El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La lluita de classes a l'Estat espanyol. Trenta-un enunciats. Reedició.

quetgles | 17 Octubre, 2019 21:12

    

    

            La lluita de classes a l’Estat espanyol. Trenta-un  enunciats.     

   Primer.  A finals del segle XIX, l’oligarquia espanyola tradicional – els grans propietaris de terra i les elits socials castellano-andaluses – havia demostrat ésser incapaç de d’aconseguir la modernització de l’Estat. L’oligarquia i les elits lligades a aquesta oligarquia havien impedit el desplegament d’una burgesia espanyola estricta (A la fi, i amb tot d’inconvenients, es desplegava una modesta burgesia industrial a Catalunya Principat i al País Basc). 

   Les elits eren ufanoses pel seu domini inqüestionable. I els seus programes de modernització de l’Estat eren superficials. En darrer terme, sempre eren al servei del reforçament del poder i dels privilegis de la classe dominant. Per altra banda, l’Església catòlica espanyola (l’instrument essencial del control ideològic de les societats de l’Estat) continuava en la seva tasca de blindatge dels seus privilegis.  L’oligarquia i l’Església podien dir que no hi havia cap amenaça interior, que no hi havia cap grup social que presentés una alternativa de poder.

   Però aquest immobilisme social convertia a la monarquia espanyola en una antigalla, en un Estat incompetent que restava en perill de desaparèixer en qualsevol moment.  La guerra amb els Estats Units, 1898, posava de manifest la incompetència de l’oligarquia espanyola.  No només es mostrava la inferioritat militar espanyola, sinó la decadència de l’oligarquia i de l’Estat espanyol.  L’hemeroteca de La Vanguardia  guarda el testimoniatge de l’estat de misèria material, intel·lectual i moral de la classe dirigent espanyola (A la batalla naval de Santiago, 1898, l’esquadra de l’almirall Cervera fou destruïda en unes poques hores, mentre que l’esquadra ianqui restava quasi intacta amb un total de baixes de dos mariners. A La Vanguardia, 8.07.1898, es recullen testimoniatges del desastre, com el que transcric: »Abría la marcha el Colón, siguiéndole de cerca el Vizcaya, el María Teresa y el Oquendo, viniendo después los dos destroyers y un cañonero. »A pesar de nuestra bien patente inferioridad material, creíamos que batiéndonos con tesón podríamos quizás resistir lo suficiente el fuego de los yankees. »Diez minutos después de empezado el combate, tanto se habían calentado ya los cañones del María Teresa que se hizo imposible su manejo. »Nuestra situación era, pues, desesperada. Todo se había perdido, menos el honor»

).   

 

   Segon. Campanyes de fum. A començament de segle, l’oligarquia continuava mantenint el monopoli del Poder. Després de la derrota humiliant  i de la pèrdua de les colònies d’ultramar (1898), la classe dirigent va llançar tot de campanyes ideològiques que eren de fum. L’eix d’aquestes campanyes consistia en dir que s’havia de superar la decadència espanyola, que s’havia d’aconseguir la regeneració. No faltaven veus que propugnaven la modernització i la industrialització.

  La monarquia, els oligarques i l’Església mantenien tot de projectes modernitzadors (bastant idiotes) que, de fet, no pretenien altra cosa que el reforçament del seu poder i dels seus privilegis. Pretenien que la modernització – i la regeneració – fos a l’espanyola, de manera que estigués dirigida per les elits del Poder. La industrialització, si de cas, havia d’estar sota el control directe de la classe oligàrquica; o sigui, era una versió actualitzada del projecte industrial tradicional: crear indústries reials, és a dir, estatals, sota control de l’oligarquia.

 

   Tercer.  Malgrat els seus designis, les elits hagueren d’acceptar l’aparició de la nova burgesia industrial concentrada majorment a Catalunya Principat i al País Basc.

 

   Quart. L’oligarquia i l’Església hagueren de constatar que la seva ciutadella no havia aconseguit impedir l’entrada de les idees de la modernitat i de reforma social. 

 

   Cinquè. Les elits del Poder esgotaven les seves energies en dues estratègies contraposades. Pretenien ésser unes elits a la manera de les elits de les potències europees, i, així, a imitació de França, intentaren una política imperialista al Nord d’Àfrica. Però, alhora, continuaven impedint el desplegament de la societat moderna, en el sentit que volien continuar mantenint un absolut control – com havien fet sempre - sobre tot tipus d’activitats socials i econòmiques.

    O sigui, volien els beneficis de la modernitat, però, alhora, reprimien les línies innovadores.

 

  Sisè. Acció i reacció. A tot al llarg del segle vint, es dona un procés d’avanç social trencat contínuament per les forces reaccionàries de l’oligarquia i de l’Església catòlica.

   

   Setè. Les elits oligàrquiques pretengueren el control directe de l’economia de l’Estat espanyol. I, en gran part, aconseguiren l’exercici d’aquest control.

  Com dic al meu escrit  El capitalisme espanyol, inviable   L'activitat industrial moderna no es desplegà a Madrid ni a les ciutats castellano-andaluses perqué tradicionalment el control de l'activitat econòmica era un monopoli de l'oligarquia (S'ha d'entendre que el rei era l'oligarca major). És més: el sistema de l'activitat industrial i comercial consistia en el monopoli, l'exclusiva i la concessió en mans de l'oligarquiaExclusiva i Concessió: el gran aristòcrata és reservava els drets d'una explotació econòmica i els cedia als concessionaris (eren els clients del gran senyor). 

   Vuitè. Una doble dialèctica. A la tradicional, s’hi afegia la lluita entre la nova classe dels industrials moderns i els obrers de les seves fàbriques. Així, es donà una doble lluita: contra la monarquia ( o sigui, contra l’oligarquia tradicional) i contra la classe dels industrials. La lluita obrera contra el capitalisme emergent es centrà al Principat de Catalunya i al País Basc, com era d’esperar.

 

      Novè. A les primeres dècades del segle XX, els obrers hagueren de mantenir una doble lluita contra la reacció de l’oligarquia i contra l’explotació dels capitalistes.

 

   Desè.  Una modesta revolució industrial tenia lloc al Principat (En especial, es desplegà una potent indústria tèxtil), però els èxits dels capitalistes catalans no aconseguiren en cap cas trencar l’intervencionisme econòmic tradicional de l’oligarquia. A més a més, l’oligarquia continuava mantenint el control directe d’importants empreses econòmiques, com per exemple les de les línies fèrries o les d’administració de ports.

 

   Onzè. Mentre que a les àrees castellano-andaluses es mantenia la dialèctica tradicional entre el poble i els senyors, a les àrees industrials sorgien unes noves formacions socials – els obrers de les indústries – que defugien la dialèctica social tradicional.

 

   Dotzè. L’oligarquia i l’Església, de bon principi, se sentiren inquietes i insegures respecte a la població dels creixents nuclis industrials. La Setmana Tràgica, 26.07.1909, fou la primera gran manifestació de la lluita de classes entre l’oligarquia i la classe treballadora.

 

   Tretzè.  L’Església catòlica catalana passà a una nova etapa al servei de la classe aristocràtica i, alhora, de la dels empresaris. L’Església mantenia amb èxit el control ideològic de les classes populars tradicionals;  però no així amb les noves formacions socials obreres i ciutadanes. 

    L’estratègia reaccionària de la Jerarquia catòlica va  demostrar que era un error. Els obrers rebutjaren els intents de crear sindicats grocs, i, majorment, s’afiliaren a sindicats anarquistes. A La Setmana Tràgica,  els obrers i les classes populars mostraren el seu odi contra l’Església i sorprengueren el món amb la crema d’esglésies, convents i centres d’ensenyament eclesiàstics.

    En aquells dies d’exaltació, l’Església mostrà la seva autèntica vocació inquisitorial. Donà suport a la repressió i hi va contribuir directament: els prelats de Barcelona remeteren una carta en la que acusaven En Francesc Ferrer i Guàrdia de ser l’instigador de la revolta; la carta fou el principal argument per  a condemnar a mort a aquest pedagog, fundador de l’Escola Moderna a Barcelona. Es van clausurar els sindicats i, ja de passada, s’ordenà el tancament de les escoles laiques, o sigui, modernes (Era una manera de liquidar una amenaça ideològica).

    Catorzè. No fou el cas que l’anomenada burgesia catalana fos l’avantguarda del pensament il·lustrat contra la ideologia conservadora tradicional. La classe dels industrials i dels grans comerciants catalans en tot temps donaren el seu suport a les ideologies conservadores. O sigui, no fou el cas que una suposada burgesia catalana encapçalés una lluita per a l’establiment de la democràcia.   (El concepte marxista de “pensament burgès” és espuri, i no fa sinó introduir la confusió, en el sentit que els individus que es dediquen a difondre idees, per la seva situació social, haurien de ser considerats burgesos; així, si es feia aquest mal ús del llenguatge, En Marx mateix hauria de ser considerat burgès, i, llavors, en conseqüència, el  pensament de Marx hauria de ser considerat un “pensament burgès”).    No és el cas que es donés això que en diuen la revolució burgesa a Catalunya-Principat. La classe dels grans industrials i dels grans comerciants no impulsaren mai cap revolució, si de cas, si se’n donava una, de revolució, ells, els capitalistes, la combatien.     Quinzè. En tot temps i a tot arreu, l’única lluita pròpia dels capitalistes té per objectiu augmentar els beneficis del seu capital i reforçar els privilegis socials i econòmics de la seva classe.    Setzè. A partir del desastre de la guerra hispano-ianqui, l’oligarquia espanyola es mostrà insatisfeta i insegura. Volgué compensar la pèrdua de Cuba i Filipines, amb l’aventura colonial nord-africana, amb l’intent de reduir els territoris del Nord del Marroc a colònia espanyola. Els oligarques espanyols, els qui eren incapaços de dur a terme una revolució industrial a la seva nació, pretenien ara aixecar-se com a metròpoli econòmica del Marroc nord.    La monarquia de N’Alfonso XIII es sentia tan insegura que pegava cops d’Estat contra ella mateixa. El més notable i formal fou el del general Primo de Rivera, a 1923.        Dissetè. L’oligarquia espanyola, com a aristocràcia que és, ha mantingut inalterables les seves senyes d’identitat.       Divuitè. Certament, una part majoritària dels grans empresaris catalans van donar suport a les reivindicacions nacionalistes toves, és a dir, regionalistes i conservadores. Sempre que s’ha donat una situació de crisi social a Catalunya Principat, aquesta classe social ha traït els moviments del republicanisme independentista català i s’ha posicionat al costat de l’oligarquia, de l’Església catòlica i de la reacció.  Així, ho feu a l’any 1909, en contra de les reivindicacions de les classes populars; la Lliga – la dreta regionalista – es posà al costat del Govern de Maura.  Sembla que la Lliga veié amb simpatia el cop d’Estat de Primo de Rivera, 1923. A partir de la proclamació de la República, l’Església catòlica i el gran capital català, majorment, començaren a conspirar contra la República. I, al 1936, esclatada la guerra civil, En Francesc Cambó – el màxim exponent del catalanisme conservador i gran financer -, des de l’exili, feu pública la seva adhesió al bàndol del general Franco (Més encara: li va donar suport financer).    Acabada la guerra mundial, a tot Europa es feu palès el conflicte de classes;  i els intents revolucionaris esclataren per tot arreu. El triomf de la revolució a Rússia fou un incentiu per als moviments obreristes.     Com era previsible, la situació d’inquietud social i política que travessava Europa es transmeté a les àrees més sensibles de l’Estat espanyol, és a dir, a les àrees on ja hi havia situacions de conflicte.        

     Dinovè. La gran confusió ideològica de les formacions obreristes a l’Estat espanyol.

     Les formacions obreres – sindicats, partits polítics obreristes – a l’Estat espanyol encapçalaren una doble lluita contra el Poder de l’oligarquia i contra el capitalisme.

   De bon principi, aquestes formacions obreres es veren abocades a una situació altament contradictòria: per una banda, eren la punta de llança per a la modernització de l’Estat, però, per l’altra,  les àrees industrials modernes eren limitades (Majorment, el cinturó industrial de Barcelona, el País Basc, les zones mineres asturianes, Madrid i nombrosos petits nuclis industrials moderns arreu de l’Estat. Madrid, tot i que era una nucli industrial de segon ordre, disposava d’uns grans serveis que ocupaven a un gran nombre de treballadors, com, per exemple, correus, ferrocarrils, transport, construcció i d’altres).

   

   La contradicció:  Els sindicats augmentaven la seva força i la seva capacitat d’organització i de lluita, però la seva força real a  la resta de l’Estat era inflada. Vull dir que la major part de les àrees castellano-andaluses romanien dins les estructures agràries tradicionals i el sindicalisme era feble i d’imitació.      La contradicció i la confusió: Quan es donà la vaga general de 1909 contra la guerra del Marroc i contra l’arbitrari sistema de lleves, la vaga fou seguida massivament a Barcelona i al seu cinturó, Terrassa, Sabadell, Badalona, Granollers, Mataró i Sitges. O sigui, la revolta es donà a Barcelona, però la resta de l’Estat es mantingué al marge.      Contradicció i confusió:  Les ideologies obreristes  - anarquisme, socialisme, comunisme – s’estengueren cap a les àrees d’estructura agrària tradicional (Andalusia, Aragó, València). Com a resultat d’això, semblava que les formacions obreristes havien multiplicat les seves forces. Però això era una falsa presumpció; era la creació del mite d’Espanya entesa com a república de treballadors, com es declarà a 1931.    Confusió: Les formacions obreres de les grans empreses esdevenien l’avantguarda de l’obrerisme. I els líders sindicals de les grans empreses esdevenien els líders dels sindicats. La confusió consistia en una mena d’alienació obrerista en el sentit que les formacions obreres de les àrees endarrerides  – que eren la majoria -  feien seu el discurs revolucionari dels grans líders obrers;  i aquest discurs era grandiloqüent.     Confusió: el discurs obrerista i modernista – i sovint revolucionari – dels líders dels partits d’esquerra no es corresponia amb la força real de les organitzacions d’esquerra.     Confusió: Per exemple, la dels líders anarquistes fent una crida permanent al alçament armat del “proletariat” tot negant la legalitat republicana, en el sentit que entenien la República espanyola com un instrument de domini de la burgesia (a la manera del marxisme clàssic).      Confusió: l’exemple més notable de l’alienació per causa del mite del proletariat invencible fou la revolta obrera revolucionària de 1934 a Astúries; revolta que fou esclafada sangonosament per l’exèrcit comandat per un general que es deia Franco (Seria com una mena d’assaig del que  seria la guerra civil de 1936).     Confusió:  Aquells miners asturians aixecats en armes (poques armes) creien fermament que la revolució seria indeturable.  Però la creença era mitòmana; no es basava en cap estudi d’estratègia militar, ni es corresponia amb la capacitat real de revolta de la resta d’àrees industrials .      Confusió: L’alta capacitat d’organització de les formacions obreres de les àrees industrials els conferia un protagonisme que superava la seva força real.     Vintè.  Hi hagué un conglomerat de sectors socials populars endarrerits que s’oposaren a la República, sectors populars que donaren el suport a  Franco, i que, en definitiva, decidiren la derrota de la República (A les eleccions generals de 1936, el resultats electorals quasi donaven un empat entre els votants de dreta i els d’esquerra). L’aixecament militar contra la República no fou un simple “pronunciamiento” d’una conjura d’oficials. L’alçament franquista de seguida tingué el suport total de l’oligarquia, de l’Església, de la major part dels capitalistes i, en conjunt, de les forces de dreta Des de la proclamació de la República espanyola, 1931, l’oligarquia i l’Església la sentiren com a una greu amenaça. De seguida es formaren grups que conspiraven contra la República. En Pius XI i l’Església catòlica espanyola ben aviat es conjuraren per conspirar contra la República (I també la jerarquia catòlica catalana).     Vint-i-unè.  La guerra civil fou una catàstrofe i un genocidi. I els mals que causà encara tenen conseqüències al dia d’avui.    Vint-i-dosè.    A vegades, s’utilitza els termes feixisme i feixistes per a referir-se al alçament franquista, al règim franquista i a la dictadura del general Franco.  Tot i que En Franco va tenir el suport decisiu de Mussolini i de Hitler, i que el règim de Franco fou denunciat com a feixista per la premsa dels països democràtics, el franquisme fou un producte de l’oligarquia espanyola tradicional. El franquisme s’ha de considerar com una versió en més gran escala del que havia estat la dictadura d’En Primo de Rivera.     El ritual i la simbologia feixista del Règim mai va passar d’ésser un joc d’ocultació de la seva veritable naturalesa. En Franco feu un ús oportunista i fals de les organitzacions feixistes espanyoles. O sigui, la meva tesi és que Falange española tradicionalista i de las JONS fou un immens muntatge de falsa representació del Règim. Falange española mai aconseguí ésser una organització de masses. Basta veure que a 1936, En José Antonio Primo de Rivera ni tan sols va aconseguir mantenir la seva acta de diputat (Falange española  obtingué solament 44.000 vots en tot l’Estat; o sigui que era insignificant).     Falange española era una falsa escenificació que feia el franquisme. El gran projecte veritable del Règim no fou altra cosa que un ideari polític – una utopia – de  l’oligarquia espanyola de sempre. Els projectes que el Règim duia a terme eren expressió dels desigs de l’oligarquia espanyola i de l’Església catòlica més reaccionària (D’acord amb les directius militaristes d’En Pius XI).    El gran projecte del Règim es desplegà de 1939 a 1959 i fou un absolut fracàs. Com diu En Dionisio Ridruejo, aquells oligarques pretenien  retornar a l’Edat mitjana.    Tots els projectes del Règim portaven la marca de l’oligarquia. Es proposà l’autarquia econòmica, la centralització, el control de l’economia. El somni era crear una xarxa infinita de concessionàries de l’Estat. Un projecte econòmic que pretenia ésser una alternativa al sistema capitalista.    L’Església catòlica espanyola desplegà també tot de projectes esbojarrats. L’Església continuà essent – més que mai - el gran instrument del control ideològic de tota la població. A més a més, d’acord amb el Règim, l’Església augmentà els seus poders i els seus privilegis.    A partir del 39, com a embriacs, els prelats tiraren endavant tot de projectes “Por el Imperio hacia Dios”.  Participaren directament a la depuració ideològica que afectà a tota la població. S’establí de fet una mena d’Inquisició no declarada oficialment: es confeccionà un Índex de llibres prohibits no oficial, s’esporgaren totes les biblioteques, es depuraren i controlaren els ensenyants, es depuraren i controlaren les editorials, la premsa i les llibreries, s’establí la censura de premsa, la  censura cinematogràfica (amb la publicació del valor moral de les pel·lícules), s’implantà el control de tots els productes que podien incidir en la moralitat de la població.     D’immediat, aquell Règim maníac  manifestà símptomes  d’asfíxia: el nombre de censors i d’inspectors pegà un salt exponencial que resultava econòmicament insuportable per a una societat humana.     El Regim i l’Església intentaren establir un sistema d’intervenció universal, de manera que no hi hagués ni una sola activitat que no estigués regulada i centralitzada per l’Estat o per l’Església;  i això fins a situacions extraordinàriament ridícules, com, per exemple, l’establiment de zones de banys a les platges, amb separació per sexes, iniciativa d’alguns prelats obsessos (O sigui, hi havia zones de banys per a homes i zones de banys per a dones. El prelat idiotitzat no trobà la manera per tal d’exceptuar els matrimonis: i així, els cònjuges, a l’hora de prendre el bany, cadascun havia d’anar a seva zona sexual).     Vint-i-tresè.  Fracassat el seu intent medievalista, el Règim – l’oligarquia – inicià l’acomodació al món capitalista que l’envoltava. Començà l’època dels plans de desenvolupament econòmic a imitació del sistema capitalista. I, a la mort del dictador, feia l’acomodació completa a un sistema polític formalment democràtic a través de l’anomenada Transició democràtica.    Vint-i-quatrè. Com explico a nombrosos escrits, l’oligarquia espanyola mai ha sigut derrotada, continua mantenint el Poder. L’oligarquia, acomodada a la Monarquia borbònica, continua mantenint el seu poder econòmic, social i polític; i continua gaudint de nombrosos privilegis.     Vint-i-cinquè. Podria semblar que, finalment,  entrats al segle XXI, l’oligarquia espanyola ja hauria format un tot amb la denominada burgesia;  que hi hauria una classe capitalista espanyola perfectament homologable amb la classe capitalista de la resta de països europeus.    Però he de dir que no;  que no és el cas. L’oligarquia, volgudament, es confon amb les elits capitalistes d’origen no aristocràtic, però continua ben diferenciada dels capitalistes d’origen plebeu.

   Vint-i-sisè. Insisteixo: l’oligarquia no ha sigut vençuda i manté els seus poders i les seves normes. I actua a la manera que li és pròpia, l’aristocràtica. Les elits oligàrquiques es reparteixen les riqueses i el poder segons l’estatus aristocràtic que li correspon a l’individu pertanyent a l’oligarquia. 

    Per posar un exemple aclaridor: el rei En Juan Carlos I exerceix el càrrec de rei no per mèrits propis, sinó per drets d’herència (I per voluntat d’En Franco, sí, però en quant En Juan Carlos era l’hereu de la Corona). 

   Certament, molts dels actuals oligarques procedeixen de famílies no aristocràtiques, però els nous oligarques – acceptats per la jerarquia oligàrquica – s’incorporen a les normes i a les pràctiques oligàrquiques.

    En tot temps, l’oligarquia ha considerat que l’activitat industrial i comercial no li era pròpia.  Fins avui en dia, l’oligarquia espanyola s’ha dedicat a controlar i a subjectar els industrials i els comerciants; a subjectar i a mirar de treure’n benefici econòmic.

    Es pot constatar que les grans famílies aristocràtiques continuen figurant com propietàries de la major part de latifundis de l’Estat.

    Entre els oligarques espanyols no hi ha cap Henry Ford.  Els oligarques fan la seva cursa d’oligarca per mitjà de l’ocupació de càrrecs propis de l’oligarquia, sovint en competició amb individus d’origen plebeu.

Els oligarques actuals miren de fer el que va fer sempre l’aristocràcia tradicional: servir al rei, o sigui administrar càrrecs que siguin els més sucosos possible, administrar càrrecs que donen poder i prestigi social.

    Per posar un exemple entenedor:  el primer Aznar de la saga espanyola dels Aznar, En Manuel Aznar Zubigaray (l’avi d’En José María Aznar) era  rabiosament nacionalista basc anti-espanyol;  fracassada la seva carrera política al País Basc, es plantà a Madrid, i va descobrir quin era el camí per entrar a l’oligarquia: s’apuntà al nacionalisme espanyol i catolicisme militant;   i de seguida aconseguí càrrecs; després de la guerra, fou director del Diario Vasco, de La Vanguardia, de l’agència EFE, i, posteriorment, va seguir la carrera diplomàtica al Marroc, l’Argentina, República Dominicana i com a ministre plenipotenciari als Estats Units.    El seu fill (pare d’En José Maria Aznar), En Manuel Aznar Acedo participà a la guerra civil com a oficial de l’exèrcit franquista, va dirigir la Radio Nacional de España, i diversos càrrecs al ministeri d’Informació i Turisme. 

   Vint-i-setè. És per causa d’aquestes pràctiques de poder de l’oligarquia que els empresaris espanyols – i catalans i bascos – han tingut desavantatges a l’hora de crear una indústria competitiva. Els empresaris de tot l’Estat s’han vist obligats a seguir el joc que marca l’oligarquia. I en aquest joc, les activitats industrials no s’hi acomodaven.  Els industrials catalans, bascos i espanyols hagueren de constatar que amb el sistema oligàrquic era impossible competir amb la resta de països industrials.

   Mentre han anat sorgint potents nuclis industrials a molts de modestos països emergents, a l’activitat industrial catalana s’ha anat apagant (i totes les grans iniciatives foren ofegades: ferroviària, automobilística, motociclista i d’altres).    S’ha d’entendre: és impossible competir industrialment amb empreses manipulades pel poder oligàrquic.    Per a superar la incapacitat per a crear  grans empreses industrials espanyoles, l’oligarquia, des de sempre, ha recorregut a l’establiment d’acords amb les grans empreses industrials estrangeres.  Basta veure que tots els gran centres de producció automobilística, actualament, són de grans empreses multinacionals.     Vint-i-vuitè. L’oligarquia espanyola  intenta intervenir en tots els sectors i activitats que tenen lloc a l’Estat espanyol (Un exemple notable per mostrar la capacitat interventora i depredadora de l’oligarquia és el de la històrica econòmica de la Compañía Transmediterrània: Es constituí a 1916 per la fusió de sis navilieres, al 1939 quedà vinculada al grup March, al 1977 fou transpassada a l’Estat i la seu central transferida a Madrid, i al 2002 el govern Aznar la va privatitzar; o sigui, que la Companyia va passar de les mans dels capitalistes catalans a les dels oligarques espanyols, i, com a conseqüència, la major part de treballadors són espanyols i no catalans, a la inversa de l’època de 1916).       Vint-i-novè. El Govern socialista actual no se sent en coratge de denunciar els mals usos i els abusos establerts per l’oligarquia i per l’Església catòlica. Ans al contrari, els homes i dones del Govern socialista participen en la pràctica dels mals usos i dels abusos. Així, no diuen res ni revisen els abusos actuals derivats de l’època franquista. Hi ha tot d’espais naturals que manté ocupats l’exèrcit;  tot d’expropiacions franquistes que no han sigut reparades; tot d’apropiacions indegudes que no són tractades; tot de crims dels franquistes i dels eclesiàstics que són silenciats. La monarquia espanyola mateixa (el rei és el major oligarca) ha anat acumulant immenses riqueses i acceptant tot de beneficis (El que era el museu de Marivent, donat al poble de Mallorca, per En Joan Saridakis, fou cedit per voluntat de Franco als aleshores Príncipes de España com a residència d’estiu i passà a ser el Palau de Marivent).     El Govern socialista alhora que defensa la laïcitat de l’Estat, es doblega al joc oligàrquic i augmenta l’ajut econòmic a l’Església catòlica; es declara defensor de la no confessionalitat i alhora es fa responsable del sou dels professors de religió a l’ensenyament públic.     Trentè. Tot i que les condicions socials i polítiques són diferents, no deixa de sorprendre que la correlació de forces polítiques tingui tanta semblança amb la situació de l’Estat espanyol de l’any 1936.    Allò que vull posar de manifest és que 73 anys després es continua mantenint la capacitat de l’oligarquia per aconseguir el suport d’amples sectors populars, sectors que, aparentment, haurien de votar les formacions d’esquerra.    La tesi: no és solament per motius ideològics – creences religioses, moral conservadora, nacionalisme espanyol – que amples sectors popular voten a la dreta i reforcen el poder de l’oligarquia. La tesi és: els interessos econòmics i socials d’aquests sectors s’allunyen dels programes polítics de la social-democràcia. Hi ha un important sector de les classes populars que no simpatitzen en la línia política de socialització creixent i d’intervencionisme de l’Estat. Bàsicament, són el sectors dels treballadors autònoms, els petits pagesos i dels petits comerciants.  Es veu que aquests sectors amb l’amenaça de desaparèixer no aconsegueixen crear unes formacions polítiques pròpies, i cauen en la teranyina de l’oligarquia. 

   Trenta-unè. Ara, aquestes classes populars confuses deixen la defensa dels seus interessos en mans de les formacions polítiques de l’oligarquia. Al meu parer, quan aquestes classes populars trobin un discurs polític que els sigui propi en defensa dels seus interessos,  serà el principi de la fi del domini de l’oligarquia espanyola. Llavors, la proclamació de la República catalana serà pròxima, jo crec.

  

  

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb