El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Nietzsche i el cristianisme

quetgles | 13 Juliol, 2008 15:05

  

   Qüestió prèvia: En aquest escrit el que pretenc és mostrar alguns aspectes de la guerra ideològica, aspectes que es mostren al voltant de l'obra d'En Friedrich Nietzsche.

  A les enciclopèdies de signe positivista, la filosofia d'En Nietzsche podria figurar dins el corrent irracionalista de la segona part del segle XX; en aquest cas, l'autor seria definit com un dels iniciadors del vitalisme o de l'irracionalisme. Figuraria com a una filosofia de la qual més endavant havia d'emergir el feixisme. I figuraria com un corrent ja mort i sepultat.

    Però haurem de veure que actualment, a partir de la postguerra, hi ha diversos corrents ideològics que conflueixen a l'hora de fer valer el pensament d'En Nietzsche com a pensament de la màxima actualitat.

    Allò que m'importa és posar de manifest els intents dels corrents ideològics de signe reaccionari per difondre i exalçar la filosofia de Nietzsche.

   Un dels motius d'aquest escrit és per cridar l'atenció de la gent d'esquerra – dels anarquistes, en especial – perquè defugin de la temptació d'utilitzar idees de Nietzsche per a construir un discurs  progressista. Aquests intents d'utilitzar pedres de l'edifici nietzschià esdevenen una convergència amb les posicions més reaccionàries.

    Haurem de veure com, sorprenentment, els gruix més important dels filòsofs francesos ha seguit la sendera que va obrir En Martin Heidegger. Quasi tots s'han apuntat amb entusiasme al mètode de Nietzsche-Heidegger: la genealogia del llenguatge (Podeu baixar la Web El blog d'En Joan Quetgles|Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge).

   També alguns dels anomenats filòsofs espanyols s'ha apuntat amb entusiasme a la moda del redescobriment d'En Nietzsche. Així, En Fernando Zavater, exalça l'autor alemany com un campió de la modernitat i del progrés. Com a exemple d'aquesta negra onada de nietzschisme, a un denominat congrés d'ecologia – versió vaticana - organitzat per la Santa Seu (Expo de Zaragossa, 2008), l'arquebisbe de Saragossa, actuant d'insòlit president del comitè científic, va justificar el seu discurs en suport de la necessitat de la metafísica i va deixar anar perles com aquesta: L'home del nostre temps, com a N'Adam i N'Eva, de la mà de Nietzsche, ha tornat a creure que és Déu. I, tot seguit, els teòlegs de Roma, a les seves intervencions, no es privaren de fer referències a Nietzsche, com un dels mestres de la sospita.  

  Tesi: En Nietzsche representa el paper de profeta d'una religió sense Déu. 

 

      Dic profeta, en el sentit que En Nietzsche anuncia la vinguda d'un nou temps, d'una nova humanitat, concepte aquest que s'ha divulgat en català amb el nom de el Superhome. Profeta, perquè en Nietzsche declara expressament que ell no és el Superhome, que ell no és l'inici d'aquesta Nova Humanitat superior que ha de venir. Dóna a entendre que hi haurà un iniciador de la Humanitat superior, però ho deixa per a un temps que encara ha de venir, però que ja s'acosta.

   Religió, perquè aquesta Nova Humanitat no és el producte de l'evolució de l'espècie, no és un producte biològic. Religió, perquè els homes seran superiors per causa de la seva moral superior. O sigui, els homes, gràcies a l'establiment de la nova religió de la Humanitat Superior, tindran un comportament moral superior; superior, a la manera que es comporten els homes superiors segons En Nietzsche.

    No hi ha Déu, però sí la promesa d'una mena d'eternitat que és enunciada amb la teoria de l'Etern retorn. Segons aquesta religió nietzschiana,  els homes nobles de la Humanitat superior tornarien a viure una vegada i una altra la seva noble vida. S'ha d'entendre que per a aquests homes superiors no hi ha recompensa;  que la recompensa és la pròpia vida superior.

  

   Tesi: La filosofia esdevé genealogia. La filosofia esdevé etimologia. Com a fiscal contra els filòsofs – contra En Sòcrates i En Plató, particularment -, En Nietzsche feu de la filologia un instrument d'anàlisi genealògica de les idees i dels corrents ideològics.

 

     No debades En Nietzsche fou catedràtic de llengua grega clàssica. En Nietzsche encapçala la llista dels grans manipuladors del llenguatge, en el sentit pejoratiu; manipuladors que pretenen haver trobat el camí de la veritat per mitjà de l'anàlisi del llenguatge. Fan com si les paraules guardessin el secret de la veritat; com si de l'anàlisi de les paraules aquestes havien de deixar anar el sentit autèntic de la història. 

   

   

 

   Tesi: Els llibres d'En Nietzsche venen a ser les Noves Escriptures d'una nova religió.

 

    Respecte de la veritat, els profetes són a un estadi superior al dels filòsofs. Els profetes veuen més enllà dels filòsofs i dels científics. Els filòsofs fan ús dels recursos de les ciències filosòfiques per a intentar de trobar la veritat; els profetes, en canvi, són els portadors de la veritat. Els profetes són els receptors dels missatges de Déu, i els transmissors d'aquests missatges. En Nietzsche dóna a entendre que no rep cap missatge de Déu, però es comporta com un profeta a qui arriben missatges. En Nietzsche profeta experimenta emocions profètiques, té visions de futur, té revelacions i somnis reveladors, sent el poder de la sublimació, capta realitats ocultes, desxifra els jeroglífics de la vida superior,  i moltes altres coses. O sigui, figura que no hi ha Déu, però es comporta com un profeta de Déu. Per això, En Nietzsche fa ús del llenguatge propi dels profetes; abandona el llenguatge acadèmic;  no tracta de fer cap tipus de curs de filosofia; no es dedica a la recerca del suport de la ciència.  En Nietzsche fa literatura; literatura profana i literatura religiosa. Profana, quan ha de fer crítica als filòsofs; religiosa, quan ha de fer les revelacions de la salvació de la Humanitat superior. Això explica l'abundància de textos que semblen una imitació de la literatura bíblica; es donen tot d'aforismes, màximes, metàfores, paràboles.

    

  A l'Univers ideològic espanyol, els llibres de text i les enciclopèdies presenten En Friedrich Nietzsche com si fos un dels majors filòsofs de la humanitat. En aquesta qüestió, els llibres de text no fan sinó seguir les orientacions provinents del Ministeri. Així mateix, el Ministeri, en matèria de programació de la història de la filosofia, es dóna per establert que recull les valoracions actuals que fa la Universitat espanyola. Tocant als llibres de text catalans, aquests, per imperatiu polític, no es poden allunyar del model espanyol;  si de cas, s'han de limitar a introduir alguns afegits, com, per exemple, fer referència a alguns filòsofs catalans (A les Balears, durant molt d'anys, En Ramon Llull figurava a la llista dels deu grans autors escollits per als exàmens de Selectivitat; figurava a la llista, però, estranyament, la butlleta Ramon Llull mai va tocar en sort. O sigui, per una banda, es s'afirmaven els trets de la cultura de la comunitat autònoma balear – amb En Ramon Llull inclòs a la llista – i, per l'altra, s'evitaven conflictes innecessaris amb els sectors de cultura espanyola – En Ramon Llull no entrava al bombo -).

    Si se dóna aquesta preeminència a la filosofia d'En Nietzsche, hem de concloure que els elements conservadors i reaccionaris continuen essent hegemònics a la Universitat espanyola , i que importants Poders ideològics decidiren moure guerra tot utilitzant l'obra de Nietzsche (Podeu comprovar que a la Xarxa hi ha una Web que ofereix la versió en espanyol de les obres Nietzsche, Heidegger i Derrida, una mena de centre de culte i promoció d'aquests autors, en exclusiva). Per altra costat, sembla que l'Església catòlica va decidir, al seu moment, fer ús i promoció de l'obra d'En Nietzsche al servei dels interessos de l'Església. Així mateix, podeu veure que en aquesta Web nietzschiana es recullen nombroses aportacions de suposats filòsofs espanyols, com En Fernando Savater o N'Eugenio Trias. També podeu saber que N'Ortega y Gasset – que figura com el filòsof espanyol més important –, al seu moment, es declarà seguidor entusiasta d'En Nietzsche.

 

   En contra del que pretenen aquests exalçadors d'En Nietzsche, he de fer evident que l'obra d'aquest autor només pot ésser útil per a construir edificis reaccionaris o per a induir a la confusió.

    Primer de tot, haurem de veure algunes de les teories més inconsistents de l'autor. En efecte, és inconsistent:

 

   Suposar que ell és l'única persona al món que sap el camí de la salvació. Que totes les filosofies estan en l'error, a excepció de la seva. Per a una ment catalana, aquesta pretensió d'En Nietzsche només podria ser acceptable si un hom es presenta com a profeta, com a home tocat per Déu.

 

  Suposar que el pensament d'En Sòcrates i d'En Plató fou la causa de la corrupció moral universal.

   Que En Plató, al rebutjar la doxa – la via del coneixement sensible – i establir l'episteme com a camí de la veritat que condueix al món de les idees, va anorrear la moral superior que havien creat i imposat els aristòcrates grecs.

    En Nietzsche dedica tot un llibre per a explicar la seva teoria (Si bé, en realitat, aquesta teoria del pecat original platònic la repeteix al llarg de la seva obra).

   El plantejament històric que ofereix En Nietzsche no s'acomoda a la realitat històrica. En Plató no va desfermar cap tipus de moviment social o polític. En Plató era aristòcrata i pertanyia al partit aristocràtic. En Sòcrates i En Plató eren uns teòrics esforçats contra l'Atenes democràtica. El triomf de la reacció a l'Atenes democràtica no fou deguda a cap campanya electoral d'En Plató, sinó a les llances dels espartans. I, més tard, al 338 aC, tampoc fou per causa de la filosofia de Plató que Atenes perdé la democràcia, sinó per les armes del rei de Macedònia.

   En Nietzsche feu com si no haguessin existit les revolucions democràtiques de les ciutats gregues. Feu un fals plantejament segons el qual el pensament de Plató fou el causant de la decadència de la moral aristocràtica. La realitat històrica és que foren les revolucions democràtiques les que escombraren la moral i el poder de l'oligarquia aristocràtica.

    S'ha de suposar que En Sòcrates i En Plató s'entusiasmaren amb el nou govern dels Trenta Tirans.  En tot moment ambdós coincidirien amb la voluntat de poder d'En Nietzsche.

  Que  el mal va venir de la filosofia d'En Plató, de la metafísica, de la seva teoria del món de les idees.  Però En Nietzsche s'hauria d'haver sorprès de les grans coincidències entre ell i En Plató.

    En Nietzsche i En Plató afirmen la superioritat moral dels nobles sobre els plebeus. Ambdós entenen que la democràcia és una perversió. En Plató també va predicar una mena de superhomes a la seva República. Ambdós menyspreen el tipus de vida vulgar del seu temps, i proposen l'ideal d'una humanitat superior. Ambdós menyspreen els treballadors i el treball manual. Ambdós exalcen l'activitat intel·lectual per sobre qualsevol altra cosa.  En Nietzsche és en contínua campanya a favor de la vida, dels valors vitals, de més vida, però ell mateix, en persona, revela la significació del que són els seus valors vitals: Els suposats valors vitals d'En Nietzsche són una misèria de valors vitals, una misèria de vida, estan continguts dins la seva miserable vida. En Nietzsche - que s'atreví a senyalar la miserable vida d'En Kant – portà un tipus de vida  miserable que s'assembla a la de Kant, com una gota d'aigua a una altra. 

    Segons ho descriu el mateix Nietzsche, tots els seus grans moments d'entusiasme, d'alegria, d'exaltació, de fruïció, d'apoteosi, estan relacionats amb la seva activitat intel·lectual. Per altra banda, he de suposar que ambdós devien ésser misògins i devien sentir una por cerval davant les dones. Actualment es coneixen molts de detalls del fracàs amorós d'En Nietzsche amb Na Lou Salomé. On suposa que d'aquest fracàs en la seva misogínia. Les obres d'En Nietzsche van salpicades de perles misògines, com, per exemple: La dona...és venjativa: això ve condicionat per la seva debilitat, el mateix que ve condicionat per ella la seva excitable sensibilitat per a la indigència aliena (Perquè sóc tan savi?, pàgina 7).  O aquest altre: Pocs homes hi ha aquí: per això es masculinitzen les dones. Doncs sols el qui sigui bastant home podrà "redimir" a la dona en la "dona" (Així va parlar Zaratustra); o, també: Quan una dona té virtuts virils, s'ha de fugir d'ella; si no les té, ella mateixa fuig (L'ocàs dels ídols).

 

   En Nietzsche enllaça En Plató amb el cristianisme, però sense donar-ne raons. Explica que ambdós són la pesta del mal moral del món.

    És inconsistent deixar de banda les realitats històriques més òbvies i conegudes. La realitat històrica fou que Atenes i la resta de polis democràtiques foren vençudes militarment per l'Imperi macedoni de N'Alexandre el Gran. Les ciutats gregues continuaren dirigides per les oligarquies aristocràtiques de sempre. I, a l'època de l'Imperi romà, les oligarquies dels grans propietaris de terra continuaren mantenint la seva hegemonia política.

    Es inconsistent i ridícula l'afirmació que la història del món fou determinada per allò que pensà En Plató. Explica el nostre autor que les idees d'En Plató s'expandiren i, a un moment determinat, foren integrades a la teologia cristiana per obra d'aquells ressentits i perversos sacerdots que tramaren la pesta ideològica judeo-cristiana. Creure, com creia En Nietzsche, que el pensament d'un sol home va determinar la història de la humanitat, deu comportar un estat quasi permanent de misticisme (Als moments de frenesí, el nostre autor provocador escrivia aquells textos encara més provocadors, on deia coses així com Perquè sóc tan savi? Perquè escric aquests llibres tan bons?  .   

   D'acord amb la historiografia oficial, podem constatar que la vida social, moral i política de l'Imperi romà mantingué la seva identitat al llarg dels segles fins al final de l'Imperi. Que l'Església cristiana fos declarada oficial a l'any 380 no tingué conseqüències socials o polítiques. Fins a la fi, l'Imperi romà continuà sota el control dels grans patricis – dels grans propietaris de terra -, la producció agrària continuà essent esclavista. Si de cas, hem de destacar que, a partir del segle III, començà el llarg procés de feudalització de l'Imperi. O sigui, que de les proclames oficials de cristianisme, no se'n seguia cap canvi substancial.  Al meu parer, En Constantí – i el patriciat romà – va decidir fer de l'Església cristiana un instrument de cohesió política de l'Imperi (Podeu veure la meva Web El blog d'En Joan Quetgles | L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

 

   Segons En Nietzsche tots els mals de la societat contemporània – del seu temps – tenien el seu origen en la venjança judaica. Els valors letals judeo-cristians van infectar les societats europees. Els iniciadors de la corrupció i de la perdició foren els perversos – demoníacs, hauríem de dir- sacerdots judaics que construïren la primera Església cristiana.

Els mals d'aquest verí judaic són presents a tot arreu; per posar un exemples:  les democràcies i la imposició dels valors procedents de les masses, dels plebeus, dels homes inferiors; la creixent socialització de la societat; les diverses doctrines socialistes són un producte d'arrels judaitzants. Igualment, s'ha de condemnar la massificació de l'ensenyament i de la Universitat;  darrera la màscara de bondat de positivisme i de les ciències positives es pretén una nova versió de cristianisme consumista;  és la promesa falsa de construir un cel vulgar, plebeu, a la terra. 

    Una de les contradiccions – que tant li agradaven al filòleg – més divertides és la que contraposa la figura de Jesús de Natzaret – tot un autèntic Superhome – a la dels escribes i fariseus. El profeta ens assabenta que Jesús era un revoltat contra el sistema hebraic. Diu que Jesús fou l'únic cristià, posat que els seus deixebles, els apòstols, no l'entengueren, que els cristians no són autèntics cristians.  El profeta Nietzsche digué que el cristianisme és la traïció a l'autèntic missatge de Jesús; que En Pau inicià la perversió judaica d'invertir l'autèntic missatge de Jesús, el qual no oferia la recompensa de la vida eterna, sinó que mostrava el camí d'una nova vida a la terra, i no a una altra vida.  En Nietzsche arrissa el ris:  afirma i nega els Evangelis al mateix temps; accepta la mort de Jesús, però nega la resurrecció.  En Nietzsche demostrà que res era capaç de resistir-se a la seva dialèctica i al seu poder filològic.

  

    El nacionalsocialisme alemany va entendre que En Nietzsche era el nunci de l'arribada de la Humanitat superior alemanya. El Règim nazi proclamà En Nietzsche com a el gran filòsof de la nova era. El nietzchisme esdevingué la filosofia obligada a les Universitats alemanyes. N'Hitler mateix es declarava lector de l'obra del filòsof. Amb aquells insuperables espectacles de masses, En Nietzsche esdevingué el profeta de la religió nazi; així, per exemple, a la kolossal col·locació de la primera pedra de la nova seu del partit nazi a Munich s'hi va acompanyar unes obres completes de Nietzsche. Com a anècdota, podem constatar que del 36 al 44 el camarada  Heidegger va dedicar els seus cursos universitaris a l'estudi del pensament d'En Nietzsche, (!Kolossal¡).

  

   Els filòsofs de París bé s'avançaren a proclamar que els nazis s'havien apropiat indegudament de l'obra i del pensament d'En Nietzsche (Els espanyols, si bé més modestament, els seguiren les petjades). Els parisencs, amb els seus escrits i declaracions, confirmaven d'una manera definitiva que En Nietzsche no tenia res a veure amb el nazisme i que tampoc era racista.  Els parisencs també declararen net de culpa i de sospita al seu admirat Heidegger.  Mostraren textos d'En Nietzsche on sembla que el filòsof desaprovava el racisme i l'antisemitisme (I posaven l'exemple de les bregues del filòsof amb la seva germana, la qual era racista i antisemita).

  

   Els filòsofs parisencs menteixen – i també els madrilenys – al declarar Nietzsche lliure de sospita d'antisemitisme. Menteixen, i menteixen sense escrúpols, tot i sabent que són abundants els textos de Nietzsche amarats de racisme.

   Així, a La genealogia de la moral, Ae, 1970, pàgina 35, innocentment, fent exhibició dels seus sabers etnogràfics,  fa el següent aclariment: Amb el llatí "malus"(dolent) tal volta es carateritzava a l'home vulgar en quant home de pell fosca i sobretot en quant home de cabells negres, en quant habitant preari del territori italià, el qual pel color era pel que més clarament es distingia de la raça rossa, es a dir, de la raça ària dels conqueridors; i, tot seguit, fent referència als mapes etnogràfics del territori alemany, segons els quals s'observaven tot de faixes amb abundància de pobladors no aris, En Nietzsche explica que ...el mateix es pot dir de quasi tota Europa: en essència la raça sotmesa ha acabat per predominar de nou allà mateix  en el color de la pell, en el curt del crani i tal vegada fins i tot en els instints intel·lectuals i socials: ¿qui ens garanteix que la moderna democràcia, l'encara més modern anarquisme i, sobre tot, aquella tendència  cap a la "commune", cap a la forma més primitiva de la societat, tendència avui pròpia de tots els socialistes d'Europa, no signifiquen en l'essencial un gegantí contracop – i que la raça dels conqueridors i senyors, la dels aris, no està sucumbint fins i tot fisiològicament? (Sembla coincidir amb les teories d'En Gobineau; per altra banda, En Wagner era un fervent admirador d'aquest clàssic del racisme)

   En Nietzsche va desplegant una mena de frenesí contra les malvestats del poble jueu contra la humanitat; i així, a la pàgina 41, diu...mai cap poble (referint-se als jueus) va tenir una missió més gran en la història universal. "Els senyors" estan liquidats; la moral de l'home vulgar ha vençut. Es pot considerar aquesta victòria a la vegada com un enverinament de la sang (ella ha mesclat les races entre sí)...tot se judaitza... I a la pàgina 59, ens fa saber quin és l'esdeveniment més important de la història universal amb l'expressió "Roma contra Judea, Judea contra Roma" i explica que, al seu parer, Roma veia al jueu "convicte d'odi contra el gènere huma", i torna a fer una crida justificant tota possible intent de "solució final": amb raó, amb la mesura  que hi ha dret a vincular la salvació i el futur del gènere humà al domini incondicional dels valors aristocràtics, dels valors romans. I afegeix que mentre els romans eren els més forts i els més nobles de tota la història, ...els jueus eren, en canvi, el poble sacerdotal del ressentiment "par excellence", en el que habitava una genialitat popular-moral sense parió. A la pàgina 60, fa un resum de la història de les victòries de "Judea"; en primer lloc, Roma ha sucumbit, i en lloc seu hi hagué l'Església catòlica, la Roma judaïtzada...la qual oferia l'aspecte d'una sinagoga ecumènica. Amb la Reforma luterana, tornà a triomfar Judea, gràcies a aquell moviment plebeu (alemany i anglès); i en tercer lloc, Judea tornà a vèncer una altra vegada...amb la Revolució francesa.

 

    Particularment abundants els trobem a L'Anticrist. Així, a la pàgina 24, es diu:

Els jueus són l'avantguarda d'allò decadent: van sostenir el partit dels decadents aconseguint crear il·lusió, i amb non plus ultra de histriònic van saber col·locar-se al vèrtex de tots geni els moviments de decadència (en qualitat de cristianisme d'En Pau), per a crear una cosa que fos més forta que qualsevol partit que afirmés la vida. Per a aquella espècie d'homes que arribaren al poder per mitjà del judaisme i del cristianisme, la decadència és una forma sacerdotal, és solament un mitjà. Aquesta espècie d'homes té un interès vital en fer que la humanitat emmalalteixi i en invertir, en el sentit perillós per a la vida i calumniador per al món, els conceptes de be i mal, vertader i fals...

   Per cert, aquests textos no figuren a la selecció de textos   que han fan els admiradors d'En Nietzsche (a la Web de N'Horacio Potel).

   També podem llegir: ...els jueus, aquest poble sacerdotal, que no ha sabut prendre satisfacció dels seus enemics  i dominadors més que amb una radical transvaloració dels valors propis d'aquests, es a dir, per un acte de la més espiritual venjança. Això és l'únic que resultava adequat precisament a un poble sacerdotal, al poble de la més refrenada ànsia de venjança sacerdotal. Han sigut els jueus els qui, amb una conseqüència lògica aterradora, s'han atrevit a invertir la identificació aristocràtica dels valors (bo = noble = poderós = bell = feliç = estimat de Déu) i han mantingut amb les dents de l'odi més abismal (l'odi de la impotència) aquesta inversió, a saber, "!els miserables són els bons; els pobres, els impotents, els baixos són els únics bons...en canvi, vosaltres, vosaltres nobles i violents, vosaltres sou, per tota l'eternitat, els malvats, els cruels, els lascius, els insaciables, els ateus...   En aquests textos En Nietzsche es manifesta com a antisemita extremista. I en alguns moments, els seus textos semblen hitlerians i que demanen la solució final. Així, a la pàgina 24, es pot llegir: Els hebreus són el poble més extraordinari en la història del món...van invertir successivament la religió, el culte, la moral, la història, la psicologia, d'una manera irremeiable ...els hebreus són el poble més fatal de la història del món.    I a la pàgina 44, es diu:  Estem entre hebreus...Per això és necessària la raça...El cristià, aquesta última ratio de la mentida, és una vegada més l'hebreu...Aquest fou el més funest deliri de grandeses que fins ara ha existit a la terra: petits avortaments d'hipòcrites i mentiders començaren a reivindicar per si els conceptes de Déu, veritat, llum, esperit, amor, saviesa, vida, quasi com a sinònims d'ells mateixos...       Els nietzschians afirmen que el règim nazi féu una utilització d'En Nietzsche i de la seva filosofia, i que de cap manera pot ésser considerat un precedent del nazisme. Però, segons el meu parer, la realitat és que el nazis entronitzaren En Nietzsche no per arbitrarietat, sinó perquè les principals teories d'aquest autor coincidien amb la ideologia nazi. De tots els filòsofs alemanys, En Nietzsche és el que té més veïnatge amb el nazisme.      No és el cas que jo suposi que els actuals manipuladors de l'obra d'En Nietzsche pretenguin impulsar algun tipus de neofeixisme. Diverses formacions ideològiques coincideixen a l'hora d'utilitzar la seva obra, però ho fan amb objectius diferents; ara bé, tots ells de signe reaccionari i contra els interessos de les classes populars.     És més, cada un dels filòsofs que fa ús de l'obra d'En Nietzsche té el seu propi objectiu. I entre els teòlegs mateixos es donen grans diferències; n'hi ha que l'escullen com a enemic preferit; preferit, en el sentit que els agrada fer els seus discursos metafísics contra les teories nietzschianes, pensant que d'aquesta manera reforçaran l'autoritat del pensament d'En Plató; fins i tot, no són rars els joves teòlegs agosarats que sostenen que l'obra d'En Nietzsche fou impulsada per un profund sentiment cristià nascut al si del cristianisme (No oblidem que el Superhome és menyspreador del sexe, misogin i intel·lectualista).     He d'indicar com a molt significatiu que els filòsofs de París, quasi sense excepcions, han caigut en la temptació de fer cadascun un cultiu propi de l'obra de Nietzsche (En un altre article faré referència a aquest fenomen parisenc. Ara m'he de limitar a dir que aquests parisencs – que es presenten a si mateixos com el més savis – conviuen magníficament amb l'opressió de l'Estat francès contra les minories nacionals i lingüístiques del seu territori. Aquests savis parisencs són com una mena de literats, l'obra dels quals té molt poca incidència en cap baula del processos històrics. A la fi, un dells, En Jean Paul Sartre, va declarar que l'autèntica filosofia era la d'En Marx, que la seva es limitava a ser un complement de la ciència marxista; la resta no vol confessar que són dins les xarxes ideològiques de l'Imperi francès. 

 

Friedrich Nietzsche, el profeta sin Dios

quetgles | 13 Juliol, 2008 08:49

   De moment només hi ha la versió original en català.

  

   Qüestió prèvia: En aquest escrit el que pretenc és mostrar alguns aspectes de la guerra ideològica, aspectes que es mostren al voltant de l'obra d'En Friedrich Nietzsche.

  A les enciclopèdies de signe positivista, la filosofia d'En Nietzsche podria figurar dins el corrent irracionalista de la segona part del segle XX; en aquest cas, l'autor seria definit com un dels iniciadors del vitalisme o de l'irracionalisme. Figuraria com a una filosofia de la qual més endavant havia d'emergir el feixisme. I figuraria com un corrent ja mort i sepultat.

    Però haurem de veure que actualment, a partir de la postguerra, hi ha diversos corrents ideològics que conflueixen a l'hora de fer valer el pensament d'En Nietzsche com a pensament de la màxima actualitat.

    Allò que m'importa és posar de manifest els intents dels corrents ideològics de signe reaccionari per difondre i exalçar la filosofia de Nietzsche.

   Un dels motius d'aquest escrit és per cridar l'atenció de la gent d'esquerra – dels anarquistes, en especial – perquè defugin de la temptació d'utilitzar idees de Nietzsche per a construir un discurs  progressista. Aquests intents d'utilitzar pedres de l'edifici nietzschià esdevenen una convergència amb les posicions més reaccionàries.

    Haurem de veure com, sorprenentment, els gruix més important dels filòsofs francesos ha seguit la sendera que va obrir En Martin Heidegger. Quasi tots s'han apuntat amb entusiasme al mètode de Nietzsche-Heidegger: la genealogia del llenguatge (Podeu baixar la Web El blog d'En Joan Quetgles|Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge).

   També alguns dels anomenats filòsofs espanyols s'ha apuntat amb entusiasme a la moda del redescobriment d'En Nietzsche. Així, En Fernando Zavater, exalça l'autor alemany com un campió de la modernitat i del progrés. Com a exemple d'aquesta negra onada de nietzschisme, a un denominat congrés d'ecologia – versió vaticana - organitzat per la Santa Seu (Expo de Zaragossa, 2008), l'arquebisbe de Saragossa, actuant d'insòlit president del comitè científic, va justificar el seu discurs en suport de la necessitat de la metafísica i va deixar anar perles com aquesta: L'home del nostre temps, com a N'Adam i N'Eva, de la mà de Nietzsche, ha tornat a creure que és Déu. I, tot seguit, els teòlegs de Roma, a les seves intervencions, no es privaren de fer referències a Nietzsche, com un dels mestres de la sospita.  

  Tesi: En Nietzsche representa el paper de profeta d'una religió sense Déu. 

 

      Dic profeta, en el sentit que En Nietzsche anuncia la vinguda d'un nou temps, d'una nova humanitat, concepte aquest que s'ha divulgat en català amb el nom de el Superhome. Profeta, perquè en Nietzsche declara expressament que ell no és el Superhome, que ell no és l'inici d'aquesta Nova Humanitat superior que ha de venir. Dóna a entendre que hi haurà un iniciador de la Humanitat superior, però ho deixa per a un temps que encara ha de venir, però que ja s'acosta.

   Religió, perquè aquesta Nova Humanitat no és el producte de l'evolució de l'espècie, no és un producte biològic. Religió, perquè els homes seran superiors per causa de la seva moral superior. O sigui, els homes, gràcies a l'establiment de la nova religió de la Humanitat Superior, tindran un comportament moral superior; superior, a la manera que es comporten els homes superiors segons En Nietzsche.

    No hi ha Déu, però sí la promesa d'una mena d'eternitat que és enunciada amb la teoria de l'Etern retorn. Segons aquesta religió nietzschiana,  els homes nobles de la Humanitat superior tornarien a viure una vegada i una altra la seva noble vida. S'ha d'entendre que per a aquests homes superiors no hi ha recompensa;  que la recompensa és la pròpia vida superior.

  

   Tesi: La filosofia esdevé genealogia. La filosofia esdevé etimologia. Com a fiscal contra els filòsofs – contra En Sòcrates i En Plató, particularment -, En Nietzsche feu de la filologia un instrument d'anàlisi genealògica de les idees i dels corrents ideològics.

 

     No debades En Nietzsche fou catedràtic de llengua grega clàssica. En Nietzsche encapçala la llista dels grans manipuladors del llenguatge, en el sentit pejoratiu; manipuladors que pretenen haver trobat el camí de la veritat per mitjà de l'anàlisi del llenguatge. Fan com si les paraules guardessin el secret de la veritat; com si de l'anàlisi de les paraules aquestes havien de deixar anar el sentit autèntic de la història. 

   

   

 

   Tesi: Els llibres d'En Nietzsche venen a ser les Noves Escriptures d'una nova religió.

 

    Respecte de la veritat, els profetes són a un estadi superior al dels filòsofs. Els profetes veuen més enllà dels filòsofs i dels científics. Els filòsofs fan ús dels recursos de les ciències filosòfiques per a intentar de trobar la veritat; els profetes, en canvi, són els portadors de la veritat. Els profetes són els receptors dels missatges de Déu, i els transmissors d'aquests missatges. En Nietzsche dóna a entendre que no rep cap missatge de Déu, però es comporta com un profeta a qui arriben missatges. En Nietzsche profeta experimenta emocions profètiques, té visions de futur, té revelacions i somnis reveladors, sent el poder de la sublimació, capta realitats ocultes, desxifra els jeroglífics de la vida superior,  i moltes altres coses. O sigui, figura que no hi ha Déu, però es comporta com un profeta de Déu. Per això, En Nietzsche fa ús del llenguatge propi dels profetes; abandona el llenguatge acadèmic;  no tracta de fer cap tipus de curs de filosofia; no es dedica a la recerca del suport de la ciència.  En Nietzsche fa literatura; literatura profana i literatura religiosa. Profana, quan ha de fer crítica als filòsofs; religiosa, quan ha de fer les revelacions de la salvació de la Humanitat superior. Això explica l'abundància de textos que semblen una imitació de la literatura bíblica; es donen tot d'aforismes, màximes, metàfores, paràboles.

    

  A l'Univers ideològic espanyol, els llibres de text i les enciclopèdies presenten En Friedrich Nietzsche com si fos un dels majors filòsofs de la humanitat. En aquesta qüestió, els llibres de text no fan sinó seguir les orientacions provinents del Ministeri. Així mateix, el Ministeri, en matèria de programació de la història de la filosofia, es dóna per establert que recull les valoracions actuals que fa la Universitat espanyola. Tocant als llibres de text catalans, aquests, per imperatiu polític, no es poden allunyar del model espanyol;  si de cas, s'han de limitar a introduir alguns afegits, com, per exemple, fer referència a alguns filòsofs catalans (A les Balears, durant molt d'anys, En Ramon Llull figurava a la llista dels deu grans autors escollits per als exàmens de Selectivitat; figurava a la llista, però, estranyament, la butlleta Ramon Llull mai va tocar en sort. O sigui, per una banda, es s'afirmaven els trets de la cultura de la comunitat autònoma balear – amb En Ramon Llull inclòs a la llista – i, per l'altra, s'evitaven conflictes innecessaris amb els sectors de cultura espanyola – En Ramon Llull no entrava al bombo -).

    Si se dóna aquesta preeminència a la filosofia d'En Nietzsche, hem de concloure que els elements conservadors i reaccionaris continuen essent hegemònics a la Universitat espanyola , i que importants Poders ideològics decidiren moure guerra tot utilitzant l'obra de Nietzsche (Podeu comprovar que a la Xarxa hi ha una Web que ofereix la versió en espanyol de les obres Nietzsche, Heidegger i Derrida, una mena de centre de culte i promoció d'aquests autors, en exclusiva). Per altra costat, sembla que l'Església catòlica va decidir, al seu moment, fer ús i promoció de l'obra d'En Nietzsche al servei dels interessos de l'Església. Així mateix, podeu veure que en aquesta Web nietzschiana es recullen nombroses aportacions de suposats filòsofs espanyols, com En Fernando Savater o N'Eugenio Trias. També podeu saber que N'Ortega y Gasset – que figura com el filòsof espanyol més important –, al seu moment, es declarà seguidor entusiasta d'En Nietzsche.

 

   En contra del que pretenen aquests exalçadors d'En Nietzsche, he de fer evident que l'obra d'aquest autor només pot ésser útil per a construir edificis reaccionaris o per a induir a la confusió.

    Primer de tot, haurem de veure algunes de les teories més inconsistents de l'autor. En efecte, és inconsistent:

 

   Suposar que ell és l'única persona al món que sap el camí de la salvació. Que totes les filosofies estan en l'error, a excepció de la seva. Per a una ment catalana, aquesta pretensió d'En Nietzsche només podria ser acceptable si un hom es presenta com a profeta, com a home tocat per Déu.

 

  Suposar que el pensament d'En Sòcrates i d'En Plató fou la causa de la corrupció moral universal.

   Que En Plató, al rebutjar la doxa – la via del coneixement sensible – i establir l'episteme com a camí de la veritat que condueix al món de les idees, va anorrear la moral superior que havien creat i imposat els aristòcrates grecs.

    En Nietzsche dedica tot un llibre per a explicar la seva teoria (Si bé, en realitat, aquesta teoria del pecat original platònic la repeteix al llarg de la seva obra).

   El plantejament històric que ofereix En Nietzsche no s'acomoda a la realitat històrica. En Plató no va desfermar cap tipus de moviment social o polític. En Plató era aristòcrata i pertanyia al partit aristocràtic. En Sòcrates i En Plató eren uns teòrics esforçats contra l'Atenes democràtica. El triomf de la reacció a l'Atenes democràtica no fou deguda a cap campanya electoral d'En Plató, sinó a les llances dels espartans. I, més tard, al 338 aC, tampoc fou per causa de la filosofia de Plató que Atenes perdé la democràcia, sinó per les armes del rei de Macedònia.

   En Nietzsche feu com si no haguessin existit les revolucions democràtiques de les ciutats gregues. Feu un fals plantejament segons el qual el pensament de Plató fou el causant de la decadència de la moral aristocràtica. La realitat històrica és que foren les revolucions democràtiques les que escombraren la moral i el poder de l'oligarquia aristocràtica.

    S'ha de suposar que En Sòcrates i En Plató s'entusiasmaren amb el nou govern dels Trenta Tirans.  En tot moment ambdós coincidirien amb la voluntat de poder d'En Nietzsche.

  Que  el mal va venir de la filosofia d'En Plató, de la metafísica, de la seva teoria del món de les idees.  Però En Nietzsche s'hauria d'haver sorprès de les grans coincidències entre ell i En Plató.

    En Nietzsche i En Plató afirmen la superioritat moral dels nobles sobre els plebeus. Ambdós entenen que la democràcia és una perversió. En Plató també va predicar una mena de superhomes a la seva República. Ambdós menyspreen el tipus de vida vulgar del seu temps, i proposen l'ideal d'una humanitat superior. Ambdós menyspreen els treballadors i el treball manual. Ambdós exalcen l'activitat intel·lectual per sobre qualsevol altra cosa.  En Nietzsche és en contínua campanya a favor de la vida, dels valors vitals, de més vida, però ell mateix, en persona, revela la significació del que són els seus valors vitals: Els suposats valors vitals d'En Nietzsche són una misèria de valors vitals, una misèria de vida, estan continguts dins la seva miserable vida. En Nietzsche - que s'atreví a senyalar la miserable vida d'En Kant – portà un tipus de vida  miserable que s'assembla a la de Kant, com una gota d'aigua a una altra. 

    Segons ho descriu el mateix Nietzsche, tots els seus grans moments d'entusiasme, d'alegria, d'exaltació, de fruïció, d'apoteosi, estan relacionats amb la seva activitat intel·lectual. Per altra banda, he de suposar que ambdós devien ésser misògins i devien sentir una por cerval davant les dones. Actualment es coneixen molts de detalls del fracàs amorós d'En Nietzsche amb Na Lou Salomé. On suposa que d'aquest fracàs en la seva misogínia. Les obres d'En Nietzsche van salpicades de perles misògines, com, per exemple: La dona...és venjativa: això ve condicionat per la seva debilitat, el mateix que ve condicionat per ella la seva excitable sensibilitat per a la indigència aliena (Perquè sóc tan savi?, pàgina 7).  O aquest altre: Pocs homes hi ha aquí: per això es masculinitzen les dones. Doncs sols el qui sigui bastant home podrà "redimir" a la dona en la "dona" (Així va parlar Zaratustra); o, també: Quan una dona té virtuts virils, s'ha de fugir d'ella; si no les té, ella mateixa fuig (L'ocàs dels ídols).

 

   En Nietzsche enllaça En Plató amb el cristianisme, però sense donar-ne raons. Explica que ambdós són la pesta del mal moral del món.

    És inconsistent deixar de banda les realitats històriques més òbvies i conegudes. La realitat històrica fou que Atenes i la resta de polis democràtiques foren vençudes militarment per l'Imperi macedoni de N'Alexandre el Gran. Les ciutats gregues continuaren dirigides per les oligarquies aristocràtiques de sempre. I, a l'època de l'Imperi romà, les oligarquies dels grans propietaris de terra continuaren mantenint la seva hegemonia política.

    Es inconsistent i ridícula l'afirmació que la història del món fou determinada per allò que pensà En Plató. Explica el nostre autor que les idees d'En Plató s'expandiren i, a un moment determinat, foren integrades a la teologia cristiana per obra d'aquells ressentits i perversos sacerdots que tramaren la pesta ideològica judeo-cristiana. Creure, com creia En Nietzsche, que el pensament d'un sol home va determinar la història de la humanitat, deu comportar un estat quasi permanent de misticisme (Als moments de frenesí, el nostre autor provocador escrivia aquells textos encara més provocadors, on deia coses així com Perquè sóc tan savi? Perquè escric aquests llibres tan bons?  .   

   D'acord amb la historiografia oficial, podem constatar que la vida social, moral i política de l'Imperi romà mantingué la seva identitat al llarg dels segles fins al final de l'Imperi. Que l'Església cristiana fos declarada oficial a l'any 380 no tingué conseqüències socials o polítiques. Fins a la fi, l'Imperi romà continuà sota el control dels grans patricis – dels grans propietaris de terra -, la producció agrària continuà essent esclavista. Si de cas, hem de destacar que, a partir del segle III, començà el llarg procés de feudalització de l'Imperi. O sigui, que de les proclames oficials de cristianisme, no se'n seguia cap canvi substancial.  Al meu parer, En Constantí – i el patriciat romà – va decidir fer de l'Església cristiana un instrument de cohesió política de l'Imperi (Podeu veure la meva Web El blog d'En Joan Quetgles | L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

 

   Segons En Nietzsche tots els mals de la societat contemporània – del seu temps – tenien el seu origen en la venjança judaica. Els valors letals judeo-cristians van infectar les societats europees. Els iniciadors de la corrupció i de la perdició foren els perversos – demoníacs, hauríem de dir- sacerdots judaics que construïren la primera Església cristiana.

Els mals d'aquest verí judaic són presents a tot arreu; per posar un exemples:  les democràcies i la imposició dels valors procedents de les masses, dels plebeus, dels homes inferiors; la creixent socialització de la societat; les diverses doctrines socialistes són un producte d'arrels judaitzants. Igualment, s'ha de condemnar la massificació de l'ensenyament i de la Universitat;  darrera la màscara de bondat de positivisme i de les ciències positives es pretén una nova versió de cristianisme consumista;  és la promesa falsa de construir un cel vulgar, plebeu, a la terra. 

    Una de les contradiccions – que tant li agradaven al filòleg – més divertides és la que contraposa la figura de Jesús de Natzaret – tot un autèntic Superhome – a la dels escribes i fariseus. El profeta ens assabenta que Jesús era un revoltat contra el sistema hebraic. Diu que Jesús fou l'únic cristià, posat que els seus deixebles, els apòstols, no l'entengueren, que els cristians no són autèntics cristians.  El profeta Nietzsche digué que el cristianisme és la traïció a l'autèntic missatge de Jesús; que En Pau inicià la perversió judaica d'invertir l'autèntic missatge de Jesús, el qual no oferia la recompensa de la vida eterna, sinó que mostrava el camí d'una nova vida a la terra, i no a una altra vida.  En Nietzsche arrissa el ris:  afirma i nega els Evangelis al mateix temps; accepta la mort de Jesús, però nega la resurrecció.  En Nietzsche demostrà que res era capaç de resistir-se a la seva dialèctica i al seu poder filològic.

  

    El nacionalsocialisme alemany va entendre que En Nietzsche era el nunci de l'arribada de la Humanitat superior alemanya. El Règim nazi proclamà En Nietzsche com a el gran filòsof de la nova era. El nietzchisme esdevingué la filosofia obligada a les Universitats alemanyes. N'Hitler mateix es declarava lector de l'obra del filòsof. Amb aquells insuperables espectacles de masses, En Nietzsche esdevingué el profeta de la religió nazi; així, per exemple, a la kolossal col·locació de la primera pedra de la nova seu del partit nazi a Munich s'hi va acompanyar unes obres completes de Nietzsche. Com a anècdota, podem constatar que del 36 al 44 el camarada  Heidegger va dedicar els seus cursos universitaris a l'estudi del pensament d'En Nietzsche, (!Kolossal¡).

  

   Els filòsofs de París bé s'avançaren a proclamar que els nazis s'havien apropiat indegudament de l'obra i del pensament d'En Nietzsche (Els espanyols, si bé més modestament, els seguiren les petjades). Els parisencs, amb els seus escrits i declaracions, confirmaven d'una manera definitiva que En Nietzsche no tenia res a veure amb el nazisme i que tampoc era racista.  Els parisencs també declararen net de culpa i de sospita al seu admirat Heidegger.  Mostraren textos d'En Nietzsche on sembla que el filòsof desaprovava el racisme i l'antisemitisme (I posaven l'exemple de les bregues del filòsof amb la seva germana, la qual era racista i antisemita).

  

   Els filòsofs parisencs menteixen – i també els madrilenys – al declarar Nietzsche lliure de sospita d'antisemitisme. Menteixen, i menteixen sense escrúpols, tot i sabent que són abundants els textos de Nietzsche amarats de racisme.

   Així, a La genealogia de la moral, Ae, 1970, pàgina 35, innocentment, fent exhibició dels seus sabers etnogràfics,  fa el següent aclariment: Amb el llatí "malus"(dolent) tal volta es carateritzava a l'home vulgar en quant home de pell fosca i sobretot en quant home de cabells negres, en quant habitant preari del territori italià, el qual pel color era pel que més clarament es distingia de la raça rossa, es a dir, de la raça ària dels conqueridors; i, tot seguit, fent referència als mapes etnogràfics del territori alemany, segons els quals s'observaven tot de faixes amb abundància de pobladors no aris, En Nietzsche explica que ...el mateix es pot dir de quasi tota Europa: en essència la raça sotmesa ha acabat per predominar de nou allà mateix  en el color de la pell, en el curt del crani i tal vegada fins i tot en els instints intel·lectuals i socials: ¿qui ens garanteix que la moderna democràcia, l'encara més modern anarquisme i, sobre tot, aquella tendència  cap a la "commune", cap a la forma més primitiva de la societat, tendència avui pròpia de tots els socialistes d'Europa, no signifiquen en l'essencial un gegantí contracop – i que la raça dels conqueridors i senyors, la dels aris, no està sucumbint fins i tot fisiològicament? (Sembla coincidir amb les teories d'En Gobineau; per altra banda, En Wagner era un fervent admirador d'aquest clàssic del racisme)

   En Nietzsche va desplegant una mena de frenesí contra les malvestats del poble jueu contra la humanitat; i així, a la pàgina 41, diu...mai cap poble (referint-se als jueus) va tenir una missió més gran en la història universal. "Els senyors" estan liquidats; la moral de l'home vulgar ha vençut. Es pot considerar aquesta victòria a la vegada com un enverinament de la sang (ella ha mesclat les races entre sí)...tot se judaitza... I a la pàgina 59, ens fa saber quin és l'esdeveniment més important de la història universal amb l'expressió "Roma contra Judea, Judea contra Roma" i explica que, al seu parer, Roma veia al jueu "convicte d'odi contra el gènere huma", i torna a fer una crida justificant tota possible intent de "solució final": amb raó, amb la mesura  que hi ha dret a vincular la salvació i el futur del gènere humà al domini incondicional dels valors aristocràtics, dels valors romans. I afegeix que mentre els romans eren els més forts i els més nobles de tota la història, ...els jueus eren, en canvi, el poble sacerdotal del ressentiment "par excellence", en el que habitava una genialitat popular-moral sense parió. A la pàgina 60, fa un resum de la història de les victòries de "Judea"; en primer lloc, Roma ha sucumbit, i en lloc seu hi hagué l'Església catòlica, la Roma judaïtzada...la qual oferia l'aspecte d'una sinagoga ecumènica. Amb la Reforma luterana, tornà a triomfar Judea, gràcies a aquell moviment plebeu (alemany i anglès); i en tercer lloc, Judea tornà a vèncer una altra vegada...amb la Revolució francesa.

 

    Particularment abundants els trobem a L'Anticrist. Així, a la pàgina 24, es diu:

Els jueus són l'avantguarda d'allò decadent: van sostenir el partit dels decadents aconseguint crear il·lusió, i amb non plus ultra de histriònic van saber col·locar-se al vèrtex de tots geni els moviments de decadència (en qualitat de cristianisme d'En Pau), per a crear una cosa que fos més forta que qualsevol partit que afirmés la vida. Per a aquella espècie d'homes que arribaren al poder per mitjà del judaisme i del cristianisme, la decadència és una forma sacerdotal, és solament un mitjà. Aquesta espècie d'homes té un interès vital en fer que la humanitat emmalalteixi i en invertir, en el sentit perillós per a la vida i calumniador per al món, els conceptes de be i mal, vertader i fals...

   Per cert, aquests textos no figuren a la selecció de textos   que han fan els admiradors d'En Nietzsche (a la Web de N'Horacio Potel).

   També podem llegir: ...els jueus, aquest poble sacerdotal, que no ha sabut prendre satisfacció dels seus enemics  i dominadors més que amb una radical transvaloració dels valors propis d'aquests, es a dir, per un acte de la més espiritual venjança. Això és l'únic que resultava adequat precisament a un poble sacerdotal, al poble de la més refrenada ànsia de venjança sacerdotal. Han sigut els jueus els qui, amb una conseqüència lògica aterradora, s'han atrevit a invertir la identificació aristocràtica dels valors (bo = noble = poderós = bell = feliç = estimat de Déu) i han mantingut amb les dents de l'odi més abismal (l'odi de la impotència) aquesta inversió, a saber, "!els miserables són els bons; els pobres, els impotents, els baixos són els únics bons...en canvi, vosaltres, vosaltres nobles i violents, vosaltres sou, per tota l'eternitat, els malvats, els cruels, els lascius, els insaciables, els ateus...   En aquests textos En Nietzsche es manifesta com a antisemita extremista. I en alguns moments, els seus textos semblen hitlerians i que demanen la solució final. Així, a la pàgina 24, es pot llegir: Els hebreus són el poble més extraordinari en la història del món...van invertir successivament la religió, el culte, la moral, la història, la psicologia, d'una manera irremeiable ...els hebreus són el poble més fatal de la història del món.    I a la pàgina 44, es diu:  Estem entre hebreus...Per això és necessària la raça...El cristià, aquesta última ratio de la mentida, és una vegada més l'hebreu...Aquest fou el més funest deliri de grandeses que fins ara ha existit a la terra: petits avortaments d'hipòcrites i mentiders començaren a reivindicar per si els conceptes de Déu, veritat, llum, esperit, amor, saviesa, vida, quasi com a sinònims d'ells mateixos...       Els nietzschians afirmen que el règim nazi féu una utilització d'En Nietzsche i de la seva filosofia, i que de cap manera pot ésser considerat un precedent del nazisme. Però, segons el meu parer, la realitat és que el nazis entronitzaren En Nietzsche no per arbitrarietat, sinó perquè les principals teories d'aquest autor coincidien amb la ideologia nazi. De tots els filòsofs alemanys, En Nietzsche és el que té més veïnatge amb el nazisme.      No és el cas que jo suposi que els actuals manipuladors de l'obra d'En Nietzsche pretenguin impulsar algun tipus de neofeixisme. Diverses formacions ideològiques coincideixen a l'hora d'utilitzar la seva obra, però ho fan amb objectius diferents; ara bé, tots ells de signe reaccionari i contra els interessos de les classes populars.     És més, cada un dels filòsofs que fa ús de l'obra d'En Nietzsche té el seu propi objectiu. I entre els teòlegs mateixos es donen grans diferències; n'hi ha que l'escullen com a enemic preferit; preferit, en el sentit que els agrada fer els seus discursos metafísics contra les teories nietzschianes, pensant que d'aquesta manera reforçaran l'autoritat del pensament d'En Plató; fins i tot, no són rars els joves teòlegs agosarats que sostenen que l'obra d'En Nietzsche fou impulsada per un profund sentiment cristià nascut al si del cristianisme (No oblidem que el Superhome és menyspreador del sexe, misogin i intel·lectualista).     He d'indicar com a molt significatiu que els filòsofs de París, quasi sense excepcions, han caigut en la temptació de fer cadascun un cultiu propi de l'obra de Nietzsche (En un altre article faré referència a aquest fenomen parisenc. Ara m'he de limitar a dir que aquests parisencs – que es presenten a si mateixos com el més savis – conviuen magníficament amb l'opressió de l'Estat francès contra les minories nacionals i lingüístiques del seu territori. Aquests savis parisencs són com una mena de literats, l'obra dels quals té molt poca incidència en cap baula del processos històrics. A la fi, un dells, En Jean Paul Sartre, va declarar que l'autèntica filosofia era la d'En Marx, que la seva es limitava a ser un complement de la ciència marxista; la resta no vol confessar que són dins les xarxes ideològiques de l'Imperi francès. 

Friedrich Nietzsche, el profeta sense DÚu

quetgles | 13 Juliol, 2008 07:32

      

                                             FRIEDRICH NIETZSCHE

  

      Qüestió prèvia: En aquest escrit el que pretenc és mostrar alguns aspectes de la guerra ideològica actual, aspectes que es mostren al voltant de l'obra d'En Friedrich Nietzsche.

   A les enciclopèdies de signe positivista, la filosofia d'En Nietzsche podria figurar dins el corrent irracionalista de la segona part del segle XIX; en aquest cas, l'autor seria definit com un dels iniciadors del vitalisme o de l'irracionalisme. Figuraria com a una filosofia de la qual més endavant havia d'emergir el feixisme. I figuraria com un corrent ja mort i sepultat.

    Però haurem de veure que actualment, a partir de la postguerra, hi ha diversos corrents ideològics que conflueixen a l'hora de fer valer el pensament d'En Nietzsche com a pensament de la màxima actualitat.

    Allò que m'importa és posar de manifest els intents dels corrents ideològics de signe reaccionari per difondre i exalçar la filosofia de Nietzsche.

   Un dels motius d'aquest escrit és per cridar l'atenció de la gent d'esquerra – dels anarquistes, en especial – perquè defugin de la temptació d'utilitzar idees de Nietzsche per a construir un discurs  progressista. Aquests intents d'utilitzar pedres de l'edifici nietzschià esdevenen una convergència amb les posicions més reaccionàries.

    Haurem de veure com, sorprenentment, els gruix més important dels filòsofs francesos ha seguit la sendera que va obrir En Martin Heidegger. Quasi tots s'han apuntat amb entusiasme al mètode de Nietzsche-Heidegger: la genealogia del llenguatge (Podeu baixar la web Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge).

   També alguns dels anomenats filòsofs espanyols s'ha apuntat amb entusiasme a la moda del redescobriment d'En Nietzsche. Així, En Fernando Zavater – iniciador de la campanya feixista "Por la lengua común"- exalça l'autor alemany com un campió de la modernitat i del progrés. Com a exemple d'aquesta negra onada de nietzschisme, a un denominat congrés d'ecologia – versió vaticana - organitzat per la Santa Seu (Expo de Zaragossa, 2008), l'arquebisbe de Saragossa, actuant d'insòlit president del comitè científic, va justificar el seu discurs en suport de la necessitat de la metafísica i va deixar anar perles com aquesta: L'home del nostre temps, com a N'Adam i N'Eva, de la mà de Nietzsche, ha tornat a creure que és Déu. I, tot seguit, els teòlegs de Roma, a les seves intervencions, no es privaren de fer referències a Nietzsche, com un dels mestres de la sospita.  

  Tesi: En Nietzsche representa el paper de profeta d'una religió sense Déu. 

 

      Dic profeta, en el sentit que En Nietzsche anuncia la vinguda d'un nou temps, d'una nova humanitat, concepte aquest que s'ha divulgat en català amb el nom de el Superhome. Profeta, perquè en Nietzsche declara expressament que ell no és el Superhome, que ell no és l'inici d'aquesta Nova Humanitat superior que ha de venir. Dóna a entendre que hi haurà un iniciador de la Humanitat superior, però ho deixa per a un temps que encara ha de venir, però que ja s'acosta.

   Religió, perquè aquesta Nova Humanitat no és el producte de l'evolució de l'espècie, no és un producte biològic. Religió, perquè els homes seran superiors per causa de la seva moral superior. O sigui, els homes, gràcies a l'establiment de la nova religió de la Humanitat Superior, tindran un comportament moral superior; superior, a la manera que es comporten els homes superiors segons En Nietzsche.

    No hi ha Déu, però sí la promesa d'una mena d'eternitat que és enunciada amb la teoria de l'Etern retorn. Segons aquesta religió nietzschiana, els homes nobles de la Humanitat superior tornarien a viure una vegada i una altra la seva noble vida. S'ha d'entendre que per a aquests homes superiors no hi ha recompensa;  que la recompensa és la pròpia vida superior.

  

   Tesi: La filosofia esdevé genealogia. La filosofia esdevé etimologia. Com a fiscal contra els filòsofs – contra En Sòcrates i En Plató, particularment -, En Nietzsche feu de la filologia un instrument d'anàlisi genealògica de les idees i dels corrents ideològics.

 

     No debades En Nietzsche fou catedràtic de llengua grega clàssica. En Nietzsche encapçala la llista dels grans manipuladors del llenguatge, en el sentit pejoratiu; manipuladors que pretenen haver trobat el camí de la veritat per mitjà de l'anàlisi del llenguatge. Fan com si les paraules guardessin el secret de la veritat; com si de l'anàlisi de les paraules aquestes havien de deixar anar el sentit autèntic de la història. 

   

   

 

   Tesi: Els llibres d'En Nietzsche venen a ser les Noves Escriptures d'una nova religió.

 

    Respecte de la veritat, els profetes són a un estadi superior al dels filòsofs. Els profetes veuen més enllà dels filòsofs i dels científics. Els filòsofs fan ús dels recursos de les "ciències filosòfiques" per a intentar de trobar la veritat; els profetes, en canvi, són els portadors de la veritat. Els profetes són els receptors dels missatges de Déu, i els transmissors d'aquests missatges. En Nietzsche dóna a entendre que no rep cap missatge de Déu, però es comporta com un profeta a qui arriben missatges. En Nietzsche profeta experimenta emocions profètiques, té visions de futur, té revelacions i somnis reveladors, sent el poder de la sublimació, capta realitats ocultes, desxifra els jeroglífics de la vida superior,  i moltes altres coses. O sigui, figura que no hi ha Déu, però es comporta com un profeta de Déu. Per això, En Nietzsche fa ús del llenguatge propi dels profetes; abandona el llenguatge acadèmic;  no tracta de fer cap tipus de curs de filosofia; no es dedica a la recerca del suport de la ciència.  En Nietzsche fa literatura; literatura profana i literatura religiosa. Profana, quan ha de fer crítica als filòsofs; religiosa, quan ha de fer les revelacions de la salvació de la Humanitat superior. Això explica l'abundància de textos que semblen una imitació de la literatura bíblica; es donen tot d'aforismes, màximes, metàfores, paràboles.

    

   A l'Univers ideològic espanyol, els llibres de text i les enciclopèdies presenten En Friedrich Nietzsche com si fos un dels majors filòsofs de la humanitat. En aquesta qüestió, els llibres de text no fan sinó seguir les orientacions provinents del Ministeri. Així mateix, el Ministeri, en matèria de programació de la història de la filosofia, es dóna per establert que recull les valoracions actuals que fa la Universitat espanyola. Tocant als llibres de text catalans, aquests, per imperatiu polític, no es poden allunyar del model espanyol;  si de cas, s'han de limitar a introduir alguns afegits, com, per exemple, fer referència a alguns filòsofs catalans (A les Balears, durant molt d'anys, En Ramon Llull figurava a la llista dels deu grans autors escollits per als exàmens de Selectivitat; figurava a la llista, però, estranyament, la butlleta Ramon Llull mai va tocar en sort. O sigui, per una banda, s'afirmaven els trets de la cultura de la comunitat autònoma balear – amb En Ramon Llull inclòs a la llista – i, per l'altra, s'evitaven conflictes innecessaris amb els sectors de cultura espanyola que no en volien saber res d'En Llull – En Ramon Llull no entrava al bombo -).

    Si se dóna aquesta preeminència a la filosofia d'En Nietzsche, hem de concloure que els elements conservadors i reaccionaris continuen essent hegemònics a la Universitat espanyola, i que importants Poders ideològics decidiren moure guerra tot utilitzant l'obra de Nietzsche (Podeu comprovar que a la Xarxa hi ha una Web que ofereix la versió en espanyol d'obres de Nietzsche, Heidegger i Derrida, una mena de centre de culte i promoció d'aquests autors, en exclusiva). Per altra costat, sembla que l'Església catòlica va decidir, al seu moment, fer ús i promoció de l'obra d'En Nietzsche al servei dels interessos de l'Església. Així mateix, podeu veure que en aquesta Web nietzschiana es recullen nombroses aportacions de suposats filòsofs espanyols, com En Fernando Savater o N'Eugenio Trias. També podeu saber que N'Ortega y Gasset – que figura com el filòsof espanyol més important –, al seu moment, es declarà seguidor entusiasta d'En Nietzsche.

 

   En contra del que pretenen aquests exalçadors d'En Nietzsche, he de fer evident que l'obra d'aquest autor només pot ésser útil per a construir edificis reaccionaris o per a induir a la confusió.

    Primer de tot, haurem de veure algunes de les teories més inconsistents de l'autor. En efecte, és inconsistent suposar:

 

    Que ell és l'única persona al món que sap el camí de la salvació. Que totes les filosofies estan en l'error, a excepció de la seva. Per a una ment catalana, aquesta pretensió d'En Nietzsche només podria ser acceptable si un hom es presenta com a profeta, com a home tocat per Déu.

 

  Suposar que el pensament d'En Sòcrates i d'En Plató fou la causa de la corrupció moral universal.

   Que En Plató, al rebutjar la doxa – la via del coneixement sensible – i establir l'episteme com a camí de la veritat que condueix al món de les idees, va anorrear la moral superior que havien creat i imposat els aristòcrates grecs.

    En Nietzsche dedica tot un llibre per a explicar la seva teoria (Si bé, en realitat, aquesta teoria del pecat original platònic la repeteix al llarg de la seva obra).

   El plantejament històric que ofereix En Nietzsche no s'acomoda a la realitat històrica. En Plató no va desfermar cap tipus de moviment social o polític. En Plató era aristòcrata i pertanyia al partit aristocràtic. En Sòcrates i En Plató eren uns teòrics esforçats contra l'Atenes democràtica. El triomf de la reacció a l'Atenes democràtica no fou deguda a cap campanya electoral d'En Plató, sinó a les llances dels espartans. I, més tard, al 338 aC, tampoc fou per causa de la filosofia de Plató que Atenes perdé la democràcia, sinó per les armes del rei de Macedònia.

   En Nietzsche feu com si no haguessin existit les revolucions democràtiques de les ciutats gregues. Feu un fals plantejament segons el qual el pensament de Plató seria el causant de la decadència de la moral aristocràtica. La realitat històrica és que foren les revolucions democràtiques les que escombraren la moral i el poder de l'oligarquia aristocràtica.

    S'ha de suposar que En Sòcrates i En Plató s'entusiasmaren amb el nou govern dels Trenta Tirans.  En tot moment ambdós coincidirien amb la voluntat de poder d'En Nietzsche.

  Que  el mal va venir de la filosofia d'En Plató, de la metafísica, de la seva teoria del món de les idees.  Però En Nietzsche s'hauria d'haver sorprès de les grans coincidències entre ell i En Plató.

    En Nietzsche i En Plató afirmen la superioritat moral dels nobles sobre els plebeus. Ambdós entenen que la democràcia és una perversió. En Plató també va predicar una mena de superhomes a la seva República. Ambdós menyspreen el tipus de vida vulgar del seu temps, i proposen l'ideal d'una humanitat superior. Ambdós menyspreen els treballadors i el treball manual. Ambdós exalcen l'activitat intel·lectual per sobre qualsevol altra cosa.  En Nietzsche és en contínua campanya a favor de la vida, dels valors vitals, de més vida, però ell mateix, en persona, revela la significació del que són els seus valors vitals: Els suposats valors vitals d'En Nietzsche són una misèria de valors vitals, una misèria de vida, estan continguts dins la seva miserable vida. En Nietzsche - que s'atreví a senyalar la miserable vida d'En Kant – portà un tipus de vida  miserable que s'assembla a la de Kant, com una gota d'aigua a una altra. 

    Segons ho descriu el mateix Nietzsche, tots els seus grans moments d'entusiasme, d'alegria, d'exaltació, de fruïció, d'apoteosi, estan relacionats amb la seva activitat intel·lectual. Per altra banda, he de suposar que ambdós devien ésser misògins i devien sentir una por cerval davant les dones. Actualment es coneixen molts de detalls del fracàs amorós d'En Nietzsche amb Na Lou Salomé. On suposa que d'aquest fracàs en la seva misogínia. Les obres d'En Nietzsche van salpicades de perles misògines, com, per exemple: La dona...és venjativa: això ve condicionat per la seva debilitat, el mateix que ve condicionat per ella la seva excitable sensibilitat per a la indigència aliena ("Perquè sóc tan savi?", pàgina 7).  O aquest altre: Pocs homes hi ha aquí: per això es masculinitzen les dones. Doncs sols el qui sigui bastant home podrà "redimir" a la dona en la "dona" (Així va parlar Zaratustra); o, també: Quan una dona té virtuts virils, s'ha de fugir d'ella; si no les té, ella mateixa fuig (L'ocàs dels ídols).

 

   En Nietzsche enllaça En Plató amb el cristianisme, però sense donar-ne raons. Explica que ambdós són la pesta del mal moral del món.

    És inconsistent deixar de banda les realitats històriques més òbvies i conegudes. La realitat històrica fou que Atenes i la resta de polis democràtiques foren vençudes militarment per l'Imperi macedoni de N'Alexandre el Gran. Les ciutats gregues continuaren dirigides per les oligarquies aristocràtiques de sempre. I, a l'època de l'Imperi romà, les oligarquies dels grans propietaris de terra continuaren mantenint la seva hegemonia política.

    Es inconsistent i ridícula l'afirmació que la història del món fou determinada per allò que pensà En Plató. Explica el nostre autor que les idees d'En Plató s'expandiren i, a un moment determinat, foren integrades a la teologia cristiana per obra d'aquells ressentits i perversos sacerdots que tramaren la pesta ideològica judeo-cristiana. Creure, com creia En Nietzsche, que el pensament d'un sol home va determinar la història de la humanitat, deu comportar un estat quasi permanent de misticisme (Als moments de frenesí, el nostre autor provocador escrivia aquells textos encara més provocadors, on deia coses així com Perquè sóc tan savi? Perquè escric aquests llibres tan bons?  .   

   D'acord amb la historiografia oficial, podem constatar que la vida social, moral i política de l'Imperi romà mantingué la seva identitat al llarg dels segles fins al final de l'Imperi. Que l'Església cristiana fos declarada oficial a l'any 380 no tingué conseqüències socials o polítiques. Fins a la fi, l'Imperi romà continuà sota el control dels grans patricis – dels grans propietaris de terra -, la producció agrària continuà essent esclavista. Si de cas, hem de destacar que, a partir del segle III, començà el llarg procés de feudalització de l'Imperi. O sigui, que de les proclames oficials de cristianisme, no se'n seguia cap canvi substancial.  Al meu parer, En Constantí – i el patriciat romà – va decidir fer de l'Església cristiana un instrument de cohesió política de l'Imperi (Podeu veure la meva Web El blog d'En Joan Quetgles | L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

 

   Segons En Nietzsche tots els mals de la societat contemporània – del seu temps – tenien el seu origen en la venjança judaica. Els valors letals judeo-cristians van infectar les societats europees. Els iniciadors de la corrupció i de la perdició foren els perversos – demoníacs, hauríem de dir- sacerdots judaics que construïren la primera Església cristiana.

Els mals d'aquest verí judaic són presents a tot arreu; per posar un exemples:  les democràcies i la imposició dels valors procedents de les masses, dels plebeus, dels homes inferiors; la creixent socialització de la societat; les diverses doctrines socialistes són un producte d'arrels judaitzants. Igualment, s'ha de condemnar la massificació de l'ensenyament i de la Universitat;  darrera la màscara de bondat de positivisme i de les ciències positives es pretén una nova versió de cristianisme consumista;  és la promesa falsa de construir un cel vulgar, plebeu, a la terra. 

    Una de les contradiccions – que tant li agradaven al filòleg – més divertides és la que contraposa la figura de Jesús de Natzaret – tot un autèntic Superhome – a la dels escribes i fariseus. El profeta Nietzsche ens assabenta que Jesús era un revoltat contra el sistema hebraic. Diu que Jesús fou l'únic cristià, posat que els seus deixebles, els apòstols, no l'entengueren, que els cristians no són autèntics cristians.  El profeta Nietzsche digué que el cristianisme és la traïció a l'autèntic missatge de Jesús; que En Pau inicià la perversió judaica d'invertir l'autèntic missatge de Jesús, el qual no oferia la recompensa de la vida eterna, sinó que mostrava el camí d'una nova vida a la terra, i no a una altra vida.  En Nietzsche arrissa el ris:  afirma i nega els Evangelis al mateix temps; accepta la mort de Jesús, però nega la resurrecció.  En Nietzsche demostrà que res era capaç de resistir-se a la seva dialèctica i al seu poder filològic.

  

    El nacionalsocialisme alemany va entendre que En Nietzsche era el nunci de l'arribada de la Humanitat superior alemanya. El Règim nazi proclamà En Nietzsche com a el gran filòsof de la nova era. El nietzchisme esdevingué la filosofia obligada a les Universitats alemanyes. N'Hitler mateix es declarava lector de l'obra del filòsof. Amb aquells insuperables espectacles de masses, En Nietzsche esdevingué el profeta de la religió nazi; així, per exemple, a la kolossal col·locació de la primera pedra de la nova seu del partit nazi a Munich, al 1933, s'hi va acompanyar unes obres completes de Nietzsche. Com a anècdota, podem constatar que del 36 al 44 el camarada  Heidegger va dedicar els seus cursos universitaris a l'estudi del pensament d'En Nietzsche, (Kolossal!).

  

   Els filòsofs de París bé s'avançaren a proclamar que els nazis s'havien apropiat indegudament de l'obra i del pensament d'En Nietzsche (Els espanyols, si bé més modestament, els seguiren les petjades). Els parisencs, amb els seus escrits i declaracions, confirmaven d'una manera definitiva que En Nietzsche no tenia res a veure amb el nazisme i que tampoc era racista.  Els parisencs també declararen net de culpa i de sospita al seu admirat Heidegger.  Mostraren textos d'En Nietzsche on sembla que el filòsof desaprovava el racisme i l'antisemitisme (I posaven l'exemple de les bregues del filòsof amb la seva germana, la qual era una racista i antisemita de gran anomenada).

  

   Els filòsofs parisencs menteixen – i també els madrilenys – al declarar Nietzsche lliure de sospita d'antisemitisme. Menteixen, i menteixen sense escrúpols, tot i sabent que són abundants els textos de Nietzsche amarats de racisme.

   Així, a La genealogia de la moral, Ae, 1970, pàgina 35, En Nietzsche, innocentment, fent exhibició dels seus sabers etnogràfics, fa el següent aclariment: Amb el llatí "malus"(dolent) tal volta es carateritzava a l'home vulgar en quant home de pell fosca i sobretot en quant home de cabells negres, en quant habitant preari del territori italià, el qual pel color era pel que més clarament es distingia de la raça rossa, es a dir, de la raça ària dels conqueridors; i, tot seguit, fent referència als mapes etnogràfics del territori alemany, segons els quals s'observaven tot de faixes amb abundància de pobladors no aris, En Nietzsche explica que ...el mateix es pot dir de quasi tota Europa: en essència la raça sotmesa ha acabat per predominar de nou allà mateix  en el color de la pell, en el curt del crani i tal vegada fins i tot en els instints intel·lectuals i socials: ¿qui ens garanteix que la moderna democràcia, l'encara més modern anarquisme i, sobre tot, aquella tendència  cap a la "commune", cap a la forma més primitiva de la societat, tendència avui pròpia de tots els socialistes d'Europa, no signifiquen en l'essencial un gegantí contracop – i que la raça dels conqueridors i senyors, la dels aris, no està sucumbint fins i tot fisiològicament? (Sembla coincidir amb les teories d'En Gobineau, el gran teòric del racisme clàssic; per altra banda, En Wagner era un fervent admirador d'En Gobineau).

   En Nietzsche va desplegant una mena de frenesí contra "les malvestats del poble jueu contra la humanitat"; i així, a la pàgina 41, diu...mai cap poble (referint-se als jueus) va tenir una missió més gran en la història universal. "Els senyors" estan liquidats; la moral de l'home vulgar ha vençut. Es pot considerar aquesta victòria a la vegada com un enverinament de la sang (ella ha mesclat les races entre sí)...tot se judaitza... I a la pàgina 59, ens fa saber quin és l'esdeveniment més important de la història universal amb l'expressió "Roma contra Judea, Judea contra Roma" i explica que, al seu parer, Roma veia al jueu "convicte d'odi contra el gènere huma", i torna a fer una crida justificant tota possible intent de "solució final": amb raó, amb la mesura  que hi ha dret a vincular la salvació i el futur del gènere humà al domini incondicional dels valors aristocràtics, dels valors romans. I afegeix que mentre els romans eren els més forts i els més nobles de tota la història, ...els jueus eren, en canvi, el poble sacerdotal del ressentiment "par excellence", en el que habitava una genialitat popular-moral sense parió. A la pàgina 60, fa un resum de la història de les victòries de "Judea"; en primer lloc, Roma ha sucumbit, i en lloc seu hi hagué l'Església catòlica, la Roma judaïtzada...la qual oferia l'aspecte d'una sinagoga ecumènica. Amb la Reforma luterana, tornà a triomfar Judea, gràcies a aquell moviment plebeu (alemany i anglès); i en tercer lloc, Judea tornà a vèncer una altra vegada...amb la Revolució francesa.

 

    Particularment abundants els trobem a L'Anticrist. Així, a la pàgina 24, es diu:

Els jueus són l'avantguarda d'allò decadent: van sostenir el partit dels decadents aconseguint crear il·lusió, i amb non plus ultra de histriònic van saber col·locar-se al vèrtex de tots geni els moviments de decadència (en qualitat de cristianisme d'En Pau), per a crear una cosa que fos més forta que qualsevol partit que afirmés la vida. Per a aquella espècie d'homes que arribaren al poder per mitjà del judaisme i del cristianisme, la decadència és una forma sacerdotal, és solament un mitjà. Aquesta espècie d'homes té un interès vital en fer que la humanitat emmalalteixi i en invertir, en el sentit perillós per a la vida i calumniador per al món, els conceptes de be i mal, vertader i fals...

   Per cert, aquests textos no figuren a la selecció de textos   que han fet els admiradors d'En Nietzsche (a la Web de N'Horacio Potel).

   També podem llegir: ...els jueus, aquest poble sacerdotal, que no ha sabut prendre satisfacció dels seus enemics  i dominadors més que amb una radical transvaloració dels valors propis d'aquests, es a dir, per un acte de la més espiritual venjança. Això és l'únic que resultava adequat precisament a un poble sacerdotal, al poble de la més refrenada ànsia de venjança sacerdotal. Han sigut els jueus els qui, amb una conseqüència lògica aterradora, s'han atrevit a invertir la identificació aristocràtica dels valors (bo = noble = poderós = bell = feliç = estimat de Déu) i han mantingut amb les dents de l'odi més abismal (l'odi de la impotència) aquesta inversió, a saber, els miserables són els bons; els pobres, els impotents, els baixos són els únics bons...en canvi, vosaltres, vosaltres nobles i violents, vosaltres sou, per tota l'eternitat, els malvats, els cruels, els lascius, els insaciables, els ateus...   En aquests textos En Nietzsche es manifesta com a antisemita extremista. I en alguns moments, els seus textos semblen hitlerians i que demanen la solució final. Així, a la pàgina 24, es pot llegir: Els hebreus són el poble més extraordinari en la història del món...van invertir successivament la religió, el culte, la moral, la història, la psicologia, d'una manera irremeiable ...els hebreus són el poble més fatal de la història del món.    I a la pàgina 44, es diu:  Estem entre hebreus...Per això és necessària la raça...El cristià, aquesta última ratio de la mentida, és una vegada més l'hebreu...Aquest fou el més funest deliri de grandeses que fins ara ha existit a la terra: petits avortaments d'hipòcrites i mentiders començaren a reivindicar per si els conceptes de Déu, veritat, llum, esperit, amor, saviesa, vida, quasi com a sinònims d'ells mateixos...       Els nietzschians afirmen que el règim nazi féu una utilització d'En Nietzsche i de la seva filosofia, i que de cap manera pot ésser considerat un precedent del nazisme. Però, segons el meu parer, la realitat és que el nazis entronitzaren En Nietzsche no per arbitrarietat, sinó perquè les principals teories d'aquest autor coincidien amb la ideologia nazi. De tots els filòsofs alemanys, En Nietzsche és el que té més veïnatge amb el nazisme.      No és el cas que jo suposi que els actuals manipuladors de l'obra d'En Nietzsche pretenguin impulsar algun tipus de neofeixisme. Diverses formacions ideològiques coincideixen a l'hora d'utilitzar la seva obra, però ho fan amb objectius diferents; ara bé, tots ells de signe reaccionari i contra els interessos de les classes populars.     És més, cada un dels filòsofs que fa ús de l'obra d'En Nietzsche té el seu propi objectiu. I entre els teòlegs mateixos es donen grans diferències; n'hi ha que l'escullen com a enemic preferit; preferit, en el sentit que els agrada fer els seus discursos metafísics contra les teories nietzschianes, pensant que d'aquesta manera reforçaran l'autoritat del pensament d'En Plató; fins i tot, no són rars els joves teòlegs agosarats que sostenen que l'obra d'En Nietzsche fou impulsada per un profund sentiment cristià nascut al si del cristianisme (No oblidem que el Superhome és menyspreador del sexe, misogin i intel·lectualista).     He d'indicar com a molt significatiu que els filòsofs de París, quasi sense excepcions, han caigut en la temptació de fer cadascun un cultiu propi de l'obra de Nietzsche (En un altre article faré referència a aquest fenomen parisenc. Ara m'he de limitar a dir que aquests parisencs – que es presenten a si mateixos com el més savis – conviuen magníficament amb l'opressió de l'Estat francès contra les minories nacionals i lingüístiques del seu territori. Aquests savis parisencs són com una mena de literats, l'obra dels quals té molt poca incidència en cap baula del processos històrics. A la fi, un d'ells, En Jean Paul Sartre, va declarar que l'autèntica filosofia era la d'En Marx, que la seva pròpia es limitava a ser un complement de la ciència marxista. la resta de filòsofs parisencs no vol confessar que són dins les xarxes ideològiques de l'Imperi francès, imperi del qual reben els honors i el sosteniment econòmic.   

 La filosofia a l'abast

Mem˛ria hist˛rica. Es Botifarronet.

quetgles | 04 Juliol, 2008 17:58

 

  

  

 Es Botifarronet.  Un cas escandalós de pederàstia eclesiàstica (Bé, escandalós o no tant).

  

   Amb aquest escrit pretenc contribuir a una variant de la memòria històrica popular. Descriu uns fets de la postguerra, cap als 1950, que posen de manifest la situació de misèria moral de la Mallorca d'aquella època. Dels fets descrits jo en sóc testimoni.

 

    El poble era Llucmajor. L'escola es coneixia amb el mal nom de Ca Na Meca (Per la cosa formal i burocràtica, s'anomenava Colegio San Miguel). El malnom es devia a que el fundador de l'escola tenia aquest malnom; li deien Don Joan Meca o de Ca Na Meca. Aquest Don Joan tenia fama de ser un dels majors homosexuals del poble. Per sort, en aquell temps, ja havia deixat l'ensenyament (regentava una gran botiga de roba de la seva propietat) i molt rarament feia compareixença a l'escola.

   Ca Na Meca tenia dos puntals, dos ensenyants, que eren els que tenien més dedicació a l'escola. Un era Don Francesc, l'altre, Don Francisco. Tots dos eren homosexuals, si bé Don Francisco, ho era de manera reservada, en el sentit que les seves pràctiques amoroses eren amagades i poc conegudes. Don Francesc, en canvi, era un cas escandalòs de pederàstia irreprimible. Don Francesc era capellà i era molt petit de talla i gras; per això, li dèiem de mal nom Es Botifarronet.

   No he de contar aquí tot d'històries que corrien entre nosaltres sobre la fortor d'Es Botifarronet. M'he de limitar a dir que, durant tots els anys que vaig anar a Ca Na Meca, Don Francesc sempre va disposar de querido. El querido de Don Francesc fou una figura permanent a l'escola de Ca Na Meca. La figura de querido la representava un noiet d'entre vuit i tretze anys que en tot moment sempre estava al costat del capellà; a cada cicle, el querido de torn era substituït pel nou querido.

     Amb relació a això, durant anys, la imatge de la relació eròtica més repetida era la de Don Francesc amb el braç envoltant el cos del seu noiet, mentre feia guàrdia a la sala d'estudis (Don Francesc assegut, i el querido, dret, al seu costat. O sigui, cada dia, i durant anys, Es Botifarronet cremava con un fogonet, davant nosaltres, sense amagar-se de les nostres mirades interessades. No era rar el dia que vèiem com Es Botifarronet encès ficava la mà dins els pantalons del noiet i allà anava manipulant i fent moviments. En tot temps, nosaltres, els estudiants ens limitaven a fer comentaris cínics i bromes sobre les aventures amoroses d'Es Botifarronet . Donàvem per suposat que Don Francesc feia brutors més grosses amb el seu querido quan quedaven sols,  tancats a una saleta de material escolar. També suposàvem que devia sodomitzar el querido quan el portava a casa seva.

   Com a testimoni de Memòria històrica, he de dir que mai vaig sentir a dir que Es Botifarronet fos denunciat o tingués cap tipus de problema pel seu ardor pederasta. He de pensar que si els estudiants sabien de les seves pràctiques llicencioses del capellanet, molta més gent del poble en devia estar assabentada . I he de pensar que les autoritats civils i eclesiàstiques – les quals, majorment, estaven informades de tots els succeïts – també ho sabien i no feren res per apagar el fogonet encès. Sembla que d'aquells fogonets encesos ni devia haver per tot arreu.

    Si s'escaigués, jo proposaria la constitució d'un tribunal internacional que processés a l'Església catòlica com a encobridora de la pederàstia universal (Com ha quedat vist als tribunals de justícia dels Estats Units, el clergat catòlic és el principal agent de corrupció de menors).

   

     

  

   

   

    

La Espa˝a imposible

quetgles | 04 Juliol, 2008 05:02

  De moment, sols hi ha la versió en català.

   L'oligarquia de Catalunya-Principat, el País Valencià i les Balears, a partir de 1714, renuncià als seus deures nacionals. I, de fet, es confongué, amb l'oligarquia espanyola.

    Els marxistes espanyols – i els catalans – en tot  temps han confós oligarquia espanyola i burgesia espanyola. A l'oligarquia castellano-andalusa l'amagaven amb el nom de burgesia espanyola.

    L'oligarquia espanyola tradicional era la classe dels grans propietaris de terra – la denominada aristocràcia -.  Aquesta oligarquia tenia el control de  l'Estat. Tenia el monopoli de la direcció de l'exèrcit i de l'administració de l'Estat.

   L'aristocràcia castellano-andalusa va ofegar la burgesia de la seva nació –  durant el Siglo de oro quasi va desaparèixer del mapa – i va impedir el desplegament de la burgesia al seus territoris nacionals.

   L'oligarquia, finalment, consentí el desplegament controlat de la burgesia als territoris no nacionals espanyols, a Catalunya i al País Basc. Això va permetre que Catalunya esdevingués el focus de l'activitat industrial i comercial, i que, a 1931, Barcelona fos la major ciutat de l'Estat, amb més d'un milió d'habitants. L'Oligarquia, espantada, constatava que havia perdut el control dels processos socials i polítics que s'anaven esdevenint.

   La pregunta és ¿Com així l'oligarquia no concentrava a Madrid l'activitat industrial, cosa que ara sí està fent?

   L'activitat industrial moderna no es desplegà a Madrid ni a les ciutats castellano-andaluses perqué tradicionalment el control de l'activitat econòmica era un monopoli de l'oligarquia (S'ha d'entendre que el rei era l'oligarca major). És més: el sistema de l'activitat industrial i comercial consistia en el monopoli, l'exclusiva i la concessió en mans de l'oligarquia. Exclusiva i Concessió: el gran aristòcrata és reservava els drets d'una explotació econòmica i els cedia als concessionaris (eren els clients del gran senyor). Per exemple, els senyors tenien l'exclusiva dels molins fariners; els moliners eren els clients dels senyors que havia obtingut la concessió. Per exemple, els grans oligarques establiren el monopoli del comerç amb Amèrica i, per això, centraren al port de Cadis totes les rutes comercials. Per suposat, aquells aristòcrates mai s'ocupaven directament del negoci, sinó els seus concessionaris, els seus clients. El rei de Castella i aquells nobles estaven ben decidits a no desaprofitar cap activitat econòmica beneficiosa. El rei, com a oligarca major, es reservava l'explotació de les salines de tot l'Estat. La burgesia catellano-andalusa quedava estancada, reduïda a la condició de clients del nobles o bé a l'exercici de la menestralia tradicional.

   Des de sempre, la principal base econòmica de l'aristocràcia era la derivada de l'explotació de les seves grans propietats agràries. Aquelles societats agràries aristocràtiques, al impedir el desplegament de la burgesia, es mantenien immòbils, amb decadència (La decadència de España, en deien els tractadistes).

  

   Podria semblar correcte i lògic utilitzar el concepte de burgesia espanyola per a referir-se a la classe hegemònica de l'Estat espanyol en l'actualitat. Però la meva proposta va en una altra direcció. Hem de considerar que no és el cas que l'oligarquia castellano-andalusa desaparegués amb la denominada transició democràtica.

   Com explico al llibre La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 9, "L'oligarquia castellano-andalusa era la classe dominant a l'Estat espanyol; era la classe conservadora que tenia el control ideològic; fins a l'any 1975, durant 40 anys, la ideologia dominant a l'Estat  fou allò denominat nacional-catolicisme. Amb l'establiment de la  monarquia constitucional, es va iniciar una nova etapa històrica en la qual l'oligarquia espanyola – la castellano-andalusa – acceptava el nou marc democràtic (Bé, de fet, realment era el resultat d'una negociació des d'una posició de força de l'oligarquia). Seria més aproximat a la realitat històrica dir que les forces democràtiques acceptaren l'oferta d'un nou marc polític que tenia greus mancances democràtiques, greus mancances que perduren fins el dia d'avui. Les diverses formacions democràtiques de l'Estat que havien estat lluitant contra la dictadura franquista negociaren les condicions que els imposava l'estament franquista  en el Poder. O sigui que no fou el cas que l'oligarquia fos derrotada o afeblida. La Plataforma democràtica negociava amb el Poder franquista des d'una posició de feblesa, i es va veure obligada a acceptar el manteniment dels privilegis de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Ni tan sols s'acordà la més petita reprovació de l'alçament militar del general Franco o del règim franquista. No hi va haver cap intent d'iniciar processos judicials contra els criminals franquistes.  No hi va haver cap tipus de depuració dels funcionaris franquistes amb responsabilitats polítiques. Els oligarques amb totes les seves propietats intactes s'acomodaren esplèndidament al nou ordre democràtic de la monarquia borbònica. Per altra banda, els elements franquistes de l'aparell de l'Estat continuaren als seus llocs de privilegi sense que es fes la més mínima revisió. Tots els militars franquistes i els jutges i els catedràtics i alts administratius continuaren als seus càrrecs sense ésser molestats".

   Als anys de la misèria i de l'oprobi més nefastos – de 1940 al 1958 – el Règim franquista, en un rapte de follia, intentà el retorn a l'Edat Mitjana. Allò que es denominà l'autarquia pretenia dur a terme una utopia econòmica oligàrquica: amb un panòptic que havia de controlar fins a la més petita activitat econòmica, tot el territori restà intervingut econòmicament i restà farcit d'un continu d'exclusives i de concessions i concessionaris. Per posar un exemple de la follia autàrquica: segons el Servicio Nacional del Trigo, els pagesos eren obligats a declarar per escrit l'extensió de les seves terres dedicades al cultiu de cereals – estaven obligats a sembrar una determinada quota de blat - , i, un cop fetes les messes, havia de tornar a declarar la quantitat de cereal obtingut; restaven obligats a vendre tot el blat sobrant al Servicio Nacional, en exclusiva; per a moldre el blat per a l'autoconsum els pagesos estaven obligats a omplir una paperassa burocràtica que els semblava un jeroglífic.

   Com no podia ser d'altra manera, el somni oligàrquic resultà ésser un malson; una Espanya arruïnada que no aconseguia aixecar el cap; el nivell de producció industrial de 1958 no abastava el de l'any 1936!

  

   Podria semblar que, a començament del segle XXI, l'Estat espanyol  havia entrat definitivament a la via de la modernitat. Però no ens hem d'enganyar; haurem de veure que ni l'oligarquia ni l'Església catòlica han estat vençudes; que no han estat retirades de la història; que continuen mantenint els seus privilegis.

   Al meu parer, de moment, l'oligarquia està guanyant la partida. Guanyar la partida consisteix en assegurar el seu poder i esdevenir la classe clarament hegemònica.

   La major part de tractadistes parlen exclusivament de burgesia espanyola sense fer distinció d'aquesta suposada burgesia respecte de les burgesies clàssiques d'Europa i Nord-amèrica. Allò que vull posar de manifest als lectors és que ha estat l'oligarquia tradicional la que ha adoptat tot l'aire d'una burgesia típica; però les aristocràcies no actuen ni es comporten a la manera burgesa sinó a la manera aristocràtica.

   A excepció del títol de rei, sembla que tots els títols nobiliaris no tenen validesa al codi civil. Però els descendents de les gran famílies aristocràtiques espanyoles, amb títol nobiliari o sense, constitueixen el gruix dels grans propietaris de terra.

     Tesi: la major dels individus que formen part de la denominada "gran burgesia espanyola" establerta a Madrid no són una suposada segona generació d'industrials, uns fills d'uns suposats capitans d'indústria. Més aviat són la nova figura de l'oligarquia. Majorment són oligarques, o clients principals de l'oligarquia.

    Madrid és plena de grans empresaris, però hi ha pocs capitans d'indústria. 

 

   Ja durant el franquisme, l'oligarquia havia decidit fer de Madrid un gran centre industrial i financer. El Gran Madrid  esdevingué la ciutat més populosa de l'Estat.

   No és el cas de que al Madrid dels anys de desenvolupament s'hagués iniciat una política d'estímul als petits comerciants i petits industrials per tal que esdevinguessin capitans d'indústria.

    Durant el franquisme i després, fins el dia d'avui, s'ha seguit aplicant el mètode econòmic de l'oligarquia per a estimular el creixement de Madrid. Per mitjà dels privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions, Madrid ha esdevingut el principal nucli industrial i financer de l'Estat. Per suposat, les conseqüències d'aquesta política econòmica anava – i va – en detriment de la resta d'àrees industrials, de les catalanes i basques, en particular.

    Per posar un exemple: la dotzena de petites companyies mallorquines que es dedicaven al transport marítim, seguint les indicacions del Règim,  es constituïren en monopoli amb la creació de la Compañia Transmediterránea, amb seu a Ciutat de Mallorca; als anys setanta, la companyia fou nacionalitzada, i, més endavant, es decidí traslladar la seu a Madrid; i allà continua.

   Amb el desplegament del turisme, sorgien de nuclis burgesos modestos a tot arreu de l'Estat, l'activitat econòmica dels quals seguia les normes típiques de l'economia de lliure mercat.

   Durant aquests darrers anys i fins ara mateix, els Governs espanyols de torn s'han omplert la boca tot declarant que Espanya és una gran potència econòmica mundial. Però aquestes declaracions són un bluf, és clar.

    El mètode de l'oligarquia es contraposa al de l'economia de lliure mercat. La concentració industrial a Madrid no és una conseqüència de l'activitat econòmica desplegada pels agents autòctons de la burgesia local.

 

   Tesi: La concentració industrial a Madrid és conseqüència de la intervenció, els privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions; és a dir, és el resultat de les pràctiques econòmiques vicioses de l'oligarquia.

  

   Les grans empreses industrials de Madrid són, majorment, delegacions d'empreses internacionals. Les grans empreses industrials espanyoles són, majorment, una deriva dels grans monopolis estatals, monopolis que es repartiren entre els oligarques, en especial durant el Govern de N'Aznar. Aquestes grans empreses no és dediquen a la fabricació d'objectes de consum, sinó que ofereixen serveis; són indústries de gas i d'electricitat, de repartiment d'aigua, de servei telefònic, de transport aeri, marítim i terrestre, de distribució de productes del petroli, i d'altres.

   O sigui, no hi ha productes industrials de marca espanyola, excepció feta de les indústries alimentàries. Així, per exemple, no hi ha indústria automobilística nacional espanyola.

 

     Des de sempre, per totes les geografies de l'Estat hi havia els picapedrers. Desenes de milers de petites empreses que constituïen la indústria de la construcció. L'oligarquia sempre s'havia reservat la propietat de les grans empreses de construcció, empreses aquestes que tenien l'exclusiva de les grans obres del Govern.

    Amb el boom del turisme, la construcció esdevingué la principal activitat industrial. I a l'època de N'Aznar arribà a l'apoteosi; la construcció a l'Estat espanyol arribà a superar la construcció conjunta de França, Gran Bretanya i Alemanya. Burgesos i aristòcrates iniciaven la nova etapa amb frenesí. Banquers, Constructors, agents immobiliaris, promotors,  tots ells jugaven fort en aquesta indústria que no havia de témer la competència extrangera.

    Com van assenyalar els economistes del Financial Times, l'Estat espanyol esmerçava la major part dels seus estalvis – i a més a més, s'endeutava – en construcció d'habitatges i en urbanitzacions de segones residències; que hi havia el perill de la bombolla immobiliària; i que, sobre tot, aquesta inversió faraònica era en bens no productius.

   Les diverses burgesies nacionals de l'Estat – la castellano-andalusa, la catalana, la gallega i la basca – es troben ofegades pel domini de l'oligarquia. Les iniciatives econòmiques burgeses sempre es veuen interferides pels dispositius de control i de poder de l'oligarquia. Com sempre, les burgesies es veuen obligades a jugar el joc brut desigual que els imposa l'oligarquia. Més encara: sovint, es fa difícil distingir un gran burgès hispà d'un oligarca.

 

    Vides paral·leles: N'Henry Ford, nord-americà, i En Rodolfo Martín Villa, espanyol. El primer era d'una família de petits grangers; el segon va néixer  al si d'una família benestant de Lleó i va estudiar la carrera d'enginyer.

    En Ford sentia passió per la mecànica; dedicà el bo i millor  de les seves energies a construir un automòbil a l'abast de les classes mitjanes.  A partir d'uns inicis com a treballador manual, esdevingué un dels més grans industrials de la Nord-amèrica del segle XX. Henry Ford ha passat a la història com a exemple i com a model de la suposada bonesa del sistema de lliure economia de mercat - o capitalisme -.

   En Martín Villa, de ben jove, va iniciar una magnífica carrera com correspon a un oligarca. Tan ocupava càrrecs sindicals i polítics dins el Règim franquista – va ésser governador civil de Barcelona -, com càrrecs a la direcció de grans empreses – d'Endesa, per exemple; o Sogegable, darrerament -. En Martin Villa serveix de mostra de l'especial disponibilitat dels oligarques espanyols per ocupar el més diversos càrrecs de direcció. 

    

    La crisi de la bombolla immobiliària ha posat de manifest l'oligarquia espanyola continua essent incompatible amb el denominat economia de lliure mercat. Els oligarques s'omplen la boca tot declarant-se entusiastes partidaris del liberalisme econòmic, però aquests gestos liberals són una pura representació escènica; ells continuen amb els mètodes oligàrquics que els són propis i, en tot moment, miren de liquidar la lliure competència.

   L'Espanya gran potència mundial era la versió publicitària de la bombolla espanyola.

    Un hom podria pensar que ara ha arribat l'època de les vaques magres. Però s'ha d'anar més enllà del que significa l'expressió. S'han de dir les coses pel seu nom. Les suposades vaques grasses eren en realitat el producte de la follia aznarista. Durant aquests anys de monarquia democràtica i de lliure economia de mercat, de fet, no hi ha hagut vertadera democràcia, i l'economia – i l'economia catalana – en tot temps ha sigut intervinguda. O sigui,

   Tesi: L'oligarquia espanyola ofega el desplegament econòmic dels diversos territoris de l'Estat. I, especialment, ofega Catalunya per causa que és l'àrea de major densitat industrial.

  

    En Zaplana cobrant un milió d'euros de sou com a conseller de Telefónica és una icona del sistema.

    Per altra banda, les suposades vaques grasses han coincidit amb els ajuts a gran escala que la Unió Europea va desembossar amb l'objectiu de la modernització de l'economia espanyola.

 

   Finalment, les diverses classes socials catalanes – i les de la resta de l'Estat - es veuran obligades a desfer-se del jou oligàrquic. O, sinó, al meu parer, el panorama social de cada vegada semblarà més una postal mexicana.

   (Aquells lectors que estiguin interessats en saber quins són els meus arguments a favor de la meva autoritat intel·lectual, poden consultar la pàgina de la Xarxa, El blog d'En Joan Quetgles | Quina autoritat intel·lectual?

 

 

  

 

Quina autoritat intelĚlectual?

quetgles | 03 Juliol, 2008 09:09

  

   Justificació dels escrits que he publicat a la Xarxa, així com de la metodologia empleada.

 

   Es probable que qualque lector hagi pensat ¿Com s'atreveix aquest antic professor a fer una crítica tan radical contra tan grans pensadors? Quina és la seva autoritat? Quina és la seva aportació científica reconeguda? Quins els seus títols acadèmics?  

 

   La meva resposta: Precisament, els meus escrits els he construït a partir de la idea de denúncia del sistema del Poder ideològic.

 

   Tesi: la ideologia dominant no és el resultat d'un lliure exercici de confrontació d'idees, sinó d'una instrumentalització construïda pel Poder.

 

   Per suposat, la ideologia dominant mai disposa del control absolut sobre els processos socials ni sobre els processos ideològics. Fins i tot als règims més totalitaris, el Poder sempre posa de manifest la seva inquietud davant l'aparició de noves formacions socials i ideològiques que no havia previst i que no aconsegueix controlar (Basta recordar els ridículs esforços de l'Església catòlica, als anys 1950, amb els seus cursillos de cristiandat, per intentar aturar el nou paganisme, com era el ball d'aferrat i la promiscuïtat a les platges).

 

   Dins l'ordenació de l'Estat – segons la voluntat del Poder -, la Universitat és la institució que disposa de l'Autoritat en matèria de ciència.

   Respecte a l'Autoritat en matèria de filosofia, a l'Estat espanyol es manté una situació bastant confusa: per una banda, es manté quasi intacte tot el sistema acadèmic tradicional – heretat del franquisme i de la monarquia anterior a Franco – i per l'altra, s'han introduït tot de petites innovacions i regulacions de la tasca acadèmica en matèria de filosofia.

 

   Tesi: Així com l'oligarquia castellano-andalusa ha continuat mantenint el seu poder i els seus privilegis en el terreny social i polític (polític, per exemple, la imposició monarquia borbònica com a forma de govern postfranquista), semblantment, també ha mantingut el seu poder a les institucions acadèmiques (Basta veure que els Governs socialistes no han estat capaços de suprimir les càtedres d'ontologia ni de psicologia metafísica).

 

   Certament, es podrà dir que s'ha reforçat la llibertat de càtedra, i que actualment a les universitats espanyoles i catalanes hi ha una diversitat de corrents ideològics. És possible que el nombre de professors tomistes sigui actualment minoritari; però això no significa cap canvi substancial tocant al repartiment dels mecanismes de control ideològic. Ho podem constatar veient que a la programació de temes de filosofia per la les proves de Selectivitat es continua donant preeminència als filòsofs de la més pura tradició conservadora tomista (De manera ridícula, dels deu grans filòsofs de la història, cinc són els propis dels seminaris catòlics, a saber: Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí i Tomàs. Seria còmic veure com s'ho munten els del ministeri – o de la conselleria – per decidir quins són els filòsofs importants).

   Les càtedres de filosofia pura són en decadència a tot el món. I pitjor és la de les universitats espanyoles.  Basta veure que quan es dóna una situació de conflicte ideològic a ningú se li acut anar fer la consulta al savi oficial, al catedràtic que en teoria hauria d'ésser l'autoritat indiscutible. Per ventura, qualcú fa una consulta sobre la immortalitat de l'ànima al catedràtic de psicologia?  Es freqüent que un d'aquests catedràtics publiqui un article o participi en un debat sobre un determinant tema d'actualitat, però sense que se li concedeixi més autoritat que als altres comentaristes sense càtedra.

  

   Els savis en ciències filosòfiques, bé siguin d'escalafó – a la manera espanyola – bé sigui en virtut d'un suposat reconeixement públic, fan un gran esforç per oferir una imatge semblant a la dels savis de les ciències positives, com pugui ésser un matemàtic o un físic. A l'Univers anglo-saxó, el prestigi i l'autoritat d'un científic no s'aconsegueix per oposició – a la manera típica espanyola – sinó per les seves aportacions al món de la ciència. Els denominats filòsofs presenten el seu curriculum, els seus estudis, els seus títols, les seves investigacions (sovint una simple lectura ja esdevé una investigació), i aporten el llistat de la bibliografia;  si haguessin de fer cas d'En Popper, segurament batria el rècord Guidness:  la bibliografia que adjunta al final de la seva obra El jo i el seu  cervell, acumula més dos mil llibres. 

 

   Però de l'acumulació dels sabers no se segueix que un hom disposi de la veritat, segons la metodologia de les ciències positives. La veritat d'una teoria és demostra per mitjà de l'experimentació i no per acumulació de sabers.

 

   Amb el triomf de les revolucions democràtiques( Anglaterra i Escòcia al 1688) l'Empirisme esdevingué el pensament hegemònic.  Es constituí el principi  que la validesa de les normes morals – i les lleis, per tant - era expressió de la voluntat dels ciutadans, i que la voluntat era moguda pels sentiments. Més de dos mils anys després, es restablia l'emotivisme moral i el concepte de pacte social (Podeu veure el tema a  http://quetgles.blogia.com/, pàgina 56 i següents).

 

    Ara alguns positivistes poc de fiar, de manera subreptícia, proven d'introduir noves versions de l'intel·lectualisme moral; pretenen fer valer les seves especulacions de signe conservador (a favor del liberalisme econòmic) com si fossin treballs científics (ciències socials els anomena En Popper).

 

   Continuo exposant els arguments de la meva justificació: El que sostinc és que s'ha de reforçar encara més l'emotivisme moral proclamat pels demòcrates del segle XVII i explicitat pels teòrics de l'Empirisme.

 

   En conseqüència, rebutjo tota pretensió de cientifisme dels escrits de caire moral o social.

   La meva autoritat descansa únicament en els arguments que faig servir en defensa de les meves teories.

 

   Qualque lector podria pensar les meves idees són massa autònomes, massa individualistes i que convindria que cités autors contemporanis. 

    Explico com entenc la meva situació ideològica: El meu punt de partida ideològic fou el republicanisme inicial i l'abraçada al marxisme. Com a molts intel·lectuals catalans, vaig passar d'una època d'entusiasme pel marxisme  i pel comunisme, a una de posterior de cada vegada més crítica, fins arribar a entendre el pensament marxista com un gran fracàs.

   Però rebutjar el comunisme marxista i denunciar la inconsistència de la filosofia d'En Marx, no ha de significar acceptar com a necessari el neoliberalisme o donar com a definitiu el pensament positivista. Per altra banda, s'ha de reconèixer el geni d'En Marx; el seu pensament ha tingut una gran influència dins els diversos camps del pensament contemporani, i la seva denúncia del sistema capitalista continua vigent.

 

   Cal posar de manifest el punt més feble del positivisme. Els 10.000 teòrics positivistes repeteixen una i altra vegada que les proposicions certes i vertaderes són les de les ciències positives, que la metafísica no és possible com a ciència. Però haurien d'explicar i no ho expliquen que els  humans, sense excepcions, es veuen impulsats a prendre decisions que són de caràcter metafísic o moral.

 

   Per posar un exemple aclaridor: Un hom pren una postura personal respecte de la religió. A un moment de la seva vida, es planteja les qüestions metafísiques; ha de decidir si es creient, agnòstic o ateu; ha d'establir quin és el seu posicionament respecte de les religions o respecte d'una religió determinada. En Wittgenstein també sostenia en públic que les proposicions metafísiques són una conseqüència del mal ús del llenguatge, però a la seva vida privada era un fogonet consumit pel sexe i un místic (Durant anys, sempre portava al damunt L'evangeli de Toltoi).

 

   Les teories que exposo als meus escrits són una denúncia del Poder ideològic i, en especial, una denúncia de l'Imaginari de l'Univers espanyol.

  

  Però la denúncia no és una pura negació. Totes les crítiques van orientades en un objectiu d'afirmació dels drets de les classes treballadores i dels drets dels pobles oprimits.

  

   En primer lloc, s'han de reafirmar tots els valors bàsics de l'emotivisme moral,  els del pacte social, els del republicanisme i del socialisme.

  

    Els meus escrits recullen tot d'idees dels clàssics. Però, allò a destacar és que moltes de les idees que exposo en aquests escrits són idees que he sentit a dir, en converses i debats espontanis entre gent de classe treballadora. Els meus escrits pretenen recollir  sentiments i idees d'aquells ambients.

 

  Tesi: El cap d'un treballador és, en principi,  igual de clar o més que el cap d'un intel·lectual o el d'un filòsof.

 

   És urgent i necessari reivindicar de bell nou la igualtat, i, especialment, s'ha de reclamar la igualtat intel·lectual, a la manera que s'establí a les colònies calvinistes de Nova Anglaterra (No em canso d'insistir sobre els privilegis de que es dotaren aquells beats puritans: aconseguiren el cim més alt del republicanisme, mai més igualat a cap lloc del món; si de cas, s'hauria de considerar el formidable autonomisme dels cantons suïssos, també d'arrels calvinistes).

   Ara són abundants les veus dels qui en nom de la il·lustració fan campanya contra la igualtat intel·lectual. No és rar sentir comentaris injuriosos contra determinats polítics tot acusant-los de no tenir estudis. És urgent i necessari desfermar una campanya permanent que posi de manifest la malesa que s'hi amaga dins els conceptes de estudis superiors o educació superior.

  Jo considero que es va donar una línia aristocràtica, idealista, platonitzant dins la Il·lustració francesa, i que, des de les hores, es va desplegar  a l'Univers espanyol. Des de llavors, en aquest Univers hi han conviscut l'intel·lectualisme tomista tradicional - el de l'Església catòlica – i el dels il·lustrats que seguien el model francès.

 

   Tinc pendent un article on he d'explicar el miratge de l'educació superior. Faré veure que una facultat universitària pot oferir uns determinants coneixements, però no educa. El miratge platonitzant dona a entendre que hi ha una mena d'Esperit Sant que deixa una marca indeleble als afortunats que van a la Universitat. Segons això, l'estudiant de veterinària aprèn el coneixements de veterinària i un plus misteriós – sagrat, podríem dir – que és l'educació superior. L'aprenentatge d'un ofici, pel que es veu, no ofereix cap plus. Un aprenent de fuster aprèn l'ofici i res més; no gaudeix del afegit sacramental que ofereixen les facultats universitàries.

 

   Haurem d'exigir que la igualtat  intel·lectual es faci expressa i real. Si de cas, que la societat i els organismes oficials reconeguin que l'aprenentatge dels oficis igualment ofereixen un plus de superioritat en matèria d'educació (O sigui, a la nostra república, els aprenents de picapedrer obtindran l'ofici de picapedrer i el d'educació superior).

 

   Hem d'afirmar i fer públic allò que és evident: que, posem pel cas, un forner afeccionat a l'estudi de la Història té una educació més superior que la d'un arquitecte o un advocat poc afeccionats a la lectura.

 

      Tesi: Els treballadors manuals estan realment en igualtat de condicions intel·lectuals a l'hora de tractar qüestions morals respecte dels treballadors no manuals o dels qui no treballen. (Moral, en sentit ample, s'ha d'entendre que afecta a totes les qüestions socials i polítiques).

 O sigui, per entendre'ns: l'objectiu a aconseguir és anul·lar els privilegis dels poderosos, fermar molt curt els capitalistes i crear creixents espais de llibertat. I, per suposat, seran els treballadors els agents de la igualtat. 

   Aquest seria el primer l'argument  per defensar la meva autoritat intel·lectual: que els meus escrits expressen sentiments i pensaments prou arrelats al si dels ambients obrers, sentiments i pensaments que el Poder tracta d'ofegar o marginar.

 

  

  

L'Espanya impossible

quetgles | 03 Juliol, 2008 08:50

 

  

   L'oligarquia de Catalunya-Principat, el País Valencià i les Balears, a partir de 1714, renuncià als seus deures nacionals. I, de fet, es confongué, amb l'oligarquia espanyola.

    Els marxistes espanyols – i els catalans – en tot  temps han confós oligarquia espanyola i burgesia espanyola. A l'oligarquia castellano-andalusa l'amagaven amb el nom de burgesia espanyola.

    L'oligarquia espanyola tradicional era la classe dels grans propietaris de terra – la denominada aristocràcia -.  Aquesta oligarquia tenia el control de  l'Estat. Tenia el monopoli de la direcció de l'exèrcit i de l'administració de l'Estat.

   L'aristocràcia castellano-andalusa va ofegar la burgesia de la seva nació –  durant el Siglo de oro quasi va desaparèixer del mapa – i va impedir el desplegament de la burgesia al seus territoris nacionals.

   L'oligarquia, finalment, consentí el desplegament controlat de la burgesia als territoris no nacionals espanyols, a Catalunya i al País Basc. Això va permetre que Catalunya esdevingués el focus de l'activitat industrial i comercial, i que, a 1931, Barcelona fos la major ciutat de l'Estat, amb més d'un milió d'habitants. L'Oligarquia, espantada, constatava que havia perdut el control dels processos socials i polítics que s'anaven esdevenint.

   La pregunta és ¿Com així l'oligarquia no concentrava a Madrid l'activitat industrial, cosa que ara sí està fent?

   L'activitat industrial moderna no es desplegà a Madrid ni a les ciutats castellano-andaluses perqué tradicionalment el control de l'activitat econòmica era un monopoli de l'oligarquia (S'ha d'entendre que el rei era l'oligarca major). És més: el sistema de l'activitat industrial i comercial consistia en el monopoli, l'exclusiva i la concessió en mans de l'oligarquia. Exclusiva i Concessió: el gran aristòcrata és reservava els drets d'una explotació econòmica i els cedia als concessionaris (eren els clients del gran senyor). Per exemple, els senyors tenien l'exclusiva dels molins fariners; els moliners eren els clients dels senyors que havia obtingut la concessió. Per exemple, els grans oligarques establiren el monopoli del comerç amb Amèrica i, per això, centraren al port de Cadis totes les rutes comercials. Per suposat, aquells aristòcrates mai s'ocupaven directament del negoci, sinó els seus concessionaris, els seus clients. El rei de Castella i aquells nobles estaven ben decidits a no desaprofitar cap activitat econòmica beneficiosa. El rei, com a oligarca major, es reservava l'explotació de les salines de tot l'Estat. La burgesia catellano-andalusa quedava estancada, reduïda a la condició de clients del nobles o bé a l'exercici de la menestralia tradicional.

   Des de sempre, la principal base econòmica de l'aristocràcia era la derivada de l'explotació de les seves grans propietats agràries. Aquelles societats agràries aristocràtiques, al impedir el desplegament de la burgesia, es mantenien immòbils, amb decadència (La decadència de España, en deien els tractadistes).

  

   Podria semblar correcte i lògic utilitzar el concepte de burgesia espanyola per a referir-se a la classe hegemònica de l'Estat espanyol en l'actualitat. Però la meva proposta va en una altra direcció. Hem de considerar que no és el cas que l'oligarquia castellano-andalusa desaparegués amb la denominada transició democràtica.

   Com explico al llibre La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 9, "L'oligarquia castellano-andalusa era la classe dominant a l'Estat espanyol; era la classe conservadora que tenia el control ideològic; fins a l'any 1975, durant 40 anys, la ideologia dominant a l'Estat  fou allò denominat nacional-catolicisme. Amb l'establiment de la  monarquia constitucional, es va iniciar una nova etapa històrica en la qual l'oligarquia espanyola – la castellano-andalusa – acceptava el nou marc democràtic (Bé, de fet, realment era el resultat d'una negociació des d'una posició de força de l'oligarquia). Seria més aproximat a la realitat històrica dir que les forces democràtiques acceptaren l'oferta d'un nou marc polític que tenia greus mancances democràtiques, greus mancances que perduren fins el dia d'avui. Les diverses formacions democràtiques de l'Estat que havien estat lluitant contra la dictadura franquista negociaren les condicions que els imposava l'estament franquista  en el Poder. O sigui que no fou el cas que l'oligarquia fos derrotada o afeblida. La Plataforma democràtica negociava amb el Poder franquista des d'una posició de feblesa, i es va veure obligada a acceptar el manteniment dels privilegis de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Ni tan sols s'acordà la més petita reprovació de l'alçament militar del general Franco o del règim franquista. No hi va haver cap intent d'iniciar processos judicials contra els criminals franquistes.  No hi va haver cap tipus de depuració dels funcionaris franquistes amb responsabilitats polítiques. Els oligarques amb totes les seves propietats intactes s'acomodaren esplèndidament al nou ordre democràtic de la monarquia borbònica. Per altra banda, els elements franquistes de l'aparell de l'Estat continuaren als seus llocs de privilegi sense que es fes la més mínima revisió. Tots els militars franquistes i els jutges i els catedràtics i alts administratius continuaren als seus càrrecs sense ésser molestats".

   Als anys de la misèria i de l'oprobi més nefastos – de 1940 al 1958 – el Règim franquista, en un rapte de follia, intentà el retorn a l'Edat Mitjana. Allò que es denominà l'autarquia pretenia dur a terme una utopia econòmica oligàrquica: amb un panòptic que havia de controlar fins a la més petita activitat econòmica, tot el territori restà intervingut econòmicament i restà farcit d'un continu d'exclusives i de concessions i concessionaris. Per posar un exemple de la follia autàrquica: segons el Servicio Nacional del Trigo, els pagesos eren obligats a declarar per escrit l'extensió de les seves terres dedicades al cultiu de cereals – estaven obligats a sembrar una determinada quota de blat - , i, un cop fetes les messes, havia de tornar a declarar la quantitat de cereal obtingut; restaven obligats a vendre tot el blat sobrant al Servicio Nacional, en exclusiva; per a moldre el blat per a l'autoconsum els pagesos estaven obligats a omplir una paperassa burocràtica que els semblava un jeroglífic.

   Com no podia ser d'altra manera, el somni oligàrquic resultà ésser un malson; una Espanya arruïnada que no aconseguia aixecar el cap; el nivell de producció industrial de 1958 no abastava el de l'any 1936!

  

   Podria semblar que, a començament del segle XXI, l'Estat espanyol  havia entrat definitivament a la via de la modernitat. Però no ens hem d'enganyar; haurem de veure que ni l'oligarquia ni l'Església catòlica han estat vençudes; que no han estat retirades de la història; que continuen mantenint els seus privilegis.

   Al meu parer, de moment, l'oligarquia està guanyant la partida. Guanyar la partida consisteix en assegurar el seu poder i esdevenir la classe clarament hegemònica.

   La major part de tractadistes parlen exclusivament de burgesia espanyola sense fer distinció d'aquesta suposada burgesia respecte de les burgesies clàssiques d'Europa i Nord-amèrica. Allò que vull posar de manifest als lectors és que ha estat l'oligarquia tradicional la que ha adoptat tot l'aire d'una burgesia típica; però les aristocràcies no actuen ni es comporten a la manera burgesa sinó a la manera aristocràtica.

   A excepció del títol de rei, sembla que tots els títols nobiliaris no tenen validesa al codi civil. Però els descendents de les gran famílies aristocràtiques espanyoles, amb títol nobiliari o sense, constitueixen el gruix dels grans propietaris de terra.

     Tesi: la major dels individus que formen part de la denominada "gran burgesia espanyola" establerta a Madrid no són una suposada segona generació d'industrials, uns fills d'uns suposats capitans d'indústria. Més aviat són la nova figura de l'oligarquia. Majorment són oligarques, o clients principals de l'oligarquia.

    Madrid és plena de grans empresaris, però hi ha pocs capitans d'indústria. 

 

   Ja durant el franquisme, l'oligarquia havia decidit fer de Madrid un gran centre industrial i financer. El Gran Madrid  esdevingué la ciutat més populosa de l'Estat.

   No és el cas de que al Madrid dels anys de desenvolupament s'hagués iniciat una política d'estímul als petits comerciants i petits industrials per tal que esdevinguessin capitans d'indústria.

    Durant el franquisme i després, fins el dia d'avui, s'ha seguit aplicant el mètode econòmic de l'oligarquia per a estimular el creixement de Madrid. Per mitjà dels privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions, Madrid ha esdevingut el principal nucli industrial i financer de l'Estat. Per suposat, les conseqüències d'aquesta política econòmica anava – i va – en detriment de la resta d'àrees industrials, de les catalanes i basques, en particular.

    Per posar un exemple: la dotzena de petites companyies mallorquines que es dedicaven al transport marítim, seguint les indicacions del Règim,  es constituïren en monopoli amb la creació de la Compañia Transmediterránea, amb seu a Ciutat de Mallorca; als anys setanta, la companyia fou nacionalitzada, i, més endavant, es decidí traslladar la seu a Madrid; i allà continua.

   Amb el desplegament del turisme, sorgien de nuclis burgesos modestos a tot arreu de l'Estat, l'activitat econòmica dels quals seguia les normes típiques de l'economia de lliure mercat.

   Durant aquests darrers anys i fins ara mateix, els Governs espanyols de torn s'han omplert la boca tot declarant que Espanya és una gran potència econòmica mundial. Però aquestes declaracions són un bluf, és clar.

    El mètode de l'oligarquia es contraposa al de l'economia de lliure mercat. La concentració industrial a Madrid no és una conseqüència de l'activitat econòmica desplegada pels agents autòctons de la burgesia local.

 

   Tesi: La concentració industrial a Madrid és conseqüència de la intervenció, els privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions; és a dir, és el resultat de les pràctiques econòmiques vicioses de l'oligarquia.

  

   Les grans empreses industrials de Madrid són, majorment, delegacions d'empreses internacionals. Les grans empreses industrials espanyoles són, majorment, una deriva dels grans monopolis estatals, monopolis que es repartiren entre els oligarques, en especial durant el Govern de N'Aznar. Aquestes grans empreses no és dediquen a la fabricació d'objectes de consum, sinó que ofereixen serveis; són indústries de gas i d'electricitat, de repartiment d'aigua, de servei telefònic, de transport aeri, marítim i terrestre, de distribució de productes del petroli, i d'altres.

   O sigui, no hi ha productes industrials de marca espanyola, excepció feta de les indústries alimentàries. Així, per exemple, no hi ha indústria automobilística nacional espanyola.

 

     Des de sempre, per totes les geografies de l'Estat hi havia els picapedrers. Desenes de milers de petites empreses que constituïen la indústria de la construcció. L'oligarquia sempre s'havia reservat la propietat de les grans empreses de construcció, empreses aquestes que tenien l'exclusiva de les grans obres del Govern.

    Amb el boom del turisme, la construcció esdevingué la principal activitat industrial. I a l'època de N'Aznar arribà a l'apoteosi; la construcció a l'Estat espanyol arribà a superar la construcció conjunta de França, Gran Bretanya i Alemanya. Burgesos i aristòcrates iniciaven la nova etapa amb frenesí. Banquers, Constructors, agents immobiliaris, promotors,  tots ells jugaven fort en aquesta indústria que no havia de témer la competència extrangera.

    Com van assenyalar els economistes del Financial Times, l'Estat espanyol esmerçava la major part dels seus estalvis – i a més a més, s'endeutava – en construcció d'habitatges i en urbanitzacions de segones residències; que hi havia el perill de la bombolla immobiliària; i que, sobre tot, aquesta inversió faraònica era en bens no productius.

   Les diverses burgesies nacionals de l'Estat – la castellano-andalusa, la catalana, la gallega i la basca – es troben ofegades pel domini de l'oligarquia. Les iniciatives econòmiques burgeses sempre es veuen interferides pels dispositius de control i de poder de l'oligarquia. Com sempre, les burgesies es veuen obligades a jugar el joc brut desigual que els imposa l'oligarquia. Més encara: sovint, es fa difícil distingir un gran burgès hispà d'un oligarca.

 

    Vides paral·leles: N'Henry Ford, nord-americà, i En Rodolfo Martín Villa, espanyol. El primer era d'una família de petits grangers; el segon va néixer  al si d'una família benestant de Lleó i va estudiar la carrera d'enginyer.

    En Ford sentia passió per la mecànica; dedicà el bo i millor  de les seves energies a construir un automòbil a l'abast de les classes mitjanes.  A partir d'uns inicis com a treballador manual, esdevingué un dels més grans industrials de la Nord-amèrica del segle XX. Henry Ford ha passat a la història com a exemple i com a model de la suposada bonesa del sistema de lliure economia de mercat - o capitalisme -.

   En Martín Villa, de ben jove, va iniciar una magnífica carrera com correspon a un oligarca. Tan ocupava càrrecs sindicals i polítics dins el Règim franquista – va ésser governador civil de Barcelona -, com càrrecs a la direcció de grans empreses – d'Endesa, per exemple; o Sogegable, darrerament -. En Martin Villa serveix de mostra de l'especial disponibilitat dels oligarques espanyols per ocupar el més diversos càrrecs de direcció. 

    

    La crisi de la bombolla immobiliària ha posat de manifest l'oligarquia espanyola continua essent incompatible amb el denominat economia de lliure mercat. Els oligarques s'omplen la boca tot declarant-se entusiastes partidaris del liberalisme econòmic, però aquests gestos liberals són una pura representació escènica; ells continuen amb els mètodes oligàrquics que els són propis i, en tot moment, miren de liquidar la lliure competència.

   L'Espanya gran potència mundial era la versió publicitària de la bombolla espanyola.

    Un hom podria pensar que ara ha arribat l'època de les vaques magres. Però s'ha d'anar més enllà del que significa l'expressió. S'han de dir les coses pel seu nom. Les suposades vaques grasses eren en realitat el producte de la follia asnarista. Durant aquests anys de monarquia democràtica i de lliure economia de mercat, de fet, no hi ha hagut vertadera democràcia, i l'economia – i l'economia catalana – en tot temps ha sigut intervinguda. O sigui,

   Tesi: L'oligarquia espanyola ofega el desplegament econòmic dels diversos territoris de l'Estat. I, especialment, ofega Catalunya per causa que és l'àrea de major densitat industrial.

  

    En Zaplana cobrant un milió d'euros de sou com a conseller de Telefónica és una icona del sistema.

    Per altra banda, les suposades vaques grasses han coincidit amb els ajuts a gran escala que la Unió Europea va desembossar amb l'objectiu de la modernització de l'economia espanyola.

 

   Finalment, les diverses classes socials catalanes – i les de la resta de l'Estat - es veuran obligades a desfer-se del jou oligàrquic. O, sinó, al meu parer, el panorama social de cada vegada semblarà més una postal mexicana.

   (Aquells lectors que estiguin interessats en saber quins són els meus arguments a favor de la meva autoritat intel·lectual, poden consultar la pàgina de la Xarxa, El blog d'En Joan Quetgles | Quina autoritat intel·lectual?

 

 

 

La Iglesia catˇlica, un instrumento del Imperio romano

quetgles | 29 Juny, 2008 06:31

 

   De moment, solament hi ha la versió en llengua catalana.

 

   L'Església catòlica fou un instrument de domini  creat per l'Imperi romà per tal d'aconseguir un major nivell d'integració social de les diverses poblacions de l'Imperi, així com d'una major cohesió social, els esclaus inclosos. I l'Univers catòlic és un continuum de manipulació històrica, i de mistificació, tot començant per l'elaboració dels textos del Nou Testament.  Els apologistes catòlics no disposen ni d'un sol text originari;  són textos en llengua grega del segle IV. Com és sabut,  no hi ha proves, no hi ha documents, no hi ha referències escrites ni de Jesucrist, ni dels apòstols ni d'unes suposades comunitats cristianes del segle I i II. El miracle del Llençol Sant de Torí no ha resistit la prova del carboni catorze. Entre la immensa producció literària durant els primers segles de l'Imperi romà, no hi ha escrits que facin referència al tal Jesús. Ni poetes ni filòsofs ni historiadors fan referència a Jesús o a unes suposades comunitats cristianes primitives. "La guerra dels jueus" de Flavi Josef, del segle I, única obra que descriu el món jueu i els seus conflictes, no en diu res de Jesús ni dels cristians. Descriu detalladament les diverses tendències i faccions del judaisme i els conflictes socials i polítics de la societat palestina, però no diu res dels cristians.  Per fer front a aquest buit ominós, els apologistes catòlics decidiren fer una molt greu mistificació: afegir breu paràgraf  al text original d'En Josef, on es fa referència a Jesús, d'una manera forçada, com un parèntesi que trenca els curs de la narració. Tot i que els historiadors  seriosos han assenyalat aquesta manipulació vergonyosa, la maquinària catòlica de guerra ideològica presenta com a vertader el fals testimoni a tots els racons del món on pot fer sentir la seva veu (vegeu la crítica a Internet: The Myth of the Historical Veracity of Jesus, de Hayyim ben Yehoshua, on s'explica que no hi ha garanties de l'existència històrica de Jesús, però, a més a més, assenyala la incompetència dels autors dels Evangelis respecte del món jueu del segle I). 

    En un Imperi romà en descomposició, la religió podria jugar un paper decisiu per aconseguir la cohesió i la integració de la gran diversitat de pobles. D'entre una dotzena de religions de salvació que s'escampaven per l'Imperi al segle IV, l'emperador  Constantí va decidir fer del cristianisme la religió de l'Imperi. On diu que per l'edicte de Milà, any 313, s'autoritzava la pràctica de la religió cristiana, però s'ha de subratllar que En Constantí va intervenir personalment, com un campió, a l'expansió de l'Església cristiana per mitjà de donacions i de privilegis; ell mateix va convocar el Concili de Nicea, al 325. De fet, aquesta església, a tots els efectes  es comportava com si fos l'oficial  del Estat, oficialitat que promulgarà Teodosi, al 380. L'Església catòlica esdevenia el més formidable instrument d'integració, violenta, és clar; tan bon punt, l'Església catòlica fou l'oficial de l'Imperi,  les demés religions eren prohibides i perseguides. Però  si el projecte polític d'En Constantí no aturà l'esfondrament de l'Imperi romà d'Occident, sí va demostrar, en canvi, que l'Església cristiana feia possible la supervivència de l'Imperi romà d'Orient, l'Imperi bizantí (No de bades la capital, Bizanci, es digué Constantinoble i l'emperador passà al santoral de l'Església Ortodoxa com a Sant Constantí), durant més de mil anys.

   Alguns  elements bàsics de la ideologia de l'Imperi foren introduïts dins els textos del Nou Testament, i de manera especial a Els fets dels apòstols i a Les Epístoles de Sant Pau (Les suposades epístoles d'un suposat Pau de Tars són considerades inversemblants per una munió d'investigadors seriosos. Vegeu www.skeptically.org). Dit d'una altra manera, les normes de conducte proposades al Nou Testament coincideixen o reforcen les lleis i normes de l'Imperi.  D'un Imperi on l'esclavitud era una pedra essencial del sistema, els textos del Nou Testament es limiten a fer unes breus valoracions i recomanacions; es limiten a afirmar que els esclaus cristians han de ser uns bons esclaus per als seus senyors, que han de mirar per la casa, que fins i tot han de ser com un fills dels seus amos; i que l'amo cristià ha de ser un bon amo. En cap escrit es planteja globalment el tema de l'esclavitud; no es fa cap recomanació als amos cristians per  què alliberin els seus esclaus o millorin la seva condició vital. El sistema de repressió romà era d'una violència inaudita, i en especial contra els esclaus; la llei romana amenaçava permanentment amb el genocidi (En el cas que un esclau assassinés al seu amo, segons la llei, tots els esclaus de la casa o de la finca havien de ser passats per les armes. Al segle II, els esclaus de Sicília, aixecats en armes, foren exterminats per l'exèrcit de Roma).  Enfront de la malvestat, l'Església no tenia res a dir; ni una sola demanda de reforma de les lleis genocides (En contrast, segons la llei de  l'Antic Testament, l'amo jueu havia d'alliberar els seus esclaus jueus al cap de set anys de servitud. En un pla moralment superior, l'Alcorà declara que l'esclavitud és prohibida entre musulmans).   Igualment, el textos del NT passen de puntetes  sobre la qüestió dels fonaments de l'ordenació política i social; aquells suposats apòstols es limiten a dir que tota l'Autoritat ve de Déu i que els cristians han de ser molt respectuosos amb les autoritats i amb les lleis. Sembla que defugien un tema davant el qual se sentien molt incòmodes.    Mantenen una posició masclista i conservadora   sobre el matrimoni i la relació de gènere. Repeteixen que la dona ha de subjectar-se al marit; i que les vídues joves s'han de tornar a casar; o sigui que sembla que no convenia que una dona visqués sola sense dependre de ningú. 

   Els Pares de l'Església feien una condemna expressa de la filosofia amb l'argument de que la veritat està continguda en la Revelació divina. Els patricis romans sempre expressaren la seva desconfiança respecte a l'activitat filosòfica; veien de mal ull un home que es dediqués a l'especulació intel·lectual; únicament aprovaven els estudis dedicats a la retòrica i a la història.

   Als textos del Nou Testament hi ha desaprovació  expressa de la filosofia i dels que pretenen ésser savis sense la paraula de Déu. Al llibre de Els fets dels apòstols es diu que En Pau va anar a Atenes i que ...s'exasperava d'indignació veient que la ciutat era plena d'ídols. Discutia...a la sinagoga amb els jueus i...a l'àgora ...alguns filòsofs epicuris i estoics discutien amb ell.     De bon principi, sense fer cap tipus d'anàlisi, es dóna per normal i natural el fet de la divisió de la societat en classes i l'existència de l'esclavitud. En això també coincideixen amb la ideologia dominant del patriciat romà. La novetat del discurs cristià en aquest tema consisteix en l'aportació d'una nova retòrica d'exaltació purament religiosa, de caire místic, de manera que no conté cap proposta de canvi de les condicions socials. No és la denúncia d'un sistema injust, sinó que proposa l'acceptació de la injustícia com si fos un mèrit als ulls de Déu aquesta acceptació resignada d'una vida esclavitzada. La preocupació del cristià oprimit no ha de ser sortir de l'opressió, sinó confiar en Déu que els recompensarà amb la vida eterna.    El lector actual també queda escandalitzat pel tractament dels temes referits a la salut i a les malalties. Els apòstols presenten l'oració com a gran recurs general per a la curació dels malalts.   Es dona un marcat paral·lelisme entre la moral cristiana i l'estoica  dels patricis romans. En general, els textos del NT afirmen els valors de la societat patriarcal romana.    Per a En Constantí i per al Poder de Roma, l'Església catòlica era qualque cosa més que un aliat ideològic. L'Església es desplegava com un autèntic Poder paral·lel – però al servei del Poder polític – tot aconseguint uns objectius de control moral i ideològic, d'integració i de cohesió social que mai podria aconseguir el Poder imperial directament. Amb el suport decidit d'En Constantí, i tot fent ús de recursos de coacció i de promeses materials, l'Església catòlica va aconseguir atreure les  masses de les grans ciutats. L'Univers catòlic, la història oficial de l'Església catòlica presenta l'expansió del cristianisme com a resultat de la bonesa del missatge cristià i de l'atracció pel model de vida d'unes suposades comunitats cristianes primitives – comunitats que mai van existir, ni podien existir – . A tot el món antic de l'època romana les ciutats, pobles, o nacions religió i normes morals i socials estaven indissolublement unides, formaven un tot social. L'Imperi romà havia afeblit quan no destruït les normes morals i socials locals tot imposant les lleis i les normes de l'Imperi. A un moment determinant de canvi del procés històric, al segle IV,  les ciutats i pobles decidiren assembleàriament – o en assemblea de notables – adoptar una nova religió en funció dels interessos de la ciutat o nació (Hi ha abundant bibliografia que mostra de quina manera les nacions germàniques invasores de l'Imperi romà decidien canviar de llengua i de religió amb l'objectiu de consolidar les seves conquestes. Amb un maquiavelisme inaudit, el rei franc i l'assemblea dels nobles adopten el cristianisme com a nova religió dels francs. Podeu veure més detalls a la meva Web Segon blog d'En Quetgles). El debat a les ciutats de l'Imperi per a resoldre  si s'adoptava o no el cristianisme no era un debat teològic o de temes de mística, sinó quins serien els guanys que obtindrien en cas afirmatiu o els perjudicis que seguirien  en cas contrari. L'Església cristiana constantina oferia a les ciutats més seguretat i protecció, una major garantia respecte a la provisió d'aliments, més facilitats per als ciutadans per a l'obtenció dels drets civils, concessió de privilegis fiscals, concessió d'avantatges per a accedir a càrrecs burocràtics de l'Estat, etc. La idiosincràsia dels pobles i ciutats s'esvaïa i era substituïda pels signes distintius de l'Església catòlica. Així, s'aconseguia fer homogènies les ciutats de l'Imperi: religió, moral, llengua – el llatí a Occident i el grec a Orient -, llei civil, festes familiars i cíviques. Tot portava la marca del cristianisme. El cristianisme esdevenia el tret distintiu dels nacionals de l'Imperi. D'immediat, els governants perses en va prendre bona nota d'aquest nou nacionalisme cristià i van prendre mesures per tal d'impedir la propaganda de l'Església catòlica  a l'interior de l'Imperi persa.   

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb