El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

En sobren milers de fil˛sofs.

quetgles | 10 Gener, 2018 09:58


      (Podria esser que el post que vaig publicar al 2012 hagués estat eliminat o marginat per la Inquisició. L'escrit que segueix és una reedició. Salut.)

    

                            

                       Quaranta mil filòsofs que sobren

     Proemi.

           L'objectiu d'aquest escrit és fer veure que les elits que controlen el Poder en tot temps són en guerra ideològica permanent per tal de blindar els seus privilegis.  

       Des de l'aparició de les primeres escoles de filosofia (segle VI aC), el Poder, els diversos poders, van intentar manipular les filosofies de manera que servissin els seus interessos ideològics.

      Els règims absoluts no deixen circular un paper que no porti el nihil obstat.  Estableixen quina ha d'ésser la filosofia oficial. Les altres filosofies o bé són marginades o bé prohibides.

     El lector ha d'entendre (així ho espero) que la valoració de la capacitat científicadels diversos filòsofs era establerta des de les esferes del Poder. I que, igualment, sempre ha sigut el Poder el qui escriu la història de la filosofia.

    Jo confio en fer créixer la suspicàcia del lector amb relació a les valoracions dels filòsofs i a la història de la filosofia oficial.

 

      El lector pot constatar que els actuals llibres de text de filosofia així com les grans enciclopèdies mantenen els rànquings  heretats del mil·leni de despotisme de Roma.

     El lector pot veure que al programari de filosofia del Ministeri espanyol (I al de la Conselleria catalana) figuren, entre els dotze filòsofs més grans, justament els filòsofs que eren considerats la màxima autoritat científica durant la llarga època del despotisme, com són Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí d'Hipona i Tomàs d'Aquino. Semblantment, fan una solemne construcció hagiogràfica de la figura d'En Descartes, personatge que va oferir els seus serveis a la Universitat de París, és a dir, al arquebisbe de París.

   El lector haurà de copsar, de bon principi, que les Facultats de Filosofia són sota el domini de les elits socials i econòmiques.  I en referència a Catalunya i a Espanya, les Facultats de Filosofia continuen sota el control dels  continuadors de la Universitat de l'època franquista. Encara fan rutllar les càtedres d'Ètica, de Metafísica (una disfressa de la Teologia) i de Psicologia (com a  Ciència de l'Ànima, de manera que En Plató i N'Aristòtil són fonamentals).

      La major part de qüestions que veurem tenen un tractament més ampli al meu llibre penjat  a la Xarxa  La filosofia i la religió sense caretes

     Tot seguit exposo tota una bateria de breus enunciats que palesen l'esperit reaccionari i supersticiós del Poder de Roma.

   

   Tesis i aclariments.

1.          Tan bon punt aparegueren les societats dividides en classes socials, s'inicià la lluita de classes (tal com ho explica En Marx) i la lluita de classes ideològica.

2.          Al llarg de la història, fins a l'època moderna, l'ordenació social era regulada per la religió i per les castes sacerdotals. La moral social i la familiar estaven basades en la dogmàtica religiosa. I la casta sacerdotal retenia l'autoritat en matèria de moral.

3.          Al llarg de la història, la lluita de classes prenia forma de dissensió religiosa.

4.          El desplegament de les ciutats gregues (com a societats industrials i comercials) al segle VIII aC va provocar les primeres revolucions democràtiques i l'aparició d'un discurs social il·lustrat que no s'atenia al dogma religiós ni a la moral tradicional, un discurs que propugnava la revolta contra l'aristocràcia terratinent.

5.          El discurs democràtic - tant a les polis democràtiques com a les societats actuals - es fonamenta en el concepte d'emotivisme moral i el de convencionalitat social.  L'emotivisme moral és el principi de la ideologia democràtica. El nomos de les ciutats democràtiques no era expressió dels designis dels déus sinó dels sentiments de la majoria dels ciutadans. Les normes morals i les lleis de la ciutat eren el resultat d'una convenció entre els ciutadans. Els savis del segle de Pèricles foren els teòrics de la convencionalitat. Els savis en feren teories i debateren sobre el tema, però primer foren les amples masses ciutadanes  les que es mogueren endutes per l'emotivisme moral i imposaren el nomos, la llei de la ciutat democràtica.

6.           No fou el cas que el discurs platònic s'imposés sobre el discurs dels il·lustrats (ara, malèvolament, denominats sofistes) per causa d'una suposada superioritat dialèctica.   No, en absolut. Foren les armes de Macedònia les que posaren punt final a l'aventura democràtica de les polis.

7.          Els llibres de text i les enciclopèdies, majorment, fan seva la concepció de la tradició cristiana que exalça la bonesa l'Imperi romà. En Hegel, en canvi, denuncià la perversitat de l'Imperi. Així, en un apèndix sobre el món romà del seu llibre La Raó de la història, deixà dit: La contradicció...es desenvolupa, del costat de l'aristocràcia, en superstició i en l'afirmació d'una violència freda i àvida, i del costat democràtic com a corrupció plebea. Tal dissolució provoca la desgràcia general i la mort de la vida ètica.

8.          A la Roma imperial, En Plató i N'Aristòtil eren uns perfectes desconeguts. Les escrits filosòfics i les escoles de filosofia utilitzaven la llengua grega però no la llatina. Els patricis van menysprear la filosofia. I no foren rares les prohibicions contra l'ensenyament de la filosofia.  En rigor, es pot dir que a la cultura clàssica llatina  no hi va haver autèntics filòsofs.

9.          Individus de la classe dominant fan projectes i elaboren teories amb l'objectiu d'augmentar el poder de la seva elit  i de blindar els seus privilegis.

10.    Però majorment els projectes de domini de classe no és fan mai públics. Si de cas, es disfressen de manera que ocultin les perverses intencions que contenen.

11.     L'emperador Constantí, el Gran, al segle IV, projectà i tirà endavant el projecte d'homogeneïtzar la multitud de pobles de l'Imperi per mitjà de l'establiment d'una religió universal i una Església que cobrís tot l'orbe imperial.

12.   El projecte d'En Constantí arribà massa tard per a salvar Roma (Edicte de Milà, any 313), però, en canvi, va permetre la subsistència de Constantinoble (Bizanci) mil anys més que Roma .

13.       Per l'edicte de Teodosi, any 380, la religió cristiana era declarada religió oficial de  l'Imperi romà.   L'Església cristiana era un instrument al servei del Poder de Roma. El seu objectiu principal era fer submises les classes més explotades, en especial, els esclaus. Els Evangelis ho deixaven dit molt clarament;  així, En Pau de Tars escrigué:   que els esclaus es mostrin submisos en tot als seus amos...que siguin model de fidelitat perfecta; i també es pot llegir: Esclaus, obeïu els vostres amos...Amos, practiqueu la justícia i l'equitat amb els vostres esclaus.   

14.   La màquina política de l'Església fou dissenyada de manera que fos totalment impossible l'exercici democràtic, alhora que incorporava com a agents seus a individus procedents de les classes oprimides.  

15.     La casta sacerdotal cristiana procedia de les classes oprimides però de manera que constituïa una nova classe que predicava la submissió dels oprimits  al Poder com un mèrit moral.

16.    Els patricis bé que s'avançaven a dir que no volien perdre el temps amb la filosofia. Però la nova casta sacerdotal cristiana-romana invertí la tradició cristiana de negació de la filosofia i es proclamà com a autoritat en matèria de filosofia, és a dir, en matèria del saber en general.

17.    L'Església romana establí el monopoli del saber.

18.   A tot temps, l'Església catòlica falsifica la història.

19.    L'Enciclopèdia catòlica sosté la tesi segons la qual la ingent capacitat intel·lectual de N'Agustí s'imposà com autoritat màxima en matèria de filosofia.

20.    No fou el cas que els llibres de N'Agustí d'Hipona guanyessin les ments i els cors de l'antiga cristiandat. La realitat històrica fou que la Jerarquia cristiana establí la filosofia agustina com oficial a l'orbe cristià.

21.   A tot temps, és el Papa i la Cúria romana els qui determinen quina és la filosofia oficial de l'Església. I és la Cúria (el Sant Ofici, en especial) la que aprova o prohibeix una determinada filosofia o teoria.

22.  En contra del que diuen els llibres de text i l'Enciclopèdia catòlica, durant la llarga època del despotisme de Roma  no hi va haver una florida de filòsofs, sinó una munió de teòlegs (per centenars o milers) tots ells sota l'autoritat intel·lectual del Papa de Roma.

23.  Certament, fins a la revolta d'En Luter, la filosofia era ancilla Theologiae, la serventa de la teologia (La teologia era la ciència suprema, dintre la piràmide pseudocientífica).

24.   Certament, aquells milers de frares que ocupaven  les càtedres de les Universitats eren teòlegs, i majorment també figuraven com a savis i com a filòsofs.  Però tots ells es declaraven ardents defensors de la dogmàtica cristiana i obedients a l'autoritat del Papa, el qual era reconegut com a infal·lible per aquella tropa.

25.    Fins a l'esclat del luteranisme, l'orbe cristià estigué sotmès al despotisme intel·lectual de Roma. Durant segles, els frares teòlegs es mantenien dins límits de la filosofia oficial, d'una manera molt estricte;  sabien que sobrepassar els límits significava desafiar els agents de la Inquisició.

26.    Fins al segle XIII, aquells teòlegs desplegaren el seu saber còmodament instal·lats en la filosofia de N'Agustí (de base absolutament platònica). La nova teologia d'En Tomàs d'Aquino - feta per encàrrec del Papa  En Climent IV -  prenia per base la filosofia de N'Aristòtil, però evitant la crítica a l'agustinisme (Si de cas, la filosofia d'En Plató fou definida com a realisme exagerat).

27.   Resta palès que l'orbe cristià es va mantenir quasi immòbil en relació a la filosofia. Es va moure entre el platonisme i un aristotelisme platònic.

28.   Els llibres de text i les enciclopèdies que donen a entendre  que durant l'edat mitjana hi va haver una florida de grans filòsofs  allò que fan realment es servir els interessos de Roma. Fan costat a la superxeria catòlica romana, segons la qual l'Església catòlica fou una font inesgotable de filosofia i de ciència.

29.    El rei va nu.  Ja a finals de l'Imperi romà, l'emperador  cedí a l'Església cristiana  la tasca del censor mores, la de vigilar i controlar el comportament moral de les persones. 

30.   L'Església cristiana esdevingué el més formidable instrument d'opressió al servei de l'Imperi. Era un vast organisme els agents del qual procedien majorment de les pròpies classes socials oprimides així com de les diverses nacions sotmeses a Roma.

31.    El rei va nu. És una superxeria sostenir que l'Església cristiana romana fou la salvadora de la cultura llatina. La veritat és que l'Església rutllava com un dèspota no il·lustrat que establí el seu monopoli sobre creences i ideologies.  L'Església perseguia les religions no cristianes, així com els grups cristians dissidents (denominats heretges).

32.    El rei va nu. L'Església catòlica sempre és summament militarista, cerca la destrucció física de l'enemic ideològic. Així, l'Església feu tancar les escoles de filosofia (Els llibres de text carreguen el mort a l'emperador Teodosi).

33.   El Papa En Benet XVI, a la seva Audiència General  de 24.03.2010, es dedicà a exalçar la figura de N'Albert Bollstadt, conegut com a Albert Magne o Albert el Gran, i, així, d'ell digué:  ... fent un cop d’ull als títols de les seves nombrosíssimes obres, ens adonem que la seva cultura és prodigiosa i que els seus interessos enciclopèdics el van portar a ocupar-se no sols de filosofia i de teologia, com altres contemporanis seus, sinó també de qualsevol altra disciplina coneguda en aquell temps: física, química, astronomia, mineralogia, botànica, zoologia… Per aquest motiu el papa Pius XII el va nomenar patró dels conreadors de les ciències naturals i també se li diu Doctor universalis precisament per la vastitud dels seus interessos i del seu saber.     En Benet XVI fa costat i reforça la tradició hagiogràfica catòlica, tradició que fa un cultiu continuat de les superxeries més  inversemblants.  Vegem-ho.

34.    N'Albert Magne (Albert Bollstadt, s'hauria d'anomenar)  és un típic i notable exemplar de savi medieval. N'Albert és un típic frare dominic, teòleg i filòsof. N'Albert Magne, segons els seus textos, fa palesa la incapacitat de l'escolàstica per a produir ciència.  Aquells frares eren la negació de l'esperit científic.

35.   L'Enciclopèdia Catòlica  assenyala com a mèrit de N'Albert el seu acostament als tractats aristotèlics sobre ciències de la naturalesa. El defineix com a gran impulsor de les ciències i com el més notable dels científics medievals.

36.    Certament, N'Albert va utilitzar tot d'elements de la filosofia de N'Aristòtil, en especial, els referits a la física i a les teories sobre la naturalesa. Però he de dir que els textos aristotèlics sobre aquesta temàtica és una col·lecció ingent de teories la inconsistència de les quals fou posada en evidència per la ciència moderna. N'Albert Bollstadt i N'Aristòtil en cap cas van produir recursos vàlids per a la ciència (Podeu veure els meus arguments contra l'Univers catòlic a la meva web   N'Aristòtil i En Tomàs d'Aquino).

37.    Si ens atenim als seus textos, veurem que N'Albert de Bollstatd era el típic frare savi-ignorant.  La seva gran saviesa consistia en una acumulació d'errors, disbarats, supersticions, fantasies absurdes i tot de materials no científics que heretava de mils anys de conreu de falsa ciència. N'Albert, al igual que la resta de falsos savis, no és que cometi qualques errors, sinó que és dins el pou de l'anticiència. Resulta difícil trobar qualque teoria seva que sigui científicament acceptable.

   N'Albert, al igual que la major part de teòlegs medievals, exposa la vida contemplativa (vida dedicada a contemplar intel·lectualment a Déu) com a objectiu essencial dels cristians. Podeu veure una mostra de la literatura teològica de N'Albert, que fa així:

No busqueu amb massa ansietat després de la gràcia de la devocióla dolçor sensible i les llàgrimesperò deixa que el teu principal preocupació és romandre unitsinteriorment a Déu per la bona voluntat en la part intel · lectual de l'ànima[50]

[66] De veritat res és tan agradable a Déu com una ànima lliure de tot rastre i la imatge de les coses creadesUna veritable religió ha d'estar en llibertat de totes lescriatures que poden ser totalment lliure per dedicar-se només a Déu i unir-se a ellDenegar a tu mateixper tantperquè puguis seguir Crist, el teu Senyor i Déu, queera realment pobreobedientcasthumili el sofriment, i la vida i la mort eren un escàndol per a moltscom l'Evangeli mostra precisament[51]

L'ànimaquan se separa del cosproblemes no pel que fa al que es fa de la closca que ha abandonat-que pot ser crematpenjat, que es parla malament de lai l'ànima noes veu afectada per aquests atemptats[52], però només pensa en l'eternitat [67] i de launa cosa necessàriadels quals el Senyor ens parla en l'Evangeli [53]

Així El teu has de considerar el teu coscom si l'ànima s'allibera ja d'ellaEstablirvegada davant dels teus ulls la vida eterna en Déuque t'esperai pensar que nomésel bé que el Senyor va dir: "Una cosa és necessària" [54Una gran gràcia per després descendir sobre la teva ànimaque ajudarà a et en l'adquisició de la puresade la ment i senzillesa de cor.

 
Així va ser amb els màrtirsdels Paresels elegitsi tots els benauratsEsmenyspreava a tots i només pensava en la seguretat de posseir Déu etern de les seves ànimes...

Aixíarmat dins i unit a Déu per una bona voluntatque menyspreava tot el que és d'aquest móncom si la seva ànima ja s'havia anat del cos
 (Sobre la unió amb Déu, capítol X).

   En Josep Lluís Canet, de la Universitat de València, fa un recull de textos que podeu veure al seu post La dona verinosa; textos que posen de manifest la manca de ciència dels autors antics i medievals a l'hora de fer teories per explicar els fenòmens de la naturalesa, en aquest cas, de la naturalesa de dona. Segons destaca En Canet, els medievals feren seves les teories aristotèliques sobre la inferioritat de la dona però introduïren el concepte de la perillositat de la dona. Així, es pot llegir: En aquesta teoria, la dona és més freda que l'home, el que és

 causa de la seva imperfecció, i no per ser un home deformat o mutilat, com volia demostrar

Aristóteles. Aristòtil. Idea aquesta que arrenca del mateix Estagirita en el seu De generatione animalium II, 3,-i la torna a repetir en el llibre IV, 6, i en la Metafísica, VII, 9; VII, 16, - reproduint en gran part de les enciclopèdies medievals i els tractats de medicina, fins a arribar a Sant Tomàs, Summa Theologica, 1, qui li donarà l'empremta cristiana, de manera que les seves idees es repetiran en la majoria de textos i serà assumit per la pròpia Inquisició, com es pot comprovar en el Malleus Maleficarum dels inquisidors Heinrich Kramer i Jaume Sprenger de fins de l'Edat  Mitjana, en el qual es defineix a la dona com l'ésser més apte per pactar amb el diable i realitzar maleficis i conjurs.

 A l'escrit de Canet també es troben cites a N'Albert de Bollstatd, en concret, de  Els secrets de les dones, que tingué una vasta difusió. A una de les cites, es pot llegir: Hi ha bastants que dubten si els animals imperfectes s'engendren de semen o de corrupció. Avicennes,

 en el seu tractat del diluvi, creu que poden formar-se de dues maneres ... Això mateix ho demostra clarament amb un altre exemple. Preneu, diu, cabells d'una dona, poseu-los sota terra ben assaonada, on hagi hagut un femer durant l'hivern, i al principi de la primavera o l'estiu, quan el

 cabell s'hagi escalfat per la calor del sol, engendrarà serps, que tot seguit donaran naixement

 a altres de la mateixa espècie. El mateix s'adverteix amb un ratolí engendrat primer de podridura  i que de seguida dóna naixement a un altre ... [Els admirables secrets d'Albert el Gran: 1982. 25-26].

38. Es pot constatar que les obres dels savis medievals no són a l'abast del públic, majorment. . Mentre la Jerarquia catòlica continua impertèrrita exalçant els pseudosavis cristians medievals, alhora intenta evitar l'edició de les obres que tingueren més fama.  Hem de suposar que la Cúria romana considera que l'accés del gran públic a aquestes obres provocaria un gran escàndol. Restaria evident que el rei va nu. Restaria evident que aquells frares era una banda de fervents apologistes de la religió cristiana  els quals  proposaven tot de mesures de repressió i de violència  contra els dissidents i contra els creients d'altres religions, dels jueus i dels musulmans, majorment.

39.    Un hom podria pensar que, actualment, amb el reconeixement universal de les ciències experimentals i amb el predomini del positivisme, la tradició intel·lectual cristiana restaria humiliada i  marginada. Però s'enganyaria. A l'actualitat, En Benet XVI té declarada la guerra contra el laïcisme fonamentalista  i contra el cientifisme ateu. És un error suposar que el poder de Roma fou destruït per la Il·lustració. No fou així. L'Església catòlica és absolutament militarista; no pot ésser vençuda per la ploma sinó per l'espasa. Roma va aixecar un exèrcit amb l'objectiu d'eradicar el luteranisme, tot i que aquest ideari havia guanyat la guerra ideològica a Alemanya.  Foren les armes dels prínceps alemanys les que salvaren la reforma luterana de la destrucció programada per Roma.

40.      En Benet XVI es mostra desafiant contra el laïcisme però no és un il·lús. Sap que disposa d'uns grans poders.  Sap que disposa de grans instruments de guerra ideològica. 

41.    El lector pot constatar que la major part de llibres de text (l'Educació oficial) i de les grans enciclopèdies semblen sotmesos al diktat de Roma. El lector pot constatar que hi ha pots llibres a l'abast que denunciïn la mistificació històrica que elabora ininterrompudament la Cúria romana.

42.   Com a referent per al lector català, es pot veure el que diu l'Enciclopèdia Catalana. En relació a les grans figures cristianes o relacionades amb el cristianisme, la GEC abandona la crítica il·lustrada i s'aproxima al tractament hagiogràfic propi de l'Enciclopèdia Catòlica.

   

Quaranta mil fil˛sofs que sobren

quetgles | 10 Gener, 2018 09:40


     

                            

                       Quaranta mil filòsofs que sobren

 

           (Aquest escrit és una reedició d'un post fet al 2012. Sospito que la Inquisició el va liquidar o marginar. Salut)

     Proemi.

           L'objectiu d'aquest escrit és fer veure que les elits que controlen el Poder en tot temps són en guerra ideològica permanent per tal de blindar els seus privilegis.  

       Des de l'aparició de les primeres escoles de filosofia (segle VI aC), el Poder, els diversos poders, van intentar manipular les filosofies de manera que servissin els seus interessos ideològics.

      Els règims absoluts no deixen circular un paper que no porti el nihil obstat.  Estableixen quina ha d'ésser la filosofia oficial. Les altres filosofies o bé són marginades o bé prohibides.

     El lector ha d'entendre (així ho espero) que la valoració de la capacitat científicadels diversos filòsofs era establerta des de les esferes del Poder. I que, igualment, sempre ha sigut el Poder el qui escriu la història de la filosofia.

    Jo confio en fer créixer la suspicàcia del lector amb relació a les valoracions dels filòsofs i a la història de la filosofia oficial.

 

      El lector pot constatar que els actuals llibres de text de filosofia així com les grans enciclopèdies mantenen els rànquings  heretats del mil·leni de despotisme de Roma.

     El lector pot veure que al programari de filosofia del Ministeri espanyol (I al de la Conselleria catalana) figuren, entre els dotze filòsofs més grans, justament els filòsofs que eren considerats la màxima autoritat científica durant la llarga època del despotisme, com són Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí d'Hipona i Tomàs d'Aquino. Semblantment, fan una solemne construcció hagiogràfica de la figura d'En Descartes, personatge que va oferir els seus serveis a la Universitat de París, és a dir, al arquebisbe de París.

   El lector haurà de copsar, de bon principi, que les Facultats de Filosofia són sota el domini de les elits socials i econòmiques.  I en referència a Catalunya i a Espanya, les Facultats de Filosofia continuen sota el control dels  continuadors de la Universitat de l'època franquista. Encara fan rutllar les càtedres d'Ètica, de Metafísica (una disfressa de la Teologia) i de Psicologia (com a  Ciència de l'Ànima, de manera que En Plató i N'Aristòtil són fonamentals).

      La major part de qüestions que veurem tenen un tractament més ampli al meu llibre penjat  a la Xarxa  La filosofia i la religió sense caretes

     Tot seguit exposo tota una bateria de breus enunciats que palesen l'esperit reaccionari i supersticiós del Poder de Roma.

   

   Tesis i aclariments.

1.          Tan bon punt aparegueren les societats dividides en classes socials, s'inicià la lluita de classes (tal com ho explica En Marx) i la lluita de classes ideològica.

2.          Al llarg de la història, fins a l'època moderna, l'ordenació social era regulada per la religió i per les castes sacerdotals. La moral social i la familiar estaven basades en la dogmàtica religiosa. I la casta sacerdotal retenia l'autoritat en matèria de moral.

3.          Al llarg de la història, la lluita de classes prenia forma de dissensió religiosa.

4.          El desplegament de les ciutats gregues (com a societats industrials i comercials) al segle VIII aC va provocar les primeres revolucions democràtiques i l'aparició d'un discurs social il·lustrat que no s'atenia al dogma religiós ni a la moral tradicional, un discurs que propugnava la revolta contra l'aristocràcia terratinent.

5.          El discurs democràtic - tant a les polis democràtiques com a les societats actuals - es fonamenta en el concepte d'emotivisme moral i el de convencionalitat social.  L'emotivisme moral és el principi de la ideologia democràtica. El nomos de les ciutats democràtiques no era expressió dels designis dels déus sinó dels sentiments de la majoria dels ciutadans. Les normes morals i les lleis de la ciutat eren el resultat d'una convenció entre els ciutadans. Els savis del segle de Pèricles foren els teòrics de la convencionalitat. Els savis en feren teories i debateren sobre el tema, però primer foren les amples masses ciutadanes  les que es mogueren endutes per l'emotivisme moral i imposaren el nomos, la llei de la ciutat democràtica.

6.           No fou el cas que el discurs platònic s'imposés sobre el discurs dels il·lustrats (ara, malèvolament, denominats sofistes) per causa d'una suposada superioritat dialèctica.   No, en absolut. Foren les armes de Macedònia les que posaren punt final a l'aventura democràtica de les polis.

7.          Els llibres de text i les enciclopèdies, majorment, fan seva la concepció de la tradició cristiana que exalça la bonesa l'Imperi romà. En Hegel, en canvi, denuncià la perversitat de l'Imperi. Així, en un apèndix sobre el món romà del seu llibre La Raó de la història, deixà dit: La contradicció...es desenvolupa, del costat de l'aristocràcia, en superstició i en l'afirmació d'una violència freda i àvida, i del costat democràtic com a corrupció plebea. Tal dissolució provoca la desgràcia general i la mort de la vida ètica.

8.          A la Roma imperial, En Plató i N'Aristòtil eren uns perfectes desconeguts. Les escrits filosòfics i les escoles de filosofia utilitzaven la llengua grega però no la llatina. Els patricis van menysprear la filosofia. I no foren rares les prohibicions contra l'ensenyament de la filosofia.  En rigor, es pot dir que a la cultura clàssica llatina  no hi va haver autèntics filòsofs.

9.          Individus de la classe dominant fan projectes i elaboren teories amb l'objectiu d'augmentar el poder de la seva elit  i de blindar els seus privilegis.

10.    Però majorment els projectes de domini de classe no és fan mai públics. Si de cas, es disfressen de manera que ocultin les perverses intencions que contenen.

11.     L'emperador Constantí, el Gran, al segle IV, projectà i tirà endavant el projecte d'homogeneïtzar la multitud de pobles de l'Imperi per mitjà de l'establiment d'una religió universal i una Església que cobrís tot l'orbe imperial.

12.   El projecte d'En Constantí arribà massa tard per a salvar Roma (Edicte de Milà, any 313), però, en canvi, va permetre la subsistència de Constantinoble (Bizanci) mil anys més que Roma .

13.       Per l'edicte de Teodosi, any 380, la religió cristiana era declarada religió oficial de  l'Imperi romà.   L'Església cristiana era un instrument al servei del Poder de Roma. El seu objectiu principal era fer submises les classes més explotades, en especial, els esclaus. Els Evangelis ho deixaven dit molt clarament;  així, En Pau de Tars escrigué:   que els esclaus es mostrin submisos en tot als seus amos...que siguin model de fidelitat perfecta; i també es pot llegir: Esclaus, obeïu els vostres amos...Amos, practiqueu la justícia i l'equitat amb els vostres esclaus.   

14.   La màquina política de l'Església fou dissenyada de manera que fos totalment impossible l'exercici democràtic, alhora que incorporava com a agents seus a individus procedents de les classes oprimides.  

15.     La casta sacerdotal cristiana procedia de les classes oprimides però de manera que constituïa una nova classe que predicava la submissió dels oprimits  al Poder com un mèrit moral.

16.    Els patricis bé que s'avançaven a dir que no volien perdre el temps amb la filosofia. Però la nova casta sacerdotal cristiana-romana invertí la tradició cristiana de negació de la filosofia i es proclamà com a autoritat en matèria de filosofia, és a dir, en matèria del saber en general.

17.    L'Església romana establí el monopoli del saber.

18.   A tot temps, l'Església catòlica falsifica la història.

19.    L'Enciclopèdia catòlica sosté la tesi segons la qual la ingent capacitat intel·lectual de N'Agustí s'imposà com autoritat màxima en matèria de filosofia.

20.    No fou el cas que els llibres de N'Agustí d'Hipona guanyessin les ments i els cors de l'antiga cristiandat. La realitat històrica fou que la Jerarquia cristiana establí la filosofia agustina com oficial a l'orbe cristià.

21.   A tot temps, és el Papa i la Cúria romana els qui determinen quina és la filosofia oficial de l'Església. I és la Cúria (el Sant Ofici, en especial) la que aprova o prohibeix una determinada filosofia o teoria.

22.  En contra del que diuen els llibres de text i l'Enciclopèdia catòlica, durant la llarga època del despotisme de Roma  no hi va haver una florida de filòsofs, sinó una munió de teòlegs (per centenars o milers) tots ells sota l'autoritat intel·lectual del Papa de Roma.

23.  Certament, fins a la revolta d'En Luter, la filosofia era ancilla Theologiae, la serventa de la teologia (La teologia era la ciència suprema, dintre la piràmide pseudocientífica).

24.   Certament, aquells milers de frares que ocupaven  les càtedres de les Universitats eren teòlegs, i majorment també figuraven com a savis i com a filòsofs.  Però tots ells es declaraven ardents defensors de la dogmàtica cristiana i obedients a l'autoritat del Papa, el qual era reconegut com a infal·lible per aquella tropa.

25.    Fins a l'esclat del luteranisme, l'orbe cristià estigué sotmès al despotisme intel·lectual de Roma. Durant segles, els frares teòlegs es mantenien dins límits de la filosofia oficial, d'una manera molt estricte;  sabien que sobrepassar els límits significava desafiar els agents de la Inquisició.

26.    Fins al segle XIII, aquells teòlegs desplegaren el seu saber còmodament instal·lats en la filosofia de N'Agustí (de base absolutament platònica). La nova teologia d'En Tomàs d'Aquino - feta per encàrrec del Papa  En Climent IV -  prenia per base la filosofia de N'Aristòtil, però evitant la crítica a l'agustinisme (Si de cas, la filosofia d'En Plató fou definida com a realisme exagerat).

27.   Resta palès que l'orbe cristià es va mantenir quasi immòbil en relació a la filosofia. Es va moure entre el platonisme i un aristotelisme platònic.

28.   Els llibres de text i les enciclopèdies que donen a entendre  que durant l'edat mitjana hi va haver una florida de grans filòsofs  allò que fan realment es servir els interessos de Roma. Fan costat a la superxeria catòlica romana, segons la qual l'Església catòlica fou una font inesgotable de filosofia i de ciència.

29.    El rei va nu.  Ja a finals de l'Imperi romà, l'emperador  cedí a l'Església cristiana  la tasca del censor mores, la de vigilar i controlar el comportament moral de les persones. 

30.   L'Església cristiana esdevingué el més formidable instrument d'opressió al servei de l'Imperi. Era un vast organisme els agents del qual procedien majorment de les pròpies classes socials oprimides així com de les diverses nacions sotmeses a Roma.

31.    El rei va nu. És una superxeria sostenir que l'Església cristiana romana fou la salvadora de la cultura llatina. La veritat és que l'Església rutllava com un dèspota no il·lustrat que establí el seu monopoli sobre creences i ideologies.  L'Església perseguia les religions no cristianes, així com els grups cristians dissidents (denominats heretges).

32.    El rei va nu. L'Església catòlica sempre és summament militarista, cerca la destrucció física de l'enemic ideològic. Així, l'Església feu tancar les escoles de filosofia (Els llibres de text carreguen el mort a l'emperador Teodosi).

33.   El Papa En Benet XVI, a la seva Audiència General  de 24.03.2010, es dedicà a exalçar la figura de N'Albert Bollstadt, conegut com a Albert Magne o Albert el Gran, i, així, d'ell digué:  ... fent un cop d’ull als títols de les seves nombrosíssimes obres, ens adonem que la seva cultura és prodigiosa i que els seus interessos enciclopèdics el van portar a ocupar-se no sols de filosofia i de teologia, com altres contemporanis seus, sinó també de qualsevol altra disciplina coneguda en aquell temps: física, química, astronomia, mineralogia, botànica, zoologia… Per aquest motiu el papa Pius XII el va nomenar patró dels conreadors de les ciències naturals i també se li diu Doctor universalis precisament per la vastitud dels seus interessos i del seu saber.     En Benet XVI fa costat i reforça la tradició hagiogràfica catòlica, tradició que fa un cultiu continuat de les superxeries més  inversemblants.  Vegem-ho.

34.    N'Albert Magne (Albert Bollstadt, s'hauria d'anomenar)  és un típic i notable exemplar de savi medieval. N'Albert és un típic frare dominic, teòleg i filòsof. N'Albert Magne, segons els seus textos, fa palesa la incapacitat de l'escolàstica per a produir ciència.  Aquells frares eren la negació de l'esperit científic.

35.   L'Enciclopèdia Catòlica  assenyala com a mèrit de N'Albert el seu acostament als tractats aristotèlics sobre ciències de la naturalesa. El defineix com a gran impulsor de les ciències i com el més notable dels científics medievals.

36.    Certament, N'Albert va utilitzar tot d'elements de la filosofia de N'Aristòtil, en especial, els referits a la física i a les teories sobre la naturalesa. Però he de dir que els textos aristotèlics sobre aquesta temàtica és una col·lecció ingent de teories la inconsistència de les quals fou posada en evidència per la ciència moderna. N'Albert Bollstadt i N'Aristòtil en cap cas van produir recursos vàlids per a la ciència (Podeu veure els meus arguments contra l'Univers catòlic a la meva web   N'Aristòtil i En Tomàs d'Aquino).

37.    Si ens atenim als seus textos, veurem que N'Albert de Bollstatd era el típic frare savi-ignorant.  La seva gran saviesa consistia en una acumulació d'errors, disbarats, supersticions, fantasies absurdes i tot de materials no científics que heretava de mils anys de conreu de falsa ciència. N'Albert, al igual que la resta de falsos savis, no és que cometi qualques errors, sinó que és dins el pou de l'anticiència. Resulta difícil trobar qualque teoria seva que sigui científicament acceptable.

   N'Albert, al igual que la major part de teòlegs medievals, exposa la vida contemplativa (vida dedicada a contemplar intel·lectualment a Déu) com a objectiu essencial dels cristians. Podeu veure una mostra de la literatura teològica de N'Albert, que fa així:

No busqueu amb massa ansietat després de la gràcia de la devocióla dolçor sensible i les llàgrimesperò deixa que el teu principal preocupació és romandre unitsinteriorment a Déu per la bona voluntat en la part intel · lectual de l'ànima[50]

[66] De veritat res és tan agradable a Déu com una ànima lliure de tot rastre i la imatge de les coses creadesUna veritable religió ha d'estar en llibertat de totes lescriatures que poden ser totalment lliure per dedicar-se només a Déu i unir-se a ellDenegar a tu mateixper tantperquè puguis seguir Crist, el teu Senyor i Déu, queera realment pobreobedientcasthumili el sofriment, i la vida i la mort eren un escàndol per a moltscom l'Evangeli mostra precisament[51]

L'ànimaquan se separa del cosproblemes no pel que fa al que es fa de la closca que ha abandonat-que pot ser crematpenjat, que es parla malament de lai l'ànima noes veu afectada per aquests atemptats[52], però només pensa en l'eternitat [67] i de launa cosa necessàriadels quals el Senyor ens parla en l'Evangeli [53]

Així El teu has de considerar el teu coscom si l'ànima s'allibera ja d'ellaEstablirvegada davant dels teus ulls la vida eterna en Déuque t'esperai pensar que nomésel bé que el Senyor va dir: "Una cosa és necessària" [54Una gran gràcia per després descendir sobre la teva ànimaque ajudarà a et en l'adquisició de la puresade la ment i senzillesa de cor.

 
Així va ser amb els màrtirsdels Paresels elegitsi tots els benauratsEsmenyspreava a tots i només pensava en la seguretat de posseir Déu etern de les seves ànimes...

Aixíarmat dins i unit a Déu per una bona voluntatque menyspreava tot el que és d'aquest móncom si la seva ànima ja s'havia anat del cos
 (Sobre la unió amb Déu, capítol X).

   En Josep Lluís Canet, de la Universitat de València, fa un recull de textos que podeu veure al seu post La dona verinosa; textos que posen de manifest la manca de ciència dels autors antics i medievals a l'hora de fer teories per explicar els fenòmens de la naturalesa, en aquest cas, de la naturalesa de dona. Segons destaca En Canet, els medievals feren seves les teories aristotèliques sobre la inferioritat de la dona però introduïren el concepte de la perillositat de la dona. Així, es pot llegir: En aquesta teoria, la dona és més freda que l'home, el que és

 causa de la seva imperfecció, i no per ser un home deformat o mutilat, com volia demostrar

Aristóteles. Aristòtil. Idea aquesta que arrenca del mateix Estagirita en el seu De generatione animalium II, 3,-i la torna a repetir en el llibre IV, 6, i en la Metafísica, VII, 9; VII, 16, - reproduint en gran part de les enciclopèdies medievals i els tractats de medicina, fins a arribar a Sant Tomàs, Summa Theologica, 1, qui li donarà l'empremta cristiana, de manera que les seves idees es repetiran en la majoria de textos i serà assumit per la pròpia Inquisició, com es pot comprovar en el Malleus Maleficarum dels inquisidors Heinrich Kramer i Jaume Sprenger de fins de l'Edat  Mitjana, en el qual es defineix a la dona com l'ésser més apte per pactar amb el diable i realitzar maleficis i conjurs.

 A l'escrit de Canet també es troben cites a N'Albert de Bollstatd, en concret, de  Els secrets de les dones, que tingué una vasta difusió. A una de les cites, es pot llegir: Hi ha bastants que dubten si els animals imperfectes s'engendren de semen o de corrupció. Avicennes,

 en el seu tractat del diluvi, creu que poden formar-se de dues maneres ... Això mateix ho demostra clarament amb un altre exemple. Preneu, diu, cabells d'una dona, poseu-los sota terra ben assaonada, on hagi hagut un femer durant l'hivern, i al principi de la primavera o l'estiu, quan el

 cabell s'hagi escalfat per la calor del sol, engendrarà serps, que tot seguit donaran naixement

 a altres de la mateixa espècie. El mateix s'adverteix amb un ratolí engendrat primer de podridura  i que de seguida dóna naixement a un altre ... [Els admirables secrets d'Albert el Gran: 1982. 25-26].

38. Es pot constatar que les obres dels savis medievals no són a l'abast del públic, majorment. . Mentre la Jerarquia catòlica continua impertèrrita exalçant els pseudosavis cristians medievals, alhora intenta evitar l'edició de les obres que tingueren més fama.  Hem de suposar que la Cúria romana considera que l'accés del gran públic a aquestes obres provocaria un gran escàndol. Restaria evident que el rei va nu. Restaria evident que aquells frares era una banda de fervents apologistes de la religió cristiana  els quals  proposaven tot de mesures de repressió i de violència  contra els dissidents i contra els creients d'altres religions, dels jueus i dels musulmans, majorment.

39.    Un hom podria pensar que, actualment, amb el reconeixement universal de les ciències experimentals i amb el predomini del positivisme, la tradició intel·lectual cristiana restaria humiliada i  marginada. Però s'enganyaria. A l'actualitat, En Benet XVI té declarada la guerra contra el laïcisme fonamentalista  i contra el cientifisme ateu. És un error suposar que el poder de Roma fou destruït per la Il·lustració. No fou així. L'Església catòlica és absolutament militarista; no pot ésser vençuda per la ploma sinó per l'espasa. Roma va aixecar un exèrcit amb l'objectiu d'eradicar el luteranisme, tot i que aquest ideari havia guanyat la guerra ideològica a Alemanya.  Foren les armes dels prínceps alemanys les que salvaren la reforma luterana de la destrucció programada per Roma.

40.      En Benet XVI es mostra desafiant contra el laïcisme però no és un il·lús. Sap que disposa d'uns grans poders.  Sap que disposa de grans instruments de guerra ideològica. 

41.    El lector pot constatar que la major part de llibres de text (l'Educació oficial) i de les grans enciclopèdies semblen sotmesos al diktat de Roma. El lector pot constatar que hi ha pots llibres a l'abast que denunciïn la mistificació històrica que elabora ininterrompudament la Cúria romana.

42.   Com a referent per al lector català, es pot veure el que diu l'Enciclopèdia Catalana. En relació a les grans figures cristianes o relacionades amb el cristianisme, la GEC abandona la crítica il·lustrada i s'aproxima al tractament hagiogràfic propi de l'Enciclopèdia Catòlica.

  

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb