El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La independència de Catalunya. Bé, i quins són els països que li han de fer costat?

quetgles | 10 Setembre, 2018 20:13

 La independència de Catalunya. Bé, i quins són els països que li han de fer costat?

 

 

    Unes consideracions per tal de contribuir a la crítica del catalanisme voluntarista, gesticulador, redentorista, que defuig el plantejament de les condicions geopolítiques necessàries per a la independència de Catalunya (Recordo la cèlebre ''Carta de Brest'', manifest conjunt de les nacions (qualcunes) europees sense Estat. Erem un estol de coixos que fèiem un desafiament per a una cursa atlètica).

 

   De bell antuvi (Posem des de 1492), l’oligarquia castellano-andalusa ha intentat eliminar la nació catalana. És a dir, de manera violenta, ha imposat l’espanyolització i la centralització de la Catalunya ibèrica (Principat, País Valencià, Illes Balears).

 

   I de bell antuvi, els catalans (de la Catalunya sencera) van desplegar la resistència contra la integració, desplegament que s’ha mantingut fins al dia d’avui.

 

   Amb la Guerra de Successió, Catalunya (Sencera) va tenir la millor oportunitat històrica per tal d’alliberar-se de l’opressió franco-espanyola.

 

   A l’any 1706, els territoris de la Corona d’Aragó es passaren al bàndol austracista. I Barcelona esdevingué el centre operacional de l’exèrcit austracista.

 

    A l’any 1710, els soldats catalans, integrats dins l’exèrcit imperial, ocuparen Madrid.

 

   Per veure una sinopsi dels procés bèl·lic i de les seves conseqüències polítiques, reprodueixo un text del llibre “La Guerra de Successió'' , de Jordi Terrades.

 


 

L’hivern de 1709 va ser extremadament dur i les tropes de les dues corones tenen  Catalunya encerclada, fent constants incursions que devasten el país.

Tanmateix en el front europeu l’avantatge és per als aliats des de fa anys. En aquest sentit cal recordar les victòries aliades de Ramillies, maig de 1706, Oudenarde, juliol 1708 i Malplaquet, setembre de 1709. I a més cal recordar que Mallorca va ser alliberada al 1706, Nàpols al 1707, Sardenya i Menorca a l’estiu de 1708.

I és en aquest context, amb un Lluís XIV contra les cordes i el poble de França afamat com poques vegades, que es comença a preparar la segona gran ofensiva per ocupar Madrid. Les coses doncs sembla que van bé.

 L’ofensiva de 1710:

Les naus van arribant des de Portugal portant tropes i queviures. Desembarquen 40 batallons, és a dir uns 25.000 soldats d’infanteria, i uns 6.000 de cavalleria disposats, a les ordres de l’austríac Starhemberg i de l’anglès Stanhope, a conquerir la península.

Mentre Felip V i el seu exèrcit són a Lleida i els dos exèrcits s’enfronten finalment a la batalla d’Almenar, al Segrià, el 7 de juliol de 1710. La batalla és una clara victòria aliada en que Felip V és a punt de caure presoner, el camí fins a Saragossa queda obert i 

els aliats  persegueixen als franco-espanyols.

Davant de Saragossa, el dia 20 d’agost, es produeix una nova gran batalla, coneguda amb el nom del Monte Torrero. És una nova victòria total dels aliats que provoquen milers de baixes entre els borbònics i la total desbandada d’aquests. L’entrada a Saragossa de l’arxiduc és triomfal i Aragó recupera els seus furs.

 Va ser aleshores quan van quedar al descobert els greus enfrontaments estratègics entre imperials i anglesos. Mentre els imperials sembla que volien, amb bon criteri estratègic militar sobretot  vist el que després va passar, ocupar Navarra i assegurar la frontera francesa, fet que hagués impossibilitat rebre reforços de França cap a Castella; els anglesos volien perseguir l’exèrcit fugitiu i ocupar Madrid com abans millor.  

Els anglesos imposen el seu criteri i les tropes aliades entren a Madrid per segona vegada el 28 de setembre de 1710. Tanmateix aquesta nova ocupació es torna ràpidament un fracàs estrepitós per el boicot total de la població i la noblesa a la instauració d’un govern austriacista. A partir de mitjans d’octubre la situació es torna insostenible per la tenalla que les forces de les dues corones fan sobre Madrid, els greus problemes d’avituallament i el fracàs de l’ofensiva des de Portugal. A finals de novembre l’arxiduc abandona Madrid cap a Barcelona on arriba el 15 de desembre de 1710.  Les tropes es repleguen des del 4 de desembre, seguides per l’exèrcit de Vendôme en direcció d’Aragó. Durant la retirada es fa evident la profunda descoordinació dels aliats i la desmoralització creixent dels combatents. En aquest marc es produeixen les batalles de Brihuega, el 9 de desembre, on els anglesos d’Stanhope són encerclats i morts o fets presoners en la seva pràctica totalitat; i la de Villaviciosa, el 10 de desembre, on les tropes imperials, amb important presència catalana, comandades per Starhemberg, són vençudes després d’un llarga batalla. En aquesta batalla es perden la meitat dels efectius però l’exèrcit aconsegueix retirar-se en ordre i organitzadament, si bé l’Aragó ha esdevingut indefensable i continuen la retirada cap a Catalunya. 

Cal recordar que aquesta desastrosa campanya del segon semestre de 1710 va deixar Catalunya, incomprensiblement, sense tropes. Aquest fet va provocar que el territori estigués a mercè de les incursions dels borbònics, entre el que cal recordar les 3.000 tropes irlandeses de Mahony. Com a resultat, a banda de la desolació sembrada, els dipòsits de Cervera, Calaf i Igualada van ser destruïts. Però va ser el nord del país el que més va patir, donat que des de França les tropes del duc de Noailles arriben fins a Girona i arrasen el país. Girona és assetjada a mitjans d’aquell fatídic desembre i capitula amb bretxes a la muralla per tot arreu el 23 de gener de 1711.

 

 

 

    Com és sabut, amb la pau d’Utrecht, Anglaterra firmava la pau i deixava els catalans abandonats a la seva sort. Semblantment,   procedí l’Imperi d’Àustria.

    A finals de 1713,  ''En definitiva els catalans estaven estrictament sols enfront de l’enorme exèrcit franco-espanyol del duc de Pópuli, que arriba als 55.000 efectius més la flota de bloqueig.

Aquest bloqueig era permeable i cal recordar que les illes eren encara territori austriacista i per tant arribaven combois des de Mallorca''.

 

 

 

 

  

     Passant a considerar una altra situació històrica decisiva, la de la guerra del 36.

 

      Amb l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936, començà la guerra. I, llavors, el govern espanyol i el de la Generalitat es trobaren en una situació geopolítica summament negativa, fins al punt que determinà la derrota militar de la República.

   

    El General Franco va tenir el suport decidit i directe d’Alemanya i d’Itàlia, nacions que intervingueren directament a la guerra. I també del Papa Pius XI (el qual havia donat el seu suport total a la conspiració eclesiàstica  catòlica contra la República).

 

    Les anomenades ''democràcies europees'' estaven espaordides de l’ascens del feixisme a Europa (Un dia els llibres d’història hauran d’explicar com fou possible que una Alemanya arruïnada per la guerra espantés Europa).

 

    A finals de 1936, començada la guerra, el govern espanyol es trobà sense cap suport exterior. Recordem que a ambdós Estats, l’espanyol i el francès s’havia establert un govern de Front Popular de coalició d’esquerres.

    El govern anglès (de dretes) negà el suport a la República espanyola.

   Els germans frontpopulistes francesos foren caïnites.  S’han de veure, emperò, les diferències:  En Caín odiava N’Abel; i certament, no fou el cas que En Léon Blum odiés a Largo Cabellero; però En Blum i els francesos sentien paor de les amenaces de N’Hitler.  En Léon Blum i  l’esquerra francesa van cometre una infàmia històrica. Van signar un hipòcrita  ''pacte de neutralitat'', de manera que tancaren qualsevol tipus d’ajut oficial al govern espanyol.

   Mentre Alemanya i Itàlia es bolcaren en suport d’En Franco, els ''germans'' francesos blindaren la frontera espanyola i, a més a més, retingueren el material de guerra comprat pel govern de Madrid.

 

    A considerar:  a diferència del govern espanyol tan ''revolucionario'' i tan totsol, el govern polonès bé que va aconseguir firmar un pacte de seguretat amb Anglaterra i França.

 

    Finalment, el govern espanyol s’hagué d’aferrar a l’únic país que estava disposat a ajudar-lo econòmica i militarment: la Unió Soviètica.

 

    De manera semblant a la de 1714,  l’exèrcit català tornava a combatre sol contra tropes espanyoles, alemanyes (Legió Condor), italianes i marroquines (voluntaris llogats per En Franco amb diners dels seus protectors; un d’ells fou el líder de la Lliga, En Francesc Cambó).  Això sí, amb el suport terrorífic de N’Stalin.

 

     Actualment, es succeeixen tot de declaracions que clamen  per la independència de Catalunya; però aquest fervor és manifesta al Principat de Catalunya. Les declaracions s’estalvien fer referències a la situació degradada del País Valencià (A València, els agents espanyolistes han fet una important labor destructiva. Veurem ara les fatals conseqüències socials i econòmiques). A les Illes la situació no és tan degradada, però tampoc convida a llançar coets. Respecte a Catalunya Nord, Barcelona continua sense atraure Perpinyà com a pol principal.

     

       Els del Principat clamen per la independència, però els clams no declaren quins han de ser els països que els donin un clar suport. En Joan Puigcercós declarava (La Vanguàrdia, 30.6.2010) que els catalans tindrien el suport de l’Europa democràtica, però, és clar, era una simple suposició molt generalista. Allò que és cert és que França no en vol ni sentir a parlar dels drets de Catalunya.

    S’ha de dir molt clarament: França, des de sempre, és una enemiga total contra els drets nacionals de Catalunya. I més encara:  al igual que Espanya, a tot temps conspira contra la llengua catalana.

   Tampoc s’ha de comptar amb Itàlia. Itàlia no en vol saber res de les reivindicacions catalanes.

   És interessant constatar que les nacions més pròximes o més sensibles a les reivindicacions catalanes són els països de l’àrea germànica, com ho foren al conflicte del segle XVIII.

     Com a detall que pot servir d’orientació:  A les Universitats alemanyes hi ha més càtedres de català – i més estudiosos de la llengua catalana – que a les espanyoles. Es pot recordar que a la fira del llibre de Frankfurt, 2007, la cultura catalana fou la invitada d’honor. A França, al igual que a Espanya, no hi ha càtedres de català, ni publicacions destacables sobre la llengua i la cultura catalanes; si de cas, qualque publicació amb voluntat de crear confusió, com és el cas de les referències que fa En Vargas Llosa sobre ''Tirante el Blanco'', com si fos una obra espanyola.

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb