El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La Xina i el nou ordre mundial. Repetició.

quetgles | 09 Març, 2019 17:54


    La Xina i el nou ordre mundial (Insistint).

 

 

 

Al 1840, Londres era el taller del món, i, al 1940, el taller del món s'havia traslladat als Estats Units.

 

     Acabada la II Guerra, la Unió Soviètica es mostrà capaç de competir amb el colós ianqui. Però el bipolarisme mundial s'acabà, de sobte, al 1990, amb la desfeta de l'URSS.

 

    Filòsofs i economistes declaraven que era la fi de la història, en el sentit que, escombrat el socialisme, el sistema capitalista esdevenia universal i etern.

 

    Però aquestes declaracions eren producte d'un somni reaccionari. En sentit contrari al que ells pensaven, la història s'orientava cap a un nou ordre mundial multilateralista; un nou ordre, on els EUA i les potències europees de l'oest deixarien de configurar un món a la seva imatge.

 

    En contra de les previsions dels mitjans ''occidentals'', a començaments del nou segle, la Xina havia esdevingut la primera potència industrial del món, i, al 2014, es reconegué oficialment que la Xina era el primer exportador mundial, sobrepassant a l'Alemanya. O sigui, que la Xina havia esdevingut el taller del món.

   Si no enguany serà l'any que ve que la Xina esdevindrà la primera economia mundial, superant els EUA.

 

   Els 40.000 economistes-filòsofs han fet el cuc de l'orella malalt repetint sense aturall que l'èxit econòmic del gegant asiàtic era debut a que aplicava el sistema capitalista. I afegien la cantilena de la ''la mà d'obra barata xinesa''. Però no explicaven com així els EUA i Anglaterra havien deixat d'ésser el taller del món, com així havia minvat la seva capacitat industrial a partir dels anys 60.

 

     Mà d'obra barata n'hi ha arreu del món, però és un factor que no influeix per res en el desplegament econòmic dels països. Allò que determinà el salt apoteòsic de l'economia xinesa no fou la mà d'obra barata, sinó  els enginyers barats, els directius empresarials barats, els consellers de les empreses barats, els directors de banca barats, els alts càrrecs de l'Administració barats, etc. D'aquesta barator no en parlen mai  els mitjans capitalistes. Però la clau que explica el sorgiment de la nova civilització xinesa ha sigut la revolució social engegada pel PCX.  En trenta anys, la Xina subdesenvolupada esdevingué un país  avançat en tots els ordres.

 

   Per entendre la cosa:  Al 1936, foren les amples masses pageses les que conformaren l'exèrcit de Mao Zedong. En contra dels dirigents del PCX, En Mao va deixar de banda la revolució proletària i va promoure una guerra contra l'ocupant japonès i contra els oligarques. Fou a aquesta proposta de guerra a la que s'afiliaren els pagesos.

 

 

 

  Fou el Partit Comunista Xinès el responsable de portar a terme la nova estratègia d'En Deng Xiaobing, encetada al 1978; estratègia que comportà un creixement inaudit dins la història mundial.

 

   En Marx va cometre errors garrafals; i un del més notoris va consistir en suposar que el procés de l'economia seguia una mena de determinisme semblant als processos de la física. I encara més fatal és el seu l'etnocentrisme: En Marx donava com a determinant la subordinació d'Orient a Occident.

 

   En un escrit anterior, jo deia: Podem constatar una altra errònia llei del materialisme dialèctic de Karl Marx.  Els grans canvis històrics i el desenvolupament dels grans processos econòmics al segles XIX i XX no s'han acomodat al suposat mecanicisme de la llei del'acumulació del capital de Marx. Segons aquesta llei, s'esdevé un creixement inacabable del capital i de les empreses capitalistes, així com del nombre de treballadors; es dona per suposat que, necessàriament, les grans empreses absorbiran o eliminaran a les petites empreses. Aquests enunciats mecanicistes foren fets des d'una radical concepció etnocentrista. Per a Marx, era inconcebible l'aparició de  burgesies no europees capaces de desafiar a la burgesiaestablerta, l'europea. Per veure una cita, En Marx escrigué: Així com (la burgesia) ha fet el camp dependent de la ciutat, ha fet els països bàrbars i semibàrbars dependents dels civilitzats, els pobles pagesos dependents dels burgesos, l'Orient d'Occident (El Manifest del Partit Comunista, pàg. 19).

 

    En contra de les prediccions d'En Marx, els països d'Àsia han sigut capaços d'un desplegament que ha posat en crisi l'hegemonia d'Occident. Per a l'autor del Manifest seria inconcebible que un petit país asiàtic com és Corea del Sud pugui esdevenir líder mundial en construcció de vaixells (Corea ocupa el segon lloc en el rànquing mundial, a darrere de la Xina).


El nou urbanisme: la fi del cotxe privat.(2)

quetgles | 03 Març, 2019 19:13

  
     El nou urabanisme: la fi del cotxe privat.

   En Vicent Guallart, a l’avantguarda de de la innovació de les ciutats, veu imminent la desaparició de l’automòbil. Preveu que la circulació serà satisfeta per el transport públic i els nous mitjans elèctrics com són els patinets.

  Per entendre la cosa, vegeu l’article publicat a Vilaweb que reprodueixo a continuació:

 

 

L’arquitecte Vicente Guallart (València, 1963) acaba de guanyar el concurs internacional per a urbanitzar un nou centre a la ciutat xinesa de Shenzhen. Ha ideat un centre sense cotxes privats, amb edificis en forma de muntanya i un corredor ecològic que el travessa. Guallart viu a Barcelona, però passa més de la meitat del temps a la Xina, Rússia i els Estats Units. Va ser el primer director de l’Institut d’Arquitectura Avançada i, durant quatre anys, va ser l’arquitecte en cap de la ciutat de Barcelona, sota el mandat de Xavier Trias. Autor del llibre La ciutatautosuficient, on advocava per les ciutats ecologistes, en aquesta entrevista parla del seu projecte, d’urbanisme i del futur de les ciutats.

La ciutat de Shenzhen neix el 1979. Com l’hem d’imaginar?
—A Europa parlen de regions, a la Xina de províncies. La província de Guangdong és la més rica de la Xina, l’equivalent de Califòrnia. I Shenzhen n’és la ciutat tecnològica, equivalent a San Francisco. Forma part del conglomerat tecnològic més important de la Xina. Són uns dotze milions de persones. Vuit Barcelones. És la primera ciutat on Apple feia l’iPhone. Ara ja no. De fet, és la fàbrica del món. El lloc on hi havia la concentració més gran de fàbriques. I s’hi veuen les diverses generacions de ciutats. Els edificis d’habitatges dels setanta, vuitanta i noranta. La compararia amb Singapur. I entén que la urbanitat és molt important. Jo hi he descobert la primera ciutat descentralitzada del món. No té un centre i prou. En té molts. Hi ajuda el fet que no tingués un centre històric que cresqués de manera radial. Hi ha diversos centres. És una ciutat força única. És allò que Dubai voldria ser.

Hi urbanitzareu 2 milions de metres quadrats. Això, per comparació, què seria?
—Això seria mig Poble Nou de Barcelona. Abans, aquesta zona era un parc temàtic. Hi havia una Torre Eiffel petita, una muntanya russa dins un llac, i tot de coses que ara estan obsoletes. Ho tenen clar: s’ha de reformar. I volen fer dues coses. D’una banda, aixecar un dels nuclis urbans, que tindrà un edifici alt de 400 metres. I d’una altra banda, el gran repte (i per a això vam guanyar el concurs), que és reconstruir un corredor ecològic, entre la muntanya i el mar, que s’havia trencat. Un corredor verd. Hi hem projectat una malla semblant a Nova York, i el corredor ecològic.

Voleu fer un edifici en forma de muntanya?
—Si l’arquitectura és paisatge, els edificis són muntanyes. M’ha interessat l’arquitectura com a acumulació de matèria. I, per tant, aquest caràcter paisatgístic ens va fer pensar a fer una muntanya artificial. Un edifici emblemàtic en forma de muntanya. Dos-cents metres d’altura. Serà un centre de convencions. A la sala gran hi han de cabre cinc mil persones. I també hi posem un hotel a sobre.

Heu eliminat els cotxes?
—Hem eliminat el transport privat de l’espai públic. Els cotxes privats no hi podran circular. En el futur, el cotxe privat desapareixerà de les ciutats, de la mateixa manera que en van desaparèixer els cavalls.

I minibusos sense conductor.
—Aquí, a Sant Cugat, se’n va aprovar un, també. El futur de la mobilitat es basa en el transport públic, el transport personal (bicis, patinets) i els vehicles sense conductor. Són molt més segurs. S’ha demostrat que, en el 90% dels accidents, els responsables són les persones. Fa cent anys, els ascensors tenien una persona que premia el botó. I ara ja no. El vehicle sense conductor és un ascensor horitzontal.

Utilitzeu tecnologia blockchain.
—Fa anys que parlem de l’autosuficiència dels edificis. I ens imaginàvem que els edificis del futur generarien energia. Energia que gastaran a l’interior dels habitatges, la donaran per al vehicle elèctric o la vendran a la xarxa. Si agafem molts edificis que ho poden fer, ens cal un sistema d’intercanvi d’informació i de registre que no és pas una factura al mes, com ara. Cada petita quantitat d’energia que generem s’ha de registrar. I això és, literalment, blockchain.

Per què creieu que heu guanyat aquest projecte?
—Bona pregunta. Crec que vam guanyar sense por. Una malla amb carrers estrets, i sense vehicles a la superfície, no existeix a la Xina. I això vam proposar. Però també perquè ells estan molt oberts a noves idees. I nosaltres vam fer una barreja entre urbanitat densa i la idea del corredor ecològic.

Com serà el corredor?
—Seran un conjunt de parcs. I també vam proposar que les passeres que travessen les autopistes existents no fossin de quatre metres, sinó de cent. Entendre que si al segle XX hem construït el dret de conduir, ara hem de construir el dret de caminar. Això vol dir que no hem de fer solament passeres, sinó grans passeigs i superfícies.

Serà el vostre gran projecte?
—No. Ara el 50% del planeta viu a les ciutats, i som 7.000 milions de persones, és a dir que hi ha 3.500 milions de persones a les ciutats. Però diuen que l’any 2050 hi viurà el 70% de la gent. Això vol dir que hi ha 1.500 milions de persones que aniran a la ciutat. Hi haurà més projectes. A Europa ens pensem que la urbanització s’ha acabat. No és cert. Part del desafiament de salvar el planeta és que a aquests 1.500 milions de persones els fem bones ciutats. Ciutats del segle XXI. I reformes ben fetes. Vull abordar aquest objectiu: treballar els nous estàndards de les ciutats.

Vau tenir cap xoc cultural treballant a la Xina?
—La Xina és un altre món. I això vol dir, per exemple, que van amb unes altres aplicacions. No tenen Whatsapp, tenen WeChat. No tenen Google, tenen Baidu. Allà són un país comunista, i saben que les dades són de l’estat. No en tenen cap dubte. Al món occidental, encara ens preguntem si ens espien o no. A la Xina no en dubten: ens espien. I ho fa l’estat. I entenen que això és bo per a la societat. Ho entenen així. Poden entendre que ho fan de manera regulada. Aquí, en canvi, crec que ens enganyem, i ens espien igual. Nosaltres hem treballat amb gent xinesa intel·ligent que no tan sols ens van fer de traductors de llengua, sinó de cultura. I al revés. Jo els he fet de traductor cultural a ells. Era un procés doble. Ens han d’entendre. Però els hem d’entendre. I, clarament, tenen coses positives.

Per exemple?
—Shenzhen és una ciutat jove, i et trobes una gran alegria en segons quins espais. Hi ha reformes de districtes industrials absolutament excepcionals. Els concursos són nets i poc corruptes. Ho sé perquè he estat jurat. No m’he trobat mai ningú que em digués res. I els debats entre els membres eren de nivell. De nivell. La societat és molt formal i es tenen molt de respecte. No tens la sensació d’amistat com aquí, al món mediterrani, però estimen molt la família, i treballen de valent.

Es començarà a construir el 2020?
—Hem guanyat un concurs d’urbanisme. No de construcció. Ildefons Cerdà va guanyar el concurs i no va construir cap edifici. Però, certament, el nostre objectiu és començar a construir edificis a la Xina. Actuarem com a assessors. Això sí, voldríem que els edificis, com a mínim els més emblemàtics, siguin com els hem dissenyat.

Qui formava el vostre equip?
—Teníem gent a Beirut, Moscou, la Xina, Mèxic. Ex-estudiants de l’IACC, ara professionals. Gent molt bona. Content de treballar amb gent jove, que de fet és com treballen a la Xina. Per exemple, ara faig nous concursos i la mitjana és de 30 anys.

Com veieu l’urbanisme aquí a casa?
—Aquí, malauradament, no tenim debat sobre la manera de construir la ciutat ni sobre urbanisme. Per exemple, si les ciutats han de créixer o no. El pròxim desafiament de Barcelona és créixer en direcció als rius. Sempre hem estat una ciutat de mar. Però Barcelona també pot ser una ciutat de rius. El Besòs encara s’ha d’urbanitzar. I no hi ha cap pla. Construeixen algun edifici, però sense pla. Hem cregut que prenent petites decisions faríem una ciutat bona. I l’urbanisme requereix tenir grans idees, això ho vam inventar a Barcelona. Ara parlem només de les coses petites. I no de les coses importants. Nova York, Londres i Copenhaguen creixen en població. Barcelona ha de créixer o no? És un debat que no tenim. Ciutats pròsperes, com París, amb alcaldessa d’esquerres, han entès que cal tenir projecte, il·lusió, cal fer arquitectura i urbanisme innovador. Es proposen de construir sobre les rondes. Aquí començarem a parlar sobre això.

Heu seguit la cursa electoral de Barcelona?
—M’interessa. Visc a Nou de la Rambla. Tot i que el 60% del meu temps he estat a la Xina, Rússia i els EUA, visc a Barcelona. Encara s’ha de veure qui es presentarà a l’alcaldia i qui no. A Barcelona hem creat por al voltant de l’urbanisme. Jo vaig viure-ho. Era dolent parlar de certes coses. A Espanya, l’eco de la bombolla ha fet que no tinguem la calma per a parlar seriosament sobre què hem de fer a les ciutats les dècades vinents. Vaig escriure el llibre La ciutat autosuficient, i vaig defensar que les ciutats havien de tendir a produir la seva energia. S’han aprovat els acords de París. Barcelona ha signat que el 2050 vol ser una ciutat sense emissions. Haurà d’invertir molt i prendre decisions arriscades. Ara hi ha una desconnexió entre el missatge polític (zero emissions) i els projectes que fem.

Com valoreu la gestió d’Ada Colau?
—Tampoc no en tinc gaire opinió. L’àmbit urbanístic no li ha interessat. Ara comença a treballar l’àmbit de l’habitatge i mira de fer-ho bé. Van començar molt crítics i ara prenen bones decisions. Però crec que l’alcaldessa de Madrid ho ha fet millor, la veritat.

Colau no té oposició. 
—Exacte. Els mesos vinents podria debatre amb l’oposició novament. Sempre he estat a favor de ser una ciutat d’acollida, de donar benvinguda als immigrants i contra la pobresa energètica. Però més enllà de dir-ho, has de fer-ho. I amb projectes positius, perquè la gent visqui millor. Hem de treballar perquè tots siguem més rics, no pas més pobres.

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2018/12/2_Vicente-Guallart_-Guallart-Architects_Pati-Nunez-Agency-11132201-e1544531054437-604x270.jpg

 Vicente Guallart, en una imatge d’arxiu

Per: Andreu Barnils

 

  

       

 

   En Vicent Guallart, a l’avantguarda de de la innovació de les ciutats, veu imminent la desaparició de l’automòbil. Preveu que la circulació serà satisfeta per el transport públic i els nous mitjans elèctrics com són els patinets.

  Per entendre la cosa, vegeu l’article publicat a Vilaweb que reprodueixo a continuació:

 

 

L’arquitecte 

«Anterior   1 2
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb