El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La ideologia ianqui.

quetgles | 01 Octubre, 2019 09:40

       La ideologia nord-americana 2.
 

      Els ideòlegs nord-americans – teòlegs, polítics, escriptors, periodistes, moralistes, professors i d'altres intel·lectuals - es consideraven hereus de l'Empirisme anglès – En Locke era l'autor de major autoritat – i insistien en la necessitat de cultivar la ciència en sentit pràctic, utilitari. La ciència havia de ser un instrument de benestar social(En Francis Bacon també els resultava familiar a aquells teòrics).

   Era ben entrat el segle XIX i d'aquella massa d'ideòlegs encara no havia sorgit produccions que es poguessin considerar plenament com a filosòfiques. Encara no hi havia filòsofs ianquis. Els primers autors, En Charles Peirce, En William James i En John Dewey aparegueren ja  a finals de segle.

   

   Tesi: La tardança en el sorgiment dels primers filòsofs ianquis era deguda a la pressió de la ideologia dominant que menystenia o desaprovava la dedicació d'un hom a la filosofia pura.

 

   Es poden considerar tres línies de força que anaven en aquesta direcció de desaprovar el cultiu de la filosofia.

   La primera,  el sentiment profund, expressat a tot arreu, de l'igualitarisme intel·lectual. S'hauria considerat forassenyat que un hom entre iguals, ell sol, pretengués haver trobat el camí de la veritat o haver descobert una altra realitat diferent de la del món real, del món de la vida quotidiana.

   La segona,  l'emotivisme moral imperant segons el qual els valors morals  i la conducta no són el resultat d'un "saber" o d'una suposada investigació. O sigui, els ideòlegs expressaven de continu el fracàs i la inutilitat de les filosofies idealistes clàssiques de Plató, Aristòtil, Aquino, Descartes, Kant i d'altres. Emotivisme moral que enllaçava amb la proclamació dels principis de la moral cristiana calvinista.

    I la tercera, un positivisme ingenu àmpliament generalitzat, fruit del sentiment, segons el qual allò que importa és dedicar-se a fer coses útils per a la societat.  Aquest positivisme, fent referència a les activitats intel·lectuals, donava per suposat que la veritat i de la utilitat es trobaven a les ciències de la naturalesa i a les aplicacions d'aquestes ciències.

 

      

    Tesi: Aquest pragmatisme vulgar de la societat nord-americana sorgí el Pragmatisme com a filosofia hegemònica dins el pensament ianqui.

 

    Es pot dir que el Pragmatisme és la filosofia típica ianqui.  Però s'ha de tenir en compte que al llarg del segle XX, als Estats Units es desplegà un poderós pensament positivista al costat del pragmatisme. Però també feren acte de presència altres corrents filosòfics, si bé de menor difusió social. Per altra banda,  els pensadors que discreparen – o discrepen - de la ideologia dominant tingueren – o tenen - una projecció social molt més inferior a la dels autors pragmatistes o positivistes. O sigui, com sempre s'esdevé, el Poder intenta marginar o anul·lar les mostres d'ideologia dissident.

 

      D’antuvi, el Pragmatisme es mostrà com un decidit escut en defensa de la ideologia dominant als Estats Units.  Especialment notables foren els seus esforços per donar suport a la teologia de les esglésies luteranes i calvinistes. Mentre autors positivistes com En Popper es limiten a dir que s’ha de ser respectuós amb les creences religioses, els pragmatistes despleguen arguments i teories intentant construir uns fonaments ideològics com a nou suport de la religió. En Charles Peirce i En William James des de joves es mostraren preocupats al entendre que l’avanç de la ciència posava en perill les creences religioses.

   Per a En James, la millor proposta del pragmatisme consisteix en servir d'intermediari entre "l'esperit rude" - empirisme radical, materialisme – i "l'esperit delicat" – racionalisme, idealisme -. Segons el seu argument, la discussió interminable entre els qui afirmen que els fenòmens i les lleis de Naturalesa és una conseqüència de la matèria i dels processos d'aquesta matèria i els qui sostenen que Déu fou el creador de l'Univers i que aquest Déu creador és el que manté l'ordre de l'Univers. En James pensa haver demostrat que sigui quina sigui la postura adoptada, "rude" o "delicada", no afecta les activitats quotidianes; o sigui, la investigació que du a terme un científic segueix els mateix procediment sigui quin sigui el seu "esperit". Per altre costat, segon En James, la major part dels homes són religiosos i tenen un comportament moral segons les seves creences religioses; considera que no solament s'ha de respectar les creences religioses, sinó també acceptar la veritat de l'experiència religiosa (Ell mateix, segons confessa, tingué intenses experiències místiques que el salvaren de la depressió i de les tendències suïcides). En James sosté que l'home corrent – l'home ianqui típic – és un home religiós i té experiències religioses; no es tracta de cercar grans experiències místiques, sinó a les experiències religioses de la vida quotidiana, com pugui ésser l'emoció promoguda per una oració, un acte de fe, un acte litúrgic. Treu la conclusió de que la fe religiosa i la ciència afirmen la veritat.  Estableix la teoria de les "dues creences", la d'aquells que creuen en Déu i la d'aquells que "creuen" que solament hi ha la Naturalesa. Al llibre titulat "Pragmatisme" declara de manera solemne que allò més important per a l'home modern és establir un nou teisme que sigui perfectament compatible amb la ciència. Que la importància del pragmatisme rau en que serveix de pont entre l'experiència religiosa i la ciència. En paraules seves, a "Pragmatisme", pàgina 72, "...el pragmatisme, tot i que es dedica als fets ("els fets" és la paraula que usa En James per a referir-se a la ciència), no té una base tan materialista com l'empirisme comú. A més a més no té res a objectar a l'ús de l'abstracció...Interessat (El pragmatisme) en aquelles conclusions en que laboren conjuntament els nostres esperits i les nostres experiències, no té prejudicis a priori contra la teologia. Si les idees teològiques proven posseir valor per a la vida, seran vertaderes per al pragmatisme en la mesura que ho aconsegueixin. La seva veritat dependrà completament de les seves relacions amb les altres veritats les quals també han de ser conegudes".

    El plantejament bàsic d'En James és que una idea és vertadera en quant és beneficiosa per a la vida dels éssers humans. Així, a la pàgina 78, diu "El seu únic criteri de la veritat probable (del pragmatisme) és que serà millor per a orientar-nos, que s'adequa millor a la vida i se combina amb el conjunt de demandes de l'experiència, sense ometre res. Si les idees teològiques fessin això, si la noció de Déu en particular demostrés que ho feia així, com podria negar el pragmatisme l'existència de Déu? No tindria sentit considerar com a no vertadera una noció que pragmàticament tenia tant d'èxit".

   En James entenia que el desplegament de la ciència moderna i, en especial, el darwinisme havien deixat descol·locada  la religió. Considerava que la deriva dels teòlegs cap les filosofies idealistes deixava a la religió en inferioritat de condicions. La seva proposta és la d'oferir una nou camí per a les religions (en especial, per a les nord-americanes típiques, per a les protestants), de manera que les veritats de la religió puguin conviure còmodament amb les veritats del darwinisme. Així, al final del llibre esmentat, fa una crida convidant a la nova doctrina del teisme pragmatista, i, amb un llenguatge volgudament planer (El llibre és un recull de conferències), escriu "Però si vostès no són esperits rudes (és a dir, empiristes agnòstics o ateus) ni delicats ("esperits delicats" vol dir els qui són religiosos i antimaterialistes) en un sentit radical i extrem, sinó de complexió mixta, com la majoria de nosaltres, tal vegada els sembli que el tipus de religió pluralista i moralista que els he ofert constitueix una síntesi tan bona com qualsevol altra. Entre els dos extrems, de cru naturalisme d'un costat, i absolutisme transcendental de l'altre, advertiran que allò que jo me prenc la llibertat d'anomenar teisme pragmatista o meliorista(en el sentit que s'ha de defugir el teisme dogmàtic)  és exactament el que vostès necessiten".

  En Peirce i En Dewey també consideren com a tema central de la seva filosofia la recuperació d'un esperit religiós acomodat a la modernitat i a la ciència. Així, En Dewey, al final de la seva obra més ambiciosa "La reconstrucció de la filosofia" fa un resum del que entén que ha de ser la tasca filosòfica, i exposa "La poesia, l'art i la religió són coses precioses. No poden sostenir-se quedant retardats en el passat i anhelant fútilment la restauració del que ha estat destruït per la marxa dels esdeveniments en la indústria, en la ciència i en la política...El vent de l'esperit bufa on ell vol i el Regne de Déu no advé en aquestes coses mitjançant l'observació. Però, si és impossible conservar i recuperar per un acte deliberat volitiu les velles fonts de la religió i de l'art que ja perderen el seu crèdit, sí que és possible activar el desenvolupament de les fonts vitals d'una religió i d'un art que encara estan per néixer...Quant la filosofia hagi cooperat amb el curs dels esdeveniments i hagi fet clar i coherent el significat del detall diari, la ciència i l'emoció es compenetraran mútuament; la pràctica i la imaginació es donaran una abraçada. La poesia i el sentit religiós brotaran llavors com a flors espontànies de la vida. La tasca i el problema de la filosofia  durant l'època de transició consistiran en afavorir aquesta articulació del curs corrent dels fets i la revelació dels seus significats".

    En Charles Peirce sembla que és el representant més prestigiós del pragmatisme. Al meu parer, és l'autor que presenta una argumentació més sòlida i profunda de pragmatisme. De manera semblant als altres pensadors pragmatismes, En Peirce considera com a nucli més valuós del seu pensament el conjunt d'arguments segons els quals la metafísica, la religió i l'ànima humana queden demostrades com a "realitats pragmatistes".  El rigor d'En Peirce deriva de la seva formació científica (va exercir com a físic professional durant 30 anys) i de la seva dedicació a l'estudi de la lògica i de la semiòtica.

   Tot i que hi ha escrits d'En Peirce sobre temes de metafísica de quan encara era un jovenet, no fou fins a una edat avançada que es manifestà com a metafísic. Quan tenia vint anys, va deixar escrit "Assaig sobre els límits del pensament religiós escrit per a demostrar que podem raonar respecte de la naturalesa de Déu" (Ho podeu baixar de la Xarxa, Ensayo sobre los límites del pensamiento religioso escrito para probar que podemos razonar acerca de la naturaleza de Dios. Quasi tota la seva obra és disponible en versió espanyola, per iniciativa de la Universitat de Navarra. Hem d'entendre que l'Opus Dei, amb l'aprovació de Roma, considera molt valuós el pensament d'En Peirce amb l'objectiu un nou ordre mundial respecte a la metafísica i la filosofia). En Peirce considerà que els filòsofs de la història de la filosofia van demostrar que eren incapaços de fer una filosofia científica. Pensa que els científics estan en millors condicions per a intentar elaborar una filosofia científica i una metafísica científica.

   En Pierce alhora que mostra la inconsistència de del racionalisme d'En Plató i d'En Descartes, ell mateix es construeix una caverna a la manera d'En Plató. El seu argument central consisteix en afirmar que els filòsofs – els homes, en general – no han estat capaços d'elaborar una metodologia científica (són dins la caverna platònica confonent la realitat amb les aparences) capaç de desplegar una filosofia científica i una metafísica igualment científica (Moltes de les seves obres de semiòtica són considerades .incloses dins el corrent del positivisme lògic. En Popper, segons diuen, va afirmar que En Pierce era el pensador més gran del segle XX).

    Segons En Peirce, la voluntat de desplegar una metafísica que demostri que Déu existeix, tot i que arranca del sentiment, això no s'ha de considerar com una manca de garanties per a trobar la veritat. El científic que investiga en un laboratori també ho fa a partit d'una emotivitat originària. Sense una passió per la veritat no hi hauria ciència. Ciència de la naturalesa i ciència filosòfica tenen el mateix impuls originari de recerca de la veritat.

   En Pierce i En James no amaguen que l'objectiu principal de la seva filosofia és donar noves ales a les creences – i la resta d'autors pragmatistes, també, si bé no tan apassionadament -. Però En Pierce no es conforme amb un deisme a la manera dels il·lustrats; sinó que vol demostrar la veritat del cristianisme i la veritat de les doctrines de les esglésies reformades.

   Aquest pensador afirma que cal superar els filòsofs racionalistes i fer una filosofia científica aplicant una lògica rigorosa – i, en especial, la lògica de relacions -. Però, tant bon punt En Pierce es dedica a fer filosofia de la història i història de la filosofia, els seus escrits són un devessall d'incompliments de les "normes científiques" que postulava per la filosofia. En lloc d'explicar de quina manera s'ha de fer per a aconseguir la "cientificitat" de la filosofia, es llança a fer atrevides suposicions històriques d'una manera alegre i confiada, com si tothom hi hagués d'estar d'acord. Per posar un exemple d'aquests procediments audaços, vegem aquest text on En Peirce sembla un prestidigitador extravagant: "... Ara bé,  narradors eren un cúmul de les ments més sanes i sòbries de l'Antiguitat: Plató, Aristòtil, Ciceró, Sèneca, Plini, Plutarc, Llucià, Elià i altres més (Aquí va fer una barreja explosiva per l'asimetria dels autors i per les desiguals posicions ideològiques. No té cap sentit que posés En Llucià, el gran narrador satíric i més aviat pròxim als cínics). Els grecs esperaven que la filosofia afectés a la vida, no per un lent procés de filtració de formes... sinó directament a la persona i a l'ànima del filòsof mateix, diferenciant-lo dels homes normals en les seves idees sobre la recta conducta... N'Aristòtil, d'altra banda, planteja correctament aquesta qüestió. N'Aristòtil no tenia gaire de grec. No és probable que tingués enterament sang grega. Està clar que no era en absolut un home de mentalitat grega. Encara que pertanyia a l'escola d'En Plató, quan va ser allà era ja un estudiós, potser deixeble personal d'En Demòcrit, ell mateix un altre tracià; i durant seus primer anys a Atenes no va poder haver tingut molta relació amb En Plató, que passava una gran part del temps a Siracusa... Aristòtil era un pacient científic, tal com ho veiem en l'actualitat, llevat que ell incloïa tot el coneixement. Com home d'instint científic situava la metafísica, en la que no dubto incloïa la lògica, com a una cosa normal, entre les ciències - ciències en el nostre sentit, vull dir, el que ell anomenava ciències teorètiques - junt amb la matemàtica i la ciència natural (aquesta incloïa el que diem, en general, les ciències físiques i les psíquiques). Per a ell, aquesta ciència teorètica era una cosa animada per un esperit, que tenia com a última finalitat i objectiu el coneixement de la teoria. Els estudis d'estètica eren de tipus radicalment diferent; mentre que la moral, i tot el que es refereix a la conducta de la vida, formava un tercer departament de l'activitat intel·lectual, radicalment estrany, en la seva naturalesa i idea, els altres dos. Ara bé, cavallers, en començar aquest curs, els he de confessar que, referent a això, em presento davant de vostès, com a aristotèlic i científic, condemnant amb tota la força de la meva convicció la tendència hel·lènica a barrejar filosofia i pràctica ("La filosofia i la conducta a la vida", apartat 46).   Aquest apartat número 46 és un cúmul d'afirmacions que entren en contradicció amb la seva proposta de fer una "filosofia científica". Allò més escandalós és que pretén fer una contraposició entre En Plató i N'Aristòtil. Al llarg de la seva obra, En Peirce sempre posa En Plató com exemple de mal camí filosòfic. Com la major part d'homes de formació científica, En Pierce mostra una clara insuficiència de coneixements sobre temes d'història. Aquest comentaris tan rotunds sobre una suposada significació progressista de N'Aristòtil posen de relleu el greu desordre intel·lectual inicial d'En Peirce. Sense fer comentaris ni donar explicacions, En Peirce trenca la tradició empirista molt crítica amb la filosofia de N'Aristòtil i de N'Aquino. He de pensar que En Peirce, realment, no era un bon coneixedor de la física de N'Aristòtil. No sé què s'empatolla sobre si Aristòtil tenia poca sang grega. Allò a destacar és que N'Aristòtil – i el seu pare – era al servei personal del rei de Macedònia. En Peirce, astrònom i físic, va desaprofitar l'oportunitat de denunciar la deriva anticientífica de N'Aristòtil. (N'Aristòtil, en qüestions morals és intel·lectualista, al igual que En Sòcrates i En Plató; i en qüestions de física és antiempirista en línia platònica. Podeu veure una explicació sobre aquest tema a la web Aristòtil i  Tomàs d'Aquino).        En general, els filòsofs pragmatistes fan arguments a favor de la "veritat" de la religió i, en especial de la religió cristiana de les esglésies reformades. En aquesta línia, En Pierce és el més extremista al pretendre construir una metafísica com a ciència, on es demostraria l'existència de Déu.     El pragmatisme nord-americà acompleix la tasca que es pròpia d'una filosofia, crear una trama sistemàtica d'arguments en suport de la ideologia de la qual ha sorgit. Construeix una trama d'arguments on reafirma les idees bàsiques del calvinisme i de l'empirisme, i les idees en suport de la ciència i la tècnica al servei del benestar dels ciutadans. Són conservadors en el sentit que defensen la idea de conservar les essències de la societat nord-americana.   En Pierce, En James i En Dewey van suposar que l'afebliment del sentiment religiós entre les amples masses i, en especial, a les grans ciutats, era debut als grans avenços de la ciència i de la tècnica així com del formidable procés d'industrialització. Van considerar que aquest procés de descristianització era la pitjor amenaça per a la societat nord-americana.

    Els autors pragmatistes, sense excepció, fan una defensa aferrissada del sistema social i polític tradicional. Els més progressistes, en la línia d'En Dewey, es limiten a proposar algunes reformes. En general tracten de puntetes el tema del capitalisme i de les conseqüències del capitalisme dins la  societat nord-americana.

        El Neopragmatisme de Richard Rorty representa l'últim intent de la ideologia nord-americana per a produir nous arguments per a justificar de la religió i del cristianisme. Mentre per un costat fa una crítica de la inconsistència de la filosofia – "La filosofia i el mirall de la naturalesa" -, per l'altre allò que fa és un assalt a la raó tot afirmant un escepticisme nihilista que va més enllà de la crítica a la filosofia agafada en bloc. El seu sistema nihilista el duu a afirmar que la ciència, en darrer terme, també és un "joc de llenguatge". Al meu parer, l'objectiu últim d'En Rorty és crear unes ales noves al "joc de la religió" i a l'instrumental ideològic de les esglésies cristianes. Per a no repetir-me, podeu veure el meu anàlisi sobre la filosofia d'En Rorty a la web Richard Rorty o la confusió.

(Aquest escrit continua amb  La ideologia nord-americana 3)

 
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb