El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

El capitalisme i els filòsofs. Reedició.

quetgles | 21 Març, 2019 19:07


    El capitalisme i els filòsofs. L'últim episodi (3).

 

 

    A ''Occident'', les Corporacions capitalistes pensaven que tenien assegurat el control absolut de les amples masses treballadores (Els partits socialistes havien esdevingut ''col·laboradors'' del sistema capitalista). Les veus de Wall Street (filòsofs i economistes) proclamaven ufanosos que el capitalisme era el sistema econòmic definitiu, que s'havia arribat a la fi de la història.

 

    Per altra banda, Washington anunciava (amb fets) la guerra global contra ''el terrorisme'' (en el sentit que intervindria militarment contra tots aquells règims oposats a la política imperial, a la manera com va bombardejar  Belgrad a 1999).

     Però l'anunci del la Pax Americana no s'acomplia. La guerra de l'Afganistan es feia inacabable, i tots els països intervinguts militarment (a Orient Mitjà, a l'Àfrica) entraven en turbulències bèl·liques també interminables. En realitat,  la pau ianqui és un estat de guerra permanent, un Bellum Orbis Terrarum.

     Certament, les elits econòmiques d'''Occident'' semblava que havien aconseguit el monopoli del Poder als seus respectius països. Aquestes elits tan poderoses disposen, en efecte, de la banca, de les institucions financeres,  de les grans empreses, dels mitjans de comunicació,  d'uns exèrcits d'advocats, d'economistes i d'agents d'espionatge. Certament, han aconseguit el control dels parlaments de les democràcies ''occidentals'', de tal manera que aquestes cambres són realment cambres al servei dels interessos de les Corporacions, i no dels interessos de les amples masses de la població.

 

    Però les Corporacions, encara que disposen d'uns recursos inaudits, no poden canviar les lleis de la física ni les de l'economia.

  No poden fer miracles econòmics. Ans al contrari,  tan bon punt aconsegueixen blindar-se respecte de l'administració estatal que té cura de la regulació de l'economia, comença el caos econòmic  (Quina gràcia, el Hayek dels neocons!: Afirma que allò irracional - la passió dels ''emprenedors'' - és racional, i que allò racional - el control de l'economia - és irracional).

       Sí, en efecte, s'ha iniciat l'època del Gran Caos, del caos permanent i universal. I, per descomptat, el caos econòmic provoca el caos polític: les amples masses de la població treballadora es rebel·len contra el sistema i creen noves fórmules de lluita.

    Les exorbitants acumulacions de riquesa de les elits (1 % de la població) determina l'empobriment de les amples masses. I, per altra banda, fan insuportables els percentatges dels treballadors en atur, i els percentatges de la població treballadora que no pot accedir a un lloc de feina.

 

    Actualment, als Estats Units i a la Unió Europea,  la revolta de les amples masses ha provocat l'aparició de noves formacions polítiques i socials que s'enfronten al Poder.

 

     D'entre aquestes formacions, ha destacat la formació grega Syriza(Coalició d'Esquerra Radical) que ha aconseguit formar govern (eleccions de 25.01.2015). El triomf de Syriza ha provocat el desconcert dels governs (dretans) de la Unió Europea. Per altra banda, Brussel·les i Berlín no saben com sortir-se'n de la crisi grega.

 

    Com es sabut, la formació denominada Podemos és la versió espanyola de Syriza. És un partit que ha aconseguit un notable resultat en les eleccions municipals del maig passat. El triomf de les candidatures impulsades per Podemos a Madrid i Barcelona ha aixecat tot d'expectatives en relació a les possibilitats de Podemos a la contesa de les eleccions generals del proper desembre. 

 

   A Itàlia, Movimento 5 Stelle és una formació de la nova esquerra que  postula la sortida de la Unió Europea. A les eleccions generals de 2013, fou la candidatura més votada, si bé no aconseguí formar govern.

 

   Darrerament, a Anglaterra ha sorgit el fenomen social que s'anomena ''Corbyn mania''.  La proposta de recuperar ''l'esquerranisme'' de Partit Laborista feta pel veterà polític  Jeremy Corbyn ha provocat una onada d'adhesions entre les amples masses. De manera que En Corbyn ha esdevingut  una amenaça letal per a l'actual direcció ''blairista'' (En Tony Blair va iniciar la supeditació del Partit Laborista a la política neocon) però també per als ''torys'', l'actual partit governant (Sobre això, podeu veure el post La Corbyn mania).

    Però actualment la més gran amenaça per a la Unió Europea ( i per a les Corporacions) prové de l'ascens del Front Nacional de França, dirigit per Na Marine Le Pen, partit que demanda la sortida de la UE, la recuperació de la sobirania nacional. Segons publiquen els diaris aquests dies, Na Le Pen seria el candidat amb més vots a les eleccions presidencials de 1917 (Vegeu el post Marine Le Pen, la més votada). Respecte al Front Nacional, els mitjans ''occidentals'' mai s'obliden de subratllar que és  un partit ''d'extrema dreta'', però no expliquen perquè el FN obté el suport entre les amples masses. Respecte d'això, jo aclaria:  A considerar: N’Aznar (que figura com a d’extrema dreta) es manté com a lacai de Washington, i es declara neoliberal i pro Unió Europea. I Na Marine Le Pen (que també figura d’extrema dreta), en canvi, propugna la sortida de França de la UE i de l’OTAN, la recuperació de la moneda pròpia (sobirania financera), la independència respecte als Estats Units, l’establiment d’un món multilateral, el rebuig de la globalització neoliberal, entre altres propostes. Sobre aquest tema podeu veure el meu post Na Marine Le Pen espanta N’Hollande i En Sarkozi.

  Que quedi clar:  Si Na Le Pen guanya les eleccions presidencials del 2017 (cosa que ara pronostiquen les consultes demoscòpiques) significarà l'esfondrament de la Unió Europea.

       Al costat d'aquestes corrents que sacsegen la Unió Europea, s'hi adjunten els moviments sobiranistes com és el que s'esdevé a Catalunya.

    D'entre aquests moviments,  destaquen els que pretenen proclamar un  Estat nacional propi, com succeeix a Catalunya-Principat (Però també hi ha una presa de consciència nacional catalana a València i a les Balears).   Altres moviments que s'han de citar són  els d'Euskadi, Escòcia, Flandes i Venècia.

 

     Punt i a part.

 

Fent un incís:

    Els partits esquerranistes espanyols (com Podemos, posem) en l'actual campanya electoral al Principat pretenen contraposar les reivindicacions socials a les sobiranistes; fan com si no existís l'espoli espanyol; fan com si la reivindicació sobiranista fos bàsicament etnicista (Sobre aquest tema, vegeu el post  Lluita de classes i alienació nacional).

 

     Exposades totes aquestes consideracions, vegeu l'enunciat com a conclusió.

 

     Tesi: La Unió Europea és un instrument de domini de l'imperi ianqui. Únicament amb la destrucció del poder de Brussel·les les amples masses dels pobles d'Europa podran aspirar a la sobirania (la sobirania real, aquella que trenca el blindatge de les elits capitalistes, aquella que satisfà la voluntat de la població treballadora).

 

    I com afegitó: La sobirania real de Catalunya (Sencera), la sobirania de les amples masses treballadores catalanes, només serà possible amb la desfeta de la Unió Europea (I amb l'esfondrament de l'imperi espanyol i de l'imperi francès).  Sobre això, podeu veure el meu post  La independència de Catalunya serà, si i solament si s'esfondra el poder opressor.)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb