El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Déu no existeix.16 proves. Reedició.

quetgles | 12 Juliol, 2018 17:01

                                    Déu no existeix. 16 proves. Reedició.

 

Arguments per fer veure la inconsistència intel·lectual de les creences en un Déu. 

 

  Els de la Cúria romana i els protestants ianquis són en campanya de propaganda permanent per tal de difondre el concepte de "disseny intel·ligent", dit del dogma de la creació divina de l'Univers. Les esglésies són en guerra ideològica permanent. Les seves grans campanyes tenen per objectiu influir a les grans masses, a la gent de les classes populars.

   Aquest escrit, és una modesta aportació d'arguments per fer veure la inconsistència de les suposades proves de l'existència de Déu.

 

    Les proves clàssiques per a demostrar l'existència de Déu quedaren invalidades a partir d'En Hume i d'En Kant.  Els conservadors a En Hume li deien "el senyor Hume, l'ateu". Però no es podia posar aquest qualificatiu a En Kant, que era un fervorós creient cristià: va reintroduir el concepte de Déu en nom d'una suposada raó pràctica.

   Amb l'Empirisme com a pensament hegemònic, quedava  establert que la metafísica no era possible com a ciència, i que, per tant, no es podia demostrar l'existència de Déu. El Positivisme no va fer sinó reafirmar els pressupòsits de l'Empirisme, i la metafísica quedava definitivament marginada del món de la ciència moderna.

    Però l'Església catòlica no admet mai, en cap cas, els seus errors, els relacionats amb la filosofia i la moral, en especial. És vigent el dogma de la infal·libilitat del Papa en matèria de fe i de moral. La Cúria romana continua mantenint a Tomàs d'Aquino com a doctor màxim de l'Església. "Philosophia perennis" és la denominació que donen a la filosofia de N'Aquino. Als seminaris de formació teològica, es continua impartint les doctrines aristotèlico-tomistes i afirmant que l'existència de Déu pot ésser demostrada fent ús de la raó.

 

  Fet aquest preàmbul, exposo una llista d'arguments que reforcen la idea de que és impossible l'existència de Déu.

 

1.    Contra la idea de Creació de l'Univers. Suposar que Déu creà l'Univers implica la següent contradicció: s'hauria d'acceptar que una cosa immaterial – Déu – hauria existit eternament com a substància única, i que, "després" d'aquesta eternitat, hauria creat una segona substància, la matèria. O sigui, l'esperit crea la matèria. Allò perfecte, Déu, – segons la idea aristotèlica de perfecció – hauria produït allò imperfecte, la matèria.

2.    Contra la idea de l'ordre de l'Univers. On suposa que a l'Univers hi ha un ordre i que Déu és l'ordenador de l'Univers. Però la física moderna introduí el concepte d'incertesa. I N'Ilya Prigogine (premi Nobel de química, 1977) va anar més enllà i va exposar el concepte de l'Univers com a Caos i com a procés irreversible; és a dir, no solament hi hauria hagut el "Big Bang" – el caos inicial -, sinó que l'Univers actual seria un moment de l'explosió inicial, explosió que continua la seva ona expansiva fins al dia d'avui. Per tant, si no hi ha el suposat ordre, tampoc hi ha d'haver  un Déu ordenador.

3.    Contra la idea de perfecció. Els denominats graus de perfecció de la naturalesa són apories que neguen els principis de les ciències empíriques. Quasi 2000 anys després, En Tomàs i l'Església catòlica encara insisteixen en la idea de l'escalonament general de  tots els éssers segons aquest suposat grau de perfecció. El tomisme va desplegar un sistema de manera que totes les coses havien de seguir un ordre jeràrquic fins a nivells inaudits, com és el cas de les jerarquies angèliques.   Les ciències positives van trencar definitivament el món de les jerarquies aristotèlico-tomistes. Llavors, la idea d'un ésser supremament perfecte és una pura fal·lera.

4.     Contra la idea de primer motor. En contra del que diuen els llibres de text i les enciclopèdies, N'Aristòtil no era un científic, ni tenia el menor interès per la investigació de la naturalesa. Es pot afirmar, rotundament, que la "Física" de N'Aristòtil no és sinó un cúmul de disbarats sobre temes de física. A la física aristotèlica hi havia diversos mons físics amb unes lleis físiques diferents. A la física moderna, no hi ha "primer motor".

5.      Semblantment, la física no fa distinció entre éssers contingents i éssers necessaris.

6.     En tot temps els pobles han cregut en déus, en esperits i en forces malignes. Avui, gràcies els avenços dels estudis d'etnologia, sabem quina funció social  complien les religions; sabem que servien per establir el sistema de prescripcions i de prohibicions que regien la vida de les comunitats humanes primitives. Però, actualment, a les societats democràtiques, les prescripcions i les prohibicions són establertes segons la voluntat de la majoria de ciutadans; és a dir, d'acord amb  l'emotivisme moral i el contractualisme. Si les societats democràtiques prescindeixen de "la voluntat de Déu", podem concloure que, a la pràctica, aquestes societats funcionen com si fossin atees.

7.       No es disposa ni mai s'ha disposat d'una via o d'un mètode per poder experimentar sobre suposats fenòmens sobrenaturals com serien els  ciències físiques no poden detectar el fenomen de la denominada "transsubstanciació". Igualment, els suposats fenòmens    "paranormals" no resisteixen  les anàlisis de la ciència experimental.

8.       Hi ha relats de l'antiguitat on els prodigis i els miracles es succeeixen constantment, de manera quasi familiar. Mostren unes societats acostumades als fenòmens prodigiosos relacionats amb les seves creences. Precisament, als relats dels cristians, als llibres de l'NT, arriba a moments de tal intensitat de fets miraculosos coma cap altre relat, que jo sàpiga. Per posar un exemple:  A "Els fets dels apòstols", 5, 12,  referent a l'apòstol En Pere, el narrador ens fa saber  que "Per les mans dels apòstols s'esqueien molts de miracles i prodigis al poble...I anaven creixent més i més els creients en el senyor...fins al punt que treien els malalts pels carrers i els posaven en lliteres i baiards perquè, en passar En Pere, al menys la seva ombra caigués sobre algun d'ells. Així mateix hi feia cap una gernació de les ciutats dels voltants de Jerusalem, portant malalts i turmentats pels esperits impurs, els quals, tots, eren guarits".  Com podeu comprovar, En Pere feia miracles en sèrie, com que desfer calça; bastava que passés pel carrer i la seva ombra ja era suficient per desfermar un doll de miracles.  Soc de l'opinió de que els propis "llibres sagrats" ofereixen el millor material per demostrar la inconsistència dels dogmes religiosos. De la inconsistència dels "llibres sagrats", en podem deduir la inconsistència de la creença en un determinat Déu ( Sobre aquest tema podeu veure la meva web  Els Evangelis, històries impossibles).

9.       L'argument del sentit comú:  Com és possible pensar que l'ésser més gran del Món no es pot conèixer? Resultaria que l'ésser omnipotent no és accessible per mitjà de les ciències. I resulta que els administradors de la religió tampoc ofereixen vies de coneixement. Ofereixen únicament "els seus llibres sagrats"  i tot d'històries igualment inversemblants com a única "prova" de l'existència del seu déu.

10.                       N'Aquino i els 40.000 teòlegs parlen del "camí de la fe" com a diferent del de la raó, però que fe i raó, en darrer terme, han de coincidir. Però no són capaços d'explicar de quina manera s'ha d'obrar per seguir la via de la fe.  En Pascal proposa que un hom el que ha de fer és comportar-se com si tingués fe, com si cregués en Déu, i que, així, a un moment determinat tindrà autèntica fe.  Però allò que no planteja En Pascal és en quin Déu i en quins "llibres sagrats" ha de dipositar la fe inicial el qui està en període de proves.

11.                       N'Epicur no negava l'existència dels déus, però deia que els déus no s'ocupaven dels homes, posat que els consideraven bestioles insignificants; entenia que un home assenyat ha d'ordenar la seva vida com si els déus no existissin.

12.                       Però el plantejament de N'Epicur només és apropiat al món grec. Del Déu de les religions monoteistes, segons els seus "llibres sagrats", no es pot dir que no s'ocupa dels homes. Ans al contrari, el Déu de la Bíblia es mostra com un déu molt gelós, que vol que els homes l'adorin i l'estimin. Però a més del Déu dels jueus i dels cristians, hi ha els Déu dels mahometans; i, més lluny, el Déu de l'hinduisme, el del budisme, sintoisme, jainisme i d'altres. Ha de resultar inacceptable per a una ment moderna l'existència d'un Déu que intervé dins la història i alhora s'absté de donar les senyes de la seva identitat.

13.                       El fet de l'existència de tanta gent que no creu en Déu és una prova de la seva inexistència. Sobre això, els malvats teòlegs s'avancen a dir que "Déu castiga amb el seu silenci el pecat d'orgull dels qui es declaren ateus". Però què poden dir respecte dels infants que eren educats oficialment dins l'ateisme, com es feia a les repúbliques marxistes?

14.                       És inacceptable per a una ment formada dins la modernitat l'existència de Déu i alhora l'existència dels denominats "llibres sagrats". O sigui, segons el meu raonament, de les històries impossibles que narren els llibres "llibres sagrats" hem de concloure que Déu no existeix.

15.                       O, al menys, que no existeix el déu dels jueus i dels cristians. Segons la Bíblia, el principal manament de Déu seria el d'estimar-lo sobre totes les coses. Segons la Bíblia de la Fundació bíblica catalana, a "Èxode", 20, 6, diu: "...jo, Jahvé, el teu Déu, soc un Déu gelós, que castigo la iniquitat dels pares en els fills fins a la tercera i la quarta generació dels qui m'odien, però que faig misericòrdia fins a milers per aquells que m'estimen i observen els meus preceptes". En contra de les suposicions dels redactors dels "textos sagrats", els sentiments de les persones broten del seu interiorment d'una manera espontània. És sabut que la voluntat  no domina els sentiments, sinó, al revés, són els  sentiments els que determinen la voluntat. Per entendre'ns: si de cas, el text bíblic  hauria de dir una cosa així com "faràs com si m'estimessis".

16.                       Igualment les suposades declaracions formals del Déu dels textos bíblics que feren greument la sensibilitat moderna s'han de considerar com una prova de que Déu no existeix. Per posar un exemple especialment notable, "Èxode", 22, 19: "Qui ofereixi sacrificis als déus, fora de Jahveh, serà exterminat". Segons aquest text, al peu de la lletra, tots els musulmans i els hinduistes haurien de ser exterminats. També podem veure el text que fa: "...Però si el servent declara: estimo el meu amo, la meva dona i els meus fills; no vull sortir lliure, aleshores el seu amo...li foradarà l'orella amb un punxó, i el servirà per sempre.", "Èxode", 21,5-6. O, també, aquest altre text: "Si algú ven la seva filla per esclava...", "Èxode", 21, 7. (He de reconèixer que, en molts aspectes, l'Alcorà és més pròxim a la sensibilitat moral moderna, en especial, referent a l'esclavitud i a temes socials. L'Alcorà declara que un musulmà no pot tenir un altre musulmà en esclavatge).

   Contra l'existència d'un "geni maligne" o d'un Déu que jugués cruelment amb els humans, he de confessar que no disposo d'arguments tan contundents, igualment sembla una idea inconsistent.

    

 

La plebs espayola. Reedició.

quetgles | 05 Juliol, 2018 09:49

      

                        La plebs espanyola. Reedició.

   

    La plebs castellana de l'Estat espanyol, s'ha d'entendre.

      Aquests dies, quan el debat sobre la investidura presidencial arriba al paroxisme, resta palès que els partits espanyols fan un discurs per a satisfer els baixos instints xovinistes de la plebs castellano-andalusa. Si de cas, Podemos, en seria una excepció (i una novetat dins el miserable panorama intel·lectual espanyol).  Per descomptat, no tot és negre dins aquest panorama: cinc milions de votants elegiren la papereta de Podemos.

    En relació al paper de les plebs corrompudes, vegeu el cop genial d'En Hegel contra la beateria de la tradició enaltidora de l'Imperi Romà; fa així: La contradicció...es desenvolupa, del costat de l'aristocràcia, en superstició i en l'afirmació d'una violència freda i àvida, i del costat democràtic com a corrupció plebea. Tal dissolució provoca la desgràcia general i la mort de la vida ètica.  

     En comptes de no repetir-me,  he pensat que seria bo reproduir un escrit que vaig publicar a S'Arenal de Mallorca, a 1992, exposava la relació entre l'oligarquia  i la plebs espanyoles. Fa així:

Heisenberg va establir un dels principis que defineixen

la Física contemporània, el de la  incertesa. La

pretensió de Marx de fer una mena de ciència física dels

processos socials històrics restava més forassenyada

encara. Els "doctors" marxistes han hagut de patir la

humiliació de veure com esdevenien, davant dels ulls del

món, aprenents de bruixots, d'una bruixeria que els duia

a no sabien quin infern (Ei! perquè no  sigui amagat:

jo mateix, durant molts d'anys, vaig ésser marxista; crític,

però marxista; de cada vegada més crític, fins que només

m'ha quedat, de Marx, bàsicament, la crítica social i

alguns punts del materialisme històric). En un dels seus

cops de geni, Hegel va assenyalar que la Filosofia era com

l'òliba, que només emprenia el vol quan s'havia fet fosc,

quan ja havia transcorregut tot el dia.

Aplicats els conceptes a la nostra realitat nacional,

ens trobem que, per una banda, el nostre procés històric

també és incert, i, per l'altra, si volem fer filosofia, el dia

ja és passat. En aquest cas, el dia són aquests dos-cents

darrers anys; durant aquest temps, la nació catalana ha

anat desplegant les seves possibilitats en tots els ordres

de la realitat social-històrica i en oposició dialèctica a

la nació castellana. Seguint la idea d'En Hegel: les òlibes no

canvien la realitat dels processos històrics, si de cas en

són un producte.

Tot aquest preàmbul és per a tractar d'alguns punts

sobre l'estratègia independentista. Es a dir, consideracions

sobre les possibilitats d'aconseguir l'establiment

d'un Estat Català a curt termini. L'esquema dialèctic

essencial és la confrontació entre la nació castellana, que

disposa del poder del seu Estat, i la nació catalana. La raó

dialèctica és plurinacional. La nació espanyola té sotmeses

Galícia, Catalunya i Euskadi. La classe dominant

actual, seguint la política tradicional, no reconeix la

realitat nacional de Galícia, Euskadi i Catalunya, i

s'esforça per ocultar la seva identitat nacional. L'esglaó

final del projecte nacional espanyol és la integració de

Catalunya, és a dir, la fi de la història de Catalunya, com

a nació. Aquesta dialèctica no és absoluta sinó que es fa

dins el context d'Europa i del món.

Com s'ha vist a l'imperi rus, tot d'una que la nació

opressora perd el monopoli del poder, les nacions

oprimides aprofiten per establir el seu propi Estat, si

poden. Un buit de poder tan fora-mides com ha

representat la dissolució del poder del PCUS ha permès

la reaparició d'un munt de nacions que estaven amagades

dins la presó de pobles que era l'URSS. Llavors, si' prenem

nota d'aquesta

lliçó històrica, l'estratègia que

ens convé a nosaltres és aquella que aconsegueix afeblir el poder de

l'Estat espanyol, i tot allò que sigui centralisme i

estatalisme. Observem com, en aquest punt, els marxisme

una mica de llum | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Desperta poble! (Reedició).

quetgles | 04 Juliol, 2018 18:45

 

                                                                                    A manera de poema: Desperta poble!

 

 

   Avui, a l’inici del juliol, em sentia particularment comunicatiu. I he decidit penjar aquest escrit, a manera de poema. Vegeu-lo.

 

  Per poble s’ha d’entendre poble català, i s’ha de saber que els mallorquins som catalans, de nació catalana.

    S’ha de saber: el Principat de Catalunya  és solament una part de la nació catalana (El nucli aglutinador de la nació, si voleu).

   Ja és ben hora de deixar de banda l’expressió  confusa de Països Catalans.

    Quan es diu Catalunya, sempre s’ha d’entendre com a Catalunya Sencera. Certament, la nació s’estén de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.

      Però el que he dit fins aquí no és cap novetat.

Allò nou, allò que inspira aquest poema, és l’anunci de l’alliberament dels pobles sotmesos a l’Imperi, alliberament que comporta la fi universal de l’esclavatge de les classes treballadores (assalariades).

    Per Imperi s’ha d’entendre un conglomerat d’elits econòmiques, el nucli del qual és l’elit ianqui. O sigui, el conglomerat gira al voltant de Wall Street.

   S’ha de saber: la Unió Europea i l’OTAN són a manera d’instruments creats al servei de l’Imperi.

    Per altra banda, les elits econòmiques de la Unió Europea disposen del control dels mecanismes socials i econòmics que li asseguren el sotmetiment de les amples masses treballadores de la Unió Europea.

    Però, oh sorpresa!, contra el que estava previst, vet aquí que les amples masses de la UE expressen un creixent rebuig a la Unió Europea.

   La revolta dels grecs, de moment, ha estat continguda, però de mala manera. No se sap com acabarà la cosa.  

   La revolta dels anglesos, la Brexit, en canvi, inicialment sembla que ha triomfat.

    Europa, l’Imperi i el món estan pendents del resultat de les eleccions franceses de dia 7 de maig. La derrota de N'Emmanuel Macron significaria l’anunci de la mort de la Unió Europea. Allò més probable és que Na Marine Le Pen no obtingui la presidència en disputa, però això no llevaria que la ‘’marabunta’’ francesa segueixi creixent (A tot temps, els mitjans de les Corporacions intenten espantar fent escarafalls del suposat ultradretanisme del FN; però allò que fa por a les Corporacions no és el dretanisme del FN, sinó que la sobirania nacional estigui en mans de les classes populars. És la democràcia vertadera allò que els espanta).

     D’una o altra manera,  hem de preveure que la fi de la Unió Europea és pròxim, que les nacions d’Europa, les classes populars europees, recuperaran la sobirania nacional i que les Corporacions a la fi seran desposseïdes.

    Un Estat sobirà de Catalunya (de Catalunya-Principat) no és acceptat per l’Imperi ni pels ‘’subimperis’’ europeus.  Així les coses, les aspiracions independentistes  dels principatins són ‘’precipitades’’.

   Però no s’ha de caure dins el pessimisme. L’arribada del temps per a la independència de Catalunya (de Catalunya Sencera) es va acostant. És el temps de l’esfondrament de l’Imperi i dels subimperis. Serà una cosa semblant a la caiguda dels imperis europeus de l’any 1918. Amb la caiguda dels imperis, un esplet de nacions aconseguí, a la fi, la independència.

    En una guerra mundial, només hi pot haver dos bàndols i no més. I en una guerra freda, igualment, hi ha dos bàndols.

  En tot temps, Convergència i Unió, absurdament, s’ha declarat partidària del bàndol de l’Imperi; o sigui, partidària del bàndol dels opressors de Catalunya. Els de Junts pel sí sembla que no han rectificat.

  Segons una previsió optimista, el 2021 serà l'inici del desmantellament del sistema imperial ara vigent al món.

 

 A manera de poema: Desperta poble!

 

   Avui, a l’inici del juliol, em sentia particularment comunicatiu. I he decidit penjar aquest escrit, a manera de poema. Vegeu-lo.

 

 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb