El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Rússia 2

quetgles | 29 Juny, 2019 21:40

               

                      Rússia i la Xina superen els Estats Units en tecnologia encara més.

   Al 2004 Washington i el Pentàgon van quedar espantats: La publicació de les estadístiques sobre el nombre d’enginyers en perspectiva mundial mostrava que la Xina i l’Índia superaven més de tres vegades els EUA.

    El motiu d’aquest escrit meu d’ara és per a contribuir a difondre entre els navegants catalans  publicacions que fan palès que la Xina supera encara més àmpliament els EUA. A més a més incorporo una sorprenent informació: Ara resulta que també Rússia supera els EUA en nombre d’enginyers ( i en nombre de graduats STEM); això explica perquè Rússia exhibeix tot de noves armes superiors a les dels ianquis.  (Per veure el tema amb més extensió podeu veure el meu post    La Xina, primera potència ).  

    S’ha de saber: La cursa tecnològica de la Rússia d’En Vladimir  Putin ha sigut formidable: En dotze anys, Rússia (146 milions  d’habitants) quasi dobla el nombre de graduats en enginyeria als EUA (330 milions d’habitants).

       Vegeu els dos pots que venen a continuació; els autors dels quals són ianquis, per cert.
GRADUATS STEM

Els països amb la majoria dels graduats STEM

per Niall McCarthy ,

3 de febrer de 2017

La Xina ha experimentat una revolució en l'educació de tercer nivell des del començament del segle. Fins al 2016, va ser construir l’equivalent a gairebé una universitat cada setmana i, quant a nombre de graduats, ha superat tant a Europa com als Estats Units. Històricament, els Estats Units van dominar la població graduada del món, però en els darrers anys, aquesta població ha canviat enmig d’un progrés acadèmic constant a Àsia. 

L’any passat, l’Índia va ser el líder mundial en graduats universitaris (78,0 milions), lleugerament per davant de la Xina(77,7 milions). Els Estats Units van ocupar el tercer lloc (67,4 milions) i la diferència entre els dos primers està en augment. Segons algunes estimacions, el nombre de graduats xinesos de 25 a 34 anys augmentarà un 300 per cent el 2030, enfront del només 30 per cent als Estats Units i Europa. STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) s'ha convertit en una cosa bastant important a les pròsperes universitats xineses. 

El 2013, el 40 per cent dels graduats xinesos es va graduar en un tema STEM, més del doble de la participació en institucions de tercer nivell nord-americans. Els treballadors amb titulació STEM han esdevingut cada vegada més importants per a la prosperitat global i, com és obvi, la Xina és líder. El Fòrum Econòmic Mundialva informar que Xina tenia 4,7 milions de nous graduats STEM el 2016, mentre que l'Índia tenia 2,6 milions. Els Estats Units tenien 568.000 graduats recents de STEM el 2016.

Niall McCarthy

Niall McCarthy

Periodista de dades

niall.mccarthy@statista.com+49 (40) 284 841 562

Infografia: Els països amb més graduats STEM |  Statista

DESCRIPCIÓ

Aquest gràfic mostra els graduats recents en Ciències, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques (2016).

La tortuga xinesa i la llebre americana

David P. Goldman

De DAVID P. GOLDMAN

L'historiador Andrew Roberts informa que Winston Churchill va dir just després de Pearl Harbor que "en cas de guerra, els japonesos" es replegarien com els italians ", ja que eren" les aspiracions de l'Extrem Orient ". com els russos van descobrir a Port Arthur, els nord-americans de Pearl Harbor i el riu Yalu, els britànics de Singapur, etc.

Un cas concret és l’actual guerra tarifària. Els Estats Units van assumir que les tarifes de les importacions xineses obligarien Xina a fer concessions fonamentals a la demanda del comerç nord-americà. El 6 de gener, el president Donald Trump va dir : "La Xina no està fent molt bé ara. Ens posa en una posició molt forta. Estem molt bé ”. Des de llavors, el índex de valors CSI 300 de la Xina ha guanyat un 37% durant el 2019 fins a la data, duplicant-ne la plusvàlua en les borses nord-americanes. El creixement econòmic de la Xina s'ha accelerat, mentre que els Estats Units s'han desaccelerat. És possible que la guerra aranzelària hagi fet malbé l'economia nord-americana més que la de la Xina. Amb un mercat intern de 1.400 milions de persones, la Xina pot reemplaçar els negocis estrangers perduts augmentant la demanda interna. Fa deu anys les exportacions representaven el 36% del producte interior brut de la Xina davant només el 18% actual. El comerç mundial s'està reduint, però l'impacte a la Xina és manejable.

Recolzo al president Trump. Li aplaudeixo que cridi l'atenció sobre el repte de la Xina per a la posició estratègica dels Estats Units. Però, des de l'inici, he advertit que les eines que ha utilitzat no aconseguiran els resultats que vulgui.

A principis del 2018, els Estats Units van prohibir les exportacions de components nord-americans al fabricant xinès d'equips de telecomunicacions ZTE, que violava les sancions nord-americanes a l'Iran. Huawei, el principal fabricant d’equips de telecomunicacions xineses, va dur a terme un programa d’error per inventar substituts de les fitxes nord-americanes que alimentaven els telèfons fabricats a la Xina i va aconseguir l’autosuficiència des del desembre de 2018. Ara, un estudi japonès informa que els xips de telèfons Huawei són iguals o millor que Apple.

La campanya dels Estats Units per persuadir els seus aliats de mantenir Huawei lluny del desplegament de xarxes de dades mòbils 5G (cinquena generació) ha fallat. Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia, Malàisia, Tailàndia, Índia, Corea del Sud i tota l'Europa de l'Est han rebutjat les demandes nord-americanes. Aquest va ser un desastre diplomàtic tristament previsible. Huawei és el proveïdor de sistemes 5G de màxima qualitat i de menor cost. Passa 20.000 milions de dòlars EUA a la investigació i el desenvolupament, el doble de la despesa combinada dels seus dos principals competidors, Nokia i Ericsson. La meitat de la plantilla de Huawei es dedica a R + D, incloent-hi milers d'enginyers europeus.

Cisco dominava el mercat dels sistemes de dades mòbils. Actualment té 72 milions de dòlars en efectiu al banc, aproximadament el que Huawei va gastar en R + D durant els darrers set anys. La pregunta és: per què inverteixen les empreses xineses mentre les empreses nord-americanes s'acumulen?

El model asiàtic tracta la indústria de gran intensitat de capital com a infraestructura. Dóna suport a les foneries de xips amb fons públics de la manera com els nord-americans subvencionen els aeroports o els estadis esportius

Per parafrasejar a Leon Trotsky, potser no us interessi la política industrial, però la política industrial us interessa. El model asiàtic tracta la indústria de gran intensitat de capital com a infraestructura. Dóna suport a les foneries de xips amb fons públics de la manera com els nord-americans subvencionen els aeroports o els estadis esportius. El model asiàtic comença amb la restauració japonesa Meiji el 1868. El model xinès és una variant del model asiàtic, que Deng Xiaoping va adoptar amb el consell de Lee Kuan Yew, en l'emulació explícita de Singapur.

Xina, Japó, Corea del Sud i Taiwan subvencionaran la indústria intensiva de capital, de manera que pràcticament tots els productes d'alta tecnologia inventats a Amèrica es fabriquen ara a Àsia. Les pantalles de cristall líquid, els díodes emissors de llum, els làsers semiconductors i els sensors en estat sòlid es produeixen gairebé exclusivament a Àsia. La participació nord-americana en la fabricació de semiconductors va caure del 25% el 2011 a menys del 10% el 2018. El silici és per a les armes del segle XXI, que l'acer va arribar al segle XIX. Un país que no pot produir els seus propis circuits integrats no es pot defensar.

La Xina està superant els Estats Units en computació quàntica, incloent 11.000 milions de dòlars per construir una única instal·lació de recerca a Hefei. En canvi, els Estats Units van assignar 1.200 milions de dòlars per computació quàntica durant els propers cinc anys. En general, els fons federals per al desenvolupament als EUA han caigut del 0,78% del PIB el 1988 al 0,39% el 2016.

La Xina es manté darrere dels EUA a la majoria de les àrees clau de la tecnologia, però s'està recuperant ràpidament. En els darrers anys, Xina té

  • Va aterrar una sonda sobre el costat fosc de la lluna;
  • Desenvolupat amb èxit la comunicació quàntica via satèl·lit;
  • Va construir una xarxa de comunicació quàntica de 2.000 quilòmetres entre Pequín i Xangai;
  • Míssils construïts que poden amagar els satèl·lits americans;
  • Es van desenvolupar míssils de superfície a nau que poden destruir qualsevol vaixell a centenars de quilòmetres de la seva costa; i
  • Va construir alguns dels superordinadors més ràpids del món.

La inversió xinesa en educació és paral·lela a la seva inversió en la indústria d’alta tecnologia. Avui, la Xina es gradua quatre vegades més en els graus STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) que els Estats Units, i el doble de títols de doctorat i la Xina continua guanyant. Un terç dels estudiants xinesos és important en enginyeria, enfront del 7% als EUA. El 80% dels candidats a doctorat nord-americans en informàtica i en enginyeria elèctrica són estudiants estrangers, dels quals el xinès és el contingent més gran. La majoria torna a Xina. Les millors universitats nord-americanes han format professors de primer nivell per a universitats xineses. Els programes nord-americans de postgrau STEM van informar d'una forta caiguda de les sol·licituds estrangeres a partir del 2017, en part perquè els estudiants xinesos ja no han de venir als Estats Units per a una educació de primer nivell.

El consum de les famílies xineses ha augmentat 17 vegades des del 1986 i el seu PIB en dòlars nord-americans ha augmentat 35 vegades. La Xina ha traslladat 550 milions de persones del camp a la ciutat en només 40 anys, equivalent a la població europea des dels Urals a l'Atlàntic. La Xina ha construït l’equivalent de totes les ciutats d’Europa per allotjar els nous habitants urbans, així com 80.000 milles (prop de 130.000 quilòmetres) d’una autopista i 18.000 milles (29.000 km) de trens d’alta velocitat.

La proporció de deute xinès al PIB de Xina és del 253% (el 47% del govern, les famílies el 50%, les empreses el 155%). Això és gairebé el mateix que el 248% dels Estats Units (el 98% al govern, les llars el 77%, el 74% a les empreses). L’elevat nombre de deutes corporatius es deu al fet que les empreses estatals financen una gran quantitat d’estructures amb un deute que es comptabilitza com a corporatiu i no com a govern. El problema del deute de la Xina no és pitjor que el nostre.

La iniciativa de la Xina i el Camí Cinturó té la intenció de sincronitzar les economies del Sud Global, des de Malàisia i Indonèsia fins a Mèxic i Brasil. Huawei sovint és la punta de llança del BRI, construint xarxes de banda ampla mòbils que preparen el terreny per a les empreses xineses de comerç electrònic i finançament electrònic. La Xina vol integrar el treball de països amb una població total de 2.000 milions en la seva esfera econòmica.

És fantàstic creure que qualsevol tipus de pressió nord-americana pugui desestabilitzar el règim actual en qualsevol horitzó temporal calculable. Però podem recuperar el lideratge tecnològic i demostrar la superioritat de la nostra forma de vida i degradar la credibilitat del Partit Comunista xinès al llarg del temps. La Xina pot innovar, però podem innovar molt millor. Hem de tornar amb una venjança a les estratègies que van guanyar la Guerra Freda.

Les solucions inclouen:

  • Forçar les principals indústries d'alta tecnologia onshore utilitzant subvencions / despeses de defensa
  • Col·locació de controls d'exportació a alta tecnologia (no hi ha més satèl·lits de Boeing que ajudin a la Xina a supervisar els seus ciutadans)
  • Canviar les prioritats del pressupost del Departament de Defensa per ressaltar les tecnologies avançades que guanyen la guerra i no els sistemes existents
  • Una nova Llei sobre educació en defensa nacional
  • Creeu una alternativa a la iniciativa Belt and Road amb Japó, Corea del Sud, Índia i altres
  • Enginyer una fuga de cervells del quadre científic més talentós de la Xina.

Aquest article és una transcripció del discurs de David Goldman a la Comissió sobre el present perill: Conferència de la Xina el 25 d'abril a Nova York.

Asia Times no es fa responsable de les opinions, els fets o de qualsevol contingut multimèdia presentat pels col·laboradors. En cas d'abús, feu clic aquí per informar .

XINAHUAWEIZTEQUÀNTICA COMPUTACIÓBRIINDÚSTRIES D'ALTA TECNOLOGIA

David P. Goldman

 

DAVID P. GOLDMAN David Paul Goldman (nascut el 27 de setembre de 1951) és un economista, crític de música i autor nord-americà, conegut especialment per la seva sèrie d'assaigs en línia a l'Àsia Times sota el pseudònim Spengler. Goldman s’assenta al consell d’Asia Times Ho    

Ramón Llull i Tomàs d'Aquino. Comentaris impertinents (Reedició).

quetgles | 08 Juny, 2019 07:55

  El títol original d'aquest escrit és "92 tesis contra l'Intel·lectualisme". El canvi de títol el faig amb l'objectiu d'aconseguir una difusió més ampla a la Xarxa.

  

    Aquest escrit és un recull de breus enunciats. Tot i la diversitat de temes a que fan referència, mantenen un fil conductor que els uneix. La finalitat de l'escrit és posar de manifest i denunciar el virus intel·lectualista que infecta la major part de les obres de filosofia. Molts d'aquests enunciats, a manera de tesis, resten pendents d'un possible desplegament posterior. Ara queden com a indicadors ideològics que avisen dels esculls.

 

   No és el cas que sigui una dedicació erudita fer referència als grans autors clàssics de l'intel·lectualisme.  Actualment, l'intel·lectualisme és un virus que infecta diverses línies de pensament dels filòsofs actuals (Com veurem més endavant, En Heidegger proposa un retorn a Plató). Per altra banda, la immensa maquinària de la propaganda catòlica continua projectant al món les idees de N'Aristòtil i d'En Tomàs d'Aquino.

 

   N'Aristòtil era al servei del rei de Macedònia. Acusat de traïció a la ciutat, hagué de fugir de l'Atenes democràtica.

 

   Sòcrates figura com a creador d'allò que es denomina intel·lectualisme moral, concepció segons la qual hi ha una moralitat autèntica i única a la que solament es pot accedir per mitjà de l'intel·lecte. Solament el savi – el savi autèntic - pot abastar el Bé moral.

 

   Sòcrates, Aristòtil i Plató són la tríada reaccionària que impulsaren l'intel·lectualisme moral (Vegeu la Web El blog d'En Joan Quetgles | Sòcrates el reaccionari).

  Segons el trio, el bé moral és el producte de l'activitat intel·lectual. Afirmen que únicament el savi coneix les veritats morals.

 

     Segons N'Aristòtil, la felicitat autèntica és la del filòsof que es dedica a l'activitat intel·lectual. Per això, un hom ha de ser de la classe dels propietaris de terra, o, si més no, una persona rica, que no treballi. N'Aristòtil diu expressament que el filòsof ha d'estar alliberat de les preocupacions materials; d'aquí ve la conveniència de disposar d'esclaus; afegeix que també s'ha de disposar de bona salut. Dit planerament, la felicitat s'aconsegueix per mitjà de la riquesa, la salut i la meditació epistemològica (epistemològica; és a dir, la del savi; la meditació de les persones vulgars és "doxa", opinió vulgar i no té validesa).

 

   A L'Antic Testament, o sigui, a la Torà, les recompenses ofertes per En Jahvè als bons complidors de la Llei sempre són bens concrets que, majorment, es gaudiran en vida. No hi ha cap referència a un altra vida per a després de la mort. Al Nou Testament, en canvi, hi ha la promesa explícita de la vida eterna. I encara més: s'estableix com a dogma que hi haurà una resurrecció general dels cossos i que les ànimes afortunades amb el seu cos recuperat viuran per a sempre al Cel.

 

    Tesi: el Cel del cristians és intel·lectualista.

 

   Vida eterna, sí, però vida contemplativa. La promesa de recompensa cristiana és radicalment intel·lectualista. La vida contemplativa cristiana coincideix amb l'ideal de Plató i Aristòtil. Allà, al Cel dels catòlics, els benaventurats estaran quiets i immòbils extasiats amb la contemplació de Déu. Es dóna a entendre que els cossos ressuscitats tindran una activitat molt limitada; sembla que hi veuran i que hi sentiran, i que, fins i tot, és possible que cantin himnes, però poca cosa més.

 

   N'Agustí d'Hipona, entusiasta del pensament platònic, fou l'encarregat d'elaborar la primera filosofia cristiana, una filosofia en concordança amb els dogmes de fe i amb els projectes socials i polítics de l'Església catòlica (Abans de N'Agustí, els grans teòrics del cristianisme, els denominats "Pares de l'Església, es limitaren a condemnar la filosofia, en general). Com a recompensa al seu esforç intel·lectual, N'Agustí  i la seva mare – Mònica -  serien beatificats (Com explica una web catòlica, "church.org": "Milers de mares i d'esposes s'han encomanat a tots aquests segles a Santa Mònica, perquè els ajudi a convertir els seus marits i fills, i han aconseguit conversions admirables").

    N'Agustí mostrava sovint el seu fervor a les idees d'En Plató. Així diu "...d'on es desprèn que també els platònics mateixos han de sotmetre els seus piadosos caps a Crist, rei únic i invicte, tan sols canviant unes quantes coses, d'acord amb les exigències de la fe cristiana"(Epístoles, 56). 

   La filosofia de N'Agustí fou reconeguda com a la pròpia de l'Església catòlica durant bona part de l'Edat mitjana, fins al segle XIII.  En aquest segle, en efecte, la Cúria romana procedí a establir la filosofia d'En Tomàs d'Aquino com a doctrina oficial de l'Església, tot i que no s'invalidava o reprovava l'agustinisme (L'Església de Roma, en cap situació,  mai  reconeix haver comès un error o un crim; per això no donà cap justificació pel canvi d'orientació ideològica).

 

  En Tomàs d'Aquino fou l'encarregat de confeccionar un nou marc filosòfic per a ús de la teologia catòlica. En base al concepte de Philosophia ancilla Theologiae, la nova filosofia d'En Tomàs seria l'instrument escaient. La Summa Theologica esdevindria el llibre essencial de les càtedres de teologia. Fins avui, el tomisme s'ha mantingut com a  filosofia oficial de l'Església catòlica.

 

    Plató, Aristòtil, Agustí, Tomàs, tots eren intel·lectualistes i afirmaven l'intel·lectualisme moral.  N'Agustí  bevia d'En Plató, i En Tomàs, de N'Aristòtil.

   En Plató i N'Aristòtil no sabien – i no explicaven – de quina manera s'havia de distingir els filòsofs autèntics dels espuris (Hem de suposar que En Plató estava improvisant quan intentava convèncer al tirà Dionisi I perquè apliqués algunes de les idees de la República). Per altra banda, entenien que solament uns pocs afortunats poden accedir al cultiu de la filosofia.

   N'Agustí i En Tomàs disposaven, en canvi, d'una extraordinària situació de privilegi intel·lectual, impensable a la l'època de la Grècia clàssica.

   N'Agustí i En Tomàs partien amb l'avantatge que coneixien i disposaven de la veritat revelada per Déu a les Sagrades Escriptures; uns llibres sants i una paraula de Déu que tenia el reconeixement universal; uns llibres que eren declarats com a la suprema autoritat moral i intel·lectual.

   A l'època d'En Tomàs, no era admesa cap autoritat intel·lectual fora de l'Església catòlica. El Papa era infal·lible en matèria de fe i de moral. I la Cúria romana es reservava l'autoritat suprema en matèria de la ciència.

   En Tomàs no hagué de fer cap concurs de mèrits, ni es veié en la necessitat de fer una promoció de la seva Summa. El Papa, la Cúria romana, feia públic a tota la cristiandat que En Tomàs era el savi màxim i que la seva obra, en tot moment, havia de servir d'orientació.

   El Papa i els cardenals tripulaven la nau de l'Església. S'havia de considerar que eren els més savis i els més sants; i que, a més a més, tenien la garantia de la protecció de l'Esperit Sant.

   La Cúria considerà que l'accés a la Bíblia s'havia de reservar als savis. Per això la Inquisició prohibí – i destruí – les versions en llengües modernes (Segons la GEC, foren cremats els exemplars de diverses versions en llengua catalana).

 

   En Ramon Llull exposa quin és l'ideal de l'intel·lectualisme catòlic al segle XIII. En Blanquerna, el protagonista de la seva novel·la exemplar,  viu diverses experiències de la vida humana: ell i la seva promesa renuncien al matrimoni hi entren en sengles convents; més tard es nomenat bisbe, després cardenal i, finalment Papa. Una vegada que el Papa En Blanquerna ha dut a terme la reforma de la cristiandat i ha creat un món feliç on regnen les virtuts, renuncia al papat i esdevé un senzill eremita dedicat a la vida contemplativa, a la qual se li uneix l'Emperador. O sigui, el món feliç lul·lià vendria a ser la fi de la història, la desaparició de la espècie humana. Seria un món d'ermitans i ermitanes mal nodrits i sense reproducció.

 

   Segons l'intel·lectualisme catòlic de l'època, l'estat suprem de perfecció de l'home era la renúncia al món i el lliurament a la vida contemplativa, és a dir, a la meditació, l'estudi sant,  la pregària, la lectura de llibres pietosos i, si es podia, l'èxtasi místic.

 

   En Pau, a les Epístoles, aconsella com ideal de vida cristiana l'abstenció sexual; i, afegeix que aquells que no puguin es casin. O sigui que si s'aconseguia l'estat ideal paulí universal, significaria l'extinció de l'espècie humana.

  

   Els llibres de text donen a entendre – i desorienten els lectors – que l'Església catòlica fou la impulsora de la filosofia. La veritat històrica és que, fins al trencament luterà, tot allò que fos considerat activitat intel·lectual era controlat per la Cúria romana.

 

   Ofereixen tot de noms de filòsofs de l'època pre-luterana com si hi hagués llibertat de pensament; i com si fos un període d'avenços del saber, de la ciència i de la filosofia. Així, fan referència a Escot Eriúgena, Anselm, Roscelin, Pere Abelard, Hildegard, Pere Llombard, Albert Magne, Bonaventura, Mestre Eckhart, Ramon Llull, Tomàs d'Aquino, Jean Buridan i molts d'altres.

   Però la realitat històrica és que tots aquests autors no feien sinó repetir el punts bàsics de la Philosophia perennis. Aquests autors no s'apartaven de la "veritat oficial" dictada pel Papa i la Cúria romana. Feien com si caminessin en el camí de la Ciència, però, en realitat, romanien immòbils, clavats al mateix lloc.

   

   Tan bon punt un d'aquells frares (els anomenats filòsofs quasi tots pertanyien a una ordre religiosa) escrivia alguna teoria en desacord amb la doctrina oficial, corria el risc d'ésser processat per la Inquisició (Com fou el cas d'En Guillem d'Ockham).

 

    S'ha de desmuntar l'Imaginari conservador de l'Univers català (El que fou creat majorment pels homes de la Lliga, del pujolisme i pels abats catalans). En Ramon Llull es situava un poc al marge del pensament oficial de Roma; però convé fer veure que En Llull s'inclinava cap al tombant més extremista. En Ramon Llull pretenia demostrar racionalment els dogmes catòlics. Amb la seva Art havia de convertir els mahometans al cristianisme. Aquest Llull intel·lectualista extrem era, alhora,  fervent partidari d'usar l'espasa per a convertir els musulmans.

 

    Tot i que les amples masses eren pagesos analfabets, rebien una formació cristiana suficient – segons la Cúria – per aconseguir la salvació i la vida eterna.  El Vicari de Crist els guiava intel·lectualment i moral; a més a més, disposava dels sagraments, instruments de santificació.

   Aquelles masses d'analfabets catòlics també eren convidats – i obligats – a practicar els principis de l'intel·lectualisme en virtut del guiatge dels seus pastors. Eren convidats a participar de la vida contemplativa. El més humil dels catòlics – el més pobre i el més ignorant – tenia al seu abast esdevenir sant. Calia, doncs, que els més miserables fessin dejunis i abstinències, rebutgessin els plaers, es mortifiquessin, fessin oració.

  

 A la pràctica, les societats medievals cristianes miraven de mal ull a aquells que dedicaven la seva activitat a l'enriquiment personal; en especial, els comerciants i tot tipus d'activitats comercials eren considerades negativament. En tot temps, els predicadors no s'estaven d'avisar de les penes de l'infern que esperaven als comerciants desaprensius. El treball manual i els oficis tradicionals no eren mal considerats, però tota innovació tècnica aixecava sospites als pastors del ramat cristià.

 

   Aquest ordenament tingué conseqüències funestes. La societat de Castella del sis-cents en fou un paradigma (Em refereixo a Castella perquè és una de les societats històriques sobre la qual ens donen més informació). Castella acabà arruïnada i despoblada. 

   A tenor del Poder i de la ideologia dominant, la salvació terrenal – i la felicitat personal – només era possible si un hom pertanyia a les classes que monopolitzaven la dita salvació, a saber, la gran noblesa (que eren els grans propietaris de terra), la petita noblesa (petits propietaris o hidalgos "pelats",  que en cap cas es dedicaven al comerç o a un treball productiu.  Representaven 10 per cent de la població – uns 600.000 individus –), i els religiosos (En aquest estat confluïen els nobles i els d'origen plebeu. De totes maneres, els grans càrrecs eclesiàstics – que, alhora, proporcionaven més ingressos econòmics – corresponien a la gran noblesa).

   La carrera social de la noblesa castellana només era possible bé com a servidor del Rei a l'exèrcit (Considereu que En Cervantes es va haver de conformar a fer de soldat ras), o bé com a servidor del Rei a l'administració, o bé com a servidor d'un gran noble,  o bé seguint la carrera eclesiàstica.

 

   Els nobles de la Cort d'En Felip III, s'oposaven a que el rei concedís el títol de noblesa a En Velázquez; argumentaven que treballava per diners, cosa que no podia fer un noble;  per a superar el conflicte, En Velázquez hagué de declarar formalment que no treballava per diners, que la seva activitat pictòrica era feta sense ànim de lucre, per amor a l'art.

 

   Amb uns sous de misèria, molts de jornalers preferien afegir-se a les fileres dels mendicants. Fileres inacabables de pobres que recorrien la ruta dels convents que subministraven la sopa boba. En cap moment, els pobres eren culpables; ans al contrari, d'antuvi, la pobresa era considerada com una mena de mèrit; així, comunament, els religiosos feien vot de pobresa.

 

   L'objectiu de l'Església catòlica no era treure els pobres de la pobresa, sinó el d'aconseguir la santificació per la pobresa.

 

    Aquestes tradicions socials, mantingudes al llarg dels segles, han deixat caràcters indelebles a la societat castellano-andalusa, al meu parer. Hem de considerar que actualment, en ple segle XXI, els mecanismes socials tradicionals es mantenen funcionals. Tot i que els privilegis nobiliaris foren formalment abolits al segle XIX, la noblesa espanyola mai fou desposseïda de les seves propietats.

   Aquelles inèrcies continuen actuant de diversa manera dins els processos socials presents. L'oligarquia actual és l'hereva de l'aristocràcia tradicional. Si de cas, nous grans propietaris s'han sumat a la classe dels grans propietaris tradicionals. Ara, els grans propietaris de terra, acomodats a la modernitat, han passat a ser també grans propietaris d'altres bens que no són terres. L'oligarquia continua fent ús  de les seves maneres per a l'exercici de poder.

   

   La societat castellano-andalusa actual s'ha modernitzat, certament. Però no hem de perdre de vista que els protagonistes actuals despleguen els rols tradicionals. Tots continuen actius: els grans propietaris, l'Església catòlica i la versió modernitzada del que  era la classe de la petita noblesa.

 

  

  

     Si bé el pensament positivista és formalment hegemònic a l'Univers ideològic espanyol, la filosofia intel·lectualista  continua ocupant importants espais culturals i centres de difusió d'ideologia. Filosofia intel·lectualista: s'ha d'entendre aquella que és una continuació de la filosofia aristotèlica-tomista i , la qual encara és la filosofia oficial de l'Església catòlica. També s'ha d'entendre com a intel·lectualistes  aquells autors relacionats amb el pensament platònic. A l'Univers ideològic català la situació és molt semblant.

   Per altra banda, l'intel·lectualisme i la filosofia intel·lectualista també és activa en molts altres països d'Europa i Amèrica.

   A l'Estat espanyol, l'oligarquia castellano-andalusa continua mantenint els seu poder i els seus privilegis; l'Església catòlica, també.  A la Universitat i a altres institucions de l'Estat, l'oligarquia manté les seves posicions de poder. Sobre aquest tema, podeu veure la Web El blog d'En Joan Quetgles | La guerra ideològica.

 

    Aclariment:  quan dic els llibres de text, en refereixo a tot tipus de programació de l'Administració de l'Estat. Quan dic enciclopèdies, en vull referir a les enciclopèdies i a altres llibres de divulgació que majorment són sota el control de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Per suposat, els Poders també disposen d'amples dispositius a la Xarxa (I no desaprofiten l'ocasió d'ocupar espais a les diverses viquipèdies )

   Actualment,  a Catalunya, la premsa és en mans de l'oligarquia espanyola o de gent implicada amb l'oligarquia.

 

    Els llibres de text i les enciclopèdies ofereixen una versió de la història d'acord amb els interessos de l'intel·lectualisme. Aquesta versió és una manipulació de la realitat històrica.

 

   Els llibres de text i les enciclopèdies fan una contínua discriminació. Estableixen unes llistes dogmàtiques de filòsofs i de savis més importants o menys importants.

 

   Per posar un exemple:  referent al món antic, sense vacil·lar, afirmen que En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil són els tres filòsofs més grans. Tal afirmació coincideix amb la que fan les enciclopèdies catòliques.

 

    La programació del Ministeri d'Educació obliga als alumnes a considerar que l'obra dels grans filòsofs conté uns tresors de saviesa. Es dóna per cert que els alumnes estaran més formats si són capaços d'escriure sis línies sobre l'hilemorfisme de N'Aristòtil.

 

   Els supòsits del Ministeri d'Educació són sense els fonaments de la modernitat; la programació del Ministeri mostra que l'intel·lectualisme ranci continua essent hegemònic.

 

   La contraprogramació feria veure que, per exemple, En Plató era un aristòcrata ressentit contra la democràcia atenenca;  o que els llibres de Física de N'Aristòtil mostren la incompetència de l'autor en matèria de física i d'astronomia. Podeu veure més detalls a la web  Intel·lectualisme i reacció. Apunts

 

   l'Intel·lectualisme dóna per suposat que el pensament i l'obra dels grans filòsofs determina el procés de la història. En Nietzsche arriba a l'extrem d'afirmar que el pensament d'En Plató – juntament amb la posterior activitat ideològica d'En Pau de Tars – fou la causa del triomf del cristianisme i de "la corrupció d'Occident" (Per a En Nietzsche, la Història d'Europa, no és altra cosa que una suposada corrupció moral provocada pel cristianisme, la història de la corrupció d'Europa). Per descomptat, En Pau de Tars i els denominats apòstols no en sabien res d'En Plató;  si de cas, feien una condemna expressa de la filosofia en general.

 

   En contra dels mites de l'Intel·lectualisme, es pot constatar que, durant l'Imperi romà, En Plató i N'Aristòtil eren pràcticament uns desconeguts de la cultura llatina. Solament alguns pocs autors llatins fan alguna cita d'En Plató. A les biblioteques dels patricis molt rarament es veia un llibre de filosofia.

 

    El patriciat romà desaprovava que un hom es dediqués a la filosofia; si més no, ho consideraven una cosa inútil, una pèrdua de temps. És per aquest motiu que, pròpiament, no hi ha filòsofs llatins. Als llibres de text hi fan figurar Sèneca, Ciceró, Lucreci,  Marc Aureli, Boeci, Casiodor i pocs més. Els fan figurar com a filòsofs menors, però, pròpiament, no es dedicaven al cultiu de la filosofia; cap d'aquests autors es declarava filòsof ni es dedicava a preferentment al cultiu de la filosofia.

   L'emperador Marc Aureli figura com a filòsof als llibres de text pel simple fet d'haver escrit un llibre titulat Reflexions. Com a membre distingit de la classe alta romana, En Marc Aureli  recomana  que els joves s'abstinguin de perdre el temps llegint obres de filosofia.

 

    Que els llibres de text d'història i de filosofia mostrin tants de components d'origen intel·lectualista no ens ha de venir de nou. Durant segles, les qüestions de teologia i moral foren competència de l'Església catòlica; ni un sol paper podia circular sense el nihil obstat. Actualment, els llibres de text d'història i de filosofia se semblen molt als de l'última etapa del franquisme.

 

   Els llibres de text d'història d'Espanya no condemnen expressament el franquisme ni molt menys el suport que va rebre de l'Església catòlica. En tot moment, aquests llibres de text presenten una Església catòlica que desplega unes suposades accions beneficioses.

 

    Tot i que la Constitució espanyola declara el laïcisme de l'Estat,  de fet, a la manera espanyola – fent cas omès del principi de contradicció –  , l'ensenyament oficial encara inclou l'assignatura de  l'apologia de la religió catòlica.

 

  Els diversos governs socialistes han sigut  incapaços de fer la reforma de les Facultats de filosofia. Així, continua el reconeixement oficial – administratiu – de les càtedres d'unes ciències de l'època medieval que es diuen: ontologia, metafísica, estètica, teoria de coneixement, psicologia filosòfica (aquesta psicologia és un derivat de la ciència de l'ànimatomista, barrejat amb autors moderns de psicologia positiva  i amb En Freud ben present;  per a accedir a la càtedra, els opositors han de ser uns experts en  la psicologia d'En Plató i de N'Aristòtil).

 

   Una i altra vegada, els programadors de la ciència espanyola intentaren utilitzar l'escola com a instrument de control ideològic i de projecció ideològica. Però comprovaren que els seus somnis no es complien. De la implantació a l'escola de la Formación del Espíritu Nacional i de l'apologia de la religió catòlica no sorgí una nova generació d'espanyols imbuïda de la idea de Por el Imperio hacia Dios; aquells estudiants acabaven els estudis i no demostraven cap especial entusiasme ni pel franquisme o ni pel catolicisme.

 

   Després del desastre del 98, l'oligarquia considerà que s'havia de fer un esforç de modernització. Pensaren que, posat que Espanya era bàsicament agrària, l'escola podria ésser un instrument  per a la modernització de l'agricultura. Així, els Ministeri disposà que l'assignatura d'agricultura formés part del programa del batxillerat, i que, semblantment, s'inclogués als  estudis de magisteri. Als anys 1960, els estudiants de magisteri encara seguien estudis d'agricultura. Per suposat, mai s'ha vist un pagès fent consultes a un mestre d'escola sobre qüestions d'agricultura.

  
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb