El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Na Merkel decidí l'empresonament d'En Puigdemont.

quetgles | 31 Març, 2018 18:26

  Na Merkel decidí l'empresonament d'En Puigdemont.

 

 

No ens enganyem: Na Merkel decidí el rapte de Puigdemont.

S'ha de suposar que la Cancellera d'Alemanya, N'Angela Merkel, va decidir que la policia alemanya participés de manera essencial en la detenció del president de la Generalitat, En Carles Puigdemont, al seu pas pel territoris alemanys.

Al seu pas per Alemanya, la detenció d'En Puigdemont únicament era possible si hi havia preparat un potent dispositiu policial previ a l'euroordre.

No ens hem de xuclar el dit: Sense la col·locació d'un geolocalitzador al cotxe del president era impensable la detecció del cotxe. 

S'ha de suposar que agents de la policia espanyola seguien secretament En Puigdemont per tot allà on anava.

S'ha de suposar que el Govern alemany havia acordat amb l'espanyol que la policia alemanya detendria el president.

      Vaja! Al igual que En Rajoy, Na Merkel també troba que la ''qüestió Puigdemont'' és una questió que ha de resoldre el jutge. Vaja! Na Merkel, en canvi, no ha esperat cap resolució judicial per condemnar el govern rus sobre la fosca qüestió de l'enverinament d'un expia rus a Londres. Els PP europeus són horribles.

   

Na Merkel decidí el rapte d'En Puigdemont.

quetgles | 31 Març, 2018 11:30


  

                    Na Merkel decidí el rapte d'En Puigdemont.



No ens enganyem: Na Merkel decidí el rapte de Puigdemont.

S'ha de suposar que la Cancellera d'Alemanya, N'Angela Merkel, va decidir que la policia alemanya participés de manera essencial en la detenció del president de la Generalitat, En Carles Puigdemont, al seu pas pel territoris alemanys.

Al seu pas per Alemanya, la detenció d'En Puigdemont únicament era possible si hi havia preparat un potent dispositiu policial previ a l'euroordre.

No ens hem de xuclar el dit: Sense la col·locació d'un geolocalitzador al cotxe del president era impensable la detecció del cotxe. 

S'ha de suposar que agents de la policia espanyola seguien secretament En Puigdemont per tot allà on anava.

S'ha de suposar que el Govern alemany havia acordat amb l'espanyol que la policia alemanya detendria el president.

      Vaja! Al igual que En Rajoy, Na Merkel també troba que la ''qüestió Puigdemont'' és una questió que ha de resoldre el jutge. Vaja! Na Merkel, en canvi, no ha esperat cap resolució judicial per condemnar el govern rus sobre la fosca qüestió de l'enverinament d'un expia rus a Londres. Els PP europeus són horribles.

   

 

Catalunya. Allò que diu sor Llúcia Caram.

quetgles | 26 Març, 2018 17:48


 
 
 Sor Lucía Caram veu Artur Mas com "una persona honesta", i es considera amiga personal d’ell
Sor Lucía Caram: "La democràcia està de dol i la justícia segrestada" 

La filosofia, instrument del Poder (Reedició).

quetgles | 16 Març, 2018 20:55

 

         La filosofia, instrument del Poder

   






       Preàmbul:

      Veureu que faig un ús d'un llenguatge planer en aquest escrit, com faig habitualment en el tractament de temàtica filosòfica.

    Els filòsofs intel·lectualistes despleguen un colossal instrumental de termes propis molt allunyats del llenguatge corrent. És allò de la distinció que feu N'Aristòtil entre doxa (el llenguatge vulgar dels no-savis) i episteme (el llenguatge dels savis, de la ciència).

    Per posar uns referents concrets, vegeu un llistat d'autors que serien destacadament intel·lectualistes: Plató, Aristòtil, Agustí d'Hipona, Albert el Gran, Tomàs d'Aquino, Ramon Llull, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Husserl, Heidegger.

       El fet és que la major part de la població no té accés directe a l'obra d'aquests autors. Si de cas, s'ha d'acontentar en resums de divulgació.

    Per entendre la cosa:  La publicació de la Crítica de la raó pura, de Kant, al  1780, inicialment passà desapercebuda; les poques ressenyes que en feien referència no eren elogioses. No hi havia manera d'entrar en aquell patracol de més de vuit-centes pàgines plenes a vessar de termes tècnics ideats per Kant. Fins a la publicació   de les cartes divulgadores d'En Reinhold, d'enaltiment de la Crítica, al 1786, l'obra d'En Kant era desconeguda.

    La cosa va així: Fer una lectura que copsi  la Crítica de la raó pura implica fer un curs complet per dominar la terminologia kantiana. S'ha de suposar que molt poca gent ha llegit la Crítica de manera sostinguda.

     Cosa semblant s'esdevé amb l'intent de comprendre l'obra dels filòsofs més amunt esmentats. 

    Fins aquí el preàmbul.

    

    La filosofia no pretén la recerca de la veritat, pròpiament, seria el títol més ajustat d'aquest escrit. Per descomptat, també es podria titular La filosofia no és amor al saber, o, de manera més escandalosa, La filosofia, instrument de la guerra ideològica.

     La definició de filosofia més pròpia seria aquesta:  La filosofia és un argumentari en suport d'una determinada ideologia i en contra d'una - o d'unes - ideologia alternativa.

    Així, per exemple, la filosofia d'En Sòcrates-Plató argumenta en suport del postulat de que existeix una veritat moral eterna,  veritat que és a l'abast de la raó humana, i de que, una vegada es copsa la veritat moral, el savi practica necessàriament  el bé.

   Per entendre la cosa: En Sòcrates (Plató) contraposa la veritat moral del savi a l'opinió vulgar de les amples masses. Sòcrates-Plató defineix la democràcia com a errònia i perversa (Vegeu el tema a fons al meu post  Sòcrates el reaccionari).

      Amb la intenció de mostrar d'immediat quin és l'objectiu d'aquest tractat, vegeu un seguit d'enunciats.

      La programació escolar de l'estudi de la filosofia i de la història de la filosofia és elaborada per un equip de funcionaris de l'administració de l'Estat. En conseqüència, fem els següent enunciats:

    Tesi: La programació escolar de l'estudi de la filosofia respon als interessos ideològics de la classe social dominant.

   Tesi: a l'Estat espanyol, aquesta programació respon als interessos de l'oligarquia castellano-andalusa, la qual des de fa segles manté el monopoli del Poder.

   Punt i a part.

   Tesi: Per descomptat, les empreses editorials i els grans mitjans de comunicació fan un tractament de la temàtica filosòfica d'acord amb la programació oficial.

    S'ha de saber:   Al llarg dels segles, a Europa, les Universitats  eren una dependència dels bisbats (o sigui, de Roma). Les càtedres universitàries eren ocupades, quasi sense excepció, per membres de les ordres religioses.

    S'ha de saber: A les Universitats medievals, la teologia era considerada la ciència suprema. La filosofia estava al servei de la teologia (Philosophia ancilla Theologiae). Des de N'Agustí d'Hipona, els filòsofs eren teòlegs.

   S'ha de saber: Fins a l'arribada de la revolució luterana, ni un sol paper podia circular per Europa sense el nihil obstat (Es pot veure el que li va passar a En Galileu amb els seus papers d'astronomia).

   S'ha de saber: La quasi totalitat dels filòsofs medievals eren frares, membres de les diverses  ordres religioses.

    Actualment, la programació de filosofia, els llibres de text i les enciclopèdies continuen enlairant els filòsofs medievals (teòlegs, més pròpiament). Donen a entendre que aquells frares eren uns grans savis (en el cultiu de les diverses ciències) que feren grans aportacions a la filosofia i a les ciències. Però, en contra d'aquesta panoràmica, vegeu l'enunciat immediat.

   Tesi: L'obra escrita d'aquells frares medievals no contenen ni un bri de ciència; són un cúmul de disbarats; són una apoteosi teològica (arriben l'extrem de crear   l'angelologia, ''ciència'' segons la qual s'estudien unes suposades nou ordres d'àngels). Impossibilitada la més mínima oposició, aquells frares sense fre fins i tot crearen una ''ciència de la mare Déu'', arribant al punt d'atrevir-se a imposar com a  veritat inqüestionable que Maria, la mare de Déu, va pujar al cel amb l'ànima però també amb el cos, i que allà resideix, viva i esplendent.

   Per entendre la cosa: Els llibres de text espanyols i les enciclopèdies fan saber que N'Isidoro  de Sevilla és un dels principals mestres de l'Europa medieval, però van alerta a no dir que a les seves Etymologiae N'Isidoro afirma que fins a l'edificació de la Torre de Babel la humanitat parlava una sola llengua, la hebrea. N'Isidoro, al igual que la resta de ''savis'' cristians, no feia sinó recollir la col·lecció de prejudicis de la seva època.

  (Nota informativa.  Quina gràcia, la família d'aquest Isidoro: tots els germans també foren sants. Tot un rècord Guinness  de santedat. Ací teniu els seus noms: Isidoro, Leandro, Fulgencio i Florentina).

   Tot i acceptant la validesa dels enunciats exposats, un hom podria estar en dubtes si qualcunes de les obres d'aquells teòlegs medievals  es podia salvar de la foguera.

    En resposta a aquests dubtes, en relació a l'obra escrita dels teòlegs medievals, faig el següent aclariment:  Per descomptat, jo no he revisat (ni vull perdre el temps revisant) tots els escrits a que ens referim. El fonament per assegurar la validesa dels meus enunciats exposats resideix en els fets històrics absolutament reconeguts. Vegeu com anava la cosa:  Tan bon punt la Inquisició (o sigui, la Cúria romana, el Papa) considerava que les teories científiques d'un filòsof o d'un expert s'apartaven de la ciència oficial, llavors procedia a obrir un procés judicial i, en el cas de condemna (cas més general) l'obra enjudiciada era inscrita a l'Index librorum prohibitorum. L'enunciat quedaria així:

   Tesi: En relació a l'obra escrita dels filòsofs medievals més il·lustres, el fet que els seus tractats de ciència de la naturalesa no fossin condemnats per la Inquisició prova de manera palesa que els tractats en cap cas contribuïen a la creació de la ciència moderna, que majorment eren escrits que recollien els disbarats i els prejudicis tradicionals. Els tractats de referència en cap cas contenen  aportacions científiques o filosòfiques; d'altra manera, haguessin estat prohibits.

     I els tractats medievals sobre qüestions de metafísica i de moral (temàtica que era la més comuna) són una repetició dels arguments  en suport de la dogmàtica cristiana.

    Que resti clar:  Tot i que a qualque període es parla de ''nova filosofia'', allò a destacar és que en cap cas la ''nova filosofia'' desautoritza la filosofia cristiana precedent. Així, si bé  l'Església Catòlica  va enaltir En Tomàs d'Aquino (Al segle XVI el Papa  Pius V el va declarer  Doctor de l'Església), mai va invalidar l'agustinisme, filosofia pròpia de l'Església fins al segle XIII.

    Arribats ací, convé fer un aclariment al lector:  No és el cas que amb aquest opuscle jo pretengui fer una revisió històrica. No, jo el que pretenc és fer palesa la insignificança de la filosofia actual (de les filosofies) o, pitjor encara, la funció mistificadora de moltes filosofies antigues i modernes.

     Tesi: A l'Europa d'ara, la ideologia predominant respon als interessos de les elits econòmiques i socials (Coincidiria majorment  amb les derives del capitalisme neoliberal).

    Tesi: 

    Llavors - podria pensar el lector -, haurem de suposar que la filosofia és inútil o perjudicial. La meva resposta a aquesta qüestió seria el que és un enunciat fonamental. Vegeu-lo.

    Tesi:  A totes les èpoques històriques, la lluita de classes (o la lluita entre faccions socials)  es manifesta com a lluita ideològica. La classe dominant pretén fer universals uns determinats valors ideològics, les classes sotmeses (les classes populars)  sovint són disponibles per afermar una ideologia contraposada a la de la classe dominant o a la del Poder. De manera semblant, també s'esdevé en la confrontació entre les  faccions socials.

  O sigui, la filosofia sempre és  present.  Una filosofia és un conjunt d'arguments que pretén garantir la bonesa racional d'una determinada ideologia.

     Però, també podeu veure:

   Tesi: Fins a l'època moderna, a unes societats on la religió era essencial, les revoltes socials majorment adopten la forma de moviment religiós o de conflicte religiós. I d'aquí brollaven per tot arreu les confrontacions teològiques. Cada moviment social pretenia ésser expressió de la divina voluntat.

     I també,

   Tesi: A tot temps, els grans moviments de classes socials o de faccions de classe han adoptat  l'aparença de conflicte religiós.

   O dit d'una manera més precisa: A tot temps, les guerres de religió són expressió d'un conflicte social, bé sigui de classes, bé de faccions o bé de nacions.

     Per descomptat,

   Tesi: Les guerres de religió fan tot u amb les guerres de teològiques, de manera que la filosofia sempre és instrument essencial de guerra ideològica .

    Exposats aquests enunciats, i tornant a qüestió plantejada, s'ha de veure que, a tot temps, és el Poder el que fa hegemònic un determinat corrent filosòfic, bé sigui de manera absoluta als règims despòtics, o bé de manera parcial als règims dits democràtics.

   

    Des de l'edicte de Tessalònica, any 380,  el cristianisme fou la religió oficial de l'imperi romà. A partir de llavors, la Jerarquia cristiana desfermà la guerra  per a l'extermini de les religions existents a l'imperi (Podeu veure el meu escrit  L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

    Des de llavors, els regnes cristians exerciren un despotisme sense fre. Despotisme que fou general a tot Europa fins a la revolució luterana (Revolució i no reforma, perquè el triomf del luteranisme significà l'inici de l'època moderna.  Podeu veure el meu post  Martí Luter, l'alliberador).

   

    Que resti clar: Durant més mil anys, a Europa,   els teòlegs eren servidors de Roma. La seva activitat intel·lectual o bé era autoritzada per Roma o bé (la dels més distingits) era un encàrrec del Papa.

   Per descomptat, a l'Estat espanyol,   les enciclopèdies  i els llibres de text continuen afirmant que els grans teòlegs medievals eren un grans savis que feren importants aportacions a la ciència, però la veritat és que els sabers d'aquells savis eren una col·lecció de disbarats (Ei, Compte! N'Albert de Bollstädt, conegut com a Sant Albert, figura com a  sant patró de les ciències i els científics. Però van ben alerta a publicar els seus ''sabers científics''. Vegeu el meu post Albert el Gran).

      El Poder, generalment, fa un ús cínic de la religió i de la filosofia. Vegeu un cas extraordinari que ho va fer palès:  Al segle V, a la desfeta de l'imperi romà, els francs, els ostrogots i els visigots s'havien apoderat d'extensos territoris imperials. Els ocupants germànics, en lloc d'imposar la seva religió i la seva llengua als territoris conquerits, decidiren (en assemblees de notables) adoptar com a pròpia la religió cristiana i la llengua llatina. Els líders d'aquells pobles germànics van pensar que disposar d'un tros de l'imperi romà bé valia una missa (Per altra banda, sense disposar d'una Església organitzada com ho era la cristiana, no es podien controlar els pobles dominats).

Filosofia i lluita de classes (Reedició).

quetgles | 16 Març, 2018 17:24


   

    Filosofia i lluita de classes (Reedició).


Si us plau, baixeu la web Filosofia i lluita de classes. 84 tesis, a manera de repte ...

Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge (Reedició).

quetgles | 11 Març, 2018 09:41

             Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge.

(Extracte del meu llibre La filosofia i la religió sense caretes. Si fa el cas, podeu clicar la web  filosofia i la religió sense caretes | Quetgles's Weblog)

https://quetgles.wordpress.com/la-filosofia-i-la-religio-sense-caretes/

   Podríem imaginar un procés contra aquests filòsofs acusant-los d'engany, d'estafa, de manca de garanties, d'incompliment de promeses, de falsedat. Quasi tots ells cauen en una mena d'autoexaltació com si la seva ment estigués per sobre les de tots els homes. No expliquen el perquè de la seva situació tan privilegiada; els profetes bé que fan grans clams tot dient que són inspirats per Déu i enviats de Déu. En Nietzsche es presentava com l'únic pensador que havia aconseguit alliberar-se de l'engany i de la corrupció  que s'estenia per tots els pobles d'Europa des de que fou contaminada pel platonisme i pel cristianisme. En Hegel es presenta a si mateix no solament com el pensador més gran de la història sinó com l'intèrpret dels designis de Déu. No només descriu el desplegament de l'Idea de Déu, també anuncia que la bona nova és el cristianisme germànic, i que el regne de llibertat és el resultat de l'establiment de l'Estat prussià. En Heidegger a Ésser i Temps es presenta també com a la ment més lúcida d'Europa, però, a més a més dins un país de cecs que han perdut totalment la visió de l'ésser. Al llarg de tota la seva obra declara que la filosofia moderna ha perdut l'orientació, i sense la guia filosòfica la ciència moderna no té sentit. Als seus escrits diu que cal tornar al lloc originari del naixement de l'autèntica filosofia, la d'En Sòcrates i En Plató. Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí són un constant referència en el plantejament de la recerca heideggeriana de l'ésser.  No deixen de sorprendre els cops d'audàcia del filòsof, com per exemple l'enaltiment que fa del pensament d'En Nietzsche, de manera que el presenta com a l'únic filòsof modern que denúncia la decadència de la filosofia europea. Des del 1933 fins al 1945, es dóna el període de màxima exaltació de la filosofia nietzschiana per part d'En Heidegger, exaltació que coincideix plenament amb la que duia a terme la maquinària propagandística nazi.   Aparentment, semblava que els discursos d'un i altre pensadors eren incompatibles; en efecte, la filosofia d'En Plató,  segons un seria la causa de la corrupció del món europeu, mentre que segons l'altre seria l'arca on es guarda la veritat de l'ésser.    S'ha acusat En Heidegger de col·laborador amb el règim nazi. Alguns l'han acusat de feixista. A la web indicada, s'afirma que va ésser un entusiasta d'En Hitler i del règim nacionalsocialista.(Vegeu:http://www.heideggeriana.com.ar/textos/autoafirmacion.htm). Del que no hi ha dubte és de que fou depurat al 1945 i expulsat de la Universitat (fou membre del partit nazi des de 1933, i nomenat rector de la Universitat de Friburg pel govern nazi) , si bé recuperà el càrrec al 1952.  Allò més lleig és, segurament, la imatge d'un Heidegger agraït al seu mestre N'Edmund Husserl (Li dedicà l'Ésser i Temps, 1926, en senyal de veneració i amistat)  al qual li comunica com a nou rector de la Universitat de Friburg, 1933, que ha d'abandonar la càtedra en compliment de les lleis de puresa racial del nou règim(Ell, posteriorment, negà aquest fet, però el que és cert és que retirà la famosa dedicatòria i que no assistí al funeral d'En Husserl, mort al 1938). Deixant de banda el grau d'implicació d'En Heidegger amb el règim nazi,  sembla  que la seva obra filosòfica no conté desplegaments teòrics que puguin ésser qualificats de connivència amb la ideologia nazi. Però això no lleva que pugui ésser acusat – al Tribunal de la històrica – i condemnat pel seu comportament moral, el qual pot ser definit com a canalla. Durant dotze anys En Heidegger visqué al costat  de les bestialitats , les injustícies i els crims dels nazis sense expressar cap protesta o desacord. En tot l'inventari dels seus escrits, no es troba cap condemna del règim i no es troba material que pugui ésser considerat com a contraposat a la ideologia del Mein Kampf .  Els simpatitzants d'En Heidegger tampoc poden aportar accions personals del mestre solidàries amb els perseguits o represaliats.    L'Ésser i Temps explica i argumenta de quina manera ha de construir la moral de la vida autèntica, però no diu res sobre què ha de fer un professor de filosofia casat i catòlic si té un afer amb una alumna; ni tampoc diu què s'ha de fer si l'alumna és jueva. Tampoc diu res si la història es repeteix amb una altra alumna; tampoc diu que s'ha de fer si aquesta segona alumna també és jueva, jueva com jueu era el seu mestre i amic el venerat Edmund Husserl.  El cert és que el professor va mantenir secrets els seus afers amorosos, com a bon catòlic que era.    No és la meva intenció fer la condemna moral d'En Martin Heidegger per causa de les seves relacions amoroses; no, allò que m'interessa destacar és que de l'obra escrita per aquest autor no podem trobar registres de la seva influència dins els processos reals, bé els socials històrics, bé els més personals. Vull dir que el comportament personal del professor amb l'ambient familiar i social no el podem definir en funció de la seva obra filosòfica. Dins el conjunt de vivències biogràfiques de les quals en tenim notícia, En Heidegger actua  - i es manifesta – no com  un heideggerià (si les seves actuacions demostressin novetats distingibles respecte dels tipus de comportament vulgars i coneguts) sinó com a un típic catòlic o un típic burgès de Friburg, o un típic racista alemany, o un típic nacionalista alemany o un típic professor de filosofia alemany. No disposem de mostres d'actuacions alternatives i diferenciades per mitjà de les quals poguéssim especificar el component heideggerià de la seva conducta.     En Heidegger només es comporta com a heideggerià als seus escrits i no a la seva conducta.     Tesi: La filosofia d'En Heidegger és un reducte formal on, en cap moment, es fa referència de manera concreta a un fet personal, social o polític. Extremadament formal fins al punt que no hi ha valoracions sobre el nacional-socialisme, tot i que ell  fou membre del partit. El discurs filosòfic d'En Heidegger és el del no compromís en cap proposta concreta personal o social o política.   En Nietzsche expressa un rebuig radical contra la modernitat i fa una negació expressa del cristianisme i de la filosofia d'En Hegel; és per això que En Heidegger el fa, a En Nietzsche, el seu gran aliat contra el món i a la recerca dels orígens essencials.Considera que el món actual – l'Occident, que diu ell – és la conseqüència d'una pèrdua d'orientació i d'una caiguda. No explica en concret en que consistí aquesta caiguda. Afirma que la bona orientació venia donada pel pensament d'En Plató. La proposta generalista d'En Heidegger consistiria en anar als orígens, en un retorn a la metafísica platònica. Una vegada que ha arribat al final de la seva investigació essencial, l'autor no posa en pràctica la seva proposta, no es posa en moviment. On va de misteri en misteri fins al tipus de proposta que es troba a l'última pàgina  del seu opuscle Què és metafísica?, on diu I la filosofia sols es posa en moviment per una peculiar manera de posar en joc la pròpia existència al mig de les possibilitats radicals de l'existència en total...quedar suspesos per a que ressoni constantment la "qüestió fonamental" de la metafísica, a la qual ens impel·leix  el no-res mateix: "Perquè hi ha ésser i no més aviat  no-res?"    Em sembla que no sabrem mai si dins l'estratègia oculta d'En Heidegger, per ell personalment, d'allò que es tractava era de quedar suspès a l'espera de no se sap ben bé què.    Han sovintejat les crítiques a l'obra d'En Heidegger. Les crítiques dels positivistes lògics han insistit en assenyalar la inconsistència del seu mètode; han assenyalat que fa un ús incorrecte del llenguatge; han repetit que la metafísica no és possible com a ciència. Com a mostra de crítica especialment aclaridora ens podem referir a En Theodor Adorno de l'Escola de Frankfurt (Vegeu:Heidegger en castellano - Adorno - De "Terminología filosófica").  En Georg Lukács al llibre L'assalt a la raó, dedicat a l'estudi de l'irracionalisme, considera En Heidegger com un notable exemplar d'irracionalisme propi del període d'entreguerres, en sentit de la recerca desesperada d'una no se sap ben bé  quina salvació; i fent un resum, En Lukács diu ...Amb En Heidegger ens trobem amb una problemàtica pareguda a la de Kierkegaard, encara que sense Déu, sense Crist i sense ànima. En Heidegger tracta de crear una filosofia teològica de la història apta per a l'"ateisme religiós". D'aquí que desapareguin ...tots els moments intrínsecs de la teologia...quedant només la bastida teològica, ara completament buida (pàg. 420).    El mateix Heidegger ens ofereix una declaració d'intencions sobre els seus objectius intel·lectuals, al llibre  La situació del present i el futur de la filosofia alemanya, on diu (pàg. inicial) que ...les direccions actuals presents són en l'essencial reproduccions i reformulacions del treball ja pensat dels tres pensadors més grans del segle XIX: Hegel, Kierkegaard i Nietzsche. En Hegel és la consumació de la marxa de la filosofia occidental. El seu sistema – que és l'únic sistema de la filosofia (occidental) que hi ha hagut fins ara – recull la veritat del cristianisme amb la veritat de la filosofia en quant que saber absolut...En Kierkegaard és la rebel·lió de l'existència cristiana...contra el saber absolut de la filosofia. En Nietzsche és la negació d'ambdós – de la filosofia pretèrita i del cristianisme – perquè ambdós són els precursors del nihilisme europeu...      Tot i les nombroses crítiques negatives de l'obra i del personatge, el fet és  que, a partir de la postguerra, es va donar una gran difusió del pensament d'En Heidegger, difusió que a anat en augment fins al dia d'avui, sembla. Cap al 1976, segons les declaracions a una entrevista, es deia que hi havia uns sis mil llibres que tractaven d'alguna manera de l'obra d'En Heidegger.      Tesi: A partir de la postguerra i fins avui, s'utilitza la filosofia d'En Heidegger al front de la guerra ideològica mundial. S'ha convertit en polvorí ideològic on es rearmen tot de Poders reaccionaris, com el catòlic.     Entre els Poders reaccionaris, destaca l'Església catòlica a l'hora de fer ús d'En Heidegger. Les grans propostes estratègiques del filòsof van en línia amb els objectius de l'Església. Ambdós, l'Església i el pensador, rebutgen els valors de la modernitat i el pensament il·lustrat en general. Nega la validesa a la ciència i a la tècnica, al entendre que han perdut l'arrel originària. El retorn a "l'origen" és tornar al pensament d'En Plató i de N'Aristòtil, tot dos autors reconeguts com a propis del pensament catòlic (Agustí i Tomàs d'Aquino).      En Heidegger ha esdevingut una icona de les línies de pensament idealista. És utilitzat pels que lluiten contra la filosofia positivista amb l'intent de d'instal·lar el culte a una nova metafísica. Al voltant de la filosofia d'aquest autor, s'han anat situant professionals del pensament de diverses corrents; el vincle que els uneix és el rebuig al progrés i a la modernitat. Tots ells van, plens d'ànim, darrere el comandant Heidegger, el qui proclama que la metafísica és més rigorosa que les matemàtiques i el qui diu que la ciència - un invent d'Occident – ha de tornar al seu lloc originari integrada dins el conjunt de la filosofia i ha de recuperar el sentit humà d'Occident. El filòsof entén que hi ha un sentit humà propi d'Occident, però alhora continua considerant molt negativament la cultura americana i la ciència i la tecnologia americana, és a dir, la tecnologia sensu estricto. En línies generals sembla que va mantenir una visió panoràmica mundial que, a grans trets, coincidia amb la del nacionalsocialisme: considerava que les dues grans amenaces per a Occident eren l'URSS i els Estats Units.   Al terreny del debat ideològic que afecta les amples masses, aquest front promou tot de campanyes reaccionàries i neoconservadores, en contra del nihilisme i l'escepticisme moral.     Tesi: La dita fenomenologia d'En Heidegger  va ser adoptada d'una o altra manera per diverses escoles filosòfiques, i, en especial va contaminar la major part de la producció filosòfica francesa. L'obra d'En Sartre en seria una mostra.     Tesi: La dita fenomenologia heideggeriana és basa en dos recursos que són inadmissibles per a la ciència. Un consisteix en donar validesa científica a la introspecció psicològica i a l'anàlisi dels records de les emocions. El segon es basa en una suposada "investigació" – espúria – de la significació oculta de les paraules i del llenguatge.    Comunament, a l'hora de tractar sobre una veritat filosòfica, En Heidegger convida al lector a situar-se en una suposada situació existenciària, a partir de la qual, s'anirà descabdellant la veritat. El descabdellament de la veritat es manifestarà seguint un particular camí de situacions i de sentiments. Així, a l'opuscle Què és la metafísica diu Quina essencial cosa ens esdevé al fons de l'existència quan la ciència s'ha convertit en la nostra passió? (pàg. 16); i, a la pàgina 29, ...com si estiguéssim perduts en aquest o altre districte de l'ens; i a la 29-30, ...ens agafa aquest "tot", per exemple, en el vertader avorriment. Aquest no és el que sobrevé quan sols ens avorreix aquest llibre o aquell espectacle, aquesta ocupació o aquell oci. Brota quan "s'està avorrit". L'avorriment profund va rodant pels sins de l'existència com una silenciosa boira i anivella totes les coses, els homes i a un mateix en una estranya indiferència. Aquest avorriment ens revela l'ens en total. Vegeu una llista dels sentiments o dels estats d'ànim que, segons En Heidegger, ens serveixen per a la investigació metafísica: avorriment, vertader avorriment, avorriment profund, passió, alegria, tristesa, temperament de l'ànim, l'angoixa, l'angoixa radical, la por, l'afany, l'estranyesa, l'admiració, abissos insondables, i d'altres.    El desvelament del llenguatge és el principal instrument d'En Heidegger. Dels llenguatges en plural, s'ha de dir, posat que les llengües que maneja són, bàsicament, l'alemany, el grec i el llatí. Hem de suposar que realment és un gran cultivador d'aquests idiomes, però l'ús que en fa dels seus coneixements lingüístics no és amb finalitat lexicogràfica, sinó que són l'autèntic camí de la ciència. Així ens fa saber que el llenguatge és la casa de l'ésser i que el Dasein és el pastor del llenguatge.    Amb un tour de force inaudit, En Heidegger s'atreveix a donar per incontestable que una suposada veritat primigènia s'oculta dins el llenguatge (Segons això, el llenguatge suprem seria el grec clàssic) i que la funció del filòsof consisteix en desvelar les veritats per mitjà de l'estudi metafísic del llenguatge. Segons ell, el llenguatge és la casa de l'ésser  i l'home, el Daseinel pastor del llenguatge. L'atreviment d'En Heidegger bat rècords. L'opuscle citat, Què és metafísica, ve a ser una declaració d'intencions fet amb esperit bèl·lic, com si fos una declaració de guerra filosòfica. S'atreveix a dir que ell personalment, al investigar sobre l'ens adopta una nova actitud científica per mitjà de la qual recupera el fonament essencial de les ciències, fonament que aquestes ciències positives haurien perdut per complet, segons ell. I així, arriba a retreure que La ciència no vol saber res del no-res. Però no és menys cert també que, justament, quan intenta expressar la seva pròpia essència recorre al no-res...Què passa amb aquest no-res? I continua amb les seves declaracions i diu La presumpta sobrietat i superioritat de la ciència es converteix en ridiculesa si no pren amb serietat el no-res; i afegeix que D'aquí que no hi ha rigor de cap ciència comparable a la serietat de la metafísica.    A la postguerra i fins a la mort, En Heidegger manté un postura molt pessimista sobre el món contemporani. Sembla que la derrota alemanya significà, de qualque manera, l'esfondrament del seu món ideal (Pensem que al 1933 declarava que dipositava les seves il·lusions en el projecte nacional-socialista).  A l'entrevista a l'Spiegel, afirma que el desenvolupament d'un món dominat per la tecnologia és l'inici d'una era d'esclavatge i entén la cibernètica com a un gran mal.      Al costat d'En Heidegger, podria fer aquí, en aquest escrit, l'anàlisi de les filosofies d'una dotzena més de grans pensadors idealistes, però no és aquesta la meva intenció. Els filòsofs positivistes o els marxistes, en general, mantenen una major cohesió que els idealistes. Cada filòsof idealista, majorment, abandona el mètode instaurat pel seu predecessor i anuncia una nova filosofia amb uns nous objectius i un nou mètode. Des de Descartes, els corrents idealistes són un constant anar endavant i endarrere, i cada pensador inventa un nou mètode, escriu la seva particular història de la filosofia i fa seva llista d'autors preferits. 


Calvinisme i República. Una revisió (Reedició).

quetgles | 02 Març, 2018 17:35

                Calvinisme i República. Una revisió (Reedició).

 

 

    Aquest escrit és un fragment del meu llibre (on line)  La filosofia i la religió sense caretes | Quetgles's Weblog





 

Tesi: La línia d’expansió de la modernitat, de la democràcia i dels drets humans va anar indissolublement unida a la difusió de la Reforma, i, en particular, de la difusió del calvinisme.

La Revolució nord-americana en fou capítol notable; i fou la culminació d’un procés que s’inicià a l’any 1620 amb l’aventura del Mayflower. Aquells calvinistes radicals i impacients van tirar endavant el projecte d’establir colònies calvinistes a Nova Anglaterra. Aquells colons eren petits grangers – la major part – i menestrals.
Per primera vegada a la història, emergia, espontàniament, una nova societat sense estaments socials; una societat on no hi havia ni aristocràcia ni casta sacerdotal. Es convenient constatar altres característiques d’aquest fenomen social que ben aviat esdevingué un agent decisiu de la història mundial: Que aquelles colònies de petits grangers es mostraven molt actives, obertes, emprenedores; que, de bon començament, aquells colons eren moguts més per un ideal religiós que per interès econòmic; que aquells beats puritans del Mayflower anaren a Nova Anglaterra a la cerca d’un espai geogràfic on construir la seva nova Jerusalem, és a dir, la seva societat cristiana; que, d’antuvi, aquelles colònies s’organitzaren social i políticament amb un grau de llibertat sense parió al de la metròpoli; aquells beats insistien en que afirmar la llibertat, la igualtat de drets, la tolerància, la llibertat religiosa; que, d’antuvi, aquells beats establien l’escola laica; que no estaven, ni volien estar, aïllats del Món; l’ideal d’aquells homes religiosos no era apartar-se del Món, sinó construir un nou Món; que mantenien una intensa comunicació amb els germans d’Europa; que, fruit d’aquesta comunicació intensa, el ritme de migració també era intens; que, per aquesta causa, l’increment de població a Nova Anglaterra era, de molt, el més alt de tot Amèrica (Per comparació: Al 1760, el Canadà francès tenia una població de 40.000 colons, mentre que la de les tretze Colònies abastava la xifra de 1.500.000 colons. I una altra referència: el nombre de colons – colons només, sense comptar els indígenes – de Nova Anglaterra superava de molt els de tota l’Amèrica hispana); que el corrent migratori era estimulat per motius religiosos, però que, de cada vegada més, també ho era per motius purament econòmics; que, tot i que eren súbdits sense representació al Parlament britànic, disposaven de més llibertat que els de la metròpoli; que, entre les llibertats que ells mateixos es donaven, destacaven les tres grans marques calvinistes: l’assemblearisme, el cantonalisme i l’autogestió ( Assemblearisme, en el sentit de l’exercici de la democràcia directa per mitjà de les assemblees de ciutadans, per mitjà de les quals es decidien les lleis. I cantonalisme, és a dir, una forta tendència a fer prevaler els drets de les entitats menors com a garantia de llibertat); que els homes i dones de les tretze Colònies tenien una clara consciència dels avantatges del seu sistema polític; que la escolarització era generalitzada i la totalitat dels colons sabia llegir i escriure (a la mateixa època, a Castella, l’analfabetisme superava el 90 % de la població). En compliment del seu ideari il·lustrat, aquells colons s’afanyaren a fundar la primera Universitat a 1636, amb el nom de Harvard i que fou l’inici del que avui és la prestigiosa Universitat de Harvard; que, en efecte, eren les associacions civils, lliures, les que creaven escoles, biblioteques i Universitats; que els nord-americans, en general, tenien una major informació sobre quina era la situació política, social i religiosa a Europa que els propis europeus continentals; que els Estats Units esdevingueren el gran refugi mundial dels perseguits per causa de llur religió.

No fou per atzar que la República francesa s’esvaís de seguida i que la República nord-americana, en canvi, es consolidés com un règim molt estable (En contra de les previsions d’En Hegel, el qual tenia una informació molt pobra sobre la realitat nord-americana). Haurem de veure les contradiccions en que cauen els discursos que exalten sense esperit crític la Revolució francesa. Els escrits hagiogràfics sobre el tema no salven les contradiccions, ans al contrari, les fan més escandaloses. Amb la revolució, els francesos passaren de la monarquia absoluta a un període constituent per dotar-se d’una constitució; però l’assemblea constituent era un embolic de tendències polítiques diverses; no era el resultat d’unes negociacions entre forces polítiques representatives; els pagesos – que eren la majoria de la població – no disposaven d’un mecanisme de representació política pròpia; les masses de París – que feren d’exèrcit popular – no tenia uns autèntics representants que haguessin sorgit del seu si; les diverses constitucions que es succeïen amb vertigen responien a relacions de força política entre els grups parlamentaris; i els grups parlamentaris no eren els autèntics representants de les amples masses. Les greus insuficiències de comunicació intel·lectual i sentimental entre les amples masses revolucionàries i els que se suposava formalment que eren els seus representants polítics foren la causa determinant de l’esfondrament de la república.

Els expedicionaris del Mayflower elaboraren i juraren la famosa Declaració abans de desembarcar; els d’articles de la Declaració eren el resultat del debat, de les argumentacions i del consens de l’assemblea improvisada per aquells pelegrins. Aquella Declaració no fou paper mullat: des del primer dia, inspirava les formes de l’organització social i política. Els habitants de Nova Anglaterra eren conscients de la superioritat del seu sistema social; sabien que anaven constituint una societat més lliure i més igualitària (excepció feta de les tres Colònies del Sud, que eren esclavistes) que la de la metròpoli. Per l’altre costat, aquesta societat nord-americana despertava l’entusiasme entre les masses oprimides dels països d’Europa on s’havia fet la reforma; semblantment, entre les minories oprimides per motius religiosos; de bell antuvi, Nord-amèrica fou terra d’acollida dels jueus perseguits i d’altres minories discriminades per motius ideològics.
Finalment esclatà el conflicte per la sobirania; els colons de Nova Anglaterra es revoltaven contra el rei i contra el Parlament britànic; es proclamà la independència i va començar la guerra (1776); però aquesta revolució, a diferència de la francesa, feia 150 anys que s’estava congriant; al llarg d’aquest temps, les assemblees locals foren particularment actives i participaren de manera decisiva en les reformes i les innovacions socials i polítiques (Tot i que ja hi havia ciutats importants – Nova York, Boston, Filadèlfia – l’estructura social de la població de les Colònies era clarament agrària; la major part d’individus es dedicaven a activitats del sector primari; per altra banda, l’activitat econòmica de la resta de població girava al voltant de les activitats primàries. I allò que m’interessa destacar: La major part dels parlamentaris a l’assemblea constituent nord-americana defensaven exactament el mandat i la voluntat de les assemblees de pagesos, pagesos que formaven el segment majoritari de la població. I també: Els parlamentaris portaven el mandat de cada una de les tretze Colònies; i la Constitució que s’aprovà establia el sistema dels tretze Estats federats; cada Estat es reservava la plena sobirania en tot una sèrie qüestions fonamentals – govern interior, educació, policia, serveis socials i d’altres -. La major part d’articles de la Constitució no feien sinó recollir normes socials i polítiques que ja eren vigents a les Colònies. La República dels Estats Units d’Amèrica fou la primera república moderna del Món. Les condicions socials i polítiques de la nova república li donaren una situació d’avantatge respecte de la resta d’Estats del Món; no feren sinó incrementar les que ja tenien. Això determinà un ritme de creixement social i econòmic superior al dels països més avançats (No he de tractar aquí del genocidi de les nacions indígenes de Nord-amèrica, una de les grans tragèdies de la història).
Breument, he de fer un seguit de consideracions al voltant de la relació entre les revolucions i les ideologies: Que la Revolució francesa fou l’esclat d’una revolta, però que els grups socials que li donaven suport eren diversos, així com diversos eren els sentiments i els ideals que els movien. Que els il·lustrats no tenien un projecte comú i formaven faccions. Que les masses ciutadanes i les masses pageses no es movien pels mateixos sentiments i idees. Que hi hagué consens en arrancar els privilegis a l’aristocràcia i en alliberar-se del despotisme de l’Església catòlica. Que aquests alliberaments foren els grans èxits de la Revolució. Que la República francesa fou un fracàs estrepitós. I el que m’interessa subratllar: els qui aconseguien el poder polític – persones totes elles il·lustrades – en un moment determinat dedicaven ingents esforços a anul·lar i/o corregir les pràctiques i les normes que les masses es donaven a elles mateixes. El Consolat fou l’instrument de la contrarevolució; es dedicà a perseguir i liquidar tots els intents d’organització de masses revolucionàries.
La República nord-americana va gaudir de bona salut, la francesa va néixer malalta i va morir de seguida. La nord-americana s’ha mantingut en els principis de la Declaració fundacional fins el dia d’avui, amb esmenes constitucionals que no alteren l’esperit inicial. A l’Estat francès, pel contrari, es van anar succeint tot de règims inestables i de revolucions fracassades. Semblaria, doncs, que aquest exemple històric serviria d’argument als neoconservadors (per exemple, els ideòlegs del partit republicà als EUA) que sostenen que la religió cristiana (o sigui, les esglésies reformades) és una garantia de democràcia i que l’agnosticisme i l’ateisme són ideologies que condueixen al despotisme.

Tesi: El combat ideològic de Luter, primer, i de Calví, després, contra l’Església catòlica, foren el llevat del que seria la Il·lustració – la primera, la britànica -. Els arguments contra la teologia catòlica i contra la ideologia i la filosofia tomista foren l’inici de la Il·lustració. És erroni fer una confrontació entre Calvinisme i Il·lustració. En Calví i altres reformadors, i les esglésies de perfil calvinista, foren l’instrument essencial per tirar endavant amb èxit tot tipus de reformes.

Tesi: El calvinisme fou un poderós instrument que fou utilitzat amb èxit per les classes populars contra el despotisme. El calvinisme és una teologia, però més encara una proposició pràctica d’església reformada. La força del calvinisme va raure en la seva capacitat d’organització social.

Tesi: Prova de la superioritat intel·lectual dels reformats calvinistes fou la seva capacitat per crear i organitzar els nous exèrcits populars, exèrcits que demostraren que eren superiors als tradicionals aristocràtics.

Per descomptat, ni En Luter, ni En Calví feren declaracions a favor de l’esperit il·lustrat. Allò que predicava En Luter era la doctrina de la justificació per la fe; i En Calví la manera com construir una església cristiana, entesa com a comunitat dels qui han de ser salvats per Déu, com una societat teocràtica. En Calví establí un govern teocràtic a Ginebra. Però aquesta teocràcia calvinista estava ordenada de manera que quedés garantida la igualtat del cristià. La teocràcia calvinista era republicana; però republicana no com un afegit o una circumstància, sinó com un punt essencial de la comunitat cristiana. A l’església reformada no hi havia ni Papa ni bisbes; tampoc hi havia capellans, ni frares ni monges; no hi havia càrrecs religiosos, sinó que cada cristià era sacerdot i havia de compartir en plena igualtat les tasques eclesiàstiques; i ha de ser responsable d’aquelles tasques que li hagi assignat la comunitat. Pels calvinistes radicals, església i comunitat és la mateixa cosa; Déu és present en totes les activitats dels homes.

Tesi: El calvinisme és radical. S’ha d’entendre que quan proclama que cada cristià és sacerdot, això estableix també la igualtat intel·lectual entre els cristians reformats.

Fou a les àrees luteranes i calvinistes on sorgí la Il·lustració. Aquells cristians reformats no es limitaren a tolerar l’avanç de la ciència i la divulgació científica, sinó que hi participaren directament i decidida. La Reforma i, encara més, el calvinisme foren la clau de la revolució ideològica. Els luterans establiren el principi de llibertat de consciència com a paret mestre i desmuntaren els aparells d’opressió de l’Església de Roma. Els calvinistes anaren més enllà; la proesa calvinista consistí en bastir una Església sense casta sacerdotal. Una vegada alliberats del jou catòlic, no només hi hagué una explosió d’edicions de la Bíblia en llengua vernacle; tot de llibres prohibits fins aleshores pogueren ésser publicats; així succeí amb l’obra de Copèrnic i de Galilei. N’Spinoza – jueu de religió – fou expulsat de la sinagoga d’Amsterdam, però pogué desplegar lliurement les seves activitats sense ésser perseguit o molestat per l’Administració holandesa; i En Descartes decidí establir la seva residència a La Haia.

 


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb