakunin, Stirner, Marx, Engels, Bebel i d'altres. Alhora sorgien les primeres organitzacions socialistes i anarquistes, les quals desplegaven unes activitats  crítiques respecte a la ideologia dominant.

 

   

   El Pragmatisme – la filosofia nord-americana – és una filosofia sorgida al si de la ideologia dominant tradicional – republicana, luterana, empirista -. No és sinó un conjunt d'arguments, formant un sistema, en defensa de la ideologia dominant i contra les ideologies i les filosofies oposades.

 

 ( segueix a  La ideologia nord-americana 2)

 

Continuaciˇ de la ideologia nord-americana

quetgles | 20 Setembre, 2008 06:40

    

     Continuació de la ideologia nord-americana.

 

      Els ideòlegs nord-americans – teòlegs, polítics, escriptors, periodistes, moralistes, professors i d'altres intel·lectuals - es consideraven hereus de l'Empirisme anglès – En Locke era l'autor de major autoritat – i insistien en la necessitat de cultivar la ciència en sentit pràctic, utilitari. La ciència havia de ser un instrument de benestar social(En Francis Bacon també els resultava familiar a aquells teòrics).

   Era ben entrat el segle XIX i d'aquella massa d'ideòlegs encara no havia sorgit produccions que es poguessin considerar plenament com a filosòfiques. Encara no hi havia filòsofs ianquis. Els primers autors, En Charles Peirce, En William James i En John Dewey aparegueren a finals de segle.

   

   Tesi: La tardança en el sorgiment dels primers filòsofs nord-americans s'ha d'entendre com a resultat de la pressió de la ideologia dominant que menystenia o desaprovava la dedicació d'un hom a la filosofia pura.

 

   Es poden considerar tres línies de força que anaven en aquesta direcció de desaprovar el cultiu de la filosofia.

   La primera,  el sentiment profund, expressat a tot arreu, de l'igualitarisme intel·lectual. S'hauria considerat forassenyat que un hom entre iguals, ell sol, pretengués haver trobat el camí de la veritat o haver descobert una altra realitat diferent de la del món real, del món de la vida quotidiana.

   La segona,  l'emotivisme moral imperant segons el qual els valors morals  i la conducta no són el resultat d'un "saber" o d'una suposada investigació. O sigui, els ideòlegs expressaven de continu el fracàs i la inutilitat de les filosofies idealistes clàssiques de Plató, Aristòtil, Aquino, Descartes, Kant i d'altres. Emotivisme moral que enllaçava amb la proclamació dels principis de la moral cristiana.

    I la tercera, un positivisme ingenu àmpliament generalitzat, fruit del sentiment, segons el qual allò que importa és dedicar-se a fer coses útils per a la societat.  Aquest positivisme, fent referència a les activitats intel·lectuals, donava per suposat que la veritat i de la utilitat es trobaven a les ciències de la naturalesa i a les aplicacions d'aquestes ciències.

 

      

    Tesi: Aquest pragmatisme vulgar de la societat nord-americana sorgí el Pragmatisme com a filosofia hegemònica dins el pensament nord-americà.

 

    Es pot dir que el Pragmatisme és la filosofia típica nord-americana.  Però s'ha de tenir en compte que al llarg del segle XX, als Estats Units es desplegà un poderós pensament positivista al costat del pragmatisme. Però també feren acte de presència altres corrents filosòfics, si bé de menor difusió social. Per altra banda,  els pensadors que discreparen – o discrepen - de la ideologia dominant tingueren – o tenen - una projecció social molt més inferior a la dels autors pragmatistes o positivistes. O sigui, com sempre s'esdevé, el Poder intenta marginar o anul·lar les mostres d'ideologia dissident.

 

      D’antuvi, el Pragmatisme es mostrà com un decidit escut en defensa de la ideologia dominant als Estats Units.  Especialment notables foren els seus esforços per donar suport a la teologia de les esglésies protestants. Mentre autors positivistes com En Popper es limiten a dir que s’ha de ser respectuós amb les creences religioses, els pragmatistes despleguen arguments i teories intentant construir uns fonaments ideològics com a nou suport de la religió. En Charles Peirce i En William James des de joves es mostraren preocupats al entendre que l’avanç de la ciència posava en perill les creences religioses.

   Per a En James, la millor proposta del pragmatisme consisteix en servir d'intermediari entre "l'esperit rude" - empirisme radical, materialisme – i "l'esperit delicat" – racionalisme, idealisme -. Segons el seu argument, la discussió interminable entre els qui afirmen que els fenòmens i les lleis de Naturalesa és una conseqüència de la matèria i dels processos d'aquesta matèria i els qui sostenen que Déu fou el creador de l'Univers i que aquest Déu creador és el que manté l'ordre de l'Univers. En James pensa haver demostrat que sigui quina sigui la postura adoptada, "rude" o "delicada", no afecta les activitats quotidianes; o sigui, la investigació que du a terme un científic segueix els mateix procediment sigui quin sigui el seu "esperit". Per altre costat, segon En James, la major part dels homes són religiosos i tenen un comportament moral segons les seves creences religioses; considera que no solament s'ha de respectar les creences religioses, sinó també acceptar la veritat de l'experiència religiosa (Ell mateix, segons confessa, tingué intenses experiències místiques que el salvaren de la depressió i de les tendències suïcides). En James sosté que l'home corrent – l'home ianqui típic – és un home religiós i té experiències religioses; no es tracta de cercar grans experiències místiques, sinó a les experiències religioses de la vida quotidiana, com pugui ésser l'emoció promoguda per una oració, un acte de fe, un acte litúrgic. Treu la conclusió de que la fe religiosa i la ciència afirmen la veritat.  Estableix la teoria de les "dues creences", la d'aquells que creuen en Déu i la d'aquells que "creuen" que solament hi ha la Naturalesa. Al llibre titulat "Pragmatisme" declara de manera solemne que allò més important per a l'home modern és establir un nou teisme que sigui perfectament compatible amb la ciència. Que la importància del pragmatisme rau en que serveix de pont entre l'experiència religiosa i la ciència. En paraules seves, a "Pragmatisme", pàgina 72, "...el pragmatisme, tot i que es dedica als fets ("els fets" és la paraula que usa En James per a referir-se a la ciència), no té una base tan materialista com l'empirisme comú. A més a més no té res a objectar a l'ús de l'abstracció...Interessat (El pragmatisme) en aquelles conclusions en que laboren conjuntament els nostres esperits i les nostres experiències, no té prejudicis a priori contra la teologia. Si les idees teològiques proven posseir valor per a la vida, seran vertaderes per al pragmatisme en la mesura que ho aconsegueixin. La seva veritat dependrà completament de les seves relacions amb les altres veritats les quals també han de ser conegudes".

    El plantejament bàsic d'En James és que una idea és vertadera en quant és beneficiosa per a la vida dels éssers humans. Així, a la pàgina 78, diu "El seu únic criteri de la veritat probable (del pragmatisme) és que serà millor per a orientar-nos, que s'adequa millor a la vida i se combina amb el conjunt de demandes de l'experiència, sense ometre res. Si les idees teològiques fessin això, si la noció de Déu en particular demostrés que ho feia així, com podria negar el pragmatisme l'existència de Déu? No tindria sentit considerar com a no vertadera una noció que pragmàticament tenia tant d'èxit".

   En James entenia que el desplegament de la ciència moderna i, en especial, el darwinisme havien deixat descol·locada  la religió. Considerava que la deriva dels teòlegs cap les filosofies idealistes deixava a la religió en inferioritat de condicions. La seva proposta és la d'oferir una nou camí per a les religions (en especial, per a les nord-americanes típiques, per a les protestants), de manera que les veritats de la religió puguin conviure còmodament amb les veritats del darwinisme. Així, al final del llibre esmentat, fa una crida convidant a la nova doctrina del teisme pragmatista, i, amb un llenguatge volgudament planer (El llibre és un recull de conferències), escriu "Però si vostès no són esperits rudes (és a dir, empiristes agnòstics o ateus) ni delicats ("esperits delicats" vol dir els qui són religiosos i antimaterialistes) en un sentit radical i extrem, sinó de complexió mixta, com la majoria de nosaltres, tal vegada els sembli que el tipus de religió pluralista i moralista que els he ofert constitueix una síntesi tan bona com qualsevol altra. Entre els dos extrems, de cru naturalisme d'un costat, i absolutisme transcendental de l'altre, advertiran que allò que jo me prenc la llibertat d'anomenar teisme pragmatista o meliorista(en el sentit que s'ha de defugir el teisme dogmàtic)  és exactament el que vostès necessiten".

  En Peirce i En Dewey també consideren com a tema central de la seva filosofia la recuperació d'un esperit religiós acomodat a la modernitat i a la ciència. Així, En Dewey, al final de la seva obra més ambiciosa "La reconstrucció de la filosofia" fa un resum del que entén que ha de ser la tasca filosòfica, i exposa "La poesia, l'art i la religió són coses precioses. No poden sostenir-se quedant retardats en el passat i anhelant fútilment la restauració del que ha estat destruït per la marxa dels esdeveniments en la indústria, en la ciència i en la política...El vent de l'esperit bufa on ell vol i el Regne de Déu no advé en aquestes coses mitjançant l'observació. Però, si és impossible conservar i recuperar per un acte deliberat volitiu les velles fonts de la religió i de l'art que ja perderen el seu crèdit, sí que és possible activar el desenvolupament de les fonts vitals d'una religió i d'un art que encara estan per néixer...Quant la filosofia hagi cooperat amb el curs dels esdeveniments i hagi fet clar i coherent el significat del detall diari, la ciència i l'emoció es compenetraran mútuament; la pràctica i la imaginació es donaran una abraçada. La poesia i el sentit religiós brotaran llavors com a flors espontànies de la vida. La tasca i el problema de la filosofia  durant l'època de transició consistiran en afavorir aquesta articulació del curs corrent dels fets i la revelació dels seus significats".

    En Charles Peirce sembla que és el representant més prestigiós del pragmatisme. Al meu parer, és l'autor que presenta una argumentació més sòlida i profunda de pragmatisme. De manera semblant als altres pensadors pragmatismes, En Peirce considera com a nucli més valuós del seu pensament el conjunt d'arguments segons els quals la metafísica, la religió i l'ànima humana queden demostrades com a "realitats pragmatistes".  El rigor d'En Peirce deriva de la seva formació científica (va exercir com a físic professional durant 30 anys) i de la seva dedicació a l'estudi de la lògica i de la semiòtica.

   Tot i que hi ha escrits d'En Peirce sobre temes de metafísica de quan encara era un jovenet, no fou fins a una edat avançada que es manifestà com a metafísic. Quan tenia vint anys, va deixar escrit "Assaig sobre els límits del pensament religiós escrit per a demostrar que podem raonar respecte de la naturalesa de Déu" (Ho podeu baixar de la Xarxa, Ensayo sobre los límites del pensamiento religioso escrito para probar que podemos razonar acerca de la naturaleza de Dios. Quasi tota la seva obra és disponible en versió espanyola, per iniciativa de la Universitat de Navarra. Hem d'entendre que l'Opus Dei, amb l'aprovació de Roma, considera molt valuós el pensament d'En Peirce amb l'objectiu un nou ordre mundial respecte a la metafísica i la filosofia). En Peirce considerà que els filòsofs de la història de la filosofia van demostrar que eren incapaços de fer una filosofia científica. Pensa que els científics estan en millors condicions per a intentar elaborar una filosofia científica i una metafísica científica.

   En Pierce alhora que mostra la inconsistència de del racionalisme d'En Plató i d'En Descartes, ell mateix es construeix una caverna a la manera d'En Plató. El seu argument central consisteix en afirmar que els filòsofs – els homes, en general – no han estat capaços d'elaborar una metodologia científica (són dins la caverna platònica confonent la realitat amb les aparences) capaç de desplegar una filosofia científica i una metafísica igualment científica (Moltes de les seves obres de semiòtica són considerades .incloses dins el corrent del positivisme lògic. En Popper, segons diuen, va afirmar que En Pierce era el pensador més gran del segle XX).

    Segons En Peirce, la voluntat de desplegar una metafísica que demostri que Déu existeix, tot i que arranca del sentiment, això no s'ha de considerar com una manca de garanties per a trobar la veritat. El científic que investiga en un laboratori també ho fa a partit d'una emotivitat originària. Sense una passió per la veritat no hi hauria ciència. Ciència de la naturalesa i ciència filosòfica tenen el mateix impuls originari de recerca de la veritat.

   En Pierce i En James no amaguen que l'objectiu principal de la seva filosofia és donar noves ales a les creences – i la resta d'autors pragmatistes, també, si bé no tan apassionadament -. Però En Pierce no es conforme amb un deisme a la manera dels il·lustrats; sinó que vol demostrar la veritat del cristianisme i la veritat de les doctrines de les esglésies reformades.

   Aquest pensador afirma que cal superar els filòsofs racionalistes i fer una filosofia científica aplicant una lògica rigorosa – i, en especial, la lògica de relacions -. Però, tant bon punt En Pierce es dedica a fer filosofia de la història i història de la filosofia, els seus escrits són un devessall d'incompliments de les "normes científiques" que postulava per la filosofia. En lloc d'explicar de quina manera s'ha de fer per a aconseguir la "cientificitat" de la filosofia, es llança a fer atrevides suposicions històriques d'una manera alegre i confiada, com si tothom hi hagués d'estar d'acord. Per posar un exemple d'aquests procediments audaços, vegem aquest text on En Peirce sembla un prestidigitador extravagant: "... Ara bé,  narradors eren un cúmul de les ments més sanes i sòbries de l'Antiguitat: Plató, Aristòtil, Ciceró, Sèneca, Plini, Plutarc, Llucià, Elià i altres més (Aquí va fer una barreja explosiva per l'asimetria dels autors i per les desiguals posicions ideològiques. No té cap sentit que posés En Llucià, el gran narrador satíric i més aviat pròxim als cínics). Els grecs esperaven que la filosofia afectés a la vida, no per un lent procés de filtració de formes... sinó directament a la persona i a l'ànima del filòsof mateix, diferenciant-lo dels homes normals en les seves idees sobre la recta conducta... N'Aristòtil, d'altra banda, planteja correctament aquesta qüestió. N'Aristòtil no tenia gaire de grec. No és probable que tingués enterament sang grega. Està clar que no era en absolut un home de mentalitat grega. Encara que pertanyia a l'escola d'En Plató, quan va ser allà era ja un estudiós, potser deixeble personal d'En Demòcrit, ell mateix un altre tracià; i durant seus primer anys a Atenes no va poder haver tingut molta relació amb En Plató, que passava una gran part del temps a Siracusa... Aristòtil era un pacient científic, tal com ho veiem en l'actualitat, llevat que ell incloïa tot el coneixement. Com home d'instint científic situava la metafísica, en la que no dubto incloïa la lògica, com a una cosa normal, entre les ciències - ciències en el nostre sentit, vull dir, el que ell anomenava ciències teorètiques - junt amb la matemàtica i la ciència natural (aquesta incloïa el que diem, en general, les ciències físiques i les psíquiques). Per a ell, aquesta ciència teorètica era una cosa animada per un esperit, que tenia com a última finalitat i objectiu el coneixement de la teoria. Els estudis d'estètica eren de tipus radicalment diferent; mentre que la moral, i tot el que es refereix a la conducta de la vida, formava un tercer departament de l'activitat intel·lectual, radicalment estrany, en la seva naturalesa i idea, els altres dos. Ara bé, cavallers, en començar aquest curs, els he de confessar que, referent a això, em presento davant de vostès, com a aristotèlic i científic, condemnant amb tota la força de la meva convicció la tendència hel·lènica a barrejar filosofia i pràctica ("La filosofia i la conducta a la vida", apartat 46).   Aquest apartat número 46 és un cúmul d'afirmacions que entren en contradicció amb la seva proposta de fer una "filosofia científica". Allò més escandalós és que pretén fer una contraposició entre En Plató i N'Aristòtil. Al llarg de la seva obra, En Peirce sempre posa En Plató com exemple de mal camí filosòfic. Com la major part d'homes de formació científica, En Pierce mostra una clara insuficiència de coneixements sobre temes d'història. Aquest comentaris tan rotunds sobre una suposada significació progressista de N'Aristòtil posen de relleu el greu desordre intel·lectual inicial d'En Peirce. Sense fer comentaris ni donar explicacions, En Peirce trenca la tradició empirista molt crítica amb la filosofia de N'Aristòtil i de N'Aquino. He de pensar que En Peirce, realment, no era un bon coneixedor de la física de N'Aristòtil. No sé què s'empatolla sobre si Aristòtil tenia poca sang grega. Allò a destacar és que N'Aristòtil – i el seu pare – era al servei personal del rei de Macedònia. En Peirce, astrònom i físic, va desaprofitar l'oportunitat de denunciar la deriva anticientífica de N'Aristòtil. (N'Aristòtil, en qüestions morals és intel·lectualista, al igual que En Sòcrates i En Plató; i en qüestions de física és antiempirista en línia platònica. Podeu veure una explicació sobre aquest tema a la web Aristòtil i  Tomàs d'Aquino).        En general, els filòsofs pragmatistes fan arguments a favor de la "veritat" de la religió i, en especial de la religió cristiana de les esglésies reformades. En aquesta línia, En Pierce és el més extremista al pretendre construir una metafísica com a ciència, on es demostraria l'existència de Déu.     El pragmatisme nord-americà acompleix la tasca que es pròpia d'una filosofia, crear una trama sistemàtica d'arguments en suport de la ideologia de la qual ha sorgit. Construeix una trama d'arguments on reafirma les idees bàsiques del calvinisme i de l'empirisme, i les idees en suport de la ciència i la tècnica al servei del benestar dels ciutadans. Són conservadors en el sentit que defensen la idea de conservar les essències de la societat nord-americana.   En Pierce, En James i En Dewey van suposar que l'afebliment del sentiment religiós entre les amples masses i, en especial, a les grans ciutats, era debut als grans avenços de la ciència i de la tècnica així com del formidable procés d'industrialització. Van considerar que aquest procés de descristianització era la pitjor amenaça per a la societat nord-americana.

    Els autors pragmatistes, sense excepció, fan una defensa aferrissada del sistema social i polític tradicional. Els més progressistes, en la línia d'En Dewey, es limiten a proposar algunes reformes. En general tracten de puntetes el tema del capitalisme i de les conseqüències del capitalisme dins la  societat nord-americana.

        El Neopragmatisme de Richard Rorty representa l'últim intent de la ideologia nord-americana per a produir nous arguments per a justificar de la religió i del cristianisme. Mentre per un costat fa una crítica de la inconsistència de la filosofia – "La filosofia i el mirall de la naturalesa" -, per l'altre allò que fa és un assalt a la raó tot afirmant un escepticisme nihilista que va més enllà de la crítica a la filosofia agafada en bloc. El seu sistema nihilista el duu a afirmar que la ciència, en darrer terme, també és un "joc de llenguatge". Al meu parer, l'objectiu últim d'En Rorty és crear unes ales noves al "joc de la religió" i a l'instrumental ideològic de les esglésies cristianes. Per a no repetir-me, podeu veure el meu anàlisi sobre la filosofia d'En Rorty a la web Richard Rorty o la confusió.

(Aquest escrit tindrà continuació, si no hi ha res de nou)

 
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb