El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Els Godˇ i la ''Rereguarda'' | VilaWeb

quetgles | 26 Desembre, 2018 17:43

     La nació s'està desplegant com un meteor.  VilaWeb (que ha esdevingut lider dels digitals en català) s'atreveix a denunciar el franquisme monàrquic de La Vanguardia dels Godó. Vegeu l'article d'En Joan Miguet Batllori.
 
  L’esperit nadalenc, els Godó i la rereguarda | VilaWeb

CanadÓ pagarÓ pel seu mal comportament, segons Global Times.

quetgles | 26 Desembre, 2018 08:39


Canadà pagarà pel seu mal comportament

Font: Global Times Publicat: 23/21/2/2013 21:33:39

Canadà està prenent una postura més dura. D'una banda, el ministre d'Afers Exteriors, Chrystia Freeland, va demanar divendres l'alliberament immediat de dos canadencs detinguts a la Xina. D'altra banda, va afirmar que "Canadà està duent a terme un procediment jurídic imparcial, imparcial i transparent pel que fa a Meng Wanzhou, director financer de Huawei, Canadà respecta els seus compromisos internacionals, incloent el seu tractat d'extradició amb els EUA". Canadà buscarà més suport dels seus aliats en els propers dies, va dir Freeland el dissabte. 

Fins ara, només els EUA i el Regne Unit han recolzat la posició de Canadà. La UE va emetre una declaració que diu que l'acte de la Xina "suscita preocupacions sobre la investigació legítima i les pràctiques empresarials a la Xina". Però els principals estats membres de la UE encara no han fet declaracions públiques.

Els intents de Canadà de resoldre un conflicte amb la Xina per atrapar als seus aliats mai no funcionaran. 

L'arrest de Meng no va tenir suport popular a la comunitat empresarial global. La repressió i les inquietuds suscitades per Meng van superar amb freqüència els plantejats per les detencions dels dos canadencs. Canadà i els seus aliats mai no poden torçar la veritat. 

Sobre la base de la malaltia nord-americana a través del temps, es pot fer un judici general que la detenció de Meng és la persecució política de Washington i Ottawa amb les seves armes legals ben desenvolupades. Els EUA i Canadà s'han unit per trencar la frontera crucial entre el joc empresarial internacional i la lluita geopolítica.

Els dos canadencs van ser investigats d'acord amb les lleis xineses i van gaudir exactament dels mateixos drets que altres estrangers. Cap evidència ha demostrat cap tractament injust. Les pràctiques jurídiques consistents de la seguretat nacional de la Xina no han canviat. 

Cada vegada que Xina deté legalment als ciutadans dels països occidentals, els mitjans de comunicació occidentals informen de forma inesperada l'esdeveniment com una violació dels drets humans i l'estat de dret. Aquestes escenes poden continuar fins que els països occidentals mostrin més respecte per les lleis de la Xina.

L'actitud de la Xina cap als estrangers és molt sòlida, fins i tot en les circumstàncies actuals. L'arrest de dos canadencs no canviarà tal actitud, i la societat internacional, inclosos els països occidentals, són bastant clars sobre això. Els Estats Units, el Canadà i els seus aliats volen afegir pressió sobre Xina fomentant la idea que l'entorn comercial de la Xina podria estar deteriorant-se. 

Segueix sent incert el que faran els Estats Units i els seus aliats a continuació. Els EUA atacaran més empreses xineses? Es normalitzarà l'arrest dels executius com a mitjà de supressió? Es demanarà a més aliats que cooperin amb l'extradició? Washington utilitzarà els mateixos mitjans per fer front a competidors d'altres països i regions? Aquestes preguntes continuen sent desconegudes.

Si els EUA demanen al Canadà que extraditi més executius d'altres companyies xineses, Canadà i altres aliats dels EUA fan el que se'ls diu? 

El ministre d'Afers Exteriors del Canadà, respongui aquestes preguntes i prediga com reaccionaran altres aliats. 

Canadà és un còmplice en la violació dels EUA de l'ordre comercial internacional. Mentre reclama devoció i innocència en la defensa de l'estat de dret, està prenent accions irracionals i sense escrúpols contra Xina. Canadà certament pagarà per això. 

El Canadà mai no obtindrà un suport sincer de la societat internacional. Cap país és tan insensat com per no comprendre la situació real.

La saviesa diplomàtica de la Xina serà provada després del cas Huawei. La Xina no ha d'exagerar-se, ni tampoc ser suau en contraatacar els països més actius de l'aliança d'intel·ligència "Five Eyes", a saber, Austràlia, Canadà, Nova Zelanda, el Regne Unit i els EUA. Xina farà que Canadà pagui el preu si extreu Meng als EUA per demostrar al món el cost d'ajudar a Washington a fer mal a la Xina.

La filosofia i la lluita de classes. 84 tesis.

quetgles | 24 Desembre, 2018 20:18


   Filosofia i lluita de classes. 84 tesis, a manera de repte.

 

Cal rebutjar l'intel·lectualisme moral de Comte, Mill, Spencer, Moore, Wittgenstein, Heidegger, Popper, Rorty, Ratzinger...Cal tornar als plantejaments republicans de 1776. En Karl Marx és un cas especial: per a molta gent d'esquerra, En Marx és la icona de revolucionari, però això no lleva que la seva filosofia sigui una oferta clara d'intel·lectualisme moral.

Amb aquest escrit pretenc oferir una mena d'indicadors que assenyalen punts destacats de la manipulació de la realitat històrica; i que posen de relleu les causes de l'actual indecisió del moviment obrer.

Pretenc posar al descobert les senderes que no porten enlloc. Filosofia a la deriva, es podria anomenar, en el sentit que mostra la inconsistència de l'intel·lectualisme moral que anima els corrents filosòfics predominants a la modernitat.

Aquest és el cas del Positivisme, el qual pretén la substitució de la filosofia per la ciència, i la creació d'una nova ciència - la sociologia - que hauria de resoldre tots els problemes morals d'una manera científica.

I, semblantment, de manera intel·lectualista, En Marx llançà la famosa frase: ''Els filòsofs no ha fet altra cosa que interpretar el món; el que cal és transformar-lo'' (''Onze tesis sobre Feuerbach'', 1845, Tesi XI).

Aclariment: Intel·lectualisme moral s'ha d'entendre en el sentit tradicional de l'expressió; és la teoria que afirma que les normes morals han de ser el resulta de l'activitat intel·lectual o, millor, de l'aplicació de la ciència. I, per altra banda, Emotivisme moral, a la manera que ho va concebre En David Hume, s'ha d'entendre en el sentit que les normes morals són el resultat dels sentiments dels humans; dels sentiments, i no com a producte d'una suposada investigació intel·lectual.

Qualcunes de les tesis que venen a continuació ja els havia publicat en altres escrits; però he considerat que era convenient usar-les de nou tot formant part d'un nou conjunt.

Les tesis.

  1. Amb les revolucions democràtiques del segle VI aC que afectaren un bon nombre de polis gregues, les lleis de la ciutat i les normes morals no eren el resultat de la tradició o de la voluntat dels déus; ni tampoc eren el resultat d'un acord entre els savis; foren expressió de la voluntat de les classes populars una vegada alliberades del domini de l'aristocràcia. Per primera vegada l'emotivisme moral es feia manifest, i el nomos era producte del convencionalisme o contractualisme. O sigui, primer s'esdevingué la revolució democràtica, i, posteriorment, aparegueren els teòrics del convencionalisme. 2. Sòcrates, Plató i Aristòtil foren els representants genuïns de l'intel·lectualisme moral. Però no fou el cas que aquests filòsofs guanyessin la partida als teòrics del contractualisme. Els teòrics de la democràcia foren vençuts per l'espasa de N'Alexandre i no per la dialèctica socràtica. 3. Les polis no pogueren mantenir la seva independència. No pogueren resistir el poder militar dels imperis. Al llarg de dos mil·lennis, la història fou una successió d'imperis i de regnes, de règim aristocràtic. Eren règims despòtics que estaven al servei de l'aristocràcia (la classe dels grans propietaris de terra). 4. L'Església cristiana fou l'instrument insubstituïble per al manteniment de la cohesió ideològica i de control moral de les societats sotmeses a règims absolutistes. L'emperador romà En Constantí, al segle IV, fou el qui tirà endavant el projecte d'unificació religiosa dels pobles sotmesos a Roma. Es tractava de reduir la immensa varietat de creences, normes i esglésies a una única Església universal (catòlica), l'autoritat de la qual estaria centrada també a Roma. L'emperador cediria el càrrec de prefectus mores (Prefecte encarregat de fer respectar les normes morals). Podeu veure el post L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà. 5. Durant més de mil anys, les monarquies europees mantingueren una aliança amb l'Església romana, de manera que aquesta organització social disposava del monopoli del control ideològic universal. 6. L'Església romana no solament disposava del control de les creences i de la moral; també exercia el monopoli del control de la ciència. I més encara, les Universitats eren administrades directament per les diverses ordres religioses, de manera que els científics que ocupaven les càtedres eren, quasi sense excepció, frares d'aquestes ordres. 7. Als regnes cristians, el Papa a més a més de retenir l'autoritat (l'Autoritat Suprema) en matèria de dogma i de moral, també retingué l'autoritat en matèria de ciència (Segons el dogma catòlic vigent avui, el Papa és proclamat infal·lible en matèria de fe i de moral). Estava establert que els cardenals de la Cúria eren els màxims científics de la ciència cristiana, sota l'autoritat del Papa (Al tribunal del Sant Ofici, que jutjava les teories astronòmiques d'En Galileu Galilei, el cardenal Roberto Bellarmino negava les tesis de Galilei en base a la seva autoritat com a doctor en ciència física). 8. Els llibres d'història de la filosofia, majorment, ofereixen un panorama d'una successió inacabable de filòsofs i de moviments filosòfics. Però aquesta imatge oferta és contraposada a la realitat històrica. Per a destacar-ho, faig el següent enunciat: Durant l'edat mitjana, fins al segle XVI, la ideologia dominant - sota el control de Roma - es mantingué quasi immòbil, idèntica a si mateixa. 9. En un primer període - del segle V al XIII -, la filosofia vigent fou la de N'Agustí d'Hipona (la filosofia d'Agustí-Plató); i a un segon període, del segle XIII al XVIII, la filosofia oficial a les àrees catòliques fou la d'En Tomàs d'Aquino (Tomàs d'Aquino-Aristòtil). L'aristotelisme succeí al platonisme, si bé sense fer negació o crítica a l'agustinisme, de manera que el comú dels mortals no distingí cap canvi. 10. No fou el cas que el frare dominic, En Tomàs d'Aquino, elaborés una nova filosofia que s'imposés al món acadèmic o que provoqués l'entusiasme del Papa Innocenci IV. 11. El cas fou que el Papa feu l'encàrrec a Tomàs d'Aquino que elaborés un treball de teologia de manera que la filosofia aristotèlica - difosa per l'averroisme - fos utilitzable al servei de la teologia cristiana i a la ciència cristiana (D'acord amb el sistema jeràrquic de les ciències, la teologia figurava com a ciència suprema). I, efectivament, posat mans a l'obra, el dominic produí la monumental Summa Theologiae. 12. Tot i les greus derrotes del despotisme de Roma (La primera gran derrota fou el triomf de la revolució luterana), l'Església catòlica continuà mantenint el tomisme com a filosofia oficial de l'Església. La Philosophia Perennis de N'Aquino era declarada com a única filosofia vertadera; la resta era considerada com a errors moderns. En Lleó XIII, amb la promulgació de l'encíclica Aeterni Patri, 1879, proclamava que la Summa Teològica era la teologia definitiva de l'Església catòlica. A més a més, declarà oficial la filosofia tomista als seminaris i a les escoles i Universitats catòliques. Actualment, sembla que les encícliques d'En Benet XVI van també en la línia del revival medieval. En Ratzinger, doctor en metafísica, no s'amaga ni s'arronsa, i declara que el seu saber és superior al de la ciència positiva, ciència que, segons ell, és cega a la dimensió religiosa de l'home. A l'encíclica Caritas in veritate, 2009, En Benet XVI es proclama científicament competent per a declarar erroni l'evolucionisme de Darwin, tot afirmant alhora la bonesa científica del creacionisme. 13. Amb la revolució luterana, 1520, es trencava el despotisme de Roma. Amb el reconeixement de la llibertat del cristià, proclamat per En Martí Luter, es feia renéixer el dret de llibertat de consciència que havia prevalgut a les polis democràtiques de l'antiguitat. 14. Les revolucions democràtiques de l'època moderna es dugueren a terme sobre la base dels moviments religiosos que afectaven la Cristiandat. Els llibres d'història oficials i les enciclopèdies majorment s'ha elaborat segons els interessos ideològics de la classe dominant. Així s'entén perquè l'autèntica revolució, la Reforma Protestant (Al cap de dos mil anys de despotisme imperant), restés reduïda a un simple capítol de les denominades guerres de religió. Aquelles revolucions del segle XVI eren religioses, per suposat, però anaven de la mà amb la revolució social i política. Dit d'una manera més entenedora: tots aquells sectors socials que lluitaven contra el domini de l'Església catòlica romana també lluitaven contra l'absolutisme de l'emperador, i pujaren d'immediat al carro de la Reforma; és a dir, utilitzaren el luteranisme en funció dels seus interessos socials i polítics. 15. Amb el triomf de la teologia luterana, les 320 entitats polítiques germàniques - ciutats autònomes, bisbats, comtats, principats i d'altres - s'alliberaren del despotisme de Roma i de l'absolutisme imperial (i de la Santa Inquisició romana). (Sobre aquest tema podeu veure el meu post Luter i el luteranisme). 16. Amb la teologia luterana s'establia la llibertat de consciència. I amb la teologia calvinista es proclamava la igualtat dels cristians i que tots els cristians són sacerdots. La proclamació de la Ecclesia Cristiana significava la negació de l'autoritat dels bisbes i del Papa de Roma, però alhora l'afirmació dels valors republicans i l'exercici de la democràcia directa a la manera de l'Atenes del segle V aC. Així, En Joan Calví, a l'any 1534, establí un règim republicà a la ciutat de Ginebra (S'ha de subratllar que el cantonalisme de Suïssa i dels Estats Units té el seu origen en el calvinisme). 17. Les revolucions democràtiques de l'era moderna cavalcaren sobre les revolucions teològiques. Les esglésies reformades esdevingueren l'instrument aglutinador de la revolta contra l'absolutisme i el despotisme. Tot just a continuació de la revolució luterana, s'esdevingué la proclamació de la república calvinista de Ginebra. I més tard, es produí la guerra d'independència dels Països Baixos (fou la primera guerra d'alliberament nacional) contra En Felip II. Després seguiren les revolucions democràtiques d'Anglaterra i d'Escòcia a l'any 1642, la república de Cromwel, les revolucions d'Anglaterra i Escòcia a 1688 (denominada La Gloriosa, fou una maniobra de les elits anticatòliques per anul·lar l'intent del rei En Jaume II de reintroduir el catolicisme i l'absolutisme). Més endavant, a 1776, es proclamà la Independència dels Estats Units d'Amèrica, la primera república de l'era moderna. 18. En contra de les tesis de Marx, les revolucions democràtiques no foren, en cap cas, revolucions burgeses. Les revolucions democràtiques foren possibles en quant una part important de l'aristocràcia els donà suport i, majorment, les encapçalà. Sense l'aprovació i el suport dels prínceps alemanys, la Reforma luterana no hagués pogut tirar endavant. Amb la mateixa intenció, la petita noblesa alemanya llençava furioses campanyes cridant a la rebel·lió contra Roma. 19. Semblantment, l'aristocràcia dirigí la revolució als Països Baixos, a Escòcia i a Anglaterra. Les revolucions democràtiques a aquests països foren guerres civils on l'aristocràcia es dividí en dos bàndols en lluita. 20. Aquestes revolucions democràtiques també posen de manifest la inconsistència de la teoria de Marx sobre l'alienació religiosa. 21. En contra de les tesis marxistes, les religions són productes ideològics diferents creats segons una diversitat d'objectius. Les religions i les esglésies, majorment, han servit com a instrument per a la cohesió social d'un determinat grup humà. Respecte a les revolucions a que ens referíem , s'ha de veure que el luteranisme i el calvinisme eren instruments revolucionaris, mentre que el catolicisme era un instrument al servei de l'absolutisme i el despotisme. 22. Les revolucions esmentades, tot i que feien proclamació expressa de la sobirania del poble, mantingueren la monarquia i l'aristocràcia. 23. En contra de la versió marxista, s'ha de veure que la Revolució francesa fracassà en el seu objectiu d'establir un règim democràtic. La República francesa de 1792 només va durar tres anys. Per suposat, el règim napoleònic (l'Imperi francès) va mantenir tot de normes progressistes inspirades en la Revolució. Per altra costat, s'ha de reconèixer com un gran èxit de la Revolució el fet que l'Església catòlica francesa fou desposseïda de les seves riqueses i dels seus poders, de manera que mai més ha pogut alçar l'ull. 24. El punt àlgid de les revolucions democràtiques fou abastat per la revolució americana de 1776. Per primera vegada s'esdevenia una revolució en la qual l'aristocràcia no hi prenia part. 25. Les colònies de Nova Anglaterra conformaven un cos social on no hi havia classe aristocràtica. Tot hi que hi havia unes elits socials, aquestes no s'imposaven a l'oceà de grangers autònoms. 26. Cal tornar als plantejament de 1776, jo deia a l'inici de l'escrit, a manera de títol. Sostinc que s'han de reprendre els debats així com es feien en comunament a Nova Anglaterra. Aquelles assemblees de pagesos calvinistes (majorment) decidiren proclamar la república. Aquells pagesos, encara que no disposaven de militars professionals, decidiren enfrontar-se militarment a l'exèrcit del rei d'Anglaterra. 27. Aquells plantejaments de l'any 1776 que menaren a la proclamació de la república no eren conseqüència d'una actuació precipitada. Els plantejaments de 1776 eren derivats d'una llarga tradició d'exercici democràtic - de democràcia directa - que practicaven de bell antuvi el colons de Nova Anglaterra. 28. El fet que la república dels EUA fos la organització social més democràtica al segle XIX, això no implica l'aprovació del dret a l'extermini de les nacions indígenes d'Amèrica del Nord. Certament, els EUA, van votar tot de lleis que legalitzaren el genocidi. Però, dit això, allò que importa en aquest escrit són les qüestions sobre la relació entre ideologia i societat. 29. La proclamació de la república dels Estats Units fou un fet extraordinari, sense parió al món. Al 1776, els EUA constituïa la única república en tot el món (Les posteriors repúbliques americanes eren pseudo-repúbliques, eren règims de les oligarquies terreres). Un fet històric inaudit fou el precedent: l'arribada dels pelegrins del Mayflower a la costa d'Amèrica del Nord, a l'any 1620, i la fundació de Plymouth, la primera colònia. 30. La consciència de la grandiositat del moment a 1776 fou recollida pels escrits d'En Thomas Paine, escrits que tingueren una enorme difusió; al seu opuscle El sentit comú, 1776, escrigué: ...Tenim totes les oportunitats i tots els encoratjaments davant nosaltres, per a formar la constitució més pura de la Terra. Tenim el poder de començar el món una altra vegada. Una situació similar a la present no ha passat mai des dels dies d'En Noè fins ara. L'aniversarri d'un món nou és a la mà, i una raça d'homes...ha de rebre la seva porció de llibertat de l'esdeveniment d'aquí a uns quants mesos (Sobre aquesta qüestió podeu veure el meu post Thomas Paine, una perspectiva catalana). 31. Tesi primordial: Tan bon punt les classes treballadores oprimides aconsegueixen establir un règim democràtic que reconeix la sobirania del Poble, les elits socials malden per acomodar-se a la nova situació i assegurar la seva riquesa i els seus privilegis. Comença una nova era en la qual les elits supervivents i les noves elits malden per augmentar la seva porció de renda de l'economia social. És a dir, comença un nou període històric de la lluita de classes entre les noves elits i les noves classes treballadores. 32. Els ciutadans dels EUA eren conscients de la superior qualitat democràtica de la seva república en comparació als règims democràtics europeus (majorment, monarquies constitucionals). En Thomas Paine i En Thomas Jefferson, als seus escrits, deixaren clares mostres d'aquesta consciència. 33. Tesi primordial: les elits socials - la classe dominant - a tot temps practiquen un doble discurs; un de públic, que conté la seva declaració de principis per a aconseguir el bé comú de la societat; i un altre no escrit, que es manté ocult, que conté les normes secretes que han de regir les activitats econòmiques i socials. El discurs públic és aquell que fan servir en les seves declaracions els seus portaveus. El discurs ocult és el conjunt de normes com a guia de la seva pràctica social i política. Al discurs públic es declaren compromesos amb el bé comú; el discurs ocult té per objectiu burlar les lleis i blindar els privilegis de classe. 34. En Nicolau Maquiavel fou el primer pensador que posà al descobert els discurs ocult que inspirava les elits de la seva època. El Príncep revelava que les pràctiques socials, econòmiques i polítiques dels poderosos contradeien els discurs públic oficial (Discurs oficial que havia de concordar necessàriament amb la doctrina que emanava de l'Autoritat de l'Església catòlica). En Maquiavel no era maquiavèlic, en absolut; els maquiavèlics eren els grans personatges del seu temps (En especial el Papa de Roma i els prínceps eclesiàstics). 35. Les noves elits que aparegueren després de les revolucions democràtiques - la classe dels grans empresaris industrials i comercials - acumularen ràpidament un gran poder econòmic i social. 36. L'activitat econòmica dels capitalistes no era prevista ni anunciada. El desplegament del capitalisme transformà acceleradament la pràctica econòmica, social i política de les societats en desenvolupament, primer, i del món sencer, després. 37. Primer es desplegà el capitalisme a Anglaterra; posteriorment, aparegueren els teòrics de l'economia. Al 1776, N'Adam Smith (que, per cert, era professor de moral) va escriure La riquesa de les nacions, llibre amb el qual s'iniciava el gènere que es denominà economia política. Per primera vegada s'intentava esbrinar quina era la moral oculta que guiava l'activitat econòmica dels nous empresaris triomfants. 38. Des de la creació de la primera colònia a Nova Anglaterra (Plymouth), a 1620, les classes treballadores - majorment, pagesos autònoms - es mantingueren en debat permanent per a decidir de quina manera s'havien d'organitzar i, per tant, com s'havia de garantir el sistema democràtic autogestionari que havien establert (Cal destacar que, a diferència dels països d'Europa, la Nova Anglaterra calvinista no tenia classe aristocràtica). 39. La nova república dels Estats Units recollí a la seva Constitució l'herència de 150 anys d'exercici de democràcia autogestionària. 40. La Constitució dels EUA expressà de manera molt clara la voluntat de que el poble disposés de garanties democràtiques en front de les elits socials i econòmiques. S'ha de considerar que aquells demòcrates ianquis estaven imbuïts de l'esperit calvinista, esperit que desconfia de les tendències egoistes dels humans i, en conseqüència, encara més de les dels poderosos i dels qui tenen cura de l'administració. És per això que la Constitució reflectia la voluntat de mantenir la democràcia directa, i els drets de l'individu i dels ens locals contra el centralisme i el federalisme. Com a prova d'aquesta voluntat fou l'establiment del sistema de control popular dels jutges, fiscals i caps policials per mitjà d'eleccions dels ciutadans (El reflex democràtic es manté encara, si bé, actualment, les elits han aconseguit burlar les garanties democràtiques). 41. En Thomas Paine intentà baldament fer veure que els controls democràtics declarats a la Carta constitucional no donaven suficient garantia per fer front a les pràctiques antidemocràtiques dels més poderosos. Al llibre Els drets de l'home, En Paine exposà la necessitat d'eliminar les acumulacions de riquesa per mitjà de la supressió de les grans herències (Proposta que no fou acceptada per les formacions de l'època, és clar). 42. El triomf de la denominada Revolució Gloriosa, 1688, va significar la derrota definitiva dels intents de restablir l'absolutisme i el catolicisme a Anglaterra i Escòcia. En John Locke, que estava exiliat a Holanda, pogué tornar a Anglaterra i publicar els seus escrits. La filosofia de John Locke esdevingué expressió de la nova ideologia democràtica. L'obra d'En Locke oferia els arguments que justificaven intel·lectualment el convencionalisme i els principis democràtics, recollits a la Carta dels Drets, de 1688. 43. Al cap de dos mil anys, la llibertat de consciència vigent al Regne Unit va permetre que En David Hume exposés el plantejament agnòstic de Protàgores en relació a les creences religioses. 44. A començaments del segle XIX, Suïssa, Holanda, Anglaterra, Escòcia, Suècia, Noruega, Dinamarca i els EUA tenien constitucions democràtiques (S'ha de destacar que aquestes nacions havien adoptat la Reforma i havien establert Esglésies reformades). 45. La república del Estats Units feia evident al món el seu més alt nivell de democràcia. Així s'explica que els EUA fos la terra promesa pels emigrants d'Europa. El francès N'Alexis de Tocqueville, amb La democràcia a Amèrica, 1835, donà un destacat testimoniatge del gran igualitarisme que encara imperava a la societat ianqui. 46. Amb la Revolució Industrial, es desenvolupà ràpidament un nou sistema econòmic que no venia regulat per la constitució. De manera que la nova classe dels capitalistes podia acumular enormes riqueses sense haver fet cap tipus d'acord amb les classes treballadores. Això va fer que als nous grans centres industrials els obrers es trobaren en una situació que era la negació radical de la democràcia. 47. Per suposat, els obrers de les àrees industrials angleses foren els qui pensaren la manera de lluitar contra la seva condició d'esclavatge. Vull precisar: Com sempre passa al llarg de la història, són els treballadors amb els seus líders els qui creen formes de lluita per a la millora de les seves condicions econòmiques i socials. 48. La filosofia sempre va al darrere del procés social (És l'òliba anunciada per En Hegel). O sigui, no són els filòsofs els qui fan moure la història. Foren els obrers de les àrees industrials angleses els qui iniciaren el gran moviment cartista; foren líders obrers els qui iniciaren la nova filosofia democràtica. Amb les Trade Unions es feia manifest el nou estadi de la lluita de classes. 49. Majorment, es considera que el Positivisme fou el corrent filosòfic dominant als segles XIX i XX. També es considera aquest corrent com una continuació de l'Empirisme britànic. Però el Positivisme no fou conseqüència d'un nou avanç social o d'una conquesta democràtica. El Positivisme més aviat fou el discurs filosòfic que convenia a la nova classe dominant. 50. N'Henri de Saint-Simon hauria pogut figurar com a iniciador del Positivisme, però ara figura com a pensador del denominat Socialisme utòpic. A El catecisme dels industrials, 1823, exposava els principis teòrics d'allò que després es denominaria Positivisme. Saint-Simon pretenia fer un estudi científic de la nova societat industrial; declarava la seva fe en la indústria i en la ciència positiva al servei de les necessitats de la societat; afirmava que els industrials havien de ser el dirigents d'aquesta nova societat, però, de manera utòpica, entenia que patrons i obrers constituïen la classe dels industrials. 51. La República de 1792 fou un immens fracàs i la Revolució Francesa es transformà ràpidament en l'Imperi francès. Tot i així, s'ha de destacar (Aquesta és la tesi) que, a diferència de la resta de revolucions democràtiques, la Revolució Francesa fou una revolució laica; no pretenia cap reforma religiosa, sinó desfer el poder de l'Església catòlica francesa. I, per altra banda, s'enfrontà a l'aristocràcia i la va vèncer. 52. Alhora que es declaraven demòcrates i liberals, aquells filòsofs utilitaristes britànics es situaven, de fet, en la posició ideològica reaccionària de N'August Comte; propugnaven solucions socials que eren en desacord amb els principis democràtics. Aquells estudiosos creien que ells tenien la missió històrica de trobar solucions als problemes socials (O sigui, a la lluita dels obrers contra l'explotació capitalista). D'una manera o altra, aquells positivistes es comportaven com a científics de l'home i la societat; es a dir, cercaven solucions tocant a la porta de l'intel·lectualisme moral, que sempre és reaccionari. 53. A Els discurs sobre l'esperit positiu, En Comte, alhora que fa seu l'optimisme industrialista de Saint-Simon, no amaga el seu conservadorisme; declara la seva preocupació per les revoltes obreres i afirma que la qüestió essencial per a la societat és el manteniment de l'ordre i la moralitat. 54. A la manera de la república platònica, En Comte proposa una extravagant educació de la classe obrera, a fi que els obrers siguin ordenats, eficaços i defugin els vicis i els excessos, con si els obrers fossin un retardats mentals. 55. Al Regne Unit i als EUA, a diferència de França, es mantingué hegemònic i clar l'emotivisme moral. Els filòsofs de l'Univers anglosaxó molt rarament fan propostes d'utopies socials reaccionàries, com les que feia En Comte. 56. En Karl Marx es presentà com el nunci del socialisme científic. Pretenia fer valer com a lleis de la ciència les seves teories socials, econòmiques i polítiques. El fonament científic del socialisme venia assegurat per mitjà les dues noves ciències elaborades per Marx: el materialisme històric i el materialisme dialèctic. 57. Les teories d'En Marx contituïen una nova versió de l'intel·lectualisme moral; i una negació de l'emotivisme moral. En Marx denuncià les suposades democràcies com a instrument de domini de la burgesia. En Marx era el nunci de l'enterrament del sistema capitalista. I els enterradors havien de ser els proletaris. 58. Per a explicitar la necessitat de la revolució proletària i l'establiment de la dictadura del proletariat, En Marx elaborà dues noves teories com a reforç de la seva ciència social. Una és la teoria del proletariat i l'altra, la teoria del pensament del proletariat. 59. En Marx defineix el terme proletariat con el conjunt dels obrers de les empreses industrials. D'allò que és divers - els treballadors com a persones individuals -, En Marx en fa un tot homogeni i li dóna el nom de ''proletariat''. Però la realitat històrica ha mostrat a bastament la diversitat de respostes obreres; són abundants els casos de confrontació entre les diverses formacions obreres (com a cas que ho posà de relleu: l'inici de guerra civil entre anarquistes i comunistes, i entre troskistes i estalinistes al Principat de Catalunya, al juny de 1937). 60. Segons En Marx, les condicions d'inhumanitat a que són sotmesos els obrers de la gran indústria crea les condicions necessàries i inevitables per a la formació del pensament del proletariat. En Marx s'atreveix a afirmar que els pensaments dels obrers formaran un pensament únic, el pensament del proletariat, el qual, justament, conté les tesis marxistes primordials. O sigui, una vegada que els obrers prenguin consciència, descobriran les idees de Marx al seu pensament, a la manera que els habitants de la caverna d'En Plató, a la fi, descobrien les idees platòniques. 61. La teoria de la presa de consciència del proletariat és una mena de platonisme radical. En Marx afirma, amb pretensions de ciència, que la presa de consciència revolucionària, com la venguda de l'Esperit Sant, descendirà dins la ment dels obrers industrials . S'ha d'entendre que és una mena de ciència infusa. 62. Platonisme radical és aquest materialisme dialèctic. A la fi la humanitat sortirà de caverna de l'alienació. El proletariat serà el guia del bo, del  bell i del vertader. 63. Al 1848, els treballadors britànics no prestaren oïda a les crides de Marx, i no participaren a la revolució. Bé, En Marx, tampoc; a París estant, no tingué cap contacte amb els revolucionaris francesos. Es relacionava majorment amb emigrats alemanys i publicava articles exclusivament en alemany. Va publicar Das Manifest Kommunistischen Partei (El manifest del Partit Comunista), 1848, a Londres en alemany, cosa sorprenent i misteriosa si no se sap que el Partit Comunista de referència l'integraven a París En Marx i 14 sastres alemanys emigrats i que l'alemany era la llengua vehicular (Aclariment: als meus escrits, en referència a Marx, faig un constant exercici de desmitificació del Sant Marx cultivat pels marxistes). 64. Certament, les prediccions marxistes sobre la immediatesa de la revolució proletària no s'acompliren. Així, en referència a l'Anglaterra de la segona meitat del segle XIX, tot i tenir el capitalisme més desenvolupat, els obrers havien desplegat les seves Unions de manera que havien aconseguit una progressiva millora de les condicions de treball i dels seus drets socials i polítics. Entre altres raons, no s'havia acomplert la llei de l'empobriment creixent del proletariat. 65. La ciència de Marx tingué distingits continuadors. Els científics marxistes palesaren la seva gran habilitat per fer noves teories. Així, per exemple, En Lenin va elaborar la teoria de La baula més feble que explicava perquè la revolució havia triomfat a Rússia, un país on el capitalisme era poc desenvolupat. Els marxistes, emperò, fan teories així com els poetes fan poesies. 66. El Positivisme lògic o Filosofia analítica ha sigut el corrent predominant al segle XX. El Positivisme lògic pretenia sortir de la incertesa tradicional de la filosofia i establir les bases del llenguatge científic. El recurs a la lògica ha sigut el seu instrument essencial. Dins el Positivisme lògic, es distingiren els autor del Cercle de Viena, com En Rudolf Carnap, i filòsofs pròxims al Cercle, com Ludwig Wittgenstein o Karl Popper. 67. Una de les tesis essencials de la filosofia analítica és l'afirmació que la metafísica no és possible com a ciència; que les proposicions metafísiques són conseqüència d'un ús incorrecte del llenguatge; que, en darrer terme, les proposicions de caràcter metafísic no tenen significació, són incorrectes, mal construïdes. Feta la crítica definitiva a la metafísica, el Positivisme lògic es centra a la investigació del llenguatge científic. 68. Dels plantejaments i de les investigacions dels filòsofs analistes se'n deriva com una mena de confessió de la inutilitat de la filosofia. 69. Per altra banda, les investigacions dels analítics sobre la lògica i el llenguatge científic no desperten l'interès entre els estudiosos de les ciències de la natura. O sigui, els físics, majorment, desconeixen l'obra d'En Popper o d'En Wittgenstein (Podeu veure la temàtica al post En Popper i els neoconservadors). 70. Certament, el Positivisme i la Filosofia analítica són una derivació de l'Empirisme britànic. Però s'ha de destacar que mentre la crítica a la religió feta per En Hume inquietava a la Jerarquia anglicana, En Popper fa costat a la ideologia neoconservadora. En Wittgenstein i En Popper fan declaració expressa d'ésser molt respectuosos amb les creences religioses (Com a anècdota que il·lustra el cas: els Wittgenstein eren jueus conversos al protestantisme, però el petit Ludwig fou batejat com a catòlic en honor de la seva àvia materna que era catòlica. En Ludwig, ja gran, no va apostatar. 71. En Richard Rorty és figura destacada del neopragmatisme ianqui. Jo comentava en post que En aquesta nova versió del pragmatisme...En Rorty s'atreveix a fer un salt prodigiós que consisteix en afirmar també el relativisme de la ciència, en el sentit que les teories i les ''veritats'' de la ciència no contenen la realitat ontològica, sinó que són ''un joc de llenguatge'', un més, entre altres jocs de llenguatge, com són el de la poesia i el de la religió. La ciència és també una convenció; un joc de llenguatge útil, que ha demostrat ésser molt convenient per a aconseguir un major benestar de la societat. 72. En Popper sempre fa plantejaments conservadors respecte dels conflictes socials i polítics. Com a bon positivista, ell es presenta a sí mateix com a un lluitador per la llibertat i la ciència, i defuig a tractar del desordre que provoca el capitalisme. Ell entén que si es donen conflictes socials, llavors allò que importa és que els governants i els experts trobin solucions idònies per a superar el conflicte. 73. En Popper publicà La lògica de la investigació científica, a 1934, obra on exposa el mètode - la falsació - per a aconseguir una metodologia científica més rigorosa. Per altra banda, En Popper postula que l'estudi dels temes socials s'ha de fer amb un gran rigor científic; però ell no aplica el rigor als seus estudis socials. 74. Estranyament, En Popper va posar com a exemples d'enunciats que queden fora de la ciència els del Marxisme i els de la Psicoanàlisi. Al dir estranyament, vull significar que l'autor pren una postura discriminatòria al assenyalar els dos exemples citats; jo entenc que és desorientador posar justament el Marxisme com a exemple de no ciència. El Marxisme figura com una filosofia més al costat de les altres filosofies. Justament, el Marxisme fa costat al Positivisme al afirmar el materialisme, els valors de les ciències empíriques, l'utilitarisme, la crítica a la metafísica i a la religió, etc. I encara més estrany és posar l'obra d'En Freud com a exemple de no ciència, quan precisament la Psicoanàlisi es declara expressament positivista. Vull aclarir: una cosa es fer una crítica concreta a una determinada teoria freudiana, i una altra diferent escollir el freudisme com a exemple de treball no científic. Vull dir, si de cas, el que s'havia de destacar era que la teoria del metge En Freud havia trasbalsat tot el món filosòfic. En Popper és roí amb l'obra d'En Freud; roí i intel·lectualment insignificant (Podeu veure el post En Popper i els neoconservadors). 75. La gran maquinària de propaganda dels neoconservadors va fer una gran difusió del llibre d'En Popper La societat oberta i els seus enemics, obra que es centra a atacar a dos dels principals enemics de la societat oberta, En Plató i En Karl Marx. La crítica del marxisme és previsible en l'obra d'un neocon; ara, considerar la República d'En Plató com la principal causa del totalitarisme - cosa que fa En Popper - no només és rocambolesc, sinó que contradiu la postura oficial de la teologia agustiniana i de la tomista (És típica l'estampa medieval on es veu a Tomàs d'Aquino acompanyat de Plató i Aristòtil). 76. Els 40.000 economistes filòsofs que conformen el front de guerra ideològica dels neocons tenen com a icona a Friedrich Hayek. La tesi central de El camí de la servitud sosté que el sorgiment de la democràcia fou una conseqüència de les activitats dels emprenedors (emprenedors és la paraula preferida d'En Hayek per a denominar els capitalistes). 77. Els 40.000 economistes filòsofs van anunciant, sense treva, que la llibertat i la democràcia van de la mà amb l'economia de lliure mercat, que el mercat és el millor regulador de l'economia, que s'ha de donar més llibertat als emprenedors, que voler regular el mercat és negatiu per a l'economia i per a la democràcia, que les opcions socialistes condueixen a la servitud. 78. Els neocons, juntamment amb altres faccions de la classe dels capitalistes, pretenen guanyar la guerra ideològica per mitjà del control i domini dels mitjans de comunicació, la intervenció a les Universitats i la creació de Think Tanks que propaguin l'ideari neoliberal. 79. El projecte neoliberal suposa la creació d'un món virtual contraposat a la realitat social i a la realitat històrica. 80. Allò que mostra la realitat és que la classe dels capitalistes, en tot moment, malaveja per tal d'afeblir els avanços socials aconseguits per les classes treballadores. 81. Segons ens mostra la realitat històrica, els capitalistes britànics van propugnar tot de mesures violentes contra les demandes democràtiques dels sindicats. Els capitalistes italians van donar suport al règim de Mussolini. Els capitalistes alemanys i austríacs van apostar a favor del règim nacional-socialista de N'Adolf Hitler. Els capitalistes britànics participaren amb entusiasme a totes les iniciatives imperialistes i militaristes de la Corona. Els capitalistes catalans, majorment, van donar suport al règim del general Franco (En Francesc Cambó, el líder de la Lliga Regionalista, i un dels majors financers del Principat de Catalunya, al setembre del 1936, fa fer públic que feia costat a la rebel·lió militar i no va amagar que feia aportacions econòmiques a la causa franquista) (I el suport financer d'En Joan March al general Franco fou decisiu per a l'èxit del cop d'Estat)  . Els predicadors de la llibertat de mercat sempre són presents en els cops d'Estat contra els règims democràtics i sempre es posen al servei de les dictadures (En Hayek i la Mont Pelerin Society donaren públic suport al cop d'Estat del general Pinochet). 82. Els neoliberals, per a fer front a les creixents contradiccions econòmiques reals que ells mateixos provoquen, intenten crear una societat virtual on els esclaus, feliços, es calcen les pròpies cadenes. 83. El món virtual imaginat pels capitalistes és el món a l'inrevés: la llibertat és la llibertat dels capitalistes; l'abscés al benestar, l'acumulació de la riquesa en mans de les elits; la igualtat, la igualtat dels miserables. La solidaritat virtual seria semblant a l'amor cristià del Sant Ofici. 84. Per a la construcció d'aquest món virtual, els seguidors d'En Hayek han establert una santa aliança amb les Esglésies cristianes, institucions aquestes molt expertes en oferir recompenses virtuals als pobres i als humiliats. En Ratzinger és un propagandista entusiasta de la paràbola d'En Llatzer i el ric Epuló, de l'Evangeli de Lluc.

 

La filosofia i la lluita de classes. 84 tesis.

quetgles | 24 Desembre, 2018 15:53


   La filosofia i la lluita de classes / quetgles's weblog

Filosofia i religiˇ

quetgles | 24 Desembre, 2018 11:56


    La filosofia i la religió sense caretes | Quetgles's We

La Xina a l'avantguarda del mˇn, segons publica VilaWeb.

quetgles | 20 Desembre, 2018 07:48

                       La Xina a l'avantguarda del món, segons publica VilaWeb.

 

·   

 

·         https://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_google.png

·         https://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_meneame.png

·      https://www.vilaweb.cat/wp-content/plugins/custom-pdf-converter/img/ico_pdf_article.png

   L’arquitecte Vicente Guallart (València, 1963) acaba de guanyar el concurs internacional per a urbanitzar un nou centre a la ciutat xinesa de Shenzhen. Ha ideat un centre sense cotxes privats, amb edificis en forma de muntanya i un corredor ecològic que el travessa. Guallart viu a Barcelona, però passa més de la meitat del temps a la Xina, Rússia i els Estats Units. Va ser el primer director de l’Institut d’Arquitectura Avançada i, durant quatre anys, va ser l’arquitecte en cap de la ciutat de Barcelona, sota el mandat de Xavier Trias. Autor del llibre La ciutatautosuficient, on advocava per les ciutats ecologistes, en aquesta entrevista parla del seu projecte, d’urbanisme i del futur de les ciutats.

La ciutat de Shenzhen neix el 1979. Com l’hem d’imaginar?
—A Europa parlen de regions, a la Xina de províncies. La província de Guangdong és la més rica de la Xina, l’equivalent de Califòrnia. I Shenzhen n’és la ciutat tecnològica, equivalent a San Francisco. Forma part del conglomerat tecnològic més important de la Xina. Són uns dotze milions de persones. Vuit Barcelones. És la primera ciutat on Apple feia l’iPhone. Ara ja no. De fet, és la fàbrica del món. El lloc on hi havia la concentració més gran de fàbriques. I s’hi veuen les diverses generacions de ciutats. Els edificis d’habitatges dels setanta, vuitanta i noranta. La compararia amb Singapur. I entén que la urbanitat és molt important. Jo hi he descobert la primera ciutat descentralitzada del món. No té un centre i prou. En té molts. Hi ajuda el fet que no tingués un centre històric que cresqués de manera radial. Hi ha diversos centres. És una ciutat força única. És allò que Dubai voldria ser.

Hi urbanitzareu 2 milions de metres quadrats. Això, per comparació, què seria?
—Això seria mig Poble Nou de Barcelona. Abans, aquesta zona era un parc temàtic. Hi havia una Torre Eiffel petita, una muntanya russa dins un llac, i tot de coses que ara estan obsoletes. Ho tenen clar: s’ha de reformar. I volen fer dues coses. D’una banda, aixecar un dels nuclis urbans, que tindrà un edifici alt de 400 metres. I d’una altra banda, el gran repte (i per a això vam guanyar el concurs), que és reconstruir un corredor ecològic, entre la muntanya i el mar, que s’havia trencat. Un corredor verd. Hi hem projectat una malla semblant a Nova York, i el corredor ecològic.

Voleu fer un edifici en forma de muntanya?
—Si l’arquitectura és paisatge, els edificis són muntanyes. M’ha interessat l’arquitectura com a acumulació de matèria. I, per tant, aquest caràcter paisatgístic ens va fer pensar a fer una muntanya artificial. Un edifici emblemàtic en forma de muntanya. Dos-cents metres d’altura. Serà un centre de convencions. A la sala gran hi han de cabre cinc mil persones. I també hi posem un hotel a sobre.

Heu eliminat els cotxes?
—Hem eliminat el transport privat de l’espai públic. Els cotxes privats no hi podran circular. En el futur, el cotxe privat desapareixerà de les ciutats, de la mateixa manera que en van desaparèixer els cavalls.

I minibusos sense conductor.
—Aquí, a Sant Cugat, se’n va aprovar un, també. El futur de la mobilitat es basa en el transport públic, el transport personal (bicis, patinets) i els vehicles sense conductor. Són molt més segurs. S’ha demostrat que, en el 90% dels accidents, els responsables són les persones. Fa cent anys, els ascensors tenien una persona que premia el botó. I ara ja no. El vehicle sense conductor és un ascensor horitzontal.

Utilitzeu tecnologia blockchain.
—Fa anys que parlem de l’autosuficiència dels edificis. I ens imaginàvem que els edificis del futur generarien energia. Energia que gastaran a l’interior dels habitatges, la donaran per al vehicle elèctric o la vendran a la xarxa. Si agafem molts edificis que ho poden fer, ens cal un sistema d’intercanvi d’informació i de registre que no és pas una factura al mes, com ara. Cada petita quantitat d’energia que generem s’ha de registrar. I això és, literalment, blockchain.

Per què creieu que heu guanyat aquest projecte?
—Bona pregunta. Crec que vam guanyar sense por. Una malla amb carrers estrets, i sense vehicles a la superfície, no existeix a la Xina. I això vam proposar. Però també perquè ells estan molt oberts a noves idees. I nosaltres vam fer una barreja entre urbanitat densa i la idea del corredor ecològic.

Com serà el corredor?
—Seran un conjunt de parcs. I també vam proposar que les passeres que travessen les autopistes existents no fossin de quatre metres, sinó de cent. Entendre que si al segle XX hem construït el dret de conduir, ara hem de construir el dret de caminar. Això vol dir que no hem de fer solament passeres, sinó grans passeigs i superfícies.

Serà el vostre gran projecte?
—No. Ara el 50% del planeta viu a les ciutats, i som 7.000 milions de persones, és a dir que hi ha 3.500 milions de persones a les ciutats. Però diuen que l’any 2050 hi viurà el 70% de la gent. Això vol dir que hi ha 1.500 milions de persones que aniran a la ciutat. Hi haurà més projectes. A Europa ens pensem que la urbanització s’ha acabat. No és cert. Part del desafiament de salvar el planeta és que a aquests 1.500 milions de persones els fem bones ciutats. Ciutats del segle XXI. I reformes ben fetes. Vull abordar aquest objectiu: treballar els nous estàndards de les ciutats.

Vau tenir cap xoc cultural treballant a la Xina?
—La Xina és un altre món. I això vol dir, per exemple, que van amb unes altres aplicacions. No tenen Whatsapp, tenen WeChat. No tenen Google, tenen Baidu. Allà són un país comunista, i saben que les dades són de l’estat. No en tenen cap dubte. Al món occidental, encara ens preguntem si ens espien o no. A la Xina no en dubten: ens espien. I ho fa l’estat. I entenen que això és bo per a la societat. Ho entenen així. Poden entendre que ho fan de manera regulada. Aquí, en canvi, crec que ens enganyem, i ens espien igual. Nosaltres hem treballat amb gent xinesa intel·ligent que no tan sols ens van fer de traductors de llengua, sinó de cultura. I al revés. Jo els he fet de traductor cultural a ells. Era un procés doble. Ens han d’entendre. Però els hem d’entendre. I, clarament, tenen coses positives.

Per exemple?
—Shenzhen és una ciutat jove, i et trobes una gran alegria en segons quins espais. Hi ha reformes de districtes industrials absolutament excepcionals. Els concursos són nets i poc corruptes. Ho sé perquè he estat jurat. No m’he trobat mai ningú que em digués res. I els debats entre els membres eren de nivell. De nivell. La societat és molt formal i es tenen molt de respecte. No tens la sensació d’amistat com aquí, al món mediterrani, però estimen molt la família, i treballen de valent.

Es començarà a construir el 2020?
—Hem guanyat un concurs d’urbanisme. No de construcció. Ildefons Cerdà va guanyar el concurs i no va construir cap edifici. Però, certament, el nostre objectiu és començar a construir edificis a la Xina. Actuarem com a assessors. Això sí, voldríem que els edificis, com a mínim els més emblemàtics, siguin com els hem dissenyat.

Qui formava el vostre equip?
—Teníem gent a Beirut, Moscou, la Xina, Mèxic. Ex-estudiants de l’IACC, ara professionals. Gent molt bona. Content de treballar amb gent jove, que de fet és com treballen a la Xina. Per exemple, ara faig nous concursos i la mitjana és de 30 anys.

Com veieu l’urbanisme aquí a casa?
—Aquí, malauradament, no tenim debat sobre la manera de construir la ciutat ni sobre urbanisme. Per exemple, si les ciutats han de créixer o no. El pròxim desafiament de Barcelona és créixer en direcció als rius. Sempre hem estat una ciutat de mar. Però Barcelona també pot ser una ciutat de rius. El Besòs encara s’ha d’urbanitzar. I no hi ha cap pla. Construeixen algun edifici, però sense pla. Hem cregut que prenent petites decisions faríem una ciutat bona. I l’urbanisme requereix tenir grans idees, això ho vam inventar a Barcelona. Ara parlem només de les coses petites. I no de les coses importants. Nova York, Londres i Copenhaguen creixen en població. Barcelona ha de créixer o no? És un debat que no tenim. Ciutats pròsperes, com París, amb alcaldessa d’esquerres, han entès que cal tenir projecte, il·lusió, cal fer arquitectura i urbanisme innovador. Es proposen de construir sobre les rondes. Aquí començarem a parlar sobre això.

Heu seguit la cursa electoral de Barcelona?
—M’interessa. Visc a Nou de la Rambla. Tot i que el 60% del meu temps he estat a la Xina, Rússia i els EUA, visc a Barcelona. Encara s’ha de veure qui es presentarà a l’alcaldia i qui no. A Barcelona hem creat por al voltant de l’urbanisme. Jo vaig viure-ho. Era dolent parlar de certes coses. A Espanya, l’eco de la bombolla ha fet que no tinguem la calma per a parlar seriosament sobre què hem de fer a les ciutats les dècades vinents. Vaig escriure el llibre La ciutat autosuficient, i vaig defensar que les ciutats havien de tendir a produir la seva energia. S’han aprovat els acords de París. Barcelona ha signat que el 2050 vol ser una ciutat sense emissions. Haurà d’invertir molt i prendre decisions arriscades. Ara hi ha una desconnexió entre el missatge polític (zero emissions) i els projectes que fem.

Com valoreu la gestió d’Ada Colau?
—Tampoc no en tinc gaire opinió. L’àmbit urbanístic no li ha interessat. Ara comença a treballar l’àmbit de l’habitatge i mira de fer-ho bé. Van començar molt crítics i ara prenen bones decisions. Però crec que l’alcaldessa de Madrid ho ha fet millor, la veritat.

Colau no té oposició. 
—Exacte. Els mesos vinents podria debatre amb l’oposició novament. Sempre he estat a favor de ser una ciutat d’acollida, de donar benvinguda als immigrants i contra la pobresa energètica. Però més enllà de dir-ho, has de fer-ho. I amb projectes positius, perquè la gent visqui millor. Hem de treballar perquè tots siguem més rics, no pas més pobres.

 https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2018/12/2_Vicente-Guallart_-Guallart-Architects_Pati-Nunez-Agency-11132201-e1544531054437-604x270.jpgVicente Guallart, en una imatge d'arxiu

Per: Andreu Barnils

https://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_mail.png

https://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_temps_lectura.png 16.12.2018  21:50

·         https://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_twitter_article.png

·         https://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_facebook_article.png

·          SHAPE  \* MERGEFORMAT

·         https://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_google.png

·         https://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_meneame.png

·           Enviar aquesta notícia

·         https://www.vilaweb.cat/wp-content/plugins/custom-pdf-converter/img/ico_pdf_article.png

Favorit

Sense anuncis

L’arquitecte Vicente Guallart (València, 1963) acaba de guanyar el concurs internacional per a urbanitzar un nou centre a la ciutat xinesa de Shenzhen. Ha ideat un centre sense cotxes privats, amb edificis en forma de muntanya i un corredor ecològic que el travessa. Guallart viu a Barcelona, però passa més de la meitat del temps a la Xina, Rússia i els Estats Units. Va ser el primer director de l’Institut d’Arquitectura Avançada i, durant quatre anys, va ser l’arquitecte en cap de la ciutat de Barcelona, sota el mandat de Xavier Trias. Autor del llibre La ciutatautosuficient, on advocava per les ciutats ecologistes, en aquesta entrevista parla del seu projecte, d’urbanisme i del futur de les ciutats.

La ciutat de Shenzhen neix el 1979. Com l’hem d’imaginar?
—A Europa parlen de regions, a la Xina de províncies. La província de Guangdong és la més rica de la Xina, l’equivalent de Califòrnia. I Shenzhen n’és la ciutat tecnològica, equivalent a San Francisco. Forma part del conglomerat tecnològic més important de la Xina. Són uns dotze milions de persones. Vuit Barcelones. És la primera ciutat on Apple feia l’iPhone. Ara ja no. De fet, és la fàbrica del món. El lloc on hi havia la concentració més gran de fàbriques. I s’hi veuen les diverses generacions de ciutats. Els edificis d’habitatges dels setanta, vuitanta i noranta. La compararia amb Singapur. I entén que la urbanitat és molt important. Jo hi he descobert la primera ciutat descentralitzada del món. No té un centre i prou. En té molts. Hi ajuda el fet que no tingués un centre històric que cresqués de manera radial. Hi ha diversos centres. És una ciutat força única. És allò que Dubai voldria ser.

Hi urbanitzareu 2 milions de metres quadrats. Això, per comparació, què seria?
—Això seria mig Poble Nou de Barcelona. Abans, aquesta zona era un parc temàtic. Hi havia una Torre Eiffel petita, una muntanya russa dins un llac, i tot de coses que ara estan obsoletes. Ho tenen clar: s’ha de reformar. I volen fer dues coses. D’una banda, aixecar un dels nuclis urbans, que tindrà un edifici alt de 400 metres. I d’una altra banda, el gran repte (i per a això vam guanyar el concurs), que és reconstruir un corredor ecològic, entre la muntanya i el mar, que s’havia trencat. Un corredor verd. Hi hem projectat una malla semblant a Nova York, i el corredor ecològic.

Voleu fer un edifici en forma de muntanya?
—Si l’arquitectura és paisatge, els edificis són muntanyes. M’ha interessat l’arquitectura com a acumulació de matèria. I, per tant, aquest caràcter paisatgístic ens va fer pensar a fer una muntanya artificial. Un edifici emblemàtic en forma de muntanya. Dos-cents metres d’altura. Serà un centre de convencions. A la sala gran hi han de cabre cinc mil persones. I també hi posem un hotel a sobre.

Heu eliminat els cotxes?
—Hem eliminat el transport privat de l’espai públic. Els cotxes privats no hi podran circular. En el futur, el cotxe privat desapareixerà de les ciutats, de la mateixa manera que en van desaparèixer els cavalls.

I minibusos sense conductor.
—Aquí, a Sant Cugat, se’n va aprovar un, també. El futur de la mobilitat es basa en el transport públic, el transport personal (bicis, patinets) i els vehicles sense conductor. Són molt més segurs. S’ha demostrat que, en el 90% dels accidents, els responsables són les persones. Fa cent anys, els ascensors tenien una persona que premia el botó. I ara ja no. El vehicle sense conductor és un ascensor horitzontal.

Utilitzeu tecnologia blockchain.
—Fa anys que parlem de l’autosuficiència dels edificis. I ens imaginàvem que els edificis del futur generarien energia. Energia que gastaran a l’interior dels habitatges, la donaran per al vehicle elèctric o la vendran a la xarxa. Si agafem molts edificis que ho poden fer, ens cal un sistema d’intercanvi d’informació i de registre que no és pas una factura al mes, com ara. Cada petita quantitat d’energia que generem s’ha de registrar. I això és, literalment, blockchain.

Per què creieu que heu guanyat aquest projecte?
—Bona pregunta. Crec que vam guanyar sense por. Una malla amb carrers estrets, i sense vehicles a la superfície, no existeix a la Xina. I això vam proposar. Però també perquè ells estan molt oberts a noves idees. I nosaltres vam fer una barreja entre urbanitat densa i la idea del corredor ecològic.

Com serà el corredor?
—Seran un conjunt de parcs. I també vam proposar que les passeres que travessen les autopistes existents no fossin de quatre metres, sinó de cent. Entendre que si al segle XX hem construït el dret de conduir, ara hem de construir el dret de caminar. Això vol dir que no hem de fer solament passeres, sinó grans passeigs i superfícies.

Serà el vostre gran projecte?
—No. Ara el 50% del planeta viu a les ciutats, i som 7.000 milions de persones, és a dir que hi ha 3.500 milions de persones a les ciutats. Però diuen que l’any 2050 hi viurà el 70% de la gent. Això vol dir que hi ha 1.500 milions de persones que aniran a la ciutat. Hi haurà més projectes. A Europa ens pensem que la urbanització s’ha acabat. No és cert. Part del desafiament de salvar el planeta és que a aquests 1.500 milions de persones els fem bones ciutats. Ciutats del segle XXI. I reformes ben fetes. Vull abordar aquest objectiu: treballar els nous estàndards de les ciutats.

Vau tenir cap xoc cultural treballant a la Xina?
—La Xina és un altre món. I això vol dir, per exemple, que van amb unes altres aplicacions. No tenen Whatsapp, tenen WeChat. No tenen Google, tenen Baidu. Allà són un país comunista, i saben que les dades són de l’estat. No en tenen cap dubte. Al món occidental, encara ens preguntem si ens espien o no. A la Xina no en dubten: ens espien. I ho fa l’estat. I entenen que això és bo per a la societat. Ho entenen així. Poden entendre que ho fan de manera regulada. Aquí, en canvi, crec que ens enganyem, i ens espien igual. Nosaltres hem treballat amb gent xinesa intel·ligent que no tan sols ens van fer de traductors de llengua, sinó de cultura. I al revés. Jo els he fet de traductor cultural a ells. Era un procés doble. Ens han d’entendre. Però els hem d’entendre. I, clarament, tenen coses positives.

Per exemple?
—Shenzhen és una ciutat jove, i et trobes una gran alegria en segons quins espais. Hi ha reformes de districtes industrials absolutament excepcionals. Els concursos són nets i poc corruptes. Ho sé perquè he estat jurat. No m’he trobat mai ningú que em digués res. I els debats entre els membres eren de nivell. De nivell. La societat és molt formal i es tenen molt de respecte. No tens la sensació d’amistat com aquí, al món mediterrani, però estimen molt la família, i treballen de valent.

Es començarà a construir el 2020?
—Hem guanyat un concurs d’urbanisme. No de construcció. Ildefons Cerdà va guanyar el concurs i no va construir cap edifici. Però, certament, el nostre objectiu és començar a construir edificis a la Xina. Actuarem com a assessors. Això sí, voldríem que els edificis, com a mínim els més emblemàtics, siguin com els hem dissenyat.

 

Filosofia del futur

quetgles | 15 Desembre, 2018 07:54


                                       Filosofia catalana

Filosofia i ideologia. Orientacions per desxifrar el significat del conflicte actual.

Preàmbul.

Breument, vegi la justificació del perquè d'aquest escrit meu i de la meva suposada autoritat intel·lectual.

Tesi 1: A mesura que les elits socials i econòmiques - la classe dominant - se senten insegures, reforcen els seus instruments de domini ideològic i tracten d'anul·lar o silenciar les veus crítiques contra el seu sistema de domini.

Tesi 2: La imposició d'una ideologia per mitjà del monopoli dels mitjans de producció i de difusió d'idees (monopoli sempre imposat amb violència) desemboca en una situació d'estancament intel·lectual i de gran confusió.

Tesi 3: Les classes oprimides, en no poder disposar de mitjans idonis per poder expressar la seva ideologia, intenten fer present la ideologia democràtica tot i fent ús de nous recursos per a la difusió d'idees.

Tesi 4: Arriba un momento enquè la ideologia dominant, en si mateixa considerada, ha esdevingut ridícula i ésinsostenible. És el moment madur per a les revolucions democràtiques (Fou l'hora d'En Luter, per exemple). O sigui, arriba un moment que fins i tot un nen és capaç d'assenyalar les mentides del sistema.

Dit de manera més concreta i escandalosa: Les càtedres de filosofia i els càrrecs de més prestigi intel·lectual estan sota el control - total o parcial - de les elits privilegiades (el temps del domini despòtic de l'Església catòlica, les universitats estiguin sota l'autoritat del Bisbes, i els ordes religiosos - els 40.000 teòlegs - es repartien les càtedres universitàries. No podia circular ni un sol paper sense el nihil obstat. La màxima autoritat científica de l'Església, el cardenal Roberto Bellarmino, va impugnar la física d'En Galileu; el va processar i condemnar. Més tard, el Papa de Roma va recompensar els mèrits d'en Bellarmino en defensa de la fe catòlica i el va proclamar sant. Avui en dia, aquests fonamentalistes insofribles, honren i enalteixen el cardenal, i li han reservat un dia a els calendaris, el 17 de setembre).

Sempre, al llarg de la història, així com es dóna una lluita de classes, també es dóna una guerra ideològica entre ideologies que tenen objectius contraposats o clarament diferenciats. La guerra ideològica és de llarga alenada; es manté viva mentre perdura el conflicte d'interessos de classe. La guerra ideològica acaba per causa dels canvis socials, és a dir, és el procés del conflicte social el que determina el procés del conflicte ideològic. 
La classe social dominant imposa la seva ideologia, la qual es converteix en la ideologia dominant.
Les filosofies són instruments elaborats en funció de la guerra ideològica. Una filosofia no és sinó un conjunt ordenat d'arguments que intenten posar de manifest la bonesa i la veritat - suposades - de la ideologia pròpiai, al mateix temps, la maldat i la falsedat - també suposades - de les ideologies adverses. 
A partir de la formació de les societats històriques - és a dir, societats dividides en classes antagòniques - té lloc l'inici de la guerra ideològica.
Es pot veure que en les societats paleolítiques no hi ha divisió social en classes (si de cas, la divisió social és per motiu de sexe) i que la integració ideològica és total. La major part d'aquestes societats estudiades no tenen dissidència. Són societats feliços (hauria d'escriure van ser, en el sentit que les últimes societats paleolítiques subsistents actuals pateixen la influència de la cultura moderna). Són societats comunistes en el sentit que no existeix la propietat privada de la terra. I són societats col lectivistes en relació a la consecució dels aliments ia la participació en les activitats socials - religioses, cíviques, festives i altres -. Són societats integrades, amb una mateixa religió i una mateixa ideologia. Societats feliços: a destacar que, pròpiament, no hi ha delictes i, per tant, no tenen policia i de presó. Societats feliços, sense casta sacerdotal. I també són societats de nens feliços que no han d'anar a l'escola; juguen, i per mitjà dels jocs fan el seu aprenentatge.

La filosofia és un instrument de lluita ideològica. Es diu, impròpiament, la filosofia, a la manera que es diu la física o la geometria, però hem de tenir ben present que la realitat és que en tot temps es dóna una diversitat de filosofies o de sistemes filosòfics; seria més propi dir les filosofies, en plural.

Les filosofies surten com a conseqüència d'un conflicte ideològic. En contra de l'opinió dominant, una filosofia únicament pot sorgir si prèviament hi ha hagut un canvi social que hagi posat en crisi la ideologia dominant.

En primer lloc, es van donar les revolucions democràtiques a les ciutats gregues del segle VI aC., I, en segon lloc, van fer la seva aparició els teòrics del contractualisme social i del emotivisme moral (A Protàgores seria el màxim exponent).

Sòcrates, Plató i Aristòtil van ser la tríada reaccionària. Van construir unes filosofies que pretenien treure validesa a la ideologia democràtica dominant. Reaccionaris i extremistes: pretenien enderrocar la doxa, l'opinió dels homes vulgars i fer exclusiva la Episteme, el saber racional del savi. Consideraven que la democràcia era la font de la ignorància i, com a conseqüència, del mal moral.
Actualment, definició de filosofia es correspon amb la ideologia conservadora predominant, especialment a les publicacions de caràcter popular, i majorment, a les enciclopèdies i els llibres de text. La paraula mateixa, filosofia, porta la marca dels seus creadors intel·ligència lectualistes. Majorment, on diu que la filosofia és una ciència. Segons la GEC, la filosofia és la ciència que busca donar una explicació radical i àdhuc última (segons els principis darrers) de la natura, de l'home i de la seva actuació. Definició aquesta que s'acomoda a la concepció aristotèlica-tomista tradicional, no ens ha de sorprendre que hi hagi aquest predomini de la ideologia conservadora:

Passant a un altre marc històric: Amb el triomf de la revolució democràtica britànica, 1688, (encara que limitat perquè era un conveni a la baixa amb la monarquia il'aristocràcia) la nova ideologia democràtica va ser hegemònica, mentre que la de signe absolutista i catòlic era marginada o gairebé anorreada. 
La nova ideologia democràtica es fonamentava en el emotivisme moral i en el contractualisme. Mentre que la ideologia absolutista, des de l'època de N'Aristòtil, es fonamentava en l'intel·lectualisme moral, la psicologia metafísica (o sigui, la ciència de l'ànima) i el jusnaturalisme (en el sentit que hi ha una ordenació natural jeràrquica de la societat, que justificava a la societat aristocràtica, com argumentava N'Aristòtil, era natural que hi hagués esclaus i era bo que n'hi hagués)
La nova ideologia democràtica significava el renaixement de la ideologia dominant en les polis democràtiques. Van ser les classes populars d'Anglaterra i d'Escòcia les que van provocar aquest renaixement ideològic (Podeu veure el tema àmpliament tractat en la meva web La filosofia i la religió sense caretes. En aquest llibre explico el perquè del fracàs de la revolució francesa, i denunciar la mitificació i mistificació que han fet els francesos, així com de la Il·lustració).

Amb la democràcia, no només era possible la publicació de la filosofia d'En John Locke. Sinó que el pensament d'En Locke - l'Empirisme - convertia instrument en defensa de la nova ideologia democràtica. 
L'empirisme britànic es va convertir en la filosofia hegemònica i va tenir influència en els països que s'havien lliurat de les urpes de Roma, o en països com França que estaven en efervescència ideològica. 
A Nova Anglaterra, en Locke seguida es va convertir en un clàssic.
En Locke, de família puritana, encara sostenia que la idea de Déu - una excepció dins de l'empirisme - era a l'abast de la intel·ligència. Però En David Hume, havia de culminar l'Empirisme. En el seu llibre, Investigació sobre l'enteniment humà, demostrava la impossibilitat d'accedir al coneixement de Déu o de la suposada ànima humana. Demostrava la impossibilitat de la metafísica com a ciència. En Hume faci públics els arguments definitius del emotivisme moral, concepció que és l'hegemònica en les societats democràtiques. De gran importància va ser la seva aportació per fer evident la inconsistència dels miracles. L'Església anglicana no va dubtar a qualificar a Hume amb l'expressió el senyor Hu
me, l'ateu, si bé aquest pensador mai s'en  va declarar.

El que he escrit fins aquí es pot considerar com un preàmbul de la tesi central que es pot anunciar dient: A partir de l'aparició de les societats democràtiques, les elits econòmiques i socials van impulsar la creació d'arguments oposats a la ideologia democràtica; és a dir, amb el seu poder material, van tractar d'afeblir els drets populars i reforçar els seus privilegis.

Tesi: Fent ús del seu poder material, les elits van donar un suport decisiu a aquells productes ideològics que justifiquessin els seus privilegis. I així, s'empara tant de filosofies reaccionàries com de noves filosofies emergents, de l'Pragmatisme, especialment.

Tesi: En contra del que sostenen les enciclopèdies i els llibres de text oficials, el Positivisme i el Positivisme lògic no són pròpiament els continuadors o successors de l'Empirisme. El Positivisme, l'Utilitarisme i el Pragmatisme són filosofies que treballen en funció dels interessos de les minories dominants, de les elits. El seu objectiu és debilitar la voluntat democràtica de les classes populars.

Tesi: Les filosofies modernes dominants, majorment, debiliten o confonen la ideologia democràtica. És a dir, tracten d'introduir conceptes espuris que soscavant la validesa dels conceptes bàsics de la emotivisme moral i del contractualisme social.

Henri de Saint-Simon hauria de figurar com al'iniciador del Positivisme; ara les enciclopèdies el situen entre els pensadors del socialisme utòpic. 
Les elits franceses van decidir marginar el Positivisme progressista d'En Saint-Simon (va quedar en registres com a socialista utòpic) i van decidir enaltir la figura mediocre de N'Auguste Comte, secretari de Saint-Simon.

En relació amb les tesis precedents, m'interessa fer veure la ideologia reaccionària que va inspirar pobres escrits d'En Comte. Aquest autor, d'una manera simplista, argumenta a favor de les ciències positives i impugna la metafísica, a la manera que ja ho havia fet l'Empirisme. El que figura com la gran innovació d'En Comte és la proposta de crear la sociologia com a ciència positiva. Però l'obra d'En Comte traspua ideologia reaccionària i deliris personalistes. Aquest autor fa gala d'una moral conservadora i està preocupat per les conseqüències socials negatives que provoca la Revolució industrial. En Comte considera els obrers com si fossin uns menors d'edat a qui s'ha de guiar moralment. Fa tot de propostes socials utòpiques increïblement ridícules, com la d'instituir la religió de la Humanitat.

Deixant de banda la significació històrica de l'obra d'En Comte, allò a destacar és l'extraordinari desenvolupament de la sociologia amb voluntat de ciència positiva al llarg del segle XX.

Tesi: Amb el projecte de fer una sociologia científica, el que es pretén és introduir, en nom de la ciència, valors que es corresponen amb l'intel·lectualisme moral tradicional.

O sigui, les elits s'escuden amb els científics socials hora de fer valer els seus interessos de classe. Estats Units és on s'han fet més esforços per fer prevaler les solucions dels científics socials per resoldre els conflictes obrers. És a dir, s'intentava - i s'intenta - substituir els sindicats obrers per equips de sociòlegs. 
Al segle XX, es va poder comprovar com florien tot de Sociologies científiques amb una gran gamma de colors de signe el més divers. Així, al costat de la típica capitalista, van aparèixer la sociologia comunista marxista, l'anarquista, la marxista-leninista i la nacional-socialista, entre d'altres.

Principalment a l'Univers anglosaxó, centenars de filòsofs positivistes repetien una i altra vegada que la metafísica i la moral no són possibles com a ciència, que l'única via de coneixement és l'empíric, però, a continuació s'aboca a fer un intel·lectualisme vergonyant.
En George Moore com a exemple (Un dels pensadors més distingits del corrent denominat Positivisme lògic o Filosofia analítica). En el seu Principia Ethics, 1903, s'aplica l'anàlisi lògica als conceptes morals per concloure - una vegada més - que la moral no pot ser objecte de ciència, que el bo és indefinible i impossible d'analitzar. Però En Moore,  una vegada que ha arribat a aquestes conclusions, es dedica a fer comentaris i argumentacions sobre el bo i sobre qüestions morals. I destaca com a béns morals de bonesa evident l'amistat i el plaer estètic. I desplegant una teoria sobre la intuïció moral.

En Moore, En Popper i En Wittgenstein - tres pesos pesants del Positivisme lògic - redueixen la filosofia a l'anàlisi lògica del llenguatge i del llenguatge científic i un cop més assenyalen que les afirmacions de caràcter metafísic són conseqüència d'un mal ús del llenguatge. Segons En Wittgenstein, l'única realitat cognoscible es dóna a través de les ciències, i que, del que està més enllà de la ciència és millor callar, és una mística, i la mística no es pot explicar (Podeu veure una anàlisi sobre la obra d'aquest autor al web Wittgenstein, filosofia, mística.). Allà dic: l'èxit de la filosofia analítica és l'anunci de la seva mort. La filosofia quedaria reduïda a la tasca de l'estudi del llenguatge científic, de fer aclariments sobre problemes de llenguatge. La filosofia al final hauria arribat a l'estatus de ciència, però no tindria res a dir sobre el món o sobre la moral. És l'anunci de la mort, però no de la filosofia; només del positivisme lògic o filosofia analítica. Si de cas, són els positivistes els que han de callar.
Però els positivistes lògics no callen. En contra del que postulen, no s'estan d'expressar les seves valoracions sobre qüestions morals, socials i polítiques. 
Majorment són considerats continuadors del Empirisme, i ells, més o menys, accepten l'etiqueta. Però la realitat històrica és que el Positivisme, en conjunt, més aviat és un instrument al servei de la ideologia conservadora, com deia més amunt. Majorment, apaguen la línia crítica del pensament d'En Hume i desactiven les reivindicacions. O sigui, és com si desarmar les demandes de reforma social. 
Així, majorment, es declaren molt respectuosos amb les creences religioses (Si de cas, En Bertrand Russell seria una excepció), de manera que eliminen el debat sobre temes referits als conflictes ideològics per qüestions religioses.
Eliminen els debats sobre les qüestions morals i socials més candents. I ells mateixos es posen com a model d'individu que evita prendre part en el conflicte.
Una vegada que han declarat la inutilitat de la filosofia, no poden evitar caure en un estat de contradicció insuportable. Per no repetir-me, reprodueix l'apartat final del web esmentada, que fa: La proposta del positivisme lògic va a favor dels interessos ideològics del conservadorisme. Mentre la lluita de classes continua present, i els homes es lliuren a una guerra ideològica sense treva, ells, els positivistes, ens proposen la neutralitat. I la línia més reaccionària - la representada per N'Auguste Comte - proposa que es deixin en mans dels científics socials tots els conflictes socials, així com la resolució qüestió obrera. La proposta última d'En Wittgenstein no té sentit, és absurda. No té sentit proposar una anada - no se sap ben bé què ni com - a una mística indefinida. O sigui, proposa el silenci i el no-res com a meta definitiva dels humans. La negació de les tesis dels positivistes s'ha de fer per mitjà d'una praxi de combat ideològic, de participació plena en la guerra ideològica contra les forces reaccionàries, contra l'explotació dels obrers, contra la injustícia, contra tot tipus d'opressió social, per l'alliberament dels pobles oprimits. Tan és si els positivistes diuen que aquesta activitat no és fer filosofia. Certament, no és fer la seva filosofia, que consisteix en l'estudi de les aplicacions del llenguatge. De bon principi afirmo que la filosofia no és una ciència i que la moral i la metafísica no poden ser ciències, però l'emotivisme moral no és una pura emoció, sinó que els homes en tot temps fan arguments en suport dels seus sentiments morals. El que on diu moral, a la pràctica, abasta la major part de les activitats humanes en l'ordre social. La pretensió de transferir les qüestions morals en els programes d'estudi d'uns suposats científics socials és, en realitat, una proposta reaccionària. És un intent de presentar com a científic un sistema basat en l'esclavitud. Aquests científics positivistes s'esforcen en crear paradisos socials a la manera de la República d'En Plató però en versió científica ultramoderna. Cal tenir present la tesi primordial: Els homes - i els filòsofs i els científics - pensen i tenen idees per causa de les emocions. En Descartes no només és un falsari, sinó una falsa figura. Al moment d'escriure El discurs del mètode, En Descartes volia fer creure que iniciava una investigació a partir d'una neutralitat sentimental, de la més absoluta objectivitat, a la manera dels geòmetres. Però mentia; ell es movia per uns sentiments que no declarava; ocultava les seves intencions. Però nosaltres sabem que d'un home sense passions no pot sortir res, i que els eunuc no senten cap interès per la geometria, ni per cap altra ciència.

Actualment, any 2009, les elits econòmiques i socials han aconseguit que el seu arsenal d'armes ideològiques sigui extraordinàriament desproporcionat respecte als mitjans de què disposen les classes populars. En efecte, els grans mitjans de comunicació són majoritàriament propietat del gran capital o de les jerarquies eclesiàstiques od'organismes governamentals. Però la guerra ideològica continua viva. Arreu continuen sorgit grups i individus que s'oposen al sistema de domini de les elits, i que rebutgen els seus productes ideològics enverinats. 
És cert que els països formalment democràtics els centres d'ensenyament són majoritàriament públics, i que els ensenyants formalment disposen de llibertat de càtedra.
Però això no treu que les elits exerceixin una gran influència sobre el sistema d'ensenyament. A Estats Units - de l'Estat amb un major nombre d'universitats, d'estudiants investigadors - el poder de les elits és més accentuat encara. La tradició nord-americana ha afavorit la intervenció de les elits en l'ensenyament i la Universitat. Hem de considerar que les esglésies protestants per tot arreu disposen d'escoles, d'universitats i de centres de recerca (L'Església catòlica ocupa una posició més de segon pla, ja que no formava part de la tradició ianqui). A més, i amb una gran diferència respecte a Europa, la societat nord-americana està plena de fundacions filantròpiques (o sigui, organitzacions creades per un gran capitalista o un grup d'empreses capitalistes) que constitueixen el principal factor de creació i sosteniment d'escoles i universitats. Per descomptat, la direcció de les fundacions majorment forma part de les elits.

Donada aquesta confrontació asimètrica entre les elits i les classes populars, semblaria, doncs, que les classes populars no poden desfer-se del domini de les elits. Però, benauradament, la realitat històrica mostra que les ciutadelles del poder ideològic crea unes contradiccions tan formidables que fan posar en crisi tot el sistema.

Tesi: El grandiós domini de les elits creix incessantment i fa augmentar les contradiccions del sistema fins a un punt que aquest es converteix en econòmicament insostenible.

Tesi: L'hegemonia de la ideologia de la classe dominant creix igualment sense aturall i també provoca unes contradiccions que posen en perill d'acabar en col·lapse.

Hem de veure que als Estats Units és on es manifesten més accentuades les contradiccions del sistema de domini de les elits. Haurem de veure alguns exemples que, al meu parer, fan més evidents les contradiccions. 
L'escola nord-americana tradicional ha seguit els criteris fundacionals calvinistes i republicans, segons els quals a la religió ha de quedar fora de l'escola. Entenien els fundadors que calia salvaguardar la llibertat de consciència dels alumnes.
Però aquesta república traspua la beata protestant i calvinista (dita puritana, majorment). I les elits il·lustrades no combatre les ideologies religioses, sinó al contrari. Per endavant, les elits econòmiques van considerar que havien de establir una forta aliança amb les esglésies per impedir l'aparició d'un front dissident de les classes treballadores. 
En bon criteri, l'escola no s'ensenyava cap dogma religiós ni cap norma moral religiosa - ni tan sols tenia cabuda l'oració -, però l'avanç de les ciències va provocar les primeres grans crisis ideològiques.
La publicació de les obres d'En Darwin - especialment L'origen de les espècies - va provocar la primera gran crisi de la ideologia dominant ianqui: d'una banda, les esglésies orquestren campanyes contra el darwinisme, de l'altra, les facultats de ciències ianquis feien seva la teoria evolucionista. Aquesta contradicció no va ser superada i es manté fins al dia d'avui. Les elits es van veure obligades a donar suport a les campanyes antidarwinistes, fins al punt que, a principis del segle XX, el Parlament va aprovar una llei que prohibia l'ensenyament de les teories de Darwin a les escoles, amb base a preservar la llibertat de consciència . Pensaven aquells parlamentaris que explicar l'evolucionisme a les escoles era equivalent a fer una crítica del dogma de la creació contingut en el Gènesi. Però la crisi i els conflictes van continuar.
Actualment em sembla que ja no regeixen aquestes lleis repressores, però el conflicte segueix sense resoldre. És més, durant aquests últims vuit anys de l'època Bush, amb el predomini del Partit republicà, han revifat les grans campanyes fonamentalistes en suport del disseny intel·ligent. I a l'Estat d'Alabama - no estic segur - es va promulgar una llei que obliga a explicar les dues versions escola, és a dir la evolucionista i la del disseny intel·ligent (És de notar que, amb el regnat d'En Benet XVI, els catòlics han pres part en aquestes campanyes de manera entusiasta). Segons unes estadístiques recollides per la premsa - no sé si són fiables -, els 60 per cent dels nord-americans creuen en el dogma de la Creació.
La crisi ideològica continua, i el perill d'escissió de les elits plana sobre el panorama ianqui. No sabem si la ciutadella de les elits podrà resistir l'embat del centenari del naixement d'En Charles Robert Darwin. De totes maneres, el fet que un 40 per cert no accepti el dogma vol dir que el domini de les esglésies perd efectivitat.

Tesi: En el moment en què una ideologia és abandonada per les masses, tots els esforços de les elits per mantenir-la viva tornen inútils.

Tesi: Les elits ianquis són incapaços de trencar l'aliança amb les jerarquies eclesiàstiques. El seu domini sobre les classes treballadores depèn absolutament del cultiu de les creences religioses entre les masses.

Tesi: Les conseqüències derivades del fonamentalisme religiós són feréstegues i insuportables (per exemple, el nombre de presidiaris als Estats Units - prop de tres milions - és el més alt del món, i la criminalitat no cessa de créixer).

O sigui, les elits i les jerarquies eclesiàstiques prenen tot de mesures repressives de cada vegada més violentes perquè cada vegada se senten més insegures (Com era de preveure, el Papa de Roma pren part molt activa en les campanyes reaccionàries).

(En el proper post haurem de veure les terribles conseqüències que es deriven de les lluites internes al si de les classes populars ianquis, lluites internes provocades intencionadament per les elits). 

Filosofia "Manifest de filosofia catalana"

quetgles | 13 Desembre, 2018 18:49

            Manifest de filosofia catalana

 

 

                                       Filosofia catalana

Filosofia i ideologia. Orientacions per desxifrar el significat del conflicte actual.

Preàmbul.

Breument, vegi la justificació del perquè d'aquest escrit meu i de la meva suposada autoritat intel·lectual.

Tesi 1: A mesura que les elits socials i econòmiques - la classe dominant - se senten insegures, reforcen els seus instruments de domini ideològic i tracten d'anul·lar o silenciar les veus crítiques contra el seu sistema de domini.

Tesi 2: La imposició d'una ideologia per mitjà del monopoli dels mitjans de producció i de difusió d'idees (monopoli sempre imposat amb violència) desemboca en una situació d'estancament intel·lectual i de gran confusió.

Tesi 3: Les classes oprimides, en no poder disposar de mitjans idonis per poder expressar la seva ideologia, intenten fer present la ideologia democràtica tot i fent ús de nous recursos per a la difusió d'idees.

Tesi 4: Arriba un moment en què la ideologia dominant, en si mateixa considerada, ha esdevingut ridícula i es fa insostenible. És el moment madur per a les revolucions democràtiques (Fou l'hora d'En Luter, per exemple). O sigui, arriba un moment que fins i tot un nen és capaç d'assenyalar les mentides del sistema.

Dit de manera més concreta i escandalosa: Les càtedres de filosofia i els càrrecs de més prestigi intel·lectual estan sota el control - total o parcial - de les elits privilegiades (el temps del domini despòtic de l'Església catòlica, les universitats estaven sota l'autoritat del Bisbes, i els ordes religiosos - els 40.000 teòlegs - es repartien les càtedres universitàries. No podia circular ni un sol paper sense el nihil obstat. La màxima autoritat científica de l'Església de l'època, el cardenal Roberto Bellarmino, va impugnar la física d'En Galileu; el va processar i condemnar. Més tard, el Papa de Roma va recompensar els mèrits d'en Bellarmino en defensa de la fe catòlica i el va proclamar sant. Avui en dia, aquests fonamentalistes insofribles, honren i enalteixen el cardenal; li han reservat un dia als calendaris, el 17 de setembre).

Sempre, al llarg de la història, així com es dóna una lluita de classes, també es dóna una guerra ideològica entre ideologies que tenen objectius contraposats o clarament diferenciats. La guerra ideològica és de llarga alenada; es manté viva mentre perdura el conflicte d'interessos de classe. La guerra ideològica acaba per causa dels canvis socials, és a dir, és el procés del conflicte social el que determina el procés del conflicte ideològic. 
La classe social dominant imposa la seva ideologia, la qual es converteix en la ideologia dominant.
Les filosofies són instruments elaborats en funció de la guerra ideològica. Una filosofia no és sinó un conjunt ordenat d'arguments que intenten posar de manifest la bonesa i la veritat - suposades - de la ideologia pròpiai, al mateix temps, la maldat i la falsedat - també suposades - de les ideologies adverses. 
A partir de la formació de les societats històriques - és a dir, societats dividides en classes antagòniques - té lloc l'inici de la guerra ideològica.
Es pot veure que en les societats paleolítiques no hi ha divisió social en classes (si de cas, la divisió social és per motiu de gènere) i que la integració ideològica és total. La major part d'aquestes societats estudiades no tenen dissidència. Són societats felices (hauria d'escriure van ser, en el sentit que les últimes societats paleolítiques subsistents actuals pateixen la influència de la cultura moderna). Són societats comunistes en el sentit que no existeix la propietat privada de la terra. I són societats col·lectivistes en relació a la consecució dels aliments i a la participació en les activitats socials - religioses, cíviques, festives i altres -. Són societats integrades, amb una mateixa religió i una mateixa ideologia. Societats felices: a destacar que, pròpiament, no hi ha delictes i, per tant, no tenen policia i ni presó. Societats felices, sense casta sacerdotal. I també són societats de nens feliços que no han d'anar a l'escola; juguen, i per mitjà dels jocs fan el seu aprenentatge.

La filosofia és un instrument de lluita ideològica. Es diu, impròpiament, la filosofia, a la manera que es diu la física o la geometria, però hem de tenir ben present que la realitat és que en tot temps es dóna una diversitat de filosofies o de sistemes filosòfics; seria més propi dir les filosofies, en plural.

Les filosofies surten com a conseqüència d'un conflicte ideològic. En contra de l'opinió dominant, una filosofia únicament pot sorgir si prèviament hi ha hagut un canvi social que hagi posat en crisi la ideologia dominant.

En primer lloc, es van donar les revolucions democràtiques a les ciutats gregues del segle VI aC., I, en segon lloc, van fer la seva aparició els teòrics del contractualisme social i del emotivisme moral (A Protàgores seria el màxim exponent).

Sòcrates, Plató i Aristòtil van ser la tríada reaccionària. Van construir unes filosofies que pretenien treure validesa a la ideologia democràtica dominant. Reaccionaris i extremistes: pretenien enderrocar la doxa, l'opinió dels homes vulgars i fer exclusiva la Episteme, el saber racional del savi. Consideraven que la democràcia era la font de la ignorància i, com a conseqüència, del mal moral.
Actualment, definició de filosofia es correspon amb la ideologia conservadora predominant, especialment a les publicacions de caràcter popular, i majorment, a les enciclopèdies i els llibres de text. La paraula mateixa, filosofia, porta la marca dels seus creadors intel·lectualistes. Majorment, on diu que la filosofia és una ciència. Segons la GEC, la filosofia és la ciència que busca donar una explicació radical i àdhuc última (segons els principis darrers) de la natura, de l'home i de la seva actuació. Definició aquesta que s'acomoda a la concepció aristotèlica-tomista tradicional, no ens ha de sorprendre que hi hagi aquest predomini de la ideologia conservadora.

Passant a un altre marc històric: Amb el triomf de la revolució democràtica britànica, 1688, (encara que limitat perquè era un conveni a la baixa amb la monarquia i l'aristocràcia) la nova ideologia democràtica va ser hegemònica, mentre que la de signe absolutista i catòlic era marginada o gairebé anorreada. 
La nova ideologia democràtica es fonamentava en el emotivisme moral i en el contractualisme. Mentre que la ideologia absolutista, des de l'època de N'Aristòtil, es fonamentava en l'intel·lectualisme moral, la psicologia metafísica (o sigui, la ciència de l'ànima) i el jusnaturalisme (en el sentit que hi ha una ordenació natural jeràrquica de la societat, que justificava a la societat aristocràtica i, com argumentava N'Aristòtil, era natural que hi hagués esclaus i era bo que n'hi hagués)
La nova ideologia democràtica significava el renaixement de la ideologia dominant en les polis democràtiques. Van ser les classes populars d'Anglaterra i d'Escòcia les que van provocar aquest renaixement ideològic (Podeu veure el tema àmpliament tractat en la meva web La filosofia i la religió sense caretes. En aquest llibre explico el perquè del fracàs de la revolució francesa, i denunciar la mitificació i mistificació que han fet els francesos, així com de la Il·lustració).

Amb la democràcia, no només era possible la publicació de la filosofia d'En John Locke. Sinó que el pensament d'En Locke - l'Empirisme - convertia instrument en defensa de la nova ideologia democràtica. 
L'empirisme britànic es va convertir en la filosofia hegemònica i va tenir influència en els països que s'havien lliurat de les urpes de Roma, o en països com França que estaven en efervescència ideològica. 
A Nova Anglaterra, en Locke seguida es va convertir en un clàssic.
En Locke, de família puritana, encara sostenia que la idea de Déu - una excepció dins de l'empirisme - era a l'abast de la intel·ligència. Però En David Hume, havia de culminar l'Empirisme. En el seu llibre, Investigació sobre l'enteniment humà, demostrava la impossibilitat d'accedir al coneixement de Déu o de la suposada ànima humana. Demostrava la impossibilitat de la metafísica com a ciència. En Hume feu públics els arguments definitius de l'emotivisme moral, concepció que és l'hegemònica en les societats democràtiques. De gran importància va ser la seva aportació per fer evident la inconsistència dels miracles. L'Església anglicana no va dubtar a qualificar a Hume amb l'expressió el senyor Hu
me, l'ateu, si bé aquest pensador mai s'en  va declarar.

El que he escrit fins aquí es pot considerar com un preàmbul de la tesi central que es pot anunciar dient: A partir de l'aparició de les societats democràtiques, les elits econòmiques i socials van impulsar la creació d'arguments oposats a la ideologia democràtica; és a dir, amb el seu poder material, van tractar d'afeblir els drets populars i reforçar els seus privilegis.

Tesi: Fent ús del seu poder material, les elits van donar un suport decisiu a aquells productes ideològics que justifiquessin els seus privilegis. I així, s'empara tant de filosofies reaccionàries com de noves filosofies emergents, de l'Pragmatisme, especialment.

Tesi: En contra del que sostenen les enciclopèdies i els llibres de text oficials, el Positivisme i el Positivisme lògic no són pròpiament els continuadors o successors de l'Empirisme. El Positivisme, l'Utilitarisme i el Pragmatisme són filosofies que treballen en funció dels interessos de les minories dominants, de les elits. El seu objectiu és debilitar la voluntat democràtica de les classes populars.

Tesi: Les filosofies modernes dominants, majorment, debiliten o confonen la ideologia democràtica. És a dir, tracten d'introduir conceptes espuris que soscavant la validesa dels conceptes bàsics de la emotivisme moral i del contractualisme social.

Henri de Saint-Simon hauria de figurar com al'iniciador del Positivisme; ara les enciclopèdies el situen entre els pensadors del socialisme utòpic. 
Les elits franceses van decidir marginar el Positivisme progressista d'En Saint-Simon (va quedar en registres com a socialista utòpic) i van decidir enaltir la figura mediocre de N'Auguste Comte, secretari de Saint-Simon.

En relació amb les tesis precedents, m'interessa fer veure la ideologia reaccionària que va inspirar pobres escrits d'En Comte. Aquest autor, d'una manera simplista, argumenta a favor de les ciències positives i impugna la metafísica, a la manera que ja ho havia fet l'Empirisme. El que figura com la gran innovació d'En Comte és la proposta de crear la sociologia com a ciència positiva. Però l'obra d'En Comte traspua ideologia reaccionària i deliris personalistes. Aquest autor fa gala d'una moral conservadora i està preocupat per les conseqüències socials negatives que provoca la Revolució industrial. En Comte considera els obrers com si fossin uns menors d'edat a qui s'ha de guiar moralment. Fa tot de propostes socials utòpiques increïblement ridícules, com la d'instituir la religió de la Humanitat.

Deixant de banda la significació històrica de l'obra d'En Comte, allò a destacar és l'extraordinari desenvolupament de la sociologia amb voluntat de ciència positiva al llarg del segle XX.

Tesi: Amb el projecte de fer una sociologia científica, el que es pretén és introduir, en nom de la ciència, valors que es corresponen amb l'intel·lectualisme moral tradicional.

O sigui, les elits s'escuden amb els científics socials hora de fer valer els seus interessos de classe. Estats Units és on s'han fet més esforços per fer prevaler les solucions dels científics socials per resoldre els conflictes obrers. És a dir, s'intentava - i s'intenta - substituir els sindicats obrers per equips de sociòlegs. 
Al segle XX, es va poder comprovar com florien tot de Sociologies científiques amb una gran gamma de colors de signe el més divers. Així, al costat de la típica capitalista, van aparèixer la sociologia comunista marxista, l'anarquista, la marxista-leninista i la nacional-socialista, entre d'altres.

Principalment a l'Univers anglosaxó, centenars de filòsofs positivistes repetien una i altra vegada que la metafísica i la moral no són possibles com a ciència, que l'única via de coneixement és l'empíric, però, a continuació s'aboca a fer un intel·lectualisme vergonyant.
En George Moore com a exemple (Un dels pensadors més distingits del corrent denominat Positivisme lògic o Filosofia analítica). En el seu Principia Ethics, 1903, s'aplica l'anàlisi lògica als conceptes morals per concloure - una vegada més - que la moral no pot ser objecte de ciència, que el bo és indefinible i impossible d'analitzar. Però En Moore,  una vegada que ha arribat a aquestes conclusions, es dedica a fer comentaris i argumentacions sobre el bo i sobre qüestions morals. I destaca com a béns morals de bonesa evident l'amistat i el plaer estètic. I desplegant una teoria sobre la intuïció moral.

En Moore, En Popper i En Wittgenstein - tres pesos pesants del Positivisme lògic - redueixen la filosofia a l'anàlisi lògica del llenguatge i del llenguatge científic i un cop més assenyalen que les afirmacions de caràcter metafísic són conseqüència d'un mal ús del llenguatge. Segons En Wittgenstein, l'única realitat cognoscible es dóna a través de les ciències, i que, del que està més enllà de la ciència és millor callar, és una mística, i la mística no es pot explicar (Podeu veure una anàlisi sobre la obra d'aquest autor a la web Wittgenstein, filosofia, mística.). Allà dic: l'èxit de la filosofia analítica és l'anunci de la seva mort. La filosofia quedaria reduïda a la tasca de l'estudi del llenguatge científic, de fer aclariments sobre problemes de llenguatge. La filosofia al final hauria arribat a l'estatus de ciència, però no tindria res a dir sobre el món o sobre la moral. És l'anunci de la mort, però no de la filosofia; només la del positivisme lògic o filosofia analítica. Si de cas, són els positivistes els qui han de callar.
Però els positivistes lògics no callen. En contra del que postulen, no s'estan d'expressar les seves valoracions sobre qüestions morals, socials i polítiques. 
Majorment són considerats continuadors del Empirisme, i ells, més o menys, accepten l'etiqueta. Però la realitat històrica és que el Positivisme, en conjunt, més aviat és un instrument al servei de la ideologia conservadora, com deia més amunt. Majorment, apaguen la línia crítica del pensament d'En Hume i desactiven les reivindicacions. O sigui, és com si desarmessin les demandes de reforma social. 
Així, majorment, es declaren molt respectuosos amb les creences religioses (Si de cas, En Bertrand Russell seria una excepció), de manera que eliminen el debat sobre temes referits als conflictes ideològics per qüestions religioses.
Eliminen els debats sobre les qüestions morals i socials més candents. I ells mateixos es posen com a model d'individu que evita prendre part en el conflicte.
Una vegada que han declarat la inutilitat de la filosofia, no poden evitar caure en un estat de contradicció insuportable. Per no repetir-me, reprodueix l'apartat final del web esmentada, que fa: La proposta del positivisme lògic va a favor dels interessos ideològics del conservadorisme. Mentre la lluita de classes continua present, i els homes es lliuren a una guerra ideològica sense treva, ells, els positivistes, ens proposen la neutralitat. I la línia més reaccionària - la representada per N'Auguste Comte - proposa que es deixin en mans dels científics socials tots els conflictes socials, així com la resolució qüestió obrera. La proposta última d'En Wittgenstein no té sentit, és absurda. No té sentit proposar una anada - no se sap ben bé què ni com - a una mística indefinida. O sigui, proposa el silenci i el no-res com a meta definitiva dels humans. La negació de les tesis dels positivistes s'ha de fer per mitjà d'una praxi de combat ideològic, de participació plena en la guerra ideològica contra les forces reaccionàries, contra l'explotació dels obrers, contra la injustícia, contra tot tipus d'opressió social, per l'alliberament dels pobles oprimits. Tan és si els positivistes diuen que aquesta activitat no és fer filosofia. Certament, no és fer la seva filosofia, que consisteix en l'estudi de les aplicacions del llenguatge. De bon principi afirmo que la filosofia no és una ciència i que la moral i la metafísica no poden ser ciències, però l'emotivisme moral no és una pura emoció, sinó que els homes en tot temps fan arguments en suport dels seus sentiments morals. El que on diu moral, a la pràctica, abasta la major part de les activitats humanes en l'ordre social. La pretensió de transferir les qüestions morals en els programes d'estudi d'uns suposats científics socials és, en realitat, una proposta reaccionària. És un intent de presentar com a científic un sistema basat en l'esclavitud. Aquests científics positivistes s'esforcen en crear paradisos socials a la manera de la República d'En Plató però en versió científica ultramoderna. Cal tenir present la tesi primordial: Els homes - i els filòsofs i els científics - pensen i tenen idees per causa de les emocions. En Descartes no només és un falsari, sinó una falsa figura. Al moment d'escriure El discurs del mètode, En Descartes volia fer creure que iniciava una investigació a partir d'una neutralitat sentimental, de la més absoluta objectivitat, a la manera dels geòmetres. Però mentia; ell es movia per uns sentiments que no declarava; ocultava les seves intencions. Però nosaltres sabem que d'un home sense passions no pot sortir res, i que els eunucs no senten cap interès per la geometria, ni per cap altra ciència.

Actualment, any 2009, les elits econòmiques i socials han aconseguit que el seu arsenal d'armes ideològiques sigui extraordinàriament desproporcionat respecte als mitjans de què disposen les classes populars. En efecte, els grans mitjans de comunicació són majoritàriament propietat del gran capital o de les jerarquies eclesiàstiques o d'organismes governamentals. Però la guerra ideològica continua viva. Arreu continuen sorgit grups i individus que s'oposen al sistema de domini de les elits, i que rebutgen els seus productes ideològics enverinats. 
És cert que els països formalment democràtics els centres d'ensenyament són majoritàriament públics, i que els ensenyants formalment disposen de llibertat de càtedra.
Però això no treu que les elits exerceixin una gran influència sobre el sistema d'ensenyament. A Estats Units  el poder de les elits és més accentuat encara. La tradició nord-americana ha afavorit la intervenció de les elits en l'ensenyament i la Universitat. Hem de considerar que les esglésies protestants per tot arreu disposen d'escoles, d'universitats i de centres de recerca (L'Església catòlica ocupa una posició més de segon pla, ja que no formava part de la tradició ianqui). A més, i amb una gran diferència respecte a Europa, la societat nord-americana està plena de fundacions filantròpiques (o sigui, organitzacions creades per un gran capitalista o un grup d'empreses capitalistes) que constitueixen el principal factor de creació i sosteniment d'escoles i universitats. Per descomptat, la direcció de les fundacions majorment forma part de les elits.

Donada aquesta confrontació asimètrica entre les elits i les classes populars, semblaria, doncs, que les classes populars no poden desfer-se del domini de les elits. Però, benauradament, la realitat històrica mostra que les ciutadelles del poder ideològic crea unes contradiccions tan formidables que fan posar en crisi tot el sistema.

Tesi: El grandiós domini de les elits creix incessantment i fa augmentar les contradiccions del sistema fins a un punt que aquest es converteix en econòmicament insostenible.

Tesi: L'hegemonia de la ideologia de la classe dominant creix igualment sense aturall i també provoca unes contradiccions que posen en perill d'acabar en col·lapse.

Hem de veure que als Estats Units és on es manifesten més accentuades les contradiccions del sistema de domini de les elits. Haurem de veure alguns exemples que, al meu parer, fan més evidents les contradiccions. 
L'escola nord-americana tradicional ha seguit els criteris fundacionals calvinistes i republicans, segons els quals a la religió ha de quedar fora de l'escola. Entenien els fundadors que calia salvaguardar la llibertat de consciència dels alumnes.
Però aquesta república traspua la beata protestant i calvinista (dita puritana, majorment). I les elits il·lustrades no combatre les ideologies religioses, sinó al contrari. Per endavant, les elits econòmiques van considerar que havien de establir una forta aliança amb les esglésies per impedir l'aparició d'un front dissident de les classes treballadores. 
En bon criteri, l'escola no s'ensenyava cap dogma religiós ni cap norma moral religiosa - ni tan sols tenia cabuda l'oració -, però l'avanç de les ciències va provocar les primeres grans crisis ideològiques.
La publicació de les obres d'En Darwin - especialment L'origen de les espècies - va provocar la primera gran crisi de la ideologia dominant ianqui: d'una banda, les esglésies orquestren campanyes contra el darwinisme, de l'altra, les facultats de ciències ianquis feien seva la teoria evolucionista. Aquesta contradicció no va ser superada i es manté fins al dia d'avui. Les elits es van veure obligades a donar suport a les campanyes antidarwinistes, fins al punt que, a principis del segle XX, el Parlament va aprovar una llei que prohibia l'ensenyament de les teories de Darwin a les escoles, amb base a preservar la llibertat de consciència . Pensaven aquells parlamentaris que explicar l'evolucionisme a les escoles era equivalent a fer una crítica del dogma de la creació contingut en el Gènesi. Però la crisi i els conflictes van continuar.
Actualment em sembla que ja no regeixen aquestes lleis repressores, però el conflicte segueix sense resoldre. És més, durant aquests últims vuit anys de l'època Bush, amb el predomini del Partit republicà, han revifat les grans campanyes fonamentalistes en suport del disseny intel·ligent. I a l'Estat d'Alabama - no estic segur - es va promulgar una llei que obliga a explicar les dues versions escola, és a dir la evolucionista i la del disseny intel·ligent (És de notar que, amb el regnat d'En Benet XVI, els catòlics han pres part en aquestes campanyes de manera entusiasta). Segons unes estadístiques recollides per la premsa - no sé si són fiables -, els 60 per cent dels nord-americans creuen en el dogma de la Creació.
La crisi ideològica continua, i el perill d'escissió de les elits plana sobre el panorama ianqui. No sabem si la ciutadella de les elits podrà resistir l'embat del centenari del naixement d'En Charles Robert Darwin. De totes maneres, el fet que un 40 per cert no accepti el dogma vol dir que el domini de les esglésies perd efectivitat.

Tesi: En el moment en què una ideologia és abandonada per les masses, tots els esforços de les elits per mantenir-la viva tornen inútils.

Tesi: Les elits ianquis són incapaços de trencar l'aliança amb les jerarquies eclesiàstiques. El seu domini sobre les classes treballadores depèn absolutament del cultiu de les creences religioses entre les masses.

Tesi: Les conseqüències derivades del fonamentalisme religiós són feréstegues i insuportables (per exemple, el nombre de presidiaris als Estats Units - prop de tres milions - és el més alt del món, i la criminalitat no cessa de créixer).

O sigui, les elits i les jerarquies eclesiàstiques prenen tot de mesures repressives de cada vegada més violentes perquè cada vegada se senten més insegures (Com era de preveure, el Papa de Roma pren part molt activa en les campanyes reaccionàries).

(En el proper post haurem de veure les terribles conseqüències que es deriven de les lluites internes al si de les classes populars ianquis, lluites internes provocades intencionadament per les elits). 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb