El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

En Quim Torra és un fantasma.

quetgles | 29 Setembre, 2018 21:24

                                   En Quim Torra és un fantasma

 

         El suposat sindicat policial autodenominat Jusapol pretenia, oficialment, fer una manifestació de protesta tot reclamant millores sindicals. Però els seus portaveus no s'estaven de proclamar la ''magnífica'' actuació policial de la policia espanyola i de la guàrdia civil per a impedir que tingués lloc el referèndum de l'1 d'octubre del 2017. El dia elegit per a la manisfestció era el 29 de setembre (tot just precedint  l'1-O), i el lloc la plaça de Sant Jaume, just davant del Palau de la Generalitat. 

     Molts mitjans catalans val demanar que el Govern prohibís la manifestació de Jusapol, considerant que era una mostra clara de feixisme.

     Vegem la cosa. El president de la Generalitat, En Quim Torra, amb els seus ullots, va veure des del primer moment que allò (la suposada moguda policial) era una trama feixista contraposada a la celebreció del 1-O.

       Vegem la cosa. En Quim Torra, amb els seus ullots, va veure que no tenia sentit que un sindicat policial espanyol fes de Barcelona el centre de les seves reclamacions sindicals. En Torra degué pensar que la policia espanyola i la Guardia Civil depenen exclusivament del Govern Espanyol, i que no tenia sentit que portessin la seva protesta sindical a la Generalitat.

     Vegem la cosa. En Quim Torra, amb els seus ullots, va veure perfectament que allò era una trama feixista contra el Govern de la Generalitat, contra el procés democràtic i contra la significació del 1-O.

       Vegem la cosa. En Quim Torra, vist això amb els seus ullots, va decidir fer com si fos curt de vista i no hagués vist res.  Va decidir continuar amb el seu discurs oficial sobre la propera República Catalana i no moure ni un dit per frenar l'atreviment dels feixistes.

     Vegem la cosa. I més encara: Podeu constatar, que durant el Govern Torra no s'ha donat ni una sola acció policial dels Mossos d'Esquadra contra la violència feixista a Catalunya Principat. 

    Vegem la cosa. Els cops de porra dels Mossos d'Esquadra s'han estrenat sobre les esquenes independentistes (justament al 29 de setembre). 

         Conclusió: En Quim Torra és un fantasma. 

 

L'esperit republicà. Reedició.

quetgles | 18 Setembre, 2018 21:12

 

                                                 L'esperit republicà 

 

 

A l'Estat espanyol no s'ha esdevingut la denominada revolució democràtica burgesa. L'únic intent seriós que hi ha hagut fou al 1931. Recordem que el 12 d'abril En Francesc Macià proclamà la República Catalana, proclama que resultà precipitada i que no es corresponia amb la relació de forces militars. Malgrat tot, la República espanyola aixecà grans expectatives. A Catalunya-Principat i al País Basc la República era possible, però a la major part de les mesetes i de les espanyes fondes eren molt enfora de ser societats burgeses. Si encara ara, avui dia, grans àrees dels països castellans tenen una estructura social agrària no burgesa, latifundista, senyorial, greument decadent. L'intent d'establir una societat democràtica fou escapçat amb la contra-revolució del 36, i esclafat amb el franquisme, aquella barbàrie clerical-feixista. La monarquia borbònica espanyola actual és, com sabem, el resultat d'un pacte entre el Règim franquista i la clandestina oposició antifranquista que abans del pacte havia proposat el "trencament democràtic". Els diversos pobles i nacions de l'Estat passaven a "gaudir" d'un nou règim formalment democràtic suposat calc de les monarquies constitucionals europees. Però la revolució democràtica-burgesa no s'esdevenia, no hi havia cap "trencament". Tot i el formalisme democràtic, no s'ha donat ni l'entusiasme del 1931 ni les demostracions de capacitat creadora de les classes populars de les diverses nacions de l'Estat, excepció feta, segurament, a Euskadi. Multitud de projectes i de propostes populars de tot tipus s'han anat marcint, projectes que van des dels summament ambiciosos com la reconstrucció d'un sindicalisme català a d'altres de més concrets com els que es proposaven fer renéixer ateneus, associacions populars, cooperatives obreres, ràdios lliures, grups de teatre popular, projectes pedagògics progressistes, diaris, revistes, editorials, emissores en català -quina befa! aquí a Mallorca, disset ràdios forasteres i cap en català! -, agrupacions de joves, etc. Els fracassos continuats han donant lloc al desànim generalitzat. Però seria una mala interpretació pensar que les classes populars, les classes treballadores no capitalistes estan abocades a restar com a comparses o espectadores dels procés històric actual. No, no és així, sinó que allò que cal posar de manifest i que és el que motiva aquest escrit és el fet que la situació de democràcia formal amaga, continua amagant, la situació de pacte inicial de la transició: el fet que els poders, la diversitat de poders franquistes no fossin qüestionats ni posats en crisi. AQUESTA ÉS LA QUESTIÓ FONAMENTAL; és aquesta realitat oculta - la dels poders reals i el seu estatut antidemocràtic - la que és la causa i explica, per tant, el fracàs parcial de les forces democràtiques autònomes, d'aquelles forces populars que no signaren cap pacte. Però l'esperit de les forces populars, de les autèntiques forces democràtiques, prevaldrà, finalment, contra les forces de l'opressió social i nacional. Heu de considerar els milers de dispositius - els en diuen això, "dispositius" - d'En Franco, d'abans d'En Franco i de després d'En Franco col·locats estratègicament per impedir o ofegar el sorgiment de l'esperit popular modern, de l'esperit democràtic, d'allò que en direm, per entendre'ns, l'esperit republicà. Aquests dispositius amagats que van contra el poble català i els altres pobles de l'Estat, el poble espanyol inclòs. Són aquells dispositius del tipus dels famosos del Compte-Duc d'Olivares - que, per cert, la reacció popular contra els quals fou la Guerra dels Segadors - que deia que "sense que es vés la "cura" - el "dispositiu" - s'aconseguís l'objectiu de reduir els catalans a les lleis de Castella. Ells en tenen per tot d'aquests dispositius. Una de les tasques urgents és destapar-los, denunciar públicament com actuen aquests poders opressors ocults. La fallida d'aquests aparells farà que, de sobta, alliberarà les forces democràtiques, i l'esperit republicà esclatarà i farà possible la proclamació de la República Catalana. En el proper article, explicaré com és que ells estan en crisi, i que ja no poden fer créixer els dispositius, i com i perquè l'esperit republicà aconsegueix manifestar-se, com seria el cas, aquí, a Mallorca, a la Catalunya insular, del reeiximent de la revista S'ARENAL DE MALLORCA. No deixa de ser paradoxal la cosa: mentre per una banda juren i perjuren els valors democràtics, per l'altra malden com a espiritats contra els drets del poble, de la manera més "discreta" possible, és clar. Per exemple: Signen els protocols europeus de respecte i suport a les llengües minoritàries, i, tot seguit, van i munten uns quants dispositius més que dificultin l'ús de la llengua catalana, com el d'establir el senyal de recepció del Canal 9 valencià coincident amb el de TV3. Signen protocols i, tot seguit, l'editorial Anaya -la més gran de l'Estat- s'atreveix a treure un llibre escolar sobre "las lenguas espanolas" on, com si no hagués passat res, es parla de la "lengua valenciana" de la C. valenciana, i on no es diu res sobre la situació lingüística balear. Ja en temps d'En Franco, aquesta mateixa editorial era molt experta sobre els idiomes "catalàn, valenciano, leridano". El vici inicial d'aquesta restauració borbònica fa que existeixen aquests milers de dispositius feixistes; molts són herència del franquisme, però molts d'altres són de nova creació. Benauradament, aquests dispositius han arribat a un punt de crisi definitiva. Ara que han infestat tots els mecanismes estatals i paraestatals d'aquests dispositius, ara se'n adonen que és urgent retirar-los; però no saben com fer-ho. El GAL - el fracàs del GAL - és el màxim exponent del desordre del sistema. La lògica d'aquest règim monàrquic ha estat el d'ofegar tot allò que fes olor de republicanisme, i signar protocols democràtics alhora. Aquesta lògica és impossible: pretén passar per damunt del principi de contradicció. És una lògica que estimula les més brutes pràctiques feixistes amb la condició que siguin secretes. I, per tant, premia els feixistes i fa fora els autèntics demòcrates. Si només fos un problema d'Ètica, ells no estarien massa preocupats. Allò que els amoïna és que el sistema no rutlla. Els dispositius resulten de cada vegada més cars i són de més baix rendiment. Però, sobretot, hom constata la desintegració del sistema; i la que és més dolorosa i temuda, la desintegració econòmica. I és que els dispositius parafeixistes no poden fer res per dirigir els processos socials i econòmics, a no ser en sentit negatiu com un gran pes que estira per avall. És precisament aquesta decadència de la monarquia la que fa la crida involuntària a l'esperit republicà per al salvament de la nació. Aquest esperit habita de manera natural de les classes populars catalanes, dins les gents treballadores. Ara, espontàniament, va sorgint, perquè és propi d'aquestes persones que expressin sentiments de veritat, de llibertat, d'igualtat, de solidaritat. És propi de les classes populars modernes rebutjar l'opressió i la condició de súbdits. De manera natural, volen justícia i rebutgen l'espoli. Als treballadors catalans els convé la República Catalana. Però, també, als botiguers i als pagesos i als industrials. I als homes de professions lliberals i als funcionaris. I als dependents de comerç i als oficinistes. Si convé a tanta gent, no és gens forassenyat pensar que la República és possible.

 

La independència de Catalunya. Bé, i quins són els països que li han de fer costat?

quetgles | 10 Setembre, 2018 20:13

 La independència de Catalunya. Bé, i quins són els països que li han de fer costat?

 

 

    Unes consideracions per tal de contribuir a la crítica del catalanisme voluntarista, gesticulador, redentorista, que defuig el plantejament de les condicions geopolítiques necessàries per a la independència de Catalunya (Recordo la cèlebre ''Carta de Brest'', manifest conjunt de les nacions (qualcunes) europees sense Estat. Erem un estol de coixos que fèiem un desafiament per a una cursa atlètica).

 

   De bell antuvi (Posem des de 1492), l’oligarquia castellano-andalusa ha intentat eliminar la nació catalana. És a dir, de manera violenta, ha imposat l’espanyolització i la centralització de la Catalunya ibèrica (Principat, País Valencià, Illes Balears).

 

   I de bell antuvi, els catalans (de la Catalunya sencera) van desplegar la resistència contra la integració, desplegament que s’ha mantingut fins al dia d’avui.

 

   Amb la Guerra de Successió, Catalunya (Sencera) va tenir la millor oportunitat històrica per tal d’alliberar-se de l’opressió franco-espanyola.

 

   A l’any 1706, els territoris de la Corona d’Aragó es passaren al bàndol austracista. I Barcelona esdevingué el centre operacional de l’exèrcit austracista.

 

    A l’any 1710, els soldats catalans, integrats dins l’exèrcit imperial, ocuparen Madrid.

 

   Per veure una sinopsi dels procés bèl·lic i de les seves conseqüències polítiques, reprodueixo un text del llibre “La Guerra de Successió'' , de Jordi Terrades.

 


 

L’hivern de 1709 va ser extremadament dur i les tropes de les dues corones tenen  Catalunya encerclada, fent constants incursions que devasten el país.

Tanmateix en el front europeu l’avantatge és per als aliats des de fa anys. En aquest sentit cal recordar les victòries aliades de Ramillies, maig de 1706, Oudenarde, juliol 1708 i Malplaquet, setembre de 1709. I a més cal recordar que Mallorca va ser alliberada al 1706, Nàpols al 1707, Sardenya i Menorca a l’estiu de 1708.

I és en aquest context, amb un Lluís XIV contra les cordes i el poble de França afamat com poques vegades, que es comença a preparar la segona gran ofensiva per ocupar Madrid. Les coses doncs sembla que van bé.

 L’ofensiva de 1710:

Les naus van arribant des de Portugal portant tropes i queviures. Desembarquen 40 batallons, és a dir uns 25.000 soldats d’infanteria, i uns 6.000 de cavalleria disposats, a les ordres de l’austríac Starhemberg i de l’anglès Stanhope, a conquerir la península.

Mentre Felip V i el seu exèrcit són a Lleida i els dos exèrcits s’enfronten finalment a la batalla d’Almenar, al Segrià, el 7 de juliol de 1710. La batalla és una clara victòria aliada en que Felip V és a punt de caure presoner, el camí fins a Saragossa queda obert i 

els aliats  persegueixen als franco-espanyols.

Davant de Saragossa, el dia 20 d’agost, es produeix una nova gran batalla, coneguda amb el nom del Monte Torrero. És una nova victòria total dels aliats que provoquen milers de baixes entre els borbònics i la total desbandada d’aquests. L’entrada a Saragossa de l’arxiduc és triomfal i Aragó recupera els seus furs.

 Va ser aleshores quan van quedar al descobert els greus enfrontaments estratègics entre imperials i anglesos. Mentre els imperials sembla que volien, amb bon criteri estratègic militar sobretot  vist el que després va passar, ocupar Navarra i assegurar la frontera francesa, fet que hagués impossibilitat rebre reforços de França cap a Castella; els anglesos volien perseguir l’exèrcit fugitiu i ocupar Madrid com abans millor.  

Els anglesos imposen el seu criteri i les tropes aliades entren a Madrid per segona vegada el 28 de setembre de 1710. Tanmateix aquesta nova ocupació es torna ràpidament un fracàs estrepitós per el boicot total de la població i la noblesa a la instauració d’un govern austriacista. A partir de mitjans d’octubre la situació es torna insostenible per la tenalla que les forces de les dues corones fan sobre Madrid, els greus problemes d’avituallament i el fracàs de l’ofensiva des de Portugal. A finals de novembre l’arxiduc abandona Madrid cap a Barcelona on arriba el 15 de desembre de 1710.  Les tropes es repleguen des del 4 de desembre, seguides per l’exèrcit de Vendôme en direcció d’Aragó. Durant la retirada es fa evident la profunda descoordinació dels aliats i la desmoralització creixent dels combatents. En aquest marc es produeixen les batalles de Brihuega, el 9 de desembre, on els anglesos d’Stanhope són encerclats i morts o fets presoners en la seva pràctica totalitat; i la de Villaviciosa, el 10 de desembre, on les tropes imperials, amb important presència catalana, comandades per Starhemberg, són vençudes després d’un llarga batalla. En aquesta batalla es perden la meitat dels efectius però l’exèrcit aconsegueix retirar-se en ordre i organitzadament, si bé l’Aragó ha esdevingut indefensable i continuen la retirada cap a Catalunya. 

Cal recordar que aquesta desastrosa campanya del segon semestre de 1710 va deixar Catalunya, incomprensiblement, sense tropes. Aquest fet va provocar que el territori estigués a mercè de les incursions dels borbònics, entre el que cal recordar les 3.000 tropes irlandeses de Mahony. Com a resultat, a banda de la desolació sembrada, els dipòsits de Cervera, Calaf i Igualada van ser destruïts. Però va ser el nord del país el que més va patir, donat que des de França les tropes del duc de Noailles arriben fins a Girona i arrasen el país. Girona és assetjada a mitjans d’aquell fatídic desembre i capitula amb bretxes a la muralla per tot arreu el 23 de gener de 1711.

 

 

 

    Com és sabut, amb la pau d’Utrecht, Anglaterra firmava la pau i deixava els catalans abandonats a la seva sort. Semblantment,   procedí l’Imperi d’Àustria.

    A finals de 1713,  ''En definitiva els catalans estaven estrictament sols enfront de l’enorme exèrcit franco-espanyol del duc de Pópuli, que arriba als 55.000 efectius més la flota de bloqueig.

Aquest bloqueig era permeable i cal recordar que les illes eren encara territori austriacista i per tant arribaven combois des de Mallorca''.

 

 

 

 

  

     Passant a considerar una altra situació històrica decisiva, la de la guerra del 36.

 

      Amb l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936, començà la guerra. I, llavors, el govern espanyol i el de la Generalitat es trobaren en una situació geopolítica summament negativa, fins al punt que determinà la derrota militar de la República.

   

    El General Franco va tenir el suport decidit i directe d’Alemanya i d’Itàlia, nacions que intervingueren directament a la guerra. I també del Papa Pius XI (el qual havia donat el seu suport total a la conspiració eclesiàstica  catòlica contra la República).

 

    Les anomenades ''democràcies europees'' estaven espaordides de l’ascens del feixisme a Europa (Un dia els llibres d’història hauran d’explicar com fou possible que una Alemanya arruïnada per la guerra espantés Europa).

 

    A finals de 1936, començada la guerra, el govern espanyol es trobà sense cap suport exterior. Recordem que a ambdós Estats, l’espanyol i el francès s’havia establert un govern de Front Popular de coalició d’esquerres.

    El govern anglès (de dretes) negà el suport a la República espanyola.

   Els germans frontpopulistes francesos foren caïnites.  S’han de veure, emperò, les diferències:  En Caín odiava N’Abel; i certament, no fou el cas que En Léon Blum odiés a Largo Cabellero; però En Blum i els francesos sentien paor de les amenaces de N’Hitler.  En Léon Blum i  l’esquerra francesa van cometre una infàmia històrica. Van signar un hipòcrita  ''pacte de neutralitat'', de manera que tancaren qualsevol tipus d’ajut oficial al govern espanyol.

   Mentre Alemanya i Itàlia es bolcaren en suport d’En Franco, els ''germans'' francesos blindaren la frontera espanyola i, a més a més, retingueren el material de guerra comprat pel govern de Madrid.

 

    A considerar:  a diferència del govern espanyol tan ''revolucionario'' i tan totsol, el govern polonès bé que va aconseguir firmar un pacte de seguretat amb Anglaterra i França.

 

    Finalment, el govern espanyol s’hagué d’aferrar a l’únic país que estava disposat a ajudar-lo econòmica i militarment: la Unió Soviètica.

 

    De manera semblant a la de 1714,  l’exèrcit català tornava a combatre sol contra tropes espanyoles, alemanyes (Legió Condor), italianes i marroquines (voluntaris llogats per En Franco amb diners dels seus protectors; un d’ells fou el líder de la Lliga, En Francesc Cambó).  Això sí, amb el suport terrorífic de N’Stalin.

 

     Actualment, es succeeixen tot de declaracions que clamen  per la independència de Catalunya; però aquest fervor és manifesta al Principat de Catalunya. Les declaracions s’estalvien fer referències a la situació degradada del País Valencià (A València, els agents espanyolistes han fet una important labor destructiva. Veurem ara les fatals conseqüències socials i econòmiques). A les Illes la situació no és tan degradada, però tampoc convida a llançar coets. Respecte a Catalunya Nord, Barcelona continua sense atraure Perpinyà com a pol principal.

     

       Els del Principat clamen per la independència, però els clams no declaren quins han de ser els països que els donin un clar suport. En Joan Puigcercós declarava (La Vanguàrdia, 30.6.2010) que els catalans tindrien el suport de l’Europa democràtica, però, és clar, era una simple suposició molt generalista. Allò que és cert és que França no en vol ni sentir a parlar dels drets de Catalunya.

    S’ha de dir molt clarament: França, des de sempre, és una enemiga total contra els drets nacionals de Catalunya. I més encara:  al igual que Espanya, a tot temps conspira contra la llengua catalana.

   Tampoc s’ha de comptar amb Itàlia. Itàlia no en vol saber res de les reivindicacions catalanes.

   És interessant constatar que les nacions més pròximes o més sensibles a les reivindicacions catalanes són els països de l’àrea germànica, com ho foren al conflicte del segle XVIII.

     Com a detall que pot servir d’orientació:  A les Universitats alemanyes hi ha més càtedres de català – i més estudiosos de la llengua catalana – que a les espanyoles. Es pot recordar que a la fira del llibre de Frankfurt, 2007, la cultura catalana fou la invitada d’honor. A França, al igual que a Espanya, no hi ha càtedres de català, ni publicacions destacables sobre la llengua i la cultura catalanes; si de cas, qualque publicació amb voluntat de crear confusió, com és el cas de les referències que fa En Vargas Llosa sobre ''Tirante el Blanco'', com si fos una obra espanyola.

 

Wittgenstein i el positivisme lógic. Reedició.

quetgles | 06 Setembre, 2018 09:30

            En Wittgenstein i el positivisme lògic

    

La tesi d'aquest article és que l'èxit la filosofia analítica  és l'anunci de la seva mort. La filosofia quedaria reduïda a la tasca de l'estudi del llenguatge científic, de fer aclariments sobre problemes de llenguatge. La filosofia a la fi hauria arribat a l'estatus de ciència, però no tindria res a dir sobre el món o sobre la moral. És l'anunci de la mort, però no de la filosofia; només del positivisme lògic o filosofia analítica.  Si de cas, són els positivistes els qui han de callar. Si tot ja està dit, a què ve insistir una vegada i una altra sobre els "errors de llenguatge" on cauen els qui tracten sobre temes de metafísica o de moral? No és el cas que jo consideri que la filosofia hagi de tenir un estatus de privilegi en la recerca de la veritat. Pel contrari, jo sostinc que la filosofia no és ciència, i que, fins i tot, m’avindria a canviar el nom de la cosa; que en lloc de filosofia es digués qualque cosa així com pensament o ideologia, per exemple.     

                       En Ludwig Wittgenstein  

     En Wittgenstein és honrat: a les seves publicacions no debat sobre moral o metafísica, ni tampoc confessa la seva ideologia. No fa pública la seva ideologia, però sí pren decisions morals (S'ha d'entendre el terme "moral" amb la seva accepció  més ample) dins situacions familiars i socials. Si pren decisions morals, això vol dir  que raona sobre temes morals o metafísics. Vull subratllar que el nostre home no renuncia a l'ús de la raó per mirar de sortir dels dubtes morals o metafísics que l'assalten (per altra part, cosa comuna entre els mortals).         Es veu que aquell enginyer alemany va impressionar vivament  En Bertrand Russell; li plantejava qüestions sobre els Principia mathematica  com ningú altre – he de suposar -. El gran filòsof anglès es trobava davant un jove que demostrava un coneixement profund sobre el llenguatge de la lògica i de la matemàtica. Semblava  un prodigi, una cosa increïble.  En Russell degué pensar que aquell home disposava d'una capacitat intel·lectual tan extraordinària que podria resoldre problemes als que ell mateix no havia trobat solució. Prova de l'admiració d'En Russell  no és només que donés un suport decidit a la publicació del Tractatus; allò més sorprenent és que proclami que el llibret és un esdeveniment històric (Aconsella als filòsofs que s'afanyin a llegir el llibre!). En Ludwig Wittgenstein és el representant més influent de la filosofia analítica o positivisme lògic. En Wittgenstein  tanca el cercle positivista: la filosofia queda reduïda a una anàlisi lògica del llenguatge; la filosofia ha de fer veure que els homes – els filòsofs – es confonen al tractar de temes de metafísica i de moral perquè fan ús incorrecte del llenguatge. Amb la publicació del Tractatus logico-philosophicus, 1921, anunciava la solució definitiva dels problemes filosòfics, que la filosofia ha de pretendre la solució lògica de les idees.     En Wittgenstein diu veritat; amb la seva obra, la filosofia analítica fa el cim. Les tesis principals semblen inqüestionables. Les seves anàlisis sobre el funcionament del llenguatge a Investigacions filosòfiques s'haurà de considerar com una de les obres més notables dins el camp de la lògica, el llenguatge i el llenguatge científic.    Llavors, si els principals enunciats de Wittgenstein són incontrovertibles, tots haurem d'ésser devots de l'anomenada Filosofia analítica?  No, en absolut. El triomf de Wittgenstein no és el final de l'activitat intel·lectual sobre la moral i la metafísica  (La guerra ideològica mai té treva) , sinó el final de la Filosofia analítica, en el sentit d'obra acabada, definitiva. És aquesta filosofia la que ja no tindria res de nou a dir. Aparentment semblaria que jo entro en una contradicció, a saber: per una part, dono per bons els enunciats de Wittgenstein, i, per l'altra, pretenc presentar com a veritables enunciats que contradiuen els d'En Wittgenstein. Haurem d'analitzar les paradoxes.  Necessàriament hem de suposar – jo pens - que és En Wittgenstein mateix el qui al llarg de  tota la seva vida medita i fa raonaments sobre temes morals i de metafísica, i és ell el qui arriba a unes conclusions sobre aquests temes; és ell mateix el qui, tot i veient que no podia aplicar la seva filosofia proclamada, feta pública,  de totes maneres prenia decisions derivades d'un "pensar filosòfic no analític", és a dir, del que seria la seva "filosofia privada no feta pública". En Wittgenstein es mou contínuament assetjat per fets del seu entorn i del Món que el porten a situacions crítiques i extremes que l'obliguen a prendre grans decisions que canvien la seva vida una i altra vegada. La vida d'En Wittgenstein és una novel·la de passions i d'intriga i de contínues turbulències. Ja de bon començament,  la singularitat de la seva família també oferia amb escreix material per una saga novel·lística: jueus convertits al protestantisme a una Viena catòlica a l'època de l'Imperi austro-hongarès. Una cadena de singularitats: el pare, la mare, els germans...El pare, que va crear la gran indústria de l'acer, i esdevingué un dels homes més rics d'Àustria; el pare, que era un amant de les arts i de les ciències, i un mecenes. Un hom es fa creus i ho ha de llegir dues vegades quan se'n assabenta que entre els comensals invitats als àpats dels Wittgenstein hi figura En Sigmund Freud!  Una altra extravagància familiar: els fills foren educats a casa amb pedagogs privats; En Ludwig no va anar a escola fins després d'haver complert els tretze anys. I un pare molt exigent. I una altra extravagància: per motiu de complaure l'àvia materna que era catòlica, En Ludwig fou batejat com a catòlic, i durant anys acomplí el ritual catòlic. Tots els germans eren intel·lectualment dotats, però En Ludwig era el prodigi; no hi havia matèria o qüestió que no dominés en molt poc temps. Intel·ligència de geni i passió pel coneixement. I passió per les arts. Al igual que el seu pare, passió per les arts, per la música, sobretot. Vol posar la seva intel·ligència al servei de la societat, d'una manera útil, concreta i positiva; per això es matricula a la facultat d'enginyeria de la Universitat de Berlin.  I la mort planava sobre els   Wittgenstein. Al 1902, mor el seu germà  Hans, suïcidat; al 1904, el seu germà  Rudolf, també suïcidat; al 1918 mor en accident en unes proves de vol el seu millor amic, En David Pinsent; i el seu germà Kurt es suïcida al front de la guerra; al 1949, mor de càncer la seva germana Hermine.     En Ludwig Wittgenstein també destaca pels seus esforçats  actes morals.   He de pensar que En Wittgenstein reflexionava i raonava sobre les qüestions morals que afectaven la seva  singular conducta moral. I és que la vida d'En Ludwig està travessada pel canvi i el trasbals. Com una pel·lícula ràpida: De Berlín passa a Cambridge; al esclatar la guerra, al 1914, fa una donació anònima de 100.000 corones com a fons d'ajut als artistes necessitats, i es presenta voluntari a l'exèrcit austríac com a soldat ras; mentre és al front de guerra, continua treballant en el Tractatus. Al 1919, fa donació de la seva herència als seus germans; Al 1922, sembla que supera una tremenda crisi existencial i decideix fer de mestre d'escola; es treu el títol i fa de mestre; canvia d'escola de continu; sembla que té problemes amb els pares dels alumnes. Al 1926, a mitjan curs, té una altra crisi; deixa l'ensenyament i fa de jardiner a un convent de frares; tot seguit, aquest mateix any, amb un arquitecte amic seu comença a construir una casa per la seva germana; al 1927, entre en contacte amb el Cercle de Viena; al 1928, torna a treballar en temes de filosofia; al 29 torna a Cambridge.         En Wittgenstein i els filòsofs del positivisme lògic cauen en la mateixa contradicció: per una banda indiquen la filosofia no es pot ocupar de la moral ni de la metafísica, però, alhora, es veuen obligats a prendre decisions personals sobre qüestions de moral o metafísica i que, per tant, afectaran els cursos de les seves vides. Al final del Tractatus, diu expressament quina és, segons ell, la funció de la filosofia: El mètode correcte de la filosofia seria pròpiament el de no dir res més que allò que es pot dir, o sigui, proposicions de la ciència natural – quelcom , per tant, que no té res a veure amb la filosofia -, i després, quan algú altre volgués dir quelcom metafísic, demostrar-li sempre que en les seves proposicions no havia donat cap significat a certs signes.  Si donen per bona la definició expressada per Wittgenstein, llavors s'ha d'entendre que els homes i els filòsofs no han fet sinó una mala utilització del llenguatge, i que ara continuen fent aquesta mala pràctica.    Si En Wittgenstein es limités a afirmar que les proposicions de metafísica i d'ètica no són possibles com a ciència, llavors la seva afirmació coincideix amb les conclusions a que va arribar En Hume, dos-cents anys abans. Deixant de banda la utilització de la lògica formal última com a  instrument per a l'aclariment del mètode de la ciència, el positivisme lògic no tindria res a dir sobre els temes que tradicionalment eren tractats pels filòsofs. O sigui, la filosofia no aporta res a la veritat; és un pur exercici o una mística.    Veig que hi ha un punt essencial on En Wittgenstein divergeix del positivisme lògic: En Wittgenstein proposa que la vida autèntica comença allà on acaba el positivisme. Com si fos un líder d'una secta mística (Bé, si de cas, la secta seria molt elitista i  guardiana del secret), , amb llenguatge enigmàtic, proclama que No són pas els problemes de la ciència natural els que s'han de solucionar (Tractatus, 6.4312). Insisteix per deixar constància de la seva proposta mística, i diu Tenim la sensació que fins i tot que quan totes les possibles preguntes científiques s'han contestat, encara no s'han tocat gens els nostres problemes vitals. Ben cert, aleshores no queda, justament, cap més pregunta; i precisament això és la resposta (Tractatus, 652). No amaga gens la seva proposta  de seguir el camí de la mística; i així diu No deu ésser aquest el motiu pel qual homes als quals se'ls aclarí el sentit de la vida després de llargs dubtes,  no pogueren dir en què consistia aquest sentit? (Tractatus, 6.521)   Puc coincidir en la crítica positivista a les filosofies idealistes i en l'afirmació de que la metafísica ni l'ètica no són possibles com a ciències; però  la meva pregunta és:  si aquesta afirmació ja fou establerta per Hume i els filòsofs empiristes, a què treu cap l'elaboració unes colossals investigacions lògiques per insistir sobre la mateixa qüestió?    En Hume, una vegada que havia demostrat que la metafísica no era possible, donava una passa més i posava els arguments per mostrar la inconsistència dels miracles. La crítica de Hume als fonaments de la creença en els miracles, contenia realment una crítica soterrada a la creença en Déu i a la religió. De fet, les diverses línies filosòfiques de la Il·lustració – deisme, agnosticisme, escepticisme, ateisme – totes coincidiren en fer una crítica a les religions positives i combateren contra l'Església catòlica. No és aquest el cas dels neopositivistes; d'una manera molt discreta, més aviat manifesten un tarannà conservador molt profund. En Wittgenstein també declara que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses, però no fa crítica a les  religions ni a les malvestats que es cometen en nom de Déu.    En Wittgenstein deixa anar algunes expressions que coincideixen amb la seva actitud mística davant la vida. Pels seus actes, és com si volgués dir que ell no és pròpiament d'aquest món, sinó d'un món místic, personal, reservat, que mai serà explicitat o teoritzat. Únicament  podem entreveure aquest món per alguns aspectes de la seva conducta que sembla que porten la marca de la mística. Al Tractatus es troben algunes expressions en aquest sentit místic i enigmàtic. Al final del llibre es troben expressions com aquesta Tota la visió moderna del món es basa en la il·lusió que les lleis anomenades de la naturalesa ...Així s'aturen en les lleis de la naturalesa com si fossin quelcom intocable, com els antics s'aturaven en Déu i el destí. I tots dos, certament, tenen raó i no en tenen. Els antics són, tan mateix, més clars per tal com reconeixen un final clar, mentre que en el sistema nou sembla com si tot quedés explicat (Tractatus, 6.371 i 6.372) Hem d'entendre, jo suposo, que l'autor pensa que la ciència no resol l'enigma de l'home ni d'allò que és místic; i que no rebutja la idea de la mística, sinó tot al contrari: que allò místic és el més superior i elevat. Així dirà que El sentit del món ha de trobar-se fora d'ell...Si hi ha un valor que sigui valuós...ha de trobar-se fora del món...Per això tampoc no hi pot haver proposicions d'ètica...l'ètica no es pot expressar. L'ètica és transcendental. Ètica i estètica son u (Tractatus, 6.41, 6.42, 6.421).  Sembla que en algun moment està temptat de fer referència a Déu o a qualque cosa metafísica indefinible; així, en el paràgraf 6.522 es pot llegir: L'inexpressable, tanmateix, existeix. Es mostra, és allò místic. Al meu parer, el paràgraf més compromès és el 6.4312, on afirma que La immortalitat temporal de l'ànima de l'home...no està garantida...¿Aquesta vida eterna no serà potser igual d'enigmàtica que l'actual? La solució de l'enigma de la vida en l'espai i el temps es troba fora de l'espai i del temps. Em sembla indubtable que En Wittgenstein va estar molt interessat sobre temes de metafísica i de les creences religioses. És una llàstima que no deixés escrits sobre els seus estudis  i les seves reflexions sobre aquesta temàtica (Durant anys, els anys trenta, sempre portava amb ell L'evangeli de Tolstoi, llibre que tracta del camí de la santedat laica). Al meu parer, en el 6.432, s'ha d'entendre que dóna per suposat l'existència de Déu, quan diu A allò més elevat li és plenament indiferent com sigui el món. Déu no es revela en el món. Segur que En Wittgenstein degué estudiar amb passió la religió jueva – ells eren d'una família de jueus conversos – i també el cristianisme, així com el discurs il·lustrat sobre les religions. I també degué conèixer el llibre Perquè no sóc cristià del seu amic i protector Bertrand Russell. Segur que també coneixia l'obra de Freud. Segur que coneixia l'antisemitisme – tan potent dins el món germànic - i que el degué patir alguna vegada. He de suposar que parlava sobre aquests temes amb els seus familiars i amics. Sigui com sigui, no va deixar res escrit sobre aquestes qüestions (Bé, després m'he assabentat de l'existència dels Diaris secrets).   Tot i el silenci  sobre el seu món personal, sobre allò que ell considerava místic, el que no pogué amagar fou la seva conducta, la seva activitat com a persona social, les seves passions i sentiments. I la primera cosa que mostra l'excentricitat vital del nostre personatge és l'endimoniat ritme  que manté al llarg de tota la seva vida. A diferència d'altres personatges de vida frenètica, com podria ser En Napoleó o En Francesc Macià, En Wittgenstein és singular pel continu trencament del ritme vital i el continu canvi d'objectiu vital. Vull dir, es pot constatar que la seva dedicació als projectes vitals més estimats sempre té una durada ridículament curta. Un dia vol ser enginyer, l'altre músic, tot seguit filòsof, després deixa la filosofia, i fa d'arquitecte, després fa de mestre i ho deixa per fer de jardiner, de tant en tant, sovint, deixa la feina i es retira del món a Irlanda, a Noruega, amb un amic; no sé si eren amors platònics o dels altres, però les dones són absents de la seva  vida.  Sembla com si no pogués resistir més de sis mesos el estar ocupat en una activitat concreta. Tampoc resta aturat a un lloc; canvi de lloc continuat; i viatges, nombrosos viatges. Viu la vida a batzegades. La seva vida va ésser una batzegada contínua. No sé si això li devia agradar, perquè a l'hora de la mort, enigmàticament, diuen que va dir Els digueu que la meva vida ha estat meravellosa    Darrerament,  s'ha fet de domini públic la vida secreta i escabrosa d'En Wittgenstein, amb la publicació dels seus Diaris secrets.  Estava turmentat pel descontrol dels seus impulsos sexuals. Ara sabem dels seus ingenus esforços per evitar la masturbació. Espantat per la seva homosexualitat, feia vots de castedat, però queia en arravataments de promiscuïtat incontrolables i extravagants. Sóc un fogonet consumit, ple d'escòries i brutor, deixà escrit com a confessió de la de la seva erotomania     La proposta del positivisme lògic va a favor dels interessos ideològics del conservadorisme. Mentre la lluita de classes continua present, i els homes es lliuren a una guerra ideològica sense treva, ells, els positivistes, ens proposen la neutralitat. I la línia més reaccionària – la representada per N'Auguste  Comte –  proposa que es deixin en mans dels científics socials tots els conflictes socials, així com la resolució qüestió obrera.   La proposta última d'En Wittgenstein no té sentit, és absurda. No té sentit proposar una anada - no se sap ben bé quina ni com – a una mística indefinida.  O sigui, proposa el silenci i el no-res com a meta definitiva dels humans.    La negació de les tesis dels positivistes s'ha de fer per mitjà d'una praxi de combat ideològic, de participació plena en la guerra ideològica contra les forces reaccionàries, contra l'explotació dels obrers, contra la injustícia, contra tot tipus d'opressió social, per l'alliberament dels pobles oprimits. Tan és si els positivistes diuen que aquesta activitat no és fer filosofia. Certament, no és fer la seva filosofia, que consisteix en l'estudi de les aplicacions del llenguatge. De bon principi afirmo que la filosofia no és una ciència i que la moral i la metafísica no poden ser ciències, però l'emotivisme moral no és una pura emoció, sinó que els homes en tot temps fan arguments en suport dels seus sentiments morals. Allò que on diu moral, a la pràctica, abraça  la major part de les activitats humanes en l'ordre social.     La pretensió de transferir les qüestions morals als programes d'estudi d'uns suposats científics socials és, en realitat, una proposta reaccionària. És un intent de presentar com a científic un sistema basat en l'esclavatge. Aquests científics positivistes s'esforcen en crear paradisos socials a la manera de La República d'En Plató però en versió científica ultramoderna.   

    Cal tenir present la tesi primordial: Els homes  – i els filòsofs i els científics – pensen i tenen idees per causa de les emocions. En Descartes no només és un falsari, sinó una falsa figura. Al moment d'escriure El discurs del mètode, En Descartes  volia fer creure que iniciava una investigació a partir d'una neutralitat sentimental, de la més absoluta objectivitat, a la manera dels geòmetres. Però mentia; ell es movia per uns sentiments que no declarava; ocultava les seves intencions. Però nosaltres sabem que d'un home sense passions no en pot sortir res, i que els eunucs no senten cap interès per la geometria, ni per cap altra ciència.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb