El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Plató, el déspota misogin. Reedició.

quetgles | 29 Juliol, 2019 15:04


            Plató, el déspota misogin.

 

               

                                              Plató, el déspota misogin.

           (És una reedició de l'escrit del 2008, el títol del qual apareixia en espanyol)

  

        Aquest escrit és un recull de notes breus que fan referència a alguns punts de la ideologia d'En Plató – i  a la d'altres pensadors pròxims -, notes que he penjat a la Xarxa, pensant que podria servir de revulsiu contra la beateria conservadora dominant.    Tesi: Sòcrates, Plató i Aristòtil són la tríada reaccionària de l'antiga Grècia. Representen l'intel·lectualisme moral; afirmen que hi ha una veritat moral;  i que únicament a través de l'esforç intel·lectual es coneix aquesta veritat. I que la moral – la vertadera – és exclusiva dels savis; i que les persones vulgars i els falsos savis(sofistes, els denomina En Plató) són incapaços de practicar el bé moral.   Intel·lectualisme moral o, simplement, intel·lectualisme:  S'ha d'entendre en un sentit més ample, de manera que abraça l'Intel·lectualisme de Sòcrates i N'Aristòtil; i, per extensió, inclou a N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino; i, per extensió, tots aquells que cultiven qualque mena de variant platònica.    Tesi: Primer foren les revolucions democràtiques de les polis de la Grècia clàssica. Tot seguit, l'emotivisme moral esdevingué el pensament hegemònic (l'emotivisme moral s'ha d'entendre com aquella doctrina que sosté que les normes morals són producte dels sentiments dels humans; són expressió de la voluntat i no de la intel·ligència).     L'atomisme d'En Demòcrit fou la teoria física que més s'acosta a la física moderna. Aquesta teoria fou majorment acceptada pels il·lustrats i pels epicuris. En Plató la combaté amb ardor.    Tesi: Els Diàlegs d'En Plató fan ús d'uns recursos teatrals espuris. No fou el cas que la dialèctica platònica s'imposés al discurs dels il·lustrats; la retirada de l'emotivisme moral i  de l'anorreament de la democràcia fou per causa de la formació de l'Imperi macedònic .      Tesi: La presència del platonisme estricte és una demostració de que l'oligarquia – i la jerarquia catòlica - no ha estat derrotada ni està en retirada.       Actualment, els programes d'ensenyament i, per tant, els llibres text i les enciclopèdies autoritzades – continuen mantenint una versió conservadora de la història universal i de la història del pensament humà. Es continua mantenint tradicions ideològiques  de l'època de N'Alfons XIII i de la del general Franco.    L'ensenyament oficial continua donant com a ajustada la realitat històrica una versió falsificadora segons la qual el pensament dels filòsofs de la reacció – Sòcrates, Plató i Aristòtil –  seria la culminació de la filosofia de l'antiguitat. I, semblantment, N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino són presentats com a glòria de la humanitat; però, en realitat, aquests autors acompliren l'encàrrec d'acomodar la filosofia dels autors grecs al servei dels interesos ideològics de l'Església catòlica.    Els estudiants espanyols – i, igualment, els catalans – han de passar unes proves de selectivitat on els cinc filòsofs de la reacció omplen la meitat de la llista dels deu filòsofs seleccionats per a les proves. I si hi s'afegeix En Descartes i En Heidegger, llavors  es mostraria clarament el predomini dels autors reaccionaris. 

   Els estudiants es veuen coaccionats, i han de ser capaços de reproduir en unes proves escrites les principals teories i argumentacions del pensament reaccionari. Els estudiants han de saber demostrar que la metafísica és una ciència, que es pot demostrar científicament l'existència de Déu, que l'ànima és un esperit i que pot ésser estudiada científicament, que els sentits ens enganyen,  que la ciència autèntica és aquella basada en el pur intel·lecte, que la ciència ha de deixar de banda els sentits i els experiments empírics, que la física es regulada per quatre causes, que la Terra és immòbil, que la Terra és el centre de l'Univers, que hi ha dues físiques, dos móns físics, la física sublunar –  la que regula els moviments de la terra – i la física celestial, que la naturalesa té horror al buit, que es dona la generació espontània, que l'home i l'univers té una finalitat (Aristòtil), que els sofistes comerciaven amb la veritat, que l'autoritat ve de Déu,  que és bo que hi hagi esclaus, que l'home perfecte és el que es dedica a la vida intel·lectual o contemplativa, que la democràcia és un sistema que mena a la corrupció, segons En Plató; que la democràcia, lo monarquia o un govern aristocràtic, poden ésser igual de bons, segons N'Aristòtil.

    Tesi: El denominat "amor platònic" és, en realitat, una exaltació de l'homosexualitat. En Plató argumenta que l'amor entre els homes – els mascles – és de superior qualitat intel·lectual i moral al del vulgar amor heterosexual.        En  el Simposi (179e/181b), Pausànias argumenta que els homes vils estimen per igual a les dones i als efebs i que estimen més els seus cossos que les seves ànimes. I que l'amor entre mascles és superior perquè els inspirats en aquest amor senten predilecció per allò que és per naturalesa  més fort i té un major enteniment.     De limitar-se al a la informació dels llibres de text o a les enciclopèdies, els estudiants de la filosofia Plató (Bé, en realitat, els fan memoritzar uns esquemes formalistes) no arriben a tenir ni la més petita sospita de les grans aberracions imaginades per En Plató per a la seva República. Vegeu el típic to hagiogràfic de l'article de l'Enciclopèdia Catalana, on es pot llegir:  "República (un dels diàlegs més extensos i en el qual Plató proposa la construcció d'un estat que realitza la idea de justícia)", i, tot seguit, referint-se tot cofoi, a les qualitats del bon polític, afegeix "al coneixement de la veritable realitat (i és per això que només el filòsof pot ésser un bon polític, l'adequat dirigent de la comunitat), mentre que...tot home com allunyat del veritable coneixement (i, per  la qual això mateix, com impedit d'un recte comportament, la possibilitat del qual resta condicionada —com és palès a la República— a una acurada i exigent educació filosòfica o a l'obediència als dictats de l'aristocràcia espiritual que ha de governar l'estat)." I no hi ha més informació sobre el tema. Noteu que l'autor de l'article de la GEC fa ús de l'expressió l'aristocràcia intel·lectual que ha de governar l'Estat en lloc de l'expressió més pròxima a la realitat descrita que podria ésser el dèspota ultraviolent per a establir un Estat policíac.     Els estudiants estarien més previnguts si se'ls avisava amb la següent tesi    Tesi:    La República d'En Plató és una orgia inaudita de la imaginació d'un reaccionari extrem – d'extrema dreta, diríem avui -. Imagina un règim despòtic on els treballadors – els productors, els anomena ell – són explotats en règim d'esclavitud i controlats per mitjà d'un colossal estat policíac.    Hi ha excepcions, però, els professors de filosofia, majorment, es senten bastant impotents per contrarestar el programa oficial i el que afirma el llibre de text.     Per suposat, la millor manera de conèixer el pensament d'En Plató seria llegir la seva extensa obra. Però la realitat socio-cultural és que els  lectors de la República són pocs i majorment inclinats al platonisme, jo crec.      Però, a aquesta Web, disposo de suficient llibertat per a indicar, sense més, algunes de les propostes més notables – i més estrambòtiques – de la República platònica. Vegem allò que no diuen o amaguen els llibres text:     Que la ciutat és regida per un grupet de dèspotes que s'autodenominen filòsofs. En Plató no explica com s'ho han fet aquests filòsofs per aconseguir el Poder; tampoc explica quin ha d'ésser el mecanisme successori. D'una manera falsament ingènua, diu repetidament que  els governants han de els més savis; però no diu qui dictamina el grau de saviesa dels possibles aspirants al exercici del Poder.  Que com que ha de ser una ciutat ideal, el nombre d'habitants d'aquesta ciutat ha de ser l'ideal; segons En Plató, exactament, 5040 habitants, que es corresponia amb la factorial del número 7 (O sigui: 1x2x3x4x5x6x7); però no només pel possible significat pitagòric del número 7, sinó per la prevenció contra el creixement desproporcionat dels productors (El règim aristocràtic en crisi havia vist que el creixement de les ciutats comportava la revolució democràtica. En efecte, s'ha de considerar que el nombre dels grans propietaris – els aristòcrates – es mantenia invariable, posat que no podien augmentar l'extensió de la terra).    Que la República descriu un terrorífic Estat policíac-militarista.    Que els policies-soldat constitueixen la classe excel·lent, és a dir, venen a ser una versió platònica de la típica classe aristocràtica, la classe dels militars professionals, o sigui, els nobles. Que no fa cap referència sobre el nombre de guardians-soldats o sobre quina proporció s'ha de donar entre els guardians i els  productors (la resta de població, els pagesos inclosos).   Que els treballadors s'han de dedicar a treballar i no res més. La imaginació d'En Plató forjà un obrer ideal que seria una versió humana d'un robot mecànic. Un obrer que només havia de treballar i no res més.   Que tota l'obra d'En Plató exhibeix una misogínia extrema. I que a la República arriba a l'extrem inaudit de convertir  a les dones, en conjunt, en una propietat de l'Estat (Aquest era el somni comunista d'En Plató).    Que el dèspota imaginari se'n anà empatollant tot de mesures extraordinàriament violentes contra les dones. Així imaginà una societat on s'hauria destruït la família i qualsevol tipus de lligam familiar.  Les dones serien reduïdes a la condició d'esclaves sexuals i d'esclaves reproductores.    Que s'inventà una formidable loteria sexual, de manera que es repartia participacions d'aquesta loteria als treballadors, i el premi era una dona, és a dir, l'accés sexual a una dona.    Que els nadons eren separats de les seves mares i passaven a ser criats per unes altres dones, en col·lectivitat, de manera que les mares no poguessin saber quins eren els seus fills.    Que es descriuen les propostes de pràctiques de selecció biològica per a la millora de la raça.    Que sovint es descriuen situacions ridícules com, per exemple, la de millorar el sistema de loteria sexual, de manera que, per mitjà de trampes, els més lletjos o els més defectuosos no aconseguissin cap premi; és a dir, se'ls donava a aquells desgraciats falses participacions. L'explicació que dona En Plató és que, així, aquests treballadors, ignorants de l'engany del loter, continuaven il·lusionats esperant guanyar el premi qualque dia.     Que els filòsofs-governants també enganyen als soldats-guardians per mitjà de la loteria trucada, a fi d'aconseguir una selecció biològica (Bé, En Plató no explica com és el funcionament d'aquesta loteria ni d'on treuen el temps els governants-loters per a poder efectuar els seus trucs) .  (Alguns comentaristes progressistes, avergonyits del reaccionarisme d'En Plató, s'afanyen a destacar com a gest progressista el text on es proposa que també hi hagi dones guardianes al costat dels guardians mascles. En efecte, diu En Plató que guardians i guardianes han de cohabitar i han de mantenir relacions sexuals amb la més absoluta promiscuïtat; es diu que les dones i els fills seran comuns. Però la intenció de Plató no és la de alliberar la dona, sinó reforçar el poder absolut dels Autòcrates-filòsofs i dels seus gossos guardians; la dona no quedava alliberada sinó reduïda a la condició de gossa. Els fills de les guardianes, per altra banda, eren separats de la mare al moment del néixer, i criats per unes dides i unes iaies, o sigui que, de totes maneres,  la cura dels infants era una exclusiva de les dones.       Que En Plató es trencava el cap pensant la manera com evitar l'incest. Que una manera d'evitar l'incest era que els joves consideressin mares a les dones de més edat, i que les dones madures consideressin com a fills als joves, en el benentès que en cap cas podien mantenir relacions sexuals. I igualment respecte a la relació entre els homes madurs i les jovenetes que podrien ser les filles. Respecte a l'incest entre germans, En Plató no va trobar la manera d'evitar-ho i ho va deixar a la cura de la pitonisa.    En algun moment de l'elaboració del text, sembla que l'autor no podia reprimir l'emoció i deixava anar l'exaltació de l'amor superior, l'amor homosexual, als llocs més impensats. Així, per tal d'enardir els soldats en acció de guerra, proposa que el guerrers més distingits tinguin dret a besar als seus companys; entén que si un soldat sent passió amorosa per algú, sigui home o dona,el seu cor cremarà en desigs de provar el seu valor(469 e).      Que als guardians En Plató els anomena, indistintament, guardians, soldats, guerrers, vigilants, però per la complexitat extraordinària de les tasques encomanades el nom que els seria més escaient seria el d'agents de la inquisició i de Grans Inquisidors als governants-filòsofs (eren un precedent del que seria la Cúria del Papa de Roma). La tasca era immensa: s'havia de revisar tota la literatura grega i esborrar tots els paràgrafs que podien ésser considerats no convenients per a l'educació dels infants i dels joves. A les pàgines finals del llibre II i a les del començament del III, es donen les normes per a que s'han de sotmetre la literatura; així, diu ...a les que ens han deixat Hesíode, Homer i els demés poetes. Aquests són els que han creat les falses fàbules...perquè aquestes històries són realment perilloses...no han de ser referides a la nostra ciutat (379 a).  I a continuació diu que els Governants ...com a fundadors de la ciutat...no ens correspon inventar fàbules, sinó únicament conèixer a quin model han d'atenir-se els poetes per a compondre-les i no sortir-se d'ell.   Segons En Plató s'haurien d'esborrar tots els poemes que representen als deus d'una manera grossera i inconvenient; no s'han de mostrar els deus dominants per les passions, o dient mentides o amb un comportament incorrecte. També seria prohibit parlar de la mort  o del Hades (i d'altres més coses). També s'hauria prohibir que les dides i les iaies contessin fàbules il·legals als nens.

    Aquells guardians es trobarien amb la sorpresa que, en lloc de fer la guerra, la seva ocupació quotidiana seria fer d'inquisidors i vigilar les dides i les iaies, i els nens i els joves, i els homes i les dones.                        

Plató, el déspota misogin.

quetgles | 27 Juliol, 2019 07:59

                        Plató, el déspota misogin.

 

               

                                              Plató, el déspota misogin.

           (És una reedició de l'escrit del 2008, el títol del qual apareixia en espanyol)

  

        Aquest escrit és un recull de notes breus que fan referència a alguns punts de la ideologia d'En Plató – i  a la d'altres pensadors pròxims -, notes que he penjat a la Xarxa, pensant que podria servir de revulsiu contra la beateria conservadora dominant.    Tesi: Sòcrates, Plató i Aristòtil són la tríada reaccionària de l'antiga Grècia. Representen l'intel·lectualisme moral; afirmen que hi ha una veritat moral;  i que únicament a través de l'esforç intel·lectual es coneix aquesta veritat. I que la moral – la vertadera – és exclusiva dels savis; i que les persones vulgars i els falsos savis(sofistes, els denomina En Plató) són incapaços de practicar el bé moral.   Intel·lectualisme moral o, simplement, intel·lectualisme:  S'ha d'entendre en un sentit més ample, de manera que abraça l'Intel·lectualisme de Sòcrates i N'Aristòtil; i, per extensió, inclou a N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino; i, per extensió, tots aquells que cultiven qualque mena de variant platònica.    Tesi: Primer foren les revolucions democràtiques de les polis de la Grècia clàssica. Tot seguit, l'emotivisme moral esdevingué el pensament hegemònic (l'emotivisme moral s'ha d'entendre com aquella doctrina que sosté que les normes morals són producte dels sentiments dels humans; són expressió de la voluntat i no de la intel·ligència).     L'atomisme d'En Demòcrit fou la teoria física que més s'acosta a la física moderna. Aquesta teoria fou majorment acceptada pels il·lustrats i pels epicuris. En Plató la combaté amb ardor.    Tesi: Els Diàlegs d'En Plató fan ús d'uns recursos teatrals espuris. No fou el cas que la dialèctica platònica s'imposés al discurs dels il·lustrats; la retirada de l'emotivisme moral i  de l'anorreament de la democràcia fou per causa de la formació de l'Imperi macedònic .      Tesi: La presència del platonisme estricte és una demostració de que l'oligarquia – i la jerarquia catòlica - no ha estat derrotada ni està en retirada.       Actualment, els programes d'ensenyament i, per tant, els llibres text i les enciclopèdies autoritzades – continuen mantenint una versió conservadora de la història universal i de la història del pensament humà. Es continua mantenint tradicions ideològiques  de l'època de N'Alfons XIII i de la del general Franco.    L'ensenyament oficial continua donant com a ajustada la realitat històrica una versió falsificadora segons la qual el pensament dels filòsofs de la reacció – Sòcrates, Plató i Aristòtil –  seria la culminació de la filosofia de l'antiguitat. I, semblantment, N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino són presentats com a glòria de la humanitat; però, en realitat, aquests autors acompliren l'encàrrec d'acomodar la filosofia dels autors grecs al servei dels interesos ideològics de l'Església catòlica.    Els estudiants espanyols – i, igualment, els catalans – han de passar unes proves de selectivitat on els cinc filòsofs de la reacció omplen la meitat de la llista dels deu filòsofs seleccionats per a les proves. I si hi s'afegeix En Descartes i En Heidegger, llavors  es mostraria clarament el predomini dels autors reaccionaris. 

   Els estudiants es veuen coaccionats, i han de ser capaços de reproduir en unes proves escrites les principals teories i argumentacions del pensament reaccionari. Els estudiants han de saber demostrar que la metafísica és una ciència, que es pot demostrar científicament l'existència de Déu, que l'ànima és un esperit i que pot ésser estudiada científicament, que els sentits ens enganyen,  que la ciència autèntica és aquella basada en el pur intel·lecte, que la ciència ha de deixar de banda els sentits i els experiments empírics, que la física es regulada per quatre causes, que la Terra és immòbil, que la Terra és el centre de l'Univers, que hi ha dues físiques, dos móns físics, la física sublunar –  la que regula els moviments de la terra – i la física celestial, que la naturalesa té horror al buit, que es dona la generació espontània, que l'home i l'univers té una finalitat (Aristòtil), que els sofistes comerciaven amb la veritat, que l'autoritat ve de Déu,  que és bo que hi hagi esclaus, que l'home perfecte és el que es dedica a la vida intel·lectual o contemplativa, que la democràcia és un sistema que mena a la corrupció, segons En Plató; que la democràcia, lo monarquia o un govern aristocràtic, poden ésser igual de bons, segons N'Aristòtil.

    Tesi: El denominat "amor platònic" és, en realitat, una exaltació de l'homosexualitat. En Plató argumenta que l'amor entre els homes – els mascles – és de superior qualitat intel·lectual i moral al del vulgar amor heterosexual.        En  el Simposi (179e/181b), Pausànias argumenta que els homes vils estimen per igual a les dones i als efebs i que estimen més els seus cossos que les seves ànimes. I que l'amor entre mascles és superior perquè els inspirats en aquest amor senten predilecció per allò que és per naturalesa  més fort i té un major enteniment.     De limitar-se al a la informació dels llibres de text o a les enciclopèdies, els estudiants de la filosofia Plató (Bé, en realitat, els fan memoritzar uns esquemes formalistes) no arriben a tenir ni la més petita sospita de les grans aberracions imaginades per En Plató per a la seva República. Vegeu el típic to hagiogràfic de l'article de l'Enciclopèdia Catalana, on es pot llegir:  "República (un dels diàlegs més extensos i en el qual Plató proposa la construcció d'un estat que realitza la idea de justícia)", i, tot seguit, referint-se tot cofoi, a les qualitats del bon polític, afegeix "al coneixement de la veritable realitat (i és per això que només el filòsof pot ésser un bon polític, l'adequat dirigent de la comunitat), mentre que...tot home com allunyat del veritable coneixement (i, per  la qual això mateix, com impedit d'un recte comportament, la possibilitat del qual resta condicionada —com és palès a la República— a una acurada i exigent educació filosòfica o a l'obediència als dictats de l'aristocràcia espiritual que ha de governar l'estat)." I no hi ha més informació sobre el tema. Noteu que l'autor de l'article de la GEC fa ús de l'expressió l'aristocràcia intel·lectual que ha de governar l'Estat en lloc de l'expressió més pròxima a la realitat descrita que podria ésser el dèspota ultraviolent per a establir un Estat policíac.     Els estudiants estarien més previnguts si se'ls avisava amb la següent tesi    Tesi:    La República d'En Plató és una orgia inaudita de la imaginació d'un reaccionari extrem – d'extrema dreta, diríem avui -. Imagina un règim despòtic on els treballadors – els productors, els anomena ell – són explotats en règim d'esclavitud i controlats per mitjà d'un colossal estat policíac.    Hi ha excepcions, però, els professors de filosofia, majorment, es senten bastant impotents per contrarestar el programa oficial i el que afirma el llibre de text.     Per suposat, la millor manera de conèixer el pensament d'En Plató seria llegir la seva extensa obra. Però la realitat socio-cultural és que els  lectors de la República són pocs i majorment inclinats al platonisme, jo crec.      Però, a aquesta Web, disposo de suficient llibertat per a indicar, sense més, algunes de les propostes més notables – i més estrambòtiques – de la República platònica. Vegem allò que no diuen o amaguen els llibres text:     Que la ciutat és regida per un grupet de dèspotes que s'autodenominen filòsofs. En Plató no explica com s'ho han fet aquests filòsofs per aconseguir el Poder; tampoc explica quin ha d'ésser el mecanisme successori. D'una manera falsament ingènua, diu repetidament que  els governants han de els més savis; però no diu qui dictamina el grau de saviesa dels possibles aspirants al exercici del Poder.  Que com que ha de ser una ciutat ideal, el nombre d'habitants d'aquesta ciutat ha de ser l'ideal; segons En Plató, exactament, 5040 habitants, que es corresponia amb la factorial del número 7 (O sigui: 1x2x3x4x5x6x7); però no només pel possible significat pitagòric del número 7, sinó per la prevenció contra el creixement desproporcionat dels productors (El règim aristocràtic en crisi havia vist que el creixement de les ciutats comportava la revolució democràtica. En efecte, s'ha de considerar que el nombre dels grans propietaris – els aristòcrates – es mantenia invariable, posat que no podien augmentar l'extensió de la terra).    Que la República descriu un terrorífic Estat policíac-militarista.    Que els policies-soldat constitueixen la classe excel·lent, és a dir, venen a ser una versió platònica de la típica classe aristocràtica, la classe dels militars professionals, o sigui, els nobles. Que no fa cap referència sobre el nombre de guardians-soldats o sobre quina proporció s'ha de donar entre els guardians i els  productors (la resta de població, els pagesos inclosos).   Que els treballadors s'han de dedicar a treballar i no res més. La imaginació d'En Plató forjà un obrer ideal que seria una versió humana d'un robot mecànic. Un obrer que només havia de treballar i no res més.   Que tota l'obra d'En Plató exhibeix una misogínia extrema. I que a la República arriba a l'extrem inaudit de convertir  a les dones, en conjunt, en una propietat de l'Estat (Aquest era el somni comunista d'En Plató).    Que el dèspota imaginari se'n anà empatollant tot de mesures extraordinàriament violentes contra les dones. Així imaginà una societat on s'hauria destruït la família i qualsevol tipus de lligam familiar.  Les dones serien reduïdes a la condició d'esclaves sexuals i d'esclaves reproductores.    Que s'inventà una formidable loteria sexual, de manera que es repartia participacions d'aquesta loteria als treballadors, i el premi era una dona, és a dir, l'accés sexual a una dona.    Que els nadons eren separats de les seves mares i passaven a ser criats per unes altres dones, en col·lectivitat, de manera que les mares no poguessin saber quins eren els seus fills.    Que es descriuen les propostes de pràctiques de selecció biològica per a la millora de la raça.    Que sovint es descriuen situacions ridícules com, per exemple, la de millorar el sistema de loteria sexual, de manera que, per mitjà de trampes, els més lletjos o els més defectuosos no aconseguissin cap premi; és a dir, se'ls donava a aquells desgraciats falses participacions. L'explicació que dona En Plató és que, així, aquests treballadors, ignorants de l'engany del loter, continuaven il·lusionats esperant guanyar el premi qualque dia.     Que els filòsofs-governants també enganyen als soldats-guardians per mitjà de la loteria trucada, a fi d'aconseguir una selecció biològica (Bé, En Plató no explica com és el funcionament d'aquesta loteria ni d'on treuen el temps els governants-loters per a poder efectuar els seus trucs) .  (Alguns comentaristes progressistes, avergonyits del reaccionarisme d'En Plató, s'afanyen a destacar com a gest progressista el text on es proposa que també hi hagi dones guardianes al costat dels guardians mascles. En efecte, diu En Plató que guardians i guardianes han de cohabitar i han de mantenir relacions sexuals amb la més absoluta promiscuïtat; es diu que les dones i els fills seran comuns. Però la intenció de Plató no és la de alliberar la dona, sinó reforçar el poder absolut dels Autòcrates-filòsofs i dels seus gossos guardians; la dona no quedava alliberada sinó reduïda a la condició de gossa. Els fills de les guardianes, per altra banda, eren separats de la mare al moment del néixer, i criats per unes dides i unes iaies, o sigui que, de totes maneres,  la cura dels infants era una exclusiva de les dones.       Que En Plató es trencava el cap pensant la manera com evitar l'incest. Que una manera d'evitar l'incest era que els joves consideressin mares a les dones de més edat, i que les dones madures consideressin com a fills als joves, en el benentès que en cap cas podien mantenir relacions sexuals. I igualment respecte a la relació entre els homes madurs i les jovenetes que podrien ser les filles. Respecte a l'incest entre germans, En Plató no va trobar la manera d'evitar-ho i ho va deixar a la cura de la pitonisa.    En algun moment de l'elaboració del text, sembla que l'autor no podia reprimir l'emoció i deixava anar l'exaltació de l'amor superior, l'amor homosexual, als llocs més impensats. Així, per tal d'enardir els soldats en acció de guerra, proposa que el guerrers més distingits tinguin dret a besar als seus companys; entén que si un soldat sent passió amorosa per algú, sigui home o dona,el seu cor cremarà en desigs de provar el seu valor(469 e).      Que als guardians En Plató els anomena, indistintament, guardians, soldats, guerrers, vigilants, però per la complexitat extraordinària de les tasques encomanades el nom que els seria més escaient seria el d'agents de la inquisició i de Grans Inquisidors als governants-filòsofs (eren un precedent del que seria la Cúria del Papa de Roma). La tasca era immensa: s'havia de revisar tota la literatura grega i esborrar tots els paràgrafs que podien ésser considerats no convenients per a l'educació dels infants i dels joves. A les pàgines finals del llibre II i a les del començament del III, es donen les normes per a que s'han de sotmetre la literatura; així, diu ...a les que ens han deixat Hesíode, Homer i els demés poetes. Aquests són els que han creat les falses fàbules...perquè aquestes històries són realment perilloses...no han de ser referides a la nostra ciutat (379 a).  I a continuació diu que els Governants ...com a fundadors de la ciutat...no ens correspon inventar fàbules, sinó únicament conèixer a quin model han d'atenir-se els poetes per a compondre-les i no sortir-se d'ell.   Segons En Plató s'haurien d'esborrar tots els poemes que representen als deus d'una manera grossera i inconvenient; no s'han de mostrar els deus dominants per les passions, o dient mentides o amb un comportament incorrecte. També seria prohibit parlar de la mort  o del Hades (i d'altres més coses). També s'hauria prohibir que les dides i les iaies contessin fàbules il·legals als nens.

    Aquells guardians es trobarien amb la sorpresa que, en lloc de fer la guerra, la seva ocupació quotidiana seria fer d'inquisidors i vigilar les dides i les iaies, i els nens i els joves, i els homes i les dones.                        

Plató, el déspota misogin.. Reedició.

quetgles | 23 Juliol, 2019 21:31


 
              

                               Plató, el déspota misogin.

 

               

                                              Plató, el déspota misogin.

           (És una reedició de l'escrit del 2008, el títol del qual apareixia en espanyol)

  

        Aquest escrit és un recull de notes breus que fan referència a alguns punts de la ideologia d'En Plató – i  a la d'altres pensadors pròxims -, notes que he penjat a la Xarxa, pensant que podria servir de revulsiu contra la beateria conservadora dominant.    Tesi: Sòcrates, Plató i Aristòtil són la tríada reaccionària de l'antiga Grècia. Representen l'intel·lectualisme moral; afirmen que hi ha una veritat moral;  i que únicament a través de l'esforç intel·lectual es coneix aquesta veritat. I que la moral – la vertadera – és exclusiva dels savis; i que les persones vulgars i els falsos savis(sofistes, els denomina En Plató) són incapaços de practicar el bé moral.   Intel·lectualisme moral o, simplement, intel·lectualisme:  S'ha d'entendre en un sentit més ample, de manera que abraça l'Intel·lectualisme de Sòcrates i N'Aristòtil; i, per extensió, inclou a N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino; i, per extensió, tots aquells que cultiven qualque mena de variant platònica.    Tesi: Primer foren les revolucions democràtiques de les polis de la Grècia clàssica. Tot seguit, l'emotivisme moral esdevingué el pensament hegemònic (l'emotivisme moral s'ha d'entendre com aquella doctrina que sosté que les normes morals són producte dels sentiments dels humans; són expressió de la voluntat i no de la intel·ligència).     L'atomisme d'En Demòcrit fou la teoria física que més s'acosta a la física moderna. Aquesta teoria fou majorment acceptada pels il·lustrats i pels epicuris. En Plató la combaté amb ardor.    Tesi: Els Diàlegs d'En Plató fan ús d'uns recursos teatrals espuris. No fou el cas que la dialèctica platònica s'imposés al discurs dels il·lustrats; la retirada de l'emotivisme moral i  de l'anorreament de la democràcia fou per causa de la formació de l'Imperi macedònic .      Tesi: La presència del platonisme estricte és una demostració de que l'oligarquia – i la jerarquia catòlica - no ha estat derrotada ni està en retirada.       Actualment, els programes d'ensenyament i, per tant, els llibres text i les enciclopèdies autoritzades – continuen mantenint una versió conservadora de la història universal i de la història del pensament humà. Es continua mantenint tradicions ideològiques  de l'època de N'Alfons XIII i de la del general Franco.    L'ensenyament oficial continua donant com a ajustada la realitat històrica una versió falsificadora segons la qual el pensament dels filòsofs de la reacció – Sòcrates, Plató i Aristòtil –  seria la culminació de la filosofia de l'antiguitat. I, semblantment, N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino són presentats com a glòria de la humanitat; però, en realitat, aquests autors acompliren l'encàrrec d'acomodar la filosofia dels autors grecs al servei dels interesos ideològics de l'Església catòlica.    Els estudiants espanyols – i, igualment, els catalans – han de passar unes proves de selectivitat on els cinc filòsofs de la reacció omplen la meitat de la llista dels deu filòsofs seleccionats per a les proves. I si hi s'afegeix En Descartes i En Heidegger, llavors  es mostraria clarament el predomini dels autors reaccionaris. 

   Els estudiants es veuen coaccionats, i han de ser capaços de reproduir en unes proves escrites les principals teories i argumentacions del pensament reaccionari. Els estudiants han de saber demostrar que la metafísica és una ciència, que es pot demostrar científicament l'existència de Déu, que l'ànima és un esperit i que pot ésser estudiada científicament, que els sentits ens enganyen,  que la ciència autèntica és aquella basada en el pur intel·lecte, que la ciència ha de deixar de banda els sentits i els experiments empírics, que la física es regulada per quatre causes, que la Terra és immòbil, que la Terra és el centre de l'Univers, que hi ha dues físiques, dos móns físics, la física sublunar –  la que regula els moviments de la terra – i la física celestial, que la naturalesa té horror al buit, que es dona la generació espontània, que l'home i l'univers té una finalitat (Aristòtil), que els sofistes comerciaven amb la veritat, que l'autoritat ve de Déu,  que és bo que hi hagi esclaus, que l'home perfecte és el que es dedica a la vida intel·lectual o contemplativa, que la democràcia és un sistema que mena a la corrupció, segons En Plató; que la democràcia, lo monarquia o un govern aristocràtic, poden ésser igual de bons, segons N'Aristòtil.

    Tesi: El denominat "amor platònic" és, en realitat, una exaltació de l'homosexualitat. En Plató argumenta que l'amor entre els homes – els mascles – és de superior qualitat intel·lectual i moral al del vulgar amor heterosexual.        En  el Simposi (179e/181b), Pausànias argumenta que els homes vils estimen per igual a les dones i als efebs i que estimen més els seus cossos que les seves ànimes. I que l'amor entre mascles és superior perquè els inspirats en aquest amor senten predilecció per allò que és per naturalesa  més fort i té un major enteniment.     De limitar-se al a la informació dels llibres de text o a les enciclopèdies, els estudiants de la filosofia Plató (Bé, en realitat, els fan memoritzar uns esquemes formalistes) no arriben a tenir ni la més petita sospita de les grans aberracions imaginades per En Plató per a la seva República. Vegeu el típic to hagiogràfic de l'article de l'Enciclopèdia Catalana, on es pot llegir:  "República (un dels diàlegs més extensos i en el qual Plató proposa la construcció d'un estat que realitza la idea de justícia)", i, tot seguit, referint-se tot cofoi, a les qualitats del bon polític, afegeix "al coneixement de la veritable realitat (i és per això que només el filòsof pot ésser un bon polític, l'adequat dirigent de la comunitat), mentre que...tot home com allunyat del veritable coneixement (i, per  la qual això mateix, com impedit d'un recte comportament, la possibilitat del qual resta condicionada —com és palès a la República— a una acurada i exigent educació filosòfica o a l'obediència als dictats de l'aristocràcia espiritual que ha de governar l'estat)." I no hi ha més informació sobre el tema. Noteu que l'autor de l'article de la GEC fa ús de l'expressió l'aristocràcia intel·lectual que ha de governar l'Estat en lloc de l'expressió més pròxima a la realitat descrita que podria ésser el dèspota ultraviolent per a establir un Estat policíac.     Els estudiants estarien més previnguts si se'ls avisava amb la següent tesi    Tesi:    La República d'En Plató és una orgia inaudita de la imaginació d'un reaccionari extrem – d'extrema dreta, diríem avui -. Imagina un règim despòtic on els treballadors – els productors, els anomena ell – són explotats en règim d'esclavitud i controlats per mitjà d'un colossal estat policíac.    Hi ha excepcions, però, els professors de filosofia, majorment, es senten bastant impotents per contrarestar el programa oficial i el que afirma el llibre de text.     Per suposat, la millor manera de conèixer el pensament d'En Plató seria llegir la seva extensa obra. Però la realitat socio-cultural és que els  lectors de la República són pocs i majorment inclinats al platonisme, jo crec.      Però, a aquesta Web, disposo de suficient llibertat per a indicar, sense més, algunes de les propostes més notables – i més estrambòtiques – de la República platònica. Vegem allò que no diuen o amaguen els llibres text:     Que la ciutat és regida per un grupet de dèspotes que s'autodenominen filòsofs. En Plató no explica com s'ho han fet aquests filòsofs per aconseguir el Poder; tampoc explica quin ha d'ésser el mecanisme successori. D'una manera falsament ingènua, diu repetidament que  els governants han de els més savis; però no diu qui dictamina el grau de saviesa dels possibles aspirants al exercici del Poder.  Que com que ha de ser una ciutat ideal, el nombre d'habitants d'aquesta ciutat ha de ser l'ideal; segons En Plató, exactament, 5040 habitants, que es corresponia amb la factorial del número 7 (O sigui: 1x2x3x4x5x6x7); però no només pel possible significat pitagòric del número 7, sinó per la prevenció contra el creixement desproporcionat dels productors (El règim aristocràtic en crisi havia vist que el creixement de les ciutats comportava la revolució democràtica. En efecte, s'ha de considerar que el nombre dels grans propietaris – els aristòcrates – es mantenia invariable, posat que no podien augmentar l'extensió de la terra).    Que la República descriu un terrorífic Estat policíac-militarista.    Que els policies-soldat constitueixen la classe excel·lent, és a dir, venen a ser una versió platònica de la típica classe aristocràtica, la classe dels militars professionals, o sigui, els nobles. Que no fa cap referència sobre el nombre de guardians-soldats o sobre quina proporció s'ha de donar entre els guardians i els  productors (la resta de població, els pagesos inclosos).   Que els treballadors s'han de dedicar a treballar i no res més. La imaginació d'En Plató forjà un obrer ideal que seria una versió humana d'un robot mecànic. Un obrer que només havia de treballar i no res més.   Que tota l'obra d'En Plató exhibeix una misogínia extrema. I que a la República arriba a l'extrem inaudit de convertir  a les dones, en conjunt, en una propietat de l'Estat (Aquest era el somni comunista d'En Plató).    Que el dèspota imaginari se'n anà empatollant tot de mesures extraordinàriament violentes contra les dones. Així imaginà una societat on s'hauria destruït la família i qualsevol tipus de lligam familiar.  Les dones serien reduïdes a la condició d'esclaves sexuals i d'esclaves reproductores.    Que s'inventà una formidable loteria sexual, de manera que es repartia participacions d'aquesta loteria als treballadors, i el premi era una dona, és a dir, l'accés sexual a una dona.    Que els nadons eren separats de les seves mares i passaven a ser criats per unes altres dones, en col·lectivitat, de manera que les mares no poguessin saber quins eren els seus fills.    Que es descriuen les propostes de pràctiques de selecció biològica per a la millora de la raça.    Que sovint es descriuen situacions ridícules com, per exemple, la de millorar el sistema de loteria sexual, de manera que, per mitjà de trampes, els més lletjos o els més defectuosos no aconseguissin cap premi; és a dir, se'ls donava a aquells desgraciats falses participacions. L'explicació que dona En Plató és que, així, aquests treballadors, ignorants de l'engany del loter, continuaven il·lusionats esperant guanyar el premi qualque dia.     Que els filòsofs-governants també enganyen als soldats-guardians per mitjà de la loteria trucada, a fi d'aconseguir una selecció biològica (Bé, En Plató no explica com és el funcionament d'aquesta loteria ni d'on treuen el temps els governants-loters per a poder efectuar els seus trucs) .  (Alguns comentaristes progressistes, avergonyits del reaccionarisme d'En Plató, s'afanyen a destacar com a gest progressista el text on es proposa que també hi hagi dones guardianes al costat dels guardians mascles. En efecte, diu En Plató que guardians i guardianes han de cohabitar i han de mantenir relacions sexuals amb la més absoluta promiscuïtat; es diu que les dones i els fills seran comuns. Però la intenció de Plató no és la de alliberar la dona, sinó reforçar el poder absolut dels Autòcrates-filòsofs i dels seus gossos guardians; la dona no quedava alliberada sinó reduïda a la condició de gossa. Els fills de les guardianes, per altra banda, eren separats de la mare al moment del néixer, i criats per unes dides i unes iaies, o sigui que, de totes maneres,  la cura dels infants era una exclusiva de les dones.       Que En Plató es trencava el cap pensant la manera com evitar l'incest. Que una manera d'evitar l'incest era que els joves consideressin mares a les dones de més edat, i que les dones madures consideressin com a fills als joves, en el benentès que en cap cas podien mantenir relacions sexuals. I igualment respecte a la relació entre els homes madurs i les jovenetes que podrien ser les filles. Respecte a l'incest entre germans, En Plató no va trobar la manera d'evitar-ho i ho va deixar a la cura de la pitonisa.    En algun moment de l'elaboració del text, sembla que l'autor no podia reprimir l'emoció i deixava anar l'exaltació de l'amor superior, l'amor homosexual, als llocs més impensats. Així, per tal d'enardir els soldats en acció de guerra, proposa que el guerrers més distingits tinguin dret a besar als seus companys; entén que si un soldat sent passió amorosa per algú, sigui home o dona,el seu cor cremarà en desigs de provar el seu valor(469 e).      Que als guardians En Plató els anomena, indistintament, guardians, soldats, guerrers, vigilants, però per la complexitat extraordinària de les tasques encomanades el nom que els seria més escaient seria el d'agents de la inquisició i de Grans Inquisidors als governants-filòsofs (eren un precedent del que seria la Cúria del Papa de Roma). La tasca era immensa: s'havia de revisar tota la literatura grega i esborrar tots els paràgrafs que podien ésser considerats no convenients per a l'educació dels infants i dels joves. A les pàgines finals del llibre II i a les del començament del III, es donen les normes per a que s'han de sotmetre la literatura; així, diu ...a les que ens han deixat Hesíode, Homer i els demés poetes. Aquests són els que han creat les falses fàbules...perquè aquestes històries són realment perilloses...no han de ser referides a la nostra ciutat (379 a).  I a continuació diu que els Governants ...com a fundadors de la ciutat...no ens correspon inventar fàbules, sinó únicament conèixer a quin model han d'atenir-se els poetes per a compondre-les i no sortir-se d'ell.   Segons En Plató s'haurien d'esborrar tots els poemes que representen als deus d'una manera grossera i inconvenient; no s'han de mostrar els deus dominants per les passions, o dient mentides o amb un comportament incorrecte. També seria prohibit parlar de la mort  o del Hades (i d'altres més coses). També s'hauria prohibir que les dides i les iaies contessin fàbules il·legals als nens.

    Aquells guardians es trobarien amb la sorpresa que, en lloc de fer la guerra, la seva ocupació quotidiana seria fer d'inquisidors i vigilar les dides i les iaies, i els nens i els joves, i els homes i les dones.                        

Kant, la ''metafísica il·lustrada''. Reedició.

quetgles | 16 Juliol, 2019 12:15

 
  

                               Immanuel Kant  

  

L'Idealisme  - o, també, dit Idealisme alemany – va seguir un destí semblant al del denominant Racionalisme. Bé, realment, el denominat Racionalisme no fou sinó una filosofia idealista; no seria desencertat posar en el mateix corrent idealista els autors racionalistes i els idealistes. En Kant inaugurà l'Idealisme a partir de la filosofia d'En Wolf, una versió del racionalisme i que en aquella època era predominant a les Universitats alemanyes.

    Amb el triomf del luteranisme, les Universitats alemanyes havien quedat alliberades de la tutela de Roma i del control eclesiàstic; les càtedres de filosofia deixaren d'ésser patrimoni vergonyós de les ordres religioses (Fins a llavors, cada ordre, segons la seva jerarquia dins el sistema de poder romà catòlic, es reservava la cura de proveir les càtedres universitàries que tenia com si fos un patrimoni de poder. Era el Papa i els Bisbes, en darrer terme, els qui indicaven quines havien de ser les tasques prioritàries del moment. Així, per exemple, la Universitat de París  sota el control de l'Arquebisbe,  feu condemna expressa de les obres d'En Descartes, tot i que aquest havia ofert els seus serveis al Rectorat de la Universitat de París).

   Feta la reforma luterana, les Universitats alemanyes, sense la tutela de Roma, es desempallegaren del tomisme, el qual fou substituït per una filosofia idealista que concordava amb la teologia luterana imperant.  Per altra banda, la nova llibertat va permetre la difusió de la física de Galilei; era la retirada en complet desordre de les tropes de N'Aristòtil i d'En Tomàs. I la lliure difusió de la teoria física d'En Newton significà el cop definitiu a l'aristotelisme. Però a l'Alemanya luterana, la Il·lustració avançava a un ritme molt moderat sense trencar la frontera de la filosofia idealista d'En Wolf.

    L'aparició de l'obra d'En Hume, posà en crisi la situació idíl·lica en que es trobava la filosofia alemanya. Com diu En Kant, la lectura de

La investigació sobre l'enteniment humà el va despertar del seu somni dogmàtic; acceptava el plantejament bàsic de la teoria de coneixement empirista, que totes les idees tenen el seu origen amb les sensacions, que no hi ha idees innates i que la metafísica no és possible com a ciència. Tot i així, En Kant dedicà les seves energies a la recerca d'una via que trenqués  o superés els enunciats essencials de l'empirisme. No fou el cas que en cap moment volgués ésser el representant de l'empirisme alemany. En Kant havia estat educat en el pietisme luterà, i havia iniciat els estudis de teologia a la Universitat de Königsberg; continuà essent un creient luterà durant tota la seva vida.  Amb el pensament de Kant s'iniciava l'Idealisme alemany. D'una manera lenta, el pensament de Kant s'anà fent  hegemònic a les Facultats de filosofia alemanyes.  Els semblava que En Kant havia descobert una via – idealista – per mitjà de la qual es podia conjugar la modernitat – que als seus ulls era representada per l'Empirisme – amb els valors més sagrats de la teologia luterana. 

   En Kant anava més enllà de l'escepticisme d'En Hume; aquest intentava demostrar que la idea de causa era inconsistent, però no posava en dubte la garantia de les nostres sensacions, les dades empíriques, la informació del món per mitjà dels nostres sentits. La proesa Kant consistia en demostrar que, en rigor, no tenim cap garantia de la veracitat de les dades empíriques, de les dades que ens donen els nostres sentits. Segons la seva

Crítica, s'ha de concloure que les sensacions no ens transmeten una suposada realitat exterior al jo, a la pròpia consciència, sinó que són una conseqüència, un resultat de l'activitat sensorial del jo, del subjecte, al rebre estímuls procedents del món exterior. En Kant havia fabricat la seva dialèctica bàsica (L'anomenà Estètica transcendental), la que es dóna entre el  fenomeno i el noumeno – el fenomen i la cosa en sí - ; segons aquesta, s'afirma que la sensibilitat del subjecte és una part activa en la formació del fenomen; que no ens és possible establir o trobar un mètode per a poder comparar el fenomen i la cosa en sí; que no és possible conèixer la cosa en sí; que no és possible una ciència autèntica; que els humans ens movem necessàriament  dins un món fenomènic (M'avanço a dir que l'arrancada d'En Kant és en fals; que el plantejament inicial no resisteix una anàlisi lògica rigorosa. La denominada cosa en sí és una pura invenció. No és només que la ciència no reconeix aquest concepte; En Kant ha fet un ús incorrecte del llenguatge, com diria el Positivisme lògic; vegem com es produeix la incorrecció: certament, el nostre sistema de sensibilitat respon a unes càrregues d'energia física que en diem estímuls; certament, sense un estímul determinat no es produeix una sensació determinada, no es produiria el fenomeno; però és incorrecte en lògica fer usos diversos de la mateixa cosa utilitzant noms diversos; així a allò que és una càrrega d'energia física, allò denominat estímul, En Kant l'anomena cosa en sí, però la usa de manera diferent; la cosa en sí passa ser entesa com una mena d'ésser a la manera  de N'Aristòtil. Dir que no podem conèixer aquest noumeno, és afirmar que no podem conèixer els estímuls; però aquesta afirmació no s'acomoda a la ciència positiva que distingeix com a coses diferents els estímuls i les sensacions, i que sí que coneix els estímuls. Posem que unes ones ràdio-elèctriques són l'estímul suficient per produir una sensació sonora: queda clar que una cosa són les ones sonores i una altra de diferent la sensació provocada en el subjecte; queda clar que les ciències positives es dediquen a l'estudi dels estímuls en quant estímuls, en quant que són càrregues d'energia, i de les sensacions com a resposta del subjecte.  Certament, cada sensibilitat de les diverses espècies animals donarà lloc a una diversitat de sensacions; no sentirà el mateix un gos que una persona en resposta a un mateix estímul; però la investigació científica sobre la diversitat de les sensacions no provoca cap tipus de desconcert. La física estudia i classifica tot tipus d'ones sonores, les que estimulen l'oïda humana i les que no; igualment, la psicologia empírica estudia la sensibilitat humana.

    En Kant es tragué de la màniga

la intuïció pura de l'espai i la intuïció pura del temps, conceptes amb els quals pogué desplegar els formidables jocs malabars  de la Estètica transcendental. Segons això, seria el subjecte – el subjecte humà – el qui ordenaria els fenòmens segons la seva intuïció pura del temps i de l'espai. Les ciències positives, pel contrari, entenen que és el subjecte el qui s'acomoda a l'espai i al temps, el qui, des del moment de néixer, ha d'aprendre a moure's correctament dins les coordenades espacio-temporals.

    La Crítica de Kant és una proposta declarada per establir un nou platonisme per a justificar la fe i la moral luteranes; ve a dir que si bé no podem defugir el món fenomènic, sí que podem desplegar un autèntic coneixement del jo; que podem analitzar i estudiar sistemàticament  l'única cosa en si que és al nostre abast, el subjecte, el propi jo. Si bé es declarava que la metafísica no era possible com a ciència, alhora s'afirmava l'existència de Déu i de l'ànima humana com a postulats. I quedava obert el camí de recerca de la veritat moral, de la moral entesa com a resultat d'una investigació intel·lectual a la manera de Sòcrates-Plató; i tot el contingut moral del pietisme luterà trobava acomodament en la teoria

l'imperatiu categòric, la llei moral que En Kant sentia al seu interior.

    L'Alemanya luterana es podia sentir intel·lectualment reforçada amb la via kantiana. Els teòlegs luterans podrien cultivar la nova ciència del

noumeno resguardats dels avenços de les ciències empíriques. El kantisme no aturava la il·lustració alemanya, és limitava a fer una reserva per al cultiu de la teologia i de la moral. S'establia, de fet, una mena de coexistència entre el positivisme – que impregnava tota la Il·lustració -, el cultiu de les ciències empíriques, l'entusiasme per l'aplicació  de les ciències i l'inici de la revolució industrial, per una banda, i l'Idealisme, per l'altra. En Kant era un exemple d'aquesta coexistència; ell també es declarava il·lustrat i seguia amb interès els avanços de la ciència. 

   A una Alemanya on l'aristocràcia continuava essent hegemònica, l'Idealisme alemany – Kant, Fichte, Schelling, Hegel – es presentava com una renovació de la filosofia juntament amb la Il·lustració; però era una renovació ideològica que no feia sinó donar per bo l'endarreriment social i polític d'alemanya (social, els pagesos continuaven sotmesos als privilegis senyorívols  i els nous obrers industrials no disposaven de drets; i polític, puix que les reformes democràtiques eren superficials); era un moviment filosòfic que no representava cap amenaça per als governs alemanys. El pensament de Kant quedà a la pràctica en allò que proposava: una pura declaració d'intencions, un pur formalisme.

 

 

   

 La filosofia a l'abast

 

 

 

 

 

 

  
  

   

Rússia 2

quetgles | 07 Juliol, 2019 08:22


       Rússia i la Xina superen els Estats Units en tecnologia encara més.

   Al 2004 Washington i el Pentàgon van quedar espantats: La publicació de les estadístiques sobre el nombre d’enginyers en perspectiva mundial mostrava que la Xina i l’Índia superaven més de tres vegades els EUA.

    El motiu d’aquest escrit meu d’ara és per a contribuir a difondre entre els navegants catalans  publicacions que fan palès que la Xina supera encara més àmpliament els EUA. A més a més incorporo una sorprenent informació: Ara resulta que també Rússia supera els EUA en nombre d’enginyers ( i en nombre de graduats STEM); això explica perquè Rússia exhibeix tot de noves armes superiors a les dels ianquis.  (Per veure el tema amb més extensió podeu veure el meu post    La Xina, primera potència ).  

    S’ha de saber: La cursa tecnològica de la Rússia d’En Vladimir  Putin ha sigut formidable: En dotze anys, Rússia (146 milions  d’habitants) quasi dobla el nombre de graduats en enginyeria als EUA (330 milions d’habitants).

       Vegeu els dos pots que venen a continuació; els autors dels quals són ianquis, per cert.
GRADUATS STEM

Els països amb la majoria dels graduats STEM

per Niall McCarthy ,

3 de febrer de 2017

La Xina ha experimentat una revolució en l'educació de tercer nivell des del començament del segle. Fins al 2016, va ser construir l’equivalent a gairebé una universitat cada setmana i, quant a nombre de graduats, ha superat tant a Europa com als Estats Units. Històricament, els Estats Units van dominar la població graduada del món, però en els darrers anys, aquesta població ha canviat enmig d’un progrés acadèmic constant a Àsia. 

L’any passat, l’Índia va ser el líder mundial en graduats universitaris (78,0 milions), lleugerament per davant de la Xina(77,7 milions). Els Estats Units van ocupar el tercer lloc (67,4 milions) i la diferència entre els dos primers està en augment. Segons algunes estimacions, el nombre de graduats xinesos de 25 a 34 anys augmentarà un 300 per cent el 2030, enfront del només 30 per cent als Estats Units i Europa. STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) s'ha convertit en una cosa bastant important a les pròsperes universitats xineses. 

El 2013, el 40 per cent dels graduats xinesos es va graduar en un tema STEM, més del doble de la participació en institucions de tercer nivell nord-americans. Els treballadors amb titulació STEM han esdevingut cada vegada més importants per a la prosperitat global i, com és obvi, la Xina és líder. El Fòrum Econòmic Mundialva informar que Xina tenia 4,7 milions de nous graduats STEM el 2016, mentre que l'Índia tenia 2,6 milions. Els Estats Units tenien 568.000 graduats recents de STEM el 2016.

Niall McCarthy

Niall McCarthy

Periodista de dades

niall.mccarthy@statista.com+49 (40) 284 841 562

Infografia: Els països amb més graduats STEM |  Statista

DESCRIPCIÓ

Aquest gràfic mostra els graduats recents en Ciències, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques (2016).

La tortuga xinesa i la llebre americana

David P. Goldman

De DAVID P. GOLDMAN

L'historiador Andrew Roberts informa que Winston Churchill va dir just després de Pearl Harbor que "en cas de guerra, els japonesos" es replegarien com els italians ", ja que eren" les aspiracions de l'Extrem Orient ". com els russos van descobrir a Port Arthur, els nord-americans de Pearl Harbor i el riu Yalu, els britànics de Singapur, etc.

Un cas concret és l’actual guerra tarifària. Els Estats Units van assumir que les tarifes de les importacions xineses obligarien Xina a fer concessions fonamentals a la demanda del comerç nord-americà. El 6 de gener, el president Donald Trump va dir : "La Xina no està fent molt bé ara. Ens posa en una posició molt forta. Estem molt bé ”. Des de llavors, el índex de valors CSI 300 de la Xina ha guanyat un 37% durant el 2019 fins a la data, duplicant-ne la plusvàlua en les borses nord-americanes. El creixement econòmic de la Xina s'ha accelerat, mentre que els Estats Units s'han desaccelerat. És possible que la guerra aranzelària hagi fet malbé l'economia nord-americana més que la de la Xina. Amb un mercat intern de 1.400 milions de persones, la Xina pot reemplaçar els negocis estrangers perduts augmentant la demanda interna. Fa deu anys les exportacions representaven el 36% del producte interior brut de la Xina davant només el 18% actual. El comerç mundial s'està reduint, però l'impacte a la Xina és manejable.

Recolzo al president Trump. Li aplaudeixo que cridi l'atenció sobre el repte de la Xina per a la posició estratègica dels Estats Units. Però, des de l'inici, he advertit que les eines que ha utilitzat no aconseguiran els resultats que vulgui.

A principis del 2018, els Estats Units van prohibir les exportacions de components nord-americans al fabricant xinès d'equips de telecomunicacions ZTE, que violava les sancions nord-americanes a l'Iran. Huawei, el principal fabricant d’equips de telecomunicacions xineses, va dur a terme un programa d’error per inventar substituts de les fitxes nord-americanes que alimentaven els telèfons fabricats a la Xina i va aconseguir l’autosuficiència des del desembre de 2018. Ara, un estudi japonès informa que els xips de telèfons Huawei són iguals o millor que Apple.

La campanya dels Estats Units per persuadir els seus aliats de mantenir Huawei lluny del desplegament de xarxes de dades mòbils 5G (cinquena generació) ha fallat. Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia, Malàisia, Tailàndia, Índia, Corea del Sud i tota l'Europa de l'Est han rebutjat les demandes nord-americanes. Aquest va ser un desastre diplomàtic tristament previsible. Huawei és el proveïdor de sistemes 5G de màxima qualitat i de menor cost. Passa 20.000 milions de dòlars EUA a la investigació i el desenvolupament, el doble de la despesa combinada dels seus dos principals competidors, Nokia i Ericsson. La meitat de la plantilla de Huawei es dedica a R + D, incloent-hi milers d'enginyers europeus.

Cisco dominava el mercat dels sistemes de dades mòbils. Actualment té 72 milions de dòlars en efectiu al banc, aproximadament el que Huawei va gastar en R + D durant els darrers set anys. La pregunta és: per què inverteixen les empreses xineses mentre les empreses nord-americanes s'acumulen?

El model asiàtic tracta la indústria de gran intensitat de capital com a infraestructura. Dóna suport a les foneries de xips amb fons públics de la manera com els nord-americans subvencionen els aeroports o els estadis esportius

Per parafrasejar a Leon Trotsky, potser no us interessi la política industrial, però la política industrial us interessa. El model asiàtic tracta la indústria de gran intensitat de capital com a infraestructura. Dóna suport a les foneries de xips amb fons públics de la manera com els nord-americans subvencionen els aeroports o els estadis esportius. El model asiàtic comença amb la restauració japonesa Meiji el 1868. El model xinès és una variant del model asiàtic, que Deng Xiaoping va adoptar amb el consell de Lee Kuan Yew, en l'emulació explícita de Singapur.

Xina, Japó, Corea del Sud i Taiwan subvencionaran la indústria intensiva de capital, de manera que pràcticament tots els productes d'alta tecnologia inventats a Amèrica es fabriquen ara a Àsia. Les pantalles de cristall líquid, els díodes emissors de llum, els làsers semiconductors i els sensors en estat sòlid es produeixen gairebé exclusivament a Àsia. La participació nord-americana en la fabricació de semiconductors va caure del 25% el 2011 a menys del 10% el 2018. El silici és per a les armes del segle XXI, que l'acer va arribar al segle XIX. Un país que no pot produir els seus propis circuits integrats no es pot defensar.

La Xina està superant els Estats Units en computació quàntica, incloent 11.000 milions de dòlars per construir una única instal·lació de recerca a Hefei. En canvi, els Estats Units van assignar 1.200 milions de dòlars per computació quàntica durant els propers cinc anys. En general, els fons federals per al desenvolupament als EUA han caigut del 0,78% del PIB el 1988 al 0,39% el 2016.

La Xina es manté darrere dels EUA a la majoria de les àrees clau de la tecnologia, però s'està recuperant ràpidament. En els darrers anys, Xina té

  • Va aterrar una sonda sobre el costat fosc de la lluna;
  • Desenvolupat amb èxit la comunicació quàntica via satèl·lit;
  • Va construir una xarxa de comunicació quàntica de 2.000 quilòmetres entre Pequín i Xangai;
  • Míssils construïts que poden amagar els satèl·lits americans;
  • Es van desenvolupar míssils de superfície a nau que poden destruir qualsevol vaixell a centenars de quilòmetres de la seva costa; i
  • Va construir alguns dels superordinadors més ràpids del món.

La inversió xinesa en educació és paral·lela a la seva inversió en la indústria d’alta tecnologia. Avui, la Xina es gradua quatre vegades més en els graus STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) que els Estats Units, i el doble de títols de doctorat i la Xina continua guanyant. Un terç dels estudiants xinesos és important en enginyeria, enfront del 7% als EUA. El 80% dels candidats a doctorat nord-americans en informàtica i en enginyeria elèctrica són estudiants estrangers, dels quals el xinès és el contingent més gran. La majoria torna a Xina. Les millors universitats nord-americanes han format professors de primer nivell per a universitats xineses. Els programes nord-americans de postgrau STEM van informar d'una forta caiguda de les sol·licituds estrangeres a partir del 2017, en part perquè els estudiants xinesos ja no han de venir als Estats Units per a una educació de primer nivell.

El consum de les famílies xineses ha augmentat 17 vegades des del 1986 i el seu PIB en dòlars nord-americans ha augmentat 35 vegades. La Xina ha traslladat 550 milions de persones del camp a la ciutat en només 40 anys, equivalent a la població europea des dels Urals a l'Atlàntic. La Xina ha construït l’equivalent de totes les ciutats d’Europa per allotjar els nous habitants urbans, així com 80.000 milles (prop de 130.000 quilòmetres) d’una autopista i 18.000 milles (29.000 km) de trens d’alta velocitat.

La proporció de deute xinès al PIB de Xina és del 253% (el 47% del govern, les famílies el 50%, les empreses el 155%). Això és gairebé el mateix que el 248% dels Estats Units (el 98% al govern, les llars el 77%, el 74% a les empreses). L’elevat nombre de deutes corporatius es deu al fet que les empreses estatals financen una gran quantitat d’estructures amb un deute que es comptabilitza com a corporatiu i no com a govern. El problema del deute de la Xina no és pitjor que el nostre.

La iniciativa de la Xina i el Camí Cinturó té la intenció de sincronitzar les economies del Sud Global, des de Malàisia i Indonèsia fins a Mèxic i Brasil. Huawei sovint és la punta de llança del BRI, construint xarxes de banda ampla mòbils que preparen el terreny per a les empreses xineses de comerç electrònic i finançament electrònic. La Xina vol integrar el treball de països amb una població total de 2.000 milions en la seva esfera econòmica.

És fantàstic creure que qualsevol tipus de pressió nord-americana pugui desestabilitzar el règim actual en qualsevol horitzó temporal calculable. Però podem recuperar el lideratge tecnològic i demostrar la superioritat de la nostra forma de vida i degradar la credibilitat del Partit Comunista xinès al llarg del temps. La Xina pot innovar, però podem innovar molt millor. Hem de tornar amb una venjança a les estratègies que van guanyar la Guerra Freda.

Les solucions inclouen:

  • Forçar les principals indústries d'alta tecnologia onshore utilitzant subvencions / despeses de defensa
  • Col·locació de controls d'exportació a alta tecnologia (no hi ha més satèl·lits de Boeing que ajudin a la Xina a supervisar els seus ciutadans)
  • Canviar les prioritats del pressupost del Departament de Defensa per ressaltar les tecnologies avançades que guanyen la guerra i no els sistemes existents
  • Una nova Llei sobre educació en defensa nacional
  • Creeu una alternativa a la iniciativa Belt and Road amb Japó, Corea del Sud, Índia i altres
  • Enginyer una fuga de cervells del quadre científic més talentós de la Xina.

Aquest article és una transcripció del discurs de David Goldman a la Comissió sobre el present perill: Conferència de la Xina el 25 d'abril a Nova York.

Asia Times no es fa responsable de les opinions, els fets o de qualsevol contingut multimèdia presentat pels col·laboradors. En cas d'abús, feu clic aquí per informar .

XINAHUAWEIZTEQUÀNTICA COMPUTACIÓBRIINDÚSTRIES D'ALTA TECNOLOGIA

David P. Goldman

 

DAVID P. GOLDMAN David Paul Goldman (nascut el 27 de setembre de 1951) és un economista, crític de música i autor nord-americà, conegut especialment per la seva sèrie d'assaigs en línia a l'Àsia Times sota el pseudònim Spengler. Goldman s’assenta al consell d’Asia Times Ho    

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb