El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

L'existŔncia de DÚu i l'escepticisme

quetgles | 17 Agost, 2008 09:06

    

                  L'existència de Déu i l'escepticisme

 

  

   A partir del llibre "Tòtem i tabú", d'En Sigmund Freud,  l'etnologia i de l'antropologia estudien el fenomen religiós de les diverses cultures com a mecanisme de cohesió social.

   En Freud fou el primer en fer veure que els mites i els rituals religiosos tenien una significació i una utilitat; més encara: es posava de manifest que, per a aquells pobles, les pràctiques totèmiques i l'imperi dels tabús era una qüestió de vida o mort social. Sense les pràctiques religioses, la societat es dissolia, desapareixia, quedava destruïda.

   La versió clàssica dels il·lustrats francesos i espanyols – però no la dels dels països de tradició luterana – quedava arraconada.  Igualment, quedava demostrada la inconsistència d'aquelles teories que afirmaven que la religió era una mena d'invent dels sacerdots per tal de sotmetre i espoliar la població.

   Entre els filòsofs crítics amb la religió, destaca En Nietzsche que defensa una teoria segons la qual l'origen de l'Església cristiana fou deguda a les mentides i manipulacions efectuades per En Pau de Tars; En Pau, mogut per un profund ressentiment "judaic" contra Roma, hauria ideat la creació del cristianisme per tal de fer "la transmutació de tots els valors". Aquesta és la tesi essencial d'En Nietzsche, tesi que es present a tota la seva obra: l'Església cristiana retirà i condemnà els valors superiors de l'aristocràcia romana i imposà i exalçà els valors inferiors dels hebreus vençuts, venjatius i ressentits. Per a un tractament més ample, podeu veure la meva web  Friedrich Nietzsche, el profeta sense Déu.

    En contra del que pensava En Nietzsche, la realitat històrica mostra – al meu parer – que l'Església catòlica fou una creació de Roma, com a instrument per a cohesionar la diversitat de pobles de l'Imperi. Podeu veure  L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà.

   Per primera vegada a la història, a l'Atenes democràtica, segle V aC, aparegueren els primers filòsofs agnòstics. El més distingits foren En Protàgores i En Gòrgies (Podeu veure que les enciclopèdies espanyoles i catalanes fan ús de la valoració conservadora – la catòlica-tomista – i classifiquen els autors grecs, segons  sigui, amb la denominació de filòsofs, "els qui  intenten fer ciència", i la de  sofistes, "els qui són autors menors i que no són de fiar"). Tot i que l'obra dels autors demòcrates fou destruïda en la seva major part,  es van conservar fragments de molts d'autors. Referent a l'existència de Déu, cito el famós fragment de Protàgores que fa: "Respecte dels déus no puc conèixer ni si existeixen ni si no existeixen, ni quina sigui la seva naturalesa, perquè s'oposen a aquest coneixement moltes de coses: la foscor del problema i la brevetat de la vida humana" (Diògenes, IX, 51).

    Queda evident que a l'època clàssica no hi va haver conflicte entre la democràcia i la religió. Segons N'Epicur, l'home no ha de tenir por dels déus; argumenta que els déus no s'ocupen dels homes. Tot i que admet l'existència dels déus, proposa una vida absolutament no religiosa, una vida ordenada racionalment com si els déus no existissin.

   Segles després, el poeta Lucreci va fer la versió llatina del llibre de N'Epicur, "Sobre la naturalesa" (Només dos exemplars del llibre arribaren a la modernitat; és a dir, fou a punt de desaparèixer).  Els patricis romans eren els responsables de mantenir el culte i les "mores". No veien de bon ull que un hom "malgastés" el temps en la filosofia; i encara pitjor consideració tenien d'aquells que feien publicitat "de novetats poc respectuoses amb els déus i amb la tradició romana.

   De totes maneres, es fàcil constatar que els romans practicaven una religiositat centrada a l'execució del ritual heretat dels antics. Vull dir, és difícil trobar literatura llatina que expressi qualque tipus d'emoció religiosa de caràcter personal.

   Tot fa sospitar que aquells patricis romans es comportaven com si els déus o bé no existissin o bé no s'ocupessin dels humans; tot fa sospitar que, secretament, coincidien amb "l'ateisme" d'Epicur. Si he de posar un exemple notable, citaré a "La guerra de les Gàl·lies", de Juli César; no hi ha el més petit rastre de religiositat; ni una invocació, ni una acció de gràcies, ni un acte ritual, ni oració, ni el nom d'un déu.  Es podria sospitar que En César ho feu aposta.

 

   Tan bon punt l'Església catòlica tingué el monopoli del control ideològic – a finals del segle IV -, començà

la prohibició de les idees que defugien l'Autoritat eclesiàstica.  Idees aquestes que, majorment, eren de caràcter religiós.  Oposar-se ideològicament contra el cristianisme o l'Autoritat del Papa era un fet excepcional.

 

   Cal dir, aquí, que, tal vegada, el fet d'oposició més extraordinari el va viure N'Anselm Turmeda, frare franciscà mallorquí, que renegà públicament del cristianisme, es convertí a l'Islam i publicà el llibre on explica el motius de la seva conversió. La "Tuhfa" – en català, "Contra els seguidors de la creu cristiana" – no va ser escrita per als cristians, sinó per als musulmans. En Turmeda, clàssic esciptor català, esdevingué – fet insòlit – també un clàssic en llengua àrab.  Podeu veure  l'article de la web Anselm Turmeda .

   

  

   Durant més de mil anys, l'Església catòlica ocupà tots els esglaons de poder possibles. El Papa era l'Autoritat en qüestions de dogma de fe i de moral. Però, respecte a les més diverses activitats intel·lectuals, l'Església no solament es dedicava a vigilar, a "inquirir";  sinó que ella mateixa, com a església-organització, decidia fer-se el principal agent intel·lectual de la societat.

   Allò que no expliquen prou bé els llibres de text i les enciclopèdies és que l'Església catòlica més que crear les Universitats allò que va fer es convertir totes les Universitats en dependències eclesiàstiques, excepció feta de les Facultats de Medicina; que, prèviament, va fer tancar les poques escoles de filosofia que restaven al món grec; que les Universitats depenien directament del Bisbe de la Diòcesi;  així, per exemple, la Sorbona depenia de l'Arquebisbe de París.

   Allò que no expliquen prou bé  és que quasi tots els catedràtics eren eclesiàstics; que les diverses ordres religioses - franciscans, benedictins, agustins, dominics i d'altres - es disputaven les Universitats i les càtedres; que aquelles Universitats eren teològiques i la línia filosòfica la indicava la Cúria romana; que la ciència màxima era la teologia; que la física que s'estudiava, era la física aristotèlica; que allà no es cultivava la ciència sinó la superstició.

    Aquelles horribles Universitats de frares (els alumnes també eren frares) no avançaven ni una passa en el camí de la ciència; i, més encara, eren un instrument per impedir el sorgiment de la ciència.  

 

    Amb En Luter  vingué el trencament de les cadenes. El principi de la llibertat de consciència del "cristià" s'establí a tot l'orbe de la Reforma.

    Amb la revolució luterana restaven abolides les ordres religioses (Un dels grans fenòmens era el tancament de milers i milers de convents de frares i de monges); i Alemanya es feia present al món com una gran potència intel·lectual i científica.

  

   Dos mil anys després, dins la modernitat tolerant, tornava a sorgir l'escepticisme en matèria de religió semblant al del pensadors de les antigues ciutats gregues.

 

   Per primera vegada, un filòsof – En David Hume  – exposava uns raonaments segons els quals no era possible demostrar l'existència de Déu. A partir d'ell, passarà a ser hegemònica la concepció que la metafísica no és possible com a ciència, especialment a partir d'En Kant.

    Tot i no declarar-se ateu, als medis conservadors britànics se'l denominava "El senyor Hume, l'ateu"; acusació que mai es va fer a En Kant. En Kant no solament es declara creient (sembla que va mantenir les seus sentiments pietistes fins a la fi de la seva vida) sinó que la seva filosofia postula l'existència de Déu com a necessari per al desplegament de la moralitat  (la "raó pura pràctica").

    En Hume, en canvi, a la seva obra "Investigació sobre l'enteniment humà", insisteix particularment en mostrar la inconsistència de la manera de "donar per vàlids" els miracles; diu que si un experiment científic requereix la garantia d'un mètode rigorós, donar validesa als fenòmens extraordinaris que contradiuen l'experiència i les lleis físiques requeriria una metodologia científica, si de cas, més rigorosa. Assenyala En Hume que els denominats miracles són fenòmens que no es poden experimentar (no es pot fer tornar a repetir el miracle); que els miracles tenen com a única base de validesa el testimoni d'unes persones que afirmen haver vist o escoltat el fenomen miraculós. I el filòsof considera una manera de valorar el testimoniatge i diu que "no n'hi ha prou en cap testimoniatge per a establir un miracle, llevat que el testimoniatge sigui de tal manera que la falsedat sigui més miraculosa que no pas que el fet que s'intenta establir".

    En Hume destaca que els miracles que narren els evangelis presenten un testimoniatge molt pobre de manera que una persona corrent contemporània els consideraria falsos.

 

   El programa oficial d'història de la filosofia no inclou el filòsof francès En Julien La Mettrie. En La Mettrie és quasi un desconegut a l'Univers espanyol i al català. Els francesos sembla que no li perdonen que es refugiés a Berlin, a l'empara d'En Frederic II (Mentre l'Emperador li va dedicar un "Elogi", les enciclopèdies franceses i espanyoles s'afanyen a fer saber que En Voltaire, En Diderot i En D'Holbach el menyspreaven).

   Hauria de figurar als llibres de text com el primer pensador que establí les bases del materialisme modern, materialisme que incloïa l'argumentació sobre  la impossibilitat de l'existència de Déu. 

 

    Segons En La Mettrie, els filòsofs s'esgoten inútilment intentant justificar l'existència de dues substàncies, la matèria i la no-matèria, la Naturalesa i Déu (Tot fent referència al dualisme d'En Descartes). Si tots els processos que coneixem són materials, i si tots els actes humans els podem explicar segons la física i la fisiologia, intentar cercar unes altres explicacions no materials no respon als designis de la raó sinó de la fe d'un creient.

   Per altre costat, En La Mettrie, a la seva obra "Discurs sobre la felicitat", recuperà el cos central de l'epicureisme clàssic.

 

     

          Amb l'Empirisme britànic, primer, i amb el Positivisme, a continuació, s'establia que les ciències positives constituïen la única via de coneixement; i la idea que la metafísica no era possible com a ciència esdevingué  hegemònica.

    A les àrees luteranes i calvinistes, el Positivisme hegemònic – o altres corrents semblants, com el Pragmatisme i l'Utilitarisme – deixà de criticar els continguts del dogma cristià i els relats Bíblics; els pensadors d'aquesta corrent, majorment, introduïren el missatge de que s'havia de ser respectuós amb les creences religioses; majorment, defensaren una actitud agnòstica respecte a l'existència de Déu. No són rars els que es declaren creients cristians tot i afirmant que la religió i la ciència són compatibles (William James, per exemple).

 

     Com a exemple de la línia de manca de crítica contra la superstició, puc citar En Karl Popper. La cap de l'Església anglicana el premià. I En Jordi Pujol, fervent catòlic, li atorgà, al 1989, el Premi Catalunya.

En Popper és, segurament, el filòsof positivista més premiat per les entitats de signe conservador.

   Aquestes recompenses no deuen ser casuals. En Popper se va atrevir a escriure un llibre, "El jo i el meu cervell", on es contempla una "realitat" diferent a la del món físic; segons això, hi hauria el cervell, que seria una realitat física, material, i "el jo" com a realitat existent diferenciada del cervell exactament què   i que no és material; una realitat aquest "jo" que no sabem ben bé quina cosa és. Sembla que aquestes especulacions d'En Popper enllaçarien en la línia obscurantista postmoderna.

  

    Actualment, sembla que s'ha consolidat una santa aliança entre les elits del Poder i les esglésies cristianes.  I de manera significativa als Estats Units, on, a diferència d'Europa, hi ha una onada d'exaltació religiosa.

   Actualment, la Religió catòlica i les esglésies evangèliques tornen a provar - per enèsima vegada – de llançar un assalt contra el darwinisme. 

 

     La teoria de l'alienació religiosa d'En Marx és absolutament inconsistent.  A més a més, deixa de banda la crítica a dogma religiós i l'estudi de l'organització del poder de les esglésies. També retira la seva atenció de l'estudi de les diversa funció de la religió dins els processos històrics, ni les diverses maneres d'utilització de la religió per part del Poder. Sobre això podeu veure la meva web En Marx i la religió.

 

 La meva proposta va en la línia de recuperar i intensificar el discurs d'En Hume respecte a la crítica de la religió. S'ha de fer un esforç per bandejar l'intent dels "postmoderns" d'introduir una mena de relativisme de la ciència, a la manera d'En Rorty. Segons aquest, la ciència seria també un "joc de llenguatge" al costat de la religió  i de la literatura; ciència, religió i literatura són creacions dels humans i, per tant, podem fer la papallona, si s'escau.

Podeu veure l'aclaridora denúncia de N'Alan Sokal contra les manipulacions dels filòsofs francesos dels darrers 50 anys a la web Imposturas intelectuales (també inclou denúncies contra els postmoderns).

 

    Darrera l'expressió de tolerància d'En Popper "hem de ser respectuosos amb les creences religioses", s'amaga un compromís amb les elits del Poder, en el sentit d'abandonar la crítica il·lustrada contra les supersticions religioses.

 

    Exigir que no hi hagi discriminació per causa de les creences religioses no s'ha d'interpretar, de cap manera, en el sentit que no s'hagin de fer crítiques a la religió i a les esglésies per tal de no ofendre els creients.

 

    El dret a difondre la veritat és més fort que el suposat dret d'aquells que no volen sentir crítiques contra les seves creences. El respecte a les creences religioses no implica, gens ni mica, el no aprofundir en la crítica a la religió o abstenir-se de fer campanyes contra les polítiques socials de les organitzacions religioses.

 

    La tasca de la Il·lustració és sense acabar. Convé acabar-la. Però no només és un combat per la veritat, sinó, sobretot, per la justícia i la democràcia. El combat contra els "lobbys" eclesiàstics forma part de la lluita contra les elits del Poder. Cal proclamar la democràcia.

  

En Rafel Nadal, un botifler vergonyant

quetgles | 14 Agost, 2008 09:36

  

    Em limito a reproduir la denúncia que fa En Víctor Alexandre sobre el comportament d'En Rafael Nadal, el tennista de Manacor. Heu de prémer la web Víctor Alexandre.

 

En matŔria de filosofia, on som, ara

quetgles | 14 Agost, 2008 05:52

  En matèria de filosofia, on som, ara?

  

    Tan bon punt apareix una nova elit econòmica, aquesta intenta assegurar-se els seus privilegis econòmics. Per això, intentarà fer-se present i tenir influència als cercles de Poder. En darrer terme, l'objectiu final – la seva situació ideal – seria aconseguir el blindatge dels seus privilegis.

 

     Amb l'aparició de la nova elit econòmica s'intensifica la lluita de classes. Per una banda, la nova elit entra en competició amb les altres elits; i, per l'altra, incideix en la lluita de classes (en el sentit marxista) entre la classe explotadora i les classes treballadores.

 

     La classe dominant i les noves elits en tot moment miren d'intensificar l'explotació i d'assegurar els seus privilegis.  I les classes que no formen part de la classe dominant lluiten en sentit contrari, és a dir, miren de resistir.

 

      Les diverses elits lluiten entre sí pel control dels media. I, en conjunt, la classe dominant intenta imposar la seva ideologia, i anul·lar les ideologies a favor dels interessos de les classes explotades.

 

  

    La nova elit també tracta d'assegurar-se privilegis jurídics.

 

 

     En la lluita de classes, la confrontació essencial és l'econòmica . La classe explotadora sempre procura intensificar l'explotació, i, l'inrevés, les classes espoliades intenten evitar l'espoli.

   Els resultats de les confrontacions són sempre imprevisibles. Constantment es produeixen situacions de crisi econòmica. El sistema capitalista no aconsegueix una ordenació racional de l'activitat econòmica.

  

    Els treballadors no solament ofereixen una resistència contra l'explotació, com, per exemple, quan es dóna una declaració de vaga; sinó que, constantment, promouen tot d'iniciatives espontànies que poden incidir decisivament dins el procés econòmic.  Majorment, les iniciatives de les classes treballadores són moviments profunds de llarg abast; són moviments profunds de les amples masses que no responen a una teoria o programació prèvies. Els exemples més evidents són els moviments migratoris dels treballadors.

   

    Els 102 pelegrins dels Mayflower tiraren endavant un projecte social i polític que era el resultat d'uns acords previs, essent de naturalesa religiosa l'impuls inicial. Si la fundació de noves colònies a Nova Anglaterra hagués depès únicament de les motivacions religioses, la història hauria estat una altra molt diferent (Actualment, les petites comunitats puritanes dels "amis" no passen de ser una curiosa mostra etnogràfica). Ben aviat la motivació dels nous immigrats a Nord-amèrica fou de caràcter social i econòmic.

 

   Així ho explico a La filosofia i la religió sense caretes, pàgina125, que diu:    "De totes les àrees de colonització del món, les colònies britàniques eren les que oferien més avantatges i  les que més ràpidament augmentava la població. Nova Anglaterra no solament oferia llibertat i tolerància, amb la qual cosa els treballadors aconseguien un nivell de benestar mai vist. Si a un primer moment la immigració era per motius ideològics, ben aviat la motivació purament econòmica fou el vertader impuls. Les colònies anglo-americanes tenien un ritme de creixement de població molt més intens que el de les colònies espanyoles o franceses; doblava la població cada 25 anys. Per posar un referent: al 1760, els colons francesos del Quebec eren uns 40.000, mentre que les tretze colònies britàniques de Nord-amèrica tenien una població d'un milió i mig d'habitants. Els nord-americans consideraren que el formidable creixement econòmic de la seva república feia palès els    avantatges del seu sistema social i polític" (Sobre aquest tema podeu baixar més material escrit prement  La filosofia i la religió sense caretes).

   Els treballadors de l'Europa dels set-cents iniciaren el moviment profund de colonitzar Nova Anglaterra; moviment profund que tingué el punt culminant amb la proclamació de la primera República moderna del món.

  

   Tesi: En contra del que diu En Fukuyama, el sistema capitalista ni és acceptable ni representa la fi de la història.

 

   En Fukuyama argumenta que el sistema capitalista actual es reprodueix a si mateix, i, per tant, seria la darrera forma de societat. Entén que els intents alternatius han fracassat.

   En Rorty diu que el pragmatisme nord-americà és el final de la filosofia. O sigui, que poesia, filosofia i física són purs jocs de llenguatge. O sigui, en darrer terme, En Rorty també considera que l'Imperi nord-americà és la fi de la història.

    Si la "veritat" és allò que resulta útil a la societat, llavors no és d'estranyar que aparegui En Vattimo amb el seu "Creure que es creu".

    Tots aquests moderns volen fer una reutilització d'En Nietzsche i d'En Heidegger.   Són una bona colla: Vattimo, Baudrillard, Lyotard, Rorty, Derrida, Foucault, Deleuze, Dollé, Glucksmann...(Per cert, aquest antic maoista, va fer campanya per a En Zarkozy a les darreres presidencials franceses). S'hauria acabat l'època de la Raó, i hauríem entrat a la dels jocs de llenguatge  i de les idees "útils".

  

    Com ja he escrit a diversos articles, la meva tesi és:

 

Tesi:  En tot temps, la producció de materials filosòfics obeeix a les demandes dels bàndols enfrontats en guerra ideològica. Els filòsofs no fan sinó elaborar arguments a favor d'una determinada ideologia (La definició d'ideologia és: conjunt d'idees que són en funció dels interessos d'una determinada classe social). O sigui, no hi ha filosofia neutral. Els denominats filòsofs, al igual que altres actors intel·lectuals, són moguts per una passió, bé sigui noble, bé espúria, a favor – o en contra – d'una determinada ideologia.

 

    Al meu parer, els filòsofs al servei de la ideologia conservadora tenen com a encàrrec més important intentar introduir un nou irracionalisme, segons el qual les proposicions de la ciència són també jocs de llenguatge. 

   Per entendre'ns: El president George Bush als seus discursos s'atreveix a dir  que "l'ateisme és una creença".  Les expressions reaccionàries d'En Bush enllacen perfectament amb  la gran campanya ideològica de les esglésies evangèliques i de la catòlica per promoure la teoria de "El disseny intel·ligent", referida a la creació divina de l'univers.

 

   En Rorty es posa el vestit dels post-moderns i es presenta com un "pensador" que deixa de banda la filosofia, que "mostra" la inconsistència del llenguatge filosòfic i de la inutilitat dels filòsofs. Però aquest aspecte d'innovador d'En Rorty és una disfressa d'un que treballa decididament fent aportacions a la ideologia reaccionària. En Rorty, per amagar el seu reaccionarisme, exhibeix les seves crítiques contra la política exterior d'En Bush; però és En Rorty mateix el qui proporciona arguments per a les campanyes de les esglésies evangèliques. És contra la tradició de la filosofia il·lustrada que argumenta en Rorty. En Rorty recupera els arguments d'En Nietzsche contra la Il·lustració. És En Rorty el qui s'atreveix a posar a un mateix "nivell creatiu" la literatura, la filosofia i la ciència.

  

   Els  philosophes, en conjunt, despleguen una activitat que, objectivament, afavoreix la ideologia conservadora. La fotografia on apareix el financer En Lara Bosch acompanyat d'En Fukuyama i d'En Glucksmann (Al Cercle d'Economia de Barcelona, gener, 2008) dóna una clara pista de quina és la relació entre els philosophes i el Poder.

 

    La ideologia que sorgí de les revolucions democràtiques modernes d'Europa i d'Amèrica fou recollida a les Constitucions. És reconeguda  com a hegemònica. S'entén que les normes morals i les lleis actuals són una conseqüència de la ideologia democràtica.

 

   S'ha de rebutjar el concepte marxista de les revolucions burgeses.

 

   Tesi:  Els avanços socials i polítics aconseguits per les classes populars a un moment històric concret no es mantenen vigents seguint un impuls inercial. El desplegament de les societats democràtiques dóna lloc al sorgiment  de noves contradiccions que posen en perill l'ordre democràtic. Les societats democràtiques hagueren de ser espectadores de l'aparició del capitalisme al seu si.

 

    Aquelles colònies de grangers republicans de Nova Anglaterra no tenien ni idea del nou fenomen social que rebria la denominació de capitalisme. D'antuvi, els inquietà l'aparició de les grans fortunes, i votaren tot de lleis intentant regular l'acumulació de riqueses.

    

   Tesi: En tot moment les elits  intenten defugir dels controls democràtics. Al darrers temps, les elits han

 aconseguit tot de nous privilegis, econòmics, socials, jurídics, de manera que s'ha produït un afebliment de les garanties democràtiques.  Les grans acumulacions capitalistes són una greu amenaça per a la democràcia.

 

    Tesi:  Allò que importa no són les especulacions dels filòsofs d'ideologia conservadora. Allò que importa és que les classes treballadores trobin noves  formes de lluita per a restablir la democràcia vertadera.

 

       Tesi:  L'emotivisme moral i el contractualisme són les peces mestres de la ideologia democràtica. Allò que importa és fer valer aquestes peces. Amb aquests instruments ha de ser possible anul·lar els privilegis i acabar amb l'explotació i la injustícia.

    

   

     Per a intentar una aproximació a la pregunta inicial, començaré afirmant la tesi mestra, a partir de la qual seguirà la línia de l'argumentació.

    Tesi: L'ordenació de la societat d'acord amb l'emotivisme moral i el concepte de contractualisme social – el nucli de la ideologia hegemònica a les societats democràtiques – s'esdevingué per causa del triomf de les revolucions democràtiques. Fou la intel·ligència i els sentiments i el coratge de les classes populars oprimides les que determinaren l'aparició de les revolucions democràtiques. 

     

    Tesi: No és el cas que la Il·lustració francesa fos la causa de la revolució. Els il·lustrats no eren  pas revolucionaris. S'ha de punxar la bombolla de la Revolució francesa. És errònia la versió que donen els llibres de text espanyols.  

    S'ha de veure que la intervenció de les masses en el procés revolucionari francès del 89 sempre supera les previsions dels qui s'havien autodeclarat "representants del poble francès".

   Es pot constatar a altres àrees d'Europa – per exemple, a Prússia -  també es donava el fenomen de la Il·lustració i no per això se'n derivà una situació revolucionària.

   Podeu veure una explicació més acabada sobre aquest tema a la web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 57 i següents.

     Tesi: La filosofia, les filosofies, es despleguen al servei d'una determinada ideologia. Els filòsofs inicien la seva activitat intel·lectual instal·lats en la seva pròpia ideologia, la qual es correspon amb una de les ideologies en conflicte.   Fent un manlleu a En Hegel, "la filosofia surt com l'òliba, quan el sol ja és post". O sigui, no és el cas que de la ment d'un sol home – el filòsof – sorgeixi una ideologia.     Tesi: El fet de que uns determinats filòsofs figurin com "els més grans" o "els més importants" als llibres de text espanyols respon a una classificació i una valoració la qual concorda amb els interessos de la ideologia conservadora.  

   Tesi: La major part dels "grans filòsofs" són d'ideologia conservadora o reaccionària. Així, podem citar: Sòcrates, Plató, Aristòtil , Agustí, Tomàs d'Aquino, Descartes, Kant, Hegel, Nietzsche, Husserl, Heidegger.

     Tesi: A l'època moderna, els pensadors que elaboraren una filosofia en defensa de la ideologia democràtica triomfant foren en John Locke, En David Hume i En Rousseau, entre d'altres. 

    En Locke pogué publicar la seves "Cartes sobre la tolerància" després de la Revolució "la Gloriosa" de 1688. Però s'ha de considerar que En Cromwell ja havia decidit suspendre la prohibició d'entrada dels jueus a Anglaterra. O sigui, En Cromwell i els seus consellers ja feien valer a la societat els principis calvinistes   que els inspiraven, com, per exemple, el de tolerància.

      Tesi: No és el cas que els moviments de la història siguin originats per les doctrines dels filòsofs. Si de cas, són els profetes – alguns pocs profetes – els qui encapçalen un moviment històric.  

     Les monarquies europees, hereves del sistema de domini de l'Imperi romà, continuaren utilitzant l'Església catòlica com a instrument de repressió ideològica.  Fins a la revolució luterana, es mantingué el despotisme ideològic amb una violència extrema i cruel. (Per a veure el tema sobre la revolució luterana podeu a anar a la meva web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 30 i següents).

   

    Tesi: A les societats democràtiques febles – com n'és el cas de l'espanyola -, les forces conservadores mantenen tot de dispositius per fer prevaler els seus interessos ideològics; i la guerra ideològica és manté encesa.  

      Tesi:  Si les classes populars no aconsegueixen trobar fórmules de resistència eficaces contra el Poder, les classes privilegiades intensifiquen la seva opressió i el seu espoli.

  

       Tesi:  Mentre es manté viva la guerra ideològica, aquells discursos filosòfics que proposen canviar les peces mestres de la ideologia democràtica no fan sinó col·laborar amb les classes privilegiades, amb els opressors.

  

      Per posar un exemple aclaridor: a la França contemporània es dóna amb més intensitat el fenomen de la corrua de "philosophes" i es fàcil constatar que de l'allau de literatura filosòfica no se'n deriva cap canvi ideològic notable.

    Al meu parer, l'allau de "philosophes" no és una casualitat, sinó que és una conseqüència de la praxi de les elits dirigents franceses dels darrers seixanta anys. La producció de "philosophes" no ha sigut per una demanda de les classes populars franceses.

   Passo a exposar tot un seguit de detalls que jo crec que són decisius desvelar el misteri dels "philosophes".

   La seva aparició coincideix amb la victòria de França i amb l'inici de la política de "Grandeur" d'En Charles de Gaulle.

   Aquests "philosophes" de la postguerra ja no són uns foscos professors universitaris que s'esgoten traduint els autors alemanys.  Fan un salt qualitatiu i esdevenen les penses i les veus de "l'esprit" francès. De seguida esdevingueren uns privilegiats socials. Aquests pensadors professionals passaren a disposar d'un pressupost del ministeri més elevat, però, sobretot, tingueren accés als mitjans de comunicació, als grans diaris. Col·laboracions, encàrrecs, conferències, entrevistes, serveis especials, contractes de consellers, premis, honors...i més coses han acompanyat la vida d'aquests nous personatges públics.

    Tot i la tremenda diversitat de discursos filosòfics que amollen, els "philosophes"  participen - sembla que espontàniament – en una campanya permanent d'enaltiment de la filosofia. Quasi tots ells – els marxistes, com N'Althusser, inclosos – fan contínues autoproclames de les seves portentoses capacitats intel·lectuals i de la profunditat del seu pensament.

    Segons els seus discursos, allò important al món són els seus propis discursos que tracten sobre ells mateixos i els seus propis discursos. Es tanta la seva vanitat que arriben a fer afirmacions com la d'En Foucault que digué que En Deleuze és el filòsof més important del segle i que el segle XXI serà "deleuzià". I diu tot això  en to profètic sense que el món en sàpiga res (Bé, jo crec que la declaració d'En Foucault ocultava de fet una proclama de la seva pròpia superioritat respecte d'En Deleuze).

   Al meu parer, la intenció de les elits privilegiades franceses i del Poder francès consisteix en intentar desanimar les classes treballadores;  és com si aquestes elits volguessin rescatar "el dret de les classes dirigents" de línia platònica i deixar en suspens l'emotivisme moral, i per això fessin aquest ús dels "philosophes".

   L'enunciat elitista ( i també el de N'Althusser) seria una cosa així: "vosaltres treballadors i vosaltres gent vulgar  no disposeu de formació suficient per a intervenir en l'ordenació de la societat. Val més que ho deixeu en mans dels savis, dels preparats i dels experts - o dels dirigents del "partit" -. Renuncieu a l'emotivisme moral.

   És com si intentessin – aquestes elits – que els treballadors i les classes populars es sentissin intel·lectualment i moralment inferiors. Com si intentessin culpabilitzar a les "masses".

   És com si fessin experiments socials en el sentit de cercar una línia política i ideològica que donaria lloc a un nou platonisme social.

 

    Les elits privilegiades continuen amb el seus poders i els seus projectes contra els interessos de les classes treballadores. Les elits continuen provant nous mètodes en la guerra ideològica.

   

 

   Els intel·lectuals i els filòsofs i els individus corrents que denuncien les estratègies de les elits reaccionàries treballen a favor del bàndol democràtic.

  

  Per una banda, el desplegament econòmic mundial (per mitjà del sistema capitalista) fa que la producció de bens materials abasti nivells extraordinaris i això permet que amples capes de la població mundial tinguin accés a un nivell de vida més alt (El més remarcable és el desenvolupament de la Xina i de l'Índia, la població de les quals representa una tercera part de la població mundial). Per l'altra, les elits s'apoderen de part d'aquesta producció i aconsegueixen unes acumulacions de riquesa també extraordinàries.

      Les elits i les noves elits han fet unes extraordinàries acumulacions de riquesa en poques mans.

 

   Tesi: En tot moment, les elits – econòmiques, polítiques, ideològiques – tracten de burlar els controls democràtics. A més a més, en el terreny purament ideològic, tracten d'afeblir la ideologia democràtica.

  

    Vist això, respecte del tema que encapçalava l'article, he de dir que la filosofia convenient als interessos de les classes treballadores continua essent aquella que defensa la validesa del nucli essencial de la ideologia democràtica, a saber, l'emotivisme moral i el contractualisme social. I, per citar els clàssics, diria els noms d'En Locke, En Hume i, també, En Rousseau.

   És possible que alguns lectors, afectats al marxisme o a la filosofia d'algun "philosophe", s'escandalitzin de la meva proposta de fer valer el pensament d'uns autors del segle XVIII.

 

      En justificació a això, he de dir que l'emotivisme moral i el contractualisme social no són unes modes passatgeres. Que l'establiment dels règims democràtics respon a la voluntat majoritària de la població. Que la ideologia democràtica és hegemònica en quant és sostinguda  per la majoria de la població.

    Tesi: Al llarg dels segles, va predominar de manera absoluta i vergonyant "l'intel·lectualisme moral" i "el naturalisme social". No és el cas que els filòsofs es cansessin d'aquesta ideologia i inventessin unes noves modes ideològiques. Ja he dit que la filosofia és com l'òliba. Tancat el breu període de les "polis" democràtiques, durant més de dos mil anys va imperar el despotisme aristocràtic.  

   Tesi: Als llibres de text figura que durant aquest llarguíssim període hi va haver 40.000 filòsofs i teòlegs. Però no expliciten que tots aquests filòsofs no feien sinó repetir incansablement l'eterna cantilena de "l'intel·lectualisme moral" i de "el naturalisme social", cantilena que "no passava mai de moda". Els 40.000 teòlegs pasturaven dins la tanca construïda per N'Aquino i el Papa.

    (Aclariment: "intel·lectualisme moral" és la doctrina defensada per Sòcrates, Plató i Aristòtil. Segons aquesta, el Bé moral – únic i etern – s'aconsegueix  per mitjà de l'activitat intel·lectual; únicament el savi obra el bé. En Tomàs d'Aquino acomoda la teoria aristotèlica al dogma catòlic. Segons N'Aquino, "la fe i la raó" coincideixen; el Bé de la metafísica coincideix exactament amb la moral cristiana; o, també, la pura especulació racional descobreix les veritats morals del cristianisme. O sigui, en darrer terme, és el Papa la màxima autoritat en matèria de moral).     (Aclariment: "Naturalisme social" és la doctrina de N'Aristòtil sobre els principis "eterns" que defineixen "la societat humana".  Segons aquesta, les societats humanes són un producte natural; les societats humanes s'ordenen segons les lleis de la natura; les diverses formacions socials – monarquia, aristocràcia, democràcia – són productes naturals, són una conseqüència de la naturalesa humana. Segons la concepció aristotèlica, tots els processos de la naturalesa s'orienten necessàriament cap a la perfecció. Així, si a la societat hi ha esclaus, s'ha d'entendre que és una cosa natural i s'ha d'entendre que és una bona cosa que hi hagi esclaus; explicava el filòsof els beneficis de l'esclavitud,  gràcies als quals els homes lliures queden alliberats del treball i poden cultivar la filosofia.)     O sigui, que allò que importa és saber que la guerra ideològica contra totes aquelles organitzacions – i filosofies – enemigues de la ideologia democràtica continua més encesa que mai. Que "els enemics del poble" continuen promovent tot de "philosophes" amb la perversa intenció de crear confusió ideològica, d'afeblir les crítiques contra les elits.     Així, doncs, en matèria de filosofia seríem a un postmarxisme i a un post-postmodernisme.      Tesi: El denominat "postmodernisme" és un intent de sembrar la confusió de manera que totes les teories serien una mena de jocs de llenguatge. En Rorty, fent "pragmatisme de dretes", ens proposa que l'activitat de l'home al voltant de la poesia, la filosofia i la ciència no són més que jocs de llenguatge, pures creacions de "l'esperit humà".     No sabem quin tipus de lluita  desfermaran les classes populars ni quines respostes crearan en contra dels privilegis i dels poders de les elits.    Però sí podem estar segurs que les forces reaccionàries tradicionals – en especial l'Església catòlica – no han abandonat els seus objectius més foscos.      Com ja he dit a altres escrits, les forces reaccionàries disposen de grans recursos materials per a difondre la seva ideologia, però el seu cos de doctrina – aristotèlic-tomista – és feble i no resisteix les crítiques fetes des de la ciència.     Per altre costat, l'Església catòlica no troba recursos dialèctics per a  front als qui denuncien la seva sèrie interminable de crims contra la humanitat. Ella vol ocultar els seus crims; nosaltres podem denunciar-los.

    O sigui, estem en guerra. I hem de ser en una filosofia – aquesta és la meva proposta – que aporti arguments per reforçar la ideologia de l'emotivisme moral i del contractualisme social. O sigui, hem de lluitar per a aconseguir la llibertat real i la igualtat real.

En matŔria de filosofia, 2na. part

quetgles | 13 Agost, 2008 05:38

   En matèria de filosofia, on som, ara? (Segona part)  

     Per a intentar una aproximació a la pregunta, començaré afirmant la tesi mestra, a partir de la qual seguirà la línia de l'argumentació.

    Tesi: L'ordenació de la societat d'acord amb l'emotivisme moral i el concepte de contractualisme social – el nucli de la ideologia hegemònica a les societats democràtiques – s'esdevingué per causa del triomf de les revolucions democràtiques. Fou la intel·ligència i els sentiments i el coratge de les classes populars oprimides les que determinaren l'aparició de les revolucions democràtiques. 

     

    Tesi: No és el cas que la Il·lustració francesa fos la causa de la revolució. Els il·lustrats no eren  pas revolucionaris. S'ha de punxar la bombolla de la Revolució francesa. És errònia la versió que donen els llibres de text espanyols.  

    S'ha de veure que la intervenció de les masses en el procés revolucionari francès del 89 sempre supera les previsions dels qui s'havien autodeclarat "representants del poble francès".

   Es pot constatar a altres àrees d'Europa – per exemple, a Prússia -  també es donava el fenomen de la Il·lustració i no per això se'n deriva una situació revolucionària.

   Podeu veure una explicació més acabada sobre aquest tema a la web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 57 i següents.

     Tesi: La filosofia, les filosofies, es despleguen al servei d'una determinada ideologia. Els filòsofs inicien la seva activitat intel·lectual instal·lats en la seva pròpia ideologia, la qual es correspon amb una de les ideologies en conflicte.   Fent un manlleu a En Hegel, "la filosofia surt com l'òliba, quan el sol ja és post". O sigui, no és el cas que de la ment d'un sol home – el filòsof – sorgeixi una ideologia.     Tesi: El fet de que uns determinats filòsofs figurin com "els més grans" o "els més importants" als llibres de text espanyols respon a una classificació i una valoració la qual concorda amb els interessos de la ideologia conservadora.  

   Tesi: La major part dels "grans filòsofs" són d'ideologia conservadora o reaccionària. Així, podem citar: Sòcrates, Plató, Aristòtil , Agustí, Tomàs d'Aquino, Descartes, Kant, Hegel, Nietzsche, Husserl, Heidegger.

     Tesi: A l'època moderna, els pensadors que elaboraren una filosofia en defensa de la ideologia democràtica triomfant foren en John Locke, En David Hume i En Rousseau, entre d'altres. 

    En Locke pogué publicar la seves "Cartes sobre la tolerància" després de la Revolució "la Gloriosa" de 1688. Però s'ha de considerar que En Cromwell ja havia decidit suspendre la prohibició d'entrada dels jueus a Anglaterra. O sigui, En Cromwell i els seus consellers ja feien valer a la societat els principis calvinistes   que els inspiraven, com, per exemple, el de tolerància.

      Tesi: No és el cas que els moviments de la història siguin originats per les doctrines dels filòsofs. Si de cas, són els profetes – alguns pocs profetes – els qui encapçalen un moviment històric.  

     Les monarquies europees, hereves del sistema de domini de l'Imperi romà, continuaren utilitzant l'Església catòlica com a instrument de repressió ideològica.  Fins a la revolució luterana, es mantingué el despotisme ideològic amb una violència extrema i cruel. (Per a veure el tema sobre la revolució luterana podeu a anar a la meva web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 30 i següents).

   

    Tesi: A les societats democràtiques febles – com n'és el cas de l'espanyola -, les forces conservadores mantenen tot de dispositius per fer prevaler els seus interessos ideològics; i la guerra ideològica és manté encesa.  

      Tesi:  Si les classes populars no aconsegueixen trobar fórmules de resistència eficaces contra el Poder, les classes privilegiades intensifiquen la seva opressió i el seu espoli.

  

       Tesi:  Mentre es manté viva la guerra ideològica, aquells discursos filosòfics que proposen canviar les peces mestres de la ideologia democràtica no fan sinó col·laborar amb les classes privilegiades, amb els opressors.

  

      Per posar un exemple aclaridor: a la França contemporània es dóna amb més intensitat el fenomen de la corrua de "philosophes" i es fàcil constatar que de l'allau de literatura filosòfica no se'n deriva cap canvi ideològic notable.

    Al meu parer, l'allau de "philosophes" no és una casualitat, sinó que és una conseqüència de la praxi de les elits dirigents franceses dels darrers seixanta anys. La producció de "philosophes" no ha sigut per una demanda de les classes populars franceses.

   Passo a exposar tot un seguit de detalls que jo crec que són decisius desvelar el misteri dels "philosophes".

   La seva aparició coincideix amb la victòria de França i amb l'inici de la política de "Grandeur" d'En Charles de Gaulle.

   Aquests "philosophes" de la postguerra ja no són uns foscos professors universitaris que s'esgoten traduint els autors alemanys.  Fan un salt qualitatiu i esdevenen les penses i les veus de "l'esprit" francès. De seguida esdevingueren uns privilegiats socials. Aquests pensadors professionals passaren a disposar d'un pressupost del ministeri més elevat, però, sobretot, tingueren accés als mitjans de comunicació, als grans diaris. Col·laboracions, encàrrecs, conferències, entrevistes, serveis especials, contractes de consellers, premis, honors...i més coses han acompanyat la vida d'aquests nous personatges públics.

    Tot i la tremenda diversitat de discursos filosòfics que amollen, els "philosophes"  participen - sembla que espontàniament – en una campanya permanent d'enaltiment de la filosofia. Quasi tots ells – els marxistes, com N'Althusser, inclosos – fan contínues autoproclames de les seves portentoses capacitats intel·lectuals i de la profunditat del seu pensament.

    Segons els seus discursos, allò important al món són els seus propis discursos que tracten sobre ells mateixos i els seus propis discursos. Es tanta la seva vanitat que arriben a fer afirmacions com la d'En Foucault que digué que En Deleuze és el filòsof més important del segle i que el segle XXI serà "deleuzià". I diu tot això  en to profètic sense que el món en sàpiga res (Bé, jo crec que la declaració d'En Foucault ocultava de fet una proclama de la seva pròpia superioritat respecte d'En Deleuze).

   Al meu parer, la intenció de les elits privilegiades franceses i del Poder francès consisteix en intentar desanimar les classes treballadores;  és com si aquestes elits volguessin rescatar "el dret de les classes dirigents" de línia platònica i deixar en suspens l'emotivisme moral, i per això fessin aquest ús dels "philosophes".

   L'enunciat elitista ( i també el de N'Althusser) seria una cosa així: "vosaltres treballadors i vosaltres gent vulgar  no disposeu de formació suficient per a intervenir en l'ordenació de la societat. Val més que ho deixeu en mans dels savis, dels preparats i dels experts - o dels dirigents del "partit" -. Renuncieu a l'emotivisme moral.

   És com si intentessin – aquestes elits – que els treballadors i les classes populars es sentissin intel·lectualment i moralment inferiors. Com si intentessin culpabilitzar a les "masses".

   És com si fessin experiments socials en el sentit de cercar una línia política i ideològica que donaria lloc a un nou platonisme social.

 

    Les elits privilegiades continuen amb el seus poders i els seus projectes contra els interessos de les classes treballadores. Les elits continuen provant nous mètodes en la guerra ideològica.

   

 

   Els intel·lectuals i els filòsofs i els individus corrents que denuncien les estratègies de les elits reaccionàries treballen a favor del bàndol democràtic.

  

  Per una banda, el desplegament econòmic mundial (per mitjà del sistema capitalista) fa que la producció de bens materials abasti nivells extraordinaris i això permet que amples capes de la població mundial tinguin accés a un nivell de vida més alt (El més remarcable és el desenvolupament de la Xina i de l'Índia, la població de les quals representa una tercera part de la població mundial). Per l'altra, les elits s'apoderen de part d'aquesta producció i aconsegueixen unes acumulacions de riquesa també extraordinàries.

      Les elits i les noves elits han fet unes extraordinàries acumulacions de riquesa en poques mans.

 

   Tesi: En tot moment, les elits – econòmiques, polítiques, ideològiques – tracten de burlar els controls democràtics. A més a més, en el terreny purament ideològic, tracten d'afeblir la ideologia democràtica.

  

    Vist això, respecte del tema que encapçalava l'article, he de dir que la filosofia convenient als interessos de les classes treballadores continua essent aquella que defensa la validesa del nucli essencial de la ideologia democràtica, a saber, l'emotivisme moral i el contractualisme social. I, per citar els clàssics, diria els noms d'En Locke, En Hume i, també, En Rousseau.

   És possible que alguns lectors, afectats al marxisme o a la filosofia d'algun "philosophe", s'escandalitzin de la meva proposta de fer valer el pensament d'uns autors del segle XVIII.

 

      En justificació a això, he de dir que l'emotivisme moral i el contractualisme social no són unes modes passatgeres. Que l'establiment dels règims democràtics respon a la voluntat majoritària de la població. Que la ideologia democràtica és hegemònica en quant és sostinguda  per la majoria de la població.

    Tesi: Al llarg dels segles, va predominar de manera absoluta i vergonyant "l'intel·lectualisme moral" i "el naturalisme social". No és el cas que els filòsofs es cansessin d'aquesta ideologia i inventessin unes noves modes ideològiques. Ja he dit que la filosofia és com l'òliba. Tancat el breu període de les "polis" democràtiques, durant més de dos mil anys va imperar el despotisme aristocràtic.  

   Tesi: Als llibres de text figura que durant aquest llarguíssim període hi va haver 40.000 filòsofs i teòlegs. Però no expliciten que tots aquests filòsofs no feien sinó repetir incansablement l'eterna cantilena de "l'intel·lectualisme moral" i de "el naturalisme social", cantilena que "no passava mai de moda". Els 40.000 teòlegs pasturaven dins la tanca construïda per N'Aquino i el Papa.

    (Aclariment: "intel·lectualisme moral" és la doctrina defensada per Sòcrates, Plató i Aristòtil. Segons aquesta, el Bé moral – únic i etern – s'aconsegueix  per mitjà de l'activitat intel·lectual; únicament el savi obra el bé. En Tomàs d'Aquino acomoda la teoria aristotèlica al dogma catòlic. Segons N'Aquino, "la fe i la raó" coincideixen; el Bé de la metafísica coincideix exactament amb la moral cristiana; o, també, la pura especulació racional descobreix les veritats morals del cristianisme. O sigui, en darrer terme, és el Papa la màxima autoritat en matèria de moral).     (Aclariment: "Naturalisme social" és la doctrina de N'Aristòtil sobre els principis "eterns" que defineixen "la societat humana".  Segons aquesta, les societats humanes són un producte natural; les societats humanes s'ordenen segons les lleis de la natura; les diverses formacions socials – monarquia, aristocràcia, democràcia – són productes naturals, són una conseqüència de la naturalesa humana. Segons la concepció aristotèlica, tots els processos de la naturalesa s'orienten necessàriament cap a la perfecció. Així, si a la societat hi ha esclaus, s'ha d'entendre que és una cosa natural i s'ha d'entendre que és una bona cosa que hi hagi esclaus; explicava el filòsof els beneficis de l'esclavitud,  gràcies als quals els homes lliures queden alliberats del treball i poden cultivar la filosofia.)     O sigui, que allò que importa és saber que la guerra ideològica contra totes aquelles organitzacions – i filosofies – enemigues de la ideologia democràtica continua més encesa que mai. Que "els enemics del poble" continuen promovent tot de "philosophes" amb la perversa intenció de crear confusió ideològica, d'afeblir les crítiques contra les elits.     Així, doncs, en matèria de filosofia seríem a un postmarxisme i a un post-postmodernisme.      Tesi: El denominat "postmodernisme" és un intent de sembrar la confusió de manera que totes les teories serien una mena de jocs de llenguatge. En Rorty, fent "pragmatisme de dretes", ens proposa que l'activitat de l'home al voltant de la poesia, la filosofia i la ciència no són més que jocs de llenguatge, pures creacions de "l'esperit humà".     No sabem quin tipus de lluita  desfermaran les classes populars ni quines respostes crearan en contra dels privilegis i dels poders de les elits.    Però sí podem estar segurs que les forces reaccionàries tradicionals – en especial l'Església catòlica – no han abandonat els seus objectius més foscos.      Com ja he dit a altres escrits, les forces reaccionàries disposen de grans recursos materials per a difondre la seva ideologia, però el seu cos de doctrina – aristotèlic-tomista – és feble i no resisteix les crítiques fetes des de la ciència.     Per altre costat, l'Església catòlica no troba recursos dialèctics per a  front als qui denuncien la seva sèrie interminable de crims contra la humanitat. Ella vol ocultar els seus crims; nosaltres podem denunciar-los.    O sigui, estem en guerra. I som en una filosofia – aquesta és la meva proposta – que aporta arguments per reforçar la ideologia de l'emotivisme moral i del contractualisme social. 

En matŔria .de filosofia, 1ra. part.

quetgles | 10 Agost, 2008 17:05

En matèria de filosofia, on som, ara? (aquesta actualització és per motius tècnics; comprèn la 1ra part i la 2na part).

  

    Tan bon punt apareix una nova elit econòmica, aquesta intenta assegurar-se els seus privilegis econòmics. Per això, intentarà fer-se present i tenir influència als cercles de Poder. En darrer terme, l'objectiu final – la seva situació ideal – seria aconseguir el blindatge dels seus privilegis.

 

     Amb l'aparició de la nova elit econòmica s'intensifica la lluita de classes. Per una banda, la nova elit entra en competició amb les altres elits; i, per l'altra, incideix en la lluita de classes (en el sentit marxista) entre la classe explotadora i les classes treballadores.

 

     La classe dominant i les noves elits en tot moment miren d'intensificar l'explotació i d'assegurar els seus privilegis.  I les classes que no formen part de la classe dominant lluiten en sentit contrari, és a dir, miren de resistir.

 

      Les diverses elits lluiten entre sí pel control dels media. I, en conjunt, la classe dominant intenta imposar la seva ideologia, i anul·lar les ideologies a favor dels interessos de les classes explotades.

 

  

    La nova elit també tracta d'assegurar-se privilegis jurídics.

 

 

     En la lluita de classes, la confrontació essencial és l'econòmica . La classe explotadora sempre procura intensificar l'explotació, i, l'inrevés, les classes espoliades intenten evitar l'espoli.

   Els resultats de les confrontacions són sempre imprevisibles. Constantment es produeixen situacions de crisi econòmica. El sistema capitalista no aconsegueix una ordenació racional de l'activitat econòmica.

  

    Els treballadors no solament ofereixen una resistència contra l'explotació, com, per exemple, quan es dóna una declaració de vaga; sinó que, constantment, promouen tot d'iniciatives espontànies que poden incidir decisivament dins el procés econòmic.  Majorment, les iniciatives de les classes treballadores són moviments profunds de llarg abast; són moviments profunds de les amples masses que no responen a una teoria o programació prèvies. Els exemples més evidents són els moviments migratoris dels treballadors.

   

    Els 102 pelegrins dels Mayflower tiraren endavant un projecte social i polític que era el resultat d'uns acords previs, essent de naturalesa religiosa l'impuls inicial. Si la fundació de noves colònies a Nova Anglaterra hagués depès únicament de les motivacions religioses, la història hauria estat una altra molt diferent (Actualment, les petites comunitats puritanes dels "amis" no passen de ser una curiosa mostra etnogràfica). Ben aviat la motivació dels nous immigrats a Nord-amèrica fou de caràcter social i econòmic.

 

   Així ho explico a La filosofia i la religió sense caretes, pàgina125, que diu:    "De totes les àrees de colonització del món, les colònies britàniques eren les que oferien més avantatges i  les que més ràpidament augmentava la població. Nova Anglaterra no solament oferia llibertat i tolerància, amb la qual cosa els treballadors aconseguien un nivell de benestar mai vist. Si a un primer moment la immigració era per motius ideològics, ben aviat la motivació purament econòmica fou el vertader impuls. Les colònies anglo-americanes tenien un ritme de creixement de població molt més intens que el de les colònies espanyoles o franceses; doblava la població cada 25 anys. Per posar un referent: al 1760, els colons francesos del Quebec eren uns 40.000, mentre que les tretze colònies britàniques de Nord-amèrica tenien una població d'un milió i mig d'habitants. Els nord-americans consideraren que el formidable creixement econòmic de la seva república feia palès els    avantatges del seu sistema social i polític" (Sobre aquest tema podeu baixar més material escrit prement  La filosofia i la religió sense caretes).

   Els treballadors de l'Europa dels set-cents iniciaren el moviment profund de colonitzar Nova Anglaterra; moviment profund que tingué el punt culminant amb la proclamació de la primera República moderna del món.

  

   Tesi: En contra del que diu En Fukuyama, el sistema capitalista ni és acceptable ni representa la fi de la història.

 

   En Fukuyama argumenta que el sistema capitalista actual es reprodueix a si mateix, i, per tant, seria la darrera forma de societat. Entén que els intents alternatius han fracassat.

   En Rorty diu que el pragmatisme nord-americà és el final de la filosofia. O sigui, que poesia, filosofia i física són purs jocs de llenguatge. O sigui, en darrer terme, En Rorty també considera que l'Imperi nord-americà és la fi de la història.

    Si la "veritat" és allò que resulta útil a la societat, llavors no és d'estranyar que aparegui En Vattimo amb el seu "Creure que es creu".

    Tots aquests moderns volen fer una reutilització d'En Nietzsche i d'En Heidegger.   Són una bona colla: Vattimo, Baudrillard, Lyotard, Rorty, Derrida, Foucault, Deleuze, Dollé, Glucksmann...(Per cert, aquest antic maoista, va fer campanya per a En Zarkozy a les darreres presidencials franceses). S'hauria acabat l'època de la Raó, i hauríem entrat a la dels jocs de llenguatge  i de les idees "útils".

  

    Com ja he escrit a diversos articles, la meva tesi és:

 

Tesi:  En tot temps, la producció de materials filosòfics obeeix a les demandes dels bàndols enfrontats en guerra ideològica. Els filòsofs no fan sinó elaborar arguments a favor d'una determinada ideologia (La definició d'ideologia és: conjunt d'idees que són en funció dels interessos d'una determinada classe social). O sigui, no hi ha filosofia neutral. Els denominats filòsofs, al igual que altres actors intel·lectuals, són moguts per una passió, bé sigui noble, bé espúria, a favor – o en contra – d'una determinada ideologia.

 

    Al meu parer, els filòsofs al servei de la ideologia conservadora tenen com a encàrrec més important intentar introduir un nou irracionalisme, segons el qual les proposicions de la ciència són també jocs de llenguatge. 

   Per entendre'ns: El president George Bush als seus discursos s'atreveix a dir  que "l'ateisme és una creença".  Les expressions reaccionàries d'En Bush enllacen perfectament amb  la gran campanya ideològica de les esglésies evangèliques i de la catòlica per promoure la teoria de "El disseny intel·ligent", referida a la creació divina de l'univers.

 

   En Rorty es posa el vestit dels post-moderns i es presenta com un "pensador" que deixa de banda la filosofia, que "mostra" la inconsistència del llenguatge filosòfic i de la inutilitat dels filòsofs. Però aquest aspecte d'innovador d'En Rorty és una disfressa d'un que treballa decididament fent aportacions a la ideologia reaccionària. En Rorty, per amagar el seu reaccionarisme, exhibeix les seves crítiques contra la política exterior d'En Bush; però és En Rorty mateix el qui proporciona arguments per a les campanyes de les esglésies evangèliques. És contra la tradició de la filosofia il·lustrada que argumenta en Rorty. En Rorty recupera els arguments d'En Nietzsche contra la Il·lustració. És En Rorty el qui s'atreveix a posar a un mateix "nivell creatiu" la literatura, la filosofia i la ciència.

  

   Els  philosophes, en conjunt, despleguen una activitat que, objectivament, afavoreix la ideologia conservadora. La fotografia on apareix el financer En Lara Bosch acompanyat d'En Fukuyama i d'En Glucksmann (Al Cercle d'Economia de Barcelona, gener, 2008) dóna una clara pista de quina és la relació entre els philosophes i el Poder.

 

    La ideologia que sorgí de les revolucions democràtiques modernes d'Europa i d'Amèrica fou recollida a les Constitucions. És reconeguda  com a hegemònica. S'entén que les normes morals i les lleis actuals són una conseqüència de la ideologia democràtica.

 

   S'ha de rebutjar el concepte marxista de les revolucions burgeses.

 

   Tesi:  Els avanços socials i polítics aconseguits per les classes populars a un moment històric concret no es mantenen vigents seguint un impuls inercial. El desplegament de les societats democràtiques dóna lloc al sorgiment  de noves contradiccions que posen en perill l'ordre democràtic. Les societats democràtiques hagueren de ser espectadores de l'aparició del capitalisme al seu si.

 

    Aquelles colònies de grangers republicans de Nova Anglaterra no tenien ni idea del nou fenomen social que rebria la denominació de capitalisme. D'antuvi, els inquietà l'aparició de les grans fortunes, i votaren tot de lleis intentant regular l'acumulació de riqueses.

    

   Tesi: En tot moment les elits  intenten defugir dels controls democràtics. Al darrers temps, les elits han

 aconseguit tot de nous privilegis, econòmics, socials, jurídics, de manera que s'ha produït un afebliment de les garanties democràtiques.  Les grans acumulacions capitalistes són una greu amenaça per a la democràcia.

 

    Tesi:  Allò que importa no són les especulacions dels filòsofs d'ideologia conservadora. Allò que importa és que les classes treballadores trobin noves  formes de lluita per a restablir la democràcia vertadera.

 

       Tesi:  L'emotivisme moral i el contractualisme són les peces mestres de la ideologia democràtica. Allò que importa és fer valer aquestes peces. Amb aquests instruments ha de ser possible anul·lar els privilegis i acabar amb l'explotació i la injustícia.

    

   

     Per a intentar una aproximació a la pregunta inicial, començaré afirmant la tesi mestra, a partir de la qual seguirà la línia de l'argumentació.

    Tesi: L'ordenació de la societat d'acord amb l'emotivisme moral i el concepte de contractualisme social – el nucli de la ideologia hegemònica a les societats democràtiques – s'esdevingué per causa del triomf de les revolucions democràtiques. Fou la intel·ligència i els sentiments i el coratge de les classes populars oprimides les que determinaren l'aparició de les revolucions democràtiques. 

     

    Tesi: No és el cas que la Il·lustració francesa fos la causa de la revolució. Els il·lustrats no eren  pas revolucionaris. S'ha de punxar la bombolla de la Revolució francesa. És errònia la versió que donen els llibres de text espanyols.  

    S'ha de veure que la intervenció de les masses en el procés revolucionari francès del 89 sempre supera les previsions dels qui s'havien autodeclarat "representants del poble francès".

   Es pot constatar a altres àrees d'Europa – per exemple, a Prússia -  també es donava el fenomen de la Il·lustració i no per això se'n derivà una situació revolucionària.

   Podeu veure una explicació més acabada sobre aquest tema a la web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 57 i següents.

     Tesi: La filosofia, les filosofies, es despleguen al servei d'una determinada ideologia. Els filòsofs inicien la seva activitat intel·lectual instal·lats en la seva pròpia ideologia, la qual es correspon amb una de les ideologies en conflicte.   Fent un manlleu a En Hegel, "la filosofia surt com l'òliba, quan el sol ja és post". O sigui, no és el cas que de la ment d'un sol home – el filòsof – sorgeixi una ideologia.     Tesi: El fet de que uns determinats filòsofs figurin com "els més grans" o "els més importants" als llibres de text espanyols respon a una classificació i una valoració la qual concorda amb els interessos de la ideologia conservadora.  

   Tesi: La major part dels "grans filòsofs" són d'ideologia conservadora o reaccionària. Així, podem citar: Sòcrates, Plató, Aristòtil , Agustí, Tomàs d'Aquino, Descartes, Kant, Hegel, Nietzsche, Husserl, Heidegger.

     Tesi: A l'època moderna, els pensadors que elaboraren una filosofia en defensa de la ideologia democràtica triomfant foren en John Locke, En David Hume i En Rousseau, entre d'altres. 

    En Locke pogué publicar la seves "Cartes sobre la tolerància" després de la Revolució "la Gloriosa" de 1688. Però s'ha de considerar que En Cromwell ja havia decidit suspendre la prohibició d'entrada dels jueus a Anglaterra. O sigui, En Cromwell i els seus consellers ja feien valer a la societat els principis calvinistes   que els inspiraven, com, per exemple, el de tolerància.

      Tesi: No és el cas que els moviments de la història siguin originats per les doctrines dels filòsofs. Si de cas, són els profetes – alguns pocs profetes – els qui encapçalen un moviment històric.  

     Les monarquies europees, hereves del sistema de domini de l'Imperi romà, continuaren utilitzant l'Església catòlica com a instrument de repressió ideològica.  Fins a la revolució luterana, es mantingué el despotisme ideològic amb una violència extrema i cruel. (Per a veure el tema sobre la revolució luterana podeu a anar a la meva web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 30 i següents).

   

    Tesi: A les societats democràtiques febles – com n'és el cas de l'espanyola -, les forces conservadores mantenen tot de dispositius per fer prevaler els seus interessos ideològics; i la guerra ideològica és manté encesa.  

      Tesi:  Si les classes populars no aconsegueixen trobar fórmules de resistència eficaces contra el Poder, les classes privilegiades intensifiquen la seva opressió i el seu espoli.

  

       Tesi:  Mentre es manté viva la guerra ideològica, aquells discursos filosòfics que proposen canviar les peces mestres de la ideologia democràtica no fan sinó col·laborar amb les classes privilegiades, amb els opressors.

  

      Per posar un exemple aclaridor: a la França contemporània es dóna amb més intensitat el fenomen de la corrua de "philosophes" i es fàcil constatar que de l'allau de literatura filosòfica no se'n deriva cap canvi ideològic notable.

    Al meu parer, l'allau de "philosophes" no és una casualitat, sinó que és una conseqüència de la praxi de les elits dirigents franceses dels darrers seixanta anys. La producció de "philosophes" no ha sigut per una demanda de les classes populars franceses.

   Passo a exposar tot un seguit de detalls que jo crec que són decisius desvelar el misteri dels "philosophes".

   La seva aparició coincideix amb la victòria de França i amb l'inici de la política de "Grandeur" d'En Charles de Gaulle.

   Aquests "philosophes" de la postguerra ja no són uns foscos professors universitaris que s'esgoten traduint els autors alemanys.  Fan un salt qualitatiu i esdevenen les penses i les veus de "l'esprit" francès. De seguida esdevingueren uns privilegiats socials. Aquests pensadors professionals passaren a disposar d'un pressupost del ministeri més elevat, però, sobretot, tingueren accés als mitjans de comunicació, als grans diaris. Col·laboracions, encàrrecs, conferències, entrevistes, serveis especials, contractes de consellers, premis, honors...i més coses han acompanyat la vida d'aquests nous personatges públics.

    Tot i la tremenda diversitat de discursos filosòfics que amollen, els "philosophes"  participen - sembla que espontàniament – en una campanya permanent d'enaltiment de la filosofia. Quasi tots ells – els marxistes, com N'Althusser, inclosos – fan contínues autoproclames de les seves portentoses capacitats intel·lectuals i de la profunditat del seu pensament.

    Segons els seus discursos, allò important al món són els seus propis discursos que tracten sobre ells mateixos i els seus propis discursos. Es tanta la seva vanitat que arriben a fer afirmacions com la d'En Foucault que digué que En Deleuze és el filòsof més important del segle i que el segle XXI serà "deleuzià". I diu tot això  en to profètic sense que el món en sàpiga res (Bé, jo crec que la declaració d'En Foucault ocultava de fet una proclama de la seva pròpia superioritat respecte d'En Deleuze).

   Al meu parer, la intenció de les elits privilegiades franceses i del Poder francès consisteix en intentar desanimar les classes treballadores;  és com si aquestes elits volguessin rescatar "el dret de les classes dirigents" de línia platònica i deixar en suspens l'emotivisme moral, i per això fessin aquest ús dels "philosophes".

   L'enunciat elitista ( i també el de N'Althusser) seria una cosa així: "vosaltres treballadors i vosaltres gent vulgar  no disposeu de formació suficient per a intervenir en l'ordenació de la societat. Val més que ho deixeu en mans dels savis, dels preparats i dels experts - o dels dirigents del "partit" -. Renuncieu a l'emotivisme moral.

   És com si intentessin – aquestes elits – que els treballadors i les classes populars es sentissin intel·lectualment i moralment inferiors. Com si intentessin culpabilitzar a les "masses".

   És com si fessin experiments socials en el sentit de cercar una línia política i ideològica que donaria lloc a un nou platonisme social.

 

    Les elits privilegiades continuen amb el seus poders i els seus projectes contra els interessos de les classes treballadores. Les elits continuen provant nous mètodes en la guerra ideològica.

   

 

   Els intel·lectuals i els filòsofs i els individus corrents que denuncien les estratègies de les elits reaccionàries treballen a favor del bàndol democràtic.

  

  Per una banda, el desplegament econòmic mundial (per mitjà del sistema capitalista) fa que la producció de bens materials abasti nivells extraordinaris i això permet que amples capes de la població mundial tinguin accés a un nivell de vida més alt (El més remarcable és el desenvolupament de la Xina i de l'Índia, la població de les quals representa una tercera part de la població mundial). Per l'altra, les elits s'apoderen de part d'aquesta producció i aconsegueixen unes acumulacions de riquesa també extraordinàries.

      Les elits i les noves elits han fet unes extraordinàries acumulacions de riquesa en poques mans.

 

   Tesi: En tot moment, les elits – econòmiques, polítiques, ideològiques – tracten de burlar els controls democràtics. A més a més, en el terreny purament ideològic, tracten d'afeblir la ideologia democràtica.

  

    Vist això, respecte del tema que encapçalava l'article, he de dir que la filosofia convenient als interessos de les classes treballadores continua essent aquella que defensa la validesa del nucli essencial de la ideologia democràtica, a saber, l'emotivisme moral i el contractualisme social. I, per citar els clàssics, diria els noms d'En Locke, En Hume i, també, En Rousseau.

   És possible que alguns lectors, afectats al marxisme o a la filosofia d'algun "philosophe", s'escandalitzin de la meva proposta de fer valer el pensament d'uns autors del segle XVIII.

 

      En justificació a això, he de dir que l'emotivisme moral i el contractualisme social no són unes modes passatgeres. Que l'establiment dels règims democràtics respon a la voluntat majoritària de la població. Que la ideologia democràtica és hegemònica en quant és sostinguda  per la majoria de la població.

    Tesi: Al llarg dels segles, va predominar de manera absoluta i vergonyant "l'intel·lectualisme moral" i "el naturalisme social". No és el cas que els filòsofs es cansessin d'aquesta ideologia i inventessin unes noves modes ideològiques. Ja he dit que la filosofia és com l'òliba. Tancat el breu període de les "polis" democràtiques, durant més de dos mil anys va imperar el despotisme aristocràtic.  

   Tesi: Als llibres de text figura que durant aquest llarguíssim període hi va haver 40.000 filòsofs i teòlegs. Però no expliciten que tots aquests filòsofs no feien sinó repetir incansablement l'eterna cantilena de "l'intel·lectualisme moral" i de "el naturalisme social", cantilena que "no passava mai de moda". Els 40.000 teòlegs pasturaven dins la tanca construïda per N'Aquino i el Papa.

    (Aclariment: "intel·lectualisme moral" és la doctrina defensada per Sòcrates, Plató i Aristòtil. Segons aquesta, el Bé moral – únic i etern – s'aconsegueix  per mitjà de l'activitat intel·lectual; únicament el savi obra el bé. En Tomàs d'Aquino acomoda la teoria aristotèlica al dogma catòlic. Segons N'Aquino, "la fe i la raó" coincideixen; el Bé de la metafísica coincideix exactament amb la moral cristiana; o, també, la pura especulació racional descobreix les veritats morals del cristianisme. O sigui, en darrer terme, és el Papa la màxima autoritat en matèria de moral).     (Aclariment: "Naturalisme social" és la doctrina de N'Aristòtil sobre els principis "eterns" que defineixen "la societat humana".  Segons aquesta, les societats humanes són un producte natural; les societats humanes s'ordenen segons les lleis de la natura; les diverses formacions socials – monarquia, aristocràcia, democràcia – són productes naturals, són una conseqüència de la naturalesa humana. Segons la concepció aristotèlica, tots els processos de la naturalesa s'orienten necessàriament cap a la perfecció. Així, si a la societat hi ha esclaus, s'ha d'entendre que és una cosa natural i s'ha d'entendre que és una bona cosa que hi hagi esclaus; explicava el filòsof els beneficis de l'esclavitud,  gràcies als quals els homes lliures queden alliberats del treball i poden cultivar la filosofia.)     O sigui, que allò que importa és saber que la guerra ideològica contra totes aquelles organitzacions – i filosofies – enemigues de la ideologia democràtica continua més encesa que mai. Que "els enemics del poble" continuen promovent tot de "philosophes" amb la perversa intenció de crear confusió ideològica, d'afeblir les crítiques contra les elits.     Així, doncs, en matèria de filosofia seríem a un postmarxisme i a un post-postmodernisme.      Tesi: El denominat "postmodernisme" és un intent de sembrar la confusió de manera que totes les teories serien una mena de jocs de llenguatge. En Rorty, fent "pragmatisme de dretes", ens proposa que l'activitat de l'home al voltant de la poesia, la filosofia i la ciència no són més que jocs de llenguatge, pures creacions de "l'esperit humà".     No sabem quin tipus de lluita  desfermaran les classes populars ni quines respostes crearan en contra dels privilegis i dels poders de les elits.    Però sí podem estar segurs que les forces reaccionàries tradicionals – en especial l'Església catòlica – no han abandonat els seus objectius més foscos.      Com ja he dit a altres escrits, les forces reaccionàries disposen de grans recursos materials per a difondre la seva ideologia, però el seu cos de doctrina – aristotèlic-tomista – és feble i no resisteix les crítiques fetes des de la ciència.     Per altre costat, l'Església catòlica no troba recursos dialèctics per a  front als qui denuncien la seva sèrie interminable de crims contra la humanitat. Ella vol ocultar els seus crims; nosaltres podem denunciar-los.

    O sigui, estem en guerra. I hem de ser en una filosofia – aquesta és la meva proposta – que aporti arguments per reforçar la ideologia de l'emotivisme moral i del contractualisme social. O sigui, hem de lluitar per a aconseguir la llibertat real i la igualtat real.

QuŔ Ús la filosofia?

quetgles | 07 Agost, 2008 06:35

Què és la filosofia?

 

  Les respostes a aquesta qüestió – llevat d'algunes excepcions - són de dos tipus:

 

   Primer tipus. Són les respostes d'enaltiment. Corresponen a les  que fan els llibres de text, les enciclopèdies i els funcionaris que ensenyen els programes oficials de filosofia (A  l'Univers espanyol on els catalans estem encabits, el Poder dicta la norma) .

   Segon tipus. És la resposta que fa cada filòsof en particular, resposta amb la que cada autor distingeix entre la seva pròpia filosofia – i la dels autors precedents i acostats -, la qual és considerada com a l'autèntica, i la dels autors contraposats que és considerada d'errònia.

 

   Tesi: Majorment, els filòsofs miren d'ocultar les seves passions més secretes. Majorment, presenten la seva obra com si fos la contribució d'un científic a la recerca de la "veritat" (En aquest punt, seria encertada la crítica d'En Rorty).

 

   En relació a això, En Marx, al fer la crida per a la transformació del món i deixar de banda la interpretació del món, indueix a la confusió. No és el cas que els filòsofs, com uns il·lusos, es dediquin inútilment a interpretar el món. No, la seva funció és la de contribuir a reforçar la ideologia d'una determinada classe social o bé la de divulgar les idees d'una elit a la qual serveix.

 

  

 

   Cada corrent filosòfic fa una definició pròpia del que és la filosofia. Per a posar uns exemples:

 

   En Plató: De la seva filosofia els tomistes en diuen "Realisme Exagerat". "Realisme" s'ha d'entendre a l'inrevés del significat propi de la paraula; per "realisme" s'ha d'entendre que el món físic no és real, que l'autèntica realitat és el món de les idees. O sigui que "realisme exagerat" s'ha de traduir per "idealisme extremat". La intenció d'En Plató – i la seva passió – és combatre la ideologia dominant a l'Atenes democràtica. Proposa el rearmament ideològic de la classe aristocràtica, a la qual pertanyia.

 

   N'Aristòtil: Els tomistes en diuen "Realisme moderat", o sigui que s'hauria de dir "idealisme no tan extrem com el d'En Plató". No és tan extremista com En Plató, però és igualment idealista al afirmar el primat de la Metafísica.  N'Aristòtil i En Plató són els campions de la reacció. L'objectiu essencial d'ambdós era invalidar l'emotivisme moral, el relativisme i el materialisme. O sigui, invalidar les normes morals i socials que regien les ciutats democràtiques, com Atenes, vg. Els prejudicis i els sentiments que eren presents a l'aristocràcia d'Atenes tots ells afloren a l'obra d'En Plató i de N'Aristòtil.

    

    En Tomàs d'Aquino: Va complir l'encàrrec filosòfic del Papa En Climent IV: Es tractava d'acomodar la filosofia aristotèlica a la dogmàtica catòlica. La veritat és a les Sagrades Escriptures. D'això se segueix que Philosophia ancilla Theologiae (La filosofia és un instrument al servei de la Teologia). O sigui, no hi ha veritat fora del dogma cristià. I la filosofia serventa d'aquesta Teologia catòlica és l'aristotèlica. Observeu que en una primera època la teologia cristiana anava muntada sobre la Filosofia d'En Plató. Observeu que l'organització social de l'Església catòlica es correspon amb la idea d'impossibilitar el més petit exercici democràtic i la llibertat de pensament.

   

   En Hegel: La filosofia és el resultat del desplegament de l'Esperit. O sigui, tots els sistemes filosòfics són moments d'aquest desplegament. A cada filosofia li correspon la seva porció de la veritat. I el final d'aquest desplegament és la pròpia filosofia d'En Hegel. Per primera vegada apareixia una filosofia que no negava la veritat dels sistemes filosòfics precedents. A La Fenomenologia de l'Esperit, la filosofia era explicada com a resultat del desplegament de l'Esperit Absolut ( que vendria a ser Déu), de manera que la diversitat de sistemes filosòfics eren entesos com a formant part d'un desplegament ideològic únic que abraçava les religions, els sistemes de filosofia i les concepcions científiques. L'Esperit es desplegava dins la història, o, també, els esdeveniments històrics eren manifestació de l'Esperit. L'Esperit es desplegava per mitjà de l'acció dels homes, de totes les accions dels homes. La història deixava de ser una col·lecció de res gestae i l'objectiu de l'estudi de la història era entendre les lleis racionals que determinen els processos històrics. Era la famosa expressió que diu que allò real és racional i allò racional és real. En Hegel donava resposta a les inquietuds dels seminaristes luterans i dels universitaris inquiets; semblava il·luminar amb una nova llum les qüestions més fosques; ara els luterans més beats podrien trobar justificació al Mal; el Terror jacobí era explicat com un moment necessari del procés de la Revolució francesa. Els luterans podien acceptar  la idea de la Revolució francesa que els oferia En Hegel; la Revolució francesa era considerada un moment necessari del desplegament de l'Esperit, però no era la fi de la història; la fi de la història universal era la creació de l'Estat alemany com a fruit del cristianisme  germànic. En Hegel els explicava que els quatre grans esdeveniments de la història universal que eren: l'aparició del cristianisme, la Reforma luterana, la Revolució francesa i la Il·lustració alemanya. Els estudiants luterans quedaven entusiasmats amb aquesta literatura. Per als governants de Prússia l'obra d'En Hegel era una magnífica resposta a la literatura antimonàrquica de la Il·lustració francesa, i una resposta des de la modernitat; feien d'En Hegel un modern que recollia i superava la Il·lustració francesa.  Segons En Hegel, la moral i la llibertat  autèntiques  haurien de ser les que s'estaven construint a l'Estat prussià luterà ; solament l'Estat pot ésser garant  de la moral i de la llibertat. Per altra banda, de bell antuvi, la monarquia prussiana havia practicat un magnífic despotisme il·lustrat.

   

 

   En Nietzsche: Des d'En Plató, la filosofia és l'expressió dels corruptes. En Plató fou el causant de la corrupció universal. En Plató i En Pau de Tars – "el sacerdot judaic ressentit" – introduïren la pesta de la moral cristiana al món. La història de la filosofia és la història d'una corrupció moral i intel·lectual. En Nietzsche és el profeta d'una religió sense Déu.

 

   En Marx: La filosofia és alienació. La història de la humanitat és la història de l'explotació de l'home per l'home. La religió i la filosofia són construccions ideològiques al servei de l'alienació essencial,  l'econòmica. Allò que importa no és interpretar el món, sinó transformar el món, fer la Revolució proletària.

   De manera semblant a la d'En Hegel, En Marx fa de la dialèctica materialista un instrument pel mitjà del qual la història no fa sinó confirmar les seves tesis. Amb la intenció de confirmar la bonesa del seu mètode, En Marx selecciona aquells processos històrics que s'hi adeqüen i deixa de banda els que no. En Marx fa referència a les condicions dels esclaus romans de manera ideològica; és a dir, no és el cas que En Marx faci ús d'uns coneixements socials del món romà; redueix la particularitat històrica a element ideològic, a concepte; una vegada feta aquesta operació mental, el trencaclosques de la complexitat romana queda reduïda a una simple anàlisi algebraica.  En Marx allò que fa es fer passar la història pels seus esquemes ideològics. Agafa els processos històrics, els desmunta en porcions i manipula aquestes porcions fins que encaixin en les caselles marxistes. Hem de veure que no és difícil trobar exemples històrics que no s'acomoden, que no compleixen les lleis enunciades.

       La desfeta imprevista dels règims comunistes, va accelerar la crisi del marxisme. Així i tot, actualment, el marxisme continua essent una de les grans  filosofies modernes. És indiscutible que molts d'elements ideològics aportats per En Marx són presents a molts de discursos ideològics actuals. Per altre costat, el pensament marxista continua present dins l'esquerra espanyola i catalana.

  

   En Heidegger: Diu que En Plató és el  pensador de l'Ésser i que la filosofia va perdre el senderi platònic. L'única possibilitat del pensar essencial és recobrar el pensament de Plató. En Heidegger és el màxim arrissador de rínxols:  Proposa que la recuperació de l'ésser es faci a través de la pensa d'En Nietzsche, el gran denigrador d'En Plató.

   En Heidegger a Ésser i Temps es presenta també com a la ment més lúcida d'Europa, però, a més a més dins un país de cecs que han perdut totalment la visió de l'ésser. Al llarg de tota la seva obra declara que la filosofia moderna ha perdut l'orientació, i sense la guia filosòfica la ciència moderna no té sentit. Als seus escrits diu que cal tornar al lloc originari del naixement de l'autèntica filosofia, la d'En Sòcrates i En Plató. Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí són un constant referència en el plantejament de la recerca heideggeriana de l'ésser.  No deixen de sorprendre els cops d'audàcia del filòsof, com per exemple l'enaltiment que fa del pensament d'En Nietzsche, de manera que el presenta com a l'únic filòsof modern que denúncia la decadència de la filosofia europea. Des del 1933 fins al 1945, es dóna el període de màxima exaltació de la filosofia nietzschiana per part d'En Heidegger, exaltació que coincideix plenament amb la que duia a terme la maquinària propagandística nazi.   Aparentment, semblava que els discursos d'un i altre pensadors eren incompatibles; en efecte, la filosofia d'En Plató,  segons un seria la causa de la corrupció del món europeu, mentre que segons l'altre seria l'arca on es guarda la veritat de l'ésser.

   S'ha acusat En Heidegger de col·laborador amb el règim nazi. Alguns l'han acusat de feixista. A la web indicada, s'afirma que va ésser un entusiasta d'En Hitler i del règim nacionalsocialista.

(Vegeu:http://www.heideggeriana.com.ar/textos/autoafirmacion.htm). Del que no hi ha dubte és de que fou depurat al 1945 i expulsat de la Universitat (fou membre del partit nazi des de 1933, i nomenat rector de la Universitat de Friburg pel govern nazi) , si bé recuperà el càrrec al 1952.  Allò més lleig és, segurament, la imatge d'un Heidegger agraït al seu mestre N'Edmund Husserl (Li dedicà l'Ésser i Temps, 1926, en senyal de veneració i amistat)  al qual li comunica com a nou rector de la Universitat de Friburg, 1933, que ha d'abandonar la càtedra en compliment de les lleis de puresa racial del nou règim(Ell, posteriorment, negà aquest fet, però el que és cert és que retirà la famosa dedicatòria i que no assistí al funeral d'En Husserl, mort al 1938). Deixant de banda el grau d'implicació d'En Heidegger amb el règim nazi,  sembla  que la seva obra filosòfica no conté desplegaments teòrics que puguin ésser qualificats de connivència amb la ideologia nazi. Però això no lleva que pugui ésser acusat – al Tribunal de la històrica – i condemnat pel seu comportament moral, el qual pot ser definit com a canalla. Durant dotze anys En Heidegger visqué al costat  de les bestialitats , les injustícies i els crims dels nazis sense expressar cap protesta o desacord. En tot l'inventari dels seus escrits, no es troba cap condemna del règim i no es troba material que pugui ésser considerat com a contraposat a la ideologia del Mine Kampf .  Els simpatitzants d'En Heidegger tampoc poden aportar accions personals del mestre solidàries amb els perseguits o represaliats.

   L'Ésser i Temps explica i argumenta de quina manera ha de construir la moral de la vida autèntica, però no diu res sobre què ha de fer un professor de filosofia casat i catòlic si té un afer amb una alumna; ni tampoc diu què s'ha de fer si l'alumna és jueva. Tampoc diu res si la història es repeteix amb una altra alumna; tampoc diu que s'ha de fer si aquesta segona alumna també és jueva, jueva com jueu era el seu mestre i amic el venerat Edmund Husserl.  El cert és que el professor va mantenir secrets els seus afers amorosos, com a bon catòlic que era.

    No és la meva intenció fer la condemna moral d'En Martin Heidegger per causa de les seves relacions amoroses; No, allò que m'interessa destacar és que de l'obra escrita per aquest autor no podem trobar registres de la seva influència dins els processos reals, bé els socials històrics, bé els més personals. Vull dir que el comportament personal del professor amb l'ambient familiar i social no el podem definir en funció de la seva obra filosòfica. Dins el conjunt de vivències biogràfiques de les quals en tenim notícia, En Heidegger actua  - i es manifesta – no com  un heideggerià (si les seves actuacions demostressin novetats distingibles respecte dels tipus de comportament vulgars i coneguts) sinó com a un típic catòlic o un típic burgès de Friburg, o un típic racista alemany, o un típic nacionalista alemany o un típic professor de filosofia alemany. No disposem de mostres d'actuacions alternatives i diferenciades per mitjà de les quals poguéssim especificar el component heideggerià de la seva conducta. 

   En Heidegger només es comporta com a heideggerià als seus escrits i no a la seva conducta.

     

    En Wittgenstein: En Wittgenstein i els filòsofs del positivisme lògic cauen en la mateixa contradicció: per una banda indiquen la filosofia no es pot ocupar de la moral ni de la metafísica, però, alhora, es veuen obligats a prendre decisions personals sobre qüestions de moral o metafísica i que, per tant, afectaran els cursos de les seves vides. Al final del Tractatus, diu expressament quina és, segons ell, la funció de la filosofia: El mètode correcte de la filosofia seria pròpiament el de no dir res més que allò que es pot dir, o sigui, proposicions de la ciència natural – quelcom , per tant, que no té res a veure amb la filosofia -, i després, quan algú altre volgués dir quelcom metafísic, demostrar-li sempre que en les seves proposicions no havia donat cap significat a certs signes.  Si donen per bona la definició expressada per Wittgenstein, llavors s'ha d'entendre que els homes i els filòsofs no han fet sinó una mala utilització del llenguatge, i que ara continuen fent aquesta mala pràctica.

   Si En Wittgenstein es limités a afirmar que les proposicions de metafísica i d'ètica no són possibles com a ciència, llavors la seva afirmació coincideix amb les conclusions a que va arribar En Hume, dos-cents anys abans. Deixant de banda la utilització de la lògica formal última com a  instrument per a l'aclariment del mètode de la ciència, el positivisme lògic no tindria res a dir sobre els temes que tradicionalment eren tractats pels filòsofs. O sigui, la filosofia no aporta res a la veritat; és un pur exercici o una mística.

   Veig que hi ha un punt essencial on En Wittgenstein divergeix del positivisme lògic: En Wittgenstein proposa que la vida autèntica comença allà on acaba el positivisme. Com si fos un líder d'una secta mística (Bé, si de cas, la secta seria molt elitista i  guardiana del secret), , amb llenguatge enigmàtic, proclama que No són pas els problemes de la ciència natural els que s'han de solucionar (Tractatus, 6.4312). Insisteix per deixar constància de la seva proposta mística, i diu Tenim la sensació que fins i tot que quan totes les possibles preguntes científiques s'han contestat, encara no s'han tocat gens els nostres problemes vitals. Ben cert, aleshores no queda, justament, cap més pregunta; i precisament això és la resposta (Tractatus, 652). No amaga gens la seva proposta  de seguir el camí de la mística; i així diu No deu ésser aquest el motiu pel qual homes als quals se'ls aclarí el sentit de la vida després de llargs dubtes,  no pogueren dir en què consistia aquest sentit? (Tractatus, 6.521)

En Wittgenstein també declara que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses, però no fa crítica a les  religions ni a les malvestats que es cometen en nom de Déu, ni de la guerra ideològica de les esglésies contra el progrés i la justícia.

   En Wittgenstein deixa anar algunes expressions que coincideixen amb la seva actitud mística davant la vida. Pels seus actes, és com si volgués dir que ell no és pròpiament d'aquest món, sinó d'un món místic, personal, reservat, que mai serà explicitat o teoritzat. Únicament  podem entreveure aquest món per alguns aspectes de la seva conducta que sembla que porten la marca de la mística. Al Tractatus es troben algunes expressions en aquest sentit místic i enigmàtic. Al final del llibre es troben expressions com aquesta Tota la visió moderna del món es basa en la il·lusió que les lleis anomenades de la naturalesa ...Així s'aturen en les lleis de la naturalesa com si fossin quelcom intocable, com els antics s'aturaven en Déu i el destí. I tots dos, certament, tenen raó i no en tenen. Els antics són, tan mateix, més clars per tal com reconeixen un final clar, mentre que en el sistema nou sembla com si tot quedés explicat (Tractatus, 6.371 i 6.372) Hem d'entendre, jo suposo, que l'autor pensa que la ciència no resol l'enigma de l'home ni d'allò que és místic; i que no rebutja la idea de la mística, sinó tot al contrari: que allò místic és el més superior i elevat. Així dirà que El sentit del món ha de trobar-se fora d'ell...Si hi ha un valor que sigui valuós...ha de trobar-se fora del món...Per això tampoc no hi pot haver proposicions d'ètica...l'ètica no es pot expressar. L'ètica és transcendental. Ètica i estètica son u (Tractatus, 6.41, 6.42, 6.421).  Sembla que en algun moment està temptat de fer referència a Déu o a qualque cosa metafísica indefinible; així, en el paràgraf 6.522 es pot llegir: L'inexpressable, tanmateix, existeix. Es mostra, és allò místic. Al meu parer, el paràgraf més compromès és el 6.4312, on afirma que La immortalitat temporal de l'ànima de l'home...no està garantida...¿Aquesta vida eterna no serà potser igual d'enigmàtica que l'actual? La solució de l'enigma de la vida en l'espai i el temps es troba fora de l'espai i del temps. Em sembla indubtable que En Wittgenstein va estar molt interessat sobre temes de metafísica i de les creences religioses. És una llàstima que no deixés escrits sobre els seus estudis  i les seves reflexions sobre aquesta temàtica (Durant anys, els anys trenta, sempre portava amb ell L'evangeli de Tolstoi, llibre que tracta del camí de la santedat laica). Al meu parer, en el 6.432, s'ha d'entendre que dóna per suposat l'existència de Déu, quan diu A allò més elevat li és plenament indiferent com sigui el món. Déu no es revela en el món.  Sigui com sigui, no va deixar res escrit sobre aquestes qüestions (Bé, després m'he assabentat de l'existència dels Diaris secrets).

  

    Darrerament,  s'ha fet de domini públic la vida secreta i escabrosa d'En Wittgenstein, amb la publicació dels seus Diaris secrets.  Estava turmentat pel descontrol dels seus impulsos sexuals. Ara sabem dels seus ingenus esforços per evitar la masturbació. Espantat per la seva homosexualitat, feia vots de castedat, però queia en arravataments de promiscuïtat incontrolables i extravagants. Sóc un fogonet consumit, ple d'escòries i brutor, deixà escrit com a confessió de la de la seva erotomania.  

    La proposta del positivisme lògic va a favor dels interessos ideològics del conservadorisme. Mentre la lluita de classes continua present, i els homes es lliuren a una guerra ideològica sense treva, ells, els positivistes, ens proposen la neutralitat. I la línia més reaccionària – la representada per N'Auguste  Comte –  proposa que es deixin en mans dels científics socials tots els conflictes socials, així com la resolució qüestió obrera.

  

   En Rorty:  Postula que es deixi de banda els grans sistemes filosòfics que pretenien la "veritat", i es retorni al sòlid terreny del pragmatisme d'En William James i d'En Dewey. Hem de ser respectuosos amb les creences religioses, diu. I cal mirar de contribuir a millores concretes de la societat. De moment, sembla que no hi ha alternativa a les societats democràtiques de lliure mercat (Coincidència amb En Fukuyama i En Popper). En Rorty és dins la gran tradició nord-americana: quasi demana excuses per la seva dedicació a l'estudi de filosofies que són pures elucubracions com seria, vg., la filosofia d'En Hegel. Darrera les petges d'En Dewey i d'En Popper, no li agrada tractar la temàtica marxista. Té l'atreviment de dir que la ciència tampoc té la "veritat", que els enunciats de les ciències positives venen a ser, també, un "joc de llenguatge". Hi hauria així el "joc de llenguatge" de la filosofia, el de la poesia i el de la ciència. Al meu parer, es situa un poc més a la dreta i dóna la mà als teòrics del "disseny intel·ligent".

  

       La funció de la filosofia

 

   A l'època antiga, les societats humanes estaven integrades per mitjà de la religió i la tradició.  Les normes morals i les lleis venien justificades pels dogmes religiosos i el culte.

    A les grans civilitzacions  ( Vb., l'Egipte o Sumèria) la societat ja estava dividida en classes. S'ha d'entendre que aquestes classes socials  tenien interessos de classe diferenciats i que hi havia lluita de classes. Que hi havia una casta sacerdotal que tenia el monopoli del culte i el control de la moral. Però una casta sacerdotal no és una classe social. Els sacerdots eren un instrument de domini de la classe hegemònica, la dels grans propietaris de terra. Sovint, l'aristocràcia mateixa es reservava alguns  càrrecs  distingits de l'organització religiosa.

   S'ha d'entendre que quan es donaven grans moviments socials aquests es vestien de religió. I, al revés, els conflictes religiosos eren expressió de la lluita de classes.

    Al segle VI aC,  la Hèl·lade – així com la major part de territoris dels pobles d'Europa – estava molt fraccionada; hi havia una diversitat de regnes independents i centenars de ciutats que també eren estats independents.

   A destacar: la cosa més extraordinària de la civilització grega fou el sistema d'expansió de les ciutats;  l'èxit esclatant de la colonització grega feu que es formés un rosari de ciutats – més de mil - que anava des d'Emporion de la costa catalana  fins a Odessa de la mar Negra.

   A destacar: el sistema de colonització grega de crear noves ciutats fou com a conseqüència de la  lluita de classes. Bàsicament, fou una iniciativa de les classes socials més poc afavorides amb el suport de la classe aristocràtica dominant. Era una manera de resoldre el conflicte de classes. A aquelles societats agràries, augment natural de població era la causa principal dels conflictes socials.

   El sorgiment de la filosofia coincidí amb l'època de les revolucions democràtiques i amb l'establiment de sistemes democràtics.

   Els llibres de text i les enciclopèdies fan especial menció en el fet que a la societat grega no hi havia llibre sagrat ni casta sacerdotal com a intent d'explicació de l'aparició de les primeres escoles de filosofia. Venen a suposar que la filosofia va sorgir pel simple fet que no hi havia casta sacerdotal.

   Però l'explicació no quadra. Es pot constatar, primer, que segles abans tampoc hi havia organització eclesiàstica, i, segon, que els demés pobles d'Europa tampoc tenien casta sacerdotal ni llibres sagrats, i no per això sorgí la filosofia.

 

   Tesi: Esgotada la via de la colonització per a resoldre els conflictes socials, al segle VI aC esclataren les revolucions democràtiques.

 

   Tesi: Les revolucions democràtiques implicaven fer efectius uns nous sentiments i unes noves idees i propostes que configuressin el nou "nomos" de la ciutat.  Els sentiments d'afirmar els drets socials  de les classes més desfavorides(excepció feta dels esclaus)  no trobava material ideològic adequat en la religió o en la tradició.

 

   Tesi: Foren les pròpies classes més desvalgudes les que es veren impel·lides a fer valer els seus sentiments d'igualtat i d'humanitat, i a organitzar-se per tal d'aconseguir fer valer les seves demandes.

 

   Tesi:  El triomf de les revolucions democràtiques va posar de manifest l'existència d'una ideologia democràtica que fins llavors romania marginada o amagada.

 

    Tesi:  Primer són les ideologies, després les filosofies. Els filòsofs no són els creadors de la ideologia.

 

   Tesi: És una classe social concreta – o una elit d'una classe social – la que crea la ideologia d'acord amb els seus interessos de classe o de clan.

 

   Tesi: La nova ideologia democràtica no descansava intel·lectualment sobre les creences religioses ni sobre la tradició. Era expressió dels sentiments de les classes populars. Lo ideologia democràtica descansa sobre els principis de "l'emotivisme moral" (df.: les normes morals i les lleis són expressió del sentiment dels ciutadans).

 

   Amb les revolucions democràtiques la classe aristocràtica no desapareixia. Començava el debat ideològic permanent.

 

   Tesi:  La filosofia sorgí com a resultat de la confrontació de les diverses ideologies que es manifestaven a les ciutats democràtiques. Com a contra-exemple, a la Roma pseudorepublicana, els patricis mai toleraren el lliure debat ideològic; en conseqüència, no hi va haver pròpiament filosofia romana, llevat d'unes miserables imitacions formals.

 

     Podeu trobar més detalls sobre el sorgiment de l'emotivisme moral i els teòrics del contractualisme social a la meva web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 30.

 

   Tesi: La filosofia és una pràctica intel·lectual amb l'objectiu de crear arguments  que per a reforçar una determinada ideologia.

 

   Tesi: L'individu que dedica la seva activitat intel·lectual a tractar temes de filosofia ho fa a partir de la seva emotivitat originària. El punt de partida són les emocions, els sentiments, una passió;  uns sentiments viscuts personalment en experiències concretes.

  

   S'ha de bandejar decididament la versió comuna que presenta el filòsof com una mena de "savi apassionat per la veritat".

   

   També es dóna el tipus d'ideòleg professional que ofereix les seves habilitats intel·lectuals al postor més adient. Per posar un exemple pròxim, fou el cas de N'Eugeni D'Ors, el qual va passar de ser el gran ideòleg de la cultura catalana de la Lliga a ideòleg menor al servei del Règim franquista.

 

   O sigui,  en tot moment podem saber quina és la intencionalitat ideològica d'un text filosòfic, tot i que el seu autor intenti mantenir amagats els seus objectius més íntims. Basta comprovar a quina ideologia afavoreix l'obra d'un filòsof, o, d'una manera encara més decisiva, quines són les organitzacions que més afavoreixen la difusió de les obres d'un autor; o, a la inversa, quines organitzacions  marginen o critiquen un determinat autor.

    Ara bé, per suposat, és donen excepcions. Per exemple, és el cas de l'obra de Nietzsche que, a vegades, és utilitzada per pensadors o grups anarquistes ( És un error, una mala interpretació de l'obra d'En Nietzsche. En Nietzsche era extraordinàriament elitista, antidemòcrata, misògin i enemic declarat de les organitzacions obreres. En Heidegger i els que pasteregen amb ell sí que l'encerten tot fent ús dels llibres d'En Nietzsche. Podeu veure la meva web El blog d'En Joan Quetgles | Friedrich Nietzsche, el profeta sense Déu).

    

Religiˇ, ideologia, filosofia.

quetgles | 06 Agost, 2008 17:24

     És el mateix escrit que el que porta el títol de "La filosofia i la religió sense caretes". L'edició amb aquest nou títol obeeix a motius purament tècnics.

  Per a baixar-lo, premeu la web Agosto 2008 | Segon blog d'En Quetgles

The Gospels, impossible histories

quetgles | 03 Agost, 2008 11:23

 This writing is a version in English of a text in Catalan language made automatically. We pray you that you forgive the linguistic insufficiencies. 

The explained Bible, of Voltaire, particularly object of destruction was one of the works on the part of the Catholic Church. Instigator of the pro-Franco reaction, The Spanish Catholic Church, from 1936, hurried to initiating the ideological purges into great scale in the way of the new Inquisition. The libraries were some of the preferential goals of her exterminating zeal. At present, in 2008, it can be ascertained that the effects of the cream of books still last; it can be checked out, for example, that the mentioned work of Voltaire can not be in the libraries Spanish, nor in the Catalans. Nor to the Cultural Association of Barcelona is there present.
The Christian theologians and thousands of experts lead an effort sustained in their subject envelopes lucubrations related with the books of the New Will. More that investigators are Christian combattants who participate in the ideological War. More that to investigate the truth, that that they intend him to bring efficiency in the war. On a part, they try to occupy the senior number of spaces in all those areas where ideological confrontation is given: books, magazines, newspapers, bookshops and also schools, Universities and every kind of means that serve as transport of ideas; at the last times, how it was from foreseeing, their efforts to the construction of their command have poured on the Net, while attempting to impose their hegemony to the Spanish Universe - and to the Universes Italian and portugal. For another side, these Catholic experts attempt to be impressive on the wide masses making an exhibition of their extraordinary knowledge. The Catholic theologians make permanent campaign to convince to the people of God, that is, in those who are not either theologians or experts, to convince that it is necessary to follow the teaching of the Church for a dogmatic reading of the books of the Bible; without this teaching, they think, the Catholic puts on rather Lutheran in an attitude. Not of daydream, the Catholic Church forbade in every time the publication of the Bible in another language that was not the Latin.
Here you are some of the nonsense or more remarkable implausibility that they find in the Gospels:

In the Gospel according to Luke, 3.23, without preamble, a genealogy of Jesus, a listing of sons of father names who goes of Jesus until Adam, making a total of 71 generations, is given. According to this, the existence of the man about the Earth would not overcome 2000 years. Without comments.

In the Gospel according to Luke, 2.4, it is said textually: "Also Joseph rose himself of Galilea, of the city of Natzaret, in Judea in the city of David that is called Bethlehem... to register with Maria, his wife, who was pregnant. And it happened that, they being there, were fulfilled the days that she had to give birth to. She gave birth to her first-born, wrapped him and leaned him against a trough, because there was not place for them in the inn".
   In principle, it does not have meaning not even him credible that a pregnant woman ready of breaking waters puts in journey to loins of a she-ass for motive of fulfilling an administrative formality. It seems farfetched that Joseph decided, despite everything, to travel of Natzaret in Bethlehem to register himself, that more own, what had made a marriage of the period, it had been to prepare the stay in Bethlehem with anticipation, if of case. With the advanced state of gravidity of Maria it is not understood in no way that they took away precautions with attention from the imminence of the delivery, as for example to count the assistance of a goodmother or, to the less, of a woman with experience (By the way, the other gospels do not say anything of this matter).

In the Gospel according to Matthew a series of stories about the birth of Jesus are explained, how it is that of the adoration of the magicians, the escape in Egypt and the death of the innocents. They are stories that do not appear in the other gospels. These stories not for being very known stop being particularly farfetched; they go beyond that extraordinary; they describe situations that can in no way be reconstructed ideally, which the behavior of the protagonists can not be understood. The police superintendent and the judge would not accept the reconstruction of the facts. That more surprising it is that in a page alone they can crowd such mess of implausibility and of decompositions of the structure of the language.
In the Gospel of  Matthew, 2.1, it is said textually: "Once born Jesus in Betlem de Judea, in time of the king Herod, and then some magicians come of Orient arrived to Jerusalem, while asking: Is it the king of the Jews that where he has been born? It is that we have seen the his star in the Orient, and we have come to adore him. In hearing it, the king Herod was upset and with him all Jerusalem... Then Herod made to call the magicians of being hidden, the time of the appearance of the star was informed completely for them... and, see!, the star that they had seen in Orient went them in front, until she stopped on where there was the boy... and, fall on knees, they adored him".
   We see the heap of troubles linguístics uses that the brief text contains. In first place, with respect to the question of the magicians "Where it is the king of the Jews that he has been born?", it is not a matter of making a comment or a criticism about a prodigious fact; to make a question is not a prodigy; the one that I point out is that the question is impossible, it does not have meaning, it is a type of question that can never be given, that it is unimaginable. If with that expression it was wanted to mean the arrival of the Messiah, of the son of God, then the answer of an ordinary citizen of Jerusalem while saying a thing can be imagined as well as we do not know anything of the arrival of the Messiah. That own it had been that Herod and the big priests showed their strangeness for that what the magicians said. A ruined sentence connects with another that is still it more. They say these kings or characters: It is that we have seen its|
his star in the Orient. This expression of language decomposition alone, she alone closes a continued disorder of the language. They are some characters who it seems suppose that a concrete star acts as indicator, of semaphore; it is a star that, according to them, she indicates the birth of the king of the Jews. They say that they have seen the star in the Orient. To see the star in the Orient is a sample of language decomposition again. It applied to a star is a bad use of the language again. Even if it was supposed that the star was a kind of luminous meteor ex profeso, it does not change the generation of disorders of the linguistic uses. Like this it occurs when the supposed one you Matthew evangelist he puts in mouth of the denominated magicians the expression we have seen the star. There is not way to compose a correct linguistic use. If in a given moment a little ordinary luminous weather phenomenon happens, piece of news has all the population of the affected geographical area. It was a star or a meteor, journey following the star does not explain that these magicians undertook a length. The star went to them in front them is again a corruption of the linguistic use: the stars do not go in front nor behind; nobody makes these types of ruined constructions. You still Matthew he increases the linguistic abuse with the expression "until she stopped above where there was the boy". The uses of the a language they are in the way that it is correct to say the man he stopped| or the clock stopped, but the expression does not tolerate the star she stopped; the stars do not stop; because of that the language does not accept the expression the star she stopped. The doctors has to be made see in theology that to halt a star in the language of the astronomers would be called the explosion of one new or the disintegration of a solar system.
   We put that it was a meteor that it caused the magicians these optic illusions. It| would be the question: and the inhabitants of Jerusalem? AND of it Herod? And the big priests? And the scribes of the people? And the roman governor, Poncius Pilatus? It seems that it should be understood that everybody would have seen the meteor extraordinary and that, like a man alone, everybody, in too much, they would have gone to Bethlehem.
The magicians, if they were not kings, were one big characters who went in delegation. It is farfetched that they arrived to Jerusalem in an unforeseen way and they surprised to the king Herod – "Herod was upset"-.
The text says it "... we have come to adore him". The kings do not adore themselves. This  Matthew he wraps the story until the apotheosis; it says the text (2.11) "... and, fall on knees, they adored him"; according to the text, it has to be supposed that those magicians were not amazed about that so farfetched place for a king or a God. If they adored that boy, it has to be deduced that they believed that that boy was a God; it will have to be concluded that those magicians of Orient were the first Christian believers "avant la lettre"; it would be a kind of Christianity a priori.
Herod has a behavior unbecoming to a king. It is farfetched that those characters arrived to Jerusalem like this, as to by surprise. That own, majority, is that the kings or the embassies agree previously on the visits abroad. That own it had been that Herod and the big priests and the Romans had also seen the star of Orient. That completely improper it is that the king Herod makes the magicians call of being hidden and says them some sentences of impossible linguistic use: " You go and brief completely about the boy, and, once you have found him, make me it know so that also I go to adore him". Or, it is, on the one hand the place indicates to the magicians where the boy has been born, and, for the other one, he however asks that they brief him them. That own - and that it can not happen in another way - it had been that Herod briefed himself of the matter personally; if he had wanted, their agents had arrived to Bethlehem before that the magicians. That own it had been to send their agents in advance; it had also been own that ihe offered some agents for that they went them and indicated them the way to Bethlehem. If Herod wanted to kill the baby of Bethlehem, had it perfectly within the reach: sending an assassin sufficed. It  says the evangelic story that Herod...envià to kill all the children of Bethlehem and of the surrounding, of two years in down. This writing gives testimony of a killing that is not confirmed by any other historical story; the other gospels do not say anything of this killing of children (Either they do not say anything of the magicians). Herod had not been able to carry out a so scandalous crime; he was a king with some very limited powers; Palestina was under the power of Rome. That first that they had found those magicians or kings had been the controls of the roman army.
Insisting about the bad use of the language of the evangelic story: it has to be supposed that the disorder of Herod is owed to the birth of a boy who might be a threat on his throne. However, according to the uses of the language, the kings or the princes are not born in improvised way, as to by surprise, in an unknown place. No, the princes are the sons of a king and are born in a royal palace. That waited for it is that Herod had told the magicians who were wrong, that  the queen had not given birth nor waited for child. So that also " I go to adore him": then, it understand that the magicians and Herod they accept the possibility of a God having been born in the form of human baby, in the form of child. To the language of the Jews God and not no other thing were only allowed to speak about adoring. A Jew who had said that a baby was God or son of God had been considerate mad person or blasphemer.

The return in Israel. When I produced the death of the king Herod, it has to be supposed that the piece of news stretche all over. Unlike the majority of the population, Joseph was informed of the death of Herod through an angel of the Man. This use of the angel seems spare.

The betrayal of Judas. It is the type of story of a situation that can not be given to the real life.  Robertson he explained the chronicles  of Jesus in the vegetable garden of Getsemaní corresponds with an play of popular theater of Babilònia; that this kind of starters were very abundant to the period in all the Mesopotàmia; with these starters representations that could be improvised in any place were made.
In  Matthew, 26.14, he narrates the betrayal with these words: "do you want for me what to give, and will I make him for you in tame?"; afterwards he explains that the big priests assigned him thirty sicles. In the 26.47, the one that would be the representation of the dam of Jesus, with this text, is narrated: "...  arrived Judas...amb a group with swords and garrottes... The betrayer he gave them this signal: he is, that who I will kiss".
The experts and the theologians do not say anything, but the inconsistency of the story comes off in view of a person of critical spirit. It is easy to see that the story can not square with the reality. It is unimaginable that one one he offers to the police what the police already have. The big priests and all Jerusalem knew well enough who was a Jesus. How is it possible that Judas dares to offering what it is to the reach of the big priests?
The scene where Judas probably makes the delivery of Jesus must be very emotional, but hers degree of inconsistency is unbearable. A filtrate in a secret organization under no circumstances goes of group with the police. In any moment, the police of the big priests they could stop Jesus. Or it is, what can in no way be recomposed is that a public character is given as if he were a secret agent.


The Christian churches make propaganda of the Christianity as the religion of the love, and, at all times, exalt The Gospels like the doctrine of the charity; and they present Jesucrist like the big champion of the doctrine of the love. But the reactionary speech typical of the Catholic Church is already present to the texts of the Gospels. I mean with this that the idea about a Jesus that he is in favor of the poor people and of the needy ones is erroneous. The last and main reelaboration of the Gospels, in the 4th century, that one that was part of the the said Bible the Vulgata, body of writing that picked up the interests of the Power, the ideological interests of the Empire and of the Catholic Church, was a fruit of some.
To the Gospels, certainly, Jesus him shown|presented like the big preacher of the love and of the charity to the poor people. But, at the same time, the words of Jesus are clear and abundant in a Catholic and reactionary meaning. Always and at all times, Jesus leaves enough clear that his offer is for the other life; it is that of the happiness: Lucky the ones pursued by the justice, because of them it is the kingdom of the Sky. To Matthew, 5.17, it is said that Jesus has come to perfect the Law - the Judaic law - and advises to his own disciples that if your justice does not surpass that of the scribes and Pharisees you will not enter at all into the Kingdom of the sky. The Judaic law says you will not commit adultery; For showing the degree of repression that has to be imposed to the sexuality, Jesus exhibits all a tremendous oratorical piece, while saying: "Everything that who looks at a woman coveting her, has already adulterated with them in his heart. If your right eye is an occasion of sin for you, pull it and launch it". It does not stop surprising villages of Judea where they had been made the majority of miracles, but that had not been converted that the champion of the charity becomes infuriated with several. And like this he launches the curse against the city of Cafarnaüm while saying that the luck of the land of Sodoma will be more bearable than yours. He had made miracles and had not become, he said. This is an aberrant linguistic deconstruction again. If the inhabitants of Cafarnaüm were entailed in a way similar to that of the inhabitants of other cities of Israel, to which place takes out the wrath of Jesus? It is the thing: in which way it can be distinguished if some inhabitants have converted themselves or not? Here, in this text, the word to convert sowing the absurd. We put the case of a family of Cafarnaüm that fulfills the law and has not been converted; according to Jesus they should end up to the gehenna, which creates confusion and is contradictory.
Jesus says that he has not come to abolish the Law, but to take to accomplishment (Matthew, 5.17). Jesus proposes that has to be more demanding, that has to go beyond the law, until the point of saying: "you will love to your enemy". And he closes it (Mateu,5.48) "with You, then, you are perfect how your celestial Father is perfect".
Conversion? Which conversion? If plenum of zeal is shown like a Jewish prophet. Besides, he preaches in the synagogues. He preaches according to the Law, but he finally puts an addition that is a scandal and a great sin there; he says that he is the Messiah, who is a God in person.
  

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb